Hem visitat Venècia abans de visitar Venècia, tal com l’escriptor i professor de la Universitat de Zagreb, Predrag Matvejević (1932-2017) i autor de L’altra Venècia (LaBreu edicions), havia vist Venècia abans d’anar-hi en un llibre d’imatges que li van quedar impreses a la retina. Venècia forma part del nostre imaginari col·lectiu, tenim la ciutat dels canals incorporada a la memòria visual amb la mateixa precisió d’una vedute de Guardi, Tintoretto, Carpacció o Canaletto.
De Venècia s’ha dit tot, o s’ha dit tant que parlar-ne, escriure-la o fotografiar-la és difícil sense caure en els llocs comuns. És des d’aquesta premissa: fugir dels llocs comuns, que Predrag Matvejević acara l’escriptura d’aquesta obra mestra que és L’altra Venècia: la Venècia que emergeix a la vista quan s’agusa una mirada que va al detall, a la sorpresa i al misteri que neix del que podria semblar intranscendent i que a través de l’art de la paraula de Matvejević adquireix una personalitat ‘altra’, destacada de la Venècia que portem incorporada en el nostre àlbum de ciutats i monuments icònics com, posem per cas, París, Nova York o el Taj Mahal. M’aturo un moment en el Taj Mahal perquè en el meu record es juxtaposa la imatge flotant del Taj Mahal amb la imatge flotant de Venècia quan s’hi arriba amb el vaporetto, en un i altre cas fent una abstracció visual de la gentada que distreu de la contemplació de la bellesa més enllà de la fastuosa estètica monumental. En el cas de Venècia potser és la bellesa andrògina que tan bé es reflecteix al film Mort a Venècia, que tant es pot percebre en l’atractiu del jove Tazio com en la mateixa Venècia en què hi va cristal·litzar l’art d’Orient i d’Occident de l’època. Venècia com una encarnació, doncs, de l’androgin que de la mateixa manera que casa aigua i pedra, marida el somni i la realitat del quotidià.
Com un Virgili o una Beatriu (manllevo una comparació del mateix Matvejević), a L’altra Venècia l’autor ens invita a no passar de llarg de la màgia de les flors i herbes menudes que creixen entre les pedres rovellades per la humida intempèrie de la ciutat, que mirem els tons que aquest rovell adquireix també en ferros i fustes treballades, que ens aturem a observar els paviments antics i conèixer l’art dels seus artesans, que admirem el traçat dels carrerons i ponts de Venècia i les perspectives que componen, com també va observar el fotògraf Toni Catany al seu magnífic llibre d’imatges Venesia (Lunwerg, 2006).
Un vespre Toni Catany em va mostrar les imatges que havia fet amb la seva primera càmera digital. Encara no estava segur del resultat que volia, ja que amb la nova tècnica aspirava també a fer un llibre on no hi hagués la Venècia prototípica, sinó, com el mateix Matvejević, que Catany havia llegit, captar una Venècia altra, no pas aliena, sinó al contrari: la Venècia fonamental que Matvejević narra presentant-nos els seus forns i forners, les seves tavernes i taverners, artesans del pa i de la vida menestral que ja no en queden i que ja només podem trobar a L’altra Venècia.
Llegir bona literatura provoca el desig de diàleg amb el text. A desgrat de la impressió de les llums i ombres dels sols ponents i sols ixents sobre l’aigua i les velles pedres, combinació que abraça l’esplendor de sedes i domassos amb les carícies de les aus, dels cristalls transparents i la carnositat dels seus colors vius, dels cels escombrats del migdia i les bromes matinals, en el meu primer viatge a Venècia a penes vaig poder escriure un poema… Venècia, la de les vedute i l’altra, l’amagada, havia sobrepassat els meus sentits i em va deixar en un estat flotant com l’amor a primera vista: a dosis homeopàtiques s’ha de digerir la rara bellesa de Venècia, l’espectacle de la seva decadència trenada als tornassols que imanten l’atenció amb el mateix atractiu que tenen, i tant, les velles llambordes que et fan seguir el fil de la fantasia que viatja per les esquerdes, i, encara, embadalir-se posant la mirada en l’encant dels gravats anònims amb què Predrag Matvejević il·lustra el seu llibre L’altra Venècia: un cant a la Venècia que poc hem sabut veure i que l’escriptor també mostra esplèndida davant dels nostres ulls en la natura dels petits jardins, o en la bellesa minimal dels cocci, sobrants ceràmics, fragments de qui sap el temps que en la seva utilitat ajuden a reomplir les fondamente, els terrenys que Venècia i les seves illes han guanyat al mar.
Teresa Costa Gramunt, El Matí Digital (02.05.24)
