“Amb una brasa entre els dits, la poesia de Zoraida Burgos” a El Trapezi (08.11.23)

Llegir la poesia de Zoraida Burgos és com entrar en una casa petita i acollidora, una mica humida, amb poques finestres. Una casa de treballadors de la terra, llauradors, llenyataires. Elemental i rudimentària, una casa com una escola de poble. A l’interior d’aquesta casa, d’aquest llibre que reuneix l’obra poètica de l’autora nonagenària nascuda a Tortosa, hi ha el foc que crema entre les mans el desgast de la memòria. S’hi senten a estones crits d’infants i moviment de passes que trepitgen les aigües baixes i una terra molla. També un silenci aterridor cobert de pors, odi i ràbia. Hi passa l’aigua del mar, de la sèquia, del riu, de la marjal. La poesia és també paisatge –i colors– retalls de núvols, de cel i de canyes vinclades damunt les aigües. Fer visible un paisatge instaurat al cor i a la retina, el perfum del gesmil de la infantesa i la fondària del pou, que persisteix a desgrat dels anys. No cal buscar cap excusa: aquesta dona que diu el món a través d’imatges commovedores, sorprén gratament des de la primera lectura i, a peu per una terra obaga, o a l’interior d’una casa que va eixamplant-se com més va més, és un clar exemple de fidelitat a una llengua i una pàtria, imantada al record i la passió més austera.
Malgrat la imprecisió d’alguna etiqueta que li ha estat enganxada, com la poeta de la “Generació de la postguerra catalana a Tortosa” Zoraida Burgos Matheu (1933) és una illa enmig del mapa literari català de tots els temps, sobretot d’ençà que va irrompre en el món editorial amb el seu primer llibre D’amors, d’enyors i d’altres coses, l’any 1971. Amb aquest primer llibre, testimoni social d’un moment històric fosc, Burgos reflexiona sobre l’amor, la soledat i el dolor més abatut. I ho fa d’una manera punyent, amb un estil directe. Un inici, doncs, que ja denota el compromís i la recerca de llibertat de la poeta.

Vine i despulla’t de tota la tristesa

i queda’t nou i nu al meu costat.

Et besaré i et llevaré amb els llavis

tota la pols del temps i els desenganys.

Jo vull també sentir-me nova i nua

i renéixer de les cendres sota la teva mà.

Tot i alguna vacil·lació en determinades formes lingüístiques, el model de llengua de l’autora és clarament cohesionat i poc amic de la tendència dialectalitzant que sovint ha caracteritzat el discurs d’alguns escriptors d’aquesta zona del domini lingüístic català. Certament, Zoraida Burgos mostra un domini i un amor immensos per l’idioma. En la seua sàvia destresa, hi trobem també el joc, la ironia i el sarcasme. Hi destaca la paràfrasi del “Visca l’amor” papassetià en aquest llibre. I l’homenatge a Picasso, per exemple.

El 1978 apareix Vespres, un llibre curt, en col·laboració amb el pintor d’Amposta Manolo Ripollés. Es tracta d’un recull unitari en què s’albira la llum que naix després d’una llarga etapa de foscor, aquella “irreal seqüència” que va resultar ser el franquisme. Quan és el crit que hi resta, no queda sinó l’esforç compartit per véncer la tragèdia. És la força de la paraula que ens fa recobrar l’esperança de llum.

Aquí i arael poema no és vàlid

si no esmolem el tall dels mots, clau i eina

per escorxar l’obscur pes dels taüls.

Perquè

el temps robat

ens fueteja.

Onze anys més tard, la veu poètica de Zoraida Burgos es consolida amb Reflexos. Amb un cert to de recança, en aquest nou llibre hi ha la dona que mira el temps fit a fit, cansada d’una lluita estèril, que ara camina cap a l’abstracció de la realitat a través d’un vers de tall hermètic. Amb un accentuat to de maduresa, es tracta d’un treball carregat de símbols i ric en imatges i comparacions reeixides: el vidre trencat, el somni perdut, els déus pagans, el jardí clos, la mandala, la boira i l’amor cromàtic. Encapçalat per una cita de J. V. Foix, Reflexos està format per quatre parts, una de les quals presenta un grapat de tankes que adverteix de la seua inclinació cap a la filosofia i la lírica orientals. Amb més serenor que en els llibres previs, apareix un element clau que defineix el conjunt de l’obra de Burgos. Hi desvetlla els seus apòcrifs, fingiment de noms, personatges no canònics que parlen per ella i amb ella: “el jo que no soc”, aquell que es va extraviar en un passat de cendres, o “vianant de solituds”, “il·lusori parany”, o “captaire defallent”. Al remat, una veu calidoscòpica que es fa miques a través de l’espill, entre el joc eròtic i l’ombra amarga del temps que passa, en un etern diàleg amb un tu absent. Potser en aquest tercer recull es troba el llegat essencial de la poeta, que hi esdevé íntima i propera com en cap altre llibre.

Convivència d’aigües, el meu paisatge.

El vol de les gavines confon les superfícies, espills

de rogenques nuvolades ponents, riu amunt.

Davallen els camins vers la planícia reverberant de sol.

1993 és l’any del quart volum, Blaus. Punt d’inflexió en el conjunt de la seua obra, és aquest un llibre de retrobaments, amb el paisatge i els somnis més antics. Com fet a consciència, aquesta mena de represa es manifesta en el fet que el llibre comença amb el mateix poema i la mateixa cita de John Donne amb què començava un d’anterior, Vespres, tal com apunta Andreu Subirats al pròleg. Heus ací una provatura d’etern retorn, doncs. Un antic poema que estrena una obra nova. Ací l’autora assumeix les antigues incoherències i els límits, i reconeix el gest del crepuscle, les hores viscudes en convivència amb un paisatge i un deix d’erotisme vagament perfilat. Blaus commemora el temps present i es capfica en l’ara i ací d’un camí que ja no recula.

A frec d’ermassos de sol i lluna lenta

s’obstina el cant d’un blues i el camí encés, de sal.

 

Hi ha una onada oculta en la paraula d’aquesta dona que emergeix d’entre les seues aigües exuberants com un element imprescindible en la totalitat de la seua obra. L’obsessió de les dunes, del 1994, és un llibre de proses poètiques premiat com a obra narrativa (Premi Pin i Soler, 1993). Una passejada per ciutats inventades i ciutats reals (Venècia, Fez), un recorregut pels paisatges de la infantesa i altres episodis purament descriptius, inspira aquest llibre la voluntat de deixar el testimoni valent que l’experiència del viatge és allò que pot crear bellesa, el plaer absolut de tots els sentits, la llum que fa vibrar la memòria. I el plaer complet de tornar a casa. Ara és quan s’eixampla l’espai que la seua paraula crea. Escrits majoritàriament en present i en primera persona, com una mena de dietari, són textos que visibilitzen del tot la mirada lúcida i sensible de Zoraida Burgos.

Absolc el temps comença a tancar la seua trajectòria poètica. Un llibre de represa, hereu com els anteriors dels mestres Ferrater, Foix i Elliot –entre d’altres reconeguts mestratges. Un repte encara al davant del full en blanc, amb matisos que revisen els fracassos i les renúncies, amb l’alè fràgil de les imatges de sempre. I amb el dubte, el miratge i els vidres bisellats. Poemes breus de vers lliure, la memòria del pares absents i el camí que s’acaba hi ressonen amb força.

Desembre. Creixen els dies, diu la saviesa dels refranys.

El meu temps personal s’escurça. Les hores minven.

Entre els dits, es fonen els minuts, l’espai. És tard.

Convivència d’aigües acaba amb un parell de reculls més, Assaig i Poemes dispersos. El primer és una plaquette de l’any 2015 amb il·lustracions de Pilar Lanau. S’hi estableix un diàleg entre totes dues autores al voltant de la realitat policroma, l’espai del gest i la paraula, una simetria que juga el joc del punt i l’horitzontalitat. Els darrers quinze poemes, publicats ací i allà, posen punt i final al llibre i tanquen les tres-centes pàgines i escaig que apleguen l’obra poètica de la dona que es mostra radical amb la terra que trepitja, hereva de l’aigua, del passat i del futur.

S’ha dit massa sovint que un poeta sempre està escrivint el mateix poema. Massa sovint i massa equivocadament. Però quan el lector descobreix la poesia de Zoraida Burgos, constata d’alguna manera aquesta percepció: no és gratuït que la lectura d’un llibre rere l’altre aporte una reiterada sensació de relectura, o d’insistent revisió per part de l’autora. Un constant retorn al jo més íntim. Com qui repassa els traços del mateix quadre, la cal·ligrafia del mateix quadern. En el conjunt d’anys en què la seua obra ha estat publicada, des del llunyà 1971, un paisatge d’aigües diverses inunda les ratlles ocultes del temps, i conviu amb el record i la memòria, el desig i l’ànsia de llibertat. La veu de Zoraida Burgos –la gran dona de les terres de l’Ebre– propera i llunyana com un record vívid, juga amb el temps i traça cercles amb una brasa entre els dits que li crema tot un passat llarg com l’oblit, breu com un instant que passa. Definitiva, troba un alfabet a l’entranya del poema. Que als noranta anys haja pogut fer realitat el propòsit de veure la seua obra poètica aplegada en un sol volum és el millor regal que la vida li ha pogut fer, sens dubte. I el lector, de tan gran, no se l’acabarà mai, aquest mestratge.

Amb la punta dels dits, amb la mirada,

forço memòries, recorro abecedaris,

rastrejo solcs. Una imatge, potser,

entre plecs i boirines desvetlla el curs del temps,

torna als orígens.

Begonya Mezquita, El Trapezi (08.11.23)

https://eltrapezi.com/zoraida-burgos/