ELS MASCARELLS d’Anne Hébert a Núvol (29.08.25)

1936, el Quebec. Só els últims dies d’estiu a Griffin Creek. Unes setmanes després del ball que ha ajuntat els pocs habitants d’aquest poble costaner, tots ells membres de quatre famílies comptades —els Brown, els Jones, els Atkins, els Macdonald—, dues noies de la localitat desapareixen. Eren la Nora i l’Olivia, les cosines Atkins, dues adolescents múrries i d’ànima lliure. S’han esfumat just quan començaven a descobrir dins seu un desig sinuós i turbulent com l’embat de les onades que envolten la vila. En un vaivé entre aquest estiu del 1936 i la tardor del 1982, Els mascarells d’Anne Hébert, amb traducció d’Antoni Clapés a LaBreu, va desembrollant el complex teixit de relacions que conformen la petita comunitat de Griffin Creek, fins a revelar una obscura tríada masculina que orbita, atreta per la seva vitalitat, al voltant de les cosines Atkins.

El dissabte 13 de setembre a les 19h el traductor, Antoni Clapés, parlarà de la novel·la a la llibreria Nollegiu Mediterrània, a Palafrugell.

Hi ha el reverend Nicolas Jones, tiet de la Nora i l’Olivia, que està turmentat per sentiments que no se li permeten a un pastor i potser és més pecador que cap dels seus feligresos. Hi ha, també, l’Stevens Brown, cosí de les desaparegudes, que portava cinc anys fora de Griffin Creek. Ara que ha tornat, s’ha trobat un poble apagat i esblanqueït i dues cosines que ja són «meitat dona, meitat infant». I hi ha, finalment, en Perceval Brown, germà de l’Stevens i cosí de les Atkins, que és tractat d’idiota perquè no se sap expressar per mitjà de les paraules. Obsessionat per la Nora i l’Olivia, a qui sempre observa delerosament mentre es banyen al mar, ha sigut testimoni de fets terribles que és incapaç de comunicar.

Tots tres —sigui per la posició d’autoritat, per les experiències viscudes fora del poble o per l’estat mental entre la irracionalitat i la perspicàcia, a la manera dels bojos shakespearians— es miren Griffin Creek des d’una certa distància, i això els permet distingir-se de la massa uniforme que és la comunitat. De fet, són els únics personatges, a banda de les cosines Atkins, que prenen veu com a narradors al llarg de la novel·la. «Massa enganxats els uns als altres. Aquesta gent mai no està sola. Se senten respirar. No poden ni moure el dit petit sense que el veí se n’assabenti», assegura el reverend, que està convençut que Griffin Creek és un poble maleït des de fa segles, amb un pecat original que les famílies van heretant. Quan la policia arriba al poble per investigar la desaparició de la Nora i l’Olivia, els habitants es tanquen en banda com si compartissin, efectivament, una sola ànima mortificada per la culpa: «Qui ens traeixi ens farà a caure a tots en la deshonra», sentim que diu una veu col·lectiva. Es respira un hermetisme ofuscant.

D’escriptura crua i gens amable, que poetitza però no endolceix, aquesta novel·la ens converteix en detectius d’un misteri que preferiríem no haver de desxifrar: cada nova peça que encaixem al puzzle fa aparèixer una imatge més esgarrifosa que l’anterior; cada detall que comprenem ens endinsa encara més irremeiablement en el món tenebrós i opressiu de Griffin Creek. Les sis parts que conformen Els mascarells exploren, des de veus narradores diverses, la tensió latent dels dies de final d’estiu, de l’avidesa de l’adolescència i d’un passat maleït que irromp sense permís en el moment més inesperat. El to dels capítols, però, és estranyament uniforme, tenint en compte les diferències que hauria d’haver-hi entre els discursos, per exemple, d’un pastor, un foll o una noia de quinze anys. Potser és perquè, en realitat, qui parla tota l’estona és la veu comuna de Griffin Creek. Una veu marcadament misògina, que presenta uns personatges femenins força esquemàtics i considera que el gran problema de les cosines va ser «la sang de dona brollant d’entre les cuixes cada mes», és a dir, la pubertat i la pèrdua de la innocència. L’Olivia i la Nora eren sirenetes que anhelaven l’amor d’un home i ara només són rastres de desig dissolts al mar.