Notícies - Pàgina 23 de 25 - laBreu Edicions : laBreu Edicions

… igualment singular i interessant, és Ultracolors. La majoria dels poemes del volum són breus, funcionen com flaixos desconjuntats, tenen com a punt de partida un artista modern i remeten al buit existencial llampant que tantes vegades ha retratat el cinema indie o l’art contemportani. Pel ritme, l’estructura, la galàxia semàntica i l’extensió, és evident que són poemes que cerquen l’impacte. Per això poden semblar, a vegades, un punt arbitraris i reiteratius. Però enganxen. Com les cançons pop, només fan servir tres acords, però sonen bé.
Pere Antoni Pons ( revista Caràcters nº64)

festa presentació de LLEGIR EN CATALÀ (13.11.13)

dimecres vinent, 13 de novembre, Festa inaugural de LLEGIR EN CATALÀ, associació d’editorials independents, on presentarem el nostre primer catàleg conjunt. i tenim padrins que ens han promès discurs: Matthew Tree i Marina Espasa

serà a les vuit del vespre al MauMau (c/fontrodona, 35, poble-sec, Barcelona)

“Matèria primera” de Jörg Fauser a la revista Caràcters nº64

Stamboul Blues

“Aquell estiu, les drogues anaven més barates que els llibres, si no és que te’ls escrivies tu mateix”, afirma Harry Gelb, protagonista i narrador de Matèria primera, i probable alter ego de Fauser. Vol ser escriptor, però qualsevol observador extern diria que, en realitat, no és més que un heroïnòman alcoholitzat que malviu en ocupacions de tota mena. Una vida convulsa en un context convuls: maig del 68 i els primers anys setanta, la revolució, Lotta continua o les Baader-Meinhof, la contracultura. Ambients sòrdids, excessos i nàufrags; amb banda sonora dels Stones, Jimi Hendrix o Janis Joplin. Erràtic, Gelb deambula de les golfes d’un hotel d’Istanbul a una casa okupa a Frankfurt; de Berlín a Munic o Viena. D’escrivent a l’intent de fundar i dirigir una efímera revistaunderground. De camell de baixa estofa a guionista de ràdio o de cinema. D’estafador de turistes ingenus a vigilant nocturn o mosso d’equipatge a l’aeroport. Mentrestant, els originals que envia a les editorials en retornen amb resposta negativa, sense excepció.

Amb un to entre cínic i amarg, l’obra relata una història iniciàtica sobre la voluntat d’acumular experiències abans de llançar-se de ple a l’escriptura, sobre la necessitat de narrar una vida prèviament viscuda. És des d’aquest punt de vista, amb aquesta necessitat com a unitat de mesura, que el protagonista jutja les desventures que viu en la seua deriva existencial. Gelb, com Fauser, és de l’estirp de Burroughs —que apareix en la novel·la com a personatge en algun moment puntual—, de la de Bukowski,Dovlàtov o Kerouac. I, al mateix temps, se sent atret per narradors clàssics com Dostoievski, Greene, Chandler o Hammett. Flirteja amb l’avantguarda beat i la tècnica del cut-up, però abandona més endavant experiments i intenta la narració pura, lligar vida i literatura de manera indestriable, fer d’aquella la matèria primera d’aquesta: “per què calia imaginar danses macabres a Alexandria, si teníem la matèria primera just davant de casa?”. O, com escriu més endavant: “sota cada teulada passaven històries que esperaven ser escrites”.

El model que busca, no el troba en els autors alemanys del moment, especialment en els del Grup 47; sinó en els anglosaxons, en concret en els nord-americans. Avançada la novel·la, totalment perdut pel que fa a la voluntat d’escriure, hi reflexiona: “Potser havia de tornar a escriure poesia, afirmacions breus i clares, anar al moll de l’os, com un glop de vodka, com una bufetada”. Matèria primera no és poesia, però la prosa de la novel·la respon punt per punt a aquesta definició. Concisió, brevetat, concreció; com un glop de vodka, com una bufetada. Literatura amb un estil directe, tallant, ràpid. Falsament espontani i poc elaborat, volgudament poc retòric, molt documental. Com qui escriu la crònica distanciada d’una època, sense nostàlgia ni a penes crítica. Un estil que només abandona el ritme sincopat i l’aparença informal en aquells fragments en què la prosa sembla encomanar-se de l’al·lucinació —ben sovint per l’efecte de les drogues o de l’alcohol, però no només.

Matèria primera és un viatge exterior i interior a la recerca d’un sentit vital que passa per la possibilitat de convertir-se en escriptor. Però, com la revolució que prediquen al seu voltant grups de tota condició i ideologia, aquesta possibilitat tampoc no acaba d’arribar mai, i esdevé com més va més una utopia. Gelb viu en l’intent: “actualment no escric literatura, però m’immunitzo contra algunes de les seves variants”. Escolta, primer, els ionquis proclamant la veritat absoluta en el nirvana de la xeringa. Després, són els revolucionaris de totes les revolucions, que intenten convéncer-lo de quin és l’autèntic sentit de tot plegat. Ell, en canvi, ja no és capaç d’escoltar cap d’aquests cants de sirena, només vol cervesa i dones. És també una història sobre el fracàs, i sobre la indefensió davant de la vida. Una vida tan miserable que pot acabar sota les rodes d’un camió: Fauser va morir el 1987, després de celebrar el seu 43è aniversari, quan intentava creuar borratxo l’autopista.

ressenya a Caràcters de “Pianos i túnels” de Silvie Rothkovic

Si bé és cert que darrerament els versos joves cerquen l’explosió de la quotidinaitat, l’anècdota personal o la sensualitat dels cossos per atrapar l’ànima del poema, la poesia de Silvie Rothkovic ens atura en l’abundància de l’absència: “El vers que em sostenia/ era nascut dels noms de les coses/ que no van passar” (p.22). Només en el silenci, el fred, retornen al jo poètic una concentració i una consciència de si mateixa neta i precisa, feridora i al mateix temps completa.

Ja en el títol, Pianos i túnels, s’anuncien els espais per on circularà el punteig de la paraula- “Totsolesa/ distròfia/ signes/ batent/muralla”, (p.44)-, els sentiments velats i les músiques com a relleu de l’emoció – “Una sonata de sorra/ contenint la nit/tots els dits trencats/ i els ulls travessat per mapes”.)p.59). Rothkovic ens ofereix una escriptura dislocada, en suspensió, com si la mà se separés sobtadament del teclat. En aquesta fractura del llenguatge invoca un silenci que ens obliga, als lectors, a recompondre la melodia o la “no melodia que avança” (p.42) seguint una seqüència que malda per traçar l’experiència del buit, tal com indica el darrer punt d’aquest viatge: ” i el buit definitivament impossible/ de convertir en llibre” (p.79).

Els versos són, deliberadament, evitació i silenci. Tanmateix, dibuixa els seus contraris, la passió evocada o la música que sobreviu en els noms i que s’ofereix detalladament en el provocatiu índex de peces al finals del poemari. La presència de l’altre, del tu amorós, apareix com un horitzó latent al llarg dels versos. La poeta el visita, en ocasions, en el records, en la memòria gelada de l’alta soledat que respira un paisatge blanc i despoblat. Aquest espai de la memòria és representat per una casa deshabitada en la qual només les mirades dels quadres -“Quadres isolats són l’únic que queda viu” (p.45)- o la ferida de les peces de piano – “dins el piano/tot és fals,/etern i negre” (p.74)- construeixen el diàleg possible amb allò humà. És aquí on la veu poètica ens aproxima amb l’indicibe tot creant poemes trencats, voluntàriament mutilats, com si fossin una inscripció trencada o un papir esquinçat. Ens acostem, així, a l’expressivitats d’allò partit o inacabat. Els poemes, a l’estil de Miquel Àngel, no han volgut brotar definitivament de la pedra.

Així mateix, l’amor s’imposa amb la violència d’una imatge absoluta. La cara clavada a l’altra cara suggereix tot aquest llenguatge curosament evitat d’allò sensual: “El mar era dins,/ la teva cara clavant-se/ a la meva,/ la densitat d’un corb,/la parla/com una ferida./Va passar un hivern” (p.47).

La metàfora objectualitza i transforma els rostres en la força, detinguda i cossificant, que bloqueja la descripció de l’escena i ofereix, tan sols, l’instant posterior. Un instant que al mateix temps és presència del que cobreix. Sempre la mateixa tècnica elusiva que converteix el no-dit en la “matèria-emoció”.

Pianos i túnels és un viatge interior, retallat en el mutisme i en la potència d’una blancor gelada que desperta la necessitat de retrobar la pròpia veu en l’escriptura. Per això, quan emergeix l’amor viscut, tot el llibre s’amara d’una nova intensitat. Una llum que presagia el final d’aquesta hibermació conscient, “A l’altra banda del túnel/rajos de sol/altaveus que exploten” (p.58), i que el lector reconstrueix per a si mateix, precisament, des de la contenció amb la qual, Silvie, personalíssima, ens l’ha preservat.

L’hivern, anunci mut de la primavera que no arriba, i la memòria, espai descarnat de l’amor, són l’escenari des d’on es deplega una veu poètica que no tans sols juga amb els límit de l llenguatge, sinó que transforma la performativitat d’un jo líric amb el que ella mateixa anomena “la vida”.

Josep Pedrals dins un globus Rec.08 (08.11.13)

recital de Josep Pedrals en el desè aniversari de la LLibreria Llegim…? dins un globus al Rec.08 d’Igualada (08.11.13)

recital d’Anna Ballbona i Ester Andorrà a la Createca

de la Dovlatada a la Llibreria Dòria (06.11.13)

tertúlia sobre les nostres llibres de Serguei Dovlàtov a la llibreria Dòria de Mataró amb el traductor Miquel Cabal, la periodista i poeta Anna Ballbona i l’editor Ignasi Pàmies (06.11.13)

recital de Josep Pedrals a La Impossible (05.11.13)

D’INCERTES CERTESES, de Montserrat Rodés

Títol_ D’incertes certeses
Autor_ Montserrat Rodés
Col·lecció_ Alabatre, 48
Pàgs_88
PVP_ 13€
ISBN_ 978-84-941890-0-5

Montserrat Rodés (Barcelona, 1951) és autora dels llibres de poesia: La set de l’aigua (1991; Premi Miquel Martí i Pol 1990), Riu d’arena (1992), El temps fumeja (1993), Escrits en blanc (1995; Premi Miquel de Palol 1994), Interlínia (1999), Deleàtur (2002), Immunitats (2005) i Alarma (2008). La seva obra és present en diverses antologies de poesia catalana contemporània i ha estat traduïda a l’alemany, l’anglès, el castellà, el croat, el francès i l’italià, publicada en volums col·lectius o en revistes literàries.
La poesia de Montserrat Rodés sorgeix de la necessitat vital que converteix la paraula en llenguatge poètic, és a dir, eclosió instintiva que emmotlla el sentit a l’essència primera, la del so, la de la música, sovint articulada entre la sensualitat verbal i l’aresta, que es compliciten per donar cos a l’exercici de la percepció, el pensament i el mateix llenguatge, inscrivint, així, la paraula, en un espai intemporal que remet a la reflexió i l’aprofundiment i a una recerca constant.
A D’incertes certeses la reflexió gira sobre el que ens precedeix i el que queda després d’haver estat, tot a partir d’un brot intuïtiu atzarós que és on forma i sentit es condicionen. Quatre veus poètiques diferenciades per a quatre parts d’un llibre unitari, d’una sola veu que des de la discreció i la singularitat s’ha convertit en essencial en la nostra literatura.

EL CLÍMAX, de Daniel Busquets

Títol_ El clímax
Autor_ Daniel Busquets
Col·lecció_ Alabatre, 47
Pàgs_84
PVP_ 13€
ISBN_ 978-84-940964-7-1

Daniel Busquets i Corbera (Barcelona, 1953) és bibliotecari. La seva manca de pressa, així com la consciència del valor que l’assoliment d’un llenguatge propi aporta al fet creatiu, van fer que la seva aparició al panorama de la poesia catalana fos més aviat tardana, sobretot si tenim en compte que la poesia s’associa sovint a un impuls juvenil, però la força de la seva irrupció va ser sorprenent. El lent procés constructiu, onze anys, de La trama perfecta (LaBreu Edicions, 2008; traducció al castellà a Ómicron, 2010) converteix el seu primer llibre en un esdeveniment que aporta una veu del tot innovadora i sorprenent a la nostra literatura. El llibre es converteix en un fetitxe per a molts autors de noves generacions i Busquets, amb una sola obra, crea escola i es converteix en una influència i una referència a tenir molt en compte.
L’alquímia que servia per transformar els diferents aspectes de les relacions amoroses extremes en delicats expositors verbals, es converteix, en El clímax, en un viatge paral·lel on l’objecte al voltant del qual giren personatges germans del llibre anterior és l’addicció en tots els seus vessants, fins i tot la que provoca la lectura d’aquest autor sorprenent.

VERSIONS DE BAI JUYI, de Marcel Riera

Títol_ Versions de Bai Juyi
Autor_ Marcel Riera
Col·lecció_ Alabatre, 46
Pàgs_184
PVP_ 17€
ISBN_ 978-84-940964-9-5

Bai Juyi (772-846) va néixer a Taiyuan, província xinesa de Shanxi, fill de família errant i miserable, la qual cosa el va apropar molt al poble ras malgrat la seva condició de funcionari imperial del grau més alt. Va ser membre de l’Acadèmia Imperial i ministre de Justícia a la cort, tot i que fou degradat i va patir una mena d’exili per fer de mandarí local en indrets diversos. Va morir malalt a Luoyang, província de Henan i la seva tomba va ser venerada i visitada durant més de mil anys i encara ara, esdevingut un clàssic inqüestionable, forma part del selecte grup de grandíssims poetes del seu temps (Meng Haoran, Wang Wei, Li Bai i Du Fu).
La seva poètica tenia la intenció d’exposar la realitat que l’envoltava i en què es movia amb un llenguatge molt planer però dotat d’una sensibilitat lírica que li permetia convertir en veritable vers la narrativitat del seu discurs, la qual cosa fa que, malgrat el temps, la seva llengua ens resulti sorprenentment propera.
Marcel Riera (Badalona, 1956) és autor dels poemaris Lluny (2006), L’edat del coure (2008) i Llum d’Irlanda (2012, Premi Carles Riba) i excel·leixen les seves traduccions de Rumer Godden, James Fenton, Joseph Brodsky i, en aquesta col·lecció, Philip Larkin (Finestrals, 2009).

Josep Pedrals recita al Rec.0 per celebrar els 10 anys de la llibreria Llegim…? (08.11.13)

divendres 8 de novembre recital de Josep Pedrals

per celebrar el 10è aniversari de la llibreria LLegim…? d’Igualada

seràa les vuit del vespre a l’escenari d’Estrella Damm del REc.o Experimental Stores d’Igualada

dijous 7 de novembre Josep Pedrals a la Biblioteca Municipal de Gandesa dins el cicle Biblioteques amb DO

Josep Pedrals a L’Avenç d’octubre de 2013

A finals de novembre de l’any 2010, va celebrar-se a la ciutat de Gandia el II Encontre de Joves Escriptors. Igual que en la primera edició, celebrada l’any 2006, s’hi aplegaren una trentena d’autors provinents d’arreu dels Països Catalans. El més profitós d’aquests encontres no són les taules rodones i els debats que s’hi munten sinó les coneixences i les complicitats que es generen entre els participants. Òbviament aquestes coneixences i complicitats solen néixer i/o consolidar-se al bar del Tano Resort, l’hotel que acull les trobades, i estan ben regades de cervesa i ben especiades de literatura.

La següent escena tingué lloc durant la nit de la primera jornada, un divendres. Molts dels participants són al bar de l’hotel, bevent i fent petar la xerrada. És temporada baixa i no hi ha cap més client. Com que, entre els participants, hi abunden els poetes, aviat qui més qui menys s’enfila dalt d’una taula o d’un tamboret i es posa a recitar els seus versos. Hi ha poetes de tota espècie i pelatge –histriònics, íntims, imaginatius, tous, banals, grandiloqüents, agressius…–, i se succeeixen sense ordre ni concert. L’ambient aviat deriva en un guirigall de veus, simpàtic i descontrolat, en què les declamacions del poeta de torn es mesclen amb les imprecacions dels que l’escolten i les converses dels que l’ignoren. Fins que un poeta amb aspecte de mosqueter –pel bigoti i la barbeta de boc– i cara d’entremaliat es posa a dir els seus poemes. Conscient de l’escenari, tria les peces més humorístiques del seu repertori: una cançó sobre dictadors, un llarg poema en castellà que figura ser una carta despitada a una exnòvia i que és popularment conegut com «el poema de los quesos» perquè s’hi referencien desenes de formatges… De cop i volta, tothom ha deixat el que feia i ha focalitzat l’atenció en ell. Se li noten les taules, al mosqueter: és torrencial però no es desborda, gesticula amb intensitat burleta d’actor italià però la matisa amb fredor cerebral d’actor britànic, juga a pler amb l’entonació, els ritmes, la sintaxi, les paraules… Com més gent l’escolta i el mira, més còmode es troba. De tant en tant, s’interromp i esclafeix a riure.

El poeta es diu Josep Pedrals i Urdàniz, va néixer a Barcelona el dia 13 de gener del 1979 i, si algú fes una enquesta entre tots els que omplim el bar, segurament sortiria que ell és el més conegut i valorat de tots els participants de l’Encontre.

Amb trenta-quatre anys, en Josep Pedrals presenta una trajectòria d’una versatilitat, una productivitat i una qualitat que impressionen. Ha fet centenars de recitals en desenes de països de quatre continents. Ha publicat, entre altres, Els buits enutjosos (1999), Escola italiana (2003), El furgatori (2006) i El romanço d’Anna Tirant (2012). Ha col·laborat en premsa, ràdio i televisió. Ha impartit cursos de recitació i escenificació poètica. Des del 2002 coordina, juntament amb Ferran Garcia, els recitals poètics del bar Horiginal, que ja té un lloc assegurat en la història com el centre neuràlgic del circuit poètic català de principis del segle xxi. L’any 2005 va crear, a vuit mans amb Gerard Altaió, Eduard Escoffet i Martí Sales, «l’espectacle transdisciplinari» Wamba va!. Ha estrenat diverses obres teatrals, entre les quals destaca En comptes de la lletera (2012). Ha desenvolupat, també, una prolífica trajectòria musical, primer com a membre de la banda Explosión Bikini, després amb Guillamino (amb qui el 2007 va gravar un disc, En/doll) i, des del 2008, amb Els Nens Eutròfics, on és el cantant, compositor, lletrista i clarinetista. Durant una llarga temporada, també va fer de llibreter a la llibreria Roquer-Jardinets, de Gràcia. Així mateix, ja ha estat protagonista d’un documental: L’eutraperlista Pedrals, de Núria Maynou. De moment, la cirereta del pastís ha estat la concessió a El romanço d’Anna Tirant del Lletra d’Or 2013. El premi Lletra d’Or es dóna anualment al millor llibre en llengua catalana de l’any anterior, i en Pedrals s’ha convertit en el guardonat més jove d’un palmarès que es remunta al 1956 i inclou la plana major del cànon de la literatura catalana moderna.

Amb tot, la vertadera dimensió de l’èxit d’en Pedrals no es mesura a partir dels premis aconseguits ni dels elogis rebuts, sinó del convenciment gairebé unànime que mostren col·legues, crítics, lectors i espectadors a l’hora de considerar-lo un dels valors més segurs de la literatura catalana del present i del futur. Acabo d’anteposar l’adverbi gairebé perquè unànime és un adjectiu molt rotund, però la veritat és que podria treure’l perfectament. En un ambient propens al sectarisme i a la maledicència com és el gremi literari, la figura i l’obra d’en Pedrals generen un consens insòlit. Segurament hi haurà algú que no el pugui veure, o que li tingui enveja, o que no li agradi ni com a poeta ni com a rapsode, però difícilment s’atrevirà a dir-ho en veu alta. Sobretot perquè no és una estratègia gaire recomanable ficar-te amb algú que la immensa majoria considera talentós i carismàtic, que des de l’adolescència s’ha pogut guanyar la vida fent el que li agrada, i que a més porta amb humor i empatia els èxits que va recollint.

Asseguts en dues cadires de la plaça de Valentí Almirall, al barri del Clot, el seu barri de tota la vida, pregunto a en Pedrals com s’explica que la seva feina agradi a tanta gent i a més tan diversa. Somriu sense petulància, s’ho pensa i respon: «Sempre he volgut fer coses que jo voldria llegir o que a mi em vindria de gust anar a veure. I això sempre m’ha permès trobar molt de pressa el punt extern a tot el que feia. Oi que els diaris tenen una secció de Cultura i Espectacles? Doncs bé, jo sempre he tingut clar que volia sortir-hi per una cosa i l’altra: per la cultura, però també per l’espectacle.» Rumia uns segons i remata: «Com a artista, has de tenir un sentit de caritat envers el públic. Són molts els artistes, però, que només tenen un sentit de caritat envers ells mateixos».

Per a en Pedrals, ser caritatiu amb el públic no vol dir ser fàcil ni assequible sinó ser atractiu. I atractiu, en el seu cas, és sinònim de divertit i intel·ligent. O el que vindria a ser el mateix: entretingut amb gràcia i substància. La seva millor arma és, naturalment, el seu virtuosisme verbal, la capacitat per fer amb les paraules ben bé allò que li doni la real gana. No és només que tingui un lèxic riquíssim –que entrena i amplia diàriament treballant amb diccionaris–, ni que domini tots els registres de l’idioma –des de l’argot dels adolescents fins a la vivor popular dels avis, passant pels cultismes de la literatura més arcaica–, ni que demostri una facilitat inusitada per descobrir rareses rebuscades, per fer jocs de paraules inopinats, per establir associacions d’imatges i encadenaments fonètics xocants, o per posar al dia referents oblidats. És que, a més a més, sap barrejar-ho amb naturalitat i oferir-ho tot junt en un mateix recital –o en un mateix llibre, o en un mateix poema– sense que el resultat sembli desconjuntat i fent que vagi molt més enllà de la pura curiositat extravagant.

És als recitals, sobretot, que pot veure’s la millor versió –la més completa– d’en Pedrals, on es mesclen les seves facetes de poeta, actor, cantant, humorista, investigador verbal i rapsode. A més de tenir moltes taules, ha treballat a fons la seva manera de fer recitals. També ha reflexionat molt sobre el tema. «Has de saber a què pots aspirar fent el que fas», diu. «En un recital poètic, no pots arribar a unes profunditats intel·lectuals brutals. Si vols una classe magistral, millor que no vagis a un recital. Ara bé, un recital et pot entretenir, et pot fer un massatge a l’ànima, et pot fer sentir coses que d’una altra manera no sentiries…» No és fàcil resumir en què consisteix la fórmula performàtica o rapsòdica d’en Pedrals, que se sent molt còmode en l’aiguabarreig i que sobretot pretén escapar de la monotonia i l’encasellament. «En un recital, alternar és bàsic: si només fas coses serioses, la gent s’avorreix i es perd; si només fas coses lleugeres i divertides, però, et diuen pallasso».

Res no l’emprenya més, a en Pedrals, que les desqualificacions dels recitals que fan alguns presumptes defensors de l’alta cultura. «De recitals, se’n fan a milers. Molts són molt dolents, és clar que sí. Però també es fan i es publiquen molts llibres dolents… El menyspreu pels recitals perquè sí em fot molt. Fa temps, en Josep Maria Fulquet va fer un article dient que no s’imaginava Rilke o Valéry fent recitals. Hòstia! Que ha llegit les cartes que enviava Rilke a les actrius que interpretaven els seus poemes, aquest bon home?! Els demanava que fessin unes coses histriòniques absolutament ridícules. I pel que fa a Valéry… Doncs que ho expliqui a l’Associació Valéry que hi ha a França, que els recitals no valen res, perquè cada any en munten uns quants…». Venint d’un paio en general bonhomiós i irònic, la invectiva resulta contundent. Em fa pensar en una nit de fa anys, quan la polèmica dels Imparables estava en plena ebullició. Érem amb més gent en un bar del barri de Gràcia i en Pedrals acabava de llegir un article d’en Xavier Bru de Sala que es burlava dels poetes humorístics experts a fer recitals. Se’l veia dolgut, però sobretot indignat: aquella indignació de quan ets menyspreat per algú que no té ni idea de qui ets o del que fas…

Segons el poeta Francesc Garriga Barata, assidu de l’Horiginal, «en Pedrals ha tingut la sort de néixer en una família on ha gaudit d’una sèrie de coses que la majoria de gent no té la sort de gaudir. Per la meva experiència docent, sé la importància d’haver crescut en una casa on hi ha llibres i on es donen bones converses». Segons Garriga, que coneix bé el panorama de la jove poesia catalana perquè, als seus vuitanta anys, és mentor, amic o conegut de moltíssims poetes joves, «el bagatge cultural que en Pedrals ha trobat a casa li ha permès construir-se més fàcilment un món creatiu personal». Garriga no vol treure-li mèrits. «Al contrari: treballa molt, i es nota que té un talent natural, que li surt molt de dintre. De res no serveix el que et trobes a casa si no tens les suficients capacitat mental i energia per apropiar-t’ho i transformar-ho».

La història de la família d’en Pedrals dóna per fer tot un llibre. Tal com explica en Josep Maria Pedrals, oncle d’en Josep, el cognom Pedrals procedeix de Bagà, poble de la comarca del Berguedà, i les notícies sobre la família es remunten fins al segle xii. Cap al 1700, els Pedrals van establir-se a la Garriga. I, al cap d’un temps, a Granollers, la ciutat on han deixat més empremta. Professionalment, la tradició familiar va centrar-se fins fa poc en la medicina: va arribar a tenir fins a set generacions ininterrompudes de metges. Amb la desamortització de Mendizábal del 1835, la família va adquirir la que seria la casa pairal durant el pròxim segle, un antic convent franciscà situat al centre de Granollers. Al poeta Pedrals, li agrada remarcar la condició burgesa, «no aristocràtica», de la nissaga.

Va ser a finals del segle XIX i principis del XX quan els Pedrals van assolir una més notable rellevància. Eduard Pedrals i Marsà va ser un dels representants del Vallès Oriental en la constitució de les Bases de Manresa. I el seu germà Ricard, avi del poeta Pedrals, a més de ser l’únic metge de l’hospital de Granollers, els anys 1906 i 1907 va dirigir el diari La lucha, de tendències liberals. Per acabar de donar pedigrí a la família, el mateix Ricard Pedrals i Marsà va entroncar, per via matrimonial, amb la família de Miquel Blanxart i Estapé, alcalde de Granollers de 1903 a 1905, casant-se primer amb la seva filla Llorença i, quan aquesta va morir, amb l’altra filla, Maria Blanxart i Abril, àvia del poeta Pedrals. Els Blanxart eren una de les més prominents famílies burgeses de la comarca. Així com els Pedrals eren d’esquerra moderada, la ideologia troncal dels Blanxart era més aviat el catalanisme, en la versió de La Lliga i amb un fort component religiós.

La família Pedrals i Blanxart va patir un greu sotrac quan el 1927 Ricard Pedrals i Marsà va morir d’un accident. Maria Blanxart va quedar vídua i a càrrec de nou fills, cinc de propis i quatre fruit del matrimoni entre el marit difunt i la seva germana també difunta. Gràcies al coixí familiar, va aconseguir sortir-se’n. Fins que la guerra del 36 ho va tòrcer tot. Durant el conflicte la casa familiar va rebre de tots dos bàndols: primer fou assaltada pels anarquistes de la FAI i després fou bombardejada per l’aviació franquista. La família Pedrals i Blanxart va veure’s obligada a traslladar-se a Barcelona, on l’àvia del poeta Pedrals va instal·lar-se amb alguns fills en una casa modernista del Passeig de Sant Joan. No tornarien mai més a la capital del Vallès Oriental. Així i tot, l’empremta dels Pedrals i els Blanxart segueix sent visible a Granollers: l’antiga casa pairal és avui la biblioteca municipal, Can Pedrals, i la casa de Miquel Blanxart i Estapé és una de les joies arquitectòniques de la ciutat.

No són les figures llunyanes de la nissaga, en tot cas, les més importants per al poeta Pedrals. Aquest paper està reservat per al seu pare, en Ricard Pedrals i Blanxart, un dels impulsors de l’escoltisme a Catalunya i també una de les figures més rellevants de l’església catalana durant el franquisme, fins que es va secularitzar el 1978 per casar-se i muntar una família.

Nat a Granollers el 1920, el pare d’en Pedrals té noranta-tres anys. El seu aspecte venerable i bonhomiós no deixa entreveure la vida tan agitada que ha tingut. De jove, va participar en la guerra amb la lleva del biberó. Explica que «jo lluitava amb convicció per la República, per bé que els anarquistes ens havien assaltat la casa i que la FAI havia assassinat el sogre d’una de les meves germanes, el senyor Josep Rovira de Villar». A principis del 1939, va ser fet presoner pels revoltats i enviat a Santoña. En tornar a casa, va caure malalt de pleuresia i va haver de fer repòs dos anys. Va intentar entrar al seminari, però el rebutjaren per la seva mala salut. Aleshores va estudiar Filosofia i Lletres. Conscient que calia «refer Catalunya», va tornar a provar de fer-se capellà. «Jo hauria pogut viure la meva fe privadament», reconeix, «però la religió tenia aleshores un enorme pes social que podia ser utilitzat a favor de Catalunya». Aquesta doble convicció catalanista –feia els sermons en català– i cristiana d’arrel social va dur-lo aviat al món de l’escoltisme, de la mà de mossèn Antoni Batlle, a qui va conèixer a l’escoltisme d’en Batista i Roca. Amb els anys, en Ricard Pedrals acabaria sent una de les personalitats més vigilades pel règim de Franco a Catalunya: li tenien intervingut el telèfon, la policia el seguia… El 1966 va ser un dels líders de la famosa manifestació de capellans que es va organitzar en protesta per la detenció i tortures d’un estudiant comunista. Juntament amb altres capellans, Ricard Pedrals va ser condemnat a un any de presó, però com que la brutal repressió policial havia transcendit mediàticament a nivell internacional, la Santa Seu va intercedir a favor seu i van ser indultats.

«El meu pare és catalanista fins a la medul·la i cristià fins al moll de l’os», diu el poeta Pedrals, que manté una relació extremadament afectuosa tant amb el seu pare com amb la seva mare, Maria Pilar Urdàniz, vint-i-cinc anys més jove que el seu marit, una immunòloga que ha treballat tota la vida com a científica de laboratori, principalment en la indústria farmacèutica, i que, abans que ens en anem del pis, omple de menjar la bossa del fill.

Li fa una certa gràcia, a en Pedrals, el fet de portar-se tants anys amb el seu pare. «El meu avi va morir l’any 27, quan el meu pare era molt petit…» I afegeix: «Sona molt estrany, eh, això que el meu avi morís l’any 27!?». Més enllà de l’anècdota cronològica, el fet de ser fill d’un excapellà carismàtic i compromès de l’any 1920 ha marcat el poeta Pedrals d’una manera decisiva. D’entrada, perquè potser li ha transmès un sentit genètic de l’escena. «El pare era un gran predicador. S’inflamava damunt la trona i inflamava els que l’escoltaven. Això diuen. I m’ho crec perquè, de petit, quan anàvem a actes públics, el meu pare era qui feia els discursos. A moments parlava fort i a moments callava per generar expectació: tot això són tècniques útils per recitar». Deu haver-hi diferències, pregunto, entre predicar el missatge de Crist damunt la trona i recitar poesia dalt d’un escenari. «Doncs potser no n’hi ha tantes…», riu. «A més, pensa que, de petit, jo jugava a dir misses». No fotis!? «Sí, sí. És que sempre m’ha agradat molt fer el sermó!».

Sigui com sigui, molt més determinant que la suposada herència de l’habilitat oratòria i del sentit genètic de l’escena, és que en Pedrals ha viscut a casa i des de petit diverses expressions culturals que per a la immensa majoria de la seva generació són totalment desconegudes o marcianes. Això fa que, quan per als seus llibres o espectacles utilitza referents o formes agafats, per exemple, de la sarsuela, del teatre pitarresc, de la tradició del rector de Vallfogona o del noucentisme, no facin la impressió de ser el resultat d’un interès arqueològic o llibresc, sinó el fruit natural d’una interiorització que ve de lluny. Si un dels trets de la postmodernitat és la convivència en una mateixa obra d’estils i referències molt allunyades entre si, es pot dir que en Josep Pedrals, fill del seu temps i també d’un temps remot, és un postmodern orgànic, no deliberat, biològicament clàssic.

És molt fàcil prendre’s la figura, l’obra i la carrera d’en Pedrals com les d’un paio que, a còpia de talent natural i de simpatia, va recollint èxits gairebé per casualitat, sense més ambició que la d’anar fent –fent molt bé– allò que li agrada. No és que no hi hagi una part de veritat, en tot això, entenguem-nos. Fent un cop d’ull als seus anys d’infantesa i d’adolescència, aquells que l’han tractat o vist dalt d’un escenari poden reconèixer-lo sense problemes en el nen que anava xerrant sol pel carrer o per casa i que cada cop que es topava amb algú aclaria: «és que estic jugant». Aquesta imatge d’un Pedrals juganer i despreocupat per la part més competitiva i obsessiva de la literatura també encaixa amb quan, també de nen, era poc esportista i s’entretenia escrivint obres de teatre i «novel·les que mai no acabava». O quan, ja adolescent, era un estudiant tan llest com indisciplinat i es passava d’espavilat i feia exàmens en vers per veure si colava. «Els professors reien molt», recorda, «però sempre em suspenien: per això vaig repetir el COU tres vegades.»

Ara bé: darrere d’aquest Pedrals brillant però aparentment lleuger, desorganitzat i improvisador, n’hi ha un altre que no tan sols es pren molt seriosament la seva feina sinó que, a més, sap perfectament què ha de fer perquè la seva obra circuli i perquè les expressions del seu talent es projectin públicament i siguin apreciades. Amb això vull dir que en Pedrals és un gran estrateg d’ell mateix –un estrateg instintiu, almenys– i té una ambició considerable. L’ambició està mal vista perquè sol associar-se a l’afany per figurar i a la necessitat d’assaciar una vanitat patològica. En el cas d’en Pedrals, però, l’ambició és una altra cosa: mescla insaciable de curiositat i de voluntat de ser cada cop millor. Sap que donar-se importància a ell mateix és molt perillós. Però també sap que si no dónes importància a allò que fas, mai no faràs res d’important.

El poeta i rapsode Eduard Escoffet, amic d’en Pedrals des de l’adolescència, diu que parlar d’ambició no és del tot exacte. «Jo parlaria d’un compromís radical amb allò que fa», afirma. «El Pep encara té un punt de naïf, com si no es pogués creure tot el que li passa. En el fons, és un malalt de l’escriptura poètica, incapaç d’imaginar-se o pensar-se fent una cosa diferent a la que fa». Escoffet el coneix molt bé, a en Pedrals. I ha estat decisiu en la seva trajectòria. Tenien divuit anys quan es van conèixer, a l’institut. Feia temps, aleshores, que l’Escoffet ja estava ficat dins el món de la poesia, i en descobrir el talent d’en Pedrals va presentar-lo al David Castillo i l’Enric Casasses. El primer havia muntat la Setmana de la Poesia de Barcelona, era el director del suplement de llibres de l’AVUI i feia de pont entre la literatura més underground i la cultura oficial. El segon acabava de treure l’Uh, publicat per l’Associació Cultural Container, de Victor Nik, i en un lustre havia deixat de ser un poeta marginal per convertir-se en un dels referents de la poesia catalana moderna. Tant Castillo com Casasses van veure el potencial creatiu de l’adolescent Pedrals, i li van donar joc. Escoffet recorda la gira de presentació de l’Uh en què van participar durant l’estiu del 97. «Van ser una dotzena de recitals en deu dies, i anàrem amunt i avall de Catalunya en cotxes carregats de marihuana. El Pep i jo érem els més joves, i hi havia, a part de l’Enric i del Víctor, la Dolors Miquel, el Pau Riba… Tot plegat va ser una descoberta, perquè vam adonar-nos que podia existir un circuit per als recitals de poesia més enllà dels que muntàvem en bars on només venien els quatre de sempre».

Poc abans d’aquella gira que els acabaria marcant decisivament, l’Escoffet i en Pedrals van tenir la seva primera conversa seriosa sobre poesia. Havien coincidit en la festa de divuit anys d’una companya d’institut i, com que vivien més o menys a prop, van tornar caminant junts cap a casa. Pujaven pel passeig de Gràcia quan, de cop, es va posar a ploure a bots i barrals. Per esperar que amainés, es refugiaren sota la façana de la Pedrera. «I aleshores», recorda l’Escoffet, «ell va començar a recitar-me els últims poemes que havia escrit. De seguida vaig adonar-me que era un poeta en majúscules, estèticament molt poc sectari, obert a tot i a tothom, i que vivia entregat a la literatura». Uns quants poemes més tard, va deixar de ploure i els dos amics seguiren caminant. Si aquella nit li haguessin dit a en Josep Pedrals que, al cap de setze anys, seria considerat un dels grans de la poesia catalana actual, és segur que no s’ho hauria cregut. I fins i tot és possible que ni tan sols ara s’ho cregui. O sí que s’ho creu. Però, en el fons, sap que, més enllà d’escriure i de recitar (i de muntar espectacles, i de cantar…) tota la resta tant se val.

recital a la Createca amb Anna Ballbona i Ester Andorrà (07.11.13)

ressenya a ElPuntAvui d’EL TERRA I EL CEL d’Eduard Escoffet (25.10.13)

No sóc l’autor del bell títol d’aquí sobre, que he manllevat a un poema d’aquest llibre tan recomanable d’Eduard Escoffet. En canvi, no m’agrada tant el títol que ell ha donat a l’obra, tot i que entenc molt bé —i l’aplaudeixo— el joc gairebé subversiu que amaga: un capgirament d’un concepte coordinat —el cel i la terra— de fondes reminiscències religioses. Terra, el substantiu, té, en català, dos gèneres i també dos significats.

En aquest sentit, hi ha una peça programàtica del llibre —la que li dóna títol, precisament— que no em sé estar de transcriure sencera (sense majúscules, car el poeta opta per no fer-ne servir): “dibuixa dues línies horitzontals, paral·leles, / comença per la de sota. // deixa-hi, a l’entremig, / prou espai per respirar, per morir-hi. // desvesteix l’ull. / arrisca’t a no dir-hi la teva”. Es tracta d’un poema brevíssim i, tanmateix, molt substanciós. En altres versos de l’obra, Escoffet reflexiona sobre l’espai. Tant és així que, en la taula de continguts final, l’autor dóna la remissió a la pàgina per a cada poema, sense el títol de cada un però agrupats, tot ells, per temes. I dos d’aquests temes, justament, tenen a veure amb el paisatge i l’arquitectura —amb l’espai, en definitiva.

Torno al poema citat. L’experiència del viure com a espai limitat (¿recordeu el cèlebre poema Joc, de Vinyoli?). Escoffet ha col·locat aquest poema entre els que tracten el paisatge. Però, tant com això, és una poètica: “desvesteix l’ull. / arrisca’t a no dir-hi la teva”. Descripció, no pas opinió. L’ull nu, sense filtres, sense tels. Prest per acollir, per reproduir, per transcriure aquella poesia que és “cada nova naixença, / totes i cadascuna: món. / esgrafiar, resseguir, corregir”.

Hi ha un altre poema estremidor, d’on vénen les muntanyes?, que comença: “hem anat enterrant / els morts camí del cel”. Tornem a la línia de sota, la del terra, la del néixer: “els vius no deixem de colgar la vida, / per fer més curt el camí cap al cel”. El terra i el cel és un llibre d’accents diversos, però molt ben harmonitzats, una obra que té en compte el matís. El poeta es pregunta sobre els límits de la democràcia i sobre els límits del poema. Quantes coses ens poden dir dos fulls blancs grapats. Quantes ens en suggereix un obstinat paradís estatal que “han construït tan lluny / que fins el marbre arriba massa vell”. Alguns dels poemes, per la seva formulació, recorden Brossa (primera història d’un dia, per exemple, o línia de punts). És una poesia de la intel·ligència, però també de la sensibilitat; de la idea tant com de la imatge. Metaliterària, perquè la poesia sempre acaba reflexionant sobre l’art d’escriure i sobre el temps: “vivim en noms / coberts de molta roba / i farcits amb poca carn”. És aquí que l’ull desvestit burxa amb l’eina de la mirada, en aquest món de noms carregats de faramalla. Despulla la realitat. A la recerca del nervi expressiu, de l’esquelet de la paraula. La divisió temàtica final és una argúcia interessant, però es revela incompleta. Acaba no fent servei. Molts dels poemes adscrits a un tema tenen tanta o més entitat aplicats a un altre tema. Escriu Eduard Escoffet: “els homes, palplantats, encara llegeixen. si no llegeixen, fabriquen objectes i els venen”. I, de vegades, en trobes algun que escriu. Poesia, per exemple. Fa versos de la consciència.

dovlatada a Dòria Llibres (06.11.13)

amb Miquel Cabal (traductor), Anna Ballbona ( periodista i poeta) i Ignasi Pàmies (editor)

Josep Pedrals a La Impossible (05.11.13)

recital de Josep Pedrals a la Sala La Planeta (01.11.13)

Josep Pedrals a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus (24.10.13)

Josep Pedrals recitant Els poemes del vi maridat amb vins de les bodegues Vinyes de l’Albà a la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus (24.10.13)

Anaïs Nin a la Biblioteca Mestre Maria Antònia de Torredembarra

presentació de les nostres traduccions d’Anaïs Nin a la Biblioteca Mestre Maria Antònia de Torredembarra

la novel·la UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR
i el llibre de contes DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE
amb l’editor Ignasi Pàmies i l’actriu Núria Miret (17.10.13)

cercatasques poètic a Manresa amb Josep Pedrals i Anna Ballbona (25.10.13)

amb Josep Pedrals, Anna Ballbona, Anna Aguilar Amat, Mireia Calafell, Anna García Garay, Meritxell Nus, Esteve Plantada, Pau Vadell.

Ruta poètica per diferents locals de la ciutat
Inici: 22:30 h, a La Gramola
Finalització: a La Peixera, a partir de la 1:30 h amb una jam poètico-musical final de festa

De nou, els poetes més troneres del país sortiran al carrer i ens faran gaudir de la seva poesia entre copa i copa. Us convidem a afegir-vos a aquest recorregut, que acabarà en una jam poètico-musical de la mà dels músics Marc Mena i Pau Ruiz.

alabatres al 13è Festival de Poesia a Sant Cugat (octubre 2013)

dissabte 26 Josep Pedrals amb El Romanço d’Anna Tirant a la Casa de Cultura a les 21 h.

Josep Pedrals a la Biblioteca de Reus (23.10.13)

a la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus a les vuit del vespre hi sou tots convidats!

Anaïs Nin a la llibreria L’Ombra de Rubí (11.10.13)

presentació de les nostres traduccions d’Anaïs Nin a la Llibreria L’Ombra de Rubí (11.10.13) amb l’editora Ester Andorrà i la filòloga Teresa Florit.

Anaïs Nin a la Biblioteca Mestre MªAntònia de Torredembarra (17.10.13)

dijous 17 d’octubre presentació de les nostres traduccions d’Anaïs Nin a la Biblioteca Mestre Maria Antònia de Torredembarra

la novel·la UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR

i el llibre de contes DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE

ressenya a “Letras en vena” a DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE d’Anaïs Nin

Dins d’una campana de vidre, per na Anaïs Nin

recital a l’Espai Mallorca de Marc Romera i Ester Andorrà (08.10.13)

fotos de les presentacions de LiberisLiber 2013

presentació de L’ENTREPÀ de Salvador Giralt dissabte passat a la fira Liberisliber Besalú de Besalú (05.10.13)

i lectura de Jordi Vintró , dins el projecte Art&Choc, Liberisliber Besalú de Besalú (05.10.13)

PAPER DE VIDRE a la Llibreria 22 de Girona(16.10.13)

dimecres 16 d’octubre a les vuit del vespre presentarem a la Llibreria 22 de Girona el llibre

PAPER DE VIDRE.UNA NOVA POLIDA

ressenya a DE LLINDAR EN LLINDAR de Paul Celan a Saó ( set 2013)

Sang a força de llenguatge

MATÈRIA PRIMERA a GentNormal (set 2013)

LLEGIR I ESCRIURE #13 | MATÈRIA PRIMERA

El Llegir i Escriure torna de vacances amb una nova recomanació: Matèria primera, de l’alemany Jörg Fauser, que LaBreu Editorial ha rescatat i publicat per primer cop en català. S’hi perfuma opi, s’hi respira revolta, s’hi percep desil·lusió però, sobretot, hi trobareu molta literatura i moguda underground.

“Has de fer alguna cosa amb la teva vida”, declara el protagonista de Matèria primera. Herry Gelb és un jove aspirant a escriptor ionqui del cut-up literari –i de moltes altres substàncies–, que després d’una temporada a Istanbul, en la bohèmia dels setanta tenyida d’efervescències opiàcies, d’omplir llibretes amb provatures literàries al costat de l’Ede, el seu amic pintor, mentre les coses importants segurament tenen lloc en un altre indret del món, decideix tornar a Frankfurt, la seva ciutat natal, per intentar posar fil a l’agulla a la seva vida. Allí anirà saltant d’una feina a una altra, d’una noia a una altra, d’una comuna hippy a una altra, mentre espera trobar una editorial que li publiqui el llibre que està escrivint, per tal de fer alguna cosa amb la seva vida.Es tracta d’un relat delirant que s’inicia in media res, a Istanbul, per acabar estampat sobre l’asfalt d’un brut carrer alemany. I entremig ens trobem immersos en la moguda contracultural de l’Alemanya de l’època que contraria Harry Gelb a la vegada que el fascina. Ell hi està de pas i, a vegades, no té gaire clar cap a on tirar. Ha comès un únic pecat, que és el d’haver estat un il·lús: “La camarilla dirigent s’havia repartit tot el pastís: els de dretes, el business; els d’esquerres, la cultura; els que es quedaven al marge es quedarien sempre a sota. Com vam poder ser tan delirantment ingenus, quan tres anys enrere sèiem allà al terrat, amb l’Ede amb la seva pintura i jo amb les meves llibretes? En virtut de quina immaculada concepció vam poder creure que un dia podríem presentar-nos al món cultural alemany, directament arribats del nostre somni de les mil i una nits, somni banyat en petroli i emmetzinat per l’opi: qui ha viscut això, pot participar-hi també? Hauríem hagut d’anar al món de la publicitat, vaig pensar, i em vaig tornar a xutar.”

Jörg Fauser va publicar aquest llibre el 1984 i va morir tres anys més tard atropellat per un camió. Bukowski, Burroughs, Hammett, Chandler i Graham Green (“allò sí que era narrar”) ressonen al llarg del text. La matèria primera de la seva literatura vol ser la vida mateixa (“per què calia imaginar danses macabres a Alexandria, si teníem la matèria primera just davant de casa?”), que és estampada sobre el paper brutalment, convertida en prosa nua, sincera i crua, amb tocs d’una lírica punyent: “El seu cos era marró fosc. Vaig cavalcar-lo com un conqueridor blanc ferit de mort”. I com que el material literari és la vida, aquesta s’ha de viure a fons, amb totes les seves conseqüències. Pels ionquis de la lectura, aquesta és una bona dosi de literatura.

Fotografia de portada: arxiu Text: Paula Juanpere Correcció: Marta C.

http://www.gentnormal.com/2013/09/llegir-i-escriure-13-materia-primera.html

setembre 2013

Anaïs Nin a la Llibreria L’Ombra de Rubí (11.10.13)

divendres 11 d’octubre presentació de les nostres traduccions d’Anaïs Nin a la llibreria L’Ombra de Rubí

la novel·la UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR

i el llibre de contes DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE

participarem al Cicle de cinc sessions organitzat pel Grup de Literatura d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals ( octubre/desembre 2013)

Tendències estètiques en la poesia catalana actual

Afamats i L’Aigua a l’Espai Mallorca (08.10.13)

dimarts 8 d’octubre celebrarem recital a l’Espai Mallorca amb els poemaris

AFAMATS d’Ester Andorrà & L’AIGUA ( amb inèdits ) de Marc Romera

serà a les 20,30 h a la plaça vicenç martorell 1 de barcelona

L’ENTREPÀ al cicle #dempeus de Laie CCCB (01.10.13)

amb Salvador Giralt i la seva novel·la L’ENTREPÀ amb els cants de Pau Castell i en Jordi (01.10.13)

LiberisLiber a Besalú (5 i 6 d’ocubre)

entrevista a l’arallegim a Eduard Escoffet de Jordi Nopca (28.09.13)

Des dels 14 anys vas començar a fer les teves pròpies revistes –sense títol , ars vituperat -, vas muntar una microeditorial -la cèl·lula- i vas començar a participar regularment en accions i recitals.

He fet moltes coses fora de temps [riu]. Les tres primeres persones que vaig conèixer del món de les lletres van ser Carles Hac Mor, Enric Casasses i Anton Ignorant: tots tres em van obrir portes, em van connectar amb un passat literari que valia la pena recuperar i em van permetre conèixer maneres diferents de fer poesia, basades no tant a copiar models sinó a buscar una veu pròpia. Tots tres han anat fent camí sols, sense fer concessions.

L’any 2000 vas organitzar el festival Proposta al CCCB. Tindria quatre edicions. Després arribaria ReVox, dedicat a la poesia sonora. Tot això no hauria estat possible si l’escena poètica de Barcelona no hagués canviat, durant els anys anteriors…

Un any clau que marca l’efervescència de la poesia va ser el 1997. Hi va haver el David Castillo, que va transformar l’escena poètica de cara a la seva professionalització. Coordinava la programació de la Casa Macaya, quan era seu de la Fundació La Caixa. També va ser l’any de la gira de l’Uh , d’Enric Casasses. I el 1997 també va començar el cicle Viatge a la Polinèsia , per on passarien Vicenç Altaió, Benet Rossell, Carles Hac Mor, John Giorno i Carles Santos, entre d’altres.

Una de les crítiques que li faria és que hi ha una homogeneïtzació en excés de les propostes.

L’any passat, dues dècades després d’activitat centrada en la poesia -creació i gestió-, vas publicar el teu primer llibre, Gaire(Pagès) i el disc Pols (spa.RK), amb Bradien.

Durant molt de temps no he volgut publicar a partir d’una reflexió que vaig començar a fer durant els anys que col·laborava al suplement de cultura de l’ Avui . Cada setmana arribaven llibres i llibres de poesia: a més de publicar-se molts títols, eren comptadíssimes les col·leccions amb un criteri clar. Per publicar un llibre hi ha d’haver una justificació i assegurar-te també que hi haurà predisposició a promocionar-lo. També hi ha un element ecologista: publicar implica gastar una sèrie de recursos en què un ha de pensar. A més, el llibre de poemes homogeni i tancat és molt recent. Fins fa poc, he construït una manera de difondre el meu treball a partir del recital en directe. Gaire ja és un poemari pensat en format llibre, però reuneix poemes escrits entre el 1998 i el 2008. El terra i el cel és, formalment parlant, bastant més unitari, i inclou poemes fets entre el 2009 i el 2011, si bé un 60% d’aquests va ser escrit en menys de dos mesos, durant una estada a Eivissa.

El públic dels teus recitals que ara agafi El terra i el cel trobarà que no fas servir la repetició.

El llibre és fruit d’una reflexió molt íntima i individual. En la poesia oral, la repetició té un sentit i un efecte estètic. Aquí faig alguna referència a la repetició, però no n’hi ha. El terra i el cel és un llibre amb què em sento plenament identificat i que em descriu molt. No hi ha cap referència al subjecte. No m’interessa l’autobiografia, els sentiments ni el lirisme. Aquí no hi ha metàfores ni segones lectures: no hi ha més cera que la que crema [riu]. El llibre no vol remetre a una persona en concret ni tampoc a un espai.

Les mencions a l’espai, però, són constants. Paisatge, dibuix, teatre, arquitectura.

Volia posar alguns apunts arquitectònics a El terra i el cel . N’hi ha un en què comparo la torre de Martí l’Humà de Barcelona i el Palazzo della Civiltà de Roma. Són dos edificis que s’assemblen molt. La seva presència és més irònica que funcional. A l’altre explico com al final de la seva vida Joan Miró ja no podia baixar les escales per anar al seu estudi. A punt de complir 80 anys, Brossa cau per les escales del seu estudi del carrer Gènova. Aquell dia havíem quedat, precisament…

Hi ha alguns poemes del llibre situats en teatres que poden fer pensar en Brossa.

És un autor molt important però que comença a estar a l’altura d’Espriu: un i altre estan mal llegits i mal defensats. La lectura que es fa de Brossa és molt esbiaixada i respon a una folklorització de l’avantguarda. Una part dels seus defensors serien incapaços d’acceptar-ne les actituds si fossin posades en pràctica per un poeta contemporani.

No. És un homenatge a Fontanella, que juntament amb Romaguera defineixen el Barroc català. Hi ha molts elements del Barroc, al llibre, i també medievals. Una de les meves obsessions com a lector és tornar enrere: quan arribo al segle XVIII, passo directament a les avantguardes.

A als meus fills dels altres escrius que la poesia és “esgrafiar, resseguir. corregir”.

M’agrada la idea del món com una gran biblioteca. El terra i el cel vol ser molt classicista, però no es pot entendre sense les pràctiques conceptuals.

Anaïs Nin a la Bibl.Just Casero de Pont Major (4.10.13)

divendres 4 d’octubre

a les 19 h presentarem les dues traduccions que hem publicat de les ficcions

d’Anaïs Nin a la Biblioteca Just M.Casero

la novel·la UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR

i el llibre de contes DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE

amb la presència de Ferran Ràfols ( traductor)

Teresa Florit (filòloga) i Ester Andorà (editora)

ressenya al Quadern de Pere Guixà a “Matèria primera” (26.09.13)

Cap llibre de l’alemany Jörg Fauser (1944-1987) s’havia traduït fins ara al català. Periodista i autor de thrillers, Fauser va escriure també novel·les autobiogràfiques.Harry Gleb, un jove de 25 anys, és el seu alter ego, i a Matèria primera el veiem d’entrada a Turquia, com un ionqui que trafica amb passaports falsos i roba els turistes, fet que contrasta amb el seu retorn a Alemanya, en què la vida s’alenteix: comença a treballar en feines ínfimes, a tenir relacions ocasionals amb dones i a viure en cases ocupades i pisos de lloguer protegit, acompanyat d’estudiants polititzats o drogaadictes místics i artistes de tota mena. Gelb, que vol ser escriptor, s’anirà distanciant de la joventut. I, mentre això passa, ens anirà parlant de l’underground i del proletariat alemany dels anys setanta.

El que vol Gelb és arribar a la matèria primera, a aquella veritat que el conduirà a ser un bon escriptor i, potser de passada, a una persona que va fent. I per això ha de passar per feines absurdes que ell afronta amb una desídia, però també alegria, perquè només quan fica un dit del peu dins de la societat és quan Gelb se sent prou fort per escriure. És aquest un detall literari òptim: Gelb acaba sent algú molt real, perquè no és ben bé un outsider, tot i que la seva veu sigui radical.

La novel·la, de 1984, soscava els cercles d’estudiants polititzats del tombant dels anys seixanta i setanta. Gelb s’adona que les comunes i els centres autogestionats alemanys es porten amb el mateix rigor amb què els pares i avis havien entrat a Polònia.I pel que a fa a la contracultura, sap que la indústria hi ha ficat mà de seguida i és un negoci més , o el lloc on van els guillats o els pèsims. El junkiesound de Lou Reed arriba ja a tots els poblets allunyats de Frankfurt i Munic, i aquest és l’expedient cultural que cal seguir. Lúcid, àcid, eixerit, Gelb acabarà constatant-ho en un viatge que fa a un poblet remot, on els educadors volen mostrar quin és l’exemple que els joves no han de seguir, tot i que mai no sobra una mica de poesia salvatge.

Gelb ens diu que escriurà amb el despullament i cert lirime de Chandler i Greene, i oblidarà els textualismes i els cut-ups. Però la seva revelació arriba amb Bukowski, la seva gran influència. Alguns lectors vam pensar que Bukowski era un autor que sobretot havia triomfat gràcies a un individualisme tan meridional com atroç i a una conjuntura històrica que als vuitanta bandejava la teoria política. Però Bukowski també va triomfar a Alemanya i va fer amistat amb Fauser.

La vida als bars i els tipus que hi habiten, el sexe gimnàstic i l’antiretoricisme, fumar-se un puro i gastar-se els darrers marcs en segells per enviar una novel·la a alguna editorial, els tolls de cervesa que s’acumulen a la barra del bar, la marginalitat psicològica flirtejant amb la social… Aquesta és la matèria primera que troba Gelb, puntuada amb un humor que és una guia vital.

Una cultura normal sempre dóna autors tan extrems i divertits com Fauser, que és una màquina de narrar i no cansa de llegir. No és un estilista, només parla del que té a mà, i el seu lirisme és contingut i encertat.Cal valorar també la bona traducció d’Ignasi Pàmies, que deu haver hagut de fer autèntics equilibris per construir un registre de llengua que ha de ser col·loquial, però no pot ser d’argot, perquè en català no hi és; que ha de ser fresca i dúctil, però ha de crear el sentit. El resultat és molt recomanable.

Salvador Macip ressenya al seu bloc “Matèria primera” (24.09.13)

Ressenya: Matèria primera (+Kerouac i Burroughs)

Eduard Escoffet vist per Jaume C.Pons Alorda al Núvol (25.09.13)

LaBreu Edicions publica ‘El terra i el cel’, el nou poemari d’Eduard Escoffet, un dels màxims especialistes en poesia sonora i recitals en viu. Eduard Escoffet ha presentat ‘El terra i el cel’ a l’Horiginal amb companyia d’Antoni Marí, Lis Costa, Mopno, Laia Estruch i Marc Romera.

Escoffet és molt savi. Els poemes que fins ara ha recitat, i cantat, i interpretat, i etcètera, eren poemes ideals per a ser recitats i cantats i interpretats i etcètera. Peces grandioses performàntiques, en efecte. Però els poemes que Escoffet publica són per a ser publicats. I no n’hi ha d’altra. De fet és necessari que es publiquin perquè adquireixin el seu sentit ple. I això no significa fixació, o sigui, establiment, o sigui, antimoviment, o sigui, mort. Sinó vida interpretativa expansiva. Que creix. Per tant és genial que a poc a poc vagin sortint obres seves en paper i en format disc, i seria una mesquina estupidesa recriminar-li que ell sempre havia dit que mai no publicaria llibres. Els llibres que està executant són deliciosos, i és precís que els publiqui i que en segueixi publicant més. Perquè en volem més. No fa falta anar molt lluny per recordar que el seu anterior Gaire (Pagès Editors, 2012) va demostrar que aquest poeta ha sabut heretar amb mestria la tradició, des de la que ens arriba provinent de l’Edat Mitjana fins a la que procedeix dels racons més perduts de l’últim continent viu.

Amb El terra i el cel, Eduard Escoffet basteix una sèria de construccions poètiques que desautomatizen els conceptes d’espai, temps i abstracció. Tal exercici s’origina seguint els plànols d’un polígon farcit de miralls retroalimentant-se ignotament. I aquesta seva essència multiplicada destrueix les interioritats i qualsevol concepció establerta. O sigui, el que Escoffet proposa és una revolució permanent, un capgirament perpetu. I això sorprèn d’una forma modèlica. Escoffet irradia arquitectures impensables de gran complexitat tècnica i semàntica, d’un arravatament emocionant, d’una corda genialíssima, d’una grandesa tímida. Ja el títol és desacralitzador. Amb ell Escoffet desmantella les expectatives inicials de la lectura. És una molt bona metàfora per ja, des de bon principi, fer-nos entendre com seran aquests seus versos: una perplexitat constant, inesperada, eficaç i molt àvida d’intel·ligència. Es tracta d’un llibre pagà que subverteix les convencions bíbliques, o sigui, el cànon, per dur a terme una poesia concreta, a ras, allà on les sabates, com bé sabia Brossa, són l’únic escenari. El més digne. El que al final destaca més per la noblesa que desprèn en el gest. I El terra i el cel és un catàleg de gestos deliciosos.

Sí. Aquests que llegireu són poemes d’una duresa extrema, quasi sàdica, perquè saben que la purga i quarentena fan del cos matèria de mística. Cada tronc de la seva estructura és concís, breu, cru, carn de panda tallada a trossets per a un xopsuei de l’ànima. Escoffet és un gran de la dalla tallant, mordaç. I aquesta és la confirmació d’un senyor talent. Indiscutible. Bravo! (Aplaudiments malaltíssims de glòria des de les butaques. El públic, de tant furor, comença a cremar el teatre, tota la seva totalitat. Incineren l’acomodador i el director d’escena i així, amb les flames, fan ofrena al Déu de la Meravella. Continuarà…) Perquè no hi ha moment en què Escoffet no experimenti amb aquest gust seu, italocalvinià, pels espais impossibles que desafien la constant possibilitat de la trajectòria establerta, tot forçant el lector a un resituament normalment violent, una cacofonia semàntica sobtada que sempre està desestabilitzant entre la provocació, el sardonisme o l’aforisme magnífic: “si la realitat existís, / la pesca seria una activitat impossible.”

Com ho fa? Escoffet despulla l’espai que coneixem, que fem evident amb el viure i el creure. Es despulla a ell mateix. Es desincrusta de qualsevol cosa tibada, pesada, per esdevenir puresa: el que queda damunt la pàgina és poesia vera que ens re-col·loca, ens xoca, ens desafia per tal que no assumim el món amb tanta facilitat, i no només el món: ni els homes, ni la política, ni el paisatge, ni la nostra lenta i paulatina extinció necessària tampoc no es salven de l’alquímia. Escoffet. Quina bèstia. Els seus versos inciten a accions no sempre complaents, quasi inassumibles de tan abstractes, però si les seguim al peu de la lletra, i mai tan ben dit, ens menen cap a mons abans insospitats, la certesa que el mot és una casa difícil però preciosa on viure, tot i que com va dir Àngel Terrón “bell no vol dir habitable”.

Davant dels nostres ulls es fonamenta una poesia de l’esquerda i del fragment, poesia de la desconfiança, de l’inesperat i l’inquietant. Punyent i directa com un cop a l’estómac mentre et vesteixen de sadomasso perquè saps que follaràs. I tot aquest subser, ultraser, va molt en concordança amb els poemes més heavies de Daniel Busquets, Ramon Boixeda o Ester Andorrà: és com una confraria on aposten per veure qui, en menys espai, provoca més escarafalls sorprenentíssims. Aquesta frescor s’acosta molt, també, a altres escriptures diferenciades, a un altre nivell, com les de Sílvie Rothkovich, Albert Forns o Anna Gual. Per tot aquest bagatge, per totes aquestes connexions que anem dibuixant a mesura que llegim, aquests vasos comunicants esdevenen incontestables. I té molt de sentit que sigui l’equip de LaBreu, i no cap altre, qui aculli aquest poemari formidable que obre escletxes, que emociona sobremanera i que fascina sense remissió, perquè entra perfectament dins aquest univers de qualitat, de revolta i desvetlla. Un univers que ja està afiançat i que ha creat escola, exemple, un honor genial.

I de quina manera interactua el lector amb tot aquest món inaudit de bastions surants, d’arbres interns i de teatres desclassificats? Doncs amb una vinculació absoluta ja que cadascú es construeix la seva pròpia lectura, la seva decisió. Escoffet ordena els poemes en ordre, sí, però també els distribueix en branques de subgrups que es poden llegir amb un itinerari proposat al més pur estil Cortázar i tants altres mestres de l’escriptura textual i experimental. Això ens fa reveure i entendre que, en efecte, el llibre no és una estructura hieràtica i maniquea, un llibre és l’hiperlink perfecte, pots anar endavant, endarrere, amunt, avall, tallar, aferrar, enganxar, repetir perquè és la màquina idònia de lectura i de creació, la més ben inventada fins ara segur.

Aquests brancals de poemes es poden dividir en diferents categories que també s’entremesclen entre elles: poemes de l’anècdota (històries en vers que sagnen espúries de quotidianeitat amb protagonistes excelsos com Joan Miró, víctima de les estructures imposades per l’ordre i la racionalitat); poemes de la interpretació i subversió del món tangible (tota una manera de provocar altercats contra l’envoltori que ens sustenta ben igual que una filigrana, i aquesta condició dóna una natura a tots els poemes i els vincula emotivament als de Perejaume quan aquest s’acobla sexualment i espiritualment als terrenys i paisatges per embarassar-se de lletra i parir versos, tot i que Escoffet és molt més urbà, en efecte, i en aquest escenari d’urbanitat troba un lloc idoni per demostrar el caràcter selvàtic, salvatge, de tot plegat); poemes del trenc (un xap al sentit preestablert com a màxim protagonista, subversió infinita); poemes de la performance impossible (accions inaudites de tan abstractes i que s’acosten al teatre escrit no interpretable, o sí, a l’estil Brossa); i tantes altres maneres de llegir. I és que en el fons “un poema pot contenir / el sentit total del món.”

Finalment, i és necessari destacar-ho, val a dir que que Escoffet beu molt, també, de poetes com Mario Cesariny, l’etern lluitador, i Salvatore Quasimodo, muntanya de blat, en quant a la ideació de versos provocadors i grandiosos, o també de Francesc Garriga, mestre viu, pel que fa a l’ús de les faules com a paràboles morals de l’ésser i per l’ús obsessiu de les lletres minúscules. En definitiva, el terra i el cel és una carta d’amor, amb alguns insults justificats, a l’univers. Un compendi sobirà que posseeix alguns dels poemes més memorables que s’hagin escrit i publicat en els darrers temps, com el cas de “supermercats”:

els homes van voler
construir una torre
per atènyer el cel,
i la van anomenar alfabet.

déu va voler
crear el món
per justificar el dolor,
i va oblidar les paraules.

“el terra i el cel” d’eduard escoffet a l’Horiginal (25.09.13)

entrevista a Vilaweb a Eduard Escoffet (25.09.13)

Roger Cassany entrevista a Eduard Escoffet, en ocasió de la publicació de l’alabatre nº45: “El terra i el cel”

Té trenta-quatre anys i en fa molts que es dedica a escriure poesia. Participa habitualment en recitals i performances poètiques, i sempre havia dit que era un poeta que no publicava llibres. Però aquests darrers mesos n’ha publicats dos. El primer era un recull de texts d’aquests últims deu anys. En diu: ‘És el primer llibre que he escrit amb la idea de ser llibre.’ I afegeix: ‘És de les coses més modernes que he fet.’ Eduard Escoffet acaba de publicar ‘El Terra i el cel‘ (LaBreu), una reflexió sobre la vida, la felicitat i, sobretot, sobre el paper de l’home en aquest gran teatre que és el món. ‘L’home és un ésser viu que consumeix recursos i que finalment es mor, sense aportar res.’ Una reflexió crua per a alguns; encoratjadora, per a uns altres, perquè, com explica ell mateix: ‘Tot està per fer, tot és possible, res no té sentit.’ El llibre es presenta aquest vespre a l’Horiginal (20.30). En aquesta entrevista explica els motius que l’han portat, finalment, a publicar poesia sobre paper i quins són els seus projectes de futur, alguns dels quals tornen a passar per Bradien, el grup de música electrònica amb què ja ha enregistrat un disc. També parla, sense embuts, de la seva destitució fulminant com a codirector del festival de Poesia de Barcelona.

—Primera pregunta, obligada. Sempre havíeu dit que éreu un poeta que no publicava llibres. I en pocs mesos, dos! Primer, ‘Gaire’ i ara, ‘El terra i el cel’. Què ha passat?
—De fet, el llibre anterior, ‘Gaire’, recull poemes d’un lapse anterior molt ampli, de deu anys, i és una manera de tancar una etapa. I aquest té més entitat, sobretot perquè és el primer llibre que he escrit amb la idea de ser llibre. És cert, sempre he fet una mica de broma amb això de no fer llibres, més que de no publicar, perquè el punt essencial que necessitava posar sobre la taula és que la poesia no necessàriament s’ha de vehicular a través del llibre. O, dit d’una altra manera, l’equació és la mateixa si diem que la literatura no és el llibre. No és igual parlar de llibres que parlar de literatura. I en la poesia això passa especialment. Hi ha els llibres, que són un format, un vehicle, amb uns condicionants determinats, amb coses positives i coses no tan positives. Però hi ha moltes altres maneres de difondre la poesia. I a mi sempre m’ha interessat demostrar que una obra poètica no necessàriament s’havia de fonamentar en la publicació. I aquesta era la idea fins ara, fins que no he arribat a un punt en què he volgut fer un llibre.

—I ara que ja es pot tocar, el resultat, la sensació de llibre us satisfà?
—Sí. I conviu perfectament i en harmonia amb una part de la meva obra que no passarà mai per un llibre. Penso que el llibre ha de ser reservat a determinades coses. No tota la poesia ha de quedar en llibre. L’espai del recital és prou important i més a casa nostra, on tenim una tradició poètica de recitadors molt important. A més, hi ha molts poetes, i no sóc ni el primer ni el segon ni el tercer que ha difós la seva poesia més a través dels recitals que no dels llibres.

—Tants anys fent poesia, i fins fa ben poc cap llibre. A alguns, els pot costar d’entendre…
—M’agrada haver esperat, perquè sí que penso que en la poesia catalana es publica massa ràpidament i de vegades publicar un llibre de poemes amb vint anys o vint-i-cinc pot comportar certs perills. Ep, el llibre no l’he negat mai. Al contrari, casa meva n’és plena. I, a més, sóc col·leccionista de determinats llibres. Però reivindico que, precisament per respecte al llibre, i més ara que ja no és necessari perquè podem llegir de tot a través de les xarxes, només té sentit i només tindrà futur si en destaquem les característiques pròpies. Així com en una performança o en un recital hi intervenen elements com el so, l’espai, etc. El llibre també té condicionants propis: el paper, la tipografia, la composició… I el fet que tot queda relligat, que no són postals. Per a mi, fer un llibre ara, no és justificació de res, sinó una cosa innovadora. És com si algú que ha fet llibres tota la vida, ara fes una pàgina a internet. Aquest llibre, que és un concepte molt del segle XIX, és una cosa trencadora. Jo treballo amb models literaris del segles XV i XVII! Publicar un llibre és de les coses més modernes que he fet. És el que volia ara. I a més tinc la sensació que és un llibre que va molt a la contra.

—A la contra de què?
—Diferent d’allò que se sol fer. Té molt poc a veure amb la poesia de l’entorn immediat. No hi ha el ‘jo’, per exemple, no hi ha autobiografia. No hi ha ni argument.

—En més d’un poema hi apareix una qüestió clau: què hi fa l’home aquí?
—Sí, hi ha qui diu que és existencialista…. Però la resposta és clara. L’home és un ésser viu que consumeix recursos i que finalment es mor, sense aportar res. Aquesta és la lectura que hi ha darrere del llibre. Però justament, com que res no té sentit, com que no hi ha res, tot està fer per fer i tot és possible. El llibre acaba parlant de la felicitat i de l’amor, encara que no siguin idees que hi apareguin directament. Quan despulles la vida de l’home superflu, al final en queda aquest consum d’aire i d’aigua, que hi surt referit moltes vegades. El fet de ser només això és una porta cap a la felicitat, perquè no t’has de preocupar de gaire cosa més.

—Però la vida de cadascun de nosaltres sol ser molt més complicada i barroca…
—Sí, començant per la meva. Però el llibre també és molt barroc, perquè sí que hi apareix la idea de la vida humana en un context social, la vida social de l’home com a gran teatre del món. En un moment determinat es fa referència a allò que hi ha darrere les cortines del teatre, que és l’univers i que és la vida real. Allò que hem construït, aquest món, val molt la pena, però no deixa de ser un teatre del qual ens hem dotat els homes.

—En un altre poema parleu d’allò que passa durant una obra de teatre fora de l’escenari: l’acomodador que parla amb la noia de les entrades al lavabo, l’encarregat de manteniment parla per megafonia…
—Sí, parla del sistema que hi ha darrere del teatre. És el teatre del teatre, mentre dura el teatre. I al final la cosa interessant és l’arquitectura de la sala. I això ho hem viscut tots, quan no t’interessa una obra. Jo ho faig molt. Puc dir que conec molt bé els teatres, les motllures, els detalls d’arquitectura…

—L’arquitectura també hi surt constantment, en el llibre…
—Bé, sí, sempre m’ha interessat molt l’arquitectura i quan era petit volia ser arquitecte. L’escriptura, el text, la política, l’urbanisme i l’arquitectura. Per a mi és una sola línia. El text és una construcció, un constructe, i la política necessita constructes per a desenvolupar-se. Després ve l’urbanisme i finalment l’arquitectura. Tot va seguit. De la mateixa manera que el paisatge és text. És un joc de miralls d’anada i de tornada. Quan veig un paisatge és com si llegís un llibre. Per això a vegades no cal tenir llibres per llegir. I el paisatge tant pot ser de muntanya com de ciutat. I a vegades tenim tendència a menystenir el paisatge de ciutat com a element d’observació en la poesia. La ciutat és un lloc on conflueixen maneres de viure i d’entendre la vida absolutament oposades i contradictòries. Però que troben un espai on es poden entendre o conviure. Per això a mi m’interessa tant la individualitat dins la ciutat.

—També hi apareix la idea que quan s’acaba tot, tot tornar a començar…
—És la idea del tot està per fer, tot és possible, res no té sentit. És aquest nihilisme positiu. No som res. Però millor que no siguem res! Si tinguéssim un objectiu, si la vida fos teleològica, si haguéssim d’anar a alguna banda, viuríem amb molta més angoixa. El fet de veure que no hi ha res és ideal i et permet d’avançar. Passa això mateix amb la política. Els tres elements per ordre d’importància de la política, des del meu punt de vista són: voler entendre, voler que les coses funcionin i convicció. És a dir, voler entendre què passa, voler que aquest conglomerat de coses diferents funcioni i després convicció. Hi ha una observació, una anàlisi i, al final, només al final, hi posem les idees de cadascú. Les conviccions són molt importants, però com que res no té gaire importància cal que cadascú faci i deixi fer.

—Parlant de política, hi ha un poema que parla d’un paradís tan llunyà que no hi arriba ni el metro. El poema es diu ‘Estat’. Tan lluny el veieu, l’estat?
—Ah, ostres! No, el poema és fet de molt abans. No hi havia caigut! No, el llibre és molt despullat de referències. És un llibre que es pot traduir a qualsevol idioma i funciona igual de bé i igual de malament. Aquest és el poema que té més text, el més embrutit, per aquesta idea de l’estat com a construcció, com a gran giny feixuc, amb molta burocràcia, amb mil racons, etc. Fa una descripció de l’estat molt irònica, perquè és molt lluny d’allò que jo considero que hauria de ser un estat. Per mi el fet important és l’exercici polític de la ciutadania. Quan una societat és capaç d’organitzar-se i cadascú assumeix la seva responsabilitat, en comptes de delegar-la tant com hem acabat fent, aleshores és funcional. Quan deleguem l’exercici de la política, l’estat es perverteix i es converteix en un aparell que no va enlloc. El poema és escrit fa anys, i potser és premonitori, perquè ve a dir precisament que quan una societat delega excessivament l’exercici de la ciutadania a l’estat, la societat acabarà tenint greus problemes de fonaments. I sembla que ara això ja hagi passat i que avancem cap a l’exercici de la ciutadania. El poema no vol parlar del cas català, però sí, descriu d’alguna manera això que ens passa.

—Interpel·leu el lector sovint, en segona persona. És una cosa que ve dels recitals?
—El llibre no apel·la a l’oralitat dels recitals, perquè el diàleg amb el llibre, que efectivament existeix, és fictici i és molt diferent del diàleg que s’estableix en un recital, perquè al llibre no hi ha resposta. O a l’inrevés: el diàleg amb el llibre és un joc literari que el recital no et permet. Quan interpel·lo el lector, s’obren tot d’interrogants i d’espais que només el llibre pot construir. Hi ha un parell de moments que incito el lector a tancar el llibre i a anar a la realitat. I au.

—Ara que ja publiqueu llibres de poesia, després d’aquest llibre, teniu més projectes de futur?
—Amb Bradien preparem un segon disc i tinc un altre llibre a mitges. La meva idea és tornar a fer recitals, perquè aquest darrer any els he abandonats força, i també a l’estranger. M’agrada molt de poder recitar en català a fora. És un luxe, però requereix molt temps, perquè el treball de poesia sonora implica més recursos. També m’agradaria abandonar la part organitzativa, en bona mesura.

—Ah, sí?
—Sí, em ve de gust. Encara treballo, més com a assessor, al festival Poesia i + de Caldes d’Estrac, i en algun projecte a Madrid, però amb la idea d’anar-ho deixant. També té a veure amb la corresponsabilitat. Si un ocupa durant un temps un espai públic, és important de saber-ne sortir. No m’imagino tota la vida organitzant festivals.

—Heu dividit els poemes de llibre en categories: l’univers, els homes, paisatge, arquitectura, decreixement, política, poètica, teatre i sinopsi. Per acabar, fem un joc: em podríeu definir amb una paraula (o dues o tres, però no més) cadascuna d’aquestes categories?
—Endavant.

‘ Mentre no siguem capaços d’exigir-nos més, no serem capaços d’arribar a més públic’

Escoffet ha estat durant anys un dels activistes poètics més actius de Barcelona, com a organitzador de festivals i, juntament amb Martí Sales, com a director de la Setmana de la Poesia de Barcelona. Enguany han estat destituïts de manera inesperada. En aquest fragment de l’entrevista, parla de la destitució, de l’estat de la poesia a Barcelona i a Catalunya i de què pensa que caldria fer per dignificar aquest gènere literari i fer-lo arribar a un públic més ampli.

—Heu estat un dels grans activistes de la poesia a Barcelona. En quin punt es troba la poesia a la ciutat?
—La poesia a Barcelona, i a Catalunya per extensió, es troba en un punt bo. I ja fa uns quants anys que és així. En el context de la literatura catalana, la poesia està molt en forma i respecte de la mitjana de les literatures europees té un nivell molt alt, amb un gran reconeixement dels poetes catalans. I, tenint en compte el nucli reduït de lectors i la debilitat del sistema editorial, la poesia té una diversitat i una fortalesa molt destacables. Potser sempre surten els mateixos, això sí, però si ho resseguim tot, el nivell de creació poètica catalana és molt alt. I en el context internacional, almenys a Europa, es valora molt. En molts festivals al món constantment hi ha poetes catalans, i per exemple no n’hi ha en castellà des de fa anys. Tenim molt bona fama.

—D’acord, però continua tenint un públic reduït. Què caldria fer per dignificar-la encara més?
—Penso que caldria una certa professionalització o un nivell d’exigència més alt. I parlo sobretot d’autors i d’organitzadors. Pressuposar que la poesia ja no tindrà ni públic ni rendiment econòmic ha fet que molts autors potser s’exigeixin menys i pensin que el sol fet de ser-hi, o de militar en la poesia, ja és suficient. Crec que s’ha anat perdent exigència i s’han perdut veus pròpies. Cada autor és un món i aquests darrers deu anys o quinze s’ha perdut veu pròpia i s’ha tendit a l’homogeneïtzació. Hi ha un seguit de referents que es copien. I també els recitals es desprofessionalitzen a poc a poc. Crec que cal vigilar que tot això no es converteixi en folclorisme amateur. Això, amb el temps, allunya el públic. Quan una cosa té poc sentit crític, poca exigència i, a més, solament apel·la a un sector reduït, que són els amics… al final és un búnquer infranquejable. I crec que la poesia pot arribar a un públic molt ampli, perquè hi ha mil maneres de fer-ne. No coincideixo amb aquells que diuen que la poesia té per força un públic minoritari. Aquells a qui ens agrada la poesia som gent normal. Per tant, per què no ha d’arribar a un públic ampli? I, pel que fa als organitzadors, en l’àmbit de la poesia n’hi ha molt pocs. Som molt pocs. I al final es fa una tria de noms amb criteris poc literaris, que tenen poc a veure amb el públic. Hi influeixen més qüestions d’amistat, d’intercanvi, etcètera. I professionalitzar la feina de l’organitzador i també de l’editor de poesia crec que dignificaria molt el sector. Mentre no siguem capaços d’exigir-nos més, no serem capaços d’arribar a més públic.

—Éreu director del Festival de Poesia de Barcelona i us van destituir. Què va passar?
—L’ajuntament va optar de manera clara, precisament, per desprofessionalitzar el festival. Van decidir que no volien programació internacional perquè consideraven que tancar-se en un búnquer era la millor manera de promoure cap enfora la literatura catalana. Volien acontentar les capelletes, tornar favors i, per tant, tot s’hi valia. Lògicament, per aquí no estàvem disposats a passar-hi. Ara, més enllà del final abrupte i poc elegant, tant en Martí com jo estem molt contents de la feina que vam poder fer. I el públic ens ho ha reconegut. Ens devem al públic i no pas al responsable polític de torn. I en aquest sentit n’estem molt satisfets. I, vist en perspectiva, allò que va passar em va permetre de concentrar-me en el llibre i en més coses. Sempre, tot, té un cantó positiu.

Novetats de LaBreu Edicions

A més del llibre de d’Eduard Escoffet, LaBreu prepara més novetats per a aquesta tardor. A final d’octubre apareixeran tres títols més de poesia a la col·lecció ‘Alabatre’: ‘Versions de Bai Juyi’, de Marcel Riera; ‘El clímax’, de Daniel Busquets; i ‘D’incertes certeses’, de Montserrat Rodés. I a final de novembre, l’editorial publicarà dues novetats de narrativa: ‘Les parelles dels altres’, de Gonzalo Torné (traducció de Joan Todó); i ‘Vergonya. Miniatures i relats’, d’Aleksandr Soljenitsin (traducció de Francesc Permanyer).

Eduard Escoffet a eldiario.es (24.09.13)

El poeta i activista cultural barceloní publica a Alabatre (la col·lecció de poesia de LaBreu) ‘El terra i el cel’, un llibre que busca l’essència de les coses en l’observació, fent callar “el soroll de l’opinió”

La primera pregunta mig obligada és què és el que et porta a publicar ara, després de fer poesia oral durant molts anys?

Per mi la poesia és una disciplina creativa nòmada que va buscant sempre diferents suports. Al llarg de la història ha anat variant la manera de difondre-la, de ser plasmada. En aquest sentit, per mi era important reivindicar que la poesia no únicament es transmetia a través del llibre. Aquesta idea de la poesia estotjada o arrecerada en el llibre és una idea relativament recent, molt del segle XIX, i a mi m’interessava reivindicar que la poesia ara, després de totes les avantguardes, ha obert els seus vehicles de comunicació, també ha recuperat part de la seva essència oral i, per tant, no s’ha de vehicular necessàriament i de forma única a través del llibre. El llibre és un suport que té unes dinàmiques i unes característiques pròpies, té la seva pròpia poètica. I jo sempre he anat desenvolupant la meva obra al marge del llibre fins que he trobat allò que realment volia encabir en el format llibre, sense seguir el que imposen les rutines literàries. No és el primer llibre que publico, però segurament és el primer que he concebut per ser llegit en la intimitat, en suport llibre i que no té una transformació sonora, o sigui que és un llibre que s’esgota en el mateix format del llibre.

La poesia escrita implica una mica més de reflexió, una postura més estàtica.

La poesia escrita és molt més senzilla. Per mi escriure un poema implica una facilitat que no implica la poesia sonora, en què intervenen molts més elements, des del text fins a la interpretació i l’edició del so, i un procés bastant llarg, fins i tot quan és només una peça basada únicament en la veu natural. Un poema el puc acabar en una tarda, mentre que un poema sonor a vegades és un procés de mesos o, com en alguns casos, d’anys. Però sí que és cert que és molt més estàtic, justament per això el llibre té com a temes la immobilitat, la felicitat, l’observació…

Sí, i segurament en un format més sonor o per fer en directe davant el públic pots entrar en nivells de reflexió diferents; aquí, en canvi, els temes que poso sobre la taula tenen més a veure amb la reflexió i amb la intimitat. També és cert que hi ha alguns temes que reprenc al llibre que ja vénen d’altres poemes, com la reflexió sobre el text, el cos, l’urbanisme…

Són poemes bastant destil.lats, encara que diguis que són més fàcils d’escriure. Busques provocar emocions diferents?

Aquest llibre no és independent de la resta de coses que faig o que he fet, en el sentit que hi ha referències que es van repetint, els interessos bàsics no varien. Jo m’ho plantejo sempre com un tot, és a dir, la poesia té diferents vehicles i suports, i es tracta de complementar-los, de treballar els diversos caires del dir. No són excloents entre si. Sí que és cert que potser volen anar a un àmbit de reflexió molt més íntim respecte a altres coses que he fet.

Tractes temes molt definits, determinats. Tu mateix fas un índex temàtic dels poemes.

Sí, i a més a més l’índex vol ser un poema o un poema sobre els poemes, perquè justament a l’hora d’ordenar-los tenia molts problemes i em semblava que era un llibre que no s’havia de llegir de forma lineal, sinó que cadascú havia de buscar els seus recorreguts. La taula temàtica em semblava que era la millor manera, d’una banda, de no forçar els poemes a estar en un determinat ordre i, de l’altra, de donar al lector eines per fer itineraris dins el llibre i, fins i tot, per establir un diàleg crític entre el lector i l’autor, com un joc de diàleg entre el que un veu en el poema i el que jo hi veig.

A més, li dóna un aire lúdic al llibre, un dinamisme que potser vol contrarestar el caràcter estàtic de la poesia escrita?

Sí, potser sí. A més, a mi els llibres de poemes m’agraden pel fet que et permeten una lectura inconstant o intermitent. A diferència d’una novel.la no l’has de llegir tot seguit, sinó que et permet una lectura molt desgranada, pots tornar al llibre constantment i fer-ne un mos. Aquest llibre, almenys, et permet entrar i sortir en petits fragments, i en moments com l’actual, en què la fragmentació, la lectura ràpida, mínima, es van imposant, crec que la poesia té més sentit que mai. El llibre ho vol reflectir. Fins i tot el petit joc de la Sinopsi. Si tu vols llegir el llibre i dedicar-hi el mínim temps, llegeixes els dos poemes que en formen part i llestos.

Que són el primer i l’últim. Un principi i un final. I que estan lligats. Hi ha un crescendo…

La imatge del terra i el cel era també una imatge que remet als dibuixos infantils, aquells en què es dibuixen dues línies, una que és el terra i l’altra que és el cel, són les dues línies entre les quals s’esdevé tota la vida, és a dir, no hi ha res més que observar, respirar i morir.

O sigui que en essència el que hi ha entre el terra i el cel és observar, respirar i morir.

Hi ha una vida que s’ha d’extingir. Un cos que ha de respirar, que ha de consumir aire i aigua, i que finalment l’únic que farà és morir. I el llibre en certa manera pot ser molt negatiu, però jo m’ho miro des d’una òptica més moderna de l’ecologia. De fet, hi ha molt d’ecologia, de política, de decreixement en aquest llibre, en la línia que res té sentit, és a dir, la vida és una qüestió atzarosa, perquè no hem demanat viure, però dintre d’aquesta manca de sentit, l’únic que té sentit és construir i ser feliços. El llibre no dóna un sentit últim a la vida, al món, a la societat, però en canvi ho desvesteix tant que jo crec que tot és possible, i al final l’únic element que queda és la felicitat entre les persones. No parlo de forma explícita sobre la felicitat ni sobre l’amor, però curiosament està fet des de la felicitat i des de l’amor.

Tornant al títol, El terra i el cel, transmet una idea de límit, per exemple diem “menjar-se el terra” o “tocar el cel”.

No ho havia pensat en aquests termes, però sí que és cert que hi ha una certa idea de límits, perquè en el llibre hi ha referències als diferents marcs, a l’Univers, aquesta cosa inexplicable on vivim, aquesta cambra fosca de què parla el llibre, al nostre planeta, després al món i al poble o la ciutat.

I també remets molt a l’arquitectura, que també podria comportar uns altres límits…

Sí, tant l’arquitectura dels edificis, com de les ciutats, l’urbanisme, i fins i tot l’arquitectura de les persones; és a dir, com estem fetes les persones i com ens relacionem. El llibre parla dels homes constantment, l’únic animal que deixa de mirar per explicar-ho.

El poema que dóna nom al llibre acaba dient “desvesteix l’ull i arrisca’t a no dir-hi la teva”. Implica un cert despullament del jo també.

És la diferència entre veritat i opinió. El llibre va despullant-ho tot, va despullant el jo, el paisatge, per anar a una certa essènica de la vida, que per mi és la felicitat, dins del no sentit. I en aquest despullament una cosa important és deixar de banda el soroll de l’opinió, que no és el so de la veritat. I ara, com sempre o potser més, hi ha molt de soroll de l’opinió de cadascú. Aquest poema diu “viu, observa, però no retornis la mirada que dirigeixes a l’objecte cap al subjecte, deixa-la allà”. Crec que ara com ara opinar menys i consumir menys recursos naturals és una bona estratègia per fer més suportable la vida en aquest planeta.

En la mateixa línia, el poema Atles cartogràfic diu “provar d’entendre no pressuposa voler provar d’explicar-ho”.

Sí, i aquest potser es relaciona amb el poema Composició amb paisatge, que parla de banderes i himnes, i en general amb tota aquesta idea del plaer de l’observació, de provar d’entendre les idees dels altres… Sempre he pensat que la millor manera de pensar és caminar, és una manera d’observar, de mirar el teu entorn. Una altra cosa és intentar posar-hi paraules, sobretot prendre una posició, una determinada direcció en el teu posicionament… I potser no és necessari. Una de les coses que planteja és que de vegades és més important observar i intentar entendre que no pas posicionar-se i intentar prendre una direcció. És una aposta més per la passivitat que per l’acció, o l’acció en tot cas ha de ser molt més reduïda, que no vagi gaire més enllà de l’entorn més immediat.

Sí, sobretot això de pensar en grans termes. Parlo molt de política, en el llibre, però no una política enfocada a grans projectes col.lectius sinó a projectes individuals, i aquest projecte individual evidentment també és un projecte col.lectiu. No hi ha un atac contra res, sinó que hi ha una necessitat de defensar un terreny personal, la vida d’un mateix, i alhora d’entendre que hi ha mil maneres de viure, i mil maneres de consumir aire, de respirar, de consumir recursos naturals, que és al capdavall el que defineix la nostra vida. I totes són vàlides mentre permetin que n’hi hagi d’altres.

“Algú havia donat / nom a les coses, / i els homes ens distrèiem, / velant les coses / i donant-los foscor, / mentre que la resta d’animals, / sense dits per comptar, continuaven en la llum i els colors / de les coses, sense reixes. / nosaltres tot ho explicàvem.” Faula

El llenguatge el que ens permet és no haver d’assenyalar, no haver de moure’ns, el llenguatge és la gran invenció que ens permet parlar d’una cosa sense que hi sigui present, però això també és una presó per als homes, perquè al final acabem parlant d’una cosa que no tenim davant, que no observem, i creem ficcions quan justament el que tenim al voltant ja és un llibre, ja és una lectura, ja és un so, no necessitem més pel.lícules que les que tenim al voltant.

¿Els poemes que remeten al teatre també anirien en el sentit que tot és una ficció?

Sí, i també recupera la idea barroca de la vida com a teatre, del gran teatre del món dels homes. El paisatge ja existia, però el que hem aplicat nosaltres és un gran teatre, un vel que s’hi interposa. Els poemes també despleguen una certa mirada cínica o sarcàstica al teatre, que és l’ofici de fer d’un altre que no ets tu mateix. Com dic a l’inici del llibre, ja és prou difícil provar de ser un mateix.

Hi ha un poema que es titula Arquitectura racionalista. Tot el llibre és molt racionalista…

Sí, menys un poema, tot el llibre és racionalista. Són poemes molt senzills, molt pensats, fins i tot els signes de puntuació parteixen d’una profunda reflexió. En concret, aquest poema doble té sentit per la voluntat que hi hagués poemes explícits sobre arquitectura i pel fet que explica fets objectius, cap idea ni plantejament, cap segona lectura, sinó només una mirada, una descripció.

L’Entrepà a Laie CCCB (01.10.13)

dimarts 1 d’octubre, dins el cicle de petit format #dempeus, hi haurà lectura teatralizada de la novel·la

dissabte 28 cap a Vallcarca

dissabte 28 de setembre participarem a La Fira del Llibre Independent Autoeditat de Barcelona , fira a l’espai públic, per reivindicar la legitimitat per crear, decidir i expressar-nos lliurement.
a partir de les 10:00h durant tot el dia.
Plç. de la Farigola, vallcarca, barcelona

Jordi Vintró a Aiguadreda (27.07.13)

a Sant Salvador d’Avencó, Aiguafreda (Vallès Oriental), el 27 de juliol dins del cicle Poesia als Parcs

poesia amb Sílvie Rothkovic i Albert Forns a la Setmana Llibre Català (15.09.13)

tertúlia de joves escriptors a la Setmana Llibre Català

de la tertúlia de joves escriptors a la Setmana Llibre Català amb tres de cinc publicats a LaBreu Edicions: Anna Gual, Albert Forns i Jordi Nopca (13.09.13)

presentació nou alabatre d’eduard escoffet (25.09.13)

dimecres 25 de setembre us convidem a la festa presentació del poemari nº45 de la col·lecció alabatre

el terra i el cel

d’eduard escoffet

amb el poeta hi intervindran:

Antoni Marí

Lis Costa

Mopno

Laia Estruch

Marc Romera

serà a les 20.30 a l’Horiginal (c/ferlandina,29) barri del raval de barcelona

taula rodona a Igualada dissabte 21 de setembre

amb la col·laboració de les llibreries hi trobareu un bon mostrari de LaBreu Edicions

PEUS DE FANG de Marc Masdeu al Tendències (05.09.13)

Se titula ‘Peus de Fang’, pero es una construcción narrativa hecha para perdurar con evidentes cimientos líricos. El joven poeta premiado Marc Masdeu debuta en la novelacon una implacable historia sobre los derrotados de la Guerra Civil española

Se sabe por tradición bíblica y acervo popular lo que le ocurre tarde o temprano a los ídolos con pies de barro. Pero ¿qué sucede cuando el ídolo en cuestión tiene la forma de una sólida novela tejida con la paciencia y el oficio de una vieja Penélope y sus pies no son exactamente de barro, sino del hormigón y el acero reforzado de los mejores versos? Pues que nace una obra imperecedera saludada con brío por la crítica, porqueademás la firma un debutante en la materia.

Es el caso de Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) con Peus de fang (LaBreu Edicions), un joven poeta con una ristra de premios en sus alforjas y cuatro poemarios publicados, el último de ellos, El carnisser del fred (LaBreu), en 2010. Aunque a la vista de su primera incursión en la novela, lo de los versos parece un mero accidente de su quehacer literario. “Cuando escribo siempre intento narrar algo. A mí mismo o a lo que imagino. Una historia que he escuchado o alguna necesidad narcisista. El mundo gira y yo tengo una pluma estilográfica y un cuaderno de notas. Hacerlo en verso o a través de la narrativa es sólo un cambio de registro. O puede que ni eso”, corrobora.

Lo cierto es que Masdeu no lo tenía fácil, porque Peus de fang trata de un tema y un período histórico sobre el que han corrido ríos de tinta: la Guerra Civil española. Y sí salió airoso del desafío no fue sólo gracias a su fibra poética. “La poesía es la cuna de la que brotan las demás formas literarias. Es mi punto inicial porque el poeta trabaja con el arte de la sugestión y siempre propone un hilo del que estirar. Y mi manera de narrar surge cuando quiero tirar de este hilo más allá del significado. Pero eso no tiene ninguna importancia”, comenta.

La solidez de la obra viene dada por su planteamiento coral o polifónico, con una sabia combinación entre realidad y ficción: entre las sombrías aventuras de Adam, un joven que tras pasar por el campo de refugiados de Argelers, se alista en la Legión Extranjera y conoce el horror entre el África e Indochina; y la derrota en un pequeño pueblo rural donde lo espera tejiéndole un jerséis Doña Emília, la Mili. “La novela surge de conocer a de Robert Pujol i Gassó”, confiesa, “un hombre de Sabadell que abandonó su casa para ir a buscar a su padre al frente republicano. Lo dieron por perdido y formó parte de la Leva del Biberón. Cuando conocí su historia, nos hicimos amigos”, recuerda, “y le prometí que algún día escribiría sobre sus vicisitudes. Él me insertó en el contexto histórico, las peripecias militares de Adam son casi idénticas a las que él padeció; y después de una década de digestión completé la novela con las fuentes habituales: ensayos, estudios y otras novelas”.

La reconstrucción histórica de la derrota es impecable, pero Masdeu se resiste y con razón a considerar su obra como una novela histórica al uso. “No lo es porque la importancia recae en los protagonistas. El trasfondo histórico es un recurso para narrar lo que quería, porque no pretendía hacer un ensayo o un estudio sobre la Guerra Civil, los campos de concentración o las campañas de la Legión Extranjera en la Segunda Guerra”, explica. Y para que no queden dudas, remata con una imagen que lo dice todo: “Del llamado género histórico no me molesta nada, como tampoco me molestan los guisantes en una paella”.

En todo caso, la paella de Masdeu ya venía cocinándose desde 2010 con su debut propiamente dicho en la prosa de ficción con los relatos de Les tombes buides (Cossetània). “Eran cuentos que me permitían la estructura de cajones de un mismo mueble. Con la novela he intentado potenciar el estilo. Me empeñé en diseñar toda una estancia para ensayar la cohabitación de voces y de géneros, con una trama más compleja y la mezcla indiscriminada de realidad y ficción”, explica. Y si hay algo que se le debe reconocer a su diseño es la intensidad narrativa, con guiños claros a grandes referentes como el tema bíblico o el mito de Odiseo. “Son las huellas del ladrón de fruta a conciencia”, bromea. Intensidad como la de un memorable partido de fútbol en el campo de concentración de Argelers entre niños famélicos y al borde del desmayo. “Representa la condena de los inocentes propiciada por la desesperación. Quería subrayar algunas sensaciones apuntadas por los refugiados e inventé esa escenadramática para intentar describir las causas y los efectos de aquella aberración”, aclara.

En efecto, se trata de una historia dura y sombría, y Masdeu no lo niega, pero también lo fueron los destinos de todas aquellas vidas atrapadas entre la Guerra Civil y laII Guerra Mundial. Sin embargo, la novela presenta una vuelta de tuerca final y el personaje de doña Emília que le endulzan al menos en parte el trago amargo al lector.“Es un recurso para que la novela no sea tan desesperanzadora. Necesitaba que algún personaje exorcizara sus males y sobreviviera a tanta angustia”, concluye.

L’ENTREPÀ a la Setmana del Llibre en Català

a la Setmana del Llibre en Català va ser una festa que va desafiar la pluja (07.09.13)

Manel Ollé escriu a L’Avenç de setembre de “Conill de gàbia” d’Anna Ballbona

Llegir Conill de gàbia d’Anna Ballbona ( alabatre 37, LaBreu, 2012) és llegir com no havies llegit mai bans. Algú dirà: ¿on és la novetat, si d’una manera o d’una altra això és el que pasa o el que hauria de passar sempre que es tenen tractes amb la poesia? Doncs justament en el fet que aquest estranyament es converteix aquí en el punt de partida o potser en el centre del llibre. Lluny de la zona de confort de qualsevol lectura tèbia, lluny de qualsevol endormiscada sonsònia previsible, els poemes, les seccions del llibre i el conjunt del llibre tenen una manera tota peculiar i pròpia, intensa, excitant, el·líptica i enjogassada (que no “lúdica” ni banal), de fer sentit i de fer-te llegir, amb objectes i llocs propers i imprevistos (un pèsol que ressona en el pinyol que es veu al genoll de la radiografia del poema següent), amb un despullament que amaga, i també amb un bestiari i una galeria d’escriptors citats, esmentats o parafrasejats. El tot i les parts del llibre tenen una manera de bastir trossos de situacions, imatges i posicions que no es resolen: tot just es suggereixen, apunten o al·ludeixen als sentits que la lectura encalça i mai atrapa. No parlo de l’originalitat ni de l’inefable, sinó d’un enigma intermitent i fascinant que fa de la lectura el centre del relat i alhora en fa una al·legoria singular de com diem i de com la consciència i el llenguatge atrapa al vol el món: mai acabes de saber del tot que està passant, ni a quin joc juga el llibre. Però ho proves. Els poemes són escenaris portàtils que no il·lustren, ni narren ni descriuen: sempre en moviment, podem definir-los per via negativa quan drecen la bastida efímera de posicions verbals, morals o mentals, de posicions lectores o escriptores. Els decasíl·labs del llibre se m’afiguren les reixes disciplinades que subjecten dins l’espai del poema les ficcions i els sentits sempre esquius i fugissers, manyacs i joganers, que bateguen com el conill de gàbia que dón títol al llibre.

ressenya de MATÈRIA PRIMERA a www.eldiario.es

Ja fa dies que corre per les llibreries Matèria primera, de Jörg Fauser, publicat per La Breu Edicions. Per això, potser ja no el trobareu a la taula de les novetats, però sí que és fàcil que sigui un dels títols que reposa a la dels recomanats perquè és un dels llibres més interessants que s’han publicat aquest 2013. I és que llegir Fauser és tota una revelació. No tant per on es passeja, sinó per com s’hi passeja. Més enllà de la perspectiva que ens ofereix de l’ambient cultural de l’Alemanya dels anys 60 del segle XX, Fauser relata la història de qui podria ser ell mateix, la d’un aspirant a escriptor, i ho fa amb la intensitat de qui sap que per escriure primer s’ha de viure.

Harry Gelb, el protagonista, va aprendre “ben aviat i per força” que havia de fer alguna cosa amb la seva vida, i als divuit anys tenia clar que l’ofici d’escriptor era l’únic que encaixava amb aquest objectiu. Ara bé: “Naturalment, tots els bons llibres ja s’havien escrit. Els trobaves a les llibreries o a la teva pròpia prestatgeria, i inevitablement vaig caure sota la influència d’artistes de la vida com Henry Miller o Kerouac –només que jo vaig néixer al Frankfurt dels anys cinquanta. I només pots escriure amb fidelitat sobre coses que tu mateix has viscut o t’han passat, la tècnica ve després, sempre que provis amb prou seriositat l’escriptura.”

Miller i Kerouac, però també Graham Greene, Chandler, Hammett, Ambler, Ross Thomas, Deighton… Escriptors que cita dins la novel.la i a qui admira. Fins i tot per sobre de William Burroughs, l’abanderat de la generació beat, l’alè del qual sembla que s’escampi per tota l’atmosfera de la novel.la, sobretot per les drogues, l’alcohol i la vida més divagada. Fins i tot li fa una entrevista, però també el desmitifica: “Quan ens va caure a les mans Naked Lunch, a Istanbul, a l’Ede i a mi no ens va agradar. Tant de follar, i a més gairebé només entre homes, ens tirava enrere.” I aquesta divergència es nota, ja que Fauser, malgrat l’experimentació més anihiladora, té un esperit constructiu i projecta la seva ànima sense menjar-se el terra. Així, per exemple, després de flirtejar intensament amb l’heroïna és capaç de deixar-la i tirar endavant.

Més enllà de la disbauxa i la no responsabilitat que viu Gelb, ens encarem a una certa angoixa existencial de no encaixar en el món que li ha tocat viure. Disfruta amb l’alcohol, les drogues i el sexe, i s’alimenta de la vida intensament estripada perquè té un objectiu: ser escriptor. Així, per exemple, tria deixar la feina al Bundesbank i guanyar-se les garrofes com a vigilant nocturn d’una fàbrica, per estar més arran de la vida amb contingut, per deixar que l’ombra de la nit li dibuixi el batec del dia.

La novel.la gira tota ella al voltant d’un lema: “Fes allò que no puguis deixar de fer”. I fes-ho amb tota la naturalitat del propi impuls vital. Les pretensions hi són sobreres perquè encara que puguis fer que una novel.la li canviï la vida a algú, ja ho observa Gelb, res és estàtic: “la vida canviava constantment i tot seguia igual, tant si llegies novel.les com revistes de curses de cavalls, tant si escrivies llibres com si feies la ronda cada nit”. Al final, el que compta és ser coherent amb un mateix, l’única manera d’atrapar la vida per totes les seves costures.

Els diàlegs ens transporten arran de la pell del protagonista i de tot el context cultural i social que li ha tocat viure. Són diàlegs molt vius com les experiències del mateix Gelb. I fidels a una realitat que no necessita gaire faramalla per ser reproduïda, perquè tot té el pes que ha de tenir, el del granet de vida que al final fa la muntanya. Probablement hi té a veure també l’excel.lent traducció d’Ignasi Pàmies, que acobla l’estil de Fauser a un català àgil, natural i molt consistent.

Amb tot, tant Fauser com Gelb sembla que es quedin a mitja ascensió, potser perquè el temps (la sort?) no va acompanyar. Sens dubte Fauser va aconseguir el seu propòsit: convertir-se en escriptor, encara que de moment només en coneguem aquest títol traduït al català.

Tot i que no tan tràgicament, la novel.la ens acosta tant al pensament com a la vida de l’autor. Fauser va morir als 43 anys atropellat en una autopista. I s’especula que anava begut. Acabava de celebrar el seu aniversari en un bar.

recital de Josep Pedrals dissabte 7 a Manacor

Poetes i glosadors: LAIA MARTÍNEZ, MIQUEL MESTRE, ANTÒNIA NICOLAU PIPIU, JOSEP PEDRALS,MARIBEL SERVERA i MACIÀ FERRER

EL TERRA I EL CEL, de Eduard Escoffet

Títol_ El terra i el cel
Autor_ Eduard Escoffet
Col•lecció_ Alabatre, 45
Pàgs_60
PVP_ 12€
ISBN_ 978-84-940964-8-8

Eduard Escoffet (El Poblet, Barcelona, 1979) s’ha apropat al poema per diverses vessants, centrant-se, darrerament, en la poesia sonora i en el recital en directe, i ha presentat el seu treball arreu de la Península, el continent europeu, Amèrica del nord, del centre i del sud, i la Xina. És cofundador del col•lectiu Projectes poètics sense títol-propost.org i va dirigir el Festival de pràctiques poètiques actuals PROPOSTA (CCCB, 2000-2004). Ha estat director, amb Martí Sales, de Barcelona Poesia (Festival Internacional de Poesia de Barcelona) i actualment col•labora en la programació d’altres festivals com el Festival Yuxtaposiciones de Madrid o el cicle ReVox (Barcelona i Madrid) sobre noves propostes en l’àmbit de la poesia sonora. També ha estat el responsable de la secció de poesia del programa setmanal de literatura Nostromo (La 2 de TVE).

És autor de les obres de teatre ¡Wamba va! (amb GerardAltaió, Josep Pedrals i Martí Sales), puaj./ecs. (amb Gerard Altaió i Josep Pedrals, i La belbel underground (amb Carles H Mor i Gerard Altaió). I ha publicat Estramps (Coça de Bou, 2011), llibre d’artista a quatre mans amb Evru; Gaire (Pagès Editors, 2012) i el disc Pols amb la banda Bradien (Spa.RK, 2012).

Malgrat la seva dilatada dedicació a la creació, Escoffet s’ha prodigat molt escassament en l’obra impresa, i El terra i el cel és un d’aquells esdeveniments que normalment precedeixen a l’experimentació i que serveixen per demostrar, si és que això fos necessari, que la utilització de nous llenguatges parteix del coneixement i del domini de l’instrument del qual parteix la poesia en un sentit clàssic, el llenguatge, que aquí serveix a l’autor per arquitecturitzar un edifici d’interrogació que es vehicula a través de la paraula i de la seva expressió més alta, remenant els espais de reflexió que ocupen al poeta i preocupen al lector, temes que es reuneixen en un índex que reordena el poemari per proposar una relectura que, oferint els mateixos paisatges, condueixi per diferent itinerari. http://propost.org/escoffet

composició amb paisatge

si us plau, no deixeu
banderes, escuts ni himnes
a l’abast de la mainada.
un fil de vent tramunta
al meu encontre. obro els ulls.
l’estiu ja ha arrelat.

Setmana del LLibre en Català 2013

com cada any serem a la Setmana del Llibre en Català compartint parada amb altres petites editorials: Club Editor, El Cep i la Nansa i Editorial Mediterrània.

hi serem del 6 al 15 de setembre i i trobareu tots els nostres llibres, fins i tot algun exemplar de les edicions gairebé exhaurides i a un preu molt llaminer!

dissabte 7 lectura gastronòmica de la novel·la L’ENTREPÀ de Salvador Giralt a les 19.30h. a la Plaça del Llibre

diumenge 15 recital poètic amb Albert Forns ULTRACOLORS i Silvie Rothkovic PIANOS I TÚNELS a les 12.30h la Plaça de la Escriptura

recital a Ripoll d’AFAMATS (02.08.13)

recital al Festival Exquisits de Ripol del llibre AFAMATS d’ Ester Andorrà amb la companyia de Joan Vigó (02.08.13)

divendres 6 de setembre Josep Pedrals a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres

Josep Pedrals

Josep Pedrals al Pamboli Festival (08.08.13)

Amb: XAVI LLOSES, ROSA POU, JOSEP PEDRALS, FAUSTO MORALES, ÀLEX PALLÍ i NEI ALBERTÍ

recital a Camallera (27.07.13)

recital a Nau Coclea de Camallera amb Joan Todó, Ignasi Pàmies, Anna Ballbona, Salvador Giralt, Marc Romera i Ester Andorrà (27.07.13)

Salvador Giralt a la Font de l’Esquirol ( 16.07.13)

de la presentació caminada a la Font de l’Esquirol amb Salvador Giralt i una ruta fantàstica, digna de L’Entrepà

Exquisits 2013 a Ripoll

Cicle EXQUISITS 2013 els divendres d’agost a les del vespre a la terrassa del restaurant El Crocus a la plaça de l’Abat Arnulf de Ripoll

Andreu Subirats + Diego Burián 6 de setembre amb GALTES DE PERDIU/ LES BALADES de François Villon

recital a Badalona (17.07.13)

Anna Ballbona i Ester Andorrà van recitar al Racó de Can Gual de Badalona en una cloenda dels actes literaris del curs de la Llibreria Saltamartí

article sobre Josep Pedrals al Culturas (17.07.13)

El romanço d’Anna Tirant és el primer llibre de Josep Pedrals (Barcelona, 1979) que guanya un premi important: la Lletra d’Or al millor llibre de l’any en llengua catalana. És un premi amb un jurat independent, molt senzill: el sopar el paga l’editor i a l’autor li donen una agulla amb una lletra phi del joier Capdevila. Fa molta il·lusió veure que els primers el van guanyar va ser Espriu, Pla i Carner.

Pedrals em convoca a la seva biblioteca que, en realitat, és la biblioteca del seu pare, Ricard Pedrals i Blanxart, capellà secularitzat, pedagog i impulsor de l’escoltisme català. La biblioteca, molt ben endreçada, ocupa tot un pis del carrer València. Pedrals m’ensenya la col·lecció de còmics del tinent Blueberry de Pilote, una història de l’Oest que el duu de cap. Però a la sala on seiem per parlar, a la taula hi ha dibuixat, fix, un tauler d’escacs, i a les lleixes que l’envolten, hi ha enganxades unes plaques metàl·liques amb els noms d’Antoni Roquer, Hannah Arendt, Pere Font i Puig, Emmanuel Mounier, Tomàs Carreras Artau i Narcís Jubany: els pensadors que Ricard Pedrals considera els seus mestres. El jove Pedrals és un noi llegit i ben educat. Com, amb trenta anys més, ho és Enric Casasses, que li va donar una empenta quan començava. L’any 1997 Casasses acabava de publicar els seu poema Uh!, feia recitals per Catalunya i es va endur una colla de joves poetes de gira. “Ens ho vam passar de puta mare”, recorda Pedrals.

Com que tenia on triar, i era un cul inquiet, es va buscar uns referents que no eren els de tothom. Des de petit, se sabia de memòria poemes de Viatge d’un moribund de Joan Sales, li agradaven Armand Obiols i Bernat Meix (aquell Josep M. de Martí, amics dels germans Ferraté/er). Aquests poetes tenien un comú que el so de la llengua era un element clau del que escrivien. “Amb l’arabesc inestable / d’una fuga d’escurçó”, diu un vers d’Obiols que li ve al cap sense cap esforç. El pare llegia molta filosofia. En Pedrals petit l’observava i veia que llegia poca estona, tancava el llibre i pensava. Per desig d’imitació, llegia de la mateixa manera. Pensava i repensava la música dels poemes i a través de la melodia arribava al contingut. De ben menut va començar a construir versos sense saber exactament què volien dir. Em parla d’un altre autor oblidat, Ambrosi Carrión, que repartia el món entre esnobs de dretes i possibilistes d’esquerra i em diu que ell se situa just al mig.

Una de les trames d’El romanço d’Anna Tirant té relació amb aquesta aventura filosòfica. La noia, una fadrina del Vallès, abandona el clos patern i en el seu anar pel món troba diferents personatges: el guia Titus Lucreci representa l’epicureisme, un gos representa el cinisme, i un altre passavolant representa l’estoïcisme. “Vaig girant entre les tres coses perquè no sé per quina m’he de decidir”. Recorda que en el Diccionario de filosofia, Ferrater Mora va escriure que en temps de crisi la gent es refugia en les tres grans escoles. És el que fan, o intenten fer, Pedrals i Anna Tirant. El llibre, però, es presenta com una disputa literària entre l’autor i el seu amic Quim Porta, que no està gens content amb com el va fer sortir en un llibre anterior, El furgatori. Pedrals se’n justifica ―és una manera de dir-ho, perquè no em fa pas l’efecte que trobi que la seva obra necessiti cap mena de justificació― dient que sovint les coses són més potents llegides que no pas viscudes.

La pèrdua d’autoria ha estat una constant en l’obra de Pedrals des del seu primer llibre, Escola italiana (2003), que es presentava com una antologia de textos d’època. Es peta de riure perquè a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, un autor inventat amb un nom grotesc, Luca M. Rota (lo que em rota), hi figura com un autor de veritat. Un amic seu, Stefano Cingolani, va traduir els poemes d’Escola italiana a l’italià del segles XVI i feien les presentacions fent veure que Pedrals havia traduït malament els poemes.

És el mateix Pedrals qui diu la paraula postmodernisme, i en dóna la definició: “una manera de fer zàping”. Quan fa classes de poeta ―Pedrals és un professional que es guanya la vida entre recitals, cursos i col·laboracions en vers a la premsa― explica als alumnes que un sonet pot ser de mil maneres i que no se sap quina és la bona. “Es tracta d’agafar l’estructura i obrir-la.” Li agrada l’element estructural i matemàtic de la literatura i juga a naturalitzar l’enrevessament. Pedrals diu que el poema social i la literatura civil podrien ser un camí. Quan van començar a fer recitals, Àngel Carmona, Jesús Lizano, Enric Casasses, n’hi van obrir un altre. Pedrals s’ho ha treballat molt, repassant l’oratòria clàssica, buscant la teatralitat de la poesia, fent cançons. Quan el vaig trucar per quedar em va explicar que estava millorant la dicció francesa perquè aquest estiu anirà a recitar a França els seus poemes traduïts per Annie Bats. El seu amic Eduard Escofet va ser el primer que va treure el nas als festivals de poesia internacionals i li va passar molts contactes. “Si ho fas com Déu mana la gent et comença a conèixer i tard o d’hora et conviden a una altra banda”. Així es va fer una xarxa que va de Macedònia a São Paulo.

Em vol regalar el disc d’Els Nens Eutròfics, Esquitxos ultralleugers. Pedrals n’han fet les lletres i les músiques de les cançons, hi canta i hi toca el clarinet. Vet aquí la meva descoberta final: Pedrals viu en una de les escales de l’edifici dels Encants Nous, el carrer Aragó. Aquell edifici fascinant, en inacabable decadència, amb el seu dèdal de galeries de galeries que és un símbol de la modernitat fallida. Un cop a dalt m’ensenya una col·lecció impressionant de CD de pel·lícules de l’Oest: està escrivint un western en sonets. Em dóna el disc d’Els Nens Eutròfics, que té un disseny molt bonic de l’Ariadna Serrahima, amb una taula, i un dinar, i una colla de nens grans que marranegen els plats, i m’explica la teoria d’Agustín García Calvo segons la qual la poesia enlloc d’estudiar-se amb la lingüística s’hauria d’estudiar amb la música. Tot comença a parlar dels nens de la seva edat: “La meva generació ho hem tingut tot fet. En la infantesa i la joventut hem pogut menjar tots els gelats que hem volgut. Figura que hem viscut en una democràcia… I et trobes que a mesura que et fas gran les coses que representava que eren serioses tampoc no ho són tant i que tothom pot ser transcendent”.

Arribo a casa amb els tres discos de Pedrals, els dos d’Els Nens Eutròfics i el que va gravar amb Guillamino. Hi ha una cançó que em fa pensar en Palau i Fabre, que té un conte amb el mateix tema, i que m’agrada molt. Una noia llegeix: “He somniat una lectora / que es delia més enllà / dels meus versos, seductora, / els llegia amb tanta boca / que al final els va besar. / Després amb l’alè mullia, / i amb els dits fregava els mots / per dur-se la poesia / com tinta d’ambrosia / a altres llavis més remots”. Ets un crack, Pedrals.

“El talent” de Jordi Nopca, lectura d’estiu 2013

Acabo de llegir El talent de Jordi Nopca i el primer que vull transmetre és el que m’obsessiona d’un temps cap aquí: de talent, en la novel·lística catalana actual (i actual vull dir novel·les que escriuen autors joves, molt joves) n’hi ha a cabassos. Per això crec que és una mica la responsabilitat de tots els que ens dediquem a la difusió de literatura o a l’ensenyament de l’escriptura creativa —llibreters, professors, editors— fer surar i donar visibilitat a aquests escriptors que engreixen la salut de la novel·la catalana actual.

El talent és una novel·la que es pot llegir de moltes maneres. Per això no estaria d’acord amb alguns crítics que la situen en un àmbit restringit de lectors. És cert que fa certa olor de Vila-Matas —tampoc estaria d’acord que Vila-Matas no ho pugui llegir tothom— i que, des del moment que l’autor planteja un argument basat en la recerca del talent literari per part de dos joves editors, l’àmbit temàtic sembla que quedi restringit en l’autocomplaença del món de l’edició, de l’escriptura i d’aquestes aventures literàries que, és veritat, conformen l’eix vertebrador de la novel·la. És cert: la novel·la d’en Nopca és literatura des de dins amb constants picades d’ullet pel lector que està més al cas i juga amb l’ambigüitat autor-narrador-protagonista (Autoficció?). Però, què més?

Un dels requisits indispensables de tota novel·la és crear empatia entre lector i personatges i crec que aquesta novel·la compleix aquesta voluntat. Tant se val que qui escriu aquesta ressenya formi part de la generació que aquest any en farà quaranta: em sento identificada amb les vicissituds vitals —deixem, ara, les literàries de banda— de la Júlia Nonell i en Marco Casanova, una dècada més joves. Avatars de vida, els de la Júlia i en Marco, que resulten mostrats mitjançant la tècnica del detall revelador. Fer-se gran és que la pica quedi embussada per fulles d’enciam: “Tot el que diem, però, es manté dins els paràmetres realistes —descafeïnats i foscos—que fan pensar en l’entrada imminent en el món adult, que està fet de: (1) desenganys; (2) rutines impossibles d’esquivar; (3) piques embussades per fulles d’enciam; (4) patologies mentals; (5) sexe a hores convingudes; (6) recerca histèrica del benestar.” (p.307). Com a lectora, el detall de les fulles d’enciam a la pica, entre d’altres, m’ha obert un ventall de finestres i significats. I comparteixo amb la Júlia i en Marco aquest vertigen que ens arrossega, amb la boca oberta i amb el vent fuetejant-nos a la cara, a fer-nos grans.

El talent, per tant, també es pot llegir d’aquesta manera: com una novel·la d’aprenentatge. I com una novel·la d’entreteniment. Dos herois que emprenen un viatge i retornen a casa com uns antiherois. No és això la vida? No és això l’essència de la novel·la? I, com comentava, és fàcil i gratificant identificar-nos amb aquest personatges que busquen amb desesper un punt de referència que els faci avançar en aquesta cursa cap a la maduresa.

L’estil, deia. Us asseguro que llegir El talent és un plaer també en aquest sentit. Com acoloreix el català en Jordi Nopca! Com recupera paraules i com en potencia el gust! Quina destresa per crear imatges, sensacions i emocions i caracteritzar personatges. Guaiteu: “L’endemà ens llevem amb l’olor marronosa del cafè amb llet,…” (p.44); “…i al costat de l’entrada del metro m’hi sembla veure el meu professor de llatí, ratolinesc, amb pantalons de pinça i barba blanca.” (p.70); “No puc evitar somriure, encara que intento no ser gaire efusiu i que la mà que guardo dins els pantalons —un toc d’elegància— no fugi cap al cel, disposada a fer baixar el sol rogenc per acaronar-lo com un gat clapejat de tendresa.”(p.85); “Vam fundar Edicions del Cocodril amb l’objectiu de publicar literatura, no crispetes de colors ordinaris ni fanfàrries vestides de càtar.”(p.102); “Barcelona és una truita de patates ben aixafada, un barret mexicà voltant per la Rambla, carrers plens de pixum fosc i pròtesis dentals abandonades sobre la taula. Una altra mena de realisme brut”(p.209).

Llegiu El talent si voleu descobrir un autor català, molt jove i que narra amb ofici. Que ha escrit una novel·la amb lectures i significats diversos. Jo ja espero amb candeletes la novel·la següent.

del recital de Silvie Rothkovic i Ester Andorrà a La Impossible (18.07.13)

divendres 19 de juliol Philip Larkin a Vilafranca

recital de Jordi Vintró a Aiguafreda (27.07.13)

Dissabte 27 de juliol, a les 19 h
En el marc del programa cultural Viu el parc

a l’Ermita de Sant Salvador d’Avencó. Carrer de Sant Salvador, s/n. Barri de l’Avencó. Aiguafreda

Nota: si plou, l’acte es farà al Casal Sant Jordi (carretera de Ribes, 14. Aiguafreda)

dissabte 27 de juliol recital a Nau Coclea – Camallera

Alabatrada d’estiu!

recital poètic 27/7 21:30h.

amb Anna Ballbona, Salvador Giralt,Ester Andorrà,MarcRomera/Marc Masdeu i Joan Todó, poetes d’ Alabatre

a partir de les nou del vespre hi haurà sopar i gastronomia poètica, amb tast de vins a 8€

ressenya d’AFAMATS d’Ester Andorrà i il·lustrat per Nú Miret al Núvol (17.07.13)

Després d’editar un munt de llibres de poesia i de narrativa, Ester Andorrà s’estrena com a poeta amb Afamats (LaBreu Edicions, 2013), un recull que va començar a moure engrescada per la gent que ja li coneixia la faceta d’escriptora, especialment els lectors del seu bloc. Després de rellegir, de retocar i de purgar, el llibre apareix aquest 2013 a la col·lecció Alabatre amb les evocadores il·lustracions de Núria Miret. El resultat, un llibre concís i obert a lectures diverses. Uns versos que es viuen com a dietari visceral d’una poesia que vol seduir lectors i, també, mirades.

“No m’agrada haver de donar la cara, ni la veu, als recitals. Però sí que m’agrada el feedback dels lectors”, confessa Ester Andorrà, d’entrada. Potser és per aquestes ganes de compartir-se, d’establir lligams, de viure al complet l’experiència de ser lectora i escriptora, que Afamats (LaBreu Edicions, 2013) esdevé el contrapunt perfecte dels Dorments, la seva parella de ball en forma de recull de poesia, encara inèdit. “Els Afamats són els insatisfets, el testimoni poètic del trencament de les expectatives vitals d’una generació molt hedonista que es troba patacades per totes bandes”. Però, el fet de ser Afamats suggereix altres coses, sobretot unes ganes de saciar-se, “gent amb fama de devorar homes i dones”. Els Dorments, en canvi, són els anestesiats, “la part que més es conforma amb la vida que els toca”.

L’actitud visceral dels afamats és el que dóna sentit a cada mot del llibre, escrit “sota un estat d’ànim d’atordiment vital”, com confessa l’autora. Però els poemes sempre avancen, llisquen i es senten vius en aquesta exposició de realitats crues: “ens cal ser genets” i tenir “vides vives”, com el mateix procés de construcció d’un llibre que ha sabut transformar-se de la mateixa manera que ho feia la seva existència. Des de l’any 2007, Afamats anava “obrint-se i tancant-se”, fins que agafa la forma definitiva a finals de l’any passat. Després de rellegir, de retallar i d’anar essencialitzant el vers, el gust que deixa la primera lectura és realment addictiu. En vols més, perquè endevines que tot aquest enfilall d’anotacions configuren una imatge completa, molt més gran que la del microscopi que t’ofereix el vers: la d’un dietari líric fet de pauses, de frases curtes, d’idees que esclaten i que estiren el descobriment d’una paraula en forma d’ham. Un dietari fet d’incisions que deixen marca en cada lletra anotada (“transcric frases / i se’ns para el cor”).

La seducció de la descripció íntima

“La poesia em pot arribar a trasbalsar. Visc la poesia físicament”. Llegir i escriure com a experiències realment viscerals, tal com confessa la mateixa Ester Andorrà. Per això afamats és així, terriblement plaent i fantàsticament dolorós, els punts d’una cicatriu que es van unint mentre es va llegint. I que mai no cauteritza del tot (“dessagnar-se és agradable. / ja saps: perpetuar / furgant en ferides”), imatge dels fonaments d’un llibre viu, tal com ho és el batec que se sent, com ho és el fet de tenir fam (“rosegar-te i no saber / ben bé per què”), com ho és caminar i avançar a batzegades mentre el rastre es desfà a l’arena d’algun record privat (“estordida, avui et gires, / demà em mires, potser / em penses. a l’alba em nedo, / amb una batalla nova desenredo / el nostre anòmal deambular”). I l’escenari es fa poètica.

Com si s’estiressin a una cala, les idees apareixen nues, despullades de tot, com cossos amb gust de mar als dits. De fet, la vivesa que traspassa cada poema fa que el llibre dibuixi un decorat amb platja, sorra, pell i gotes de suor. No només perquè el vers ho anuncia (“ens perd l’estètica / i un cert gust / pels cabells salats”), sinó perquè la fugacitat dels dies feliços a ple sol esdevé un motor dramàtic, un marc perfecte on encabir una poètica pròpia, una identitat que tria una manera singular d’ordir els versos i una manera gens lògica de connectar paraules.

Singular, també, en la manera de teixir una idea que sobrevola al llarg de tot el llibre. “Els núvols ens segueixen / i jo, només, suraria”, mentre imaginem que així hauria de ser la descripció d’aquest llibre. Ras, curt, directe (“tan lleu com el / rastre de la frase, / al baf”), genuïnament seductor i partidari de la intromissió del lector, de fer-lo partícip, de voler-lo a prop i amb la mirada encesa (“les mirades que per desenfocades / es converteixen en declaracions / d’amor. codifica això”). Com una manera de mostrar-se en públic sense pudor, però sense ensenyar cap vergonya. Perquè la poesia travessa i esdevé les raons d’aquest vitalisme. Com si cada vers fos una fotografia, un moment deturat, una imatge on només cal la imaginació per viure una escena perfecta, plena dels records que tots i cadascun de nosaltres tenim a la història personal de les coses belles:

la darrera Polaroid de la història
del món mostraria la revolució
de les dones més belles, més reals.
hi ha qui s’estavellarà mirant de
custodiar els colors
de la mostra que has pintat
a les ungles d’esmalt.
love the skin you are.

Ester Andorrà recita aquest dijous, 18 de juliol, a les 19 hores a la llibreria La Impossible.

dijous 18 recital a la nova llibreria LA IMPOSSIBLE

recital al Koitton Club

dimecres 17 de juliol recital a Badalona d’Anna Ballbona i Ester Andorrà

la Llibreria Saltamartí i LaBreu Edicions us conviden dimecres 17 de juliol al recital

dimarts 16 de juliol presentació caminada de la novel·la L’ENTREPÀ a la Font de L’Escudella ( L’Esquirol)

presentació recital excursió amb Salvador Giralt i Josep Casadesús per presentar L’ENTREPÀ

la caminada sortirà del davant de l’Ajuntament de L’Esquirol a les 18,45 h

SALVADOR GIRALT llegint L’ENTREPÀ a la 15ª Nit de Narradors de Banyoles organitzada per la Llibreria L’Altell

MATÈRIA PRIMERA a la Dòria Llibres de Mataró (11.07.13)

dijous 11 de juliol presentarem la novel·la

MATÈRIA PRIMERA de Jörg Fauser

a la Dòria Llibres de Mataró amb:

Ignasi Pàmies, traductor i editor del llibre

Jordi Carrión escriptor i Martí Sales poeta

serà a les 19,30 h a c/pujol 9 Mataró

Nit de Poesia Ateneu Barcelonès (03.07.13)

recital de Josep Pedrals a la Biblioteca d’Artés (09.07.13)

article al Núvol sobre “Matèria primera” (05.07.13)

Diuen que la veritable llengua europea és la traducció. I el cas que ens ocupa podria ser-ne un bon exemple. Difícilment trobareu Jörg Fauser (1944-1987) en un llibre d’història de la literatura alemanya. És un autor de culte que desperta passions incondicionals, però és un autor que mai no ha acabat d’encaixar en la literatura del seu país. A LaBreu el vam descobrir per carambola, gràcies a un lector atent que havia llegit l’edició francesa de Matière première (Éd.Léo Scheer, 2010). I parlant de traducció i literatures nacionals… a Fauser li feien mandra gairebé tots els escriptors alemanys de la seva època (Martin Walser i Günter Grass, sobretot) i en canvi escrivia ressenyes entusiastes sobre autors anglosaxons: Bukowski, Fante, Nelson Algren, Burroughs, Chatwin, Chandler, Greene… i només tenia dos pedestals reservats a sants germànics: Joseph Roth i Hans Fallada. Associava la indolència, el mirar-se el melic, la pretesa superioritat moral, la incapacitat de narrar, amb els de casa. Per a ell, els anglosaxons eren sinònim de vitalitat, narradors purs, vida viscuda. Llegint autors alemanys, a Fauser li venia la imatge de l’escriptor tancat a casa que no viu, que no trepitja el carrer, que fabula i a sobre pontifica. Ell havia de sortir de casa i documentar la vida del seu present, als bars, al carrer, al barri xino o al Parlament regional.

A nosaltres ens arriba gràcies a la seva vida resurrecció editorial. Fauser mor el 1987 i el 1990 es publica la seva obra completa. Deu anys més tard, al tombant de segle, amb l’esclat de la literatura pop alemanya una sèrie d’autors com Jakob Arjouni, Feridun Zaimoglu o Stuckrad Barre el reivindiquen i la flama reviu, el 2004 se’n publica una biografia, el 2006 se’n fa un documental i entre els anys 2004 i 2009 es reedita la seva obra completa. Rohstoff (Matèria primera) arriba a la quarta edició i el 2010 en surt la versió francesa. El 2013 en publiquem la versió catalana a LaBreu Edicions.

Les coordenades de Matèria primera són Istanbul, Berlín i Frankfurt, entre els anys 1968 i 1972. Els escenaris són la bohèmia artística, les comunes hippies, molt d’opi, àcids i amfetamines, la contracultura, les cases ocupes i la difícil convivència dels diversos moviments d’esquerres. L’autor ho va viure i ens ho explica, però no proposa una celebració nostàlgica d’una època, ni una crítica mordaç. Ens ho explica amb distància i ironia, sense cinisme, sense tremendisme, amb molt d’humor. Les drogues hi juguen un paper important però no monopolitzen la història. Un dels elements importants és l’evolució de l’escriptor que dedica uns anys a explorar l’avantguarda beat i les tècniques del collage, per acabar arribant a la conclusió que és un cul de sac i que ha d’assajar la narració pura i el retrat de la realitat més propera, la dels bars, els barris populars i els companys de les feinetes que el protagonista, Harry Gelb, va fent per anar sobrevivint.

Quan Fauser escriu i publica aquesta novel·la, el 1984, ja està establert com a escriptor professional amb un èxit important a l’esquena, la novel·la negra Der Schneemann (1981), adaptada al cinema (1984), un llarg historial de col·laboracions periodístiques, dotze llibres publicats… i fa una dècada que ha deixat les drogues dures.

Aquesta novel·la no és la novel·la d’un ionqui perquè és moltes més coses. De fet, abans Fauser havia escrit dues obres estrictament dedicades a les seves experiències amb l’opi. La novel·laTophane (1972), on tracta de reproduir les percepcions, els processos mentals i el malson obsessiu de l’opiòman, en la línia del diari Opium (1930) de Cocteau i Naked Lunch (1959) de Burroughs. L’altra és un reportatge, Aqualunge (1971), en aquest cas mancat de lirisme, on presenta l’opi com una forma de submissió absoluta de l’home.

Fauser no considerava que les drogues fossin una porta cap a noves percepcions, ni una via mística, ni una forma de viure més intensament. Simplement se’n servia per a poder escriure durant hores i per aïllar-se, per evitar la confrontació els sentiments i les frustracions. La seva mare assegura que l’adolescent melanconiós que va ser Fauser un dia li va dir que “voldria ser una pedra”, per estalviar-se els sentiments.

Tornant a la idea de la traducció com a veritable llengua europea, aquesta obra ens permet descobrir un escriptor alemany atípic i ens permet eixamplar el catàleg d’obres que retraten una època i uns ambients que en català tenim relativament poc explotat. Em van resultar de gran ajudaCavalls salvatges de Jordi Cussà o Vici inherent de Thomas Pynchon, traduïda recentment per Ferran Ràfols. Van ser lectures inspiradores. Per als diàlegs i les referències a les drogues, calia trobar expressions i denominacions creïbles per l’època i que alhora funcionessin també ara en un registre oral per al lector d’avui. Aquest treball va comportar converses amb col·legues, relectures del text traduït i lectura en veu alta per anar ajustant diàlegs i expressions.

La voluntat de Fauser de retratar un món i una època amb referents i expressions esborrats pel temps va suposar per al traductor un munt d’ocasions per qüestionar-se la millor manera de dir, l’oportunitat o no d’una nota explicativa i per dubtar entre dues o tres bones opcions a l’hora de traduir algunes exprssions. Per posar alguns exemples, podem començar pels rockers que apareixen a la novel·la: en la traducció francesa van optar per loubard (gamberro o quinqui), però nosaltres vam preferir mantenir la denominació de la tribu urbana i que el lector conegués la colla per les seves accions. Per parlar del mundillo vam optar per l’expressió moguda, en detriment de rotllo. Vam evitar l’expressió anglosaxona fotre’ns un viatge i vam preferir perdre el món de vista. En trobar les omnipresents Imbissbuden d’Alemanya, on es poden comprar salsitxes i cerveses als carrers i parcs de les ciutats, ens venia a la ment l’expressió xiringuitos, però en la darrera versió vam dir-ne garites o barraques. I finalment voldria destacar el dilema del títol que va generar debat. Matèria primera és la traducció literal de Rohstoff, però els editors vam valorar versions més arriscades que subratllessin l’adjectiu roh, que vol dir cru, no treballat ni refinat. L’autor treballa amb la matèria crua de l’experiència vital, per això eren pertinents títols com Matèria cruao en cru. Però en el fons, el títol ja queda prou explicat a la novel·la. Llegiu-la i ho veureu. És una lectura emocionant i divertida, de capítols curts, diàlegs tallants i un sentit de l’humor insuperable.

Aquest estiu farà vint-i-sis anys que l’autor de Matèria primera va morir atropellat, a Munic. Aquella nit havia fet quaranta-tres anys i havia estat celebrant-ho en un bar. Va morir tornant a casa, travessant l’autovia. En morir Jörg Fauser, Bukowski li va dedicar uns versos: “Joe was celebrating his 43rd birthday, he was walking / along around 3 a.m. when he was / hit by a truck doing / 60 mph / don’t think he felt much”. Al poema s’hi refereix amb el malnom “Iron Guts”, per la extrema tolerància a l’alcohol del malaguanyat Fauser.

Josep Pedrals al Festival de Poesia i + (05.07.13)

dimarts 9 recital d’Anna Ballbona i Ester Andorrà al Koitton Club

dimarts 9 de juliol

Anna Ballbona i Ester Andorrà

recitaran al Koitton Club de Sants a les 21,30 h

del recital a L’Ateneu de Sant Just Desvern (02.07.13)

fotogragies del recital a el pati del roure de L’Ateneu de Sant Just Desvern amb Anna Ballbona autora de Conill de gàbia i Ester Andorrà(poeta) i Nú Miret (il·lustradora) d’Afamats

maridats amb el vi Còsmic

gentilesa del Celler De Can Mata

(02.07.13)

dijous 4 de juliol Salvador Giralt a la 15ª Nit de Narradors de Banyoles

dijous 4 de juliol Salvador Giralt participarà en la 15ª Nit de Narradors de Banyoles amb la seva novel·la L’Entrepà, en farà lectura juntament amb Sebastià Bennassar, Alba Dedeu, Jordi Cussà i Mar Bosch.

serà a les 10 de la nit a la Muralla de Banyoles

ressenya a “Peus de fang” de Marc Masdeu al Cultura d’ElPuntAvui (28.06.13)

Consolidat com un dels poetes catalans més reconeguts amb quatre llibres de poesia al sasrró, i després d’emprendre un canvi de gènere amb els relats de Les tombes buides ( premi de narrativa Món Rural), Marc Masdeu ens presenta aquesta primavera la seva primera novel·la, Peus de fang.

Sense ser una novel·la històrica,té com a rerefons la Guerra Civil, un escenari en el qual un reguitzell de personatges vertebren una història coral ambientada en una vila rural catalana, on esclaten els conflictes familiars, la passió, les perversions, el misteri i “els secrets de família i de convent”. Adam és un jove que després d’anar a parar al camp de refugiats d’Argelers s’allista a la legió estrangera i és enviat a l’Àfrica i a Indoxina. En els confins de la terra viurà la fatalitat, la devastació i la por en essència, ” que desapareix quan no queda esperança”. Masdeu barreja dos mons, la realitat –amb l’odissea d’Adam com a legionari– i la ficció –les vivències al petit poble, on Donya Emília s’aferra a la vida teixint un jersei amb l’esperança que algun dia abrigui Adam–. Amb la imatge de Donya Emília teixint i esperant com a eix principal, que destil·la reminiscències del mite de Penèlope i Ulisses, l’autor debana els fils que turmenten tots els personatges: la desesperança, el silenci, la mort, la venjança, la culpabilitat i la impossibilitat de lluitar contra el fat. Cada paraula s’esfilagarsa. Narra suggerint i suggereix narrant. Precisament, la metàfora dels “peus de fang” impregna la vida d’Adam i de Donya Emília, que s’aferren a la inèrcia del caminar d’uns peus enfangats, inconsistents i dèbils dins del llot com a única eina per tirar endavant sense deixar d’arrossegar-se.Si llegim l’obra amb cura –cal fer-ho– podrem intuir força evocacions literàries, i ben segur que n’afloren de noves rellegint-la. L’Odissea d’Homer no és l’única picada d’ullet de Masdeu a la tragèdia grega; en trobem una altra, per exemple, quan Donya Emília pren consciència que no es pot esmunyir de la fatalitat del destí. Ben significativa és també la connexió que estableix amb la Bíblia començant la història tal com va començar l’espècie humana: el primer capítol és dedicat a Adam –el protagonista pren el nom del primer home que segons el Gènesi va ser creat per Déu, precisament, amb fang–, i el segon, a Eva. Encara més, a tocar del final, Adam, repetint el seu nom tres cops en un moment crucial, ens evoca la màgia del número tres, un dels leitmotiv de Gustave Flaubert a Tres contes. Tot i que l’estructura narrativa de l’obra ens arriba en certa manera enrevessada –potser perquè l’autor no ha volgut o no ha pogut desfer-se del seu jo poeta, que parteix de l’abstracció a l’hora de crear–, Masdeu construeix amb enginy un cub de Rubik de dos colors en què cada color és un món, el de la realitat i el de la ficció, i cada peça, un personatge. Amb unes mans que deixen en la prosa l’empremta inequívoca de la poesia i que la doten d’una riquesa extraordinària i un caràcter punyent, l’autor va girant el trencaclosques pas a pas fins que resol la percepció encriptada de la història amb un últim moviment sorprenent: la revelació de l’existència d’un protagonista trampa. L’eclosió d’un mosaic perfecte.

ressenya a “De llindar en llindar” de Paul Celan a la Revista Caràcters nº63

En la resposta a una enquesta de l’any 1958, Paul Celan indicava que la poesia alemanya contemporània, tot i prendre en consideració la gran tradició sobre la qual se sostenia, no podia ja continuar parlant com se n’esperava. El seu llenguatge s’havia tornat més contingut i veraç, menys propens a les celebracions harmòniques.

En efecte, els graus d’inhumanitat, d’atrocitat injustificable, que s’havien posat de manifest amb el projecte sistemàtic d’extermini del poble jueu per part dels nazis no podien quedar de cap manera inadvertits ni sense resposta. Marcaven un punt històric de no-retorn, un abans i un després. Exigien una anàlisi profunda, honesta i sense concessions.

Paul Celan, qui procedia d’una família jueva que va patir la persecució dels nazis, identificava en el moll mateix de l’enormitat del llegat cultural alemany no solament la connivència amb el crim, sinó fins i tot la seua prefiguració. És en la tradició poètica, en les maneres de dir consolidades per la pròpia herència cultural, on calia situar l’origen del desastre. Amb esperit activament combatiu, Celan es va proposar una tasca titànica de resemantització i reconfiguració lingüística, que havia d’oposar a la buidor i a la violència de les retòriques autocomplaents l’examen irrenunciable de les veritats particulars i històriques que fan possible el poema i que intervenen en la seua articulació.

Ara bé, els poemes de Celan no es limiten a representar mimèticament, sinó que ells mateixos esdevenen una realitat autònoma, que no és en absolut gratuïta. En El meridià, discurs escrit amb motiu de la concessió del premi Georg Büchner l’any 1960, Celan afirmava que el poema ha de ser actualització i alliberament del llenguatge sota el signe d’una individuació radical. Una individuació que, d’altra banda, es desplega dialògicament, ja que el poema tendeix a una alteritat. Per mitjà de la interpel·lació a aquest tu, i tot i la multiplicitat de concrecions expressives que fan present allò que s’analitza en el poema, Celan va perseguir sempre la màxima precisió caracteritzadora.

Ens trobem, en suma, davant un discurs que defuig decididament tota mena de fixació essencialista; que s’aboca al que s’esdevé per al jo que observa, mitjançant un llenguatge que li ha de ser autènticament propi i personal, i al qual només podrà arribar després d’un procés ardu de refecció. D’acord amb aquesta fonamentació, l’afirmació de Theodor W. Adorno segons la qual escriure poesia després d’Auschwitz seria un acte de barbàrie, hauria quedat superada.

Aquestes bases fan que la proposta poètica de Paul Celan, en la seua singularitat irreductible, i malgrat les grans dificultats interpretatives que planteja, se situe en contra dels discursos legitimadors de la cultura i de l’ordre establert, de les celebracions hímniques, de les sistematitzacions ontològiques estàtiques. Celan escriu entorn de fets concrets; va reconstruint la seua visió, recomponent les seues preocupacions i meditacions en una xarxa lingüística pròpia. I en aquesta configuració, la voluntat de mantenir sempre viu i actual el record de la realitat històrica dels camps d’extermini és ferma, innegociable, nuclear. Cal posar en evidència a cada moment la barbàrie de l’esdeveniment, sense embuts ni postergacions, i deixar al descobert tot l’aparell cultural que, sostingut sobre una llarga tradició de violències expressives i subterfugis essencialistes i ontologistes (els mateixos subterfugis amb els quals alguns han pretès «neutralitzar» interpretativament els poemes de Celan), ha possibilitat la magnitud de la tragèdia, i fins i tot intenta dissimular-la encara avui.

LaBreu Edicions ha publicat recentment, en versió bilingüe —en alemany i català—, un dels poemaris de Paul Celan, De llindar en llindar (1955), amb traducció a càrrec d’Arnau Pons. Es tracta d’una iniciativa extraordinària, en primer lloc perquè aquesta edició contribueix a omplir un buit important, ja que Celan ha estat traduït encara molt fragmentàriament al català, però sobretot per la precisió filològica i hermenèutica amb què el traductor ha dut a terme la seua tasca. En oposició a les interpretacions essencialistes d’extracció gadameriana o heideggeriana, Arnau Pons parteix de les observacions crítiques de Jean Bollack entorn de l’obra de Paul Celan (de les quals crec també deutores en gran mesura les reflexions que jo mateix he exposat en els paràgrafs precedents): ja que la dicció celaniana retradueix dades concretes, la seua dificultat ens ha de servir precisament d’estímul per mirar d’accedir a les condicions de la seua comprensió. En consonància amb aquest punt de vista, al final del volum, Arnau Pons ens aporta una sèrie de notes molt valuoses, amb informacions i indicacions que ajuden a contextualitzar i interpretar els poemes. Ens trobem, per tant, davant una versió rigorosa d’una obra necessària. Ara ens correspondrà a nosaltres, com a lectors, familiaritzar-nos amb el seu llenguatge, fer-lo nostre, per mitjà de relectures successives.

Nit de poesia a l’Ateneu Barcelonès 2013 (03.07.13)

dimecres 3 de juliol

Nit de poesia al Jardí de l’Ateneu Barcelonèss

amb Nú Miret que llegirà Afamats d’Ester Andorrà, Francesc Garriga del qual hem publicat el poemari Ragtime, Núria Martínez Vernis i Carles Rebassa

serà a les nou de la nit ( c/canuda, 6 barcelona)

ressenya de “Les naixences latents” de Ricard Ripoll a la revista Caràcters nº63

A negre, E blanc, I roig, U verd, O blau: vocals / algun dia us diré les naixences latents». Així, amb aquests versos d’Arthur Rimbaud, enceta el traductor i escriptor Ricard Ripoll el seu darrer poemari, publicat per LaBreu Edicions a la col·lecció Alabatre. Però aquests versos del poema «Vocals» no només obren el volum, sinó que Ripoll manlleva part del segon vers per donar títol al llibre. La tria no pot ser més encertada perquè justament tot el volum se sustenta principalment en això, en la latència, en allò que sempre és a punt de néixer. Una idea que, fet i fet, basteix la poètica de Ripoll, que mira cap a la literatura potencial, cap a l’Oulipo, la patafísica i tots aquells autors que, sense pertànyer a cap grup, els precediren, com és el cas de Raymond Roussel, i els qui han vengut després, també en la literatura catalana, com Carles Hac Mor, Ester Xargay, Joan-Lluís Lluís i Màrius Serra, entre d’altres. Ricard Ripoll ja fa anys que s’encarrega de donar a conèixer aquest tipus de literatura, ja sigui des de les classes que imparteix a la Universitat Autònoma de Barcelona, ja sigui des del Grup de Recerca en Escriptures Subversives o mitjançant les traduccions al català d’autors com Valère Novarina.

Les naixences latents esdevé doncs un gran joc textual en què l’autor fa un homenatge explícit a Rimbaud, Palau i Fabre i als membres de l’Oulipo. Un joc mitjançant el qual recerca la potencialitat dels textos, i de la literatura en general. Ben igual que els membres de l’Oulipo, Ripoll confecciona les dues parts d’aquest llibre (o aquest «llibre doble», com en diu l’autor) a partir de dues traves o constriccions que ell mateix s’imposa abans de començar a escriure. Es tracta, però, com veurem, del joc, de la trava que, en comptes de paralitzar o de desfer, genera; la trava que construeix un discurs literari que, òbviament, no podem llegir en clau («ideologia») realista/naturalista, ni tampoc amb la intenció de trobar-hi un sentit, en tant que en aquesta literatura el sentit és més aviat un procés de recerca i la llengua i els mots hi són prioritaris.

Ripoll obre el volum amb un «Pre-text» en què forneix els lectors dels coneixements i les eines que podem necessitar per endinsar-nos en la lectura del poemari. D’una banda, i atès que, com ell mateix exposa, «no són molts els que han sentit a parlar de potencialitat i d’oulipisme», fa un recorregut per la història de la literatura potencial, en la qual aquest llibre s’inscriu. De l’altra, hi exposa les traves que s’ha autoimposat per escriure el volum. Així, el primer llibre, Teoria dels colors, parteix de la imposició d’haver d’escriure 24 textos, d’11 frases cada un i amb un total de 1960 espais, per tal de retre homenatge al grup francès Oulipo, la primera reunió del qual fou el 24 de novembre de 1960. El segon llibre, El llop palimpsest, en canvi, és tot escrit partint d’una nova trava: avançar l’escriptura a partir de la darrera lletra del mot anterior. Som davant dues constriccions que, en comptes de tancar el text, l’obren, el potencien més enllà. Unes traves que permeten configurar unes proses poètiques sorprenents on la trava es fa escàpola davant els ulls del lector, en el cas del primer llibre, i unes altres on el joc textual esdevé força més evident, en el cas del segon. Totes les traves que s’ha posat l’autor, totes les pautes que s’autoimposa i que podrien fer-nos pensar en la generació d’un text tancat i obtús, acaben desapareixent per al lector, que, si bé comença llegint el text guiat per les constriccions que l’autor a anunciat al pròleg, ràpidament es desfà de qualsevol lectura pautada i passa a gaudir d’uns textos i d’una lectura que es van alliberant. I és que el gaudi que trobem en la literatura potencial és justament aquest: no hi ha res extern que condicioni res; ni convencions, ni cap sentit previ… únicament el text que s’abeura en el mateix text; i la trava que, definitivament, «amplifica i allibera la creació».

recital de poetes de les terres de l’Ebre a la Createca (

dijous 20 de juny Joan Todó, Andreu Subirats, Eduard Carmona i Miquel Àngel Marín la van armar, poèticament parlant, a La Poeteca Cicle de Poesia de La Createca, fotografies de l’acte;)

Jordi Nopca distingit amb el premi II Memorial Pere Rodeja que atorga el Gremi de Llibreters

article a l’arallegim sobre la LLETRA D’OR d’en Pedrals (22.06.13)

La concessió recent de La Lletra d’Or a Josep Pedrals demostra que fer camí al marge dels premis a obra inèdita també pot ser una bona opció. La constància, la genialitat i el polifacetisme de Pedrals són tres eixos imprescindibles a l’hora d’entendre per què El romanço d’Anna Tirant (LaBreu) ha estat reconegut amb un dels guardons més singulars del panorama català. Premia des de l’any 1956 amb un botó de solapa creat pel joier Manuel Capdevila un llibre publicat durant l’any anterior.

Aquest 2013 la lletra phi -símbol de l’equilibri- ha estat per a un poeta nascut l’any 1979 a Barcelona que va debutar als 20 anys amb Els buits enutjosos (un llibre introbable, publicat per l’Associació Cultural Container) i que ha fet créixer la seva poesia en escenaris de tota mena i per tot el món (el Brasil, el Japó, Croàcia, Alemanya, Mèxic). Al mateix temps, Pedrals ha continuat lliurant poemaris ( Escola italiana , Edicions 62, 2003), assajos en vers (al llibre col·lectiu Qui no mereix una pallissa , L’Esfera dels Llibres, 2005) i ha donat a conèixer Quim Porta i l’escenari irònic i idíl·lic de Bolló a El furgatori (LaBreu, 2006) i al recentEl romanço d’Anna Tirant .

Paral·lelament a la participació en centenars de recitals, Pedrals també ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació -va escriure un sonet a l’ARA durant més d’un any- i ha sabut tirar endavant una trajectòria musical sorprenent. Uns anys després de deixar els Explosión Bikini, va fer equip amb Guillamino i va gravar el disc En/doll (Bankrobber, 2007), en què el hip-hop en llengua catalana assolia quotes de refinament insòlites fins llavors -i a les quals, malauradament, tampoc s’ha arribat després- gràcies a l’enginy i l’encert de cançons comHipnosi giratòria i Crits & crims & cremalleres . Hi havia també alguna incursió electrònica delirant, com és el cas de Pèl i ploma , que delimitava la geografia del Gaixamplesense oblidar uns quants apunts escatològics marca de la casa.

Després de l’experiment amb Guillamino, Pedrals es va acompanyar d’Els Nens Eutròfics (Esteve Plantada, Roger Puig, Albert Sagrera i Marc Torrent) i va facturar un “conjunt de cançons alegres i escolis de felicitat”, Esquitxos ultralleugers (El Tigre de Cibèria, 2009). Temes com Epitalami i El txa-txa-txa de les bruixes demostren que la definició és acurada. Quatre anys després de debutar, els Eutròfics acaben de publicar el segon disc, En helicòpter(La Casa Calba), que presenten aquesta mateixa nit al Centre Artesà Tradicionàrius.

recital dimarts 2 de juliol a Sant Just Desvern

serà al Pati del Roure de l’Ateneu de Sant Just Desvern a les vuit del vespre.

ESCRIURE I MOLTES ALTRES DROGUES ressenya a “Matèria Primera” a El Punt Avui feta per Xavier Cortadellas (21.06.13)

A pocs més de vint anys, a Istanbul, Harry Gelb beu tanta cervesa com pot i es fot quasi totes les drogues que troba: “bàsicament opi pur, que fèiem bullir, Nembutal per quedar-nos endormiscats, i tota mena d’amfetamines per perdre el món de vista”. S’assembla tant a Jörg Fauser quan era jove que hi ha el perill que pensem que la relació que Fauser tenia amb la literatura quan va eacriure Matèria primera, passava bàsicament per William Burroughs, per la generació beatnick i per Hans Fallada. No és així, Tampoc no hi passa la relació que hi té Harry Gelb, principal protagonista i narrador d’aquesta novel·la, i encara més atrapat per la literatura que per totes les altres drogues amb què es punxa. “Allò no era una nova literatura”, diu referint-se als escriptors alemanys del Grup 47. I tot seguit: “Només la trobava en els americanns, Burroughs, per exemple. Quan ens va caure a les mans, Naked Lunch, a Istanbul, a l’Ede i a mi no ens va agradar. Tant de follar, i a més gairebé només entre homes, ens tirava enrere”.

Com a narrador, Harry cita també Dostoievski, Graham Greene i molts altres escriptors. Els seus models literaris són més a prop de la gran novel·la del segle XIX fins a Joyce, Materìa primera, hauria de ser llegit sobretot com un retrat de l’artista en temps de droga perquè, encara que hi hagi temporades que Harry no escrigui, no deixa mai de banda la seva voluntat de ser escriptor i de publicar, tret d’un moment que es planteja portar una vida força més convencional amb una adolescent que es diu Anita. Abans i després, viu tot un seguit de situacions i aventures semblant a les que trobem a moltes altres novel·les de Burroughs, de Kerouac i dels altres escriptors beatniks perquè, com ells, es mou en un món d’outsiders i de hippies, d’ocupes i de joves que canvien de parella i de feina i de lloc, mentre experimenten amb tota classe de drogues i divaguen per tota mena de locals i antres. Amb les particularitats, però que Harry tracta també radicals d’esquerres de tot tipus, des d’anarquistes a comunistes ortodoxos i a partidaris de la lluita armada del grup d’Andreas Baader, i que no es mou entre Estats Units i l’Índia, sinó entre Istanbul i Frankfurt.

Amb Fallada, en canvi, Fauser coincidia més aviat en l’ambigüitat moral dels seus personatges, uns antiherois com ara Harry Gelb. Sobretot, hi coincidia però en la voluntat de descriure un moment de la societat alemanya del seu temps. En el Fallada que conec, l’Alemanya de l’ascens del nazisme; a Matèria primera, els joves alemanys de finals dels seixanta, començaments dels setanta, lluny del maig del 68, tot i que en la mateixa línia.

Molt més convencional en la forma que no en la temàtica, coneixem Harry a Istanbul l’any 1968. Comparteix la barraca del terrat de l’hotel on viu, amb Ed, un pintor, drogaaddicte com també ell, i que no gens casualment comença a triomfar quan Harry, que com a escriptor encara està perdut, escriu unes frases excessivament llargues. Irònic, sorprenent, amb una mirada que va molt més enllà dels tòpics, Harry entrevista Burroughs per la revista Zero, com va entrevistar-lo també Fauser. I, com ell també, no parlen de literatura, sinó de drogues i de com desenganxar-se’n. No em sembla gens casual perquè jo diria –i no sóc, naturalment, el primer a escriure-ho- que l’austeritat narrativa de Fauser s’assembla molt més a la prosa de Dashiel Hammet, d’Horace McCoy i d’altres escriptors americans de novel·la negra. És el que Harry té present als vint-i-set anys, quan fa el guió d’un curt que filmen i que no el porta a enlloc. Potser algun dia els de Labreu s’animaran a traduir Der Schneemann, el gran èxit literari de Fauser, considerat la millor novel·la negra escrita en alemany.

Intel·ligent, interessant i d’una ironia molt fina, em sembla que Matèria Primera serà un dels grans llibres del 2013 perquè, a més d’estar ambientada en el món dels joves més radicalment antisistema de l’Alemanya dels anys setanta, és una novel·la sobre algú que prova d’aprendre a escriure amb la mateixa malaptesa com prova de trobar el seu lloc o d’establir una relació més o menys sòlida amb les dones amb qui va al llit i amb alguns dels homes que va trobant. Destaquem, Sarah, una estudiant de medicina, i Dimitri, un grec exiliat. Però la gent se’n va i és sempre només allò que s’escriu el que queda. Només, però, després de viure. Potser no, doncs, llibres com ara Icebox i Stamboul Blues, que escriu suposadament Harry Gelbs, sinó com Matèria primera, traduïda magistralment per Ignasi Pàmies.

Un dels grans del S.XX ( editorial de David Castillo a “Matèria primera” de Jörg Fauser) 21.06.13

Potser totes les referències que dóna a cultures menystingudes, la seva afició a l’heroïna i el seu caràcter i posició lateral impediran Jörg Fauser entrar a l’Olimp de la literatura, però temps al temps. Potser l’obra és una descripció acurada de la seva biografia, però la manera d’explicar-la és el que compta. Potser no va ser gens afí al carregós grup 47 alemany de la postguerra, però la seva literatura actualment sura, a diferència de molts clàssics prematurs, inclosos els premis Nobel. Potser Fauser no arriba pels canals de les grans editorials en aquestes estrambòtiques edicions de tapa dura i cobertes, però molts creiem que arriba de la millor manera possible, és a dir, a través de LaBreu, que l’incoropora al seu catàleg, al costat de Dovlatov, Rubem Fonseca i molts altres. Sent una col·lecció modèlica, per tenir-la sencera, l’aparició de Matèria primera és un esdeveniment, un dels grans, que pràcticament havia passat desapercebut en castellà i que mitjançant la traducció d’Ignasi Pàmies navega a tot vent, farcit d’històries i escenaris, des de l’Istanbul de finals dels seixanta, amb les Beatles encara sonant junts, a les ciutats alemanyes, on els primers okupes convertien les seves vides en un resum de la seva ideologia.

Els anarquistes, la formació de les revistes de la contracultura – amb contradicions múltiples-, l’amor asimètric i les addiccions conformen un conjunt explosiu, però Fauser no és només això, no és només la seva biografia tronada, no! Fauser és un termòmetre per mesurar la temperatura del seu temps, un preclar que va trobar en l’heroïna, però també en William Burroughs – amb qui s’entrevista en un dels capítols- i en el gran Hans Fallada, la manera d’interpretar la realitat la la supervivència. Des de Joseph Roth i Alfred Döblin no havia trobat un narrador alemany amb tanta força i esperit, algú capaç de condensar en poesia les seves dificultoses relacions existencials.

Avui, un dels nostres crítics oficials, Xavier Cortadellas, obre la secció de crítica amb el llibre de Fauser. No se’l perdin.

tast de cicutes a L’Indiscret de Gràcia (13.06.13)

recital de Joan Todó i Andreu Subirats a Vila-seca (27.06.13)

Joan Todó i Andreu Subirats

recital a Falset (15.06.13)

amb Joan Todó, Anna Ballbona, Ester Andorrà, Josep Pedrals, Andreu Subirats i Boris Porter (15.06.13)

Poesia amb accent… de l’Ebre a la Createca (20.06.13)

El proper dijous 20 de juny comptarem amb una nova cita del minicicle “Poesia amb accent…”

aquesta vegada dedicada als poetes ebrencs Andreu Subirats i Joan TodóEduard Carmona, Miquel Àngel Marín.

recital d’Anna Ballbona i Joan Todó a la Llibreria 3i4 (13.06.13)

Joan Todó i Anna Ballbona de recital a la Llibreria 3i4 de valència (13.06.13) vistos per Begonya Mezquita

Albert Forns a NacióGranollers (17.06.13)

Albert Forns, de tots els colors

L’escriptor granollerí, autor d’«Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)» també ha publicat, gairebé simultàniament, el poemari «Ultracolors», que mostra el ric ventall de l’experiència artística

Albert Forns ha publicat ‘Ultracolors’ Foto: Gemma Ruiz

L’esclat d’Albert Forns ha estat fulgurant aquest 2013. De cop, i gairebé a l’uníson, l’escriptor granollerí ha presentat dues novetats editorials a tenir molt en compte. La primera ha esdevingut un dels grans èxits de la temporada literària, Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), novel·la guanyadora del darrer Premi Documenta i publicada a Empúries. El llibre ofereix una divertida lectura que barreja documentació, erudició, assaig, bon gust, cinisme, rialla, ironia d’alt nivell i molt de suc en una vigorosa narració que provoca les ganes de seguir devorant-ne les pàgines. L’allau de bones crítiques i reconeixements, però, ha fet que la segona novetat editorial de Forns, Ultracolors, hagi quedat a mercè de l’èxit i la projecció d’Albert Serra. Però el poemari, el segon recull que publica, esdevé el contrapunt perfecte de l’experiència lectora de la novel·la.

L’exercici de llegir els dos llibres de manera consecutiva —o simultània— ofereix al lector un munt d’interconnexions d’allò més interessants, una visió totalment completa de l’univers Forns i una interessantíssima gamma de tonalitats i claus referencials. Ultracolors, publicat a LaBreu Edicions, és un concís dietari vital en forma d’anotacions d’art. És, també, una reflexió a partir d’obres i de signatures, i l’oportunitat d’explorar el revers de la seva primera i aclamada novel·la. Allà, l’autor posa el focus en una figura, la del reconegut cineasta Albert Serra, que fa de pal de paller de tota la narració. Al poemari, però, la visió es diversifica en petits fragments on sempre hi ha alguna extracció que il·lumina.

La paleta dels colors de l’art
Ultracolors mostra un Albert Forns més contingut i introspectiu. El recull és una paleta dels colors de l’art contemporani (“Bulevards i avingudes, / platges dures, / matins catàlegs de pintura.”), però que reitera especialment l’ímpetu del vermell (“vermell més que la sang”) i el silenci del blanc (“Del poema, / els espais en blanc”). Un silenci que s’apropia del ritme i de la construcció de cada vers. El resultat en són unes píndoles sintètiques que traspassen l’obra o l’autor al qual es referencien i, també, una immersió del jo poètic dins l’art, l’acció artística i la vida mateixa (“Sopranos, piscines, / i el públic, que ens aplaudia.”). Com diu Sofia Coppola, tots els poemes no deixen de ser “grans aventures”: “De tant en tant / petards fora de camp / i potser alguna sirena, / Nova York de pobre. / Panoràmiques artificialment emotives / o un pla fix tediós / que enfoca gent que parla i no sentim”.

Albert Forns, en esclat i en estat de gràcia, amb una doble novetat editorial que mostra la totalitat —i la riquesa— de la seva concepció de l’art. Forns, més acolorit que mai, més escriptor que mai, de llibreta en llibreta, d’estació a estació. Com unes anotacions al marge, com un traç que subratlla el marc, el retrat ara és en vers (“Trec la càmera i et retrato / mentre et vesteixes. / Floreix un petó lomogràfic, / l’escena respira, ningú diu ‘talleu’.”). Si Albert Serra us ha agradat, no dubteu a llegirUltracolors. No hi ha dubte que la paleta de Forns us tornarà a captivar.

Màrius Serra “Per fi, Pedrals”. La Vanguardia. (15.06.13)

Si parlem de Josep Pedrals la fi no pot ser res més que una lletra. La lletra grega que acaba de clavar a la seva solapa d’elegància desmarxada el joier Manel Capdevila i Coral. Pedrals és un dels poetes més versàtils (i verbívors) de les lletres catalanes i el premi que li acaben de concedir un dels premis més insòlits del panorama: la Lletra d’Or, que es concedeix en un sopar informal i consisteix en una insígnia d’or lliurada per un joier de la família Capdevila. Es premia, poca broma, el millor llibre de l’any escrit en català, sense distinció de gèneres. Pedrals l’ha rebut per la seva última obra publicada: Romanço d’Anna Tirant (labreu), una veritable mostra de l’evolució paralírica d’un poeta que molt abans de publicar el primer llibre ja havia recitat pertot. Aital Lletra d’Or és una joia creada per Manuel Capdevila i Massana l’any 1956, quan nou amics escriptors es van conjurar per premiar cada any l’autor de la millor obra de literatura catalana. El primer guanyador va ser Salvador Espriu, per Final del laberint, i van convenir que la insígnia tindria la forma de la lletra fi, símbol de saviesa. L’any següent el va guanyar Josep Pla (per Barcelona), el 1958 Josep Carner (perAbsència) i així fins arribar a Pedrals. Els deu últims lletristes d’or ja en demostren l’eclecticisme: Baltasar Porcel, Montserrat Abelló, Emili Teixidor, Empar Moliner, Josep Maria Espinàs, Sergi Pàmies, Lluïsa Cunillé, Julià Guillamon, Joan Daniel Bezsonoff, Jordi Puntí i Perejaume.

Josep Pedrals, a l’editorial de David Castillo del PuntAvui (14.06.13)

La Lletra d’Or d’aquest any ha estat atorgada a Josep Pedrals pel seu llibre El Romanço d’Anna Tirant ( LaBreu), una mena de novel·la poètica sobre les aparences, que és en realitat una mina literària plena de tresors. El premi és un reconeixement més que merescut a una dels grans renovadors de la literatura catalana, un dels dinamitzadors dels panorama dels recitals públics i un autèntic orfebre de la paraula. Pedrals va néixer en una biblioteca i, a diferència de la majoria dels fills d’escriptors i intel·lectuals, el jove va decidir treure’ls el suc als milers de volums que folraven totes les parets i racons de casa dels seus pares.

Curiosament anava a la mateixa classe que Eduard Escoffet. Els vaig conèixer a d’adolescents. M’havien aturat en més d’una ocasió quan jo anava a treballar a la vella redacció de l’Avui i ells feien l’entrepà a l’hora del pati de l’institut. Ràpidament tots dos es van incorporar a la literatura catalana. Des d’aleshores, Pep Pedrals només ha viscut per a les lletres, i ha aconseguit sobreviure’n. En rares ocasions, la determinació s’uneix al talent, però aquest és el cas d’un poeta que passarà a la història, que ja l’està fent. Josep Pedrals és un prestidigitador, però també té moltes coses a dir. Pot construir un sonet en un parell de minuts, però la lectura no ens deixarà mai indiferents. La facilitat i l’oïda no li impedeixen cercar el contingut.

El Romanço d’Anna Tirant és una continuació d’El Furgatori , i es podria dir que es pot associar a Escola Italiana, el seu debut en edicions comercials a Empúries. En vers, en fragments en prosa o en diàlegs que es podrien reproduir en una peça teatral, el nou llibre és potser el més filosòfic i explica, com els clàssics, un moment de la història que en podria ser qualsevol. Els divertits recorreguts per la ciutat, que obren cada capítol, ens endinsen en una de les aventures literàries més extraordinàries de la nostra literatura, que, amb gent com Pedrals, creix.

El Romanço d’Anna Tirant et fa capbussar-te en un bany de lletra. Després de la lectura, un se sent en una platja de les Bahames.

CICUTES a L’Indiscret (18.06.13)

dimarts 18 de juny a L’Indiscret presentació tertúlia entre autors de cicutes:

Jordi Nopca El talent

Salvador Giralt L’Entrepà

Marc Masdeu Peus de fang

“Matèria primera” de Jörg Fauser ressenyat per Xavier Serrahima

Quan es llegeix —i encara més quan s’analitza— una novel·la, sembla que existeixi una certa obsessió per cercar-hi referències biogràfiques de l’autor, talment com si ésser capaç de localitzar-les i d’identificar-les comportés un mèrit afegit, incalculable, per al qui ho aconsegueix. Aquest hàbit, que té sentit en un estudi acadèmic exhaustiu, oblida que precisament l’essència de qualsevol bona novel·la és —o hauria d’ésser— la capacitat de ficcionalitzar la realitat: de convertir, quan cal, la realitat en ficció, però, per damunt de tot, la ficció en realitat.

En llegir Matèria primera (Rohstoff), de Jörg Fauser, Labreu Edicions, Barcelona, 2013, la primera temptació que podem sentir és la de llençar-nos de cap a la caça i captura del seu component autobiogràfic, tan palpablement evident, tan a flor de pell. Per poc perspicaç que siguis, ben aviat t’adones que, més o menys camuflat sota la figura de Harry Gelb, el seu protagonista, s’hi perfila la figura del seu autor: un bohemi aspirant a escriptor que malda per obrir-se camí al bell mig de la selva salvatge del món cultural i editorial alemany.

Tanmateix, si volem assaborir-la com cal —i bé que s’ho mereix—, cal que ens afanyem a alliberar-nos d’aquesta temptació: com succeeix amb qualsevol obra de vàlua, el que és fonamental en ella no és pas el motiu que la inspira, sinó el resultat que s’obté; no el material amb el què es treballa, sinó el fruit que produeix.

I Fauser sense dubte ha sabut llaurar bé. És possible que el seu estil, ràpid, directe, aparentment espontani, sense concessions, que en ocasions pot fer la impressió —falsa, intencionada— de poc elaborat, pugui dur a fer-se enrere a algun defensor de les essències, però si som capaços de superar aquest afany purista —si deixem de banda allò que hauria d’ésser i ens centrem en el que és—, la nostra satisfacció com a lectors estarà garantida.

Atès que l’autor alemany provava tant de viure —“Dins d’aquest sistema, aparentment no hi havia cap possibilitat de fer el que un volia fer”, (pàg. 143)— com d’escriure a la seva manera —“fes allò que no puguis deixar de fer”, (pàg. 133)—, preferint no seguir cap escola ni convertir-se en mestre de ningú, el millor homenatge que li podem fer és llegir-lo amb la ment oberta; deixant que sigui la seva prosa, àgil, sòbria, immediatament accessible, la que pugui comunicar-se amb la nostra sensibilitat. O pugui no fer-ho, per descomptat: ambdues opcions seran perfectament legítimes, si ens hem despullat de teories, regles o condicionants previs.

El món que ens presenta l’escriptor, amb una explícita i reconeguda influència de Kerouac i Bukowski, però alhora captivat pel magisteri de la prosa clàssica —“Una lectura fabulosa, Dostoievski. Bon coneixedor de l’ànima”, (pàg. 173)—, de Chandler,Hammett i de Greene, és el món en descomposició sorgit de la Guerra Freda, del temor de la bomba atòmica. Aquest món desencantat i sense sentit, del no future, poblat per tot un seguit d’ésser noctàmbuls incapaços de trobar el seu lloc a la societat, anihilats per les drogues i embriagats per l’alcohol: “Jo era un noctàmbul, mai no em llevava abans de les onze, si no calia, m’anava posant a to cap a la tarda, després de la cinquena cervesa ja podia enfrontar-me al món i a les dues de la matinada hauria pogut arrencar arbres”, (pàg. 258).

Membres d’una generació perduda, privats d’esperances ni aspiracions, que, quan no naufraguen, caminen per la Wild Side de Lou Reed; que cerquen el seu darrer refugi en una revolució de paper d’estrassa —“tota aquella colla de subversius de pacotilla, maoistes amb subvenció estatal i subproletaris a la recerca d’un raconet calent per l’hivern”, (pàg. 157)— que té més d’excusa i justificació —“ens capbussàvem en la fatxenderia filosòfica i en l’escuma existencial”, (pàg. 238)— que no pas de realitat: “Tractant-se de literatura, els marxistes sempre havien demostrat tenir un gust ben reaccionari. I pel que fa a la política, al capdavall, també”, (pàg. 162).

Una obra que, tant per la seva visió crítica, amargada i decebuda de la societat, pel seu contingut com per la seva plasmació narrativa (cínica, iracunda i desacomplexada) recorda la incisiva novel·lística de David Castillo i, sobretot, la seva magnífica No miris enrere: “Això era la felicitat: un moment concret, mínim, com un orgasme, davant l’adversitat general de la vida”.

En conclusió, bo i no essent del tot rodona, Matèria primera —traduïda amb braó per Ignasi Pàmies— ens acara amb una literatura poderosa i profunda, coratjosa i inconformista, lliure i alliberada, que —tot i que sabent que les respostes no existeixen— s’interroga i ens interroga sobre el sentit o la manca de sentit del món on ens correspon viure.

entrevista a Silvie Rothkovic a NacióGranollers (13.06.13)

Entrevista a Silvie Rothkovic, autora del llibre de poemes ‘Pianos i Túnels’ a NacióGranollers.cat

“A Rússia hi viu sa gent amb 0 graus, se congelen i s’aguanten”, deia Joan Miquel Oliver. I d’aquesta veritat en surten, com fiblades de gebre, els versos del darrer llibre de Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981). Des de Rússia, poemes que sobreviuen al fred àrtic i un enfilall precís d’anotacions que commocionen des de la desaparició, des del fred infranquejable, des de la imatge que batega, des de la fotografia que el dietari fa del temps viscut. Concís, obert i gèlid («un lloc on sempre / plou mancat d’esdeveniments anteriors»), la ciutat de Tobolsk de Pianos i Túnels (Labreu Edicions, 2013) és un refugi epifànic, una llar protectora, l’artefacte que cus les vides de Silvie —la poeta d’inspiració ruso-pictòrica— i de Sílvia —la professora, músic i amant de l’art del segle XX. Aquest, que és el tercer llibre que publica, s’afegeix a Helicòpter(LaBreu Edicions, 2007), Altres Arbres (Tria Llibres, 2011) i al seu blog i torna a evidenciar coses que no tots els escriptors tenen: una manera d’abraçar, un lloc propi on caminar, un retop singular i intransferible. Un món.

Un món que busseja en tot de referències artístiques, amb les quals Silvie Rothkovic estableix un diàleg gens forçat. “Això de les referències és només un punt de partida, com quan, en altres temps, l’artista mirava per la finestra i veia el paisatge. A Altres arbres tot eren referències a l’art contemporani, però a Pianos i Túnels hi ha la música que escoltava mentre escrivia els poemes”. Però a la Silvie no li interessa explicar la referència, sinó que aquesta sigui un punt de partida que explica alguna cosa. “En el cas de l’art contemporani, hi estableixo una connexió a través d’haver llegit coses sobre el tema”. També, d’haver-ne gaudit, com passa amb la música. “APianos i túnels hi ha la música que escoltava en aquell moment, com ara les quatre últimes peces, de Richard Strauss, uns lieds amb lletra que parlen de la mort. Són coses que tinc molt interioritzades i algunes són peces que he arribat a tocar”.

La Silvie, quan és la Sílvia, dirigeix una escola de música a l’Alt Penedès, fa de mare i no escriu gaire, tal com confessa. “Per a mi, ara és molt difícil fer coses, no tinc temps. Jo no tinc vida d’escriptora”. Va ser l’editorial qui la va esperonar a fer el llibre. “Em van demanar si tenia alguna cosa escrita i vaig començar a repassar llibretes. Tenia moltes coses anotades i vaig sentir com l’obligació de fer el llibre”. Després vindria la feina de posar en ordre totes aquelles notes, des de Rússia, des del símbol que li permetés posar distància i establir vincles, a la vegada. “Volia testimoniar un període de la meva vida on tanco un parèntesi”. Sis mesos que van del naixement de l’Emma, la seva filla, fins a la mort del seu pare. “Sis mesos on marxo a Tobolsk. Un temps de molt dolor, però també de coses molt boniques”.

Música, túnels i una llar on guarir-se
D’aquí, d’aquest temps viscut amb tota la intensitat poètica, neix Pianos i Túnels . “Al principi, el títol no agradava a ningú, ni als editors”, diu resignada. “Tothom em deia que el canviés, però jo ho veia molt clar”. D’una banda, els pianos, “tot allò que et salva”; i, de l’altra, els túnels, “tot allò dolent”, una imatge que va venir inspirada gràcies a l’obra d’homenatge a Walter Benjamin que hi ha a Portbou. “Aquell túnel que va a parar al mar em suggeria la imatge de la mort i ho vaig enllaçar amb el meu pare”. Però, més enllà de túnels i pianos, els versos del llibre ressonen, amb força, a través d’una llar on viu “algú que intenta guarir-se”, una casa gèlida on la veu s’aïlla, on els dies passen amb l’única companyia de la música.

Potser per això mateix, perquè els seus poemes es fan grans en aquest aïllament essencial, en la solitud de la creació i del lector, que a la Silvie Rothkovic no li agrada dir versos en públic. “No m’agraden els recitals, però ara ja m’hi he acostumat. Hi ha poetes per a qui té molt sentit dir allò que escriu en veu alta, però a mi m’agrada llegir els poemes a casa, sobre el paper. Jo busco intimitat, crec que el fet de llegir ha de ser en solitud, passant fred”. En aquest sentit, la Silvie confessa tenir certa afinitat amb alguns dels poetes de la seva generació, com és el cas d’Albert Forns, amb qui ha coincidit en el temps i en l’espai en la publicació del seu primer llibre de poemes,Ultracolors, a Labreu Edicions. “Tenim moltes coses en connexió. Fa pocs dies vam fer el recital junts al MACBA i va ser molt bonic”, un recital que va tenir un primer tast a Granollers en la programació del cicle de Versos Lliures. “Amb l’Albert compartim la idea d’agafar referències de fora de la literatura”. Una connexió que fa que comparteixin dèries, com ara l’admiració a un Joan Miquel Oliver que ja ho deia, que “a Rússia hi viu sa gent amb 0 graus, se congelen i s’aguanten”. O tal com diu Silvie Rothkovic:

de la lectura de “MATÈRIA PRIMERA” a Robadors,23

amb el traductor Ignasi Pàmies, la poeta Núria Martínez Vernis i l’editor Marc Romera

dissabte 15 de juny recital a Falset

dissabte 15 recital amb poesia i vi a l’Esplanada del Castell de Falset a les vuit del vespre amb:

recital d'”Afamats” a la LLibreria Siglantana (07.06.13)

imatges del recital del poemari AFAMATS amb l’autora Ester Andorrà i l’editor Marc Romera

Josep Pedrals recita a Vilafranca del Penedès (13.06.13)

Josep Pedrals farà recital a la Biblioteca Torres i Bages de Vilafranca

dins el cicle Biblioteques amb DO, maridant els seus versos amb vins de Caves Bolet (plaça de l’oli, 20 vilafranca) a les 19,30 h.

recital de Joan Todó i Anna Ballbona a València (13.06.13)

Joan Todó i Anna Ballbona

recital d’AFAMATS amb Núria Miret a Tarragona (12.06.13)

dimecres 12 recital de Núria Miret llegint

AFAMATS d’Ester Andorrà, poemari que ha il·lustrat

dins el cicle d’Hipermetropoesia al Cafè Metropol espai Cultural (rambla nova, 46 tarragona)

a les vuit del vespre.

Josep Pedrals Premi Lletra d’Or 2013!

Ahir a la nit Josep Pedrals va rebre el premi Lletra d’Or per ‘El romanço d’Anna Tirant’, publicat per LaBreu Edicions, una obra extraordinària.

Com és habitual, els editors de l’autor guanyador van pagar el sopar. Marc Romera, Ester Andorrà i Ignasi Pàmies van convocar el jurat a El Sortidor, un restaurant del Poble Sec de ressonànces especials. “Aquí vam celebrar els primers recitals de poesia, quan tot just fundàvem LaBreu, l’any 2003″, explica Ester Andorrà. El Sortidor és un establiment centenari, que encara conserva les neveres armari empotrades. “Joan Manuel Serrat venia a comprar el gel aquí quan era petit”.

El premi Lletra d’Or és un guardó singular. El premi consisteix en una joia, la lletra Fi, dissenyada l’any 1956 per Manuel Capdevila, especialment per a l’ocasió. D’aleshores ençà la joia ha anat evolucionant, i ahir el seu nét, que també es diu Manuel, va assistir al sopar en representació de la família.

Enric Gomà va ser l’encarregat de fer la glossa de l’obra guanyadora. El discurs de Gomà va ser erudit i emotiu. Gomà va repassar algunes de les obres que han guanyat els darrers seixanta anys i va citar algunes obres, avui ja considerades clàssics de la literatura catalana, que han rebut aquesta distinció. Bona part del palmarès de la Lletra d’Or són obres de poesia: Absència de Carner, Teoria dels cossos de Ferrater, Vacances pagades de Pere Quart… La llista feia venir una mica de vertigen a Pedrals, que s’ho escoltava gairebé intimidat. Gomà va llegir de l’edició prínceps del Rector de Vallfogona un poema en què Francesc Vicent Garcia es queixa de l’abundància de poetes. “Ja son tants els que avui fan de poetes / Que ens faltaran llorers per les corones”. Gomà va dir que Pedrals era un poeta excepcional, que havia portat aire fresc a la poesia catalana, com havia fet Casasses l’any 91 en publicar La cosa aquella: “La poesia de Pedrals és vital i expressiva. No el conec com a rapsode i no m’ha calgut. Llegint-lo n’he tingut prou per reconeixer la seva vàlua”.

El discurs de l’Enric Gomà va ser també un comiat, perquè acaba de fer cinquanta anys i li toca retirar-se del jurat, tal com estableixen les regles del premi. Ahir tres membres es jubilaven: Marta Estella, Elisenda Roca i el mateix Gomà. Cadascun d’ells ha convidat un lector a rellevar-los. A partir de l’any que ve s’incorporen Heura Marçal, Salvador Macip i un servidor, que ens incorporem a un jurat format també per Ada Castells, David Plana, Sebastià Alzamora, Llucia Ramis i Lluís Muntada.

En Quim Porta no hi era. A l’hora de la investidura, Josep Pedrals es va posar l’americana i va parar la solapa perquè Manuel Capdevila el condecorés amb la Lletra d’or. “Això fot molt d’allò”, va dir Pedrals impressionat. En agraïement va llegir, amb aquella facilitat que és marca de la casa, aquest poema rimat escrit especialment per al premi:

a la fotografia: després del sopar per concedir el premi, Josep Pedrals, el jurat i els editors.

Josep Pedrals a la revista Barcelona Metropolis

Fa aquella angúnia repetir el que tothom comenta de Josep Pedrals, que és un jove poeta, com si anunciessin la Setmana Jove d’El Corte Inglés: moda texana, sonets agosarats, alegria poètica, etc. Entesos, Pedrals neix a Barcelona el 1979, i què? És l’any que s’inaugura la nova depuradora del riu Besòs. Quan a algú l’etiqueten com a poeta jove, s’està apel·lant d’una manera encoberta a la condescendència, el paternalisme; és saba nova, el xicot promet, ja veurem més endavant, esperem a comprovar si m’elogia a mi per jo elogiar-lo a ell, etc. A Pedrals no li calen aquestes crosses convencionals i immundes: en aquests moments (i és mig matí) ja és un poeta excepcional. Es podria morir ara mateix d’un còlic miserere (tampoc no cal) que ens deixaria uns quants llibres de poemes de primera magnitud: el duet constituït per El furgatori (a Ed. Labreu, 2006), un dietari poètic d’un individu de nom Quim Porta, i El romanço d’Anna Tirant (a Ed. Labreu, 2012), una conversa del tal Quim Porta amb Pedrals deambulant per Barcelona amb una inusitadanonchalance, alternada amb poemes que entronquen amb la poesia popular (el romanço; altament recomanables els recol·lectats per Don Marian Aguiló) i alhora amb l’erudita (el barroc): sàtira i optimisme, desvergonyiment i melancolia, i per damunt de tot, el desig de fer-se entendre. O, també, un llibre més antic, Escola italiana (a Ed. Empúries, 2003), en què treu a la llum els poemes del poeta italià, per a mi desconegut, Giuseppe dei Pedroli. Corren rumors que es tracta d’un heterònim del mateix Pedrals. Jo ja no sé què pensar, es diuen tantes coses.

Als antípodes de la poesia agònica i gemegaire, aquella que s’assembla molt a un enterro a la frederica, i de la poesia críptica i indesxifrable, que de tan abstrusa la fan servir alguns serveis d’espionatge, Pedrals ens sobta amb el seu atreviment poètic i el seu sentit de l’espectacle. No ho dic en va; se sap que Pedrals recita dalt d’escenaris (m’han parlat d’uns aquelarres poètics a l’Horiginal del carrer Ferlandina 29 els dies de lluna minvant), que actua i que canta, que va gravar el disc Esquitxos ultralleugers amb Els Nens Eutròfics el 2010 i En/doll amb Guillamino el 2007. Com que no he tingut temps encara de gaudir-ne, tot això que m’espera. Un diumenge al matí me n’aniré cap a Sant Miquel del Fai, aparcaré en un revolt de carretera i els escoltaré amb calma.

12 de juny “L’Entrepà” Salvador Giralt a Terrassa

“Matèria primera” dimarts 11 de juny a Robadors, 23

dimarts 11 de juny dins el cicle de Dimarts Goliards a c/Robadors, 23 de Barcelona

MATÈRIA PRIMERA de Jörg Fauser

LaBreu a la Fira de Bellprat d’Anoia (02.06.13)

fotografies de la nostra parada a la 6ª Fira del llibre de Bellprat i del recital d’Anna Ballbona i Albert Forns

recital gastronòmic de Josep Pedrals (dimecres 5 de juny)

A la Casa de la Paraula
al carrer del prat 16, a Santa Coloma de Farners

divendres 7 de juny recital de Pedrals a Terrassa

El divendres 7 de juny a les 20,30 h al hall del Teatre Principal a la plaça de Maragall 2, a Terrassa

Invocació de la poesia com a substància vital!
Traçarem la primera ruta del mapa poètic d’Ègara i passejarem per jardins i balcons!

“L’Entrepà” de Salvador Giralt amb vermut a La Parada ( 01.06.13)

“L’Entrepà” de Salvador Giralt, lectura amb vermut a La Parada de Gràcia (01.06.13)

recital a Vic amb Anna Ballbona i Andreu Subirats

lectura d’alabatres a la Llibreria Laie (28.05.13)

dimarts 28 de maig a la Llibreria Laie Pau Claris vem presentar els poemaris:

divendres 7 de juny “Afamats” a la Llibreria La Siglantana de La Bisbal

d’Ester Andorrà i il·lustrat per Núria Miret, presentarà el recital l’editor Marc Romera

fira i recital d’Albert Forns i Anna Ballbona a Bellprat

diumenge 2 de juny partiparem a la 6a Edició de la Fira del llibre vell i novetats editorial de Bellprat.

sobre “El fàstic que us cega” de Joan Todó ( rev.Quadern nº190)

dissabte 1 de juny Salvador Giralt a La parada

ressenya d”El Talent” de Jordi Nopca al Núvol

El talent, de Jordi Nopca (així, amb la coma en l’endemig, de moment), ha encetat la tercera edició. La novel·la, editada per LaBreu Edicions, va veure la llum l’any 2012, i amb voluntat expressa per part del seu autor de fer-se un camí propi allunyat de premis literaris ha anat tirant endavant amb èxit. Carles Morell ens serveix tres cullerades de talent.

El talent pren com a eix principal el no-eix, de manera que el lector es troba davant d’una obra força vila-matasiana, en la qual s’organitzen unes idees, citacions, un entramat literari, tot plegat sustentat en un argument-columna que està per sota d’un estil que el sobrevola. La trama, organitzada en capítols breus de fàcil devorada i posterior digestió, com algú ha comentat a l’autor, és com la del coiot i el correcamins: dos personatges que, amb la seva màquina (robada) detectora del fugisser talent literari, són perseguits per l’extrema competència d’editors caçatalents per Lisboa, Barcelona, Cotlliure. I els emprenedors i joves presos de febre sexual Marco Casanova i Júlia Nonell han de fer-s’ho com poden per escapar-se i aprofitar els materials aconseguits per a la seva magna i pràcticament acabada de proclamar com a existent editorial Edicions del Cocodril. Així, com el mateix Vila-Matas a Dublinesca, Nopca tria la professió editorial per caracteritzar els seus protagonistes i deixa de banda la d’escriptor, potser per aquella feixuga relació que alguns lectors atribueixen entre autor i narrador o protagonista i que Magritte va intentar dinamitar amb la seva pipa.

Les citacions (entre d’altres, les incursions de Ramon Llull, Aristòtil o Boris Vian) no són superficials, no són d’autors àmpliament coneguts i, com figura a la contraportada del llibre, l’obra respira literatura per tots costats. Ara bé, les al·lusions, de vegades, resulten gratuïtes. No es corresponen a cap situació metadiagètica o a una raó superior de contextualització o aprofitament en l’ambient, de paròdia pensada i ben travada. Només hi són, eclosionen. I hi són fruit de la bogeria dels seus personatges, en Marco i la Júlia. Dos joves de vint-i-cinc anys que viuen la literatura i, com a tal, la incorporen a les seves vides. Tornant a Vila-Matas, diríem, doncs, que “la metaliteratura no existe”, perquè forma part d’ells igual que les seves pigues.

Nopca, que va començar a escriure la novel·la amb 23 anys, afirma que, a mig fer i amb una mica més d’edat, ja no podia abandonar l’optimisme adolescent d’una trama que es nega a si mateixa. I va continuar en aquesta línia que, comenta, li permetia “entrar en una mena de realitat paral·lela”. Certament ha de ser un plaer poder descarregar-se literàriament en aquests termes.

És aquesta febre literària, però, la que ens fa posar en dubte l’abast de l’obra, ja que una cosa és clara: no és per a tothom. Dubtem força rotundament que una novel·la d’aquestes característiques pugui ser seguida només per l’argument. Més aviat resulta apta per a lletraferits i rates i ratolins de biblioteca que poden copsar les referències i gaudir estirant-se els bigotis. I això no és ni bo ni dolent, és un fet. El talent no és ni el best seller digne d’escopinada que volen editar en Marco i la Júlia per forrar-se ni tampoc l’Ulisses de Joyce, però no la creiem gaire a l’abast (o si més no gaire susceptible de cridar l’atenció) del lector corrent que pugui llegir un Dan Brown o un Kilian Jornet. Hem dit.

La superficialitat de la trama comprèn dos personatges que, malgrat ser només dos, són, en terminologia de Forster, plans. Ara bé, això no fa recular el bon funcionament de l’artefacte de cap de les maneres: en Marco Casanova i la Júlia Nonell són personatges amb uns atributs fixats, i són precisament aquests els que fan que aparegui sovint la riallada grossa o bé la sorpresa, fins i tot. Perquè en un tipus de novel·la com El talent aquests luxes es poden permetre i són oportuns. Tot i això, i recordant ara aquelles paraules de l’Albert Forns en què afirmava permetre-s’ho tot i incloure finalment en l’Albert Serra situacions escatològiques de les quals havia dubtat, sabem que en l’obra de Nopca no és així i que hi ha, de segur, certes restriccions autoimposades que no han sortit mai de la paperera de reciclatge.

Davant d’aquesta situació, en què els personatges fan fora el lector del nucli de l’obra volgudament, recordant-li la seva condició de personatges, recordant que les seves converses són només rèpliques (com ens va recordar Manganelli, la literatura és mentida), emergeixen les dues dimensions borgianes de l’obra, dues capes diferenciades de significat. I això ho ha de tenir tota obra que vulgui considerar-se literària. Aquest propòsit, però, no s’aconsegueix per mitjà de les citacions, que són només breus i no tenen més transcendència, sinó en l’estil: l’estil és el màxim exponent, al nostre entendre, el que configura, sense comes entremig, el veritable talent de Jordi Nopca. Les paradoxes, les dobles interpretacions, aquestes picades d’ullet al lector amb ull viu de què parlàvem. Els jocs de paraules, els canvis d’idioma facilitats pels diversos espais de la novel·la (i que, segons Nopca, fan que puguem tenir “consciència de l’alteritat”, sobretot en aquest país, en què “ho tenim més difícil per parlar altres llengües”), els tripijocs sintàctics en llengua anglesa, els límits d’humor i seriositat que es plantegen constantment. És d’una ironia punyent, El talent? És una obra de denúncia? És només un divertimento? Creiem que, si bé té un punt d’ànim de condemna al món-bestseller en general, l’obra és un entrenament d’estil i una marató de bolígraf que té per objectiu últim la distracció i la rialla, alhora que s’exposen uns referents determinats que poden ser far de pirates perduts, d’esquitllada.

El talent de Jordi Nopca (ara sense comes) és una obra feta per ser llegida en menys temps que el seu temps intern (una setmana), pel lector pres de febre literària, pres de ganes de passar-ho bé. Això sí, no és recomanable per a lectors poc afins als qui neguen que existeixi la metaliteratura.

poetes a l’IRoom de Gràcia: Anna Ballbona, Silvie Rothkovic i Ester Andorrà (25.05.13)

recital a l’Iroom amb Anna Ballbona, Silvie Rothkovic, Ester Andorrà (25.05.13)

lectura i presentació de “Matèria primera” (24.05.13)

lectura i presentació de “Matèria primera” de Jörg Faüser al Mandinga amb el traductor Ignasi Pàmies i els poetes Martí Sales i Núria Martínez Vernis (24.05.13)

presentació “Peus de fang” de Marc Masdeu (23.05.13)

presentació a La Central de la novel·la “Peus de fang” de Marc Masdeu, amb l’editor Marc Romera, Cristian Segura i Francesc Garriga (23.05.13)

de la presentació a Terrassa del llibre PAPER DE VIDRE.UNA NOVA POLIDA (22.05.13)

presentació de PAPER DE VIDRE.UNA NOVA POLIDA al restaurant Damunt d’un del de fil de Terrassa (22.05.13)

Guillem Miralles, director de la revista digital de la qual és recull el llibre i amfitrió de la presentació.

recital a Tarragona de Ricard Ripoll (29.05.13)

Ricard Ripoll

recital Anna Ballbona i Andreu Subirats al Gravat de Vic (31.05.13)

LaBreu a la revista Quadern (abril/maig 2013)

En el dossier de CARTOGRAFIA DE LES NOVES POÈTIQUES coordinat per David Madueño trobareu notícia sobre la col·lecció alabatre de LaBreu Edicions i un extens article de l’editor Marc Romera

Quan LaBreu Edicions va néixer amb la voluntat de crear una col·lecció de poesia que omplís un espai que consideràvem que els grans grups editorials havien abandonat i que altres col·leccions de poesia no podien acabar d’omplir, ho vam fer amb uns objectius molt clars de donar a conèixer a través de l’edició un seguit d’autors que per la seva joventut o per les seves particularitats quedaven al marge dels grans premis i de la poesia més o menys oficial que es podia trobar a les lleixes de les poques llibreries on encara es pot trobar poesia catalana més enllà de Miquel Martí i Pol o Joan Margarit.

Tot això implicava apostar per autors joves, o molt joves, però també per autors que havien quedat arraconats per les voluntats canonitzadores malgrat una obra publicada d’indiscutible qualitat i interès, malentesa o desatesa per crítica i patums, o simplement ignorada pel món editorial però amb un interessant i exitós trajecte en el cada dia més reviscolat panorama de la oralitat. Així, veus imprescindibles com les de Jordi Vintró, Lluís Urpinell, Francesc Garriga, Carles Sanuy o Josep Ramon Bach, se sumaven a l’estrena d’autors madurs encara inèdits com Andreu Subirats, Daniel Busquets o Felip Costaglioli (que havia publicat en francès i anglès però era un total desconegut en la nostra llengua), i tot això se sumava a la nostra aposta per les veus més joves que pensàvem que podien aportar noves visions, noves tendències, a una poesia catalana necessitada de poètiques que ampliessin horitzons.

En aquest sentit s’han donat tres fenòmens que a nosaltres ens semblen molt significatius i que en molts sentits han girat al voltant de la importància que ha tingut el bar Horiginal i els cicles de poesia que fa anys que omplen el local cada dimecres de poetes i de gent interessada en la poesia.

El primer fenomen és de justícia. Francesc Garriga, que ara ha fet 80 anys, ha hagut d’esperar tot aquest temps perquè la seva obra fos reconeguda, i curiosament ho ha hagut de ser quan tota una generació de poetes joves han sabut veure en la seva poètica allò que els seus contemporanis no van voler veure. La veu de Garriga és tan sorprenentment particular, tant diferent i original, tan desmarcada del que qualsevol de les generacions que li han estat contemporànies ha fet, que ningú no hi va reparar, deixant a part la incomoditat, per incomprensió, que la seva actitud sempre ha escampat. Però quan els poetes més joves, lliures d’actituds competencials, han entès aquesta poètica, Garriga s’ha convertit en un referent absolut, potser un dels més importants i més influents en les generacions que han nascut des de la meitat dels seixantes fins a les que tot just surten ara de l’ou.

El segon fenomen va lligat, en certa manera, a l’antologia Pedra foguera, on un munt de poetes molt joves es reivindicaven i es donaven a conèixer i alguns dels quals formen part, també, del nostre catàleg perquè consideràvem que eren veus que calia tenir en compte. Així, Josep Pedrals, Andreu Galan, Jaume Pons Alorda, representarien una generació de poetes amb referents i poètiques tan diferents que difícilment podríem parlar de generació si no fos per una qüestió d’edat. Això sí, si alguna cosa els agermana en aquest sentit és que tots ells són deutors de la tradició, el barroc i la tradició més clàssica per una banda; Estellés per l’altra; Andreu Vidal, entre altres, per l’altra. Res més que això i una actitud vital davant la poesia, una mena de combativitat oral carregada de compromís poètic, és el que els podria convertir en generació

El tercer fenomen és el d’un grup de poetes joves que de sobte apareixen amb unes veus del tot noves, diríem que modernes, o postmodernes, que desperten un interès desmesurat entre un públic no avesat a la poesia però sí a les noves vies de comunicació digital (blogs, twitters, etc.) i que el món de la crítica ha ignorat perquè no han sabut ubicar. Són un grup de poetes (Silvie Rothkovic, Albert Forns, Anna Gual…), els referents dels quals no són la nostra tradició poètica sinó altres mons creatius: La música culta, clàssica i contemporània, l’art contemporani, el cinema…, la qual cosa ha generat en ells un llenguatge poètic del tot nou, del tot innovador, i alhora fascinant i pel qual a LaBreu apostem d’una manera molt especial perquè pensem que són els veritables creadors de noves possibles tendències en un món on el deute amb la tradició cada vegada permet menys marge d’innovació i tendeix més a la repetició. El seu llenguatge és nou, és sintètic, porta una càrrega visual potentíssima, explica coses però defuig la narrativitat, és abstracte però genera emocions molt clares, pot ser fosc però enlluerna, i juga amb el llenguatge aconseguint aquella aparença de senzillesa que deriva de la complexitat més aguda.

I anys després aquesta voluntat d’obrir un espai a noves veus la vam voler ampliar al món de la narrativa.

Com passa amb la poesia, per a un autor novell donar-se a conèixer esdevé una lluita èpica contra la indiferència editorial, la dificultat de guanyar premis que no estan a l’abast de noms desconeguts i la dinàmica devoradora que els nous mitjans i la producció literària com a producte de masses genera en un món on les coses són novetats un dia i el següent passen a l’oblit. I nosaltres teníem localitzats alguns autors que ens semblava que la qualitat i l’ambició literària de la seva obra mereixien que fossin descoberts per un públic exigent. Tampoc no estàvem tancats a una qüestió d’edat, però els tres primers títols eren primeres obres en narrativa de tres autors molt joves, i, una vegada més, seria un error parlar de generació, perquè si alguna cosa ens sembla a nosaltres que defineix les veus més recents de la nostra literatura és l’individualisme que les caracteritza.

Hi pot haver, i hi ha, una relació possiblement motivada per qüestions generacionals, a nivell humà i de compartir pulsions creatives, entre Joan Todó, Max Besora i Jordi Nopca, però a nivell d’obra partim de conceptes totalment distants en quant a estètica i en quant a concepte, i tot això ens fa pensar que entrats en l’era de la digitalització, l’experiment dels Imparables podria ser el darrer cas d’un grup de creadors que es podria considerar generació, tot i que partint d’estètiques també prou diferenciades i, una vegada més, recolzant-se més en l’actitud artística i vital que en la voluntat estètica.

En el cas dels nostres autors, els referents i les intencions són del tot dispars. Només cal comparar la voluntat perfeccionista, en el sentit més clàssic, de l’expressió literària de Joan Todó, amb el rupturisme quasi experimental de Max Besora, i tot això amb la frescor postmoderna amb tocs surrealistes de Jordi Nopca. Cada un d’ells convertit en un franctirador, cadascun apuntant en direccions diferents des del terrat de cadascun, tots ells, però, amb un objectiu que els convoca en el mateix grup, el de la qualitat literària, el fet d’apostar per fer literatura de veritat des de la individualitat. No oblidem que es tracta d’una “generació” que ha crescut en una democràcia que ha desactivat lluites socials i agrupacionismes, reivindicacions que fomentessin el col·lectivisme, que ha desinflat idealismes i que ha descobert noves vies de relació que facilitant la comunicació han tendit a l’aïllament a què ja apuntava l’individualisme de la postmodernitat.

dissabte 25 poesia a l’IRoom amb Anna Ballbona, Silvie Rothkovic i Ester Andorrà

Club de lectura “Dins d’una campana de vidre” d’Anaïs Nin a Vic (28.05.13)

dimarts 28 de maig a la Biblioteca Joan Triadú de Vic Club de lectura sobre Anaïs Nin amb Ferran Ràfols i Teresa Florit amb

el club està preparant la vetllada amb la construcció d’un excel·lent bloc, doneu-li un cop d’ull:

dimarts 28 poesia a Laie Pau Claris

ressenya a El Matí Digital de “Matèria primera”

“La revolució era un laberint, i si al final no trobaves la sortida, almenys podies dir que havies estirat una mica les cames”.

“Matèria primera” al Mandinga el divendres 24 de maig a les vuit del vespre

divendres 24 presentació de la novel·la

MATÈRIA PRIMERA de Jörg Fauser

amb el traductor i editor Ignasi Pàmies i la lectura dels poetes Martí Sales i Núria Martínez Vernis.

serà a les vuit del vespre a l’Ass.Cultural Cannàbica Mandinga

l’entrada és lliure per majors de 21 anys, caldrà fer reserva per qüestions d’aforament al mail: info.mandinga@gmail.com (c/llibertat 35 barri de gràcia)

poetes de LaBreu participant en recitals de la Setmana de la Poesia de Barcelona 2013

Anna Ballbona al recital col·lectiu “Amb la lluna per estendard” a la Fundació Tàpies

Arnau Pons llegint la seva traducció Paul Celan a la taula sobre traductors de l’Ateneu Barcelonès

Albert Forns i Silvie Rothkovic amb el recital POEMES, PIANOS I TAQUES al Macba

de la lectura de Paul Celan celebrada el 10 de maig al Goethe Institut de Barcelona

a càrrec d’Arnau Pons, Carles Torner i Thomas Sauerteig.
Goethe Institut de Barcelona (10.05.13)

presentació PEUS DE FANG de Marc Masdeu a La Central del Raval (23.05.13)

dijous 23 de maig us convidrem a la presentació de la novel·la

PEUS DE FANG de Marc Masdeu

a la Llibreria La Central del Raval amb la presència de l’autor i les presentacions de Marc Romera, Francesc Garriga i Cristian Segura. serà a les 19,30 h (c/elisabets, 6 barcelona)

presentació PAPER DE VIDRE.UNA NOVA POLIDA a Terrassa 22.05.13

PAPER DE VIDRE.UNA NOVA POLIDA

– GUILLEM MIRALLES – Corresponsable, conjuntament amb l’escriptora TINA VALLÈS, de l’edició d’aquest llibre

– LECTURA DE RESUMS DE 5 LÍNIES D’OBRES DE REFERÈNCIA DE LA LITERATURA UNIVERSAL. Hi llegiran els seus textos:

* Si teniu fills/es i voleu venir a l’acte, el bar està situat en una zona per vianants, en un carrer tancat on els nens poden jugar si ho desitgen mentre se celebra l’acte.

homenatge a Sebastià Bonet a la Universistat de Barcelona

dimarts 14 de maig el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona organitza un homenatge al professor Sebastià Bonet, a la mateixa facultat.

L’eix central de l’acte són tres presentacions sobre les línies de recerca principals de Sebastià Bonet: sintaxi generativa, gramatografia i estudis espriuans. També hi haurà diversos interludis artístics: lectures creatives, audiovisuals i interpretacions musicals.

Data: 14 de maig, a les 19 h
Lloc: Aula Capella de la Facultat de Filologia. Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, Barcelona

dissabte 18 de maig II Festival de poesia de Sant Celoni

dissabte 18 de maig se celebrarà el II Festival de Poesia de Sant Celoni amb molts dels poetes que han publicat obra dins de la col·lecció alabatre i d’altres que fan de molt bon sentir, hi sou tots convidats, serà una festa!

el dimarts 21 de maig poesia a l’Indiscret de Gràcia: Anna Ballbona, Albert Forns i Ester Andorrà

el proper dimarts 21 de maig hi haurà recital poètic a les vuit del vespre amb:

Anna Ballbona Conill de gàbia, Albert Forns Ultracolors i Ester Andorrà Afamats

ressenya de “Matèria primera” de Jörg Fauser a l’AraLlegim, Marina Espasa (11.05.13)

“Eren tots iguals: comunistes, nazis, els pares, l’Església, la crítica literària, el suplement cultural, la lluita revolucionària, la RAF, el capital, la tele, el Club Voltaire, Mao, Trotski. Tots compartien una mateixa concepció del món, sabien per on calia tirar, havien monopolitzat la consciència, l’amor i la felicitat humana”. No cal dir que som a la dècada dels setanta. Sí que cal explicar que, en lloc de ser a París o a Londres, o en algun bar amb nom de clàssic italià, som a Frankfurt, una ciutat amb menys glamur que el famós entrepà de salsitxa però que també té dret, com qualsevol altre lloc, a rebre la declaració d’amor d’un escriptor que hi ha nascut. I a fe que si mai es veuen atrapats en aquesta ciutat (i si no és que pertanyen a l’entranyable comunitat dels que treballen al voltant del llibre no hi haurien de caure mai), en aquest cas improbable, doncs, haver llegit Matèria primera els permetrà veure una ciutat grisa i anodina amb uns altres ulls: els d’algú que, més que viure la vida, l’esgarrapava.

Jörg Fauser (Bad Schwalbach, 1944 – Munic, 1987) era un escriptor fins ara inèdit en català i molt poc traduït en castellà. A Alemanya va ser sempre un outsider , i no ha estat fins fa pocs anys que un documental i l’edició de la seva obra completa l’han posat de moda. Potser són aquests temps tan incerts i tallants que ens ha tocat viure que fan que les seves afirmacions ressonin: “Actualment no escric literatura, però m’immunitzo contra alguna de les seves variants”, diu el protagonista, un tal Harry Gelb, que pul·lula per les comunes hippies d’Istanbul i de Frankfurt amb una actitud que oscil·la entre la il·lusió absoluta i l’escepticisme: si no fos alemany, diríem que té una actitud típicament catalana, entre l’interès sincer i la sornegueria.

O això és mèrit de la traducció, que també pot ser. Fa morir de riure veure’l actuar enmig d’una orgia d’anarquistes punks com si fos en un saló de ball noucentista. Això sí, flirteja amb totes les drogues existents i amb totes les noies que pot, però no perd mai de vista que vol ser escriptor. “I evidentment llegia Graham Greene: allò sí que era narrar, a casa nostra ningú li arribava ni a la sola de la sabata, quina llauna, que soporífers els novel·listes alemanys en comparació: tot el sant dia amb les ocasions perdudes, i ho feien passar per una obsessió”.

Com Charles Bukowski, com Roberto Bolaño, Fauser defensa una literatura feta a partir de material en cru: aquests protagonistes que salten d’una feineta miserable a l’altra, que fan de vigilants nocturns o d’empaquetadors de llibres mentre el cervell els va a mil per hora i la mà salta de l’ampolla (o de la xeringa) a les tecles de la màquina d’escriure. Que sembla que només visquin per a la literatura, i de fet no aconsegueixen dur unes vides personals gaire satisfactòries, perquè al que estan enganxats és a la vida, i el que volen és escriure llibres que estiguin vius i no morts. I per això es queixen (“La novel·la tradicional simplement no servia per a allò que jo volia descriure”), pateixen i a vegades van una mica més enllà que els seus contemporanis, perquè agafen camins no fressats. Com deia la Janis Joplin que el Harry Gelb escolta mentre fa l’amor: “ Freedom’s just another word for nothin’ left to lose “.

I, de sobte, l’imprevist: una nit del 1987, mentre tornava a casa després de celebrar el seu aniversari, Jörg Fauser va morir atropellat per un camió. Tenia només 43 anys. Quin final més adequat literàriament per a un autor marginal. Quin desastre: fa venir ganes de demanar un brindis per ell, en qualsevol bar, qualsevol nit.

diumenge 12 de maig Albert Forns i Silvie Rothkovic al Macba

diumenge 12 de maig a les 12 del migdia a la capella del MACBA, dins la programació de la Setmana de Poesia de Barcelona 2013 Albert Forns i Silvie Rothkovic recitaran els seus recents poemaris Ultracolors i Pianos i túnels amb art i música.

“L’Entrepà” a la llibreria La Siglantana de La Bisbal

Salvador Giralt presentant a la llibreria La Siglantana “L’Entrepà” amb Miquel Martín, i Ignasi Hernández (04.05.13)

traductors a L’Indiscret (30.04.13)

xerrada de traductors a L’Indiscret: Ferran Ràfols i Ignasi Pàmies (30.04.13)

divendres 10 de maig tarda de Paul Celan al Goethe-Institut Barcelona

en l’època de l’Imperi Austrohongarès, Czernowitz era la capital de la Bucovina i també un dels centres de la vida cultural jueva de l’est d’Europa. És aquí que va néixer Paul Celan, una ciutat on els jueus constituïen gairebé la meitat de la població. Molt pocs van sobreviure a les persecucions. El documentalista alemany Volker Koepp acompanya alguns supervivents i els sus fills a l’actual Txernivstí, situada a Ucraïna, i ens presenta un retrat molt emotiu d’aquesta ciutat i la seva població.

a les 19,30 presentem la nostra edició bilingüe de De llindar en llindar, amb la nova traducció al català per Arnau Pons, en una xerrada distesa sobre la vida i l’obra de Paul Celan, acompanyada d’un recital a càrrec d’Arnau Pons, Carles Torner i Thomas Sauerteig.

poetes alabatrencs a la Setmana de la Poesia de Barcelona 2013

crònica de l’alabatrada primaveral ( 22.04.13) al Núvol

Com és habitual, l’Horiginal va acollir el passat dimecres la presentació dels llibres de poesia de la col·lecció Alabatre de LaBreu edicions corresponent a la Primavera d’enguany. Vesprada que, per tant, es preveia intensa, festiva, el local a petar. La cosa va anar més o menys així:

Les 20.25h. Gent que s’acomoda, canvis de cadira, en Ferran Garcia, la Núria Miret i en Josep Pedrals ja a la barra. Sortir a fumar, anar a buscar beguda, deixar-se veure, tan li fa. L’acte comença amb el retard habitual. Finalment surt l’editor que, breument, comenta els llibres que es presenten i dóna pas al primer poemari de la nit: Voluntàries, de Sebastià Bonet, el rara avis de la vetllada (el llibre no l’autor, s’entén) i que presenta Jordi Vintró, amb el punt tímid i divertit que el caracteritza.

Vintró ens explica que el llibre es compost per onzenes heterogramàtiques (poema o estrofa que, en la disposició que el defineix, té onze versos o unitats d’onze lletres, i on cada vers fa ús d’una mateixa sèrie de lletres diferents, les permutacions de la qual generen el poema segons un principi anàleg al de la música serial: cap lletra no es pot repetir sense que s’hagi exhaurit la sèrie) i com aquestes, per acte de la trava, acaben parlant de tot i, és clar, del propi autor. Talment una filosofia. A mode d’exemple, es posa a desxifrar hermenèuticament un dels poemes i li atorga el seu propi sentit per així extrapolar-lo a tota al poètica que plana en el llibre. Podria ser un Blues indissociable, trist, diu, que fa us d’una trava que sembla impossible i que acaba per admetre-ho tot, com un divertiment seriós i a l’abast dels pocs que se sàpiguen les normes. Ara, com en tota poesia, hom s’hi pot trobar i extreure’n la seva pròpia experiència estètica.

Voluntàries, orfebreria d’artesanal lingüística, minimalista en el sentit de polidíssim, tota una reflexió metalingüística que es justifica a si mateixa. Poesia de difícil entrada i comprensió però d’un nivell estètic i arquitectònic brutal. El llibre, acollint-se a Alphabets, de Georges Perec, parteix d’imposar-se una condició o trava, la de l’onzena heterogramàtica per arribar al fet poètic. No és una lectura fàcil, és clar, sinó que costa d’entrar-hi i comprendre. I aquesta sembla ser la clau, perquè més que comprensió aquí la poesia funciona com a joc del qual se’n deriva la pròpia poesia, una amorosa batalla entre la restricció d’una forma autoimposada i el contingut d’allò que es vol dir, un joc (parlem d’un joc seriós, s’entén) que pentina les possibilitats del llenguatge i la sintaxi per destil·lar-ne significat i/o bellesa. La poesia ja vindria a ser això, sí, però en aquest cas cal remarcar-ho perquè la batalla comentada s’hi dóna d’una manera extrema.

Per obres amb contingut Express ja hi ha altres llibres, aquest és una altra cosa, juga a una altra lliga, abandonant-se a la sort buscada de que el propi contingut sigui el que el trobi, o li faci dir d’altres maneres allò que ja volia dir tot maltractant el llenguatge, en una espècie de condensació brutal per tal d’encabir-lo en la forma que se li vol donar.

El recull cal gaudir-lo tal com és i deixar-se submergir en la descoberta que, en el procés d’elaboració del poema, el propi llenguatge revela a l’autor per després poder-nos mostrar. Poemes bells ja de per si i perquè sí, que funcionen com a artefacte.

-No tot han de ser nobles tractats, també hi pot haver i cal que hi hagi, divertiment.

I puja l’autor, silenci sepulcral a la sala, llegeix alguns poemes. És com si d’alguna manera digués: “Jo ho tinc molt clar. Vostès: triïn la seva aventura”.

Gent que aprofita per anar al lavabo, a la barra, a fumar. Xiuxiueig de fons, se senten coses com:

ULTRACOLORS

És el torn del segon llibre: Ultracolors d’Albert Forns, introduït per Pepe Serra. Porta una llibreteta amb apunts, explica que se’l va llegir ahir, el llibre, i que li va sorprendre gratament. Parla d’un llibre obert, amb connexions subtils però fondes, que t’obliga a respondre i a contestar al lector. Amb punts d’evanescència ‘haiku’ i un llenguatge fresc, que s’agraeix, i afegeix que la poesia de l’Albert és de la que vol copsar l’instant, emmagatzemar allò sublim, per un moment ser el vermell. Un llibre cromàtic que parla d’art però que no és artificiós i permet la llibertat de lligadura. I assenyala molt bé com el personalíssim glossari amb que Forns acompanya i completa el recull li serveix a l’autor per vessar i posar-hi tot el que s’ha estat de dir al recull per tal que els poemes funcionin.

L’excusa dels títols dels poemes (artistes contemporanis) cohesiona el llibre i fa que el poema pugui adoptar un altre nivell de lectura, al marge de l’amorós/vital, per acabar-se consensuant en l’experiència estètica de l’amor i de l’art com un tot indestriable. Amb un ‘dir’ ‘postmodern’ (se m’acaben les cometes), les seves són construccions alhora directes però que contenen un rerefons que el lector pot anar a gratar. Costumista i transcendental, imaginari pop passat per erudició contemporània, tot utilitzant recursos com ara adjectivar noms i/o frases senceres i fer servir l’espai en blanc per amagar-s’hi, com ja apunta ell en un poema. En alguna altra banda l’Albert explica que la majoria dels seus referents no són poetes, que el què es fa en català no li interessa, a excepció de: Francesc Garriga (per la ‘polidura’ i el dir concís), Joan Miquel Oliver (per la frescor i llibertat formal, el surrealisme i la cursileria, si cal) Silvie Rothkovic (el seu món intrigant, les seves connexions i contrasts, la seva manera de callar les coses). Un servidor també hi ensuma un toc de Manuel Forcano pel punt ensucrat i hedonista que busca el preciosisme en la imatge concisa.

L’Albert puja a l’escenari. És breu, llegeix ràpid, va per feina, sap que avui ha de sortir molta gent, que la presentació serà llarga i que el temps és el que és. Al marge de les referències artístiques, fa un apunt de la gènesi del llibre que s’inicia amb aquella tristesa post-relació per enfilar-se cap a una altra aventura i amor i cap amunt i sense gairebé tocar-lo però amor, vitalisme i cap amunt.

RÚSSIA I MENORCA

Una estètica que té similituds amb la de Silvie Rothkovic, la següent de la nit a presentar llibre, per la voluntat de plasmar en bellesa la visceralitat d’allò que els crema o glaça per dins amb una base d’artistes contemporanis com a rerefons (com ja va fer Silvie al seu llibre anterior Altres arbres, un espècie de catàleg poètic de l’art contemporani, com també ho ésUltracolors). Un estil que és directe, obert, i alhora velat, que cal desxifrar i connectar. Si per Rohtkovic el motor generador és el fred, Rússia, per Forns és la calor, Menorca. Tots dos, rasquin neu o arena, troben aigua. Tots dos autors estiren cert costumisme com a excusa per dir una altra cosa, per obrir al seva finestra, barrejant-lo amb cert pop, erudició i ganes de transcendir. Silvie és punyent, Forns descarat. Es a dir, Forns tendeix a canviar la gravetat per descaro amb tocs naïfs, Silvie afina tant la gravetat que el punyal acaba essent tecla de piano, el fred-amor, aquella sensibilitat d’ull blau davant el sol nevant d’hivern que et commou, sense acabar de saber si és degut al fet que t’arriba a l’ànima o per descobrir-te que, de fet, sempre havia estat allà, dins teu. El que és la poesia, vaja.

A la sala gent que encara va arribant, cadires plenes, alguns es comencen a amuntegar a la zona de fumadors. De fons, la remor de la nevera i els sorolls inevitables de l’entrar i sortir que ja són marca de la casa. Torna a sortir l’editor per avisar-nos que l’endogàmia va pujant de to i refermar-se en la qualitat del llibre que es presentarà a continuació.

Un servidor pensa en la paraula ‘endogàmia’, en si es pot equiparar a capelleta, en el Sí i el No que li ve al cap com a resposta. Una endogàmia que no és sinó allò que tota la vida se n’ha dit DIY (Do it yourself) o en política diplomàcia, m’avisa algú.

PIANOS I TÚNELS

El següent llibre, Pianos i túnels de Silvie Rothkovic, el presenta Jaume Miró, en una exposició acurada i sense pretensions que dóna una bona idea del que és la poesia de la Silvie.

És el tercer llibre de la Silvie, potser el més equilibrat de tots, síntesi dels dos anteriors (Helicòpter, on la tendència és la d’arribar al fet poètic a través de certa quotidianitat i Altres Arbres, que parteix a mode de catàleg d’art contemporani com a punt de partida per a poder vessar la seva poètica). Pianos i túnels. Dos tus, orígens i futur. La llegenda de Tobolsk com una frontissa, el fred, la vida, la gènesi. Pianos: naixements; Túnels: la mort. Néixer i morir com els dos grans moments de la vida. I el seu exili banda sonora, que també pot ser el nostre. Com una fulla d’afaitar que afina el llenguatge, on menys és més a la vegada que s’allunya del tòpic. Un despullar-se com obrir finestres, un strip-tease de cirurgià. I sobreviure, i que parli el poema. Una poesia que és traspassada per autors com Celan, Dickinson, Ashbery, etc. -Tan li fa com llegeixis el llibre o el dia que l’obris, que t’acaba dient el mateix, explica Miró. I remarca com la poesia de Rothkovic es deixa interpretar i alhora no es deixa interpretar, i com (sense entrar en tautologies) aquesta és una de les claus que la fa fascinant. -La seva poesia té l’hòstia que t’ha de fotre la poesia. I conclou amb la sensació de tenir un clàssic a les mans: -Els alumnes de literatura de… Canadà em donaran la raó d’aquí cent anys.

La Silvie també és breu. Lacònica, comenta que és veritat que en el seu llibre hi plou molt i a continuació llegeix alguns poemes amb aquella facilitat que té per ser senzillament encantadora.

AFAMATS

I si entre els dos grans instants de la vida, el naixement i la mort, hi ha la pròpia vida, el viure, ja que hi hem de ser, passem-ho bé i exprimim-ho. Calfred caníbal. Aquesta sembla ser la màxima d’Afamats, el darrer llibre de la nit, i que és el primer poemari publicat d’Ester Andorrà acompanyat amb il·lustracions de Nu Miret. -Arribem, ara sí, al clímax de l’endogàmia, afirma l’editor amb certa sorna. Com ens explica el presentador Toni Gol, amb una pretesa parsimònia que deunidó però que també té la seva gràcia, es tracta d’una poesia hedonista, surrealista, gore, desconcertant. Després ho podem comprovar. La Nu Miret fa valdre el seu ofici i declama amb delicadesa i intenció, fent les pauses i els ritmes escaients. L’Ester agraeix el suport de la gent i també llegeix, està més nerviosa, entre les dues es van passant els poemes. Poesia treballada, s’hi nota reescriptura i elaboració, foc lent.

Poemes breus i concisos de caire expressionista on l’experiència continguda esdevé palpa, imatge sensible que evoca més que no pas diu, permetent, d’aquesta manera, que sigui el lector el subjecte actiu que completi el poema i se’l pugui fer seu. Amb el vitalisme com a bandera, la sensualitat desfila en la paraula tot fent-la lliscar per un despullar-se d’amant que no exclou certa trama amorosa. Algunes composicions poden recordar Daniel Busquets (La trama perfecta), si ve sembla que l’Ester se l’apropia per poder remetre a un dir més personal i introspectiu. Amb un llenguatge depurat i ric en imatges, que s’acara al dir més actual, més viu (“gore”, femmefatalisme” , “Verdi i sushi”, “allò de la porcellana/ a les venes”, etc.), busca la contundència a través del contrast i cert tremendisme .

A cada poema hi trobem l’intent d’establir noves connexions per dir allò de sempre de manera nova, emprant imatges i combinacions inèdites, que tal i com explica Mireia Vidal-Conte a l’epíleg, poden fer pensar que l’escriptora prové d’una altra llengua quan el què en realitat fa és aportar noves significacions i possibilitats del llenguatge que amplien el ventall de la nostra llengua. Els amants som nosaltres. Amants o afamats, de fama o gana. Tot ve a ser el mateix. Un llibre sorprenent i colpidor, una mica com aquells petons que calen a la calavera per, com un canvi de temps, dir-te que tu ets allò. Sang i sucre, Mojito i botifarra que, com en tots els reculls presentats avui, el lector s’haurà de cuinar o servir per tal de poder-los assaborir.

L’ÚLTIMA

La nit ha estat llarga, molts llibres, presentacions un xic llargues, la tribu de fumadors que entra i surt entra i surt i que ja forma part de l’attrezzo (per quan una pantalla i uns altaveus a la zona de fumadors?). Els llums oberts i el batibull que s’escampa, a dins o fora la gent es troba i parla. Posar-se al dia, vida social, safareig vari, blablabla, els fumadors al passadís esperant el seu moment. Les cares d’editors i escriptors, mescla de cansament i alegria. La gent que va esbandint, alguns tenim gana, cau un penúltim cigarret, una penúltima cervesa, la mítica història del Toni Gol que serveix per parlar d’altres coses. Finalment l’Horiginal es buida. I cal fer l’última copa, omplir la panxa, continuar el ritual en una altra banda. És hora d’anar a sopar.

Escuderia LaBreu Edicions al Núvol ( abril 2013)

Hem fet un experiment literari. Un diàleg virtual entre autors de la pedrera LaBreu per abordar alguns dels temes de les seves obres i la relació amb el món que ens envolta. ¿Com ha canviat el tractament de l’amor en la literatura? ¿Quin llenguatge trien els autors més joves per parlar de sexualitat i erotisme? ¿Quines crítiques exposen en la seva obra? Pere Virgili hi ha posat les imatges.

Imaginem una taula plena de poetes i autors joves. Posem per cas que el local està situat al carrer. Posem per cas que el local està situat al carrer Ferlandina 34. A un extrem de la taula hi ha en Marc Romera, que pren una cervesa sense alcohol. L’Anna Ballbona contesta un email des de la Blackberry, mentre en Pedrals riu i deixa anar frases enginyoses. L’Albert Forns ho escolta tot i, de tant en tant, intervé amb perspicàcia. EnMax Besora s’ha aixecat per fumar i torna amb la boca plena, menja alguna cosa: croquetes, o per l’estil. En Nopca fa estona que ha marxat, que havia d’acabar no sé quin article per al diari. ElGuillem Miralles, editor de la Revista Paper de Vidre, escolta i somriu. L’Ester And

L’amor és un dels grans temes literaris. A la vida ens enamorem, ens desenamorem, patim per amor (i desamor), bevem els beuratges de la solitud –que de vegades és desitjada i altres adjudicada-, ens emmirallem en les absències que ens acompanyen i l’amor té moltes veus. Pot ser benevolent i fantasiós, cosit amb tela de somni; obtús i escarpat, com un relleu escocès de muntanya imperial, emergint enimig d’aigües blau-fosques i que guarden –encara- el perfum de la nit; també es pot tintar de desig, amarant-se de la suor dels amants que exhaustos entrellacen les mans, silenciosament. ¿Com s’aproximen els escriptors d’avui a l’amor? En Joan Todó, autor del poemari El fàstic que us cega i del recull de contes A butxacades, és el primer a piular. “A mi el que em passa és que em diuen “amor” i fujo. És a dir, com a tema literari (o narratiu, o musical) no m’interessa. En la vida real sí, clar, però als llibres o al cine, com a tema principal, em sembla esgotat; se n’ha parlat massa”. Todó demana nous enfocs i confessa que es troba “l’amor entre els peus” i matisa: “El talent (de Jordi Nopca), per exemple, és una bella història d’amor, però al llarg de força pàgines el macguffin aquell de la màquina que detecta el talent literari permet que el lector estigui concentrat en una altra cosa. Amb El furgatori (de Josep Pedrals) o Vulcano (deMax Besora) passa quelcom semblant, crec: la qüestió s’aborda indirectament, i durant bona part del llibre estàs més atent a les peculiaritats de l’escenari que al típic conflicte del noi que ha conegut una noia”. Max Besora, replica enfurismat: “J. Todó (amic/camarada/hoste ocasional)… com pots dir que l’amor és un tema molt gastat? Què vols dir que “se n’ha parlat massa”? Si comencem així llavors tot està esgotat en literatura: carrers, pantalons, tristesa, piscines municipals, diarrea mental, bicicletes, aixelles, catedrals, mocs, New York, veganisme, reflexoteràpia, sinusitis, bogeria, menyspreu, àcids, penetracions, geopolítica, vides de sants, etcètera, etcètera! No fotem. De conceptes universals, en el sentit fort de la paraula, no n’inventarem pas a aquestes alçades de la pel·lícula. El tema és inventar el que ja ha estat prèviament inventat. O sigui, no ser gens original i repetir-se fins al vòmit però de manera diferent. No hi ha un altre camí. Un moment, Kierkegaard ho deia millor: Allò que es repeteix, anteriorment ha esdevingut, doncs si no, no podria repetir-se. El que ja ha existit, comença a existir ara de nou”. Besora defineix la seva novel·la Vulcano com “ una obra menor d’un únic tema major: l’AMOR”. I després, rectifica: “Millor dit: d’allò possible, arbitrari i simbòlic que té el joc de l’AMOR”. S’obre, llavors, una escletxa en el diàleg entre els autors: narrar l’amor és aproximar-se a la literatura des d’un punt de vista xaró, cursi i edulcorat?

Ester Andorrà, autora del poemari Afamats reconeix que l’amor quan és una cosa acameral·lada no li interessa gens. “Em produeix una reacció de resistència instantània o avorriment”, confessa.

Polimorfisme de l’Amor: solitud, conflicte, destrucció, dolor, desig

Besora diu: “Sé que quan un diu “AMOR” immediatament sona a cosa fifi, sona cursi. Molt bé. I a mi què m’importa? Vull dir que no em fa por sonar a cursi. Al contrari, m’hi llenço de cap a la cursileria; a la TV, als supermercats, a les universitats i a les gasolineres està ple de coses cursis, i la gent que no és prou cursi o prou fifi no em mereixen cap mena de respecte. En aquest sentit, Vulcano és una novel·leta d’allò més cursi, repetitiva i fifi, i reivindico una manera cursi i fifi de veure la literatura i sí (perquè no?), l’escriptor que vulgui ser cursi de debò, hauria de dur sense por aquesta cursileria i aquest fifisme al màxim de les seves possibilitats d’una manera totalment brutal i repugnant”.

Albert Forns pregunta: “Perquè en Joan Miquel Oliver pot ser nyonyo i jo no? Jo escric sobre amor i sentiments a l’estil de les cançons pop, amb la mateixa nyonyeria o més, si es pot.”

El llit dur ens era igual,/ el xivarri de fora ens era igual,/la calor insuportable ens era igual:/ fèiem l’amor i fèiem l’amor i fèiem l’amor/ i de vegades ni ens tocàvem però fèiem l’amor. (Ultracolors, d’Albert Forns, “Gerhard Richter”).

L’amor en l’escriptura serveix “per celebrar, en definitiva, la sorpresa i la raresa que és això d’estar enamorat i intentar emparaular –sempre sense èxit, sempre sense arribar-hi a arribar- el que sents, el que vius; o dit d’una altra manera, el que les hormones o feromones et fan pensar”, reflexiona Forns.

Silvie Rothkovic presenta a l’amor, agafat del bracet del dolor i aquesta unió és producte “de l’absència, o de la por a aquesta absència”.

El conflicte –en l’amor- ens interessa. Espurnes de curiositat. ¿Què fer? ¿Cap a on avançar?

“D’això de l’amor, em sembla obvi que no necessàriament ha de ser xaronet ni flors i violes. Suposo que m’interessa més el conflicte i el conflicte dins l’amor, que no pas l’amor esplendorós; per dir-ho d’alguna manera. De fet, la tempesta existeix en l’amor mateix, i celebrar entusiàsticament l’amor alguna estona, també mola”, opina Anna Ballbona, autora del poemari Conill de gàbia.

El neguit de volar fent esses,/ penjar el gobelet a la porta/ i d’un plegat, rebre una carta/ amb cent grams de vertigen

“A mi, personalment, no m’interessa l’amor”, diu Todó, “perquè és una incògnita que cal aïllar respecte a l’interès, els matrimonis de conveniència, els desajustos hormonals, la paciència, la por a viure sol, etcètera. I un cop aïllada no hi ha res a dir-ne. Ja van néixer així, de fet: una colla de trobadors que no estaven contents amb els matrimonis de conveniència per intercanviar terres, I que buscaven un altre motiu per ajuntar-se; el problema és que avui dia ja no és allò que està al marge dels diners, sinó la cel·lofana amb què m’emboliquen regals de Sant Valentí, roses de Sant Jordi, ampolles de perfum, etcètera”.

En Nopca cita Pessoa per parlar d’amor: “Todas as cartas de amor são ridículas. / Não seriam cartas de amor se não fossem ridículas” i descriu El talent com “una carta d’amor de 380 pàgines”. Un amor dut al límit: amb aventures, persecucions, situacions surreals i batusses dialèctiques amb la parella.

Max Besora aparella els amors impossibles amb la idealització fantasiosa de l’amant absent a Vulcano.

La donzella apareix altra vegada. És la mateixa o sempre n’és una de diferent? Són aquests tots els seus noms, encara en té més? Necessitem més determinació per deixar volar la imaginació. […] Som animals poetejant, bleda assolellada del meu cor, animals pringant cada dos per tres amb tota mena de problemes. Aquesta és la gràcia de totplegat i propicia el canvi. No em diguis que no és bonic que les persones canviïn, que les paraules canviïn, que tot s’afini i es desafini. Tot són futurs per concretar, donzella. El teu silenci llunyà em fa salivar; la teva absència la imagino com una mort incerta prô em tranquil·litza com un calmant sintètic. Totes les coses d’aquesta casa estan impregnades de la teva ànima, perxò no netejo mai. (Vulcano, de Max Besora).

“Vulcano comença (i acaba) ni molt més ni molt menys que a partir de les premisses traumàtiques del seu narrador. La figura absent de la seva ex es presentarà entre els gasos sota múltiples formes i noms: serà sempre un amor impossible. Més que estar enamorat, el narrador sembla enamorat de la idea d’estar enamorat. Sense importar massa de qui. Per això la donzella sempre tindrà noms diferents, ja que simbolitza una al·legoria de la recerca de l’amor idealitzat (una mica com en els trobadors medievals)”, ens diu Max Besora.

Marc Masdeu, autor de Peus de fang, opina que “tots els terrenys ja trepitjats, sobretot els grans temes, són els reptes més suculents”. Diu que també són els més difícils. “Llavors, clar, cal escriure bé”, apunta. “La manera d’aproximar-s’hi depèn de molts factors. A vegades no resulta una actitud estricta de l’autor, sinó la necessitat de la veu narradora, el to d’un poema o la demanda argumental d’un relat”, matisa.

LLENGUATGE I SEXUALITAT

Els autors convocats a la tertúlia virtual evoquen l’amor o el sexe en algun moment de la seva obra. Volem preguntar-los quin ús del llenguatge fan quan es capbussen en l’eròtica. ¿De quina manera s’hi aproximen? Trenca el gel en Guillem Miralles i cita a Joan Sales, en una entrevista de Mercè Ibarz publicada a Paper de vidre en el número dedicat a La carta: “L’erotisme només l’he tractat de dues maneres, o menyspreablement o sublimadament. Em vaig casar a divuit anys i, de fet, es pot dir que no em recordo de quan era solter. Crec amb Baudelaire que “sort n’hi ha que és un sagrament”. L’amor fora del matrimoni acaba sempre malament-assegura, molt seriós. Això li semblarà reaccionari i, sens dubte, ho és-diu, esclafint el riure.

Ester Andorrà descriu el seu poemariAfamats com “un llibret fruit d’uns rampells sensuals que fugen d’eufemismes i que esquiven els mecanismes habituals d’expressar-se, agafant paraules del llenguatge trobadoresc o religiós i fent-ne petits drames”. Marc Romera defineix la poesia d’Andorrà com una veu poètica que narra “l’experiència de la pell”. Una veu que “fuig de l’explicitat, disfressa la realitat de la que parla, juga amb símbols i amb referències que donen claus sense obrir la porta”: m’has sargit/ tot enfilant-te/ per les neurones,/ tot esbravant-me/ polsegós I estampat/ d’anys antropòfags./ de les nits innocents/ en conec el regust/ de fatídica candidesa (Afamats, d’Ester Andorrà, “estampat”.

Josep Pedrals escriu en la conversa virtual que en el seu particular diccionari “el mot llenguatge té el mateix origen que patinatge, però substituint patins per llengua: esport que consisteix a lliscar, amb la llengua, per una superfície llisa i dura”.

El llenguatge pedralià és festiu: Roent de besllumar-lo/ marranejo com brivall/ i a encall de fer-li gràcia/ servo en l’aire el meu detall,/ que és dar-li frec de joia/ -dur la toia, al capdavall-./ No em valc d’alçar virolla/ perquè em brolla un devessall/ d’amor que cerca colla. (Josep Pedrals, El furgatori)

El mateix Pedrals comenta que “hi ha dues implicacions en el sexe: el procés cap a l’èxtasi, la visió involucrada, I la barroeria grotesca, la visió distant. Com en tot, es barregen”. I reconeix que li agrada l’enfocament eròtico-burlesc. “En aquest sentit, la llengua ha estat explotada fins a l’extrem! Des dels goliards i l’amor trobadoresc, passant per la desbarrada barroca i petant al teatre popular (el virgo de Vicenteta) tenim un repertori lèxic i expressiu deliciós”.

Marc Romera, en canvi, narra el sexe d’una manera explícita i descarnada:

És veritat, la nit està/ pertot arreu, quan és de nit./ És com l’amor fet a la sauna:/ tota la pell queda amagada/ sota la trampa de suor/ i els dits, els peus, la polla, el braç, la llengua, el coll i les orelles/ rellisquen, són pertot arreu./ És com el fatxa del costat:/ sempre n’hi ha algun per censurar/ la llibertat dels onanistes/ mentre es masturba d’amagat. (Marc Romera, L’aigua)

Joan Todó construeix una prosa feta de detalls, poderosament evocadora: “Sabràs que els dits llisquen , entre les cames, entre pèls rinxolats i suc espès, aromàtic, una olor que t’arriba barrejada amb la de les flors, amb els dèbils gemecs d’Ella; que els dits s’embullen entre rulls negres, lluents, i baixen i els separen descobrint un tall rosat, sedós, que s’eixampla sense dificultats com si brollessin petals”. (Joan Todó, “Les cartes” dins d’A butxacades). Diu que el detallisme li ve “ de la fascinació pels gèneres que provoquen efectes immediats en el lector: el porno, el gore i la comèdia”.

I en Nopca, d’altra banda, sacralitza el sexe i l’eleva a la categoria de celestial: “La meva advertència no la dissuadeix d’envestir-me amb rotunditat. Com acostuma a passar l’últim assalt és el millor de tots, a mig camí de la virulència del primer i la tendresa del segon. Una meravella de caire hipnòtic que acaba amb una ascensió fins al cel del plaer més vaporós. Volem entre núvols mentre els cossos fan giragonses, enganxats l’un amb l’altre. L’energia s’escapa de dins nostre i ens deixa en un estat mig letàrgic, però encara tenim forces per deixar anar algunes paraules rituals:

Guillem Miralles recorda el periodista Ramon Barnils, “que era un gran seductor, entre d’altres coses”. Teresa Amat va publicar un article a Paper de Vidre on explicava que Barnils era ‘políticament incorrecte, impertinent, audaç, incòmode, seductor i provocador pels seus admiradors i maleït -més o menys calladament i per si fa no fa les mateixes qualitats- pels seus enemics’. “Sobre Barnils, Quim Monzó recorda, també en un article publicat al llibre Paper de vidre, una nova polida, en l’especial que commemorava els 5 anys de la seva mort, que una tertúlia radiofònica ’hom recorda una baralla antològica amb Xavier Domingo sobre les virtuts de les nòvies de l’un, les dones de l’altre i les noies que anaven al bar Mas i Mas, pels insults emesos en el transcurs de la qual l’emissora va amonestar formalment en Barnils i em sembla que el va suspendre de sou durant un temps’. Miralles creu que “ens hem tornat més civilitzats, però també hi hem perdut: la moda del políticament correcte importada dels Estats Units a començaments dels 90 també ens ha fet perdre la possibilitat de fer d’espectadors de baralles sobre el desig, l’amor i l’erotisme entre periodistes o escriptors”.

Tant en Joan Todó com en Marc Romera citen Miquel de Palol, quan se’ls pregunta per alguns dels referents de la sexualitat narrada en català. Romera diu que l’aproximació de Palol és “desacomplexada, directa i alhora eròtica” i subratlla que “el subterfugi i la metàfora s’han usat moltíssim en aquesta nostrada literatura sempre polida i acomplexada a l’hora de la suor i els sucs, però Palol aconsegueix ser explícit sense deixar de ser literari i a més erotitzant el lector, no com Sade, per exemple, que donada la cruesa del seu posicionament sexual difícilment posa calent amb les dissorts de la pobra Justine. També és curiós que citi el Pedrolo, el Joan, perquè amb novel·les pedrolianes com Un amor fora ciutat o Joc brut també vam esquitxar l’adolescència d’aigua de carn, per no parlar d’aquells Quaderns d’en Marc que se li atribuïen. Sigui com sigui, el sexe i la paraula tenen relacions possibles molt diverses, i la festivitat del Pedrals és l’apropiada per al tan particular barroquisme d’enginy verbal del Pedrals, i els pèls i senyals del Todó són el que requereix la narracció calenta que ens regala (també el Marc Masdeu ho fa magistralment al primer conte de Les tombes buides i a algun capítol amb o sense vegetals instrumentalitzats de Peus de fang), i em sembla que és requisit indispensable aquesta explicitat quan es narra una escena que posa calent fins i tot al mateix autor quan l’escriu” diu Romera.

“Una altra cosa és quan l’amor s’inflama però malgrat la inflamació segueix sent amor i la literatura en pot controlar el foc i la pretensió de l’autor és descriure un acte d’amor molt més que un acte de sexe. Penso sobretot en El talent, que algú me la va descriure un cop com un còpula que mai no acaba però on jo més que còpula sempre hi he vist una relació amorosa que busca manifestar-se malgrat els impediments a què l’acció frenètica sotmet els seus protagonistes”, afegeix Romera.

“De totes formes, a aquestes alçades, quan la narració persegueix una intenció sexual, sigui la simple descripció de fets o la voluntat de posar calent el lector, em sembla indispensable la descripció desacomplexada i sense subterfugis. Exemples com els d’Emmanuel Carrère, Michel Houellebecq o Pedro Juan Gutiérrez (o el mateix Palol) demostren que ja no cal fer novel·la de gènere per ser sexualment explícits, i aquesta és la voluntat de la meva narrativa quan m’enfronto a una situació carnal. Una altra cosa és la poesia. La poesia ofereix un ventall indefinit de llenguatges, de maneres d’afrontar el que es vol dir, és una manera de dir la realitat ocultant-la, de mentir per dir la veritat, de jugar amb el llenguatge, etc. En aquest sentit, la manera descarnada del meu poema és una altra forma de mentir, perquè el poema, en el fons, no parla de sexe ni d’ “amor propi” sinó d’hipocresia social, d’incomunicació i de solitud. Així, quan no parles del que fas veure que parles, et pots permetre aquesta explicitat tan directa. Posem per cas que la meva intenció, realment, fos parlar de masturbació, aleshores la paraula masturbació i qualsevol dels seus derivats, en la meva poètica, estarien del tot prohibides. La poesia, la meva poesia almenys, com la de la majoria de poetes que admiro, requereix d’un exercici d’interpretació, d’una hermenèutica o d’una intervenció apropiativa del lector, i això és el que em permet dir “polla” quan el que vull dir és “sisplau, deixeu-me en pau amb mi mateix”, aclareix Marc Romera.

Anna Ballbona diu que fa servir el sexe en els poemes com un mitjà per anar una mica més enllà; com una diversió, com un joc, com una contraposició de temps, de laments, de desig brutal i de nostàlgia del que ja no pot ser, i també de gaudi interestel·lar. “Al Conill de gàbia hi ha un poema que vol ser una mica punk que és una dona que té sexe amb els ossos d’amants ‘antany molsuts’. O una esceneta que explica el joc d’identitats desdoblades o triplicades, en què un o una (ara és el moment d’esmentar el rabiós ‘jo poètic’!) se’n va al llit amb altres com Reis i Caeiro i queda tant a gust. Em fa l’efecte que el sexe forma part de la història, naturalment, com forma part de nosaltres”, conclou.

Josep Pedrals cap a Falset (10.05.13)

divendres 10 de maig Josep Pedrals recita a la Biblioteca de Falset, dins el cicle Biblioteques amb DO, per començar un cap de setmana ben especial.serà a les 19,30 h.

Del 10 al 12 de maig de 2013 hi haurà cap de setmana musical i bàquic del final d’abril, torna la poesia al PRIORAT VERSIÓ ORIGINAL amb Josep Pedrals.

Si voleu apuntar-vos al cap de setmana pedralenc, espavileu-vos, que hi ha requesta!!

sobre “Afamats” d’ester andorrà al bloc de Versos Lliures 2013

Versos Lliures 2013 #4. “Havia de ser així / i era inútil provar d’endevinar-ho”, comença el darrer poema de Si uneixes tots els punts (Galerada, 2013), d’Estel Solé. I penses que sí, que Versos Lliures havia d’acabar així, amb dues poetes i amb uns versos que volen jugar a la seducció i que acaronen i freguen. Amb dues poetes que intenten captivar i intenten entendre les raons de marcar afanys al dietari. Amb dues poetes que fotografien trossos de la vida i de la pell. “Arribem despullats / i marxem vestits”, diu Ester Andorrà al gran “memorial del cos” que és Afamats (LaBreu, 2013), un debut que captiva i que es llegeix com si fos un mostrari de dies i de fotogrames en moviment d’una vida despullada d’ornaments sobrers. A dins, i a l’escenari, un munt de fam, una manera de dir allò que el tacte estima i que els ulls devoren. Ester Andorrà, en un esclat necessari, acompanyada al micròfon per una lluminosa Nú Miret, il·lustradora del llibre, artista multidisciplinar i recitadora de primera. Estel Solé agafa el relleu i no s’està de dir-se, d’explicar allò que l’empeny, d’obrir l’entranya dels artefactes privats de la seva poesia. També fotògrafa d’espais immediats i de paisatges quotidians que furguen més enllà de la simple anècdota que els fa bategar. Directa i embolcalladora, abraça el públic amb un repertori que transita per un camí fet de punts que es van unint, a poc a poc. Real com la poesia que xucla esperits i que fa reviure moments que compartim. Dues veus i una mostra dels versos de l’ara que necessiten ser dits amb fam i amb delit. “L’escenografia i la disfressa / seran el següent combat”, i així ho esperarem.

“L’Entrepà” a La Bisbal dissabte 4 de maig

dissabte 4 de maig a les set de la tarda a La Llibreria la Siglantana de La Bisbal
Salvador Giralt presenta la novel·la L’ENTREPÀ
amb Miquel Martín i el fandango d’Ignasi Hernández

la presentació de Jordi Vintró a “Voluntàries” de Sebastià Bonet

a continuació trobareu el text de presentació de Jordi Vintro al poemari “Voluntàries” de Sebastià Bonet que es va llegir el 17 d’abril a l’Horiginal en ocasió de la presentació del llibre.

La manera que va trobar Georges Perec, que no s’hi posava per poc, per llançar-se a fer poesia va ser de les més originals, com calia esperar. Partia d’un heterograma (un seguit de lletres diferents), i després escrivia una sèrie d’anagrames d’aquest. El resultat havia de tenir un sentit. Va partir d’un heterograma d’onze lletres perquè és impossible trobar mots més llargs (en francès, però tampoc en català) que tinguin totes les lletres diferents. I va proposar seqüències de, precisament, onze anagrames seguits, per simetria. Havia nascut una composició poètica, com el sonet: l’onzena. I ara només es tractava de fer onzenes. Poemes matricials, segons alguns comentaristes.

La constricció és de tipus fort, molt més que el sonet, posem per cas. A primer cop d’ull sembla ben impossible de realitzar. Però Perec va publicar el 1976 Alphabets, un recull de 176 onzenes, degudament transcrites en llenguatge “llegible”. I a més, abans, el 1974 en concret, ja havia publicat Ulcérations , un títol heterogramàtic seguit de 399 anagrames d’ell mateix, igualment transcrits. La transcripció ocupa 8 pàgines. El gènere proposat no era, doncs, impossible.

Un dia, en plena excitació, Sebastià Bonet em va plantejar la possibilitat de posar-nos a escriure onzenes com bojos. Això devia ser cap al 1980 i escaig. Li semblava que era una forma que esqueia a “la fi de la Història”, un tema del qual es parlava bastant en aquell moment. Després la Història ha continuat tan campant. Recordo que ell va estar un estiu ben enderiat escrivint onzenes. Jo vaig escriure, que recordi, a part d’algunes provatures destinades a la paperera, una rèplica d’un diàleg que consistia en una onzena transcrita en prosa, en un conte que formava part del llibre Eugeni i altres (l’interlocutor del conte no advertia que es tractés d’una onzena, ni tampoc cap dels lectors, pel que he pogut saber), i tres onzenes encadenades transcrites en una mena de sonet sense rima dins del llibre Ludwig (només detectades, em sembla, per en Sebastià).

El cas és que les seves onzenes, ampliades, retallades, reescrites, passades pel sedàs, per la planxa, pel ribot i per totes les eines pertinents, són les que avui han pres cos en aquest llibre, Voluntàries. El títol és un heterograma d’onze lletres, amb tota probabilitat l’únic que existeix en català (i germà, en això d’aquell Ulcérations de Perec). Però, pel que fa al títol català, tenim l’atzar a favor (com diuen, le hasard fait bien les choses), perquè qualsevol que hagi escrit mitja dotzena d’onzenes sap que la voluntat, és a dir l’esforç, és un element essencial de la tasca.

La presentació és diferent de la del recull Alphabets, de Perec. Perec incloïa a cada pàgina el poema transcrit, tal com s’ha de llegir, i la matriu generadora. Bonet ha optat per mostrar només el poema, que és on hi ha el suc de la cosa, i enviar les matrius al que ell en diu l’“índex en format quadràtic”, a la fi del volum. Em sembla una decisió encertada. El format quadràtic no s’oculta, i es manté a l’abast de les ments exhaustives i analítiques, però situat en la posició subordinada que li pertoca.

La feina de compondre amb una trava d’aquest calibre és d’una tal volada, que es traspua, de manera natural, en el resultat. Les onzenes parlen de tot, i de la seva fabricació (com la filosofia, que parla de tot, i d’ella mateixa). Però no parlen només de la seva fabricació.

S’ha de dir que, al primer cop d’ull, els poemes no s’entenen. És a dir, no s’entenen ni més ni menys que molta de la poesia que es fa avui dia. Però prenguem, a l’atzar, un poema del llibre. El primer:

L’anàlisi que en faig és meva, i pot no coincidir amb el pensament de l’autor. Però, no passa així amb tota la poesia? També sé que és inútil, perquè, en puritat, l’única anàlisi vàlida d’un poema és la repetició del poema mateix, i que si volem aprofundir-la només podem repetir un altre cop el poema, etc. Però en aquest cas m’ha semblat convenient fer-la, perquè si no hi ha el perill d’enviar tot això als inferns del “textualisme”.

La “nebulosa tristor en blau” ens situa en el món del blues. La forma “us” és la manera que té l’autor de fer-nos participar en el que li passa a ell. “Us oblitera” = “us esborra” = “m’esborra”. “Insoluble: sabor intuït?” Això pot voler dir que el blues és insoluble (incomprensible), o que la tristor de l’oient (o de l’escrivent) és insoluble (indissoluble). O que el poema és insoluble, i el seu sabor només pot ser intuït.

“Àlbers nous | roben altius l’aire bo” pot voler dir que el nostre aire està viciat, cosa que ens podria enfonsar encara en la tristor. Però també pot ser un elogi a una nova manera de fer poesia. O un elogi a les noves fornades de poetes (o de cantants de blues, o de…).

No puc estar-me de considerar que el noli que surt al final, tenint en compte que aquest és el primer poema del recull, és la singladura, el camí que s’enceta aquí (tot i que el terme noli s’aplica pròpiament al preu que se’n paga). Aquest noli és de debò binuós (l’onzenista es veu sempre lluitant entre l’Escil·la de cenyir-se a la trava i el Caribdis de la necessitat de proveir els poemes de sentit) i saberut (evidentment). Doncs bé, el que enarta (encisa) aquest noli és “un tribut sol”. Trobem doncs aquí dos termes “econòmics” (tribut, noli) amb dos adjectius oposats (sol, binuós, és a dir doble, amb doble nus). Podem fer càbales sobre quin és aquest tribut. Podria ser la mateixa tristor generadora del poema (o potser el buit de l’abisme del noli). L’autor paga un tribut, que, tanmateix, encisa, a la tristor per poder noliejar el llibre.

Continuant per aquest camí, podem veure que els poemes parlen de tot el que parlen tots els poemes: de Déu, de la filosofia (“fa tuf, no ser”, diu), de la mort, dels amors impossibles, de l’enyorament (és notable el poema en Y on el mot enyor surt 9 vegades!), de la nàusea, de la follia, de la literatura, de la música, de la lingüística, de tot. I dins dels versos, sovint curts, com és normal, també s’hi detecten arranjaments formals: hi ha poemes amb tots els versos aguts, n’hi ha que els tenen tots plans, n’hi ha en perfectes tetrasíl·labs, en pentasíl·labs, amb rimes… La trava ho admet tot. I, encara, hi ha un poema en italià (com l’amanida al mig del dinar).

He de dir que aquest Tià que apareix a vegades (“Ronques, Tià?”, diu en una ocasió) és, naturalment, en Sebastià. I que la S que apareix a la fi d’alguns poemes és la seva signatura habitual. Prenguem-nos aquests poemes com cartes que ens envia (o que envia a algú).

Pel que fa als dos darrers poemes (en K i en W, terres rares del català), crec que s’han de considerar divertimenti. No tot han de ser doctes tractats!

traductors a l’Indiscret el dimarts 30 d’abril

dimarts 30 d’abril dos traductors de la casa faran col·loqui sobre l’ofici a L’Indiscret de Gràcia

Ferran Ràfols, traductor dels dos llibres d’Anaïs Nin i de “Nataixa i altres històries” de David Bezmozgis

Ignasi Pàmies, traductor de “Minotaure” de Friedrich Dürrenmatt, i “Màteria primera” de Jörg Fauser

recital a l’Esquerda de Granollers “Afamats”

recital tancant el cicle Versos Lliures de Granollers: “Afamats” llegit per Ester Andorrà i la il·lustradora Núria Miret, i Estel Solé amb el llibre il·lustrat per Paula Bonet “Si uneixes tots els punts” ed.galerada (18.04.13)

Nosaltres som els altres, part I

dijous 18 d’abril a la festapresentació de la parada de Sant Jordi de petits/mitjans editors de la Llibreria Documenta

com a representant de LaBreu Edicions hi van assistir Marc Romera i Ignasi Pàmies

“Paper de vidre.Una nova polida” vist per Jordi Puntí

Arriba el Sant Jordi i des de fa un mes el món editorial viu en plena taquicàrdia de novetats. Contra aquesta pressa, ara mateix un bon antídot pot ser la lectura de Paper de vidre. Una nova polida (Labreu edicions), una antologia polifònica coordinada per Guillem Miralles iTina Vallès. Paper de vidre és una revista literària, de format digital, que va fundar-se fa 10 anys (www.paperdevidre.net). Amb el temps s’ha consolidat com a espai de diàleg creatiu a partir de «discursos, pretextos i textos».

silvie rothkovic i ester andorrà recitant a La Parada de gràcia (20.04.13)

dissabte de migdia vermut poètic a La Parada de gràcia, amb Silvie Rothkovic i Ester Andorrà (20.04.13)

recital de Josep Pedrals a la Biblioteca Municipal de Cambrils (19.04.13)

recital de Josep Pedrals amb “El Romanço d’Anna Tirant” a la Biblioteca Municipal de Cambrils (19.04.13)

presentació de “L’Entrepà” de Salvador Giralt al Casino de Vic

presentació de “L’Entrepà” de Salvador Giralt, el quart títol de la col·lecció cicuta, al Casino de Vic (17.04.13)

alabatrada nº 19 a l’Horiginal (17.04.13)

Josep Pedrals a la Biblioteca de Cambrils

divendres 19 d’abril Josep Pedrals recitarà “El Romanço d’Anna Tirant” a la Biblioteca Municipal de Cambrils, serà a les 19,30

parada de Sant Jordi 2013

aquesta any ampliem companys de parada, per fer-la grossa, per ocupar deu metres molt literaris de passeig de gràcia, 17 això sí que és un luxe!

Troba’ns com ja és tradició a la paradeta que compartim al Passeig de Gràcia, 17 de Barcelona, a tocar del cine Comèdia.

12, 00 h: Jordi Vintró “La bassa de les oques” i Ferran Ràfols ( traductor d’Anaïs Nin i David Bezmozgis)

15,00 h: Silvie Rothkovic “Pianos i túnels” i Oriol Malet ( il·lustrador de la col·lecció Banda Ampla)

16,00 h: Albert Forns “Ultracolors” i Ricard Ripoll ” Les naixences latents”

17,00 h: Anna Ballbona ” Conill de gàbia”, Ester Andorrà i Nú Miret “Afamats”

17,30 h: Guillem Miralles editor i coordinador de “Paper de vidre. Una nova polida”

19,00h: Joan Todó “El fàstic que us cega”, “A butxacades”, “Los fòssils al ras”

20,00 h: Ignasi Pàmies, traductor de “Matèria primera” de Jörg Fauser i “Minotaure” de Friedrich

columna de Màrius Serra sobre “Voluntàries” de Sebastià Bonet

Sebastià Bonet Espriu (1943) és a) doctor en Filologia Catalana, amb una tesi dirigida per Joan Solà, b) llicenciat en Física, amb un diploma d’Estudis Avançats d’Astrofísica per la Sorbona, c) professors titular de sintaxi catalana a la UB, d) nebot de Salvador Espriu, sobre qui va organitzar el I simposi internacional l’any 2004, a banda d’ocupar-se de l’edició crítica de divereses obres. Tot aquest abecedari curricular fixa les coordenades de de les quals ara Bonet emet un missatge tan prodigiós com remarcable.

Voluntàries (LaBreu 2013) és una operació comparable, salvant les distàncies de procediment, a Xocolata desfeta (La Magrana,2010) de Joan-Lluís Lluís. Si l’autor perpinyanès prenia els Exercises de style (1947) de Raymond Queneuau i els transformava en uns Exercicis d’espill en català, Sebastià Bonet s’acull al model d’Alphabets que Georges Perec va publicar l’any 1976. Són dos tours de force colossals perquè es fonamenten en una condició prèvia que l’autor s’imposa abans d’enfrontar-se al text. En el cas de Bonet, l’onzena el la qual no es repeteix cap lletra ( com ara el títol de Voluntàries) i la trava perequiana que anostra Bonet es basa en l’elaboració d’un text poètic a partir de la permutació de lletres preses d’onze en onze, segons un principi anàleg al de la música serial o al del sudoku: cap lletra no es pot repetir fins que no s’ha exhaurit la sèrie (o vers). Totes les sèries consten de les 10 lletres més usades en català (A, E, I,L, N, I, O, R, S, T, U) i una de nova, que Bonet anomena la clau del poema, triada entre les catorze restants (B, C, D, F, G, H, J, M, P, Q, V, X, Y, Z). Fins i tot hi ha dos apèndixs dedicats a la K i la W, tan poc rendibles. Això vol dir que el prodigiós llibre de Bonet conté 14 x 14 +2 = 58 onzenes de 11×11. El títol, Voluntàries, és un dels pocs casos en què l’onzena (la unitat de vers d’aquesta trava) coincideix amb un mot sencer. Llegim les onzenes de la V en disposició desplegada: “Avui, sol entre núvols/ i arts voluntàries,/ evito l’urna verinosa./ Tu, llavors, en útil/ torn evasiu, / revius, no altiva,/ on surt el vers./ I on tu, l’art, selva/ o niu.” I ara vegen-me la matriu, que cabria en uns mots encreuats 11×22, tot i que aquí poso dues onzenes per línia:

Afirma Bonet: “El procés de fabricació d’una onzena es pot entendre com una amorosa batalla entre el desig de l’autor de dir alguna cosa i els deure que li imposa la forma escollida”. Així és sempre, encara que l’escriptor no sigui conscient d’haver escollit res. No se m’acut una millor definició sobre aquesta amorosa batalla que és el procés creatiu anomenat escriptura.

“El talent” de Jordi Nopca a Quadern

en ocasió de la tercera edició que tot just arriba a llibreries una nova crítica d’El talent de Jordi Nopca:

Francesc Trabal, Armand Obiols i Joan Oliver foren tres sabadellencs que, tot barrejant ironia i surrealisme (un inconcebible terme mitjà entre noucentisme i avantguardes), van dinamitzar i dinamitar el panorama literari català, tant en teatre com narrativa i poesia. Amb el seu posat de gentlemen burletes i penques, la seva peculiar obra ens queda més com un estat d’ànim que no pas com uns textos imprescindibles, testimonis de la recerca d’una sortida al cul-de-sac cultural i social de l’Europa d’entreguerres.

Jordi Nopca (Barcelona, 1983), periodista cultural, debuta en la narrativa amb El talent, i rere el seu posat d’intel·lectual modern i urbanita amaga semblances amb l’esperit punk il·lustrat dels tres esmentats. Sota l’aparença naïf i desenfadada, fent servir materials d’enderroc literari, Nopca assaja una obra més profunda del que aparenta, en què prova de construir un artefacte literari en consonància amb els temps que li ha tocat viure, un altre cul-de-sac cultural i social en què el postmodernisme ho ha confós i ho ha esbarriat tot. La recerca el porta a voler satisfer les necessitats lectores del públic amb una mica de criteri: reconeixement, entreteniment, pensament. I el resultat no és el terme mitjà entre el best-seller i la novel·la d’idees, però s’hi acosta. El talent esdevé la síntesi dels referents bastards i prestigiosos amb què ha crescut l’autor: Boris Vian, Ramon Llull, música pop alternativa, cinema, còmics… Tot plegat entra en el còctel i ajuda a matisar els sabors. De fons, però, ens queda un regust fort, de bon cos, d’intencions, que suren amb destresa i eficàcia.

Els protagonistes, en Marco i la Júlia, somnien amb la posada en marxa d’un petit segell editorial que els doni prestigi i diners a parts iguals, els dos pols oposats de la literatura actual. Per això roben el prototip d’un giny que detecta el “talent literari”, aquest immaterial que els ha de descobrir els escriptors del futur. Durant una setmana, però, emprendran un viatge que es torna fugida quan descobreixen que un editor amb comportaments mafiosos els fa perseguir i assassinar, tot passant per Lisboa, Cotlliure i Barcelona. Aquest argument, barreja de ciència-ficció i thriller, li permet alçar un edifici que fa trontollar constantment la versemblança del lector, però que li ofereix gaudi, ironia i sarcasme a dojo. El talent, per damunt de tot, és un llibre divertit i intel·ligent, sense que una o altra característica sigui més important. Cal deixar-se dur per la proposta perquè vagi quallant la sensació que el despropòsit inicial té un propòsit final.

Com a gran lector que aparentment sembla ser, Nopca es permet opinar, parlar i jugar amb tot de referents diversos. I d’altra banda, el joc també afecta el seu treball: en diversos moments interpel·la el lector, ensenya el llautó, el cartró-pedra, un recurs que arriba al seu zenit amb l’aparició d’Aristòtil, “pare” de l’estructura analítica de la narrativa, descontent amb com l’autor ha enfocat l’escriptura d’un capítol: “Puc acceptar que una comèdia esbojarrada com aquesta contingui diàlegs extravagants. Puc acceptar també que hi hagi alguna situació que no tingui cap mena d’ethos. (…) Allà tot es resolia amb eftychia. Alegria, vull dir.” L’alegria, però, s’acaba amb l’arribada a Barcelona, el topall de la realitat, que s’imposa a l’última part, “Balzac-lona”, un joc de paraules que també deixa entreveure un dels elements que Nopca exigeix com a lector i escriptor. “El realisme acaba amb tot: amb les il·lusions, amb el desig, amb els colors llampants, amb les revelacions inesperades…”. El món adult que eludeix en Marco comporta “(1) desenganys; (2) rutines impossibles d’esquivar; (3) piques embussades per fulles d’enciam; (4) patologies mentals; (5) sexe a hores convingudes; (6) recerca histèrica del benestar”. Ergo, per a en Marco i la Júlia, muntar Edicions del Cocodril és el mateix que per a en Jordi Nopca escriure El talent o per a nosaltres llegir-lo: un entreteniment de primer ordre (perquè ens obliga a deixar de banda coses més serioses i importants, però també més avorrides) que no ha de renunciar a l’exigència perquè no caigui en la vulgaritat, que no ens faci adonar-nos de la pèrdua de temps que ha suposat. Una actitud juvenil, vital, quasi adolescent, que traspua en l’entusiasme de l’obra de Nopca.

Cal recomanar la frescor d’El talent no pas perquè sigui cap obra mestra, ni perquè canviï la literatura catalana, sinó per la sensació d’estar viu mentre es llegeix, per l’hàlit de psicodèlia pop, perquè les aventures d’en Marco i la Júlia estan narrades amb nervi (la persecució pels carrers de Lisboa, per exemple) i per ocurrències i jocs de paraules que poden fer trencar de riure per l’insòlit de trobar-se-les de cop i sobte, com quan diu que “llegir tot el dia passa factura i engreixa («Més llibres, més lliures!»)”, i al peu de pàgina ens indica que una lliura equival a 453,59237 grams. Una agudesa que defineix el talent especial de Jordi Nopca.

Anaïs Nin a la Biblioteca Maria Barbal de Tremp (12.04.13)

Taleia, de Castell d’Encús, Llabustes Chardonnay de Cellers Vila Corona.

recital a la Guita de Berga d’Afamats

recital a La Guita de Berga d’Afamats, recitat per Ester Andorrà i presentat per Toni Gol (05.04.13)

dissabte 20 d’abril recital a La Parada

Silvie Rothkovic i Ester Andorrà recitaran a , llibreria situada al mercat de l’Abaceria de Gràcia, cantonada Travassera de Gràcia amb Torrijos, Barcelona, serà a les 12,30 h.

“Nosaltres som els altres” a la Llibreria Documenta

dijous 18 d’abril a les 20,30 h l’editor Marc Romera participarà a l’Exposició del projecte i DocuSession

on aquest Sant Jordi les editorials protagonistes seran les altres, les petites, les cada cop més visibles

dijous 18 a Versos Lliures recital d'”Afamats”

Salvador Giralt servirà un Entrepà literaria al Casino de Vic el dimecres 17 d’abril

divuitena alabatrada a l’Horiginal 17 d’abril de 2013

és un honor i una gran il·lusió presentar els nous poemaris de la col·lecció alabatre el proper dimecres 17 d’abril a l’Horiginal ( c/ferlandina 29 barcelona) serà a les 20,30 h

un nou títol a la intrusa: “Matèria Primera” de Jörg Fauser a La Central

presentació a La Central de la novel·la “Matèria primera” de Jörg Fauser, traduïda per Ignasi Pàmies, amb Marc Romera, Martí Sales i Ester Andorrà (10.04.13)

12 d’abril: Anaïs Nin a la Biblioteca Maria Barbal de Tremp

“Ultracolors” d’Albert Forns a l’arallegim

El periodista Albert Forns és present aquestes setmanes a les seccions de cultura per Albert Serra. La novel·la, no el cineasta (Empúries), guanyadora del Premi Documenta. D’aquest llibre se n’ha dit de tot i més, per això aquest Secret tractarà de l’altre llibre que Forns acaba de publicar, el poemari Ultracolors (LaBreu).

Ultracolors és fruit de l’any i mig que Forns va estar a l’atur després que l’acomiadessin del diari digital on treballava. L’autor va aprofitar el temps de reflexió per tancar-se a la biblioteca del Macba i estudiar monografies i catàlegs. “Són llibres que costaria molts diners comprar. A la biblioteca del Macba s’hi està molt bé. És a l’última planta. És molt privada, normalment hi ha quatre persones. Abans que m’acomiadessin ja hi anava, a l’hora de dinar. També m’escapava a la de la Fundació Tàpies. La biblioteca del Macba és com un espai de coworking . Fins i tot pots deixar-hi l’ordinador amb tota tranquil·litat”.

A Ultracolors va quallar part de la tasca formativa de Forns. Agafava aleatòriament llibres de les prestatgeries i aquells creadors que l’inspiraven acabaven protagonitzant els poemes. El meu favorit és el dedicat al cineasta Hou Hsiao Hsien: “Platges que esperen una autopista / per assaltar-me a mig avançament, / tercer carril, camions i arbres, / posem Vallgorguina, / plantacions senceres de pollancres. / I penso sí / i què carai, vinc a buscar-te, / vermells al cel de la Guaiana. / Llavors la teva manera de negar-me, / tan elegant i taxativa / -perdona, ho havia oblidat, / de vegades oblido sense voler- / i insistentment sirenes”. Forns té una dèria amb el color vermell: li fa cosa exposar les qüestions de l’amor explícitament. Podria semblar queco i per això empra diverses tonalitats i metàfores per parlar-ne.

Forns confirma que amb Albert Serra ha guanyat notorietat, i que la novel·la és una feinada de tres anys, però que la poesia està més lligada a la seva manera de ser. “Cada setmana escric versos del que m’ha cridat més l’atenció. Potser de tres pàgines en descarto dues. Però és en la poesia que m’hi reconec”.

Paper de Vidre: polint lletres, envernissant literatura

Si la lletra és la fusta, l’escriptura seria fer l’acció de passar el paper de vidre per sobre de la superfície que volem polir, allisar i transformar el material per convertir-lo en quelcom artístic. El paper de vidre és necessari per fer art i la RevistaPaper de Vidre és fidel a la seva missió: és un gran calaix on trobar fustes i peces de tota mena: literatura, música i periodisme s’hi barregen amb un treball rigorosíssim i artesanal. Ahir va tenir lloc a la galeria d’art del restaurant Imprevist, del barri del Raval, la presentació del segon volum del llibre Paper de Vidre (LaBreu, 2013)l’ànima de paper de la revista digital que duu el mateix nom i que continua activa i enèrgica des de l’any 2002. Guillem Miralles, director de la revista, Tina Vallès, escriptora i correctora de Paper de Vidre, Ester Andorrà, editora de LaBreu, Maria Bohigas, responsable de Club Editor i Martí Sales, escriptor i músic hi van ser presents.

Guillem Miralles, Martí Sales i Maria Bohigues durant la presentació de ‘Paper de vide: Una nova polida’ ( LaBreu 2013). Foto: Paper de Vidre.

La llum vermella omplia l’espai de l’Imprevist (Ferlandina, 34), mentre amics, col·laboradorspapervidrencs, família i amants de les lletres feien temps abans que commencés l’esdeveniment.Una nova polida estava a punt de ser presentada davant de tots nosaltres. Un retrat d’un temps i d’una època, capturat a partir d’entrevistes a escriptors, músics, poetes, arquitectes, editors. Una fotografia feta a partir de la paraula escrita que, tal com deia Martí Sales, té molt de valor llegir passat un temps. “Vam entrevistar artistes abans que esdevinguessin famosos i té molt morbo llegir aquests articles ara, al cap del temps. Permet descobrir indicis, detalls” i destaca l’època del 2000 al 2007 com una era musical fantàstica on “grups, segells i mànagers que volen fer música de qualitat i en català tenen una època de creixement fecund”. Al Paper de Vidre s’hi han entrevistat nous clàssics com en Joan Miquel Oliver o Roger Mas, vells clàssics com el Pau Riba i grups limítrofes com Els nens eutròfics o Els Surfing Sirles. Ester Andorrà va avançar que aquest segon volum “té el doble de pàgines que l’anterior, però la meitat de tiratge”. Esclaten les rialles còmplices del públic assistent. Maria Bohigas, responsible del Club Editor, li responia “és el que toca ara”, mentre deixava anar una rialla sincera. Hi ha crisi, sí, però les ganes de construir i crear no s’aturen.Andorrà destaca la gran tasca de la revista Paper de Vidre: “un mosaic de cultura que no depèn de subvencions, ni de vendes, ni d’anunciants. Un mitjà que té llibertat total i que ens ha permès que entrevistéssim artistes de l’escriptura, molts d’ells novells en aquella època, que no podíem somniar que acabaríem publicant a LaBreu”. Andorrà demana a l’audiència que llegeixin lentament el llibre i que en gaudeixin. Maria Bohigas va definir aquest volum com un passeig. “El Paper de Vidre és una passejada que no saps on et portarà, amb territoris familiars, territoris gens familiars que t’atrauen, i també, territoris gens familiars que no t’atrauen. Però fins I tot en el desacord que puguin provocar alguns passatges és interessant de conèixer”. Bohigas cita la pel·lícula Lisbon Storyon un personatge “capta meravelles sonores a través d’un micròfon gros i pelut” i és exactament això, segons Bohigas, el que fa –també- Paper de Vidre. Els sons màgics que la revista ha captat- a través de paraules clau- són “la por”, estat d’ànim que es palpava l’any 1948, a la postguerra i del qual en parla Núria Folch, vídua de l’escriptor i editor Joan Sales i curadora de La mort i la primavera de Rodoreda, en una entrevista que Eugeni Estopà, Tina Vallès i Guillem Miralles li fan. “L’altre so captat és la sexualitat”, diu Bohigas. I aquest so es deixa escoltar en una entrevista que Mercè Ibarz fa a Joan Sales, per parlar de poesia i Incerta glòria. Finalment, Bohigas destaca l’apartat del llibre dedicat a Rodoreda i com la veien els nascuts als setantes i recorda que “la Rodoreda en sabia un niu de narrar l’erotisme. Els traductors ja saben que expressar erotisme en la nostra llengua no és gens fàcil, perquè el català és una llengua de menestrals i capellans”. Tina Vallès aprofita per definir l’estil de Paper de Vidre, una revista que va començar amb 30 subscriptors que rebien la revista per correu l’any 2002 i que amb 62 números a l’esquena és tota una referència en el camp de les arts escrites i musicals. “L’estil de la revista es basa en l’elegància o educació –en primer lloc-, en l’exigència de qualitat, l’altruisme –perquè els col·laboradors escriuen sense remuneració econòmica- i en l’entusiasme. La revista mostra una mirada neta a la cultura dels últims 10 anys, amb una curiositat creixent i formada per gent que vol llegir entre línies”.

Guillem Miralles recorda l’inici de tot plegat, “el dia abans de Sant Jordi del 2002”, una època on hi començava a haver una “sobrecàrrega informativa i on volíem apostar pel coneixement del propi medi”, assegura que van començar amb una “escriptura automàtica” sense saber cap on portaria tot allò. Hi ha hagut moments dolços i també amargs però Miralles en els moments durs s’ha repetit una frase de Màrius Serra, que va llegir en la novel·la La vida normal: “La vida normal és l’única vida possible i la literatura sempre en prové, tot i que al final acabi en una altra banda». Les melodies intimistes i sornegueres de Roger Puig –guitarrista d’Els nens eutròfics– enfilen un comiat amanit per moltes veus, molta vida i espurnes d’enginy. Per molts anys!

presentació de “Paper de vidre.Una nova polida” 04.04.13

presentació de PAPER DE VIDRE.UNA NOVA POLIDA a L’Imprevist amb Guillem Miralles, Maria Bohigas, Martí Sales, Ester Andorrà i Tina Vallès. amb el colofó musical de Roger Puig (04.04.13)

“Matèria primera” de Jörg Fauser a La Central (10.04.13)

dimecres 10 d’abril a les set de la tarda presentarem el nou títol de la col·lecció la intrusa a LaCentral del c/Elisabets de Barcelona:

amb els editors marc romera i ester andorrà acompanyats del poetamúsic martí sales

Joan Todó a l’Esquerda de Granollers dijous 4 d’abril

dijous 4 d’abril, segon recital a l’Esquerda de Granollers, amb Joan Todó i Adrià Targa, a les 20:30h dins el cicle Versos Lliures

Afamats a Berga divendres 5 d’abril

divendres 5 d’abril recital d’Afamats amb Ester Andorrà i Núria Miret i presentació de Toni Gol a La Guita de Berga a les vuit del vespre.

inauguració de L’Indiscret amb LaBreu ed.

inauguració de L’Indiscret al c/ Milà i Fontanals de Gràcia, una molt bona iniciativa de popup store per a projectes independents, LaBreu hi serà d’abril a juny de 2013 (02.04.13)

ressenya d'”Afamats” al 3 de vuit i l’Eco de Sitges

El misteri, no saber què passa mentre es fa música, mentre es pinta un quadre o mentre s’escriu un poema, és justament la seva meravella. Depenem d’aquesta potencialitat visionària que es concreta en la elaboració de l’obra. He dit potencialitat visionària i vaig pel bon camí per orientar el lector, per començar a parlar d’un llibre ben fulgurant en aquest sentit: Afamats (LaBreu Edicions), d’Ester Andorrà, que s’acompanya d’unes formidables il.lustracions de Núria Miret que van a la percaça, amb el seu llenguatge artístic específic, de les imatges que Andorrà estén a dojo pel seu poemari. Tant com il.lustrar els poemes, els dibuixos de Miret inviten al lector a enlairar encara més la imaginació exaltada, extasiada per la proposta estètica d’Ester Andorrà.

L’experiència esdevé imatge sensible, a Afamats. I quan dic sensible vull dir que les vivències gairebé es poden tocar amb les mans. La paraula, els versos curts, esdeven icones potents per dir l’experiència de viure, que no és poc. Poemes expressionistes, llançats a la vista del lector com una foguerada de llum en una vidriera, de partícules elementals de la matèria esberlant-se, de respiració poètica adolorida pel mal de cor tant com per l’hematoma a la pell i a l’ànima?

cop de puny a la paret
i mirada perduda.
d’això va la història.
de vidriera obrint-se
d’hematoma de l’oblit,
del panadís de flonges hores.
i de l’emulsor que s’amotina.

Que no esperi el lector mots adotzenats ni expressions adotzenades ni punts ni comes, a Afamats. Afamats de què? De viure, ja ho he dit, i no és poc. En realitat viure ho és tot! Als poemes els fa la vida, és la matèria primera. És la matèria de tot. La matèria convertida en poema i torna a començar perquè la vida és cíclica, una successió de naixements i morts i mestrestants. Mentrestants, vida present, vet aquí la matèria del vers i la seva respiració. Perquè som carn –glàndules llagrimals-, però també som ànima d’Ofèlia –digues si líquida perdria la memòria-, i som esperit –domar espais que no són d’argila-.

Afamats, d’Ester Andorrà i il.lustracions de Núria Miret, és un llibre de personal elaboració per part d’ambdues creadores, surrealista a vegades, expressionista sempre. Afamats és una proposta artística rellevant en el panorama de la cultura catalana del moment.

MATÈRIA PRIMERA, de Jörg Fauser

Títol_ Matèria primera
Autor_ Jörg Fauser
Traducció_ Ignasi Pàmies
Col•lecció_ la intrusa, 9
Pàgs_300
PVP_ 19 €
ISBN_ 978-84-940964-4-0

LaBreu Edicions us presenta la primera obra de Jörg Fauser traduïda al català:

No tothom és a París la primavera de 1968. Harry Gelb viu a Istanbul, en un núvol d’opi, compartint vida bohèmia amb un amic que pinta. Entre borratxeres i experiències opiàcies, en Harry va omplint llibretes amb les seves provatures literàries. Però llavors fa un pensament i se’n torna a Alemanya on sobreviu combinant tota mena de feines. Allà coneix de primera mà els moviments anarquistes i les primeres comunes de Berlín oest, les cases ocupes i la moguda de locals i revistes contraculturals de Frankfurt. Constata que seguir una mica la veta i fer-se el radical pot ser una excel•lent manera de buscar-se la vida o lligar, sigui a la barra del bar o en una assemblea eterna. El protagonista narra aquest moment d’efervescència política i social amb distància irònica, tendresa i certa perplexitat. En un dels seus encàrrecs eventuals, viatja a Londres per entrevistar William Burroughs, un dels seus referents al costat de Kerouac, Fallada, Bukowski, Chandler i Hammet. El tema de la conversa no serà la literatura sinó com desenganxar-se de l’heroïna. Però és possible deixar l’heroïna? I la literatura?

Matèria primera, novel•la autobiogràfica i obra cabdal de Jörg Fauser, és el retrat viscut, enginyós i melancòlic de tota una generació, servit amb un estil àgil, sense floritures, farcit de diàlegs memorables. L’autor treballa amb la matèria crua de l’experiència vital. La matèria primera no refinada, l’autèntica. Per a ell, escriure és indestriable de l’experiència viscuda: quan la vida és intensa, et porta a escriure, i la literatura, si és autèntica, està empeltada de vida.

Jörg Fauser, nascut el 1944 prop de Frankfurt del Main, des de ben jove va tenir clar que veure món li interessava més que seguir uns estudis reglats. Va fer llargues estades a Londres i Istanbul, fent feines temporals que li permetessin dedicar-se a la literatura. Va escriure moltíssim i tota mena de gèneres: novel•les, contes, poemes i lletres de cançons, guions, articles i reportatges per a revistes, a més d’una biografia de Marlon Brando. Sempre va defugir l’etiqueta d’escriptor. Preferia dir que escriure era el seu negoci. El 1986 deia de si mateix: “Ni beques, ni premis, ni ajuts públics, ni jurats, ni gremis o associacions d’escriptors, ni acadèmia, ni capelleta; casat, però a part d’això absolutament independent”.
Va viure l’èxit com a autor gràcies a l’adaptació cinematogràfica de la seva novel•la negra El hombre de nieve (Der Schneemann, 1981) protagonitzada per un traficant de cocaïna accidental. Aquesta és, per cert, l’única obra de Fauser traduïda al castellà. Però aquest èxit va ser efímer i no el va repetir mai més en vida. Jörg Fauser es movia a contracorrent de la literatura alemanya oficial. No encaixava ni amb allò que la crítica considerava “literarura seriosa” ni amb la de pur entreteniment. No va ser fins anys després de la seva mort que autors com Jakob Arjouni o Feridun Zaimoglu, entre d’altres, van reivindicar-lo i es va anar convertint en un autor de culte. Recentment s’ha publicat una segona edició de la seva obra completa, se li ha dedicat un documental molt celebrat i s’ha traduït la seva obra cabdal al francès (Matière première, 2010).
Fauser va morir una matinada de 1987, en una autopista prop de Munic, atropellat per un camió. Se’n desconeixen les circumstàncies exactes, però es creu que anava molt begut. Aquella nit havia celebrat el seu aniversari en un bar. Tenia 43 anys.

En morir Jörg Fauser, Bukowski li va dedicar uns versos: “Joe was celebrating his 43rd birthday, he was walking / along around 3 a.m. when he was / hit by a truck doing / 60 mph / don’t think he felt much”. Al poema s’hi refereix amb el malnom “Iron Guts”, per la seva extrema tolerància a l’alcohol.

PEUS DE FANG, de Marc Masdeu

Títol_ Peus de fang
Autor_ Marc Masdeu
Col•lecció_ cicuta, 5
Pàgs_298
PVP_ 18 €
ISBN_ 978-84-940964-5-7

Peus de fang no és “una altra novel•la sobre la guerra civil”. Aquí, el conflicte armat fratricida és, només, el detonant d’un seguit de canvis que sacsejaran les vides creuades d’uns personatges que ja mai més no podran ser allò que anaven a ser. Els conflictes familiars, llargament amagats, esclaten; les vides senzilles es trenquen; els destins, marcats per la rutina i la poca ambició, es torcen, en una novel•la coral on els personatges d’un poble petit van completant, amb el seu periple interior i catapultats cap a experiències extremes, el mosaic de la derrota.

Passió, perversions, aventures a l’Àfrica i Indoxina, misteris, secrets de família i de convent, van formant una teranyina que esclata a partir de la terrible experiència d’uns quants refugiats al camp d’Argelers, on les condicions extremes porten Adam a allistar-se a la Legió Estrangera i a viure guerres i viatges als confins del món, mentre la Mili, vivint del record dels seus encontres, es dedica a teixir-li el jersei que l’abrigui quan torni de la seva odissea.
Marc Masdeu, autor dels enlluernadors relats de Les tombes buides, ens acosta al seu món personal de devastació i esperpent en aquesta novel•la on la realitat històrica que ens explica conviu amb la màgia de Conrad i el gest narratiu de Blai Bonet, on una decisió precipitada pot marcar, a la llarga, la diferència entre la mort o una supervivència agònica, entre el confort incòmode o el benestar més efímer.

Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) És periodista i viu a Soses (el Segrià). És autor dels llibres de poesia: El gos autodidacte (2003, Premi Josep M. López Picó), Els escalfadors (2004, Premi Parc Taulí), Les nances (2006, Premi Les Talúries) i El carnisser del fred (LaBreu Edicions, 2010). També és autor de Les tombes buides (Cossetània Edicions, 2010. I Premi de Narrativa Món Rural), on, a través de vuit narracions que formen una unitat, ens acosta al mite de la descomposició d’un poble mitjançant la seva peculiar visió agònica i rocambolesca, empeltada de melodrama.

“L’Entrepà” de Salvador Giralt a la Llibreria Vitel·la de L’Escala (28.03.13)

a la Llibreria Vitella de l’Escala, amb Gemma Garcia i molts amics, Anton Espadaler va glosar amb molt encert l’Entrepà, de Salvador Giralt de Labreu Edicions. Molta gent, riure i Vaticà de calamars a la romana. Després vam passar xino xano del calamar a l’anxova. Això va ser al Caravel·la!

presentació de PAPER DE VIDRE.UNA NOVA POLIDA

dijous 4 d’abril presentarem el llibre

PAPER DE VIDRE. UNA NOVA POLIDA

amb Guillem Miralles, Tina Vallès, Ester Andorrà, i dos presentadors de luxe: l’editora Maria Bohigas, el poeta Martí Sales.

Roger Puig rematarà la festa amb la seva música.

serà a L’Imprevist ales 19,30 h, es prega puntualitat, al c/ferlandina, 34 tocant al mercat de Sant Antoni, barcelona.

Anna Ballbona a La Parada de gràcia (23.03.13)

recital de “Minotaure” a la Biblioteca de Montblanc

divendres 22 dins el cicle de Biblioteques amb DO el traductor Ignasi Pàmies va recitar MINOTAURE de Friedrich Dürrenmatt.

Josep Pedrals i Eduard Escoffet a Laie CCCB (21.11.13)

de la presentació d’alabatres de tardor 2013 a l’Horiginal

LES PARELLES DELS ALTRES, de Gonzalo Torné

#dempeus a Laie CCCB amb Josep Pedrals i Eduard Escoffet (21.11.13)

els nous alabatres a la Laie Pau Claris (26.11.13)

dimarts 26 a les 19,30 h alabatrada de tardor a la Llibreria Laie amb els poemaris:

VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera

EL CLÍMAX de Daniel Busquets presentat pel poeta Ramon Boixeda

D’INCERTES CERTESES de Montserrat Rodés presentat per Carles Camps Mundó

c/pau claris, 85 barcelona

dimecres 20 alabatrada de tardor a l’Horiginal

dimecres a les 20,30 h alabatrada de tardor a l’Horiginal amb poemaris acabats d’estrenar:

VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera

EL CLÍMAX de Daniel Busquets presentat per l’editor Marc Romera

D’INCERTES CERTESES de Montserrat Rodés presentat per l’editor i poeta Toni Clapés

c/ferlandia, 29 barcelona

a la revista Caràcters nº64 també parlen d’ULTRACOLORS d’Albert Forns

festa presentació de LLEGIR EN CATALÀ (13.11.13)

“Matèria primera” de Jörg Fauser a la revista Caràcters nº64

Stamboul Blues

ressenya a Caràcters de “Pianos i túnels” de Silvie Rothkovic

Josep Pedrals dins un globus Rec.08 (08.11.13)

recital d’Anna Ballbona i Ester Andorrà a la Createca

de la Dovlatada a la Llibreria Dòria (06.11.13)

recital de Josep Pedrals a La Impossible (05.11.13)

D’INCERTES CERTESES, de Montserrat Rodés

EL CLÍMAX, de Daniel Busquets

VERSIONS DE BAI JUYI, de Marcel Riera

Josep Pedrals recita al Rec.0 per celebrar els 10 anys de la llibreria Llegim…? (08.11.13)

divendres 8 de novembre recital de Josep Pedrals

per celebrar el 10è aniversari de la llibreria LLegim…? d’Igualada

seràa les vuit del vespre a l’escenari d’Estrella Damm del REc.o Experimental Stores d’Igualada

dijous 7 de novembre Josep Pedrals a la Biblioteca Municipal de Gandesa dins el cicle Biblioteques amb DO

Josep Pedrals a L’Avenç d’octubre de 2013

recital a la Createca amb Anna Ballbona i Ester Andorrà (07.11.13)

ressenya a ElPuntAvui d’EL TERRA I EL CEL d’Eduard Escoffet (25.10.13)

dovlatada a Dòria Llibres (06.11.13)

Josep Pedrals a La Impossible (05.11.13)

recital de Josep Pedrals a la Sala La Planeta (01.11.13)

Josep Pedrals a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus (24.10.13)

Anaïs Nin a la Biblioteca Mestre Maria Antònia de Torredembarra

cercatasques poètic a Manresa amb Josep Pedrals i Anna Ballbona (25.10.13)

alabatres al 13è Festival de Poesia a Sant Cugat (octubre 2013)

Josep Pedrals a la Biblioteca de Reus (23.10.13)

Anaïs Nin a la llibreria L’Ombra de Rubí (11.10.13)

Anaïs Nin a la Biblioteca Mestre MªAntònia de Torredembarra (17.10.13)

dijous 17 d’octubre presentació de les nostres traduccions d’Anaïs Nin a la Biblioteca Mestre Maria Antònia de Torredembarra

la novel·la UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR

i el llibre de contes DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE

ressenya a “Letras en vena” a DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE d’Anaïs Nin

Dins d’una campana de vidre, per na Anaïs Nin

Contes que ni són ni reals ni un somni

Per Rubén Olivares.

recital a l’Espai Mallorca de Marc Romera i Ester Andorrà (08.10.13)

fotos de les presentacions de LiberisLiber 2013

PAPER DE VIDRE a la Llibreria 22 de Girona(16.10.13)

dimecres 16 d’octubre a les vuit del vespre presentarem a la Llibreria 22 de Girona el llibre

PAPER DE VIDRE.UNA NOVA POLIDA

ressenya a DE LLINDAR EN LLINDAR de Paul Celan a Saó ( set 2013)

Sang a força de llenguatge

MATÈRIA PRIMERA a GentNormal (set 2013)

LLEGIR I ESCRIURE #13 | MATÈRIA PRIMERA

Anaïs Nin a la Llibreria L’Ombra de Rubí (11.10.13)

divendres 11 d’octubre presentació de les nostres traduccions d’Anaïs Nin a la llibreria L’Ombra de Rubí

la novel·la UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR

i el llibre de contes DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE

participarem al Cicle de cinc sessions organitzat pel Grup de Literatura d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals ( octubre/desembre 2013)

Tendències estètiques en la poesia catalana actual

Afamats i L’Aigua a l’Espai Mallorca (08.10.13)

dimarts 8 d’octubre celebrarem recital a l’Espai Mallorca amb els poemaris

AFAMATS d’Ester Andorrà & L’AIGUA ( amb inèdits ) de Marc Romera

serà a les 20,30 h a la plaça vicenç martorell 1 de barcelona

L’ENTREPÀ al cicle #dempeus de Laie CCCB (01.10.13)

LiberisLiber a Besalú (5 i 6 d’ocubre)

entrevista a l’arallegim a Eduard Escoffet de Jordi Nopca (28.09.13)

Anaïs Nin a la Bibl.Just Casero de Pont Major (4.10.13)

divendres 4 d’octubre

a les 19 h presentarem les dues traduccions que hem publicat de les ficcions

d’Anaïs Nin a la Biblioteca Just M.Casero

la novel·la UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR