ELS MASCARELLS d’Anne Hebert a Letras en Vena (09.05.25)

Publicada originalment en francès l’any 1982 sota el títol «Les Fous de Bassan» i mereixedora del prestigiós Premi Femina, «Els mascarells» d’Anne Hébert és una obra fonamental de la literatura quebequesa que arriba al lector en català amb tota la seva càrrega pertorbadora i la seva bellesa ombrívola gràcies a la tasca imprescindible de La Breu Edicions. Aquesta no és una novel·la de lectura plàcida; és una immersió sense concessions en les entranyes d’una comunitat aïllada i asfixiant, on els secrets reprimits fermenten com un verí lent i la violència, tant física com psicològica, deixa una cicatriu inesborrable en el paisatge i en les ànimes dels seus habitants.

L’escenari és Griffin Creek, un remot i petit poble de la península de Gaspésie, al Quebec, durant el fatídic estiu de 1936. La vida en aquesta comunitat està severament marcada per una religiositat puritana opressiva, que dicta normes morals inflexibles, i per una estructura patriarcal arrelada que sotmet especialment les dones. Tot plegat, sota l’ombra d’una naturalesa salvatge, imponent i sovint hostil, simbolitzada de manera magistral pel mar omnipresent i els mascarells, aquests ocells marins que donen nom a l’obra. Nien als penya-segats escarpats, observant des de les altures, com testimonis impassibles, els drames humans que es desenvolupen a sota. La trama es desencadena amb la brutal desaparició i posterior descobriment dels cadàvers de dues cosines adolescents, la Nora i l’Olivia Atkins. No obstant això, «Els mascarells» transcendeix el gènere de la novel·la de misteri convencional; el focus no rau tant en la resolució detectivesca del «qui ho va fer», sinó en una exploració profunda i visceral de les arrels del mal, les seves devastadores conseqüències i, crucialment, de les veus que intenten articular l’horror i donar sentit a l’absurd.

Un dels majors encerts i trets distintius de l’obra d’Hébert és la seva complexa i brillant estructura polifònica. L’autora cedeix la paraula a un cor de narradors, cadascun oferint la seva perspectiva fragmentada, profundament subjectiva i, en molts casos, pertorbada pels esdeveniments o per les seves pròpies neurosis. A través d’aquests monòlegs interiors, que s’entrellacen, es complementen i de vegades es contradiuen obertament, el lector ha de reconstruir, peça a peça, el trencaclosques dels fets i les motivacions ocultes. Entre aquestes veus destaca la de Stevens Brown, un jove turmentat, consumit per la ràbia, el ressentiment i un desig sexual frustrat i violent, que emergeix com una figura central i sinistra en la tragèdia. També escoltem, en un pla gairebé espectral, les mateixes víctimes, la Nora i l’Olivia. Les seves veus, que parlen des d’un més enllà líric i dolorós, ofereixen una visió innocent i alhora conscientment rebel dels esdeveniments que van precipitar la seva mort prematura, exposant els seus anhels i les seves pors. Altres veus, com la del reverend Nicolas Jones, representant de l’autoritat moral i, paradoxalment, de la hipocresia religiosa que impregna la comunitat, o la de les ancianes del poble, observadores silencioses i dipositàries reticents de la memòria col·lectiva i dels seus secrets més foscos, completen aquest cor tràgic i polifacètic.

Aquesta multiplicitat de perspectives no només enriqueix la narrativa, sinó que subratlla de manera contundent la impossibilitat d’assolir una única veritat objectiva. Cada personatge, en narrar la seva història, revela les seves pròpies misèries, els seus prejudicis, les seves culpes i les seves pors més íntimes, pintant un retrat col·lectiu desolador de la condició humana en un entorn on la repressió sexual, la misogínia institucionalitzada i l’odi latent són el pa de cada dia. Les dones, en particular, són les víctimes principals d’un sistema social i religiós que les ofega, les limita a rols submisos i les castiga amb severitat per qualsevol indici de transgressió, per mínima que sigui, de les normes establertes. La Nora, somiadora i anhelant una llibertat que se li nega, i l’Olivia, potser més pragmàtica però igualment atrapada en la teranyina de les expectatives socials, representen les diferents formes en què les joves intenten sobreviure, resistir o, en última instància, escapar d’aquest parany asfixiant.

La prosa d’Anne Hébert és d’una bellesa lírica colpidora, alhora que punyent i precisa. El seu llenguatge és extraordinàriament ric en imatges sensorials, evocador i profundament poètic, però no defuig en cap moment la cruesa ni la brutalitat inherent als fets que narra. La descripció de la naturalesa no és un mer teló de fons decoratiu, sinó un element actiu i simbòlic que reflecteix, amplifica i fins i tot sembla participar en les passions i les tensions internes dels personatges. El vent incessant, el mar indòmit, les roques escarpades i, per descomptat, els mascarells –amb el seu crit estrident i el seu vol constant entre el cel i l’abisme– esdevenen testimonis muts i, alhora, símbols poderosos de la força indòmita de la vida, de la mort inevitable i de la indiferència còsmica davant el patiment humà.

«Els mascarells» aborda amb una profunditat admirable temes universals i dolorosament atemporals: la violència inherent en certes estructures socials i familiars, la corrosiva hipocresia moral que s’amaga sota les aparences de respectabilitat, el pes ineludible del passat i dels traumes no resolts, la bogeria latent que pot aflorar sota una façana de normalitat quotidiana, la culpa individual i col·lectiva, i la difícil, si no impossible, cerca de redempció. És una novel·la que interpel·la directament el lector, confrontant-lo amb els aspectes més foscos i incòmodes de l’ànima humana i amb la fragilitat de la civilització davant les pulsions més primitives.

La tasca de La Breu Edicions en portar aquesta obra mestra al català és, senzillament, encomiable. Recuperar una veu tan potent, singular i necessària com la d’Anne Hébert enriqueix de manera significativa el nostre panorama literari i permet als lectors en llengua catalana accedir a una peça fonamental de la literatura francòfona del segle XX. La traducció, a càrrec d’Antoni Clapés, aconsegueix transmetre amb fidelitat i sensibilitat la intensitat aclaparadora i la riquesa estilística de l’original, permetent que la veu inconfusible d’Hébert ressoni amb claredat i força en la nostra llengua.

En conclusió, «Els mascarells» és una obra mestra, exigent i dura, sí, però immensament gratificant per a aquells lectors que busquen literatura de gran volada. És un llibre que perdura en la memòria i en la pell molt després d’haver girat l’última pàgina, deixant una sensació de desassossec profund però també d’admiració per la capacitat de la literatura per explorar els abismes més insondables de l’experiència humana. Una lectura imprescindible per a aquells que no tenen por d’enfrontar-se a la veritat, per més incòmoda que aquesta pugui ser, i que valoren una escriptura d’una qualitat literària excepcional. Anne Hébert ens recorda, amb una lucidesa implacable, que sovint els veritables monstres no són criatures fantàstiques sorgides de la imaginació, sinó aquells que s’amaguen dins nostre i en les dinàmiques tòxiques de les comunitats que construïm. I els mascarells, des del seu regne aeri, continuen sent els testimonis silenciosos i eterns d’aquesta veritat pertorbadora.