El jurat del premi Nollegiu 2017 ha fet públic el veredicte dels Premis Nollegiu 2017 aquest diumenge 4 de febrer a les 12:30h en el dia en què la llibreria celebrava el segon aniversari del trasllat a la Juanita i recordava el tercer aniversari de la mort del poeta francesc garriga barata.
Aquí teniu els veredictes del jurat en la categoria de Premi Nollegiu de Literatura i el Premi Nollegiu d’iniciatives culturals.
de la presentació del poemari CONVIVÈNCIA D’AIGÜES de Zoraida Burgos amb la poeta,Andreu Subirats ( curador de l’edició) i l’escriptor Joan Todó i el recital de Cinta Massip, La Calders (01.02.18)
de la presentació a la Biblioteca de Figueres de COSMONAUTA de Francesc Garriga per l’editor Marc Romera, CONVIVÈNCIA D’AIGÜES de Zoraida Burgos pel curador de l’edició, el poeta Andreu Subirats i el llibre fotogràfico-poètic GENERACIÓ (H)ORIGINAL de Marta Huertas amb el retrat de 74 poetes a inicis del s.XXI de la mà de l’editora Ester Andorrà. (26.01.18)
recital inauguració a Llibreria Papasseit de l’exposició GENERACIÓ (H)ORIRGINAL amb fotografies de Marta Huertas i Dídac Rocher amb el llibre de l’exposició a primera fila i recital d’ Eduard Escoffet MENYS I TOT i Andreu Subirats CENDRES A ESTÓS.
Els poetes catalans del moment apareixen fotografiats a la Papasseit
Es tracta de l’exposició «Generació (H)original», que es podrà visitar un mes a la llibreria manresana
Marta Huertas, Andreu Subirats, Eduard Escoffet i Dídac Rocher divendres a la Papasseit de ManresaM. S.
Les dades són descoratjadores. Aquesta setmana hem sabut que el 40% dels espanyols no llegeix llibres i que, en cas de fer-ho, el 80% dels llibres digitals que circulen són pirates. Si desglossem les dades i posem la lupa a la poesia, n’hi ha per tornar a empassar-se saliva. Les tirades estan atomitzades i les vendes són raquítiques. Malgrat això, hi ha una nova generació de poetes entusiastes que segueixen recitant i publicant malgrat els malgrats.
El seu punt de trobada a Barcelona és l'(H)original, un petit bar situat al costat del MACBA, al car-rer de Ferlandina, 39, on cada dimecres ofereixen algun recital o la presentació d’un poemari acompanyats d’una copa de vi. Informen de tot en un blog sense estil que convida poc a anar-hi: horinal.blogspot.com.
Ara fa tres anys que Marta Huertas i Dídac Rocher van decidir captar aquest moviment i van començar a fotografiar els seus protagonistes. Al final han reunit imatges d’una setantena d’autores i autors.
El resultat s’ha convertit en un llibre en color i carregat de textos, Generació (H)original (Labreu), que serveix d’antologia.
Les fotos també formen part d’una exposició que es podrà veure durant un mes i de manera gratuïta a la llibreria Papasseit de Manresa. La presentació de divendres va ser amb presència dels seus autors i el piscolabis de rigor.
Poemes per la mort d’un amic
En l’acte de divendres també hi van participar dos autors que tenen novetats editorials: Andreu Subirats i Eduard Escoffet.
Subirats (Tortosa, 1968) va començar sense presentar-se, disparant a peu dret el poema que parla del seu poble.
«Vinga, home, vinga! Que fer el pagès quan no toca / i voler ser urbanita en l’ambient local mestretita, / ja és ben bé allò que en diem donar la nota», recitava.
El seu últim poemari, Cendres a Estós (Labreu), l’ha escrit adolorit per la mort d’un bon amic. La primera part, Elegia de Vinaròs, és un text profund i reflexiu, seguint l’hexàmetre català.
«En lo meu desert no fa ni fred ni calor, no s’hi respira», deia. I va acabar amb uns versos que servirien d’epitafi: «Lo temps no cura / tampoc no passa eixe temps / natros passem».
També està carregat de tristesa el nou poemari d’Eduard Escoffet (el Poblet, 1979) titulat Menys i tot. La portada és monocolor i amb el dibuix d’un insecte, el que revela que és publicada per Labreu Edicions.
«No m’atreveixo ni a llegir-lo», va dir només començar. I va passar a recitar el seu recull anterior: El terra i el cel, que va per la segona edició. Versos fascinats per l’arquitectura i la sintaxi que llegia mentre ondulava les mans.
divendres 26 de gener, a les 19.00 h, presentació i recital poètic de les obres completes
COSMONAUTA de Francesc Garriga per l’editor Marc Romera
CONVIVÈNCIA D’AIGÜES de Zoraida Burgos pel curador de l’edició, el poeta Andreu Subirats
i del llibre fotogràfico-poètic GENERACIÓ (H)ORIGINAL de Marta Huertas amb el retrat de 74 poetes a inicis del s.XXI de la mà de l’editora Ester Andorrà
serà a la Biblioteca Fages de Climent (Plaça del Sol, 11, Figueres)
No cremen cels. Crema la terra. Terra cremada per la guerra. Terra estimada pels qui la van patir. Terra estimada pels qui l’habiten, vuitanta anys més tard, amb la missió d’extreure’n els mots enterrats per l’oblit. Els habitants: la Míriam Cano, que assumeix la difícil tasca de creuar el riu la primera i prendre el testimoni de Pons Alorda, Portell i Todó; el Martí Sales, que fa una autèntica apologia de la natura; i n’Antònia Vicens, que amb una prosa breu i delicada, hi posa el colofó. Tots tres contes, cadascun a la seva manera, ens fan arribar els fantasmes del passat, uns espectres atemporals que bé podrien habitar qualsevol dels relats indistintament. Perquè les tres històries ens parlen de la Història d’aquesta terra i d’unes altres terres, que al cap i a la fi, són la mateixa. Perquè totes tres històries ens parlen del coratge dels protagonistes, que en el fons prové de la mateixa ànima. Perquè la Míriam, el Martí i n’Antònia són poetes i han donat forma als versos que han desenterrat del mateix lloc.
‘CREMEN CELS’, AMB CONTES DE MÍRIAM CANO, MARTÍ SALES I ANTÒNIA VICENS
La ficció literària pot ser una bona manera d’apropar-se les històries de la Batalla de l’Ebre i la Guerra Civil. Això és el que ha fet l’escriptora de Molins de Rei Míriam Cano. L’autora signa un dels contes que es recullen en el llibre ‘Cremen cels’, un volum amb textos de diversos autors amb una singularitat: han estat escrits des del Mas de Bernis de l’Aldea, punt de comandament de les brigades internacionals l’estiu de 1938.
Fa quinze anys que el periodista Albert Hernández va comprar el Mas de Bernis de l’Aldea per convertir-lo en una casa rural. El complex té més de cent anys i conserva, també, tres búnquers de la Guerra Civil. Uns búnquers que han estat font d’inspiració per a l’escriptora Míriam Cano, que en una estada literària l’estiu passat va escriure el conte ‘La Columna de París’: En aquest conte Míriam Cano hi recrea la manioabra de distracció dels brigadistes republicans del 25 de juliol de 1938 a la Torre de Font de Quinto de Campredó, en el tret de sortida de la Batalla de l’Ebre. Una maniobra en la qual i van morir més de mil soldats d’un i altre costat. El conte permet submergir-se les història humanes d’aquell episodi. El conte de la Mònica Cano forma part del llibre col·lectiu titulat Cremen Cels, que també inclou històries escrites per Martí Sales i Antònia Vicens. Tots tres van conviure al Mas de Bernis l’estiu passat, en un projecte literari de l’Albert Hernández i la Breu Edidicions.
Acabo de llegir, encantada per la sorpresa, Perquè cantin les salamandres(LaBreu edicions), d’Aurélia Lassaque, nascuda el 1983. Aquest llibre de poemes, dividit en dues parts, arriba en la traducció catalana d’Albert Mestres, ja que l’autora l’ha escrit en occità, i així es pot llegir, quin plaer, ho he fet paladejant cada paraula, a la banda esquerra de la publicació. En el seu pròleg, Mestres posa els lectors en antecedents de la singular trajectòria d’aquesta poeta que practica altres disciplines artístiques, i l’èxit de la qual ha fet que els seus treballs hagin estat traduïts a diverses llengües.
Aurélia Lassaque | Foto: Maxime Morin
M’agradaria sentir el cant de les salamandres, com Aurélia Lassaque, en una nit d’estiu, una nit de Sant Joan, com ella. S’ha de tenir l’orella fina o, més ben dit, la sensibilitat esmolada per sentir un so que, al dir de la poeta, es desvetlla amb el toc dels tambors. I una imatge em porta a l’altra, en poesia sempre és així, i escolto en el fons de la meva memòria viatgera el so dels tambors batá cubans, amb aquell so que, essent present en cerimònies de cultes religiosos ancestrals com per exemple els cultes yorubas, s’acobla al so del cor profund de la natura i exalta els sentits en ambients d’espelmes enceses o focs a cel obert.
No hi és sobrera, aquí, la referència d’ultramar, ja que en la història poematitzada per Lassaque se’ns diu que la jove que arriba en aquesta nit de Sant Joan per celebrar-lo prové de l’altra banda de l’oceà, ve de les Amèriques:Ha arribat de les Amèriques ella (…) als cabells, una agulla que agafa papallones d’or. I ja ens podem posar a imaginar, que els versos ens porten d’una banda a l’altra, o del matí al vespre, i així és com a la nit la bella ha lliurat els cabells als dits de l’herba. Quina imatge més potent també aquesta de les veus es fan fondes/ i la sang puja a flor de pell i estripa els teixits,/ i deslliura els cossos.
En la història ens trobem en una zona rural francesa on la festa del solstici s’hi celebra amb grans fogueres i el joc dels cossos barrejats. Però, i les salamandres, què hi diuen, quina és la seva veu, en una nit així, tot i que potser trobaríem una possible clau d’interpretació en els versos que són al final del llibre, allà on es fa la justificació del tiratge, quina cosa més noble, en els temps que corren. Els versos són de José Lezama Lima, excel·lent poeta cubà i bon corresponsal que va ser de la filòsofa María Zambrano, que un temps va viure a Cuba i va quedar amarada del seu misteri. Quedaré escondido en el ojo de los naipes raptados,/ ante una voz que anunciarán las samaritanas/ o las salamandras presas/ en el temor de una muralla bordada de pobreza elegante. La veu poètica de Lezama Lima, oculta en els naips, anuncia qui sap quina sort, converteix en veus oraculars samaritanes (figures que fan el bé de forma desinteressada, segons l’Evangeli), veus ocultes també en salamandres preses en murs que potser signifiquen desig de llibertats… (aquí no puc deixar de pensar en les salamandres disseminades en tantes de les obres de Gaudí).
Els barrocs versos de José Lezama Lima contrasten amb la claredat expositiva, però no menys incògnita, de la poètica d’Aurèlia Lassaque. Anem, doncs, a pams. És considera la salamandra com la imatge de l’esperit del foc, ja que es creu que aquest rèptil pot viure en aquest element, és a dir, no es crema. És també la imatge del procés alquímic, i la poesia en té molt, de procés alquímic, ja que converteix la experiència, real o figurada, en l’art de la paraula. La poesia també té alguna cosa, o molt, d’oracular. La poesia, l’art d’Orfeu, personatge que trobem a la segona part d’aquest llibre que l’autora titula: I ballin els faunes. Orfeu que ha viatjat per molts segles i ha vestit diversos vestits, posem José Lezama Lima o Aurélia Lassaque, i que amb la màgia de les seves paraules ha fet caminar arbres, convocat feres ferotges o baixat al món dels inferns i hasentit udolar la pedra, com escriu Lassaque, o ha sentit la veu oracular de la salamandra, el foc incandescent de la vida bategar com un cor: la negra somiava/ taronges roges i rodones (…) li va néixer un nen/ pél-roig i d’ulls verds. Foc de la creació, física i espiritual, que mai no cessa.
També podem veure la salamandra, la seva veu oculta, com la força poderosa de la transformació, de la iniciació a una nova vida, com es proclama en el llibre d’Isaies: Si passes a través del foc no et cremaràs. No estic segura d’haver interpretat la cançó d’aquest llibre ni de cap, la poesia conté diverses lectures, però és tan bell, aquest poemari, que m’ha fet escriure coses que sabia i coses que no sabia, i així va creixent la mirada, la percepció del món. Deixem-nos bressolar per la veu de la salamandra, l’esperit del foc de l’amor, com finalment vull entendre, ja sigui en l’hora de la bugada, de la pregària, de la redacció d’un text o parant taula per als convidats a punt d’arribar, autors i lectors en comunió a la vora d’un foc.
És un plaer que els poetes, de vegades, canvien el seu registre natural i es passen a la prosa. Els aficionats a la narrativa i a la poesia podem gaudir, en eixos moments, d’una obra que uneix el millor dels estils: per una banda, la bellesa, la sonoritat, els jocs de paraules i les oníriques imatges de la poesia i per altra banda la narrativa, la maduresa dels personatges, la profunditat, el detall que aporta la prosa. El resultat sol ser un llibre preciós, que enamora, un joc literari que embadalís al lector, pàgina a pàgina.
Susanna Rafart i la seva obra és un exemple d’açò. Crisàlide. Pastoral en Si menor és un cant, una oda en prosa a l’estiu i la vida rural amb el seu ritme pausat i l’enyorança d’una vida més senzilla, de relacions més fortes i vívides en comunió amb la natura. Com un pot de mel, per les seves pàgines es desprès l’aroma dolç i embriagador d’una vespra de primavera, la sensualitat dels amants, la bellesa laberíntica d’un rusc en el que s’entrellacen les vides dels personatges que transiten per les seves pàgines.
Olivier i Emma son una parella d’ancians que viuen a una cassa rural de la regió francesa de la Dordonya on la plaga de vespa asiàtica amenaça amb posar en perill la producció de mel i el pausat estil de vida que han portat fins al moment. Als problemes dels rucs s’afegirà l’aparició d’un registrador mediambiental que vol estudiar més a fons el problema de la vespa, la irrupció d’una jove parella d’amants que viuen la seva particular lluna de mel i la cobdícia d’un fill més interessat en fer negoci amb les terres dels pares que en els problemes que aquests han de fer front. Un halo de tragèdia sobrevola tota l’historia anunciant l’impossibilitat de lluitar contra la mort quan aquesta ens ronda, traduïda en aquesta ocasió en les vespes asiàtiques i els canvis que porten a la tranquil·la vida de la parella. Però, més enllà de la pròpia historia, mereix la pena apropar-se a aquest llibre i a l’obra de Susanna Rafart per la bellesa i sonoritat de les seves paraules, un compendi de versos en prosa, que, a vegades ens porta l’eco llunyà de Juan Ramón Jiménez i la seva obra i d’altres ens recorda a les Elegies de Bierville de Carles Riba i el seu cant a Súnion.
L’obra es paladeja com una cullerada de mel: és intensa a la llengua, ens embriaga i endolcís el cos i l’ànima, però se ens fa massa curta. Des de les primeres llinyes ens atrapa i no podem deixar de llegir i poc a poc, capítol a capítol ens anem acabant, sense adonar-nos aquest preciós llibre i ja estem pensant en buscar un altre.
Susanna Rafart ens ofereix una faula de ritme pausat, d’embargadora bellesa, una joia que ens reconforta l’ànima en aquestes vesprades d’hivern en les que enyorem la calor d’un bon foc i una beguda calenta entre les mans.
La literatura del 2017: una collita extraordinària
L’any 2017 ha estat un any de moltes i bones publicacions en català | Adrià Costa
El curs 2017 ha donat per molta literatura. Durant tot l’any hi ha hagut polèmiques, com no podia ser de cap altra manera en l’ordre natural de les coses, però fa poc n’hi ha hagut una d’especialment dolorosa. Dolorosa perquè demostra que encara cal fer molta feina per vindicar la meravellosa tasca de les dones que escriuen, ja que el seu talent va més enllà de la miserable recepció que tenen. Això ha de canviar. Per aquest motiu aquest article comença així: refermant-les des de la pura admiració, des de la consciència que ofereix la lectura atenta.
LaBreu Edicions i els seus millors dies
No s’ha comentat prou, però és molt probable que aquest sigui un any històric per a les editorials independents, amb els llibres que han tret, i el reconeixement abans citat a Josep Cots. A més de ser l’any d’Edicions de 1984, és també l’any de LaBreu, en què ha esclatat a partir d’una sèrie de llibres-bomba que de ben segur es perpetuaran l’any següent.
LaBreu ha publicat dues obres poètiques completes, o sigui que s’estrenen i ho fan per partida doble, amb Cosmonauta de Francesc Garriga i Convivència d’aigües de Zoraida Burgos. Finalment Francesc Garriga aconsegueix l’estatus de figura de culte, ara que tenim l’oportunitat de veure l’abast de tota la seva poesia reunida, i alhora recuperar Zoraida Burgos i els seus llibres, introbables fins ara, és també un espectacle per als sentits i per als que estimen els versos escrits amb el forn de la vida. Després hi ha hagut altres títols emblemàtics a la col·lecció Alabatre: Dèmensde Màrius Sampere, Tots els cavalls d’Antònia Vicens, Talismà de Lluís Calvo, el debut de Joan Vigó amb Pastor d’antenes, també Cendres a Estós d’Andreu Subirats, Arbre que s’allunyà d’Antoni Clapés, Amniocentesis de Jaume Creus, Menys i totd’Eduard Escoffet i Perquè cantin les salamandres d’Aurélie Lassaque amb traducció d’Albert Mestres. Quina altra editorial ha publicat tanta poesia i de tan bona qualitat? Després LaBreu també ha donat llum a dues novel·les estrangeres, El parcde Serguei Dovlàtov gràcies a Miquel Cabal, habituals de la casa, i Una felicitat imposada de Denise Desautels gràcies a Antoni Clapés, que ha compaginat traducció i edició d’obra pròpia. No només amb Desautels, també ha traduït Philippe Jaccottet per a Cafè Central amb Aires.
I dins LaBreu de nou, hi ha el volum col·lectiu i antològic de Generació Horiginal, projecte fotogràfic i poètic a càrrec de Marta Huertas i Dídac Rocher, per retratar algunes de les persones més destacables que durant els darrers 17 anys han visitat, des de les seves entranyes, aquest emblemàtic local per tal de gaudir del cicle de poesia. El resultat no és sols un llibre estupend, també va ser una exposició, una de les darreres, a Arts Santa Mònica poc abans que aquest centre canviés de mans i de model de gestió.
I, si això no bastés, una altra dada clau, i és que des de LaBreu s’ha apostat per una nova literatura catalana, atrevida, que s’arrisca, sense pèls a la llengua, sensual, divertida, intel·ligent i ferotge: estic parlant d’Encén el llum, la novel·la més que eròtica d’Anna Carreras, i La carpeta és blava d’Adrià Pujol, un altre dels autors indispensables del 2017 i que ressonarà el 2018, ja que amb La carpeta és blava ja va rebre el Premi Liberisliber al millor volum de narrativa catalana, i aquest fet i la qualitat d’aquest volum que uneix novel·la i assaig projecten l’autor cap a futurs premis propers com els Ciutat de Barcelona o el Crítica Serra d’Or, que també hauran de tenir en compte la traducció portentosa d’Adrià Pujol, L’eclipsi, de Georges Perec a Editorial l’Avenç, una oda a la llengua catalana, a la literatura feta amb traves que defensava l’obrador Oulipo, un homenatge a la gran literatura i un tribut perfecte per als lectors més atrevits, dels que gaudeixen dels impediments per superar-se amb reptes. Si amb això Adrià Pujol no conquereix una mica el món el curs que ve, no sé com ho pot fer, la veritat.
Adrià Pujol Foto: Adrià Costa
Lluís Calvo i Antònia Vicens: dues efemèridesSí, són dos autors de LaBreu, abans esmentats. Però no basta explicitar tan sols aquest fet, el d’esdevenir autors de LaBreu i el d’admetre que en aquesta casa editorial han trobat un bon lloc on defensar la seva obra, i és que el 2017 ha estat un any propici per a aquests dos escriptors gràcies a dues dates efemèrides fonamentals.
Per una banda, Lluís Calvo ha celebrat 30 anys de trajectòria literària amb diferents actes com l’homenatge en el marc del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat, però també ha publicat el novíssim Talismà a LaBreu i, finalment, ha vist com el poeta David Jiménez Cot ha dut a terme una selecció de 100 dels seus poemes i els ha reunit en l’antologia panoràmica Llum a l’arsenal, amb epíleg de Jordi Marrugat i publicació a la col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner Editor. Es tracta d’una edició important que ajuda a recuperar obra seva introbable d’altra manera, i ens demostra la grandesa d’una trajectòria dibuixada amb coherència, transversalitat, generositat i qualitat, una trajectòria que enguany va començar fa tres dècades amb el Premi Amadeu Oller i l’aparició de Veïnatge d’hores a Llibres del Mall.
Per altra banda, ha estat un any fèrtil per a Antònia Vicens, ja que ha publicat el nou poemari Tots els cavalls a LaBreu; ha vist com el seu primer llibre de poemes Lovely ha tornat al mercat amb una traducció al castellà de Carlos Vitale amb edició bilingüe a l’editorial Saltadera; ha tornat a la narrativa amb l’escriptura del conte Rates inclòs a Cremen cels de LaBreu, amb Míriam Cano i Martí Sales; i ha pogut celebrar els 50 anys del seu Premi Sant Jordi amb la primera novel·la que va escriure, 39º a l’ombra. Per això és bastant evident que una data tan fantàstica com aquesta, tan característica, trobarà continuació de celebració l’any que ve amb noves publicacions que refermin aquests fets.
Lluís Calvo ha escrit l’assaig «El meridià de París» Foto: Esteve Plantada
Amb nom de dona
El 2017 torna a confirmar que la poesia catalana del futur, però sobretot del present, està en bona part a les mans de les autores, i curiosament autores que ara mateix són molt joves i ja estan destacant amb força. L’articleBons temps per a la poesia en català, de Josep Massot a La Vanguardia, llastimosament no tenia en compte gairebé cap nom de dona en el resum panoràmic i poètic de l’any. Enguany, però, s’ha publicat La ciutat cansada de Maria Cabrera (Proa), volum important perquè l’any anterior va rebre el Premi Carles Riba; Maria Sevilla confirma la seva trajectòria a través del Premi Miquel Àngel Riera de Manacor, amb Kalàixnkov (Món de Llibres); Raquel Santanera va rebre fa poc el Premi de Poesia de Pollença amb De robots i màquines o nou tractat d’alquímia, que sortirà aviat a El Gall Editor; durant aquesta temporada Laia Noguera ha defensat la seva ambiciosa obra, voluminosa com poques, Amor total a La Garúa; Glòria Coll Domingo aconsegueix un nou bon llibre amb Retorn (Godall); Lucia Pietrelli recupera fa no-res, en una nova segona edició ampliada, el volum que va confirmar la seva aptitud fa anys amb el Premi Bernat Vidal i Tomàs, així és com torna Violacions (AdiA Edicions).
Sandra Blanch guanya el Premi Nit de Poesia al Carrer i publica Explicar les punxes a Pagès Editors, editorial que també publica L’usurpador d’Àngels Moreno, que va merèixer el Premi Maria Mercè Marçal; la jove poeta Anna Gas ens regala Crossa d’aigua a Fonoll després d’emportar-se el Premi Joan Duch; la poeta valenciana Àngels Gregori ha acabat de rebre el Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés de Burjassot amb un llibre que per ara porta per títol provisional Quan els grans arbres cauen i que distribuirà Bromera l’any que ve; la joveníssima Maria Isern mereix el Premi Francesc Garriga amb Sostre de carn, que es publica amb el suport de LaBreu, AdiA, Cafè Central i Edicions del Buc, editorial, aquesta darrera, que també proposa per primer cop en català la poeta nord-americana Louise Glück, Nit fidel i virtuosa, gràcies a la traducció de la poeta Núria Busquet, que enguany també ha rebut el Premi Pare Colom amb la seva primera novel·la, Partícules (a Lleonard Muntaner Editor).
Edicions del Buc també s’aventura amb un altre debut: Fractura, el primer llibre de Núria Armengol, fantàstic per cert, d’un enlluernament lingüístic extrem. I haurem d’estar atents a les dues darreres guanyadores consecutives del Premi Amadeu Oller, Laura Torres i Helga Simon, que amb els seus començaments han causat impacte: L’inhabitable i A la vora, respectivament. I una altra notícia inesperada però feliç, de fa poc: la poeta Irene Solà, també guanyadora del Premi Amadeu Oller en el passat, acomiada l’any amb el triomf d’haver aconseguit el Premi Documenta amb la seva primera novel·la, Els dics, que veurà la llum a L’Altra Editorial abans del proper Sant Jordi. No només creix la poesia, sinó que aquesta s’amplifica cap a altres territoris com la prosa.
Encara més noms de dona
Tot això abans comentat durant el mateix any en què Mireia Vidal-Conte s’erigeix amb el Premi Crítica Serra d’Or per l’implacable Ouse (LaBreu), i al mateix temps publica una antologia entusiasmadora, d’autores triades per la seva estricta qualitat literària i no pel seu gènere, talment Com elles, a la col·lecció La Fosca (Lleonard Muntaner); també torna Susanna Rafart, autora hàbil i dotada, ja que publica l’exquisit dietari poètic Dies d’agost (Curbet Edicions); i Meritxell Cucurella-Jorba va a les totes amb les traduccions d’Alda Merini, de Natalia Ginzburg i treu al carrer el nou i sorprenent Úrsula (El Cep i la Nansa); i la poeta Mireia Calafell es converteix amb la codirectora de la Setmana de la Poesia amb la també poeta Àngels Gregori; Anna Montero torna a la traducció poètica gràcies a Edicions del Buc i Quadern d’un retorn al país natal d’Aimé Césaire, i, sí, el mateix any que tot això, i més, passa és l’any en què tres dones del món de la literatura, Laura Borràs, Bel Olid i Jenn Díaz, s’han presentat a llistes dels partits independentistes. No és casual. La literatura catalana té nom de dona, evidentment, però cal que se sàpiga i que es digui més fort.
L’any d’Edicions de 1984
Sense cap mena de dubte, ha estat un any dolç per a una de les editorials que ja té més de tres dècades d’història a les espatlles: Edicions de 1984. L’any va començar amb la concessió del Premi Nacional al màxim responsable del segell, Josep Cots, que ha invertit esforços en difondre una literatura que cerca la responsabilitat civil, la justícia social, l’exaltació de noves promeses i la qualitat literària, tot això mentre recuperava de noms oblidats o negligits i situava, a la safata principal, noms que han acabat essent imprescindibles. Per tant el Premi Nacional a Josep Cots era un tribut general a les editorials independents, però també l’inici d’un gran any per a Edicions de 1984, un gran any que ha continuat amb guardons a obres que l’any abans varen tenir molt ressò: el Premi Crítica Serra d’Or de Narració a Jordi Lara, per Mística conilla i el Premi Llibreter a Raül Garrigasait, per Els estranys, volum que per cert ara mateix és finalista del nou premi d’Òmnium Cultural a obra publicada.
A més de tot això, una altra cosa molt especial s’ha de tenir en compte: Edicions de 1984 publica, al meu entendre, una de les millors escriptores mundials, la irlandesa Iris Murdoch, i aquest bateig de Murdoch en català arriba segurament amb una de les seves obres mestres, ja que en té moltes, que és El mar, el mar, mereixedora del Premi Booker. La traducció que ha fet Laura Baena és memorable, deliciosa, acurada, fidel i la prova fefaent que al darrere d’aquestes pàgines hi ha treball, responsabilitat i passió. Ara Murdoch també canta en català. Una notícia fantàstica! Com també és fantàstic que s’hagi acabat publicant el capítol final de la trilogia de la família Snopes de William Faulkner: La mansió, amb una traducció esplèndida d’Esther Tallada, de les que atrapen l’alè i el contenen per sempre en la vitrina del mot.
També a Edicions de 1984 apareix una novel·la destacable de Ramon Mas, Afores, però d’ell parlaré més tard perquè és un altre nom a tenir en compte. I, evidentment, cal refermar la idea dels múltiples èxits de Lluís Solà, autor d’Edicions de 1984 ja que hi ha publicat Llibertat i sentit. Reflexions sobre la condició humana (1999-2016) i Poesia completa, un dels llibres totèmics del 2017, però d’això en parlarem en el següent apartat. Finalment destacar la publicació recent, a aquesta mateixa editorial, del poemari Esquenes vinclades de Pau Vadell i Vallbona, segurament la seva consagració com a poeta, ja que amb aquest títol va merèixer el Premi Jocs Florals per unanimitat, fet que no és gens fàcil d’assolir en un jurat on convergeixen diferents criteris estètics. Alguns ja saluden l’arribada del llibre com un dels punts que marcaran el següent any poètic.
Lluís Solà, consagrat
Indiscutiblement, l’any 2017 ha estat, poèticament parlant, per a aquest sènior que fa del caminar una caldera de poemes. La seva Poesia completa, publicada l’any passat (Edicions de 1984), ha rebut més que merescudament reconeixements com el Premi de la Crítica, el Premi Cavall Verd Josep Maria Llompart i el Premi Lletra d’Or. A més a més, és un dels autors que participen en el projecte poètic i musical de Víctor Obiols, també dit Bocanegra, amb l’antologia Sacrilegis (Godall). I se li està preparant un número especial de la revista Reduccions. No seria fàcil descartar Solà tan aviat, però, ja que aquesta magnífica carrera d’enguany contribueix a dos fets clau que tenen lloc aviat, i el nom d’aquest poeta magne sona i ressona amb insistència perquè pugui rebre algun dels Premis Nacionals de Cultura o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
I és que Lluís Solà és un ferm candidat a guanyar ambdós premis, i dic això sense concessions: per la seva obra, per tot el que ha fet a la vida amb la seva contribució a la literatura catalana, amb traduccions, teatre, un treball incansable des diferents fronts editorials, o des de la seva faceta de professor i ferm defensor dels drets dels escriptors catalans. I, evidentment, la seva obra poètica es revela com un monument total, una explosió de força, un entusiasme generador de llum i de goig. De fet, si no guanya ell el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, o si no el guanya Màrius Sampere, un altre candidat indiscutible, no ens quedarà cap altre remei que rebatejar aquest premi d’Òmnium Cultural com la “Col-i-Flor” de les Lletres Catalanes, tal com ja varen fer en el seu moment Mercè Rodoreda i Joan Sales i com podem comprovar a les seves Cartes completes a Club Editor.
Una altra data essencial: 10 anys d’Adesiara
Com pot celebrar una editorial els seus coratjosos anys d’existència en la jungla del món de paper? Doncs segurament de la millor manera possible: amb noves publicacions excepcionals que marquen una sacsejada general i que obliguen a mirar més enllà dels propis límits. És el cas, com no podia ser altre, dels 10 anys de l’editorial Adesiara, centrada sobretot en reeditar clàssics grecollatins, perles estrangeres o obres catalanes que, per culpa de diferents motius que ara no es discutiran, han estat negligides d’una manera o l’altra.
Fer un repàs d’aquestes publicacions recents és gairebé vertiginós, perquè el cas d’Adesiara, una editorial que alguns consideraven suïcida, com qualsevol editorial independent d’avui en dia en el fons, no només ha aconseguit sobreviure, sinó que ha il·luminat amb el seu exemple, la seva perseverança i la clara constatació que existeix un públic capaç d’arribar a aquestes obres aparentment difícils. Per això enguany és un any millor que mai, segurament gràcies a l’impuls i a l’energia de Jordi Raventós, ja que per sagacitat o bogeria seva han aparegut enguany el polèmic i excels L’última temptació de Crist de Nikos Kazantzakis traduït per Pau Sabaté; Ombres entre tenebres de Manuel Valldeperes a cura de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet; Els antievangelis jueus traduïts per Manuel Forcano; Tots els sonets de William Shakespeare traduïts pel poeta de les terres de l’Ebre Gerard Vergés, introbable des de feia dècades, i a cura de D. Sam Abrams, que també va tenir cura de la Poesia completa 1982-2014 del mateix Vergés a Proa; nova edició del Satíricon de Petroni traduït per Sebastià Giralt; l’última i darrera nova traducció Joaquim Mallafrè, traductor d’Ulisses de James Joyce i de Tristram Shandy de Laurence Sterne, com és Zanoni d’Edward Bulwer-Lytton; Els dimonis de Loudond’Aldous Huxley traduït per Dolors Udina o El trist final d’en Policarpo Quaresma de Lima Barreto traduït per Josep Domènech Ponsatí. Un festival, en efecte.
Per celebrar l’esdeveniment amb el públic, es va dur a terme fa pocs dies una festa a la llibreria Nollegiu de Poblenou, que va exposar i vendre alguns dels títols emblemàtics d’Adesiara durant aquesta primera dècada de treball, una dècada que tant de bo en trobi més a continuació i generi continuïtats.
I 10 anys de Comanegra
Després de 10 anys publicant llibres de no-ficció, de tots els gèneres, de totes les castes, de totes les veus, de tots els formats i de totes les maneres, l’editorial Comanegra celebra amb cop d’efecte el seu desè calendari d’existència, i per aquest motiu emprèn una nova etapa. L’equip al darrere de la coneguda editorial barcelonina decideix publicar, per primer cop, narrativa de ficció, i per això de cara al 2018 s’encarregarà de defensar set títols de set autors catalans “de primera línia”. Per ara s’estrenen amb Diari d’un astre intercomarcal, de Quimi Portet, la biografia definitiva i única d’un dels genis de la música en català.
Per anar fent caliu, han recuperat L’Emperador de Jordi Coca, en el seu vintè aniversari, l’obra que segons el seu propi autor més el representa. També publiquen la nova novel·la de Roser Amills, Asja. Amor de direcció única; i comencen l’Any Pedrolo, que agafarà força a partir de gener, recuperant els dos volums immensos de Manuel de Pedrolo: La terra prohibida. De fet, la coordinadora de l’Any Pedrolo serà Anna Maria Villalonga, després que el consell inicial que havia de liderar tal iniciativa a partir del lideratge de Jordi Coca no acabés d’arribar a bon port.
També des de Comanegra s’ha encetat una magnífica col·lecció de teatre, amb obres de ressonància dins i fora dels escenaris com Boira + La travessia de Lluïsa Cunillé i Josep Maria Miró; La pols de Llàtzer Garcia; Els encantats de David Plana; Animals de companyia d’Estel Solé o Ventura + Volem anar al Tibidabo de Cristina Clemente. Poques editorials publiquen teatre, però cada vegada són més: Arola, Lleonard Muntaner Editor, Males Herbes, 3i4 i ara també Comanegra, entre d’altres.
Adelais de Pedrolo, filla de Manuel de Pedrolo, al costat d’un retrat del seu pare, a la seu de Comanegra Foto: Esteve Plantada
Des de Romania amb amor i literatura
Segurament la traducció de l’any és una, té un nom i el sap tothom: Solenoide de Mircea Cartarescu, en català a Edicions del Periscopi gràcies a Antònia Escandell Tur, i en castellà gràcies a Marian Ochoa de Eribe a Impedimenta, editorial que fa anys que insisteix en la grandesa de l’autor romanès i ha anat oferint la gran majoria dels seus títols. Ha estat un bon any per a Cartarescu, precisament. L’arribada de l’etern candidat al Premi Nobel de Literatura representant el seu país, que encara no ha rebut mai aquest guardó, coincideix enguany amb una onada de títols romanesos de gran volada: La por de la literatura d’Ana Blandiana a cura de Corina Oproae a Ferida oberta, col·lecció a mitges entre AdiA Edicions i Cafè Central i Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984 de Nichita Stanescu, amb selecció i traducció de Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli a La Fosca de Lleonard Muntaner Editor.
No és només coincidència, es tracta d’un autèntic boom, un boom que segurament va començar a tenir més força que mai abans amb l’èxit sonat del que va significar, en el seu moment, el desembarcament d’un dels poetes més estimats de Romania, Marin Sorescu, traduït per Corina Oproae i Xavier Montoliu, també a La Fosca i Premi Cavall Verd de Traducció Poètica del 2014. Precisament Xavier Montoliu ha tornat a rebre premi enguany, el Premi Crítica Serra d’Or de Traducció, amb la feina feta a Per què ens estimem les dones de Mircea Cartarescu a Lleonard Muntaner Editor, el primer títol mai publicat en català del gran escriptor romanès, i que recentment ha trobat continuació amb Solenoide a Periscopi i que ens acosta al que es considera una ambiciosa mescla de Pynchon, Kafka, Kundera i García Márquez, per Cartarescu 100% i millor que mai, encara que la seva complexitat reclama un lector que no tingui por de la monumentalitat que proposa. Tota una aposta que tant de bo pugui calar fondo en els lectors catalans de la mateixa manera que fa anys que cala fondo en els lectors castellans. Per ara tot indica que així serà.
El romanès Mircea Cartarescu, publicat per primera vegada en català Foto: Esteve Plantada
Males Herbes
L’editorial verda que vol trencar, desbudellar, obrir i ampliar el cànon de la narrativa en llengua catalana ha publicat, al meu entendre, la novel·la de l’any: Aventures i desventures de Joan Orpí de Max Besora, un divertidíssim volum tragicòmic escrit amb “xispa i estil”, definit pel crític Pere Antoni Pons com una salvatge mescla de Monty Python i Aguirre de Werner Herzog amb Klaus Kinski. I té tota la raó.
Des de Males Herbes no només han defensat l’enginy d’un autor en els seus inicis com Besora, també han recuperat un títol insígnia de la nostra literatura, escrit i aparegut en el franquisme tardà: Els orangutans de Joaquim Carbó, que retorna 50 anys després de la seva primera edició. Alfa i Omega. També han vist la seva aparició d’obres estrangeres distintives com R.U.R. (Rossum’s Universal Robots) de Karel Capek amb traducció de Núria Mirabet; L’altrameitat de Nikos Khuliaràs amb traducció de Mercè Guitart o Un cementiri de llunàtics de Ray Bradbury amb traducció de Martí Sales, potser un dels llibres més emotius i emocionants de l’editorial, que com el Joan Orpí de Max Besora marca el caràcter i la forma de ser, el perquè, l’essència i el sentit del seu catàleg. És alhora un llibre que uneix per primer i únic cop Ray Bradbury amb l’amic de tota la vida, Ray Harryhausen.
Cal esmentar que un dels coeditors de la casa, Ramon Mas, ha tingut un bon any també, com dèiem abans, amb la publicació del seu llibre de poemes Òsties a AdiA Edicions i amb l’aparició de la seva novel·la Afores a Edicions de 1984. També a Males Herbes hi ha hagut altres publicacions importants com les encarregades de fer tornar als taulells de novetats de les llibreries obres del creador total Josep Palau i Fabre, en l’any del seu centenari. Per això hem pogut gaudir amb l’antologia de poemes de Palau i Fabre i il·lustracions d’Arnal Ballester Jo soc el meu propi experiment, així com la novel·la gràfica sobre la vida del màxim defensor de Picasso: La joia de viure, a cura de Julià Guillamon i Toni Benages, que també ha treballat en l’altra novel·la gràfica apareguda enguany, Narcís Monturiol i les pedres de l’infern, en aquest cas amb Sebastià Roig rere la responsabilitat dels mots.
Club Editor i un esplendor definitiu
L’any va començar molt bé per a Club Editor, però sens dubte ha acabat de forma absolutament immillorable abans de festes de Nadal. Tot apunta que Club Editor serà una de les editorials més buscades per regalar durant aquests dies, i tot gràcies a les edicions darreres que ens ha brindat. Per què?
Possiblement un gran nom és el primer culpable: Mercè Rodoreda. Anys feia que esperàvem la reedició de La mort i la primavera, un llibre difícil, inclassificable, però d’una inqüestionable preciositat. Arriba revisat i amb un llarg epíleg d’Arnau Pons, però també en traducció, La muerte y la primavera, d’Eduard Jordá, o sigui que no només els lectors catalans podran re-accedir a aquesta obra prodigiosa, també ho podran fer els lectors hispanoamericans. Des de la seva aparició, ha estat un dels llibres més venuts durant aquestes darreres setmanes. I sembla que la febre continuarà, el més probable és que duri fins Sant Jordi i que el fenomen Mercè Rodoreda sigui comparable a l’explosió que hi va haver fa dos anys amb Víctor Català (Caterina Albert) quan Club Editor va recuperar Un film (3000 metres) i va ser un dels més venuts de la diada.
Jordà, Pons i Bohigas, en la presentació de «La mort i la primavera» Foto: Esteve Plantada
I és que, és clar, si tenim en compte que els lectors i que les lectores s’estan enamorant d’aquesta obra duríssima i excepcional, que finalment ha trobat un públic atent i capaç i sol·lícit, i a més a més ha ressorgit la possibilitat d’un bell somni reeixit com l’adaptació cinematogràfica que es posa en marxa, no podem tenir millors auguris. En efecte, es comenta que la productora Isona Passola i el director de cinema Agustí Villaronga, expert en adaptacions cinematogràfics de fantàstics clàssics recents, emprenen un projecte llargament desitjat: la pel·lícula de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, que va ser a punt d’esdevenir una realitat durant la dècada dels anys vuitanta. Ara, potser, aquest somni despertarà i es complirà. Saber això, i escriure-ho, en aquest resum és colpidor.
Què més ha passat amb Club Editor? L’edició de les Cartes a Mahalta entre Màrius Torres i Mercè Figueras, a cura de Meritxell Guimet i Margarida Prats, i amb un epíleg ben especial: un capítol fins ara inèdit de la biografia que preparava l’experta i genial Montserrat Casals sobre la vida de l’escriptor i editor Joan Sales. Posa els pèls de punta. També Club Editor ha tret una nova edició ampliada de la novel·la cim El mar de Blai Bonet, amb fragments inèdits salvats gràcies a la tasca atenta de Xavier Pla. També ha tornat amb un altre autor de la casa: Lluís Maria Todó amb Gramàtica dels noms propis, que es connecta molt bé amb una altra autora de l’any, Natalia Ginzburg, i el seu La ciutat i la casa, traduït per Meritxell Cucurella-Jorba. També Club Editor és responsable de tres joiells: Lliçó d’alemany de Siegfried Lenz i Kruso de Lutz Seiler, ambdós traduïts per Joan Ferrarons, i Sortir a robar cavalls de Per Petterson traduït per Carolina Moreno.
Club Editor també pot acomiadar l’any amb un merescut premi a les espatlles, un premi a la narrativa catalana, al risc i a l’atreviment: el Premi de la Crítica per a Veus al ras de Sebastià Perelló, un llibre que va rebre moltes mirades atentes, i valentes, i potser n’hauria d’haver rebut més. Perquè, per molt que alguns vulguin veure tot just el contrari, la narrativa en llengua catalana està, de ben segur, en el seu millor moment de qualitat.
Joan-Lluís Lluís, l’home que va matar la negror i la polèmica Crexells
Perquè és un volum tendre, sorprenent, rar i únic, El navegant de Joan-Lluís Lluís va rebre el Premi Crítica Serra d’Or, guardó que l’autor rep per segona vegada, i és que la seva dolça i amarga faula ha estat una de les sorpreses de l’any, com també ha estat una bona sorpresa que tot just acabi la temporada guanyant el Premi Sant Jordi amb la seva nova obra, que es publicarà a la primavera a Proa, i tot això mentre encara tenim pendent que aparegui la seva traducció de Boris Vian a Club Editor: L’arrencacors.
Joan-Lluís Lluís és exemple del fet que una altra narrativa catalana és possible, que existeix i es va fent forta. Podem entendre’l, ara mateix, com un dels capdavanters d’una sèrie d’escriptors que s’arrisquen i que intenten trobar nous marges per desenvolupar proses diferents, allunyades del mainstream. El seu triomf s’afegeix, per exemple, als triomfs de Ponç Puigdevall en el Premi Joanot Martorell amb Il·lusions elementals a Edicions 62; al de Sebastià Perelló en el darrer Premi de la Crítica amb Veus al ras a Club Editor, abans esmentat; o amb l’aparició d’un volum inclassificable però excels com Robinson, de Vicenç Pagès Jordà a Empúries, novel·la curta que per cert està nominada al Premi Òmnium Cultural a obra publicada gràcies a la sofisticació d’aquest diàleg obert amb Daniel DeFoe i els nàufrags urbans del nostre món, un volum que fa amb el mite literari el mateix que va aconseguir Coetzee quan aquest va escriure Foe. No podem oblidar, tampoc, que Vicenç Pagès Jordà va recuperar fa poc un dels seus llibres estrella: El món d’Horaci, a Empúries, l’obra des d’on neix el personatge de Robinson, perquè amb Pagès Jordà no hi ha res que escapi del control, la precisió, la meticulositat i el desig de bastir una cosmogonia pròpia i amb sentit. També torna Jordi Puntí, amb els contes reunits dins Això no és Amèrica, que acumula les peces que havia anat traient en diferents publicacions, reculls o antologies. Esperem amb candeletes la novel·la que fa anys treballa sobre Xavier Cugat.
Sí, una altra narrativa catalana és possible. Per això va ser una llàstima la infructuosa polèmica, ara gairebé oblidada, amb la concessió del Premi Crexells a una novel·la autopublicada, Crui de Joan Buades, ara fa mig any. Segons el President de l’Ateneu, Jordi Casassas, això va ser “un toc d’atenció” a les editorials catalanes. Un dels membres del jurat, Jordi Llovet, va afegir que “Darrerament, el Principat porta una cotilla retòrica enormement cenyida que acaba produint un estat d’opinió amb poc moviment intel·lectual”, tal com va recollir l’Ara a l’article El Premi Crexells descobreix Joan Buades.
Amb el panorama que hem vist fins ara és estrany creure que són certes aquestes consideracions, sobretot si tenim en compte que com a premiables possibles hi havia obres audaces, agosarades i fantàstiques com el bestial debut Eren ells de Carles Rebassa a Angle Editorial (Premi Pin i Soler i Premi Ciutat de Barcelona); l’extraordinari La ciutat de ningú d’Antoni Vidal Ferrando a Meteora; Veus al ras de Sebastià Perelló a Club Editor (Premi de la Crítica); El navegant de Joan-Lluís Lluís (Premi Crítica Serra d’Or); Il·lusions elementals de Ponç Puigdevall (Premi Joanot Martorell); Continents d’Andreu Gomila a Empúries; Les generacions espontànies de Mar Bosch a Edicions del Periscopi; Germà de gel d’Alícia Kopf a L’Altra Editorial (Premi Documenta, Premi Llibreter, Premi Ojo Crítico RNE de Narrativa, Premi Cálamo) o, entre moltes altres, Argelagues de Gemma Ruiz, un dels best-sellers indiscutibles de l’any 2016 però també del 2017 i una obra que ens descobreix una autora de primera categoria, de qui esperem moltíssim a partir d’ara pel seu formidable ús del llenguatge i per la capacitat de crear una història que realment atrapa mentre llegeixes. Una llàstima que tota aquesta capacitat narratològica més que demostrada, i contrastada, no es tingués en compte pel jurat del Crexells. Què passarà l’any que ve?
Més Altra narrativa
Enguany hi ha hagut més mostres d’una narrativa atrevida, diferent, amb Salvador Company, que torna amb False Friends al nou segell Més llibres; Montserrat Rodés ha publicat la seva primera novel·la, Un mar imperceptible, a Lleonard Muntaner Editor; Jordi Cussà reapareix amb la novel·la històrica i al·lucinògena El ciclop a Edicions de l’Albí; Maria Guasch publica Elsfills de Llacuna Park i obté el reconeixement de ser nominada com a finalista al Premi Òmnium Cultural a obra publicada; Miquel de Palol torna a la narrativa amb Què! a Angle Editorial i amb Fot-li al procés! a Viena Edicions amb Julià de Jòdar i Xavier Bru de Sala; Xavier Aliaga guanya el Premi Pin i Soler i publica Les quatre vides de l’oncle Antoine a Angle Editorial, i és possiblement el seu llibre més descarnat; Joan Jordi Miralles guanya el Premi Joanot Martorell amb Aglutinació, que es publicarà el proper gener a Edicions 62; Irene Solà, com ja s’ha esmentat abans, ha rebut el Premi Documenta amb la novel·la Els dics, que veurà la llum a L’Altra Editorial per Sant Jordi.
L’Altra Editorial també s’ha atrevit amb títols que seran recordats: L’art de la ficcióde James Salter, amb el magnífic pròleg que fa un Eduard Márquez en estat de gràcia, i Els homes i els dies. Obra narrativa completa de David Vilaseca, que reuneix el seu Premi Andròmina, L’aprenentatge de la soledat, i l’inèdit pòstum fins ara El nen ferit. Una obra de risc com de risc és l’estil d’Editorial :Rata_,que enguany amb l’antologia Risc a cura de Ricard Ruiz Garzón confirma noms importants (Maria Barbal, Eduard Márquez, Albert Sánchez-Piñol, Flàvia Company, Jordi Puntí, Francesc Serés o Llucia Ramis) i en referma de nous i que hauran de tenir-se en compte en el futur (Marc Bosch, Miquel Duran, Borja Bagunyà, Sebastià Portell o Víctor Garcia Tur, autor que per cert després d’aconseguir el Premi Marian Vayreda amb Els ocells a Empúries ha guanyat recentment el premi Just M. Casero amb la seva nova novel·la, mística i de futura aparició també a Empúries: Els romanents o brevíssima relació d’heretges). El cert és que Editorial :Rata_ també ha donat naixement a la publicació del memorable Josep Lluís Badal, amb Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents, i una interessantíssima i sentida antologia dedicada a la infantesa, amb Svetlana Aleksiévitx, Sylvia Plath, Ana María Matute, Carmen Martin Gaite, Clarice Lispector, Gesualdo Bufalino, Roald Dahl, Dylan Thomas, Mercè Rodoreda, Andrei Platónov, Katherine Mansfield o Marcel Schwob, entre altres.
Maria Guasch, autora d’«Els fills de Llacuna Park» Foto: Esteve Plantada
Alguns apunts poètics finals
Els joves poetes no han de patir tant com abans per veure la seva obra premiada i publicada. No només és el cas de les poetes que hem comentat i enumerat al principi d’aquest resum literari, és també el cas, per exemple, de Guillem Gavaldà (Premi Francesc Garriga per a Fambruta, ja publicat a LaBreu, Adia i Cafè Central; i Premi Miquel Bauçà per a Brànquies, ja publicat a Adia Edicions); Gerard Cisneros (Premi Rosa Leveroni per a D’epitalami, res, ja publicat a Meteora); Guim Valls (Premi Martí Dot per a La mà dinsla roda, ja publicat a Viena Edicions); Jaume Coll (Premi Ausiàs March per a Un arbre molt alt, de propera publicació a Edicions 62); Carles Morell (Premi Màrius Torres per a Disponibilitat, de propera publicació a Pagès Editors). Sense premi, però el premi és la curosa edició del volum a tot color i amb un disseny magistral, arriba W de Gabriel Ventura a Edicions Poncianes, que també treu un volum increïble de la correspondència amb altres creadors com Brossa, Foix o Cirlot.
I noms importants de la història poètica tornen a rebre reconeixement, recuperen obra perduda o treuen nou llibre. L’editorial Meteora salva de l’oblit el Poema dit de la redempció de Jaume Fuster, gràcies a la recerca d’Àlex Martín Escribà. Editorial :Rata_ treu al carrer dos poemaris inèdits de Joan Brossa en un sol volum: Gual permanent i Mapa de lluites, a cura de Glòria Bordons. El sempre sensacional Feliu Formosa rep un calorós homenatge a la revista Reduccions, amb nous poemes fins ara guardats en un calaix i estudis precisos de la seva obra, gràcies a Eumo Editorial. El poeta valencià Marc Granell, un sènior magnífic, publica la seva Poesia completa 1976-2016 a la Institució Alfons el Magnànim, que compta amb nova direcció editorial de Vicent Berenguer. També Josep Maria Sala-Valldaura reuneix a Concert d’esferes. Antologia (1975-2016) alguns dels seus poemes principals, ara que Pagès Editors té també nova direcció de la col·lecció poètica gràcies a Xavier Macià i Àngels Marzo.
Com alhora hi ha nova direcció en la col·lecció poètica de l’editorial valenciana 3i4 gràcies a Ricard Mirabete, que torna amb Esdeveniment i publica també Radicals lliures de Vicenç Altaió. De fet, els poetes Carles Camps Mundó i Josep Maria Fulquet acaben bé l’any, el primer amb el Premi Vicent Andrés Estellés i el segon amb el Premi Carles Riba: els seus llibres El rastre d’uns escrits i Ample vol de la nit, respectivament, apareixeran a 3i4 i a Proa abans de Sant Jordi. A més a més, el mallorquí Miquel Bezares torna al poema amb Si són flors a Edicions del Buc, com Carles Sanuy amb La condició lítia, Premi Bernat Vidal i Tomàs a Adia Edicions, que també és l’editorial del frenètic Guillem Tell de Jordi Valls, llibre elèctric, amb “el vers de l’any” segons l’escriptor i filòsof Bernat Dedéu tal com va escriure a l’articleJordi Valls, el vers de l’any.
Algunes conclusions
Hi ha hagut quantitat, sí, però també qualitat. Evidentment m’he deixat noms i llibres, no per mala fe sinó per impossibilitat d’espai: he intentat trobar una sèrie de fils conductors que em permetin entendre, o no, el que ha tingut lloc aquest 2017 des de diferents possibilitats, però sobretot des de diferents autories, editorials, col·leccions i premis. Aquesta és la meva mirada: n’existeixen d’altres, és clar. Convido tothom perquè cadascú es faci el seu any, el pensi, el repensi, l’alteri i el subverteixi. Però sobretot convido tothom a llegir i a gaudir, també a descobrir. L’important és que l’aventura de la literatura continua, i tenim motius més que sobrats per estar amb plena convicció que enguany ha estat un bon any i que el següent encara pot ser millor. Siguem-ne dignes.
de la presentació de SOSTRE DE CARN de Maria Isern Ordeig 2n Premi Francesc Garriga a La Central (14.12.17) en coedició de LaBreu Edicions, AdiA Edicions, Edicions del Buc i Cafècentral Poesia.
presentació de CONVIVÈNCIA D’AIGÜES de Zoraida Burgos a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, amb l’autora i els poetes que n’han fet edició Andreu Subirats i Marc Romera i la presència de Meritxell Roigé, Dolors Queralt, Ferran Bladé i Dolors Róo. (15.12.17)
CREMEN CELS, l’últim fill del laboratori perifèric de LaBreu
Els autors Míriam Cano, Martí Sales i Antònia Vicens presentaran el llibre de contes ‘Cremen cels’ al Mas de Bernis de L’Aldea
Canviar d’espai -deslocalitzar-se- és un bon mètode per sacsejar l’esperit creatiu. El Mas de Bernis de L’Aldea, una casa construïda el 1888 com a colònia agrícola carrega a les seves parets l’encant de ser una de les grans propietats agràries del segle XIX al Delta de l’Ebre. Aquest espai, ubicat entre arrossars, s’ha convertit, en els darrers anys, en un laboratori perifèric de creació literària. Els editors de LaBreu, Marc Romera i Ester Andorrà, juntament amb el propietari del Mas, Albert Hernández, tenen l’habilitat d’ajuntar tres cervells i sis mans i deixar que durant una setmana passi allò que hagi de passar, i que amb això,en surtin tres contes.”Tenint en compte la força del paisatge i la tranquil·litat, això, segurament, els va enfrontar amb els seus fantasmes i dèries”.
En aquest cas els tres escriptors reunits van ser Míriam Cano (Molins de Rei, 1982), Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca, 1941) i Martí Sales (Barcelona, 1979), que aquest estiu van suportar una onada de calor a les Terres de l’Ebre, s’hi van passejar, van respirar les partícules de riu i d’arròs suspeses a l’aire i van teclejar tot allò que anaven fabulant a mesura que passaven les hores. Per què ells? “No tenen gaire en comú i per això els vam triar, volíem donar-los un espai i un temps per encarar-los a la creació lliure d’un nou text narratiu” diuen els editors de LaBreu a la pregunta sobre quina ha estat la carambola que ha unit aquest trio en un mas de les Terres de l’Ebre. “Míriam Cano s’enfrontava al repte de traspassar el seu món poètic a la forma d’un conte. Martí Sales sorprenentment se’ns torna un clàssic i deixa la seva faceta més punk i Antònia Vicens, després d’uns darrers anys bolcada a la poesia, torna a la narrativa amb aquest text”.
N’han sortit tres històries que formen el títol ‘Cremen cels’, un nom que ens remet un altre cop al color rosa flamenc de la portada, en aquest cas els colors del cel ventós del sud quan cau el sol. Els contes són recerques, com tot a la vida. Per una banda, una escriptora que s’obsessiona amb un batalló de brigadistes franco-belgues que han de creuar l’Ebre en una missió condemnada al fracàs. Aclaparada pels dubtes i la imatge dels cossos d’uns soldats surant i tenyint de vermell l’Ebre es tanca al búnquer on van deixar rastre. Aquesta història la segueix una altra, que és una carta a un oncle aventurer perquè recuperi la memòria. Una oda a la quimera del naturalista amateur i inventor que desafia els sistemes. I potser també una lloança a una vida dedicada a la dèria de seguir les mateixes dèries fins a les últimes conseqüències. I finalment, una dona, la Conxa, està malalta i els metges no saben si se’n sortirà. Es veu a si mateixa en una andana, esperant un tren. En una estació que no té portes ni sostre, envoltada de pins assedegats i núvols baixos. Els personatges de la seva vida se li apareixen per portar-la cap a l’altre món. Una història que es presenta com un viatge definitiu, refugi de veritats on trobar il·lusions i poesia.
Al Mas Bernis, els personatges imaginaris floten pel porxo. “Tenint en compte la força del paisatge i la tranquil·litat, això, segurament, els va enfrontar amb els seus fantasmes i dèries. La calma, el verd de l’estiu magnífic i la sinergia de les converses amb l’Albert Hernández i la història de la casa van crear una atmosfera creativa molt especial. No sempre els contes són al territori o al temps de l’escriptura però el remolí creatiu s’hi gesta d’una manera especial, com si fos una illa dins la vida dels escriptors, el seu temps i l’entorn. Tot per cavar en les històries amagades que porten dins” asseguren des de l’editorial.
Aquest retir literari entre arrossars ja va donar bons fruits en la ‘La recerca del Flamenc’, el primer llibret de contes que va portar els escriptors Jaume Pons Alorda, Joan Todó i Sebastià Portell a L’Aldea. Un cop ‘Cremen cels’ comenci a caminar i a exposar-se en públic, LaBreu començarà a barrinar quina serà la propera triada literària de Mas de Bernis. “Serà l’any 2019, prenent així un ritme bianual d’estada de juny i publicació de tardor” asseguren.
“No crec que puguem parlar d’una recuperació de l’occità. És una llengua que pràcticament no parla ningú: la cultura francesa ha estat molt jacobina, i els pocs que encara ara tenen l’occità com a llengua materna es troben en una situació de diglòssia constant i troben ridícul parlar-lo. De fet, a França llengües com l’occità i el bretó són considerades patois, és a dir, dialectes”. Aurélia Lassaque va néixer el 1983, quan la guerra per la supervivència de l’occità feia anys que “estava perduda”. Nascuda en un poble del departament de Lot, al sud-oest francès, va tenir curiositat per aprendre l’occità quan el seu pare -professor- es va posar a estudiar-lo per ensenyar-lo a classe.
“El meu besavi parlava l’occità però a casa fèiem servir el francès -explica-. Quan vaig fer 18 anys vaig llegir el primer autor que em va permetre entendre què era la poesia moderna, Iannis Ritsos. Al cap de poc vaig fer el meu primer poema per accident i vaig descobrir autors occitans del segle XX com Max Roqueta, Marcela Delpastre i Bernat Manciet”. Als textos que va començar a escriure, Lassaque barrejava paraules i versos en occità. “Per a mi la poesia és un espai de llibertat, i si escrivia en francès tenia la sensació d’acudir a la llengua de l’escola, la que m’havia ensenyat a odiar la literatura a través de l’anàlisi exhaustiva de textos -continua-. La teva primera llengua et transmet inhibicions. L’occità, en canvi, m’oferia un horitzó pràcticament verge”.
El primer llibre de Lassaque, Cinquena sason, va sortir el 2006, i combinava anglès i occità. Perquè cantin les salamandres, del 2013, està dividit en dues meitats, Solstici, el bram de Janus i I ballin els faunes. Tret dels tres últims poemes en francès, la resta estan escrits en occità. Ha sigut el poemari que ha consagrat internacionalment l’autora. S’ha traduït a l’anglès, l’hebreu, el noruec, el neerlandès i el català. El dramaturg, poeta i novel·lista Albert Mestres signa l’excel·lent versió que acaba de publicar LaBreu. “És innegable la particularitat de la seva poesia, sobretot en el context de la poesia francesa (molt perduda en la formalització) i occitana (sovint entre la reivindicació i l’enyor)”, escriu a l’interessant pròleg que encapçala el llibre.
LA SANG PUJA A FLOR DE PELL
“Vaig escriure Solstici durant una setmana molt intensa, va ser com una febre que em va posseir -admet Lassaque-. Quan escric no tinc la sensació de començar des de zero. Igual que els trobadors, vull revelar alguna cosa que ja existeix: em dedico a buscar-la i a vegades la trobo”. La primera meitat de Perquè cantin les salamandres transcorre en un petit poble durant la nit de Sant Joan. “Hi ha diversos regnes que interactuen, el dels animals salvatges i domesticats, el vegetal i també el nostre, exemplificat a través dels nens, els homes, les ancianes i una dona que arriba dels Estats Units”, resumeix. Solstici es divideix en petites flames de poesia, escrites en vers lliure i sense rima. “De cosí a cosina, les mirades s’entretenen. / Braços perduts freguen anques llangoroses. / Les veus es fan fondes / i la sang puja a flor de pell”. O bé: “Ajaguda a la terra estremida, / la bella sospira / quan llisquen pel seu cos badat / serps lúbriques”.
La segona part del llibre és més eclèctica. “El poema més antic deu ser del 2003, i el més recent és del 2012 -explica-. Recull el meu univers, on la natura conviu amb determinades figures fantàstiques i oníriques. Quan escric sobre mites no és per erudició, sinó perquè des de petita m’han agradat molt”. Orfeu i Eurídice es persegueixen entre espantaocells, noies que arrosseguen “faldilles feixugues com xarxes de pesca” i paisatges que Lassaque ha visitat, com ara l’illa grega de Santorí i la ciutat brasilera de Recife, on va anar a recitar. “El lloc més llunyà on m’ha portat la poesia és l’illa de Bali, a Indonèsia -diu-. Hi vaig passar dues setmanes amb una quinzena de poetes. Vam anar a un temple i després de recitar van inscriure els nostres noms en una gran pedra. I al final vam formar part d’una gran festa que en deien people party, en què vam llegir poemes al davant de 15.000 persones, entre concerts i espectacles de tota mena”.
Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) és periodista i escriptora. Ha publicat dos poemaris: Buntsandstein i Ancoratge. Col·labora en diversos mitjans culturals catalans, i centra el seu interès en la música, la literatura i el cinema.
Martí Sales Sariola (Barcelona, 1979) és escriptor, traductor i músic. Autor, entre d’altres, de Huckleberry Finn, Dies feliços a la presó, Ara és el moment o La cremallera. Ha estat col·laborador de Time Out Barcelona i traductor d’autors com John Fante, Shirley Jackson, Kurt Vonnegut i Jim Dodge. Ha liderat els grups Els Surfin Sirles i Convergència i Unió.
Antònia Vicens (Santanyí, 1941) ha destacat com a novel·lista amb obres essencials com 39° a l’ombra (Premi Sant Jordi 1967), Material de fulletó, La santa, Gelat de maduixa, Febre alta, Ungles perfectes o Ànima de gos. El 2009 l’evolució del seu procés d’escriptura desemboca en la poesia amb Lovely, seguit de Sota el paraigua el crit, Fred als ulls i Tots els cavalls. Amb aquest conte de Cremen Cels torna a la narrativa.
Tres escriptors reunits una setmana a una casa rural al Delta de l’Ebre, sota els efectes d’una onada de calor, ressegueixen els arrossars en bicicleta, busquen refugi al mirador del riu o es tanquen a teclejar a l’habitació amb música clàssica de fons.
Una escriptora s’obsessiona amb un batalló de brigadistes franco-belgues, mal equipats i amb escassa formació militar, que han de creuar l’Ebre en una missió condemnada al fracàs. Aclaparada pels dubtes i la imatge dels cossos d’uns soldats surant i tenyint de vermell l’Ebre es tanca al búnquer on van deixar rastre. Serà capaç d’explicar la seva veritable història? Sabrà fer-los justícia?
Una carta a l’oncle aventurer perquè recuperi la memòria. Una oda a la quimera del naturalista amateur i inventor que desafia els sistemes. I potser també una lloança a una vida dedicada a la dèria de seguir les pròpies dèries fins a les últimes conseqüències. Peripècies d’una vida que encarna obsessions.
Na Conxa està malalta i els metges no saben si se’n sortirà. El temps és llim que se li desfà a les mans. Es veu a si mateixa en una andana, esperant un tren. En un estació que no té portes ni sostre, envoltada de pins assedegats i núvols baixos. Els personatges de la seva vida se li apareixen per portar-la cap a l’altre món. Dur-se l’ampolla als llavis és un gest recurrent. Aquest viatge definitiu serà refugi de veritats on trobar il·lusions i poesia.
Míriam Cano, Martí Sales iAntònia Vicens formen un triangle literari irrepetible que brilla en el panorama de la narrativa actual. En totes tres històries el passat ressona en el present. I totes tres, cadascuna a la seva manera, us faran endinsar en remolins d’aigües tèrboles.
Títol_ Sostre de Carn Autor_ Maria Isern Ordeig Col·lecció_ Premi Francesc Garriga, 2 Pàgs_ 54 ISBN_ 978-84-947452-7-0 PVP_ 12€
Maria Isern Ordeig (Vic, 1994). Des que en té memòria va viure creient que l’os del canell era un bony que aniria creixent fins a matar-la. Als set anys li van dir que d’allò no es moriria, tot i que encara ara té la necessitat de trobar bonys arreu. Als setze va descobrir Víctor Català, i la febre per llegir la va portar, un any més tard, a Barcelona, on comença el grau d’Estudis Literaris. Allà llegeix Foster Wallace, s’obsessiona amb la pintura de Max Ernst i els rizomes de Deleuze. Buscant-los un lloc a tots sense renunciar a la pressió dels bonys decideix fer el màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals. Paral·lelament també participa en projectes del món audiovisual i col·labora amb la revista Caràcters.
Sostre de carn primer poemari de l’autora on explora, a través de la fantasia de l’expansió infinita de la carn, les frustracions i els plaers de saber-se un cos foradat. Isern desencaixa la paraula per alliberar-hi un llenguatge càrnic i desmembrat. Un poemari que aprofundeix sobre la convulsió que s’enrampa als versos i els desequilibra. Destaca per la seva constant invectiva a la carn per poder disseccionar la tendresa, s’engendra com un recull que té molt clar on vol arribar i com arribar-hi. És abjecta quan Isern proclama que “caldria de nou palpar-se / l’esquelet”, que es coneix els forats del cos i el sadoll que els omple i que, a la tomba, els cucs devoren i alliberen la seva carn, també, desencaixada. Són els batecs necessitant l’aturada per notar-se el buit que fa el no bategar. Però també és l’esgarrif que provoca la seducció i el desig de covar-se l’estranyesa. Cal aixoplugar-se –dins la poesia d’Isern– com qui s’amaga sota els òrgans, la gelatina i els músculs, el cèrvix i el fetge i la velocitat de la sang, perquè per ella el vers és un espai tancat i claustrofòbic. L’inici d’una carrera poètica que augurem fulminant i plena de saviesa.
ENAMORAMENT I
Per les venes del teu cel estampat
ha nascut una nova estrella que s’arronsa
i s’estreny bombejant sang
d’intercanvi. Pots beure-te’n les llums
abans que et desfigurin els mossecs
a galta i galta, i anar baixant
pels tubs
avall fins a l’estómac
on resoldre la líquida dispersió,
la diferència de dos sexes
que s’acoblen.
presentació de PERQUÈ CANTIN LES SALAMANDRES d’Aurélia Lassaque a l’Ateneu de St.Just Desvern, amb la col·laboració de Celler De Can Mata i Cal Llibreter (30.11.17)
de l’alabatrada de tardor 2017 amb: AMNIOCENTESIS de Jaume Creus, PERQUÈ CANTIN LES SALAMANDRES d’Aurélia Lassaque i MENYS I TOT d’Eduard Escoffet a l’Horiginal (29.11.17)
de la presentació de la poeta kurda Bejan Matur AL SEU DESERT a la llibreria La Impossible amb Sam Abrams, Marc Romera i la lectura de Mònica Van Campen i Anna Berenguer (25.11.17)
Antoni Clapés ha filat un llibre de poemes admirable Arbre que s’allunya (LaBreu Edicions, 2017) que em portaria a usar un superlatiu exemplificador. Però sé que això no m’ho perdonaria mai en Clapés, el superlatiu embrutaria l’harmonia d’una poesia subtil, sensorial i veritable. Hi ha un pròleg de Marc Romera que deixa clara l’actitud poètica de Clapés, la manera que té el poeta d’enfrontar-se a la creació “Va escriure Jacques Roubaud que el màxim que es pot dir d’un poema és que tingui alguna cosa a veure amb la poesia, que la poesia, malgrat tot, és la gran absent del poema -com ho és la flor respecte al ram-. I tot i estar entre els poemes, la poesia no és el poema.”
Clapés inspira el seu títol en uns versos de Joan Vinyoli “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc/ cridat per una veu de mar fonda.” La diferència de Clapés amb els poetes de la mateixa generació i cultura, és aquesta mirada distanciada que ha aconseguit fixar, aquesta particularitat el du “lejos del mundanal ruido” com va evocar Fray Luís de León i en la línia de pensament del “carpe diem” del poeta llatí Horaci. Perquè aquest ha estat el posicionament líric de Clapés de sempre, i “Arbre que s’allunyà” és una bona conclusió d’aquesta poètica fidel a uns paràmetres que han fet créixer Clapés com un dels noms importants de les nostres lletres.
El llibre arrenca amb un poema que du l’eco del poema d’ Edgar Allan Poe “El corb”. Un corb que obliga a reflexionar sobre l’absència-presència. On poeta i corb es fonen en la fondària de la quarta dimensió “també per al corb, també per al poeta,/ el temps arriba, inexorable, escolant-se/ i ho trinxa tot, el temps/ i perdura pels segles dels segles”.
A “Microgrames II” ens trobem el Clapés que acomoda el poema al ritme de la pròpia respiració, el poeta pren l’espai del paper com un espai de pauses per fer la lectura adequada dels poemes. Espais per poder sentir la poesia des del pensament aprofundit. La dilatació del temps amb versos curosos “caminar per les vies que obre el poema/ dir l’endins i l’enfora -la durada- la vida lenta”.
Un altre registre apareix a la tercera part del llibre “Amb mots trobats” hi ha un treball de concreció lèxica, de definició d’uns espais i unes vivències que depassen l’anècdota. Destaca la precisió i equilibri entre la reflexió, el símbol i l’experiència. El pas del temps, o millor dit, el sentit de la fondària en el temps i les ferides, en molts dels poemes enriquidores “I que no sospitava/ que l’amor també pot arribar/ després que el sol ja s’ha post.” La creació poètica és un dels fenòmens misteriosos que van apareixent als poemes “Ambre blanc”, “no pas”, “amb mots trobats”, o “Assaig” on es mostra els propòsits i descobriments íntims de Clapés en relació al fet poètic “si la poesia es diu a si mateixa per mitjà d’un llenguatge transgressor/ si la poesia és l’intent – tot just l’intent/ de dir l’indicible/ el gran silenci”. Destaca en aquesta voluntat experimental, d’anar més enllà del que pot dir el poema. A“Després d’Stabat” observo una complicitat dialèctica amb Víctor Sunyol. “persistir – resistir/ dir sense parlar – com un reflex callat/ ser aquesta llum breu que es colga rere l’ombra…”
La següent part del llibre “contemplant un paisatge interior” amb poemes breus, gairebé epigrames, a l’estil de Machado, i amb reflexions de calat, que també recorden Paul Valéry, o més modernament René Char, un treball de paraula justa, sense més distracció que l’exactitud de dir amb el mínim el màxim “Ombra i penombra del poema: / fil invisible, sempre a punt de trencar-se.” En aquest treball de depuració màxima en la brevetat trobem “Ser aquest gairebé res/ que tan sols insinua” o bé “La certesa del dubte: / aquest refugi tan acreditat.”
La següent part és un poema llarg “Llum d’agost a APT” un poema, amb una entrada “La raó dóna pas a la contemplació.” Distribuït en quartets de deu versos, austers, precisos, el poema és llarg i recorda els millors moments del “Cántico” de Jorge Guillén. Un exemple en tenim en aquesta estrofa “Llegir, escoltar el cant ignorat/ del poeta, fer part del seu destí./ Refer tots els camins ja caminats/ saber que mai no tornaràs d’enlloc.”
El llibre continua amb els poemes numerats de la part títulada “En guaret”, on torna el poema al genuí despullament de la paraula. Clapés, torna als poemes enigmàtics on reconeixem les obsessions comunes a la seva poètica. Segons com hi ha un eco del Salvador Espriu més depurat, introspectiu, observable en el vers “tamisada lluentor de metàfores”. L’autor fa servir els recursos del llenguatge escrit, els signes, les pauses i els dobles sentits “El temps -com un fragment desprès d’un fresc de Masaccio: / pura desfiguració d’un afany desfermat.// Crear, ser (en) el buit – en el límit del buit/ en els confins del silenci.”
Clapés, basteix un llibre singular, molt ben tramat, d’una gran diversitat formal, que enlluerna, que mostra totes les variants expositives de l’expressió poètica, a la manera inconfusible d’Antoni Clapés, una veu sòbria, treballada, avantguardista i autèntica que confirma tota una trajectòria vital dedicada als límits del dir.
dissabte 25, a les 19.00 h, al Centre Excursionista de Terrassa dins el Festival Rauxa:
La lectura de poemes «Arrauxades» a càrrec d’Antoni Clapés, Miquel Desclot, Anna Gual, Sònia Moll, Francesc Parcerisas i Joan Rovira, tots ells presentats per Jaume Aulet.
serà al Centre Excursionista de Terrassa (c/ de Sant Llorenç, 10 Terrassa)
presentació GENERACIÓ (H)ORIGINAL al Pam Festival amb els fotògrafs Marta Huertas i Didac Rocher, i el recital de Joan Vigó PASTOR D’ANTENES (15.11.17)
dilluns 13 de novembre, a les 19.00 h, dins el cicle Converses a la Pedrera
EMMANUEL CARRÈRE
Emmanuel Carrère (París, 1957) és escriptor, guionista i realitzador de cinema. Ha estat reconegut internacionalment per les seves novel·les de no ficció L’Adversaire (1999), Un roman russe (2007), D’autres vies que la mienne (2009), Limónov (2011), guardonat amb el Prix des Prix a la millor novel·la francesa, el premi Renaudot i el de la Llengua Francesa, i Le Royaume (2014). Anteriorment havia publicat Bravoure (1984), Le Moustache (1986) i La Classe de neige (1995), entre d’altres. El 2017 li ha estat concedit el Premio FIL de Literatura en Llengües Romàniques, de la Fira del llibre de Guadalajara, en reconeixement a una trajectòria marcada per la seva diversitat d’interessos i la cruesa autobiogràfica.
Bona part dels seus llibres han estat traduïts al castellà i publicats per Anagrama. En català hi ha tres novel·les disponibles, editades per Empúries, LaBreu Edicions EL BIGOTIi també per Anagrama. Ara acaba d’aparèixer el recull d’articles Conviene tener un sitio adonde ir (Il est avantageux d’avoir òu aller).
Convivència d’aigües, el llibre de Zoraida Burgos (Tortosa 1933-2026), que publica l’editorial LaBreu Edicions aplega tota la poesia publicada –i alguns poemes inèdits– per aquesta autora d’ença del 1971. L’obra d’aquesta poeta era, malgrat la seva qualitat i vàlua, difícil de trobar i ha romàs durant anys i dècades oblidada i al marge de les convencions i modes del moment. Zoraida Burgos, que ja va ser inclosa en la mítica Antologia de la Poesia Social Catalana d’Àngel Carmona, del 1970, ha anant bastint, durant tots aquests anys, una obra poètica sòlida i singular, molt arrelada a les seves terres natals de l’Ebre, però també impregnada de tradició cultural i literària. Amb aquesta edició de LaBreu alguns lectors, que ja coneixien Zoraida Burgos, la podran llegir i gaudir en tota la seva integritat i, d’altres, que desconeixien la seva obra, descobriran una autora que en cap cas els deixarà indiferents, perquè Zoraida Burgos és, avui, una de les millors poetes que tenim al país.
Eduard Escoffet (El Poblet, Barcelona, 1979) ha dirigit, durant molts anys, la seva tasca creativa cap a la poesia sonora i el recital en directe, portant el seu treball per la Península, el continent europeu, Amèrica del nord, del centre i del sud, i la Xina. És cofundador del col·lectiu Projectes poètics sense títol – propost.org i va dirigir el Festival de pràctiques poètiques actuals PROPOSTA (CCCB, 2000-2004). Ha estat director, amb Martí Sales, de Barcelona Poesia (Festival Internacional de Poesia de Barcelona) i ha col·laborat en la programació d’altres festivals com el Festival Yuxtaposiciones de Madrid o el cicle ReVox (Barcelona i Madrid). També ha estat el responsable de la secció de poesia del programa sobre literatura Nostromo (La 2 de TVE).
És autor de les obres de teatre ¡Wamba va! (amb Gerard Altaió, Josep Pedrals i Martí Sales), puaj./ecs. (amb Gerard Altaió i Josep Pedrals, i La belbel underground (amb Carles H Mor i Gerard Altaió). I ha publicat Estramps (2011), llibre d’artista, amb Evru; Gaire (2012) i el disc Pols, amb la banda Bradien (2012). El seu nou projecte musical ha estat la creació de la banda Barba Corsini, amb el músic Pope.
Partint d’un concepte que va més enllà de la postmodernitat, la poesia d’Eduard Escoffet intenta arquitecturitzar a través del llenguatge una realitat on món i cos configuren l’espai on l’ésser polític concentra la seva visió, amb una expressió que va del poema aforístic a la lírica abstracta, de la condició humana.
Aurélia Lassaque (França, 1983) ha trobat la seva expressió poètica tant en francès com en occità, llengua de la qual ha esdevingut una de les principals representants en festivals d’arreu del món. Pel seu interès per la doble dimensió oral i escènica de la poesia no ha deixat mai de col·laborar amb músics, videoartistes i amb el món de la dansa, convertint els seus recitals en veritables encontres entre paraula i cant. És una defensora a ultrança de la diversitat lingüística i ha portat a terme aquesta tasca com a consellera literària del Premi Ostana d’Escriptura en Llengua Mare, a Itàlia, o el festival Paroles Indigo, a Arles.
El seu darrer poemari, En quête d’un visage (A la recerca d’un rostre), també publicat per Éditions Bruno Doucey, és un diàleg que es mou als límits de la poesia i el teatre. També ha publicat un grapat de llibres d’artista, els darrers dels quals són: La Ronda del fènix – La Ballade du phénix, amb il·lustracions d’Éric Meyer (Éditions de la Lune bleue, 2012); D’aucèls sens cara – Des oiseaux sans visage (Éditions Les Monteils, 2013); Connivences 1, amb Zingonia Zingone i l’artista Robert Lobet (Éditions de la Margeride, 2016); Connivences 4, amb Rolando Kattan, Víctor Rodríguez Núñez, René Pons i Robert Lobet (Éditions de la Margeride, 2017).
Pour que chantent les salamandres, editat en occità i francès, ha estat traduït a l’anglès, l’hebreu, el noruec i l’holandès, amb una càlida acollida de la crítica en mitjans com The Guardian, Al Araby Al Jadeed o Haaretz Daily.
Jaume Creus i del Castillo (Barcelona, el Guinardó, 1950) ha publicat diversos llibres de poesia, entre els quals Eros d’encesa fletxa, El lent creixement dels coralls, Poemari de Bòsnia, o Suite dels bons amors; de narrativa (Entre una pell i l’altra, l’horitzó) i una peça de teatre (Paolo). Ha traduït Yourcenar, Verne, Rilke, Joseph Roth, Kafka, Nietzsche, Pasolini, Pavese, Puixkin, Tolstoi, Dostoievski, Akhmàtova, Bulgàkov, Tiniànov, Mandelstam, Holan, Seifert, Holub i Jiří Weil, a part d’un centenar llarg de llibrets d’òpera per al Liceu o altres teatres d’òpera. És fundador del grup TCR (Teatre de Crítica i Reflexió) i dirigeix el Festival de música i poesia PACEM de Collbató. Ha fet unes quantes exposicions de fotografies darrerament ha començat a compondre i a pintar.
El llibre Amniocentesis hi trobem poemes com puncions per tal de veure com progressa la gestació d’allò que creix imparablement a les entranyes del poeta: la mort, la certesa del darrer i absolut silenci. I amb la ciència com a guia per a un entomòleg que escriu poesia com qui descriu una espècie desconeguda, amb un apassionament no exempt d’ironia. Però també contempla altres silencis d’altres vivències, perquè al capdavall això és el que iguala els éssers vius: la mortalitat, tot i no parar de cercar la immortalitat.
Viatge al fons de l’(H)original, epicentre català de la poesia recitada
Des del 2001, al bar situat al número 29 del carrer Ferlandina s’hi ha celebrat com a mínim un recital de poesia a la setmana. Parlem amb una selecció dels centenars de poetes que han pujat a l’escenari, que des de fa anys és un punt de trobada literari obligat i una referència
Qui es planti al número 29 del carrer Ferlandina, molt a prop del Macba, esquivant els skaters que faci falta i amb la intenció d’assistir a un dels recitals de dimecres al vespre de l’(H)original, quedarà descol·locat durant uns segons. El bar restaurant es diu La Rubia des de fa uns mesos, i la decoració interior està totalment renovada. Així i tot, al fons del local hi ha un passadís que connecta directament amb la sala annexa on, des de l’any 2004, es pot accedir a una realitat paral·lela, la dels poetes, una dimensió feta d’admiració i d’enveges, de nervis, d’històries d’amor, de cigarrets fumats a corre-cuita al passadís, d’eufòria, de cervesa i croquetes. També de discussions aferrissades sobre literatura, i sovint, de qüestions més prosaiques.
La història de l’(H)original arrenca abans, en una Barcelona “més gamberrota, més feréstega, més bruta i no tan correcta”: així ho recorda la poeta Meritxell Cucurella-Jorba. Era l’any 2001. “Teníem un local ple de peces del Ferran Garcia i una barra feta per l’escultor i escenògraf Pepe Menchero, veí del barri -diu sobre l’espai propietat deManel Pérez-. Els recitals no es feien on es fan ara, perquè amb els anys la casa es va ampliar; tot el local era poesia, no estava tan diferenciat de bar amb terrassa més o menys convencional de la part poètica (o poc ètica)”. Cucurella-Jorba, que ha publicat recentment el llibre Úrsula (El Cep i la Nansa, 2017), tenia al cap cicles com Viatges a la Polinèsia, una iniciativa d’Eduard Escoffet, i el corrent subterrani de la polipoesia.
UN LABORATORI DE VERSOS
“Era una bogeria apassionant, a l’inici -diu la impulsora dels recitals-. Després, amb el temps, el lloc s’ha consolidat i s’ha convertit en referent. Referent: gran paraula! Què més es pot demanar? Ha sigut un èxit”. El primer recital de tots va ser a tres veus. Hi van participar Gerard Altaió, Francesc Bombí-Vilaseca i Josep Pedrals. “La Txell va plegar el 2002, i vaig decidir posar-m’hi com a programador -recorda Pedrals, que acabaria muntant un recital a la setmana a l’(H)original durant catorze anys-. Jo havia començat a recitar el 1997, i en aquells moments formava part de l’associació Container. Havíem programat un cicle amb en Víctor Nik al bar Siena, al carrer València”. Per a Pedrals, l’(H)original ha estat “un espai per provar coses que poguessin anar madurant escènicament”. La voluntat “d’indagar” i de ser un “laboratori” va fer que des del 2005 el cicle de recitals anual passés a anomenar-se (H)orinal, és a dir, Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries. “Mai no hem pretès discriminar ningú. Aquí hi cap tothom -i totes les llengües-: per això la programació era i és tan eclèctica. Al principi, el públic era molt variable, i una de les meves obsessions era programar parelles complicades, com ara Hèctor López Bofill i Gerard Altaió”.
El primer acte de l’època Pedrals va ser un debat sobre Josep Carner. “Sebastià Alzamora havia escrit que Carner era una patata, i això va generar una gran polèmica -fa memòria Ferran Garcia-. Van venir Jordi Galves, Pau Vidal, Jordi Manent i Sebastià Alzamora, i encara recordo les intervencions posteriors de Francesc Garriga i Enric Casasses”.
Garcia diu amb un somriure murri que “sovint, a l’(H)original, el més important no passa a l’escenari: no som l’acadèmia, sinó la taverna”. Ho sap molt bé perquè durant anys ell ha estat rere la barra, servint cerveses i croquetes i alhora pendent “del so, de la il·luminació i de qualsevol incident que hi pogués haver”. Un dels poetes que ha freqüentat l’espai des de gairebé el principi ha estat Antoni Clapés, que després de ser llibreter a Sabadell i de crear l’editorial Els Dies (1981-1986) va impulsar, juntament amb Víctor Sunyol, un dels segells de poesia més importants de les últimes tres dècades, Cafè Central. “El 2002, en Víctor havia de venir a recitar en un lloc molt estrany que es deia l’(H)original, i m’hi va convidar -explica-. Hi vam anar amb en Jordi Domènech. El recital es feia al bar mateix, en una petita tarima. En aquells moments em va semblar una iniciativa off de l’off”. Amb el temps, i sobretot a partir de la inauguració de la sala annexa del local, “es va anar fent més i més popular”. “Sovint totes les taules estaven ocupades i havies de veure el recital dret al fons de la sala -diu-. L’(H)original ha sigut i és un lloc molt generós, on s’han programat des de recitals infumables fins a meravelles. La transversalitat li dona una gran vigoria”. Clapés hi va portar ben aviat tres poetes d’obra frondosa i carisma innegable: Francesc Garriga i Barata (1932-2015), Carles Hac Mor(1940-2016) i Benet Rossell (1937-2016), que apareixien sovint al local, ja fos per recitar o per escoltar alguns dels seus companys.
“El que deu haver vingut a més actes és l’Stefano Cingolani -assegura Pedrals-. Té mèrit, perquè quan li preguntaves si li agradava el que havia vist la majoria de vegades deia que no”. El medievalista italià ha assistit als recitals durant més d’una dècada, i després d’hores i hores d’escoltar poesia -a més de llegir-la- es va decidir a escriure’n. “Puc avançar que el 2019 l’Stefano debutarà com a poeta al catàleg de Cafè Central”, diu Antoni Clapés. Un dels altres visitants freqüents dels recitals ha estat Joan Vigó. “Durant un temps vaig tenir la Núria Martínez-Vernis de companya a la feina -recorda-. Jo havia deixat la poesia, però en aquells moments escrivia contes pornohumorístics amb el col·lectiu ProGula i ella em va convèncer perquè hi anéssim a recitar els contes. Era el 2006. Des de llavors he vingut sempre que he pogut. És un espai ineludible, ple de gent fantàstica que diu coses interessants. No hi ha res que s’hi assembli, en absolut”. Vigó va acabar tornant a la poesia, i fa uns mesos va publicar el llibre Pastor d’antenes, que va presentar al local del número 29 del carrer Ferlandina acompanyat deLluís Calvo i Antònia Vicens.
Meritxell Cucurella-Jorba, retratada per Marta Huertas
OBLIDAR LA TIMIDESA
Ester Andorrà, que l’any 2004 va publicar -fent equip amb Marc Romera– el primer llibre de LaBreu, ha presentat a l’(H)original desenes de llibres de l’editorial, sobretot de poesia, però també de narrativa. “La primera vegada que vaig venir va ser per a la presentació d’ Escola italiana, de Josep Pedrals, amb el Marc, l’any 2003 -explica-. En visites successives ens vam anar carregant la timidesa i el respecte que teníem. I un vespre que sèiem amb el Miquel Adamvam acabar imaginant com seria LaBreu”. Tretze anys després, Alabatre, la col·lecció de poesia de l’editorial, ha publicat 85 títols. No és l’únic projecte que ha germinat entre les quatre parets de l’(H)original: també l’han freqüentat Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell, Joan Tomàs Martínez, Joan Fullana i Glòria Julià, que impulsarien la revista Pèl capell i el col·lectiu Pedra Foguera, del qual sortiria l’antologia homònima el 2008. Joan Duran, Laia Noguera i Esteve Plantada, tres poetes que també visitaven sovint el local, fundarien Terrícola el 2013.
“L’(H)original és un escenari central de la poesia no només a nivell barceloní sinó de tot Catalunya -explica la poeta Anna Gual-. Vaig trigar a venir-hi perquè em feia molt de respecte, però quan va sortir Implosions (2008) el vam presentar aquí”. Des de llavors Gual ha publicat quatre llibres més: “Els primers cops que venia tremolava. Ara fins i tot gaudeixo dels recitals en què participo”. La poeta recorda que “els grans amors i els grans odis s’han cultivat entre les quatre parets de l’(H)original”. Sense anar més lluny, ella hi va veure recitar per primera vegada Jaume C. Pons Alorda: ara estan casats i viuen junts. “La meva vida personal també està molt lligada a aquest lloc -diu Ester Andorrà-. Un vespre va aparèixer un noi que llavors treballava a la Institució de les Lletres Catalanes i que acompanyava els poetes alemanys que havien participat al seminari de Farrera. Era l’Ignasi Pàmies, el meu futur marit. Sense l’(H)original la meva vida hauria sigut sens dubte més avorrida”. Per a molts dels assistents durant anys els dimecres ha estat la nit setmanal de tornar tard a casa, o fins i tot d’empalmar. “Hi venien bohemis de tota classe i edat -diu Pedrals-. Va arribar un punt que sabíem els bars que no tancaven. Eren nits de tertúlies llargues, amb discussions incloses. I hi havia un lloc on, a primera hora del matí, el propietari ens convidava a un cafè perquè després tornéssim cap a casa”.
UNA AVENTURA DE SETZE ANYS
2001
Meritxell Cucurella-Jorba i Gigi Marzullo s’empesquen els recitals de poesia setmanals a l’(H)original -propietat de Manel Pérez-, un local que funcionava com a bar però també com a llibreria.
2002
Ferran Garcia i Josep Pedrals comencen a fer-se càrrec de la programació de poesia. A partir de llavors, el dia que se celebren els recitals és el dimecres.
2004
Els recitals comencen a fer-se en un espai annex situat al fons del local, amb escenari i barra de bar. La decoració i les escultures -que fan de l’espai un lloc molt acollidor- són obra de Ferran Garcia.
2005
Creació de l’associació (H)orinal (Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries). Impulsa, entre altres, un blog -encara obert- que inclou imatges i textos sobre tots els recitals.
2010
La programació de l’(H)original queda interrompuda temporalment. La continuïtat del local perilla, però després de les reformes pertinents -esperonades per la reivindicació de gran part de la comunitat poètica- torna a obrir les portes.
2015
Josep Pedrals deixa de programar els recitals setmanals. Des de llavors se n’ocupen Ferran Garcia i Núria Isanda.
2017
L’Horiginal canvia de propietari i passa a anomenar-se La Rubia. Així i tot, l’espai dedicat a la poesia i la programació es mantenen intactes. Paral·lelament, Marta Huertas i Dídac Rocher publiquen el llibreGeneració (H)original, on apareixen 74 dels protagonistes fotografiats i amb un poema, inèdit o ja publicat. Les imatges es van poder veure a l’Arts Santa Mònica fins al setembre i ara són al bar Tarambana de Cardedeu.
Veu fonda. Cels de fosca. Vespre tauró en una nit que és circuit urbà, dins d’un itinerari personalíssim de la poesia de Joan Vigó. El poeta va ser a Manresa, a la Llibreria Papasseit, acompanyat de l’editora de LaBreu Edicions Ester Andorrà, la setmana passada, per presentar el seu poemari ‘Pastor d’antenes’ (LaBreu Edicions, 2016), dins del cicle literari ‘Tocats de Lletra’.
Joan Vigó a la llibreria Papasseit | Foto: Ester Andorrà.
Seiem a les cadires de fusta de la sempre acollidora llibreria Papasseit. Al davant, ens espera Joan Vigó. Fulleja el poemari que presentarà assegut en un extrem del sofà de cuir de la llibreria. Ha vingut de Barcelona per presentar el seu poemari ‘Pastor d’antenes’ al festival literari Tocats de Lletra, a Manresa. Just davant hi té una taula de fusta fosca. Les formes geomètriques del tapet blanc de ganxet contrasten amb la foscor del moble. La llum fa semblar grisa la màquina d’escriure, però potser és blau clar o verd tirant a maragda. La llum íntima del local atorga una presència ataronjada a la passejada poètica de Vigó.
El poeta selecciona escrupolosament les peces poètiques que llegirà, abans de començar el recital. L’acompanya Ester Andorrà, editora de LaBreu Edicions, que explica algunes anècdotes de la creació del poemari i anuncia que el recital anirà acompanyat per la projecció d’imatges urbanes que el mateix poeta signa i que el poemari inclou, com un apèndix visual que serveix de complement o de retroaliment dels poemes. Imatges que són un retrat de l’esquelet de l’extraradi: “Ensuma el rovell que fa la crosta/ al ferro dels dies./ Tira amunt tot el passat.// Ara atura’t/ mira els terrats/ pensa en comptar els crits metàl·lics/ i totes les coses inútils que solden passió i bellesa.// Inventaria el desig.”
Desitjos velats, terrats en la penombra. A les nostres retines, la perifèria urbana: un terrat abandonat, una antena desenfocada. “El poema és l’exili de la veu/ que s’escampa en paisatges miniatura/ la fireta misèria/ la limitada eternitat de veu i lletres// Penitència de semàfor/ en carrers deserts”, i la veu poderosa de Joan Vigó inunda la sala, de la llibreria Papasseit, mentre els assitents contemplen embadalits les postals poètiques que es projecten a la pantalla que la llibreria ha posat sobre les lleixes de llibres del final de l’establiment. Vigó parla de la memòria, de la identitat i les metamorfosis: “Portes i finestres cegues/ balcons barrats/ lliurats a l’amnèsia.// A dins, la runa.// L’oblit floral de la pols.”
Retalls de cels, minuts, esquitxos de revelacions, passatges on es descomponen tots els colors. Amb un llenguatge feroç, afilat, de tempesta de capvespre, de pluja que cau sobre el contàiner abandonat, sobre l’herba que creix als marges, sobre el gat vagabund que es passeja pel ciment mullat, solitari, Vigó ens dibuixa l’extraradi. Interrogacions fetes de quitrà pudent, d’asfalt que se solidifica. Un retrat que podria ser el de l’ànima humana: la nostra, la del poeta, la dels oients, la de la Humanitat anònima: “No camino/ són els xamfrans que s’acosten.// Em giro/ i els sots d’arbre/ se’n van. S’enduen/ plàtans en safata.// Són els peus./ Empenyen la vorera/ llesca de paper rere meu/ lletres d’ahir.// Desobeeixo semàfors/ mentre se’m fa tard/ i sempre és massa d’hora.”
Aquestes imatges viatgen dins nostre i el nostre organisme intern les reté. Són imatges que conformen els nostres paisatges, les nostres identitats personals, de boques apretades en carrers silents dins de ciutats silents, desdibuixades pels flaixos dels records, per les passejades amargues, de lletjors no prou païdes, de digestions que desembrollen dubte i carn.
A la penombra d’un flexo, el sofà de vellut, en la projecció de llum blavenca que el projector de diapos passa sobre les fotografies que el mateix poeta ha realitzat, Joan Vigó diu els poemes. I ho fa amb solemnitat, amb empenta, deixant petja.
Panoràmiques subterrànies, en la nit eterna. Joventut escombrada, substàncies mentals, records d’antenes de mil ciutats ombrívoles: la teva, la meva. Desolació, intimitat. Forasters de construccions. Forasters de nosaltres mateixos. “I no pots fingir ni per educació”, diuen els poemes de Vigó.
La cruesa, la duresa de l’asfalt. Diu que hi ha un contenidor que és com una au fènix. Somriem. I la veu de Vigó parla de la història d’amor dels petits llengots de lletjor urbana, que ens acaricia i tanmateix ens nodreix l’inconscient. Llum de polígons, el baixador de Vallcarca. Rere les xemeneies de vestigis industrials, Vigó dibuixa un escenari postapocalíptic: hi descriu la mirada cruixidora de l’ull de la solitud, de l’amor cap a les coses invisibles, que passem per alt, per poc valorades; les deixalles urbanes, els paisatges anodins. Aquest poemari és una oda a la urbs, a la ciutat exhausta de gemecs de foscor. “De la felicitat,/ com del porc,/ tot s’aprofita”.
Deixeu-vos guiar pel circuit magnètic del Pastor d’Antenes. Ves que no us hi reconegueu.
EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell
Comença fort el Sebastià. Fort, alt, contundent. Al cap d’unes pàgines penses que no ho podrà mantenir, que es perdrà, que afluixarà, que decaurà. Ja pressents el declivi, però de sobte… cop de teatre! I del bueno, com diria aquell. Sí. El Sebastià ho aconsegueix. Aconsegueix que parlar de frustracions t’entretingui. I no són unes frustracions qualssevol: són el desencís de la mare, el fracàs del pare, el desengany del fill i la devastació d’una llibertat impostada. Tot un còctel explosiu que recau sobre les espatlles d’un jove aturmentat que brega al llarg del relat amb la seva pròpia circumstància i contra la gran ciutat, la que ara regna sobre els reis de la terra. En aquesta lluita la seva única connexió amb el món “com-ha-de-ser” -el món de les perfectes mestresses de casa- són la Glòria i la Carol, models, per cert, paradoxalment ben allunyats de la perfecció, i que al cap i a la fi, no fan sinó entorpir el desenllaç. Perquè en darrer terme el món real i el món “com-ha-de-ser” estan condemnats inexorablement a convergir en un final fràgil. Fràgil, tènue, ple de dubtes. D’això va la vida, no?
Entrevista a un dels grans poetes vius de la nostra literatura, guardonat amb el premi Lletra d’Or 2016
Màrius Sampere (1928) és un dels millors poetes de l’actualitat. El seu reconeixement s’ha fet esperar, però en els darrers anys la seva trajectòria s’ha acreditat amb nombrosos premis i distincions. El darrer que ha obtingut és el Lletra d’Or 2016, per L’Esfera insomne (LaBreu), un guardó que rep cada any el millor llibre publicat en llengua catalana durant l’any anterior. És un reconeixement més que merescut per un poemari monumental. La poesia de Màrius barreja la metafísica i la quotidianitat, i va més enllà, interpel·la i sacseja. És una experimentació constant que l’ha fet atrevir-se, després, amb Dèmens (LaBreu) i que, amb vuitanta-vuit anys, encara l’empeny a projectes nous. Cal llegir Sampere. Hi ha un abans i un després. Conversem amb ell, que té el repòs i la saviesa que concedeix l’edat.
—Sou un dels poetes vius més ben valorats, heu obtingut els guardons més importants.Però aquest reconeixement no ha arribat fins als anys noranta. De fet, us heu considerat un poeta menystingut. Per què creieu que us han silenciat durant tants anys?
—Perquè en l’època en què jo podia ser reconegut hi havia uns altres poetes que ja eren molt reconeguts i feien ombra a tothom, com ara, i he de dir que va ser un bon amic meu, Miquel Martí i Pol. Quan hi ha personatges que destaquen tant, és fàcil que et minimitzin. Un altre motiu és la meva manera d’escriure. No he tingut mai una manera amable de dir, sinó que sempre ha estat una mica dura i antieclesiàstica. També pel fet que jo era fotògraf i em tocava treballar els caps de setmana, i això no em permetia de relacionar-me amb el món literari. Tot plegat va ser una barrera, una adversitat. Però, malgrat tot això, sempre he surat i he anat fent la meva, sense pressa.
—La poesia, la música i la filosofia, el triumvirat de la vostra vida. Quanta música i quanta filosofia hi ha en la vostra poesia? —No ho he pensat mai [riu]. Sóc un enamorat de la música! Quan era petit ja m’agradava. La meva poesia és molt rítmica i s’ha basat en el fons musical que m’ha acompanyat durant tota la vida. Pel que fa a la filosofia, abans en llegia molta (Nietzsche, Balmes…). Quan ets jove i tens una mica d’inquietud, vols conquerir el món per mitjà dels teus pensaments i postulats, però com que això requeria molt de temps i no en tenia tant, al final vaig dir: ‘Faràs poesia i hi posaràs els teus pensaments.’
—La mort és un dels pensaments constants en la vostra poesia. Com ha evolucionat, al llarg dels anys, la vostra relació amb la mort? —La mort és una força a la qual t’has d’acostumar. A mesura que passen els anys, et vas fent amic de la mort. Primer la trobes horrorosa, inacceptable, no t’agrada gens la idea de la mort, però a mesura que passa el temps t’hi vas reconciliant. Perquè venim de la vida, però també venim de la mort. Quan escric poesia, les càrregues i els pensaments van amb mi, i la idea de la mort també. He vist la mort en el món que m’envolta: se’t moren els avis, després els pares, després els amics… Sóc un supervivent. Amb vuitanta-vuit anys, deixes moltes coses enrere. I la poesia incessant, que ve sempre amb mi, reflecteix tot això. Al final et familiaritzes amb la mort i de vegades la trobes, fins i tot, en algun moment, desitjable.
—Déu també està molt present en els vostres versos. ‘He vist Déu baixar pel Besòs, l’única vegada que l’he vist, mai més’, dieu en un poema autobiogràfic. I en l’últim llibre, Dèmens, hi incidiu: ‘Cada ésser està sol i Déu no va venir’. Què és Déu, per a vós? —És el resultat de la meva vida. Déu és moltes coses perquè en realitat ho és tot. I aquest tot, per ser tot, doncs no és ningú. Tant se val que diguis que Déu existeix o no existeix, perquè és el tot i tu formes part d’aquest tot. Topes amb la idea de Déu, amb la que t’han imposat, amb la que t’han dit, de la qual no saps res… Déu no és una cosa mística, sinó més aviat una qüestió de lògica metafísica. Tant se val si dius que creus en Déu o que no hi creus, perquè Déu és tan gran que ni tan sols existeix.
‘Dèmens’, l’últim llibre de Màrius Sampere (fotografia d’Albert Salamé).
—Alguna vegada heu comentat que quan escrius un poema no sabeu d’on us surten les paraules, que és com si algú us dictés a cau d’orella allò que heu de dir. Palau i Fabre deia que el poeta era un mèdium. Parleu-nos d’això. —L’escriptura sempre és el producte d’una actitud. Quan dius ‘ara tinc ganes de pensar’, ‘ara tinc ganes d’escriure’… T’arrauleixes i t’aïlles, i escrius allò que et ve al cap. Et plau la idea de dir: ‘No sóc jo, em vénen les paraules!’ Però, en realitat, no sabem de quina naturalesa som subjectes. Abans, allò que em feia escriure era fumar, després ja no he fumat més, i he escrit d’una manera més neta.
—La vostra poesia evoca imatges molt potents, que sacsegen i interpel·len. De fet, comenteu que vau escriure el llibre L’esfera insomne per associació d’idees, que us agradaven els conceptes, però que no vau pensar què volíeu dir. Creieu que hem d’aprendre a gaudir més de la poesia per l’impacte estètic? —Això seria ideal. És com la música abstracta, no es pot interpretar d’una sola manera. L’art és per gaudir-lo. L’ideal del poeta seria que la gent gaudís més i amb més freqüència de la poesia, com passa amb la música. La música s’escampa, es filtra, es posa pertot arreu, però amb la poesia t’hi has de posar, per descobrir què diu el poeta, requereix una mica més d’esforç.
—Com que la matèria primera són les paraules, ens heu ensenyat que la poesia l’havíem d’entendre, però no sempre ha de ser així. De fet, la vostra mare, quan començàveu a escriure poesia, us va dir: ‘Això que dius m’agrada molt, però no ho entenc’. Cal entendre la poesia? —Més que entendre la poesia, cal sentir-la. Apropiar-te-la, constatar que el teu món és aquest que et proposen. Cal sentir la poesia sense esforç. Com passa amb la música quan dius: ‘Això m’agrada perquè m’agrada, però sense cap més raó.’ La poesia està molt lligada a la bellesa de les persones, del món i de la vida (si és que li trobes bellesa). I aquí és on el poeta es defineix amb la seva personalitat. Hi ha el poeta floralesc, que veu bondat, i hi ha el poeta que també és un crític de la vida, i jo sóc en aquesta darrera branca.
—També sou a la branca dels qui pensen que la poesia serveix per endreçar el pensament humà, per posar l’adjectiu adequat al caos. Després de tant de temps d’escriure poesia, heu pogut endreçar el pensament humà o encara heu creat més caos? —Quan vaig descobrir la filosofia, em pensava que, amb el pensament humà, hom podia guiar i il·luminar els altres, però en realitat la poesia és una recerca constant, sempre una recerca. He trobat tot allò que he publicat, i déu n’hi do, oi? [Riu]. Es tracta d’una autogeneració constant: la poesia crea poesia, i, igual que la vida, la poesia genera bellesa i caos.
—Dieu que la poesia s’entén amb la lectura i, sobretot, amb l’audició. Segons que vau afirmar, ‘la lectura de la poesia et transporta a l’interior de la mateixa poesia’. M’agradaria que ens transportéssiu a l’interior d’un poema vostre. Us puc demanar que en llegiu un?
—Ara ja no ho faig tan bé, eh! He perdut moltes facultats. Abans ho feia millor.
Encara reciteu molt bé!
Despreneu tanta solemnitat…
—Amb gairebé noranta anys i una consagració literària com la vostra sorprèn que us hagueu volgut reinventar amb els darrers llibres, L’esfera insomne i Dèmens. —Això sempre. Hi ha poetes que escriuen un llibre i ja estan contents, però també n’hi ha que són més batalladors. Jo entenc que la poesia és una recerca del sentit, de la vida i de les paraules. Cada vegada que m’he posat a escriure un llibre nou, m’he dit a mi mateix: aquest llibre ha de superar l’anterior o, si més no, ha de ser diferent.
—Amb el vostre últim llibre, Dèmens, el repte no devia ser fàcil, perquè l’anterior, L’Esfera insomne, és tan bo que és gairebé insuperable! —Sí, no va ser fàcil. Amb Dèmens sóc jo, que encara no m’he acabat, que encara visc, que vull continuar vivint, i que vull continuar dient. Recerco i cerco sense esforç, em surt de dins. Per exemple, ara he tornat a fet una cosa que no havia fet mai, que havia fet de jove i que havia deixat a mitges, que és escriure en castellà. Ho he fet per escriure diferent i per continuar allò que vaig començar.
—Expliqueu-nos més coses sobre aquests poemes en castellà. Realment la vostra poesia és una recerca constant, perquè dèieu que després de L’esfera insomne no teníeu pensat d’escriure ni publicar res més, i, en canvi, ha aparegut Dèmens…Què més vindrà? —Els poemes que he escrit ara en castellà sortiran publicats d’aquí a poc amb el títol Nadie y la luz (Editorial Pre-Textos). També hi ha en marxa el projecte de les meves obres completes. I, a més, l’editorial Proa vol publicar els meus darrers llibres en un tom.
—La poesia catalana deu haver canviat molt, des que vau començar a escriure… —Sí, ara la poesia s’ha acoblat a la realitat. Abans era un món romàntic inofensiu, i actualment la poesia s’ha integrat en la vida actual més problemàtica.
—Des de la vostra experiència, quins consells donaríeu als poetes que comencen ara? —Els diria que cadascú ha de ser qui és i no ha d’imitar ningú. En la poesia has de dir la teva. Els bons escriptors han subsistit perquè han tingut l’actitud de ser ells mateixos.
—I, per acabar, ens allunyarem del tema de la poesia, però ho farem, això sí, per mitjà dels vostres versos. Vau escriure: ‘Què els hem fet els catalans, a les hordes de fora, que no ens poden veure?’ Com veieu la situació política actual? —És un problema de supervivència. Com en la poesia, tu vols ser tu i, per poder ser, has d’estripar, has de treure’t les mosques.
—L’estat espanyol seria una mosca, per tant? —Un moscardó! [riu]. La lluita constant de l’ésser humà per a ser ell mateixa també es produeix en la societat. I estem en guerra perquè volem que ens deixin ser nosaltres. Això és aplicable a totes les facetes de la vida i, per tant, a la societat i a la poesia.
—I aleshores per a què serveix la poesia? —Serveix per al màxim: res.
—[Riu] I aleshores, per a tot, també?
—Exacte. Res i tot és el mateix. Individualment la poesia serveix per autogaudir. Perquè t’agrada escriure, perquè t’agrada llegir, perquè t’agrada comunicar-te amb els altres i, sobretot, la poesia serveix per comunicar-te amb la teva part fosca, amb aquella que no és visible. Tot allò que fas al món és per una necessitat. Les exigències de la vida no les pots evitar i les has de practicar de la manera més agradable que trobis. Darrerament, però, ja no escric cada dia, ja no tinc grans necessitats ni grans propòsits. Ara, si no m’aturo jo, m’aturaran el cor o els pulmons. No sabem fins quan durarem, i això també és emocionant: la sorpresa permanent de la vida.
Joan Vigó: “Cada llibre, i cada escriptura, tenen el seu moment”
Darrerament la llibreria Nollegiu de Poblenou ha estat l’espai on he entrevistat grans figures com Ana Blandiana o Denise Desautels. Qui no es pot sentir seduït per aquestes cortines vermelles de vellut de La Juanita antiga? Aquest regne de llibres és tota una institució, com altres llibreries i editorials que estan canviant a poc a poc el panorama. Torno al temple del llibreter Xavier Vidal, aquest cop, per entrevistar una figura diferent però igual d’apassionant, per la seva autenticitat i sinceritat i capacitat de sorpresa, un autor fins ara inèdit i que arriba a una primera publicació amb una feliç maduresa destacada: Joan Vigó (Barcelona, 1964), que ens presenta la seva primera obra poètica, Pastor d’antenes, a LaBreu Edicions, poemari que a hores d’ara ja ha arribat a una segona edició en molt poc temps i també ha estat motiu de filmació d’un nou vídeo de l’artista audiovisual Julián Álvarez. Aquest divendres 20 d’octubre, Joan Vigó ha participat en el Festival de Poesia Tocats de Lletra de Manresa en un recital a la preciosa Llibreria Papasseit. La seva rapsòdia, com és habitual en ell, és contundent, igual de contundent que quan ha dedicat la seva veu i la seva presència a qualsevol escenari, i és que Joan Vigó, mèdium d’excepció, havia estat, fins ara, la veu i la presència de l’autor rus Serguei Dovlàtov i d’altres figures excepcionals en esdeveniments públics. Però ara, aquí, per a Núvol, prodiga la seva obra i en parla amb bones i sàvies paraules, paraules atentes d’algú que com un caçador solitari ha sabut esperar el millor moment i la més encertada oportunitat per assolir la presa en la gran aventura de la supervivència i de la victòria final. El resultat és, en efecte, Pastor d’antenes, una fascinant mescla de textualisme, apocalipsi, subversió i manual d’urbanitat extrema.
Joan Vigó | Foto: Jaume C. Pons Alorda
Jaume C. Pons Alorda: Has llegit res darrerament que t’hagi entusiasmat de forma especial?
Joan Vigó: Sóc un lector compulsiu i un lector que retorna als llibres per veure què diuen en diferents moments de la vida. Hi ha volums que són per a determinats moments, i a vegades la lectura no encaixa amb el moment que vius i, en canvi, hi ha altres moments que semblen fets per a aquella lectura, i aquí tot encaixa. Darrerament he estat molt amb Josep Palàcios, que me’l vares descobrir tu mateix, i amb el Cosmonauta de Francesc Garriga, el mestre, que crec que és la lectura d’ara, perfecta. També he llegit molts autors romanesos, darrerament. A partir del Marin Sorescu hi ha hagut una mena d’allau d’autors de Romania que és per al·lucinar: Mircea Cartarescu, Ana Blandiana, Nichita Stanescu… Són unes bèsties.
J.C.P.A.: Stanescu, quina passada, acaba de sortir la seva Ànima gramatical a la col·lecció la Fosca de Lleonard Muntaner. Una animalada…
J.V.: El varen presentar aquí, a la Nollegiu, fa unes setmanes. Varen venir els dos traductors, Xavier Montoliu i Lilica Voicu-Brey, i també D. Sam Abrams. Hi ha milions de bons autors al món que valen molt la pena i arriben a poc a poc. És molt possible que ara mateix a l’Índia, per exemple, hi hagi algú que sigui la rehòstia i que escrigui coses de puta mare però encara no ho sabem. I potser quan arriba flipem tots. Però clar… És molt complicat saber-ho i hem d’anar fent a poc a poc. Això sí, cal estar pendents i alerta.
J.C.P.A.: Aquesta premissa d’algú que està escrivint ara a l’altra punta del món i que encara no ens ha arribat, però com si viatgés cap a nosaltres a poc a poc, és talment un argument d’un conte o d’una novel·la d’Enrique Vila-Matas, un autor que per cert has llegit de forma assídua i que es pot notar, en certa manera, en la metaliteratura poètica que planteges en el teu primer llibre, Pastor d’antenes.
J.V.: He llegit Vila-Matas sencer, de dalt a baix, i el que està escrivint ara és el que més m’agrada, amb aquesta nova etapa després del malditisme i d’abandonament de l’alcohol crec que ha arribat a un punt brutal de lucidesa. No està tan preocupat per provocar com per explicar-se, i aquest punt de maduresa i d’ironia, afegits als punts originals que ja tenia, amb aquesta passió cap a l’escriptura i la lectura, és una cosa que a mi em fascina. El seu llibre Suicidios ejemplares és absolutament prodigiós. Segur que aquesta petja seva es nota a Pastor d’antenes, però tampoc no vull ser massa agosarat.
J.C.P.A.: I com et sents ara que has publicat aquest primer llibre que tant s’havia fet esperar?
J.V.: Felicitat. Una gran felicitat. [Pausa.] Jo, com dic en el llibre, explico que ho he fet tot tard però sempre a temps. De fet jo vaig escriure poesia de jove. Ho vaig deixar. Després hi vaig tornar, però aquest cop a la narrativa, a fer històries. Em vaig ficar en un grup de gent esbojarrada, Progula, i fèiem contes a quatre mans i altres coses pornohumorístiques, una bogeria que mostràvem en públic. I aquí, després d’un temps, m’agrada sempre dir-ho, gràcies a la Núria Martínez Vernis, que durant una època va treballar amb mi i vàrem ser companys de feina, vaig descobrir l’Horiginal i vaig entrar-hi un dia per conèixer el Ferran, el Josep, la Núria i tot plegat. Va ser espectacular, tot un descobriment. Llavors va ser allà quan vaig tornar a escriure poesia. Em vaig dir que a partir de llavors jo havia d’anar allà. I sempre que he pogut hi he anat, que és com dir que gairebé cada dimecres, alguna excepció, des de llavors he anat a l’Horiginal, La Catedral. I ara veure que LaBreu et publica un llibre als 53 anys no pot conduir-te cap a cap altre lloc que no sigui la felicitat.
J.C.P.A.: I no només això: ara també formes part del projecte Generació Horiginal de Marta Huertas i Dídac Rocher i ets un dels autors retratats.
J.V.: Ah sí! Són molt generosos, la Marta i el Dídac. Quan varen contactar amb mi per fer-me una foto jo no m’ho podia creure ja que gairebé era inèdit. Sols havia publicat uns quants poemes a les plaquetes Un glop de brutor dins el ventre, que coordinava Pau Vadell i Vallbona a Mallorca abans d’embrancar-se en un projecte més ambiciós que és AdiA Edicions. I ara coincideixen el meu llibre i el llibre de Generació Horiginal.
J.C.P.A.: Però també havies publicat poemes a la revista Pèl Capell, i en el fons molta gent ha confiat en tu com a poeta perquè la teva poesia té força, és visceral, té una contundència estilística i ara tota aquesta confiança arriba a un punt culminant i positiu gràcies a Pastor d’antenes.
J.V.: Sí, precisament aquests poemes que havia publicat de forma esparsa ara formen part, revisats, de Pastor d’antenes.
J.C.P.A.: I tinc entès que en Pau Vadell també t’ha demanat de publicar alguna cosa amb ell, si no m’equivoco…
J.V.: Sí, i estic molt content. Potser tinc un possible projecte però m’estimo més no parlar-ne per evitar la superstició i per entrar, també, en el mite de la superstició.
J.C.P.A.: Ets supersticiós, per tant?
J.V.: En general no, però en literatura sí. Amb els anys s’aprèn, i ho dic en un poema, que cal aprendre no esperar res, encara que et faci il·lusió. Tanmateix, per a mi, la decepció és una de les condicions humanes que més m’interessen com a material poètic.
Foto: Jaume C. Pons Alorda
J.C.P.A.: Potser per lluitar contra la decepció has anat batallant durant 10 anys incansablement en els teus poemes, i en el teu llibre, amb un ànim de total absència de por a la derrota, o així he llegit jo, almenys, el resultat final que és Pastor d’antenes.
J.V.: La derrota ja la tens. I escriure no deixa de ser una altra mena de derrota. Escrius, ho fas per necessitat, i el resultat que d’això en surti depèn de tu, relativament, i de la sort, i d’una sèrie de circumstàncies que no depenen de tu, però saps que has d’escriure, i d’aquesta mescla estranya en pot sortir qualsevol cosa. Jo vaig començar el llibre aquest i han estat 10 anys de feina: depurant, llençant a la paperera, desbrossant, degollant, decapitant… Tot per intentar arribar a l’impossible, que també és la victòria, una victòria que saps que mai no aconseguiràs. L’ideal és assolir el que tu vols que s’acosti al poema que somnies. L’excel·lència és quant lluny arribes fins acaronar aquest ideal. I el resultat mai no arriba, per això és insatisfactori, però al mateix temps això és el que t’esperona a seguir.
J.C.P.A.: I a resistir… Penso molt en Joan Sales i les seves correccions contínues a la recerca de la perfecció a favor de la seva obra i a favor, sobretot, de l’obra dels altres, dels autors a qui publicava.
J.V.: Sí, és clar, i és que aquesta recerca de perfecció, una perfecció que sempre és impossible, és el que et dóna txitxa. Imagina que arribes on volies arribar: dius “Ja està!” i hi ha gent que fins i tot ha deixat d’escriure per culpa d’això, per culpa d’haver arribat on volien, que també es pot entendre no com una victòria sinó com una catàstrofe, i aquest punt és el que també ofereix aquesta ambivalència: entre el fracàs el triomf hi ha molt poca distància. Jo encara no he arribat aquí. Vaig a poc a poc. Potser ho faré més endavant, això d’abandonar, però per ara no en tinc cap intenció.
J.C.P.A.: És bo saber-ho!
J.V. [Riu.] No donaré aquest gust, encara no almenys…
J.C.P.A.: I quina és la teva metodologia? Com fas feina i com treballes els poemes?
J.V.: És bastant caòtic. Jo acostumo a intuir un poema, però tampoc no tinc clarament el que vull dir no tampoc sé de què vull parlar. Quan tinc una intuïció necessito apuntar. I ho faig per qualsevol lloc on pugui: un paperet, un gargot, una llibreta petita, una llibreta d’espiral gran que tinc a casa… Directament a l’ordinador, gairebé mai. Primer a mà, després hi torno a mà. Vaig depurant. Agafo versions. Agafo un tros de poema d’un paper i el mesclo amb el tros de poema d’un altre paper… Així vaig ajuntant i refent i vaig intuint coses fins que, d’alguna manera, n’estic més o menys satisfet o allò té certa dignitat. Però és un procés que no s’acaba mai. Això ja ho deia en Francesc Garriga: “Jo dono per tancat el poema quan es publica.” I, a més a més, ha resultat que era mentida, perquè un cop publicat seguia fent i refent i retocant… Doncs a mi em passa el mateix. Si ets així no ho pots evitar.
J.C.P.A.: Fins a l’essència del poema…
J.V.: Exacte, aquest és el joc. Un joc que a vegades és divertit i a vegades no ho és. Com que ho fas per necessitat, també hi ha vegades en què no et ve de gust però no hi pots fer res. És aquesta cosa que tenim els que ens dediquem a perdre el temps entre papers.
J.C.P.A.: Se’m fa curiós, i coherent, que parlis d’aquesta combinatòria, quan tu precisament ets un animal combinatori. Ens ho demostres a les teves publicacions periòdiques a La charca literaria amb la teva secció, Exhumaciones poéticas. Llegeixes un llibre, t’inventes unes traves, crees unes dinàmiques i uns procediments que et permeten desenterrar poemes en llibres aliene.
J.V.: Amb això estic molt content. Perquè per a mi és un gust participar a La charca literaria. Em demostra que coses que jo havia fet de forma més intuïtiva, o de manera més esporàdica, ara m’arriben com una obligació. Quan hi vaig entrar vaig entendre que hi havia molta feina a fer. Aquest procés neix d’Oulipo, l’Obrador de Literatura Potencial, amb la trava, i també neix de la idea de Jorge Luis Borges que tot està escrit i que sols queda l’opció d’anar combinant totes les lletres escrites en una biblioteca infinita que és el Paradís. I que allà hi és tot. Agafo llibres que m’han marcat com a lector i com a persona, ja siguin novel·les o d’altres gèneres, i d’allà n’extrec, n’exhumo, un poema. Intento reproduir coses que em va dir aquell llibre en un moment, i manllevo paraules que no són meves però que sí me les faig meves. Intento que el resultat sigui digne, tan digne almenys com perquè, no sé si passarà mai, un dia arribi l’autor del llibre original i si s’ho llegeix que digui “Bé, tampoc no desentona tant!” És una tasca imposada, i un cop comences ja no pots tornar enrere. Això et marca. També és un joc, un moment de felicitat, i per això m’ho estic passant tan bé. I tinc tants llibres que m’agraden que al final és un plaer també, i tinc feina per fer.
J.C.P.A.: I combines tant, també, quan escrius narrativa?
J.V.: Sí que combino, però sobretot reordeno. A vegades hi ha paràgrafs fets que, un cop acabat, s’han d’acabar ficant en un altre lloc. Però no és màgic, perquè amb cada canvi has de seguir fent canvis perquè allò encaixi. Amb això sí que sóc molt primmirat, no sé si perfeccionista però sí torracollons: m’agrada que les coses flueixin com jo les concebo, i això és molt difícil. A vegades acabes una cosa, llavors la deixes dormir, i aquell temps d’espera ha ajudat perquè allò millori. Quan deixes dormir allò, en tornar-hi, potser el que abans no veies esdevé evident, i descobreixes que abans no ho era, evident, perquè estaves obsedit en algunes coses com la història, que et pren. I és que a vegades la mateixa història et segresta. Per això crec que és molt bona la distància, deixar que reposi i tornar-ho a mirar temps després.
Foto: Jaume C. Pons Alorda
J.C.P.A.: El moment oportú, com deies abans.
J.V.: Això mateix: el moment oportú. Cada llibre, i cada escriptura, tenen el seu moment.
J.C.P.A.: I tornant al Pastor d’antenes, has portat la teva capacitat combinatòria a un resultat com si els poemes haguessin hagut de ser així sempre. Penso en el lector, que és com un arqueòleg que troba aquests poemes talment vestigis que queden després de la destrucció total.
J.V.: Sí, a vegades sí. Això ho va dir en Marc Romera, que Pastor d’antenes és un llibre postnuclear, gairebé a l’estil de Mad Max, però jo no ho concebia d’aquesta manera. Jo simplement concebia la ciutat, que és el meu espai natural perquè jo mai no he viscut a cap altra banda que no sigui una ciutat i a mi el camp em fa una mica de respecte, com una ciutat sola, com les fotografies meves que acompanyen el llibre. És una ciutat deshabitada, una ciutat sense humans, sense ningú, sense res, tan sols la ciutat despullada. I aquí, en aquest paisatge, vas trobant vestigis humans: un arbre plantat en una soca no és natura, és l’home que l’ha plantat allà. Les cases, les portes, les parets, les xemeneies, les antenes… Tot és empremta humana. I fins i tot el buit parla de l’home. Per tant els poemes són la intuïció de voler parlar d’això, d’aquest buit. I aquest buit al final et porta a la condició humana i a la consciència de ser viu.
J.C.P.A.: I de ser mort, perquè els poemes parlen molt de la mort.
J.V.: Sí, i de la mort també. En el fons són poemes, com m’han dit alguns lectors, que no deixen indiferent.
J.C.P.A.: No deixen indiferent perquè fan pensar. O potser et deixen diferent precisament perquè et fan pensar, que és una cosa que sol dir molt la teva editora, Ester Andorrà.
J.V.: Sí, exacte.
J.C.P.A.: Tremendisme, ironia, metaliteratura… Hi ha molta consciència d’escriptura de poesia, també.
J.V.: És un dels aspectes que m’interessen: estic fent això i vull saber per què estic fent això. Pensar, donar voltes i reflectir què m’ha portat fins aquí, aquest precís moment en què estic hores damunt d’un paper guixant. I aquesta és la ciutat d’un home sol, que potser no està sol en realitat però que en el fons està sol escrivint.
J.C.P.A.: I quin és l’origen de Pastor d’antenes?
J.V.: El meu terrat de 100 anys. Tinc la sort de tenir-lo, i d’anar-hi, i d’estar hores allà, mirant, pensant.
J.C.P.A.: I d’aquí les antenes, doncs.
J.V.: Sí, les antenes del meu terrat però també les dels altres terrats. Així va començar tot. En el fons jo sóc el pastor d’antenes: algú en un terrat, fumant, pensant, mirant altres terrats i comprovant com estan les altres antenes de la contrada, essent víctima dels falciots que passen. Des d’aquest punt de vista, sempre escrivint quan la ciutat dorm, que és quan no fa soroll, però en realitat, precisament i aquesta és la gràcia, una ciutat mai no dorm del tot.
J.C.P.A.: Pastor d’antenes és un títol que em fa pensar en Joan Vinyoli i en Fernando Pessoa, perquè Vinyoli es considerava un pastor d’arbres i Pessoa un pastor de ramats i de personalitats i d’heterònims. I també remet a Vila-Matas, quan el cites al llibre: “Yo ya era uno y muchos.”
J.V.: Sí. Quan escrius és quan notes més aquestes diferents personalitats que et conformen. Perquè et surten diferents parts de tu mateix, i et contradius. La contradicció és una bona base per a la poesia que escric, una poesia que deixa parlar els meus diferents jos. En aquestes veus és quan n’has de treure una o fer com Pessoa, anar creant un univers. És l’artifici. Però hem de ser conscients que no som monolítics: el mateix cos, el mateix ser, el mateix lloc… Si creus això, estàs perdut.
J.C.P.A.: I per què Pastor d’antenes i no Pastor de terrats?
J.V.: Perquè les antenes m’agraden molt. Jo faig fotos, de fet el llibre ve amb fotografies meves de diferents antenes que he anat trobant pel món. Hi ha agrupacions d’antenes que són espectaculars, perquè conformen un paisatge absolutament anàrquic… Els conjunts depenen de l’instal·lador, de la posició, de la distància amb Collserola i d’altres paràmetres diversos… És apassionant. I és una manera, també, de parlar metafòricament de l’home: l’antena com a metàfora de l’ésser humà, que rep diferents energies, ones, coses de més enllà. I tant aquesta idea, com el paisatge que conformen les antenes velles amb les noves amb les més modernes, són fets que m’estimulen.
J.C.P.A.: I componen un palimpsest físic que esdevé palimpsest literari.
J.V.: Això mateix. Quan vaig escriure el títol, Pastor d’antenes, vaig recordar després un article de Josep Pla en els seus Homenots quan parla de Josep Maria de Segarra, parla d’ell de forma molt irònica en un retrat esplèndid, i comenta que Segarra, de matinada, quan surt d’un dels cafès de la Rambla és com si amb aquell volum que tenia aplegués el ramat de persones cap amunt, pastorejant-los “amb el seu pas gallòfol”. Quina llengua que tenia en Pla! Que bé que ho feia, el cabró.
J.C.P.A.: Fenomenal. Hem parlat de les teves fotografies. T’interessava crear un llibre multidisciplinar?
J.V.: Evidentment. Crec que les fotografies i els textos es complementen molt bé. De fet, moltes vegades quan he recitat he projectat també les fotos i la cosa anava molt bé. Ester i Ignasi i Marc de LaBreu em varen dir que podia incloure fotografies en blanc i negre, i per a mi funciona com una part més del poemari, una part sense títols ni lletres, tan sols una sèrie de fotografies juntes que ajuden a contextualitzar la resta, i amb una qualitat final molt interessant, pel que fa a la impressió.
J.C.P.A.: Tens un gran amic fotògraf, el gran Pep Bonet…
J.V.: En Pep Bonet! És un figura. És un monstre ultraintuïtiu. Un home que en un moment de la seva vida va decidir ser fotògraf i s’hi ha tirat a les totes, de cap a cap. El conec de fa molts anys, des de pocs abans de començar a interessar-se per la fotografia. Érem molt joves. Amb ell vaig fer el curtmetratge Ponerse al día.
J.C.P.A.: D’això volia parlar també, perquè tothom sap que tens una veuassa però no va ser fins que et vàrem veure dins de Ponerse al día que no vàrem conèixer les teves dots interpretatives…
J.V.: [Riu.] Va ser un projecte fantàstic. A mi m’agrada molt estar ficat en diferents coses. Un dia vaig rebre un correu de Pep Bonet, em demanava si tenia “qualque guió” de ficció per fer un curt. Li vaig enviar quatre guions. Un li va agradar, però al final no s’assembla en res al que li vaig enviar, però aquesta també és la gràcia. No sé quantes versions vàrem fer, potser més de 30 versions per 10 minuts de curt… Vàrem treballar molt, això sí. Ell venia aquí, jo anava allà, a Mallorca. Molts correus electrònics amunt i avall i, al final, vàrem organitzar una setmana de filmació amb tot l’equip, gent que venia de Madrid per treballar a canvi de sostre i menjar i les gràcies. Despeses mínimes per a un resultat extraordinari. I més que d’actor faig de presència, i no va ser per cap altra cosa que per motius pràctics: jo semblava un xungo i necessitàvem un xungo. Un poc de maquillatge i ja està. Una experiència inoblidable.
J.C.P.A.: I teniu més projectes en marxa?
J.V.: Sempre parlem d’un curtmetratge molt curt i d’un curtmetratge més llarg. Però l’agenda del mestre Pep Bonet és molt complicada. La meva és més lleugera. Però sé que algun dia farem una altra cosa. Si surt, ja sortirà…
J.C.P.A.: Ponerse al día parla d’assassins, un tema que toques molt en la teva obra, precisament a la revista Les Males Herbes tens un cicle dedicat a un assassí monstruós de Poblenou…
J.V.: A mi el crim m’interessa molt. De fet vaig estudiar criminologia uns quants anys per tenir fonaments més precisos del tema. Vaig tenir assignatures meravelloses com “Psicopatologia criminal”… I vaig tenir professors molt bons. El fet és que sempre m’han interessat els temes del crim i del mal, des de petit. O sigui, la figura del dolent, la venjança, la poètica de la violència, violència que pot trobar-se en Tarantino o en un polígon industrial, que pot arribar a ser un paisatge molt violent, i això és el que em frapa. La ciutat és també la selva construïda pels homes. Estem molt a prop i no ens matem, o sí, hi ha certa esperança, però qualsevol ciutat implica conflicte.
J.C.P.A.: I algun dia tens pensat publicar aquestes publicacions a Les Males Herbes en un únic volum?
J.V.: M’agradaria. I tant! El que passa és que són relativament poques, potser les hauria d’ampliar. És una cosa que està allà, pendent. Tinc el projecte pendent, algun dia, de fer-ho: ho tinc al cap i vaig prenent notes. Però encara no és el moment. No ha arribat el moment encara.
J.C.P.A.: Perquè també tens una novel·la inèdita, fantàstica, Haiku a Brooklyn, que sortirà en el futur a LaBreu Edicions, també.
J.V.: Sí, però encara hi estic treballant. He deixat reposar uns mesos i ara m’hi he tornat a posar. Ara hi estic tornant a treballar amb ganes. Vaig estar dos anys molt immers en això, cada dia, cada dia, cada dia. Molt de temps. Vaig tancar. Vaig deixar reposar. Ara he tornat a obrir, i ara que estic fresc i amb energia m’hi puc enfrontar amb força una altra vegada. És això: l’avantatge de no tenir pressa. Si estic 6 anys per fer una cosa, què?
J.C.P.A.: I també has participat en aquesta obra d’El Palomar dedicada a Ismael Smith amb el MNAC…
J.V.: És una caixa d’artista amb diferents coses i hi ha un text meu, “Smith Suite”, amb el que vaig treballar molt. I de fet estic revisant la meva novel·la per tal d’incloure el personatge d’Ismael Smith: cronològicament encaixa, i si em surt bé pot quedar niquelat.
J.C.P.A.: I vius a Poblenou. Molt bé per aquí, no?
J.V.: Sí, estic molt a gust aquí, i sobretot a gust de tenir un espai com la Nollegiu tan a prop. Si he d’anar al mercat i comprar, o aclarir assumptes pendents, sempre aprofito per venir a parlar amb en Xavi, comentar alguna cosa, comprar algun llibre. El paper d’aquestes noves llibreries independents és més que ser llibreries: ofereixen un espai de cultura, de difusió, d’agitació. I entren en sinergia directa amb les editorials independents. S’han unit en una espècie d’energia conjunta molt efectiva que ha fet possible que persones amb interessos comuns, i que abans estàvem soles a casa llegint llibres estranys, ens trobem i parlem i comentem i treballem plegats. Que som sempre els mateixos? Potser, però en el fons no som tan pocs i anem creixent, cada dia som més, i més que serem, perquè també és una manera de fugir d’aquestes barbaritats de merda literàries que ens volen vendre des dels premis oficials i els mitjans de comunicació. Crec que l’esperit del temps es troba en llibreries com la Nollegiu, la Calders, la Impossible, Cal Llibreter, la Dòria… I en editorials com LaBreu, AdiA, Terrícola, Buc, Lleonard Muntaner… I gràcies a aquesta gent coneixes coses fantàstiques, i això fa que la vida deixi de ser tan horrible i esdevingui una mica més magnífica.
A vegades hom té l’estranya sensació que hi ha d’haver alguna cosa més, allà a fora entre el paisatge, o a dintre d’un mateix, o allà on sigui que hi ha quelcom que crida poderosament la nostra atenció i reclama uns instants de protagonisme. Ningú contempla dues vegades el mateix riu, podem dir aprofitant la sentència del filòsof. Perquè allò que veiem sempre és el resultat d’un procés intern, producte d’una reflexió que per força s’ha de lligar a l’experiència personal. A Arbre que s’allunyà (LaBreu Edicions, 2017) Antoni Clapés exercita aquesta mirada que pretén ultrapassar la simple visió de les coses per arribar a aconseguir una observació més intensa i profunda, més certa i sàvia. El paisatge esdevé un leivmotiv de primer ordre, que transcendeix la pura evidència. Embastat amb sis parts, el poemari mostra diferents formes i estils a l’hora de rastrejar una mena de silenci que diu moltes coses. La neu, l’aigua, la llum, el vent, el silenci, la pluja… es converteixen en els paisatges d’aquesta vida que transcorre sene fer gaire soroll, immersa en un cincle ancestral, infinit, que mai no es pot aturar. Antoni Clapés és conscient de la fragilitat de l’existència: “Amb mots trobats/basteixo a poc a poc/una fràgil, efímera casa/de parets transparents”. El pas del temps, la incertesa, la reflexió es fonen amb l’ofici d’escriure, que és un dels temes recurrents. Igual que el respirar per viure, Antoni Clapés va a la recerca dels mots per confegir una espècie de filosofia capaç d’il·luminar el que sovint resta a l’obaga. “Escriure, perfer textos/ Deixar indicis – cap prova./per saber res”, ens diu el poeta comprenenr que la recerca d’allò essencial ha de ser constant, silent, eterna…
amb Josep Maria Esquirol, professor de filosofia de la Universitat de Barcelona, i les poetes Anna Gual, Laia Noguera i Irene Tarrés.
Acompanyament musical al hang de Ravid Goldschmidt
serà al Museu Comarcal de Manresa – Espai Memòries Via de Sant Ignasi, 40
Espectacle amb taquilla inversa. El PEN Català destinarà la recaptació a finançar projectes d’escriptors refugiats.
a les 22.00 h
TRANSPORT DE RODALIES Recital de l’AELC al Tocats de Lletra amb Jordi Vintró, Núria Busquet, Jordi Cussà, David Madueño, Empar Sáez.
sera Barlins Teatreria Sabateria, 3
L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana participa per primera vegada al festival Tocats de Lletra amb un recital de poetes de generacions i estils diferents que planteja un trajecte poètic amb transport de rodalies fins a Manresa. Així, Jordi Vintró (Barcelona, 1943), Jordi Cussà (Berga, 1961), Empar Sáez (Terrassa, 1963), David Madueño (Sabadell, 1976) i Núria Busquet (Cardedeu, 1976), presentaran un recorregut per les seves poètiques al voltant de temàtiques referides al viatge, el moviment i el canvi.
Coordinació literària: Maria Antònia Massanet
Organitza: AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ) i Tocats de Lletra Hi col·labora: Barlins Teatreria
“És com si el futur ja no et pogués portar res millor del que has viscut”
‘Cendres a Estós’ (LaBreu) és el tercer llibre de poesia d’Andreu Subirats (Tortosa, 1968), que abans havia publicat ‘L’ull entorn’ i ‘Galtes de perdiu’. Traductor de Villon i de Baudelaire, ha escrit aquests poemes sota l’impacte de la mort d’un amic íntim.
El llibre neix del dolor per la mort d’un amic. Qui era Felipe Osanz Sanz?
—Ens vam conèixer a la universitat. Ell feia filologia clàssica i jo feia catalana, ell era de Vinaròs i jo de Tortosa, i ens vam fer molt amics. Era l’any 1987. L’amistat va durar fins que ell va morir de manera sobtada, d’un infart provocat per un cop de calor. Era com un germà, i la seva mort em va deixar garratibat, mut. Ell era molt inquiet. Era un gran aficionat al cinema. Va fer un documental titulat Los que quedaron, los que callaron, sobre l’exhumació d’unes fosses comunes, a Murillo de Gállego, on suposadament hi havia els seus avis enterrats, afusellats per la guàrdia civil el 1936. El Felipe va ser durant anys professor a València, però un dia ho va deixar i se’n va anar al Pirineu, a la vall d’Estós, on portava el refugi. És una vall molt maca. També va traduir Èdip Rei de Sòfocles, una versió encara inèdita. Vam fer molts viatges junts.
—Escriure a partir d’un tema tan feridorament íntim li ha requerit un doble esforç per formalitzar-ho i convertir-ho en literatura?
—No, m’ha sortit sense esforç. He patit escrivint-lo, sí, però el patiment era per la pèrdua. Aquest llibre em va sortir un any després de la seva mort. Durant el primer any no vaig reaccionar. Sentia ràbia i també una mena de paràlisi. Quan et passa una cosa així, tot passa a costar-te molt, no és fàcil tornar a prendre el vol, encara que ho fas, no et queda gaire alternativa.
—El llibre té dues parts: un primer poema llarg, discursiu, amb aires autobiogràfics i fins i tot confessionals, i una sèrie de poemes breus, més al·lusius o metafòrics. El contrast és molt fort, no?
—Després de la paràlisi, van començar a sortir, a poc a poc, com notes, com pensaments que em venien i als quals donava forma, els poemes breus. Són l’intent d’expressar el dolor, el dol, la ràbia. La primera part, en canvi, l’Elegia de Vinaròs, va sortir més tard, i és una elegia en el sentit clàssic. Està escrita seguint l’hexàmetre català —versos de catorze o quinze síl·labes acabats amb paraules àtones—, cosa que li dona un ritme més sincopat, i ve a ser com un retrobament amb l’amic mort. Repassem llocs on hem viscut i experiències que hem passat. També és un diàleg, però no només entre ell i jo: també hi participen alguns bons amics comuns. El llibre, en aquest sentit, té un component coral.
—En els poemes breus no hi ha anècdota: hi ha bàsicament imatges lúgubres i dures i, sobretot, una veu ferida que parla.
—Sobretot hi ha una mena d’identificació del dolor amb el paisatge. Amb el paisatge de les terres de l’Ebre, del Maestrat, de Vinaròs, de Tortosa, del delta de l’Ebre. I també el del Pirineu. Vinaròs i Tortosa estan molt a prop, hi ha la frontera i el Sénia al mig, però uns i altres tenim molt en comú. Per exemple, el paisatge. Els estats de dolor i d’estupefacció del llibre estan expressats a partir del riu, les oliveres, la garriga, el delta, el mar…
—Un motiu recurrent són les oliveres, sovint escapçades.
—El Felipe va morir sota una olivera. En tenia, perquè feia oli, i un dia les va anar a cuidar i li va pegar un cop de calor. Al tema de l’oli, que és també molt grec, molt mediterrani, hi faig diverses referències: l’oli que feia i et regalava l’amic, que era tan bo…
—Més que un llibre trist, és pessimista, gairebé nihilista. Diu en un vers: “lo verm del demà està més viu que un mil·leni del pretèrit”.
—Això és una mica com els cants d’amor i de mort d’Ausiàs March, un autor que, com l’Estellés, m’agrada molt i aquí he tingut en compte. Quan et fas gran, veus que hi ha coses irrecuperables, que no tornaran mai, i, quan un amic se’t mor, sents com si el futur ja no et pogués portar res millor del que has viscut.
senyores, senyors, poetes, infiltrats i gent de mal viure, autoritats si n’hi ha, còmplices tots,
BONA NIT I BENVINGUTS A UNA ALTRA JORNADA HISTÒRICA
però especialment als irresponsables que s’han (i ens han) embarcat en aquesta aventura: Gràcies Marta i Dídac per l’empenta i la tenacitat i també gràcies a les institucions que ens han recolzat: la ILC (actualment a la UVI) i l’Ajuntament de Barcelona, (Marina Espasa, Barcelona Literatura),coeditor amb laBreu edicions com no podia ser d’una altra manera del llibre que avui celebrem.
Sempre recordarem aquestes dates.
Que feies, on eres l’octubre del 17? ens preguntaran d’aquí uns anys
– assaltant el Palau d’hivern?
– No pas! estava celebrant la publicació del llibre G.H.
Avui celebrem la culminació d’un projecte que ens ha fet visibles, que materialitza el que quedarà de nosaltres i ho celebrem amb la satisfacció d’haver arribat fins aquí.
Un projecte que ara arriba al final d’una etapa (per ells no. amenacen amb passejar l’exposició en una gira mundial)
Per a mi és el final d’un cicle. Com deia en Núñez: “Ya se puede morir”.
Un bell morir tota una vida honora.
L’horiginal, és (ha estat) un combinat amb els ingredients justos i qualsevol alteració de les proporcions per mínima que sigui produirà un efecte diferent. millor o pitjor ves a saber, però tota una altra cosa.
Un equilibri delicadíssim, una filigrana mecànica, un cúmul d’impossibilitats, una confluència insòlita.
Quant d’atzar ha calgut perquè s’aguanti aquesta provisionalitat permanent? aquesta transitorietat que s’eternitza?
En tot cas, una trajectòria llarga que dona per a molt. I resulta que jo hi he estat però no ho sabia!
Me n’he adonat ara quan aquest parell d’emprenedors insignes ens han posat el mirall al davant.
Ara sabem que l’horiginal ha estat una peça important, una quasi estructura d’estat a la que hem dedicat els nostres esforços gairebé sense adonar-nos-en i, amb tota la immodèstia de que som capaços també sabíem que algun dia se’ns faria justícia ( o seriem ajusticiats!)
O sigui que, d’acord, ja ens agrada aquesta recompensa inesperada : tot coincideix en el nostre minut de glòria, fins i tot el temps plujós, ha volgut col·laborar en aquesta tumultuosa festa sorpresa!
Nosaltres ens hauríem conformat alguna coseta senzilla, algun petit reconeixement, no sé .. una pensió vitalícia, una placa en una plaça sense patinadors, un país tranquil, una conselleria emèrita, un compte a panamà, un unes línies a la wikipèdia…
Ara, he de dir n’heu fet un gra massa amb totes aquestes setmanes de celebracions poètiques. La ciutat viu un estat d’eufòria cultural que no s’havia vist des dels dies del fòrum 2004, amb les masses desfermades, fent performàncies, omplint els carrers de joia i de festa i de colors, de sessions de percussió improvisada, de llumetes, de tractors, de cues de gent intentar posar els seus haikus a la bústia, i els poemes visuals per les parets. I gent que s’escriu cartes! recuperant un vell costum que gairebé s’havia perdut. I encara gent que malda per practicar l’art del diàleg tot homenatjant al gran Armando- Matias Guiu, gloriós inventor dels “Diálogos para besugos”
En fi tot un festival amb de poesia al carrer i a totes hores gràcies a la publicació de la Generació H. Això, de veritat, és molt d’agrair però ens sembla completament desproporcionat.
Feu el favor de desactivar-ho d’una vegada. Ja som llibre. Ja hem guanyat.
2. Jaume C.Pons Alorda
Estimada bona gent,
Molt bon vespre,
Segurament aquesta és una de les nits més importants de la nostra vida. Potser per això estem una mica nerviosos. Per a mi és un honor i un goig poder estar aquí avui per parlar, entre altres persones afortunades, de la importància d’aquest espai ja mític, l’Horiginal, i d’aquest llibre també mític, GENERACIÓ HORIGINAL, a càrrec de Marta Huertas i Dídac Rocher amb LaBreu Edicions.
No és inhabitual que un bar esdevingui eix històric de la literatura, de les generacions, de grups i de grupuscles en diferents terrenys artístics. Cabaret Voltaire de Zurich, Café Gijón de Madrid, Els Quatre Gats de Barcelona, només per esmentar-ne uns quants. Aquests foren els bressols de molta gent que ens va il·luminar amb el seu esclat, de la mateixa manera que l’Horiginal i GENERACIÓ HORIGINAL són una guia i un testimoni d’un moviment extraordinari de les lletres catalanes, un moviment que ha sorprès fins i tot els mateixos organitzadors: Meritxell Cucurella-Jorba, Gigi Marzullo, Manel Pérez, Ferran Garcia, Josep Pedrals i Núria Isanda.
I això és així perquè, per a molts de nosaltres, l’Horiginal ha estat el que havíem somniat com a autèntica vida literària: però millor, perquè no era un somni, ni lectures, ni imaginacions sinó que era real, i els nostres inicis, els nostres desenvolupaments, s’han anat fent aquí cada setmana, i gràcies a l’Horiginal.
Perquè per entendre el desenvolupament de la literatura catalana a finals del segle XX i a principis del segle XXI s’haurà de recórrer, es vulgui o no, a la història secreta, i no tan secreta, de l’Horiginal, una història que ara queda fixada per a les generacions del futur a partir d’aquesta meravellosa feina que és el conjunt de fotografies i de textos de GENERACIÓ HORIGINAL, que veu la llum gràcies a LaBreu Edicions, una editorial que precisament va néixer, patir, prosperar i glorificar-se entre aquestes parets.
Aquí hem recitat, hem presentat obres literàries de tots els formats: llibres, revistes, fanzines, CDS, videoclips, catàlegs, fins i tot novel·les que convertien l’Horiginal en un espai llegendari.
Aquí hem rigut, hem plorat, hem discutit, hem fumat i hem deixat de fumar, i ens hem queixat, però també hem celebrat notícies precioses.
Aquí ens hem preocupat pels estats de salut de na Núria i d’en Ferran quan semblava que no se’n sortirien perquè estaven ben fotuts, i aquí estan, com dues Santes Pasqües, més joves i més vius que mai.
Aquí hem cridat de ràbia quan varen tancar aquest espai a l’any 2010 i semblava que no tornarien a obrir. Però no, i aquí estem de bell nou, en un espai que ha canviat i que ara és La Rubia.
Avuí hem dit que havíem perdut o guanyat premis, i aquí hem dit que hem començat llibres, acabat llibres, abandonat llibres, publicat llibres.
Aquí hem fet recitals, festivals, exposicions, xous, performances, entrevistes en viu o presentacions de vídeos eutròfics. Aquí hem vingut quan estàvem sense parella, a veure si aconseguíem xingar, per després venir casats i embarassats i amb criatures.
Aquí hem fet que el públic torturés els poetes amb armes de destrucció massiva; aquí hem inflat matalassos inflables amb consoladors; aquí hem estat escenari de filmació del desaparegut programa L’HORA DEL LECTOR; aquí hem deixat que Lluís Llach presentés el Premi Miquel Martí i Pol atorgat a Sílvia Pérez Cruz; aquí hem vist créixer els fills taronja de David Ymbernon; aquí tenien el seu despatx Abel Cutillas i Isabel Sucunza quan preparaven l’obertura de la Llibreria Calders; aquí han recitat poetes de tots els Països Catalans i de Països Estrangers; aquí hi ha hagut gent que no ha recitat mai i que no hi recitarà mai, Joan Margarit va per tu!
Aquí hem conegut amors i amants, aquí hem perpetuat passions o crims, aquí ALGUNS han follat, la gran majoria NO, i hi ha hagut enamoraments, odis viscerals, casaments, naixements i divorcis. Alguns pensàvem que no ens discutiríem mai i ens hem acabat discutint, i també alguns ens hem acabat distanciant, com passa amb el temps. Però també hi ha hagut temps per a reconciliacions i retrobades.
Aquí hem gaudit, hem patit, hem bramat, hem cridat, hem recitat per a quatre rates i hem gemegat per a multituds, aquí hem fet el ridícul i aquí hem estat com déus.
Aquí hem patit les morts de grans mestres, grans mestres que venien i varen convertir aquest espai en un refugi i en un temple, en la seva gran casa, és el cas de Carles Hac Mor, de Benet Rossell i de Francesc Garriga. Aquest llibre GENERACIÓ HORIGINAL també els immortalitza.
Aquí, entre tots, però sobretot gràcies als seus responsables, hem construït un ESPAI ÚNIC AL MÓN. Possiblement l’únic lloc del planeta que cada setmana, cada setmana, durant 17 anys ha estat escenari per propulsar actes poètics. Una fita que és inigualable i que pot perforar tots els Llibres dels Rècords Guinness. L’Horiginal ha estat el nostre laboratori i el nostre triomf col·lectiu, un exemple més de com la cívica societat civil catalana és capaç d’aconseguir miracles inqüestionables, miracles que presenciem avui cada dia en aquests temps caòtics però preciosos. L’Horiginal i el llibre GENERACIÓ HORIGINAL són un pur exemple multidisciplinar, transversal, eclèctic, transgeneracional, generós, responsable, professional i preciós, són un punt d’encontre, de creació i de propagació. I nosaltres, els que l’hem erigit, som història de la vida i de la literatura d’aquest país. Aquest llibre ho demostra, ho constata, i esdevé un testimoni immortal, perquè els llibres no moren mai.
L’Horiginal ha estat, és i serà casa nostra, sempre, passi el que passi. I les nostres mares no s’hauran de preocupar mai de res perquè aquí tenim la nostra altra mare, Núria Isanda, Madona des Caparó, i aquí tenim el nostre altre pare, Ferran Garcia, l’Escultor de les Nostres Ànimes i Conjurador d’aquestes sessions, i aquí tenim els nostres enemics, els nostres amics, els nostres amors, els nostres amants, els nostres germans. Qui no sigui fidel a aquests orígens perdrà la seva identitat natural. Perquè aquí hem nascut i aquí morirem.
Mentrestant, però, seguim endavant!
Perquè la vida continua.
I perquè el combat continua.
I esdevenim, ara ja, per sempre, amb orgull i clarividència, la definitiva GENERACIÓ HORIGINAL.
3.Anagrames de Joan Todó i Josep Pedrals
ANAGRAMES SOBRE ELS NOMS DELS RETRATATS
DEL PROJECTE “GENERACIÓ HORIGINAL”
Albert Forns FORREN BLATS
Andreu Galan LA DUNA NEGRA
Andreu Subirats SATAN DIU “BURRES!”
Anna Aguilar-Amat UNA TRAMA GAI ANAL
Anna Ballbona NO BALLA BANANA
Anna Gual UNA NALGA
Anna Pantinat PINTANT “NA-NA-NA”
Antoni Clapés NO CITA PENALS
Benet Rossell SENS EL BRÈTOL
Blancallum Vidal CULL DIVAN; BALLAM!
Carles M. Sanuy ALMENYS CURSA
Carlos Andreu ALENAR COS DUR
Catalina Girona NO GRATA NI LA CIA (Central Intelligence Agency)
Daniel Busquets QUINS DUBTES, LA E
David Castillo CALLI D’ODI VAST
David Caño DOÑ CIVADA
David Ymbernon BRAMEN DON DIVÍ
Dolors Miquel QUE MORIS, DOLL
Eduard Carmona COM ARNA DE RUDA
Eduard Escoffet DU ESCOT E FA FRED
Enric Casasses CARN SECA I SES
Ester Andorrà A DONAR TERRES!
Ester Xargay XERRA GAYTES
Carles Hac Mor MARCH ESCOLAR
Esteve Plantada DAVEN PÈL A TESTA
Ferran Garcia NARRE GRÀFICA
Francesc Bombí-Vilaseca VINC BÉ: ESCOMBRA LA FINCA
Francesc Garriga CREC GRANS, GIRAFA // CERCÀS GRAN GRIFA
De vegades et demanen què diferencia un bon llibre de poesia d’un molt bon llibre de poesia. És obvi que no existeix una única resposta, entre altres raons, perquè els grans poemaris poden ésser –han d’ésser, en realitat– molt diferents, però possiblement ha de complir dues condicions: la primera, que et sacsegi pregonament, que en llegir-lo deixi impacte en el teu interior, que trasbalsi les teves emocions; la segona, que, d’una manera o altra, sentis que aquell volum no tan sols ha estat escrit per a tu, sinó que ja l’havies llegit, dins teu –que ja existia dins teu però que ha calgut que el poeta / torsimany (te) l’hagi escrit / traduït per a tu.
Aquesta doble impressió, tan rara com meravellosa, es produeix immediatament així que et capbusses en la darrera obra d’Antoni Clapés: t’emociona i et commociona tant, el sents tan teu, et diu –de fet, més que dir-te-les, te les mormola, en silenci, a cau d’orella– tantes coses que t’hi aferres com si la teva vida en depengués, com si continuar-lo llegint no fos una opció, per a tu, sinó una necessitat; com si et calgués per entendre’t –per entendre’t i entendre el món que t’envolta; com si fos el llibre que, sense saber-ho, esperaves; i, alhora, com si ell, al seu torn, t’esperés a tu.
A tu i –això és el que el fa colossal– a tots els que el llegeixin. A tots, és clar, els que estiguin preparats per llegir-lo, a tots els que tenen l’ànima a punt, a tots aquells –que són molts més dels que diuen i volen– per als qui la poesia i la filosofia no és que siguin ànimes bessones sinó que són una i una mateixa cosa; a tots aquells per als qui, en siguin o no conscients, el plaer estètic i el guany ètic o existencial vagin indissolublement units; a aquells per als qui “la bellesa perdurable” ha de “colpir el fons de les coses”.
La poesia de Clapés és bella, bellíssima, d’una pulcritud i d’una escaiença impressionant, sempre a la (quasi impossible) “percaça del mot precís” que digui, sense dir-ho, per mitjà de silencis, d’espais en blanc, de pauses, de “la remor sorda” que ens permet “ser el silenci / de rere el silenci”, el que ha de dir. Però posseeix, encara, una bellesa major, no (tant) estètica sinó vivencial o cultivadora: el llenguatge és, per damunt de tot, el mirall de l’ànima, de l’ànima profusament llaurada pel solc de la vida; del temps, dels records, de les lectures, de les caminades, de les converses, de les reflexions, autoreflexions i contrareflexions; de l’arbre de la vida –de la vida en el sentit més ampli, ple i (nodridorament) contradictori– que ha anat madurant lentament i pregona dins seu fins fructificar en aquest magistral poemari.
D’aquest poemari que, més que haver-lo escrit ell, l’ha escrit (i descrit) a ell. A ell i, per fortuna, a tots els que el sapiguem llegir –i, sobretot, re-llegir (i re-crear) ben endins nostre–. Llegiu-lo i us llegireu (també) a vosaltres mateixos.
Títol_ Generació Horiginal Autors_ Marta Huertas, Dídac Rocher i 74 poetes. epíleg de Jordi Marrugat. Col·lecció_ alabatre, s/n Pàgs_ 220 PVP_ 22 € ISBN_ 978-84-946624-9-2
Vet aquí un projecte fotogràfic, que esdevé crònica i document d’una generació literària, la nascuda i recitada al Bar Horiginal del barri del Raval de Barcelona, un espai que ha contribuït a fer-la madurar la poesia del país. L’H. ha estat per a tots paisatge, escenari, marc, cau, territori amic, bressol deconxorxes i refugi d’exiliats de comarques llunyanes, abeurador, terreny de cacera,santuari, inici de nits agitades, abocador d’eufòries i també d’angoixes i neguits, d’esgrima verbal i rituals de seducció. Més enllà del recital, la poesia pren altres formes. 640 nits, llegint veus, mesurant silencis, afinant sorolls, vampiritzant l’energia del jovent i del talent més madur.
Un llibre per retratar el 4 Gats del segle XXI, 74 poetes i el poema que han triat per representar-los, amb l’afegit de textos dels fundadors i programadors de l’Horiginal i la vistió crítica de Jordi Marrugat.
Laia MaLo: “No vull dependre d’un home que em fecundi o em publiqui”
Parlem de poesia, creació i amor amb Laia Martínez i López
Foto:
PABLO ATTFIELD
“La fosca és la placenta buida i allò que no veuràs rere l’esguard negríssim de l’infant-vida”. Amb aquestes paraules acaba el poemari “Afollada” (Labreu Edicions, 2016), de Laia MaLo (Berga, 1984). Aquest és el quart poemari publicat de MaLo, que també és traductora i músic. L’entrevistem després d’un vermut poètic i d’un concert de Jansky, el grup d’electrovers del qual forma part. L’ambient és festiu i lleuger, però la mirada i els versos de la Laia busquen el fons. Amor, maternitat i creació són alguns dels temes que s’entrellacen en “Afollada”, un poemari que arrela en la seva adolescència a Navàs, i a partir del qual qüestiona l’afany productiu de la societat actual.
– “Recordo el primer orgasme / que no va ser amb tu / [amb aquell altre] / i sense els meus dits”. El primer llibre s’assembla al primer orgasme?
S’hi assembla molt. Jo tinc record d’haver fet versos sempre. Hi ha alguna prova d’algun poemet escrit cap als sis anys, però abans d’això ja recordo que pensava a través de cançonetes que m’inventava. N’Antònia Vicens explica que ella escrivia “de pensament” abans d’escriure novel·les, i a mi em passava semblant. De manera que, la primera materialització de tot això s’assembla molt a la primera consecució conscient de plaer.
– Però el primer llibre ho canvia tot?
Totalment! Jo ja m’havia estrenat molt abans, ja que vaig guanyar diverses vegades els Jocs Florals escolars del Bages. Això va tenir conseqüències fotudes, ja que entre els col·legues hi va haver una mofa del fet que jo escrivís poesia. Com que per mi escriure era tan important i íntim, aquesta mofa em va doldre molt i vaig deixar de mostrar el que escrivia. No va ser fins després de la universitat que vaig tornar-hi, animada per les companyes de la Facultat de Traducció. Vaig ensenyar l’esborrany de ‘L’ABC de la Laia Martínez i López’ a l’Anna Aguilar-Amat, que em va enviar a l’Horiginal de pet. A partir d’allà vaig poder participar en vàries antologies i vaig tornar a mostrar el que escrivia.
Laia MaLo participa habitualment a festivals poètics i a recitals. A la foto, al PoésArt. Foto: Marta Rovira
– “He assolit el cim del món aquest-estèril de poesia”. Aquest vers té a veure amb les teves sensacions d’adolescent?
Aquest cim del món estèril té a veure amb la sensació que ja has absorbit tot allò que et pot aportar el teu poble a nivell d’influències en aquell moment que vius, i necessites una altra cosa. En aquest moment em va marcar molt el viatge que vaig fer a Londres amb divuit anys, on vaig conèixer poetes i artistes de seguida i amb una naturalitat que aleshores no hi havia a Berga o Navàs.
– En tot el teu paisatge poètic, el mar és molt present: “la fam de mar se m’ha fet grossa”. El viatge cap a les illes (actualment viu a Mallorca) és tancar-se o obrir-se?
És una combinació perfecta dels dos moviments. L’illa es tanca en ella mateixa i em permet una creació molt lliure, independent dels grups estilístics de Barcelona. D’altra banda, està envoltada de mar: té possibilitats infinites ja que la mar en ella mateixa té un munt de vida i és allò que ens porta a tots els destins, fins i tot els desconeguts. És com estar envoltada de brou.
– Molts poetes balears han sigut referents per tu…
En aquesta primera entrada a l’Horiginal vaig sentir molta connexió amb els mallorquins. Jo, tot i que no venia de Mallorca, venia també d’un indret petit: d’una altra illa personal. Quan vaig presentar l’ABC a Mallorca hi vaig conèixer en Jaume Reus, amb qui vaig tenir connexió absoluta i… m’hi vaig quedar a viure!
– L’univers d”Afollada’ és vermell, un vermell molt fosc: hi ha forats negres, meteorits…
Hi ha la sang: la sang de la família, la de la menstruació… ‘Afollada’ és un diàleg amb la mare i el pare, els engendradors; i alhora amb un no-Déu: amb l’Univers directament. A partir del moment en què assumeixes que ja tens “capacitat creadora”, et trobes amb una posició més equidistant per a conversar amb els pares, amb el no-Déu. Tots aquests elements entren a la narrativa d”Afollada’ per a parlar de creació poètica, però també de creació biològica.
Jansky en un concert a laBastida d’Igualada. Foto: Pep Quintana
– “Et retrec que no em llegissis poesia / panxa endins”.
Jo he estat molt enfadada durant molts anys amb la meva mare, amb les meves amigues, amb tota aquesta gent que se’n reia de la meva necessitat de lectura, d’experimentació. Jo experimentava amb vestuari, cabells, música, cuina, amb qualsevol cosa. Tenia la sensació que tot allò que sortís de la normalitat els molestava. També vaig passar per la fase de creure’m superior en certa manera, degut al fet d’haver llegit o de veure una altra imatge del món. Aquesta posició no m’agradava ni m’hi sentia còmoda: havia de tornar a baixar per a ser capaç d’estimar lliurement però també d’entendre com m’estimaven.
– El poemari ha vehiculat el retret?
Sí, totalment.
– “Em daren llet, caliu i casa. / No sento ocells plorant als arbres”.
Aquest és un retret a mi mateixa: no m’ha faltat mai de res. És una sensació de tristesa i de ràbia per no haver pogut connectar amb el meu entorn.
– Un dels temes d”Afollada’ és la no-maternitat: “i a dins el ventre només m’hi arrela / un no-res infinit”.
La veritat és que jo no tinc cap problema conegut de fertilitat. Va arribar un moment, quan anava cap als trenta, que vaig sentir una pressió social molt desagradable que tractava el tema de la maternitat amb molta frivolitat. “Anem a fer nens”, com qui diu “anem a fer una hipoteca” o “anem a comprar un cotxe”. Sovint sembla una crida a la productivitat, o a deixar la teva empremta en aquest món. Això va anar combinat amb que el meu cos va tenir unes sensacions que es podien arribar a interpretar com una crida natural a ser mare: insatisfacció després de fer l’amor, regles molt dolentes… Era com una sensació de buidor, una sensació de no estar responent correctament. Vaig bloquejar-me molt al sentir desconnexió entre el cap i el cos. Tot això em va afectar la creació poètica i la creació d’amor. Al final, tenir un fill és una gran parimenta d’amor. No entenia res, i la meva via de re-connexió va ser la poesia.
– En la poesia també pots sentir pressió per ser productiva.
Exacte. Jo sempre he escrit molt, però no sempre m’ha semblat vàlid o publicable. En aquest quart llibre vaig sentir una pressió especial. Hi havia un sector poètic que em considerava una poeta molt extremada i alhora simple: no gaire seriosa en quant a tècnica, que escrivia amb una temàtica excessivament festiva o eròtica… Jo tenia ganes de mostrar que podia escriure un llibre seriós si tenia ganes de parlar d’una cosa seriosa.
Laia MaLo i Jaume Reus formen el grup d’electrovers Jansky. Foto: Pablo Attfield
– “- Dóna’m l’instrument, home. / Vull ser la dona amb l’instrument que mou el món”.
Simbolitzat fàl·licament, pretén identificar que potser hi ha alguna cosa que necessites i que, pel fet de ser dona, no pots reclamar. A nivell poètic, ja ho sabem: els homes tenen les grans editorials, les columnes d’opinió, els premis. Nosaltres tenim el boli, però de vegades també ens falta aquest instrument extra per poder dirigir la nostra pròpia creació. No vull dependre d’un home que em fecundi, ni tampoc d’un home que em publiqui o m’apadrini. Assumim la independència total i que no ens manqui de res. Si anem junts, que sigui per fer camí plegats: hem de superar la visió primitiva de l’aparellament, del pal i el forat.
– “Els éssers vius neixen, s’alimenten, creixen, es reprodueixen i moren”.
Aquesta frase la recordo de la primera classe de Naturals a l’escola. Recordo que aquell dia vaig arribar a casa pensant que tot plegat era un desastre. Ara forma part d’un tema de Jansky, que pretén fer crítica social a través d’una música festiva. La creació i l’engendrar no s’haurien de reduir a fer una altra vida. Fins i tot si hi penséssim una mica, veuríem que ara toca no reproduir-nos i vessar l’amor als qui ja hi són però no en tenen. Hauríem de parlar de l’amor més que no pas de la contínua reproducció de patrons i d’éssers.
Amb aquest vers-oxímoron, que clou un dels poemes de la segona part del llibre, Cendres a Estós (títol també de tot el recull), Andreu Subiratssintetitza què significa el dol per una pèrdua. La llum diürna no és prou per il·luminar la foscor del cor. Des del Cançoner de Feliu Formosa i el poema a la memòria del pare, de Pere Rovira, que no llegíem un clam elegíac tan potent en la nostra poesia contemporània. Abans, hem d’anar a raure a Joan Alcover i Ausiàs March. L’autor, dotat d’un verb amarat de la llengua vernacla del Delta i alhora de la saviesa de l’home de lletres amb ofici (traductor de Villon i Baudelaire), autor d’una obra poètica singular i consolidada, ha assolit aquí el més difícil: despullar-se de retòriques i parlar del més íntim des del més íntim, trobar -amb un talent extraordinari- la forma de dir l’esqueix de l’ànima, formular líricament el plany; allò que els poetes necessiten fer dotant-se d’instrument hondo en viure el dolor de la mort propera. El que en diem elegia, des dels grecs almenys.
Però seria injust afirmar que l’expressió elegíaca és només una forma de teràpia, una efusió poètica per relaxar la depressió que produeix la mort d’un ésser estimat. És molt més que això, i no està a l’abast de qualsevol plumífer. Cendres a Estós no és una obra premeditada però sí que és meditada: meditació descarnada sobre el dolor de l’absència. El fil verbal, a la segona part, va descabdellant-se en breus instantànies, d’entre tres i dotze versos, que es claven amb brutal autenticitat i sublim agudesa lírica. Com preparant-nos per a aquestes lúcides, amargues cendres, Subirats prefereix obrir l’obra amb l’esplèndida Elegia de Vinaròs, de to ferraterià, conversacional, traient ferro a l’assumpte, adreçant-se a l’amic mort, evocant els temps feliços i posant-nos en context: “Que sembla un somni tot això i no destrio la follia / de la raó”, “Sí, amic, sí, com se pot cantar amb la veu emmudida?” Amb tot, el tremp humà i el pathos incomparable del poeta ja hi és, aquí, i s’eleva a cotes molt altes (com feia l’estimat Felipe, el muntanyenc d’Estós), amb ecos sofoclians: “Perquè és destí de l’home el no-res, i el temps ja no consola / quan s’ha velat l’espill i tot són espills de recordança”. O estellesians: “Bocins de vida esvaïda com una farsa infame”. Una elegia destinada a ocupar un cim en la nostra lírica, preludi d’unes cendres que ara no és possible de glossar ací, impressionants: “La gent festeja / una vida per endavant”.
LIBERIS LIBER Fira d’editorials independents… i molt més 2017
dissabte 7a l’Escenari principal
a les 13,00 h La fórmula de l’humor us serà revelada
El professor Andy Ehrenhaus (creador de la fórmula), el traductor i escriptor Manu Manzano (traductor dels llibres d’humor de l’editorial La Fuga) i l’antropòleg Adrià Pujol (autor de l’assaig sobre el “collonar” empordanès intitulat La carpeta és blava publicat per ed. LaBreu, ens revelaran la cobejada fórmula, mentre l’il·lustrador Chini You are so Overrated ens facilitarà la seva comprensió, mitjançant uns dibuixos que crearà en directe.
a les 18,45 h, entrega delPremi Francesc Garriga 2017 que publicaran el mes de desembre en coedició les editorials LaBreu Edicions, AdiA, Buc i Cafè Central.
i a les 19,00 h, Joan Vigó PASTOR D’ANTENES participarà a l’Escaramussa poètica.
“Aplegava darrere seu una processó de símptomes com més anava mé espectacular”, diu el colofó d’Encén el llum: una frase de Salvador Dalí. Mitjançant les sis novel·les que ha publicat des del 2008, quan va debutar en el camp de la narrativa amb Camisa de foc, Anna Carreras (Barcelona, 1977) ha anat modelant una biografia intel·lectual i emocional, literària i afectiva, amb uns símptomes extrems. El sexe ha tingut una presència constant en els seus llibres. I ara és el centre d’un nou relat, amb un compenent programàtic. El sexe literari pot ser oportunitat, negoci, consum. En canvi Carreras busca l’èxtasi permanent, la transcedència, el sentiment de llibretat, l’ambició de sentir-se completa. Per prendre distància del fals erotisme, de les trilogies milionàries, del porno per a mestresses de casa , tria dues vies: sexe taoista i èxtasi barroc.
Pren com a referències Las enseñanzas de la tigresa blanca, un llibre Hsi Lai, publicar per Ediciones Obelisco i situa les peripècies de la protagonista en relació amb la visió del sexe d’aquest llibre. Les Tigresses Blanques són dones lliures, consagrades a l’art de la fel·lació, que d’aquesta manera esperen aconseguir, si no la joventut eterna, un regal de deu o quinze anys. Per a les seves pràctiques no val un paio qualsevol: es necessiten homes amb unes qualitats excepcionals, els Dragons Verds que, a més de proporcionar la joventit, els obriran les portes del món de l’esperit. Al llarg de nou anys, repartits en tres cicles de tres, les Tigresses Blanques culminen un procés de transformació de l’energia creixement mental i integració de l’ésser.
L’èxtasi barroc és l’altre element més destacat del llibre. Una Santa Teresa o un Prosèrpina de Bernini: els ulls en blanc, la connexió entre el sexe i el sagrat, les paraules salomònques que giren al voltant del desig. Després de la teoria, la pràctica. La Blanca, dona promiscua i L’Anju, l’home amb qui manté una relació que transcendeix el caràcter instrumental del sexe antioxidant i, coma conseqüència d’aquesta relació, el vertigen de l’amor i la tendresa, que cadascú viu d’una manera diferent. Les novel·les d’Anna Carreras tene un component vital intensíssim: estan construides amb el seu ésser mateix. Els dietaris que s’esmenten en el text poder van existir de debò. Però al mateix temps són fruit d’una construcció i d’una especulació intel·lectual. Al costat de les confessions de la Blanca, les opinions d’Anju. I, en un altre pla, una anticipació del 2025: la decepció de l’amor, la joventut passada.
L’artefacte literari és potent, però encara ho és més la història de fons entre la Blanca i l’Anju, una gran història d’amor relatada amb un estil ondulant i amb invocacions contínues a l’art. El llibre exigeix al lector una rendició, una renúncia. Acceptar-ne les lleis, entendre els seus personatges, deixar-se seduir per la Blanca, apreciar els atractius d’Anju. Creure, tant o més que en la capacitat regeneradora del sexe, en la força de la literatrua per subjugar els lectors. Anna Carreras segueix lligada a la passió dels seus vint-i-cin anys.
Lluís Calvo, que és un poeta-filòsof (per entendre’ns), és capaç de sorprendre el lector avesat al seu univers amb passatges sentenciosos d’un lirisme extrem, ja en el poema que fa d’íncipit: “De l’abellot al rusc, / de l’alè a la ventada: / escolta el so, / la pau que et crida / amb veu de mare”. En una obra tan profusa no és, potser, estrany que el poeta, rigorós com és, jugui amb una panòplia a la qual no li manca res. Endemés, a cada pas podem topar amb la tradició: “Perquè en un roc / i en un grapat de molsa / hi ha l’univers sencer”. Això és Verdaguer. Però també, naturalment, la saviesa grega arcaica, i, fent marxa enrere, la dels alts coneixements i sabers de l’Orient, que és el tema que ens ocupa en aquest Talismà. Un viatge físic que val com a pretext al poeta per mostrar un viatge espiritual, de l’Índia a Occitània, dels Upanixad als trobadors. Calvo sap que l’essència és una, que no hi ha res de nou sota el sol, i que tot forma part d’un cicle de repeticions, iteracions i reencarnacions (això darrer ja és qüestió de fe), tot allò que Mircea Eliade va exposar magistralment al seu El mite de l’etern retorn. Com ja ens indiquen els epígrafs al recull, Calvo també planteja la qüestió d’Orient en els termes que han elaborat ja des del segle XVIII, i abans, els nostres escriptors, i intel·lectuals en general. Que som fills de constructes culturals que carreguem com una creu.
EL FAR DE L’ORIENT
Calvo ho té molt clar, però el seu interès va més enllà. El rerefons filosòfic dels grans moviments de pensament oriental l’interessen per assumir-los en la seva aventura poètica, no pas per especular o fer-ne exhibició erudita. Però sí que demostra que encara avui tenim moltes coses per aprendre de l’Orient. Des de les grans intuïcions científiques, passant per la yin i el yang, la consciència i modelació de l’energia que mou l’univers i els éssers vius, i àdhuc el corpus de codis morals que han de regular amb seny i positivitat la conducta humana (en el budisme, per exemple), fins a la concepció de l’amor com a eina de coneixement, sense oblidar la seva sacralització com a via règia cap a la mística. Calvo va desgranant mites de l’hinduisme, magistralment sintetitzats en poemes polimètrics, fa salts a idees fecundes, en poemes com Hardware, que hauria pogut signar perfectament Màrius Sampere, o poemes de potent evocació, com El gran llibre de les terres d’Orient. Calvo és un trobador que troba i troba incessantment. Defensa el misteri com a clau de la poesia. Un talismà.
L’Anna Carreras l’ha tornat a liar, sí, sí i m’encanta! Ha publicat una història diferent al que es pot trobar ara al mercat editorial: una novel·la eròtica titulada Encén el llum (LaBreuEdicions).
Què vol dir novel·la eròtica? De tema sexual només?
Vol dir que hi trobarem escenes de sexe explícit doncs el protagonista és, en paraules de l’autora, “el magnetisme del sexe. I en consequència, el que provoca aquesta geofísica humana a través de la idea que té cadascú de la sexualitat que li és pròpia”.
És important tenir en compte que al llibre “el sexe no és una finalitat sinó un mitjà, com el llenguatge”.
I de què va?
Abans de començar l’Anna avisa al lector: “Aquesta és la història d’un parell de venjances. (…) Som dins un viatge cap a l’autoconeixement a través dels altres, en plena època de malferits emocionals. Que el lector traci el pont entre refugis”.
La protagonista es diu Blanca i és una tigressa blanca, és a dir, membre de l’antiga secta xinesa de les Tigreses Blanques que es dedicaven a l’art de la fel·lació com a activitat sacra durant 9 anys per aconseguir rejovenir entre 5 i 15 anys. L’Anna va partir de la premisa de què passaria si col·loquéssim una d’aquestes dones del segle VI a.C. en ple segle XXI per a escriure aquesta novel·la.
Quan comença la història la Blanca també inicia l’aprenentatge i la recerca de companys ideals, companys de joc, companys de viatge.
A mida que avança en l’aprenentatge reconeixerà que “aquest joc sagrat no és tan fàcil com sembla” i que “potser té raó, l’embriac: estic guillada, pertorbada per una idea fixa, la de la venjança”.
Aviat trobarà la parella ideal (un Drac Verd), aquell que “compti el minuts que falten per tornar-me a penetrar”. Es diu Anju i serà lúnic a qui li ho permetrà; els altres s’hauran de conformar amb les fel·lacions.
La relació entre la Blanca i l’Anju és d’identificació total: “Una vegada vaig creure que podia desaparèixer en el teu cos”: ambdos personatges quan es troben no saben separar el sexe de l’amor. “Com més desig, més sexe, més escriptura, més pàgines i pàgines d’amor escrit en paral·lel des de l’horitzontalitat”; “La poesia existeix fora dels llibres”; “Follar és crear amb els genitals”.
L’aprenentage de la Blanca va molt bé i això es veu en el detall de les ungles: se les mossega però li creixen al ritme del perfeccionament de la tècnica.
Per tant sabrem que la història està arribant a la seva fi quan l’Anju diu que “es torna a rosegar les ungles”, alhora que ella reconeix “No sé si podré continuar aprenent, noto que el moment de la venjança ha arribat”. Finalment el moment temut es fa present i ella ho sap: “Sóc una i moltes alhora. I no m’agrada gens. No tinc centre, només expansió. Ja estic preparada per la venjança”.
La relació d’ambdós es podria resumir amb aquesta frase: “Massa amor, massa tendresa ens espanta i ens fa vulnerables. Possiblement per això ens separem”.
De nou l’Anna tria l’imperatiu per al títol (també a Fes-me la permanent) i s’atreveix amb els diferents punts de vista per aconseguir retratar millor la protagonista, a més de jugar amb els salts temporals, toma ya!
Al cap i a la fi és un pas més en el camí que va iniciar amb l’anterior obra, amb Fes-me la permanent. Una tria valenta perquè “la vida és un risc”, i gens fàcil de dur a terme amb èxit. Enhorabona una altra vegada, Anna.
*També es pot llegir la novel·la en castellà amb el títol Un francés a medianoche, traduïda per ella mateixa a Navona.
Un concert que clausura l’exposició fotogràfica GENERACIÓ (H)ORIGINAL de Marta Huertas i Dídac Rocher, un retrat coral d’una generació de poetes que en l’etapa dels 15 anys de vida ha convulsionat el panorama poètic català, des de l’obrador de recitadors i poetes que es troba a l’antic bar Horiginal de Barcelona (avui La Rubia).
Des de la terrassa del Centre Arts Santa Mònica, se sentirà la veu més musical, gamberra i experimental de la poesia catalana. Amb les actuacions de:
– IVETTE NADAL – cantautora i poeta.
– BARBA CORSINI – el nou projecte del poeta Eduard Escoffet i el músic Pope, un projecte d’exploració de la veu i l’electrònica a mig camí entre l’spoken word i la improvisació.
– PENTINA’T LULA – és un grup de Rrrrriot Ladies format per les germanes Anna i Laia Pantinat i Lula Thomas. El punt de partida és la música garage dels 60 i la New Wave dels 80, passada per l’actitud de les primeres punks.
– JANSKY – Amb la idea de portar la poesia a les pistes de ball i l’electrònica a les biblioteques, Jansky creen un subgènere propi: l’electrovers, una mescla de beats orgànics, improvisació jazzística i experimentació musico-literària.
M’endinso cap a l’Aragó català de la Franja de Ponent (La Fresneda), en terres del Matarranya, a la recerca -i si pot ser captura- de l‘esperit poètic, oral i escrit, d’Andreu Subirats, tortosí de naixement, que contribueix al renaixement de la poesia catalana i que quan sigui traduït a altres llengües -com ell ha fet, del francès al català, amb François Villon i Charles Baudelaire – el món veurà que la nostra llengua, tan dolça com la mel, també pot servir per cridar l’emprenyament del «ningú no ens representa», el fàstic de viure en un món d’aparences i d’impostures i, entre tantes amenitats, haver de suportar elementalitats elevades a categoria de genialitats, per part d’alguns col·legues del gre-mi que es deixen estimar més del que seria raonable.
Subirats, poeta, traductor, filòleg, professor a innombrables instituts de segon ensenyament ( després en recitaré alguns dels 27 en què ha treballat), intèrpret de recitals memorables, promotor i partícip d’antologies poètiques, no es deixa arrabassar la seva independència política i poètica, no forma part del seguici sindical dominant (milita o ha militat a la CGT), no dóna cops de colze per aconseguir quotes de pantalla o de pàgines de diari, ni per pressionar crítics, editors o institucions per tal que el premiïn, sinó que, seguint l’exemple d’alguns dels seus admirats mentors -entre els quals els poetes Blai Bonet i Francesc Garriga-, tracta de bastir una obra pròpia, exigent amb el temps que ens toca viure, que parli als contemporanis amb la veu que desitgen escoltar i que sigui el màxim coherent possible.
No és pas fàcil. Per això, el poeta-pastisser Josep V. Foix deia als que volien escriure: «Tingueu un ofici, així sereu lliures >.
Subirats de seguida va com-prendre la sentència: estudià Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona (em recorda el professor de Literatura, Lluís Izquierdo, mort fa poc) i, amb el títol, començà el romiatge de la docència (Llengua i Literatura Catalanes, també castellanes, llatí, etc.) per aquests molts instituts i escoles a què em referia: a les ‘Terres de l’Ebre (Amposta, San-ta Bàrbara, Tortosa, Gandesa, Móra), també a Tarragona i Valls, igualment a l’àrea de Barcelona (El Raval, Badalona, Mataró, Sant Boi i Abrera), fins a Puigcerdà i, lloc que no sabia, a la meva ciutat natal, a Vilanova i la Geltrú, a l’Institut Manuel de Cabanyes, cap a l’any 1991, on fou company de professorat d’Antoni Arrufat, que va néixer a Valljunquera (prop de La Fresneda, on Andreu i Laura passen temporades en una casa molt ben agençada), i que resulta que és el pare del conegut cupaire exdiputat, Quim Arrufat, amb qui jo havia compartit trobades a Vilanova, quan fa uns quinze o vint anys, amb altres amics generacionals, creava l’Ateneu ‘L’Aixada’, llaurant el camí per arribar al Parlament, passant primer pels municipis.
Marcar distàncies
Subirats -amb aquest aire físic i metafísic que gasta de company de la ‘Beat Generation’ – forma part, justament, d’aquesta generació que ha marcat distàncies (i sovint ruptures radicals) amb les precedents, a tots nivells: en el vestir, en la mentalitat, en la conducció dels afers personals i en els comportaments pel que fa a les institucions polítiques i a les anomenades escoles de negocis, de les quals es troba molt allunyat i que critica obertament.
És amb la gent amb qui em trobo millor: perquè és solidària, sense ser embafadora; és solitària, sense ser esquerpa; es crítica, sense buscar tres peus al gat i, en fi, és antijeràrquica acceptant, però, els valors personals de cadascú
Emergir el 15-M-2011
Ja fa sis anys d’aquella història (com passa el temps!), però això no vol dir que tot comencés allí, a les places i carrers, sinó que allò fou l’emergència lentament cubada d’un parell de generacions anteriors -una de les quals, la nascuda el 1968, és la de Subirats- que s’havien anat trobant en cercles reduïts -normalment marginats entre l’hostilitat dels poders en curs i la indiferència de les majories- on s’anava perfilant el que seria l’esclat posterior: polític, social, cultural i, dintre d’ell, poètic.
El 15-M de 2011 marca un moviment generacional de la cultura poètica, de la mateixa manera que, entre 1955 i 1965, marcà la generació del Realisme Social; el 1968, la irrupció contracultural i llibertària; el 1974, un renovat compromís polític no adoctrinat ideològicament ni estèticament, mentre que les dècades posteriors semblen afectades per una crisi moral i de llenguatges sense precedents, que remunten, amb el canvi de segle, amb l’entrada en joc d’aquestes noves generacions que renovaran la manera de dir, de fer i d’actuar.
La manera de dir: més directe, més lligada a la realitat, menys abstracte, per tant, però no pas menys elaborada; la manera de fer: més col·lectiva, autogestionària i transversal, menys jerarquitzada, menys dirigista i menys selectiva, però no per això menys exigent.
I la manera d’actuar: més joiosa, però no frívola; més oral i participativa, però no per això menys escrita i reflexiva.
Aquest és el cas, entre tants, d’Andreu Subirats, que es lliura al moviment de renovació poètica presencial entre les petites multituds que assisteixen als seus recitals en els diversos espais de la nostra cultura que s’han obert a l’oralitat de la paraula i, amb ella, a la teatralitat i musicalitat de l’espectacle de la vida. Subirats, per tant, també és actor, perquè és actiu recitant i actuant.
Uns altres que l’acompanyen, en aquesta nova i vella dimensió poètica, són Enric Casassas i Josep Pedrals, que també tenen una clientela addicta allà on van i, sobretot, com Subirats, a L’Original, un establiment de lectures poètiques, presentacions de llibres i gastronomies i beuratges diversos, situat davant del Macba, a Barcelona.
El regenten el Ferran i la Núria, lleidatans que vaig conèixer, els anys 70, al voltant del cantant de Balaguer, Miquel Àngel Tena (gran músic dels poemes de Màrius Torres) i d’altres artistes, com Jordi Oró, ‘Xerric’ (Josep Borrell), Pau Gabarrella i Xavier Ribalta, que es donaren a conèixer a Guissona (la Noguera), el 31 de juliol de 1976, en la 1a. Trobada de la Cançó de les Terres de Lleida.
Antologies poètiques
A Tortosa, uns anys més tard, Andreu Subirats va participar en mogudes similars, començant per participar i promoure antologies poètiques dels poetes de la Regió de l’Ebre: L’illa dels bous (1989), amb Josep Ramon Roig, Albert Aragonès, Jep Colomé, Cristian Porres, ell mateix, etc. Amb L’orgull de ser pocs (1954-1993), a cura d’Albert Roig, amb autors com Vergés, Manolo Pé-rez Bonfill, Zoraida Burgos, Lluís Martín Santos, el mateix Subirats, etc.
El 2004, amb Terres d’Aigua (Ed. Cossetània), nova antologia de la poesia a L’Ebre i, en fi, els darrers anys amb els textos derivats de les trobades de la Bouesia (bous i poesia) a Deltebre, , organitzades pel músic Miquel Àngel Marín, amb participació d’avantguardistes de tot pelatge: Carles Santos, Carles Hac Mor, Esther Xargay, els citats Casassas i Pedrals i tota la nòmina dels no adscrits a la correcció politico-poètica•
Resum biogràfic
Andreu Subirats i Aleixandri va néixer a Tortosa, el 2 de març de 1968. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, és poeta, traductor, ha estat professor de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts de les Terres de l’Ebre i de l’àrea de Barcelona (actualment a l’Hospitalet de Llobregat), ha organitzat i participat en antologies poètiques, així com ha protagonitzat recitals de la seva obra poètica i d’altres autors. Igualment, ha estat, uns anys, professor de matèria poètica a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
En el panorama poètic català, Subirats és una veu renovadora en estil i continguts, talment com altres companys de generació, com Enric Casassas i Josep Pedrals, reunits, entre molts més, a les antologies Ningú no ens representa. Poetes emprenyats (Setzevents editorial, 2011) i a Poesia a la frontera (Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana), publicada a March Editor, també el 2011.
Anteriorment, havia participat a les antologies L’illa de1s bous (Tortosa, 1989), L’orgull de ser pocs.1954-1993 (Ed.Montflorit, 1993) -recollint la tradició poètica de l’Ebre català (Gerard Vergés, Pérez Bonfill, Jesús Massip, Zoraida Burgos, Albert Roig, Josep R. Roig, Lluís Martín San-tos, Albert Aragonès, etc )-, Ter-res d’Aigua. Poesia de l’Ebre (Ed. Cossetània, 2004), a les antologies derivades dels Festivals de la Bouesia (Deltebre,2006-2007) i a Lletres de Casa (2009).
A foc lent
Tanmateix,aquesta vinculació a la realitat poètica de la seva terra natal no ha impedit ser l’autor d’una obra pròpia, sòlida, de gran riquesa lèxica i de continguts gens complaents, marcada a «foc lent» i que «ensenya a cor obert els seus matisos de progressió de la joventut cap a la maduresa», com assenyala el narrador Joan Todó, de la Sénia, al pròleg del volum de Subirats Galtes de perdiu (Ed. LaBreu, 2012), que recull, en 280 pàgines, cinc llibres elaborats en el curs dels 25 anys anteriors.
L’aparició de l’editorial LaBreu, fa una quinzena d’anys, publicant la jove poesia catalana del segle XXI, va permetre a Subirats fer conèixer en paper el conjunt d’aquesta aportació i, paral·lelament, el 2010, la gran traducció que va fer de Les Balades del poeta francès del segle XV, François Villon, premiada per la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) com la millor traducció del francès al català d’aquell any. Subirats també traduí al català Els paradisos artificials, de Charles Baudelaire (Ed. Días contados).
Actualment, Subirats prepara l’edició de l’Obra Poètica Completa de la tortosina Zoraida Burgos (1933), que publicarà també LaBreu abans de finals d’any, i a títol personal un altre volum de la seva poesia, Cendres a Estòs, elegia fúnebre dedicada a1 seu company en el món cultural, Felip Osanz, de Vinaròs, que es presenta aquest 20 de setembre al local de L’Original, de Barcelona (carrer Ferlandina, davant del Macba), el lloc de reunió, recitals i activitats de la generació de Subirats, i d’anteriors, marcats tant per l’obra escrita com per l’oralitat, retornant a la poesia la seva vivència original.
El nostreFrançois Villon a l’Ebre
Em sembla veure algunes semblances -no pas totes, certament- entre François Villon, exquisit poeta francès, parisenc, del segle XV, i el nostre tortosí Andreu Subirats, a cavall dels segles XX i XXI, que el 2010 va publicar -en esplèndida traducció i prop de 500 notes erudites- les famoses Balades de Villon, a la col·lecció Alabatre de LaBreu Edicions, de Barcelona.
Villon, home de vida turbulenta (però de bon cor, destinat a gaudir-la abans d’escriure-la), es va veure afectat per guerres, entrades i sortides de la presó, baralles i batalles amb les autoritats franceses, en el canvi a Europa del final de l’edat mitjana i l’inici del Renaixement, amb el declivi de la noblesa civil i eclesiàstica, l’aparició de la burgesia i, al mateix temps, del proletariat urbà.
Una triple situació caòtica i explosiva, com tantes en la Història al llarg dels temps i, segurament, d’ara mateix, on els creadors actuals es veuen impel·lits, absorbits i desbordats per situacions que generen, igualment, caos i explosions. I no cal entrar en detalls.
Subirats és ben conscient del panorama i, per tal de fer-nos veure que la Història segueix línies paral·leles, no pas d’ascens moral, sinó d’explotació, mentida, corrupció i injustícia, ha volgut acostar-se a la vida i obra del llegendari François Villon, pare d’heterodoxos posteriors com Rabelais, Baudelaire, Rimbaud, Verlaine i, ja entrat el segle XX, d’Apollinaire, Prévert, Aragon o Brassens, que va fer músiques, també memorables, d’algunes de les seves Balades, entre les quals la de Les Dames d’Abans, on va ressonant el vers “I on són ara les neus d’antany”?
I jo que li pregunto a Subirats -mentre contemplem des del seu estudi, a través de l’ample finestral, la serp geològica de la gran serralada del Port:
-Veja’m, Andreu, on creus que són ara les neus d’antany?
-Ah, xic, fa temps que no neva, vull dir que tampoc neva com abans, com quan era petit i, sobretot, en època de mons pares i no diguem ja dels iaios. Però, bé, com pots comprendre, la cosa va més enllà de la pura meteorologia que, tot i ser important, sembla un reflex de la molt deficient vida social, cultural i política que portem. Tu ja m’entens.
-Home, com que em sembla que et conec, diria que sí. Perquè, tu, a Tortosa …
-Què vols que et digui? Quan era mes jove vaig intentar participar en algunes activitats teatrals, musicals i poètiques, sobretot pel testimoni que ens donaven els nostres mestres, Manolo Pérez, Frederic Mauri i Manel Ollé, homes de teatre, art i literatura que ens van fer estimar, a l’Institut, la cultura i que ens van animar a comprometre’ns socialment. Jo em demano, on està tot això, ara?
-Sí, és clar, devem passar una època de depressió intel·lectual. No sé, dic jo.
-No vas desencaminat. La veritat és que quan vaig a Tortosa-¡ em sembla que no m’haig de fer perdonar que hagi esn1diata Barcelona i
-Sí, és clar, devem passar una època de depressió intel·lectual. No sé, dic jo.
-No vas desencaminat. La veritat és que quan vaig a Tortosa-¡ em sembla que no m’haig de fer perdonar que hagi esn1diata Bar-celona i que hi visqui i hi treballi-no sé massa on anar per trobar-me amb la gent que encara fa coses, que hi són, però, ja dic, diria que s’ha perdut la vivacitat i llibertat d’abans. Ho veig tot molt burocratitzat, com l’educació, que és el meu camp, i em sap greu comprovar que s’han carregat la vida social de manera brutal. Amb el petit burgesisme tortosí hi tinc una relació difícil, i em costa molt tot això del ‘tortosinisme’, que sempre ha tirat a la dreta i ara s’ha fet independentista.
-I de l’anomenada literatura ebrenca, què me’n dius?
-Home, ja sé què és difícil tenir presència a Barcelona i que cal potenciar les produccions d’aquí, però ho veig massa localista.
El mateix Pérez Bonfill ho ha criticat repetidament: cal obrir-se al món i abordar les grans problemàtiques humanes, com fan totes les literatures. De tota manera, la literatura, aquí i a tot arreu, ja no és un producte cultural, sinó mercantil, i els que ens hi dediquem ja no en vivim. Ha canviat tot.
-I, a sobre, no neva o neva poc.
Obra actual i futura
L’Andreu m’ensenya els seus llibres: L’ull entorn ( 2006), Galtes de perdiu ( 2012 ), amb pròleg del senienc Joan Todó, que recull la seva poesia de 1986 a 2010, tot publicat a LaBreu Edicions, encarregada, també, de publicar el seu nou llibre poètic Cendres a Estòs –que es presentarà el 20 de setembre a L’Original de Barcelona– , dedicada a Felip Osanz, de Vinaròs, professor de grec i cineasta, mort als 43 anys.
Igualment a La Breu, abans de final d’any, Subirats és el promotor de recollir, editar i prologar l’Obra Poètica Completa de la poetessa tortosina Zoraida Burgos (1933), històrica de la generació de postguerra.
Recapitulant, em diu: «Estic en un món en què saps que no tens cabuda», referint-se, és clar, al món literari, «molt endogàmic», on també està clar que hi ha autors que ocupen unes places sobrevalorades, amb grans premis, reconeixements i crítiques, mentre altres s’han d’encabir en antologies com les citades o en reculls com els dels Poetes emprenyats, a Setzevents Editorial ( 2011) i com Poesia a la frontera (Poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana ), a March Editor, a cura de Santi Borrell, també el 2011.
Té pendent d’escriure una guia de les Fondes del Matarranya, com la de La Fresneda, on es retira a escriure davant un paisatge panoràmic. Al poble hi ha una piscina, inaugurada el 1986, remodelant l’antic abeurador d’animals, on anem a refrescar-nos i on ens fotografiem davant d’un poema encastat en marbre, digne d’un versificador del segle XIX: «Se han construido estas piscinas / para orgullo de este pueblo /que se conocen por la balsa / y vaya balsa pardiez!». Davant d’aquests versos, els seus em sembla que hi tenen poca fer.
Sebastià Portell a les escales d’accés a l’Ateneu Barcelonès, on té la seu l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) Foto: JOSEP LOSADA.
Afirma que quan somriu és quan està més tens i insegur. I això despista, perquè somriu tot sovint. Té un parlar reposat i de verb ric, sense pedanteries, la paraula justa amb l’aroma balear ben marcada que no hem mirat de transcriure per no esguerrar-la. Té les coses clares, algunes, sense imposar res i gaudint de l’aprenentatge permanent. És tolerant i humil.
Els autors precoços ho solen ser de poesia. No és el seu cas.
Sóc lector de poesia, sobretot llegeixo poesia en una proporció del 80%. Penso que és on es troba el bessó de la literatura. Els poetes en si, que són persones extremadament egòlatres, també són les persones que més m’interessen perquè generalment tenen una actitud més exhibicionista, i a mi m’encanta conèixer altres persones i, per tant, la poesia m’aporta tant en el pla literari com en l’humà.
Però no n’escriu, doncs?
Em fa un respecte brutal. Un poema bo pot ser molt bo, però un poema dolent és molt dolent i no me’l perdonaria mai. Això no vol dir que no n’hagi escrit, però no els he publicat i no crec que ho faci.
I el 20% restant, què llegeix?
Sobretot narrativa. El teatre intento anar-lo a veure, però també en llegeixo i reivindico els textos teatrals publicats.
Com va començar a escriure?
Vaig començar a escriure quan vaig aprendre a escriure. No diferenciaria el moment en què vaig començar a escriure perquè allò fos publicat o representat, en el cas del teatre, i quan no ho era. De fet, aquells primers textos eren obres de teatre per compartir amb companys de classe. Sempre he concebut les paraules i l’escriptura com una manera d’arribar i de generar un diàleg amb altres persones.
Però es considera escriptor?
Mai he volgut ser escriptor. Diria que ho sóc. Però és una cosa que, en tot cas, m’ha arribat.
I de què viu?
Fins ara he estat estudiant i visc dels pares, però també guanyo diners d’escriure, de traduir, de dirigir espectacles…
Com ara?
Per exemple, dirigiré la Nit de Poesia del Festival Nacional a Sant Cugat, aquest setembre.
D’on ve, literàriament parlant?
Em sento hereu de la literatura catalana. A diferència d’altres autors catalans, no tinc manies en admetre-ho i, també a diferència de molts, la conec. N’hi ha que han donat l’esquena a aquesta tradició que per mi és tan digna com qualsevol altra.
Alguns noms concrets?
Em declaro admirador de Biel Mesquida, d’Antònia Vicens, de Blai Bonet, de Maria-Mercè Marçal… A banda, l’obra completa de Virginia Woolf són les meves sagrades escriptures. I altres autors que són un fetitxe per a mi són Oscar Wilde, Tennessee Williams…
Ha llegit molt, oi?
Sí, sí. És bàsic llegir per escriure. En literatura és impossible pensar en una escriptura sense que abans no hi hagi una lectura. No hi ha tants genis. És importantíssim admetre pòsits.
‘El dia que va morir David Bowie’ no té res “de manual”. Què pensa de les escoles d’escriptura on s’ensenya “de manual”?
Amb tots els meus respectes no crec en les escoles d’escriptura. Són una concentració, en molts casos, de persones que volen aprendre a escriure sense buscar-ho per ells mateixos. És cert que tenir una lectura d’algú ajuda. Però soc escèptic…
Ha entrat a la junta de l’AELC…
Vaig entrar-hi convidat, no escollit electoralment; opció que contemplen els estatus. I va ser per cobrir una de dues vacants que hi havia. Hi ha bona sintonia, coneixen la meva obra i els va bé la meva condició de mallorquí i la franja generacional.
Defensa que la literatura no és un acte solitari…
Sempre he viscut la literatura com una festa. Quan vaig començar, les lletres eren compartir i no ho han deixat de ser. El llibre fa que persones es trobin, parlin, que t’entenguin i que tu mateix t’entenguis.
En què treballa ara, de llibres?
En una novel·la que es dirà Ariel i els cossos, que és una versió, amb tota la humilitat possible, d’Orlando, de Virginia Woolf.
A què aspira, com a escriptor?
A entendre’m i a fer-me entendre.
Digui’m tres referents.
Antònia Vicens, Virginia Woolf i RuPaul, que és una drag queennord-americana amb una vida que em sembla brutal.
El poeta que no publicava poemes
Sebastià Portell va néixer el 1992 a la localitat mallorquina de ses Salines. Ha estudiat publicitat i relacions públiques i filologia catalana i aquest any ha fet un màster en construcció i representació d’identitats culturals, centrant-se en temes de gènere i sexualitat. No ha publicat poesia, tot i que és el que més llegeix, però sí obres teatrals (5), estudis literaris (1) i reculls de relats (2), i fa uns mesos es va fer més conegut per la recomanable novel·la El dia que va morir David Bowie (Labreu). Des de fa poc és membre de la junta de l’AELC. Treballa en una novel·la inspirada en l’Orlando de Virginia Woolf (queda clar que ell no té por de la Woolf!). És un gran lector i reivindica la literatura catalana. Tot i que soni a tòpic, aquest noi arribarà lluny.
Un bon francès demana el mateix esforç que un vers d’antologia. Segons la secta de les Tigresses Blanques, el sexe oral és sinònim de joventut eterna. I la Blanca, la protagonista d’Encén el llum, aplica els seus principis fil per randa. Per sort, la novel·la va més enllà del desig de no envellir. L’erotisme és la base de l’argument: un sexe complex, delicat, gairebé espiritual. Però fins a quin punt les relacions de la tigressa es converteixen en un pretext? Encén el llum també retrata una societat neuròtica i enfadada amb el passat.
Anna Carreras ha construït l’obra amb un llenguatge ric. I el que és més important: ha deslligat l’erotisme literari femení del component biogràfic. L’autora s’allunya així d’Anaïs Nin, el referent inevitable. Al final, la història de la Blanca deixa un regust amarg, sobretot quan ens encara amb les pròpies limitacions: el bon sexe, com la bona literatura, no sempre és a temps de matar tots els fantasmes.
A vegades, els epílegs —o els pròlegs— dels llibres són textos de compromís que fan més nosa que
servei. No és el cas de l’epíleg que signa Antònia Vicens parlant del poemari Ouse, distingit amb el Premi
Crítica «Serra d’Or» d’enguany. Jo em disposava a començar aquest comentaridient que Vidal-Conte ja no es pot explicar sense Virginia Woolf. Això és perquè llibre a llibre, vers a vers, la poeta ha anat jugant amb totes les possibilitats expressives que li ofereix l’univers woolfià, sempre amb una voluntat sísmica. Però ésque l’epíleg de Vicens ho sintetitza molt millor: «No hi ha dubte que Mireia es lamenta de l’orfandat de Virginia per tenir l’excusa de mostrar-nos les seves pròpies cicatrius: “ja sé / de sensacions woolfianes”.»
El poemari, de quatre parts, s’obre i es tanca amb Woolf («Suite Virginia» i «Virginia as always») i la fluvialitat n’amara una porció important. Ouse és el riu on va flotar durant 21 dies el cos de Woolf, ens diu, d’entrada, l’autora, com una fita-avís dels espetecs que vindran. És una poètica molt depurada —vers breu, precís—, en la qual veiem com es plany de l’orfandat d’aquesta i altres poetes, com cerca la identitat (camí, riu o andana), com cau i es torna a aixecar. A estones, Ouse sembla un combat. La segona i la tercera part («Altres rius» i «Andanes») recorren altres referències i guies, amb una presència del cos més evident. «Andanes» és la més rodona, amb versos d’alt voltatge («si les vies no saps / et porten a ciutat o / record/ exactament») i moments d’ironia esmolada («un poema sobre avui sobre ara / calen testimonis / per si d’aquí un temps»). En efecte, en aquest vuitè poemari, Vidal-Conte sembla que hagi esmolat encara més les eines per descabdellar-hi un univers singular i propi que la porta a dialogar amb altres obres seves anteriors. Aquest diàleg es produeix, a vegades, de manera explícita i literal; d’altres, a través de l’eixamplament d’una imatge, d’una dèria i, de manera molt clara, amb un lligam amb Orlando natural, un poemari publicat fa set anys.
Denise Desautels: «Us recomanaria que no menystingueu mai l’enemic»
L’autora és una de les grans veus literàries del Quebec i publica en català “Una felicitat imposada”, un llibre a mig camí del dietari, la novel·la i la poesia
Denise Desautels, una de les grans veus literàries del Quebec | Jordi Jon Pardo
Denise Desautels (Mont-real, 1945) tenia set anys quan va quedar òrfena de pare. Un sotrac que es va anar fent present amb els anys, a mesura que la nena que era creix i la mort és un ritual constant de la vida. Amb delicadesa i sensibilitat, l’autora –una de les grans veus de la literatura quebequesa– descriu a Una felicitat imposada (LaBreu edicions, 2017, en traducció d’Antoni Clapés) una dècada de trànsit personal i col·lectiu. I el llibre es converteix en una narració a mig camí del dietari i la poesia, del record i la ficció.
“El llibre és una recreació dels meus records a partir de fragments, a la manera d’un mirall trencat”, una obra que mostra la creativitat d’una autora que ha escrit més de quaranta poemaris, relats, peces radiofòniques i llibres en col·laboració amb diversos artistes visuals de reconegut prestigi. “Sobretot, però, em considero poeta –diu, amb un convenciment gremial gens imposat–. Potser és per això que, com tots els poetes, jo també volia fer una novel·la”, diu, entre rialles.De fet, l’origen de la història no cal buscar-lo gaire lluny de la matèria primera dels poemes, amb paraules que travessen els camins de l’art, l’amistat i l’amor, amb una mare protectora, una àvia de petjada fonda i una amiga que esdevé una còmplice infatigable.
“Els novel·listes sempre fan servir el seu entorn com a referent”, explica. “Però, al mateix temps, també estableixen una certa distància amb la història”, explica. “Jo no em sentia capaç de poder guardar aquesta distància”. Un bon dia, mentre donava voltes al llibre, Desautels va arribar a la conclusió que el text havia de començar a partir de l’àvia. “Ella va ser qui més em va cuidar quan el meu pare va morir –recorda–. M’abraçava i m’acaronava molt bé, però, al mateix temps, a cau d’orella m’explicava la història d’en Barbablava. Era una contradicció molt potent, que va acabar sent l’origen del llibre”.
La portada de l’original d’»Una felicitat imposada», de Denise Desautels Foto: Jordi Jon Pardo
En aquell moment, amb el relat ja activat, és quan Desautels s’adona que la novel·la hauria d’esperar. “Havia de fer unrécit i havia de fer una obra amb el ventall més ampli possible per parlar de coses que m’havien passat i que eren comunes a les persones del Quebec. A Una felicitat imposada parlo de mi, però en el fons d’un nosaltres comú, situat en el Quebec d’abans de la revolució”. El retrat d’un temps, d’un país i d’unes inquietuds d’alliberament que expliquen no només una història particular, sinó també el relat de la història del seu país.
Una realitat que condemna a ser feliç
“Tots els personatges que apareixen al llibre van existir”, afirma. “La Lou va ser una amiga de veritat, molt important per a mi quan vaig quedar òrfena. Es convertirà pràcticament en la meva germana”. La realitat, però, és passada pel filtre de la invenció literària. “La ficció és l’escriptura. És una de les gràcies d’aquest llibre, que la història en si no deixa de ser una història, una faula”. El que importa, en realitat, és el com. “El que fa aparèixer la realitat és la manera com estan escrites les coses, com si tot fos un calidoscopi on les peces encaixen”.
“Estic condemnada a la Felicitat”, escriu en el primer dels relats del llibre, que comença amb la mort del pare. Aquesta serà la clau que mou les passes de la protagonista, alter ego de l’autora, fins a saber exactament què és ser feliç. Inspirada per una cita de Nathalie Sarraute, Desautels reflexiona sobre el fet de ser una nena “a qui li diuen constantment que és molt feliç”. Però que amb dotze anys es comença a adonar que hi ha mancances per tot arreu, que la vida no és com sembla. “Fins que la Lou i jo quedem impressionades per l’autoretrat de Van Gogh i perdem del tot la por”. La felicitat, com una presó invisible, que al final és un alliberament per descobrir el món.
Denise Desautels amb Toni Clapés, el seu traductor al català Foto: Jordi Jon Pardo
Sobre el procés: “No menystingueu mai l’enemic”
Com a quebequesa il·lustre, i després d’haver viscut dos referèndums, l’opinió de Desautels sobre el procés que viu Catalunya sempre pot ser d’utilitat. La pregunta és obligada: què en pensa de la situació política catalana? “Us recomanaria que no seguíssiu el nostre exemple”, etziba, mentre se li escapa un somriure mig burleta, mig còmplice. “He viscut els referèndums de l’any 1980 i el del 1995. Ara ja sóc gran i crec que no veuré la independència del Quebec”, assegura, amb certa resignació.
“Potser penseu que només amb les banderes ja n’hi haurà prou. Però això no funciona així. Us recomanaria que no menystingueu mai l’enemic”. Desautels parla des de l’experiència de viure els processos dels dos referèndums, just després que el 1976 arribés al poder René Lévesque, un primer ministre que va ser clau per creure en l’arribada de la independència. “Lévesque va promoure el govern d’una bella socialdemocràcia”, defineix. “El país va modernitzar-se d’una manera molt notable, fent possible que hi hagués el primer referèndum en només quatre anys”.
Aquells nous aires de la política van injectar grans dosis de confiança i de credibilitat entre els ciutadans. “Vam creure en nosaltres, com a poble. Però després del 1980 va venir el referèndum del 1995, i va ser pitjor: vam perdre la votació per dues dècimes!”, exclama. “I vam veure com el Canadà gastava molts diners en propaganda i en campanyes que es van fer amb mètodes que ara s’han demostrat que eren il·legals”. Uns esdeveniments que deixen una gran lliçó, aplicable també al procés català: “no cometeu l’error de pensar que tot està guanyat”.
Denise Desautels escolta atentament les preguntes de NacióDigital Foto: Jordi Jon Pardo
Andreu Subirats Aleixandri (Tortosa, 1968) ha publicat els llibres de poesia L’ull entorn (LaBreu Edicions, 2006) i Galtes de perdiu (LaBreu Edicions, 2012). També ha traduït Les Balades de Françoin Villon (LaBreu Edicions, 2010. Premi Mots Passants de traducció 2011) i Els Paradisos artificials de Charles Baudelaire (Días contados, 2014). Juntament amb els músics Diego Burián i Roger Blàvia van enregistrar i publicar el cd On vas a peu (RP.Producer, 2013). Viu a Sants i passa temporades a la Fresneda, al Matarranya.
Cendres a Estós és un llibre que parla de l’amistat i del dolor que provoca la pèrdua de l’amic i la desesperació de la mort. Després d’un obligat silenci i una paràlisi gairebé irreversible del llenguatge, les idees de l’ànima renaixen en forma de poemes pouats en les regions més fondes del sentiment i la raó. Aquesta elegia catàrtica sembla dictada per una força més alta i pregona que, fins i tot, desdibuixa l’estil i la persona de Subirats i mostra, gairebé, un natros poètic, que impregna els versos d’una veu coral i clàssica, en el sentit més literal de la paraula, tal com se’ns mostra en la tragèdia grega. El llibre està dedicat a Felipe Osanz Sanz (Vinaròs 1968-2012), hel·lenista de formació, director de cinema, traductor i amic de l’autor. Cendres a Estós va precedit per l’Elegia de Vinaròs, un sentit plany i una profunda reflexió, en forma d’hexàmetre vernacle, sobre la memòria i l’amistat, el temps i l’amor.
Títol_ Arbre que s’allunyà Autor_ Antoni Clapés Pròleg_ Marc Romera Col·lecció_ alabatre, 81 Pàgs_ 112 PVP_ 13 € ISBN_ 978-84-947452-1-8
Antoni Clapés (Sabadell, 1948) va estudiar Ciències Econòmiques i exercir com a professional en la indústria informàtica. La seva percepció de la poesia com a experiència personal directament connectada a un impuls que engloba l’universal, el va dur a propiciar projectes com la llibreria Els dies (1976-1989) o les Edicions dels dies (1981-1986), així com el prestigiós segell editorial Cafè Central (1989). Els seus darrers llibres de poesia són La llum i el no-res (2009, Premi Cavall verd i premi Cadaqués), La lentitud, la durada (2010), L’arquitectura de la llum (2012) i Pluja (2015), i ha exercit una infatigable i brillant tasca com a traductor de poesia, narrativa i assaig, en què destaca el seu profund coneixement de la poesia contemporània quebequesa, entre altres.
En aquest Arbre que s’allunyà el vincle entre memòria i expressió transita en la reflexió sobre l’experiència de llenguatge, com si tot allò viscut, allò sentit i vist, allò llegit, només pogués transcendir, perpetuant-se, a partir de la paraula poètica.
Jordi Cussà: “Josep Pla fumava per rumiar adjectius. Jo, quan tinc un dubte seriós, vaig a pixar”
L’ascensor del pis on viu Jordi Cussà aterra sense preàmbuls al menjador de casa seva. La velocitat d’arribada fa honor al ritme d’escriptura. L’escriptor acaba de posar punt i final a una altra novel·la i ja fa dies que s’ha enfundat el vestit de traduir. Comencem parlant de l’article publicat a Núvol sobre la reedició de Cavalls salvatges, però ben aviat ens perdem per altres viaranys. Cussà és acollidor i desinhibit. La superació de l’estigma i el gruix de la seva obra més enllà de les drogues li han donat seguretat. Ara voldria que els mitjans de comunicació se l’escoltessin més. I que abans d’escoltar-lo, és clar, el llegissin.
Laura G. Ortensi:Per què sorgeix la reedició de Cavalls salvatges? Tenies la necessitat de fer-hi retocs o l’aparició de Formentera Lady t’hi va empènyer?
Jordi Cussà: Ho vam fer perquè estava descatalogada de fa molts anys. El contracte amb Columna havia expirat i l’edició era meva. Com que Formentera Lady va agafar un cert impuls vam dir: “Reeditem-la!”. Ja la tenia corregida de feia temps.
Respecte de la novel·la del 2000 tu mateix devies notar una gran evolució.
I tant. No m’agrada gens fer-me el xulo, però entremig hi ha hagut 60 traduccions i 10 novel·les més. Alguna cosa has d’aprendre, per burro que siguis.
Va ser llarg, el procés de correcció?
Està fet en diferents etapes. Venero Cavalls salvatges perquè és l’obra de la meva vida, el primer fill. Tot i això, peca d’un cert infantilisme. Tots els escriptors, amb la primera novel·la, volem fer la novel·la absoluta, com si no haguéssim de fer la segona. Ho volem abocar tot, allà. I de vegades, parlo per Cavalls salvatges, surten una mica excessives.
Però tu abans de Cavalls salvatges ja havies escrit.
Havia escrit moltes coses, però una novel·la coherent, no. En vaig cremar dues, abans.
Has insistit a marcar les diferències entre les dues novel·les. Quan feies Formentera Lady tenies por de repetir-te?
Vaig fer una ullada a Cavalls salvatges i algunes coses les vaig repetir voluntàriament, com si l’autor de Formentera fes un homenatge al de Cavalls. Però hi havia idees noves. Sobretot el to i la perspectiva dels personatges. Els personatges de Formentera són tan optimistes com nosaltres, que hem sobreviscut fins al dia d’avui. Els de Cavalls salvatges, no. Són més durs. Si se’m permet la redundància, són més ionquis, més desesperats. Els de Formentera Lady han trobat l’espai posterior a les drogues. Després d’obrir la porta, han trobat una feina, uns amics… Han reconstruït el fil vital. Els de Cavalls salvatges no hi arriben.
De fet, Formentera Lady havia de dir-se Cavalls reciclats.
Aquest era el meu títol de batalla. El que passa és que, evidentment, sona fatal.
Parlem del procés d’escriptura. Com s’arriba a aquesta sensació de fluïdesa? Hi ha gaires relectures i reescriptures al darrere?
És fruit de les dues coses. Sí que hi ha una certa fluïdesa: poso la màquina i la cosa flueix. Però llavors hi ha el poliment, el maquillatge, l’arrodoniment. El treball per a mi és molt important, m’ho passo molt bé fent-lo i corregint. Una de les feines que més m’agrada com a escriptor és quan em donen un joc de galerades. Et posen els papers allà sobre i agafes un boli o dos i comences a corregir. Jo m’ho passo teta: aquest complement ha d’anar aquí, aquesta frase sobra…
Ets molt perfeccionista?
Ho sóc bastant. Quan estàvem a punt de publicar La serp, amb la qual jo creia que m’hi jugava gairebé més coses que amb Cavalls salvatges, el Toni Vallès, que era el cap de producció de Columna, em va dir: “Jordi, està molt bé ser perfeccionista, però quan una feina s’ha acabat, s’ha acabat. Has de fer-ne una altra.” I tenia raó. Està bé ser perfeccionista, és necessari si vols ser un artista una mica coherent. Però no cal abusar-ne. La meva mare sense xerrar tant diria: “Totes les masses piquen”.
Has repetit moltíssimes vegades que ets un escriptor que un dia va ser ionqui i no pas un ionqui que un dia va escriure una novel·la. Creus que has aconseguit que la gent et vegi només com a escriptor?
Suposo que hi ha tants per cent, però sí. A Berga, que és on la gent tenia més present el meu passat, em consideren un escriptor que va ser ionqui.
Tot i això, Cavalls salvatges i Formentera Lady són les dues obres que han cridat més l’atenció.
Sí, i m’agradaria que s’atenués. Suposo que el temps ho acabarà de fer. Això és com quan estan fent una simfonia, sents el gong i en aquell moment sembla que la resta de l’orquestra hagi desaparegut. Jo no m’esperava que la reedició de Cavalls salvatges tingués tant de ressò i eclipsés El trobador Cuadeferro. No hi entenc res, de màrqueting.
Fins ara ens hem referit a novel·les, però t’agrada passejar-te per tots els gèneres.
Això és una broma que fa anys que dura. Jo sempre m’he sentit un home de teatre, però no he fet mai teatre professional. A Berga n’hem fet molt amb Anònim, això sí. Tinc amics que diuen que destaco de debò en la poesia. On em sento més còmode? Amb el teatre, quan som allà. Simplement perquè treballes amb gent i la cosa té un altre caliu. La veritat és que escrivint novel·les i contes també m’hi trobo bé. Ara he acabat d’escriure una altra novel·la.
Els inicis a l’Institut del Teatre van ser breus… No hi vas trobar el lloc?
No, vaig durar sis mesos. L’Institut del Teatre era un institut de col·locació perquè coneguessis gent i, si tenies sort, et cridessin al Lliure, al Centre d’Estudis Teatrals d’Horta o a la companyia Adrià Gual. Si anava bé, ja arrencaves professionalment. Però l’escola tendia molt a la baixa. Al cap de tres mesos d’estar estudiant, ens van portar llibres de Stanlislavsky que nosaltres ja feia tres anys que havíem llegit. Ens avorríem de mala manera.
Un dels aspectes que destaquen els crítics de les teves novel·les és el lirisme.
En Jordi Estrada, crític i periodista de Manresa, en una presentació em va fer el regal de dir: “Formentera Lady no és una novel·la, és un llibre de poesia”.
No et planteges publicar-ne més, de poesia, després de SensAles?
En tinc més. Podríem fer un segon llibre tranquil·lament.
I el farem?
Algun dia potser sí. Estem amb el mateix problema. Com que vaig fent obra narrativa, sembla més important treure la narrativa, a veure si la venem i guanyem alguna pela. Alguna vegada m’he presentat a premis, però amb els premis no tinc sort.
Vas guanyar el premi El Lector de l’Odissea per El noi de Sarajevo.
Aquest sí. Però aquest és democràtic.
Veig que hem de parlar de la teva relació amb els premis literaris.
[Calla i fa cara de circumstàncies] M’he presentat a moltíssims premis. I des del de l’Odissea no n’he guanyat cap més.
Més enllà de Cavalls salvatges i Formentera Lady, moltes de les teves obres estan descatalogades.
De deu que n’hi ha al mercat, en trobaràs dues o tres. Les altres estan totes descatalogades.
Tot i les dificultats, L’Albí t’ha aixoplugat.
En Jaume Huch [editor de L’Albí] és el meu germà. També tenia molt bon rotllo amb en Felip Ortega de La Magrana. Ell tenia la màxima que al català li convenia que es publiquessin obres de tota mena. Vam publicar un thriller, Apocalipsis de butxaca. I després vam treure la novel·la Les ànimes, que és una cosa encara més rara. Més tard, va sortir Clara i les ombres amb Empúries. Això era abans de la crisi. Fins a Clara i les ombres, encara podies treure un avançament decent de les editorials de Barcelona. Un avançament que L’Albí de Berga difícilment em podria pagar. Després de la crisi és al revés. Tret d’El noi de Sarajevo, que rep el premi, les editorials de Barcelona no s’interessen a publicar-me. Canvia molt, la cosa.
L’última obra que has publicat amb L’Albí és El trobador Cuadeferro. Parlem de la gènesi de l’obra. Gairebé coincideix en el temps amb la novel·la d’en Titot, L’assassinat de Guillem de Berguedà.
Que coincideixi amb la novel·la del Titot és una pura casualitat, encara que no ho sembli. El 1980 el Daniel Tristany em va regalar els dos volums de l’Abadia de Montserrat amb les traduccions de Martí de Riquer de l’obra del Guillem. Llavors vaig escriure Les tragèdiesdel trobador Guillem, que no es va arribar a representar mai. Al cap d’uns anys, al Titot se li va ocórrer de musicar els temes del Guillem i em va demanar que l’ajudés amb l’adaptació del text. Llavors ell va començar a treballar en la seva novel·la. Un dia estàvem amb uns amics a la llibreria Quatre Cantons i la llibretera em va proposar escriure una novel·la sobre el Guillem. Jo no ho veia clar, perquè en Titot estava a punt de treure la seva. Una nit, dormint, vaig somiar la primera escena. Era un tio que estava fent una sodomia amb una noia. El més sorprenent és que em vaig adonar que no era jo, sinó el Guillem. Ho tenia claríssim. Llavors em vaig dir: “Aquesta escena l’has d’escriure”. Ho vaig fer perquè escriure una primera escena no em comprometia a res, però ja vaig arrencar. Alguns amics em diuen que, més que escriptor, semblo mèdium.
Però hi ha planificació en l’estructura de les teves novel·les?
No. No planifico mai res. Normalment, no ho faig fins a la meitat de la novel·la. Després hi ha un moment en què has d’apamar-la una mica per poder-la controlar. Llavors fas un índex del que has escrit i et planteges cap a on vols anar i com s’acabarà. Sóc molt caòtic. El caos sembla que sigui una cosa dolenta, però del caos ve tot: és el gran pare creador.
A la ficció també fas aquest joc. Hi ha moments en què els personatges de Formentera Lady necessiten ordenar la novel·la i no saben com continuar.
El Cuadeferro és gairebé cronològic. En canvi, a Cavalls salvatges i a Formentera hi ha moltes veus. Si fossin sempre les mateixes persones, se’ns farien molt feixucs. M’agrada aquesta sensació de dubte de la memòria, de contradicció. Això forma part de la història. Quan parlem amb la família i diem: “Te’n recordes, del dia que vam anar a dinar a aquell restaurant?” tothom explica versions diferents. Som un grup de persones, estem parlant d’un record que vam compartir i no ens posem d’acord. Per acabar-ho d’adobar, les drogues trenquen molt la memòria. Tu mateix estableixes barreres. Algun cop vaig tornar a barris de Vic on anava a comprar drogues i no em recordava de res. No hi havia pebrots ni de trobar el barri.
La memòria selectiva.
Sí, jo crec que és un mecanisme de defensa. Si oblides on ho has anat a comprar, no hi pots tornar.
Parlem de traducció. Has explicat en més d’una ocasió que el teu anglès és totalment autodidacte. La música va ser el primer esperó per aprendre’n?
No ho sé. Suposo que tot surt de moltes coses. La primera, i la més important, és que la meva germana, quan jo tenia nou anys, es va casar amb un angloindi i es va quedar a viure als afores de Londres. La cultura anglòfila em va venir sola, perquè als set o vuit anys ja sentia parlar en anglès la meva germana i el seu nòvio. Quan va néixer la meva neboda, hi vam anar tres setmanes i allà vaig començar a aprendre anglès. Tenia deu anys. La meva sort va ser començar molt d’hora, però és veritat que no en vaig acabar d’aprendre fins que no em vaig posar a traduir seriosament. També em va ajudar molt agafar una hepatitis quan tenia 19 anys. Vaig estar un mes sense sortir de casa. Llavors vaig agafar les obres completes de Shakespeare, un diccionari i un bloc i em vaig fotre a llegir. Van ser unes classes intensives d’un mes. Cada matí m’hi posava dues o tres hores.
Però de llegir a traduir hi ha un pas important.
No es tracta tant de tenir capacitat per a l’anglès, sinó de tenir capacitat per a la llengua. Tot i això, he de reconèixer que les primeres novel·les no les hauria acabat si no m’hi hagués ajudat l’Anna Camps. Em va ajudar a trobar una professió, perquè al final sort n’he tingut, de la traducció.
És clar, t’has guanyat més la vida traduint que no pas amb la teva obra de creació.
No guanyo res més que les traduccions. A banda d’algun premi, com el de l’Odissea, el que guanyes escrivint fa riure. O plorar.
Com conviuen els tics de l’escriptor traductor amb l’estil de l’escriptor traduït?
S’ha d’estar alerta. Si estic traduint un text complicat, procuro no escriure res de meu. Si és un text més lleuger, puc treballar igualment. Tot i això, sempre hi ha influències. Si tu em dius que has trobat un trèvol de quatre fulles, és possible que escrivint em surti un trèvol de quatre fulles. Això és així, almenys en el meu cas. Treballa tant l’inconscient com el conscient. Quan m’encallo amb una novel·la, me’n vaig a dormir i, mentre dormo, hi penso. Altres cops em passa anant a pixar. Sovint s’ha explicat que Josep Pla fumava per rumiar l’adjectiu que tocava. Jo, quan tinc un dubte seriós amb una novel·la, vaig a pixar. I mentre pixo, paf! Faig un stop al raonament i surt el subconscient. Quan buscàvem el títol de Contes d’onada i de tornada es va donar el cas. Érem amb en Jaume Huch al sofà, pensant-hi, i quan vaig tornar de pixar li vaig dir: “Jaume, em sembla que ja el tinc!”.
La Mary Ann Newman explica que la gran diferència entre llegir i traduir és que un lector pot passar per alt un passatge que se li ennuega. En canvi, un traductor no ho pot fer mai. Això t’ajuda a pensar més en el lector, quan escrius?
Quan escric no em sento gens traductor, em sento molt lliure. Com a escriptor, la traducció m’ajuda sobretot a nivell tècnic. Quan tradueixes, sempre tens una sensació de dubte: dubto més de les traduccions que de les meves obres.
Traduir és la teva manera de guanyar-te la vida, però també és una tasca més invisible que la creació. Si pensem en Jordi Cussà, potser ens vindran al cap Cavalls salvatges o Formentera Lady, però trigarem més a recordar un títol que hagis traduït.
Tothom pensa en El noi del pijama de ratlles. No és la més bona, possiblement és la novel·la més senzilla que he traduït. Sí, la traducció és invisible, però, en el meu cas, l’escriptura també ho és. D’El trobador Cuadeferro n’han sortit ben pocs articles. A banda de la del Regió7, no ha sortit cap crítica de la novel·la. Si escrius a Berga o a Lleida, ho tens més difícil per obrir la porta d’un mercat que si ets de Badalona o de Barcelona. A les editorials els passa el mateix. Quan feia una roda de premsa per presentar un llibre amb Columna o amb Empúries, venien set o vuit mitjans de comunicació. Quan la faig amb L’Albí, en venen tres. Hi ha una certa discriminació quan els mitjans veuen Berga. I Berga per escriure és fantàstic, millor que Barcelona. Per vendre i publicar, potser no; per escriure, sí.
És centrisme barceloní?
Sí, i és una cosa que has de dir amb peus de plom. Hi ha més mala praxi que mala fe, en aquest sentit. A un periodista li és molt més fàcil entrevistar un escriptor de Sant Adrià que un de Berga.
Cavalls salvatges i Formentera Lady, però, han tingut bona rebuda. És la curiositat que també s’escrigui sobre ionquis en català i que, a més, no es faci de manera moralista?
La literatura catalana ja s’ha tret una mica la son de les orelles, però fins als anys 60 o 70 té la teoria que els llibres, a més d’estar ben escrits, han de ser morals i exemplars. Novelas ejemplares. Perquè es consideri alta literatura, una novel·la ha de parlar de gent normal i maca. Si parla de ionquis, no pot ser bona literatura. Això és mentida, és clar. El tema és absolutament gratuït. Jo em queixo dels prejudicis d’anar a contracorrent, però la veritat és que anar a contracorrent m’encanta.
“Sort de Berga”, has dit sovint.
Si L’Albí no m’hagués fet cas, no sé què hauria passat. En Jaume Huch ha estat molt receptiu i no ha tingut mai en compte que, mentre vaig poder, vaig fer carrera a Barcelona.
Abans has deixat caure que tens una novel·la acabada de sortir del forn. Què en podem avançar?
Serà una novel·la històrica. De moment, no vull fer volar coloms, encara que ja tingui més d’un colom a la prestatgeria.
A butxacades parla en Todó, diuen els qui el coneixen. Però quan ho fa, esdevé un narrador d’excepció de la quotidianitat. Quan el llegeixes t’impregna d’una deliciosa sensació d’haver estat allà mateix, allà en aquell conte que descriu a la perfecció aquella situació tan real com inversemblant. Un Todó omnipresent que surt de la fàbrica el dia que l’han fet fora, que va en tren amb els companys a Barcelona, o que mira de fer-se entendre en una llengua estranya davant d’un munt de criatures encara més estranyes. I tot amb una prosa realment exquisida, enriquida amb un llenguatge proper de debò. Tan proper que m’ha deixat un dolç record de pastissets i vi de bóta, que qui hagi gaudit d’una infància ebrenca – com jo – reconeixerà, com aquell que menjava magdalenes i es transportava no sé on. En definitiva, un recull de relats ben digne i encertat principi actiu de la Cicuta a ca labreu. Abans que me n’oblidi, no vull deixar de fer esment del magnífic anacolut que conté aquesta meravella de llibre. Llegiu-lo si us plau!
Són molts els autors que signaran les seves obres a la Setmana del Llibre en Català. Adrià Pujol (Begur, 1974) és un d’ells: el dissabte 9 de setembre serà al Mòdul 39 signant La carpeta és blava (La Breu Edicions). A través d’una sèrie de publicacions recents que demostren la seva boníssima feina, l’autor empordanès s’ha guanyat el dret a ser considerat un dels noms imprescindibles de l’any, i això haurà de tenir positives conseqüències de tota mena en el futur proper. Per tots aquests motius que s’acumulen, Jaume C. Pons Alorda escriu una carta oberta en què repassa alguns d’aquests fets fonamentals per a Núvol.
Adrià Pujol | Foto: BiBi Oye / Núvol
Estimat Adrià,
Enhorabona, ets l’Autor del 2017 al meu entendre i, en el fons, tu també ho saps, però t’estimes més callar com el savi que ets. Com a bon antropòleg, t’agrada observar en la distància, ser el que analitza, i no desitges esdevenir pas l’objecte d’estudi. Això t’ofereix seguretat, en efecte, i també protecció, que en aquest món més val cridar poc l’atenció o després els punyals saben perfectament quina és la diana idònia. Com t’he dit abans: ets savi, i al mateix temps considero que ets un treballador infatigable que aquest 2017 ha arribat a do de pit. El que has aconseguit és simplement extraordinari.
En aquesta carta oberta gens acadèmica, però sí autèntica, em disposo a enumerar-te per què crec el que crec i per què et dic el que et dic, amb total circumstància, amb plena necessitat. Si faig el que faig, ara mateix i aquí, és perquè vull fer el que faig però no sé fer-ho millor, ara mateix no, per tant espero que acceptis aquestes paraules com el que són: una celebració de la bona feina que has fet durant aquests darrers anys i que en el 2017 han sorgit a la llum pública, una feina que espero tingui merescuda recompensa quan arribi l’hora, no perquè cregui que tot el que fem hagi de generar quelcom ulterior (no sóc tan capitalista) però sí perquè estic convençut que la bona feina ha de ser premiada. I ja des de bon principi et vull fer entendre que no t’estic collonant pas: el que dic ho dic de cor. I, en el fons, tu també ho saps: no sóc de l’Empordà, no sé dominar aquest art vostre, i per molt que volgués no sé si el sabria fer servir, ja que de fet sóc una persona massa tímida i greu, encara que m’hagi esforçat per demostrar el contrari, i com tu jo també sé amagar-me rere les mates quan cal. Tanmateix reconec que em costa molt generar humor a través de l’escriptura, tinc tendència a la seriositat i a la sentència, però et puc ben dir que estic intentant lluitar per trobar noves formes d’expressió, com tu, que ara estàs cercant noves vies, però d’això ja en xerrarem després.
En primer lloc, ets l’Autor del 2017, i amb això ja bastaria, per la teva colossal traducció de L’eclipsi de Georges Perec, publicada enguany a l’Avenç. Només això ja és un monument singular i de primer ordre! Perdona’m si no entro en el joc que proposeu tu i Perec, el de no fer servir en cap instant la lletra “A” durant el meu comentari, abans ja t’he dit que en el fons sóc tímid i greu i seriós, però és que realment crec que no és un joc sinó una veritable mostra de destresa total, sí, literària, en el millor sentit de tots els termes. Dic “traducció” i no “versió” com es perfila a la coberta tan encertada del volum, amb aquesta mà que branda el secret, però entenc per què ho feu. Ara bé, estic plenament convençut que el que ens regales no és una versió sinó una traducció en tota regla, molt ben feta, més que això: excelsa. Perquè la paraula “traducció”, ben entesa i ben aplicada, és sempre una “versió”, i perquè una traducció és un seguit de tries aplicades a la necessitat de cada cas, i ens tornes a demostrar que traduir no és trair, traduir és triar, i amb Perec de fons tu tries sempre, al meu entendre, les millors possibilitats per fer que la seva aventura arribi en les millors condicions oulipianes, unes condicions que haurien de fer, immediatament, que et convidessin a formar part d’aquest grup de treball tan selecte, al costat d’altres insignes oulipians com Pablo Martín Sánchez. A més a més, l’objectivitat, en literatura, no existeix, i molt m’atreviria a dir que en escriptura tampoc. I una traducció és sempre un sedàs, una mirada, una manera d’entendre la literatura a partir d’una personalitat marcada, en aquest cas la vostra, aquesta nova criatura que sorgeix del tàndem Perec-Pujol per segregar una obra fascinant, una novel·la, un artefacte, un immens mecanisme narratiu construït a partir d’una trava ardent com és la de no fer servir una lletra en cap cas, fet que obliga a trobar solucions constants, perpètues. És una passada. Quin gust que he passat llegint! Com he rigut amb les teves meravelloses constriccions, i amb el teu sentit de l’humor, però també he tornat a quedar fascinat per una escriptura viva, com aquesta, que ens demostra que l’esforç és també una tàctica per donar el millor que tenim, i que les traves oulipianes són convits a escriure en èxtasi, que com deia John Updike és l’única manera d’escriure bé.
A les mans tenim una traducció portentosa, estimat Adrià, la teva traducció esplèndida, i també et dic que em causaria molta angúnia i molta ràbia i molta pena, molta mala llet et sóc sincer, que l’any 2018 no rebessis el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Crítica Serra d’Or de Traducció, com a mínim!, perquè l’esforç que has dedicat a aquesta tasca ingent és d’autèntic premi, t’ho diu algú que sap què significa fotre colzes no a favor d’un sinó a favor dels altres perquè els altres puguin brillar. Però d’això dels premis ja en parlarem després… Permet-m’ho.
En segon lloc, ets l’Autor del 2017, i amb això també ja bastaria, per la teva darrera obra narrativa llarga posada a disposició dels lectors: La carpeta és blava, publicada enguany a LaBreu Edicions. Què has fet, animal? Jo et diré el que bonament crec que en certa manera has fet, perquè amb aquest volum has aconseguit moltes coses alhora.
Per una banda, has perpetrat una novel·la, sí, una novel·la sobre l’essència de l’Empordà, una novel·la que també és un assaig, una novel·la que és un tractat sobre el “collonar”, aquesta forma tan particular de l’humor universal aplicada a un territori molt concret de Catalunya com és l’Empordà, una forma d’humor única que també pot tenir les seves irradiacions a altres espais del territori nacional i internacional (des d’Aristòtil fins a aquest joc de referències que fas amb El nom de la rosa d’Umberto Eco; des de Rabelais fins a Foster Wallace amb les seves infinites notes a peu de pàgina farcides de comicitat; des de Ventura Ametller fins a Blai Bonet, aquestes dues criatures al·lucinades i al·lucinants; des de la conquesta de les Amèriques fins a aquest instant sublim en què Josep Pla collona i acollona Salvador Espriu amb la mítica frase que acaba donant (sic) títol al teu llibre…). A vegades crec que has fet un llibre sobre tot en un espai mínim, sobre tot el que tingui a veure amb aquesta meravellosa ganyota que és riure, desafiar la mort i celebrar la magnànima sordidesa de viure. La carpeta és blava és una autèntica tesi doctoral: estàs Doctorat en Vida i en Rialla.
En aquestes pàgines toques molts temes, i tots són increïblement atractius: la dura relació entre centre i perifèria, el poder dels que guanyen i (re)escriuen la història, el discurs dominat en contra del discurs dominant, la llengua forta i els col·loquialismes prescindibles (i la factura del traductor Joaquim Mallafrè és un esperit que sobrevola bona part de les teves reflexions, però també hi ha altres esperits afins com Laurence Sterne, Miguel de Cervantes, Josep Palàcios, Enrico Nencioni o Juli Vallmitjana). La clau és que, gràcies a tu, sí, gràcies a tu, una realitat ultralocal es converteix en una columna més de l’universal. I ho fas amb una profunda dimensió d’immediatesa: ens parles de què és collonar mentre els personatges principals es collonen mútuament. Aquesta aparent facilitat no és gens fàcil, però et permet aconseguir una ambientació frenètica, dinàmica, hipertextual, amb múltiples trames entrellaçades, temes oberts que tornen i retornen com una coda simfònica, el discurs s’interromp, i s’alimenta, de l’acció, fins tal punt que demostres que com a narrador no tens res a envejar a mestres de la forma i de la tècnica com Miquel de Palol, Eduard Márquez o Jordi Cussà. Tu també demostres que pots parir Il Decamerone moral, i intel·lectual, de la literatura catalana del segle XXI, però amb l’energia fundacional d’un Buster Keaton que s’assembla molt a Ramon Llull. Ets còmic, burlesc, satíric, trivial, i alhora profundament seriós, culte, prodigiós i necessari. Poques vegades he vist una fusió tan bèstia de contrastos en una obra que exposa tan bé la relació entre fons i formes. I alguns han dit que et repeteixes, que no tens tanta gràcia com en obres anteriors, com Sala i Cullell per exemple, però no estic gens d’acord: crec que tot el que havies fet fins ara era un entrenament per arribar a la perfecció d’ara que representa, en contingut i en continent, La carpeta és blava.
Una novel·la has fet, deia, que també és una obra de teatre, com ho era El beso de la mujer araña de Puig. És molt difícil fer el que has fet, aconseguir aquest híbrid estrany, m’atreviria a dir que únic, en què res no sobra ni res no manca, o almenys aquest és el sentiment que tinc després d’haver-te devorat, i això que sé que t’hauré de llegir moltes més vegades per glapir els detalls que subreptíciament ens ofereixes en palangana de diamant. Crees suspens i ganes de seguir llegint per trobar les respostes, i això és un recurs narratològic imprescindible, però també basteixes un pou de saviesa, d’exemples i d’associacions perfectes, i amb això em fas pensar en els magnífics assajos d’Enric Vila (El nostre heroi Josep Pla o Breu història de la Rambla o Londres-París-Barcelona) o de Lluís Calvo (Les interpretacions o Baules i llenguatges o El meridià de París), que poden combinar realitats aparentment indissociables en un mateix fil pensamental, i per això a les mans tens un assaig formidable: la teva indiscutible tesi doctoral perquè és una tesi vital.
Per altra banda, llegint La carpeta és blava no em puc treure del cap que es tracta del llibre que sempre havies volgut escriure, cosa que tu mateix has reconegut públicament més d’un cop, i que finalment l’has aconseguit, i el resultat no podria ser més perfecte. Tot el que havies anat construint fins ara era una escala per arribar fins aquí. T’has anat entrenant amb obres ja majors (Picadura de Barcelona, publicada a Sidillà, poso per cas) per arribar al cim que és La carpeta és blava, on la teva investigació sobre l’Empordà troba el punt definitiu, i potser final, i això sembla trist però de fet és joiós. En un món feliç de veres somnio que La carpeta és blava pot guanyar el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Crítica Serra d’Or d’Assaig, o de Novel·la o de Narració, és clar! L’exemple de Francesc Serés amb La pell de la frontera és un clar precedent! Però ja sabem com funciona això dels premis, cal que recordem el tristíssim darrer cas del Crexells, aquesta trobada de vegans decidint quin era el millor bistec de l’any?, i en el fons és igual: el que importa és que has aconseguit un envejable seguit d’obres formidables, i per això ets l’Autor del 2017, i és igual si hi ha premi o no, encara que aquests puguin venir de diferents bandes, el premi ja és el que has fet, el premi mateix és L’OBRA, i tu, estimat Adrià, estàs fent L’OBRA. A poc a poc i amb bona lletra, amb alegria i generositat, amb amplitud i amb qualitat, amb genialitat i brutalitat, i això hauria de provocar l’admiració i la felicitat dels altres. A mi em produeixes admiració i felicitat, almenys, i m’agrada pensar que molta altra gent també ho veu així. I si és que no, doncs paciència, o que s’hi fotin fulles (d’herba o no).
En tercer lloc, i això té a veure una mica amb el caràcter definitiu que implica La carpeta és blava, crec que has assolit un cim, sí, ja t’ho he comentat abans, has arribat dalt de tot de la recerca de l’essència de l’Empordà, però alhora ja comences a esguardar altres serralades. I això es veu en dues altres mostres d’escriptura que ens has regalat però que no s’ha comentat tant com jo hagués volgut… No et diré que deixis de parlar de l’Empordà, com sí va fer Vicenç Pagès Jordà en certa manera, però sí que m’interessaria, a mi personalment, que comencessis a treballar altres temes i aspectes, perquè tinc ganes de conèixer un altre Adrià Pujol Cruells, un Adrià Pujol Cruells que també em pugui sorprendre d’altres maneres. Amb volums teus com Alteracions (Males Herbes), per exemple, ja vares demostrar que ets versàtil i que tens més que bona traça i que pots parlar del que sigui amb efectes plens d’èxtasi, i també en qualsevol gènere: ara només et cal un desafiament, i aquest desafiament es pot percebre en dos contes breus que has publicat recentment en dos llocs diferents. El teu conte “Sota zero” a la secció “Lletracremats” de la revista El Temps i el teu conte “La germana gran” a l’Antologia de textos :Rata_ RISC, coordinada per Ricard Ruiz Garzón.
El primer és també un diàleg endimoniat entre dos personatges que, amb el que diuen, es van despullant, no perquè vulguin sinó perquè no tenen cap altre remei, com passa amb els personatges de Vladimir Nabokov. El final és surrealista i entranyable, colpidor i inesperat, diferent i collonador. El segon és, i no puc deixar de veure-ho així, un homenatge pervers, sàdic, macabre, erotòman i sòrdid al Miquel Bauçà més quotidià, el de la narrativa que neix dins Carrer Marsala o El vellard.L’escarcellera. I aquest nou Adrià Pujol Cruells es revela en aquestes pàgines, juga, fa provatures, inicia nous camins que m’emocionen perquè no sé què en pot sortir d’això, però sé que serà interessantíssim, i espero amb ganes tot el nou que pugui venir. Perquè t’estàs atrevint a atrevir-te, i perquè has superat un cim però en vols superar d’altres i per aquest motiu t’esforces com ho fas, i per tot això comentat fins ara ets un dels Autors del 2017, i aquesta conjunció astral és una constel·lació fantàstica. I perdona que no entri a comentar amb una mica més de detall els articles que escrius setmanalment per a diferents mitjans, però no puc arribar a tant, i ja em sap greu, ja! Però tu també ets un incontinent, tu també ets un eufòric, tu també ets un prolífic, i en aquesta profusió m’agrada emmirallar-me, reconèixer-me i desafiar-me des de la germanor, el respecte, la curiositat i la necessitat de donar-nos ales mútuament.
Gràcies, doncs, per la bona feina, tot i que sé que en cap cas no necessites les meves gràcies, ningú no les necessita, però si te les dono és perquè, com a lector, com a escriptor, com a estimador de l’esforç, t’estic agraït per la genial feinada que has fotut, i que espero que sigui el motor de moltíssima més feina que hagi de venir en el futur, ja que la qualitat, i no els reconeixements, és l’autèntic combustible d’una trajectòria.
Enhorabona, una vegada més, per ser l’Autor del 2017, i no afluixis, encara queda molt per fer.
S’acaba d’inaugurar a l’Arts Santa Mònica l’exposició ‘Generació (H)original’, una mostra que aplega setanta-quatre retrats de poetes i gent del gremi vinculats a l’obrador del bar Horiginal, al barri del Raval de Barcelona
Els editors de LaBreu, un projecte que no existiria sense l’Horiginal: Ignasi Pàmies, Ester Andorrà i Marc Romera.
Dimecres 26 de juliol, a les set de la tarda, es registrava un moviment sísmic d’origen poètic en un annex de l’Arts Santa Mònica. S’inaugurava l’exposició ‘Generació (H)original’.La invitació deia que es tractava d’un retrat coral representatiu d’un grup de poetes que han orbitat al voltant del bar Horiginal de Barcelona, al barri del Raval. Els comissaris: Marta Huertas i Dídac Rocher. Organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes.
Efectivament, unes dues-centes persones, majoritàriament poetes i escriptors, de quatre generacions diferents (això és important), es van aplegar a l’Espai Residència del Santa Mònica per celebrar la fertilitat d’un lloc, l’obrador de l’Horiginal, que durant disset anys ha fet d’epicentre de la poesia de la ciutat de Barcelona.
Les ones expansives no se circumscriuen a l’exposició, també hi ha en procés un llibre de l’editorial Labreu, que es publicarà a final de setembre. Un volum sense número, edició especial, de la col·lecció Alabatre, la col·lecció nascuda a l’Horiginal i amb un catàleg que expressa tan bé què ha generat durant aquests anys aquest espai. Un llibre que aplegarà les fotografies d’aquests setanta-quatre poetes i que aniran acompanyades d’un poema de cadascun, amb un pròleg de Jordi Marrugat i textos de Ferran Garcia, Josep Pedrals i Meritxell Cucurella-Jorba, programadors de la poesia de l’Horiginal en diverses etapes durant disset anys.
Hores abans de la inauguració, després de dinar, Ferran Garcia, Josep Pedrals i Meritxell Cucurella-Jorba s’havien trobat per escriure uns versets divertits de cadascun dels poetes fotografiats. Els versets, impresos en paper i retallats, omplien un orinal, el que feia anys havia regalat el poeta Jordi Prenafeta als programadors. Ells van llegir els versets en veu alta, d’un en un, entre aplaudiments del públic. La majoria de citats, sobretot poetes però també d’altres disciplines (escriptors, editors, llibreters, periodistes, músics…) eren a l’acte. I allò que els versets van posar de manifest és com d’intensos i propers han estat aquests anys per als poetes i del gremi assidus de l’Horiginal, perquè, com si fos un poble, més i tot, una família, de tots ells es coneixen vida i miracles, i la complicitat és ben travada.
Retrat de la poetessa Blanca Llum Vidal.
La llista és llarga. Per ordre d’aparició: Jaume Pons Alorda, Pau Vadell, Mireia Vidal-Conte, Ignasi Pàmies, Andreu Subirats, Francesc Gelonch, Marina Espasa, Mireia Calafell, Gerard Altaió, Lluís Calvo, Stefano Maria Cingolani, Albert Forns, Anna Ballbona, Marçal Font, Anna Gual, Carlos Andreu, Pau Gener, Carles Sanuy, Martí Sales, Eduard Escoffet, Maria Antònia Massanet, Jordi Nopca, Blanca Llum Vidal, Ester Andorrà, Maria Cabrera, David Castillo, Nú Miret, Dolors Miquel, Míriam Cano, Laia Martínez López, Max Besora, Víctor Suñol (citat però que no té foto en l’exposició), David Caño, Anna Aguilar-Amat, Ivette Nadal, Lucia Pietrelli, Núria Martínez-Vernis, Marc Romera, Francesc Bombí-Vilaseca, Josep-Ramon Bach, Anna Pantinat, Toni Clapés, Joan Vigó, Isabel Sucunza, Màrius Sampere, Enric Casasses, Joan Vinuesa, Eduard Carmona, Miquel Adam, Carles Hac Mor i Ester Xargay, Núria Isanda, Joan Todó, Laura Borràs, Jordi Vintró, Francesc Garriga, Jordi Pàmias, Laia Noguera.
Va assistir a l’acte el poeta degà, Màrius Sampere, que va explicar a VilaWeb que recordava el dia que en Ferran Garcia li havia fet un llibret i l’havien coronat amb una corona de llorer. I també el primer dia que va llegir un dels seus llibres de poemes a l’Horiginal: ‘Va ser molt emocionant, va ser com haver aconseguit una fita a la vida. Una sensació irrepetible.’
Josep Pedrals i Meritxell Cucurella-Jorba (d’esquena) llegint els versets.
Ferran Garcia, l’home que s’ha mantingut inalterable a l’obrador durant els disset anys de poesia de l’Horiginal, el dia de la inauguració de l’exposició se sentia una mica aclaparat, però ens valorava: ‘L’Horiginal és un lloc que ha tingut la constància de mantenir una programació de poesia fixa i això ha fet que entre diferents generacions de poetes i altres persones vinculades a aquest món, l’Horiginal fos un lloc de trobada i es creés l’hàbit de venir. Entre els habituals, la majoria no sabien qui recitaria cada setmana, però tan se valia, sabien que hi hauria poesia i que es trobarien persones amb interessos afins. I durant aquests anys s’ha creat un caliu i ha estat un lloc de tertúlia, d’intercanvi, de conspiracions també. I han nascut molts projectes a l’Horiginal. Per exemple, l’editorial Labreu té com a embrió l’Horiginal.’
I què va representar en Francesc Garriga per l’Horiginal? Diu Ferran Garcia: ‘Pel fet de ser poeta i per la seva personalitat, generava una gran atracció entre la concurrència. A més, ell tenia molt d’interès a conèixer els joves poetes, i els ajudava, tot i fer-ho des de la crítica i que era un rondinaire. Va ser el nostre gran referent.’
L’editora de Labreu, Ester Andorrà, recorda que, per a ella, l’Horiginal va ser el punt de coneixença tant d’editors com de poetes: ‘Allí vaig trobar soci i marit. A vegades penso com seria la meva vida si no hagués existit l’Horiginal. Però, a més, pensa que abans de l’Horiginal no havia imaginat mai de fer-me editora. Va ser de les converses interminables de cada dimecres amb en Pedrals, amb l’Andreu Subirats i amb en Jordi Vintró, de conèixer-los i sentir-los, que es va produir el detonant. I de les nits en blanc que vaig arribar a passar conversant amb en Todó i en Pedrals, que em van obrir tot un món, el món dels poetes vius. Sense l’Horiginal segur que Labreu no existiria. Això segur. A més, per a nosaltres, un cop creada l’editorial el 2006, l’Horiginal també va ser el nostre centre de presentacions dels llibres, sempre les fèiem allà. I n’han passat de molt fortes en aquelles parets. Recordo una vegada que una discussió sobre Carner va provocar una trifulga de campionat, que va arribar als cops de puny i es va acabar a comissaria.’
Inauguració de l’exposició ‘Generació (H)original’, ple a vessar.
L’escriptor, poeta i cantant Carles Andreu, després de quaranta anys instal·lat a París, va tornar a Barcelona. Recorda que fou l’artista Benet Rossell qui li va descobrir la poesia a l’Horiginal: ‘Va ser en Benet Rossell que em va portar a l’Horiginal, perquè ell vivia al Paral·lel, ben a prop. D’això fa uns vuit anys. I a partir d’aquí, hi vaig tornar sovint i vaig acabar fent una nit de poesia amb un jove poeta del Delta. Per a mi, l’Horiginal ha estat un punt de creativitat i de connectar-me amb la poesia viva de Barcelona.’
El poeta Josep Pedrals ja era el Mozart de la poesia catalana quan va començar a portar la programació de l’Horiginal l’any 2001, i ho va fer per amor a l’art fins al 2015. Ens explica: ‘Això que fem avui no té voluntat de ser cap antologia, sinó un recordatori d’allò que es va fer i del que es fa a l’Horiginal. Però allò que quedarà serà el llibre. I t’he de dir que tot plegat se’m fa estrany. Ens hem trobat havent dinat amb en Ferran i la Meritxell i hem començat a recordar els morts (el traductor Jordi Domènech, que venia al principi; el titellaire Jordi Pinar; en Lluís Gràcia, en Sebastià Roura…), i s’ha fet estrany.’
Continua Pedrals: ‘Jo vaig inaugurar les sessions de poesia, juntament amb en Gerard Altaió i en Francesc Bombí. Jo era de la colla dels que hi anava quan programava la Meritxell Cucurella-Jorba el 2001. I quan ho va deixar, en Ferran em va proposar d’agafar el relleu. Com que ja havia programat el cicle de poesia del bar Siena, ho tenia per la mà i tenia una bona agenda de telèfons. Fèiem una programació setmanal que a vegades es convertia en tres sessions a la setmana (dimarts, dimecres i dijous). Hem estat molt feliços a l’Horiginal i ha tingut molt de sentit, pel que sembla.’
Ara fa pocs mesos, el propietari de l’Horiginal s’ha venut l’establiment. El nou propietari no ha volgut conservar el nom. Ara es diu La Rubia. Però en Ferran Garcia diu que el nou propietari sí que vol mantenir la programació de poesia. De moment, l’any vinent encara sonarà poesia a l’obrador de La Rubia horiginal.
Antònia Vicens modula un cant que persegueix la llum de la Paraula
Més que passar el temps, qui va passant som nosaltres, espectadors actius o passius d’aquesta gran tragicomèdia que és la vida. Des del primer plor, se’ns proporciona l’opció de viure, aquest anar passant anys i panys empesos pels fats de la dissort o la fortuna. El món, però, és d’aquells que van a la recerca del seu propi destí més que d’aquells altres que invoquen factors externs com a responsables de les pròpies peripècies existencials. No cercar culpables és una gran lliçó de vida. Antònia Vicens (Santanyí, 1941) ha sabut des de sempre quin era el seu destí. I l’ha cercat fins a trobar-lo. “Mir passar la vida”, ens diu com a arrencada del seu nou poemari: Tots els cavalls (LaBreu, 2017). I a partir d’aquí es van encadenant alguns dels episodis cabdals per a la conformació de la personalitat. N’hi ha que ens condueixen a un passat remot, molt llunyà en el temps, que encara perviuen gràcies al prodigi de la memòria selectiva: anar a robar prunes amb una amiga, partir cap a l’escola, entendre que “El cel pot cabre dins un bassal / l’infern pot ser / un llit amb els llençols / de seda”. Ens impacta puntualment la imatge dels cavalls al galop, els cavalls lliures, fugissers i fonedissos, a l’encalç de la llibertat absoluta, d’una pau salvatge i pura que els poemes reclamen amb una forta càrrega de tensió i d’expiació. El Diable porta una màscara que el converteix en presència invisible però tothora present, amenaçant, que es passeja entremig del viure talment el protagonista que ens parla de la solitud i el temor, de l’excés i l’absència. Antònia Vicens va una passa més enllà de l’evidència i situa el lector lluny de la placidesa i el conformisme. La poeta avança segura entre uns versos d’alt contingut emotiu, carregats d’intuïció lírica, que remouen les entranyes per situar-nos cara a cara amb la vida, enfront de l’abisme.
Nou poemari del barceloní del Guinardó Màrius Sampere, regal dels Innocents del 1928. Per a mi, és un poeta del Besòs, que ens diu: “Hi ha tantes coses per acabar, que mai no és d’hora ni tard” i que ens revela que “la bruixa rodanxona parla en castellà. Potser té un polvo”, o que ens marca la nostra agenda de futur: “Germans, ximplets!, per què / no comenceu les coses pel final?”, per concloure amb una recomanació taxativa: “Germans, estúpids, / què feu, tan obedients?” Com que ens ha advertit que “des d’ara serà sempre”, el poeta Sampere em recorda el Price dels poetes del 1970 –amb curtmetratge agosarat de Pere Portabella– del qual celebràvem, als 25 anys, un revival al Palau de la Música Catalana. I aquest cop, home precisament amb sòlida formació musical, ell sí que hi era. I és que els seus poemes han marcat ritmes que no oblidem: L’home o el límit, Poemes de baixa freqüència, Les imminències, entre molts d’altres, sense oblidar la novel·la del 2010: El gratacel. ¿Puc confessar que no sabia ben bé què volia dir Dèmens, que no sé si vol dir ‘desmesurat’ o veí de múltiples ‘demències’, “o bé /surar / en confusió, o bé embolica / que fa fort…”? Ho preguntaré als editors de LaBreu Edicions, Marc, Ignasi, Ester i Clara, que han bastit –i ofert– una estimulant col·lecció de poesia, de prop de noranta títols, on pots trobar tant Francesc Garriga Barata com Paul Celan, Antònia Vicens o Víctor Obiols.
Per a mi, estri descatalogat del món del llibre, és un estímul comprovar que hi ha gent jove, i nova, que tenen la sàvia audàcia de renovar el món de l’edició catalana. Poden dir, amb Horaci: “Exegi monumentum aere perennius.”
Serguei Dovlàtov és un dels grans autors russos de la segona meitat del segle XX. Va néixer en una família d’intel·lectuals i artistes: era fill d’una correctora armènia i d’un escenògraf jueu. A la universitat va fer amistat amb diversos poetes, entre els quals hi havia Brodsky, però va ser expulsat perquè en lloc d’anar a classe s’emborratxava amb els amics. Va haver de fer el servei militar com a vigilant d’un camp de presoners, després va treballar en diversos diaris, va traficar al mercat negre, va fer de guia del parc Puixkin i encara després va reprendre el periodisme. El règim soviètic no li va permetre publicar cap llibre. De fet, el KGB va destruir una novel·la que volia imprimir, però va aconseguir enviar a l’estranger clandestinament alguns manuscrits. Va viure a Leningrad fins al 1978, quan fou expulsat de la Unió de Periodistes Soviètics, i va emigrar, a trenta-set anys, a Nova York. Dotze anys després va morir d’un atac de cor derivat de l’alcoholisme, quan ja havia publicat amb èxit dotze títols. Tot i que aquests llibres es van escriure contra rellotge, la seva prosa, com diu Brodsky, “és tallada com els poemes, línia a línia, amb una sintaxi sorprenentment pura”.
Labreu va inaugurar la col·lecció La intrusa el 2009 amb La zona, de Dovlàtov, i des d’aleshores ha publicat La maleta, El compromís, Els nostres, La filial i enguany acaba de treure la sisena narració en català, El parc, totes traduïdes exemplarment per Miquel Cabal Guarro.
L’obra de Dovlàtov té un marcat caràcter autobiogràfic, però potser en El parc és on resulta més evident. El protagonista, Borís Alikhànov, alter ego de Dovlàtov, és un periodista a l’atur, separat de la dona, que segueix el consell d’un amic i se’n va a fer de guia al parc museu Puixkin, com una manera d’aconseguir diners i trencar amb les inèrcies de Leningrad. La narració comença just quan arriba amb autobús al parc, i ja trobem aquella mirada seva, sorneguera i perplexa, davant l’entrevista que li fan, davant els guies devots que seran els seus companys o davant els clients habituals del bar. Tot i la dissecció despietada que fa sobre aquella mena de parc temàtic, l’estada li retorna un cert equilibri emocional per la feina en si i la tranquil·litat econòmica.
Ara bé, l’obra no només descriu aquesta estada. Inserit en el relat d’aquestes jornades al parc, l’autor disserta sobre el seu passat. Aquests flaixos enrere arrosseguen la narració cap a una intimitat franca que fa que El parc sigui, com diu la seva filla, Katherine Dovlàtov, “la narració més personal de totes”. Ens explica, per exemple, com va conèixer la seva dona i va adonar-se que el caràcter tranquil i callat d’ella calmava el seu tremp impetuós, o els problemes per conviure amb un escriptor a qui no publiquen, o el moment tràgic de la partida de la dona i la filla cap als EUA, quan emigren elles dues sense saber si mai més es retrobaran.
Aquestes històries més íntimes i doloroses es barregen amb el present pacífic i alegre del parc. El relat del parc ens diverteix perquè mostren la realitat esperpèntica de la vida soviètica: des de la veneració ingènua dels turistes per Puixkin fins al tedi mortal de les treballadores atrapades en feines rutinàries, des de la casa tronada on viu el protagonista fins a les borratxeres contínues amb els companys. Tot i amb això, la seva feina de guia és impecable, coneix a fons Puixkin i la literatura russa, encara que ell, és clar, troba grotesc aquest fetitxisme pels llocs literaris: “Tot i que al cap de cinc dies ja m’havia après de memòria el text de la visita, no em costava gaire simular una improvisació emocionada. Feia veure que tartamudejava, com si no acabés de trobar la manera de dir les coses; fingia que m’equivocava, gesticulava per decorar uns estirabots acuradament assajats. Com més coneixia Puixkin, menys ganes tenia de parlar-ne. Fins a l’extrem de sentir vergonya.”
La seva prosa s’apropa molt a l’oralitat, és un estil directe i sec que casa molt bé amb la mirada descarnada sobre la seva vida i sobre la vida a la Unió Soviètica. Dovlàtov havia estat vigilant als camps de presoners –com relata a La zona– i les coses que va veure allà el vacunen de qualsevol victimisme o nostàlgia. Amb una prosa condensada i lacònica, mostra l’absurditat del funcionament soviètic, però també com el bé i el mal són pertot arreu, dins i fora del camp, dins i fora de l’URSS. Ara bé, una veritable mirada moral sobre el món només pot aguantar-se a base d’alcohol i d’humor, un humor fi i irreverent que sovint es gira cap al mateix autor: “Viure és impossible. O vius o escrius. O la paraula o la feina. Però la teva feina és la paraula. I tota Feina amb majúscula et fa fàstic…”
L’escriptura, tanmateix, és la seva taula de salvació. Encara que no publiqui, que no tingui lectors, no és excusa, ha d’escriure: “En el pla espiritual, un intent no reeixit com aquest equival al llibre més gran de tots. Moralment és encara més elevat, si ho vols, perquè exclou tota recompensa.” Aquesta passió i ironia excel·lents el col·loca en la gran tradició russa de Gógol i Bulgàkov, juntament amb un aire de tristesa que el lliga a Txèkhov. El seu to enèrgic aconsegueix denunciar aquest món soviètic absurd i cruel, la seva escriptura finalment es fa des de l’humanisme.
No volia marxar de l’URSS, estimava la llengua i la terra. Quan la dona li diu: “–A tu què et reté? L’Hermitage, el Nevà, els bedolls?
–Els bedolls tan se me’n foten.
–Doncs llavors què?
–La llengua. En una llengua estrangera perdem el vuitanta per cent de la nostra personalitat. Perdem la capacitat de fer broma, d’ironitzar. Això sol ja m’esgarrifa.” Però Dovlàtov va haver d’emigrar, i els dotze anys de vida a Nova York, enmig de la comunitat russa del barri de Queens, va poder publicar i ser reconegut. L’Ajuntament de Nova York li va dedicar pòstumament la cruïlla entre la 63rd Drive i la 108th Street: el Sergei Dovlatov way.
La poetessa quebequesa Denise Desautels. Foto: EPA.
Desautels ens diu que a la felicitat no s’hi pot arribar sense afrontar i experimentar el dolor
Amb el meu amic Xavier sempre ens trobem pel meu aniversari, o el dia abans o el posterior, i ell em regala un llibre que ha llegit sense explicar-me gaire el perquè de la tria, que jo he de descobrir. En tot cas, sé que m’agradarà i que, a través de l’excel·lència literària, el llibre em revelarà un coneixement sobre la vida.
Com que la trobada és poc després del festival de Canes, jo acostumo a parlar-li d’una pel·lícula (que potser seran dues o tres, però no més, perquè es tracta de fer una recomanació precisa i intensa) que estic convençuda que li agradarà. Aquest any, però, sobretot li vaig parlar d’una pel·lícula que no vaig veure a Canes: Estiu 93, de Carla Simón. El llibre que va regalar-me és Una felicitat imposada, una narració de la poeta quebequesa Denise Desautels que, publicada per LaBreu Edicions, el poeta Antoni Clapés ha traduït al català amb amor i coneixement. Potser vam intuir-ne alguna cosa, però, ignorant respectivament el que havia llegit o vist l’altre, encara no sabíem l’afinitat de les nostres eleccions.
Denise Desautels tenia cinc anys quan el seu pare va morir i així, justament, comença el seu relat: “El 6 de maig de 1950 mor el meu pare.” El títol Una felicitat imposada pot semblar estrany, però Desautels ens l’explica evocant una infantesa en què, per evitar-li el dolor i la tristesa, els seus familiars (de manera particular, la mare) i pròxims la (sobre)protegeixen. Allò que ens relata és com aquesta felicitat imposada va haver d’esquerdar-se per descobrir que, de fet, la felicitat és una altra cosa. I que no hi podia (no s’hi pot) arribar sense experimentar i afrontar el dolor, que no és només el propi, sinó també el dels altres: el dolor d’un amic malalt condemnat a morir jove, el d’una jueva polonesa supervivent del nazisme, el que percep llegint Les flors del mal de Baudelaire, el transmès per una amiga que en una carta li parla del cinema de Dreyer i del film Hiroshima, mon amour, el que descobreix en els ulls dels autoretrats de Van Gogh. Sentint el dolor, també sent la felicitat certa en l’amistat, l’amor, el desig, els plaers del cos. Aquest aprenentatge es fa alliberant-se de la protecció, vivint a la intempèrie, adquirint una consciència, construint la pròpia identitat. El seu procés passa per l’escriptura com a experiència de coneixement que ajuda a viure amb les ferides: “Escriure per veure, tan sols per veure, perquè no hi haurà mai guarició miraculosa.”
Amb Una felicitat imposada, Desautels no ha volgut escriure una autobiografia, sinó un recit, que, constant d’elements autobiogràfics i ficcionals, ha adoptat no tant per parlar del jo, sinó per transportar-ho als altres i que cadascú s’hi trobi. La dissolució del jo en el nosaltres la fa a través del text, de l’escriptura. Ho explica en una sensacional entrevista que, publicada a Núvol, Jaume C. Pons Alorda va fer a l’escriptora quan aquesta va ser a Barcelona per presentar-hi Una felicitat imposada. També que el fonament és l’escriptura mateixa amb la qual, a partir de la fragilitat d’una existència, explorar el dolor del món. En aquesta entrevista, Desautels afirma: “El que jo volia era transformar la vida, la veritat, en creació. Això és la ficció.”
Aquest propòsit, justament, fa que consideri l’afinitat electiva d’en Xavier i jo. Estiu 93 també és una transformació de la vida en creació i per això el jo es converteix en un nosaltres. Carla Simón evoca, però transfigurant-ho en una ficció, el moment en què, mort abans el pare, va perdre la seva mare quan ella tenia 6 anys. Explicat mil cops, va convertir-se en un conte i, amb la pel·lícula, en un poema cinematogràfic on, a partir d’una experiència personal de la fragilitat, trobar la nostra infantesa.
Una paradoxa brillant sobrevola tota l’obra poètica d’Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986). Diu que no escriu pensant en llibres sinó en poemes que caminen però alhora confessa que l’emociona pensar que tots els llibres que va publicant en formen un de sol. I afegeix: “La venjança del poema és que tingui tanta força que acabi sortint del llibre i clavant la bandera fora sostre”.
Al principi va ser un blog (‘No caic, em tiro’). Poemes, pensaments i collages que eren gairebé missatges en una ampolla i que, des de l’anonimat, llegien, sembla ser, quatre gats… inclosa l’Ester Andorrà, editora de LaBreu. Andorrà ens explica que fa ja gairebé deu anys, “navegant i mirant blogs de desconeguts, vaig topar-me amb aquest, que em va fascinar: vaig trobar-hi una manera pura d’escriure, amb una gràcia i un estil inclassificables”. Diu que el llegia i el rellegia fins que un dia, a través d’un conegut, va descobrir qui hi havia darrere d’aquella estranya bitàcola. “A vegades editar és això, topar amb paraules que t’arriben, i descobrir mons nous”, conclou Andorrà.
Un any després, l’Anna Gual publicava a LaBreu el seu primer poemari, Implosions (2008), un recull de versos rotunds, alguns dels quals encara avui ressonen amb la potència d’un manifest: “La pressió / sempre ha estat elevada / al nivell en què em moc./ Perquè si no arrisco no visc / i si no visc no té sentit escriure / i com viure sense escriure?”. D’ençà d’aleshores, n’ha parit quatre més: L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013), Símbol 47 (LaBreu, 2015), Molsa (AdiA, 2016) i El tubercle (Poesia 3i4, 2016), i ja està immersa en el sisè.
Diu que no és cert que ja estigui tot dit, que “hi ha mil maneres de dir invisibles que encara han de venir” i que “la poesia serà un bon òrgan per arribar-hi”. I reivindica la valentia dels escriptors, i concretament la valentia de tancar un poema: “Bàsicament perquè aquest és un acte impossible i per tant s’ha d’entendre que un escriptor ha d’enfrontar-se a la derrota constantment”.
Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és? I qui ho diu?
La poesia és entendre que les millors coses no s’han d’entendre. Que les millors coses no han de tenir un ús, no han de servir. Que les millors coses hi són només per a ser sentides. La poesia no és un estri. No té un profit. La poesia és una vibració constant a dins; un terratrèmol al cap, un parlar sísmicament de l’entorn (el palpable i el no palpable), atorgant al món un camp magnètic propi. Com l’artista cyborg Moon Ribas, que té implantat un sensor sísmic al braç amb el que percep tots els terratrèmols del planeta a temps real a través de vibracions, la poesia és aquest sacseig interior. T’arriba i et connecta a les realitats -no una sinó múltiples- sense previ avís.
Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
El meu cervell està dividit en dues meitats: la científica i analítica, que em permet obsessionar-me amb els números i amb la ciència; i l’artística, que em dóna camí per recórrer l’abstracte. L’interès per la poesia va néixer en aquest embolic amb el que convisc des de que tinc ús de raó. Si s’hagués de marcar un punt exacte a la cronologia, diria que va començar a l’adolescència, interessant-me per l’art, en busca d’un oxigen que no em donaven les xifres. En aquella època efervescent no parava de descobrir pintors, cineastes, i també poetes, i cada nou nom, cada nova creació, m’ofegava per excés de vida. El més sorprenent és que aquells tipus de sobresalts encara els visc ara. Que tot està dit és fals. Hi ha mil maneres de dir invisibles que encara han de venir i la poesia serà un bon òrgan per arribar-hi.
Per què n’escrius?
Escric buscant descriure una veritat que se’ns escapa. Com diu Chantal Maillard, “Escribir / para no mentir / para dejar de mentir / con palabras abstractas / para poder decir tan sólo lo que cuenta.” Escric per intentar parlar del que realment importa. En el meu poema Fascinació dic “Un poema no és una certesa / sinó la mentida de la veritat.” Probablement sigui això, escriure per conèixer el revers de tot, la cara ombrívola, la fugissera. Com un espeleòleg, amb una llanterna frontal, m’agrada pensar que escric il·luminant la cova d’on venim. Costa d’expressar. Suposo que escric perquè escrivint descobreixo que es pot parlar des del no-temps i el no-lloc amb llibertat. Escric com a conseqüència de percebre que un forat pot escopir un cos i la fascinació que això em produeix, com a ésser viu contemplador, em mou a escriure. Com a persona solitària que sempre he estat, una solitud habitada, si vols dir-li així, la poesia m’acompanya perquè em fa explotar la imaginació.
Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
M’agrada obligar-me a vomitar els poemes, dir-los en veu alta titubejant, perquè la vergonya sempre hi és al fons del pou del dir cap enfora. És una sanació, donar-los so. Un poema és un ens viu, i si té amígdales cal que parli. Hi ha poemes muts, que mai han estat dits. També els estimo, aquests. Són ben curiosos els poemes, cada un tan diferent de la resta. Cada poema té unes necessitats i jo intento respondre-les. Alguns parlen des de la devastació, d’altres des de la bellesa, uns altres des de la incomprensió del propi autor, de jo mateixa. És potent dir-los en públic i veure les reaccions. El lector com a segon escriptor m’interessa i m’empeny a seguir recitant.
Un poema és un ens viu, i si té amígdales cal que parli. Hi ha poemes muts, que mai han estat dits. També els estimo, aquests
Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Cal tenir els ulls oberts dues vegades per veure-hi. “Només aquell que obri els ulls / i els torni a reobrir de bell nou / podrà desocultar / les meravelles minúscules”, que dic al poema Karnak. Per doblemirar, s’ha d’estar atent i sobretot portar en el si d’un mateix una curiositat brava. En el meu cas, tinc el costum d’anotar versos a fulls, quan em venen al cap, omplint llibretes que es van acumulant i que ja en són més d’una vintena. Totes datades, totes marcant un espai-temps que reconec com a propi, encara que passat. D’escriure, escric sempre; el que varia és la intensitat. Hi ha mesos d’hivernar i d’altres de sortir a la batalla. És senzill i gràfic: escriure és anar a donar sang, però tu la portes sempre a dins, la sang; la mirada poètica viu a l’ADN.
Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Escric -no parlo de versos dispars sinó de conjunts de poemes- quan disposo de temps, aquesta és la premissa i l’única condició forta. Si tinc temps, ja pot ser a casa, al bosc o de viatge. A ple hivern o a l’agost més salvatge. Sóc una persona diürna, així que el pensament m’és més lúcid de dia i és quan creo i quan estic més viva. Quan s’apropa la nit m’entren totes les sons del món, les petites morts, i no sóc apta per a quasi res. Primer, escric a mà. Després, a ordinador. Indispensables les dues fases i en aquest ordre. La mà esquerra, erràtica, escriu a la llibreta sobre una ferida al genoll per després escriure la ferida al teclat i, qui sap, potser degota la pantalla, potser la ferida passa a estar a una orella o potser el genoll passa a ser el títol del poema. L’ordinador em permet distanciar-me del meu traç, actuar a través de la tècnica del collage i posar ordre a les idees mentre experimento amb el discurs.
Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Escriure pensant en llibres no m’entusiasma. Jo penso en poemes que caminen. Els llibres no caminen, els poemes sí. Penso en fragments que es troben i que s’agraden, que construeixen, que encaixen. El llibre com a habitació de significats, endavant. Però no com a mur de contenció. La venjança del poema és que tingui tanta força que acabi sortint del llibre i clavant la bandera fora sostre. Alhora, la paradoxa: és apassionant crear un significat que sobrevoli els poemes, d’aquí la trilogia Arrel Trinitat amb les seves tres parts en forma de llibres, Molsa, El tubercle i Altres semidéus. Però ull! El poema és el que camina, i el llibre si ha de ser, que sigui codi validat. T’ho diré: m’emociona pensar que tots els llibres que vaig publicant en formen un de sol.
Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
La valentia d’escriure és sovint passada per alt. Som valents els escriptors, que sigui dit ben fort. També mereix una valentia notòria tancar un poema. Bàsicament perquè aquest és un acte impossible i per tant s’ha d’entendre que un escriptor ha d’enfrontar-se a la derrota constantment. Ser valent per perdre. Ser valent per errar i seguir escrivint i seguir errant i seguir donant per enllestits els poemes que no volen ser enllestits, aquest és el gran repte. El temps que es triga en donar-los per conclosos varia: alguns ho poden estar el mateix dia que han estat començats; d’altres poden acompanyar-te oberts durant anys. Entremig, moltes lectures, reescriptures i un dir-los en veu alta perquè el cervell que capta el so s’hi acostumi.El lector de confiança més important és aquest cervell. Després ho mostro a dues persones gens condescendents amb el que escric: la meva parella, també escriptor, i al Lluís Calvo, un referent a nivell humà i literari. A ningú més. Vull ser jo el jutge i si m’equivoco, responsabilitzar-me a mi mateixa. És tan fàcil que tothom opini sobre el que un escriu! Poetes i editors m’han volgut canviar títols de llibres i versos per ser poc poètics o massa contundents. Oblideu-vos-en: qui firma el llibre és qui ha de defensar-lo i un és el millor lector d’un mateix. Cometrà errors. I n’aprendrà.
Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des de la secundària? Quins autors caldria dur a les aules?
La mania de fer entendre la poesia, el gran desencert docent. Que un nen entri en un poema com ho fa en un quadre: que oblidi comptar les síl·labes i obligar-se a que rimi… I que la senti. La poesia sobreviurà sense límits o no sobreviurà. En una societat tan canviant, tan etèria, les noves generacions s’allunyen dels models estàtics. La poesia és un ens que camina i muta, no es pot capturar sota normes estrictes. Captar això i transmetre-ho, l’objectiu que hauria de tenir tot professor de literatura. La idea de guanyar lectors comporta implícitament perdre’n. No es tracta de guanyar lectors, doncs, sinó senzillament fer veure a cada alumne que dins seu hi ha un jo poètic capaç de llegir poesia i emocionar-se amb l’inconegut. Que els joves estimin les paraules, aquest hauria de ser l’objectiu primer.
Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure? Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Em sento hereva dels poetes místics, els que descriuen l’invisible que ens passa desapercebut i que entenen la poesia com una via de coneixement. Em sento continuadora dels poetes que viuen la poesia com expressió d’allò mític. Parlo de poetes visionaris com Jose Ángel Valente, Sylvia Plath i Saint-John Perse, dels metafísics Juan Eduardo Cirlot (el seu meravellós Diccionario de símbolos), María Zambrano i Gemma Gorga o Chantal Maillard, per posar alguns exemples. L’imaginari de Samuel Beckett també em corprèn. En català, Màrius Sampere em commou, com ho fa Antònia Vicens. La contundència dels seus poemes m’excita i és el que busco, quan creo. Darrerament, discursos com el del filòsof Josep Maria Esquirol o la poeta asturiana Sara Torres també m’atrapen.
Et sents part d’una generació?
Costa de dir, però no em sento conscientment part de cap generació, més enllà que sóc nascuda al 1986 i que sóc dona i que hi ha qui ha volgut trobar en aquests dos ítems un element generalitzador. El temps dictarà; jo el que sé és que no encaro l’acte d’escriure com a jove escriptora, sinó com a humà/humana que escriu des del seu jo múltiple. És ben cert que hi ha un dinamisme poètic en efervescència entre els nous escriptors i és engrescador sentir-s’hi a prop, però també és ben cert que jo ja fa gairebé 10 anys que vaig publicar el meu primer llibre, Implosions, i que després n’han vingut quatre més i que han passat moltes coses des de llavors. Així doncs, qui dicta qui és jove? El DNI o la trajectòria literària? O n’Antònia Vicens, amb setanta anys i quatre poemaris publicats, tots ells en la darrera dècada, no és una jove poeta?
Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Tots els versos que he escrit em contenen, d’alguna manera. Trio un llibre, Símbol 47, el més críptic dels que he escrit, i amb topo amb versos com “Intento explicar-me millor / però l’animal de l’endins mana.” o “Seguiré esperant que el poema respongui, / tot i que sé que el poema no respon mai.” Aquesta és la meva lluita.
Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
Un novel·lista pot viure d’escriure més que un poeta, per les economies d’escala que representa una i altra condició. En el cas del poeta, escriure és com qui respira. No vull que em paguin per respirar, però accepto que hi hagi qui ho reclami. Per mi la poesia ens sobrevola. No m’interessa guanyar-me la vida amb la poesia, no és l’engranatge del meu motor interior. El meu equilibri radica en el fet de treballar i escriure, i fer que les dues àrees d’aquest jo múltiple m’omplin. Ara mateix és així. Treballo en temes de comunicació en el sector vitivinícola, i et puc ben dir que és apassionant. Tant com la poesia. Som éssers polièdrics. Ens fan creure que només podem ser una cosa, i llavors venen les frustracions. Jo sóc poeta, sóc responsable de comunicació, sóc nedadora, sóc gestora cultural, sóc pseudo-enginyera i sóc germana petita, entre tants altres papers. És el compendi de tot el que he viscut i tot el que visc el que em dóna el sou, perquè totes les cares del meu jo es retroalimenten.
Quatre ratlles sobre… Formentera lady, de Jordi Cussà
La repetició, la reelaboració, la reescriptura, són pràctiques que tenen mala premsa a l’era de l’originalitat, però que són fonamentals per valorar una trajectòria artística. Karajan va anar gravant les simfonies de Beethoven cada deu anys, testimoni perfecte de la seva evolució, i els autors de novel·la negra amb una sèrie regular mostren sempre el seu aprenentatge (o la davallada).
Formentera lady és Cavalls salvatges. D’això no n’hi ha cap dubte. Mateix inici en un funeral, mateixa estructura episòdica amb final literari, mateix protagonista més o menys dissimulat. Els dos llibres també comparteixen l’absoluta normalització dels personatges, i que es punxin heroïna no vol dir que no s’enamorin, reparin motocicletes o facin botifarres a la brasa. La gran diferència és que Cavalls va ser escrit amb la ferida oberta, mentre que a Formentera lady hi ha la distància de quinze anys. La fisiologia hi és present per primer cop (benvinguts al món dels efectes de les drogues sobre l’aparell digestiu), així com la sida i l’hepatitis. Les morts són menys dramàtiques, més per desgast. Els personatges es mediquen, es rehabiliten, veuen un mínim futur.
I tot i això, Cussà tria apujar el pretext literari, ho embolcalla amb més màscares en lloc de treure-les. És una opció que no perjudica el llibre, que continua fluint d’una manera excepcional, però que planteja moltes preguntes. És fruit de la nostàlgia, d’una major tendresa? Hi ha el pudor del supervivent?
Ara que hi ha gent que dubta dels models de llengua, cal repetir finalment que Cussà ens ha resolt com parlar de drogues en català, sense manlleus forasters ni afectacions impostades. I a la vegada preguntem-nos com hem tingut un senyor escrivint a aquest nivell durant vint anys, i no li hem fet cas fins ara. Fer un llibre com Cavalls salvatges és excepcional, i aquí en tenim un altre.
Deslenguado y socarrón, prohibido y exiliado, Serguéi Dovlátov es el padre de la narrativa rusa contemporánea. Varias editoriales rescatan sus desopilantes novelas
Serguéi Dovlátov, en 1980 en la sede del periódico ‘Svoboda’ en Jersey City, junto a su exesposa Yelena Dovlatova. MARK SERMAN
“¡La mayor desgracia de mi vida ha sido la muerte de Anna Karénina!”, manifestó una vez Serguéi Dovlátov, novelista de “natural dulzura y bondad” que era incompatible “con el ambiente circundante, ante todo el literario”. Con estas palabras, Joseph Brodsky recordaba a su amigo, y compañero de exilio, con motivo del primer aniversario de su repentino fallecimiento en Nueva York en un artículo titulado “El mundo es monstruoso y la gente es triste”. En esa nota necrológica, el aclamado poeta añadía que su paisano —ambos crecieron en Leningrado, una ciudad en ese momento ya inexistente— era un escritor que no hacía tragedias de las cosas que le pasaban, “porque la tragedia no le convenía (…). Era admirable sobre todo justamente por su rechazo de la tradición trágica de la literatura rusa”. Con esa confesión sobre cuáles eran sus sentimientos por la heroína de Tolstói, Dovlátov acuñó una de las mejores formulaciones posibles sobre una manera radical de entender vida y literatura como una lúdica simbiosis. Ávido coleccionista de curiosidades y curtido cazador de anécdotas, fue un gran exponente del arte de trasladar las experiencias vitales a las páginas de sus relatos y novelas, teñidos de un escepticismo irónico en el que emerge la absurdidad humorística de la vida y un estoico acatamiento de esa fuerza ajena llamada destino.
A Dovlátov le estamparon en su pasaporte el sello de salida de la Unión Soviética en 1978, finalmente resignado a convertirse en un escritor en tierra ajena: en La maleta entonó un canto nostálgico a la patria perdida. Decidirse a coger el petate no le resultó fácil, pese a estar continuamente en el radar de la policía secreta —su expediente era “más pesado que el Fausto de Goethe”— y vetado para ejercer cualquier empleo, tras dos arrestos y problemas con “el eterno acompañante del escritor ruso: el alcohol”. En su novela Zapovédnik (hasta ahora inédita en español y recién publicada en España y Argentina con los títulos de Retiro y La Reserva Nacional Pushkin, i EL PARC en català respectivamente), el alter ego del autor, un tipo socarrón de Leningrado de nombre Borís Alijánov, acuciado por las deudas, recién divorciado e inveterado dipsómano, va en busca de trabajo como guía turístico al museo-reserva consagrado a Pushkin, el poeta ruso por antonomasia, convertido en mito soviético y símbolo de la cultura. Esta suerte de parque temático se encuentra en Púshkine Gori, en la región de Pskov, 400 kilómetros al suroeste de su ciudad, esa urbe de “pomposo estilo horizontal” donde “la nobleza es tan corriente como el color enfermizo de la tez, las deudas y una eterna autoironía”. Cuando su exmujer va a verlo para comunicarle su inminente partida a Estados Unidos con la hija de ambos, él trata de justificar por qué no quiere abandonar su país natal, aunque no lo publiquen y sea un autor prohibido, incapaz de ganarse el sustento: “En un idioma ajeno perdemos el 80% de nuestra personalidad. Somos incapaces de bromear, de ironizar”.
Finalmente el pragmatismo se impuso: Dovlátov se instaló en la Gran Manzana, en el barrio de Forest Hills de Queens —donde hace tres años bautizaron una calle con su nombre—, pasó a ser uno de los integrantes de la “tercera ola” de emigrados rusos (junto con Brodsky, Aksiónov, Voinóvich, Limónov o Solzhenitsin) y dejó atrás una vida transitando por los márgenes, desde su nacimiento en 1941 en Ufá (actual capital de la República de Baskortostán), adonde fueron evacuados, durante la Segunda Guerra Mundial, sus padres: ella, actriz armenia (posteriormente, correctora); él, un director judío de teatro. Dovlátov estudió Filología Finlandesa en la Universidad de Leningrado, si bien no llegó a licenciarse. Sirvió en el Ejército Rojo como guardia de un campo de prisioneros en la República de Komi entre 1962 y 1965, experiencia que plasmó en La zona,en cuya primera página se lee esta advertencia: “Cualquier parecido entre los personajes de este libro y personas reales es malintencionada. Toda invención artística es imprevista y casual”. En 1974 se trasladó para trabajar como periodista a Tallin, donde situó las peripecias narradas en El compromiso. De la capital estonia decía que era la ciudad menos soviética de la región del Báltico: “Tallin es una ciudad vertical, introvertida. Observas las torres góticas y piensas en ti mismo”. Durante años, su vida rodó de Oriente a Occidente. En El oficio —novedad editorial en Argentina y de próxima aparición en España— describe sus tentativas fallidas de publicar en la Unión Soviética y recoge una crónica de la andadura, desde su lanzamiento hasta su clausura, de El Nuevo Americano, un periódico del que fue su cofundador destinado al colectivo de emigrados rusos en Nueva York, ciudad que Dovlátov calificaba de camaleón: “La amplia sonrisa de su rostro se transforma fácilmente en una mueca de desdén”.
Sus textos están teñidos de un escepticismo irónico en el que emerge la absurdidad humorística de la vida y un estoico acatamiento de esa fuerza ajena llamada destino
La hija de Dovlátov, Katherine, traductora y editora de las obras de su padre, comenta por correo electrónico que en el centro de sus relatos “están las personas y la condición humana. Sus personajes, estrambóticos y memorables, se revelan por su manera de hablar, ya que en ruso los registros lingüísticos tienen muchísimos matices que dejan adivinar claramente a qué clase social pertenece un hablante y cuál es su nivel cultural”. En cuanto a su relación con The New Yorker, en el que durante su última década de vida vieron la luz una decena de relatos suyos, muy apreciados por los editores del semanario tanto por su humor cáustico como por su estilo lacónico y descarado, Katherine observa: “Mi padre escribía en ruso. El primer relato suyo que seleccionó The New Yorker vio la luz sólo medio año después de que llegara a Estados Unidos. Nunca se planteó escribir en inglés y prefería colaborar con traductores competentes”. Añade la hija de Dovlátov que ha notado un resurgir de la popularidad de la obra de su padre en el último lustro, en especial en Rusia, donde recientemente se ha erigido una estatua en su honor. Hace dos años, el famoso director Stanislav Govorujin estrenó una película inspirada libremente en El compromiso. Alekséi Guerman hijo presentará su filme biográfico sobre Dovlátov este otoño. El estudio de Serguéi Bezrúkov acaba de comprar los derechos para hacer una adaptación cinematográfica de Zapovédnik.
En Nueva York, esa ciudad que, según el autor de La zona, “estaba hecha para la vida, el trabajo, la diversión y la ruina”, la generación de escritores rusos de la década de 1960, todos ellos admiradores de Hemingway, que en su Leningrado natal optaron por un camino creativo radicalmente distinto al de sus antecesores —esto es, ignorar la realidad que emanaba de la vida y de la literatura soviética y recuperar la primera persona del singular—, dos de sus mejores exponentes, Brodsky y Dovlátov, encontraron lo más parecido a un hogar. “Esta ciudad tiene tanta diversidad que llegas a entender que hay un rincón también para ti”, afirmaba este último. “Creo que Nueva York es mi ciudad última, definitiva y final. Desde aquí, uno sólo puede huir a la Luna”.
Marta Rebón, Babelia (08.07.17)
Maestros. “Puede uno postrarse ante la inteligencia de Tolstói. Sentirse admirado por la elegancia de Pushkin. Valorar las búsquedas morales de Dostoievski. El humor de Gógol. Y así sucesivamente. Y no obstante, al único a quien quisiera parecerme es a Chéjov” (Cuaderno de notas).
Carcelero. “Solzhenitsin describe los campos de los políticos; yo, los de los comunes. Solzhenitsin fue un preso; yo, un vigilante. Según Solzhenitsin, el campo es un infierno; yo, en cambio, creo que el infierno somos nosotros mismos” (Zona).
Retrete. “Con la vivienda las cosas siguen, como siempre, mal: paso la noche en un cuarto de calderas. Pero es un problema que, en principio, tiene solución. Un periódico me ofrece 9 metros; otro, un apartamento de un cuarto, pero por alguna razón sin baño. Esto me asusta, porque todos mis argumentos los he inventado justamente en el retrete. No exagero, pues de hecho la gente lo pasa mal en el váter; corren las ideas, el intelecto se relaja. En una palabra, pronto tendré casa. Aunque me he pasado dos noches en la estación. Aquí los escritores son estonios. Cuesta tratar con ellos, son muy mustios. El temperamento de un estonio medio está a la altura de un judío muerto. Pero son más limpios, más naturales (no que los judíos, sino en general)” (Carta desde Tallin —Estonia— a una amiga de Leningrado).
Estados Unidos. “Estamos en Nueva York. Todo va bien. Lo principal en la vida americana es su variedad, su diversidad. Aquí hay de todo, desde lo más maravilloso hasta las cosas más repugnantes. Pero decididamente, de todo. Hay bragas de mujer comestibles. Camisetas con retratos de Jruschov. Un negro vecino va con un gorro de la Caballería roja. En Broadway he visto a una mujer completamente desnuda con una gabardina de celofán…” (Carta desde EE UU, años setenta).
Libertad. “En América hay, claro está, muchas cosas buenas, lo mejor tiene que ver con las tradiciones: la libertad, la buena disposición, el humor, pero nosotros hemos crecido en un país por completo diferente y nos acostumbramos a estas condiciones con enorme dificultad. Aquí la idea de la libertad se defiende con pasión, hasta patológicamente. Mi vecino puertorriqueño pone una música alta hasta el delirio, pero si yo le hiciera alguna observación, ni siquiera me soltaría una fresca en respuesta; sencillamente no entendería lo que le quiero decir, pues mi acto sería un atentado contra su libertad, contra su privacy. Privacy es su palabra mágica, significa ‘el campo de lo privado’ y se defiende con una fuerza titánica. Te puedes tirar a una tía, pero no le puedes preguntar: ‘¿Qué hiciste ayer’, sería transgredir su privacy. Katia [su hija] se ve con un chico, pero yo no sé absolutamente nada de él, es la privacy de ella…” (Carta desde EE UU).
Emigración. “Quiero y respeto América, pero nosotros no vivimos en América, sino en la emigración” (Carta desde EE UU).
Escritor profesional. “Hace tiempo que ya no existe aquel escritor que daba sus primeros pasos, al asalto de redacciones y editoriales. He escrito doce libros, cuatro de ellos se han traducido a varias lenguas, tengo contratos para otros tres en varios países, etcétera. Por supuesto, no me he convertido en Shakespeare ni en Brodsky, pero hace tiempo que soy un escritor profesional; pobre, como la mayoría de los escritores serios en Occidente, pero del todo respetado, y el volumen de lo escrito sobre mí triplica ya lo que yo mismo he logrado escribir” (Carta desde EE UU en enero de 1989; Dovlátov moriría en agosto de 1990).
de la lectura de BIRNAM de Víctor Sunyol en ocasió de la inauguració de l’Exposició suite Birnam\ Jordi Pagès Collage(s) fins 13 agost 2017 a Llibreria Calders
(06.07.17)
Màrius Sampere: “Ara es parla de la mort com una festa”
“Penso que tots plegats en aquest món estem mig grillats”, assegura el poeta
Màrius Sampere.MÍRIAM LÁZARO.
Màrius Sampere (Barcelona, 1928) ens rep al seu pis, amb la mobilitat reduïda per una lesió recent al fèmur. Els seus ulls blaus oscil·len entre l’interlocutor, les pintures que pengen del menjador i les plantes de la terrassa: “Car la demència ens salva / de l’exacte. Cada vespre rego el cactus de més punxes / com agulles de carboni”, escriu Sampere a Dèmens.El poeta té problemes d’oïda i cal parlar cridant. Quan acaba l’entrevista, la seva esposa, Mari Carme Tarrès, m’informa que Sampere té uns audiòfons però que no se’ls posa per “coqueteria”. Ell replica que no els utilitza “perquè m’agraden les coses com més naturals, millor”.
Pregunta. La figura de Déu és constant en la seva trajectòria poètica. Va escriure a L’escala de cargol (Viena): “cada cop que penso en Déu, canvio d’opinió”. Només l’ha vist un cop, al Besòs baixant en forma de riuada, a Balada de Déu, el riu i la mar. A Dèmens repeteix que “Déu no ha vingut”. A aquestes altures de la vida, com és la seva relació amb Déu?
Resposta. Molt problemàtica. Suposo que tot això ho interpretes com una contradicció. Soc contradictori, visc de la contradicció. Si no existís la contradicció, no existiria jo, d’una banda físicament però tampoc com a poeta. Els contrastos són l’oposició de la realitat amb la divinitat.
P. En una entrevista per a l’Institut de les Lletres Catalanes, del 2014, vostè explicava que Àlex Susanna li trobava un defecte: que no fa vida social amb altres autors. Vostè té deixebles?
R. No ho sé; que jo sàpiga en tinc quatre o cinc, però molta gent coneix la meva poesia. Noto que hi ha alguna influència meva. En Susanna, en Jordi Valls, en Vicenç Llorca, en Carles Duarte, és gent que m’ha apreciat. Soc més aviat tímid; la cosa de sortir, enfrontar-me als altres, recitals en públic… Per fer-hi front, fa anys havia de prendre una mica de licor. Era una mica esquerp, rar. Soc nerviós, tremolo; també quan era jovenet. Però la vida et va allisant els defectes i ara tant me fot.
P. En aquella entrevista vostè deia que el romanticisme alemany i Wagner en concret són una influència cabdal en la seva obra. Però jo, més que l’èpica d’aquest romanticisme, detecto una metafísica propera al carrer, per exemple, als seus anys com a fotògraf d’estudi a Santa Coloma de Gramenet.
R. Són influències diferents. Sempre he estat influït per la realitat que m’envolta, però en el fons jo volia ser músic compositor, i el meu favorit és Wagner, després Mahler i també m’agrada molt Richard Strauss.
P. Insisteixo: als seus poemes hi veig més l’existència de la gent comuna que els déus de Wagner. Com en aquests versos de L’esfera insomne (LaBreu): “El misteri és superior a la perfecció, mare / dels errors comesos / sota la protecció del cel de les oques, / el del cosí llunyà, client del manicomi, / quan venia de visita a bescanviar / les seves astracanades / per una pesseta i un cafè amb llet”.
R. És el cosí Lluís; venia cada setmana a veure’m, li donava una pela i el convidava a alguna cosa. Una frase seva que repetia era “el camí de Mollerussa; el cel de les oques”. Allò em va quedar marcat. Estava internat en un manicomi i cada setmana el deixaven sortir i feia un tomb amb la família, sobretot amb l’oncle Pepito, que és de qui vaig aprendre fotografia.
P. A Dèmens diu que “la demència ens salva de l’exacte” i “abans d’ella no hi havia realitat”. Per què fa aquest acostament a la demència?
R. M’agrada dir que la demència conforma la realitat. És estètic, emocionant, una troballa lírica, si vol filosòfica. Penso que tots plegats en aquest món estem mig grillats. Som el resultat d’una demència física i metafísica. L’home és una composició d’àngel i dimoni. Aquesta composició crea la demència de la qual som subjectes tot el dia i tota la nit quan somiem.
P. Això em recorda quan a L’escala de cargol escriu: “no hi ha res incompatible amb res. Un pot ser un sant i un assassí ensems; un metge i, a estones, els dies plujosos, un enterramorts; poeta i contrabandista (Rimbaud). Tots, tothom, sota el signe d’una bisexualitat astral, hem hagut d’aprendre, amb els anys i un polsim de rovell a la sang, que allò que havia de ser i no ha estat és que no havia de ser”.
R. Tots vivim en una contradicció, uns desitjos contraposats a la realitat o a les decisions que prenem, a la doctrina que hem après, però en el fons no abandonem mai els instints primers. Els disfressem, els diluïm en aquesta realitat contradictòria.
P. A Dèmens escriu que els seus pares “van morir de viure, sense saber res més que un ofec de molts colors”. També ha patit vostè “l’ofec de molts colors”?
R. Sí, perquè he estat tísic! Vaig estar fotut, eh? Vomitava sang. Això són molts colors: la vida, la mort, la sang, la guerra i la gana; tots els cromatismes de la vida i del més enllà. Són frases que surten quan fas poesia, il·luminacions, de manera inconscient no vols renunciar a aquesta paraula o a aquella expressió. No tinc responsabilitat de ser com soc. En el fons soc un gran irresponsable perquè no soc responsable de res: m’han fet les circumstàncies i déu, si existeix, m’ha fet d’aquesta manera. A mi que no em demanin explicacions; jo només tinc versos.
“La demència conforma la realitat. És estètica, emocionant, una troballa lírica, si vol filosòfica”
P. A L’escala de cargol apuntava que “no ens eduquen, no ens preparen per a la mort”. Creu que en altres moments de la història hi havia més acceptació de la mort?
R. Hi havia més por abans, ara és una cosa més normal, ara es parla de la mort com una festa. Abans hi havia més solemnitat, més por, més interrogant. Ara és més superficial, un fet que es produeix com la sortida del sol. Abans necessitava una indumentària més religiosa, més pomposa i més misteriosa. Sobre la mort no t’ensenyen res, sociològicament no t’expliquen fredament què és la mort, què t’espera. La parafernàlia de la família és una cosa imposada però la mort l’assumiràs amb tota la naturalesa.
P.El meu primer amor, al llibre Subllum (Proa), parla de la mort de la seva àvia i la sang seca que vostè va guardar d’ella. És un dels poemes que més m’han impactat a la vida.
R. Estàvem sopant i tot d’una la iaia surt de la cuina dient coses incomprensibles. La meva primera reacció va ser riure però després vaig veure que era una cosa seriosa. Va tenir un atac de feridura. El metge la va sagnar i després aquella sang la vaig recollir en un pot i ho vaig guardar al rebost. Me l’estimava tant que pensava que d’allà sortiria, no sé… Però allò feia molta pudor i vaig veure un cuc que naixia allà dintre. Quin desengany. La vida és un desengany.
P. Quines diferències trobarà en la seva poesia un jove que el descobreixi ara respecte de fa vint o trenta anys?
R. Ara soc més pacífic, més comprensiu. Aleshores estava més rebotat. Un jove acaba de descobrir la veritat i pensa que és seva. Volia ser dogmàtic, més pretensiós, em considerava més; ara no, ara soc més indiferent. Vaig fer un twist que es titula L’indiferent.
P. Sí, per al grup Strop, durant el boom de la Nova Cançó. Van treure dos discos. Per què Antoni Ros Marbà va rebutjar un tercer projecte que va compondre per a ell?
R. Amb Ros Marbà sempre m’ha quedat aquesta espina. Ara me’n ric. Trobo que la realitat, la vida, ha estat injusta amb la meva feina de compositor. Havia de tenir més ressò. Hi havia moltes enveges. No em van acceptar amb els braços oberts. Deien que la meva música era com sarsuela. Jo volia ser músic. Un dia un oncle va portar-me uns discos de pedra d’un parent que havia mort. I jo els vaig escoltar i vaig decidir que seria músic. Però tot costava molt, estàvem en la misèria de la postguerra, no teníem gairebé per menjar. Vaig pensar que el que volia fer amb la música ho podia fer amb la poesia, amb un paper i un llapis. Després sí que vaig estudiar, però la història comença amb la misèria, amb una manca de tot.
P. Malgrat ser un poeta excepcionalment metafísic i individual, també té un sentiment identitari, fins i tot nacionalista: “Què els hem fet els catalans, a les hordes de fora, que no ens poden veure?”. Em va sorprendre que a L’escala de cargol parlés en nom d’un col·lectiu i amb paraules tan dures.
R. Sempre he tingut la sensació que els catalans som els dolents de la pel·lícula per a la gent que ens envolta. Per als castellans som un residu; la nostra bruta, trista, dissortada pàtria, que escrivia Espriu. Soc català, em sento català i ens maltracta tothom. Som un poble màrtir, castigat per la realitat. Em sento català i em sento ofès; no ho puc evitar.
Tota vestida de negre, perquè el negre és el color de Denise Desautels (Mont-real, 1945), arriba la Gran Dama de les Lletres Quebequeses a la llibreria Nollegiu de Poblenou per a aquesta conversa, poca estona abans que comenci l’acte de presentació d’Una felicitat imposada (LaBreu Edicions, 2017), traduït per Antoni Clapés, el seu traductor de capçalera en llengua catalana.
Denise Desautels
Abans Clapés ja havia portat a la nostra llengua Tomba de Lou (Cafè Central/Eumo, 2011), amb el qual va obtenir el Premi Rafel Jaume Cavall Verd de Traducció Poètica, i Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt (Cafè Central/Llibres del Segle, 2014), la represa de l’antiga col·lecció Balbec. Desautels acaba d’arribar de Mallorca, on ha participat en el Festival de Poesia de la Mediterrània, i també està acabant d’arribar d’una setmana intensa en què ha presentat aquesta obra seva, recuperada com veurem després, a la llibreria Jaimes, la més francòfona de Barcelona, i encara té unes quantes propagacions més que volen aprofitar la presència d’aquesta criatura divina mortal, estranya i propera, clara i hermètica, sempre al llindar de la vida i de la mort, del text i de la passió, del furor i del mot.
Quan li demano com ha anat el procés de traducció d’aquest llibre, Antoni Clapés em regala aquestes paraules, que si venen d’ell sempre són sàvies: “Crec que aquest llibre tindrà, i ha de tenir, èxit, perquè és gran literatura. Desautels escriu una història poderosa amb connotacions negres però alhora plena de joia, i ho fa amb adjectius precisos, que troben la justa mesura i el seu espai ideal, i mostra la vida amb tota la seva cruesa. Traduint aquesta obra vaig aprendre molt, perquè és una escola d’escriptura tota sencera. És un llibre que quedarà. I cal que es propagui aquesta prosa escrita des del ritme de respiració de la poesia.” I quan parla d’aquesta respiració no puc deixar de pensar en Thomas Bernhard, en Pier Paolo Pasolini, en Blai Bonet, en Antònia Vicens, en Ana Blandiana, en Nicole Brossard, ja que totes aquestes personalitats escriuen des de la melodia de les cavernes als pulmons.
També cal tenir en compte que Una felicitat imposada va rebre recentment un premi preciós, l’Hervé-Faulon de l’any 2015, un reconeixement atorgat a un “llibre oblidat o negligit” perquè es torni a posar en circulació anys després de la seva primera aparició, fet que li ha valgut una nova vida i una nova oportunitat per arribar a nous lectors, així com també per arribar a tota una sèrie de llengües, com la nostra. Ens podem plantejar un premi així en llengua catalana per tal de fugir una mica de les novetats imperioses, dels ritmes accelerats i del sentiment que un llibre mor pocs mesos després de la seva publicació? No és la literatura un exercici de memòria? No s’hauria de premiar, d’alguna manera, aquesta memòria? Són llampecs que em travessen el cervell mentre estic a punt de parlar amb la Gran Dama de les Lletres Quebequeses, i això que vinc de parlar darrerament amb grans dames…
Amb una veu calmada però potent, precisa i austera, didàctica i genial, Denise Desautels em parla del procés d’escriptura i d’aquesta aventura literària de primer ordre que ha provocat entusiasmes al seu pas i que en molt poc temps ha arribat a la segona edició. Poc després, Ester Andorrà em comentarà que està farta de lectures que no deixen indiferent: ella proposa i defensa lectures que sí que ens deixin diferents. Una felicitat imposada de Denise Desautels és una d’aquestes lectures, sense cap mena de dubte.
Jaume C. Pons Alorda: Benvinguda de bell nou a casa nostra.
Denise Desautels: Per a mi és un autèntic plaer poder tornar aquí, a Catalunya.
I què tal el seu pas pel Festival de Poesia de la Mediterrània, que se celebra a Mallorca des de fa gairebé vint anys?
Ha anat molt bé, gràcies. La veritat és que el seu director, Biel Mesquida, és un autèntic foll. Té molta passió. I per això ens ha fet sentir molt ben acollits.
El seu llibre, Una felicitat imposada, comença amb una cita de Nicole Brossard que parla del territori on s’ajunten la passió i el dolor i de quina manera això és una porta d’entrada a la ficció. Entén el dolor com una porta, com un començament?
La cita de Brossard aquí és tota una declaració d’intencions. Perquè jo no volia fer una autobiografia, en cap cas, el que jo volia era justament dur a terme un treball profund amb l’escriptura, un treball fet a partir del dolor personal no per revelar-lo talment material vital sinó com l’inici d’una textualitat diferent. Els mots de Nicole parlen molt bé del desig, del plaer, de l’afectació, i en aquest cas m’ajudaven a trobar un territori nou en la meva obra, ja que el que jo volia era precisament agafar la vida, la veritat, i transformar-les en creació. Això és la ficció.
En efecte. I quin seria l’origen del llibre, el dolor doncs?
Sí, exacte, l’origen del llibre és el dolor. La narradora, que per a mi no és jo però sí que té alguna cosa d’alter ego, és qui explica la història. Parla de la seva infantesa, i de quina manera les persones del seu entorn més proper volen evitar que caigui en la malura, en la tristesa, en el dolor. Per això ella no és conscient que pateix. L’amor, les carícies, les atencions… Aquesta sobreprotecció extrema fa que arribi a pensar que ella és feliç, i és que la seva família l’envolta fins a tal punt que estableix un mur de protecció que, encara no ho sap, acaba essent perniciós. Serà més tard, a l’adolescència, que ella començarà a comprendre què és el que s’amaga darrere de tot això. I aquest fet té lloc a partir del moment que llegeix Les flors del mal de Charles Baudelaire, o quan rep una carta d’una amiga seva que serà una revelació, o quan balla amb el seu tiet d’una forma molt sensual… Serà a partir d’aquests fets cabdals que anirà descobrint el seu cos. I s’adonarà que la felicitat, que s’esquerda, no era ben bé això.
Un procés que durarà precisament fins a l’últim capítol, que és una autèntica explosió emocional, una epifania joyciana gairebé.
A l’exposició dedicada a Van Gogh veu els ulls d’aquest home que també ha patit tant i aleshores s’adona que tot és una altra cosa. Aquí és on arriba la frase amb què acaba el llibre: “Llavors observaríem la seva por —diu la Lou— com un insecte en captivitat, cuca de llum o papallona, amb la mirada amorosa de l’entomòleg.” És a dir, tot i saber que la por hi és, i que aquesta està controlada en una societat tancada i dominada pel cristianisme, és eludida tota l’estona, observada com aquest insecte. Però llavors la revelació: “I, aquesta vegada, és la meva verdadera veu el que sento.” Ella deixa de ser una nena per esdevenir una dona quan pren consciència d’ella mateixa. I tot arriba en aquest punt.
I tot a partir de no una autobiografia sinó d’una obra nascuda d’una vida per engrandir-la. La literatura no és només un retrat sinó la creació d’un món nou.
El fonament real és l’escriptura, de fet, l’escriptura mateixa. Una autobiografia és una escriptura que s’escriu de la vida per parlar de la vida. I aquest no era el meu desig. El meu desig era escriure el que en francès anomenem un récit, gènere que segons m’ha dit Antoni Clapés no té una correspondència directa amb cap forma catalana. El récit pren elements biogràfics i elements ficcionals i ho fa no tant per parlar de mi, com a persona, com perquè sigui transportat als altres i perquè cadascú s’hi trobi. Més que una “literatura del jo” es tracta d’una “literatura del nosaltres”. A través d’aquesta tipologia textual, el que jo volia era cercar el cor de la fragilitat d’una existència i que l’escriptura no fos una afirmació del sabut sinó un procés de recerca del que jo no sabia res fins poc abans d’escriure.
Però la premissa havia estat una autobiografia, o no?
Al principi havia començat amb aquesta intenció, com explico al principi del volum, però després vaig comprovar que no era una bona idea. Perquè no em semblava prou interessant. Jo coneixia la meva autobiografia, però jo el que volia era conèixer el que no coneixia, per tant l’escriptura havia de ser tota una altra cosa. I aquest va ser el resultat final de la meva investigació. Així va ser com vaig descobrir coses que ni jo mateixa sospitava.
Per tant el text i l’escriptura dominen la voluntat. I vostè va a la recerca del text.
A la recerca del text, sí, però també a la recerca de la veritat que pot sorgir d’aquest text. Per això l’escriptura és tan important: no és el que expliques sinó com ho expliques. Per això al començament hi ha la cita de Brossard que trio, per reivindicar el plaer de l’escriptura, el gaudi de l’escriptura en termes psicoanalítics. L’escriptura obre camins al desconegut. Per tant el llibre parteix d’elements autobiogràfics, com tota novel·la en el fons, com passa amb Proust o Woolf per exemple, però aquests elements després es transformen en literatura. Perquè l’escriptura transforma i obre nous camins, i el que queda deixa de ser teu i comença a pertànyer a l’altre.
Tot un trànsit de generositat, una aventura.
L’aventura de la descoberta. Això mateix! Per aquest motiu la cita de Nathalie Sarraute que faig servir també és tan important: “La mínima desviació, la mínima sospita de llibertat que pogués posar en perill la Felicitat, i ets cridat a l’ordre… retornat a la Felicitat, lligat de mans i peus…” Llegir això va ser fonamental. Vaig llegir el seu llibre i vaig subratllar aquesta frase. Després vaig deixar el llibre allà on fos, me’n vaig oblidar diríem, però quan vaig començar a escriure Una felicitat imposada vaig pensar que el que jo volia escriure, com un llampec em va venir, era justament això, el que m’havia indicat Sarraute. Vaig anar a buscar el llibre, vaig agafar la cita i la vaig incrustar aquí com si fos llum. Jo sospitava alguna cosa, en efecte, i aquesta sospita se m’anava revelant a partir d’altres lectures que em feren desembocar, i vaig escriure per saber de quina sospita es tractava.
Per tant no és una escriptura de l’experiència sinó des del’experiència. No és l’escriptura del jo sinó des del jo. Un matís importantíssim, com ja va deixar escrit el poeta Jaume Pont en una antologia dels seus poemes.
Fins i tot diria que és una escriptura després de l’experiència, una escriptura després del jo, més aviat. A mi no m’interessaven els esdeveniments sinó el que hi havia darrere dels esdeveniments. Aquí hi ha moltíssimes coses que explico que no són de veritat, però això és igual perquè es tracta d’elevar, pròpiament, el poder que et dona la ficció, amb totes les seves possibilitats. Perquè l’escriptura, en el fons, sempre és una ficció, escriguis el que escriguis. Fins i tot quan escrius la veritat al més mínim detall el resultat sempre és una ficció.
Perquè la ficció és una mentida que ens ajuda a arribar a la veritat.
I la meva veritat va ser entendre de forma absoluta que la felicitat sempre està lligada al dolor. L’escriptura permet il·luminar i descobrir aquest punt d’unió en el cor d’una nena. I a partir d’aquí explorar la negror, la solitud, la pena, la devastació.
Per tant la felicitat és una condemna, com vostè mateixa deixa escrit en el seu llibre?
La felicitat és una presó. Dins el llibre es presenta com aquesta reclusió contra el món, un mecanisme construït per la família en teoria per protegir, però aquest procés acaba essent dolorós perquè inventa una realitat irreal, si es pot dir així. Però aquests murs de contenció a poc a poc es van esquerdant, s’esquerden a través de la polonesa que treballa amb la mare de la narradora, s’esquerden a través del diàleg amb personatges que no estan dins l’entorn familiar i que evidentment representen un món alternatiu. La novel·la es pot entendre, per tant, com un alliberament en tots els sentits, un alliberament d’aquesta ombra que es va generant dins de la solitud interior de la protagonista.
Una solitud brutal que també serveix per simbolitzar la realitat social, i de país, d’aquella època fosca del Quebec.
Esdevé el reflex de l’escola cristiana del moment, però també d’aquella societat tan tancada, una societat que va dels anys 50 als 60, o sigui, dels 5 als 15 anys de la narradora. És l’època que acabarà portant el Quebec al que es coneix com a Revolució Tranquil·la. L’escriptura no és només la història de l’orfenesa d’aquesta nena, i com això li passa factura, és també com a través de la seva mirada s’explica la manera en què es vivia al Quebec en pre-revolució. Les monges, l’àvia bèstia…
Perquè l’àvia és molt bèstia, en efecte.
Sí, la sobreprotegeix tot el que pot, però després a cau d’orella, al llit, xiuxiueja a l’orella de la narradora la història terrorífica, i espantosa, de Barbablava.
Quin xoc! Per tant, veu la literatura com una porta oberta per fugir de l’horror?
L’escriptura va ser perillosa per a mi. Perquè l’escriptura és un gest dels que viuen. L’escriptura és una recerca, però també és l’espai de la vida. Es pot trobar la vida a partir de l’escriptura poètica. En aquest cas, la narradora troba el poder de la literatura i així comença a escapar de l’entorn familiar tòxic. El meu treball parla de la seducció del que és novel·lístic, i ho fa a través de l’arqueologia de text, del moviment del text, del moviment que engendra la mateixa escriptura. L’íntim enfrontant-se al dolor del món i a la brutalitat del món. Més que una porta oberta, l’escriptura és una finestra oberta cap enllà.
Una finestra que connecta amb la tradició.
Connecta, com tu dius, amb la tradició, però també s’obre al futur. Enganxa un passat dolorós amb un avenir que serà bo. Per això acabem a les mans tot el relat que hi ha aquí, amb tot el seu context. Jo mateixa em vaig descobrir a través de l’escriptura. I si fins aquell moment havia rebutjat l’escriptura, o ho havia rebutjat amb moltíssima por, havia estat perquè en el fons no volia tornar a segons quins fets terribles que s’amagaven com un secret, s’amagaven darrere de la porta com en el conte de Barbablava, en què s’oculten els cossos morts de les donzelles. La meva escriptura va ser aquesta finestra però també la porta que vaig obrir per desvetllar el misteri de l’horror, la veritat del monstre.
Presentació a la Nollegiu del llibre que Antoni Clapés ha traduït de Denise Desautels | Foto: LaBreu Edicions
L’escriptura va servir per exorcitzar els dimonis, doncs?
Una altra cosa que et volia dir és que en aquella dècada obscura hi va haver moltíssima gent, sobretot intel·lectuals, que varen haver de fugir d’aquell ambient oprimidor per tal de sobreviure. La sensació era d’enclaustrament, de sentir-se atrapats, com dins d’una gàbia. Algunes d’aquestes persones que fugien anaven a Nova York, d’altres es dirigien a París… El cas era que necessitaven escapar, i escapaven perquè en molts d’aquests casos semblava que aquesta era l’única alternativa permesa. El país no permetia cap tipus de gest, fins que no varen arribar els aires de primera revolta calmada a partir de la Revolució Tranquil·la, que s’havia anat preparant de forma underground, tant a dins com des de fora.
De la mort a l’explosió, es podria dir.
A partir dels anys 60 tot va començar a canviar. Perquè quan una bomba explota ho fa de forma molt ràpida. I és el que va passar al Quebec en el seu moment: allò va rebentar. Era com si el Quebec despertés i que de sobte acabés amb aquell Segle Antic, aquell règim gairebé medieval. Llavors es va obrir una possibilitat de metamorfosi. I els escriptors varen començar a escriure amb llibertat, els pensadors varen començar a pensar en llibertat, els parlants varen començar a parlar amb llibertat, els artistes varen començar a crear amb llibertat i la gent va començar a viure amb llibertat, i tothom anava despertant el que durant tant de temps havia quedat absolutament reprimit. En aquest sentit, Una felicitat imposada es pot llegir també com una metàfora d’aquest despertar col·lectiu a partir d’una mirada individual. En resum: vàrem començar a viure, vàrem començar a trobar la vida per comprometre’ns amb la vida. La Revolució Tranquil·la va ser el nostre Renaixement Total.
I de quina manera! Ara mateix el Quebec és una autèntica potència artística i creativa a àmbit mundial, i amb persones de lletres fonamentals com Nicole Brossard, Réjean Ducharme, Louise Dupré, Martin Audet, Denise Desautels…
I tanta altra gent! Sí, ara mateix la gent que escriu és absolutament increïble. I això és així perquè hem desenvolupat la revolta i la llibertat, i perquè tenim aquesta ànsia increïble de llibertat.
I aquesta ànsia increïble de llibertat en literatura es podria posar en paral·lel a l’ànsia increïble de llibertat en qüestió de país i del Quebec intentant assolir la seva independència?
No crec que l’associació sigui tan fàcil… Però sí que sé que a Catalunya, perquè me’n va parlant Antoni Clapés, esteu en un procés similar amb el desig de dur a terme un referèndum. Nosaltres en vàrem celebrar dos, de referèndums, i al segon, quan érem a punt d’aconseguir la llibertat, hi va haver moltíssima guerra bruta, moltíssims enganys. Ens varen estafar i la gent va tenir por, i al final va acabar imposant-se el no, encara que per molt poc marge. Però vosaltres no heu de tenir por. Us heu de llançar. Perquè heu de saber que quan arribi el moment us la fotran. I heu d’estar preparats. Ara, aquí, vosaltres teniu esperança, una esperança, però sigueu prudents, perquè us intentaran fotre com ho varen fer amb nosaltres.
I ara què?
Ara hi ha un cert desànim després del que va passar. Estem en un moment d’impàs. És com si s’hagués perdut un poc la il·lusió. A través de l’escriptura hem d’anar creant, i recreant, aquesta il·lusió perduda.
Precisament, la il·lusió de continuar, d’insistir, però sobretot de reinventar-se. La reinvenció és important en aquest llibre, a partir de la reinvenció del llenguatge, ja que un altre dels aspectes que s’ha de destacar a favor d’Una felicitat imposada és que es tracta d’un llibre escrit en prosa però que sembla escrit en vers o amb una capacitat altament poètica. O sigui, gairebé com un poema narratiu…
Es podria dir que sí que hi ha una fusió de prosa i poesia. És un récit poètic.
Perquè vostè toca tots els gèneres, de fet…
És així. He escrit poesia, he escrit prosa, he escrit assaig, fins i tot també he escrit peces dramàtiques per a la ràdio, i sempre intento que hi hagi aquesta naturalesa poètica en tot el que faig. Perquè penso que, fonamentalment, soc poeta. Estic molt contenta de com Una felicitat imposada té alguns dels millors passatges que he escrit mai.
És curiós perquè en els seus poemes hi ha personatges i en les seves obres narratives hi ha poesia, és com si estigués treballant un gènere híbrid.
És una temptació perpètua. Quan faig poesia em sento temptada per la prosa i quan faig prosa em sento temptada per la poesia, suposo que per aquest fet les acosto i les faig convergir.
Una infecció mútua, un territori de frontera, un virus.
Crec que qui escriu en el fons sempre ha de ser poeta. Perquè la poesia no és només una manera de tallar versos, la poesia és una forma de mirar el món, d’entendre’l, de captar-lo.
Com va dir un poeta català, Joan Vinyoli, “viure poèticament”.
És això, sí.
Per aconseguir aquest procés de lectura d’allò que fins llavors havia estat desconegut, fins i tot tapat per la terra…
Soc com una arqueòloga de l’íntim: vaig traient capes de material, vaig furgant, avançant i retrocedint, i així em trobo amb situacions noves. Tota la meva obra opera d’aquesta manera. Veig l’obsessió com travessa la meva obra, insistint, insistint, insistint. L’escriptura és un moviment.
Fins i tot amb temes similars: la mort, la desaparició, l’espai en blanc, el buit, la ferida…
És com si la meva obra traduïda al català fos una trilogia, una trilogia formada per Tomba de Lou; Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt i ara Una felicitat imposada. Es podria considerar una Trilogia de la Ferida. Aquest matí Antoni Clapés em comentava que ell entenia els tres llibres que ha traduït com tres ferides: la ferida de la meva mare (amb Una felicitat imposada), la ferida de Lou (amb Tomba de Lou) i la ferida del meu fill (amb Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt). És des d’aquesta perspectiva que Antoni Clapés també entén la cita inicial de Normand de Bellefeuille: “Jo tenia una ferida / com qui té «un costum» / i en tenia una altra / com una diversió / i encara una darrera, bastant més simple, / a títol d’exemple / tenia tres ferides i / tota una vida / per afegir-hi dolor.” Crec que, en el fons, jo investigo el dolor del món.
Una imatge extraordinària.
A vegades penso que si vaig molt dins meu i descobreixo coses noves aconseguiré arribar a l’essència del món, i que el món em toqui. La meva escriptura, per tant, és aquest viatge de dins a fora, una escriptura que va molt en compte amb la bomba que s’hi amaga, una bomba d’efecte retardat, però amb l’escriptura podem desmantellar aquesta bomba tan perillosa.
I què tal el treball amb el seu traductor, Antoni Clapés?
Oh! Meravellós! Antoni Clapés és meravellós. Té tant interès, tanta passió… És una persona molt professional i apassionada, sí, però més que això també s’ha acabat convertint en un company de viatge. La seva sensibilitat connecta molt amb la meva, i crec que aquesta relació també troba paral·lel en la relació de coincidències que hi ha entre Catalunya i el Quebec. Que un poeta com Antoni Clapés em vagi traduint els meus llibres és un autèntic luxe i també un immens plaer. I un regal. A més a més, l’edició que ha fet LaBreu del meu llibre és preciosa, també. Aquesta coberta, la fotografia, els colors… El goig dels llibres ben fets.
Tan ben fets que acaben rebent premis: Una felicitat imposada va aconseguir un premi preciós, l’Hervé-Faulon de l’any 2015, un reconeixement atorgat a un “llibre oblidat o negligit” perquè es torni a posar en circulació.
Això va donar nova vida al llibre, i en part gràcies a aquesta nova vida ara soc aquí. Del dolor a la vida, l’etern camí.
Lluís Calvo: «És dels amagatalls d’on sorgeixen els poemes»
Talismà (LaBreu) és el vint-i-unè llibre de poesia que ha publicat el també narrador i assagista Lluís Calvo (Saragossa, 1963). Hi proposa “un viatge espiritual” amarat de les grans filosofies de l’Orient, però també de la rica tradició trobadoresca occitana.
El llibre està fet amb materials filosòfics, literaris i geogràfics en principi difícils de conciliar.
Talismà és un viatge espiritual que físicament comença a la riba del Ganges, a Benarés, l’Índia, que continua cap al Japó i acaba a l’Occitània dels trobadors. És un viatge de connexió amb l’esperit, no tan sols en els poemes influïts per l’Orient sinó també en la part més trobadoresca. El seu focus d’atenció eren les relacions amoroses, però molts trobadors també conrearen una lírica més espiritual.
L’any 2017, de què parlem quan parlem d’un llibre de poemes que és un viatge espiritual?
Els viatges de l’esperit sempre són els mateixos: l’any 2017, 2.000 anys enrere o d’aquí a 4.000 anys. L’espiritualitat representa la connexió amb tota una sèrie de forces i d’energies, però també amb nosaltres mateixos i el que som. Això no ha canviat. Ni canviarà. Rebre coses que no sabem d’on vénen: això és la poesia. Al llibre també reivindico que tot allò més avantguardista i trencador en termes artístics ho podem trobar en teories i filosofies de fa molts segles. L’esperit és transgressor per naturalesa: transgredeix l’ara i l’aquí.
Encapçalant el llibre hi ha cites d’Edward Said i Josep Fontana prevenint contra la visió que des d’Occident hem construït de l’Orient. No és inevitable, però, un cert orientalisme, si no s’ha viscut a fons a l’Orient?
L’Índia i el Japó són països en què un sempre serà estranger. Però es pot escriure sobre l’Orient sense caure en la fascinació pel que és exòtic i pintoresc. Cal enfonsar-se en el substrat filosòfic d’aquests llocs —l’hinduisme, el budisme…—, que sorgeixen de realitats concretes però estan amarats d’universalisme. Ara bé, jo no faig interpretacions literals d’aquestes filosofies, sinó que les agafo per fer el meu camí, lluny d’ortodòxies.
Digui’m què l’atreu particularment de les filosofies de l’Orient.
Per exemple, l’absoluta prefiguració del funcionament del cosmos. Coses que ara la ciència descobreix, com la participació de la consciència en la realitat, ja ho deien fa una pila d’anys l’hinduisme i el budisme. També m’agrada que aquestes filosofies integrin els oposats. Aquí el que és matèric i fosc ho considerem pecat. Allà, en canvi, qualsevol element de la realitat més pròxima pot servir per veure-hi més enllà. No cal buscar recers molt elevats, ni cels llunyans, ni paradisos.
Parlant d’integrar oposats, quin vincle tenen l’Orient i els trobadors?
Els trobadors i l’Orient comparteixen la recerca d’un mateix i, també, d’una relació transcendent. Això inclou l’alegria de la carn, en el cas dels trobadors vinculada a una dama, a través de la qual s’arriba a una experiència espiritual. L’hinduisme no tan sols no ha rebutjat mai el goig carnal sinó que entén l’erotisme com una via de coneixement, lluny de la instrumentalització que en fem des d’Occident. Podem dir-li amor o intercanvi de cossos, tant és. L’amor pot ser una via d’accés a moltes coses, però com a objecte de consum no serveix per a res.
En els poemes més trobadorescos del llibre —per tema i musicalitat— s’hi expressa un amor no distorsionat per la realitat, no és cert?
Sí. És un amor no sotmès a cap exigència social ni a cap necessitat d’intercanvi. De fet, cito un text de Roland Barthes que parla de fer de l’altre un enigma insoluble i de consagrar-lo com a Déu, justament per accedir, a través de l’amor, a alguna cosa no coneguda. El misteri ha amarat la poesia al llarg dels segles. Els temps actuals, en canvi, es defineixen per la manca absoluta de misteris. Sempre que en sorgeix un, de seguida sorgeixen tot un ventall de tesis racionalistes que intenten explicar-nos-el. Però és dels amagatalls d’on sorgeixen els poemes…
del 7 al 9 de juliol 11a FESTA DE LA POESIA DE SITGES amb els poetes Marc Romera, Begonya Pozo, Tomàs Arias, Laura López Granell, Josep Checa, Maria Antònia Massanet i Concha Garcia
seran rebuts amb banda de música el proper 7 de juliol! Una rebuda que anirà seguida d’una cercavila amb balconades que protagonitzaran, entre d’altres, Isona Passola i Marta Bayarri. A la nit, el Racó de la Calma viurà el recital d’amistat poètica entre generacions, amb el grup XY (Laura Cruells i Marçal Ayats Mialet) i els joves poetes Adrià Targa, Iris Hinojosa i Gonzalo Hermo. El Recital de Cloenda als Jardins del Retiro tindrà lloc la nit de dissabte 8, amb el ja clàssic “concert personalitzat”, enguany pensat i ofert per l’actriu i cantant Àngels Gonyalons – Page i la pianista Elsa Perches. Tot això i moltes més coses, al nostre web! http://festapoesiasitges.cat/
I recordeu que podeu col·laborar amb nosaltres fent-vos mecenes de la Festa al nostre verkami! podeu seguir aquest enllaç http://vkm.is/poesia2017
El dolor de la bellesa
Roger Mas, Bikimel, Eduard Escoffet i Laia Martínez López
Canet de Mar
Ha musicat Verdaguer com ningú. El seu disc amb la Cobla de Sant Jordi és un clàssic. Té un corpus de cançons que fa goig. Ara, després del seu darrer disc, el despullat Irredempt, que ja anava al moll de l’os, el cantautor solsonenc Roger Mas es furga encara més i publica el llibre El dolor de la bellesa. Conté totes les seves lletres i fragments en prosa de la seva vida i reflexions de tota mena: un bé de déu de lírica de la bona. El presentarà acompanyat de la seva guitarra i de tres grans còmplices: la cantant Bikimel (que acaba de treure No ben bé, un disc de poemes musicats amb en Xavi Lloses), Eduard Escoffet (poeta i veu a Barba Corsini) i Laia Martínez López (poeta i cantant a Jansky). Cançons i poemes, cantants i poetes: la conxorxa perfecta per celebrar la primera nit a la fresca del festival.
Escola de Teixits de Punt (Plaça Indústria, 1)
[entrada lliure]
‘Dèmens’ de Màrius Sampere. Labreu. 80 pàg. / 13 €
Ja des de la primera estrofa de Dèmens, Màrius Sampere (Barcelona, 1928) ens inicia en el seu univers pitagòric (“arreu és el punt isolat / i la seva rodona”), que és el nostre, que és el de tots.
Cal tenir el poder de la vidència poètica per expressar-ho amb aquesta precisió i bellesa, i cal haver assumit amb coratge absolut i inconscient saviesa l’experiència de l’escriptura com a mètode (camí) de coneixement per cisellar el llenguatge que va esdevenint-se com una creació miraculosa. En tot el procés que dona com a resultat aquest esclat no sabria dir quina munió de forces sumades hi intervenen (voluntat, providència, talent, màgia, destí, caràcter?). Totes elles, i més. Sampere sembla parlar al dictat d’una força superior, i a mesura que ha anat fent camí, ha anat afinant més l’oïda, agusant la ploma, i transportant al paper, com un torsimany druídic, tot allò que, nítidament, la Veu li transmet amb aplom i etèria gràcia.
UN MAPA METAFÒRIC PROFÚS
En el seu mapa metafòric profús sembla que hi cap tot, però no és així. La lògica que mena aquest discurs no és, certament, l’aristotèlica, però és lògica al capdavall, tot i que el mot no fa del tot justícia. De vegades s’hi infiltren modismes de l’avior (“arribats de la lluna en un cove / amb sabata i espardenya, tal com volia / la bruixa del bosc…”), i, de sobte, absent, deixa anar una sentència lapidària: “I la demència / formulà la realitat…” En altres moments ja no és que torci el coll a la retòrica sinó que directament masega la sintaxi i s’hi rabeja: “…el groc és el participi imperfecte / i s’hi conjuga com si res / ni mai ni cap cosa afegida”. I quan diu: “Dèmens i dèmens, o bé / no vol dir res, o bé / surar / en confusió, o bé embolica / que fa fort”, és el desproveït de raó (dèmens amb d i amb D) que potser no vol dir res (no té la voluntat de dir cap cosa), o bé el mot no té significat (l’ambivalència fosa en l’ambigüitat), “sura en confusió” (perfecta imatge del periple vital de l’espècie), o bé -i aquí tenim de nou un modisme de la llengua- “embolica que fa fort”. La fortitud que dona l’embolicar, és la força de l’embalum, de la confusió, de la realitat intricada i complicada que bastim (o que ja ho és en si). Aquest és el pinyol del tema (com ho era per al poeta Wallace Stevens): la realitat i la imaginació. Allò que és (i/o no és) i allò que percebem i construïm.
En Sampere hi ha, endemés, una obsessió per esgarrapar l’inefable, per fer-lo paraula, per expressar-lo, és a dir, prémer-lo enfora. I en un poema màxim, com és Això, allò (p. 17) hi tracta el problema de l’existència, un altre dels seus temes preferits (“hi ha tantes coses per acabar que mai no és d’hora ni tard”). Se succeeixen els modismes de l’avior, amanint la descripció sorprenent i inesgotable d’aquesta “…realitat a mida”. Hi trobem “el terrat de can pistraus on el més calent és a l’aigüera…”, la dreta de l’Eixample, la panxa del bou, les bruixes es pentinen… Sampere ha tornat al principi de la Creació per forjar-se un llenguatge poètic a mida, trobador contemporani que s’ha construït la lira pròpia. Quan ha d’abordar l’Eros, ens adonem que en això es revela mortal, i es resigna a la consciència de la temporalitat que marca com un estigma aquest potent motor: “Vindria, el temps, / si la demència no posseís / les esferes humides?” Cosins en la tradició poètica? Podríem anar a parar al César Vallejo de Trilce, però és una reminiscència com una altra. Sampere colla fins a l’extenuació el seu discurs per donar suc teològic, metafísic, quàntic (totes les seves intuïcions abasten els misteris i els descobriments de què som protagonistes) i alhora juga amb el dia a dia, amb la microscòpia moral que duu incorporada a la seva mirada, i que li permet caçar al vol tota mena de fenòmens.
Ouse és el nom del riu on l’escriptora Virginia Woolf va flotar durant 21 dies fins que van trobar-ne el cadàver. Aquesta és la porta d’entrada al vuitè poemari de Mireia Vidal-Conte (Barcelona, 1970), reconegut amb el premi de la Critíca Serra d’Or.
Què aporta Virginia Woolf a la seva poètica? Per què hi torna a jugar?
Per a mi, Woolf marca un abans i un després, sobretot com a crítica literària. Per a mi, ella és un far, sovint mal entès. La seva poètica m’interessa molt. Hi ha escriptors que et marquen. A mi, per exemple, Alejandra Pizarnik. O Felícia Fuster, quan vaig descobrir que a Catalunya es feia una poesia d’aquest nivell, bastant desconeguda, per cert, com tantes coses. Hi ha una mena de ceguesa saramagoniana, que només estem pendents de les coses que són modernetes i venen. Virginia Woolf era molt coherent amb els seus principis, amb tot el que feia, amb tot el que escrivia, amb la seva recerca.
El simbolisme del riu Ouse propicia una immersió contundent en l’obra.
No havia tractat mai la mort. La sensació d’apropament a la mort, però amb distància i respecte, l’havia tractat una mica en 5 cm, però mai d’una manera tan clara. Vaig tornar a llegir biografies de Woolf i, quan vaig veure la dada dels 21 dies fins que la van trobar, em va colpir molt. Vaig pensar que entrar amb un cop de puny era una manera de despertar el lector.
Com explica l’emparentament d’aquest llibre amb Orlando natural?
Orlando natural el vaig publicar el 2010, però la “Suite Virginia” (una de les parts d’Ouse) va ser escrita cinc anys després. Entre que acabo un llibre i el publico passa temps. La connexió és seguir amb l’univers woolfià. Sempre en tinc coses a dir. És una escriptora molt recurrent.
Què diria que és el més desconegut de Woolf?
El vessant assagista. Perquè la gent s’ha quedat amb l’anècdota, entre cometes —que no ho és— d’Una cambra pròpia, i llegida d’una certa manera. D’aquest llibre falta una relectura una mica més orlandiana del concepte. Ella no defensa aferrissadament només que una senyora ha de tenir una habitació. També defensa que una senyora s’ha d’oblidar que és una senyora per escriure i per escriure amb una certa qualitat. I, d’això, ningú en parla. Ella no volia ser considerada una escriptora. Ella es considerava un escriptor.
Al llibre hi ha més referències…
Apareix Chantal Maillard, que, per a mi, també és una autora de referència, viva, viva físicament, però sempre està molt a prop de la mort i del dolor. També viu molt al marge. Malgrat que no hauríem de tenir en compte les biografies per analitzar un text literari, és molt difícil separar en certs escriptors la seva vida de la seva obra. No entenc el que escric, el que llegeixo sense aquest concepte d’enllaç amb altres autors. És una manera de situar-te en la literatura. Suposo que és un defecte formatiu de la comparativa literària.
També sobta la depuració de les formes i els tocs d’ironia esmolada.
Aquest treball intensiu de depuració de formes ve de bastants llibres enrere. Suposo que és una mena de colador i a cada llibre vaig fent un pas més cap a la podada general. No em considero una poeta narrativa ni ho sé fer. Crec que és molt difícil fer-ho bé, així com una Anne Sexton o una Jorie Graham. És buscar l’essencialitat del que vull dir amb les mínimes paraules possibles perquè el llenguatge està tan intoxicat…
L’epíleg d’Antònia Vicens situa molt bé la seva poètica. Per què li va demanar que l’escrivís?
Per a mi, és com si l’Alejandra Pizarnik fos contemporània i tingués la sort que em fes un epíleg. Aquesta senyora serà una de les grans poetes de la literatura universal. És com tenir en Màrius Sampere o el Paul Celan i ser contemporani d’ells. El nostre deure com a intel·lectuals o escriptors és saber mirar al nostre voltant. Ens falta que soni a estranger, perquè Antònia Vicens és tant la senyora del forn que no ens ho creiem.
Els llibres de Sergei Dovlàtov (1941-1990) van circular clandestinament a la Unió Soviètica, en còpies del samizdat, i només va poder publicar-los als Estats Units després d’exiliar-s’hi el 1979. A la Rússia actual s’ha fet molt popular i també ha trobat una bona acollina al nostre país: El parc ja és el cinquè títol que n’ha traduït Miquel Cabal en pocs anys i tots, excepte un, s’han reeditat. Que Dovlàtov té públic ho demostra el fet que al catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la província de Barcelona n’hi ha actualment un grapat de títols en préstec.
Què fa tan atractiu Dovlàtov? L’aparent excentricitat respecte a la gran tradició narrativa en rus des del segle XIX podria fer-nos veure-hi un escriptor menor o marginal. Les seves novel·les no tenen valors remarcats en majúsucules, ni greus dilemes morals mastegats en arguments de gran volada. Sovint són textos fragmentaris, de caràcter autobiogràfic – tot i que emmascara els noms-, i funcionen més per acumulació de detalls i anècdotes quotidians que per l’efecte de trames més o menys elaborades. Per això no costa d’entendre que Ernest Hemingway fos un dels seus herois literaris: entre les poques coses que té al seu pus Boris Alikhànov, l’alter ego de Dovlàtov a El parc, hi ha un retrat de l’escriptor nord-americà.
Però Dovlàtov no té res de menor. Al contrari, poseeix una ambició considerable. La consciència de ser un escriptor per damunt de tot, les dificultats o la impossibilitat de publicar., l’aspiració de la fama, són molt presentes en la seva obra i, en especial, a El parc (1983), que relata la seva experiència com a guia del Parc Puixkin, una mena de Disneylàndia literàira molt visitada en temps de l’URSS. Pot semblar que, després de La zona. Apunts d’un vigilant de camp (1982) sobre el món del gulag, Doclàtoc toca aquí un tema menor, menys impactant. Però, de fet, La zona ja era, dins la literatura concentracionària, un punt i a part. Lluny de tremendismes i absoluts morals, el retrat del gulag per Dovlàtov defugia el maniqueismes ( El bé i el mal són arbitraris”, afirmava) i evitava fer un recorregut per l’infern com altres autors d’Aleksandr Soljenitsin a Varlam Xalàmov. I ho justificava així: “En tinc prou d’haver fet de guia al museu Puixkin”.
A l’hora de retratar les grandeses i les misèries humanes el Parc Puixkin és, per Dovlàtov, tan representatiu com un camp de concentració: la falsedat del parc temàtic literari, amb la reconstrucció de cartó pedra dels sants llocs puixkinians visitats per “gent indiferent a la poesia”, a qui el que “els importava era la sensació de jo hi he estat”, i la mesquina quotidianitat del personal del parc, guies com ell que han de “simular una improvisació emocionada” i que es relacionen d’una manera entre sòrdida i interessada en un entorn aïllat i opressiu. Tot plegat serveix a Dovlàtov per mostrar la impostura de l’Estat soviètic. I si a El parc, on abunden l’humor càustic i la visió que l’infern som nosaltres mateixos, trets bàsics de la narrativa dovlatoviana, el somriure es va torçant en ganyota cap al final, és perquè el relat de l’experiència al Parc Puixkin s’entrecreua progressivament amb el de la separació familiar ( la dona i la filla de Boris emigren als Estats Units; ell, reticent, ho farà més tard), i el desemparament del narrador, propens a l’alcohol, patint sempre entre el viure (“La vida se m’obria al voltant com un camp de mines inabastable”) i l’escriure, esdevé cada cop més dolorós.
dijous 6 de juliol, a les 19.30 h, presentem l’exposició a la Llibreria Calders
JORDI PAGÈS COLLAGE(S) suite inspirada en BIRNAM de Victor Sunyol
Lectura poètica amb Odile Arqué, Nú Miret i Victor Sunyol.
“Perquè som nosaltres els qui passem pel temps. El temps no passa: el temps és. Nosaltres hi passem. Som nosaltres que ens hem entestat a passar pel temps”. BIRNAM
serà a Llibreria Calders (Passatge Pere Calders, 9 Barcelona)
Adrià Pujol ha publicat un llibre nou: La carpeta és blava. I és un altre llibre de literatura lírica de perfum antropològic. I m’ha tornat a provocar. Idees al cap, i esverament mental desendreçat.
Pujol té la gràcia de fer-te veure el que tenies davant dels ulls –potser el que hi has tingut tota la vida– i que no sabies que en podies parlar. Que podia ser identificat i entès.
¿Lirisme i antropologia?… Sí, Pujol és antropòleg, i s’escuda i poua en l’antropologia per fer literatura del jo. I ho fa amb una escriptura impúdica i pudorosa alhora. Impúdica perquè el jo s’exposa sense correcció política; pudorosa perquè, convenientment, s’hi va recordant que aquesta exposició relativa té una coartada de retrat col·lectiu, una coartada antropològica. I vet aquí que l’autor s’hi disfressa d’assagista que creu que el coneixement és autobiogràfic, i narra les revelacions. I vet aquí que l’autor no ha trobat res més honest que parlar d’ell mateix.
Ja fa uns quants llibres que Pujol escriu, al costat d’altres coses, un llibre per entregues. I és un llibre que va alternant dues realitats exteriors, que són dos miralls interiors, que són dos emblemes exteriors, que són els dos espais de confrontació d’una intimitat: Barcelona i l’Empordanet. A La carpeta és blava, en principi, l’Empordà és el què. I, més concretament, el collonar de l’Empordà.
Pujol és un escriptor català, i té Catalunya com a tema. Perquè li interessa el món. I tot plegat.
Ja fa uns quants anys, em sembla recordar que vaig rebre un email-qüestionari de Pujol, i li vaig dir que d’això del collonar, jo no en sabia res, em sembla. Després d’haver llegit el llibre que ha fet (que, per mi, és una novel·la), és clar que no en sé res. Però que en penso coses.
Ja li vaig dir, al Pujol, un dia en una terrassa, que això del collonar s’havia de mirar, i més ell que és antropòleg, des de l’òptica del double bind. Aquesta noció ve de Bateson i de la seva colla, dels anys cinquanta, em sembla. Explicat ràpid: en una conversa, un interlocutor rep de l’altre missatges contradictoris. Alternativament, es rep primer un missatge de reforç del vincle i després, un missatge de rebuig del vincle. El vincle esdevé doble: perquè alterna regles contràries. Quan t’atanses a l’altre, ell et refusa; quan te n’allunyes (perquè t’ha dit que no et vol), t’ofereix afecte i et reclama. La hipòtesi meva, li deia, és que el collonar ha trobat la manera de produir aquest mateix efecte en un sol moviment: una sola frase, quan et collona, t’ofereix un “vincle doble”. T’hostiga i et celebra. Per això, el collonat inexpert sent una contradicció, i una incomoditat de no saber com respondre: si contraatacar i defensar-se, o si somriure i celebrar-ho. Quan el collonat dubta, el collonador disfruta la victòria.
A mi, m’han collonat. A l’Empordanet (o com se n’hagi de dir, d’aquell tros de món al voltant de Palafrugell, que és el que jo conec una mica, molt mica, molt poc). I goso, des de la percepció del desconcert que provoca, aventurar-ne algunes notes. Notes de collonat.
El collonador vol provocar el teu desconcert, i el disfruta, sí. Però si et rendeixes (i et retires), també el deceps. D’alguna manera, és un pols que et fa per saber si t’ha de respectar (i parlo d’afectivitat masculina, sí) o no. Mm… A un restaurant de Palafrugell, m’adreço a l’amo i li pregunto no recordo què del menú, i em collona. No recordo què em va dir, però la sensació d’emprenyament no formulable que em va quedar sí que la recordo bé. L’endemà torno al mateix restaurant, i li torno a preguntar si fa no fa el mateix, si fa no fa de la mateixa manera… I em somriu. I ara la resposta és amable i farcida de detalls. Resistir sense enfilar-se, i mantenir la compostura, i fer com si res, però alhora fer subtilment evident que no t’arronsaràs, genera respecte: fa de ritual de pas. En resum, en el cap del collonador local, sembla fer-s’hi aquesta frase: “No és dels nostros, però tampoc no és un d’aquells.” Et concedeixen taules; que guanyis no és ni opció, eh.
(Evidentment, i Pujol ho explica bé, hi ha una mena de collonador deportiu i una mena de collonador sàdic, per dir-ho així. El que he dit a la nota anterior, i el que diré a la posterior, va pels de la primera mena.)
Al mateix restaurant, quan em va venir a veure, hi vaig anar després amb la senyora (la pròpia). I el mateix amo, aleshores, em va demostrar que podia ser perfectament civilitzat. Vull dir, com a regla hipotètica: davant de la teva mestressa, no et posaré en problemes. Això del collonar –hi participin dones, o no– respecta algunes normes. És afectivitat-agressivitat masculina, i es mou millor en les aigües dels homes sueltos.
Com a forma d’afectivitat masculina, el collonar té un component homosocial. D’estratègia homosocial verificada, si es pot dir així. D’eufemisme per a un tabú cultural (l’afectivitat masculina, sí) dels més arrelats. De fet, La carpeta és blava, com a novel·la, és la història de dos heteros homologats que passen una nit junts. (A Picadura de Barcelona era una nit i un home sol, en canvi.) L’amistat masculina, quan s’intensifica, genera una alerta homoafectiva. No descarto que, en el collonar, hi hagi també un aspecte de bena-abans-de-la-ferida. En realitat, de ferida-abans-de-la-ferida. L’amistat s’autolesiona, en forma d’hostilitat subtil, per evitar deixar espai al tabú homosexual.
I, més en general, el collonar com a autolesió (d’una relació) conjura, en fi, un element cultural masculí més profund: la por a l’afectivitat, ras i curt. En general. Per a l’home-competidor, els afectes són un llast. Els vincles debiliten: et creen una xarxa de persones que poden esdevenir una càrrega, o que no et permetran actuar amb indiferència al que pensin de tu. O, potser també, en una versió més contemporània: persones que et podran decebre. O encara més contemporània: persones que, vulguis o no, determinaran la teva reputació i que, per tant, determinaran la teva supervivència social. Per això, el missatge que collona és tan ambigu, perquè estableix un vincle (eh, en entorns no urbans, els vincles es fan inevitables, pràcticament irrebutjables), però alhora vol prevenir-ne les trompades. Autoprotecció, potser. Danyar les relacions perquè ni es trenquin (l’aïllament és la mort) ni ens sotmetin. O una cosa així.
En fi: en termes de llibertat d’elecció!… El collonar pretén guanyar un espai per a la voluntat individual. D’alguna manera, és com si el collonador digués a l’altre: “Ets aquí, i no puc evitar que hi siguis, i no puc evitar que tinguem un vincle imposat, però crearé les condicions perquè els avenços o els retrocessos en la nostra relació puguin dependre, en bona part, de mi. Del que jo vulgui.” El collonar és una autodefensa, doncs. Un espai (de negociació) de la voluntat, en un entorn que imposa relacions. Relacions no triades, i no prescindibles. I de llarga durada. (Desbarro, em sembla.)
Catalunya és una societat classista. Per això s’hi fa tan important la divisió entre “ser d’aquí” i “ser de fora”. (És allò de l’in-group i l’out-group, sí, amb pautes geogràfiques.) No vull dir que aquest criteri estableixi dues classes. No. Vull dir: els “de fora” són una molèstia, i un desafiament, perquè desconeixen la xarxa de jerarquies implícites establertes en un punt donat del món. Els “d’aquí” ja estan ensenyats o ensinistrats en termes de les normes que el classisme ha imposat en aquell “aquí”. Poso un exemple: en un poblet de la Garrotxa fluvial, entro en un menjador de restaurant, un menjador petit. A la taula del fons, hi ha assegut un parroquià per damunt de la seixantena, d’aspecte rural i saludable. El saludo, doncs. I no em respon. No em torna el bon dia, però tampoc no em mira. (Sec a la taula del costat; a un metre, potser.) Fa una mitja ganyota, recordo. Quan entra la cambrera, servicial ella, l’home recupera la parla, i li demana el dinar amb autoritat: i la cambrera li respon l’aspresa amb cordialitat servil. Aquell especimen local, clarament, espera un tracte jerarquitzat, una interacció “complementària”, que diria el meu admirat Watzlawick. De fet, la imposa. Com un cacic o un escanyapobres del XIX, aquell aborigen té fòbia a les relacions “simètriques” (torno a Watzlawick): a les relacions entre iguals.
El collonador sàdic –no parlo del cas anterior, en què no hi ha collonament, diria– practica la desigualació. Potser t’informa del poder que té i que el “de fora” no comprendrà si no se li fa evident. Potser clava cops de cua resistents perquè el seu món desapareix, i no domina la nostàlgia. (És un ninot molt poc interessant, i gastat com a esquema, però el tal Nacho de Sanahuja que predica a can Basté és això. Lluita per l’autoimatge. Amb l’autoparòdia, d’alguna manera, basteix una estratègia de supervivència social de la seva autoimatge de classe. Si no puc ser un “senyor de Terrassa” en termes de dignitat deguda, ho puc intentar en termes d’acudit. O una cosa així.) En fi, com a hipòtesi: el collonador sàdic classista usa l’humorisme com a estratègia d’adaptació.
Els catalans som humans, i els humans som primats. I, com a primats, les nostres relacions són jeràrquiques. I en les nostres noves relacions (i en bona part de les habituals) reforcem o intentem modificar les nostres escales de jerarquia. En lloc de picar-nos el pit amb els punys, ens agredim amb silencis o despits (si ja tenim una posició superior consolidada, i ja ens va bé una pauta passivoagressiva) o, alternativament, collonem o som collonats. Sí, diria que sí, que això del collonar té un component de passivitat agressiva atenuada. I de lluita per la jerarquia.
Hauria de conèixer millor la nostra història militar. O, més en general, potser tenim pendent una història de les armes (en termes d’ús social) a Catalunya; ho desconec. I aprofito per dir que trobo vergonyós que es tanqués el museu militar de Montjuïc, i que em sembla tristíssim que, ara que l’han portat a Figueres, només es pugui visitar dos matins a la setmana. Som un país merdós. I la manera com ens relacionem intel·lectualment amb les armes és, sens dubte, un símptoma d’aquesta merdositat. (Fa anys, m’havia de documentar sobre els russos a la guerra del 36 i, gràcies al museu, vaig poder veure una Tokarev. I ara, que escric sobre la guerra dels setanta del segle XIX, he de fer combinacions estranyíssimes per poder veure els canons Krupp.) En fi, tornem-hi: la hipòtesi d’aquesta nota és que una història del collonar no es pot fer sense una bona història de l’ús social –convivencial, diria forçant la cosa– de les armes. I això valdria tant per les fulles de Solsona, com per les dalles i les falçs, com pels trabucs. (O pregunteu-ho als trabucaires de Cardedeu, per exemple, si es pot collonar a trabucades.) Pujol, al seu llibre, parlar d’un collonar d’homes desarmats: i això em sembla rellevant. Però la biografia d’un Savalls, per exemple, forniria teca per rumiar-hi amb tot un altre aire. Dir un “¡Rompan filas y a engendrar carlistas!”, per exemple, després d’una massacre, permetria rumiar sobre un collonar sociopàtic. I armat: d’armes, de diners, de títols de propietat, de poder de deixar sense mitjà de subsistència.
Torno, ara, a això de collonar els “de fora”. Perquè Pujol ho explica molt bé: el collonar empordanès actual té una funció resistent, diacrítica. De diferenciació. Perquè ni racialment ni dialectalment (amb matisos) els “d’aquí” no hi són tan fàcilment identificables. Ah, i els “de fora” ja no són un col·lectiu homogeni i fàcilment aïllable: castellans pobres, castellans rics, moros nouvinguts, moros de tercera generació, turistes low cost, turistes de iot, pixapins menestrals, pijos de Vic, nous rics del PSC, vells rics d’Iniciativa, pedecats amants de l’havanera… Ah, i perquè també el païset és ple (i ho celebro, eh) de parelles mixtes i de situacions tèrboles: neorurals d’avis urbans o neorurals d’avis locals, yuppies d’ave o semiyuppies de mitja distància, jubilats rearrelats… I, per tant, el grup dels “d’aquí” tampoc no és homogeni. Eh, per exemple: un dels millors arrossos de Palafrugell el fan al Xadó (un dels llocs on millor s’hi menja cuina empordanesa, al costat de tajines i cuscús), per molt que als locals els requi. Això del collonar és la clau identificadora del nucli dur, diríem. Una constància.
I sí, una altra hipòtesi: la Catalunya d’avui no s’hauria d’explicar per la composició social de la seva població (en termes d’anàlisi componencial), sinó per les categories de relació que s’estableixen entre catalans. O sigui: no quina mena de gent viu aquí, sinó quina mena de relacions mantenim els que hi vivim.
I, entre aquestes categories, que ara no tinc ganes de rumiar quines són, n’hi hauria una que es definiria pels combats comunicatius desarmats. És a dir: hi hauria relacions estabilitzades i relacions en disputa. I, de les relacions en disputa, hi hauria les que estan en procés de transformació i les que aspiren a ser disputes permanents.
Sí, hi torno. Entre el dominguero barceloní i el proveïdor de serveis local (hostaleria sobretot, però no només), el pols és permanent. I com més ric creu ser el barceloní i més orgullós de ser d’on és se sent el local, més dura és la baralla. O el que sigui. En tot cas, el proveïdor local (empordanès o ceretà) sap que ho té perdut davant d’un barceloní: per tant, mantenir la situació en disputa és un ajornament sine die de la derrota simbòlica.
Per a una mena de barceloní que és ric o que s’ho pensa, el món es divideix entre la família (o “nuestra gente”, o “els nostres”) y el servicio. I quan surten del seu barri, i de la seva ciutat, tothom és del servicio. I amb matisos i gradacions, i com que el weekend fora ciutat és una construcció neorriquista, els barcelonins assalariats també tendeixen a calcar l’esquema dels seus rics pèssims.
¿Quina és la singularitat empordanesa?… Per un estrany fenomen de suggestió col·lectiva, el barceloní nou ric (ho sigui o s’ho pensi) que aterra a l’Empordà vol adquirir, pel mateix preu, el dret de sentir-se (de poder dir-se) empordanès.
El “tenim casa a la Cerdanya” no implica, en general, més que menyspreu pels ceretans. Però el “tenim casa a l’Empordà” sí que implica la pretensió que, formant part de l’economia de segones residències, s’accedeix a una pàtina identitària de distinció i de simpatia adquirida, i no tan sols d’estatus. Els nous rics fan veure que llegeixen Pla, però no saben qui és Jordi-Pere Cerdà, ni putes ganes.
(El neorriquisme és la ideologia dominant del país, eh.)
En fi: aquesta pretensió neorriquista d’empordanització transferida dóna un avantatge al proveïdor local. I una incomoditat, també. He parlat de Watzlawick, i de les relacions simètriques (entre iguals) i complementàries (entre diferents jerarquitzats). Però el mestre Watzlawick i els seus col·legues van identificar dues altres pautes: la metacomplementària (una relació entre iguals, però que funciona jerarquitzadament) i la pseudosimètrica.
Una relació pseudosimètrica és una relació complementària (jerarquitzada), però que es disfressa de relació entre iguals. És el jefe que se’n va de copes amb els seus curritos. O la mare i la filla que són molt “amigues”. En fi: el membre dominant de la relació permet o imposa una disfressa, i el membre feble accepta el joc de la festa de disfresses i l’alimenta. En fi: si és una relació pseudosimètrica feliç. I si no…
Si no, per exemple, potser collona. Vet aquí, tal vegada, una peça de la peculiaritat empordanesa. La meva hipòtesi de partida és que els empordanesos tenen una tendència generalitzada a parlar bé de si mateixos. Allà on un altre català diria: “Aquest any el vi no estarà mal, però va ploure tard, i… etcètera.” L’autocelebració, en general, a Catalunya, no agrada, i es dissimula. Però, a l’Empordà, l’autoelogi i l’autocelebració és un deport popular. Si poso l’exemple del vi, és amb tota la mala idea: la manera com es publicita el vi empordanès és un exemple simptomàtic. Tenen un vi mitjanet (o directament dolent), però també tenen el màrqueting més autoaplaudidor que trobareu al mercat. I aquesta és la segona baula de la hipòtesi empordanesa: l’automàrqueting com a tendència natural. El català meridional que celebra que el seu és “lo millor oli del món” ho diu perquè els altres sàpiguen el que es perden: l’empordanès que celebra el seu oli és per vendre’l. ¿I tot això què té a veure amb les relacions pseudosimètriques?…
El nou ric barceloní, quan surt del seu municipi, hi vol trobar optimisme. O sigui: hi vol trobar miralls amables. I, entre els nous rics barcelonins, n’hi ha almenys de dues castes: el que vol un tracte servicial i distanciat, i el que vol comprar la il·lusió d’una amistat. Aquesta segona casta de nou ric barceloní aspira a una relació pseudosimètrica (jeràrquica però emmascarada). I com que l’empordanès li ofereix un optimisme amable, la il·lusió classista s’activa amb facilitat. Una extravagància domesticada (quasidaliniana) i un hedonisme de consum car (quasiplanià) fan la lligada.
Però, també en termes generals, l’actitud vital d’un nou ric barceloní (especialment, l’empordanitzat) és el cretinisme. I els cretins, també en general, es defineixen pel fet que tothom s’adona que són cretins, menys ells mateixos, que es troben simpatiquíssim o, com alguns diuen, ben “normals”. I a més tenen la guàrdia baixa, perquè el seu projecte, com deia, és que, al cap d’uns anys de segona residència i d’uns quants milers d’euros gastats al “territori”, ja es podran sentir empordanesos.
El collonar empordanès, doncs, és el contramotlle d’aquest cretinisme. (Evidentment, en contextos de relació barceloní-empordanès, etc.) I obté, així, una coartada defensiva. I permet complir el joc de miralls d’una manera satisfactòria per al client i, alhora, digna per al proveïdor: perquè el mirall mostra el que el cretí vol veure. Però no és el mirall local autèntic el que s’activa, sinó el mirall-souvenir que el cretí està pagant.
Ja sé que no treno tots els fils, ni lligo tots els caps. I que enfilo tòpics barats sense manies. Però em fa mandra ser més fi que això. En tot cas, el que faltaria desplegar és la reflexió sobre dues cues del tema. La primera és què passa quan el collonar anticretinista es generalitza i acaba agredint antipàticament gent no classista, o què passa quan s’exagera i es fa hipèrbole, i esdevé, ell mateix, també, una manera de fer ben cretina.
Al sud de Catalunya, diria, en general, el pols de poder és entre dues fonamentacions del poder. El barceloní hi arriba amb el poder dels diners a la butxaca a punt per gastar, i l’aborigen reivindica que, al seu “territori”, justament perquè ho és, el poder li correspon a ell. És un joc tens, però força clar. A l’Empordà, diria, el joc és més lliscant: el barceloní vol establir una pauta pseudosimètrica de poder amable, i l’empordanès l’accepta i la rebutja alhora (double bind, un altre cop). El barceloní sent aleshores, inconscientment, una barreja contradictòria: “ha acceptat la meva jerarquia”, “ha acceptat la meva amistat”, “però farà el que ell voldrà”, “però no el coneixeré mai de debò”, “em fa bromes i em tracta com algú d’aquí”, “em fa bromes i és desagradable”, “em posa les coses fàcils”, “em fa ballar el cap”…
Aquest desconcert s’emparenta amb la relació esclau-amo, que va donar lloc a l’anomenada actitud cool. Permet evitar el càstig directe, però alhora possibilita constatar la desigualtat. L’actitud cool ha generat una traça de resistència política. Dels afroamericans respecte dels blancs als EUA, sens dubte. No sé si el collonar permet una lectura similar, o es mer conformisme molest. I…
Prou notes, va. I cap conclusió. Aquesta feina de les conclusions és per a l’Adrià Pujol, si encara no n’ha tingut prou.
Tant la poesia experimental com la confessional tenen en el panorama català poques vies temàtiques d’escapatòria. O almenys costa de trobar poetes que s’arrisquin a recorre’n de noves (alguns dels quals tractem de presentar per aquest racó). Per això sorprèn ensopegar amb una obra insòlita com El clímax, de Daniel Busquets, publicada per Labreu el 2013, que explora el món de les addiccions amb la naturalitat d’entendre que l’experiència no és només un reducte de marginats, sinó que esdevé un fet transversal. És cert que la literatura francesa del segle XIX i l’anglosaxona del XX (sobretot la nord-americana) ja han explorat a bastament el món de les addiccions (ara em venen al cap la redempció alcohòlica de Raymond Carver, l’exhibicionisme pecuniari de Charles Bukowski, l’exploració kamikaze de Hunter S. Thompson). Raó de més per valorar que en català s’obri una via temàtica que condueix la mirada del poeta cap a espais fins ara ignorats.
Parlàvem, però, de transversalitat: des dels ionquis “A la gran nau central / de la fàbrica en desús” de “Sincronies” fins a les models sense cos de “Passarel·la”, tots els personatges que retrata Busquets són exploradors i víctimes d’aquest desig insatisfet. En una època que la societat busca el goig indolent i que creu controlar-ho tot (encara que “El control és il·lusió / o fanàtic fetitxisme”, tal com declara d’entrada a “Qui”), aquesta recerca desenfrenada pot dur a creuar tots els límits i a estavellar-nos en un patiment de ben diverses formes. I sobretot a dependre d’aquest patiment. Un patiment en forma de droga (xeringues, pastilles, polsims diversos), però també de sexe variat (el masoquisme de “Buit”, els glory holes de “Expectació”, les orgies de “Zel”) i d’alcohol (amb el magnífic poema “Modificació”, en què el bevedor corre el risc de convertir-se en “l’homenet que sura / entre larva i rèptil”, en referència a les ampolles de mescal i licor d’arròs).
Busquets és un poeta singular com la seva obra, que va esperar molts anys per editar el seu primer llibre, La trama perfecta (el 2008, també amb Labreu). Com a lector i com a escriptor és molt exigent, i encara que en alguna entrevista afirmi que li agrada “la poesia extrema”, la cura amb què treballa ens fa adonar que aquest extremisme poètic es refereix molt més a una visió crítica de la realitat, descarnada, lliure de moralismes, més que no pas a una expressió poètica barroca o atabalada. De fet, les seves composicions són peces breus, de caràcter sintètic, que juguen amb la contraposició o la paradoxa en la recerca de la seva expressivitat, que així esdevé molt més contundent per al lector sense abusar de recursos fàcils. “Un teló envellutat / precedeix l’epifania / i el porno carrincló”, descriu a “Veus”. “Voltors i mil pètals / acudien al simulacre”, explica a “A mig matí”. El més important és que obvia qualsevol apriorisme: talment una càmera que objectiva l’experiència retratada, Busquets fins i tot voreja un cert vouyerisme morbósque pot incomodar alguns lectors, o allunyar-los d’un material que no poden acabar de copsar.
El clímax és un viatge abissal, compartit per una multiplicitat de veus que volen reflectir la varietat d’addiccions, de comportaments i de personalitats que va ensopegant en el descens als inferns. Per això mai es casa amb una sola veu poètica: és estrany el moment en què trobem la primera persona. Però darrere els “tu”, “ell”, “nosaltres” i “ells”, el lector intueix que aquesta mateixa veu poètica hi és amagada, de vegades com un simple turista i d’altres com un personatge secundari o fins i tot protagonista. És un detall important perquè ens revela la voluntat del poeta de recórrer (a) la seva memòria, però sense voler caure en el tòpic de la poesia de l’experiència. Un detall que engrandeix la capacitat de reutilització de la seva poesia, així com també despulla encara més la mirada del lector, cada cop més desprotegit davant allò que se li presenta. Aquesta manca d’agafalls morals és la que fa d’El clímax l’experiència extrema a què ens referíem abans.
Per tant, El clímax és una obra amb doble tall: d’una banda, reivindica la poetització d’un material que la poesia catalana no acostuma a tractar. De l’altra, és la recerca del lèxic i les imatges que ajudin a construir un artefacte poètic de primer ordre. Els escenaris urbans i suburbans de les discoteques, els descampats, les autopistes…, són les vistes cap als no-llocs que ens envolten, que ens condicionen, que esdevenen els escenaris obscurs on és millor amagar les experiències que cerquen la llum del clímax. Un clímax, però, impossible, reduït a una inconsciència indolent, amniòtica: “Ara tot s’afluixa / i també s’estira. / S’està obrint tot. / Tot s’adormirà”.
Lluny, doncs, d’afectacions i moralismes, Daniel Busquets tracta amb naturalitat una temàtica que despulla el lector de convencionalismes i el situa enmig d’un territori literari àrid, a la intempèrie. Tal com viuen els personatges que treuen el cap al llarg d’un llibre incòmode però d’un gran quefer poètic.
MÀRIUS SAMPERE (Barcelona, 1928), és, segurament, el poeta viu més important que el nostre segle xx ha llegat al xxi. La seva veu, fruit d’un apropament autodidacte marcat per la lectura en diversos idiomes, per la mirada del fotògraf professional i per la sensibilitat del músic (va cursar estudis superiors de música i va ser compositor i lletrista del Grup Strop), és d’una singularitat microcòsmica, on llengua i temàtica eclosionen en una manera sorprenent de dir el món i alhora sacsejar-lo. A voltes místic o escèpticament religiós, confabulat amb l’ordre del caos, el dintre o el fora, la plasmació del Mal, la foscor que per si sola il·lumina, la seva és una poesia total que transcendeix la quotidianitat i la moralina.
Aquest Dèmens respon a la impossibilitat, fent-la possible, d’alçar la veu poètica després del monument verbal i de pensament que va ser L’esfera insomne (Premi Lletra d’Or 2016). Aquí, també, tot es desborda i s’excedeix en una aparença de caos on Sampere ordena i limita la seva visió més del viure que del món, no només des de la seva lucidesa al·lucinada sinó des d’una genialitat a la qual ja no li encaixa cap mordassa expressiva ni semàntica.
We use cookies on our website to give you the most relevant experience by remembering your preferences and repeat visits. By clicking “Accept All”, you consent to the use of ALL the cookies. However, you may visit "Cookie Settings" to provide a controlled consent.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
Lluís Calvo ha escrit l’assaig «El meridià de París» Foto: Esteve Plantada
Adelais de Pedrolo, filla de Manuel de Pedrolo, al costat d’un retrat del seu pare, a la seu de Comanegra Foto: Esteve Plantada
El romanès Mircea Cartarescu, publicat per primera vegada en català Foto: Esteve Plantada
Jordà, Pons i Bohigas, en la presentació de «La mort i la primavera» Foto: Esteve Plantada
L’escriptor manlleuenc Jordi Puntí Foto: Esteve Plantada
Maria Guasch, autora d’«Els fills de Llacuna Park» Foto: Esteve Plantada
foto Pere Virgili
Títol_ Generació Horiginal
Laia MaLo participa habitualment a festivals poètics i a recitals. A la foto, al PoésArt. Foto: Marta Rovira
Jansky en un concert a laBastida d’Igualada. Foto: Pep Quintana
La portada de l’original d’»Una felicitat imposada», de Denise Desautels Foto: Jordi Jon Pardo
Denise Desautels amb Toni Clapés, el seu traductor al català Foto: Jordi Jon Pardo
Denise Desautels escolta atentament les preguntes de NacióDigital Foto: Jordi Jon Pardo
