FERIT DE MORT de Raffaele La Capria

Títol_ Ferit de mort
Autor_ Raffaele La Capria
Traductor_ Bernat Reher
Col·lecció_ la intrusa, 50
Pàgines_ 226
Preu_  19 €
ISBN_ 979-13-991409-8-9

Distribució a partir de l’1 de juny de 2026

Raffaele La Capria (Nàpols, 1922 – Roma, 2022), escriptor, traductor, periodista i guionista, és una de les figures centrals de la cultura napolitana del segle xx. Després de llicenciar-se en Dret, s’estableix a Roma, però no trenca mai el vincle literari i emocional amb Nàpols.

Va debutar amb Un giorno d’impazienza (1952), però és conegut sobretot per Ferito a morte (1961, premi Strega), la seva novel·la més emblemàtica. Entre les seves obres destaquen: L’armonia perduta (1986), La neve del Vesuvio (1988) i una extensa producció assagística que combina autobiografia, reflexió literària i mirada crítica sobre la ciutat.

Com a guionista, va col·laborar a Le mani sulla città (1963), dirigida per Francesco Rosi i guardonada amb el Lleó d’Or al festival de Venècia. Va participar activament en la revista Sud, en la qual va traduir, a l’italià, autors com Sartre, T. S. Eliot i Orwell. Són molts els que defensen que el personatge de Jep Gambardella pren l’escriptor com a referència.

Ferit de mort és la novel·la de Nàpols. La ciutat del mar i de la llum, de la joventut suspesa i de l’estiu que sembla no acabar mai. Una ciutat que t’atrapa, que t’adorm i que, sense fer soroll, et fereix.

Un sol matí acumula més de deu anys de records, de l’estiu del 1943 fins al moment en què en Massimo De Luca marxa definitivament de la ciutat. El protagonista recorre una successió de fragments, evocacions i retorns: la pesca submarina, el Circolo, les amistats, el desig i l’amor per la Carla. El record d’un temps immòbil, d’una felicitat fràgil, d’un combat.

Publicada el 1961 i guardonada amb el premi Strega, Ferit de mort és una novel·la sobre la fascinació per la bellesa que et reté i t’immobilitza, i sobre la necessitat de marxar per poder escapar d’una felicitat que, si dura massa, es converteix en una ferida sagnant. Una obra essencial de la literatura de postguerra.

El mite napolità contemporani, vigent encara avui, neix amb l’obra de La Capria, passa pel teatre d’Eduardo De Filippo i de Raffaele Viviani, i arriba fins al cinema de Paolo Sorrentino.

«De Ferit de mort no te’n pots desempallegar. És una mena de bumerang: encara que volguessis llançar-lo tan lluny com poguessis amb totes les teves forces (posem que per la seva excessiva bellesa, per no sentir-te inferior), aprofitaria la curvatura de l’espaitemps i et tornaria a caure a sobre, colpejant-te per l’esquena, per sorpresa.» —Sandro Veronesi

«Per a mi, Ferit de mort no és només una novel·la: és el llibre-far que ha guiat part de la meva mirada narrativa, l’obra que em va fer entendre una manera de descriure la nostàlgia, la bellesa de Nàpols i la ferida del pas del temps, i, malgrat no haver-ne fet mai una adaptació literal, porto la seva essència en tot allò que he intentat explicar sobre la vida, la pèrdua i el retorn constant al que hem estimat.» —Paolo Sorrentino

«Llegint Ferit de mort he entès que per a La Capria la literatura no és reconstruir Nàpols, sinó salvar-ne la memòria, i que escriure vol dir custodiar una pèrdua, donar forma a una nostàlgia activa que converteix la vida viscuda en consciència i llibertat.» —Emanuele Trevi

«Ferit de mort de Raffaele La Capria és la gran novel·la napolitana del segle xx. […] L’any 1961 el premi Strega era encara un premi seriós, certament, en què es lliuraven autèntiques batalles. Raffaele La Capria el va guanyar per un sol vot i, tot i que el llibre no era senzill, es va vendre molt bé, i encara avui, després que l’autor n’hagi publicat una dotzena més, per al lector italià mitjanament culte continua essent “l’autor de Ferito a morte”, cosa que als napolitans no els hi fa gaire gràcia. Però les coses són com són i, el 1961, a Itàlia, Ferito a morte era una mica especial. Era una novel·la napolitana que podria haver estat escrita per un francès o un anglès, que s’allunyava del naturalisme i del neorealisme habituals en aquells indrets, que mostrava una criatura que, fent servir un cor extravagant, era molt napolitana.» —Joan de Sagarra

«Un clàssic… un llibre que té un lloc indiscutible en la literatura contemporània.» —Claudio Magris

«La Nàpols que jo veig és una ciutat ferida i fantasmagòrica, mentre que en La Capria la ferida es torna memòria i consciència: dues maneres d’estimar el mateix dolor.» —Anna Maria Ortese