PER QUI EM PRENC de Lori Saint-Martin a Núvol (28.07.23)

La bicefàlia lingüística de Lori Saint-Martin

LaBreu publica «Per qui em prenc», de Lori Saint-Martin, amb traducció d’Antoni Clapés i pròleg de Cristina Garcia Molina

Per qui em prenc, de Lori Saint-Martin, es podria catalogar de memòries creatives per l’originalitat de la seva redacció: moderna en l’estil literari i profunda en les reflexions de caire humanista d’una autora que poc abans de la seva mort, l’octubre del 2022, va ser admesa a l’Académie des lettres du Québec. Amb això va complir, probablement, un dels seus somnis de dona feta a ella mateixa amb una voluntat de ferro i la determinació d’emprar el francès com si fos la seva primera llengua.

L’escriptora, traductora i professora d’estudis literaris, Lori Saint-Martin, va néixer l’any 1959 a Kitchener (anteriorment, Berlin, com sabrem a través del relat), una ciutat a la província d’Ontario, Canadà. Filla d’una família de parla anglesa en una societat com la canadenca, bilingüe en uns llocs més que en altres. És així com Lori Saint-Martin ho posa de manifest en aquest escrit que parteix de dos fets significatius en la seva biografia íntima: el naixement dels fills i la mort dels pares i la germana petita. Després de pràcticament tota una vida de negació dels seus orígens anglosaxons, de rebutjar la procedència d’una ciutat lletja i grisa, i pertanyent a la classe obrera, l’any 2018 Lori Saint-Martin s’aboca a escriure un llibre definitiu i segurament el més significatiu en la seva bibliografia. El relat Per qui em prenc ve a ser una resposta a la seva mare, que en els seus enfrontaments li deia «per qui em prens». Doncs bé, em prenc per la Lori Saint-Martin, si bé després de moltes giragonses arribaré a reconciliar-me amb tu, mare, li ve adir, no sense abans haver-me fet francòfona en una família anglòfona com la nostra. De fet, de manera natural potser Saint-Martin hauria d’haver tingut com a segona llengua l’alemany més que no pas el francès. No en va, a les primeres pàgines del seu relat, diu: «La meva primera obra va consistir a crear-me jo mateixa com a francòfona».

Les reflexions sobre la consideració de les llengües maternes naturals, adquirides o adoptades, constitueixen un dels eixos fonamentals del relat autobiogràfic de Lori Saint-Martin, un patronímic i un cognom que no és un pseudònim sinó la mostra de la ferma adquisició, per voluntat pròpia, d’una nova identitat a través del francès. Per a un lector com el català, que en general és un bilingüe forçat pel nacionalisme espanyol, si bé no llençaria el castellà al foc, li resulta molt estimulant intel·lectualment la reflexió sobre la naturalesa, la personalitat de les llengües, l’univers cultural i humanístic que es conforma en cadascuna d’elles.

Originàriament de parla anglesa, Lori Saint-Martin es farà francòfona i a partir de la mort prematura de la seva germana, l’any 2010, aprendrà l’espanyol i es farà encara conscient de l’alemany que mai no sabrà ni parlarà, però que resulta ser la llengua d’alguns dels seus ancestres emigrats al Canadà. En un principi, escriu Saint-Martin: «Si vaig canviar de vida i de llengua materna va ser perquè la mare no em pogués llegir». Com molts joves, la Lori sentia vergonya dels seus orígens que l’asfixiaven i ella volia respirar. Se’n va sortir, no sense talent i esforç combinats. Lori Saint-Martin es va reconciliar amb l’anglès a partir del naixement dels fills, i, a partir del dolor per la mort de la germana, va decidir ampliar el coneixement de llengües. «Vet aquí per qui em prenc. Vet aquí qui soc», dirà a la mare, en realitat ens diu a nosaltres a través del relat de la formació de la seva personalitat en una nació com el Canadà, en la qual depèn d’on hagis nascut o visquis, parlaràs una llengua o una altra i que, com va observar Lori Saint-Martin, conforma una cosmovisió. Saint-Martin confessa que és bicèfala perquè arriba a posseir dues llengües maternes i, per tant, dos cervells, cadascun amb l’estructura interna de cada llengua. «Si parles més d’una llengua, ets més d’una persona», arribarà a dir Lori Saint-Martin, que potser cal interpretar com: si parles més d’una llengua amb la mateixa competència que la materna, veuràs el món també a través de les seves cosmovisions.

Si més no, des del punt de vista antropològic les consideracions de Lori Saint-Martin són interessants, ja que en el seu cas no hi ha una imposició política i cultural d’una llengua per absorbir l’altra, com passa aquí amb el català, una llengua amb un imponent cabal de cultura i, per tant, de visió del món, però sense un estat que li doni cobertura.

Teresa Costa Gramunt, Núvol (28.07.23)

https://www.nuvol.com/llibres/la-bicefalia-linguistica-de-lori-saint-martin-327607