Maksim Óssipov, un dels millors escriptors russos d’ara, va afirmar en una conversa que Serguei Dovlàtov (1941-1990) era al·lèrgic a les idees. En efecte, així com en l’obra de Tolstoi o Dostoievski és fàcil veure-hi un discurs filosòfic i polític i fer-ne el tema d’una venerable tesi doctoral, el discurs de Dovlàtov, si és que existeix, està tan dissolt en el seu estil i en els seus personatges que a primer cop d’ull no se’n pot extreure cap d’aquestes lectures. En un homenatge publicat al cap d’un any de la mort de l’escriptor, Joseph Brodsky deia que la imatge que es desprèn de les novel·les de Dovlàtov és la d’un home “que no vol justificar la realitat ni justificar-se ell mateix; un home que surt d’un edifici en lloc d’intentar posar-hi ordre o trobar un sentit profund en la seva brutícia”. El regne de Dovlàtov, clarament, no són les idees sinó les observacions (sobretot, les observacions sobre la gent), i part de l’encant irresistible de la seva prosa es deu al fet que les ofereix al lector amb una naturalitat alegre, sense imposar-les-hi ni generalitzar més del compte. En l’obra dovlatoviana, aquesta “música discreta del sentit comú”, com diu Brodsky, enriquida amb una imaginació fresca com de virtuós de bebop, viatja de llibre en llibre, mantenint la pulsació i canviant de melodia.
S’ha dit molt que les novel·les de Dovlàtov semblen poemes llargs, en què l’argument és només una excusa i la gràcia resideix en petits detalls fulgurants o en comparacions eficaces. N’és l’exemple més patent L’estrangera, el primer llibre que l’autor situa als Estats Units, publicat el 1986. Al centre de l’acció hi ha la Marússia Tataróvitx, una noia de trenta-quatre anys que deixa el seu Moscou natal i marxa a Amèrica per refer la seva vida, i en Rafael, un llatinoamericà que la Marússia coneix a Nova York i que als ulls de tothom és un dropo somiatruites. El narrador descriu així l’inici de la seva relació: “Al principi, per a la Marússia en Rafael era el carrer, una peculiaritat del paisatge. Un element més d’un lloc concret, com ho eren els aparadors de la casa Rainbow, l’olor de les fregidores gregues o la veu ronca de l’Adriano Celentano”. Al cap de vint pàgines, quan la Marússia i en Rafael ja porten un temps vivint junts i ell comet un acte summament irresponsable, ella li clava una bufetada. “Va sonar com si mil seguidors de l’Adriano Celentano, posem per cas, haguessin picat de mans alhora”. Aquests dos passatges funcionen com una rima i subratllen el ritme de la narració. Els personatges secundaris, que apareixen amb una certa regularitat, tenen una funció semblant. Són els observadors de la vida de la Marússia, emigrants russos com ella, amb les seves dèries particulars i unes biografies força pintoresques. Un d’ells, en Barànov, és un taxista alcohòlic que en el seu passat soviètic havia estat pintor i s’havia especialitzat exclusivament en retrats de Mólotov, un dels ministres més propers de Stalin. “Apostava que podia pintar Mólotov en deu segons. I amb els ulls embenats, a més a més”. Després Mólotov va ser destituït, i això va ser el final de la carrera artística d’en Barànov.
Hi ha un personatge similar en un conte de Iuri Trífonov (1925-1981) titulat Visita a can Chagall. És algú amb un do encara més específic: sap pintar millor que ningú l’orella de Stalin i arran d’això es fa ric. Trífonov, com Dovlàtov, és un narrador d’arrel txekhoviana, que no imposa res al lector i deixa que tregui les seves pròpies conclusions. Per saber si, a més, comparteix la suposada al·lèrgia de Dovlàtov haurem d’esperar que es tradueixi.
Tinc un cavall
tinc un cavall. el cavall té quatre potes.
tinc un gramòfon. dormo damunt del gramòfon.
tinc un germà. mon germà és escultor.
tinc un abric. tinc un abric per no tenir fred.
tinc una planta. tinc una planta perquè hi hagi verd a l’habitació.
tinc la Maruška. tinc la Maruška perquè l’estimo.
tinc llumins. amb els llumins encenc els cigarrets.
tinc un cos. amb el meu cos faig les coses més belles que faig.
tinc destrucció. la destrucció em causa un munt de problemes.
tinc la nit. la nit entra per la finestra a la meva habitació.
tinc passió per les curses de cotxes. com que les curses de cotxes són la meva passió faig curses de cotxes.
tinc diners. amb diners compro pa.
tinc sis poemes realment bons. espero escriure’n més.
tinc vint-i-set anys. tots aquests anys han passat com un llampec.
tinc força coratge. amb el coratge combato l’estupidesa humana.
tinc el meu sant el set de març. m’agradaria que el set de març fos un dia bonic.
tinc una amiga petita que es diu bredica. quan la posen a dormir a la nit diu šalamun i s’adorm.
Aquest és un poema de Tomaž Šalamun, el poeta eslovè de més projecció internacional i també, segurament, el més prolífic —és autor de més de quaranta llibres—, que va morir el 2014 a l’edat de setanta-tres anys. El 2016 Labreu va publicar un dels seus llibres més celebrats, Balada per a Metka Krasovec, en traducció de Simona Škrabec; el 2013 el mateix llibre, traduït al castellà per Xavier Farré, havia sortit a Vaso Roto. Abans de tot això, al maig de 2010, Šalamun va participar en el Festival Internacional de Poesia de Barcelona i en una lectura al verger del Museu Frederic Marès, al costat d’Antonio Gamoneda. Com que l’havia llegit en algunes traduccions angleses i a l’antologia Selección de poemas, publicada per Visor i traduïda per Pablo J. Fajdiga, i la seva capacitat d’anar del llenguatge més primitivista fins a les imatges més esbojarrades m’havia interessat molt, vaig demanar d’entrevistar-lo. Em va rebre l’últim dia de la seva estada a Barcelona, al vestíbul de l’hotel Catalonia Albinoni, i em va atendre amb una vitalitat i una calidesa extraordinàries. Ja que l’entrevista, emparaulada en el seu moment amb un diari, al final no es va publicar, la recupero ara, com a homenatge al poeta en el cinquè aniversari de la seva mort.
«Si jo fos Tomaž Šalamun,
faria bogeries sobre una bicicleta invisible,
com una metàfora alliberada de la gàbia del poema,
insegura de la seva llibertat,
però contenta del moviment, del vent i del sol.»
Adam Zagajewski
—Senyor Šalamun, m’agradaria que em parlés dels seus orígens. Expiqui’m coses de la seva infància. Què li agradava fer, a què es volia dedicar?
—Vaig néixer a Zagreb, però em vaig criar a Koper, una ciutat eslovena. Des de molt petit vaig estudiar piano. Els meus pares van començar a ensenyar-me a tocar als cinc anys, i als set em van matricular en una escola de música. Tenia facilitat per estudiar, i a la meva família tothom volia que fos un nen prodigi i més endavant un pianista famós. Els vaig obeir i practicava moltes hores diàries: em deien que prometia, i cada vegada hi entrava més intensament. Però als dotze anys em vaig aficionar al rem i em vaig apuntar a un club esportiu. El meu pare, que era metge, em va advertir que entrenar massa sovint no era bo per al meu cor: m’hi vaig enrabiar molt, i per venjar-me’n no vaig tornar a tocar mai més el piano. Tot i així, crec que la meva educació musical m’ha influït molt, i molt positivament: era la meva primera experiència artística, que venia a ser com una llavor que després creixeria en un altre camp.
—Com va començar a donar-se a conèixer com a poeta a Eslovènia? Què el va influir en els seus principis literaris?
—El meu interès per la poesia va venir molt més tard. Als vint-i-dos anys, mentre era estudiant d’Història de l’Art a Ljubljana, un dia va venir a la Universitat un poeta eslovè molt famós: el recital que ens va oferir va ser fantàstic, i el seu encant personal era tan poderós que vaig decidir seguir els seus passos. Els meus primers poemes em van caure a sobre com pedres del cel: tot era tan inesperat, tan intuïtiu, tan sorprenent, i jo encara no tenia ni idea de l’ofici ni de la importància que la poesia arribaria a tenir per a mi. Però vaig seguir escrivint a les palpentes i llegint poetes contemporanis eslovens i també els clàssics francesos: potser una de les meves influències més fortes va ser Rimbaud… Als anys seixanta vaig col·laborar amb la revista eslovena Perspektive, per a la qual escrivien gairebé tots els joves intel·lectuals progressistes del país. Era una revista que anava a contracorrent del règim oficial de Iugoslàvia. De fet, només vaig arribar a publicar-hi poemes dues vegades, però la segona va ser decisiva: un vers meu parlava d’un gat mort, i amb això vaig al·ludir, sense adonar-me’n, al cognom del ministre dels afers interiors, Macheck, que vol dir gat en eslovè. El ministre s’ho va prendre com una ofensa personal i em van ficar a la presó. Vaig acceptar estoicament aquesta reclusió, estava decidit a adaptar-m’hi i aguantar-hi quatre anys, com Gandhi (riu). Però tenia bons protectors que van aconseguir que em deixessin anar al cap de cinc dies. Quan vaig tornar a ser lliure, ja havia sortit als diaris i era tot un heroi: ara bé, amb això m’havia guanyat una fama molt barata, i em vaig adonar que em tocava escriure molt i estudiar força per poder-la justificar.
—Ara que m’ha parlat de la seva escriptura, parli’m una mica el seu procés creatiu. Com, quan i on escriu?
—Tot i que segueixo sentint molta música, per escriure necessito un silenci absolut. No sóc com el meu amic John Ashbery —per a mi el millor poeta americà actual, de qui m’agrada especialment el llibre Three poems—, que pot escriure amb un disc posat o just després d’una audició. Jo he d’estar atent al llenguatge que em guia. Quan estic inspirat, la poesia és com un monstre enorme que m’engoleix. O potser com uns quants monstres que porto a dintre, que un bon dia decideixen sortir i portar-me allà on volen. És un procés que acapara totes les meves forces i a vegades em fa fer coses curioses. Per exemple, una vegada, després de llegir un poema de Cavafis que em va captivar, vaig escriue’n un de meu, que era idèntic al de Cavafis, però amb els noms grecs canviats per noms eslovens.
—Per a vostè, hi ha algun ambient particular o alguna mena de circumstància que propicïi la inspiració?
—No escric gaire mentre faig vida rutinària a casa meva, a Ljubljana. En canvi, quan viatjo, em sento anònim i això em dóna la llibertat necessària per escriure. Últimament em moc moltíssim, passo temporades llargues fent conferències i tallers d’escriptura creativa als Estats Units —on he viscut molts anys de més jove—, a París i altres ciutats del món. De fet, just abans d’arribar a Barcelona vaig estar unes setmanes a l’Índia, i això em va fer escriure tan intensament que ara estic totalment esgotat… Per cert, com que he viscut a Mèxic, sé una mica de castellà, i l’altre dia vaig poder seguir força bé la lectura d’Antonio Gamoneda. Em va agradar molt la seva poesia: és pura experiència, pura llum.
—Em sembla que una gran part del seu reconeixement internacional es deu a les traduccions de la seva poesia a l’anglès. Podria parlar-me’n una mica?
—Sí, la veritat és que sense aquestes traduccions no seria ningú als Estats Units, i he tingut molta sort amb els meus traductors a l’anglès. De fet, puc dir que el meu reconeixement va començar una tarda concreta, durant el meu primer viatge a Nova York, a principis dels anys setanta. Vaig entrar a Phoenix, una llibreria de Cornelia Street, i vaig mostrar als llibreters una carta de Lawrence Ferlinghetti en la qual em deixava molt bé. Els vaig preguntar amb tota la ingenuïtat —i això que estava acollonit: «Teniu algú que em pugui traduir de l’eslovè a l’anglès, com recomana el senyor Ferlinghetti?» Per pura casualitat, hi era en Ralph Donofrio, un traductor excel·lent, a qui encara no coneixia de res. Va llegir atentament la carta, em va fer cas i va acceptar la meva proposta. A partir d’aquell moment ja no vaig parar… He de dir, però, que reviso molt el que fan els meus traductors, hi col·laboro i m’autotradueixo molts poemes. Si l’escriptura original, per a mi, és un procés totalment irracional, espontani, ple d’ambició i d’eufòria, la traducció és tot el contrari. Quan trasllado la meva poesia a l’anglès, procuro ser literalista, i assumeixo la meva feina amb la humilitat d’un artesà: m’assec davant de l’ordinador, agafo el diccionari i pico els meus versos traduïts com qui pica pedra… I això és el que aconsello a qualsevol poeta jove amb una mica de talent: que s’autotradueixi a l’anglès o busqui algú que li ho faci. Així serà assequible als lectors americans. Ens agradi o no, és als Estats Units on avui dia hi ha més moviment poètic, i és allà on els joves autors tenen més possibilitats.
Hi ha llibres que si sou lectors una mica ràpids es poden liquidar en una tarda, potser no és el més recomanable però sí és possible i aquí teniu dues idees per si voleu passar una tarda amb aquesta senyora francesa de qui tothom ha sentit parlar però que segurament és menys llegida del que tocaria, Marguerite Duras (de qui ja vaig parlar com a personatge de Vila-Matas en aquesta entrada).
Marguerite Duras
La tarda del senyor Andesmas
Pot ser entretinguda una novel·la on no passa res? Doncs sí. Aquesta novel·la ens bressola en una tarda d’estiu on no passa res més enllà d’una espera, amb el remor dels sons del poble proper que es prepara per una festa. El senyor Andesmas espera que vingui el paleta, vol fer una terrassa a la muntanya a casa seva, una casa i una terrassa que dominen el poble. Aquest poble, la festa que s’hi ha de fer, les visites que rep. el paleta que no arriba, els rumors sobre la gent… No passa res, tampoc ho sembla, Duras aquí es dedica a fer un quadre, una foto d’un moment concret, una situació, un estat d’ànim el d’una espera. Un llibre per llegir amb el mateix esperit, aquest no tenir pressa, no necessitar que passin coses, és una lectura pausada, per degustar amb calma.
El dolor
Aquest llibre no té res a veure amb l’altre. Aquí tenim un text escrit per una joveníssima Marguerite Duras i reescrit ja a la seva maduresa. La segona guerra mundial entra a la recta final a Europa. El desembarcament aliat a Normandia per una banda, i l’avenç de l’exèrcit soviètic per l’altre acorralaven a Alemanya en un replegament desesperat, amb l’única intenció de prorrogar el desenllaç inevitable.
Imatge icònica de la fi de la Segona Guerra Mundial amb la bandera de la URSS onejant al Reichstag de Berlín.
Cada dia sortien noticies de camps alliberats, i les atrocitats nazis, i les imatges… i el seu marit era un d’aquests presoners. Cada dia ella va al lloc on arriben els presoners, on els trien i intenten veure què en poden fer i alhora mantenir-los vius. És difícil. Finalment apareix el marit, o el que en queda, una persona de metra setanta-cinc que pesa menys de quaranta quilos… l’identifiquen per les dents, està més a l’altre barri que no pas en aquest. El no saber si és viu o mort, esperant veure la seva cara o el seu nom als diaris o a les llistes de presoners, la seva cara entre les cares que tornen i arriben a París… i si és un més de les piles de cadàvers que els nazis van deixant en la seva reculada? I si està esperant algú que mai tornarà? Aquest drama personal va ser el de moltíssima gent, els seus parents van ser fets presoners i pràcticament això és tot el que en saben fins que amb l’accelerada del final de la guerra la informació es dispara alhora que l’horror… molta gent va viure el final de la segona guerra mundial amb l’ai al cor de no saber res dels seus éssers estimats, i també de témer el pitjor. No va ser el cas d’ella, va aparèixer i va poder salvar la vida, pràcticament de miracle, però aquest final no va fer que l’espera fos menys angoixant.
En aquest moment, a París, hi ha gent que riu, sobretot els joves. No tinc sinó enemics. S’ha fet fosc, he de tornar a casa per esperar davant del telèfon. A l’altra banda també s’ha fet fosc. L’ombra avança dins de la fossa, ara l’obscuritat li tapa la boca. Sol roig a París, lent. Acaben sis anys de guerra. És el gran esdeveniment del segle. L’Alemanya nazi ha estat esclafada. Ell també, a dins de la fossa. Tot s’està acabant. Impossible deixar de caminar.
De Gaulle donant-se un bany de multituds
A més a més passaven altres coses.La resistència francesa, decisiva per combatre l’ocupació alemanya i facilitar la tasca als aliats després del desembarcament a Normandia havia tingut dos participants destacats: exiliats republicans espanyols i comunistes francesos. Però la França lliure del general De Gaulle no tenia la més mínima simpatia ni cap a l’esquerra en general ni pels comunistes en particular. S’anava cap a un govern de dretes que oblidaria moltes coses per no fer cap canvi i simplement retornar a com estaven les coses abans de la guerra. Per una lluitadora comunista com Duras això no deixava de ser una bufetada, tota la seva lluita només serviria per establir un govern de dretes, d’ordre i amb general al càrrec!
El volum es completa amb contes ambientats a la França ocupada. Són contes amb col·laboracionistes, resistència, i un entorn que feia sortir el pitjor de les persones. Un ambient permanent de sospita, de por per una delació, de vigilar què es deia i sobretot a qui. No arriben al nivell del conte principal però estan més que bé.
Amb aquest díptic ens fem una idea prou completa de Marguerite Duras, d’un extrem a un altre, des d’una escriptura tranquil·la i reposada dels seus darrers anys als escrits de joventut més punyents i combatius.
Es veu que Serguei Dovlàtov era propens a tenir fills amb els seus ex, quan ja eren ex.Ho explica el seu traductor Miquel Cabal a La Calders, on es presenta el vuitè llibre de l’autor que publica Labreu, L’estrangera.Anna Pantinat ens deixa bocabadats amb els paral·lelismes que ha trobat entre aquesta novel·la i Anna Karénina.
De fet, Cabal recorda que Dovlátov va declarar que la tragèdia més gran de la seva vida havia estat la mort de la protagonista de Tolstoi.En un altre llibre, davant la insistència de la seva dona perquè es mudi a Nova York, ell li diu que el que li reté a Sant Petersburg és l’idioma, perquè quan parlem un que no és el propi, perdem el 80% de la capacitat de fer broma.Era molt sarcàstic.
Ja que no podia publicar a la URSS, a partir de 1978 va viure a Amèrica.Allà Dovlátov coneix l’èxit, però a través de les traduccions, explica l’editor Ignasi Pàmies.De fet, els seus amics ironitzaven amb què les traduccions milloraven la seva obra, i ell mateix, en rus, escrivia d’una altra manera.Kurt Vonnegut va celebrar que publiqués al New Yorker, perquè per fi es podia llegir una història que no estava pensada per als habituals de la revista.Joan Vigó llegeix parts de l’estrangera, en què Dovlátov descriu el seu barri (ell deia que no vivia a Amèrica, sinó en una colònia), i demostra estar obsessionat amb aquests grans radiocassets que es portaven a l’espatlla en l’època.Al final de la presentació, hi ha vodka, cogombres i txurtxkhelo, una cosa que sembla un fuet fet de gelatina i nous, i que Cabal assegura que en català s’escriu així, encara que potser no entenc la seva lletra.
dissabte 12 d’octubre, a les 14.45 h , al Coloqui Internacional Les Pays Catalans et la Provence : regards croisés
Marc Colell participarà comentant la traducció que va realitzar de
LA TARDA DEL SENYOR ANDESMAS de Marguerite Duras
« Transcription du flou et traitement du paysage provençal dans la traduction catalane de L’après-midi de M. Andesmas de Marguerite Duras : un dialogue interlingüistique et interculturel»
Josep Pedrals (Barcelona, 1979) diu que de vegades, els versos, els camina. Una metàfora tan bonica, que la deixarem aquí, intacta, sense exegesi. Diu que hi ha poemes que “queden fixats a la primera, com si t’haguessin travessat llisquents” i que n’hi ha que els dona “cinquanta mil voltes i sempre hi falta o hi sobra alguna cosa”. Ho diu ell, que està consagrat a la poesia per terra, mar i aire i esperit. Ell, que escriu poesia, en llegeix, n’ensenya, n’explica, la investiga, la musica, la recita, la divulga i la celebra, gairebé tothora.
Ell, de qui el col·lega Adrià Pujol, aquí mateix a La Llança, ressenyant la seva última obra publicada, Els límits del Quim Porta(LaBreu, 2018), va dir que “viu al màtrix del llenguatge, aliè al món físic”, i que allò era “una bacanal”. I és que ho és: 615 pàgines (repetim-ho amb lletres: sis-centes quinze) per a un assaig novel·lat sobre qüestions de poètica i vida, un llibre d’aventures, de prosa i de versos, que tanca la trilogia de Bolló —formada també per El furgatori (2006) i El romanço d’Anna Tirant(2012)— i que, al final, després del devessall, de la torrentada, del monumental tour de force, acaba així —de rodó:
No som res,
n’estic segur.
No som res,
però hi ets Tu.
(I aquesta última majúscula, redéu).
Només aquest mes, Josep Pedrals ha estat notícia tres cops: per haver estat nomenat nou codirector del festival literari Barcelona Poesia, amb Mireia Calafell, i prenent el relleu d’Àngels Gregori; per ser l’autor d’una nova traducció al català d’Esperant Godot, de Samuel Beckett, i per haver guanyat el 19è Premi Lletraa la millor iniciativa digital sobre literatura catalana, com a part de l’equip creador del “Deep Blue Rhapsody”.
Diu que reconeix “dos mestres vius de tendències totalment dispars, que són Pere Gimferrer i Enric Casasses”. I sobre com portar la poesia als joves diu que ell, que hi treballa, sempre ho enfoca “des del plaer i la passió pel fet poètic ample: des del versot més xaró fins a la floritura més refinada, des de la ingenuïtat enlluernadora fins a la meditació lacerant”. Aquest mes, és el poeta i rapsode Josep Pedrals qui respon vers i revers.
Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
Preguntar-se per la utilitat de la poesia és quasi com preguntar-se per la utilitat de la vida mateixa, una qüestió entre l’ontologia i la subsistència vegetativa. Vull dir que la poesia, que oscil·la entre la interioritat de la reflexió íntima i l’exteriorització de la comunicació voraç, és l’expressió de coses tan essencials com la capacitat lingüística de pensar-nos o la capacitat sensual d’experimentar-nos, que no es poden mesurar segons la seva funcionalitat. Pel que fa a discernir què és poesia i què no n’és… És una tasca que cadascú va aprenent a fer de mica en mica, i depèn dels gustos, dels coneixements, de les capacitats emotives i intel·lectuals, de l’experiència o, fins i tot, de la circumstància. L’arbitratge del bon gust, per altra banda, és una potestat exclusiva dels dandis, que fan el que han de fer i dirimeixen segons els seus serens barems.
Quan i per què vas començar a llegir-ne?
De petit, casa meva era una gran biblioteca, de manera que acabaves amb un llibre a les mans quasi sense voler. Jo, imitant l’exemple del meu pare, que llegia i rellegia i s’aturava a pensar el que acabava de llegir, vaig caure en la temptació de repassar els textos mentalment, i, amb la meva exigua capacitat d’elucubració, vaig derivar-ho cap a un aprofundiment de l’embolcall, de manera que recapitulava les sonoritats del text. La poesia em devia semblar el camp més agradable de conquerir, perquè era una escriptura on la musicalitat arribava al seu apogeu i podia repetir-me el que llegia amb facilitat i delit.
Encara ho fas?
Sí, sempre llegeixo poesia. Em continua fascinant.
Preguntar-se per la utilitat de la poesia és quasi com preguntar-se per la utilitat de la vida mateixa
És millor llegir-la o escoltar-la?
Són dues accions diferents. És com llegir partitures o escoltar un concert, però afegint-hi una complexitat significativa que va més enllà de l’abstracció sonora per entrar en la conceptualitat de la imaginació lingüística. A veure: si només te’n vols fer una idea, tu mateix pots solfejar un poema o buscar-hi els jocs harmònics però, de vegades, per gaudir d’un bon vers és bo sentir-lo més enllà dels ressons del teu cap.
Per què n’escrius?
Perquè em sembla una de les maneres més delicioses de ser persona.
Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Això és com el sexe: la gràcia està en donar i rebre.
Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Faig servir de tot: prenc apunts constantment i vull que no se m’escapin. No passa dia que no anoti alguna cosa. El que em falta és temps per poder desenvolupar tots els apunts.
Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
A mà i amb ordinador, sense manies. A tothora. A tot arreu. Sobri.
Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Hi ha poemes que es fan perquè sí i altres que neixen dins d’un conjunt perquè aquell foc poètic necessita evolució o reiteració. Després hi ha tota una arquitectura dels llibres que, en el meu cas, no depèn únicament dels poemes. També cal dir que escric més sovint per a espectacles, que no pas per a llibres.
Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Cada poema es desenvolupa a la seva manera. N’hi ha que queden fixats a la primera, com si t’haguessin travessat llisquents, i n’hi ha que els dones cinquanta mil voltes i sempre hi falta o hi sobra alguna cosa. De vegades, els versos, els camino. Tinc lectors de confiança, però procuro no marejar-los gaire.
Hi ha poemes que es fan perquè sí i altres que neixen dins d’un conjunt perquè aquell foc poètic necessita evolució o reiteració
Com podríem guanyar lectors? O no cal?
Ser lector de poesia no és una tasca gaire fàcil, tot i que és molt agraïda. L’exigència de desentrellar la substància de les expansions expressives d’algú és, tot sovint, molt poc atractiva. Es poden guanyar lectors de poesia de moltes maneres diferents. Tot depèn de quin tipus de lector vulguis guanyar i per què el vulguis guanyar.
Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts?
Jo hi treballo molt, en la poesia per a adolescents, i enfoco la tasca des del plaer i l’estima que sento jo, mostrant-los la passió pel fet poètic ample: des del versot més xaró fins a la floritura més refinada, des de la ingenuïtat enlluernadora fins a la meditació lacerant.
Ser lector de poesia no és una tasca gaire fàcil, tot i que és molt agraïda
Quins autors caldria fer llegir a les aules?
-No crec que sigui qüestió d’inculcar un cànon, sinó d’instruir des del gust, de fer que la poesia no se pesi com una feixuguesa imposada, sinó com aquella fruïció que experimentem en anar al teatre, al cinema o a un concert.
Continues alguna tradició?
Tothom continua alguna tradició -o diverses-, amb més o menys consciència i coneixement de causa. En el meu cas, jo dedico part dels meus esforços en recercar, aprofundir i divulgar la massa prèvia en la qual m’amuntego.
Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Jo sempre he reconegut molt clarament dos mestres vius de tendències totalment dispars, que són Pere Gimferrer i Enric Casasses, dels quals he après com utilitzar moltes de les eines del treball d’escriure, però també unes actituds de cara a l’experiència literària del que ens ha precedit i de l’ara mateix. Són dos savis completament discordants.
En el meu cas, jo dedico part dels meus esforços en recercar, aprofundir i divulgar la massa prèvia en la qual m’amuntego
Et sents part d’una generació?
Això ho podré respondre d’aquí a uns quants anys, quan tingui una mica més de perspectiva sobre tots els àmbits en els que em moc i es vagin consolidant trajectòries cap a una banda o cap a una altra. Per ara, sóc part d’un caos divertidíssim de sorgiments i eclipsis.
Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera?
A més de Casasses i Gimferrer, em sembla interessantíssim tot el que fa Víctor Sunyol, xalo molt amb en Jordi Vintró, m’omple en Camps Mundó, m’asserena en Feliu Formosa, m’endolceix en Jordi Pàmias, em fa saltar en Josep Piera, m’enlaira en Perejaume…
I els teus clàssics indispensables?
Uf! No acabaríem mai!!!
Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
No filaré tan prim, però te’n diré un dels últims que he escrit, que divaga sobre l’escriptura:
La pressió per l’expressió
sempre voldria encertar-la:
hi ha una gràcil precisió
d’ironia i de sarcasme
que genera comunió
entre qui escolta i qui parla,
però hi ha frases que no,
que, sense context, s’esplaien
i creixen sense intenció,
sols per belles, com troballes.
Es pot viure de la poesia?
Sí, tot i que la preposició correcta seria “amb”: No és que visquis a costelles de la poesia, sinó que carregues amb poesia les activitats remunerades.
Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.
Tot correcte, crec. Moltes gràcies!
Entrevista de Jordi Benavente a La Llança (27.09.19)
com és tradició el primer cap de setmana d’octubre participem fent parada a la
Fira d’Editorials Independents LiberisLiber que enguany celebra els deu anys
disssabte 5, a les 18.30 h,Entrega Premi Francesc Garriga 2019 i a continuació Pol Guasch, guanyador del Premi Francesc Garriga 2018 amb el poemari TANTA GANA, participarà a l’Escaramussa poètica
diumenge 6, a les 18 h, Laia Malo recita AUGURIS D’INNOCÈNCIA de Patti Smith amb concert de Jansky
horari de signatures d’autors i traductors:
5 d’octubre
a les 17 h signatura de MOST DE MOTS de Ferran Garcia
6 d’octubre
a les 16 h signatura d’AUGURIS D’INNOCÈNCIA de Patti Smith, amb la traductora Laia Malo
a les 17 h signatura de ZONA ZERO de Núria Busquet
En la impecable traducció de Miquel Cabal Guarro, acaba de publicar-seL’estrangera (LaBreu Edicions), de Sergei Dovlàtov, nascut a la Unió Soviètica l’any 1941 i mort a Nova York l’any 1990. Sergei Dovlàtov va emigrar a Nova York l’any 1979. La novel·la L’estrangera va ser publicada als Estats Units l’any 1986, quan l’escriptor ja gaudia del reconeixement com a autor que a la seva Rússia natal no havia obtingut.
Sergei Dovlatov
En la història de L’estrangera, Dovlàtov hi reflecteix, com acostuma a fer de manera minuciosa, un bigarrat fris de personatges que són tal com ell va conèixer i tractar les persones reals que els inspira: Dovlàtov no inventa, sinó que recrea, dibuixa, afaiçona a través de la seva paraula justa, directa i realista –una poètica del quotidià-, els integrants de la comunitat russa, veïns del barri on vivia i en el qual tothom es coneix com en un poble, si bé l’escenari són els carrers sorollosos de Queens, un barri de Nova York. Gent que viu a la gran metròpoli però que és poc permeable i considera els americans «estrangers». «Als habitants locals els tenim per una mena d’estrangers», escriu Dovlàtov, que en el primer capítol ja adverteix de la manera de fer-ho, tal com ho devia fer ell: «Si voleu conèixer el nostre barri, us heu de plantar al costat de la papereria…». Un lloc estratègic, aquesta cantonada, on tard o d’hora hi passa tothom i així ens ho fa «veure» com en un film aquest narrador extraordinari que és Dovlàtov.
A nosaltres, lectors de Sergei Dovlàtov, ara ens és donat el privilegi de llegir tranquil·lament al sofà de casa, en un banc del parc o en una cadira còmoda d’un cafè, la envitricollada història per capítols de L’estrangera. Marússia Tataróvitx, una noia de casa bona, filla d’un alt funcionari soviètic i a la qual no li ha faltat mai res, un bon dia i sense els motius de pes que han foragitat els seus compatriotes, abandona Rússia. És possible que ho faci per avorriment, i per massa facilitats i protecció de la família, i perquè qui no té res a fer que el motivi de debò el gat pentina. Ho comprovem al llarg de l’esplèndida narració de Dovlàtov, escrita amb un ritme i una mestria literària que a L’estrangeraassoleix gairebé la perfecció.
Marússia Tataróvitx és vigilada per la gent del barri, és clar, i Sergei Dovlàtov prou que la coneix. Tant que, tot fent ell mateix de personatge de L’estrangera, fa de confident de la jove Marússia que s’embolica, i de quina manera, amb un hispà gairebé analfabet que li complica la vida perquè mai no sap quan podrà pagar les factures del telèfon ni si avui serà a casa, però potser ja es tracta d’això, de viure en tensió amb un trafiques, tot abans que pansir-se.
La història de L’estrangera acaba al capítol happy end és clar. I en tenim prou perquè, tal com diu Dovlàtov en una figurada carta a Maria Tataróvitx, Marússia, «tu ets el meu personatge i jo sóc l’autor (…) Tot el que sents, ho pronuncio jo. Tot el que ha passat, ho he viscut jo». I de la continuació de la novel·la no en sabem res ni en podem saber res perquè així és la ficció, tan semblant, tan calcada a la vida real que comença el dia que naixem i acaba el dia que morim. Entremig els episodis de la vida que sense dramatisme sembla que no sigui vida amb nervi i per això si no hi ha drama es busca el drama, de la mateixa forma que si no poguéssim parlar, cridar o cantar, per què serveix la veu i la paraula? I és així com Sergei Dovlàtov escriu a la carta dirigida a Marússia: «Quin honor! Quina gràcia immerescuda: conèixer l’alfabet rus!». I per als lectors: quina sort llegir els avatars de personatges nobles, desgraciats, intranscendents o beneits de la mà d’un escriptor rus de la talla de Sergei Dovlàtov. Perquè, «els qui he conegut viuen dins meu». Cert. Dovlàtov fa reviure els seus personatges a través de l’escriptura com a L’estrangera fa reviure Marússia Tataróvitx.
El dolor, nova publicació en català de l’obra de Marguerite Duras, ens transporta als traumes i records de l’escriptora associats a la Segona Guerra Mundial: la deportació i retorn d’un marit i la lluita en la resistència contra els nazis. Una lectura dura i punyent, que raciona l’oxigen al lector. Un itinerari necessari i revelador alhora.
En la molt intensa i convulsa existència de l’escriptora Marguerite Duras (Gia Dinh, 1914 – París, 1996), hi podem trobar fases ben diferents. I gairebé totes, començant per la molt cèlebre i confessional novel·la L’amant (1984), al voltant d’una tòrrida relació quan era adolescent, han tingut reflex literari. Obres sobre les quals podríem discutir al voltant del grau de literaturització i manipulació narrativa o, fins i tot, sobre els demolidors efectes del temps transcorregut sobre la nitidesa i fiabilitat dels records. Amb tot, prescindint de disquisicions amb un interès relatiu, la sensació que deixen els seus escrits —justificada o no— és que Duras no es guarda res ni tracta d’ensucrar els fets. La seua obra d’orígens autobiogràfics és descarnada, crua, sense obturadors. Per això resulta tan impactant i poderosa. I per això són tan valuoses les traduccions recents al català de dos volums força significatius.
Si a La vida material, publicada l’any passat per Club Editor amb traducció de David Llig [mireu EL TEMPS número 1809], ens trobàvem amb les commovedores confessions d’una Marguerite Duras en l’ocàs, amb la terrible dependència de l’alcohol com a escenari troncal, El dolor, publicada per LaBreu Edicions el 2019, amb traducció a quatre mans d’Arnau Pons i Blanca Llum Vidal, ens transporta als mesos finals de la Segona Guerra Mundial i els primers temps de la postguerra.
El més rellevant del volum és el relat que dona nom al llibre, “El dolor”, reescriptura dels diaris que l’autora escriu mentre tracta de trobar el seu marit, l’escriptor Robert Antelme —referenciat en l’escrit com Robert L.—, detingut per la Gestapo i deportat successivament als camps de Buchenwald i Dachau. Al mateix temps, treballa en la Resistència contra els nazis. Quan Duras, el 1985, recupera el text—del qual diu, literalment: “No tinc cap record d’haver-lo escrit”— per ser publicat, decideix afegir a Le douleur quatre relats més. Dos són textos d’un interès i profunditat relatius, “L’ortiga trencada” i “Aurélia París”. Però “El senyor X., anomenat aquí Pierre Rabier” i el díptic “Albert del Capitales/Ter el milicià”, són relats de nou de gran tonatge literari que ens mostren la cara més amarga i fosca de l’activitat subversiva de Duras, el vessant ambigu del personatge que també es visible en les pàgines d’“El dolor”.
Marguerite Duras havia arribat el 1932 a París per estudiar ciències polítiques, dret i matemàtiques, després d’alimentar la motxilla vital i literària a l’aleshores colònia francesa d’Indoxina. Tenia 18 anys. I encara era molt jove quan l’any 1939 es casa amb l’escriptor Robert Antelme. Amb ell va tenir un fill que va morir el 1942. Són els anys de l’ocupació alemanya, a la qual el matrimoni fa front formant part de la Resistència. Antelme és capturat pels nazis i enviant al lager. Duras se’n salva. I dedica llavors els seus esforços a trobar el seu marit. Malgrat estar enamorada d’un altre, Dionys Mascolo, amic íntim d’Antelme.
Desamor en temps de genocidi
En aquest brou convuls es mouen les primeres pàgines del relat, quan París ja ha estat alliberat i l’escriptora busca el seu espòs. Els esdeveniments al camp de batalla auguren la quasi segura derrota de Hitler. Hi ha esperança als carrers de París. A Duras, però, l’envaeix l’angoixa pel que es va sabent del que passa als camps de concentració. Mentre les tropes aliades travessen el Rin, l’escriptora imagina el seu marit com un dels esquelets de Buchenwald. “Per la carretera, al seu costat, passen els exèrcits aliats que avancen. Fa tres setmanes que és mort. Això, això és el que ha passat. N’estic segura. Camino més ràpid. Té la boca mig oberta. És el vespre. Ha pensat en mi abans de morir. El dolor és tal, que ofega, no té més aire. El dolor vol que se li faci un lloc”.
Primeres pàgines esquemàtiques, directes, amb un punt estrany de fredor, en les quals Duras reflecteix unes muntanyes russes emocionals al mateix temps que hi aboca reflexions polítiques: “La dreta. La dreta és això. Tot el que vostè veu és el personal de De Gaulle que es va fent lloc (…) Ocuparan tot França. Es pensen que són els tutors i els cervells de França. Enverinaran França durant molt de temps, caldrà que ens hi avesem”. Allò substancial, però, és el relat de l’angoixa compartida de la gent que espera la difícil supervivència dels seus. De vegades, un tèbia esperança s’esmicola entre línies: “Sis-cents mil jueus han estat detinguts a França. Ja es diu que tornarà un de cada cent. Per tant, en tornaran sis mil. Encara s’hi pot creure. Ell podria tornar amb els jueus”.
En altres ocasions, cauen com lloses les notícies dels supervivents executats pels nazis abans de l’alliberament dels camps. Sent el cervell perforat per les notícies que no hi arriben. Cau malalta. S’indigna amb De Gaulle per no mostrar interès pels deportats polítics. “El tres d’abril, De Gaulle va dir aquella frase criminal: ‘S’han acabat els dies de plors. Tornen els dies de glòria’. No l’hi perdonarem mai”.
Per moments, Duras prefereix tancar pàgina, creure que Antelme és mort. “Què és tota aquesta història? De què va? Què és Robert L.? Cap més dolor. Estic a punt de comprendre que ja no hi ha res en comú entre aquest home i jo. Més val esperar-ne un altre”, etziba.
Llavors, uns camarades confirmen que el seu marit encara és viu: Mitterrand, àlies François Morland en la Resistència, l’ha trobat en una zona de Dachau on s’acumulen els morts i els casos sense remei. Tot es desboca. Disfressats de militars francesos, Beauchamp, un camarada, i el mateix Mascolo, marxen a buscar-lo. Confirmen que Robert ha sobreviscut, però està en un estat penós, gairebé terminal. El vesteixen de militar i se l’emporten, però no garanteix que puga sobreviure al viatge a França des de Dachau, interromput repetidament per la disenteria. Ho aconsegueixen, malgrat tot. I el xoc emocional que narra Duras és tan brutal com contradictori. Quan Antelme arriba, l’escriptora no vol veure’l. “No vaig poder evitar-ho. Vaig baixar al carrer per fugir”, escriu. “Jo no sé ben bé què va passar després. Em devia mirar i coneixe’m i somriure. Vaig xisclar que no, que no ho volia veure. Vaig tornar a entrar, vaig pujar l’escala. Jo xisclava, d’això sí que me’n recordo. La guerra sortia a través dels xiscles”, rebla.
El relat de la lenta recuperació de l’escriptor, a qui es vol evitar la sort d’uns altres deportats morts per ingerir aliment massa aviat, és devastador, sense concessions. Duras parla d’un estómac esquifit que no pot suportar el pes de l’aliment. I d’un cor que batega tan a pressa “que no hauríem pogut dir pròpiament parlant que bategava, sinó que tremolava per efecte de l’espant”. Les descripcions són esgarrifoses: “Devia pesar entre trenta-set i trenta-vuit quilos: l’os, la pell, el fetge, els budells, el cervell, el pulmó, tot inclòs: trenta-vuit quilos repartits per un cos d’un metre setanta-vuit”. I encara més: “A dalt, el coll penetrava a dintre de l’esquelet, s’enganxava a dalt de les mandíbules, s’enroscava al voltant dels lligaments com una heura. A través seu podies veure les vèrtebres, les caròtides, els nervis, la faringe i passar-hi la sang: la pell s’havia tornat com paper de fumar”.
El marit de Duras passa disset dies alimentant-se amb brou, devorat per la febre, defecant un fluid infecte. “Un dia la febre para. // Al cap de disset dies la mort es cansa. Dintre del cubell ja no borbolla, es torna líquida, continua de color verd però fa una olor més humana, una olor humana”.
Ambdós sobreviuen a l’experiència i van recuperant les forces. Resten comptes pendents, tanmateix: Duras li ha de dir en algun moment que la germana de l’escriptor ha mort en un lager. I que està enamorada de Dionys (D., en el text) i vol tenir un fill amb ell. Arriba Hiroshima, la bomba devastadora que marca el final definitiu de la guerra. Per a la parella, i per a milions de persones arreu del planeta, es fa present el primer estiu de pau, el 1946. Arriba el moment de llepar-se les ferides. “Va ser en una platja d’Itàlia, entre Liorna i La Spezia. // Fa un any i quatre mesos que va tornar dels camps. Ja sap allò de la seva germana, ja sap allò de la nostra separació des de fa molts mesos”.
Una història amb epíleg. Antelme escriu “un llibre sobre el que creu [la cursiva és nostra] haver viscut a Alemanya: L’espèce humane. Una vegada aquest llibre ha estat escrit, fet, editat, ja no ha parlat més dels camps de concentració alemanys. Mai no pronuncia aquests mots. Mai més. Mai més tampoc el títol del llibre”.
Duras, la resistent
“El dolor”, el relat que dona nom al volum, és la narració nuclear, la més devastadora. Però no l’única amb substància. Cronològicament, “El senyor X., anomenat aquí Pierre Rabier”, narra fets anteriors, de l’any 1944, encara durant l’ocupació nazi. Antelme ja ha estat empresonat. L’escriptora s’ocupa en objectius col·lectius de la Resistència i a obtenir informació sobre el parador del seu marit. La via és mantenir el contacte amb un agent de la Gestapo, Pierre Rabier, el nom que l’escriptora escull per al “Senyor X”. En un joc ambigu, com de partida d’escacs, Rabier la cita cada dia en restaurants clandestins, la festeja, mostra la seva preocupació per la primor de la jove. Duras, malgrat la repugnància per compartir taula amb un agent de la Gestapo, li segueix el joc. “És el període de la por, cada dia, atroç, aclaparadora”, escriu.
Amb les tropes aliades ja desembarcades a Normandia, la por va canviant de bàndol. “En Rabier tenia por dels seus col·legues alemanys. Els alemanys tenien por dels alemanys (…) Els alemanys feien por com els huns, els llops, els criminals, però sobretot com els psicòtics del crim”. Uns psicòtics que no volen veure la realitat: “Alemanya és invencible”, dirà Rabier, qui s’esforça en la sinistra tasca de trobar resistents. En les converses amb Duras furga, li proposa alliberar el marit si l’ajuda a trobar François Morland: per la informació, els nazis ofereixen una recompensa de dos-cents cinquanta mil francs.
L’escriptora Núria Busquet, de Cardedeu, torna a la novel·la després de la premiada Partícules amb una obra amb protagonista femenina novaiorquesa i amb l’atemptat de l’11 de setembre de 2001 contra les Torres Bessones com a fons. L’autora presentarà el nou llibre, Zona zero (LaBreu Edicions), aquest divendres a les 12 del migdia a l’escenari 2 de la Setmana del Llibre en Català, acompanyada de l’editora Ester Andorrà i del periodista granollerí Esteve Plantada.
Aquesta segona novel·la de Busquet tracta el tema de la reconstrucció personal partint de la runa, des del seu origen fins a l’inici del desenrunament, en instantànies ordenades i combats ficticis amb el poder limitador de la ment. És un procés de dol artístic viscut des de la descripcióm freda de la tragèdia i el caos encès posterior. La protagonista, la Jane, veu des de la finestra de la torre sud, amb un got de cafè a la mà, com el primer avió s’estavella a la torre del davant. A partir de llavors iniciarà un combat contra la dona que cau de la torre. Primer,contemplant-se des de fora, estèticament. Més tard, enfangant-se en el batibull de la neteja necessària per reconstruir a partir de les restes de material inert. Com ja va fer en la seva premiada primera novel·la, Partícules, ambientada en la catàstrofe de Txèrnobil, el text és centrífug i fusiona la història personal i la història universal. “Una de les coses que més m’intriguen és com la història d’una persona pot anar lligada intrínsecament a la història universal, i com aquesta mateixa història universal pot afectar la nostra història personal, sovint sense que en siguem conscients, afirma Busquet. “Tots som creadors i destructors de la nostra pròpia història, i a la vegada tots som botxins
i víctimes de la història que anem fent tots plegats.”
Núria Busquet és traductora, escriptora i activista cultural. Ha traduït teatre i poesia: Quatre minuts, dotze segons, de James Fritz; Verí, de Lot Vekemans; Nit fidel i virtuosa, de Louise Glück; Corb, de Ted Hugues… El gener de 2019 va guanyar el premi Jordi Domènech de traducció de poesia per la traducció d’El Colós, de Sylvia Plath. Zona zero és el seu tercer llibre propi publicat després del poemari Arca mínima (Edicions Tremendes, 2016) i la novel·la Partícules (Lleonard Muntaner, 2017), guanyadora del premi Pare Colom de novel·la i del 19è premi El Lector de l’Odissea.
Núria Busquet. Aprendre a morir de forma controlada
Núria Busquet publica Zona zero a LaBreu Edicions, una novel·la sobre l’11 de setembre a Nova York. L’autora presenta el llibre amb Esteve Plantada i l’editora Ester Andorrà aquest dissabte 14 de setembre a les 12h a La Setmana del LLibre en Català.
Núria Busquet
Traductora, escriptora i activista cultural, Núria Busquet Molist (Cardedeu, 1974) està especialitzada en poesia nord-americana contemporània, en particular en la poesia escrita per dones. Té un blog, “Els crits de les bèsties a la nit”, i acaba de guanyar la quinzena edició del premi Jordi Domènech de traducció de poesia per la seva versió d’El Colós de Sylvia Plath.
Amb Zona zero l’autora s’endinsa en els fets de l’11 de setembre de 2001 a Nova York, com ha fet també en aquest 2019 l’escriptor Salvador Macip a la seva novel·la Els finals no arriben mai de sobte. L’expressió “zona zero” es va utilitzar per primera vegada en relació al Projecte Manhattan i al bombardeig de les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. Amb posterioritat, la premsa dels Estats Units va recuperar l’expressió per designar el solar en què es localitzaven els dos edificis principals del World Trade Center de Nova York, les Torres Bessones, després dels atemptats de l’11 de setembre. Actualment, la fórmula s’utilitza per parlar de la zona de màxima devastació en tragèdies, atacs i accidents de qualsevol mena.
La zona zero de Núria Molist és Nova York, un espai concret de la ciutat que crida la por a morir, el pànic ancestral que es manté a cada cèl·lula del cos com una pedra, una estàtua. Al primer capítol, el narrador omniscient es dirigeix a un tu plural, reclama constantment que l’escoltem, que escoltem tots els sorolls que ens envolten amb l’atenció que mereixen. El lector, espectador allunyat del lloc i del temps de l’acció, assistirà a un dels esdeveniments més tràgics de la història de la humanitat: “Som inconscients de la nostra existència fins que no ens la fa evident algun circuit perjudicat, o un futur inservible que no ens deixa avançar cap on pensàvem. Quan ens ofega el fum. Quan caiem sobre l’asfalt”. Els protagonistes de Zona zero són els supervivents d’aquella catàstrofe, els quals ens confessen que ara “vivim sense saber encara si voler seguir vivint és una sort o una desgràcia”.
A partir d’un quadre de Mark Rothko, «Four darks in red» (Quatre ombres en vermell), Núria Molist reflexiona sobre tres conceptes clau: la tragèdia, l’èxtasi i la fatalitat a partir del que ella anomena “instantànies”, que són textos en cursiva sobre instants, mirades fragmentades, fotografies en moviment que conformen la realitat total i plena de l’accident que anirà alternant amb la biografia de la protagonista. Dos homes passen els controls de seguretat de l’aeroport. Homes en reunió de negocis parlen davant la finestra. Un avió impacta sobre la torre nord. Un home es tira de la torre nord. Una dona embarassada mira a càmera. Un bomber puja les escales. Un home amb motxilla corre aterrit. Un home amb la camisa estripada plora agenollat. Un home sol dempeus observa la ruïna.
A la resta del llibre, Jane, la narradora, parla en primera persona, en qualitat de protagonista dels fets: “Veig l’explosió en directe a la pantalla de televisió que han format les finestres”. Té 50 anys, viu en un menfotisme controlat, i treballa en una oficina a la planta 80 del World Trade Center. L’ 11 de setembre de 2001 baixa del metro una parada abans de la que li pertoca, amb la intenció de caminar una estona fins a la feina i observar el cel blau edènic que l’enlluerna. Quan arriba a l’empesa, sempre la primera, s’integra amb la llum artificial de l’espai, una claror que li sembla més real que la de casa seva, on se sent sola. La presó com una llar. Separada d’en John i amb dues filles, la Jane es pren la feina com un refugi per no pensar en el seu ex, que se’n va anar amb una altra i li va deixar una bola clavada al pit. Els flashbacks de la novel·la remeten a una colla de somnis premonitoris i recurrents de la Jane on tothom cau, i a un passat de teràpia per superar la separació i, per extensió, per reflexionar sobre la crisi d’identitat i la destrucció intel·lectual de la dona abandonada. Unes sessions en les quals la Jane hi trobava un cert plaer eròtic. Anar a casa d’un home que l’ajudava a remenar la nafra com un sàdic, en sortia humiliada i ferida, li pagava cent dòlars per aquell temps de tortura. Després escrivia a la llibreta, i es trobava millor. La Jane escriu per salvar-se.
Núria Busquet narra la història d’un doble cataclisme: la caiguda de la Jane és l’anècdota viscuda que s’emparella amb la caiguda de les Torres Bessones, també viscuda per la pròpia protagonista, en una fusió malaurada però real com la vida mateixa. Fins que la caiguda deixa de ser metafòrica i passa a ser real, no es pot començar a netejar. Netejar és fonamental: si no es neteja abans, no es pot començar a reconstruir res de res. La història passa per damunt de les persones com una piconadora.
Del 6 al 15 de setembre ens trobareu a la caseta número 52 de la 37a Setmana del Llibre en Català a l’Avinguda de la de la Catedral de Barcelona.
dissabte 7, a les 18.00 h, a la caseta núm. 52, trobareu a Miquel Cabal comentant, celebrant, discutint i difonent la paraula de Dovlàtov i signant exemplars de L’ESTRANGERA. L’acompanyarà fent lectures dovlatovianes Joan Vigó.
A continuació, a les 18.30 h, a l’Escenari 2, presentació del llibre LITERATURA DE PROXIMITAT amb relats de Joan Vigó, Jordi Nopca, Elisensa Solsona i Jaume C.Pons Alorda a càrrec dels editors Ramon Mas, Ester Andorrà, Eugènia Broggi, Pau Vadell i Esteve Plantada. Llibre de venda exclusiva a la caseta núm. 52 de la Setmana del Llibre en català, en coedició limitada i numerada de les editorials LaBreu Edicions, Males Herbes, Adia Edicions i L’Atra Editorial.
i a les 21.00 h, dins la programació de la Nit de la Setmana Poesia: digues una paraula i t’escric un poema, escriptura de poemes de Joan Vigó i David Caño. Acte organitzat per l’AELC.
dissabte 14, a les 12.00 h, a l’escenari 2 de la Setmana, presentació de la novel·la Zona zero de Núria Busquet amb l’autora, l’editora Ester Andorrà i Esteve Plantada.
i a les 13.00 h Pol Guasch participarà a la taula rodona LGTBI i Queer: Dels títols als continguts amb Thais Morales, Carme Polina, Muriel Villanueva i Ricard Ruiz Garzón, serà a l’escenari 2.
tingueu bona represa i ens trobem entre llibres a la Setmana!
Serguei Dovlàtov va néixer el 1941 a la ciutat d’Ufà, Unió Soviètica. Va estudiar a la Universitat de Leningrad i va fer el servei militar com a vigilant en un camp de treball. Entre d’altres feines, va fer de periodista a Leningrad i Tallinn, més endavant treballà com a guia al Parc Puixkin. Moltes d’aquestes experiències va traslladar-les al paper en títols com La zona, La maleta, El compromís, Els nostres, La filial, El parc i L’ofici, tots ells publicats a LaBreu Edicions. Fins a l’arribada de la Perestroika, a l’URSS només hi va publicar com a periodista, mai com a narrador. A finals dels setanta va abandonar el país. I pocs anys abans de morir, als Estats Units, va acabar rebent el reconeixement que es mereixia, gràcies a la publicació dels seus relats a la prestigiosa The New Yorker.
En català té un un públic lector absolutament entusiasta de les seves aventures i escriptura precisa, irònica i hilarant.
L’estrangera
Marússia Tataróvitx, filla d’alt funcionari soviètic, està acostumada a gaudir de privilegis i viu envoltada d’admiradors. No té motius raonables per voler abandonar Rússia. Però contra tot pronòstic, sense saber ben bé per què, com un caprici més o com una fugida endavant, decideix emigrar i s’instal·la a casa d’uns parents, a Queens. Allà s’hi troba una comunitat russa impermeable a la cultura americana i plena de personatges típicament dovlatians. Als Estats Units, la Marússia tampoc hi acaba de trobar la felicitat. Sorprèn i preocupa la comunitat, aparellant-se amb Rafael González, galant i mestre de la picaresca, que serà una caixa de sorpreses esbojarrada i exasperant. La vida sentimental de la bella dona russa és el centre de la rumorologia del barri. Les dones la critiquen. Els homes, en general, la compadeixen. I per acabar-ho d’embolicar, Dovlàtov, com a personatge, es converteix en confident de la protagonista.
Títol_ Zona zero
Autor_ Núria Busquet Molist
Col·lecció_ cicuta, 20
Mida_ 13×19 cm
Pàgs_276
PVP_ 16 €
ISBN_ 978-84-949702-9-0
Novel·la nominada al Premi Llibreter 2019
Núria Busquet Molist (Cardedeu, 1974). Traductora, escriptora, activista cultural. Es dedica a la traducció literària, la transcreació com a traductora autònoma i l’escriptura com a destí vital. Ha traduït teatre i poesia: Quatre minuts, dotze segons, de James Fritz, Verí, de Lot Vekemans, Nit fidel i virtuosa, de Louise Glück, Corb, de Ted Hughes, Clarice Lispector i José Saramago. El gener de 2019 guanyà el premi Jordi Domènech de traducció de poesia per la traducció de El Colós, de Sylvia Plath. Ha publicat el poemari propi Arca mínima (Edicions Tremendes, 2016) i la novel·la Partícules (Lleonard Muntaner, 2017) guanyadora del premi Pare Colom de novel·la i del 19è premi El lector de l’Odissea. És organitzadora del Festival de Poesia de Cardedeu PAM! (Poesia a Manta!) i participa com a poeta en recitals i activitats relacionades amb la poesia i amb la traducció de poesia arreu del territori. Escriu en el blog literari “Els crits de les bèsties a la nit”.
Zona Zero
La Jane creia fervorosament en la vida normal, fins fa ben poc. El marit l’ha abandonat i ella s’ha instal·lat a Manhattan. L’onze de setembre de 2001, des de l’oficina contempla, amb un got de cafè a la mà, un dels fets més tràgics de la història de Nova York. D’aquell moment, se n’allunya empolsegada i aviat iniciarà un combat contra la dona que cau de les torres. Primer contemplant-se des de fora, estèticament. Més tard enfangant-se en el batibull de la neteja necessària per reconstruir a partir de les restes de material inert.
La novel·la és una descripció de la runa, des del seu origen fins a l’inici del desenrunament, en instantànies ordenades i combats ficticis amb el poder limitador de la ment. Un procés de dol artístic viscut des de la descripció freda de la tragèdia i el caos encès posterior. Un temps d’engolida, d’escletxa sobtada al peu d’abismes. És una història absorbent, servida amb una escriptura contundent i física. Núria Busquet ens proposa un dol material i espiritual, un text centrífug que fusiona la història personal i la història universal, per mirar de crear una tela fixa de color blau Klein.
“Viure poèticament implica una forma de fer, un estat d’ànim concret”
Després de guanyar els Jocs Florals de Barcelona fa dos anys, presenta ‘Terra llarga’ (LaBreu), un poemari que es vincula a la terra i als sentits, al paisatge i a les sensacions.
Pau Vadell i Vallbona (Calonge, Santanyí, 1984) publica un nou poemari aquesta temporada MARTA HUERTAS.
Al seu llibre ‘Terra llarga’ els poemes fan que els sentits i els símbols toquin de peus a terra.
Terra llarga té moltes lectures. La simbologia hi és molt evident i arrela a molts llocs diferents: la memòria, el temps, la passió; però sempre he intentat plasmar-ho d’una manera desacomplexada, “televisada” que diria el poeta felanitxer Miquel Bauçà. Després el llenguatge, el lèxic, hi juguen un paper fonamental.
El nou llibre ha tingut a veure amb un canvi d’escenari?
Haver retornat a Calonge, a Mallorca, després d’anys a Barcelona, et fa replantejar prioritats.
Fa dos anys va guanyar els Jocs Florals de Barcelona amb ‘Esquenes vinclades’, un poemari diferent del d’ara. Es pot buscar una independència entre els seus llibres o són un tot únic?
No crec que la meva poesia canviï tant. Sempre hi ha una base teòrica que es va perpetuant al llarg de la dotzena de llibres publicats. És la veu intensa, interior i inconscient que et fa reconeixible. Esquenes vinclades era un tir de pedra endavant, a ferir. Els poemes interpel·laven directament el lector, potser l’incomodaven. Terra llarga és més mesurat, potser amb un punt nostàlgic per la pèrdua de referents, de mestres, però pens que condensa la meva personalitat, l’arrelament amb la passió i les ganes de volar.
Què és per vostè la poesia?
Evidentment és una forma de vida. No es pot parlar de poesia solament en termes literaris. Viure poèticament implica una forma de fer, un estat d’ànim concret i unes il·lusions i uns somnis alts. Potser és l’estat més pròxim al paradís. L’únic que espatlla aquest paradís són els mateixos poetes.
Què vol dir, no té salut la poesia que es fa a l’actualitat?
La poesia és a l’UCI per l’ús que els poetes han fet i fan de la poesia. Ja no sé si hi ha reversió, possibilitat de sorpresa i de reanimació. Temps al temps.
L’amistat, les relacions humanes, la memòria, el sexe tenen un paper predominant a ‘Terra llarga’…
Veig que heu llegit el llibre! [riu]. L’amistat és un dels meus puntals. Soc un animal social i m’agrada compartir el temps amb la gent que m’estima. El darrer apartat del llibre es titula Testicles, ja pots imaginar que el sexe hi és també ben present, potser diria que hi és però vorejant la frontera del dolor i l’acarnissament. Com una forma de sado new age.
Quan va començar a escriure?
El juràssic queda molt enfora. Supòs que el fet de ser l’únic quinto al meu poble em va provocar una imaginació desbordant que calia canalitzar per algun lloc. Vaig publicar el primer llibre amb vint anys, només en fa quinze d’això, però sembla que faci segles entre lletres. Hi ha hagut molts moments intensos, no només d’escriure, sinó de militància literària.
Dedica el llibre a Francesc Garriga. El considera un mestre per a la seva obra?
Crec que tots els que hem crescut poèticament entorn de l’hOriginal, el local on es programa poesia cada dimecres des de fa més d’una dècada a Barcelona, devem alguna cosa a Francesc Garriga. Sempre hi era present, intentant descobrir noves veus poètiques, donant bons consells i no deixant-te caure mai en l’autocomplaença.
Què en va aprendre?
D’ell vaig aprendre a retallar tot el que és sobrer d’un poema, a treure tot el que és sobrer i deixar el nucli, el poema.
Ha estat en moltes iniciatives per la cultura única dels Països Catalans. Com veuen des de Mallorca tot el que ha suposat el procés? Un perill o una esperança?
Tots vivim amb l’esperança constant de la llibertat. “L’amor i la llibertat són el mateix càntic”, diu Blai Bonet. És un tema que em preocupa molt i que sempre és present als meus llibres. He participat en totes les mobilitzacions que s’han fet. Ja anava a l’11 de Setembre quan érem només centenars de persones. Ara és trist veure els polítics destruint el que el poble ha construït. Si Catalunya en solitari s’independitza, als illencs i als valencians ens faran la pell. S’esforçaran de ple a destruir qualsevol veu perquè no pugui passar el mateix. La llibertat fa por a aquest estat feixista que vivim.
Diu que al planeta li queden quatre NO-DOS…
Amb el panorama apocalíptic que he dibuixat, crec que queda ben palès. La manca de cultura i l’accés de dements frikis als llocs de poder simplifiquen també l’accés a l’abisme. Només la passió ens pot salvar i fer-nos de nou humans.
Fluir, la terra… Poesia ecològica?
La terra com a símil del cos. Les extremitats del cos com a arrels que aprofundeixen dins el que som: animals psicòpates, exploradors del plaer i egòlatres destructors del paradís.
Hi ha molts autors que m’agraden, però no gaires amb qui aniria a fer una cervesa i parlar de la vida. Si ell no fos mort, i això de quedar fos possible, un dels pocs escollits seria en Serguei Dovlàtov (Ufà, Rússia, 1941 – Nova York, 1990), tot i que em temo que ell demanaria unes rondes de vodka i acabaríem abraçats i cantant pel carrer l’equivalent rus d’El vino que tiene Asunción.
Dovlàtov em va caure bé des del primer moment que vaig obrir un llibre seu. Hi vaig connectar de seguida, no cal haver viscut a l’URSS dels anys 60 i 70, que ell descriu de manera tant precisa com hilarant, per empatitzar amb les coses de què parla: els seus embolics amb les dones, la seva dificultat en compaginar família, feina i amics, les seves frustracions professionals o els seus problemes amb l’autoritat. Encara que l’època i el país que retrata ens queden molt lluny, tan física com cronològicament, moltes de les seves experiències són universals. Com universal és l’actitud de prendre-s’ho tot a riure. Per a Dovlàtov l’ús de l’absurd i l’humor negre era una manera molt efectiva de superar les experiències traumàtiques, i escriure llibres humorístics durant l’era Khrusxov, després de les purgues de Stalin, era quelcom essencial per a no perdre el seny. Seguir llegint-lo avui en dia també ho hauria de ser per a la nostra pròpia salut mental col·lectiva.
M’hauria agradat poder entrevistar a Serguei Dovlàtov però no tenia cap mèdium a mà, així que vaig decidir entrevistar a en Miquel Cabal (Barcelona, 1977), llicenciat en filologia eslava i traductor de tots els llibres de Dovlàtov al català per tal que ens expliqués més coses sobre ell.
Primer de tot et volia preguntar quan i com vas descobrir en Dovlàtov? Què és el que et va atreure d’ell?
Vaig descobrir Dovlàtov al darrer any de Filologia Eslava. Era un autor de qui Ricard San Vicente [professor, assagista i traductor de Literatura Russa] parlava molt bé i que, a més a més, havia traduït ell al castellà. Em sembla que en aquella època el que més em va atraure de Dovlàtov va ser l’humor àcid i mordaç. De fet, diria que de primeres deu ser el factor que contribueix més ràpidament a captar-ne nous lectors. El meu llibre favorit de Dovlàtov segurament sigui El Parc. Quin és el teu favorit d’ell i per què?
Ara no és per captar la benevolència de l’entrevistador, però molt em temo que també és el El parc. Aviam, em costa molt triar-ne un de sol i a tots hi trobo coses bones i elements a destacar per damunt dels altres, però sí que és cert que aquest llibre en concret em sembla una síntesi esplèndida de Dovlàtov: qui és, què diu i com ho diu. Potser no és la millor obra per enfilar l’autor, això és veritat, però sens dubte és una obra que ens dóna claus per entendre una bona part del que explica en els altres llibres. A banda que aborda un dels fets que més el va marcar com a persona i com a escriptor: el gran trasbals que li va suposar acceptar que havia de marxar de l’URSS. Gràcies al diari digital de cultura Núvol ja sabem quina és la història darrera l’edició de tots els seus llibres per part de LaBreu. Alguna cosa em diu, però, que tu no et vas limitar a ser només el traductor. Quin paper has jugat tu en la descoberta de Dovlàtov per part dels lectors catalans?
La veritat és que l’impuls inicial va ser de l’editorial i d’en Miquel Adam, que en aquell moment formava part de LaBreu i que tenia una dèria irrefrenable per Dovlàtov. Ara bé, amb el temps hem desenvolupat una dinàmica que m’ha situat en un paper de consultor, si ho vols dir així. Opino sobre la idoneïtat d’una obra abans o després d’una altra, de la possibilitat de fer reculls fins ara inèdits enlloc del món, etc. Entre això i la quantitat considerable de presentacions de l’autor que fem amb els companys de LaBreu en llibreries i biblioteques d’arreu de Catalunya, podríem dir que he acabat sent traductor i divulgador de Dovlàtov en llengua catalana.
Es fa difícil d’explicar que un autor rus com Dovlàtov hagi venut sis mil llibres en llengua catalana, un volum força important. De fet, quan explico el cas a Rússia no s’ho acaben de creure, ens prenen per bojos
Per què creus que es parla d’una “troballa editorial”? Què creus que ha atret als lectors catalans de Dovlàtov?
Això és una pregunta que et respondrien millor els editors i els crítics, em sembla. Jo diria que s’ha donat un cúmul de circumstàncies que han propiciat l’èxit de l’autor. Un èxit relatiu, petit, sempre modestíssim, és clar, com no pot ser d’altra manera en la literatura en català. Però un èxit, al capdavall. Perquè es fa difícil d’explicar que un autor rus com Dovlàtov hagi venut sis mil llibres en llengua catalana, un volum força important. De fet, quan explico el cas a Rússia no s’ho acaben de creure, ens prenen per bojos. Com et deia, sospito que les circumstàncies de l’exitet de Dovlàtov tenen a veure amb factors diversos. El primer és el fet que LaBreu iniciés la publicació de ficció traduïda amb La zona, de Dovlàtov, quan ja era una editorial coneguda per la feinada que havia fet en l’àmbit poètic. El segon és la militància del tàndem entre l’editorial i jo mateix. La tenacitat, la perseverança i la seguretat que això era un projecte que valia la pena tirar endavant. I el tercer i més important de tots és, sens dubte, la meravellosa prosa de l’autor, que és capaç de seduir-nos amb aquesta inconfusible barreja d’humor, mala llet, absurd i quotidianitat. Com va ser traduir-lo? És el seu rus tan “intraduïble” com deia el mateix Dovlàtov? Alguna anècdota curiosa o cosa que et costés més de traduir?
Tot sovint els autors es tenen a ells mateixos per intraduïbles. Com si això els conferís una autoritat literària especial en la seva llengua i el seu àmbit literari. El cas és que Dovlàtov va reflexionar molt sobre la possibilitat i la factibilitat que li traduïssin relats a l’anglès. En moltes cartes al·ludeix a aquesta inquietud i, de fet, a L’ofici en parla obertament. Explica per què li sembla que no és possible traslladar la seva prosa a una altra llengua. A l’anglès, en aquest cas. Però també explica la sorpresa que té en trobar una traductora capaç de fer exactament això i de fer-ho, a més a més, esplèndidament bé. Diu que un amic li havia deixat anar que el seu èxit més gran com a escriptor era haver trobat una bona traductora a l’anglès. I no dubto que sigui cert. Sense la projecció internacional que donen les traduccions a l’anglès, potser ara no estaríem parlant d’ell. Ni aquí ni enlloc, em temo. Potser a Rússia no en parlarien tant, tampoc. Sí que hi ha elements d’aparença intraduïble, però justament la feina dels traductors és vehicular tots aquests elements i que acabin traspuant d’una manera o altra en el text final. En el cas de La zona, per exemple, vaig trobar-me amb l’obstacle del vocabulari de presons i de la delinqüència. Una llengua paral·lela que sembla rus però que resulta del tot incomprensible a la immensa majoria de parlants i lectors de rus. En aquell moment, a Internet encara no hi havia diccionaris d’aquest argot. O sigui que a l’hora de lliurar el text en tenia una bona part marcada amb vermell. A última hora vaig descobrir un fòrum (que és una cosa que existia a la Internet dels vells com nosaltres) on antics presidiaris russos discutien temes de caràcter lingüístic. Em van ajudar enormement a aclarir alguns termes que no havia estat capaç d’interpretar.
Dovlàtov diu a El parc que no vol marxar de l’URSS perquè li fa por haver de parlar en una llengua que no sigui el rus. I ho diu justament perquè, segons ell, quan parlem en una llengua que no és la nostra primera llengua «perdem el vuitanta per cent de la nostra personalitat. Perdem la capacitat de fer broma, d’ironitzar»
Dovlàtov és del pocs autors que em fa riure de veritat. No només dels russos, en general. Em fa pixar de riure. Suposo que, tenint en compte que no sé rus, tu en tens bastant de mèrit. Et feia riure a tu també mentre el traduïes? Com es fa per traduir del rus i que segueixi fent riure?
Em pixo de riure quan el llegeixo i, sobretot, quan el tradueixo. Quan detecto un d’aquests passatges que veus que t’acabarà fent petar de riure, l’abordo amb una atenció i una tensió especials. No cal dir que llegeixo en veu alta tot el que escric i que comprovo més d’una vegada si el ritme, la cadència, la fonètica i el vocabulari escollits acaben tenint l’efecte buscat. És difícil, però és apassionant. L’humor és difícil. Dovlàtov diu a El parc que no vol marxar de l’URSS perquè li fa por haver de parlar en una llengua que no sigui el rus. I ho diu justament perquè, segons ell, quan parlem en una llengua que no és la nostra primera llengua «perdem el vuitanta per cent de la nostra personalitat. Perdem la capacitat de fer broma, d’ironitzar». Ell amb prou feines va aprendre un anglès rudimentari, als Estats Units. I va continuar escrivint en rus, cosa que li va permetre mantenir la capacitat de fer broma i d’ironitzar. Potser l’única condició perquè un traductor pugui traslladar l’humor de l’obra original és que tingui ell mateix sentit de l’humor. Un sentit de l’humor que, en el meu cas, és força proper al de Dovlàtov. A mi, després de llegir a Dovlàtov em costa molt entendre com encara hi ha nostàlgics de la Unió Soviètica. Vull dir que fins i tot deixant de banda totes les atrocitats, purgues i holodomors passats, el que quedava tampoc hi havia per on agafar-ho. És tot tan absurd i patètic i opressiu que costa molt imaginar com algú pot trobar-ho a faltar, fins i tot sabent dels horrors i injustícies que es deriven del capitalisme, sistema que impera a Rússia actualment. Crec que l’única postura possible és riure-se’n de tot, com feia en Dovlàtov. Què en penses tu, que coneixes tan bé Rússia? Què creus que pensaria en Dovlàtov de la Rússia d’avui en dia?
La nostàlgia és una malaltia que s’apodera de la immensa majoria dels éssers humans quan envelleixen. Comptat i debatut, però, no és que el passat fos millor, és que érem joves. De nostàlgics, n’hi ha de totes les cordes. Fins i tot hi ha persones que senten nostàlgia de coses que no han viscut. És una contradicció en els termes, és clar, però hi ha gent per a tot. Espanya està plena de nostàlgics del franquisme que van néixer després de 1975. No són nostàlgics de res, són fatxes i prou, però ho dissimulen amb aquest vernís romàntic de la nostàlgia. A Rússia passa una mica el mateix, amb alguns joves. Ara bé, encara hi ha un bon gruix de la població que sí que va viure i, en molts casos, patir el règim soviètic. Alguns d’aquests, sobretot les generacions més grans i les persones que havien tingut posicions socials altes i intermèdies a l’URSS, senten nostàlgia de l’aparent estabilitat de la Unió Soviètica. Una estabilitat que identifiquen amb qualsevol autoritat forta i de la qual, per tant, entenen que Putin és el garant. Si Dovlàtov hagués escrit a la Rússia dels anys 2000, probablement hauria retratat l’absurditat i la fragilitat de la societat russa d’una manera força semblant a la imatge que la seva obra transmet de la societat soviètica. Si hagués escrit a la Rússia dels anys 2010, em temo que l’ombra allargada de Putin, el procés obert de stalinwashing i la plutocràcia assilvestrada del moment l’haurien empès a fer una fotografia de la realitat d’una manera un xic més grotesca. Als seus llibres queda bastant clar que ell no era un dissident polític per vocació sinó perquè senzillament la seva visió de la vida contrastava fortament amb l’status quo soviètic. Quina imatge en tenen els russos d’avui en dia sobre ell?
Dovlàtov és un escriptor molt respectat pels lectors russos. Com a cronista de les capes invisibles de la societat soviètica s’ha guanyat un lloc a pols en les llibreries de tot el país. És un autor de qui se citen frases senceres, fragments llargs, rèpliques de converses, etc. L’estil aforístic de Dovlàtov hi ajuda molt, és clar. Ara, no sé si la prèdica que l’autor va tenir entre aquells que llegien molt entre 1990 i 2005 és la mateixa que té entre els que llegeixen des de llavors fins ara. Això ho hauré d’investigar…
Dovlàtov és el cronista de les capes invisibles de la societat soviètica. La literatura concentracionària generalment posa el focus en els fets més execrables i en els personatges més rellevants d’un moment concret. Dovlàtov opta per retratar la quotidianitat d’un camp de presos comuns i per oferir-nos la panoràmica d’un seguit de personatges un punt estereotipats que podien repetir-se en tots els camps de presos comuns de la Unió Soviètica.
Ara et faré una pregunta una mica Ana Rosa Quintana. A mi el fet que a La Zona Dovlàtov no entri en gaires detalls sanguinaris o monstruosos de la vida als camps per decisió pròpia, perquè deia que de Soljenitsin ja n’hi havia un, em crea una curiosa dicotomia: per una part ho agraeixo i ho trobo una postura admirable i per l’altra em fa voler saber-ne més. Què en penses tu? No et pica una mica la curiositat?
Quan Dovlàtov teatralitza tota aquesta postura i fa servir Soljenitsin per treure’s la responsabilitat de sobre, en definitiva el que fa és exposar el seu plantejament estètic. Un plantejament que, en general, aplica al gruix de la seva obra. Com deia abans, Dovlàtov és el cronista de les capes invisibles de la societat soviètica. La literatura concentracionària generalment posa el focus en els fets més execrables i en els personatges més rellevants d’un moment concret. Dovlàtov opta per retratar la quotidianitat d’un camp de presos comuns (que és on li va tocar fer el servei militar) i per oferir-nos la panoràmica d’un seguit de personatges un punt estereotipats que podien repetir-se en tots els camps de presos comuns de la Unió Soviètica. Ara, si una curiositat malsana t’empeny a explorar els horrors dels camps de presoners soviètics, corre a la biblioteca i comença a llegir els Relats de Kolimà, de Varlam Xalàmov. I ànims. Seguint amb el tema de la pregunta anterior: al contrari que amb en Soljenitsin, que deixant de banda el que pogués arribar a patir, cau i queia bastant malament, amb en Dovlàtov l’efecte és el contrari: llegir-lo és com escoltar a un amic rus especialment inspirat explicar-te els seus petits drames quotidians amb un característic humor negre que et fa empatitzar totalment amb ell. Creus que això ho fa la seva característica manera d’expressar-se, molt propera a l’oralitat, o creus que hi ha alguna cosa més?
Doncs diria que tot plegat hi ajuda. La manca de victimisme i el retrat de la quotidianitat, la naturalitat de l’antiheroi i la versemblança de les experiències, l’estil concret, el rebuig frontal a l’ampul·lositat, l’artificiositat, l’excés, etc. Tot això són elements que converteixen obra i autor en referents que podem sentir com a pròxims, gairebé com a propis. Personalment penso que Dovlàtov té una veu semblant a la de Vonnegut però sense marcians (o hauria de dir tralfamadorians?): l’humor negre, una certa manera d’expressar reflexions intel·ligents i idees elevades a través de llenguatge molt senzill i planer, una espècie de rebuig a semblar massa transcendent, com deies tu mateix a l’entrevista de Nuvol, o pedant o no se sap molt bé el què. Què creus que va atraure tant a Vonnegut de Dovlàtov com per tirar-li tantes floretes? Concretament va dir: “La teva veu és profundament autèntica i universal. Tenim sort de tenir-te amb nosaltres. Tens grans dons per oferir a aquest boig país”.
En aquesta mateixa carta que cites, Vonnegut recrimina amb sorna a Dovlàtov que un immigrant com ell hagi aconseguit publicar al New Yorker abans que un escriptor nord-americà com Déu mana. Després, ja més seriosament, el felicita per això mateix. Li diu que les publicacions del New Yorker habitualment fan referència a les alegries i les tristeses de la classe mitjana-alta. Que el seu relat és el primer que parla d’una gent que no són els lectors de la revista. Entenc que Vonnegut valora de Dovlàtov això mateix que en valorem nosaltres. A banda de veure-hi un torracollons capaç de fotre’s una mica de tot, cosa que també el devia seduir força, sospito.
El catàleg de Dovlàtov en català presenta dues particularitats: en primer lloc, aviat igualarà l’italià i, d’aquesta manera, passarà a ocupar el primer lloc mundial ex aequo en nombre de títols traduïts. En segon lloc, és l’únic que no té el nom de l’autor ben escrit. De fet, trobo que fa força per a ell
Tema polèmic: la transcripció del nom en anglès (Sergei Dovlatov) en comptes d’en català (Serguei Dovlàtov) a la portada de les edicions en català. Quin és el motiu? Suposo que has tingut contactes amb la Katherine, la filla de Dovlàtov, la qual va traduir El Parc a l’anglès. No la veu poder convèncer?
Els drets de Dovlàtov els ostenta la seva vídua, l’Elena Dovlatova. No hi poso l’accent perquè, si l’entrevista caigués mai a les seves mans, encara tindríem problemes. En el moment de publicar La Zona, l’editorial va enviar-li la prova de coberta, com era preceptiu segons el contracte de drets que havien signat les dues parts. Va respondre que la foto molt bé, però que si us plau, escrivíssim el nom del seu marit a l’anglesa. Amb l’ajuda d’en Ricard San Vicente, que en algun moment havia estat en contacte amb ella i el seu cercle, vam intentar convèncer-la que la mesura no tenia ni cap ni peus, que el nom del seu marit apareixia sempre transcrit a la llengua de destí. Vam aportar imatges de cobertes en italià, castellà, alemany, neerlandès, francès, etc. Però la Dovlàtova no va cedir. Així, doncs, el catàleg de Dovlàtov en català presenta dues particularitats: en primer lloc, aviat igualarà l’italià i, d’aquesta manera, passarà a ocupar el primer lloc mundial ex aequo en nombre de títols traduïts. En segon lloc, és l’únic que no té el nom de l’autor ben escrit. De fet, trobo que fa força per a ell. Has vist la pel·lícula homònima sobre Dovlàtov de l’any passat dirigida per Aleksei German? Què et va semblar?
Em sap molt de greu, però encara no l’he vista. Tinc una mena de maledicció, amb això. Primer, la van fer una setmana al cinema i no ho vaig ni saber. Segon, en un vol cap a Moscou vaig descobrir que Aeroflot l’oferia al catàleg de pel·lícules, però que havies de tenir una aplicació instal·lada que, òbviament, no tenia. Tercer, l’han tornada a fer al Zumzeig, amb la mala llet que totes les sessions de projecció m’han coincidit amb compromisos laborals o familiars inexcusables. Volia evitar de totes totes veure-la a la tele de casa o a l’ordinador, però molt em temo que no em quedarà més remei. A L’ofici en Dovlàtov està bastant obsessionat amb els joves negres amb radiocassets gegants. Què creus que en pensaria Dovlàtov dels xavals d’avui en dia amb altaveus bluetooth?
Doncs em sembla que li farien tanta gràcia o més que els negres de Nova York dels anys vuitanta que, de fet, i anticipant la pregunta que em faràs a continuació, a L’estrangera també hi surten força. Em fa l’efecte que qualsevol element de distorsió de la quotidianitat, qualsevol pinzellada de color en la monotonia grisa, era susceptible de captivar Dovlàtov. En aquest sentit, segur que n’hauria tret un bon profit literari. Què ens pots avançar de L’estrangera, l’últim llibre de Dovlàtov que acabes de traduir i que publicarà pròximament LaBreu Editors, com tots els altres?
Com La filial i El parc, L’estrangera torna a ser una novel·la curta, més que no pas un recull de relats. Explota la comunitat russa de Forest Hills un altre cop. Però l’aborda des d’un altre prisma: la irrupció d’un llatinoamericà en la comunitat i el desgavell que hi suposa. Potser és una obra més pausada que les anteriors, però conté uns quants moments delirants i unes converses magistrals que la fan tan Dovlàtov com totes les altres. A tu segur que t’agradarà!
“El poeta convencional vol sempre l’afalac i el poder”
Poeta i traductor
Arnau Pons és un dels poetes, assagistes i traductors més exigents i controvertits del panorama català contemporani. En aquesta entrevista repassem la seva trajectòria, que va arrencar a mitjans de la dècada dels 90 i que aquest 2019 ha donat, de moment, tres traduccions: una de Paul Celan, una altra de Maurice Blanchot i una tercera de Marguerite Duras, a quatre mans amb Blanca Llum Vidal
Coincideixen a llibreries tres traduccions teves, ‘Reixes de llengua’, de Paul Celan, ‘Thomas l’Obscur’, de Maurice Blanchot, i ‘El dolor’, de Marguerite Duras, aquesta última feta a quatre mans amb Blanca Llum Vidal. Encara que han sortit pràcticament alhora, cadascuna ha viscut un procés diferent. En el cas de ‘Thomas l’Obscur’, va ser el primer text que vas traduir, a principis dels 90.
Vaig conèixer l’obra de Blanchot poc temps després d’arribar a Barcelona el 1989. Devia ser el 1992 o el 1993, que m’hi vaig posar seriosament. Era un autor que ja es començava a llegir aquí, i hi havia professors que el treballaven a la universitat; si no m’equivoco, en Miguel Morey i l’Anna Poca, que havia fet el pròleg a ‘El espacio literario’ el 1992. No sé ben bé qui em va posar ‘Thomas l’Obscur’ a les mans. Potser un amic de Felanitx que estudiava a Barcelona… Però tot això són records vagues. Entre els primers llibres que vaig llegir seus, hi havia ‘L’espace littéraire’ i ‘De Kafkaà Kafka’. Aquest darrer em va impressionar, perquè s’endinsa en la naturalesa de l’escriptura fins a les últimes conseqüències. És el que solen fer sempre les figures literàries que intenten impugnar la institució Literatura, amb tota la seva dinàmica dels editors, de la cosa social, que, per tant, busquen una separació a través de l’escriptura. Blanchot fa igual. La seva reflexió em va afermar en una actitud crítica i compromesa amb la lletra. També vaig llegir les novel·les ‘Thomas l’Obscur’, ‘Aminadab’, ‘L’arrêt de mort’; aquesta darrera és una altra de les que m’hauria agradat traduir. Anys més tard, vaig escriure un assaig sobre Blanchot per a un monogràfic de la revista ‘Anthropos’… ‘Thomas l’Obscur’ és una obra difícil de llegir, de vegades t’escup i et demana fer un esforç d’atenció considerable, com si nedessis contra corrent. Vaig pensar que si no ho traduïa em costaria molt de llegir. Tenia ganes d’afermar el meu francès i també volia provar-me amb un text difícil. La traducció, quan és tan àrdua, t’obliga a replantejar-la des de dins. Això és el que m’estimula. D’altra banda, Blanchot és una figura que, pel seu viratge polític, s’obre al qüestionament. Això s’esdevé també en el darrer Artaud, tot i que ell encara va anar més endins en l’abjecció. Per això també he volgut pensar el seu gir radical amb un petit assaig que vaig escriure en francès per al col·loqui internacional que li va ser dedicat a l’Arts Santa Mònica, i que en Marc Valls m’ha publicat aquí a Roure Edicions, tot un luxe, com l’edició de Blanchot a Flâneur.
T’hi vas posar, a traduir ‘Thomas l’Obscur’, fa gairebé tres dècades, per tant.
Sí. Quan vaig tenir prou avançada la traducció, la vaig proposar a Quaderns Crema, llavors dirigida per en Jaume Vallcorba. Ell havia publicat feia poc els ‘Exercicis d’estil’, de Raymond Queneau, i em va semblar que podia encaixar-hi. A en Vallcorba li va agradar tant la mostra que li havia enviat per carta, que em va contestar entusiasmat al cap de poc. Després, per telèfon, ja em va detallar que només em podria pagar en espècies i m’hi vaig avenir. No pretenia guanyar-me la vida traduint.
Encara estudiaves, llavors?
Ja treballava. Mentre acabava la carrera de biologia a Palma vaig descobrir Barcelona amb una beca de dos estius seguits a l’Institut Oceanogràfic, que aleshores era a la Barceloneta, i vaig decidir quedar-me a viure aquí. Per això em vaig presentar tot d’una a les oposicions de professor de secundària. Tenia ganes de no haver de dependre de la família i de tenir la meva llibertat. Quan em vaig posar a traduir, vaig tenir la sort de comptar amb l’amistat d’Annie Bats, traductora del francès i al francès, amb qui podia consultar dubtes. Tot el temps estàvem llegint: Meschonnic, Bollack, Foix, Tsvetàieva, Celan, Perec, Rimbaud, Laure… No sortíem mai d’aquell clos.
Què va passar quan vas portar la traducció a en Vallcorba?
Un cop la hi vaig haver enviat –perquè me’n donava presses–, va passar que el cap de setmana següent va sortir una doble pàgina al suplement ‘Babelia’ sobre la publicació dels informes de lectura d’Italo Calvino. Es carregava Blanchot amb molta contundència, amb una o dues frases que el reportatge destacava. El dilluns següent en Vallcorba em va trucar a primera hora i, de cop i volta, era una altra persona. Em preguntava si havíem signat un contracte, i jo li vaig dir que no. I em va etzibar: “Jo no et vaig demanar res. Ets tu qui m’ha buscat”. Va ser una conversa tensa, recargolada, molt desagradable, sobretot pel tracte, pel to. Això és una cosa habitual en el món de l’edició, a tot el món. Però per a mi va ser l’inici d’una relació impossible amb la cultura catalana, més ben dit, amb el seu establishment.
Era el teu primer contacte amb el món editorial?
Per iniciativa pròpia, sí. I va ser nefast. De sempre he estat una persona inquieta. Em costa no tenir una cosa o dues entre mans. La traducció, per a mi, fa el sentit de la literatura, i aleshores jo volia constel·lar el meu univers personal amb uns referents que poguessin fer un joc de miralls amb les meves preocupacions. Però rebia negatives. O simplement silencis. Era decebedor. Al mateix temps, veia que gent que no dominava tant el francès o l’alemany anava fent coses amb una gran comoditat… Catalunya se’m presentava com una mena de gual permanent, un pastís que ja estava repartit. Aquesta era la sensació que tenia i que encara tinc, després de més de 25 anys de viure al Principat. Segurament té a veure, en part, amb el fet que soc bastant sapastre amb els que tenen poder de gestió, i que em costa callar davant de les injustícies. D’altra banda, també hi ha alguna cosa de la meva persona que molesta. En soc conscient.
¿Seria, més aviat, pel perfil que representes? ¿Perquè ets algú capaç de traduir de l’italià, del portuguès, del francès i de l’alemany i que els textos que tries són exigents?
Si finalment he pogut publicar moltes de les meves traduccions, o si des de fa anys em dedico a desxifrar Celan i participo en col·loquis internacionals de primera línia, ha estat sempre sense l’ajut d’aquí, més aviat el contrari. M’ho he hagut de bregar sol. De fet, una bona part d’això ho dec al Bollack i a la Idith Zertal, amics de combat, si se’n pot dir així, amb una sensibilitat política molt propera i amb un sentit de la solidaritat molt fort en una època fosca com la nostra. Llibres com ‘Nissaga d’abolits’, ‘Desertar’, el primer ‘Cristall d’alè’ o el Dino Campana, me’ls he hagut d’editar jo, perquè aquí sempre s’hi veien problemes. Però quan més tard vaig lliurar ‘Nissaga d’abolits’ en francès a la Danielle Cohen-Levinas i ella me’l va publicar a París, vaig rebre elogis ditiràmbics de part d’especialistes de Celan, i fins i tot d’algun jove filòsof com l’Ivan Segré. Alguna cosa deu passar si un mateix text a França és destacat com un dels millors en un monogràfic i aquí en canvi me l’he de publicar jo perquè el rebuig és general. Crec que el problema rau, en bona part, en la mena d’escriptor que soc. A Catalunya tenim intel·lectuals que es vanten de ser experts en Walter Benjamin i Franz Kafka, però que no trobes en cap col·loqui internacional ni tampoc a les publicacions especialitzades. Per tant, em puc donar per satisfet si ja m’han publicat a Princeton al costat d’Enzo Traverso [‘Makers of Jewish Modernity’, 2016], per exemple, i també a França, Alemanya o Mèxic. El fet és que a fora els meus textos són ben rebuts i me’n demanen més. Ja fa uns anys que em van convidar a la UNAM, a la Iberoamericana i també a fer cursos en línia a ‘17, Instituto de Estudios Críticos’, de Mèxic, on condueixo uns tallers de lectures crítiques sobre Butler, Levinas, Bollack i Celan. I fa uns dies, gràcies a la mediació del professor Pablo Dreizik de Buenos Aires, que va seguint els meus assaigs, l’editorial argentina Mar Dulce m’ha manifestat el seu interès per publicar-me. I tot això es produeix feliçment sense la mediació catalana, cosa que també ha passat quan ‘Desertar’ s’ha traduït al grec, precisament perquè un poeta espanyol l’ha aconsellat vivament a l’editorial Vakxikon. Per sort, l’Institut Ramon Llull sol col·laborar quan hi ha una proposta seriosa de fora. Però tot i això, l’experiència que visc entre l’afora i el dintre és tan radicalment diferent que per força condiciona la relació amb la meva cultura. No dubto que les meves preocupacions de caràcter intel·lectual i la meva sensibilitat lingüística van per un altre camí. Les persones que han pogut participar, a Barcelona, en algun dels meus tallers de lectura se n’han adonat de seguida. El fet de no formar part de la universitat, però alhora qüestionar-la, també té les seves penalitzacions. Els pocs intercanvis que hi mantinc venen sobretot de l’àmbit del pensament polític i del feminisme: Fina Birulés, Joana Masó i Marta Segarra.
“Sento que provoco un sentiment proper a la xenofòbia. O potser és el de la traïció. El que és evident és que noto un malestar que ve tant de la persona que soc com del que escric. No tothom pot dir que li han cremat un llibre pel seu contingut en una mena d’exorcisme públic”
Llavors, quina creus que és la causa d’aquesta dificultat de relacionar-te amb el món d’aquí?
Potser és d’ordre identitari o sexual, perquè ni tan sols els ‘queer’, aquí, em veuen com un d’ells. Tot això reforça en mi un sentiment de no pertinença, que visc com un alliberament. Estic molt lluny de la tematització de la cosa ‘queer’. I els autors que em serveixen, com Ruwen Ogien o Therry Hoquet, no tenen rellevància aquí. Al mateix temps, visc una mena d’extraterritorialitat per mitjà d’un judaisme molt ‘sui generis’, que sé que desconcerta i molesta. Sento que provoco un sentiment proper a la xenofòbia. O potser és el de la traïció. El que és evident és que noto un malestar que ve tant de la persona que soc com del que escric. No tothom pot dir que li han cremat un llibre pel seu contingut en una mena d’exorcisme públic. Un fet que cap de les associacions a les quals estava associat (AELC i PEN) van saber ni voler tractar. És impensable que a la cultura catalana avui s’hi puguin cremar llibres. Per força el problema he de ser jo i no aquell que crema el llibre, ni tampoc aquells que l’aplaudeixen.
Vist des de la meva experiència personal, que soc d’una generació posterior, quan vaig arribar als teus llibres ja va ser com a celanià, amb el text ‘Celan, lector de Freud’ (Lleonard Muntaner, 2006).
En Lleonard Muntaner va venir a mi després que li fes la correcció d’un llibre del meu oncle, en Francesc Riera, que era historiador autodidacte i va dedicar-se a la qüestió dels xuetes. Quan em va conèixer, la seva editorial encara no havia fet un veritable salt al Principat, i vaig col·laborar amb ell, dirigint col·leccions, traduint o editant alguns dels meus llibres, com ‘Celan, lector de Freud’. Un dels problemes de Mallorca, al meu parer, és que els lectors busquen bàsicament autors mallorquins, a tot estirar els catalans que sonen, els més mediàtics, però costa que s’interessin per la cultura en català d’àmbit internacional i més crític. Un editor com Vicent Olmos, d’Afers, que treballa des del País Valencià, em va dir una vegada que deixaria d’enviar llibres a Mallorca perquè les vendes eren nul·les any rere any, i això que ell vetlla per tenir un catàleg de caràcter nacional, que interessi a tot el domini lingüístic del català.
Si has publicat en català, ha sigut per la teva persistència.
És la meva llengua. De jove era monolingüe com a escriptor. Llavors anava a Proa a proposar un llibre d’Edmond Jabès –que ara finalment ha estat publicat amb ‘El llibre de l’hospitalitat’, a Flanêur, traduït per David Cuscó–, i em deien que no, per posar un exemple de tants. O demanava un ajut per traduir Kafka i rebia carabasses. Quan me’n vaig atipar, em vaig presentar a Trotta, de Madrid, i els vaig proposar els ‘Estudis sobre Celan’ de Péter Szondi, i de seguida em van dir que sí, sense conèixer-me de res. La paret que m’ha posat al davant la cultura catalana no m’ha desencoratjat. En el cas de Celan, després de coordinar-ne un monogràfic a ‘Reduccions’, amb moltíssimes tensions innecessàries, em vaig adonar que havia d’aprendre a escriure en castellà i en francès si volia presentar projectes amb cara i ulls sobre la seva obra. Però no pas perquè el català no sigui el seu lloc. Simplement és que no m’hi volien, ni hi volien el Celan que jo he proposat de llegir contra molts. Sembla que la poesia obscura hagi de caure en l’insondable, perquè tothom hi pugui divagar al seu gust. Quan n’extreus un missatge crític, els gestors culturals són els primers que se n’esveren. Els estudiants són molt més receptius, no tenen tants de prejudicis. En realitat, el projecte d’obres completes de Celan amb LaBreu ve del fet que en Marc Romera i n’Ignasi Pàmies són lectors de Celan i de Bollack. És impensable que una editorial de l’establishment entomi un projecte com aquest. De fet, encara hi ha revistes que veten les ressenyes dels meus llibres. Tu mateix n’has estat testimoni.
“La complexitat és una manera d’esmolar la intel·ligència. El poder tendeix a menysvalorar l’escriptura obscura. És incapaç de veure-hi la dimensió crítica. Potser és que la intueix i per això la desvirtua per combatre-la”
El cas de ‘Thomas l’Obscur’ il·lustraria també aquesta tenacitat.
Quan en Vallcorba em va dir que no, encara vaig treballar força temps en el llibre. Era una manera de vehicular la ràbia. Polir un diamant fins a l’obsessió. Crec que això ho pots notar en l’’Ètica’ de Spinoza. Que Calvino desacredités Blanchot donava més joc al llibre; d’altra banda, no tothom ha de passar pel sedàs de Calvino i les seves propostes per al proper mil·lenni. Mandelstam deia que la complexitat en l’escriptura –és a dir, posar les coses difícils– és una manera d’eixamplar la llibertat humana. Jo penso el mateix. Quan Mandelstam va ser deportat pel règim soviètic i el van enviar a Vorónej, el que va escriure allà no va ser un missatge polític esperable, sinó que va fer poemes que protesten d’una altra manera, mostrant una mena de cim al qual la cultura bolxevic no podia arribar mai. Aquí li haurien retret, com a Bartra, que no feia literatura compromesa ni pedagogia. Però la complexitat és una manera d’esmolar la intel·ligència. El poder tendeix a menysvalorar l’escriptura obscura. És incapaç de veure-hi la dimensió crítica. Potser és que la intueix i per això la desvirtua per combatre-la.
Hi ha una por davant la dificultat?
És la por de qui s’ensuma que hi farà un mal paper. Segurament hi ha altres motivacions, més polítiques, com acabo d’assenyalar. Poc després de conèixer en Bollack i d’haver traduït i ampliat amb ell ‘Piedra de corazón’ [Arena, 2002], vaig ocupar-me del volum ‘Poesía contra poesía’ [Trotta, 2005], on, entre altres coses, es passa comptes a la manera com Celan ha estat traduït, llegit i interpretat a França. La meva edició va incorporar una anàlisi crítica de la recepció espanyola, per pura coherència. Arran d’això, se’m va complicar també la difusió de la meva feina a l’àmbit espanyol. Hi havia un cert malestar davant del fet que la meva crítica pogués anar a més. I això mateix ha tornat a passar fa poc amb un text meu que una editorial espanyola s’ha negat a publicar pel seu contingut, cosa que ha afectat el recull col·lectiu, que finalment ha hagut de ser publicat per l’editorial Abada, de Madrid, amb el títol ‘Lecturas de Paul Celan’. Això demostra que el problema va més enllà de la cultura catalana. És un afer ibèric, propi d’unes cultures de l’adulació i d’un nepotisme cultural atàvic. En castellà, el camí se’m va obrir a Amèrica, sobretot a Mèxic, Argentina i Xile, que són països que van acollir exiliats i en els quals he notat una gran hospitalitat. Més tard, ja he pogut escriure directament en francès, però no puc deixar d’escriure en català, encara que la relació que tinc amb la cultura catalana ha canviat. Hi he posat distància, mental i emocional.
Tens un llarg assaig inèdit sobre Joan Sales, Agustí Bartra i Pere Vives, ‘Incerta memòria’, per exemple.
Ha passat per tres editors i no els ha deixat indiferents. Dos d’ells m’han dit que no me’l publicaven perquè era massa crític amb l’establishment. I l’últim editor em va demanar que l’ampliés, és a dir, que hi fes una segona part, dedicada a Sales, cosa que no em sembla forassenyada, però ara mateix no puc: tinc altres coses a les mans. És un assaig que qüestiona la manera hegemònica de presentar i treballar els textos testimonials i de l’exili català… En una cultura com la nostra, la pitjor estratègia, per defensar-la, és pensar que només se la pot afalagar. Hannah Arendt és per a mi un model. Durant el judici d’Eichmann, després de l’extermini de sis milions de jueus, no va perdre l’esperit crític. Thomas Bernhard, Pasolini o Celan mantenen una actitud crítica cap a la ‘tribu’ –per dir-ho d’alguna manera–, són implacables. En canvi, per al nostre establishment cultural i polític en Miquel Bauçà, que fustiga els catalans per no ser prou nazis, és un poeta de culte, intocable. Si el llegeixes amb ulls crítics, políticament, has begut oli.
Quan llegia Bernhard fa anys i parlava amb gent en contacte amb la cultura alemanya, em sorprenia que em diguessin que era un autor que es llegia a molts llocs d’Europa, però no pas a Àustria, el seu lloc d’origen, justament perquè el critica amb duresa.
Amb Arendt va passar una cosa semblant. La Idith Zertal va decidir traduir ‘Els orígens del totalitarisme’ a l’hebreu davant d’un buit d’anys. Pagues un preu molt alt quan tractes el propi espai cultural i polític amb independència i rigor. Sense aquesta mirada crítica, la barbàrie sol acabar per dur la veu cantant. Ja sabem que la cultura és sempre alhora un document de barbàrie. Però com diu Enzo Traverso, l’intel·lectual crític aviat és posat al marge i silenciat. Si cada vegada n’hi ha menys, és perquè gairebé tots aspiren a estar en un primer pla. Hi ha una certa autocensura i també molta connivència davant del que és intolerable en l’àmbit cultural.
Això és el que va passar després de la publicació d’‘Escriure després’ (Lleonard Muntaner, 2012), on es donaven exemples de casos de racisme, misogínia, homofòbia i antisemitisme en la cultura catalana contemporània.
‘Escriure després’ va ser, de fet, una invitació d’en Lleonard Muntaner quan va veure la polèmica que s’havia iniciat a la premsa amb ‘Viure mata’, d’Abel Cutillas –publicat a Fonoll el 2006– i el fet que immediatament se l’ofegués, com per protegir certes persones d’una crítica que no interessava que fos pública. Hi havia un plantejament tribal i xenòfob de bon començament, i s’intentava falsejar el debat tota l’estona. No teníem cap espai disponible per a la rèplica; tot es movia en el terreny de l’insult, del despropòsit i de la mala fe. Era evident que les elits en defensaven un dels seus. Ells mateixos ho havien convertit en una qüestió gairebé sagrada. Però ens vam obstinar a posar el debat damunt la taula perquè ens adonàvem que allò era l’inici d’una deriva reaccionària dintre de la cultura catalana més sofisticada –cosa que la brutalitat de la repressió espanyola que ara vivim ha tapat gairebé del tot.
El llibre va trigar molt a sortir.
Sí, perquè vam rebre amenaces de judici i vam patir tota mena de traves de gent que no volia que allò sortís a la palestra, fins i tot de persones que s’havien compromès a col·laborar en el llibre i que ens van boicotejar des de dins, perquè volien fer una carrera ‘brillant’ i veien que així podia perillar. Va ser una etapa molt dura, en què es van tancar moltes portes i han romàs tancades per sempre. Molts es pensaven que jo havia perdut els papers. Era la seva manera d’evitar els fets i de no implicar-se. Ara bé, d’aleshores ençà les agressions antisemites s’han disparat enormement. L’homofòbia i la misogínia també han crescut. Però aquest debat és massa difícil de desplegar a la nostra cultura, perquè afecta exclusivament les elits. Totes. Les unes perquè se senten atacades en el seu etnicisme polític i cultural. Les altres perquè defugen una confrontació que les obligaria a baixar del pedestal que s’han construït, des del qual poden atalaiar un ‘món comú’ que no tolerarà mai el fet cultural català d’una manera equivalent al castellà. Que en la presentació de ‘La nación y la muerte’ d’Idith Zertal al CCCB, l’any 2010, en Ramoneda passés sota silenci l’edició catalana que havia sortit quatre anys abans a la meva col·lecció ‘Traus’, de pensament crític –que de fet va ignorar sempre–, llança una llum explícita a tot això que dic. Avui ens trobem que les noves formes suposadament crítiques arrosseguen en molts casos una dosi considerable de reaccionarisme. Hi topes quan llegeixes Brigitte Vasallo o Houria Bouteldja. Per tant, la complicitat amb l’àmbit de l’esquerra més ‘atrevida’ es fa impossible. I si en aquella polèmica vaig integrar-hi també l’afer del Taller Llunàtic, és pel suport acadèmic que aquest grup racista ha rebut sempre i d’una manera incondicional, sota el pretext que es tracta d’una contracultura que neix amb l’antifranquisme, quan en realitat es tracta d’un mer amiguisme i d’una xenofòbia larvada. Després de tot, si t’hi fixes, veuràs que l’únic que ha estat realment censurat, al capdavall, soc jo, que sempre he defensat la llibertat d’expressió. Els pretesos defensors d’aquesta mateixa llibertat d’expressió troben intolerable la meva crítica. El Taller Llunàtic, sí. L’Arnau Pons, no. Això fa cavil·lar…
Des del 2012 fins ara, la xenofòbia ha augmentat…
Estem infinitament pitjor. En aquell moment, hi va haver algunes veus, com la d’en Matthew Tree, en Sam Abrams o en Gustau Muñoz, que eren del mateix parer. SOS Racisme em va donar un suport explícit. Segons ells, jo alertava d’una deriva que podia empitjorar. El fet és que tenim una situació curiosa a Catalunya. Arreu de l’estat espanyol ha irromput una extrema dreta desacomplexada, que no trobem en el nacionalisme català, però tenim unes elits intel·lectuals que, amb el pretext de la llibertat d’expressió, es mouen en un terreny molt relliscós, sempre que ‘l’individu afectat’ no sigui un dels seus. Per sort a Catalunya hi ha una societat desperta i vigilant, donada al debat polític, preocupada per la manca de drets fonamentals i per la deriva demofòbica d’un Estat repressor.
“Em sento afortunat de poder treballar als marges amb editorials independents. El text de Blanchot l’he pogut pensar sense condicionants, emborratxant-me en algun paràgraf perquè estava convençut que aquell envitricoll l’havia de donar d’alguna manera, més enllà d’una traducció escolar”
En tot cas, ara ens trobem que s’ha publicat la traducció de Blanchot, el tercer volum de l’obra completa de Paul Celan i ‘El dolor’, de Marguerite Duras, aquest últim traduït amb Blanca Llum Vidal.
Paul Celan i Maurice Blanchot són el resultat d’una feina que no ve d’ara. De fet, són els primers autors que vaig començar a treballar. Si ara es va visualitzant un projecte d’obres completes de Celan a LaBreu, és perquè el sistema editorial amb què em vaig trobar als anys 90 ha canviat radicalment: tenim una fragmentació que dona més llibertat a persones com jo. Em sento afortunat de poder treballar als marges amb editorials independents. El text de Blanchot l’he pogut pensar sense condicionants, emborratxant-me en algun paràgraf perquè estava convençut que aquell envitricoll l’havia de donar d’alguna manera, més enllà d’una traducció escolar. És de les traduccions més polides que he fet, semblant a l’experiència de Celan. La ressenya que va sortir al suplement català d’‘El País’ parlava del llibre com si la feina de traducció no existís, com si Blanchot hagués escrit allò directament en català. És evident que no es pot no ressenyar Blanchot; s’ha de mostrar que som una cultura normal, però es pot silenciar el treball de qui l’ha fet possible. Amb la meva feina sobre Rodoreda, ha passat exactament el mateix al ‘Babelia’ d’‘El País’: la ressenya que va sortir-hi sobre ‘La muerte y la primavera’ s’inspirava tota en el meu epíleg per a l’edició catalana, però no se’m citava enlloc. Com amb la ressenya sobre ‘El dolor’ publicada a ‘La Vanguardia’, on s’esmenta només la Blanca Llum com a traductora, segurament per un zel feminista malentès. El fet d’usurpar, de passar sota silenci, de menysvalorar són la mena d’anticossos que allibera un establishment quan se sent qüestionat. I Catalunya té molts sistemes immunitaris contra els cossos estranys. Per tant, és una sort que a la Blanca Llum Vidal i a mi ens hagin encarregat una traducció com aquesta. A mi és el primer cop que em passa.
La imatge que tens ara, de Blanchot, després de tres dècades llegint-lo, deu haver canviat.
Sí i no. Sempre m’he interessat, a més de l’obra, per la persona. En aquest sentit soc benjaminià a la meva manera: una obra pot contenir la vida sencera d’un individu. Quan conec l’obra de Blanchot, hi ha textos com ‘De Kafka à Kafka’ que m’atrapen, com t’he dit, però quan m’acosto a la persona veig que és complexa, un ganivet de dos talls. En la seva joventut Blanchot va ser molt proper a Action Française. A França, tot això ha estat tractat a bastament, una vegada i una altra. La distància amb la cultura catalana és, en aquest sentit, enorme. A mi m’agrada llegir la manera com Blanchot s’ha anat treballant a si mateix, per reparar o per expiar el que havia escrit a la seva joventut. Segurament la seva amistat amb Lévinas hi va ajudar. El fet és que Blanchot va intervenir directament per amagar la família de Lévinas durant l’ocupació. A ‘Thomas l’Obscur’ es percep molt bé com l’autor se les té amb una part seva inquietant, amb el que és propi i que alhora pot arribar a representar un perill. Soc incapaç de veure-la com una obra antisemita, tal com ha proposat Philippe Mesnard. Ara bé, és evident que l’antisemitisme propi hi és tractat sense miraments.
‘Thomas l’Obscur’ té la particularitat d’haver estat reescrit pel mateix autor. La primera versió és del 1941. La segona, transformada, és del 1950.
Més que transformar-la, l’encongeix. Va ser una obra molt mal rebuda ja en la primera edició. Se la va titllar de novel·la de la decadència jueva. Ben aviat Blanchot passa a ser percebut com un autor ‘contaminat’, que treballa per als jueus. En aquells moments hi ha una part de França que és molt antisemita, en cas contrari no hauria passat el que va passar. Si analitzem la polèmica al voltant de Blanchot als anys 30, veiem que el que ell va escriure aleshores és molt més innocu que el que escriuen avui alguns dels nostres poetes, o dels nostres autoanomenats filòsofs. Mentre traduïa ‘Thomas l’Obscur’ ja n’era conscient. És una novel·la sobre el desdoblament. El nom de ‘Thomas’ deriva de l’arameu i significa ‘bessó’ (‘thom’), en hebreu ‘theom’. No és l’únic senyal que hi ha del doble, en aquesta obra. A més, hi ha també una picada d’ull amb Heràclit l’Obscur. És una novel·la que busca una mena de redempció en les paradoxes i en la unió de contraris. L’autor es mira la llengua paròdicament, com una cosa que li és aliena. Prova de tenir-hi una relació d’estrangeria total. A Heidegger li hauria caigut de les mans una cosa així. Hi ha una voluntat, no tant de judaïtzació, com de solidaritzar-se amb el que viuen els jueus en aquell moments. I després de ‘Thomas l’Obscur’ ve ‘Aminadab’, que és el nom d’un dels dos germans de Lévinas que van morir de resultes de la política nazi, com tota la seva família.
Blanchot és un autor difícil de classificar.
Fuig de les etiquetes convencionals, tant a les seves novel·les com als assaigs sobre literatura que va escriure. El seu pas a la filosofia també va ser singular. Blanchot es va escapar sempre dels gèneres normatius. Però la seva escriptura no va perdre mai el caràcter suspecte inicial. Tot i els seus esforços, no va arribar a fer net. En ell sempre hi va haver una pulsió d’absolut que, personalment, sempre m’ha tirat enrere i m’obliga a una certa vigilància. Quan parla de Celan i de l’extermini dels jueus d’Europa, ho sublima moltíssim. Ho anomena ‘l’Esdeveniment’, en majúscula. Així i tot, de tant en tant també hi ofereix una mirada lúcida. És un personatge ambivalent. Hem de tenir en compte que ve de Heidegger –com Lévinas mateix–, i aquesta filiació el va marcar. A Derrida li passava una cosa semblant; ell també venia d’allà. Tot i que va fer la tesi sobre Husserl, l’enlluernament l’hi provocà Heidegger.
“A Catalunya tenim aquestes coses: a França surt un llibre com els ‘Quaderns de guerra’, que va fer un cert enrenou, i els grans grups creuen que aquí també l’hem de tenir, però aleshores no va semblar necessari traduir un volum com ‘El dolor'”
Xavier Valls amb Arnau Pons / FRANCESC MELCION
En el cas d’’El dolor’, de Marguerite Duras, el llibre va ser publicat el 1985 en francès, però està ambientat durant la Segona Guerra Mundial, en ple col·laboracionisme amb el nacionalsocialisme alemany.
A França Duras és una celebritat. El 2006 se’n van publicar, amb una certa expectació, els ‘Quaderns de guerra’, on hi ha els primers esborranys dels textos que després inclouria en ‘El dolor’, i que en català s’han pogut llegir perquè es van traduir dos anys després. Ho va fer l’Anna Casassas per a Empúries. La història de Duras, a ulls convencionals, té un punt tèrbol. Estava casada amb Robert Antelme, i mentre aquest havia estat deportat i l’esperaven, es va fer amant de Dionys Mascolo, el millor amic d’Antelme. Quan van sortir els ‘Quaderns de guerra’, es va poder comprovar que els esborranys escrits a l’època dels fets i els textos que va publicar el 1985 en un sol volum no eren gaire diferents. Per tant, els molts retrets que li havien fet, de falsificar els esdeveniments, de mentir, eren injustos. És clar que hi va haver un poliment, però el nervi de la cosa no va canviar. A Catalunya tenim aquestes coses: a França surt un llibre com els ‘Quaderns de guerra’, que va fer un cert enrenou, i els grans grups creuen que aquí també l’hem de tenir, però aleshores no va semblar necessari traduir un volum com ‘El dolor’. Ara, per sort, també ha tingut un espai al TNC.
La recepció de Duras en català és molt desigual. Hi ha hagut intents recents de recuperar-la, com ‘Moderato cantabile’ (Edicions de 1984, 2010), ‘La tarda del senyor Andesmas’ (LaBreu, 2015), ‘La vida tranquil·la’ (Sidillà, 2018) i ‘La vida material’ (Club Editor, 2018).
És una mica eclèctica, sí. Quan des de LaBreu ens van encarregar ‘El dolor’, ens va sobtar que ja hi hagués una edició de luxe dels ‘Quaderns de guerra’. Com he dit, hauria estat més interessant tenir abans ‘El dolor’, que és una obra important, no només en la trajectòria de Duras, sinó per a tots nosaltres, com a ciutadans d’Europa. També perquè desmunta algunes barbaritats que s’han dit en l’àmbit de la filosofia: Giorgio Agamben, a ‘El que queda d’Auschwitz’ [1998], quan comenta el capítol sobre la vergonya d’‘Els enfonsats i els salvats’ de Primo Levi i veu que aquest dubta sobre la seva pertinència com a testimoni –un moment de feblesa legítim, que el fa encara molt més pertinent–, se sent autoritzat a dir que el testimoni integral és el ‘Muselmann’, és a dir, l’individu que pateix una degradació total i que no surt d’aquell estat de mort vivent, fins que s’abandona i és engolit pel camp. Per tant, segons Agamben, no hi ha un veritable testimoni, el testimoniatge és sempre, per a ell, suspecte i imprecís, cosa que ens aboca a unes conseqüències ètiques i polítiques nefastes. Ara bé, ‘El dolor’ t’enfronta amb aquell ‘Muselmann’ que va arribar a ser Antelme, i que per miracle va sobreviure. Se’l va rescatar d’una mort imminent amb una cura extremada i se’l va tornar a fer viure, a pesar que hagués arribat a un estat límit. Per això va poder escriure després un llibre sobre la seva experiència, ‘L’espèce humaine’ [1947], i hauria estat bé que Agamben se l’hagués llegit abans d’escriure el seu assaig de 1998 sobre la manca d’un veritable testimoniatge i sobre la sublimació del ‘musulmà’ dels camps. La filosofia pot fer molt de mal al pensament, i aquest llibre d’Agamben n’és un prova. L’obra de Duras i la d’Antelme són importants, doncs, perquè contradiuen també els postulats absolutistes i fútils dels filòsofs heideggerians de la postmodernitat.
¿Diries que un dels motius pels quals ‘El dolor’ és important seria per com aborda de manera polièdrica la idea de supervivència? Tenim, d’una banda, Robert L., pseudònim d’Antelme, però també tenim l’amenaça del senyor X., que activa la pulsió de sobreviure de la narradora del llibre. Les seves trobades i sopars neguitegen tant o més que la tornada de Robert del camp de concentració de Dachau.
És molt pertinent, el que dius, i és un fil que es pot estirar. Jo hi veig més la qüestió de la col·laboració, que a França va ser un fet, i també de fins on podia arribar a penetrar. Llegint ‘El dolor’ et pots interrogar, a partir del perfil dels col·laboracionistes, sobre la mena de votant que avui fa confiança a l’extrema dreta; et pots preguntar si són els obrers que fan un vot de càstig, els rics que volen mantenir l’estatus, els militars o els policies per una qüestió ideològica i de naturalesa interna… I crec que és bo saber que sempre hi trobes, en els feixismes, persones una mica anodines, com el col·laboracionista torturat al llibre. No només hi ha el nazi convençut, com el senyor X., o l’infiltrat: també hi ha l’autòcton que s’hi presta, gairebé per inèrcia, per un profit irrisori. Això Duras ho mostra molt bé. També hi ha la pluralitat de dolors que la novel·la va teixint, i que no necessàriament competeixen entre si, sinó que els uns modulen els altres: tens el dolor del supervivent que torna de la mort, el de la persona que l’espera, de la dona que pot arribar a veure el marit amb una pietat extrema però també amb un estranyament total, i després hi ha el dolor cobejat que es projecta en el qui va ser torturat per motius polítics, perquè en el llibre et trobes execucions –individus acabats de matar– al costat de tortures descrites amb pèls i senyals, al costat també de la indefensió dels nens jueus orfes, escampats per tot el país, que els pares havien lliurat per salvar-los, o del dolor de milers de dones que esperaven sense notícies, amb un cert masoquisme per part de l’Estat. Tots aquests dolors apareixen i es modulen entre ells, diuen les circumvolucions de la humanitat.
És una traducció a quatre mans amb Blanca Llum Vidal.
M’ha agradat treballar amb dues dones, la Duras i la Blanca Llum. Mantenir relacions així amb la feminitat, que és una altra forma d’alteritat per a mi, és un regal. La Duras assumeix d’una manera molt digna i molt sensata la condició de la dona, com també es veu a ‘La vida material’, on diu que la dona s’ha d’ocupar per força d’una sèrie de coses, si no, la vida material no rutlla, i parla de l’homosexualitat com poques vegades s’ha fet. Em sentia privilegiat de poder seure a la llotja d’una feminitat lúcida, entre l’una i l’altra.
Treballàveu alhora?
Teníem aquesta tendència, però de vegades la nostra vida feia que un s’hagués d’avançar, i llavors quan ens hi tornàvem a posar, reculàvem fins a l’últim punt que havíem fet junts i anàvem fent, llegint en veu alta. És una traducció molt diferent de la de ‘Thomas l’Obscur’ i de ‘Reixes de llengua’. ‘El dolor’ ha estat una traducció meditada i discutida, comentada de viva veu. La vam començar l’estiu passat a la nostra casa de Mallorca, aïllats i tranquils, i després la vam haver d’integrar a la frenesia de la vida de Barcelona.
Parlem de ‘Reixes de llengua’, de Paul Celan. Com és que has triat publicar aquest volum, ara? És el quart recull que va publicar en vida, el 1959, després de ‘De llindar en llindar’ (1955), ‘Mohn und Gedächtnis’ (‘Cascall i memòria’, 1952) i ‘Der Sand aus den Urnen’ (‘L’arena de les urnes’, 1948).
Els tinc tots començats, alguns més avançats que altres, tret dels poemes que va escriure en romanès, que d’això ja veurem què en faig. Treballo a velocitats diferents en cada llibre. També s’ha de tenir en compte el moment personal en què et trobes, que fa que et sentis més còmode amb un llibre o un altre. A partir d’aquí, prioritzes, i fas la recta final, que és posar-lo a punt. En aquell moment et ve molta feina a sobre. Sempre treballo amb les edicions crítiques i a vegades demano de consultar coses als arxius. Tinc la sort de tenir una relació afable amb l’editora alemanya de les obres de Celan, Barbara Wiedemann, i amb Bertrand Badiou, l’altre marmessor de Celan a França. Ara m’han encarregat un text per a un monogràfic que ‘Cahiers de l’Herne’ dedicarà a Celan arran del centenari del naixement. Ja em coneixen. No és causal que, per una altra banda, se’m demanés la contribució sobre Celan per al volum col·lectiu ‘Makers of Jewish Modernity’, publicat per la Universitat de Princeton [2016].
Veig que en aquest llibre hi ha des de Franz Kafka, Martin Buber, Sigmund Freud, Hannah Arendt, Clarice Lispector i Mark Rothko fins a Judith Butler i els germans Coen.
El text que em van demanar era una semblança que havia de contenir l’aspecte biogràfic, però alhora m’havia de mullar, per dir-ho d’alguna manera, interpretant-lo; havia de dir quina, al meu entendre, era la seva aportació. Volien un text d’autor. També sobre la manera com Celan es relaciona amb la judeïtat, la pròpia, la que basteix escrivint els seus poemes, i també l’aliena, és a dir, la d’altres, com Scholem, Freud o Buber. Es tractava de dir què hi ha de modern en la seva obra i què és el que el fa vigent. El llibre va rebre el premi al millor assaig col·lectiu d’aquell any. És una llàstima que no circuli per aquí.
“Sento una distància considerable envers la filologia, la teoria de la literatura i literatura comparada que s’ensenyen aquí”
‘Reixes de llengua’ era el llibre que veies clar que sortís ara.
Sí, perquè ‘Reixes de llengua’ l’havíem de treure comentat amb el Bollack i el Werner Wögerbauer. A França volíem publicar una edició comentada d’aquest llibre, que es va quedar a mig fer perquè Bollack va morir a finals del 2012. Fa poc vaig fer un curs sobre ‘Reixes de llengua’ a l’Acadèmia de La Central, llegint tot el llibre poema a poema, amb uns participants impressionats per la fondària d’aquests textos, aparentment tan esquerps. La meva formació és autodidacta, però es vincula estretament amb l’hermenèutica francoalemanya, ja que l’any 2001 em vaig integrar en l’equip del Bollack. Sento una distància considerable envers la filologia, la teoria de la literatura i la literatura comparada que s’ensenyen aquí.
Si posem el llibre en el context del que has anat publicant sobre Celan, veiem que entre ‘De llindar en llindar’ (1955) i ‘Reixes de llengua’ (1959) hi ha un canvi notable.
Tenia dues opcions: o tirar cap enrere, amb ‘Cascall i memòria’ [1952], o cap endavant, amb ‘Reixes de llengua’ [1959]. Si hagués passat a ‘Sols de fil’ [1968] o ‘Patis de temps’ [1976], hauria desestructurat el projecte una mica massa. No volia que el veïnatge es trenqués gaire. Així i tot, aquí hi ha un canvi important respecte a ‘De llindar en llindar’, i és que hi ha una tendència molt més acusada a l’abstracció i a la reflexió. També hi ha una rèplica elaborada a les crítiques que rep pels llibres precedents. I no claudica, sinó que els mostra que el camí que ha pres és coherent. A ‘De llindar en llindar’, hi trobes poemes que podrien ser aquí. I a ‘Cascall i memòria’, la idea de ‘reixa’, la ‘xarxa’ i el ‘filat’ –l’element estructural de la llengua– ja hi és.
Les ‘reixes’ del títol t’obliguen, un cop llegeixes el llibre, a repensar polisèmicament el terme. Celan sempre aconsegueix dotar de nous significats les paraules. Per a ell, l’ull, que normalment associem a la mirada, ‘diu’ coses.
És “un ull lingüístic”. I les mirades també.
És el poeta de l’iris, de la parpella…
Són estris i elements de l’escriptura, de la poesia. La parpella, en alemany, es diu ‘Lid’, pràcticament homòfona amb el cant, ‘Lied’. La pestanya, ‘Wimper’, pot ser l’estilet amb què s’escriu. L’ull és un òrgan de llenguatge i Celan utilitza sovint la força del monosíl·lab ‘Aug’ per dir-lo. Molts d’aquests monosíl·labs són els àtoms d’una llengua que impugna la tradició que va sublimar la mort. El mateix títol ‘Reixes de llengua’ designa els poemes i ve de les pestanyes (reixes) de l’estimada que cobreixen l’ull que parla amb la mirada. També hi ha la llàgrima, que és una lent òptica: retinguda dins l’ull, fa que el poeta pugui veure-hi més clar, li permet copsar la gravetat dels esdeveniments d’una manera més aguda i més nítida. D’altra banda, en el surrealisme l’ull hi té un paper fonamental i Celan també ve d’aquí. A ‘Un chien andalou’, de Buñuel, hi ha aquella escena de l’ull femení tallat per una navalla, que és una mena d’esquinçament de l’himen, un ‘desvirgament’ que produeix l’art amb les seves imatges tallants. El mateix Apollinaire, del sexe de la dona en diu ‘la blessure’ [la ferida]. Celan reclama la importància d’aquest ull, que és alhora sexe i nafra, i sobretot creador de llenguatge quan el burxes. Venia de Romania, un país que culturalment mirava cap a França, i era jueu de llengua alemanya. Tenia un virtuosisme que li venia d’aquest doble substrat romanès-francès, i alhora de la cosa hímnica i rilkeana de la llengua. Anava molt ben armat gràcies a aquestes múltiples identitats.
“Celan reclama la importància de l’ull, que és alhora sexe i nafra, i sobretot creador de llenguatge quan el burxes”
A ‘Reixes de llengua’, a mesura que vas llegint els poemes i els teus comentaris, t’adones que sense Ingeborg Bachmann aquest recull no hauria existit, perquè 21 dels poemes li són adreçats, explícitament o implícitament.
Quan Bollack va fer una ponència a Zuric el 1994 en què abordava per primer cop la relació entre Celan i Bachmann a través dels poemes, pràcticament se li van tirar a sobre. I Sigrid Weigel es va negar a incloure el seu text en el recull de les contribucions. Hi pot haver una violència molt gran en el món de l’acadèmia. Jo també ho vaig viure en carn pròpia a la universitat de Barcelona quan vaig comentar una tria de poemes de Bachmann que havia traduït. La crispació va ser gran. Una professora es va alçar de la cadira, em va tallar en sec i em va cridar amb quins fonaments jo sostenia tot allò. És com si toquessis una fibra religiosa hipersensible. Avui, tanmateix, aquesta relació ja és un fet consumat i fins i tot se’n fan antologies, amb fotos i poemes d’ell i d’ella, i no fa gaire també una pel·lícula, que crec que es passarà a la Filmoteca de Catalunya. La subversió que implica llegir un text contra les expectatives dogmàtiques de l’acadèmia és una de les coses que més li agradava al Bollack. Amb ell vaig fer l’experiència d’algú que des de dins de la universitat és capaç de posar-la en una situació límit, per mostrar-ne les disfuncions. Això mateix ja preocupava Peter Szondi des de la Freie Universität de Berlín: l’inquietava l’esdevenir d’aquesta institució de lectura. El Bollack s’escarrassava per trencar les cotilles que fan que els treballs universitaris es tornin argòtics i esperables. No es cansava de dir-me que treballava amb mi perquè jo era poeta i no venia d’una facultat de lletres. “Vostè té una llibertat que per a mi és necessària”, em repetia. Per la meva banda, la meva implicació era l’expressió d’una solidaritat incondicional, essencialment política.
La relació Bachmann-Celan va ser polèmica.
Enfrontava dos mons i dues actituds diferents davant de la poesia. Al mateix temps, hi havia una necessitat recíproca, l’un de l’altre, però amb objectius diferents. I tot allò tenia lloc dintre de ‘la selva alemanya’, com en deia Bachmann. Per força havia de ser polèmica. Bachmann li feia mal indirectament, a través dels elogis que rebia, de vegades d’una manera un tant perversa, ja que venien dels adversaris d’ell. També amb la mena de poesia que ella escrivia, amb la qual l’escometia. Per la seva banda, amb els seus poemes ell la conduïa fins al cor mateix de la contradicció, com feia amb tot allò que tocava amb la lletra. Va costar molt que aquesta evidència fos acceptada, perquè tant l’obra de Bachmann com la de Celan s’han llegit d’una determinada manera durant molts anys i no es podia qüestionar la feina que s’havia fet fins aleshores, sobretot amb ella, que és una icona feminista, mentre que la poesia d’ell és volgudament viril i iconoclasta, sense excloure una certa bisexualitat pròpia de l’acte creador. Podem dir que la mena de relació poètica que van crear permet que aflorin les mancances d’una acadèmia quan la mou la ideologia i sobretot la creença que la poesia convida a divagar. És allò que Jean Bollack va definir amb el nom de ‘pluralisme dogmàtic’.
Per tant, la seva va ser una història d’amor difícil.
Era difícil perquè era exigent. Per a Celan, aquell nus no es va desfer mai més. En el poema ‘Elogi de la llunyania’, de ‘Cascall i memòria, hi llegim: “Una xarxa una altra xarxa ha pres: / ens separem entrellaçats”. La reixa de llengua de Bachmann va quedar atrapada dins de la seva. Ella encarnava una alteritat perfecta, amb la seva estrangeria i els seus himnes o invocacions.
“Llegint Celan he trobat un poeta en què les meves intuïcions ràpidament abandonaven l’espai de l’elucubració per concretar-se en propostes de desxiframent fortes”
Els comentaris dels poemes que fas a ‘Reixes de llengua’ i als volums precedents, però també a la conferència ‘Celan, lector de Freud’, són d’una gran minuciositat i sovint poden deixar bocabadat el lector.
Llegint Celan he trobat un poeta en què les meves intuïcions ràpidament abandonaven l’espai de l’elucubració per concretar-se en propostes de desxiframent fortes. El Bollack m’ho deia: “Vostè té el do de saber llegir aquesta poesia”. O ets capaç d’entendre l’envit, o davant d’allò t’assalta el quequeig. O bé fas una classe convencional de literatura emprant la poesia de Celan com a crossa. Dir coses amb fonament sobre un text, construir un text artístic a partir del discurs d’un altre autor, escasseja més cada vegada. Molta gent ja no sap què ha de dir. Fins i tot als escriptors els costa llegir bé els coetanis. Això explicaria per què una novel·la com ‘La mort i la primavera’, de Mercè Rodoreda, durant tant de temps es va llegir com una obra simbòlica, mística i esotèrica, desconnectada de la història, sense que s’hi detectés ni una unça de crítica sobre la vivència de dues guerres consecutives, que és una cosa que vaig voler desplegar a l’epíleg de l’edició de Club Editor del 2017. Un altre cas és el de Carles Riba. Algú em pot explicar com és que la seva obra crítica no està disponible, per què no se la sap fer arribar a la gent, problematitzant-la, si cal? A la seva època el llegien quatre –era ell mateix qui ho deia (com Mallarmé, d’altra banda)– i ara ja no el llegeix ningú. També em costa d’entendre que uns textos fins ara inèdits de Joan Ferraté, aplegats en el recull ‘Del desig’ [Empúries, 2018], es presentin com un afer subjectiu i d’angúnia personal, per la veneració que imposa sempre la viscositat de la cultura (amb Proust inclòs), quan, de fet, hi batega una misogínia desfermada i una violència explícita contra les dones, que gairebé hi són deshumanitzades. És com quan es publiquen els ‘Cantos pisans’ de Pound [Adesiara, 2016], que són una elegia a la mort de Mussolini, però en canvi ens són presentats com un compendi de les arts i les idees del segle XX. Tot això respon, sense cap mena de dubte, a l’aire de la nostra època; n’estic convençut.
Tornant a Celan, un dels aspectes que em crida l’atenció d’ell és l’ús de camps semàntics poc habituals en poesia. Penso en el poema que parla de ‘glans de mar’, ‘pagellides’, ‘caus de galeries’, ‘llot’ i ‘una fletxa litoral’. Per a algú que va estudiar biologia marina, aquest era un poema ideal.
Potser sí. No ho sé. Diria que el poema ideal no existeix.
També hi ha poemes amb termes de geologia, o que contenen mots que ens remeten directament a la psicoanàlisi. En un dels poemes que analitzes a ‘Celan, lector de Freud’, s’hi parla d’una “orellera auditiva”.
Hi ha autors que han intentat fer, amb un mateix afany, un desballestament de la llengua poètica alemanya, des de Gottfried Benn, Günter Eich o el mateix Hans Magnus Enzensberger, però no hi trobes aquesta coherència de pedra picada de Celan, perquè en ell hi ha una veritable lectura del pretext, o sigui, de la referència. En els altres, hi trobes un desvergonyiment, o una voluntat de trencar, sense la determinació ètica i política de Celan. Per tant, hi ha un intent de pensar la naturalesa de la poesia des de la mateixa poesia. Ell és un veritable punt d’inflexió i no pas Pound, que no fa més que encimbellar el mite i la violència del mite. Això no vol dir que aquest punt d’inflexió no el puguis trobar d’una altra manera en altres poetes, com Mallarmé. No vull fer de Celan el poeta del poeta, com Heidegger va fer amb Hölderlin. Ell rebutja tota essencialització, tota positivitat. És un poeta que qüestiona la naturalesa mateixa del gest poètic, preguntant-se si allò que fa s’adequa a l’objecte o al subjecte tractats, o també analitzant les condicions culturals en què s’ha donat un text: el text que ell llegeix mentre escriu el poema que hi replica.
“El poeta convencional vol sempre l’afalac i el poder. No hi ha res que faci més riure que veure un poeta sobreeditat i sobrepremiat que es vanta d’haver conquerit per fi les institucions, com si fos un revolucionari que esbotza les portes d’un palau”
Digue’m algun altre autor que també ho hagi fet.
Me’n venen dos al cap, per la seva bel·ligerància: Artaud i Pasolini. En Mallarmé també ho pots trobar, com he dit, però d’una altra manera. Tots ells pensen al capdavall com funciona la màquina del poema, i quina mena d’ideologia activa els poetes del seu temps. Tant Artaud com Celan i Pasolini desconfien dels poetes. Els poetes hi són, s’estan allà, i ells se’ls miren de lluny estant, separats d’aquell estol, tot i que també en són, de poetes. El seu ser-poeta els obliga a aquesta separació i a aquesta mirada. I aquest distanciament –a part que tota presa de distància és bona– fa que ells mateixos siguin punts d’observació privilegiats de la mateixa poesia. Se situen en talaies que costen molt de mantenir dempeus, i ho fan amb una fermesa i un convenciment lloables. Per contra, el poeta convencional vol sempre l’afalac i el poder. No hi ha res que faci més riure que veure un poeta sobreeditat i sobrepremiat que es vanta d’haver conquerit per fi les institucions, com si fos un revolucionari que esbotza les portes d’un palau. Hi ha una competició pueril pel maleïtisme de saló, a la nostra cultura. Fa basarda de veure com els més homologats necessiten viure aquest miratge revulsiu. I al seu torn, com l’establishment necessita aquest part d’esquinç pseudotransgressor, que els és ofert pels poetes que promociona.
“Hi ha textos que t’expulsen, i quan passes a aquest àmbit, a fora d’òrbita, la relació amb la literatura canvia, perquè hi ha una certa dinàmica d’homologació que ja no t’incumbirà”
Però Celan es va trobar des del primer llibre que no només no hi va haver afalac, sinó que a més se’l va acusar de plagi.
L’hostilitat d’una cultura cap a un poeta concret no passa mai perquè sí. Amb el grup de recerca del Bollack ens vam esforçar per mostrar el rerefons polític d’aquests atacs. En certa manera, el rebuig enforteix l’obra que vindrà. L’esmola. Va passar això mateix amb Mandelstam. I a Artaud li passà una experiència semblant, d’enfortiment en l’adversitat, amb els poemes que va enviar a Jacques Rivière, de la ‘Nouvelle Revue Française’. Rivière li va dir que era interessant el que feia, però que no era prou bo per publicar-l’hi. A les cartes entre ells dos es veu la diferent manera d’entendre la literatura de l’un i de l’altre. Aquestes cartes em van marcar per la manera com Artaud respon a la negativa, que és allò amb què jo mateix m’he hagut de trobar sovint. Si ens fixem en Artaud, Celan i Pasolini veiem que tots tres són molt diferents políticament, però hi ha una mena de ‘tara’ que els condiciona fatalment, a ulls de la societat. En Pasolini hi ha l’homosexualitat, que li impedeix d’anar cap al feixisme. Milita al Partit Comunista, no sense problemes per aquest mateix motiu (i també per l’assassinat del seu germà Guido), però la seva relació amb Ezra Pound es manté fins al final. En Artaud hi ha la follia, una follia que el du a tenir el seu moment feixista, però la consternació davant de la tragèdia l’obliga a redreçar els seus llamps de foll. I en Celan hi ha la judeïtat i llavors també la follia. Són tres autors que t’obliguen a tenir una relació amb la literatura que no és còmoda, tret que els buidis de la seva pugnacitat, que és el que ha passat sovint en tots tres casos. Suara estic aplegant els textos que he anat escrivint sobre literatura, amb la intenció de fer-ne un volum, i en un d’ells ja soc conscient que amb el que escric “quedo fora per sempre”. Hi ha textos que t’expulsen, i quan passes a aquest àmbit, a fora d’òrbita, la relació amb la literatura canvia, perquè hi ha una certa dinàmica d’homologació que ja no t’incumbirà. I passes a estar en un extraradi en el qual descobreixes nous interlocutors i nous espais d’escriptura. Se’m podrà retreure que alguns llibres meus en castellà portin un ajut de l’Institut Ramon Llull, però el cert és que ha estat l’editor que s’hi ha escarrassat, per obtenir-los. Estaven escrits en català i hi tenien dret. D’altra banda, l’ajut no era pas per a mi, sinó per al traductor.
Em sembla que aviat marxes a Xile.
Sí, la Càtedra Werner Hamacher de la Universidad Andrés Bello m’ha convidat per anar a discutir-hi del treball d’Hamacher, que va escriure sobre Benjamin, Kafka i Celan. De fet, tot això ha vingut per la recepció que allà ha tingut ‘Celan, lector de Freud’, amb una ressenya molt bona en una revista de referència. Tant a Xile com a l’Argentina els psicoanalistes han llegit el llibre amb molt d’interès. També faré un debat amb ells aquesta vegada.
En un dels poemes de ‘Reixes de llengua’, ‘Nit’, hi ha l’associació entre amor (‘el roig de dues boques’) i la violència (‘una pedra / que n’ha pres l’altra per blanc’).
Fa molts anys, vaig anar a un col·loqui a Itàlia per comentar tres poemes de ‘Reixes de llengua’, dos escrits pensant en Bachmann, ‘Nit’ i ‘A altura de boca’, i un altre escrit per a la seva dona, Gisèle de Lestrange, ‘Matière de Bretagne’. Els vaig presentar des de l’angle de la sexualitat, de manera que obria una nova porta en la interpretació. La meva anàlisi, feta des de l’erotisme, contradeia la tesi que deia que en Celan un poema de la Xoà no podia ser alhora un poema d’amor. L’erotisme i l’extermini no són matèries que no es puguin tractar en un mateix poema, sinó que a vegades van juntes, com diu el poema ‘A Egipte’, adreçat a Bachmann, del recull ‘Cascall i memòria’. El coit amb l’estrangera fa ressuscitar les mortes dels camps. Quan vaig parlar de tot això a Itàlia, les úniques que van reaccionar bé van ser les editores alemanyes de Bachmann. Aleshores encara no havia sortit la correspondència entre Celan i Bachmann, i jo aventurava una hipòtesi agosarada. I més pel fet de sostenir que ‘A altura de boca’ era l’exposició descarnada d’un cunnilingus amb la força d’una contesa.
No voldries traduir Bachmann?
Ja tinc molts poemes seus traduïts. Les Edicions Poncianes me’n van editar uns quants en un pòster de la seva sèrie ‘Bèsties’, que va quedar molt bé. Els editors de Flanêur em van comentar que tenien ganes de publicar-ne la poesia completa. Caldria fer-ho, perquè el volum de Teresa Pascual i Karin Shepers, publicat el 1995, està exhaurit de fa temps; a més, hi ha moltes coses que s’han de revisar a fons.
¿Tens cap altre projecte entre mans, a més de continuar traduint Paul Celan?
Ara mateix estic traduint per a Flâneur la versió francesa de les ‘Tesis de la filosofia de la història’, de Walter Benjamin, i ‘Avís d’incendi’, de Michael Löwy [publicat en francès el 2001]. En el moment en què ens trobem, en què el feixisme és un fet ‘in crescendo’ i no pas una simple amenaça, està bé que aquest llibre hi torni a ser.
Abans d’acabar, et volia demanar quin és el teu mètode de treball.
D’ençà que soc pare, la meva manera de treballar ha canviat del tot. La paternitat fa que no estiguis en el primer pla. Això et condiciona molt. Abans dels fills, era molt lliure, un punt anàrquic. Ara, les hores que puc dedicar a l’escriptura han minvat, a banda que soc una persona de concentració difícil. Necessito estar en un estat mental molt concret per escriure, proper a la meditació. Poder-ho compaginar amb la vitalitat dels infants és complicat. L’escriptura és difícil per a mi; lluny d’un camí de roses.
CINC LLIBRES DEL POETA, ASSAGISTA I TRADUCTOR
‘Celan, lector de Freud’ (Lleonard Muntaner, 2006)
A partir d’una conferència pronunciada a l’Institut del Camp Freudià el 2003, ‘Celan, lector de Freud’ analitza les correspondències entre alguns dels poemes de l’autor de ‘Cristall d’alè’ i el principal impulsor de la psicoanàlisi. Una de les lectures més precises és la del poema ‘Frankfurt, setembre’, que aconsegueix il·luminar versos com “el so de l’oclusió laríngia / canta”.
‘Desertar’ (Lleonard Muntaner, 2010)
Tot i que va debutar amb ‘Intromissió’ a Empúries el 1991, després de rebre el Ciutat de Palma, Pons es va distanciar ràpidament del circuit literari per publicar els poemes en tirades reduïdes, com va ser el cas d’’A desclòs’ (1996) i ‘Desertar’ (1997), poema llarg recuperat per Lleonard Muntaner el 2010. El seu llibre més recent és ‘Llum de ganivet’ (Eumo-Cafè Central, 2012).
‘Reixes de llengua’, de Paul Celan (LaBreu, 2019)
Tercer llibre de l’edició de l’obra poètica de Paul Celan en català de LaBreu. Arriba després de ‘De llindar en llindar’ (2012) i ‘Cristall d’alè’ (2014), que va rebre el Premio Nacional a la millor traducció. Publicat en alemany el 1959, el volum va representar l’endinsament de l’autor en un llenguatge hermètic, que Pons desxifra i analitza en 60 pàgines de notes.
‘Thomas l’Obscur’, de Maurice Blanchot (Flaneur, 2019)
Amb només cinc títols, la jove editorial Flanêur ha mostrat l’alt nivell de la seva proposta. Després de Bernhard, Walser i Sebald –i abans de Jabès–, han publicat el primer text de Maurice Blanchot que es tradueix al català. El protagonista del llibre, que “fuig de les etiquetes convencionals” –segons el traductor–, és un home que observa el món provant de resignificar-lo.
‘El dolor’, de Marguerite Duras (LaBreu, 2019)
Arnau Pons i Blanca Llum Vidal han traduït junts una de les obres més dures i escruixidores de Marguerite Duras. Publicada en francès el 1985 però ambientada durant la Segona Guerra Mundial a París, explica l’espera de l’autora perquè el seu marit tornés del camp de concentració de Dachau i la seva relació amb la Resistència.
divendres 12 de juliol, a les 22.00 h, Dins el cicle Paraules Nocturnes 2019
Una potència estrangera. Exercicis de musicalitat discursiva
En Josep Pedrals és un excel·lent poeta i animador de vetllades literàries. No només escriu i publica poesia, també en fa cursos, recitals i espectacles. Són molt recordats els concerts de poesia que feia amb el grup “Els nens eutròfics”. El divendres 12 de juliol, al pati de la Casa de la Paraula, ens presentarà l’espectacle que titula “Una potència estrangera. Exercicis de musicalitat discursiva”, que ell mateix explica que és una recerca d’abstracció poètica i musical en la qual, com fa habitualment, rescata mots oblidats de la parla col·loquial en català. Acompanya en Pedrals en aquest espectacle el músic i actor barceloní Carles Pedragosa.
Acabat l’espectacle tastet de coca i de ratafia. Acte gratuït. Aforament limitat a 80 persones.
A la Casa de la Paraula al (c/Prat, 16 Santa Coloma de Farners).
‘Reixes de llengua’ de Paul Celan. LaBreu Edicions. Traducció i notes d’Arnau Pons. 180 pàg./17 €
És un privilegi que un dels grans especialistes internacionals en la poesia de Paul Celan sigui un ciutadà d’aquest país de països que amb prou feines ja només relliga la llengua. Arnau Pons està fent una feina admirable de traducció i exegesi d’un autor a qui s’ha posat l’etiqueta de difícil, fins d’abstrús, però que és, si seguim la guia de les notes del traductor, un poeta molt concret. Fixem-nos, posem per cas, en el poema més curt d’aquest seu tercer títol, un llibre que va patir una gèlida recepció crítica i que representa, tot ell, una refutació -per raons diferents, esclar- d’algunes idees de dues de les veus preeminents de l’Alemanya del seu moment: les de Martin Heidegger i Theodor Adorno. És el poema titulat Una mà : “La taula, de fusta d’hores, amb / el plat d’arròs i el vi. / Es / calla, es menja, es beu. // Una mà que vaig besar / fa llum a les boques”.
D’entrada, no sembla que hi hagi d’haver res, en aquesta peça tan breu, que ens pugui dissuadir de voler-ne penetrar el cor del sentit. Pons hi aclareix que el tema és “l’afer domèstic de la poesia”. La mà del penúltim vers és la que escriu, la que treballa: “fa llum a les boques”. L’encesa del llenguatge, doncs. Passa, però, que en Celan els mots serven tota la fondària de la seva història, les capes que hi ha anat dipositant el temps. Segons llegim en les notes d’Arnau Pons -que contribueixen a dotar les seves edicions celanianes d’una entitat gairebé més d’edició crítica que no pas de mera edició anotada-, cal estar molt atent a l’ús de determinades paraules, carregades de sentit i de pertinència. “El plat d’arròs ( Reisgericht ) du implícit el judici (Gericht ) que aquesta poesia està disposada a fer”.
¿Podem llegir Reixes de llengua, qualsevol dels llibres de Celan, prescindint de la tasca d’il·luminació i aprofundiment de Pons? Tot es pot fer, esclar, en aquesta vida; però també és clar que, si anem a la nostra, ens desorientarem inevitablement. Començant pel títol: “En Celan, les reixes de llengua són una manera de designar el poema, d’igual manera que ho és el cristall d’alè o, en plural, els sols de fil ”. Podríem continuar per aquelles referències simbòliques tan recurrents: com la de l’ull, que es refereix a la llengua. El traductor i curador de l’edició estableix un mapaen què l’autoreferencialitat dels versos va adquirint un significat concret, i crec que el lector no pot sinó agrair-l’hi de cor. Si faig servir tant l’adjectiuconcret és perquè els primers cops que m’havia aventurat a llegir Paul Celan sense guia, ja fa uns quants anys, em semblava un poeta difícil, fins i tot abstrús, i alhora suspès en una mena de llenguatge simbòlic, gairebé inaccessible. Res més lluny d’això. Pons demostra que aquesta trama de referències està basada en l’ esdeveniment històric, l’experiència i la interpretació del qual tant allunya el poeta jueu (i tan dramàticament) del filòsof d’ Ésser i temps. Per altra banda, aquesta poesia “que no deixa de referir-se sinó a si mateixa, a la seva composició, al seu fer-se” pot dur a la memòria l’exemple de Mallarmé. Però justament aquest esdeveniment històric “en què s’ancora” és el que la distancia de l’obra del francès.
És bo, doncs, llegir cada un dels poemes i, tot seguit, la nota corresponent del traductor. D’aquesta manera podem comprendre que el diluvi bíblic prefigura la cremació massiva dels jueus als camps: “Veus a l’interior de l’Arca: / Estan / protegides només / les boques. Vosaltres / que us enfonseu, escolteu- / nos també a nosaltres”. Així, també, ens fem conscients -un revés sec a la idea d’Adorno- que “la mort dels germans ha donat lloc a una mudesa que serà paradoxalment la força de la qual es nodrirà tota l’obra”. De la mateixa manera -ara el correctiu és dedicat a Heidegger- ens fem sabedors del desig d’“enjuevament de la poesia”. O valorem, amb més coneixement de causa, la significació d’aquella neu que sepulta o la de la “foscor aüllada”, conques buides endins; com la de molts altres versos, la llum dels quals revela Arnau Pons.
diumenge 7 de juliol, a les 17.00 h, al Ledbury Poetry Festival
Versopolis poetry
Amb AUGUSTA LAAR, JOSEP PEDRALS, MAJA LEE LANGVAD, INDRE VALANTINAITE i DOIREANN NÍ GHRÍOFA
A fascinating exploration of Europe, as seen by poets from Ireland, Austria, Spain, Denmark and Lithuania. Each of these poets is highly respected in their own country, garlanded with awards and prizes, and the aim of Versopolis is to bring them to the attention of a wider European audience. Hear them chat about life and work as a poet in different European contexts. Hosted by CHLOE GARNER.
divendres 5 de juliol, a les 22.30 recital de Pol Guasch i Maria Isern a la 13 Festa de la Poesia de Sitges
Recital d’amistat poètica entre generacions.
Al Racó de la Calma, primer espectacle de la Festa: els joves poetes Pol Guasch, Maria Isern i Marçal
Parcerisa dedicaran, en un gest de complicitat ja tradicional, els seus poemes a cada un dels set poetes convidats. La paraula es mesclarà amb les actuacions musicals de Les Sélénites, un insòlit i misteriós grup format per Bernadeta Astari, cantant indonèsia, Jérôme Brodin, clavicembalista bretó, i Glòria Coll, violoncel·lista i poeta catalana. I per sumar, encara, més amistat entre els pobles diversos, vuit alumnes del Centre de Normalització lingüística s’adreçaran als poetes en català i en les seves llengües d’origen.
Les experiències biogràfiques tenen un pes molt rellevant en el conjunt de l’obra de Marguerite Duras. En tot cas, el valor dels textos va més enllà dels al·licients testimonials. L’autora presenta els episodis de la seva vida amb una gran varietat de gèneres, i és en aquesta tria de naturaleses diverses, de joc de cruïlles, que la interacció amb el lector es fa més interessant. Duras és una experta a l’hora de combinar el testimoniatge amb la ficcionalització autobiogràfica, de manera que l’ambigüitat sempre és present en els seus llibres. Dit d’una altra manera, per apropar-se a Marguerite Duras el lector pot emprendre dos camins: o renovar el pacte de la ficció sense condicions —i deixar-se enganyar per fruir-ne— o cercar els elements autogràfics reals per anar reconstruint, a poc a poc, la seva vida.
La vida material, recuperada el 2018 per Club Editor, és un exemple de la varietat de gèneres que Duras empra per escorcollar els racons de la memòria. El text neix de l’oralitat, és fruit de les converses amb el cineasta Jérôme Beajour i mostra clarament quins són els fets que han marcat més l’autora al llarg dels anys: la participació en la resistència francesa, el retorn del seu marit del camp de Dachau, la pèrdua d’un fill, la relació tempestuosa amb l’alcohol, etc. No obstant això, de la lectura de les reflexions en veu alta, en surt una pregunta ineludible: la Marguerite Duras de setanta-dos anys que s’explica davant de Beajour recorda realment el que va viure? Recorda més aviat el relat que ha anat repetint al llarg del temps? Distorsiona conscientment alguns elements de la història? És ben sabut que ningú no se salva dels mecanismes de la memòria selectiva, tampoc Duras. I llegir-la, per tant, implica assumir l’ambigüitat permanent entre realitat i ficció.
La relectura del passat no només s’esdevé a La vida material, sinó que és el pilar bàsic d’El dolor, ara publicat per LaBreu Edicions amb traducció de Blanca Llum Vidal i Arnau Pons. A priori, Duras presenta el text com un dietari escrit durant els darrers temps de l’ocupació nazi i el principi de la postguerra. Sigui com sigui, el text apareix l’any 1985, quatre dècades després, i per més que l’autora asseguri que l’ha tingut desat en un calaix, sempre queda el dubte de la captatio benevolentiae:
He trobat aquest Diari en dues llibretes desades en els armaris blaus de Neauphe-le-Château. No tinc cap record d’haver-lo escrit. Sé que el vaig fer jo, que sóc jo qui l’ha escrit, reconec la meva escriptura i el detall del que hi dic, torno a veure el lloc, l’estació d’Orsay, els trajectes, però no em veig escrivint aquest Diari. Quan el dec haver escrit, en quin any, a quines hores del dia, en quina casa? Ja no sé res.[…] M’he vist davant d’un desordre fenomenal del pensament i del sentiment que no he gosat tocar i envers el qual la literatura m’ha fet vergonya.
Ens enganya Marguerite Duras? Segurament, un cop dins del text, això acaba convertint-se en el menys important. El dolor és un llibre dividit en cinc parts. La primera, justament, inclou el dietari que li dóna títol, el dietari en què Duras narra l’espera del retorn del seu marit, Robert Antelme —en el text, Robert L. L’autora s’expressa amb un estil esquerp, dur, repetitiu, concís. Precisament, la brusquedat, així com l’obsessió per determinats temes i mots, il·lustren els sentiments d’angoixa, incertesa i indignació que recorren El dolor. El dolor es palpa en la tria del lèxic, en la combinació de paraules, en la selecció d’anècdotes diàries. Potser la més impactant és la descripció dels excrements del marit un cop comença a reprendre els hàbits alimentaris. Ben bé així: la descripció d’un tros de merda resumeix l’estat d’ànim de la postguerra, el desert que amenaça tot un país:
Una vegada assegut al cubell, ho deixava anar d’un sol cop, amb un gloc-gloc enorme, inesperat, desmesurat. Allò que el cor es retenia de fer, l’anus no podia retenir-ho i deixava anar el seu contingut. […] Durant disset dies, l’aspecte d’aquella merda fou sempre el mateix. Era inhumana. El separava de nosaltres més que la magror, que els dits desunglats, que les marques dels cops de les SS.
El dolor és un relat de sofriment físic i mental, però també d’insubmissió. Glòria Farrés ho va explicar molt bé en un article al diari Avui amb motiu del centenari del naixement de Duras: «El de la infantesa i el de la guerra, són dos moments crucials. Com ella confessa, li van fer viure l’experiència de la submissió. Duras es revolta contra aquesta submissió, contra aquesta obediència imposada, a través de l’escriptura.»
També el segon text del recull, «El senyor X., anomenat aquí Pierre Rabier», parla dels moments d’espera durant les últimes setmanes d’ocupació nazi. Concretament, narra les relacions de Duras amb un agent de les SS per aconseguir informació sobre el parador de Robert L. És en aquest segon relat quan Duras ens comença a mostrar la seva faceta més activa com a membre de la resistència. La clandestinitat, la sensació de perill constant, les filtracions, els delators, etc. També el tercer relat, «Albert del Capitales», posa l’accent en el preu elevat de la informació, que es fa palès en la descripció minuciosa de les tortures a un delator. Duras narra amb una sequedat esfereïdora els canvis de volum en les veus, la successió dels cops, les inflexions en cada pregunta. Al final, el lector acaba demanant, si us plau, que el delator confessi de quin color era el carnet de les SS, perquè l’autora el fa plenament partícip del seu patiment.
No obstant això, els dos darrers textos provoquen una certa davallada al final del llibre, en comparació amb la intensitat dels tres primers. Si bé les narracions casen amb el conjunt de l’obra, no flueixen amb la mateixa força ni es tanquen de manera tan rodona. En tot cas, «L’ortiga trencada» i «Aurélia Paris» són dues peces —dues més— a favor de la insubmissió i contra la barbàrie nazi. Dues peces que encaixen perfectament en la personalitat polièdrica de Marguerite Duras. Malauradament, per més que l’autora jugui a ficcionar el passat, hi ha parts de la història que no es poden eludir ni endolcir. Precisament per això, textos com El dolor són tan necessaris.
Un parc és per definició un espai delimitat. A dins hi sol haver-hi arbres i plantes, fonts i camins per passejar, però sempre hi ha un límit: un mur, una tanca, una bardissa et diu que no pots continuar. Un parc adquireix definitivament el seu sentit quan els passejants hi transcorren, sempre ordenadament, civilitzadament, gaudint de la bellesa d’una Natura dominada i adaptada a les modes dels humans.
La llibertat que s’hi gaudeix sempre serà limitada perquè al capdavall totes les nostres passes han estat prèviament planejades. En algun moment un urbanista, un aristòcrata il·lustrat o un polític van decidir que caminaries per aquí o per allà, travessant fileres de xiprers perfectament arrenglerats; van preveure que en aquell altre punt concret t’aturaries per gaudir d’una enfiladissa de colors lluents, o que uns metres més enllà alçaries la mirada embadalit per un salt d’aigua i per una determinada escultura imponent.
A El Parc, de Sergei Dovlàtov (traducció del rús al català de Miquel Cabal), en Borís Alikhànov procura adaptar-se a la seva nova vida al Parc Puixkin, tot guiant grups de turistes per la vida i l’obra del famós i apassionat poeta rús. Però en Borís és un ocell de bosc: vulgui o no vulgui, voldria anar més enllà dels límits, de les tanques i dels camins prèviament assenyalats. I tanmateix viu com a mitges encorsetat pels límits: els de les pròpies penúries econòmiques; els d’una vocació literària que no aconsegueix trobar l’escletxa per on escolar-se i sobresortir; els de l’alcohol que ho emboira tot; els d’uns afectes i unes pulsions que avancen fent tentines; pels límits d’un estat omnipresent i claustrofòbic que està sempre darrera de tot, sempre a l’aguait; pels límits de l’exili que l’allunyarà de la seva llengua estimada que tan necessita per escriure i, per tant, per viure.
En Borís Alikhànov fa probablement el que faríem la majoria de nosaltres: el que pot. Es balanceja entre la resignació i una esperança mig ferida de mort, però que encara batega. Nosaltres els lectors l’acompanyem en aquest viatge sense moviment, a voltes angoixant i desesperant, a voltes esperançador, anhelant que tot plegat desemboqui en un final feliç. De vegades es mostra irònic, sorneguer. Tot sovint aspre, com el vodka quan no hi estàs avesat.
No cal desvetllar el final. N’hi haurà prou afegint que Dovlàtov va viure a la Unió Soviètica, de la qual finalment en va fugir mig ofegat per tota mena d’estretors, com les d’en Borís; i que als Estats Units va ampliar alguns dels seus límits, si més no els literaris, quan va poder veure publicada la seva obra.
Autor i protagonista es barregen contínuament. L’autor mateix va viure i treballar fent de guia al Parc Puixkin. Quasi trenta anys després de la seva mort, a dins s’hi conserva la casa on va viure i sembla que alguns la veneren com els treballadors del Parc ho feien amb Puixkin. Qui sap s’hi algun dia no s’obrirà un Parc Dovlàtov dins del Parc Puixkin. Seria quelcom propiàment dovlatià.
De fer-se, tal vegada seria bo però que aquest no fos dissenyat ni per urbanistes, ni per polítics ni per personalitats aristocràtiques. Probablement hauria de créixer espontani, salvatge, feréstec i imprevisible, més proper a l’esperit d’un bosc, d’aquella Naturalesa que malda amb insistència i perseverància per créixer com Dovlàtov: lliure, sense imposicions de cap mena.
Se l’anomena la padrina del punk, però Patti Smith és també una gran poeta
En el discurs d’acceptació del premi Nobel de Literatura, el 2016, Bob Dylan deia que “les lletres de les cançons estan destinades a ser cantades, no a ser llegides en una pàgina”. Encara que darrere una bona cançó no té per què haver-hi un bon poema, i un bon poema pot donar lloc a una pèssima cançó, no per això les lletres deixen de ser, també, un text literari; per això tenen raó de ser els reculls de lletres. També hi ha autors que alternen la creació de textos per ser cantats i de textos per ser llegits, com ara Leonard Cohen; que hi hagi interrelacions entre les dues facetes és més que previsible. Un altre cas és Patti Smith (Chicago, 1946). Coneguda sobretot com a cantant de rock als anys setanta, i després d’un període d’irregularitat de mitjans noranta fins a l’actualitat, a més de lletres de cançons —algunes de tant d’èxit com Because the Night o People Have the Power—, té obra pictòrica i ha publicat llibres de poesia. Auguris d’innocència és un conjunt de 28 poemes —entre ells, dos de relativament llargs, i cinc de prosa poètica— publicat el 2005. El títol coincideix amb el d’un conegut poema de William Blake, dos versos del qual encapçalen el recull: “Una alosa ferida a l’ala, i un àngel que ja no canta”. D’acord amb el context, aquí s’ha d’entendre que la ferida de l’alosa és causa del silenci de l’àngel: un fet que sembla anodí en aquest món té repercussió en l’esfera celeste. Aquesta interconnexió entre el de baix i el de dalt és present al llarg del llibre. Per exemple, a “Escrit a la vora d’un llac”, és cap d’any, plou, un home escriu i una dona es confessa i plora: “No podia parar de plorar i el cel es va veure obligat a seguir-la”.
La invocació al visionari anglès és útil per introduir-nos en una escriptura d’imatges poderoses, sovint sorprenents, no poques vegades indesxifrables. Patti Smith va a la recerca del cop d’efecte verbal que transmeti un malestar íntim difícil de racionalitzar, encara que les causes que el provoquen siguin molt concretes. El poema “Ocells de l’Iraq” tracta de la invasió del 2003, alternant les referències bèl·liques —“Per sobre del Tigris / i l’Èufrates / helicòpters / llancen fullets / perquè la gent mengi”— amb escenes de malestar domèstic —“la mare que rondina / els nostres jocs de nens. / No em podeu dar una mica de pau?”—. D’aquest estil és “La geometria deixà veure una ruïna inimaginable”, una explanació del Gernika de Picasso —“degotava sang de les ferides de Crist / degotava sang de les ferides d’Espanya”—. Aquesta tasca de reflectir el dolor del món pot assolir en algun moment una dimensió fins i tot irònica, com a “El lovecraftià”, en què apunta la paradoxa dels arbres tallats “per fer escriptoris que han de reflectir / un feix de versos que parlin d’arbres”, o contenir passatges de gran bellesa, com a “Fenomenico”, en què tot evocant Venècia fa una rotunda afirmació sobre la radical soledat de l’home en el cosmos: “la música de les esferes no sabia sobre què cantava”. Patti Smith va ser educada com a testimoni de Jehovà, encara que aviat es va desentendre de qualsevol religió, però s’hi adverteix un substrat bíblic sobre el qual s’han acumulat les influències de Blake, Rimbaud i els poetes de la generació beat. Tot plegat fa que els seus poemes adquireixin el to d’uns salms de súplica, o d’oracions íntimes a un déu en qui no es creu. Ella es considera “una radical dels anys seixanta tossuda i passada de moda”, i sovint se l’anomena la padrina del punk; a part això, és també una gran poeta.
Després d’una dècada de no publicar poesia, l’any 2005 la cantautora, escriptora, artista visual i activista pels drets humans Patti Smith (Chicago, 1946) va publicar Auguris d’innocència. Publicats ara per LaBreu Edicions, podem llegir aquests poemes de ressons beat en l’excel·lent traducció de Laia Malo.
Patti Smith
Patti Smith (Patricia Lee Smith), celebrada poeta del punk rock en la seva cara feminista i intel·lectual, havia començat de molt jove un camí gens banal que tenia una base ferma en el coneixement de la Bíblia comparable al del seu admirat Bob Dylan. Com el Premi Nobel de Literatura 2016, a qui ella va representar cantant amb veu emocionada una balada de Dylan en la cerimònia de recepció del premi, Patti Smith se situa en la tradició dels trobadors que, tot forjant la paraula poètica a través de la composició musical i el cant, vehiculen un poderós missatge de signe tan humanístic com transcendent.
Com en la poètica de William Blake, a Auguris d’innocència, de Patti Smith, trobem una poètica visionària, profètica i a vegades apocalíptica. És per aquesta raó que la poeta sibil·la poc admetria, com el mateix Blake, que en la lectura dels seus versos es posés distància entre el real i l’ideal arquetípic, o, si es vol dir d’una altra forma, entre el món real i el món de l’imaginal, nom amb què va batejar el món de la imaginació simbòlica el filòsof Henry Corbin.
Quan Patti Smith va titular el seu llibre Auguris d’innocència, ¿tenia al cap els dos llibres medul·lars que entre els anys 1789 i 1794 William Blake va publicar amb els títols Cants de la innocència i Cants de l’experiència? Entre l’escriptura d’un llibre i l’altre van passar cinc anys. I del primer cant a la natura i a les seves criatures en el seu estadi edènic, en el segon cant el poeta s’endinsa en les profunditats del dolor pel món que es va conformant davant dels seus ulls. Tinguem presents aquells dies de l’inici de la industrialització maquinal que en la nostra època ja ha explotat deixant tants forats d’inhumanitat i d’incultura, talment una rierada que s’emporta cases, cultius, persones. El sofriment per la visió profètica del que seria la progressiva pèrdua de l’ànima del món es va abatre sobre el sensible Blake que va escriure com un Baptista al desert: Oh, Terra, torna! Perquè en comunió amb l’ànima de la Terra sentia com la Terra era allunyada del cor dels éssers humans els quals, tot explotant-la, encara es permetien la impietat d’ignorar i menystenir el seu plany d’ésser viu.
Però ni que sigui en un fil la vida persisteix. Ho certifica el cor sensible de Patti Smith en tants dels versos que va aplegar a Auguris d’innocència, que ho són també de l’experiència, com quan escriu que sempre hi haurà devoció ihistòries d’amor. Devoció i amor per la vida és el que dóna un sentit humà a la vida. D’aquí ve que en els poemes de Patti Smith, la imaginació simbòlica i visionària de la qual es prodiga també en imatges dures, fosques i aterridores, alhora se senti cridada a suplicar amnistia per als innocents, i n’hi ha tants. Així, pel camí de la poesia es constitueix en una trobairitz d’una nova innocència, si bé conscient. Una innocència madura que la modernitat ha de fer possible.
En una imaginària cadena de trobadors que canten la innocència, l’antiga i la nova, hi ha les esmentades veus de Blake, Dylan i Smith. Però també hi ha la de García Lorca, veu visionària i apocalíptica que, com sovint la de Patti Smith, esdevé hermètica en el seu Poema de Nova York. Aquests trobadors de poètiques experimentals no refusen, ans al contrari, el tradicional paper del geni inspirador, ja sigui en la vetlla o en el somni, que es manifesta en l’exaltació i vindicació de la vida encara que ens els nostres dies hàgim de lamentar-nos per la vida ofegada de brossa en mars i oceans. Plagues del nostre segle inconscient malgrat una tecnificació de la vida al cub que, no obstant els avantatges, pobla de temença els somnis de futur. Ara bé, com que un pol engendra el pol contrari com la nit dóna pas al dia, així, tot i que “els somnis poden produir sang”, en els seus Auguris d’innocència Patti Smith també escriu afirmativa: “tant si som reis/ com si som drapaires/ els joncs encara xiulen/ el cor encara canta”. Els auguris d’una innocència regenerada, naixent, porten esperança.
‘El dolor’ de Marguerite Duras. Labreu Edicions. Trad. Blanca Llum i Arnau Pons. 197 pàg. / 17 €
Marguerite Duras va publicar El dolor el 1985. És un conjunt de cinc textos, la majoria de caire autobiogràfic i tots ambientats en el París de les acaballes de l’ocupació nazi i de la immediata postguerra. El lector familiaritzat amb l’autora hi reconeixerà la seva prosa característica: tallant, clara, simple, d’una elegància plena de nusos estrets i sofrents. La traducció de Blanca Llum Vidal i Arnau Ponss’intueix esplèndida.
El millor dels cinc textos és el que dona títol al conjunt. L’autora el presenta com si fos la transcripció d’un diari escrit durant la guerra, guardat i oblidat durant dècades. Vol fer creure al lector que el text que està a punt de llegir és cru i autèntic: és “un desordre fenomenal del pensament i del sentiment que no he gosat tocar i envers el qual la literatura m’ha fet vergonya”. Tant se val si és sincera o si ho fa servir com un truc retòric. El que compta és la voluntat de reforçar i netejar de floritures supèrflues la veritat -històrica, moral, intel·lectual i anímica- del drama espantós que hi explica.
El que hi explica és el que ella mateixa va viure. Som a l’abril del 1945, París fa mesos que va ser alliberat i Alemanya està a punt de caure. Duras, una autora jove i incipient però ja coneguda, membre de la Resistència, espera amb angoixa el retorn del seu marit, Robert L. (el futur escriptor Robert Antelme), que va ser deportat a Dachau també pel seu paper com a resistent. Inicialment, El dolor, que no arriba a la setantena de pàgines, és el relat crispat i angoixant d’aquesta espera: les anades diàries a l’estació d’Orsay, la incertesa, la convicció terrible que el marit no tornarà perquè és mort…
Un cop Robert L. ha tornat, El dolor passa a ser el relat de l’assumpció impossible del que ha succeït. Esquelètic, febrós, ple de cops, Robert L. encarna els efectes d’un horror inconcebible però real i massiu, un horror que marca un punt d’inflexió en la història d’Europa: “Som de la mateixa raça que els qui han estat calcinats en crematoris i que els gasats a Madjanek, també som de la mateixa raça que els nazis”. Brutal i personalíssim, El dolor és un text fonamental de la literatura sobre la guerra i els camps d’extermini.
Els altres quatre textos també són interessants, dramàtics i poderosos, però no són tan humanament estremidors ni tan literàriament rodons. Duras hi explica la seva relació interessada amb un agent de la Gestapo, el seu paper en les tortures a un delator, la fascinació eròtica que li provoca un jove milicià condemnat a mort… Després de la intensitat extrema d’ El dolor, és inevitable que facin una impressió d’obra valuosa però menor. Tenen la virtut, això sí, d’explicar sense concessions ni adulteraments autosublimadors els drames íntims i col·lectius d’una època perversa.
Hi ha una mena de dolor inenarrable que només una narradora experta en tots els matisos del dolor és capaç de narrar. Marguerite Duras va ser aquesta mena d’experta en tots els seus llibres, però un d’ells en particular és una barreja forassenyada i alhora exquisida de dolors, un lloc on emergeix a la llum l’aiguabarreig de tots els corrents subterranis i foscos del patiment. El dolor és fruit de la reescriptura d’un diari personal que, el 1980, l’autora va trobar en un armari de la casa de Neauphle-le-Château. Al diari, la narradora té 30 anys i espera el seu marit deportat, l’escriptor Robert Antelme. Antelme no serà alliberat, en un estat físic molt precari, fins a l’abril del 1945, un any després de la detenció i vuit mesos després de l’alliberament de París. El dolor de la narradora no té escapatòria: la incertesa provoca un patiment atroç que ella només es creu capaç de suportar imaginant el pitjor. Visualitzant-lo mort conjura la possible confirmació dels negres presagis. D’altres que l’envolten, mares, fills, parelles de deportats i deportades, fan justament el contrari per suportar la incertesa: sargir mitjons, preparar la roba per quan torni la persona absent i imaginar un cop i un altre la retrobada.
Duras (que mai no va ser propensa a les fantasies roses) no pensa a celebrar retrobades, tampoc no sargeix mitjons ni prepara la roba: pateix a temps complet. Aquesta experiència del dolor íntim podria semblar estèril si no fos perquè sap fondre’l magistralment amb el dolor de tots. I sap fer entendre com poques vegades he vist aquesta mena de dolor de què parlava al començament, el dolor de la guerra: aquest que no s’assembla a cap altre perquè no el provoca un déu ni un monstre alienígena ni un terratrèmol ni cap altra catàstrofe natural: el provoquen els humans, és a dir, nosaltres.
El text acaba de ser publicat per La Breu Edicions en una impecable traducció catalana de Blanca Llum Vidal. És ideal llegir-lo abans de veure l’obra que Lurdes Barba dirigeix al TNC i que es va estrenar la setmana passada. Ariadna Gil s’enfronta a la dificultat d’interpretar un monòleg que sap condensar en aproximadament una hora les frases més eloqüents del diari de Duras. Hi vaig ser divendres passat i vaig trobar a faltar més barreja generacional: hi havia poca gent jove. Em va semblar paradoxal: ¿qui, sinó la joventut, té la mirada neta i ben disposada per veure i jutjar la devastació anímica que provoca la barbàrie? Qui, sinó els joves, necessita conèixer el destí aberrant dels que estan disposats a morir i a matar per idees fixes i utopies delirants? Qui, sinó la joventut, és a temps encara de no cometre atrocitats, de no repetir errors?
Imma Monsó, La Vanguardia (06.06.19)
(nota dels editors la traducció del llibre és de Blanca Llum Vidal Carrasco i Arnau Pons)
Poesía y Pensamiento
Recital poético acompañado de música con Martín Etxeberria, Aintzane Galardi, Jon Gerediaga, Gorka Salces y Antònia Vicens (Premio Nacional de Poesía 2018).
Violinista: Jon Makuso.
Sala Club del Teatro Victoria Eugenia con invitación
las invitaciones se pedirán y recogerán en la taquilla del Victoria Eugenia el mismo día 12 a partir de las 17:00 horas
ENTREVISTA ● La presentación será hoy, a las 19.00 horas, en el Espai Central de la Fira del Llibre de
Palma, en el Passeig del Born ● «Esta traducción ha sido un regalo», confiesa esta prolífica creadora
Clara F. Capó | PALMA
Laia Malo (Berga, 1984) es la voz poética catalana de la escritora, intérprete y artista visual americana
Patti Smith. Malo, también poeta y música –es, junto a Jaume Raus, el dúo de electroverso Jansky– firma ahora la traducción de Auguris d’innocència (La Breu Edicions, 2019), poemario con el que Smith rompe con un silencio editorial de diez años. Tras presentarse en Barcelona, lo hará hoy, a las 19.00 horas, en el Espai Central de la Fira del Llibre Palma, en el Passeig del Born, junto a Annalisa Marí-Pegrum.
¿Cómo le llegó este proyecto?
—La Breu Edicions entró en una especie de subasta junto a otras editoriales para la publicación de la traducción al catalán: había que presentar datos económicos pero también una especie de currículo, y
en él, me apuntaban como traductora. Yo ya había publicado Afollada (2016) con ellos y conocían mi admiración por Patti Smith. Así que, cuando Smith y su agente les eligieron, me llamaron para hacerme el encargo. Me sentí muy halagada por la confianza que habían depositado en mí, pues esta traducción ha sido un regalo.
Patti Smith está muy presente también en la obra de Laia Malo.
—Como en un presagio de estos que Patti Smith adora: cerré la publicación de Venus volta con un poema inspirado en su This is the girl (canción que dedicó a Amy Winehouse tras su muerte) en febrero de 2019, y en junio recibía la llamada de La Breu para traducir Auguris d’innocència.
¿Qué tienen en común Laia Malo y Patti Smith?
—Me identifico con su planteamiento sobre qué son el arte y la vida: inseparables, la misma cosa y en constante cambio, sin embargo. Cuando Patti Smith llegó a Nueva York quería ser poeta, no músico.
Lo tenía claro. Pero la primera vez que tuvo ocasión de dar un recital grande digamos, acudió a su colega Lenny Kaye para que con una guitarra eléctrica le hiciera los coros a sus poemas. Quería que su recital
tuviera toda la fuerza posible: impactar al público no solo con sus palabras, sino atendiendo al modo en que se decían, a cómo sonaba su obra.
Patti Smith es un gran referente, también en el terreno musical.
—Por supuesto para mí esta actitud fue un referente a la hora de plantearme mis primeros recitales y lo
sigue siendo. Luego Smith fue aprendiendo poco a poco a tocar varios instrumentos (guitarra, clarinete), para profundizar en el diálogo con sus compañeros músicos, con el público y consigo misma. Para mí, el concepto de lo poético también se ensanchó cuando comencé a colaborar con Jaume Reus en Jansky, yn más adelante con otros músicos generosos. A veces, si usas siempre las mismas herramientas, resulta difícil probar nuevos discursos.
Al final del libro se cita un poema de Tots els cavalls, de Antònia Vicens. ¿Cuál es el vínculo entre Vicens y Patti Smith?
—Claro, Tots els cavalls de Vicens ytodos los Horses de Smith cabalgan juntos en una pradera no sé si imaginaria o de otra dimensión. Ambas observan y escriben sobre los desfavorecidos, sobre la injustícia y los abusos, pero siempre con esa fuerza luminosa y salvaje que nos invita a romper cadenas, a gritar que no o que basta ya, a ser agradecidos y amar. Amar sobre todo.
Auguris d’innocència se publicó hacecatorce años, ¿notó algún cambio por esta distancia temporal?
—Se publicó en 2005, después de diez años en silencio, y al que añadió dos poemas en su reedición en
2008, así que su propia voz poética presenta matices a lo largo del poemario, porque Auguries of innocence se escribió durante como mínimo una década, en la que crió a dos hijos y perdió a su marido ya su hermano, y a grandes amigos.
¿Cómo definiría este poemario?
—El libro toma el título de un poema de William Blake, uno de sus grandes referentes junto a Rimbaud,
Genet, Woolf, etcétera, y despliega las sombras de nuestro mundo para que se nos graben bien en los ojos y en el corazón. Es un volumen oscuro, duro, triste, agresivo. Y luego, al mismo tiempo, irradia
una luz, una ternura y una esperanza diferentes a todo aquello que hemos previsto. Smith se aferra a la naturaleza, a sus hijos y a los niños del planeta y al arte para empujarnos al movimiento: a hacer algo para tratar de desarmar este mal que acecha a la humanidad. En cuanto a forma, los poemas son todo música y ritmo, tanto si están en verso como en prosa, y su dominio de la lengua inglesa da fe de la gran lectora que es. Francamente, es un libro bestial.
Títol: Els límits del Quim Porta Autor: Josep Pedrals I.S.B.N.: 978-84-948332-4-3 Editorial: Labreu Edicions Enjogassat, lúcid, poeta, assagista, recitador, músic i amant de la vida. Això, i molt més, segons el nostre parer, defineix prou bé Josep Pedrals. Ja fa molts anys, des del 2003, que la seva aportació al terreny literari és digne de ser comentada. Només és qüestió de temps que es promoguin estudis acadèmics sobre l’obra d’en Pedrals. Els límits del Quim Porta (2018), publicat per LaBreu Edicions el setembre passat, és un voluminós llibre que culmina la trilogia dels diaris de Bolló, formada per l’obra El furgatori (2006), i El romanço d’Anna Tirant (2012), amb un curt lapse de sis anys entre cadascuna de les tres publicacions. La matemàtica també és el seu punt fort: divideix aquest llibre en dues parts i deu misteris –que tenen evocacions teològiques amb un llenguatge barrocador de grans efusions inefables i frases contrapuntades. És sobretot un llibre de recepció literària que ens deixa reflexions profundes i un saber enciclopèdic.
Josep Pedrals, Premi Ciutat de Barcelona, escriu sobre ell mateix i es dota de grans instruments creatius: explora el llenguatge, desplega una construcció poètica d’un gran lirisme, i se serveix de l’humor per arribar als confins més llunyans d’un bosc poblat per immensos personatges que entren i surten de la narració per art de màgia. Jocs perpetrats per l’homònim Josep Pedrals i els heterònims Carmina, Ventura Astruc (Astructura) i Maties Galí (Galimaties) creen aquest edifici narratiu i estètic. Amb ells, que tenen molts punts en comú, s’introdueix l’impuls extraordinari per anar a la recerca de Quim Porta.
En l’obra literària de Pedrals, els arcs ogivals i voltes de nervadures demostren amb tota claredat el traçat d’una geometria precisa que dona cabuda a la fragmentació textual. Estructures (polifòniques) escrites en contrapunt amb un fals bordó imaginari (com ja ho eren al segle xv) que contenen, qui sap si una frottola o pavanes i gallardes que revelen la destresa del grammaticus Pedrals: un escriptor que s’ensenyoreix amb la forma i les formes.
Els límits –ho he llegit– ens donen inexorablement un sentit vital de l’existència.
N’hi hagué que era com si caminessin en una llum pròpia”
Patti Smith
Un dia, quan encara era només una nena espigada, la seva mare va reprendre-la per una rebequeria dient-li que fes el favor de comportar-se com déu mana, que aviat es convertiria en una senyoreta. I ella va respondre: “No penso convertir-me en ningú més que en mi mateixa”. Podríem dir que, dècades després, a Auguris d’innocència, Patti Smith (Chicago, 1946) poetitza aquella afirmació: “Trencàrem el cor a la mare i esdevinguérem nosaltres mateixos. / Vam començar a respirar i per tant a marxar, / embriacs, astorats, cadascú de nosaltres un déu”.
Aquest és el poemari (de 2005) que publica ara LaBreu Edicions, en un volum que inclou la versió original anglesa i la traducció al català, de Laia Malo. L’editora Ester Andorrà diu que tenen “un enamorament per tot el que escriu, canta i crea” Patti Smith. No els va costar gens donar el sí: després que l’agent de la nord-americana contactés amb l’editorial, LaBreu va fer mans i mànigues per publicar-lo. “Quan vam trucar a la Laia Malo per proposar-li que fos ella qui el traduís, va penjar-nos de l’emoció”.
Parlem de la Patti Smith hereva dels beats Ginsberg, Corso i Burroughs, que ella descriu com a “missatgers de saviesa, amb qui vaig tenir el privilegi de compartir el pa”. Parlem de l’amiga de Bob Dylan, en nom de qui va anar a recollir el Nobel. Parlem de la deixeble avantatjada de gegants que van de Rimbaud a Blake passant per Whitman, Thomas i Baudelaire, i un llarg etcètera, que no es cansa mai d’honorar.
“Un cop vam saber on anàvem, gambàrem
en abrics consagrats (…)”
Ja de petita, anhelava llegir-ho tot, i tot el que llegia li creava nous anhels. Volia ser poeta. Millor dit, artista. O millor encara, l’artista total en què s’ha convertit: escriptora, fotògrafa, artista visual, poeta, cantant de punk rock. Responsable d’himnes com “People Have the Power” (amb el seu marit, Fred “Sonic” Smith) o “Because the Night” (amb Bruce Springsteen). Antibel·licista, activista dels drets civils, figura icònica de la cultura nord-americana. Ella que sempre ha volgut ser lliure, i escriure. Ella que escriu perquè no pot limitar-se a viure.
Rimbaud i l’hotel Chelsea
Als 16 anys, Patti Smith s’enamora del noi de la coberta d’un llibre de saldo que compra sortint de treballar d’una fàbrica. Era Rimbaud. I va ser el seu rostre, però sobretot la bellesa de la seva poesia, aquell “llenguatge secret”, el que va seduir-la per sempre. Poc després es trasllada a Nova York, on coneix el malaguanyat Robert Mapplethorpe (1946-1989), amb qui viu una bonica història d’amor, girs inesperats inclosos, que després narraria a Just Kids( 2010;Éramos uns niños, a Lumen).
Bojos per trobar la manera d’expressar l’art que els bullia dins, el 1969 se’n van a viure junts a una habitació minúscula del mític hotel Chelsea, meca i refugi de bohemis, artistes i aspirants, des d’on ell busca el seu camí en el món de l’art i la fotografia, i ella dibuixa, pinta, esbossa poemes i treballa en una llibreria.
És l’època que coneix a Gregory Corso, el més jove dels escriptors beats, que li cita Valéry: els poetes no acaben mai els poemes, els abandonen. Que li fa una llista de lectures imprescindibles. Que li recorda que nosaltres som mortals però la poesia no. I que la porta al The Poetry Project de l’església de Saint Mark, a l’East Village.
Així, forjada a la Nova York dels 70s, neix “la poeta del punk”. A prop de Lou Reed, d’Andy Warhol i molts més, sense oblidar l’escriptor, dramaturg i actor Sam Shepard, amb qui també conviu al Chelsea: “Marxava sovint i em deixava quedar-me sola a la seva habitació amb el seus vestigis: la seva manta índia, la màquina d’escriure i una ampolla de Ron del Barrilito”, diu a Just Kids. Amb ell, es tatua un llampec al genoll. Ell li regala la primera guitarra, una preciosa Gibson del 31que encara conserva. Amb ell escriu, com qui juga però seriosament, l’obra de teatre Cowboy Mouth.
I havia de ser a Saint Mark
Febrer de 1971. Smith té clar que si ha de llegir els seus poemes ha de ser allà, a Saint Mark, el temple de la poesia del Village; i també, que vol impregnar la paraula escrita de la immediatesa i l’atac frontal del rock’n’roll. “Series capaç de tocar un accident de cotxe amb una guitarra elèctrica?”, li pregunta al seu amic Lenny Kaye. I Kaye acaba tocant mentre ella recita els seus poemes. Presenta la vetllada la poeta Anne Waldman. Smith té només 24 anys i comença amb “Jesus died for somebody’s sins but not mine”. Quatre anys després, debutava amb el disc “Horses” (1975), reconegut més tard com un dels cent millors àlbums de la història, que arrencava amb aquells mateixos versos. “Crist era un home contra el qual valia la pena rebel·lar-se, perquè ell era la rebel·lió”, explicaria més endavant.
Des d’aleshores, ha publicat més de deu discs i un grapat de llibres, que van de la narrativa més o menys autobiogràfica a la poesia, entre els que destaquen l’aclamat Just Kids (National Book Award 2010), Witt, Babel, The Coral Sea, M Train i el poemari que ara ens ocupa, Auguris d’innocència: “Un llibre dur, magnètic i bell. Un poemari revelació, com una visió o un manifest d’esperança, que lluita contra l’horror i contempla la barbàrie, i que n’acusa els culpables i n’exonera els infants, els d’ara i els que portem dins, que potser hem traït”, diu Ester Andorrà.
Smith explicava en una entrevista que va abandonar la religió als 12 anys, però que no ha deixat mai de pregar: “Pregar és una manera d’estar en contacte o bé senzillament amb tu mateix, o bé amb una energia superior, o bé amb els teus éssers estimats. I hi ha una connexió, molts poemes són com petites pregaries”. Alguns dels d’Auguris d’innocènciasonen com una salmòdia. “Crec que escrivint-los ha volgut invocar el bé, perquè aquest triomfi. Són un crit per la justícia i també per l’esperança”, afegeix Andorrà, per a qui aquest poemari “fa una demanda, en un sentit quasi medieval, per totes les injustícies, una demanda que ve de lluny, que entronca amb William Blake, i que per desgràcia encara és necessària”.
Smith hi invoca Blake (un poema seu dona títol a l’obra), i també Woolf, Stevenson, Picasso, Rimbaud, Byron, fets històrics i moments de la seva pròpia vida. El poema més llarg del recull, “Ocells de l’Iraq”, per exemple, va sorgir-li el matí del primer dia de la primavera de 2003. A les notícies hi sortien les tropes dels EUA envaint aquell país. Ella s’acabava de llevar amb una terrible migranya, sentia els ocells cantant a fora i, alhora, es preguntava “si els ocells de l’Iraq també cantaven mentre els bombardejàvem”, diu en una altra entrevista. “També pensava en la meva mare, i en Virginia Woolf, que també patia migranyes (…) Un temps després, un periodista que havia estat allà amb els soldats va explicar-me que a Bagdad hi havia milions de pardals que no es cansaven mai de piular, però que aquell dia estaven muts”.
“El vint de març
la primavera es desperta.
Els ocells callen.
Està tornant a passar (…)”
El poema més curt del recull, “L’oracle”, ve de la visió de dos querubins esculpits a la paret d’un vell club musical d’Hamburg. Smith havia d’actuar al vespre al club del costat, però abans va sortir a donar un volt i va veure una porteta que, pel que sigui, va cridar-li l’atenció. Va obrir-la, va creuar el llindar. A dins, tot era fosc, només hi intuïa quatre taules i cadires, antigues i plenes de pols. Va encendre un misto. Se li van aparèixer aquelles dues figures. I va fotografiar-les. Són els querubins del poema…
“Era un nen de pedra i sa germana l’endevinava (…).”
…i de la Polaroid que il·lustrava la coberta de la versió original, que LaBreu ha col·locat a l’interior. Tot en Smith té aquest punt de qui sap convertir l’anècdota personal en un relat universal, de qui sap connectar amb els gegants del passat i fer-se’n digna, sense deixar de ser ella mateixa. I, a sobre, fa que sembli fàcil.
La veu catalana de Patti Smith
Laia Malo (Berga, 1984) resultava ideal per traduir al català aquesta obra. Quan vam entrevistar-la fa uns mesos, aquí a La Llança, ja reivindicava Patti Smith entre les seves influències i afirmava que, com a autora, volia anar “cap als poetes que fan poemes-cançó: que fan que cantin i ballin sols”. Després vindria aquella trucada de què parlàvem al principi, i l’emoció compartida, i la feinada titànica que suposa qualsevol traducció, encara més si parlem de poesia. I, per ara, no està prevista la presència d’Smith en cap presentació d’aquesta versió catalana, però segur que, més endavant, arribarà el moment i la de Chicago podrà conèixer i abraçar la de Berga.
Al final del llibre, és bonic comprovar com tanca el cercle LaBreu: Tots els cavalls, d’Antònia Vicens, a la mateixa col·lecció, acabava amb uns versos d’Smith (“When suddenly Johnny gets the feeling he’s being surrounded by (…)”. I ara, Auguris d’innocència es tanca amb uns versos de Vicens. I tot són horses, horses, horses, horses.
Una potència estrangera. Exercicis de musicalitat discursiva
JOSEP PEDRALS i CARLES PEDRAGOSA busquen, a través de l’abstracció poètica, les formes melòdiques i rítmiques que fan del parlar una música, convençuts que remenant en el jaciment dels fòssils lingüístics es pot produir el miracle de la resurrecció del verb.
dijous 30 de maig, a les 20 h, recital musicat del poemari
TOTS ELS CAVALLS d’Antònia Vicens i la interpretació al piano d’Andreu Riera.
El XXI Festival de Poesia de la Mediterrània reuneix a un pianista i una poeta, o un poeta del piano i una pianista de les lletres, en un muntatge en constant creació, un work in progress permanent que permetrà conèixer de primera mà l’obra poètica d’Antònia Vicens i la interpretació al piano d’Andreu Riera.
Antònia Vicens (Santanyí, 1941), amb una obra narrativa prou extensa, no va publicar el primer poemari fins 2009, Lovely seguit per Sota el paraigua el crit (2013), Fred als ulls (2015) i Tots dels cavalls (2017). Andreu Riera (Manacor, 1965), amb una sòlida formació clàssica i nombrosos concerts arreu del món, ha publicat el 2018Cinema per a tres, un disc amb composicions de Rafel Aguiló i produït per Joan Bibiloni, un treball en el qual el pianista, en paraules d’Antoni Parera Fons, “dona un sentit espectacular a cada obra. Exultant, directament a l’ànima”.
En el context del XX Festival de Poesia de la Mediterrània
Serà a la Sala Petita del Teatre Principal de Palma
T.S. Eliot va deixar escrit que «cap poeta té significat per si sol. La seva significació ve donada per la relació amb els poetes i artistes morts». És a dir, a un poeta se’l valora per contrast i comparació amb els que l’han precedit. Llegint Susanna Rafart (Ripoll, 1962), descobreixo que la naturalesa literària del seu procés de creació poètica comença en el profund coneixement d’uns clàssics que li aporten un decisiu sentit humanista i cultural i que l’orienten per interpretar el món actual. Tal com ella manifesta: “l’escriptura és l’art de la dificultat, el bou llaura la fosca per trobar la llum i el vers només n’és la llevadora”.
Susanna Rafart acaba de publicar el poemari Beatriu o la frontera (LaBreu, 2019). Més que un poemari, per ser concrets, es tracta d’un llibre de narrativa poètica farcit de molts elements propis de la lírica, allunyada, però, del cànon més ortodox que li és propi. Un llibre amb la mirada posada en els clàssics, de “paraules prestades i compartides que eixamplen el camí propi”, que tracta el tema de la frontera i les guerres, la soledat i l’amor, de la desolació i l’esperança. Amb el fil conductor de la mítica Beatriu, analitza el dolor i la desorientació de la humanitat i ens ho fa saber perquè “cal haver escrit allò que hem vist”. Beatriu és la veu d’una dona que contempla i pateix el desvari del segle XX i que cerca un nou sentit a l’existència: “A fora, les guerres queixalaven el coll de la fosca i tot era un gran esglai de sang corprenedora”.
Susanna Rafart és una poeta que ha combinat totes les possibilitats del vers, la poesia èpica, la dramàtica i la lírica. Es va donar a conèixer amb el llibre Pou de glaç (Proa), Premi Carles Riba de l’any 2001. El van seguir dos volums poètics amb els quals cercava noves fórmules expressives, Retrat en blanc (E. Moll, 2004) i Baies (Proa, 2005). Va construir la trilogia formada per L’ocell a la cendra (LaBreu, 2010), La mà interior (Meteora, 2011) i La llum constant (Proa, 2013) amb el que va guanyar el Premi Rosa Leveroni.
Escriptora en la frontera dels gèneres on “cada llibre duu els esqueixos del futur”, amplia la poesia al camp de la prosa, el dietarisme de la literatura de viatges, la biografia poètica, el fragment i l’autobiografia: Un cor grec. Memòria i notes d’un viatge (Angle, 2006), Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània (La Magrana, 2008) i En la profunda onada (Curbet, 2011), poemari, aquest darrer, que descriu l’expulsió dels sefardites de l’illa de Rodes.
Ha bastit una sòlida teoria poètica en conversa amb autors d’altres temps. Així, el llibre Gaspara i jo (Arola, 2011), una evocació pictòrica del paisatge venecià. Ha traduït Yves Bonnefoy, Dino Campana i Salvatore Quasimodo com una manera més d’obrir un diàleg amb poetes afins. En el seu camí de síntesi entre poesia i prosa ha escrit la “nouvelle” Crisàlide. Pastoral en Si Menor (LaBreu, 2015), una oda a la vida rural i a l’enyorança de la senzillesa.
Beatriu o la frontera és un torrent poètic de musicalitat precisa amb contrapunts molt elegants i inequívocament barrocs. Hi llegim versos sovint hermètics que reclamen més d’una lectura perquè “les paraules tenen arrels i capçades”. Susanna Rafart, però, ja ens adverteix que “no ho vulguis entendre tot, li vaig dir”. La riquesa del seu lèxic es farceix de molts referents històrics i literaris que emergeixen amb força, des de les belles dames dantesques, Lucía, Lia i Matilda, “totes elles d’una blancor extrema”, fins Longinus que ens “ofereix la ferida del temps”, passant per Ilse Weber, la jueva assassinada a Auschwitz, “L’Ilse ha entrat per recordar-nos com podem morir…wiegala, wiegala…”. I em permeto afegir l’eco de Philipe Claudel quan llegeixo una frase tan colpidora com: “He estimat un home que portava un nen en braços”. No podem oblidar l’ombra allargada de Paul Celan que impregna bona part de l’obra de la poeta: “vam remoure les brases i d’entre la cendra en va sortir un ocell”.
La mà interior de Susanna Rafart escriu versos intimistes que enllacen emocions amb paisatges. Formula reflexions on simbologia i imatge es multipliquen per crear un corpus molt particular. “A vegades, m’abraçava com si jo mateixa fos ombra”. Amb aquestes i moltes altres afinades eines, Rafart ens consciencia de la vulnerabilitat de la vida, “la llum de l’alba va obrir-se en el tronc de la nit per caure com mel vessada i allò va endolcir definitivament la nostàlgia que sentíem”.
I en acabar la lectura d’un llibre farcit de joiells “vam enfilar un camí ral que duia a la frontera”.
Beatriu o la frontera, llibre d’obligada relectura.
Vaig anar fins al Konvent de Berga, centre d’art multidisciplinari, ubicat al convent de monges de finals del segle XIX de la Colònia Tèxtil de Cal Rosal, el dissabte 27 d’abril. Hi vaig anar amb l’excusa del Gandula Fest, festival que celebrava els 10 anys de trajectòria del segell Gandula que porten el duo Za!. I hi vaig anar també per enfilar-me escales amunt amb la certesa fosca i les ganes punxegudes de veure l’exposició La passió segons Pepe Sales. L’exposició, que hi té lloc des del 13 d’abril fins al 16 de juny, és una retrospectiva de més de cent obres de l’artista, músic i poeta, Pepe Sales, bastida per Joan Sales, germà de Pepe Sales, Martí Sales, el seu nebot i Lulú Martorell, amiga i interlocutora. Però La passió segons Pepe Sales també és un llibre. Una reedició d’aquell Sense re, sense remeiampliada, amb una extensa mostra d’obra pictòrica i un pròleg de Martorell, i publicat per LaBreu.
Com escriu Nando Cruz per a El Periódico, aquell dissabte, era fàcil detectar els que entraven al Konvent per primera vegada. Per la cara d’astorament. Jo era una d’aquestes. El Konvent és espai creatiu, un laboratori experimental autogestionat on es desenvolupen i hi conviuen projectes i artistes diversos que treballen en comunitat, en un espai cor-robador lluny del mercat de l’art i de les institucions, però estretament arrelat a la cultura i al territori.
Les sales àmplies i lluminoses, el jardí i la gent amable que hi viu i hi treballa, ens van rebre a cop de vermut i arrossada. Els concerts van començar amb el sol al mig del cel i es van allargar fins entrada la nit. Ajaguts al jardí vam escoltar Isasa i Negro, i després ens vam moure entre la Sala de Baix i la Capella per sentir Los Sara Fontán, Vicky Macarte, Blood Quartet, els mateixos Za!, amb pastís d’aniversari inclòs, Sosun-dance, Seward o Ikram Bouloum, entre molts d’altres.
I mentre tot això tenia lloc, Pepe Sales, figura mítica, alhora que maleïda i oblidada del panorama artístic i cultural català, ens esperava a les sales de dalt. Jo la recordo, la primera vegada que un bon amic, en un pis de Tetuan, poc temps després d’haver començat la universitat, em va parlar de Sales. Va posar-me’n una cançó darrere l’altra mentre fumava i entonava les seves cançons. “I un ou calent per cada cuixa”, cantava, “sóc jo, Senyor, Sant Cristo de les Farmàcies”. I encara avui no entenc com pot ser que ningú me n’hagués parlat abans.
Per això el dissabte 27 em vaig endinsar a les sales amples i a les petites, repletes de quadres, d’autoretrats, de parets guixades, foradades i pelades, de fotografies. Els cossos d’homes, de dones, de Crists, les imatges de Barcelona, les cares dels Bocanegra, els dos ulls com llances de Pepe Sales, et miraven, et buscaven i et seguien d’una habitació a l’altra. Eufòrics, culpables, misteriosos, pietosos, col·locats, martiritzats, a punt i oberts. Pintats amb ràbia i amb llibertat, amb sang i amb brutícia, amb tots els estigmes i tota l’elegància, amb tota la ironia i tot el patiment que poden donar de si una creativitat desbordant, les drogues, la presó, l’homosexualitat enmig dels anys 70, la precarietat, la sida, els hospitals, els bons amics, els cementiris, Nova York, Mallorca, Vallclara…
Però deixeu-me acabar aquesta crònica citant paraules de Lulú Martorell: “La passió segons Pepe Sales convoca tota l’energia creativa que va desplegar en vida i la mostra per primera vegada en visió de conjunt, compacta com una unitat d’incògnites. És una obra sense acadèmia ni mercaders, dispersa i per descobrir, repartida entre els amics, sovint malvenuda i de materials xungos que atrapa els sentits i les idees. Fràgil i valenta, irreverent o no, només esperava un jardí com el Konvent per florir, el lloc ideal per reinterpretar-la, apropiar-se’n i establir noves relacions entre quadres i cançons, idees i motius, cartes i films, amb concerts, cine, festa, ping-pong, amics i connexions precioses i inimaginables que sense aquesta conxorxa no serien possibles”. No veig manera millor de resumir la meva visita al Konvent que aquestes línies. Per molts anys! A tots. A Gandula, al reconeixement de l’obra de Sales, i a un espai d’art com el Konvent.
Antònia Vicens, autora mallorquina que va conrear la narrativa durant gairebé 50 anys fins que la poesia li va sorgir com una necessitat irrefrenable, amb només 4 poemaris (poeta jove, es defineix, encara) ja ha aconseguit situar la seva obra entre les més sòlides de la literatura catalana. I més enllà, podríem afegir, ja que Tots els cavalls (LaBreu Edicions, 2017), el seu darrer poemari, va aconseguir el Premio Nacional de Poesia 2018, sent la 3ª autora en català i la 7ª dona a guanyar-lo.
Ha vingut a Barcelona amb motiu de XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, acte de cloenda de Barcelona Poesia, que tindrà lloc el dijous 16 a les 21h al Palau de la Música Catalana.
Allà compartirà escenari amb el poeta de l’experiència Luis García Montero, un dels més reconeguts de l’Estat Espanyol i director de l’Instituto Cervantes; el turc Burhan Sönmez, que beu de la tradició per dir l’exili i reivindicar els drets humans; la nord-americana Rita Dove, que ha rebut premis com el Pulitzer o la Medalla Nacional dels Estats Units; o Lebogang Mashile, poeta, actriu i activista sud-africana que ha rebut el premi NOMA, un dels més importants de la literatura africana. A tots ells els posarà música el quartet de corda Lassus Quartett, que mescla repertori nou i antic per a cambra. La direcció artística anirà càrrec de la premiada Baró d’Evel, la companyia francocatalana de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias que ha renovat el llenguatge del circ explorant les seves vessants més animals.
Ens hem reunit amb la poeta mallorquina per fer-li algunes preguntes aprofitant la seva participació a Barcelona Poesia.
Crec que molts ens demanam, Antònia, què ha representat per a tu guanyar un premi com el Nacional de Poesía?
No ho sé respondre, no hi pens mai. Hi va haver un jurat que jo no coneixia, del País Basc, Galícia, de l’Estat Espanyol, plural, que van triar la meva obra. Va ser una sorpresa molt agradable. Però sí que m’ha suposat un major número d’entrevistes, sobretot per part de mitjans de l’estat espanyol. He rebut crítiques favorables i d’altres molt negatives, insultants, perquè no podien suportar que guanyés una catalana. Em vaig esverar que dins el món periodístic cultural encara hi hagués tants prejudicis. Sobretot he tengut crítiques per haver dedicat el premi als presos polítics. “¿Sabe que habrá gente que no la pueda ver por esto?”, li va etzibar un. “Pues que no me miren”, va respondre ella. Sentia que s’havia de posar en guàrdia davant d’alguns periodistes només pel fet d’escriure en català, defensar la llibertat d’expressió i creure en els valors democràtics.
Com et sents pel fet de participar al Festival Internacional de Poesia de Barcelona, per recitar al Palau?
Molt agraïda que na Mireia Calafell i n’Àngels Gregori, les directores, m’hagin convidat. Vaig arribar ahir i ja vaig tenir la satisfacció de conèixer Rita Dove. Aquest matí hi ha hagut la roda de premsa, amb bastants mitjans, i he pogut conèixer la resta de participants, que m’han semblat excel·lents, una meravella. Ens han demanat com van començar a escriure. Jo he contat que vaig començar a escriure abans de saber llegir, perquè era a través de les paraules que vaig veure que tenia el poder per crear. Em vaig centrar en els personatges desposseïts, marginals, però que tenen un món interior grandíssim. I que la poesia em va caure, em va venir. M’emociona recitar al Palau de la Música Catalana. Com a poeta sóc molt jove, he fet pocs recitals. Intentaré abstreure’m, recloure’m dins mi mateixa i dir els poemes el millor que sabré. I sé que els altres reciten molt bé, hi ha qui balla, canta… però tots tenim la nostra pròpia veu.
Quins poemes no faltaran en el teu recital?
Tenc només 4 llibres de poesia publicats i recitaré un poema de cada un d’ells però acabaré amb “La meva primera llibreria” de Lovely (Editorial Moll, 2009), el meu primer poemari. Va ser la meva primera obra poètica i no va tenir tant ressò, l’editorial es va tancar al cap de poc… Va ser a partir de Fred als ulls (Cafè Central, 2015) que la meva obra va calar més en els lectors de poesia. Però aquest setembre, en fer 10 anys de la seva publicació, es reeditarà a la col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central. De Tots els cavalls aquest any també hauria de sortir la seva traducció al castellà, a càrrec de Rodolfo Häsler.
En quins projectes estàs treballant ara?
Ara estic escrivint un nou llibre de poesia i acabant una novel·la curta. També s’acaba de reeditar Ànima de gos amb AdiA Edicions, que aviat també reeditarà La Santa. L’editorial Lleonard Muntaner també tornarà a treure 39º a l’ombra. Fa 2 o 3 mesos Proa va reeditar Ungles perfectes. I Pagès Editors estan preparant una antologia de la meva obra poètica.
Per acabar, m’agradaria que ens diguessis quins versos teus triaries pel moment present.
Tots els Cavalls sencer, amb els seus cavalls grocs, negres, vermells i blancs, els colors dels genets de l’apocalipsi i també de la misèria, de la guerra, de la fam, de la indiferència envers els dolors dels altres. És una obra sobre l’horror actual, dels morts que tenim al Mediterrani, tan a prop.
El Festival Internacional de Poesia de Barcelona tindrà lloc el dijous 16 a les 21h al Palau de la Música Catalana (C/ Palau de la Música, 4-6).
És prou coneguda la frase que afirma que la primera víctima d’una guerra és la veritat. Una víctima, a més que no acostuma a ésser rehabilitada, ja que la història l’escriuen els vencedors. És per això que resulta molt difícil llegir relats que ens ofereixin una visió real, autèntica, del que significa viure-les, les guerres. I, encara menys, amb valor, i validesa, literària; amb la força del que transcendeix el que és particular per convertir-ho en general; el que és propi per convertir-ho en universal.
El dolor(La douleur), de Marguerite Duras, publicat per LaBreu, el passat mes de maig, en traducció conjunta d’Arnau Pons i Blanca Llum Vidal és, sens dubte, un d’aquests volums, que ens demostra, de manera fefaent, que l’art no tan sols pot parlar de tot, sinó que, quan ho fa, deixa petja —una pregona, indeleble petja: després de llegir els relats que inclou, ni serem els mateixos ni veurem l’autora amb els mateixos ulls.
Si en El crepuscle dels ídols Nietzsche filosofava a cops de martell, en aquest llibre —sobretot en el text que dóna títol a l’obra i en l’escruixidor, en algun moment, insofrible, Albert del Capitales— l’autora francesa escriu, també, a cops de martell; i, en llegir-la, els seus cops els sentim al més endins del nostre endins. En el primer cas, perquè sentim el seu dolor com a nostre; en el segon —i no tinc la intenció de desvetllar més que no convindria— perquè no entenem com no és capaç de sentir com a propi el dolors dels altres.
Poques, molt poques vegades, que tingui present, ara mateix, tan sols en l’igualment esgarrifós tríptic La nit, L’alba, El dia d’Elie Wiesel, s’ha retratat amb una tan autèntica vivacitat els efectes que provoquen en l’ànima d’una persona els sofriments de la guerra; o, més exactament, com les monstruositats de la guerra converteixen en monstres tot el que toquen; com, a mesura que passa el temps i ens sofriments s’acreixen, les distàncies entre víctimes i botxins es van acostant, fins a esdevenir inexistents; fins que les víctimes es converteixen, a la seva vegada en botxins, en botxins que es deixen arrossegar pels més baixos instints, per la bèstia venjativa que el patiment sofert els ha fet aflorar.
En una afirmació que més tard matisà, Adorno deia que “Després d’Auschwitz, escriure un poema és barbàric”. Amb els dos relats esmentats —escrits en el darrer any de la Segona Guerra Mundial, quan encara no es coneixia “[l’]inconcebible dolor que ressona dels Camps de Concentració Alemanys” (pàg. 123); rescrits posteriorment— Duras posa de manifest que el que seria realment barbàric, el que seria del tot injustificable, el que no es pot admetre de cap de les maneres, ja que suposaria tornar a sacrificar els sacrificats, i, el que és més important, no extreure’n cap lliçó, no fer tot el possible per evitar que la història es repeteixi, seria no parlar-ne; no conservar-ne el record com a advertiment.
Com molt bé ens indica l’autora —“El dolor és una de les coses més importants de la meva vida.” (pàg. 15)— provar de definir o d’encaixar en algun gènere en concret (diari, records, memòria, documents, catarsi…) aquests texts que ni ella mateixa no gosa anomenar escrits —“ La paraula «escrit» no li convé” (Íd.)— resulta pràcticament impossible.
Tanmateix, potser sigui millor, molt millor així. No tan sols en general, que és, al capdavall, definir sinó reduir?, sinó en particular: llegir-los ens permet arribar, més que mai —i això, en una escriptora com la Duras, no és que sigui dir molt, sinó moltíssim— al més endins de l’endins de la seva ànima: se’ns hi presenta encara més autèntica i natural (en alguns instants, ja ho he esmentat, gairebé indigerible, si no fem una pausa per recobrar l’alè) que mai.
Si les obres dels artistes són —haurien, ai las!, d’ésser— els seus fills, la sang de la seva sang, aquesta ho és tant que, més que llegir-la, ens fa la sensació que toquem la carn de la seva carn, que palpem —amb els dits, però, sobretot, amb l’esperit— les ferides que li obrí la guerra i que mai més se li clourien.
Hi ha qui escriu per evadir-se —i per ajudar a evadir-se als altres—, l’autora de L’amant, si escrivia era, justament, com ho fan la immensa majoria dels artistes i creadors (que no cal confondre amb els artesans) perquè era conscient que, per més que intentem fugir, mai no ens podem evadir-nos de nosaltres mateixos —ni, molt menys, defugir l’ombra (feixuga, delatora i sempre massa allargada) de) la nostra consciència.
El rar personatge creat per Vigó podria ser a ‘La sinagoga dels iconoclastes’ de Wilcok
El protagonista del debut novel·lístic de Jan Vigó crea el seu personal gabinet de curiosistats.
El protagonista de Haiku a Brooklyn, primera novel·la del poeta Joan Vigó (Barcelona, 1964), podria tenir qualsevol altre nom, però si es diu Antoni Russell és perquè el seu projecte vital no s’allunya gaire del que anima l’existència de Martial Canterel, l’excèntric milionari creat per Raymond Roussel a Locus Solus, i que convida un grup d’amics a passejar pel seu jardí amb la intenció que admirin el seu museu d’extravagàncies, els invents i descobriments que ha anat fent amb una lògica delirant i que constitueixen un puzle sense fi d’imatges i d’històries: no és en va l’alegria de Russell quan Dalí, el 1968, a Nova York, juga amb la semblança fònica i li dedica Rostres ocults com si compartís cognom amb l’escriptor francès, ni que recordi el mausoleu de Raymond Roussel al Père Lachaise, ni que en aconseguir “la vitrina sanitària dels anys vint, de metall lacat en blanc i tancaments, portes i prestatgeries de vidre transparent”, la vitrina de la funerària del barri de Nova York que servia per guardar-hi les eines i els ungüents per maquillar els morts, escrigui que serà “com una màquina d’evocacions d’aquelles que construïa Martial Canterel a Locus Solus, la seva finca màgica, el seu Gabinet de Curiositats a l’aire lliure”. Tampoc és gratuït que Haiku a Brooklyn s’obri amb una cita de Benet Rossell, l’artista conceptual que deia que plantava el seu art a la terra: al cap i a la fi, el Russell de la novel·la de Vigó dedica la seva vida a la preparació del moment final on s’arrelarà per sempre a la terra com si fos una obra d’art anònima i immortal.
Un rellotge de butxaca que s’emporta de la seva Barcelona natal, la targeta de visita del propietari de la Cacciatore Funeral Home Services, la primera ràdio que va comprar, un pètal de rosa sec, la màquina de fotos que ha fet servir per retratar els carrers de Nova York sense baixar mai del taxi que el du amunt i avall…: són objectes personals que Russell selecciona per guardar a la vitrina sanitària (el seu Gabinet de Curiositats), i que constitueixen les petges més memorables que deixarà rere seu, pertinences vulgars que desmenteixen la seva trivialitat perquè li permeten la reconstrucció de les poques certeses de la seva vida, les trampes, pors i imperícies, rastres d’uns altres espais i temps. I és així com el lector pot anar reconstruint les diverses etapes vitals de Russell: guia nocturn dels mariners de la Sisena Flota a Barcelona, que li van infondre l’admiració cap a Amèrica; les lliçons que aprèn d’un mestre de la República depurat pel franquisme; el viatge a Nova York, d’on ja no es mourà més; la vida grisa regentant una botiga de begudes a Little Italy; els seus quatre amors, els seus pocs amics, la seva passió per l’art i l’escriptura com a necessitats vitals que no li cal fer públiques; i el seu projecte final per honorar de manera adequada la seva vida, i que seria una descortesia revelar: l’únic que es pot dir és que està a l’altura de la qualitat serena que irradia Haiku de Brooklyn pàgina rere pàgina, ja sigui per la intensa contenció expressiva de Vigó, ja sigui per l’originalitat del pensament de Russell, ja sigui perquè la novel·la es va omplint del seu ímpetu vital, de la força renovadora amb què es mou entre contraris i l’impulsa a viure en els marges. O de la seva actitud d’estar en el món a la recerca del lloc just que li correspon, sense voler mai, però, transformar-lo.
Russell és un dels personatges més rars de la literatura d’avui: podria figurar en el catàleg d’anomalies que reuní Rodolfo Wilcok a La sinagoga dels iconoclastes, o en la sèrie sobre escriptors inèdits de Vicenç Pagès a El poeta i altres contes, que li servia per indagar sobre els motius pels quals algú no publicava el que escrivia. No menys insòlita és Haiku a Brooklyn.
Títol_Auguris d’innocència Autor_ Patti Smith Traducció_ Laia Malo Col·lecció_ alabatre, 98 Pàgs_ 142 PVP_ 16€ ISBN_ 979-13-991409-0-3
Patti Smith (Chicago, 1946) és escriptora, intèrpret i artista visual. Es va convertir en una figura capital del rock and roll durant els ’70 per la seva revolucionària fusió de poesia i rock. Ha publicat dotze discos, incloent Horses, que ha estat aclamat com un dels cent millors àlbums de la història. Va exposar per primer cop la seva obra gràfica el 1973 i els seus llibres inclouen Just Kids, guanyador del National Book Award 2010, Witt, Babel, Woolgathering, The Coral Sea i una dotzena més de títols entre narrativa i poesia.
Publiquem la poesia de la gran dama del rock. Una col·lecció de poemes, íntima i abrasadora. Amb Auguris d’innocència Patti Smith trenca un silenci de deu anys sense publicar poesia. Aquest retorn significa l’eclosió i confirmació d’una poeta que ha estampat, a través de la música i la paraula i amb poderosos himnes, balades i lletres, una visió lúcida, crítica i sensible del nostre món. Smith s’allunya de la ràbia i la disbauxa, de la franquesa insolent i la rebel·lia en ebullició pròpia de l’estil que va ajudar a fundar, i sorprèn amb una veu íntima i profunda, mostrant la seva relació amb la natura i la divinitat, llum que encomana l’estat contemplatiu de la bellesa. Els seus poemes la situen en la tradició dels trobadors, els forjadors de paraules i els artistes que proporcionen al món una veu que li fa d’eco i que esdevé única, fresca i hipnòtica i que es forma en un magma eclèctic d’influències que van de Blake o Rimbaud a Picasso o Arbus. A cadascun dels poemes la calma condueix a la introspecció en creacions plenes de bellesa; aconsegueix conduir-nos per aquest plaent viatge sensorial que suposa submergir-se en les imatges que els seus versos evoquen.
Els seus poemes, a través de la delicada i potent versió de Laia Malo, sonen com oracles del temps que ens ha tocat viure.
Les passions de Pepe Sales
En el marc de la retrospectiva que el Konvent dedica a Pepe Sales es va presentar la seva obra poètica
L’obra de Sales s’ha engrandit i ha convertit l’àngel ‘beat’de desolació en una sèrie d’encerts
Abans d’esdevenir un mite gràcies als programes televisius amb Lulu Martorell o als discos d’Albert Pla i Bocanegra, Pepe Sales va haver de passar el calvari dels avançats de la seva època: persecució policial, formació a la universitat de la Model, ingesta desproporcionada de matèries tòxiques i una burgesia reprimida que va actuar en forma de llosa sobre el seu caràcter. Tot plegat li donaria un salconduit a l’eternitat per la via prematura quan encara no havia fet els 40 anys i tot un currículum amb matrícula per psiquiàtrics, metges de tota condició i els famosos antiretrovirals. No el salvarien el 1994 d’una mort anunciada per allò que el seu col·lega Pere Marcilla anomenava “els anticossos de la dida”.
Aquest cap de setmana i en el marc de la retrospectiva que inunda les parets de la fàbrica de creació El Konvent, a Cal Rosal, prop de Berga, es va presentar una reedició de la seva obra poètica, La passió segons Pepe Sales, un recreació amb moltes reproduccions de pintura dels poemes i cançons que la mateixa editorial Labreu havia fet fa deu anys. Què ha passat en deu anys i en vint-i-cinc de la seva immolació amb els seus dibuixos i versos? Doncs, que s’han engrandit i han convertit la llegenda beatnik d’aquell àngel de desolació en un conjunt d’encerts. Les estrofes es transformen en aforismes de sangtraït i els dibuixos de creus i pantocràtors sexis anarcocatòlics formen amb els autoretrats, les noies despullades i la Barcelona preolímpica un retrat en negre i sang, i alhora una recreació en clau lírica i íntima dels millors anys de les nostres vides crepusculars.
Després de les visites comentades per les immenses sales del Konvent, i de l’hospitalitat del llibertari Pep Espelt i els seus sequaços, ens vam aturar a la sala on hi havia la taula de ping-pong del Pepe. A pocs metres presentaríem el llibre amb el sempre inspirat Joan Sales (geòleg i germà del Pepe), el poeta Martí Sales (nebot) i l’editora Ester Andorrà. El Pepe no podia faltar a la festa i es va presentar en plena sessió d’espiritisme dins el recital. En absència del lesionat Víctor Bocanegra, no sé ni com, es va improvisar un conjunt amb el mateix Martí Sales (cantant d’Els Surfing Sirles), Ildefons Alonso (El Petit de Cal Eril), Adriano Galante (Seward) i un servidor que va alternar els esfereïdors poemes del Pepe amb alguns dels seus interlocutors, com ara Pau Maragall, Pere Marcilla, Raúl Núñez, Marcel Pey i altres cronistes de la Barcelona perduda.
Si volen veure art de debò, no es perdin aquesta clatellada del Konvent.
Una potència estrangera. Exercicis de musicalitat discursiva
Josep Pedrals i Carles Pedragosa busquen, a través de l’abstracció poètica, les formes melòdiques i rítmiques que fan del parlar una música, convençuts que remenant en el jaciment dels fòssils lingüístics es pot produir el miracle de la resurrecció del verb.
a la Casa Golferichs (Gran Via de les Corts Catalanes, 491 Barcelona).
“… En el món no hi ha prou lloc. Per això destruïm sense aturall. Per això una cosa viu tan poca estona i foradada.”
Cada poema és una lluita acarnissada entre oposats, entre unes forces contràries que es barallen per obrir-se pas, per imposar-se. Destrucció, mort, derrota, fang, però vida, vitalitat, passió, victòria. Qui el llegeix, em confessa el poeta, es pregunta com pot ser que sigui tan trist, tan pessimista, amb només 34 anys. Però potser és que no han entès res del que ha escrit, que no han entès que parlar de la mort és exaltar la vida i que la destrucció no existeix, “sols la deformació”.
Tots els sepulcres
“Ara que ens hem vist els ulls coneixem el color de la veritat”
Jaume Cristòfol Pons Alorda (Caimari,1984) és com la seva escriptura; atemporal. D’aquelles persones que, quan t’hi fixes i els escrutes amb deteniment, semblen no voler dir la seva edat, com si fos un tresor, un gran secret. De cabells canosos, el que em captiva en la seva figura és la seva mirada. Propera, salvatge, vital. Els seus ulls són l’escletxa per on s’escola la seva poesia, un punt de fuga, subtil, però evident després d’una bona estona al seu davant. De tant en tant, i mentre conversem, riu, de forma estrident i plena, un riure enèrgic i eufòric que és difícil que no es contagií i es propagui.
Abans d’anar a dinar em cita davant l’ajuntament de Vilafranca del Penedès per anar a fer una cervesa. Viu allà des de fa uns anys, amb la seva dona, també poeta, Anna Gual, i la seva filla, la Lisa, de només quatre mesos. Fa vent i el cel anuncia pluja. D’una bossa en treu nou llibres que escampa per la taula. Són per a mi. Són obres seves, algunes impossibles de trobar. Com el primer títol publicat, Els (in)continents eufòrics(2007), escrit juntament amb Pere Perelló i Emili Sánchez-Rubio.
Un llibre escrit a sis mans i publicat per vosaltres mateixos, una bona manera de començar.- dic mentre tafanejo els llibres.
I amb pròleg de la Llucia Ramis, que aleshores no la coneixia ningú i ara és una de les escriptores de més d’èxit. Va ser fantàstic. Ens vam tancar durant tres nits a escriure, sense parar, rient, bevent, cridant. Fins que no haguéssim acabat el poemari, no pararíem. I el resultat va ser aquest. Vam pagar 300 euros perquè sortís publicat, i al final vam acabar recuperant la inversió. Va ser magnífic.
Davant d’un vi blanc, ens asseiem a “La Fàbrica”, un restaurant al centre de Vilafranca del Penedès. Tot i no dormir massa últimament, -la paternitat-, diu somrient,la seva mirada es manté intacta, aliena a qualsevol imprevist, viva. Gaudeix menjant i bevent i haig d’afanyar-me a seguir el ritme que marca la seva gana. Amanida del xef, sushi i una bola de gelat de vainilla amb avellanes per acabar-ho de rematar. “M’encanta el menjar i el beure”, em confessa. La seva figura, jovial, abans va arribar a acumular 100 quilos, una xifra que, veient el seu aspecte actual, em sembla impossible. La natació- una de les seves passions, com ho era de Lord Byron, un dels seus referents-i la dieta van ser els seus aliats. Mentre acaba el seu segon jo tot just ataco la costella de xai al forn. Tot en ell va ràpid i s’accelera. Com un volcà a punt d’esclatar.
Avui en dia és una de les veus més reconegudes dins la poesia catalana. Amb nombrosos premis a les espatlles, entre els que destaquen el Premi de poesia Miquel Martí i Pol, Premi de poesia Ciutat de Palma Joan Alcover, Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom, entre molts d’altres. Ha recitat per tots els Països Catalans, anant de festival en festival, fins i tot ha tingut la oportunitat d’anar a l’estranger a propagar la seva poesia.
Va ser en un recital a Manresa, on el vaig veure per primera vegada. La seva presència, aparentment calmada, amagava un esclat eixordador. Acaba cansat, com si vingués d’un combat, cada cop que recita. Crida, s’enfila, ataca les paraules amb violència, amb eufòria. Cada poema té el seu ritual. La seva obra està plena de referències, religioses, que apel·len a l’indesxifrable, al sobrenatural. Es considera un místic, i recitar és la seva forma d’acostar-se a l’inexplicable, de tenir-ho una mica més a prop.
Entusiasmat, em parla de la seva obra en camí, Ciutat de mal, quan encara no fa ni un any deel seu darrer poemari, Era. Amb només 34 anys ja té gairebé una vintena de títols publicats i dins aquest ampli repertori hi ha absolutament de tot; narrativa, poesia, relat breu, escriptura experimental, col·laborativa i tot una sèrie de recursos que fan impossible encasellar Pons Alorda dins un corrent, un estil. El seu, tal com em diu, és el de la investigació literària, el de la fusió, el d’una escriptura que busca crear nous marcs i nous espais, on el lector no estigui còmode perquè li és desconegut, i hagi de pensar. “La literatura no ha de ser fàcil i jo que hi dedico molt de temps i energia en escriure vull que el lector hagi de fer el mateix, hem de crear un pacte”, apunta.Mentre parla, la seva mirada observa, analitza i mira el que hi ha al voltant per després clavar-se damunt teu.
La seva poesia beu d’una llarga tradició literària. Però els seus primers referents no venien de la literatura, sinó del cinema. De ben petit ja tenia tendència per l’experimentació, i m’explica amb un somriure com feia contes mesclant personatges de Les tortugues ninja,Los màsters del universo o La guerra de les galàxies. La professora i poetessa Margalida Pons va ser qui li va descobrir la poesia. Fins aquell moment l’única que coneixia era la que ensenyaven, i li explico que encara ensenyen, a l’escola: Quevedo, Ausiàs March, Góngora… “Recordo molt bé el dia que ens va portar poemes de Joan Brossa i Vicent Estellés. Vaig redescobrir la poesia; si això ho era, jo volia escriure’n”.
A partir d’aquell moment iniciàtic, i ja sense pausa, els referents en la seva obra són claus. Fa un revisionisme rebel de la poesia i la literatura anteriors. Llegir-los i estudiar-los per millorar-los. Thomas Pynchon, David Foster Wallace, John Kennedy Toole, William Gaddis en narrativa, entre molts d’altres. En poesia la llista podria ocupar tot el que queda de text; Àngel Terrón, Blai Bonet, William Carlos Williams, Rosselló Pòrcel, la generació dels 70 en la poesia catalana, Antònia Vicens, Lord Byron, Josep Palacios, Joan Duran o Walt Whitman. Aquest, de fet, va tenir un impacte transcendental en la seva vida. Perquè Pons Alorda, a més d’escriptor prolífic, és traductor i és l’únic que ha traduït Fulles d’Herba (Edicions 1984) al català, ara en farà 5 anys.
Desgràcia i oportunitat. Contrastos. Així és com em presenta l’exercici de traduir a Whitman, autor referencial, trencador, innovador, que va posar les bases de la poesia moderna. Desgràcia perquè és trist que ningú ho hagués fet abans, un bé cultural que mancava a Catalunya, però oportunitat per poder ser ell qui ho fes. Actualment es troba immers en la traducció de El Preludi de William Wordsworth Una antologia d’Elizabeth Bishop i Els llibres il·luminatsde William Blake. Ha d’afluixar el ritme. Ha d’aprendre a dir que no. Ara, amb l’arribada de la seva filla, les prioritats canvien. El volum de feina incessant al que se sotmetia ha de frenar. Amb el naixement, ha revisitat els clàssics de Disney, una de les seves debilitats. També el cinema japonès, pel·lícules delicioses com El viatge de Shihiro o El castell ambulant, les quals ara estaran més presents gràcies a la petita Lisa. El cinema és una de les seves debilitats. Tant que, de fet, el seu últim poemari (Era) pren com a una gran referència el film de Paolo Sorrentino, La grande bellezza (2013).
A fora, el sol s’imposa, aparcant la nuvolada que amenaçava amb la pluja. Avui, la seva dona recita a la Vall Fosca, presentant el seu últim poemari (Altres semidéus). Tocarà ajudar-la amb els preparatius, estar al seu costat. És estrany trobar poetes que siguin parella. En la seva condició d’artistes i bohemis, en l’imaginari col·lectiu són gent vanitosa, deixada, egocèntrica, difícil. Mentre escura l’amanida recorda com va ser el principi, quan va enamorar-se de l’Anna el primer cop que la va llegir. L’havia de conèixer. “Jo vull que l’Anna guanyi premis, i ella vol que jo en guanyi. Ens retro alimentem, ens corregim, ens motivem. Els dos hem de viure del mateix però no hi ha egoismes, sinó generositat”.
De Mallorca a Barcelona
Pota de lleó (Era) Em varen electrocutar amb una torradora i una piscina d’aigua gelada, em varen enverinar entre les mates mentre les guineus contemplaven la meva agonia (…) Però jo sempre tornava sols perquè tu em digueres un dia, ho recordo, que jo no podia sucumbir
Tothom comença a escriure per alguna cosa. La literatura neix de la necessitat. En el cas de Jaume C Pons Alorda els inicis es remunten a la seva infantesa, quan va patir bullying. No va trobar cap altre remei que la clausura. Casa seva; el seu monestir, els llibres; la seva vida. Abocat a la lectura, el següent pas va ser el de la creació, i va ser així com va començar a escriure. Mentre m’explica les humiliacions que patia, no hi ha odi ni rancor en la seva veu, que continua ressonant amb aquell deix d’eufòria. No va parar fins que va començar els estudis universitaris. I va continuar escrivint, creant i buscant el seu camí.
Llicenciat en Filologia Anglesa (Universitat de les Illes Balears), va arribar a Barcelona per cursar màsters de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (UAB), de Formació del Professorat de Secundària (UAB) i de Gestió Cultural (UOC). I d’ençà el seu aterratge a la capital catalana, ja no se n’ha mogut. És un dels pocs joves poetes en llengua catalana que es guanya la vida únicament gràcies a la poesia; escriu, recita per tot arreu, tradueix i també ha fet classes d’escriptura creativa a l’Ateneu Barcelonès i a l’Escola Bloom.
La seva poesia és violenta. Bèstia. Em citaBlai Bonet per dir-me que un poema és com un combat de boxa, l’últim vers, l’estocada final. “Sa poesia és una lluita constant”. La paraula poesia sona diferent als seus llavis, més càlida, propera, màgica. La musicalitat mallorquina és encara més dolça quan es parla de poesia. Jaume Pons Alorda és conscient dels temps que vivim, de la immediatesa i el bombardeig constant d’imatges, a totes hores. És per això que la poesia ha de provocar un xoc en el lector, diu. No el pot deixar indiferent. Tip de la literatura automasturbatòria, de l’autoficció, aposta per una literatura que, com em confessa, busca obrir camins, noves rutes. “Em considero un escriptor mediocre, una mediocritat que obre camins, que busca noves vies per propagar sa poesia”. L’egoisme de servir els altres.
M’acompanya a l’estació de tren amb un caminar àgil, nerviós. Seguim parlant de llibres. Els dos compartim l’admiració per John Kennedy Toole i la seva desgràcia que va ser A confederacy of dunces, una obra pòstuma altament celebrada, en vida ignorada. Pons Alorda creu en la immortalitat, en la infinitud. Ens acomiadem amb una forta abraçada. Mentre espero el tren, mato el temps llegint el seu primer poemari, Els (in)continents eufòrics. I només començar,una declaració d’intencions.
Orgo Vaig néixer entre gemecs i oliveres davall d’un arbre antic amb l’absoluta certesa que jo mai no he de morir
A comarques també es fa art i cultura contemporània
A comarques també es fa art i cultura contemporània
El Konvent, el centre d’art contemporani de l’antiga colònia industrial de Cal Rosal, al Berguedà, ha engegat la temporada 2019 amb La passió segons Pepe Sales. És una mostra de més de cent quadres del poeta, pintor i músic barceloní, mort fa 25 anys, nebot de Joan Sales i membre del grup Bocanegra juntament amb Víctor Obiols. Però, com tot el que es fa a Cal Rosal, La passió segons Pepe Sales és molt més que una exposició. També és un llibre que publica LaBreu i moltes coses més, segons apunten els organitzadors de la mostra: “És tenis taula, ulleres de sol, la seva música, els documentals que l’hi han dedicat, les pintures fetes amb la pròpia sang, les Barcelones estimades, l’homosexualitat, la presó, l’heroïna i, vaja, que ja era hora que poguéssim veure tot un llegat, junt i a casa”.
L’obra de Sales no s’havia vist mai en conjunt. Dispersa, repartida entre amics o malvenuda, és un llegat encara per descobrir. Es tracta d’una exposició de primer ordre i no es fa a Barcelona ni a Girona, sinó al Berguedà, en un espai creatiu autogestionat que, des de fa més de dues dècades, batega vora el Llobregat. Com un antic transatlàntic ple de sales per descobrir on ressonen les veus de les famílies que hi van treballar, el Konvent és fàbrica però també és hort, és jardí, és residència d’artistes i lloc de trobada en el circuit internacional, un espai de referència únic al món per la seva singularitat. Després de La passió segons Pepe Sales, al Konvent hi arribarà BAT, un cicle de fotoperiodisme documental que el lligarà amb el poble d’Avià, amb presentacions de llibres i “molta acció en directe”.
Cal Rosal és potser l’exemple més cridaner del que molt sovint passa lluny dels grans centres de poder, on també hi ha art i cultura contemporànies per parar un tren, tot i la dificultat per promocionar-se. Centres d’art estables, residències artístiques, cicles, festivals… centenars de propostes a l’any que queden amagades sota la programació de les grans capitals.
Territori contemporani, un programa de televisió produït per La Xarxa en col·laboració amb Vallès Oriental Televisió, ha volgut cobrir aquest buit explicant l’existència de desenes d’aquests espais en 39 capítols, a raó de dos centres i un artista per capítol. L’escriptor i periodista Martí Sales -involucrat en l’exposició del seu oncle al Konvent- és el presentador de l’espai, que dirigeix Albert Jordana. El crític i comissari d’art Fede Montornés n’és el director de continguts i qui ha fet tota la recerca per fer-lo possible: “El Konvent és molt poc paradigmàtic i és molt atípic, està molt al límit”, opina sobre la potència de la iniciativa de Cal Rosal, completament autogestionada. Pep Espelt, un dels directors del Konvent, hi treu ferro: “Hi ha espais que també tenen part de subvenció però, al final, qui hi ha al darrere també ho ha de gestionar”.
Montornés esmenta Can Serrat, al Bruc, i Major 28, a la Floresta, “la casa familiar de Lluc Baños Aixalà, que en comptes de vivenda l’ha rehabilitat com a espai d’exhibició i residència d’artistes”. Un cas similar al del Teatre de Cal Eril, la casa familiar de Joan Pons d’El Petit de Cal Eril, convertida en sala de concerts i estudi de gravació. Però, a més, el territori està esquitxat de festivals. Alguns, com la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega, la Fira Mediterrània de Manresa o els d’estiu, a la Costa Brava, sí que solen aparèixer als mitjans de tirada nacional, però d’altres no tant: iniciatives com la Bianyal de la Vall de Bianya, el Festus de Torelló, l’Eufònic de les Terres de l’Ebre, el Deltebre Dansa… N’hi ha de veritablement singulars, com el Maldaltura de Llessui i el Cantilafont del Lluçanès. La llista és inabastable.
La majoria mantenen una estreta relació amb el paisatge. “Mentre que la ciutat ofereix visitants i mitjans de comunicació, els de fora el que tenen és l’entorn, el paisatge”, diu Montornés. Però també tenen la gent. “Als pobles on durant la major part de l’any no hi passa res, quan hi ha alguna cosa la gent s’hi acosta”, assegura. És el cas del Centre d’Art i Natura de Farrera, al Pallars Sobirà, on “la gent s’hi aboca d’una manera molt festiva”. Per al crític i comissari, aquests espais “compleixen moltes funcions i són focus de relació entre els veïns, que veuen coses que no han vist mai i fins i tot alguns acaben estudiant belles arts”. Això sí, aquestes iniciatives acostumen a tenir èxit el dia que s’inauguren, la major part del públic s’hi atansa en dies molt concrets. És difícil, per tant, allargar-ne la programació.
“La part de Tarragona és la més malmesa i deixada de la mà de Déu”, opina Montornés, que va dedicar el primer programa de Territori contemporani al Festival Internacional de Fotografia SCAN, celebrat al Tinglado 2, un espai expositiu situat al Moll de Costa de Tarragona. “A la seu del Centre d’Art de Tarragona, que forma part dels vuit centres de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya, no hi ha direcció, i això fa que la identitat quedi molt diluïda”, explica. “Es fomenten les exposicions itinerants entre centres i això és bo, el que falta és poder dur a terme programacions singulars”, afegeix. Si bé el Bòlit, a Girona, i la Panera, a Lleida, funcionen com a pols d’atracció i focus d’irradiació, “a Tarragona falta voluntat política, i si la capital no s’hi posa, ¿com s’hi ha de posar la resta?”, es pregunta.
On és l’agenda?
Un dels problemes amb què topen totes aquestes iniciatives és la falta de ressò als mitjans. No hi ha una agenda única on es puguin consultar totes les activitats d’art i cultura contemporània que tenen lloc fora de les grans capitals i, sovint, és molt complicat conèixer-ne l’existència fora dels àmbits geogràfics més immediats si no és que se’n té informació prèvia. L’altra dificultat amb què es troben els centres és la falta de coordinació entre si. “Alguns depenen de la Generalitat, d’altres de les diputacions, dels ajuntaments… Hi ha centres d’art de primera, segona i tercera divisió, i entre ells no s’entenen, i, a més, en aquest país tot dura quatre anys”, de manera que és difícil plantejar projectes a llarg termini.
A falta d’aquest gruix d’informació útil llistada i agendada en un únic recurs a l’abast de tothom -el portal Surtdecasa.cat seria l’opció més semblant-, al públic no li queda més remei sinó investigar pel seu compte. Ara també comptarà amb un material impagable que li facilitarà molt la feina: els 39 capítols de Territori contemporani, disponibles a YouTube, són el resultat de tres anys de feina de recerca i rodatge. Un primer pas perquè les iniciatives que es produeixen més enllà de la B-30 es puguin donar a conèixer a tot el país i no només entre els veïns dels seus pobles i ciutats, i per acabar de fer visible una descentralització que ja fa anys que existeix, encara que sigui a l’ombra de les grans capitals.
Amb Nausica(LaBreu Edicions), Víctor Sunyol ha reprès amb creativitat i solidesa intel·lectual la conversa oberta, per inacabada, amb l’Odissea que des d’Homer han mantingut poetes i bards de tots els temps seguint aquell fil d’Ariadna que porta a una mena de salvació en la selva obscura de la vida. Per a cadascú la seva redempció, ja que el relat de l’Odissea es constitueix en un símbol personal i, per tant, universal, del nostre trànsit per la vida, del nostre camí de viatgers, de pelegrins, ja sigui aquest camí simbolitzat en mar o en terra.
Víctor Sunyol a EINA | Bernat Puigtobella
Ítaca, la preciosa illa blava que sura celístia al mar Egeu, indret d’escarpats turons en el qual es respira tant un càlid aire domèstic com un aire amarat d’oxigenada llibertat, tant com la imatge del retorn és una imatge del retrobament amb nosaltres mateixos. Per aquesta raó tots som Ulisses com som Penèlope. En l’abraçada i en les llàgrimes d’aquests dos personatges s’hi representa el símbol del retrobament integral entre anima i animus interiors segons la terminologia psicoanalítica de Carl G. Jung.
Des del dia que vam partir d’un paradís de la innocència, ¿no hem estat éssers anhelants d’abraçar-nos a un paradís de la consciència? Per això els mites, fruits daurats del món de l’imaginal, tal com el va conceptuar el filòsof Henry Corbin en els seus estudis antropològics, no són faules com voldrien fer-nos creure des d’una mentalitat positivista, materialista. L’evidència de la seva energia tan antiga com el món en evolució, és la seva perseverant posada en escena a través de nosaltres, que els encarnem fins i tot quan els neguem. Per aquest motiu es dona una rebel·lia, una ferma contestació al sistema cada vegada que tenim set d’amor, de bellesa i de veritat. ¿Qui no encendria un llum per veure-s’hi en una habitació a les fosques? Perquè això és un mite: una explicació a través del llenguatge simbòlic, és a dir poètic, dels moviments de la psique, dels seus anhels de natura espiritual per tal de dir-se a través de la nostra humanitat profunda.
Els qui racionalitzant de forma excessiva el pensament volien matar la fosforescència del mite diria que han ben fracassat perquè el mite és poesia, i matar la poesia seria com matar l’home i la dona interiors que amb força auroral retornen a la llum del dia cada vegada que volem veure’ns en el cor de la vida. Perquè ella hi és: la poesia emergeix en la bellesa d’una Venus, en la saviesa d’una Atenea, en el coratge d’una Amazona, o en la forma gràcil d’una jove donzella com la princesa Nausica, filla d’Alcínous rei.
El poeta Víctor Sunyol.
La poesia és la veu que s’encarna en la paraula viva seguint el terme del poeta Joan Maragall qui, com reporta Víctor Sunyol en el seu text de meditació exquisida i sorprenent en els nostres temps foscos del Kali-yuga, va dedicar versos encesos a Nausica, aquest personatge singular d’una Odissea per ser llegida, és clar, més enllà de la convenció que ens divideix en sexes i gèneres. La història narrada en l’Odissea és una narració subterrània, que va per dins, com diu Víctor Sunyol.
I és que a dins tots hi tenim una Nausica: [Ulisses] necessita Nausica per mirar-se, explicar-se, escriu Sunyol; que en el seu text rememora l’escriptor-poeta Goethe quan finalment acaba l’escriptura de la seva Nausica, i en ella encarna la poesia amb la flama de la seva concepció. [Carles] Riba ens ho mostra, callat, quan li sobreposa els mots del poeta a Hyperion: “L’ideal és allò que abans fou natura.” Però per l’hermètica llei de correspondències, i tot recordant la filosofia metafísica de Plató, també podríem dir que ‘el que abans fou idea es fa natura’.
Amb l’aparició als capítols finals de l’Odissea, la Nausica ideal, la noia verge, es fa real, operativa, i fins i tot maternal quan té cura del vell i nafrat Ulisses, per després apartar-se de manera discreta i esdevenir record indeleble en l’ànima d’Ulisses, qui finalment parteix cap a Ítaca, el destí que li tenen reservat els déus en la figura de la deessa Atenea. Abans del comiat, però, la jove Nausica s’adreçarà a Ulisses i li dirà les úniques i darreres paraules: Hoste, adéu, i quan siguis de nou a la pàtria, recorda’t de mi, que a mi la primera tu deus el rescat de la vida.
Cert. Tant de manera real com simbòlica, Nausica torna a la vida un esparracat Ulisses. Nausica, figura poètica de l’ànima, retorna l’alè perdut a l’heroi que durant els anys que ha durat la travessa ha bregat en tantes aventures, lluites, fatigues i temptacions. No és d’estranyar que tants poetes hagin volgut recrear aquesta història entre la donzella i el viatger intrèpid, miralls de la nostra interioritat activa i contemplativa. Però per arribar a Ítaca, com en tota cursa encara es necessita un impuls per encarar el tram final en el qual ha d’esdevenir-se el reconeixement del palau dels avantpassats, així com la comprovació de la cura i fidelitat dels servidors i de l’esposa Penèlope. Com la noia que dona aigua al corredor d’una marató dificultosa, Nausica infon en Ulisses aquest darrer impuls vital.
Però a la figura simbòlica de Nausica encara li està reservat un altre paper: romandre en l’anhel i la utopia tant com en el record d’aquell a qui Nausica ha regenerat espiritualment. I seguint la nostra tradició cultural, i tot responent a la crida de l’Odissea, poema simbòlic i fundacional de la cultura occidental, Víctor Sunyol ha transitat de nou per les aigües del mar Egeu en la nau d’Ulisses, i com el vell viatger estimarà per sempre Nausica, estimarà aquell amor i sol·licitud que es realitza en la donació.
Com la poesia, Nausica actua de mitjancera entre dos móns. Amb Nausica, llibre escrit a dos nivells: el referencial, interrogatiu i meditatiu, i el quintaessenciat poètic del seu propi viatge interior, Víctor Sunyol, en un cim de maduresa literària, ens ofereix la seva lectura i interpretació del mite homèric, i que tan bé es resumeix en la seva conclusió en les paraules de Nietzsche, l’escriptor-filòsof que va maldar per reintegrar logos i mite, per unir filosofia i poesia en un mateix tàlem: Hem d’acomiadar-nos de la vida de la mateixa manera com Ulisses va acomiadar-se de Nausica, molt més beneint-la que no pas enamorats. I és que l’enamorament és un estadi passatger, efímer, de l’ànima, mentre que la llar retrobada és benedicció, serenitat i equilibri per a l’ànima adolorida del nostre Ulisses interior, ja que la vida sempre hi fa esgarrinxades quan no ferides i traus profunds. Abans de partir cap a Ítaca, Nausica torna l’ànima d’Ulisses més lleugera llevant-li la pesantor i la tristesa pels estralls patits, la restaura i vivifica com si hagués nascut de nou.
dissabte 4 de maig, a les 20.00 h, presentació llibre
LA PASSIÓ SEGONS PEPE SALES, de Pepe Sales
Intervindrà: JOAN SALES (Germà d’en Pepe Sales), MARTÍ SALES (Nebot d’en Pepe Sales), LABREU EDICIONS (Responsables i culpables de la reedició), DAVID CASTILLO (Poeta, escriptor, i crític literari)
CONCERT DE PIANO: VÍCTOR BOCANEGRA
Deu anys després de Sense re, sense remei LaBreu publica una edició ampliada del volum amb una extensa mostra de la seva pintura i un evocador pròleg de Lulú Martorell i l’edició de les seves “Cançons d’amor i droga”, els diaris, correspondència i apunts de Sales.
“El dolor” és una crònica en forma de diari que narra els moments de confusió de sentiments, de raons, temps d’un immens dolor que va viure MargueriteDuras darrere la detenció del seu company durant la II Guerra Mundial, en Robert Antelme, L. a la novel·la, per part de la Gestapo. L’obra és un conjunt d’impressions i vivències nascudes arran d’aquesta detenció, que conta els sues dies durant les setmanes prèvies i posteriors a l’alliberament i tornada del seu marit del camp de concentració de Dachau. Aquesta obra, d’una intensitat esgarrifadora, no va veure la llum fins al 1985. La novel·la és una mena de confessió, un alliberament per part de l’autora alhora que un llibre sagnant per al lector, qui és testimoni dels terribles successos i la màxima crueltat que van haver de patir les víctimes del nazisme a França. Per això, trobem a “El dolor” un exemple de l’escriptura de MargueriteDuras, plenament descarnada. L’autora tracta d’anar furgant en els fons del fon del patiment humà, mostrant-nos la sense raó que suposa l’odi de l’ésser humà contra l’ésser humà per qüestions polítiques, socials o religioses que poc tenen a veure amb l’essència de l’ésser humà i que ens porta a comportaments inhumans.
Llegir aquest llibre provoca una fonda impressió de tristesa per la crueltat del seu relat, basat en una crua realitat que encara ens fa tremolar. Destaquen, per la seva cruesa, les detallades descripcions de l’estat de salut, l’absoluta desorganització funcional del cos d’en Robert L. a la seva tornada a París darrere el seu pas pels camps de concentració nazis, una descripció que ens mostra fins a quin punt pot arribar un ésser humà a fer mal a un altre ésser humà, i per una altra banda les escenes de tortura que ens narra en una de les històries incloses en aquest llibre a un delator que estava integrat a LeRésistance, tortures en les quals la futura escriptora, sota el nom de Thérèse confessa que no només va participar, sinó que va alentir-les tractant de porta les coses més enllà, pot ser moguda per un desig de venjança. Igualment resulta pertorbadora la relació que manté na Marguerite amb l’agent de la Gestapo Rabier, amb qui passarà a mantindre una estreta relació de submissió, mantenint cites i accedint a les seves proposicions per tal de obtindré dades sobre l’estat del seu marit a passar a convertir-se en una mena de botxí a mesura que el règim nazi va ensorrant-se i per la seva ment comença a prendre forma una possible entrega a LeRésistance. Després de llegir el llibre, es compren per que quan es va publicar va provocar polèmica, donat la cruesa amb què es descriuen els horrors de la guerra, però no és ben cert que el primer que mor a una guerra és la humanitat?
No obstant això, l’aspecte fonamental, sense cap dubte d’aquest llibre és el dolor, el patiment que pateix la narradora, que es tradueix en una tensió continua que l’arrossega a donar voltes i més voltes a una possible mort del seu company i marit, el sentiment de desassossec i desnonament pel futur, una manca de sentit de la seva pròpia vida i altres situacions repugnants que estaven a l’ordre del dia en aquells temps de l’Ocupació i el règim col·laboracionista d’en Vichy.
Llegir aquest llibre ens provoca emocions molt variades, una mena de suspens sensorial com el que ens provoca la poesia. MargueriteDuras té molt de talent expositiu com novel·lista, però també com autora de teatre, periodista, guionista i directora de cine (per que va ser tot això) aconseguint un permanent estat d’angoixa que contagia una estranya esperança, a pesar dels horrors de la guerra i de la misèria que va patir.
La poeta vilafranquina tanca la trilogia Arrel Trinitat amb el poemari ‘Altres semideus’
Foto: MARTA HUERTAS
Anna Gual ens torna a sacsejar amb la darrera part de la trilogia Arrel Trinitat, iniciada amb ‘Molsa’ (AdiA Edicions, 2016) i ‘El tubercle’ (Editorial 3i4, 2016). A ‘Altres semideus (LaBreu Edicions, 2019)’, l’autora explora els conceptes inabastables de la vida i la mort, enlairant les seves reflexions per mirar de trobar el sentit a través d’allò que ens envolta i que sovint passa inadvertit. Gual converteix els elements més petits en divinitats per «elaborar una panoràmica que va d’allò més terrenal a allò més celestial i parlar de la vida, la mort i les pulsions més primàries». I, en aquest camí, ha trobat més preguntes que respostes.
“Escriure em genera més preguntes que respostes i això, lluny de preocupar-me, m’alegra.”
– Amb ‘Altres semideus’ tanques la trilogia Arrel Trinitat. Quin cos se’t queda?
Em queda una sensació de plenitud molt forta. Em vaig plantejar la trilogia cap al 2014 i el primer i el segon volum (‘Molsa’ i ‘El tubercle’) van sortir publicats al 2016. Enguany, al 2019, tanco la trilogia amb la certesa que han estat cinc anys de moltes emocions. Em vaig plantejar la trilogia com un repte personal ambiciós i estic molt satisfeta amb el resultat. De fet, el primer llibre, ‘Molsa’, va guanyar el premi Bernat Vidal i Tomàs a Mallorca i el segon llibre, ‘El tubercle’, va guanyar el premi Senyoriu d’Ausiàs March al País Valencià. Per tant, la recompensa ha estat majúscula. Publicar ara ‘Altres semideus’ a l’editorial amiga LaBreu Edicions és sens dubte una altra mena de premi.
– A ‘Altres semideus’ hi ha vida, mort, divinitats, dubtes, inquietuds sobre el fet d’escriure…. Parla’ns del que has volgut explorar en aquesta darrera part de la trilogia.
En aquest poemari he invocat la mística com probablement no ho havia fet abans. He volgut indagar en la part oculta de la naturalesa humana i també, i sobretot, en la part més fosca d’allò que ens rodeja. Existeix un món que transita entre el visible i l’invisible i ‘Altres semideus’ camina per aquesta línia, per aquesta intersecció. És un poemari que no vol dir sinó deixar intuir un seguit d’aspectes que m’inquieten, que m’atrauen i que m’obsessionen: les preguntes, la naturalesa, la part divina que hi ha en cadascú… Totes les meves passions i obsessions han trobat espai en aquest llibre i he volgut amplificar-les, sense fre, deixant-me portar perquè l’escriptura fos el més sincera i visceral possible.
– ‘Altres semideus’ va d’allò més “insignificant” a allò més universal? Com es construeix aquest camí amb paraules?
Parlar d’una pedra és parlar del cosmos, ja que tota petita cosa forma part del tot i és a la vegada el tot. Entendre que fixant-nos en allò més minúscul ens aproximarem a les grans qüestions és començar a caminar pel bon camí. Com dic en un vers: “Una puça és també una ciutat: tot depèn de la lupa.” Ens pensem que la poesia ha de parlar dels grans temes però del que ha de parlar, al meu entendre, és d’allò més petit. Perquè parlant d’allò més petit arribarem al més absolut. De fet, William Blake ja havia dit que l’infinit s’amaga en un gra de sorra i hi estic completament d’acord.
– L’alegria dels nostres dubtes / ens farà dignes. Has trobat respostes o més preguntes?
Escriure em genera més preguntes que respostes i això, lluny de preocupar-me, m’alegra. Preguntar-se és la clau perquè la pregunta és una porta oberta que et convida a entrar a un submón ple de històries i més històries que et porten a altres històries i la curiositat així mai s’esgota. Les respostes són tanques, són murs. Quan un problema matemàtic es resol, ja no es pot seguir el seu fi perquè s’ha arribat al final de la qüestió. I a mi no m’agraden els finals, prefereixo les històries que mai s’acaben. Per tant, els dubtes, enlloc de representar feblesa, representen dignitat. La dignitat d’aquell que es pregunta. Com deia l’estimat poeta Francesc Garriga, “l’error va ser fer-nos creure que les preguntes mereixien resposta”. Les preguntes el que mereixen són noves preguntes.
– Quin camí li espera al teu darrer llibre?
‘Altres semideus’ ha estat presentat ja a diversos llocs: a la llibreria NoLlegiu, a la llibreria Cal Llibreter, al Casal Golferichs, a l’Horiginal i també a Vilafranca, a la llibreria L’Odissea. D’ara endavant, encara queden presentacions i recitals, com a la llibreria La Temerària de Terrassa i a la llibreria La Inexplicable de Barcelona. També faré un recital amb l’Anaïs Vila el 20 d’abril a la Vallfosca, als Pirineus. I sobretot espero que el llibre faci el camí entre les persones que llegeixen poesia i que la gaudeixin, perquè tots els llibres tenen una nova vida amb cada lectura i relectura.
– Tens algun altre projecte entre mans?
Sí! Sempre tinc projectes desenvolupant-se. Ara penso en tres. Actualment he acabat un llibre titulat ‘Ameba’ que parla sobre la maternitat i les seves contradiccions. És un llibre que s’endinsa en la creació d’un ésser viu. Aquest poemari acaba de guanyar el prestigiós Premi de poesia de Cadaqués a Rosa Leveroni, cosa que em fa molt feliç. També estic escrivint un seguit de proses poètiques, a mode de dietari, per encàrrec d’una editorial molt estimada. Finalment, a principis del 2020 sortirà una antologia dels meus llibres a Stendhal Books, amb els poemes traduïts al castellà.
Una potència estrangera. Exercicis de musicalitat discursiva.
JOSEP PEDRALS i CARLES PEDRAGOSA busquen, a través de l’abstracció poètica, les formes melòdiques i rítmiques que fan del parlar una música, convençuts que remenant en el jaciment dels fòssils lingüístics es pot produir el miracle de la resurrecció del verb.
a la Sala Victoria Ocampo a la Feria del Libro de Buenos Aires (Argentina)
Dins els actes del XIV Festival Internacional de Poesía
La reconeguda poeta Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) acaba de presentar el seu darrer poemari Altres Semideus (LaBreu Edicions), tercera entrega d’una trilogia que es gesta amb Molsa (Adia, Premi Bernat Vidal i Tomàs 2016) i amb El tubercle (3i4, Premi Senyoriu d’Ausiàs March 2016). Tercet que porta per títol Arrel Trinitat i que té per nord «exaltar la mística que envolta totes i cadascuna de les parts que configuren l’univers», tal com ella mateixa ens diu. Una terna molt compacta que s’incardina amb unes arrels connectades per sota el bosc. A Molsa, he llegit una reflexió sobre la realitat minúscula que viu gairebé amagada en els intersticis de la natura, o de nosaltres. A El tubercle m’he endinsat en les pregones arrels de l’ànima. I, tanco el cercle amb el tercer angle, Altres Semideus, on segueixo gaudint del camí regalat, ara amb un to més místic perquè és arribat el moment que «Déu deu ser allò / que ja no t’espanta».
Una tríada que neix d’un plantejament molt definit des de bell inici i que reclama entendre-la com un sol recull publicat per entregues. Aquesta pretesa i calculada pauta té el propòsit de provocar la frisança de l’irredempt lector i alhora requerir el respecte pel tempo que la poeta empra per construir el seu corpus literari. S’entén així que «les coses existeixen / per ser trencades».
Amb un reguitzell d’esmolades especulacions, anellades sense cap mena de retòrica, ens introduïm en un univers contemplatiu que posa de manifest el seu estranyament. La poeta trenca amb molta facilitat amb l’ortodòxia per crear un magma esclatant, enlluernador i imprevisible que va directe a la vena. Una forma de bellesa oculta, velada, on totes les veritats tenen el seu revers, com el «pànic de ser jo la pregunta i la resposta».
Descobrir a partir de qüestionar-se a si mateixa i inquietar al lector, perquè “tot el que escrivim és sempre una resposta a una pregunta no formulada”. Descobrir a partir de la certesa que «buscar i no trobar / també és una resposta». Anna Gual navega per aquests aiguamolls a la manera d’Ángel Valente -per qui aposto com un dels seus referents més icònics – quan ens diu que «el centro es un espejo donde busco mi rostro sin poder encontrarlo». L’impossible com a resposta.
La singularitat de la poesia d’Anna Gual rau en què, a partir de convenciments molt sòlids, es llença a la descoberta de noves boscúries, de nous sentits, furgant en les vísceres de l’ésser. Observa la grandesa de les coses petites, dels elements que sovint ens passen desapercebuts i crea amb ells un cosmos farcit de simbologies. Per cert, parar atenció a memorables epifonemes que esdevenen trasbalsadors aforismes.
Poesia que obvia la tradició més lírica atès que escriu versos sense rima ni mètrica i amb mínima musicalitat centrada en l’anàfora. La seva escriptura, però, flirteja amb el concepte d’una prosa poètica que camina amb musicalitat intangible. Sense oblidar que aquesta fórmula fonètica requereix molta més intuïció que la necessària per escriure, per exemple, un sonet.
Sorprèn el recurs de pauses inesperades i d’elisions que obliguen a la lectura interlineal. L’aparent falta de lligam del discurs s’articula més amb la imatgeria que no pas amb la sintaxi. La poeta deixa espais sense dir que són enigmàtics racons on el silenci s’escola per donar llum a la reverberació aconseguint una poesia vibrant, de sacseig, perquè «no és el text sinó el gest / el que ens transcendirà».
Anna Gual s’emmiralla en l’entorn per desdoblar-se, «la nostra vida sense nosaltres / és molt millor del que ens pensàvem», i agafa esma per seguir endavant a cavall del constant esdevenir. Caminar obrint-se pas a la selva amb un matxet on «la història ens va escrivint / mentre ens esborra».
Versos escrits amb precisió de rellotge suïs. Cada poema és un cop de puny, la concatenació de fulgurants llampecs lligats, arrelats, amb un fil argumental soterrat. Reflexions rotundes que surten de les entranyes despullades de qualsevol element sobrer. Poemes que, com deia Octavio Paz, no diuen allò que és sinó el que podria ser, que dit en veu de la poeta: «les coses no son tot el que semblen ser, / sinó tota la resta»
Capítol molt interessant i que em captiva, és la curosa factura dels títols. No solament el dels llibres ja publicats sinó, i molt especialment, els dels poemes. Sempre he cregut que el títol d’un poema ha de pretendre ser el seu embolcall. Però l’Anna Gual li dona una volta més de tal manera que els seus encapçalaments acaben esdevenint elements poètics que s’integren amb peculiar identitat. Des de Símbol 47 -títol del seu tercer poemari i ordinal de l’element químic AG, alhora acrònim de la poeta- passant pels poc acomodaticis Molsa i El tubercle, fins a títols de poemes com: Sordmuda de juraments, Esmolar l’ànima, Els suburbis de la paraula, L’iris del Déu cec, Mapa emocionat, La vèrtebra del viure, Pau a les costelles, Dendrocronologia, i tants d’altres.
Llegint Anna Gual m’adono que «tots voldríem ser la prolongació d’un mateix».
Aquest any, per la diada de Sant Jordi ens trobareu a la parada d’Editorials Independents que farem, de 9 a 21 h, a Passeig de Gràcia, 73 de Barcelona (sota de c/Mallorca).
Hi trobareu totes les nostres novetats, fons editorials, autors i traductors signant llibres.
Tras ganar los Jocs Florals 2017 –uno de los premios con más historia de la literatura catalana– con Esquenes vinclades (Edicions 1984), Pau Vadell(Calonge, 1984), regresa con un nuevo poemario, Terra llarga (La Breu, 2019). Lo presentará el próximo viernes 12, en Drac Màgic, Palma, a las 20.00 horas.
Le dedica Terra llarga a Francesc Garriga, ¿por qué?
—Para mi generación fue un maestro muy importante. Nos enseñó a escribir y a ver el mundo de otra manera. También tiene alguna reminiscencia de Antoni Artigues.
Dice que con este volumen cierra una etapa poética.
—Sí, porque no sé qué haré a partir de ahora. Tengo muchos proyectos en marcha, aunque no estoy escribiendo nada. Sé que hay algo ahí cociéndose, pero, por primera vez, no tengo nada en el cajón. Además, está bien cerrar el ciclo con Artigues porque con él inicié mi vida poética. Fue con mi primer libro, Quan salives [Moll, 2005], en el que escribió el prólogo.
En Terra llarga da la bienvenida al lector y también se despide. En este último, afirma que «olvidamos nuestros poetas y nuestros maestros».
—Siempre se dice que hay que matar al padre literario porque, si no, lo acabas copiando. En este caso, tuve que matar bastante a Blai Bonet, todavía muy presente en citas y en conceptos, pero es normal, al ser los dos de Santanyí tenemos el mismo imaginario. Hay dos apartados dedicados a estos maestros: Memòria dels extrems y Òrbites.
¿Qué es Terra llarga?
—Creo que Terra llarga significa un derrame de alma. Siempre he dicho que vivo poéticamente, con y para la poesía, y ver que el mundo no funciona así me hace tener una percepción de la humanidad bastante sesgada. El libro está lleno de dualidades de tierra-cuerpo y de espacio-tiempo. En Esquenes vinclades hablo del retorno de Barcelona a Mallorca, donde el tiempo va más despacio, se alarga. Hay alguna referencia inconsciente que dice que estoy enterrado en la Isla, aunque estoy atado a cosas que me gustan, pues tengo muchos proyectos. Aquí contemplo la belleza de otra manera. Como licenciado en Historia, Mallorca es un paraíso lingüístico.
«Al planeta le quedan cuatro NODOS».
—Nos estamos extinguiendo como sociedad, es una crítica colectiva, de que la realidad va a peor. La gente está más quemada, también lo noto en el mundo literario. Todo el mundo se pelea en internet. El Twitter es para gente malhumorada; el Facebook, para jubilados, y el Instagram, para happy flowers.
El poemario llega después de Esquenes vinclades, Premi Jocs Florals 2017.
—De hecho escribí ambos de forma paralela. En estos dos años lo he revisado y creo que ha cambiado sustancialmente. El último apartado, Testicles, lo añadí a posteriori y ya se había publicado en una plaquette por Sant Jordi del año pasado, aunque solamente se hicieron 40 ejemplares. Es la parte más pornoerótica del libro, la más personal y potente de este tierra y cuerpo, es la parte sexual y por eso Sebastià Portell usó algún poema en la antología Amors sense casa.
¿Ha sentido presión al publicarse este poemario, después de ganar este importante galardón?
—No, pero es verdad que después de publicar el libro de Jocs Florals sé que habrá gente que lo comparará con Esquenes vinclades. Y sí, da respeto y puede que, precisamente por eso, hay esa explicación final, para dejar claras las intenciones del libro.
Parece que hay una tendencia en poesía de hablar del cuerpo.
—Socialmente, hay un debate sobre las identidades, también en política, con las corrientes feministas. Es un debate muy actual y la poesía tiene que hablar de la actualidad. A parte, también hay dos secciones que hacen ver ese cambio de rumbo poético hacia algo diferente, que no sé qué será, hay muchas referencias al vuelo, como si estuviera hambriento de libertad para volar.
¿Se estudiará a Pau Vadell en los colegios?
—No creo. La educación actual está deteriorada en temas de humanidades. Uno puede terminar la carrera de Filología Catalana sin haber leído nada de Blai Bonet. Un drama. Por eso desde los Cavall Verd reivindicamos la importancia de enseñar poesía. Algunos dicen que entenderla es difícil, pero es porque hemos dejado de comprender. Somos analfabetos funcionales, sabemos leer pero no comprender, no hay capacidad de retener ideas.
La poesia és un gènere que, tot i ser minoritari pel que fa al nombre d’exemplars venuts, ha assumit dins la nostra literatura una posició rellevant, per la qualitat i la projecció d’autors com Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep V. Foix, Salvador Espriu o Josep Carner. I poetes com Miquel Martí i Pol o Joan Margarit han aconseguit arribar a públics molt amplis. He esmentat fins ara noms d’escriptors, però, sobretot des de la irrupció de l’obra valenta i influent de Maria Mercè Marçal, la veu de la dona ha assolit un protagonisme creixent en la poesia catalana, com acrediten els reconeixements rebuts per Montserrat Abelló, Joana Raspall, Antònia Vicens o enguany Marta Pessarrodona. I en aquest context convé destacar figures emergents com la d’Anna Gual, nascuda l’any 1986, que és una de les escriptores més personals i interessants de la seva generació. Ha publicat fa ben poc a LaBreu Edicions Altres semideus, el volum que tanca la trilogia Arrel Trinitat, després de Molsa i El tubercle, tots dos editats el 2016. Anna Gual té el coratge i l’honestedat de defugir la temptació d’adscriure’s a modes fugisseres i cerca amb rigor i coherència el seu propi camí. Profundament unida a la vida i al seu gest, transmet als seus versos un vincle radical i conscient amb la naturalesa que ens envolta i ens integra (“Potser ningú mai sabrà per què/ els arbres es connecten sota terra”), però també amb l’univers, que, immens, ens mostra al seu rostre d’infinit el fil de llum que uneix des del present l’origen i el destí. Identificada amb l’experiència complexa de la contemporaneïtat, Anna Gual se sent colpida per la ferida del temps (“la història ens va escrivint/mentre ens esborra”) i es concep lúcidament com a baula del corrent incessant de les generacions (“Tu sempre has habitat tots els temps./ Sempre m’has viscut a dins”, al poema Re-re-re-besàvia). Hi insistirà al final del volum: “La mà/ de la meva àvia/ s’obre igual/ que la mà d’un nadó” o “El darrer so que sentiré quan mori/ serà el crit que vaig fer al néixer”. Intensament atreta per la força de l’invisible, anota: “L’invisible/ ens guarirà”. A l’epíleg que clou el llibre, Susanna Rafart es refereix amb encert a la poètica d’Anna Gual com a “clara, tallant, sense elements retòrics”. Rafart hi parla, així mateix, d’una “nova espiritualitat”. Gual desconfia de les aparences: “Tan fals com la realitat”. Fins i tot arriba a afirmar: “Si vivim/ és per fugir”. La poesia concisa i precisa d’Anna Gual té una dimensió reflexiva. Hi fa peu per pensar-se. Escriu: “Construirem una casa/dins el cervell./ L’ajudarem a viure”. La poesia d’Anna Gual és esperançada, però no evita confrontar-se amb la mirada de la mort (“La mort és tan gran/ que només n’hi pot haver una”) i amb la solitud: “Fins i tot l’home sol/ s’ha citat amb la finestra”. I reivindica les dones-llanterna, de les quals Rafart, associant-hi Anna Gual, explica: “Són les veus de les dones-llanterna, les veus que, desarrelades d’un món factici, ja no imploren, sinó que enlluernen”
Carles Duarte i Montserrat, Diari de Girona, al Segre, al Regió i a El 9 Nou.(03.04.19)
Pepe Sales Coderch (Barcelona, 1954-1994) va fer de tot: va pintar, va cantar, va escriure. No li costava gens, li era natural: ell suava, patia, camelava i com si res et feia un quadre o una cançó. Li agradava la millor música, els millors llibres, les millors drogues i tot ho devia als amics, als vius i als morts. Es llegia qualsevol cosa que li caigués a les mans, s’havia escoltat milers de discos, li encantava el Dylan, el Lou Reed i Pergolesi; Fassbinder, Bambino i l’Ayrton Senna; Camarón i els Stones; Nusrat Fateh i Henry Miller; Estellés, Nin i Proust; el Davis, Samuel Beckett i Casavella. I volia dir-hi la seva –encara que s’hi deixés la pell–, fos a TV2, al Madison Fuet Garden o en un caixer automàtic.
Deu anys després de Sense re, sense remei LaBreu publica una edició ampliada del volum amb una extensa mostra de la seva pintura i un evocador pròleg de Lulú Martorell i l’edició de les seves “Cançons d’amor i droga”, els diaris, correspondència i apunts de Sales.
Des de la seva experiència a la presó, la seva reclusió als hospitals, els seus viatges Glasnost i els seus retirs a Vallclara, l’autor ens mostra el seu periple per l’heroïna, l’homosexualitat i la SIDA amb una veu sincera, descarada, irreverent i constantment anormativa que captivarà i fascinarà. D’aquesta manera, aquest llibre es converteix en homenatge i també en un recordatori, a través d’una de les seves figures més representatives, de tota una generació maleïda que es va voler menjar el món, que es va donar a la creativitat i que ho va fer a través d’un perillós funambulisme que va acabar amb molts i va deixar-ne tocats molts altres. Temps en què la llibertat era un concepte massa suculent com per no tirar-s’hi de cap sense preveure’n les conseqüències, perquè la llibertat era un concepte nou en un país i en una ciutat que tot just començava a treure el cap de la grisor que l’havia precedit. Més enllà, doncs, dels valors literaris, aquest llibre amaga el tresor d’una memòria de l’excés que va marcar una generació que es va donar a la vida sense reserves.
Títol_ El dolor Autor_ Marguerite Duras Col·lecció_ la intrusa, 23 Pàgs_ 202 PVP_ 18 € ISBN_ 978-84-949702-5-2 Marguerite Duras va néixer el 1914 a Gia Dinh (prop de Saigon) i va morir a París el 1996. Visqué la infància i l’adolescència a la Indoxina francesa fins que el 1932 es traslladà a França, on va estudiar Ciències Polítiques i Dret a la Sorbona. Treballà com a secretària del Ministeri de Colònies de 1935 a 1941. El 1939 es casà amb Robert Antelme, amb qui tingué un fill, que morí després de néixer. El mateix any conegué Dionys Mascolo, que va ser el seu amant i amb qui tingué un altre fill. El seu marit va ser deportat a Dachau. Durant l’ocupació nazi col·laborà activament a la Resistència i s’afilià al Partit Comunista, que deixà el 1955.
El 1943 publica la seva primera novel·la, Les Impudents. Contacta amb l’existencialisme de Sartre i Beauvoir, però se’n distancia per apropar-se al nouveau roman amb al relat La tarda del Sr. Andesmas, de 1960 (LaBreu Edicions, 2015). Guanya el Premi Goncourt amb L’amant (1984), que aconsegueix un èxit mundial.
La seva obra literària compta amb quaranta novel·les i una dotzena d’obres de teatre. A partir de finals dels 50 escriu guions i dirigeix diverses pel·lícules, com India Song. La pròpia vida és una font d’experiències sobre la qual ha escrit de manera incessant: una història tempestuosa des del seu naixement. La soledat, l’escriptura, l’alcohol, el narcisisme, els desitjos fulgurants i la justícia conflueixen en una obra clarivident i ineludible.
El dolor és el resultat de passar a net el diari que Marguerite Duras va escriure mentre esperava el seu marit, Robert Antelme (Robert L. en el relat), deportat al camp de concentració de Dachau. Formaven part de la Resistència. Una vegada els aliats van arribar al camp, Dionys Mascolo (D.), l’amic, el va poder treure d’allà quan ja vorejava la mort. El dolor és també la descripció magistral d’un deliri. El d’una espera estacada en un triangle de tres afiliats al Partit Comunista que, fins i tot abans de ser-ne expulsats, van maldar per preservar la literatura de la «proximitat vomitiva del partit». El dolor és, finalment, aquesta història d’amor no exclusiu.
En aquest volum, Duras va decidir incloure quatre relats més que donen compte de la seva decisió de projectar-se en identitats que la resignifiquen: la torturadora del col·laboracionista, la que sent una atracció sexual per un jove condemnat a mort, la nena jueva abandonada durant els bombardejos que han de posar fi a l’imperi nazi. Des de la vida quotidiana narra la llaga on la societat civil ha estat immersa. Ho fa amb un estil breu, concís, poètic i secament reiteratiu. Furga per mostrar-ne la infàmia, el conflicte moral i polític de la justícia en una època de vencedors i vençuts.
Maridatge poètic amb Josep Pedrals i la sommelier Clara Antúnez. Poesia i vi jugaran durant una hora i mitja per fer-nos gaudir tastant poesia gastronòmica i vins de les Gavarres. Durant el mateix acte hi haurà un aperitiu amb una degustació de productes de la Finca Bell-Lloc (formatges, melmelades, pans, olis…).
al Celler Brugarol (carretera de Bell-lloc, Palamós)
Títol_ Terra Llarga Autor_ Pau Vadell Col·lecció_ alabatre, 96 Pàgs_104 PVP_ 13 € ISBN_ 978-84-949702-4-5 Pau Vadell i Vallbona (Calonge, 1984) és poeta, historiador, gestor cultural i editor d’AdiA Edicions. Ha publicat més d’una dotzena de títols, els últims dels quals són: Temple (2009, Premi Miquel Àngel Riera), Apèndix city (2010), Carnatge (2012), Sang Cremada (2014, Premi Vila de Lloseta), Traït (2015, Premi Senyoriu Ausiàs March) i Esquenes vinclades (2017, Premi Jocs Florals de Barcelona). Amb Lucia Pietrelli ha traduït i publicat recentment La mel (2018) de Tonino Guerra.
Participa activament en moviments socials i culturals dels Països Catalans i fou cofundador del col·lectiu Pèl capell d’on va emergir l’antologia Pedra Foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans (2008). Ha recitat la seva obra a festivals i esdeveniments d’Alemanya, Sèrbia, Croàcia, Palestina, Mèxic, Itàlia, i ha estat traduït i publicat en algunes d’aquestes llengües. Actualment dirigeix AdiA Edicions, coordina les activitats del Centre de Poesia Contemporània Blai Bonet i és vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a les Illes (AELC).
Terra llarga enfonsa els peus a terra, a l’arrel, per agafar impuls pel vol de l’ocell afamat. Hi ha amor, amistat i memòria i, sobretot, i per això mateix, una retrospectiva i un homenatge al mestratge i l’amistat del poeta Francesc Garriga, però també la sempre presència de Blai Bonet i la materialitat dolorosa, urgent, insular i solar que a Pau Vadell se li ha anat fent paraula i silenci al llarg de la seva obra.
Anna Gual i el panteisme contemporani
Acaba de publicar ‘Altres semideus’ (LaBreu Edicions), llibre de poemes que tanca la trilogia ‘Arrel trinitat’, juntament amb ‘Molsa’ i ‘El tubercle’
‘Porto 20 anys en coma. Vosaltres una vida.’ Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) tenia vint-i-dos anys quan va publicar el seu primer llibre de poemes, Implosions (LaBreu, 2008). Feia temps que en penjava en un bloc titulat No caic, em tiro, tota una declaració d’intencions. Directa, sincera i brutal: tres de les paraules que poden definir la seva poesia. Ara, onze anys més tard, publica Altres semideus (LaBreu), últim llibre de la trilogia Arrel trinitat, precedit de Molsa (AdiA, 2016) i El tubercle (3i4, 2016).
La poesia d’Anna Gual no és òptima per a llegir en recitals, com ella mateixa comenta, divertida: els seus poemes són breus i costa de trobar-hi versos de més de deu síl·labes. El llenguatge és clar, directe, sense artificis, però sempre jugant amb la conceptualitat: ‘Hi ha gent que entén la poesia com una cosa recaragolada, que apel·li al virtuosisme del llenguatge, però per mi és important què diu. El com ho diu respon només a l’obligació de buscar-hi unes paraules’, explica la poeta (que no vol dir-se ‘poetessa’). Altres semideus va a l’essència i manté l’estil característic de Gual, on cada poema és gairebé una martellada: ‘No em pertorba ja ni l’esperança.’
La poesia de Gual és molt depurada. En aquest llibre gairebé ha fet una compilació d’aforismes, que desperten el pensament del lector. ‘El poema és com un bonsai: has de saber fins on tallar perquè si no et quedaràs només amb el tronc i sense cap fulla. Un poema és la capacitat de sintetitzar per a deixar intuir però no dir, perquè tingui lectures diverses i cadascú hi pugui entrar d’una manera. Si el poema és obert, té més camins per a entrar-hi’, explica. La depuració dels poemes i la mística que desprenen fan d’Altres semideus gairebé una bíblia de múltiples divinitats modernes.
Panteisme contemporani
‘Jo volia un Déu dins de cadascú’: és l’últim vers d’un poema d’Altres semideus, un bon resum del panteisme contemporani que impregna les seves pàgines. Els tres volums d’Arrel trinitat, de fet, es poden llegir com un tot, ‘Molsa, el tubercle i altres semideus’: per ella tant la molsa com el tubercle tenen –o poden tenir– alguna cosa divina, poden ser semideus. La molsa i la seva capacitat de perviure, malgrat tot. El tubercle, que és dins la terra però cerca l’oxigen cap al cel. La mescla perfecta entre allò que és terrenal i allò que és celestial. Però no ‘celestial’ en el sentit confessional, sinó com a allò que pot inspirar, que pot guiar i que, en definitiva, pot ser un ídol més enllà dels falsos ídols que es pressuposa que s’han d’imitar, els falsos destins on se suposa que s’ha d’arribar: ‘M’agradaria que la trilogia posés la lupa en aquests elements que hi ha al nostre voltant i que tenen una capacitat molt forta perquè ens hi emmirallem, malgrat que potser no hi prestem prou atenció. De vegades mirem l’esportista, el famós, uns ídols que tenen uns valors falsejats. Arrel trinitat intenta anar cap a allò que és més pròxim i més petit, perquè en allò que és pròxim i petit hi ha molt a dir i molt a veure’ns-hi.’
Altres semideus és el llibre més místic d’Arrel trinitat i de tota la poesia de Gual. La poesia avança paral·lelament a la seva vida, explica, i aquest llibre és també un reflex de les seves inquietuds actuals. Parla de vida i parla de mort, contraris condemnats a ser un tot. Perquè quan parla de mort també parla de vida, i hi apareix una esperança i una joia de viure explosiva: ‘Ara mateix / en algun indret del món / una persona decideix / suïcidar-se. […] I nosaltres, aquí, / contradient la inèrcia.’
No és casual que Gual recuperi la filosofia panteista com a contingut dels poemes, perquè ella mateixa defineix la seva poesia com a mística, en el sentit que té misteri. No és concreta, fuig del fet quotidià per apel·lar a la universalitat. Vol que el lector es faci preguntes: ‘M’agraden molt les preguntes, el dubte. Que els poemes interpel·lin la persona que ho llegeix. És un camí amb moltes bifurcacions, s’hi pot entrar i se’n pot sortir per moltes vies.’
Vida i escriptura
L’altra gran obsessió d’Altres semideus és el fet poètic. Molts dels poemes parlen sobre l’escriptura i l’escriptor. ‘Sobre què escrius / quan no escrius?’ Per Anna Gual escriure ho és tot, perquè fins i tot quan no ho fa escriu. Vida i escriptura no van deslligades. ‘Escriure passa dins el cap, i l’única cosa que fas és plasmar tot allò que penses. Escriure al final és obrir-se a tot. Escrivim damunt el cervell i després hi ha un moment que s’ha de plasmar materialment.’
No solament escriure, sinó la creativitat és intrínseca a la vida: ‘Crear va vinculat amb viure. No pots pensar a deixar de fer-ho. És tan genètic que no pots renunciar-hi.’ És plasmar el món interior sobre el llenç que sigui.
Per: Laura Gállego Marfà i Adiva Koenigsberg (fotografies) a Vilaweb
Avançament editorial: ‘Amb Nausica’, de Víctor Sunyol
LaBreu Edicions publica aquest llibre de proses d’un escriptor eminentment poeta
Víctor Sunyol, autor de ‘Amb Nausica’
Víctor Sunyol (Vic, 1955) és eminentment poeta (i cofundador de l’editorial especialitzada en poesia Cafè Central), però de tant en tant també conrea la prosa. És el cas d’Amb Nausia, que publica Labreu Edicions i que arribarà la setmana entrant a les llibreries. El llibre reflecteix la immersió de l’autor en la figura de Nausica de l’Odissea. Són reflexions i observacions fragmentàries sobre la trobada entre la noia i Ulisses. I la gran quantitat de literatura que aquest episodi ha generat. L’eco d’aquest moment clàssic homèric (que encara ressona) s’intercala amb breus textos sobre els moments i vivències de Sunyol.
L’editora de Labreu, Ester Andorrà, escriu sobre Amb Nausica per a VilaWeb:
«Cinc anys després de Birnam (Labreu ed., Cicuta, 8), Sunyol torna a la prosa: Amb Nausica. Per a mi és un honor tornar a publicar un nou llibre de Sunyol. Si Birnamera un soliloqui on Shakespeare i el món del teatre formaven l’ordit d’una trama dominada per la crisi del llenguatge i la crisi personal i professional d’un vell actor, aquest nou text pren com a eix la figura de Nausica a l’Odissea. Nausica i l’eco d’aquest moment clàssic homèric ha fascinat molts lectors i ha fet escriure un bon nombre de textos a creadors i crítics. Sunyol ens diu una història que fa temps que el té pres i s’afegeix a aquesta tradició amb les seves reflexions sobre el tema i sobre tot allò que se n’ha escrit fins ara.
Són uns textos breus, molt breus, que s’intercalen amb altres fragments que glossen aquest mateix acte d’escriptura amb el seu context i la vida quotidiana de Sunyol, el ressò del mite en la vida d’ara. El llibre comença desenvolupant-se en dos plans. Un està compost per comentaris i reflexions sobre la figura i l’episodi de Nausica i sobre els textos i comentaris que ha inspirat (Goethe, Maragall, Palau i Fabre, Kazantzakis, Bufalino, Bello, Angelopoulos, Rodoreda, Fauchois, Vidal-Naquet, López Vilar…). L’altre, en clau més poètica, estableix com una mena de dietari de l’autor en els dies de la immersió en el tema i sobre l’escriptura dels textos. Els llocs i els temes de l’autor es combinen amb els de l’objecte d’escriptura (la força i el significat de la mirada, l’amor i el desig, la fidelitat, els mites, el temps, l’espera, l’exili, allò tràgic, la Mediterrània, la malaltia i la mort, el concepte d’heroi, el silenci, el plor, el record, l’espera, les utopies, la pèrdua, el relat, la renúncia… ). Al final, com no podia ser de cap altra manera, aquestes dues línies d’escriptura acaben fonent-se en una de sola, com es fonen en l’autor les reflexions sobre Nausica i assimilant les escenes, en diverses circumstàncies i paisatges, a l’actualitat.
És difícil d’adscriure Amb Nausica en un gènere literari. Sunyol escriu amb passió i, a la vegada, flueix en l’erudició. Ho fa amb un gest concentrat que adopta la finesa de la percepció per a construir un text molt rumiat que segueix el fil d’una gran quantitat d’intuïcions. Participa de la poesia, de l’assaig, de la crítica literària, del memorialisme, segurament d’altres gèneres i (potser) fins i tot de l’autoficció (en la mesura que la literatura afecta la vida). El conjunt és un passeig pels camins, paisatges, la gestualitat… de Nausica i de l’autor – i del lector. Un passeig on anireu trobant detalls, racons, mirades, miralls, reflexos, finestres on emmirallar-se de tot allò que Nausica i els seus textos inspiren. Un passeig per a satisfer curiositats de tota mena. Una història híbrida que com totes les històries –s’expliquin com s’expliquin, se les escriu sempre l’oïdor, el lector. Us convido a un passeig de tastets que acaba essent un gran àpat, un banquet de sensacions, imatges, reflexions, una delícia.»
La poesia de Paul Celan ha estat qualificada, sovint, d’hermètica i fosca. Certament, la lectura de Reixes de Llengua, el tercer volum de l’autor que ens arriba de la mà de Labreu, en traducció i notes d’Arnau Pons, és exigent. Diria, tanmateix, que no és per una qüestió d’opacitat, sinó per la voluntat de l’autor de subvertir de manera definitiva una llengua massa dolorosa per ser bella: la materna, la dels botxins, la de la barbàrie, i una tradició que, fos com fos, havia fet part -i, en certa manera seguia legitimant- l’horror.
Escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie. Em cal citar Adorno, sí. I ho faig perquè tot i que aquesta, una de les seves cites més tristament cèlebres – i, sovint interpretada de manera superficial-, s’escoli massa sovint en els textos sobre la poesia que es va escriure després de la Xoà, en el cas de Paul Celan, l’al·lusió a Adorno és el preludi necessari a la rotunda resposta contra aquesta afirmació que va ser Reixes de Llengua, un acte deliberadament ètic, enfront de la certa estètica que sobrevola la sentència.
El després d’Adorno porta implícit el sobreviure. I sobreviure, en el cas d’una barbàrie, no sempre implica heroïcitat; més aviat atzar: Celan va aconseguir esquivar els trens de la mort amagant-se en una fàbrica de cosmètics a la seva Romania natal, però no va poder evitar que els seus pares acabessin en un camp de concentració. Tots dos van morir-hi i ell quedà condemnat per sempre a l’agonia de qui ha esquivat la mort, però amb la marca indeleble de l’orfandat i la solitud, amb la càrrega perpètua de la culpa. Un dolor i una culpa que només va poder ofegar llançant-se al Sena, el 1970.
La resposta de Celan a Adorno, insisteixo, va més enllà de l’estètica i és així com ha de ser llegit Reixes de llengua: com un intent d’explicar allò indicible no des de l’experiència sinó des de la reformulació de la llengua dels botxins, no des de l’oposició sinó, com apunta Jean Bollack, des de la refecció, des de la resemantització, des de la subversió poètica de la llengua de l’esdeveniment: ben bé com a contrapoètica.
Des d’aquest lloc, en què l’horror no s’embolcalla de la bellesa poètica, Celan rebat la cautela adorniana des d’un llenguatge propi que no testimonia sinó que al·legoritza, que homenatja les veus que l’horror ha fet callar per sempre, que fa cerimònia del silenci que ha imposat la barbàrie, que violenta la llengua que ha utilitzat la pròpia violència, esbotzant-ne les convencions i esmicolant-ne el significat.
El llenguatge com si, en efecte, passés a través de les reixes del títol, ens arriba fragmentat, a batzegades, a cops de llum i de foscor. També els motius canvien depèn on girem l’ull: el dolor i l’horror conviuen amb l’amor a la mare i a l’amant, en un espai íntim, en un clos que mai no estalvia el patiment ni la mirada enllà, en el temps i en l’espai.
És per tot això que traduir Paul Celan, a banda de les dificultats habituals que presenta la traducció de poesia, exigeix una comprensió profunda no només de les circumstàncies en què aquesta va ser escrita sinó sobretot, d’aquest llenguatge propi, polièdric i resemantitzat. Arnau Pons, ha demostrat amb escreix –no només en aquest Reixes de Llengua, també a De Llindar en Llindar (2012) i Cristall d’Alè ( 2014), tots dos publicats a LaBreu– que possiblement l’única manera de traslladar la poesia de Celan a una altra llengua és des de la cura –però també l’audàcia- de qui l’ha estudiat durant molts anys, d’algú que el coneix bé i que, aconsegueix, per tant, desxifrar l’univers del poeta, amb tots els girs i les ambigüitats. Tant les solucions que proposa a la traducció com a les disjuntives que apunta a les notes que acompanyen els poemes, posen de manifest la feina minuciosa i la voluntat d’acostar el lector a la mirada celaniana i en ocasions, fer-ho, a més, des de la generositat del propi dubte.
És impossible sortir indemne de la lectura de Reixes de Llengua. En una primera lectura, sense acompanyament crític, aquest llenguatge refet pesa d’una manera difícil d’explicar, com si fóssim davant d’un misteri o d’una profecia que es va desxifrant en curs, que es descabdella subtilment però amb una contundència sovint inesperada. El propi Arnau Pons a les notes del poema “Ferma Esperança”, ho explica molt millor que no pas jo: “la contrapoesia crea les condicions necessàries per dir quina poesia va ser còmplice de les massacres, o almenys, connivent i sense vigilància. L’atrocitat roman, protegida , a fi que pugui remuntar a flor de neu. (…) És el miracle insospitat, tot allò que Adorno no podia imaginar: una poesia que ho esventra tot.”
Títol_ Amb Nausica Autor_ Víctor Sunyol Col·lecció_ cicuta, 19 Mida_ 13×19 cm Pàgs_ 272 PVP_ 16 € ISBN_ 978-84-949702-1-4
Víctor Sunyol és cofundador de Cafè Central i, sobretot, poeta. Ha fet algunes incursions en la narrativa: Descripció de cec el 1990, i l’assaig-ficció Cap a Tirèsies, una aproximació a Eva Aguilar el 1997. El 2014 va publicar en aquesta mateixa col·lecció Birnam, un soliloqui on Shakespeare i el món del teatre són l’ordit d’una trama dominada per la crisi del llenguatge i la crisi personal i professional d’un vell actor. En poesia les seves darreres publicacions són: Quest, de ser només, 3a Андрей (Per a Andrei), Set objets trouvés (més un), dues visions… i l’àlbum il·lustrat A poc a poc, cançons de bressol .
És l’obra de Sunyol una tasca de reflexió precisa sobre el silenci i els perills de l’emmirallament crèdul. Furga els límits del dir, l’esquerda del significat, voreja el llindar de les paraules. Ens convida a una reflexió constant sobre el miratge del sentit de la realitat.La seva obra espaia l’alada impacient entre feixos de mots i la usura del temps, reflexionant sobre el llenguatge i la pròpia poètica que va obrant-se.
Amb Nausica reflecteix la immersió de l’autor en la figura de Nausica a l’Odissea. Són reflexions i observacions fragmentàries sobre la trobada entre la noia i Ulisses. I la gran quantitat de literatura que aquest episodi ha generat. L’eco d’aquest moment clàssic homèric —que encara ressona— s’intercala amb breus textos sobre els moments i vivències de Sunyol. L’obra combina dos tipus de text, que acaben fonent-se tal i com es fonen en l’autor les experiències quotidianes i les especulacions de tota mena sobre Nausica. Fent d’aquesta fusió un mirall, un gest i un paisatge revelador.
L’autor abasta el tema central, motriu, generador de la simbologia dels mites clàssics que arriben fins ara i de l’ull que crea al llindar de tota una tradició. Pel text hi desfilen, entre altres, Homer, J. Maragall, C. Riba, S. Espriu, S. Juan Arbó, M. Rodoreda, M. A. Anglada, A. Ràfols-Casamada, J. Palau i Fabre, J. W. Goethe, N. Kazantzakis, R. Fauchois, A. Tarkovski, X. Bello, G. Bufalino, T. Angelopoulos, P. Vidal-Naquet, M. F. Brasete, M. López Vilar, O. Domènech, el Pallars, la Coma de Burg, Vic, la força i el significat de la mirada, l’amor i el desig, la fidelitat, els mites, els temps, l’exili, el no retorn, allò tràgic, la Mediterrània, la malaltia i la mort, el concepte d’heroi, el silenci, el plor, el record, l’espera, les utopies, la pèrdua, l’acció, la no acció, el relat, l’escriptura, la lectura, la crítica… En definitiva, la vida en la literatura i la literatura en la vida. I una constant remor del torrent.
Títol_ Altres semideus Autor_ Anna Gual Col·lecció_ alabatre, 95 Pàgs_ 72 PVP_ 13 € ISBN_ 978-84-949702-3-8
Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) amb vint-i-dos anys publica el seu primer llibre Implosions (LaBreu Edicions, 2008), després que l’editorial la descobrís al blog “No caic, em tiro” (Premi al Millor blog escrit en català 2012). Al 2012 publica el llibre d’artista Passa’m-hi els dits (Átem Books, 2012) amb il·lustracions de l’austríaca Bianca Tschaikner i un any més tard guanya el Premi de poesia mediterrània Pare Colom amb el llibre L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013). Amb la voluntat de seguir esbrinant quins són els límits del llenguatge, Gual publica el seu tercer poemari, Símbol 47 (LaBreu Edicions, 2015). Al 2016 guanya dos prestigiosos premis, el Premi Bernat Vidal i Tomàs pel llibre Molsa (AdiA Edicions, 2016) i el Premi Senyoriu Ausiàs March pel llibre El Tubercle (Editorial 3i4, 2016), que configuren la primera i la segona part de la trilogia Arrel Trinitat, trilogia que clou ara amb Altres semideus.
Apareix, entre d’altres, a les següents antologies: Women Writers in Catalan, GENERACIÓ (H)ORIGINAL, Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 i Poesía in-versa. Nueva expresión de mujeres poetas. Internacionalment ha viatjat com a poeta convidada a festivals, trobades d’escriptors i seminaris de traducció poètica a Croàcia, Sardenya, Anglaterra i Rússia. La seva poesia està traduïda a l’anglès, francès, castellà, gallec, rus, croat, portuguès i italià.
Altres semideus estira la paraula cap a una lluminositat inquieta. Als seus versos la fortalesa de l’ésser trontolla i floreix des del romanent de tot allò que s’escapa.
La podeu trobar a les xarxes socials i a la web www.annagual.cat
Títol_ Beatriu o la frontera Autor_ Susanna Rafart Col·lecció_ alabatre, 94 Pàgs_ 56 PVP_ 12 € ISBN_ 978-84-949702-2-1
Susanna Rafart i Corominas és, actualment, una de les veus poètiques amb més prestigi en el panorama de la lírica catalana. Alguns premis com el Senyoriu d’Ausiàs March, el Joan Alcover de Palma, el Carles Riba o el Premi de la Crítica Serra d’Or de Narrativa Breu, avalen la seva trajectòria creativa, sempre guiada per una ambició literària que situa cada un dels seus llibres en la indiscutibilitat pel que fa a qualitat, bellesa i aposta estètica.
Es va donar a conèixer amb el Premi Carles Riba l’any 2001, amb el llibre Pou de glaç. El van seguir els volums poètics Retrat en blanc i Baies. i la trilogia formada per L’ocell a la cendra (2010), La mà interior (2011) i La llum constant (2015. En prosa, ha publicat els volums Un cor grec. Memòria i notes d’un viatge (2006), Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània (2008) i Gaspara i jo. Sobre l’amor. Retrat oval de Gaspara Stampa amb intervencions presents (2011), Crisàlide. Pastoral en Si Menor (2015), Dies d’agost. Notes i dies de terres properes (2017) i La fugida d’Urània (2018).
Ha estat traduïda al castellà, l’italià, el búlgar i el francès, alhora que ha traduït a la nostra llengua autors com Yves Bonnefoy, Dino Campana, Leonardo da Vinci o Salvatore Quasimodo.
Beatriu o la frontera neix de la necessitat de donar veu a una espera, la de la dona que contempla com l’ésser humà del segle XX ha travessat guerres i conflictes sense trobar el seu nord. Neix també a partir d’una fotografia apareguda als diaris: un home travessa una frontera avançant per un riu amb un infant en braços, tot fugint d’una guerra. Aquesta eixida dels inferns no té retorn ni avançada. La veu de Beatriu és la veu per excel·lència, la veu que protegeix: el seu llenguatge malda per donar un sentit a l’existència. Però aquest cop, la catàstrofe potser no podrà evitar-se i caldrà, finalment, acceptar-ne la ceguesa.
dimecres 6 de març, a les 18.30 h. a l’auditorium del Byre Theatre a Abbey Street, a Saint Andrews (Scotland)
Festival Launch Extravaganza
Gaudeix d’una prèvia d’alguns dels moments més destacats del festival StAnza 2019.
En aquest tast de poesia i espectacles, hi haurà alguns dels noms més importants de la poesia i servirà per donar la benvinguda als nous talent segur que us encantaran.
Participants: GEORGE MARIO ANGEL QUINTERO, CARLY BROWN, JOHN BURNSIDE, MEGAN D, MARCO FAZZINI, HELENA FORNELLS, ASTRID JAEKEL, HANNAH LAVERY, PÀDRAIG MACAOIDH, ANNE MARTIN, JAY MILLAR, FIONA MOORE, JOSEP PEDRALS, A.E. STALLINGS i CAROLINE TEAGUE.
dijous 7 de març, a les 14.15 h, als Queens Gardens
a l’Ajuntament (City Hall), a Saint Andrews (Scotland)
Border Crossings
Aquesta sessió de Border Crossings reuneix dos poetes l’interès dels quals consisteix a explorar la història i les formes de la seva llengua i la seva cultura.
RICHIE MCCAFFERY té un enfocament literari i acadèmic de la literatura escocesa; va obtenir el seu doctorat com a becari al Carnegie Trust Caledonian.És autor de dos poemaris, Cairn (2014) i Passport (2018), i editor de dues obres que examinen la poesia d’Ian Abbot i John Ure.
Compartirà lectura amb el poeta català JOSEP PEDRALS que treballa per apropar la poètica des de diferents escenaris, ja sigui ràdio, televisió o teatre.Actua a nivell internacional i ha estat guardonat en diversos concursos, incloent l’Osaka International Slam el 2009. Per al seu treball publicat, va rebre el premi ‘Lletra d’or’ 2013 (al millor llibre català de l’any), el Time Out Barcelona– Premi Millor Artista de l’Any 2014 i acaba de guanyar el premi Ciutat de Barcelona de Literatura pel seu darrer llibre.
We use cookies on our website to give you the most relevant experience by remembering your preferences and repeat visits. By clicking “Accept All”, you consent to the use of ALL the cookies. However, you may visit "Cookie Settings" to provide a controlled consent.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
Enjogassat, lúcid, poeta, assagista, recitador, músic i amant de la vida. Això, i molt més, segons el nostre parer, defineix prou bé Josep Pedrals. Ja fa molts anys, des del 2003, que la seva aportació al terreny literari és digne de ser comentada. Només és qüestió de temps que es promoguin estudis acadèmics sobre l’obra d’en Pedrals.
Víctor Sunyol, autor de ‘Amb Nausica’
