Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) ha publicat molts llibres, sobretot poesia, i és ara, amb aquesta trilogia, que el destí anhelat per als seus tres títols més importants (Els estris de la llum, Cilici i Carn vol dir desaparicions) s’acompleix: aparèixer en un únic volum, finalment. Esperen Cala foc als ossos i Era, dos llibres que confirmaran la grandesa i maduresa d’aquest poeta prolífic que, no ho podia haver fet ningú més, ha traduït, entre altres, totes les Fulles d’herba de Walt Whitman (Premi Cavall Verd Rafael Jaume de Traducció Poètica i Premi de la Crítica Serra d’Or). Ha publicat, també, narrativa, essent el seu darrer llibre Apocalipsi Uuuuuuuaaaaaaa, diari de rodatge de la pel•lícula Història de la meva mort d’Albert Serra.
Amb Cilici, segon llibre d’aquesta trilogia, va guanyar el Premi de Poesia Joan Alcover Ciutat de Palma 2008, el Premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Premi El Temps de les Cireres.
Tots els sepulcres és una trilogia que viatja de la naixença (la llum) a la destrucció (la fosca), per arribar a la resurrecció (la carn); una experiència quasi física de llenguatge que toca el sublim i l’horror, on la mort i l’obsessió per la descomposició es configuren com a excés verbal i sensualitat vital tot celebrant Andreu Cloquell, Andreu Vidal i Àngel Terrón.
Biel Mesquida llegeix el poemari D’un juny dur (LaBreu Edicions, 2014) i en destil·la les ensenyances poètiques.
Pere Pujalt: si tu proves
de fer cançons de picat
moriràs més engrunat
que un gra de jull o de blat
passat pel mig de ses moles.
He començat aquest deliri sobre el llibre de l’amic i poeta Víctor Obiols, D’un juny dur (Editorial Labreu, col·lecció Alabatre), amb aquesta cançó popular mallorquina on hi ha la paraula juny o jull perquè crec que, si no, es pot passar de puntetes sobre el títol de qualsevol llibre de poemes, en aquest cas convé llegir-lo pels mil i un cantons, perquè amaga, darrere la seva paranyosa senzillesa la clau major que ens ajudarà a saber on ens aficam quan entram al primer dels trenta i busques poemes del llibre. Coneixeu la Lolium temulentum? Aquesta gramínia que abunda dins els camps de cereals, que els pagesos de Pradell anomenen juny, jull o jui, té la propietat d’embriagar els qui en mengen. Puc assegurar que els poemes de D’un juny dur s’han de beure a poc a poc i amb bones perquè tenen també les propietats dionisíaques de la gramínia i et poden engatar una cosa de no dir. Juny a Xàtiva és un jou de bous i també juny és la primera persona del verb júnyer, per la qual cosa no em costa gaire sentir que el poeta és un junyidor, el que ajunta bous en el jou, i amb aquesta llum puc veure-hi més clar dins la selva obscura d’uns versos tan aviat hermètics, closos, arreveixinats, retorçats, opacs o abissals (per donar alguns dels primers qualificatius que em vénen a la punta de la llengua), i tan aviat ignis, arrauxats, lluminosos, sarcàstics, crus, de gosar poder i de faiçons ben artistitzants (per dir també amb mots fugaços algunes de les espires que s’han arremolinat davant els meus ulls curiosos i apassionats de lector). El juny també m’ha fet anar a Juno, l’esposa de Júpiter en la mitologia romana. Deessa que prové de la dea etrusca Uni i el seu nom romà, que tant pot ser una corrupció de l’etrusc com d’arrel indoeuropea, vol dir “joventut”. També pens en Juno Inferna , que és Prosèrpina o Persèfone, filla de Zeus i Demèter en la mitologia grega. Fou segrestada per Hades, que la va dur a l’inframón per fer-la la seva esposa. El canvi d’estacions i el cicle del creixement i la decadència van lligats amb aquesta dea i són matèria de D’un juny dur. Crec que al llibre D’un juny dur hi ha una energia literària d’una joventut verbal desbordant que es desboca, explota i peta en diverses direccions.
MOTS DE PAS DEL POETA. En Víctor, quan li vaig demanar alguns dels seus mots de pas per poder penetrar en les zones més tenebriònides de certs poemes, em va ajudar amb aquestes frases indicatives. Escoltau el deus ex machina, en Víctor Obiols: «una juntura és també un aiguabarreig, com el que es produeix en l’esclat dels llenguatges d’alguns poemes i l’«l’haveria» d’un poema són les bèsties de càrrega que comparteixen jou. Perquè era tan estranya la matèria que es feia necessària una metrització, un cert rigor formal per no embafar amb l’informalisme. Però és un fals informalisme. Les gosadies, calculades. Però també perbocades…, el doll s’ha escolat per tot arreu, s’han hagut d’anar posant brides allí on s’ha pogut. Deu ser que l’irracional fa còctel amb intents de poesia moral? Fou un procés mig inconscient, va rajar, i després va caldre anar afaiçonant, tot i que l’ordenació solar, els dies, tota la idea de cicle regeneratiu, els símbols i temes (foc, resurrecció, retorn, baixada i pujada, les harmonies, etc.) hi eren de manera natural. I hi havia el problema de situar moralment el personatge que, decididament, s’ha esquitllat per tot arreu i ha petat per totes bandes. Cada poema ha de ser vençut per la seva pròpia lògica. Si no, és un fracàs de la intuïció.» Fi de citació d’Obiols. Segur que has vist, amable llegidor de la cantarella, en aquest neó polifònic victorobiòlic, algunes de les fites que donen clau a les complexes i exactes maquinàries de cada poema per fer del llenguatge un pler, una festa, una fireria de significacions gustoses, saboroses, i amanides de la música de les «esteles». D’un juny dur és el dietari d’un mes que xifra un mode de constitució d’un home lúcid del segle XXI. Sí, és un dietari extremadament del nostre temps, perquè s’hi pot sentir el fragor d’uns versos que assagen moltes de veus per caçar al vol estols de notes tan silents com volcàniques, que teixeixen el pas del temps i diuen la ferida lluent i negra del poeta. La ferida és oberta, plena de tot allò que és matèria de cos —l’amor, l’abundor, la malaltia, el dolor, la por de la mort, el coratge, el fervor, l’odi, la desesperació, etc. La ferida és tot aquest etcètera personal i intransferible que en Víctor Obiols canta fent, bastint, inventant, ressuscitant els vells mots de la tribu perquè siguin nous de trinca, creats per l’alè d’allò que no hi ha callera que hi valgui. Que només l’escriguera sense regnes, entre el vòmit i la brodadura, pot escenificar. Ferrater o Brossa, per esmentar els primers que em vénen al cap, l’han ajudat a inventar. En Víctor Obiols, un ensinistrador dels mots, un poeta, un músic, un cantador, un traductor, un llicenciat en clàssiques, un veremador, un recitador, un jazzman, un seductor de la literatura, ens ha donat, amb D’un juny dur, un dietari inacabable, un dietari colpidor, un dietari que fa serena i inquietant companyia.
del sopar indoxinès en honor de Marguerite Duras amb presentació i lectura de LA TARDA DEL SENYOR ANDESMAS al Snack Bar Cap Verd de Gràcia amb Marina Espasa i Nú Miret i el traductor Marc Colell (19.05.15)
de Montserrat Rodés recitant al Palau de la Música en l’acte de cloenda del XXXI Festival de Poesia de Barcelona amb Carles Camps Mundó, Sharon Olds, Charles Simic, Elena Medel.(18.05.15)
del recital de Daniel Busquets, Blanca Llum Vidal i Jordi Vintró al Centre Cívic Pati Llimona dins la XXXI Setmana de la poesia de Barcelona 2015 (13.05.15)
Laia Llobera als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa
Per a qualsevol Club de Lectura, comptar amb l’autor per poder comentar la seva obra amb ell és un privilegi fantàstic, un enorme enriquiment de l’experiència lectora. I, potser, encara més quan es tracta d’un poemari que —quan té la vàlua que ha(uria) de tenir—, acostuma a donar lloc a majors possibilitats d’interpretació i qualsevol cop de mà de la mare de la criatura és molt benvingut.
Fotografia: Ester F. Matalí, 2015
Ahir al vespre, als Amics del les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa,Laia Llobera, amb la seva amabilitat, el seu caràcter obert i transparent i la seva generosa predisposició, va fer patent que els grans escriptors són, també, grans grans persones: «Així com se coneix els petits per lo que mosseguen els grans, se coneix als grans per la generositat amb què tracten els petits», escrivia Narcís Oller aCaterina Albert en una carta de l’any 1903, segons podem llegir a les Memòries de l’escriptor de Pilar Prim. I són, per damunt de tot —i això no pot ésser més d’agrair— modestes, properes i accessibles.
Des de la lectura del primer vers de Certesa de la llum —que copio a continuació— mostrà a tots els assistents no tan sols la raó, el sentit i la funció del seu esplèndid i tan ambiciós poemari —que prova d’abastar amb les sempre limitades crosses de les paraules allò que és conscient que mai no podrem abastar (una explicació del cosmos que ens permeti saber d’on venim i, per tant, de qui som)—, sinó, alhora, la cabdal importància que concedeix a poder-lo compartir amb els lectors, d’una manera tan àmplia i esbatanada com sigui possible.
Perquè, tenint ella ja clar d’entrada —com ho palesa l’ús del temps verbal escollit, “voldries”, del primer mot del poema (i del poemari)— que el propòsit que pretén és únicament a l’abast dels déus i no pas dels homes, i sabent que els humans per entendre’ns ens cal l’ajuda de les ales de les paraules —i aquestes, com les d’Ícar, se’t desfan entre els dits així que goses atansar-te al fulgor de la divinitat o l’eternitat— i no ens podem comunicar o entendre mitjançant els pensaments, com segurament ho farien els déus si existissin, obrir els poemes a una pluralitat d’interpretacions i significacions és, no ja convenient, sinó necessari —per no dir imprescindible.
Fou per això, pel seu interès per descobrir o indagar plegats, per avançar en el coneixement del que no (ens) és possible conèixer, per obtenir el besllum del que percacem —en debades, però, alhora (i paradoxalment) donant sentit a la nostra existència—, que agraïa amb tanta afectuositat com interès les lectures individuals dels diversos assistents, que amb les seves aportacions, per al·luvio, donaven major gruix i volum als seus versos; que, per dir-ho en paraules entenedores, els completaven.
I els engruixien —o els completaven, en la (menuda) mesura en que això sigui humanament possible— en entendre o explicar-se l’emoció, sensació o reacció que cadascun dels presents sentí en llegir (i re-llegir; i en fer-ho, pensar i re-pensar) els versos del seu llibre de poemes. Començant per l’inicial que, com s’esdevé en els poemaris que en mereixen la qualificació —massa sovint no són més que un aplec casual (que no causal, que és com haguera d’ésser) de versos— és la clau de volta de la resta de llibre.
Primer vers que és, com confirmà l’autora, el senyal d’advertència que col·loca, al frontispici de la seva obra, dient, sense dir-ho: «Viatger poètic, això és el que trobaràs si vols aventurar-te a compartir amb mi la meva experiència literària; malgrat tot, m’hi vols acompanyar?».
I els que van assistir a la vetllada d’anit als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, no tan sols ho volgueren, sinó que, mercès a la màgica combinació de la seva traça lírica i a la seva afabilitat, en varen tornar no només culturalment i poètica més rics, sinó, molt contents de tan grata companyia.
Tant que, sens dubte, quan publiqui un nou poemari, se sentiran més que joiosos de tornar a emprendre un nou viatge amb ella.
És cert que un dels objectius de la poesia, si és que aquesta no és un fi en si mateixa, és generar bellesa. També ho és que la troballa és més satisfactòria si aquesta bellesa ens apareix, en part, velada, amagada, suggerida només. I això és precisament el que Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) ens proposa amb el seu nou recull, Símbol 47 (LaBreu Edicions, 2015), que tot just després d’unes quantes setmanes de publicar-se acaba d’arribar a la seva segona edició.
D’entrada, la bellesa i l’ocultació ja fan acte de presència al títol. Aquest fa referència al quaranta-setè símbol de la taula periòdica dels elements químics, que és la plata, i que s’abreuja ni més ni menys que amb les sigles Ag. Argent. O, si voleu, Anna Gual. Amb això, la poeta ens convida a entrar a la cova que és ella mateixa, on s’amaguen vetes de metalls preciosos, dúctils i mal·leables en forma de vers, cadència o espai en blanc. El volum, amb il·lustracions d’Ana Cabello i amb un magnífic epíleg d’Esteve Plantada, s’inicia amb una sentència força clara en aquest sentit: “Vaig néixer cova. / Encara no m’heu entès”.
És en l’obscuritat, en la intimitat de la pàgina, que Gual se sent més còmoda i es permet guiar el lector, equipat només amb la llanterna frontal de la subjectivitat, el geni, la pròpia manera de veure les coses. Perquè si bé Símbol 47 és una obra sobre la llum i la foscor, i la subjectivitat d’una poeta que, talment un prisma, va consolidant una carrera amb passes fermes, és també un autèntic tractat sobre el llenguatge. Les seves impossibilitats i limitacions (“Intento explicar-me millor / però l’animal de l’endins mana”, o “Seguiré esperant que el poema respongui, / tot i que sé que el poema no respon mai”) esdevenen “finestres de calç cercant sempre / la mateixa pregunta”, la que no es pot respondre, la que, precisament per això, mereix una recerca persistent i tenaç. La poesia també és seguir copejant la roca amb el front, fer forat per arribar a la llum. En un dels poemes, Gual postul·la: “Per tant l’escriptor / és un trau / que evoca mots. / Un pou que escup llenguatge. // I les paraules / són també forat i fan forat. // L’escriptura com a construcció del buit”. Altra vegada la cova, la gruta, la matriu del buit i de l’eternitat. La poeta guiant-nos, de manera quasi imperceptible, per un discurs travat a partir de subtileses i imatges potentíssimes, universals.
No debades, amb Símbol 47 Gual s’emmiralla en els clàssics i invoca, des del crui de la seva obra, els seus autors preferits: Foix conviu amb Plath, Valente amb Breton, Jaume Pont amb Màrius Sampere. Però si una presència és especialment notòria en aquesta recull, tal com ja passava a Implosions (LaBreu Edicions, 2008) o L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013, Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom), és la de Samuel Beckett. Perquè malgrat l’emoció que ho impregna tot i la sensació que, llegint Gual, sempre ens trobam al límit, el no-temps i el no-lloc són el rerefons perfecte (“Sortiré al fons de la foto de família. // Com un decorat. // Desconeguda / i indomesticable”) on es desenvolupa la trama. És dins aquest marc que podem trobar imatges tan poderoses i inquietants com la història dels “nens bojos” que “existeixen per ser aquells / que, en créixer, parlaran sols”, el ca que lladra mentre la poeta escup, els “llits antics de fusta corcada que parlen entre ells” o l’arbre que “agafa la destral / i es talla l’enyor que li supura / de les branques.” És en l’estranyesa, en allò ocult, que s’amaga el més sublim.
Així mateix, aquesta capacitat de la poeta de tractar temes universals d’una manera nova però que al mateix temps ens resulta propera, és present també en la visió de l’amor que el recull ofereix. Al llarg de l’obra, el lector es pot topar amb autèntiques perles de lucidesa, ditades de mel ben dosificades, com per exemple la manera devastadora i tan certa amb què es refereix als “esclaus amb tendències amoroses”, o la magnífica sentència, generadora de sentit i tancada alhora en ella mateixa: “perquè has vingut / tot ha existit”. A Símbol 47, Gual s’encara a l’amor sense complexes, sense sublimacions, apreciant-ne la genialitat, la genitalitat, la força, i coneixent també la petita catàstrofe que ens suposa, sovint: “Riem perquè no sabem barallar-nos. / Riem perquè encara / no hem après / a interpretar els nostres presagis.”
En un dels poemes més brillants de l’obra (que podeu sentir recitat per l’autora en aquest muntatge audiovisual), Gual ens dóna “un consell: / no us blindeu / la carn als astres, / car és més seva / que tot allò / que dius / que és teu.” Desposseïts d’allò que pensàvem que teníem, tancats a la cova en què no hi existeixen el temps ni el lloc i des d’on tenim una visió privilegiada de tot allò que ocorre al nostre voltant i en nosaltres mateixos, només ens queda consagrar-nos a l’eterna pregunta, al gaudi i al patiment poètic, a la consumació i la pèrdua constant, en espiral, sempre i mai definitiva, de l’amor. Entrar a la cova per veure la llum.
Sebastià Portell
a http://www.llegirencasdincendi.es/2015/05/anna-gual-simbol-47-cova-de-plata/
Anna Gual ha editat recentment Símbol 47 (Labreu edicions), una obra en què es referma com una de les veus més importants de la poesia catalana actual. Amb aquest llibre aprofundeix en els seus paràmetres estètics amb mà ferma i gran maduresa, fins al punt que ja ha esdevingut una fita ineludible a l’hora de parlar dels poetes joves i de les recents renovacions estètiques. Però Anna Gual sovint no sembla una poeta jove, potser perquè els seus versos vénen de lluny i apunten de manera clara a l’infinit.
Símbol 47, dic? No calen introitos ni cerimonials. Amb les cartes damunt la taula cal dir que la poeta ha bastit un enigma platejat amb una coberta aurifluent. Metall preciós. Alquímicament lunar. Sempre en dualitat diftongada i creixent. Diguem-ne enigma que esdevé una mica més clar quan ens adonem que el símbol 47 de la taula periòdica correspon a Ag i que aquest Ag es refereix, evidentment, a Anna Gual. Tot quadra, un cop més, en la poesia d’aquesta autora que un bon dia va transformar la implosió en volcà gràcies al bon ull literari dels guaites de Labreu. Símbol 47 s’ha reduplicat en una segona edició, i la massa fluida i líquida del seu argent ens deixa embadalits en cada lectura. Quaranta-set poemes que es numeren en la simbologia esquívola, en el càntic lliscadís i, alhora, en la contundència.
Dues cites de l’autora, a l’hora en punt,
entre mèdiums, cinemes i ultramodernitats
Abans d’endinsar-nos en aquesta obra cal dir que la poeta té la rara virtut de semblar-nos diferent en cada nova lectura. Feu la prova: agafeu un poema de Símbol 47, deixeu-lo reposar uns dies i rellegiu-lo. Us semblarà que el sentit és un altre, que hi havia alguna cosa que se us havia escapat en un principi. L’estranyesa és el botí del sentit. Però com s’ho fa, la poeta? Quin embruix li gombolda els versos? D’on arriben els mots? Primera premissa: l’Anna Gual que escriu no sabem qui és ni d’on ve. Potser, fins i tot, Anna Gual no existeix tal i com la coneixem. És evident que Anna Gual posseeix la seva individualitat intransferible, el seu caràcter, la seva conformació personal. Respon a una identitat i a una personalitat. Però en parlar de l’escriptura ens situem en un altre terreny: el del contrast entre la persona i la fera poètica. Carnívor en el mot, l’encís conflueix en una força arravatada que no se sap molt bé d’on prové. I per això les cites del llibre ens forneixen pistes importants. La primera: Breton ens recorda que la bellesa serà convulsiva o no serà pas, cosa que desfà completament la crida a l’ordre que esventa una certa poesia. Desobediència? No cal. L’escombra atòmica de Gual ho arrasa tot i, alhora, manté l’equilibri precari de les partícules. La seva és una sensibilitat ferotge i tènue, fràgil i huracanada, concisa i trenada, qualitats totes elles que s’esdevenen en el mateix moment, en el mateix poema, en el mateix vers. I tot plegat sense obrir els calaixos de les penúries i les baixeses, sense rebaixar-se a obrir-nos la nevera buida o a mostrar-nos els llençols per fer-ne risible hermenèutica d’estar per casa. La seva poesia és plena de picades d’ullet secretes, les quals en no fer-se mai evidents adquireixen un sentit enigmàtic que les fa universals.
La segona cita que volia treure a la llum ho acaba de reblar: “Jo no parlo de mi, sinó des de mi”. Jaume Pont és la baula d’uns anys setanta lisèrgics i proclius al textualisme que ara es depuren en versos sintèticament críptics en què l’única retòrica es relliga amb l’horitzó etern que exploren. Gual, efectivament, no parla d’ella, sinó des d’un jo en què ella no tota és (per dir-ho com Jacques Lacan), perquè es transfigura de manera prodigiosa i parla des de la desconeixença de la poeta-receptora-emissora. Per això ella mateixa ens confessa que “Intento explicar-me millor / però l’animal de l’endins mana”. Esteve Plantada, al magnífic epíleg del llibre, ens ho adverteix de manera lúcida: “Anna Gual és un transmissor neuronal i epidèrmic”. Els desdoblaments de Gual són constants i ens recorden que l’argent és el millor conductor de la calor i l’electricitat, així com un excel·lent catalitzador. Retornem, per tant, a la idea de mèdium i vident, a l’estil de la poesia del XIX, és a dir a la noció d’algú que fa de conductor de coses que no se sap d’on provenen. Ella mateixa afirma que es llegeix les entranyes “com si fos un profeta amagat / rere la porta / que m’ha de conduir / a l’ànima”. La poeta va néixer cova, just en el moment en què alguns han perdut la capacitat de copsar els símbols, les entranyes, la maternitat uterina de les baumes. La cova és el lloc on es projecten les imatges platòniques. I la poeta intenta veure la realitat fascinant que rau darrere de cada símbol. Per això Gual és tan moderna, en l’accepció més relligada amb la tradició literària. Tan moderna que esquiva la postmodernitat i cau de ple en allò ultramodern, d’acord amb Boris Groys i la seva tesi de pèrdua permanent del món familiar. N’hi ha prou amb llegir aquest poema per constatar-ho:
A l’eternitat
Sortiré al fons de la foto de família.
Com un decorat.
Desconeguda
i indomesticable.
A la pel·lícula Lucy, de Luc Besson, hi ha una frase que concorda amb aquesta posició: “Hem codificat la nostra existència per reduir-la a la mida humana, per fer-la comprensible, hem creat una escala justament per fer oblidar la seva escala inabastable”. D’aquesta manera la poeta s’interroga, de manera indirecta, sobre la vida i la mort, com si intuís noves vides a l’horitzó, en un cercle incessant que recorda les filosofies orientals, però també les aparicions fantasmagòriques de The turn of the screw de Henry James o de les narracions de Lovecraft:
Reencarnar-me
en la filla fantasma
del jo anterior
i inundar un abdomen
per obligar-me a renéixer.
L’autora colonitza un abdomen, un cos per morir en pau. El sotfware −l’esperit, l’alenada o el pla original− necessita un hardware, un cos, una entitat a través de la qual expressar-se. I aquesta entitat es diu Anna Gual. I la poeta tal vegada és una metàfora perquè nosaltres, humans plens de limitacions, entenguem allò que ella és en realitat. D’aquesta manera l’esperit s’expressa a través de l’Anna Gual física. Perquè l’entenguem. I busca un cos i una veu a través de la qual es pugui concretar, bo i fent-se conscient per a ell mateix. Aquest poema ho testimonia de manera perfecta:
Síndria
Mil·lenària m’alço
com una petita bèstia
plena de trampes.
A vegades voldria un cos
per morir
en pau.
No sempre,
però.
No és casual que l’argent, en aliatge amb l’estany, s’utilitzi per soldar els xips amb els circuits impresos, és a dir tots aquells dibuixos laberíntics que veiem quan esventrem un mòbil o un dispositiu electrònic. Per això la poeta llegeix les entranyes, perquè va néixer cova. Cal afegir també que el “des de mi” de la cita de Pont inclou un munt de coses: vivències pròpies, somnis, processos imaginatius, imatges que ajunten elements dissemblants… Tot s’integra i flueix, perquè l’esperit poètic és un gran laboratori. Ja en l’epíleg de L’ésser solar havia esmentat les dissociacions de Gual, en comentar que “la poeta es veu com una altra persona, com algú diferent, en una dissociació que es podria qualificar de clínica, si no fos perquè el poema ja inclou totes les follies i els guariments en cada mot”. Les dualitats, els jocs miralls i el fet d’ésser com una altra són trets d’aquest símbol que busca la definició perfecta des del parrac del sentit.
La poeta dark desvetlla els misteris del cofre
La poeta de vegades és dura, però sap mantenir al mateix temps una intensitat molt pròpia feta de cantells i de tendreses, d’espurneigs variables i foscors reconcentrades. De fet Anna Gual reinventa el simbolisme, un simbolisme adés dark, adés lluminós en què tot es fa misteri i meravella al mateix temps. Llegir Gual és obrir un cofre ple d’objectes de què en desconeixem el significat, curull de traces fosques com una cançó de Ferran Palau, de missatges en idiomes remots, d’esquitxos retallats d’una cosmogonia única que es desfà en infinits fragments. Poesia negra, al capdavall, perquè carrega absències i interrogants damunt seu. Estic també plenament d’acord amb Esteve Plantada quan argüeix que “Símbol 47 és el fòsfor que encén una idea, i que la converteix en cambra, en cosmos, en prat o en revelació”.
Els fenòmens obscurs, però, sovint conflueixen en un esclat de llum, es sedimenten en amor, en certesa, en intuïció, en explosió sobtada o xàldiga imperativa que condueix a la veracitat. Els epifonemes amb què es clouen molts poemes condensen aquest fràgil equilibri entre la tenebra i la llum, entre la vulnerabilitat i la potència vital desfermada.
A Símbol 47 hi ha traces molt denses, místiques i paradoxals. Fins i tot malaltissament brillants. Poesia esotèrica, quirúrgica, colonoscòpica. Pur misteri: “El gos lladra. / Jo escupo cap avall / enfilada a la branca”. I així avancem, delerosos, fins a la “Suite del Martell”: tres poemes emboscats, salvatges, clorofíl·lics i plens de misteri. Perquè Anna Gual creu en la poesia com a ferida, no com a cicatriu. En l’obra de la poeta trobem una constant invocació a la salvatgia, a la part instintiva de l’ésser humà, a la intuïció i a la caiguda que és, alhora, ascensió constant. Perquè només en la possibilitat de l’abisme podem temptejar l’elevació i, tal vegada, assolir-la:
Per tant l’escriptor
és un trau
que evoca mots.
Un pou que escup llenguatge.
(…)
L’escriptura com a construcció del buit.
Com el cingle que m’escriu
mentre em precipito.
Un altre tret, que és alhora formal i conceptual, és l’arbitrarietat de moltes de les imatges, aspecte que la connecta directament amb l’últim Sampere (en el poema “Diàleg diminut” la influència és prou nítida). Arbitrari, però, no equival a gratuït. En el primer cas hi ha una voluntat, un lliure albir, un determini que fa que les imatges més aparentment inconnexes s’agermanin en una voluntat artística. En la gratuïtat, en canvi, no hi ha mesura ni direcció ni motiu. La poeta opera sovint com si efectués un muntatge cinematogràfic, a partir d’imatges disperses i variades que sutura de manera sàvia. Si Werner Herzog recomana a qualsevol jove cineasta que llegeixi i rellegeixi, perquè si no ho fa pas no esdevindrà mai un bon director, Anna Gual sembla dir-nos, en un procés paral·lel i paradoxal, que un bon poeta no només ha de llegir sinó construir, visualitzar, muntar i amarar-se d’altres formes artístiques contemporànies, no en va la poeta va estudiar comunicació audiovisual. De fet és més que significatiu que l’halur de plata sigui l’emulsionant clàssic de la pel·lícula fotogràfica utilitzada en el cinema (bo i emprant el cel·luloide com a suport i, més endavant, l’acetat de cel·lulosa i el polièster). La imatge, l’edifici: l’emulsió de la imatge en el poema. El muntatge. La visualització. De fet la seva manera d’operar no està lluny de la tesi de Gilles Deleuze i Félix Guattari exposada a Qu’est-ce que la philosophie ?, segons la qual l’única definició possible d’art rau en la composició, perquè allò que no està compost no és pas una obra d’art, una qüestió que va molt més enllà de la mera tècnica. També aquests autors, a Mille Plateaux, defineixen la tendència postromàntica en què l’important no és pas el tema, la matèria o la forma, sinó les densitats, les forces i les intensitats. I no cal dir que Anna Gual s’inscriu de ple en aquesta direcció, perquè allò que importa en la seva poesia són aquests punts de fuga tan personals, els moviments i les relacions entre fulguracions imaginàries i mots certers i sobris.
La poeta criptocristal·lina
Tenim un jaciment. El mineral amb les seves incrustacions precioses. L’estructura cúbica en què cada cara assaja el seu l’atzar. Gual escriu, sovint, de manera aforística. Per això el poema mai no és una recepta, sinó una incògnita: “Seguiré esperant que el poema respongui, / tot i que sé que el poema no respon mai”. Enmig d’aquests versos aforístics s’hi escola l’amor, el dubte, la fragilitat, el temps, la recerca de la bellesa, la salvatgia perduda o enyorada, la caiguda a l’abisme, la celebració del viure, la felicitat i la plenitud… Hi ha poemes que són límpids i transparents, d’altres en canvi fan que ens esbarzerem entre imatges inquietants i denses. Totes dues maneres d’expressar-se s’agermanen, però, en la gràcia del dir. D’aquesta manera Anna Gual combina imatges molt fosques amb d’altres transparents, com ara “Som tan fràgils / que espanta”; “Perquè has vingut / tot ha existit” o bé “T’he escrit un mail molt llarg / on t’explico sense metàfores el que em passa”. Si aquests versos pertanyessin a determinades maneres de dir en què tot és transparent perdrien, no cal dir-ho, bona part de la seva força. En les construccions de Gual, en canvi, reneixen amb ímpetu perquè estan incrustats en el rocam del misteri, en el dir elusiu que no es conforma amb el desgast dels mots comuns. Hi ha, per tant, una coexistència de plans, gràcies als encavalcaments que capgiren els sentits i posen en contacte temps i estructures diferents. Així doncs, les imatges directes, que deriven de l’Implosions més pop i intimista, es combinen de tant en tant amb l’obscuritat inquietant de la majoria de versos, com si es barregessin de manera miraculosa els universos torturats de Hieronymus Bosch, la racionalitat i l’ordre de Piet Mondrian i l’expressionisme minimalista de Barnett Newman. La bèstia salvatge conviu, llavors, amb la poeta que utilitza alguns recursos del llenguatge oral per crear complicitats i estranyeses al mateix temps. Un poema com “La perfecció del gest”, que acaba amb un “T’he avisat” ben explícit, resumeix perfectament aquesta manera de construir el poema. Aquí rau l’estranyament, amb Viktor Xklovski a l’horitzó. I també la passió de la poeta al costat de la precisió del muntatge de Sergei M. Eisenstein i de la profunditat de camp d’André Bazin. Eslava i mediterrània, boscana i vinyatera, forense i brodadora. La poeta es crea i es dissol en els seus mateixos extrems.
Anna Gual ens ofereix aquests versos que podran ser llegits d’aquí cent anys amb els mateixos interrogants que ara. Perquè a Símbol 47 la poeta parla d’allò que constitueix les entranyes de les emocions, del coneixement, del tempteig intuïtiu del viure. Amb aquest nou llibre Anna Gual creua el riu per la banda de l’espadat, allí on no només hi ha argent, sinó inacabables vetes d’or.
LaBreu Edicions ha publicat el nou poemari de Marc Masdeu, Les morts d’Octavià; un viatge pel dolor i el dubte, la vida i la mort, de la mà d’un personatge contemporani, Octavià, com a reflex d’un altre Octavià que va viure al segle desè, el depravat papa Joan XII.
Ara que ja no tinc nom i l’edat
és incerta dins l’encavallament
dels segles, he d’iniciar de bell nou
la magra sentència universal:
en honor als desheretats de la glòria,
en honor a tots els homes prescindibles,
em diré Joan.
(del poema ‘In flagrante delito’)
Vaig descobrir la poesia de Marc Masdeu el 2010 amb El carnisser del fred i de seguida vaig buscar-ne els llibres anteriors: El gos autodidacte, Les nanses, Els escalfadors. M’agrada resseguir la trajectòria d’un poeta i la seva evolució, imaginar com es va transformant la veu poètica, on i des d’on mira, com i a qui mira. La veu personal de Masdeu (1976) s’amara d’altres veus, històries, llocs i cossos. Ha traduït Prufrock and other observations de T.S. Eliot (2011) i també és autor de les narracions Les tombes buides (2010) i la novel·la Peus de fang(2013).
Les morts d’Octavià recrea el via crucis de l’home contemporani, Octavià, “qui transita entre el bé i el mal acompanyat d’una munió de veus que l’assetgen, prenent com a punt de partida o excusa la llegenda del papa Joan XII, per reflexionar sobre el dubte perpetu i l’infinit catàleg de contradiccions”.
La llegenda del papa Joan XII com a punt de partida
A finals del segle X els papes duraven pocs anys i les intrigues i el poder pesaven més que la fe. Provenien de famílies influents i l’església era una manera ràpida d’accedir als diners i, per damunt de tot, al poder. El papat de Joan XII és recordat com un dels pitjors de la història.
El papa Joan XII (Ottaviano dei Conti di Tuscolo, Roma, 937-964), conegut com “el papa nen”, de vida perversa i decadent, va ser elegit papa amb només divuit anys. Segons les cròniques de Liudprand de Cremona, testimoni de l’època, historiador i bisbe de Cremona, Joan XII va convertir la residència oficial, el palau de Laterà, en escenari de festes luxurioses, va usar el càrrec eclesiàstic en benefici propi i va trair l’emperador que ell mateix havia coronat, Otó I, aliant-se amb antics enemics, per la qual cosa va haver d’exiliar-se a Tívoli, enduent-se part dels tresors pontificis. L’emperador Otó I va convocar un sínode que el va deposar del càrrec, amb acusacions de sodomia, assassinat, perjuri, profanació d’esglésies, adulteri, incest, violació, alcoholisme i la invocació de déus pagans i dimonis. En tornar a Roma amb el seu exèrcit, Joan XII va recuperar el soli pontifici i es va venjar dels seus adversaris amb fuetades i amputacions. Va morir abans que arribessin a Roma les tropes imperials per treure’l del govern, no se sap amb certesa si a mans d’un marit enganyat o de resultes d’una apoplexia patida durant un acte sexual. Tenia només vint-i-sis anys. Havia viscut intensament tots els plaers de la vida com si anticipés la seva fi.
Entre les veus i el dolor
Viatjo per la bella Europa
amb el soroll de motors incapaços,
eixordadors, com si res existís
fora de les presons que edifiquem.
(del poema ‘Fosc com aquell cel’)
L’orgull dels records, un placebo,
la porta suprema, el misteriós
salconduit per l’imperant desert.
(del poema ‘L’illa’)
Els poemes d’aquest llibre mostren un viatge físic i simbòlic per una història particular que s’emmiralla en onze segles abans, palimpsest de vides i cossos, on “els desitjos, les pors, els enganys i els desenganys” van dibuixant el seu fosc camí. A la primera part del llibre hi trobem com a paraules-clau els títols dels poemes que fan referència al passat i a la curta vida del papa Joan XII: “Via Crucis”, “Tívoli”, “Concili”, “Sínode”, “Pornocràcia”, “Laterà”, “Roma deplorabilis”, “Privilegium Ottonianum”, “Constitutio Lotharii” i “Victimae Paschali”, entre d’altres. A les notes al final del poemari s’explica el sentit d’alguna d’aquestes paraules, però realment cada poema ens parla de l’Octavià contemporani i del seu particular via crucis, edificat sobre les paraules del passat.
En molts moments les veus de l’Octavià d’ara i l’Octavià de fa segles es confonen, es busquen, s’interpel·len, es neguen i es conforten. ¿És l’Octavià d’ara qui “vogava a contracorrent i amb perseverança”, qui pretén fugir al seu Tívoli particular enmig d’”aquell rebombori que retruny / de fantasies cegues, de renúncia”, quan “brindava pels amors del diable i jurava per Venus i per Júpiter segur que no tindria descendència”? Tant se val!
A la segona part del llibre continua el via crucis del nostre contemporani, però els títols dels poemes ja ens són més familiars: “Sense alè”, “Voyeur”, “Remor de fons”, “Les possibilitats”, “Sabotatge”, “La facilitat”, “Nit de joia”, “Directrius per al naufragi”. És el dolor de viure. Hi ha ironia i desencant, els carrers maquillats i els falsos bàlsams, la tremolosa flama que el recorre, i aquell estiu a Platja d’Aro, Jotabé amb taronja i seduccions en seients poc reclinables, mentre a la ràdio anunciaven el nom dels millors.
No és un llibre fàcil de llegir: té l’enigma dels llibres que t’obliguen a seguir les petges de la veu poètica i a interpel·lar-te. Cal deixar-se emportar per la munió de veus que hi ressonen, per les imatges que provoquen estranyament, per aquesta lentitud volguda, com si calgués aturar la vida un moment i sentir-la a càmera lenta, sentir els plaers, l’excitament efímer i el dubte, els mals presagis.
A Les morts d’Octavià també hi ressonen múltiples veus literàries: Horaci, Ausiàs March, Kafka, Pound, Heidegger, Blaise Cendrars, Thomas Bernhard, Milan Kundera i, sobretot, Eliot. Els anys 70 (amb una picada d’ullet a l’any de naixement de Masdeu, el 1976) prenen un relleu especial, amb referències al cinema (Taxi driver, de Martin Scorsese, recordant la mítica frase del protagonista mentre es mira al mirall: “You talkin’ to me?”), a la música (Sixto Rodríguez i la cançó titulada Crucify your mind) i al futbol (el jugador txec Antonin Panenka i la seva especial manera de tirar un penal a la final de l’Eurocopa de l’any 1976, amb el vers: “i Panenka cosia Iugoslàvia / del talent dels suïcides”.)
En honor a tots els homes prescindibles
Hauríem d’alçar el cap
i xopar-nos del fred de les mil ànimes
que, com tu i jo, abandonen jardins,
hortets, roba estesa.
Saben que han fet tard.
(del poema ‘Not in my backyard’)
Algú ens ha vist a les nits, pidolaires
després d’estripar-nos els cors?
(del poema ‘Nit de joia’)
Marc Masdeu segueix mirant (i obrint) la gran ferida, el dolor del món i de l’home, la gran esgarrifança i la foscor, però trobo que aquesta vegada ho fa d’una manera menys ofegadora que en llibres anteriors, amb versos que de vegades gairebé no permetien respirar. No ha perdut la força verbal i visual de les seves imatges poètiques ni la veu personal; al contrari, el seu despullament és possiblement més inquietant i corprenedor.
L’Octavià contemporani imagina maneres de morir enmig de la mirada dels segles, que veu passar la vida i la mort. L’Octavià del segle X i el d’ara moririen junts als marges “en honor a tots els homes prescindibles”, “cercant els ecos dels abandonats”. Potser “l’agonia fou no saber estimar.”
Moriré enmig d’una nit manta gèlida
amb l’excusa dels carrers sense eixida,
ple de propostes i esses informals,
meditades passes de suïcida;
temorenc com aquell Crist sangonós.
¿Serà un cop de martell a la testa
per la mà honesta d’un home casat
o per l’estrangulament d’un excés
de viagra dins del jaç calitjós?
Això mai ningú no ho confirmarà.
***
Un fred de cap d’any abans del raïm
ens enclota en la confusió molt fonda
de no empassar res des de la innocència.
Jordi Cussà: “Formentera era per nosaltres una terra mítica, on probablement encara hi havia elfs, fades i unicorns”
R. Beltrán/ Jordi Cussà (Manresa, 1961) ha escrit una novel·la sobre la vida i, irremeiablement, sobre la mort, amb un títol ple de referències musicals i psicodèliques. Formentera Lady (LaBreu, 2015) és la història d’”una tropa de cavalls salvatges”, com els defineix el seu creador, que han sobreviscut a la prova de foc de les drogues i amb cinquanta anys, lluny de l’eufòria artificial i encara en la cerca de l’eufòria per l’eufòria, s’ajunten per recordar el seu passat i convertir-se ells mateixos en els narradors dels seus anys setanta i vuitanta. I en aquesta trena de més de tres vímets, Formentera es dibuixa com un escenari actiu, que va propiciar el naixement de bona part d’aquestes memòries.
“Formentera Lady és un exercici literari bastit amb ofici i paciència durant més de cinc anys, però deixant les neures de banda perquè ara sé segur que el més transcendental de la vida és anar al dentista”. Al terminar de llegir aquesta novel·la, amb el rosari de derrotes que embasta la trama, estàs plenament d’acord amb el seu autor, encara que deixis per demà demanar hora a la clínica dental.
Mai has amagat la teva època d’addicte a les drogues i, més tard, la duríssima rehabilitació. Quina és la importància del component autobiogràfic a aquesta novel·la? El que em sembla important és haver viscut el trauma en primera persona, però més que per les anècdotes narratives, pel registre de veracitat que ho ha d’impregnar tot (i amb aquests temes més, perquè de seguida se’t veu el llautó).
Com diu un personatge: “que sigui realitat o no, no té cap importància. El que compta és que aporti un bri de veritat”. I per estrany que sembli, aquesta engruna de veritat jo sovint la busco en anècdotes refregides o inventades.
Tot i les desgràcies que viuen alguns dels personatges, deixes un punt d’optimisme… O m’ho he imaginat jo?
No, no: és una de les claus de Formentera Lady. Els ex addictes valorem molt la vida, si la recuperem amb una mica de salut (en general, ningú és igual ni constant, és clar). És un premi a la batalla de deixar-ho, suposo, i en el fons fins i tot un punt d’orgull personal.Els ex addictes valorem molt la vida, si la recuperem amb una mica de salut.
És veritat que Formentera Lady és més el punt final d’allò que vares iniciar a Cavalls salvatges (Columna, 2000) i no la continuació, com diu Matthew Tree al pròleg de la novel·la?
Permet primer que defensi el Matthew, que coneix les dues novel·les “més” bé que jo. Ell es vol referir a la continuació temàtica de Cavalls salvatges, perquè no havia escrit res més en l’univers de les drogues (tot i que al principi les editorials m’ho insinuaven).
Jo crec que Formentera Lady només és una cosina de Cavalls salvatges: se n’aprofita una mica per agafar pàtina i situar els lectors, però de fet és una realitat paral·lela diferent, perquè els personatges viuen experiències semblants però “són” diferents. D’altra banda, en envellir tenen la possibilitat de deixar-ho i pensar-hi, recurs que ens porta a un plantejament psicològic més ric.
Com va néixer el títol de la novel·la? Per què la cançó de King Crimson? Per cert, el grup té un carrer a Formentera… El títol és idea del Marc Romera de Labreu i n’estic molt content. King Crimson ens agrada molt i el disc en concret dels que més. D’altra banda, l’anècdota del Daniel quan se n’hi va amb la idea de menjar-se el primer mono, sí que és autobiogràfica, i a pesar de tot tinc molt bon record de sa illeta. Però potser el més important va ser el component líric. M’agrada pensar que la novel·la rutlla perquè aconsegueix explicar històries terriblement sòrdides amb un lirisme tendre, molt humà.
Amb el joc metaliterari, gràcies al qual el lector també es converteix en espectador del procés de creació literària, quin aspecte de l’escriptura d’una novel·la t’ha costat més reflectir?
La doble personalitat dels personatges, per descomptat. La mateixa distància mental i temporal que em separa del Jordi Cussà que era quan era addicte, l’han de reflectir tots i cadascun dels personatges. Espero haver-ho aconseguit.
D’altra banda, jo defensaria que l’argument de la novel·la és l’escriptura d’una novel·la, i per això el contingut pelat baixa més bé.
La novel·la està plena de sensibilitat, de sensacions, d’apreciacions amb moltíssima pell fetes pels mateixos personatges. És aquesta una forma millor de conèixer-los, en comptes de les habituals i tedioses descripcions? Ben vist. Que tingui els ulls blaus o verds no ens importa si no és per fer una frase que valgui la pena.
D’altra banda, la veu omniscient és molt pesada i a vegades perd força. Si el lector s’identifica amb la veu narradora perquè li explica la seva vida, la connexió és molt més intensa.L’anècdota del Daniel quan se n’hi va amb la idea de menjar-se el primer mono, sí que és autobiogràfica, i a pesar de tot tinc molt bon record de sa illeta.
Parlant de descripcions, com definiries Formentera? Glups. En aquella època, per a nosaltres era una terra mítica, on probablement encara hi havia elfs, fades i unicorns. Espero que encara hi siguin, ni que s’hagin d’amagar una mica més.
A altres entrevistes t’has mostrat molt crític amb els mitjans de comunicació, amb alguns d’ells, i el seu menyspreu per la literatura. Què creus que han de canviar per fer una bona feina en aquest aspecte? No, no crec que menyspreïn la literatura sinó que la utilitzen i la volen sancionar, sobretot la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Cavalls salvatges, La serp i L’àlfil sacrificat (les tres primeres novel·les que vaig publicar) van tenir una atenció decent a l’Avui, Regió 7, El País, La Vanguardia, El Temps… Però allò que TV3 no sanciona difícilment arriba al mercat i llavors fins i tot els altres mitjans perden l’interès.
Tens previst presentar la novel·la a Formentera? La veritat és que n’hem parlat amb els amics d’Anònim Teatre, que han vingut a llegir a totes les presentacions. Però com que cadascú s’ha de pagar “lo seu”… No crec que ho puguem lligar.
Rebecca Beltran Noudiari Eivissa i Formentera (07.05.15)
Víctor Sunyol: “Shakespeare inventa la humanitat, nosaltres no som sinó el que ell fa”
“Birnam” és el bosc que apareix en una de les profecies que llancen les bruixes de Macbeth. Aquesta: “Macbeth no serà mai vençut, llevat de quan el bosc de Birnam, pel turó de Dunsinane, vagi a lluitar contra ell”. I Birnam és el títol de l’obra que ha publicat el poeta Víctor Sunyol (Vic, 1955). No és exactament ni assaig ni novel·la ni teatre ni prosa poètica, però té una mica de cada cosa i un punt de partida clar: un actor veterà, bregat en moltes obres de Shakespeare, està a punt de sortir a l’escenari per interpretar el rei Duncan en Macbeth, quan l’assola un cabàs de preguntes. “Jo, com que sóc molt antic, dic que és un text, l’etiqueta m’importa bastant”, afirma, divertit, Sunyol, que és també professor de llengua, editor i activista cultural.
–Què és Birnam?
-D’entrada, és un soliloqui a través del qual intento parlar dels meus temes de sempre, sobre el llenguatge i també altres qüestions més vitals. Abans de sortir a fer el paper de Duncan, a l’actor li comença, d’una manera molt intuïtiva, la crisi del llenguatge. I comença a dubtar de tot. A partir d’això, es tracta d’anar dient coses sobre la crisi del llenguatge, la crisi de la persona madura, aspectes de teatre, de Shakespeare… També surten una sèrie de referents de teatre, de cinema, alguna cosa de música, de poesia.
-I posa en dubte certes lectures de Shakespeare i es posa amb ell…
-Això ja és una boutade. Com quan, per exemple, el protagonista es posa a interpretar el “to be or not to be”. A vegades és un joc, a vegades és anar a buscar ben bé les interpretacions.
-Potser Shakespeare ha quedat com una cosa tan de postal que quan algú l’interroga o s’hi relaciona, sobta…
-Però és que té un pòsit molt important. Jo estic molt amb la gent que diu que és el primer creador de mons. Podríem parlar de la tragèdia grega, però són molts autors. En canvi, Shakespeare és un de sol i és el que inventa la humanitat. Nosaltres no som sinó el que Shakespeare fa. Hi ha molts elements de la seva obra que il·luminen molt l’individu. És el nostre contemporani i ho serà sempre, perquè hi és tot. En el fons, perquè ens ha inventat. Si som com som i escrivim com escrivim i actuem com actuem és perquè l’hem llegit o perquè existeix.
-A Birnam hi ha moltes més preguntes que respostes. Però, ha arribat a alguna conclusió sobre la crisi del llenguatge?
-D’entrada, no hi ha conclusió, perquè l’obra acaba i no queda clar si surt o no surt a escena, que és el dubte que té, i que cada vegada l’estreny més. Allò bonic és que hi ha gent que, després d’haver-lo llegit, pensa una cosa, en pensa una altra… Però en tot cas, no hi ha solució, la crisi del llenguatge és un estat. És una pregunta contínua. Shakespeare, de fet, és el primer gran nihilista. Les seves obres, si ens les mirem bé, fins i tot les comèdies, són d’un nihilisme brutal.
-Dins aquesta crisi, quin és el paper de la literatura?
-La literatura és qui pot treballar aquesta crisi. Hi ha dues eines. Una és la filosofia, l’altra és la literatura. La filosofia està constreta per les seves limitacions de sistema. La literatura, pel fet d’escapar-se del mètode i poder divagar, pot arribar més enllà. La literatura serveix molt més que la filosofia per moure’s en aquest territori.
-Quan parla de la crisi del llenguatge, en realitat, parla de la nostra crisi?
-El personatge es diu: he de sortir a dir això, que no vol dir res, tant és que digui això com que avui és dijous i me n’he anat a fer un cafè. I a partir d’aquesta crisi, que és la del llenguatge, es van obrint totes. Justament per això, perquè la crisi del llenguatge, que en el nostre món comença al [segle] XIX, al final dels romàntics, és la que obre totes les escletxes, de la filosofia i també de la ciència i la moral o la societat. -Amb LaBreu Edicions, qui l’ha publicat, ha fet moltes presentacions. Quines reaccions ha rebut?
-M’ha passat una cosa molt simptomàtica. És la diferència brutal entre un llibre de prosa i un de poesia. Fins ara jo he fet poesia i a les presentacions, lectures o el que sigui la gent diu “ah, sí, molt bé”. La poesia té una reacció més freda i silent. En canvi, amb Birnam és una altra cosa. Tu llegeixes un tros, la gent demana coses, hi ha un intercanvi d’opinions. Això no m’havia passat mai.
Teniu al davant la història de la meva família. Espero que sigui prou ordinària.
Com si d’un àlbum familiar es tractés, ‘Els nostres’ és un recull de retrats en forma de relat d’alguns membres de la família de Sergei Dovlàtov, començant pels avis, el patern que va morir afusellat pel règim de Stalin, i el matern que, carregat de mal geni, cridava ‘Tapotamà!’ i amenaçava tothom amb el pom de bronze del bastó. Tot descabdellant el fil dels records d’èpoques passades continua amb oncles contrabandistes, ties redactores “Em fa l’efecte que la meva tieta era una bona redactora […] Tot i que en general no acabo d’entendre de què serveix un redactor”, cosins convertits en delinqüents, el pare i la mare “que s’alimentava bàsicament de patates”, la dona, que “no va ser amor. Ni un moment de debilitat. Va ser un intent de protegir-me del caos.”, fins i tot la gossa Glaixa, de qui un col·lega de Dovlàtov diu que “és l’únic membre normal de la família…”, i els seus dos fills, la Kàtia, nascuda encara a l’URSS, i el seu fill, ja nascut a Nova York i que es diu Nicholas Dawley “ja us ho podeu ben creure.” No es tracta, doncs, d’una història gens ordinària, com tampoc no ho és la manera com la coneixem, aquesta família: passada pel sedàs de la ironia i l’escepticisme puntejats amb el pessimisme amb què escriu Dovlàtov. I així, fins i tot el fet més petit i insignificant acaba tenint gràcia, una gràcia que no saps si et fa “riure, plorar o plorar de riure”, com diu Albert Sánchez-Piñol.
Però, compte, aquest llibre no és només una tirallonga d’anècdotes més o menys divertides protagonitzades per membres de la família de l’autor. Tot explicant la família que l’ha criat, s’explica ell mateix: “Estic ple de prejudicis. Per exemple, em fa l’efecte que les dones grasses són mentideres […] però no parlàvem pas de mi…” Cadascú de nosaltres som qui som gràcies a -o malgrat, de vegades- la nostra família: “Només hi ha una cosa que em preocupa. (…) faci el que faci, la meva dona sempre em diu: –Déu meu, mira que t’assembles a ton pare!” Per això en realitat Dovlàtov el que ens ofereix és la seva història encara que utilitzi com a excusa per fer-ho la seva família i les circumstàncies que l’han envoltat: “Als anys 1960 vaig començar a escriure una mica. Ensenyava les meves creacions a tieta, que em trobava centenars d’errors als relats.” I així, d’un avi a un cosí, passant per una tia i fent marrada passejant amb la gossa, Dovlàtov ha anant cosint trossos d’història, espigolant d’aquí i d’allà, per confegir un relat-retrat, qui sap si involuntari però força fidel, de qui pretenia amagar-se rere oncles, pares i fills.
Hi ha encara un altre personatge que té un paper destacat, fonamental diria, en cadascun dels retrats-relats: l’Estat Soviètic on “amb Stalin es publicaven llibres i després n’afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres.” i contra el qual només es pot lluitar amb l’absurd. Aquest estat arribava a infiltrar-se fins en els aspectes més íntims de la vida dels seus ciutadans i el resultat era una societat on “la bogeria havia adquirit formes quotidianes, normals i rutinàries”, i deixava una marca tan profunda en la vida dels qui l’havien de suportar que ja no es podia esborrar: “La biografia de l’Aron, el marit de la meva tieta, és un reflex perfecte de la història del nostre país.” I així mateix, Dovlàtov als sis anys ja “sabia que els diaris deien mentides. Que a l’estranger la gent senzilla era més rica i vivia amb més alegria. Que ser comunista era vergonyós però útil.” I més endavant, quan l’ofici creatiu ja l’havia escollit, veu com no el publiquen. “L’any 1976 es van publicar tres relats meus a Occident. Des d’aleshores les edicions soviètiques em van quedar vedades (com ja ho havien estat fins llavors, per cert)”. L’empresonen (“només diré una cosa: la presó no em va agradar”) i, finalment, arriba a la conclusió que l’emigració és l’única solució: “Després que marxessin la dona i la filla, els esdeveniments es van succeir a un ritme vertiginós. (…) I, per fi, l’oficina d’emigració, la duana, les salsitxes vieneses…”
“Qui sóc? D’on vinc? Què ens passa? Com s’acabarà tot això?” En un moment o altre, tothom s’ho planteja. Dovlàtov, a diferència de la majoria, va trobar la manera de respondre totes aquestes preguntes. Totes excepte l’última, que ningú no pot respondre per ell mateix.
[Els nostres. Sergei Dovlàtov. Trad, Miquel Cabal. LaBreu Edicions, 2014]
LaBreu Edicions participa en diversos actes de la XXI Setmana de Poesia de Barcelona que se celebrarà del 12 al 18 de maig:
“Traduir poesia”Setmana de la Poesia de Barcelona 2015
Dilluns 11 de maig , 19:30h La Central (c/Mallorca)Borges pensava que, sovint, els mèrits d’una traducció residien més en les infidelitats creadores que en les fidelitats i Thomas Bernhard afirmava, radicalment, que “una traducció és un altre llibre. No té res a veure amb l’original. És un llibre de qui l’ha traduït. De fet, traduir és impossible.”
Amb motiu de la Setmana de la Poesia d’enguany, hem volgut endinsar-nos en l’arriscat món de la traducció poètica, una tasca complexa i esforçada que vol apropiar-se com cap altra del significat original de la traducció,traductio, fer passar d’un lloc a l’altre, traslladar, com en anglès, to translate, un moviment constant d’acostar-se i allunyar-se.
Hem convidat a cinc traductors catalans que recentment han dut al català els versos de grans poetes d’arreu.
Els cinc convidats parlaran de la seva experiència traductora, de com van arribar als textos, de com els van encarar, les dificultats que s’hi van trobar i com han conviscut amb l’obra del poeta tra(du)ït.
L’experimentat traductor Jaume Creus (Barcelona, 1950) ha publicat recentment la Poesia completa d’Òssip Mandesltam a Edicions de 1984; Arnau Pons (Felanitx, 1965) ha publicat les seves traduccions de Paul Celan al volum de Labreu, Cristall d’alè; Jaume Pons Alorda (Caimari, 1984) parlarà de la seva celebrada versió en català de les Fulles d’herba de Walt Whitman, també a Edicions de 1984; i Corina Oproae i Xavier Montoliu de la poesia del romanès Marin Sorescu, la traducció dels poemes del qual va fer-los guanyadors del Premi Rafel Jaume a la millor traducció poètica de l’any amb Per entre els dies. Antologia poètica, publicat per Lleonard Muntaner.
Al començament, LaBreu era un projecte centrat en la literatura escrita originalment en català, que va néixer amb la modesta intenció de traslladar la prosa digital i la poesia oral al món de Gutenberg. Tot just ara fa deu anys que vam dur a la impremta una antologia de la revista Paper de Vidre. I un any més tard, el febrer de 2006, naixia la col·lecció Alabatre, amb els poemaris de Jordi Vintró, Josep Pedrals i Andreu Subirats, alguns dels poetes habituals de l’(H)original.
A partir de la bona acollida del projecte, vam anar guanyant confiança i ens van anar arribant propostes per ampliar el radi d’acció. A poc a poc i bona lletra. No va ser fins el 2009 que van aparèixer les nostres primeres traduccions. Marcel Riera ens va engrescar a publicarFinestrals, de Philip Larkin, en versió bilingüe, pròleg i una entrevista ben sucosa. Va ser la primera traducció publicada a Alabatre. I també el 2009, gràcies a l’impuls de l’editor Miquel Adam, vam estrenar La Intrusa, una col·lecció dedicada a la narrativa estrangera, amb La zona, de Serguei Dovlàtov, inèdita fins aleshores en català, en una esplèndida traducció de Miquel Cabal i un interessantíssim pròleg de Ricard San Vicente.
El 2010 vam descobrir un vessant ocult d’un autor prou conegut a casa nostra. A partir d’un assaig de Ramon Espelt sobre el món dels laberints, arribem a Minotaure. Una balada, text poc conegut del dramaturg i novel·lista suís Friedrich Dürrenmatt. Traduït per Ignasi Pàmies, que més endavant es va unir a l’equip d’editors, Minotaure és una prosa poètica motivada per una futura coreografia, però que alhora neix d’una de les obsessions que van acompanyar eternament l’autor suís: el drama de l’ésser híbrid, clos i exclòs.
El mateix any vam publicar un clàssic francès del segle XV. Quan Andreu Subirats ens va proposar de publicar la seva traducció de Les Balades, de François Villon, feia anys que la versió que Feliu Formosa havia fet d’alguns dels poemes no es podia trobar ni a les llibreries de vell. Subirats hi havia treballat durant anys, i va superar les dificultats de la llengua francesa de l’època i l’argot, a més de la parla secreta de la coquillerie (grups organitzats de desertors de l’exèrcit i lladregots que Villon va conèixer i va freqüentar). A més d’exhaurir dues edicions, Subirats va rebre el Premi Mots Passants de traducció (UAB) de 2010.
El 2011 vam apostar per dos grans poetes de la modernitat, Verlaine i Eliot. Marc Masdeu, poeta que considerem «de la casa», ens va proposar una versió fidel però actualitzada dePrufock i altres observacions. Es tracta del llibre que va donar a conèixer T. S. Eliot i és imprescindible per entendre cap on va anar la seva obra posterior, perquè s’hi planteja la base de la seva poètica. I pel que fa a Verlaine, vam publicar un dels seus dos «reculls de temàtica obertament i barroerament eròtica», Homes, dedicat a l’amor homosexual, traduït, editat i prologat per Jordi Llovet. Aquests poemes no van ser mai inclosos a les obres completes de l’autor, i el traductor va pensar que només una editorial com LaBreu podia atrevir-se a publicar-los en català.
El 2012, amb De llindar en llindar, vam posar la primera pedra d’un nou projecte dins Alabatre. Mentre els lectors ens facin confiança, ens proposem anar publicant l’obra completa de Paul Celan, en edicions traduïdes i anotades per Arnau Pons per ajudar els lectors a desxifrar els poemes. La decisió de no publicar les obres completes en un sol volum té a veure amb la voluntat de dotar cada llibre d’un extens apartat de comentaris, no centrats en la biografia del poeta, sinó en cada poema i en l’aposta pel sentit del text, més enllà de les possibles interpretacions. En paraules del traductor, «El sentit no és un resultat fix ni tancat, sinó que és una idea reguladora, que ajuda a orientar la lectura a fi d’evitar les apropiacions». Pons proposa «publicar Celan des d’una perspectiva bollackiana —si se’n pot dir així—» que «comporta qüestionar l’acadèmia, la recepció de l’obra i també la política de la memòria». El 2014 ha arribat un segon volum, el cicle Cristall d’alè (1965), amb esbossos de comprensió de Jean Bollack (encara inèdits en francès) i complements orgànics de Pons. I, de forma extraordinària i fora de col·lecció, l’hem acompanyat de l’assaig d’Yves Bonnefoy Allò que va alarmar Paul Celan.
Després del primer volum de Celan, van venir dos reculls que es distanciaven de la nostra trajectòria centrada en la tradició europea: Al seu desert, de la poeta turca d’origen kurd Bejan Matur (Maras, 1968), en versió d’Albert Roig; i les Versions de Bai Juyi, un dels poetes xinesos més destacats del segle IX (dinastia Tang), en una versió de Marcel Riera que ens n’acosta el llenguatge planer i la sensibilitat lírica excepcional, que resulten sorprenentment propers.
I, per celebrar el 50è volum de la col·lecció Alabatre, vam publicar una proposta d’un dels autors que va inaugurar-la. Jordi Vintró ens va descobrir un llibre inèdit a la península Ibèrica, una obra pòstuma i en part una mena de testament poètic de Raymond Roussel,Noves impressions d’Àfrica, poema de quatre cants, a color i amb parèntesis, il·lustrat per H.-A. Zo, amb un ambiciós aparat de notes del traductor. L’ambició i el text resultant de l’aventura de Vintró han estat rebuts per crítics com Ramon Lladó i David Castillo com un «esdeveniment literari», i finalment ha rebut el Premi Ciutat de Barcelona a la millor traducció en llengua catalana. La poesia de Roussel és literatura d’invenció pura, la literatura que porta a escena el llenguatge mateix, de manera que el traductor al començament sent el vertigen d’un text aparentment intraduïble, a causa del vers, la rima, els excursos dins el poema mateix i el comentari del l’autor. Lladó destaca que la dificultat extrema d’aquesta traducció rau, entre d’altres raons, en el caràcter del vers rousselià, minuciós i precís fins a l’extenuació, que fa que no sigui possible recórrer a l’estratègia privilegiada de la traducció poètica, la paràfrasi. Lladó observa que el traductor es veu obligat a «desentrañar el sentido y la configuración de los versos tomando la senda más compleja y ardua de la metonimia y sugerir, mediante un tejido de nuevas asociaciones, el entramado semántico del original».
Pel que fa a la narrativa traduïda, la col·lecció La Intrusa, nascuda el 2009, ha arribat a publicar catorze títols, quatre dels quals són de Serguei Dovlàtov, un autor rus que es va exiliar als Estats Units al final dels setanta i va retratar l’absurd del règim soviètic en unes narracions de pinzellada àgil i diàlegs esmolats que Miquel Cabal ha sabut fer-nos propers de forma magistral. Dovlàtov retrata el règim i l’exili russos a La maleta, les biografies familiars a Els nostres, els secrets del periodisme en plena dictadura soviètica a El compromís i la cruesa, la violència i l’argot d’un camp de presoners soviètic a La zona.
A més de Dovlàtov, hem apostat per narrativa inèdita o gairebé inèdita en català, com les contundents narracions d’El cobrador, del brasiler Rubem Fonseca; l’educació sentimental del canadenc David Bezmozgis (lector fervorós de Dovlàtov, per cert), amb Nataixa i altres històries; la visió irònica i tendra de la generació del 1968 que amaga Matèria primera, que alhora ens descobreix un narrador alemany beatnik i heterodox, Jörg Fauser; les proses de viatge d’Un bàrbar al jardí, del polonès Zbigniew Herbert (conegut a casa nostra principalment com a poeta); o el western gòtic El monstre de Hawkline, de Richard Brautigan, ídol de la contracultura nord-americana. A més, amb El bigoti, hem recuperat una obra primerenca d’un autor destacadíssim de la narrativa francesa actual, Emmanuel Carrère.
D’altra banda, hem volgut recuperar clàssics del segle XX introbables en català, com les proses i la narrativa breu d’Aleksandr Soljenitsin a Vergonya, en gran part inèdita, o l’obra de ficció d’Anaïs Nin, descatalogada de fa anys, i hem apostat per versions de traductors de la nova fornada, com Ferran Ràfols. I a la primavera presentem una obra de Marguerite Duras inèdita en català, La tarda del senyor Andesmas, en traducció de Marc Colell.
Són deu anys de llegir, triar les propostes que més ens han engrescat i apostar-hi. L’acollida dels lectors que ens fan confiança ens anima a continuar. Així, doncs, continuarem llegint, triant, equivocant-nos o encertant-la. Ens mantindrem fidels a l’aventura d’editar i acompanyarem els traductors en la de traslladar. És a dir, que continuarem tenint cura de llegir amb calma les traduccions que ens arriben i establirem un diàleg amb traductors i correctors per aconseguir la traducció que els lectors es mereixen, sense deixar de banda tota la feina que suposa fer arribar aquestes obres als lectors per mitjà de presentacions a llibreries, premsa, biblioteques i clubs de lectura.
Paul Celan va néixer el 23 de novembre de 1920 a Czernowitz, capital de la Bucovina, una antiga regió de l’Europa oriental que al segle XVIII va ser integrada a l’Imperi austrohongarès amb aquest mateix nom: die Bukowina, segons la grafia alemanya.
La paraula té un origen eslau, buk, que significa ‘faig’, l’arbre dominant en aquella zona rebregada pels Carpats. La Bucovina és, doncs, una ‘terra de fagedes’. El terme es relaciona, al seu torn, amb la paraula alemanya Buch, que designa el ‘llibre’. Quan en el «Discurs de Bremen» (1958) Celan indica que prové «d’una contrada on vivien persones i llibres», sens dubte remet a aquest lliscament etimològic, però alhora posa de relleu el pes que va tenir la literatura en aquella regió. Abans de la Primera Guerra Mundial, Czernowitz era una ciutat on els jueus de llengua alemanya, en gran part assimilats, i també, en menor quantitat, de llengua ídix, superaven el terç d’una població força heterogènia, formada sobretot per romanesos i ucraïnesos, però també per polonesos, alemanys i altres ètnies. Per això, la ciutat va ser anomenada la Jerusalem del Pruth (el riu que hi passa per la vora), però també la petita Viena o l’Alexandria d’Europa. La comunitat alemanya hi tenia una escola, premsa pròpia, un teatre i fins i tot una universitat. Després de la dissolució de la monarquia austríaca, la Bucovina va ser annexionada a Romania, i Czernowitz va dir-se oficialment Cernăuţi. Durant la Segona Guerra Mundial, va ser ocupada per les tropes soviètiques, i Celan va fer l’experiència del comunisme —que l’havia atret en la joventut, juntament amb els moviments llibertaris— i va aprendre el rus. Després de la guerra, la Bucovina va quedar migpartida entre Romania i Ucraïna (la capital cau avui de la banda ucraïnesa amb el nom de Txernivtsí). Aquest brevíssim repàs històric pot ajudar a entendre l’actitud de molts jueus de llengua alemanya que vivien en aquella regió perifèrica: eren ells els principals representats i defensors d’una llengua imperial davant d’altres nacionalitats, encara que amb fortes friccions; i van ser aquests jueus orgullosos de la seva germanitat, els quals s’havien bolcat amb devoció a la cultura alemanya —com la mare de Celan, Friedrike Schrager—, que van ser deportats o exterminats pel nazisme, amb la ràpida col·laboració del feixisme romanès i de l’ucraïnès. De fet, Celan va fer la immersió en la gran poesia alemanya, amb autors com ara Rilke, justament quan van començar les batudes contra els jueus. Aquest primer moviment d’absorció d’un univers germànic que ben aviat va esdevenir hostil i assassí determina sens dubte la naturalesa contradictòria de la seva poesia, que s’ha de llegir com una contrapoesia, ço és, com una poesia que s’escriu contra la poesia, que la interroga, la jutja i la qüestiona fins a malmenar-la, com si li demanés explicacions per haver permès o acceptat que s’arribés fins allà —un esdeveniment mortífer en què la cultura i la teologia van tenir un paper rellevant, i per tant una responsabilitat que ni l’una ni l’altra poden defugir.
I tanmateix, a pesar de la romanització que es va estendre a aquella regió històrica, un grapat d’autors jueus de cultura alemanya originaris de la Bucovina o de Czernowitz es va fer sentir; la més coneguda és sens dubte Rose Ausländer, al costat de Selma Meerbaum-Eisinger, Alfred Margul-Sperber, Alfred Gong i Immanuel Weißglas; també, d’una altra manera, Aharon Appelfeld, que amb els avatars històrics va marxar cap a Palestina i hi ha escrit la seva obra en hebreu. També n’hi ha, com es pot suposar, que han escrit en romanès, com Norman Manea i Petre Solomon. I això mostra de quina manera Celan va viure inevitablement una superposició de llengües —amb el francès i l’anglès apresos a l’escola com a llengües de cultura—, i també els xocs i les tensions entre els diversos nacionalismes (romanès, ucraïnès, alemany), als quals s’ha de sumar l’embat del comunisme —amb el rus i l’experiència soviètica— i del sionisme, amb l’hebreu o l’ídix dels ambients jueus. Aquestes llengües, o bé treuen el nas en els seus poemes, juntament amb l’espanyol de la lluita antifeixista [«No pasarán», en el poema «In eins» («Tot en u»), de La rosa de ningú, del 1963], o bé Celan les tradueix per mitjà d’una llarga llista de poetes: Virgil Teodorescu, Gellu Naum, Valéry, Jules Supervielle, Rimbaud, Mallarmé, Henri Michaux, Jacques Dupin, Shakespeare, Emily Dickinson, David Rokeakh —un deler de llengües que el va encoratjar encara a aprendre l’italià o el portuguès per traduir Ungaretti o Pessoa. La traducció literària va ser la seva feina habitual durant els dos anys que va romandre a Bucarest sota el règim comunista. Evidentment, allà va haver de traduir al romanès, i va triar autors russos, com Txèkhov i Lermontov. També la traducció a l’alemany, de Simenon o de Cioran, va ser una font d’ingressos durant els primers anys a París. És per això que la traducció va esdevenir el procés poètic que el va dur a assumir una estrangeria germana, o una estranya proximitat; al capdavall, una reivindicació de l’estranyesa i de la forania. Perquè estrany (Fremde) ho és també el poeta enfront dels alemanys. Els dos darrers versos de «Nachtstrahl», («Raig de nit»), de L’arena de les urnes(1948), diuen: «sóc més lleuger: / canto davant estranys». I una citació de Marina Tsvetàieva en el poema «I amb el llibre de Tarussa», de La rosa de ningú («Und mit dem Buch aus Tarussa», Die Niemandsrose), remarca en rus que «Tots els poetes són xuetes», allà on Tsvetàieva havia dit només «poetes — xuetes», de manera que aquest tots que Celan afegeix a la citació es torna excloent: és a dir, tots els poetes són bandejats o estigmatitzats per allò que han escrit, i si no són bandejats o estigmatitzats és que no són poetes.L’estranyesa o l’estrangeritat Celan la va trobar també en l’estimada. Es va casar a París amb Gisèle de Lestrange, una jove pintora i gravadora provinent d’una família profundament catòlica vinculada amb la noblesa francesa. Poc temps abans, a Viena, havia conegut la poeta austríaca Ingeborg Bachmann, amb qui havia mantingut una intensa relació amorosa no exempta de tensions i malentesos, perquè els crítics que l’exalçaven a ella com una de les joves promeses de la poesia alemanya eren justament els qui l’atacaven a ell perquè escrivia una poesia afectada i sense un veritable compromís. Més d’una vintena de poemes del seu primer llibre, Cascall i memòria (Mohn und Gedächtins, 1953), van ser escrits per a Bachmann:
A EGIPTE
Diràs a l’ull de l’estrangera: Sigues l’aigua.
Cercaràs dins l’ull de l’estrangera les que saps dins l’aigua.
Les cridaràs per fer-les sortir de l’aigua: Rut! Noemí! Miriam!
Les guarniràs quan jeguis amb l’estrangera.
Les guarniràs amb els cabells de núvols de l’estrangera.
Diràs a Rut, a Miriam i a Noemí:
Mireu, dormo amb ella!
Guarniràs l’estrangera que és a prop teu perquè sigui la més bella.
La guarniràs amb el dolor que has sentit per Rut, per Miriam, per Noemí.
Diràs a l’estrangera:
Mira, he dormit amb elles!
Però no va ser fins al final de la seva vida que Celan va tornar a tancar un cercle, i va mantenir, com en la joventut, una relació amorosa significant amb una dona jueva, Ilana Schmueli, l’Ametllant (Mandelnde). S’havien conegut de joves —i una mica de passada— a Czernowitz, i es van tornar a trobar, quan ell ja era un poeta reconegut, per mitjà d’ella. Ilana Schmueli va viure els goigs i les decepcions del viatge, tan esperat, a Israel, el 1969.
S’estava dreta
l’estella de figa en el teu llavi,
s’estava dreta
Jerusalem al nostre entorn,
s’estava dreta
la flaire de pi ros
per sobre del vaixell danès —li vam donar les gràcies—,
m’estava dret
dins tu.
El llibre pòstum Patis de temps (Zeitgehöft, 1976) aplega poemes que van ser escrits entre l’impuls eròtic i el deliri més fosc. La correspondència entre Schmueli i Celan mostra les evitacions amigables que hi ha entre dues formes diferents d’entendre la judeïtat. Ella, més al costat de les associacions esperables —inclosa la transcedència religiosa. Ell, sempre més al costat de la intransigència i l’autonomia. La judeïtat havia esdevingut, per a ell, un element complementari de la poesia, gràcies al qual la identitat era buidada dels seus continguts nacionals o lingüístics essencialitzadors, i esdevenia una errar, un voleiar, un ser proscrit, i per tant una intromissió en uns espais aliens, que sempre són analitzats des d’aquesta exterioritat volguda i recercada. És una actitud que comporta i exigeix una gran llibertat, i que allunya el poeta de tota col·lectivitat poètica, nacional o religiosa. Va denunciar sempre i pertot el llocs on s’ha produït la destrucció dels jueus d’Europa, però alhora va mostrar tot el que el separa de les positivitats de la religió, com en el poema punyent dedicat a Nelly Sachs: «Zürich, Zum Storchen» («Zuric, Can Cigonya»), de La rosa de ningú—amb l’or d’una catedral que els acompanya durant la conversa, reflectit dins l’aigua, com si volgués mostrar la confusió religiosa de la seva interlocutora i denunciar el perdó d’un ecumenisme escapista i irresponsable. Aquest distanciament envers els jueus practicants també es va fer sentir —sempre al costat d’una solidaritat incondicional amb els jueus assassinats— en el poema «Engführung» («Estreta»), de Reixes de paraula (Sprachgitter, 1959), o a Gespräch im Gebirg, la Conversa a la muntanya, el breu text que va adreçar a Adorno l’agost del 1959, com a testimoni d’un diàleg frustrat. No havia estat Adorno que havia escrit una frase que va fer córrer molta tinta i que molts cops va ser utilitzada contra Celan: «escriure un poema després d’Auschwitz és un acte de barbàrie»? El poeta hi va reaccionar moltes vegades, mitjançant molts de poemes. El cert és que Adorno no va aconseguir desempallegar-se mai d’una visió llosca i icònica de la poesia, i mai no va arribar a percebre la negativitat i la capacitat crítica de la contrapoesia de Celan. Tampoc, a un altre nivell, no ho va fer Heidegger, que Celan ja llegia des dels anys cinquanta pel tractament que feia de la poesia i de la memòria, i amb qui es va trobar diverses vegades, també a la seva «cabana» de Todtnauberg. Ara bé, no sempre el va llegir amb gravetat, com en el poema «Todtnauberg», del llibre pòstum Compulsió de llum (Lichtzwang, 1970); també ho va fer amb hilaritat, com quan al·ludeix a la creu amb què Heidegger barra el motÉsser —escrit Seyn— i hi superposa —o hi confronta— la unicitat del monoteisme jueu que li hauria estat llegada en herència, amb el sarcasme afegit d’una crucifixió deïcida:
Llegat a mi,
l’U
barrat amb una creu de bigues:
he de resoldre aquest enigma,
mentre tu, en hàbit de xarpellera,
vas teixint la mitja del misteri.
El poeta ens torna a situar una altra vegada davant d’un desdoblament fundador, entre un jo, el subjecte històric, i un tu, el subjecte líric, que és qui escriu i teixeix la mitja misteriosa de la seva poesia. No és ell, així, el millor contradictor? I no és també el seu nom de ploma la millor manera d’estrangeritzar-se, i més quan s’és poeta en la llengua de Heidegger? Celan és la inversió del seu cognom en la grafia romanesa, Ancel. El seu pare, Leo Antschel-Teitler, un comerciant de gra amb conviccions sionistes, va voler que el seu únic fill anés a l’escola jueva durant les tardes i aprengués hebreu, tot i que ell se sentia més atret per l’elecció de la mare: l’assimilació i la modernitat, de resultes de la seva passió per la literatura alemanya —una transmissió que ell va interpretar com una missió: la de ser poeta en aquella llengua de la mort, llengua materna i dels botxins. Posseïa sens dubte el fons de melangia necessari per a una tal empresa, i també el do de saber treballar amb la negativitat d’una experiència com aquella, perquè tots dos van morir arran de ser deportats a Transnístria, a Ucraïna. Celan en va parlar ben d’hora al poema «Schwarze Flocken» («Flocs negres»), escrit durant el seu internament en un camp de treball de Romania, el 1943, quan es va assabentar, per una carta de la mare, de la mort del pare a causa del tifus, un poema que explica com la mare li demana que li enviï un mocador teixit per ell mateix (un poema), ara que ell aprèn a plorar definitivament. Per tant, el fet de teixir una tela —o de trenar i pentinar uns cabells— s’associa sovint a l’activitat poètica. També, doncs, el mocador o el vel, i les trenes. En el poema «Der Einsame» («El solitari»), escrit el 1944, també en el camp de treball, hi torna a aparèixer el mocador, que condueix a una proesa gairebé màgica del poeta. És, però, en el cèlebre poema «Todesfuge» («Fuga de la mort»), que Celan pot arribar a escriure una tomba per a la seva mare, morta d’un tret a la nuca al camp de Mikhailovka quan es va considerar que ja no era útil per a treballar. És un poema encisador, molt rítmic i alhora revulsiu, que exposa i analitza la singularitat del genocidi jueu a mans dels alemanys, i que va ser criticat per l’estetització de l’horror o per la conjugació de bellesa i crim, quan en realitat mostra de quina manera l’èxtasi musical, l’embriaguesa poètica i el deliri alquimista per l’or han pogut conduir a l’extermini, amb Auschwitz convertit en el gresol de la raça ària, a la llum de dues figures eminents: Bach i Goethe. Tots tres poemes formen part del primer recull, L’arena de les urnes (Der Sand aus den Urnen), publicat a Viena el 1948, i retirat pel poeta a causa d’un excés de faltes d’impremta, cosa que va comportar alguns malentesos; el més greu de tots, les acusacions de plagi de la vídua del poeta jueu alsacià Yvan Goll, Claire Goll, també jueva i poeta en francès i alemany com el seu marit, al qual Celan va llegir els seus poemes tot just en arribar a París, ciutat on es va instal·lar definitivament. Va ser sota la fascinació de la poesia del jove Celan que Yvan Goll va reprendrie l’alemany per escriure els seus últims reculls i alhora li va encarregar la traducció a l’alemany de la seva poesia francesa. Segurament una mescla de gelosia i d’atracció van fer que Claire Goll el denunciés d’haver plagiat Yvan Goll així que el primer llibre, Cascall i memòria (Mohn und Gedächtnis), va aparèixer el 1953, perquè incloïa gairebé tot el recull de L’arena de les urnes. Un començament, doncs, que va ser difícil i marcat per la incomprensió i les humiliacions, amb un fons d’un antisemitisme renaixent en els ambients literaris d’Alemanya. Quan la seva poesia no era rebutjada pels joves poetes alemanys, com ara el Grup 47, de Viena, a causa del seu excessiu pathos i del seu allunyament de la realitat («Mohn und Metaphysik» és el títol burlesc que Enzensberger utilitza dins un dels seus poemes per referir-se al primer llibre de Celan), aleshores era durament criticada pels intel·lectuals més propers a Adorno pel fet d’haver-se servit de l’extermini nazi per fer poesia, o d’utilitzar una estètica inadequada per referir-se a l’horror. Quan no se li retreia la gratuïtat de les metàfores en genitiu (com ara els «molins de la mort», que en realitat era una represa crítica de l’eufemisme amb què Eichmann i el seu cercle anomenaven els camps), se l’acusava de rabejar-se en la lírica francesa fins a prendre’s excessives llibertats amb la llengua alemanya, cosa que no podia sinó desembocar en la vacuïtat i en l’estranyesa. De vegades, aquestes crítiques s’associaven amb els orígens —massa poc genuïns— del poeta. Ell veia en totes aquestes crítiques una manera d’anul·lar el combat que la seva poesia desplegava a Alemanya.
I és que Celan es va adonar ben aviat de la manera com el genocidi era neutralitzat per la religió, per la poesia o per la política, i de com els alemanys s’adaptaven ràpidament a aquestes manipulacions, amb les variades formes de la reconciliació, i de vegades fins i tot, paradoxalment, amb la connivència dels mateixos sobrevivents. D’aquí que arribés a reaccionar amb una mordacitat sense parió, com en el poema «Bei Wein und Verlorenheit» («Amb vi i desemparança»), de La rosa de ningú, un dels seus llibres més polèmics i també més reeixits, i per tant una de les cimeres artístiques de la judeïtat crítica contemporània. Celan mai no va fer servir paraules que poguessin connotar una apropiació teològica de l’extermini nazi. Va parlar simplement del seu «20 de gener», fent al·lusió al 20 de gener de 1942, la data que es va decretar, durant la conferència de Wannsee, a Berlín, la «solució final» al problema jueu d’Europa. Va evitar sempre la reducció de l’esdeveniment històric mitjançant una denominació barroera o problemàtica. Tot havia estat massa complex i s’havia estudiat massa poc, per cosificar-ho i cloure-ho d’una forma precipitada. I encara menys amb el concurs de la poesia, una activitat artística reflexiva que demana l’enfondiment d’una sensibilitat extrema en el llenguatge. Celan tria la solució inversa: auscultar la llengua alemanya fins a les seves partícules més ínfimes, com les síl·labes, per tal de fer-la grinyolar de la manera germànica i més genuïna possible, i mostrar així els camins que duen a l’horror. Si és titllat d’incomprensible, és perquè no s’està disposat a endinsar-se en aquest doble deliri, poètic i a la vegada clínic, que permet d’entrar dins de les entranyes mateixes de la llengua. El vers que diu «la mort és un mestre que ve d’Alemanya», de la «Fuga de la mort», no deixa res dret, perquè destapar «el mestre» demana entrar dins l’engranatge de la seva perfecció.
La majoria dels intèrprets que més difusió han tingut s’estimen més presentar un poeta turmentat pels remordiments i per la culpabilitat d’haver sobreviscut; esquinçat i abocat inevitablement a la producció d’una llengua inconnexa i incomprensible, a frec de l’indicible. I es passa de llarg, d’aquesta manera, davant d’una obra hàbilment construïda que dóna lloc a un capgirament total en la poesia. Sempre és més fàcil decretar una inintel·ligibilitat que no fer l’esforç gratificant del desxiframent. Conscient de la dificultat que implicava la seva poesia, i de l’exigència que demanava, en el «Discurs de Bremen» Celan parla del missatge dins l’ampolla (Flaschenpost):
«El poema, pel fet de ser una forma d’aparició del llenguatge i, per tant, dialògic en la seva essència, pot ser un missatge dins d’una ampolla que s’envia amb la convicció —no sempre gaire esperançada, certament— que en qualsevol lloc i en qualsevol moment pugui ser arrossegat fins a la riba, tal vegada la riba del cor. Els poemes, d’aquesta manera, també són de camí: es dirigeixen cap a alguna cosa.
»Cap a què? Cap a una cosa que és oberta, que és ocupable, cap a un tu potser abastable amb la paraula, cap a una abastable realitat.
»Són aquestes —em penso— les realitats que interessen el poema.»
El cert és que Paul Celan s’ha convertit des de fa temps en el lloc paradigmàtic d’un conflicte d’interpretacions entre els diferents corrents hermenèutics contemporanis, que van de l’hermenèutica filosòfica de Gadamer —deixeble de Heidegger— a una lectura molt més biogràfica i reflexiva com la de Peter Szondi; o dels desmuntatges hàbils de la desconstrucció derridiana a la compilació de dades suposadament objectives dels editors de les Obres completes. Però qui ha insistit més en la construcció d’un idioma creat a partir d’una resemantització de la llengua alemanya —sospesada i contradita en cada poema— és Jean Bollack, sens dubte l’intèrpret que més justícia li ha fet. Bollack insisteix en la correcció del caràcter enigmàtic que se sol atribuir a la seva poesia. Si és enigmàtic, és simplement perquè enigmatitza.
«L’hermetisme d’aquests poemes no construeix un àmbit privat que seria inaccessible als “no iniciats”, i reservat exclusivament als posseïdors d’informacions, sinó que tapa aparentment una cosa per tal que s’hagi de descobrir —i a la qual dóna sentit. En definitiva, analitza unes dades molt concretes. La referència és tan particular i és tan determinada històricament com precisa i particular és la llengua que la interpreta» («Biografismes»,Poesia contra poesia).
És, doncs, amb elements biogràfics molt concrets, com ara el nom de Sadagora —la ciutat natal de la mare i centre de pelegrinatge rabínic—, o el fet que al vuitè dia de néixer, durant la circumcisió, rebés el nom hebreu de Péssakh (Pasqua), que Celan va construir constel·lacions significatives, sempre des d’una actitud contestatària, contra una tradició alemanya llargament hostil. Pel fet d’haver nascut al novembre i pertànyer al signe de Sagitari es va veure a si mateix com un arquer jueu que llança els seus poemes-fletxa. L’arc és de vegades una eina d’escriptura, i les «pregàries d’arc», els poemes mateixos. El nom del pare, Leo (Löw, o Leib en ídix), també el va dur a vincular la seva poesia combativa amb el lleó de Judà, i, sonorament, amb el cor: lev en hebreu, l’òrgan de la memòria en la seva poesia, una resemantització feta a partir de re–cordar (del llatí recordari, de cor/cordis), «tornar a passar pel cor». També el seu cognom Antschel és associat amb Amschel, el nom hebreu de Kafka, que en alemany evoca la merla, Amsel, un ocell negre com la gralla,kavka en txec, i per tant una metonímia que designa la pròpia escriptura. Kafka és clarament el seu referent principal, pel tipus d’actitud irònica i crítica que va mantenir amb l’escriptura, a contracor de la vida. Al seu costat, un altre referent important és el revolucionari Georg Büchner, que comenta de manera magistral en el seu discurs «El Meridià», llegit durant la recepció del premi Büchner.
De fet, són molt pocs els autors alemanys que Celan no qüestiona en la seva poesia. Fins i tot Freud és llegit amb sarcasme mitjançant poemes-anotacions i poemes en forma d’autoretrat que neixen durant les seves fortes crisis psíquiques. La ferida és al capdavall el guariment. La busca en Rosa Luxemburg, que interpel·la en el poema «Coagula», deGirada d’alè (Atemwende, 1967), en què recorda també el seu empresonament, o a la qual al·ludeix en el poema «Jeus», de La part de la neu («Du liegst», Schneepart, 1971), amb el seu brutal assassinat a Berlín, un poema que va ser comentat per Szondi poc temps després de la mort de Celan, amb una atenció especial als fets biogràfics i vivencials del poeta, cosa que el va portar a topar amb Gadamer. Però ni tan sols Walter Benjamin —que cita en «El Meridià»— escapa a la seva mirada crítica, i el retrata sense miraments en un poema inèdit, «Port Bou — deutsch?».
Cada vegada que en la seva poesia apareix una referència a la barba o al rínxol jueus, al nas corbat o a l’ull ametllat, a un psalm o a una pregària jueva, s’ha de llegir com una afirmació de proscrit en el si d’una cultura que es nega a recordar els crims del nazisme o a il·luminar «el que va passar» (das, was geschah) sota una llum adequada. La judeïtat esdevindrà una sinècdoque de la humanitat. I judaïtzar-se així és una forma de fer-se altre, de resistir i de romandre en una diferència dissident. Celan va associar sempre la seva judeïtat poètica sense religió als moviments d’emancipació utòpics o anarquistes, de Luxemburg, Kropotkin o Landauer, al costat d’altres insubmisos, com Heine, Kafka, Spinoza o Lenz. Com ha assenyalat Jean Bollack:
«La diferència que Celan demanava de manera tan ferma que fos reconeguda no tenia cap altre arrelament que la llibertat de pensar i de ser, una cosa que, segons ell, els jueus havien anat a defensar a Alemanya. La pertinença d’aquests jueus era de fet una no-pertinença, un dret innegable a la diferència. Les víctimes dels camps d’extermini no eren pas totes llibertàries, ni de bon tros, però moltes d’elles havien estat difamades durant molt de temps pels moviments antisemites i també perseguides pel seu esperit d’independència» («Jueus alemanys: Celan, Scholem, Susman»).
La militància sempre va ser del costat de la memòria i de la història, contra l’oblit. Aquesta obstinació seva pel desocultament el va dur a una constància referencial: tots els seus poemes apunten, d’una manera o d’una altra, a l’esdeveniment històric i als camps, encara que a primer cop d’ull pugui semblar que no en parlen. Si llegeix la Càbala seguint les investigacions de Scholem, és per relacionar la tragèdia d’aquells jueus eminents, és a dir, les persecucions i l’expulsió de Sefarad, amb l’esdeveniment dels camps, que queda gravat per sempre dins la llengua. I retreu a Scholem no haver fet l’esforç necessari de llegir tot això en els seus poemes…
Celan es va tirar al Sena des del Pont Mirabeau el mes d’abril de 1970, poc abans de fer els cinquanta anys. Un poema del llibre De llindar en llindar (Von Schwelle zu Schwelle, 1955) ja analitza aquesta trajectòria:
CENOTAFI
Escampa, foraster, les teves flors, escampa-les ben confiat:
les fas passar avall, vers les fondàries,
els jardins.
Aquell que aquí calia que jagués, enlloc
ell jeu. El món, però, jeu a prop seu.
El món que badà l’ull
davant de tant de dol en flor.
Emperò ell, com que havia vist certes coses, es va posar
del costat dels cecs:
va caminar, i va collir en excés:
va collir la flaire —
i aquells qui el varen veure no l’hi varen perdonar.
Llavors va caminar i va beure una rara gota:
el mar.
I els peixos —
es reuniren els peixos amb ell?
Si ens hem de basar en el volum de traduccions generades, sembla que aquests darrers anys assistim a una revifada de l’interès dels lectors catalans per la vida i l’obra d’Anaïs Nin. I és que, un cop publicat (almenys en anglès) el que sembla que és la part més substanciosa dels diaris no esporgats, potser ara és un bon moment d’apreciar tota la complexitat de la figura de Nin, no només com una de les primeres dones a escriure obertament sobre la seva sexualitat i posar-la al primer pla de la seva obra, sinó també com l’escriptora obsessivament autoanalítica que sempre va tenir un estil peculiaríssim, poètic i marcadament antirealista, que va donar alguna de les pàgines més estranyes que s’han escrit en llengua anglesa.
Com a succinta introducció biogràfica em limitaré a dir que Anaïs Nin va néixer a França el 1903 de pares cubans, ell compositor d’ascendència catalana i ella cantant d’òpera, i que ja durant la infància va viure diverses temporades a Alemanya, França, Bèlgica i, breument, a Barcelona. Amb onze anys, just després que el pare abandonés la família a bord d’un transatlàntic amb rumb a Nova York, va començar a redactar el diari (el seu «laberint», com l’anomena), que va continuar de forma ininterrompuda durant més de seixanta anys, i que va acabar assolint dimensions colossals (es parla d’una versió íntegra de 35.000 pàgines). En un primer moment va escriure el diari en francès amb fragments en espanyol, però amb els anys el seu enamorament per l’anglès el va acabar convertint en el vehicle gairebé únic de la seva escriptura. Durant la dècada dels vint es va casar per primera vegada i se’n va anar a viure a París, on va desenvolupar un gran interès per la psicoanàlisi, es va moure en un cercle d’artistes i bohemis i va afegir l’escriptura de ficció a la rutina estricta dels diaris. Quan la Segona Guerra Mundial la va obligar a marxar de França, havia començat a publicar de manera quasi clandestina la seva obra de ficció amb The House of Incest, l’any 1936. Als anys quaranta, ja als Estats Units i empesa únicament per motius pecuniaris, va començar a escriure literatura eròtica a tant la peça per a un col·leccionista innominat, germen del reculls que molt més endavant va publicar amb els títols Delta de Venus i Little Birds. Nin va mantenir una relació força ambivalent amb aquests relats, que considerava caricaturescos i que temia que perjudiquessin la seva imatge com a escriptora, però que a l’últim va accedir a publicar i que, juntament amb els quatre volums de diari no esporgat, van enfortir-ne la reputació de dona sexualment alliberada. La seva obra de ficció (que sovint no és més que una versió decantada dels diaris) va continuar el 1944 amb la publicació del recull de relats Under a Glass Bell, galeria d’escenes i retrats de la seva vida parisenca, i el 1959 amb Cities of the Interior, «novel·la contínua» formada per cinc novel·les independents (entre les quals es troben Ladders to Fire, A Spy in the House of Love i The Seduction of the Minotaur) amb certa unitat de to i uns quants personatges encreuats. Durant els anys seixanta, finalment convençuda que els diaris eren la seva gran obra, va començar a publicar-ne una versió esporgada, en què demostra la seva fina anàlisi psicològica i ofereix un retrat inusual, pel punt de vista femení, d’alguns cercles intel·lectuals del moment. En aquest sentit, cal destacar que la versió no esporgada del diari, publicada després de la mort de l’autora i que inclou els detalls de la seva relació amb Henry Miller i de la possible relació incestuosa amb el seu pare, no repeteix el material ja publicat, de manera que el diari original ha donat lloc a dues sèries del tot complementàries.
Què ens n’ha arribat, als lectors catalans, de l’extensa obra niniana? Com amb tants altres autors, una mostra rica però atzarosa, reflex dels gustos de cada moment i dels peculiars condicionants del mercat del llibre en català. El que més crida l’atenció, indubtablement, és la pràctica inexistència de traduccions del diari, gran magma central de l’obra niniana, present només gràcies a Henry i June, primer volum de la versió esporgada, traduït per Núria Ribera el 1994. Tampoc no han circulat gaire les narracions eròtiques, tot i la tardana aparició, fa poques setmanes, d’Ocellons, traduït per Joan Antoni Cerrato. A més a més, com apuntava al principi, l’interès per l’obra d’Anaïs Nin ha patit oscil·lacions notables al llarg el temps. Entre 1968 i 1979, i tenint en compte les dimensions de la indústria editorial del moment, les traduccions es van succeir a bon ritme: Jordi Arbonès va traduir Escales cap al foc i Afrodisíac, una tria de relats eròtics; Manuel Carbonell Una espia a la casa de l’amor, i Santiago Albertí el volum teòric La novel·la del futur. A partir de llavors, però, i potser en paral·lel a la deriva ideològica de la societat, l’interès pels experiments vitals i literaris de Nin va minvar fins al punt que en els 32 anys següents només van aparèixer Sota una campana de vidre i Henry i June, traduïts tots dos per Núria Ribera. Per sort, sembla que la situació s’ha revertit, i durant aquests últims anys les noves versions de dues de les obres més denses d’Anaïs Nin, Una espia a la casa de l’amor i Dins d’una campana de vidre, traduïdes per un servidor, han trobat una acollida numèricament modesta però molt calorosa, especialment en nuclis lectors de poesia, que cal esperar que tingui continuïtat amb l’aparició el 2015 de l’esmentat Ocellons i en alguna altra traducció que es va gestant.
El lector català, doncs, ha disposat sobretot d’una part molt concreta de l’obra d’Anaïs Nin, la ficció estricta, segurament la més densa i poètica. I la primera constatació que el traductor de la ficció de Nin, i més si es ve d’un relatiu desconeixement de l’autora, com era el meu cas, és que el seu anglès no s’assembla gens a l’anglès diguem-ne convencional, que la prosòdia és estranyíssima i un punt artificiosa, i que l’efecte de conjunt, enormement saturat, costa molt de traslladar al català. Una prosa que encadena relatius i gerundis fins que en algun moment ja no queda gaire clar qui fa (o pensa, o sent) exactament què. Mentre traduïa, ho he explicat moltes vegades, em sentia com si fos una granoteta que mira de capbussar-se darrere una balena. La granoteta fa el que pot, però de tant en tant ha de sortir a respirar abans de tornar-se a capbussar, i em vaig adonar que, per més que m’hi escarrassés, l’anglès, forçant-lo com el força Anaïs Nin, permet capbussar-se més endins que el català, i que el repte de la traducció consistia a obligar la granoteta a quedar mig morta sense arribar a ofegar-la del tot. Altrament dit, forçar el català tant com pogués en el sentit que ho feia Nin amb l’anglès sense que deixés de sonar català. Pensant-hi una mica, de seguida vaig relacionar l’estranyesa de la prosa niniana amb el fet que l’anglès no fos la seva primera llengua, sensació parcialment confirmada quan un any més tard vaig traduir un autor aparentment tan allunyat de Nin com Joseph Conrad, que tampoc tenia l’anglès com a llengua materna. Hi ha moments, especialment en els passatges descriptius, que els ritmes de tots dos s’assemblen estranyament. Ara bé, en la peculiaritat de l’estil ninià hi ha alguna cosa més: un desinterès pel realisme, simplement. Quan li interessa, l’autora és capaç de narrar amb una acuïtat extraordinària, de fer veure una escena al lector amb quatre pinzellades, però el que busca en realitat és un llenguatge per expressar els sentiments (uns sentiments, recordem-ho, sistemàticament escrutats, analitzats, sotjats cada dia de la seva vida), un llenguatge que busca una subversió emocional i no intel·lectual dels codis. L’objectiu del seu estil és justament la captació del fulgor, de la incandescència, de la intensitat reveladora, i gairebé mai la veracitat. Al començament d’Una espia a la casa de l’amor hi ha una imatge que ho explica molt bé (perquè Nin es preocupa de deixar contínuament instruccions al lector, d’explicar-li com l’ha de llegir): un home espia una dona que explica anècdotes de la seva vida en un bar, i mentre la dona parla l’entén, la segueix amb plaer, però després és incapaç de reconstruir el que ha dit: en algun moment ella ha tret un esborrador i ha difuminat els contorns de les coses, ha deixat només las imatges centrals i n’ha eliminat tota la resta, el fils que uneixen escenes i imatges entre si. Llegir Anaïs Nin, si el traductor no ho espatlla, és entrar en un món de contorns esborrats.
dissabte 2 de maig Josep Pedrals recitarà al IV Festival de Poesia de Sant Celoni en sessió doble, a les 18.00 h a l’Escalinata de Can Ramis i a les 20.00 h al Porxo de Can Ramis de Sant Celoni.
Al començament, LaBreu era un projecte centrat en la literatura escrita originalment en català, que va néixer amb la modesta intenció de traslladar la prosa digital i la poesia oral al món de Gutenberg. Tot just ara fa deu anys que vam dur a la impremta una antologia de la revista Paper de Vidre. I un any més tard, el febrer de 2006, naixia la col·lecció Alabatre, amb els poemaris de Jordi Vintró, Josep Pedrals i Andreu Subirats, alguns dels poetes habituals de l’(H)original.
A partir de la bona acollida del projecte, vam anar guanyant confiança i ens van anar arribant propostes per ampliar el radi d’acció. A poc a poc i bona lletra. No va ser fins el 2009 que van aparèixer les nostres primeres traduccions. Marcel Riera ens va engrescar a publicarFinestrals, de Philip Larkin, en versió bilingüe, pròleg i una entrevista ben sucosa. Va ser la primera traducció publicada a Alabatre. I també el 2009, gràcies a l’impuls de l’editor Miquel Adam, vam estrenar La Intrusa, una col·lecció dedicada a la narrativa estrangera, amb La zona, de Serguei Dovlàtov, inèdita fins aleshores en català, en una esplèndida traducció de Miquel Cabal i un interessantíssim pròleg de Ricard San Vicente.
El 2010 vam descobrir un vessant ocult d’un autor prou conegut a casa nostra. A partir d’un assaig de Ramon Espelt sobre el món dels laberints, arribem a Minotaure. Una balada, text poc conegut del dramaturg i novel·lista suís Friedrich Dürrenmatt. Traduït per Ignasi Pàmies, que més endavant es va unir a l’equip d’editors, Minotaure és una prosa poètica motivada per una futura coreografia, però que alhora neix d’una de les obsessions que van acompanyar eternament l’autor suís: el drama de l’ésser híbrid, clos i exclòs.
El mateix any vam publicar un clàssic francès del segle XV. Quan Andreu Subirats ens va proposar de publicar la seva traducció de Les Balades, de François Villon, feia anys que la versió que Feliu Formosa havia fet d’alguns dels poemes no es podia trobar ni a les llibreries de vell. Subirats hi havia treballat durant anys, i va superar les dificultats de la llengua francesa de l’època i l’argot, a més de la parla secreta de la coquillerie (grups organitzats de desertors de l’exèrcit i lladregots que Villon va conèixer i va freqüentar). A més d’exhaurir dues edicions, Subirats va rebre el Premi Mots Passants de traducció (UAB) de 2010.
El 2011 vam apostar per dos grans poetes de la modernitat, Verlaine i Eliot. Marc Masdeu, poeta que considerem «de la casa», ens va proposar una versió fidel però actualitzada dePrufock i altres observacions. Es tracta del llibre que va donar a conèixer T. S. Eliot i és imprescindible per entendre cap on va anar la seva obra posterior, perquè s’hi planteja la base de la seva poètica. I pel que fa a Verlaine, vam publicar un dels seus dos «reculls de temàtica obertament i barroerament eròtica», Homes, dedicat a l’amor homosexual, traduït, editat i prologat per Jordi Llovet. Aquests poemes no van ser mai inclosos a les obres completes de l’autor, i el traductor va pensar que només una editorial com LaBreu podia atrevir-se a publicar-los en català.
El 2012, amb De llindar en llindar, vam posar la primera pedra d’un nou projecte dins Alabatre. Mentre els lectors ens facin confiança, ens proposem anar publicant l’obra completa de Paul Celan, en edicions traduïdes i anotades per Arnau Pons per ajudar els lectors a desxifrar els poemes. La decisió de no publicar les obres completes en un sol volum té a veure amb la voluntat de dotar cada llibre d’un extens apartat de comentaris, no centrats en la biografia del poeta, sinó en cada poema i en l’aposta pel sentit del text, més enllà de les possibles interpretacions. En paraules del traductor, «El sentit no és un resultat fix ni tancat, sinó que és una idea reguladora, que ajuda a orientar la lectura a fi d’evitar les apropiacions». Pons proposa «publicar Celan des d’una perspectiva bollackiana —si se’n pot dir així—» que «comporta qüestionar l’acadèmia, la recepció de l’obra i també la política de la memòria». El 2014 ha arribat un segon volum, el cicle Cristall d’alè (1965), amb esbossos de comprensió de Jean Bollack (encara inèdits en francès) i complements orgànics de Pons. I, de forma extraordinària i fora de col·lecció, l’hem acompanyat de l’assaig d’Yves Bonnefoy Allò que va alarmar Paul Celan.
Després del primer volum de Celan, van venir dos reculls que es distanciaven de la nostra trajectòria centrada en la tradició europea: Al seu desert, de la poeta turca d’origen kurd Bejan Matur (Maras, 1968), en versió d’Albert Roig; i les Versions de Bai Juyi, un dels poetes xinesos més destacats del segle IX (dinastia Tang), en una versió de Marcel Riera que ens n’acosta el llenguatge planer i la sensibilitat lírica excepcional, que resulten sorprenentment propers.
I, per celebrar el 50è volum de la col·lecció Alabatre, vam publicar una proposta d’un dels autors que va inaugurar-la. Jordi Vintró ens va descobrir un llibre inèdit a la península Ibèrica, una obra pòstuma i en part una mena de testament poètic de Raymond Roussel,Noves impressions d’Àfrica, poema de quatre cants, a color i amb parèntesis, il·lustrat per H.-A. Zo, amb un ambiciós aparat de notes del traductor. L’ambició i el text resultant de l’aventura de Vintró han estat rebuts per crítics com Ramon Lladó i David Castillo com un «esdeveniment literari», i finalment ha rebut el Premi Ciutat de Barcelona a la millor traducció en llengua catalana. La poesia de Roussel és literatura d’invenció pura, la literatura que porta a escena el llenguatge mateix, de manera que el traductor al començament sent el vertigen d’un text aparentment intraduïble, a causa del vers, la rima, els excursos dins el poema mateix i el comentari del l’autor. Lladó destaca que la dificultat extrema d’aquesta traducció rau, entre d’altres raons, en el caràcter del vers rousselià, minuciós i precís fins a l’extenuació, que fa que no sigui possible recórrer a l’estratègia privilegiada de la traducció poètica, la paràfrasi. Lladó observa que el traductor es veu obligat a «desentrañar el sentido y la configuración de los versos tomando la senda más compleja y ardua de la metonimia y sugerir, mediante un tejido de nuevas asociaciones, el entramado semántico del original».
Pel que fa a la narrativa traduïda, la col·lecció La Intrusa, nascuda el 2009, ha arribat a publicar catorze títols, quatre dels quals són de Serguei Dovlàtov, un autor rus que es va exiliar als Estats Units al final dels setanta i va retratar l’absurd del règim soviètic en unes narracions de pinzellada àgil i diàlegs esmolats que Miquel Cabal ha sabut fer-nos propers de forma magistral. Dovlàtov retrata el règim i l’exili russos a La maleta, les biografies familiars a Els nostres, els secrets del periodisme en plena dictadura soviètica a El compromís i la cruesa, la violència i l’argot d’un camp de presoners soviètic a La zona.
A més de Dovlàtov, hem apostat per narrativa inèdita o gairebé inèdita en català, com les contundents narracions d’El cobrador, del brasiler Rubem Fonseca; l’educació sentimental del canadenc David Bezmozgis (lector fervorós de Dovlàtov, per cert), amb Nataixa i altres històries; la visió irònica i tendra de la generació del 1968 que amaga Matèria primera, que alhora ens descobreix un narrador alemany beatnik i heterodox, Jörg Fauser; les proses de viatge d’Un bàrbar al jardí, del polonès Zbigniew Herbert (conegut a casa nostra principalment com a poeta); o el western gòtic El monstre de Hawkline, de Richard Brautigan, ídol de la contracultura nord-americana. A més, amb El bigoti, hem recuperat una obra primerenca d’un autor destacadíssim de la narrativa francesa actual, Emmanuel Carrère.
D’altra banda, hem volgut recuperar clàssics del segle XX introbables en català, com les proses i la narrativa breu d’Aleksandr Soljenitsin a Vergonya, en gran part inèdita, o l’obra de ficció d’Anaïs Nin, descatalogada de fa anys, i hem apostat per versions de traductors de la nova fornada, com Ferran Ràfols. I a la primavera presentem una obra de Marguerite Duras inèdita en català, La tarda del senyor Andesmas, en traducció de Marc Colell.
Són deu anys de llegir, triar les propostes que més ens han engrescat i apostar-hi. L’acollida dels lectors que ens fan confiança ens anima a continuar. Així, doncs, continuarem llegint, triant, equivocant-nos o encertant-la. Ens mantindrem fidels a l’aventura d’editar i acompanyarem els traductors en la de traslladar. És a dir, que continuarem tenint cura de llegir amb calma les traduccions que ens arriben i establirem un diàleg amb traductors i correctors per aconseguir la traducció que els lectors es mereixen, sense deixar de banda tota la feina que suposa fer arribar aquestes obres als lectors per mitjà de presentacions a llibreries, premsa, biblioteques i clubs de lectura
A ‘Swing’, Francesc Garriga diu adéu a una manera que ha tingut de viure, de sentir i d’estimar, i per això l’exposa amb tanta claredat Garriga reprèn la tònica de comiat.
Swing és el darrer llibre del poeta Francesc Garriga Barata, que ens va deixar recentment a l’edat de 82 anys. A Swing (entès com un lleu bressolar cap a la mort, en paraules del mateix poeta), Garriga reprèn la tònica de comiat que ha caracteritzat els seus darrers llibres, en aquest cas a mode de repàs elegíac dels temes que han anant prenent més força al llarg de la seva obra: el temps, la pròpia mort i allò que ha estat la vida, també el que s’ha quedat a mitges. Tot com a eina de reflexió al servei del fet de viure.
La seva poesia s’ha anat tornant més clara i directa en els darrers anys, tot seguint aquella fórmula tan garriguenca de “dic el que vull dir i punt”, un pretès dir “tal com raja” que, de fet, ve de qui ja ha obtingut el mestratge de molts anys de polir i depurar un estil i una manera de fer. A Swing, Francesc Garriga diu adéu a una manera que ha tingut de viure, de sentir i d’estimar, i per això l’exposa amb tanta claredat.
El poeta hi deixa constància d’haver arribat al final del seu camí amb una lucidesa i un esperit vital admirables, on es constata també la lliçó del qui, després de tot el trajecte fet, aprèn a morir. Poc amic de l’autocompassió i de mostrar les vergonyes, Garriga va mantenir la barreja de sornegueria i mirada jovial que el caracteritzaven fins al final, quan ja veia les orelles al llop. De la mateixa manera, el llibre està pensat com un adéu conscient, amb el desig que l’inevitable desenllaç esdevingui el pas d’Hipnos a Tànatos (com ja deixa entreveure la foto que encapçala el poemari i la dedicatòria final), d’una manera dolça, suau, un pas del somni a la mort, com finalment va succeir la matinada del dia 4 de febrer. Després, va començar a nevar.
Fins on jo el vaig conèixer, en Francesc era, més que un mestre (o un mestre a l’ús), un company. Com a mínim, sempre es preocupava que el sentissis proper, sense romanços, algú amb qui parlar de tu a tu, un amic. Per una banda era tossut, per l’altra curiós. Un tímid atrevit, humil i narcís a la vegada, un vell-nen amant de la gent entusiasta, de les croquetes, del finestral amb vistes al jardí. No era pagat de si mateix i sempre estava al cas de les novetats, d’allò que s’estava coent en la gent que començava a escriure (era un habitual, per exemple, dels dimecres poètics a l’Horiginal de Barcelona), sense deixar mai de banda, per descomptat, els seus admirats poetes llatins. Casa seva resultava un festival de llibres nous i vells. Miressis on miressis, a les lleixes, damunt les taules, encastats a l’escala, dipositats al terra, arreu hi veies llibres. En una de les darreres visites que li vaig fer a Bellaterra recordo com comentava que potser era el moment de buscar una manera diferent de dir les coses, potser menys melangiosa i més incisiva, més punyent. Crític amb el món, començant per ell mateix, sempre estava disposat a aprendre, a buscar una manera millor de dir les coses. Ara aquesta tasca ja pertoca a uns altres. Ara la seva veu particularíssima gravada al llarg del seu únic poema escampat en els diferents llibres, coherent com pocs, ja forma part de la tradició poètica catalana i no queda sinó esperar que les generacions posteriors el vagin perllongant tot llegint-lo, ampliant-lo, discutint-lo i, per damunt de tot, emmirallant-s’hi. Sóc de l’opinió que l’obra de Francesc Garriga no només perdurarà sinó que amb el temps creixerà en valor i obtindrà el reconeixement del gran públic.
Francesc, ara ja ets a tot arreu. Jo, per si de cas, et seguiré buscant dins dels teus llibres, en el vent de vesprada que pentina i despentina els camps.
Ramon Boixeda ( Cultura ElPuntAvui 19.04.15) #alabatre
recital TRES VEUS BREUS al Festival Rapala 2 de Calafell: Anna Gual SÍMBOL 47, Ramon Boixeda EL SEDÀS, Ester Andorrà AFAMATS amb acompanyament musical de José Toledano (18.04.15) #alabatre
Els nostres és el quart llibre que es tradueix al català de SergueiDovlàtov, un autor que s’ha fet un lloc evident i notori als prestatges dels amants de la bona literatura. Lluny de l’exotisme que se sol atribuir a l’est d’Europa, Dovlàtov ens retrata a nosaltres mateixos.
Simona Škrabec
Els nostres (1983) de SergueiDovlàtov [els hereus de l’autor han imposat que el nom havia de transcriure’s igual com en anglès; aquesta seria la transcripció catalanitzada] és el quart llibre de l’autor que ens arriba en català des de 2009. Com llegir aquests quatre volums primets, plens d’anècdotes i d’ocurrències? On cal trobar l’explicació per què aquest autor s’ha fet un lloc evident i notori als prestatges dels amants de la bona literatura?
La manera més fàcil seria circumscriure Dovlàtov entre els cronistes d’un món brutal i violent, i alhora ple de tendresa, que imaginem a la part est del continent europeu. Com si l’espai que s’estén entre Sant Petersburg i algun indret indefinit al mig de la península dels Balcans fos un territori indomable on regna una estranya llibertat tot i les coaccions constants que no obeeixen a cap lògica comprensible. Aquest esperit que «els d’allà són diferents» l’encarna millor que ningú Emir Kusturica a la pellícula La gata negra, el gat blanc (1998), que es capbussa sense fre en la vida quotidiana d’una comunitat gitana: lliures i desimbolts, sempre poc o molt feliços, joves i vells es mouen per la seva contrada en la llibertat més absoluta.
El director aconsegueix una aparença falsament bucòlica –que el públic s’empassa sense més. Els espectadors obliden tranquil·lament que La gata negra, el gat blanc és un relat gravat a contrallum de la guerra absurda, injusta i patològicament cruel que en aquells anys devastava aquells paratges. I ens oblidem també d’avaluar l’òptica des de la qual és narrada la història. Amb l’exotisme, ja en tenim prou com per trobar versemblants els personatges, els costums, fins i tot ens creiem que els seus il·limitats somriures mai no s’apaguen. Però com un baix continu, Kusturica entreteixeix en les escenes un missatge molt més problemàtic. La pel·lícula dibuixa l’existència d’un espai sense regles com un espai on tot desig és realitzable. Es tracta d’un espai on és possible acomplir aquelles fantasies –violència extrema per la qual no cal donar comptes a ningú, masclisme exacerbat, falta de tota justícia pública, la llei del més fort, els conflictes inesborrables i atàvics– que a l’Occident malauradament, sí, malauradament ja no són possibles.
Dovlàtov narra i diu, descriu i detalla, però mai, absolutament mai, no sucumbeix. L’altra característica de la seva ploma és que atrapa a tothom perquè allò que explica no és gens ni mica diferent del que ens podem imaginar que ha passat o hauria pogut passar o està passant al nostre voltant.
L’obscura força d’atracció –i perdoneu-me que m’atreveixi a aixecar aquesta catifa– que exerceix sobre els europeus la zona est, amb els seus gulags i matances, amb la gran fam i les guerres selectives que no paren d’aparèixer des dels anys 90 ençà és aquesta. No pas pocs consideren –sense reconèixer-ho mai ni amb la veu més baixa– que allí el món és encara el món a l’antiga. Un món on els forts encara tenen les regnes a les mans i on no cal escoltar tot el sant dia la xerrameca sobre drets humans i les igualtats o sospesar conceptes tan eteris com la democràcia o la seguretat jurídica.
Kusturica embruixa, i embruixa molt. Amb la música alegre de trompetes i de grans timbals, aquest director ens convida a una orgia desenfrenada. En els seus ulls no hi ha ni un bri de crítica a la pròpia societat, sinó només la celebració d’una vida finalment lliure. És a dir, que els Balcans d’aquests suposats gitanos (em nego a pensar que aquests conjunt de tòpics pugui representar un poble) serien un argument irrefutable per demostrar com la racionalitat no és el camí correcte, com l’ordre i la sensatesa ens han robat tota espontaneïtat. Com si per ser realment feliços ens calgués reconquerir de nou aquests espais indomables, aquests espais de més enllà de les fronteres, on qui mana, mana i qui no té res, mai no tindrà res…
A l’Europa d’avui no és pas difícil percebre l’auge d’uns moviments polítics, ara ja imparables, em temo, i no gens invisibles, que veuen en la Rússia més dura un exemple per recuperar el camí perdut, per retornar Europa de nou a les seves velles i segures parets. És estranya aquesta combinació, però brutalment efectiva: per un costat reclamar la llibertat absoluta als instints i per l’altre jurar un respecte cec per les fèrries regles de les societats més tradicionals, o el que és el mateix, assegurar la impunitat per als forts i la indefensió dels febles. A pesar d’aquesta contradicció tan evident, sota aquesta bandera es dibuixa el futur com un camí de retorn a l’ordre, en comptes de deixar-se endur per la perdició d’idees «llibertàries». No parlo en passat aquí, és important subratllar-ho. El Front Nacional a França aclama Putin com el tipus de líder a seguir i a Grècia i a Hongria onegen banderes nazis per protestar contra l’ordre imposat per la cancellera Merkel. El clima és enrarit, com ho demostren també dues altres pel·lícules notables Leviatan (2014) d’Andrei Zviagíntsev i El somni d’hivern (2014) de Nuri BilgeCeylan. En aquesta última, el director turc ens regala un protagonista –el podria descriure com una fotocòpia del vell bondadós del relat homònim d’Italo Svevo– que pretén ser aclamat per la seva saviesa i generositat, però que és en realitat la viva imatge de tots els vicis i baixeses que assoten aquests espais orientals.
I a Leviatan fins i tot la jove muller, que es decideix per l’adulteri amb l’amic del marit, des de l’inici renuncia a tota possibilitat de sortida, es veu condemnada abans de començar a realitzar-se. Res no creix, aquí, res. El nen adolescent del primer matrimoni del marit pot semblar d’entrada fràgil i abandonat mentre seu a la riba del Mar del Nord i observa l’esquelet d’una balena –el nom hebreu de Leviatan vindria a dir aquest animal–, però sens dubte es convertirà en un perpetrador de les mateixes coaccions i infàmies entre les quals ha crescut. Pocs horitzons ens ofereixen, doncs, totes aquestes cròniques de l’Est llunyà.
Aquesta llarga introducció és imprescindible per comprendre la singularitat de la veu de SergueiDovlàtov. Davant dels seus llibres, oblideu-vos d’exotisme i de tota sensació d’estar atrapats en un clima d’odis atàvics i d’un fatalisme del qual ningú pot fugir. Dovlàtov narra i diu, descriu i detalla, però mai, absolutament mai, no sucumbeix. Això, d’entrada. L’altra característica de la seva ploma és que atrapa a tothom perquè allò que explica no és gens ni mica diferent del que ens podem imaginar que ha passat o hauria pogut passar o està passant al nostre voltant.
No hi ha hagut, cert, ni purgues ni deportacions comparables amb l’estalinisme en gaires llocs del món –la dimensió del patiment a l’URSS va ser enorme. Però si ens mirem els destins humans un a un, i ens oblidem de les xifres com l’únic argument, llavors Dovlàtov fa de mirall de tantes al-tres situacions d’indefensió absoluta. Quants afusellats hi va haver al Camp de la Bota? Intentem recordar-ho sempre de nou com a part d’un passat compartit i no hi ha manera que siguem capaços d’articular aquest i altres capítols semblants nítidament. Els detalls més durs sempre queden, vés per on, arraconats.
Aquest és, precisament, el mèrit de Dovlàtov. La seva singularitat és la seva mirada penetrant, no pas les circumstàncies en les que va viure. Aquest autor no té por d’il·luminar els espais més ocults. Un camp de presoners, descrit des d’òptica d’un vigilant capaç d’autoreflexió… On s’ha vist això? I la maleta de l’exiliat, que en lloc de guardar coses imprescindibles per sobreviure, es converteix primer en una rampoina oblidada i un cop buida –i descrit el seu contingut a la manera de La maleta (1986)– aquesta mateixa maleta perd la seva unicitat. Dovlàtov diu, literalment: «Però el viatge no s’ha acabat. I, a través del temps que se m’ha concedit, m’acostaré a d’altres portes.» Potser cal ser un exiliat com sóc jo mateixaper percebre tot el pes d’aquestes paraules, no ho sé… El fet és que, a mi sí, una esgarrifança em recorre l’espinada quan penso que la maleta amb la qual vaig arribar fins aquí fa un quart de segle ja no em serveix de res. El viatge continua… Res del que posseeixes no té cap fermesa i sempre de nou cal tornar a intentar sobreviure, a articular algun sentit per seguir endavant i envoltar-se d’aquells objectes, invisibles d’entrada, que amb el temps es convertiran en l’únic testimoni d’uns espais perduts per sempre.
No és cap cronista d’un país que fa riure de tan estrany i despentinat i que fa estremir de tanta crueltat i indiferència. Aquest seria un error gravíssim d’apreciació: Dovlàtov ens retrata a nosaltres mateixos. En l’àlbum de fotos de la seva família poc cohesionada de jueus i d’armenis, dispersada per un país immens, hi ha una frase per a tothom, tothom s’hi pot reconèixer en aquesta mania, en aquesta altra feblesa, en aquesta por, en aquesta il·lusió tan durament perduda. És impossible no veure-s’hi con en un mirall, estremir-se que les coses puguin ser tan, però tan pròximes, precises, inesborrables. I alhora, cal recordar que no és cert que les vides de les persones s’assemblin o que a tots els països vivim si fa o no fa igual.
Dovlàtov és minuciós en l’esbós de cada vida que retrata, les diferències són ben subratllades, i tampoc no hi falta el gust d’uns dies i d’uns indrets atrapats amb l’exactitud d’una fotografia. Allò que captiva en l’escriptura de Dovlàtov no és, però, la seva capacitat de fer de retratista a seques, sinó la capacitat de capturar el més important, els trets definitoris, els gestos delators, el punt exacte en el qual el transcurs d’una acció es torça i ja no té remei.
Dovlàtov escriu una comèdia perquè estudia costums i vicis sense pietat. I també escriu una tragèdia perquè no s’oblida mai de l’extrema fragilitat de tot el que és humà. No escriu, però, cap drama –no fa el que el seu pare actor procurava representar davant del públic. No vol instruir, no vol tampoc donar solucions prefabricades en les que els bons guanyen i els dolents a la llarga són castigats. El seu univers és un espai de caires aguts, tallants, el consol que ofereix no és cap medicina fàcil: No és cert que vendríem al diable l’ànima del millor amic per obtenir una mica de reconeixement públic i algun aplaudiment? I que també renegaríem del que calgués només per una vaga promesa que la roda de la història no ens passarà per sobre?
Però la roda de la història ens passarà per sobre inevitablement. Res del que som, res del que compartim, quedarà intacte. El gran missatge, allò que converteix aquest gegant –ho dic per la seva estatura corporal que també és objecte de befa, com no podria ser d’altra manera– en un mestre, en un pensador, en un humanista és la seva noció del pas del temps. Tot flueix, tot es transforma, tot se’ns escapa. És absurd, repeteix SergueiDovlàtov implacablement, creure’s que res pugui tenir cap valor davant de l’eternitat. Kafka va escriure en la seva última inscripció al diari: les coses passen si vols o no. No podem influir ni gaire ni gens el transcurs dels esdeveniments. Però podem –també tu tens l’arma, afegeix Kafka– comprendre allò que està passant. Podem tenir una relació analítica i serena envers la vida. Podem reconèixer els errors, podem riure’ns de les nostres pròpies il·lusions perquè només així podem assegurar-nos que no sucumbirem davant del terror màxim. Sabeu quin és el buit veritablement insuperable? Que la gent per mandra i per comoditat renunciï a pensar. Que acceptin la mentida i la impostura com a única via possible.
Els autors del segle XX més àcids i més valents com Dovlàtov o com –permeteu-me recordar la mort recent d’un autèntic amic i mestre TomažŠalamun– han lluitat contra la opacitat. Rigueu, doncs, amb en Serguei i afineu l’oïda i la vista i la ment com ell us ho mostra per veure tot allò que sense aquest autor i sense Miquel Cabal Guarro mai no hauríeu vist. No puc ni vull oblidar el traductor, que és en definitiva el responsable que puguem escoltar de tan a prop i amb tota la seva potència aquesta veu desafinada i forta, tendre i humana.
Si teniu mandra no llegiu EL SEDÀS. Ídem si us manca l’autoestima intel·lectual. Per a la resta: EL SEDÀS impacta. Us deixarà el cap ple de pedres. Llegiu-lo!
Com que l’epíleg de Jordi Florit és una obra d’art, no farem més crítica. Us parlaré des de la subjectivitat primària. Des de la lectura que arriba a l’estómac. Amb tot el morro. Al rigor s’hi ha d’arribar des de la falta absoluta de rigor.
El sedàs va de viure. Té dues parts que no sembla que tinguin relació però sí, van de viure.
La primera part del llibre és una explosió de bellesa. Hi ha la contemplació existencial des dels sentits. Hi ha el cos. Què és el cos? Pregunteu-vos-ho més sovint!
Del cos com a continent mutant de vida. Del cos com a intèrpret de la vida. De la resta de cossos. Quantes menes de cossos? Hi ha moltes vides a tot arreu. Aneu al bosc, aviam si us sentiu importants!
Del temps que entra pel nas, de la sal que cristal·litza l’oceà com un esquelet, el sedàs perd la vida i es queda amb l’or.
La secció 3:MOLL, la meva preferida. Rebuda com a perfecció. Rodona.
Hi ha molts morts. Però en podria haver més. Hi ha assassinats frustrats, sobretot a la segona part. De les vides que sobren i del que sobra a la vida.
Del que val la pena, del que recordem i del que heretem: Walser, Plasson, Giannopoulos, Vidal, Hölderlin, Panero, Pérez Estrada, Izquierdo, Garriga.
És un llibre per fer-se’l propi, efectivament, i apropiar-se de quelcom és difícil. Difícil perquè xoca amb l’ego. Per avançar cal lluitar i la lluita costa, com no ha de costar!
Així doncs, gent que té mandra: no deixeu que interpretin per vosaltres. Anar a peu és heroic, deixeu el transport públic!
per Sant Jordi LaBreu Edicions fa parada a Passeig de Gràcia, 17
hi serem de 9.00 a 21.00 h
HORARIS SIGNATURES I RECITALS A PARADA
12 H
Miquel cabal, traductor de Serguei Dovlàtov:
LA ZONA, LA MALETA, EL COMPROMÍS, ELS NOSTRES
lectura de textos de Joan Vigó
Víctor Obiols D’UN JUNY DUR
16 H
Víctor Sunyol BIRNAM
Marc Colell traductor de LA TARDA DEL SENYOR ANDESMAS de Marguerite Duras
Ferran Ràfols traductor de:
UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR d’Anaïs Nin
NATAIXA I ALTRES HISTÒRIES de David Bezmozguis
EL BIGOTI d’Emmanuel Carrère
17 H
Jordi Vintró, poeta i traductor de NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA de Raymond Roussel Premi Ciutat de Barcelona 2014 traducció
Josep Mª Roquer LA CAIXA NEGRA
18 H
Ramon Boixeda EL SEDÀS
Anna Pantinat DE SOBTE, UN ESTIU
Anna Gual SÍMBOL 47
Susanna Rafart CRISÀLIDE. Pastoral en Si Menor
recital poètic de Jaume C.Pons Alorda amb CARN VOL DIR DESAPARICIONS
19 H
Blanca LLum Vidal PUNYETERA FLOR
Ester Andorrà i Nú Miret AFAMATS
Marc Romera L’AIGUA
SIGNATURES A LLIBRERIES
durant tot el dia a BergaJordi Cussà signarà FORMENTERA LADY a la Plaça de Sant Joan, al davant de Cal Negre.
RECITAL PALAU DE LA VIRREINA CLUB TR3SC a les 12,15 Blanca LLum Vidal
LLIBRERIA LA IMPOSSIBLE parada Rambla Catalunya 102 (entre Provença i Rosselló) a les 16.00 Susanna Rafart
LLIBRERIA ALIBRI parada Rambla Catalunya 21 (entre Gran Via i Diputació)a les 17.00 Susanna Rafart
LAIE CCCB (Carrer de Montalegre, 5) a les 17.00 h Anna Gual i Ramon Boixeda
llibreria NO LLEGIU (Carrer de l’Amistat, 22 poble nou) a les 18.00 Joan Vigó llegirà fragments de Serguei Dovlàtov
PARADA LA CENTRAL A FÀBRICA MORITZ (Ronda de Sant Antoni, 39 – 41) a les 20.00 Anna Gual i Víctor Sunyol
CENTRO DE ARTE MÚTUO- FESTA LLIBRERIA CALDERS (Carrer de Julià Portet, 5, baixos 1 i 2)a les 19.45 h Anna Pantinat DE SOBTE, UN ESTIU amb el seu grup PENTINA’T LULA
podeu veure el vídeo del seu tema Psicosi23dabril al nostre Vimeo:
de la presentació dels poemaris de primavera 2015 a l’Horiginal: Josep Lambies presentant SÍMBOL 47 d’Anna Gual, Jordi Florit presentant EL SEDÀS de Ramon Boixeda, Pere Ejarque presentant LES MORTS D’OCTAVIÀ de Marc Masdeu (15.04.15)
de la xerrada Edició i lirisme. Explicar el món a partir de la poesia al Districte de les Corts Ajuntament de Barcelona amb els editors Ester Andorrà (LaBreu Edicions), Joan Duran (Terrícola) i Ramon Guillem (Perifèric Edicions) presentats per Olga Jornet. (14.04.15)
Jordi Cussà (Manresa, 1961) ha volgut cristal·litzar a la seva nova novel·la, Formentera Lady (LaBreu Edicions) el llegat d’aquella generació que ara compleix la cinquantena i que va patir els embats de les drogues. Quan un dels protagonistes arriba a la cinquena dècada, reuneix als seus amics, “una tropa de cavalls salvatges” segons l’editorial, i junts rememoren les experiències compartides, dolces i aspres.
Al seu relat, aquests supervivents es deixen estripar l’ànima per donar forma als malsons i les rialles dels anys setanta i vuitanta, quan eren ferotges i es pensaven immortals, malgrat les addiccions que escalaven pels seus cossos. Fleques amb diverses menes de coca a la vénda, experiències psicotròpiques a una cala sota la Mola, culleres corbades amb restes d’heroïna… Cussà conforma una crònica d’una generació maltractada i idolatrada alhora, plena de diàlegs afilats a cop d’agulla i on les barreres entre la realitat i la ficció són tan difuses com la memòria.
Cussà també ha publicat les novel·les La serp (finalista del premi Leandre colomer), El noi de Sarajevo (premi El lector de l’Odissea) i Cavalls salvatges(Columna Editors). A més, confessa conèixer bé el món de les drogues, ja que va ser addicte a l’heroïna durant cinc anys. Recuperat d’aquesta malaltia, l’escriptor va tornar “al món dels vius” a mitjans dels anys noranta, escrivint per la companyia Anònim Teatre Barcelona. També ha traduït al català autors cardinals de la literatura com TrumanCapote, PatriciaHighsmith, ChuckPalahniuk, John Boyne i AndréAciman.
Ballarines, poetes i pianista posaran en moviment la poesia de quatre autores catalanes. Poemes: Mireia Calafell, Sònia Moll, Blanca Llum Vidal i Maria-Mercè Marçal. Piano: Clara Peya. Dansa: Laura Vilar, Inès Boza i Mireia de Querol, amb la col·laboració de La Caldera.
Lloc: Espai Maria-Mercè Marçal, als jardins que hi ha entre el camí Torre Melina i l’avinguda Xile, a Barcelona.
Un dels efectes satisfactoris de la poc valorada narrativa catalana és la varietat, des de formalistes universitaris i rates de biblioteca a gent del carrer i cavalls salvatges com Jordi Cussà, un dels valors, ja amb prou trajectòria, més estimulants per als lectors. Cussà és un home del seu temps, amb una vida dura, però amb profunditat i amb una lucidesa que li fa percebre i interpretar la realitat amb una visió aguda gens complaent. Acaba de publicar a LaBreu Formentera lady, una novel·la que serà un dels llibres importants de la seva carrera.
El llibre mimetitza al seu tema i esdevé addictiu des de les primeres pàgines, des del títol amb reminiscències d’una cançó de Jimi Hendrix al recorregut, segurament autobiogràfic, pels racons salvatges escenificats a Nàpols, Getafe, Girona i Barcelona. Cussà explora el laberint, però ho fa amb una manera de narrar fluïda, que denota una clarivindència treballada amb el ribot dels anys. Cussà és el gran cronista en narrativa d’una generació destrossada i és habitual trobar ionquis desesperats i multituds de substàncies tòxiques, però ho fa sense efectismes. L’apassionant ritme de la narració no s’inhibeix pel xantatge del passat sinó que li serveix per aclarir-ho anb art, com quan diu que “l’única possibilitat per reinventar la pròpia personalitat és destruir el laberint.”
En un dels diàlegs, magistrals, un dels personatges diu que observar, pensar i buscar explicacions al que passa és un signe de saviesa. Amb Formentera lady arribem a aquest estadi, que no és una flor aïllada al nostre panorama – penso en els també recomanables Josep Igual i Sergi Pons Codina-. La sensació de plenitud és la que acompanya el lector, que també se sent entretingut. Formentera lady és, per tant, un nou pas endavant de Cussà, i una de les millors novel·les catalanaes per aquest Sant Jordi. Si són lectors adults i no de paràmetres limitats, faci’ns el gran regal de poder-la tenir davant els ulls.
De la xerrada sobre Marguerite Duras a La Impossible amb el traductor Marc Colell, la traductora i editora Maria Bohigas i la lectura de Nú Miret.moltes coses que calia dir i dues delícies per llegir:
dissabte 18 d'abril a les 21.00 h Novena Nit de la Poesia
recital amb els poetes PERE ROVIRA i JOSEP PEDRALS
músical’ORQUESTRA JOVE DE CAMBRA DEL MASNOU
a la Parròquia de Sant Pere a la Partida de l’Església 20, dePremià de Dalt.
Organitzat per pdepoesia Entrada: 5€
de l’emocionant xerrada i recital amb francesc garriga de protagonista que vam celebrar a la llibreria NoLlegiu amb marc romera, toni moreno i xavier vidal. (08.04.15) #alabatre
Susanna Rafart (Ripoll, 1962), una de les autores ja imprescindibles de la literatura catalana, torna al mercat editorial tot just a temps per a Sant Jordi amb una novetat que segurament serà una de les sorpreses més intenses de la temporada. La seva obra, Crisàlide. Pastoral en Si Menor (LaBreu, 2015), es pot llegir com a nouvelle però també com un bestiari estripat de poesia en prosa. La història uneix una sèrie de personatges en una regió perduda de la Dordonya on una plaga de vespa asiàtica posa en perill la producció de mel de la zona.
L’obra, que ja és el número 10 de la col·lecció “Cicuta” de narrativa catalana de LaBreu Edicions, tota una fita, corona una corrua de títols que han sabut donar moltes alegries en la literatura catalana recent. Només cal recordar els volums ja emblemàtics de Joan Todó (A butxacades), Max Besora (Vulcano), Jordi Nopca (El talent), Salvador Giralt (L’entrepà), Marc Masdeu (Peus de fang), Gonzaló Torné (Les parelles dels altres), Joan Jordi Miralles (Una dona meravellosa), Víctor Sunyol (Birnam), Jordi Cussà (Formentera Lady) i ara Susanna Rafart, l’autora d’aquesta Crisàlide. Pastoral en Si Menor, que es devora en qüestió d’un temps immediat però que deixa un pòsit que t’atrapa sense remissió i no pots aturar de llegir, en part gràcies a uns capítols curts, dividits en subcapítols que serveixen de perfectes minitrames arquetípiques fundades a partir de personatges concrets, els Dramatis personaed’aquest ésser orgànic, vegetal i marcat per una plenitud sense contencions.Crisàlide. Pastoral en Si Menor comença amb una espera, amb múltiples desaparicions progressives, desintegraments congènits, i a partir d’aquí tot sembla esdevenir un coit perpetu amb la natura. Així es desplega un món violent, sensual, agònic, color mel estantissa, lenta i, tot i això, sobri d’estructura i barroc quant a contingut. Cada frase no sols està mil·limetrada, sinó que ens arriba condensadíssima, súmmum d’una síntesi que congrega universos sencers a dins, fet que demostra el talent d’una autora que sap calcular molt bé cada passa i cada llibre que fins ara ens ha anat regalant.
Precisament cada petit capítol ressegueix un espai i uns personatges concrets, cosa que cada subtítol introductori indica, permetent al lector que en tot moment estigui situat dins d’unes accions dramàtiques i encadenades que exigeixen un alt grau d’atenció i d’implicació: ningú no pot quedar indemne davant d’aquesta espiral xucladora. A nivell de construcció, doncs,Crisàlide. Pastoral en Si Menor ja és un petit triomf que demostra la perícia de Susanna Rafart.
Les imatges simbòliques, al·legòriques, que aquí es congreguen, i fins i tot se segreguen (recordem la famosa cita de Vinyoli “A vegades, segrego poesia” que encapçala el poemariNecròpsia d’Andreu Vidal), delimiten un laberint amb forma de rusc, un recorregut llefiscós que s’amara d’un ample sentit de decadència, de claustrofòbia, de cambra fitorada fins a l’extenuació. Fons i forma units amb una mateixa consistència càustica i lúbrica. No és casual. Crisàlide. Pastoral en Si Menor és una metàfora ella sencera, de llefiscositat, de mort, de naixement, però sobretot de sexe. La nouvelle que ocupa les nostres mans podria ser la metàfora perfecta d’una vulva o d’un mugró o d’un escrot. Tot és aquí púbic, insòlit i excitador. Farcit de genitals i sucs. Un cony còsmic i autèntic. Que dóna vida i que la treu al seu antull. I no hi ha res que s’escapi d’aquest principi, ja que tot és hipersensorial. Els sentits aquí estan amplificats, com si tots els personatges fossin criatures embarassades amb una multiplicació de les seves capacitats de coneixement, descobriment i adquisició de la realitat més immediata. I això és perquè la crisàlide que dóna títol a l’obra serveix de focus, de correlat objectiu, mirall i xarxa, un enigmàtic déu de fluxos solidificats. Les olors, les visions, els sorolls, els tactes i els gustos provoquen un alliberament dels sentits ocults, i això mena a noves possibilitats de percepció. Ja és això, la poesia. I el ritme del temps de la lectura s’instaura com una maceració en què tot s’impregna de tot, com una abraçada etílica, un virus.
És en aquest territori de tortura i pornografia on s’instauren una sèrie de tòtems: el desig límit, la desmemòria, el dolor d’existir, les relaciones humanes, la literatura com a fons de vida i el desbrancament mental, per exemple. Tot per arribar, de bell nou, a la simbiosi postcoital d’Eros i Tànatos. Per això el resultat final transcorre com una faula, una rondalla contemporània, un encantament que podria ser un conte dels germans Grimm en la desèpica moderna, o fins i tot el guió iniciàtic d’una sèrie nord-americana. True Detective no és lluny d’aquí, tampoc. I, de la mateixa manera, no podem llegir Crisàlide. Pastoral en Si Menorsense pensar en el fenomen zombi (28 Days After o The Walking Dead són testimonis forans i reminiscents) o en els ultracossos dels anys seixanta i el remake que en va fer Abel Ferrara. Així funciona, així ho ordena, la crisàlide que serveix de nucli dur, de pinyol alliberador, que congria la trama, els personatges, les causes i conseqüències al seu voltant. Una crisàlide que s’assembla molt a la veu narradora i creadora que aquí s’amaga. I això no vol dir que hi hagi un emmirallament biogràfic, sols que la veu que parla ho fa des d’una fonda vida viscuda, amb coneixement i causa, perquè és una veu atenta i sàvia.
Ja hem comentat algunes de les influències, doncs, però no s’acaben aquí. Continuen en un viatge de llarg recorregut que va des de Mercè Rodoreda fins a Wong Kar Wai. De fet, els arbres que aquí apareixen són els mateixos arbres de La mort i la primavera però també els del film In the Mood for Love, arbres on s’oculten cossos o secrets després de fer un forat a l’escorça, cridar a dins per escapar i tapar-ho amb fang o herba. Sí, un cos d’herba menuda. Els arbres són més que arbres, amaguen els cadàvers de la realitat, esdevenen un tòrax o una carcassa que conté l’horror possible. Però Susanna Rafart no s’atura aquí, també passa per autors amb qui manté una sintonia, talment Marc Romera o també Lluís Calvo: ambdós saben fer de l’erotisme una pedra de doble tall que permet indagar no només en els cossos sacsejats dels seus personatges sinó també dins d’una sèrie d’ànimes devastades que viuen en el llindar del xoc. L’ambició de Miquel de Palol i la seva capacitat per crear mons diferenciats però terriblement propers als nostres tampoc no són aptituds que caiguin massa enfora. Susanna Rafart dialoga amb tots ells i no només en surt vencedora, sinó que aconsegueix una obra que perdurarà pel seu irrefrenable poder d’atracció i fascinació. I en el seu diàleg és capaç d’incloure cites críptiques, interessantíssimes, que també serveixen de motor. I és així com dins del fluix de la narració a vegades van apareixen fragments integrats d’altres obres que van desvetllant veus corals. O no. Aquests ecos fan pensar en poesia expressionista alemanya, en autors que van des de Rilke fins a Trakl, però també en Dupin i en Bonnefoy, autor a qui Rafart ha traduït.
El cas és que rere l’aparent fragilitat de Susanna Rafart s’amaga una bèstia cruel que domina el relat amb intel·ligència i un poder que s’acosta molt a la carn viva d’una ultramística. Delicada i agra, minuciosa i lírica, Crisàlide. Pastoral en Si Menor rau en un territori fronterer, com quasi totes les obres de la col·lecció “Cicuta” abans ja esmentades, a bell camí entre la narrativa i el vers, entre l’assaig humanista i la reflexió dietarística. Tot hi té cabuda, tot s’hi sent còmode, aquí dins. I és això el que fa que arribem incauts, llavors ens atrapa aquesta eterna sensació de perill, d’inestabilitat latent i lacerant, que prenya l’espai d’ombres, fantasmes, amenaces i espectres que atrapen la veu narradora, omniscient com la por, com la fosca que qualla sobre la vida, la mort i el sexe talment un deliciós coàgul infecte. Les imatges, sí, són impactants, de violència implícita i explícita, però subtil alhora. Deixen petja.
Susanna Rafart torna a demostrar que és una de les autores més importants de l’actualitat. ICrisàlide. Pastoral en Si Menor servirà per tornar-la a posicionar al pòdium de les més cobejades. Com si mai n’hagués baixat.
La feina de poeta (o una d’elles) és verament fer reviscolar els mots tan gastats de la tribu, dotant-los de llum diferent per aixecar fogalls o instruir oficis de tenebra, reinventant a cada pas el cant més atàvic, la llum més antiga, amb harmonia nova; tot per redir melodies perennes. I també el torsimany de tot això es troba amb aquesta mateixa erosió del llenguatge, perquè si ara em vagués afirmar que som davant una poesia pura, desviaríem el lector cap on no ens convé d’anar, perquè aquest concepte ja ha estat emprat, definit, iconitzat, de Paul Valéry enllà.
El concepte l’encunyà Edgar Allan Poe, aThe poetic principle, i féu fortuna amb Charles Baudelaire i Stéphane Mallarmé, com és sabut, fins a Carles Riba entre nosaltres. Però Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986), que té ben apamada la lliçó dels simbolistes i essencialistes del llenguatge, no va exactament per aquí, tot i que sovint segueix la divisa stefanesca i deixa la iniciativa als mots, i hi fa dringar les músiques més exquisides, tant les vaporoses com les cantelludes, quan escau (en poemes com ara Un dibuix, Només,Creu, Un sol fil ).
Si invertim el sintagma tampoc reeixirem: “pura poesia” és una banalitat expressiva que no val ni com a expedient publicitari. I, doncs, com ens ho farem per, justament, emfasitzar la puresa, i la llibertat, de la nostratrobairitz?
Un llibre amb traça i màgia
Hi ha un aspecte mediúmic important, art de bruixeria verbal, on s’exerceix un control subtil. La “ganya dimònia” mana, i raja, i tanmateix la madona del tetrasíl·lab -amb entrebancs trisil·làbics o pentasil·làbics-és jacmerogiana o perequartiana, tocadora de timbals o bé de percussió més fina. És aquesta gràcia de blancor trapella i immaculada i de llum domèstica ( Mal malet ) que la fa estilísticament idiosincràtica, trencant les simetries ràncies (com una Clarice Lispector del vers).
Saber poder dir en ratlles comptades tota la complexitat de l’experiència comporta traça i màgia de poeta: “Partim-nos la fam, / l’oració al trau / de les aurores / i l’equilibri…” ( Ànima i mal ). Si fóssim a fer una antologia,Atzur hi seria per dret propi, un monument tan bell i ben filat de poesia terral i magistral, que canta purament i en doina. Física i metafísica sobre la maternitat, la identitat (femenina i humana), l’amar (en el garbuix del seu brot), fent encara més cantívola la vena popular de Clementina Arderiu. Do en estat pur.
Avanç editorial: ‘La tarda del senyor Andesmas’ de Marguerite Duras
LaBreu incorpora un nou títol a la col·lecció La intrusa, una novel·la de Marguerite Duras traduïda per Marc Colell.
En el text que segueix, els editors de LaBreu diuen que ‘La tarda del senyor Andesmas‘ de Marguerite Duras, que acaben de publicar dins la col·lecció La intrusa i en una traducció de Marc Colell, és d’aquella mena de llibres que «podrien ser pel·lícules per veure al Verdi en sessió de tarda, on el que passa sembla que sigui poca cosa però hi va creixent un corrent subterrani –guiat pels moviments de desig– que trasbalsarà el món que tan bé suggereix el llibre». Llegiu-ne un fragment (pdf).
Hem demanat als editors de Labreu que ens parlin de les virtuts que troben a la novel·la ‘La tarda del senyor Andesmas’ de Marguerite Duras, traduïda pe Marc Colell i que acaben de publicar a la col·lecció La intrusa. Expliquen:
«Els editors de LaBreu estàvem enamorats de la prosa deliciosa i del verí narratiu de Marguerite Duras, des de fa temps. Lectures com ‘Moderato Cantabile’, novel·la traduïda per Maria Bohigas o ‘Un dic contra el Pacífic’, traduïda per Maria Aurèlia Capmany, ens van portar a una altra novel·la de Duras inèdita en català: ‘La tarda del senyor Andesmas’. I hem volgut editar-la perquè els lectors la puguin trobar a les llibreries, més enllà de la seva obra més popular i coneguda ‘L’amant’.»
«Ens mou una intenció paral·lela a l’edició d’obres de ficció d’Anaïs Nin que vam iniciar l’any 2011 amb ‘Una espia a casa de l’amor’ i que l’any vinent tindrà un nou títol publicat al català. Continua doncs una fascinació per prosistes que no s’allunyen pas gaire de la poesia, amb una mirada retrospectiva cap a la tradició literària que podria quedar oculta. I també, per una mena de llibres que podrien ser pel·lícules d’aquelles per veure al Verdi en sessió de tarda, on el que passa sembla que sigui poca cosa però hi va creixent un corrent subterrani – guiat pels moviments del desig – que trasbalsarà el món que tan bé suggereix el llibre.»
«Una tarda de juny el senyor Andesmas, ja gran, visita la casa aïllada que acaba d’adquirir per a la seva filla Valérie. La casa, encerclada pel bosc, té vistes al mar i al poble, on se celebra un ball i sona una música llançada cap al mar. La casa és perfecta només li falta una terrassa semicircular que domini l’abisme. Andesmas, ociós i solitari, té una cita amb el contractista del poble, Michel Arc, per pressupostar la terrassa que vol construir, al gust de la seva filla: de tova, a dos metres del precipici de llum. El temps se li escola entre la somnolència i les converses amb les visites intercalades d’un gos ataronjat que volta, una nena oblidadissa i la dona de Michel Arc. El somieig i la mandra a la fresca el submergeixen en una irrealitat solitària on dubta de tot i pressent els misteris que l’envolten. Les intuïcions esquitxen la plàcida tarda amb un halo fatal de vent i ombres perfumades que allunyen una felicitat dolcíssima i inabastable. Un dolor antic s’esquitlla entre les capcinades d’Andesmas, assegut a la butaca de vímet, al ritme de la música llunyana i els sons que arriben del bosc.»
«Duras administra amb saviesa el narcòtic i el verí narratius, amb un fraseig impecable que tracta de capturar el temps i la memòria en un poble on aparentment no passa res – i on un gest tan senzill com creuar-ne la plaça pot trastocar la vida dels protagonistes. Una novel·la commovedora i terrible que desemboca en l’esclat d’una passió latent. Un llibre breu per llegir, fullejar i rellegir que obre una filera d’interrogants subversius que cerca la força de les paraules.»
“Havia perdut la màgia. Li havia fugit l’empenta. No havia fracassat mai a l’escenari, tot el que havia fet li havia sortit reeixit i amb força, i de cop i volta aquella desgràcia: no podia actuar. Entrar en escena va passar a ser un turment. En lloc d’estar convençut que brodaria el paper, sabia que no se’n sortiria. Li va passar tres vegades seguides, i l’última vegada no va interessar a ningú, no hi va anar ningú. No arribava al públic. Se li havia acabat el talent”. Així comença la novel·la The Humbling de Philip Roth, de 2009 (traducció a La Magrana: La humiliació). Les paraules es refereixen a Simon Axler, l’últim dels millors actors nord-americans de teatre clàssic que descobreix que ja no pot actuar, que ja no se’n podrà sortir per molt que s’hi escarrassi. Quan va fer un Macbeth, va fracassar estrepitosament: no va saber fer-lo i es va ensorrar. La caiguda, diu Roth, va ser colossal. “El pitjor va ser que va tenir consciència en tot moment de la caiguda igual que a l’escenari tenia consciència en tot moment d’actuar. El sofriment era atroç”.
“Com puc sortir a escena i començar a fer de rei?”. És la pregunta que paralitza al seu camerino l’actor que ha de sortir, en una estona, a fer de rei Duncan en la tragèdia de Macbeth. L’actor es mira al mirall, per veure-hi Duncan, com fa sempre, i ja no el troba. Som a Birnam, el brillantíssim monòleg teatral que ha escrit Víctor Sunyol (LaBreu Edicions) a partir de l’estupefacció d’un actor que ja no sap si les paraules que havia de dir signifiquen alguna cosa. L’actor recorda que l’ésser humà inventa móns amb paraules: mons que poden arribar a ser tempestes, mons en què es mata i mons que, al capdavall, acaben semblant més reals que la realitat de fora de l’escenari. Mons que sorgeixen amb una sola paraula: es diu Elsinor, i apareix un castell de debò; es diu rei i veiem un rei amb corona i un poder absolut. I així amb tot. Però és un mon de paraules. Només paraules: “I el dia que t’adones que estàs sobre un gran buit, que res no t’aguanta… Aquell dia és quan caus, quan ja no es pot avançar més. I la resta ja no és possible”.
És el moment, que pot ser també el de Simon Axler a la novel·la de Roth, en què l’actor no sap perquè fa el que ha estat fent durant anys: representar. Dir paraules que convoquen mons i els fan reals durant una estona. Sortir dalt d’un escenari “i començar a dir coses que segurament no diuen res. Paraules i paraules. Ben buides”. És el moment en què tot el que havia estat veritat fins aleshores deixa de tenir sentit: “Ens pensàvem que teníem tot un món, sencer i ple, i bonic. I tot plegat: ‘bluff’, ja no hi és. Ens adonem que no hi ha res”. És el moment en què l’actor es pregunta per què ha de sortir: “Per què? A fer que continuï la roda? A anar engreixant aquesta màquina que no sabem ni per què serveix?”
És gairebé innecessari suggerir que les escenes de La humiliació de Joseph Roth i de Birnam de Víctor Sunyol són dues poderosíssimes metàfores que desborden per excés la seva clau teatral. Que, a més, tinguin el Macbeth com a contrapunt, és molt rellevant: la tragèdia pot ser llegida, com tot Shakespeare, d’altra banda, com un tractat sobre el poder de tanta actualitat en l’època isabelina com en la nostra. Per què com és el poder, avui? Hem cregut, durant segles, que el poder el tenen i l’ostenten reis, reietons, prínceps, virreis, caps d’estat i governants de tota mena i condició: figures sobre les quals avui s’escampa la sospita de què, màscares d’una condició potser definitivament passada, sobreviuen ben just amb una aurèola remotament simbòlica. El teatre continua.
Per això, les paraules de Birnam són, elles mateixes, premonitòries: “Paraules. I rere les paraules, res. Buides. Una màscara que no amaga res; només màscara”. Simon Axler i el narrador de Birnam saben, encara que no hagin llegit Michel Foucault, ni falta que els fa, que la corona és de llautó i que el poder ja no és on tothom, encara de forma molt majoritària, encara el mira. Algunes d’aquelles figures simbòliques del poder, tanmateix, continuen representant el paper que han representat durant anys (i segles!) com si encara, a diferència dels actors de Roth i Sunyol, les paraules que diuen signifiquessin alguna cosa. Mentrestant, però, uns altres, i alguns d’aquells que no es resisteixen a deixar el vell protagonisme, han ocupat el teatre i exerceixen l’única sobirania que encara està en joc. I, mentre això passa, el públic encara espera que algú surti a escena. Però no sortirà ningú. Han tancat la sala i ens han deixat dins.
Podrit Shakespeare, que continua alimentant la nostra reflexió sobre el món. “Tota la vida l’he tingut a la vora aquest maleït Shakespeare. Com una malaltia, una lepra”. Però potser més que una maledicció, en els seus versos encara poden trobar-se algunes claus de futur. Del nihilisme de Shakespeare, potser, més esborronador que el de Nietzsche, encara se’n poden extreure lliçons. Podrit Shakespeare, més viu que molts dels nostres contemporanis!
El poeta y escritor oulipiano Jordi Vintró ha cometido un atrevimiento mayúsculo. El de hincarle el diente nada menos que a las Nouvelles Impressions d’Afrique de Raymond Roussel. Y acaba de hacerlo con el mayor desparpajo posible. Que no se entienda el término como falta de respeto al texto ni mucho menos como falta de rigor. Al contrario, lo que tratamos de decir es que la versión catalana de las Nouvelles Impressions, publicada merced a los desvelos de la editora LaBreu, consigue hacerle frente a la prodigiosa poética de Roussel, situándose a su misma altura. En realidad, esta abracadabrante y postrera aventura del «gran magnetizador de los tiempos modernos» —como definió André Breton a Roussel— jamás traducida hasta ahora a ninguna de las lenguas hispánicas, es junto a La Doublure y La vue, un texto no sujeto al famoso «procedimiento» que consiste en usar la homofonía y la homonimia como formas de generación narrativa. La ambiciosa iniciativa de Vintró, secundada por la exquisita presentación del volumen, debe ser saludada sin vacilaciones como un acontecimiento literario.
La narrativa de Roussel, así como también su poesía, pertenecen esencialmente a una literatura de invención pura. Pero esa invención debe entenderse como la afirmación empírica constante de que la literatura pone en escena nada más —y nada menos— que el propio lenguaje. Los procedimientos rousselianos, puesto que habría que hablar en plural de sus distintas formas de generación inventiva, aspiran a una suerte de absoluto de la escritura. Pero al mismo tiempo se ven asistidos, en el sentido que Duchamp daba al término «asistir» en los célebres ready madeassistés, por un sistema de trabas y dispositivos constructivos o de desencadenamientos. En Noves Impressions d’Africa las trabas son acaso menos aparentes o tal vez sencillamente no hemos sabido dar con su secreto. Michel Foucault interpretó los famosos paréntesis de Nouvelles Impressions como la «medida infinita de la distancia que va de la mirada a lo que es visto». En cualquier caso, el libro, dividido en cuatro Cantos, explora, eso sí, dos nuevas variantes del poema: el «poema-digresión» y el «poema-nota». Ambas formas derivadas interfieren en el desarrollo del plan narrativo principal, ampliándolo e imbricándose sin confundirse con él, y van enriqueciéndose con isotopías nuevas. Así se abre ante el lector una ventana por la que se vislumbra el comentario infinito.
La proliferación y la extrañeza de esos universos donde, a partir de unos mecanismos de representación centrados en los distintos avatares de la visión y los aparatos ópticos, conviven las gestas militares de los cruzados en tierras de Egipto y Palestina, pasando por las huestes coloniales de Napoleón, hasta llegar a los prodigios vernianos de la ciencia y la civilización modernas, no es menor ni menos hiperbólica que en las ya citadas, de las que poseemos versiones meritorias tanto al catalán como al castellano. Pero la extrema dificultad de la traducción que acomete Vintró, aparte de otras muchas cualidades que el espacio de esta nota no permite desarrollar, se debe al propio carácter del verso rousseliano, minucioso y preciso hasta la extenuación. Por consiguiente, la estrategia privilegiada de la traducción poética, la perífrasis, se revela estéril. El traductor deberá desentrañar el sentido y la configuración de los versos tomando la senda más compleja y ardua de la metonimia y sugerir, mediante un tejido de nuevas asociaciones, el entramado semántico del original.
El extraordinario desafío de Jordi Vintró, que se cierra con un generoso aparato de notas al que se añade el uso de los distintos colores inicialmente previstos así como la inclusión de las ilustraciones originales que el autor encargó especialmente, no sólo rinde homenaje a los 1276 versos de Roussel, que a menudo nos recuerdan, por su cadencia y musicalidad, a los de su admirado Jean Racine, alumbrando unos versos catalanes de extraordinaria eficacia, sino que el tributo se extiende a la propia actividad de traducir, cuyo más noble designio es en cierto modo el de hacer menos extraño lo extranjero.
No vaig poder veure el celebrat muntatge (amb només algunes dissidències enmig d’un entusiasme prou general) que Lluís Pasqual ha fet d’“El Rei Lear”. Em vaig despistar i ja no hi havia entrades. En fi, em consola que n’estigui anunciada la reposició dins de la temporada vinent del Lliure. Però també puc dir que m’ha consolat “Birnam”, un llibre amb el qual el poeta Víctor Sunyol pensa i ens fa pensar (creient que, potser, seria millor imaginar i fer imaginar) a propòsit de Shakespeare, tenint present Shakespeare, dialogant amb cites de Shakespeare i construint-se a través seu. El text pot ser un monòleg d’un vell actor que, havent fet un munt d’obres de Shakespeare, és davant del mirall del camerino just abans d’interpretar (o potser no ho farà, posseït pel pànic escènic, conscient que les paraules han deixat de dir o, simplement, perquè està cansat) el rei Duncan, el que sagna assassinat per Macbeth, l’usurpador que al final també morirà sagnant al bosc de Birnam. És el monòleg d’un actor, que imagino com una màscara que, com tota màscara, amaga i revela l’autor: Sunyol és i no és l’actor perquè en l’escriptura el jo persevera diluint-se en l’altre. Ser on no ser.
El cas és que el llibre m’acompanya des que el vaig llegir fa unes setmanes, que s’han convertit en mesos perquè el temps passa amb molta pressa. El temps passa? A “Birnam” llegeixo una altra cosa: “Som nosaltres els que passem pel temps. El temps no passa: el temps és (…) Només caldria no passar-hi, que és fàcil. Però no n’hem après”. Hi vaig pensant. Com en tantes altres coses que són en aquest llibre, que, de fet, aborda temes de pes: la identitat, el llenguatge, la memòria, la vida com a representació, l’estat del teatre, el llegat de Shakespeare. A fora, duc el llibre posat. A casa, sempre el tinc a l’abast, a la taula on treballo. I és així que no fa massa vaig tornar a llegir que la gran equivocació del rei Lear és confiar en la paraula: “Hi ha la mentida, la trampa de les germanes, d’acord; però sobretot a l’arrel del drama hi ha l’engany de les paraules, el problema de confiar-hi, l’error de confiar-hi”. Tanmateix, la paradoxa és que s’expressa la desconfiança en el llenguatge a través de les paraules. I que no podem deixar de dir o, com si encara volguéssim creure en les paraules o ens creguéssim aquesta ficció, intentar dir de veritat. Retrobar el sentit de les paraules, la seva força, la seva capacitat de fer, de crear la vida. Li ho vaig dir a Víctor Sunyol: tenim la temptació de ser com l’actriu que emmudeix, que renuncia a parlar, de “Persona”, de Bergman, però potser voldríem ser com el boig d’”Ordet” (o encara millor la nena) i creure que, si dius “aixeca’t”, Inger tornarà a la vida.
Hi ha tants de pensaments (tantes paraules) que m’emocionen de “Birnam” que només puc dir-ne, si és que ho faig, alguna cosa. Com m’agrada el comentari a aquestes paraules de Pròspero: “La meva art ha arribat al seu final i la força que en resta és natural, però fràgil”. No és natural, però fràgil. Shakespeare aquí es va equivocar: “La força que em resta és natural i, per tant, fràgil. Això sí: Som fràgils, fràgils per naturalesa, per definició”. Fràgils com els somnis. Fràgils com la representació que som. Fràgils com la memòria amb la qual ens inventem. Fràgils com el llenguatge amb el qual ens construïm.
Com m’agrada també la ironia amb la qual se’ns pregunta perquè no ens creiem l’enterramorts de “Hamlet” que diu que Yorick era un fill de puta i, en canvi, fem tant de cas al príncep que, amb el que recorda de quan era una criatura, construeix la imatge d’un bufó meravellós i encantador. Llegeixo a “Birnam”: “Maleït Shakespeare! Fill de puta, que bo que eres, malparit. I tant!”. I jo penso: “Sunyol, que bo que ets, malparit”.
de la presentació a la llibreria Alibri de la novel·la CRISÀLIDE. Pastoral en Si menor de Susanna Rafart amb Marc Romera (editor), Lluís Calvo ( escriptor), Xavier Duran ( periodista i químic) i la lectura de Nú Miret (actriu i il·lustradora de la coberta del llibre) (24.03.15)
Títol_La tarda del senyor Andesmas Autor_ Marguerite Duras Col·lecció_ La intrusa, 14 Pàgs_ 90 PVP_ 14 € ISBN_ 978-84-943294-5-6
Marguerite Duras va néixer el 1914 a Gia Dinh i morí a París el 1996. Visqué la infància i l’adolescència a la Indoxina francesa fins que el 1932 es traslladà a França, on va estudiar Ciències Polítiques i Dret a la Sorbona. Treballà com a secretària del Ministeri de Colònies de 1935 a 1941. El 1939 es casà amb Robert Antelme, amb qui tingué un fill que morí el 1942. El seu marit va ser deportat a Dachau. Durant l’ocupació nazi col·laborà activament a la Resistència i s’afilià al Partit Comunista, que deixà el 1955.
Destacà en el teatre, la novel·la i el cinema.
En 1943 publica la seva primera novel·la, Les Impudents. Contacta amb l’existencialisme de Sartre i Beauvoir, però se’n distancia per apropar-se al nouveau roman. En 1950 publica la novel·la autobiogràfica Un dic contra el Pacífic. Guanya el Premi Goncourt amb L’amant (1984), que aconsegueix un èxit mundial. La seva obra literària compta amb quaranta novel·les i una dotzena d’obres de teatre. A partir de finals dels 50 treballa en cinema fent guions i dirigint diverses pel·lícules, com India Song.
Una tarda de juny el senyor Andesmas, ja gran, visita la casa aïllada que acaba d’adquirir per a la seva filla Valérie. La casa, encerclada pel bosc, té vistes al mar i al poble, on se celebra un ball. Andesmas té una cita amb el contractista del poble, Michel Arc, per pressupostar la terrassa que vol construir, al gust de la seva filla: semicircular, a dos metres del precipici de llum. El temps se li escola entre la somnolència i les visites intercalades d’un gos que volta, una nena i una dona. Petites dosis de dramatisme esquitxen la plàcida tarda, una tarda de vent i ombres perfumades per una felicitat dolcíssima i inabastable. Un dolor antic s’esquitlla entre les capcinades d’Andesmas, assegut a la butaca de vímet, al ritme de la música llunyana i els sons que arriben del bosc.
Marguerite Duras convoca un món de sentiments essencials. Administra amb saviesa el narcòtic i el verí narratius, amb un fraseig impecable que captura el temps. El lector caurà en l’embadaliment d’una tarda d’estiu, que desemboca en l’esclat d’una passió latent. Una novel·la commovedora i terrible.
Títol_ Els nostres
Autor_ Serguei Dovlàtov
Traductor: Miquel Cabal
Col·lecció_ La intrusa, 13
Pàgs_150
PVP_ 17 €
ISBN_ 978-84-942897-5-0
Serguei Dovlàtov va néixer el 1941 a la ciutat russa d’Ufà i va morir quasi cinquanta anys després a Brooklyn. Entremig el van expulsar de la universitat, va treballar de vigilant en un camp de treball (experiència que descriu a La zona), va estar a la presó, va fer de periodista, de traficant al mercat negre i de guia del Parc Puixkin. Vivències que traslladaria al paper en títols com Els nostres, El compromís o La maleta, entre d’altres. A finals dels anys setanta, les autoritats soviètiques el van “convidar” a abandonar el país, i va ser en el seu exili americà quan va rebre el reconeixement que es mereixia, amb la publicació dels seus relats a «The New Yorker». No va ser fins a l’esfondrament de la Unió Soviètica, un any després de la seva mort, que les obres de Dovlàtov van poder ser publicades en la seva llengua original. Fins ara, LaBreu ha publicat La zona, La maleta i El compromís.
Tal com digué Brodsky, «la tonalitat de la prosa de Dovlàtov és d’un burlesc contingut, malgrat el tarannà desesperat de l’existència que l’autor descriu».
Els nostres és l’àlbum familiar de Serguei Dovlàtov , d’una nissaga que abraça tot el segle XX. Una parentela farcida de personatges contundents que s’espavilen de la millor manera en un país caòtic i absurd. Dovlàtov recorda els avis malhumorats i forts, els oncles contrabandistes, la mare sense pèls a la llengua, la tieta correctora que sabia els secrets dels literats, el pare que admira i defensa Stalin, la gossa Glaixa que viu entre dissidents i per això borda als uniformats demostrant un esmolat sentit de la justícia, les estranyes circumstàncies en què va conèixer la seva dona i les converses amb la seva filla, quan ella li fa preguntes com: “I per què no pots publicar?” o “Papa, tu estimes Bréjnev?” just arribats a Nova York.
Cada protagonista té el seu propi capítol que no es sinó el relat de cada vida sota la trista mirada irònica del seu descendent. Dovlàtov s’explica “ell” a través dels altres, com a baula d’un joc de miralls del qual neix un llibre colpidor i íntim que ens corprendrà.
«Quan llegeixes Dovlàtov no saps si riure, plorar o plorar de riure»
Albert Sánchez-Piñol, diari «Ara»
Víctor Sunyol (1955), sobretot poeta, havia fet una incursió en la narrativa amb Descripció de cec el 1990 i una altra el 1997 amb Cap a Tirèsies, una aproximació a Eva Aguilar, llibre qualificat d’assaig-ficció atribuït a Sebastià Morer.En poesia, les seves darreres publicacions són: NO ON (rèquiem) (2008), Quest (2013), de ser només (2014) i За Анgреu (per a Andrei) (2014).
A Birnam, un actor, ja gran, és al camerino preparant-se per representar el rei Duncan a Macbeth, quan li comencen a aparèixer dubtes. Sobre el valor de la paraula i la naturalesa del llenguatge, sobre el teatre i la seva funció, sobre el seu moment com a actor i el seu passat, sobre la vellesa… Li revénen tots els seus fantasmes, dubta de tot, el seu món entra en crisi. Amb aquestes disquisicions va establint un soliloqui teixit amb cites, referències i comentaris a Shakespeare i a les seves obres així com a alguns dels dramaturgs i escriptors que estima (Beckett, Sara Kane, Borchert, Tarkovski…). Aquestes reflexions fan que es replantegi la conveniència de sortir o no a escena, mentre se n’acosta l’hora i la veu del regidor, com un Cronos implacable, va anunciant l’arribada del moment de la decisió.
“els pensaments li vénen en boca, a glops, desfilats, embullats, borbollant. Galop. O fluint, a vegades; riu lliscant damunt de llosa. Les paraules que ha vist, en llum preclara, desfer-se-li a la boca; ha vist com el buit les engolia, sord. Les paraules que ha vist de fit a fit en tot el no-res que les funda.”
Dijous vinent, dia 26 de març, a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino, hi haurà la presentació a Manresa de Formentera lady (Labreu), l’última novel·la d’un dels integrants més il·lustres del col·lectiu Narradors Centrals, que és, alhora, un narrador imprescindible: Jordi Cussà. Formentera lady és una novel·la de primera divisió, creada per un escriptor capaç de generar un univers literari particular amb un estil inconfusible. Un estil brillant, vibrant, espurnejant, arrogant, carregat de jocs de paraules, filigranes dialèctiques, imatges sorprenents, moments d’una gran intensitat lírica… Jordi Cussà és un narrador desbordant, arrauxat, impetuós, visceral. Encadena històries amb un ímpetu torbador, com si li anés la vida en cada frase.
Tant a Cavalls salvatges (Columna, 2000) com, ara, a Formentera lady, Cussà és qui millor retrata, en la literatura catalana, aquella generació de perdedors que van enganxar-se a les drogues i que, tanmateix, s’ho van arribar a passar molt bé. Formentera lady introdueix la perspectiva del “ionqui reciclat”. Ara ja no és l’exdrogoaddicte que necessita vomitar les seves experiències recents, sinó l’home que, als cinquanta anys, després de vint d’haver-ho deixat, en fa una revisió literària, amb un punt d’ironia. Aporta, a més, una reflexió més madurada sobre els efectes col·laterals del consum. I afegeix a la trama tot un joc metaliterari interessantíssim, fascinant; de tal manera que assistim (a cavall entre la ficció i la realitat) al procés de creació de la pròpia novel·la. Sense lliçons morals, hi ha una minuciosa dissecció de costums, rutines, aventures, grandeses i misèries de tota una galeria de personatges que als anys vuitanta van estar enganxats a diverses substàncies tòxiques, amb una especial predilecció per l’heroïna. Alguns van morir ja aleshores, víctimes dels excessos o de la mala sort, altres s’hi han quedat pel camí, a causa de la sida o altres malalties, i uns quants han sobreviscut fins a l’actualitat, com el Daniel Alfals, protagonista de Formentera lady i alter ego de l’autor.
Cussà defuig el moralisme i la correcció política, i ho fa en favor de l’honestedat. No hi ha lliçons, no hi ha sentències, no hi ha judicis, no hi ha consells… Hi ha, sobretot, veritat. Ens veiem atrapats per una teranyina d’històries encreuades d’accidents, assassinats, segones oportunitats, temptejos amb les drogues, pous profunds, llums al final de túnels, amistats, odis, penediments, enamoraments, viatges… Tot un manual d’escenes, episodis i actituds que ajuda, al capdavall, a explorar racons no sempre còmodes de la naturalesa humana, que és l’objectiu (conscient o no) de la bona literatura. Literatura que parteix de la realitat per fer-ne ficció i que converteix la ficció en realitat. Hi ha un epigrama, al principi de la novel·la, que l’autor posa en boca del personatge més jove, i que diu: “Que sigui realitat o ficció, en realitat no té cap importància. L’únic que compta és que aporti un bri de veritat”. Aquesta afirmació defineix tota la novel·la i planteja, d’entrada, una de les preguntes que més ens pica a la gola als lectors del llibre: què hi ha de realitat i què hi ha de ficció a Formentera lady? No importa. El que és important és el que hi ha de veritat, que és molt.
Llorenç Capdevila
(Article publicat al diari Regió7, el dia 21 de març de 2015)
Llegir un dels primers llibres d’un autor que considerem “de capçalera”, un autor que s’ha consagrat fa poc, però que feia molt que escrivia, té un component de desafiament del pas del temps: llegim “en desordre”, una cosa que no hauríem de poder fer, i això ens proporciona unes claus de lectura diferents de les que tindríem si l’haguéssim llegit en el seu moment. Però els camins de les traduccions són inescrutables i resulta que, vint-i-vuit anys després de la publicació a França, el 1986, de La moustache, arriba a Catalunya El bigoti, gràcies a una iniciativa lloable de l’editorial Labreu i a una bona traducció de Ferran Ràfols.
Carrère ja és un gran autor a França. Hi ha guanyat, amb justícia, tots els premis literaris i gaudeix d’un públic ampli i fidel, que ha seguit amb l’ai al cor una carrera que, des de les biografies de Werner Herzog i Philip K. Dick però, sobretot, a partir de la premissa brutal de L’adversari i del comportament del protagonista d’Una història russa, l’havia catapultat a la categoria d’autor de culte, especialista en l’exploració dels límits entre la raó i la bogeria, fins i tot massa especialista en el tema. El bigoti, que és una novel·la que no deu fer més de cent planes d’esborrany, entra de ple en aquest període d’investigació dels trastorns de personalitat i n’és un concentrat perfecte: un home s’afaita el bigoti després de deu anys de lluir-lo amb orgull, i descobreix a poc a poc que ningú del seu entorn se n’ha adonat. És més, ningú del seu entorn sembla recordar que n’hagi portat mai! A partir d’aquí l’espiral s’amplia: ningú del seu entorn el coneix, ningú del seu entorn l’estima, ningú no el voldrà ajudar? Etcètera.
Seria un pecat parlar del desenllaç. No ho farem, però sí que assenyalarem que és un exemple perfecte de com no decebre el lector. En lloc d’optar per una de les solucions més probables, tira pel camí del mig i fa un altre pas de rosca. El mecanisme sencer del llibre és de rellotgeria: no hi ha ni un sol pas que no estigui ben justificat. Els intents que fa el protagonista d’agafar-se a la suposada “realitat” (fotografies de viatges, document d’identitat, testimoni de familiars) són perfectament desballestats pel que tant podria ser una lògica indiscutible com un enorme complot contra ell. Lluny de quedar-se inactiu, el protagonista actua, pren decisions, es mou: tot és en va. Lluny de rebaixar el desafiament, l’escriptor l’apuja a cada capítol que passa. Ja no som a París, ja no som a Europa, ja no tenim pare, ja no tenim ciutat natal. Ens havíem adonat que, en cap moment de la història, el protagonista és anomenat pel nom de pila? No en té: és el primer que li ha furtat l’autor. Sol, sense nom i sense bigoti, un home va a la deriva i es pregunta si mai ha estat a terra ferma. No hem dubtat mai de si el nostre passat va ser tal com el recordem? Estem segurs que el nom amb qui tothom ens crida és el nostre, o és que s’han posat tots d’acord per no fer-nos parar bojos? Una trama senzilla, a vegades, pot servir per explorar més a fons un tema que una estructura complexa o una gran acumulació de pàgines. El bigoti és això: un viatge curt i fulgurant cap a l’interior d’un mateix, amb el risc i les vistes que suposa.
24 març 2015 a les 19:30hEspai sobre Traducció de la Casa de la Paraula
L’espai sobre traducció de La Casa de la Paraula, en col·laboració amb el Grup Étienne Dolet de la UAB, us convida a una
Taula de diàleg amb la participació dels autors de les versions catalanes de: Impressions d’Àfrica,Locus SolusiLes noves impressions d’Àfrica: Annie Bats, Ramon Lladó, Joaquim Sala-Sanahuja, Jordi Vintró.
Presenta i modera: Núria D’Asprer -(Grup Étienne Dolet d’estudis transdisciplinaris sobre traducció – UAB).
Llanceu la brúixola, poetes: l’últim Francesc Garriga
Sempre s’ha dit que el destí és injust quan algú en plenitud de la seva activitat deixa aquest món. En el cas del poeta Francesc Garriga i Barata, doblement injust: no només deixa orfe tot un estol de figures rutilants de la poesia actual del país, sinó que es perd la celebració d’aquestes dues publicacions, la darrera tristament pòstuma, última entrega a Labreu, un tresor de poesia. La seva cadira buida als dimecres de l’Horiginal n’és el símbol dolorós.
Anem a pams, però: l’antologia d’AdiA és exemplar. Vam tenir l’oportunitat de parlar del primer número de la col·lecció Ossos de Sol, l’esplèndid volum de Lucia Pietrelli, i aquest ja és el sisè. (¿Hi haurà algun dia en el país un mitjà que pugui parlar de tots i cadascun dels llibres de poesia que es publiquen i que mereixen atenció crítica? És a dir, del 2 al 5? I tots els que em deixo en el tinter…) I titllar l’antologia d’exemplar no és un tic retòric: començant pel disseny i la factura d’aquests llibres (mida, paper, tipografia, cura en cada detall de l’edició…), i acabant per l’excel·lent tria -tasca sempre difícil i gairebé desagraïda, que han dut a terme amb bon olfacte crític Jaume Pons Alorda i Pau Vadell i Vallbona-, coronada per un epíleg de Marc Romera, que ja és, des d’ara mateix, una peça de referència en la que es preveu llarga producció hermenèutica, que és la que suscitarà l’obra de Garriga. Romera, pel coneixement aprofundit de la poesia i de l’home, deu ser, a dia d’avui, un dels màxims especialistes en l’obra de Garriga, i és per això que, en certa manera, posa els fonaments de les claus interpretatives que, tanmateix, no han estat ni de bon tros exhaurides. Ho diu ben clar: “L’esdeveniment […] és una actualització, en termes canònics, de la literatura catalana dels nostres segles” (es refereix al XX i al XXI). També remarca el despullament a què sotmet el llenguatge Garriga, que crea un idioma depurat aconseguit a base d’una sublimació constant dels elements de l’experiència. Una poesia moral que parteix d’un distanciament radical de la realitat subjectiva per crear un jo líric que transcendeix l’àmbit de l’individu, una poesia, segons l’epiloguista, que “parla del coratge que es necessita per sobreviure a l’engany de viure”.
S’inicia el 1959, i segueix el fil, 1960, 1962 (“tremolant de misteri”), fins que el 1973, amb Paraules cap al tard, comença a enlairar-se, amb el que jo en dic versos lapidaris: “no vull la caritat dels vostres somnis”, “condemnat a fer el bé per sempre més”, “i el tacte em torna etern”; d’ Els colors de la nit (1990): “martell i escarpa sobre el marbre líquid / ofego el crit a punt d’amor”, “els somnis, bumerangs”, “per fer del teu esglai el meu sospir”, “rumio com un cec mentides / per despullar l’amor de la disfressa / de quatre lletres…”; a Setembre (1992): “car vull el que és efímer / en el jardí de les sorpreses”; a Ragtime (2011): “qui vol paraules en un món de sords?”, “tinc les paraules que em mereixo”; a Tornar és llun y (2013): “et deixen una vida / per viure-la com puguis. / l’has de tornar quan vulguin”.
I arribem a la meravella de Swing (2015), “mirada eixuta, caminar de cec”, que recorda el foixià “ullcluc i camafluix”. I després: “de la presó dels dogmes / a la presó del cos”, “saber poc, de tot, també saber-ne massa / mesura el buit i el ple”, “serà, a l’última lletra del teu vers, l’atzar. / de llum i llàgrima”, “te’l donen i te’l prenen, / calladament, l’amor. / no hi ha fronteres, és camí de lladres”, “gat vell, un déu!”, “com fer en el món que mor el món que viu?” Potser el poeta intuïa, amb Swing, que el temps s’acabava. Imbuït d’un ritme iàmbic quasi hipnòtic, va amollant imatges i pensament poètic de calibre gros com qui no vol la cosa.
Segons Romera, la força d’un mestre consisteix a utilitzar-lo per assolir una veu pròpia, tal com Garriga sempre ensenyà. Exactament com la frase de Riba: “Mestre és aquell que ens allibera”. ¿ Demà no és mai vol dir simplement que el futur no s’esdevé perquè tan bon punt arriba deixa de ser-ho per definició (és un retorn al presentisme de Tornar és lluny?) o bé significa que el demà no existeix ( No future )? Cercarem en Garriga la resposta: “Llanceu la brúixola, poetes, / no marca sempre el nord”.
D’una pèrdua prematura passem a una pèrdua que ens ha deixat molt orfes, com passa sempre que desapareixen els grans, els que són capaços de crear, d’ensenyar-nos i d’obrir-nos els sentits. Aquest febrer moria el poeta Francesc Garriga (1932-2015). Llicenciat en Filologia Germànica, va dedicar-se a la docència i a l’escriptura. Sens dubte, Garriga va crear una veu pròpia impossible d’imitar i es va convertir en mestre i referent de molts poetes i escriptors. Amb 13 obres escrites, va ser premiat l’any 2013 amb el Premi Carles Riba per “Tornar és lluny”, que segons ell arribava massa tard, quan ja tenia un peu al cementiri. Ara LaBreu Edicions ha editat “Swing” (títol decidit poc abans de morir, per anar-se’n alegrement i amb un bon ritme), el darrer poemari de Francesc Garriga, que segons els mateixos editors ha estat un acte d’amor als altres i de generositat. A poc a poc, la figura d’aquest poeta importantíssim s’ha anat fent més present i ha començat a ser per a tothom el que feia temps que era per a molts: un dels poetes més influents dels últims temps.
Aquesta setmana la Llibreria Calders acull un cicle de converses entre editors independents. Sota el lema El valor d’editar, la llibreria acull cada vespre a les 19.30h un debat que us anirem explicant aquí gràcies a les cròniques de la llibretera Isabel Sucunza. Vet aquí la tercera entrega sobre la trobada celebrada el dimecres 11 de març amb Valeria Bergalli(Minúscula), Ester Andorrà (LaBreu), Jordi Raventós (Adesiara), Donatella Iannuzzi(Gallo Nero), Víctor Gomollón (Jekyll&Jill), Luigi Fugaroli (La Fuga).
Editorials independents
La intención de la librería convocando esta mesa redonda era poner a hablar entre sí a editores que habían montado sus editoriales con los que creíamos que eran objetivos parecidos -trabajar al margen de grupos grandes con intención de diferenciarse de ellos y de hacerse un hueco en un mercado que parecía ya copado, mediante un catálogo coherente y de calidad-, en momentos con un contexto económico muy diferente. Tanto Minúscula como LaBreu llevan ya más de diez años de actividad, Adesiara se fundó hace siete, Gallo Nero y Jekyll&Jill tienen cinco y cuatro años respectivamente y La Fuga ha empezado a funcionar hace cuatro meses escasos. Queríamos que hablaran entre ellos y que contrastaran experiencias a través de las cuales podríamos saber cómo ha evolucionado el entorno reciente del negocio editorial.
El crecimiento desmedido de los grandes grupos editoriales que se inició a mediados de los 90 y que empezó a dejar un hueco que llenar con buena literatura fue el factor que hizo que Valeria Bergalli viera la necesidad de crear una editorial como Minúscula: “los grandes grupos empezaron a mostrar una tendencia acusada hacia la literatura mainstream; tanto los grandes grupos como las editoriales medianas, que quisieron entrar en competencia con ellos. No había propuestas diferentes; faltaba una propuesta fuerte de algún sello que hiciera una cosa distinta. Yo echaba en falta entrar en una librería y encontrar cosas que me llamaran la atención: Minúscula nació para llenar este vacío.”
LaBreu, que empezó con poesía, vio poco después que faltaban editoriales que publicaran narrativa traducida al catalán; así que se decidieron a lanzar su colección ‘La intrusa’. Dice Ester Andorrà que les costó hacerse hueco en un principio, “pero con los años y, seguramente, con la crisis también, tanto librerías como medios se han hecho más asequibles; al principio algunos nos daban con la puerta en las narices. Que se hayan abierto a lo nuevo está muy bien, pero tampoco hay que ser naif al respecto: ahora todo el mundo está más abierto a cualquier cosa que crean que pueda vender.” El caso de Jordi Raventós (de Adesiara) es peculiar: publican escritores en activo, como Xuan Bello; traducciones de clásicos contemporáneos, como T.S. Elliot…, pero su colección best seller particular es la de clásicos de la antigüedad: “Recuerdo un librero que, cuando le fuimos a presentar la editorial y le dijimos que publicábamos clásicos, nos dijo: ‘malament’; cuando encima le dijimos que en catalán, nos dijo: ‘més val que plegueu’. Ahora es la colección que más vendemos.”
Libros que llaman la atención, literatura que no se traduce, clásicos por los que ya nadie apuesta… Donatela Iannuzzi, de Gallo Nero, tiene su particular explicación de por qué, inintencionadamente, se generó el hueco que propició el nacimiento de editoriales que apostaban por este tipo de literatura tachada en su momento como invendible: “Todas las pequeñas somos fruto de un error de cálculo de las grandes: se les escapó que no se puede vender un libro como si fuera un yogur, metiendo mucho ruido, porque hay un lector-lector, que es a por el que hemos ido las pequeñas; y es, además, el que ahora se ha demostrado que no está desapareciendo.” Víctor Gomollón, de Jekyll&Jill, ve en este hecho un deber por parte del editor: “Sabiendo eso, te impones una responsabilidad: a veces la publicación de un libro se decide al margen de lo que piensas que va a vender; el critero que te vale es el de ‘este libro es muy bueno y tiene que salir’. A veces aciertas y otras no, entonces es cuando te vienen ideas perversas del tipo ‘voy a intentar controlar al lector con la tipografía, con el diseño…, para conseguir que se lo lea’”, siempre desde el convencimiento y con la conciencia tranquila, de que lo que estás ofreciendo es bueno.” Luigi Fugaroli, de La Fuga, ha constatado, en el poco tiempo que lleva en activo, que la diferencia entre las grandes y las pequeñas es que “las grandes, al apartarse de todo lo que no sea rentable, hacen mucho trabajo en el momento de lanzamiento del libro; si ven que no funciona, lo abandonan en seguida; las pequeñas, en cambio, lo hacemos antes y después.” “Es que manda el marketing” –ha comentado Iannuzzi-: el marketing se ha colado hasta en las sinopsis de las contraportadas de los libros, con palabras que saben que venden.” Andorrà ha hablado de la relación personal del editor pequeño con todos los implicados en la edición de un título: con el autor, con el traductor, con el corrector… Bergalli le ha dado la razón: “Yo, a veces, he deseado tener más recursos, pero, de lo que tengo, intento sacar riqueza; y esa riqueza es precisamente el vínculo con el libro: lo elijo yo, sigo la traducción, sigo la corrección…”
Han hablado también de distribución: “Nos interesa estar en el Carrefour”, ha respondido Bergalli a alguien que le ha sugerido que quizás las pequeñas pecaran un poco de snobs, “tengo un catálogo con ambición fuerte que quiero que llegue a todos los lectores; y tengo una lucha para convencer a mi distribución de que algunos de mis libros pueden estar en Carrefour. Es sorprendente que en un país con un índice de lectura tan bajo, haya una oferta tan extensa; esto se traduce en que el reto para los que publicamos sea crear lectores; yo les reprocho a los grandes grupos que no sepan hacer esto; que no hagan ellos esta tarea que a nosotros nos va grande: que no pongan todos sus recursos para crear, por ejemplo, una colección digna de ir a los colegios.”
El debate ha desembocado en la consabida contraposición cultura-espectáculo. Todo el mundo –público y ponentes- quería intervenir; se han creado tantas conversaciones paralelas que era imposible entenderse al final. Hemos decidido –y así es como acaban las mejores mesas redondas y este ha sido el gran triunfo de hoy- que mejor seguíamos en un bar.
La Llibreria Calders consagra aquesta segona setmana de març al valor d’editar en els temps que corren. Després dels editors que aposten per autors i del valor (doble, podríem dir) d’editar poesia, aquest dimecres dia 11 s’ha parlat d’editorials independents en general, abraçant des dels 15 anys d’experiència de Valeria Bergalli com a editora de Minúscula als pocs mesos de Luigi Fugaroli al timó de La Fuga. Pel mig, hi trobem l’Ester Andorrà representant Labreu, Donatella Iannuzzi fent d’imatge de Gallo Nero, Jordi Raventós per Adesiara i Víctor Gomollón representant la meitat deJekyll&Jill. S’ha criticat ministres i ministeris, s’ha lamentat la gradual extinció dels fons de les llibreries i les biblioteques, s’ha parlat de la il·lustració com a “crossa visual” per vendre certes obres, s’han analitzat (superficialment) els canvis en els hàbits de lectura i s’ha criticat el drama dels llibres escolars i els departaments de màrqueting de les grans editorials.
Seguint l’ordre cronològic que atorga l’experiència, Valeria Bergalli ha explicat el context històric que va propiciar la creació de Minúscula l’any 1999: els grans grups es dedicaven a publicar a dojo i a buscar presència a les llibreries. Explica Bergalli que fins i tot publicaven llibres físicament GRANS, que ocupaven estanteries senceres. També segons Bergalli, tots eren tremendament mainstream, brillants (!) i dolents. D’aquí va sortir la idea de crear Minúscula: una petita editorial que publiqués llibres que et parlessin de tu a tu, que insuflés una mica d’aire fresc la cultura literària d’aquesta zona del planeta.
També amb aquest objectiu va néixer Labreu: els seus fundadors eren assidus de recitals de poesia on l’alta qualitat era inversament proporcional a les publicacions, així que van decidir agafar el toro per les banyes i treure aquesta generació de poetes a la llum. El nom de ‘Labreu’ és una captatio benevolentiae que apel·la a una modèstia que es pot percebre tant en la mida dels seus títols com en les seves formes de procedir: fins el 2008 s’autodistribuïen ells mateixos.
Jordi Raventós, d’Adesiara Editorial, ha posat èmfasi en el caràcter rambo de publicar obres clàssiques en català. Ha explicat que a les beceroles de tot plegat va comentar amb un llibreter la seva intenció de crear una editorial amb una línia de clàssics universals i d’assaig i un conjunt de textos bilingües en grec i llatí i català. Es veu que el llibreter els va dir que no vendrien res de res, però ells van tirar-s’hi de cap i ara han publicat obres magnes com El paradís perdutde John Milton o descobriments brillants com El viatge sota terra de NielsKlim,de Ludvig Holberg. Que el seu llibre més venut sigui una recopilació de Saviesa grega arcaicadiu meravelles tant de l’edició en català com dels trossos de lectors que som.
Donatella Iannuzzi explica que les editorials independents “somos fruto de un pequeño error de cálculo de los grandes grupos”, d’un buit cultural que van oblidar-se d’omplir. Tant la seva editorial Gallo Nero com Jekyll&Jill (de Víctor Gomollón i Jessica Aliaga) neixen amb l’objectiu de presentar llibres poc coneguts. Força nostàlgic, Víctor Gomollón és conscient de no haver agafat l’edat daurada de l’edició (ai, aquelles nits al Bocaccio…!), però tot el que ha dit plasmava bastant la idea de la responsabilitat de publicar certs llibres, la necessitat que certes obres surtin a la llum i siguin accessibles al públic. Hi ha fe i hi ha compromís, encara que després —reconeix Gomollón—algunes publicacions puguin ser un desastre.
Què fan i què tenen les editorials independents que les grans editorials no tinguin? Les petites han sabut teixir una xarxa de col·laboració força extensa (ja sigui per amor a l’art o per interès, evidentment) i han afavorit molt el moviment dins les xarxes socials i l’Internet (aquí estem nosaltres!). Com que la majoria no poden viure d’aquesta feina (tots o quasi tots viuen d’altres coses), els seus catàlegs mostren integritat i independència de criteri. És fantàstic no guanyar-hi un duro? Estic segura que no, però aquest anar-sense-pressa i aquest no-dependre’n també propicia que puguin crear edicions maques, amb un contingut de qualitat i una forma cuidada i atractiva. Aquell moment pijíssim en què fregues la novel·la i aproves el tipus de paper amb el cap no és tan factible quan el calendari ha d’obeir el departament de màrketing a rajatabla. Tot plegat doncs, idees que també es relacionen amb la proximitat: com ha dit Luigi Fugaroli, la relació de l’editor independent tant amb els seus llibres com amb els seus lectors és molt més personal. I es dilueixen, també, les barreres de la burocràcia: el fet que una mateixa persona sigui comercial-administratiu-premsa-editor facilita molt l’agilitat de la feina.
Si en algun moment s’ha entrevist certa tendència maniquea, els editors ja han matisat que res és blanc o negre: ser ‘independent’ no implica ser el rei del mambo i els grans grups també han publicat molt bones obres. De fet, Donatella Iannuzzi ha observat que els grans conglomerats estan aprenent de les editorials independents i Valeria Bergalli, per la seva banda, ha afirmat que els grans grups haurien de destinar part dels seus recursos a la construcció d’un fons literari de qualitat.
En tot cas, un dels matisos més apreciats i apreciables de la taula rodona ha estat la bona imatge que aquests editors tenien de la figura del lector. Parlant de les il·lustracions que només serveixen per alleugerir llibres, crec que ha sigut Valeria Bergalli la que ha afirmat que il·lustrar un llibre amb aquests fins diu tant poc de l’editor (perquè no creu prou en el seu llibre) com del lector (de qui s’hauria d’esperar molt més que això). Tot i que Donatella Iannuzzi sí que ha afirmat que els hàbits de lectura han canviat i que la nostra fast society té una por gegant a entregar-se a la solitud de la lectura, Jordi Raventós ha apel·lat diverses vegades a la intel·ligència dels lectors i al fet que en cap cas se’ns hauria de tractar d’estúpids. Tot i això, sembla que no n’hi ha prou: Bergalli ha matissat que actualment hi ha una immensa i sorprenent oferta de llibres i que el repte, en aquest sentit, és crear i atraure nous lectors.
Birnam de Víctor Sunyol, o els mugrons de William Shakespear
LaBreu publica la tercera edició de Birnam de Víctor Sunyol, una obra sorprenent que ens ajuda a penetrar una de les poètiques més imprescindibles d’un dels autors catalans més importants. Aquest dijous 12 de març es presenta a l’Ateneu Barcelonès (19h).
Després de lluitar amb uns versos extrems dins llibres que exploren la condició desèrtica, i frustrant, de tota llengua (artefacte incapaç de comunicar altra cosa que el seu propi procés de comunicació), Víctor Sunyol aconsegueix trobar un fil conductor a través de la seva travessia en el desert. William Shakespeare és un oasi que permet, a l’autor de Vic, exposar les seves idees amb més força que mai, però també amb una intensitat poques vegades vista en una obra que combrega, en el seu interior, poesia, narrativa, assaig i teatre. I moltes coses més. Possiblement ens trobem davant del que es coneix com una obra mestra contemporània, que enceta nous camins i que ens ajuda a delimitar una obra literària apassionant.
Maleït Shakespeare! Fill de puta, que bo que eres, malparit. I tant!
Però… Però no es pot fer. No. No es pot. No l’hauríem de fer, no l’hauríem de representar. Hauria d’estar prohibit. No, no el podem llegir. No es pot llegir… Hi ha alguna cosa que no fem bé, alguna cosa que no està bé. No sé què és, però no. No el podem representar. És impossible. Aquí falla alguna cosa. Llegir-lo al sofà, encara. Llegir-lo, potser sí que es pot llegir, però fer-lo…
Algun savi ens ho hauria d’explicar; però aquests savis no ho deuen ser gaire, perquè mai no es fan la pregunta d’abans de la pregunta. Mai no…
Cada vegada que ens el posem a la boca li estem fent mal. Per més bé que es digui, per bé que s’interpreti; ni que fos en anglès, ni que fos el millor actor del món dels mons… Seria igual. Encara que fos ell mateix, Shakespeare en persona. No el podem dir. No l’hauríem de dir. Està molt bé, però no el podem tocar. Potser per això, perquè està tan bé, no el podem tocar. (…) És tan bo que posar-se’l a la boca és rebaixar-lo, és falsejar-lo. Tens el text a dins, preciós. I el veus, tot allà, a la teva memòria, verge, perfecte. I quan et surt, quan el dius, és una caricatura ridícula. El rebaixem. Per bo que sigui l’actor. Ningú no ho pot fer. Ja no és cosa de com es digui; és que no es pot dir. L’estem traint.
Es tracta d’un dels fragments més memorables d’aquest Birnam, de Víctor Sunyol, possiblement un dels moments més emocionants.
Hi ha hagut debat per intentar entendre quin és el gènere que Víctor Sunyol fa servir per tal de parlar d’aquest personatge que tant s’assembla a ell i a les seves obsessions quasi malaltisses. Possiblement aquest gest de multiplicació ens ajuda a entendre que la importància no és la catalogació, la categoria o l’etiqueta, simplement el que cal és deixar-se emportar pel magma continu, absorbent, d’aquesta veu que ens crida i ens convida a un banquet podrit, però banquet en el fons.
Sunyol demostra que el seu mestratge es pot aplicar a qualsevol terreny. De fet, qui pensi que Sunyol sols sap fer “versos rars”, com cactus o diamants, s’equivoca. La reeixida publicació del recent Escriptura creativa (Recursos i estratègies) a Eumo Editorial és un esdeveniment que hem de tenir en compte. Aquest manual impactant, de primer ordre, ens permet entendre que aquest autor no sols domina cada petit detall de l’escriptura com a eina, sinó que ens ofereix magnífics exemples a través d’una intel·ligència intuïtiva però també fonda. De coneixement de causa. Aquesta obra hauria de ser de capçalera per a qualsevol docent, sobretot aquells dedicats a ensenyar els carrerons i els viaranys més profitosos de la creació literària.
Sunyol coneix la tècnica, i els secrets, de l’escriptura, però el que ell vol, en realitat, és anar més enllà, donar-li la volta, per això la seva obra és tan radical, perquè vol inaugurar noves vies, esperances possibles: desitja reactivar el llenguatge des d’una altra perspectiva, una altra manera, des de la seva destrucció immediata. Birnam, així com també Quest (Llibres del segle, 2013) o De ser només (Cafè central, 2014) o els seus altres volums, és l’exposició salvatge d’aquesta voluntat.
Per on començar? Quina és la primera pregunta? Quin és el naixement que proposa Birnam? Un actor, ja vell, consagrat, especialitzat en representar papers shakespearians però també d’altres autors com Samuel Beckett, cansat, ha de sortir a escenari per interpretar un paper dins Macbeth. Quan falten pocs minuts perquè la seva presència sigui necessària, una sèrie de dubtes i preguntes fan que esclati un monòleg-riu on tot es qüestiona fins al moll de l’os, fins al moll del moll del misteri i del secret.
Aquí no només es parla de teatre, això és bàsicament una excusa, el pinyol que fa que tot comenci i comenci a arbrar-se, sinó que es comenta absolutament tot: referents literaris, cinema, filosofia, llenguatge, vida, ètica… El que semblaria una cosa ja vista o avorrida, quantes vegades no ens hem vist enfront d’un actor dubtant?, acaba erigint-se com un espectacle immens, tan gran com l’autor anglès que serveix d’ham perquè el discurs, ple de dubtes, s’enceti com una magrana. De fet, la broma utilitzada darrerament pels editors d’aquest Birnam (Marc Romera, Ester Andorrà, Ignasi Pàmies) és que Birnam arriba al mateix temps que Birdman, la darrera pel·lícula d’Alejandro González Iñárritu, guardonada amb múltiples premis, entre ells els òscars a millor guió original, millor pel·lícula i millor director. No és casual, certament. Si Sunyol utilitza Shakespeare per parlar del dubte, Iñárritu i el seu equip fan servir Raymond Carver per fer una crítica mordaç al món de l’espectacle. Hi ha un rerefons de semblança, sí, però els resultats són molt diferents. Ara bé, la coincidència no deixa de ser graciosa, tant per la sonoritat del títol, com pel moment d’aparició.
El que és important de veres és que, potser sense voler-ho, Víctor Sunyol acaba fent un William Shakespeare. Ell tot sol. El resultat és sorprenent, imprevisible, explosiu, magnètic i hipnòtic. Sí, hi ha una grandiositat aquí dins. Allà on altres haguessin fracassat, Sunyol es demostra com un narrador, un pensador i un dramaturg de qualitat indiscutible. De rellevància a partir d’ara cabdal. I, a més a més, Birnam es va estrenar com a espectacle dins de la darrera edició del Festival Shakespeare, amb una interpretació magistral de l’actor Lluís Soler, que li va donar una vida tan bèstia que sols podem desitjar que el xou es torni a representar, cosa que passarà a partir de la propera tardor.
Com ho aconsegueix Víctor Sunyol? L’univers literari de William Shakespeare és una font que mai no deixa de sorprendre ni de donar de mamar, com si fos una insaciable mamella histèrica capaç encara de nodrir i sadollar-nos. Jorge Luis Borges o T.S.Eliot no es podrien entendre sense ell, ben igual que recentment l’hem pogut tornar a tenir entre nosaltres gràcies als deliciosos poemes d’inspiració bàrdica que Marin Sorescu li dedica, i que hem pogut llegir gràcies a la traducció de Xavier Montoliu i Corina Oproae. Per entre els dies, aquesta antologia poètica apareguda a Lleonard Muntaner Editor, i que va merèixer el Premi Cavall Verd a la millor traducció de l’any 2013, conté aquest enorme poema titulat “Shakespeare”:
Shakespeare va crear el món en set dies.
El primer dia va fer el cel, les muntanyes i els abismes de l’ànima.
El segon dia va fer els rius, els mars, els oceans
i els altres sentiments –
i els va donar a Hamlet, a Juli Cèsar, a Antoni, a Cleòpatra i a Ofèlia,
a Otel·lo i a altres,
perquè se’n fessin amos, ells i els seus descendents,
pels segles dels segles.
El tercer dia va reunir tots els homes
i els va ensenyar els gustos:
el gust de la felicitat, de l’amor, de la desesperació,
el gust de la gelosia, de la glòria, i així
fins que s’acabaren tots.
Aleshores van arribar uns individus que havien fet tard.
El creador els va acaronar amb compassió
i els va dir que no els quedava més remei que fer-se
crítics literaris
per negar-li l’obra.
El quart i el cinquè dia els va reservar al riure.
Va deixar anar els pallassos
per fer tombarelles
i va deixar que reis, emperadors
i altres infeliços s’hi divertissin.
El sisè dia va resoldre uns problemes administratius:
va planejar una tempesta
i va ensenyar al rei Lear
com s’havia de dur corona de palla.
Quedaven encara alguns residus de la creació del món
i va crear Ricard III.
El setè dia va mirar si li quedava res per fer.
Els directors de teatre ja havien omplert la terra amb cartells,
i Shakespeare va pensar que després de bregar tant,
ell també es mereixeria veure un espectacle.
Però abans que res, esgotat com estava,
se’n va anar a morir una estona.
És innegable que William Shakespeare no només ha il·luminat aquests autors fins ara esmentats, i tants altres, sinó que ha ajudat a proporcionar personatges essencials que després els ideòlegs de les teories feministes, postcolonials i fins i tot queer han utilitzat per tal d’il·lustrar les seves tesis. Tot i que Harold Bloom no tingui cap problema en titllar-los de moviments integradors de “l’escola del ressentiment”, seria impossible pensar en obres de Sarah Kane, Elfriede Jelinek o Herta Müller sense el protagonisme incandescent d’éssers com l’Ofèlia de Hamlet o el Calibà i la Miranda de The Tempest. De fet, la mítica frase de Miranda, just al final de l’obra, és la que dóna títol al Brave New World d’Aldous Huxley, una frase llegendària pel que té de comicitat, d’ironia, o sigui, de mala llet davant la contemplació d’un espectacle abominable capaç de ser confós amb la meravella d’un món extraordinari. Calibà és el protagonista del poemari El gos geomètric, que Agustí Bartra va escriure com a cant orat, de màxima liricitat, una oda exaltada al fet de ser lliures enmig d’un paisatge viu, epilèptic.
L’operació de Sunyol, doncs, és fer servir William Shakespeare com una bocada de llet dins d’un pastís o dins qualsevol altre plat suculent. El famós i immortal bard no és cap altra cosa que un ingredient que fa quallar les obsessions sunyolianes. Si llegir un poemari de Sunyol sempre és una experiència brutal, d’anar davall d’un sol violent hores i hores sense ombra, doncs Shakespeare li serveix d’ombrel·la, o sigui, un oasi en el desert, com hem comentat abans. Però desert en el fons. Tal com diu el crític Jordi Marrugat al seu volum Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013), dins del capítol dedicat a Víctor Sunyol: A partir de la desintegració de discursos d’altri, de citacions disperses d’altres escriptors, el poeta busca un discurs (…); pretén trencar la superfície del món, els discursos culturals que el formen, per veure’n la profunditat. Però en fer-ho crea un nou discurs, un nou mirall de la realitat, una nova presó estancada al marge (…) Aquest nou discurs, si bé conté la seva pròpia profunditat, el seu propi camí de comprensió i de coneixement del món, ha de ser, al seu torn, posat entre parèntesis i desintegrat (Jordi Marrugat, pàgina 458).
No és casual, doncs, que Birnam estigui farcit de parèntesis, d’el·lipsis, de silencis, d’espais blancs, semblen buits, però estan plens de sentits que el lector ha d’afegir per concloure la configuració de nous sentits. Sunyol agafa Shakespeare i aconsegueix desintegrar Shakespeare però també Sunyol. Es tracta d’un sacrifici voluntari, una immolació. La devastació de l’heroi per aconseguir el tresor últim, però l’heroi no serà el beneficiari, sinó el fruit del seu propi gest. Serp que es mossega la cua. Com un peix dins del rostoll, Sunyol segrega un enfilall d’imatges trencadores però també destructores: D’aquí la tragèdia i la paradoxa: per esberlar el discurs cal construir-ne un (Jordi Marrugat, pàgina 459).
D’aquesta manera, Víctor Sunyol és capaç d’encarar William Shakespeare amb directors de cinema com Roman Polanski o Andrei Tarkovski, després el refrega contra Alejandra Pizarnik o contra Feliu Formosa, al costat de Safo i Faulkner, Antoni Clapés i Angelopoulos, Sagarra i Oliva i Ferraté però també Hofmannsthal. I Nelly Sachs i Nathalie Bittoun. Handke. Ausiàs March. Sònia Moll. L’operació és com una orgia. Plena de soroll i de fúria. I Shakespeare sempre, com un pare fecundador, però al mateix temps com un Urà devorant els fills que vénen a darrere: ajuda a parir, però després devora, per culpa de la seva magnanimitat. Possiblement gràcies a això, aquesta carn de text ens arriba no com un monyó, sinó com un cos en expansió constant, eruga engolidora però proporcionadora de noves vides d’ultramort. Sunyol entén aquest acte com una necessitat caníbal: destruir per crear i tornar a destruir en un cercle infinit, ple d’interrogants afamats, que mai no deixa de perpertuar-se. I per això la lluita avança i continua, amb la necessitat de mai no parar.
Per tot això, i més, Birnam és un miracle. Una obra sincera, emotiva, inclement. Fa pensar, emociona. Ens permet endinsar-nos no només dins d’una oda d’amor a l’art i a la vida de viure, presència total, hora absoluta, sinó que també s’erigeix com un monument nascut de mà d’un autor incommensurable, immens, subtil però sacsejador. Birnam ens postra en un interrogatori a vida o mort on el cadàver final no és el nostre, sinó el del pensament. I si el títol de Birnam neix del nom del bosc que camina, senyal de la fi de Macbeth, cada tronc pensamental de l’escriptor que aquí ens ocupa és també presagi de la nostra fi, però també una visió on allò inanimat cobra vida, i cada lletra avança cap a nosaltres per violentar-nos i aniquilar-nos en un procés de lectura que reclama la nostra atenció, però sobretot la nostra passió. Víctor Sunyol torna a demostrar que és prodigiós, i ara més gent que mai podrà saber-ho i entendre-ho de primera mà.
amb Jordi Vintró recitant NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA de Raymond Roussel amb Mercè Altimir, Toni Clapés, Xenia Dyakonova, Mireia Companys, Montserrat Franquesa, Jordi Jané, Xavier Montoliu, Marta Pera, Dolors Udina.
“El valor d’editar poesia” a la Llibreria Calders amb Marc Romera (de part de LaBreu), Toni Clapés (Cafè Central), Aníbal Cristobo (Kriller71), Sergio Gaspar (DVD Ediciones), Josep Pedrals y Unai Velasco (10.03.15)
“Sóc la suma del que he llegit i viscut. No sóc res més”. La veu de Francesc Garriga ressonava el passat dijous a l’Horiginal, gràcies al documental que li va dedicar Antoni Moreno. “Amb una mirada deia tot el que volia”, diu Ester Andorrà, editora de LaBreu, sobre Francesc Garriga. “Era el nostre pater familias”, continua, “per això i hem decidit dedicar-li la col·lecció alabatre, canviant el tipus de lletra a Garamond, perquè mai no li havia agradat la Bodoni”.
L’últim poemari de Francesc Garriga és un acte d’amor i de generositat envers els altres, nosaltres, expliquen els editors. I per això aquest homenatge va recordar la singular figura del poeta enmig de poesia, somriures i alegria.
Perquè, de fet, Francesc Garriga va voler marxar alegre. Per això, a últim moment, i quan sabia que l’hora li era pròxima, va decidir que canviar el títol del seu últim poemari i anomenar-lo Swing, explica Andorrà. I així és com l’han recordat els amics, deixebles i companys que li han volgut retre homenatge llegint alguns dels seus poemes, tant de l’últim llibre, com dels anteriors: Marc Romera, Clara Mir, Laura López, Xavi Vidal, Joan Vigó, Toni Moreno, Ferran Garcia, Anna Ballbona, Joan Todó, Jaume C. Pons Alorda, Eduard Escoffet, Ignasi Pàmies, Fèlix Pons, Benet Rossell i Martí Sales. Potser a algú altre li hauria agradat poder-s’hi afegir; el que és segur és que Garriga ja faria estona que estaria escandalitzat, amb aquesta llarga llista. També s’hi apunta Ester Andorrà, que llegeix un poema que Garriga va escriure el 2009, i diu: “Siguis on siguis, et dirigeixo les teves paraules amb un llengot”.
“Ha marxat un poeta que amb el temps es veurà tot el potencial que té”, va matisar Marc Romera, ja que l’originalitat de Garriga rau en la seva poètica singular i inimitable, una poètica que va crear escola sense deixar seguidors: “La lliçó que Francesc Garriga ens ha llegat és que qualsevol artista ha de trobar la seva veu pròpia”, diu Romera.
A la poesia de Garriga les referències clàssiques són una constant que ens acompanyen durant tot el recital. Aquest poema que segueix —del qual podeu llegir els dos primers versos— el va recitar Eduard Escoffet, que, com ell mateix recorda, Garriga parlava de si mateix en la seva poesia “despullada”:
“filava cloto, mesurava làquesis,
La que tallava el fil era àtropos. […]”
O bé com el que llegeix Clara Mir:
“sabessis, el meu daemon,
que el teu consell em duia
per coses fugisseres
només,
i m’esbandia
la pell en aigües tèrboles… […]”
Però la poesia de Francesc Garriga beu de moltes més influències, com, per exemple, la literatura germànica. Per això Ignasi Pàmies li va voler dedicar aquest poema de Hermann Hesse, amb el qual Richard Strauss va compondre Quatre últimes cançons:
“El jardí està de dol,
la pluja llisca freda entre els arbres
i l’estiu tremola dolçament
perquè ja s’acaba.”
Però, alhora, la seva poesia clama a la vida. Diu així el poema que recita Jaume C. Pons Alorda:
“[…] i ens tocarà pagar la insensatesa
d’haver viscut.”
Però els seus poemes també ens parlen del temps, com el que va llegir Joan Vigó:
“com pesa el temps!
cavalco la rutina amb lletres velles,
carícia de fred,
de terra i cendra.
inútils les paraules sense arrels,
lleugera, riu avall,
la seda de la mort.
silenciosa i fràgil.”
O el que va llegir un emocionat Benet Rossell:
“i estimo el temps, presó i clausura.
la llibertat que em lleva
resol la lluita en taules els dies mal jugats. […]”
I, per acabar, la músic Ivette Nadal, que també va conèixer Garriga a l’Horiginal, va sortir a cantar un dels seus poemes musicats, “si véns amor i jo no hi sóc”.
dimecres, 18 de març a les set de la tarda recital
a l’Auditori del Centre Cívic Urgell:
Blanca Llum Vidal PUNYETERA FLOR
recital poètic d’una de les veus revelació dins el nou panorama poètic català: Blanca Llum Vidal “Cansat d’enyorar l’altre, un ull se n’haurà anat a cercar un sexe. Per acoblar-s’hi amb fam. Serà una boca viva. De molt abans que existissin lletres. Alimentarà una vena d’existència que fa córrer sang i li dirà tot de coses fonamentals. Les primeres del món. Que les flors punyen. Que la punció esbandeix la son i adoba l’enteniment. Que la passió fa mal, de tant de bé que sap regalar ensems…”
Marc Masdeu Escuder (Castellar del Vallès, 1976) ha publicat els llibres de poesia: El gos autodidacte (2003), Els escalfadors (2004), Les nanses (2006) i El carnisser del fred (LaBreu, 2010) També ha versionat Prufrock and other observations de T.S. Eliot (LaBreu, 2011). És autor de les narracions de Les tombes buides (2010) i la novel·la Peus de fang (LaBreu, 2013). Ara es dedica a esperar el poeta Francesc Garriga per contemplar junts com floreixen els presseguers a Soses (el Segrià). Vladimir no li ha dit que s’aixequi.
A Les morts d’Octavià sura la recreació del mite del papa Joan XII, conegut com el «papa nen», de vida perversa i decadent. Segons les cròniques va convertir la residència oficial en l’escenari de festes luxurioses, i tampoc no s’estigué de violar feligreses damunt les tombes dels apòstols, Pere i Pau. Va usar el càrrec eclesiàstic en benefici propi: va trair l’emperador que ell mateix havia coronat i s’alià amb antics enemics, es venjava dels adversaris amb fuetades i amputacions, i robà part dels tresors pontificis quan va fugir exiliat a Tívoli. Aquesta actualització de la llegenda, presa com a punt de partida o excusa, reflexiona sobre el dubte perpetu i l’infinit catàleg de contradiccions. Onze segles després, els desitjos, les pors, els enganys i els desenganys segueixen farcint el via crucis de l’home (Octavià), qui transita entre el bé i el mal acompanyat d’una munió de veus que l’assetgen. Si el vicari de Crist fou deposat per un sínode romà acusat de sodomia, assassinat, perjuri, profanació d’esglésies, adulteri, incest, violació, alcoholisme i la invocació de déus pagans i dimonis, el nostre contemporani es marceix entre mentides que són veritat, mentre remena entre la pols acumulada davall del tron els referents que l’expliquen. Vet-ho aquí, la Literatura.
Ramon Boixeda (Vic, 1981) és fill de Sant Julià de Vilatorta i viu actualment a Sevilla. Amb el seu primer llibre, La pell fina (Viena. Barcelona, 2013) va guanyar el XXXVII Premi de Poesia Josep Maria López-Picó. Regeix un blog, Les beceroles successives, des d’on es pot assistir, entre altres coses, al seu univers literari.
Amb El sedàs, Boixeda reforça els arguments dels qui ja hi veien l’aparició d’una veu, nova i jove, sorprenentment valenta en els seus plantejaments creatius sense concessions al facilisme comercial ni al voler agradar al grumoll. Una aposta per l’ostracisme a què es condemna, a gust, aquell qui només està al servei de l’exigència i la qualitat i no defuig l’encriptament per allunyar-se de qui assisteix a la poesia amb l’esperança de trobar-s’ho tot fet i mastegat. Així, els poemes de Boixeda convoquen la unitat unívoca de la pulsió creativa. Forma i contingut, una mateixa cosa, una única cosa en constant moviment, en carn viva i travessada per forces imprevistes que n’enriqueixen les potencialitats significatives. Tot això en un llibre unitari que parteix del dolor i de la derrota, la derrota prèvia a l’acció, que regenera en goig de ser.
Val la pena viure? Serveix de res la poesia? El sedàs planteja preguntes que en si mateixes són respostes, i així apareix el món, l’alteritat, tot convertint-se en revolta interior que transcendeix tot allò que si es pogués explicar no existiria aquest llibre.
Víctor Sunyol: “Potser l’estat ideal és el de la medusa, el no ser res”
“Creus que amb la paraula ho tens tot, que ja has entrat a la cambra, que tot ho veus, que tot ho pots, que ho domines tot… I amb la paraula l’únic que tens és que saps on es guarda la clau per poder obrir la porta. I encara potser és una clau equivocada. O no és aquella porta. O la porta no dóna enlloc. O… O només dóna a una altra porta, que potser dóna a una altra i a una altra… O la clau és d’una porta que no té pany. Això: amb la paraula tens la clau d’una porta que no té pany. I, a més, és la clau equivocada. I la porta no dóna enlloc”. Aquesta és una de les reflexions que el lector trobarà al monòleg que l’actor protagonista declama -sense públic al davant- mentre es prepara per sortir a fer de rei Duncan a Birnam (LaBreu Edicions). L’últim llibre de Víctor Sunyol ha fet forat: no trigarà gaire a esgotar la segona edició i, si tot va bé, l’actor Lluís Soler tornarà a representar-lo, tal com va fer a l’últim Festival Shakespeare, aquesta tardor. Birnam, que fa referència al bosc que ha d’acabar amb els èxits de l’ambiciós Macbeth, és una de les millors maneres d’accedir al món creatiu de Sunyol: a punt de fer 60 anys, continua dubtant en vers i en prosa.
Des que vas tenir la primera idea per al llibre fins que l’has publicat han passat gairebé deu anys. Recordes com va començar Birnam ?
Les primeres notes que vaig prendre van ser després de veure la representació d’ Al vostre gust de Xicu Masó al Festival Shakespeare, el 2005. “No m’importen els mots. No em deuen res”: això em va posar en marxa. El motor de Birnam havia de ser escriure sobre la mort i la paraula en Shakespeare. La mort se’n va anar i es va quedar la paraula.
I vas començar el monòleg.
Des que l’he publicat, l’han batejat com a novel·la, assaig, prosa poètica, monòleg teatral… Estic content amb el que me’n diuen a les presentacions. N’he fet moltes: LaBreu em fa pencar molt [riu]. En poesia no passa tant, i m’emprenya perquè és per una qüestió de gènere, que els lectors no s’hi acosten tant.
Un dels primers lectors va ser l’actor Lluís Soler.
Ens coneixem de fa anys, però el llibre li va agradar tant que va dir que el volia representar. En va preparar una versió d’una hora, i es va poder veure a l’últim Festival Shakespeare. Si tot va bé, aquesta tardor es podria tirar endavant com a producció teatral. Un dels comentaris que en Lluís em va fer va ser que se sentia identificat amb el personatge.
Per què?
Molts dels dubtes de l’actor que ha de fer de Duncan són llocs comuns i paranoies de la professió. Hi ha idees recurrents com la del mirall, la repassada del text, el somni fatal, el dubte de si sabràs el paper o te n’oblidaràs en plena obra.
Birnam és el compte enrere fins que l’actor ha de sortir davant el públic. Va invocant fragments de diverses obres de Shakespeare, com el “ser o no ser”.
“Ser o no ser” és la pregunta fonamental. El personatge arriba a la conclusió -una mica com jo- que “ser o no ser” no és cap pregunta: l’existència es basa en el “ser o no ser” alhora. La o de “ser o no ser” no és exclusiva, sinó inclusiva.
Llegint el teu Shakespeare ens enfrontem amb la visió que cadascú té de la seva obra.
Tots el coneixem, també els que no l’han llegit. Hi ha un fragment en què escric: “La humanitat s’ha format en la mesura de Shakespeare”.
I en un altre escrius que estem formats per cadascun dels personatges, que tots tenim una mica del rei Lear, de Hamlet, de Macbeth, d’Ofèlia…
Som memòria i, per tant, ficció. També som llenguatge. El llenguatge no ens ho permet dir tot. La memòria tampoc no és infal·lible. Tot és un invent i és evanescent: encara que ho sapiguem anem fent, perquè si no cauríem en un abisme.
O en una gran tranquil·litat. “La calma de no ser res”, Ricard II .
Potser l’estat ideal és el de la medusa, el no ser res. Anar surant i deixar que l’aigua et passi per dins. Aquesta idea sortia a l’ Stabat, i al final ha quedat fora d’aquest llibre.
A Birnam hi ha molt de Shakespeare, però també força Beckett.
Samuel Beckett ha sigut i és molt important per a mi. Vaig començar a llegir Beckett una mica més tard del compte, però hi tinc un discurs molt afí. Això no vol dir que m’hi compari, eh? Beckett no pot ser el meu germà, més aviat seria el pare.
I Peter Handke?
També em va obrir els ulls. El primer Handke, vull dir. El dels contes de Benvinguda al consell d’administració i el teatral. Em vaig empassar moltes vegades La cavalcada sobre el llac de Constança. Ara en llegeixo La gran caiguda, que com Birnam també té com a personatge principal un actor.Vaig arribar de Vic a Barcelona a principis de la dècada dels 70. Quan vaig veure les primeres pel·lícules de Werner Herzog ( Fata Morgana és una meravella) i Llampec sobre l’aigua, de Wim Wenders, vaig preguntar-me: què expliquen? I la resposta no la sabia. Em va semblar que havia de fer el mateix, però amb paraules.
Títol_ La tarda del senyor Andesmas Autor_ Marguerite Duras
Traducció_ Marc Colell i Teixidó Col·lecció_ La intrusa, 14 Pàgs_90 PVP_ 14 € ISBN_ 978-84-943294-5-6
Marguerite Duras va néixer el 1914 a Gia Dinh i morí a París el 1996. Visqué la infància i l’adolescència a la Indoxina francesa fins que el 1932 es traslladà a França, on va estudiar Ciències Polítiques i Dret a la Sorbona. Treballà com a secretària del Ministeri de Colònies de 1935 a 1941. El 1939 es casà amb Robert Antelme, amb qui tingué un fill que morí el 1942. El seu marit va ser deportat a Dachau. Durant l’ocupació nazi col·laborà activament a la Resistència i s’afilià al Partit Comunista, que deixà el 1955. Destacà en el teatre, la novel·la i el cinema.
El 1943 publica la seva primera novel·la, Les Impudents. Contacta amb l’existencialisme de Sartre i Beauvoir, però se’n distancia per apropar-se al nouveau roman. En 1950 publica la novel·la autobiogràfica Un dic contra el Pacífic. Guanya el Premi Goncourt amb L’amant (1984), que aconsegueix un èxit mundial. La seva obra literària compta amb quaranta novel·les i una dotzena d’obres de teatre. A partir de finals dels 50 treballa en cinema fent guions i dirigint diverses pel·lícules, com India Song.
Una tarda de juny el senyor Andesmas, ja gran, visita la casa aïllada que acaba d’adquirir per a la seva filla Valérie. La casa, encerclada pel bosc, té vistes al mar i al poble, on se celebra un ball. Andesmas té una cita amb el contractista del poble, Michel Arc, per pressupostar la terrassa que vol construir, al gust de la seva filla: semicircular, a dos metres del precipici de llum. El temps se li escola entre la somnolència i les visites intercalades d’un gos que volta, una nena i una dona. Petites dosis de dramatisme esquitxen la plàcida tarda, una tarda de vent i ombres perfumades per una felicitat dolcíssima i inabastable. Un dolor antic s’esquitlla entre les capcinades d’Andesmas, assegut a la butaca de vímet, al ritme de la música llunyana i els sons que arriben del bosc.
Marguerite Duras convoca un món de sentiments essencials. Administra amb saviesa el narcòtic i el verí narratius, amb un fraseig impecable que captura el temps. El lector caurà en l’embadaliment d’una tarda d’estiu, que desemboca en l’esclat d’una passió latent. Una novel·la commovedora i terrible.
(Un apunt de memòria històrica, del 14/11/10 a dia d’avui)
No és per fer autobombo, però crec que val la pena que reprodueixi aquí sota un apunt «un pèl antic» de Llegeixes o què!? on vaig escriure la meva primera experiència dovlatoviana i on, curiosament, l’alcohol va fer acte de presència:
Aquesta és la història d’en Francisco i l’Albert, que anaven a una conferència sobre Schpenhauer i es van trobar que la sala on la feien (?) estava plena, i llavors van enfilar cap a l’Horiginal i van conèixer Dovlàtov i la seva colla. I allà van trobar-se amb la SU, que els va convidar a unes cerveses (encara que a en Francisco li haguessin convingut més unes croquetes) i van passar una estona ben acompanyats i sota sostre (això també era convenient). I van escoltar la carta que “L’artista abans conegut com Subal Quinina” havia escrit per en Dovlàtov. En Francisco, que li va preguntar a la SU allò d’“¿Estudias o trabajas?” en veure que ella treia una llibreta abans de començar la presentació, més endavant li va suggerir que aquest text es digués “que em mossegui un mico” [per a entendre-ho és imprescindible que llegiu la carta]. El riure de l’Albert era d’aquells eixordadors, però li anava bé a la vetllada, que transcorria admirablement amb el parlament d’en Jordi Puntí i les seves “tres raons per haver-me convidat a aquesta presentació”, per després arribar a la lectura d’un fragment -llarg- de La maleta per part de Francesc Gelonch i, seguidament, al moment impressionant! de sentir Dovlàtov en rus! Xènia Dyakonova els va deixar completament fascinats! I quan en Gelonch hi tornava, la SU va aixecar-se d’allà i va enfilar cap a casa, convençuda que s’ha de llegir Dovlàtov! Però haurà de ser un altre dia, perquè el de la presentació es va quedar sense diners per comprar cap llibre, però contenta d’haver convidat en Francisco i l’Albert a unes cerveses i haver facilitat el seu descobriment de Sergei Dovlatov, Dov per als amics.
Bé, com a text narratiu segurament és del tot millorable, però el cas és que un temps després –que sóc incapaç de precisar– vaig acabar comprant-me La maleta i llegint els seus contes i gaudint-ne cosa de no dir. I vet aquí que, quan vaig tenir l’oportunitat de triar les primeres propostes per al club de lectura ‘Posa un conte a la teva vida’, no vaig dubtar ni un segon en què Dovlàtov hi havia de ser, i vaig triar Els nostres, un recull de contes necessari i imprescindible a qualsevol casa on es detecti vida intel·ligent.
I això no només ho dic jo sinó que ho podeu demanar a les lectores i els lectores del club, després d’haver compartit la seva lectura en una sessió on vam comentar amb entusiasme molts aspectes dels contes, des de les vides dels personatges (els vicis, les neurosis, les grandeses) fins a l’estil àgil, directe i irònic de Dovlàtov. Una setmana després vam poder confirmar aquestes impressions amb l’Ester Andorrà, una de les editores de La Breu, que va delectar-nos amb tota mena d’informacions relacionades amb l’autor (les més «sucoses», amb la seva vídua!), avançar-nos que preparen nous llibres de Dovlàtov i també reedicions. Va ser molt interessant sentir com havien «conegut» l’autor, com un llibre seu es va convertir en el primer de la col·lecció La intrusa, com confien en la feina del traductor, Miquel Cabal, o diferents anècdotes relacionades amb les imatges de les portades dels llibres.
Una vetllada perfecta que va acabar amb una expressió que «sempre» acompanyarà la lectura de Dovlàtov: «És boníssim, s’ha de llegir». Ep, i també amb una mica de vodka…
“No em faria cap cosa ser un arbre o un gos o un gat. Una bèstia d’aquestes exòtiques, no”. Des del fragment del documental Un ombra al sol que Toni Moreno li va dedicar el 2013, el poeta Francesc Garriga va arrencar una rialla a tots els amics que van omplir de gom a gom l’Horiginal ahir al vespre per assistir a la presentació, tristament pòstuma, del seu últim poemari, Swing (LaBreu), per retre-li homenatge. Ester Andorrà, editora de LaBreu, va recordar molt emocionada que el poeta havia canviat el títol del llibre quan havia intuït que seria l’últim; per deixar els amics “amb un compàs alegre”. La presentació s’havia de fer l’11 de febrer. “Havia de ser un dels dies més feliços de LaBreu”, va dir també Andorrà, però l’absència de Garriga va fer que fos una vetllada “agredolça”. Va explicar també que a partir de Swing la tipografia de tots els llibres de la col·lecció Alabatre serà la Garamond, perquè era la que més li agradava.
Francesc Garriga “tenia una poètica absolutament personal”, va dir el poeta i també editor de LaBreu Marc Romera, el primer dels rapsodes que van llegir alguns dels seus poemes. “Estic segur que amb el temps es veurà la importància que ha tingut i que té. Sense deixar una escola d’imitadors. Va ser un mestre brutal”, va afegir. A més, Romera va anunciar que ja està preparant la segona edició de Swing i una de nova del poemari anterior, Ragtime. El van succeir damunt l’escenari més d’una dotzena de poetes, artistes i amics: Clara Mir, Laura López, Xavier Vidal, Joan Vigó, Toni Moreno, Ferran Garcia, Anna Ballbona, Joan Todó, Jaume C. Pons Alorda, Eduard Escoffet, Ignasi Pàmies, Fèlix Pons, Benet Rossell i Martí Sales. L’acte el va tancar Ivette Nadal tocant una versió musicada d’un dels seus poemes.
Tots, abans de llegir, van recordar una anècdota i alguns d’ells va coincidir a dir que Garriga no s’hauria estalviat l’humor, la sornegueria, alguna rialla i els comentaris si hagués pogut assistir al seu homenatge. Xavier Vidal va reivindicar de Garriga “la seva defensa absoluta de la llibertat” i Toni Moreno va recordar que, després que l’hagués sentit recitar per primera vegada, Garriga li havia recomanat que seguís fent fotografies.
“estimo els dies coixos / prometen crit i lluita”, diu el poema que Garriga va dedicar a Ferran Garcia, el propietari de l’Horiginal. La taula on solia seure habitualment està pintada de blau en honor seu. “No m’interessa reunir-me amb la gent de la meva edat, ja ens ho hem dit tot, vull sentir els joves”, així va recordar Anna Ballbona el que li havia dit Garriga després de guanyar el premi Carles Riba el 2012. I Jaume C. Pons Alorda va afirmar que tots els llibres de Garriga constitueixen “un poema que va escriure durant tota la seva vida”. “no hi ha respostes / potser no hem sabut mai com preguntar / ni a qui, ni quan, ni què / i ens ha costat saber que una resposta / no és feu dels mots, només: / les mans, el sexe, els ulls / també responen”, diu el poema que va llegir Martí Sales. “caldrà palar amb el cos / substituir la lletra per un gest / un gest, només un gest”, s’hi pot llegir, també.
Títol_ Crisàlide. Pastoral en Si Menor Autor_ Susanna Rafart Col•lecció_ cicuta, 10 Pàgs_ 140 PVP_ 13€ ISBN_ 978-84-943294-6-3
Susanna Rafart (Ripoll, 1962) és autora d’una extensa obra poètica, amb títols com Pou de glaç (Proa, 2002), Retrat en blanc (Moll, 2004), Baies (Proa, 2005) i la trilogia formada per La mà interior (Meteora, 2011), L’ocell a la cendra (LaBreu, 2012) i La llum constant (Proa, 2013). Ha traduït Yves Bonnefoy, Principi i fi de la neu; Dino Campana, Cants òrfics / Canti Orfici; Leonardo da Vinci, Aforismes i Salvatore Quasimodo, Poesia completa, en col•laboració amb Eduard Escoffet. Com a narradora ha publicat La inundació (Proa, 2003), Premi de la Crítica Serra d’Or 2004 i Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània (La Magrana, 2008). Entre els seus textos assagístics, destaquen Un cor grec. Memòria i notes d’un viatge; Gaspara i jo i Els xiprers tentaculars. Aproximació al paisatge de Maria Àngels Anglada.
La plaga de vespa asiàtica posa en perill la producció de mel d’un veïnat al bell mig de la Dordonya. Un dia xafogós d’estiu, hi arriba el registrador per fer un informe mediambiental i es troba amb un fràgil microclima a un pas de l’enfonsament. Una parella ja gran, l’Emma i l’Olivier, acull a casa uns joves estadants que ningú coneix i que, segons diuen al bar del poble, s’ho fan com desesperats. Tenen per testimoni un antic mirall, una crisàlide aferrada a una frontissa i el vell traductor que, perdent memòria i facultats, els observa des de la biblioteca. Un halo de tragèdia sobrevola la contrada: la visita d’una dona estrangera, les intrigues del fill per signar una llicència i poder-hi construir una urbanització, la desaparició d’un gos, el calendari vital de la florista, pautat pel guarniment dels rams i la primera corona de flors. Ja han quedat enrere els temps dels herois. Els habitants del poble són la mera consciència de la inacció, de la inexorable extensió de la plaga, que acabarà amb tota la dolçor.
Susanna Rafart desplega una faula de ritme ternari, d’una bellesa insòlita. Una joia on entreveure tot allò que s’hi insinua i commoure’s amb el que s’hi calla.
Anna Gual (Vilafranca de Penedès, 1986) és llicenciada en Comunicació Audiovisual (Universitat Pompeu Fabra) i Màster en gestió de projectes culturals (Universitat de Barcelona). Està especialitzada en comunicació, màrqueting i gestió d’esdeveniments. Amb vint-i-dos anys va publicar el seu primer llibre, Implosions (LaBreu Edicions, 2008) després d’haver estat descoberta al blog No caic, em tiro (Premi al Millor blog escrit en català als Premis Vila de Martorell 2012). El 2012 publica Passa’m-hi els dits (ÀtemBooks), acompanyat per les il•lustracions de l’austríaca Bianca Tschaikner. L’any 2013 guanya el Premi de poesia mediterrània Pare Colom amb el llibre L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013), llibre finalista del Premio Nacional de poesía joven Miguel Hernández 2014.
La seva obra poètica la situa entre un grup de veus joves trencadores i fresques que construeixen el seu llenguatge a partir de referents estètics allunyats de la tradició poètica tradicional però des del profund coneixement d’aquesta tradició. Els seus poemes també ens han arribat en multitud de recitals i espectacles com Infinita la carícia que ha de venir i Anamorfosi i han viatjat a Croàcia (Universitat de Zadar, Universitat de Zagreb i Centre Croat del PEN Club), Sardenya (Festival Cabudanne de sos poetas) o Anglaterra (Cambridge Union Society), entre d’altres. Ha estat traduïda al croat, francès, anglès, castellà i italià.
Símbol 47 és l’abraçada furiosa d’on brota el so de la seva ànima, l’animal en perpètua mudança que troba el seu cau de tinta, un poemari per pautar les distàncies i caçar els enigmes. Podeu trobar-la a: www.annagual.cat
El “protagonista” Daniel vol reprendre l’acció i els personatges de Cavalls salvatges, o el que en queda, o el que en vindria a ser una continuació. Però han canviat vàries coses, i la primera és que els personatges no tenen l’excusa de la ingenuitat respecte a la droga, saben perfectament el pa que s’hi dóna. I si he posat entre cometes “protagonista” és perquè no ho acaba de ser del tot, hi ha molts protagonistes, i moltes històries. En això em recorda a Irvine Welsh aTrainspotting, i igual que amb el tempsWelsh escriu cada cop millor sobre els seus temes i escenaris hi ha una evolució molt marcada des de Cavalls salvatges fins aquí, tampoc és estrany, són 15 els anys que han passat. El llibre està millor escrit i tot i tenir en comú amb l’altre els contínus salts en l’espai, el temps i el narrador, tot resulta més comprensible. Això té el seu mérit en una història que creix fins a sobrepassar les 400 pàgines.
Tenim els protagonistes reunits en una casa per celebrar l’aniversari del Daniel i aprofitar per posar ordre als papers que han de donar forma a la novel·la que tenim entre les mans, i això vols dir tirar de flashbacks i de canvis en el punt de vista del narrador, el Daniel, l’Ona, el Perla, la Mònica, l’Annasu, la Gràcia de Gràcia… semblava que les històries més dures, les dels anys vermells com ells en diuen serien les del primer llibre, però no, els anys taronjes els de la lluita per desenganxar-se, i el final a prop, el VIH encara temible. Són anys més tristos perquè ja són molts els que s’hi han quedat, i els que han sobreviscut tenen cicatrius, de les que es veuen i de les altres.
De les moltes històries que trobem al llibre la de Sis setembres m’ha arribat al cor i m’ha posat trist com una mala cosa. No compararé Jordi Cussà ambIrvine Welsh, però m’alegra veure que la literatura catalana té també els seus representants del cantó canalla de la vida, com ha de ser! Per cert el llibre compta amb un pròleg de Matthew Tree.
Era l’endemà del festival dels Pujol al Parlament. Al bar Cap Verd de Gràcia es feia un sopar rus per festejar el primer dia que Serguei Dovlàtov va trepitjar Nova York, fa 36 anys. El sopar el cuinava el seu traductor al català, Miquel Cabal, que, junt amb LaBreu Edicions , ha propiciat una de les més felices operacions editorials dels últims temps: de l’autor rus, que va morir a Nova York el 1990 a causa de l’alcohol, ja han publicat La zona, La maleta, El compromís (obligat per a periodistes) iEls nostres (el darrer i, per al meu gust, el millor). És una operació feliç per la continuïtat en la publicació de la seva obra –l’any que ve, més–, per la seva potència i singularitat i perquè això no ha passat a tot arreu. Benaurats nosaltres. Membre de la colla del Nobel Brodsky, Dovlàtov “és referent, sobretot per a la generació dels anys setanta i vuitanta, la comunitat jueva i també per als immigrants soviètics als Estats Units”, m’explica pere-mail la Daixa, una lingüista russa instal·lada a Olot.
En el sopar, el traductor serveix una arengada abrigada, una sopa vermella i uns farcellets de col, didalet de vodka inclòs. “Menys els peus plans, això ho cura tot”, proclama en Joan Vigó, que per les postres llegirà Els nostres. El vermell sembla molt adequat per a una part de la conversa, que se’n va cap als Pujol. Justament aquesta setmana he trobat aquest titular en un diari del 1980: “No hi ha prou sang a Barcelona”. És un anunci de Creu Roja. En el mateix diari n’hi ha un altre, on una senyora amb permanent exclama: “A casa vam comprar accions de Banca Catalana ja fa molt temps. Ens va fer il·lusió formar part d’un banc català que tot just naixia.” Això em porta, de nou, a Els nostres, on Dovlàtov descriu amb ironia franctiradora els personatges més extravagants de la seva família. La descripció dels seus és tan deliciosament ferotge, que esbotza tota delimitació clàssica o confortable. La que podríem trobar, per posar un exemple, en el tuit del compte de CiU, del 3 de gener passat, que, un cop retocat i en ple avançament electoral, afirmava: “El repte que ara tenim al davant és que a casa anem junts.” I em ve al cap la frase de l’exprimera dama, Marta Ferrusola, al Parlament: “Catalunya no es mereix això”, erigint-se, com de costum, en la veu de la consciència del país. “La sensació que tinc llegint Dovlàtov és de plorar i riure al mateix temps”, em diu la Daixa. El mateix que amb el paper dels Pujol i alguns diputats al Parlament.
Publicada per Labreu edicions el setembre passat, Birnam és fruit de set anys de treball de l’escriptor i poeta de Vic, Víctor Sunyol.
A Birnam, que representa la tercera incursió de Sunyol en la narrativa, un actor, ja gran, és al camerino preparant-se per representar el rei Duncan a Macbeth, quan li comencen a aparèixer dubtes. Sobre el valor de la paraula i la naturalesa del llenguatge, sobre el teatre i la seva funció, sobre el seu moment com a actor i el seu passat, sobre la vellesa…
Aquesta crisi fa que s’enfronti amb tots els seus fantasmes i els seus dramaturgs de capçalera, sobretot Shakespeare.
En la presentació, a l’Odissea, Sunyol reconeixia que personalment sovint associa episodis o records de la seva vida a versos o escenes del gran dramaturg anglès.
En la presentació, dissabte passat, Víctor Sunyol va comptar amb el poeta mallorquí establert a Vilafranca, Jaume C. Pons Alorda.
Xavier Gual (escriptor i periodista) Marc Marcè (director regió7) Nèlida Fornell (propietària llibreria Quatre Cantons) Pep Garcia (escriptor i activista cultural) Jordi Cussà (escriptor) Francesc “Titot” Ribera (escriptor) Jaume Huch (editor)La cultura d’un país és sempre motiu de controvèrsia. A debat hi entren les subvencions no del tot equitatives i lligades sovint a la popularitat i a la façana mediàtica. Interessos polítics, mitjans de comunicació i indústria cultural marquen les regles del joc.
A les terres d’interior la perseverança no és sinònim de resultats. Ser escriptor, periodista o esportista d’elit són projectes vitals que corren el risc de convertir-te enenfantterrible o artista local vitalici. Pocs són els respectats amablement. Profetes i territori és raó d’inconnexió.
No hi ha hagut un altra època a la Història que es llegeixi tant, s’han multiplicat els canals d’accés a la cultura i l’impacte d’aquest consum és un dels índex que calibra l’economia d’un país. Això són dades, però hi ha quelcom viu en aquesta imatge. Exemple: la lectura, nòdul creatiu inesgotable, centra d’un debat sobre el seu futur i la redefinició del seu paper a la societat.
El futur? El llibre en paper i el digital viuen una estranya cohabitació, els pronòstics apocalíptics i els interessos industrials han marcat una relació que semblava transitòria i lògica: el llibre tradicional desapareixerà i tothom es passarà als e-readers i tauletes. En un context més gran les promeses de coneixement global i accessible negocien amb hereus i copyrights.
La realitat es mostra complexa i matisada. Els motius pels quals es continuen venent llibres (que no vol dir llegir-los) són tan personals com difícils d’enumerar sense caure en el lloc comú. Per altra banda, el llibre digital tem la pirateria en la seva expansió i busca en la intertextualitat amena la clau d’un públic massiu. Però fins a quin punt és important el format en la lectura?
Escriptors, editors i llibreters combinen art i negoci per oferir un bon producte, atractiu. L’escala d’aquesta relació esdevé essencial per comprendre com està el mercat i com interactuar amb ell: llibres exquisits, editats acuradament competeixen amb fenòmens editorials dissenyats des de departaments de màrqueting.
Des de konvent proposem un debat obert on es parlarà de lletres, del periodisme a la literatura, territori i formes de comunicació. Un debat, en definitiva, amb la cultura al centre.
Títol: El bigoti Autor: Emmanuel Carrère Any de publicació: 2014 Editorial: LaBreu Traducció: Ferran Ràfols Pàgines: 160 ISBN: 978-84-942897-0-5
El bigoti és el de menys. Un dia qualsevol ell decideix afaitar-se’l, mig juganer mig encuriosit amb la reacció que tindrà l’Agnès, la seva parella, quan el vegi sense els pèls de sota el nas. I d’aquesta acció, a simple vista absurda i intranscendent, en neix un malson sense aturador que desequilibra la realitat i ho qüestiona tot. El declivi comença quan l’Agnès li assegura que ell mai ha portat bigoti i les seves amistats no ho desmenteixen, sinó que se sumen a l’afirmació de la dona. A partir d’aquí, tot són dubtes i sospites: des de la creença que el seu entorn li està gastant una broma de mal gust fins a la convicció que ella (o ell) ha embogit.
Precisament, El bigoti brilla per l’evolució mental d’un home a qui la vida se li desmunta en qüestió d’hores. De la conjectura d’una mentida a la suposició d’una conspiració amorosa només hi ha un pas i poques pàgines, però estan tan ben lligades que la història s’enfonsa en la demència sense patir cap sotrac. En part, això és gràcies a una narració en tercera persona que se submergeix de seguida a la ment del desbigotat, i que no mostra al lector l’altre plat de la balança, deixant sempre a l’aire quina de les dues parts sosté la veritat. També hi ajuda la proximitat descriptiva d’escenes destacables, com el moment en què ell es desfà del bigoti i en què el lector gairebé pot palpar la pell lletosa amagada sota el pèl, o com la hilarant topada amb una mare que li assegura fermament que pot veure el seu mostatxo.
Els límits de la realitat, tan sòlids en un inici, es deformen a mesura que la història avança. I ho fa seguint un doble joc: la voluntat aferrissada d’ell per racionalitzar-ho tot s’ha d’enfrontar a situacions cada vegada més surrealistes que, com en un laberint del terror, el turmenten sense ensenyar-li la sortida. La versatilitat narrativa de Carrère i la imprevisibilitat de l’argument, que no es guia per cap lògica aparent, transformen El bigoti en un relat perturbador i, alhora, farcit d’un humor negre sense artificis. Com no podia ser d’una altra manera, el final ostenta esquitxos de truculència no aptes per a tots els estómacs.
Però la novel·la de Carrère no és només això. Rere aquesta capa (prou gruixuda) d’inquietud lectora hi ha fragments molt interessants que escampen qualsevol dubte sobre les habilitats narratives de l’autor. Per exemple, són impagables les diferents visions que ell té de l’Agnès i com aquestes van canviant en funció de les seves conviccions. La percep esporuguida, mentidera, traïdora, confusa i distant en una pluja emocional que no aconsegueix passar per sobre del sentiment d’unió de la parella. Malgrat les circumstàncies, ell mai deixa d’estimar-la. Més enllà d’aquest vincle emocional, El bigoti ho qüestiona tot i no permet que res s’aguanti. Els límits entre el propi seny i el dels altres, la manca de certeses on agafar-se i les males passades que juga la ment fan trontollar un petit món i demostren que la realitat s’erigeix sobre una terra de fang. I que qualsevol acció, per supèrflua que sigui, pot capgirar-ho tot.
Núria Juanico a https://racoperllegir.wordpress.com/2015/02/25/el-bigoti/
De sobte, un estiu és el segon poemari editat en paper d’Anna Pantinat (Barcelona, 1977). Un primer recull publicat, curiosament, després del seu segon llibre: Construcció de la nit. Provinent de diferents disciplines creatives com poden ser l’escena i la música, Pantinat ens ofereix 51 poemes (acompanyats d’un text final d’Andreu Subirats a mode d’epíleg/faula), que giravolten al voltant d’un protagonista principal, Cadaqués, on conflueixen diferents veus dialogant.
Hi trobem transcendència i turistam, lectures i passejos, solitud i incandescència en tot els sentits del diccionari, amor i desamor fos amb el paisatge; tot conformat per una amalgama eclèctica de diferents registres que l’escriptora posa a la seva disposició.
Al prefaci (titulat no en va Descàrrecs) l’autora avisa que el llibre està confegit amb un to més popular del que es permet últimament. Que no vol dir simple sinó que raja d’una manera directa, lírica, i que, de fet, té molt a veure amb la idea primigènia del llibre, que és, en paraules de la mateixa autora: “Agafeu-vos: la il·luminació. De sobte, un estiu. La mística. És una idea totalment descabellada i fora de lloc, però que respon a una experiència viscuda”, i afegeix: “Ridícul però cert.” Una mirada a voltes escèptica, a voltes humorística, per constatar una plenitud que esclata en certa experiència mística. On allò que legitima l’experiència és justament prendre’n distància: sotmetre la visió al propi món per tal de poder-ho poetitzar, la qual cosa permet a l’autora acarar-se a un tema fondo com aquest sense caure en tòpics tronats o en el simple estirabot.
Els poemes consten d’una cita prèvia que funciona com a punt de partida (o d’arribada) i que genera un diàleg entre els dos textos, ja sigui com a gest de reescriptura o com a punta d’iceberg per a un altre estat de coses. Una construcció del recull que es planteja des de la dualitat que el diàleg de les parts oposades entrelliga, ja sigui: en l’estructura o forma organitzativa (la oposició poema-cita), en el contingut (que pot anar des de certa proposta mística més o menys encoberta, a donar compte d’una experiència quotidiana viscuda –funcionant ambdós a mode de vasos comunicants–); o en l’actitud que sobreïx: un llibre lúdic i seriós a la vegada. Amb una veu que no es reclou en una única modalitat formal o estilística, sinó que adapta el text a la necessitat particular que cada poema li demana, emprant diferents recursos estilístics i constructius: poemes breus de caràcter epigramàtic, poemes de caràcter més narratiu, d’altres amb ritme i rima de tall més diguem-ne clàssic, i poemes en prosa. Pantinat poetitza experiència i concilia metafísica i realisme a fi de poder postular la seva visió del món.
De sobte, un estiu és un llibre al qual cal donar la benvinguda. Un poemari coherent i mesurat, que, dins de l’ambició, sap tocar de peus a terra. Un llibre solar i fresc perquè construeix a partir del que li és donat, des d’una actitud, malgrat tot, optimista. Que no vol escapar a les pròpies contradiccions sinó que tendeix a incorporar-les per promoure la batzegada en el lector en forma d’epifonema final. Una poètica lluminosa que des de la capacitat de suggestió atorga un glop d’aire al lector a fi que aquest hi pugui respirar, es faci el seu racó, se’n senti protagonista.
l’enllaç a la doble plana dedicada al mestre francesc garriga divendres 20 de febrer al Cultura d’ElPuntAvui amb textos de Marc Romera i Roger Costa-Pau:
Francesc Garriga va morir, a 82 anys, per una malaltia pulmonar. Darrerament havia rebut els reconeixements que el consagraven com un dels grans poetes catalans contemporanis
“Swing” és el llibre pòstum del poeta Francesc Garriga i Barata (1932-2015), que sortirà publicat en els propers dies a LaBreu Edicions. “És un comiat, una mena de cant del cigne”, comenta l’editor i també poeta, Marc Romera, alumne seu a l’escola privada Sant Gregori, de Barcelona, on va ser professor d’humanitats durant més de 30 anys. Mort el 4 de febrer passat, Garriga va ser el Poeta d’Honor del Festival de Poesia de Sant Cugat del 2012 i l’any següent, va rebre el premi Carles Riba per Tornar és lluny. Al cap de poc, el vaig entrevistar al bar Horiginal de Barcelona, on era un habitual dels recitals. “Reunir-me amb gent de la meva edat no m’interessa; vull sentir el que diuen els joves”. Sempre amb un punt fotetes, irònic punxegut, crític i alhora vitalista, a l’Horiginal va estendre el mestratge literari. El poeta que mai no va deixar de fer de mestre. El poeta que “va ser un far per a molts”, diu Romera. “Per fi, justícia poètica, mestre!”, li va etzibar aquell vespre el poeta Josep Pedrals, per celebrar el Carles Riba.
Els amants, la mort. Sense drames sinó amb la contundència de dir sempre el que pensava, Garriga s’havia lamentat que el Carles Riba li arribava tard. Era el cim del reconeixement d’una trajectòria que a partir del 2000 havia agafat embranzida:Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), Camins de serp(2009), Ragtime (2011) i Tornar és lluny (2013). En una primera etapa, encara molt bolcat a la docència, havia publicat Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostre, somni… (1960), Paraules (1962) i Paraules cap al tard (1973). Després arriben els fonaments d’aquesta veu ferma, singular, d’empremta personal: Els colors de la nit(1990) i Setembre (1992). Una poètica “molt pròpia, intransferible” -subratlla Romera-, caracteritzada per la força, l’estil depurat i la militància en les minúscules: “coneixeré les ombres que em colgaran de terra? / estimaré les flors que hi neixin. / seran potser només un nus de llum / les meves cendres al cim de la carena. / però els amics em reconeixeran. / (potser també els amants)”. Hi ha unes constants: el pas del temps, la recança de no haver aprofitat prou la vida, els amants, la mort, l’encarament amb Déu, amb les cotilles socials…
Nascut a Sabadell el 1932 en el si d’una família benestant, el 1940 es traslladen a viure a Bellaterra pels seus problemes pulmonars. Quan encara no tenia 20 anys i en feia vuit que era als caputxins, l’envien a Colòmbia, en una missió dels franciscans a l’Amazones, perquè es refaci dels pulmons. Al cap de dos anys, deixa l’orde i es llicencia en filologia germànica. És el temps de la dictadura, el nacionalcatolicisme i la repressió moral. “Jo he estat un burro, em van enganyar sempre que van poder, i en el moment que vaig recobrar la llibertat, no la vaig voler perdre mai més”, revelava.
Va ser mestre, en el ple sentit, del fotògraf Joan Fontcuberta (la primera càmera la va obtenir via Garriga), el cineasta Manuel Huerga (li facilita la càmera de la seva primera filmació), l’artista Dionís Escorsa, el periodista Xavier Bosch, o els historiadors de l’art Josep Bracons i Francesc Fontbona… Com a poeta, ha influït noves generacions (Manuel Forcano, Albert Roig, Josep Pedrals, Pau Vadell, Jaume Pons Alorda, Laia Noguera, Joan Todó, Albert Forns, Ramon Boixeda…). Tenia una estelada al balcó que no volia treure fins que Catalunya fos independent. I era soci del Barça -insígnia a la solapa- que anava a veure amb Xavier Bosch. A més, va dirigir l’edició espanyola de la prestigiosa revista d’art FMR i va participar en programes culturals com Avisa’ns quan arribi el 2000, del Canal 33.
“Ara començava a ser reconegut, però s’ha hagut d’esperar que les noves generacions l’hagin tret d’aquesta indiferència, que s’explica per la seva actitud d’insubordinació i per aquesta poètica inclassificable”, diu Romera. Ara diverses associacions promovien la seva candidatura als Premis Nacionals de Cultura. La tardor passada, AdiA Edicions, el segell que capitaneja Pau Vadell, en va publicar l’antologia poètica Demà no és mai. En el seu poemari pòstum, Swing, la mort apareix amb força. El swing és “un ritme de jazz que serveix per aguantar l’orquestra mentre s’espera l’entrada del solista”.
de la xerrada sobre Paul Celan CRISTALL D’ALÈ, DE LLINDAR EN LLINDAR a la llibreria NoLlegiu amb Arnau Pons i les lectures de Blanca Llum Vidal i Ignasi Pàmies (15.02.15) #alabatre
Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932 – 4 de febrer de 2015), és un dels poetes més importants i influents d’aquest inici de segle. El temps, sense pressa, ha anat fent visible el pes de la seva obra mentre les generacions més joves de lectors i poetes li reconeixien el mestratge i les institucions li començaven a rendir el reconeixement que mereixia amb premis, documentals, homenatges, antologies, exposicions, etc. Ha publicat els llibres de poesia: Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostre, somni… (1960), Paraules (1962), Paraules cap al tard (1973), Els colors de la nit (1990), Setembre (1992), Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), i Camins de serp (2009), Ragtime (2011), Tornar és lluny (2013) i l’antologia Demà no és mai (Antologia poètica 1959-2014) (2014).
A Swing, l’evolució constant i coherent, sempre fidel a un llenguatge personal inconfusible, porta, en el seu ritme contingut d’espera, una reflexió sobre el moment en què les coses comencen a estar més enllà no només de ser possibles (per al poeta ja fa molt de temps que no ho són) sinó de ser recordades, i la incomoditat amb tot allò que es va perdre per culpa de les mentides, de les pors, de l’engany que penalitzava el desig, canvia el seu registre d’indignació per fer un repàs més elegíac de tot allò que va ser a mitges, de tot allò que no va poder ser i que ara ja és inútil desitjar. Una manera de dir adéu.
“de tot n’has fet literatura,
i encara jugues amb les grans paraules
com vida i mort,
memòria i oblit.”
us convidem a apuntar-vos al sopar que celebrarem al CapVerd de gràcia
per celebrar que farà anys que Serguei Dovlàtov va trepitjar Queens per primera vegada
en seran amfitrions Ricard San Vicente iAdrià Pujol, i el menú rus el cuinarà el traductor Miquel Cabal: tres plats, postres i begudes per 15€ (10€ qui porti o compri un Dovlàtov de LaBreu)
De vegades hi ha el mal costum de no dir les coses pel seu nom. De vegades també hi ha la mandra de llegir. O senzillament la mandra. S’ha mort un poeta? Doncs s’ha mort un poeta de 82 anys que va néixer a Sabadell, va viure a Bellaterra i va fer un grapat de llibres. Però així la notícia queda curta, com ho quedarà aquesta columna, ja els aviso. Quan el 4 de febrer passat es va morir Francesc Garriga, la notícia va ser que havia mort un dels poetes contemporanis catalans més importants. Ho diré ras i curt: Garriga, junt amb Màrius Sampere, formava la parella davantera d’or de la poesia catalana (era un culer refinat). Per mi, eren els dos més grans poetes del país vius. Un detall revelador: Sampere no va poder ser a la cerimònia de comiat, però va enviar-hi uns versos, que va dir als assistents Marc Romera, deixeble, escriptor i editor de Garriga: “fins ara, i entre poetes, la mort no compta”, deia la nota de Sampere. I en el sentit literari, té raó.
Els lectors ho podran comprovar amb el llibre pòstum de Francesc Garriga que LaBreu Edicions publicarà en els propers dies, Swing. També ho poden comprovar acudint als anteriors llibres de Garriga, com ara l’antologia poètica que el setembre passat va publicar AdiA Edicions, Demà no és mai. La poesia de Garriga és potència i conflicte. És un riu constant que va a l’essència, que parla de tu a tu al temps –sempre el temps i el silenci, tan presents en els seus poemes–, que, quan li dóna la gana, no accepta imposicions i s’esquitxa d’ ironia . També sabem que aquest país no sempre entén la ironia ni acull amb els braços oberts a qui diu les coses tal com raja.
Hi ha la vàlua literària, per a la qual la mort no compta, i hi ha un perfil personal d’allò més singular que es va fer abraçable en la cerimònia de comiat, conduïda pel periodista Xavier Bosch, gran amic seu. El tanatori de Sabadell era ple, amb una munió de deixebles i amics –escriptors i no–, de gent jove, de generacions diverses que s’han sentit a prop de Garriga: el mestre d’humanitats durant més de trenta anys a l’escola privada Sant Gregori, de Barcelona, va seguir fent de mestre un cop jubilat. Va influir, d’una manera o altra, a destacats noms de la creació actual. Ja fa un grapat d’anys que els dimecres de recitals poètics al bar Horiginal eren l’hàbitat natural d’aquest rondinaire entranyable, punxegut i burleta, capaç, justament, de titular el seu llibre de comiat Swing.
Jordi Cussà: «’Formentera Lady’ és molt sensitiva; molt sensorial, fins i tot»
L’escriptor berguedà Jordi Cussà Foto: Pere Gendrau
Una entrevista al Jordi Cussà és una conversa entre amics de diferent generació que un bon dia el teatre va posar en contacte. La conversa la fem a casa seva. Comença amb llum de dia i acaba sense. I serveix per confirmar que ‘Formentera Lady’, la novel·la que ha presentat a Berga darrerament, és pura droga literària injectada directament als sentits. El llibre té els seus orígens en ‘Cavalls Salvatges’, la primera novel·la que li van publicar. Però, parlant amb el Jordi, el que en concloc és que, més que una continuació, és tornar-se a endinsar en aquell món quinze anys després. Un exercici més que inspirador.
A ‘Cavalls Salvatges’ hi ha components autobiogràfics. ‘Formentera Lady’ està molt relacionada amb la teva primera novel·la. Fins a quin punt, en aquesta, també hi ha una part autobiogràfica?
Fa no fa, com en la primera. El que passa és que ‘Cavalls Salvatges’ és menys autobiogràfica del que la gent pot pensar. I aquesta ho és més del que pot semblar. Hauríem de matisar, i no és fàcil, a l’hora de posar els límits entre el que és estrictament autobiogràfic i el que no. Es desdibuixa molt la cosa. Quan vas barallant-hi, cada vegada es desdibuixa més. Pots partir d’una anècdota completament biogràfica… A ‘Formentera Lady’ n’hi ha una de molt clara. Aquí a Berga, una vegada, sense dir noms, dos tios, coneguts, van agafar un altre company i el van violar. Se’n van anar junts a fotre’s drogues i, al final, no sé com collons va anar, perquè més o menys eren companys, el van violar. Aquesta és l’anècdota. Un dels dos, al cap de quatre mesos, va morir de sobredosi. I va córrer el ‘bulo’, aquí comença la novel·la, que podia ser que li haguessin venut un material massa bo, expressament. Com una venjança. Això és el que jo sé, tot i que no hi era. Llavors, a partir d’aquí, el conte és una altra cosa. Estableix que sí que és veritat, que li venen un material adulterat. I llavors, per acabar-ho d’arreglar, en fa un conte, de tot això, completament independent i completament diferent. O sigui, que t’explica el conte dues vegades. En la versió més propera als fets autobiogràfics, i en la més llunyana. Paradoxalment, la més llunyana és una de les que semblen més reals del llibre.
La trama, per tant, és complicada.
Sí perquè, si en ‘Cavalls Salvatges’ jugava amb el que en dic la metaliteratura, que només de dir meta ja m’agrada, aquí el joc metaliterari és continu. Hi ha tantes pàgines sobre la novel·la en sí, com pàgines parlant de com construiran la novel·la. Es passen estona parlant de quin títol hi posaran, qui farà els capítols de Formentera, qui els de Vic… I el que ha de ser l’editor es queixa perquè creu que hi ha massa anys buits… Passen molta estona discutint sobre com es crea una novel·la. I això, una vegada més, torna a ser autobiografia però falsejada. Perquè en lloc de discutir-ho amb dos o tres personatges, jo, aquestes discussions, les tinc amb mi mateix en gran mesura. Quan fas una mica de teatre, si escrius, has de fer de Garrofa i de Jessè i de Satanàs. I l’autor és tots aquests personatges. Per això et dic que és malparit de destriar entre el que és autobiogràfic i el que no ho és. Si entenem com autobiogràfic els fets concrets, els fets escrits, seria una cosa. Però hi ha coses que poden ser molt autobiogràfiques a nivell mental partint de fets que no són pròpiament reals. En canvi, és molt autobiogràfic a nivell de retrat propi. Ja està, ja m’he engegat (rialles).
Doncs segueix.
Un dels epigrames del començament, te’l cito perquè em lliga amb això, diu: “Que sigui realitat o ficció, en realitat no té cap importància. L’únic que compta és que aporti un bri de veritat”. El truc, des del meu punt de vista, amb la humilitat pertinent… l’habilitat de la literatura no és això que ara se sol dir de basat en fets reals. El que importa és que el narrador o el creador trobi la manera de convertir una anècdota personal, que té el valor que té, en una cosa universal. Llavors és quan una cosa agafa volada i es converteix en una recreació literària autèntica. No és tan important que parteixi d’una anècdota real al cent per cent, si plovia o feia sol. L’important és que capti algun nucli d’essència entenedor, que t’absorveixi. Que et transmeti quelcom amb el que et sentis identificat com a lector.
Tocant de peus a terra, per posar-ho fàcil als lectors de l’entrevista, com es podria resumir l’argument de ‘Formentera Lady’?
L’argument és bastant semblant a ‘Cavalls Salvatges’. Són una sèrie de gent, amb poca o molta experiència en el món de la literatura… N’hi ha algun que fa anys que escriu contes, quan té temps, perquè va atabalat amb la droga i les xeringues. Amb si avui ho deixo i demà hi torno. Li passa una mica el que em passava a mi en aquella època. No tens temps per escriure perquè el que et passa és tan important i devastador que, collons. El resum és que tres o quatre persones que han viscut l’època, cadascú amb la seva intensitat, pel que fa a l’addicció, un bon dia decideixen escriure una novel·la sobre el tema. De fet, el protagonista d’aquesta obra, el Daniel Alfals, decideix escriure-la o tirar-la endavant un dia que a Manresa es troba amb l’Alexandre Oscà, que és el protagonista de ‘Cavalls Salvatges’. S’asseuen, fan unes birres. És una escena absolutament falsa però jo la trobo molt divertida. I t’explica una mica la manera com jo treballo les novel·les, el procés de creació. I la mecànica argumental és molt semblant a la de l’altre llibre. Potser aquí, a ‘Formetera Lady’, hi ha més metaliteratura, hi ha més reflexió. A ‘Cavalls Salvatges’, als personatges encara els passen molt les coses i reflexionen, però d’aquella manera. Si un es mor, xisclen. A ‘Formentera Lady’, si un es mor, xisclen i, després, pensen. És el grau de perspectiva, de llunyania, que donen quinze anys més de vida.
Potser per això et preguntava fins a quin punt hi ha autobiografia en l’una i en l’altra. Perquè sembla que tornis a escriure ‘Cavalls Salvatges’, però quinze anys més tard. És com revisitar-la.
Sí que ho és una mica, però tenint en compte que, en lloc de ser a Gironella, som a Casserres. I canviem el microcosmos. Si aquella passava entre Sallent i Manresa, aquesta se situa entre el triangle de les perdudes, que és Manlleu-Vic-Torelló, i després bastants trossos a les Illes. Eivissa i Formentera tenen força importància.
‘Formentera Lady’ evoca romanticisme…
És el títol d’una cançó, de King Crimson. Amb el títol, vam dubtar molt. I al final, el Marc Romera, un dels editors, va dir que el que s’havia de fer és mantenir l’esquema. Si ‘Cavalls Salvatges’ es titulava així per la cançó dels Rolling Stones, s’havia de trobar una cançó o un disc que ens agradés. Em va semblar molt bé però no ho acabàvem de trobar. I el marc va proposar aquesta. I com que el títol era molt líric, i contrastava amb el contingut… bé, depèn de com t’ho miris, perquè la vida ho pot ser tota, de lírica. Et pots estar morint de gana al mig de l’Àfrica i ser molt líric. Depèn de la teva capacitat per veure-ho a través d’un prisma líric, per tràgica que sigui la situació. I vam triar aquest títol. De fet, la gent més jove no coneixen aquest grup, però aquest disc, en el seu moment, era comparable a ‘The Wall’ de Pink Floid. La cançó forma part del disc ‘Islands’, que és com es diu el pub on treballen els protagonistes de la novel·la. Es titula així perquè els membres de King Crimson se’n van anar a viure un estiu a Formentera i van fer el disc. Crec que és del 73, i un iaio com jo tenia onze anys o dotze. Et poso la cançó…
(Sona ‘Formentera Lady). Veig que té una d’aquestes introduccions instrumentals més aviat llarguetes…
Buf, el tema dura deu minuts.
Temps de fer tot el cerimonial.
En aquell temps, els King Crimson feien una cosa que es podria definir com rock simfònic. Són molt, molt, molt bons músics, molt superiors als Stones, a Pink Floid… en el domini de l’instrument, diria que estan per sobre de tots els del rock and roll. Potser el Jimmi Hendrix s’hi acosta. Els tios tenen estructures que, moltes vegades, són llarguíssimes, jazzeres, perquè s’ho poden permetre. Poden fer el que vulguin. Els vaig veure una vegada en directe i és allò que dius: Em sembla que no cagaré mai més perquè he quedat tan satisfet que no ho necessitaré. Mira, ara comença la melodia de la cançó.
I portem una estoneta des que l’has posada.
Per acabar-ho d’arreglar, en aquest disc encara hi havia el Pete Sinfield fent les lletres, un poeta molt bo de l’època hippie. Els va fer les lletres dels primers discos, com són ‘In the court of the Crimson King’ i aquest. I llavors ja va plegar. Malauradament, perquè les lletres dels altres discos són bones, però no tant.
Tornant estrictament al llibre, què diries per fer venir ganes a algú d’endinsar-se en ‘Formentera Lady’?
Per provocar això, no diria res sobre l’argument sinó que parlaria de la forma. Està molt ben escrit. Per tres motius. Un, perquè n’he après. L’altre és perquè no em fa res de dedicar-m’hi i mimar-lo com una escultura. L’Ignasi, de l’editorial, em va dir una cosa durant la presentació del llibre aquí a Berga que m’honora. Deia que no em canso mai, que si m’he de mirar una frase durant hores, ho faig. I si l’endemà hi he de tornar, ho faig. Cada vegada m’agrada més llepar-ho. A vegades, crec que escric massa bé perquè perillo de perdre naturalitat. Espero que no sigui el cas i que no caigui en aquest parany. Però hi ha un tercer motiu, i torno a la forma. Quan vaig escriure ‘Cavalls Salvatges’, era com un xut d’inspiració. Flas! De manera no tens gaire temps de preguntar-te què passa amb la forma. Segueixes el vendaval, vas fent el que pots i vas buscant una llera per encarrilar aquella inspiració, aquella riuada. En canvi, ‘Formentera Lady’ no és així perquè ja la tinc resolta, decideixo que més o menys adoptaré un mateix patró. Llavors, em puc dedicar plenament a la forma. Ja no tinc cap transcendència que m’empenti.
La trama i el guió també la tens clara d’inici, llavors?
No, això no perquè sempre treballo obert. Vaig posant totxanes i quan en tinc unes quantes de posades em plantejo si hem de posar-hi alguna finestra, per algun lloc. Vaig fent. Més que la trama, el que ja sabia era de quin model es tractava. Amb quins elements faria aquella casa. I llavors m’he dedicat més a treballar la forma, que quedés bonica. No vull dir que ‘Cavalls Salvatges’ no estigui ben escrita, però és més dura. Més estripada. Aquesta és com més afinada.
El que passa és que aquest enfocament és per atraure lectors consumats.
Però llavors és perquè no s’interpreta bé, perquè la forma és el que a tu et pot atraure d’una cosa. D’això, amb el Guitó i el Quintana, i amb el Toni Gol, i amb el Jaume Huch… és una d’aquelles converses que fa cent anys que duren, com diu Samuel Beckett. Sempre els discutia que el fons té molt poca importància. Entre un deu i un quinze per cent. No més. Per a mi, l’important és la forma. De totes totes. Tu pots escriure una novel·la rosa, en què la definició ja fa nosa, i en canvi parir una obra de collons. Com ‘Madame Bovary’.
Però per aquesta regla de tres t’hauries de dedicar només a la poesia.
Bé, és una opció. Si me la publiquessin com em fan amb les novel·les, potser ho faria. De totes maneres, la poesia potser em pica poc a la porta. L’escolto, procuro obrir la porta però no em pica gaire sovint. Curiosament, quan escric poesia tinc molts complexos. I no en tinc cap quan escric narrativa. I no em rumio massa si agradarà o no. Escric com jo crec que ho he de fer. En canvi, amb la poesia, cada lletra són deu dubtes i cada paraula, trenta. I no sé per què. És una cosa molt diferent. Però el que vull dir és que, si la forma està bé, pots escriure comèdia o el que vulguis. L’important és la forma. Si la forma no està ben resolta, tant és que tinguis el millor argument del món.
Hi ha moments, escenes de les teves novel·les, que són molt de pell. En destacaries algun de concret, de ‘Formentera Lady’?
N’hi ha d’haver molts. En busquem un. Parlant d’això de la forma… A la presentació, el Toni Gol va llegir una part inicial de la novel·la que diu: “Pel que fa al difunt, encara que hi sigui en cos present, l’essència d’un funeral és per força l’absència”. (Silenci). O Bé: “La veig i no m’ho crec. Crec, quan la veig aixecar-se d’entre les onades metàl·liques, que és una al·lucinació condicionada, com el reflex de Pavlov o l’amanida de l’àvia. Qui té fam somia pa i qui, a més, té paladar, somia cuques de mar. Com aquella figura sirena-persona que acaba de sorgir de l’aigua, nedant fins aixecar-se i caminar. Nua com una anxova i no gaire més mamelluda. Hola, em diu, com si tal cosa. No tens pas un cigarret? Li ofereixo el paquet, posant-me de genolls. S’espolsa els cabells i diu: Què et passa noi, no havies vist mai un conyet al natural? Trigo un segon a trobar les paraules plausibles perquè les metes també són francament interessants. Llises com el llom d’un dofí. Compactes com carn de salmó i en forma de múscul. I llavors contesto la pregunta i dic: No, tan ben afaitat no, ho reconec”. La destaco per aquesta metàfora de les tetes. Vaig estar-hi deu minuts rumiant-hi. Llises? Com la pell d’un dofí, està clar. Compactes, com què? Com carn de salmó. La forma? De múscul. Anava canviant i buscant. Perquè compactes com una truita de riu o com una llagosta? No, no podia ser. És la forma.
Anava a dir que és una novel·la molt sensitiva, però tots els teus llibres ho són.
Aquesta és molt sensitiva, és molt sensorial, fins i tot. Tot i que en moments no té por. I no es talla un pèl. I fins i tot, el contrari, fa literatura a partir de la rutina més simple i més avorrida. És allò de dir: Òstia, avui no serà un bon dia però m’he de llevar. No m’espero cap gran sorpresa però m’he de llevar i he de fer alguna cosa per mantenir la il·lusió de la vida. Et destaco un altre tros: “Algú pensarà, segur, que ho fèiem tot tan malament com sabíem. Jo, ara, li donaria bona part de raó. De fet, em temo que, a vegades, estrebàvem la corda expressament per veure fins on resistia. Però cal recordar que només teníem vint anys i no en sabíem més”. Aquesta tornada, no en sabíem més, potser és d’aquelles coses que fa que et toqui la pell. És una frase que ja la coneixes, que no és teva ni meva, que és del Joan Manuel, però que tots ens l’hem fet nostra i és com una campaneta que et fa dir: Ep, això em sona. Són ‘truquillos’.
Té alguna conclusió, ‘Formentera Lady’?
No. La conclusió és aquesta, i cito part del guió de la presentació: “Bé ens hem d’anar inventant joguines mentre esperem el miracle-enigma d’allò que no existeix però tots anomenem la mort”. És una joguina per distreure el tedi. De fet, ho són totes. De fet, gairebé tot ho és.
És que pràcticament tota la vida és això.
Sí, crec que va ser Heidegger que va dir que l’únic fonament de la vida és esperar la mort. I com que l’hem d’esperar i no hi ha més remei, o hem de tenir famílies, o ens n’hem d’anar al Nepal, o hem de travessar el desert caminant, o hem d’escriure llibres, o ens hem de fer milionaris i tenir tres cotxes. Alguna ambició o alguna cosa hem de tenir per distreure el temps. I, si no, aprens ioga, i et quedes a sota d’un arbre. És una altra possibilitat.
Crec que ens hem endinsat prou en la novel·la. En quin moment es troba Jordi Cussà, mirant enrere i el conjunt de la seva carrera?
Hem de separar el que és el món intern del món extern. Com escriptor, em sento súper madur. Cada vegada domino més l’artifici i l’enginy. (Rialles). A vegades, t’ho comentava, començo a pensar que he d’evitar caure en el rococó. Em sento molt bé i, especialment, amb una cosa que abans no era capaç de fer. Si tu, ara, em dius que escrigui sobre una matèria concreta, la que sigui, quedarà més bé o menys, però ho podré fer. En canvi, abans, no era tan així. Si no era una cosa que em vingués d’impuls, moltes vegades no trobava el to. A vegades, hi havia coses que havia intentat d’escriure i no em sortien. Ara, això no em passa. Si vull escriure, escric. I llavors trio si m’interessa i vull continuar.
Com un fuster que aprèn a passar el ribot del dret i del revés…
Exactament. Com quan a un fuster li dius que et faci un bressol, o un pedestal per al llit, i te’l fa. I un altre et dirà que no ho ha fet mai, i no sap com fer-ho. En aquest sentit, he anat evolucionant. Traduir m’ha ensenyat moltíssim i, sobretot, a ordenar les frases. A veure si els complements han d’anar aquí o allà. Són coses que, quan vaig escriure ‘Cavalls Salvatges’, suposo que moltes coses ja les feia perquè, afortunadament, d’instint, em sortien. Ara, a més, sóc capaç de racionalitzar-les. Pel que fa al món extern, diria que la meva carrera ha fet, sense que soni pedant, la típica muntanyeta. Crec que va anar pujant força bé fins a ‘El noi de Sarajevo’, i a partir d’allà, ha baixat. També coincideix una mica amb la crisi econòmica general, de manera que, suposo, les dues coses se sumen.
També t’ho preguntava per saber en quin punt de la teva carrera se situa ‘Formentera Lady’.
El que també passa és que jo continuo escrivint prescindint del món exterior. Encara no em rumio si el que escric tindrà èxit o no. Si sabés segur que escrivint segons quin tipus de novel·la negra guanyaria diners, ho faria. Però les coses tampoc no són així. No cauen les pomes de la figuera així. Jo continuo escrivint, m’ho passo bé. Sí que hi ha dies en què estàs una mica decebut i penses: És que no em foten ni cas. Mira, per exemple, i no tinc res en contra del xicot, darrerament li han donat un premi de Planeta al Xavier Bosch, el periodista. Una altra vegada. Fa dos anys, va guanyar el Sant Jordi, que són 60.000 euros. Ara, 60.000 euros més. Ja no ho dic per mi, ho dic per molts altres escriptors d’aquest país que 60.000 euros no els hem vist mai. Ni de lluny. Amb totes les meves novel·les no en dec haver guanyat ni la tercera part. Això és una mica decebedor.
Hi ha endogàmia en aquest món?
Buf.
No hi ha una anàlisi metòdica de les obres, sinó amiguisme i cercles viciosos?
Hi ha molt amiguisme i molts cercles viciosos. El primer problema d’aquest premis una mica grossos, és que si no ets un escriptor amb una popularitat de primera, amb la capacitat mediàtica del Màrius Serra, del Bosch, del Quim Monzó o del Sergi Pàmies, de la Maria de la Pau Janer… Si no és algú amb un impacte mediàtic fort, no li poden donar un premi tan gran. Saben segur que hi perdran diners. No vendrà tants llibres el Jordi Cussà. No té res a veure amb la qualitat de la novel·la. Estem parlant de la popularitat del nom de l’autor i de la capacitat del nom de l’autor per atraure compradors. I per això les editorials que aposten per llibres d’autors com jo, són poques. No tenen perquè perdre-hi diners, perquè es poden fer tirades curtes. Però no els interessa. Prefereixen apostar pel Xavier Bosch.
Déu n’hi do.
A més, hi ha el problema que si no passes el filtre de Barcelona, no és que no arribis a Barcelona. El que et passa és que no arribes enlloc. Jo, com escriptor berguedà, no venc a Girona perquè no passo el filtre de Barcelona. A València, ningú no té ni puta idea de qui sóc, i a Mallorca ni pensar-ho. En canvi, si passes el filtre de Barcelona, quedes consagrat a tot el que és el país de parla catalana. Aquesta és la súper gran putada.
Això és problema de les distribuïdores?
És molt difícil dir de qui és el problema. Les editorials, evidentment, hi tenen gran part de la culpa. Això és indubtable. Però jo crec que els principals culpables són els de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
TV3 i Catalunya Ràdio, per entendre’ns.
Així de clar i de català t’ho dic. A TV3, em van fer una entrevista de cinc minuts, força maca, quan vaig publicar ‘Cavalls Salvatges’. No hi he anat mai més per res. En catorze anys, de publicar deu llibres, no m’han cridat per res més.
Ni amb la famosa Bibiana Ballbè.
Dic mentida. Una vegada, em van fer un tros d’entrevista quan vaig treure el ‘Sense Ales’, des del punt de vista de poeta. Però no m’han cridat quan he guanyat cap premi literari. Ni paraula. O el de La Patum. Si aquest llibre l’hagués escrit el Ballarín… ‘A reveure Espanya’, amb el joc de ficció, si el firma el Lluís Llach o el Monzó, o la Pilar Rahola, se’n venen deu mil còpies en una setmana.
És normal, a tot arreu, que els noms grans venguin.
El que no és normal és que un autor que ha publicat dotze llibres, en total, en catorze anys, no hagi anat a la televisió del país durant dotze anys. Això és el que no és normal. No és normal que un grup de teatre, i ja no parlo d”Anònim Teatre’ perquè no goso. Que un grup com ‘Tràfec Teatre’ hagi fet bolos al País Basc, Aranjuez, al sud d’Espanya… i no hagi tingut mai collons de trobar-ne a Barcelona o altres llocs de Catalunya.
Tinc la sensació que, al Berguedà, hi ha coses brutals en l’àmbit artístic i no surten a fora.
Sí, perquè el pitjor de no obrir la porta de Barcelona no és només això, sinó que no n’obres cap. Si no passes per allà, i en això Catalunya funciona igual que Espanya, tot ha de passar per Barcelona. Ens hem quedat amb un model semblant, per desgràcia. Si vols triomfar com a guitarrista o pianista, primer, cuida’t que TV3 et foti cas.
I hi ha un problema afegit, i és la qualitat de l”Star System’ creat a TV3 i aquest entorn. És més que qüestionable.
Sovint, hi ha una conxorxa de mediocres. Tinc el títol escrit. Ara em falta la novel·la. (Rialles). És més, a vegades, tinc la sensació que no es premia un llibre perquè és massa bo. Perquè si algunes obres, no parlo només de les meves sinó d’altres escriptors, treiessin el cap, deixarien en evidència la qualitat que s’està premiant actualment.
I això no és una excusa per a un mateix. Dient-nos que, no passa res si en algun moment som una mica dolents.
No ho dic en aquest sentit. Cal entendre que les coses són així. Tu t’has d’esforçar en no ser-ho, de dolent, i en buscar la resposta més bona. Però aquest buscar-la també et pot portar a la contradicció. Pots estar molt convençut que fas una cosa bona quan n’estàs fent una dolenta. Perquè, a més, d’això sí que en sabem molt. De disfressar-nos com actes nobles els que no ho són tant. La contradicció ve del dia a dia. Perquè si plou, potser estaràs enfadat. I si tens un gra que et pica, li fotràs un crit a algú que no en té cap culpa. I també hi ha el factor temps. Quan tens vint anys, reacciones d’una manera. Quan en tenia vint, jo tenia molta mala hòstia. Amb el temps, m’he amansit molt. Això és una contradicció? Sí, però és a la que m’ha portat la vida. És la meva vida. Si algú mai et diu que ets contradictori, i t’ho diu com un retret, és que pot ser un enemic teu. I aquest consell me’l va donar una persona que considero sàvia.
Hem parlat de la novel·la, de Jordi Cussà i el que ha fet… en clau de futur, quan veurem la segona part de ‘La Serp’?
Ja està escrita. És ‘El Ciclop’. L’he presentada. I un informe del lector ha dit que és una de les millors novel·les que ha llegit. Però el projecte, per problemes editorials, ha quedat encallada. A tothom li ha agradat molt, però ningú la publica. I malgrat tot això, en aquest cas, ho entenc una miqueta més. Perquè és una novel·la difícil. Això sí que és original. ‘Formentera Lady’ no és original en la seva concepció.
Ja t’he dit a vegades, que si n’he de triar una, és ‘La Serp’.
Això m’ho han dit altres persones, com el Pep Mollar. Hi ha uns seguidors de ‘Cavalls Salvatges’ i uns altres de ‘La Serp’. ‘Cavalls Salvatges’ o ‘Formentera Lady’ poden semblar originals en l’estil però no s’hi fa res que no hagués fet el Lawrence Durrell fa trenta o quaranta anys. ‘La Serp’ sí que és original perquè el planteig estructural és diferent. Jo no l’he vist mai en cap novel·la. Entre cada capítol, hi ha un lapsus temporal. I cada buit que el narrador no escriu, forma part de la novel·la. Els cinquanta o setanta anys que van d’un capítol a un altre, el lector els ha de construir perquè no hi són. És com un encadenat fals. La vàlvula del mig te l’has d’imaginar. Això ens permet que algú d’una època digui el contrari del que afirma el d’un altre moment. Es pot entrar en contradiccions perquè el procés històric ho permet. Quan vam fer els mapes de ‘La Serp’, vam trobar un personatge que s’havia mort amb 102 anys. Em van preguntar si ho volia corregir però vaig dir que no. Si era una errada, benvinguda sigui.
Pot ser, encara que sembli difícil, que la casualitat fes que en aquella època algú visqués més de cent anys.
A més, és que la realitat i la ficció són molt difícils de destriar. Si jo comparteixo una anècdota amb la meva mare, de fa trenta anys, no ens posem mai d’acord. Que si aquell dinar el vam fer en un lloc o en un altre. Que si la tieta hi era o no. I això és memòria estrictament real. Si passa amb aquesta, ja m’explicaràs… I, a més, actualment, amb les anècdotes ionquis, confonc la realitat amb els personatges. I, ara, pla. Les anècdotes dels personatges de ‘Cavalls Salvatges’ se’m confonen amb les reals, amb les dels meus col·legues. Els límits entre realitat i ficció cada cop estan més desdibuixats.
Hem tornat al principi de l’entrevista. Senyal que l’hem de tancar aquí.
(Rialles).
L’escriptor berguedà Jordi Cussà a la terrassa de casa seva moments abans d’iniciar l’entrevista Foto: Pere Gendrau
«La Neus, una dona avorrida i monotemàtica, que no coneix res del món que l’envolta, que sols sap emplenar formularis, humidificar boques, rentar culs, posar injeccions i supositoris… Què m’he perdut pel camí?, es demana. La gràcia de viure, es respon a si mateixa. Però com he pogut perdre la gràcia de viure, si ho tenia tot a les meves mans?» Reflexions com aquesta acompanyen la davallada de la Núria, aquesta infermera de mitjana edat que treballa a l’hospital de Bellvitge, cap a un infern personal de soledat, sexe i autocompassió. Una tragèdia postmoderna com qualsevol altra, envoltada de tot allò que conforma el món atemporal, repetitiu i líquid que tots compartim: les xarxes socials, el menjar ràpid, les autopistes, els súpers, el sexe a domicili…
Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) ha esdevingut una de les revelacions d’aquesta darrera temporada del món editorial català amb una novel·la que no deixa ningú indiferent. Ja el 2004, quan va guanyar el premi Andròmina amb L’Altíssim, va ser saludat per la frescor, la força i la violència de la seva proposta. Aquí, d’entrada, no enganya el lector quan en menys d’una pàgina destrueix els somnis de joventut del seu personatge principal i ens el situa en la poc engrescadora situació d’un matrimoni rutinari conseqüència d’un embaràs, i una feina que es debat entre la repetició, la malaltia i la mort. El que ve a continuació és la perpetuació d’una estructura familiar i personal poc engrescadora, que ella mateixa decideix trencar quan s’adona que el futur només li reserva tenir cura del seu marit quan aquest envelleixi. Però el somni del divorci i de l’alliberació també es trenca, o si més no esdevé una promesa en fals: tot plegat és l’excusa perfecta per deixar-se lliscar cap a una autodestrucció que passa per humiliar-se físicament i psicològica. D’una banda, abusant de situacions sexuals cada cop més extremes, que el narrador descriu amb una cruesa i una fredor que pertorba, lluny de l’excitació. La línia entre la pornografia per se i la descripció naturalista és molt fina, però Miralles la salva amb la convicció que el ressò de fons —la fenedura anímica de la Neus— és més potent i subtil. De l’altra, l’encaterinament emocional per una companya de feina, la Maria Àngels, descobrint que l’amor i el desig no entenen de gèneres. Finalment, la relació amb la filla, una jove aparentment alliberada i autosuficient, no gens satisfactòria: la sobreprotecció excessiva que la Neus li demostra —en el fons, una dependència per part seva— provoca en l’Estefania un allunyament crític.
Però la vida té altres plans. Quan la davallada sembla irremeiable, dos esdeveniments fruits de l’atzar la sacseja: tot plegat, però, evita sempre l’endolciment de les històries de superació, i les situacions només fan que polir el políedre que conformen les pors, les reflexions, els excessos i les conviccions que guien una dona com qualsevol de nosaltres, atemorida davant la vida i la necessitat d’afrontar-la. I ens acabem adonant que moltes de les decisions que pren la Neus, les que ens desconcerten i ens provoquen més dolor, són les nascudes de l’omissió, per tal de no haver d’afrontar unes conseqüències a priori fatals, sense valorar-ne abans els aspectes positius.
Una dona meravellosa és una capbussada tallant i cantelluda en l’ànima postmoderna, una tragèdia amb el teló de fons del Baix Llobregat, d’una vida que ens ofereix tantes facilitats com incerteses. Fins el punt que no parem de preguntar-nos per la felicitat, per la vida i pel que podem fer o el que no hauríem de deixar de fer —perquè ser irresponsable en aquests temps és més fàcil i aplaudit per molts, i sovint té massa èxit: en aquest sentit, el paper de la seva filla Estefania es converteix en paradigmàtic. Irònicament, i com podem comprovar en les seves pàgines, en els temps actuals en què es donen la mà la inseguretat i l’egocentrisme, «ja fa temps que el dolor va deixar d’unir les persones», una de les reflexions més escruixidores d’una novel·la que sap interpretar perfectament molts dels mals de la tragèdia postmoderna que ens envolta. A petites dosis i sense cap alè clàssic, però tragèdia al cap i a la fi.
El Pavelló de Suècia i l’Ateneu Llibertari de Berga acullen aquest dijous a les 8 i a les 10 de la nit, respectivament, les presentacions de la darrera novel·la de Jordi Cussà, que ha teixit una «crònica d’una generació desfeta». L’enfant terrible de les lletres de casa nostra utilitza diferents personatges per despullar-se i repassar els seus anys d’addicció a l’heroïna; també, els somnis trencats en el seu mig segle tocat de vida.
D’Alexandre Oscà, el narrador principal de Cavalls Salvatges, a Daniel Alfals, el de Formentera Lady, han passat quinze anys. En aquest temps, el seu indomable pare, l’escriptor Jordi Cussà, ha constatat que «l’únic transcendental que hi ha en aquesta vida és anar al dentista». I riu, enmig d’un núvol de tabac ros que alimenta la grisor espessa d’un dimarts emboirat i gèlid. Dels Wild Horses (Cavalls Salvatges) dels Rolling Stones a la càlida Formentera Lady de King Crimson passats pel sedàs de cal Pardal, com anomena l’autor al seu pis del passeig de la Indústria de Berga per la presència d’aquests ocells a la seva terrassa. Cussà dibuixa en la seva darrera novel·la un recorregut existencial que ha batejat com «la memòria d’un malson prohibit» o la «crònica d’una generació desfeta». El primer llibre «em va convertir en escriptor», l’any 2000. Amb Formentera Lady ha construït una història paral·lela en què a través d’altres personatges que fins i tot arriben a conversar amb els de Cavalls Salvatges reviu una joventut, la seva i la d’altres com ell, marcada per l’addicció a l’heroïna, una vida viscuda al límit de l’abisme. Hi ha, però, una certa nostàlgia, no de les drogues ni naturalment dels seus efectes, que han provocat estralls en la seva salut, sinó de tot allò que va significar, de la diversió perduda en un moment de la seva vida, l’actual, en què, confessa, «m’avorreixo com una ostra» fins al punt que s’ha aficionat a veure els esports per la televisió. «Tenia moltes ganes de reviure sensacions d’aquelles èpoques, de quan ens fotíem un àcid o una bona ratlla. Ho enyoro com un malparit perquè ens ho passàvem molt bé tot i que ara no m’hi veuria fent-ho, tot té el seu moment». Formentera Lady «és un impuls creatiu o narratiu més, no treballo gaire per decisions racionals, no dic: ara escriuré un llibre sobre la guerra de Bòsnia o sobre el món dels ionquis. És una cosa que no em plantejo, que surt». D’entrada, «semblava que no tenia sentit intentar tornar a veure aquells personatges que a més a la novel·la morien». Amb tot, va pensarque el que «podia tenir sentit era crear una novel·la paral·lela, els personatges morts, morts estaven, però d’alguna manera volia agafar el motllo formal de Cavalls Salvatges i adaptar-lo a un novel ·la feta des de la visió d’algú de 50 anys». Jordi Cussà diu que la seva nova obra «és molt més reflexiva, més madura, menys cinematogràfica».
El nou fill de l’autor berguedà «no té càrrega èpica» però «és més dur perquè t’evoca la rutina de cada dia», reflexiona l’escriptor. Ho explica amb frases dels protagonistes.L’un afirma: «ja sé per què ens fotíem de tot cada dia fins al punt de matar-nos». L’altre li pregunta el perquè: «per no arribar al tedi avorrit dels 50 anys, però amb la mort no vaig tenir sort sempre se m’escapava pels pèls». Segons el berguedà, «això sí que m’ho puc aplicar perquè l’he vista a tocar cinc vegades almenys. Fins i tot he vist aquella llum blanca que diuen que es veu, dos cops en un accident de cotxe i per una sobredosi». Els personatges de Formentera Lady, a diferència dels de Cavalls Salvatges, no moren però tenen diferents malalties provocades per les drogues. I si la primera novel·la li va servir, d’alguna manera, per saldar deutes amb el passat, amb aquesta «tot això desapareix».
A la presentació del Pavelló de Suècia (dijous, 20 h) hi serà present l’escriptor Matthew Tree, amic de Cussà. De fet, casualment el va conèixer quan va escriure Cavalls Salvatges i des d’aleshores han mantingut la seva amistat.
coneixeré les ombres que em colgaran de terra?
estimaré les flors que hi neixin.
seran potser només un nus de llum
les meves cendres
al cim de la carena.
però els amics em reconeixeran.
(potser també els amants).
F. Garriga (in m.)
Farà unes setmanes a la presentació de Forat, el nou poemari de Laura López Granell a la Documenta, la Nuri ens va dir que en Garriga tornava a estar ingressat. Una doble pneumònia. “Està una miqueta més recuperat, endollat al respirador. No vol que ningú el visiti, amb la fila que fa no li ve de gust”. Desanimats, parlàrem de l’a partir d’ara què, de fer-se un lavabo a la planta baixa de casa per no pujar escales. D’anar-lo a visitar quan estigués un xic millor.
Posa-t’hi fulles…
Vaig conèixer en Francesc Garriga a l’Horiginal. Robust però fràgil, serrell sorrut, gaiató fi i pipa calenta, mirada clara, conversa fàcil i judici retronant. El primer dia que el vaig escoltar presentava el llibre d’un jove poeta que va escalivar públicament i divertida. L’afectat encara riu, mentre que aquella rebentada aparentment gratuïta esborronà els nouvinguts. Tot era fals. Millor dit, no tot era veritat. Com després vaig descobrir, en Garriga era el maior inter pares de tota aquella jovenalla, un iaio que no els permetia la més mínima vel·leïtat amb un comentari sorneguer per defecte. Mossegava, sí, però les croquetes que li servien amb la copa de vi. Després el seu tracte era delicat i insegur, disponsible com un professor 7/24. Hi descobries una feblesa que s’exposava just un instant per després, picaresca del gest, negar qualsevol transcendència rient-se avergonyit de si mateix. Delicadesa contundent.
En començar a veure’l cada dimecres sempre que no hi hagués Barça –—Sacre Bleugrana!— i sentir a dir que era tan bo, vaig voler recuperar el temps perdut. Emparaulant una ressenya del llavors recent Camins de serp (2009) vaig empassar-me tota la seva obra anterior. Com tenia tres mesos per escriure-la i poca feina, m’hi vaig dedicar a consciència. Posteriorment, amb l’especial que la revista Pèl Capell li dedicà, vaig reprendre’n la lectura per a una d’aquelles teories que tant ens agraden als pseudocrítics per fer volar coloms terminològics. A partir de llavors, però, ja no me’l vaig llegir amb la mateixa dedicació. Poemes espigolats, el llibre a la tauleta i anar-lo sovintejant, llegint-lo ja sense llapis però sempre alerta a la novetat, el recital o la facècia.
Ara que s’ha mort, alguns diran que en Garriga ha influenciat els joves poetes. Particularment no hi estic gaire d’acord, almenys per tres raons. En primer lloc, per qüestions temporals. Una de les característiques menors però importants de la seva obra és que ha estat poc coneguda fins no fa gaire. Oblidant-nos de la seva etapa primerenca, no va ser fins a Ombres (2000) que alguns van començar-lo a reivindicar: Albert Roig, Manuel Forcano i para de comptar. Així mateix, ja llavors Marc Romera n’era màxim apologeta i difusor A partir de llavors, tot i editar assíduament, el seu era un nom conegut dins els nuclis isolats de sempre. Aquí la teoria de la patum és certa: fou la coneixença amb el jovent el que en motivà la lectura, un contacte directe i dinàmic que ell mateix es cuidava de buscar. Res d’esperar-se a caseta com un Foix endiumenjat repartint pasta seca superior… De manera progressiva tot i que tardana, tal com ell mateix es planyia arran del premi Carles Riba 2013, li va arribar un reconeixement ben merescut, després del qual vingueren reportatges televisius com a (S)avis, ser Poeta d’Honor 2012 del Festival de Poesia de Sant Cugat, l’antologia Demà no és mai a càrrec d’AdiAedicions, la pòstuma cirereta negra Swing (2015)… Faramalla gratificant. Per la part de qui el tractàvem, a títol particular, la seva presència al Palau de la Música a la Setmana de la Poesia de Barcelona del 2011 fou com una mena de victòria confidencial, un fita per als iniciats de la ceba.
Si es té present això, crec evident que no ha passat prou temps ni paper perquè certa influència hagi pogut quallar en les noves fornades. El cercle d’afins que depassi el coneixement literari i no el personal encara és massa estret; les semblances, massa simples per formals, imitatives… No tinc dubtes que s’eixamplarà. Mentrestant, per als que el coneguérem, sí que hi ha una mena d’exemple que en Garriga transmetia calladament. Si ell s’havia passat tants anys sense editar però havia aconseguit aquell talent, aquella sensibilitat i aquells versos, ¿què importa si encara no s’ha publicat?. Recordin: vora disset anys de silenci editorial… Temps, temps i temps. Escriure i reescriure i esperar. Una mica com R. Bolaño, si bé a un altre nivell, en Garriga era la prova que el silenci d’ara sempre es pot capgirar. Que encara hi ha esperança. I no ens enganyem: quan busquem un model, un mestratge, volem que algú ens asseguri que tot acabarà bé.
Aquest fet implica la meva segona raó: la minúscula. Tot i usar signes de puntuació, en Garriga sempre escrivia en caixa baixa per mantenir un to harmoniós, simplificat fins a la depuració. Versos curts, estrofes minimalistes de rebombori absolut. I això només és producte d’una lliçó apresa amb paciència i minuciositat. La poesia d’en Garriga destaca per la mínima expressió necessària, per anar a l’arrel de les paraules i llavors despullar-la encara una mica més. Tècnicament, es necessita una tenacitat i, sobre tot, un sacrifici considerable. Com és fàcil de comprendre, una poètica com aquesta no és gens atractiva per a un poeta que aprèn l’ofici i a qui la rauxa vitalista l’arrossega. Amb tot, reconec que sí he vist algun poeta que assaja aquella variabilitat semàntica d’una metàfora fins descabdellar-la fragmentàriament tan pròpia d’en Garriga, però no sé si per intuïció o voluntat. Qüestió de sang, que es vol desfermada i no s’adona que el control és la màxima de les passions impossibles. Suposo que per això en Garriga sempre tenia aquell punt mofeta de qui se la sap llarga per carregar-se qualsevol maximalisme fàustic.
La tercera és una raó d’urgència. A partir de Ragtime, la temàtica d’en Garriga se centra en la proximitat de la mort i la reflexió sobre el passat. Certament, en l’obra anterior aquesta temàtica també apareix, però potser no amb una reiteració tan obsessiva. En descobrir la seva poètica de variació Goldberg d’un mateix, d’aquest poema únic que es descabdella amb recurrències simbòliques fetes a mida, particularment he gaudit més per la seva delicadesa en construir el poema, la sensibilitat que reclama per arribar a aquell nivell d’expressió, que no pas pel sentit o el missatge final. Ara bé, la mort i les oportunitats perdudes, el passar comptes amb el propi temps començaven a ser cada cop més evidents, i que aquesta és una qüestió que a cap autor no li plau plantejar-se fins que és inevitable. Si més no, davant aquesta realitat, la seva postura era tanmateix exemplar per extrapolable: no defugir el neguit que vols expressar. I si hem d’acarar-nos a la mort, fer-ho. En boca dels joves, tractar aquests temes i des d’aquesta perspectiva resulta no inviable però sí impostada, imitativa i prou. Imagineu-vos escriure des de la poètica de l’ubi sunt als vint i escaig. Tot arribarà.
I no obstant aquests tres raonaments, la petja d’en Garriga en la propera brostada serà considerable. Per una banda, perquè la seva capacitat de connectar l’expressió personal no s’acaba en l’exhibició més o menys púdica o abstrusa sinó que transcendeix un món personal fàcilment identificable. En Garriga tenia un codi poètic inconfusible, i aquesta és la màxima fita a què un poeta sol aspirar. Entre J. Margarit i M. Sampere, en Garriga ha demostrat que hi ha una escletxa per on rajar. Per altra, perquè la seva poesia és tan recognoscible que la seva imitació està destinada al fracàs. Si la influència d’un poeta encara rau en els seus epígons, llavors és que no n’hem après gens. O com deia aquell d’aquell altre, “els qui n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança”. La lliçó d’en Garriga mostra com l’exploració més profunda, la de la pròpia originalitat, sempre prové d’una veu poètica que s’esgota just quan hom mateix s’estronca a favor d’altri. O com diu aquell vers d’en Ferrater, “i és a ser lliure que em vull hàbil”. Deu ser l’única lliçó que en Garriga ens hauria fet aprendre a cop de bastó.
ha mort en francesc garriga i ens sap molt i molt de greu.
se’ns ha anat un mestre, un amic, un còmplice ple de paraules contundents que ens renyava, animava i mimava des de fa molts d’anys, t’enyorarem comandant!
LaBreu Edicions està a punt de publicar el seu darrer poemari, Swing, que, lamentablement, serà pòstum.
ha vingut la neu a acompanyar-lo mentre dormia. ell l’esperava de fa dies mantenint un ritme de swing com qui espera l’entrada del solista. i la solista s’ha lluït. no us podeu imaginar el buit que queda, l’ombra que s’ha instal·lat permanent al nucli emocional d’aquells per a qui va ser un segon pare. hi ha fars que no s’haurien d’apagar mai. perquè, ara què, qui ens omplirà la vista de sentit crític? qui, sorneguer, ens farà riure i ens farà veure? qui despullarà l’emperador saludant amb delectança les canyes del déu Pan i menystenint la sacra cítara d’Apol·lo?
francesc, no saps com t’hem estimat. no saps com d’orfes ens deixes.
els editors de LaBreu, Marc Romera, Ester Andorrà i Ignasi Pàmies
Si posem afilerats alguns dels tòpics que relacionem amb els “russos” (entesos com aquells ciutadans provinents d’ètnies vàries sota el paraigua de la URSS), apareixeran, segur, bevedors compulsius de vodka, escriptors d’agudesa realista, àvies d’ascendència jueva, estoiques dones d’ulls axinats o sanguinaris funcionaris estalinistes. Tot plegat, en l’entorn d’una dictadura comunista, en una potència mancada de recursos i llibertats.
Unes imatges que trobem en el retrat que Sergei Dovlatov ofereix a la particular biografia que és Els nostres. Es tracta d’una panoràmica esplèndida del seu país a partir de tretze capítols dedicats a membres de la seva família, des de l’avi amb una mort injusta, passant per l’oncle exiliat, els pares intel·lectuals, l’hilarant relat del cosí díscol, la dignitat de la seva gossa Glaixa o la dona amb qui manté una peculiar relació. Però el veritable protagonista és ell mateix, i aquestes “memòries” –Dovlatov moria set anys més tard– les basteix amb una prosa de tempo magistral que et condueix per històries tan tràgiques com còmiques, amb una capacitat de colpir i arrencar una rialla en el mateix paràgraf, o fins i tot en la mateixa línia.
Helena Martínez Guimet
publicat el 31/12/2014 a Butxaca
Títol_Formentera lady Autor_ Jordi Cussà Col•lecció_ Cicuta, 9 Pàgs_404 Format_14x21 cm PVP_ 19 € ISBN_ 978-84-942897-7-4
5a edició – Descatalogat
Jordi Cussà, berguedà de soca-rel, va néixer el 1961 a Manresa amb un pes de 5.050 grams. Aquest pes remarcable, l’atribueix alternativament a un cervell gairebé einsteinià, quan l’onada puja, o a un cor massa romàntic i generós, quan les febres baixen.
Va tenir una primera adolescència de cine: l’amor i el sexe, el teatre i la literatura li queien del cel. L’optimista patològic va creure aleshores que tot li vindria donat sense esforç. Però a l’adolescència adulta, va viure una llarga travessa per l’univers de les drogues, que es va iniciar amb LSD, va derivar pel haixix i va desembocar en una addicció destructiva a l’heroïna.
El retorn al món dels vius li va costar gairebé tants anys com la mateixa addicció (5+5=10), però a mitjans dels noranta el cuc comença a insinuar ales de papallona, escrivint i estrenant amb Anònim Teatre Barcelona 2012. L’autor ho considera un moment cardinal de la brúixola íntima. La Terra Promesa, en tot cas, no la va veure per un forat fins el 2000, quan la primera novel·la ben llepada, Cavalls salvatges, va sortir publicada per Columna Editors.
Jordi Cussà també ha publicat les novel·les La serp (finalista del premiLeandre Colomer) i El noi de Sarajevo (premi El lector de l’Odissea). A més, ha traduït al català autors com Patricia Highsmith, ChuckPalahniuk, Truman Capote, John Boyne i, el seu preferit, André Aciman.
L’atzar, que tot ho pot, reuneix una tropa de cavalls salvatges durant un cap de setmana catàrtic, ple d’històries, secrets i epitafis, per celebrar el cinquantè aniversari del Daniel Alfals. Es troben a cal Pardal, la casona rural que s’ha arreglat per portar una vida tranquil·la. El Daniel, de fet, és l’eix sobre el qual pivoten les històries que els comensals han anat recordant, per formar aquesta novel·la d’experiències imprescindibles, narrades amb autenticitat i coratge. Tots els narradors ultrapassen la bombolla d’aquells anys setanta i vuitanta perduts dins l’embornal del temps: neix la veu de la consciència plural, tant dels difunts com dels supervivents. Dilueixen les últimes fronteres entre les realitats de la memòria i les ficcions de la imaginació, i a partir d’allà expulsen la criatura meravellada que és Formentera Lady, la memòria d’un somni prohibit que acaba en malson.
A cada pàgina, van deixant estrips de l’ànima. La d’una joventut arriscada i ferotge, que amb la força redemptora de l’amor mirarà de renéixer, després d’arrossegar-se pels abismes de l’addicció: il·lusions mutilades i carreteres entrecreuades; tràfics xics o mitjans, robatoris i estafes; culleres blegades per dissoldre-hi l’heroïna i crims per tapar el passat; barcelones desaparegudes i un Nàpols on apostar per una vita nuova… Música a dojo, venjances implacables, una bomba de rumba, monos enrabiats en una cala sota La Mola, els pisos de l’ultradreta de l’Eixample, el Madrid més canalla, fleques amb dues menes de coca, i l’anyada viscuda entre Eivissa i Formentera.
Jordi Cussà ens ofereix la crònica d’una generació desfeta, proposant un gènere bastard,sense límits, amb la barreja justa d’emoció, pietat i, sobretot, veritat. El vigor de les frases directes, els diàlegs esmolats, els jocs de mots, l’amor per l’oralitat, l’al·literació i la ironia es combinen per oferir episodis amb el traç d’una vinyeta narrativa per una banda i instants d’epifania poètica per l’altra. A Formentera lady, les dècades viscudes perillosament, el desgavell social i personal ressonen encara com la sang que s’amuntega rabiosa a la templa.
El francès Emmanuel Carrère ja és un escriptor prou conegut, a qui es deuen tan aviat obres de ficció com de no-ficció, i de qui ara s’ha editat en català —i també en castellà— una novel·la del 1986 que ell mateix adaptà al cinema el 2005. El bigoti s’inscriu, a grans trets, en la tradició abans esmentada de literatura de l’absurd alhora inquietant i còmica. Comença d’una manera trivial, quotidiana i propera en aquest aspecte a determinats contes de Julio Cortázar o de Dino Buzzati, en què de la nor- malitat aparent del principi es va passant a una progressiva inquietud. En aquest cas, el protagonista, innomi- nat, decideix un dia afaitar-se el bigoti per gastar una petita broma a la seva dona i els seus amics. Però ningú no nota cap canvi en ell, perquè tothom està convençut que no havia dut mai bigoti.
A partir d’aquí, es va creant tot un crescendo en què la subjectivitat del protagonista es contraposa a la de tots aquells qui l’envolten. L’ambigüitat sobre qui té raó acaba passant a un segon terme enfront de l’angoixa progressiva tant del protagonista com de la seva dona, cadascun d’ells convençut de la bogeria de l’altre; i el dubte es va estenent, com una taca d’oli, sobre altres aspectes del passat i de la vida quotidiana que van quedant en entredit. No cal dir que el clima creat, molt ben conduït per l’au- tor, arriba a ser obsessiu i va pujant de to amb una intensitat que fa que el lector vagi compartint les angoixes del protagonista, fins i tot quan pren les decisions més absurdes. Conduïda amb un sentit admirable del ritme narratiu, El bigoti potser grinyola una mica en la part final, una característica força comuna en les obres que comencen amb un plantejament insòlit, i que lliga amb una afirmació del mateix Carrère segons la qual li costa acabar els llibres. De tota manera, és una obra personal, sàviament construïda, molt inquietant i que queda en el record, ben servida a més per una bona traducció de Ferran Ràfols.
Els nostres, el quart llibre del rus Serguei Dovlàtov que publica Labreu en català, traduït pel sempre enginyós i creatiu Miquel Cabal, és un recull d’homenatges als familiars de l’autor. Els dotze capítols del que tant podria ser una novel·la com una col·lecció de contes estan esquitxats d’anècdotes divertides: d’una banda, et sorprenen per la seva inversemblança absoluta i de l’altra, per la sinceritat, també absoluta, del to amb què estan narrades. Et fan dubtar si aquest prosista immens és un gran inventor d’històries que, de tan increïbles, podrien arribar a ser reals en qualsevol racó del món, o bé un fidel cronista de l’absurd quotidià en la seva versió soviètica, que Serguei Dovlàtov va haver de viure i que va saber observar amb una fascinació incessant.
En un passatge el narrador diu que una vegada, quan ell i un amic sortien dels banys, els va aturar un policia i van tenir el diàleg següent: “Recorden quan es va publicar El rosari, de l’Akhmàtova?” “El 1914. Editorial Guiperborei. Sant Petersburg”. “Gràcies, poden marxar”. “On?” “On vulguin. Són lliures…” Sens dubte, és inversemblant. ¿És irreal, però? ¿Que potser hi pot haver res d’irreal en un país com l’URSS, on els poetes (i els dissidents en general, que solien ser aficionats a la poesia) treballaven de fogoners, de vigilants i de policies, i feien servir informacions relacionades amb els seus escriptors preferits com una contrasenya per identificar els seus, o, com en deien interiorment, “els nostres”?
D’altra banda, tampoc és improbable que un jove com Serguei sabés les dades de publicació d’un poemari d’Anna Akhmàtova. Dovlàtov, que no va acabar mai la carrera de filologia perquè en lloc d’anar a classe s’emborratxava amb els amics o sortia amb noies romàntiques, tenia una memòria d’erudit i una sensibilitat per a la poesia que es fa evident en tots els seus llibres i impregna el seu estil. N’hi ha prou de veure com descriu la impassibilitat desconcertant de la seva dona, el seu tarannà tranquil i callat, que contrasta amb el temperament impulsiu de Serguei. No es tractava del silenci feixuc d’un altaveu espatllat. Ni de la tranquil·litat amenaçadora d’una mina antitanc. Era la calma silent d’una arrel que escolta amb indiferència la remor de les fulles de l’arbre. A més, l’amic més admirat de Dovlàtov era el poeta Joseph Brodsky, l’únic de qui es va emportar una foto quan es va veure obligat a emigrar als Estats Units, segons explica a La maleta.
Afinitat pels perdedors
Per a Dovlàtov, els nostres no són només els membres de la família, sinó també tots aquells amb qui sent afinitat: els perdedors orgullosos amb ànima d’artista, els alcohòlics intel·lectuals que ratllen la indigència, els rebels que s’atreveixen a trencar les expectatives que hi dipositen els pares o els professors… D’aquests últims, el més autènticament nostre és el cosí del narrador, en Bória. Al principi se’l descriu com algú d’una perfecció que fa ràbia: un fill exemplar i un estudiant modèlic, que estava a punt d’acabar el batxillerat amb una medalla d’or, una distinció que equival a una matrícula d’honor. Un dia, però, mirant per la finestra del passadís de l’escola, en Bória va veure que venia el director, en Txebotariov, àlies el Xivato. Així ho explica Dovlàtov: “Llavors el meu cosí es va enfilar a l’ampit de la finestra. Va demanar a les nenes que es giressin. Va calcular la trajectòria amb encert. I va deixar en Txebotariov xop de cap a peus…”. És el familiar que el narrador del llibre descriu amb més admiració, amb una gratitud meravellada, perquè és capaç d’acomplir el somni secret de tots els seus companys. No cal dir que allò que Bória va fer amb el Xivato, Serguei Dovlàtov hauria volgut fer-ho amb totes les institucions oficials en general.
Els lectors que vagin seguint el desplegament de les darreres tendències de la poesia catalana actual es deuen haver adonat que d’entrada es va produir la incorporació massiva de les dones en el món de la poesia, però ara s’ha avançat un pas més i les dones joves comencen a liderar el diversíssim panorama poètic. Noms com Teresa Colom, Mireia Calafell, Núria Martínez, Àngels Marzo i Blanca Llum Vidal, per esmentar-ne només quatre, en són una bona prova.
En el cas particular de Blanca Llum Vidal, la seva carrera poètica, des de La cabra que hi havia (2009), dibuixa un clar espiral ascendent, on cada llibre constitueix una creació autònoma closa, que gira a l’entorn d’un tema més o menys monogràfic i que acaba enllaçant amb els altres reculls per formar una obra general unitària i ben travada. Ara acaba de publicar el seu quart recull, el nodrit i brillant poemari Punyetera flor, que la situa, sense cap mena de dubte, entre les veus més consumades de la lírica del moment. De manera subtil i subterrània, Punyetera flor està lligat als seus dos poemaris anteriors, Nosaltres i tu (2011) i Homes i ocells (2012), que plantejaven respectivament els temes de l’experiència de l’alteritat i la realitat del nostre món.
Punyetera flor està dedicat exclusivament a la qüestió de les relacions amoroses, que ha obligat la poeta a replantejar-se el seu concepte d’alteritat i realitat. Punyetera flor és una crònica matisada sobre la tumultuosa implosió a la nostra personalitat que significa la sotraguejadora irrupció de l’amor a les nostres vides. Per això el símbol de l’amor de Vidal no és la llepada i tòpica rosa de la tradició, sinó la “punyetera” flor, amb tota la seva càrrega d’irresistibilitat, habilitat, alteració i oposició. Amb excel·lents resultats, Blanca Llum Vidal s’ha enfrontat a un dels reptes més arriscats de la poesia contemporània: fer un poemari amorós que sigui real, plausible i creïble. I l’èxit del repte es deu a dos factors principals que afecten el contingut i la forma. Pel que fa al contingut, Vidal ha volgut explicar l’amor amb totes les seves llums i ombres, alts i baixos, amb els seus guanys i pèrdues. Cada nou amor és irrepetible i únic, però sorprenentment queda estranyament potenciat per tots els nostres amors anteriors. En aquest sentit i molts altres, Punyetera flor és un llibre riquíssim. Per això és un llibre extens, gairebé excessiu, perquè es proposa fer un resseguiment de tots els aspectes possibles de l’experiència amorosa de manera intensa, imaginativa i creativa, sempre amb un gust refinat. I aquesta mateixa riquesa temàtica ha forçat l’autora perquè trobés la corresponent riquesa de registres expressius, una riquesa que es manifesta en la llengua plena, els efectes acústics sofisticats, la mètrica diversa, el ritme sincopat, la sintaxi sinuosa, la varietat tonal presidida per la profunda sinceritat, la divisió estròfica que pauta el pensament, les al·lusions i ressons constants que mesclen alta cultura i cultura tradicional.
T.S. Eliot explicava que després de l’època barroca s’havia produït una empobridora escissió en la sensibilitat poètica d’occident, una escissió que va significar el divorci entre sentiment i pensament. A partir d’aquí, el discurs poètic tendia exclusivament cap al pol conceptual o el pol emotiu. Per a T.S. Eliot, el gran repte de la poesia moderna havia de ser la reunió entre pensament i sentiment. Punyetera flor es fonamenta en l’assoliment de l’extraordinària fita que va marcar Eliot. Laus deo.
Melcion Mateu (Barcelona, 1971), gairebé una dècada després de Jardí amb cangurs (2005), ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona amb un altre recull també ple d’imatges sorprenents. A la recerca d’un estil propi que refelcteixi la confusión del món contemporani, sembla impregnat d’una certa manera de fer pròpia d’alguna poesai americana que es carecteritza per una estudiada espentoneïtat, com si haguéssim sorprès el poeta improvisant un discurs esbojarrat en plena sobretaula: un llenguatge col·loquial que no defuit a vegades la vulgaritat, i una dosificada presència de la ironia enmig d¡una amarguesa que ho impregna tot.
La ciutat de Nova York, on ha viscut aquests últims anys l’autor – el títol fa referència a la condició illenca de la major part d’aquesta aglomeració urbana-, és present en molts dels textos, o més ben dit, uns certs tòpics que apliquem a la capital del món: llums i músiques, sorpreses i contrastos, la interminalbe trama de carrers, l’estat d’incertesa i desarrelament a què sembla condemnat l’individu. No hauria estat mala idea fer-ne una edició amb fotografies. A més, hi ha una secció radicada al Brasil, un contrapunt tropical -” quan neva a Nova York bull l’estiu a Coqueiros”-, també amb els seus tòpics de platges, mulates i faveles.
Els moments més reeixits són quan elabroa, a traços gruixuts i a cop d’enumeracions, el petit retrat d’un personatge, com els quatre de la primera part – un és el mateix autor-, més o menys interconnectat, com si hagués un relat en perspectiva. Especialment, la Balada de Matt Sweeney, un tipus que s’aixeca “amb el cul guaitant-li per damunt dels calçotets” i amb “ulls verds de Heineken” – una manera ben ràpida de dir un color i alhora un hàbit de bevedor-, l amena de company de pis que ningú no voldria tenir però que l’art literària pot convertir en un ésser inoblidable.
Mateu va començar sotmès als rigors de la mètrica, però la seva poesia ha anat derivant cap a la prosa, Illes lligades comprèn, sobretot, textos en prosa retallada i alguns en prosa sense retallar. No es pot dir que no hi hagi cap diferència entre ells, perquè en la prosa retallada el mer canvi de línia, que hem de creure intencionat. ja imposa un determinat ritme; però la poesia pròpiament dita sembla batre’s en retirada. Una altra cosa és aquest concepte fluid i multiús de la poesia que engloba creacions molt variades, especialment orientat a les que són innovadores; prou declara el nostre autor en el pròleg que no importa ” si la poesia és en vers, en prosa, tipogràfica o sonora”. Així, ” poesia” es converteix en un qualificatiu aplicable a qualsevols obra que un creador i els seus eventuals receptors, simplement, convinguin a beneir d’aquesta manera.
Potser, més que busca, o a més de buscar, l’esclat fugaç d’imatges i la seducció de l’inesperat -com ara ” al fons de la teva vulva hi ha un grill que canta”-, mateu hauria de seguir la línia narrativa, ja insinuada, de creació de caràcters i recreació d’escenaris; una línia que no tindria, per descomptat, res a veure amb la novel·la, sentimental o realista, sinó que podria ser ben imaginativa i singular. Sigui com sigui, el que seria imperdonable és que no arribés a bon port la “paròdia dels Imperables, ni acabada ni publicada”, que Andreu Gomila, en un amical epíleg, afirma que van escriure junts, perquè la poesia també avança a cop de paròdies, escarnis i desafiaments, i perquè, sense desmerèixer els viatges i els amors arravatats, res de tab estimulant com una bona brega de faccions.
A la seva primera novel·la Vulcano, Max Besora (Barcelona,1980) obria un forat sobre els peus del lector i el feia caure en l’ambient apocalíptic que regnava a l’illa de Sant Patrici del Paradís després que les autoritats alertessin els seus habitants de la imminència d’una erupció volcànica: a poc a poc, tothom anava fugint, però el narrador s’estimava més quedar-se sota el volcà, llegint Malcom Lowry, contemplant com la seva ment derivava del pla real a zones oríniques i abstractes, fent que l’humor -negre- rimés amb l’horror, i dirigint invectives cruels contra el gènere humà.
Era aquella una novel·la de catàstrofes construïda a la manera d’una sèrie B i narrada com si fos un acudit culte: era una visió carcaturist de la realitat amb uns quants passatge que assolien algun presafi de fulgor estètic singular, tot escrit des de l’enginy i la ironia i, sobretot, amb molt de sacasme, com si la sàtira es convertís en l’eina de treballar essencial de Besora, incroporant mecanismes del còmic i incloent arreu un menyspreu per la literatura seriosa, a la recerca premeditadad de les arrels popular de la lectura. El perill era que tot es podia contaminar massa d’un to excessivament ingenu i infantil, i que l’apocalipsi acabés esdevenint irrisori i guinyolesc….
Es solo Brautigan (pero me gusta)
El novelista estadounidense decidió parodiar en los setenta los géneros populares que más le gustaban. ‘El monstruo de Hawkline’ se acerca al ‘western’. Su estilo genera adicción
En el ya lejanísimo mes de octubre de 1984, debajo de una manta de gusanos hallaron el cadáver de Richard Brautigan. Solo en eso, en elegir la manera de acabar con su vida, parecía haber triunfado plenamente. Con una bala en la sien de una 44, en una cabaña aislada en Bolinas, California. Pero siempre hay que ir con cuidado con estas vidas nada ejemplares made in USA. Tratándose de un país mítico, la biografía de la mayoría de sus artistas (escritores, actores, millonarios y presentadoras de televisión) tratará también de serlo. Si no tienes una adicción (si la diñas, bien, y si la superas y regresas, premio doble), no eres nadie. Si tu padre no era alcohólico y soñaba con que aún estaba en Saigón. Si tu tío Dick no se mostraba en exceso cariñoso, si no tuviste mil domicilios en la infancia y mil empleos (nada de auxiliar administrativo: marino, detective, surfista, camarera) eres menos que nadie. Puede que escribas bien (o muy bien) , pero te falta algo.
Brautigan tiene mucho de fatalidad y de ese algo y lo de escribir bien irá a gusto del consumidor. Uno nunca sabrá del todo si escribía muy bien —el Hemingway de los hippies—, bien, fatal o su talento se limitaba a contarte una historia absurda, loca, divertida a la que te enganchaba por la magia —modalidad pulp—, algo mucho más difícil de lo que parece.
Nuestro hombre nació en Tacoma (1935). Sus progenitores hicieron todo lo posible por darle temas sobre los que escribir. Su padre nunca lo reconoció y su madre trató de abandonarle junto a su hermanastra pequeña en un motel de Great Falls. Pobreza, maltrato, desarraigo, maridos, novios y amantes de mami. En 1955 elabora uno de sus maravillosos planes. Harto de pasar hambre y frío, tira una piedra a una comisaria. La parte buena es que le darán calor y comida. La mala es que acabará ingresado en un hospital con diagnóstico de esquizofrenia y paranoia depresiva.
Le meten tantos electrochoques que seguro que Sinatra tuvo que anular algún concierto en Las Vegas por falta de fluido eléctrico. Con la mitad del cerebro frito acude al lugar donde se puede freír la otra mitad: San Francisco. Está decidido a ser escritor. En 1964 consigue publicar Un general confederado de Big Sur, que no hace gracia a nadie. Sin embargo, la segunda, La pesca de la trucha en América, es un éxito de ventas y crítica, emparentándole a un Mark Twain, el mencionado Ernie o Walt Whitman si hubieran compartido noche y grifa con los Freak Brothers.
La trucha desovó en los bolsillos de Richard dinero, drogas, propiedades, amigos, conocidos, mujeres, más drogas, menos dinero, menos propiedades, menos amigos, demasiados conocidos, algo de drogas y alguna esposa. Semejante ritmo no pudo equilibrarse con sus siguientes títulos, que no producen tal impacto derivándole a la caricatura, la parodia, el olvido y la Magnum 44.
No busca un niño en sus lecturas,
pero tiene algo primigenio, puro, directo, sin artificio alguno
El monstruo de Hawkline forma parte de su segunda trilogía escrita en los setenta. La primera podría integrar los títulos ya mencionados y cerrarse con En azúcar de sandía. El monstruo de Hawkline obedece a un intento de Brautigan de parodiar cariñosamente aquellos géneros populares que le eran queridos: el erótico, el detectivesco, el western crepuscular. Su estilo genera adicción, aunque no sepas por qué, ni tampoco importe mucho.
Leer a Brautigan tiene algo de volver al principio de tus lecturas. No escribe como un niño. No busca un niño en sus lecturas, pero tiene algo primigenio, puro, directo, sin artificio alguno, talentoso y sumamente caro de encontrar que te enrola para la causa de Brautigan.
Solo así se puede entender cuando te enganchas con un argumento digno de un capítulo de Scooby Doo con algún guionista fumado, otro salido y un tercero con problemas de visión periférica. Aquí encontrarás una pareja de asesinos a sueldo con principios y manías obsesivas (y sabiendo que no hay nada peor que estar en Hawái), una Niña Mágica que parece la india morbosa de las películas de Burt Lancaster, dos hermanas idénticas atrapadas en una mansión gótica. Una casona asentada en placas de hielo en medio del desierto. Lugar en el que unas Substancias y sus Sombras hacen travesuras con tus cabezas y tus cuerpos y convierten a un padre en forma de paragüero.
El músico Jarvis Cocker, escritores como Haruki Murakami o Neil Gaiman lo adoran como cabeza de lista de una legión de admiradores. Nadie sabe cómo algo tan puro e idiota te puede reconciliar con la literatura que se muestra viva y por ello imparable. Pero sucede.
Carlos Zanon, Babelia (17.01.15)
*nota dels editors, ja que el Babelia ignora les nostres traduccions al català en narrativa d’autors que també s’han traduït a l’espanyol juguem amb el photoshop i hi posem la nostra coberta. EL MONSTRE DE HAWKLINE de Richard Brautigan, traducció Miquel Izquierdo, 16 € ( edició de març 2104)
A l’extraordinària biografia novel·lada de Philip K. Dick escrita per Emmanuel Carrère, l’autor francès parla del gran canvi en la literatura de gènere ocorregut a finals dels anys cinquanta, esmentant noms com Richard Matheson,Robert Sheckley o Frederic Brown, autors d’un indubtable valor literari que són vells amics pels lectors habituals d’aquest blog. Continua dient que els seus relats giraven “en torno a un desenlace final que confundia los puntos de referencia y trastocaba subrepticiamente el orden de las cosas. A medio camino entre el fantástico tradicional y la ciencia ficción…” i segueix “esta escuela es poco conocida en Francia (yo mismo pude comprobarlo cuando publiqué una novela, El bigote, que era casi una imitacion de Matheson, nombre que ningún crítico mencionó, mientras que el de Kafka apareció en muchas criticas).”
Bé, doncs, per desgràcia pels lectors catalans, sembla que vint-i-nou anys després, a casa nostra, la història es repeteix. Els crítics han parlat de Kafka, de l’absurd o de patologies clíniques, massa tancats en els seus prejudicis per plantejar-se que un autor “literari” pugui estar influenciat per autors “de gènere”. O potser, senzillament, és que desconeixen que alguns dels autors més lúcids i talentosos del segle XX, s’han mogut dins les coordenades de la ciència ficció. Així mateix ho afirma Houellebecq en el seu cèlebre article sobre Lafferty i Clifford D. Simak, quan escriu “no creo exagerar cuando digo que, a nivel intelectual, no quedaria nada de la segunda mitad del siglo XX si no fuera por la ciencia ficción. Es algo que habrá que habrá de tenerse en cuenta el dia que quiera escribir la historia literaria de ese siglo”.
Dit això, anem a parlar del llibre. El protagonista d’aquesta novel·la és un home que un bon dia decideix afaitar-se un bigoti que fa deu anys que llueix. La sorpresa arriba quan s’adona que ningú fa el més mínim comentari al respecte, ni la seva dona, ni els amics, ni els companys de feina, i quan ell intenta parlar del tema li diuen que no n’ha dut mai, de bigoti. A partir d’aquí es van ensorrant diferents elements (en aparença aleatoris) de la seva quotidianitat, arrossegant-lo a una realitat que no encaixa amb la que ell recorda. El gran mèrit de Carrère, sens dubte, és el d’aprofundir en la psicologia d’un personatge que, a mesura que la realitat es va desestructurant darrera seu, es replanteja (una vegada i una altra) les hipòtesis que li permetrien comprendre la situació. Bé, totes menys una: en cap moment obre la porta a una explicació sobrenatural, i crec que aquí, en certa manera, hi ha el quid de la qüestió.
Sigui com sigui, la perplexitat inicial deriva en desconfiança, paranoia i angoixa. Però són els fets inexplicables el que pertorba psicològicament al protagonista i no al contrari. I és el malestar que li causa la seva incapacitat per entendre el que no té una explicació racional, el que conforma el gruix d’aquest llibret esplèndid.
A grans trets, l’estructura de El bigoti és la d’un capítol de La dimensió desconeguda o d’una novel·la de Philip K. Dick: el personatge trenca amb la quotidianitat i es veu abocat a un món igual però diferent, com si tragués el nas en una “penúltima veritat” dickiana, que reconeix però que no és la seva del tot. La gran aportació de Carrère, però, és el de centrar la trama en els processos psicològics del protagonista més que en el seu intent de sobreviure en aquest món que no comprèn.
El millor, avui, per a un home de lletres de nivell és no entrar mai a la universitat
Arnau Pons (Felanitx, 1965) s’ha dedicat, des de fa una colla d’anys, a dominar les llengües catalana i alemanya, a més d’una important llengua semítica, i a estudiar i traduir Paul Celan amb excel·lència. Sempre haurem d’estar agraïts a les versions més antigues de pioners com ara Antoni Pous (Traducciones de Paul Celan, Lumen, 1976) i Karen Müller-Andreu Vidal (Paul Celan, Poemes, Edicions 62, 2000), però s’ha de reconèixer que el treball de traducció de Pons, juntament amb la seva capacitat d’exegesi, ha superat tot el que s’havia fet fins ara. Hi ha contribuït, sens dubte, l’amistat de Pons amb Jean Bollack (1923-2012), que ha estat un dels millors lectors de Celan que hi hagi hagut, juntament amb el gegant Peter Szondi, malaguanyat (1929-1971). Fruit d’aquesta amistat, de moltes estades de Pons al costat del francès, d’un treball hermenèutic exhaustiu de tots dos i d’una bella capacitat d’elaboració de versos, han estat les dues entregues majors de Pons sobre la poesia de Celan:De llindar en llindar (Labreu, 2012) i el llibre que comentem avui,Cristall d’alè (Labreu, 2014).
És comprensible que una poesia tan difícil, críptica com tota la gran poesia que se situa en el deixant adés de Hölderlin, adés de la teoria poètica del simbolisme, hagi despertat comentaris molt diversos, que fins i tot es contradiuen. Hem esmentat Szondi i Bollack, però també és de justícia esmentar els dos altres grans comentadors de la poesia de Celan: Heidegger i Gadamer. Com que Gadamer va ser deixeble del primer, no és d’estranyar que la seva aproximació a Celan li sigui comparable o se situï en les mateixes coordenades metafísiques i essencialistes tan cares a l’hermenèutica heideggeriana. Així s’han creat dos bàndols, a tot el món, de lectors que prefereixen o troben més ajustades a veritat les interpretacions dels uns o dels altres: és grandesa de la gran poesia incitar els lectors a lectures vàries. El món i l’existència només es poden llegir, amb esgarrifances, com a complexitat o secret.
El que ja no resulta tan comprensible és que Pons, aprofitant que un benemèrit editor li ha posat a disposició la seva casa, dediqui les pàgines 123 a 260, val a dir, la meitat del llibre, no a donar-nos més clarícies sobre una obra que ja comenten, i amb gran intel·ligència, ell a les pàgines 51 a 81 i Bollack a les pàgines 85 a 122 del llibre. Amb l’edició bilingüe alemany-català del text de Celan, l’estudi primer de Pons i els comentaris de Bollack, el llibre hauria quedat rodó.
Perquè allò que ha mogut Pons a escriure aquell centenar llarg de pàgines de Complements orgànics no sembla haver estat altra cosa que refutar les teories d’un professor de Literatura Comparada de la UB, Robert Caner-Liese, que fa pocs anys va publicar una metalectura de Celan a través de la interpretació que en va fer Gadamer (Gadamer, lector de Celan, Herder, 2009), del qual Caner, amb tots els honors, és deixeble, encara que en dissenteix en més d’un punt. Ja tenim la polèmica servida: com que Pons discrepa de les teories de Heidegger, de Gadamer i de Caner, agafa el llibre d’aquest i fa un embolica que fa fort, possiblement amb la idea de fer ell mateix més forta la seva lectura de Celan —observeu que deixo estàlvies les traduccions, que ja he dit que són de primera magnitud.
Només podem concloure que aquests galdosos 123 fulls del llibre exhalen, per procediment metonímic, la mala llet de Pons, coneguda, contra tots els universitaris. Pons no ha entès que justament la qualitat dels seus treballs es deu a la seva llibertat absoluta, a no tenir ningú que li hagi posat bastons a les rodes, ni que l’hagi obligat a fer oposicions, quan se’n feien. Pons no ha entès que, tal com està el panorama, i amb les excepcions que calgui, el millor que li pot passar a un home de lletres de la seva categoria és no entrar mai a la universitat i treballar dignament i amb parsimònia. Vull dir que el problema no és tan sols un afany de protagonisme excloent; el problema és no haver-se adonat que l’ensenyament de les lletres a la universitat, més que donar vida als textos —com han fet Pons i Caner, cadascú a la seva manera—, els ofega.
Dovlatov ens presenta els seus parents i la seva gossa Glaxia, que cada any s’assembla més a una persona i amb la qual tots els membres de la família tenen llargues converses.
Dovlatov ens ajuda a entendre el segle XX a través dels seus familiars i dels moviments migratoris que la vida els obliga a fer.
La mare, actriu, va esdevenir una excel.lent correctora literària; ens diu que era una correctora nata: Tenia un sentit ètic de l´ortografia; sabem també que no amagava el seu profund menyspreu per Stalin.
El pare va ser un actor que es va veure separat de la professió pel fet de ser jueu, tenir el pare afusellat i un germà petit a l’estranger.
Trobam també la tieta Mara… “que es va passar la vida tenint cura dels llibres escrit per altra gent”.
Al darrer capítol, l’autor ens diu “ja us ho podeu ben creure”: l’ any 81 ha nascut el seu fill que es diu Nicholas Dawley.
Totes aquestes són circumstàncies que el van convertir en un gran escriptor i en una gran persona que va acabar la vida amb 49 anys, algú per qui van passar grans tragèdies; una existència sense períodes tranquils, sempre marcat pel dolor i les angúnies per sobreviure.
Malgrat tot, li hem d’agrair que ens presenti la seva vida amb humor i tendresa: És magistral.
Un llibre fonamental –així com tota la seva obra- que coneixem gràcies a la bona feina dels editors que l’han triat per enriquir els seus catàlegs.
Ramona Pérez al bloc http://ambemfasi.blogspot.com.es/
Un home comprova, a partir d’una anècdota trivial, com es posa en dubte tot allò en què es basa la seua vida, fins i tot els llaços i experiències que feia ben poc considerava inalterables. Una història inquietant i travessada de sorpreses d’Emmanuel Carrère.
Establir les relacions entre literatura i realitat és un entreteniment tan apassionant com, ben sovint, inútil. És per això que en el món de Nikolai Gógol és impossible dissociar els elements més comprensibles i els més allunyats de la nostra lògica, detalls i descripcions ben ajustats al patró original però que de sobte s’esborren i es difuminen amb una alenada d’aire grotesc, d’un humor capritxós i màgic. Ara bé, quan el lector aconsegueix aterrar de nou després d’un irreal rampell de vertigen, descobreix que els perfils —i els secrets— dels personatges queden millor definits quan han estat sotmesos a unes lleis del tot inesperades. En la narració El bigoti d’Emmanuel Carrère es parteix d’una broma gogoliana, innocent i festiva, però a poc a poc es descendeix a un escenari laberíntic on es combina l’angoixa kafkiana i una cadena de fets que neguen les més evidents certeses. El protagonista d’aquesta inquietant història lluita contra la dissolució indeturable de la seua identitat, un combat amb la gent més propera i, sobretot, amb ell mateix que no sap com resoldre: si amb l’acceptació humiliant de la seua bogeria o amb la terrible sospita que és víctima d’una conspiració desassossegant i macabra de tots aquells que l’envolten.
Després d’anys de dur bigot, un home decideix sorprendre la seua dona i afaitar-se’l, amb el desig de veure la seua reacció, incrèdula i juganera. Però els gestos d’ella no revelen cap contrarietat, en el seu rostre no apareix el menor indici d’haver vist res novedós ni estrany en la seua parella. A partir d’aquests moments d’incomoditat Carrère dibuixa els moviments i les contorsions d’una ment perplexa amb el que s’està esdevenint, espaordida i indignada davant el que considera una trampa planificada no tan sols a sa casa, sinó també pels amics més íntims i pels companys de treball. La prosa enèrgica i contumaç de Carrère segueix el progressiu deteriorament del protagonista, que assisteix —irat i abatut— a la constatació que tot allò que fins ara havia format part de la seua inqüestionable i plàcida existència s’esvaeix ofensivament, sense cap explicació convincent. L’erosió d’una personalitat assetjada davant successives i extraordinàries derrotes.
Amb seqüències ombrívoles, trenades a través d’equívocs —a estones a l’espera de trobar-se amb la carta amagada que resolga el misteri amb un hàbil joc de mans—, el protagonista cerca obsedit qualsevol prova que desemmascare els seus pretesos rivals o que l’ajude a despertar-se d’aquest inexplicable malson. Fotos de viatges, documents, un missatge gravat al contestador, les anècdotes més recurrents i còmplices en un matrimoni, no hi ha res que ajude a capgirar tot el que s’ha desfermat en la seua contra, l’ensorrament del que fins fa ben poc constituïa una confortable rutina. Una acumulació d’episodis que escapen a la raó esmicolen les seues forces i es converteixen en una conxorxa que li impedeix confiar en una resolució justa. És l’hora del gran salt, la fugida com a última aposta, travessar l’espill que ja no està segur que continga la seua acostumada imatge.
En El bigoti hi ha una mena de teranyina opressiva que estreny el personatge, que tensa una narració basada en la desaparició dels referents vitals del protagonista però també del que ha anat descobrint el lector, llançat també a partir d’un moment de la trama a un espai on tot sembla desconegut i sospitós. Descartat l’humor i la caricatura, aquesta novel·la recorda l’espiral en què es perden —ofuscades i indefenses— algunes de les criatures de Quim Monzó, enfrontades als seus propis fantasmes, a obsessions malaltisses, devorats per la solitud i una realitat tan ferotge com absurda. Encara que Carrère defuig el sarcasme i opta pel drama més directe i descarnat, comparteix amb Monzó un retrat sense concessions ni atenuants del ser humà modern, i en aquest sentit s’acumulen mèrits i fragments narratius brillants amb altres que no acaben d’encaixar tan fàcilment. El bigoti té pàgines amb la contundència i el traç lluminós i provocatiu del millor Monzó —Uf, va dir ell, o El perquè de tot plegat—, i també s’entrebanca i s’asfixia en situacions portades al límit, personatges extraviats en una neurosi esgotadora i repetitiva, com també és el cas d’alguns contes de Guadalajara o Mil cretins.
Davant el preciosisme descriptiu de Julien Gracq o el ambients vaporosos i intangibles de Modiano, de la prosa del nouveau romanpreocupada per capturar imatges estàtiques —poètiques i al·lusives—, Carrère opta per etzibar un colp de puny estrident a la seua tradició narrativa, amb una temptació manifesta per personatges intimidatoris i una mica excessius, elaboracions literàries de reportatges periodístics que l’emparenten, més aviat, amb autors nord-americans. Limónov recorre la trajectòria d’un lumpen, violent i amoral, que un dia se serveix de la política —el nacional-bolxevisme rus— per obtindre la redempció i l’èxit que no ha trobat en altres facetes de creació artística. En L’adversari Carrère confessa que el propòsit no era justificar —ni tan sols intentar entendre— les motivacions d’un home corrent que un dia decideix assassinar la seua família abans que revelar les mentides que l’havien ajudat a sobreviure. Si de cas, Carrère guanya quan es posa cara a cara amb aquests individus a la vora de l’abisme i forassenyats, quan trau el cap en els seus llibres i s’interroga sobre què és el que realment l’atrau d’aquests personatges que són la base de la seua literatura i que l’obliguen a enfrontar-se amb la pròpia biografia: la descàrrega elèctrica que el motiva a escriure. En El bigoti coneixem els noms de tots els personatges de la novel·la llevat tan sols del protagonista, rendit i en una escapada ja sense retorn: en aquest duel entre preguntes i respostes —un dels punts clau de la seua narrativa—, potser és que per a Carrère la diferència entre la broma i el drama és imperceptible o, la majoria de les vegades, senzillament no existeix.
We use cookies on our website to give you the most relevant experience by remembering your preferences and repeat visits. By clicking “Accept All”, you consent to the use of ALL the cookies. However, you may visit "Cookie Settings" to provide a controlled consent.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
Des de la lectura del primer vers de Certesa de la llum —que copio a continuació— mostrà a tots els assistents no tan sols la raó, el sentit i la funció del seu esplèndid i tan ambiciós poemari —que prova d’abastar amb les sempre limitades crosses de les paraules allò que és conscient que mai no podrem abastar (una explicació del cosmos que ens permeti saber d’on venim i, per tant, de qui som)—, sinó, alhora, la cabdal importància que concedeix a poder-lo compartir amb els lectors, d’una manera tan àmplia i esbatanada com sigui possible.
I els engruixien —o els completaven, en la (menuda) mesura en que això sigui humanament possible— en entendre o explicar-se l’emoció, sensació o reacció que cadascun dels presents sentí en llegir (i re-llegir; i en fer-ho, pensar i re-pensar) els versos del seu llibre de poemes. Començant per l’inicial que, com s’esdevé en els poemaris que en mereixen la qualificació —massa sovint no són més que un aplec casual (que no causal, que és com haguera d’ésser) de versos— és la clau de volta de la resta de llibre.
![pdepoesia_2015-06[4]](http://www.labreuedicions.com/wp-content/uploads/2015/04/pdepoesia_2015-064-724x1024.jpg)
a la Parròquia de Sant Pere a la Partida de l’Església 20, de
#alabatre
L’escriptor berguedà Jordi Cussà Foto: Pere Gendrau
L’escriptor berguedà Jordi Cussà a la terrassa de casa seva moments abans d’iniciar l’entrevista Foto: Pere Gendrau
