• Novetats
• Agenda
• Col·leccions
  • Alabatre
  • Cicuta
  • La intrusa
  • Banda Ampla
• Distribució
• Qui Som
• Fotoblog
• Premsa
• Newsletter

Josep Pedrals i Xavier Lloses a la Biblioteca Pere Carner (20.06.14)

· Deixa un comnetari  

divendres 20 de juny a les 20h maridatge de vins i poesia  a a la Biblioteca Pere Caner  amb el programa Biblioteques amb DO

començarem amb un taller i tast de vins Empordà Denominació d’Origen amb la sommelier Laura Masramon Grau.

seguidament gaudirem de l´espectacle EUFÈMICA AU FÈNIX de Josep Pedrals i Xavier Lloses

“Una cerimònia on el poeta JOSEP PEDRALS i el músic XAVI LLOSES estiren la música en el vers fins que la sonsònia es converteix en un ens ectoplasmàtic. És un recital-concert on s’esprem el verb poètic com una exaltació de la sonoritat.Lloses i Pedrals es capbussen en el significant fins que el significat explota per reverberació i es fa concret de tan intangible. Un treball sobre la imminència emotiva i la sospita transcendental.”

plaça de la concòrdia, 7 calonge

 

Categoria: Agenda, Alabatre, Col·leccions  |  Etiquetes: Biblioteques amb DO, El Romanço d'Anna Tirant, Josep Pedrals, poesia

entrevista de Montserrat Serra a Víctor Obiols a Vilaweb (02.06.14)

· Deixa un comnetari  

Víctor Obiols: ‘Com es pot sobreviure?

Amb grans dificultats, és clar’

Entrevistem el poeta Víctor Obiols, que també és el músic Víctor Bocanegra, un joc de miralls que fa un tot · Acaba de publicar ‘D’un juny dur’ (Labreu)

El poeta Víctor Obiols (Barcelona, 1960) és també el músic Víctor Bocanegra. Un joc de miralls que avui és un tot, però que van anar separats de bon principi. El músic molt sovint ha ocultat el poeta, tot i que aquest es va mostrar primer. I així va anar fins el 2009, quan el músic va editar ‘Fonografies’ i el poeta va dir la seva sobre les cançons del disc i va aplegar els texts poètics en el volum ‘Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig’ (Emboscall Editor). Fa cinc anys, doncs, que Víctor Obiols i Víctor Bocanegra van plegats, tot i que l’emparellament de bon de veres no ha estat fins ara, amb l’espectacle literari o cabaret poètic ‘Una sang vertical’, presentat no fa gaire a la Setmana de Poesia de Barcelona. I potser avui comença a prendre més força el poeta, arran de la publicació del llibre de poemes ‘D’un juny dur’ (Labreu edicions), amb pròleg de Pere Gimferrer.

—Us vèieu estrany de jove, quan éreu un lletraferit que de dia estudiava filologia clàssica i de nit es convertia en un roquer al piano, al costat de Pepe Sales amb el grup Bocanegra.

—Sí que era estrany. Quan em vaig llicenciar no vaig anar a un institut a fer classes, com feia la majoria de companys, sinó que feia de roquer. Amb Bocanegra hi vaig estar quatre anys i després vaig marxar a fer de lector de català a la Universitat de Bristol, on vaig estudiar l’obra poètica de Joan Ferraté. Després, de tornada, em vaig passar dotze anys fent classes a la Universitat de Vic, que vaig deixar el 2008, en un mal moment, poc abans que fes fallida Lehman Brothers i explotés l’estafa de les ‘subprimes’.

—Per què vau deixar la universitat?

—Em considero un treballador de la cultura. En aquest sentit, vaig deixar la universitat precisament perquè es convertia en una empresa i deixava de ser un temple del saber, que és allò que sempre he pensat que havia de ser la universitat. La universitat es troba segrestada pels tecnòcrates de Bolonya. S’han inventat uns sistemes i unes avaluacions que no serveixen per a les humanitats. Avui la universitat és un món de gran tensió, que ataca directament els valors humanistes. En l’últim disc que he publicat amb Víctor Bocanegra, ‘Cançons de l’Akídelara’, parlo d’això i també de les preocupacions que em couen més.

—Contra què més tireu amb bala?

—Hi ha un tema sobre l’ésser neodigital i les TIC. Les eines tecnològiques quan s’utilitzen com a eines de manipulació, que sovint no saps si són al nostre servei o ens esclavitzen. Hi ha joves que s’enganxen a jocs d’estratègia i es poden passar cinc hores el dia jugant-hi, per exemple. Això crea unes fortes mancances, perquè als joves els toca sortir i fer unes altres coses i no pas estar enganxats a les màquines. En el disc també parlo del capitalista salvatge del món financer i de més qüestions. És un ‘disc protesta’, tot i que no me’n deixen ser gaire, de cantant protesta, perquè no hi ha circuit per a les propostes musicals de petit format com les meves.

—La situació que viviu els artistes en aquest desmantellament de la cultura és crua.

—Nosaltres no podem competir amb els cantants de masses, que omplen el Palau Sant Jordi. És un món on no tenim cabuda. Però és una pena que, tenint els auditoris que tenim per tot Catalunya, equipats amb sales petites per fer aquestes propostes de proximitat, no les puguem fer.

—Com a poeta heu publicat poc, tot i que vau començar molt jove.

—He publicat poc i la majoria són edicions que no es troben. Per això a l’octubre apareixerà a Llibres del Mirall un volum de la meva poesia. De fet, ‘Opus zero’, el primer llibre de poemes que va aparèixer quan tenia catorze anys, va ser un disbarat de joventut. Al meu pare li va semblar que un jovenet que escrivia versos era un fet singular i com que coneixia la gent d’Edicions 62 va fer gestions i me’l van publicar. També era amic de Brossa, que en va fer el pròleg. He de dir que aquell primer llibre em va servir per a poder participar en un acte en record del Price dels Poetes l’any 1975 a la Universitat Autònoma, i també em va permetre d’acostar-me a la gent de Llibres del Mall. Però em sembla que publicar tant d’hora em va vacunar per no publicar gaire. No va ser fins el 1983 que vaig treure un segon llibre de poemes, ‘Carrer d’hivern’, a Llibres del Mall.

—Fa pocs dies vau participar en la Setmana de Poesia de Barcelona amb l’espectacle literari o cabaret poètic ‘Una sang vertical’. Durant cinc anys (2005-2009) vau organitzar el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, que obre o tanca la Setmana de Poesia. Creieu que aquest format encara té vigència? 

—És una pregunta que es fa molta gent. Esmerçar una despesa tan gran a portar un poeta africà, per exemple, una sola nit perquè llegeixi només quatre poemes… A l’època que vaig dirigir el festival ja vaig intentar que aquests poetes internacionals fessin més coses, però era difícil, perquè venien només per un parell de dies. Fins a quin punt el format és bo o s’ha de renovar? Doncs no en tinc la resposta, però tinc la sensació que no se’n treu prou partit.

—L’espectacle ‘Una sang vertical’ és dedicat al poeta Joan Vergés, traspassat aquest febrer. 

—Tinc l’honor d’haver estat el primer de fer un homenatge a Joan Vergés, l’any 2008, convidant-lo a participar en el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, juntament amb Toti Soler, que li va musicar alguns dels seus poemes. Era un poeta oblidat que arran de la participació en el festival al Palau de la Música, l’any següent el van fer poeta d’honor a Sant Cugat i Lleonard Muntaner li va publicar la ‘Poesia completa’ l’any passat. De petit l’havia conegut, a casa, durant un sopar on també hi havia els pares del Toti Soler, que eren molt amics. I de sempre que el reivindico, perquè és un poeta d’alçada, tot i que sempre es va mantenir al marge de les capelletes i va quedar bandejat. En aquest espectacle llegeixo dos dels seus poemes que són més satírics que no lírics.

—‘Una sang vertical’ també inclou un fragment de ‘Oda a Catalunya’ d’Armand Obiols, un poema llarg, difícil de trobar.

—Armand Obiols és un altre poeta poc divulgat. Va marxar a l’exili el 1939 i va ser el company de Mercè Rodoreda. Es va morir a Ginebra. Era un escriptor del grup de la Mirada de Sabadell, juntament amb Trabal i Joan Oliver. I tot apuntava que Obiols seria un gran escriptor. Però la seva carrera literària va quedar estroncada. L’any 1973 Joan Oliver va publicar a Proa un volum de poesia que inclou el poema llarg ‘Oda a Catalunya’ i alguns poemes més breus. És tot el que se n’ha recuperat. En aquest espectacle he inclòs un fragment de ‘Oda a Catalunya’, sobretot també pel moment que vivim. És un gran poema, molt musical i molt intens perquè és una oda d’exili.

—Gimferrer fa referència a aquest poema al seu darrer llibre de poemes, ‘El castell de la puresa’, fet que ha portat cua per un vers que parla de la ‘nit estelada’. També és Gimferrer qui us ha fet el pròleg del llibre. Com va anar?

—No ens coneixíem gaire. El fet és que vaig presentar el llibre al Premi Ausiàs March de poesia i Anna Maria Moix, que formava part del jurat, el va passar a Gimferrer, perquè va pensar que li podia interessar. Aleshores li vaig demanar si m’escriuria el pròleg i ell em va dir: ‘Ja tens editor?’ I no, en aquell moment no en tenia encara. L’any 2008-2009 vaig proposar a la gent de Labreu l’edició del llibre i em van dir que sí, però m’havia de posar a la cua. Ha passat temps fins que no s’ha publicat.

—En el pròleg Gimferrer diu que marqueu distància i diferència perquè se us nota que heu llegit molt, i molt en vers català.

—Jo tinc la sensació que he llegit poc. Els ‘bibliòfags’ sempre tenim aquesta sensació.

—Gimferrer també escriu: ‘Víctor Obiols, poeta intermitent, soterrani i mig secret, troba ací el seu lloc i la nissaga: el llinatge de Gabriel Ferrater.’

—Soterrani i mig secret espero deixar de ser-ho amb el recull de la meva poesia que sortirà a la tardor. I sobre Gabriel Ferrater, sí, m’agrada. Va ser important en una època determinada, va canviar la poesia catalana, la va fer equiparable a la que es feia a Anglaterra i en alguns altres països europeus. Tanmateix, quan era més ferraterià potser hauria menyspreat la poesia de Joan Vergés. En canvi, ara sento que pots respectar la poesia de Ferrater alhora que gaudir de la poesia de Joan Vergés o de Joan Vinyoli, un poeta que no es marcirà mai, perquè la seva paraula és eterna.

—Sou vinyolià de fa anys. El 2004, en motiu dels vint anys de la seva mort, vau crear l’espectacle ‘Díptic d’amors’. Es va fer una única vegada al Círcol Maldà. Aquest juliol el tornareu a fer a Vilafranca. Quin és el vostre Vinyoli?

—El meu Vinyoli és el que escriu a partir de ‘Realitats’, encara que hauria d’anar més enrere, fins ‘El callat’, que és un llibre seminal, i on ja es congrien coses com el ‘Llibre d’amic’, que culmina en els ‘Cants d’Abelone’, aquest díptic que esmentàveu… Però ‘Tot és ara i res’, ‘Ara que és tard’ i ‘Encara les paraules’ són tres llibres que duc gravats a la memòria de lectura durant l’adolescència, en els volumets blancs de l’Escorpí. Recordo fins i tot la butaca on seia quan els llegia. Sembla mentida que amb una poesia que hom només pot gaudir realment des de la maduresa, perquè són poemes de l’experiència (en el sentit rilkià) i parlen de la vida i la mort a un nivell molt profund, un adolescent pugui quedar-hi fascinat, atrapat en la xarxa dels mots estructurats en poemes lapidaris, rodons. Aquest és el do de la gran poesia, que és magnètica i pot ser llegida vivencialment en molts estrats i en etapes molt diverses de la vida. Per no parlar del Vinyoli posterior, el que va de ‘Vent d’aram’ a ‘Passeig d’aniversari’ passant per fites com ‘El griu’ o ‘Domini màgic’. Me’l quedo tot.

—Gimferrer en el pròleg de ‘D’un juny dur’ acaba dient: ‘Tot el llibre és alhora afirmació i desafiament, i només els bons lectors de molta poesia coneixen les lleis i el vocabulari d’aquesta esgrima: la nostra.’

—És un llibre críptic, estrany. Ara dic això i sembla que t’hagis d’excusar si no escrius com en Margarit, que s’entén tot. Està molt bé perquè d’aquesta manera popularitza la poesia. Però, és clar, jo no sé si escric per a la gent o si escric com a teràpia i per a la gent a qui pugui interessar.

―Com pot sobreviure un artista de les vostres característiques en el món actual? 

—Amb grans dificultats, no cal dir-ho. Però ja estic fet a aquestes mancances.

―Finalment, com a Víctor Bocanegra, en quin punt us trobeu? M’expliqueu els propers projectes?

—És un cançoner de versions al català: des d’adaptacions d’estàndards de jazz fins a temes de Ray Charles o Randy Newman, passant per musicacions de poemes de Verdaguer o Carner i remodelacions de cançons de Raimon, Prince o Irving Berlin… Però em falta patrocinador. El material ja és al calaix…

Categoria: Alabatre, Col·leccions, Diaris, Premsa  |  Etiquetes: alabatre, d'un juny dur, montse serra, poesia catalana, victor obiols, vilaweb

presentació D’UN JUNY DUR de Víctor Obiols a la Llibreria ONA (17.06.14)

· Deixa un comnetari  

dimarts 17 de juny recital de

VÍCTOR OBIOLS amb el poemari D’UN JUNY DUR

en farà presentació Carles Camps Mundó

a la llibreria ONA a les 19.30 h c/gran de gràcia,217 barcelona

Categoria: Agenda, Alabatre, Col·leccions  |  Etiquetes: alabatre, d'un juny dur, llibreria ona, poesia catalana, recitals, víctori obiols

vermut literari amb JOSEP PEDRALS a Sopa de Lletres (15.06.14)

· Deixa un comnetari  

diumenge 15 de juny vermut literari amb

JOSEP PEDRALS a Sopa de Lletres

 a partir de les 12.00 h c/hedilla,110 barri d’horta barcelona

Categoria: Agenda, Alabatre, Col·leccions  |  Etiquetes: barcelona, el furgatori, El Romanço d'Anna Tirant, Josep Pedrals, poesia catalana, sopa de lletres, vermuts

UN DIA AMB JOSEP PEDRALS a l’Arts Santa Mònica (14.06.14)

dissabte 14 de juny trobada literària amb

JOSEP PEDRALS a l’Arts Santa Mònica

 a partir de les 11.00 h a la Sala d’Actes

recital de Laia Llobera CERTESA DE LA LLUM i Ester Andorrà AFAMATS a la llibreria La Gavina de Palamós (13.06.14)

divendres 13 de juny a les 20:00 a  la Llibreria La Gavina 

recital de Laia Llobera CERTESA DE LA LLUM i Ester Andorrà AFAMATS

c/major 38 palamós

CERTESA DE LA LLUM de Laia Llobera al Núvol (maig 2014)

Laia Llobera publica ‘Certesa de la llum’ (LaBreu Edicions, 2014). La seva és, sens dubte, una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. És una autora que mira cap enfora des de dins.

Si provéssim de definir un gènere tan mal·leable i evanescent com el de la poesia, potser podríem indicar que és l’art de (provar de) dir en paraules el que no es pot dir (en paraules); l’art d’aprehendre l’inaprehensible. L’art, màgica, de lluitar contra l’impossible. Amb Certesa de la llum, Labreu Edicions, març del 2014, Laia Llobera posa de manifest que el simple fet de proposar-s’ho, de posar al servei del que es vol una encertada combinació de capacitat, traça, esforç i perseverança, si no permet superar tots els límits i saltar totes les barreres, almenys sí que ofereix l’oportunitat d’acostar-s’hi tant com sigui possible; que el primer pas per arribar allí on vulguis anar consisteix en convertir una de les més cèlebres divises del Maig del 68 en el teu far: “Soyez réaliste, demandez l’impossible”.

La seva és, sens dubte, una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. És una autora que mira cap enfora des de dins —“la vida et viu”— i cap a dins des d’enfora: “has fet un freu de tu”; que assaja de conèixer el món tot coneixent-se. Que es proposa “indagar”, anar més enllà —“furgo en l’aire”, que no es conforma amb el que es veu, amb les aparences, sinó que vol arribar al fons de tot; no en té prou amb la contingència, amb el que és efímer o accidental, canviant, sinó que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència.

No allò que sembla, sinó el que és: “Buscaves la llavor de les essències”; “Voldries abastar/ […] l’esclat infinit/[…] fragments/ de l’essència”. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible. El màxim a què podem aspirar, doncs, “per les comes de la incertesa caminant, abraçats al laberint”, és a atansar-nos-hi, a obtenir alguna imatge, un reflex, una besllum de clarícia: “res no posseeixes”. I fer-ho, sempre, en moviment: “tan sols en el curs avancem/ tan sols fent camí/ collim flors”.

Llobera, perquè sap molt bé que en poesia el mitjà és el missatge, però que precisament per aquesta raó el mitjà mai no es pot imposar al missatge, treballa amb molta cura el llenguatge, se submergeix de cap “al llac de les paraules”, poleix fins als seus límits “la matèria narrativa”, la sotmet a un constant i successiu procés de depuració —“a poc a poc necessites/ dir molt menys/ a poc a poc el    silenci/ et vivifica”—, amb l’objectiu de menar-la a la seva arrel més pura i despullada —a la mateixa essència textual que cerca en el contingut—, prescindint de tot allò que li és sobrer: signes de puntuació, articles, conjuncions…

La seva meta sembla ésser, doncs, assolir una síntesi absoluta, tant en l’aspecte formal com temàtic, cercant de dibuixar —o, més aviat, esbossar— sobre el llenç del paper allò que resta quan s’ha anat eliminant tot el que era superflu, tot allò que no era del tot imprescindible; anant al fons de tot: a la cosa mateixa, per expressar-ho en termes platònics.

I dic, “dibuixar” perquè com bé remarca Antoni Clapés al seu oportuníssim pròleg sintètic, per “la particular disposició tipogràfica d’alguns versos […] [el lector] no es podrà estar de mirar el volum, inicialment, com si fos una pintura o una partitura de mots”.

Una distribució que, segons el meu parer no tan sols té una funció estètica o visual, sinó —també i tan important com aquesta— poètica; ofereix la possibilitat d’una doble o triple lectura: el vers en un primer moment fa la impressió de dir una cosa (una sola cosa), però en enllaçar-la amb la paraula que s’ha separat tipogràficament o amb el vers posterior, ens en diu una altra. I totes dues —i heus ací gran part de la seva força, i del mèrit de la poetessa— són vàlides; vàlides i complementàries, enriquidores.

En definitiva, aquest tan recomanable poemari —que crec que traspua una poderosa aroma del granSalvat Papasseit, tant des del punt de vista formal com textual: “la sínia, la grua       l’estel”— constitueix la constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Xavier Serrahima, Núvol maig 2014

taller de lirisme amb Josep Pedrals a la Llibreria Papasseit de Manresa (12.06.14)

El dijous 12 de juny a les 20:00 a  la Llibreria Papasseit

Hipèrboles estètiques

Sessió sobre poesia amb JOSEP PEDRALS

dins el Taller de lirisme (cal inscripció prèvia): llibreria@papasseit.cat

a la Plaça Gispert 2, a Manresa

del recital de Felip Costaglioli APRENDRE i Daniel Busquets EL CLÍMAX/ LA TRAMA PERFECTA

a La Poeteca Cicle de Poesia (29.05.14)

de la presentació

d’UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles a la Llibreria La Central (28.05.14)

amb l’editor Marc Romera, la periodista Laura Basagaña, l’autor i l’actriu i il·lustradora Nú Miret

Tina Vallès a la llibreria L’Aranya (11.06.14)

dimecres 11 de juny tertúlia literària amb

Tina Vallès

a la llibreria L’Aranya de Cerdanyola del Vallès.

serà a les vuit 

c/santa anna, 1 cerdanyola

recital de Víctor Obiols a la Fira del Llibre de Palma (05.06.14)

dijous 5 de juny

Víctor Obiols recitarà D’UN JUNY DUR

presentarà el poemari Biel Mesquida

serà a les 6 de la tarda als Jardins de la Misericòrdia  dins la Fira del Llibre de Palma

DE LLINDAR EN LLINDAR de Paul Celan al bloc El trapezi (28.05.14)

Josep Pedrals i Albert Sagrera al festival de poesia i música de Forès (07.06.14)

BQTP.TANQUE PARÈNTESI de Martí R.Electrique a Gandia (06.06.14)

serà a les vuit del vespre a  la Llibreria Gavina, c/loreto 22 Gandia

recital d’Ester Andorrà i Daniel Busquets a la llibreria del Grup del Llibre (05.06.14)

dijous 5 de juny recital

d’Ester Andorrà i Daniel Busquets

a la llibreria del Grup del Llibre ( av.república argentina, 83 baixos, barcelona)

serà a les 19,00 h

Marcel Riera a la llibreria A peu de pàgina (03.06.14)

dimart 3 de juny

Marcel Riera VERSIONS DE BAI JUYI

recitarà a la Llibreria A Peu de pàgina

serà a les 19,30 h

LAIA LLOBERA presentà el seu poemari CERTESA DE LA LLUM a la Llibreria 22 de Girona

dimarts 27 de maig LAIA LLOBERA presentà el seu poemari CERTESA DE LA LLUM a la Llibreria 22 de Girona amb Jordi Fornos, la poeta i traductora Amie Weis i l’editor Ignasi Pàmies

s (27.05.14)

recital de Marc Romera i Ester Andorrà al bar de l’Atlàntida de Vic ( 23.05.14)

fotografies de Marina Raurell

del recital de Marcel Riera i les VERSIONS DE BAI JUYI

 a l’Ateneu de Sant Just Desvern vins cortesia del Celler de Can Mata (23.05.14)

NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA de Raymond Roussel a NoLlegiu (01.06.14)

diumenge 1 de juny a les 20.00 h

NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA de Raymond Roussel, recitat i detallat pel traductor Jordi Vintró

a la llibreria NoLlegiu del Poble Nou

dimecres 28 Josep Pedrals i ELS POEMES DEL VI al Magatzem Escolà

28 de maig recital dins el cicle Lletres&copes

ELS POEMES DEL VI amb Josep Pedrals

serà a les 19,30 h al magatzem Escolà (c. Comercial, 13 del barri del Born de Barcelona) 

Recomanem Quadern El País “BQTP. Tanque parèntesi” ElQuadern (21.05.14)

Recomanem Quadern El País “BQTP. Tanque parèntesi”

Fragments irreverents —cròniques, n’han dit— d’un món. De quin? El d’un advocat d’ofici en la jungla que és la ciutat de València. Entre la narrativa a bocins i l’assaig sobtat, Tanque parèntesi és una pedrada —cada vegada n’hi ha més— enmig de l’oliós llac de la narrativa valenciana, d’aigües somortes sovint, amb massa narrativa històrica i no tanta de radicalment actual. Aquesta ho és. I tant. Sexe pertot. Ironia també, i de la que arranca riallades. Realisme pel que fa a la llengua. I més enllà, correccions i protocols dinamitats. Literatura nihilista de baixa intensitat? Més aviat antiidealista, postmoderna i urbana.

Carles Fenollosa

El Quadern d’ElPaís – valència (21.05.14)

combat poètic a la llibreria NoLlegiu (18.05.14)

del combat poètic a la llibreria NoLlegiu

amb Mireia Vidal-Conte, Ester Andorrà, Andreu Galan, Ignasi Pàmies, Víctor Obiols i Daniel Busquets.

Fira del Llibre de la Vila de Bellprat 31 de maig-1 de juny 2014

el cap de setmana del 31 de maig i 1 de juny serem

a la 7ª Fira del Llibre de la Vila de Bellrat

ens trobareu a la caseta de Llegir en Català amb les novetats de 2014!

Felip Costaglioli i Daniel Busquets a la Createca (29.05.14)

dijous 29 de maig

Felip Costaglioli i Daniel Busquets

recitaran a la Createca ( c/comte borrell, 122 de Barcelona )

serà a les 20,30 h

UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles a La Central (28.05.14)

acompanyaran l’autor l’editor Marc Romera, la periodista Laura Basagaña i Nú Miret, autora de la imatge de  coberta

no us confongueu de Central, cal anar al c/mallorca

Laia Llobera presenta CERTESA DE LA LLUM a la Llibreria 22 (27.05.14)

dimarts 27 de maig LAIA LLOBERA presentarà el seu poemari a les vuit del vespre

CERTESA DE LA LLUM

a la Llibreria 22 de Girona, l’acompanyaran Jordi Fornos, la poeta i traductora Amie Weis i l’editor Ignasi Pàmies

club de lectura de VERGONYA de Soljenitsin dimarts 27 de maig a l’Fnac L’Illa

UN AL MES NO FA MAL – CLUB DE LECTURA amb
“VERGONYA” d’Aleksandr Soljenitsin.
Dimarts 27 a les 19:30h.

trobada amb Ester Andorrà, editora de LaBreu Edicions 

i Francesc Permanyer traductor del llibre.

Després dels anys d’empresonament a la zona Gulag i d’internament al pavelló dels cancerosos, Soljenitsin torna als seus paisatges i a la seva gent, i ens n’ofereix una mirada que és la fam de veure, de redescobrir i retrobar-se amb el que havia estat el seu món. Una mirada carregada de ràbia pels tresors, paratges i tradicions que la guerra i l’estalinisme han destrossat, amb la vergonya que provoca l’enviliment nascut de la desídia i l’acaparament dels nous governants. Un campanar que emergeix de l’aigua com a únic testimoni d’una ciutat anegada, les esglésies i monestirs en runes, els boscos, la sentor de l’herba i el silenci negre d’un llac; bellesa i devastació convivint amb els costums russos i l’autenticitat que la barbàrie i la desmemòria no han pogut esborrar se’ns ofereixen amb una sensibilitat inusual.

reserves a: llegirencatalallibres@gmail.com

Josep Pedrals i Andreu Subirats amb Diego Burián al X festival Primavera Poètica de la Garriga, 25 i 31 de maig

dins els actes del X festival Primavera Poètica de La Garriga

diumenge 25 de maig a les 12:00 

Poesia al riu Recital de JOSEP PEDRALS

al Barri de les Roques al Passeig Congost 270

diumenge 31 de maig a les 21:00 

sopar fi de festa (i fi de tot plegat) amb Andreu Subirats i Diego Burián 

Auditori de l’Escola de Música

Preu: 10 eurus, com sempre

dissabte 24 de maig Víctor Obiols a l’Ermita de la Damunt de Folgueroles

divendres 16 de maig recital poètic a La Central amb Jordi Vintró, Marc Romera, Laia Llobera, Joan Todó i Daniel Busquets

recital de Marcel Riera a Sant Just Desvern (23.05.14)

divendres 23 recital maridat amb vi

de Marcel Riera i les VERSIONS DE BAI JUYI

al Pati del Roure de l’Ateneu de Sant Just Desvern a les 20.30 h

vins cortesia del Celler de Can Mata

BQTP.TANQUE PARÈNTESI de Martí R.Electrique a ElPuntAvui (16.05.14)

Quan el dietari en blog esdevé llibre en paper i funciona

Martí  Rasoir Electrique (València,1979) és un blogger consumat. El 2009 els de LaBreu el van convèncer perquè publiqués els seus textos en format de llibre: Busca qui t’ha pegat. Sovint, tot i defensar el format, els autors dels blogs somien la posada de llarg que significa el llibre de paper. La majoria no s’ho mereixen ( alguns dels que publiquen directament en paper, tampoc). Electrique, sí. Ara repeteix amb nou volum i la mateixa fórmula: entrades breus o molt breus en què ens mostra pessics del seu dia a dia com a advocat i com a animal sexual, amb visions polièdriques del present ( del de fa uns anys enrere). Totes traspuen vérité, però ens pot enganyar tant com amb els seus cognoms. Poc importa.

No analitza ni dóna lliçons de res, no busca provocar el riure ni entendrir, però aconsegueix una mica de tot. Bàsicament mostra. Amb bona mà literària. Té un estil personal sense estridències amb què assoleix una amenitat addictiva. I això no és fàcil.

Potser un 70% de les entrades són un dietari sexual/sentimental, una apologia a la promiscuïtat habitual entre gais. El sexe, omnipresent, no és explícit, al contrari: Electrique és pudorós a l’hora de descriure postures i pràctiques. En canvi si que és distès en les contínues anades i vingudes “d’amants, ecs! i follamics”. Potser per la reiteració, no és estrany que al final vingui més de gust llegir entrades que toquen temes polítics o quotidians laborals.

L’atractiu literari és la naturalitat amb què parla de tot i de res, sense cursileries, ni forçats girs poètics, ni intel·lectualoides. Res de gaire transcendent però que peça a peça conforma un univers de llibertat que l’autor et contagia. Acabo amb una estiradeta d’orelles als de LaBreu, que haurien de ser més polits en l’edició, sobretot en la maquetació.

Lluís Llort, Cultura ElPuntAvui (16.05.14)

NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA a la Llibreria Caldera (13.05.14)

presentació de NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA de Raymond Roussel

a la Llibreria Calders, presentacions amb cants i públic prenent apunts (13.05.14)

presentació a la llibreria 3i4 del llibre BQTP.TANQUE PARÈNTESI de Rasoir Electrique (09.05.14)

presentació a la llibreria 3i4 del llibre BQTP.TANQUE PARÈNTESI de Rasoir Electrique  amb Amàlia Garrigós (09.05.14)

UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles al Regió 7 (10.05.14)

Insatisfaccions (sobre “Una dona meravellosa”, de Joan Jordi Miralles)

                Fins ara, Joan Jordi Miralles ha publicat quatre llibres: tres novel·les i una obra de teatre. La seva novel·la més recent, Una dona meravellosa (Labreu, 2014), torna a ser un text de primera magnitud, escrit per algú que domina el pols narratiu i que té una habilitat força insòlita: la de mantenir atrapat el lector fins i tot quan li explica històries que aquell potser preferiria no llegir. A L’Altíssim(2004) alternava, amb un estil contradictori i provocador, dues històries allunyades que conflueixen en una reflexió profunda sobre la dimensió divina de l’home; L’úter de la balena (2010), que també exhibia un llenguatge extremat, era un relat apocalíptic, ambientat en un món inundat, on tres germans campen, desorientats, entre la desesperança de constatar que la pluja no s’acaba, i la fe en un poder diví reparador; Amb l’obra de teatre Això és Àustria (2012), Miralles s’erigia en una mena de Thomas Bernhard a la catalana i, desinhibit tant en el llenguatge com a l’hora de retratar moralment els personatges, carregava contra els qui controlen el món de la literatura i la publicació a Catalunya. Ara, amb Una dona meravellosa, el manresà, amb un llenguatge un xic més contingut (que no vol dir, ni de bon tros, que s’hagi deixat arrossegar per la correcció política), aconsegueix retratar un personatge tan particular com absorbent.

                La presentació de la protagonista, al primer capítol, és trepidant. Amb frases curtes i directes, sense cap concessió a la filigrana barroca, fa el retrat d’una dona un pèl ingènua que, sense ser del tot infeliç, viu una vida mediocre. Després de separar-se d’un marit que ronca, i amb qui comparteix una filla independent i rebel, comença una fugida endavant sense un destí marcat. A partir del segon capítol, el ritme es tempera i contemplem el dia a dia de la Neus, la protagonista, infermera que assisteix malalts terminals (és remarcable el domini, per part de l’autor, de la terminologia hospitalària i del registre mèdic), disposada a convertir-se en la joguina sexual del primer home que trobi mentre intenta refer la seva vida. Un seguit de trens que arriben tard i un parell de girs argumentals més o menys sobtats ens sorprenen quan pensàvem que la història estava encarrilada i tot plegat ens aboca a un final que, com és habitual en les novel·les de Joan Jordi Miralles, té alguna cosa de transcendent.

                A Una dona meravellosa hi ha alguns llocs comuns de l’obra de Miralles: escenes de sexe explícit on els personatges no sempre gaudeixen, descrites sense cap concessió a l’erotisme i amb la cruesa pròpia del llenguatge pornogràfic; imatges d’una plasticitat inquietant, repugnants i captivadores alhora; homes i dones posseïts per obsessions sovint malsanes; cert to provocador cap a qüestions sobre les quals molta gent és sensible, com l’independentisme o les “convencions estúpides dels lligams familiars”; algunes vacil·lacions de criteri lingüístic (trobem, per exemple, “Villefranche-de-Conflent” al costat de “Perpinyà”); i, sobretot, la presència de personatges insatisfets, desencantats, fastiguejats per l’entorn i la vida que els toca viure. Outsiders desubicats, solitaris, que no acaben de trobar el seu lloc al món i que, això sí, acostumen a poblar els relats de Joan Jordi Miralles.

Llorenç Capdevila (Article publicat a Regió7, el dia 10 de maig de 2014)

monográfic dedicat a UNA DONA MERAVELLOSA de JoanJordi Miralles Núvol (08.05.14)

Joan Jordi Miralles aprofundeix en la solitud d’una dona que se sent desorientada i es deixa endur pels seus instints més salvatges. Un viatge cap a la incomunicació, les addicions i el camí d’entrada cap a una espiral autodestructiva. ‘Una dona meravellosa’ (LaBreu, 2014) no us deixarà indiferents. A Núvol recollim les crítiques de Salvador Company, Núria Juanico i aquesta de Laura Basagaña.

Una dona meravellosa és la tercera novel·la de Joan Jordi Miralles, un autor que es caracteritza per la seva manera descarnada de descriure uns personatges isolats, que es deixen endur per les seves febleses i que tot sovint es rebolquen en la desesperació. Miralles tracta la violència diària com un element més normalitzant-la o denunciant-ne el seu ús constant en el nostre dia a dia: la violència dels estereotips, la violència de les relacions humanes, la violència de la soledat o la violència cap a un mateix. Trobem en els personatges de Miralles una força autodestructiva que fa avançar la narració a cops de curiositat malsana. I hi identifiquem molts comportaments habituals: la por a demanar ajut, la feblesa de qui necessita ser ajudat i no vol reconèixer-ho, l’orgull de qui no vol acceptar que s’ha equivocat i tantes d’altres covardies i valenties barrejades.

La incomunicació és un dels leitmotivs de Joan Jordi Miralles, que sovint retrata diàlegs on es diu justament el contrari del que es vol dir i on els personatges actuen només per l’art d’aparentar, fent el que s’espera d’ells sense mostrar-se realment. Un dels temes que explora Miralles amb total mestria és la insatisfacció de dones i homes alienats per rutines, malentesos i un món que gira sense escrúpols. Una manera d’acarar-nos amb les emocions humanes d’una cruesa esparverant, sense cap mena de pudor ni cap filtre i fins a fer quedar el lector exhaust: esbudellant personatges i insatisfaccions a cop de tecleig.

La protagonista d’Una dona meravellosa es disposa a baixar cada cop un graó més en la seva carrera cap a la pèrdua de dignitat: la impaciència és violenta i ho esquitxa tot, i la fa entrar en un bucle de vulnerabilitat, terror i conductes addictives. La recerca desesperada del jo a través de torrentades de sexe esporàdic només serveix per accentuar la miserable condició de mendicant d’afecte. La protagonista és una indigent sentimental: es perd en el desànim, s’instal·la en una apatia famolenca i toca la melodia del patiment amb totes les tecles del piano.

La por i el desfici units formen un còctel explosiu: un personatge que s’aferra cada cop més als silencis i a les mentides per sobreviure. La Neus és una persona que té un magnetisme especial cap a la solitud i que es troba inhabilitada per deslliurar-se del patiment. A través de frases curtes i simples absorbim el ritme del tedi que ella pateix. Hi ha moltes dones meravelloses, que com la Neus conjuguen patiment i resistència. ¿La felicitat era gris, Neus? La resiliència és l’altra cara del patiment més cru.

Laura Basagaña

Només es pot conèixer la veritat de la vida llançant-s’hi de cap. Res de límits ni barreres: els instints prenen les regnes quan les pròpies constriccions deixen d’estrènyer la llibertat. Com una goma elàstica cenyint el canell, Una dona meravellosa escanya la idea de felicitat i l’estampa contra els extrems carnals per extreure’n les pors, els dubtes i la desolació de qualsevol ésser humà. No hi ha espai per a les lamentacions a la novel·la de Joan Jordi Miralles, sinó una història crua i trasbalsadora que clava arrels ben profundes a la ment i es resisteix a marxar.

Qui pateix és la Neus. Casada amb un home que ronca, mare d’una filla emancipada, infermera a la planta de neurologia d’un hospital. En només un primer capítol, la Neus se separa del marit, s’enamora d’una jove (i odiosa) companya de feina i tasta el sexe amb un professional. A partir d’aquí, una espiral de depravació la xucla cap a una dimensió que desconeixia, governada per la luxúria i la fam de tot. La Neus neteja els culs dels malalts, però també s’afarta de pizzes i deixa que desconeguts se li escorrin a la cara mentre prova de trobar-se a sí mateixa en una fugida cap endavant.

La confusió emocional i el desconcert avancen in crescendo en una novel·la sense fre de mà ni sistemes de seguretat. Els intents per entendre la filla i una angoixa opressiva provocada per petits accidents envaeixen la història i l’asfixien cada vegada més, convertint la lectura en una cursa dolorosa però plaent, que encongeix l’estómac i el sacseja de dalt a baix.

De fet, aquest joc de pols oposats també irromp en la veu narrativa, que utilitza una fredor impersonal gens propera a les experiències de la protagonista. Les vivències de la Neus emanen una estranya empatia que, com la densa boira d’hivern, difumina les il·lusions i despulla la societat. Tan sols amb un llibre així es pot tocar el moll de l’os de la vida. I, malgrat que el viatge estigui ple de sotracs, el pòsit que deixa s’ho ben val.

Núria Juanico

Aquest és el mot més precís que se m’acut per a definir tant la peripècia de la protagonista d’Una dona meravellosa com l’experiència que, anava a dir patiran amb plaer, però fóra més exacte dir que gaudiran dolorosament els lectors d’aquesta novel·la. I això per diversos motius que espere explicar, tot i que la coincidència del mot del títol d’aquesta ressenya amb una famosa novel·la de Thomas Bernhard no és casual: tant l’escriptor austríac com el seu compatriota, el cineasta Haneke, em semblen dos referents inexcusables per a parlar de l’obra de Miralles. Dos referents, cal matisar, tant per l’excel·lència com per la contundència d’allò que narren, de la manera que tenen de fer-ho.

Si existeix una manera de resumir el llibre de Miralles (cosa que sens dubte és impossible, com amb qualsevol narració que paga la pena de llegir o de veure), hauria de contenir el substantiu abisme i, tot seguit, l’adjectiu quotidià: en aquest cas, l’abisme de por, solitud i misèria moral que s’obri davall dels peus d’una infermera de mitjana edat que viu a Gavà i treballa a la novena planta de l’hospital de Bellvitge, al departament de neurologia, quan decideix, farta de la seua vida quotidiana, com la de tants altres éssers humans en aquesta part del món que anomenem occidental, separar-se del marit i emprendre, a través del sexe, una recerca desesperada d’un sentit a l’existència que vaja més enllà de la hipocresia i l’embrutiment col·lectius. També es podria dir que aquesta infermera, la Neus, és una MILF farta i assedegada de passió i de plaer que intentant realitzar-se com a dona cau en una fonda depressió de conseqüències incalculables i imprevisibles, però això fóra simplificar massa les coses… De fet, el paral·lelisme amb La pianista de Haneke és inevitable (com tampoc no estaria fora de lloc comparar la Neus amb el Brandon addicte al sexe de Shame, si no fos perquè ell, al capdavall, és un pijo novaiorquès…), però també molt relatiu: ací no hi ha una mare que és l’encarnació de la passivo-agressivitat i que dóna com a conseqüència lògica una filla trasbalsada i autolesiva tot i la seua genialitat musical (o a causa d’ella, com en el cas de El malaguanyat de Bernhard); ací, de fet, a penes hi ha presència de la mare de la protagonista, però Una dona meravellosa comparteix amb el film de Haneke molt més: el to i l’estratègia narrativa.

Una estratègia, val a dir, d’allò més fàcil d’explicar i d’allò més difícil d’executar: un narrador en tercera persona i totalment impersonal, amb un to molt distanciat i cru, que accedeix quan ho considera oportú a la ment de la protagonista; i aquesta barreja, dosificada gairebé sempre amb una perfecció prodigiosa, d’uns fets realment colpidors narrats d’una manera realment distanciada, sense cap concessió, amb la tempesta interior, sentimental i vital, de qui els pateix és el que fa d’aquesta novel·la una gran obra literària. Fins i tot les descripcions i gran part de (si no totes) les reflexions de la Neus estan perfectament ajustades per a comunicar l’efecte de desolació i, alhora, d’interès màxim en el destí d’aquell ésser. Per exemple, poques vegades un paisatge suburbà ha merescut una fal·làcia patètica més punyent i efectiva que en les descripcions dels viatges quotidians amb cotxe o amb tren d’aquesta infermera separada. Heus ací una mostra entre moltes altres:

Mentre condueix per l’autovia pot notar al paladar la textura amarga dels paratges que travessa. El mateix recorregut de sempre amb els mateixos arbres morts de fàstic, els restaurants buits o tancats, els tendals recollits i plens d’immundícia d’ocells marins, els edificis esgavellats amb les persianes desencaixades i els rengles ensutzeïts, els cartells publicitaris torts i descolorits, les primeres putes matineres a peu dret amb les mitges foradades o assegudes a les cadires de càmping arran d’asfalt, sota els para-sols, amb cert aire domesticat, les tetes de plàstic i els cuixots a l’aire, anhelant clients direcció Tarragona.

Pel que fa a la història en ella mateixa (si és que una expressió com aquesta té algun sentit més enllà d’intentar aclarir de què parlem; com he dit, la narració d’aquesta novel·la s’ajusta tan perfectament al que conta que no se’n pot separar, ja que de fet mai no xerrica) m’agradaria destacar un aspecte que en les dues novel·les anteriors de Miralles, tot i així molt recomanables: L’Altíssim i  L’úter de la balena, no m’acabava de convèncer: el final. El d’Una dona meravellosa és amb diferència el millor final de totes tres, totalment obert a qualsevol possibilitat després d’un viatge de la protagonista, més que no iniciàtic, odisseic, però d’un Odisseu sense Ítaca. D’altra banda, i per a no fer de spoiler, només diré que el recurs del manuscrit trobat, al darrer tram del llibre, poques vegades ha estat més encertat i millor aprofitat.

També cal indicar, per últim, que tant per l’estil, per moments d’una nitidesa dolorosa sense renunciar a un humor molt fosc i matisat, descarnat, o en algun moment hiperbòlic, bernhardià, com per la fauna que hi pul·lula: la cara més amargant, sòrdida i brutal, quotidiana i amagada, però, si bé empíricament comprovable, d’aquesta societat on vivim, que és d’una veracitat que tomba d’esquena, així com per la manera de narrar, és a dir, de dosificar i presentar la informació, i pel desenvolupament de l’argument, Una dona meravellosa és, sens dubte, i encara més dins del nostre àmbit, una novel·la extraordinària, un esdeveniment que cap lector interessat en el millor que es cou hui dia a la narrativa catalana que parla del present no s’hauria de perdre, tot i el risc de patir un trasbals.

Salvador Company

ressenya d’UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles llegida per Jordi Nopca a l’AraLlegim (10.05.14)

Una infermera memorable

L’any 2000, el crític literari James Wood va fer fortuna amb el terme realisme histèric, que aplicava a novel·listes com Zadie Smith, Thomas Pynchon i David Foster Wallace, tots ells responsables d’un tipus de ficció que persegueix “la vitalitat a qualsevol preu” i que “tot i mostrar coneixements en un miler de coses és incapaç d’aprofundir en l’ésser humà”.

Tots tres escriptors han excel·lit en la postmodernitat literària amb alts i baixos: personalment, prefereixo el Foster Wallace que és capaç de meravellar detallant l’experiència en un creuer o sobre els hàbits urinaris de David Lynch en un rodatge que quan fa ballar el cap a La broma infinita i a la inacabada El rey pálido.

A El arco iris de la gravedad, Pynchon admira i avorreix amb una intensitat similar. Els patrons lisèrgics de Vineland, en canvi, funcionen millor. A Vici inherent i Bleeding edge, les seves dues últimes novel·les, s’aproxima a estructures més convencionals: caldrà veure si es tracta d’un experiment més o d’una tendència que s’acaba de consolidar. Zadie Smith té només 38 anys, i a Sobre la bellesa i Londres NW ha lluitat per controlar els excessos sense perdre l’empenta de Dents blanques.

L’extrem oposat del realisme histèric seria el realisme asèptic, el que es deixa doblegar per l’entorn més abúlic, on predomina el gris (la mediocritat estilística, la manca d’ambició, el personatge previsible de telesèrie). Malauradament, una part de la ficció més popular de l’actualitat -estrangera i catalana- s’instal·la plenament en l’asèpsia. Hi ha escriptors que fins i tot treuen pit, enfilats a dalt del trampolí de les vendes. De vegades, quan es tiren de cap a la piscina, s’adonen a mig camí que està buida. Tant se val: a la propera novel·la insisteixen en el mateix patró, sentimental i inert, també “incapaç d’aprofundir en l’ésser humà”.

Una dona meravellosa, de Joan-Jordi Miralles, fa equilibris entre l’extremisme temàtic i la distància freda del narrador, recollint el millor de totes dues apostes narratives, la histèrica i l’asèptica. La novel·la arrenca a alta velocitat: en un parell de pàgines es poleix més d’una dècada de la infermera Neus. A Miralles li interessa avançar fins als 40 anys de la protagonista, moment en què la seva vida comença a canviar. La separació del marit és la primera baixada de la muntanya russa. La segona és l’experimentació sexual, que assoleix ràpidament nivells de degradació considerables, com per exemple el capítol de la terrina de gelat i el gos solitari. L’autor explica una vida que es va fent més i més sòrdida, però no s’hi rabeja. Els excessos personals i la contenció laboral -la Neus treballa a l’Hospital de Bellvitge- són alternats amb un equilibri perfecte, fins que uns contagien l’altra i viceversa. El burnout que una companya li diagnostica és un graó primerenc que la Neus baixa sense entretenir-se. El ritme perfecte d’Una dona meravellosa pràcticament obliga a devorar la novel·la en dues o tres tirades llargues, i d’aquesta manera el lector avança a tot vent cap a la pregunta que ressona durant tota la segona meitat del llibre: ¿val la pena, seguir vivint, quan el dia a dia implica una tortura constant?

Miralles ha aconseguit un llibre rodó i intens, instal·lat en un present d’extraradi i incòmode, on ni els trens ni les carreteres són segurs, on el preu de deixar de “ficar-se la llengua a la butxaca” i investigar a fons és altíssim, gairebé mortal. Se’n surt sense artificis ni acrobàcies retòriques, amb la fúria estilística justa. Alguns lectors pensaran que és un llibre que frega la inclemència (fins i tot el títol els semblarà irònic), d’altres hi trobaran un homenatge subtil i d’un nivell gens habitual a un personatge, la Neus, que es fa difícil d’oblidar.

Jordi Nopca a l’AraLlegim (10.05.14)

recital de Marc Romera i Ester Andorrà al bar de l’Atlàntida de Vic (23.05.14)

divendres 23 RECITAL POÈTIC de

Marc Romera 

Ester Andorrà

AIGUA AFAMADA

serà al Bar de l’Atlàntida de Vic

c/francesc maria masferrer, 4 

EL MONSTRE DE HAWKLINE a Catorze llegit per Marta Orriols (07.05.14)

Sacsejada de llum i color

L’extravagància presideix la narrativa radical i alternativa de Richard Brautigan

UNA DONA MERAVELLOSA a l’Odissea de Vilafranca (20.05.14)

dimarts 20 a les 20,00 #cicuta

 Joan Jordi Miralles presentarà la seva novel·la UNA DONA MERAVELLOSA

 a la llibreria l’Odissea de Vilafranca

 l’acompanyaran Marc Romera, Jaume C.Pons Alorda i Nú Miret 

duel poètic a la llibreria NoLlegiu (18.05.14)

diumenge 18 a les 20.30 h

dins la programació poètica de la llibreria NoLlegiu  COMBAT POÈTICA al Poble Nou

Pau Gener Galin, Mireia Vidal Conte, Ester Andorrà, Víctor Obiols, Andreu Galan, Daniel Busquets i Ignasi Pàmies 

(c/amistat 22 barcelona)

recital de poesia a LaCentral del c/mallorca (16.05.14)

recital del poesia a LaCentral amb

Joan Todó

Laia Llobera

Marc Romera

Daniel Busquets

Jordi Vintró

serà a les 19.00 h d’un vespre de divendres

actes d’alabatres de la Setmana de la Poesia de Barcelona 2014

dimecres 14 de maig  Premi dels Jocs Florals 2014

la cita poètica començarà aquest proper 14 de maig amb l’entrega de premis dels Jocs Florals de Barcelona al Saló de Cent. el poemari Illes lligades de Melcion Mateu rebrà el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2014 i publicarem la propera tardor a la col·lecció de poesia alabatre

i el  poema Inventari de Montjuïc de Marcel Riera serà guardonat amb el Premi Extraordinari Memorial 1714.que publicarem la propera tardor a la col·lecció de poesia alabatre

l’acte tindrà lloc al Saló de Cent a les 19.00

altres actes alabatrencs de la Setmana són:

lliço magistral sobre Roussel a La Calders (13.05.14)

dimarts vinent, 13 de maig,  a les vuit lliçó magistral de Jordi Vintró a la Calders!

de l’alabatrada a l’Horiginal de 7 de maig de 2014

imatges de la presenació el  7 de maig dels alabatres de primavera 2014 a l’Horiginal (07.05.14)

APRENDRE de Felip Costaglioli

NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA de Raymond Roussel traduït per Jordi Vintró

CERTESA DE LA LLUM de Laia Llobera, llegit per Nú Miret

D’UN JUNY DUR de Víctor Obiols

Els secrets de l’escriptura (37): Martí R. Electrique a TimeOut (06.05.14)

Els secrets de l’escriptura (37): Martí R. Electrique

APRENDRE de Felip Costaglioli ressenyat al Núvol per Jaume C.Pons Alorda (07.05.14)

LaBreu Edicions torna a publicar un nou llibre de Felip Costaglioli, Aprendre, després del bon gust de boca que va deixar el seu anterior Aire i sang a la butxaca(2009), una sorpresa difícil d’oblidar. Avui dimecres 7 de maig de 2014 a les 20:30 hores, l’hOriginal acull l’alabatrada de primavera, un dels esdeveniments de la temporada.

 I Felip Costaglioli, vingut especialment de Minnesota, on viu i treballa al departament de Film Studies de la Universitat, serà un dels autors que hi participen, amb Laia Llobera, autora de Certesa de la llum i Víctor Obiols, autor de D’un juny dur.

S’ha de celebrar la publicació d’Aprendre com el joiell especialíssim que és. Un regal únic que, si no fos per LaBreu, seria impossible de trobar. Aquesta editorial en teoria “suïcida”, res més lluny de la realitat, sempre s’ha arriscat per tal d’oferir noves veus i noves maneres de fer més enllà delmainstream impositiu al que han caigut la majoria dels antics grans segells. Gràcies a LaBreu, doncs, s’han reivindicat figures essencials com Jordi Vintró, Andreu Subirats, Tomàs Àrias, Daniel Busquets o aquest nou Felip Costaglioli que ara ens arriba. Tots ells, i molts altres autors publicats dins i fora de l’editorial, han hagut de superar, com explica l’editor i poeta Marc Romera al pròleg que acompanya Aprendre, el mur de la transparència d’una cultura massa propera a la contemplació del propi melic, una cultura incapaç d’escoltar la diferència, que fracassa a l’hora de poder parlar de l’inusual. Però, a poc a poc, aquesta transparència s’està esberlant, i gràcies a això estem descobrint noves obres imprescindibles com la de Costaglioli. La transparència caurà, i gràcies a la caiguda es podran contemplar meravelles.

Els dos poemaris de Costaglioli publicats a LaBreu comparteixen una sèrie de trets formals identitaris que demostren una convicció ferma en la recerca poètica. Un desig d’anar més enllà de les categories aparents per habitar nous territoris. Costaglioli, un investigador dels camins iniciats per Mallarmé en quant a la sonoritat, la blancor i el ritme dels versos, dissemina cada mot damunt una xarxa de marfil per instaurar-lo dins la immisericòrdia del buit. Cada paraula, doncs, es pot llegir en múltiples direccions, i es pot unir amb les altres ja sigui de forma vertical, seguida, o de foma horitzontal, pàgina a pàgina. Després hi ha una altra possibilitat, com és anar unint de forma aleatòria cada fragment per tal d’assumir noves lectures. El que es determina aquí és una dansa. Passos de ball fecundats per ritme, sonoritat, melodia càustica. No és estrany, doncs, que Costaglioli hagi acompanyat el seu treball amb artistes musicals com Scott Miller, Marc Jolibois, Zeitgeist o Coco Puig. Sentir recitar Costaglioli, en persona o forma de CD com ja passava amb Aire i sang a la butxaca, és una experiència al·lucinant i indescriptible. D’una rotunditat feridora i aclaparadora. La seva suprema dicció, que uneix deixos francesos, americans, italians i algerians, s’uneix a imatges tan sorprenents que inquieten. Memorables són les aparicions dels ganivets d’herba i dels esquirols verinosos, per exemple.

Llegir Costaglioli és com ser espectador d’una pantalla de cinema ambiciosa on es projecten pel·lícules coreanes d’una violència tan radical que condueixen al lirisme trencat, a una tendresa absoluta de l’hemoglobina. Costaglioli abraça el seu propi assassí en cada vers, i el seu gest esdevé magnànim però sincer. L’intangible s’empelta de la violència del tangible i engendra vasos comunicants que es retroalimenten, que es llencen a través d’amunts i avalls continus. Costaglioli és voluptuós i exuberant a través de l’evanescència. Cada paraula sembla fàcil, lleugera, però en realitat està carregada de tant pes com una explosió. Si a això afegim el fet que cada poema està prenyadíssim de múltiples sentits, les lectures ja poden esdevenir infinites, però sobretot enfervorides.

Costaglioli ens parla de la dolorosa maduresa, del viure com a emblema dedicat a la frontera i a l’extrem. Perquè sap que a cada vers s’hi deixa la vida. Per a ell la paraula és una perillosa responsabilitat. I per això elabora un càntic, quasi un missal, on es combina el fervor per l’entorn amb les nafres que aquest entorn és capaç de generar. L’estiu, doncs, esdevé un camp de batalla allà on s’arriba als límits de la fúria del gran viure, allà on l’instant esdevé etern, i és en aquest instant etern on cal refugiar-se per esdevenir la bellesa. El poeta agafa l’experiència del propi aprenentatge per transformar-la en un xiuxiueig seductor cantat a l’orella d’un déu mig moribund. Pier Paolo Pasolini i Blai Bonet no estan gens ni mica lluny d’aquesta salivera ensangonada, d’aquesta neomística salvatge. Felip Costaglioli ens convida a dur a terme un viatge lisèrgic dins dels ossos dels versos més inesperats, tot llegint i rellegint per assumir, a cada nova lectura, noves significances d’una llibertat exaltant. Cal que acceptem la convidada, que la gaudim incondicionalment.

Jaume C.Pons Alorda (07.05.14) Núvol

UN JUNY DUR, de Víctor Obiols

Títol_ D’un juny dur
Autor_ Víctor Obiols
Pròleg_ Pere Gimferrer
Col·lecció_ Alabatre, 52 Pàgs_72
PVP_ 12 €
ISBN_ 978-84-941890-9-8

Víctor Obiols (Barcelona, 1960), és llicenciat en Filologia Clàssica per la UB, doctor en Literatura Comparada per la University of Southampton i musicoterapeuta. És conegut en el món musical com a Víctor Bocanegra (Bloc de lírica dura – Homenatge a Pepe Sales, 2005; Fonografies, 2008; Villon [Les Balades], 2011; Cançons de l’Akídelara, 2013).
Ha publicat els llibres de poesia Opus zero (1974), Carrer d’hivern (1983, Premi Miquel de Palol), Versos i contracants (1997, Premi Màrius Torres) i El croc de l’esfera (1999); les proses de Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig (2009), i ha traduït autors com Oscar Wilde, Walter de la Mare, Walt Whitman, William Shakespeare, Stéphane Mallarmé i Wallace Stevens, a part de col·laborar en uns quants mitjans escrits i dirigir el Festival internacional de Poesia de Barcelona (2004-2009).
D’un juny dur és un desafiament a la lírica des de la duresa del llenguatge rigorós en la musicalitat i tens en l’equilibri entre coherència mètrica i informalisme, que desafia el lector a traspassar els misteris d’Eleusis que sovint no es desvetllen pel fong del sègol banyut sinó per aquesta màgia del llenguatge que transforma en flux verbal el fluir de la consciència. Un llibre ple de trampes que són sorpreses.

ressenya a PIANOS I TÚNELS de Silvie Rothkovic a la revista Poetari

La cremor del fred Lluís Calvo

Silvie Rothkovic

Pianos i túnels

Barcelona, Labreu Edicions, 2013.

Tobolsk és una ciutat de Sibèria que evoca paisatges glacials. En les primeres pàgines del nou llibre de Silvie Rothkovic apareix una fotografia amb aquest títol. S’hi veu una casa, potser una datxa, i un entorn nevat. El llibre també inclou referències a l’Antàrtida, com a evocació d’un fred extrem. Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981) ha emprès un viatge a través del dolor més íntim, tot travessant immensos deserts de neu, mentre s’acompanya de la música dels seus compositors favorits: Schönberg, Messiaen, Varèse, Berio, Berg, Beethoven… Pianos i túnels –un títol de què l’editorial dubtava, però que em sembla del tot reeixit– evoca una travessia física i anímica al mateix temps. D’una banda els túnels representen el trànsit a través de la negror, del buit, de la pèrdua. I de l’altra, entre aquests murs, o potser a l’exterior, hi batega una música que ens ajuda a viure. Rothkovic practica com molts pocs poetes la microcirurgia del vers, la gemma perfecta, la imatge rodona i enlluernadora. I comparteix amb alguns companys de trajecte, nascuts en la mateixa dècada –i ara penso en Albert Forns– la tasca de muntatge acurat del poema, un muntatge que esdevé paradoxalment deconstructiu, incorporant elements molt diversos i heterogenis que ens remeten de nou als territoris del fred, en aquest cas a Víktor Shklovski i el seu concepte d’ostranenie, és a dir d’estranyament o desfamiliarització. El formalisme rus ja incidí en la necessitat de superar el marc estret de les convencions lingüístiques a l’hora d’abordar la tasca poètica. I Rothkovic ho fa amb imatges sorprenents, amb enllaços sobtats, amb connexions que semblarien impossibles si no tinguéssim al davant una poeta de l’alçada d’un campanar. Pocs poetes són capaços, efectivament, de bastir un complex tan ric de referències, d’encreuaments, d’universos. Des de Hans Memling –el gran pintor flamenc d’origen alemany que era capaç d’agermanar les Verges més càndides amb els pitjors turments– a Elias Canetti, tot passant per Charles Olson. Justament Olson sosté, a Vers projectiu, que “objectisme és alliberar-se de la interferència lírica de l’individu com a ego”. I en més d’un punt Rothkovic opta per aquest objectisme aparentment distanciat. Però seria erroni pensar, i aquí arribem al moll de l’os de la qüestió, que Pianos i túnels és un llibre farcit de referències cultes i que traspua una certa fredor. Tot al contrari. Cadascuna d’aquestes referències està al servei d’una sensibilitat pregona que sap caminar entre la vida i la mort, entre el dolor i l’esperança, sempre a través d’aquests Lieder de la fragmentació i l’esmicolament. El llenguatge de Rothkovic és sorprenent, ja que ens porta a llocs que a penes intuíem i que desvetllen en el lector un Eureka! triomfal en constatar, finalment, que una determinada concreció verbal pot assolir aquelles coses que sempre romanien a la punta de la llengua i no sabíem expressar. I tot això amb un llenguatge que algun cop és culte, d’altres col·loquial, però que en conjunt basteix una sàvia amalgama entre aquests dos extrems. Perquè Rothkovic exhala una humanitat molt particular, una humanitat gairebé en blanc i negre, un xic expressionista i alhora minimal, amb un alè de carrers buits vienesos, situats entre El tercer home de Reed (amb permís de Welles) i La carta d’una desconeguda de Max Ophüls. Afegim-hi música de Schumann i una mica d’expressionisme abstracte de Motherwell i el combinat assoleix el seu punt exacte. Tot això a través d’una modernitat pletòrica, desconcertant, suggeridora.

Tanmateix, si volem concreció aquest llibre ens l’oferirà a bastament. No es tracta només d’estilemes i recursos que freguen la col·loquialitat, sinó de referències concretes en versos com “Fas coses estúpides / enlloc de seure davant la paret / amb els ulls gairebé en blanc”, “Cada dia menjo peix blau” o “Els dits tacats de boli”. Una de les gràcies de la poesia de Rothkovic és barrejar amb admirable habilitat els referents quotidians amb les reflexions o les cites cultes. D’aquesta manera després del vers abans citat, en què la poeta confessa que cada dia menja peix blau, apareixen de manera sorprenent aquests altres: “a vegades recito algun New American Poet / a la pintura de la paret / quan ja és a terra”. Aquesta intel·ligent voluntat de juxtaposició també la trobem en un dels poemes més destacats del llibre, en què s’alternen els col·loquialismes com “tipu”, les referències geogràfiques –Caucas–, els mots com tsunami o l’al·lusió a una “noia d’ulls verds”. Rothkovic fa un remix fabulós a partir d’aquests elements i els combina de manera harmònica i inquietant a la vegada. La seva poesia apunta fets i coses, mai no esgota els temes, talla i enllaça elements que semblaven predestinats a no trobar-se mai. Rothkovic és una representant modèlica de la nova poesia de l’el·lipsi. N’hi ha prou amb llegir els següents versos per apreciar els salts i els talls de les seqüències lògiques, tot creant una nova manera de dir que utilitza de manera subtil algunes seqüències habituals però que les transforma en un idiolecte propi que aconsegueix establir una connexió, emocional i lingüística, amb el lector: “No recordo res de l’hivern / l’imagino sense pobles / sense coses / sense gossos / només pàgines Canetti i pluja / geranis oberts, exultants, roses.” En aquest poema l’absència de coma entre el mot pàgines i el cognom Canetti indueix a pensar que aquest últim esdevé adjectiu, tot i que també pot funcionar com a element que resta indemne després de l’esporgada de l’el·lipsi i que es relliga amb el mot previ, amb un efecte que busca una manera diferent de completar el vers, sense buscar la reconstrucció de la sintaxi convencional. I les particularitats lingüístiques i constructives del llibre no s’aturen pas aquí. Ja s’ha remarcat anteriorment que el fred –representant de la buidor, de la solitud, de la pèrdua– és un element que atorga consistència al llibre. El llenguatge Rothkovic és fidel en aquesta constatació i ens parla d’esquimals, d’icebergs, de coníferes o d’inuits. Però també de llocs remots com Alaska, Gobi, l’estepa paleàrtica o la Puna. Espais situats a la perifèria, desolats, deshabitats. Paisatges túnel o paisatges per tocar-hi el piano en un erm inacabable. Un llibre molt musical, però també geogràfic, que grava en la pell topografies de dolor i camins d’aprenentatge vital. Igualment, sense deixar el fil del llenguatge, cal destacar la feina de l’autora a l’hora de pouar en mots poc habituals, com feofícies o distròfia. O bé en neologismes antòniafontians com totsolesa.

Al llarg del llibre hi trobem, a cops, accentuades imatges de dolor. Mein Herz ist schwer (el cor m’és feixuc), diu un dels versos, tot citant Goethe i Schubert alhora. I si la sensibilitat hauria de donar-se per suposada en qualsevol poeta, cal dir que en el cas de Rothkovic ens endinsem en versos d’una intensa emoció que es concreta en forma poètica i en argila de llenguatge. Parlar d’emoció en poesia sovint desvetlla reaccions a la defensiva, perquè és cert que durant un temps s’ha confós la sensibilitat amb el terrorisme emocional, amb la sensibleria o la imatge tronada. Per sort, Rothkovic ha vingut a capgirar les coses i a relligar-nos amb el flux poètic de l’emoció. Allí on d’altres poetes naufragarien en l’anècdota o els excessos del sentimentalisme, la poeta excel·leix en el domini de la dicció inserida en l’estructura, en la concisió i en la selecció d’elements que van directes al cor i a la ment. Sorprèn el fet de llegir poemes brevíssims, d’una senzillesa només aparent, que tenen una càrrega plàstica i emocional molt gran. Un parell d’exemples d’aquestes poemes-vers: “Aquí hi ha uns lliris vermells que potser t’agradarien” i “Tornar-te boig intentant identificar ocells”. Versos mantra, versos objecte, versos intemporals que sempre trobaran algú que aplegarà flors o que recorrerà el cel i les copes dels arbres a la recerca de l’auguri i l’ocell.

Ens trobem, així doncs, davant d’un llibre rodó que catapulta Rothkovic cap a nous cims expressius. I poques objeccions caldrà fer-li en aquesta obra. Si de cas un poema en què una òliba es converteix en “òliva” i un estany en “estanc”. O bé la inclusió del mot Herz en minúscula. Detalls de rara distracció en un llibre absolutament mil·limetrat.

A Pianos i túnels hi ha un parell de poemes que esmenten Dani Karavan, Portbou i Walter Benjamin. En tots dos la mar apareix després d’un túnel –metafòric, però també present en el memorial d’homenatge– que ens fa caure en una aigua que potser se’ns empassarà, però que també pot evocar l’esperança. Els túnels desemboquen en una mar on floten els pianos que interpreten la vida. Aquesta és la música d’un llibre que ressonarà, amb força, en la nostra literatura.

Lluís Calvo

revista Poetari nº 4

dissabte 10 de maig vermut literari de Llegir en català a la llibreria A peu de pàgina

dissabte 10, a partir de les 13.00 vermut literari amb editors i autors de Llegir en Català,

per part de LaBreu tindreu en Salvador Giralt amb L’Entrepà!

c/major de sarrià,50 barcelona

us hi esperem!

9 de maig presentació a la llibreria 3i4 de BQTP.TANQUE PARÈNTESI de Martí R.Electrique

divendres 9 de maig a les 19.00 presentem

BQTP.TANQUE PARÈNTESI de Martí R.Electrique

a la llibreria 3i4, c/sant ferran,12 valència

hi sou tots convidats!

VERGONYA a Llibreria A peu de pàgina ( 08.05.14)

dijous 9 de maig farem tertúlia presentació sobre el llibre

VERGONYA d’Aleksandr Soljenitsin

amb el traductor Francesc Permanyer, la periodista Glòria Farrés i l’editora Ester Andorrà

serà a les 19.30 h c/major de sarrià, 50 barcelona

dijous 8 de maig Josep Pedrals a Cerdanyola (08.05.14)

dimecres 7 alabatrada a l’Horiginal

dimecres 7 de maig recital-presentació dels alabatres publicats enguany

serà a les 20.30 h a l’Horiginal, c/ferlandina 29, barri del raval, barcelona

APRENDRE de Felip Costaglioli

NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA de Raymond Roussel traduït per Jordi Vintró

CERTESA DE LA LLUM de Laia Llobera

D’UN JUNY DUR de Víctor Obiols

recital de francesc garriga a l’Ateneu de Sant Just Desvern (26.04.14)

recital de francesc garriga a l’Ateneu de Sant Just Desvern (26.04.14)

brindis pels vuitanta-dos anys del poeta!

Dos pistolers a la casa de gel “EL MONSTRE DE HAWKLINE” de Richard Brautigan ressenyat per Marina Espasa a l’arallegim (26.04.14)

Dos pistolers a la casa de gel

Com si es tractés d’un còmic de Lucky Luke, la història s’obre amb uns viatgers dalt d’una diligència. Som al 1902, i som a l’Oest americà. Com si es tractés d’una pel·lícula de Tarantino, dos dels viatgers, que resulten ser dos assassins a sou, mantenen un diàleg que oscil·la entre la quotidianitat i l’absurd, o més aviat que furga en l’absurd de la quotidianitat: com pesen les armes, no?, què va passar a Hawaii?, no pots parar de comptar-ho tot, tota l’estona?, i qui és aquella noia índia que entra al prostíbul amb una oferta que els dos pistolers no podran rebutjar?

Com si es tractés d’una pel·lícula de ciència-ficció de la dècada dels cinquanta, hi ha un científic embogit que busca una substància que permeti salvar el món, però la química li juga una mala passada. Com si estiguéssim llegint literatura psicodèlica, les percepcions visuals i acústiques dels personatges s’alteren, i una noia índia es fa transparent i es fon dins d’una altra dona, que resulta ser la germana bessona d’una altra que no s’hi assembla en res, i aviat es converteix en un reclam sexual ineludible. Benvinguts al món de llum i colors de Richard Brautigan.

Amics, birra, sexe i drogues

Richard Brautigan (1935-1984) ja havia publicat el seu llibre més famós, l’hilarant La pesca de la truita a Amèrica -que Blackie Books va publicar l’any 2010- i era una figura adorada per la Nord-amèrica contracultural quan, a mitjans dels anys setanta, es va instal·lar en una colònia d’artistes a l’estat de Montana. Amics, cervesa, sexe i drogues a discreció: és d’aquest substrat que beu El monstre de Hawkline, “Un western gòtic”, com diu l’encertat subtítol. Es tracta d’una història en què les ombres tenen personalitat i s’enfronten als objectes que les projecten i en què els monstres viuen sota el gel, perquè la casa on té lloc la majoria de l’acció -una mansió victoriana de vint-i-una habitacions- ha generat una immensa capa de gel al seu voltant per culpa dels experiments del seu amo.

Són coses així les que qualsevol lector de Brautigan troba normals: que un gegant es converteixi en nan, o que un paraigüer amb forma de pota d’elefant amagui un secret fonamental. L’humor és imprescindible, també: davant d’una pila de rocs colgats en merda de voltor, l’únic que els ve al cap als personatges és “Bé, per fi una mica de companyia”. I frases com “El camí era erràtic com la lletra d’un moribund sobre els turons” marquen un text amb el foc Brautigan: poesia fina com el tall d’una navalla. Això, i el control del ritme narratiu: el clímax de la persecució del monstre està magníficament pautat, amb capítols brevíssims que s’obren i es tanquen amb frases que marquen una sèrie de punts que el lector ha d’unir dins del seu cap. El Brautigan escriptor fa com aquell amic que és l’únic que no s’ha drogat de tota la colla i pot explicar amb tot luxe de detalls el que ha passat durant la nit, sense confondre els llums del sostre amb exèrcits d’aranyes malèfiques.

No es pot dir que sigui, estrictament, la primera vegada que Brautigan és traduït al català, perquè hi ha una edició de finals dels vuitanta -introbable i amb una coberta preciosa de Jordi Fornas- d’ El detectiu que somiava en Babilònia, i Anagrama ja el va traduir al castellà i l’ha mantingut al seu catàleg editorial, però per a molts lectors, especialment els més joves, a qui el llibre pot apel·lar especialment, es tracta d’una estrena. El català de Miquel Izquierdo sona bé i l’extravagància i l’humor estripat de Brautigan s’adiuen amb temps punxeguts com els nostres: tot està a punt perquè comenci una moda Brautigan? Esperem que sí!

Marina Espasa  a l’arallegim (26.04.14)

recital de Marcel Riera amb les seves VERSIONS DE BAI JUYI (24.04.14)

del dijous 24 d’abril a les 20:00h al Bau House (bar de la Baumann)

amb Marcel Riera recitant les seves VERSIONS DE BAI JUYI 

Kiko Amat sobreeXcitat amb EL MONSTRE DE HAWKLINE (ABRIL 2014)

El monstre de Hawkline; un western gòtic, Richard Brautigan (Labreu Edicions). Alguien dijo que las novelas de Richard Brautigan deberían llamarse “brautigans”, como un género en sí mismas, pero en nuestro país la palabra “Brautigan” también es sinónima de “pavoroso suicidio comercial”. Cada lustro aparece un editor entusiasta que, cual plusmarquista sobreexcitado, recoge el magullado testigo, se dice a sí mismo que esta vez va la vencida, y se lanza a publicar una novela de Richard Brautigan como el que intenta atravesar con la cabeza un recio contrafuerte de ladrillo español. Con mortíferos resultados, quiero decir. Hoy es la catalana Labreu Edicions quien desempolva tan osada como pertinentemente El monstre de Hawkline, de 1974, obra de nuestro jipi mostachudo favorito. Con toda sinceridad les deseo que logren vencer el maleficio, pues Brautigan es LO MEJOR, siempre lo ha sido, yo escribo narrativa gracias a él(y así se lo cuento) y todo el mundo debería haberse leído un par o tres de sus asombrosas novelas. Es tan, pero tan, maravilloso y raro y expansivo y audaz que no van a creerlo. Este es un “western gótico” con pareja de pistoleros solitarios y monstruo incluido, y —gracias al polvorín que es la prosa brautiganiana— se lee en un pestañeo. Únanse al Movimiento para la Dignidad Comercial de Brautigan (MDCB). Regalen este libro a troche y moche. Se impone hacer campaña.

KiKo Amat Playground (abril 2014)

fantàstica ressenya d’UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles al Núvol (17.04.14)

LaBreu Edicions publica Una dona meravellosa, de Joan Jordi Miralles. Si existeix una manera de resumir aquesta novel·la de Miralles hauria de contenir el substantiu abisme i, tot seguit, l’adjectiu quotidià, diu Salvador Company en aquesta lectura que recollim a Núvol.

L’actriu Nú Miret, llegint un fragment de la novel·la “Una dona meravellosa” de Joan Jordi Miralles.

Aquest és el mot més precís que se m’acut per a definir tant la peripècia de la protagonista d’Una dona meravellosa com l’experiència que, anava a dir patiran amb plaer, però fóra més exacte dir que gaudiran dolorosament els lectors d’aquesta novel·la. I això per diversos motius que espere explicar, tot i que la coincidència del mot del títol d’aquesta ressenya amb una famosa novel·la de Thomas Bernhard no és casual: tant l’escriptor austríac com el seu compatriota, el cineasta Haneke, em semblen dos referents inexcusables per a parlar de l’obra de Miralles. Dos referents, cal matisar, tant per l’excel·lència com per la contundència d’allò que narren, de la manera que tenen de fer-ho.

Si existeix una manera de resumir el llibre de Miralles (cosa que sens dubte és impossible, com amb qualsevol narració que paga la pena de llegir o de veure), hauria de contenir el substantiu abisme i, tot seguit, l’adjectiu quotidià: en aquest cas, l’abisme de por, solitud i misèria moral que s’obri davall dels peus d’una infermera de mitjana edat que viu a Gavà i treballa a la novena planta de l’hospital de Bellvitge, al departament de neurologia, quan decideix, farta de la seua vida quotidiana, com la de tants altres éssers humans en aquesta part del món que anomenem occidental, separar-se del marit i emprendre, a través del sexe, una recerca desesperada d’un sentit a l’existència que vaja més enllà de la hipocresia i l’embrutiment col·lectius. També es podria dir que aquesta infermera, la Neus, és una MILF farta i assedegada de passió i de plaer que intentant realitzar-se com a dona cau en una fonda depressió de conseqüències incalculables i imprevisibles, però això fóra simplificar massa les coses… De fet, el paral·lelisme amb La pianista de Haneke és inevitable (com tampoc no estaria fora de lloc comparar la Neus amb el Brandon addicte al sexe de Shame, si no fos perquè ell, al capdavall, és unpijo novaiorquès…), però també molt relatiu: ací no hi ha una mare que és l’encarnació de la passivo-agressivitat i que dóna com a conseqüència lògica una filla trasbalsada i autolesiva tot i la seua genialitat musical (o a causa d’ella, com en el cas de El malaguanyat de Bernhard); ací, de fet, a penes hi ha presència de la mare de la protagonista, però Una dona meravellosa comparteix amb el film de Haneke molt més: el to i l’estratègia narrativa.

Una estratègia, val a dir, d’allò més fàcil d’explicar i d’allò més difícil d’executar: un narrador en tercera persona i totalment impersonal, amb un to molt distanciat i cru, que accedeix quan ho considera oportú a la ment de la protagonista; i aquesta barreja, dosificada gairebé sempre amb una perfecció prodigiosa, d’uns fets realment colpidors narrats d’una manera realment distanciada, sense cap concessió, amb la tempesta interior, sentimental i vital, de qui els pateix és el que fa d’aquesta novel·la una gran obra literària. Fins i tot les descripcions i gran part de (si no totes) les reflexions de la Neus estan perfectament ajustades per a comunicar l’efecte de desolació i, alhora, d’interès màxim en el destí d’aquell ésser. Per exemple, poques vegades un paisatge suburbà ha merescut una fal·làcia patètica més punyent i efectiva que en les descripcions dels viatges quotidians amb cotxe o amb tren d’aquesta infermera separada. Heus ací una mostra entre moltes altres:

Mentre condueix per l’autovia pot notar al paladar la textura amarga dels paratges que travessa. El mateix recorregut de sempre amb els mateixos arbres morts de fàstic, els restaurants buits o tancats, els tendals recollits i plens d’immundícia d’ocells marins, els edificis esgavellats amb les persianes desencaixades i els rengles ensutzeïts, els cartells publicitaris torts i descolorits, les primeres putes matineres a peu dret amb les mitges foradades o assegudes a les cadires de càmping arran d’asfalt, sota els para-sols, amb cert aire domesticat, les tetes de plàstic i els cuixots a l’aire, anhelant clients direcció Tarragona.

Pel que fa a la història en ella mateixa (si és que una expressió com aquesta té algun sentit més enllà d’intentar aclarir de què parlem; com he dit, la narració d’aquesta novel·la s’ajusta tan perfectament al que conta que no se’n pot separar, ja que de fet mai no xerrica) m’agradaria destacar un aspecte que en les dues novel·les anteriors de Miralles, tot i així molt recomanables: L’Altíssim i  L’úter de la balena, no m’acabava de convèncer: el final. El d’Una dona meravellosa és amb diferència el millor final de totes tres, totalment obert a qualsevol possibilitat després d’un viatge de la protagonista, més que no iniciàtic, odisseic, però d’un Odisseu sense Ítaca. D’altra banda, i per a no fer de spoiler, només diré que el recurs del manuscrit trobat, al darrer tram del llibre, poques vegades ha estat més encertat i millor aprofitat.

També cal indicar, per últim, que tant per l’estil, per moments d’una nitidesa dolorosa sense renunciar a un humor molt fosc i matisat, descarnat, o en algun moment hiperbòlic, bernhardià, com per la fauna que hi pul·lula: la cara més amargant, sòrdida i brutal, quotidiana i amagada, però, si bé empíricament comprovable, d’aquesta societat on vivim, que és d’una veracitat que tomba d’esquena, així com per la manera de narrar, és a dir, de dosificar i presentar la informació, i pel desenvolupament de l’argument, Una dona meravellosa és, sens dubte, i encara més dins del nostre àmbit, una novel·la extraordinària, un esdeveniment que cap lector interessat en el millor que es cou hui dia a la narrativa catalana que parla del present no s’hauria de perdre, tot i el risc de patir un trasbals.

Salvador Company

@Núvol 17.04.14

Les parelles dels altres, de Gonzalo Torné llegit per Xavier Serrahima (14.04.14)

Les parelles dels altres, de Gonzalo Torné

D’un temps ençà, tant a casa nostra (damià bardera, Adrià Pujol, Yannick Garcia…) com a fora (Ferdinand von Schirach, David Bezmozgis, Alice Munro, George Saunders, James Salter…), hi ha tot un conjunt d’autors que semblen haver-se proposat demostrar que potser el del conte pugui ésser definit com a gènere menor per la seva extensió però no pas per la seva qualitat. Es tracta d’escriptors que se senten no ja còmodes, sinó comodíssims en la llargària dels relats; tant que els han convertit en el seu camp de joc literari —i, en no poques ocasions, en unes més que intenses novel·les en miniatura que ben poc tenen a envejar a les seves germanes majors.

El cas de Gonzalo Torné és un xic diferent, ja que, com ell mateix reconeix —“mis novelas […] suponen mi principal empeño como escritor”, (pàg. 134)—, els contes no són el nucli de la seva producció literària, sinó una possibilitat d’ampliar la seva obra, d’afegir-li un contorn suplementari. Raó per la qual els personatges de Les parelles dels altres (Las parejas de los demás), Labreu Edicions, novembre del 2013, amb traducció de Joan Todó, s’han pres unes petites vacances sabàtiques de les novel·les que els veieren néixer per deixar les seves petges en aquests relats.

La qual cosa no significa, per fortuna, que calgui haver llegit Hilos de sangre o Divorcio en el aire per entendre les narracions que aplega aquest llibre: per més que l’autor hagi establert una mena de vasos comunicants literaris entre els contes i les seves novel·les anteriors, aquests es poden llegir com a entitats narratives del tot independents. I no tan sols es poden llegir així, sinó que sigui aquesta, segurament, la millor manera de fer-ho: com a obres que se sostenen i justifiquen per —i en— elles mateixes. Malament aniríem sinó…

En abocar-nos-hi, és ben probable que la primera pregunta que ens fem sigui, gairebé ineluctablement: «Era necessari, traduir-les del castellà al català? Calia, quan pràcticament tots els que les llegeixin podrien fer-ho en la seva versió original?». La resposta a una tal qüestió no és ni fàcil ni senzilla, en general. I tampoc és aquest el lloc (ni el moment) més adient per tractar-la. Ara bé, pel que respecta a aquests quatre contes en concret, goso afirmar que ha estat una bona pensada.

Per més que no s’hi faci un especial esment —excepció feta de “Les parelles dels altres”: “Esclar que a Barcelona tampoc vaig trobar una llar acollidora”, (pàg. 23)— l’escenari de les composicions de Torner és indiscutiblement català. Un escenari (i un paisatge) tan immediatament recognoscible i familiar que potser no exigeix, però ben cert que sí agraeix ( per obtenir la major intensitat literària i emocional —la seva màxima efectivitat i afectivitat, si se’m permet el joc de paraules), que l’idioma sigui, també, immediatament recognoscible i familiar, al lector; que l’acosti tant com sigui factible a la seva sensibilitat. I a això hi ajuda d’allò més —hi diguin el que hi diguin els (falsos) universalistes lingüístics— la proximitat de llenguatge.

Perquè Torné, per damunt de tot, el que fa és atansar-nos als seus personatges; i ho aconsegueix servint-se d’uns narradors que no tan sols se’ns adrecen directament, en primera persona, sinó que ho fan parlant-nos a cau d’orella, en un to confidencial —fins i tot gosaria asseverar que confessional—, amb absoluta sinceritat, obrint-se de bat a bat i permetent-nos accedir a la part més pregona i desconeguda o secreta del seu interior. Talment com si els calgués, si no justificar-se o excusar-se, almenys explicar-se. En realitat, explicar-se (i entendre’s) a ells mateixos tot explicant-se als altres.

Si d’alguna cosa tenen plena consciència els personatges de l’escriptor barceloní és que, sigui el que sigui allò en què el seu viatge existencial els ha convertit, ho són, principalment, per —i en— els altres. Si el que ens ofereix aquest recull són les conclusions o reflexions —o, més aviat, els reflexos— de l’aprenentatge vital dels seus personatges, ho són, per damunt de tot, en tant que conjunt de gent, en tant que comunitat, en tant que generació.

Una generació lúdica, despreocupada i desresponsabilitzada, que sempre havia somniat desperta, que (a imatge de Peter Pan) havia convertit l’adolescència en eterna —“es dedicaven a exhibir trossos momificats de joventut”, (pàg. 46)— i que, tot d’una, arribats a la quarantena, prenen consciència que els anys han passat molt més de presa que no imaginaven: “envellir s’assembla massa a endinsar-se en l’espai que hem anat excavant de fa tants anys, des que vam començar a davallar per les pretensions del passat”, (pàg. 115).

Una generació desencantada, que de sobte ha hagut de tocar de peus a terra, d’afrontar la necessària col·lisió entre els somnis i la realitat, que els ha sobrepassats: “La realitat és allò que no podem solucionar […], allò que segueix allà quan tanques els ulls i ho penses d’una altra manera”, (pàg. 53).

Una generació que han arribat quasi sense adonar-se’n al bell mig de la seva vida havent fet ben poc més que acumular projecte rere projecte, sense plantar cap arbre, tenir cap fill ni escriure cap llibre: “Vaig anar decebent-me en comprovar que les metes dels meus amics just retrobats estaven a l’altura de l’època: pagar factures, organitzar les compres, recolzar uns pares que començaven a descompondre’s, empènyer els dies, procurar-se oci, estalviar energia, les sofisticacions i el tedi civilitzat de cap de setmana”, (pàg. 27).

dilluns, 14 d’abril del mmxiv

francesc garriga a l’Ateneu de Sant Just Desvern (26.04.14)

dissabte 26 d’abril a les 19,00 h recital de

francesc garriga

maridat amb vi cortesia del Celler de Can Mata

a la Sala Piquet de l’Ateneu de Sant Just Desvern

c/ de l’Ateneu,3

dijous 24 d’abril Marcel Riera a Terrassa

el dijous 24 d’abril a les 20:00h al Bau House (bar de la Baumann)

VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera

a l’Av. Jacquard 1, a Terrassa

Marcel Riera al berenar de la llibreria El Cucut de Torroella (17.04.14)

Marcel Riera dijous sant assistirà al típic berenar de Setmana Santa de la Llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí

llegirà Versions de Bai Juyi i Finestrals de Philip Larkin

i en signarà exemplars

parada de Sant Jordi 2014

com cada any, des de fa 10 anys, LaBreu Edicions munta parada a Passeig de Gràcia, 17

de 9,00 h a 21,00 h

amb la companyia d Bankrobber, Club Editor i Edicions de 1984

hi trobareu el nostre catàleg gairebé al complet i també vindran a signar llibres autors de la casa:

11.00 Silvie Rothkovic, Ester Andorrà

12.00 Jordi Vintró, Montserrat Rodés

13.00 Martí R.Electrique i Oriol Malet, Marcel Riera

15.00 Laia Llobera, Joan Jordi Miralles

16.30 Salvador Giralt

17.00 Daniel Busquets, Andreu Subirats, Ferran Ràfols, Anna Ballbona

18.00 Eduard Escoffet, Miquel Izquierdo, Ignasi Pàmies

horari complet de parada i llibreries dels escriptors LaBreuencs:

DE LLINDAR EN LLINDAR ressenyat per Joan Cuscó al 3devuit (abril 2014)

PARAULES I SENTIT. CELAN.

De Llindar en llindar és un llibre de poesia que fou escrit l’any 1955 i que va suposar la definitiva consagració de Paul Celan com a poeta. No ens estranya. És un llibre ben travat i dens que en els primers dels seus poemes recorda la construcció del “logos” humà  a partir d’aquells elements que trobem en el Llibre de la creació, que és el primer assaig especulatiu conegut del pensament jueu en llegua hebrea. En el primer poema ho veuran clar: “He sentit dir que hi ha / dins l’aigua una pedra i un cercle / i per damunt de l’aigua un mot / que posa el cercle al voltant de l’aigua.” És poesia viscuda i amb intenció d’il·luminar la vida sense que aquesta perdi el seu misteri. Nascut de la voluntat de saber i de les ànsies de ser lliure. Transmet nostàlgia, solitud i esperança; a  la llum de l’espelma que apareix i reapareix al llarg del llibre. Hi destaca la presència de l’artesania i de la vocació i el treball constant que aquesta necessita, en el terrisser que fa gerres de fang i en el viticultor que produeix vi. De fet, el poema dedicat als veremadors és especialment significatiu. Hàbilment conjuga el mots “vi” (Wein) i “plorar” (weinen) per posar sobre la taula la vella metàfora mediterrània del vi com a vehicle de civilització i com esforç per destil·lar la paraula i la vida, i per embriagar-la. Perquè quan hom veu vi és capaç d’adquirir un estat alterat de consciència (embriaguesa ve d’“ivresse” que és un estat d’exaltació i d’excitació que genera moviment i vida) i perquè la vida comença i acaba amb el crit del plor.

Si volem un bon vi l’envellirem a la bóta perquè agafi nous aromes i gustos. El domarem per donar més volada a la seva força atàvica. L’obligarem a fer l’esforç de desplegar totes les seves potencialitats tancat dins la bóta. Farem que es replegui per a desplegar noves potencialitats. I si volem fer-ne un producte molt més fort i destil·lat anirem als aiguardents. I això mateix fa el poeta amb les paraules i els conceptes. (I Celan ho fa magistralment.) I és que les paraules també necessiten d’aquests processos de fermentació i de destil·lació. Ho fan xocant amb altres paraules i maridant-se amb vins. Dos elements imprescindibles de qualsevol diàleg que vulgui ser fructífer i no xerrameca. La mescla i la descoberta, el treball pacient i el gust per la innovació. El llenguatge humà es fonamenta en els processos de: reiteració (atès que la frase que comencem a pensar o a pronunciar és constantment examinada i reelaborada per aconseguir el significat més precís que li volem donar, d’acord amb l’entorn, i va modificant-se a mesura que la verbalitzem) i recursió (que és l’establiment de cicles consecutius en què la sortida mental d’un pensament o output és agafada com a  entrada o input del següent cicle de pensament). Heus ací la base de la creativitat humana. I  aquestes dues capacitats les trobem relacionades amb les capacitats motores fines. «Veremen el vi dels seus ulls / trepitgen tot el que han plorat, també això […] Veremen, trepitgen el vi / Premsen el temps com el seu ull”, escriu Celan.

 Joan Cuscó i Clarasó

3 de vuit ( abril, 2014)

presentació de BQTP. TANQUE PARÈNTESI de Martí R.Electrique a La impossibles (08.04.14.)

fotografies de la presentació de BQTP. TANQUE PARÈNTESI de Martí R.Electrique

amb l’il·lustrador Oriol Malet, Martí R.Electrique, Miquel Vilaseca, Ester Andorra i Marc Romera a La Impossible

dos dels eidtors i l’il·lustrador de la coberta Oriol Malet

Martí R.Electrique

l’editora Ester Andorrà

l’editor Marc Romera llegint la seva tria de textos

Miquel Vilaseca glossant el llibre i donant bones raons per llegir-lo

Oriol Malet explicant la gènesi de la coberta

agraïments de l’autor

signatures de l’autor

Miquel Colomer llegeix al seu bloc NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA de Raymond Roussel

presentació d’EL MONSTRE DE HAWKLINE.UN WESTERN GÒTIC de Richard Brautigan a La Central (03.04.14)

presentació d’EL MONSTRE DE HAWKLINE.UN WESTERN GÒTIC de Richard Brautigan

amb Miquel Iquierdo, Joan Vigó, Damià Alou i Ignasi Pàmies a La Central (03.04.14)

9 d’abril participarem a la trobada UOCmeet: Nous models en la gestió de la Cultura

dimecres 9 d’abril a les 19 h participarem amb Clara Garí, Macarena de Vega, la creadora d’Almazen, i Txema Torres,ajudant de producció a Murieron por encima de sus posibilidades pel·lícula cooperativa  de Isaki Lacuesta. 

a l’UOCmeet: Nous models en la gestió de la Cultura

Auditori Mobile World Centre – Espai Movistar

c/Fontanella 2, Plaça Catalunya cantonada Portal de l’Àngel

http://social.alumni.uoc.edu/uocmeet/#sthash.VJePMDZP.dpuf

Josep Pedrals a La Sala de Torroella (29.03.14)

presentació d’UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles a la llibreria Laie (27.03.14)

presentació d’UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles

a la LLibreria Laie amb Txell Bonet, Nú Miret, Jaume C.Pons Alorda i Ester Andorrà (27.03.14)

i encara lectors de Vulcano de Max Besora (31.03.14)

Amb paraules de Malcolm Lowry, Max Besora construeix un llibre que «no obedece a las leyes de otros libros, sino a las que ese libro va creando al avanzar» i que avança, ni més ni menys, que cap als afores de la literatura; perquè de la mateixa manera que la situació del narrador és més extrema a cada moment, també la forma i l’estil evolucionen i, com un volcà en plena erupció, abandonen la incial «calma tremolosa que posa els nervis de punta »de la narrativitat lògica i linial, per enfrontar-se a la plasmació poètica de «la mort de l’univers i l’harmonia del caos».

Més enllà de la reacció, gairebé impassible, del protagonista davant l’erupció del volcà i la consegüent destrucció de Sant Pancraci del Paradís i de tots els seus habitants, el llibre vol ser un experiment poètic que enfronta la raó amb el caos i entén aquest conflicte com un acte de bellesa, perquè «no el diguis que no és bonic que les persones canviïn, que les paraules canviïn, que tot s’afini i es desafini».

El llibre de Besora se situa al marge de la literatura, perquè és només en el marge on la literatura pot ser viva i pot ser allò que esdevé. La literatura escrita des del marge no entén de raons, de límits de gèneres, de llengua estricta; sinó que es lliure i, com un volcà adormit durant molt de temps, esclata i ho inunda tot amb una lava profunda i ardent. Llavors, l’erupció ens situa cara a cara amb el caos i la confusió que, en el fons, governen la literatura i, en definitiva, la realitat; perquè «els noms són diferents prô la dona sempre és la mateixa».

del bloc http://vilemvokescriu.blogspot.com.es/2014/03/vulcano-max-besora.html 31.03.14

LES PARELLES DELS ALTRES de Gonzalo Torné llegit per Cristina Carbonell a eldiario.es

Variacions literàries de l’ànima humana

La petita de Labreu editorial (col.lecció Cicuta) ens proposa la lectura de quatre contes de l’escriptor Gonzalo Torné (Barcelona, 1976). Són quatre relats escrits per encàrrec que, tal com explica el mateix autor en el llibre, estan relacionats amb algunes de les seves novel.les. Així, per exemple, el relat que dóna títol al recull, “Les parelles dels altres”, amplia un dels episodis d’Hilos de sangre, amb la qual va guanyar el premi Jaén de novel.la el 2010.

Torné és un escriptor nascut a Barcelona que escriu en llengua castellana, i en un exercici poc freqüent aquí es publica la traducció al català d’aquests quatre relats, un exercici sobre el qual el traductor del volum, el també escriptor Joan Todó, reflexiona en el seu blog: “Traduir del castellà al català: d’entrada, sembla absurd. I tanmateix, té tota la lògica. Per una banda, es tracta de dos idiomes diferents. I a més, no tots els parlants de català són parlants de castellà; per molt marginals que ens semblin els parlants de l’Alguer o de la Catalunya Nord, hi són. Per l’altra, certament la pràctica totalitat del públic catalanoparlant pot accedir a l’original. Davant d’això, sempre caurà sobre la traducció l’ombra de la superfluïtat.” Torné també fa referència a la traducció al final del volum, que en un primer moment havia de fer ell mateix.

Els quatre relats plantegen històries molt diferents entre elles però amb punts en comú. Tots quatre disseccionen moments vitals de ruptura i modificació interna de l’ànima, tots quatre es passegen per les ombres ondulants d’un món emocional que determina les vides dels personatges.

“El dia del porc” i “La senyora Chang” –els dos contes que obren i tanquen el volum– podrien ser la doble cara d’una mateixa moneda, els protagonistes de cadascun volen deixar enrere parts de vida que respiren de manera feixuga. Ara bé, com en un reflex contraposat d’un mirall vertiginós, el nen d’“El dia del porc” vol saltar al buit del món adult per una necessitat imperiosa d’entendre la vida, d’obtenir les eines que l’ajudin a assumir-ne el dolor consegüent. Aquest impuls de créixer, però, queda tenyit per la tristesa que veu reflectida en els rostres dels grans. Una tristesa que a “La senyora Chang” és portada al límit de la renúncia vital de la protagonista. Una dona que després de viure una vida sense anhels acomplerts es replega en la seva solitud per escudar-se de l’avorriment emocional. La decepció és el color de tot el relat. La decepció es transforma en desídia. I la desídia la sumeix a un abandonament físic i mental que l’abocarà a esperar un final que ja fa temps que ha començat.

En un altre angle del quadrat tenim “Les parelles dels altres”, el que dóna títol al volum, i que és l’eco que produeix el pou on cau una relació que ja només respira insatisfacció, ofec en l’amor buidat, transformat amb els anys de convivència en ràbia impotent, una insatisfacció que vol camuflar-se malgrat el dolor per la necessitat de mantenir les aparences i un estatus social en què queda atrapada la parella protagonista.

I, finalment, “La transacció” ens dibuixa la història d’un escriptor a través de la qual queda retratada una nebulosa editorial en què s’han de moure els que funcionen per l’ambició última de publicar i en què “la retribució ètica és un fenomen raríssim”. És la descripció d’un microcosmos que probablement serviria per explicar qualsevol altre àmbit (professional o no) de la nostra societat en què escalar, posicionar-se, ser reconegut, competitiu i no tenir escrúpols són els ingredients imprescindibles per saber viure i sobreviure, i guanyar.

Torné ens passeja, doncs, pels bastidors de l’ànima humana i ho fa sense disfressar-ho de retòrica literària. Pocs adjectius i moltes frases juxtaposades despullen un estil que, malgrat l’esforç de Joan Todó per bolcar-ho en la nostra llengua catalana, intuïm un pèl debilitat en la traducció.

Cristina Carbonell

El diario (28.03.14)

NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA A L’Arallegim (29.03.14)

El doble repte de traduir poesia, per Jordin Nopca a l’arallegim 29.03.14

L’extrema exactitud i concisió de Raymond Roussel

Un any després que Lleonard Muntaner publiqués la inclassificable novel·la Locus solus (1914) -traduïda per Joaquim Sala-Sanahuja-, LaBreu s’atreveix amb un volum encara més desconcertant,Noves impressions d’Àfrica (1932). Dividit en quatre cants en alexandrins rimats -sumen 1.274 versos-, el llibre és, en paraules del traductor de l’edició catalana, Jordi Vintró, “a primera vista antipoètic, de manera que, per oposició al que en diem prosa poètica, això es podria anomenarprosa en vers”. Vintró, que va publicar el seu últim llibre el 2010, La bassa de les oques, fa una mica més enrevessades les seves consideracions, tocat per l’esperit de l’escriptor francès: “Cal admetre que el terme poesia és prou vast per englobar-lo. Poesia antipoètica, poesia textual? Jo reivindico per a tothom una poesia sense adjectius”.

Precursor del surrealisme, Raymond Roussel (1877-1933) és autor d’una bibliografia extravagant i d’un abast encara massa reduït. No es va popularitzar mínimament fins que a la dècada dels 60 va ser publicada per Jean-Jacques Pauvert. Llavors, Michel Foucault li dedicaria tot un assaig (1963), Georges Perec i Harry Matthews el reivindicarien a Roussel et Venise, esquisse d’une géographie mélancolique (1976) i Michel Leiris també el glossaria: “Les úniques qualitats que Roussel sembla haver buscat són, a més de la correcció gramatical més estricta, una exactitud i una concisió dutes al màxim”.

Vintró afirma: “És notable com, a partir d’un discurs coherent del tot, gairebé escolar, sense infracció explícita de cap regla, amb una escriptura plana, s’arriba a un balbuceig, a un desllorigament del discurs, en què afloren, al mateix temps, estrats provinents de diluvis antics. És com si l’autor volgués fer perdre el fil del seu discurs”. Llegint el poemari, no es pot fer altra cosa que donar-li la raó. Noves impressions d’Àfrica és una llarga concatenació de parèntesis -explicitats en tintes de colors diferents- que poden tancar-se desenes de versos després, quan l’antecedent ja ha passat a la història. La traducció de Vintró és una heroïcitat amb pocs precedents a les lletres catalanes.

presentació de BQTP.TANQUE PARÈNTESI de Martí R.Electrique el 8 d’abril a La Impossible

us convidem el proper dimarts 8 d’abril a la presentació de 

BQTP. TANQUE PARÈNTESI de Martí R.Electrique

amb l’il·lustrador Oriol Malet, Martí R.Electrique, Miquel Vilaseca, Ester Andorra i Marc Romera

serà  a les 19,30 a La Impossible c/provença, 232 barcelona

“EL MONSTRE DE HAWKLINE.Un western gòtic” de Richard Brautigan a La Central (03.04.14)

dijous 3 d’abril presentació a La Central del c/Mallorca de la novel·la

EL MONSTRE DE HAWKLINE.Un western gòtic de Richard Brautigan

amb Miquel Izquierdo ( traductor), Damià Alou, Ignasi Pàmies

la lectura de Joan Vigó i la música de Uisce Beata

serà a les 19,30 h a La Central del c/Mallorca,237 Barcelona

presentació del poemari CERTESA DE LA LLUM de Laia Llobera

recital presentació del poemari CERTESA DE LA LLUM de Laia Llobera amb Eduard Miró i Marc Romera, i la recitació de Joan Llobera i Montse Fabré a la Llibreria La Impossible  (25.03.14)

Jordi Vintró

Jordi Vintró (Barcelona, 1943), és autor del llibre de narracions Eugeni i altres (Les edicions dels dies, 1986) i dels poemaris Cançons per a en Jaume (1985) i Ludwig (Columna, 1992), així com d’un dels llibres essencials de la poesia catalana actual, Insuficiència mitral (Lumen,1997), publicat en edició bilingüe amb la traducció al castellà del mateix autor. A LaBreu Edicions ha publicat Cartes de sotamà (Alabatre 1, 2006) i la monumental La bassa de les oques (Alabatre 25, 2010), així com la prodigiosa versió de les Noves impressions d’Àfrica (Nouvelles impressions d’Afrique) de Raymond Roussel, llibre que celebra els primers 50 números de la col·lecció Alabatre (2014).

recital de VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera a la llibreria NoLlegiu (23.03.14)

recital de VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera a la llibreria NoLlegiu (23.03.14)

UNA DONA MERAVELLOSA, de Joan Jordi Miralles

Títol_ Una dona meravellosa
Autor_ Joan Jordi Miralles
Col•lecció_ cicuta, 7
Pàgs_332
PVP_ 16 €
ISBN_ 978-84-941890-5-0

Joan Jordi Miralles i Broto va néixer a Osca el 1977. Ha publicat les novel•les L’Altíssim (Premi Andròmina) i L’úter de la balena (Premi Vila de Lloseta), a més de la devastadora obra de teatre Això és Àustria (premi de Teatre Mediterrani Pare Colom). També ha escrit i dirigit el migmetratge Die Müllhalde, així com les minisèries de nou format audiovisual Aborígens (2007), Oltre i limiti (2008) i Zoom (2010).

La Neus és una dona que, malgrat tenir-ho tot, desitja canviar radicalment la vida grisa que li ha tocat viure. Però aconseguir-ho no serà gens fàcil. El món que ella creia conèixer se li desfà a les mans. El destí li depara girs inesperats i trasbalsadors que capgiraran els seus principis i posaran en joc la seva relació amb els que l’envolten, provocant-li una crisi personal de conseqüències imprevisibles. La Neus inicia un viatge cap a la pròpia transmutació, remirant-se i refent-se a través del sexe i les il•lusions efímeres. La seva fugida cap endavant, el seu alliberament, no és el camí de roses que hauria imaginat, sinó el descens a la realitat decadent d’una societat on res no és el que sembla, on l’esperança i l’angoixa conviuen en un drama vital sense límits.

Una dona meravellosa és una novel•la valenta que es capbussa en l’exploració radical de les veritats, atrapant-nos en un món addictiu i asfixiant; una història que es bifurca d’una manera visceral i pertorbadora supurant coratge i tensió, voracitat i covardia; un cant a la vida viscuda sense límits ni miraments.

CERTESA DE LA LLUM, de Laia Llobera

Títol_ Certesa de la llum
Autor_ Laia Llobera
Col·lecció_ Alabatre, 51
Pàgs_88
PVP_ 12€
ISBN_ 978-84-941890-8-1

Laia Llobera (Barcelona, 1983) és llicenciada en Traducció i Interpretació i màster en Estudis Catalans. Actualment està acabant el doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona amb una tesi sobre l’obra d’Anna Murià. Ha publicat els llibres de poesia: Cicles (Premi Divendres Culturals de Cerdanyola 2009) i Més enllà dels grills (Premi Alella a Maria Oleart 2011). També ha publicat narrativa infantil: Corre, corre, Timbú! (2012).
La seva veu s’inscriu en les poètiques on l’impacte estètic a partir de la manipulació generativa del llenguatge és resultat d’una fusió de voluntat de dir i de manera de dir-ho, superant els condicionants de gènere que tanta poesia han empobrit i reclamant tot el protagonisme per aquesta interpretació de la gestualitat divina que reclama la poesia del geni creatiu.A Certesa de la llum, es referma el procés d’emprar la poesia per explorar els camins del coneixement.
Com apunta al pròleg Antoni Clapés, «el discurs manifesta una doble mirada, vers
l’exterior, cap a la immensitat de la vida i el desconeixement d’allò que ens envolta, i vers l’interior, tractant de comprendre la naturalesa mateixa de l’ésser.» Un diàleg entre la mística i la ciència i l’essència de l’home, un intent de trobar respostes a allò que sembla que no en té.

recital d’AFAMATS amb ester andorrà i exposició/venda de les il·lustracions del llibre de Nú Miret dins la segona temporada del cicle #dempeus de Laie CCCB (18.03.14)

recital d’AFAMATS amb ester andorrà i exposició/venda de les il·lustracions del llibre de Nú Miret dins la segona temporada del cicle #dempeus de Laie CCCB (18.03.14)

recital de Marcel Riera amb VERSIONS DE BAI JUYI a NoLlegiu (23.03.14)

diumenge 23 de març a les  13,00 hores | #ALABATRE

recital de Marcel Riera amb VERSIONS DE BAI JUYI

a la Llibreria No Llegiu (c/de l’amistat, 20 pobleu nou barcelona)

BQTP. Tanque parèntesi

Títol_ BQTP.Tanque parèntesi

Autor_ Martí R.Electrique

Col•lecció_ Banda Ampla, 6

Pàgs_246
PVP_ 16€
ISBN_ 978-84-941890-6-7

Martí R.Electrique (València, 1979), ha aconseguit conciliar la seva feina d’advocat ambuna intensa vida social, festiva i sexual. Té una habilitat innata per veure’s immers en situacions tan rocambolesques que el lector mai sabrà si situar-les al camp de la realitat o de la ficció. Martí Rasoir no s’està gairebé mai de creuar la barrera entre desitjar i fer una cosa. Tampoc la que separa pensar-la i escriure-la. I ho fa amb una gràcia i perseverança que el fan un veterà digne d’admiració. Teniu a les mans el segon volum de les seves aventures (el primer volum va veure la llum el 2009). Hi apareixen nous personatges i s’hi descriu la lamentable involució política del país. La vida quotidiana i les cites domèstiques acceleren una lectura d’episodis i reflexions ben personals que, us avisem, creen addicció.
Capbussar-se en les cròniques de Martí R.Electrique és com llepar-se l’índex de la mà dreta després de menjar xocolata, com adonar-se que ens han tallat el llavi d’una mossegada fervorosa, com fumar-se un cigarro i aguantar el fum en l’alenada: impetuós, intemperant i sexy.
El protagonista, un professional de mirada lúcida, envoltat d’una fauna que va dels més arreplegats fins als pretesament més glamourosos, fa de cronista mundà, amb un gest elegant de dandi. Imposa respecte amb les seves rèpliques i provoca la rialla del lector més desacomplexat.
Ens endinsem en un món de passions de la mà d’un guia que sol ser el canalla de la festa i, miraculosament, l’endemà al matí ho recorda gairebé tot. L’autor ens ofereix tot allò que ha escrit per combatre el perill d’oblidar aquella intensitat que algun dia acabarà morint. Però ho fa sense nostàlgia, amb tot el trellat i la valentia que li és natural.
Amb episodis curts i hilarants, retrata el desgavell que l’envolta, sigui a la situació de feina més formal, a la festa dels personatges més esperpèntics o a l’ardent refugi en què es pot convertir casa seva —depenent de quins convidats hi rebi. Martí R. ens narra, amb una lucidesa i un sentit de l’humor gens forçats, el dia a dia d’un País Valencià — corrupte i esquerdat— i les nits de l’univers sentimento-sexual que l’obsedeixen. Mai no havia resultat tan divertit empalmar la seducció frívola i festiva amb les corrupteles de la política, la delinqüència (d’alta o baixa estofa), les mesquineses de la (in)justícia, les etimologies familiars i el sexe més gai. La vida rasurada i explicada en plans curts, directe a la vena, sense pèls a la llengua, com cal.

recital de L’ENTREPÀ de Salvador Giralt a Sopa de Lletres (15.03.14)

recital de L’ENTREPÀ de Salvador Giralt a Sopa de Lletres (15.03.14)

columna de Màrius Serra sobre el recital de L’ENTREPÀ a Sopa de Lletres (15.03.14)

Qui menja sopes se les pensa totes. Avui el meu barri d’Horta viu una requalificació cultural d’aquesta dita. A les dotze del migdia es presenta una novel·la en un establiment de menjars preparats anomenat Sopa de Lletres, al carrer d’Hedilla amb Porrera, en un paratge ignot que els hortencs de pro coneixem com la zona de les Piscines. El llibre és L’entrepà, de Salvador Giralt, un peculiar relat sobre un bar manresà regentat per algú que aboca totes les seves energies en l’elaboració dels millors entrepans possibles. La novel·la no és cap novetat d’aquest Sant Jordi. Ja fa temps que la va publicar LaBreu, una aposta editorial amb vocació d’indie (que no vol pas dir fer l’indi sinó ser independent) que desplega una activitat ingent de recitals amunt i avall del país. Els labreviaris són viatjants del mot i res no els arronsa. Editen els llibres del poeta Josep Pedrals, per exemple, que és un veritable campió de la dicció, i també es veuen amb cor de publicar traduccions com Vergonyad’Aleksandr Soljenitsin o Noves impressions d’Àfrica de Raymond Roussel. Segur que la presentació d’avui serà més prosaica que les del gran rapsoda Pedrals, perquè Giralt parlarà en prosa, però si ho fa amb el mateix estil desimbolt amb què escriu la diversió està assegurada. Els assistents no rebran cap entrepà, però tenint en compte la qualitat de les menges que venen els de Sopa de Lletres segur que acabaran la presentació amb un bon gust de boca i, alguns, amb el llibre signat a la butxaca.

  L’acte mostra dos desplaçaments interessants: promociona una novel·la en un format que associem a la poesia, tot valent-se d’estratègies teatrals, i deslocalitza el llibre dels seus escenaris habituals de promoció: llibreries, biblioteques, auditoris, ateneus, centres culturals… Sopa de Lletres és una botiga d’alimentació. D’un perfil singular, però cada vegada més freqüent en el seu ram, atès que aposta per l’alimentació saludable: llegum cuit, fruits secs, olives, plats cuinats, productes escollits i consells dietètics de la cuinera, que és nutricionista especialitzada en alimentació i càncer. Per acabar-ho d’adobar, els promotors d’aquesta botiga de barri que avui s’estrena com a escenari de presentació llibresca són escriptors: Dolors Borau i Oriol Izquierdo. Ella, a banda del nutricionisme, ha publicat la novel·la Com una pedra, el llibre de narracions Taula reservada i va participar en l’últim llibre de la Marató de TV3 amb un conte sobre els brots d’esclerosi múltiple, una afecció que coneix prou bé. Ell, autor d’un poemari intens com Moments feliços, va exercir d’editor durant molts anys i després va dirigir la Institució de les Lletres Catalanes des de 2007 fins a 2013. Que algú que ha ocupat un càrrec institucional munti després una botiga de barri hauria de servir d’exemple a la classe política. Que des del seu nou projecte continuïn promovent allò en el que creuen és un exemple per a tothom.

una lectura d’EL COMPROMÍS que és un regal, del bloc http://totesunamentida.wordpress.com/ (14.03.14)

EL COMPROMÍS, de Serguei Dovlatov

Natalia Ivanova, va estudiar a la Universitat de Llengua i Literatura Russa de Tashkent, a la república ex soviètica de l’Uzbekistan. Va acabar el 1990 i tot i que en aquell moment començaven a estudiar-se alguns escriptors russos “prohibits”,  a Sergei Dovlatov encara no li havien publicat cap llibre i era pràcticament desconegutal seu país.

lectura de MATÈRIA PRIMERA al bloc llibressenyordolent (08.03.14)

Matèria primera / Jörg Fauser

Vaig arribar a aquest llibre a través d’un article de Matthew Tree, concretament aquest i em fio del seu criteri, i això que un llibre d’un autor underground estigui en català però no en castellà em mola, normalment és al revés, diria que pràcticament sempre és al revés, com si els que llegim en català no ens agradessin les coses rares d’un Palahniuk, Welsh o Bukowski (per posar tres exemples d’autors amb alguns llibres en català, no pas tots, excepteWelsh que no en té cap).
Però parlem ja del llibre que ens ocupa, obra de l’alemany Jörg Fauser. El protagonista és un jove alemany i ionqui que intenta escriure la seva gran obra imitant a Burroughs, sobretot en els temes de consum. Els 60 s’acaben i arriben els 70, a Alemanya sorgeixen algunes comunes i cases ocupes però en Harry no troba qui li publiqui. Ja desenganxat es troba que els de dretes s’han repartit els càrrecs relacionats amb els diners i els d’esquerra els càrrecs relacionats amb la cultura, el que estaven al marge ara estan directamente deixats de banda.

Frankfurt

 

La novel·la comença a Istambul on malviu amb pocs diners, escrivint en llibretes turques amb rotrings, i fotent el pal a turistes il·lusos que volen comprar opi i es refien d’un compatriota. De tant en tant també agafa un quilo d’opi i el fot a la maleta rumb a Alemanya, fins que els turcs es van cansar i van començar a imposar unes penes de presó tremendes per acabar amb aquests turistes.
A Alemanya s’enganxa i es desenganxa i es relaciona amb tot tipus de gent del lumpen, o fins i tot amb uns empresaris que tenen un bar i volen fer una revista (la relació s’acaba quan veuen el número que ha perpetrat el protagonista). Parlar d’un Bukowski alemany seria estrany (més que res perquè Bukowski va neixer a Alemanya), jo el veig com Welsh però amb el sentit narratiu de Bukowski (Welsh és més d’anar saltant de personatge en personatge).
Viu en comunes psedohippies llibertàries, va de feina lamentable a feina lamentable, i quan es desenganxa del cavall es passa a la beguda amb gran afició. Alguna de les seves coses es publica, té un ressó ridicul però això és el que hi ha.

I ara un espòiler.

Al final de llibre, el protagonista en Harry Gelbtorna d’una lectura, la primera en un poble perdut i remot. Sortint de l’estació de Frankfurt es fica en un bar, quan vol pagar el compte és de 90 marcs i només porta poc més de 60 (i d’aquests 50 són els seus honoraris per la lectura), el foten fora del bar de mala manera. I allà a l’asfalt, veu una escletxa per un creix un bri d’herba enmig de l’asfalt, i com el bri ell també s’aixecarà. Si us heu mirat l’enllaç de la viquipedia veureu que l’autor va morir atropellat per un camió, venia de celebrar el seu 43è aniversari en un bar, segurament la culpa de l’atropellament no va ser del camioner.

Vull més llibres d’aquest autor, i felicito a la gent de Labreu edicions pel seu criteri. I ja que menciono a Bukowski he trobat aquesta foto, imagino que feta quan Hank va viatjar a Europa, concretament a Alemanya i França (crec que a la televisió francesa encara se’n recorden d’ell), experiencia explicada al llibre Shakespeare nunca lo hizo.

 

presentació de Noves impressions d’Àfrica, de Raymond Roussel (14.03.14)

presentació de Noves impressions d’Àfrica, de Raymond Roussel

amb Jordi Vintró, Annie Bats, Marc Romera i Joaquim Sala-Sanahuja a la llibreria Jaimes (13.03.14)

Josep Pedrals a La Sala de Torroella de Montgrí (29.03.14)

dissabte 29 de març Josep Pedrals a a Sala de Torroella de Montgrí

a les 12,00 h Inici del recorregut poètoc a la Biblioteca Municipal Pere Blasi

i a les 18 h…Recital de poesia amb Josep Pedrals, a “La Sala” plaça Ernest Lluch, s/n 

UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles a la Llibreria Laie Pau Claris (27.03.14)

dijous 27 de març les 19,30 h presentació de la novel·la

UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles

amb els editors, Txell Bonet, Jaume C.Pons Alorda i Nú Miret

a la Llibreria Laie (c/pau claris, 85 barcelona)  

presentació CERTESA DE LA LLUM de Laia Llobera a La Impossible (25.03.14)

dimarts 25 de març les 19,30 h

recital presentació del poemari CERTESA DE LA LLUM de Laia Llobera

amb Eduard Miró i Marc Romera, i la recitació de Joan Llobera i Montse Fabré

a la Llibreria La Impossible (c/provença,232 barcelona)  

Josep Pedrals a Andorra (21.03.14)

divendres 21 de març a les 20:00 a la Sala del Consell del Comú d’Encamp

JOSEP PEDRALS 

a la plaça dels Arinsols 1, a Encamp (Andorra) 

dimarts 18 AFAMATS a Laie CCCB amb venda dels dibuixos de Nú Miret

dimarts 18 de març lectura recitada amb venda d’il·lustracions del poemari AFAMATS

 i altra obra de Nú Miret: http://lanuriadelestacio.blogspot.com.es/

serà a la llibreria Laie CCCB a les set de la tarda (c/de Montalegre,5 barcelona)

recital envermutat d’AFAMATS amb Ester Andorrà i Joan Vigó a la llibreria NoLlegiu (09.03.14)

recital envermutat d’AFAMATS amb Ester Andorrà i Joan Vigó a la llibreria NoLlegiu (09.03.14)

fotografia de Daniel Àlvarez Guillem

L’ENTREPÀ amb Salvador Giralt a Sopa de Lletres (15.03.14)

dissabte 15 de març a les 12,00 h lectura amb aperitiu literari de la novel·la

L’ENTREPÀ amb Salvador Giralt a Sopa de Lletres

(c/Hedilla 110 Horta, Barcelona)

Mireia Vidal-Conte i Ester Andorrà a Cambrils

fotografies del recital de MIREIA VIDAL CONTE i ESTER ANDORRÀ al  Casal Municipal de la gent gran a Cambrils (07.03.14)

NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA, de Raymond Roussel

Títol_ Noves impressions d’Àfrica
Autor_ Raymond Roussel

Traducció_ Jordi Vintró

Col·lecció_ Alabatre, 50

Pàgs_346

PVP_ 26€
ISBN_ 978-84-940964-4-3

Raymond Roussel (París, 1877–Palerm, 1933) és un d’aquests personatges extremament singulars que passen pel seu segle deixant un rastre d’influència, admiració i desconcert, i que defuig etiquetes i adscripció a corrents estètics per la inclasificabilitat de la seva obra. Prestigiós escaquista, músic, dramaturg, novel·lista i poeta, va despertar l’entusiasme dels textualistes, surrealistes, patafisics i els membres del grup OuLiPo, així com de figures del nouveau roman i la nouvelle critique, moviments a què no va voler pertànyer mai.

Autor, entre d’altres, de Impressions d’Àfrica (1910), Locus solus (1914) o Comment j’ai écrit certains de mes livres (1935), ens sorprèn amb aquest experiment immens de poema llarg on un cop es comencen a obrir parèntesis el lector es podria perdre en una experiència d’altíssima literatura que Jordi Vintró (Barcelona, 1943, extremament singular poeta, també) ha convertit en una obra cim, no ja de la traducció al català, sinó de la creació poètica en la nostra llengua, reblant el clau amb un magistral aparat de notes que serveix de guia per no perdre’s del tot en la grandesa dels dos textos, acarats per primer cop a color i amb parèntesis, fent d’aquesta edició la més propera, fins el moment, a la voluntat de l’autor, i la que fa el text més accessible al lector.

Noves impressions d’Àfrica és un llibre dels més singulars que existeixen, i està cridat a continuar-ho essent perquè tot altre llibre concebut amb els mateixos principis no podrà ser mai sinó una mera imitació.

Premi Ciutat de Barcelona a la millor traducció 2015

VERGONYA de Soljenitsin amb ressenya de Glòria Farrés (07.03.14) al Cultura d’ElPuntAvui

Miniatures de Soljenitsin

         Labreu acaba de publicar a la col·lecció «La intrusa», Vergonya d’Aleksandr Soljenitsin, un recull que aplega les dues sèries de Miniatures i un parell de relats. Són textos escrits després dels vuit anys de confinament a Sibèria, i anys abans de publicar el gran relat en què descriurà la barbàrie estalinista: Arxipèlag Gulag. Aquest recull de contes que ara tenim per primer cop en català, molt personals i amb una veu fonda, encaixa bé amb l’obra dels altres escriptors que conformen la col·lecció: Dovlàtov, Fonseca, Nin, Fauser… Tots ells relaten, sobre un fons de violència, escenes plenes d’humanitat i de lirisme.

         Quan surt del Gulag, Soljenitsin és desterrat al Kazakhastan, pateix un càncer i, en recuperar la salut i la llibertat, recorre Rússia i redacta aquests contes. Són contes brevíssims ―una pàgina o dues, a tot estirar― que, com peces d’orfebreria, van configurant un cofre. Són fulguracions, epifanies que il·luminen petites coses: el tronc d’un arbre esberlat per un llamp que rebrota, un ànec petit i ple de nervi que s’esforça a sobreviure, un campanar que sobresurt d’una ciutat negada, les olors d’un pomer en primavera, la cantadissa refulgent d’un gall…  La manera com ens ho descriu testimonia la voluntat d’endinsar-nos a les arrels d’allò que som, interpel·la directament les nostres vivències més íntimes. La seva mirada és la d’un humanista que ha passat per l’infern i, de retorn al món dels vius, va a la recerca d’una vida veritable, d’una vida sense necessitats i sense artificiositats, que troba precisament en la senzillesa i la bellesa de la Rússia profunda.

         I és que un element molt interessant i comú en tots els contes ―i això ens els fa molt propers―, és l’amor a la pàtria, a la terra, gairebé com una religiositat, l’amor pur als orígens. El conte «Vergonya», amb què Labreu ha titulat encertadament l’obra, comença amb una frase esfereïdora: «Quin turment, sentir-te avergonyit de la teva Pàtria.» Perquè Soljenitsin va haver de travessar les tenebres en les quals es va enfonsar Rússia al llarg del segle xx, va viure en carn pròpia la dissort del seu poble, va ser ben conscient de la fatalitat que pateix la seva gent. I per això estima tant aquella «Rússia nostra» que ha quedat negada «per la voluntat de dèspotes ignorants», i la busca arreu, i la retroba en la gent senzilla.

         Durant l’exili forçat que va patir després de la publicació d’Arxipèlag Gulag, el seu somni era retornar a Rússia. No s’adaptava a Occident, hi trobava una comoditat excessiva i una raó afeblida. El patiment que va viure no va ser en va. Soltjenitsin va tenir la força de reconvertir-lo en coneixement, el seu esperit enèrgic i el seu geni literari van establir un combat contra la barbàrie. Quan li van concedir el Nobel el 1970, el motiu va ser «per la força ètica amb la qual ha perseguit les tradicions imprescindibles de la literatura russa». En aquesta obra petita i excelsa podem reconèixer el compromís, el cant a la vida i l’amor a la justícia que emanen de la seva veu.

Gloria Farrés Cultura d’ElPuntAVui (07.03.14)

Josep Pedrals a Els Marges ressenyat per Jordi Marrugat (06.03.14)

Labreu i Josep Pedrals s’han convertit en una editorial i un escriptor exemplars del present poètic. Aquella, pel que té d’espai obert, dispersió estètica, recuperació de tradicions diverses, potenciació de tota mena de valors i recerca de vies de producció i difusió alternatives a la indústria -però que en depenen i la complementen, ja que són possibles gràcies a l’existència d’aquesta, tant pels avenços tecnològics que aporta com perquè defineix allò que en queda al marge. Pedrals actua amb una sensibilitat plenament contemporània -ho certifica la seva sintonia amb amplis sectors de públic- en tots els canals que se li ofereixen: espectacle audiovisual, llibre, CD, diaris, ràdio, Internet… Fent tots els papers de l’auca: actor, professor, músic, show-man, escriptor, rapsode, organitzador, cantant… Des de tots els estils poètics i musicals, i en contacte amb totes les formes culturals i literàries -del còmic al poema barroc, del western al hip-hop. No és estrany, doncs, que un dels nuclis de la seva obra sorgeixi de la crisi d’identitats argumentals, narratives, contínues, unitàries, sòlides, viscuda per la condició postmoderna, essencialment fragmentada, diversa, dissociativa, esquizofrènica. Escola italiana (2003) prenia la forma d’antologia de poetes italians lúdics i alhora clàssics, arrauxats i assenyats. El furgatori. Els diaris de Bolló (2006) es declarava aplicació de “tota la teoria exposada en les suposades traduccions d’Escola italiana“. El romanço d’Anna Tirant replanteja la qüestió posant-la explícitament en relació amb les teories que l’han analitzada, però ironitzant amb la contradicció que es pot produir entre aquestes i les sensacions personals. Retreu a Pedrals el seu heterònim Quim Porta: “Contemplant la fragmentació i descomposició del subjecte fruit de la postmodernitat, la meva pregunta és: / Per què sento l’exigència de ser conseqüent amb jo mateix?” (p. 11).

La conjunció entre Labreu i Pedrals, doncs, no resulta gratuïta. Un dels primers tres llibres amb què va néixer “Alabatre” fou El furgatori. Pedrals s’hi presentava com l’antòleg dels papers on Quim Porta havia recollit materials referits al poble de Bolló, textos de to divers, procedència poc clara i dubtosa fidelitat a fets i costums reals. En sortia un divertiment proteic, apòcrif, metaliterari, amb el sexe com a tema central. Sis anys més tard, El romanço d’Anna Tirant s’obre amb la queixa de Porta per aquella edició dels seus diaris. Com a compensació, exigeix a Pedrals que l’ajudi a corregir i reescriure aquesta nova narració. El Pedrals d’avui, doncs, neix de la crítica autoirònica al Pedrals d’ahir. I ens ofereix un llibre amb moltes més qualitats que l’anterior.

Consta de dos itineraris d’aprenentatge paral·lels, organitzats en forma de tragèdia clàssica -pròleg, pàrode, cinc episodis, èxode i estàsims, i fins s’hi produeix una anagnòrisi. El primer és el viatge d’Anna Tirant. Parteix d’una realitat molt literària, feta amb citacions de Martorell, Llull, Casellas, Rodoreda o Sales; després Anna s’escapa dins el carro d’un mercader “intermediari entre la realitat i els ideals” (p. 107); i topa amb l’estoïcisme de Marc Aureli, l’epicureisme de Titus Lucreci i el cinisme d’un gos cec. L’”anar tirant” es revela així com un encadenament cultural, la versió pedralsiana de la santa continuïtat orsiana: “Vinc de la veu de la veu de la veu / que -vés tirant- surt del fons de la gola / del rebesavi de l’avi” (p. 169). Perquè, al cap i a la fi, lluny de tota mena de transcendentalismes, la cultura, l’art, la poesia, són un entreteniment que ha servit des de sempre per fer la vida més agradable, per podar “anar tirant”: a l’home “convé que l’entretingui / quelcom interessant / que li adeliti el viure. / …que importa anar tirant, / capbussar en bany de lletra / la ment, etcètera, etcètera” (p. 191). Són els versos finals, que donen una estructura circular al llibre, ja que s’obre amb Anna Tirant i el capbussament en el bany de lletra que són les esmentades referències a Martorell, Llull, Casellas, Rodoreda, etc. etc.

L’altre itinerari és el que fan dialogant Porta i Pedrals per carrers de Barcelona els noms dels quals espacialitzen els coneixements en disputa -Eterna Memòria, Maragall, Oblit, Perill, Llibertat, Virtut… Si les peripècies d’Anna tenen com a models la narrativa en vers medieval, la picaresca o Carner (del qual es versiona de nou, com a El furgatori, “Eglé i la síndria”), aquesta forma de diàleg prové, òbviament, de la filosofia clàssica.

Entre cadascun dels episodis d’aquest doble aprenentatge, els estàsims presenten poemes plens de jocs humorístics amb la llengua que no formen part de l’argument però que, de fet, donen la mesura del sentit que tot plegat pren. Perquè si el conjunt del llibre ofereix un aprenentatge, existencial, moral, lingüístic i literari, Pedrals no en predetermina el final, no aposta per una tria entre les posicions presentades i no arriba a conclusions -des d’aquest punt de vista, les referències a la tragèdia clàssica són més aviat subvertides, com ho és el model psicològic del bildungsroman. En un dels pocs fragments del llibre que el comprometen al marge d’equívocs, afirma: “moralment, un poeta sempre provoca desconfiança” (p. 79). En efecte, la contraposició de perspectives de les cartes inicials introdueix l’ambigüitat irònica constant en els diàlegs de Porta i Pedrals, guiats pels noms que els envolten, així com els estàsims neixen determinats per les formes poètiques i lingüístiques, i les aventures d’Anna, a més, pel joc narratiu versificat. El pensament de Pedrals discorre més aviat, i gairebé de manera exclusiva, per la qualitat formal de les paraules i de les estructures retòriques. És una opció plena de perills -en els quals cau insistentment el seu insigne predecessor directe. Un itinerari diferent ho revelaria: “D’anar oblidant que a la música també li cal un pur contorn” la poesia “degenera”, perquè també necessita “l’exacte sentit” (Riba); “el mot, buidat de tot concepte, de tota equivalència com a símbol, simple entitat sonora” no val més que pel xoc que provoca (Manent); la poesia ha de potenciar “els seus valors significatius il·limitats” (Valéry) perquè només és possible “sempre que el tema sigui valorat per si mateix” (Eliot).

El romanço d’Anna Tirant, però, salva aquests esculls amb l’estructura narrativa al·legòrica, el contingut filosòfic i missatges ètics molt actuals. I, és clar, amb la defensa de l’art com a simple acompanyament de l’”anar tirant” quotidià. Però llavors se li presenta un altre parany. El d’esdevenir un llibre certament divertit, intel·ligent, sa, brillant, fruit d’una gran cultura, però, ai las!, superflu: “Ja podeu dir que sóc un animeta, / superficial” (p. 90). Un llibre en què la poesia és un esplèndid nou vestit per a fórmules culturals preexistents; que sucumbeix al “ja està tot dit” i val només per les descobertes purament formals. Un llibre intranscendent. Per tant, un gran llibre del seu temps, en què la gravetat i l’indispensable han estat precisament trobats en la intranscendència, la banalitat, l’anècdota -o abolits per aquestes, dirien els homes d’abans.

És evident, i ell mateix hi ha insistit sovint, que les fórmules literàries que empra Pedrals no neixen de la postmodernitat. És tan evident com que ell no fa poesia barroca o que aquesta no es llegeix ni s’utilitza avui igual com durant el Romanticisme o el Postsimbolisme. Jugar amb les paraules porta sempre, a consciència o no, molt més enllà de la simple diversió: és situar-se en un present sorgit de la transformació irreversible del passat, però eternament llastat per aquest. Intentar comprendre-ho i comunicar-ho és la base del coneixement cultural compartible, no pas, com diu Porta, “un alienament cultural excusat amb historicismes i cronologia d’abans i després” (p. 10). L’egocentrisme de la creativitat veu sempre rebaixada la pròpia grandesa en les edicions i les lectures amb què la massa inferior limita. Tal és, però, l’honorable destí de tota la literatura. I de la mateixa vida. Porta ho assumeix, talment un don Toni de Bearn, en deixar-se reescriure pel Pedrals que ha educat. Al seu torn llegit per qui signa aquestes ratlles, que estava predestinat a ser vist (si el poeta moralment provoca desconfiança, el crític és directament rebutjat) com un vulgar castrador taxonomista de genialitats sublims pels déus que les inspiren: marro i gat profetitzat pel “Marro humit” de “Marrumí” que violenta la vida a l’”Estàsim tercer” d’El romanço d’Anna Tirant. Un llibre per a la història.

MARRUGAT, Jordi: “Josep Pedrals, El romanço d’Anna Tirant”. Els Marges. Núm. 102 (hivern 2014), pàg. 117

Anna Ballbona, vista i sentida per Manuel Cuyàs a ElPuntAvui (06.03.14)

Ballbona

Com que tot es fa al mateix dia i a la mateixa hora, a partir d’un cert moment del vespre hem de resoldre dilemes. On havia d’anar, dimarts: a la presentació dels actes del Tricentenari del 1714 que es feia a l’ajuntament o al recital poètic de l’Anna Ballbona que s’anunciava al bar Públic? Vaig optar per la Ballbona, companya d’aquest diari que compagina la informació social i política i l’opinió futbolística amb una producció poètica tocada pel surrealisme i la ironia subtil. Quan El Punt Avui tenia la redacció al carrer de les Tàpies de Barcelona, indret urbà que als meus ulls no va oferir mai cap interès, ella sortia a la intempèrie i hi veia primer una sardina que hi navegava i després tot un banc d’aquests mateixos peixos blaus en suspensió aèria. Ens va llegir el poema de les sardines al Públic. Ens en va llegir també d’altres, extrets dels seus llibres La mare que em renyava era un robot, que ja té uns anys, i Conill de gàbia, que acaba de publicar. Les composicions de la Ballbona estan poblades d’animals: als conills i les sardines hem d’afegir formigues, rates, eriçons, “gats espectrals” i “gats escamarlats” i aquell sensacional “escamarlà atònit” que queda al fons d’una cassola. Les cassoles també abunden, i com que la Ballbona ha estructurat el recital com si es tractés d’un menú de migdia li pregunto si la cuina entra en els seus interessos: “Molt poc, cuino malament.” Afegeix: “En Sindreu, periodista de la Garriga com jo, deia que els conills de gàbia fan gust de filferro.” La Ballbona té aquestes sortides. Ella diu que cultiva el “gènere tren”, que vol dir que molts dels seus més petits poemes estan basats en converses que cull al vol mentre es desplaça cada dia de casa a la feina i de la feina a casa. Aquí l’entenc, perquè alguns dels meus articles tenen o tenien el mateix origen, però també penso que ella deu molt a Joan Miró i Perejaume, els nostres poetes dels peus a terra i en contacte amb els animalons que s’hi belluguen.La Masia de la Ballbona. De totes maneres ella, amb aquelles cames de Gary Cooper acabat de baixar del cavall, té de diferent que camina d’una manera que sembla que un fil l’estiri per dalt i la mantingui en lleugera levitació. Deu ser per no ferir la zoologia que pugui trobar pel camí. Observin com sona això: “daus que fan fresa feresta”. Els trens també exerciten la musicalitat.

Encara vaig ser a temps d’arribar al final de l’acte del Tricentenari. Si tota aquella gent hagués passat abans pel recital de la jove poeta, si no amunteguéssim els actes, haurien fet una altra cara i haurien equilibrat passat i futur.

ElPuntAvui (06.03.14)

Anna Ballbona recitant a El Públic de Mataró

Anna Ballbona recitant a El Públic de Mataró

(04.03.14)

NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA a la Llibreria Jaimes (13.03.14)

dijous 13 de març a les 19,30 h | #ALABATRE

presentació de NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA de Raymond Roussell 

amb el traductor i poeta Jordi Vintró, Annie Bats, Joaquim Sala-Sanahuja i Marc Romera

a la Llibreria Jaimes (c/valència, 318 barcelona)

Montserrat Rodés a El Gravat de Vic (03.03.14)

Re-ocupacions poètiques a Elgravat Vic
amb Montserrat Rodés (03.03.14)
Foto de Marina Raurell Magem mraurellfoto.com

EL MONSTRE DE HAWKLINE, de Richard Brautigan

Títol_ El monstre de Hawkline.Un western gòtic
Autor_ Richard Brautigan
Traducció_ Miquel Izquierdo
Col•lecció_ La Intrusa,11
Pàgs_166
PVP_ 16€
ISBN_ 978-84-941890-7-4

Richard Brautigan és autor de deu novel•les, nou volums de poesia i un recull de contes. Va néixer a Tacoma, Washington, on va passar gran part de la infantesa i l’adolescència. A mitjan dels anys cinquanta va traslladar-se a San Francisco, on va publicar el primer poemari, The Galilee Hitchhiker (1958) i entrà en contacte amb el moviment beat. A finals dels seixanta era considerat un ídol de la contracultura nord-americana. Publica la seva novel•la Trout Fishing in America (1967), de la que s’han venut més de tres milions d’exemplars. És una de les tres novel•les més importants de l’època, al costat de Slaughterhouse-Five de Kurt Vonnegut i Catch-22 de Joseph Heller.
Es traslladà a una colònia d’artistes de Montana on vivien escriptors com Tom McGuane, Jim Harrison o actors com Peter Fonda i Jeff Bridges. En aquesta època publicà El monstre de Hawkline (1974). Tim Burton va planejar adaptar-la al cinema, però cap dels projectes va arribar a bon port. Cap al final de la seva vida va viure entre Montana i Tokyo. El 1984, a l’edat de 49 anys, va ser trobat un mes després de la seva mort, amb una arma del calibre 44 i una nota que deia «Quin caos, no?».

Una noia índia de 15 anys troba en un prostíbul els dos pistolers ideals per oferir-los una feina molt especial. Han d’acompanyar-la fins al casal dels Hawkline, en un racó misteriós i isolat d’Oregon, per liquidar algú. Per esquer els ofereix cinc mil dolars i la fotografia d’una bella noia nua. Fan el viatge en tren, diligència i cavall travessant l’oest americà per arribar a un casalot solitari dels Turons Morts. La Noia Màgica i els pistolers, empolsegats i cansats, són rebuts al gèlid porxo per la senyoreta Hawkline. Una vegada dins la casa la rutina d’aquell encàrrec esdevindrà màgica i enfebrida. Alguna cosa els provocarà efectes estranys com la desmemòria o el fervor sexual portant a les germanes Hawkline i als assassins a sou cap a comportaments misteriosos i còmics, amb un joc de llums que els destarota i els abriga.

Richard Brautigan, ídol de la contracultura americana, ens ofereix una barreja explosiva amb les ombres de la novel•la gòtica, els homes durs del western i un sentit de l’humor inimitable. L’amalgama de gèneres ve servida amb un estil molt particular: capítols breus, diàlegs esmolats i l’enjogassada visió de la química.

APRENDRE, de Felip Costaglioli

Títol_ Aprendre
Autor_ Felip Costaglioli
Col·lecció_ Alabatre, 49
Pàgs_136
PVP_ 13€
ISBN_ 978-84-940964-3-6

Felip Costaglioli (1964), barreja orígens italians, algerians, de Toulouse i de Palamós, i els porta a Minnesota, on és professor, a la Universitat de St. Cloud State, del departament de Film Studies, investigant i ensenyant el cinema com a experiència poètica i com a treball de fusió i confusió entre imatge i text. Llibretista, performer i rapsoda, col·labora amb músics com Scott Miller, Marc Jolibois (Light is a blue trap, Oh), Zeitgeist (Shape Shifting: Shades of Transformation) i el palamosí Coco Puig (Aire i sang a la butxaca), amb qui, amb una complicitat especial, també han musicat aquest llibre. Treballa, també, amb videoartistes, com Ron Gregg, i ha exposat al MCBA (Minnesota Center of the Book Arts) amb l’artista Julie Baugnet. Ha editat part de la seva obra a la revista Arpa (dedicada al panorama poètic internacional), l’editorial L’arrière-­‐Pays (Un bout d’os sous la langue, 2002, i Loin de chez soi?, 2014), a Editions de la Margeride, Robert Lobet, artiste-­‐éditeur, Nîmes (Un viager, 2011; Ne pas jouer avec, 2011; T. a Catalunya / T. en Catalogne, 2011; On the roadagain, 2012; Portrait d’Ulysse en grand mélancolique, 2013). També ha publicat, amb Serge Chamchinov (llibres d’artista) i amb LaBreu Edicions (Aire i sang a la butxaca, 2009).

recital de Silvie Rothkovic i Marc Romera a l’Ateneu de Sant Just Desvern (01.03.14)

recital de Silvie Rothkovic i Marc Romera a l’Ateneu de Sant Just Desvern

maridat amb el vi de Celler De Can Mata(01.03.14)

Andreu Subirats presentant el Cd ON VAS A PEU? (28.02.14)

Andreu Subirats presentant el Cd ON VAS A PEU? poemes de GALTES DE PERDIU i LES BALADES de François Villon

amb la música de Roger Blàvia i Diego Burián i d’Eduardo “Dudú” Penz.

Un recital energètic i eufòric (28.02.14)

Montserrat Rodés a la Llibreria A Peu de pàgina (27.02.14)

dijous 27 de febrer recital de Montserrat Rodés amb Anna Gual i Meritxell Cucurella-Jorba

a la Llibreria A Peu de pàgina (27.02.14)

recital d’AFAMATS a NoLlegiu (09.03.14)

diumenge 9 de març a les  12,00 hores | #ALABATRE

recital d’Ester Andorrà i Joan Vigó

recitant AFAMATS

a la Llibreria No Llegiu (c/de l’amistat, 20 pobleu nou barcelona)

Montserrat Rodés a El Gravat de Vic (03.03.14)

dilluns 3 de març a les 19.30 hores | #ALABATRE

MONTSERRAT RODÉS recitarà D’INCERTES CERTESES 

a El GRAVAT (c/de St.Miquel dels Sants, 19 Vic)

Marcel Riera a Olot (08.03.14)

dissabte 8  de març a les 19.00 hores | #ALABATRE

MARCEL RIERA recitarà VERSIONS DE BAI JUYI 

a la Sala Trincheria, c/ sant esteve,29 Olot

recital a Cambrils amb Mireia Vidal-Conte i Ester Andorrà (07.03.14)

divendres 7  de març a les 19.00 hores | #ALABATRE

MIREIA VIDAL CONTE i ESTER ANDORRÀ  

al Vestíbul del Casal Municipal de la gent gran

Passeig Sant Joan Baptista La Salles, 13-14 Cambrils

Escoffet a l’Fnac L’Illa (21.02.14)

del recital d’Eduard Escoffet a l’Fnac L’Illa (21.02.14)

D’INCERTES CERTESES de Montserrat Rodés ressenyat a ElPuntAvui (21.02.14)

Josep Pedrals al CaixaForum (28.02.14)

presentació a la Llibreria L’Aranya dels nostres llibres d’Anaïs Nin(19.02.14)

xerrada-presentació dels llibres DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE  UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR d’ANAÏS NIN 

amb Teresa Florit i Ester Andorrà a la llibreria L’Aranya (19.02.14)

notes de Joan Todó sobre LES PARELLES DELS ALTRES de Gonzalo Torné ( febrer 14)

I

La narradora de “Les parelles dels altres” és Clara Montsalvatges, la germana d’Amanda i Álvaro. A Hilos de sangre tenia 33 anys, i estava a punt de separar-se de Joan-Marc (el narrador de Divorcio en el aire), deu anys més vell. Ha viscut a Londres, i allà va conèixer el seu marit; aquí es troba en un moment previ a l’inici de la novel·la, a la tornada d’Anglaterra. A la novel·la també apareix Irina, primer en una referència que hi fa Joan-Marc (pàg. 38), després a la pàg. 66.

 II

Les referències futbolístiques permeten situar la primera part d’Hilos de sangre el 2006. Llavors Clara té 33 anys, és a dir, va néixer el 1973. I a la carta de la pàg. 66 ens indica que quan tenia 18 anys (el 1991) va marxar a Berlin, deixant “el meu xicot i la meva xicota”, respectivament uns tals Alberto i Irina.

 III

Hi ha curioses semblances amb N’hi ha més que moren de desamor, de Saul Bellow (autor al qual Torné ha dedicat un assaig). L’oncle del narrador, el botànic Benn Crader, es casa amb Matilda, una dona de classe alta, i entra immediatament en relació amb el pare d’ella, el doctor Layamon, de manera molt semblant a com Julio fa en casar-se. La manera d’intercalar reflexions és molt semblant: els personatges són cultes, reflexius, són ells qui duen la veu cantant. Hi ha la mateixa preocupació per la redefinició del lloc de la dona en l’economia dels afectes, el mateix escepticisme respecte a un cert feminisme assilvestrat. Els problemes que genera la difuminació dels rols dins de la parella, les pervivències de l’antic sexisme en un context on ja resulta cridaner.

Però és també alguna cosa més subtil: no hi ha la mateixa correspondència argumental, però també l’operació quirúrgica a què se sotmet Dita Schwartz té alguna cosa del clima de “Les parelles dels altres”. Com si aquest univers fos el mateix: un univers on la relació entre sexes ha ampliat el camp de batalla, però on també hi ha lloc per a la cosa més extravagant, l’autodestrucció més gratuïta, per tal d’arribar a l’ésser desitjat. Dita es destrossa la cara per tal de ser bonica (tot i que ja ho és), igual que Irina es deixa menysprear per tal d’obtenir una vida normal. A “Les parelles dels altres”, hi ha sobretot aquesta nostàlgia d’un ordre que s’ha enfonsat: Irina intenta tenir un matrimoni normal després de tenir una relació homosexual, Julio descobreix que el matrimoni és una forma de prostitució.

Per altra banda, l’atenció amb què Álvaro i Amanda, a Hilos de sangre, segueixen la qüestió matrimonial de la seva germana té alguna cosa de la cura protectora de Ravelstein cap a la vida sentimental dels seus deixebles. En l’obra de Bellow abunden els divorcis; Torné, amb tot, canvia la perspectiva en donar veu a Clara, adoptant un punt de vista femení. I encara, dins la narració, qui parla és la Irina.

Tanmateix: a Ravelstein, Chick registra les reflexions del seu amic a partir de la teoria de l’amor exposada per Aristòfanes al Banquet de Plató. I diu:

Aleshores ja m’havia familiaritzat amb les idees que tenia en Ravelstein sobre el matrimoni. Al final, la gent rep cops dels seus anhels solitaris i del seu aïllament insuportable. Necessiten la porció adequada, la porció que els falta per ser complets, i com que, si són realistes, no poden tenir l’esperança de trobar-la, han d’acceptar un substitut amb qui puguin conviure. Quan reconeixen que no poden vèncer, s’estableixen. El matrimoni de ments veritables es dóna poques vegades. L’amor que ho confirma àdhuc fins al caire de la mort no és un projecte modern. De totes maneres no hi havia, segons en Ravelstein, res que pogués competir amb aquest guany de l’ànima. Els erudits neguen que el sonet 116 sigui sobre l’amor d’homes i dones, sinó que insisteixen a dir que Shakespeare parla de l’amistat. El millor que podem esperar en la modernitat no és l’amor, sinó una relació sexual: una solució burgesa, amb vestit de bohèmia.

 IV

Traduir del castellà al català: d’entrada, sembla absurd. I tanmateix, té tota la lògica. Per una banda, es tracta de dos idiomes diferents. I a més, no tots els parlants de català són parlants de castellà; per molt marginals que ens semblin els parlants de l’Alguer o de la Catalunya Nord, hi són. Per l’altra, certament la pràctica totalitat del públic catalanoparlant pot accedir a l’original. Davant d’això, sempre caurà sobre la traducció l’ombra de la superfluïtat.

No és tan fàcil com sembla. Un dels problemes majors és la contaminació mútua d’ambdós llenguatges, especialment del català pel castellà. En aquests mateixos contes, en la seva versió original, hi ha “catalanades”. El seu context és català, els personatges són catalans, l’escenari és, en el cas de “Les parelles dels altres”, Barcelona. Tots sovint passem d’un idioma a l’altre sense ni adonar-nos-en. I en el cas del català, del català dels mitjans de comunicació, les castellanades són gairebé una epidèmia.

Quan vaig començar aquest treball, per la xarxa hi havia una discussió candent sobre traducció. Per motius gairebé còmics, havia reviscolat la polèmica que va poder despertar fa quinze anys un llibre de Xavier Pericay i Ferran Toutain, El malentès del Noucentisme, que denunciava, entre altres coses, el model de llengua de les traduccions. És, cal admetre-ho, un gran llibre. I feia diana, en el seu moment, en un problema força real de les traduccions catalanes: el recurs a una llengua forçada, de laboratori, plena de construccions rebuscades. Tenien tota la raó: jo he llegit una traducció de Red Harvest, de Dashiel Hammett, on un policia increpa un lladre cridant-li “bordegàs”. L’objectiu de moltes d’aquestes extravagàncies, fet i fet, era evitar la semblança amb el castellà (cosa que ja indica que el castellà era, mentalment, la referència). I si fracassaven, de fet, era perquè, mentre posaven en solfa tot d’excentricitats lèxiques (“bordegàs”, “argent”, etcètera), queien en el calc sintàctic del castellà.

Però quinze anys després del llibre de Pericay i Toutain, s’ha assimilat clarament que no cal tenir por a escriure “barco”, “plata”, “algo”. Han esdevingut, per molt que plorin, hegemònics. El problema és que, mentrestant, el calc sintàctic segueix allà. Segurament ells van encertar part del diagnòstic; potser per ideologia, però, se’ls va oblidar l’altra banda, el fet que, realment, hi ha una pressió tendent a transformar el català en un dialecte del castellà (el mateix procés que s’ha produït, per entendre’ns, amb el gallec). En traduir del castellà, doncs, el problema és aquest calc sintàctic, sovint inconscient.

A més, en la mateixa mesura que dins de cada espanyol hi ha un entrenador de futbol que sap què cal fer millor que Vicente del Bosque, al cor de cada català hi ha un filòleg amb idees molt clares sobre com s’ha d’escriure per tal que el català no mori. I aquest fantasma crea una pressió inaudita: tot problema lingüístic és una amenaça, i de la mateixa manera que durant anys l’idioma que gastava Josep Pla (tot i endolcit pel senyor Bardagí) va ser un problema, el capgirament del mitjó ha llençat a les tenebres exteriors l’obra narrativa de Manuel de Pedrolo. És un univers on és impossible acontentar tothom: hi poses un “esclar” i se t’emprenyen els puristes, hi poses un possessiu àton i els altres et tracten de gaucho.

 V

En realitat, Clara no és la narradora dels dos relats centrals de “Les parelles dels altres”: són la Irina i el Julio, narradors homodiegètics interns. I els seus relats són converses: parlaments de gent de Barcelona, que caldria escriure en el català de Barcelona, aquest català embastardit que parla la gent de Barcelona. D’acord amb el que dèiem de Bellow, ambdós cerquen la porció que els falta, la correspondència en l’altre, i han d’acabar avenint-se a fer una transacció amb la realitat; ambdós, per altra banda, havien vist en Clara una possibilitat que encara els cou.

 VI

En el cas d’Irina, hi ha quelcom que no és ben bé la nostàlgia dels rols perduts, sinó una mena d’intent d’acceptar-se a si mateixa. Contra la teòrica feminista que postula que la diferència entre sexes és una noció cultural, ella planteja la necessitat biològica, natural, de ser mare. I intenta viure una relació tradicional, amb un home senzill. Però no ho aconsegueix, enyorosa de la relació lèsbica amb Clara. És a dir, Torné no proposa un retorn als rols antics, sinó que planteja la impossibilitat d’aquest retorn: una pregunta que no dóna respostes, les noies han entrat al col·legi per quedar-s’hi, res tornarà a ser igual.

 VII

També el món de “La transacción” és el de la família Montsalvatges, per bé que més anecdòticament: hi apareix mencionat Álvaro, de manera prou indirecta, i Moses Füfü, una presència fugaç de la festa literària de la cinquena part d’Hilos de sangre. Allà Diego el descriu així: “El ovoide, al que le sienta el traje gris justo como si lo hubieran encajado en una huevera. (…) Es un individuo entusiasta, sabe escuchar y da oportunidades, intelectualmente es insignificante. Me contrató para escribir reseñas de arte en una revista que él creía dirigir, sólo te exigía que hablases bien de los artistas que exponían, por lo demás, si respetabas las normas ortográficas, podías inventarte de qué iban las instalaciones”

El context és el mateix: una exploració de les misèries del món literari. L’argument, de fet, reprèn prou exactament el conte “La lloança”, de Quim Monzó. També allà, entre un escriptor més o menys consolidat i un principiant, es crea un equívoc que generarà un deute del segon cap al primer, i a partir d’aquí una escalada que acaba en odi mutu. L’argument de Torné és més complex: ambdós personatges es troben, intercanvien informació (a partir d’una idea de Henry James) i, a partir d’aleshores, la seva sort canvia: el narrador passa de moda, el principiant es consolida com a escriptor. I tanmateix tot és molt semblant: la relació jeràrquica entre escriptors, el neguit de la influència (però també del mestratge) exposat en el seu nivell més vital (és a dir: fora dels textos que ambdós escriuen, sobre els quals pràcticament no sabem res).

VIII

El petit tema a la Henry James: l’argument de “La transacción” podria derivar de “The Master’s Lesson”, on un escriptor principiant es troba amb un escriptor més assentat, Henry St. George. Aquest li aconsella que no es casi, però acaba casant-se amb la noia de qui està enamorat el principiant, que pel camí ha escrit una obra mestra. Hi ha aquest intercanvi de posicions, el principiant que supera el mestre (però paga un preu). Però també un aspecte tècnic: a James l’obsessionava la problemàtica del punt de vista. Igual que a The Turn of the Screw no sabem si els fantasmes són reals perquè qui ens explica la història, la institutriu, no sembla de fiar (o, en altres paraules, no veiem ni sabem més que el que ella veu i sap), “The Master’s Lesson” té un final ambigu on no sabem quines han estat les intencions de St. George perquè Overt, l’escriptor novell, no és capaç de desxifrar-les. La mateixa limitació de punt de vista hi ha a “La transacción”, on Portusach es revela, des del principi, com un egocèntric: no sabrem mai si la novel·la del noi és tan dolenta com diu ell, o si l’èxit li ve del talent literari.

 IX

Un problema interessant: Brull, l’editor, li diu a Portusach: “Tu discípulo se cree el maldito Benet”. El noi ha escrit una novel·la llarga i literària sobre Robespierre; “el maldito Benet” és Juan Benet, exemple aquí de novel·lista “literari” i farragós (o de mal exemple per a un novel·lista jove, o dels prejudicis dels editors d’avui dia). Ara bé: traslladat al català, hi ha “Josep Benet”, historiador, i potser podria resultar confús (en cas que algú sàpiga, aquí, qui és Josep Benet). ¿Valdria la pena trobar un equivalent? ¿N’hi ha? Quan més tard cita un parell d’elogis típics per treure’s de sobre un principiant, no costa gaire espigolar tòpics semblants pels suplements del país, en canvi. I tanmateix, no són iguals: hi ha una diferència entre el sistema literari espanyol, al qual pertany Torné, i el sistema literari català, que té un clixé afegit que ell no registra: aquí els joves escriptors són, a més de promeses per si mateixos, promeses de continuïtat d’una tradició nacional que hom, inconscientment, percep com mig difunta. En castellà no sovintegen les referències a “la nostra literatura”, vaja (excepte, juraria, per referir-se a la literatura hispanoamericana). O no tenen les mateixes connotacions.

Joan Todó al seu bloc: http://fastic.wordpress.com/2014/02/18/sobre-les-parelles-dels-altres/

(febrer 2014)

recital de Marcel Riera amb les VERSIONS DE BAI JUYI a la llibreria La Impossible (18.02.14)

recital de Marcel Riera amb les VERSIONS DE BAI JUYI a la llibreria La Impossible (18.02.14) #alabatre

Daniel Busquets amb la música de Gabriel Moreno al Caribbean Club (17.02.14)

del recital de Daniel Busquets amb la música de Gabriel Moreno al Caribbean Club (17 febrer 2014)

EL TERRA I EL CEL d’Eduard Escoffet a la revista Caràcters

El terra i el cel d’Eduard Escoffet

De l’oralitat al llibre escrit

Eduard Escoffet ja és un poeta prou conegut ––i reconegut, també, per què no dir-ho–en el panorama de la poesia catalana actual, tot i que aquest sigui el seu primer llibre. Fins ara, l’autor de què parlam havia dedicat tota la seva força creativa a projectar la poesia des de damunt dels escenaris, generalment acompanyat de música electrònica, o bé organitzant i produint espectacles performatius de base poètica, ja fos individualment o amb l’ajuda d’altres agitadors culturals. No ens ha d’estranyar, per tant, que una de les dedicatòries d’aquest llibre sigui adreçada al grup que Francesc Massip batejà com «els infectables» ––format pel mateix Escoffet, Gerard Altaió, Josep Pedrals i Martí Sales––, amb els quals presentà espectacles interdisciplinaris com el Wamba Va!, per exemple.

Les lletres clau, les úniques en majúscula ––solament a la coberta––, les que es comporten com els fonaments arquitectònics d’aquest poemari es resumeixen en un títol que, d’entrada, pot inquietar el lector. De bon començament ens dóna les instruccions per llegir-lo acuradament, atès que només amb els mots «El terra i el cel» capgira la noció preestablerta de la construcció del món, parafrasejant el Pare Nostre ens posa a prova i ens convida a seguir endavant, però a fer-ho amb una mirada certament crítica.

En fullejar inicialment el llibre descobrim que no hi ha un índex on se’ns indiqui la pàgina de cada poema o part del llibre, sinó una taula de continguts en la qual els poemes apareixen agrupats en nou categories diferents ––l’univers, els homes, paisatge, arquitectura, decreixement, política, poètica, teatre i sinopsi–– en funció de la temàtica de cadascun d’ells. No obstant això, potser caldria pensar que més aviat es tracta de propostes de lectura que no pas de delimitacions tancades ––de fet, algunes composicions apareixen en diferents temes––: sovint el paisatge es converteix en l’arquitectura de l’ésser humà o és clarament l’excusa de la reflexió metapoètica. Altrament, de vegades és impossible deslligar el decreixement de la política o de les càbales sobre l’univers, esdevingut en algun dels poemes una representació teatral.

L’autor interpel·la constantment els possibles lectors del poemari i els obliga a construir imatges mentals, les quals una vegada arrodonides s’entesta a destruir i a repensar: «substituïu aquest poema / per un paisatge; / canvieu l’objecte / de lectura. // de nou: tanqueu el llibre». Tanmateix, també dialoga amb l’acte d’escriptura i reflexiona sobre les fronteres físiques i referencials de les composicions, sense que això comporti la utilització d’un llenguatge allunyat del quotidià: «fora dels límits d’aquest poema / hi ha un paisatge / que l’autor pot imaginar / però que ningú no pot afirmar / que és real. a l’interior, però, / on l’autor pot afirmar, / l’escriptura es fa, és fum; / i tot el que li és diferent / ––sí que és real–– pesa». Així mateix, com passa sovint als poemes objecte, el sentit només es pot tancar gràcies als títols de les composicions, els quals generalment es basteixen amb un alt grau d’ironia. Com si l’atzar l’hagués col·locat enmig del llibre, en el poema «bingo» se’ns adverteix de l’existència de dos tipus de lectors, com a mínim, construïts sobre la imatge dicotòmica de l’un i de l’altre: «en arribar a aquest poema, / un lector decidirà / que ja n’hi ha prou / i que cal passar a l’acció. / la resta passarem de pàgina».

Amb El terra i el cel Escoffet ha edificat un llibre breu però temàticament divers, que en alguns poemes es presenta consistent i en altres trontolla una mica, com si la brevetat d’algunes composicions dugués penjada l’etiqueta «en construcció». Per contra, s’arrisca a potenciar un estira-i-arronsa amb els lectors, talment com en un recital, com si els tengués al davant i pogués parlar-los cara a cara. Manllevant paraules del llibre, el poeta s’ha passat hores i hores al taller amb la bòbila, fent maons i apilant-los, per tal de traçar aquestes dues línies horitzontals ––el terra i el cel–– per encabir-hi el poemari, que té prou espai per respirar, per morir-hi, però que s’arrisca a dir-hi la seva.

Elisabet Gayà Revista Caràcters nº68  tardor 2013

MATÈRIA PRIMERA a la Llibreria La Siglantana (15.02.14)

presentant MATÈRIA PRIMERA de Jörg Fauser a la La Llibreria La Siglantana de La Bisbal d’Empordà amb Ignasi Pàmies i Ester Andorrà (15.02.14)

Anna Ballbona a El Públic de Mataró (04.03.14)

dimarts 4 de març a les 19.00 hores | #ALABATRE

ANNA BALLBONA recitarà CONILL DE GÀBIA 

a El Públic de Mataró (c/xammar,6 bis Mataró)

recital de Silvie Rothkovic i Marc Romera a St.Just Desvern (01.03.14)

dissabte 1 de març a les 19,00 h#ALABATRE

MARC ROMERA i SILVIE ROTHKOVIC

recitaran maridats amb vi i amb el piano de la Silvie

a la Sala del Cinquantenari de l’Ateneu de Sant Just Desvern

c/ de l’Ateneu,3

MATÈRIA PRIMERA de Jörg Fauser segons Matthew Tree (15.02.14)

Missatges en una ampolla

A menys que sàpigues alemany, per llegir la novel·la autobiogràfica de l’escriptor undergroundJörg Fauser (1944-1987) s’ha de saber català, ja que Matèria primera (La Breu Edicions, 2013) no existeix en espanyol (ni tampoc en anglès). El llibre pertany a la que es podria dir la literatura del mam, atès que el protagonista –tot fugint del foc de l’opi– cau a les brases de l’aiguardent al llarg de 300 pàgines que oscil·len entre l’impressionisme delirant de Kerouac i la ironia estoica de Bukowski (el qual, per cert, admirava Fauser, a qui anomenava Budells de Ferro a causa de la capacitat de l’autor frankfurtià per consumir quantitats fenomenals de licor). En llegir Fauser, em va venir al cap el nombre considerable d’escriptors consagrats que s’estimaven més no beure amb moderació. Només als Estats Units, la llista és extensa: Parker, Fitzgerald (la cara del qual, segons Hemingway, de tant en tant es tornava “del color de cera d’espelma”), el mateix Hemingway, Cheever, Capote, Kerouac, Brautigan (el qual, segons Burroughs, havia de caminar de quatre grapes per arribar a la barra del seu hotel de l’ascensor estant)… La Gran Bretanya també té un reguitzell d’embriacs literàriament imprescindibles: Dylan Thomas, Lowry, Amis… I a Catalunya, alguns dels grans escriptors del segle XX no eren pas del tot abstemis: Vinyoli, Pla, Ferrater… Un informe nord-americà del 1999 assevera que si tants escriptors beuen és perquè es veuen com uns iconoclastes aïllats de la societat, més vulnerables que el proïsme als daltabaixos de la vida. Vés a saber. El que sí que és segur és que l’alcohol podia afectar-los la salut. Dylan Thomas va morir als 39 anys; Fitzgerald, als 44; Lowry i Kerouac, als 47… I Fauser? Havent acabat de celebrar el seu 43è aniversari, el va atropellar un camió mentre travessava una autovia muniquesa. És ben possible que Fauser anés begut; potser com el mateix camioner, sense que això signifiqués, inevitablement, que aquest també fos escriptor.

sessió Dovlatiana a Premià de Mar (14.02.14)

sessió DOVLATIANA amb els Amics d’Alan Smithee a la Cooperativa Gafarrons de Premià

xerrada amb els editors, el traductor Miquel Cabal i el públic lector

Una nit sorprenent (14.02.14)

Montserrat Rodés a la llibreria A Peu de pàgina (27.02.14)

dijous 27 de febrer les 19,30 h

recital de Montserrat Rodés amb Anna Gual i Meritxell Cucurella-Jorba

a la Llibreria A Peu de pàgina (c/major de sarrià, 50 barcelona)

Marcel Riera a la llibreria La Impossible (18.02.14)

 dimarts 18 de febrer les 19,30 h

recital de Marcel Riera Versions de Bai Juyi 

a la Llibreria La Impossible (c/provença,232 barcelona)

Escoffet i Pedrals a l’Fnac L’Illa (20.02.14)

dijous 20 de febrer a les 20.00 hores | #ALABATRE

recital d’Eduard Escoffet i Josep Pedrals

a la llibreria L’FNAC (avinguda diagonal, 549 barcelona)

Anaïs Nin a la llibreria L’Aranya de Cerdanyola (19.02.14)

dimecres 19 de febrer a les 20,00 hores | #LAINTRUSA

xerrada presentació dels llibres DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE i UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR d’ANAÏS NIN amb Teresa Florit i Ester Andorrà

a la llibreria L’Aranya (c/santa anna,1 cerdanyola)

recital amb música de Daniel Busquets al Caribbean Club (17.02.14)

dilluns 17 a les 19,30 h

recital de Daniel Busquets amb la música de Gabriel Moreno

i cocktails al Caribbean Club (c/de les sitges, 5 barcelona)

MATÈRIA PRIMERA de Jörg Fauser a La Siglantana de La Bisbal (15.02.14)

dissabte 15 presentació de 

MATÈRIA PRIMERA de Jörg Fauser 

amb el traductor Ignasi Pàmies i l’editora Ester Andorrà

a la llibreria La Siglantana a les 19,00 (av.aigüeta,128 la bisbal)

ESPECIAL DOVLÀTOV a Premià de Mar (14.02.14)

divendres 14 de febrer a les 20,00 hores | #LAINTRUSA

organitzat per Dòria Llibres i els Amics d’Alan Smithee

ESPECIAL DOVLÀTOV 

 amb Miquel Cabal ( traductor), Ignasi Pàmies (editor) i Rafa Brujo (Dòria Llibres)

 a la Coop.Gafarrons (c/marina,39 de premià de mar)

dijous 13 de febrer Josep Pedrals a la Biblioteca de Mollerussa

dijous 13 de febrer a les 20,00 hores | #ALABATRE

recital de JOSEP PEDRALS

a la Biblioteca de Mollerussa Jaume Vila

ressenya a les VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera (ElPuntAvui 31.01.14)

La de traduir poesia oriental al català és una tradició escassa però selecta. Si bé rarament s’ha donat de manera directa a partir dels textos originals –amb excepcions molt escadusseres, com la de Manel Ollé–, sí que s’ha conreat a partir de versions angleses: és el cas de noms tan il·lustres com els de Josep Carner i Marià Manent, o com els d’Apel·les Mestres i Joan Ferraté. És aquí on el terme versió adopta plenament el seu sentit de recreació artística: tots aquests autors van apropiar-se de la poesia xinesa fins al punt que van vestir-la amb les mateixes característiques formals de les seves obres respectives, la qual cosa venia facilitada, en bona mesura, pel fet que els havia arribat filtrada per unatraducció prèvia.

Amb precedents com aquests, Marcel Riera no s’enfrontava en aquest llibre a una tasca fàcil: la de traduir Bai Juyi a partir de la traducció anglesa d’Arthur Waley. Anem a pams: tal com el mateix Riera explica en el pròleg, Bai Juyi és un poeta nascut el 772 i mort el 846, que viu, doncs, en una època d’esplendor de la lírica xinesa, en què escriure’n era tant un costum estès en totes les capes socials lletrades com un requisit indispensable per a qualsevol estudiant. Funcionari imperial, ministre de Justícia a la cort, Bai va haver, però, d’exiliar-se a causa de la seva actitud crítica, i la seva tomba va ser visitada i venerada durant més de mil anys. Es tracta, doncs, d’un dels noms fonamentals de la poesia xinesa clàssica, al costat de Li Bai, Wang Wei i Du Fu. Pel que fa al seu traductor a l’anglès, Arthur Waley, se’l considera el gran transmissor de les cultures xinesa i japonesa per al públic anglès, tasca en la qual va disposar de la col·laboració ni més ni menys que d’Ezra Pound. Finalment, el mateix Marcel Riera, premi Carles Riba 2011 amb el llibre Llum d’Irlanda, és conegut per les seves versions de Philip Larkin, entre altres mestres de la lírica en llengua anglesa. Ens trobem, doncs, amb un diàleg a tres veus, a través tant del temps com de cultures prou diverses, per fer viure una poesia, en bona mesura, atemporal.

I és que, si bé és convenient situar Bai Juyi en el context de la seva època, els seus poemes, com també els d’altres autors que li van ser més o menys contemporanis, el transcendeixen àmpliament. Motius com ara la contemplació de la naturalesa, l’arribada de la vellesa o de la malaltia, la mort d’un amic o la solitud, s’hi van succeint amb un to de serenitat i mesura accentuat per la sobrietat expressiva. Com ja és ben sabut, el do de la síntesi és característic de la poesia xinesa clàssica, habitualment breu i concisa. Val a dir, però, que, a mesura que avança l’antologia,també ens trobem amb extensos poemes narratius: és el cas, per exemple, de La cançó del llaüt i, sobretot, de La cançó de la pena infinita, una de les composicions més populars de la poesia xinesa clàssica, el motiu de la qual –una bella i trista història d’amor i mort– és explicat per Riera en una nota a peu de pàgina també prou extensa. És interessant de remarcar com s’alternen, doncs, en l’autor el do de síntesi –tan habitual en la lírica del seu temps i en la seva cultura– amb el sentit narratiu; sempre, això sí, amb un rerefons melancòlic que no es contradiu amb la serenitat explícita. Marcel Riera ha adaptat aquests poemes als metres habituals del català, com ara l’alexandrí i el decasíl·lab, amb una elegància que no desmereix de la dels seus antecessors en versions de poesia oriental. Una lectura imprescindible per a tot bon amant de la poesia, que ens reconcilia amb la reflexió sobre el pas del temps, la voluntat de serenor o el recolliment, en versos tan admirables com els del poema Conformitat: “Deixa de pensar en coses que no tenen remei:/ només et portarà dolor i penediment. / No pensis en les coses que encara han de passar: / pensant en el futur et desanimaràs. / Asseu-te com un sac de dia a la cadira/ i ajeu-te cada nit com una pedra al llit./ Quan tinguis gana, tan sols has d’obrir la boca./ Quan tinguis son, només hauràs de tancar els ulls.” Sens dubte, tota una lliçó de saber viure, que sovint valdria la pena saber-se aplicar.

Josep MªRipoll CulturaElPuntAvui (31.01.14)

Josep Pedrals a NoLlegiu (02.02.14)

recital de Josep Pedrals a la llibreria No llegiu del Poble Nou

poesia amb vermut i una calidesa excepcional (02.02.14)

Marc Masdeu presentant PEUS DE FANG a Espai Literari amb l’editor Marc Romera (28.01.14)

Marc Masdeu presentant PEUS DE FANG  a Espai Literari amb l’editor Marc Romera (28.01.14)

Montserrat Rodés recitarà al CafèMetropol de Tarragona (06.02.14)

dijous 6 de febrer, 20 hores | #ALABATRE

Montserrat Rodés recitarà D’INCERTES CERTESES

dins el cicle HiperMetroPoesia del Cafè Metropol de Tarragona  (rambla nova, 46)

EL CLÍMAX de Daniel Busquets a ElPuntAVui (31.01.14)

recital de les VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera al Caribbean Club (27.01.14)

recital de les VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera

al Club Caribbean Barcelona (27.01.14)

en aquest enllaç podeu veure un fragment del recital: https://vimeo.com/85378625

Daniel Busquets i Ester Andorrà a la Llibreria Ona (11.02.14)

dimarts dia 11 de febrer, 19,00 hores | #ALABATRE

DANIEL BUSQUETS  recita EL CLÍMAX

ESTER ANDORRÀ  recita AFAMATS

serà a la Llibreria ONA (c/gran de gràcia,217 barcelona)

MINOTAURE de Friedrich Dürrematt a Mataró (04.02.14)

dimarts 4 de febrer, 19 hores | #ALABATRE

Ignasi Pàmies recitarà  la prosa poètica sobre el mite grec

MINOTAURE de Friedrich Dürrenmatt a El Públic  (c/d’en xammar, 6 bis, Mataró)

Josep Pedrals a la llibreria NoLlegiu (02.02.14)

diumenge 2 de febrer  a les  12,00 hores | #ALABATRE

recital de Josep Pedrals

a la Llibreria No Llegiu (c/de l’amistat, 20 pobleu nou barcelona)

article sobre VERGONYA d’Aleksandr Soljenitsin a L’Eco de Sitges

VERGONYA

 Les Miniatures que componen part del llibre Vergonya (LaBreu Edicions), d’Aleksandr Soljenitsin, premi Nobel de Literatura de 1970, són, en efecte, textos breus, escrits en una prosa poètica d’una intensitat vibrant, corprenedora. L’altra part del llibre està composta per un relat breu, Quina llàstima, i una novel.la curta, Un incident a l’estació de Kotxetovka. Ambdós relats formen part d’un cicle d’investigació per part de Soljenitsin sobre la misèria moral, social, psicològica i espiritual de l’home i la dona soviètics, fruit d’un règim amb prou potència castradora com per generar por, envilir la gent, aservir-la, provocar la desconfiança, la delació, la desídia i la manca d’esperit. Llegint aquests relats s’entén l’horror, el dolor i la vergonya que pot experimentar una ànima sensible (d’altra banda, tan bescantada pels règims totalitaris) com la de Soljenitsin, que escriu al final de la miniatura titulada precisament, Vergonya: La Vergonya, però, segueix surant damunt nostre com un núvol de gas tòxic i grogós que se’ns menja els pulmons. I encara que aconseguíssim d’esventar-lo, mai no podríem expulsar-lo de la nostra història.

És evident, trist i desolador. Ara bé: passaran els anys i els segles, però en la Història quedaran inscrits els gulags soviètics com quedaran inscrits els camps d’extermini nazis, el genocidi armeni o la matança dels indis de sudamèrica per part dels conqueridors espanyols. Segons el nou paradigma akàshic (tesi del científic i pensador Ervin Laszlo), tot el que esdevé a l’univers deixa petja, ja que l’akasha és la matriu en xarxa de la realitat i té memòria. D’aquí ve, i és pertinent la reflexió, que quan un problema (cas de Catalunya, per exemple), una gran errada o una tragèdia històrica no es tanca bé, torni a resorgir fins que es cura la ferida o es restableixi l’equilibri o la dignitat perduda.  

Amb les Miniatures,  els sentits dels lectors –vista, olfacte, tacte, oïda- de seguida es veuen implicats en les descripcions minucioses del paisatge redescobert per l’autor per tant de temps reclòs, quan emprèn un viatge en bicicleta després d’haver sofert les experiències traumàtiques del Gulag i haver estat internat, per malaltia, al pavelló dels cancerosos.

Durant aquest parèntesi vital forçós, la vida ha seguit el seu curs, s’han succeït els estius i els hiverns, les primaveres i les tardors; el cel, els llacs, les muntanyes i els boscos són els mateixos, però el règim que impera a la Unió Soviètica va fent destrossa al seu pas com el bàrbar d’Àtila. Per exemple: nega d’aigua, gairebé mai amb encert i oportunitat, pobles i ciutats, i les esglésies que donen fesomia a les poblacions, veritables joies d’art popular que convoquen no només l’emoció religiosa sinó també l’emoció estètica, s’han abandonat fins a convertir-se en pures ruïnes. Aquesta bellesa cultivada amb esforç durant segles és trepitjada sense miraments per una mentalitat grisa, funcionarial i sovint corrompuda. Això no obstant, la mirada d’Aleksandr Soljenitsin, afuada per l’espiritualització dels sentits que provoca una malaltia greu, és capaç de descobrir, sota les pedres, la bellesa essencial i d’exaltar-la amb paraules vives i precises.

Les Miniatures, però, van més enllà d’una poètica del paisatge o de l’encant de la vida autèntica del poble rus en el qual posar l’esperança. Són també reflexions morals que apel.len al seny, a la justícia, a la bondat, però també a l’encís, a la meravella que provoca l’espectacle d’una nit de tempesta: Havíem oblidat  la basarda que ens provocaven el llamp, el tro, el diluvi, com aquella gota d’aigua al mar que no tem ni l’huracà. Ens havíem convertit en una partícula minúscula i agraïda d’aquest món. D’aquest món que avui, per primera vegada, es creava davant dels nostres ulls. Aquí Soljenitsin fa la descripció d’una experiència límit, com es coneixen aquests instants de plenitud en psicologia, i que són l’equivalent a una experiència mística, d’unió amb la totalitat de l’existència. Quin contrast, amb el sovietisme i materialisme ambient!

Teresa Costa-Gramunt – L’Eco de Sitges gener 2014

LES PARELLES DELS ALTRES a Revista de Letras (22.01.14)

Suelen aburrirme las presentaciones literarias, sobre todo por su formato, demasiado cargado de solemnidad, con previsibles charlas donde el elogio intenta mezclarse con erudición y una pizca de humor. Sin embargo la de Les parelles dels altres me enriqueció porque consiguió generar debate sobre varios temas que considero importantes.

¿Por qué existe tanta distancia en tan poco espacio? Hablo de los grupos literarios de una misma ciudad. Barcelona es el máximo ejemplo de una normal convivencia bilingüe, pero en las letras apenas hay contacto entre las dos orillas, como si se negarán una integración y un conocimiento que sin duda mejoraría el panorama y le aportaría facetas que, con toda probabilidad, ignoramos porque no se ha producido el gran atrevimiento del contacto.

Gonzalo Torné | Foto: Ester Andorrà

Con Les parelles del altres se ha dado este pequeño milagro. No creo necesario introducir en exceso la figura de Gonzalo Torné. En mi humilde opinión es una de las mejores noticias que ha dado el último lustro de narrativa española. Su prosa es bien reconocible desde múltiples coordenadas que incluyen agudeza, observación, mucha ironía y una encomiable capacidad de mostrar lo apabullante que es la cotidianidad, desde los detalles callejeros hasta la rutina de los interiores donde nadie nos ve. Es un narrador de Barcelona que la describe sin aspavientos, con una naturalidad que le atribuye rol de protagonista que asimismo es el tablero donde los personajes mueven sus fichas con más o menos fortuna.

En el debate que el mismo autor y su traductor al catalán, Joan Todó, entablaron en la librería Laie me llamó la atención la referencia a la figura del novelista de Barcelona. Se llegó a la conclusión que, por motivos lingüísticos, hay más narradores castellanos que asumen este papel, mientras la novelística en catalán no ha reparado en exceso en la capital que se come al resto del país. Por eso mismo, porque Torné en este sentido sigue una tradición muy heterogénea que va de Marsé a Martínez de Pisón, creo que es un gran acierto traducir estos cuatro cuentos al catalán, algo que con toda seguridad hará que muchos lectores se atrevan a frecuentar parajes que, por determinadas querencias idiomáticas que todos tenemos, no suelen frecuentar. Y así como afirmo lo anterior también creo que no estaría de más repetir la operación en sentido contrario para que el público castellano pudiera conocer más autores que normalmente escriben en catalán, firmas con sobrada calidad que debería ser reconocida más allá de sus clásicos acólitos. La literatura no tiene fronteras ni banderas por mucho que algunos se empeñen en perpetuar esta idea.

Joan Todó | Foto: Ester Andorrà

Traducir Les parelles dels altres es una operación de riesgo que Todó ha resuelto con sumo éxito. El experimento deja de serlo al abrir su páginas, donde hallamos cuatro tramas que son una especie de invitación a todo el universo de Torné, condensado en destellos que con poco consiguen mucho. El dia del porc contiene imágenes brutales que parten de esta nostalgia urbana que tienen muchos de los caracteres inventados por el barcelonés. Una noche de soledad nos transporta al recuerdo de una infancia de antes, de niño de clase media que transcurre las vacaciones en medio de un ambiente rural donde la lentitud y la excepción marcan una separación con la ciudad y su trasiego. El padre de la criatura quiere que conjugue la velocidad con la mansedumbre, pero eso no es lo más importante. El adulto que rememora al niño que fue, los infinitos yoes de una existencia, piensa en ese pobre cerdo que en ocasiones vio fornicar y del que intuyó sus últimos instantes. El sexo y la muerte del animal ocultan otro trasfondo clave: la voluntad de superar fases del chaval, de crecer para evolucionar.

Jordi Corominas, Revista de Letras (22.01.14)

recital de Montserrat Rodés a la Llibreria Ona (21.01.14)

fotografies del recital de Montserrat Rodés D’INCERTES CERTESES 

presentat per Joan Duran a la Llibreria ONA (21.01.14)

tertúlia amb Marc Masdeu a l’EspaiLiterari de gràcia (28.01.14)

dimarts 28 de gener a les  19,30 hores | #CICUTA

Marc Masdeu parlarà de la seva novel·la PEUS DE FANG

amb l’editor Marc Romera

serà a Espai Literari (c/ramon y cajal, 45 barri de gràcia barcelona)

inaugurem cicle poètic al Caribbean amb Marcel Riera (27.01.14)

dilluns 27 de gener a les  19,30 hores | #ALABATRE

Marcel Riera recita VERSIONS DE BAI JUYI

a la cocteleria Caribbean Bar (c/d e les sitges, 5 barcelona)

recital al Col·legi de Pedagogs de Catalunya (20.01.14)

dilluns 20 de gener , 19,00 hores | #ALABATRE

RECITAL POÈTIC amb Montserrat Rodés, Daniel Busquets, Marc Romera, Enric Casasses,Tomàs Arias, Ester Andorrà, Eva Font, Meritxell Sales. i l’acompanyament musical de UISCE BEATHA al Col·legi de Pedagogs de Catalunya.

recital de Josep Pedrals a Berga (18.01.14)

Josep Pedrals a la llibreria Quatre Cantons de Berga (18.01.14)

ressenya a l’arallegim d’EL CLÍMAX de Daniel Busquets (18.01.14)

En unes Coordendes proemials del tot lúcides, concises i erudites, l’autor ens adverteix que a aquest recull forma un díptic amb el seu llibre anterior, La trama perfecta, publicat l’any 2008 en la mateixa col·lecció Alabatre, de LaBreu Eidcions. Qui no conegui aquest primer volum però, no cal que pateixi, perquè ell mateix ens recorda que poden ser llegits com a textos autònoms.

De la mateixa manera que existeixen “novel·les de tesi”, també trobem, de vegades, “poesia de tesi”.El clímax toca de ple un tema candent del món contemporani, que potser no és nou, però que sens dubte marca indefectiblement el ritme actual de la humanitat, l’addicció, i que, a més , poua les seves arrels en un fenomen universal de la nostra condició com a espècie: el plaer. Diu Busquets que el plaer és la pàtria original de l’home. I Giogo Agamben, que el plaer constitueix la dimensció original de la història en oposició al temps puntual i continu, com a interrupció alliberadora del flux lineal. Just aquí és on entra el clímax, que “al·ludeix a cimal, a orgasme, progressió narrativa i gradació d’intensitats”.

El problema, que queda fixat amb gran perícia descriptiva en els versos, d’una alt poder d’evocació, és la cara i la creu: l’addicció és sempre una baixada a l’infern, però prèviament s’ha visitat el cel; viatges combinats, d’anada i tornada, amb bitllet integrat, però on tot acaba amb un títol esgotat. El fàrmakon grec vol dir remei i verí alhora. Però diu Busquets que les addiccions contemporànies revelen moltes coses: vies de fugida,  d’autodefensa, trampes dramàtiques. Ens volen consumidors compulsius, i alhora vigilen que no ens enganxem. Societat cínica: hedonista i puritana. La droga abans unia, era via d’alliberament i exploració transcendent de la consciència. Pepe Sales en deia la “solidaritat dels escruixits”. S’ha convertit en via d’anestèsia, de dopatge o de recreació. De banalització. Busquets ìnta un món conegut, exemplt de glamour hippy, i ja no diguem baudelairià. Tècnicmaent rodó: auster, a penes passant del pentasíl·lab, i ben poca acció verbal en primera persona. Rima, no n’hi cal.

Víctor Obiols, arallegim 18 de gener de 2014

VERGONYA a L’Ombra de Rubí (17.01.14)

presentació de VERGONYA d’Aleksandr Soljenitsin

a la llibreria L’Ombra de Rubí

amb el traductor Francesc Permanyer i l’editor Ignasi Pàmies ( 17.01.14)

citacions literàries de VERGONYA al bloc de Xavier Serrahima (15.01.14)

* No hi ha al món cap aliment, ni vi, ni tan sols el petó de cap dona, que sigui més dolç que […] un aire impregnat de flors, d’humitat i frescor.
(© Aleksandr Soljenitsin, Vergonya, Labreu Edicions, pàg. 13)

* Quan rebem el càstig del flagell de la consciència, els remordiments ens esqueixen per dins durant tota la vida.
(© Aleksandr Soljenitsin, Vergonya, Labreu Edicions, pàg. 45)

* Envellir amb serenor no és pas un camí de decadència sinó d’enaltiment.
(© Aleksandr Soljenitsin, Vergonya, Labreu Edicions, pàg. 51)

* L’única gràcia dispensada als éssers vius és el seu esforç… i la seva ànima.
(© Aleksandr Soljenitsin, Vergonya, Labreu Edicions, pàg. 54)

* Divina ignorància: aquest sí que és un do magnànim.
(© Aleksandr Soljenitsin, Vergonya, Labreu Edicions, pàg. 56)

* Les paraules no li sortien mai de cop, més aviat s’arrossegaven amb crosses des d’on havien estat concebudes.
(© Aleksandr Soljenitsin, Vergonya, Labreu Edicions, pàg. 91)

* El camp de batalla deixa en els ingenus rostres dels joves [l’empremta de virilitat prematura].
(© Aleksandr Soljenitsin, Vergonya, Labreu Edicions, pàg. 110)

CONILL DE GÀBIA d’Anna Ballbona a Saó núm. 388 ( 14.01.14)

Cròniques del desencaix

dovlatada a La Impossible (14.01.14)

presentació de LA ZONA, LA MALETA i EL COMPROMÍS de Serguei Dovlàtov

a la llibreria La Impossible

amb Miquel Cabal ( traductor), Anna Ballbona (periodista i poeta) i Ignasi Pàmies ( editor i traductor) 14.01.14

ENQUADRANT PARAULES de Toni Moreno i Francesc Garriga a l’Espai Betúlia

Dimecres  15 de gener a les 19,00 h s’inaugura l’exposició 

ENQUADRANT PARAULES

amb fotografies de Toni Moreno sobre l’obra de FRANCESC GARRIGA

aquesta és l’agenda d’activats relacionades amb el poeta que celabraran a l’Espai Betúlia de Badalona:

22_01_2014 • 19:30 h
Presentació del documental
Una ombra al sol,
Francesc Garriga Barata, poeta
de Toni Moreno.
Col·loqui amb l’autor

6_02_2014 • 19:30 h
Visita comentada a l’exposició

6_03_2014 • 19:30 h
Francesc Garriga convida
Recital poètic

Espai Betúlia c/ENRIC bORRÀS, 43-47 badalona

Taller de lectura amb MATÈRIA PRIMERA de Jörg Fauser (23.01.14)

dijous 23 de gener, 20,00 hores | #LAINTRUSA

“Matèria primera, novel·la autobiogràfica i obra cabdal de Jörg Fauser, és el retrat viscut, enginyós i melancòlic de tota una generació, servit amb un estil àgil, sense floritures, farcit de diàlegs memorables. L’autor treballa amb la matèria crua de l’experiència vital. La matèria no refinada, l’autèntica. Per a ell, escriure és indestriable de l’experiència viscuda: quan la vida és intensa, et porta a escriure, i la literatura, si és autèntica, està empeltada de vida.”

Ressenya Paula Juanpere GentNormal

Ressenya Cristina Carbonelleldiario.es

DIJOUS 23 de GENER a les 20’00
20 euros (inclou el llibre, una bossa Cuerpo 6 i el vi!)

Apunta’t ja!: reserves@cuerpo6.com / 650·22·51·81

serà a L’Indiscret (c/milà i fontanals,46 barcelona)

Montserrat Rodés a la Llibreria ONA (21.01.14)

dimarts dia 21 de gener, 19,00 hores | #ALABATRE

Montserrat Rodés recita D’INCERTES CERTESES

presentat per Joan Duran

serà a la Llibreria ONA (c/gran de gràcia,217 barcelona)

recital poètic dilluns 20 al Col·legi de Pedagogs de Catalunya

dilluns 20 de gener , 19,00 hores | #ALABATRE

RECITAL POÈTIC amb Montserrat Rodés, Daniel Busquets, Marc Romera, Enric Casasses,Tomàs Arias, Ester Andorrà, Eva Font, Meritxell Sales.

i l’acompanyament musical de UISCE BEATHA

al Col·legi de Pedagogs de Catalunya ( Av.Mistral,20 bis  entresol 2ª barcelona)

Josep Pedrals a Berga (18.01.14)

Dissabte dia 18 de gener  19,00 hores | #ALABATRE

JOSEP PEDRALS amb EL ROMANÇO D’ANNA TIRANT

a la llibreria Quatre Cantons. Passeig Industria, 29 Berga

VERGONYA d’Aleksandr Soljenitsin a L’Ombra de Rubí (17.01.14)

Divendres dia 17 de gener , 19,30 hores | #LAINTRUSA

VERGONYA d’Aleksandr Soljenitsin

a la llibreria L’Ombra de Rubí, amb el traductor Francesc Permanyer i l’editor Ignasi Pàmies

c/de Pere Esmendia,21 Rubí

dimarts 14 de gener, tertúlia sobre Sergei Dovlàtov a La Impossible

Dimarts dia 14, 19,30 hores | #LAINTRUSA

tertúlia sobre Sergei Dovlàtov

del qual hem publicat els llibres LA ZONA, LA MALETA, EL COMPROMÍS amb el seu traductor al català Miquel Cabal, la periodista i poeta Anna Ballbona i l’editor Ignasi Pàmies a la llibreria La Impossible

c/provença,232 Barcelona

ressenya de CONILL DE GÀBIA d’Anna Ballbona (04.01.14)

“Conill de gàbia”, d’Anna Ballbona

Seguim amb el que ja vaig prometre en el comentari anterior: la lectura de cinc noves veus de la poesia catalana.

Curiosament, la clau per entendre els fonaments del segon poemari d’Anna Ballbona(Montmeló, 1980) la trobem al final de la substanciosa primera part del llibre, “Dietari”, al poema que el clou, “Consell”. Diu: “Joc irreal com l’inici dels temps / o les omegues que esculpeixen fets.” La literatura és aquest “joc irreal”, tant com el propi món o el llenguatge amb què provem de fixar-lo. Després de guanyar el Premi Amadeu Oller del 2008 amb La mare que et renyava era un robot, Ballbonaafrontava la dificultat del segon llibre amb el dubte de si havia de seguir la mateixa línia o superar-la. Pels pocs comentaris que he llegit al respecte, i en comparació a Conill de gàbia, el primer llibre era més inconsistent, més deutor de lectures primerenques i concepcions poètiques poc madurades. Tanmateix, crec que aquestes paraules són unes consideracions paternalistes i condescendents (en aquests termes en parla Francesco Ardolino, que prologa el llibre): si en el fons es refereixen a la tendència per una poesia “de l’experiència”, amb el benentès d’explorar l’emoció poètica per damunt de la retòrica, ho trobo injust i tendenciós. Aquest és un perill que començo a percebre en la poesia catalana actual: la tendència a valorar l’artifici, l’estirabot, l’enginy, l’orfebreria i l’enginyeria per damunt d’altres menes d’expressions poètiques, en concret les més expansives en l’aspecte emocional. I dic que “començo a percebre” essent conscient que aquesta tendenciositat (no aquesta en concret, sinó “la” tendenciositat) sempre ha existit en la poesia catalana, no baixo pas ara de la lluna de València, però la riquesa i varietat del panorama dels darrers anys (i l’aparent tranquil·la convivència) m’havia alegrat sobre manera. Però des que la figura de Josep Pedrals s’ha dimensionat (no dic pas que no ho sigui de forma merescuda) i l’escenari i l’espectacle han esdevingut part fonamental de les expressions poètiques més popularitzades, s’ha esdevingut la identificació d’aquests models (per una part de la crítica i una part del públic) amb el model únic, vàlid i transcendent que s’entén per a la poesia catalana.

Tanmateix, i sigui com sigui, suposo que Ballbona va percebre la necessitat de provar noves direccions, i d’aquí neix un poemari que esdevé la trobada entre el present i el futur, ja que es pot dividir en dues parts ben diferenciades, malgrat que tal com ha declarat l’autora el llibre sigui molt unitari a nivell formal. La primera part, “Dietari”, la més extensa, és l’estada fructífera de Ballbona en aquest nou camí que la va allunyar del poemari anterior. El seu jo poètic segueix mirant-se la vida que l’envolta amb estranyesa, però les anècdotes que fan néixer els poemes només serveixen de cànem per començar a construir unes estructures que s’acosten a referents que, ací i allí, apareixen esquitxats amb més o menys subtilitat: el versificar i la dicció de JV Foix (d’aquí, per exemple, les “irreals” “omegues” citades al poema que hem esmentat abans), la “perspectiva Nevski” de Gògol, Pessoa, Dalí, Pla, Pujols, Xammar, Palau i Fabre… I un que se m’escapa, malgrat haver-li donat el títol, Carles Sindreu. Ballbona és una autora llegida, i part del seu món interior es basteix a partir d’aquestes lectures. Per tant, hi apareixen de forma natural i benintencionada, dimensionant el resultat dels poemes. Així, per tal de guanyar confiança i distància, l’autora ens confirma que es mira el món que l’envolta com a poeta i periodista, però també ens confessa una autocrítica a les limitacions, sempre en tercera persona: “escull dibuixar el buit / o raresa que creua l’espinada / de segles amb la tercera persona, / no fos que l’abracés, en un descuit”, diu a l’esmentat “Consell”. A “Gargots”, per exemple, tot parlant de l’ofici de periodista que exerceix, diu que“Omple llençols insípids de gargots, / cada cop més fugaços i banals; / (…) Xammar, Pujols, Sindreu i Pla ens guaiten, / (…) Guixa flaixos de vida retallada, / artefactes d’efecte gallinaci / que ja no encaixaran d”on van ser trets.”  El “vol gallinaci” de Pla hi treu cap davant la por a les pròpies limitacions de què parlàvem, i la petitesa de la seva feina al costat d’aquests “monstres” de l’escriptura.

A mida que el llibre avança, Ballbona segueix amb aquesta dissecció personal (tot i que “Cambra de disseccions” és el nom d’una part posterior), sense pietat i lluny de qualsevol sentimentalisme. Així, a “Plaça dura” i “No conducció” parla de la direcció que pren a la vida, que d’una banda la duu als límits (on “quan es pensa que voreja els afores / rau a una plaça dura, de saló”), una mica per deixadesa, ja que “no condueix res a la seva edat, / (…) La maniobra fluctua en vaivens / estranys, impossible agafar el volant, / només la bicicleta ara fa un temps.” Per tant, poques decisions i ben modestes, per por a perdre el control. Això la duu a “perdre autobusos i trens”, i al risc d’esdevenir una vida de “no-guió dins la gàbia / de conill”: la vida tranquil·la, protegida, sense història, però a la vegada anodina.

L’estranyesa que veu en tot plegat encara augmenta per la seva propensió a “un desencaix de peces, / esquerda entre el que mira i el que entén”, que la duu a ser “ocultista de veritats paral·leles”, el seu error, la seva “Diòptria”. En el fons, ser poeta ja ho és, això, veure un rerefons en la realitat que tothom veu però en realitat no “mira” realment, i la necessitat d’ocultar aquestes veritats a través del llenguatge poètic perquè un altre jo també les “miri” i les desvetlli. Ja hem vist, doncs, que el jo poètic de Ballbona, malgrat la constant negació pessimista, es pretén diferent de la resta, cosa que es fa més palesa a “Mandra”: “Mandrosa de mena de multituds, / esquiva el vot gregari amb ironia”. Però no pas per esnobisme, sinó per mandra, per deixar-se endur pel corrent que abans comentava. I per fi, arribem al vell recurs noucentista per distanciar-se de la passió irracional, la ironia, que fa que se somniï “assot / o befa de quincalla transcendent.” Per fi té alguna cosa on agafar-se, i decideix observar el “Tauler de joc”: sap “disseccionar opacitats”, i “detectar la tara de l’esquetx, / artifici o gest ocult, l’estremeix.” Evidentment, aquesta és l’activitat de l’escriptor, que se situa fora del tauler de joc de la vida per observar-lo “a manca de guix per quadrar el cercle”, és a dir, per la manca d’una solució davant les estranyeses i els conflictes del viure.

Ja havia dit que “Dietari” té molta teca. No acabaria mai de parafrasejar els poemes més destacats que resten (“Badoc”, on seguim amb aquesta mirada d’espectador passiu; “Xeflis”, amb la por d’esdevenir un outsider; o “Butxaques”, on els records se’ls vol fumar perquè a les butxaques “tan sols reverbera / una pudor de tabac resclosida”). Probablement, el fet de no ser prou llarg per esdevenir un sol llibre i la nova direcció que després pren Ballbona la fan completar Conill de gàbia amb tres obres de futur (malgrat el bon encaix que aconsegueix): “Cambra de disseccions”, “Excuses i fraus” i “Explosions engrunades”. No hi ha canvis aparentment radicals, però la proposta se solidifica, i Ballbona es veu prou segura per abandonar algunes crosses i compactar-ne el resultat. Tant a la primera com a la tercera de les parts esmentades, els millors resultats els obté amb poemes que es dirigeixen a un “tu”, al qual avisa de les possibilitats i de les conseqüències. Es tracta d’una manera d’objectivar el que s’havia dit fins ara a “Dietari”, de fer-ne una relectura en clau crítica:

AS

Trenca la baralla,
reparteix el joc,
recull oros i trumfos
i penja l’as al capdamunt del portal
com un déu vos guard
dels masos antics
per cada dia que et llevis.

Malgrat que no sóc gens apassionat del surrealisme foixà que s’escola una i altra vegada en alguns dels poemes (en uns més que en els altres); malgrat que defuig qualsevol lirisme i opta per una ironia apaivagada i objectivadora; malgrat que alguns poemes no donen lloc a quelcom més que el mecanisme del joc; malgrat que li manca un to emocional que sempre cerco en les lectures; malgrat tot,Conill de gàbia és un llibre valuós pel treball esmerçat, molt suggeridor per les possibilitats que planteja, amb un discurs de diversos camins que a “Dietari” agafa una embranzida poètica de gran factura. És, sens dubte, un re-començar de Ballbona, una declaració d’intencions que la formalitza com a poeta d’una forma molt clara. I és d’esperar que el futur que hem intuït a la part final del llibre doni nous resultats interessants.

VERGONYA en columna d’Ignasi Riera a ElPuntAvui (02.03.14)

Vergonya

“El clímax” poètic de Daniel Busquets al Núvol

En obrir El clímax de Daniel Busquets, que forma una espècie de díptic amb el seu llibre anterior La trama perfecta, salta a la vista que l’autor té una mirada pròpia (és a dir, que es fa seva) una mirada breu, sensual i descarnada, d’una aparent dolçor que esbudella per tal d’acarar-se a la condició humana, una mirada que les circumstàncies de la vida i la paciència a publicar, tot el sediment, han transformat en veu. Una veu crua i honesta.

Daniel Busquets publica ‘Clímax’ dins la col·leció Alabatre de LaBreu

En el cas del llibre que ens ocupa es deixa més de banda les trames de caire més amorós/relacional per centrar-se en les addiccions. Addiccions que funcionen com una mirada, no exempta de morbo, i que actua com a argamassa per a molts poemes. En el fons les suposades perversions, tot el morbo, no deixen de ser sinó una sublimació del desig. Centrar-se en les addiccions no és sinó constatar que allò que mou el món avui més que mai, en aquesta època funesta i suposadament post-capitalista, és la compulsió. Aquest és el nostre Déu, la imatge del qual n’és el consumisme. El que fa Daniel és desmuntar-lo per posar-li cara, l’altra cara, i per això s’hi apropa i el mastega, ni que de vegades li calgui adoptar l’aparença de la sordidesa, com un camaleó que s’hi camufla. Vull dir que El clímaxconté una vessant mística remarcable. Així com d’altres estils/poètiques aconsegueixen anar més enllà -que al capdavall és del què es tracta- utilitzant com a punt de partida les ruïnes, els descosits, les dernes i tot allò de caràcter diguem-ne més gòtic, Daniel ho fa amb un catàleg d’addiccions que, pel tipus de llenguatge singular i l’imaginari que utilitzen, dialoguen entre elles a través dels diferents poemes. És a dir, estem davant un llibre de poesia i no un simple recull de poemes. I encara més, si recordem que forma un díptic amb el seu llibre anterior. També inclou la història de les addiccions a Barcelona (és a dir, una de les altres històries possibles de Barcelona) des dels anys 70 fins a dia d’avui. I és clar, dins d’elles la trama vital de l’autor. Poca broma.

Una poesia que implosiona però a la vegada amplifica i connecta, convida. És reservada en públic però vessa en privat. Va al gra i per fer-ho necessita desmuntar tot de codis tronats que imperen en la nostra poesia: d’aquí la seva particularitat, per exemple, en la manera de tractar el llenguatge. Els que coneixen en Daniel, saben que en el fons s’assembla molt a la seva poesia.

La intertextualitat hi és, és clar, però l’esborra, la fa seva: fa vàlid allò de que, arribat a cert punt: a l’angoixa d’influències, punyalades. Busquets amalgama la tradició, i ho fa de l’única manera, al meu entendre, reeixida, és a dir: trencant-la, allunyant-se’n.

Així, és allò de que –parlant en plata- no es tracta tant d’entendre els poemes com del fet que t’arribin. I deixar-te seduir. I és un cop llegit que comença a treballar el poema incrustant-se en alguna capa del cervell, per llavors acabar presentant-se el dia menys esperat: un matí al metro, de tarda en una presentació, de nit fent sexe, etc.

Un llibre que atrapa, captiva, convida a tornar. Hom es podrà trobar més o menys a prop del seu estil, de la seva actitud estètica, però és innegable que tracta el lector amb rigor, exigència i intel·ligència, foragitant l’autocomplaença des d’una veu pròpia consolidada i un saber fer poètic de primera divisió. A canvi, el premi esdevé vivència de passió sublimada en descoberta, en bellesa. Tot un vestit per anar més enllà que situen la seva poesia com una obra de referència dins la literatura catalana actual. (Això es diu molt, oi?, ja se sap. Està ple de grans poetes, ens diuen. Sembla que en aquest país hi ha més “grans poetes” que poetes “normals”. Personalment la poesia d’en Daniel m’ho sembla. Es feina de tots nosaltres, del lector, comprovar si ens prenen gaire el pèl o no).

Pensem sinó en allò que deia Gottfried Benn: “El poeta no sap mai prou, mai treballa bastant, ha d’estar proper a tot, ha d’indagar on es troba el món hodiern, quina hora és sobre la terra d’aquest migdia.”

També voldria dir que, malgrat les diferències estilístiques i epocals, la seva poètica pot recordar, ja sigui per la “subterraneitat” de les estampes urbanes que tracta i evoca, ja sigui pel rigor d’estil i per la voluntat d’obrir noves finestres, nous intersticis, ja sigui perquè dóna compte de la desfeta imperant sense renunciar a certa bellesa, em recorda, deia, a Les flors del mal de Baudelaire. Ara dispenseu-me la cosa si dic que el díptic de Daniel Busquets ve podria ser Les flors del mal a la catalana del segle XXI. Potser Les flors del mal tendeixen a “explosionar”, a vessar (com l’Udol de Ginsberg, un altre llibre que, tot i ser formalment tan diferent, m’hi recorda); el Clímax en canvi, ja ho hem dit, implosiona. Però al capdavall, a l’espill, fent de frontissa, es toquen.

De tota manera, no sembla que a dia d’avui hagin de denunciar ni censurar ningú pel llibre, ni que els seus editors acabin declarant davant un jurat. No pas perquè el llibre no s’ho mereixi, o perquè hàgim avançat gaire en temes morals sinó pel fet que la suposada democratització de la cultura (que no deixa de ser una estupidització encoberta) juntament amb els canvis tecnològics condueixen a un excés de visibilitat i aquesta, per excés, a la fugacitat i a la corresponent invisibilitat (automatitzant tot discurs crític a través del simulacre, és a dir, l’espectacle, un espectacle que, per exemple, anomena ‘contracultura’ a productes “mainstream”, tot en benefici, és clar, del Consum).  Ras i curt, en cultura fan vàlid allò de: tot s’hi val perquè ja res no importa.

Les addiccions es presenten com a símptomes de l’època. Penso en allò que diu Walter Benjamin sobre Valéry: “dotat d’una mirada molt aguda per al complex de símptomes que és la civilització.” També ho és la de Daniel Busquets. Benjamin, en el seu assaig sobre Baudelaire, afirma: “La producció poètica de Baudelaire està ordenada en funció d’un propòsit. Baudelaire ha entrevist espais buits en els quals ha inserit les seves poesies. La seva obra no només es deixa definir històricament, com tota altra, sinó que va ser concebuda i forjada d’aquesta manera.” També està concebuda així, al meu entendre, la de Daniel Busquets.

També la poesia funciona com una addicció. Per això el poeta no tendeix al judici moral, sinó que mostra. No diu què has de pensar o fer o sentir, sinó que constata un estat de coses -a través de les quals, és clar: pensar, fer i sentir-. Que cadascú en tregui la seva conclusió.

La poesia de Daniel, ja ho he dit, va més enllà. I doncs, què li pertany al poeta? Qui sap pas. Potser allò que diu Fonollosa (en un sentit poètic, ho agafo): “la dosis mal medida, o bien buscada”.

Text de presentació de Clímax, de Daniel Busquets,  a la Llibreria Laie, el 26 de novembre de 2013 de Ramon Boixeda.

publicat al Núvol (03.01.14)

Josep Pedrals a Mataró (07.01.14)

Dimarts dia 7, 19 hores | #ALABATRE
Josep Pedrals obre el cicle de poesia ‘Alabatre’ a El Públic  

El 7 de gener, el poeta Josep Pedrals donarà el tret de sortida a El Públic al cicle de poesia Alabatre, que s’organitza en col·laboració amb LaBreu edicions. Aquesta iniciativa, que s’allargarà fins el mes de març, comptarà també amb les veus d’Ignasi Pàmies i Anna Balbona. En aquesta primera ocasió, Pedrals recitarà El romanço d’Anna Tirant, mentre que la traducció de Minotaure de Friedrich Dürrenmatt protagonitzarà el 4 de febrer la presència d’Ignasi Pàmies i un mes més tard Anna Ballbona farà el mateix amb Conill de Gàbia. 

Organitza: El Públic i LaBreu Edicions. Preu: 3 euros.

Els petits de Soljenitsin ( sobre VERGONYA d’Aleksandr Soljenitsin a l’arallegim 28.12.13)

Per primera vegada en català, gràcies a l’esforç de LaBreu i la traducció de Francesc Permanyer Netto, es publiquen les miniatures completes d’Aleksandr Soljenitsin (la primera sèrie va ser escrita entre el 1958 i el 1960, i la segona entre el 1996 i el 1999), juntament amb dos relats més llargs,Quina llàstima i Un incident a l’estació de Kotxetovka. En l’original rus el conjunt de miniatures es diuKrokhotki, i és una paraula inventada per l’autor per designar afectuosament unes peces molt curtes, com si fossin els seus fills més petits. En català, en canvi, el volum porta el títol deVergonya, manllevat d’una de les miniatures i relacionat amb un missatge moral que hi ha en molts d’aquests escrits, que per l’expressivitat pintoresca del seu llenguatge, el seu to entre líric i profètic i la gran varietat d’imatges i colors es podrien considerar poemes en prosa.

És cert que alguns traspuen indignació davant dels estralls que l’època soviètica i la tecnologia moderna han causat al paisatge natural de Rússia, però també hi ha altres sentiments, més rics i complexos, com ara una tendresa solemne, gairebé reverencial cap als animals, barrejada amb la nostàlgia naïf d’un temps en què hi havia més complicitat entre ells i nosaltres. Així, La manera de moure’ns comença dient: “Que potser no teníem els cavalls, […] que juguen arquejant la gropa i fan retrunyir les peülles amb deliri; que tenen crineres tan esbullades i ulls ardents i intel·ligents? ¿Que no teníem el camell, el cigne de dos geps, el savi parsimoniós de llavis molsuts que esbossen un somriure maliciós i sagaç? ¿I que no teníem també el ruc de musell negre, […] i la tendresa i la vivacitat de les seves orelles?” I acaba amb la conclusió que hem renunciat a tots ells a favor del cotxe (no anomenat directament, sinó descrit com si fos un monstre mitològic, amb metàfores d’una eloqüència esgarrifosa) perquè ens hi assemblem més.

Xènia Dyakonova a l’arallegim (28.12.13)

Soljenitsin insinua contínuament, amb una convicció despietada, que l’home modern i civilitzat és inferior a la natura i que hauria d’aprendre a ser més fort, savi i valent, però alhora sembla que la natura només el commou quan hi veu el reflex de l’ànima humana. En un altre text, el narrador es queda meravellat davant la resistència d’un arbre esberlat per un llamp, amb mitja soca caiguda i l’altra meitat que aguanta dreta durant tot un dia, i tan bon punt enllesteix la descripció d’aquest prodigi, el compara amb les diferents actituds que pot tenir l’home davant d’una desgràcia. L’home, per descomptat, és genèric; l’arbre, en aquest cas, és real. El 1998, mentre Aleksandr Sokúrov feia el documental Converses amb Soljenitsin, rodat al poble on l’escriptor tenia la seva casa de camp, a prop de Moscou, Soljenitsin el va portar a passejar al bosc i li va mostrar l’últim tros que quedava d’aquella soca. “És l’arbre que he posat en una de les meves Miniatures “, comenta, tot cofoi, i la càmera enfoca la seva mà rugosa que acaricia l’escorça amb la satisfacció d’un propietari. Sokúrov, que de tan bé que s’hi adapta sembla una prolongació del seu interlocutor, li diu que un arbre podria formar part d’un llenguatge superior amb què algú ens diu coses que no sabem interpretar.

Soljenitsin diu que sí amb el cap, com si l’altre li hagués llegit el pensament, i de cop i volta deixa anar un somriure franc i feliç, inesperat en una cara tan seriosa. Potser si les miniatures també somriguessin així, almenys de tant en tant, serien una obra del tot rodona.

recital d’Eduard Escoffet a la Poeteca (19.12.13)

recital d’Eduard Escoffet  amb el poemari EL TERRA I EL CEL a la Poeteca (19.12.13)

concurs de Nadal, podeu guanyar un CD d’ ON VAS A PEU d’Andreu Subirats

Per encetar l’any vinent LaBreu Edicions prepara un sorteig de 3 exemplars del nou disc ON VAS A PEU d’Andreu Subirats, que conté poemes musicats dels llibres GALTES DE PERDIU i LES BALADES de François Villon.

Per participar al sorteig, cal respondre correctament un petit qüestionari.

D’entre els encertants d’aquest qüestionari, el 8 de gener de 2014, una mà innocent en treurà tres guanyadors.

Instruccions: fins la mitjanit del 6 de gener podeu participar enviant-nos un mail alabreuedicions@gmail.com amb el títol CONCURS 2014 i la combinatòria de respostes que creieu vera.

c.dracs

b. la sirena

c.Tobolsk

3.quina és la primera ciutat esmentada a  MATÈRIA PRIMERA de Jörg Fauser:

Jaume C.Pons Alorda i Josep Pedrals a L’Odissea (18.12.13)

dimecres 18 de desembre Jaume C.Pons Alorda i Josep Pedrals a la Llibreria L’Odissea de Vilafranca

el 18 de desembre l’speaker’s corner del Núvol dedicat a D’INCERTES CERTESES de Montserrat Rodés

 amb articles de Carles Camps Mundó, Montserrat Garcia Ribas i Joan Duran

Montserrat Rodés escriu pautada per la naturalesa intrínseca de la matèria. I per la natura del temps, i la de l’energia. Reduïts a allò que és essencial, destil·lat i puríssim, els seus poemes són els àtoms amb què defineix, poemari rere poemari, la realitat d’univers poètic personal i genuí des del qual s’expandeix i es distingeix com una de les autores més originals, singulars i necessàries de la nostra literatura.

De la mateixa manera que ho faria una obra pictòrica producte d’un procés d’abstracció, de conceptualització i de poda, D’incertes certeses (LaBreu Edicions, 2013) ens pot resultar, d’entrada, una obra difícil, críptica. Però aquesta impressió primera -no gens contraproduent, d’altra banda, perquè esperona- té retorn: pot aniquilar-se si provem de lliurar-nos al viatge iniciàtic que, crec, ha dut l’autora a escriure com escriu, i que posa rumb a la intuïció tot instant-nos a desprendre’ns de pertinences, de bagatges, i a banyar-nos nus en el poema. I és que l’aigua de Rodés vol calar-nos fins amarar allò incert de nosaltres, fins habitar la nostra intempèrie per a revoltar-la.

En aquesta obra, l’autora es reafirma en la voluntat d’escriure quànticament els seus poemes. M’explicaré, tot refugiant-me en les idees del físic Max Planck, pare de la teoria quàntica: si l’energia, segons Planck, no és una magnitud contínua, sinó discreta, i que pot prendre només uns determinats valors fixats i invariables, els poemes de Rodés defugen el plantejament discursiu i atorguen a cada una de les seves paraules, de les seves idees, el valor d’un sotrac, d’un esglaó, d’una llum emesa, d’una necessitat precisa de ser on són i una calculadíssima cadència que confereix a cada poema la condició d’element, de substància pura. En Rodés, els conceptes esquitxen el blanc amb tonalitats que, enfrontades, gesten intempèries i estranyeses estimulants, i creen buits prenyats de móns en potència.

Montserrat Rodés assaja, en D’incertes certeses, quatre trànsits que s’estintolen entre si i es potencien extravasant-se. A Saber-se en la matèria, l’autora hi desplega una fugida endins a la recerca del sentit secret i del significat d’allò que ens conforma, imbuïda sempre per la desemparança omnipresent que genera la natural incertesa i la percepció flexible, sense baranes, del concepte del temps. Queia dins els minúscul/ instant dilatat, que conté/ l’altre temps succeït. Ja res,/ després, no podria ocórrer: és així com ens aboca i alhora ens rescata, contínuament i incessant, de l’abisme de l’atemporalitat i l’aniquilació; com de l’agitació del buit quàntic descrit per la física, que postula la possibilitat que el nostre univers hagi sorgit de la fluctuació en un buit quàntic primordial, poblat per una agitació contínua de creacions i aniquilacions fugaces i efímeres de partícules i antipartícules.

Partícules refractàries, que necessàriament segueix el primer capítol del llibre i el reprèn, creix enllaçant versos-baula i és, en part, una recerca de la idea i del sentit de la matèria a través de la paraula. En aquests poemes, i des de la voluntat obstinada del poeta demiürg, el llenguatge despullat crea realitats sobre el desordre: Les mans àvides tocaven/ aquell desordre latent,/ que regira la impaciència./ Mirava obliquament/ les coses que no podria/ dir. I no en diria coses. En On no hi ha d’haver record -centre de gravetat, core, del poemari, al meu entendre- Rodés ens arrossega, amb ànsia, com perseguint una necessitat, vers la recerca de la transcendència. Per atènyer aquesta gosadia intel·lectual, l’autora ens convida a despullar-nos de memòria, de temps, a furgar endins les inclemències de la soledat i a desitjar-nos l’anul·lació, per encarar-nos sense noses als misteris del nostre significat. I ens convida, finalment, a reconèixer-nos en la matèria il·limitada a partir de la qual ens ha de ser possible provocar l’eclosió d’un nou univers, el naixement d’un nou temps: Ara, un únic esclat/ penetra la brevetat/ de l’instant que et deslliura,/ quan ets a punt de transcórrer.

Amb un exercici de concreció i essencialització magistrals, el darrer capítol del llibre, D’incertes certeses, del qual en pren el títol el poemari sencer, reivindica (o se sucumbeix a) l’acció de desintegrar-se, de dispersar-se, de dissipar-se, d’aniquilar-se, d’extingir el propi jo com a estadi imprescindible per a transfigurar-se i ser plenament en aquesta matèria incerta que no es comporta, físicament, com intuïm, i que potser per això tan bé ens defineix. Des de Heisenberg, el nostre univers és incert. Més ben dit: les partícules més petites en les quals es pot dividir la matèria que ens forma a nosaltres i a la realitat que coneixem, té un comportament absolutament incert. El principi d’incertesa proposat pel reconegut científic diu que, en efecte, és impossible mesurar, alhora i amb precisió absoluta, la posició i la quantitat de moviment d’una partícula. Com més precís sigui el nostre coneixement d’una d’aquestes magnituds, més incertesa tindrem sobre el valor de l’altra. Vivim, per tant, immersos en un mar de probabilitats. Montserrat Rodés s’hi banya amb valentia i no intenta ni governar ni lligar curt l’estranyesa o el misteri. Ans el contrari, els deixa cavalcar, es deixa posseir i decideix, temeràriament i intel·ligent, entregar el seu llenguatge a les mans de la matèria. I és a quatre mans, que escriuen. I és aquesta sinergia la que converteix en insòlits i necessaris els poemes de Montserrat Rodés.

Joan Duran

Hi ha poetes que, malgrat tenir una obra àmplia i diferenciada, no es prodiguen gaire en recitals o actes poètics. Hi ha veus que dibuixen un univers poètic propi sense estridències, que passen gairebé en silenci per la vida deixant fragments del cos en cada vers. La veu poètica de Montserrat Rodés dibuixa un món a penes intuït, un univers fràgil i incert on moure’s, on dubtar i provar temptatives. És una poesia d’instants, de breus llambregades de vegades imperceptibles i altres vegades tan reals com la nit.

Des de l’extrem de la sang fins als límits de la llum

La seva poesia, i potser aquest llibre més que mai, em fa pensar en la nuesa dolorosa de Paul Celan i Samuel Beckett, i en la poeta Emily Dickinson i els seus poemes breus i punyents com la fulla d’un ganivet. Hi ha versos de llibres anteriors de Montserrat Rodés que fan pressentir una forma singular de lliurar-se a la poesia, des de l’essència mateixa de la paraula poètica i, sobretot, una determinada manera de mirar, com per exemple:

“Buidar la incertesa / dins el pou de l’enigma”.

(Interlínia)

 “Desenfocar, potser / l’entrellum, mantenir / la possible visió / fins al pròxim tombant /

–per allò, de l’espera”.

(Imminències)

 “A cegues, sense acostar-m’hi / massa, podria convenir / el lloc de l’aire”.

(Alarma)

La seva poesia destaca per la brevetat i depuració extremes i per l’experimentació amb la forma, procurant mantenir la intensitat i la musicalitat en tot moment. En els seus llibres la paraula irradia com a centre i es fa “única”. Com ha dit la poeta: “Les paraules que deixo anar són importants per mi. Cadascuna té un valor, i per això els sinònims no em valen. Per aquest motiu m’entretinc a buscar una única paraula que pugui expressar allò que vull dir en el to que vull. M’estimo les paraules per la seva potencialitat de significació. Com a lectora, m’emociona veure certa paraula en un lloc determinat, que no en podria ser una altra.”

M’agrada mirar els llibres de poesia, sentir-los a les mans  i veure com comencen. Penso que el primer poema diu molt del to d’un llibre. Un primer poema perfecte ens hauria d’obrir el món. Vegem com comença D’incertes certeses:

Com anomenar tot allò

innominable que s’oculta

en el que queda i perviu

darrere d’un altre darrere.

***

No hi havia  ni el vent.

Cada nit estrangulava

una altra nit. Entre flors

blanques sagnaven les cases.

Sota els peus, que no sentia,

no trobava el final.

Només el buit a la cara,

els ulls trencats. I el rastre,

d’una claror immolada.

En l’íncipit i en el primer poema hi apareixen algunes paraules clau: l’innominable, l’ocult, nit, flors blanques, sang, no sentir, claror immolada…, que ens mostren un itinerari poètic en aquest lloc buit on no es troba el final. Hi ha la presència d’una altra nit; potser és “l’altra nit” de què parlava Maurice Blanchot a L’espai literari, aquella nit que mai no és la pura nit, la nit de la creació, quan  la paraula poètica es fa matèria; la nit que no acull perquè sempre s’és a fora. En aquest cas, ens trobem davant la nit d’abans de tot i la de després, immersos en una mena de somni obscur, “on s’integren les visions fugitives”, on ser passat i futur alhora. Potser ha arribat l’hora de “descórrer / el vel terral, que t’assenyala / l’ascendent”. Se succeeixen imatges poètiques de gran força, que semblen cridar les veus tel·lúriques.

La seva poesia vol lectors disposats a endinsar-se en aquest espai velat, sense por de seguir les pedres xifrades i les remors ancestrals. Una veu poderosa que irradia entre silencis la nuesa “d’un cos desposseït”. Tot això es podria resumir perfectament amb aquest “saber-se en la matèria”, el títol de la primera part del llibre.

Montserrat Garcia Ribas

D’incertes certeses, de Montserrat Rodés, és el llibre que tinc el gust i les ganes de presentar-los a tots vostès, en aquest acte ple d’incentius literaris servit per una interessantíssima aventura editorial com són els llibres de LaBreu edicions. Com és fàcil d’advertir, ja des del títol mateix, l’autora entra en matèria i ens anuncia que la nostra vivència del real es basa massa sovint en construccions retòriques, les incertes certeses, que fan, en la seva fixedat simbòlica, invivible la fluència del viure.

Tota la poesia de Montserrat Rodés és un perpetu qüestionament de la nostra mirada lingüística sobre el món, i ho fa denunciant l’acció en nosaltres d’allò que ens pensem que és pensament, un pensament que confonem amb els discursos ben travats i per això mateix reconfortants, amb els quals flotem en la quietud d’un gorg, sense pensar gens que el gorg és riu i que l’aigua, aparentment quieta en la superfície, també en va marxant.

Sovint, quan es diu que el pensament no és res més que lingüístic, no sé ben bé per què, s’hi reacciona en contra, potser perquè, idòlatres com som, confonem pensament i construcció intel·lectual. Però la veritat és que no pensem mai amb una retòrica perfeta, i això ens fa sentir insegurs. La formalització dels elements que ens ofereix el pensament és un pas posterior que no tothom és capaç de fer sempre. Per això ens volem inventar un pre-pensament fet d’imatges, de flaixos de memòria, una mena de golfes mentals que poden esperar a ser endreçades, com si es poguessin aparcar els indicis, els símptomes del conflicte que, com a sers lingüístics, ens remou encara que no vulguem adonar-nos-en. Com l’aigua que marxa imperceptiblement del gorg per continuar sent riu. És a dir, ens estimem més anar vivint de la rifeta dels llocs comuns del pensament dominant. Però mai aconseguim diferir el que ens somou, perquè aquest material, que volem imaginar previ al llenguatge convençuts que si no l’anomenem no actua en nosaltres, ja és lingüístic i conté moltes de les coses que sovint no volem saber, que no volem que siguin dites, però és en va que hi lluitem, perquè, com llegim en un dels poemes d’aquest llibre:

(…) el pensament reté

el que pensa la paraula.

Llegir i escriure poesia és buscar-se maldecaps amb aquests indicis, amb aquests símptomes, per diagnosticar-los en els seus termes, abans que els maldecaps se’ns converteixin en migranyes cròniques.

És només cos desposseït

que s’incrusta a la intempèrie,

ens diu l’autora en uns versos de ressons vinyolians. Sí, buscar-se maldecaps, indagar-los, seguint-ne el fil del llenguatge que ens aporta aquest cos desposseït incrustat a la intempèrie, i tot per saber, per conèixer, en un procés interminable que coincideix fil per randa amb la vida quan és de debò vida viva; sí, per conèixer, i no pas per trobar-hi conhort o desfogament sentimental o emotiu, com si volguéssim convertir un llibre de poemes en un llibre d’autoajuda, allò que malauradament sí que demanen el lector fàcil i l’escriptor acomodatici, sense pensar gens que amb aquesta facilitat i amb aquesta acomodació s’estan carregant la càrrega de profunditat intel·lectual que conté la poesia com a gènere: l’esclat del llenguatge en la seva perpètua depuració, en la seva perpètua modificació, en la seva perpètua contradicció, gràcies a fer-lo córrer els perills de les veritats minúscules, dialèctiques. No fer-ho així és la mort del poema, i potser també del pensament, en braços de la Veritat majúscula. La nostra intimitat és un debat lingüístic amb nosaltres mateixos que hem de saber reconèixer i del qual hem de saber destriar els elements significatius per afrontar-los sense falques imaginàries.

No, Montserrat Rodés no espera la gratificació immediata del lector que busca en els poemes consol, entreteniment o somieig. O que els confon amb pregàries o mantres. Ella planteja allò que necessita no pas el lector de diumenge a la tarda, sinó el poema: renovació o, encara millor, regeneració del material lingüístic, i no ho fa amb un discurs metapoètic —l’altra possibilitat que la gran poesia ofereix al poeta—, sinó amb allò que és essencial al poema: veracitat lingüística, sense maquillatges argumentals ni pirotècnies ornamentals, una veracitat que passa per muntar i desmuntar, i remuntar, les paraules i les frases perquè es trobin en un lloc expressiu en igualtat de condicions: sense jerarquies substantives que no són res sense l’acció dels verbs i l’articulació dels nexes. El poema com un lloc igualitari en contra dels discursos jerarquitzadors del poder que sigui, que sempre pretén agrupar-nos en categories indiscutibles.

La poesia de la Montserrat és una mostra ben clara que hi ha un pensament en marxa que pot no voler-se construir com a discurs explicatiu, com a discurs resolutiu, com a llenguatge que s’amaga en l’argument en pro d’un sentit del món amb què apagar la protesta, la queixa, individual o col·lectiva, sinó que s’estima més mostrar-se en les seves contradiccions prèvies a una suposada resolució dels conflictes, que només es resolen, en general, en benefici d’una idea tòtem. La nostra poeta recorre els camins de la ment sense la voluntat d’obtenir-hi cap presa per oferir-nos-la en un festí de certeses. Sí, fa aparèixer la incertesa de la quotidianitat, però no s’inclina mai per la solució fàcil de l’atribució al misteri. No hi ha esoterisme. Allò inexplicable és tan sols inexplicat. Com diu un dels poemes, la seva poesia se situa:

En aquell moment exacte

de saber-se en la matèria.

Els poemes de Montserrat Rodés es construeixen en les juxtaposicions, en els canvis de sentit, en les paradoxes, en els anacoluts més o menys encoberts i, si cal, en els salts al buit del coneixement… Sí, la seva poesia es construeix en la fluència d’un pensament encara no obligat a determinar-se, a transformar-se en opinió. Però la tècnica verbal de la Montserrat no es complau en el mer abocament automàtic a la manera dels surrealistes, per donar-nos un efectista material en brut. La seva tècnica literària la porta a destil·lar d’una manera molt personal el material verbal, fins a donar-nos un objecte poètic hermèticament precís. És un trobar clus obert a totes les incitacions: sense l’orgull de la dificultat per la dificultat. Però sí que amb l’urc de la necessitat expressiva. Aquests poemes, com en general tota l’obra de la Montserrat, tenen la rara virtut de situar-se sempre a l’inici, al lloc previ a tota argumentació, per fer-nos-els sentir com a iniciàtics a una mirada lingüística neta d’adherències i excrecències filoretòriques figuratives. Miraré d’explicar-me amb un petit exemple.

Un vers que es repeteix dues vegades, com a final de poema i com a començament del següent, una estratègia poètica que l’autora fa servir al llarg de la segona part del seu recull, ens diu:

(…) la línia fèrria de l’aigua.

Podem imaginar-ne el que ens passi pel cap: que el tren circula a la vora del mar, que hi ha una via de tren que travessa les onades i va mar endins a la manera dels surrealistes, que l’horitzó li sembla de metall, que veu un riu brillant de sol des de l’altura i que li sembla d’aram, etc. Però, per mi, el que val d’aquest vers és la seva materialitat lingüística, la seva literalitat significant: la duresa de dues esdrúixoles acabades amb el bisíl·lab “i-a” s’apaga en la blanesa d’una paraula plana, precisament amb el diftong “ai” inicial, que va precedida d’una preposició que articula la frase i la fa versemblant, tot i la seva estranyesa.

Les explicacions en poesia han de ser literals: s’han d’agafar els textos en el que són i prou. No poden ser mai circumstancials, perquè això suposa degradar el sentit del poema: la seva objectualitat lexical. Fons i forma indestriables. Tot allò que ens suggereix més enllà de la literalitat en pot ser una explicació: un motiu, però no és el poema. Com en un quadro figuratiu, hi podem reconèixer el lloc representat, però la pinzellada és allò que el fa ser quadro. Pretendre que el poeta va escriure el poema en tal circumstància o en tal altra és carregar-se’n la textualitat de l’experiència. El tema del poema és el poema, la seva materialitat a través de la seva materialització

Els poemes de la nostra poeta presenten el pensament, però no el representen ni el fan representatiu. L’autora no vol convertir-se en demiürg del seu llenguatge poètic fent-lo representar un quadre fix de temps, és a dir, fent-lo figurar, fent-lo fer veure, i en això el seu discret capteniment públic en el món de la cultura és una autèntica metàfora de la seva manera de fer poètica. La permanent fugida del reconeixement fàcil en la busca inassequible d’un difícil re(co)naixement en el llenguatge. El llenguatge poètic de la Montserrat és o, més ben dit, va sent en la fluïdesa, i som nosaltres els que hem de decidir si n’acceptem la dialèctica sempre irresolta o si la sotmetem al dictat dels nostres interessos, rebutjant-la si ens desestabilitza en els nostres conceptes o fent-li dir allò que l’autora no ha pretès dir, precisament en pro, com diu en un dels poemes del llibre, de la des-cons-truc-ci-ó del món, i les seves relacions simbòliques, per poder-ho veure tot de debò, sense altars ni simulacres, si cal anant a la shakesperiana i sempre inhòspita esquena del temps.

La nostra autora es posa el llistó molt alt, Celan, Beckett, Pessoa, etc., i jo crec que el supera amb poètica facilitat. La poesia de la Montserrat entronca amb la poesia —sovint necessàriament críptica— del conflicte —humà, històric, social, personal—, amb la poesia del valor ètic. En definitiva, amb la poesia de la dignitat humana, allò que no ens podem deixar prendre perquè és tot el que tenim. Aquest conflicte i aquest valor i aquesta dignitat que falten massa sovint a la poesia actual, plena d’egotistes anècdotes biogràfiques i d’exhibicionistes saltirons lingüístics més dignes de les varietésque del poema, una poesia postmoderna que defuig com el gat escaldat l’aigua calenta del compromís, com si escaldar-se no fos precisament la raó mateixa del poema.

Acabo aquesta intervenció amb el poema amb què acaba el llibre de la Montserrat, un brevíssim poema amb què l’autora desmenteix tot el que he exposat fins aquí, perquè en el món de les incerteses tot està de pas:

Però

aquesta

no és la veritat

n’és una altra

la veritable

que ve.

Carles Camps Mundó

dimarts 17 de desembre Andreu Subirats a la Biblioteca Municipal Ramon Bosc de Sant Sadurní

dimarts 17 de desembre recital d’ Andreu Subirats a la Biblioteca Municipal Ramon Bosc de Noya amb cava cortesia de caves Jaume Giró i Giró 

tomàs arias i marc romera a la poeteca (12.12.13)

Tomàs Arias i Marc Romera a la Poeteca (12.12.13)

VERGONYA d’Aleksandr Soljenitsin al Núvol (10.12.13)

Avui la llibreria La Central del Raval acull la presentació de ‘Vergonya’ d’Aleksandr Soljenitsin, a les 19,30h, amb Ricard San Vicente, Francesc Permanyer -el traductor de l’obra al català-, l’editor Ignasi Pàmies i l’escriptor Max Besora. Xavier Serrahima ja s’ha delectat amb la lectura de Soljenitsin i en parla a Núvol.

Aleksandr Soljenitsin.

El de la literatura russa és un món que no ens l’acabaríem mai: tan immens, colossal i magnífic que, només sabent triar un xic, podríem passar-nos la resta de les nostres vides llegint amb plaer sense haver-ne de sortir, saltant d’un llibre a l’altre, com aquells esquirols que fa cent anys podien creuar tota la península ibèrica d’arbre en arbre —i que ara amb prou feines arribarien més enllà de la primera Ronda. Un món de dimensions gegantines del qual tan sols en coneixem una part minúscula, gairebé ridícula.

Desconeixement que es repeteix, d’una manera similar, en alguns dels seus grans autors, comAleksandr Soljenitsin, del quan ens ha arribat en el nostre idioma només una part reduïdíssima de les seves obres: La Casa de Matriona, Tot sigui per la causa, Un pavelló de cancerosos i Un dia d’Ivan Deníssovitx. Raó per la qual convé felicitar d’entrada Labreu edicions per haver publicatVergonya, un volum que, amb traducció de Francesc Permanyer Netto, recull per primera vegada en català els dos cicles complets de les seves miniatures en prosa —publicades de manera parcial per Edicions 62 l’any 1971— i afegint-hi dos texts tan interessants com “Quina llàstima” i, sobretot, Un incident a l’estació de Kotxetovka.

Les miniatures en prosa són exactament això: petites, breus, sovint brevíssimes, descripcions de paisatges i de llocs, que es fixen primordialment en nimietats, en detalls en principi insignificants —“El lleu cant dels moixons en un bosc, cobert encara de neu però al llindar de la primavera, resulta dues vegades més agradós perquè aviat no el sentiràs: no et cansis d’escoltar-lo!”—, que ens parlen d’allò que quasi no es veu, del que normalment és invisible o inaudible, de les coses més menudes, d’aparença insubstancial o irrellevant però que, en realitat, són essencials, perquè donen sentit —i contingut— a la vida; aquelles que converteixen la vida de tots i de cadascun de nosaltres en el que és: en una experiència d’abast general, recognoscible per qualsevol, però, alhora, intransferible —irrepetible.

Experiència que fem nostra, identifiquem i interioritzem sobretot a través dels sentits —les olors (“aquesta flaire dolça que impregna l’aire”), els sons (“el dringar esmorteït d’un esquellot”), els colors (“pintat amb manicura rosa”)…— i que només podem maldar per compartir mitjançant una força creativa que les sublimi i les transformi en transcendents; mitjançant un procés de creació (i de re-creació), de visió i apreciació —d’exaltació, en definitiva— d’una gran intensitat poètica: “Ens havíem convertit en una partícula minúscula i agraïda d’aquest món. D’aquest món que avui, per primera vegada, es creava davant dels nostres ulls”.

Una visió poètica que té molt de virginal, de primigènia, de descobriment, d’un nou inici (o re-inici) —com bé descobrí Fiodor Dostoievski, aconseguir acabar amb vida el temps de condemna en un camp d’internament soviètic tenia més de resurrecció o renaixement que no pas reincorporació o retrobada amb l’existència anterior— però, també, i en gran mesura, de plany i de denúncia, de ràbia alliberada.

Alhora que assaboreix allò que veu, fa una elegia crítica d’allò que va ésser i ja no és; dels temps, els costums i les coses que la infernal tirania stalinista —com un novell Àtila, obsessionat en reconquerir i purificar la seva pròpia terra— devastà i anorreà sense remissió i per sempre més: “Nobles companys, amics del front! Tot allò que en mantingué vius i en què dipositàrem les nostres esperances, el nostre companyonatge mateix, sempre desinteressat, se n’ha anat en fum”.

Anihilació que Soljenitsin identifica, per damunt de tot, amb la de l’església ortodoxa —“Quan arribes a un d’aquests poblets, aviat t’adones que aquells [campanars] que, de lluny, et donaven la benvinguda no són vius, són morts, massacrats de mig a mig”— un dels components més característics i definitoris del poble rus, de la manera d’entendre el món i l’existència, de la cosmovisió o Weltanschauung —“en aquests campanarets, els nostres avantpassats dipositaren tot el millor de si mateixos, tota la seva comprensió de la vida”— d’aquesta terra seva mil·lenària: “És un llac desert. Un llac, però, que es fa estimar. És la meva pàtria…”.

Per la seva banda, “Quina llàstima” és un relat curt, sobri i molt ben mesurat, escrit amb un estil gairebé periodístic —de cirurgià literari, en podríem dir— que, amb una forta, inconfusible, aroma de Franz Kafka sàviament mesclada amb la ironia subtil, quasi imperceptible de Nikolai Gógol, ens revela en tota la seva nua cruesa una de les múltiples paradoxes de la deshumanització del estats totalitaris.

Un incident a l’estació de Kotxetovka, una novel·la breu d’una entitat, d’un interès i un atractiu més que suficient per merèixer un volum per ella sola —o, si més no, els honors de compartir el títol del llibre conjuntament amb Vergonya— presenta un retrat (pregon, incisiu, acorador, dolorós, superb) del conflicte interior entre les nocions del deure i de la humanitat, entre la defensa dels interessos de la comunitat i els de l’individu; una interrogació literària sobre el dubte i la incertesa; sobre com resulta de complicat estar segur de la bondat i la necessitat de les decisions que prenem; i, per damunt de tot, sobre la impossibilitat d’oblidar (i de perdonar-se).

En definitiva, un tast de gran literatura que ens fa esperar, encara amb major desfici, que algun editor agosarat amb consciència cultural (i sentit de país) —Labreu mateix?— es decideixi a afrontar el risc de publicar en català, per fi, l’obra majúscula, fonamental i definitiva de Soljenitsin, l’Arxipèlag Gulag.

de la presentació de VERGONYA d’Aleksandr Soljenitsin a La Central

Presentació de VERGONYA d’Aleksandr Soljenitsin

a La Central en companyia de Ricard San Vicente, Francesc Permanyer (traductor), Ignasi Pàmies ( editor) i Max Besora (escriptor) 10.12.13

Max Besora llegint fragments del llibre

Ignasi Pàmies, editor explicant la gènesi del projecte

Ricard San Vicente i les vicissituds de Soljenitsin

Francesc Permanyer ( traductor del llibre) 

UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR d’Anaïs Nin al bloc Els orfes del Senyor Boix (08.12.13)

Una espia a la casa de l’amor – Anaïs Nin

Fa aproximadament un any vaig caure seduïda per l’Anaïs Nin llegint “Dins d’una campana de vidre“, i dic seduïda a consciència, poques vegades m’he trobat amb una lectura que sigui capaç de bressolar-me mentre llegeixo (suposo que la traducció també hi té a veure), i he de dir amb gran alegria que també en aquesta ocasió m’he sentit bressolada, m’he sentit somniant, m’he sentit caminant de nit amb una capa, m’he sentit perduda i angoixada.

És una prosa tan poètica, tan melòdica, tan delicada que enlloc de llegir, voles, és un xiuxiueig. L’espia és la protagonista, la Sabina, que indaga en l’amor, en diferents tipus d’amor, per tal d’esbrinar què és allò que li manca per gaudir-ne plenament, per sentir-se satisfeta del tot… Però l’espia també és el narrador, que observa i explica els anar i venir de la Sabina, sense immiscuir-s’hi, sense valorar, només observant-la, explicant-la…

“El seu nucli, el lloc on sentia una inseguretat constant, aquella estructura sempre a un dit d’esfondrar-se, que una paraula grollera, una falta de respecte o una crítica podien esmicolar amb tanta facilitat, el nucli que vacil·lava davant dels obstacles, vivia perseguit per la imatge de la catàstrofe, la mateixa basarda obsessiva que trobava a La valse de Ravel.”

 

“L’esvaïment del color al seu rostre també dotava els seus gestos d’una fermesa serena, molt diferent de l’stacato nerviós dels altres percussionistes. venia de l’illa de la suavitat, del vent suau i del mar càlid, on la violència havia caigut en desús i només explotava en cicles. Una vida massa dolça, massa apaivagadora, massa narcòtica per a la ràbia contínua”

 

“En les múltiples peregrinacions de l’amor, la Sabina sabia reconèixer de seguida ecos d’amors i desitjos més grans. Els més grans, especialment si no havíen mort de mort natural, no morien mai del tot i deixaven reverberacions. Un cop interromputs, trencats artificalment, sufocats per accident, continuaven existin en fragments separats i en una infinitat d’ecos més petits.”

 

“Sempre que se sentia perduda en els deserts inacabables de l’insomni, la Sabina seguia un cop més el fil laberíntic de la seva vida des del principi per mirar de trobar el moment en què s’havien confós els camins.”

 

“L’havia presa una febre confessional que l’obligava a alçar lentament el vel, només una punta, i després s’espantava si algú l’escoltava amb massa atenció…”

 Publicat per Anna al bloc: Els orfes del Senyor Boix (08.12.13)

dijous 19 de desembre, Eduard Escoffet a la Createca

dijous 19 de desembre

Eduard Escoffet amb el poemari EL TERRA I EL CEL

recitarà a la Createca ( c/comte borrell, 122 de Barcelona )

serà a les 20,30 h

Jaume C.Pons Alorda i Josep Pedrals a l’Odissea de Vilafranca (18.12.13)

dimecres 18 de desembte

Jaume C.Pons Alorda i Josep Pedrals

recitaran a la Llibreria L’Odissea de Vilafranca

serà a les 20,15 h

dimarts 17 de desembre Andreu Subirats a Sant Sadurní d’Anoia

dimarts 17 de desembre recital d’ Andreu Subirats

a la Biblioteca Municipal Ramon Bosc de Noya

amb cava cortesia de caves Jaume Giró i Giró a les 20.00 h

12 de desembre participarem al Tupper Book de Llegir en Català a Sant Cugat

dijous 12 de desembre participarem en el primer

TupperBook de Llegir en Català al Cafè Auditori de Sant Cugat del Vallès

a les 20,00 h

dijous 12 Marc Romera i Tomàs Arias a la Createca

dijous 12 de desembre

Marc Romera i Tomàs Arias

recitaran a la Createca ( c/comte borrell, 12 de Barcelona )

serà a les 20,30 h

Joan Todó i la seva traducció de LES PARELLES DELS ALTRES de Gonzalo Torné

pels que no vau poder venir a la presentació feta a la llibreria Laie us deixem el text que Joan Todó va preparar per a la presentació de la seva primera traducció LES PARELLES DELS ALTRES de Gonzalo Torné 

                He de dir, primer que res, que em sento com un intrús. Aquesta és la primera vegada que tradueixo alguna cosa, com a mínim en públic; o sigui que sóc un amateur absolut, ara com ara. I de fet he de donar les gràcies, en això, a Tina Vallès per donar-me un cop de mà en el tema de collar l’editorial. A banda d’això, hi ha dues notícies, una de dolenta i una de bona, que barrejades donen un resultat agredolç. La bona és que m’agrada molt traduir, que és una qüestió que m’intriga i m’interessa, que sempre m’ha interessat. La dolenta és que estic agressivament barallat amb els sistemes de didàctica de les llengües. Vull dir que trobo avorridíssim dedicar més d’una hora a dir “It’s raining. My name is John” i altres bajanades semblants. El resultat és que pràcticament no sé idiomes, com a mínim d’una manera seriosa. I el resultat agredolç, doncs, és que m’interessa molt la traducció però sempre l’he hagut de mirar com un jubilat, des de fora.

                Tot plegat dóna com a resultat que el primer llibre que jo podia traduir era un com aquest. Els editors i l’autor us hauran explicat els seus motius per dur a terme el seu projecte, aparentment suïcida. El fet és que tota traducció al català és econòmicament prescindible, i per tant abocada al fracàs; i que, d’acord amb Joan Ferraté, traduir obres de la literatura portuguesa, de la francesa o la italiana, es tractar el lector d’estúpid perquè amb una mica d’esforç qualsevol catalanoparlant pot entendre qualsevol d’aquests idiomes. Aleshores, jo aquí tenia una primera voluntat, que era aprendre’n. És a dir: llegir atentament aquests contes del Gonzalo, descobrir-li els secrets, apropiar-me’ls. Una mena d’espionatge industrial. Per altra banda, la qüestió tenia un punt d’exercici conceptual. Rudolf Pannwitz, citat per Benjamin i traduït per Antoni Pous, ho deixa així: “L’error fonamental del traductor és de fixar-se massa en l’estadi casual de la llengua pròpia, en comptes de deixar-la somoure violentament per la llengua estrangera”. És a dir: la meva idea era veure què passa quan deixes que el castellà somogui violentament el català.

                Si aneu a la xarxa i busqueu crítiques dels altres llibres del Gonzalo, ben ràpid en trobareu un parell d’un senyor anomenat Ricardo Senabre. És un bon home que és corrector ortogràfic, és a dir, una persona que pateix. Té també un perfil de Twitter: mireu-lo, és un espectacle digne de contemplar. I bé, cada cop que aquest bon home ressenya un llibre del Gonzalo, sofreix, sofreix molt. Ho veus, com ha patit, llegint aquell text que li sembla admirable però que l’agredeix cada dos per tres amb caigudes de preposicions que no toquen, amb usos impersonals del verb “haber”. El fet és que em consta que Senabre sap català, i per tant sap que aquestes construccions sintàctiques són catalanes, tot i que el molt pillastre s’ho calla. Actua com un guardià de la puresa davant d’una proposta lingüística híbrida. És, fet i fet, una mena de reproducció de la mena de debats que tenen lloc periòdicament en l’àmbit de la llengua catalana.

                Aleshores: a mi em feia gràcia respectar aquesta hibridesa.  Si el Gonzalo escriu en el castellà en el qual (i ara permetin-me una boutade) escriuria Eduardo Mendoza si fos un escriptor català, jo l’havia de traduir en el català que faria servir si jo fos un escriptor espanyol. Una operació simètrica, vaja. Com si ambdós idiomes fossin un parell de veïns que se saluden cada matí. Per això hi trobareu que de tant en tant els personatges hi diuen “algo”, “tirón”, algun “lo” neutre, salvatjades així, simètriques als “borrissol” de l’original. Hi ha moments, força anecdòtics, que he hagut de renunciar a ser literal (cosa que vol dir, per cert,  que ho he estat al màxim possible). A “La transacción”, per exemple, un editor parla amb un escriptor sobre un altre escriptor més jove, que els ha presentat una novel·la de 500 pàgines “en estilo literario”, i diu: “Tu discípulo se cree el maldito Benet”. Clar, en castellà tothom s’adona que està parlant del novel·lista Juan Benet; ara bé, “El teu deixeble es pensa que és el maleït Benet” provocaria una vacil·lació. ¿Josep Benet, l’historiador? ¿Benet i Jornet, el dramaturg? ¿El papa? Vaig considerar seriosament la possibilitat de canviar-ho per un altre nom. “Porcel”, per exemple. Però “el maleït Porcel” sona molt estrany, i no és un autor equivalent. Cap escriptor català em sembla capaç de suplantar Benet (potser Josep Palàcios, però al maleït Palàcios no el coneix ningú), i per això la versió final és “El teu deixeble es pensa que és el maleït Juan Benet”.

                Dins del mateix conte, però, sí que hi ha un moment que vaig canviar coses. El narrador dóna una explicació sobre com quedar bé amb un escriptor que t’envia un llibre. I diu:

La técnica es sencilla, abres el libro y lo ojeas hasta que te familiarizas con la temática general. Después le aplicas una secuencia de frases neblinosas que insinúan y ocultan la batería de elogios impresionistas. Hay cientos que flotan en el aire: “libro a tener en cuenta”, “voz que se hace escuchar”… Es lo que la mayoría de los vanidosos sin ambición esperan obtener a cambio de las horas invertidas: un puñado de mimitos.

                Aquí hagués pogut ser literal; és a dir, traduir les idees rebudes que dóna com a exemple tal qual: “llibre a tenir en compte”, “veu que es fa escoltar” (o “sentir”, no sé). Al cap i a la fi, l’argot dels periodistes culturals és molt semblant. Ara, vaig trobar més divertit buscar exemples reals de clixés periodístics; en vaig seleccionar dos, trets de suplements literaris nostrats, però n’hi ha més: “un autor a tenir en compte”, “un sènior potent”, “un escriptor incòmode que no en perdona ni una”… No acabaríem.

                De fet, podria estar tota la nit explicant-vos punyetetes d’aquestes. Però ja va sent hora que parli l’autor…

Una presentació i molt més

VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera a Badalona (04.12.13)

presentació del llibre VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera a La Sargantana Cooperativa Badalona (04.12.13)

presentat per Josep Duran

Marcel Riera explicant el descobriment del poeta xinès i les versions

la parada de la Llibreria Saltamartí

presentació LES PARELLES DELS ALTRES de Gonzalo Torné a Laie (03.12.13)

de la presentació dimarts 3 de desembre a Laie Pau Claris del llibre de contes 

LES PARELLES DELS ALTRES de Gonzalo Torné 

Ignasi Pàmies, editor presentant el llibre

Miquel Adam, editor embrionari del llibre 

Joan Todó, traductor al català del llibre

Gonzalo Torné

tertúlia a la taula de presentació

Nú Miret, il·lustradora de coberta, llegint un fragment

editor i traductor tramant-la:)

Porcellada a Àger 2013

dissabte 7 de desembre  – PORCELLADA 2013 a Àger amb els poetes:

a partir de  les 18:30 h al Local SocialÀger

recital Josep Pedrals a Tarragona (05.12.13)

dijous 5 de desembre Josep Pedrals recitarà al Cafè Metropol a les vuit del vespre

a la Rambla Nova 46, de Tarragona

MATÈRIA PRIMERA a Butxaca desembre 2013

No és difícil veure rastres autobiogràfics de Jörg Fauser en el personatge de Harry Gelb, l’aspirant a escriptor que erra per alguns dels escenaris de la contracultura dels anys 60 i 70 (Istanbul, Frankfurt, Berlín) i en narra la vida i misèries –sobretot les misèries. És a través de la seva perspectiva que ens endinsem en un retrat particular, espontani i sincerament perplex d’una època de gran efervescència política. I és així com tota la complexitat d’aquests anys apareix en la seva vessant més tendra i cínica: un mix de ionquis polititzats, devots incondicionals de Mao Zedong i hippies d’ulls blaus malbaratant el pressupost familiar per trobar allò famós del peace&love. Utopia i degeneració, drogues i consciència política, Baader-Meinhof i el budisme zen, nostàlgia i metamfetamina i al bell mig Harry Gelb, que només volia fer alguna cosa amb la seva vida. Amb una excel·lent traducció d’Ignasi Pàmies i fragments molt memorables, Jorg Fäuser ens interpel·la amb un estil directe i mordaç, totalment desproveït d’idealismes.

Irene Pujades Butxaca desembre 2013

recital a Sant Just de Jaume C.Pons Alorda (30.11.13)

recital de Jaume C.Pons Alorda a l’Ateneu de Sant Just Desvern amb maridatge del deliciós vi Sincronia gentilesa del Celler de Can Mata (30.11.13) 

VERGONYA, Aleksandr Soljenitsin

Títol_ Vergonya
Autor_ Aleksandr Soljenitsin
Traducció_ Francesc Permanyer
Col·lecció_ la intrusa, 10 Pàgs_180
PVP_ 17 €
ISBN_ 978-84-941890-2-9

Aleksandr Soljenitsin (1918-2008) va néixer a la regió russa del Caucas septentrional. Inicialment va estudiar ciències a Rostov, però va acabar dedicant la seva vida a la literatura i a reconquerir una memòria històrica que el partit estatal havia confiscat. El 1942, Soljenitsin s’allista voluntari per anar al front, on serà condecorat. El 1945, però, és condemnat a vuit anys d’internament en camps de treball, per haver criticat Stalin. Després viu tres anys desterrat al Kazakhstan. El 1954 és tractat d’un càncer.
El 1958, un cop recuperades la salut i la llibertat, viatja per Rússia a peu i amb bicicleta. D’aquests viatges, en neixen les Miniatures: breus proses poètiques que, partint d’un paisatge, un objecte o un animal, dibuixen la seva ànima i la del seu país amb emoció i vivesa.
El 1963 aconsegueix publicar Un dia d’Ivan Deníssovitx, però aviat ha de tornar a la clandestinitat. El 1970 rep el premi Nobel de literatura i prefereix no viatjar a Estocolm per evitar represàlies polítiques del règim soviètic i per continuar la redacció del monumental projecte Arxipèlag Gulag.
El 1974 es veu obligat a exiliar-se als Estats Units. No torna al seu país fins el 1994. En tornar fa un nou viatge per Rússia i escriu una segona sèrie de Miniatures (1996-99).

Vergonya reuneix per primera vegada en català les dues sèries íntegres de miniatures. A més, inclou un relat, «Quina llàstima!», i una nouvelle, Un incident a l’estació de Kotxetovka, escrits en els anys de les primeres miniatures (1958-60). Després dels anys d’empresonament a la zona Gulag i d’internament al pavelló dels cancerosos, Soljenitsin torna als seus paisatges i a la seva gent, i ens n’ofereix una mirada que és la fam de veure, de redescobrir i retrobar-se amb el que havia estat el seu món. Una mirada carregada de ràbia pels tresors, paratges i tradicions que la guerra i l’estalinisme han destrossat, amb la vergonya que provoca l’enviliment nascut de la desídia i l’acaparament dels nous governants. Un campanar que emergeix de l’aigua com a únic testimoni d’una ciutat anegada, les esglésies i monestirs en runes, els boscos, la sentor de l’herba i el silenci negre d’un llac; bellesa i devastació convivint amb els costums russos i l’autenticitat que la barbàrie i la desmemòria no han pogut esborrar se’ns ofereixen amb una sensibilitat inusual en aquests dos cicles de Miniatures publicades en la seva totalitat, ara, per primera vegada en català. Soljenitsin va escriure-les en dos períodes molt importants de la seva vida. El primer, entre 1958 i 1960, en recuperar la llibertat després de més d’una dècada de no gaudir-ne. I el segon, en tornar després de vint anys d’exili als Estat Units, de 1996 a 1999, quan visita la regió de l’Oka ―bressol del realisme rus―, el nord del Caucas i els boscos de Bielorússia.

Un incident a l’estació Kotxetovka i “Quina llàstima!” formen part d’un cicle d’investigació sobre la misèria moral, psicològica i social de l’home soviètic. A Un incident a l’estació Kotxetovka, novel·la curta situada al 1941 durant l’ofensiva alemanya, un jove oficial, responsable d’una estació de ferrocarrils clau per l’abastiment del front, viu les contradiccions entre la seva voluntat de justícia i l’obediència a un sistema regit per la desconfiança.

«A la Història hi haurà un abans i un després de la fabulosa aparició de la veu, de l’escriptura de Soljenitsin» (Jorge Semprún)

presentació a La Central de VERGONYA d’Aleksandr Soljenitsin (10.12.13)

dimarts 10 de desembre presentarem el llibre

VERGONYA d’Aleksandr Soljenitsin

en companyia de Ricard San Vicente, Francesc Permanyer (traductor), Ignasi Pàmies ( editor) i Max Besora (escriptor)

serà a les 19,30 h a La Central del c/Elisabets, n 6 barcelona

ressenya a Núvol D’INCERTES CERTESES de Montserrat Rodés (27.11.13)

Els fans de Montserrat Rodés poden estar contents. LaBreu Edicions acaba de publicar el  seu nou poemari, Incertes certeses. El poeta Carles Camps Mundó el va presentar dimarts 26 de novembre a la llibreria Laie amb aquest escrit que reproduïm aquí.

Montserrat Rodés publica a LaBreu Edicions ‘Incertes certeses’

D’incertes certeses, de Montserrat Rodés, és el llibre que tinc el gust i les ganes de presentar-los a tots vostès, en aquest acte ple d’incentius literaris servit per una interessantíssima aventura editorial com són els llibres de LaBreu edicions. Com és fàcil d’advertir, ja des del títol mateix, l’autora entra en matèria i ens anuncia que la nostra vivència del real es basa massa sovint en construccions retòriques, les incertes certeses, que fan, en la seva fixedat simbòlica, invivible la fluència del viure.

Tota la poesia de Montserrat Rodés és un perpetu qüestionament de la nostra mirada lingüística sobre el món, i ho fa denunciant l’acció en nosaltres d’allò que ens pensem que és pensament, un pensament que confonem amb els discursos ben travats i per això mateix reconfortants, amb els quals flotem en la quietud d’un gorg, sense pensar gens que el gorg és riu i que l’aigua, aparentment quieta en la superfície, també en va marxant.

Sovint, quan es diu que el pensament no és res més que lingüístic, no sé ben bé per què, s’hi reacciona en contra, potser perquè, idòlatres com som, confonem pensament i construcció intel·lectual. Però la veritat és que no pensem mai amb una retòrica perfeta, i això ens fa sentir insegurs. La formalització dels elements que ens ofereix el pensament és un pas posterior que no tothom és capaç de fer sempre. Per això ens volem inventar un pre-pensament fet d’imatges, de flaixos de memòria, una mena de golfes mentals que poden esperar a ser endreçades, com si es poguessin aparcar els indicis, els símptomes del conflicte que, com a sers lingüístics, ens remou encara que no vulguem adonar-nos-en. Com l’aigua que marxa imperceptiblement del gorg per continuar sent riu. És a dir, ens estimem més anar vivint de la rifeta dels llocs comuns del pensament dominant. Però mai aconseguim diferir el que ens somou, perquè aquest material, que volem imaginar previ al llenguatge convençuts que si no l’anomenem no actua en nosaltres, ja és lingüístic i conté moltes de les coses que sovint no volem saber, que no volem que siguin dites, però és en va que hi lluitem, perquè, com llegim en un dels poemes d’aquest llibre:

(…) el pensament reté

el que pensa la paraula.

Llegir i escriure poesia és buscar-se maldecaps amb aquests indicis, amb aquests símptomes, per diagnosticar-los en els seus termes, abans que els maldecaps se’ns converteixin en migranyes cròniques.

És només cos desposseït

que s’incrusta a la intempèrie,

ens diu l’autora en uns versos de ressons vinyolians. Sí, buscar-se maldecaps, indagar-los, seguint-ne el fil del llenguatge que ens aporta aquest cos desposseït incrustat a la intempèrie, i tot per saber, per conèixer, en un procés interminable que coincideix fil per randa amb la vida quan és de debò vida viva; sí, per conèixer, i no pas per trobar-hi conhort o desfogament sentimental o emotiu, com si volguéssim convertir un llibre de poemes en un llibre d’autoajuda, allò que malauradament sí que demanen el lector fàcil i l’escriptor acomodatici, sense pensar gens que amb aquesta facilitat i amb aquesta acomodació s’estan carregant la càrrega de profunditat intel·lectual que conté la poesia com a gènere: l’esclat del llenguatge en la seva perpètua depuració, en la seva perpètua modificació, en la seva perpètua contradicció, gràcies a fer-lo córrer els perills de les veritats minúscules, dialèctiques. No fer-ho així és la mort del poema, i potser també del pensament, en braços de la Veritat majúscula. La nostra intimitat és un debat lingüístic amb nosaltres mateixos que hem de saber reconèixer i del qual hem de saber destriar els elements significatius per afrontar-los sense falques imaginàries.

No, Montserrat Rodés no espera la gratificació immediata del lector que busca en els poemes consol, entreteniment o somieig. O que els confon amb pregàries o mantres. Ella planteja allò que necessita no pas el lector de diumenge a la tarda, sinó el poema: renovació o, encara millor, regeneració del material lingüístic, i no ho fa amb un discurs metapoètic —l’altra possibilitat que la gran poesia ofereix al poeta—, sinó amb allò que és essencial al poema: veracitat lingüística, sense maquillatges argumentals ni pirotècnies ornamentals, una veracitat que passa per muntar i desmuntar, i remuntar, les paraules i les frases perquè es trobin en un lloc expressiu en igualtat de condicions: sense jerarquies substantives que no són res sense l’acció dels verbs i l’articulació dels nexes. El poema com un lloc igualitari en contra dels discursos jerarquitzadors del poder que sigui, que sempre pretén agrupar-nos en categories indiscutibles.

La poesia de la Montserrat és una mostra ben clara que hi ha un pensament en marxa que pot no voler-se construir com a discurs explicatiu, com a discurs resolutiu, com a llenguatge que s’amaga en l’argument en pro d’un sentit del món amb què apagar la protesta, la queixa, individual o col·lectiva, sinó que s’estima més mostrar-se en les seves contradiccions prèvies a una suposada resolució dels conflictes, que només es resolen, en general, en benefici d’una idea tòtem. La nostra poeta recorre els camins de la ment sense la voluntat d’obtenir-hi cap presa per oferir-nos-la en un festí de certeses. Sí, fa aparèixer la incertesa de la quotidianitat, però no s’inclina mai per la solució fàcil de l’atribució al misteri. No hi ha esoterisme. Allò inexplicable és tan sols inexplicat. Com diu un dels poemes, la seva poesia se situa:

En aquell moment exacte

de saber-se en la matèria.

Els poemes de Montserrat Rodés es construeixen en les juxtaposicions, en els canvis de sentit, en les paradoxes, en els anacoluts més o menys encoberts i, si cal, en els salts al buit del coneixement… Sí, la seva poesia es construeix en la fluència d’un pensament encara no obligat a determinar-se, a transformar-se en opinió. Però la tècnica verbal de la Montserrat no es complau en el mer abocament automàtic a la manera dels surrealistes, per donar-nos un efectista material en brut. La seva tècnica literària la porta a destil·lar d’una manera molt personal el material verbal, fins a donar-nos un objecte poètic hermèticament precís. És un trobar clus obert a totes les incitacions: sense l’orgull de la dificultat per la dificultat. Però sí que amb l’urc de la necessitat expressiva. Aquests poemes, com en general tota l’obra de la Montserrat, tenen la rara virtut de situar-se sempre a l’inici, al lloc previ a tota argumentació, per fer-nos-els sentir com a iniciàtics a una mirada lingüística neta d’adherències i excrecències filoretòriques figuratives. Miraré d’explicar-me amb un petit exemple.

Un vers que es repeteix dues vegades, com a final de poema i com a començament del següent, una estratègia poètica que l’autora fa servir al llarg de la segona part del seu recull, ens diu:

(…) la línia fèrria de l’aigua.

Podem imaginar-ne el que ens passi pel cap: que el tren circula a la vora del mar, que hi ha una via de tren que travessa les onades i va mar endins a la manera dels surrealistes, que l’horitzó li sembla de metall, que veu un riu brillant de sol des de l’altura i que li sembla d’aram, etc. Però, per mi, el que val d’aquest vers és la seva materialitat lingüística, la seva literalitat significant: la duresa de dues esdrúixoles acabades amb el bisíl·lab “i-a” s’apaga en la blanesa d’una paraula plana, precisament amb el diftong “ai” inicial, que va precedida d’una preposició que articula la frase i la fa versemblant, tot i la seva estranyesa.

Les explicacions en poesia han de ser literals: s’han d’agafar els textos en el que són i prou. No poden ser mai circumstancials, perquè això suposa degradar el sentit del poema: la seva objectualitat lexical. Fons i forma indestriables. Tot allò que ens suggereix més enllà de la literalitat en pot ser una explicació: un motiu, però no és el poema. Com en un quadro figuratiu, hi podem reconèixer el lloc representat, però la pinzellada és allò que el fa ser quadro. Pretendre que el poeta va escriure el poema en tal circumstància o en tal altra és carregar-se’n la textualitat de l’experiència. El tema del poema és el poema, la seva materialitat a través de la seva materialització

Els poemes de la nostra poeta presenten el pensament, però no el representen ni el fan representatiu. L’autora no vol convertir-se en demiürg del seu llenguatge poètic fent-lo representar un quadre fix de temps, és a dir, fent-lo figurar, fent-lo fer veure, i en això el seu discret capteniment públic en el món de la cultura és una autèntica metàfora de la seva manera de fer poètica. La permanent fugida del reconeixement fàcil en la busca inassequible d’un difícil re(co)naixement en el llenguatge. El llenguatge poètic de la Montserrat és o, més ben dit, va sent en la fluïdesa, i som nosaltres els que hem de decidir si n’acceptem la dialèctica sempre irresolta o si la sotmetem al dictat dels nostres interessos, rebutjant-la si ens desestabilitza en els nostres conceptes o fent-li dir allò que l’autora no ha pretès dir, precisament en pro, com diu en un dels poemes del llibre, de la des-cons-truc-ci-ó del món, i les seves relacions simbòliques, per poder-ho veure tot de debò, sense altars ni simulacres, si cal anant a la shakesperiana i sempre inhòspita esquena del temps.

La nostra autora es posa el llistó molt alt, Celan, Beckett, Pessoa, etc., i jo crec que el supera amb poètica facilitat. La poesia de la Montserrat entronca amb la poesia —sovint necessàriament críptica— del conflicte —humà, històric, social, personal—, amb la poesia del valor ètic. En definitiva, amb la poesia de la dignitat humana, allò que no ens podem deixar prendre perquè és tot el que tenim. Aquest conflicte i aquest valor i aquesta dignitat que falten massa sovint a la poesia actual, plena d’egotistes anècdotes biogràfiques i d’exhibicionistes saltirons lingüístics més dignes de les varietésque del poema, una poesia postmoderna que defuig com el gat escaldat l’aigua calenta del compromís, com si escaldar-se no fos precisament la raó mateixa del poema.

Acabo aquesta intervenció amb el poema amb què acaba el llibre de la Montserrat, un brevíssim poema amb què l’autora desmenteix tot el que he exposat fins aquí, perquè en el món de les incerteses tot està de pas:

Però

aquesta

no és la veritat

n’és una altra

la veritable

que ve.

Toni Clapés parla D’INCERTES CERTESES de Montserrat Rodés a la revista Sonograma (29.11.13)

Fa onze anys, Montserrat Rodés publicava un llibre de poemes amb un títol, potser, provocador i il·luminador alhora: Deleàtur (literalment, “que sigui destruït”). Es tractava d’uns poemes minimalistes, essencials, amb una altíssima intensitat lírica, de dol. El títol semblava evocar l’obliteració dels signes lingüístics i, anant més enllà, l’abolició del sentit del contingut del llenguatge, de la forma dels poemes. A la vegada, però, els textos confirmaven el mestratge de Rodés en aquest difícil (i tan imitat pels mediocres!) art de la pèrdua que ens guia pels laberints de la cerca del moll de l’os, de l’essencialitat de la poesia, de la vida. “Les addicions són / les supressions que ignores”, deia la poeta.
Encapçalat per una citació de Guy Allix (“Tout ce qu’il faut taire pour dire”), Deleàtur recordava el darrer dels decasíl·labs únics (únics en el doble sentit del mot) de les Immediacions de Feliu Formosa (“del que he tatxat, queden aquests poemes”), i Rodés rematava el llibre amb aquests extraordinaris versos: “Excavar el buit de la llum, / extreure’n la nit immensa. / Desfer-se l’instant. Vertigen.”
Després van seguir dos altres títols (Immunitats, 2005, i Alarma, 2008), que van continuat la mateixa sendera del Deleàtur que va sorprendre i corprendre qui escriu aquestes línies de comentari.
Ara, de la mà benefactora de labreu edicions ens arriba D’incertes certeses. Un volum que, després dels llibres (viatges) precedents de l’autora, sembla apuntar cap a un retorn a una poesia més eloqüent: intensament expressiva, amb un discurs completament travat i explícit. Però, convé no oblidar-ho, és un viatge de retorn: la poeta s’ha fet sàvia en els viatges (llibres) anteriors. Ha navegat per les mars procel·loses de la reducció, a frec del silenci; s’ha atansat al foc abrusador de la paraula. Retorna, sí, i se sap “al centre d’un incendi / atrapada / extingida”. I ha après que d’ara endavant li caldrà plantar la seva poesia allí on habita la malfiança, expressada doblement aD’incertes certeses: en el títol (d’evidents ressons dels postulats postmoderns) i en el transfons de l’escriptura (la desconfiança envers el llenguatge).

Hem abandonat els grans relats legitimadors, la unitat ha esdevingut desvertebració –pur fragment– i ara ja no ens creiem (gairebé) res, i avancem a les palpentes pel territori de l’incert: “Cap vaticini ja no et cal / per saber el que no has vist”, llegim en el primer poema de la tercera part, encapçalada per uns versos de Celan altament significatius: “vés cap a tu, uneix-t’hi, / dins la perduda / claror terral”. Els cinquanta-cinc poemes de Rodés llisquen damunt la superfície líquida, no tant del dubte, com de la seguretat de l’incert: “Sense ni adonar-te’n, has pres / el tram que recula i avança / simultàniament”. Car “Ni tan sols / ens queda l’opció / de fer-nos / ser present (…) Però /  aquesta / no és la veritat / n’és una altra / la veritable / que ve”. I “el sentit de la raó / se’m revela perplex / escindit de l’evidència / irrecuperable”.  Jordi Marrugat ha expressat encertadament aquesta condició (nova) del poeta postmodern, que transita per una sendera que li resulta del tot incomprensible, on “El poeta cerca i mai no troba; obre un camí mancat de final; viu un present sense seguretats futures (…) viu en mots que no componen certeses, perquè l’única troballa (…) l’única seguretat és la mort.”
I també la malfiança en el llenguatge plana rere els poemes del llibre, com ho feia en els anteriors. Ara es compleixen exactament 111 anys que Von Hofmannsthal escrivia aquell breu text, en forma epistolar, que donava el tret de sortida al que després se’n va dir la crisi del llenguatge o, per dir-ho amb paraules més casolanes, la desconfiança en el llenguatge. En efecte, l’escriptor posava en llavis de Philipp lord Chandos aquests mots adreçats a Sir Francis Bacon: “Les paraules abstractes de què els llavis per força se serveixen per tal de donar llum a qualsevol raonament, se’m desfeien a la boca com bolets podrits (…) Tot se’m va fer miques, els trossos també es van esbocinar, i ja no vaig poder abastar res més amb un concepte (…) Les paraules em tornen a girar l’esquena”. Agafant el relleu, Montserrat Rodés ens brinda aquest poema-bandera de l’íncipit del llibre per dir-nos que, tampoc en aquest terreny hem avançat gaire: “Com anomenar tot allò / innominable que s’oculta / en el que queda i perviu/ darrere d’un altre darrere”. Què ens cal fer, doncs? “Callar en nom / del dubte”? El retorn al silenci seminal?…
Poesia de pensament,de reflexió, poesia forta: lluny de seduccions formalistes i jocoses. Poemes amb arestes cantelludes, que fereixen el cor del lector però que, per això mateix, l’indueixen de seguida a la meditació, al qüestionament, a la reescriptura. A restar en silenci, tot escoltant aquesta música cairuda, aspre i profunda que Montserrat Rodés proposa.
Menció especial per l’encert de labreu edicions a l’hora d’incorporar aquesta poeta en la seva col·lecció. I, alhora, de triar aquest color fúcsia àcid, que fereix suament la vista del lector, com una premonició del que pot succeir-li a l’hora de llegir els poemes.

Antoni Clapés revista Sonogramana (29.11.13)

VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera a La Sargantana de Badalona (04.12.13)

dimecres 4 de desembre presentarem a La Sargantana de Badalona 

VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera

serà a les 19,30 h i en farà parada la Llibreria La Sargantana

se servirà platillo xinès i copa de vi als assistents

presentació a Laie Pau Claris dels alabatres de tardor/hivern 2013 (26.11.13)

presentació a la llibreria Laie dels poemaris:

VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera

EL CLÍMAX de Daniel Busquets

D’INCERTES CERTESES de Montserrat Rodés

D’INCERTES CERTESES de Montserrat Rodés presentat per Carles Camps Mundó

VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera presentat per Manel Ollé

EL CLÍMAX de Daniel Busquets presentat per Ramon Boixeda

presentació LES PARELLES DELS ALTRES de Gonzalo Torné a Laie Pau Claris (03.12.13)

dimarts 3 de desembre presentem el nou títol de la col·lecció CICUTA

a la Llibreria Laie Pau Claris, a les 19.30 h

LES PARELLES DELS ALTRES de Gonzalo Torné

intervindran l’autor Gonzalo Torné, el traductor Joan Todó, l’amic Miquel Adam, l’editor Ignasi Pàmies i en farà lectura el també editor Marc Romera

serà gran! us hi esperem!

noves veus de la poesia a Terrassa amb Anna Gual i Joan Todó

 Carrer de Sant Pere, 46, primer pis – 08821 Terrassa

recital de Jaume C.Pons Alorda a Sant Just Desvern

dissabte 30 recital de Jaume C.Pons Alorda amb tast de vins 

a la sala Piquet de l’Ateneu de Sant Just  

sobre les VERSIONS DE BAI JUYI de Marcel Riera

Bai Juyi és el nom d’un poeta que va viure fa mil dos-cents anys a la Xina, quan manava la dinastia Tang i la poesia floria com no s’era vist mai en aquells rodals. Juyi va néixer a Tayuan (al nord-est del país, no ho confongueu amb Taiwan) en el si d’una família humil però culta. Tocat de ple per la musa de la poesia, esdevingué oficial de l’imperi, però la fal·lera d’escriure va perjudicar la seva carrera política. Va escriure dos llargs memorials en què malvantava la campanya, massa llarga, contra la minoria tàrtara; també va escriure un seguit de

Ecce homo. Us ho conto perquè el poeta i traductor Marcel Rieraacaba de publicar unes versions catalanes d’una selecció dels poemes de Bai Juyi. Una poesia entenedora i directa, inspirada en cançons populars (diu que el poeta descartava tots els poemes que els seus servents no entenien). El volum es titula Versions de Bai Juyi i el publica Labreu. Riera és savi i poligot, però de xinès no en sap, així que ha treballat a partir de les traduccions angleses del sinòleg Arthur Waley.

En català hi ha precedents prestigiosos de traduccions d’aquesta mena: Apel·les Mestres, Josep Carner, Marià Manent i Joan Ferraté ja van traslladar poesia xinesa al català mitjançant l’anglès. N’hi ha que els critiquen, aquesta mena de trasllats, perquè no parteixen de la llengua original; i tindrien raó si el volum es presentés com una traducció. Però no és el cas: en el títol mateix queda clar que es tracta de versions. En tot cas, cal valorar-ne el resultat. Joan Sales també va “traduir”, o sia versionar, Els germans Karamàzov (Dostoievski) i El Crist de nou crucificat (Kazantzaki) sense saber rus ni grec: ho va fer a partir de les traduccions ja fetes en llengües conegudes (anglès, francès, italià i castellà). I la factura d’aquestes obres en català és esplèndida.

Els qui hem llegit les traduccions de Marcel Riera (Godden, Larkin, Brodsky) sabem que la veu catalana de Bai Juyi no ens defraudarà. I, ja que hi som, us dono les fites netes de les tres primeres presentacions del llibre. Jas:poemes en què satiritzava la cobdícia d’alguns oficials i denunciava el sofriment del poble menut. Es va fer mal veure.

I els seus enemics van trobar la manera de fer-lo caure en desgràcia. L’ocasió va arribar quan Bai va lliurar al tutor de l’emperador un informe sense passar el peatge previ de la censura; i encara el van acusar de manca de pietat filial (un dels deures confucians) per dos poemes que havia escrit arran de la mort de la seva mare, que sembla que va caure dins un pou mentre admirava les flors. Aquests poemes estan traduïts a l’anglès amb els títols “In praise of flowers” i “The new well”. Bai Juyi va perdre els seus càrrecs i fou condemnat a l’exili. Tres anys després el destinaren com a governador als topants remots de Sichuan, i l’any següent el van cridar a la capital i el feren secretari assistent de l’emperador. Fi de l’exili.

• 20 de novembre, dimecres, a l’Horiginal (Barcelona) a les 20.30h.
• 26 de novembre, dimarts, a la llibreria Laie (Barcelona) a les                                                 19.30h.
• 4 de desembre, dimecres, a La Sargantana (Badalona) a les 20h.

Si voleu fer-ne un tast, aquí teniu tres poemes de mostra –bon profit:

CAPVESPRE A LA RIBA

Un raig que s’ha desprès de la posta del sol

s’inclina sobre l’aigua del riu, meitat vermella,

meitat verda, i el fred de l’hivern fa que brilli

la rosada com perles, la lluna com un arc.

VISCA EL VI

No féssiu de pagès: perdríeu massa temps

llaurant camps al bon temps i donant pinso als bous

cada nit. Els impostos no els podríeu pagar.

I rar seria l’any d’una bona collita.

Per tant, ara mateix, per als que ja bevem,

el millor que podeu fer és tornar-vos embriacs.

CONFORMITAT

Deixa de pensar en coses que no tenen remei:

només et portarà dolor i penediment.

No pensis en les coses que encara han de passar;

pensant en el futur et desanimaràs.

Asseu-te com un sac de dia a la cadira

i ajeu-te cada nit com una pedra al llit.

Quan tinguis gana, tan sols has d’obrir la boca.

Quan tinguis son, només hauràs de tancar els ulls.

Bai Juyi

al bloc UCRONIES de Joan Casalpeu (22.11.13)

Copyright © 2026 · Fet a l'illadelsbous LaBreu Edicions - Política de Privadesa

   

Subscriu-te a la nostra newsletter

Email*

Nom

Cognoms

He llegit i accepto la política de privadesa