entrevista a Cristina Garcia Molina ELS IRREDEMPTS a Núvol (16.09.22)

Cristina Garcia Molina és escriptora i professora de llengua i literatura. També fa classes d’escriptura a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Fins ara ha publicat el llibre de contes Silenci a taula (Viena), que va rebre el Premi Literari Ciutat de Badalona, o dels textos infantils Plou… però quin sol! (La Meceua). Amb el seu últim llibre, Els irredempts (LaBreu), ens ofereix la seva particular exploració pels gèneres de la novel·la i la poesia mentre es desferma la seva capacitat d’establir relacions i connexions amb els seus referents literaris. Hem conversat amb ella sobre tot el que carrega aquest llibre.

Cristina Garcia Molina. Foto: Laia Serch

Com sorgeix la idea del llibre?

Bé, és un camí difícil perquè realment la primera imatge de Els irredempts em va venir d’una manera estranya. Em van venir al cap tres històries i jo pensava que acabaria triant una i l’acabaria desenvolupant. Tenia pensat escriure una novel·la —o volia intentar escriure una novel·la— i la veritat és que no, no les vaig poder deslligar mai. Això em va provocar certs dubtes, perquè, si jo el que volia era lligar tres històries —o no lligar-les del tot, perquè expressament no estan del tot lligades—, allò que jo tenia a les mans, què era? En qüestions de gènere, era una novel·la o era un llibre de relats? Què era? I això em va fer aturar molt l’escriptura del llibre perquè no sabia ben bé on anava a parar allò que jo tenia al meu cap i que no podia separar de cap manera. Va ser un procés curiós. Va arribar un moment que vaig arribar a la conclusió que era igual: aquesta la forma definitiva. I una vegada tenia la forma, ho vaig tirar endavant. Però em va costar.

Els irredempts no és ni novel·la ni poesia: per mi és un llibre que des del principi va imposar la forma del tríptic.

M’ha semblat que hi ha molta experiència personal al darrere del llibre? Voldries explicar quines experiències personals hi has vessat?

No. I et diré per què. Sí que hi ha vivències meves, però el que passa és que, una vegada aquestes vivències passen al terreny de la ficció, allò es converteix en una cosa molt diferent. Per tant, ara m’és difícil saber on soc en aquest llibre. Jo crec que estic en diversos llocs. Trec el cap en diversos moments, però no et podria dir que cap de les tres històries sigui una vivència directa meva. N’hi ha una que sí, més que les altres, que és la primera, el “Solar”, però tampoc la vull fer passar per la meva experiència personal. Això és una cosa que a mi m’interessava especialment a l’hora de parlar del llibre: no dir “això és una cosa que m’ha passat”, sinó “això és una cosa que jo he viscut i que transporto al terreny de la ficció de diverses maneres: mentint, tergiversant i deformant”. A mi em sembla interessant aquest procés, no el que a mi m’hagi passat.

Els irredempts està ple de referents. Quins són els teus referents principals? Què signifiquen per a tu?

He fet aparèixer volgudament diversos autors o artistes que signifiquen molt per mi perquè són tots ells artistes que generen la seva pròpia iconografia. Si vaig en ordre amb les històries, al “Solar” apareix Pier Paolo Pasolini, que per mi és essencial perquè és un autor absolutament consagrat a la seva feina, a viure la poesia i l’escriptura, i també a viure la creació com a font única d’existència. Després van apareixent altres autors, Francis Bacon, que apareix a “Linòleum”; Txèkhov, evidentment; Shakespeare i d’altres que em deixo. Altres estan per sota el text, és a dir, que no apareixen explícitament i que només sé jo que són allà.

Crec que una de les grans preguntes sobre aquest llibre és si és novel·la, un llibre de relats o poesia. 

Jo tampoc sabia què dir què era exactament. Quan vaig començar a parlar amb l’editorial LaBreu els vaig dir que era una novel·la. Després vaig dir “com veieu, no és ben bé una novel·la —perquè no és ben bé una novel·la— però tampoc és ben bé un llibre de relats”. Treballant i llegint sobre Francis Bacon vaig arribar a la conclusió que això era un tríptic. Si considerem com funciona un tríptic pictòric veurem que tenim tres panells amb tres imatges on apareixen personatges. Aquests estan atrapats en el seu espai, però tots junts conformen un tot. Potser no és una narració sencera, però construeixen una narració sense que la relació entre ells hagi de ser lògica ni conseqüencial. Aquesta imatge del tríptic em va ajudar molt a assimilar la forma de Els irredempts. No és ni novel·la ni poesia: per mi és un llibre que des del principi va imposar la forma del tríptic.

La poesia com a representació de tota la literatura és un exili. Tots aquells que vivim molt lligats a la literatura o a l’art sabem que aquesta és una vida paral·lela.

Al final, els personatges recorren a la poesia com una forma d’exili de la realitat. 

En un moment es diu que la poesia és un exili. Sí, perquè la literatura també ho és. La poesia com a representació de tota la literatura és un exili. Tots aquells que vivim molt lligats a la literatura o a l’art sabem que aquesta és una vida paral·lela. És la vida que ens dona elements que no acabem de trobar a la vida diària. Per tant, també és una fugida. Però no ho dic en cap sentit negatiu ni pejoratiu. No. Aquesta és la millor de les fugides, o el millor dels exilis. La poesia, entesa com a representació d’allò que és magnífic, és per mi essencial, és el tot.

Cristina Garcia Molina. Foto: Laia Serch

Tots els personatges es troben en el límit de fugir de la realitat i de tornar-hi, d’enfrontar-s’hi o refugiar-se fora. L’exili de la literatura t’ajuda a sentir-te reconfortat a fora o de reconciliar-te amb la realitat? 

És clar, per això són els irredempts: són uns captius. Un irredempt és algú que està atrapat en un lloc, per exemple, per mi el “Solar” és la captura social i històrica que podem viure; “Linòleum” és la família; i “Moll” és la captura que es fa un mateix, de quina manera ens empresonem nosaltres mateixos. Llavors, aquests personatges sempre intenten sortir, però no poden o no volen. No ho sé això exactament, si els personatges no poden o no volen. I és que la poesia, la lectura i l’escriptura és una manera d’intentar sortir, però no estic segura que acabem sortint d’aquest cau on a vegades ens hem posat nosaltres mateixos. No hi ha ningú que ens ho hagi imposat: som irredempts perquè volem, moltes vegades per decisió pròpia.

Intentes sempre buscar connexions amb el món de la literatura, però mantens una veu molt pròpia. Com descriuries la teva mirada d’escriptora?

El com m’expresso no és una cosa que hagi pogut decidir. Per començar, tots som el producte involuntari de les nostres lectures. A més, crec que la meva manera d’expressar-me té molt a veure amb el meu caràcter. Jo soc una persona força introvertida i, a vegades, puc ser una persona de poques paraules. Aquesta manera de ser crec que s’ha transportat a l’escriptura amb aquesta frase curta, la juxtaposició, no dir-ho tot, buscar la paraula exacta… Hi ha una recerca del que és essencial en l’escriptura. Jo necessito tenir poques frases, però que siguin molt directes.

Fas una feina de depuració extrema.

A vegades és dur escriure així perquè t’estàs censurant tota l’estona. És a dir, tens una frase i et dius: “La necessito realment? És absolutament vital aquesta frase aquí?” Això provoca que l’escriptura a vegades sigui molt lenta. Molt i molt lenta. Hi ha un llibre del filòsof Roland Barthes que es diu La preparació de la novel·la. És un recull de conferències i de seminaris que va impartir en què distingeix entre l’escriptura ràpida i l’escriptura lenta. L’escriptura ràpida és molt muscular i l’escriptura lenta t’imposa molta censura perquè es necessita, diu ell, prémer molt sobre el paper cada vegada que s’escriu i fa que moltes vegades s’aturi aquesta escriptura, perquè no estàs segur, perquè busques la perfecció que no arriba mai, etc. Tots aquests elements han conformat l’estil o la veu que apareix aquí.

A vegades també m’agrada arribar a ser crua, quasi brutal. Bé, més que m’agradi, crec que ho he de ser.

A mi els adjectius que em venen a la ment és “intens”, “dens”, és a dir, quan es redueix el text, augmenta la seva intensitat i densitat. 

Exacte. I és un procés que com a escriptor és dur. Evidentment, tota mena d’escriptura, si la fas de manera conscient i honesta, hi ha d’haver una feina al darrere i hi ha d’haver moltes hores. Escriure d’aquesta manera tan tensa m’agrada molt perquè la trobo sensual, però fa que escriure sigui esgotador, perquè necessites que tot sigui essencial i que tot vagi cap allà mateix. A vegades també m’agrada arribar a ser crua, quasi brutal. Bé, més que m’agradi, crec que ho he de ser.

El món sembla un mar de frustració i les petites guspires d’èxit ens omplen d’esperança. És al voltant d’aquestes guspires on sorgeix la poesia i la poètica. La vida és crua, però aquestes petites guspires l’omplen de sentit.   

Amb el llibre anterior m’havien dit moltes vegades que jo escrivia contes molt tristos. Sempre deia que no, que no és veritat, perquè una cosa és ser cru, és dir la veritat, i l’altra cosa és que les coses siguin tristes. Per mi és diferent. Per mi els personatges de Els irredempts poden tenir un context hostil, però no hi ha rendició. Per això jo crec que sí: hi ha aquestes guspires d’esperança. No són textos destructors, el que passa és que pot ser que la realitat que hi aparegui no sigui del tot plaent.

Són molt conscients d’on pot sorgir la bellesa i la poesia. No són banals, pàmfils o innocents.

Això mai! Això és impossible perquè jo, com a autora i com a persona, no he vist mai la vida així. Per exemple, vaig considerar que el pare havia de morir i la poesia s’havia de quedar. I així ho fem tots, nosaltres morim, però la poesia queda. Aquesta és la meva visió: tot i que tenim la certesa que morirem, hem de gaudir sempre de la vida i de la poesia.

Cristina Garcia Molina. Foto: Laia SerchSuplement Faves Tendres de Núvol (16.09.22)
https://www.nuvol.com/llibres/cristina-garcia-molina-som-irredempts-perque-volem-273727

Subscriu-te a la nostra newsletter