LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin ressenyat a MeyonBook (agost 2023)

Descobrir noves autores preferides és una de les coses que em continua enganxant any rere any a la lectura. Hi ha tantes veus i mirades per descobrir, tants llibres i tan poc temps! Aquest estiu, finalment he llegit Anaïs Nin, els títols de la qual sempre m’havien cridat l’atenció: en llegia i rellegia les sinopsis, però mai acabava de decidir-me. Gràcies, Labreu Edicions, per enviar-me tota la seva la pentalogia amb traducció de Ferran Ràfols Gesa. Sort que l’he descobert i, en part, que vaig esperar a fer-ho, perquè potser fa uns anys no hauria sabut apreciar-ne la prosa com ho he fet ara. La seva escriptura és autobiogràfica, plena de simbolisme, onirisme i psicoanàlisi, tampoc no hi ha massa capítols, per això entenc que no sigui un llibre per a tothom. Però a mi m’ha captivat la seva capacitat per endinsar-se i escriure sobre l’ànima humana, els anhels més profunds amb tots els seus clarobscurs, les dualitats i contradiccions internes i tot allò que el nostre subconscient sap i que només podem intuir. Llegir-la és
com despertar-se d’un somni, quan acabes no aconsegueixes recordar-ho tot amb exactitud, però t’impregna de sensacions i et deixa algunes imatges inesborrables. Això ho admiro tant que fins i tot tincganes de llegir-ne els diaris on descrivia les sessions de psicoteràpia amb Otto Rank, deixeble de Jung i Sigmund Freud. Això també ho veiem reflectit en la novella quan intenta copsar els misteris de la natura femenina, en constant oposició amb la natura masculina. No només m’ha fascinat la seva tècnica narrativa, el seu lèxic ric i la sensualitat de les imatges, aromes i sons que descriu; sinó que el que més m’ha meravellat és la seva capacitat per donar nous sentits a les paraules i crear noves imatges inesperades, obrir-te la ment a noves assimilacions d’idees, creant visions poètiques, oníriques, seductores, sensuals i idílliques. A banda de tot això, alhora la seva capacitat d’autoficcionar-se, l’autora s’analitza a fons i en crea tot un món de ficció. Una lectura ideal per a l’estiu, plena de passió en la història i la forma. Suposo que ha sigut la lectura ideal en el moment ideal, últimament m’he obsessionat amb la literatura de viatges i els dietaris, i això ho té tot.

“Golcona continuava sent la ciutat on el vent semblava de vellut, on el sol estava fet de radi i on el mar era tan calent com la panxa de la mare.”

La història comença quan la Lillian arriba a Mèxic, concretament a una illa exòtica que és un paratge paradisíac que ella anomenarà Golconda. Un local l’ha contractat com a pianista i cantant de jazz per a la temporada d’estiu, però alhora a ella li serveix d’evasió, vol escapar-se i refugiar-se de la seva vida actual i un matrimoni en decadència que no coneixerem fins al final de la novella, i evadir-se en altres amors. Golconda no és el primer cop que l’acull, ja hi havia viscut quan era petita, l’illa l’atrapa i s’hi refugia, hi coneix tota mena de personatges ben diversos, però malgrat intentar fugir del seu passat i d’ella mateixa, tots ells la forçaran a emprendre un viatge al seu laberint interior.

“Segons la seva definició, la paraula tròpic volia dir “gir” i “canvi”, i amb els tròpics la Lillian girava i canviava, i es bressolava entre la droga de l’oblit i la droga de la consciència de la mateixa manera que els natius es bressolaven a les hamaques, i com els músics de jazz es bressolaven en els seus ritmes, com la mar es bressolava sobre el fons firat canviat.”

Per tant, La seducció del Minotaure és una novel·la captivadora d’un viatge, però alhora que ens submergeix en aquesta illa idíllica, hi ha un altre viatge d’autoconeixement, un viatge al seu laberint interior que la farà topar amb el seu propi Minotaure. Com diu el mite grec, conta la història que Creta alberga una construcció arquitectònica subterrània on vivia el Minotaure, un monstre amb cos d’home i cap de bou. Atenes de tant en tant hi enviava catorze joves que s’hi perdien fins que eren devorats per la bèstia, fins que un dia hi va entrar Teseu que va aconseguir matar la bèstia i trobar el camí de sortida gràcies al fil d’Ariadna. En aquest cas, la Lillian no disposa de cap fil, de cap guia, però malgrat la por per acabar devorada, decideix endinsar-s’hi i enfrontar-se al Minotaure que al final no resulta ser tan diferent d’ella com s’havia imaginat: “Amb tot, ara que hi estava encarada, el minotaure s’assemblava a algú que coneixia. No era cap monstre. Era un refiex a algú que coneixia. No era cap monstre. Era un refiex en un mirall, duna dona emmascarada, ella, la part oculta i emmascarada d’ella que no coneixia, la part que havia determinat els seus actes.”

Penso que per aprofundir en qualsevol obra d’art, cal tenir-ne en compte el context tant de l’època com de l’autor i és que Anaïs Nin va ser una escriptora coneguda pels seus Diaris, filla del pianista i compositor cubà d’ascendència catalana Joaquim Nin i Castellanos i de la cantant d’òpera danesa i cubanofrancesa Rosa Culmell i Vaurigaud. Els primers anys de vida els va passar entre París, Cuba, Brusselles, Barcelona i Nova York. La Segona Guerra Mundial ha acabat quan Nin emprèn l’escriptura de la seva pentaologia. Ja tenia renom per d’altres històries anteriors, pe`ro aquesta i sobretot Delta de
Venus i Little Birds són les que pòstumament la van convertir en un clàssic de la literatura universal.

Nasqué a París, però migrar a EUA als onze anys amb la seva família, és en aquest moment que inicia l’escriptura dels seus dairis. Però aquest seria només el primer de molts dels seus viatges arreu del món on faria amistat i emprendria relacions obertes i diverses amb d’altres artistes que la marcarien com Henry Miller i la seva dona June.

De fet, hi ha una pellícula amb un super càsting basada en la seva vida i relació entre ella i Miller i la seva dona June dirigida per Philip Kaufman que no puc esperar de veure, ‘Henry & June’.

El que més m’ha agradat de Nin és que no és una autora previsible, que et trenca tots els esquemes de les novelles que puguem llegir actualment, és tot un repte llegir-la jo ho entenc, però potser també tenia tanta expectativa i tanta por per totes les ressenyes que havia llegit que l’elevaven a clàssic del segle passat que tampco em va resultar tan complicada. Simplement t’has de deixar portar. Entrar el seu laberint i confiar que en sortiràs illès, o almenys prou, perquè alhora que reflexiona sobre la seva vida t’interpella també a pensar en la teva. De vegades havia de parar la lectura i tornar enrere, perquè una idea m’havia distret i em trobava divagant mentre avançava per les línies sense llegir-les realment, sé que això no és el millor si busques una lectura que et distregui i entretinguda, però és una novella que no et deixa indiferent, que al llarg del dia em trobava de cop i volta pensant en una idea que havia deixat anar algun dels seus personatges. M’ha costat fer-ne la ressenya. Hi havia tantes coses que volia dir-vos, tantes coses que us volia fer veure per animar-vos a anar a la vostra llibreria de confiança i llegir-la.

“Sota el sol, amb els altres, mentre nedava o ballava, sí que era lliure. Però un cop sola continuava a la ciutat subterrània de la seva infància. I això tot i que sabia la fórmula màgica: la vida se somia, la vida és un malson, te’n pots despertar, i quan te’n despertes descobreixes que els monstres eren de creació pròpia. […] Amb la por fem més grosses les bèsties. Empetitim les nostres creacions i els nostres amors, la nostra mirada els encongeix, i engrandim o encongim les coses d’acord amb els capricis de la nostra visió intercanviable, no segons cap llei de creixement immutable. La mida de cadascun dels mons en què vivim és individual i relativa, i els objectes i la gent varien en cada ULL.”

Meyonbook (29.08.23)

http://meyonbook.cat/la-seduccio-del-minotaure/