dins la programació del PAM FestivalTraca final de festa: PIM PUM PAM! RECITAL FINAL, BRUTAL, BESTIAL I ANIMALamb poetes de les editorials LaBreu Edicions, Terrícola i Adia Edicions, a l’Espai cultural i gastronòmic Tarambana. preu (destinat íntegrament als poetes): 5 Euros inclou una Moritz.
(c/bellsolar cantonada c/barcelona barri l’estlavi de Cardedeu).
Potser sí que la mort iguala tothom, però als Estats Units que Evelyn Waugh va visitar poc abans que comencés la Segona Guerra Mundial es feien molts esforços per dissimular-ho. Particularment a Hollywood, un dels llocs que molta gent posava i que es continua posant encara com a exemple de l’èxit, de la fama, del glamur i de l’American way of life. Només que, com que som eterns i com que, a mesura que van passant els anys, cada any ho som una mica més, res no privava que ja al Hollywood dels anys quaranta de què ens parla Waugh a L’ésser estimat hi hagués també una American way of death. Naturalment, tant per a persones com per a animals, que Hollywood no ha discriminat mai.
Waugh és satíric, mordaç i corrosiu
Són coses que sap molt bé Dennis Barlow, que té vint-i-vuit anys, que és anglès, que és poeta i que va fent la viu-viu amb prou èxit. N’ha après de Sir Francis Hinsley, el seu protector, que és novel·lista i no poeta. Com ell i com tants altres novel·listes o poetes del seu i del nostre temps, Barlow no necessita ni tan sols escriure per poder continuar formant part dels escollits per les muses. A la pràctica, Barlow, però, viu gràcies a la Felicíssima Àrea de Caça, l’agència especialitzada a enterrar animals: gossos, gats i, finalment, un lloro, que imita en tot la Clariana de Remors, la gran necròpolis especialitzada a enterrar persones. Naturalment, no poden anar tan al detall com els de la Clariana, que ofereixen un “Feliç Lloc per al Repòs dels Incomptables Éssers Estimats”, segons la categoria, l’ofici i sobretot el que estan disposats a pagar aquells que continuen estimant-los ara que ja han assolit la felicitat, homes i dones que, d’acord amb la manera de parlar de Wilbur Kenworthy, el somiador i fundador de la Clariana de Remors, són encara éssers en espera.
Satíric, mordaç, incisiu i corrosiu de tant sarcàstic, Waugh aboca bona part de les seves obsessions i de les seves crítiques socials en aquesta Tragèdia angloamericana, subtítol de L’ésser estimat. Hi trobem, així, el contrast entre la suposada ingenuïtat nord-americana –simbolitzada en la novel·la per l’estúpida Aimée Tanatogens– i l’astúcia interessada de l’antiga intel·lectualitat –i si convé, aristocràcia– anglesa. D’aquí que a Hollywood hi hagi personatges com l’Ambrose Abercrombie, com els membres del cercle anglès de Hollywood i els membres, també anglesos, del Club de Criquet, i sobretot com Sir Francis Hinsley, que s’ha guanyat la vida –mentre ha pogut– treballant de guionista. Justament, quan perd la feina, és quan se suï-cida. Últim acte de dignitat d’una generació antiquada. Després d’ell ja només queden vividors com Dennis Barlow, entestats en una competició continuada amb la nova i no sé si primera generació nord-americana d’espavilats. Pensem en el senyor Slump, en el senyor Joyboy i, per descomptat, en el somiador de Wilbur Kenworthy. Què els toca, però, fer amb les dones estúpides, joves i atractives com l’Aimée? Naturalment, allò que han fet sempre els vius. Sobretot, mentre són vius, abans no accedeixin a la felicitat eterna que ens prometen els de la Clariana de Remors i els seus imitadors animalescos de la Felicíssima Àrea de Caça.
David Ymbernon, Foto: AMB L’OBRA ‘EL TRACTOR CARBASSA’ (AL FONS) I ‘SENSE TÍTOL’ (COTXE I TARONJA) ORIOL DURAN.
David Ymbernon (Igualada, 1972) dedica a les coses el seu primer llibre de poemes, Carbassa emergent (llum de bengala), acabat de publicar per LaBreu Edicions. La portada del poemari, com no podia ser d’una altra manera en un llibre d’Ymbernon, és de color taronja. Les coses d’aquest color (com les taronges i les bombones de butà) poblen l’univers d’aquest artista multidisciplinari, parateatral, transversal –digueu-li com vulgueu– que es nega a perdre la innocència i sensibilitat de la infància. No estem dient que Ymbernon sigui un home que no ha volgut créixer. Res d’això. Però segur que deu tenir algun mecanisme per connectar directament amb aquell estat de sorpresa contínua en els nens petits. “Sóc una sorpresa!/vaig dir/i aquí estic/encara per desembolicar”, assegura en un dels seus poemes del seu llibre.
En aquest territori totalment adobat per a la poesia és per on es mou l’obra de David Ymbernon, tant quan escriu, pinta o fa espectacles. O fins i tot quan està a casa, decorada com una obra seva. L’esperit i els records de la infància, sobretot els relacionats amb les seves estades a la Llacuna (l’Anoia), són presents en tot el que fa. Mireu sinó la seva exposició a la galeria El Quadern Robat (Còrsega, 267, principal 2b), que resumeix en una dotzena de peces tot el seu món. Un exemple és la gran tela El tractor carbassa, que Ymbernon va iniciar durant la performance que va realitzar a la galeria Joan Prats-Artgràfic amb motiu de l’exposició Grills i òpera de Latung La La el 2012. Després l’ha finalitzat al seu estudi i l’ha acabat entrant per la finestra d’El Quadern Robat. L’obra és un paisatge (carbassa), que podria ser un camp llaurat, amb un tractor (carbassa) que és una referència directa als tractors que veia al camp quan era petit. I és que tot el que va apareixent en l’obra de Ymbernon acaba tenint una referència concreta en alguna part del seu subconscient, però sorgeix de manera espontània. “Una de les meves obsessions són les ampolles de sifó i no sabia ben bé per què. Fins que un dia vaig descobrir una foto antiga del meu pare, assegut a la taula amb un sifó al costat”, explica.
La pregunta més habitual que ens podem fer davant l’obra d’Ymbernon és per què el taronja: “Quan vaig començar a pintar, un dia em va sortir una taronja, que a partir d’aleshores es va anar convertint en una icona. I de la taronja, vaig passar al color taronja. És un color enèrgic però també remet a l’art pop, per exemple.” Taronja, sempre contrastat amb blanc o negre.
L’artista mostrarà una part de tot aquest cosmos en moviment els dies 21, 22 i 23 desembre, quan portarà el seu espectacle Pla fix, Latung La La, a la sala Hiroshima de Barcelona.
El retorn a Evelyn Waugh, un ésser estimat
El pròxim mes d’abril farà 50 anys que va morir Evelyn Waugh, a qui sobretot estimem per Retorn a Brideshead, arran de l’èxit de la qual va fer un viatge als Estats Units, on en volien fer una pel·lícula. Al cap dels anys, el 1981, finalment se’n faria una sèrie mítica amb Jeremy Irons de protagonista, i el 2008 se n’acabaria fent la pel·lícula, menys reeixida. D’aquell viatge Waugh en va tornar sense pel·lícula -de fet ell no la volia- però sí amb una novel·la satírica sobre el negoci funerari, L’Ésser Estimat, que ara publica LaBreu Edicions en traducció d’Albert Pijuan.
Avui ja no ens sorprenen els tanatoris pulcres, nets i enjardinats. Els halls de marbre, els llums zenitals, els fils musicals, els sermons ensucrats per encàrrec i tota la parafernàlia d’elegància asèptica que embolcalla el comiat d’aquesta vida. Però per a l’europeu aristocratitzant i al·lèrgic a la vida moderna que era Waugh, quan va arribar als EUA a mitjans dels anys 40, allò li va semblar una extraordinària ximpleria. Un pot entendre que li entressin unes ganes irresistibles d’enfotre-se’n.
El resultat d’aquell xoc és aquesta novel·la protagonitzada per un poeta anglès, Dennis Barlow, que després de triomfar a Londres toca el dos fugint de l’èxit fàcil. Prova sort a Hollywood com a guionista i, ves per on, acaba treballant d’ajudant en un cementiri de gossos, lloros i altres bèsties. Per motius diguem-ne professionals s’acaba també diguem-ne enamorant d’una maquilladora de morts del cementiri d’homes i dones, l’Aimée Thanatogenos.
Tot això és perquè el lector se situï, però, tranquils, que no revelo res d’important. L’important és la mirada de Waugh, tant cap a l’estandarditzada societat nord-americana com cap al decadent orgull de la colònia masculina anglesa que ajuda Barlow a sortir-se’n. L’encantadora maquilladora és una metàfora d’un país que a Waugh li sembla de cartró pedra, de maquillatge, en què “l’amabilitat impersonal i insensible” es considera educació, i en què totes les noies semblen hostesses, per no dir maniquís.
Ves per on, Barlow sembla que prové “d’una civilització més antiga i més exigent” que “persegueix l’intangible, la cara velada de la boira, la silueta en una porta enllumenada, les virtuts secretes d’un cos que s’oculta sota una muda de vellut”. Però tanta exquisidesa no li evita caure en l’apetència del “botí d’aquell ric continent, el de les cames jugant a dins la piscina, del dels ulls i boques maquillats i esbatanats a la claror d’uns llums de disseny”, cau en el parany. Fugia de l’èxit literari fàcil i cau en un altre èxit encara més fàcil. Una trampa mortal.
Màrius Sampere retorna amb força amb un nou poemari sota el braç: L’esfera insomne (LaBreu Edicions) és la darrera i sorprenent obra d’un mestre sense pèls a la llengua que combat a través de les paraules.
“Espereu, tot allò que no parla de mi no existeix. / D’ara endavant el món serà molt més cert/ i la paraula, afirmació.” Màrius Sampere és un el grans, una de les veus més desacomplexades i més contundents de la poesia catalana actual. Punyent, directe i amb un rerefons metafísic imponent, torna, si és que se n’havia anat, per deixar-nos, altra vegada, bocabadats.
Descriure, desxifrar, l’obra de Màrius Sampere no és fàcil. No ho és per a la Mireia Vidal-Conte, prologuista de L’esfera insomne, el darrer poemari del poeta, ni per a una servidora. Tot i això, les ganes d’intentar-ho, esperonades per cada vers, són més fortes.
L’esfera insomne, publicada per LaBreu Edicions, és el nou repte de Màrius Sampere: un nou artefacte que, malgrat els evidents i inevitables ressons propis, sorprèn per la seva clarividència enigmàtica, per la seva sòbria tendresa, per la seva lògica reveladora. La seva veu retruny implacable, i de manera literal, gràcies al CD que acompanya el llibre.
El poeta, una vegada més, no ens vol adormits i exigeix obrir els ulls i ser còmplices tant dels paisatges bondadosos com de les autèntiques malvestats que amaren aquest món esfèric, que roda com un condemnat. El que podria semblar una tortura, però, acaba sent tot un plaer: el de perseguir els enigmes que suren, com nosaltres (“Surem. Surem i prou”); el plaer de no poder-los atènyer o, dit d’un altra manera, el de sentir sense necessitat de comprendre, com bé apunta Victor Obiols en una ressenya publicada a l’Ara; la satisfacció d‘anar encara més enllà dels límits bo i sabent que no són insondables o la de titllar el sol de “grandíssim fill de puta” al mateix temps que es demana “permís per no morir”; el simple plaer de jugar, el simple plaer de viure.
La incertesa, el dubte, retornen, incansables, en cada un dels poemes (“És l’hora, doncs, del déu desmanegat”). En lloc de foragitar-los, el poeta els encalça a fi d’extreure’n el màxim profit, “Car la realitat consisteix en l’anticipació de la cosa creada,/ en l’ombra que ens avança, en l’assaig general,/ en l’esfera insomne, que s’engruna/amb el contacte d’un àcid fortuït”. I amb els enigmes arriben les paradoxes, l’acceptació de “la vida/ i la mort com a mesures/ superiors”, el manteniment intacte de l’esperit rebel capaç de relacionar pensaments aparentment incongruents amb la força de la paraula que resisteix l’embat del silenci de l’Absolut.
L’esfera insomne no només constitueix tot un manual de saviesa quotidiana, en tots i cadascun dels seus àmbits, sinó que els seus dominis abracen i il·luminen les trifulgues de tot un Univers ignot i desitjat on les probabilitats més agosarades asseguren que tot romandrà insomne, per un únic motiu: “L’aventura de l’heroi no té fi”.
Tothom coneix algun barrufet rondinaire que tot ho troba malament. I també aquell amic foteta que les deixa caure i posa a prova la teva (in)seguretat. Hi ha persones que són el rondinaire i el foteta en una sola persona. Si pots canvies de vorera, si no creues els dits perquè estigui enderiat amb alguna altra cosa. I si algun dia et troba en baixa forma, penses: “Amb amics com aquest, qui necessita enemics?”. Així doncs un dia l’amic sent que a LaBreu publicarem L’Ésser Estimat d’Evelyn Waugh:
“M’ha dit un ocellet que publicareu un Waugh? Bé, no? Però per què? Com ha anat, això? Per començar, com es pronuncia aquest cognom? Sona “au” o bé “o”? Ah, doncs mira a mi em sona oriental, això de “Wo”? Però era anglès, oi? I escolta, a veure, Evelyn no és un nom de dona? Ah, és un escriptor. Entesos. Si tu ho dius… Ah, i a sobre dius que toca un tema tan engrescador com el negoci funerari? Però a veure, vols dir que no us compliqueu una mica l’existència?”.
Ens compliquem molt la vida, nosaltres? No, home, com tothom, una mica. En la mesura justa per amanir-la amb una mica de gràcia. Però, n’hi ha que “amb tot el carinyo del món” ens retreuen que algunes de les nostres apostes literàries confirmen el nostre malnom d’editorial suïcida, comercialment parlant, volen dir.
Però, nosaltres no tenim pas vocació de ruïna. A més l’experiència ens diu que no se sap mai: les obres més venudes no són sempre de narrativa ni sempre les que s’acostuma a considerar que tindran més demanda. Va com va i no sempre com voldríem.
En tot cas per respondre a la famosa pregunta: per què? Podem començar dient que vam publicar L’Ésser Estimat gràcies a la iniciativa del traductor, Albert Pijuan. I al fet ell coneixia bé la nostra col·lecció de narrativa traduïda, “La Intrusa”. I creieu-me, és una gran sort que un traductor conegui el teu catàleg, perquè si té bon nas, pot arribar a fer-te fixar en coses que no t’havies plantejat, per prejudicis diversos o per simple desconeixement.
L’Albert Pijuan ens va enviar un resum i una mostra molt engrescadors. Tot seguit vam llegir l’original anglès i ens vam pixar de riure. I a més, com l’Albert, vam plantejar-nos que en el món de la ficció en català, tant pel que fa als autors de casa com els de narrativa traduïda al català, tant televisiva com literària, més aviat fem curt en oferta d’humor negre i mala llet. Per això, volíem ampliar el ventall d’opcions.
Gràcies a les fires i els clubs de lectura, hem tingut l’oportunitat de comprovar que hi ha força lectors que volen una dieta variada per definició i molts d’altres que són fidels als fogons que ja coneixen però que de tant en tant els ve de gust trencar la rutina. I vam pensar que molts d’ells agrairien una bona ració del Waugh més càustic.
I, efectivament, hem anat comprovant que molts lectors atrets pel nom de l’autor (popular per la seva novel·la d’una línia ben diferent Retorn a Brideshead) o la coberta han anat descobrint el Waugh més cruelment intel·ligent i autor de la sàtira refinada i alhora més bèstia. Fa certa allò que diuen que la veritable sàtira no fa presoners, perquè no té compassió. Molts lectors, inclosos alguns d’aquests escèptics o inicialment reticents, han acabat atrapats pels diàlegs esmolats i addictius de L’Ésser Estimat i en més d’un passatge han pensat: “Quina mala bava, però com m’ha fet riure!”.
L’any 1945 Evelyn Waugh va anar a Califòrnia per parlar de la possible adaptació al cinema de la seva novel·la Retorn a Brideshead. Va quedar horroritzat per la lletjor de la ciutat de Los Angeles i va quedar fascinat per un cementiri que era més aviat un parc temàtic. D’aquesta experiència traumàtica va néixer la sàtira de L’Ésser Estimat. S’avança unes dècades a la imatge, generalitzada més endavant, del parc temàtic com a mirall de la societat de consum i d’unes relacions humanes i un llenguatge corromput pel màrqueting, dominat per l’eufemisme i els edulcorants.
El jove Dennis Barlow és un jove anglès exiliat als EEUU, que perd la feina de guionista i es veu abocat a fer la viu-viu treballant en un cementiri d’animals. Un bon dia descobreix la Clariana de Remors, el cementiri que ofereix tota mena de serveis i luxes, un paradís artificial. Allà coneix Aimée Thanatogenos i en pocs dies aconsegueix enamorar-la. La pobra Aimée és víctima d’un gran dilema, ha de triar entre un jove atractiu i agosarat, que li escriu poemes d’amor, i el Sr.Joyboy, embalsamador amb experiència, educat, respectuós. El drama de la jove dama i la batalla entre els dos pretendents assoleix cotes de mordacitat i humor negre absolutament delirants. Hi ha un xoc cultural entre les dues ribes de l’Atlàntic, però no queda clar quin dels dos països queda més mal parat del retrat despietat que en fa Evelyn Waugh.
El número 15 de “La Intrusa”
La col·lecció “La Intrusa” va néixer el 2009 amb la modesta voluntat d’ajudar els lectors en català a trobar llibres que eren rareses (en el bon sentit de la paraula) i poder llegir-los sense haver de recórrer a altres llengües. Volem publicar autors que nosaltres mateixos trobem a faltar a les llibreries i ampliar les opcions de tria. Per això hem apostat per autors absolutament inèdits en català com el rus Serguei Dovlàtov, l’alemany Jörg Fauser o David Bezmozgis. Però també per autors que només tenien una obra traduïda al català, ja exhaurida, com el californià Richard Brautigan o el brasiler Rubem Fonseca. Més enllà d’apostar per noms poc coneguts, també hem redescobert la cara poc coneguda d’autors més populars: l’Anaïs Nin (la narradora onírica, no la dietarista), la Marguerite Duras (més enllà de L’amant) i l’etapa més radical d’Emmanuel Carrère, que ha quedat eclipsada pel gruix d’obres de no-ficció que l’han dut a les portades dels suplements culturals.
Esperem que els lectors i lectores gaudiu de la lectura de L’Ésser Estimat tant com ho hem fet nosaltres, que hem rigut des de la primera lectura fins a l’última galerada.
la sàtira L’ÉSSER ESTIMAT d’Evelyn Waugh ahir vespre al Cabaret Elèctric de la mà d’Anna Pantinat:
“d’amor, humor i de mort… ”
i un desig: Wes Anderson+Christina Ricci
i de com la ficció es fa realitat:
http://www.torrelles.cat/torrelles/turisme/llocs-d-interes/cementiri-de-petits-animals-the-loved-ones
Passem-nos de frenada. Evelyn Waugh i ‘L’Ésser Estimat’
Qui només conegui Evelyn Waugh per Retorn a Brideshead se sorprendrà de saber que l’autor anglès es compta entre els grans noms de la sàtira del segle XX. Segurament, les dues obres clau de la seva vessant humorística són Últimes notícies! (publicada a Acontravent el 2010 amb versió de Ferran Ràfols) i L’Ésser Estimat, que ara LaBreu publica per primera vegada en català; totes dues del gènere llegeixi’s-en-una-tarda, totes dues absolutament hilarants.
Si a Últimes notícies! el sac de boxa de Waugh era el món del periodisme, a L’Ésser Estimat li toca el rebre al mort, al que el vetlla i al que en fa negoci. Hi ha una diferència entre les dues novel·les, però: a L’Ésser Estimat, el torrent de mala bava d’Últimes notícies! es desborda en tals proporcions que el que acaba parint Waugh és una de les obres seminals de l’humor negre.
El seu àlter ego confés a L’Ésser Estimat, Dennis Barlow, és un poeta en caiguda lliure, un anglès forçat a viure a la capital del showbiz, Los Angeles, que, per vergonya de la seva colònia d’afectats compatriotes, acaba treballant d’enterrador en un tanatori d’animals de companyia. Sabem que quan s’aborda Thanatos s’activen tots els ressorts d’Eros, i viceversa. A L’Ésser Estimat, aquesta tensió que, per la salut de qui la pateix hauria de ser de suma zero, s’encarna en el personatge batejat (gens subtilment) Aimée Thanatogenos, una noia artísticament inquieta que es fa maquilladora de cadàvers per deixar de pentinar els vius.L’Ésser Estimat, al cap i a la fi, narra una experiència gens humorística: com Dennis Barlow acaba perdent l’ànima… a causa de la maldat intrínseca del món modern, naturalment, que no permet equilibrar els nostres arcans primaris, l’impuls de destrucció i l’impuls de comunió.En definitiva, Evelyn Waugh marranejant perquè cada cop ens assemblem menys al prototip ideal de les novel·les de cavalleries medievals.
Una pinzellada del personatge. En Dennis no, l’Evelyn. Antipàtic, egocèntric i egòlatra, prosista virtuosíssim. Una capacitat per al detall que esgarrifaria els microscòpics electrònics més precisos. Un ogre. Cap als quaranta va trobar l’instrument perfecte per convertir-se en el centre del seu món, l’anunci lluminós que clamava als quatre vents el seu inconformisme perenne: una trompeta auditiva desproporcionada, innecessàriament voluminosa, de formes victorianes, com de caricatura. Com us podeu imaginar, no sofria ni el mínim rastre de pèrdua auditiva.Traginava la trompeta a tot arreu i això que estava cridada a complir una funció impossible: comunicar el món radicalment nou sorgit de la postguerra amb una ment del segle XVIII. Sembla que amb els anys va perfeccionar un mecanisme per subjectar-se la trompeta al cap i així tenir les mans lliures. Evelyn Waugh convertit en el seu propi personatge. D’aquí un dubte: Quan vida i literatura se solapen té sentit seguir escrivint?
Quan escriu L’Ésser Estimat, però, Waugh encara no és una autoparodia. Falta poc perquè es converteixi al catolicisme en la seva versió més arnada. El seu ull clínic és més exacte que mai. El que em va empènyer a proposar la traducció de L’Ésser Estimat va ser justament aquest ull. La mirada de Waugh. I no només per l’humor, en aquest cas negre —altrament conegut com “humor amb culpa”; si la nostra literatura ja flaqueja per la part humorística, ¿què hem de dir de la cosina endolada?—, que, al capdavall, no deixa de ser un efecte secundaride l’operació que interessa realment a Waugh.
Un efecte secundari, tanmateix, que assoleix la categoria de malaltia aguda: pel que he llegit, a Ferran Ràfols li va passar el mateix mentre traduïa Últimes notícies!; en més d’una ocasió vaig haver d’avortar la traducció fins que no vaig parar de riure. En qualsevol cas, aquesta operació primera, el que interessa primordialment a Waugh, és esquarterar. La mirada de Waugh (en aquest cas, l’objecte d’escarni és la nostra relació amb la mort, però realment és un objecte circumstancial) és una vacuna contra la correcció política, és un atemptat amb gomina contra el benpensantisme, una crida a passar-nos de frenada vint-i-cinc pobles, a posar-nos ofensius sense perdre la classe. La crítica del New York Times a la publicació deL’Ésser Estimat va dir: “En el gènere de les novel·letes satíriques, mai abans s’havia combinat a la vegada un mal gust tan execrable amb un enginy tan cruel”. En l’època de les campanyes tuttifruti de l’Obra Social de La Caixa, dels mediterràniaments, dels memes per salvar vides humanes amb un like, un menú com aquest em va semblar irresistible. Espero que faci les delícies de tots els comensals que volen riure amb però també de la culpa.
Alguns poetes catalans que, de manera directa o indirecta, han sucumbit al mestratge de T.S. Eliot
On trobar la petjada d’Eliot entre les noves veus de la poesia en català? Heus aquí alguns dels poetes que, de manera directa o indirecta, han sucumbit al seu mestratge.
Marc Masdeu (1976). Últim llibre: Les morts d’Octavià (Labreu, 2015). Títol d’Eliot preferit: El segon quartet, East Coker.
Autor de la darrera traducció del Prufrock al català, Marc Masdeu sap que Eliot “aconsegueix la universalitat des del seu món propi”. Ha escrit cinc llibres de poemes, relats i una novel·la coral, Peus de fang, ambientada a la Guerra Civil. L’autor de The Waste Land ha planat sobre el seu món de manera gairebé reverencial: “És un referent, com pocs altres. Per a mi, Eliot és un cim. Una manera il·limitada de dir les coses, un torrent que s’ho pot endur tot per endavant, sempre entre els marges marcats per la intel·ligència. Un model que no s’ha de copiar però que es pot seguir, que he tingut en compte”.
Josep Pedrals (1979). Últim llibre: Exploradors, al poema! Manual d’escriptura poètica per a adolescents. (Estrella Polar, 2014). Títol d’Eliot preferit: Ash Wednesday.
Activista poètic, rapsode, dramaturg i sonetista, Josep Pedrals viatja amb Eliot ben bé des de l’adolescència: “Em van regalar The Waste Land, va ser un llibre que em va sorprendre molt i que vaig llegir diverses vegades. El que em va fascinar aleshores, i el que em va influir decisivament, és la complexitat plena d’ironia, la reordenació de la futilitat i l’anarquia en una mena de flux quasi surrealista, la forma de donar continuïtat a base de contrastos i l’ús reiterat de cites i imitacions”. El segell Pedrals, que abraça àmbits diversos com poesia, teatre i divulgació, es fonamenta sovint en acrobàcies lèxiques, d’aquí que ell mateix hagi aconseguit que el gran poeta prefiguri la seva obra: “Fa anys havia fet la broma que Eliot anunciava la meva arribada tot traduint esbiaixadament stony places per pedrals”. El vers deia: “After the agony in stony places”. I la traducció: “Darrere l’agonia en Pedrals”.
Partint del criteri que els llibres bons mai no caduquen -fora bo que la indústria, sempre tan pendent de la novetat. i les llibreries, que salvant honroses novetats no aposten pel fons, també ho creguessin- cal fer l’elogi que es mereix a l’editorial labreu per la seva aposta ferma en la recuperació de l’obra de Sergei Dovlàtov (1941-1990), del qual han traduït fins a quatre obres, tots a través de Miquel Cabal Guarro, un dels traductors més prolífics i reconeguts del rus al català, especialment actiu en els darrers anys.
Els nostres (2014) és la darrera d’aquestes joies de Dovlàtov que s’ha publicat. Es tracta d’un text articulat al voltant de tretze capítols en el qual l’autor va repassant la història de la seva família i les diferents generacions fins arribar a la seva filla. A través d’aquests personatges (alguns quasi llegendaris i que fan pensar en fins a quin punt realitat i ficció es barregen) assistim a la història de la Rússia contemporània, des de l’imperi tsarista fins als gulags i les invitacions a marxar dels dissidents -cas del propi Dovlatov-.
Narrat amb una crueltat brutal en alguns moments i amb una tendresa emotiva en d’altres, aquests capítols breus que fonamenten l’estructura en la recerca d’una frase curta, molt punyent i de vegades lírica, aquest llibre de Dovlàtov és com un cop de puny al fetge d’un campió dels pesos pesats: té la virtut de deixar-te sense aire, veient les estrelles i pensant tot el temps com aguantar-te dret després de la brutalitat de l’impacte.
Des del primer moment el lector empatitza terriblement amb les vicissituds d’aquesta família, se’n preocupa, pateix i s’emociona. Volem que se’n surtin i pel mig queden afusellaments, morts, desolació i la impotència absoluta en veure que a mesura que s’acosta al present el que feim és assistir al desencant absolut dels personatges amb el règim comunista i sobretot a la desesperació del propi escriptor: continguda, sarcàstica, joganera fins i tot, però desesperació absoluta al cap i a la fi.
La traducció de Miquel Cabal és excel·lent. Hi ha alguns jocs de paraules i de confusions lingüístiques magníficament adaptats, les notes justes al peu quan hi ha impossibilitat de plasmació o quan calen referents (per cert, senyors editors, els lectors no som al·lèrgics a les notes, alguns fins i tot en som molt fans quan ajuden a la comprensió dels texts) i l’edició impecable: solapes amples, cos de lletra agraït, pàgina de cortesia i una portada del tot inquietant que capta des del primer moment l’essència d’aquest llibre. Al pot petit diuen que hi ha la bona confitura. Aquesta és, doncs, extraordinària.
La veu de l’autor del ‘Prufrock’, publicat ara fa un segle, ressona amb força a Catalunya
T. S. Eliot, segons el pintor Wyndham Lewis, en una obra a la Durban Art Gallery
Anem llavors, tu i jo, / quan el vespre s’estén contra el cel / com un pacient anestesiat sobre la taula”. Les paraules del vell J. Alfred Prufrock, amb les seves angoixes i la seva proverbial inseguretat, han arribat als 100 anys convertides en la icona inaugural de la modernitat poètica. L’efemèride coincideix aquest 2015 amb el cinquantè aniversari de la mort del seu autor, Thomas Stearns Eliot (Missouri, 1888-Londres, 1965), que va publicar el poema al número de juny del 1915 de la revista Poetry gràcies a l’ajuda de l’amic i mentor Ezra Pound (“és el millor poema que li he vist a un americà”). Dos anys més tard, el 1917, La cançó d’amorde J. Alfred Prufrock encapçalava el primer llibre d’Eliot, Prufrock i altres observacions,saludat pel mateix Pound com un dels millors retrats “de la nostra condició contemporània” i títol seminal d’un autor que acabaria ingressant en el cànon com una de les veus més influents de la poesia i la crítica del segle XX.
Però quina és la gran aportació d’Eliot a la lírica moderna? En paraules de Pere Ballart, assagista i professor de Teoria de la Literatura a la UAB, “va aconseguir sostreure la poesia del cul-de-sac d’un simbolisme partidari del poema diamantí però opac —com qui obre totes les finestres d’una habitació molt de temps tancada—. I ho va aconseguir, primer, fent participar el text de la mateixa naturalesa conflictiva d’un món en crisi, inestable i convuls, i més tard, amb la seva poesia de maduresa, tot demostrant fins a quin punt la lírica podia tornar a ser un àmbit de meditació discursiu i complex, que no exclogués ni la filosofia ni la religió”.
El lament fundacional de ‘Prufrock’ incorpora novetats en el fons i en la forma poètica
L’itinerari posterior al Prufrock amplia i sofistica, en efecte, l’arsenal d’intertextos de l’obra eliotiana, singularment al llarg dels dos monuments que són La terra eixorca (1922) i els Quatre quartets (1943). L’editor i crític Andreu Jaume, autor de la traducció més recent de La tierra baldía (Lumen), parla de les “tres grans etapes” d’aquest viatge: “Tota la poesia d’Eliot busca la restauració d’un sentit transcendent. Primer assaja una nova dicció i una nova imatgeria, després constata la buidor de l’època industrial i bèl·lica, i finalment troba una plenitud religiosa en l’ortodòxia anglicana”. El lament fundacional de Prufrock incorporava, doncs, novetats en el fons i en la forma que, per al poeta, traductor i crític Sam Abrams, es plasmen “en la manera de projectar la veu, en la creació d’un personatge ple d’incertesa i de dubte hamletià i en el to; un to autoirònic i autocrític que en realitat és el mateix Eliot (i la seva generació) després de la Primera Guerra Mundial”. És precisament el to del Prufrock allò que, a parer del poeta Àlex Susanna, “prefigura l’Eliot dels Quatre quartets” —obra que ell mateix ha traduït (1984, Laertes) i revisat (2010, El Cercle de Viena)—. “El que fa d’Eliot una figura fascinant —afegeix Susanna— és que és un poeta poc arrenglerat en la seva tradició: troba el seu propi to ajudant-se d’unes veus considerades menors de la tradició francesa, com Jules Laforgue i Tristan Corbière; sense ells no s’explica la manera com Eliot concep el poema”. És, per tant, el d’Eliot un camí inaugural per on després transitarà bona part de la lírica del segle. “La novetat absoluta del Prufrock” —subratlla Ballart— “és la destresa amb què s’hi apropia de recursos que semblaven propis només de la narrativa. La proposta d’un victorià com Browning o un simbolista com Laforgue arribava així a la seva culminació més perfecta: el monòleg dramàtic o —com en deia Gabriel Ferrater— el “poema de caracterització”, que amb subtilesa i ironia dóna veu a una identitat molt complexa”.
El rastre a Catalunya. Els primers versos d’Eliot en català es van poder llegir fa més de 80 anys, gràcies a la versió d’El viatge dels reis d’Orient que Marià Manent va publicar a La Publicitat el 1932, i posteriorment, amb les traduccions de Chor d’un drama, Matí a la finestra i La meva tia Helena que el mateix Manent va incloure a Versions de l’anglès (1938). Més tard va arribar a través d’Agustí Bartra la primera traducció del Prufrock (a Una antologia de la lírica nord-americana, editada a Mèxic el 1951), però tot i així la difusió d’Eliot a Catalunya aquells primers temps va ser “molt més feble i intermitent que no tocaria”, recorda Ballart. “Eren anys de plom que va tocar de travessar tot descobrint-lo en castellà, per exemple, en la versió de Gaos dels Quartets. Cal agrair que a final dels cinquanta els germans Ferrate(r), en conxorxa amb Jaime Gil de Biedma, en comencessin a divulgar les excel·lències no solament com a poeta, sinó també com a crític. I de llavors ençà, no podem queixar-nos de la nòmina dels seus traductors: Bartra, Leveroni, Sargatal, Parcerisas, Susanna, Masdeu…”. L’aproximació dels poetes i traductors en català ha estat, segons Abrams, “de més respecte i més admiració, i això s’ha traduït en un treball més afinat, malgrat la gran versió, per exemple, dels Quartets que va signar José Emilio Pacheco. A Espanya un dels problemes és que no han acabat d’entendre la forma d’Eliot: no hi ha vers lliure, hi ha vers tradicional i vers experimental”.
Els gladiadors del llenguatge que s’han atrevit amb Eliot ho han fet des de la fascinació i el respecte: Marc Masdeu, poeta i traductor de Prufrock i altres observacions (Labreu, 2011), admet que és un autor “complex i difícil, i aquest va ser el punt inicial per voler fer la meva versió. Traduint-lo, m’endinsava amb més detall en la seva obra i, a més a més, el primer llibre no estava traduït sencer al català. La principal dificultat va ser entrar en el seu univers”, en una versió que “prioritzava el sentit per adaptar-lo al català”. El cas de Susanna és el d’un alpinista de la poesia: “Traduir determinades obres és com fer un vuit mil, i els Quatre quartets de T. S. Eliot és un dels més escarpats de tota la carena poètica del segle XX”, va escriure en la seva segona ascensió, publicada el 2010. La primera, a principis dels vuitanta, va fer-la amb “el privilegi d’estar hores i hores treballant i discutint” amb Jaime Gil de Biedma, que va signar un pròleg on elogia vivament la traducció. “Vaig sentir que l’havia de revisar —explica Susanna— perquè vint i molts anys més tard jo no era el mateix, i la primera versió tenia algunes solucions d’arbitrarietat i de caprici amb les quals no em sento identificat, per això volia acostar-me al text original encara més que la primera vegada”. De la seva versió en castellà del Prufrock, Jaume recorda un vers clau: “És el que diu I have heard the mermaids singing, each to each. I do not think that they will sing to me. Aquí hi ha una sublimació del desig i la constatació que el mite ha mort i que el cant és ja impossible. Té una perfecció que se’m destruïa en castellà, fins que vaig arriscar: He oído a las sirenas cantándose, cara a cara. No creo que canten para mí”.
Els primers versos d’Eliot en català arriben el 1932, traduïts per Marià Manent
En català, castellà o en anglès sense subtítols, l’ombra d’Eliot ha incidit sobre algunes de les veus més destacades de la lírica catalana del segle passat. “Hi ha poetes” —destaca Abrams— que no serien el que són si no fos per la lectura d’Eliot: el mateix Bartra, que recull la seva herència, té poemes l’any 1939 impregnats de la seva obra, que va llegir a l’exili”. Ballart opina que la clau de la seva influència és “el caràcter polièdric de la seva obra: la seva ambició metafísica ha interessat a poetes com Riba, Bartra, Gimferrer o Miralles; el seu anhel per fer del poema un instrument de precisió de l’anàlisi moral, a Carner, Ferrater, Pessarrodona o Susanna; la seva representació convulsa d’un món caòtic va seduir, puntualment, Comadira; i la seva intel·ligència teòrica va impressionar molt, per exemple, Vinyoli”. Es podria, certament, publicar un recull antològic de poemes tan eliotians com Un passeig pels bulevards ardents, de Narcís Comadira, emparentat amb La terra gastada; l’Esbós de tres oratoris, de Carles Riba —que Abrams compara amb “el model dels Quatre quartets”—; o L’espai desert, de Pere Gimferrer. En el cas del castellà, el poeta que a parer de Jaume més va “aprofitar l’obra d’Eliot és sens dubte Jaime Gil de Biedma. També José Ángel Valente, en algunes coses, i abans que ells, Luis Cernuda”.
Més enllà de la seva empremta, el debat sobre si Eliot segueix present mig segle després de la seva mort depèn d’on situem el focus. Per Susanna, el moment culminant de la “presència d’Eliot va ser als anys vuitanta, amb les traduccions de José María Valverde, la versió de Ferraté de The Waste Land, la d’Alfred Sargatal d’Ash Wednesday…”. Anys d’una influència doble, com a poeta i com el gran teòric que també va ser: “Jo mateix —recorda Susanna— vaig editar a Columna Funció de la poesia i funció de la crítica i més tard Sobre poetes i poesia”, dos títols cabdals de la seva producció crítica. Potser part de la dificultat d’arribar als nous lectors obeeix a allò que Ballart descriu com “l’exigència de bona part de la seva obra, pel fet de proposar una experiència poètica culturalista, concentrada, elusiva i discontínua”. Però a la vegada recorda “que és l’autor de Practical Cats, dels poemes del qual va sortir el famós musical de Lloyd Webber…”. Jaume creu que Eliot “segueix molt viu entre els bons lectors perquè la seva poesia és memorable, plena d’imatges inoblidables. Arreu del món, els seus llibres se segueixen venent bastant, a molta distància d’alguns contemporanis com Ezra Pound o Wallace Stevens”. Prova de la seva vigència és l’edició anotada, en dos volums, que l’editorial Faber & Faber acaba de treure aquest novembre al mercat amb tota la poesia completa: The poems of T. S. Eliot. 2.000 pàgines on l’abril és el més cruel dels mesos, ressonen passos dins la memòria i, a la sala les dones van i vénen / parlant de Miquel Àngel.
“Eliot creo que ha tenido, y seguirá teniendo, mejor fortuna en catalán. Nada conozco en castellano comparable al trabajo de Joan Ferraté enLectura de ‘La terra gastada’, ni a esta versión de Four Quartets que da ahora Àlex Susanna”. Ho va escriure Gil de Biedma fa 31 anys i continua sent una idea general: el català ha ofert traduccions més “afinades”, per dir-ho amb Sam Abrams, de l’obra poètica d’Eliot. Andreu Jaume també reconeix que “el català és una eina més grata per a la traducció de poesia anglesa, a causa de l’abundància de monosíl·labs”. Aquest consens fa més difícil entendre la impossibilitat de trobar The Waste Land en cap de les tres versions catalanes: La terra eixorca (1951), d’Agustí Bartra, es va publicar per últim cop l’any 1994 en una antologia de poesia anglesa i nord-americana (a la MOLU d’Edicions 62); La terra gastada, de Joan Ferraté, l’any 1972 també a 62 i està descatalogada; i la de Rosa Leveroni, La terra erma, de principis dels cinquanta, no ha estat mai editada en forma de llibre. “No em sembla que sigui una obra ni més fàcil ni més difícil que per exemple els Quatre quartets”, apunta Abrams, que no entén el buit editorial. I no és que Eliot no funcioni: des del passat gener, Lumen ha fet quatre reimpressions deLa tierra baldía; dels Quatre quartets del 2010, El Cercle de Viena n’ha venut uns mil exemplars; uns 200 del Prufrock en l’edició de Labreu (2011) i uns 500 del recull Poemes 1925-1930 que va editar Adesiara el 2014. En aquest últim cas, la idea de l’editor Jordi Raventós és “a mitjà termini” solucionar l’absència en català de The Waste Landi fer que Eliot torni a la terra, eixorca, gastada o erma.
Quan es topa amb L’esfera insomne (Labreu, 2015) de Màrius Sampere es dóna aquell moment d’estupefacció de quan vas amb l’àvia al museu: “què és”, “què representa”, “no ho entenc”. Això és, en definitiva, perquè Sampere s’allunya de la poètica a la qual estem més avesats: les comparacions, les correspondències i irreals continents en el marc del quadre encara naturalista, de la realitat enraonada, contigua, fluida, més o menys quotidiana. Molt altrament, a L’esfera insomne la imaginació del poeta –feta poesia pròpia, món autònom, descalculat, desenraonat, inventat (si fos possible)– ens perd, ens situa ràpidament en la dificultat, en l’esforç que, al llarg de la història, tots els receptors d’un art nou han experimentat en els límits del que pot ser i no pot ser l’art.
Si aquest art “no és altra cosa que l’encarnació de la pròpia llibertat expressiva”, com ens diu el poeta a Pandemònium o la dansa del si mateix (Lleonard Muntaner, 2008), L’esfera insomne és feta d’una llibertat desbordant, il·lògica, d’un tipus d’imaginari bastit de negacions i contradiccions. Seguint amb l’analogia, ens trobem en aquell moment en què l’art deixa de ser representació per esdevenir expressió, el somni de l’autonomia de l’art, el moment formalista que segueix el camí Manet – Cézanne – Picasso – Pollock. Per això, resolent parcialment el nostre problema de veure’ns com l’avi al museu, Víctor Obiols ha escrit a l’Ara Llegim a propòsit del poemari: “no es tracta tant d’entendre, en el sentit de copsar, de percebre de manera intel·ligent, allò que llegim, sinó de sentir-ho, d’experimentar el poema, de tenir-ne una consciència oberta, apta, que permeti perdre’s”.
En qualsevol cas, intentarem dir-ne alguna cosa intel·ligible. Direm que el poemari presenta dos vectors constants: l’estudi del temps com una esfera insomne i la crítica a les idees de veritat i perfecció. Tot això, insistim, s’inscriu dins la recerca samperiana de la Demiúrgia(prenent el nom d’un dels seus poemaris més brillants): la voluntat de ser creador, de donar un nou ordre al món a partir d’una matèria primigènia caòtica i eterna. La comesa de Sampere és, doncs, capturar un planeta que no hi era (“Instruccions fàcils per crear”), amb una matèria esponjosa construir un món damunt de l’altre i, tot seguit, un altre món, tal com són les coses (poema “III”). Ens trobem, en aquest punt, en l’aparent contradicció del somni poètic de Sampere (que és la tensió de tota quanta poesia): l’aparició d’una merveille (“els meus poemes són meravellosos”), un caràcter poètic sobrenatural, autònom, un domini que no pertany al nostre món; que conviu amb el mundà, el vulgar i el detall com a ascensió metafísica (“trobo el sentit de la transcendència en les coses”). El poema alhora com a reflex de la vida i com a superació d’aquesta reflexió.
Dins del temps samperià com a esfera insomne, l’humà sura, s’exhaureix i es projecte, sempre incomplet, com si no importés tant l’hora present i l’ésser tingués gana de l’extensió del temps (glosant el fragment 14 de Bernardo Soares). “La repetició és obligada, | respon a meres funcions fisiològiques” (poema “XV”). Conseqüentment, l’ésser que aparegué “pengim-penjam”, després de la Definició, “així que la llum va interrompre”, és el proïsme de l’ésser actual, que som “dropos bellíssims”, els reencarnats “d’ara fa cent anys de la Gran Guerra”, els “supervivents del desastre” (IX). A l’edat de 85 anys, la certesa de la mort és el teló de fons de Sampere i la lucidesa que permet dirigir-se a ella, de tu a tu, de totes les maneres: inscrivint-s’hi des de la “bellesa dinàmica” del final incomplet que sempre du a un altre fi (“No és el comiat, és la continuació del final| inicial” [XXVIII]) i fins des de l’humor (“espera’m, que me’n vaig a morir | una estona, mentre la reunió continua [XV]). La mort samperiana, finalment, és també esfèrica: és tornar a “la puresa de l’acte consumat en un futur estàtic” (XXI), és justament tornar al no res, a “l’educació extrema d’un no res. (…) L’orgasme sobtat del somni etern, on la carn freda | experimenta el plaer de bescanviar l’existència | per la sensació de la pedra verge, allò que esdevingué | quan les molècules frisaven en la buidor de la paraula divina” (XVII).
En aquest marc temporal aparentment ofegat, on cada cosa no ocupa “espai ni temps, sols substitueix la cosa desapareguda”(XIV), on totes les coses s’esperen “cansades de ser un milió de vegades” (XI), què interessa a Sampere? La resposta és a tots els seus poemaris: la genealogia enorme de l’ésser, el determinisme de les coses, saber de quina manera s’afaiçona el ser humà, si l’home es nodreix de la seva bèstia o dels àngels, els orígens del mal… En paraules de L’esfera insomne, escatir “el vell misteri de la continuació del món”, “les deu mil vegades | fetes a mida, les cent mil vegades | del monstre gastador” (XVII), “l’eternitat, la paraula repetida fins al fàstic” (XVIII). El poemari que ens ocupa ens situa a una cambra delirant de miralls de nosaltres mateixos, una multiplicació en vers lliure i orgasme antropomòrfic que busca atropellar-nos (minva, respecte a altres poemaris, el Sampere deconstructor que es rebel·la enfront dels valors culturals i morals). Hem destacat només la crítica a les idees de veritat o perfecció, plaers dels Déus embriacs que no pertanyen a nosaltres (“així com les divinitats es desentenen de nosaltres, que elles no ens esperin a sopar” [XVIII]). La imperfecció és el nostre domini, diu Sampere, i aquesta “veritat de la imperfecció ens obliga | a renéixer de la pedra foguera” (XI). Etern retorn pastat d’imperfecció.
La recepció que ha tingut Sampere pot ser un últim indicador de la seva poesia. Ja s’ha dit i repetit que el poeta fou injustament condemnat a l’ostracisme: la seva poesia irònica i irreverent s’apartava dels estàndards poètico–morals del segle XX (els camins exemplificatius de Maragall, Carner, Riba o Miquel Martí i Pol, per dir quatre noms que ja han estat anomenats). D’alguna manera podem llegir l’obra de Sampere com una crítica, “el Gran Rebuig a acceptar les regles d’un joc [la raó occidental, l’acadèmia, el vers estàndard…] en el qual els daus estan trucats” (tornant a l’art i prenent les paraules de Herbert Marcuse a propòsit de Cézanne). En aquest sentit, Mireia Vidal-Conte escriu al pròleg de L’esfera insomne com Sampere despulla la nostra ment “intoxicada per tot tipus de càlculs i estructures”: un record/mastegot, tal vegada, al Càlcul d’estructures de Joan Margarit? Si el poeta de Sanaüja representa “la sòlida arquitectura d’uns versos colpidors”, el projecte de Sampere seria justament l’enderroc d’aquesta arquitectura, les runes, les terres movedisses de l’ésser humà (“sempre he sospitat que l’home és l’ésser anguila” [poema “XIV”]).
Eixamplar els límits de la nostra recepció poètica és l’èxit més rotund de la poesia samperiana. En aquesta línia, els últims anys alguns poetes joves han acollit afectuosament l’obra del poeta del Barcelonès Nord –es troben reflectits, segurament, en el seu versindisciplinable i en l’ús de la ironia. Recordo llegir Lluís Calvo, en una entrevista amb Aina Torres (on la periodista insisteix en parlar de “poesia jove” o “generació”, expressions que volen dir tant poc), dient reconèixer en aquests “nous poetes” dues grans tendències: una nova cripticitat i una reformulació de les relacions amb la realitat. Aquestes dues tendències són també presents a l’obra de Sampere. Hi ha a L’esfera insomne una obsessió en rompre la contigüitat, la seqüència cronològica, creant una successió exultant d’encavalcaments (l’expressió del desconcert i de l’excés com a reflex del desconcert i l’excés de la pròpia vida que, en diferents moments, pot arribar a cansar). Hi ha, així mateix la flexibilitat del llenguatge i l’amalgama de registres –per exemple quan Sampere falca uns versos de caire filosòfic amb el col·loquial o trenca els moments elevats amb una aparició de l’absurd: “sempre | el misteri és superior a la perfecció, mare | dels errors comesos | sota la protecció del cel de les oques, | el del cosí llunyà, client del manicomi, | quan venia de visita a bescanviar | les seves astracanades | per una pesseta i un cafè amb llet” (poema “VII”). Tornem a l’inici: la dificultat de desxifrar aquesta cripticitat –xocant a vegades amb l’arracionalisme o l’automatisme– més enllà de qualsevol consideració ètica o estètica.
Acompanya el recull un CD encertadíssim amb el recitat que el propi Sampere ha fet d’una selecció de poemes: “La meva poesia s’entén a través de la lectura i sobretot de l’audició”. L’oralitat ens completa la imatge del tot sincera d’un home gran i destre, que pica a màquina els poemes amb un sol dit, calm però devorat pels nervis i la tremolor, recitant apassionadament cada morfema amb una gravetat i incisió inapel·lables.
Mazoni: 31 dies de gira / Mazoni: 31 dies tancat NANDO CRUZ
LaBreu Edicions /Bankrobber, Barcelona, 2015
Llibre-CD musical, 144/99 pàgines
Mazoni // Foto: Noemí Elias
Mazoni i el viatge als budells i el cor d’un músic
El seguiment que fa el periodista Nando Cruz de dues experiències intensives protagonitzades pel músic Jaume Pla, Mazoni, una atapeïda gira de 31 dies i una tancada compositiva a l’Arts Santa Mònica durant el mateix temps, donen com a resultat un llibre-disc revelador que esbudella els principals processos musicals. Tot, amb una sinceritat commovedora.
El març de l’any 2010, el músic de la Bisbal d’Empordà ideà fer una gira per Catalunya de 31 dies a raó d’un concert al dia. Una experiència singular i extenuant de la qual el periodista Nando Cruz anà prenent nota a través d’una sèrie d’entrevistes amb Mazoni. El projecte acabà en un calaix, temporalment, fins a trobar el correlat en una experiència germana però centrada en una altra vessant: cinc anys després, Pla es tancà un mes a l’Arts Santa Mònica per forçar el procés compositiu, per dotar-lo d’una certa sistemàtica. Cruz, un bon coneixedor de l’entorn musical i autor d’interessants llibres sobre aquesta temàtica, tornà a entrevistar Mazoni.
De la conjunció de sengles relats sorgeix Mazoni: 31 dies de gira / Mazoni: 31 dies tancat, un llibre doble, imprès com si es tractara de les dues cares d’un disc de vinil, per dir-ho així, en el qual el músic fa el relat de les experiències vehiculat a través de les preguntes del periodista. El volum es completa amb un disc en directe que recull les set cançons compostes en el Santa Mònica més un segon bloc de temes de Mazoni i algunes versions.
Tot plegat, el llibre és amè i interessant i per al públic generalista pot resultar revelador al voltant de la vida i els impulsos d’un músic molt preat per la crítica, amb una base sòlida de fans, però que és lluny de ser un fenomen massiu. Els lectors més introduïts en l’escena musical, mentrestant, tenen l’al·licient de l’absoluta sinceritat, gairebé commovedora, amb què Jaume Pla conta les seues experiències. Mèrit d’un entrevistador que és capaç de portar Mazoni al seu terreny i allunyar-lo de les impostures. Així, pel llibre passegen moments de glòria i plenitud, les cançons que funcionen, la sala atapeïda. Però també concerts buits, actuacions poc afortunades, interpretacions massa condicionades per l’estat físic i anímic, bronques entre músics, condicions econòmiques poc engrescadores o dificultats per cobrar. “Es té tan poca pasta que tothom s’acostuma a ser una mica cabró: tant els músics com la gent que munta coses. Sempre és a veure qui rapinya més”, diu Pla amb una barreja de resignació i recança. Transparència absoluta fins i tot a l’hora de parlar de l’impacte de la gira en les relacions de Mazoni. Moments de tendresa d’un personatge tímid però terriblement empàtic.
Com a complement hi ha el bloc compositiu, on el músic despulla procediments i referències, suggeridor per a qualsevol persona relacionada amb el món de la música. Mazoni no defuig parlar de la manera de treballar amb els acords, o amb els diferents instruments, de com trobar el compàs adequat a cada lletra, de les fonts d’inspiració en música i textos, del cansament mental que li provoca aquella marató de composició, l’antítesi del seu modus operandi habitual d’esperar que les idees vagen fluint. La descripció del caos i els dubtes, de nou amb una sinceritat brutal. Un llibre per llegir, escoltar el CD i tornar a rellegir. Ineludible per als seguidors de Mazoni. Molt recomanable per la resta.
Un doble volum que, ben mirat, genera un dubte raonable: Nando Cruz, en comptes d’optar pel format d’entrevistes encadenades, es podia haver llançat a escriure un relat a l’estil del seu molt valuós Una semana en el motor de un autobús: La història del disco que casi acaba con Los Planetas, que contenia una prosa curosa, molt narrativa. Un llibre que gairebé es llegia com una novel·la. Una hipòtesi de treball que no sabem si ha estat sobre la taula i que, en tot cas, tal vegada hauria restat espontaneïtat al llibre i emmascarat la sinceritat que conté. Amb el format escollit, es perd brillantor narrativa però el lector acaba connectant i coneixement molt millor el personatge i les seues circumstàncies, directament, sense interferències literàries. Que d’això anava (va) aquesta història.
Arnau Pons ha estat distingit amb el Premio nacional de Traducció per la seva traducció de Cristall d’alè de Paul Celan, segon volum de l’obra completa que editem i editarem a la col·lecció alabatre de poesia!
de la presentació de L’ÉSSER ESTIMAT d’Evelyn Waugh a la Llibreria NoLlegiu, amb el traductor Albert Pijuan, Toni Figuera que en va fer lectures, i l’editora Ester Andorrà (04.11.15)
Els poetes Jaume C. Pons Alorda i Pau Gener van presentar a la llibreria Papasseit de Manresa els seus darrers llibres, Tots els sepulcres (LaBreu Edicions, 2015) i Flama de bruc (Edicions Terrícola, 2015), dins el festival literari Tocats de Lletra.
Dos amics poetes, Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) i Pau Gener (Sant Celoni, 1977), presenten els seus darrers llibres a la llibreria Papasseit de Manresa. Tots dos han participat en actes poètics la nit anterior, també a Manresa, i es reuneixen a una hora intempestiva per a les presentacions de llibres, la una del migdia. Davant del sofà antic on seuen hi ha una taula petita amb llibres, els seus dos llibres, Tots els sepulcres i Flama de bruc, amb les cobertes d’un color semblant de la gamma del vermell fosc i el morat. Presenten l’acte els poetes Esteve Plantada i Joan Duran, editors de Terrícola, i parlen de lligams, dels dos poetes i de les editorials amigues: Jaume C. Pons Alorda publicarà el seu nou llibre a l’editorial Terrícola l’any vinent i Pau Gener també va publicar a LaBreu el 2008, el llibre Tancat per mancances. Comença el recital. És el torn dels poetes; una hora intensa en què l’un rere l’altre sens treva van recitant poemes breus. Són còmplices. Somriuen.
El foc primigeni
Encara que tota la llum t’il·luminés
sempre hi hauria una ombra acaronant-te
(Jaume C. Pons Alorda)
però has de recordar
que tot aquest embolcall
no ets tu – no ets tu
és només el teu salconduit
(Pau Gener)
Tots dos poetes, adoradors del foc i les cendres, saben que la llum i la fosca són dues cares d’una mateixa realitat i que el fragment poètic és indissociable de la forma i del silenci dels espais en blanc. Com Prometeu, han gosat robar el foc als déus per lliurar-lo als homes. Aquests dos llibres també tenen el color de la magrana. Si menjar les llavors de la magrana significa perdre la innocència —com sap prou bé Perséfone quan torna als inferns amb Hades quatre mesos cada any—, no pots llegir o escoltar aquests versos i sortint-ne indemne del tot.
(Anti)herois
Ho sé. Ho he fet altres vegades.
I en el moment decisiu
sols em posseiran
aquesta incommensurable
voluntat d’aniquilació
i la llegendària energia
dels esclaus.
(Jaume C. Pons Alorda)
¿I què passa si tots els teus herois s’equivocaven?
¿I què passa si els teus herois només feien comèdia?
¿Què faràs així tan sol?
Tornar al bosc i aprendre dels ocells
i fer veure que cantes com ells
(Pau Gener)
Els miro i els imagino com dos vaquers solitaris d’un western crepuscular de Sam Peckinpah o de Clint Eastwood, entre d’altres, amb valors com l’amistat i la lleialtat per damunt de tot, o potser com a protagonistes de la magnífica The Proposition, el western de gran cruesa i lirisme dirigit per John Hillcoat —amb guió i banda sonora del músic i cantant australià Nick Cave— que mostra la mirada melancòlica de l’antiheroi enmig de dilemes morals i lligams de la sang.
Com diu Jaume C. Pons Alorda al final del text que dedica al llibre d’en Pau Gener (un punt de llibre del color de la coberta que té dibuixada una llar de foc), aquest llibre és “un acte sublim, potser un dels darrers exercicis nobles de l’home en temps de misèria”. Somriuen mentre recorden històries compartides, una de les quals en una gira de poetes a Mèxic, entre d’altres. En Jaume explica que van comprar dues màscares de lluitadors mexicans i ens sorprèn quan es posa la seva màscara i recita com un posseït.
Autenticitat
Aquests poetes tenen una manera diferent de parlar d’eros, tànatos i amor, cruament, mostrant la intempèrie de l’amor. Una poesia que interpel·la el lector i l’espectador, que el mira als ulls. La seva poesia traspua autenticitat.
Penses els seus ossos
i això és el màxim
que t’acostaràs
a ella.
(Jaume C. Pons Alorda)
mentre tu dorms
és tot l’amor no entregat el que ens canibalitza
quan l’horitzó podria ser ja borrós fins a desaparèixer
o quan fluixet i a l’orella
ens digués que el futur encara ens pot tornar a florir
als balcons
(Pau Gener)
Amb Tots els sepulcres, Jaume C. Pons Alorda recull la trilogia publicada en diferents editorials: Els estris de la llum, Cilici i Carn vol dir desaparicions. El fet que les editorials dels dos primers llibres (Documenta Balear i Moll) hagin desaparegut ha fet possible que LaBreu Edicions, que ja havia editat el tercer volum l’any 2010, editi la trilogia completa, concebuda de forma unitària. Aquests poemes passen per la llum-naixença, la fosca-destrucció i la carn-resurrecció tot celebrant els poetes Andreu Vidal, Andreu Cloquell i Àngel Terron. Tot hi cap: delirar, somniar, el sublim i l’horror, la rauxa i excés, “l’home obscur en el gran combat contra l’ortiga”. Res d’humà no li és aliè, a aquesta veu poètica que lluita i celebra la vida i la mort, la llum, la fosca i la carn. Una trilogia que enlluerna amb la seva potència verbal, i teixeix un univers propi edificat sobre una base literària àmplia i complexa. Imagino el poeta, buscador infinit, creant salvatgement en nits llarguíssimes.
Pau Gener, amb Flama de bruc, mostra una veu singular i intensa, amb poemes construïts a partir de la brevetat i la nuesa. Versos que semblen sorgir d’una radicalitat essencial que es mira al mirall i que contempla el món sense pietat. La cadència lenta recitant, la musicalitat i les pauses, juntament amb l’autoironia, capten l’atenció de qui escolta, el fan somriure, el desconcerten. Repeteix algunes paraules, alguns versos, atorgant-los una pàtina d’enigma, com si fossin paraules secretes. Els finals de poema, sovint demolidors, et deixen sense alè, et sacsegen. Com diu Jaume C. Pons Alorda, “això no és un llibre, qui toca això toca un home”. Les quatre parts del llibre, “encenall, flama, brases i cendra”, dibuixen un itinerari per aquests quatre estadis de llum i ombres, pel cos i l’amor, però també reformulen de nou el món amb la crítica de les misèries de l’home i la societat.
Als dos llibres hi ha impuls, sedició, estranyesa, transgressió, originalitat i ironia. La intensitat del recital augmenta a mesura avança el rellotge. Universos poètics transitats a batzegades. Versos sense respir, superant-se a si mateixos. El foc uneix les veus dels dos poetes, les paraules cremen. És l’amistat dibuixada. I la paraula poètica creix i creix. No puc descriure-ho: és una sensació física com la gana o el desig. És foc còmplice. Dos llibres molt recomanables.
neix
un os dins l’esperit
i convulsions
si la carn
sabés què és la carn
desapareixeríem
(Jaume C. Pons Alorda)
pren una mica de cor dolç
i reclina’t al teu seient
aviat serem lluny dels carrers
on s’aprèn a no ser qui s’és
(Pau Gener)
Jaume C. Pons Alorda. Tots els sepulcres. LaBreu Edicions, 2015.
Pau Gener. Flama de bruc. Edicions Terrícola, 2015.
Una estada de tres autors a l’Aldea inspira el llibre ‘La recerca del flamenc’
Els mallorquins Sebastià Portell, Jaume Pons Alorda i el senienc Joan Todó van passar una setmana a Mas de Bernis per escriure els relats
Sebastià Portell, un dels autors. Foto: Diario de Mallorca
Tres relats de tres autors diferents però tots sorgits sota el sostre de Mas de Bernis, a l’Aldea (Baix Ebre), i ara aplegats en un mateix llibre. A partir d’aquest dissabte es pot trobar a les llibreries l’obra “La recerca del flamenc”, editada per l’editorial La Breu i presentada divendres pels seus autors a la casa que els va acollir durant una setmana al juny. Els mallorquins Sebastià Portell i Jaume Ponts Alorda i el senienc Joan Todó van coincidir a Mas de Bernis per conèixer el Delta, conèixer-se entre ells i crear. “Fruit d’això neix el llibre”, ha explicat Albert Hernàndez, organitzador de la iniciativa, que ha apuntat que amb el projecte “es fa territori” i es fomenta “la creativitat i la manera de veure diferent”. Todó ha explicat que la iniciativa aporta “una mirada fresca” del territori.
“Teníem temàtica completament lliure”, ha explicat Todó, que ha assenyalat que, tot i la llibertat de temes, els tres autors han acabat incloent l’Aldea o el Delta “tota l’estona o en algun instant” al seu relat. Per exemple, Todó ha basat la seva narració en un venedor d’enciclopèdies que intenta fer la seva feina de porta en porta pel Delta.
Els autors van tenir la setmana sencera per escriure tot el que poguessin del relat i un mes més per acabar-lo. “Els tres veníem aquí amb una idea molt poc clara del que havíem de fer”, ha dit Todó, “la idea va anar sortint al Mas de Bernis”. Todó ha subratllat la importància de “estar una setmana tranquil, sense tele i ningú que et destorba” a la casa, de manera que la concentració és més fàcil d’aconseguir.
Els escriptors que hi han participat “han fet de ‘bons vivants’, no s’han privat d’anar a la platja ni de menjar paelles”, ha desvelat l’organitzador, que ha apuntat que el resultat “és fantàstic”. “Bàsicament vam anar a la platja”, ha bromejat Todó, que ha explicat que, a banda de passejos i paelles, van centrar- se en “escriure i escriure”.
Hernàndez no descarta que aquest projecte es faci de nou perquè té voluntat de continuïtat. “No sabem si ho farem l’any que ve o d’aquí a dos anys, però volem tenir un apartat que es consolidi com una trobada anual o bianual d’escriptors i de públic de les Terres de l’Ebre”, ha afirmat a l’ACN l’organitzador de la iniciativa. Els escriptors que participen al projecte els proposa l’editorial La Breu, Mas de Bernis s’ofereix per acollir-los i que creïn una sèrie de narracions que després són publicades dins la col·lecció ‘La Cicuta’. Per Hernández, tant Portell, Ponts Alorda i Todó són “referents com a nous autors”. El llibre ‘La recerca del flamenc’ està prologat pel poeta i autor tortosí Andreu Subirats.
El projecte funciona com a promoció per Mas de Bernis però també pel Delta. “És una aposta que fem nosaltres per una normalització de la poesia i que està inclòs a altres manifestacions artístiques que hi ha hagut”, ha explicat Hernández. De totes maneres, l’organitzador ha afirmat que les narracions “es poden incloure en qualsevol territori” perquè “depassen el localisme” amb “l’especificitat que és veure que del mateix territori sorgeix una narració”. “Jo perquè sóc de la Sènia i tinc el Delta més xafat, però els altres dos autors són mallorquins”, ha recordat Todó, que ha valorat que “per pura incitació” els escriptors que treballen des de Mas de Bernis acaben parlant del territori.
“Com dir bellesa / sense ser còmplice d’assassinat?” La lírica també és una qüestió de consciència, sembla voler recordar-nos RamonBoixeda en un temps que la poesia catalana s’ha guarnit en gran manera d’orfebreries i arquitectures. Per això a Elsedàs presenta dos discursos alhora, que s’oposen i se sobreposen constantment. Ambdós, però, sorgeixen del mateix plantejament: vida i creació duen implícita la tria, que implica consciència, fins i tot per a la negació.
Seria molt temerari esbossar en tant poc espai què és i com funciona el sedàs que empra la poesia de Boixeda (sobretot quan tenim a l’abast l’extraordinari epíleg de Jordi Florit Robusté). Per tant, ens cenyirem a constatar que, en qualsevol cas, es tracta d’una sòlida passa endavant, ambiciosa i complexa, respecte de La pell fina amb què va debutar. S’organitza en dues grans parts que exemplifiquen dues formes diferents d’acostar-se al quid de la qüestió. “Sedàs”, compost de quatre suites,arreplega les imatges simbolistes més inspirades de tota l’obra i s’hi interroga constantment sobre la relació amb el món que l’envolta (les referències a la mirada, als ulls, hi són constants: “Els ulls són pomes… La mirada un cuc”). Aquesta alteritat trobada en la natura, però, és tot un repte a l’hora de prefigurar-la, així que Boixeda opta per entendre que la matèria no és tan important com la seva transformació: “No tenim un cos sinó un creixement”, diu la citació de FranzKafka. Així, l’aigua esdevé pedra, la pedra esdevé cristall, “La llum es fa cos, i mor”. D’aquí, també, les constants oposicions i complementarietats entre vida i mort: “tots i la mort, / dissolta al pa del viure, i la vida / llepant-la”. Boixeda se sent l’ésser conscient, i per tant l’altaveu. Sens dubte, aquests són els poemes més inspirats, més concentrats, els més inescrutables: recordem que “L’alè no penetra el boscam”. Dins seu, però, els materials que tria ens són ben coneguts, i és en el to, i en les sorprenents agrupacions que de vegades fa, el que ens sorprèn. Però dessota tots els materials, el brossall de la garbellada, hi ha molt per capir.
En canvi, la segona part, “De l’heroi d’anar a peu”, esdevé un xic més extravertida. Aquí, la veu poètica passa de perdre’s, o de dissoldre’s, a exposar-se. Els materials de treball són més concrets, com si en aquest cas emprés la matèria primera seleccionada que resta dins la xarxa del sedàs. Hi comença evocant artistes influents (RobertWalser, FrancescGarriga, AndreuVidal) i amistats, tots desapareguts. És un diàleg amb els que ja no hi són, i d’alguna manera reverbera l’eco del monòleg enmig del silenci que és la primera part: el moviment, la gentada, no apareixerà fins als darrers textos, llargues proses reflexives, plenes d’estirabots (hi plana l’ombra deCasasses) i reflexions crítiques sobre el món actual (“Moralina de l’anar a peu”). Finalment, clou el llibre amb una conversa de sords (“Etcètera”) en què dues veus oposen lirisme i sarcasme: “—De la vida adventícia en sabem tot just l’aroma que, endins, es fa record. I crema. / —Que cremi. És el més a prop que estaràs d’ella.” Potser aquest és el resum més evident (i més conscient) que fa el poeta de la seva proposta.
Per tant, Boixeda assaja dos discursos ben diferents, però alhora complementaris, dues maneres d’apropiar-se el món i de relacionar-s’hi. Ambdós no són fàcils, però el magnetisme de la paraula convocada ens tiba el fil de la curiositat. Com a La pell fina,també hi ha l’astorament davant el dolor i la derrota, fins quan el discurs és ben positiu: el primer poema, clau de tota l’estructura posterior, culmina: “Vida, / i el goig de ser-hi, tan sols.” Però immediatament, entre parèntesis, sospira, amb una barreja d’ironia i resignació: “Ah, la gravetat”. La gravetat de la consciència, evidentment.
dimecres 4 de novembre,a les 19.30 h presentació de la novel·la L’ÉSSER ESTIMAT amb el traductorAlbert Pijuan, la lectura de Toni Figuera i l’editora Ester Andorrà a la Llibreria NoLlegiu (c/de l’amistat, 20 barcelona).
dimecres 28, a les 20.30 h, presentació de LA RECERCA DEL FLAMENC amb Joan Todó, l’editor Marc Romera i Albert Hernández a l’Ajuntament de l’Aldea.
MAS DE BERNIS
i divendres 30, a les 20.30 h, festa-presentació de LA RECERCA DEL FLAMENC a Mas de Bernis amb Sebastià Portell, Jaume C.Pons Alorda, Joan Todó, l’editor Marc Romera i Albert Hernández, còmplice d’aquesta estada de creació literària.
ROMERA: “GARRIGA NO NOMÉS VA TENIR UNA OBRA POÈTICA MONUMENTAL, SINÓ QUE HO VA DONAR TOT PELS ALTRES”. FESTIVAL NACIONAL DE POESIA
El Festival nacional de poesia també hem volgut retre homenatge a Francesc Garriga. Un homenatge, festiu i a la nit, ben tard, com a ell li agradava.La garrigada reunirà poetes com Ester Andorrà, Xavier Bosch, Carles Hac Mor, Pau Vadell, Mireia Vidal-Conte, Joan Vigó, Ester Xargay, o els artistes Francana i Toni Moreno, entre d’altres. Un acte conduït per Marc Romera i amb l’acompanyament al piano de Rafa Roca. Durant l’acte també es farà la presentació de l’entrevista a Garriga encarregada des de la Institució de les Lletres Catalanes a Ester Xargay, Carles Hac Mor iJordi Marrugat. Serà avui divendres a partir de les onze de la nit al Cafè Auditori de Sant Cugat. Però això no és tot. Demà, dia 24 d’octubre, es farà l’acte Tornar és lluny. En el marc de l’exposició de fotografia Toni Moreno inspirada en Garriga (llegiu l’entrevista), tindrem una lectura de la poesia del poeta a càrrec d’Ester Andorrà, Marc Romera, Pau Vadell i Ester Xargay. Serà a la una del migdia a la Biblioteca de Volpelleres Miquel Batllori. Parlem amb Marc Romera sobre Francesc Garriga.
“Francesc Garriga és un dels poetes catalans de principi del segle xxi més importants”, has reiterat. Explica’ns per què.
Entre altres coses perquè no se’l reconeix ni se li fa justícia fins que la seva obra no arriba a una etapa final en què els seus temes recurrents s’impregnen d’una mala llet que fa créixer els seus poemes. Llibre a llibre la seva poètica creix i es converteix en una de les veus més potents que clamen contra i sobre una mena de coses que li fan mantenir un diàleg (de sords) amb una incerta dimensió divina que, al costat d’un llenguatge que és del tot singular, irrepetible, a voltes desconcertant, depurat i bastit sobre un lèxic molt personal i mínim, el converteixen en un poeta dels que aporta, dels que renova, dels que tenen una veu, i una llum, que es destaca gegantinament de la mitjania.
És realment l’obra de Garriga un únic poema?
Aquesta és una proposta de lectura que es pot fer. Cada poema de Garriga és un món, però és un món que configura un univers molt concret, molt unitari i tots ens parlen des d’una mateixa veu, i això dóna aquesta idea de poema que creix, que continua. Els seus temes són pràcticament sempre els mateixos i va buscant noves maneres de referir-s’hi, de tractar-los, de presentar-los als ulls del lector. Però això, a més, ho fa des d’una aposta de llenguatge que és pràcticament la mateixa des del primer llibre fins al darrer poema. Hi ha una evolució. Un viatge cap a la depuració i cap a la precisió que avança de la mà d’allò que ens està explicant. En aquest sentit, forma i contingut van de la mà, no perquè ell els faci coincidir en aquesta evolució sinó perquè formen part del mateix impuls creatiu, són una sola cosa.
“Garriga és dels pocs poetes contemporanis que ha estat capaç de trobar, de crear, un llenguatge propi que l’identifiqui”, has afirmat. Explica’ns com és aquest llenguatge.
És un llenguatge que lluita per no ser esclau de la sintaxi, de les normes, i que fuig de tota floritura o lèxic que no sigui el que ell podia utilitzar habitualment per relacionar-se amb la família, els amics o el cambrer. És un llenguatge que durant el procés de creació lluita contra si mateix per depurar-se, per eliminar tot allò que no li sigui imprescindible, tot allò que pugui fer olor de retòrica. De vegades, fins i tot, s’aproxima al codi del telegrama.
Així doncs, de què parla la poesia de Garriga?
Parla de la mentida a què ha estat sotmès (ell i la seva generació però també, per extensió i en dimensions diferents, la resta de mortals) i per culpa de la qual tantíssimes coses se li han escapat i no ha estat a temps de viure-les perquè quan s’ha adonat que tot era mentida ja era massa tard. Parla, sobretot, d’aquest massa tard amb què arriba a les coses, del pas del temps, de la mort, cada cop amb més intensitat. Però també parla de l’amor. Hi ha llibres com Els colors de la nit oSetembre on l’amor és molt important. Garriga va ser una persona que va estimar molt, que va donar tot el que podia donar malgrat fer una aposta vital molt rígida per la solitud, que és un dels seus altres temes essencials.
Swing, el seu tretzè poemari, un llibre pòstum que heu publicat a LaBreu. Com ésSwing?
Swing és un adéu. Segurament n’hauria vingut un altre si la neu no se l’hagués endut. Però els seus darrers llibres ja eren com els darrers poemes dels seus llibres anteriors, on tenia el costum de posar-hi un últim poema titulat «adéu». A Swing ja li veu les orelles al llop i és capaç de mirar enrere i rebaixar una mica l’acidesa que havia esclatat plenament en llibres com Temps en blanc,Llimones o Camins de serp. Hi ha una reflexió no sobre la mort (entesa com allò que hi ha després de la vida) sinó sobre l’arribar-hi, l’acabar-se. En aquest sentit és un monument i una lliçó sobre la condició humana.
L’obra de Garriga va ser llargament ignorada… Quins creus que van ser els motius?
És un món petit, el nostre. El Francesc va estar sempre al marge de capelletes, es va dedicar amb cos i ànima a l’ensenyament i això el va mantenir sempre allunyat dels àmbits literaris, tot i que hi tenia contactes. Va ser, a més, una persona molesta, que deia sempre el que pensava i era molt crític, no acceptava la celebració de la mediocritat, que és un dels mals endèmics del nostre país. A més, ell sempre preferia estar envoltat de gent jove i es relacionava molt tangencialment amb la gent de la seva generació i els més grans. Ho tenien molt fàcil per deixar-lo de costat, però, a més, en un món acostumat a posar etiquetes, una poesia com la del Francesc no sabien on encabir-la; era, la seva, una veu tan diferent de tot el que es feia, tan fora de corrents i de semblances, que el més fàcil era deixar-la de costat. Quan no entens una cosa, la ignores. La seva poesia no era massa clàssica però tampoc semblava gens moderna, no hi havia cap calaix previst per arxivar-la. Per això han hagut de ser les noves generacions, conscients de la importància i grandesa d’aquesta singularitat, els qui li han donat el reconeixement que mereixia.
Premi Carles Riba el 2012 i Poeta d’Honor del Festival de poesia de Sant Cugat aquell mateix any. Creus que, finalment, ha estat suficientment reconegut?
Jo diria que no. Aquests reconeixements han estat importants. A ell el van agafar gran i descregut de tot, malgrat la il·lusió que li haguessin pogut donar. A part que Francesc Garriga era un personatge mereixedor d’uns quants reconeixements institucionals més importants (creus de sant jordis, medalles d’or d’aquí o d’allà, premis nacionals, etc.) que mai no se li van donar; perquè la seva no va ser només una obra poètica monumental, sinó que va ser algú que ho va donar tot pels altres, es va donar d’una manera que els qui no el coneixen no poden ni imaginar. Quan diu en un poema «només és teu el que has donat», no ho diu gratuïtament. La seva tasca de mestratge, de mentor, de motivador, etc., va ser ingent. Però el veritable reconeixement l’han de donar els lectors i el pas del temps. I ell, això, ho sabia. I sabia que això no ens és permès veure-ho.
entrevista d’Aina Torres a Marc Romera sobre Francesc Garriga a web http://www.lletrescatalanes.cat en ocasió de l’homenatge a Francesc Garriga el cap de setmana del 23-24 d’octubre al Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat (23.10.15)
visita guiada i recital a la Biblioteca Miquel Batllori de Sant Cugat en el marc de l’exposició “Enquadrant paraules”, de Toni Moreno, produïda per l’Espai Betúlia, que combina fotografia de l’artista i poesia de Francesc Garriga.amb: Ester Andorrà, Marc Romera, Pau Vadell i Ester Xargay. (24.10.15)
Homenatge a Francesc Garriga al Cafè Auditori de Sant Cugat: recital poètic i musical en homenatge al mestre i poeta de Sabadell Francesc Garriga (1932-2015) per celebrar la seva obra i el seu llegat, i també el seu tarannà, ironia i bon humor amb tots els amics, deixebles i lectors que vulguin retre-li aquest reconeixement. Amb: Marc Romera, Laura Borràs, Ester Andorrà, Xavier Bosch, Carles Hac Mor, Pau Vadell, Mireia Vidal-Conte, Joan Vigó, Ester Xargay, entre d’altres.Acompanyament al piano de Rafa Roca. (23.10.15)
de la presentació al Centre d’Art Sta.Mònica del llibre LA RECERCA DEL FLAMENC amb els autors Sebastià Portell, Joan Todó i Jaume C.Pons Alorda (23.10.15 )
del recital a la la llibreria No Llegiu del poemari L’ESFERA INSOMNE de Màrius Sampere amb el poeta i els editors Marc Romera i Mireia Vidal-Conte (22.10.15)
El cas de Daniel Busquets (Barcelona, 1953) no hagués estat possible en l’estancat mercat editorial de gegants de fang, incapaços d’acollir propostes radicals i absolutament diferenciades com la seva, teixida a través d’anys i més anys lluitant contra ell mateix i contra els seus defectes. Quan LaBreu va publicar La trama perfecta (2008) ho feia a consciència, amb la imperiosa necessitat de donar a conèixer un nou autor que fins llavors havia restat en un immerescut espai al marge. Per tant, era més que probable que la seva següent obra també trobés acollida a LaBreu, que va encarregar-se de treure també El Clímax (2013), que ara s’ha publicat traduït al castellà a Xile gràcies a l’Editorial Desbordes. Aprofitant aquestes excuses positives, i la necessitat de donar oportunitat a Busquets perquè s’expressi de forma oberta i necessària, des de Núvol entrevistem un dels poetes més insubornables del panorama actual.
Jaume C. Pons Alorda: Què se sent amb aquesta traducció de la teva obra, apareguda a l’altra punta del món?
Daniel Busquets: Una gran alegria. Editorial Desbordes és formada per un col·lectiu de joves poetes xilens. M’interessen les seves propostes literàries i pràctiques de difusió, així com veure quina recepció té El Clímax en un país com Xile, de gran tradició poètica.
J.C.P.A.: Abans d’entrar en matèria de la teva obra, ens podries dir quins són per a tu els referents poètics bàsics? Tant de la tradició catalana com de l’estrangera, evidentment…
D.B.: Més que referents es tracta d’autors que m’agrada llegir. Esmentaré Emily Dickinson (molt especialment), Whitman, Rimbaud, Baudelaire i Mallarmé (coordenada bàsica). També romàntics anglesos (Worsdwoth, Keats) i clàssics xinesos, llatins i grecs (sobretot Homer). Valoro poetes concisos com Ungaretti, el primer Pound, Guillén. I autors extrems (Benn, Celan, Valente, Pizarnik) o poderosos (Eliot, Dylan Thomas, Lezama Lima, Robert Frost, Cernuda). Pel que fa al nostre àmbit, haig de citar Ausiàs Marc, Joan Vinyoli, Felícia Fuster, Rosselló-Pòrcel, Carner i, com a referent directe, J.V.Foix.
J.C.P.A.: La trama perfecta ja va aparèixer també traduït al castellà a Òmicron. Per què és important per a tu ser traduït i llegit en altres llengües?
D.B.: Les traduccions són essencials en la visibilitat de la literatura d’un país. Els traductors, sobretot si són competents, la integren a la literatura universal. D’altra banda, jo mateix vaig fer ocasionalment de traductor als anys vuitanta. Traduïa de l’anglès normativa bibliotecària internacional i manuals informàtics. Ara només em tradueixo a mi mateix, del català al castellà. M’agradaria, pel que fa a d’altres llengües, trobar els traductors adequats.
J.C.P.A.: La llegenda diu que, quan escrius i publiques un llibre en català, ja has pensat abans les variants internes de cada peça poètica per a possibles traduccions. És cert?
D.B.: No, seria massa complicat. He traduït els meus llibres al castellà perquè podia fer versions ajustades, literàries. En d’altres idiomes no em sento capacitat. Vull remarcar que les traduccions reposen, apareixen dos o tres anys després de l’aparició del text en català.
J.C.P.A.: Per què creus que és important fer versions de tu mateix? T’ajuden a entendre’t o a entendre el text?
D.B.: Les versions permeten comparar i distanciar-te. Com llegir el mateix text en dos estils diferents de lletra tipogràfica.
J.C.P.A.: Això vol dir que repasses de forma obsessiva? Ets molt exigent amb cada peça? Al meu parer, diria que cada poema teu ha passat per moltes i moltes amputacions fins arribar al seu resultat final. M’equivoco?
D.B.: Sóc partidari de repassar molt. La versió inicial d’un poema meu conté sempre més material del necessari. Així puc retallar en les versions successives. M’agrada l’el·lipsi i la condensació. I controlar sobretot les imatges. Imito els enginyers de so quan superposen un nombre limitat de pistes a les mescles, faig el mateix amb imatges. Escric poemes de poca llargada amb versos més aviat breus. No m’obsessiona el minimalisme, puc escriure textos més llargs.
J.C.P.A.: Per què des de sempre havies tingut clar que havies d’anar cremant etapes i escrivint incansablement fins arribar a assolir una veu pròpia i intransferible?
D.B.: No ho tenia tan clar. De jove, era hipercrític i insegur, radical. Havia estat un parell de cursos a la Universitat Autònoma de Barcelona (1971-1973) quan es començaven a fer revistes literàries i no m’hi vaig afegir. Em disgustaven els meus escrits, pessimistes i molt fluixos. No m‘atreia l’escena literària. Em feia més por i angúnia que una altra cosa. Millor esperar mutacions, cremar etapes sense testimonis. Amb el temps, vaig passar lentament del barroquisme a la concisió, d’uns temes a uns altres. Tampoc escrivia incansablement, hi havia silencis o altres coses, com articles en revistes de temes bibliotecaris, col·laboracions en algun fanzine marginal i poemes d’amor que tan sols llegiria una persona. No era urgent publicar, ni tampoc passats els trenta. Tenia present l’exemple d’un amic meu, Josep Maria Fonollosa, un poeta que va esperar pacientment molts anys fins veure editada la seva gran obra, Ciudad del hombre: Nueva York.
J.C.P.A.: Com descriuries un personatge mític com en Fonollosa? Per què creus que per a tu va ser important i un exemple?
D.B.: Fonollosa era bon amic i excel·lent poeta. Barceloní, nascut el 1922, havia viscut a Cuba i entre 1951 i 1961. Tornaria a casa nostra el 1962, arruïnat pel castrisme. Es va trobar amb un món literari espanyol que simpatitzava amb la Revolució cubana. Fonollosa va ser marginat pels comissaris culturals de l’època a causa del seu anticomunisme i d’una obra que ni volien ni podien entendre. Ell continuaria treballant els seus hendecasíl·labs blancs unes dècades més. Jo el vaig conèixer el 1972. Fonollosa publicaria Ciudad del hombre: Nueva York l’any 1990, gràcies a Pere Gimferrer i Jaume Vallcorba. Un any després moria. Havíem comentat sovint els respectius escrits. M’animava a publicar, no pas a seguir el seu exemple. Em sembla important per la fe en la seva obra i la coherència personal. Els amics dubtàvem molt que se’n sortís. Però ho va fer. I ens va sorprendre. Que ho aconseguís em va alegrar i alhora alleujar. També arribaria el meu moment. Com havia passat amb l’amic Fonollosa.
J.C.P.A.: I què en penses d’un autor com en Francesc Garriga, que a poc a poc també va adquirint la transcendència silenciosa d’un mite?
D.B.: En algun moment tant la franquesa com l’estil de vida de Francesc Garriga van incomodar una societat que no és tan progressista i tolerant com es creu. D’això va derivar marginació i el fet que una obra tan sòlida tardés tant en ésser reconeguda. Garriga ha estat un exemple de dignitat i bonhomia. El recordo amb tendresa.
J.C.P.A.: Creus que has aconseguit arribar a adquirir la teva veu després de tant temps treballant?
D.B.: El treball més dur va sorgir quan havia decidit publicar: tenia quaranta anys, però La Trama perfecta es va fer pregar deu anys. Potser hagi adquirit una certa veu i és millor tenir-ne que no. Però cal evolucionar i no repetir fórmules. Em sento moderadament satisfet però l’aposta continua i el procés creatiu és sempre millor que els resultats. Aquests són una altra història. Sovint em repeteixo una frase de Dashiell Hammett: “les coses pertanyen a qui més les desitja”.
J.C.P.A.: Com la descriuries? O, millor dit, com explicaries aquesta veu teva tan característica i única?
D.B.: Els meus llibres són corals. Sóc darrera d’altres veus o els hi cedeixo el protagonisme. La veu sorgeix d’un tipus de percepció molt hiperactiva. Que investiga, passeja i observa. I sobretot vol integrar extrems a través de morbositat, “voyeurisme” i certa amical complicitat amb el lector.
J.C.P.A.: I en què es basa aquesta “certa amical complicitat”?
D.B.: No és una complicitat de sobreentesos tòpics i retòrica de bons sentiments. Potser “complicitat” no és el terme escaient.
J.C.P.A.: Continuaràs explorant aquesta veu teva o, després de dos llibres magnífics com els que has tret, sents la necessitat d’anar a la recerca d’altres fonts?
D.B.: El díptic de La trama perfecta i El Clímax clausura una etapa. Fa les paus a través d’una mena de balanç. La trama perfecta intenta salvar del pas del temps unes imatges, persones i moments. Hi són els altres, hi sóc jo, la passió, l’amor, el sexe, les minories eròtiques, parelles, amors complicats, passions tèrboles. I la sublimació del goig i del dolor a través d’uns dispositius estètics. El Clímax proposa una situació paral·lela amb addictes o personatges compulsius des de la fi dels setanta fins l’actualitat a través de paisatges barcelonins o perifèrics. Exposa una dinàmica d’èxtasi, descontrol i patiment. I, altre cop, la sublimació que transforma l’expressió d’objectes, decorats, i cossos pletòrics. Són llibres que finalitzen un cicle. Hi hauran noves fonts.
J.C.P.A.: Què podem esperar, a partir d’ara, de Daniel Busquets com a autor?
D.B.: Els nous llibres seran, espero, distints. En els últims anys de la seva vida, Michel Foucault afirmava que un escriu per tal d’esdevenir algú diferent d’un mateix.
J.C.P.A.: El Clímax parla sobre l’addicció i, el que és més important, sobre el plaer, i de quina manera els límits sempre són necessaris. Et vares imposar tu aquest tema o el tema se’t va imposar a tu?
D.B.: El tema se’m va imposar per raons biogràfiques. El vaig viure dels vint-i-cinc als trenta, una època en què tothom experimenta. No tenia una vida especialment desordenada però al cap d’un temps vaig tocar fons. Me’n sortia pocs mesos després. I es va cloure un cicle. Alguns amics van passar per coses pitjors durant més anys o simplement no van sobreviure. N’havia de parlar, d’allò viscut o compartit, connectar-ho amb l’època actual. La composició del llibre va resultar dura. Sorgien tots els fantasmes i les temptacions, l’atracció del descontrol. Vaig entendre per què em costava tant el llibre, i des de feia tant de temps. Tenia diaris de l’època. Quan els rellegia m’adonava que tot havia estat pitjor del que recordava. Oblidem per sort. El Clímax finalment es va publicar. Ara surt la traducció. Ja he girat full.
J.C.P.A.: La poesia és una addicció per a tu?
D.B.: Segons Walter Benjamin, la droga més poderosa som nosaltres mateixos. Una droga que experimentem en la solitud, afegeix. Intento no ser ni esclau de res, ni de mi mateix, ni de la poesia. No vull mitificar la poesia. Gombrowicz ha escrit que és l’excés allò que cansa en la poesia. Parla de l’excés de metàfores, de noblesa, i d’un excés de depuració i condensació que pot transformar els versos en productes químics. També fatiguen els excessius homenatges dels poetes a la tasca poètica. Gombrowicz ho qualifica cruelment d’intercanvi de sermons entre sacerdots. Vist des de fora és ingenu, pretensiós i massa gremial. Pel que fa a la poesia, ni addicció ni religió, anar amb compte amb no fer productes químics.
J.C.P.A.: Quines són les teves addiccions?
D.B.: Viure nous clímaxs i trames.
J.C.P.A.: I què me’n dius del sexe? Forma part dels teus dos llibres com una presència invisible però pesant…
D.B.: El sexe integra dimensió humana i animal. Pot ser incontrolable però també desinhibidor, genera relacions solidàries i asimètriques, poder i submissió. Per això, esdevé omnipresent i alhora pesant. El sexe també ens diu veritats. Com l’amor.
J.C.P.A.: A través dels teus poemes entenem que és el mateix sistema que ens envolta el que genera éssers addictius, a través de diferents mecanismes obscurs. De quina manera?
D.B.: El consum està relacionat amb el desig. Pot esdevenir compulsiu i addictiu en passar pels mecanismes del mercat. El sistema està dissenyat perquè ens hi enganxem. I sovint ho aconsegueix, ja que som part del sistema la major part del temps. D’aquí, la necessitat d’espais de llibertat i d’emancipació.
J.C.P.A.: Per què creus que el poema és una eina dúctil i útil per tal de mostrar les zones fosques de la nostra societat? Creus que serveix per escapar del sistema o això és una il·lusió?
D.B.: M’agrada la poesia que indaga. He escrit en el pròleg a El Clímax que els poemes són càmeres de vigilància o el reportatge d’un enviat especial. Sobre la trama amorosa postmoderna, sobre les addiccions. Amb ironia, sense cinisme, el nostre gran enemic. Els altres són els habituals de la poesia, la pedanteria i la carrincloneria. La primera es pot modular, la segona és gairebé irremeiable i degrada el llenguatge. No crec que hàgim d’escapar o d’albergar il·lusions sobre la societat. El dilema ètic dels homes moderns, segons Sloterdijk, radica en què pensen com a vegetarians i viuen com a carnívors.
J.C.P.A.: I per què creus que les addiccions poden arribar a ser tan perilloses?
D.B.: David Foster Wallace parlava de les “substàncies esclavistes”. Aquesta és la raó que siguin perilloses les addiccions, l’esclavatge a què ens poden sotmetre. Recordo Gabriel Ferrater en un acte de la Universitat Autònoma de Barcelona a Sant Cugat, ja totalment destruït per l’alcohol. Com estava patint la ruïna física. Pocs mesos, després, abril de 1972, se suïcidava.
J.C.P.A.: Els teus poemes, críptics i deliciosos, beuen de l’el·lipsi, de la perversitat, de la intuïció, del llegir entre línies, de l’anar més enllà de la típica i aparent superfície. Confies que el lector acaba completant els teus poemes o creus que el teu hermetisme és el punt final d’un trajecte de lectura?
D.B.: Confio en el lector. Felícia Fuster, en el seu pròleg a les versions de poesia japonesa, diu que “el poeta japonès vol que el lector s’hi integri al text, que hi col·labori, que el visqui i continuï la creació del món que li suggereix, que s’hi aturi”. M’apunto a la idea. Pel que a fa a l’hermetisme, no em sembla tan absolut. Ofereixo algunes pistes. Qui sap, potser també són críptiques. No crec en els punts finals, m’agraden els punts generadors de nous sentits.
J.C.P.A.: Tu també ets dels que penses que la dificultat no és una ganivetada contra el lector sinó més aviat un impuls de generositat extrema? Em dóna la sensació que quan un lector s’esforça és perquè li has donat un regal perquè ho faci, que és la complexitat, i penso que els teus poemes són precisament despertadors d’acció. Estàs d’acord?
D.B.: Un poema més o menys reeixit esdevé una mena de regal. Per a tothom. Escriure poesia és difícil, complex, però jo crec en els lectors ideals, preparats. És un tipus de lectors que no els pots estafar. Com tampoc a tu mateix. Que els poemes siguin com a possibles despertadors d’acció és una idea que m’agrada, també penso que podrien actuar com a detonadors.
J.C.P.A.: Què en penses dels teus interlocutors, o sigui, dels teus lectors?
D.B.: Baudelaire ho va dir molt bé: “Hypocrite lecteur, mon semblable, mon frère!”
J.C.P.A.: I com veus el panorama poètic actualment?
D.B.: Vivim un bon moment, si el comparem amb d’altres llocs. I amb diferència. Coincideixen moltes propostes i un nivell alt pel que fa als autors, sobretot joves. La societat de l’espectacle, però, predetermina una creativitat compulsiva i de curt recorregut. Exigeix una promoció permanent, despòtica. Es publica molt o massa seguit. Sembla que això mantindria la visibilitat en el camp literari. Ho dubto. El mercat tritura talents de manera prematura o falsifica tota mena d’iniciatives. Com que ens vigila, l’hem de vigilar. En qualsevol cas no m’agrada el victimisme. El panorama evolucionarà en la mesura que nosaltres evolucionem.
J.C.P.A.: LaBreu va ser l’editorial, valenta, que et va descobrir i que t’ha reivindicat incansablement com a autor tenaç a tenir en consideració. Com va sorgir l’avinentesa?
D.B.: A través d’un amic comú (poeta publicat a la col·lecció Alabatre), vaig entrar en contacte amb l’equip de LaBreu. Des del primer moment em van acollir i recolzar. La trama perfecta es publicava el novembre de 2008, i Elclímax a finals de 2013. He tingut la sort de compartir l’aventura de LaBreu i de fer bones amistats en el recorregut.
J.C.P.A.: I què va ser per a tu desembarcar? Com descriuries l’experiència i l’arribada?
D.B.: Molt intensa. Feia temps que ho desitjava, tot i que no n’era prou conscient. Cristal·litzava una vocació. Havia desembarcat en l’escena independent, la que més em venia de gust, i trobava bons editors. Per edat pertanyia a la generació dels 70, però publicava el 2008. Es va produir una hibridació de passat i present. I encara em sento com si acabés d’arribar.
J.C.P.A.: I què en penses, del catàleg de LaBreu?
D.B.: La col·lecció Alabatre és com una antologia de la poesia catalana contemporània, equilibrada, gens sectària. A més, inclou la meva obra, què puc dir? Les altres propostes de LaBreu em semblen coherents, de vegades atrevides. No puc ser objectiu, recolzo el projecte.
J.C.P.A.: Quines tendències creus que hi ha ara en la poesia catalana i en quina creus que t’inscrius?
D.B.: Veig dues tendències bàsiques: una poesia, la més entenedora o accessible (moderna i alhora tradicional). La primera pot obtenir cert èxit i reconeixement perquè s’adreça directament al públic, busca fer-lo seu en compartir una sentimentalitat o un estil. De vegades se’n surt molt bé. En d’altres casos la trobo confessional, retòrica. I excessivament narrativa.
D’altra banda, tenim poesia més extrema, experimental o exigent que sacseja la tradició literària i investiga la pròpia percepció. De vegades desemboca en una formalisme estètic, en l’experiment per l’experiment o el sermó culturalista. O, en el millor cas, il·lumina o reinventa, actualitza i esmola el llenguatge poètic. Aquesta poesia significa una certa intempèrie, una recepció discreta, però es tracta d’una escriptura exigent. M’hi sento proper.
Bauçà considerava que “un poeta és aquell que sap reconèixer que la seva mirada de les coses no coincideix amb la dels altres. La mirada, simplement. I accepta el conflicte. El poetes dolents o falsos són aquells que presumeixen d’entendre la mirada dels altres.” M’agrada la poesia extrema que accepta el conflicte.
J.C.P.A.: Creus que el futur, i en part el present, de les editorials serà bastir aquestes petites famílies coherents com LaBreu ara que els grans conglomerats han venut i perdut la seva ànima a favor de productes més comercials?
D.B.: És l’únic futur viable. La poesia cada cop serà més minoritària. Les editorials independents garanteixen la continuïtat d’un bon nivell literari i d’un cert activisme.
J.C.P.A.: Òmicron va publicar-te La trama perfecta en castellà i ara és Editorial Desbordes qui ho fa amb El Clímax. Què ens pots dir d’aquests dos projectes editorials diferents?
D.B.: Els dos projectes són responsabilitat de poetes. M’hi he sentit molt a gust amb les dues editorials. Són gent fraterna, entranyable. Amb ganes de fer coses.
J.C.P.A.: I com has arribat fins a Xile per veure’t traduït?
D.B.: Ja tenia algun possible editor a l’àmbit espanyol quan vaig contactar amb un dels editors xilens a Barcelona. Passats uns mesos, en tornar al seu país, em va fer la proposta i, com que teníem molt bona sintonia, vaig acceptar. N’estic molt content, de l’experiència i del resultat.
J.C.P.A.: Has anat a Sevilla a presentar la teva obra. També aniràs a Xile?
D.B.: L’experiència de Sevilla va ser molt gratificant per la gent implicada i l’acollida que vam tenir. Pel que fa a Xile, tinc moltes ganes d’anar-hi. Podia haver estat aquest novembre, però serà més endavant. La presentació d’Editorial Desbordes a Barcelona (La Célula inhabitable del poeta xilè Rafael Farías i El Clímax traduït) serà a finals d’octubre. Hi haurà també una presentació d’El Clímax a Santiago de Xile el proper novembre. Hi participaré amb una gravació o un vídeo, encara no està decidit.
J.C.P.A.: A partir de la publicació dels teus llibres també has desenvolupat el recital, tot sol o en companyia d’altres, com Nú Miret, també membre insigne de la família de LaBreu. Creus que és important recitar i dur a terme presentacions orals?
D.B.: Cada cop em sento més a gust a l’escenari. Puc recitar sol, o en contrapunt, com amb la Nú Miret o altra gent. Quan connectes amb el públic és molt gratificador. T’anima a fer-ho millor, dintre dels teus límits. Des de 2014 estic col·laborant en el projecte “Muscic4minds” que integra músics i poetes sobre l’escenari. Fins ara hem ofert cinc actes en diferents locals de Barcelona. I tinc una perspectiva de promotor que també és interessant.
J.C.P.A.: Entre mans tens altres llibres de poemes i, també, una novel·la. Treballes amb ella encara o has transferit la seva essència a altres obres?
D.B.: Pel que fa a la poesia, ja tinc un llibre mig enllestit i projectes més llunyans. La novel·la haurà d’esperar. Vull prioritzar altres tipus de prosa, contes o diaris. Prosa o poesia, caldrà seguir treballant. I sobretot, llegir molt. És fonamental. Et permet detectar coincidències, anticipacions, paral·lelismes. La lectura et manté alerta. T’ofereix a més d’una bona estona, l’oportunitat de celebrar que hi ha gent que ho està fent bé.
L’escriptor americà William Faulk-ner era un home de paraules grandiloqüents. Ell mateix va dir que només escrivia sobre “les velles veritats universals sense les quals qualsevol història és efímera i està condemnada al fracàs”. Faulkner es prenia molt seriosament la seva obra, i a les novel·les estudia cada gest i cada contradicció dels personatges. Quan li van preguntar què li semblava Faulkner, Evelyn Waugh va respondre que el trobava “intolerablement dolent”. Potser el detestava perquè els dos autors tenen concepcions oposades sobre l’escriptura. Waugh explica en una entrevista que ell no està interessat en la psicologia ni en la profunditat de caràcter dels personatges, sinó que està obsessionat amb el llenguatge i amb el seu joc: “Hi ha escriptors que pensen en imatges, jo penso en paraules”. Waugh diu que aquestes paraules li volten pel cap tot el dia i que quan s’asseu a escriure s’han d’anar ordenant de manera presentable. L’autor anglès tenia clares les seves prioritats: “M’interessen el drama, el discurs i els esdeveniments”.
Per això Waugh es mou tan bé en el gènere de la sàtira, en què l’agudesa de les idees i el refinament del llenguatge tenen un paper protagonista. L’ésser estimat és una sàtira en què les víctimes de la burla són la indústria funerària i la hipocresia d’una societat que amb les aparences amaga qualsevol intent seriós d’enfrontar-se a la vida, fins i tot a l’hora de tractar amb els morts. La novel·la neix d’un viatge que Waugh fa a Califòrnia, on li han proposat d’adaptar una novel·la al cinema. És en un cementiri de Los Angeles on sent com els empleats d’una funerària anomenen “éssers estimats” els cadàvers. Aquest tractament tan artificial de la mort és el que li dóna la idea per escriure una història sobre la vida i la mort en l’ambient esnob del Hollywood dels anys 40.
Dos mons en col·lisió
Molts anglesos, aprofitant que eren europeus refinats, havien fet fortuna en el món del cinema. Hollywood els havia fet de refugi durant molts anys. Un d’ells és Francis Hinley, un vell anglès que ha caigut en desgràcia després de dècades d’èxits cinematogràfics. Dennis Barlow, compatriota anglès, és un jove poeta que viu amb ell però per guanyar-se la vida treballa en una funerària d’animals. Aquesta funerària és una còpia barata de la “Clariana dels Remors”, una luxosa funerària californiana que més aviat sembla un parc d’atraccions. Allà tracten els morts amb una sofisticació que frega el deliri, i els cadàvers troben un final perfecte per a l’American Way of Life, en què les aparences maquillen en excés la realitat. La història transcorre en aquesta funerària, en aquest ambient de fals refinament. El jove Dennis s’enamora d’una esteticista per a qui la feina de maquillar morts és el centre del món. L’Aimée és una noia estúpida que queda molt impressionada pels versos que en Dennis li escriu, que són plagis de poetes famosos. Però en aquest enamorament hi entra en joc un tercer personatge: el repulsiu senyor Joyboy, embalsamador en cap. Totes les treballadores de la funerària estan boges per ell, que amaga amb la devoció per la feina una existència patètica. Aquest triangle amorós acabarà amb un final macabre digne d’un escriptor amb tanta mala llet com és Waugh.
Un dels grans temes que recorre l’obra és la tensió constant entre la cultura anglesa i l’americana. L’ésser estimat vol reivindicar la sofisticació britànica contra la vulgaritat americana, però acaba narrant la decadència d’uns anglesos exiliats. Waugh explica que els anglesos viuen a Califòrnia com si fossin un lobi poderós mentre són vistos com una colònia exòtica. Un personatge diu: “Nosaltres, els anglesots, estem obligats a mantenir certa posició. Pot ser que es mofin de nosaltres una mica… la manera de parlar, la manera de vestir; els monocles… però, per Déu, ens tenen respecte. No trobaràs mai un anglès entre la xusma… excepte a Anglaterra, esclar”.
Entre la hipocresia del Somni Americà i els desesperats intents d’uns britànics decadents per mantenir la pompa, l’ Ésser estimat és una novel·la divertida i cruel, i una crítica a la seva societat. És una sàtira que fa certa la cita de Waugh (que també podria signar Faulkner) que diu que l’artista ha de ser un reaccionari perquè s’ha d’oposar al to del seu temps.
En una entrevista recent, deia Hilari de Cara (Melilla, 1945), el darrer guanyador del Premi Carles Riba, que l’establishment literari català és “endogàmic, necrofílic i centralista”. L’acusació de necrofília, que d’entrada pot semblar sensacionalista o fins i tot forassenyada, no és més que la constatació d’una mala pràctica endèmica del nostre context literari i cultural: aquella màxima tòpica però certa de no saber el que un té fins que ho ha perdut.
Malauradament, sembla ser que aquest és el cas de Francesc Garriga i Barata (Sabadell, 1932-2015), una de les veus més importants de la poesia catalana contemporània. Si bé és cert que en els darrers anys de la seva vida l’autor va comptar amb un cert reconeixement institucional i del públic —sobretot, dels autors joves que el reconegueren com a mestre i mentor, més enllà de les rivalitats, els cops de colze i l’ostracisme a què el condemnaren alguns companys generacionals—, també ho és que la seva obra ha assolit el seu moment de màxim ressò, fins avui, d’ençà del moment que ens va deixar. Els mateixos diaris que n’ignoraren els darrers llibres per manca d’espai o perquè ho deixarien per més endavant, es llevaven el dia després de la seva mort amb obituaris a doble pàgina i a tot color.
Però més enllà de la pertinència o no d’aquesta estratègia necrofílica del mitjans, el cas és que Garriga ens ha llegat una producció poètica digna de llegir, de rellegir i d’estudiar, i de tota aquesta se’n podrien destacar dos volums: són Demà no és mai. Antologia poètica 1959 – 2014 (AdiA Edicions, 2014), i el pòstum Swing (LaBreu Edicions, 2015), que podríem considerar el seu testament literari i humà més essencial.
demà no és mai
Demà no és mai. Antologia poètica 1959 – 2014
Si bé és cert que l’autor d’aquestes línies no és un entusiasta, generalment, de les antologies de qualsevol mena, s’ha de reconèixer el mèrit i el fantàstic resultat de la que AdiA Edicions, el segell del traficant cultural i poeta Pau Vadell, en va publicar a finals de l’any passat.
Es tracta d’una tria de poemes conjunta, a càrrec del mateix Vadell i de Jaume C. Pons Alorda, de tot el gruix garriguià: des del seu primer llibre, Entre el neguit i el silenci (1959), fins al darrer que llavors havia publicat, Tornar és lluny (Proa, 2013), així com també d’alguns poemes inèdits inclosos exclusivament en aquesta edició. No debades, Pons Alorda i Vadell feren part del col·lectiu Pèl Capell, un dels cercles de poetes joves que tengué l’encert d’homenatjar i reconèixer el poeta ja en vida.
El recull, que el mateix Garriga considerava encertat però diferent del que ell mateix hauria triat, és una mostra força representativa de la totalitat temàtica i formal de la seva poesia: una poesia eixuta, de poques paraules i molt mesurades: “qui podrà retornar-nos la certesa / de quelcom més / que no siguin paraules?”. Unes paraules que sempre ens apareixen en minúscula, tot i —o, potser, precisament per això— l’adoració que el poeta els professava: “tinc les paraules que em mereixo. / la vida ha estat el mestre, no el llibre. / són poques, i no sempre / puc dir les coses que voldria, / però ja no hi ha temps per gaire més / i em cal aprofitar-les”; o bé: “estimaré fins al límit / de la teva paraula. / tornaré cap a casa després. / i en la túnica / dels teus ulls de neguit / i amors inhòspits / cercaré l’alegria que em recordi / l’aspra veu del desert de l’esperança”.
A més de la reflexió entorn del llenguatge, l’antologia també recull altres de les constants del poeta: la solitud, la mentida, la vellesa i la mort. Amb una remarcable ironia —“veniu a mi petits mals pensaments”—, Garriga ens pren la mà i ens acompanya pels foscos laberints plens d’ecos i humitat de la decrepitud de l’ànima i el cos humans: “ja em costa tancar portes / i apagar llums. // i em sento un nen. // no ho sóc”. Un camí que sovint acaba, perquè “necessitem el tu per conjugar / la vida”, en la solitud de l’home contra l’home, del poeta desenganyat: “del seu desig de solitud / n’havia fet un viure / i esperava miracles / a cada punta de carrer”, ens diu l’autor, quasi parafrasejant un dels més cèlebres poemes de la també recentment traspassada Montserrat Abelló.
És, la de Garriga, una poètica de la paraula justa i una mostra de “poesia major disfressada de poesia menor”, com en diu el també deixeble Marc Romera a l’epíleg que clou el volum. “Una actualització, en termes canònics, de la literatura catalana dels nostres segles” i una de les obres “més unitàries de la nostra literatura”, que més que efectuar una evolució es va mantenir en la coherència i en la distància exacta i estudiada del seu lloc. Per què s’ha de canviar, allò que ja és bo?
Finalment, cal destacar d’aquesta edició l’empenta de l’editor, que a petició del poeta va incloure un CD amb alguns poemes recitats per la mateixa veu de Garriga en la intimitat de casa seva, enregistrats i editats per Betma Janer. Una manera fantàstica d’entrar dins la poesia del mestre i les seves cadències, els seus silencis, la seva ironia.
Swing (2015)
Francesc Garriga va morir el passat quatre de febrer mentre la neu, tan poc amiga de visitar el nostre país, colgava els terrats de Barcelona. Feia poc que havia estat corregint, amb els seus editors de LaBreu, Marc Romera, Ester Andorrà i Ignasi Pàmies, les galerades d’un llibre que ja no veuria publicat: bastó en mà i sabates enllustrades, seguia el camí de Tànatos a ritme de Swing (LaBreu Edicions, 2015).
Tot i que, com hem comentat, l’obra de Garriga és un tot difícil de delimitar sense escapçar-ne o malmenar-ne cap part, Swing podria ésser considerat el llegat literari més sentit del poeta, allò que ell, potser conscient que seria el darrer, va voler deixar dit.
Un comiat? En part, sí: “s’acaben les metàfores, / les mans amables, les disfresses càndides. // i el vi ja és vi / i el pa ja es pa. // reconquerir l’acompliment dels somnis? / l’avui és tot l’ahir que et pots permetre”. I també: “acomiado l’àngel de la guarda. / de vell, molesta. / són anys de mal dormir. / la consciència, potser”. És un comiat fundat en el desengany i escrit des de la lucidesa que aporten els anys i l’amargor que lleguen, no sense les altes dosis d’ironia, digna del Wilde més corrosiu, a què ens tenia acostumats el poeta: “i si tinguéssiu pietat, senyor del temps, / de tots els vells que perden el bastó / i es veuen obligats a caminar / d’esquena a la paret? // potser seria demanar-vos massa, / vegeu què us dic. // doncs, apa, sense crosses / i avall que fa baixada”.
Però no només és un comiat, Swing. Un adéu sempre és transitiu, i Garriga aprofita els darrers versos per soterrar i treure a la llum, per retreure i, en comptades ocasions, enaltir. Entre les quasi setanta pàgines que configuren el volum, hi desfilen les mil cares de Francesc Garriga: el dandi, l’incorregible, el frare, el desenganyat, el murri, l’etern adolescent, el que es cerca i no es troba més que en l’ahir.
El penediment i la repressió de la pulsió sexual, per exemple, són més presents que mai en aquest Swing: “de la presó dels dogmes / a la presó del cos. // i amb poca fam avui pels rosegons / d’aquest sopar de pobres / engabiats”, o bé “ni uns ulls ni uns llavis, cap desig / amb carícies noves. // ara ves a buscar les nits perdudes!”. Altra vegada la decrepitud del cos, la decadència d’aquells llocs, volgudament comuns, que ja mai no podran ser compartits: “vigila els llocs que estimes. / fa temps que vas pel món / amb ulls callats”. Resulta, en aquest sentit, molt il·lustradora la metàfora de la “finestra mal tancada” a què el poeta recorre en un dels poemes: aquesta idea de problema no resolt, que grinyola, que inquieta i tremola a l’embat del temps.
Però no és el penediment l’únic posicionament que adopta el poeta. No debades, és ben conscient que aquesta “presó del cos” no és només l’auto-imposada, sinó que tot barrot ha estat forjat abans per unes altres mans: les institucions, la religió, l’escola, són en part les culpables d’aquest punt de no retorn. “D’escola amb missa, alçava el braç / al cant d’una victòria que oblidava / la fam del pobre. // a l’alba la mentida es féu present, // pregar, cantar, parlar, / la pietat com una serp / amb llengua bífida”, escriu Garriga en una de les seves composicions més socials, terme del que tant defugia. Són aquests els mateixos barrots que li insuflaren “la por // d’un sexe confiat, diables a les mans. / dormir, vetllar, / pregàries”, i el condemnaren per sempre a l’insomni de l’esperit: “deixeu-nos dormir en pau / sense el corcó / dels llibres mal païts”.
És el de Garriga el patiment d’aquell que sap, i ho fa potser després de massa anys de vestir la pell de víctima: són “sabers inútils, els sabers tardans”, i “què més podries esperar? / ja tot és veritat. // fins i tot la mentida”.
Un lent amb Francesc Garriga
Per la seva universalitat, per la seva essencialitat, per la poca pretensió i l’immens abast de les seves paraules, llegim, celebrem, critiquem, compartim Francesc Garriga. Ballem al ritme del seu swing, o seguim-lo a pas lent però elegant en el ragtime que sona de fons, enllaunat en el temps i l’espai, en tota la seva obra.
Diu el poeta: “m’avergonyeix haver de confessar / que malgrat tot vaig ser feliç”, i que “només és teu el que has donat”. I nosaltres, els lectors, només podem fer que donar-li les gràcies, sigui on sigui, amb la mitja rialla davall els seus ulls felins, blaus, per tot el que és seu. Tot el que ens va donar.
Sebastià Portell, Llegir en cas d’incendi (16.10.15)
dimarts 27 d’octubre, a les 19.30 h, us convidem a participar al club de lectura al voltant de la novel·la de Marguerite Duras, La tarda del senyor Andesmas, amb Ester Andorrà, editora de LaBreu Edicions a la Llibreria La Memòria de Gràciapodeu comprar el llibre i aprofitar per inscriure-us a la llibreria o podeu fer la reserva per telèfon al 936 243 632 o al mail: memoriallibres@gmail.com. (Plaça de la Vila de Gràcia, 19, barcelona).
a la Llibreria Dòria amb Xavier Bosch, Manuel Forcano,Ignasi Pàmies,Jaume C. Pons Alorda,Marc Romera, Ester Andorrà i Pau Vadell(c/argentona,24 Mataró).
actes de poetes que han publicat amb LaBreu Edicions al 15è Festival de Nacional de Poesia de Sant Cugat:
dimecres 14 d’octubre, Conferència. “Audaces i talentoses: la poesia jove a l’inici del segle XXI” Arxiu Nacional de Catalunya a les set.
A càrrec de Lluís Calvo, poeta. Amb la participació d’Anna Gual, poeta. Del cicle de conferències “Llengua, identitat, país”.
carrer de Jaume I, 33
19 d’octubre, Màrius Sampere presentat per Cèlia Sànchez-Mústich
a les 19:30h, Llibreria Alexandria
carrer de Villà, 10
21 d’octubre, En el teu nom Antoni Rossellcanta la poesia de Susanna Rafart tot fent un recorregut per una obra que ens parla de l’amor, de la mort i de la celebració de la ciutat o del món grec, a través de poemes dels darrers llibres i també inèdits. Un treball comú entre l’autora i el compositor que inclou tots els registres: la balada, la cançó de bressol, el plany o l’epigrama a les 21:00h. Cafè Auditori
Textos: Susanna Rafart Música: Antoni Rossell
Amb: Cantaires del Cor Infantil de l’Escola Fusió, dirigit per Mercè Pérez.
I amb la participació especial de Paco Ibáñez
23 d’octubre,Garrigada. Homenatge a Francesc Garriga a les 23:00h al Cafè Auditori
Recital poètic i musical en homenatge al mestre i poeta de Sabadell Francesc Garriga (1932-2015) per celebrar la seva obra i el seu llegat, i també el seu tarannà, ironia i bon humor amb tots els amics, deixebles i lectors que vulguin retre-li aquest reconeixement.
Conductor: Marc Romera
Amb: Ester Andorrà, Xavier Bosch, Carles Hac Mor, Pau Vadell, Mireia Vidal-Conte, Joan Vigó, Ester Xargay, entre d’altres.Acompanyament al piano de Rafa Roca.
24 d’octubre, Tornar és lluny a les 13:00 h a la Biblioteca Miquel Batllori
En el marc de l’exposició “Enquadrant paraules”, de Toni Moreno, produïda per l’Espai Betúlia, que combina fotografia de l’artista i poesia de Francesc Garriga, tindrem una lectura de l’obra d’aquest poeta tan vinculat al Festival Nacional de Poesia i a la ciutat de Sant Cugat.
Amb: Ester Andorrà, Marc Romera, Pau Vadell i Ester Xargay.
ANNA GUAL: “ESCRIURE ÉS COM PICAR PEDRA”. FESTIVAL NACIONAL DE POESIA
Fotografia de Pep Herrero
Anna Gual llegirà poemes propis i també donarà veu a poetes com Gabriel Ventura, Mireia Calafell,David Caño, Aina Torres i Ramon Boixeda, entre d’altres, a la conferència “Audaces i talentoses: la poesia jove a l’inici del segle XXI”, que oferirà el poeta Lluís Calvo. Serà el dimecres 14 d’octubre, a les 19 hores, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, en el marc del Festival nacional de poesia (llegiu l’entrevista que hem fet a Lluís Calvo). Calvo ha escollit Anna Gual com a exemple de jove poeta. Parlem amb l’Anna del fet d’escriure i de com es veu ella dins el panorama literari català.
Lluís Calvo et defineix com una de les veus més importants de la poesia catalana actual. T’hi reconeixes? T’has aturat a pensar què aportes amb la teva poesia?
Em sento, evidentment, molt afalagada, però encara no sé si he fet prou feina com per aconseguir aquest estatus. El més important és treballar, o el que és el mateix: escriure. El que vingui a posteriori és i serà sempre molt benvingut, molt celebrat, però l’eix motor que et fa escriure de manera incessant ha de girar enèrgicament, sempre, et situïn on et situïn. Em costaria bastant especificar què aporto a la poesia. El que sí sé del cert és que la poesia m’ho aporta tot a mi. I li estic en deute, així que segueixo escrivint, per compensar el que em dóna.
I a tu, què t’aporta la poesia?
La poesia, tal com l’entenc, és una forma de vida. És un mirar el món amb un filtre molt determinat, amb unes lents úniques, que només pots utilitzar quan trepitges el món amb el botó de la poesia activat. No puc entendre el meu dia a dia sense aquest viure poètic, sense aquest escriure constant, sense entendre’m i entendre el que m’envolta a través de les paraules. La poesia, bàsicament, m’aporta tot allò que no m’aporta la resta. La necessito i sé que hi és, i no hi ha dependència més franca que aquesta.
“Si visc intensament puc escriure també intensament”, dius. La base de la teva escriptura és el que vius, el que sents. Tots els teus poemes parlen, doncs, indirectament de tu?
Com en tot creador, la vida és inseparable de l’obra. Això no vol dir que l’art sigui biogràfic. La vida és un pou des d’on poder anar agafant materials humans, recursos vitals, matèria primera essencialment en primera persona. Però això no vol dir que la meva vida sigui sempre, estrictament, la base dels meus versos. En un principi això era inevitable, però ara cada vegada parlo més des d’altres alteritats. Històries que van més enllà de mi, que m’envaeixen, m’hipnotitzen, i les he de transcriure, explicar, poetitzar. Aquest és un dels motius pels quals els meus poemes cada cop són més críptics, més hermètics. No perquè m’oculti sinó perquè cada vegada vull ser més clara, més transparent, i la claredat, malgrat sembli el contrari, no va vinculada amb l’evidència.
Com ho fas perquè tot això s’acabi convertint en vers?
Escriure poesia és un treball constant, fruit de creure en el profit del pòsit que vas deixant a mesura que insisteixes. Escriure és com picar pedra. Hem de picapedrar les paraules, foradar-les, tornar-les a omplir de nous sentits. Esmolar-les, donar noves formes als mots, rentar-los la cara, interrogar-los i que se’ns plantin amb noves preguntes. Un poema és una escultura de paraules, és una batalla amb la matèria poètica. Un poema és com un nucli d’un àtom on s’ajunten múltiples forces quasi sempre oposades.
Dius que acostumes a treballar els poemes com si fossin un collage. Explica’ns-ho.
Els meus referents no provenen d’un sol gènere; són eclèctics. Penso en tot moment en el cinema, en imatges cinematogràfiques. Això em permet disposar d’un punt de partida divergent. Per a mi un poema és un conjunt de versos que demanen ser units com si es tractés d’un muntatge cinematogràfic. Fotogrames que aparentment no es relacionen però que, precisament per això, un cop units, generen un impacte fort, trasbalsador. Godard afirmava que unia dues imatges per generar-ne una de tercera, invisible però latent. La meva feina, que no es veu però hi és, és també aquesta, la d’ajuntar dos versos perquè en generin un de tercer, que suri a l’ambient, transparent però aclaparador. Tal com ho entenc jo, el poema és un cúmul de matèries, un sumatori de provatures, un reguitzell de peces buscant l’encaix perfecte.
Com creus que has evolucionat durant aquests set anys, des que vas treure el teu primer llibre fins a l’últim i tercer, Símbol 47?
M’agradaria pensar que he assolit el primer esglaó d’una maduresa poètica que desitjo que creixi sense aturador. A dia d’avui sóc molt més conscient de l’aparell poètic, de què implica un poema, de què significa la poesia. Encara que llunyanament, sento haver-me apropat, mica en mica, a la poesia. Pas a pas, poema escrit rere poema escrit. Ja no me n’amago, ara, del fet d’escriure. Ans al contrari, ho gaudeixo com no ho gaudia al principi. Per a mi la poesia, d’un temps ençà, és sinònim de reflexió però també de festa, d’agermanament. En un principi, als primers anys, la poesia m’era només trasbals. Ara també hi ha trasbals, però engloba molts altres termes que la complementen i que em fan gaudir-la plenament. La poesia, en mi, ha guanyat en riquesa. Em sento més rica des de que sóc més conscient del que és i del que significa. M’és com una àncora de vaixell.
Ja de ben petita omplies llibretes i més llibretes amb reflexions i pensaments. Si ara poguessis parlar-li, a aquella petita Anna Gual, què li diries? Amb l’experiència i el pas del temps, quins consells li donaries sobre el fet d’escriure?
Escriure, li diria, és un dels millors plaers de la vida, i cal que ho entengui des d’aquest punt de partida. Li diria que a l’escriptura no s’hi pot entrar ni amb pors ni amb desconfiances. Cal dir les coses amb el nom que tenen. Les coses tal com són. No amagar-se de qui és un, de la pròpia identitat. Perquè són les rareses que arrosseguem les que millor ens defineixen. Cal ser valent, tant a nivell poètic com a nivell vital. Li diria això, que sigui valenta escrivint, que entengui qui és per a poder entendre la seva escriptura. Que ho doni tot escrivint, que s’hi deixi la pell i que exploti el seu imaginari, perquè l’imaginari de cadascú és únic i justament aquesta unicitat és la pedra angular d’una veu poètica que es fa escoltar.
Aquesta activitat ha estat organitzada conjuntament amb Amics de la UNESCO Valldoreix-Sant Cugat i Òmnium Sant Cugat.
Més informació del Festival nacional de poesia, aquí.
Aina Torres, web de la Institució de les Lletres Catalanes (octubre 2015)
Títol_ La recerca del flamenc Autors_ Sebastià Portell, Jaume C.Pons Alorda, Joan Todó Pròleg_ Andreu Subirats Col·lecció_ cicuta, 11 Pàgs_ 142 PVP_ 13€ ISBN_ 978-84-944330-4-7
Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) ha publicat tretze poemaris, el darrer dels quals, la trilogia Tots els sepulcres (2015); la novel·la Faula (2012) i Apocalipsi Uuuuuuuaaaaaaa (2015), dietari de rodatge d’Història de la meva mort, d’AlbertSerra. Ha traduït Fulles d’herba de WaltWhitman (2014).
Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca, 1992) és dramaturg i narrador, autor de les peces teatrals Entre tu i jo, gris (2010), La mort de na Margalida (2012), Un torrent que era la mar (2012-2013) i el monòleg La plaga (2014). El 2014 va publicar el seu primer llibre de contes, Maracaibo.
Joan Todó (La Sénia, El Montsià, 1977) ha publicat dos llibres de poemes, Los fòssils al ras (2007) i El fàstic que us cega (2012); el celebrat recull de contes, A butxacades (2011) i una novel∙la, L’horitzó primer (2013).
Tres monstres vaguen pels verals riberencs i formen un trident literari a les terres de l’Ebre. Sebastià Portell, Jaume C.Pons Alorda i Joan Todó -a partir d’una bulliciosa setmana de finals de primavera, a peu d’arrossar, amb anades i vingudes a les platges de Riumar i La Marquesa-escriuen tres contes inquietants on la bellesa estètica es transmuta en una veritat punyent i els personatges tenen a tocar la clau que els pot canviar el destí.
En la seqüència de tres intimitats, tres temperaments reinterpretats, en una localització banyada per la mateixa llum, hi esclataran: una dona desenganyada de l’amor i les relíquies del passat, que es refugia en una casa rural aïllada i idíl∙lica per oblidar Nova York; un narrador que va teixint un tapís ple a vessar de correspondències, amb una escena il∙luminadora, la doble mort d’en Delta, el jove obsessionat en culminar el conte definitiu; i finalment un venedor d’enciclopèdies que mira d’ʹencarrilar la seva vida i desvia els cops de l’edat i la desgràcia amb orgull i tossuderia.
Un triangle literari inesperat i imprevisible, al punt just de maduració, més proper al rosa dels cels d’albarà que a les pluges d’estels que els convocava i unia.
Títol_ Carbassa emergent (Llum de bengala) Autor_ David Ymbernon Col·lecció_ alabatre, 66 Pàgs_ 56 PVP_ 11 € ISBN_ 978-84-944330-2-3
David Ymbernon (Igualada, 1972) és un artista visual i poeta posseït pel color taronja. Estudia pintura a Tàrrega i amb uns companys de l’ʹEscola d’ʹArts i Oficis realitza l’ʹobra Encens de Dadà (1994). S’ʹintrodueix en el món poètic de la mà de Carles Hac Mor amb la primera Revista Caminada (1995). Comença a exposar a Barcelona i fa les primeres accions i performances a Metrònom, al CCCB, a La Capella… Exposa a Berlín, Madrid, Verona, Nîmes… A nivell escènic se situa entre la poesia visual, el teatre d’ʹobjectes i el parateatre. Latung La La pilot-‐‑cuiner (2000) fou la primera obra de la sèrie de 24 aplegades sota el títol Latung La La, que el porten a participar en tota mena de festivals i fires d’arreu.
La seva poesia s’ʹha publicat en recopilatoris, com Poesia a la frontera / Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana (March Editor,2011), Ningú no ens representa-‐‑Poetes emprenyats (Setze Vents Editorial, 2011), Ferro (LaBreu Edicions, 2009), Evidències cel∙lulars / Poesia emergent en català(UAB, 2009), Les Vaques Magres BOUESIA 2007 (Arola).
Carbassa emergent és el seu primer llibre individual, on la poesia, com l’art i l’escena, canalitza el joc i les emocions, i, des de la intuïció, Ymbernon paraulitza les seves idees de sempre, a cavall de la descripció i la imaginació, presentant-‐‑nos un món disfressat de mirada d’infant que sorprèn per la seva aparença de matèria ingènua sota la qual s’hi amaga un univers creatiu singular que transita de la sentència a la màgia, passant per l’emoció, i de la paraula al color (carbassa).
Aleix Cort (Reus) ha tocat tota mena de mons i d’interessos i tota mena de gèneres en la seva àmplia bibliografia i extens univers creatiu. L’han fet poeta els llibres: És de nit que comença el dia, Textos y fotografies: Aleix Cort-Cori Pedrola (Arola Editors, 2000); Arrel de Boig (Edicions de la Guerra, 1993) i «Vora la Ciutat dels Àngels» dintre Neoprojeccions, amb Rosa Pagès (Escornalbou, 1988).
Jordi Vintró (Barcelona), és autor del llibre de narracions Eugeni i altres (1986) i dels poemaris Cançons per a en Jaume (1985) i Ludwig (1992), així com d’un dels llibres essencials de la poesia catalana actual, Insuficiència mitral (Lumen, 1997), seguit de Cartes de sotamà (LaBreu Injeccions, 2006) i de La bassa de les oques (LaBreu Perdicions, 2010). També és autor de la genial traducció i edició de les Noves impressions d’Àfrica de Raymond Roussel (LaBreu Prediccions, 2014).
Cort desafia Vintró a un any epistolar en què el primer vers, aquell que prové de la inspiració i a partir del qual es genera el poema, és a dir, aquell que dicten els déus, passarà a ser inspirat per la carta-poema anterior. Heus ací que la poesia, aquest llenguatge que utilitza el poeta per transmetre a l’humil humà el missatge gestual dels déus, renuncia a l’origen diví i esdevé laica. Heus ací un diàleg, un debat poètic, un joc que ens parla de la condició humana a través de traves i enginyosos revolts retòrics, una pas enllà del gènere epistolar de la mà de dos genis que van més enllà del gènere poètic.
Títol_Orfeus de tercera Autor_ Joan Josep Camacho Grau Col·lecció_ alabatre, 64 Pàgs_ 104 PVP_ 13 € ISBN_ 978-84-944330-3-0
Joan Josep Camacho Grau (Sant Vicenç dels Horts, 1975) ha viscut a Cassà de la Selva des dels tretze anys. Comença a forjar el seu camí literari amb el poema Black Bird (1998). Ha treballat al pastador de Can Cabruja, d’aprenent de peó de paleta, de repartidor de guies telefòniques a la Costa Brava, d’operari a les indústries del suro blanc cassanenques i de redactor gonzo d’un setmanari de Sant Cugat del Vallès. Viu a Girona i es dedica a la docència secundària.
Entre els llibres de poesia que ha publicat destaquen: Vindrà la llum (Viena, 2001), Antic silenci (Ed. 62, 2004), L’hort de marbre (Emboscall, 2006), Bromur (Badalona, 2009), El tòrax de la bèstia (Xicra, 2013) i La lobotomia de Proust (Roure, 2014). Dubta molt que el poema sigui l’única concreció possible de la Poesia ja que, segons Joan Comes, te la pots trobar en qualsevol moment i a qualsevol racó fent qualsevol cosa. Només cal fixar-s’hi. Malgrat tot, aquests Orfeus de tercera ens tornen a recordar la seva habilitat per fer semblar senzill i directe allò que se’ns diu amagant i enganyant-nos —requisit inexcusable de la poesia—, posant a prova el lector no només quan toca desxifrar el sentit o de crear-se’n un de propi sinó a l’hora d’encaixar la constant provocació i desafiament que suposen aquests poemes que desafien els llocs comuns i la pusil·lanimitat global que pretén infectar-nos a tots.
LaBreu Edicions ens va descobrir un escriptor de primera
En part, som el que els qui tenim al costat han fet de nosaltres. L’educació que rebem deixa una empremta inesborrable, que ja sempre ens acompanyarà. I els pares, és clar, en la configuració del caràcter dels fills, hi tenen un paper cabdal. Serguei Dovlàtov, escriptor rus que va morir exiliat a Brooklyn a finals del segle passat, aprofita els membres de la seva família per confegir un retaule de la situació al seu país, així com un retrat de la seva pròpia existència. L’avi matern, un home esquerp i geniüt, de mirada profunda i tenebrosa; l’oncle Roman, que va anar a la guerra i repetia una sentència: en un cos sa, la ment que li pertoca; l’oncle Leopold, que va tenir una biografia cosmopolita en decidir partir de casa tot just fets els divuit anys; la tieta Mara, que feia de correctora i va poder conèixer algunes intimitats dels literats de l’època; la mare, que menyspreava profundament Stalin; el pare, que va decidir fer-se actor; el cosí delinqüent, la seva dona, tranquil·la i inalterable sempre, com a distant de les coses del món… Tots aquests éssers reals es converteixen en personatges literaris. A Els nostres (LaBreu Edicions, 2014), Dovlàtov descriu les relacions personals, els fets quotidians o bé les proeses més transcendents amb una neutralitat freda, gairebé apàtica, com si el narrador –ell mateix- no formàs part d’aquells esdeveniments fonamentals per al seu país i per a la seva vida. L’estil de Dovlàtov és fred, cru, descarnat, com si restàs al marge dels sentiments i les emocions. Tal volta això mateix sigui el que li confereix una tensió que atrapa el lector de seguida. Les diferents narracions resulten força interessants pel contingut i, a més, hi ha una força velada, una potència narrativa a l’hora de passar la realitat pel sedàs de la ficció. La suma d’històries és una conjunció del talent de l’escriptor rus.
Pere Joan Martorell, Cultura al diari Ultima Hora (04.10.15)
La setmana passada es va presentar a l’Horiginal el darrer poemari de Màrius Sampere, L’esfera insomne (LaBreu Edicions, 2015) en una vetllada vibrant i emotiva. Van acompanyar el poeta Ester Andorrà, Ignasi Pàmies, Marc Romera -editors de LaBreu- i els poetes Joan Duran i Mireia Vidal-Conte.
Màrius Sampere ens fa viatjar un cop més cap als orígens, fa que acariciem els interrogants, ens obliga a ensumar la por i a ventilar-la. L’esfera insomne és un gran llibre. Hi veiem les danses samperianes, palpem la buidor de qui medita i s’acara al buit, vivim la saviesa a través d’aquestes paraules que es despleguen amb força cada cop que les fem passar cap al nostre dedins. Explica la poeta Mireia Vidal-Conte al pròleg del poemari -un pròleg circular, en temps i espai, ple de cites, veus poètiques amigues i veritats immenses- que Sampere ha volgut buscar un canvi, a través d’aquest llibre. El llibre s’allunya de repeticions, terrenys transitats i busca una llibertat -encara més- trencadora. Una llibertat (eix creatiu i força propulsora) per a l’artista, però també per al lector. Vidal-Conte ho explica així: “Ell és l’il·lusionista; res no és com ens pensem. Ni tan sols el llenguatge. Ni tan sols la nostra ‘forma’ de llegir poesia. Agafa les tisores i, d’una certa ‘brossiana manera’, ens talla els cordonets dels canells i ens diu: ‘sou lliures’. Sí, pot fer certa por (a alguns)”. És segons Sampere, “un experiment”.
De les falses aparences, de les realitats maldestres, dels somnis incomprensibles, de l’irresolt en parla Sampere a L’esfera insomne. De la petita porta que s’obre darrere cada certesa apresa, i de la fera rabejant de misteri que en surt. Màrius Sampere ens parla de l’encara, dels minuts -o eternitats- que se’ns escapen (o que malgastem) abans no ens enretiren d’aquest món: “L’ésser -diu el savi bruixot- és/ el seu potser. Existim/ d’acord amb l’última probabilitat/ indemostrable. Surem. Surem i prou. Surem/ en la superfícies concedida/ amorosament. Al pescador li és ben fàcil/ retirar-nos de l’aigua viva. Llavors,/ el nostre respir esdevé l’alè d’un altre,/ el qui tot just acabava d’arribar i no ho sabia, que li faltaria aire”. I en aquest mentrestant, en aquest deturar-nos en els moment que vivim avui i ara -que en definitiva és la vida- en aquesta consciència de finitud, però també de gratitud, de rauxa i de curiositat que no minva amb el temps, Sampere estableix la seva arquitectura poètica. Una mirada que pot ser llegida de manera vitalista “car el potser/ no depèn del no-pot-ser” o àcida: “En néixer sortim de la caverna/ per ocupar la vitrina on, abans del món, s’hi ha ficat/ una mosca engelosida. Hi serà per mortificar-nos/ amorosament. No marxarà/ fins que els bombers no arribin i estellin el vidre”.
Amor, propulsió, insomnis poètics
A l’Horiginal, tot és foscor i expectació. Silenci per sentir en Màrius, abraçades de tants i tants poetes amics que l’han vingut a veure. La declaració d’amor que li juren poetes com Joan Duran i Ferrer -que li llegeix tres postals inspirades en els poemes insomnes- o l’admiració i protecció que ve de la mà de la poeta Mireia Vidal-Conte, que ha estat la persona que ha posat en contacte l’editorial LaBreu amb en Màrius i qui ha seleccionat els poemes samperians abans d’enviar-los a Marc Romera, Ester Andorrà i Ignasi Pàmies, són exemples de la influència i estimació que genera l’obra de Màrius Sampere.
“Estimo a l’inrevés/ del temps, allà a l’espai/ de les figures escampades-estimar serà/ el desordre, serà/ la persona que s’acosta i encara/ no té nom-que ve/ no pas de lluny-que ve de dins-estimo carn,/ la rèplica de la carn, la massa-estimar/ és estimar la fibra, el suc”, escriu Màrius Sampere iJoan Duran li contesta:
Estimat Màrius, poeta de l’amor nou,
Quin esclat de llum, la cambra secreta que em reservaves per estar-m’hi. Assegut a la vora del llit que tot m’ho revela, repasso cada grop d’aquesta estança que m’alces amb versos. I m’escruto dins els miralls que en folren les parets. Perquè les teves paraules parlen de mi: m’afirmen endins les seves síl·labes. I perquè m’hi reconec, entre lletres, les faccions del desig.
El teu, és el verb que ens torna als principis del voler i a la fam primordial. El que llavors, excitat, ens modela, com fang en els dits de la paraula, tal com escriu la Mireia Vidal-Conte. El que ens torna a l’existència rotunda, lliure i desbordada. És a dir, a l’existència de qui és, només, perquè estima. I perquè estima així: d’una forma desapresa i infantil. Desordenada i caòtica. Capgirada i festiva. La de qui estima, en definitiva, amb voluntat de crear.
Que, al capdavall, és per a crear, que ens han parit.
La cervesa fresca aclareix la gola i la febrada poètica continua embolcallant l’espai. Marc Romera recorda el primer dia que va descobrir Màrius Sampere, gràcies al desaparegut Francesc Garriga. “En Garriga em va dur a un recital d’un poeta que ell admirava molt i allà vaig sentir en Sampere per primer cop”. Es mostra il·lusionat i agraït de poder publicar aquest llibre “tan monstruós i definitiu”. Vidal-Conte, clarament emocionada, fa ressonar els versos samperians damunt l’escenari, abraça en Màrius amb força i ajuda el poeta a sortir a escena.
Sampere ens fa vibrar amb els seus poemes i la nit s’estén a través de versos paral·lels.
El 30 de setembre es va presentar a l’Horiginal l’últim poemari de Màrius Sampere, L’esfera insomne, publicat per LaBreu Edicions. Durant la presentació, diversos amics del poeta van recitar poemes que formen part del poemari. Joan Duran va llegir els tres poemes que ens comenta a continuació, com si els textos fossin per a ell “ciutats, paisatges o habitacions que m’acollien.
Poema V
L’Ésser —diu el savi bruixot— és el seu potser. Existim d’acord amb l’última probabilitat indemostrable. Surem. Surem i prou. Surem en la superfície concedida amorosament. Al pescador li és ben fàcil retirar-nos de l’aigua viva. Llavors, el nostre respir esdevé l’alè d’un altre, el qui tot just acabava d’arribar i no ho sabia, que li faltaria aire.
I així successivament, car el potser no depèn del no-pot-ser. En aquesta experiència invariable el temps irromp, i tria qui ha de ser el predilecte de la llum i de les seves germanes àvides.
Perquè mai no som l’endemà, som l’encara, el potser jo, el potser tu, el potser ell o bé l’absent, boirenc i neguitós que va sortir a trenc d’alba i no ha tornat encara.
Potser és el no-pot-ser tot el que ens envolta i jo, al punt central de tanta impossibilitat organitzada, m’estimo a mort, i així és com la mort s’enretira: deixa entrar una nova visió, amb infinits acompanyants, tots de ceràmica.
Estimat Màrius, poeta del dubtar frondós,
T’escric assegut davant dels molls i els cabassos de peix retut. Aquí: on la ciutat del teu poema s’obre a l’extensió d’un blau que és tan impossible com ho és l’existència del mar que m’imagino que ens esguarda. S’ha fet fosc i, mentre penso amb quines paraules t’agrairé aquesta primera aturada en el viatge vers el centre de la teva Esfera, bec una glopada aspra d’intempèrie i veritat.
Creu-me: davant meu, les onades avancen des del seu existir fins a la no existència. I les compto, una a una, des d’aquesta terrassa improbable on ara degusto el potser del món tot fent balanç del dia. I m’amara, com una marea sobtada i violenta, aquesta certesa: que pensant-nos, també nosaltres, com l’aigua, ens transvasem. Que vivint-te, em trasllado del jo cap al tu. Que aquestes paraules meves les xucla el vòrtex del teu poema. I que amb elles, em confonc i em desaparec dins de l’únic paisatge que, ara, em sembla probable. Perquè ens nega la mort i ens submergeix —ell sí, tu sí— en un bany d’infinits possibles de paraula.
Poema XXIV (2a part)
Qui de vosaltres sóc jo? M’ho pregunto perquè totes les coses del món són sense dir res— i aquest silenci significa haver guanyat, haver arribat fins aquí, on, finalment, s’obre la llarga continuació inesperada— car el final no es diu mai: recorda’m que visc— doncs hi torno: sense dir res són totes les coses del món —perquè el silenci no és cap obstacle mut, és el mateix objecte situat en un altre lloc secret— on hi passen temporades cícliques abelles amb flors en propietat, encadenades al sexe superior i la llum.
Estimat Màrius, poeta del deliri obscur,
Acabo de passejar davant la ciutat callada que m’has bastit amb aquests versos. I ara, contemplant-la sencera des del baluard del teu llibre, provo d’escriure’t mentre abandono la meva mà vers la llarga avinguda de la continuació inesperada que, pel què em contes, hauria d’existir rere algun tombant de carrer.
He gosat caminar, tal com m’hi obliga la teva lucidesa escrita, negant tot el món —el jo, tu mateix, els objectes, la llum—. Després, m’he forçat a qüestionar-lo, a encriptar-lo i, finalment, a embriagar-lo amb la verbositat —Romera dixit— amb què ens aboques a perdre’ns per un laberint d’envans despullats, de façanes tapiades i de ravals foscos. I finalment, he provat de fer-lo emmudir amb les mateixes paraules amb què tu ens el poses, nu i potencial, desmesurat i desbridat, a les mans i a la gola.
Te’n dono les gràcies. Perquè des de la teva Esfera insomne, ens fas l’ofrena de fer-nos partícips de la gènesi d’un univers rebel i nou. D’aquest l’espai escrit on podem començar de zero, amb la nova veu. I amb ell, ens dónes permís per articular l’única pregunta que, potser, caldria fer-se. Vet aquí la qüestió: parlar o no parlar. Ara sé, de moment, que tu, d’entre les dues respostes, esculls la de ser poeta.
Poema XXV
Tot allò que no parla de mi no existeix— d’ara endavant, en absència de pronom, el món serà més cert —tota paraula, afirmació— per això, la frase propulsada s’acaba amb el retorn al bell principi: aigua— llum d’aigua, tenebra
d’aigua lluminosa —no veig qui m’ha passat davant— si de cas era l’ombra esmaperduda —tot just tèbia— dels morts aparents —qui, qui és tan hàbil que em precedeix i a sobre m’estima?
Dic, faig, t’estimo— Estimo — no pot ser no estimar — no pot ser la cosa tota sola — això i allò van trobar-se per sortir una nit — érem en un alè, la mort en vida — és impossible no estimar — estimem pertot, amunt i avall — estimo fins a tu, fins a mi, fins al fins impersonal i àvid — som l’amor — amor és amor i no saber-ho — amor i no saber si amor o no saber — estimar és no saber-ho, és no dormir cap dia, cap hora — ni tu no saps no estimar — estimo a l’inrevés del temps, allà a l’espai de les figures escampades — estimar serà el desordre, serà la persona que s’acosta i encara no té nom — que ve no pas de lluny — que ve de dins — estimo carn, la rèplica de la carn, la massa — estimar és estimar la fibra, el suc.
Estimat Màrius, poeta de l’amor nou,
Quin esclat de llum, la cambra secreta que em reservaves per estar-m’hi. Assegut a la vora del llit que tot m’ho revela, repasso cada grop d’aquesta estança que m’alces amb versos. I m’escruto dins els miralls que en folren les parets. Perquè les teves paraules parlen de mi: m’afirmen endins les seves síl·labes. I perquè m’hi reconec, entre lletres, les faccions del desig.
El teu, és el verb que ens torna als principis del voler i a la fam primordial. El que llavors, excitat, ens modela, com fang en els dits de la paraula, tal com escriu la Mireia Vidal-Conte. El que ens torna a l’existència rotunda, lliure i desbordada. És a dir, a l’existència de qui és, només, perquè estima. I perquè estima així: d’una forma desapresa i infantil. Desordenada i caòtica. Capgirada i festiva. La de qui estima, en definitiva, amb voluntat de crear.
Que, al capdavall, és per a crear, que ens han parit.
El triomf de l’eufemisme. Una societat dramàticament jerarquitzada. Dos suïcidis. Personatges sense sortida, atrapats en una gran ciutat. Una distopia com 1984 de George Orwell? No. Aquests també són elements per bastir una de les novel·les més divertides que hàgiu llegit mai.
L’Ésser estimat, un dels darrers llançaments de LaBreu, és el llibre que Evelyn Waugh va escriure immediatament després de Retorn a Brideshead. El mateix autor ens ho explica al pròleg: amb motiu del seu viatge a Hollywood per a supervisar la famosa versió fílmica de la novel·la, Waugh va quedar fascinat pel negoci funerari dels més rics.Especialment, pel negoci funerari de les mascotes dels més rics. És en aquest món farcit de goril·les embalsamats i de mausoleus per a canaris, on el jove poeta protagonista se sentirà com a casa. Ni l’elitista comunitat britànica de Beverly Hills, ni els estudis cinematogràfics Megalopolitan s’interessaran en la seva persona. En canvi, la mort el rondarà. Diferents circumstàncies l’arrossegaran cap a tipus de mortalles sense costures, massatges facials per esborrar rictus inconvenients i molt especialment cap a l’excèntrica Aimée Thanatogenos, maquilladora de cadàvers.Amor i mort són els temes que vertebren aquest llibre absolutament antiromàntic. No hi trobareu ni un bri de solemnitat, en la seva tragèdia, i sí moltes capes de ficció. Mentiders professionals i aficionats, mànagers que creen actrius, actrius que canvien de nacionalitat a cop de quiròfan, feines falses, il·lusions. Hi trobareu un somni americà que pretén ocupar tots els racons de l’existència, molt “més enllà” de la fàbrica de somnis. I és que fins i tot ens toparem amb una llengua inventada. Una neo-llengua tant absurda com hilarant: ens queda el dubte de si la paraula de l’autor per a definir-la,idiolecte, utilitza el prefix en el sentit d’idioma o d’idiota.
Tanmateix, tot i que estem parlant d’una novel·la que es llegeix d’una tirada, L’Ésser estimat no és cap bagatel·la. Plena d’un sarcasme sublim, hi trobareu un rerefons que va més enllà de la paròdia. Què fem, en vida, pels éssers estimats? Amb quants estadis de mentida els inserim a les nostres vides?
Aprofiteu, doncs, per llegir-la ara que sou éssers en espera (d’una mort segura). Quan sigueu éssers estimats, qui sap si us contestaran aquestes preguntes des d’ultratomba.
Jaume C Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) aplega en un sol volum, titulat Tots els sepulcres, tres dels seus llibres publicats anteriorment. Una bona notícia, perquè els dos primers llibres del conjunt, Els estris de la llum (La Cantàrida: 2008) i Cilici (Moll: 2009) eren difícils de trobar, malgrat que quan van sortir van tenir molt bona acollida per part dels lectors, i van ser premiats i ben ressenyats. Fins ara, però, els problemes interns que van dur a la desaparició de les editorials que feren públics aquells poemes impossibilitaven la incorporació de nous lectors a l’obra de Pons.
L’edició que ara comento ens fa avinent llegir, d’una tirada, una trilogia que va ser concebuda com un tot, el germen de la qual fou “la lectura obsessiva dels versos d’Andreu Cloquell,Andreu Vidal i Àngel Terron (…) D’aquell descobriment i d’aquella fascinació que encara reverbera, sorgiren els tres llibres que aquí s’agrupen de forma definitiva, tal com en un principi foren somiats”. Estaríem, doncs, davant d’una edició príncep, que reprodueix, com correspon, els pròlegs i els epílegs que van enriquir cadascuna de les edicions individuals —signats, els textos, per Àngel Terron, Pau Vadell, Pere Perelló, Felip Demaldé, Emili Sánchez-Rubio i Jaume Munar. Textos aclaridors. Una llista important de noms, que inclou els poetes mallorquins de més valor, en aquest moment.
L’edició de de tots tres llibres ens arriba completa, tal com va ser concebuda inicialment, amb una “Història secreta d’una trilogia” que signa el propi autor a manera de pròleg, i on confessa que “em vingué clara, des de l’inici, la concepció arquitectònica del conjunt, dividit en tres capítols molt marcats, cadascun amb un objecte d’estudi precís: el naixement (la llum), la destrucció (la fosca) i la resurrecció (la carn). La necessitat de construir els tres llibres des del detall i la precisió clínica no se m’havia presentat mai abans. El caràcter de la meva escriptura fins llavors havia connectat amb la incontinència i l’eufòria”. Una curiosa confessió: Pons reconeix el seu caràcter refulgent, però com si fos una cosa del passat, i que en els poemes que el lector ha de llegir a continuació, l’eufòria i la disbauxa haguessin desaparegut. I és cert que els poemes, en general, semblen ser fills de la reflexió i de la mesura, però no es pot oblidar que anteriorment Pons havia practicat una mena d’action writting — a la manera d’un Herberto Helder— i que els tics d’aquesta pràctica no s’esborra d’un dia per altre. I ho dic no pas com a demèrit o impossibilitat de canviar, sinó que l’escriptura que Pons que ara ens mostra no podria entendre’s del tot sense pensar que és hereva dels llibres anteriors, especialment LORD SON(g.)S i Unlimited sobrassada i Cala foc als ossos, on la vigoria i l’eufòria s’escampaven pels versos contagiant el lector d’una eufòria digna de la celebració de les millors “grappa”. Com exemple: “Després de tanta lectura errada he / vomitat els ossos de l’esquena perquè / em sobraven i el taulell d’escacs / m’ha semblat més fàcil que la propaganda / barata del circ romà. Si ofereixen pa / i espectacle, per què no arriscar-se a / repartir, també, la sobrassada?”
Escriure una breu ressenya sobre Tots els sepulcres no és fàcil: reduir a unes ratlles el contingut d’una lectura atenta del llibre és una tasca (gairebé) impossible. Perquè potser caldrien pàgines i pàgines, tota una monografia —com si d’un tractat d’alquímia es tractés—, anys de treball, per arribar al moll de l’os d’aquest llibre centellejant, que ens atrau com si fos un electroimant. Cal aturar-se davant de cada vers, de cada poema, i fer un silenci reverencial per penetrar en la màgia d’aquesta poesia. Llavors seria “pronunciar paraula però / sentir mançança”. Novament la impossibilitat de dir allò viscut. Com Sant Agustí quan intentava definir el temps, jo també estic temptat a dir: “Si ningú m’ho demana [què és aquest llibre?], ho sé; però si vull explicar-ho a qui m’ho pregunta, no ho sé”. Llegeixo i llegeixo, i em deixo atrapar per l’atracció vers l’abisme fosc de la successió de versos i d’imatges, sempre d’una potència desesperada i embolcalladora, per la torbadora bellesa d’allò sinistre (excrements, sang, podridura, carronya, cossos putrefactes i esbudellats, negror, pànic) que s’entremescla amb la dolcesa de formes breus, properes a l’expressió oriental.
La Santa Fel, per exemple, és un poema que participa de les dues idees abans esmentades: “Hauríem d’educar-nos en la pèrdua / puix aquest és el destí de l’home: / perdre-ho tot. // Per això la lluna rep la meva llet / com si es tractés d’una ofrena en decadència. / Sap que no tinc res més, que mai no podré tenir res més. / L’accepta inoculant-se-la amb violència i plaer: / la tendresa de l’extinció. // Així almenys una altra nit serà parida / dins el càncer sense nom de la negror”.
La reflexió vital passa —com abans ho havia fet Andreu Vidal, per citar un nom que em sembla que batega amb força rere el volum— per mostrar-ne els aspectes més “negres”, allò ocult, poc accessible, en una mena d’exercici catàrtic: les vísceres com a béns preuats que ens ajuden a explicar el nostre ésser més pregon. “Ningú no resa / dins la casa dels somnis”, va escriure Vidal. “No hi haurà res que sobrevisqui / aquests últims instants insalvables” sembla contestar Pons.
Antònia Vicens signa un suggerent Epíleg al volum: una mena de poema en prosa que celebra aquest “silenci de tombes, el lleu xiuxiueig de l’heura als geranis” que és Tots els sepulcres.
Antoni Clapés, Sonograma (30.09.15) http://sonograma.org/art/tots-els-sepulcres/
“Símbol 47”, el nou poemari de l’Anna Gual / Jordi Valls
“Símbol 47” d’Anna Gual s’obre amb set cites de set poetes compromesos en l’avetura d’ entendre la poesia com una via de coneixement. La llista dels citats és: J.V. Foix, Sylvia Plath, Saint-John Perse, André Breton, Jose Ángel Valente, Jaume Pont i Màrius Sampere, els set autors tenen en comú la tendència al rupturisme formal i això ens porta, com a lectors, al davant del primer poema del llibre “Lector a la gruta” uns versos que serveixen d’advertiment sobre la comunicació entre poeta i lector es gairebé impossible “Vaig néixer cova. /Encara no m’heu entés.” Però aquest punt de partida no significa resignació, és un voler crear canals de connexió reals “Intento explicar-me millor/ però l’animal de l’endins mana.” Una de les possibilitats explorades mostra una genuïna capacitat de sorpresa, Gual, no vol repetir la fòrmul·la del poemari anterior “L’ésser solar” vol contribuir amb cops d’efecte novedosos, experiments llampants. Un bon exemple el trobem al poema “L’embut” que comença així “La dona de l’home/ de la filla de l’amant li prenia/ el pols, li feia de malla.” I versos més avall encara abisma el lector “Respira el vertigen de la daga afilada.” Per mostrar el naixement d’un nou jo creat per afirmar-se “Com si de la carn/ en sortís una branca, jo et beneixo a tu,/ fill nonat, arbre subterrani.”
Hi ha un cert conflicte entre la creació i l’autoria, Gual busca respostes als interrogants estètics, vol inaugurar una nova manera de plantejar la creació, al poema “Cordills” deixa escrit “La tinta que regalima els contorns,/ és de marbre o és l’abisme?” No és el moment encara d’obtenir els aclariments, i no sap l’autora si això passarà, perquè Gual comprèn que descriu un dinamisme que s’enfuig “Seguiré esperant que el poema respongui,/ tot i que sé que el poema no respon mai.”
La matèria de la poesia és carn fungible, Ag 47, el símbol de la Plata, i alhora, Anna Gual; símbol i ésser d’un element que s’amotlla als canvis de la natura, és des d’aquest angle que Gual se sorpren per l’evidència de dos matèries interactuant en el poema “Terme municipal d’Escorça” on deixa escrit “Les hores s’oxiden quan les carns es toquen.” i encara, al vers següent “Són tan fràgils/ que espanta.” Gual pren consciència que no hi ha res que sigui durador. Al poema “Maldestres” fa servir un exemple microscòpic “A les parets de les cèl·lules s’hi enganxa/ l’etern./ Però no hi entra.” Aquest és el límit, el límit de la permutabilitat, de la comunicació, Gual ens mostra que hi ha preguntes intangibles com fantasmes. I què busca la poesia en el fons? Trobar-se cara a cara a l’abisme d’allò inexplicable. Al poema “Sota la cascada” Gual es descarna “M’hi deixaré la pell/ i em vetllaran les vísceres.” En el poema “Bromera” anticipa possibilitats imaginades per una “Habitant de dos estats invisibles.” en conseqüència la proposta “Reencarnar-me/ en la filla fantasma/ del jo anterior/ i inundar un abdomen/ per obligar-me a renéixer.”
Els poemes de Gual de vegades esbossen, de vegades afirmen amb contundència, com un atac defensa inconclús. A mi particularment m’atrau quan dibuixa teories agosarades. Al poema “Transfusió” mostra una definició de l’escriptura assumida per l’autora “L’escriptura com a construcció del buit.” I ho remata a continuació “Com el cingle que m’escriu/ mentre em precipito.” Gual fa del cos una apropiació per transformar-lo en matèria poètica. A “La carn de la frontera” va més enllà en aquesta intuïció “Parlo, en definitiva,/ del do de fer créixer poemes/ amb els sucs corporals.” I ens ve a la ment sense fer grans esforços la imatge d’un cos en procés de putrefacció, nodrint la idea, el poema. La poesia de Gual és altament sensorial, inconformista i corpòria.
Al poema “Tridimensional” arrenca “Vaig voler tocar una alga/ per saber-ne la textura/ i és més humana del que em pensava.” L’autora tanca el llibre amb un breu poema síntesi que conclou “Símbol 47”, el poema titulat “Blat i ordi” fa així “Reconstrueix el que es trenca./ Fes néixer el que demana ser.”
Recordo haver llegit anys enrere, un dels episodis del còmic “Els quatre fantàstics” seria llarg d’explicar el com, però els superherois havien accedit a una dimensió desconeguda, la que conformava l’antimatèria. Allà, en aquell negatiu de la realitat es troben a ells mateixos, però no poden establir contacte perquè suposaria un desastre còsmic per a l’univers, Anna Gual, fa la feina de “Els quatre fantàstics” amb la mateixa delicadesa, perquè un pas en fals, faria saltar pels aires la poesia i l’antipoesia que és la matèria que sempre ens ha ofert la font de Castàlia a un costat i l’altre del mirall.
Labreu reuneix a ‘Tots els sepulcres’ una trilogia d’iniciació del poeta i traductor Jaume C. Pons Alorda
Pons Alorda llegeix a la Taverna del Vinseum de Vilafranca, amb Anna Gual Foto: RAY MOLINARI.
A la primera impressió t’adones que Jaume C. Pons Alorda juga fort. Nascut a Caimari (Mallorca) el 1984, no ha perdut cap de les oportunitats que han sorgit en la seva breu però prolífica carrera. Alguns el recordaran per la traducció de l’edició completa de Fulles d’herba, del mestre de la lírica americana Walt Whitman, que ja acumula sis edicions. Uns altres l’associaran al diari de rodatge d’Història de la meva mort, d’Albert Serra. Els habituals dels recitals l’hauran sentit ple de força i passió en les sessions de l’Horiginal i en infinitat de festivals arreu del país.
Tot i que les dificultats per publicar són el pa de cada dia dels poetes, Labreu ha reunit tres dels seus llibres més importants al volum Tots els sepulcres, que aplega Els estris de la llum, Cilici iCarn vol dir desaparicions. En el prefaci de l’edició, el mateix Pons Alorda indica que el germen del volum poètic fou la lectura obsessiva dels versos d’Andreu Cloquell, Andreu Vidal i Àngel Terrón: “D’aquell descobriment que encara ara reverbera, sorgiren els tres llibres que aquí s’agrupen en forma definitiva, tal com en un principi foren somniats.”
Les dates de publicació originals van del 2008, quan Els estris de la llum va aparèixer a Documenta Balear, fins al 2010, quan Labreu va presentar Carn vol dir desaparicions. Enmig, Cilici va obtenir el premi Joan Alcover del 2009 i el va editar Moll. A part dels esmentats, Pons Alorda reconeix la influència insistent dels poetes de la Generació dels Setanta, que defineix com una “tribu d’intrèpids que es van qüestionar els límits de la poesia”. Quan li pregunto si tot l’excés de provatures no va despistar el públic que havia arribat al català a través de veus més accessibles, el poeta mallorquí no té dubtes: “La poesia dels setanta s’identifica amb el textualisme, però, a part d’això, hi ha una feina que s’empara en una passió absoluta cap al poder hipnòtic de la paraula. S’ha d’anar una mica més enllà de la superfície per descobrir, com deia Blake, que s’han d’obrir les portes de la percepció.”
Pons Alorda parteix d’una tradició que li resulta pròxima a través de mestres com ara Blai Bonet i Miquel Bauçà, però també Antònia Vicens, “que demostra que la poesia és capaç sempre de trobar solucions salvatges en un moment en què sembla que tot està dit, però en realitat quan la poesia és autèntica, com aquests mestres demostren, un bon poema ens fa estremir”.
De fet, la reedició d’aquesta trilogia en el volum Tots els sepulcresestà a punt d’arribar a la tercera edició, un fet sorprenent en un panorama on les vendes resulten escasses: “Atribueixo aquest fenomen al fet que la meva traducció de Walt Whitman ha tingut èxit i repercussió, però també és important dir que les primeres edicions d’aquests llibres havien tingut mala distribució, sobretot els dos primers. El fet que apareguin d’una tacada dóna més volada a tot plegat.”
Precisament, Jaume C. Pons Alorda treballa en una versió d’El preludi, de William Wordsworth, per a Edicions de 1984.
Molts de llibres després –entremig hi ha hagut temps per escriure reculls de contes, obres de teatre, novel·les d’aventures, thrillers ingenus com Apocalipsi de butxaca i una falsa novel·la històrica tan sensacional com La serp-, Jordi Cussà (Berga, 1961) recupera el paisatge devastat, la ruïna física, la fredor sòrdida i la rutina circular de la seva primera novel·la, Cavalls salvatges, celebrada crònica generacional sobre el consum i el traffic d’estupefaets de qualsevol menai l’obligada picaresca de la supervivència en un món hostil. A Formentera Lady el lector hi torna a trobar un elenc de protagonists que també pertanyen a “la subgeneració dels pringats”, aquells que van viure la pèrdua de contingut del somni hippy I només va retenir la forma d’abusar amb excel·lència de totes les substàncies tòxiques possibles, però seria en va entendre-la com una continuació, perquè el propsit de Cussà és fer-ne una reescriptura: no podia ser d’una altra manera en un escriptor que no ha defugit en cap obra seva la temptació del joc, la metaliteratura, la investigació de la forma, la necessitat d’anar sempre a la recerca del mètode que li permeti atrapar l’atenció del lector més enllà del relat lineal, convertint en necessitat les divagacions i les digressions.
A Formentera Lady, Cussà crea el seu propi Avellaneda, Daniel Alfals, que s’encarregarà de contradir, corregir i refer les peripècies de Cavalls salvatges: quan l’editor li pregunta què vol dir això, el protagonista respon el següent: “Escenes paral·leles, perspectives complementàries, mirallets que evoquen miratges o aprofundeixen paisatges”. Escrita des del “tedi decebut dels cinquanta anys”, els cavalls salvatges que vivien al marge de la societat són ara uns tristos tigres contents de retrobar-se i recordar el passat: hi ha violència, crims i morts accidentals, però Formetera Lady és també una novel·la sobre l’amistat.
Com passava a Cavalls salvatges, a Formentera Lady el protagonista també recorre al testimoni dels amics que han sobreviscut als estralls i a la desolació de l’heroïna per anar armant aquesta novel·la, com si estigués escrita a multiples mans. I com que són infinits els personatges que hi apareixen, també és infinit el repertori de gèneres marratius que abasta Cussà, des del quadre de costums fins a la tragèdia sentimental, passant per la comedia, la peripècia policíaca, l’aventura trivialment èpica o d’especulació intel·lectual. L’esquema de la majoria de les històries que conformen el text és d’una elaboradíssima repetició interminable perquè no pretén ocultar en cap moment el càracter de malson que posseeix: la monomania que presideix la vida de tots els personatges es pot resumir en tres verbs: comprar, traficar i consumir la droga, o en trobar el punt d’enteniment (o no) entre qui la compra i qui la ven amb la intervenció del proveïdor, però l’agilitat narrativa de Cussà és tan entusiasta i de tal envergadura que el lector ben aviat es descobreix converit en un addicte d’aquesta suma de fragments vitals que és Formentera Lady.
Potser també hi ajuda el privilegi de presenciar com el real es transforma en ficció, en una segona realitat més versemblant que l’original, potser és que resulta difícil no entrar en el joc que proposa l’autor, i s’agraeix com una cortesia l’obligació d’haver de relacionar el desordre cronològic dels episodis, o potser és només que no es pot resistir el plaer d’escoltar algú que conta unes anècdotes molt ben travades.
Formentera Lady és igual que Cavalls salvatges, és cert, però també és diferent, com si totes les semblances que comparteixen es presentessin d’una manera més endreçada i polida, amb un ritme menys furiós, sense tants exercicis estilístics gratuïts, sense caure en la temptació d’abusar massa de la vistositat dels jocs de paraules i altres recursos vacus, per exemple. La conseqüència inevitable és que tots els aspectes literaris s’acaben beneficiant de la maduresa narrativa: contemplar i descriure la intensitat i l’animació del submón des de l’assossec i la calma narrativa era un dels pocs tour de force que encara li faltava a Cussà. Formentera Lady destrueix l’original, però es torna a muntar amb més enginy i més ben ajustat, amb més experiència.
En la seva tasca de portar als lectors catalans petites grans obres, LaBreu torna amb L’Ésser estimat d’Evelyn Waugh (1903-1966). Malgrat el que ens pot suggerir el seu títol, L’Ésser estimat no és pas una novel·la d’amor. O potser sí que ho és. No, segur que no ho és… però… M’explico.
En el gran i sòrdid Hollywood dels anys 40, terra de grans estudis cinematogràfics, llums de neó i estrelles de cine, però també terra de competència sense miraments i de falses aparences, el jove poeta anglès Dennis Barlow intenta viure i fer-se camí cap a la cima de l’èxit. Però com que l’èxit no el regala ningú, en Barlow, al perdre la seva feina de guionista, comença a treballar en una funerària i cementiri d’animals, la Felicíssima Àrea de Caça. Mentrestant, el seu mentor en l’inestable món del setà art, sir Francis Hinsley, caurà en desgràcia i, com a bon cavaller anglès, no trobarà sortida més honorable que el suïcidi. Lluny d’entristir-se per la mort del seu mentor, s’encarregarà de preparar el sepeli, i al fer-ho descobrirà la Clariana dels Remors, un luxós i exuberant tanatori i cementiri de la zona de Bel-Air, la part més benestant de Hollywood, on s’ofereix tota mena de serveis als difunts i als que encara no ho són.
Allà hi coneixerà i s’enamorarà de l’Aimeé Thanatogenos (que en una estrambòtica traducció vindria a voler dir “estimada gent morta”), una jove que maquilla els morts, que al seu torn està enamorada de l’embalsamador i tanatopràctic del centre, el senyor Joyboy (“noi feliç”, un altre nom peculiar). En una relació que podríem anomenar creepy, el senyor Joyboy fa servir els Éssers Estimats (els difunts) com a eina de festeig amb la senyoreta Thanatogenos, com qui passa notes d’amor a una companya de classe o de feina:
– Senyoreta Thanatogenos, els Éssers Estimats li somriuen a vostè.
– Oh, senyor Joyboy.
– És veritat, senyoreta Thanatogenos. Em sento impotent. Quan treballo per a vostè hi ha alguna cosa a dins meu que em diu “És per a la senyoreta Thanatogenos” i sembla que perdi el control dels meus dits. No se n’ha adonat?
– Bé, senyor Joyboy, me’n vaig adonar tot just la setmana passada. “Últimament, tots els Éssers Estiamts que provenen del senyor Joyboy”, em vaig dir, “duen el somriure més preciós del món.”
– És per vostè, senyoreta Thanatogenos.
El senyor Joyboy, l’home brillant en la seva feina a qui tothom admira “Mentre passava pel seu costat, com un artesà entre els seus deixebles, deixant anar una correcció aquí, una recomanació més enllà, de vegades posant la seva mà cordial damunt d’una espatlla viva o d’un maluc mort, el senyor Joyboy era una figura romàntica, una devoció compartida per totes, i no pas un premi del qual alguna es pogués apropiar.” veurà com cada cop rep menys atencions d’Aimeé Thanatogenos, que d’un temps ençà ja s’està veient amb en Barlow.
Aquest triangle amorós es desenvolupa ple de secrets, equívocs i xocs; en Barlow, fent-se seus poemes mortuoris de Poe per impressionar a Thanatogenos; aquesta, menyspreant de forma oberta la feina de Barlow; en Joyboy, corferit, dedicant-se a cuidar la seva mare i al lloro d’aquesta.
Evelyn Waugh resol aquest entramat amb la ironia, mala llet i la perspicàcia dels grans autors. Diàlegs fins en la forma però punyents en el fons, situacions rocambolesques i grans dosis de sàtira per retratar aquella època d’esplendor aparent, de falses aparences, amb el xoc entre una classe aristocràtica en plena decadència i el pragmatisme nord-americà, que es converteix en naïf davant l’humor negre, irònic i fins una mica càustic, tan típic de les illes britàniques. L’Ésser Estimat, el finat, aquell que rep totes les atencions per fer-li desaparèixer les màcules de la vida, esbossant-li de nou el somriure innocent i el gest serè, mentre aquells que encara són vius s’escarrassen a fer-se la vida un embolic, o a fer-se-la impossible, els uns als altres.
La magnífica traducció d’Albert Pijuan ens permet descobrir un dels autors més càustics i irònics de la narrativa anglesa del segle XX, amb una prosa que dispara directament contra la línia de flotació de les convencions socials d’aquella època, d’allò del que és correcte parlar o del que val més no anomenar en veu gaire alta. Unes convencions que en el món anglosaxó no han canviat massa, i que, de fet, tampoc no ho han fet massa en el nostre. També, un atac frontal contra el negoci de la mort, o de la gestió de la mort, més ben dit; un dels més lucratius i carronyaires que hi ha. I això, llastimosament, tampoc ha canviat gens.
Un llibre tan divertit com creepy, que entusiasmarà als amants de l’humor negre!
Jordi Sellarés al bloc http://especulacionsapeudepagina.blogspot.com.es/2015/09/riem-dels-morts-dels-que-els-enterren-i.html (setembre 2105)
Aquest títol és el que va dir d’ell mateix Màrius Sampere a Pandemònium o la dansa del si mateix, un recull de textos en prosa publicats per Lleonard Muntaner l’any 2008. I ara sembla que arriba al zenit. Un cop llegit de cap a cap aquest L’esfera insomne, i retornant a mots paratextuals del mateix poeta, ens podríem autoadministrar la instrucció que ell mateix dóna al final d’un poemet que fa d’epígraf al llibre Jerarquies, que va guanyar el Premi Internacional de Poesia Laureà Mela 2003: “I no pregunteu què he dit. Pregunteu-vos què heu entès”. I, de fet, potser no es tracta tant d’ entendre, en el sentit de copsar, de percebre de manera intel·ligent, allò que llegim, sinó de sentir-ho, d’experimentar el poema, de tenir-ne una consciència oberta, apta, que permeti perdre’s i trobar-se en el discurs samperià, sense cap prejudici. Cal reconèixer, sabent quins són els hàbits lectors de la població, que no és fàcil. Però la lògica delirant que imposa el poeta acaba fent-se’ns diàfana. I per això és tan important que els editors, els labreuencs Ester Andorrà i Marc Romera i la sagaç Mireia Vidal-Conte, que també hi fa un Pròleg esfèric, hagin inclòs en l’edició un compacte d’àudio amb la veu del poeta, que, de fet, no recita tot el llibre, sinó seccions triades per ell. Això contribueix a completar la nostra lectura visual intel·lectiva amb una audició igualment intel·lectiva, però alhora sensitiva.
L’aire significant de la poesia
Ja ho vaig dir un cop en ocasió d’una ressenya sobre La nosa de Marc Romera: presenciar l’autor recitant el llibre va il·luminar-ne la interpretació. Això és un fet que no ha de sorprendre ningú; és una evidència. La poesia és, abans que cap altra cosa, una veu encarnada, un so articulat, una emissió d’aire significant. Acompanyar la lectura visual dels poemes del CD de Sampere recitant és una experiència en si mateixa. I regraciem l’encert d’haver-ho pensat així. En el llibre, d’una manera molt seva -com no pot ser altrament-, hi trobem l’epígon del poeta i gran visionari William Blake, que és un Sampere en estat pur i de gràcia.
El text que els editors de LaBreu han volgut posar a la solapa és tremendament eloqüent: “…la certesa d’un final de camí esdevé desmesurada reflexió i deliri líric que esclata en un dels llibres més brutals, més definitius i contundents de la literatura mundial dels nostres temps”. L’escriptura oracular de Màrius Sampere transforma la metafísica en pura física i fa de la seva desbordant sensualitat gramatical i filosòfica un Kama Sutra poètic. Insuperable.
anna gual llegint el manifest preparat pels editors d’alabatre al 2n Encontre d’escriptors i crítics de poesia catalana a la pobla de cérvoles (19.09.15)
de la presentació recital a la llibreria No Llegiu de la balada poètica MINOTAURE de Friedrich Dürrenmatt amb el traductor Ignasi Pàmies i l’editora Ester Andorrà (20.09.15)
de la presentació envemutada de CRISÀLIDE.PASTORAL EN SI MENOR de Susanna Rafart a Sopa de Lletres amb Oriol Izquierdo, Susanna Rafart i Ester Andorrà (19.09.15)
dimarts 29 de setembre a les 19.00 h a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès
xerrada sobre Marguerite Duras i les novel·les LA TARDA DEL SENYOR ANDESMAS (LaBreu Edicions) iModerato Cantabile (Club Editor) amb les editores Ester Andorrà i Maria Bohigas
acte organtizat pel TR3SC, places limitades, podeu fer reserva a:
http://www.tresc.cat/compra/51051/Cicle-Tot-sobre-Marguerite-Duras/
Em temo que hi ha més autors que no convindria que són coneguts únicament per un sol llibre. O, el que és molt més greu, que són pràcticament desconeguts per la majoria del públic, ja que només tenen present el títol de la seva obra més cèlebre per l’adaptació televisiva o cinematogràfica que se n’ha fet. En general, ignoraran fins i tot que el guió es basava en una novel·la. Així, per exemple, la majoria recordaran pel·lícules com El que resta del dia o Retorn a Howard End, però no seran gaires els que sabran dir que els autors de les respectives novel·les originals són Kazuo Ishiguro i E.M. Forster, respectivament.
Succeeix el mateix amb la sèrie Retorn a Brideshead, potser una de les més recordades per un bon nombre d’espectadors per la seva altíssima qualitat, la major part dels quals que tindran ben present el nom de l’actor protagonista, Jeremy Irons, però que difícilment podran dir el de l’autor del llibre, Evelyn Waugh. I entre els pocs que ho sabran dir, ja prou hauran fet si han llegit aquest llibre —«Per què hauria de fer-ho, si puc veure’n el DVD?»—, i no pas algun altre seu. Quan en té d’altres ben estimables, com el que ha publicat La Breu Edicions aquest setembre: L’ésser estimat (The Loved One), traduïda per Albert Pijuan Hereu.
Si no n’hem sentit mai a parlar, i ens basem en el títol, segurament imaginarem que es tracta d’una història d’amor més o menys convencional, i suposarem que aquest ésser estimat és el protagonista romàntic de tantes i tantes novel·les, a la recerca de la seva meitat perduda, de la seva parella perfecta. Tanmateix, a mesura que avançarem en la lectura anirem adonant-nos que si bé és una història d’amor, d’un triangle amorós del més inesperat i imprevisible, és, també, i per damunt de tot, molt més.
I és, precisament, en aquest molt més, en tot el que envolta, conforma i determina la història d’amor, on es reflecteix la vàlua de l’obra, el que ens durà més enllà del que havíem previst d’entrada. I ens hi durà mitjançant un demolidor sarcasme que, oferint una primera impressió de no respectar res ni ningú, respecta el que és fonamental.
Respectant la moral i el sentit comú, però posant amb contundència el dit a la nafra de tots els formalismes i convencions socials que converteixen la nostra existència en paper mullat; que suposen renunciar al nostre estat natural i als nostres desitjos a canvi de triomfar en la vida; a sacrificar veritat per aparences: “En un món competitiu ja gent val el que aparenta. Tot depèn de la reputació… «la presència», que diuen a l’est. Si perds això ho perds tot”.
Emprant, doncs, l’empenta indeturable de la sàtira per retratar el món on el semblar s’imposa a l’ésser. I això que en una entrevista a la revista Time de l’any 1946 asseverava que en la seva època ja no es podia escriure sàtira, atès que aquesta només “floreix en una societat estable i pressuposa uns estàndards de moral homogènia —els primers anys de l’Imperi romà i l’Europa del segle XVIII. Està dirigida a la inconsistència i la hipocresia. Exposa una educació cruel i esbojarrada, tot exagerant-la. Pretén produir vergonya. I res d’això no té lloc en el Segle de l’Home Comú, quan el vici ja no presta cap servei a la virtut”
En aquesta novel·la on els morts no només són més importants que no pas els vius, sinó que són tractats amb molt més miraments —potser per apaivagar la veu de la culpabilitat que tenen els que els sobreviuen per no haver fet tot el que calia per ells, quan encara podeien?—, la causticitat de Waugh esdevé la més implacable de les armes de destrucció massiva de la societat (o, més aviat, de les societats: la nord-americana però també l’anglesa) del seu temps.
El retrat, cru, severíssim, no pot ésser més fustigador. Els (vells) anglesos que segueixen creient-se els reis del món —“No trobaràs mai cap anglès entre la xusma…, excepte a Anglaterra, esclar”— viuen com relíquies del passat al bell mig de Hollywood, el nou paradís on els somnis esdevenen pragmatisme, el paradigma perfecte d’un país on tant tens, tan vals: “I per què vol noves idees? […]. Combustible més barat, sous més baixos i treballar més i més intensament, aquestes són totes les noves ideologies que necessito”.
Alterosos i tibats com són, convençuts de la seva superioritat, els súbdits britànics continuen passejant pel nou món com Gulliver ho feia per Lil·liput, incapaços de copsar que els lil·liputencs han esdevingut brobdingnagnesos, que han crescut tant que ni tan sols veuen els seus antics colonitzadors, quan passen pel seu costat; que tant ells com el seu imperi són morts, i que quan en prenguin consciència ja farà temps que seran enterrats i ben enterrats—com ho demostra el soberg, càustic, devastador, inoblidable final de la novel·la.
Susanna Rafart: «La poesia s’avança al futur i dóna els codis perquè, de tota la destrucció, alguna cosa se’n preservi»
Autora d’una extensa obra poètica, traductora i assagista, Susanna Rafart (Ripoll, 1962) fa una nova aportació en el terreny de la prosa. Es tracta de Crisàlide. Pastoral en Si Menor, una mena de faula amb un alt voltatge simbòlic.
Emmarcada a la zona de la Dordonya, a França, a partir de molts fragments la novel·la retrata un petit món que s’enfonsa. El diàleg amb la tradició, l’estructura perfectament travada i la força de l’erotisme són alguns trets d’aquesta rondalla contemporània.
-Per què tria l’espai de la Dordonya?
-Correspon, en primer lloc, a un viatge que vaig realitzar a un espai molt determinat. En segon lloc, perquè és prou proper a Catalunya per entendre que el valor del que s’hi diu pot tenir repercussions. Després, per la densitat del paisatge que té la Dordonya; no només hi ha coves prehistòriques, sinó que s’hi va hostatjar un temps Paul Celan; el Julien Gracq hi fa també aquesta mena de literatura de paisatge… És un entorn real però a la vegada molt poètic per explicar unes amenaces molt contemporànies. Tot concentrat en la invasió de la vespa negra, però també en l’afany de construcció de les immobiliàries, el poder… Però enganyat a través de la clau de pastoral, d’uns personatges urbans col·locats en un ambient natural o pseudonatural que permet l’experimentació i el discurs teòric, que seria la denúncia de totes aquestes amenaces i la impossibilitat que la poesia salvi aquest món. És el tema que està sempre com a substrat a la meva poesia.
-Per què aquesta impossibilitat, malgrat l’intent?
-Les amenaces són múltiples i en aquest moment ja no les podem ni gestionar nosaltres. La poesia sempre té aquesta virtut d’avançar-se al futur i d’alguna manera donar els codis, les pautes, els símbols perquè, de tota aquesta destrucció, alguna cosa se’n preservi. Quan ho vaig escriure no, però ara la vespa negra ja ha envaït tot el nord de la Península i ha arribat a Catalunya. La destrucció de la mel simbòlicament també és la destrucció de la poesia.
-A què remet el títol?
-A la novel·la hi ha una crisàlide, que és real. És la consciència poètica de la naturalesa, del món. Aquesta crisàlide fa tot el possible per conservar la parella que ve de fora i que s’instal·la en aquesta estranya casa només a fer l’amor. Com una manera de treure’ls del temps perquè puguin sobreviure a la catàstrofe que els envolta. I el subtítol, “pastoral en Si Menor”, ve perquè novel·la té un subgènere, sobre la idea del món urbà que colonitza el món rural. La pastoral, en l’hel·lenística, era la novel·la dels amants amenaçats per les guerres. I l’últim punt, en si menor, és el tempo musical d’aquesta novel·la, que té un to una mica melancòlic, que no vol dir desesperançat.
-Com és el procés de construir una novel·la tan estructurada com aquesta?
-El procés avança amb la idea de crear un ritme ternari, com es fa, per exemple, a la Divina Comèdia, que es fa per tercets encadenats. El que passa és que això és prosa i, aleshores, cada capítol té tres fragments que corresponen a tres personatges diferents. Fer referència a la mel també vol dir implícitament fer referència a l’hexàgon, i també vol dir poèticament fer referència a la sextina, a les moltes cares d’un objecte narratiu que es va movent pas a pas, fragmentàriament a cada capítol, perquè aquest temps narratiu avanci.
-Quin paper té l’erotisme a Crisàlide?
-Un paper important, perquè la mística és carn i amb l’amor ens salvem de moltes coses. Volia mostrar que, a pesar de ser uns amants joveníssims i molt apassionats, de mica en mica s’hi va instal·lant una rutina, que només trenca el món personal del vell que els contempla. Volia que fos un erotisme de la consciència, no l’erotisme banal que podem trobar a qualsevol pel·lícula. És l’esforç per estimar en un món que s’està destruint i la constatació que també això es desgasta.
dissabte 19 Anna Gual llegirà el text que hem preparat amb la història, catàleg i desideràtums de la col·lecció alabatre de LaBreu Edicions, serà a les 18.30 h al segon encontre d’escriptors i crítics entorn de la Poesia Catalana actual a la Pobla de Cèrvoles
Aparentment no passa res en aquesta novel·la. La tarda s’escola en una casa prop del mar, encimbellada en un penya-segat. Arriba una música de moda des del poble, en plena tarda d’estiu, com un trèmolo del tedi. L’espera és morosa i ingràvida, i amb prou feines ens invita a pensar, més aviat puntua la sonsònia. És això, aquesta espera llangorosa, el que Marguerite Duras (1914-1996) subratlla en aquesta novel·la en què la traducció de Marc Colell esdevé, per mor del lirisme i el subtext de l’original, una tasca gairebé impossible.
Seria molt vague dir que l’obra vol captar el temps. La temptació vindria pel fet que la trama és mínima. Ara bé: Duras no s’està de desenvolupar alguns fets i un conflicte imminent, el qual esclatarà al final. Mentre això no arriba, els dos protagonistes (la dona del contractista d’obra i l’ancià senyor Andesmas) esperen el contractista Michel Arc —home que no acaba d’arribar mai— i la jove filla d’Andesmas: Valérie. Andesmas i la senyora Arc parlen dels seus anhels, els desitjos, el passat. Ente el que ometen i el que insinuen, es va filtrant el seu dolor.
Duras va publicar aquesta novel·la el 1962. Les tres síl·labes del nom Andesmas amaguen el nom dels tres homes que la rondaven aleshores. Era una manera de reivindicar la seva independència, de reafirmar un art que sempre s’havia mogut pels cercles cultes i restringits.
De vegades els diàlegs no tenen gaire sentit, semblen moguts per la lassitud de la tarda. Hi ha interrogants en els actes dels personatges. La casa que Andesmas ha comprat per a la seva filla fa l’efecte que xifra tot el que l’home ens oculta, allò que circula sota l’acte ordinari de parlar. Diríem que Andesmas comença a acomiadar-se d’aquest món. El gran mirador que vol fer a la casa esdevé un espai per a l’èpica de la gran panoràmica, del deure acomplert, i, en vista del seu retour d’âge, un espai de contemplació de la seva jove filla i la néta del contractista. I també per al vertigen.
Duras ha triat un moment de la narració en què sembla que la partida ja s’ha jugat, en què només queda alguna cosa que s’escapa de la nostra determinació. El secret d’aquest llibre —novel·la breu que convida a resseguir-la en diverses lectures— sembla la incapacitat, en virtut del final que s’hi desplega, de coronar la vida tal com voldríem. Sospitem que el contractista no arribarà, que la filla d’Andesmas no tornarà a veure el seu pare. Moltes interpetacions de la novel·la no se sustenten amb prou força en marques textuals. Tot i això, allò més emfasitzat se’ns queda amb força a la memòria, i cal valorar la novel·la pel vol poètic i el foc soterrat que desprèn, més que no pas per la incertesa narrativa de voler descriure el buit.
Aquest tarda del senyor Andesmas, a banda de la referència òbvia del Nouveau Roman, m’ha fet pensar en La tarda d’un escriptor, de Handke. La novel·la de l’austríac va publicar-se a la pretèrita col·lecció “Venècies”, de La Magrana. “La Intrusa”, l’addictiva col·lecció de narrativa estrangera de Labreu, és una hereva valuosa d’aquella col·lecció altament literària, i amb aquesta novel·la de Duras torna a brindar-nos una obra de qualitat. Hi encaixa bé, enmig dels llibres d’Anaïs Nin. I manté una distància elegant, equilibrada, amb les novel·les de Dovlatov o Lamatèriaprimera de Jörg Fauser, que són de les meves preferides.
aquesta setmana el Llibre de la Setmana al Time Out amb cinc estrelles és :
“L’ésser estimat” d’EVELYN WAUGH. * * * * *
Escrita l’any 1948 per un Evelyn Waugh (nom foteta d’Arthur Evelyn St. John Waugh) àvid de la veta satírica que l’havia fet popular als anys trenta a Anglaterra, L’Ésser estimat parteix d’un viatge de l’autor a Los Angeles i de les seves visites al cementiri, un negoci refulgent, un paradís artificial prodigiós, el de les empreses funeràries i, de retruc, el de la indústria del cinema de Hollywood. De la mà del jove Dennis Barlow, poeta anglès fallit que va per clergue, entrem en un parc temàtic de maquilladores fleumes, embalsamadors seductors i clientela esnob amb sang d’orxata. Waugh és humor negre, ironia macabra, crítica mordaç a l’estereotip i a l’artista pretensiós; l’absurd de les aparences i el retrat de l’Amèrica dels cinquanta, sobretot la dels “incomptables compatriotes exiliats a les regions més bàrbares del planeta”, els de costums ràncies i copes de brandi. Tot són eufemismes: no hi ha morts, sinó éssers estimats. No existeix el fracàs, només els símbols d’anglesitat (la Lliga de la Decència, el Club de la Forquilla i el Ganivet i el Club de Criquet) farcits d’una comunitat decadent. Els “anglesots” han de “mantenir certa posició”. El poeta Dennis treballa alegre a la Felicíssima Àrea de Caça, un cementiri per a mascotes (el passatge on l’autor descriu els serveis que ofereix l’empresa funerària és de riure descordat) i, entre servei i servei, llegeix i escriu el seu poema vital “entre afegits i extirpacions”. Quan Sir Francis (amfitrió del jove Dennis) mor penjat d’una biga, cal armar un sepeli amb la pompositat que reclama el bon vodevil i acomiadar-lo a la Clariana dels Remors, el fossar d’humans. A Dennis el fascina tant la litúrgia –escènica més que clerical–, que s’enamora de l’Aimée, la maquilladora dels cadàvers-joguina, enamorada, al seu torn, de Joyboy, l’embalsamador que recrea la personalitat del mort. El llenguatge de Waugh és un festival metafòric. Els noms de les cambres funeràries són l’eufemisme d’un fingiment social espaterrant, el gran rusc. Una superba denúncia a les vanitats nècies i a l’esperit de lucre combinada amb amors dramàtics que, com els cossos, acaben en combustió o cianur. Treure’s el mort del sobre: drenar el crani és més fàcil que beure’s un ou.
INCOMUNICACIÓ
“És el secret de la vida social d’aquest país. Tothom parla només per escoltar-se. Res del que diuen és per ser escoltat”.
AUTOCRÍTICA
“No trobaràs mai un anglès entre la xusma… excepte a Anglaterra, esclar. Hi ha feines que un anglès no pot acceptar”.
LA PEL•LÍCULA
La novel•la de Waugh es va adaptar malament al cinema el 1965 amb el mateix títol i direcció de Tony Richardson.
CRISTALL D’ALÈ de Paul Celan amb el traductor Arnau Pons
dins el cicle “Traduïts al català” nou club de lectura virtual coordinat per traductors catalansinscripcionsa: http://biblioteques.gencat.cat/ca/biblio_tematic/promocio_lectura_cultura/clubs_lectura/Traduits-al-catala/
Títol_ L’esfera insomne Autor_ Màrius Sampere Col·lecció_ alabatre, 63 Pàgs_ 88 i CD PVP_ 15 € ISBN_ 978-84-943294-9-4
Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 1928), és, segurament, el poeta viu més important que el nostre segle xx ha llegat al xxi. La seva veu, fruit d’un apropament autodidacte marcat per la lectura en diversos idiomes, per la mirada del fotògraf professional i per la sensibilitat del músic (va cursar estudis superiors de música i va ser compositor i lletrista del Grup Strop), és d’una singularitat microcòsmica, on llengua i temàtica eclosionen en una manera sorprenent de dir el món i alhora sacsejar-lo. A voltes místic o escèpticament religiós, confabulat amb l’ordre del caos, el dintre o el fora, la plasmació del Mal, la foscor que per si sola il∙lumina, la seva és una poesia total que transcendeix la quotidianitat i la moralina.
.
I de sobte, esgotats pràcticament tots els premis, els èxits, els honors; digerit i dissimulat l’enorme prestigi, Màrius Sampere decideix reinventar-se. I ho fa, i ho aconsegueix, sense trair la veu que el delata però creant un univers poètic nou, potser més íntim, molt més íntim, però alhora expansiu, infinit, total, on la certesa d’un final de camí esdevé desmesurada reflexió i deliri líric que esclata en un dels llibres més brutals, més definitius i contundents de la literatura mundial dels nostres temps: L’esfera insomne, sí.
del recital de Jordi Vintró a la Setmana del Llibre Català amb Anna Bou, Oriol Prat i Xènia Dyakonova
organitzat per la llibreria La Impossible (06.09.15) #alabatre#jordivintró
de l’homenatge a Francesc Garriga a la Setmana del Llibre Català amb Pau Vadell, Jaume C.Pons Alorda i Ester Andorrà (05.09.15) #alabatre#francescgarriga
Sis joves autors reflexionen sobre el sentit de dedicar-se a un art “absolutament inútil i bell”
Sigui de manera romàntica, impulsiva o més aviat controlada, aquests sis joves tenen en comú que necessiten escriure poesia per expressar-se i ho fan des que eren ben petits. Cap d’ells es dedica ni es vol dedicar professionalment a la poesia, perquè el que ara és una activitat plaent, bonica i satisfactòria consideren que es convertiria en un exercici rutinari i avorrit. Un altra cosa que comparteixen és que escriure poesia no els va gens malament: la majoria d’ells han guanyat premis literaris i tots tenen, com a mínim, un llibre publicat. “Tenim en comú que ens seguim dedicant a una cosa absolutament inútil i bella, una mica anacrònica i que sembla que la humanitat no voldrà enterrar mai, almenys mentre els homes alenin i els ulls puguin mirar, que deia aquell”, explica un d’ells, l’Adrià Targa.
Misael Alerm
“Jo mai escric sol. Sempre dono la mà a altres poetes”
Quan estudiava batxillerat, el seu professor de català li va fer un regal: Amor pels llibres(Eumo, 2004), de l’escriptora Fiama Hasse Pais Brandão. En aquell moment, Misael Alerm (Granollers, 1990) ja era un apassionat de la poesia i, fins i tot, havia escrit algun poema, però aquell llibre va marcar un abans i un després en la seva carrera literària, ja que li va servir d’inspiració per escriure més endavant Vell país natal (Adia Edicions, 2014), el seu primer poemari. “És una reflexió sobre la trencadissa del període de la joventut i sobre com recompondre tots aquests fragments”, diu Alerm.
Joan Brossa, Álvaro de Campos, Blai Bonet i Chantal Maillard són alguns dels poetes que apareixen a Vell país natal, en concret a l’apartat d’“Encaixades”. “Jo mai escric sol, sempre dono la mà a poetes, i en aquest apartat volia fer referència als escriptors que d’alguna manera o altra han influenciat els meus poemes”, diu Alerm, que considera molt important anar sempre amb una llibreta a sobre: així pot escriure allà on sigui quan té una idea. “O dibuixar, perquè he estudiat belles arts i actualment estic acabant un màster d’història de l’art”.
El paisatge és el leitmotiv dels seus poemes. No perquè hi faci referència directament, però sovint és el que l’inspira. “És el que canvia menys del nostre entorn, és el que es manté durant més temps i em generen reflexió de diversa índole, des de familiar fins a política”. Alerm explica que quan acaba un poema té una sensació molt especial, que només té quan escriu. “I cuidant plantes. Sé que és estrany però és així. És una sensació semblant”, diu.
Laia Llobera
“Escriure poesia és la nineta dels meus ulls, és molt especial”
Segons Laia Llobera (Barcelona, 1983), escriure poesia és com fer una peça d’orfebreria. “La vas fent a poc a poc, la deixes reposar i després la poleixes”, diu. La poeta reconeix que el que més li agrada del procés d’escriptura és retocar, canviar les paraules fins que tot el poema encaixa. Encara que treballant i escrivint una tesi no pot dedicar-hi tant temps com li agradaria. “Escriure poesia és la nineta dels meus ulls, és una cosa especial perquè no la puc fer gaire”, diu Llobera, que també ha publicat algunes obres de literatura infantil. Va començar a escriure amb només 10 anys. “Em tancava a l’habitació de casa i escrivia pensaments. Els meus pares entraven i em preguntaven que què feia tantes hores allà”, recorda.
Quan va ser una mica més gran va decidir aplegar uns quants poemes i presentar-los al concurs Divendres Culturals de Cerdanyola. Concurs que va guanyar i gràcies al qual va publicar el seu primer llibre: Cicles (UAB, 2009). Més tard, el 2012, vindria Més enllà dels grills, que va merèixer el premi Alella a Maria Oleart. “Tenia ganes de sortir del món dels concursos i trobar una editorial amb caràcter que entengués la meva poesia, perquè els concursos a vegades segueixen el criteri de l’ajuntament del municipi”, opina. I això va fer amb Certesa de la llum (LaBreu Edicions, 2014). “És un llibre de reflexió, de mística. M’agrada observar el món en silenci, i Certesa de la llum és fruit d’això”, diu Llobera, que escriu poesia per indagar, per conèixer els misteris de l’existència: “Tinc curiositat per saber i per descobrir, i em faig preguntes a través de l’escriptura”. Tot i que encara li agrada escriure tancada a l’habitació, envoltada de llibres i gaudint de la intimitat com quan tenia 10 anys, alguna cosa ha canviat. “Sento que m’he autodefinit. Ara sé què vull escriure i cap on vull anar”, assegura.
Marc Rovira
“Des que tinc la idea fins que l’escric, poden passar mesos”
Un dia, mentre travessava el bulevard Saint-Michel de París per anar a la Sorbona, on va estudiar durant un any, de sobte li va semblar que una noia el mirava i es va posar content. Quan s’hi va acostar, però, va adonar-se que era un maniquí. D’aquesta petita vivència va néixer el poema Aparador, un dels que formen el seu segon llibre, Els ocells de la llum (Pagès Editors, 2015). El primer va ser Passejant a l’ampit d’una parpella maula (Galerada, 2009). Meticulós i perfeccionista, el poeta Marc Rovira (Barcelona, 1989), que actualment treballa a l’editorial Libros del Asteroide, va trigar onze mesos a donar per acabat aquest poema. “Des que tinc la idea fins que l’escric poden passar mesos. Però hi vaig pensant cada dia fins que de cop ho veig clar -explica-. El que més m’agrada és quan acabo un poema i crec que he pogut expressar allò que volia exactament”.
Rovira escriu des de petit. Primer es va aficionar a la narrativa i els contes fins que un dia algú li va escriure un poema que li va agradar molt. “Vaig adonar-me que la poesia tenia alguna cosa que no tenia la narrativa. Vaig començar a investigar i de seguida vaig adonar-me que m’agradava més i que anava molt millor amb la meva forma de pensament, que és més associativa que narrativa”, diu Rovira, i comenta que el que l’inspira són les lectures i els poemes que li agraden. “I, evidentment, la vida, el que faig i el que penso d’allò que faig”, afegeix. La seva veu és reflexiva i tranquil·la, i fins i tot una mica nostàlgica. El que més li agradaria que pensessin els lectors sobre els seus poemes és que estan ben escrits. “Que diguin «Aquest poema és bo», amb això em conformo”, diu. I què és un bon poema? “Que treballi amb el llenguatge, el ritme, les pauses i, sobretot, amb les paraules buscant de fer sentit”.
Jaume Coll Mariné
“Escric sobre les coses que conec, que tinc a prop”
Escriu amb llapis i a l’habitació de casa seva a Muntanyola, des d’on veu els Pirineus. Aquest paisatge és el que inspira Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989), baixista del grup Obeses, a l’hora d’escriure poesia. “És on he viscut des de petit i on encara visc. Em va bé tenir un lloc més o menys estable, un lloc fix. Escric sobre les coses que conec, que tinc a prop”, diu el poeta, a qui també l’inspira la mateixa literatura. “Quan escrius un poema, és bo veure com l’altra gent ha fet coses semblants, per veure quins camins s’han fet i quins es podrien fer”, diu Coll, que escriu poesia gràcies a un professor que va tenir al batxillerat i que el va endinsar en el món de la lectura. “Jo ja escrivia alguna cosa, per als jocs florals de l’escola, però fins que no vaig començar a llegir llibres de manera més o menys seriosa no vaig escriure res amb la consciència d’estar fent alguna cosa”, diu Coll.
Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984, 2014) és un recull de poemes diversos que l’autor havia escrit i que trobava que potser ja es podien ensenyar. Si alguna cosa tenen en comú és un petit sentit de l’humor: “No busquen cap cosa transcendental, sinó que volen la complicitat del lector, que estigui a gust amb allò que llegeix”. La imatge d’un ocell acostant-se a la finestra de l’habitació i després marxant li va quedar gravada, i més endavant la va reflectir en el poema L’ocell. “Sovint són escenes així, que tampoc tenen res d’especial però et criden l’atenció, i el que fas amb la poesia és recobrir-les de pensament -diu Coll-. Per a mi aquesta imatge de l’ocell que ve, t’agafa alguna cosa teva i se’n va és com tot, que ve i que marxa, el que passa que d’aquell ocell en va sortir un poema”.
Anna Gual
“Intento generar controvèrsia, que hi hagi tensió als poemes”
“Tenia 19 anys i escrivia el blog No caic, em tiro. LaBreu Edicions hi va entrar, li va semblar interessant i em va demanar si els podia enviar un poemari. Em va agafar completament per sorpresa. Vaig ajuntar textos i al cap de poc es publicava el meu primer llibre”, explica Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986), que actualment treballa al departament de comunicació d’una empresa. Així va ser com va sortir el seu primer llibre, Implosions (LaBreu Edicions, 2008). Després ha publicat dos poemaris més: L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013) i Símbol 47 (LaBreu Edicions, 2015).
“Escriure m’ha agradat des de petita. Apuntava fragments i textos curts amb reflexions, fabulacions o pensaments, i així, sense saber què escrivia, vaig omplir llibretes i llibretes. Bolcava tot allò que sentia, i amb els anys he entès que era poesia”, explica. Les paraules són la seva arma, la seva zona de confort, i creu que s’hauria de ser més permissiu a l’hora de definir què és la poesia: “Quan ets petit t’ensenyen exactament on acaba un gènere i on comença l’altre. Per a mi, el missatge és més important que la forma”. Per a Gual, viure és fonamental per escriure. “M’inspira no aturar-me; com més coses faig més material tinc. M’agrada viatjar, conèixer gent i plasmar totes aquestes vivències. Si visc intensament puc escriure també intensament”, diu Gual, a qui amb la seva poesia li agradaria no deixar indiferent. “Intento generar controvèrsia, que hi hagi un punt de tensió dins dels poemes. Que tinguin un punt críptic i que permetin moltes relectures; que cadascú l’entengui d’una manera diferent i que els significats mudin en el temps”, explica Gual. Perquè tot això sigui possible, reconeix que ha de treballar molt abans, durant i després d’escriure un poema. “Em costa molt acabar un llibre. De fet, l’abandono, però no l’acabo. Escriure és addictiu”, reconeix. El que més li agrada d’escriure poesia és l’aventura, el fet que quan comença no sap com acabarà. “A vegades et sorprens a tu mateix, i fins al cap d’un temps no entens el que escrius. Escriure em permet descobrir nous territoris, als quals no arribaria a través d’altres sentits”, diu Gual.
Adrià Targa
“La poesia és capritxosa i cada recull podria ser un comiat”
“Escric quan i on sigui. Perquè ho necessito i perquè m’ho passo bé, una mica de cada, encara que, si ho necessito, m’acostuma a sortir millor”, diu el poeta Adrià Targa (Tarragona, 1987), que ja ha publicat tres poemaris -l’últim és Ícar (Edicions Poncianes,2015)-, i aviat traurà una col·lecció de poemes il·lustrats per Anna Roca Barbarà. Amb aquest nou poemari tanca una etapa contemplativa. Ara li ve de gust fer “poesia expansiva”. “Això és el que auguro, però la poesia és capritxosa i cada recull podria ser un comiat”, diu. “Com en Pla, ja fa anys que quan escric em faig una cigarreta. Escric a ordinador si el tinc a mà i, si no, a la llibreta, sempre una Moleskine, perquè s’ha de dir que la campanya publicitària va reeixir, i ara tots pensem que amb una Moleskine serem Hemingway”, explica.
A Targa li sembla que en la seva poesia sempre busca deixar un testimoni. “Crec que conté un aprenentatge ètic o moral. Parlo de l’amor i de la por de morir-se, o sigui que acabo parlant de mi. Respecto infinitament altres menes de poesia, més combatives i compromeses, però a mi em satisfà escriure allò que necessito”, diu Targa, a qui li agradaria dedicar-se a la docència, ja que la poesia prefereix que sigui el seu espai d’intimitat. “Dedicar-m’hi professionalment convertiria la meva passió en una obligació, i el meu refugi en un camp de batalla”, assegura.
de dissabte passat fent tertúlia a la Setmana del Llibre en Català sobre traducció amb LA TARDA DEL SENYOR ANDESMAS (LaBreu Edicions) i MODERATO CANTABILE (Club Editor) amb els traductors Marc Colell i Maria Bohigas i la lectura de Nú Miret (05.09.15)
Màrius Sampere publica nou poemari, ‘L’esfera insomne’
És el primer llibre que publica a la col·lecció ‘Alabatre’ de LaBreu. Sampere ha estat reconegut enguany amb el Premi de la Crítica Catalana
Màrius Sampere / PERE VIRGILI
El poeta Màrius Sampere (Barcelona, 1928) tancarà l’any 2015 havent publicat quatre llibres: ‘L’esfera insomne’ –que LaBreu farà arribar a les llibreries el dia 7 de setembre– s’afegirà a ‘ Ignosi‘ (Edicions Poncianes), ‘Dorm / Els espais ocupats’ (Pont del Petroli) i l’antologia ‘ 123‘ (Edicions del Buc). Reconegut recentment amb el Premi de la Crítica Catalana per ‘Ningú més i l’ombra’ (Proa, 2014), Sampere es troba en un dels moments de més presència editorial de la seva trajectòria, que va arrencar l’any 1963 amb el premi Carles Riba per ‘L’home i el límit’.
El comunicat de premsa de LaBreu descriu així la poètica de Sampere: “A voltes místic o escèpticament religiós, confabulat amb l’ordre del caos, el dintre o el fora, la plasmació del Mal, la foscor que per si sola il·lumina, la seva és una poesia total que transcendeix la quotidianitat i la moralina. I de sobte, esgotats pràcticament tots els premis, els èxits, els honors; digerit i dissimulat l’enorme prestigi, Màrius Sampere decideix reinventar-se. I ho fa, i ho aconsegueix, sense trair la veu que el delata però creant un univers poètic nou, potser més íntim, molt més íntim, però alhora expansiu, infinit, total, on la certesa d’un final de camí esdevé desmesurada reflexió i deliri líric que esclata en un dels llibres més brutals, més definitius i contundents de la literatura mundial dels nostres temps: ‘L’esfera insomne'”.
Actualment Màrius Sampere és un dels poetes més ben considerats de la generació nascuda abans de la Guerra Civil. Autor d’una obra singular i ambiciosa, ha rebut reconeixements importants a la trajectòria –la Creu de Sant Jordi (1999), el Premi Nacional de Cultura (2003), el Jaume Fuster (2010)–, però es resisteix a deixar de continuar ampliant el seu univers líric, conceptualment dens però expressat amb una lleugeresa i un sentit de l’humor poc freqüents.
Títol_ L’Ésser Estimat Autor_ Evelyn Waugh Col·lecció_ La intrusa, 15
Traducció_ Albert Pijuan Hereu Pàgs_134 PVP_ 16 € ISBN_ 978-84-944330-0-9
Evelyn Waugh (1903-1966) és un dels grans mestres de l’humor anglès de tots els temps i un dels autors més destacats del segle XX. És conegut sobretot per dues novel·les, Un grapat de pols (1934) i Retorn a Brideshead (1945).
.
Va néixer a Hampstead, fill de l’editor i crític literari Arthur Waugh. Va estudiar Història Moderna a Oxford. I després d’una breu i nefasta experiència com a docent al Nord de Gal·les, va triar el camí de la literatura. Des dels seus inicis, amb Decline and Fall (1928) i Vile bodies (1930), va destacar pel seu retrat grotesc d’una alta societat que desapareixia i la seva sàtira corrosiva d’una joventut àvida de glamur i hedonisme. Entre el seu cercle d’amics s’hi podien comptar escriptors com Graham Greene, Anthony Powell, John Betjeman o Nancy Mitford.
.
Va conrear el periodisme i va ser corresponsal de guerra a Abissínia, experiència que recrearia a Últimes notícies! (1938). A més va escriure nombrosos llibres de viatge arrel de les seves experiències per Europa, Orient Mitjà, Àfrica i Amèrica Central.
.
Arrel de l’èxit de Retorn a Brideshead, va viatjar als Estat Units per parlar d’una possible adaptació cinematogràfica. Aquella estada li va permetre conèixer la societat californiana i la nova indústria funerària. D’aquest xoc cultural va néixer L’Ésser Estimat (1948), obra que representa un retorn a la sàtira més corrosiva dels seus primers llibres.
…
Dennis Barlow, jove poeta anglès, van fent la viu-viu al Hollywood dels anys quaranta. Des que va perdre la feina de guionista, treballa d’ajudant en un cementiri d’animals. El seu protector, el veterà Sir Francis Hinsley, amb una dilatada carrera dedicada al setè art, cau en desgràcia i com a darrer gest de dignitat decideix llevar-se la vida. Dennis no vessa cap llàgrima per ell, però li toca ocupar-se dels preparatius funeraris. I gràcies a aquest encàrrec descobreix un paradís artificial prodigiós, la Clariana de Remors: un cementiri luxós, un exuberant parc temàtic al més pur American way of death. Allà, Dennis, s’encaterina de la jove Aimée Thanatogenos, una esteticista que maquilla morts amb absoluta devoció, enamorada del Sr. Joyboy, un home ja granadet, embalsamador amb ínfules artístiques i seductor de pacotilla. Però l’amor i la reputació d’aquest trio queden en entredit inesperadament en una novel·la fosca i salvatge.
Waugh resol un peculiar episodi del xoc entre la candidesa americana i la punyeteria anglesa de la manera més excèntrica i diabòlicament intel·ligent. Fa esclatar una intriga mordaç, mentre es riu del mort i de qui el vetlla… i sobretot dels que en fan negoci.
Gravada en les pedres d’un raríssim monument que es conserva a Roma,
gairebé desconegut dels turistes i oblidat dels romans, l’anomenada Porta màgica.
Una sentència que diu: Si en el teu hort aconsegueixes que els corbs negres engendrin coloms blancs, seràs anomenat savi. Maria Zambrano
A Tots els sepulcres (LaBreu Edicions), Jaume C. Pons Alorda, el poeta de Caimari, Mallorca, que ara té casa a Vilafranca del Penedès, hi ha reunit tres dels seus llibres, concebuts com una trilogia: Els estris de la llum, Cilici i Carnvol dir desaparicions. Només fent una ullada als títols –els títols mai no són cosa banal quan estan ben meditats-, podem fer-nos una idea de l’itinerari que l’autor ha volgut seguir, i que descriu en el seu pròleg. Un itinerari que, resumint, va del naixement (la llum), la destrucció (la fosca) i la resurrecció (la carn).
Al volum Tots els sepulcres (que oportunament inclou els pròlegs que han acompanyat les anteriors edicions d’aquests tres llibres), l’autor hi desplega una poètica de la seva particular visió del món, que és culta, salvatge, exuberant i prístina alhora, fins i tot quan se serveix d’imatges de sepulcres reals o metafòrics, o quan parla dels detalls de la fosca, de la destrucció, de la putrefacció.
Sens dubte la vida és exuberant en totes les seves manifestacions. En la naturalesa el no-res no existeix, el nihilisme és una actitud mental, no és propi del món físic. En la naturalesa sempre hi ha alguna cosa que es fa o es desfà, alguna cosa sempre en procés.
Si una cosa és el poeta Pons Alorda és un poeta de la naturalesa, del vigor de la naturalesa amb què cada dia s’omplen tantes pàgines en el llibre de l’existència. En aquest sentit, em ve al cap una frase que escriu Teresa d’Àvila, quan en el que ella anomena una al.locució, el seu Jesús li diu a cau d’orella que no es preocupi, que li donarà llibre viu.
La trilogia Tots els sepulcres és un exemple de llibre viu. Tots els sepulcres, de Jaume C. Pons Alorda, destil.la saba pura en el circuït vital que s’inicia en el naixement i creixement, passa per la mort i la destrucció, i floreix de nou en el renaixement o resurrecció de la carn, com s’especifica bé en aquests poemes, i això no és cosa baldera. I és que, se sigui creient o no en aquesta resurrecció que predica el cristianisme, la nostra cultura de matriu cristiana exalta el fet de l’encarnació i, per tant, també exalta la resurrecció de la carn, o la seva puixança, que pel cas és el mateix.
No podem prescindir de la cultura que forma part del nostre inconscient col.lectiu. Cal recordar exemples literaris de la nostra cultura on apareix una calavera, com ara en Hamlet o en Faust. Escriu el gran Cirlot en el seu diccionari de símbols que en general la calavera és l’emblema de la caducitat de l’existència. Però en sentit concret, i tal com passa amb la closca dels cargols, és alguna cosa del que resta de l’ésser viu una vegada el cos s’ha desintegrat. No és estrany, doncs, que el jove Hamlet mediti sobre el ser i el no-ser amb una calavera a les mans, ja que la calavera adquireix el sentit simbòlic del vas de la vida i del pensament.
Seduïts per la potència d’un llenguatge d’una gran sensualitat no només tàctil sinó també mental –un llenguatge original, portador d’una veu gens adotzenada-, hem anat lluny, llegint el poeta de Caimari, que a través dels seus versos d’imatges fulgurants ens situa també, si així ens hi sentim inclinats, en el camí de l’alquímia, i la cita de María Zambrano amb què s’obre aquest comentari hi fa referència. Aquesta ciència, que imita la vida, pretén transformar la matèria. Se’ns diu que pretén transmutar el plom en or, en realitat una manera simbólica de parlar de la regeneració o, si voleu de resurrecció.
Com sabem, l’alquímia té tres fases, que es resumeixen en el solve et coagula, i que passen per la calcinació, la putrefacció i la solució odestil.lació, on es tornen a coagular els elements que abans s’han dissolt, però havent-se purificat o clarificat en el procés.
Vegem un exemple. El poema La immolació tant pot veure’s com l’expressió d’una experiència vital dolorosa, sagnant, com pot llegir-se en clau alquímica (en la fase solve), o en referència a arquetips sacrificials, ja siguin egipcis, grecs, jueus o cristians, tan propis de la nostra cultura:
Ho vols.
Sacrifici voluntari.
Els bojos et prenen
per escorxar-te a la figuera.
Vessen llum
els membres separats.
Grotesc absolut, la bellesa.
Aquest ésser immolat pot ser un mateix en una experiència de crucifixió anímica, d’aquelles que t’esquincen, ja sigui de forma voluntària o no. Però sense sortir d’aquest present que ha donat lloc al moment poètic del poema de Pons Alorda, també podem veure-hi l’actualització o encarnació d’un vell arquetip: l’ésser sacrificat, l’anyell, que en la nostra cultura s’inicia en la figura del faraó esdevingut el déu Osiris, que és mort i esquarterat per obra del seu germà Seth; aquesta figura troba correspondència en el (frustrat) sacrifici del fill únic de Abraham, Isaac; en l’àmbit grec trobem la figura de Prometeu, l’heroi que pren el foc als déus (és a dir: la seva saviesa), pagant la gosadia amb el càstig de ser-li devorat el fetge de forma reiterada per un voltor; o en la figura d’Ifigènia, sacrificada per ordre de son pare Agamèmnon a fi i efecte de guanyar la guerra de Troia. Abans de l’època cristiana (que amb el sacrifici li dóna sentit) trobem la figura de Jesús el natzarè, esdevingut el Crist (o Messies), que mor en creu, i que posteriorment és divinitzat pel cristianisme postpasqual.
Tots aquests arquetips que prenen nom, ja sigui en el mite o en la història, es fan presents en aquest poema de Jaume C. Pons Alorda, bell i lluminós fins i tot en la seva crueltat. Aquesta és la tònica vital de la trilogia de Pons Alorda. Per aquesta raó, cal paladejar un a un els seus versos exuberants, sensuals i incandescents fins i tot en el gris de la cendra, cendra impregnada de llum, anunci o premonició de resurreccions com les de la mítica au Fènix. La vida es sentida com un oxímoron pel poeta Pons Alorda, és experimentada com una dansa-procés entre la mort i la còpula, entre el solve et coagula. Destruït però intacte, escriu en un dels seus versos en una relació de perfecta simbiosi. D’aquí ve que hagi llegit aquests triple poemari com un cim de l’exuberància dels sepulcres, imatge de la vida multiplicada.
de divendres 4 al diumenge 13 serem a la caseta nº12 de la Setmana del Llibre en Català
hi trobareu el nostre catàleg complet, les novetats de setembre i podreu assistir a xerrades i recitals al voltant dels nostres llibres:
5 setembre, a les 11.30 h LA TARDA DEL SENYOR ANDESMAS (LaBreu Edicions) versus MODERATO CANTABILE(Club Editor) de Marguerite Duras amb Marc Colell, Ester Andorrà, Maria Bohigas i Nú Miret, dins el matí dedicat a la traducció de la Setmana.
i a les vuit del vespre recital homenatge a Francesc Garriga amb Pau Vadell, Jaume C.Pons Alorda i Ester Andorrà.
diumenge 6, a les 18.30 h, recital organitzat per la llibreria La Impossible amb Jordi Vintró, Anna Bou, Oriol Prat i Xènia Dyakonova.
dissabte 12, a les 19.30 h, Blanca Llum Vidal recitarà els poemaris PUNYETERA FLORi HOMES I OCELLS( Club Editor)
SARA DÍAZ ENTREVISTA A ANNA GUAL AL SETMANARI EL TEMPS
A Símbol 47 la seva poesia és més suggeridora i evocadora que descriptiva. També té un sentit enigmàtic que depèn de la complicitat i la interpretació del lector.
– La veritat és que sí i, respecte als anteriors poemarsi, això és més evident. I en aquest llibre, quan el vaig anar escrivint, sí que em va agradar la idea d’anar construint capes i que els poemes tinguessin múltiples lectures. Es tractava de construir el poema d’una altra manera del que que havia fet anteriorment. He anat a un punt més críptic. A més del lector, per a mi també és un divertiment, m’ho passo millor ara escrivint poesia que abans, perquè entenc més quina és la seva essència. Sento més les ganes de crear, la sensació que no saps on et portarà el poema.
– És evident també que la seva poesia pertorba, sembla que sempre estiga al límit com els versos de “Sota la cascada”; “S’esmolen les ungles cap a un destí radiant/ M’hi deixaré la pell/ i em vetllaran les vísceres”.
– Doncs, sí. Al principi del llibre hi ha una cita d’André Breton que diu “la bellesa serà convulsiva o no serà”. I un poc es tracta d’aquesta idea. La bellesa ens han dit que és una cosa, però pot ser moltes altres coses, la bellesa en l’art em refereixo. I la bellesa, per a mi, és alguna cosa que sacsegi, que et faci qüestionar-te a tu mateix ” què t’estan dient?”, ja sigui amb paraules, amb un quadre o amb música. Doncs, per a mi, la poesia és el mateix, ha de ser bella, però també ha de fer reflexionar i t’ha de sacsejar. Quan escric el que vull és que la poesia pugui commoure tant com ho fan alters arts que consumeixo. L’objectiu és que els poemes tinguin trellat, que el lector no passi ràpid. M’han dit que hi ha moltes coses que no s’entenen ni a la primera ni a la segona, però m’agrada aquest punt ocult. Aquesta commoció és el que busco.
-Temes com el dubte, la incertesa o la pèrdua, també la revolta, hi són molt presents. I, evidentment, l’amor.
-És cert que no parlo únicament d’un tema, sinó que tinc la sensació personal de parlar de la vida, que implica l’amor, la mort, la incertesa. La vida és erràtica, i quan s’assumeix això es viu més tranquil. I, justament, intento en la mesura del possible plantejar les anades i les tornades de les emocionsi les sensacions de fets viscuts, que, de vegades, semblen una cosa i després són una altra. És veritat que escric en moments determinats. Crec sincerament que el moment d’escriptura és un moment de reflexió. Del que m’agrada escriure és d’allò més tenebrós o misteriós, que no ho vius en el dia a dia.
-Els versos estan teixits amb molta habilitat. Sol tornar moltes vegades als poemes?
-Sí, sóc una mica obsessiva, meticulosa. Hi dono moltes voltes, i m’agrada. Em diverteix i, d’alguna manera, el poema també ho demana. Aleshores, vaig retallant o ampliant, fins que arriba un punt que ja no puc avançar més. Els poemes sempre són vius i publicar-los comporta acceptar que podien haver tingut moltes altres vides.
-Els recitals són una part fonamental de la seva faceta com a poeta. Costa arribar al públic?
-Per la meva experiència, no. Permet apropar-los al llenguatge que potwser no escollirien en una llibreria. Molta gent a través de l’oralitat pot accedir a la poesia d’una manera més directa. Els recitals són fantàstics. Sí que és veritat que els poemes s’han de llegir, no sols s’han de quedar en la part oral, les lectures entren millor. Però, com una introducció són importants. A més, per l’entonació i la tonalitat, els poemes poden arribar i fer sentir coses diferents. Al principi em feia respecte recitar. Però, ara, em dóna molt de gust trobar aquest espai on la gent va a escoltar poesia, és molt bonica l’atmosfera que es crea.
I per anar a la platja sempre és necessari un llibre que et salvi de l’habitualment insuls diari de l’agost. Emporteu-vos doncs El monstre de Hawkline, de Richard Brautigan, editat en català per la breu edicions. No és que estigui molt prolífic jo, però ha estat el millor llibre que he llegit aquest hivern. I és que aquest western gòtic escrit per un membre menys conegut de la generació beat de Jack Kerouac i companyia és una especie de barreja entre Quentin Tarantino, Lovecraft i un mal son de Robert Smith, que enganxa i sorprèn, asfixia i refresca, una mica com el sol i el banyet a la platja. Ideal.
El vertigen de la tomba: ‘Tots els sepulcres’, de Jaume C. Pons Alorda
El món de la literatura és un univers decididament complex. Més enllà de gustos, cànons i manies, són diversos els fronts a què s’encaren els autors, per no parlar de les obres, els lectors o les editorials. No és el mateix ser llegit que comprat, criticat que ressenyat, bo, mediocre o, senzillament, ignorat. És més: sovint, els patrons s’entrecreuen i generen esquemes mai no coneguts abans, genuïns i únics en el nostre panorama literari que, ja de per si, és excepcional. La recent publicació de la trilogia Tots els sepulcres (LaBreu Edicions, 2015), de Jaume C. Pons Alorda, n’és un clar exemple.
El cas de Pons Alorda (Caimari, 1984) és digne d’atenció. El poeta és, sense cap mena de dubte, un dels rapsodes més coneguts de la seva generació: les seves gires maratonianes l’avalen com un monstre del recital, on ha exhibit les seves taules i fins i tot s’ha exhibit a ell mateix amb passió. La seva traducció de Fulles d’herba (Edicions de 1984, 2014), de Walt Whitman, li ha atorgat un ampli reconeixement tant pel que fa al públic lector com a la crítica, fent-lo mereixedor del darrer premi Cavall Verd – Rafel Jaume i del de la Crítica de la revista Serra d’Or a la millor traducció. És, però, en la seva faceta com a poeta que ens envaeixen les preguntes: ha estat Jaume C. Pons Alorda llegit suficientment? I, qui ho ha fet, li ha prestat l’atenció que es mereixia? Fins a quin punt els lectors més impressionables s’han deixat guiar pel personatge que Jaume ha arribat a desenvolupar i no s’han lliurat a la seva veu poètica sense prejudicis ni cotilles?
És en l’àmbit d’aquests dubtes que apareix —es recupera— la trilogia Tots els sepulcres,tres dels volums més reeixits del poeta mallorquí, que aparegueren entre 2008 i 2010 i que pràcticament ja no es podien trobar a les llibreries. La comprenen Els estris de la llum(2008), Cilici (2009, Premi Ciutat de Palma – Joan Alcover de poesia) i Carn vol dir desaparicions (2010) i, tot i ésser concebuda com una trilogia des del moment de la seva creació, aquesta és la primera vegada que es presenta com a tal al lector.
En el pròleg del llibre, Pons ens avisa: “el germen d’aquest volum poètic fou la lectura obsessiva dels versos d’Andreu Cloquell, Andreu Vidal i Àngel Terron, amb la mediació de Pere Perelló i Nomdedéu, Alícia Bertran Jordà, Margalida Pons, Emili Sánchez-Rubio i Pau Vadell i Vallbona”. Així, l’autor ens situa entre les coordenades poètiques i humanes de la trilogia, tan característiques com la seva pròpia veu: “d’aquell descobriment, i d’aquella fascinació que encara ara reverbera, sorgiren els tres llibres que aquí s’agrupen de forma definitiva, tal com en un principi foren somniats”, afirma. I ho arrodoneix tot duent-ho a allò més essencial, més esquemàtic —poètic, potser?—: els tres sepulcres que ens presenta simbolitzen ni més ni menys que “el naixement (la llum), la destrucció (la fosca) i la resurrecció (la carn)”.
Els estris de la llum (2009)
Aquest primer recull, publicat originàriament a la desapareguda i ja mítica col·lecció La Cantàrida, de Documenta Balear, va precedit d’un pròleg d’Àngel Terron, en què el poeta descriu Pons com una “efervescència poètica contínua i continuada”, i es clou amb un epíleg de Pau Vadell i una nota meta-crítica de Pere Perelló. No debades, Els estris de la llum són l’espurna que ho encén tot, la paraula iniciàtica que inaugura l’incendi descontrolat i violentíssim que conforma la trilogia.
En aquest, Pons hi elabora tota una poètica de la llum, com ho féu el seu admirat Blai Bonet amb el color: “El manament perdut: / no confiaràs. // Tot, excepte la llum, és fals.” Sota aquest precepte, el poeta ens endinsa dins un sepulcre de clarobscurs, en què la brillantor més encegadora conviu amb les ombres de l’ambigüitat i d’allò més mediocre: “Maleït món miserable. / Maleït món miserable. / L’únic que et salva / és la paraula”. I, davant l’escomesa de la pèrdua i la incertesa, ens encara a allò que és palpable, ver: “Ara que ens hem vist els ulls / coneixem el color de la veritat”.
És també en aquest primer volum que el poeta recrea alguns dels temes més recurrents a tota la seva obra, com són l’ambigüitat del gènere i el culte a la feminitat —“És un crim desitjar els éssers / que tenen el mateix sexe que / té la teva mare?”— o bé la supremacia del jo enfront del vosaltres que asfixia: “Jo he vist l’infinit davant mi, / i tenia el meu rostre”. Sense les ombres, sense el patiment, sense el maleït món miserable que canta el poeta, no serien possibles l’infinit, la subjectivitat o la passió.
Cilici (2009)
El recull central de la trilogia, que fou mereixedor del Premi Ciutat de Palma – Joan Alcover de poesia 2009, s’emmarca també entre dos textos prou significatius. En primer lloc, un pròleg de Felip Demaldé, un dels mítics autors de l’editorial Tafal, que considera que “els poemes de Jaume C. Pons Alorda són exercicis egipcis de conjurament contra la mort”, i en segon lloc, un epíleg del també poeta Emili Sánchez-Rubio, que descriu Pons com “un home gran, excepcionalment gran, únic en la seva espècie, un aristoi en el sentit etimològic de la paraula”.
Més enllà d’aquestes lloances, el cert és que Cilici és una de les fites més altes de l’obra poètica de l’autor. En aquest, el poeta hi despulla la fosca, ens hi fa encarar tal com a Els estris de la llum ell s’enfrontava a l’infinit d’ell mateix. Ara sabem que també “hi havia fosca dins Ell, / i brillava”.
Amb Cilici, Jaume C. Pons Alorda ens ofereix la perfecta metàfora d’allò que és la poesia: un dolor auto-infringit, inevitable, que es va arrossegant i ens fa coixejar mentre feim via. I que, tot sigui dit, ens suposa també els millors moments d’il·luminació místico-masoquista.
Per damunt de tot, cal dir que Cilici és una invocació dels grans noms que Pons esmentava al pròleg de tot el llibre: són, sobretot, els de la generació dels setanta, autèntics fetitxes de l’autor de Caimari. Una invocació efectuada més per creença que per convicció, sense gaire esperança: “No t’esforcis / amb aquest patètic joc literari / que estàs fent, amb aquest inútil / diàleg amb els morts, perquè / després de la primera mort no / n’hi ha cap més i perquè els morts / no parlen, ni tan sols / els víctimes de necrofília”.
El lector podrà trobar a Cilici una de les veus més sorprenents que pot tenir el polièdric i polifònic Pons Alorda, una veu lúgubre, de velluts negres, pessimista potser: “Ja he decidit la meva tomba. Serà / un calorós dia d’estiu, el primer de molts altres, // sota el gran rapte de les sensacions”. El poeta no té por de parlar de la pròpia mort perquè és conscient que “tots els morts sempre s’enamoren de la terra”.
I si el cilici és mortificació, ho és de la carn i de l’ànima del poeta. Per això, trobam també en aquest recull anticipacions de la carnalitat que envairà els versos del darrer volum: és entre la carn pútrida, entre els cadàvers devorats pels cucs que ens suggereixen ressons de Ferrater —“La rosa / és el / prostíbul / dels / insectes”—, que Pons se’ns confessa: “penses els seus ossos / i això és el màxim / que t’acostaràs / a ella”.
Carn vol dir desaparicions (2010)
El recull que clou la trilogia, amb pròleg de Pau Vadell i epíleg de Jaume Munar, és, doncs, la continuació necessària del culte a la carn iniciat a Cilici mitjançant la mortificació.Entre els dubtes de la llum i de la fosca, la vida i la mort, la poesia i el no-res, la carn se’ns presenta, en certa manera, com l’única certesa palpable. Carn vol dir desaparicions és el llibre de la carn, en tots els sentits: una carn passional, física, però també metafísica, que ens brinda noves reflexions entorn de la mort i el naixement. Extrems que, de tan oposats, es confonen i generen una bella paradoxa: la carn que, finalment, desapareix. La vida que mor.
I, si bé aquest tercer recull segueix sota la influència dels autors insígnia que esmentava Pons, una nova referència plana damunt els seus versos: és la veu d’Ausiàs March, patriarca de la poesia catalana i autor, de fet, de nombrosos poemes amb la carnalitat com a protagonista. No debades, citacions a la seva obra enceten i tanquen el volum. Fins i tot es podria dir que alguna de les composicions de Pons ausiasmarqueja:“la carn sempre vol carn / i mai res la detura”, o bé “si la carn / sabés què és la carn / desapareixeríem”.
Més enllà de les influències directes o indirectes d’aquest llibre, llegint Carn vol dir desaparicions hom té la sensació que la principal referència del seu autor ha esdevingut ni més ni menys que ell mateix: lluny de la reiteració, Pons recrea algunes de les temàtiques que ha tractat als volums anteriors i ho fa amb una solvència que fa difícil imaginar una continuació més enllà de la naturalesa cíclica i retroactiva de la trilogia. Així, en aquest recull podem reconèixer altra vegada el Jaume més lúgubre i pessimista —“No hi haurà res que sobrevisqui / aquests últims instants insalvables. / Ho sé. Ho he fet altres vegades”, o bé “Hauríem d’educar-nos en la pèrdua / puix aquest és el destí de l’home: / perdre-ho tot.”—, així com també el seu interessant discurs entorn del gènere i la corporeïtat: “Tinc mil sexes, / i mil vegades menstruo. / En mi la fosca / es dessagna, / extirpació galàctica / del deliri. / Com t’atreveixes tu a parlar-me / de sang?”. Cal ser dona per conrear una poètica del cos? Pons, coneixedor de la pròpia carn, que és en definitiva la de totes les persones, ens demostra que no.
El vertigen de la tomba: llegir una trajectòria
Poques coses es poden afegir als tres volums que conformen la trilogia Tots els sepulcres.I, si prestam atenció al fabulós epíleg que Antònia Vicens, reconeguda per Pons i molts d’altres —entre els quals m’incloc— com la gran dama de les lletres catalanes, encara són menys els dubtes per aclarir. Per a Vicens, Jaume és “com un místic que vol fer-nos participar de la seva fe exaltada, un instant de transport espiritual”. Ell ens ha cavat aquestes tres tombes generadores del llenguatge, per tal que puguem gaudir de la visió privilegiada que atorguen, també, les profunditats. Segons la poeta, és de fet “de dins del ventre de la terra on millor es pot sentir la veritable veu de la natura i de l’espai còsmic: el crit de les pedres. Els bels de les constel·lacions. Els aldarulls dels morts.”
Convidam, doncs, tots els lectors a submergir-se en els sepulcres d’aquesta trajectòria iniciada i consolidada, que lluny d’evidenciar un final per a un autor en suggereixen un retorn proper i potent. Mentrestant, però, ens endinsarem en el clot i ens farem la humitat nostra, nostra la bavor dels versos que suren a l’aire i neixen i moren en la nostra pròpia carn, que és la de tots.
Jordi Cussà (Berga,1961) va debutar com a novel·lista el 2000 amb Cavalls salvatges. Aquella novel·la era única en les nostres lletres, ja que tractava honestament la politoxicomania d’uns joves de comarques. Tràfic, addicció, festes, robatoris, marginació, sobredosis, presó, bars, accidents de cotxe, desfilaven per aquell llibre poblat de tardohippies que, més que dedicar-se al misticisme i la revolta, es drogaven lúdicament, tot i que conduïa el text un heroïnòman molt llegit.
Si aleshores la llengua pecava de barroquisme, en aquesta seqüela el fraseig és natural. Cussà continua fidel, amb tot i això, al collage d’escenes i persontages, fet que trava l’evolució narrativa. Veiem aquella gent de nou en acció ( algunes escenes són de primera categoria; Cussà és molt bo amb la ironia i dibuixant amb paraules justes accions tremendes), encara que ara hi té més pes desenganxar-se de les drogues, odissea descrita amb molt de detall gairebé un impossible.
Un tret de la novel·la anterior era la voluntat d’alguns personatges d’explicar-se les seves històries ( de vegades semblava el Decameró). Aquí la novel·la es pensa a si mateixa també, i amb més claredat i versemblança. Ara ja no hi ha excuses: cal relatar el que s’ha viscut. Si quan el Daniel i l’Ona i l’Àsia i companyia es drogaven a fons no hi havia temps per a la reflexió, ara que han pogut arribar miraculosament als cinquanta els toca el moment de consignar-ho, de saber per què aquells joves s’evadien, per què jugaven al límit. No és que Cavalls salvatges fos la pujada i ara el decaïment, que facilita la introspecció; tot està barrejat en els dos llibres, i el cert és que el més entretingut són els moments d’al·lucinació i eufòria. I el periple constant per pobles del Pirineu i de la Catalunya central (els masos esbalandrats, els càmpings a l’hivern, el tedi de la natura…), per Barcelona i Madrid, per les Pitiüses. i tot amb el ritme del rock dels setanta, des dels Rolling Stones a Lou Reed.
Una cançó de King Crimson titula el llibre; Formentera Lady és una euga blanca que trota lliure per l’illa. La metàfora psicoativa és clara, ara ja menys brava, més radiant. Cussà ho ha explicat tot sense embuts, amb una formalització molt personal. I per això és una novel·la destacada, que no s’oblida fàcilment.
Amb l’anvers enriolat d’un poema caragolat en espiral és com flueix el dir poètic de Víctor Obiols. En aquest D’un juny dur –de so rotund i d’imaginari ric- hi trobem una sàvia combinatòria: cada poema correspon a cadascun dels dies del mes de juny d’un any qualsevol del segle XXI i també, en ocasions, cada efemèride assenyalada és un mot clau que participa del poema corresponent. Aquest fet li permet al nostre poeta d’establir un joc de correspondències entre l’abast del poema i la cronologia estructural del llibre. Convé avenir-se al pròleg de Pere Gimferrer que marca l’obertura de l’obra: Gimferrer ens avança que el trajecte poètic d’Obiols transcorrerà entre la concreció i l’abstracció, a mig camí del mot que remet al viure individual i el mot que explica la novetat semàntica. Els lectors, durant la lectura del poemari, no podrem ometre el joc fònic dels mots, ja que sabem del cert que el dring de la paraula ens remou el jo més íntim i ens fa transcendir més enllà de la prosa quotidiana dels dies.
El diàleg entre el jo líric i el lector és una de les constants del llibre. El poeta enceta els poemes amb la interpel·lació directa cap amb qui l’escolta, ja sigui mitjançant el format de conversa, de pregunta o de tex instructiu. L’autor sovint es transmuta en el jo intemporal propi de les composicions de tipus tradicional: “ A la de tres/ a la de sis/ a la de cent./ Tremola amb campanades/ i un encès astorament” (“El nou fuster no ennova res”, poema del Dia 9). O més endavant:”-A on vas, marduix, que t’he vist/ intencions de tràngol?/ Ja sóc fondal d’ànsia./ Ja sóc allò que deia…” “Els segons que et queden”, poema del dia 18). O també:”Deixa-t’ho tot a fora, i entra sol./ Un únic gaudi: construir amb allò que tens a dir,/ amb allò que tens a dins, quan diu tan fosc i fi.” )”Deixa-m’ho escoltar millor”, poema del Dia 19). Cal apuntar dos vectors que conflueixen en la proposta poètica d’Obiols: per un cantó, el neopopularisme barroc d’algunes peces, que assagen la cançó tradicional que van ressituar en Tomàs Garcés i en Marià Manent als anys vint del segle passat, però amb fulgències cultes i lluminoses del barroc català; i per un altre cantó, l’avantguardismes líric que arrencà amb J.V.Foix i continuà amb els Entra-i-surts del poeta confegits per Joan Brossa. Obiols n’és una baula més en aquesta tendència lírica: “Dir i desdir. Filar i refilar/ I amable en tot, i amb tu, fora símbol”, hi afegeix en el mateix poema, “ Deixa-m’ho escoltar millor”. Exemplifica la seva concepció poètica propera a l’estètica de la recepció. Així doncs, el poema és una superfície llisa per on cada paraula pesa per si sola, els mots diuen i caminen “ amb el solc natural”, i signifiquen allò que viu i pensa el lector, no només el poeta. Nosaltres, lectors naturals i no hermeneutes mefistofèlics, podrem “ jugar a laberints de vetlla, / i conjugar amb tots els follets, bruixes i monstres gramaticals” que recorren el so, la forma i el sentit dels mots dins nostre. El poeta ens avisa. “Recorda que el pronom es mou, en part, segons qui, què, a qui, per a qui”. En aquest poema que hem anat desgranant és el punt des d’on inferim que la matèria del poema no és pas el símbol sinó la metàfora, entesa aquesta com a espai buit significant en què el lector hi aboca el significant que hi porta ben endins.
El poemari destaca per un rigor musical que també és formal. Obiols domina l’art de la cançó –no debades és un músic i compositor d’una qualitat indiscutible -i, a més, sap escandir com ningú tota mena d’estrofisme i de metres poètics. Hi ha des de poemes d’art menor, que mostren les dents amb nocturnitat i traïdoria com les melodies nocturnes d’un piano desbocat que pinta el pentagrama amb esquitxos de versos pentasíl·laba i d’hexasíl·labs, fins al decasíl·labs clàssic de to reflexiu i sentenciós: “Llunes poètiques emprenyadores/ arreu fan la guitza sense pietat./ I l’única teva, la veritable/ mutable, allà dalt, rabent, continua/ sent reina sola, miralleig del sol./ Fa collita de fantasies mortes”. D’un juny dur és un cop dur a l’estómac de la mal anomenada “poesia de l’experiència”.
Ricard Mirabete, Poetari nº6
SI NO ÉS LLIURE NO ÉS ART
Illes lligades Melcion Mateu
Durant el lapse en què el poeta, traductor i crític literari Melcion Mateu ( Barcelona, 1971) escriu i reescriu es nota i s’agraeix) els poemes d’Illes lligades – llibre vencedor dels Jocs Florals de Barcelona, 2014- passen nou anys i tres espais de composicio: Nova York, Barcelona i Brasil. Després dels poemaris Vida evident ( Premi Octavio Paz 1998); Ningú, petit (2002), basat en el clàssic del còmic Little Nemo in Slumberland, de Windsor McGay, i Jardí amb cangurs (2005), aquestes Illes lligades trenen el nus entre l’illa de Manhattan, on ha residit Mateu entre 2005i 2014, els orígens mallorquins dels seus progenitors i l’atmosfera delirant de Florioanópolis, a Brasil, amb el deler de poetitzar un determinat concepte de pàtria sense oblidar, en cap moment, el blau turquesa que agermana i que, simultàniament, els aïlla. La poesia de Melcion mateu s’escriu -i el mot és ben seu- amb el superego, una veu a qui l’autor sovint contradiu i hi entra en confrontació a còpia de paisatges interiors no sempre turqueses. En aquest quart poemari, Mateu defensa la llengua viva, aquella que o té pàtria i se la crea i es fa pàtria. Com una ulla, desterrada però amb cos fornit.
A partir de la combinatòria entre les estacions de l’any i les coordenades especials, Illes lligades pinzella quatre instants summament humorístics – d’humors, no de riures-: Al nord de l’estiu, Al sud de l’hivern, Al nord de l’hivern, Al sud de l’estiu. Efecte mirall. En plena canícula, el poeta i un tal Matt Sweeney comparteixen pus. El camarada té “ulls verds de Heineken” i un cor tatual damunt del cor. Vividor, bevedor, fumador, desendreçat i “porc”, és com un artista de vodevil que canta i balla botí dels vicis. El poeta –el Melcion mateu dels versos- s’ha vist desbordat: en paral·lel a l’ofici dur de conviure amb el pòtol d’en Matt, el seu propi nom apareix a les cançons, sona als ascensors dels gratacels i “pampalluga en neons als teatres de Broadway”. El seu nom és pertot, malgraat ser un “mite inexistent”, un no-ningú que només parla en els versos propis. No s’han acabat els personatges que figuren al nort de l’estiu a Nova York: aviat coneixem Cliff Johnson, un home que es burla sistemàticament del rellotge i les rutines i que, després d’examinar un ericó, conversa amb Matt Sweeney i comparteixen “un bol de crispetes amb xarop d’erable”. També coneix Melcion Mateu, també hi cohabita. Adam Gerber, com el protagonista de LEGO, diu bon dia a tot, surt al carrer ben d0hora i desitja bon dia a la quoditiana gent.
Al sud de l’hivern comença la llegenda. Si no és lliure, no és art, ens apunta Matt Sweeney fent d’autoritat. Llegenda és fantasia i, en Melcion Mateu, és un temperament més vodevil. El Modus vivendi és el poema que dirigeix aquesta part. La dona i l’ocell de Miró, l’home màquina de Dalí. L’animalitat com a forma de supervivència. L’hermafroditisme i la ventrilòquia. Desenes d’imatges surrealistes –una rosa és un remolí de sang cap al desguàs, “els teus pits eren dos canaris” i Déu és un mamut congelat i encara “ ho podria ser jo quan escric aquest poema”- emplenen l’illa de les palmeres, la de les “torres emparentades”, la que té “ una peixatera grega, un supermercat brasiler i una rellotgeria equatoriana”.
Al nord de l’hivern, el poeta hi enroca Joan Brossa: “Les illes són els cims de les muntanyes”. Vuit proses poètiques escrites com una continuació del dietari –la confessió sui generis– de les dues parts precedents. El poema “Illes lligades”, que dóna nom al volum, conté la tesi del llibre: “No som d’on som”. Ser d’enlloc, justament, genera un neguit que, ben mirat, passa amb bicicleta, sense fer escarafalls, com si dansés, com la nevada flegmàtica que tot ho cobreix. Melcion mateu cava la seva pròpia tomba i s’adona que no en pot sortir. El “Funeral” és un poema superb que s’enjogassa amb les veus narratives per crear un embull que , de fet, no ho és tant. Jo i l’altre. Mudances, transbordaments, noms i plans B: tot té la seva contrapartida, tot és relatiu i tot constrasta de manera esfereïdora. Som rates, amb la diferència que l’humà – per si fos poca la seva maleptesa-, “sovint conserva amb el seu propi reflex sobre l’aigua”. Tancar els ulls i no fer res. Vet aquí la fita inabastable.
Brasil és el sud de l’estiu. Som a Florianópolis, on “raó i follera! s’acorden com la lluna i la marea. L’arribada del poeta deslloriga novetats, bones i dolentes. Tasta fruites apassionades i perd la cartera – li retornen “ amb diners de més”. El vincle entre les dues illes aboca i evoca el vincle dels dos amants, “dues illes lligades pel meu pont llevadís”.La llibertat absoluta que pregon el llibre té a Brasil la seva recompensa. Melcion Mateu és, ara , Marco Malatesta. El poeta desconeix si és una “persona física” però s’entusiasma amb el poema que escriu, ho diu i es queda tan ample. Es dedica a llegir, a pescar sirís, a ballar amb milates, a escriure la tesi –només en té el títol i li ha pispat a Mallarmé. Noies d’ulls verds que el miren de lluny i l’aigua del vàter que gira a l’inrevés. Poesia que s’acaba allà on comença, com una illa, circumdant-se els mots, la llengua, les coses que et passen, la idea variable de pàtria, els regalims de saudades, els pont inamovibles, la múltiple llibertat.
Annna Carreras, Poetari nº 6
LAIA LLOBERA O LA INTEMPORALITAT DEL SILENCI
Certesa de la llum Laia Llobera
Sembla que en un temps en què tot, dissortadament, es redueix a allò real i certificable, en un procés de superació que es destrueix a si mateix –aspecte ja avançat per Goethe i desenvolupat per pensadors tan diferents com Weber, Heidegger o Marcuse-, una de les vies de l’art és la fugida d’un món banal en què s’ha perdut qualsevol possibilitats de misteri, de desconeixença o de recer no sotmès al valor de canvi. En la nostra poesia s’observa també aquest fenomen -de fet la poesia neix en bona part com reacció davant del soroll i de la conversió del món en mercaderia-, a través de les creacions dels autors més joves. Hi ha una poesia recòndita i silenciosa que sembla seguir la divisa de Bernat de Claracall segons la qual hom necessita la veritat i la gràcia de què no és possible amagar-se. Laia Llobera es refereix justament als “blancs cirstercencs”, al valor de l’austeritat i al claustre de marbre ( que enllaça amb el marbre immortal de Paros) per subratllar aquest univers de recolliment que connecta de manera directa amb la paraula del cistercenc Claravall. En temps de soroll la poesia es refugia en els dolls frescos dels silenci, en l’ombra fontinal i en la sapiència dels racons secrets i ombrejats. Tota la poesia, llavors, esdevé una invitació a la descoberta, una tasta que caldrà acomplir des de la sapiència dels feliços pocs.
A Certesa de la llum l’autora segueix els passos d’una altra manera de dir, a la semblança de la Lingua ignota de Hildegarda de Bingen, de la “llengua romana”d’Stefan George o també de l’idiolecte a què qualsevol poeta ha d’aspirar. Per això la poeta ens parla de la “cançó de/ l’esperit que roman/ / damunt/ / de la matèria”. Esdevenir estrany a la pròpia llengua equival a convertir-se en pelegrí i en membre d’una orde medicant que suplica la paraula justa i la converteix en proclama i aurora. L’eterna lluita de l’esperit contra la matèria, de la llum contra la ingnorància. Davant l’abisme salvatge que s’ha establert en relació a la saviesa ancestral, rebutjada ara entre biblioteques remotes, ruïnes sepulcrals i termes que sonen extravagants, la connexió amb la llum ha esdevingut cosa de pocs. Es tracta d’una lluita desigual contra la barbàrie, contra l’oblit, contra l’assumpció d’allò que som i que ens ha conformat. Allí on això s’oblida – un allí que malauradament ens és massa familiar- només resta la ignorància, la manipulació i l’oblit d’un llegat espiritual i històric que encara resta a l’abast dels pocs que vulguis exhumar-lo. I això és el que fa, justament, Laia Llobera, poeta jove del 1983, en una operació que conjuga de manera magnífica la tradició amb la modernitat dels espais en blanc, “transmissor de ritmes vells”, reducte de la veritat, de la quietud i de la recerca: tresor celat entres fosques romagueres.
Llobera es llança, en aquest llibre, a la recerca de l’essència, de les paraules clares que, tanmateix, sempre resten velades per uns déus que s’amaguen. El temps tampoc no permet cap explicació, ja que ens deixa sovint en un erm que ens refà de manera incessant, enmig d’un pelegrinatge a mig camí de l’enlluernament i la memòria. No podem recuperar els absents, però en canvi en rebem una llum, unes restes, les ruïnes de la seva presència. Per això Certesa de la llum cavalca entre el temps de la pèrdua i el de la redempció, entre les obagoses presències que s’oculten i l’esclat de la transfiguració esdevinguda retorn. I el treball també és alquímic, des de la despossessió a la plenitud, tot llavorant la pròpia personalitat. Hi ha molta intuïció en auqest camí. En la secció intitulada “desbrida la paraula” la poeta juga amb els blancs, oxigena els versos i es llança a la saviesa que només pot assolir-se tot recercant: “ceramistes no mediten/ ni la forma ni el color”, ja que el mateix moviment de les mans fa rodar el món. Per això “ tan sols fent camí/ collim flors”.
Tot el llibre busca aquesta llum interior –llum gnòstica, llum de Suhrawardi-, viatjant des de Grècia als monestirs gòtics, però amb molts punts de contacte amb la modernitat i amb la poesia del silenci. L’autora busca “algun record veraç/ l’epicentre de les ones/ o el cor desclòs dels cossos/ allunyat de les tendències”.I en aquets moviment d’allunyar-se, que no és sinó un acostament i una aproximació acerada al centre veritable d’un mateix, rau el desdeny elegant i cavalleresc de qui se sap intemporal perquè està connectat amb l’essència viva de les coses. Com diu el pintor Pierre Soulages: “Rien no se démode aussi vite que la mode”. La peta és conscient que cada cop necessita “dir molt menys” i que el silenci vivifica. Poeta, alquimista i maga, Llobera viu en una senda que es traça a cops de xàldigues, de coneixences indirectes, de suggeriments i xiuxiueigs. La poeta segueix la petja de Sant Agustí quan aquest afirma que hom “estima allò que coneix i cerca allò que ignora, ja que “quan cerca de conèixer-se, es coneix ja com a cercadora i , per tant, ja es coneix”. La memòria descobreix allò que romania ocult abans fins i tot de tenir-ne consciència. Com diu Claravall, “el fet d’escoltar condueix a la visió”. És això la poesia: una amatença, un romandre sempre a punt, amb els sentits esmolats i la sensibilitat en estat d’alerta.
Laia Llobera confegeix un llibre excel·lent que troba la modernitat en allò intemporal i en un dir en què les respostes només poden afermar-se amb nous interrogants. Poemes breus, darrere els marges, apunts pintats en l’àbsida del cor que afermen una veu profunda a la recerca del màgic i el callat, en un treball de depuració i ascesei, aspecte que comparteix tangencialment amb altres veus joves. Certesa de la llum és tot allò que, des d’ara, podem preguntar-nos al voltant dels signes callats que s’enfilen pels vessants de la intuïció. l’art, i la poesia en particular, en són dreceres. Recòndites. Gairebé secretes. Tresors celats. Llegiu aquest llibre és accedir a les criptes on roman la saviesa intemporal de la poesia.
Avui em desvetllo amb el caprici de parlar-vos del nostre poeta Jaume C. Pons Alorda, l’extraordinari Mobilis in Mobili Jaumecé, a qui vaig descobrir fa temps disfressat d’un altre home, perquè és així –des del guarniment i la finta- com cal conèixer tots els poetes. En Jaume se’ns va aparèixer per primera vegada abillat de Walt Whitman, de qui ha traduït totes les Fulles d’Herba a la benemèrita Edicions de 1984. A partir d’aquesta excelsa versió, a Catalunya ja no parlem de Whitman sinó que ens hi referim amicalment com aquell poeta americà que ha traduït i recitat en Jaumecé, perquè si llegir-lo en aquesta traducció exemplar és un plaer inacabable, és encara major l’èxtasi que et produeix veure’l recitat per en nostre Pons Alorda, Jaumecé, que el diu com si en Walt fos no pas un tità de les amèriques, sinó un simple passejant embadocat que xerra amb les oliveres de Caimari. Jo em celebro i em canto. I allò que jo dono per bo tu també ho donaràs per bo. Perquè tots els àtoms que em pertanyen, també et pertanyen a tu.
La segona disfressa que em va fer topar amb el poeta, nostre Jaumecé, fou l’art del meu estimat amic Albert Serra. L’Alorda va escriureApocalipsi Uuuuuuuaaaaa! (Editorial Comanegra), una breu crònica del rodatge d’Història de la meva mort, pel·lícula excelsa en la qual el nostre cineasta ha descobert finalment que la missió de tot bon pensador català és reflexionar sobre Don Joan i el dandisme. Pel que més vulgueu, feu el refotut favor d’abandonar qualsevulla novel·leta de merda per amenitzar l’estiu i correu a comprar aquest Apocalipsi on es descriu l’arbitrarietat i la tirania d’un dels nostres genis indiscutibles: Albert Serra ni tant sols mira el que passa. Espera. Escolta. Caos. Descontrol. Desorganització. No planificació. No forçar. No improvisar i enregistrar aquesta lassitud. El punt bàsic de viure en la crisi constant, el desordre absolut. Qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment, per tant cal estar atent sempre. El poeta, novament transfigurat, lluint una generositat fora mida. Disfressa, moviment, atenció: l’observador, un submarí.
He llegit finalment versos d’en Jaumecé a la trilogia Tots els sepulcres que ens ha regalat fa ben poc labreu edicions. Particularment i immodesta, m’agrada especialment quan l’Alorda, en Jaumecé, abandona la podridura de l’ànima trista i perfila la mà decantant-la a l’humor dionisíac d’Els Estris de la Llum: Jo he vist l’infinit davant mi, i tenia el meu rostre. Aviso ja d’entrada que procediré a copiar compulsivament aquests versos als articles d’aquesta nostra Torre, amb o sense el permís de l’autor, i així, estimat Jaumecé, els exegetes que ens llegeixin d’aquí a molts d’anys podran dir que jo era aquell imbècil que escrivia a remolc dels contemporanis del seu temps.Perquè el temps, sortosament, no és de ningú i perquè ningú, desgraciadament, no és del seu temps. En Jaumecé, de fa temps, es contagia de la poesia del nostre mestre Garriga, els fills del qual competim en sentir com més intensament millor un dol insuportable. D’en Garriga n’ha comprat la tristesa, el sepulcre, però també el somriure. Som una gran família.
Fa temps que haig de dinar amb en Jaumecé, amb qui ens trobem a recitals i saraus prometent que la trobada serà prompta. Jo et proposo, nostre Pons Alorda, estimadíssim Jaumecé, que posposem perpètuament l’intercanvi d’aliments, que aquest esdevingui pràcticament una trobada mítica amb la qual tothom especuli, sospiri i fins i tot critiqui injustament, però que no arribi fins el penúltim dia de la nostra vida. Que sigui un dinar perpètuament emplaçat i que quisvulla en parli gratuïtament, que tothom el canti. Perquè els àtoms d’aquesta espera són també els meus àtoms i tots els homes els donaran per bons. Jaumecé, poeta.
Bernat Dedéu al bloc La torre de les Hores (24.07.15)
Traslladat a la literatura, el màrqueting modern aconsella als escriptors començar les seves novel·les amb inicis trepidants, àgils, capaços d’atrapar ràpidament el lector. Aquesta premissa empeny els autors a mostrar de seguida les cartes, de vegades de manera apressada i estèril. Un gran començament no ha de ser, necessàriament, desbocat, sumarial, resolutori. Fet i fet, s’oblida que les millors lectures solen ser les que es fan en progressió, que acaben en alt. Molts dels nostres lletraferits gasten aviat la pólvora i arriben sense munició al tram decisiu.
L’inici de La tarda del senyor Andesmas, una novel·la breu de Marguerite Duras recuperada en català per Labreu, és anecdòtic, cadenciós. El protagonista, el senyor Andesmas, un home gran i amb problemes de mobilitat, espera una visita en una casa aïllada que ha comprat per a la seva filla, Valéri Andesmas, en una petita població. El visitant és Michel Arc, per un tema de reformes. Als primers fulls, Andesmas es creua amb un gos i parla amb la filla petita de l’home que l’ha de visitar. Però haurem d’esperar a la pàgina 26 -el llibre en té 82- per conèixer que el protagonista “viu l’angoixa de la mort”. Duras ha trigat a ensenyar-nos la seva primera carta. Però ja no ens donarà treva.
A partir d’aquí, l’ambient cadenciós, de fotografia fixa, comença a mutar, l’autora va viciant l’atmosfera de la narració. “L’home s’observava a ell mateix. I en el propi espectacle hi trobà consol. Aquest l’omplia d’un fàstic irreversible i segur; aquell vespre esdevenia l’única certesa que havia tingut mai en tota la vida”. Es podrà llegir més endavant.
La unitat temporal de la narració, una tarda, s’enriqueix a través de salts al passat amb informació rellevant. El retard de la visita, que mai no acaba d’arribar, afegeix més boira i misteri. I l’entrada en escena d’un nou i enigmàtic personatge -l’estructura de la novel·la té un component teatral, buscat o no, indubtable-, la dona de Michel Arc, abunda en l’ambient pertorbador del qual la filla d’Andesmas és el focus. “Van ser relegats un cop més a aquell instant en què la dona havia admirat del tot, a ull nu, per sempre, la bellesa de Valérie Andesmas”.
Una cançó i un ball, al poble, visible des de la casa, van conduint també el relat d’una tarda enverinada, escrita amb un je ne sais quoi, un punt magistral d’angoixa i misteri.
Era l’any 2010 quan Jaume Pla (Mazoni) emprenia l’aventura de fer una gira de trenta-un dies consecutius de concerts. Aleshores, Nando Cruz va fer el seguiment d’allò que el músic anava vivint en cadascuna de les actuacions, de poble en poble, sala a sala. Gairebé cinc anys després, el periodista va tornar-hi, però ara deixant testimoni d’uns altres trenta-un dies que Pla va passar a l’Arts Santa Mònica en procés creatiu. A la manera del cronista picapedrer, el llibre és el relat precís de les trobades i converses entre ells dos, amb un complement sonor en format CD.
Això fa de “31 dies de gira / 31 dies tancat” (coeditat per BankRobber i LaBreu Edicions) una globalitat de dues cares. En una d’elles trobem cançons disseccionades, una per una, com si fossin peces de taxidermista. Al revers, trobem els secrets de les actuacions, el material d’una inspecció gairebé arqueològica. El resultat és una peça sobre el detall de la creació, sobre motivacions i desmotivacions, sobre d’on surt una cançó, sobre com es toca i per què. Sense deixar d’entrar en l’obscenitat de l’entrellat: Què cobren els músics? Què mengen per sopar? Beuen durant les actuacions? Lliguen? Lliguen molt?
Honestedat brutal, a la carretera
El camí comença a la sala Bikini –amb Mazoni fent de teloners de Cornershop– i tracta d’esbudellar, des del primer moment, el geni i l’ofici del músic: d’on surt el material sensible que capgira l’ordre establert i en fa bellesa? Càmera en mà, i en primer pla, avança la gira, les cançons, el relat. A base d’una honestedat brutal, manifestada explícitament al pròleg que encapçala els dies de carretera que han de venir: “La intenció d’aquest projecte sempre va ser mostrar la vida íntima d’un músic durant una gira. Amb tots els seus moments especials, però també amb les seves contradiccions i misèries”.
Així, els primers “31 dies de gira” ressegueixen l’assumpte de la voràgine del directe, en allò que el mateix Mazoni va anomenar “la Gran Gira Americana per Catalunya”. I Jaume Pla, a base d’entrevista i interrogatoris, irradia sinceritat a través d’un mèdium que mostra les coses tal com són, amb generositat i versemblança. Cinc anys més tard, l’aventura del 2010 era rematada per un revers encara més extrem: “31 dies tancat”, amb un compositor convertit en una peça de Museu –a l’Arts Santa Mònica–, on el què s’exposen són les vergonyes de l’artista.
La pressió del creador, al Museu
Recuperant el relat de la primera part, Nando Cruz torna a ser l’altaveu de la quotidianitat d’una ment en ebullició. La conversa manté la frescor, tot conservant expressions i rèpliques en cru, fent que el document sigui part d’un procés viu: el del misteri de la bombeta que s’il·lumina, inesperadament; el de la idea que passa a ser realitat a base de forçar la màquina, amb mètode i restant obert, malgrat tot, als designis de les muses de la inspiració.
És tan íntim el retrat, que és possible arribar a saber si l’alvocat no és prou “versemblant” i ha de ser convertit en un “cereal”, o el per què d’un aeroport i d’un vol, entre moltes altres interioritats. Sempre a través de l’aventura d’utilitzar instruments nous i timbres diferents, deixant a la vista l’esquelet impúdic del no-res, deixant aflorar la immensa pressió de fer cançons que posseeix l’artista, les seves pors i les seves “neures”. Tan difícil com ser una estrella del rock, i tan cert com la veritat, impúdica, que Cruz mostra d’un Mazoni sense res a amagar.
Dijous 30 de juliol a els 20.30 h al jardí del Museu de l’Espluga de Francoló
tercera edició del RUSC. Festival de Poesia de l’Espluga de Francolí
una iniciativa promoguda pel vicepresident de la Fundació Carulla, el poeta Jordi Carulla-Ruiz, i el Museu, que compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí i que s’emmarca dins el programa d’actes de la Festa Major del poble.
i un rusc de poetes que han publicat a LaBreu Edicions:
Màrius Sampere, del qual publicarem per setembre L’ESFERA INSOMNE
Mireia Vidal-Conte, ORLANDO NATURAL
Blanca Llum Vidal, PUNYETERA FLOR
Arnau Pons, traductor dels dos primers volums de l’obra completa de Paul Celan
dissabte 25 de juliol Víctor Obiols recitarà al Festival PoesArt d’Artà
a les 12,20 h dins la Ruta de microrecitals a diversos negocis i galeries del centre d’Artà amb acompanyament dels xeremiers d’Artà. Sortida de la Fundació Aina Maria Lliteres de Can Cardaix
a Aina Canet (C/ Ciutat, 20). Recitaran Víctor Obiols i Antònia Tur.
de 18,00 h a 21,15 h : VERMUT POÈTIC: ruta de microrecitals per diversos bars i restaurants mentrela batucadaTremolArtàanima el recorregut.
a les 18h: Restaurant Sa Grípia (c/ Rosa, 1). Recitaran Lucia Pietrelli i Víctor Obiols
De 22h a 24h: TREMPONADA POÈTICA I CONCERT DE CAP DE TURC. Recital-sopar de cloenda a l’esplanada del santuari de Sant Salvador on es comptarà amb un recital més extens a càrrec de Míriam Cano, David Castelo, Hilari de Cara, Maria Guasp, Agnès Llobet, Bernat Nadal, Víctor Obiols, Lucia Pietrelli, Eduard Sanahuja, Emili Sànchez Rubio i Antònia Vicens.
L’acte acabarà amb el concert de Cap de turc, grup de música format per Laia Martínez i López i Jaume Reus (Jansky), Pep Toni Ferrer (Oliva trencada) i Txema González i que uneix el cançoner tradicional mallorquí amb ritmes de rabiosa actualitat:
Preu: 15€. Inclou recital, concert i sopar (trempó, pa, embotit i formatge, aigua, vi negre i blanc, gató amb gelat i cafè). Es poden comprar el tiquets al restaurant de Sant Salvador i al Teatre d’Artà i reservar trucant al telèfon971 836 136.
Parlar d’un llibre de poesia és complex. Si es parla d’una novel·la, es pot començar parlant de l’argument o els personatges o el gènere. Però en un recull de poesies la cosa es posa difícil. Veiem un fragment de l’epíleg de Sebastià Perelló:
“La punyetera flor. El poema com a molèstia, la lletra que emprenya, perquè no endreça, fa fressa i cerca raons, fa remor, i arma gresca en la llengua, i en un raig de veu dirà de tira, sense por, des del vers que es conforma en la cosa poca que mina el rocam altisonant. No hi cerquis fums, aquí, ni bufaria solemne. El farà un portell o traurà ulls fins que t’esgarriarà.”
Punyetera flor és el cinquè llibre de poesia de Blanca Llum Vidal. Una poesia que pot tenir a estones aparença punk: versos curts, fins i tot inversemblantment curts, com si hagués d’encabir el que vol dir en un endimoniat ritme de guitarres, com si això ho hagués fet en un moment, sense pensar-hi gaire… Res més lluny de la realitat.
Les poesies estan molt pensades. Els versos encaixen uns amb altres com un mecanisme de rellotgeria, però sense la freda precisió que caracteritza els rellotges: no és precisió, és necessitat, cada vers està seguit de l’únic vers que el podria seguir, i així, poema a poema anem albirant l’ànima del conjunt, allò que se’ns insinua més que se’ns diu. Vers a vers, cop a cop.
Però com parlar de poesia se’m segueix resistint donem la paraula al que de debò importa:
FÚRIA
Em vénen les mosques
quan estudio la sang.
És un suplici llavors,
furgar-me per dins
i tocar-me la carn.
Però és en la lluita
on trobo l’os i és en l’os
des d’on em cuso, si cal,
la ferida.
HI HAVIA UN REIALME
Ens hem de veure
a poc a poc
quan els estels
toquin la mar,
quan el mar
bullent amb astre
vagi tip
de cel caient
i quan de ple
el retorni
un poc
a poc a poc
i al fons de l’aire.
Ens hem de veure
sols així
per sols només
amar-nos nus
de nuesa tanta
amb pergamí
a punt de mal
de mal de lletra.
Ens hem de veure
només molt
si ve la sang
ullant el temps
que fou el trot
de ser com l’indi.
Ens hem de veure
només si
a res li puny
l’ull vora l’ull
de l’ala nostra,
negra font clara,
germana nit,
nafra desclosa,
mort que mor
sempre.
Són dues poesies però ja es veuen les principals característiques, una mètrica més aviat curta, com amb pressa, i una poesia que va cap a l’essencial, que no s’entreté, que juga amb els sons i les al·literacions, una poesia que té ritme, d’acord que això a la poesia ja se li suposa, però no sempre es troba. Va, una més:
POLS
Treu-me el cel
d’entre les cames,
treu-me.
Treu-me el blau
cansat i gris.
Treu-me el vent
que se m’hi arrapa,
treu-me.
Treu-me el cos
per on et fuig.
Fes-me el clot
per abeurar-t’hi,
fes-me.
Fes-me l’ull
-la flor d’enmig.
Fes-me el tall
que tot ho ajunta,
fes-me.
Fes-me el cel
que ja no hi és.
O el que ve tort.
O el que ve trist
gosant poder
parir l’esmena.
Amb aquest petit tast us podeu fer una idea del que trobareu en aquest llibre, espero que us hagi convençut.
els Pentina’t Lula d’Anna Pantinat i Els nens eutròfics de Josep Pedrals dissabte de concert final a la platja del festival de Caldes d’Estrac Poesia i+ (11.07.15)
de l’homenatge a Francesc Garriga dins el cicle “Juliols Joves” a l’Ateneu Barcelonès (09.07.15) amb Ester Andorrà, Pau Vadell, Joan Todó i Jaume C.Pons Alorda
de la presentació de TOTS ELS SEPULCRESde Jaume C.Pons Alorda a la llibreria Calders amb l’autor, Felip Costaglioli, Andreu Subirats i Ester Andorrà (07.07.15)
Marguerite Duras La tarda del senyor Andesmas
Traducció de Marc Colell
LaBreu Edicions, Barcelona, 2015
Una vesprada càlida de juny, el senyor Andesmas espera assegut en una butaca de vímet. Ha comprat una casa no gaire gran en un paratge natural per a la seua estimada filla, Valérie. Ara hi vol construir una terrassa semicircular. Michel Arc és el constructor que en farà el pressupost i l’obra i que ara sembla que allarga massa la seua arribada. Mentrestant, el vell Andesmas rep tres visites curioses: un gos de pèl rogenc, una xiqueta i una dona que, casualment, són la filla i l’esposa del tècnic que està per arribar. Les converses que hi mantenen de la casa estant es veuen esquitxades per la música que arriba des de la plaça del poble, on el jovent celebra una festa. L’angoixa, el cansament que aclapara el vell -el temps vital del qual s’esgota!- i les emocions amagades, els sentiments difícils de revelar, formen també part d’aquestes hores que transcorren pausadament.
L’estima que el senyor Andesmas sent per la seua filla supleix la impossibilitat de demostrar-li les emocions per un afany materialista d’omplir-la de béns -immobles com és el cas- raó per la qual es desespera davant la tardança del senyor Arc. Quan la filleta de l’arquitecte hi apareix, així com la seua dona, hi ha un indici de desig que renaix, una carnalitat que desperta en l’esperit del vell. Andesmas viu en el forat negre de la seua soledat i ja no espera sinó deixar a la seua filla una herència de comoditats, alhora que espera rebre amb deteniment el trist final al qual està destinat. Però aquestes dues noves presències femenines l’atrauen de manera inesperada i el lliguen al present més rabiós d’una manera un tant frívola.
Marguerite Duras va escriure aquesta nouvelle l’any 1963. Una vuitantena de pàgines que ens retorna el món de la controvertida autora francesa. L’esclat de la passió en una atmosfera aparentment inapropiada. Un món de silencis que enganxa. Una narrativa impecable.
Quan el lilà florirà amor meu Quan la nostra esperança serà aquí cada dia
Una casa separada del poble per un bosc és un bon lloc per veure desfilar les passions recòndites i les pors amagades. Empeses per la brisa suau que arriba del bosc, les idees del senyor Andesmas repassen lentament la seua incomprensió dels fets: una fredor distant en principi s’entendreix a mesura que avança la tarda. Tot i això, l’espera no es calma: el constructor, aquest esperat Godot, ha d’arribar abans que es faça fosc.
El poeta, novel·lista i traductor presenta aquest dimarts el seu darrer llibre, “Tots els sepulcres”, a la llibreria Calders de Barcelona
Jaume C. Pons Alorda és un dels poetes més expansius i actius de l’actualitat Foto: Esteve Plantada
Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) és “una bèstia poètica”, tal com sona, i tal com aquest mateix dilluns s’encarregava de proclamar D. Sam Abrams en la presentació de l’homenatge a les poetes Emily Dickinson i Gertrude Stein a l’espai Jiwar de Gràcia. Res més lluny de la realitat: Pons Alorda és una “bèstia” o, si ho preferiu, un “animal poètic” –com deixà escrit Emili Sànchez-Rubio al meravellós epíleg de “Cilici”–, prolífic i expansiu, desvergonyit i emotiu, autor d’una bona pila de llibres de poesia, novel·les, contes o dietaris, recitador procaç, promotor de poetes i llibres, i sacsejador de saraus èpics.
Si això no fos prou, també cal afegir-hi que és un traductor d’èxit incontestable. La seva traducció al català de “Fulles d’herba” (Edicions de 1984), l’obra mestra de Walt Whitman, ja l’ha convertit en un agent imprescindible de les lletres catalanes, a banda d’haver-li permès guanyar el Premi Cavall Verd i el Premi de la Crítica Serra d’Or. Mèrits que fan possible el reconeixement, i que ara culminen amb la publicació de “Tots els sepulcres” (LaBreu Edicions), una devastadora trilogia que reuneix tres títols (“Els estris de la llum”, “Cilici” i “Carn vol dir desaparicions”) que ja van ser concebuts, al seu moment, com tres capítols d’una obra que s’anava fent amb el temps i amb el desig.
Poemes com pedres, espai sagrat de revelacions
“Tots els sepulcres”, nítidament influenciat per les lectures que Pons Alorda ha fet de la generació dels 70, és un potent exercici de poetització extrema, construït a través d’un lèxic que es reitera i dota de continuïtat tot allò que el poeta dissecciona, com si fos un taxidermista, com si observés una realitat mòrbida, plena de podridura. (“No vares llençar la nina a l’aigua / per matar-la, sinó per veure com / surava.”). Però que, en realitat, s’observa a si mateix, com a propi objecte de la realitat (“Jo he vist l’infinit davant mi, / i tenia el meu rostre” o “No sóc res més que / una bossa de plàstic on ficar-hi una ànima.”).
Poemes que són pedres, una rere l’altra, de diferents grandàries i tacte, amb diferent poder de col·lisió. Pedres posades al full de paper com si fossin la reproducció exacta de l’Stonehenge, fent reverberar l’excés de la mort (“Totes les paraules / Contenen la mort / En el seu interior.”), la no-creació, amb el plaer i les abelles, amb els espasmes i el sacrifici, amb els coits sense vida, amb el “fang lent” intravenós. Poemes com menhirs concèntrics, com el ritus sagrat que necessita la comprensió de la mesura humana (“Tot, excepte la llum, és fals.”). Perquè la poesia, i “Tots els sepulcres”, s’entesta en mostrar el camí de la revelació, de la puresa de l’existència (“Sols morint ens salvem de la vida”.).
La bellesa de l’horror
El recorregut que permet fer la trilogia que ha editat LaBreu Edicions és tant o més revelador que el traçat que ha fet Jaume C. Pons Alorda per escriure cadascun dels llibres que la conformen. “Els estris de la llum” és un esclat lluminós, fresc i màgic; “Cilici” és una consagració a les veus deutores, implacable; “Carn vol dir desaparicions” mostra que el fruit tendre del primer llibre ara ja és un cor endurit, germinal. Tot l’horror possible per escriure la bellesa que en brolla, amb l’acompanyament de pròlegs i epílegs necessaris i enlluernadors.
Potser sí, efectivament, aquest llibre enorme que és “Tots els sepulcres” mostra una “bèstia”, un “animal poètic”, un incontinent eufòric que ha abandonat aquell excés per passar a ser la mà que agafa el Graal, i que sap controlar tota aquesta explosió que és la seva poesia. Un Jaume C. Pons Alorda que, pedra a pedra, entre allò sagrat i allò palpable, esdevé una figura més imprescindible del firmament literari català.
Presentació de “Tots els sepulcres”, de Jaume C. Pons Alorda Llibreria Calders (passatge de Pere Calders, 9 Barcelona) Dimarts 7, a les 19.30 h. Amb Andreu Subirats, Felip Costaglioli i Ester Andorrà.
Charles Bukowski va emetre aquest dictamen: “La poesia diu massa coses en massa poc temps, la prosa massa poques i necessita massa temps”. Paul Celan (Chernivtsi, Romania 1920-París, 1970) deu ser qui més lluny ha anat en l’esforç de dir moltes coses amb poques i torturades paraules —forçant la llengua fins al límit de l’inefable, en expressió de George Steiner—, de tal manera que el comú dels mortals no hi podrà accedir sense recórrer a l’hermenèutica: biografies, anàlisis i comentaris que acompanyaran per sempre la seva obra. Llegir Celan és una experiència semblant a interpretar una revelació o desxifrar un oracle. I la primera pregunta que sorgeix és si encara estem llegint poesia, atès que en una lectura immediata hom no copsa res més que una flamarada verbal, o si estem participant en un debat filosòfic. Dit d’una altra manera, si Heidegger, Derrida, Gadamer i tants altres no s’haguessin interessat per l’obra de Celan, i aquesta hagués restat inèdita, ¿seríem capaços de copsar-ne la profunditat de cop i volta?
L’heroica aventura, empresa per Labreu Edicions, de publicar l’obra completa de Celan, a càrrec d’Arnau Pons, va començar el 2012 amb De llindar en llindar i prossegueix ara amb Cristall d’alè (en l’original, Atemkristall). Es tracta de 21 textos breus —en total, 195 línies molt curtes, i n’hi ha algunes que són en una sola síl·laba— publicats el 1965 en edició de bibliòfil, i integrats després en el llibre Gir d’alè (Atemwende), del 1967. Però el volum assoleix una dimensió respectable, perquè conté, a més, un comentari text a text de Jean Bollack (1923-2012), un dels grans exegetes de Celan; una primera aproximació global feta pel traductor, Arnau Pons, a qui no es podrà acusar de simplificació pedagògica, i una anàlisi poema a poema, també de Pons, posant en joc i discutint les aportacions de diversos intèrprets.
Una idea que recorre tot el treball és que “els poetes actuals viuen confrontats amb la dificultat de no poder superar la poesia de Celan”, i això fa que generi comentaristes i no pas epígons. Però aquesta presumpció és exagerada. Coexisteixen moltes maneres de fer poesia, i no tots els poetes, fins i tot coneixent la seva obra, senten l’imperatiu d’escriure a partir de Celan. I pel que fa a Adorno, que opinava que escriure poesia després d’Auschwitz és “un acte de barbàrie”, hi poden replicar de molt diferents maneres, assumint, és clar, el risc que altres les considerin irrellevants. Celan ho va fer de manera radical. Va viure sempre amb el pes de ser un jueu supervivent de l’Holocaust i, tanmateix, un poeta que escriu en alemany —“la mort és un mestre que ve d’Alemanya”, va afirmar en un dels seus poemes més comentats—; un escriptor que vol donar testimoni dels esdeveniments patits i alhora forçar la llengua a dir el que sembla impossible d’expressar en paraules, una llengua que aboleixi la tradició lírica alemanya i imposi un contingut de veritat sense el qual no val la pena escriure. En els seus poemes hi ha sempre, en paraules seves, “un jo que parla sota l’angle d’incidència particular de la seva existència”, i si són enigmàtics, en paraules de Pons, és “perquè enigmatitza. Cobreix parcialment unes referències (lectures o experiències) a fi que el lector tingui la necessitat de descobrir-les”.
Que la jugada era a tot o res ho demostra el dolor que li va causar el debat entorn de les acusacions de plagi formulades per la viuda de l’escriptor Yvan Goll, que probablement el va empènyer pel camí de la desesperació que va culminar en el suïcidi. Emil Cioran va dir d’ell que “la seva incapacitat per ser indiferent o cínic va convertir la seva vida en un malson”. El brevíssim assaig d’Yves Bonnefoy, Allò que va alarmar Paul Celan, tracta d’entendre la magnitud del cop rebut a conseqüència d’un afer que, si hagués estat un altre autor i una altra mena d’escriptura, hauria estat banal. Hi havia un antisemitisme implícit en les acusacions, acompanyat d’una lectura “tan errada com simplista”, però a part això, i a pesar que l’establishment literari es van posar decididament de part seva, Celan va descobrir que entre els seus partidaris també persistia el malentès de veure la seva obra com un mer exercici retòric, que és quan hauria tingut sentit la hipòtesi d’un plagi, prescindint de la “relació amb si mateix que al cap i a la fi constituïa la seva pròpia vida”. Per Celan, el reconeixement de la seva veracitat i de la seva implicació personal en tots els seus escrits era fonamental.
La poeta vilafranquina viu un moment dolç després de la bona rebuda del seu tercer poemari,
Símbol 47
Foto: GORETTI MARTÍNEZ
Tenim la conversa amb l’Anna Gual un dia de pluja a una cafeteria fosca i sorollosa del centre de Vilafranca. Només mirar-la i intercanviar les primeres paraules, em sembla que teixeix. Una sensació que es confirma a mesura que avança la trobada: la veu, les mans delicades que acompanyen el que m’explica, l’intent reeixit de fer que ens oblidem de l’escàndol que ens envolta. Teixeix amb la conversa com ho fa amb les paraules que integren els seus versos. Teixeix per embolcallar. Però no és un embolcall plàcid, sinó un que t’atrapa. Al principi és suau, fred i lleuger i, immediatament després, bull i pesa. Les paraules, ben cosides per l’Anna, ens parlen sobre temes tan universals com l’amor o la pròpia existència humana des del dubte permanent i la distància. El seu darrer poemari, Símbol 47, la consolida com una poeta imprescindible que escriu sense complexos i que busca la complicitat de qui la llegeix. Els textos són impacte pur, ressonen al cap en ser llegits (ella els pensa per ser dits); però també deixen un pòsit, una ressaca existencial que brolla de la bellesa de les paraules i de la certesa de com en som, de minúsculs. Un exemple, el mateix que em va posar ella mateixa: “Un consell: / no us blindeu / la carn als astres, / car és més seva / que tot allò / que dius / que és teu”.
“Hi ha gent que em diu “m’agrada molt el que fas, no sabia que la poesia podia ser així”. I això és meravellós perquè s’està mostrant que la poesia pot ser de múltiples maneres”
– Quan et vas començar a interessar per la poesia?
En realitat jo no sabia que feia poesia, d’entrada. Només escrivia “textos” i amb els anys va resultar que d’allò se’n diu “poesia”. Però, d’alguna manera, a mi el que sempre m’havia agradat era escriure i treballar textos, que no eren ni narracions ni tenien format de conte sinó que eren idees desvinculades que resulta que encaixen bé en el format de poesia. Va ser molt atzarós. Tot va començar amb un blog (No caic, em tiro), que el vaig començar quan tenia 17 o 18 anys. Jo no hi penjava “poemes”, hi penjava “textos” i alguns tenien forma de poema però altres eren escrits curts, d’idees, sensacions… I llavors va ser una editorial que em va trobar. Em van dir que els hi agradava, que els enviés un poemari. Vaig pensar “Però, com que un poemari?”, em va semblar molt estrany. Però vaig començar a recopilar textos, fragments, etc. Vaig mirar que tinguessin la disposició d’un poemari i el vam tirar endavant. Però, ja et dic, l’inici va ser molt erràtic. No va ser allò de “Oh, sí! Jo vull ser poeta”, no, no, no…
– En llegies, de poesia?
Sí que en llegia. No me’n comprava però anava a la biblioteca de Vilafranca, que té una secció de poesia que no està malament. I ara, alguns dels poetes que llegia allà, els he acabat coneixent. És el cas de la Mireia Calafell, que escriu coses molt, molt “xules”. Són coses que no t’imagines que poden arribar a passar. Ara som amigues i fem recitals juntes.
– Com diries que és el teu estil?
Per mi és més contingut que forma, sens dubte. La forma és com un marc que, si hi és, fantàstic, però no és imprescindible. El que sí que m’agrada molt és que els poemes tinguin ritme: que puguin ser dits. Cada cop me n’adono més: un llibre pot sortir publicat i és fantàstic que sigui així però és molt interessant dir els poemes. M’agrada dir-los en veu alta per veure com funcionen. Però en cap cas conto la mètrica. No és aquest tipus de poesia. Forma part d’una nova manera de pensar els textos. Qualsevol tipus d’art evoluciona constantment, també ho pot fer la poesia. Molta gent de la nostra generació estan fent coses noves perquè ho veuen. El mitjà és molt bo però s’han de poder dir les coses utilitzant altres eines o fent servir altres maneres d’utilitzar les mateixes eines.
– Quins temes t’interessen?
Em passa que el que jo escric no és molt narratiu. Cada cop vaig més cap als conceptes, cap a omplir el buit. No és poesia de l’experiència. M’agrada molt més crear universos amb la poesia. La meva poesia té un punt místic de versos com aquest: “Entre l’espai buit de dues parets / hi viu algú”. I cada cop més m’agrada aquest punt d’exploració del què explicar. En definitiva, del que parlo és de la realitat, que és molt palpable, però intentant veure-la des d’un altre espectre. Tinc un vers que diu: “Aquesta nit hi haurà terra plena / és el dia escollit i la joia negra avança”. Tot és d’aquest estil, de veure’m com des de lluny. No és fàcil: a mi m’agrada implicar el lector i que es pregunti “Què em vol dir?”. A vegades costa, trobar aquest tipus de lector, perquè estem acostumats a la poesia clàssica.
– Què et diu la gent?
En general, agrada. No m’ho pensava. Em pensava que seria anecdòtic. Després de L’Ésser Solar, em pensava que aquell llibre era molt bo i no sortiria res millor. I, ara, Símbol 47 està agradant, la gent en parla molt bé. Suposo que hi ha ganes de llegir coses noves i, en aquest punt, sí que connectes amb la gent, tant joves com no.
– Com t’agrada escriure?
Jo sempre vaig amb llibreta per capturar pensaments i versos que em vénen. I després ho bolco tot i treballo amb l’ordinador. Treballo molt com si fos un collage amb fotos (que també m’agrada molt fer-ne) però amb els versos i vaig fent “aquest amb aquest, aquest amb aquest altre…” No faig com deia Miquel Martí i Pol, que ell anava construint un poema al seu cap i fins que no el tenia no el bolcava. I quan el bolcava, era allò i no tocava res. Per mi, no. Tinc idees, aquestes idees les passo i quan les passo vaig tocant i surten idees noves que no t’esperaves fins que arriba un moment que dic “fins aquí”.
– Què t’agrada llegir?
Llegeixo narrativa però realment llegeixo molta més poesia. També perquè és més breu, em funciona més per moments concrets. I d’autors… Ostres, molts. De fora, Emily Dickinson com a referència que sempre agrada. D’aquí, el Francesc Garriga, que fa poc que va morir. Era un poeta fantàstic i molta gent de la seva generació no l’entenia. I més de la meva edat, la Mireia Calafell. Són poetes en els que veig reflectit el que jo faig, la veritat. Segurament pel punt místic amb el que expliquen els sentiments bàsics, l’amor, la mort, tot, però amb ganes d’explorar. I Samuel Beckett, sempre.
– Com veus la poesia, ara?
Molt actiu, es fan moltes coses. També hi ha molt de moviment entre els que escrivim en català. Ho fem perquè pensem en català i volem escriure en aquesta llengua. Hi ha aquest punt de que ho hem de fer en català i ens hem de moure, bàsicament perquè es publica molt més en castellà i en altres llengües. No és un tema polític però sí ideològic. Algun cop m’han dit de participar en recitals en algun míting i sempre he dit que no, encara que simpatitzi, perquè per mi la poesia no és un acte polític. Ara, en això de la llengua, sí, l’hem de defensar. Al Jaume (el poeta mallorquí Jaume C. Pons Alorda, la seva parella), el vaig conèixer a Croàcia en una trobada de joves poetes. Allà tenen una llengua bastant minoritària amb una història difícil i vaig veure clar que no a tot arreu tenen una xarxa d’escriptors tan potent com a Catalunya. Hi ha països que tenen pocs poetes, aquí n’hi ha moltíssims. I de llocs per dir poesia també n’hi ha molts.
– I el públic? Costa arribar-hi?
Jo crec que la poesia és minoritària i s’ha d’acceptar com a tal. Si vas a recitals i hi ha trenta persones, és un èxit. Pel propi format, la poesia ja reclama llocs petits, arrecerats. I el tipus de públic que ve ja sap el que va a sentir. És gent que saps que com a mínim durant una hora prestarà atenció. És gent sensible, que té consciència de que el que fa el poeta és un gest íntim i que se sent proactiva, part de l’atmosfera.
– Com creus que es pot arribar a la gent?
Doncs justament parlant de la poesia com qui parla d’altres arts. La idea de brevetat té molt de potencial, per exemple dóna molt de joc per als nens. És minoritària, sí, però també és evident que hi ha de ser més. Seguirà sent minoritària encara que enganxi a Catalunya mig milió de persones més. Vull dir que hi ha marge per créixer. I tampoc pot agradar a tothom. No és com el futbol, que ets d’un equip o de l’altre, però ho ets. En la poesia no pots ser del Margarit o del Martí i Pol, hi ha gent a qui senzillament no li agrada. Però sí que de vegades t’ensenyen que la poesia ha de ser d’una manera determinada i això fa que molta gent s’avorreixi. Amb els anys m’ha passat de trobar-me gent que em diu “m’agrada molt el que fas, no sabia que la poesia podia ser així”. I això és meravellós perquè, en el fons, s’està mostrant que la poesia pot ser de múltiples maneres. Potser hem d’anar una mica cap a aquí. Hi ha una poesia més clàssica, hi ha Verdaguer i tots aquests, però també hi ha una altra poesia. Tot és tan contemporani i tan modern que no pot ser que la poesia es quedi estancada.
– Hi ha molt d’estereotip al voltant de la poesia?
La figura del poeta està molt estereotipada, excessivament. I, al final, un poeta es un escriptor i ja està. S’ha de fer una mica de canvi de xip. Com en els recitals, que no tenen perquè ser una cosa avorrida: hi ha recitals fantàstics! Potser el públic ha de fer un clic, però sobretot l’han de fer els programadors d’aquest tipus d’actes per intentar apropar-los molt més a la gent. Com a mínim de fer veure el que es fa avui en dia, per treure a la gent d’aquesta idea arcaica de poesia. I més avui dia, que gairebé ningú fa poesia d’aquesta manera. La línia va cap a aquí. L’art canvia i canvia la poesia, sense que hagi de ser exclusivament experimental.
– Com veus la poesia al Penedès?
Durant molts anys hi va haver la Kinzena Poètika, que molts poetes recorden amb molta estima i que portava la poesia a llocs poc habituals. Ara hi ha el cicle de poesia a les caves a Sant Sadurní d’Anoia. I també tenim les llibreries vilafranquines L’Odissea i La Cultural que organitzen un munt d’actes. Les llibreries cada cop són més un espai cultural obert i tenen molta capacitat de convocatòria. Marxant del Penedès, a Mataró, hi ha la llibreria Dòria, que organitza vermuts poètics i reuneix cada dissabte una vuitantena de persones. Aquesta via de barrejar coses també és bona. Per exemple, jo que vinc del món del cinema, recitals amb projeccions. Hi ha tantes maneres de fer-ho. Al final fer el mateix, dir poemes, però que canviï el com per arribar més lluny.
Anna Gual va néixer a Vilafranca del Penedès l’any 1986. Amb vint-i-dos anys va publicar el seu primer llibre, Implosions (LaBreu Edicions, 2008). Des del 2006 escrivia al blog No caic, em tiro (Premi al Millor blog escrit en català als Premis Vila de Martorell 2012), blog on va ser descoberta per l’editorial. Després de publicar, Gual ha continuat escrivint i “buscant en ella mateixa els millors versos”. Fruit d’aquesta recerca és el poemari il·lustrat Passa-m’hi els dits (Àtem Books, 2012), acompanyat per les il·lustracions de l’artista austríaca Bianca Tschaikner. L’any 2013 guanya el Premi de poesia mediterrània Pare Colom amb el llibreL’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013), llibre finalista del Premio Nacional de poesía joven Miguel Hernández 2014. Amb “la voluntat de seguir esbrinant quins són els límits del llenguatge”, Gual acaba ha publicat el Símbol 47 (LaBreu Edicions, 2015).
Ramon Boixeda: “Matar és una paraula que fem servir massa a la babalà”
Ramon Boixeda (Vic, 1981) és fill de Sant Julià de Vilatorta i actualment viu a Sevilla. Amb el seu primer llibre, La pell fina (Viena Edicions, 2013) va guanyar el XXXVII Premi de Poesia Josep Maria López-Picó. El seu blog, Les beceroles successives, es pot entendre com un dietari personal, també com un bloc de notes i, sobretot, com un itinerari de lectures, possiblement l’espai de combat des d’on un autor que està maldant per fer-se lluita contra si mateix i contra els seus dubtes. És per això que ens trobem davant d’un dels universos literaris més contradictoris, i apassionants, de l’ara mateix. Per aquest motiu, i perquè és un llibre a tenir molt en compte, LaBreu Edicions recentment ha publicat El sedàs, una obra que reforça l’autoria d’aquest creador valent i sense pèls a la llengua, al·lucinogen i fosc, hermètic i clar de tan estrident. Com diu Marc Romera: “Els poemes de Boixeda convoquen la unitat unívoca de la pulsió creativa. Forma i contingut, una mateixa cosa, una única cosa en constant moviment, en carn viva i travessada per forces imprevistes que n’enriqueixen les potencialitats significatives. Tot això en un llibre unitari que parteix del dolor i de la derrota, la derrota prèvia a l’acció, que regenera en goig de ser. Val la pena viure? Serveix de res la poesia? El sedàs planteja preguntes que en si mateixes són respostes, i així apareix el món, l’alteritat, tot convertint-se en revolta interior que transcendeix tot allò que si es pogués explicar no existiria aquest llibre.” Des de Núvol parlem amb Ramon Boixeda per tal que s’expliqui o s’encripti: com ell s’estimi més.
Jaume C. Pons Alorda: El sedàs és una obra que demostra un treball formal d’alta volada i intensitat. El poeta i crític Jordi Florit a l’epíleg que et fa comenta de quina manera has donat un salt cap a una nova direcció respecte el teu anterior recull, La pell fina. I també comenta que, en el fons, la metàfora del sedàs és la clau per entendre, de quina manera, tu ets, diguéssim, l’eina funcional per on passa la interpretació del món, de la realitat, d’una obra i d’una vida senceres. Què representa per a tu aquest sedàs teu? Creus que cal deixar-te l’ànima perquè la poesia se segregui, tal com també així ho entenia el poeta Andreu Vidal?
Ramon Boixeda: Concretament, l’epilogista diu que la metàfora del sedàs és una proposta més entre la multiplicitat que s’hi proposa. Sí que és cert que hi ha la voluntat d’anar cap a un altra banda, o de furgar-la més. També comenta que hi ha una continuïtat evident entre La pell fina i El sedàs. Hi ha, certament, un diguem-ne fet o voler poètic que intenta desplegar-s’hi. Compro lo de deixar-se l’ànima perquè la poesia segregui. A partir d’aquí, que ho decideixi el lector. Tampoc podem descartar que l’epilogista es pugui equivocar, suposant que hi hagi d’haver una resposta com a tal. Tot això t’ho dic una mica perquè en el fons se’m planta un “no sé” a bona part de les preguntes que em fas. A dir veritat, la metàfora del sedàs, un cop explicitada, és tan basta que pot valdre una mica per tot, oi? És un colador, valgui la redundància. Però també un passar pel tub. Insisteixo. Em sembla una pregunta molt àmplia; sobre temes de ‘poètica pròpia’ avui et respondria una cosa i demà potser una altra. I segurament m’enrotllaria molt, o sigui més, i tot i així no en trauríem l’entrellat. No crec, però, en un autor omniscient respecte allò que fa. Responsable sí, omniscient no. Que parli el text. Valgui el llibre com a intent de tot un estat de coses. “Fem-ho bé que malament ja hi queda”, em deia sovint un arquitecte antic ‘jefe’ meu.
Sobre els poemes… m’agrada pensar en el poema com a possibilitat i com un remembrar, també. M’agrada pensar que el llibre va del voler entendre l’entendre, també, i del no saber com dir-ho que aflora per mancança. Del dir-ho i quedar-se a la frontissa de la porta que va del blanc al negre. De les coses que ens passen i traspassen, a lo camaleònic. Del viure que, és clar, no exclou el morir. D’explorar allò aparentment ocult, si hi ha alguna cosa que romangui. M’agrada pensar que el llibre també va del llenguatge com a matèria per a investigar el que l’escriu, com una oportunitat d’autofurgar-se. De voler una ètica i una estètica que vagin de la mà i de la dificultat de no contradir-s’hi. Del contradir-se fet pedra foguera, tot plegat regat amb un xic de sentit comú, si encara en queda. O de fer-se’n el càrrec almenys, malgrat tot. Si es parla de la llum, fer-ne participar l’ombra també.
J.C.P.A.: Que en el fons és la manera com millor hom és capaç de parlar de la complexitat del món. Ja t’he esmentat Andreu Vidal fa no-res però ens torna a servir perfectament pel que et comentava. Al pròleg a l’edició de la seva Poesia completa, Margalida Pons explica que Vidal, més que ser un poeta propens a un certa tendència de la poesia maleïda, no fa cap altra cosa que parlar de la mort per mostrar la rellevància plàstica de la vida. Potser un sedàs és una metàfora molt abstracta de tan àmplia, com tu dius, i s’hi va colant tot, però el cert és que el caràcter multidisciplinar que caracteritza aquest objecte que dóna títol al teu llibre ens mostra que la frontera on els contrastos xoquen és l’espai idoni on poder mostrar la poesia en el seu àmbit més estremit.
R.B.: A cada llum la seva ombra, en el sentit d’articular els contraris i de tenir en compte no només allò què es diu sinó també allò que es calla. La mirada crítica (que no cal que sigui evident ni pamfletària –de fet, la subtilesa és un grau, forma part del saber ser crític–) m’hi sembla bastant imprescindible. Passa que en aquests assumptes és molt fàcil ensopegar amb les pròpies cames i fer-se el llit a un mateix, cal anar previngut i tot i així: patapam. Sobre lo que comentes de la poesia d’Andreu Vidal, la diguem-ne passió per la vida implica una passió per la mort, és clar. Em sembla quelcom natural. Llavors, el fet que el sedàs sigui un colador és part de la gràcia de l’assumpte, trobo, i no resulta pas tan gratuït com pot semblar. Fixa’t en el darrer poema no poema del llibre: lliga l’assumpte o el deixa obert? El poema no dóna una resposta tancada. I jo tampoc tinc una resposta tancada al respecte. Per altra banda, en un moment del poema no poema esmentat, es diu: “Del ser o no ser? quedar-se amb la pregunta, cal”. Vegi’s que la trama pot generar-se per defecte, en el gest. Per altra banda, trobo que respecte el “sentit” hi ha poemes molt clars, també. Passa que donen joc a d’altres coses.
J.C.P.A.: Jordi Florit apunta molt bé el que comentes, aquesta “continuïtat evident”, i explica que El sedàs neix d’una via oberta per La pell fina. Quines noves vies veus davant teu? Què voldries explorar ara mateix, en què tot torna a ser una possibilitat oberta?
R.B.: No ho tinc pas clar. Molts cops cada poema sembla l’últim. Segueixo picant pedra, una mica el que et deia abans. Intueixo que caldrà pouar més en l’entramat sonoritat-sentit. Vaig llegint i fent el tastaolletes, provant-ho. Em fa companyia. Sóc ambiciós però també mandrós. I amb saber escriure no n’hi ha prou. Fa falta tenir alguna cosa a dir. Amb cara i ulls, i propis, s’entén. No sé que passarà.
J.C.P.A.: I si passa, però, serà estrictament poesia? Ho dic perquè sembla que et vols mantenir en aquest “gènere”, si és que les fronteres del que es coneix com a “gènere” encara es poden aplicar avui en dia, tenint en compte que tot està més connectat que mai i que és difícil destriar els límits. Bé, en poques paraules, si fas faràs poesia? Per què?
R.B.: Per a mi narrativa i poesia són assumptes prou diferents, malgrat que comparteixin la cosa de l’escriure. La poesia s’adapta millor a un caràcter dispers i obsessiu, que em va. En el meu cas m’imagino el procés de l’escriure com un arbre que es ramifica: em poso a escriure, estiro fils, m’esbranco i em deixo endur fins acabar penjant d’una branca. Llavors ja no sé tornar al tronc que, tornant al símil, seria l’esquelet d’una estructura més grossa com podria ser un relat llarg o a una novel·la. Quan hi penso m’ho plantejo així. Acabo amb un tros de branca que funciona com a poema. Per altra banda, la poesia em permet anar més al moll, destil·lar la cosa, i al mateix temps ‘tiquismiquejar’ el llenguatge d’una manera que, posem per cas els contes, no em permetrien. La poesia, tal i com jo l’entenc, funciona més com un banc de proves i d’investigació que no pas la cosa narrativa. Sobre les fronteres de gènere, potser fóra bo escriure sense tenir en compte gèneres, però en tot cas primer cal passar-hi. Al capdavall, es tracta senzillament que l’escriure s’adapti a la manera com et funciona la pensa. Bé, i llavors treballar el text, és clar: polir, deixar descansar i tornar-hi, construir per capes, i que cada frase o vers funcioni per si sol. I estar obert a l’imprevist.
J.C.P.A.: Però també escrius crítica de forma esporàdica, o ho consideres una part de la teva poesia, com si cada text que fessis en el fons fos una poètica?
R.B.: Cada text escrit parla una mica de la persona que l’escriu, sí. Jo escric bàsicament ressenyes de llibres de poesia, i de manera esporàdica, podria dir-se, tenint en compte que ho faig per amor a l’art (això és literal: no veig un duro, ni tan sols dels mitjans on publico que cobren per a la publicació. I aquesta és una pràctica habitual, ull. D’aquesta manera, una precarietat porta a l’altra i així successivament). També he fet coses per la Setmana de la Poesia de Barcelona, però això ja són figues d’un altre paner: és feina. En tot cas, de les ressenyes que escric en rebo dues coses: insuflar-me una petita dosi de vanitat i la satisfacció de poder parlar de llibres que em semblen guapos i que són poc coneguts o no gaire publicitats, en comparació a d’altres més dolentots, dels que, en canvi, se’n parla més.
J.C.P.A.: L’altre dia ho vàrem comentar, i tu mateix ja respons aquesta pregunta encara que sigui superficialment, però insisteixo, si existeix la crítica quin creus que hauria de ser el seu paper, si és que n’ha de tenir?
R.B.: Bé, el paper de la crítica literària ha de ser fer crítica literària, no? Tan fàcil com això. Que sigui honesta i seriosa, en el sentit de tenir un mínim de rigor i d’anàlisi. Tenim bons crítics al nostre país, trobo, però no tenen gaire visibilitat (tret de revistes especialitzades i a llocs molt minoritaris). Abunda, en canvi, la diguem-ne crítica que resulta gairebé un producte de màrqueting o publicitat, que és la que acostumem a trobar als periòdics i mitjans a l’ús. Tampoc descobrirem ara la sopa d’all. Hi ha també una ‘crítica del kràmpack’, que practiquen sovint escriptors i amics entre ells. El nostre és un país petit i molts cops prima més l’autor que el text. I en poesia tot plegat s’accentua. Hi ha bons llibres als que s’hi passa de puntetes. És una llàstima. Tot plegat té un regust una mica d’amateur. I si hi ha alguna altra cosa respecte la crítica de casa nostra, la desconec.
J.C.P.A.: Tornem, doncs, al teu llibre, El sedàs. Dins la teva obra el paisatge sembla una composició orgànica molt poderosa, quasi humana, o quasi com si els éssers que pul·lulen pels teus poemes fossin també fragments d’aquest paisatge llefiscós i lumínic, com si la totalitat del món formés part de l’interior de la veu que parla, com si no hi hagués dissociació. D’aquesta manera aconsegueixes crear uns poemes que dialoguen amb totes les estructures del context. La poesia és un arma o és una veu? O què és per a tu? Què representa?
R.B.: Em fas pensar en allò que va escriure Joan Brossa de que “els paisatges són estats d’ànims”. El tema de la dualitat dins-fora l’hem vist abastament ja en el Romanticisme i, de fet, travessa la història de l’art i la filosofia. Valgui com la manera que tenim d’articular la diguem-ne realitat des de la mirada o la veu, una mica allò de que la veritat és retòrica (empro el mot ‘retòrica’ com a adjectiu). Sovint em pregunto a mi mateix per aquest moviment del dins-fora-dins-etc., a on ens deixa: potser podríem parlar de consciència assumida, dins de la dualitat del propi pensament que es pensa, dialògica. Com una pilota de tenis que necessita dels contraris per a prosseguir, però de manera conscient (De fet, ehem, la xarxa de la pista de tenis bé podria operar en un sentit ‘sedassenc’, oi?). Penso també –almenys en part– en allò que escriu Michel Onfray a La fuerza de existir (manifiesto hedonista): “No es tracta de la idea platònica d’un cos partit per la meitat, destrossat, mutilat, dualista, sinó el de la ciència postmoderna: carn viva, fabulosa, substancial, rica en potencialitats, travessada per forces encara desconegudes, saturada de poders encara no explorats”. De tota manera, en les paraules d’Onfray s’hi insinua una promesa que no sé si acabo de veure. Passa també que respecte el tema del sentit hi ha una mania en voler escollir una opció, un camí, un únic sentit. Al capdavall, la cosa fragmentada i en suspensió ve pot ser en si mateixa conclusiva i indicadora de tot un estat de coses, com un mosaic.
Sobre si la poesia és arma o veu, jo no ho plantejaria de manera excloent. A mi em sembla que la poesia, si la cosa reïx, és veu personal i arma en el sentit de passar comptes. Però, al capdavall, diuen que diuen que la poesia pot ser moltes coses, oi? Què és per a mi la poesia? No t’ho sé respondre així pam, però potser si ho poso en context la cosa agafa una mica de forma. Mira, l’altre dia llegia allò de Tsvietáieva -que no era jueva de ‘raça’- que “tots els poetes són jueus” (Posem-ho en context: la marginació, segle XX, en el marc d’Occident, suposadament cristià, etc., però tot i així em sembla vàlid per a tot un estat de coses). Per altra banda, per a mi la poesia també ve a ser una manera de poder ‘viure’ una altra vida, la passió de brodar-te un món propi i de poder seguir creient en alguna cosa; és una eina per a la dignitat, malgrat tot. I una eina d’exploració, evasió i perversió, i de passar comptes, també. I de sentir que crees un objecte bell que t’acull, o que resulta bell en tant que és capaç d’acollir-te. Fins i tot ajuda a mantenir a lloc cinisme i ingenuïtat, és a dir, l’oremus. Per a mi ha de tenir una mica de tot això. Que la cosa segregui. Tampoc no em sé inclinar per una opció respecte allò de si la poesia és guariment o malaltia. Probablement una mica de tot. Probablement en fem un gra massa. Tants caps tants barrets, oi? I si em poso greu et diré encara que, per a mi, escriure s’assembla a la curiositat del nen dant-se la mà amb l’avi rabiüt, i una mica també allò que perseverar en la follia t’acabarà fent més savi, o, com a mínim, menys ruc.
J.C.P.A.: No sé si l’adjectiu “greu” seria el més correcte, però el que sí és cert és que la teva poesia, sobretot aquesta que inclous en El sedàs, pot arribar a ser molt extrema, o almenys pronunciada: no hi ha res que pugui arribar a ser evident perquè en el fons treballes els versos d’una forma obsessiva. Ara bé, això no vol dir que no hi hagi ironia, cinisme i, fins i tot, un poc d’humor negre. És com si volguessis que el lector formés part activa del que escrius. La teva poesia és com una porta d’entrada a les lectures del lector. Confies en ell? Tens un lector ideal? Creus que l’hermetisme és necessari perquè un futur lector s’hagi d’esforçar més quan llegeixi?
R.B.: Són moltes coses. I sí, bé, empro sovint la paraula “gravetat” (amb els seus “greus” corresponents). De fet apareix en moments concrets de El sedàs i hi té certa rellevància, irònica i no. M’agrada imaginar que la gravetat hi funciona una mica com l’òxid nitrós ho fa als cotxes de carreres.
Sobre si els poemes són evidents o no, m’agrada el que diu l’epilogista quan explica que sembla que els textos juguin a la quid i amagar, perquè de fet és una sensació que tinc sovint amb la poesia i fins i tot amb la vida mateixa. De vegades penso que voler entendre un poema sota el precepte de “quin sentit té això?”, com si fos un tema d’escollir entre opció a, b o c, a l’espera d’un resultat, és com demanar-li a la vida: Ei, carn o peix? A quina tendència t’adscrius? Blau o vermell? Quasi sempre qui pregunta ja s’ha respost. A El sedàs hi ha ambigüitat, és clar, però també s’hi diuen coses de manera força clara i directe, trobo. Sobre la problemàtica del ‘no entendre’, permete’m fer una mica de trampes i dir allò de que la vida tampoc s’entén moltes vegades, i que, de fet, molts vegades aquesta n’és justament la gràcia. Allò que li dóna gruix, gruix poètic almenys. De la mateixa manera que ens sobrepassa, a la vegada podem trobar-hi un raconet on les coses es tornen a una escala raonable pels que l’habitem. Potser tot això sona presumptuós, però m’agrada pensar-ho així. El poema com a petit ecosistema, doncs. També allò de Joan Fuster quan apama el text com allò que t’estàs a punt de dir que no saps encara. Si no hi ha descobriment, què? Igualment, em preocupa que un poema pugui voler dir massa coses, no et pensis. Que es doni en excés a la temptació del llenguatge pel llenguatge, com un cant de sirenes, i a certa gratuïtat i impostura, perquè al final acabaria per no voler dir res. O lo de tirar de tòpics i vinga fer poemes d’aquells que “sonen bé”, “poètics”, com xurros. L’angoixa, en aquest sentit, és doble. La paraula justa, precisa, no és poca cosa.
I vaig a les preguntes concretes.
-L’obsessió és important, en poesia, rellevant, fins constitutiva.
-Escriure i llegir s’assemblen molt. Escriure llegint, deia Julien Gracq. Escriure és llegir, també. Si la meva poesia és una porta d’entrada a escriptors que m’interessen ja m’agrada. Potser El sedàs sigui una mena de frontissa.
-Crec en el lector, per descomptat. Si no, què?
-Lector ideal? Suposo que el lector ideal és el que es va fecundant a partir de les lectures que et commocionen més. El lector ideal és allà a on voldries arribar, sempre està exigint i és impossible arribar-hi, de vegades cal deixar-lo de banda.
-Sobre si l’hermetisme és necessari, bufa!, són preguntes de tesi com per a respondre aquí amb quatre estirabots. La prova del cotó fluix sempre és llegir allò que estem comentant en un text concret. La meva opinió és que no es tracta tant de si l’hermetisme és necessari o no, sinó de si està justificat o no, si forma part intrínseca d’allò que s’està dient. Si la poesia que l’usa se’n sap fer el càrrec, una mica com aquella frase dels pares a l’hora de sopar: “nen, allò que agafis t’ho menges”. Torno a lo de que “entendre” resulta una paraula prou complicada. Per exemple, un cas paradigmàtic, i crec que fonamental, és el de Paul Celan, poeta titllat sempre de fosc i hermètic i que, en canvi, es preocupava molt per ser entès (com a mínim pel que jo sé), tot i saber que probablement no ho aconseguiria. És clar, el Què vols dir implica un Com s’ha de dir. De vegades no es tracta només d’entendre o no entendre, sinó de no voler veure allò a què t’acara el text. Aquí caldria parlar també de la responsabilitat del lector vers allò que llegeix. Probablement, en el cas de Celan bona part dels lectors, no han sabut/volgut estar a l’alçada de les circumstàncies ni s’ha comprès la magnitud de la seva obra ni tot el que implicava per a la poesia feta fins aleshores. Amb això no vull dir que jo sí que tingui les claus de lectura, eh, quedi clar. I no treu que Celan sigui un poeta difícil. I, per descomptat, sobre gustos colors. Però és que molts cops cal que la lectura t’acompanyi al llarg del temps, cal retornar-hi al poema, que vagi destil·lant amb el lector. Heus aquí l’autèntica passió. I no sé si t’he respost a la pregunta. Dit això, qualsevol semblança de lo esmentat amb El sedàs és pura coincidència.
J.C.P.A.: I què fas tu, exactament, per ser entès, si és que vols ser entès? Com construeixes el teu context i la teva relació amb l’entorn? Al cap i a la fi, El sedàses pot entendre com un full de ruta o com una justificació cap a la teva obra i persona ja que tota obra és una configuració de qui la crea. No?
R.B.: Depèn del dia vull ser entès, depèn del dia no cal. Tampoc no sé si sóc conscient del tot respecte els mecanismes que uso per a “ser entès”. És a dir, una cosa són els mecanismes de creació/construcció del poema, i una altra els mecanismes hermenèutics que es puguin derivar del text ja construït. Personalment tinc una relació d’amor-odi amb el tema del “ser entès”. Passa també que moltes vegades el tema del “sentit” no deixa de ser una imposició que ve donat de fora. Màrius Sampere ha escrit en alguna banda: “Saber,/ no ens és permès res més”. A més, què s’entén per entendre? És una paraula complicada que, per més inri, ha estat simplificada i mastegada a fi de poder ser manufacturada. Bona part de les coses més importants que ens passen no comporten un entendre-ho a l’ús, sinó que l’assumpte entra per una altra banda més directa, subtil, i va pouant. Per exemple, una peça de música et pot commoure i no cal que “l’entenguis”, penetra directament a l’assumpte. I qui diu la música diu les olors. En una entrevista a El País, Marc Strand va deixar dit que: “ens oblidem que un poema és en primer lloc i sobretot una experiència, no necessàriament un vehicle pel significat”. Lo interessant és que, al capdavall, sempre li acabem atorgant un sentit a l’assumpte, ni que sigui per defecte, en efecte mirall. Al capdavall, però, el fet de plantejar-se el sentit del sentit i fer-lo ballar una mica, ve d’atorgar-li una extraordinària importància. Ah, l’eureka.
Per altra banda, sovint em sento un farsant. No et passa a tu que també escrius poemes? Potser forma part de l’ofici. Passa que l’impuls d’escriure, de fer alguna cosa, és manté i aleshores em dic que l’impuls per si sol ja legitima l’assumpte i que potser allò a què li dic farsa és en veritat artifici i que el que cal és fotre-li canya. El que em sembla bonic de tot plegat és que l’escriptura ho capti per defecte i en deixi constància. No sabria què més dir-hi que no hagi dit ja. En parlem d’aquí uns anys, si et ve de gust.
J.C.P.A.: D’acord, d’aquí a uns anys repetim entrevista i veiem de quina manera el que em comentes evoluciona. Per ara, altres coses en consideració. Un dels moments més emotius del teu volum és aquell en què podem llegir aquest últim homenatge final que li fas a Francesc Garriga a través d’un poema que podria ser, perfectament, una poètica compartida i un darrer comiat. Sens dubte un dels poemes que serviran per recordar-lo. Parla’ns d’aquest amic i mestre de poetes i quina relació vàreu mantenir.
R.B.: Es tracta d’un poema escrit en calent on el fet d’estar plantejat com esbós és, de fet, estructural; una excusa per a una represa que s’endevina llarga. No sé si hi ha poètica compartida, el que si que s’hi pretén és una apropiació per a fer-li dir coses que ell ja no pot dir. Versos com “el teu febrer més nu”, “temps en blanc”, “la neu sota el prat encara verd”, tot el tema de les majúscules, etc., són apropiacions dels llibres d’en Francesc. Hi ha un intent d’escriure el poema tal i com jo entenc que a ell li agradava fer i entendre la poesia. Per altra banda, i pensant en algú que en els seus llibres ens ha parlat tant de la mort, crec que era un deute obligat parlar del seu propi traspàs des de la seva pròpia poètica. O com a mínim mirar d’interpel·lar-la. En certa manera és una forma –potser agosarada– de reviure’l i integrar-lo, de retornar-lo, en la seva pròpia poesia. Crec que el poema permet llegir-hi tan llums com ombres. L’homenatge, en qualsevol cas, hi és implícit. De fet, aquesta manera d’acarar el text apareix també en diferents poemes d’El sedàs, en especial a la part primera de De l’heroi de l’anar peu, el diguem-ne rèquiem.
A en Francesc el vaig conèixer a l’hOriginal però sobretot arran d’un documental sobre la seva obra i figura en el que se’m va proposar col·laborar (juntament amb Anna Ballbona, Albert Forns i Albert Lloreta). Gràcies a aquest documental vam poder compartir força hores i estones. A partir d’aquí, i malgrat que el documental va quedar en un stand by perenne per motius aliens, vaig seguir tenint relació amb en Francesc i d’en quan en quan l’anava a veure a la casa on vivia a Bellaterra. Sobre el seu mestratge, jo no crec que sigui un mestre de poetes. Hi ha la mania de mitificar, ja se sap, però al marge d’això crec que senzillament era un home viscut i madur que et deia el que pensava i que si podia mirava d’ajudar-te. Tant pel que fa a la poesia com a la vida. Com a mínim aquesta és la meva experiència. Per descomptat, aprenies coses escoltant-lo. I si n’haig de destacar algunes diria: la d’aplicar el sentit comú a la poesia i la de mirar de tractar a tothom de tu a tu. Però lo de mestre de poetes em sembla excessiu i, a més a més, enganyós per a la gent que no l’hagi conegut. Seguir llegint-lo és la millor manera de recordar-lo.
J.C.P.A.: O sigui, que hem de matar els mites i hem de matar els pares i que només han de quedar els ossos, que és la poesia. És això?
R.B.: Mmhhh… Més que matar als pares jo diria allò de no donar el peix sinó ensenyar a pescar-lo. Matar és una paraula que fem servir massa a la babalà, trobo. Els ossos ja és el que tenim, potser del que es tracta en poesia és de revestir-los a fi que dringuin, puguin parlar, ni que sigui per defecte. Els ossos de qui, però? I bé, es cert que tendim a mitificar el problema. Passa que molts cops mitificar implica buidar de contingut i genuïtat allò que justament es pretén mitificar. El Capitalisme n’ha fet un art, d’això. Potser els mites haurien de ser com els vots, secrets! Hahaha. Per descomptat, els mites són importants però també és necessari contextualitzar-los i posar-los a lloc. Conèixer el mite és conèixe’ns a nosaltres mateixos. La pròpia ment és un mite, deia U.G.
J.C.P.A.: En el fons, no és tota creació un mite?
R.B.: Si et refereixes a que tota creació és un mite, la resposta és no. Una creació pot ser moltes coses i de diferent índole. El mite pot ser punt de partida o d’arribada de l’acte diguem-li creatiu. Actuen a plans diferents, diria. Diferents creacions poden compartir un mateix mitema, al marge de si n’acaben generant una variació o un de nou, o no. Que no té perquè. Si et refereixes a que no hi ha quelcom com ‘la creació’ en un sentit pur i immaculat, que no hi ha res nou sota el sol i que crear és saber copiar i tota la pesca, doncs potser sí. Qui sap pas. Si ho dius per lo de la frase de l’U.G., jo entenc que ell ho afirmava en sentit literal. I sobretot per a provocar, en un sentit diguem-ne socràtic, per a fer pensar. Coses del tipus: “Vostè no existeix, sap?” Però deixem-ho aquí que ens n’anirem per les branques…
J.C.P.A.: Algunes de les figures poètiques essencials dins dels teus versos, o que almenys t’ajuden a establir connexions quasi intravenoses, són Andreu Vidal, Albert Roig, Marc Romera, Joao Cabral de Melo Neto, Henry Miller o Robert Walser. Per què? I quins altres autors formen part de la teva vida i de la teva poètica?
R.B.: Bé, si pensem en el poema com una forma de represa, les lectures són imprescindibles, ja no només per un tema d’ofici que cal acumular sinó per realment tindre alguna cosa a dir amb cara i ulls. Per no fer-se a mar i a la primera roca que et trobes creure que has descobert Amèrica. Al capdavall ve cal donar forma a l’assumpte, oi?
Les “influències”, especialment en poesia, són tot un tema, un fil que s’estira i no s’acaba. Ja sigui la “influència” que hi queda latent, com la que s’hi esdevé a mode de represa. La cosa va plena de vasos comunicants i l’angoixa, si n’hi ha, és constructiva. En qualsevol cas, i pel que ens ocupa, tan li fa. Valguin les “influències” com a matèria prima, com a pigments per a pintar el propi quadre de la mateixa que ho poden ser la sensibilitat, els coneixements i les experiències.
En general m’interessen autors que no m’avorreixin, que em diguin coses i em desafiïn, que em fotin un calbot i em facin trempar. Per això de vegades em costa llegir certs clàssics o llibres molt totxos, tot i que també miro d’anar-m’hi obligant com a part de fer els deures (amb resultats de vegades sorprenents). M’agradi o no, i al marge de la mandra pròpia –de la qual en sóc joiosament l’únic responsable–, em sento fill de l’època que visc, dels esmàrfons i les xarxes socials, on molts cops llegir esdevé un acte de consum i un esperar un resultat constant que el què genera és frustració. A la gent que anem pujant cada cop ens costa més llegir una text llarg. Volem allò immediat, un resultat, la cosa, ja. Amb el temps probablement serà un problema. Jo enyoro els grans temes que avui sembla que callen disseminats dins l’ombra de cadascú, i a la vegada no sé si cal anar-los a pescar perquè veig el que impliquen en molts casos. De vegades penso: potser avui el gran tema sigui l’avorriment, però aleshores em dic: realment, no és un luxe que puguis pensar així? Una bona gana, et cal. Però és clar, cadascú carrega el seu propi mal d’esquena i és lícit que ho faci, penso també. Si em poso així acabo en un “no sé”. De vegades, si s’hi persevera, un “no sé” actiu. Un “no sé” del tipus: sempre remeno llibres de poesia & Co, els obro a tota hora i, a partir d’aquí, passen coses, connexions que cal deixar que s’esbranquin amb les coses que et van passant. És clar, molts dels noms que anomenes apareixen citats al llibre o indirectament als subtítols, o bé en parla l’epilogista. Una altra cosa és com apareixen en el text, cas que hi apareguin. Hi ha detalls, sí, les lectures s’incrusten al text, però no sé si resulten tan essencials. Per altra banda, és inevitable prendre gestos d’allò que t’agrada. I ja que dius noms: Andreu Vidal és un autor al que torno, sí, igual que Albert Roig, de la mateixa manera que Arnau Pons i cert Casasses (per posar autors d’una diguem-ne ‘mateixa generació’). Me les faig venir bé, les lectures. De cadascú procuro extreure’n alguna cosa. De la mateixa manera, d’en quan en quan torno a un llibre com El colós de Marusi de Henry Miller, perquè va ser un dels meus llibres iniciàtics, del que en va sortir un viatge -també iniciàtic- per Itàlia, Grècia i Turquia fa uns dotze anys. Per cert, a El colós és on vaig ‘conèixer’ el poeta Pericles Giannopoulos: la descripció que se’n fa és imperdible. A diferència d’altres llibres de Miller, El colós de Marusi és un llibre diguem-ne solar, que et neteja per dintre i t’hi fa una casa, que ajuda a viure, et recarrega les piles. En aquest sentit és un llibre important. M’agrada la passió amb què explica les coses, al marge que siguin veritat o mentida, el registre que té que va d’un cinisme ‘romàntic’ a cert messianisme passat de voltes, i el fet que acaba recreant un mosaic d’un món particular gairebé mitològic. Sobre Robert Walser: ja apareix al poema Most del meu llibre anterior, La pell fina. Per a mi Walser, a banda de la postal implícita que resulta el poema, actua aquí com a punta de llança de tota una manera de prendre’s l’escriptura duta fins a les darreres conseqüències, on hi preval una coherència vital, i on vida i escriptura –diguem-ho així- a penes difereixen. Tinc fília pels escriptors diguem-ne -malgrat el tòpic- del límit, i al límit, com: Kafka, Celan, Artaud, que, malgrat llegir-los traduïts, són dels que em semblen bons bons. De tota manera, sobre autors i influències, a priori tots els autors m’interessen, fins i tot els que no m’agraden, que ajuden a adonar-me del que no vull fer o on no vull arribar. Llavors ja vas escollint els que col·loques a la tauleta de nit. I si vols noms, de l’última gent que estic remenant en poesia (a banda dels esmentats) destacaria els següents: Blai Bonet, Edison Simons, Marc Strand, Marina Tsvietáieva, les poques coses traduïdes que he llegit de Velimir Khlebnikov, Manoel de Barros, Raúl Zurita, José Viñals, cert Miquel Bauçà, cert Lluís Solà. I me’n deixo. L’última cosa ha estat, per exemple, anar a la biblioteca a remenar l’obra d’Aníbal Núñez. Vull dir que és un anar fent que no té fi. També m’interessa la gent amb la que parlo: companys, amics. Intento, almenys en poesia, llegir-ho quasi tot (ni que sigui a través de traduccions). I no només poesia. I no només llegir. Que la cosa dialogui, d’això es tracta. Per descomptat, el lector també ha de fer la part de feina que li pertoca i participar activament (el poema l’acara i el reclama). I no ho dic amb cap retintin esnob, sinó que em sembla un tema de respecte vers la intel·ligència del lector en particular i la literatura en general.
a les 19.00 h presentació de la novel·la LA TARDA DEL SENYOR ANDESMAS de Marguerite Duras amb el traductor Marc Colell i el crític literari Carles Cabreraa la Llibreria 3 i 4 (c/de sant ferran, 12 valència)
Llegeixo, gairebé d’una tirada, l’obra publicada fins ara de Sergei Dovlàtov: quasi set-centes pàgines repartides en quatre volums: La zona, La maleta, El compromís, Els nostres (tots publicats per Labreu Edicions). Què m’havia cridat l’atenció per iniciar una semblant marató lectora? Després de tota la literatura sobre el Gulag, em preguntava quina variant ens podia oferir aquest autor que no coneixia de res. I la primera cosa amb què vaig ensopegar tot fullejant-lo va ser descobrir que, per a ell, el tema penitenciari després de Soljenitsin estava tancat. Em vaig preguntar on volia anar a parar, amb una afirmació com aquella.
fotografia @ArianaNalda
La segona cosa de l’escriptor rus que em va intrigar definitivament va ser llegir-li que, observant la maleta buida, arribat als EUA després que l’haguessin ‘convidat’ amablement a sortir de l’URSS, escriu que hi veu “al fons, Karl Marx. A la tapadora, en Brodsky. I, entre tots dos, una vida perduda, única i sense preu”. A partir d’aquí neix el ferm propòsit d’esbrinar la proposta literària que ens fa Dovlàtov. Quedo amb Ricard San Vicente, professor de literatura russa de la Facultat de Filologia, i amb el traductor Miquel Cabal al despatx del primer a la UB.
Però si les afirmacions de Dovlàtov poden sorprendre, també crida l’atenció l’estil i el llenguatge que fa servir. ¿És un estil que el fa diferent o el singularitza de la resta d’escriptors russos que coneixem?. Miquel Cabal no té clar si Dovlàtov ha creat escola o no a la literatura russa. O si hi ha algun precursor abans que ell que faci servir un estil tan escarit i tallant, sec.
—Un punt burocràtic, de vegades — deixo caure.
—Com un guió — intervé Ricard San Vicente. Saps què passa? A la literatura russa, des del segle XIX fins ara, hi ha un conflicte entre el llenguatge escrit i el llenguatge oral. L’escrit és el llenguatge oficial, burocràtic, tal com dius. El que està escrit no es mou. És sagrat. I els grans mestres, des de Puixkin fins a Dovlàtov, el que han aconseguit és incorporar o convertir el llenguatge parlat en llenguatge literari; cosa que s’aconsegueix, justament, quan els lectors el llegeixen. Dovlàtov fa el mateix que Txèkhov que va trencar els motllos de la literatura de finals del segle XIX. I quins seguidors té? Doncs cap. I a Dovlàtov li passa el mateix. Són aquests grans escriptors els que aconsegueixen introduir en la literatura els diferents nivells del llenguatge del carrer i fer-lo funcionar dins el text literari. És a dir, el converteixen en un text literari. Incorporen el llenguatge col·loquial al text literari i el reformen. Dovlàtov és el que fa des de la distància o allà on es trobi: intenta incorporar una realitat, una perspectiva i un llenguatge desconeguts a la literatura. D’aquí la baralla literària i metaliterària que esclata en els textos de La zona.
fotografia @ArianaNalda
—Des del punt de vista lingüístic — explica Miquel Cabal, a qui San Vicente sempre va suggerir que havia de començar, amb Dovlàtov, traduint aquesta obra —, La zona té la dificultat afegida del vocabulari o l’argot de les presons i la delinqüència, dels joves dels barris marginals i els militars. Trobar-hi un equivalent és impossible perquè, en rus, aquest llenguatge funciona com a llengua paral·lela. Per als russos de bé és un llenguatge desconegut i encara més per a les dones. És a dir, dos parlants d’aquest argot poden tenir una conversa davant un rus que no estigui familiaritzat amb el tema i aquest no entendrà res. Perquè morfològicament és rus, sí, però lèxicament es com si fos una altra llengua.
—A més a més — afegeix San Vicente — el poc que poden entendre els sobta en la mesura que són juraments, perquè són una col·lecció d’expressions que en el llenguatge rus culte i educat són termes tabú….
—Això que expliqueu deu lligar amb un aspecte que també pot sorprendre el lector de La zona. És quan diu, adreçant-se a l’editor, que també hi ha bellesa als camps i que “un dels ornaments més encisadors és la llengua” per, tot seguit, deixar-se anar amb un seguit de reflexions sobre els usos lingüístics del camp… Per exemple, aquesta: “La llengua del camp és molt florida, molt gràfica, ornamental i gomosa.”
—És que hi ha molts nivells de llengua. Hi ha el que domina i coneix l’autor, amb tots els seus registres. Però el conflicte arriba a l’hora de narrar la realitat. I aquí és on intervé l’editor, el també escriptor Ígor Iefímov, que és un personatge real, com ho són tots els de Dovlàtov, tot i que estilitzats…
—Abans de tirar endavant m’agradaria parlar sobre la manera que té de presentar els relats. M’han recordat el recurs que es feia servir en certa literatura romàntica de presentar el text a través d’un editor que rebia de mans anònimes o trobava no se sap on un manuscrit…
fotografia @ArianaNalda
—Aquest és un aspecte important; els “faldons”, que diuen els russos, aquests afegits inicials, són el reflex de la dificultat de narrar la realitat. Inicialment l’obra anava sense aquests afegits, però l’autor trobava que tot quedava massa despullat. El tema dels camps, la seva realitat vista per algú que no és una víctima, sinó un testimoni objectiu, li resulta inabastable narrativament i li sembla que amb el que explica no n’hi ha prou, perquè la cosa va molt més enllà. Aleshores intenta expressar a través dels diàlegs amb l’editor —reals o fictícies— certes reflexions sobre el tema que el text no li permet fer. Des d’aquest punt de vista és una característica de la literatura romàntica des d’ El manuscrit trobat a Saragossa de Jan Patocki o els Relats de Belkin de Puixkin. És un pretext.
—De vegades parla del procés creatiu, com si el volgués rebaixar o treure-li importància. Arriba a dir que la literatura no te cap objectiu, que té conseqüències tràgiques. Sovint diu que, d’un episodi que deixa apuntat, no en té ganes d’explicar-ne els detalls, o que li fa mandra explicar una història X… esmenta Dostoievski, Crim i càstig sense citar-lo, o introdueix la figura de Marcuse per tot seguit dir que no l’ha llegit.
—Si s’allunya de Soljenitsin i de Xalàmov ho fa per no contaminar el text — afirma San Vicente. Però Dostoievski és un referent que no contamina i li permet, fins a cert punt, reflexionar sobre la ideologia. La utilització de referents exteriors com és el cas de Marcuse són elements que incorporen l’humor en el text. És un exemple sarcàstic del glamur intel·lectual, sofisticat i buit dels mandarins occidentals. Quan introdueix una autoritat és gairebé sempre per autoeliminar-se com a persona que reflexiona sobre el tema.
—Hi ha alguna referència seriosa a Txèkhov — assenyala Cabal — perquè troba grans diferències entre ser un escriptor i ser un narrador. Fins i tot diu, d’una història que vol explicar, que “tot resultaria una mica massa literari”. És un intent de no voler semblar massa transcendent.
—Quan es posa escriure La zona se li plantegen problemes d’ordre formal a l’hora de narrar. Em penso que va ser Brodsky qui li aconsella de posar alguna mena de limitació formal a la seva escriptura. I se n’imposa una. Per exemple, la de no començar cap frase amb la mateixa lletra. Es va posant una sèrie d’autolimitacions que l’obliguen a distanciar-se d’allò que vol dir i fixar-se més en com ho ha de dir. Tot això l’ajuda a distanciar-se de la realitat per ficar-se dins el text. És el que en el fons també fa el traductor.
fotografia @ArianaNalda
—En Els nostres diu que “l’única arma per combatre l’estat soviètic és l’absurd…” A El compromís, on explica la seva experiència com a periodista, no sols ho posa en pràctica, sinó que ho porta fins a l’extrem. Fa la impressió de ser un home progressivament destarotat, atrapat en aquest escenari que ell mateix descriu.
—Hi ha dues dimensions molt clares en Dovlàtov — comenta San Vicente. D’una banda, tenim el profund conflicte amb ell mateix que desencadena la necessitat de narrar la situació per la que passa, i, de l’altra, el conflicte amb el món que l’envolta. La frase ideal de La zona, és quan nega que els camps siguin l’infern i afirma que ho som nosaltres. Ell va a parar a un camp com a vigilant sent molt jove i l’experiència li dóna el gran tema de la seva vida, una mena de culminació de lirisme i absurd, tarannà que domina la vida soviètica, concentrada en un camp de treball. Ja no en les condicions de Xalàmov ni de Soljenitsin, sinó com a una expressió més de la realitat quotidiana. El camp no és res més que una projecció de la realitat del país. I aquesta realitat, diu ell, l’hem creat nosaltres. A partir d’aquí desenvolupa la resta de la seva obra.
—És el retrat que fa de les dues comunitats — apunta Cabal — que, en realitat, són la mateixa, perquè comportaments i destins es confonen.
—Això s’adiu amb el diagnòstic que fa quan escriu que “fins i tot el mal tenia un caràcter gris, trist i quotidià. El bé havia degenerat en apatia”. Pel que fa a la conflictivitat amb ell mateix i al seu entorn en fa un retrat molt sarcàstic a El compromís quan escriu que, en el periodisme, a cadascú només li és permès fer una sola cosa: beure, ser un brètol, no ser del Partit, portar una vida sense moral, explicar acudits polítics, ser jueu… I ho remata dient que ell era perniciosament polifacètic, que feia una mica de tot…Un home orquestra, vaja.
—De la mateixa manera que malparla d’ell, diguem que estilitza — riu San Vicente — els personatges que l’envolten. Són els seus familiars i amics que, per una banda, estan orgullosos d’entrar a formar part de la literatura, de l’altra li diuen que els podria haver deixat millor i no com un nyap. L’exemple més clar és, a Els nostres, el cas del cosí del que en fa un retrat brutal i entranyable alhora, i que el maleirà tota la vida. Tant de bo algun dia s’arribin a traduir els blocs de notes de Dovlàtov, hi ha frases extraordinàries. És d’on surt tot.
—Dovlàtov és un escriptor que pertany al postestalinisme. Però la seva definició de la societat soviètica a Els nostres resulta demolidora… Diu coses com aquestes: “Governaven el país uns dirigents grisos i sense personalitat. A les arts hi regnava una unanimitat fosca i descolorida”. O bé: “De totes maneres amb Stalin s’escrivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n’afusallaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres. No tanquen teatres jueus. Perquè ja no n’hi ha…”
—Els escriptors russos deien que escrivien pel calaix. Però ballarins com Maia Plisetskaia o Mikhail Baríxnikov, entre d’altres, deien que no podien ballar en un calaix. Per això marxen, perquè se sentien aclaparats. De fet, els convertien en dissidents. I, en el cas de Dovlàtov, no es pot dir que ho fos obertament. Eren gent més aviat apolítica. Però els sotmetien a tal pressió que no els quedava cap més remei que abandonar el país. De fet, Dovlàtov marxa seguint la seva dona, que se’n va abans perquè ja no pot aguantar més i li diu que es quedi si tant li agrada.
Ricard San Vicente explica una anècdota de quan Dovlàtov estava ja a Nova York i que ens serveix per tancar aquesta aproximació a l’escriptor rus. Sembla que, quan la seva dona Elena no sabia on parava, començava a trucar als amics i coneguts fins que el localitzava a casa d’algú. La pregunta invariable era què estava fent en Serioja:
—Està recitant Brosdky — li responien
—I per quina poesia va — tornava a preguntar la dona.
—Per “Parada al desert” o “Elegia a John Donne” — la informaven.
—Ui — s’ exclamava — així encara en tenim per 3 hores…
fotografia @ArianaNalda
Breu història d’una troballa editorial
L’obra de Sergei Dovlàtov només era coneguda en els cercles de la russofília i, qui podia, feia córrer la veu sobre l’interès que té l’obra d’aquest escriptor. En castellà, els primers a traduir-lo van ser Ricard San Vicente i Justo E.Vasco. La descoberta de Dovlàtov i la seva edició en català arriba per camins insospitats quan, tot parlant amb llibreters, els responsables de Labreu Edicions en tenen les primeres notícies. Una ressenya que els arriba d’Aida Segura publicada a l’Avui sobre El compromiso (Ikusager Ediciones i traducció d’Ana Alcorta i Moisés Ramírez. Vitoria-Gasteiz, 2005) els acaba de convèncer. El llibre entusiasma definitivament els editors (aleshores Ester Andorrà, Miquel Adam i Marc Romera) i a la Fira de Frankfurt ja contracten els dos primers títols. Amb La zona, el primer a sortir l’any 2009, l’editorial, a més a més, inaugurava una nova col·lecció dedicada a la narrativa: “La intrusa”. Una col·lecció, val a dir-ho, que segueix l’estela de la millor tradició editorial d’incorporar al català títols de la literatura estrangera al catàleg: de Sergei Dovlàtov a Marguerite Duras, passant per Zbigniew Herbert.
Entre els títols editats fins ara — sembla que hi ha la previsió de publicar dos títols més de Dovlàtov —, La maleta s’ha fet servir com a model en algun taller d’escriptura. El fet ens dóna una idea de fins a quin punt pot resultar estimulant la lectura de la seva obra.
recital de final de curs organtizat per Cuerpo 6 a la Llibreria La Memòria amb tast de vins del Celler Comalats i els poetes Anna Gual i Jaume C.Pons Alorda (26.06.15)
Després de dos llibres d’aprenentatge –Implosions,2008, i Passa-m’hi els dits, 2012- Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) ha publicat seguidament dos poemaris on ha demostrat que ha assolit la maduresa: L’ésser solar,2013, i Símbol 47, 2015. Símbol 47 és un cicle únic de 47 poemes que parteix del motiu de la plata, l’element químic de número atòmic 47 de la taula periòdica. El símbol és justament Ag, que ens remet al nom de la nostra autora i ve del grec arguros, que significa gris i brillant. Per bastir el llibre, Gual s’ha valgut d’aquesta barreja d’opacitat ireja d’opacitat i lluminositat, a més de les carecterístiques típiques de la plata d’alta reflectivitat i alta conductivitat elèctrica i tèrmica. Símbol 47 és un llibre paradoxal perquè oscil·la entre dues tendències oposades: la contenció i el desbordament. La contenció del cicle tancat i el desbordament conceptual. La contenció d’un discurs tens en versos més aviat despullats i retallats i el desbordament sensorial i metafísic. La contenció de la implosió i el desbordament de l’extralimitació.
Original i únic, el llibre arrenca del convenciment que la poesia s’ha tornat mecànica i previsible, quan, en definitiva, dóna per molt més. Gual es fa seves les paraules de Maragall del final de l’Escolium a El comte Arnau: “La poesia tot just ha començat/ i és plena de virtuts inconegudes”. Com David Foster Wallace i altres autors postmoderns, Gual sap que la complexitat de la vida ultrapassa les possibilitats expressives de la poesia, però aquest fet no és una justificació per conformar-se a la baixa. La nostra poeta vol recarregar a lírica d’ambició i potència. Per aquest motiu, aspira a una poesia inclusiva i abastadora, una poesia arriscada i contundent. Investiga passat, present i futur, temporalitat i intemporalitat; fisicitat i inventiva; poder i vulnerabilitat; naixement i renaixement. La llum, l’ombra i la foscor; l’interior i l’exterior. La buidor i la plenitud. La profunditat i la superfície. La raó i la follia, la consciència i la inconsciència. La grandesa i la petitesa. El cos, la ment i l’esperit. El moviment i la quietud. La identitat i l’alteritat. El desig, l’amor i l’ideal. La felicitat, el plaer, el dolor i la pèrdua, la salut i la malaltia. La realitat i el més enllà. La natura i la humanitat. Fronteres, límits i transcedència.
I tot aquest repertori temàtic s’acompanya dels recursos necessaris per satisfer l’afany de la poeta: varietat tonal, capacitat creadora d’imatges, domini lexical, ritme d’idees i sons, competència constructiva… Un crit modulat a favor de la vida i la poesia.
“Tot és ara més dinàmic, sembla com si tot ballés amb un ritme frenètic”
Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984) és tota una exageració poètica. Autor d’una dotzena de poemaris (tot i que no en publica cap des del 2011), narrador i traductor –la versió de Whitman i les seves Fulles d’Herbaha estat molt més que celebrada- aplega ara en un sol volum, Tots els sepulcres (Labreu), tres dels seus poemaris més celebrats: Els estris de la llum, Cilici i Carn vol dir desaparicions. El volum de Labreu fixa així la trilogia de Pons Alorda i ho celebraran dilluns a les 20.30 hores amb una festa poètica a l’hOriginal, com no podia ser d’una altra manera.
-Què suposa veure la trilogia en un sol volum?
És enfrontar-te de cara amb el destí imaginat. Des que vaig començar a escriure els tres llibres, jo ja tenia l’arquitectura fonda i clara d’una trilogia. M’emocionava pensant que algun dia sortirien en un sol volum. Per tant és un somni fet realitat amb tot el grau de potència i apoteosi que això implica. Un privilegi absolut. Una festassa total. Totes les paraules que pugui dir seran patètiques perquè no podran arribar a expressar aquest grau de satisfacció altíssim que sento.
-Com va sorgir el projecte?
LaBreu edicions va contactar amb mi, a través d’una amiga comuna, Bet Boloix, que els havia passat Ciliciquan encara circulava per premis, i els havia encantat i me’l volien publicar. En aquell moment el poemari estava presentat al Premi Ciutat de Palma, i la idea va ser que, si no guanyava, el llibre era seu. Contra tot pronòstic, perquè ningú s’ho hagués pensat, ni jo mateix, vaig guanyar, i LaBreu varen publicar el tercer volum en lloc del segon, Carn vol dir desaparicions. Però, des de llavors, sempre que havíem parlat amb els editors (amb Marc Romera, Ester Andorrà, Ignasi Pàmies i Clara Font) havíem comentat que, algun dia, faríem la trilogia completa. Han passat anys. I aquest dia ha arribat.
-Ets un autor prolífic, quin paper juguen aquestes tres obres en el conjunt de la teva poesia?
Són les més ambicioses, les més atrevides i valentes, les més pensades, les més treballades, diguéssim. Va ser el primer pas cap a un major coneixement i una major responsabilitat dintre de la poesia, entendre que si fas poesia i si l’escrius i la vius ha de ser amb la màxima feina i força. No sé si es pot qualificar d’un primer esglaó cap a això que anomenen “maduresa” perquè potser dir-ho seria agosarat, però sens dubte va ser un moment de canvi, un canvi important, en què el meu cervell va fer “click”.
-T’hem vist fer diverses temptatives en prosa i fer la monumental traducció de Whitman. Cap on va la teva obra? Quins projectes tens en marxa?
Sóc incontinent i sóc excessiu i exuberant, per tant m’he de controlar una mica. Però és que no en sé! Tinc dos poemaris ja acabats, Cala foc als ossos, que sortirà a l’editorial Terrícola durant el 2016, i Era. N’estic acabant dos més: Riu Bèstia i Seràs Reialme. Després aquest estiu tancaré un llibre de contes que fa anys que escric, Escola d’energia, i a la tardor, també a LaBreu, es publicarà La recerca del flamenc, un recull de tres contes, un de meu al costat d’un de Joan Todó i un altre d’en Sebastià Portell. Tots tres relats varen néixer de la nostra estada al Mas de Bernis de L’Aldea, a les Terres de l’Ebre gràcies a l’amic Albert Hernández i als esbojarrats editors de LaBreu, que amb aquesta aventura comencen una nova activitat anual que serà important. Per altra banda, tinc una novel·la començada, Boreal, però va molt a poc a poc. I, en primícia, et puc comentar el projecte més salvatge que tinc entre mans: amb Edicions de 1984 ja hem començat un nou encàrrec que segurament em tindrà cinc anys traduint. Després d’estiu començo amb la monumental translació al català d’El preludi de William Wordsworth, el pare de la poesia romàntica al costat de Coleridge.
-Formes part del grup que va reviscolar la poesia dita en els escenaris de tot arreu del país. Com valores l’experiència ara que han passat quasi deu anys d’aquest ressorgiment?
Va ser una revolta personal i col·lectiva imprescindible, i des de l’inici hem anat rebent fruits meravellosos que no podíem ni arribar a profetitzar. De fet, aquest canvi va coincidir amb el canvi dintre del món editorial, que ha viscut un sacseig inqüestionable a aquestes alçades, en què les editorials independents ocupen els espais més importants de prestigi i en què els recitals són la clau per tal de promocionar una obra. La meva valoració és que hem fet molt però molt bona feina, i que no ens podem conformar, encara hem de fer moltíssimes altres coses, bones, ben fetes, alegres, perquè la festa continuï amb tota la seva intensitat imprescindible. Pensar que aquest és el final del camí és un error. Hem de fer com Francesc Garriga i com Màrius Sampere i com Antònia Vicens i com Jordi Pàmias i com Montserrat Abelló i com Joana Raspall: hem d’escriure i viure la poesia durant tota la vida i més encara.
-I si haguessis de fer un estat de la qüestió de la poesia catalana, com ho valoraries?
Dur a terme anàlisis al voltant de qüestions tan complexes com aquesta és una gosadia i un error, sobretot en un espai tan concentrat com el que ofereix aquesta bella entrevista. El que és cert és que els últims deu anys han bastat perquè les editorials bandera del passat ara tinguin un paper molt més residual i que les noves editorials independents siguin el focus d’atenció. Això només per començar. I després tenim el fet que hi ha més cicles que mai i més festivals i més locals on poder consumir poesia, de viva veu o d’altres maneres. L’hOriginal és el focus originari, evidentment, però després han nascut espais com La Poeteca, i les llibreries més clàssiques han caigut davant les més noves, que saben que han de cuidar els autors i les editorials i que han de programar més activitats perquè hi hagi ritme però també moviment. La meva conclusió és que tot és ara més dinàmic, sembla com si tot ballés amb un ritme frenètic. La dansa còsmica que pronosticava Rimbaud ha arribat, i s’ha fet forta a la literatura catalana.
-Si algú no et coneix i s’acosta a la teva poesia a través de Tots els sepulcres, què hi trobarà? Com s’ha d’afrontar a l’obra?
Hi trobarà visceralitat i carnalitat, molta sensualitat i frenesí, trobarà espasmes amb forma de poema, i moltíssima eufòria, i moltíssima mort, però no com a morbo i provocació sinó com una defensa exaltada de la vida, perquè jo crec que si hem d’existir ho hem de fer per tal de superar tots els límits possibles, i per això sóc radical i excessiu però també desfermadament tendre. Em trobarà a mi condensat a la màxima essència, autèntic i sincer però també mentint i protegint-me rere murs de paraules, trobarà n’Andreu Cloquell, n’Àngel Terrón, n’Andreu Vidal i la generació dels 70, que tant varen aportar per a un canvi estructural i conjuntural en una dècada lluminosa i fosca alhora als Països Catalans. I trobarà totes les coses que vulgui trobar, perquè, com deia en Francesc Garriga, el poeta només dóna la meitat, l’altra meitat l’aporta el lector.
recital múltiple per diversos espais del poble de Pradell amb DOLORS MIQUEL, ENRIC CASASSES, MARTÍ SALES, JOAN TODÓ, JAUME C. PONS ALORDA, JOAN DURAN, ANDREU SUBIRATS, ANNA BALLBONA, ANÚRIA MARTÍNEZ VERNIS, JOSEP PEDRALS i BORIS PORTER
Mercè Rodoreda podria haver escrit un conte —o eren poemes en prosa?— per a «Flors de debò» que s’hagués dit «Flor punyetera», i que hagués començat d’alguna manera semblant a aquesta: «Viu als traus per on el vent s’hi fa i en surt de casalots amb molt misteri». Amb molt misteri i molta por i molt desig, perquè la flor és punyetera, molesta: com l’arena als ulls, la mar de cara i el vent desert que estreny el fons dels ofegats de «Mar endins»; o com el desig, que només el vull «si una mar m’entra pel nas / i a dins el coll la sal em cou (…) Desitjar-te si el desig fa més desig / i desitjar-te quan la mar (…) ho porti tot contra la pedra».
La flor és punyetera, i punyetera de punyeta, que ve d’un puny, amb el qual podem punyir: clivellar, fer traus, afraus, avencs i abims per on el vent s’hi fa i en surt i en els quals viu la «Flor punyetera». La flor, doncs, podria dir: «M’aveso al tall / però m’allaro», perquè aquesta flor punyeta no la vol, l’estrella al front, «si no és que amb l’ungla algú la marca». La Flor punyetera és, doncs, las flor que busca «l’ungüent que fa patir», que tenia la «Flor negra» rodorediana. En aquest conte —o era poema en prosa?—, Rodoreda sentencia: «No la deixis fugir; si aquesta pena se n’anés, tornaries a no ser ningú».
Però no: la Flor punyetera sap molt bé qui és i què vol. Vol la «sal oberta a la nafra», que diria Marçal, per «parlar per boca de ferida». I vol parlar per boca de ferida perquè sap que sí, que la boniquesa fa patir però que no es vol deixar morir de massa estimar davant la indiferència d’un univers impassible. És cert que la Flor punyetera també ho acusa tot de ser massa bonic, però sap que erradicar el patiment —el trau, l’afrau, l’abim, l’avenc— és desfer-se, també, de la boniquesa, si bé, i sobretot, és desfer-se del gest, del moviment primer que impulsa la Vida.
Rodoreda, o ja directament Blanca Llum Vidal, podrien haver dit, de la Flor punyetera, que és «matussera, sapastre, destralera! / Cosa fina, rebonica, ballarina!», perquè la flor punyeta és així: elegant, bruta de fang. Com les «venus pel fang / del camí ral / de les carenes», com uns genolls de gitana bonics com blat o, una mica, com una flor inversa que cou i estreny i neix entre el gebre: «Du’m del cel, avenc, la flor tacada. / La més bruta, la dels cops, la que mai / serà l’essència». Que la Flor punyetera és, també, ella mateixa, Flor punyent: si te la trobes t’atenalla «en l’abraçada / i ja en la forma / d’un nus fort, / d’un nus estret, / d’un nus tan vell / com un cor quan / encara estira / el viure obert».
Si la llegeixes, t’atenalla fent un nus que és un discurs allargassat, martellejant, redundant, ensordidor: per a algú, potser ho serà un xic massa. Però ja és això: la flor és punyetera, molesta com l’arena als ulls dels ofegats. És impacient i és «l’ànsia abrivada / la falconada», la taca impertinent: és la barreja. És tots els colors, mesclats, matant el blanc i fent néixer la sang, que «va tornar roja». I roja, com la Flor punyetera. La flor que viu al trau i que xucla l’ungüent que fa patir perquè sap, per damunt de tot, que si és Vida és perquè ho és a cops de roc i a batzegades. Que si és Vida és perquè és emprenyadora i, sobretot, impura, contradictòria i, alhora, irreductible.
Com els bons poemaris. Com Punyetera flor, que va creixent com més se’l contradiu i com més es va contaminant, ell mateix, de tensions irresolubles. Al final, doncs, queda un poemari crescut potser a desgrat d’unes 129 pàgines que no eren, sempre, imprescindibles. Però ja és això: «Per fi caure de mala manera és també un ritme», que ens diu Vidal a la solapa del llibre, i que vol dir no només l’afany de desarticulació com la consciència que la poesia —encara que a voltes ho oblidem— és ritme. La Flor punyetera és, sobretot, una flor que cal cantar-la.
Cristall d’alè. Amb «Esbossos d’interpretació», de Jean Bollack, i «Poesia i veritat» i «Complements orgànics», d’Arnau Pons
Arnau Pons i edicions Labreu tenen en marxa un projecte editorial que qualsevol llengua del món hauria d’envejar: la publicació de tota la poesia de Paul Celan, llibre a llibre, en edició bilingüe, amb una traducció acuradíssima i acompanyada d’una lectura interpretativa que és fruit de molts anys de dedicació. La sèrie, que no segueix l’ordre cronològic de publicació dels originals, es va iniciar l’any 2012 amb De llindar en llindar. El segon volum és aquest Cristall d’alè, un recull que Arnau Pons ja havia publicat el 1995 (Editorial Negranit), i que ara ens arriba amb les traduccions revisades i amb un generós acompanyament hermenèutic: un breu assaig d’Arnau Pons —«Poesia i veritat»— i les lectures —autèntic close reading— que fan de cada un dels poemes Jean Bollack, un dels millors coneixedors de Celan, i el mateix Pons: «Esbossos d’interpretació», del primer, i «Complements orgànics», del segon. Labreu ha fet coincidir en el temps la publicació d’aquest llibre amb un altre, Allò que va alarmar Paul Celan, en què el poeta francès Yves Bonnefoy traça, partint de com va viure Celan les acusacions de plagi que Claire Goll va formular contra ell, un retrat d’un escriptor angoixat perquè el món no comprenia el sentit de la seva proposta poètica.
Dir que la poesia de Celan és difícil no és, naturalment, dir res de nou. Arnau Pons s’enfronta als poemes, i a la tasca de traduir-los i comentar-los, amb el nivell d’exigència de qui sap que en la foscor de Celan no hi ha ni gratuïtat ni vaporositat sinó un combat perquè el llenguatge digui l’horror amb la màxima precisió. «Perquè en l’art ens les havem, no pas amb un mecanisme lúdic, simplement agradable o útil, sinó amb un desplegament de la veritat», diu un passatge de Hegel que Celan va recollir en una carta a Adorno i que Pons fa servir com a epígraf. El poema és una exigència de veritat, per al poeta i per al lector que en reconstrueix el sentit. És per això que Pons pren partit en el diàleg que conformen els grans estudiosos europeus que han llegit Celan: enfront de la «heideggerització» que en va fer el filòsof Hans-Georg Gadamer, defensa el Celan de Jean Bollack, filòsof, hel·lenista i amic del poeta. No cal explicar, per a qui conegui alguna obra d’Arnau Pons, que compleix la seva comesa de manera tan apassionada com ben documentada, sense renunciar a la polèmica i, si convé, a la invectiva.
Jean Bollack i Arnau Pons ens ofereixen un Celan lliurat a la missió de fer de la poesia un testimoni de l’horror dels camps d’extermini. Celan era jueu de parla alemanya, nascut a Czernowitz —a la regió de la Bucovina, en territori avui d’Ucraïna—, i els seus pares van morir víctimes del nazisme. Tota la seva poesia pot ser llegida com una manera de respondre a la famosa frase d’Adorno segons la qual no és possible fer poesia després d’Auschwitz. Com si digués que se’n pot fer: es pot fer aquesta poesia.
De Paul Celan, se’n poden fer lectures molt diverses. Quan escriu, per exemple, «encara / queden cants per ser cantats / més enllà de l’home», aquest «més enllà de l’home» ¿apunta cap a un inefable metafísic o cap a la impossibilitat de dir altra cosa que no sigui l’horror? Entre nosaltres, el professor d’estètica Amador Vega, al seu llibre Tres poetas del exceso. La «hermenéutica imposible» de Eckhart, Silesius y Celan (Fragmenta, 2011), ha fet de la poesia de Celan una interpretació de caire molt més metafísic, que situa el poeta en la línia dels místics que tracten de dir l’indicible. Per a Arnau Pons, al rerefons de Celan hi ha sempre l’ombra de la història, i al seu nucli hi ha una voluntat de testimoni. D’irrefutable testimoni, com diu el darrer poema: «Ben endins / de l’esquerda del temps, / a prop / de les bresques de gel, / espera —un cristall d’alè— / el teu irrefutable / testimoni.» Fer-nos arribar aquest Celan és, per al traductor i hermeneuta, una qüestió d’alta exigència ètica.
de la presentació de la trilogia TOTS ELS SEPULCRES de Jaume C Pons Alorda a l’Horiginal, amb el poeta, Lluís Urpinell, Miquel de Palol, Marc Romera i Anna Gual (22.06.15) #alabatre
Que la literatura no és només un argument —o, si preferiu dir-ho a l’inrevès, que un argument per ell sol no és (encara) literatura— ho posa de manifest d’una manera meridiana La tarda del Senyor Andesmas (L’Après-midi de monsieur Andesmas), la nova novel·la de Marguerite Duràs que, en traducció de Marc Colell i Teixidó, ha publicat Labreu Edicions.
Si cometem l’errada de llegir-la distretament, sense prestar-hi gaire atenció, fixant-nos més en el què que no pas en el com, el més lògic és que ens quedem amb la sensació que hi passa ben poc —afirmació que, si som de la Lliga de l’Ampolla Mig Buida, potser convertirem en: «No hi passa res!»; que se’ns ha narrat una petita, encantadora història, dotada d’una gran intensitat poètica i evocadora, però que ens ha dut només un pam més enllà d’on érem.
Per contra, si la llegim com convindria llegir la literatura literatura —en realitat, la literatura,tout court—, dedicant-hi el temps i, sobretot, la cura que requereix, aturant-nos en els detalls, assaborint tant l’harmonia com el tast de cada frase, deixant que cadascuna deixi el seu pòsit, discret i inadvertit, tindrem la satisfacció de comprovar que no tan sols no hi passa ben poc, sinó que hi passa molt, i, a sobre, el que hi passa és molt important.
Que mitjançant el truc de màgia de les paraules de l’escriptura, que l’autora de L’amant domina tan bé, ens ha fet mirar molt d’a prop —en alguns casos, fins i tot fa la (falsa) impressió que massa i tot—, ha mantingut la nostra vista molt arran de terra, fixant el nostre esguard en fets i paraules en teoria insignificants, però, en acabat, sense que sapiguem ben bé com, ens ha fet veure molt, ens ha dut molt i molt lluny.
És ben possible que, per prendre’n consciència, per treure’n el màxim profit, ens calgui retrocedir; anar, ara sí, ara també, unes pàgines enrere per recobrar una frase o un diàleg —probablement, una sola paraula—, però si reeixim acompletar el trencaclosques de percepcions i sensacions que ens brinda, en sortirem agraïts i complaguts. I encara més si, aprofitant que la seva brevetat, 82 pàgines mal comptades, el rellegim sencer. Si ho fem, i resulta prou aconsellable que ho fem, comprovarem el munt de llavors que, talment les pedretes del Petit Polzet, Duras ha anat sembrant, subreptíciament, al seu subtil pas per la narració.
Com una hàbil pintora impressionista, amb una delicadesa extremada, de minuciosa i pacient cirurgiana literària, ha pres el pinzell i, tot just amb l’impacte mínim, puntillista, quasi imperceptible, sovint gairebé invisible, de la seva punta damunt la tela, ha anat dibuixant una segona imatge; una segona imatge oculta, una ombra —una ombra de llum, si se’m permet la (teòrica) contradicció—, més enllà de l’evident i primigènia, superficial que es veu a simple vista; imatge que, si som capaços de mirar el quadre des de la perspectiva adient, acaba prenent molt més relleu, realitat i consistència que la primera.
El nou llibre de Susanna Rafart (Ripoll, 1962) és de color groc intens, com una densa gota de mel. La forma adverteix els lectors del que trobaran a la novel·la: sensualitat, bellesa i un espai laberíntic com un rusc. Crisàlide. Pastoral en si menor (LaBreu) explica l’estiu d’una parella d’ancians que viuen als afores d’un petit poble de la Dordonya. Al voltant de casa seva s’hi desplega un món amenaçador: “Hi ha el brunzir de les abelles, que van sent aniquilades per una plaga de vespa asiàtica, però també el brunzir del món urbà que s’acosta -exposa l’autora-: el fill d’Olivier i Emma vol construir un complex turístic en una part dels terrenys dels pares”. No tot són males notícies: un registrador prova de controlar l’atac de les vespes, i una parella d’amants exhibeix el seu amor amb desinhibició, instal·lant-se per uns dies a l’estudi del vell Olivier. A l’entrada de l’habitació, una crisàlide es va transformant a poc a poc, mentre els amants s’estimen i el malestar de fora del seu oasi d’amor va creixent. “La crisàlide és la consciència poètica”, revela Rafart, que impregna el text d’un simbolisme que es va apropiant de la realitat. “Els personatges es van perdent, ja sigui en la seva memòria o físicament -diu-. És un llibre realista, amb una veritat greu, però no desesperançada. Voldria que tot hi fos molt subtil”. Mirades amb deteniment, algunes paraules poden ser identificades amb versos d’Ezra Pound, dels trobadors i de la Grècia arcaica. Fins i tot hi ha un gos inspirat en un poema de Celan.
Crisàlide és l’esplèndid retorn de Rafart a la ficció: no en publicava des de Les tombes blanques (La Magrana, 2008). Coincideix amb el seu nou poemari, En el teu nom (Perifèric, 2015).
De llibres que retratin com era la vida a l’URSS n’hi ha molts, passant pels clàssics com Vida i destí deVassili Grossman o Archipiélago Gulag d’Aleksandr Soljenitsin, però Serguei Dovlàtov fa dues coses més que aquests clàssics. Primer ens acosta la història, ja no és l’URSS que ha sortit victoriosa de laSegona Guerra Mundial, han passat uns anys i coses i purgues i Stalin. Segon, és capaç, per increïble que pugui semblar, de retratar el que retrata amb humor. Un humor negre i tenyit d’absurd, l’absurd que sempre acaba sent la marca de la casa dels règims totalitaris.
La vida de Serguei Dovlàtov seria digna d’una novel·la, tant ell mateix com a part dels seus parents són els protagonistes del llibre Els nostres, i entre les moltes coses i peripècies que li van tocar, una d’elles va ser vigilar un camp de presoners. No és pas que fos vocacional, era la “mili”, i li va tocar allà. Les grans purgues ja no s’estilaven, ja no afusellaven escriptors perquè no s’escrivien llibres, però les consignes i la persecució a la dissidència eren encara ben presents. No és com si hagués vigilat els més sinistres gulags, ni els camps d’extermini nazis, li va tocar vigilar una presó, no li va quedar més remei però això no li impedia veure-ho tot amb el seu peculiar sentit de l’humor, negre no, negríssim.
La zona va ser en realitat el primer llibre de Dovlàtov, el va publicar quan ja era als Estats Units (les autoritats soviètiques el van “convidar” a marxar), i al llibre hi trobem la novel·la. La novel·la la va microfilmar abans de marxar i un conegut seu va donar els microfilms a unes franceses que van creuar la frontera i ja a França li anaven enviant als Estats Units. Trobem aquesta novel·la, reconstruida perquè alguns trossos de pel·lícula es van fer malbé (l’autor diu no saber on es van amagar els microfilms les franceses), i amb les cartes que enviava a l’editor, intentant justificar que el seu llibre es mereix una oportunitat:
Els motius de la negativa són pràcticament estàndards. Si vol, aquí en té els arguments principals: el tema dels camps està esgotat; el lector està tip d’inacabables memòries penitenciàries; després de Soljenitsin, el tema s’ha de tancar…
Aquestes raons no resisteixen les crítiques. Ja s’entén, que no sóc en Soljenitsin. Que potser això em priva del dret d’existir?
Però si els nostres llibres són del tot diferents!”
I tot amanit amb el seu negríssim humor, aquí en teniu una mostra, del molt recomanable llibre Els nostres, un repàs a tota la seva família on fa aquesta observació:
“De totes maneres, amb Stalin es vivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n’afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres. No tanquen els teatres jueus. Perquè ja no n’hi ha.”
Si això no només no us fa gens de gràcia sinó que us indigna deixeu de banda Dovlàtov. Però si us atreviu, descobrireu un autor fantàstic que costa creure que aquí no en sabéssim res fins fa relativament molt poc, el mèrit és d’una petita editorial anomenada LaBreu que tenen un criteri a l’hora de triar allò que publiquen fora de tot dubte.
A mi la poesia no m’agrada. Llegida, no m’agrada. Llevat dels que s’acosten a la prosa (en Casasses quan no té mistos, imbatible), i llevat dels que l’exageren (el barroquisme d’en Pedrals, que fa lliscar molt bé les paraules extraterrestres, quan unta els sonets), a mi la poesia no m’agrada. Llegida, no m’agrada.
Sovint tinc la sensació que els poetes se senten obligats a fer servir paraules inoïdes. I, és clar, com que les inoculen en estructures migrades, el mot en qüestió sura sol, a la deriva, enmig d’un galimaties.
Es nota que sóc un amateur. Tant, que si al poema no hi ha allò que s’anomena, qui, no ho sé, la Musiqueta™, m’avorreixo.
I acabaràs, quan l’hora sia,
plorant de cara a la paret,
i la teva última follia
se’t trencarà com un juguet.
Per culpa del meu amateurisme, vet aquí el pinyol, sóc un lector imbècil de poesia. Ara bé, sentida, la cosa canvia. De vegades penso que el poeta i el rapsode, si no van junts i si no els até la penyora de la memorística, l’ofici coixeja. Pedrals i Casasses m’han petrificat, i la Vermis (quin cognom!), i en Calvo des que va abandonar el bordó catacúmbic quan recita, i en Caño (com ha progressat!), aquests i altres m’han agradat. Pons Alorda, que té la traça del bufó, per exemple.
Però remo de tort, perquè he escrit poemes que són merda i no sé llegir en veu alta, ara compta recitar i per descomptat enraonar-ne. I doncs, què n’haig de dir, dels poetes? Només puc parlar, una mica, dels que he llegit.
He llegit El sedàs, d’en Ramon Boixeda (Labreu, 2015). No l’he sentit recitar. Si voleu saber-ne coses diguem-ne en profunditat, acompanya el poemari un epíleg d’en Florit Robusté, em sembla que molt ben travat. El meu amateurisme no m’ha permès d’entendre’l tot, però el nas em diu que hi diu mogudes de relleu.
He vist en Ramon Boixeda en tres o quatre ocasions. La darrera em va regalar i dedicar El sedàs. Un afalac. Vam parlar sobre l’ofici d’escriure i vam parlar sobre la necessitat d’abolir-se. Deixar d’escriure. Quan un escriptor/poeta em participa que sospesa l’abandonament, de seguida em mereix una confiança.
Em fa l’efecte que en Ramon Boixeda és un home que fa una gran despesa nerviosa. És prim i belluga força els ulls. És sensible, si tradueixo. En necessito, d’aquests. I els poemes del llibre m’han agradat. Em sembla que perquè és un pagès. Un pagès atrapat en les conurbacions que siguin. Em passa una mica el mateix quan tracto en Ramon Mas de Malesherbes (ell i en Boixeda són del camp de força de Vic): pagesos macerats en ciutats de destí, però pagesos. Els ramons han sentit créixer l’herba de petits. Han sentit ploure, flaires i ferums. Això no s’esborra de l’ànima, per més capes de vernís de la societat de l’espectacle que s’hi pintin al damunt.
Sospito que la clau és aquesta, una d’elles. Els poemes d’en Boixeda són de pagès. Branques, arrels i fòssils. Primitivisme, celatges i celísties. Purins i torres d’alta tensió. Fesols, fang i l’horitzó. Odes al porc. Hi treu el nas el mar i tot. Primer punt.
En paral·lel, cosa que li agraeixo de tot cor, Ramon Boixeda no es desmaia. Ni quan parla de l’amor. La lluna emergeix al passeig marítim com una carronya. Bingo! De l’amor quan parla dels poetes que venera, quan els imita sense el nyeu-nyeu del devot, i de l’amor amor, Boixeda no es desmaia. Segon punt.
Finalment, el poema no poema Etcètera m’ha semblat la cirera del llibre. Esnifa un polsim de gravetat, que li posi a ratlla el son. Gràcies.
diumenge 28 de juny a les 18:30 recital a la plaça de La Pera
POEPERA
amb ESTHER XARGAY com a mestressa de cerimònies, hi participaran els poetes DOLORS MIQUEL,JOSEP PEDRALS, MIREIA CALAFELL, LLUÍS CALVO, BLANCA LLUM VIDAL, EDUARD CARMONA,CARLES HAC MOR i JOSEP MARIA CALLEJA.
Aquest any la Poepera s’amplia també als més petits de la mà dels poetes ANDREU GALAN i MARTINA ESCODA, per obrir encara més la imaginació dels infants.
divendres 26 de juny recital organitzat amb Cuerpo 6 deJaume C.Pons Alorda i Anna Gual serà a les 19.30 h a la llibreria La Memòria de Gràcia (plaça de la vila de gràcia, 19 barcelona)
Lloc: llibreria La Memòria (Plaça de la Vila, 19)
Preu: 10 euros
PLACES LIMITADES!
Per apuntar-vos escriviu a reserves@cuerpo6.com o truqueu al 650 22 51 81 o a La Memòria (936 24 36 32)
No totes les grans històries s’amaguen en els llibres més extensos.Passa, de vegades, que les veritats més essencials es troben en les petites subtileses i que allò que realment importa es troba, sovint, amagat entre la intoxicació de signes en què l’ésser humà transita. En paraules de Mercè Rodoreda, un referent de la nostra literatura equiparable a l’autora de què parlarem, “les coses importants són les que no ho semblen”(Quanta, quanta guerra…).
La tarda del senyor Andesmas (LaBreu Edicions, 2015), una nouvelle pertanyent a l’extensa producció de l’autora francesa Marguerite Duras (Gia Dinh, 1914 – París, 1996), és un clar exemple de com una gran història pot ser contada en ben poques pàgines. Que és en la brevetat, precisament, on es troba la il·luminació o —qui sap— que després de tot, no té res a veure una cosa amb l’altra. En tot cas, LaBreu Edicions acaba de recuperar, en una traducció de Marc Colell i Teixidó, una obra de gran magnitud malgrat la seva aparent senzillesa formal, una peça d’enginyeria literària que funciona, que llisca, que passa ràpid. I, encara millor, deixa un pòsit considerable en el teixit emocional del lector.
Val a dir que això no és per res gratuït: són els grans temes de la humanitat els que desfilen entre les poques hores que Duras ens situa a la vora del balancí del senyor Andesmas: la mort, l’amor, les relacions familiars, les pulsions de mort i de desig són, certament, les grans protagonistes d’aquest text, que segons com es miri pot ser una novel·la breu o un conte llarg.
D’entrada, es pot dir que el senyor Andesmas encarna el paper d’un home que ha arribat a “aquesta edat prou avançada per tenir un motiu per deixar de treballar i esperar, distret, la mort”. Andesmas viu, en aquesta tarda poblada de records i dubtes existencials latents en el dia a dia, el que Duras anomena “l’angoixa de la mort”. Ha estimat i estima, i tem abandonar aquest món sense haver estat feliç, sense haver fet, i donat, i potser fins i tot rebut, tot allò que pertocava.
Mentrestant, Andesmas dedica el seu temps als projectes que encara l’uneixen amb el present i amb el futur. Que l’arrelen i que li permeten escriure la seva pròpia fantasia, estendre’s més enllà de la seva existència terrenal. Mentre la vida transcorre fora de la casa que acaba de comprar per a la seva filla Valérie —en plena festa major, “la plaça balla, balla, balla, tota sencera”—, on vol construir una gran terrassa, Andesmas espera la visita de Michel Arc, amb qui ha de parlar del pressupost d’aquest projecte immobiliari. I aquest no arriba, o fa molt tard. És, de fet, aquesta espera, el parèntesi que es troba entre la il·lusió, el projecte, i la realització d’aquest, on hi tenen cabuda els pensaments realment fondos, l’existencialisme, i també, per què no, l’aparent descans.
Durant la seva espera, Andesmas rep les visites de diversos personatges, com un gos salvatge de pelatge ataronjat —símbol, potser de la natura essencial, de l’estadi més animal de la persona— que condueix el lector pels boscos que envolten tot l’espai, o bé la filla i la dona de l’home que no arriba, Michel Arc.
I no es tracta, per res, de visites gratuïtes. Darrere uns diàlegs aparentment circumstancials, Duras ens parla de la cara més humana de cada personatge. Ens presenta un Andesmas pres pel desig envers la seva pròpia filla —“el senyor Andesmas tem per la seva filla, Valérie, l’amor a la qual regna sense pietat en el destí que se li acaba”— i la filla de Michel Arc —la mà de la nena “era calenta, aspra del fang de l’estany. L’home va procurar retenir-la dins la seva, però aquesta s’esmunyí, inquieta”—, o bé la dona d’Arc com un personatge mogut per la gelosia —“Un any per acceptar-ne simplement l’existència, per admetre aquest fet: que la Valérie existia, i sobreposar-me a la idea que la noia s’oferia encara sense cap mena de pudor”— o pel desig i la infidelitat —“Un dia, un dia, un altre home se m’acostarà i li sentiré a la mirada els indicis d’un desig primerenc, aquesta pesantor, aquesta ardència que fa batre la sang i que no enganya”.
Així doncs, no resulta molt atrevit considerar una lectura freudiana de La tarda del senyor Andesmas, en què hi podem trobar una autèntica pugna entre el l’allò i el súper jo, entre el que és latent i salvatge, precari, i allò aparentment correcte i sublimat. La moral. L’amor paternal, materialitzat en la construcció d’aquesta terrassa que pretén escenificar l’estima d’un pare cap a la seva filla, conviu amb el desig incestuós que aquest intenta reprimir, mentre que la por davant la mort és combatuda mitjançant la fantasia, la il·lusió, un cert allunyament de la realitat social. Així doncs, la pulsió de la mort i la sexualitat del personatge conviuen a la perfecció en aquesta obra de Duras, que sembla —i certament aconsegueix— dir molt a partir d’uns símbols poderosos i molt ben mesurats: en són bons exemples la clariana elevada des d’on Andesmas s’ho mira tot, equiparable al seu estadi vital, o bé la naturalesa bàquica i màgica que es desprèn del bosc, com si de l’espai conceptual d’El somni d’una nit d’estiu o del Birnam shakespearià es tractés.
Cap al final de l’obra, Andesmas confessa a la dona de Michel Arc: “Penso que em moriré amb tot el pes, amb tot l’immens pes de l’amor de la Valérie damunt el cor”. I tot apunta que així serà, car el personatge intenta compensar amb objectes, amb manifestacions materials, allò que no ha sabut o no ha pogut dur a terme de manera emocional. Andesmas és conscient de la maduresa que va assolint la seva filla, i el distanciament que aquesta comporta respecte d’ell. Valérie ha esdevingut una dona i ara, una vegada ha desaparegut la nena de què havia de tenir cura, Andesmas no troba la seva raó d’existir. Només la terrassa, la construcció de la terrassa com a símbol de la prolongació del seu amor i la seva pròpia vida, li permeten continuar, juntament amb la companyia que li fan aquestes presències femenines de la dona i la filla d’Arc. Una companyia que agombola i, a estones, fins i tot, escolta. Que fa costat. Qui podria negar l’atenció a un ésser completament devastat?
Sebastià Portell – LLEGIR EN CAS D’INCENDI (17.06.15)
Susanna Rafart (Ripoll, 1962) és una de les autores ja imprescindibles de la literatura catalana actual. La seva última obra publicada fins ara és Crisàlide. Pastoral en Si Menor(LaBreu Edicions), que es pot llegir com a nouvelle però també com un bestiari estripat de poesia en prosa. La història uneix una sèrie de personatges desesperats, tocats per unes ànsies de carnalitat i sensualitat dilatades, en una regió perduda de la Dordonya, justament el mateix espai concret on una plaga de vespa asiàtica posa en perill la producció de mel de la zona. Des de virus fins a gossos, tot el text està impregnat d’una força commocionadora, que deixa un sediment color ambre. Des de Núvol parlem amb Susanna Rafart, tot aprofitant que aquest dijous 11 de juny a les 19:30 hores presenta la seva obra a la llibreria Nollegiu de Poblenou, acompanyada pels editors de LaBreu i per les poetes Marta Font i Maria Sevilla.
J.C.P.A: Crisàlide. Pastoral en Si Menor (LaBreu, 2015) és el teu magne retorn a la narrativa, amb una obra densa, condensada, molt treballada i també terriblement poètica. A través d’ella aprofites per parlar, en clau enigmàtica, d’una sèrie d’invasions i de contaminacions espirituals però també reals. Una certa degradació protagonitza el recull en totes les seves facetes. Creus que aquesta obra es podria entendre com un símbol de la teva mirada davant d’un món cada cop més degradat i corrupte i putrefacte?
S.F: La poesia intenta desesperadament salvar un món que sembla obsedit per destruir-se. Les accions i els personatges d’aquesta història van avançant en el seu temps com si es tractés d’anar girant les cares d’un gran hexàgon o si voleu d’una gran sextina que repetís moviments i destruccions a parts iguals: els joves i els vells, l’heroisme i la contemplació, la traducció poètica i el silenci, l’amor i el record de l’amor, la guerra i la pau… Hi ha elements que miren de portar-nos cap a la salvació, però els agents involucrats en la ficció creuen realment que viuen en un món en pau i no fan res per resoldre el desastre que els envolta. La Pastoral –quasi una nouvelle d’amor neorural- és també una polifonia dels múltiples llenguatges amb què podem entendre aquest missatge.
J.C.P.A: I d’on va sorgir tot? Quin és el pinyol originari de la teva Crisàlide?
S.F: En l’inici hi ha un paisatge real, uns viatgers que arriben cansats a una casa i una crisàlide que els espera en la frontissa del porticó de la seva cambra d’estiu. A partir d’aquest moment tot és visible: la casa ja no es pot tancar a l’exterior i la mirada del lector queda atrapada en aquest espai fronterer. Aquesta seqüència podria formar part de la biografia de l’escriptora. Per un seguit de factors casuals aquest paisatge esdevé primigeni, és a dir, que en veure’l ja es converteix indefectiblement en escriptura. Això passa en comptades ocasions en la vida de qui cerca les eugues del llenguatge en els camps negres de la imaginació: unes fonts ocultes en la terra eivissenca, un mur que sorgeix de l’aigua a sant Martí d’Empúries o un pujol tancat per freixes centenaris al final d’una carretera al bell mig de França. D’alguna manera qui escriu se n’adona: de cop apareix un neguit, no se sap què fer-ne i el lloc convoca l’escriptura. Les raons? Cedir a la bellesa d’una ruralitat en constant transformació i dur a la maleta un llibre: el poema Périgord de Paul Celan. En aquest cas, la xardor estiuenca va foragitar-ne el gos que vivia entre els seus versos per activar la consciència d’una temporalitat irreversible en un paratge aparentment amable.
J.C.P.A: I quina ha estat fins ara la resposta dels lectors?
S.F: Encara és aviat per dir-ho, però espero que els lectors se sentit embolcallats pels fils de la crisàlide i atrets cap al seu centre com jo mateixa mentre l’escrivia.
J.C.P.A: Potser abans t’hauria d’haver demanat si penses en els lectors quan escrius…
S.F:Per a i mi el principi de l’escriptura és la seducció. Joubert té una màxima molt interessant en aquest sentit: qui escriu ha de tenir gust i gana. La distància d’allò que et captiva a tu i del que captiva als altres no és fàcil d’apamar però el món que construeixes té les seves claus d’interpretació: si les ofereixes al lector, el lector no et decep. Es troben mirall i escriptura al cor d’una ceba després de desprendre’s un i altra de tots els seus vestits.
J.C.P.A: Parles de l’escriptura com si fos una segrestadora, un imant, o fins i tot com una crisàlide que t’atrapa i que ja no t’amolla. L’escriptura per a tu ha de tenir aquest punt de domini i d’obsessió i de passió immensa per ser autèntica i veritable i dura?
S.F: Reconec que em deixo portar per aquests moments que mineralitzen existència. Quan tinc la pista d’un text ja no la deixo anar, m’obsedeix en termes absoluts al punt de variar la meva vida quotidiana en funció d’això. El tot és ara i res és justament això: o ho agafes o es perd. Tinc i tenim tots llistats de poemes i obres en prosa que volem fer però: quantes vegades ens ha passat que posposar uns versos comporta la renúncia definitiva d’un llibre? I el que eren dolços espàrrecs de Blaia espigats en terres arenoses esdevenen tiges amargues que ja no es poden menjar.
J.C.P.A: Els paisatges i els personatges que planteges no són els habituals en una obra catalana, ja que et trasllades al cor de la Dordonya. Creus que hem d’escapar del més comú per tal d’aconseguir noves perspectives i panoràmiques? Per què descrius aquest món? Què té que et fascini tant?
S.F: El fet que coincidissin lectura i viatge hi té molt a veure. La natura encara pot ser excessiva en alguns punts de la terra. La Dordonya és l’Arcàdia dels parisencs i com a tal funciona, com a símbol d’allò que veiem perillar des de la idea del benestar urbà. Les corbes dels seus camins, tanmateix, són difuses i s’esborren, hi ha un gran marge d’error vagis on vagis i és molt difícil sortir-ne: de fet, és com sentir-se dins d’una pàgina de Julien Gracq, que tant és on dugui mentre no quedi bruscament interrompuda, però t’obliga a la vigilància. D’altra banda, cal, em sembla, un punt d’estrangeria per poder enfocar el món propi. El nostre paisatge té els límits que marquen les vistes de Maragall: el mar des de fora, els ametllers rere els murs. Una manera d’entendre les amenaces que ens depassen és anar més enllà, provocar estranyesa en un espai proper però allunyat on puguin donar-se condicions semblants a les nostres i on es pugui experimentar amb llibertat.
J.C.P.A: Creus, doncs, que quan escrius has de tocar aquest punt d’estranyesa? Tu ets una autora que assumeixes riscos, això demostra que et fiques traves i que les traves, d’una manera o l’altra, són per a tu un obstacle però també una forma de millorar, de millorar-te, d’aconseguir resultats fins llavors ni pensats.
S.F: Em poso obstacles i fites enutjoses. Perquè de la complexitat se’n deriva el coneixement. M’agrada seguir els camins de l’erudició per traspassar-los a la ficció. Són coses que no notarà el lector però em basta per saber que en un punt donat hi he afegit un metall o una espessor que pot provenir d’una nota a peu de pàgina d’un estudi poc conegut. Com parlar, per exemple, a la Crisàlide de les amenaces d’una vespa? D’una banda buscant informació, assessorant-me sobre les tècniques d’extinció de la plaga; de l’altra, creant una consciència de natura que comporti un intent de canvi. Epistolaritat, èpica, elegia… cada dificultat afegeix un grau més d’experimentació que sempre, però, ha de respondre a les grans preguntes de la humanitat.
J.C.P.A: La influència de productes televisius com les sèries, sobretot les nord-americanes, o de pel·lícules d’art i assaig és evident dins d’aquesta obra narrativa curta i intensa, de fet és tan intensa que podria ser un esbós salvatge, quasi retallat cruelment fins a extreure la puresa del llenguatge. Creus que els escriptors estan obligats a investigar nous terrenys més enllà dels estrictament literaris?
S.F: La novel·la beu d’imatges molt fílmiques: Wong-Kar-Wai en alguna escena concreta deIn the mood for Love o la pel·lícula de L’apicultor de Theo Angelopoulos, però també les imatges la clau de les quals pot donar l’obra hel·lenística Dafnis i Cloe que es planteja com una novel·la pastoral on la convenció és més humana. L’obligació de qui escriu és investigar constantment, anar contra els gèneres tradicionals i empeltar-los de vida, móns i llenguatges artístics. Fixa’t què diu Vinizio Capossela del rebètiko: el rebètiko és un lament que es canta coralment però que es balla sol. És fantàstic. D’alguna manera això ja és una declaració d’intencions. Qualsevol frase pot alimentar el camí per on has de desbrossar la vida d’un personatge. Aquí el cor ha de dur el missatge que només pot predir i infantar la crisàlide, però hi ha els arbres, el gos, el vell, els amants enduts per la voràgine de la destrucció que acompanyen el missatge central.
J.C.P.A: Has parlat d’alguns elements clau dins Crisàlide. Ens pots parlar d’alguns dels referents clau per a tu com a autora? Ja sé que és una pregunta molt general i abstracta, però quan fas una tria voluntària de referents en el fons estàs donant claus interpretatives per indagar poderosament dins de la teva escriptura, i m’agradaria que ens fessis un mapa, encara que ens hi puguem perdre.
S.F: Els mapes sempre tenen els seus finis terrae: el que sabem que ja no podrem llegir. A mi m’agrada molt variar de textos però et diria que la base dels clàssics és molt important: lesEpístoles a Lucili de Sèneca, De rerum natura de Lucreci, Properci o les Tristia d’Ovidi; l’Edat Mitjana amb les seves llegendes de sants i els trobadors: la literatura de viatges de Montaigne a Julien Gracq; els grans poetes: Vinyoli, Dickinson, Lorca, Celan. Assaigs sobre pintura i petites joies com el Filobiblión de Ricard de Bury o els vells llibrets de la col·lecció Minia de Gustavo Gili sobre diversos pintors, herències d’una biblioteca familiar.
J.C.P.A: I si ets immisericorde quan llegeixes, fins a quin punt ets immisericorde quan escrius? Faulkner deia que no podem sentir cap tipus de pietat quan escrivim.
S.F: No tinc pietat. El tema indueix al gènere, s’ha de seguir l’instint i no trair la força mateixa de l’obra que creix a pesar dels principis, contra la facilitat o contra el gust comú. Una novel·la que es pot escriure en 70 pàgines no n’ha de tenir 400 i un llibre breu té l’obligació d’articular-se complexament i intensa.
J.C.P.A: I com et parla el text per fer-te arribar fins aquestes conclusions clau? Com hi dialogues?
S.F: Dialogo amb les lectures que faig en aquell moment, hi aporto dades, refaig citacions. Potser tinc una idea molt lligada al viatge: cada text com un equipatge ple de significats. A vegades és una sensació molt física, de saber que hi ha capes permeables de sentits. Comprendre que tot text té un precedent ideal immediat. En el cas de la Crisàlide podria serQuanta, quanta guerra de Mercè Rodoreda.
J.C.P.A: Fa unes quantes setmanes, a la llibreria La Impossible, durant la presentació del nou volum poètic de Lluís Calvo, Selvàtica (Lleonard Muntaner Editor, 2015), el presentador, Marc Romera, va dir que la poesia catalana en el segle XXI comença amb dos autors i que aquests dos autors són Lluís Calvo i Susanna Rafart, ja que sou vosaltres els que expandiu el vers cap a noves possibilitats fins llavors insospitades. Estàs d’acord amb aquesta afirmació tan cabdal?
S.F: Marc Romera agita l’escena i fa bé: és poeta i editor. Jo crec que som uns quants que volem aïllar la poesia del brogit i que ens plantegem en cada nou llibre dir i dir diferent en un treball continu de recuperació i redefinició de la tradició per salvar-nos de la immediatesa cultural. No sabem on som exactament fins que no hem tancat aquest procés.
J.C.P.A: Pots esmentar-nos alguns d’aquests possibles noms?
S.F: Bartomeu Fiol, Màrius Sampere per dir dos noms que deixen solc. Els que obren el segle haurien d’escollir-se d’entre les joves poetes d’ara.
J.C.P.A: Has aconseguit obres magnífiques treballant qualsevol gènere. De quina manera un gènere s’imposa davant d’un altre quan estàs escrivint un nou projecte? Ho tens en compte quan comences a escriure, bàsicament? Cada obra exigeix la seva forma, i normalment exigeix una combinació de gèneres més que no pas una de sola. Cal crear-la, per tant, a partir de pistes recognoscibles.
S.F: La Crisàlide exigia les pistes d’una pastoral, com he dit abans: novel·la d’amor o millor dit, experiment d’amor protegit per un ens poètic, la crisàlide, que aborda la dificultat com a principi artístic. També la pauta musical que dóna el Sí menor, la malenconia, perquè parlem d’extincions. La crisàlide és el protagonista expectant davant les amenaces humanes i naturals, intenta salvar un món, un món protegit també pel vell, el poeta – traductor, avesat a salvar paraules, i que perd la memòria. Al final hi ha una renúncia explícita de tot plegat. A la vegada, calia donar a cada capítol un ritme ternari per fer possible la variació musical de les veus dels personatges: alguns febrosament humans i d’altres simbòlics.
J.C.P.A: Quina és la teva metodologia quan escrius? Si és que segueixes una sèrie de pautes estipulades, clar.
S.F: Cafè, diccionaris, mapes i objectes, esquemes en llibretes i pilot del 04 color terra.
J.C.P.A: És el segon llibre que publiques a Labreu, després de L’ocell a la cendra(LaBreu, 2010). Com és tornar a publicar a casa?
S.F: LaBreu sempre ha estat un lloc especial per a mi. Hi he arribat amb els llibres que pensava que havien de ser llegits a “poqueta llum”, és a dir, llibres estimats que convé fer entendre i als quals convé també un format determinat. Això ho fa molt bé LaBreu, que acompanya les obres amb dedicació i sensibilitat, que els dóna un nom enmig del mar immens de l’edició. És una editorial amb acceleracions insòlites que comporten l’atenció sostinguda dels lectors i aquest fet és decisiu a l’hora de trobar casa per a una obra.
J.C.P.A: Des de que vares començar a escriure i a publicar i fins ara has viscut, i fins i tot protagonitzat, molts canvis consubstancials en el sector del llibre. Creus que les editorials més clàssiques estan perdent protagonisme davant de les més noves i independents? Què en penses de la situació editorial actual?
S.F: Tinc molta confiança en les petites editorials perquè hi torna a tenir protagonisme el gust de l’editor, sigui el majoritari o no. Finalment, acaben portant el tipus de lectors que convenen a una obra. No crec que es perdi de tot el paper. Les grans editorials estan més pels productes. Quan vaig començar no era ben bé així, hi havia una tradició de fer llibres per vendre i llibres que calia fer conèixer, sobretot poesia. Ara els autors interessants busquen cases que els acullin i facin del llibre una obra cuidada i visible. Al final el que compta és un catàleg amb encerts o no, però amb una intenció clara de crear gust literari.
J.C.P.A: I què tens ara entre mans? Quines noves obres de Susanna Rafart hem d’esperar de cara al futur. Potser alguna nova traducció? Un nou poemari? Una nova novel·la?
S.F: Tinc enllestida una novel·la històrica. Té forma epistolar. Amb moltes veus.
Expansiva, esbojarrada, frenètica, hiperactiva, expressivíssima, encantadora,slapstick i hollywoodenca. Així és Anna Pantinat (Barcelona, 1977), una de les figures més inusuals de la poesia catalana, però també un dels màxims descobriments d’aquesta darreria gràcies al seu caràcter eclèctic, polifacètic i sempre curiós, a la recerca de noves formes d’expressió allunyades del que és més habitual. Ha protagonitzat curtmetratges, obres de teatre i, a més, forma part del grup d’electro-punk garatge Pentina’t Lula, des d’on les seves integrants tenen la missió de “donar-li al país el New Wave que necessita perquè Catalunya es converteixi, a la fi, en un matriarcat republicà.”
El seu primer volum, Construcció de la nit (Fonoll, 2013), va obtenir el Premi Joan Duch de Juneda l’any 2012. I durant la cerimònia del darrer lliurament del Premi Jocs Florals, fou una de les autores seleccionades per recitar els seus versos, considerats dels millors de l’anyada poètica del 2014, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. I és que el seu llibre,De sobte, un estiu (LaBreu, 2014), no ha fet cap altra cosa que donar-li moltes alegries però, sobretot, situar-la de forma incontestable en l’actual panorama literari. Des de Núvol parlem amb ella per descobrir una de les veus més entranyables i divertides i il·luminades de l’actualitat.
J.C.P.A.: A Construcció de la nit descobries altres perspectives possibles al voltant de l’hora més foscant, i com viure-la amb una nova mirada. O sigui, refeies la nit a través de la poesia i li insuflaves saba nova, aconseguint sorprendre el lector en tot moment. El procés és molt semblant al que duus a terme a De sobte, un estiu, on fas una creació, recreació i metacreació d’una supercreació com Cadaqués. Com varen néixer ambdós processos d’escriptura? Com vares arribar a aquesta estratègia?
A.P.: Vaig començar a escriure De sobte, un estiu, amb la idea peregrina de parlar sobre la il·luminació. Sobre la sensació de sentir-se il·luminat, i que aquesta sensació és possible fora de monestirs, temples budistes i classes de ioga. L’acció se situa a Cadaqués i la protagonista és una dependenta sense habitació pròpia. I tanmateix, s’il·lumina. Em va semblar que ficar-me en aquest merder podia ser una aventura interessant. Volia donar-li una volta “terrenal” a l’assumpte. Passar dels abstractes als concrets.
En el cas de Construcció de la nit va passar una cosa semblant. La meva intenció era donar una visió del món de la nit que fugís de la perspectiva beatnik i de la típica del sexe, drogues i rock and roll. En ambdós casos, me n’adono que busco “forats”. Si trobo algun tema del que en tinguem una visió estandarditzada, allà que m’hi llenço a ficar-hi el nas, el cap i la salut.
En els dos casos, com veus, parteixo del que vull dir més que del com ho diré. Això ve més tard, el com. Quan començo un poemari, doncs, em fixo un objectiu que amb el temps potser canvia, però que m’ajuda a mantenir la disciplina. Imagino que l’estratègia és aquesta: enfocar-me cap a alguna cosa que no sé o no sé fer. Aprendre és el que m’estimula.
J.C.P.A.: I què has après darrerament, per exemple?
A.P.: A nivell literari estic aprenent a narrar des de la poesia, o sigui a contar fets, a intentar crear una certa trama i que tot plegat tingui un to i una volada poètica. Aquesta és la meva ambició i el meu últim repte. Pateixo de valent. M’assalten milions de dubtes. I fa temps que hi estic enrampada, en aquesta obra. No sé com acabarà tot plegat. La idea és inventar-se un món del no-res perquè el que vull dir no encaixaria en el món en què vivim.
J.C.P.A.: Creus que la poesia, i la literatura en general, serveixen per reinventar el món, doncs?
A.P.: Posats a reinventar-lo, és clar que sí. La poesia se serveix constantment de les metàfores, i les metàfores acompanyen a l’ésser humà des del principi dels temps en què, com a mínim, pintàvem animals a les cavernes. Aquella silueta plana pràcticament monocromàtica ens feia reviure la bèstia. Igual que avui en dia ens servim del llenguatge poètic per a vendre cotxes o utilitzem emoticones per entendre’ns. Necessitem el llenguatge metafòric, o sigui, la poesia, per a poder viure. És el llenguatge que ens permet conduir-nos de l’inconscient a la consciència, d’allò que és ocult i misteriós a la llum d’allò que és col·lectiu. Qualsevol ideologia o religió s’ha servit dels símbols. Per a canviar el món (o reinventar-lo) però, necessitem reinventar aquests símbols. Món nou, metàfora nova.
J.C.P.A.: Però no creus, a vegades, que les metàfores ens poden allunyar, precisament, de la innocència i del món? O és com deia Joan Miró, que havia hagut d’estudiar anys per dibuixar com un nen?
A.P.: No crec que innocència i llenguatge metafòric hagin de contradir-se. Els nens el fan servir. Per conèixer hem de recrear; sense metàfora, com interpretem el món, el que sentim, el que vivim? De fet, el llenguatge és pròpiament una metàfora.
L’altra dia, la meva amiga Mar Merino em deia que la poesia és el llenguatge de la veritat. I potser té raó, la veritable poesia, la que val la pena s’escriu des de l’honestedat, des de la innocència, si vols.
Entenc que el llenguatge poètic té molta força i de vegades se’ns endú cap a entelèquies d’on no sabem tornar. Hi ha paradoxes que poden arribar a embogir. Suposo que et refereixes a això, a quan la bellesa i l’animalitat del llenguatge se t’emporten cap a mons massa abstractes o infernalment lluny de la realitat. No sé si tinc resposta, vull dir. Tampoc estic segura que haguem de reinventar el món des de la innocència.
J.C.P.A.: Els teus orígens rauen en la música, per això formes part de diferents grups des d’on intentes revitalitzar els conceptes de concert, performance i recital. D’on neix la teva necessitat de treballar la poesia? Quan va començar tot?
A.P.: Tot va començar arran de veure la pel·lícula el Club de los Poetas Muertos, he de confessar-ho. Es va estrenar l’any 89, o sigui quan tenia 12 anys i em va impactar tant, que vaig començar a dedicar poemes a tot allò que estimava: al meu gat, a la meva iaia, a les meves amigues…
Hi vaig tornar quan feia Literatura Catalana i Espanyola a COU. No sé exactament per què, la professora de Lite Catalana decantava la classe cap als textos narratius i en canvi, la de Castellà es passava la vida fent-nos analitzar poemes de Lorca i Miguel Hernández. M’encantava. Escrivia poemes lorquians (en català). Amb Neruda m’enamorava de l’amor. Amb Miguel Hernández m’enamorava de l’autenticitat. Em semblaven espectaculars. Cada vegada que llegia un poeta nou passava a ser el meu poeta preferit. Va ser una febre.
Durant aquells anys jo volia ser pianista però la disciplina que m’exigien patia certes contradiccions amb el meu cul inquiet. Tocava el piano i escrivia poemes. En vaig publicar algun en algun fanzine. Ja llavors feia performances tocant el piano i recitant, sovint amb música meva. Després vaig passar per la fase teatral. I aquí ja m’he aturat. Crec que de les Arts, les que més em tiren són les escèniques. I per això necessito escriure, per a poder defensar-me’n.
J.C.P.A.: I què tal l’experiència última de protagonitzar aquest videoclip fantàstic per a l’última campanya de Sant Jordi amb algunes editorials independents com LaBreu, Males Herbes i 1984? Crec que vares dir que va ser la filmació més efectiva en la que havies estat mai: mitja hora va bastar per parir una obra mestra!
A.P.: Hahahaha, moltes gràcies! Però l’obra mestra va parir-la l’Ester Andorrà, l’Aleix Molet i l’Arnau Figuerola. Nosaltres només vam fer una mica el burro. I la cançó!
J.C.P.A.: Per què t’ajuda portar la poesia als escenaris?
A.P.: No sé si m’ajuda, però em diverteix. Construcció de la Nit no és un llibre gens oral, per exemple. Jo crec que cal llegir-lo amb calma i en la intimitat. Tanmateix escriure-l’hi una música m’ha servit per transmetre’l millor quan el recito, per exemple. Porto la poesia als escenaris perquè adoro els escenaris. Tota l’adrenalina, l’atenció, la sensació de viure instants d’intensitat quadruplicada.
J.C.P.A.: Com ja has comentat abans, quan escrivies versos lorquians en català, els teus poemes sempre dialoguen activament amb l’obra d’altres autors (des de Fonollosa fins a Peri Rossi passant per Carner o Dalí). Però com va sorgir la idea d’aquest hiperlink que incrustes davant cada poema del teu De sobte, un estiu?
A.P.: Va començar una mica de broma, una mica amb la malícia de riure’m de la mania d’encapçalar poemes i poemaris, que tot sovint em sembla absurda. Però mica en mica vaig veure que el joc em servia per seguir escrivint. I ja no vaig poder parar de llegir sobre Cadaqués i de trobar textos que m’estimulaven i em guiaven, i al final rendir-me a l’evidència que no podia escriure amb l’escenari hiperpoblat del Cadaqués estiuenc sense hiperpoblar el poemari d’altres textos.
J.C.P.A.: I tornaries a Cadaqués per reviure el procés o per viure’n un altre? Tornar a l’escenari del crim no sempre és fàcil, sobretot quan vius experiències de tan alta intensitat…
A.P.: No puc parar de tornar-hi. Hi tinc amics i n’estic enamorada. Cadaqués significa moltes coses per a mi. I no sóc l’única! Precisament per això, les condicions no sempre ho permeten. També m’hi he avorrit, que consti, aquesta és part de la gràcia. Malgrat tot, vaig anar-hi per cap d’any i va ser meravellós.
J.C.P.A.: Pel que sembla, ets de les que penses que la poesia ha de ser necessàriament multidisciplinar.
A.P.: No, no, el que passa és que jo sóc bastant així, tasta-olletes, per això suposo que la meva poesia també ho és. Diguéssim que és culpa meva, no crec que la poesia hagi d’utilitzar més llenguatges per ser més rica. No vol dir que utilitzar estratègies i estructures d’altres llenguatges pugui enriquir-la. Crec que ho fa. Sense repetició rítmica no hi ha mètrica; la poesia, com diu en Casasses, fa frontera amb la música. Però que a la poesia no li cal res més que ella mateixa per ser meravellosa. D’això n’estic convençuda.
J.C.P.A.: Vares ser estudiant de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès en els cursos de poesia, amb Laura López i Andreu Subirats com a professors, a qui dediques poemes del teu De sobte, un estiu, a manera d’homenatge secret. Què destacaries d’aquells cursos de poesia? Com va anar l’experiència?
A.P.: L’experiència va ser fonamental. Anar a l’Escola d’Escriptura em va ajudar a aprendre l’ofici, com diuen, i a prendre-m’ho més seriosament. A reescriure i a llegir diferent. I és que vaig tenir els millors mestres del món, la Laura López i l’Andreu Subirats, que són savis i poetes i estan enamorats de la poesia. He dit que són els millors mestres del món?
J.C.P.A.: En què treballes ara? Quins projectes tens entre mans?
A.P.: Doncs porto un temps escrivint una cosa raríssima que és una epopeia postapocal tica de ciència-ficció. En alexandrins amb cesura. Ja ho sé que és molt freak, d’estar com un llum. Ja ho sé que és molt freak, d’estar com un llum. Però és que no volia tornar a fer un llibre líric, partir de l’autobiografia. Volia fer un llibre de ficció. Crec que hem de revitalitzar l’èpica, que està en l’origen de la novel·la. I també de parlar dels mons que s’acaben, de com construir mons nous. Abans deies que la poesia serveix per a reinventar el món, no? Doncs som-hi! No perdem més temps!
de la presentació a la llibreria Calders del llibre-disc MAZONI:31 DIES DE GIRA/31 DIES TANCAT de Nando Cruz amb Nando Cruz, Mazoni, Marçal Lladó de Bankrobber i Ester Andorrà de LaBreu (04.06.15)
de la xerrada sobre LA TARDA DEL SENYOR ANDESMAS i MODERATO CANTABILE # MargueriteDuras dimecres 3 de juny a Nollegiu amb Maria Bohigas, Marc Colell i Nú Miret
i signarà llibres a l’Espai Reverb, un escenari a l’aire lliure enmig de la Rambla de Palma, que pretén fer ressonar la lletra impresa en el marc de la Fira del Llibre de Palma.
Amb a penes trenta anys, Anna Gual ja ha publicat quatre llibres de poemes, que han assolit un raonable ressò mediàtic i un innegable èxit de lectors. El darrer llibre,Símbol 47 és un aplec de quaranta-set (!) poemes amb un títol que, o pretenia ser enigmàtic o molt evident, però que de seguida remet el lector a l’argent, el símbol de la relació lluna-aigua —el principi femení. I és que la poeta s’immergeix en l’albor simbòlica i enlluernadora del metall amb una poesia brillant, epifania d’una realitat immediata viscuda amb inquietud, amb desig de devorar-ho tot. Això, segurament, fa al lector còmplice d’aquesta poètica. I s’abisma en el llibre per veure’s a ell mateix.
D’entrada, la poesia d’Anna Gual ens incita a reflexionar sobre la inutilitat de les formes de la vida burgesa, i aposta decididament pel canvi moral: “Pujarem amb les galledes / plenes de troncs / només perquè a mig camí / caiguin rodolant avall. // Així assimilarem la renúnica. // Al cim de la set / omplir-se d’aigua la boca. // I escopir-la”.
“Il faut changer la vie”, deia Rimbaud, tot somiant un altre món on fos possible la poesia. I Gual rebla el clau en el poema titulat, justament, Risc: després de descriure el malaltís positivisme postcapitalista “de construir i edificar / i construir i construir i obrir / camins…”, la poeta malda per seguir “llepant la melmelada del ganivent”, és a dir, viure amb el risc de tallar-se la llengua i emmudir, però gaudint del goig del moment, de la revolta, de la vida: “Intuir que el temps és el breu balanceig / una barca amarrada a un port mil·lenari: / ser la boia, / ser el fons marí, / ser el rovell de l’àncora”.
Però Símbol 47 és també un llibre d’amor, una ofrena a l’altre, que hi és present tothora. L’altre, arribat com un llamp, sense avisar, amb un afuat desig de capgirar-ho tot, i que ha donat un nou sentit a la vida de la poeta: “Si existeixo / és per fer-te homenatge”. Llavors el món ha començat a ser: “perquè has vingut / tot ha existit”: tornaveu inconscient, potser, de La voz a ti debida, de Pedro Salinas: “No había nada hecho / nada era nada, aún”, però “el gran mundo vacío / delante de ti estaba”. Llavors comença a imaginar poèticament el futur que és a tocar: “Pintarem un bodegó a quatre mans”. I “fes néixer el que demana ser”. En aquest trànsit amorós, el temps perdà la seva condició anorreadora i s’acomplirà el somni atàvic d’esquivar la finitud. “Les hores s’oxiden quan les carns es toquen”: l’argent també com a símbol de la cupiditat
…
Sovint es parla de la poesia com una figura privilegiada de l’oralitat, com si fos l’altre cantó —l’oposat— de la prosa. Els poemes d’Anna Gual tenen el do del ritme: els mots ressonen en aquesta “construcció del buit” que és l’escriptura, i donen una particular musicalitat que cal anar a cercar en “l’enrenou brillant al fons del vers”.
El llibre porta un epíleg dens i il·luminador del també poeta Esteve Plantada: un diamant incrustat en aquesta bella joia de plata que és Símbol 47.
Títol_Mazoni: 31 dies tancat/ 31 dies de gira Autor_ Nando Cruz Col·lecció_ Banda Ampla, 7
Pàgs_244
CD amb 20 cançons
Format_14x21 cm PVP_ 15 €
ISBN_978-84-943294-7-0
.
. Nando Cruz (Barcelona, 1968) es dedica al periodisme musical des de finals dels anys vuitanta perquè dues de les coses que més li han agradat, des de sempre, són escoltar música i escriure. Ha publicat a El Periódico de Catalunya, Rockdelux, Nativa i Time Out BCN, entre altres mitjans escrits. També ha col·laborat en programes musicals del 33 i BTV. A més, és autor dels llibres Una semana en el motor de un autobús: La historia del disco que casi acaba con Los Planetas i Pequeño circo: Historia oral del indie en España. Odia amb totes les seves forces aquella frase de Frank Zappa que diu: «Escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura.»
Mazoni, Jaume Pla (la Bisbal d’Empordà, 1977) va fundar el seu primer grup als 13 anys i va anar acumulant projectes fins a erigir-se en líder dels seminals Holland Park. Després d’un viatge iniciàtic per Europa, va centrar-se en Mazoni, el projecte amb què ha trobat la seva veu personal i també el reconeixement del públic. Sempre sota el segell Bankrobber, ha publicat els discos 7 songs for a sleepless night (2004), Esgarrapada (2006), Si els dits fossin xilòfons (2007), Eufòria 5 – Esperança 0 (2009), Fins que la mort ens separi (2011) i Sacrifiqueu la princesa (2013), a més d’una colla de senzills i algun directe. A més de tocar en els principals festivals del país, Jaume Pla també ha protagonitzat aventures singulars com ara la gira de 31 dies consecutius que aquest llibre repassa.
Això no és un llibre: en són dos. I han nascut junts però capgirats perquè així s’expliquen i s’entenen molt millor. El març del 2010, Jaume Pla, àlies Mazoni, va inventar-se la Gran Gira Americana per Catalunya: 31 concerts en 31 dies. Va ser una aventura físicament extenuant que va documentar setmana rere setmana el periodista Nando Cruz. D’aquella llarga i sucosa sessió d’entrevistes, plena de confessions, anècdotes i reflexions, en va sortir un primer relat conversa que despulla amb cruesa i sinceritat extrema la vida del músic a la carretera: tot el que implica anar per Catalunya amb una guitarra i unes cançons, tot el que va succeir durant aquells 31 dies, tot el que li va passar pel cap al Jaume…
Aquell llibre va quedar guardat amb la intenció de veure la llum en el cinquè aniversari de la gira, però cinc anys després al Mazoni se li va acudir fer-ne una altra de grossa: capgirar l’aventura del 2010 i tancar-se un mes en un museu a compondre. Si abans havia volgut dur al límit l’ofici del músic ambulant, aquest cop duria al límit l’ofici de fer cançons. I d’això tracten les entrevistes que formen el segon relat conversa: de tot el que hi ha darrere l’acte compositiu, de tot el que amaguen i sostenen les set cançons que Mazoni va escriure durant la seva estada a l’Arts Santa Mònica.
«31 dies de gira» i «31 dies tancat» són dues proves de resistència, dues sacsejades als suposats límits del seu ofici, però, sobretot, són dues aventures capgirades amb les quals podem conèixer més a fons no només el Mazoni sinó també tot allò que enlluerna i treu la son a aquesta gent que es dedica a escriure cançons i a cantar-les pels llocs.
Cançons del CD:
1. Vol 714 Sydney
2. Sempre que te’n vas a l’Índia 3. Som exponencials
4. Desig imbècil
5. Quan temps fa que no plores? 6. Tennista hedonista
7. Somnis
8. Com he arribat aquí? 9. El riu
10. Caputxeta
11. You and me
12. Perduts en la boira 13. Tell me why
14. Ulls de gat mesquer 15. Apocalipsi now
16. Cap el mar
17. Eufòria
18. La granja de la Paula 19. Tres moments
20. Ei, que surt el sol!
a la Llibreria Calders amb Nando Cruz, Mazoni,Marçal Lladó i Ester Andorrà
( passatge de pere calders, 9 barcelona)
els que vingueu a la presentació del llibre i ens mostreu que heu comprat l’abonament pel #popArb15 podreu accedir a una OFERTA 2×1 per al pròleg al Castell de Montsoriu http://goo.gl/zhSkPO #popArb15CastellMontsoriu !!
Monsieur Andesmas, protagonista de LA TARDA DEL SENYOR ANDESMASde Marguerite Duras i Anne Desbaresdes, protagonista de MODERATO CANTABILE
hi participaran Maria Bohigas (traductora de Moderato Cantabile), Marc Colell ( traductor de La tarda del Senyor Andesmas) i Ester Andorrà ( editora de LaBreu) i Nú Miret que en farà lectura.
serà a la llibreria NoLlegiu ( c/amistat, 20 barcelona)
Cavalls reciclats, o sigui, la Formentera Ladyde Jordi Cussà: un Decameró lisèrgic i contemporani
Dimecres 26 de maig a les 19:30 hores, la llibreria La Central del Raval de Barcelona acull la presentació de Formentera Lady de Jordi Cussà (LaBreu Edicions, 2015) amb l’autor, acompanyat per l’escriptor i performer Martí Sales, demostrat fan de l’obra; la rapsoda i il·lustradora Nú Miret i un dels editors, Ignasi Pàmies. Es tracta d’una oportunitat única per descobrir un dels escriptors més interessants, i més poderosos, de la literatura catalana dels últims anys des de la seva sonada aparició amb un volum que encara segrega escola: Cavalls salvatges (Columna, 2010), primer pinyol d’origen d’aquesta obra que ara ens arriba com una revisitació però també com una sublimació d’aquell univers endinsat dins del món de les drogues, de l’addicció i de la passió literària.
Ens trobem davant d’un mosaic de veus expandides i expansives, que es van fornicant entre elles, a consciència, per erigir un retrat megalòman i perillós de tota una generació que va voler experimentar i jugar amb la mort a cada instant i a cada partida. Tots i cadascun dels personatges són això: possibles heterònims pessoans d’una vida viscuda al límit, entre sexe al llindar del barranc, drogues profundes i existir com si no hi hagués un demà factible, ni tan sols pervingut. No fa falta fer molta comèdia ni retardar cap sorpresa: Formentera Lady és el nostre Decameró boccacciesc, amb la personalitat bategant del segle XXI, però amb aroma irrefrenable de clàssic vivent. Els contes de Canterbury, de Chaucer, tampoc no romanen massa lluny d’aquest horitzó grandiós, encara capaç per a la fascinació i l’encant dels lectors, que no poden fer cap altra cosa que sucumbir davant l’ona, més que això un tsunami bestial, que representa l’obra que ens arriba a les mans com una revelació. O com un nou esglaó per adquirir nous llindars de lectura. Dins seu també hi ha dimonis interiors, i externs, així com voladures d’alt nivell psicomental i neomedieval, ja que en el fons una droga no deixa de ser un símbol de quelcom, la representació o el mirall de tot un univers que exemplifica l’atàvica necessitat de crear tòtems o patrons reconeixibles. Això sí: sense cap tipus de misericòrdia. Cussà no ens justifica res, ni ho pretén, sols vol fer-nos participar de les seves odissees, de les seves existències sempre a punt per a un nou combat de resurrecció.
Fomentera Lady recorda l’ambició de Miquel de Palol, i el seu magne El Jardí dels Set Crepuscles, però amb una llengua més comunal, més accessible, i que això no sembli un insult sinó un encert. Si Palol s’encarrega de la seva cruel, i mai no mancada de raó, dissecció de l’aristocràcia i burgesia catalanes, les bubotes altes de la nostra societat, Cussà s’encarrega de donar veu als desheretats, als sense llenguatge, als sense mot ni ploma, als desgraciats, als miserables, als cadàvers en vida, als herois àcids, als miserables, que són precisament més humans que els humans perquè han vist la mort i la desgràcia terriblement a prop. No es tracta sols d’una dignificació, sinó d’una humanificació, també. Cussà abomina de les lamentables polítiques fàcils i observa, amb deteniment de científic, el zoo immens dels drogoaddictes i les seves peripècies al·lucinants: no els salva, no els condemna, simplement els mostra despullats, més que mai, amb tot el que comporta cada gest. Es tracta, doncs, no d’una apologia, ni tampoc d’una defensa a ultrança pròpiament: entre mans tenim el vestigi d’un documental literari, una filmació fonda de l’ànima i amb ànima. Cussà transcriu la vida, tant viscuda com llegida com inventada, i la caça com mai abans ningú no ho havia fet en llengua catalana.
Per això no és estrany ni gens casual que, després d’un trepidant inici enganxador, l’acció es traslladi immediatament a la Nàpols africanitzada que somniava Pier Paolo Pasolini com un tercer món desconegut, espai que el monstre italià convertia en escenari d’un desert mític, mitològic, gran teatre on es decidia el final d’una raça i el destí d’un temps i d’una època, de tota una era. Cussà, com Pasolini, no fa judicis morals, ni tampoc dóna la raó, ni acusa, simplement dóna un testimoni imprescindible, que marca un abans i un després, que segella el paper encara essencial de la literatura com a eina no de transformació però sí de precisió quirúrgica. I precisament, amb aquesta necessitat de reflectir tot un món, Cussà sap que ha de fer que aquesta llengua nova que se’ns mostra arribi amb tota la seva força de canvi, i és així com no dubta en cap cas de fer servir castellanismes, neologismes i fins i tot els termes més precisos, i més de carrer, possibles: amb els idiolectes que bategaven tiges i pulmons honorífics a peu de cantonada. Múltiples són les llengües que aquí apareixen, com els espais i com els temps, perquè es tracta d’una novel·la que desafia les convencions bàsiques i pretén construir un monumental viatge en el temps, tant temporal com emocional.
La tensió és apoteòsica. De quina manera Cussà construeix cada història talment si a la Terra no existís res més, i nosaltres devorant cada paraula amb necessitat constant de més. Volem més. I en això Cussà hibrida fons i forma: aconsegueix establir els límits reals de l’addicció en un relat bastit com una catedral, amb capes i subcapes de significat, però també de vida estratificada, molta vida, però també molta mort. En el fons, Formentera Lady no deixa de ser la crònica d’una apocalipsi amb supervivència inclosa per part d’un dels testimonis que ho va viure en pròpia pell i en pròpia vena, la devastació de tota una generació per culpa de l’addicció a la duresa. Això sí, no com un document morbós, i gratuïtament fàcil, per escandalitzar: Cussà aconsegueix crear quelcom íntegre i integral, una novel·la que serveixi d’espill, però no només això, ja que entre mans té un mecanisme que funciona com un artefacte novel·lístic quasi perfecte, una aventura narrativa de primer ordre, un dels resultats literaris més fascinants que el lector podrà trobar.
L’autor té una capacitat prodigiosa per narrar, a través d’una tensió dramàtica memorable, episodis reals, o inventats, episodis salvatges de vides salvatges de cavalls salvatges i ara reciclats, reviscuts, o sigui,reloaded: recarregats a màxima potència, amb el màxim de bateria, com si el Doctor Frankenstein, més que reviscolar-los, els hagués volgut donar ales. Jordi Cussà ens converteix en expectants espectadors que necessitem més i més de la seva literatura radical, única, insubstituïble i indiscutible. I, fins i tot, també hi ha espai per a la metaliteratura, quan arribem a la conclusió que Formentera Lady no és una segona part o seqüela o preqüela de Cavalls salvatges, llibre que va marcar l’inici d’una trajectòria desigual d’un autor obcecat en destruir qualsevol classificació dedicada a la seva persona, sinó que es tracta d’un retorn al pou, un tornar enrere no per millorar sinó per explicar tot allò que encara restava dins l’ombra, tot allò que, per dignitat, havia d’arribar finalment a la llum.
L’estructura, doncs, com una reconstrucció trencada d’una memòria individual que s’alça com una latent memòria col·lectiva, i que, per aconseguir-ho, es va gestionant a través d’una banda sonora que mostra la música d’aquell moment o autors o lletres o cançons que acompanyen cada fragment, cada història, cada capítol com una introducció auditiva, que segella el context i que marca el que trobarem a continuació. Per tant, ens trobem davant d’una literària llista Spotify o Youtube amb les peces clau per entendre no només una època sinó una sensibilitat molt marcada i una mirada lúcida cap a l’art. Com a detalls curiosos, si més no anecdotaris, cal esmentar també les aparicions, en forma de cameo, d’uns quants personatges talment els poetes Enric Casasses i Jordi Vintró, així com l’escriptor Mathew Tree, que firma el pròleg que acompanya Formentera Lady, a través d’un resum precís i exacte del que significa aquesta obra però també el primer volum, Cavalls salvatges, que l’editorial Columna va publicar a l’any 2000 quan encara era una editorial de veres, cosa que mai faria ara mateix, i que va demostrar la seva capacitat, en el seu moment, per difondre un dels llibres més impressionants de la literatura catalana recent, i que sens dubte va deixar una petja considerable dins tots aquells que ens vàrem acostar a aquell galop amniòtic i vàrem descobrir les amplituds verament portentoses del que podia arribar a fer la literatura amb bellesa i veritat.
Val a dir que un dels possibles defectes a tenir en compte és el fet simple, però senzill i definitiu, que la veu que tenim a davant a mesura que anem llegint sempre és la mateixa, la de Cussà, i que no hi ha massa diferència entre un narrador o una narradora o un personatge o l’altre, tot i que els episodis són diferenciats, ben igual que els espais i que els marcs temporals, així com els narradors que intervenen. Però en el fons aquesta qüestió estilística (a vegades més esgarrapada, a vegades més poètica) és el de menys, ja que no podem deixar, en cap moment, de girar pàgina i obtenir la següent dosi de paraules. Bàsicament, Jordi Cussà no crea personatges, sinó que en una operació de multiplicació decideix encarnar, ell mateix, totes i cadascuna de les possibles factories de carn que integra dins del seu sistema. És com Edgar Lee Masters, que per a la seva obra mestra, Spoon River Anthology, no acaba de crear diferents veus, sempre trobem la mateixa, la del poeta encarnat en diferents possibilitats, i que va adoptant una personalitat o l’altra per dibuixar aquest frontis de mort, i de vida, que pretén exemplificar tot un macrocosmos i la seva (in)definició. No hi ha diferents registres sinó més aviat perspectives, i això és el que ens ofereix Cussà, la multiplicitat o la creença que vivim moltes vides en una i més.
Sigui com sigui, i amb un nou èxit que el torna a avalar i a situar en el nucli dur del que ens espera aquest nou mil·lenni, Jordi Cussà es torna a deixar la pell perquè nosaltres puguem viure cada petit instant sense riscos, però sí amb intensitat abassegadora. Formentera Lady esdevé un oceà lacti, malaltís i sensacional, des d’on ens propulsem i també ens endinsem per abismar una de les obres més noves, diferents, fresques i trepidants de la literatura recent.
Per fora és del color de l’or i per dins és un tresor de plata: valuós perquè us farà més rics, i una mica amagat però no pas inaccessible. Així és ‘Símbol 47′, el darrer poemari d’Anna Gual després d’’Implosions’, ‘Passa-m’hi els dits’ i ‘L’ésser solar’. Format per títols evocadors (‘Nyus al parc’, ‘Lector a la gruta’, ‘Terme municipal d’escorça’) de poemes curts de versos més curts encara, el llibre suggereix més que descriu, evoca més que situa. La poeta traça un imaginari compàs, punxa i mina poc separades, entre el cos i la natura. Clava la punta al centre de la vida i dibuixa un cercle menut entre la dentadura i el roure, entre la brisa i les carns que es toquen, entre el pit i el nervi d’una fulla perenne. El títol del poemari s’inspira en un element químic (la plata), el nombre atòmic del qual és el 47, just el que sumen tots els poemes, i el símbol del qual (Ag) coincideix feliçment amb les inicials d’aquesta jove del Penedès. “Parlo, en definitiva,/del do de fer créixer poemes/amb els sucs corporals”, diu en tres versos. I a fe de món que ho fa, l’Anna Gual: abans els planta i els rega i, quan han crescut, els esporga fins a deixar-los menuts, precisos i preciosos. A més, el pas d’un poema a l’altre és en aquest ‘Símbol 47’ fluid com si la mateixa plata, que és el millor conductor de la calor i l’electricitat que existeix, fes de fil, de pont i de gran palanca.
Una tarda d’estiu pot contenir el món sencer: ¿o no ho han pensat mai mentre jeien en una hamaca i veien passar totes les hores, del dinar fins al capvespre? Aconseguir que la dolçor però també la inexorabilitat amb què passen aquestes hores es faci corpòria és fer literatura, i és només a l’abast de grans escriptors com Marguerite Duras (Saigon, 1914 – París, 1996). La tarda del senyor Andesmas és un llibre breu i concentrat però també contemplatiu i estàtic, en el bon sentit. Un text que fa de l’espera (i de l’esperança que gairebé sempre porta lligada) l’eix al voltant del qual tot gira: un home espera i la vida passa. En aquest cas, un home de setanta-vuit anys, assegut en una butaca de vímet davant de la casa que li acaba de comprar a la seva filla, espera el contractista, que hi haurà de fer una terrassa. La casa és dalt d’un turó, a prop d’un bosc i no gaire lluny d’un estany. A baix hi ha el poble, la gent i les passions ocultes. A dalt, el vent entre els arbres, els raigs de sol i la vida sense desig d’un home gran.
Des que el 1953 es va estrenar Tot esperant Godot,de Samuel Beckett, que el verb esperar s’ha connotat de manera definitiva, i qualsevol escena amb dos o més personatges que esperen que n’arribi un altre conté la càrrega que aquest no arribarà mai. L’única cosa que arriba -sembla que ens vulgui explicar el text de Duras, que és del 1962- és la mort. “Tinc temps, tinc tot el temps del món”, diu la dona del contractista que no arriba, el misteriós Michel Arc. I Duras sembla que li repliqui, a l’orella, que tothom es pensa que té tot el temps del món, però que el temps s’acaba. Sempre. “Ah, que difícil, que difícil és descriure aquest dolor tan senzill, un dolor d’amor”: la dona de Michel Arc es desespera quan s’adona que el vell ja no és un interlocutor vàlid per escoltar el “desastre plàcid” en què ella viu. Però és que el vell ha deixat de tenir esperança, s’ha assegut a esperar tranquil·lament la mort, i ja no té records, ni tan sols de la seva filla.
Dir el que no sembla que diguis
Tot això no és explícitament al llibre, sinó que tot s’insinua de manera molt subtil: primer coneixem una nena, que diu que és la filla de Michel Arc i que ha vingut a avisar que el seu pare farà una mica tard, i després coneixem una dona que diu que és la dona de Michel Arc i que també ha vingut a avisar del mateix. Però tant la nena com la dona fan molt més que venir a avisar. La nena sembla una noia i desperta sentiments en el senyor Andesmas que ell creia adormits, i la dona no para de parlar-li de la seva filla, la Valérie, una rossa de disset anys que ha deixat el poble sencer enlluernat amb una bellesa difícil de descriure. No és difícil imaginar que la nena, la Valérie i la dona són tres moments d’una mateixa persona, les tres dones que ha estimat un home, o tres dones que demanen explicacions a un home, que no en pensa donar. Per què no podria ser? Tampoc no té cap lògica l’ús dels temps verbals, que alternen el passat i el present de manera capriciosa, com la d’una nena quan vol un gelat: és la forma que té l’autora d’expressar l’angoixa dels seus personatges per controlar el temps i les passions. Tot diu el que no sembla que digui: és un text que es podria muntar en forma teatral i les interpretacions encara es multiplicarien. De moment, i ja és molt, el tenim en forma de llibre, gràcies a la feina -que no devia ser fàcil- del traductor Marc Colell Teixidó i a la persistència de l’editorial Labreu, que ja va traduir dos llibres d’Anaïs Nin i ara reforça aquesta aposta per obres exigents, sofisticades i sensuals.
We use cookies on our website to give you the most relevant experience by remembering your preferences and repeat visits. By clicking “Accept All”, you consent to the use of ALL the cookies. However, you may visit "Cookie Settings" to provide a controlled consent.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
Llum Vidal, Blanca
