Lluis Maria Todó, en ocasió de la traducció de RECORDS D’EGOTISME d’Stendhal al Més324 (25.06.24)
de l’entrevista a Lluis Maria Todó, en ocasió de la traducció de RECORDS D’EGOTISME d’Stendhal, al Més324 de can Xavier Graset (25.06.24)
“Stendhal és extraordinàriament modern. A la seva època no va ser llegit ni publicat. La gran part de les seves obres les tenim ara, són pòstumes. Va ser un autor molt secret, ell era diplomàtic, més o menys, però s’hauria mort de gana amb l’escriptura.
Escriu un estil molt diferent dels seus contemporanis que no té res a veure amb el codi civil napoleònic. Stendhal era molt mentider en tot cas el seu estil era molt viu, hereu en certa manera de Rousseau. És com un bolet, tot el que fa és nou, és diferent.
Per començar la paraula “Egotisme” que no existeix en francès la va agafar de l’anglès que tampoc és molt usada, però no sé perquè li va agradar. Si busques al Larousse “Egotisme” diu “la paralaula que usa Stendhal” perquè és l’únic que la fa servir i és aquesta manera tan particular que té ell de parlar d’ell mateix. S’inventa l’autoficció, aquest llibre se suposa que és una autobiografia però hi ha coses que són veritat i coses que són mentida, les dues novel·les que escriu tenen també una part autobiogràfica. Fa una cosa una mica metadiscursiva, de tant en tant diu “això que escric és molt avorrit”, aquest llibre fanstàstic s’acaba d’aquesta manera, diu: fa massa calor per tenir idees, plego! i així s’acaba! és molt estrany i molt interessant.
Sentia realment un menyspreu pels borbons “per a mi eren llavors un fang pudent”. Va ser primer molt napoleònic, molt bonapartista, fins al punt d’acompanyar a Napoleó a batalles importants de l’expedició a Rússia, i després es va desenganyar quan Napoleó es va fer més autoritari. És antireligiós, anticatòlic, “antimolt”. El seu ídol era Rossini i la seva activitat principal era la caça de la felicitat”