ELS MEUS DIES FELIÇOS AL MANICOMI de Goran Simic a ElPuntAvui (17.11.23)

De la insòlita bellesa dels ocells enmig de l’horror

Cap supervivent d’Auschwitz-Birkenau recordava haver vist ni un ocell al bosc de bedolls que envoltava el crematori, tot i que un ornitòleg de les Waffen-SS va aconseguir documentar-ne més d’un centenar d’espècies. Goran Simic (Vlasnika, 1952), que va resistir a Sarajevo els quatre anys que va durar el setge de la guerra dels Balcans, va veure’n uns quants en la perillosa expedició diària per proveir-se de menjar i aigua potable per als fills mentre els franctiradors apostats als turons jugaven a daus amb la vida dels veïns. A la seva poesia, traduïda per primer cop al català per Simona Škrabec a l’antologia Els meus dies feliços al manicomi (LaBreu), fa sortir molts d’aquests ocells inesperats, i peixos, i abelles, i xais, i també més d’un llop. Convidat pel PEN Català a commemorar dimecres a Barcelona el Dia de l’Escriptor Perseguit, Simic acceptava que la presència d’aquest petit bestiari en els seus poemes té un significat metafòric d’obertura a la bellesa i de vincle amb la memòria familiar, encara que l’hagi traslladat a un terreny molt real adoptant quatre gossos abandonats des que va tornar a establir-se a Sarajevo, fa deu anys, després de passar-ne gairebé vint al Canadà com a refugiat de guerra gràcies a l’ajuda del PEN Internacional i a la mediació de Susan Sontag, a qui va conèixer mentre preparava l’adaptació de Tot esperant Godot, “en ple setge i en un teatre sense electricitat”. Škrabec ja advertia que els poemes de Simic “no ajuden a anar a dormir tranquil”, i no només perquè hi escriu sobre el setge, la mort atroç i l’exili, sinó perquè fan present amb quina lleugeresa i quanta vergonya Europa sencera va girar l’esquena a la ciutat. “Molts periodistes, quan arribaven a Sarajevo i veien que hi havia trets, agafaven el primer avió per tornar-se’n, consternats que en una guerra hi hagués guerra, pel que sembla”, explicava dimarts al cafè de la llibreria Laie, hores abans d’acudir a l’acte del PEN. No ho diu amb ressentiment, sinó més aviat perplex que aquella tragèdia encara avui costi tant de ser assimilada si no és reduint-la a missatges simplificadors. El seu mateix origen serbi resulta confús per a la rígida propaganda sobre víctimes i agressors, i més si, com ell, eres casat amb una dona musulmana i comparties la mateixa desgràcia que els teus veïns en una ciutat que, com a símbol de convivència pacífica, havia de ser destruïda en nom de la puresa racial. “Un reporter que va visitar-nos durant la guerra va preguntar als meus fills en quina nacionalitat es reconeixien, i la petita li va contestar que se sentia nena”, recorda Simic amb tendresa, la mateixa amb què s’aferra a la llengua materna tot i haver hagut d’adoptar l’anglès a l’exili i amb què, en la seva poesia, evoca els veïns morts, els que van embogir, els que van desaparèixer. “Cada nació té un forat negre”, conclou, però adverteix, pensant en les actuals guerres d’Ucraïna i Gaza (i no dubta a referir-se al “genocidi palestí”), que “les cases es poden tornar a aixecar, però si no es reconstrueix també la gent per dins, estarà maleïda allà on vagi”.