EL BOSC DE LA NIT de Djuna Barnes a política&prosa (01.12.22)

Enmig de la nit

Djuna Barnes treballa la seva prosa de maduresa amb un estil que recorda les descàrregues elèctriques d’alt voltatge

Philip Herring, autor d’una biografia de Djuna Barnes (Nova York, 1892-1982), explica que l’atracció per la vida d’aquesta autora li va néixer a partir del moment en què va adonar-se que totes les aproximacions per captar justament una novel·la com El bosc de la nit (1936) eren només uns intents frustrats, com si hi hagués alguna mena de trampa o clau secreta que impedís al lector innocent aclarir-se.

La causa d’aquesta impotència, segons Philip Herring, s’havia d’anar a buscar en el fet que Djuna Barnes descarregava les amargors i els ressentiments privats en els textos que escrivia, convertint-los en un camp de batalla on passava comptes de les traïcions i les humiliacions de què era objecte. Potser sí que el lector d’El bosc de la nit pot agrair, com una pista de caràcter secundari, com una tafaneria il·luminadora d’algun racó extremament obscur, la informació que l’assabenti que Djuna Barnes va transformar en matèria literària els avatars que van anar configurant la turbulenta relació sentimental que va mantenir amb l’escultora Thelma Wood, i de la qual Robin Vote, la protagonista de la novel·la, n’és una transposició –al cap i a la fi, tant el cognom real de l’amant de l’escriptora com el de la protagonista en anglès tenen una pronunciació semblant al bosc que apareix en el títol–, de la mateixa manera que els altres personatges són també unes representacions més o menys fidedignes dels amics i coneguts que Djuna Barnes va freqüentar al París dels anys vint.

Però és també lícit posar en dubte que aquestes dades extraliteràries arribin a explicar en cap moment els elements que fascinen de debò els lectors d’El bosc de la nit, una novel·la feta d’una suggestiva matèria esmunyedissa, rebel a la concreció de la lògica i servida amb una prosa que no es deixa ni dominar ni reduir als simples paràmetres argumentals. Qui vulgui explicar què hi passa només podrà quedar-se aturat sobre la superfície, i no és estrany que cap cineasta no s’hagi atrevit a posar en imatges el que en un altre cas seria una atractiva proposta cinematogràfica.

El pròleg d’un dels grans valedors de Djuna Barnes, T.S. Eliot, a la primera edició d’‘El bosc de la nit’, ha acabat sent tan famós com la novel·la. En rigor, la tragèdia que es representa a El bosc de la nit no presenta cap mena de complexitat i se la pot considerar com una variació més sobre el tema de l’amor i la gelosia i que desemboca en una indòmita trama sentimental viscuda com una condemna d’horror i fatalitat. L’escenari és el París de l’any 1927 –i Viena i Nova York–, i l’atmosfera és tan violàcia i al·lucinada com si al fons hi respirés Dostoievski.

La protagonista és Robin Vote, una ànima captivada per una irreprimible i voluntariosa tendència cap a l’autodestrucció, i al seu voltant hi pul·lulen els tres personatges que lluiten per atraure-la i aconseguir mantenir-la al costat: un fals aristòcrata, Fèlix Volkbein, Nora Flood, que presenta unes clares coincidències biogràfiques amb l’autora, i Jenny Petherbridge, una dona orgullosament madura que ajunta en la seva personalitat els laberints de la perfídia i el glamur de l’histrionisme.

Monòlegs dialogats

Com a testimoni de la història i confident dels anteriors personatges –en un dels seus discursos diu que «tota la gent de la meva vida que m’ha amargat la vida ha vingut fins a mi per saber sobre la degradació i la nit»– hi ha el doctor Matthew O’Connor, una mena de Pepito Grillo amb llicència per dissentir, imprecar i malmetre-ho tot a una velocitat tempestuosa. I certament, la nit, presentada d’una manera fantasmagòrica, com una selva plena d’amenaces insalvables i amb un ritme propi i enigmàtic on res no és el que aparentment pot semblar, com si tot fos un circ on tothom és el que no pot ser en la vida diürna, es converteix en el necessari coprotagonista de la desesperança que experimenten tots plegats, anant sempre amunt i avall i penedint-se en tot moment de la seva fugida constant i de les paraules pertinaces que diuen sense assolir cap mena de comunicació, com si proclamessin una mena d’inquietants i tensos monòlegs dialogats a la recerca vana d’una cuirassa verbal que els protegeixi de la intempèrie i de la fredor de la mort, com si sabessin que en deixar de parlar la mort s’abatria sobre ells.

En el pròleg que un dels grans valedors de Djuna Barnes, T.S. Eliot, va escriure per a la primera edició d’El bosc de la nit, i que ha acabat sent tan famós com la novel·la, es feia la distinció entre l’estil de la majoria de les novel·les contemporànies que es publicaven, o bé escrites com una reproducció exacta dels sons que les persones feien diàriament per entendre’s, o bé escrites amb la prosa funcional característica dels redactors periodístics o dels funcionaris competents, i l’estil que Djuna Barnes es va inventar com si visqués en el privilegi d’un estat de gràcia, una prosa que algú va descriure com de «prosa poètica» però que «té el ritme propi de la prosa i un fraseig musical que no és el del vers».

Djuna Barnes treballa la seva prosa de maduresa amb un estil que només pot fer recordar les descàrregues elèctriques d’alt voltatge –són unes frases que sembla que busquin a propòsit l’impacte dolorós, com si esdevinguessin uns forats negres que absorbeixen i repel·leixen tota la llum del relat, o com si tracés amb fils luctuosos un teixit carnívor capaç de devorar-se a si mateix–, aconseguint un enlluernament verbal sinuós i brusc que tot sovint emmascara, o simplement destrueix, el sentit argumental que demana el lector acostumat a les novel·les concebudes com a relat d’una peripècia entretinguda.

Barnes crea un ritme impetuós que distreu, aclapara o derrota el lector que s’acosta per primera vegada a El bosc de la nit, i pot sentir-se incapaç d’assimilar què és el que s’està narrant, què és el que ressona d’una manera tan opaca rere el repertori d’imatges que la veu narradora xiscla, barboteja i plora com en el deliri extrem d’un alcohòlic que empunya un got que sap per sempre més buit.

El que és innegable, però, és que des de les primeres pàgines de la novel·la el lector no podrà deixar d’escoltar un alè febril de tragèdia, un sentiment dolorós de pèrdua i abandonament, una tristesa i una nostàlgia que no volen caure en la malenconia i sí, en canvi, en la ràbia de l’enuig com si fos una malaltia. Djuna Barnes va escriure en una carta a la seva amiga Emily Coleman que El bosc de la nit era el resultat – el lector se la creu al peu de la lletra– «d’una ànima que parlava amb ella mateixa enmig de la nit».

Un altre biògraf de Djuna Barnes, Andrew Field, explica que l’any 1937 l’escriptora va desaparèixer de la vida social i que, com que no responia les trucades de ningú, dos amics van anar a l’edifici on vivia i que, d’amagat, a través d’una claraboia, van veure-la quan estava a punt d’entrar al seu dormitori, molt maquillada, vestida amb un déshabillé i duent una ampolla de ginebra a la mà, però al llit no hi havia ningú que l’esperés, només una escampadissa enorme de papers i estris per a escriure, com si es disposés a dormir amb la seva única amant, la Literatura: així era Djuna Barnes i així és El bosc de la nit.

Ponç Puigdevall a política&prosa (01.12.22)

https://politicaprosa.com/enmig-de-la-nit/