“EL MONSTRE DE LA LUCIDESA” Delmore Schwartz a L’Avenç (gener 23)

EL MONSTRE DE LA LUCIDESA

Hi ha escriptors amb una obra tan esquerpa que són difícils d’apamar, però quan et mires la seva trajectòria en conjunt t’adones que són generadors de complicitats, connectors que preci-sament pel seu caràcter dispers conviuen amb els talents més diversos. És el cas de Delmore Schwartz, un nom que ja ha sortit més d’un cop en aquesta pàgina, i de qui ara l’editorial LaBreu n’edita una antologia de con-tes i novel·les curtes, En els somnis comencen les res-ponsabilitats, amb traducció d’Andreu Gomila.
Tot i que Schwartz va publicar en vida diversos reculls de contes, poemes i obres de teatre, que sovint funcionen com a vasos comunicants, amb temes i per-sonatges que salten d’un gènere a l’altre, se’l coneix sobretot per la narració que dona títol al llibre, En els somnis… Publicada el 1937, no hi ha cap antologia de la gran tradició del conte nord-americà que no inclogui aquesta dotzena de pàgines. Nabokov el va triar com un dels seus relats preferits, i en destacava el ritme impecable. A la història, el protagonista seu en un cinema i, de sobte, s’adona que a la pel lícula hi surten els seus pares quan festejaven. En el moment en què ell li demana a ella que es casin, el noi (el fill futur) crida des de la platea: «No ho feu. Encara no és tard perquè canvieu d’o-pinió, tots dos. No en sortirà res de bo, de tot això, només penediment, odi, escàndol, i dos nens amb un caràcter monstruós». Els seus crits semblen voler trencar la bombolla onírica que enclou el seu futur.
Tot i que són d’èpoques diferents, les proses del recull comparteixen aquesta mena de tensió vital i el pes d’una culpa heretada. Dos temes sobresurten en aquesta atmosfera: la relació entre mares i fills, i les discussions i vanitats entre amics que aspiren a viu-re de la literatura. El rerefons el defineix el contrast entre els pares, jueus emigrants arribats d’Europa, i els fills que ja han nascut als Estats Units i haurien de ser homes d’èxit. Som just després de la Gran Depressió i la crisi demana que les famílies acceptin «lentament la seva vida, les privacions, les comoditats, els consols i els succedanis», com escriu al conte El fill dona sentit a aquesta vida.

Més enllà de l’obra, la galàxia Schwartz s’expan-deix a través de les seves classes en diverses universi-tats, com a professor de creació literària, i com a crític. Ho veiem en el reconeixement de poetes com Robert Lowell, John Ashbery o John Berryman. Saul Bellow el va agafar com a model per a la seva novel·la El lle-gat de Humboldt, en què les seves fantasies paranoi-ques i peripècies humiliants l’ajuden a retratar les di -ficultats de ser un artista a l’Amèrica d’entreguerres. I en el seu llibre Quan Kafka feia furor, el crític Ana-tole Broyard veu Delmore Schwartz com una de les baules que uneixen les avantguardes europees amb l’esperit trencador de la generació beat, al Village novaiorquès dels anys 1960: «La seva era una generació perduda, com la de Hemingway i Fitzgerald, i en realitat més i tot. Mentre els escriptors dels anys vint només havien perdut les il·lusions particulars, Delmore, el típic intel·lec-tual novaiorquès dels quaranta, sem-blava haver perdut tot el món».
A la universitat de Syracuse, Schwartz va ser professor del jove Lou Reed i el va marcar amb el seu in conformisme, alhora que el va em -pènyer a escriure per verbalitzar els neguits interiors. Anys després, el 1982, quan Lou Reed ja era un dels supervivents de la seva generació sal-vatge i ho sabia, va encarar una mena de transició musical, amb lle-tres més narratives. Aleshores va publicar un disc excel lent, The Blue Mask, on sobrevola el fantasma de Delmore Schwartz. Lou Reed explicava que una vegada, parlant del seu futur, el mestre l’havia avisat que si es venia o escrivia porqueria, tornaria d’entre els morts per turmentar-lo. A la primera cançó del disc, «My house», l’esperit de Delmore s’ha ins-tal·lat a casa del cantant, però va amb bona fe i és descrit com «un esperit de pura poesia».
Per tot plegat, Delmore Schwartz va tenir una vida turbulenta. Va morir d’un atac de cor l’estiu del 1966, en una habitació d’hotel a Nova York, sol i alienat. El crític Alfred Kazin va remarcar que hi ha una mena de noblesa que traspassa tota la seva obra, amarada d’un patiment constant perquè «es decebia a si mateix». Se’n diu lucidesa.

Jordi Puntí a L’Avenç, gener 2023