La primera entrada en el món de Charles Bukowski (1920-1994) ja va ser una anomalia: un exemplar de La máquina de follar a la biblioteca de casa, entre El filo del navaja i els volums enquadernats del Readers’s Digest. Els fills, als vuitanta, el fullejàvem d’amagat; el pare l’havia deixat a la vista sense complexos. Molt abans que vingués el puritanisme devastador del nou segle ja podíem haver intuït que la generació que pujava, contra el que desitja qualsevol progenitor, no milloraria la precedent. Bukowski era des de finals dels setanta, quan Anagrama va començar a publicar-lo, un autor llegit amb fervor en els ambients contraculturals, no pas en català, llengua a la qual s’ha traduït poquíssim, probablement perquè no encaixava amb el model dominant, el de la recreació històrica, el costumisme burgès i la cosa montserratina. Pòrtic es va atrevir a publicar-ne dos títols que no van anar pas malament, Contes de la bogeria quotidiana (1987), en traducció de Manuel de Seabra, i Notes d’un vell brut (1989), traduïdes per Lluís Massanet, però va caldre esperar més de quinze anys perquè Anagrama-Empúries hi tornés a apostar amb els contes de La màquina de cardar (2005), en versió de Dolors Udina, l’únic títol de l’autor nord-americà (potser perquè el títol escandalitza tant els adults d’avui, sota la repressió del moralisme progre, com als adolescents dels vuitanta) que ha tingut una segona vida, a LaButxaca (2011). Una anomalia, realment.
Però ha estat just ara, quan el món irreverent, malsonant i obscè que encarnava Bukowski semblava abolit, o més aviat escombrat sota la catifa, que ha revifat l’interès per la seva obra, gairebé com la nostàlgia d’una llibertat perduda. L’editorial Quid Pro Quo ja va recuperar el 2021, en traducció de Martí Sales, Correus, que en castellà es va traduir com Cartero, segons alguns malèvols, per evitar l’associació pornogràfica de “correos”, però el gran esdeveniment ha estat l’aparició simultània, no deliberada, de dos extensos volums que descobreixen per primera vegada en català l’obra poètica de l’escriptor menys líric que hauríem pogut imaginar. Són Bukowski essencial (LaBreu), en “versions” de Marcel Riera, que ja va pel tercer tiratge i que reuneix prop d’un centenar de poemes en edició bilingüe a partir de la selecció del canari Abel Debritto, i Els plaers del condemnat (Edicions de 1984), que n’aplega vora tres-cents d’entre 1951 i 1993, incloent-hi uns quants inèdits (sense la versió original, però), en traducció de Martí Sales i adoptant l’edició de John Martin, amic del poeta. Debritto, que ja va tenir cura de la correspondència escollida de l’escriptor per a Anagrama, La enfermedad de escribir, admetia en una entrevista a aquest diari que encara hi ha uns dos mil poemes de Bukowski inèdits, però només “valdria la pena publicar-ne uns quatre-cents”.
Les dues antologies, doncs, que només coincideixen en una vintena de poemes, es complementen per llegir la millor poesia de l’escriptor. Als que ja el coneguin, no els decebrà: en vers o en prosa cultiva el mateix estil destraler (“descarta la perfecció com un mal dels cobdiciosos”) i el posat iconoclasta, escrivint sobre sexe, dones, alcohol, vagabunds, ionquis i perdedors, sobre la presó de la família, sobre la hipocresia de la societat americana sorgida de les dues guerres mundials i del Vietnam, sobre la vida gens rosa dels suburbis, però també de l’amor, dels amics morts, de la infantesa malaguanyada (“vam créixer com estranyes plantes abandonades”), de la por a envellir, del bàlsam de la música clàssica i sobretot de l’escriptura mateixa, de la seva formació, del seu esforç per esprémer alguna cosa autènticament viva de cada frase. Si ja t’has fet gran i han deixat d’escandalitzar-te les màquines de cardar, Bukowski és fins i tot reparador.
Hi ha tot allò que n’esperes, que sigui malcarat, merdós, patibulari, autodestructiu, fins i tot misogin (potser menys del que aparenta), però et sorprendrà que a sobre sigui commovedor, vitalista, desvalgut a vegades, nostàlgic sovint, antibel·licista radical i d’una desesperança en la bondat humana que t’acosta al dolor d’aquell nen vingut d’Alemanya que va conèixer, no pas el somni americà, sinó la ruïna, les pallisses del pare, la soledat dels parcs públics, les feinetes abjectes i provisionals. Algú va dir que era el resultat de barrejar una porció de Hemingway amb unes fulles d’afaitar i molts litres de vi barat, però ell se sentia més proper a John Fante i a la seva literatura salvatge, aquella que no sembla necessitar la mediació de cap codi moral ni el beneplàcit de la tradició culta.
