Certament, a la famosa i reconeguda escriptora francesa Sidonie Gabrielle Colette (1873-1954) li agradava el seu cognom. El va escollir des de ben jove com a monònim per identificar-se —i així ha passat a la posteritat— i també el va triar per batejar la seva única filla, Colette de Jouvenel. A banda d’escriptora, Colette també fou una periodista notable i actriu de music-hall i cabaret. El 1907 va actuar al Moulin Rouge juntament amb la seva amiga i amant Missy, on representaven una pantomima molt avantguardista titulada Somni d’Egipte (Rêve d’Égypte), i van acabar la funció entre les escridassades d’un públic indignat. Tot just l’endemà, el prefecte de policia en persona va amenaçar de tancar el cabaret si l’espectacle es tornava a representar, perquè tothom trobava ofensiu i vergonyós que les dues actrius s’hi fessin un llarg petó.
I això li va passar durant tota la vida, escandalitzava la societat benpensant i feia tremolar els fonaments de les normes vitals reglades. Les obres que publicava tenien personatges que no seguien els patrons considerats normals o decents, moltes de les seves protagonistes eren bisexuals, com ella mateixa, que ho era obertament i no se n’amagava. D’altra banda, diversos episodis polèmics de la seva vida privada van fer que el país la conegués més per aquests detalls que per la seva literatura. Per tot plegat, quan l’any 1948 la van proposar com a candidata al premi Nobel, el Comitè d’aquest guardó va concloure en les deliberacions que «l’escriptora francesa es mou en un pla en què no pot ser considerada seriosament per a un premi Nobel», de manera que va rebutjar-ne la nominació. És a dir, tot i ser considerada com una gran escriptora entre tothom que havia escrit o escrivia en francès, va pesar més el que definien com a immoral o impúdic a l’hora de jutjar-la. Quan va morir, a causa de la reputació d’indecent que arrossegava, i també per haver-se declarat atea sense embuts, l’església catòlica va refusar de fer-li un enterrament religiós; en canvi, el govern de la República francesa va acordar unes exèquies nacionals per a Colette, i així es va convertir en la primera dona a tenir-les.
Colette va gaudir d’una infantesa plàcida i bucòlica al poble on va néixer, Saint-Sauveur-en-Puisaye, a la Borgonya, amb una mare d’origen belga —que es deia com ella i que tothom anomenava Sido— que l’adorava i que la va educar en la laïcitat. Però després de la mort del pare, el capità Jules-Joseph Colette, la família va descobrir esgarrifada que havia gestionat pèssimament el patrimoni i que s’havia arruïnat. Van vendre la casa en una subhasta i es van instal·lar a Châtillon-sur-Loing, on una encara adolescent Colette va conèixer el seu primer marit, Henry Gauthier-Villars, conegut amb el nom de Willy, catorze anys més gran que ella.
De família benestant, Willy pertanyia a la bohèmia parisenca i era un famós dandi amb algun talent literari però sense gaires ganes d’esforçar-se per sortir-se’n tot sol, de manera que havia muntat un taller amb escriptors a l’ombra, als quals proporcionava temes i arguments de les obres que li ballaven pel cap i, quan aquests les enllestien, les corregia i hi afegia xanxes i notes picants, i les publicava amb el seu nom. També va reclutar la seva dona i així és com Colette va començar a escriure, en una situació gairebé de segrest domiciliari, ja que la tancava a pany i forrellat a la cambra i no deixava que en sortís fins que no hagués escrit un nombre de pàgines concret.
Colette va esbossar Chéri abans de la guerra en uns quants contes que van aparèixer al diari Le Matin el 1912, i després la va imaginar com una obra de teatre cap al 1919. Finalment, però, el 1920 va ser publicada en la forma definitiva de novel·la i de seguida va tenir un èxit esclatant. És la història d’amor entre Léa, una cortesana que voreja la cinquantena, i un noi de 25 anys, en Chéri del títol, és a dir, l’Estimat. Un jove d’una bellesa apol·línia, exactament com un déu grec, amb «una cara de marbre blanc que semblava invencible», en referència a la mesura dels nostres dies, el temps. La cosa curiosa és que Léa coneix Chéri des de petit, perquè és el fill d’una altra cortesana, Charlotte Peloux, que és alhora amiga seva i enemiga, i que vol que Chéri es casi amb una noia jove, un bon partit. Aquest és l’engranatge que fa moure la història i les reaccions de tots els personatges que hi intervenen. Malgrat que Léa no aparenta gens l’edat que té, no s’enganya pas i és conscient que ja ha superat l’època dolça del cos d’almívar i que cada cop s’acosta més al que tem, el que denomina «el monstre: la dona vella». Això no obstant, encara és atractiva, seductora i coneix les arts amatòries, i Chéri hi està enganxat com les mosques a la mel.
Chéri és una fantasia que es va acomplir, perquè Colette va viure una aventura de cinc anys amb el fill del seu segon marit, el també escriptor Bertrand de Jouvenel, que va començar quan aquest tenia 17 anys i ella en tenia 47. Aquest afer va inspirar una altra novel·la, El blat tendre (Le blé en herbe, 1923), publicada en català per primera vegada el 1964 a Plaza & Janés en traducció de Ramon Folch i Camarasa, i recuperada per Viena Edicions el 2019.
L’editorial LaBreu va publicar Chéri l’any passat, en una bona versió catalana de Teresa Florit Selma, que aconsegueix conservar l’estil vigorós, directe i net de l’escriptora francesa. De Chéri se n’han fet diverses adaptacions teatrals —les primeres, en vida de Colette—, així com adaptacions cinematogràfiques, l’última de les quals, del 2009, la va dirigir Stephen Frears i la van protagonitzar Michelle Pfeiffer, Kathy Bates i Rupert Friend.
Enric Segur, Diari de Balears (10.10.26)
