Els pares, desconcertats, actuen segons el seu instint i bona voluntat, però tenen moments d’oscil·lació entre el rebuig a la situació –el pare- i la sobreprotecció –la mare. Res que surti de la norma, en aquest cas, davant la raresa de la nena, així com també aquesta discrepància d’actuació porta els pares a grans desacords que sense que ells en siguin prou conscients determinen el comportament de la filla. Això, però, es veu en el tercer capítol, quan la nena –aleshores ja una jove- en una altra circumstància vital dona mostres d’una maduresa insòlita. Aquesta maduresa inesperada, l’evolució de la qual es narrada en el segon capítol, ha tingut el seu creixement no a través de la seva relació amb els pares sinó a través de la seva relació amb un veí, en Lucien, un home gran, solitari, trist i adolorit per un mal que no sabrem fins al final de la novel·la. Amb placidesa, amb paciència, i deixant que el temps que passen junts faci el seu paper, l’Isor i en Lucien estableixen una gran complicitat anímica mitjançant l’escolta de la música que fomenta una comprensió que no necessita paraules perquè es tracta d’un amor –una mena d’intimitat afectiva- al qual és difícil posar un nom segons els cànons establerts.
¿Què ha volgut dir-nos, la jove Alice Renard, amb l’exposició d’una història en la qual res no és el que s’espera fins i tot en la manera original d’escriure-la? La vivència de la raresa, de l’estranyesa o de la no normativitat, té molts matisos. En la seva novel·la, l’escriptora ha volgut portar al límit una forma de raresa que pas a pas mostra l’ofec existencial que experimenta l’Isor i que només sembla trobar guariment, o normalitat per etapes, a través d’un amor al qual no es pot posar nom, com he dit, perquè la seva naturalesa profunda ens és desconeguda, perquè no sabem res del que sent l’ànima d’una persona que no és normal segons la norma, que no encaixa en els motlles establerts.
A La còlera i el desig, d’Alice Renard, llegim el relat de l’intent, de l’esforç de comprensió i acceptació de la diferència per part dels pares de l’Isor, i amb ells nosaltres, els lectors, així com l’esforç de la mateixa autora per desentranyar el misteri de la raresa, de l’estranyesa que resol amb fe en l’amor com a bàlsam, com a obertura a l’existència per ella mateixa, sense etiquetes, i com a nexe poderós entre les persones. «L’amor és un sortilegi que cal llançar sense parar, una vegada i una altra amb la punta dels llavis», dirà l’Isor quan ja s’expressa mitjançant la parla en l’escriptura d’unes cartes dirigides als pares, i narradora en primera persona en el tercer capítol. Una parla propera a la poesia, com en tota la novel·la, atorgada per l’estil narratiu d’Alice Renard en aquesta bella i celebrada primera novel·la.
Teresa Costa-Gramunt, Núvol (29.04.26)
https://www.nuvol.com/llibres/una-historia-fora-de-la-norma-483188
