ELS MEUS DIES FELIÇOS AL MANICOMI de Goran Simic a ElPuntAvui (17.11.23)

De la insòlita bellesa dels ocells enmig de l’horror

Cap super­vi­vent d’Auschwitz-Birke­nau recor­dava haver vist ni un ocell al bosc de bedolls que envol­tava el cre­ma­tori, tot i que un ornitòleg de les Waf­fen-SS va acon­se­guir docu­men­tar-ne més d’un cen­te­nar d’espècies. Goran Simic (Vlas­nika, 1952), que va resis­tir a Sara­jevo els qua­tre anys que va durar el setge de la guerra dels Bal­cans, va veure’n uns quants en la peri­llosa expe­dició diària per pro­veir-se de men­jar i aigua pota­ble per als fills men­tre els franc­ti­ra­dors apos­tats als turons juga­ven a daus amb la vida dels veïns. A la seva poe­sia, traduïda per pri­mer cop al català per Simona Škra­bec a l’anto­lo­gia Els meus dies feliços al mani­comi (LaBreu), fa sor­tir molts d’aquests ocells ines­pe­rats, i pei­xos, i abe­lles, i xais, i també més d’un llop. Con­vi­dat pel PEN Català a com­me­mo­rar dime­cres a Bar­ce­lona el Dia de l’Escrip­tor Per­se­guit, Simic accep­tava que la presència d’aquest petit bes­ti­ari en els seus poe­mes té un sig­ni­fi­cat metafòric d’ober­tura a la bellesa i de vin­cle amb la memòria fami­liar, encara que l’hagi tras­lla­dat a un ter­reny molt real adop­tant qua­tre gos­sos aban­do­nats des que va tor­nar a esta­blir-se a Sara­jevo, fa deu anys, després de pas­sar-ne gai­rebé vint al Canadà com a refu­giat de guerra gràcies a l’ajuda del PEN Inter­na­ci­o­nal i a la medi­ació de Susan Son­tag, a qui va conèixer men­tre pre­pa­rava l’adap­tació de Tot espe­rant Godot, “en ple setge i en un tea­tre sense elec­tri­ci­tat”. Škra­bec ja adver­tia que els poe­mes de Simic “no aju­den a anar a dor­mir tran­quil”, i no només perquè hi escriu sobre el setge, la mort atroç i l’exili, sinó perquè fan pre­sent amb quina lleu­ge­resa i quanta ver­go­nya Europa sen­cera va girar l’esquena a la ciu­tat. “Molts peri­o­dis­tes, quan arri­ba­ven a Sara­jevo i veien que hi havia trets, aga­fa­ven el pri­mer avió per tor­nar-se’n, cons­ter­nats que en una guerra hi hagués guerra, pel que sem­bla”, expli­cava dimarts al cafè de la lli­bre­ria Laie, hores abans d’acu­dir a l’acte del PEN. No ho diu amb res­sen­ti­ment, sinó més aviat per­plex que aque­lla tragèdia encara avui costi tant de ser assi­mi­lada si no és reduint-la a mis­sat­ges sim­pli­fi­ca­dors. El seu mateix ori­gen serbi resulta confús per a la rígida pro­pa­ganda sobre vícti­mes i agres­sors, i més si, com ell, eres casat amb una dona musul­mana i com­par­ties la mateixa desgràcia que els teus veïns en una ciu­tat que, com a símbol de con­vivència pacífica, havia de ser des­truïda en nom de la puresa racial. “Un repor­ter que va visi­tar-nos durant la guerra va pre­gun­tar als meus fills en quina naci­o­na­li­tat es reco­nei­xien, i la petita li va con­tes­tar que se sen­tia nena”, recorda Simic amb ten­dresa, la mateixa amb què s’aferra a la llen­gua materna tot i haver hagut d’adop­tar l’anglès a l’exili i amb què, en la seva poe­sia, evoca els veïns morts, els que van embo­gir, els que van des­a­parèixer. “Cada nació té un forat negre”, con­clou, però adver­teix, pen­sant en les actu­als guer­res d’Ucraïna i Gaza (i no dubta a refe­rir-se al “geno­cidi palestí”), que “les cases es poden tor­nar a aixe­car, però si no es recons­tru­eix també la gent per dins, estarà maleïda allà on vagi”.

Barcelona. Entrevista al poeta serbi Goran Simic, de qui es publica en català “Els meus dies feliços al manicomi”, sobre el setge de Sarajevo.

Eva Vázquez, ElPuntAvui (17.11.23)

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2356271-de-la-insolita-bellesa-dels-ocells-enmig-de-l-horror.html?utm_source=twitter&utm_medium=xarxes&utm_campaign=xarxes

Subscriu-te a la nostra newsletter