Desautels sempre vesteix de negre: és un color que li agrada, fa de fàcil combinar i de petita el va gastar sovint per nombroses morts familiars. En Una felicitat imposada reconstrueix l’efecte d’aquelles morts en una nena i com aconsegueix desempallegar-se de les càrregues heretades. Abans de la novel·la, Clapés n’havia traduït dos poemaris: Tomba de Lou i Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt.
—Va publicar aquesta novel·la el 1998. Com se la mira ara?
—L’he redescoberta. He vist que havia donat a l’obra la veu que feia falta per parlar d’aquesta associació estranya i dolorosa entre una felicitat i una ferida profunda. I he descobert matisos que vaig posar-hi inconscientment. Alguns fets parlen molt més del que em pensava. El cas més clar és l’àvia que explica a la nena el terrible conte de Barbablava. Li explica el conte acotxant-la, bressolant-la, acariciant-la. Són uns gestos d’una sensualitat terrible per a una àvia molt púdica, molt religiosa, que li xiuxiueja a l’orella dolçament alguna cosa molt torbadora. Quan vas al fons de la teva veu, no deixa de ser perillós.
—Va tenir reaccions adverses de la seva família?
—Això és sempre un problema. Però ja m’havia passat amb altres llibres anteriors, de poesia. En La promeneuse et l’oiseau, del 1980, el personatge de la mare ja era present i aquest context religiós asfixiant, també. Quan la meva mare el va llegir va quedar molt xocada. Vaig intentar explicar-li que jo feia escriptura, no autobiografia, que em servia d’esdeveniments de casa nostra o del voltant, que jo tenia ulls per veure-hi i orelles per comprendre un cert Quebec passat. En aquell moment, ho va entendre, però després sempre va tenir por del que jo escriuria. Crec que li hauria agradat una filla abocada a la ficció, que expliqués històries boniques, sense tocar la família.
—En la seva novel·la hi ha moltes morts, però potser el pitjor és com ho entoma la família?
—El Quebec de l’època, d’abans del 1960, era molt religiós. La meva família era part del Mont-real més popular i obrer, on la religió tenia més poder encara. I això feia que no es mirés la mort de cara, que no es pogués fer el dol. Si a aquesta nena de la novel·la li haguessin preguntat si era feliç en aquell moment, segurament hauria dit que sí, encara que fos una felicitat una mica opaca. Però en l’adolescència es troba engavanyada. I entreveu que la vida pot ser una altra cosa, que hi ha vida fora de la família. Vaig voler trobar el camí recorregut per una nena que se m’assembla, des que té cinc anys fins als quinze.
—Hi ha una mort que hagi estat més difícil d’escriure?
—Les morts no han estat el més difícil d’escriure. Una nena hauria de plorar la mort del pare, però aquesta és una excepció. Ella no plora i és la mare qui ho fa. El dia que va morir el pare, el 1950, tot es va capgirar. I a partir d’aleshores jo em vaig convertir en l’ombra de la meva mare, que ho exigia tot. Aquesta fusió volia dir que tot el que impactava en la mare ressonava en la nena, la por, la violència… Hi ha un moment que ella se sent angoixada per no haver-ho explicat tot a la mare.
—La literatura pot ser, doncs, una via d’alliberació?
—Ho és. Sense l’art, la literatura, la pintura, el cinema, la dansa… no sé si m’hauria trobat amb ganes de continuar. És clar que hi ha l’amor, l’amistat, però tot això és a fora, a l’exterior. I en canvi, les altres coses et porten a tu mateixa. Tots sabem que algun dia morirem sols. El més important és poder-se habitar el millor possible, com a ésser solitari, poder-nos deslliurar de patiments i perills. I precisament l’escriptura permet desactivar aquestes petites bombes.
Amb aquest vers del mordaç haiku del berguedà infatigable Toni Gol i Roca, que figura al colofó del llibre (“Beneïts siguin/els esforços inútils/i els sacrificis”), queda clara l’advocació que fa Josep-Ramon Bach(Sabadell, 1946) de la inutilitat de l’art i la seva rabiosa i necessària utilitat, com ha repetit per enèsima vegada en un brillant assaig recent Nuccio Ordine, i com bé sap el poeta sabadellenc des de fa dècades, si no des de la naixença.
Bach pertany a l’estirp dels poetes-experimentadors (Foix, Brossa, Hac Mor…), i en el curs de la seva obra hi podem trobar de tot. Des del mite personal de Kosambi, passant pel teatre, els aforismes o els microrelats, el ventall de formes i temes i modes és extens, i sembla que cada obra va collant una mica més en espiral fins a l’insondable. Ha plogut molt des d’aquell nostàlgic De rems i hores del 1974. Però fixem-nos en el darrer vers del haiku de Gol: hi ha els sacrificis, no pas com a privació, sinó com a do ofert a la Poesia.
A En abstracte (LaBreu, 2017) Bach, amb la seva proverbial llibertat d’actuació, fa una cosa que “no està de moda”, i per això sorprèn: el dedica al poeta Ricard Mirabete (i en regracia la lectura apassionada de Marta Pérez i Sierra) justament perquè Mirabete li ha servit el tema de la primera secció del llibre (i una de les més brillants): “Estació canalla (en clau de novel·la negra)”. Aquí Bach, anunciant que ens trobem amb la segona tramesa d’una futura (i molt suggeridora) Enciclopèdia digestiva, ens indica que cercar en aquest món canalla (en el sentit pejoratiu del terme, s’entén, no en el de mainada -o canaia, com en diuen a Osona-, també és curiosa la polaritat de sentits d’aquest mot) proporciona un argument més per conèixer el rerefons de l’ànima humana. O sigui, que la intenció no és menor.
UN GRAN DEFENSOR DE L’INSTINT
Ja des del primer capítol, “Camí d’enlloc”, la força de penetració de les imatges és impactant, tot agombolat hipnòticament amb ritme de haiku: “S’obre la molsa d’un vell xaruc que clama uns llavis orfes (…) La daga nua cerca les velles vulves plenes de pebre. Riuen els cossos que prenen per culera la carn dels altres”. I això només ha fet que començar! Les imatges se succeeixen com un devessall, i dibuixen l’atmosfera amb cruor, a la manera de Genet i amb el desvergonyiment d’un Léautaud: “Amb l’arracada presonera del membre l’amor s’enfila (…) La taquillera es treu les mitges negres i la conquilla (…) una rata enze persegueix un gat mascle amb boca grossa”. Ja s’ha dit que aquests poemes d’ En abstracte són com un cop de puny expressionista. Per a Josep-Ramon Bach escriure és una malaltia incurable, i, paradoxalment, si no escriu, es troba malament. En una entrevista l’autor explica que la coneixença personal de poetes importants (Foix, Quart, Ferrater) no va aportar-li cap ensenyament. L’aprenentatge poètic va ser un afer d’autodidactisme i d’experiència. Bach és un defensor de l’instint com a motor primordial de la inspiració, l’instint i la mirada, la mirada a fons. I la imaginació com a font inestroncable: ha sabut anar del desbordament al control, de la poesia de combat o de denúncia, amb esclat de metàfores punyents, a la malenconia de l’elegia o del pur lirisme. Un ampli ventall que gradua segons les èpoques. Una de les parades a destacar seria El ventríloc tartamut, un desplegament magnífic d’humor i d’ironia. Hi veiem com, de la A fins a la Z, el significat d’una paraula condiciona text, successos i persones. Un autor polimòrfic.
Cada llibre d’Adrià Pujol ( Begur, 1974) podria qualificar-se com un disbarat d’humor corrosiu d’una enorme incontinència verbal que desarma qualsevol gènere literari que toca. Escafarlata d’Empordà era un llibre de records que tergiversava les pautes del pacte autobiogràfic; a Picadura de Barcelona l’autor fragmenta i retalla l’experiència personal per fingir que escriu una novel·la reflexiva sobre els seus avatars vitals a la capítal després de matricular-se a la universitat; i a Guia sentimental de l’Empordanet desmunta els tòpics a partir dels quals se solen confegir guies de viatge per als turistes desvagats: qui segueixi les seves recomanacions, dinarà a restaurants sense glamur, toparà amb museus que no es poden visitar perquè estan tancats, i coneixerà uns llocs de coneixença imprescindible que l’autor reconeix no haver trepitjat mai.
En tots tres, el territori literari per on transita Pujol és l’Empordà, i en tots tres hi ha nombroses referències al marcat sentit de l’humor de la zona, el collonar, com si es tractés d’una d’aquelles obsessions que, si es diluciden, s’obre la porta a un interregne desconegut, fins al punt que promet que algun dia formularà una teoria sobre l’art del collonar. Pujol ha complert amb la seva paraula: el llibre es diu La carpeta és blava – durant un sopar, Josep Pla va martiritzar Salvador Espriu recordant-li que “la finestra és verda”, una manera de dir que la prosa havia de ser clara i concisa-, i és d’aquells llibres en què el lector busca una cosa i n’acaba trobat una altra, potser més valuosa, i que el transporta cap a un territori més profund.
En un principi, doncs, La carpeta és blava és un setge antropològic a les qualitats i virtuts de l’humor empordanès, i se’n segueixen els passos a través de la història, la geografia, la filosofia, l’etnologia, la literatura, i Pla, Salvador Dalí, Carles Fages de Climent i Ventura Ametller hi diuen la seva. Però el lector s’adona ben aviat que Pujol dinamita les convencions de l’assaig, que nega la unitat i la continuïtat, la coherència, i que opta per un criteri sistemàtic que aniquila tot sistema, carregat sempre amb l’arma de la rialla escèptica i amb una gràcia innegable que nega qualsevol solemnitat i rigidesa, com si des del principi fins al final collonés el lectors, es collonés a ell mateix i a la literatura en general, com si Pujol es rigués de la modalitat assagística emprada i de qualsevol noció d’obra oberta, com si La carpeta és blava , en fi, fos un conjunts de peces soltes que es poguessin encaixar de la manera que a un li donés la gana. Com si fossin una nova versió de Jacques i el seu amo, el narrador i Iakim, un arquitecte barceloní instal·lat a l’Empordà, es troben per casualitat i improvisen un sopar, van a un camp de bales de palla i contemplen els senglars que corren al voltant, tornen a la casa on han sopat i, mentre un dorm una mica, l’altre escriu a l’ordinador unes quantes meditacions sobre l’humor empordanès, fins que arriba el moment d’espavilar-se i anar a Begur per veure sortir el sol per darrere de les Illes Medes . I mentrestant, el narrador i Iakim no paren de parlar i d’intentar delimitar què és el collonar, amb el tret distintiu que qualsevol hipòtesi acaba suspesa i es desarticula, qualsevol possibilitat de teoria flota en la incertesa i tota aproximació acaba sent governada amb un caire burlesc o ambigu que es dirigeix inevitablement cap a la filigrana feliç només de ser una filigrana. Al cap i a la fi, la millor definició del que conté La carpeta és blava es troba al mateix llibre: “Una barreja d’ironia i humor negre única, acompanyada amb una rodella de surrealisme i un raig de violència”, que el lector consumeix amb uns glops enormes de felicitat literària: no és cap sorpresa constatar la perícia verbal de Pujol, i és admirable la seva capacitat per contemplar la conducta quotidiana de la naturalesa de la gent.
Pujol ha escrit un feix de divagacions erràtiques sempre molt intel·ligents que no deixen de ser una signe inequívoc d’un sentit de l’humor inquëstionable. També hi ha la possibilitat de substituir collonar per escriure i collonador per escriptor, i aleshores La carpeta és blava esdevindria un bon tractat sobre una manera molt determinada d’entendre la pràctica literària, com un espai regit per la llibertat, els capritxos i els purs antulls d’un autor.
La poeta i traductora és autora de “Soliloqui del gos”, un dels llibres “més deliciosos, perillosos i diferenciats de la poesia catalana recent”
“Hi ha poetes que són la veu de l’amo, i poetes oraculars. Jo parlo des de sota, intentant que l’udol cobri una mica de sentit”, afirma en aquesta entrevista
Mercè Ubach, poeta i traductora, autora de «Soliloqui del gos» | Mercè Ubach
Qui s’acostés al llibre Soliloqui del gos de Mercè Ubach (Barcelona, 1965), i es deixés emportar per la seva força fascinant, va tenir la fortuna de trobar un volum radicalment diferent, una oda a la llibertat i a la creativitat en efervescència, un nou miracle i una nova descoberta sàvia gràcies a LaBreu Edicions, que es va atrevir amb una autora poc coneguda que cal que es conegui més.
Soliloqui del gos, si existeix la possibilitat de resumir un recull de poesia, és la història d’una aventura literària on conflueixen els versos com a forma d’alliberament i un detectiu que podria ser ben salvatge però que està massa aclaparat per un món groller, mediocre i burocràtic. Entre assassinats, robatoris i informes es destil·la una essència autèntica que fa que qui llegeixi se submergeixi en un univers anticonvencional i espectacular. Parlem amb l’autora per saber més detalls sobre un dels llibres més deliciosos, perillosos i diferenciats de la poesia catalana recent.
– Va publicar fa anys, però fins ara no havia tornat a donar poemes perquè veiessin la llum. Per què?
– Fa anys vaig guanyar un parell de premis menors, i arran d’això vaig ser publicada. Però no m’ho vaig acabar de creure. Sóc més aviat un cas de “síndrome de Bartleby”, segons la formulació de Vila-Matas, una escriptora del No, i no només per les èpoques sense escriure, o escrivint de manera subterrània, sinó perquè jo mateixa em devoro, m’ofego i em nego.
– I què ha estat fent durant tot aquest temps?
– Bàsicament m’he dedicat a exercir d’obrera de les lletres a preu fet, que és una feina absorbent, que roba molt de temps. Segons com, treballar en i per a les obres dels altres (ja sigui corregint, traduint o editant) pot resultar incompatible amb fer obra pròpia, però sense que te n’adonis és una gran escola d’escriptura. D’una banda perquè corregir, traduir i editar t’obliga a llegir d’una manera profunda, a adoptar el punt de vista de l’escriptor, a posar-te en el seu lloc, i aquesta experiència de lectura consistent a ajudar els altres a dir el que volen dir, a mi m’ha portat a voler dir també jo. I d’altra banda perquè esmola moltíssim el sentit crític i analític, i l’entrenament en els aspectes tècnics no només de la llengua sinó també de com confeccionar un relat és molt útil, sempre que tinguis alguna cosa a dir.
– O sigui, que no ha perdut les seves oportunitats per anar creixent…
– Entremig també he publicat literatura infantil, uns quants contes propis i algunes adaptacions de clàssics. El problema en aquest camp és que el pes de la convenció i les caselles (edats, gèneres, col·leccions) és massa limitador. M’hi vaig acostar pensant que era un àmbit propici a la llibertat, i de fet és tot el contrari. El que es publica ha d’agradar als mestres, i consegüentment s’acaba escrivint amb aquesta fita. Hi ha poc lloc per al risc i per a l’experimentació. Tu creus que algun editor dels d’ara publicaria alguns dels contes més bojos de Gianni Rodari si l’autor no es digués Gianni Rodari? N’he sortit força decebuda.
– És curiós que comenti això de la llibertat i del risc perquè Soliloqui del gos és un volum que té com a pilars aquests fets fonamentals… Precisament és un recull de poemes atípics, amb imatges colpidores, moments molt narratius, revelacions que massacren el cervell. La seva intenció era fugir d’unes tipologies determinades dintre de la poesia catalana actual o simplement es va deixar anar?
– No vaig partir de cap propòsit deliberat de fugir de determinades formes ni tampoc d’apostar per altres. El llibre tal com ha sortit publicat és la foto fixa d’una sèrie de recerques que d’entrada eren independents i que hi van acabar confluint.
– I com ha estat el procés de creació?
– Tot va començar amb aquesta mena de fitxes policials de desapareguts. Els intercanviava amb una amiga, la Núria Garcia Caldés, que em contestava amb dibuixos (el que obre el llibre i el que el tanca en són una mostra). D’altra banda jo anava fent poemes, amb total independència d’això, vull dir poemes individu, no poemes llibre. Alguns, els intercanviava per fotos amb l’amic Màrius Brossa. En un moment donat, vaig trobar la figura de l’inspector, i més endavant la Nina, i em va semblar que alguns textos preexistents els podia atribuir a les seves veus. Va ser quan em vaig adonar que tenia entre mans un llibre. La feina de discriminar què hi encaixava i què no, què creava un intercanvi de veus i què no va ser molt diferent de l’escriptura dels poemes individu.
– És possible que hi hagi una ombra de Roberto Bolaño de fons o sóc jo que m’excedeixo en les meves interpretacions personals?
– Ara no sé si ho dius en general, o per Los perros románticos. Si aquesta ombra hi és ho trobo fantàstic i m’afalaga, però et juro que no ho sabia abans que m’ho diguessis! Hi ha la coincidència evident d’entendre el poeta com algú que busca als marges, la presència del gos com un ésser desarrelat. I l’ús de la ironia… Los detectives salvajes, que és un llibre molt seriós, em va fer riure molt. Amb el Soliloqui em passa una cosa curiosa: el llegeixo i em fa gràcia, quan en realitat va ser escrit amb dolor… És una estranya alquímia que no sé si es va donar en el cas de Bolaño.
– La veu de poeta s’ha d’anar cultivant en soledat, doncs, al seu entendre, i tornant al que havies comentat abans d’anar fent el seu propi camí en aquesta espècie d’autoescola d’escriptura íntima i privada?
– En soledat, sí. M’admira la gent que pot reunir prou quantitat de soledat interior per escriure en un bar, per exemple. Però la solitud de qui escriu és plena de veus, i plena de llengua. El mer fet de posseir una llengua ens impedeix la solitud total, que per a mi seria l’absència de llenguatge. La llengua ens allibera de la presó del cos, per a mi treballar-hi és un gran consol.
– I per a Mercè Ubach escriure poesia és un consol o més aviat una forma d’entendre el món que l’envolta?
– No sóc tan romàntica com això… Em referia a la llengua, no a la poesia. La gràcia de la poesia és que és un artefacte que podem posar tant al servei de l’educació sentimental (pot ser bàlsam però també revulsiu) com de l’afany de coneixement.
– Pregunta típica, ho sé, però, què és per a vostè la poesia?
– Fa molts anys vaig dir en un poema en prosa que escrivia perquè no tenia talent per a la psicosi. Entenc la poesia com un exercici radical de la singularitat humana (o canina), com un lloc alhora dins i fora del món, en constant tensió amb aquest, però on cadascú pot dictar les seves pròpies regles per moure-s’hi, sense haver de donar explicacions a ningú, i això és el millor de tot. Però el fet poètic, i aquí no faig distinció entre llegir poesia i escriure’n, és també un diàleg, un constant interpel·lar l’altre i sentir-s’hi interpel·lat. La poesia és una llarga sobretaula, un banquet generós i inesgotable.
– I pot ser per a tothom?
Coberta de «Soliloqui del gos» Foto: LaBreu
– Tant de bo. La poesia pot ser per a tothom, però sabem que de fet no és així. Als que no podem prescindir de la literatura ens costa d’entendre, ens sap greu, però el cas és que es pot ser del tot feliç sense haver llegit mai ni una ratlla. I ja no parlo de cultures sense codi escrit (que poden trobar en altres llocs el que a nosaltres ens dóna la poesia), sinó del nostre món. Quan jo fumava, els no-fumadors em feien molta pena. Com es podien perdre un plaer tan gran? Tot és molt relatiu.
– Fins i tot per a vostè la poesia és relativa, o potser és una de les poques certeses que ens queden?
– Per a mi no ho és gens, de relativa! Més aviat la considero un bé absolut. Ara, el fet que sigui tan minoritària dóna als seus acòlits un aire com de germans iniciats en un misteri, de defensors d’una fe prohibida. Fora de determinats cercles, algú entén res del que fan els poetes? Per això cal sortir al món…
– Pensava en un determinat lector o en una determinada lectora quan escrivia els seus poemes?
– Diria que no. Ni tan sols quan m’he alimentat de l’intercanvi de poemes per poemes o de poemes per fotos o dibuixos d’amics puc dir que escrivís per agradar-los a ells. Almenys no de manera deliberada, tot i que potser la meva mà esquerra sap coses que la dreta no sap…
– Com a soliloqui té sentit, certament, escriure per a un mateix. Però la “torre de vori” de la poesia existeix avui en dia o s’ha desmantellat gràcies a les xarxes socials?
– Per a mi, ser o no ser a la torre de vori té a veure amb la mena de lector per a qui escrius, més que amb el fet de promocionar-te o donar-te a conèixer pel Facebook. Pot haver-hi un poeta de tall popular que no es prodigui gaire socialment i un poeta críptic i hiperculte que piuli compulsivament. Són extrems, però podria passar…
– Perquè, com definiria Soliloqui del gos?
– Sembla que tothom està d’acord que, per començar, és un llibre estrany. Amb el Soliloqui del gos exploro dues fronteres. D’una banda una frontera entre gèneres literaris (entre la prosa i la poesia, entre la poesia i la ficció), i una frontera o límit entre la condició humana i l’animal. Pel que fa al primer punt, el llibre conté prosa, poesia i prosa poètica, però no barrejades a l’atzar. De fet, sense que es pugui parlar d’una relació jeràrquica, d’una subordinació d’un gènere a l’altre, hi ha un marc de ficció que acull una diversitat de procediments formals i alhora una diversitat de veus. Entre aquestes destaca la veu d’un inspector de policia, un home que veiem buscant desapareguts i amors perduts, mentre fa un intent de convertir-se en poeta, potser amb versos i rimes rudimentaris. Així, el llibre es mostra com un procés de treball, un work in progress amb pentimentos i algun curtcircuit argumental. Per tant, el llibre seria un projecte inacabat, com aquells esclaus de Miquel Àngel en què la forma pugna per alliberar-se del magma de la matèria. Els desapareguts que busca l’inspector no sabem si són persones o gossos, i aquí trobem l’altra zona de frontera. Deia, gossos, però també gosses, perquè de fet la Nina, la veu de la tercera part del llibre, és el personatge més ambigu: és dona i gossa simultàniament. Suggereixo que el poeta disfressat de gos potser és algú que enyora el saber animal que el llenguatge –segons com– ens dificulta. Els versos “Sóc la bala i el trajecte, / sóc la boca i la ferida” podrien ser una clau interpretativa del llibre.
– Curiosament el llibre comença amb una cita de William Carlos Williams, que en la darrera pel·lícula de Jim Jarmusch és el poeta de capçalera d’un conductor d’autobusos anomenat Paterson que viu al poble del mateix nom, i que, com el seu inspector de poesia dins Soliloqui del gos, sempre que pot escriu versos també molt rudimentaris però que per a ell són una forma de vida. La poesia és una manera de fugir de la misèria d’unes existències mediocres?
– He vist la pel·lícula i em va semblar molt interessant, a part de deliciosa. Tu creus que el conductor poeta escriu per fugir de la mediocritat? A mi més aviat em va fer l’efecte que escriu per donar dignitat a aquella seva vida suburbial. Encara que la seva poesia sigui rudimentària li entrena la mirada per copsar l’extraordinari en la vida quotidiana. Per exemple, l’anormal preponderància de bessons al seu voltant…
– Jo no crec que escriure poesia vulgui dir fugir de la mediocritat però sí que crec que la poesia requereix un exercici per fugir de la mediocritat. De fet, Jarmusch ens mostra aquestes situacions “extraordinàries” com vostè diu. No és la poesia una forma de veure la vida extraordinària que ens envolta?
– Sí! És més: allò extraordinari és a mig camí entre la vida i els ulls que la contemplen o la recreen. La poesia no retrata la vida (extraordinària) sinó que en ella mateixa és vida extraordinària, i per tant contribueix a fer que la vida (ordinària) sigui extraordinària.
– I aquest tipus de poesia, com a més experiencial, no pot arribar a ser perjudicial? No pot fer pensar que la poesia és més fàcil del que en realitat és?
– Potser pot ser perjudicial per als lectors, però no per a qui aspira a trobar coses valuoses escrivint. Fixa’t que el conductor de Paterson no té cap ambició de ser publicat. El meu inspector, tampoc. Deia Carles Hac Mor que tots som poetes. Ho creia de debò, no ho deia per dir. Això no és un problema si saps quin és el lloc que ocupes i no trobes un editor sense escrúpols que faci passar bou per bèstia grossa. El meu fill petit està fascinat pels freestylers. M’he de preocupar? No, perquè als dotze anys és capaç d’entendre que una cosa és l’atracció per la rima i aquest món de mascles macarres i una altra un text bo.
– I com caracteritzaria la seva poesia?
– “La seva poesia” sembla remetre a una entitat que no sé si existeix; en tot cas s’està fent, i s’ha anat fent d’una manera tan intermitent i alhora tan dilatada en el temps que fa de mal dir. Tinc diversos registres, o m’ho sembla. I no sé si això és bo o dolent. No sé si vol dir que estic fent provatures, que encara m’estic buscant. Per exemple, el resultat d’aquest llibre pres en global té un punt irreverent i poca-solta, però no ha estat res deliberat. No sempre escric així. Al Marc Romera li va fer l’efecte que el Soliloqui era antilíric, i té raó en la mesura que de vegades hi utilitzo un llenguatge groller, però a mi certa lletjor que he intentat retratar em sembla bella, no sé si per efecte de la mirada, que és nostàlgica.
– Ara que diu el mot “groller”, comentar que estic rellegint Ulisses de Joyce i certament és “groller”. De fet, Max Besora ha tornat a instaurar el concepte conegut com a “astracanada” com a gènere literari. La poesia pot néixer també de l’astracanada? I amb això no vull dir que el seu Soliloqui del gos sigui una astracanada però sí que es pren les seves llibertats, i vivim en un món en què sembla que tothom perd llibertats i viu amb por…
– La poesia podria néixer de l’astracanada, però potser si s’hi quedés seria limitada, no? Com a gènere teatral l’astracanada persegueix sobretot fer riure, que no és el que jo buscava. Tens raó que el Soliloqui se serveix de la grolleria, però com una manera de revelar el malestar d’aquestes veus que hi parlen. En el fons la grolleria és una cuirassa d’algú que se sap vulnerable.
– Pensa, com Albert Roig, que el poeta és un gos i d’aquí el títol i els seus poemes?
– Tot i que quan vaig escriure el poema que dóna títol al llibre no tenia l’Albert Roig al cap, ni altres escriptors que han adoptat el punt de vista del gos, podria jurar que sí. Però la resposta, ¿vol dir res sense preguntar a continuació qui és l’amo al qual el poeta deu la fidelitat? Hi ha poetes que són la veu de l’amo, i poetes oraculars. Jo parlo des de sota, intentant que l’udol cobri una mica de sentit.
– Quins poetes creu que són la veu de l’amo i quins creu que són poetes oraculars, per exemple?
– No em facis ser dolenta! Poetes oraculars serien Salvador Espriu i Lluís Solà, per exemple.
– Ens podria explicar alguns autors seus de referència?
– No sé per on començar. Si em permets eludir una llista de poetes (que passaria pel que vaig llegir durant anys de formació, el 27, Gil de Biedma i companyia, Ángel González, sé que no sóc gaire original), em sento molt identificada amb l’esperit de Patrick Modiano, aquest solitari que busca per una ciutat –que és un miratge del passat– una bretxa en el temps per esmunyir-se fins a un lloc on certs records, certs traumes infantils, continuen vivint eternament. El seu sentiment d’impostura, de manca de legitimitat, el puc entendre molt bé. Crec que és un autor que aquí es té per banal; la seva construcció del relat no ho és en absolut. Un pot llegir molt, però l’enlluernament de les primeres lectures és irrepetible més tard. Un autor que m’ha marcat de jove és Cesare Pavese. El meu pare va morir quan jo tenia cinc anys, a la mateixa edat en què Pavese es va suïcidar. A l’adolescència, vaig començar a llegir tots els llibres que el meu pare havia deixat; tenia tot Pavese, la poesia del qual ell havia intentat traduir com a aficionat. Apoderant-me de la seva biblioteca jo intentava reviure el meu pare. Tots els seus llibres, i em refereixo també a l’objecte físic, m’han marcat especialment.
– Això és molt colpidor, i molt bèstia…
– Si no creus que és inadequat, ho podem incloure a l’entrevista.
– No em sembla gens inadequat, és quelcom que forma part de la persona i diria que també de l’autora… Després d’aquest detall, que no és banal perquè segueix bastint ponts entre la vida i la poesia, en llengua catalana, quins són els seus autors referents?
– Gent molt diferent. Des de la Marçal al món críptic i oníric de Baixauli. Des de la sobrietat de Lluís Solà a la profusió barroca de Pere Gimferrer. Per raons diferents m’han enlluernat. Ho recordo tot de les circumstàncies en què vaig llegir Mascarada. Era estiu. Al costat d’una parra plena de raïm vaig entendre que la poesia creava mons autònoms que sense la paraula no existirien.
– I no ha escrit mai narrativa, encara que sigui com a exercici? Ana Blandiana diu que escriu textos no només poètics per “expandir el regne de la poesia”…
– Sí, tinc alguns contes escampats pel món, un llibre de contes com a negra, i sóc autora de mitja novel·la rosa. (Riu.) La vaig escriure per encàrrec, és clar, per a una editora clarivident que volia fer producció d’aquest gènere en català. Va ser divertit, tot i que el projecte va fracassar abans d’arrencar… Seriosament, ara que parles d’exercici, crec que tot veritable poeta hauria de saber dominar la prosa. I no sempre passa…
– Ben dit! Coincideixo també en aquest punt… I per què ha volgut publicar a LaBreu?
– Un dia, llegint una entrevista que li feien a l’admirat Francesc Garriga, que deia que li agradaria ser un gos, vaig tenir la intuïció que als de LaBreu els podria agradar el meu llibre. Qui no vol publicar a LaBreu? Són editors amb criteri, i alhora poden permetre’s el luxe d’arriscar-se, que és dir molt en l’actual panorama editorial, en què els grans grups treballen més encotillats. Aquesta combinació ha donat els seus fruits.
– Què tal l’experiència de tornar a treure poesia a la llum pública a través d’aquest nou llibre?
– Molt bé. Em provoca un gran vertigen. He de lluitar contra l’actitud de la nena que s’amaga després de fer una malifeta. He de lluitar contra les ganes de fugir corrents, quedar-me a escoltar els que em llegeixen, tant si el que tenen a dir-me és afalagador com si no.
– Ha rebut respostes després de la publicació del llibre? Ho dic perquè a vegades sembla que vivim en una mena d’anonimat col·lectiu…
– Anonimat col·lectiu, que bo! El protagonista d’un dels últims llibres que he traduït, La biblioteca dels llibres rebutjats, de David Foenkinos, diu que molt pitjor que no haver publicat mai és aconseguir publicar i que no passi absolutament res. En el meu cas, va sortir un article favorable de David Castillo, i ara aquesta entrevista, que t’agraeixo molt. L’opinió dels lectors només la coneixes si els tens a la vora, o indirectament si el llibre es ven, però encara és d’hora…
– I quins projectes té ara entre mans?
– Vaig fent créixer a poc a poc un altre poemari. I tinc contes començats, però sóc molt lenta.Jaume C.Pons Alorda, NacióDigital (06.06.17)
[Ressenya. La carpeta és blava (Notes sobre l’humor empordanès). Adrià Pujol Cruells. Pròleg de Miquel Martín. La Breu Edicions, Barcelona, febrer de 2017]
La carpeta que duu per aplegar informació l’antropòleg i escriptor Adrià Pujol és blava, d’un blau cansat. I Adrià Pujol, per la seva banda, és bo, molt bo i ve d’una feixa que s’ha de començar a tenir en compte en el procel·lós ambient intel·lectual. De la mateixa manera que la literatura catalana ha experimentat una recent reinvasió de periodistes amb ganes de notorietat a les llibreries, de Xavier Bosch a Pilar Rahola, passant per Lluís Foix i Víctor Amela, sembla evident que simultàniament també s’està produint una notòria penetració d’altres personalitats, fins ara inèdita, procedents de l’antropologia, com el novel·lista Albert Sánchez Piñol, Salem Zènia o Xavier Theros, 49è premi Josep Pla i cronista de Barcelona. La mirada que Pujol ens ofereix en aquest seu darrer llibre té les virtuts de l’ofici dels observadors d’homes, que són moltes i fermes. És una persona que es fa entendre i es fa llegir amb facilitat i felicitat, és eficaç i entretingut, és amè i prou simpàtic, sap la llengua catalana i la fa servir amb admirable perícia i coneixement empordanès. Per altra banda, té una considerable quantitat de coneixements sobre el què i el com de la naturalesa humana, un paquet de bones i útils informacions que no dubta en emprar sense miraments a l’hora de construir aquest llibre. Un llibre que té un inici discret i que va guanyant-se astutament la confiança del lector amb una multitud de bones i inesperades idees, d’imprevisibles pàgines. No deixem per al final les conclusions. Proclamem ja de bon començament que són moltes les virtuts de La carpeta és blava. Estem davant del gènere sense gènere que practicava Pla, de la narrativa rica en salgarisme, en filosofia quotidiana sense pretensions, que encara que es reclama hereva de les elucubracions de Diderot més aviat hem de vincular amb la narrativa de Sebastià Serrano, amb obres tan importants i perdurables com La paradoxa (1985) i Elogi de la passió pura (1990).
Adrià Pujol es fa entendre i es fa llegir amb facilitat i felicitat, és eficaç i entretingut, és amè i prou simpàtic, sap la llengua catalana i la fa servir amb admirable perícia i coneixement empordanès
Adrià Pujol és bo, ajustat, intel·ligent, irònic, enraonat, motivat. Esplèndid escriptor. Encara més esplèndid que el llibre, quan de vegades, molt escasses, veiem que no li fa prou justícia, quan per exemple, es posa a dissertar sobre el sentir del “colló” i del “collonar” empordanès sense tenir present alguns treballs pioners com el de David M. Friedman A Mind of Its Own: A Cultural History of the Penis (2001) i decideix embarcar-se en una aproximació històrica de l’humorisme irònic i de la temible reprensió de vanitosos i milhomes. La tasca esdevé inacabable i, per aquest motiu, mai no acabada. L’humor és ocupació excessivament seriosa i no l’hem descoberta ahir. Joan Fuster tenia tota la raó quan afirmava que el vint per cent de la literatura catalana estava dedicada a la celebració de l’Empordà i de les seves agraïdes, diverses formes i que calia combatre el localisme encantat d’haver-se conegut gràcies a la literatura informativa dels estrangers que donen sentit i relleu al nostre retxonalisme tribal. Yes, The Empordà is different. Quan George Borrow va publicar The Bible in Spain el 1843 va aconseguir cogitar i dir el que cap fill de Toledo ni d’Alcalà d’Henares podria haver gosat, encara que portés el sagrat nom de Miguel de Cervantes. Contrastant amb Sanxo Pança, en aquest llibre el savi Adrià Pujol és senyor d’una ínfula i ha escrit DD, a la manera de Daniel Defoe, en la que ell fa el paper de Robinson i l’Empordà fa de civilització. Als antípodes salvatges i encara per il·lustrar queden Barcelona, les Antilles i la resta de regions del planeta. Al capdavall, ¿on va a parar la sutzura esventada que la tramuntana escombra si no és al Barcelonès? Com ja he dit al principi, aquest és un llibre molt bo.
Joan Fuster tenia tota la raó quan afirmava que el vint per cent de la literatura catalana estava dedicada a la celebració de l’Empordà i de les seves agraïdes, diverses formes i que calia combatre el localisme encantat d’haver-se conegut
Prodigi d’humitat i d’humilitat, d’humor sense candor, de complexitat discursiva sense por a la innovació, aquest llibre ha estat enriquit a cada pàgina per un enginy enfistulant, desuet de tan poderós origen. Hi trobem, per exemple, “climes nazis” (p. 76), “in collonamento veritas” (p. 220), “Adrimensor” (per “Adrià” p. 249), les ampolles de vi negre no són mercurials com en les novel·les de Valentí Puig però es “decapiten” (p. 70) o el vi blanc “és per emmidonar els aperitius dels snobs” (p. 46). Podríem continuar de manera incessant. Recordem que quan, en una pel·lícula de Woody Allen, assistim a un vendaval inacabable d’acudits de la comarca de Broadwayès recollits pacientment en una carpeta grossa, normalment blava i tot, comprenem de seguida que l’humor qualificat és com un llampec, com una fiblada de llibertat, un contrapès, un trencament. Bo quan no cansa. Tan bo com quan al final del llibre del llibre Pujol ens parla inesperadament d’Apnees. Poca broma, i molta atenció a aquesta profunditat cultural. De la nissaga troiana d’Apnees, si hem de creue Virgili, aquell xerpa del Dant, va néixer Roma.
divendres 9 de juny, a les 19.30 h, presentació de la novel·la
ENCÉN EL LLUM d’Anna Carreras
amb l’autora, Anna Carreras, i l’editora Ester Andorrà
*Acte coorganitzat amb el club de lectura de literatura eròtica “El Plaer de la lectura”. L’activitat tindrà una continuïtat, ja que a finals de juliol es farà un club de lectura de l’obra amb l’autora.
serà a la Llibreria Papasseit (c/Barcelona, 25 Manresa)
La Felicitat de què parla l’autora quebequesa Denise Desautels potser té punts de contacte amb la felicitat —Massa felicitat— d’Alice Munro, que se’ns volia aparéixer,en aquell llibre, plena o satisfeta, gratament assimilada, pròpia d’històries amb finals sorprenents i digna de l’univers conformista dels ignorants. La felicitat de Desautels, per la seua banda, es vincula amb els crits ofegats que hom acumula durant tota una vida. L’esclat d’aquest crit íntim no pot donar com a resultat un estat d’ànim reeixit o encertat. No, si no hi ha l’esforç explícit de trobar la plenitud de l’ànima o de recuperar-la, si és que mai havia existit. És un malson que es baralla amb la realitat, tot i que al principi era un somni acotxat pels “àngels roses”, la recerca d’una llibertat que ha estat capturada i silenciada amb el cotó-en-pèl que l’embolcalla i una tendresa que sembla en ocasions impostada. Una felicitat, fet i fet, que renaixerà gràcies a l’acte d’escriure, de recuperar la innocència de la infantesa i la memòria.
La recerca d’un mateix, en el temps en què es desenvolupa una autèntica personalitat, rep el títol metafòric d’Una felicitat imposada. Però una imposició és una càrrega, és una obligació que la majoria de vegades no es pot tolerar, i casa malament amb qualsevol idea de felicitat. Si l’impositor és la mare, llavors la càrrega eclipsa la intenció, per bé que aparente ser innocent. La fotografia en blanc i negre que il·lustra la portada del llibre editat per Labreu no pot ser més explícita en aquest sentit: una gallineta cega, com en el joc, privada de veure el món amb els propis ulls.
Durant molt de temps seré una nena temorosa que es refugia sense parar, sense reserva i, com si diguéssim, sense cap raó, en els braços de la mare, malgrat la intuïció, encara del tot frívola, d’un perill.
La protagonista narra en primera persona els records de la seua infantesa. Les morts que massa d’hora es fan visibles al seu entorn immediat —sobretot la del pare, quan ella té cinc anys— provoquen un dolor insuportable. La innocència de l’infant s’esvaeix de colp i volta. És llavors la figura materna qui ocupa la totalitat de l’espai que ha quedat buit. La seua presència arriba a ser abassegadora, difícil d’odiar i impossible de refusar. La nena somnia que vindrà el demà i la vida se li oferirà generosa. Inconscientment, pretén un final de conte feliç. Un final com el de La Ventafocs, de sabates que encaixen, de prínceps que no desesperen. Però el dolor és massa gran per a ella i, tot i aquesta Felicitat amb majúscules, imposada i impostada —no en pot conéixer cap altra— la nena resta marcada amb una pena inconsolable sense fe en els miracles. És llavors que, com una altra Bérénice Einberg, mamprén el camí de l’oblit. Sense retorn.
Més endavant, rellegint les primeres frases de Bérénice Einberg, tindré la impressió que aquesta nena se m’assembla com una germana que hagués refusat conéixer i que cada dia hagués intentat ofegar.
Totes les morts que se succeeixen al seu voltant, els anys que aniran omplint-se de quotidianitat, endolcits per l’amistat amb la seua entranyable amiga Lou, i fins a la descoberta de l’art (tot se li revela en una exposició dels auto-retrats de Van Gogh) com la més important via d’escapament, la solitud i el record, l’absència i l’esperança ofegada retallen el voraviu dels dies de la xiqueta-dona i en fan una altra Alícia presonera de les presses implacables del conill exiliat de la terra de les meravelles.
el petit taüt… blanc… el conill…
el món, l’amenaça…
tot tan ràpid…
l’abecé de la mort…
no en sé res… res…
no vull saber-ne res…
sola… viure… envellir… morir…
sense carícia…
no ho vull…
no vull que això s’acabi…
oh vertigen…
la terra negra…el fossar…
viatgera…
la petita òrfena té por…
té fred…
Amb Una felicitat imposada, Denise Desautels (Mont-real, 1945) va rebre el premi Hervé-Faulon al llibre oblidat o negligit. “Escriptura de primer nivell”, segons Antoni Clapés, qui n’ha fet la traducció al català, és aquesta una obra amb què l’autora reviu els anys en què el Quebec era solament un territori canadenc assimilat per la cultura anglòfona, relegat als racons semimarginats de tall folklòric. Desautels reivindica la lluita contra l’immobilisme, pren la paraula com una eina poderosa i hi és capaç d’il·luminar aquest terreny enfosquit. És la dona inconformista que cerca decidida la pròpia llibertat i la del seu país. Noms cabdals de la literatura francòfona, com ara les quebequeses Anne Hébert, Nicole Brossard o Louise Dupré, i també Nathalie Sarraute o Clarice Lispector, d’altres latituds, acompanyen Desautels a cada cita que encapçala cadascuna de les divuit parts en què l’obra està estructurada, indexades sota tres títols genèrics: “Els primers morts”, “La vida quotidiana” i “1960”. Desautels protagonitza la seua particular Revolució Tranquil·la. Ce fauve, le Bonheur és la seua obra autobiogràfica i és també un treball ambiciós sobre art. Una trentena d’anys després de la seua aparició, la novel·la que ara gaudim també en català, ens dóna una lliçó magistral o una visió lúcida sobre una realitat social que ens resulta bastant familiar. I és el testimoni preciós d’una vida que estima la literatura.
“Molts anys després, sorpreses encara d’estar vives, d’haver escapat d’alguna manera als naufragis, tornarem a aquella època inspirant-nos, la Cécile i jo, en el quadre de Géricault, Le Radeau de la Méduse.”
“El paisatge de l’Empordà Petit és el que les senyores en diuen una monada”, escrivia Josep Pla. Limitada per la serra de l’Albera i el massís de les Gavarres, aquesta plana, que s’ha dividit en dues comarques, l’Alt Empordà i el Baix Empordà —distribució més aviat aleatòria i administrativa que no pas sentida pels seus residents—, s’estén des de França, pel nord, fins a la Selva, pel sud. Però el que veritablement caracteritza aquest territori que té una sortida natural al mar és la seva gent, que fan segons el vent que hi toqui. Habitants atramuntanats.
Pla la va descriure; Llach la cantava; Carles Fages de Climent en parlava; Salvador Dalí la va pintar. I Adrià Pujol, que la té entre cella i cella, la intenta comprendre. Què té la terra empordanesa que fascini tant? Segons Pujol, que a banda d’escriptor és antropòleg, ser empordanès determina la manera de ser d’un mateix. I ens ho argumenta en la seva última obra, La carpeta és blava (LaBreu Edicions, 2017), un llibre que es troba a mig camí entre el dietarisme, l’assaig, l’antropologia i el treball de camp. Un tot terreny.
Anem a pams. Adrià Pujol, nascut en aquell “triangle de les Bermudes” —tal com ell mateix ho anomena— format per Begur, Palafrugell i Regencós, ja ens n’havia parlat en altres llibres seus (Escafarlata d’Empordà i Picadura de Barcelona, sobretot, tots dos publicats per Sidillà Edicions). Precisament a Escafarlata d’Empordà feia un retrat dels paisatges, dels esdeveniments i de les persones que formaven part dels seus records empordanesos. A La carpeta és blava —nom que, per cert, recorda molt a Pla— fa tota una altra cosa: aventurar-se a explicar, per a tot aquell que no ho conegui prou, el perquè d’aquest caràcter empordanès, que es caracteritza per allò que ell qualifica com a collonar.
Però què és això de collonar? “Un dia l’escriptor Xavier Febrés em va dir que collonar és complaure’s a prendre el pèl, és llibertat de crítica i forma part de l’alegria del contraopinar”, escriu Pujol. “Hi ha un determinisme geogràfic, un fatalisme ancestral, que fa que els nascuts en aquest indret hagin d’aprendre a collonar per sobreviure. És la selecció natural. Perquè collonar s’hereta, es mama, es palpa, i es rep tan bon punt es té consciència i memòria”, afegeix al pròleg Miquel Martín. Collonar, o acollonar, és un esport típicament empordanès: en un article publicat el 2012 aquí mateix, a Núvol, Adrià Pujol explicava la tornada de la seva àvia a Barcelona. Des que s’havia casat que havia viscut a Palafrugell, però amb 82 anys, va decidir tornar a la capital. “L’àvia era barcelonina, però s’havia empordanitzat molt”, recordava l’escriptor a l’article. Què volia dir això que s’havia empordanitzat? Doncs, això, que “collonava el personal”.
A partir d’una conversa distesa —farcida amb vi, cervesa i sonsos fregits— entre dos amics, en Iakim, un arquitecte barceloní instal·lat a l’Empordà, i el narrador —darrere del qual es pot sentir la veu de Pujol—, s’explora aquest humor local, nostrat, inclassificable però que alhora forma un conjunt uniforme. “Penso que el collonar cus l’Empordà. El relliga per sobre dels pecats originals. Sempre hi ha una manera de fer, un credo o una deformació que serveixen per cicatritzar el grup”, observa l’autor.
Aquesta recerca sobre l’humor local ha obsedit l’escriptor durant vint anys —any amunt, any avall. Fins i tot li ha calgut remuntar-se a pensadors com Aristòtil, Kant, Hegel o Bataille per comprendre’l. Per a Adrià Pujol aquest llibre era necessari: “Com a empordanès perseguia un llibre sobre l’humor local, em semblava que n’hi havia d’haver un”.
I la finestra és verda. Per què? Vol que li preguntem l’Adrià Pujol (“i Cruells”, no us espanteu, tot i que li escau més “i Soleràs”). Tant li fa… El que sí que li preguntaria és per la increïble sèrie de referències bibliogràfiques, que, d’altra banda, arribes a creure inventades. Però després d’unes petites comprovacions veus que no, que són reals. Le vieux nègre et la médaille, L’étrange destin de Wangrin, literatura africana, tu. Ja no saps si t’hagués collonat més inventant-los que citant-ne de vertaders. En Jarry deu ser el seu ídol, que es veu que va aconseguir collonar tothom inventant la patafísica. Però anem al tema, que ens perdem… I amb l’Adrià no s’hi val a badar, o més aviat, no et convé, perquè et fa anar de nit per camins impracticables amb una carpeta blava d’on hi va traient literatura africana, filosofia postidealista i d’altres dèries per l’estil. Si aconsegueixes seguir-li el ritme arribes a uns tres darrers capítols genials de debò, que justifiquen la collonamenta sobrera d’alguns passatges. Abans d’acabar, no obstant, m’agradaria deixar dites una advertència i una suggerència. La primera, per als lectors: això no és una novel·la!! És un assaig!! (qui avisa no és traïdor, que diuen). La segona, per a l’autor: espero que algun dia escriguis sobre tots els temes que has anat deixant penjats en la conversa amb el Iakim, com ara “beure i conduir” o “Lleida” (és un tema grandiós). La cosa promet
divendres 2 de juny a la XXXV Fira del Llibre de Palma
a les 17.00 h signatura d’exemplars d’ EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell
i a les 18.30 a l’Escenari Central de la Fira “Vida més enllà de Mart: Lletra i música per a David Bowie” amb Clara Fiol, cantant que farà cançons de Bowie traduïdes al català per Sebastià Portell i lectura de fragments de la novel·la EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE.
«Una felicitat imposada» és un llibre sobre tot allò que la vida té de fals
Foto: Bastian Sander
Una vegada em van explicar que, amb sort, la vida comercial d’una obra als llocs destacats de les llibreries és d’uns tres mesos. No us sembla insultantment curta per quelcom que sol costar anys escriure? Si el llibre és bo i ensopega un llibreter apassionat, viurà una mica més, de prescripció i prescripció però, finalment, l’autor, sobretot si ha publicat amb una gran editorial, rebrà aquella carta en què se l’informa que pot comprar els seus propis exemplars a un preu irrisori perquè són a punt de ser destruïts i descatalogats. És per això que el premi Hervé Foulon, que s’atorga a un llibre “oblidat o negligit”, em sembla una idea fantàstica. Gràcies a aquest premi, aquests dies he pogut llegir un llibre fantàstic que, si no fos per aquesta distinció, no m’hauria arribat a les mans: Una felicitat imposada, de Denise Desautels. El premi, que atorga la Societat de Desenvolupament de les Empreses Culturals del Quebec, consisteix en una dotació i una ajuda per reimprimir-lo i donar-li una nova vida. Així, el llibre de Desautels, escrit el 1995, ha estat rescatat de l’injust cementiri dels llibres deu anys després i LaBreu Edicions ha aprofitat l’avinentesa per editar-ne una traducció esplèndida de Toni Clapés. No una nova vida, per tant, sinó dues, com a mínim.
Desautels va quedar òrfena de pare als cinc anys. Després d’aquesta, tot un seguit de morts van marcar la seva vida. La seva mare va voler que la petita Denise passés el tràngol de la manera més amorosa possible, tancant-la en una bombolla de felicitat impostada i gairebé obligatòria que la seva intuïció infantil, segons explica a la novel·la, ja interpretava com a falsa, per bé que benintencionada. Des de ben menuda comença, doncs, una recerca de la veritable felicitat, sense abandonar el rol que sap que li pertoca dins la família.
Ho explica d’una manera fragmentària, talment com si tanqués els ulls i ens transportés al moment exacte del record: un hospital, una planta baixa o un pis de quatre habitacions on viu molta gent. L’escola de monges i la Denise cinc, nou o quinze anys, en una exposició de Van Gogh, que visita amb la seva inseparable amiga Lou, on té l’epifania definitiva que li permetrà encaminar la seva vida i entendre que de la tristor també en poden sortir les coses més belles.
D’Una felicitat imposada em criden l’atenció diverses coses: la manera com la Denise explica la mort –o el record de la mort– des de la seva mirada infantil. Com sap transmetre l’empatia que de nena va sentir per la resta de membres de la família. Com va saber de seguida quin era el paper que li tocava jugar i com el drama familiar convivia amb la grisor de després de la Segona Guerra Mundial a França, dominada per l’Església i per la idea que, finalment, els morts descansaven en un lloc millor on, algun dia podran retrobar-se amb els seus. Però sobretot, sento curiositat –la mateixa que sent ella, possiblement– per la manera com intenta buscar quelcom de real, encara que això signifiqui topar-se de front amb tots els perills i amenaces de què la seva mare vol protegir-la.
Sí, és possible que la narració de Desautels sigui el que els anglesos en diuen un coming-of-age, una novel·la de creixement sobre algú que mira de trobar el seu lloc al món, sobre una nena que intenta ser feliç, però també és un llibre sobre tot allò que la vida té de fals, fins i tot quan és una falsedat que vol posar cotó-fluix i esmorteir els cops que necessàriament ens fan créixer.
Tot aquest creixement, passat pel filtre de la memòria i de l’escriptura propicia, com ella mateixa diu a la liminar que obre la novel·la, que sorgeixi una altra veritat, més lleugera, que és la que amara tota la narració i que, al capdavall, s’acaba imposant amb més força que la felicitat. Com el seu Van Gogh epifànic, Desautels aconsegueix endinsar-nos en una narració que, malgrat tenir com a base una tristesa fonda i fins enquistada, és autèntica i bella. I dolorosa, esclar. Com la vida, de tant en tant.
Lluís Calvo TALISMÀ i Antònia Vicens TOTS ELS CAVALLS al dossier poètic d’El Punt Avui:
TALISMÀ de Lluís Calvo:
Un llibre llarg i dens i ric d’un poeta de llarga i fructífera trajectòria que santament les noves generacions reivindiquen com a una de les veus més significatives de la poesia actual. Un llibre carregat d’experiència, bagatge cultural i ambició intel·lectual que parteix del pretext metafòric del viatge i la cartografia per mirar d’explorar el sentit i l’abast de l’existència.
TOTS ELS CAVALLS d’Antònia Vicens:
El quart poemari de Vicens des del 2009 quan va passar de la narrativa a la poesia, seguint l’alt exemple de Thomas Hardy. L’autora ha fet l’aprenentatge i ara assoleix la plena maduresa amb un llibre fi, subtil, pregon, inquietant, divers, ric i innovador, que s’ha de llegir lentament assaborint els mots, les imatges, les idees i fins i tot, els silencis.
A la biblioteca de Mirasol, especialitzada en poesia, encetem un cicle en el qual un poeta convida a un altre i mantenen un conversa. Al cicle Poe2ia dos poetes, dos amics, dues veus es troben per recitar, per explicar-nos i per dialogar al voltant d’aquest gènere i de les seves obres.
Dimecres 31 de maig, a les 19.30 h: Guillem Gavaldà i Tomàs Arias
serà (Plaça d’Ausiàs March, 2, Sant Cugat del Vallès)
Al’Empordà hi ha tres grans grups: els que hi viuen, els que són empordanesos i els que, a més de ser-ho, de tant en tant necessiten reafirmar-ho. Potser perquè a vegades els sembla que no ho acaben de ser del tot. L’Adrià Pujol és d’aquests tercers. Però coneix l’Empordà molt millor que quasi tots els del segon grup –ben entès: el Baix Empordà; l’Alt, és com Sibèria–. La Judit Pujadó i jo vam descobrir-lo i vam descobrir-ho a Escafarlata d’Empordà, vam corroborar-ho amb Picadura de Barcelona –Barcelonins: Pla ja ha arribat!– i l’editor Josep Lluch va fer el tercer pic i el repicó amb la Guia sentimental de l’Empordanet, que no és ben bé una guia perquè no hi trobareu la cova dels Nyerros fins a la tercera edició.
Ara, amb La carpeta és blava, sembla que ens parla del collonar. Miquel Martín prova de delimitar què és collonar en el pròleg. Però ja en el pròleg indica al lector que hi sortirà tot i tothom: d’Aristòtil a Josep Pla, Ventura Ametller i fins i tot un tal Xavier Cortadellas. Ja es veu, doncs, que en això del collonar –jo en dic també acollonar– hi quep –perdó, hi cap– pràcticament tot i tothom: gent que acollona i gent que només ha estat acollonada, collonades diverses, bromes, sarcasmes, anècdotes, ironies, opinions, personatges que badallen, personatges que ens prenen el pèl, elucubracions, picades d’ullet, geografia empordanesa, dubtes i, sobretot, moltes i moltes cites.
De manera que, tot seguit, a les planes que continuen el pròleg, l’Adrià no fa res més que confirmar el que Miquel Martín escrivia al pròleg: “I, d’entrada, recorre als pesos pesants de l’antropologia i el pensament: […] Kant, Hegel i Bataille […] (però no us espanteu pas)”. Un altre que acollona fi, en Miquel. No us espantéssiu pas, però aneu passant a la dutxa.
Ni ell ni en Pujol no troben collonar al diccionari. Els falta afegir-hi una a. Acollonar. Hi és, però només en el sentit d’acovardir. I acollonar no és només això. O collonar, perquè els del triangle de les Bermudes –Begur, Palafrugell i Regincós, perdó, Regencós!– ho diuen així. I els de l’índex més oriental del triangle –Begur– a més de no dir mai el so neutre inicial, resulta que salen. Deu ser per això també que es collonar es va perdent. Vas a Begur, et collonen i resulta que no entens què et diuen. I això si parlen, perquè en Paco Dolz parla poc. L’Adrià ens ho ha explicat uns quants cops en uns quants llibres.
Torno al començament. Si l’Adrià repeteix a La carpeta és blava unes planes de l’Eclipsi –un llibre que va començar un tal Perec i que ha acabat un bacanard passat pel pòsit de Ventura Ametller–, jo bé puc reaprofitar una ratlla que he escrit suara. A l’Empordà hi ha tres grans grups: els que hi viuen, els que són empordanesos i els que, a més de ser-ho, de tant en tant necessiten dir-ho. Abans els del grup del mig s’entenien en una llengua que no era a l’abast dels altres perquè collonar, tal com va repetint en Pujol i com repeteixo jo, és també formar part d’una tribu. Només s’entén del tot –o un xic– quan se’n forma part. Abans, doncs, entraves en una barberia, i veies que hi havia mig poble i que et tocava quedar-t’hi fins a les petites. Com que ningú no et deia res, monologaves durant cinc minuts arreglant el món fins que, entre tots els afaitats i els que afaitaven, et contestava un i encara només et deia: “Prou.” Però prou no volia pas dir que t’aturessis, sinó que encara et faltaven uns minuts més de garlar perquè el món comencés a notar-ho.
Avui, a mi em fa l’efecte que la majoria dels que acollonen són sobretot en el primer grup. Però no pas tots els que viuen al Baix Empordà, sinó només alguns dels que hi han arribat fa poc. D’estranquis i com han pogut. Perquè també com ve a escriure en Pujol, el collonar malviu difícilment en un medi dominat per l’educació, per la civilització, pels egos i pel noucentisme. I és per això que, entre tants que fan taques i que es diuen pintors o que entre tants que s’autopubliquen o que publiquen per als amics i que es diuen escriptors, el collonar no s’acaba d’entendre. N’han de dir ironia, que no és ben bé el mateix perquè la ironia és una adhesió incompleta, com escriu Pujol. Que collonar és ésse-ne, diguem-ho a l’empordanesa. Formar-ne part.
La carpeta és blava té un subtítol molt planià: Notes sobre l’humor empordanès. És tan sentit que és un xic empordarès. Però és aclaridor i efectiu. I exacte. Mossèn Pujol, vós que en sabeu, vós que heu convertit La carpeta és blava en un híbrid ben aconseguit d’assaig, d’erudició, de collonada, de guspireig i de novel·la, il·lustreu-nos, ara que podeu viure d’escriure, amb més exemples i amb més anècdotes. Que, si no ho feu, hi ha el perill que amb tanta cita d’erudició universitària com hi ha en aquest bon començament, acabem tornant-nos més avorrits i més rucs. Sí. Aquest primer volum està bé. Però hi ha més budell que no pas sal i pebre. Sort del gran espetec de la bona traca final. Mossèn: quins últims capítols de reverend, que diria Pla! Ens acollonem perquè estem vius, però només s’acollonen els que són vius. Vós que en sabeu, doncs, aneu a les anècdotes de fons, que en el fons hi ha la superfície, tal com repetia també Pla. Cara a barraca, doncs, i rumbo al Cairo!, que deia el Godo.
Hi ha molts contextos polítics i socials en què l’escriptor ha de lluitar perquè la seva veu no sigui silenciada pel poder. És el cas de la poeta Ana Blandiana en la Romania de Ceausescu i de la quebequesa Denise Desautels, que va defensar la seva cultura en un Canadà anglòfon
LA PERILLOSITAT DE LA LITERATURA
El 1945 naixia Denise Desautels a Mont-real. La novel·la autobiogràfica Una felicitat imposada -traduïda ara per Antoni Clapés a LaBreu, però publicada en francès el 1998- recrea els anys previs a la Revolució Tranquil·la. “El Quebec no existia, era una província del Canadà petita i tancada -diu-. La cultura que es permetia en aquells moments era folklòrica. Qualsevol que pensés en l’art d’una manera ambiciosa havia d’exiliar-se o suïcidar-se. En aquells moments parlar amb llibertat no era possible”. Si el 1948 el manifest Refus global [Rebuig global] que Paul-Émile Borduas i quinze artistes van signar acabaria implicant represàlies per a tots ells per criticar l’immobilisme quebequès, una dècada més tard la situació començava a canviar. “Calia prendre la paraula -diu-. Ja no pensàvem en guanyar-nos el cel, sinó el present”.
Una felicitat imposada dedica un capítol a la visita de la narradora a una retrospectiva de Van Gogh al Museu de Belles Arts de Mont-real el 1960. “En uns quants anys es passarà de l’ombra a la llum com un miracle. Esdevindrem éssers vivents”, escriu Denise Desautels al llibre, on apareixen alguns dels noms decisius de la cultura quebequesa que van irrompre amb força a partir del 1959, moment en què arrenca la Revolució Tranquil·la. Hi ha, entre d’altres, Anne Hébert, Réjean Ducharme i Nicole Brossard. “Em vaig fer dona en un context de modernització de la nostra cultura, anys en què els autors en llengua francesa començaven a aparèixer i es va crear un ministeri d’Educació i un altre de Cultura, procés que va culminar amb l’Exposició Universal [1967], que ens va col·locar de sobte al món”. Fins llavors el món anglòfon ho havia dominat tot: “La classe obrera parlava francès. Els empresaris, en canvi, parlaven anglès. També els dirigents -diu l’autora-. Sense la Revolució Tranquil·la i tot el que va comportar segurament ja no existiríem”.
ENTRE LA TENDRESA I EL DOLOR
Desautels va debutar amb el llibre de poemes Comme miroirs en feuilles el 1975 i des de llavors ha publicat una trentena llarga de títols més. És una de les veus més reconegudes del Quebec, i en català se’n pot llegir Tomba de Lou (2000) i Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt (2013). “A Una felicitat imposada el meu alter ego té més de 50 anys quan recorda la seva infantesa i primera adolescència -explica-. Al seu voltant diversos familiars van morint, però ella està obligada a ser feliç, perquè viu envoltada de tendresa i de dolçor. No és fins que té 14 anys que descobreix que carrega una llosa de dolor i de patiment”. No era el primer cop que Desautels rememorava “els crits íntims” que s’anaven acumulant dins seu. A La Promeneuse et l’oiseau (1980) ja en va parlar en forma de poemes: “La veu lírica puja a un arbre i dubta entre llançar-se al buit o arrencar a volar”.
La novel·la reconstrueix el món on l’autora va créixer. “La mare em va animar a estudiar perquè ella no ho havia pogut fer -diu-. Creia que escriure era una professió bonica i ornamental. No entenia que la literatura és jugar amb el foc, i que de vegades el poeta també posa la gent que l’envolta entre les flames”. Desautels es va casar i va tenir un fill amb la intenció de viure amb la normalitat que s’esperava d’ella. “Tenia una por terrible d’obrir l’habitació de Barbablava on s’amagaven els perills de la literatura”, recorda. Quan es va atrevir a fer-ho va ser tota sola, deixant enrere el marit. En paral·lel a l’autoexploració van començar a arribar els llibres. L’autora ja no s’ha aturat mai més. “Escriure és un gest de vida -diu-. Pot voler canviar el món o transformar-te a tu mateix. Et dona la possibilitat de somiar, encara que el somni sigui sovint un malson”.
a la crònica dels actes literaris de la setmana Lluíca Ramis destaca la presentació d’UNA FELICITAT IMPOSADA de Denise Desautels a la Llibreria Jaimes:
“L’optimisme creix amb cadascun dels anys que compleixen editorials com LaBreu, que ja en té onze. Estar al catàleg amb Denise Desautels és un luxe. I que ella presenti Una felicitat imposada a la Jaimes també ho és. L’editor Marc Romera diu que el poeta i traductor Antoni Clapés “és el nostre home al Quebec”, i que la gent el saluda pel carrer dient-li “monsieur Clapés”. És broma, però no tant. Clapés destaca les similituds entre sensibilitats literàries, pel que fa a la reivindicació nacional, la recerca de la identitat i la defensa de la llengua. Llegeix uns fragments de la novel·la, en què una mare intenta negar la tristesa a la filla, òrfena de pare, que es refugiarà en la seva millor amiga. Després Desautels llegeix en francès. A diferència del que sembla que pensen les institucions, ser optimista en la cultura és realista. Per això, potser caldria fiar-se més de les persones que hi creuen.
Ser optimista en la cultura és realista; per això potser caldria refiar-se més de les persones que hi creuen.”
Hi ha llibres que, tan aviat com els fullejo, ja em diuen on me’ls he de llegir. Els casos més obvis són els que es poden relacionar amb un viatge. Llegir El laberinto de la soledad d’Octavio Paz durant les hores d’avió que separen Barcelona de Mèxic enriqueix el trajecte. De vegades no cal anar tan lluny. És el cas de La carpeta és blava, d’Adrià Pujol Cruells (Labreu), una sorprenent barreja de diàleg socràtic i divagacions presocràtiques al voltant de l’humorisme, amb especial èmfasi en una variant empordanesa del tema. Fa mesos, vaig llegir la seva Guia sentimental de l’Empordanet (Pòrtic) sense moure’m de casa, a massa distància del territori cartografiat. Vaig llegir que alguns indígenes deixaven perplex el visitant amb la seva actitud desconcertant. El collonaven. Collonar és un infinitiu que no apareix a cap diccionari, tot i que al DIEC trobem la planiana collonada (feta o dita extravagant) i una accepció de colló definida com a “curt d’enteniment”. Adrià Pujol Cruells li dedica trescentes pàgines, en el marc d’una àmplia reflexió sobre l’humorisme. Es pot dir que el defineix per aspersió, humitejant el lector des de tots els angles: “Al final, riure és un m’agrada i plorar és un no m’agrada. I collonar és no moure’s de la línia que els separa, equilibrisme empordanès. Collonar i no mullar-se mai del tot”.
Vaig llegir bona part de La carpeta és blava entre Begur i l’Escala. A l’Hotel Can Català de l’Escala vaig avançar molt en la comprensió del collonar. Havíem deixat el cotxe al pati interior i vaig demanar-li a l’amo si entrava en el “Al final, riure és un m’agrada i plorar és un no m’agrada. I collonar és no moure’s de la línia que els separa” preu de l’habitació. Em va dir que només si l’havia aparcat entre les ratlles pintades al terra. No ho deia amb sornegueria, sinó amb preocupació sincera. Li vaig respondre que l’havia enfilat bé i vaig demanar si tancaven la porta de l’aparcament a la nit. Es va posar tens i va assentir: només hi podríem entrar fins a les dotze; si arribàvem més tard l’hauríem de deixar al carrer. Llavors, no sé gaire per què, li vaig demanar a quina hora del matí obrien la porta, no fos cas que se’ns acudís sortir ben d’hora ben d’hora, i la seva resposta em va fer entendre de cop el sentit últim del verb collonar. Va dir que sortir mai no era un problema. Que si jo arribava a les tres de la matinada amb el cotxe no em deixaria pas entrar, però si volia treure’l de l’aparcament a les tres de la matinada m’obririen la porta i llestos. Entrar o sortir, vet aquí el dilema. Afirma Pujol Cruells que “el collonar i la bogeria són organismes que admeten transfusions del mateix grup sanguini, entreparents” i apel·la al mètode paranoico-crític de Dalí en comparació al surrealisme mel·liflu de Breton. Al balconet de Can Català, enlluernat pel sol i per la prosa, em vaig empassar mitja carpeta blava tot recordant la resposta de l’ínclit Miquel Batllori quan, a València, algú li va preguntar pel secret de la seva longevitat: “Sempre m’he pres la vida amb humorisme transcendent”, ens va dir l’erudit.
L’escriptora i poeta Denise Desautels (Mont-real, 1945), és una de les veus contemporànies del Quebec més destacades del momentEL PUNT AVUI Foto: Arxiu.
La família estava sota la tutela de l’Església, i creia que la vida veritable està en una altra banda
La història del llibre en si mateix té la seva gràcia. La felicitat imposada, de Denise Desautels, va sortir publicat al Quebec el 1998 però va passar sense pena ni glòria, sepultat per la infinitat de novetats literàries. El 2015 el llibre va rebre el premi Hervé-Foulon, destinat a recuperar títols que han quedat oblidats malgrat la seva qualitat, i La felicitat imposada va tenir una segona oportunitat. Ara ens arriba traduït per Antoni Clapés i publicat per Labreu Edicions. Denise Desautels és una poetessa de llarg recorregut, membre de l’Académie des Lettres du Quebec des del 1995 i que ha publicat més d’una quarantena de poemaris, relats i assaigs. En català també es troba Tomba de Lou (Eumo Editorial, 2011) i Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt (Cafè Central i Llibres del Segle, 2014). A Una felicitat imposada, de to autobiogràfic, hi ha una nena de 5 anys que queda òrfena, una mort que va succeir, com altres, i que aniran forjant la seva personalitat al costat d’una mare que la protegeix a voltes fins a ofegar-la.
Què va representar al Premi Hervé-Foulon? Ha tingut ressò, el llibre, a França?
Tot i que el llibre va tenir una bona acollida quan va sortir, va caure en l’oblit poc després, perquè se’n publiquen tants…! El premi s’acompanya d’uns diners i un ajut a l’editor per fer una nova edició, i així va tenir una segon vida. A França va ser presentat a la llibreria del Quebec, però si no publiques al teu país és molt difícil. Tenim autors quebequesos molt bons que no són coneguts a França.
En el llibre retrata la diferència cultural enorme que hi ha entre França, més oberta, i el Quebec, on van censurar, per exemple, el film ‘Hiroshima mon amour’.
Estem parlant de fa cinquanta anys, ara això ja no és així perquè, a més, tothom està connectat per les xarxes. En el llibre descric el Quebec opressiu de la meva infància, d’abans de la Revolució Tranquil·la, del 1955 al 1960, on, tanmateix, hi havia de manera subterrània una vida que es preparava amb intel·lectuals i artistes que treballaven a l’ombra i alguns van haver d’exiliar-se. En tenien prou amb aquest Quebec tancat, religiós, auster i mortífer.
Quin pes tenia la religió en la seva infància?
La narradora, un alter ego meu, ve d’un entorn desfavorit. A la part francòfona del Quebec hi havia molts analfabets que venien del camp i anaven a ciutat per treballar en fàbriques dirigides per patrons anglòfons, sense haver anat gairebé a escola i parlant un francès ancorat a dos segles enrere. Aquesta llengua que jo parlava quan era nena era limitada, plena d’anglicismes, foradada i imprecisa. De fet, jo escric amb una llengua adquirida i treballada. Per a la novel·la, vaig agafar una família que em semblava exemplar: a la pràctica m’adono que potser a casa meva van dur les coses a l’extrem, perquè la meva mare era vídua i esperava que Déu l’ajudés.
La felicitat és un ‘leitmotiv’ de la novel·la: com es va transformant?
La família, a l’època, estava sota la tutela de l’Església. En la meva creien que la vida veritable està en una altra banda, al cel, i per això, fins i tot davant la pèrdua d’éssers estimats, el pare, el cosinet, l’avi… pensaven que continuaven vius i ens acompanyaven perquè eren ànimes que viatgen. Per això la narradora es veu de nena i veu que se sent feliç, i probablement ho és, fins i tot si de vegades sent coses, però està protegida per una família que l’acarona i l’amanyaga, està immersa en tendresa i carícies fins a la sufocació. Aleshores és evident que en aquest context es diu “sóc feliç”, però quan arriba a l’adolescència sent un malestar cada vegada més punyent. Aquesta felicitat li és imposada i s’adona que ha de fer el dol, viure amb aquests morts i la idea de la seva mort, que ha de continuar a viure sense ells, potser amb l’energia que ens deixen, però sense ells. Això és un treball llarg i difícil. Fins i tot si al final del llibre la narradora pot donar la impressió que tot està arreglat no és cert, és la fi d’un primer relat! La cita de Nathalie Sarraute al principi del llibre sobre com la felicitat pot ser una imposició, ajuda a comprendre el relat. Personalment, em va il·luminar i ajudar a estructurar-lo com una enunciació lenta i per capitolets del que va ser i ha estat aquesta felicitat, que en el fons té un punt de pervers i perillós.
Com afronta la narradora la mort, omnipresent, en el llibre?
Quan la narradora escriu se suposa que té uns 55 anys i s’ho mira tot des de la distància. És més fàcil mirar des de lluny aquest Quebec que ha conegut i que encarnava una manera de ser en vida, però morta, perquè aquest pensar que la vida és a una altra banda és una manera de rebutjar-la. Ja tenim aquesta part de mort en la novel·la. Sembla que el conjunt metafòric de la societat de l’època s’encarnava de manera exemplar en la meva família i aquesta fos un model físic de la mort i de l’apilonament de morts, començant per la del pare, i després de deu altres persones en deu anys que, per a un país en pau, és força excepcional. La nena, any rere any descobreix que és mortal, al mateix temps que l’envolten de felicitat i carícies. La mort colpeja, a més, a qualsevol edat, com el pare, que en té 39, el cosinet, que té sis mesos, l’avi amb 80… Per tant, la mort s’imposa físicament en un món en què només es parlava d’això.
Quin paper té l’escriptura davant la mort?
Sovint he reflexionat sobre aquest tema. Treballo una matèria molt íntima, sóc com una arqueòloga d’allò íntim, que treballa en els estrats de la memòria, però per intentar trobar dins meu la humanitat, i això es pot compartir més enllà dels detalls particulars. En aquest relat s’oblida la persona que escriu; volia treballar l’escriptura i organitzar-la arquitectònicament de manera que se sostingui sense mi: no és una autobiografia, també és ficció; és, sobretot, escriptura, un relat que fa que dues coses que no van juntes, la felicitat i la mort, acabin treballant juntes per treure aquesta nena de la foscor.
Anna Carreras: “El mundo occidental del siglo XXI teme las historias de mujeres liberadas”
Anna Carreras (Barcelona, 1977) es una de las voces más destacadas de la actual literatura catalana. Todo empezó con ‘Camisa de foc’ (Empúries, 2008), ‘Tot serà blanc’ (Lleonard Muntaner, 2008), ‘Unes ales cap a on’ (A Contravent, 2011), ‘Ombres franceses’ (El cep i la nansa, 2016) i ara ‘Un francés a medianoche’, traducción al castellano de ‘Encén el llum’.
En él, introduce a una chica de occidente, en el S.XXI, Blanca, que lee compulsivamente el libro ‘Las enseñanzas sexuales de la Tigresa Blanca’, de Hsi Lai, y lo sigue a rajatabla. Éstas eran un grupo de mujeres taoístas, una antigua sociedad secreta, que promovía el sexo oral como una práctica que absorbe la energía sexual masculina y la inmortalidad espiritual.
En ‘Un francés a medianoche’, Carreras habla del sexo, del deseo y de feminismo. En CatalunyaPress hablamos con ella para que nos cuente más de esta nueva novela.
El título en castellano es ‘Un francés a medianoche’ y en catalán ‘Encén el llum’. ¿Por qué este cambio de nombre?
Cada idioma tiene sus posibilidades. Las palabras atraen palabras y significados. En catalán, Encén el llum, más allá de su significación mecánica, sugiere la idea de acceso al conocimiento, de iluminación en un sentido místico. En castellano, esta doble lectura no existía. Enciende la luz sólo denotaba el acto mecánico de darle al botón. Por eso, junto con el editor decidimos darle un nuevo título, mucho más ambiguo y cachondo a la vez.
¿Has hecho tú misma la traducción? ¿Es la única diferencia entre ambas versiones?
En efecto: yo misma he realizado la traducción. Ha sido un viaje interesante. Versionar y traducir la propia obra es muy difícil. Hace falta distanciarse del texto y crear un producto nuevo como si fuera de otro autor. Cada libro merece la perfección. Releerse es agradable, traducirse consiste en enriquecer el texto, adaptarlo a la cadencia y a la música del nuevo idioma. La diferencia entre ambas versiones radica justo en eso: dar forma al mismo mundo narrativo desde el punto de vista de un nuevo lenguaje. En castellano, quizás más retórico, menos depurado que en catalán.
‘Un francés a medianoche’ es tu sexta novela y la tercera en poco más de un año. ¿Cómo se explica tanta productividad?
No tiene explicación racional. Es de libro en libro como se llega al libro que quieres hacer. Durante algunos años, y de manera pública, me he dedicado a la traducción de novelas italianas juveniles y de adultos, y a la crítica literaria y artística en varios medios de comunicación. Eso no significa que mi creatividad estuviera en punto muerto: los libros seguían escribiéndose, pero no tenía necesidad de publicar. Por una serie de casualidades, todo este magma que yacía en el cajón, ha visto la luz en poco tiempo. Y estoy muy agradecida a los editores y a los lectores.
Entre la primera novela y esta última, ¿cómo describirías la evolución de Anna Carreras como escritora? ¿En qué ha evolucionado?
Desde mi antepenúltima novela, Ombres franceses (El Cep i la Nansa Edicions), que en junio aparece en castellano bajo el título de Penumbra en París, me planteé un nuevo camino comunicativo y consciente hacia la sencillez expresiva a través de una economía de recursos que me abriera al público. Después vino Fes-me la permanent, una novela que también constató este nuevo lenguaje primordial que no es nada más que la escritura del deseo. La evolución radica en no quedarse en el plano de la expresión, sino en avanzar hacia la comunicación, sin filtros retóricos ni alardes innecesarios, y plantearme: ¿a mí qué tipo de libro me gustaría leer? Mi literatura ha evolucionado hacia la sinceridad, el riesgo i la humanidad.
En ‘Un francés a medianoche’ se explota de forma muy evidente el deseo. ¿Crees que las personas actuamos siempre movidos por deseo?
¡Al contrario! Hoy parece que expresar amor, deseo o ternura sea cosa de lerdos, de cursis, de antiguos o de personas débiles. Pero si el deseo cesara, la Tierra dejaría de girar. El deseo es uno de los motores que mueve el mundo, y en consecuencia uno de los motores que define a la condición humana, tan compleja y contradictoria. El sexo está en el cerebro, es una investigación, una exploración de los límites, una vía de conocimiento e incluso una creación artística. El protagonista de este libro es el magnetismo del sexo. El deseo es vital, sí. Y este libro invita al lector a liberar su deseo. Vivimos un siglo de malheridos emocionales. La sociedad tiene miedo a enamorarse.
¿Por qué las Tigresas Blancas? Puede parecer, a priori, una idea difícil de entender por el mundo occidental del siglo XXI.
Escribir literatura de ideas consiste, siempre, en realizar una investigación previa. Documentarse para que un libro sea algo más que un principio, un nudo y un desenlace. Siempre me ha interesado crear un puente entre dos soledades. En este caso, la secta china de las Tigresas Blancas me permitía trasladar una parte muy pequeña de la tradición oriental antigua al siglo XXI y a Occidente. Blanca, la protagonista, lee compulsivamente el libro ‘Las enseñanzas sexuales de la Tigresa Blanca’, de Hsi Lai, y lo sigue a rajatabla. Ha sido una investigación de más de cinco años sobre este grupo de mujeres que se alejaban de la ortodoxia. La exploración del mundo de las tigresas blancas, con sus evidentes obstáculos (realidad/ficción, páginas web peligrosas, confusiones con el mundo de la prostitución y las geishas…) ha sido mucho más arriesgada que en otros proyectos. El mundo occidental del siglo XXI teme las historias de mujeres liberadas con vidas sexuales que se escapan de los estereotipos. Ese es el problema.
¿Qué ha llegado antes: la idea o el personaje?
Primero llegó la idea, el magnetismo del sexo. Después la investigación sobre este grupo tan alejado de nuestros días. Finalmente la pregunta: ¿Qué pasaría si cogiéramos a una chica de este grupo y la dejáramos caer en Occidente y en el siglo XXI? Y llegó Blanca, una Beatriz impertinente y maniática que se muerde las uñas y comete las equivocaciones del principiante. Es humana y contradictoria. No es puta, ni tampoco geisha. Es una tigresa blanca del siglo XXI. Una chica de veinticinco años que vive en una ciudad cualquiera y que se toma su tarea como un acto sagrado basado en el clásico “mens sana in corpore iuvenes”.
En ‘Ombres franceses’ también hay una parte oriental destacada. ¿Crees que Occidente debería valorar y conocer mejor las costumbres orientales?
Para Juliette de ‘Ombres franceses’ y para Blanca de ‘Un francés a medianoche’, la cultura oriental es la apología del sosiego, del pequeño detalle, del erotismo bello, de la sensualidad más sinestésica. De la calma y la narración precisa: Blanca aplica la misma transcendencia cuando escribe y cuando remata un francés. Occidente es el territorio de la prisa, la aceleración, la fragmentación y la ansiedad. El libro tiene una parte crítica importante: en Oriente meditan y practican origami, en Occidente nos atiborramos de ansiolíticos. Aquí nos tragamos lo que sale en la tele, lo que propone la publicidad, las cremas milagrosas antiedad. Allí aceptan felices vivir cada edad como toca, sin las neurosis de Occidente ni cárceles autoimpuestas. En el sexo, oriente se desvincula de la mecánica horizontal: no sólo es un medio para procrear.
Haces referencia implícitamente en el capítulo ‘Cero’ a la trilogía de ‘Cincuenta sombras de Grey’. ¿Qué opinión te merece como “novela erótica”?
Mi opinión es que esta bazofia no es “novela” ni es “erótica”. Es simplemente un producto comercial de masas que trata al lector como si fuera deficiente. Esta trilogía no excava en lo más hondo de la verdad. Quien escribe, busca dar forma a su mundo, busca entenderse, busca dar verdad a sus lectores. Prefiero el erotismo a la pornografía, la sugerencia antes que la exhibición, la luz anaranjada de un pub por encima del fluorescente del quirófano. La construcción de fábulas antes que la transcripción de un diario sin interés. La literatura, buena o mala, siempre es una metáfora.
¿Por qué esta temática? ¿Es necesario romper moldes en cómo ve el sexo la sociedad?
La tradición del erotismo en narrativa catalana (con la excepción de ‘Les relacions virtuoses’ de Marc Romera i de ‘158′ de Dani Alba, ambos hombres hasta día de hoy) se clasificaba en cuatro grupos absolutamente marcados: imitaciones del castellano, referencias al mundo agrario (metáforas manidas hasta la extenuación con pepinos y alcachofas), cursilería o pornografía. Mi libro pretende encender una nueva vía, un tipo de literatura erótica que, sin ser pornográfica, trabuca la idea del sexo occidental como mecánica horizontal: “No somos robots ni nos dan una galleta como premio”. Y es que no ha actuado en mí, en ningún momento, la exigencia de construir, sobre una base genital, historias de amor. Aquí se persigue algo más interesante. Quizás es una investigación más cercana a Catherine Millet o Anaïs Nin, ambas francesas y escandalosas, con la gran diferencia de que ellas no pusieron filtro a su autobiografía. El problema está ahí, en los moldes, las etiquetas, el peso aún demasiado exagerado de las cruces, el pecado y el castigo divino. El sexo como acto sagrado, esa es la intención. El feminismo de la novela, la revancha después de tantos años de sumisión…
El escritor Sebastià Portell Clar, soltó la siguiente afirmación: “Encén el llum es una novela feminista”. Después de mi estupefacción inicial, Portell, que tiene un máster en Construccion y Representacion de Identidades Culturales, explicó de manera brillante que mi libro es feminista (entendiendo que no hay un solo feminismo, sino muchos) porque aunque no cuestione las concepciones binarias del género ni las estructuras sociales relativas a la sexualidad, sí resignifica las prácticas sexuales a través de la palabra. Es decir, a través del lenguaje propone una manera de entender el sexo más allá de roles estáticos, binarios (activo-pasivo, emisor-receptor, etc.). Blanca absorbe, pero también regala. No sé si la palabra exacta sería revancha, pero lo que sí sé es que la invasión masculina se interpreta como una señal de audacia, pero la invasión femenina (si no está comandada por los hombres) desorienta y automáticamente se tilde de pérdida de feminidad, exceso, perversión, anomalía y otras sandeces por el estilo.
Además, hay que tener en cuenta la tradición católica de Occidente…
Nuestra generación aún arrastra los conceptos de castración e insensatez que viene de la cultura católica. ‘Un francés a medianoche’ es la historia de una mujer liberada que tiene unos roles de comportamiento establecidos desde hace siglos por esta tradición católica castrante, insensata, prohibitiva, asfixiante en la que, dicho breve y mal, el sexo sólo sirve para tener descendencia y se llama “hacer el amor”. Todo lo que se aleja de ese objetivo es pecado, suciedad, pornografía, vicio y enfermedad. El libro convierte el sexo en lenguaje. Las minorías eróticas siempre se han clasificado dentro del grupo pobre de las perversiones o las anomalías. De modo erróneo, se ha pensado que no eran expresiones sanas de la sexualidad. Pero las minorías eróticas no son amorales, y este es el problema: la amenaza constante de la moral, sobre todo aquí, en Occidente. Una moral poco desinteresada que confunde. De ahí la importancia capital del personaje dual de la madre de Blanca, una especie de voz en off que restringe pero también la guía.
L’última obra d’Anna Carreras reivindica l’erotisme oriental
L’autora es desmarca de fenòmens comercials com «50 ombres d´en Grey» i construeix un relat que «excava en la veritat» · «Un francès a mitjanit» reflexiona sobre diferents aspectes de la sexualitat.
L’última obra d’Anna Carreras reivindica l’erotisme oriental
L’escriptora Anna Carreras, nascuda a Barcelona i establerta a Girona, reivindica en la seva última obra, Un francès a mitjanit, la visió oriental del sexe, «que el concep com una investigació, una vivència artística», davant la visió l’occidental.
Després d’haver-se mogut per altres gèneres literaris, Carreras defensa la seva aposta actual per la novel·la eròtica, encara que defuig encasellar-s’hi, ja que considera que la seva obra s’allunya d’estereotips com els de 50 ombres d’en Grey. «Allò és un producte comercial, de masses», subratlla.
Carreras, escriptora i filòloga, considera que els fenòmens literaris que giren sobre la temàtica del sexe «no excaven en la veritat» Per a ella, «el problema en aquest i altres gèneres, però també en altres formats, és que s’està fent del públic un espectador al qual es tracta de deficient i se’l menysprea».
En l’obra de Carreras, una occidental segueix les premisses d’una antiga secta que relacionava el sexe oral amb la prolongació de la joventut. «Es tracta de traslladar l´erotisme oriental a les nostres latituds, el món de la calma al de la pressa, perquè allà viuen sense coses imposades», relata l’escriptora.
En el camp de la literatura, «l’Orient mostra una narració precisa, sintètica i delicada», indica. La novel·la ja va per la segona edició en la versió catalana «i està funcionant molt bé en la castellana, sobretot a l’àrea de Barcelona i fora de Catalunya».
Anna Carreras no recorda en quin moment va conèixer aquesta secta que segueix la protagonista de l’obra, però destaca que hi ha «molta investigació» darrere de la narració, que intenta veure «el sexe com un llenguatge».
La novel·la té també «molt de crítica social, sobre tot contra la publicitat enganyosa que té a veure amb tota aquesta ànsia per rejovenir quan cal viure cada edat amb la qual cosa li correspon en aquell moment».
Alhora, l’obra entra en el debat sobre si el sexe ha d’anar acompanyat d’amor, «perquè sembla que confessar sentiments a Occident és cosa de vells, de febles o de cursis». Carreras defensa l’honestedat davant de la postura «de quedar-se fent l’hipòcrita en les xarxes socials» i lamenta que hi hagi «una por terrible a sentir».
«A l’Empordà si no et collonen és que no et tenen en compte»
«La carpeta és blava», títol del darrer llibre de l’escriptor Adrià Pujol Cruells, combina anècdotes viscudes amb Iakim, un arquitecte barceloní instal·lat a l’Empordà que contempla estupefacte els clients habituals d’un bar on sembla que arribaran a les mans -però no, només s’estan collonant-, amb el to acadèmic de l’assaig sobre el verb «collonar». Adrià Pujol (Begur, 1974) és col·laborador habitual del Diari de Girona
«La carpeta és blava» és una frase inspirada en la que el gran collonador Josep Pla va dir en veu alta durant un sopar literari a Salvador Espriu: «La finestra és verda». Amb aquesta frase, l’escriptor de Llofriu volia expressar al de Santa Coloma de Farners que en català no t’has de complicar la vida, que el que funciona és la frase directa. «La carpeta és blava», segons Adrià Pujol, vol dir això i punt. Que la carpeta que ell usa per ordenar els papers i documents per escriure el llibre és blava. I no hi ha res més.
Què fa un escriptor emboscat a les Gavarres durant el dia?
Soc antropòleg i m’han encarregat l’inventari del patrimoni immaterial de les Gavarres, tot el que té a veure amb llegendes, maneres de tractar el suro, maneres de tractar el vi… El Consorci de les Gavarres ho va tramitar a través de la Generalitat amb la Unesco, que té interès en el patrimoni immaterial.
No és cap collonada?
No. Fa molts anys, des que vaig plegar de la Universitat, em dedico a l’antropologia. Era professor a l’escola Elisava de la Pompeu Fabra. Ara puc fer d’antropòleg. Em van demanar per fer el patrimoni immaterial de l’Equador, però hi havia de fer estades llargues i només vaig poder fer quatre coses. Ara em demanen el de Guatemala, que no requereix tants desplaçaments llargs, i això és d’agrair perquè tinc mainada. Ja vaig viure gairebé un any a Mèxic. Ara a les Gavarres hi estic molt bé.
Com explica al seu llibre, a l’home més lleig de Vilamacolum li deien en «seximbol». Això sí és collonar!
Això és collonar a sac. És meravellós que tinguis una tara física i el teu sobrenom hi faci referència. Sensacional. A la Bisbal tenim el guenyo, a Palafrugell el gordo… N’hi ha molts.
Hem de dir «collonar» o «acollonar»?
Les dues formes són vàlides. La majoria del domini lingüístic diu «acollonar», però certa gent gran a indrets com Begur o a Palafrugell en diuen «collonar».
«Acollonir», «collonada», «collonut», «collonera»… Fa molts segles que usem aquestes paraules testiculars?
Sí, des que el llatí es desfà en llengües romàniques, totes l’agafen: romanès, francès, italià… De fet, el terme ja existia en els dialectes que van precedir aquestes llengües.
El verb es troba citat per primer cop en textos castellans?
El verb és curiós perquè jo sostinc que és un manlleu del català, perquè en castellà antic es deia «collonar» o «acollonar», res de «cojón», que és el que diuen ara. En els diccionaris de castellà antic és calcat al català. En algun moment va entrar la «j» que només tenen ells i es va perdre. Conserven «descojonar-se» per «riure», però el verb que signifiqui riure’s d’algú no el tenen.
És cert que collonar ha servit històricament als empordanesos per evitar de matar-se?
Això és universal. L’humor una mica salvatge és un substitut de la guerra, igual que l’esport i el joc. Els meus fills quan siguin adolescents se’n fotran de mi i serà una manera d’evitar de matar-nos. A l’Empordà serveix per identificar els de la tribu i, després, per evitar de matar-se. Si no et collonen és que no et tenen en compte.
Collonar és patrimoni de l’Empordà?
La paraula sí, el tipus d’humor, no. L’altre dia em deia en Xavier Cortadelles que al final collonar és fer mal a l’atre però amb afecte, amb carinyo. Hi ha amics que se les van fotent tot el dia, però que no te’l toquin, és el teu amic.
Es troben bons collonadors a les xarxes socials?
Sí, depen de la xarxa. Facebook és tou i no hi passa mai res pràcticament.Pero Twitter és més dinàmic i de vegades surts escaldat. No obstant, falta el cara a cara. Falta el to de la veu. Costa que s’entengui el tuit. Hi ha bons collonadors a la xarxa però costa trobar-ne. Nacho Sanahuja és un dels collonadors de Twitter. Te la fotrà segur amb gràcia i no et podràs enfadar amb ell. Recordo el collonador de plaça que et deixa quatre coses en veu alta i ja s’havia fotut amb tu. Potser és la funció del bufò de la cort, que li pot dir al rei que és lleig perquè ell i ningú més té llicència per fer-ho.
Ha tingut de referència El arte de injuriar de Borges a l’hora d’escriure La carpeta és blava?
Sí, sí, aquest és un text molt breu però enorme perquè resumeix molt bé una de les caracterísitques de l’humor més difícils d’explicar, i és que una lloança, una floreta, pot ser la crítica més dura del món. Al llibre explico el cas d’un que arriba amb una camisa de palmeres i un li diu «quina camisa més bonica». Tothom sap que vol dir exactament el contrari. Només l’home entre els mamífers pot dir una cosa volent dir la contrària. Com deia Aristòtil, som éssers que juguem i gaudim de la parla.
Francesc Garriga també va ser un mestre. De periodistes, pintors, fotògrafs. I del poeta Marc Romera. Influït pel Càntic dels Càntics, Jorge Guillén i Georg Trakl, “la seva poesia no es va entendre, no es va saber etiquetar perquè no sona com res de la tradició catalana”, explica Romera, que el situa entre els més importants del canvi de segle. “Garriga dedicava la seva llibertat a ensenyar; no a la docència, sinó al fet de ser un mestre i donarho tot als seus deixebles”. Per ell un llibre no estava acabat ni quan es publicava. De vegades, en les visites que li feien al petit estudi del carrer Mallorca, Romera i Marc Masdeu agafaven qualsevol llibre que hagués escrit, un llapis i, entre tos tres, ratllaven versos cursis, treien epítets o paraules que –reien– els semblaven xarones. “Escriure és esborrar”, deia Garriga.
Cosmonauta recull les seves obres completes, que incorporen aquelles correccions, rescatades dels marges i apunts en vells quaderns. L’editora de LaBreu, Ester Andorrà, diu que si Garriga hagués viscut deu anys més, el llibre seria un altre, “però el temps va ser el que va ser”. Com apunta Xavier Vidal, va estar entre els més venuts de la Nollegiu el passat Sant Jordi; concretament al número quaranta-vuit. És clar que entre el setè i el trentè només n’hi havia dos de diferència. Dedicada a la poesia, la primera planta de la llibreria és ara l’Espai Francesc Garriga Barata, i després d’una exposició de Toni Moreno sobre la seva obra, n’acollirà una altra de Ferran Garcia.Francesc Garriga odiava els heptasíl·labs. Deia que no te’n pots desprendre. Seria el cas de Miquel Bauçà, a partir del tercer llibre. Ell els evitava. Però el primer vers de Cosmonauta és un heptasíl·lab. L’únic en més de vuit-centes pàgines.
La Blanca vol abraçar eternament la joventut, però per aconseguir-ho haurà de seguir la llegenda xinesa de les Tigresses Blanques, que diu que ha de tastar el màxim d’homes possibles durant tres anys. Encén el llum (LaBreu/Navona) és la primera incursió declarada d’Anna Carreras en la novel·la eròtica i explora temes com les neurosis d’Occident i les presons autoimposades.
A la introducció deixes clar que no vols fer “porno per a mares” i fas un aclariment contundent de la teva intenció. Per què?
Rebutjo el que no és literatura. 50 ombres d’en Grey és un producte de comerç per a masses, no pretenc que aquest sigui el meu grup de lectors. Fins ara l’erotisme català era o un calc del castellà, o referències al món agrari i vegetal, o extremadament cursi o pornografia directa. Només teníem dos referents: Marc Romera amb Les relacions virtuoses i Dani Alba amb 158. A part d’aquestes, no hi ha novel·les eròtiques, i menys escrites per una dona, perquè si una dona escriu sobre erotisme és una pervertida o una malalta.
Expliques al llibre que el sexe és un mitjà, un llenguatge. També ho és per a la Blanca?
És un mitjà perquè és un magnetisme, que és l’autèntic protagonista del llibre. El sexe es genera al cervell, com el llenguatge. És el que ens diferencia d’altres bestioles mamífers. També és una investigació, una exploració dels límits personals i els dels altres i una via de coneixement. La Blanca en fa una creació artística, fins al punt que canvia, físicament i mentalment, a través del sexe.
A Ombres franceses l’Orient ja treia el cap, i en aquest llibre pren el protagonisme. D’on surt aquesta fascinació per la cultura oriental?
Sempre m’ha interessat buscar llocs i persones que em portin assossec i calma. El món ja és prou convuls per no seguir-li el ritme. Per a mi, la cultura oriental significa la recerca permanent de la calma. Pel que fa a la trama, el sexe oriental es desvincula de la mecànica occidental, del sexe horitzontal. També de la idea, fomentada pel pes de la religió catòlica, que el sexe és per procrear. L’Orient investiga en qüestions sinestèsiques i poètiques, és la lírica del sexe.
L’Orient també et serveix per criticar Occident.
Critico la televisió, la medicació que es dona a tort i a dret, la por a sentir i a mostrar els sentiments, les cremes de la cara que ens venen contínuament amb la publicitat, la pressa, els plans prefixats. Occident és un tumor en perversa metàstasi, perquè tot ha de ser accelerat.
El romanticisme apareix a través dels homes, que proposen relacions romàntiques a la Blanca, però ella les rebutja. ¿És un canvi de rols intencionat, tenint en compte que el romanticisme s’associa tradicionalment a les dones?
Va amb el personatge. La Blanca té clar que ella mana i que ofereix un pacte en què tots dos hi surten guanyant. Si li proposes a un paio qualsevol de fer-li tres fel·lacions seguides, ningú et dirà “perdona, és que haig d’anar a treballar”. En realitat, la Blanca és generosa. Segueix les normes del llibre Les ensenyances sexuals de la Tigressa Blanca de Hsi Lai, que estableix que només pot trobar-se nou vegades amb cada persona i que no hi pot haver penetració. Ells ho accepten però s’enamoren d’ella, perquè, a part de fer bé el que fa, és una bona persona. Però aquesta situació no és una qüestió de gènere. Podria ser un tigre blanc, en comptes d’una tigressa.
Tot i això, amb un dels homes hi manté una relació formal.
La llegenda de les Tigresses Blanques parla dels Dracs Verds, un conjunt d’individus sans i solters. Hi ha una figura que surt d’aquest grup homogeni, el Drac de Jade, que és la parella formal de la Tigressa Blanca. Ell s’està a casa d’ella, li proporciona ajut econòmic, s’estimen i funcionen com una parella. D’aquí ve la faula i la literatura del llibre, perquè en cap situació normal un home permetria que la seva parella estigués agenollada fent fel·lacions a altres homes mentre ell s’ho mira i l’espera per sopar.
Sexualment la Blanca és molt oberta, però viu en una mena de presó autoimposada. Quin paper juguen els propis límits en la seva vida?
És la gran paradoxa de la novel·la. A les històries de dones alliberades, amb vides sexuals que s’escapen dels estereotips, sembla que visquin en la llibertat absoluta. És just el contrari. El seguiment d’un prospecte gairebé per punts és un esclavatge. I això fa que la Blanca no només es rejoveneixi, sinó que li vagi agafant mal humor, pors i dubtes.
Una altra de les paradoxes, a ulls d’Occident, és el fet de vincular l’acte sagrat amb el sexe.
Avui és molt difícil dir «t’estimo» i és molt fàcil follar amb qui sigui un divendres a la nit. Això és aberrant. Hauria de ser molt més senzill dir «t’estimo» i, en canvi, que el fet de trobar una persona amb qui t’hi entenguis en posició horitzontal fos un camí, una lluita i una dificultat. Al sexe no se li dona valor, però en té molt, perquè és un mitjà de comunicació entre persones.
Segueixes el mateix estil narratiu, sintètic i depurat d’ Ombres franceses. Què et convenç d’aquesta opció narrativa?
Fa un temps vaig entendre que la literatura no és només expressió, sinó també comunicació amb un futur lector. Vaig pensar que l’ideal era escriure com parlo, i ara no hi ha filtres retòrics ni normes. Abans feia experimentació, un voler ensenyar tot el que sé, complicar les coses per donar un presumpte nivell superior a l’escriptura. Però el que m’interessa més és comunicar-me i explicar una història que probablement pot ser compartida o assumida com a pròpia. El resultat és molt millor, més generós per al lector i per part meva.
Inaugurem Poesia al Verger amb quatre autors que quan pugen a l’escenari són capaços de traslladar d’una forma excel·lent la dimensió i la força de la seva obra escrita. Al costat de Francesc Gelonch, autor d’una poètica que fascina i emociona els qui tenen el privilegi d’escoltar-lo, hi haurà Miquel Àngel Llauger, poeta d’imatges acurades amb les quals aconsegueix fregar els contorns de les nostres vides; Silvie Rothkovic, autora de versos de gran bellesa carregada de sensualitat poètica, pictòrica i musical, que toquen la consciència de qui l’escolta; i Raquel Santanera, una veu jove amb una obra de gran potència que ha aterrat amb força en el panorama poètic.
i a les 19:00 h
Verger del Museu Frederic Marès
Pl. de Sant Iu, 5
Àngels Marzo, Eduard Sanahuja, Lluís Calvo, Meritxell Cucurella-Jorba
La segona sessió del dia inaugural de Poesia al Verger segueix amb quatre importants veus poètiques que ratifiquen l’excel·lent qualitat, personalitat i exigència de la poesia en llengua catalana. Lluís Calvo, una de les veus catalanes més personals i destacades, creador d’una obra en la qual també s’escolen influències del còmic, l’audiovisual, el punk o el heavy-metal; Meritxell Cucurella-Jorba, poeta, dramaturga i activista poètica, de versos càlids i intensos que sap traslladar amb elegància el seu missatge apassionat; Àngels Marzo, autora destacada entre les imprescindibles poetes joves de trajectòria consolidada; i Eduard Sanahuja, poeta que considera que el seu primer deure és la vida i afirma que «no es pot ser generós en el poema i un miserable en el mercat dels dies».
dissabte, 13/05/201719:00 h
Verger del Museu Frederic Marès
Pl. de Sant Iu, 5
Susanna Rafart,Josep Lluís Aguiló, Susanna Rafart, Miriam Reyes i David Ymbernon
Sentir la poesia és entendre-la, i en aquesta nova sessió de Poesia al Verger quatre poetes ens ho mostraran de l’única manera possible: amb versos que obriran portes cap a espais que abans no existien. Josep Lluís Aguiló, un gran poeta d’obra exigent, bella, emocionant, fonda i particularíssima; Susanna Rafart, indiscutible nom de referència, dotada d’una capacitat extraordinària per al llenguatge poètic; Miriam Reyes, que atrapa sobre el paper i damunt l’escenari, amb poemes d’una gran contundència i amb una important vinculació amb el cos; i David Ymbernon, poeta i artista visual especialista, precisament, a obrir portes per imaginar un altre món. Una mostra excel·lent de com la poesia primer arriba a les fibres i després a la raó.
dilluns, 15/05/201718:00 h
Verger del Museu Frederic Marès
Pl. de Sant Iu, 5
Anna Gual, Gonzalo Hermo, Joan Graell, Josep Lluís Roig
Les veus de quatre excel·lents poetes que han tingut al seu davant paisatges diferents coincidiran al Verger del Museu Frederic Marès: Joan Graell, poeta de terra i astres, autor d’una poesia de lèxic molt genuí i veu imprescindible del Pirineu; Anna Gual, autora amb una colpidora i lúcida mirada dels detalls del món, mirada que, quan tomba cap a la mort, torna amb versos que empenyen a viure; Gonzalo Hermo, guanyador del Premi de la Crítica de poesia gallega i del Premi Nacional de Poesia Jove Miguel Hernández; i Josep Lluís Roig, poeta que ha sabut reflectir el desassossec de l’individu i el sofriment interior.
Som davant una obra que ens trasbalsa, ens emociona i ens pot dur a un somriure, per un moment considerem que hem de deixar de banda totes les lectures i rellegir els Dovlatov que han precedit al que tenim a les mans, hem de trobar el moment no podrem deixar de fer-ho.
Alikhànov, ja feia temps que va reconèixer que el que l’unia a Tania, la seva dona, no “era amor, era el destí…” “Érem pobres, discutíem sovint. La cassola, plena de crispació mútua, feia xup-xup a foc lent…”pàg. 62
L’any 1977 les circumstàncies obliguen al periodista Boris Alikhànov a fer de guia al Parc Puixkin, troba allotjament en una casa del tot inhabitable, ens presenta a dos companys, Mitrofànov “un geni del coneixement pur” amb qui també es donaven les característiques bàsiques del dropo… amb els anys els metges van donar una resposta científica, patia una atrofia absoluta de la voluntat. L’altre col·lega Pototski, un bergant capaç d’ensarronar sense miraments els turistes, per 30 copecs els conduia a l’indret a on es trobava la tomba autèntica d’en Puixkin… tot envoltat d’un “misteri” que calia respectar, ell ja havia dit prou, en un altre moment en Pototski, es defensa, “estic ideològicament sobri…” pag 87.Alikhànov és sotmès a un interrogatori, que comença amb termes molt durs, com es de preveure, ens diuen que l’expedient del nostre estimat Boris Alikhànov “és més gruixut que el Faust de Goethe”, malgrat tot l’entrevistador esdevé cada vegada més “proper”, pobre home! …”El seu somriure expressava la imperfecció del món i el pes feixuc de la responsabilitat dels pecats dels altres. Tanmateix, tenia una cara normal i corrent, com un botó de roba interior. Pàg. 118. “…I jo vaig tornar amb les meves ampolles. A totes s’ hi amagaven miracles…” pàg 126 Dovlatov deixà aquest món quan encara no tenia 50 anys. Potser li passava com al seu personatge B. Alikhànov:“Tinc un bon motor, però em fallen els frens…” pàg. 56
No puc deixar de relacionar Dovlatov amb el seu traductor al català, quan ens va lliurar el primer llibre ja vaig prometre fidelitat a tots dos, a l’autor, per descomptat, i també partir d’aquell moment a tot allò que ens faci arribar Miquel Cabal, seguir la trajectòria d’un traductor, es una manera més de triar lectures. Una recomanació sense reserves.
Títol: Una Felicitat imposada Autora: Denise Desautels Traducció: Antoni Clapés I.S.B.N.: 978-84-946624-7-8 Editorial: Labreu Edicions
Mont-real, maig de 1950. Un home mor d’un atac de cor. Deixa dona i dos fills: un nen i una nena. El nen és enviat a un internat, lluny de la família. La mare tracta de refer la seva vida fabricant-se una ficció en què el marit continua virtualment present en aquell entorn de fantasia. Un catolicisme arnat és el gran suport per a totes les desgràcies que li ocorren. La nena, que té cinc anys en el moment de la mort del pare, creix en aquest món fictici i engolidor. La seva adolescència és un infern interior i cercarà sortides al creixent desvetllar dels sentits. La por és la gran capa que ho tapa tot.
La nena, anys després, serà coneguda com a Denise Desautels, una de les més grans poetes de la literatura francesa al Quebec. Publicarà molts llibres, rere els quals sempre hi sobrevolarà l’ala negra de la mort que va conformar la seva infantesa i adolescència. En un d’aquests llibres, un récit que du per títol Una Felicitat imposada explica, sota l’aparent de ser una altra, aquesta història. Llibre molt ben valorat al seu país, ara es pot llegir —i guadir— en català.
Sóc conscient que els paràgrafs anteriors dibuixen tan sols les línies mestres d’una història com moltes altres que han tingut lloc al nostre país i arreu i, en conseqüència, només podria desvetllar l’interès del lector pel com està descrita, aquesta Felicitat —sí, en majúscula—impos(t)ada. I és que el gran tresor d’aquest llibre rau, justament, en l’escriptura, en el dir, en el despullament. Desautels és una gran poeta, i en afrontar el repte d’escriure aquesta autoficció en prosa, no ha pogut (ni volgut) sostreure’s a la seva condició de poeta. “Només el plaer del text, amb els seus avanços, reculades i canvis bruscos, podia posar en moviment l’obsessió que travessa la narració.” I la poeta elabora un text d’un virtuosisme extrem, amb una precisió majúscula en l’ús llengua, en l’adjectivació. La música de les frases, sovint plena de decasíl·labs enlluerna la imaginació del lector.
Els diversos capítols no són sinó les mirades enrere vers els personatges que fan part d’aquest món virtual que la mare ha fabricat. Personatges calidoscòpics, de carn i ossos, que protegeixen l’orfeneta i la fan volar entre cotons roses. Situacions angoixants, que mostren la vida quotidiana del Quebec d’abans de la “revolució tranquil·la” dels anys seixanta.
No serà fins a l’adolescència —el final del llibre— que la protagonista començarà a entendre que tot el que ha viscut era una falòrnia que abonava el terreny d’una felicitat inexistent. I aquest desvetllar-se tindrà lloc després de veure una gran exposició Van Gogh. En sortir del Museu, la protagonista i la seva amiga, torbades pel que han descobert en els quadres exposats, s’adonen que, el pintor els ha obert una via que “seguiran a cegues”. “Llavors —continua l’amiga— observarem la por com un insecte en captivitat, cuca de llum o papallona, amb la mirada amorosa de l’entomòleg”.
Maria del Mar Oliver, Sonograma Magazine (29.04.17)
uanyat el premi de reconeixement a la trajectòria literària Cadaqués a Quima Jaume. Teresa Costa-Gramunt ha llegit el seu darrer poemari i en fa aquesta ressenya.
Lluís Calvo | Foto: Aina Torres Rexach
Talismà (LaBreu), de Lluís Calvo, és el seu llibre de poemes que fa vint-i-un. Múltiple de tres que reduït en la suma 2+1 suma tres. Amb aquest llibre el poeta compta trenta anys en els viaranys de la paraula poètica. Feliç coincidència. Tornaré al tres, al seu simbolisme. Ara celebrem el present que el poeta ens fa d’aquest seu talismà: un conjunt de poemes que són l’eco fet paraula d’un viatge personal de recerca, una quête existencial.
Hi ha títols de llibres que són descriptius i simbòlics al mateix temps. És el cas. Perquè, què és un talismà? Escriu l’estudiós J. Garcia Font en el seu treball sobre el simbolisme dels talismans egipcis que un talismà és un element, un objecte ‘elaborat amb art’ (ho recalca així el mateix estudiós) basat en la creença que absorbirà, activarà o crearà energies d’ordre hiperfísic o assolirà certs efectes que escapen a causes naturals desconegudes. Entrem en l’àmbit d’allò que no sabem. Aquest és l’esperó que mou a la recerca: anar més enllà del que es veu però que d’alguna manera percebem.
Segons la tradició que es remunta a Egipte, o més enllà, un talismà obrat amb aquesta mena d’art constitueix l’expressió física d’un mode peculiar de concebre el món que ens envolta i de les forces que actuen en altres dimensions. Vist així, un talismà és un objecte d’art, cert, però també hi ha un rerefons, una metafísica, en aquest objecte, perquè podem ser nosaltres mateixos un talismà viu des del moment en què esdevenim capaços de fusionar les energies de la matèria i les de la ment per situar-les més enllà de la dualitat, tot harmonitzant així la polaritat. Perquè tot és vida, la mort està continguda en la vida. La vida i la mort van de bracet, escriu Calvo en un dels versos de Talismà. Estem parlant d’una alquímia? Una alquímia espiritual com hi ha una cavalleria espiritual (una lectura del Quixot en aquest termes il.luminaria la novel.la més enllà del relat literal, ja de per si prou significatiu).
La síntesi o harmonia de la polaritat es resol en el tres. Per això el número tres és el símbol de la divinitat en moltes concepcions religioses. En la nostra tradició cristiana es parla del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, amb el Fill, el Verb com a intermediari, llaç d’unió entre el Pare i l’Esperit (per similitud, la paraula com a intermediària entre els dos mons, entre el cel i la terra per dir-ho en llenguatge metafòric). També podem parlar de les trinitats constituïdes per la Potència, la Saviesa i la Bellesa; o el Ser, la Consciència i l’Amor. I tot expressant la síntesi de la polaritat –pare, mare, fill-, en el dibuix d’un triangle invertit veiem la figura d’un cor i també la figura de la Copa Santa, el Sant Grial. En el seu periple cultural i espiritual, en la quête que es realitza en la trobada amb l’Altre i allò Altre (no som si no som també en els altres en i la realitat altra), Calvo, que comença el seu viatge a l’Índia i s’inicia simbòlicament en les aigües del riu sagrat, el Ganges, recala a llocs emblemàtics d’Occitània i de Catalunya i expressa aquestes seves experiències en una veu de trobador. No ens hi podem estendre, però l’amor cortès o fins amor va inspirar també al Dant l’stil nuovo que al seu temps es va inspirar en El càntic dels càntics bíblic, el llibre d’Amic i Amat de Ramon Llull, els versos dels poetes místics de totes les tradicions. Talismà de Lluís Calvo se situa en aquest traçat: les vies del transcendent.
Lluís Calvo | Foto: Aina Torres Rexach
Ara ja ens podem fer la pregunta: de quin ‘art’ estem parlant? Del gran art. El gran art consisteix a fer-se un mateix una obra d’art, esdevenir en un sentit. Una feina que no té fi. És feina de tota una vida esculpir-se com una escultura, o escriure, tot vivint-lo, el llibre de la vida, com va fer Teresa de Jesús. A Talismà, de Lluís Calvo, trobem anotats en forma de poemes ben escandits, cal dir, aquest treball que tot buscant la bellesa del paradís perdut malda per crear amb aquest ‘art’ una forma de paradís en un cor nou. Un segon naixement? El primer és el naixement de la carn; el segon naixement és el de la consciència, de la comprensió i el coneixement del que és essencial. Així esdevé insubstancial per aquell sentit de la vida que dèiem el que no es manifesta en obres, com tan bé expressa el principi evangèlic.
La quête o és real, viscuda, o no és. Però la dificultat d’expressar amb paraules els seus fruits és gran. Ho va dir Joan de la Creu: A toda ciencia trascendiendo. El llenguatge lògic serveix de ben poc per mostrar la veu, els moviments de l’ànima, la transmutació dels seus metalls impurs en or com en un simbòlic procés alquímic. Cal la poesia, les seves metàfores, les imatges poderoses per dir de manera diàfana l’experiència del que es busca mentre es caminen els dies i s’aprèn dels afanys. En aquest sentit, escriu Lluís Calvo: L’Orient és la llum que desconeixem./ La paraula, el trànsit/ la saó. (La paraula del poema, que és també la paraula del cor. Així, a el poema Els dons el poeta demana (i es demana): Dona’m, encara, el do de la paraula/ que jo en faré drecera del meu cor).
L’Orient. El geogràfic i el cultural que situem a l’Àsia, a l’Índia, i des d’aquí ja hi som, en l’Orient. Catalunya és a l’Orient de la península ibèrica com Occitània és a l’Orient de França (l’Orient dóna carisma d’Orient). L’Orient que som i l’Orient que busquem perquè Orient és un símbol de la llum del coneixement, de la il.luminació si ens hi referim en llenguatge oriental, així com l’Orient com un estat de l’ànima. Igualment l’Orient és un lloc al qual no s’hi arriba si no és traspassant les portes de la mort. La mort física és el llindar. Però també les morts necessàries, aquí, en vida, amb la fosa voluntària, amb la transmutació dels metalls embrutits, fatals per a la vida de l’esperit.
El camí de tornada/ serà un retrobament, escriu Lluís Calvo a través de la veu d’un trobador. El seu llenguatge poètic, que pot semblar un trobar clus, es fa transparent en versos com aquest: El camí de tornada/ serà un retrobament. Ser per desprendre’s. Mentrestant, en el temps que excedeix a la maduresa física s’entra en el temps de les ofrenes dels fruits espirituals, dels destil.lats dels dies viscuts, de les experiències que obren els ulls a la realitat sensible i íntima de les coses.
Per això escriu Lluís Calvo: Som l’Orient/ quan el món es contempla a través de nosaltres. L’Orient es va fent visible en els fidels d’Amor (l’amor és art i ciència) tal com l’entenien no només els trobadors i les trobairitz, o els cavallers i les dames de la taula rodona, sinó també místiques del segle XIII, com la beguina Hadewijch d’Anvers, la qual, tot expressant la forma més humana i més espiritual del Minne-Amor, va escriure: Amb Amor, la Raó [és] il.luminada.
Ho deia també Ramon Llull. I Lluís Calvo es refereix a la raó il.luminada per l’amor que és coneixement amb aquests versos que es despleguen en un diàleg, en una proximitat: Vine, encega’m/ senyor de llum il.lesa. Ser encegat per la llum, és a dir, veure el màxim de llum, il.luminar-se en el seu centre. Il.lesa, incontaminada llum, l’última llum que és la primera… Ja s’ha dit: El camí de tornada/ serà un retrobament. És per això que, en la dimensió espiritual, o el nom que vulguem donar a aquesta dimensió de la realitat, es pot afirmar que la mort en sentit transcendent no existeix.
Talismà, un llibre en el qual reverbera la llum d’aquell art al qual m’he referit abans, és a dir, l’art de donar-se a llum un mateix en la consciència, l’art de fer-se l’home nou, invitació a la regeneració a la qual som invitats també en l’Evangeli, Talismà, un llibre de poemes que culmina una etapa del seu autor, és, tal com des de la meva visió l’he percebut, un fruit d’una etapa de més profunda comprensió de la primera i última realitat que, com el dia i la nit, es donen la mà.
dissabte 6 de maig, a les 13.00 h, dins la programació del Festival Espais Poesia d’Alella
Les dones tenen la paraula · Recital de Blanca Llum Vidal i Laia Martinez i Lopez
Blanca Llum Vidal i Laia Martínez reciten i reflexionen, ens descobreixen la seva obra acompanyades de les vinyes i de l’aire que ens arriba des del mar. Esdeveniment maridat amb vi de la DO Alella, amb la intervenció musical de Pilar de Torres, flauta travessera.
celebració de l’aniversari de Francesc Garriga Barata presentant COSMONAUTA.POESIA COMPLETA a l’Horiginal amb els curadors de l’obra Marc Masdeu i Marc Romera, Xavier Bosch, el recitat de Fèlix Pons i els poemes d’en garriga musicats per Sergi Carós (26.04.17)
Imagino com algú truca al Sebastià, al Jaume i al Joan i els ofereix una estança al Delta per escriure un conte – un cadascun – que formarà part d’un petit recull amb una coberta de color rosa albarà. Però qui més hi va, segur que van preguntar. Tot i que segur que tampoc els va importar gaire, sobretot al Joan, que li queda prop de casa, i que com és el “gran” va poder gaudir d’habitació per a ell sol (el Sebastià i el Jaume van compartir-ne una altra, he llegit en una entrevista).
Gran experiment amb cicuta. Primer me’ls he imaginat allà de farra, tots tres i l’amo del mas, lluny de tot, però després he pensat: “lluny de tot, poca farra”. I precisament això és el que han reflectit als seus contes: la llunyania. Una noia allunyada dels seus sentiments, un darrer somriure allunyat del seu fatal destí i un venedor d’enciclopèdies tan allunyat dels compradors com del món real. La barreja entre inspiració i improvisació els ha quedat força bé i han teixit un relat de relats que poc tenen en comú més enllà del destí que turmenta els protagonistes. El millor de tot, sens dubte, els narradors. I no em refereixo als autors, sinó als narradors: un cony, Déu i Saramago.
en farà presentació la poeta Mireia Vidal-Conte i Jordi Calvet interpretarà un poema del llibre que ell mateix ha musicat i que formarà part del seu pròxim disc.
serà a l’Ateneu (Avinguda de Gràcia, 16 de Sant Cugat)
COSMONAUTA. POESIA COMPLETA de francesc garriga barata
amb els editors Marc Romera i Ester Andorrà, clausurant l’exposició fotogràfica de Toni Moreno sobre poemes de Garriga a la primera planta de la llibreria
Francesc Garriga Barata és un d’aquells personatges singulars que apareixen de manera molt ocasional en la història literària d’un país. Nascut a Sabadell l’any 1932 i marcat per un ambient familiar cultural, representat pel seu pare, farmacèutic, pintor i membre de la coneguda Colla de Sabadell. Als 12 anys entra a l’ordre dels caputxins però anys més tard i després de patir una malaltia pulmonar, abandona l’ordre amb un bon bagatge que arrodoneix amb els seus estudis de Filologia Germànica.
L’any 1959 publica el seu primer llibre de poemes, “Entre el neguit i el silenci”. Edita tres llibres més i entra en un llarg període de silenci que trenca l’any 1990. A partir d’aquí li arriba un reconeixement tardà però progressió que el porta a editar amb regularitat. Guanya premis com el Vila de Vallirana, l’Englantina dels Jocs Florals de Barcelona o el Carles Riba; dirigeix l’edició espanyola de la prestigiosa revista d’art FMR, de l’editor italià Franco Maria Ricci, apareix al popular programa cultural de TV3 “Avisa’ns quan arribi el 2000” i rep la devoció d’un gran nombre de joves poetes que el reconeixen com un autèntic mestre.
D’aquesta devoció i del treball sempre acurat i potent de la gent de l’editorial LaBreu, neix “Cosmonauta”, l’obra completa de Francesc Garriga que Marc Masdeu i Marc Romera van treballar directament amb el poeta, que va morir el 4 de febrer de l’any 2015 conscient que no veuria el llibre acabat.
“Cosmonauta” és un d’aquells llibres que poden arribar a marcar la maduresa, l’ambició i el potencial d’un segell literari. Ho va fer la mallorquina Edicions del Salobre quan va editar l’obra completa de Miquel Àngel Riera i ara Alabatre, amb 12 anys de vida, afronta aquest projecte amb passió, professionalitat, amor i rigor, adoptant un paper que fa anys que les institucions i les grans editorials van abandonar sense cap remordiment, mantenir viva i en funcionament l’obra dels nostres grans autors.
Són 854 pàgines que reuneixen tota l’obra de Garriga, un personatge culte, savi, sorneguer, irònic i proper, capaç de mirar-se la vida des d’una sempre sana i terapèutica distància.
Marc Masdeu i Marc Romera van compartir moltes hores amb Garriga, a l’estudi del carrer de Mallorca i també a casa seva, a Bellaterra. Expliquen que parlaven de tot, sense sistematitzar res, parlaven de poesia, de feina, de la vida, assistien des de la primera fila a les correccions que el poeta aplicava als seus poemes i, de mica en mica, el corpus de “Cosmonauta” anava agafant forma, establint les pautes globals i les puntuals, el treball conceptual i el detall, llibre a llibre.
Garriga va començar escrivint poesia religiosa amb pseudònim fins que va deixar l’ordre dels caputxins i va començar a publicar una poesia molt més personal que, segons els editors, té molt a veure amb la denúncia de la gran mentida, amb temes més o menys recurrents com l’amor, gens carrincló i enllaçat amb la crida del desig però també amb la frustració del fracàs, el pas inexorable del temps i les relacions peculiars entre la veritat i la mentida.
La primera part del llibre inclou els llibres que va publicar entre el 1959 i el 1973, “Entre el neguit i el silenci”, “Foc nostre, somni…”, “Paraules” i “Paraules cap al tard”. La segona arrenca amb un inèdit “Llàtzer”, escrit als anys 80 i inclou els llibres que va publicar mentre es dedicava a la docència “Els colors de la nit”, “Setembre”, “Els sorrals del silenci” “Del mar als sorrals”, que va publicar amb pintures de Pere Camps.
Un pic jubilat, Garriga arrenca l’any 2000 (el límit que marcava el programa televisiu on col•laborava) la seva etapa més rica, madura, creativa i fructífera amb “Ombres”, “Temps en blanc”, “La nit dels peixos”, “Camins de serp”, “Ragtime”, “Tornar és lluny” (Premi Carles Riba) i “Swing”.
La lectura de “Cosmonauta”, permet refermar una opinió generalitzada que va acompanyar Garriga al llarg de la seva vida, el fet de ser un franctirador que no es lligava a cap tendència, a cap corrent estètica o ideològica. La seva és una poesia molt, molt personal, complicada d’enquadrar i que responia a influències concretes i a interessos també personals que els responsables de l’edició situen en punts com la mística, la generació del 27, la tradició germànica i els clàssics grecs i llatins. En aquest sentit, llegir l’obra de Garriga és enfrontar-se a un poeta nu, poc amant de la retòrica, dels recargolaments (de contingut i d’estètica) i de les lletres majúscules que és capaç de reflexionar sobre la vida sense pontificar, com un exercici lúcid que persegueix no allunyar-se de la concepció planera de la poesia però sense renunciar a aportar-hi punts de cultura. Hi ha pensament més que experiència física
I ara, 12 anys després de la creació de Alabatre, l’editorial afronta amb èxit i nota aquest repte, aplegar 15 llibres i un bon gruix de peces inèdites en aquest “Cosmonauta” que es converteix per dret propi en una de les obres cabdals de la nostra poesia contemporània, en una manera de fer que hauria de ser habitual i no extraordinària i en una meravellosa oportunitat per a fer justícia i per conservar en un únic i esplèndid volum tota la creativitat i el geni de Francesc Garriga.
Un passeig pel territori dels collonadors de l’Empordà
L’afició al sarcasme, ben viva a les comarques gironines, fins i tot ha inspirat un assaig iconoclasta
Algú s’ha sentit collonat (o acollonat) en terres empordaneses? Aquesta dèria de prendre el pèl al foraster o a l’autòcton que personatges com Josep Pla o Salvador Dalí van practicar amb afuada ironia, segueix vigent avui? L’escriptor i antropòleg Adrià Pujol acaba de publicarLa carpeta és blava, un curiós assaig, hibridat de novel·la, crònica periodística i collonamenta, en què intenta definir què és el collonar i també si es tracta d’una singularitat empordanesa o simplement d’una pràctica que en aquestes terres “té la consideració de disciplina olímpica”.
L’escriptor begurenc Miquel Martín, que signa el pròleg, adverteix que “collonar és d’una complexitat abismal”, tot i que la paraula ni tan sols apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). Martín opina que “el collonar fi, polit, esmolat”, no és a l’abast de tothom. “A Anglaterra t’entenen quan collones perquè el nostre humor i l’anglès són propers, còmplices”, afirma l’escriptor.
L’escriptor figuerenc Vicenç Pagès creu que “et poden collonar a Lleida o a Brooklyn, però aquí és més idiosincràtic, forma més part del caràcter”. “Et diuen: «Què diu l’escriptor?», i t’estan collonant, directament. Això no t’ho diuen a Barcelona. Té un aspecte molt conservador, perquè a qui destaca, clac, li baixa una cleca. Però té un punt sa en el sentit que ningú es pensa que és el rei del mambo perquè constantment et van marcant”, afegeix. Pagès diu que es collona d’una manera diferent als coneguts que als desconeguts: “Fa poc vaig veure Comancheria, un western modern en què dos amics se les van fotent durant tota la pel·lícula, molt de collonar. També era una forma d’amistat. En comptes de dir «T’estimo molt», li vas fotent”.
Humor rural i masculí
Segons l’escriptor, en el collonar hi ha un component rural que també és molt masculí. “Això les dones no ho fan. Fan altres coses, potser més subtils, però aquest collonament no”. Al seu assaig, Adrià Pujol adverteix que hi ha estudis antropològics que diferencien l’humor masculí del femení. Diu al llibre: “Resumint-ho de manera intolerable, l’humor masculí es desencadena en l’esfera pública i el femení en la privada. Al carrer, oratòria, competitivitat i ganivetades verbals. A les alcoves, xiuxiueigs, conspiracions i verins. En temes animalístics, els homes gallegen i les dones coven”.
A l’Empordà hi ha màrqueting
Xavier Valentí, que dirigeix el festival Còmic de Figueres, lamenta que la globalització està afectant aquesta pràctica: “Queda molt poc temps perquè s’extingeixi l’últim cisteller, l’últim collonador…” Pel que fa a la localització del fenomen, està convençut que “a l’Empordà s’ha sabut donar màrqueting a la història, això és tot”. “Som professionals”, afegeix. Valentí creu que, de vegades, el que s’anomena humor empordanès “és senzillament un impuls reactiu a la idiosincràsia de la gent de ciutat, especialment de Barcelona”. Valentí no creu que, en general, es tracti d’un humor agressiu que vulgui fer mal: “No busca la confrontació. Alguns ni s’adonen que els estàs collonant. Aquest és el plaer màxim. I si algú es passa de rosca, no és humor made in l’Empordà i cal denunciar-lo a l’autoritat competent”.
L’ornitòleg empordanès Jordi Sargatal creu que “collonar finament i prendre’s les coses sempre amb sentit de l’humor és una particularitat empordanesa, una forma de murrieria molt sana”. Reconeix que, de vegades, els que no són empordanesos s’ho prenen malament, malgrat que sovint és “una manera de desarmar el contrari davant de discussions”, o una “manera d’encarar problemes”. Sargatal està convençut que, en el fons, “el collonar és una forma de positivisme davant la vida”.
El sarcasme és universal
La directora de la Fundació Josep Pla de Palafrugell, Anna Aguiló, és de l’opinió que “el sarcasme local és universal”. “Els empordanesos coneixem el nostre sarcasme perquè l’hem vist, sentit, patit i practicat, però arreu del món hi ha gent amb humor, gent irònica, sarcàstica i enginyosa que en fa una manera de ser i de relacionar-se”, explica Aguiló. La directora de la Fundació Josep Pla admet que, “quan la conversa és amb un foraster, el sarcasme local és més punyent perquè l’altre no domina el codi ni les convencions de relació genuïnes”.
El director del Museu del Joguet de Catalunya, Josep Maria Joan, recorda que a Figueres hi havia animades tertúlies de cafè en què es collonava molt, com al cafè Emporium, al cafè Exprés, al Casino Menestral o a l’Esport. Per a Joan, “les collonades intel·ligents sempre són amb humor i provoquen somriures”. Al Museu del Joguet de Catalunya han volgut fer una picada d’ullet a la collonada a l’hora de recordar als seus visitants que no es deixin coses als lavabos o a les sales a través d’una curiosa vitrina on, sota el lema “No oblideu res al Museu”, hi han posat fins i tot una dentadura postissa.
El periodista Sebastià Roig no té cap dubte que els empordanesos són collonadors de mena. “Repasseu-vos qualsevol declaració una mica hiperbòlica de Salvador Dalí i en parlem. Quan el Diví recitava «la polla xica, pica», o capgirava el nom de Piet Mondrian per convertir-lo en ventositat, molta gent es quedava descol·locada. No sabien si estava parlant amb seriositat o si s’enfotia del mort i de qui el vetllava”.
Recurs habitual dels lletraferits
Roig assegura que la ironia ha estat un recurs habitual dels lletraferits del país. “Pla, Fages de Climent, Deulofeu, Pep Vallès i Narcís Pijoan van enlairar sovint la collonamenta a la categoria d’art majúscula. Agafeu l’antologia d’articles Si fa no fa, del mestre Narcís Pijoan, i n’hi trobareu exemples a cada paràgraf”. Roig relata una collonada força cèlebre que va tenir lloc el gener de 1966: “Fages de Climent i Evarist Vallès es van personar a casa del periodista Joan Guillamet, en qualitat de padrins de Felip Vilà. La parella li va fer saber a Guillamet que Vilà el desafiava a un duel a mort, per haver-lo titllat de pintor aficionat en un article. El duel, esclar, no es va celebrar mai, però Guillamet es va passar uns quants dies tancat a casa”.
Per al fotògraf de Lladó Jordi Puig, encara es collona força, tot i que la paraula la sent més des del receptor: “Molta gent diu «Sembla que em collonis», «Aquest no em collonarà pas». En aquest sentit és a la manera empordanesa, i normalment relacionada amb l’humor, però no sempre: els nostres representants polítics a vegades sembla que ens collonin, i no fa ni mica de gràcia”.
L’antropòleg Adrià Pujol acaba admetent al seu assaig, iconoclasta amb vernís de collonada, que ha trobat bons collonadors no tan sols a l’Alt i el Baix Empordà, sinó també a la Selva, a la Garrotxa i al Pla de l’Estany, sobretot als pobles més petits. Destaca el cas de la ciutat de Girona: “Allà no sé si és pel vernís d’urbanitat, o per mor de la humitat fluvial que els encapota la matèria grisa […] però m’ha costat de trobar un gironí de pro que sàpiga sobradament què és acollonar”.
Un antídot contra la por i la seriositat
L’escriptor Xavier Xargay diu: “El bon hàbit d’acollonar s’ha perdut. Acollonar és una manera d’entendre la vida que requereix un grau de saviesa autèntica: suposa mirar-s’ho tot, fins i tot un mateix, des de la distància. En el fons, un acollonava per no sentir-se acollonit: quan es veia la part ridícula de l’altre costava tenir-li por; de la mateixa manera si eres capaç de riure’t de tu mateix, de comprendre la pròpia insignificança, no t’enfadaves si t’acollonaven. En canvi, quan s’acollonava al més dèbil, en realitat, eres un prepotent. Ara que ens prenem tan seriosament a nosaltres mateixos i que cadascú té un rei al cos, no ens arrisquem que ens acollonin ni a acollonar. El món és tan perfecte, hi estem tan segurs, som tan collonuts que no necessitem acollonar ningú; si algú ens falta al respecte, sempre podem denunciar-lo amb l’excusa que fa humor negre”.
G. BAGUÉ / M. COSTA-PAU AraComaequesGirona (20.04.17)
A El parc (LaBreu) trobem escriptor Sergei Dovlàtov (1941-1990), en aquesta ocasió transvestit en el personatge Borís Alikhànov. Borís acaba de separar-se formalment, tot i que continua lligat emocionalment a la seva dona, i no té una feina estable. Orientat per un amic, s’encamina cap al Parc Puixkin amb la intenció de fer-hi de guia de turistes. S’hi està l’estiu del 1977.
Borís, com el mateix Sergei, té temporades en què beu molt, massa, i en aquest relat es ressegueix una època en què se n’està, la qual cosa li dóna aquella lucidesa fabulosa que s’expressa en els seus sempre crítics pensaments en veu alta, fins que arriba un fet que girarà els dies viscuts amb una certa placidesa al parc. Aquest fet el tomba. Novament se li desperta la sensació d’orfenesa afectiva, amb la consegüent caiguda en un llarg episodi de beguda que el deixa baldat, totalment anorreat. Després de la narració d’aquest episodi, que posa la pell de gallina per la seva virulència, El parc acaba bruscament, però deixa una porta oberta a una decisió que afectarà el futur del protagonista: l’exili a Nova York. Sabem d’aquest final per la pròpia trajectòria de Dovlàtov, que escriu aquest relat de ficció autobiogràfica, com acostuma, ja a Nova York.
Amb aquella intuïció dels grans autors, Sergei Dovlàtov, que començarà a ser conegut i apreciat a Amèrica, on finalment podrà publicar els llibres que no va poder publicar a la Unió Soviètica, se sap un bon escriptor, i li ho fa dir al seu personatge, Borís Alikhànov.
Em sembla conèixer Dovlàtov de tota la vida (els seus admiradors hem pogut llegir-lo en català gràcies a la mà del traductor Miquel Cabal Guarro i als bons oficis de l’editorial LaBreu). Mentre llegia El parc he rememorat una lectura de l’any 1996. Es tracta del relat també de ficció autobiogràfica de Marina Tsvietàieva, Mi Pushkin, en la traducció de Selma Ancira. En el seu relat, el personatge de Dovlàtov passa un estiu treballant al parc on es venera Alexander Puixkin, on hi ha diversos indrets on l’escriptor va fer estada en vida. Avui és visitat per milers de turistes. Uns pocs li fan preguntes –Dovlàtov en relata unes quantes que si no fessin riure farien plorar-. Sembla que l’únic que compta és ‘he estat al Parc Puixkin’ com he estat al Louvre, posem per cas, i amuntegar-se a fer la fotografia de l’estàtua de la Victòria de Samotràcia, i poca cosa més.
A El parc [Puixkin], Sergei Dovlàtov, amb el seu sarcasme habitual, fa una descripció de la creixent banalització de la cultura. Sembla que no passi el temps, o que es produeixin onades, fóra més apropiat dir. Perquè en el seu llibre Marina Svietàieva ja se n’havia exclamat amb totes les lletres, i que aquí tradueixo de la versió de la traductora Ancira: Puixkin va ser el meu primer poeta, i al meu primer poeta el van matar. Aquesta mort, que va ser real, i que la nena Marina havia vist a casa seva representada en un quadre de Naúmov, cal interpretar-la com un mort doble, ja que al poeta, tal com ella entén aquesta figura que vol encarnar ella mateixa, el mata espiritualment el que en podríem dir la barbàrie, la ignorància, la mediocritat, l’enveja o, simplement, aquell mal difús que destrueix tota expressió de bellesa. Tsvietàieva encara va més lluny, quan diu: Sobre la blancor de la neu es va portar a terme l’eterna obra negra: la mort del poeta per la plebs. En realitat, a Puixkin el va matar un francès, D’Anthès, que, segons es diu, no podia escriure poemes com Puixkin. A Tsvietàieva la va matar el terror d’Stalin. Sigui com sigui, però, formes difuses d’un mal que no sempre mata però sovint fereix l’ànima.
Mal que, tot passant per diversos estadis, arriba fins a la prohibició de publicar. Sergei Dovlàtov només va poder publicar articles mentre feia de reporter, com deia ell. Cap llibre. Tot i que en un moment determinat va ser ‘invitat’ a abandonar el país, cal celebrar el seu exili a Nova York. En els llibres de Dovlàtov trobem un fris de la dura, duríssima vida en l’antiga Unió Soviètica, amb tants personatges amb l’ànima trencada, amb tantes vides desfetes o diluïdes, tot i que alguns troben una estranya força per viure. Però n’hi ha un bon nombre que malviuen a cop de vodka o de mal vi, una solució que acaba destruint fins i tot les millors ments com la de Dovlàtov mateix, que va morir tan prematurament a causa de l’alcohol. A Dovlàtov el va matar la ignorància, el terror ambient, però, sobretot, el dolor de viure en unes determinades condicions per a una ment com la seva, de pensament lliure. La seva mort, doncs, és una obra negra, sí, però de la qual ens queda un llegat com el sol que brilla damunt la neu: la seva escriptura valenta, literatura d’alta volada amb aparença de quotidianitat.
“COSMONAUTA.Poesia completa” a l’Horiginal amb: els curadors de l’obra Marc Masdeu i Marc Romera, Xavier Bosch, el recitat de Fèlix Pons i els poemes d’en garriga musicats per Sergi Carós
serà a les 20.30h, a l’Horiginal (c/Ferlandina,29 Barcelona)
Adrià Pujol: «L’Empordà és el territori més identitari de Catalunya»
L’escriptor i antropòleg presenta “L’eclipsi” i “La carpeta és blava”, dues obres que juguen amb el lector i amb les convencions de la literatura
Adrià Pujol, autor de «L’eclipsi» i «La carpeta és blava» | Adrià Costa
Adrià Pujol i Cruells (Begur, 1974) gaudeix del joc de mastegar paraules. Li agrada fer i desfer, estirar i arronsar, provar-se i provar el lector, contradir les convencions i els mots, de la mateixa manera que estira i arronsa una trama, un relat o un concepte. Des de la publicació de Joseph Pujol. El petòman català, que el va fer circular pel boca-orella de la vida literària barcelonina, l’autor ha anat augmentant de manera exponencial l’interès per cada nova temptativa de construcció d’una obra que, es miri com es miri, és única. Singular en un món el més difícil és ser genuí.
Gairebé encavalcades en el temps, Pujol presenta dues novetats, les dues de pes: L’eclipsi (L’Avenç) i La carpeta és blava (LaBreu). La primera és la traducció de La disparitionde Georges Perec, un llibre de culte, fetitxe, que encara no estava traduït al català. Una història on desapareix la lletra a –la lletra e en l’original francès–, en una pirueta creativa prodigiosa, amb l’afegit de la dificultat de la reproducció en una altra llengua. “El prodigi és l’original”, esmena Pujol. “Marcel Bénabou i Georges Perec pensen que faran això i això, en si mateix, ja és prodigiós. A La disparition, quan comences a entendre que la constricció és qui generarà literatura és quan t’adones que tens entre mans una cosa molt seriosa”.
L’eclipsi no és només el joc d’una lletra, és un artefacte amb molta substància, especialment a nivell metaliterari. “A França, no passa un any que no es facin tesines, articles o tesis sobre Perec i L’eclipsi“. Al seu moment, els postulats d’aquells autors buscaven l’obertura de nous camins per a la novel·la, que després de la Segona Guerra Mundial estava totalment esgotada, a França. “També és un homenatge a la tradició, pel que fa a la trama i la manera de fabricar l’artefacte”, afegeix Pujol. “A La disparition descriu Moby Dick, reescriu fragments de Poe, toca Agatha Christie, dialoga amb els grans relats, com el RobinsonCrusoe. Perec entén el plagi com una de les belles arts”.
Adrià Pujol. Foto: Adrià Costa
Pujol ha estat sis anys treballant en aquesta traducció. “Si arribo a tenir editor, no hauria fet el llibre. No hi ha res a fer si no ho fas perquè vols”, concreta. “L’eclipsi és un llibre que no s’acaba mai. Si vols, cada setmana tens coses noves, sobretot pel que fa a les descobertes de jocs de paraules”. Pràcticament cada frase és en ella mateixa un joc. “És una obra que genera una càbala des que es va publicar, amb una relectura constant de nivells i nivells de llenguatge, i contínues picades d’ullet. Al final, t’ajuda a entendre l’arbitrarietat de la llengua i del llenguatge literari. La recerca del temps perdut són tones de símbols i sons arbitraris! I què? Això no vol dir que menyspreem Marcel Proust. És valorar-lo. Demostra que es pot reeixir ajuntant coses arbitràries com els sons i els símbols!”.
“La carpeta és blava” i el collonar: assaig o novel·la?
La segona novetat és un llibre tan lligat a la vida de L’eclipsi que, fins i tot, conté tres pàgines idèntiques amb ell. “És un joc més. Sóc absolutament perequià. Què esperàveu?”, diu, rient. De fet, no hi ha cap llibre de tots els que ha fet que no salti a un altre sense fer referència a l’anterior. “Pel tipus de literatura que jo faig, que és memorialista i etnogràfica, però al mateix temps experimental o ludolinguística, les obres han de dialogar. Quan estava acabant de traduir L’eclipsi, ja estava treballant amb La carpeta és blava (LaBreu), que és un assaig sobre l’humor com a fenomen universal. L’Oulipo té un vessant humorístic evident, haig de fer-hi vincles i exemplificar-ho”.
Adrià Pujol. Foto: Adrià Costa
“L’humor, des de Jonathan Swift fins ara, s’ha convertit en un humor periodístic, rutinari, xavacà”. L’humor, però, no vol dir això, etimològicament. “Els humors són una cosa grega: són els sentiments, les pulsions fisiològiques, la tristor o la ràbia. D’això sí que anem mancats, en el temps que corren”. Tot és massa fàcil, la humorada liquida la realitat. “Hi ha coses gravíssimes que a Twitter les ventilem amb quatre hi-his, amb un cinisme brutal. Fem acudits sobre Donald Trump, sense adonar-nos que la caricatura humanitza l’atrocitat, només cal veure què ha passat amb les selfies al memorial de Berlín”, rebla.
La comicitat, l’humor, és el cos central de La carpeta és blava. “És el meu tema, el que més m’estimo. L’humor és l’assumpte del meu doctorat, vibro només de pensar-hi”. I aquí rau un més dels jocs del llibre. “Em preguntava com podia casar mons, com podia fer que el lector vibrés com jo. I vaig pensar que novel·laria l’assaig”, fent-ho fàcil, endinsant-se de ple en els dos mons, pràcticament per igual. Així, el llibre és un assaig, però no deixa de ser una novel·la: té trames, personatges, un principi, un clímax, un desllorigador final. Trets que el fan ser absolutament canònic. “Hem de reivindicar l’assaig fet amb la màxima llibertat”.
A banda de l’humor, també és una obra que forma part de l’últim llibre d’homenatge a la terra natal, Guia sentimental de l’Empordanet (Pòrtic). “Vaig poder parlar de l’Empordà d’avui gràcies a la guia, i volia tancar allò amb una anàlisi documentada al tarannà local”, afirma. “L’Empordà és el territori més identitari de Catalunya. El noucentisme descobreix l’Empordà com a territori grec, que s’ha de reivindicar. Però, al mateix temps, el turistitzen. El mitifiquen, però s’hi fan fer les cases”. I això genera identitats molt fortes. “Som molt patriòtics. Fa 150 anys que ens diuen que som els millors, que tenim el millor paisatge, les millors cales, els qui escrivim més bé. Pots fer servir l’etiqueta per brillar socialment, però jo prefereixo riure’n”. Collonar, si hem de ser precisos, per seguir bastint una obra que radiografia el món des de l’anàlisi rigorosa i la mirada foteta. Fonaments sòlids per a resultats brillants.
A La carpeta és blava, Adrià Pujol ens il·lustra sobre la capacitat de collonar dels empordanesos. Si m’hi deixen afegir cullerada, m’atreviria a dir que aquesta qualitat no és el fruit de cap tret o mutació genètica, sinó, més aviat, d’una atmosfera cultural i social, que, durant dècades, ha afavorit l’humor, els jocs de paraules, els acudits, el menfotisme i l’agilitat de reflexos mentals.
Potser, si haguéssim de traçar una genealogia de collonadors il·lustres, Joan Carbona i Molins (Barcelona, 1858 – Figueres, 1958) hauria de figurar entre els primers ironistes de la contrada. A part d’exercir d’advocat i d’alcalde republicà, Carbona va ser un funambulista del llenguatge oral: les seves respostes enginyoses deixaven paralitzat qualsevol adversari. No és rar, doncs, que futures eminències del nostre collonar, com Dalí i Fages de Climent, l’admiressin i prenguessin nota dels seus fets. Fages, per ser exactes, li dedicaria una conferència l’any 1961, i aquesta, amanida al cap d’uns anys amb unes quantes anècdotes i facècies, es convertiria en un llibret deliciós: Anecdotari del Sr. Carbona.
En el llibret, per cert, Anna Maria Dalí relata una de les poques ocasions en què el seu germà es devia quedar sense rèpliques. Això devia ser l’any 1923 i Dalí acabava de rebre un exemplar dedicat del llibre Hélices, del poeta avantguardista Guillermo de Torre. El jove, neguitós, va comentar al senyor Carbona que no sabia com agrair-l’hi; i aquest, de seguida, li va donar una solució: Envia-li aquest dibuix que acabes de fer amb una dedicatòria que digui « Donde las dan las toman»? Desconeixem si l’artista va seguir el consell.
del recital a l’Horiginal dels alabatres de primavera 2017 PASTOR D’ANTENES de Joan Vigó, TOTS ELS CAVALLS d’Antònia Vicens i TALISMÀ de Lluís Calvo(19.04.17)
Adrià Pujol dedica ‘La carpeta és blava’ a una activitat molt practicada però poc divulgada, el secret més ben guardat de l’humor empordanès
Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974) és autor dels llibres més estranys de la literatura catalana recent: una biografia del petòman Joseph Pujol, un volum sobre exvots, un recull de contes que giren sobre si mateixos. També ha agafat la novel·la que Georges Pérec va escriure en francès sense la lletra e, i l’ha traduïda al català sense la lletra a. El seu territori literari, però, és l’Empordà: com Josep Pla, se’n serveix per projectar-hi autoficcions. N’ha escrit una guia personal, un llibre de records, i ara, per reblar el clau, un assaig ficcionat sobre l’humor empordanès amb un títol metahumorístic: ‘La carpeta és blava’.
El llibre està dedicat a una activitat molt practicada però poc divulgada: collonar (en alguns indrets, acollonar). Una definició provisional podría ser la següent: «Riure’s del proïsme per abaixar-ne els fums». A mig camí entre les memòries i la investigació, Adrià Pujol en segueix la pista a través de la historia, la geografia, la filosofia, l’etnologia i la literatura. Collonar és un «contrapès a les ínfules», és creatiu, és conservador, és racional, és rural, és murri, és trist, és masculí, és grupal, és empordanès. És aquell humor de Pla, de Dalí, de Fages de Climent, de Ventura Ametller. És el secret més ben guardat, ja que no apareix als diccionaris, ni en parla ni n’escriu ningú, però tothom ho coneix i ho practica.
Com a bon antropòleg, Adrià Pujol desgrana un tabú, però com a bon indígena es passa tres pobles i arriba un moment que ja no queda clar si l’autor collona el lector o si es collona a si mateix. Ben mirat, La carpeta és blava és una collonada erudita que pretén il·lustrar un concepte al quan ens podem acostar però que en essència se’ns escapa. Tornem-ho a provar: «Una barreja d’ironia i d’humor negre única, acompanyada amb una rodella de surrealisme i un raig de violència». Collonar, comptat i debatut, és local i és universal, és l’urinari de Duchamp, és el banc del si-no-fos, és el savi o artista usats com a arma llancívola, són les converses entre els ràngers de ‘Comancheria’, amics íntims a còpia d’insults hiperbòlics, barrocs –de ficció–. Adrià Pujol ha donat voltes i més voltes a una figura que no permet l’accés ni seriosament ni en broma. Un llibre de culte.
‘El parc’ de Serguei Dovlàtov. LaBreu Edicions. Traducció de Miquel Cabal 130 pàg. / 17 €
El parc, de Serguei Dovlàtov (1941-1990), publicat el 1983 als EUA, i més tard, uns dies després de la mort de l’escriptor, a Rússia, és un llibre divertidíssim i esgarrifós. El protagonista, l’Alikhànov, com Dovlàtov mateix el 1976, arriba al parc turístic de Puixkin -un conjunt de finques i espais naturals associats al poeta- per fer-hi de guia. Les treballadores del parc l’acullen i s’hi interessen, perquè és un dels pocs homes de la contrada. Alhora, geloses de la seva alta missió, l’obliguen a demostrar constantment que el seu amor per Puixkin és tan intens i incondicional com correspon a un guardià d’aquest santuari únic: de fet, el títol original de la novel·la també es podria traduir com El santuari. El posat solemne i l’exaltació verbal d’aquestes dones (“Aquí tot viu amb Puixkin i respira amb Puixkin: cada branqueta, cada bri d’herba…”) al principi el diverteixen, però de seguida se li fan insuportables. Quan l’encarregada dels serveis educatius se’l mira amb suspicàcia i, després de preguntar-li si li agrada Puixkin, insisteix a esbrinar per què li agrada, l’Alikhànov s’enfurisma i es posa a cridar. La inquisidora l’escolta com qui deixa passar un xàfec i conclou: “Puixkin és el nostre orgull! No és només un gran poeta, sinó també un gran ciutadà…”
La recreació del culte puixkinià i la descripció dels seus sacerdots ésl’ingredient còmic de la novel·la. L’ingredient amarg i, a estones, desolador és la situació personal de l’Alikhànov, un personatge gairebé idèntic a l’autor. Fa anys que escriu, però no li publiquen els llibres; té dona i filla, però se n’acaba de separar; no té mai diners, i si aconsegueix arreplegar quatre rubles se’ls gasta en la beguda. L’isba on un veterà de l’alcohol li lloga una habitació podria ser una bona imatge del seu estat anímic: la teulada que cau a trossos, les finestres esquerdades, el terra enfonsat… En un moment de desesperació s’emborratxa i parla amb si mateix per animar-se: “Puixkin també tenia deutes i mala relació amb el govern. I va tenir merder amb la dona. Per no parlar del caràcter tan difícil que tenia… I no passa res. Van fer-li un parc museu. Hi treballen quaranta guies. I tothom estima Puixkin sense mesura…” Poc s’imaginava aleshores aquell novel·lista desconegut que 35 anys més tard, el 2011, la caseta mig derruïda on vivia seria restaurada per un grapat de lletraferits i es convertiria en un museu privat. A dins i a fora, hi ha plaques amb citacions d’ El parc ; en una de les parets, algú hi ha reproduït amb guix el retrat de Dovlàtov dibuixat per Joseph Brodsky. A l’antiga habitació de l’escriptor s’hi pot veure un collage de fotos, un llit de ferro i una ampolla de vodka del mateix any de producció que el llibre.
VENDRE’S LA BARBA
La gent del poble i antics companys de feina fan créixer la mitologia dovlatoviana. Hi ha qui diu que un dia anava tan escurat que va haver de vendre’s la barba. Un altre assegura que a la recepció del parc, quan Dovlàtov ja havia marxat, hi van aparèixer dos manuscrits seus, un dels quals estava en clau. Hi ha qui recorda que una de les seves diversions preferides era fer tota una visita turística sense dir en cap moment el nom de Puixkin. Així al final sempre hi havia algú que preguntava: “I el poeta de per aquí, com es deia?” A Dovlàtov, en efecte, li encantaven les limitacions autoimposades: una vegada va decidir que en cap llibre seu hi hauria dues paraules seguides que comencessin per la mateixa lletra… Potser, quan arreglin la teulada del museu, que encara sembla a punt d’esfondrar-se, hi instauraran les visites guiades. Abans de vendre’t l’entrada, la senyora de la taquilla et mirarà fixament i dirà: “Li agrada Dovlàtov? Puc demanar-li per què?”
Equival a anotar-se la victòria més com un triomf propi que com una derrota sobre el contrari
Fa uns dies que camino al costat d’Adrià Pujol Cruells en la seva recerca antropologicoliterària sobre el collonar. Empordanès que viu la seva identitat des de l’urbs, se’n fot prou com per lamentar-se que cap diccionari reculli l’accepció «segona residència» per descriure les quatre parets que l’ancoren físicament a la seva terra d’origen. Fa anys que diu que tragina una carpeta blava, on hi ha anat guardant tot tipus de notes de lletraferits que han exercit de collonadors abans que ell sense esmentar-ne el concepte. D’entre els nostrats, hi ha cites de Ventura Ametller, Fages de Climent, Xavier Febrés, Josep Pla, Francesc Pujols o Vicenç Pagès Jordà. Pujol ho vol fer tot, un tractat sobre el collonar, tot collonant, al seu últim llibre La carpeta és blava (LaBreu, 2017). Ja ho tindríem.
Definir el collonar sembla tan complicat com exercir-lo, però és alguna cosa com ara prendre el pèl, vacil·lar, escarnir amb la llengua esmolada, anotar-se la victòria com a triomf propi més que com a derrota sobre el contrari. És parlar en clau, amb un vocabulari comú però amb significats diversos que només els iniciats reconeixen, ja que no estan escrits enlloc. És un coneixement que passa de pares a fills. No podem concloure que el collonar sigui exclusiu de l’Empordà, però el que sí que sembla demostrat i recomanable és que només es colloni des de dins de la comunitat (ja sigui família, grup d’amics o veïnat) si vols ser entès i sobretot apreciat.
Em fascina del collonar la força que atorga a la paraula, és un joc i una mestria saber arribar al cor i a la ment de l’interlocutor. Perquè precisament hom no pot collonar sol, és una activitat que només es pot fer en diàleg. Si fas una cabriola i ningú no aplaudeix, ¿on és la gràcia? Pujol ha escrit el llibre també en diàleg. S’inventa (o no) un company per una nit, amb qui construeix verbalitzant, entre copes i senglars, l’art del collonar.
… i com que ja dic que fa dies que camino amb ell, també el duia al cap quan vaig veure la versió de Molt soroll per no res que aquests dies ha representat la companyia anglesa Forced Entertainment al Teatre Lliure amb l’espectacle Complete Works: Table Top Shakespeare. En només sis dies han gosat representar les obres completes de William Shakespeare, i han excel·lit. ¿Com? Amb un sol actor, una taula de fusta com a escenari i amb un munt d’utillatges de cuina, productes de neteja, ampolles i llaunes diverses com a personatges de les obres. En aquest prodigi teatral de 60 minuts vaig veure com l’humor empordanès encaixava amb l’humor britànic. La proposta era agosarada i fins i tot podria semblar una gran collonada, però és humor intel·ligent, «teatre del bo», en què una producció aparentment simple només és la prova de la molta feina prèvia que s’ha fet.
La força de la paraula –Shakespeare, poca broma–, una dicció impecable, uns moviments hipnòtics, unes associacions visuals suggerents entre objecte escollit i subjecte representat et deixen amb la boca oberta. El relat se segueix amb atenció i tensió, que només es trenca amb un esclafit de riure. L’art del collonar ha arribat a la seva màxima potència. Un «accident» ha fet caure la pastilla de sabó que l’actor titellaire ha escollit per representar una criada i des d’aquell moment caldrà improvisar que és un altre personatge (una ampolleta de vidre, amb la base més assegurada que la del sabó) qui li fa de crossa.
Teatre que es nodreix de la paraula i que necessita del diàleg amb el públic (¿i si no reia ningú?). La mateixa companyia es defineix: «La feina que fem explora allò que el teatre i la representació poden significar per a la vida contemporània i és sempre una espècie de conversa o negociació, quelcom que ha d’estar viu. Ens interessen les representacions que exciten, desafien, qüestionen i entretenen els altres. Ens interessa tant la confusió com la rialla». Com ara l’art del collonar, ¿no?
Ben mirat, hi ha experiències a les quals només pots arribar si abans has fet tota una sèrie de coses. Només pots collonar si abans has estat collonat, igual que només pots escriure si abans has llegit. Si només des de dins de les comunitats es pot collonar algú, només després d’haver representat tots els clàssics a la manera més clàssica et pots permetre collonar Shakespeare com fan els de Forced Entertainment (el nom de la companyia ja ho diu gairebé tot). En totes dues experiències hi ha molta saviesa, molt sentit comú, molta intel·ligència i molt sentit de l’humor.
i diumenge 23, Sant Jordi 2017, parada amb les novetats i fons editorial de LaBreu Edicions a Passeig de Gràcia, 17 de Barcelona.
com és ja tradició, de 9 a 21.00 h amb signatura d’autors i la companyia d’editorials independents amb criteri i potència literària.
horari de signatures:
11.00 h Ferran Ràfols signant les traduccions de la col·lecció la intrusa, la darrera LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin
12.oo h Mercè Ubach SOLILOQUI DEL GOS, Lluís CavoTALISMÀ, Anna Gual IMPLOSIONS, SÍMBOL 47, Jaume C.Pons AlordaTOTS ELS SEPULCRES i LA RECERCA DEL FLAMENC
13.00 h Antònia VicensTOTS ELS CAVALLS i Mireia Vidal-ConteOUSEi ORLANDO NATURAL
14.30 h Sebastià PortellEL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE i LA RECERCA DEL FLAMENC
17.00 h Guillem Gavaldà FAM BRUTA Premi Francesc Garriga de poesia i Josep-Ramon Bach EN ABSTRACTE
18.30 hAdrià PujolLA CARPETA ÉS BLAVAi Joan VigóPASTOR D’ANTENES
19.00 h Jordi Vintró CARTES DE SOTAMÀ, LA BASSA DE LES OQUES, i la traducció NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICAde Raymond Roussel
20.00 h Sebastià PortellEL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE i LA RECERCA DEL FLAMENC
de la xerrada-presentació amb els autors de la col·lecció #cicuta Anna Carreras ENCÉN EL LLUM i Sebastià Portell EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE a Ca la Pilar Dumingu de la Bisbal (08.04.17)
El dia que va morir David Bowie de Sebastià Portell: Una novel·la atrevida que fa un recorregut pels darrers dies del protagonista abans d’arribar on es troba: en una consulta mèdica esperant els resultats d’uns anàlisis a veure si té sífilis. Com ha arribat fins aquí ens ho narra des del monòleg interior, però també mitjançant la combinació de formes que trenquen el fil narratiu, com ara el teatre, la fotocòpia d’un menú de fast-food, els missatges de whatsapp (i d’altres xarxes) o els missatges de veu telefònics. Per tant, l’estructura és el primer que sobta, a més de la sinceritat amb què s’expliquen els sentiments i els detalls de les trobades sexuals.
El motor de la novel·la és l’amor, la manca d’amor en el seu cas: “No vaig aprendre quan tocava, ni de qui tocava, i ara sóc de tot incapaç d’estimar”. Per això recorre la ciutat una i altra vegada de forma frenètica, cercant estimar i qui l’estimi, tot i que el sentiment se substitueix pel sexe. Només s’atura a pensar en la vida que du i en tot el que l’envolta quan s’asseu a la sala d’espera d’una clínica qualsevol: “…llarga espera, interminable espera, esfilagarsada, teixida tota de mals pensaments que ara em sotgen”.
Per a ell hi ha algú que n’és responsable, la culpable de tot allò negatiu que li passa és la seva mare que “intentant protegir-me, intentant que no m’equivoqués, has exercit en mi la mateixa pressió que sents encara”. I després de tant rumiar arriba a la conclusió que “si l’amor és una cosa que s’ha d’aprendre és que algú se l’ha inventat”, una mena de consol davant el futur incert que se li presenta.
Al final la buidor de la ciutat a la nit se l’hi instal·la i l’arrossega: “Estic buit per dins i la ciutat està buida per fora”. Una ciutat que en alguns moments sembla enfotre-se’n d’ell.
dimecres 19 d’abril, a les 20.30 h, presentació dels alabatres de primavera 2017, els poemaris: PASTOR D’ANTENES de Joan Vigó TOTS ELS CAVALLS d’Antònia Vicens TALISMÀ de Lluís Calvo
dijous 13 d’abril, a partir de les 16.30 h, Berenar Literari de la llibreria El Cucut, tot d’autors i lectors disposats a signar llibres, compartir taula i conversa.
Anna Carreras ENCÉN EL LLUM
i
Sebastià Portell EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE
serà a la Llibreria el Cucut (carrer del Roser 31 Torroella de Montgrí)
L’estàvem esperant amb impaciència i ja la tenim aquí: sisena entrega de Sergei Dovlàtov. I és que, no cal dir-ho, l’autor crea addicció. Ara el trobem treballant al Parc Puixkin, i escrivint sobre l’experiència des de Nova York. El títol del llibre, com no podia ser d’altra manera, és “El Parc”. Com els anteriors volums, l’ha publicat Labreu Edicions. La traducció va a càrrec de Miquel Cabal, que s’ha trencat el cap des del primer dia per traslladar al català la potent oralitat del rus.
Sergei Dovlatov
Dèiem que Dovlàtov explica la seva experiència com a guia al Parc Puixkin, una mena de parc temàtic “avant la lettre” i “ciutat de vacances” dedicat a l’autor que es considera el pare de la moderna literatura russa, el poeta nacional per excel·lència. Però el llibre no és tan sols una descripció de l’activitat laboral de Dovlàtov al parc portada fins a l’absurd, sinó que estem davant d’una confrontació de tipus vital on l’autor se la juga a cada moviment. Ja ho diu, ell: “la vida se m’obria al voltant com un camp de mines inabastable. Jo era al mig d’aquell camp”. De fet aquesta podria ser la seva divisa.
Però, com es mou Dovlàtov per aquest camp? Com ja sabem sempre és una relació portada al límit, destarotada i conflictiva. Aleshores que més ens pot oferir l’escriptor? En aquest conflicte permanent en què viu l’autor, hi ha tres nivells de relació que funcionen com si fossin vasos comunicants: amb l’entorn social i polític, el familiar i l’escriptura. De fet aquests són, amb alguna variant, els motius centrals al voltant dels quals gira tota l’obra de Dovlàtov. A “el Parc” hi trobem però alguna cosa més. És una reflexió breu, tallant, seca. Lapidaria, sovint, i carregada de clarividència. Gairebé resulta premonitòria. La figura de Puixkin, diu, es veu o s’entén com a “símbol de cultura”. Pots no haver llegit res d’ell, no saber-ne un borall, però pots dir que hi has estat, allà. I bé, la conclusió es aquesta: ja tenim un succedani d’espiritualitat. Un vernís d’il·lustració. Tot es redueix a quatre anècdotes intranscendents, i, mentrestant, la mirada de Dovlàtov es dedica a classificar a la tropa de visitants com si fos un entomòleg. La conversa amb la conservadora del museu, però, és la que dóna el veritable to i significat del parc com a microcosmos social i el mateix es pot dir de la conversa (sic) final entre l’autor i el representant del KGB en tant que reflex de la societat soviètica.
Això però només és un apartat de la novel·la. A “El Parc” a més de recordar els inicis de la relació amb la seva dona, s’arriba al moment decisiu quan ella o la filla decideixen marxar als Estats Units – la separació del matrimoni ja s’havia consumat abans. Posat en el destret de seguir a les dues dones, l’escriptor pren la decisió de quedar-se a l’URSS. Per què? Tenallat pels dubtes es pregunta com podria escriure lluny del país i del contacte amb la seva llengua. En aquest punt es on trobem un altre dels leitmotivs recurrents de Dovlàtov. La seva lluita com a escriptor o per arribar a ser-ho, per convertir-se’n. És la frustració per no poder publicar, la inseguretat sobre el que escriu, la seva lluita formidable amb la paraula. Una paraula buidada de sentit, i que ell intenta capgirar lluitant sempre a la contra en un exercici entre lúcid i desesperat. I sempre magistral amb l’ús que fa de l’absurd.
L’escriptora i crítica literària Anna Carreras, amb un exemplar d’«Encén el llum» | Anna Carreras
Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) és escriptora i traductora. Gràcies a ella hem gaudit d’una escriptura ambiciosa i diferent, amb novel·les com Camisa de foc (Empúries, 2008), Tot serà blanc (Lleonard Muntaner Editor, Premi Alexandre Ballester, 2008), Unes ales cap a on (Acontravent, 2011) i Ombres franceses (El cep i la nansa, 2015), que va significar un gir en la seva forma de procedir.
Des de la publicació d’aquest llibre deliciós, Carreras es va plantejar una tria conscient cap a la senzillesa expressiva per compondre faules morals i emocionants, tot a través d’una economia de recursos que ha aconseguit obrir-la al públic com mai fins aleshores. En aquesta direcció es mouen els seus dos darrers reculls, Fes-me la permanent (El Cep i la Nansa, 2016) i Encén el llum (LaBreu Edicions, 2017), la constatació d’aquest nou llenguatge primordial que no és altra cosa que una escriptura del desig.
Més enllà d’una expressió de perruqueria
Fes-me la permanent no és només el que a vegades ordenen de forma imperiosa algunes dones quan van a un local cabellut: aquí també és el crit desesperat d’un personatge que reclama a l’altre, sempre l’altre, una participació activa, un desig obert per tal d’esdevenir la companya vital, l’única, la definitiva, en el viatge amorós, l’únic en què 1 + 1 és igual a 1 i no a 2. Aquesta invocació resumeix de forma vitenca el que està cercant desesperadament el personatge central del llibre, la Saiola, que es diu com es diu en homenatge a Antoni Creus Virgili, autor d’El sot del cavall, ambientat en l’època medieval, i amic de l’editorial El Cep i la Nansa, a les ordres de Quico Mestres i Cesca Mestres.
A més de mostrar l’itinerari personal de la Saiola en el terreny amorós i sensual, a la recerca del mascle alfa que engendra la voluntat, Fes-me la permanent mostra un recorregut de desenvolupament literari, ja que Saiola és escriptora, sobretot des que als quatre anys va començar a redactar un dietari. Des d’aquesta passió no és estrany que s’intercalin els articles que Saiola va escrivint, que no són altra cosa que els textos que Anna Carreras ha anat publicant en les seves columnes periòdiques del diari El Punt Avui.
En la trama, aquests textos són com missatges en una ampolla per cridar l’atenció d’un personatge concret que en la majoria de casos està massa cec com per entendre res, una circumstància que ja feia acte de presència en un dels protagonistes secundaris d’Ombres franceses: un poeta que podia fer versos bellíssims però que no sabia viure la poesia de forma autèntica.
Per tant, amb l’influx d’aquestes pàgines assistim a les aventures i desventures de Saiola, la seva vida i miracles, els seus triomfs i els seus fracassos, però també contemplen l’engrandiment d’aquestes conviccions exposades amb textos d’una sinceritat devastadora que desarma. El resultat és un híbrid rar però deliciós que combina aquestes fonts en un mateix cúmul d’existència al límit, lluny d’imposicions de tota mena, amb la llibertat individual com a bandera, si és que les banderes poden defensar-se en el segle XXI.
Cal recordar que aquesta naturalesa aglutinadora del text és quelcom que havien treballat autors dels anys setanta com Biel Mesquida (L’adolescent de sal), Miquel de Palol (El Jardí dels Set Crepuscles), Antoni Munné-Jordà (Ofici de torsimany), Maria-Mercè Marçal (La passió segons Renné Vivien) o Quim Soler (París-Bis). Anna Carreras és estudiosa d’alguns dels aspectes clau de la literatura catalana de la postmodernitat, d’aquí un assaig tan valuós com el que va escriure fa uns anys: Altaió i Vinyoli a “Santa Follia de Ser Càntic” (Curbet Edicions, 2014).
Abans s’ha esmentat la importància de la família d’El Cep i la Nansa en alguns dels temes, i alguns dels registres, de Fes-me la permanent. Però no és només això, i és que gràcies a aquesta editorial ubicada a Vilanova i la Geltrú que Anna Carreras ha trobat un nou estil i una nova manera d’escriure: gràcies a ells ha aconseguit obrir-se cap a nous horitzons. Possiblement la transformació de l’autora obeeix al fet d’haver trobat uns editors que són més que uns editors en un món en què el món editorial s’ha acabat convertint en quelcom tan implacable: són éssers humans que volen compartir l’entusiasme i les ganes d’entusiasmar. Potser gràcies a ells Anna Carreras ha trobat una font de suport des d’on enlairar-se tal com s’ha enlairat per aconseguir arribar a nous territoris i noves fites, com el de la seva següent novel·la.
L’art de fer un francès
Per això, que ara Carreras publiqui a LaBreu no és res més que l’evolució d’un procés natural marcat pel risc, l’ambició i una escriptura més humana, intensa i emocional. Per això ara la seva presència de ben segur esdevindrà important en una col·lecció aventurera com La Cicuta, al costat de Max Besora, Susanna Rafart, Jordi Cussà, Sebastià Portell, Adrià Pujol o Joan Jordi Miralles, amb qui també comparteix aparició a l’antologia de contes sanguinis Sangassa a la mallorquina AdiA Edicions amb un conte que parla sobre sang.
Encén el llum de Carreras és una novel·la protagonitzada pel desig de fer esperar el sexe per aconseguir fer-lo arribar a territoris més elevats, i per això explica el pelegrinatge d’una tigressa blanca, tan minuciosa quan escriu com quan ha de rematar un francès. En aquest sentit, una obra tan excitant com aquesta no hagués pogut sortir a cap altra banda que no fos LaBreu Edicions, l’editorial d’Ester Andorrà, Ignasi Pàmias i Marc Romera, que a més d’editor també és un pornògraf consagrat: la seva novel·la més recent, Les relacions virtuoses (La Magrana, 2014), també podria haver fet les delícies del diví Marquès de Sade, tal com ho aconsegueixen alguns dels millors fragments d’Encén el llum d’Anna Carreras. No és estrany que els dos darrers títols de l’autora siguin ordres imperatives: la veu narradora de Carreras no imposa sinó que convida a l’alliberament del desig.
A partir d’aquest llibre descobrim una secta xinesa, la de de les Tigresses Blanques, que tenien com a objectiu dedicar gairebé una dècada a l’art de la fel·lació entesa com a activitat sagrada. Amb lent però necessari aprenentatge s’arribava a completar un procés biològic que contribuïa a un rejoveniment d’entre cinc i quinze anys. Sota el mestratge d’aquesta tribu adoradora de l’esperma, la protagonista del relat, una Blanca que en realitat no es diu Blanca, emprèn una odissea personal i inqüestionable, tot per canviar les mecàniques tan instaurades del sexe i assumir nous èxtasis.
Sexe explícit, experimental, extraordinari i poètic, en una obra que no deixarà indiferent i que a més a més arriba a altres llengües, i mai tan ben dit: la traducció d’Encén el llum apareix alhora a Navona Editorial sota el títol d’Un francés a medianoche i està feta per la mateixa autora, que ha volgut adaptar l’estil en una llengua o l’altra, tal com correspon a una autora que ha fet dels textos una orgia en expansió permanent.
El passat 14 de gener es complia el 40 aniversari de la mort d’Anaïs Nin, escriptora referencial del segle XX amb orígens catalans. Repassem la seua trajectòria vital a través de les connexions familiars i la mirada de proximitat del seu cosí, el dissenyador i il·lustrador Lluís Juste de Nin.
La figura de l’escriptora Anaïs Nin (Neuilly-sur-Seine, 1903, Los Ángeles, 1977), està envoltada d’una aurèola mítica. Que té a veure amb una existència bohèmia i gens convencional —més encara, si atenem als paràmetres del seu temps—, amb els seus descarnats i explícits diaris i amb una producció eròtica païda des d’un prisma femení. Mite que respon també a una condició de dona lliure i apoderada bastant pionera. Una figura que reunia bellesa, talent i personalitat, no exempta de dimonis personals. Un dels personatges més fascinants de la centúria passada.
El quarantè aniversari de la seua mort, el passat 14 de gener, ha servit per posar el seu nom sobre la taula. Una efemèride que ha coincidit, a més, amb una nova traducció al català de la seua obra, concretament La seducció del minotaure, una novel·la publicada el 1961 que recupera LaBreu amb traducció de Ferran Ràfols. Un bon motiu per recordar els orígens catalans de l’escriptora i per llançar una mirada de proximitat guiada per un parent d’Anaïs Nin, el seu cosí Lluís Juste de Nin, dissenyador i il·lustrador.
Un trajecte amb anades i tornades als seus suggeridors diaris. “El que ella escrivia sobre els sentiments i les emocions, sobre la seva vida sexual, era tan fràgil com la neu, però de vegades era tan lúdic i penetrant com un llampec”, escrivia Anna Caballé en el catàleg d’una exposició dedicada a commemorar el centenari del germà de l’escriptora, Joaquim Nin-Culmell. El membre d’aquella branca familiar amb el qual el nostre guia, Juste de Nin, va tenir més relació. “Un segon pare per a mi”, assegura.
En tot cas, convé anar a pams. Perquè res que tinga a veure amb Anaïs Nin és senzill, convencional o fàcil d’explicar. L’escriptora era la primogènita del matrimoni format pel pianista Joaquim Nin Castellanos, de pare català, i la soprano Rosa Culmell, filla del cònsol de Dinamarca a l’Havana. Curiosament, ambdós tenien mare cubana i havien nascut a Cuba. La parella, fet i fet, es coneix a l’Havana, l’any 1902, en una botiga de música. Abans d’anar a la volcànica història familiar, però, visitarem uns orígens catalans que tampoc són poca cosa.
“L’arbre és complex, perquè som una família bastant singular”, al·lega Juste de Nin. A grans trets, les arrels familiars cal buscar-les al Vendrell (Baix Penedès), lloc del qual parteixen diverses branques familiars. Una d’elles és la de l’intel·lectual trotskista Andreu Nin, que roman al Vendrell. El pare de l’activista, Manel Nin, era sabater i, alhora, director de la coral Lira Vendrellenca. Juste de Nin explica, per il·lustrar algunes de les connexions familiars, que els pares d’Andreu Nin i Anaïs Nin mantingueren una relació epistolar. El músic del Vendrell Pau Casals féu de nexe entre ambdós, però mai no es conegueren físicament.
L’altra ramificació familiar marxà a Salomó (Tarragonès) i s’acabarà bifurcant a través de dos germans: Joaquim Maria de Nin i Güell, general isabelí, i Ramon Maria de Nin i Güell, jurista carlí. El primer seria l’avantpassat de la cèlebre escriptora, el seu besavi. El segon, el besavi de Juste de Nin. “Aquests dos germans no es parlaven, per diferències ideològiques, si no era en presència de la mare. I mantingueren les diferències des de joves fins a vells”, apunta el nostre guia, que ja va explicar aquesta història, amb noms falsos, en La guerra dels besavis.
Altrament, el cognom Güell, tot i provenir de Torredembarra, no tenia relació amb la nissaga de l’arquitecte. Tot i això, com explicava Anna Caballé, “l’Anaïs fantasiejarà en el futur amb el parentesc dels Nin amb els Güell, com una raó més del seu esperit artístic”.
La branca que restà al Vendrell tingué problemes econòmics, a causa de la fil·loxera que arrasà el Penedès. “En canvi, els de Salomó eren uns grimpadors de l’hòstia que es casaren amb pubilles riques”, assegura Juste de Nin amb un to jocós, abans de mamprendre el relat de la vida de la seua il·lustre cosina. Una història que arrenca de la tèrbola relació entre els pares.
Joaquim Nin, el pare seductor
La parella, com s’ha dit, es coneix a l’Havana. El jove Joaquim Nin hi havia tornat després de fugir de Barcelona per una situació compromesa: un influent personatge de la ciutat havia promès matar-lo per haver deixat embarassada la seua filla, una menor. Quan Nin i Culmell es casen, ell té 23 anys. És un triomfador, com a pianista i, també, com a seductor, un individu d’ulls blaus amb un atractiu magnètic que heretarà la seua filla. Rosa, soprano, una dona de considerable bellesa, ja havia complit els 30 anys. Juste de Nin té la teoria que al seu parent li interessava una germana encara més atractiva que no pogué seduir i que aquell “fou un matrimoni per interès”.
Poc després del casament, els nuvis s’instal·len a Neuilly-sur-Seine, una colònia exclusiva als afores de París, amb l’objectiu de llançar la carrera com a pianista de Joaquim. El 1903 naix a París Anaïs, nom heretat de l’àvia materna. És educada en castellà i francès. D’aquella època és una estampa veritablement cinematogràfica: Pau Casals (violoncel), Joaquim (piano) i Rosa (veu) interpretant Domenico Scarlatti, el compositor preferit de la soprano. Amb Anaïs i els seus germans petits per públic. Val també la referència per dibuixar l’entorn en el qual es va criar la nostra escriptora.
Fundació Anaïs Nin Trust.
L’ambient familiar i entre la parella era una altra cosa. Anaïs va escriure als seus diaris: “El meu pare era excessivament crític. Mai no estava satisfet, mai no estava content. No recordo que m’acaronés o em felicités un sol cop. A casa no hi havia més que escenes, baralles i cops. I els seus ulls blaus fixos en nosaltres, atents a qualsevol falla. Quan vaig estar malalta de febres tifoides, quasi a punt de morir, tot el que se li va acudir de dir va ser: ‘Ara ets lletja; que lletja que ets’. Sempre estava fent gires, consentit per les dones. La meva mare feia escenes de gelosia”.
Les infidelitats i humiliacions del marit fan la relació un infern. Tot saltarà el 1913, quan Rosa i els seus fills visiten Joaquim a Arcachon, a prop de Brussel·les. El pianista s’està allí descansant. I la petita Anaïs es recupera en la capital belga de les conseqüències d’una peritonitis. La convivència a Arcachon no funciona, per les aventures de Joaquim, qui competeix en matèria de seducció amb el seu gran amic Gabrielle D’Annunzio. Finalment, el pianista abandona la dona i els fills per llançar-se als braços d’una alumna rica. “Família: sóc un artista i he de seguir els meus impulsos. M’he enamorat i us he de deixar”, sembla que digué el pare de l’escriptora, segons la versió que contà a Juste de Nin un dels germans d’Anaïs, Joaquim. “Us deixo en les millors mans del món, les de la vostra mare”, reblà. Sense penediment ni càrrec de consciència. Morí, de fet, conta Juste de Nin, amb la convicció “de no haver fet mal a ningú”.
Aquell fet és l’origen de la breu però intensa relació d’Anaïs Nin amb Barcelona. El 1913, Rosa Culmell i els tres fills s’instal·len allà, en una casa dels sogres, al carrer de Llúria, 52. Aquells temps són reflectits als diaris de l’autora de Delta de Venus: “Barcelona era alegre i plena de vida. Des del balcó podia veure el mar i la gent que passejava, i fins i tot sentir la música dels cafès. Vaig començar a escriure poemes, records. Vaig anar a una escola de monges i vaig aprendre el català. A Barcelona no tenia la impressió que l’absència del meu pare fos definitiva. Pensava que podia arribar en qualsevol moment. Vèiem la seva família, els seus pares, la seva germana, els meus cosins. Era la seva pàtria. Jo aprenia el seu idioma matern”.
L’estada fou breu, per la incòmoda relació amb la família política (“se sentia massa protegida pels pares del seu marit”, anota Juste de Nin) i perquè, en algun moment, la germana de Rosa, Edelmira Culmell, li proposa anar als Estats Units. Marxen de Barcelona el 26 de juliol del 1914, amb un vapor, el Montserrat, que feia escala a Cadis. Allí compren a Anaïs una llibreta que es converteix en el seu primer diari.
A la petita escriptora el nou trasllat li resulta dolorós. S’estimava la ciutat i s’hi havia adaptat. El seu primer quadern contenia una entrada, “Darrera mirada a Barcelona” [vegeu fotografia] que deia el següent: “Les muntanyes s’alcen amb majestuosa bellesa. El sol ponent mostra els seus darrers i pàl·lids raigs. Aquí i allà, el cel blau està sembrat de petits núvols blancs. Entre aquells paisatges s’atropellen en la meva ment diversos pensaments (…) Estem a punt de deixar Barcelona, aquest país tan bell. No tornarem a veure aquest cel blau que tant m’agrada. No tornaré a besar la dolça cara de la meva estimada àvia (…). I, per últim, m’entristeix pensar que estem deixant el país que ha estat per a nosaltres una mare i un amulet”. Més endavant, els diaris tornaran a mostrar una nostàlgia barcelonina molt més lleu i difusa.
El naixement d’un mite
La resta de la història, deslligada ja totalment de la relació amb Catalunya, la creació a foc lent d’un mite de la literatura, és molt més coneguda. L’any 1920, encara molt jove, comença a publicar en The Delineator, una revista per a dones. Als Estats Units, aquella jove “petitona però molt atractiva”, segons la descriu el seu cosí, llegeix compulsivament, a tort i a dret: Marc Aureli, Rousseau, Shelley, Lamartine… Al mateix temps, va a classes de literatura a la Universitat de Columbia, a Nova York,
El casament l’any 1923 amb el banquer Hugh Guiler, la família del qual no acabava de veure amb bons ulls la jove, no desvia Anaïs de la carrera literària. La parella es trasllada a París, per motius de treball de Hugh, i a la capital francesa entra en contacte amb la bohèmia parisenca i la psicoanàlisi (tingué relacions entre l’interès professional i l’amorós amb un parell de psicoanalistes) i s’interessa per l’obra de D.H. Lawrence, l’autor de L’amant de Lady Chatterly, una fixació que dóna pistes sobre la producció posterior.
L’any 1930 es produeix una trobada cabdal, la de l’escriptor Henry Miller i la seua esposa June, protagonistes d’algunes de les pàgines més intenses dels seus diaris, les que descriuen una tòrrida relació triangular que Philip Kaufman traslladà al cinema el 1990, en Henry & June. El film reflecteix la versió sense censurar dels diaris.
Més controvertida encara és la presència del seu pare als diaris, que relata en “Incest”, textos que arrepleguen els anys 1932 al 1934. Molt explícits, que suggereixen ni més ni menys que una relació incestuosa, sexual, quan pare i filla es troben vint anys després de l’abandonament.
Dels diaris es pot fer una lectura literal, però el marmessor i amant de Nin, Rupert Pole, aportava el 1992 una lectura psicoanalítica: “A diferència de la mare i els germans, Anaïs es va negar a jutjar el seu pare, a veure’l solament en blanc i negre, sinó que resol ‘desvelar el seu joc’. La relació és d’alguna manera tragicòmica: el pare creu que culmina la seva carrera de Don Joan tractant de seduir la filla, però Anaïs sap que ella actua per consell del seu psiquiatre (i amant), el doctor Otto Rank, per seduir el seu pare i després rebutjar-lo com a càstig per haver-la abandonada essent petita”.
Juste de Nin aporta la versió de Joaquim, el germà de l’escriptora, que considerava que Anaïs Nin “feia novel·la quan feia biografies i feia biografia quan feia novel·les”. O, dit d’una altra manera, quan escriu Delta de Venus està parlant d’ella. I els diaris tindrien un element novel·lesc. “Segons el Joaquim, ella va tenir un joc de seduccions amb el pare. I es va inventar aquell contingut sexual. I devia ser veritat, perquè l’únic amic de veritat que tingué l’Anaïs fou el seu germà Joaquim. Tot era pura fantasia freudiana”.
Tot i això, Juste de Nin admet que les experiències lèsbiques reflectides en Henry & June sí que eren reals, “perquè a Anaïs li agradava molt experimentar, era una gran reivindicadora de la sexualitat femenina”. Tarannà que connecta amb el fet d’haver estat una dona pionera en la narrativa eròtica, encara en un món en què aquella presència femenina era contemplada amb pertorbació.
A la dècada dels anys 70, Anaïs Nin era ja un mite, algú a qui els estudiants de les universitats a què era convidada, volien conèixer, tocar. Anys de glòria segats per un càncer. Passà els seus darrers dies escoltant peces de Debussy enregistrades pel seu germà Joaquim. Amb ell i els seus fidels Rupert Pole i Hugh Guiler fent-li costat.
Mai no tornà a Barcelona.
presentació de la novel·la EL PARCde Serguei Dovlàtov amb el traductor Miquel Cabal, el dovlatista Miquel Adam i l’editora Ester Andorrà a la Llibreria La Impossible (30.03.17)
El 21 de març és el Dia Mundial de la Poesia i Antònia Vicens (Santanyí, 1941) ha estat l’autora que la Institució de les Lletres Catalanes ha triat per a escriure el poema de la diada. Vicens, a més, acaba de publicar un nou poemari amb LaBreu Edicions, Tots els cavalls, que comentem tot seguit.
La cruesa del passar comptes amb el passat. La salvatgia -i el gest valent- de mirar de fit a fit a la mort, resseguint el dolor amb la paraula. La conversa perenne amb l’amiga que ja no hi és, amb els cavalls de l’ahir. I els cavalls són els dies, els records, els desitjos, les esperances: “Mir passar la vida a vegades jo també hi surt però no sempre/ em reconec mal/ que algú digui el meu nom/ o faci pinso/ del meu/ nom per als cavalls”. Tots aquests retalls conformen la passejada al galop de Tots els cavalls (LaBreu, 2017), el darrer poemari d’Antònia Vicens.
Les escletxes deixen passar l’olor de les antigues esperances: “Just obrir les persianes floriren gladiols/ i roses silvestres n’agafava un ram/ m’omplia els cabells de pètals fins/ que cavalls desbocats/ em varen potejar el ventre.”
Simbologia bella i tenebrosa: la llibertat dels cavalls compromet la pròpia integritat, implica risc, una animalitat ferotge. També els cavalls ens encarnen a nosaltres: feres voraces, bèsties ferides, animals que envelleixen.
La potència de les imatges de Vicens sacseja amb força el missatge que aquestes aboquen, mescla de violència i bellesa, de fugacitat i perennitat, de contraris que es donen la mà: la potència fràgil, la cruixent valentia que fa tentines a la llum del capvespre. I el beure’s la culpa, digerir-la, excretar-la.
¿Som petits diables, els humans? La vida i la mort transcorreran amb amor o sense, tot i que Antònia Vicens escriu que “es prepara per/ morir bevent-se/ les metzines/ que fa anys li don/ humils flors de l’amor”. I la set d’amor es fa pal·lesa al món, no excempt de maldats ni penúries: “En un principi Diable em va dir et duré al meu refugi/ el taulell és tan llarg/ que hi caben les ampolles i les copes/ necessàries per donar beure/ a tots els condemnats però si et pintes els llavis/ t’arrabassaran les dents tanta set/ d’amor com hi ha.”
Dicotomies del viure, reconstruccions fantasmagòriques i la narrativitat poètica i fragmentada d’un món on el Diable i Déu són la mateixa entitat. Aquesta és la passejada abrivada i lúcida d’Antònia Vicens a Tots els cavalls.
Publica la novel·la eròtica ‘Encén el llum’, que ella mateixa ha traduït al castellà (‘Un francés a medianoche’)
Surt poc després de ‘Fes-me la permanent’, ‘spin-off’ dels seus articles a El Punt Avui
Anna Carreras haurà publicat durant l’últim any “cinc llibres i mig” Foto: JOAN SABATER.
L’escriptora Anna Carreras publica aquesta setmana la novel·la eròtica Encén el llum ( LaBreu Edicions ), també en l’edició castellana de la qual ella ha fet la traducció, amb un títol tan ambigu com explícit alhora: Un francés a medianoche ( Navona Editorial ). Ha canviat el títol perquè la traducció literal de l’original en català perdia una part del seu significat en el procés. No és l’única cosa que ha canviat entre les dues versions, també ho ha fet el llenguatge i les seves aplicacions més sensuals: “En castellà és més líric i retòric, mentre que en català és més directe, exactament com jo parlo.”
Encén el llum és la seva sisena novel·la publicada i la tercera en poc més d’un any, després d’Ombres franceses i l’encara molt recent Fes-me la permanent ( El Cep i la Nansa ). Comptant que al juny també sortirà la versió castellana d’Ombres franceses (Penumbra en París), també traduïda per ella, i que acaba de participar en el volum col·lectiu Sangassa, de l’editorial mallorquina AdiA –que ha convidat sis autors a escriure un conte sobre la sang, sense la intervenció de cap arma de foc–, Anna Carreras calcula que en aquest últim any i escaig ha publicat “cinc llibres i mig”. Com explica aquesta productivitat? “Acabo de fer 40 anys i crec que ja és hora de sortir a la palestra d’una vegada, després d’haver estat bandejada per una manera d’escriure que no s’ha sumat al cànon establert. Ara, amb tants de llibres, ja tenen prou varietat per col·locar-me en algun cànon, si volen”, diu amb un somriure aquesta barcelonina que actualment resideix a Girona.
Sobre la seva primera incursió declarada en la novel·la eròtica, explica: “Estic farta de les metàfores repetides de la pornografia i del codi que es fa servir tradicionalment a l’hora de parlar d’erotisme, fent paral·lelismes amb fruites i verdures. Tampoc no m’interessa gens Cinquanta ombres de Grey, que és de tot menys erotisme i és, sobretot, literatura de masses. Jo he anat a buscar una tercera via, a través d’Orient i, en concret, de la mil·lenària secta xinesa de les tigresses blanques.” Mite o realitat, aquestes tigresses blanques intentaven assolir la immortalitat a través de l’art de la fel·lació. “Jo situo una tigressa blanca a Occident, en ple segle XXI, que posa a tots els seus companys de joc noms orientals.”
Tot i que a Encén el llum és més notòria i evident que en altres llibres seus, Carreras remarca que “la idea del desig és el que mou tota la meva obra; de fet, sense desig no hi ha escriptura”.
També hi ha bones dosis de desig a Fes-me la permanent, una novel·la publicada la tardor passada, que s’estructura a partir d’una selecció de les columnes que Anna Carreras escriu a El Punt Avui. Són columnes poc o gens periodístiques, “per descansar un moment de les notícies i de la mala maror que ens envolta, prendre’s un cafè tranquil·lament i somiar mons possibles”, afirma. Fes-me la permanent –“Això és una spin-off de les teves columnes al diari”, li va dir Callahan Ruiz, d’ Els Bastards – té com a personatge principal Saiola, la protagonista de les columnes, “quan no escriu columnes”. En algun moment indeterminat entre els segles XIX i XX, Saiola “escriu una llarga carta d’amor pública i per fascicles al seu enamorat”. “És un amor pur no correspost i aquesta no correspondència és la que genera intensitat en l’escriptura. Saiola és l’enamorada més sincera de la seva època”, afegeix l’escriptora. A més de les columnes inserides al llarg de la narració, hi ha també altres elements i més d’una veu narrativa, inclosa “la del lector o la seva consciència, que li diu a la protagonista que freni, que no es passi”. “Més que un llibre, és un objecte postmodern, basat en l’estètica del fragment, un concepte molt andywarholià i contemporani, amb fotos, cites, correspondència… He volgut que forma i contingut, ètica i estètica, vagin plegats. És un producte avantguardista del segle XXI, en el qual el lector ja viu fragmentat entre l’exposició pública a Facebook i la seva dimensió més privada, de manera que pot sentir-se emmirallat en aquest llibre.”
Arnau Pons dins el cicle TRADUCCIÓN Y POESIA sobre Paul Celan: DE LLINDAR EN LLINDAR, CRISTALL D’ALÈ serà a la seu d’ACIPPIA (c/Modesto Lafuente 4, 1º izqda de Madrid)
si voleu anar-hi, cal confirmar assistència a: acippia@acippia.org
Denise Desautels (Mont-real, 1945) és un dels noms més destacats de l’actual panorama de la literatura quebequesa. Ha escrit més de quaranta reculls de poemes, relats i llibres d’artista, sovint en col·laboració amb artistes visuals. També és autora de cinc peces dramàtiques radiofòniques. La seva obra ha merescut un nombre important de premis, entre els quals l’Athanase-David, la més alta distinció atorgada pel govern del Quebec, i el Gran Premi de literatura francòfona Jean Arp, pel conjunt de la seva obra. És membre de l’Acadèmia de les Lletres del Quebec i de l’Ordre de Canadà. Ha estat parcialment traduïda a l’anglès i a l’espanyol. En català té publicats Tomba de Lou (2011) i Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt (2014). Amb el llibre que el lector té a la mà, Una Felicitat imposada, va rebre el premi Hervé-Faulon (2015), atorgat a un “llibre oblidat o negligit”.
A la tendra edat de cinc anys Denise queda òrfena de pare. Serà la primera, i més dura mort que viurà, tot i que en pocs anys altres familiars i coneguts moriran al seu voltant. Com a orfeneta que és, la seva mare, li dedica tot un món de carícies i atencions per negar la tristor i encaminar-la cap a una simulació de felicitat aparent. La nena porta molt endins una tristor que ha de camuflar i ensuma que serà incapaç de deslliurar-se dels seus dols, contaminats per la grisor dels anys cinquanta i una mare engolidora. Denise somia de fugir del triangle església, escola , família i obrir-se a l’imprevist, al món més enllà de la llar. És sobretot el fort lligam amb la seva amiga Lou el que li dóna la seguretat i l’empenta per enfrontar-se a la vida en una llarga marxa nascuda de l’amor, l’amistat, la poesia i l’art. Lou acompanya l’heroïna a l’exposició d’autoretrats de Van Gogh l’any 1960, allà les amigues s’identifiquen amb la tristor dels ulls de l’artista, una tristor que no va impedir pintar les flors més resplendents. Una epifania, a plena adolescència, per encaminar la vida.
Denise Desautels es capbussa en la gestació d’una personalitat, l’anàlisi de l’ànima d’una nena a la recerca de la veritable felicitat. Un text plaent que endinsarà el lector en aquesta història feta per fragments que, a la manera d’un mirall trencat, configura l’escenari d’una realitat social que no ens és molt llunyana.
Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) és filòloga i escriptora. Als quatre anys va començar el seu primer dietari. Encara no coneixia l’Anaïs Nin, però ja va entendre que abans d’escriure calia viure. És autora de les novel·les Camisa de foc (2008), Tot serà blanc (Premi Alexandre Ballester, 2008), Unes ales cap a on (2011), Ombres franceses (2016) i Fes-me la permanent (2016) i d’alguns assaigs sobre la postmodernitat, d’entre els quals destaca Altaió i Vinyoli a “Santa Follia de Ser Càntic” (2014). Traductora al català de l’obra de la italiana Elena Ferrante, també es dedica a la crítica literària i als articles d’opinió a la premsa. Encén el llum és la sisena novel·la que publica. Després del gratificant canvi d’estil assajat a les seves darreres obres, Anna Carreras ha escrit una novel·la on el protagonista és el magnetisme del sexe.
Aquesta és la història d’una tigressa blanca que aplica la mateixa transcendència a l’hora d’escriure que en rematar un francès. L’antiga secta xinesa de les Tigresses Blanques dediquen quasi una dècada a l’art de la fel·lació com a activitat sacra, per completar un procés biològic que les farà rejovenir entre cinc i quinze anys. La Blanca —que no es diu així— té vint-i-cinc anys i tot just emprèn el camí que la farà incorruptible. Actua verge de traves morals i culpabilitats cristianes i està decidida a capgirar la idea occidental del sexe com a mecànica horitzontal. Per aconseguir-ho tastarà un reguitzell de companys —cadascun batejat amb l’idiograma pertinent— i fugirà de la penetració. No és cap joc ni som davant el tot s’hi val. Hi ha uns preliminars lents, regits per un codi compartit, a la recerca de l’èxtasi durador.
A Encén el llum hi trobareu sexe explícit, a voltes poètic, i una idea d’erotisme entesa com a llenguatge i experiment. El sexe no és una finalitat. Som dins d’un viatge d’autoconeixement a través dels altres, en plena època de malferits emocionals. Que el lector traci el pont entre refugis.
La primavera la lletra alteraLa primavera la sang altera.
I ve carregada de novetats literàries: Francesc Garriga, Adrià Pujol, Antònia Vicens, Lluís Calvo, Joan Vigó, Serguei Dovlàtov, Anna Carreras i Denise Desautels. Aquests són els noms que es podran trobar entre el catàleg que han preparat els editors de LaBreu Edicions, Ester Andorrà, Marc Romera i Ignasi Pàmies. De Francesc Garriga, LaBreu publicarà la seva obra completa, dos anys després de la seva mort.
“Vaig néixer al triangle de les Bermudes empordanès, entre Begur, Palafrugell i Regencós”, assegura l’escriptor i antropòleg Adrià Pujol. Fa 20 anys que estava escrivint La carpeta és blava, un assaig sobre el collonar empordanès: “Com a empordanès, perseguia un llibre sobre l’humor local, em semblava que n’hi havia d’haver un”, afegeix. Així és com neix aquest llibre que, segons Pujol, és quatre en un, perquè és assaig, però també dietarisme, treball de camp i antropologia.
Al pròleg del llibre, Miquel Martín hi escriu: “Anem a pams, però. Què vol dir collonar? Es pot definir? Es pot delimitar? O és un d’aquells conceptes dels quals tothom parla, però ningú no en sap ni un borrall? L’autor, inquisitiu de mena, es planteja les mateixes preguntes. I, d’entrada, recorre als pesos pesants de l’antropologia i el pensament: Aristòtil, Kant, Hegel i Bataille… (però no us espanteu pas) i cerca amb irreprotxable entusiasme l’origen, el sentit i els matisos de l’humor”.
“Per poder parlar de l’humor local, vaig haver de remuntar-me fins a Aristòtil i Sòcrates i fins ara, i he aplicat aquest marc teòric a l’Empordà i, en especial, a collonar”, explica l’escriptor. Tal com es diu a la solapa del llibre, publicat a la col·lecció “Cicuta” de l’editorial, “és una versió nostrada i hilarant del mètode socràtic (collona’t a tu mateix) entre birres, vi negre, sonso i una freda lluna creixent”. Els editors asseguren que esperaven amb candeletes que arribés l’original i que de seguida s’hi van sentir identificats. Marc Romera l’ha definit com “les aventures i desventures de dos penjats a l’Empordà”.
‘El parc’, de Serguei Dovlàtov
Serguei Dovlàtov és un autor que forma part de la família de LaBreu Edicions, tal com destaquen els mateixos editors. Nascut a la Rússia soviètica, va treballar com a periodista a Leningrad, feina que va abandonar per treballar de guia al Parc Puixkin, “la Marina d’Or de la Unió Soviètica”, tal com ha afirmat Ester Andorrà. Moltes de les seves experiències les va traslladar al paper a títols com Els nostres, El compromís, La maleta, La zona i El parc, totes publicades en català per LaBreu i traduïdes per Miquel Cabal Guarro.
El parc narra la història de Borís Alikhànov. Està sense feina, separat i decideix passar l’estiu fent de guia al Parc Puixkin. Allà trampeja entre el personal devot del parc, la gent del poble i atén els grups de turistes que hi van de visita. D’aquesta manera es va recuperant, fins que té una visita inesperada li trencarà l’harmonia aconseguida i es veurà abocat a replantejar el seu futur.
El ‘Talismà’ de Lluís Calvo
Talismà significa, per a Lluís Calvo, la seva consolidació com a poeta: fa 30 anys debutava amb Veïnatge d’hores (Edicions El Mall, 1987), poemari que li va valdre el premi Amadeu Oller. Segons Laia Llobera, que ha escrit l’epíleg a Talismà, “Lluís Calvo és un dels autors més importants de la poesia catalana contemporània” per la seva llarga trajectòria literària i pels premis que ha rebut des del 1987. Amb aquest poemari Calvo torna a publicar amb LaBreu —des del 2011 que no hi publicava—, cosa que per a ell és com tornar a casa: “És una editorial que porta el pes de l’actualitat. La bona literatura està en mans de les editorials independents”.
“Els poemes de Lluís Calvo, en efecte, es caracteritzen per la introspecció del jo, pel qüestionament del món i de la poesia, sempre a partir de la lluita contra l’incognoscible”, continua Llobera. Talismà —per cert, sense article, com ha remarcat Ester Andorrà: “El Talismà serà Talismà i res més”— és un viatge físic i espiritual a la recerca de la llum que comença a l’Índia, continua per Occitània i pel castell de Quermançó, i s’acaba transformant en un viatge en el temps. “És un viatge real i poètic”, destaca l’autor.
Antònia Vicens, ‘Tots els cavalls’
Marc Romera ha definit Antònia Vicens com una autora “avançada al seu temps” i com “una de les grans veus poètiques del país”. Ha destacat com a novel·lista amb obres com 39’’ a l’ombra, Material de fulletó, La santa, Gelat de maduixa, Febre alta, Ungles perfectes o Ànima de gos. El 2009 va publicar Lovely, un poemari amb el qual revela una veu singular, impactant, demolidora, i que la converteix en una de les grans veus poètiques del segle XXI.
Tots els cavalls és una obra que combina bellesa i sublimitat. Tal com indiquen els editors, “la força que alhora trinxa i emociona el lector esdevé epifania on el gest més cru de la paraula és capaç de fer-nos empassar l’experiència amarga de la pèrdua, del dolor, de la mort amb un vel de bellesa verbal que endolceix sense sucres ni mel, que esgarrapa i fereix fent tremir de plaer”.
Denise Desautels, ‘Una felicitat imposada’
Denise Desautels és un dels noms més destacats de l’actual panorama de la literatura quebequesa. LaBreu publicarà, en una traducció d’Antoni Clapés —“l’ambaixador de la poesia quebequesa a Catalunya”, tal com l’ha presentat Ester Andorrà—, la novel·la Una felicitat imposada, que gira entorn de la seva infantesa: “La seva infància va quedar marcada per la idea que va imposar la seva mare, que havien de ser felices”, explica el traductor, que afegeix que a la novel·la hi apareix 62 vegades el terme felicitat. Clapés ha volgut destacar de Desautels, d’una banda, l’estil refinat i, de l’altra, el context en què situa la novel·la, previ a la Revolució Tranquil·la.
Desautels, una de les veus destacades del panorama actual de la literatura quebequesa, és membre de l’Acadèmia de les Lletres del Quebec i de l’Ordre del Canadà. Ha escrit més de quaranta reculls de poemes, relats i assaigs, així com peces dramàtiques radiofòniques. La seva obra ha merescut un nombre important de premis, entre els quals destaquen l’Athanase-David i el Gran Premi de literatura francòfona Jean Arp.
Joan Vigó, ‘Pastor d’antenes’
“El Pastor d’antenes de Joan Vigó és un llibre molt potent i urbà”, explica Marc Romera, que afegeix que té una visió urbanita força postnuclear i que afegeix un impacte estètic interessant: “La ciutat es converteix en un paisatge de Mad max”. És el primer poemari que publica Joan Vigó, que demostra que per ser un poeta novell no cal ser jove. Pastor d’antenes és un recull de poemes essencialment urbà: “No m’hi trobaríeu, al bosc”, ha sentenciat Vigó. “Per a mi, el paisatge feréstec és la ciutat, el drama humà és molt evident, cada vegada hi estem tots més enllaunats”.
Joan Vigó ha estat lletrista de rock’n’roll i cofundador del fanzine El plafó contemporani. Entre d’altres coses, ha publicat contes, ha treballat com a guionista i locutor a la ràdio i ha col·laborat amb revistes com Les males herbes. Actualment escriu exhumacions poètiques per a La Charca literaria.
Anna Carreras, ‘Encén el llum’
Encén el llum és la sisena novel·la que publica Anna Carreras, filòloga i escriptora. Tal com expliquen els editors, “Carreras ha escrit una novel·la on el protagonista és el magnetisme del sexe”. La novel·la arribarà a les llibreries a l’abril i serà publicada en castellà per l’editorial Navona.
“En aquest llibre, el sexe no és una finalitat, sinó un mitjà, com el llenguatge. No som a Seattle, sinó a Catalunya. No hi ha cap jove empresari ni cap incongruent estudiant de literatura. El BDSM (bondage, disciplina-dominació, submissió-sadisme, masoquisme) no és l’argument ni el filó per embotir pàgines de fals erotisme ni per pensar en trilogies milionàries. No es busca la humiliació ni el dolor. No penso en porno per a mares ni per a tietes ni per a àvies modernes de cabells tintats de lila i pits de mentida”, escriu a la nota preliminar l’autora.
El festival Alcools s’ha acomiadat de la Sala Beckett per un any. Després de presentar diferents propostes multidisciplinàries amb la poesia com a protagonista (durant un mes i mig!), només en queda el regust a alcohol a la boca dels espectadors, lluny de la visita obligada de cada setmana. Més d’un acabarà amb síndrome d’abstinència després de l’últim espectacle que ha anat a càrrec d’Antònia Vicens, Joan Vigó i Lluís Calvo, tres poetes amb obres ben diferenciades, units per LaBreu Edicions, que ha trobat en el festival Alcools el marc ideal per presentar les tres últimes novetats de la col·lecció Alabatre.
Lluís Calvo, Antònia Vicens i Joan Vigó van fer el darrer recital de l’Alcools a la Sala Beckett
L’última proposta del festival Alcools ha estat un recital a tres veus entre veterans. Una tríada major plantada a l’escenari quan la primavera i el dia mundial de la poesia ja s’acostaven per la cantonada de la Beckett. Gairebé una conjunció astral, aquesta reunió! Sol, terra i lluna, i les voltes que fa la vida. Una alineació que no va necessitar de grans atrezzos per vestir la sala. Únicament s’hi estaven els tres protagonistes —Antònia Vicens, Joan Vigó i Lluís Calvo— i el micròfon, davant del públic. I poc més, només alguna fotografia projectada. A diferència d’altres espectacles del festival, la poesia es despullava, i es posava a la tarima una mica així, tal com és.
La veu profunda i l’estatura forta de Joan Vigó van ser les encarregades d’encetar la trobada. Ho feien des de la mirada a la vida urbana que l’autor ha reunit en el llibre Pastor d’antenes. Una obra on la perspectiva més metropolitana del Poble Nou es reconverteix —i barreja— amb paisatges íntims. Parteix des de diverses perspectives: des la innocència de la infantesa, una certa lucidesa adulta o l’acostament cap a la mort. Perquè els contorns del nostre dia a dia se’ns acaben dibuixant una mica per dins. Tot seguit va entrar en escena Lluís Calvo, i el seu poemari Talismà. En aquest cas s’allunyava de la proximitat del seu entorn quotidià, i trobava els versos en els viatges que havia fet. D’aquesta manera s’acostava sobretot a la Índia, i a la cultura oriental. Noves perspectives sobre el renéixer i trobar el que estàs buscant. Per últim, el micròfon baixava uns pams per projectar la veu de la mallorquina Antònia Vicens. En el seu llibre Tots els cavalls l’escriptora mira al seu voltant des d’un fort simbolisme que desboca a les criatures del títol. Una gran força literària amb un domini elegant del ritme i la sonoritat.
Així doncs, el públic en va poder sortir agraït. Tot i així, podia presentar certs símptomes del que podríem anomenar la descol·locació poètica: els tres protagonistes van treure a raig els seus versos, donant intensitat a la trobada, però potser van passar per temes, perspectives i veus massa diverses en poc temps. Diguéssim que quedava un gust a presentació conjunta per necessitats de l’editorial, i això en feia una mica difícil la digestió. Malgrat tot, la veu poètica de cada un dels implicats és increïble, i van saber donar un punt i final al festival a l’alçada de les circumstàncies. Una mica amb aquella mesura de deixar-te amb ganes fins a l’any que ve.
de la presentació del poemari TOTS ELS CAVALLS d’Antònia Vicens amb Sebastià Portell, Ester Andorrà i el vi cortesia del Celler de Can Mata a Cal Llibreter (23.03.17)
“caminaré
sota aquest sol de mort
i cercaré camins de blau.
el mar acollirà
la meva set de temps”.
Aquest és un dels poemes que per fi podem llegir a l’obra completa de Francesc Garriga Barata. Cosmonauta, que aplega tota la seva obra completa publicada, és una de les novetats més esperades d’aquesta primavera i ha estat publicada per LaBreu Edicions. L’edició i selecció de les obres ha anat a cura de Marc Romera i Marc Masdeu.
Francesc Garriga al Palau de la Música | Foto d’Ester Andorrà
“Els dotze anys que portem de la col·lecció alabatre —nom, per cert, que els editors de LaBreu escriuen en minúscula com a tribut a Garriga— han estat per poder fer aquest llibre”, ha assegurat Ester Andorrà, que ha explicat també que aquesta obra l’havien començat a treballar amb ell. “Especulàvem amb ell sobre l’obra completa, perquè sabíem que en vida seva no s’hauria pogut materialitzar mai”, ha afegit Romera.
“Francesc Garriga, com s’ha afirmat en alguna ocasió, no reescriu cada vegada el mateix poema ni ho fa de la mateixa manera, sinó que sempre centra la mirada en els temes cabdals que abans referenciàvem i els visita amb una mateixa actitud verbal que elimina els experiments fora de l’experiment únic en què es converteix el conjunt de la seva poesia”. Així s’expressen els dos curadors, Romera i Masdeu, quan expliquen a la Introducció d’aquesta obra completa el procés creatiu del poeta. Durant els últims anys, Garriga es va concentrar a revisar cadascuna dels llibres que va publicar i va proposar una nova reescriptura en alguns poemes: “Agafava un llapis i un llibre i s’hi enfrontava poema a poema. I se’n fotia. Deia que si es podia fer conya d’algun poema volia dir que s’havia de modificar”, ha explicat Romera en la roda de premsa en què s’han presentat les novetats de primavera de LaBreu. “Garriga sempre deia que els poemes deixaven de ser seus quan arribaven al lector, però això era una gran mentida, perquè ell va seguir treballant els seus poemes”, ha afegit l’editor de LaBreu.
Per dur a terme el procés de selecció i edició de tota l’obra completa, els curadors afirmen que el criteri que han seguit ha estat el de fixar “tota la poesia de Garriga de la manera que ell desitjava”. Així, han reunit tot el material que han trobat i han seguit el mateix procediment que ell havia establert. “Com també era habitual durant la composició dels seus poemaris, el desgavell s’acumulava en el cartipàs negre i damunt l’escriptori, en els calaixos i en les carpetes amuntegades als peus de la butaca de la casa familiar de Bellaterra”, escriuen els dos curadors.
Cosmonauta, que deu el seu nom a un títol que Garriga havia de posar a un recull de poemes però que finalment no va utilitzar, recull tota l’obra que ell va publicar i un llibre inèdit que Masdeu i Romera van descobrir en una carpeta després de la mort del poeta. “Vam decidir incorporar aquests poemes al volum perquè creiem que els havia escrit durant un temps en què havia deixat d’escriure i, quan va voler tornar a enviar originals a les editorials, va preferir publicar l’últim que havia escrit”, justifiquen els curadors.
Francesc Garriga, per bé que poc conegut, ha estat un dels poetes més grans del tombant de segle. Segons Jordi Florit, que va escriure sobre el poeta en aquest article, la poesia de Garriga “destaca per la mínima expressió necessària, per anar a l’arrel de les paraules i llavors despullar-la encara una mica més”.
“Aquests versos són el seu llegat”, com diuen Marc Romera i Marc Masdeu.
Torna l’escriptura lliure i visionària d’Antònia Vicens
La poeta mallorquina publica ‘Tots els cavalls’
La poeta Antònia Vicens (Santanyí, 1941) compara la poesia amb “una espurna de foc”. / CÈLIA ATSET
Durant l’últim any, una pluja de premis ha remullat periòdicament Antònia Vicens. Primer va arribar el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya per la seva obra “valenta, incisiva i compromesa”. Mesos després va rebre dues medalles d’or gairebé simultàniament: la de la Vila de Santanyí -on va néixer el 1941- i la de l’Ajuntament de Palma. El 31 de desembre del 2016, l’excepcional any de Vicens es va tancar amb el premi Josep Maria Llompart durant la Nit de la Cultura. “Mai no he buscat els premis, des de fa molt de temps porto una vida completament retirada -comenta-. Em limito a treure el gos a passejar davant la mar i amb prou feines em veu ningú”.
Antònia Vicens: “L’escriptor ha de saber ser dona, dimoni o gos. La ploma no té sexe”Tot i que actualment és coneguda pel seu vessant poètic, que va inaugurar el 2009 amb Lovely -publicat a la desapareguda editorial mallorquina Moll-, la trajectòria literària de Vicens va començar molt abans, a finals dels anys 60. I per la porta gran: va guanyar el premi Sant Jordi el 1967 amb 39º graus a l’ombra. “En aquells moments se’m va obrir Barcelona -diu-. Em vaig preguntar: «I si em quedo aquí?» Però si m’instal·lava a Barcelona, ¿quan seria jo? Vaig optar per tornar a Cala d’Or, lluny de la vida cultural. Des de llavors he fet el mateix: escriure el que volia. Mai no he volgut renunciar a la meva llibertat”. Entre les novel·les de Vicens hi ha Material de fulletó (Moll, 1971), Quilòmetres de tul per a un petit cadàver (Laia, 1984), Ungles perfectes (Proa, 2007) i Ànima de gos (Moll, 2011).
L’escriptura de Lovely va obrir una nova porta en la seva literatura, la de la poeta visionària. “Recordo perfectament el dia que va començar tot: va ser el 30 d’agost del 2006 -fa memòria-. Prenia el sol sota el para-sol quan em van començar a passar les imatges del llibre. Vaig posar-me a escriure. Els de casa em deien: «Avui no dinem?»”. El desllorigador creatiu va ser el tercer aniversari de la mort del pare de l’autora. “Em va tornar tot de cop, sense poder preveure-ho”, afegeix.
Bellesa i tragèdia
Enmig de l’allau de reconeixements de l’últim any, Vicens ha tingut temps per acabar un nou poemari, Tots els cavalls (LaBreu, 2017), i per presentar el poema del Dia Mundial de la Poesia, iniciativa de la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco. “Em van demanar que expliqués què és per a mi la poesia -diu-. Quan em van trucar eren les deu de la nit, hora en què jo ja estic adormida, i vaig dir que sí sense pensar-hi. L’endemà vaig estar a punt de fer-me cancel·lar l’encàrrec. Fins i tot vaig pensar que potser havia d’entregar una pàgina en blanc”. La poeta va acabar canviant d’idea i va escriure La poesia, text que ha sigut traduït a una vintena de llengües i prova de definir l’indefinible. Se la compara amb “fulgors d’altres mons”, “ombres” d’àngels “sense sal, sense ales” i “espurna de foc”. “Estem envoltats de poesia, però és impossible saber què és. La poesia és bellesa i tragèdia”, admet.
El seu últim llibre -que ha sigut precedit de Fred als ulls (Cafè Central, 2015) i Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013)- va arrencar d’un somni en què va veure quatre cavalls galopant. “Eren dels colors dels cavalls de l’Apocalipsi i no hi havia manera d’oblidar-los”, recorda. Va ser per aquest motiu que va escriure un cicle de quaranta poemes que es poden llegir com una narració -a estones lluminosa, d’altres pertorbadora- en què apareixen el Diable, sabates perdudes, amigues i morts estimats. “El cel pot cabre dins un bassal, / l’infern pot ser / un llit amb els llençols / de seda”, escriu.
Antònia Vicens: ‘El concepte de literatura femenina m’ofèn: la literatura no té sexe’
L’escriptora mallorquina presenta el llibre de poemes ‘Tots els cavalls’ i recitarà el poema del Dia de la Poesia
Antònia Vicens (Santanyí, 1941) va guanyar el premi Sant Jordi quan tenia només vint-i-sis anys. Va ser la consolidació d’una llarga carrera literària començada una mica abans i que ha abastat cinquanta anys dedicada a la narrativa. El 2009 es va estrenar com a poetessa i fins ara ha publicat quatre llibres de poemes. El darrer, Tots els cavalls (Labreu), acaba de sortir. Amb aquest nou vessant, Vicens va abandonar un cert ostracisme a Mallorca i s’ha convertit en una de les veus poètiques més interessants d’aquests darrers anys, reconeguda per tots els poetes de tres generacions diferents. Fins al punt que ha estat l’encarregada de fer el poema per al Dia Mundial de la Poesia, que es llegirà avui a l’Arts Santa Mònica.
—Després d’una llarga trajectòria narrativa, de sobte, el 2009, us feu conèixer com a poetessa. Però això responia al fet que fins llavors havíeu fet poemes i no n’havíeu publicats, o tot va néixer de forma espontània? —Us promet que això va ser així com us dic: el 3 d’agost de 2006 jo prenia el sol aquí defora mateix i Lovely em va passar per damunt. Era tota la meva vida que queia a trossos i el vers va ser el millor recipient, de fet l’únic, per poder recollir-los. Hi havia qui deia que això venia de lluny, però la meva conversió en poeta té una data ben concreta.
—I des de llavors heu publicat quatre llibres de poesia, però no n’heu publicat cap més de narrativa. —És que jo just puc fer una cosa a la vegada i ara tenc el cap ple de poesia tot el dia. Lovely era el meu món real i físic i llavors li faltava la part espiritual, el món més oníric que va ser Sota el paraigua el crit. Llavors va venir Fred als ulls, on hi havia el meu subconscient. El vaig escriure acabada d’operar dels ulls, estava asseguda en aquest sofà i els versos em passaven per davant. És un poemari escrit des de la fosca. I vaig dir que ja no faria més poemes, que la poesia em maltractava perquè no em deixava ni dormir, però vaig somiar cavalls i em vaig embolicar en aquest darrer llibre.
—Una vegada us vaig sentir renyar un poeta: li dèieu que els poetes només llegien poetes i que els narradors llegien narrativa i poesia. Heu arribat ja al punt de llegir poesia i prou? —Ara llegesc més poc perquè els ulls se’m cansen molt. I, al cap i a la fi, si la narrativa és bona, l’atmosfera sempre és poètica.
—Vàreu sorprendre tothom en els vostres recitals dient els poemes de cap… —És que hi ha poemes que em queden gravats dins el cap, però jo no tenc gens de memòria. Penseu que avui creia que era dissabte i és divendres. Però hi ha poemes que no sé per què em queden gravats a dins i en els recitals són aquests els que dic.
—Quatre llibres de poemes i amb quatre editorials diferents, totes en col·leccions capdavanteres de poesia, excepte ‘La Balanguera’, de Moll, que ja ha plegat… —I tenc molt bona amistat amb tots! Vaig voler publicar Lovely amb la Balanguera per sentimentalisme. Havia publicat el meu primer llibre, Banc de fusta, a l’editorial Moll el 1966 i em feia il·lusió tornar-hi. Després m’agrada molt la col·lecció ‘La Fosca’ de l’editorial Lleonard Muntaner, com a objecte. Vaig tenir la sort que en Toni Clapés va fer una crítica molt bona del llibre i li va interessar editar-me i a Labreu hi he arribat per una amiga comuna. Tenc amistat amb tots i tots m’han tractat molt bé. De manera que m’agradaria poder treballar amb tots.
—Siguem sincers, això de la poesia ha estat com una resurrecció… —I tant que sí, però no us preocupeu, m’han enterrat i ressuscitat moltes de vegades, això són cicles de la vida.
—Però sembla com si les editorials grans, cercant saba nova constantment, hagin oblidat tot un seguit d’autors que per edat i trajectòria ara poden fer potser les seves millors novel·les… —Mirau, a final dels anys seixanta i principi dels setanta vàrem irrompre tota una generació de jovençans que ens ho volíem menjar tot, i és natural que hi hagi gent jove que faci coses. A mi no em preocupa en absolut. Jo no estic atenta a res del món editorial, però sempre que he volgut publicar he trobat una editorial gran que malgrat estar vivint a Mallorca i un poc allunyada de tot m’ha volgut publicar. Jo no tenc res al calaix. Hi ha una novel·la que necessita que s’acabi d’escriure, però no en tenc ganes, perquè per a mi escriure és quelcom lligat a la llibertat i per tant ni tan sols sé si l’acabaré mai.
—Idò m’han dit que és molt bona i que va sobre la guerra de 1936-1939… —No sé qui deu haver estat, però ja està bé així, el cercaré i li estiraré les orelles. És cert que per primera vegada xerr sobre la guerra, però més que des del vessant clàssic ho faig des de la part més psicològica i per ventura de com això afecta els fills i els néts, és com una malaltia. Tenia mumare aquí, asseguda a la llitera, i m’explicava històries i ho volia aprofitar perquè mai no havia escrit res amb les coses que em contava, però ara no en tenc ganes, uf, dues-centes pàgines una altra vegada, quina peresa. Em sent molt més lliure amb la poesia i mirau, tampoc no sé si n’escriuré més.
—Teniu moltaconnexió amb les generacions més joves, que us estimen i us reivindiquen i amb qui reciteu tot sovint… —Sí, no sé què ha passat i n’estic molt contenta. Els poetes joves i els de mitjana edat se m’acosten amb molta il·lusió i empenta i això que la meva poesia ve de la meva experiència. Sempre em conviden a recitar amb gent més jove. Ara dilluns ho farem a la Beckett, tancant el festival Alcools amb en Joan Vigó i en Lluís Calvo, en un acte que servirà per a presentar el llibre nou.
—Amb motiu del Dia de la Poesia, que es farà dimarts, us van encarregar d’escriure el poema d’enguany. Com va anar? —Em van telefonar de la Institució de les Lletres Catalanes i jo vaig estar ben contenta i a la vegada sorpresa. Jo faig vida apartada del món cultural, no em moc d’aquí. Vaig dir que sí i després va venir el vertigen, perquè en aquesta ocasió era jo qui havia d’anar al poema, era una altra manera d’escriure. I el que vaig fer és una nota poètica autobiogràfica…
—El llegireu a l’Arts Santa Mònica, però a més en una biblioteca de Barcelona faran dansa amb la vostra poesia… —Es fan coses de les quals no sé res i això m’encanta, que la meva poesia transcendeixi i vagi més enllà i es transformi en una altra cosa.
—Però això és possible perquè sempre explicau una història… —És que hi ha una veu de narrador en el poema. Tots els cavalls comença amb personatges i acaba amb personatges, malgrat que jo vaig somiar els cavalls que eren de quatre colors i nomes vaig saber que aquests eren els colors dels cavalls de l’Apocalipsi, amb la qual cosa la mirada del poemari és terrible.
—La vostra poesia ha arribat a un nivell màxim de depuració. No emprau majúscules, no emprau comes, ni interrogants, només el vers retallat i els espais en blanc… —El poema molt sovint me comanda i m’encongeix aquesta exigència de planificació, aquest cercar a dir sense dir, cercant les paraules quotidianes i recreant aquest ambient de misteri amb paraules humils. He estat cinquanta anys escrivint narrativa per arribar a aquesta depuració, quan diuen que és al revés, que normalment els joves comencen per la poesia i després fan el sal. Jo ho he fet al revés, en l’escriptura tot és difícil, tot és un aprenentatge.
—Tot i això, molts dels vostres companys més joves voldrien fer aquest pas, potser per poder tenir més opcions de guanyar-se la vida amb la literatura. —Això és molt mal de fer escrivint en català. Ens hauríem de poder guanyar la vida, i ara mira, com a mínim tenim els actes remunerats, que no ho són gaire, però sempre cau alguna cosa. Abans no passava. Els professionals no hauríem de fer res sense cobrar, ni que sigui d’una manera simbòlica. Ara almenys ja no et diuen que facis res de franc, és a dir, que una mica s’ha avançat.
—De fet, aquesta ha estat una de les vostres lluites cada vegada que us han proposar un càrrec directiu, o bé al Pen Club o bé a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana… —És que quan vaig dir que sí als càrrecs després de demanar-m’ho molt jo sabia que no havia de ser un ram de flors, vaig dir que sí i vaig mirar de posar-hi una mica de mà de metge. Pensau que l’AELC va néixer com a sindicat d’escriptors i jo m’hi vaig aplicar amb el màxim de responsabilitat i de coherència. Després va venir una època en què s’havia perdut una mica el senderi, però per sort ara les coses sembla que tornen a funcionar.
—Una coherència que us va dur a refusar una medalla d’or de la comunitat autònoma de les Illes Balears… —Home, és que era el moment en què en Jaume Matas es presentava a les eleccions i la seva política cultural era secessionista amb la llengua, construïa autopistes, es feia la destrucció de paisatges. És clar que no volia anar a cercar res d’aquest senyor.
—Heu fet un llibre de converses amb Sebastià Portell, una raresa en les nostres latituds, on hi ha poc assaig i poques entrevistes amb autors… —Va ser una proposta seva i de na Maria Muntaner per a la col·lecció Mallorquins en Diàleg, i jo no podia dir que no, tot i que no sabia quin interès podia tenir, perquè jo no he viatjat gaire, visc sempre aquí… En Sebastià venia un pic per setmana i jo oblidava que em feia una entrevista i parlàvem d’una manera molt natural. Crec que estaria molt bé que hi hagués més escriptors que tenguessin llibres com aquests.
—Vàreu guanyar el premi Sant Jordi a vint-i-sis anys. Va ser una sort o una condemna? —Jo a vint-i-sis anys no sabia res del món literari i després de guanyar el premi tothom volia que quedàs a Barcelona. La Maria Aurèlia Capmany em cercava feina a diaris i a ràdios i revistes, però jo pensava i què serà de mi, quan podré escriure, i vaig tornar cap aquí, a Cala d’Or, on no hi havia cap ambient cultural. Si no hi era lliure escrivint, quan ho podria ser?
—Vàreu néixer a Santanyí, un poble relativament petit i allunyat de Palma, però que sorprenentment ha donat escriptors com en Bernat Vidal i Tomàs, vós mateixa, en Blai Bonet, n’Antoni Vidal Ferrando i ara per exemple en Pau Vadell… Teniu cap teoria sobre aquest fenomen? —Tot s’explica per en Bernat Vidal i Tomàs, que va estudiar a Barcelona, va tenir contacte amb els escriptors de la generació del 27 i amb els autors catalans i que després tornà. Jo sense ell m’hauria ofegada i molts d’altres també, fins i tot realment, perquè duia penicil·lina de contraban. A ca meva no tenia llibres i al poble no hi havia biblioteca i si no hagués pogut anar a can Bernat Vidal no sé què seria. Ell em va deixar llibres i em va escoltar. Jo escrivia durant tota la setmana i un cop per setmana li llegia el que havia escrit i ell m’escoltava, que és una cosa que s’agraeix molt.
—Un dels moments més emocionants del llibre és quan explicau que el vostre pare us va portar de contraban una màquina d’escriure… —Sí, és aquesta Smith Corona que hi ha allà damunt. Jo publicava articles al setmanari Santanyí. En Bernat Vidal me’ls passava a màquina fins que es va renegar i me va dir que trobàs una màquina i n’aprengués, i el meu pare, amb qui jo tenia una gran relació, me la va enviar de contraban. Segurament vaig ser la primera dona que en va tenir una al poble. Era quelcom molt masculí, només en tenia el vicari, el rector i l’apotecari…
—Parlau d’un món molt masculí i, tot i que per a mi no ho és gens, algú ha dit que una part de la vostra obra és femenina i feminista… —Jo crec que el feminisme és molt necessari i que hem de lluitar per la igualtat, però el concepte de literatura femenina m’ofèn profundament: la literatura no té sexe, la mirada de l’escriptor ha de fer oblidar el sexe. Explic molt sovint l’anècdota: el 1964 quan vaig guanyar el premi a Cantonigròs en Triadú esperava un al·lot, un Antoni Vicens, i no una Antònia Vicens, perquè aquella prosa era molt vigorosa. No vaig entendre mai per què una prosa vigorosa no podia ser d’una dona.
—Us han fet tot un seguit de reconeixements i homenatges aquests darrers temps. Qui creieu que també se’ls mereix? —No us diré cap nom, però tots el autors dels anys seixanta i setanta en algun moment vàrem salvar la llengua catalana. Crec que caldria reconèixer més els literats de la generació dels setanta.
Singular, lúcida i incòmoda: l’obra completa de Francesc Garriga
LaBreu publica ‘Cosmonauta’, que inclou els 14 llibres publicats en vida del poeta i l’inèdit ‘Llàtzer’
El poeta Francesc Garriga l’any 2012. / PERE VIRGILI CÈLIA ATSET
“Entens el sentit de l’expressió?”, deia Francesc Garriga Barata (1932-2015) amb la sornegueria que l’acompanyava gairebé sempre. Garriga et mirava fixament amb el seu parell d’ulls blaus -curiosos i alhora inquisitius- mentre esperava la teva resposta. Des d’ara, la pregunta retòrica del poeta és el colofó de la seva obra completa, un fastuós volum en tapa dura de color blau elèctric de 854 pàgines publicat per LaBreu Edicions. Quan s’obre el llibre, el primer que apareix és una foto seva en què se’l veu mirant el lector de cara, a punt de llançar una de les seves sorprenents, feridores i lúcides invectives.
“Hem estat dotze anys fent llibres per poder assumir un projecte com aquest Cosmonauta ”, diu l’editora de LaBreu Ester Andorrà abans de donar pas als dos responsables del projecte, Marc Masdeu i Marc Romera. “Des de fa molt de temps, l’un i l’altre passàvem moltes estones amb en Francesc, tant a l’estudi del carrer Mallorca com a la casa de Bellaterra -expliquen-. Parlàvem una mica de tot, sense cap pauta ni sistematisme, i de tant en tant treia la carpeta on portava els poemes en què estava treballant i en llegia algun”. En el millor dels casos, Garriga acostumava a trobar alguna paraula que sobrava i es decidia a eliminar-la. De vegades era més inclement: “Es distanciava del poema enfotent-se’n”. Garriga va debutar el 1959 amb Entre el neguit i el somni, però abans d’això havia escrit “composicions estrictament religioses signades amb el nom de fra Joan Maria de Sabadell” quan formava part de l’orde dels franciscans caputxins -havia passat una llarga temporada fent de missioner a la selva colombiana.
Cap al camí personal
“Els místics el van influir a l’hora d’escriure lloes a la Mare de Déu, encara amb pseudònim, però quan va deixar l’orde va decidir fer una poesia més personal i signar-la amb el seu nom -comenten Masdeu i Romera-. Garriga escrivia perquè tenia coses a dir”. La seva primera etapa creativa, que segons els editors inclou, a més d’ Entre el neguit i el somni, Foc nostre, somni… (1960), Paraules (1962) i Paraules cap al tard (1973), va ser revisada pel poeta durant els últims anys de la seva vida, i les versions incloses aCosmonauta han passat per les tisores de l’autor, fet que els acosta a la producció posterior. “La seva obra és una denúncia de la gran mentida -expliquen els editors-. Fins i tot quan era jove es preguntava què se n’havia fet, dels seus anys de joventut. Deia: «Torneu-me les paraules que no he pogut dir»”. Masdeu i Romera enumeren alguns dels temes recurrents en els poemes de Garriga: “Hi ha l’amor, que està molt lligat al desig -i a la frustració de no veure’l realitzat-, però també la por, el pas del temps i l’engany de la veritat i la mentida”.
La segona etapa de la seva obra arrenca amb l’inèdit Llàtzer -escrit a la dècada dels 80- i inclou llibres com Els colors de la nit (1990) i Setembre (1992). Són les dècades que va dedicar a la docència com a professor de batxillerat a l’escola Sant Gregori del barri barceloní de Sant Gervasi. Va ser a partir de la seva jubilació que arrencaria la part més fèrtil, madura i valorada de la seva trajectòria, que comença amb Ombres (2000) i inclou llibres imprescindibles com La nit dels peixos (2005), Ragtime(2011) i Tornar és lluny (2013), amb el qual va guanyar el premi Carles Riba. “En Francesc desconcertava gairebé tothom perquè mai va estar adscrit a cap tendència majoritària i, en conseqüència, no se sabia quina etiqueta posar-li -diuen Masdeu i Romera-. A més d’estar influït per la mística, li va interessar la generació del 27 (sobretot Jorge Guillén), la tradició germànica (i en especial Georg Trakl) i els clàssics grecs i llatins”. A la introducció del volum, els editors situen Garriga enmig d’una sèrie d’illes singulars de la poesia catalana de les últimes dècades, on hi ha Màrius Sampere, Feliu Formosa, Zoraida Burgos, Gerard Vergés i Miquel Àngel Riera. “Encara hi podríem afegir Margarita Ballester -adverteixen-. Pertanyen a una mateixa generació que ve després del gran boom de la poesia catalana, la que creix després de Ferrater i Vinyoli i de l’antologia de Castellet i Molas”.
Una sola lletra majúscula
La poesia de Garriga és sòbria i desencantada. En tota la seva obra hi apareix una sola lletra majúscula, a Ragtime : “Només el nom de Déu em desafia”. El llenguatge que fa servir és d’un “col·loquialisme gens vulgar, on de tant en tant apareixen cultismes”. Hi ha “una unitat tant en la forma com en el fons”. Abunden els poemes en què reflexiona i passa comptes amb alguns temes que el preocupaven -la llibertat, el cinisme, l’amistat-, però ho fa “sense anècdotes biogràfiques, lluny de la poesia de l’experiència”. “Tota la vida va lluitar per aconseguir una solitud que fos suportable -afegeixen-. Les nocions que li havien infiltrat de jove i el moment històric que li va tocar viure no li van permetre fer tot el que volia”. D’aquest anhel no culminat i dels retrets que se’n derivaven va néixer una obra singular, lúcida i incòmoda que a partir d’ara es pot llegir en un únic volum.
presentació EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell a la Capella del Palau de Requesens de Molins de Rei amb l’editora i la bibliotecària Glòria Massana (18.03.17)
Singular, lúcida i incòmoda: l’obra completa de Francesc Garriga
LaBreu publica ‘Cosmonauta’, que inclou els 14 llibres publicats en vida del poeta i l’inèdit ‘Llàtzer’
El poeta Francesc Garriga l’any 2012.
“Entens el sentit de l’expressió?”, deia Francesc Garriga Barata (1932-2015) amb la sornegueria que l’acompanyava gairebé sempre. Garriga et mirava fixament amb el seu parell d’ulls blaus -curiosos i alhora inquisitius- mentre esperava la teva resposta. Des d’ara, la pregunta retòrica del poeta és el colofó de la seva obra completa, un fastuós volum en tapa dura de color blau elèctric de 854 pàgines publicat per LaBreu Edicions. Quan s’obre el llibre, el primer que apareix és una foto seva en què se’l veu mirant el lector de cara, a punt de llançar una de les seves sorprenents, feridores i lúcides invectives.
“Hem estat dotze anys fent llibres per poder assumir un projecte com aquest Cosmonauta ”, diu l’editora de LaBreu Ester Andorrà abans de donar pas als dos responsables del projecte, Marc Masdeu i Marc Romera. “Des de fa molt de temps, l’un i l’altre passàvem moltes estones amb en Francesc, tant a l’estudi del carrer Mallorca com a la casa de Bellaterra -expliquen-. Parlàvem una mica de tot, sense cap pauta ni sistematisme, i de tant en tant treia la carpeta on portava els poemes en què estava treballant i en llegia algun”. En el millor dels casos, Garriga acostumava a trobar alguna paraula que sobrava i es decidia a eliminar-la. De vegades era més inclement: “Es distanciava del poema enfotent-se’n”. Garriga va debutar el 1959 amb Entre el neguit i el somni, però abans d’això havia escrit “composicions estrictament religioses signades amb el nom de fra Joan Maria de Sabadell” quan formava part de l’orde dels franciscans caputxins -havia passat una llarga temporada fent de missioner a la selva colombiana.
Cap al camí personal
“Els místics el van influir a l’hora d’escriure lloes a la Mare de Déu, encara amb pseudònim, però quan va deixar l’orde va decidir fer una poesia més personal i signar-la amb el seu nom -comenten Masdeu i Romera-. Garriga escrivia perquè tenia coses a dir”. La seva primera etapa creativa, que segons els editors inclou, a més d’ Entre el neguit i el somni, Foc nostre, somni… (1960), Paraules (1962) i Paraules cap al tard (1973), va ser revisada pel poeta durant els últims anys de la seva vida, i les versions incloses aCosmonauta han passat per les tisores de l’autor, fet que els acosta a la producció posterior. “La seva obra és una denúncia de la gran mentida -expliquen els editors-. Fins i tot quan era jove es preguntava què se n’havia fet, dels seus anys de joventut. Deia: «Torneu-me les paraules que no he pogut dir»”. Masdeu i Romera enumeren alguns dels temes recurrents en els poemes de Garriga: “Hi ha l’amor, que està molt lligat al desig -i a la frustració de no veure’l realitzat-, però també la por, el pas del temps i l’engany de la veritat i la mentida”.
La segona etapa de la seva obra arrenca amb l’inèdit Llàtzer -escrit a la dècada dels 80- i inclou llibres com Els colors de la nit (1990) i Setembre (1992). Són les dècades que va dedicar a la docència com a professor de batxillerat a l’escola Sant Gregori del barri barceloní de Sant Gervasi. Va ser a partir de la seva jubilació que arrencaria la part més fèrtil, madura i valorada de la seva trajectòria, que comença amb Ombres (2000) i inclou llibres imprescindibles com La nit dels peixos (2005), Ragtime(2011) i Tornar és lluny (2013), amb el qual va guanyar el premi Carles Riba. “En Francesc desconcertava gairebé tothom perquè mai va estar adscrit a cap tendència majoritària i, en conseqüència, no se sabia quina etiqueta posar-li -diuen Masdeu i Romera-. A més d’estar influït per la mística, li va interessar la generació del 27 (sobretot Jorge Guillén), la tradició germànica (i en especial Georg Trakl) i els clàssics grecs i llatins”. A la introducció del volum, els editors situen Garriga enmig d’una sèrie d’illes singulars de la poesia catalana de les últimes dècades, on hi ha Màrius Sampere, Feliu Formosa, Zoraida Burgos, Gerard Vergés i Miquel Àngel Riera. “Encara hi podríem afegir Margarita Ballester -adverteixen-. Pertanyen a una mateixa generació que ve després del gran boom de la poesia catalana, la que creix després de Ferrater i Vinyoli i de l’antologia de Castellet i Molas”.
Una sola lletra majúscula
La poesia de Garriga és sòbria i desencantada. En tota la seva obra hi apareix una sola lletra majúscula, a Ragtime : “Només el nom de Déu em desafia”. El llenguatge que fa servir és d’un “col·loquialisme gens vulgar, on de tant en tant apareixen cultismes”. Hi ha “una unitat tant en la forma com en el fons”. Abunden els poemes en què reflexiona i passa comptes amb alguns temes que el preocupaven -la llibertat, el cinisme, l’amistat-, però ho fa “sense anècdotes biogràfiques, lluny de la poesia de l’experiència”. “Tota la vida va lluitar per aconseguir una solitud que fos suportable -afegeixen-. Les nocions que li havien infiltrat de jove i el moment històric que li va tocar viure no li van permetre fer tot el que volia”. D’aquest anhel no culminat i dels retrets que se’n derivaven va néixer una obra singular, lúcida i incòmoda que a partir d’ara es pot llegir en un únic volum.
dimarts 21, a les 19.00 h Acte central de la celebració del Dia Mundial de la Poesia
Acte Central de la celebració delDia Mundial de la Poesia 2017 per culminar el conjunt d’iniciatives, presencials i/o a través de la xarxa, promogudes arreu dels territoris de parla catalana fomentades per la Institució de les Lletres Catalanes, amb la col·laboració de diverses entitats públiques i privades. Hi ha prevista la participació de l’escriptora Antònia Vicens, poeta a qui s’ha encarregat el poema aquest any; la projecció d’un vídeo de la poeta, de tres vídeos aportats per l’Institut Ramon Llull i d’un videolit; la lectura de diferents versions del poema per part d’alguns dels traductors i de voluntaris lingüístics, i un tast musical a càrrec de Donallop, que han musicat “La Poesia”.
També hi intervindran Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que farà una glossa del poema i establirà un diàleg amb l’autora, Dolors Reig, presidenta de la Federació Catalana d’Associacions i clubs UNESCO, Katy Trias, directora general de la Fundació Catalana Síndrome de Down, Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística, Manuel Forcano, director de l’Institut Ramon Llull, i Josep R. Cerdà, director de l’Institut de la Llengua i la Cultura de les Illes Balears. L’acte el tancarà el conseller de Cultura, Santi Vila.
serà al Claustre Max Cahner de l’Arts Santa Mònica (La Rambla, 7, Barcelona).
LLUÍS CALVO (Saragossa, 1963) celebra, amb aquest Talismà, 30 anys d’una trajectòria que s’inicià amb Veïnatge d’hores. Ha publicat vint llibres de poesia, els últims del quals Cent mil déus en un cau fosc, Col·lisions, Estiula, Teresa la mòmia, Llegat rebel i Selvàtica. Joan Triadú el va veure com un far que marca el segle XX; Jordi Marrugat el situa en el paradigma d’una diversitat que tant abasta l’avantguarda més ferotge com la tradició més fidel. Per això les influències calvianes van des dels grecs i els trobadors al heavy metal. Els seus poemes s’han antologat en més de vint publicacions, l’última de les quals Trentaquattro poeti catalani per il XXI secolo.Com a assagista ha publicat Les interpretacions, Baules i llenguatges i El Meridià de París. També és autor de quatre novel·les, l’última de les quals L’endemà de tot.
De Talismà, Laia Llobera diu a l’epíleg que és l’obra d’un viatge revelador que «parteix d’un pelegrinatge —interior i exterior— que es multiplica en diversos espais geogràfics i es transforma en un viatge en el temps. Com la transmutació dels metalls en l’antiguitat, els poemes d’aquest llibre són un cúmul d’experiments i experiències connectades entre elles per mitjà d’un recorregut que comença a la riba del Ganges i acaba a Catalunya i Occitània».
Títol_ Tots els cavalls Autor_ Antònia Vicens Col·lecció_ alabatre, 77 Pàgs_ 56 PVP_ 12 € ISBN_ 978-84-946624-4-7
.
ANTÒNIA VICENS I PICORNELL (Santanyí, 1941) ha destacat com a novel·lista amb obres essencials com 39° a l’ombra (Premi Sant Jordi 1967), Material de fulletó, La santa, Gelat de maduixa, Febre alta, Ungles perfectes o Ànima de gos. El 2009 l’evolució del seu procés d’escriptura desemboca en Lovely, un poemari que esdevé la revelació d’una veu singular, impactant, demolidora, que converteix l’autora en una de les grans veus poètiques del nostre segle. Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013) i Fred als ulls (Cafè Central, 2015) la confirmen com un dels esdeveniments lírics essencials del nostre temps i ara, amb Tots els cavalls, la força que alhora trinxa i emociona el lector esdevé epifania on el gest més cru de la paraula és capaç de fer-nos empassar l’experiència amarga de la pèrdua, del dolor, de la mort amb un vel de bellesa verbal que endolceix sense sucres ni mel, que esgarrapa i fereix fent tremir de plaer.
El cel pot cabre dins un bassal l’infern pot ser un llit amb els llençols de seda.
Títol_ Pastor d’antenes Autor_ Joan Vigó Col·lecció_ alabatre, 76 Pàgs_ 144 PVP_ 13 € ISBN_ 978-84-946624-3-0
.
JOAN VIGÓ ARNAU (Barcelona, 1964). Als vuitanta va ser lletrista de rock ‘n’ roll i cofundador del fanzine El Plafó Contemporani. Ha publicat alguns contes i de 2006 a 2008 va fer ràdio com a guionista i locutor. Fa fotografies, collages i va participar com a guionista i actor al curtmetratge Ponerse al día dirigit per Pep Bonet (2015). Col·laborador de la revista Les Males Herbes fins a la seva desaparició, actualment escriu exhumacions poètiques per a la revista digital La Charca Literaria. Ha participat en nombrosos recitals poètics i és l’autor del blog literari/fotogràfic mafiamental.blogspot.com
Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932-Bellaterra, 2015) ha sigut un poeta reconegut amb reserves durant la seva llarga però no ininterrompuda trajectòria com ferventment reivindicat per joves poetes catalans en els seus últims anys (el premi Carles Riba li va arribar, el 2012, als 80). A aquesta distorsió es deu que molts dels seus primers llibres, autoeditats, siguin introbables, que n’hagi deixat un d’inèdit, Llàtzer, que ara es recupera, del període dedicat a la docència i en què semblava que cap editorial confiaria en ell, i que el volum de poesia completa que acaba de publicar LaBreu pugui ser per a molts un descobriment.
Cosmonauta. Poesia completa no és només el compendi dels 15 llibres de poemes escrits per Garriga entre 1959 i el 2015, sinó també l’edició definitiva després d’una tasca de correcció i depuració, en col·laboració amb els editors del volum, Marc Masdeu i Marc Romera, en què s’ha invertit una dècada de feina. Dos anys després de la seva mort, explica Esther Andorrà, la publicació, en molts sentits, «d’un llibre nou de Francesc Garriga» és «el millor homenatge».
PARTICULAR MÈTODE / «És un llibre que no es podria haver fet en vida, perquè no hauria deixat d’escriure, ni de refer de mica en mica tots els seus llibres publicats», afegeix Romera. En alguns casos, la tasca de fixació del text per part de Garriga, Masdeu i Romera ja estava (provisionalment) acabada. En altres, els editors l’han finalitzat, a partir del particular mètode del poeta per reescriure la seva obra: anotacions en llapis sobre exemplars publicats. A vegades, sobre set de diferents del mateix títol. Més peculiar és el filtre que aplicava per decidir què havia de quedar i què passar a l’oblit d’uns poemes que, explica Romera, «mai donava per acabats»; «si d’un poema, vers o estrofa es podia fer conya, havia de desaparèixer». Com va fer desaparèixer la literatura religiosa firmada com a Fra Joan Maria de Sabadell.
El títol Cosmonauta és i no és obra de Garriga. És el que havia de portar Paraules cap al tard, descartat perquè no convencia l’editor. No és inadequat, creuen els editors, per presentar el conjunt de l’obra d’algú que era «com un astronauta perdut, aïllat del conjunt de la poesia catalana». Que «reflexiona obsessivament sobre l’amor, la por, el desig i la frustració, el fracàs, l’engany de la veritat i la mentida, la soledat, el pas del temps i la mort» amb un llenguatge «que el distingeix d’altres autors», amb paraules «planes, clares, d’una aparença fàcil de pair» però que «apunten amb fletxa enverinada a les parts vitals del lector».
L’editorial LaBreu reuneix per primera vegada en un únic volum l’obra completa de Francesc Garriga
ANA JIMÉNEZFrancesc Garriga el 2012, any en què va rebre el Carles Riba, un dels premis de poesia més prestigiosos en llengua catalana
La Poesia completa de Francesc Garriga arriba a les llibreries amb 851 pàgines que inclouen tota la seva obra publicada i l’afegit de Llàtzer, un llibre inèdit escrit durant els anys vuitanta.
Per què no ens els mirem?”, li deia el poeta Francesc Garriga Barata a Marc Masdeu, i li passava un dels seus primers llibres. Garriga anava depurant, ratllant, una vegada i una altra, els poemes, ja publicats però sovint introbables. I així, compartint estones “remenant llibres vells –recorda Masdeu–, fèiem les reunions més llargues”. També revisava els llibres amb Marc Romera i, esclar, s’hi van posar tots tres, “sense la intenció clara i directa, llavors, de publicar-los”.
Ara, poc més de dos anys després del traspàs de Garriga (Sabadell, 1932 – Bellaterra, 2015), tots dos són els responsables de Cosmonauta. Poesia completa (a la col·lecció Alabatre de LaBreu), que recull en 851 pàgines tota la seva obra publicada.
S’hi recuperen tots els llibres: Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostre, somni… (1960), Paraules (1962), Paraules cap al tard (1973), Els colors de la nit (1990), Setembre (1992), Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), Camins de serp (2009), Ragtime (2011), Tornar és lluny (2013) i Swing (pòstum, el 2015), així com també s’hi inclouen poemes diversos, inèdits o de publicats en revistes com Alba (1962) o Pèl Capell, o a l’antologia Demà no és mai (AdiA, 2014).
També s’hi publica per primer cop, però, un llibre inèdit, Llàtzer, escrit a mitjan anys vuitanta i que fa de baula entre les dues primeres etapes de publicació del poeta, i que demostra que l’autor no havia deixat d’escriure mai. “Recupera l’època del silenci”, diu Masdeu, qui explica que es tractaria d’una primera provatura del que va acabar sent Els colors de la nit. Precisament aquest dilatat silenci de Garriga en les publicacions, agreujat per uns desacords que van fer que comprés tota l’edició de Paraules cap al tard i la retirés del mercat, va provocar que durant anys per a molts fos un poeta d’obra escassa. Això, unit a la seva no adscripció a cap corrent dominant, va portar a un cert menysteniment de la seva obra, si més no fins a la seva tercera època, ja al segle XXI, en què va publicar periòdicament i va rebre, ara sí, el reconeixement gairebé unànime i premis com el Carles Riba. “Cosmonauta l’hauria de posar al lloc que li pertoca”, rebla Masdeu.
No només es tracta, però, de torcriu nar a posar a l’abast dels lectors els poemes de Garriga. L’operació és més complexa”. Romera explica que no és pròpiament una reescriptura, però sí que “hi ha molta depuració”: “Ell agafava un llibre i ja hi tenia fragments ratllats, i anàvem ratllant, de vegades estrofes senceres o fins i tot en algun cas mig poema. També suprimia epítets que avui grinyolen, o algun fragment que directament, amb els anys, detestava, a més d’errors diversos o la puntuació, que per avatars editorials de vegades feia inintel·ligibles alguns poemes”. És i no és un llibre nou, perquè la lectura que se’n deriva en bona part és totalment nova sense deixar de ser l’obra del Garriga de sempre, amb “el seu estil distingible; en llegeixes un poema i saps que és d’ell”, segons Masdeu. Romera insisteix en la “coherència, tant temàtica (el temps, l’amor, el desengany…) com del llenguatge poètic personal. Amb el temps va canviant, però alhora no hi ha dos llibres que siguin molt diferents, i la poètica sempre es manté”. S’ha arribat a escriure que l’obra de Garriga era com un “poema únic”, però com Masdeu i Romera matisen a la introducció, el poeta “no rees- cada vegada el mateix poema ni ho fa de la mateixa manera, sinó que sempre centra la mirada en els temes cabdals […] i els visita amb una mateixa actitud verbal que elimina els experiments fora de l’experiment únic en què es converteix el conjunt de la seva poesia. I amb el pas dels anys, llibre rere llibre, l’evolució de la seva dissecció del món i de la condició humana és palpable, com el to amb què s’hi refereix”.
Amb característiques, per exemple, com un llenguatge clar, fins a cert punt planer però sense recórrer artificiosament al diccionari, i alhora sense renunciar al mot culte tampoc, amb un univers poblat de referents de la cultura clàssica i, alhora, de la quotidianitat. En tot cas, els llibres s’han despullat aquí d’elements aliens, com cites, dedicatòries i notes, que s’inclouen al final, o pròlegs i epílegs, que directament s’han eliminat.
El títol del volum ja ve del 1962, quan Garriga publica a la revista Alba uns “fragments del llibre en preparació Cosmonauta”, un títol que no es va fer servir i que ara es recupera per donar nom a l’obra d’un autor que durant anys va ser vist com un outsider, “un cos estrany a la literatura catalana, algú que se la mirava des de fora i que era contemplat, quan era vist, com un satèl·lit llunyà, i sempre va gravitar en una nau des d’on explorava la vida i la cultura (és a dir: vida llegida, escoltada o vista) amb les paraules”, expliquen els editors al llibre.
Aquest article hauria pogut començar amb un repàs dels nombrosos deixebles declarats de Garriga, ja sigui dins la seva tasca professional de professor de batxillerat com en el mestratge ferm de diverses generacions de poetes. Una vocació docent que ha deixat deixebles potser més d’actitud que d’estètica. Reivindicat pels mateixos Romera i Masdeu, així com també, entre molts, Manuel Forcano, Pau Vadell, Joan Todó i Albert Forns. Però serà l’obra qui parli. Com diu Masdeu: “Estem convençuts que aquest és el llibre que ell hauria volgut. Li hauria agradat moltíssim”.
El volum incorpora un llibre inèdit , ‘Llàtzer’, escrit a mitjan anys vuitanta i que fa de baula entre dues etapes.
FRANCESC BOMBÍ-VILASECA , La Vanguardia (13.03.17)
Labreu edicions publica la poesia completa de Francesc Garriga Barata (1932-2015), que aplega tretze llibres, publicats entre 1959 i 2015, la primera part dels quals va revisar i fixar
El poeta Francesc Garriga.
LaBreu edicions acaba de publicar Cosmonauta, la poesia completa de Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932 – Bellaterra, 2015). Tal com expliquen els curadors del volum, els poetes Marc Romera (també editor de LaBreu) i Marc Masdeu, l’obra de Garriga compta amb tretze llibres publicats entre el 1959 i el 2015 i una antologia, a més d’un volum pòstum i una obra inèdita. Però Cosmonauta ‘no és cap recopilació dels poemaris publicats per l’autor de Sabadell, sinó que l’editorial presenta el darrer repte del poeta: la revisió minuciosa que Garriga va fer de tota la seva obra durant l’última dècada’.
Francesc Garriga forma part d’aquell grup de creadors a qui el reconeixement els ha arribat tard, i ha arribat per la reivindicació de les generacions més joves, com va passar amb Josep Palau i Fabre, Joan Sales i Joan Vinyoli. Garriga, que va escriure i publicar poesia des de jove i tota la vida, amb un parèntesi a la dècada dels vuitanta, perquè es va dedicar en cos i ànima a la docència, no va ser un poeta consolidat i reconegut fins ben entrat el segle XXI. Sempre al costat dels joves, era un habitual de les sessions poètiques de l’obrador de l’Horiginal, i va ser un punt de suport i referència per a molts poetes i projectes poètics que avui són les veus que obren camí.
El poeta, escriptor i editor, Marc Romera, el va sintetitzar així: «Francesc Garriga Barata, caputxí i missioner a l’Amazones; professor d’història de l’art, de literatura, d’història de la música, de llatí, de filosofia; director de la revista més bella del món; mestre d’artistes, advocats, periodistes, comerciants i erudits insignes.»
En el text que segueix, els curadors de Cosmonauta, Marc Romera i Marc Masdeu, i els editors de LaBreu parlen de les característiques del volum i de la poesia de Francesc Garriga:
COSMONAUTA, LA POESIA COMPLETA DE FRANCESC GARRIGA
Dos anys després de la seva mort, LaBreu Edicions edita Cosmonauta, la poesia completa de Francesc Garriga Barata (1932-2015). No és una recopilació dels poemaris publicats per l’autor de Sabadell, sinó que l’editorial presenta el darrer repte del poeta: la revisió minuciosa que Garriga va fer de tota la seva obra durant l’última dècada, especialment dels primers quatre volums, avui dia gairebé introbables. També sorprèn la presència d’un llibre inèdit, Llàtzer, escrit als anys vuitanta, època en què el poeta va romandre en un silenci editorial perquè va dedicar-se exhaustivament a la tasca de docent.
Poema de Francesc Garriga en procés d’edició.
L’autor unifica encara més la seva producció polint i fent evolucionar els versos. Aquest exercici d’esmolar, d’escandir un altre cop, de suprimir fins a arribar a l’essència permet afirmar que ens trobem davant del nou llibre de Francesc Garriga.
Cronològicament es diferencien tres èpoques: una d’iniciàtica (Entre el neguit i el silenci, Foc nostre, somni…, Paraules, Paraules cap al tard [i Llàtzer]), la reaparició pública als anys noranta (Els colors de la nit, Setembre) i la de consolidació (Ombres, Temps enblanc, Llimones, La nit dels peixos, Camins de serp, Ragtime, Tornar és lluny i Swing). També hi ha un apartat reservat a una mostra significativa de poemes esparsos, de naturalesa diversa, compostos al llarg de tota la vida.
La veu de Garriga assoleix el zenit a Cosmonauta. La seva poètica s’adequa més radicalment en fons i forma per emmarcar el missatge sense ornaments amb uns recursos que facilitin l’accés a aquest missatge. Perquè Garriga enganya: disfressat amb pell de xai (la preponderància dels versos d’art menor, l’ús de les minúscules, les paraules de fàcil digerir) es transforma en llop quan aborda els grans temes de la literatura. I ho fa de manera elegant, sense violència ni estrèpits, com si ens expliqués una faula a la manera dels clàssics grecs i llatins, uns dels seus referents més clars. Garriga repta el lector a submergir-se en un univers personalíssim i vol que el receptor completi allò que ha començat el poeta. Com afirmava en una entrevista del 2012, ‘els meus poemes parlen de mi, però en realitat sóc jo, ets tu, és l’altre i el de més enllà.’
Llibreta de treball de Francesc Garriga.
Estem davant, doncs, de la fixació definitiva d’una obra singular (reconeixes la veu de Garriga si prèviament ja has llegit poemes seus) i universal. L’última revisió d’un escriptor obsessionat a treballar els versos i les imatges que els basteixen per aconseguir dir exactament el que vol dir i de la manera que ha triat. En aquest sentit, Cosmonauta és el marc que ell desitjava: el poema tan net com és possible, en una sola pàgina, amb els marges marcats perquè hi respirin les paraules i els silencis, perquè es pugui apreciar clarament com l’autor tracta l’amor, la por, el desig i la frustració, la solitud i la mort.
Francesc Garriga Barata va publicar tretze llibres des del 1959 fins al 2015, més una antologia l’any 2014 a AdiA Edicions. Fill de Joan Garriga Manich (integrant de la Colla de Sabadell), va ser educat pels escolapis i els caputxins. Amb la voluntat d’ordenar-se sacerdot, també va fer de missioner dos anys a la selva amazònica colombiana, va acabar abandonant la carrera eclesiàstica per llicenciar-se en anglo-germàniques i convertir-se en professor durant més de quaranta anys al col·legi Sant Gregori de Barcelona. Col·laborador habitual en mitjans de comunicació i primer director de l’edició espanyola de la revista FMR, va deixar un estol innombrable de deixebles en diversos camps artístics. La seva escola no és una reproducció del seu model, sinó l’assimilació d’una actitud per assolir una veu pròpia. Però el reconeixement li va arribar tard, fins ben entrat el segle XXI, sempre reivindicat per creadors més joves i alliberats dels prejudicis històrics i morals. Ara, amb Cosmonauta, podem apreciar una de les grans obres de la literatura catalana contemporània. LaBreu Edicions, que ja havia publicat Ragtime i Swing, ens ofereix la possibilitat de degustar tots els versos de l’autor, novament destil·lats fins a l’extenuació.
Amb edició, introducció i notes de Marc Masdeu i Marc Romera, Cosmonauta és el llegat de Francesc Garriga. L’últim adéu (títol característic del poema que tancava els seus llibres) d’una vida dedicada a la literatura i a la cultura en general.
Cosmonauta ha arribat a les llibreries aquesta setmana.
Títol_ El parc Autor_ Serguei Dovlàtov Col·lecció_ La intrusa, 19 Pàgs_ 132 PVP_ 17 € ISBN_ 978-84-946624-1-6
Serguei Dovlàtov va néixer el 1941 a la ciutat d’Ufà, i va morir gairebé cinquanta anys després a Nova York. Va estudiar a la Universitat de Leningrad. Entre d’altres feines, va fer de periodista a Leningrad i més tard de guia al Parc Puixkin. Moltes d’aquestes experiències, va traslladar-les al paper en títols com Els nostres, El compromís, La maleta, La zona i El parc, tots ells publicats a LaBreu Edicions. Fins a l’arribada de la Perestroika, a l’URSS només hi va publicar com a periodista, mai com a narrador. Durant molt anys va haver de publicar els seus contes de forma clandestina. A finals dels anys setanta, les autoritats soviètiques el van “convidar” a abandonar el país. Durant l’exili americà, va acabar rebent el reconeixement que es mereixia, amb la publicació dels seus relats a «The New Yorker». Però no va ser fins a l’esfondrament de la Unió Soviètica, un any després de la seva mort, que les obres de Dovlàtov van poder ser publicades en la seva llengua original.
.
Borís Alikhànov fa temps que no té feina, s’acaba de separar i decideix passar l’estiu fent de guia al Parc Puixkin. Una bona manera de fugir dels maldecaps i fer la seva a la ciutat de vacances. Viu a un allotjament atrotinat que paga en espècies: aiguardent i cigarrets. Borís va trampejant entre un personal devot del poeta Puixkin, la gent del poble i atenent els grups organitzats que pugen en autobús de visita al paradís de bedolls i art, fent ús creatiu dels seus recursos literaris i vitals. Al Parc hi recupera un cert equilibri, entre la moderada jovialitat i una tristesa resignada en un microcosmos – suposadament – benigne, una miniatura de la Unió Soviètica. Però, de tant en tant, té el pressentiment que allò no pot durar per sempre. I no s’equivoca, rebrà una visita imprevista que ho destarotarà. De cop i volta, s’avergonyirà de la casa, de la feina, les concessions que ha fet i es veurà abocat a replantejar-se el seu futur topant amb la crua realitat de la qual pretenia escapar: la possibilitat irreal de prendre les regnes del seu destí.
Avançament editorial: ‘El parc’ de Sergei Dovlatov
LaBreu publica la sisena novel·la d’aquest autor, traduïda per Miquel Cabal Guarro · Els editors ens en parlen a bastament
Fa quaranta anys, Serguei Dovlàtov, l’estiu de 1977, va treballar al parc turístic dedicat a Aleksandr Puixkin. Aquell estiu, cada dia hi arribaven autocars plens de turistes vinguts d’arreu de la Unió Soviètica. Volien fer una visita cultural i conèixer de prop “els paratges” on visqué una de les seves glòries nacionals més notables. En aquesta novel·la, El parc, el protagonista és Borís Alikhànov, un periodista sense feina i carregat de deutes, que decideix seguir el consell d’un amic i se’n va a fer de guia al parc museu Puixkin. Serà una manera remunerada de passar l’estiu i un bon mètode per trencar certes dinàmiques. Llegiu-ne un fragment. A partir del 6 de març a les llibreries.
Els editors de Labreu ens en parlen en el text que segueix:
‘Aquests dies la premsa britànica parla dels plans del govern rus de construir una rèplica del Reichstag en un parc temàtic militar. Naturalment es tracta de què les criatures puguin reviure amb orgull i emoció una de les gestes soviètiques més destacades de la Segona Guerra Mundial: la caiguda de Berlín, simbolitzada pels soldats soviètics plantant la bandera roja al capdamunt del parlament alemany.
Fa quaranta anys, Serguei Dovlàtov, l’estiu de 1977, va treballar en un altre parc temàtic una mica diferent: al parc turístic dedicat a Aleksandr Puixkin. Aquell estiu, cada dia hi arribaven autocars plens de turistes vinguts d’arreu de la Unió Soviètica. Volien fer una visita cultural i conèixer de prop “els paratges” on visqué una de les seves glòries nacionals més notables. En canvi, avui dia, les visites d’aquesta casa museu són més aviat discretes.
I seguim amb contrastos:fa quaranta anys, Dovlàtov era un perfecte desconegut. El coneixien quatre intel·lectuals mal comptats i molts el menyspreaven perquè consideraven que anava massa per lliure. La gran majoria dels seus conciutadans no el podien conèixer perquè la censura soviètica no li permetia publicar els seus relats. Ell no suportava la idea d’haver de seguir inèdit, però no es decidia a marxar. Després de molt de temps de resistir-s’hi, el 1979 va emigrar i es va instal·lar a Nova York.
Durant una pila d’anys només va poder publicar a l’estranger, principalment als Estats Units, i va fer-se famós primer allà, en gran part gràcies a la publicació dels seus relats a la prestigiosa revista ‘The New Yorker’. Va rebre els elogis del poeta Brodski i del narrador Kurt Vonnegut.
Fins a finals dels vuitanta, amb la Perestroika, no va ser possible editar cap dels seus llibres en territori rus. Però ara que fa gairebé trenta anys que va morir, a Rússia gaudeix d’una popularitat considerable: la gent fa servir expressions i sentències aparegudes originalment als seu relats (molt sovint sense saber qui les va fer populars). I alguns, fins i tot, per descriure una situació paradoxal i sorprenent parla d’una “situació dovlatiana”.
En aquesta novel·la, El parc, la sisena obra de Dovlàtov que publiquem a LaBreu, el protagonista és Borís Alikhànov, un periodista sense feina i carregat de deutes, que decideix seguir el consell d’un amic i se’n va a fer de guia al parc museu Puixkin. Serà una manera remunerada de passar l’estiu i un bon mètode per trencar certes dinàmiques.
El primer peatge és l’entrevista de feina. Té la impressió que no només s’espera d’ell que conegui vida i miracles d’Aleksandr Puixkin, sinó que també professi una devoció il·limitada pel poeta, cosa que el seu caràcter sorneguer i crític no li permet. A través de descripcions fetes amb poquíssimes pinzellades i diàlegs esmolats anirà retratant la fauna del parc: els guies devots o excèntrics, els responsables del parc, els funcionaris, els visitants de les diferents regions del país i sectors econòmics, els vilatans, els parroquians dels bars.I d’entrada es mostra satisfet perquè assoleix un cert equilibri emocional i una mica de pau, coses que no podia trobar a la gran ciutat prop dels amics i de l’exdona i la seva filla, a qui seguia veient de forma intermitent.
Però en llampegades sobtades de clarividència, veu el seu futur i té la certesa que aquella pau no durarà. Fa temps que la seva dona li diu que vol emigrar i endur-se la filla. A més li diu que no entén perquè no fa un pensament, ell també. Si tant et queixes que aquí no podràs publicar mai els teus relats, perquè no te’n vas? Ai, si fos tan senzill! Aquest debat intern li suposa una veritable tortura. Emigrar significa renúncies i sacrificis per qualsevol que s’hi trobi, però per a Borís Alikhànov abandonar el país i el tracte diari amb la llengua és un preu massa alt. Fins i tot algun membre del partit li diu, off the record, que si en té l’oportunitat foti el camp. Però hi ha moltes raons per no posar-s’hi, un d’ells la burocràcia i comèdia es veuria obligat a fer. I per a Alikhànov, això no és poca cosa.
Esperem que gaudiu de la visita al Parc Puixkin, les aventures i el sentit de l’humor de l’entranyable Alikhànov i la deliciosa traducció de Miquel Cabal, plena de troballes i diàlegs brillants. ‘
Adrià Pujol i Cruells. Antropòleg i escriptor, compagina la docència amb la museografia. Escriu a la Revista de Girona, al Diari de Girona i a l’AVENÇ. És membre fundador de l’Observatori de la Vida Quotidiana (www.ovq.cat). Ha publicat assaig (Entre el poder i la màscara, Generalitat de Catalunya), biografia (Joseph Pujol, Curbet), ficció (Alteracions, Males Herbes), experimental (Quin Déu enamora, Curbet) i memorialisme (Escafarlata d’Empordà, Sidillà). Els seus darrers llibres són Picadura de Barcelona (Sidillà, 2014), Guia sentimental de l’Empordanet (Pòrtic, 2016) i la traducció de L’Eclipsi de Georges Perec (L’Avenç, 2017).
Un bon dia en Iakim, arquitecte barceloní instal·lat a l’Empordà, entra en un bar i contempla estupefacte uns clients habituals que intercanvien dards enverinats. Les ofenses van pujant de to i l’espectador està convençut que arribaran a les mans. Però no, només s’estan collonant. El collonar és una forma cantelluda de sentit de l’humor. No és una singularitat empordanesa, però en aquestes terres està considerat disciplina olímpica.
En aquest llibre blau, hi trobareu les actes d’una llarga i accidentada nit en blanc i la conversa entre l’autor ―nascut al «triangle de les Bermudes» entre Begur, Palafrugell i Regencós― i el nouvingut de Can Fanga. És una versió nostrada i hilarant del mètode socràtic («collona’t a tu mateix») entre birres, vi negre, sonsos i una freda lluna creixent. Però no oblidem que l’humor és una cosa ben seriosa: el menú inclou viandes ben variades. Aquesta carpeta blava ve tan farcida que cap lector es quedarà amb gana. I n’hi ha per llepar-se els dits.
Dos anys després de la seva mort, LaBreu Edicions edita Cosmonauta, la poesia completa de Francesc Garriga Barata (1932-2015). No és una recopilació dels poemaris publicats per l’autor de Sabadell, sinó que l’editorial presenta el darrer repte del poeta: la revisió minuciosa que Garriga va fer de tota la seva obra durant l’última dècada, especialment dels primers quatre volums, avui dia gairebé introbables. També sorprèn la presència d’un llibre inèdit, Llàtzer, escrit els anys vuitanta, època en què el poeta va romandre en un silenci editorial perquè va dedicar-se exhaustivament a la tasca de docent. L’autor unifica encara més la seva producció polint i evolucionant els versos. Aquest exercici d’esmolar, d’escandir un altre cop, de suprimir fins arribar a l’essència permet afirmar que ens trobem davant del nou llibre de Francesc Garriga. Aquests versos són el seu llegat.
Amb contundència lúcida, Antònia Vicens defineix en l’epíleg el que mou el recull d’ Ouse : “la força d’atracció que tenen els negats”. Ho comprenem de seguida, en obrir el llibre i trobar l’epígraf que expressa la tremenda càrrega simbòlica que conté el títol: “(El cos de Virginia Woolf va flotar 21 dies en les aigües del riu Ouse, abans de ser trobat)”. I la poeta comença a dibuixar, en esbós nerviós i gràvid, puntillista i alhora abstracta, sintètica i alhora expansiva, elements biogràfics de presagi: “alabatres anunciadors… de la teva insanitat”, i ja hi veiem la identificació: “jo sé / sensacions woolfianes ser / ella i mudar”. I passem a la segona secció, on hi ha els Altres rius. Vicens, en el seu epíleg, replica: Ouse (i altres amors), perquè, de fet, aquests són els temes de l’obra: amor, amors, identitat, límits i expansió de l’expressió poètica, memòria i passat. Tot amarat d’aquestafluvialitat : “fangonosos fons… peixos estordits… aiguapous…”
UN CROQUIS DE VIDA
A les Andanes el viatge adquireix una dimensió cinematogràfica. Del mite del riu al mite del cel·luloide mental, ferroviari, que fa un trajecte entorn el passat i el jo. La memòria és un mètode (camí), que es fa pesant, i que excita sensacions que ja no existeixen, remou fantasmes. Les imatges mentals, i àdhuc les sensacions físiques, existeixen per mor d’una associació creada amb paraules. Heus aquí l’art poètica. L’eco que fa reverberar allò que conjurem quan el so ja ha cessat fa temps. Després Orlando serà retrobat/ada en apunts d’autoreferència. La citació final d’Alejandra Pizarnik ens porta Ofèlia, que “no cessa de passar pel mirall”. Per què serà? Ens persegueix Ofèlia (aquí desdoblada, o doblada, en Virginia) en l’imaginari prototípic, la del quadre immarcescible deMillais, la de Rimbaud, que és brutal i neta, espacial i pura. Ouse és un croquis de vida, com senyals que deixen buits per completar,refusant la mania de la compleció, de l’exhaustivitat. El tren, el viatge i l’andana: cal res més per muntar un collage bressonià? Si existeixen cànons hermètics podem donar fe ací mateix de monodies críptiques. Tot això dona Mireia Vidal-Conte, amb el seu innegable preciosisme asintàctic. I retornem a Vicens, que ho sap ben dir: “cendres d’una passió incinerada”.
Anna Gual i les coses que no semblen ser (sinó, tota la resta)
És difícil escriure sobre algú que quan escriu, escriu: «Escric com escric perquè sóc animal abans que persona i persona abans que poeta. I amb el viure, el mateix, però més dolorós i au», presenta l’Anna
La poeta Anna Gual | Eva Domínguez
[“Són i seran”: posem el focus a noms d’homes i dones que sonen i sonaran. Gent valenta, amb empenta, amb talent i imaginació, que defugen la por i construeixen mica en mica, cada dia, històries que en faran parlar.]
L’Anna Gual és entusiasme i poesia a parts iguals assegura en el subtítol del seu lloc web i pendola sempre entre allò que és i allò que sembla ser, però no saps mai què és primer el que és i què és després el que sembla. Perquè sí: viu a Vilafranca i treballa a Sant Sadurní, de dia, però també és poeta (sempre) i fa recitals, de nit, als vespres, en matinals o a les sobretaules, per tot arreu. I llavors ho és sempre tot alhora: cap de comunicació de l’Institut del Cava i teixidora de paraules que “són forat i fan forat” i despullen la seva consciència com un mirall. Però en llegir-les no sabries dir qui és que queda despullat si ella que les fa brollar com si li implosionessin de dins o qui les llegeix que és com si li espedacessin la roba a estripades.
Nascuda a Vilafranca del Penedès el 1986, té un mirar líquid, un físic delicat, un somriure escapadís i una veu modulada que es palanca des del diafragma i paralitza quan llegeix els seus poemes, perquè surten amb aquella propulsió de les paraules precises, com fuetades. Sense efectismes ni esquemes mètrics que les constrenyin, com fotogrames, que t’impacten amb la velocitat d’un flaix.
Però com és que una es fa poeta? L’Anna li semblava que seria enginyera industrial i es va matricular a la UPC de Barcelona, però després d’un primer curs va veure que allò no feia per ella, amb certa contrarietat, perquè era de família d’enginyers (el seu pare, la seva germana). Canvi de rumb i cap a comunicació audiovisual a la Pompeu Fabra. En paral·lel, per endreçar idees i llibretes, el 2006 va començar el blog d’internet No caic, em tiro després d’inhabilitar-hi comentaris, vincles, hiperlinks. I allà comença a bolcar-hi idees que li passen pel cap. I un bon dia l’Esther Andorrà, editora de La Breu, hi contacta per veure si de tot allò en pot sortir un poemari.
No ho veu clar, l’Anna, no se’n refia. I com qui escriu un anònim, imprimeix les primeres còpies i les deixa dins la bústia de cal Jordi Llavina, vilafranquí com ella a qui no coneix, però de qui sap que viu al mateix carrer que els seus avis. I en Llavina se’n meravella: endavant, Anna, endavant. I l’Anna publica Implosions (La Breu, 2008), un despertar amb revelacions: “Porto 20 anys en coma. Vosaltres, una vida”. I volta i escriu. Viu a Tànger on fa un any de pràctiques i embolica projectes amb persones que després li seran coetànies, com en Josep Lambies, i escriu, i publica, i torna a voltar i viu allí, aquí, allà.
Anna Gual. Foto: Eva Domínguez El 2011 pren part d’una trobada organitzada pel lector català a Croàcia sobre joves poetes catalans. I allí coneix el seu company, l’escriptor, poeta i traductor Jaume C. Pons Alorda, mallorquí de Caimari, de la Mallorca més tramuntanal, i viuen amb passió i amb distància anys de creixement i formació, fins a establir un moll a Vilafranca en un pis espaiós, ple de llum, ple de llibres i paraules que suren en l’ambient, en l’ordre impol·lut i sever del Jaume i el desordre creatiu de l’Anna, “no m’agrada escriure entre rutines”, i en surten nous llibres i noves publicacions, fins avui. I ha de ser curiós viure en una casa on a estones la veu del Jaume va fent parlar en català Walt Whitman per traduir Fulles d’herba (traducció distingida amb el Premi Crítica Serra d’Or) i altres estones suren versos, mentre la vida quotidiana es va fent, es cuina, es va amunt i avall i es viu com en qualsevol altra casa, però sempre entre tantes lletres, que s’inspiren i s’expiren, allò que “D’oxigen els textos en van plens” (Molsa, AdiA Edicions, 2016).
Els savis són visionaris i les paraules de Sam Abrams ja funcionaven com un advertiment sobre la poesia que avui ens ocupa: “la contenció d’un discurs tens en versos més aviat despullats i retallats i el desbordament vital i passional. La contenció racional i intel·lectual i el desbordament sensorial i metafísic. La contenció de la implosió i el desbordament de l’extralimitació”.
L’Anna Gual és a l’Ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013) i a l’Ag 47 de Símbol 47 del seu tercer poemari (que no es pot parar de llegir: “Reconstrueix el que es trenca / fes néixer el que demana ser”), un fil de plata que s’estira, es doblega, és altament conductor i és sempre brillant. Un Ag 47 que conté les seves inicials i, alhora, sintetitza el símbol de la taula periòdica de l’argent, una metàfora, un doble sentit, una picada d’ullet. Amb l’Anna sempre tens la sensació que pica l’ullet. Perquè mentre obrim poemaris a l’atzar dels llibres que hem escampat damunt la taula de marbre d’El Coro, al cor de Vilafranca, i ella pren un te i jo un cafè, parlem d’això d’escriure, de viure, d’engendrar, de construir, d’alliberar-te, de conduir. I que expiatori pot ser conduir: aquell tros de paisatge esgarrapat entre vinyes i cellers que ella fa cada dia per anar a treballar, per carreteres secundàries, quin regal aquell petit viatge.
Perquè la terra és la terra i l’Anna vol viure-hi arrelada encara que tingui aquesta capacitat a vegades de viure com la molsa, a qualsevol superfície, a l’ intempèrie: “Jo sóc la que s’enganxa. La que s’arrapa. La que creix al marjal.” que escriu a Molsa, Premi Bernat Vidal i Tomàs. O com un tubercle, que pot renéixer, que és alhora arrel, cos i cap. Tubercle (Editorial 3 i 4, 2016) és precisament el seu últim poemari, que ha rebut el Premi Senyoriu Ausiàs March. Aquests dos llibres són part de la trilogia Arrel Trinitat que es clourà amb Altres semidéus.
Però podeu llegir l’Anna per posar-vos d’acord amb la vida i entomar el seu cant (“Suïcidar-se és menys suïcidar-se que viure”) que al final els poetes escriuen perquè viure i escriure és indestriable i amb l’Anna tot és una cursa contra el temps, no sigui que s’escapi sense provar de retenir-lo. I, per si no ho semblava, tot és un cicle vital que comença ben arrelada a la seva terra del Penedès, que estima perquè dóna fruits com el vi, com el cava, com el Celleret de la seva família que fa vins d’estar per casa amb aquest testimoni que les coses essencials es lleguen, i ramifica en forma de poemes que viuen entre aquest paisatge, Mallorca, i un món sencer per sempre voler tornar a casa.
Deia Borges que llegir és més important que escriure, que escriure no n’és més que una part menor. Desconec si tal principi s’addiu al projecte literari de Mireia Vidal-Conte, però diria que no se li fa estrany a la vista de la recent confluència del seu últim llibre de poemes, Ouse (LaBreu, 2016) i l’Antologia al seu càrrec de poetes occidentals del segle XX, tal com precisa el subtítol, Com elles (Lleonard Muntaner, 2017). En aquest últim llibre, MV-C culmina amb èxit una sofisticada operació literària: d’una banda ofereix una ampli viatge per la millor i no sempre més coneguda poesia del segle passat, un autèntic breviari de sensibilitats de referència d’extraordinàries peces d’entre les quals costa distingir-ne autories perquè sap greu deixar-ne fora: Felícia Fuster, Ingeborg Bachmann, Anne Sexton, Sylvia Plath, Anne Carson, Olvido García Valdés, Chantal Maillard, Maria Mercè Marçal… De l’altra, presenta la seva paleta personal d’interessos, i en part també de registres, dins d’una aposta estilística desinhibidament militant, definida, potent i atractiva, operant entre la devastació derivada de l’encontre entre la sensibilitat i l’aspiració a entendre el món d’una banda, i de l’altra la manca de concessions formals, amb l’eclecticisme possibilista del moment actual al fons.
Com correspon a aquesta declaració de principis la poesia de MV-C? La poeta arriba al seu estil per elevació i despullament d’elements innecessaris, de les digressions i trivialitats habitualment esmunyides en les retòriques acumulatives. Practica les formes de la precarietat, que la situarien en la transcendència si no fos perquè senyoreja en el domini de la immanència. Precarietat no com a punt de partida simplista sinó resultat final d’un sever procés de depuració a la percaça de l’essència. Diu la poeta: aquesta vegada dius/ només tocar/ veus?/ té
En les grans revolucions hi sol haver una important restauració de conquestes perdudes. El moviment modern iniciat amb el romanticisme aspira a destranscentalitzar de l’art per recollir-lo en dimensions humanes que l’acostin al públic, a alliberar-lo del sublim absolut tendent a l’infinit, per acollir-lo a la finitud abastable i comprensible. Coneixem la dicotomia que distorsiona les apostes discursives d’ençà d’aleshores.
el pèndol/ acceptes que no/ el pèndol ara toca lluny/ de tu/ si la torna/ si el pes/ –no, ara no, l’aigua no!–/ ja no penja/ a favor teu. La sorprenent, afortunada consecució de MV-C en la seva poesia, emmarcada en el món referencial plasmat en l’esmentada antologia, consisteix en superar la bipolaritat romàntica per resoldre-la atenent amb terrible eficàcia l’alçada poètica i, alhora, la colpidora conjunció emocional amb el lector. Ouse i Com elles són dues peces que s’il•luminen l’una a l’altra, i adquireixen un sentit més ampli apreciades en conjunt, per erigir-se en fita important de la poesia del segle XXI. Deixo a la poeta l’última paraula: viatge o desconstrucció/ tornaràs més despullada/ més opaca o/ més
Mireia Vidal-Conte és poeta i lluita per ser-ho fins a les màximes circumstàncies de la seva vida, segons confessa en una entrevista on també diu que ha donat veu a un jo fragmentat i histèric, un jo curiós. Fragmentat, sí. Hi ha alguna cosa en comú que recorre els seus poemes i és la visió d’aquests fragments. Fragments de la ferida, no de la vida en el seu recorregut imaginari, parlo de la ferida de la vida, le mal de vivre, que dirien els francesos. La ferida no deixa lloc a la transcendència. O sí? Jo crec que sí, que el poema és la ferida en els seus darrers textos. “Escric des del ventre. També des de la gola, des de la meva miopia o des dels ganglis. I des de la ferida. Escric des de les veus que m’escriuen.” Quines veus són aquestes on ressona la de Virginia Woolf? Moltes de dones (però no totes; els lectors li coneixem altres mestres): Felícia Fuster, Alejandra Pizarnik, Marguerite Duras, Ingeborg Bachmann, Christina Rossetti, SylviaPlath…
Ouse és el nom del riu on Woolf es va submergir pera treure’s la vida. A Mar del Plata, a la costa argentina, ho va fer Alfonsina Storni… Mireia Vidal-Conte s’imagina aquell cos de l’escriptora vint-i-un dies flotant; acapara la metàfora a d’altres poetes que es van suïcidar i en el text travessa els contorns de les paraules precises; no hi ha excés de metàfores, els versos semblen tallats amb ganivet.
Mireia Vidal-Conte Foto: PERE VIRGILI.
Deu poemes conformen la primera part, dedicats a l’escriptora anglesa, al seu cos flotant. En un diu: “Jo sé / sensacions woolfianes ser / ella i mudar.” Per què sap tant la poeta d’aquestes sensacions woolfianes? Potser hem d’enfilar els seus altres llibres, formar-ne un farcell, com els romanços de cec, i en cadascun descobrir que reflecteix una claror diferent?
La segona part del poemari, Altres rius, són altres deu poemes on una cita de Rosa Font: “El silenci de tot el que s’ha escrit sense llenguatge”, ens ajuda a trobar el to, la veu calma dels versos per sentir una resplendor, el no llenguatge, potser la negativa a l’anècdota de la seva poesia; potser aquest és el vol dels seus versos, l’alabatre i després l’empremta.
A Andades, la tercera part del poemari, el solc de fascinació per ocupar el lloc de la ferida, que Chantal Maillard, entre d’altres poetes, ha deixat en els seus llibres, apropiant-se tant del dolor, fa que els lectors quedin atrapats per aquesta idea, i rellueixen la mirada que recorre aquests versos.
La poesia de la Vidal-Conte és veloç i ens deixa el solc. Hi trobem reflexos de la seva pròpia poesia. En el recorregut, el llibre/llibres, el fragment/fragments, s’alternen en els versos. La finestreta del tren fa veure una consciència que recrea preguntes i reflexions a l’uníson.
El llibre acaba amb Virginia, as always. Per què en anglès? És una altra de les característiques de la poesia de Mireia, la seva pàtria és la llengua poètica d’algunes poetes, persones ferides. Com diu Antònia Vicens en el seu concís i lluent epíleg, el seu nom, mireia, en minúscules, forma part del paisatge. Orlando és ella, pot ser que vulgui transmutar-se en aquella aigua, aquell riu Ouse on hi repiquen tabús relacionats amb la sexualitat (o la no-sexualitat): “Totes les dones no són / susceptibles de ser imitades. /Orlando sí.”
Recorden Orlando, la novel·la que va publicar Woolf el 1928, basada en la vida de la seva amiga, Vita Sackville-West? En l’obra de Mireia Vidal-Conte, els misteris s’entrellacen entre aquarel·les i veus. Orlando és un eco més, un eco extensiu que augura un llarg recorregut en els vagons del seu excel·lent viatge poètic.
de la garrigada a Foc Ventura Botiga amb la participació de Sergi Carós, Toni Moreno, Ferran Garcia, Arnau Sallent, Lluís Posada, Marc Romera i Ester Andorrà (16.02.17)
Correspondències literàries. Veus amb personalitat que conflueixen i dialoguen, s’entrellacen en el joc d’obrir escletxes i d’abocar-se a les que ja hi eren. Poesia-rizoma: arrels subterrànies que corren paral·leles a la superfície del sòl. De tant en tant, guaiten la superfície mentre que els diversos punts d’on naixen s’estenen cap a l’abisme. La poesia és la línia entre el que es veu i l’inexpressable. Enllà d’un llenguatge estètic, necessàriament ha d’atrevir-se a ultrapassar(nos). El seu ritme és el de l’impuls, l’enlairar-se. És un llenguatge, un codi que s’acosta a allò que no podem posseir, inexplicable, però que estira i ens endinsa incansablement en certes latituds. Hi ha quelcom que ens acosta a l’animal, al buit entre jo i l’altre. I l’animal el tenim ben a prop. Es descarrega en les nostre mans, es des-ploma. Olorem el seu pes en l’escriptura: la potència de córrer cap endavant, el soroll del cor en abocar-se i tremolar. L’animal és també allò que queda dit en el silenci. O que esgaripa i tracta de dir de les coses senzilles, l’ocult. De les fràgils, la força. La poesia vol abastar, encara que no ho sembli. És caníbal, tot pot ésser incendiat. Necessita apressar i estén els seus tentacles als llocs buits, als intersticis que obrim i als que ja hi eren. I s’ha de repetir, tornar a caure, s’hi ha d’incidir perquè hem de dir alguna cosa sobre el que no es veu, sobre l’invisible que ens assalta repetidament i que ens crema en l’anhel, sobre el parèntesi.
Hi ha llaços que s’estrenyen amb fruïció en els versos d’Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) i de Guillem Gavaldà (Cerdanyola del Vallès, 1997). Dues maneres punyents de dir allò que s’amaga, la intermitència de la llum. Es tracta d’una poesia d’arrel infinita, subterrània, que es bifurca i es fa àgil, dolorosa i roent. S’estenen en els seus versos dues maneres de mirar l’escletxa que rau en tot i és al davant. Per un costat, deixar-se véncer per la sorpresa, deixar-se amarar pel desconegut que ens retorna la imatge de la nostra petitesa, destapar els forats, els intersticis que abruptament sorprenen la mirada poètica i fer en ells immersió amb curiositat desbordant; penetrar i estar-s’hi, deixar-ho tot com era, però dipositar en el fons dels clots un testimoni vital, una mirada agosarada. L’ingrés en el desconegut ens revela que tenim un llenguatge que, tot i imperfet, és capaç d’apropar-nos en certa manera al desconegut. L’Anna Gual es deixa sorprendre. No té por del viatge a les arrels. Amb Molsa, detecta el rastre mínim de les coses petites, la fragilitat que, tot i l’aparença, s’expandeix amb força. Caben moltes preguntes en aquest primer volum d’una trilogia que es qüestiona per la solidesa del que estem veient. Fragments com el següent ja ens posen sobre la pista d’allò que rau poc més enllà de les primeres capes del sòl i que, encara que extretes del context en què l’escriptora vol fer-les relluir, són perfectament ajustables a l’intent d’aprofundir en l’enfonsament del jo. Sovint es tracta d’extreure la zona d’indeterminació en la qual no sabem fins a quin punt som nosaltres el jo que palpem i coneixem o, al contrari, hi ha quelcom enllà que ens assetja i ens fa dificultós destriar si és nostre –si forma part del jo- o és ‘allò altre’: La bèstia i la sonoritat de la paraula bèstia i l’ombra del traç de l’animal, tot vindrà cap a tu, en desbandada, assaltant-te la rigidesa del coàgul ocult. I no és qüestió de mirar-se el melic, és que la poesia ha de ser un cant que, encara que expandit, es mou en ones concèntriques a partir del punt original on se situa el subjecte. La poesia troba eixa bèstia –almenys, ho ha d’intentar- la sacsa i la interroga i, en eixe esforç –sovint tan sobrehumà que acaba irremeiablement en silenci- inicialment individual, qui juga és l’estètica del pit que la genera i el foc que la crema. La poesia juga a l’impuls, a ser força que imanta. La lògica no és per al poema i el poema no és un tractat de filosofia. La poesia és un esforç vital, un sànscrit per fi extret del seu captiveri.
En El tubercle, la poeta vilafranquina avança una mica més en el trajecte cap a les profunditats. El tubercle és una petita porció del que sota terra bull amb força. El creixement és vers l’origen, cada cop acostant-se més a la descoberta d’alguna cosa que naix perpètuament i que se sepulta sense deixar rastre. La poesia d’Anna Gual persegueix i persevera en l’intent de copsar les coses senzilles que habiten entre nosaltres i que passen desapercebudes: gestos imperceptibles, esperits que bateguen soterrats al sòl, a la terra, en el misteri d’existir o darrere dels objectes quotidians. Posa l’ull líric en la petitesa que lluita per ser i s’estén en el cosmos, i ho fa amb un llenguatge despullat de retòrica, nu, però que vertebra els fils descabdellats dels conceptes, els apama i en construeix una veu sòlida i personal. El tubercle és la metonímia de tot allò que creix entre dos mons: manté l’ànsia de respirar i de sortir a la superfície –sortir de la caverna, on hi ha la vida “ideal”-, però que, tanmateix, continua allà arrelat, en l’ínterim, en l’escletxa. Aquest és un poemari de fissures, hi ha les qui es pregunten pel sentit de l’escriptura i les qui pertanyen a l’individu i el fan delirar (Té ganes de saber com és/ l’interior de l’individu destruït). Fils i trabècules que volen contenir les contradiccions de l’ésser, els camins i els vedats del cant que es deixa anar en l’intent d’atrapar allò essencial: l’arrel d’on tot ha de nàixer. La poesia com a excavació. Obrint traus en l’individu, deixant descoberts els forats de l’invisible, optant pel neutre del silenci i del blanc que acaba essent l’últim refugi del llenguatge. A les vores, cercant allò que necessita ser afaiçonat.
D’altra banda, hi ha poesia que s’aferra fermament a les vores de l’escletxa i les estira fins l’extenuació. Viola els alcavons i no té por que el seu cos s’hi assembli. Fam bruta, de Guillem Gavaldà, obre buits i en construeix altres. No li basta la contemplació i la carn salvatge es deixata en totes direccions. El perill de la poesia és caure en el joc dialèctic; tanmateix, qui el pot defugir? Qui no s’abisma amb una fam insadollable en quelcom que bramulava a l’oïda i que ens torna inestables? Se’ns ofereix el gest d’acostar-nos al rizoma. La fam de posseir, la fam de retratar-se d’alguna forma que pugui copsar els elements naturals que ens són l’origen i alguna volta s’esbiaixaren en una primera còrpora com la nostra. Un llibre primitiu, on l’animal sagna i s’entrega al vol caníbal (Assedega’m aquesta gana/ i deixa’m morir// deshidratat). A flor de pell queden els instints primaris com devorar, sagnar, buidar-se, cruspir i negar-se en el sexe i la llavor original en un intent de sortir fora dels propis límits. Lírica, fisiologia i escatologia s’entrellacen en un ball eloqüent. En els versos s’estira tant la possibilitat de l’explosió i s’arrisca el silenci i el neutre que hi ha un esquinçament, una mena d’holocaust on el jo es disloca, i en l’impuls de palpar allò intangible, cau una i mil vegades des del penya-segat del seu dimoni: la fam d’arribar que mai no s’assaciarà és alhora negació de si. Romandre en l’intent, créixer per destruir-se: la por per haver dit tant, el desig de retenir-ho, posseir-ho, i saber, alhora, que, un cop posseït, l’animal es calma. Es vol, del tot, mantenir aquesta set intacta (I estem/ així, envestint-nos,/ oberts, tot de cop; dues bèsties,/ vulnerables./Morint). Tot de cop. El moviment que no pot sinó neutralitzar-se. El parèntesi obert on caure morint. L’ara és l’única via per no extingir-se, per continuar amb l’anhel a la boca, al cos, i acabar mamant del terra, com en l’origen, com al principi, des del part, des de la fam de nàixer i esclatar. Fam bruta és un testimoni del moviment que no deixa en pau el buit. Vol fer-se amb ell, cremar-lo i desossar-lo, corcar-se i cremar-se (Vibro dins la cova/ violenta dels/ cossos; les roques,/ els fòssils,/ el sexe:/ l’estómac.), autofagocitar-se com a acte d’alliberació per sucumbir i contemplar eixe buit que instil·la potència, tocar-lo a penes, amb el polpís dels dits o el bri d’una herba, amb els elements essencials de la natura. Eixe moviment que ens esquerda però que fem nostre només deixant-nos anar. Tornar als confins on l’instint és el camí. Bastit en quatre fases, el poemari avança a colps des del foc que ha de generar un canvi, l’inici que desmunta allò estàtic fins al tropisme on terra, vegetal i animal es retroben per acabar en l’ànsia primera, la fam que ens entreté en l’ofici de viure.
En definitiva, assistim a la posada en escena de veus –algunes, recentment estrenades- que tenen molt a dir, que salten al defora del ritme i del temps i congelen la imatge-moviment de l’impuls que ha de caracteritzar el poema. El missatge de la poesia entesa com a text pot ser fins i tot secundari: la clau és elevar-se, revoltar-se, que la seva música colpegi fins i tot en el silenci. Si hi ha cor salvatge i passió hi ha entesa, hi ha transmissió. La poesia permet construir i destruir alhora, encarna la dialèctica de l’anhel. Forçosament, som éssers discontinus –com deia Bataille- que busquem aquella continuïtat perduda. I aquesta és tan a simple vista que ens esclata dintre com un avís o una enclusa. A voltes, només cal escoltar.
Sebastià Portell: «Tendeixo al cinisme i a la ironia per fugir del dolor»
El jove autor i dramaturg mallorquí ha publicat la novel·la “El dia que va morir David Bowie”, una de les sensacions de la temporada
L’escriptor confessa que “hi ha una part molt fosca de mi que no m’agrada ensenyar”
Sebastià Portell | Adrià Costa
És jove, de somriure encomanadís i una de les sensacions literàries dels darrers temps. Guanyador del premi al Creador de l’any 2016 que concedeixen els lectors de Time Out, Sebastià Portell (Ses Salines, 1992) s’ha confirmat com una de les veus catalanes que caldrà seguir de ben a prop en un futur, gràcies a l’èxit d’una novel·la fulgurant, El dia que va morir David Bowie (LaBreu). De ritme frenètic i odissea generacional, de retops contents amb la tradició, una obra que transcorre en només quinze minuts. Això sí, sense treva.
En aquest exercici, Portell és capaç de fer-nos viatjar de a rialla desaforada al nus a la gola, sense perdre cap bri d’autenticitat ni de magnetisme. De la frivolitat al plor, com si res, com si tot fos part d’aquest gran entramat literari. “És una de les coses que més m’ha sorprès de la recepció del llibre”, confessa. “No va ser volgut. Alguns amics propers m’han dit que hi he posat molt de mi”. I potser és cert, diu. “Com a persona, tendeixo al cinisme i a la ironia per fugir del dolor. És una actitud molt postmoderna”, sosté, mentre se li escapa una rialla.
“Molts autors d’avui en dia tendeixen a fer broma de tot, a no parlar d’ells mateixos de manera sentimental o profunda”. Com Mircea Cartarescu, a qui ha llegit i admira, i “que sempre parla d’ell mateix, malgrat que es mostri frívol”. Traçant algunes similituds, Portell ha intentat transvestir-se en un personatge a El dia que va morir David Bowie, “i això fa que la gent em demani què hi ha de mi, perquè noten que és una disfressa”. Fins i tot, la seva pròpia família li va arribar a preguntar si es trobava bé. “Els anys en què vaig escriure el llibre no van ser bons”, rebla. “Sóc una persona molt fosca recoberta de llum. No sempre tinc un somriure, hi ha una part de mi que no m’agrada ensenyar”.
Amb l’esperit de David Bowie sobrevolant
Des de bon inici, la novel·la va créixer de manera molt orgànica. “Només havia escrit sobre dones d’edat més avançada”, personatges molt intensos i histriònics. “Sempre dic que tinc una dona de cinquanta anys atrapada al meu cos”, i torna a esclafir de riure. “Quan vaig publicar Maracaibo (AdiA, 2014), em vaig adonar que estava fent un exercici de transvestisme constant”. I per això, a El dia que va morir David Bowie, calia atrevir-se a radiografiar-se, encara que fos només una mica. “D’aquí surt la idea d’un personatge tan semblant a mi: mallorquí, a Barcelona, jove i gai”. I també com la ciutat el condiciona.
Sebastià Portell. Foto: Adrià Costa
Això sí, l’autor tenia clar que l’esperit de Bowie havia de ser real, que el personatge pensés igual de principi a final. “Per això tot està tan condensat, com una pastilla de caldo”. Un cop el concepte era clar, Portell va fer un esquelet, “un llistat de gravats i aiguaforts, molt cinematogràfics, que volia que apareguessin: aquesta novel·la és un retrat, no un argument”. Feta de retalls i d’idees que anaven agafant forma, ordre i concert. “Els fragments finals són els primers que vaig escriure, els episodis amb la Carol. També m’interessaven fragments de la Bíblia. La gran prostituta és la presentació d’una drag queen a punt de sortir d’escena!”, exclama, meravellat. “La resta va ser qüestió d’anar omplint buits a aquesta llista d’impressions, amb referents intercalats que deien millor que jo les coses”.
Una novel·la collage amb un títol canviant
Cada llibre demana una veu, i per explicar una història com aquesta, calia barrejar gèneres, autors, convencions. “El contingut de la història és d’una promiscuïtat total. No he inventat la sopa d’all, però sí que volia fer una cosa estripada i barrejada, perquè la història ho és”. Un collage, però amb trampa. “És allò que ja va fer en Biel Mesquida al 1975. No s’ha d’entendre res, el lector ho ha d’elaborar tot. Però no volia que es perdessin en cap moment, perquè jo sóc molt ordenat i quadrat, i sempre em vull fer entendre”. Malgrat la dispersió, amb la voluntat que sempre hi hagi un lloc on aferrar-se.
Potser per això té molt de sentit que el llibre estigui ancorat amb la realitat concreta d’un moment. “Aquesta història no podia passar fa cinquanta anys, havia de situar-la en un dia molt concret, com el dia la investidura de Puigdemont, que és el mateix dia que va morir Bowie”. Amb tot, el músic britànic no sempre havia estat present. “Aquesta novel·la es deia, originalment, Walk of shame. És un terme que s’utilitza als campus nord-americans, en contraposició al Walk of fame“. Quan surts de matinada i tornes a casa després d’haver passat la nit amb algú.
Aquell títol, però, tenia diversos handicaps i vam veure la llum, precisament el dia que Bowie va morir i l’Ester Andorrà, l’editora, m’ho va proposar. Al final, això és el que ha convertit el llibre en una història embastada”. Portell vol destacar, especialment, la tasca editorial de LaBreu, on “realment han fet d’editors”. I afegeix que “un bon editor és aquell qui no et fa canviar coses, sinó que et posa preguntes sobre la taula per a què tu responguis. Vaig haver de pensar molt, i això fa que el llibre hagi sortit molt enfortit”. Una obra que espurneja vitalitat i que, alhora, és un cop de puny al ventre. Com les grans obres, com la força d’una veu jove que ha vingut per quedar-se.
EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell
Una vegada em van dir que havia de vigilar de no escriure amb massa comes. Doncs aquest llibre està escrit amb moltes comes i m’ha agradat moltíssim.
Sebastià Portell ens ha endinsat en la ment d’un jove gai que es troba en una sala d’espera on li han de comunicar si té sífilis. El temps passa i ell va repassant la seva vida, les seves decisions, els dubtes, els retrets, les mancances, la seva addicció al sexe, els amics, la inestabilitat, la incapacitat d’acceptar-se, d’enamorar-se…
En primera persona i amb una naturalitat una mica esbojarrada, sense complexos ni manies a l’hora d’entrar en detalls, ens ha fet un retrat ben detallat del camí que ha dut aquest jove fins a la sala d’espera. A més, per acabar-ho d’adobar, hi intercala missatges telefònics, passatges de la bíblia, menús de restaurant… Cosa que li dona encara més agilitat.
L‘autor defuig el llenguatge del dramatisme, o ens el presenta ben remenat amb un estil àgil, quotidià però alhora exquisit, que fa que engolim pàgina rere pàgina enganxats a aquesta vida intensa i desestructurada.
“Dissabte a la nit, la nit més gran de tota la setmana, la nit esperada per tots els maricons que, com jo, duen una vida desordenada, una vida de festa i sexe i menjar poc i malament, de prendre proteïnes, de vegades, per inflar-se els músculs, de prendre pastilletes, de vegades, per inflar-se la…”
Una novel·la que m’ha agradat molt pel contingut, però també per l’estil de l’autor, de qui segur que buscaré altres lectures en un futur. Millor Creador als “Premis TimeOut Barcelona 2016”
Ramona Solé a http://tumateix-llibres.blogspot.com.es/2017/02/el-dia-que-va-morir-david-bowie-de.html
dimarts 14 de febrer, Bestiari Llibreria del Born us proposa un SPEED DATING LITERARI a “El 300 del Born” (El Born CCM), l’espai gastrònomic de Moritz.
Sebastià Portell, Anna Pantinat i Ester Andorrà participaran en l’Speed Dating Literari que celebrarà la Llibreria d’El Born de set a nou del vespre, quedem?
Cites ràpides de 5 minuts de durada per compartir les vostres passions literàries, els vostres autors preferits, els llibres que han marcat la vostra vida i que no dubteu de regalar sempre que en teniu ocasió.
Una oportunitat per preparar la vostra tria personal i arribar al 23 d’abril, el nostre dia dels enamorats, com cal.
Una cita apta per a gent aparellada, separada, divorciada, single i, fins i tot, per entusiastes del poliamor. Per tothom, per a totes les variants possibles.
Amb música a càrrec de Xip & Xic djs, i de ben segur, alguns escriptors fent-se autobombo.
Moritz oferirà una cervesa a tots els assistents.
Organitza: Bestiari SCCL – Col·labora: MORITZ, EL BORN CCM
LLEGIR I ESCRIURE: LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’ANAÏS NIN
La seducció del minotaure
Anaïs Nin
Any: 2016
Editorial: LaBreu
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Va ser llegint a la Laura Renau sobre com l’obra de l’Anaïs Nin havia quedat en segon terme “a causa de la seva labor de mecenes, d’interlocutora, d’amant” i sabent que no havia publicat els seus diaris íntims després de la mort de tots els implicats (especialment un dels seus marits) que se’m va despertar l’interès per descobrir el terreny —ni tan sols prohibit— simplement menyspreat, d’aquesta autora; que només coneixia per la relació amb Henry Miller, i els seus relats eròtics.
Llegint les dues novel·les i el recull de contes Dins d’una campana de vidre (revelador paral·lelisme amb La Campana de vidre de Sylvia Plath) que ha publicat recentment LaBreu, m’he adonat de com havia obviat la prosa femenina. Fins a quin punt la visió masculina i d’un alb violentament encegador havia sotmès la resta de veus de la meva biblioteca. Ha estat, per a mi, crucial arribar a les novel·les de l’Anaïs Nin; com superar el tròpic, infringir l’equador. Sentir-me dona per primer cop en un llibre. Diuen que a Flaubert i Tolstoi encara porten flors a la badia de Santa Mònica, on van llençar les seves cendres l’any 1977. El seu no és un personatge, sinó una persona amb pell, carn, vísceres i ossos.
La seducció del minotaure ens explica la continuació —i el súmmum— de la vida d’un dels vèrtexs del triangle amorós de Henry i June (memòries literàries de la relació que va tenir amb l’escriptor i la seva dona, June Miller), en la ficció: Jay, Lillian i Sabina. Encara que ambdós personatges femenins són, potser, diferents versions de la mateixa autora. Si Una espia a la casa de l’amor, la protagonitza una promiscua i anhelant Sabina, aquí ens trobem a la Lillian, pianista de jazz, que abandona el seu marit i el seu amant a París, per perdre’s a l’opi de l’edèn, que ella bateja i fa seu com l’exuberant i pura Golconda:
“Tots portem a dins una ciutat separada i diferent, una ciutat única, com també portem diferents aspectes d’una mateixa persona. La Lillian no suportava estimar una ciutat que milers d’altres persones creien conèixer íntimament. Golconda era seva.”
“És un espectacle exagerat —pensava la Lillian—, i això em fa sentir còmoda. Sempre he tingut una personalitat exagerada, intentava crear-me jo sola un clima que m’escaigués, flors més grosses, paraules més càlides, relacions més fervents, però aquí la natura ja ho resol tot, crea el clima que interiorment necessito, aquí puc abandonar-me al repòs i a la llangor.”
Però de res serveix fugir o sucumbir als delits del vici perquè a sota els seus peus sempre hi corren els passadissos secrets de la memòria, el laberint del minotaure, de la mateixa manera que…
“En les múltiples peregrinacions de l’amor, la Sabina sabia reconèixer de seguida ecos d’amors i desitjos més grans. Els més grans, especialment si no havien mort de mort natural, no morien mai del tot i deixaven reverberacions. Un cop interromputs, trencats artificialment, sufocats per accident, continuaven existint en fragments separats i en una infinitud d’ecos més petits. […] Una vaga semblança física, una boca gairebé igual, una veu lleugerament similar, una partícula del caràcter d’en Philip o d’en John, emigrava cap a un altre home que ella reconeixia immediatament entre una multitud, en una festa, per la ressonància eròtica que despertava dins seu”
[a: Una espia a la casa de l’amor]
…un lloc remet a un altre i “la Lillian veia la doble exposició que creava la memòria. Un llac vist a Itàlia desembocava a la llacuna que envoltava Golconda, un hotel en una muntanya Suïssa nevada estava unit per un cable llarg i continu a la casa inacabada que en Hatcher es feia a la muntanya, i aquell llit plegable rere una mampara mexicana es juxtaposava a centenars d’altres llits en centenars d’altres habitacions.”
Ella s’acabarà trobant amb el minotaure, que “s’assemblava a algú que coneixia. No era cap monstre. Era un reflex en un mirall, una dona emmascarada, la part oculta i emmascarada d’ella que no coneixia, la part que havia determinat els seus actes. […] una cara fugissera, la seva, clara i definible només quan veia la foscor.”
La Lillian, l’Anaïs, la Sabina, ens mostren els fils que no podem tallar fins que ho facin les Greas. I creieu-me que ho faran quan encara ens sembli d’hora, perquè “el temps, incapaç d’estimar l’home, l’esborra ben aviat”. Però en aquest viatge per les tres ciutats —la compartida, l’íntima i la submergida al subsòl del record—, conèixer-nos a través de grans escriptores ens farà més lleu, plaent i comprensible el camí i la prova final, enfrontar-se a la més antiga de les bèsties mitològiques que només surt a la foscor del mirall.
recital d’EN ABSTRACTE de Josep-Ramon Bach i inauguració de l’exposició FULLES VENÇUDES de Toni Moreno i Francana a Cal Llibreter, amb el vi cortesia del Celler de Can Mata (03.02.17)
¿Qui ha dit que un poema no pot ser vist com un quadre i, en concret, com un quadre expressionista? Un quadre a l’estil d’El crit de Munch, per posar un exemple molt present en el nostre imaginari col·lectiu. Així es poden veure aquestes teles com un cop de puny que són els poemes que integren En abstracte (LaBreu Edicions), de Josep-Ramon Bach.
Josep Ramon Bach
És clar que els poemes d’En abstracte també poden ser llegits com les estampes d’una novel·la, imatges que emergeixen com places dures de la paraula, que es construeixen en la contundència tallant dels versos curts. Un repte creatiu que Josep-Ramon Bach dedica a Ricard Mirabete, confrare de navegacions per avingudes d’aigües rúfoles, i és que el nostre temps és així, sense àngel, per més que amb el seu treball els poetes creïn bellesa.
Com diu en la nota d’autor, Josep-Ramon Bach ha buscat una manera personal d’expressar-se. Una forma d’expressió, en aquest cas lírica, que des del punt de vist tècnic consisteix a encadenar haikus per construir un poema discursiu i compacte fins a donar una potent imatge de conjunt. Un quadre expressionista (l’art expressionista és un art que fa abstracció) si l’imaginem en una exposició. O una xocant estampa de paraules fortes si llegim els poemes com si fossin capítols d’una novel·la escrita per Lorca si el poeta n’hagués escrit. Cal dir que l’art és una abstracció de la vida (ella sí, experiència pura), ja sigui que es presenti en forma més o menys estilitzada o figurativa. La vida de l’art és vida reflectida, com ja va veure Stendhal en la seva idea de la novel·la com a mirall de la vida. Però la reflexió també és una realitat en ella mateixa.
El poemari En abstracte, de Josep-Ramon Bach, està construït per set capítols i un epíleg: el primer capítol, Estació canalla, mostra aquest aspecte sòrdid de la vida en un art brut, o arte povera, i que es pot encadenar amb el quart capítol, Ronya, on es deixa a l’aire l’espectacle de les clavegueres, les latrines i subsòls físics, socials i mentals diversos; el segon capítol està constituït per Fantasmes, imatges de personatges literaris i arquetípics, entre d’altres com Tarzan, la Bella Dorment, Godot o Gulliver; el tercer capítol el constitueix La bella dama, una figuració feta amb pinzellada gruixuda no exempta d’una certa tendresa de la dona que lliura el seu cos de forma pública; el cinquè capítol, L’escola, és el més personal del conjunt: són quadres o estampes viscudes d’una grisa etapa escolar, la franquista, que, per motius generacionals, alguns ens hi podem reconèixer; el sisè capítol està conformat per De premis llòbrecs, un conjunt de quadres-reflexions sobre els lluentons, la faràndula i l’arbitrarietat de tants premis, alhora que l’autor, per contrast, es referma en la seva sobre indomable vocació de poeta; el setè capítol, Presagis i somnis, es desplega en aquest format de fets i causes futuribles no pas en forma de somia truites sinó basat en percepcions certes que deixen endevinar estacions vitals i morals de la vida futura; a l’epíleg, i a mode de conclusió d’aquesta visita als quadres d’una exposició que en més d’una ocasió remeten visualment i conceptualment al gran Goya i les seves pintures negres, o al cineasta Bergman i els seus films de relacions conflictives, o a les pintures de formes esqueixades, ferides, del també expressionista Kirchner, trobem dos únics poemes: Creences i Solitud. Aquests dos poemes donen fe de la postura de Josep-Ramon Bach en un llibre que, ni que sigui a través d’imatges feréstegues, busca un acord, una harmonia. I és que en aquest fresc en diverses estampes, o en aquest tapís o en aquest mosaic, com també podríem veure En abstracte, hi som tots, a dissenyar-lo amb les nostres vides. Ningú no n’està exclòs.
A ‘La filial’, Sergei Dovlàtov retrata la vida al país soviètic i les aspiracions i la nostàlgia dels russos exiliats a l’estranger
LaBreu ha tingut la bona idea d’acostar-nos a l’obra de Sergei Dovlàtov, un autor rus contemporani que va morir encara relativament jove, l’any 1990, amb quaranta-nou anys. I per fer-ho ha comptat amb les excel·lents traduccions de Miquel Cabal. L’escriptor té un estil personal, els llibres que li coneixem fins ara són relativament breus, cosa que fa que ens hi acostem sense prevenció, aquesta prevenció que desvetllen avui, d’entrada, els volums molt gruixuts. També el seu estil és concís, de frases breus, iròniques i contundents, aptes per tenir vida pròpia fins i tot fora del seu context.
Dovlàtov recorre a la seva pròpia vida i en fa literatura. Canvia una mica el seu nom, el d’alguns protagonistes i, als més famosos, els respecta la filiació. Potser per això i per ajudar els no iniciats seria interessant poder incloure en el llibre algunes notes més sobre referències i personatges, fins i tot sobre fets històrics recents ja que el temps passa molt de pressa i un coneixement més aprofundit pot oferir nivells de lectura més sòlids. Tanmateix, això tampoc no és imprescindible i, en tot cas, sempre ens queda la xarxa per tal de poder consultar els nostres dubtes. Dovlàtov ens retrata la sordidesa de l’antiga URSS, una sordidesa en evolució, ja no som a l’època del teló d’acer ni de l’estalinisme i molts dissidents amb un cert prestigi tenen més fàcil marxar del país, o fins i tot, com en el seu cas, són convidats a fer-ho.
I aquesta colònia russa a l’exili és també una Rússia externa, que viu a Nova York i a d’altres grans ciutats del país del gran enemic antic i que barreja nostàlgia amb ideologia. Gent molt diversa, enfrontada, amb aspiracions, que beu a dojo i que viu i sobreviu com pot. Dovlàtov explica a La filial la seva assistència a un congrés d’intel·lectuals russos anticomunistes que s’esdevé a Los Angeles. No hi va de gust, sinó per qüestions de feina, ja que ell és un professional, i l’autor ironitza sobre el tema amb una de les moltes frases brillants del llibre: “ Quan a algú li demanen una idiotesa, sempre el tracten de professional”.
En aquest congrés es concentra una gran quantitat de fauna humana diversa, a La zona Dovlàtov ja remarcava el fet que l’infern no era aquell camp de presoners sinó la gent, en general, presoners inclosos. Una opinió que podria semblar propera a la de Sartre si no fos que Dovlàtov la manifesta amb una punyent ironia russa. En mig d’aquest congrés surrealista s’esdevé una anècdota amorosa que ocupa una bona part del llibre, l’escriptor es retroba amb una dona, antiga parella seva de joventut, una dona atractiva, excèntrica, aprofitada, imprevisible. Tot i que el protagonista ja està casat i amb fills grandets reprèn l’antiga relació, si és que a allò que li esdevé se’n pot dir relació i gairebé estaria disposat a deixar-ho tot per ella si la dona volgués. I és que els primers amors, que, com diu l’escriptor, apleguen joventut i llibertat, són molt difícils d’oblidar.
En el pensament i en la literatura de Dovlàtov es perceben trets de la literatura russa clàssica, fatalisme i un sentit de l’humor molt particular, que es fa patent en una ironia que frega el sarcasme i en una pietat pels altres que en ocasions transforma la crítica gairebé en acudit. La felicitat excessiva, ai, sembla un presagi de la desgràcia propera. La filial va ser el darrer llibre publicat en vida de l’autor, qui potser preveia el seu final o potser podem pensar que era així en llegir-lo.
La vida és allò que sentim, que no sempre respon a una realitat objectiva, ens diu l’autor. La relació amb l’amor de la seva joventut arriba a esdevenir gairebé un símbol de la vida dominada per aquests sentiments, la relació va arribar a ser malaltissa, el va immergir en el desconcert, en la inoperància professional però, malgrat tot, ell creu que la va estimar o que la va arribar a necessitar de forma imprudent. El protagonista evoca la seva gelosia insistent i, en ocasions, inútil i absurda, la constatació de què podia haver estat capaç de maltractar-la, es plany d’haver fet coses que no volia fer i dit coses que no volia dir, però tot plegat resta embolcallat d’aquest humor àcid que desdramatitza una relació tan singular. Hi ha un cinisme lúcid en tot plegat, l’autor menciona la seva pobresa infantil, i pensa que els pobres han de mostrar contenció i pensar en les conseqüències posteriors de tot plegat, potser irreversibles.
Al llibre hi trobem reflexions cantelludes a l’entorn de la vida als Estats Units i sobre la seva gent però també el reconeixement de certa generositat en l’acollida que no comporta, de forma obligatòria, mostrar devocions vers la societat americana. Un dels personatges recorda a un altre, que fa paral·lelismes entre la URSS i els Estats Units, que en el seu país d’origen no es podria parlar de tot, com ho fan en aquest congrés, sense que a la porta no hi hagués furgons policials esperant-los, per exemple.
En el congrés coincideixen persones d’origen molt diferent, descendents d’aristòcrates, d’estalinistes convençuts. Un activista reconeix un torturador seu, que havia estat policia secreta, però cal reprimir els instints i, si cal trencar-li la cara, fer-ho en un altra lloc car una cosa així pot provocar dubtes al país d’acollida, sobre la intolerància dels exiliats. El retrat de l’anticomunisme a l’exili és lamentable, lluites internes, servituds vers els qui paguen activitats intel·lectual, inutilitat de tanta xerrameca, insolidaritat lligada a filiacions diverses: polítiques, religioses, ètniques. El llibre ens parla d’un món molt concret però té components universals i qui hagi assistit a reunions d’aquesta mena, ni que sigui al barri, sap que existeixen aquesta mena de personalismes, d’enfrontaments, de debats subvencionats inútils i que no van enlloc. L’ànima humana es universal en els seus aspectes de grandesa però també en la seva part sòrdida, ridícula, mesquina.
Un col·lega del protagonista manifesta que després dels comunistes el que més odia són els anticomunistes. Al capdavall potser el millor és no tenir idees de cap mena que generin servituds excessives i conservar la independència, la individualitat, tot i que no resulta gens fàcil. Dovlàtov va tenir molts problemes al seu país, la seva obra circulava a base del sistema de còpies casolanes distribuïdes de forma privada, una manera de fer que va propiciar molta bona literatura una part de la qual, més endavant, va aconseguir una distribució més convencional.
Va aconseguir publicar alguna cosa a diferents països europeus i va acabar per ser expulsat del país. L’any 1979 va anar als Estats Units on va treballar de periodista, per a diferents publicacions i per a emissores de ràdio que emetien en rus. També allà va tenir problemes però eren d’una altra volada. Va morir abans de veure la desintegració del seu país, que, d’alguna manera, preveia, com preveia una globalització que no tenia perquè ser positiva. En aquella època ja hi havia molts símptomes sobre el que arribaria després tot i que en política i economia es fa difícil preveure res, la realitat sempre supera les expectatives.
Cal remarcar la importància de comptar en català amb l’obra de l’autor, gràcies a una de les poques editorials arriscades que tenim avui pels nostres verals, en una època en la qual les coses es posen molt difícils per aquest sector professional. Dovlàtov no va ser un autor excessivament popular, precisament. I no sé si un autor nostre, contemporani, que expliqués amb tanta irònica lucidesa una trobada política o intel·lectual contemporània trobaria la sortida adient, potser ens coneixem massa, en aquest petit país, per esdevenir tan crítics.
Joan Todó (La Sénia, 1977) arreplega en Lladres (Labreu, 2016) diversos relats esparsos fruit de col·laboracions en diverses publicacions i llibres col·lectius. Tot i la construcció a partir de materials que responen a reptes i contextos diferents, Todó aconsegueix lliurar un llibre cohesionat per la destresa narrativa i l’empremta literària de l’autor.
Joan Todó, poeta, narrador i traductor, va eixamplar els seus lectors a través d’una novel·la d’estructura narrativa suggeridora, L’horitzó primer (L’Avenç, 2013), un artefacte literari que aconseguia atrapar tot i la lleugeresa (que no banalitat) de la trama central: un jove escriptor que ha tornat al seu poble rep l’encàrrec de fer el ban de les festes. Al voltant d’això, un garbuix de reflexions sobre la societat, el paisatge o el desarrelament -entre moltes més- enriquides amb una irrenunciable voluntat d’estil.
El retorn editorial de Todó ha adoptat la forma d’un llibre de relats curts, Lladres, que es construeix a partir dels textos esparsos per publicacions o volums col·lectius, molts d’ells amb temàtiques marcades. L’encàrrec literari no té bona premsa. Hom suposa que els escriptors han de partir de projectes i idees personals per aportar el millor de la seua creativitat. Però els textos a demanda tenen també la virtut d’engegar una maquinària de vegades dormida, de traure els autors de la zona de confort i fer-los assaltar terrenys verges i, en ocasions, inhòspits.
Fet i fet, Todó, en una mena d’epíleg del llibre, “Breus propòsits de destrucció”, recorda que Johann Sebastian Bach, “un home que treballava per encàrrec i havia de mantenir una família”, erigí un descomunal monument musical. “Cosa que ens permet desconfiar d’aquella antiga teoria segons la qual un creador funciona millor en absència de tota limitació externa”, rebla. Una altra cosa són els resultats. Una altra cosa és que, amb aquells materials, es puga configurar un llibre amb la solidesa i la coherència de Lladres, amb el grau de maduració que ha assolint la narrativa de l’autor.
Pel llibre de Todó hi desfilen turistes accidentals, mares culpables, viatgers en el temps, lladres singulars, usuaris de biblioteca irats, ancianes tòxiques, bitllets de 20 euros que canvien de mà, agents anti-avalots infiltrats, adolescents esvalotats, sirenes i artistes conceptuals. Una fauna que respon a la diversitat de temàtiques que, al seu torn, tenen reflex també en distintes maneres d’afrontar el relat: l’humor col·loquial de la divertida (i inquietant) “L’escàndol”, el joc oníric de “Dormir”, la ciència-ficció irònica (o distanciada) de “Jet lag”, l’esquema clàssic de final-sorpresa contingut a “El turista estranger” o la senzillesa amb remor de fons de “L’Herència”, un d’aquells contes que t’interroga després de llegit, com també ho fa “La insinuació”.
Malgrat la diversitat, tots aquells personatges, totes les situacions, deixen la sensació de pertànyer al mateix univers. Potser pesa la decisió encertada de fer-los conviure i interactuar. Amb tot, allò decisiu és la destresa de Todó per arrimar els relats a la seua concepció literària, per deixar empremtes dactilars en cada rengló. Uns més que altres, tots els contes funcionen, cadascun a través de mecanismes diferents: per la ironia, per trencar les expectatives del lector, per la qualitat de la prosa, per plantejar situacions que ens sacsegen o sorprenen. Tots els relats aporten alguna cosa, ens interpel·len. I en ells podem ensumar l’estil de l’autor, el treball rigorós, la voluntat de no resoldre les demandes de manera rutinària, estirant de l’ofici.
A còpia d’afrontar amb bon esperit col·laboracions diverses, Todó ha aconseguit activar-se en diferents fronts narratius i eixamplar la seua valuosa producció amb un grapat de relats en absolut banals o de circumstàncies. Ben al contrari: a l’art de l’encàrrec li devem un llibre breu però dotat d’una molt meritòria entitat pròpia.
L’Anna Gual implosiona i ens en recita el resultat. L’Anna es tira, intenta viure, amb intuïció, té clar què li agrada i què no, però també dubta, i no vol pensar en el que l’espera. I quan desperta, corre per la nit, espantada, fugint de qui sap què, commocionada, confosa (entre la multitud), fins que es reclou, i plora. Per sort, l’Anna és valenta i es torna a tirar, de cap al pèlag – gràcies per la paraula – i purga l’enyor de la immensitat. Quan torna a despertar, plou. I la pluja omple de significat el seu interior, que fa brotar versos a cegues, versos infeliços que provenen de la foscor. Imagineu-ho: tot inundat de fred, una riuada que s’enduu branques i branquillons, saliva, petons, carícies, mossegades, talls, ferides, cops, llagues. Sort que no tot són miratges. També hi ha llum. Sembla que l’Anna controla la fusió nuclear.
Viatjar al tròpic amb Anaïs Nin: ‘La seducció del Minotaure’
LaBreu publica una traducció de la novel·la de la fascinant escriptora, un text reflexiu i captivador que ens trasllada a un paratge paradisíac
El mite grec del laberint de Creta, tan recurrent en la literatura, conta que l’illa va albergar una enorme i enrevessada construcció arquitectònica on vivia el Minotaure, un monstre antropòfag amb cos d’home i cap de bou. Per tal d’alimentar-lo, Atenes hi enviava periòdicament catorze joves que eren abandonats en el laberint fins que la criatura els devorava. En un d’aquells grups destinats a ser sacrificats es trobava Teseu, qui estava convençut que podria véncer el Minotaure. Amb una gran valentia, el jove va aconseguir matar la bèstia i, gràcies al fil que li havia proporcionat Ariadna, va poder trobar el camí d’eixida després d’un intricat recorregut. Però què haguera passat si, en comptes d’escapar del laberint, Teseu haguera decidit quedar-s’hi? I si en lloc d’haver acabat amb la vida del monstre, se n’haguera enamorat, atret pel perill que representava? Un procés intern similar és el que viu la protagonista de La seducció del Minotaure (LaBreu, 2016), una reflexiva i captivadora novel·la en què Anaïs Nin (Neuilly-sur-Seine, 1903 – Los Angeles, 1977) sotmet el personatge principal a un intens viatge d’autoreconeixement.
La seducció del Minotaure comença amb l’arribada de Lillian, una cantant de jazz estatunidenca, a una ciutat costanera de Mèxic que Nin bateja com Golconda, on inicia una estada de tres mesos contractada per un club per a actuar-hi cada nit. En eixe racó paradisíac, la protagonista es deixa enamorar per l’esplendor de la natura i pel mode de vida assossegat i despreocupat dels nadius. Durant el seu viatge, Lillian es troba amb diferents personatges, la majoria d’ells forans que per motius diversos han anat a parar al mateix paratge tropical, des del turista que se n’emporta una imatge poc autèntica i prefabricada al metge que hi desenvolupa una important tasca humanitària. A través de les seues experiències, Nin, que va mostrar una forta atracció per la psicoanàlisi influenciada per Otto Rank i fins i tot va arribar a exercir de terapeuta a Nova York, ens fa pensar en els esquemes conductual recurrents que condicionen el guió de les nostres vides i ens obliga a qüestionar-nos fins a quin punt som capaços de modificar o superar eixes dinàmiques repetitives quan les confrontem amb un entorn nou que les contradiu o les fa inservibles.
«Per què hi ha tanta gent que té por dels tròpics? “Tots els aventurers acaben malament.” Potser no havien sabut fer la transició, l’alquímia que permetia passar de la vida del cervell a la dels sentits», es pregunta en un moment de la novel·la la protagonista. Per a Lilian, el paisatge de Golconda és com una droga que reforça la seua personalitat exagerada. A través de la seua veu, La seducció del Minotaure es converteix en un text extremadament sensual, amb una abundància de descripcions en què Nin ens fa sentir l’esclafit de colors i olors de la vegetació, els excitants sabors de les fruites tropicals i, com no, la dolça sinuositat del jazz, que conviu amb la salvatge sonoritat que emeten les ones quan arriben a les roques. Intentant fugir dels patrons que han guiat el seu comportament fins l’arribada a Mèxic, la cantant se sent atreta per la filosofia dels aborígens, una visió idealitzada del seu estil de vida primitiu que s’arrela a la natura i que atorga molt poca importància a conceptes com el temps o el treball.
L’actual edició de La seducció del Minotaure, publicada originalment el 1961, compta amb la traducció de Ferran Ràfols Gesa, qui ja va adaptar una altra novel·la de Nin per a la mateixa editorial, Una espia a la casa de l’amor (LaBreu, 2011). Dos títols que ens serveixen com a portes d’entrada a l’obra d’una escriptora fascinant mai prou reivindicada. Amb ascendència francesa, danesa i catalana, Anaïs Nin va ser filla de la cantant Rosa Culmell i el pianista i compositor Joaquín Nin, ambdós cubans. L’abandonament per part del seu pare quan només tenia 11 anys la va espentar a començar a escriure els seus dietaris, que es farien cèlebres amb la seua publicació als anys 60 i li reportarien un reconeixement internacional. Abans havia publicat diverses obres de ficció com House of Incest, Under a Glass Bell o Delta of Venus, a més de les que ha recuperat LaBreu, totes elles influenciades per l’avantguardisme francés i dotades d’un important element eròtic.
Nin va viure una vida desacomplexada i avançada a la seua època, i va fer seus molts drets dels quals fins al moment només havien pogut gaudir els hòmens, especialment en l’àmbit afectiu i sexual. Va estar casada amb dos persones alhora, el banquer Hugh Guiler i l’agent literari Rupert Pole, i va tindre tants amants com va voler, entre els quals es troben l’autor Henry Miller i la seua dona June Miller, un triangle amorós que va ser dut al cinema per Phillip Kaufman a partir d’un dels diaris de l’escriptora. La seua vida poc convencional es reflecteix també en les seues novel·les, escrites des d’una posició de llibertat gens fàcil d’assolir per a una dona en el segle passat, que ens parlen de l’estima i el desig amb la naturalitat que mereixen estos temes. Com el present La seducció del Minotaure, un text bell i suggestiu que ens fa endinsar-nos en un laberint de sensacions que, a diferència del que apareix en el mite grec, ens convida a habitar-lo.
We use cookies on our website to give you the most relevant experience by remembering your preferences and repeat visits. By clicking “Accept All”, you consent to the use of ALL the cookies. However, you may visit "Cookie Settings" to provide a controlled consent.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
Coberta de «Soliloqui del gos» Foto: LaBreu
el p
Mont-real, maig de 1950. Un home mor d’un atac de cor. Deixa dona i dos fills: un nen i una nena. El nen és enviat a un internat, lluny de la família. La mare tracta de refer la seva vida fabricant-se una ficció en què el marit continua virtualment present en aquell entorn de fantasia. Un catolicisme arnat és el gran suport per a totes les desgràcies que li ocorren. La nena, que té cinc anys en el moment de la mort del pare, creix en aquest món fictici i engolidor. La seva adolescència és un infern interior i cercarà sortides al creixent desvetllar dels sentits. La por és la gran capa que ho tapa tot.
Adrià Pujol. Foto: Adrià Costa
El casament l’any 1923 amb el banquer Hugh Guiler, la família del qual no acabava de veure amb bons ulls la jove, no desvia Anaïs de la carrera literària. La parella es trasllada a París, per motius de treball de Hugh, i a la capital francesa entra en contacte amb la bohèmia parisenca i la psicoanàlisi (tingué relacions entre l’interès professional i l’amorós amb un parell de psicoanalistes) i s’interessa per l’obra de D.H. Lawrence, l’autor de L’amant de Lady Chatterly, una fixació que dóna pistes sobre la producció posterior.
Anna Gual. Foto: Eva Domínguez
Sebastià Portell. Foto: Adrià Costa
Sebastià Portell. Foto: Adrià Costa
«Per què hi ha tanta gent que té por dels tròpics? “Tots els aventurers acaben malament.” Potser no havien sabut fer la transició, l’alquímia que permetia passar de la vida del cervell a la dels sentits», es pregunta en un moment de la novel·la la protagonista. Per a Lilian, el paisatge de Golconda és com una droga que reforça la seua personalitat exagerada. A través de la seua veu, La seducció del Minotaure es converteix en un text extremadament sensual, amb una abundància de descripcions en què Nin ens fa sentir l’esclafit de colors i olors de la vegetació, els excitants sabors de les fruites tropicals i, com no, la dolça sinuositat del jazz, que conviu amb la salvatge sonoritat que emeten les ones quan arriben a les roques. Intentant fugir dels patrons que han guiat el seu comportament fins l’arribada a Mèxic, la cantant se sent atreta per la filosofia dels aborígens, una visió idealitzada del seu estil de vida primitiu que s’arrela a la natura i que atorga molt poca importància a conceptes com el temps o el treball.
