Em resulta hipnòtic, Trophy Dark: un joc de rol d’aventures, però de terror, explícit, intens, fosc i poètic alhora. “No és un joc de valents aventurers que maten dracs i s’emporten l’or”, diu la contracoberta. “És una història de terror sobre buscadors de tresors que trobaran el seu tràgic final en un bosc embruixat que no els vol allà.” Tan ben parit i tan ben il·lustrat per Jesse Ross. Tan ben farcit d’horrors i temptacions, que vertebren les vint-i-dues “incursions” (aventures) que conté. Tan ben enquadernat en negre per The Hills Press, gairebé un grimori, rar i bell. Tan fèrtil en escenes pertorbadores i pensaments retorçats. Els personatges patiran i acabaran morint gairebé segur: només es tracta, diu el joc, de fer-ho tan èpic com sigui possible.
Trophy Dark porta a l’extrem allò de “no ho donis tot mastegat, deixa que la imaginació faci la resta”, però és que el que suggereix és tan potent, que, en pots estar segur: la imaginació propagarà el missatge, escamparà el terror. I m’encanta tot, però sobretot les “instantànies” que inclou (entre deu i quinze en cada incursió): dues o tres frases en requadres negres, que són imatges llavor d’escenes que com a director de joc pots usar, o no, però que resulten, com a mínim, inquietants.
Vaig llegir Trophy Dark mentre rellegia el llibret tallant de Cristina Garcia Molina, Els irredempts (LaBreu, 2022), tres relats críptics en cent quaranta pàgines, res mastegat, tampoc: tres diamants al fons d’un pou fosc. I la cosa s’esqueia. Garcia Molina escriu: “Als homes bons els fascina la crueltat.” Escriu: “Jo volia cridar alguna cosa, però les rates rosegaven les meves frases.” I tot plegat semblava la conseqüència d’haver fallat, al joc, una tirada de Ruïna. Garcia Molina escriu: “Nosaltres podíem arribar a ser fastigosament realistes. No ens agradaven les llegendes. No ens agradava la fantasia. No érem els seus destinataris. Només sabíem que l’existència podia pesar. Amb això n’hi havia prou.” I aquí semblava que parlés dels buscadors de tresors condemnats a morir esclafats pel pes real de les llegendes.
Precisament perquè sabem que l’existència pot pesar, juguem a jocs terribles com aquest. Precisament perquè sabem que l’existència pot pesar, subratllem i recitem Els irredempts. Roberto Bolaño deia que hi ha moments per escriure poesia i moments per boxejar. I Joyce Carol Oates diu que, a la boxa, el més important és saber respirar. Perquè no pots esquivar els cops del rival, ni pegar-li fort, si ja no et queda aire.
El que fa Cristina Garcia Molina a Els irredempts és inventar-se una respiració estranya i fascinant: el ritme de la seva prosa. En aquest fragment hi descriu un personatge, però podríem ser nosaltres parlant d’ella, de com escriu, de com la llegim, de com la sentim: “Imposava respecte. Imposava rendició. Marcava el ritme. Tenia el control de l’aire.”
El bosc encantat de Trophy Dark també té el control de l’aire, vet aquí el drama a què estan abocats els personatges. Cristina Garcia Molina escriu poesia i boxeja alhora, sense perdre l’alè; passa que ho fa en prosa. I quina prosa. Quina fondària, quina estranyesa magnètica.
—Has barrejat Trophy Dark i Els irredempts?
—Sí. Dues meravelles.
Garcia Molina escriu: “Tenia una forma hel·lènica de comunicar-se. Cada frase que pronunciava o escrivia era el contorn d’un maluc tallat en marbre.”
Jordi Benavente , Catorze (09.04.23)
https://www.catorze.cat/biblioteca/trophy-dark-201797/
