Pel que fa a mi, el que em manté viu és el risc imminent de la passió i els seus coadjuvants: amor, odi, goig, misericòrdia
La Praça da Sé és el centre geogràfic de Sao Paulo. Una plaça desgavellada, amb la catedral i una concentració de sense llars considerable, superior encara als nivells ja alts del centre de Sao Paulo. Creuàvem, sense gaire interès en aturar-nos, mentre la gent feia la seva. Alguns cridaven, d’altres feien glops a la botella. La majoria simplement seia en grupets. Hi havia furgonetes de la policia a cada cantonada. Quan sortíem, J. em va dir que fa temps hi va haver una matança. Grups paramilitars van entrar de nit i van començar a matar sense llars. A bastonades, rebentant caps. Molts es van salvar tancant-se a la catedral. Ha passat a la història com la Massacre de Sé (Chacina da Sé), al 2004.
L’odi del poder envers al pobre, a la faula més feble del sistema, és organitzat i sistemàtic. Normalment dissimulat, o emparat legalment. De tant en tant passen aquestes explosions d’odi on un grup de gent simplement es dediquen a matar tots els que passaven per allà. Perquè eren testimonis que calia esborrar, perquè son una carrega pel sistema o simplement perquè no son com ells i no els admeten. Però aquest odi i aquesta violència és real, no és metafòrica ni simbòlica. Per contra, la revenja del oprimit te poquíssimes opcions, i només dos per esquivar la repressió; prendre el poder o la ficció.
A ‘El cobrador’, l’últim conte del llibre de Fonseca i el que li dona títol, el narrador va al dentista a que li treguin un queixal podrit i quan li passen factura, explota com el personatge de Michael Douglas a ‘Un dia de fúria’: ‘Ja no pago més, estic cansat de pagar! Li he cridat. Ara soc jo el que cobro!’. I enceta la seva venjança contra tots. Vàzquez Montalbán ho feia sovint als seus llibres; matava un especulador immobiliari o un secretari general del PCE. Aquest Cobrador és més directe. Com el protagonista de ‘Baile con serpientes’ de Castellanos Moya, surt a la ciutat i descarrega una fúria folla i espontània però selectiva . Tots aquells que es va trobant i que li han estat cobrant la vida, aquells que se’n porten, però no donen res a canvi. Enmig de la seva nova vida, el Cobrador tindrà temps d’enamorar-se i fins i tot de jugar a futbol tres hores, abans de immolar-se. Violència, amor, catarsi i contradiccions. Aquí, a ‘El cobrador’ i a la resta de la obra de Fonseca. Autor molt conegut a Brasil i molt poc a casa nostra, la Breu va recuperar aquest recull de contes de 1979 magníficament traduït per en Josep Domènech Ponsatí. Fonseca té una obra extensa, sobretot de contes, i algunes novel·les, un parell traduïdes al castellà. ‘Bufo & Spallanzani’ la va traduir el tot just traspassat Basilio Losada al 1998, titulant-la ‘Pasado negro’. Com alguns dels contes de ‘El cobrador’, Fonseca escriu literatura negra molt heterodoxa, fins i tot autoparódica, on la trama i la violència es deixen retorçar per uns personatges i una narrativa molt original, que sota un traç gruixut mostra una habilitat tècnica i una voluntat de furgar els racons extraordinària.
A la primera lectura de Fonseca hi trobarem el que mencionava. Sexe, neurosi, mort i poder. El determinisme social i vital de la novel·la negra, on tot passa perquè no hi ha més remei i els homes son durs i les dones submises. Però si seguim, trobarem un mon malalt i una narració que es porta a ella mateixa al límit a base de contradiccions, que ens fan rebotar d’una banda a l’altre en una mena de joc macabre i que en textos com el conte que obre el recull, ‘Pierrot de la caverna’, arriben al nivell d’obra mestra.
El conjunt de contes de ‘El cobrador’ es notable, i té peces excel·lents com ‘El joc del mort’ (negre a l’estil Borges) o ‘Trobada a l’Amazonas’. Però ‘Pierrot a la caverna’ és excepcional. La historia no és gaire més que un escriptor misantrop i esgotat, un depredador sexual que va passant d’amant en amant fins la Sofia, una nena de dotze anys de la que s’enamora i deixa prenyada. El conte té dos elements que el fan ser molt més que una simple reescriptura de ‘Lolita’. Per una banda, les contradiccions. Per començar, el narrador ens diu que no pensa escriure, que tot ho dictarà a un magnetòfon. Que, entre d’altres motius, tot allò que dirà ‘no ho podria escriure’. I doncs, ¿què estem llegint?. ¿Com estem llegint?. Un text a l’estil Fonseca, frases curtes i polides, a velocitat de vertigen però sense una coma de més o de menys. Res més llunyà que el monòleg d’un neuròtic que ens presenta el propi narrador. Un escriptor que no escriu, que qüestiona el sentit o el destí de l’escriptura però està fent un conte gairebé perfecte. Les escenes del passat i del present es succeeixen sense pausa. La voluntat del propi narrador és tan contradictòria com la seva pròpia idea de la literatura.
Voler produir frases que facin bonic es tan absurd com voler ser coherent cada dia, cada setmana. Soc contradictori, bast, sensible, cruel i generós, comprensiu i despietat. Aquesta confessió no la faria mai per escrit.
L’altre element és la repetició. A ‘El cobrador’ és el ‘Aquesta si que es bona’. A ‘Pierrot a la caverna’ son dos expressions que el narrador va deixant anar rítmicament, cada poc, com un cop de martell damunt del text. El ‘Que em mossegui un mico’ (‘M’agrada dir ‘que em mossegui un mico’ perquè era el que el meu pare deia quan es quedava de pasta de moniato’) i el ‘Ordre i Progrés’ de la bandera brasilera (‘Ordre i Progrés soc jo mateix’). Tot plegat un monument al sarcasme i la distància narrativa i una lliçó de com construir en vint pàgines un personatge a l’alçada dels desastres morals de les novel·les de Nabokov.
Rubem Fonseca, El cobrador, Barcelona, la Breu, 2010
https://elultimofragmento.wordpress.com/2022/09/13/el-cobrador/
