Goran Simić, aquest dimarts a Barcelona, fotografia
“Pots reconstruir les cases fàcilment, però no pots reconstruir la gent, perquè sempre hi ha cicatrius invisibles que queden en les persones que han travessat l’horror”, diu el poeta Goran Simić (Vlasenica, Bòsnia i Hercegovina, 1952). Acaba de publicar l’antologia Els meus dies feliços al manicomi (LaBreu, amb traducció de Simona Škrabec, autora també de l’epíleg), on fa un repàs a una obra que reflecteix la seva vida, especialment el dur setge de Sarajevo, la ciutat on va viure fins que el 1996 va emigrar a Toronto acollit pel Canadà, i a la qual va tornar el 2010.
La guerra és la clau central de la seva poesia a partir de les seves vivències i les dels seus avantpassats (els seus pares van ser partisans a la Segona Guerra Mundial), però no ho fa des de l’odi ni l’enaltiment d’una cultura unívoca, sinó des del dolor i la pèrdua conjugats amb la vida quotidiana, amanits per la metàfora. La seva va ser una posició forta i encara incòmoda, perquè és d’origen serbi i, havent pogut escollir bàndol –un germà seu va arribar a ser general serbi, mentre que un altre va lluitar per defensar Sarajevo–, ell va optar per quedar-se durant el setge i treballar per “una Bòsnia unida i multicultural”.
D’origen familiar serbi, un germà va ser general de Sèrbia durant la guerra i un altre va lluitar per defensar-ne una Sarajevo bosniana
El títol remet a un sanatori, “un manicomi on hi ha dos bàndols entre els pacients: els que quan surtin seran executats i els que formaran l’escamot d’execució, i tenen un acord per fer veure que són bojos i no haver de sortir. Era una bogeria per sobreviure, al capdavall. A fora hi ha guerra, és un caos moral, però a dins però pots pactar”. Reconeix que evidentment, “quan et disparen un projectil insultes la mare de qui et dispara, perquè som com coloms en una cacera. Però el sentiment és la pena i la necessitat que s’acabi la guerra, i és per això que durant la guerra vivíem fent veure que teníem una vida normal. Vam establir el PEN per ajuntar la gent i intentar fer vida normal en unes circumstàncies anòmales. És una necessitat per no ser humiliat”, recorda d’aquells “quatre anys vivint a Sarajevo durant el setge, buscant aigua tot el matí… i menjar per als meus dos fills, intentant protegir-los”.
Avui no pot evitar solidaritzar-se amb els que pateixen, perquè “un cop experimentes una guerra, veus que totes són iguals, i tinc mal de panxa només de pensar en el que està passant a Palestina o a Ucraïna, és una gran disrupció. Puc sentir aquella por i què és intentar salvar la teva vida i la de la família, lluitar pel menjar, per l’aigua, pels hospitals”. Assumeix que ara, com llavors, les guerres venen d’uns interessos que van més enllà de la religió. “La meva mare no va poder suportar una altra guerra, així que va morir al començament de la de Bòsnia, no entenia com el veí del costat podia lluitar contra algú com ella només perquè parlés diferent, quan hem viscut plegats tants anys. Com diem aquí, el teu veí és més a prop teu que la teva pròpia pell”.
Goran Simić, a la terrassa de la llibreria cafeteria Laie de Barcelona, fotografia Martí Gelabert
La seva obra ha volgut ser un “testimoni, un home que ha vist el que ha passat, ja abans de la guerra i tot, i vull donar a la poesia bellesa enmig de tant d’horror, encara que sembli paradoxal i sigui difícil. Has de tenir una certa distància, perquè vols oblidar, i alhora no ho vols ni pots”. Cal recordar el passat, “no podem fer veure que no ha passar res, perquè han passat moltes coses, hi ha hagut molts crims”.
Es pot deixar mai enrere, una guerra? “Pots fer veure que la guerra s’ha acabat, com dic en un poema que comença: “La guerra s’ha acabat. Almenys ho sembla. / És el que diu el diari d’aquest matí”. Hi ha molt de dolor, i molta veritat, perquè les noves guerres substitueixen les anteriors, i no tenim temps ni per memoritzar el patiment de l’anterior, cosa que significa que no hem après gaire cosa de la història”.
A Simić li agrada que el tradueixin a llengües minoritzades, i està especialment content d’haver estat traduït al català, perquè recorda durant el setge de Sarajevo els arribava la solidaritat de la ciutat, i fins i tot va estar a punt de venir llavors, però en comptes d’això va emigrar al Canadà, aconsellat per la seva amiga Susan Sontag.
“Un cop experimentes una guerra, veus que totes les guerres són iguals i tinc mal de panxa només de pensar en el que passa a Palestina o a Ucraïna”
A Toronto va començar a escriure també en anglès, perquè “encara que abans ja havia publicat sis llibres i diverses obres de teatre infantils, allà si no escrius en anglès és com si no existissis”. Va escriure en aquesta llengua From Sarajevo with sorrow (Des de Sarajevo amb dolor) i la seva obra es va anar publicant també a Finlàndia, Dinamarca o Noruega (en castellà el 2008 es va publicar Penas del inmigrante, una traducció de Verónica Garza Flores, a l’editorial Lyricalmyrical Press, de circulació restringida a Toronto).
Amb la seva poesia, Simić defensa el llegat de la seva ciutat, perquè “abans de la guerra Sarajevo era l’epicentre de la cultura, on hi havia grans teatres, les principals discogràfiques i editorials, i la guerra s’ho va endur. Van cremar fins i tot la Biblioteca Nacional, per cremar tota la memòria de la vida junts i poder començar unes cultures nacionals de cada Estat. Va ser com si es cremés el meu país”. “La meva posició és una Bòsnia unida i multicultural. Jo no vull ser un nacional, sinó un ciutadà”.
Aquest dimecres participa a Barcelona en la commemoració que el PEN Català organitza pel dia Internacional de l’Escriptor Perseguit al Cercle Artístic Sant Lluc, amb Simona Škrabec i la presidenta del PEN Català, Laura Huerga.
Francesc Bombí
