ANTIGUITATS de Cynthia Ozick a El Último Fragmento (desembre 22)

No és massa difícil per a tu, ni massa lluny de les teves possibilitats. No és al cel perquè puguis dir: ‘Qui pujarà al cel i ens l’anirà a buscar perquè nosaltres puguem escoltar-lo i posar-lo en pràctica?’ Tampoc no és a l’altra banda del mar perquè puguis dir ‘¿Qui farà la travessia i ens l’anirà  a buscar perquè nosaltres puguem posar-lo en pràctica?’ És una paraula que tens molt a prop teu, a la boca i al cor, per posar-la en pràctica.

 

Tot just començada la presentació d’ ‘Antiguitats’, Dolors Udina, que n’ha fet una traducció extraordinària, va agafar la paraula per dir tres coses clau. Primer, que la pròpia Cynthia Ozick deia en una entrevista que ‘ningú, ningú, ningú, ningú’ havia entès de què anava la novel·la. Que tot estava a la cita inicial del llibre, del Deuteronomi. Però, senyalava Udina, per entendre bé la cita calia el versicle anterior: ‘quan obeeixis a la veu de Jehovà el teu Deu per guardar els seus manaments i els seus estatuts escrits en aquest llibre de la llei; quan et converteixis a Jehovà el teu Deu amb tot el teu cor i tota la teva ànima’. És a dir, la paraula que tens a la boca i al cor és la llei de Deu. El camí a la salvació. I, vist així, si el tema central de ‘Antiguitats’ és aquesta llei de Deu que tenim (o tenen els personatges) tan a prop però que potser no saben o no poden, o no volen, posar en pràctica, caldria tornar a llegir la novel·la, ara sota aquest punt de vista.

Dit i fet. Cynthia Ozick va publicar ‘Antiquities’ l’any passat. Vaig llegir l’edició anglesa de Widenfeld and Nicolson i em va semblar una gran novel·la. De les millors de Ozick, compartint podi amb ‘The Puttermesser papers’. La Breu tenia signada l’edició catalana i també anava a ser publicada com una nouvelle quan una segona edició anglesa va ampliar-la amb quatre contes d’Ozick  escrits en l’ última dècada i que finalment han convertit ‘Antiguitats’ en un volum de poc més de dues centes pàgines. Val a dir que les històries no desmereixen (rarament ho fa res d’Ozick) i que engreixen el valor literari de l’obra, que tanmateix segueix tenint com a text central ‘Antiguitats’. Si que, en canvi, no aporta res l’erràtic pròleg de Jordi Nopca, més ocupat en demostrar que s’ha llegit la majoria de l’obra d’Ozick a base de citar i explicar els arguments que en aportar-ne a la lectura de l’obra que prologa.

‘Antiguitats’ és la historia, narrada en forma de diari, de Lloyd Petrie, un novaiorquès de la tercera edat de classe alta a finals dels anys quaranta, retirat amb alguns col·legues a l’edifici de l’antic internat on va viure i estudiar d’adolescent. Tenen l’encàrrec d’escriure una mena de memòria dels seus anys a l’escola, però sembla que ell és l’únic del grup que s’ho pren seriosament. Tan seriosament que treu a la llum la historia de la seva amistat amb un altre intern, en Ben Zion Elefantin, un adolescent aïllat, genial i d’origen incert. La relació entre ells dos és una barreja d’atracció, repulsió i un munt de barreres socials, culturals i personals, que acaben resultant un obstacle massa gran per a una amistat, tot i que l’afecte entre ambdós és més que notable. La relació entre en LLoyd i en Ben va mediatitzada pel paper que hi juguen tant les famílies el·líptiques com uns objectes (antiguitats) que el pare del Lloyd va portar d’un estiu arqueològic a Egipte i que per a ell, el seu fill, son poc menys que divinitats, mentre que per a en Ben, en una de les escenes centrals del llibre, no son més que idolatria pagana.

Hi ha molt més. Les estranyes relacions d’en Lloyd amb l’únic fill, la cuinera austríaca lectora de Heine o els seus col·legues novaiorquesos. O com s’apaga el seu mon, on encara reflexa la vella i bona América. Però si, fent cas a Udina, llegim ‘Antiguitats’ a la llum de la llei del Deu de l’Antic Testament, la clau és aquesta relació frustrada entre en Lloyd y en Ben. En Lloyd és un cliché d’americanitat WASP, i així Ozick ens mostra el pòsit del seu antisemitisme cultural de baixa intensitat (però antisemitisme) en diverses d’ocasions (‘sempre hi ha un pinyol de veritat en aquestes denigracions tan comunes’). Aquesta cultura protestant que ha anat a excavar les piràmides en busca de ‘la veritat’ i que ha tret quincalla, un dia te l’oportunitat, es troba cara  a cara amb l’hereu apòcrif d’aquesta mateixa tradició. El xoc és massa gran i la incomprensió massa extensa com que per que aquesta América (pseudo) moderna pugui entendre’s amb la complexitat i l’hermetisme dels marginats de la religió. Totes dues cultures (i aquí probablement Ozick s’hi inscriu), o maneres d’entendre la cultura, son com nens que confien cegament en els seus pares. Que lloen les seves quincalles, les antiguitats. Tanmateix, estan condemnats a no entendre’s, en part per que per la resta del mon son uns freaks perdent el temps, però en part també per la seva pròpia incapacitat d’entendre allò de la cita, que no cal  travessar el mar, que la paraula, com deia Kant, es dins de cadascú.

Es cert que el gran tema d’Ozick és el xoc entre la tradició i la modernitat mitjançant la religió i el judaisme. Ja ho desenvolupa extraordinàriament en un dels seus escrits fonamentals, ‘Envy or Yiddish in America’, que es pot trobar als ‘Cuentos reunidos’ de Lumen. Però aquesta exegesi és tan potent que sovint oculta una de tant o més interesant; els personatges d’Ozick, son molt americans. Americans, sector Nova York i rodalies, no gaire més. La protagonista de ‘El txal’, es troba a Miami com es podria trobar a Mart. I aquesta americanitat, en el cas d’Antiguitats, la treu en una variant que fins ara no havia trobat en la obra de Ozick i que li dona encara més volada a la obra. El protagonista, sobretot en el text en anglès, em recorda als personatges de les novel·les americanes de Nabokov. Aquells senyors llegits, més o menys cretins segons la novel·la, però que tots tenen en comú semblar homes del segle XIX vivint perduts al segle XX. Tots pensen que tenen el control del mon que es mou al seu voltant quan de fet, aquest mon ja fa estona que s’ha enfonsat i ells segueixen fent com si res.

Deia també en Borja Bagunyà a la presentació que Ozick sempre presenta dicotomies i fa una tria pel camí del mig. No sembla la lliçó d’ ’Antiguitats’, on més aviat ens condemna al fracàs. En tot cas, tant si sou optimistes com pessimistes, ‘Antiguitats’ és una gran novel·la d’una de les grans escriptores contemporànies, algú que si veritablement existís la justícia divina que proclama el text de la cita tindria, no un Nobel de literatura, sinó dos o tres.

Cynthia Ozick,  Antiguitats, La Breu, 2022, Barcelona.

Toni Mendoza https://elultimofragmento.wordpress.com/2022/12/05/antiguitats/