“L’enverinada tarda de Marguerite Duras” ressenya de LA TARDA DEL SENYOR ANDESMAS a la revista El Temps (juliol 15)

L’inici de La tarda del senyor Andesmas, una novel·la breu de Marguerite Duras recuperada en català per Labreu, és anecdòtic, cadenciós. El protagonista, el senyor Andesmas, un home gran i amb problemes de mobilitat, espera una visita en una casa aïllada que ha comprat per a la seva filla, Valéri Andesmas, en una petita població. El visitant és Michel Arc, per un tema de reformes. Als primers fulls, Andesmas es creua amb un gos i parla amb la filla petita de l’home que l’ha de visitar. Però haurem d’esperar a la pàgina 26 -el llibre en té 82- per conèixer que el protagonista “viu l’angoixa de la mort”. Duras ha trigat a ensenyar-nos la seva primera carta. Però ja no ens donarà treva.

A partir d’aquí, l’ambient cadenciós, de fotografia fixa, comença a mutar, l’autora va viciant l’atmosfera de la narració. “L’home s’observava a ell mateix. I en el propi espectacle hi trobà consol. Aquest l’omplia d’un fàstic irreversible i segur; aquell vespre esdevenia l’única certesa que havia tingut mai en tota la vida”. Es podrà llegir més endavant.

La unitat temporal de la narració, una tarda, s’enriqueix a través de salts al passat amb informació rellevant. El retard de la visita, que mai no acaba d’arribar, afegeix més boira i misteri. I l’entrada en escena d’un nou i enigmàtic personatge -l’estructura de la novel·la té un component teatral, buscat o no, indubtable-, la dona de Michel Arc, abunda en l’ambient pertorbador del qual la filla d’Andesmas és el focus. “Van ser relegats un cop més a aquell instant en què la dona havia admirat del tot, a ull nu, per sempre, la bellesa de Valérie Andesmas”.

Una cançó i un ball, al poble, visible des de la casa, van conduint també el relat d’una tarda enverinada, escrita amb un je ne sais quoi, un punt magistral d’angoixa i misteri.