Cada cop que Arnau Pons publica un llibre s’eixampla l’espectre de la nostra cultura poètica. Seria ingenu somiar truites tot insinuant que la nostra televisió pública se n’hauria de fer ressò, o simplement els diaris de gran tirada, o les ràdios (algú coneix alguna televisió d’algun país que dediqui un programa a la poesia? Podríem ser els primers!). Pons -i tots nosaltres- ja estem fets a aquestes mancances. Ell fa feina ( festina lente ), no diré per a la posteritat, sinó més aviat per a la permanència i, mentrestant, el gruix de la faramalla que circula per les vies dels mitjans es dissol a l’instant en la seva pròpia inanitat, com un terròs, sí, però no de sucre, sinó de sacarina. Tanmateix el qui produeix, honest, amb lucidesa, intel·ligència i curiositat, sempre acaba guanyant la partida; la substància de la poesia treballa per dintre, i a fons, i, com digué Ingeborg Bachmann -amb una frase que ocupa bellament el colofó d’aquest volum-, “la veritat no escampa arena als teus ulls”.
No caldrà que recordi els fruits de la tasca ingent del poeta, torsimany i hermeneuta felanitxer: els seus Destrets d’indret, de Luiza Neto Jorge, o el Carrers de frontera, editat de forma impecable juntament amb Simona Skrabec, per no citar més que un parell d’obres portentoses que tothom recorda de la seva ja extensa bibliografia -i no esmentem la poesia de diamant obscur: fa poc ha reeditat Desertar, i a penes se n’ha parlat-. Al final és el temps qui revela quines són les obres autènticament profitoses per a la pàtria (o la màtria, tant se val), és a dir, per a la llengua.
Aquest llibre d’avui, concretament, ocupa un lloc central en la seva producció perquè és fruit de molts anys de treball de filologia crítica, de penetració exegètica en l’obra que es presenta, i de compenetració amb l’erudit Jean Bollack, amb qui col·laborà estretament i a qui, d’alguna manera, es ret homenatge pòstum amb aquest volum. Podem assegurar sense por d’equivocar-nos que es tracta d’una edició excepcional en la bibliografia celaniana mundial. El cicle Cristall d’alè, revisat i perfeccionat aquí a partir de la primera edició que signà Pons l’any 1995 a Negranit, ve acompanyat d’una mena de prefaci (o parallamps) del mateix traductor ( Poesia i veritat ), d’uns Esbossos de comprensió de Jean Bollack, on comenta un per un els poemes del cicle i, com a cloenda, uns Complements orgànics d’Arnau Pons, ja en funció pura d’hermeneuta.
Aquests Complements constitueixen alhora una ampliació còmplice i aprofundida dels Esbossos de Bollack, poema a poema, de manera que podem copsar la pregona connivència intel·lectual entre el poeta-traductor i l’autor de la magna obra Poesía contra poesía, l’edició espanyola de la qual fou a cura d’Arnau Pons. Com a lectura crítica el llibre és apassionant, i indispensable per a tot el qui s’interessi per la poesia de Paul Celan i la seva interpretació. I és el segon volum, després de De llindar a llindar, de l’obra completa en català del poeta de la Bucovina que Arnau Pons es proposa anar publicant de manera sostinguda a LaBreu Edicions.
Celan, el gran poeta de la memòria i del testimoni, creador d’un monument de mots, tal com deia i volia Horaci, “més perenne que el bronze”. El tàndem Pons-Bollack ha estat fecund per il·luminar-ne les vies: “La poesia crítica no esborra ni desfigura el seu objecte, l’analitza per tal de posar-lo a prova, i de fer sortir així, en l’auscultació o en el desafiament, una veritat que mereix de ser exposada, ja que d’una altra manera, segurament, no s’hauria sabut”. I més endavant afirma Arnau Pons: “Si Celan ha de tenir una pertinència en català hauria de ser aquesta: la que ens permet d’entendre que la poesia és l’art de llegir la veritat de la lletra. Tot poema seu és una lectura, i l’acompanya, per tant, una presa de posició”. Magistral el doble comentari al famós Fadensonnen, on conclou Bollack la intenció de Celan: “Continua redefinint el que fa […] entre el terror de la història i l’encanteri tradicional i poètic que la traeix”.
Aquest gener el Taller de Lectura de Cuerpo 6 es centrarà en una novel·la voraç i visceral, un “text de primera magnitud”
UNA DONA MERAVELLOSAde Joan Jordi Miralles
El 23 de gener estarem a la llibreria La Memòria amb l’editora Ester Andorrà i l’escriptor Joan Jordi Miralles, per parlar del projecte editorial de LaBreu, per comentar a fons la novel·la, saber més d’aquesta dona meravellosa i del seu autor.
No us perdeu el primer Taller de Lectura del 2015 de Cuerpo 6, que com sempre comptarà amb un bon vi del Celler Comalats.
Us hi esperem!
Preu: 20 euros (inclou el llibre, una bossa de Cuerpo 6 i el vinet)
dimarts 20 de gener “La consciència sota sospita ” xerrada a Laie Pau Claris amb: EL BIGOTI d’Emmanuel Carrère,EL CERVELL DE L’ANDREW d’ E.L.Doctorow, MARE NIT de Kurt Vonnegut
La colección Alabatre, de la LaBreu edicions, lleva publicados 57 títulos de poesía en catalán, desde la excelente traducción de Raymond Roussel (‘Noves impressions d’Àfrica’, a cargo de Jordi Vintró) a las inquietantes
creaciones contemporáneas de Ricard Ripoll (‘Les naixences latents’), Eduard Escoffet (‘El terra i el cel’), Blanca Llum Vidal (‘Punyetera flor’) y 53 títulos más.
El último título es ‘Cristall d’alè’ de Paul Celan (Czernowitz, 1920-1970), poeta judío en lengua alemana, fundamental para entender la relación entre la reciente historia de Europa y de la literatura, la historia del sentido. Después de la publicación en 2012 del compendio titulado ‘De llindar en llindar’, que ya avanza hacia su cuarta edición, el traductor Arnau Pons sigue con su intención de verter al catalán la obra completa del poeta. Ahora, con la publicación del compendio ‘Cristall d’alè’, el lector puede ahondar más en la obra de un poeta considerado críptico porque su poesía se enfrenta, rigurosamente, a dos acontecimientos cruciales de nuestro pasado reciente: el exterminio judío por parte de los nazis y la trágica tensión entre la imposibilidad de decir lo sucedido y la necesidad de elevar una voz de denuncia incansable, de testimonio.
La traducción de los poemas de ‘Cristall d’alè’, acompañada del original alemán, se completa con extensos comentarios
del mismo Arnau Pons y de su maestro Jean Bollack (1923- 2012), helenista que conoció personalmente a Paul Celan y fue justo renovador de la interpretación de su obra a partir de lo que llama “filología crítica” y “hermenéutica crítica”. Estos comentarios nos plantean preguntas fundamentales para la historia de Europa y del sentido mismo del lenguaje, de la poesía: ¿cómo debe leerse y traducirse un poema? ¿Qué relación se establece entre el sentido del poema y la intención de su autor? ¿A quién y hasta dónde llega la voz crítica que se eleva en la poesía? Las diferentes respuestas que
pueden darse a estas preguntas determinan las diferentes interpretaciones de la obra de Celan, que siguen siendo motivo de lacerantes debates: las lecturas de Gadamer, Derrida o de Robert Caner-Liese contrastan por diferentes
razones con un método de lectura “bollackiano” basado en el desciframiento y en una particular concepción rupturista,
performática y subversiva del acto de escritura. Actualmente, resulta vano hablar de Celan o del sentido de la poesía si no se confrontan estas corrientes de interpretación, que no son sinomaneras de comprender la historia (de la literatura).
Xavier Bassas , Encuentros suplement cultural Diari de Tarragona (27.12.14)
Poesia ‘Punyetera flor’ és un dels millors llibres de poemes del 2014 i confirma l’autora com una de les veus més sòlides entre els autors menors de trenta anys.
Un enamorament dolorós
Nohi ha barana per evitar l’abisme
Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) ha publicat en les darreres setmanes del 2014 Punyetera flor, un dels millors llibres de poemes de l’any, el cinquè des del 2009. En aquest temps, a més, ha editat Les dues Catalunyes, l’assaig visionari d’Àngel Carmona ihaescrit un pròleg de molt gruix per a la poesia d’Àngel Guimerà. Ara mateix treballa
amb discapacitats psíquics en un pis tutelat i això li dóna –diu– una perspectiva sobre altres realitats i altres llenguatges. Mentrestant, enllesteix les darreres assignatures de Filologia Catalana.
Hem quedat a la casa Orlandai de Sarrià que va ser una casa de senyors i ara és un centre cívic. Al costat del bar, la sala fa un racó, hi ha dues butaques baixes d’escai blanc i dues tauletes d’Ikea. La Blanca Llum arriba molt puntual i al cap d’un minut ja té un tallat al davant. Porta un discurs molt articulat que et deixa anar tot d’una: Punyetera flor explora un registre molt diferent dels altres llibres. Està escrit en paral·lel a Dones i ocells que Club Editor va publicar fa un parell d’anys. Però aquell era més vitalista, mentre que el llibre d’ara reflecteix un conflicte. Els versos de quatre síl·labes obliguen a un ritme sincopat, la sintaxi pateix, els períodes són discontinus i esqueixats. Li faig veure que, en la nota final, quan parla de les cites que apareixen com a encapçalament dels poemes, diu que han estat amputades.
Em sorprèn, perquè els textos se citen, es reprodueixen, es reinterpreten, i en aquesta reproducció i reinterpretació ella hi veu escapçament i violència. Només l’he vista una vegada que va acompanyar a una exposició la mare d’Enric Casasses, que era una senyora molt gran, i em va semblar una noia jovial (li fa gràcia aquesta paraula una mica antiquada). Se’m fa estrany això de l’amputació.
Parlem dels referents dels seus poemes. Fonamentalment Marina Tsvetàieva i Mercè Rodoreda que han reflexionat sobre l’amor i les relacions amb els homes. El diàleg amb la literatura és una de les raons per les quals va començar a escriure. Amb els llibres que llegeix, em diu, s’hi dóna la mà o s’hi baralla(sempre la idea de confrontació i de xoc). En la Carta a l’Amaçona de Tsvetàieva reconeix una manera d’estimar des de la llibertat absoluta. De Mercè Rodoreda –Viatges i flors, La mort i la primavera– li agrada la senzillesa que dialoga amb la brutalitat. Darrere de Punyetera flor hi ha una història forta que no goso preguntar però que es pot reconstruir: un enamorament dolorós, un diàleg conflictiu. Hi apareixen contínuament avencs, estrips i traus, i fan el mateix efecte transcendent de quan parla de cites amputades. “Però l’amor no és només l’essencialitat, també hi ha molta tonteria, hi ha juguera. Hi ha un punt de diàleg intern, des
del cacau i el garbuix en un mateix, que fa que els poemes s’entortolliguin i s’ofeguin”. Un dels temes del llibre és la maternitat, viscudacom una experiència traumàtica. Em parla de la Rodoreda que va tenir aquella relació
tan estranya amb el fill i de la Tsvetàieva que se li va morir un nen.
M’imagino els poemes escanyats pel cordó umbilical que els uneix a la mare. La seva mare és mallorquina i el pare de l’Eixample. Quan tenia sis anys van anar a viure al Berguedà. D’aquí una llengua i una manera de dir les coses molt singular i molt natural, quan parla del bracet de sargantana i de la llengüeta de llangardaix, de la flor dels cops (com l’ase dels cops o de la gorra de cop) o de les parets d’una cova que s’escrostonen i que representen un mal que no es cura. En el text que ha escrit sense signar a la solapa, Arnau Pons diu que els poemes de la Blanca Llum són els més nous i els més atrevits de la poesia trobadoresca actual. Em fa gràcia l’expressió i li dic. Em respon que quan ha de llegir aquests poemes en públic se sent incomodíssima,que per anar bé els hauria de llegir encauada, amagada en la fosca i en canvi surt a dir-los i és com si s’estés mostrant. “Són molt fràgils aquests poemes, i entre que els dius i que arriben a la gent es podrien trencar”.
He apuntat paraules, que li vaig dient, i la primera és groc. Respon de seguida: follia intel·ligent, no la follia que t’ho fa perdre tot, sinó allò que et permet alliberar-te d’un seguit de jous, d’imposicions i autoimposicions.És un color de llibertat guapa. Homuncle: hi ha un diàlegamb un poema de Maria- Mercè Marçal, que permet introduir la reflexió sobre la identitat. Un dels textos que més m’agraden descriu l’acte de clavar una puntade ganivet al cul de la nou, petar-la en dues parts perfectes i adonar-te que la llavor té forma de cervell. Li dic que els seus poemes neixen d’una tensió constant entre el cor i el cap. “I el cos!”. És clar. Però potser el que més atrau de Blanca Llum Vidal és la intel·ligència que permet objectivar el dolor, quan parla de l’esgarrinxada que serà més o menys important segons sigui fonda la ferida o, en el poema que es reprodueix en aquesta pàgina, quan parla de cosir-se des del’os. “Si cal –remarca–, perquè potser no cal que tot cicatritzi, hi ha ferides que són interessants”. Sortim a fora. La Blanca Llum fa un cigarret d’aquests primíssims que es fuma en un moment i pren el tren camí de Vallvidrera.
Julià Guillamon, Culturas de La Vanguardia (07.01.15)
¿Qui no ha tingut mai la temptació de fer un àlbum familiar amb els retrats de la família? M’estic referint no a retrats fotogàfics, que d’aquests al món n’hi ha un fotimer, sinó a retrats textuals, literaris. He de confessar que jo sí, i que ja en tinc algun d’esbossat, no acabat encara perquè hi vaig posant i treient coses. I és que un retrat literari és una mica com la vida, que no s’acaba fins que no ens han enterrat, tot i que això tampoc no és el final de res, ja que resta la memòria.
Sergei Dovlàtov (Ufà, Rússia,1941- Nova York, Estats Units,1990), periodista i escriptor del qual he llegit amb expectació creixent tots els llibres que fins ara s’han traduït al català –considereu-me, doncs, dovlatovniana-, es va atrevir a fer un retrat de la seva família que abar- ca tot el segle XX. Va titular aquest àlbum Nashi, o sigui: Els nostres, i acaba de ser publicat per Labreu Edicions, que va iniciar la seva col.lecció de narrativa La intrusa amb un altre títol de Dovlàtov, La zona. Tot allò que no se sap gaire de la complicada vida russa d’ençà la sovietització fins que Sergei Dovlàtov va emigrar als Estats Units, es troba en aquest retrat de grup amb un protagonista destacat en cada relat. I és que els membres de la família de Dovlàtov elevats a categoria de personatge donen molt de sí. El mateix Sergei Dovlàtov és un personatge per a ell mateix, ja que tota la literatura d’aquest escriptor mort tan prematurament a causa de l’alcohol (la qual cosa, per cert, és bastant habitual en aquelles contrades), és autobiogràfica. Sergei Dovlàtov era fill d’una correctora armènia i d’un director d’escena jueu. El retrat de grup comença precisament amb la figura de l’avi patern, Moissei, un pagès una mica ferèstec de caràcter i fill del poble de Súkhovo. Fins i tot al Caucas el tenien per un home geniüt, escriu el nét, que se li assembla si més no per la seva configuració física, gegantina. Amb el seu habitual llenguatge cenyit, tallant i d’imatges poderoses, Sergei Dovlàtov va rememorant aquests personat- ges irrepetibles com som irrepetibles tots nosaltres quan un gran escriptor ens posa en el seu focus d’observació. Un capítol que pot sorprendre és com l’autor va començar a relacionar-se amb la seva dona, Elena Ritman. És clar que, com he dit, no coneixem gaire la vida russa.
I és per aquest motiu que l’escriptura de Dovlàtov ens imanta, com en el seu dia ens va imantar la de Lev Tolstoi, la de Fiòdor Dostoievski, la de Borís Pasternak, o la del també dissident Aleksandr Soljenitsin. Dovlàtov, un existencialista i descregut a la seva manera (ja que en l’escriptura sí que hi creu!), posa al dia els envitricolls quotidians pels quals ha de passar la gent de la vella Unió Soviètica atrapada en l’atmosfera d’un règim totalitari, injust i arbitrari fins a l’absurd. Un, una, se’n surt com pot, ens ve a dir Sergei Dovlàtov. Cal dir que el primer llibre que va escriure Dovlàtov va ser destruït pel KGB sense contemplacions.
Tela amb El bigoti! Emmanuel Carrère teixeix a partir d’un fet anecdòtic una novel·la psicològica brillant. El que aparentment és un acte innocent i curiós, com el fet d’afaitar-se el bigoti per sorprendre a la parella i als amics, acaba sent l’inici d’un viatge angoixant i colpidor cap als límits de la realitat i la ficció, la raó i la bogeria, entre jo i tu.
“Va riure en silenci com un nen entremaliat que prepara una malifeta i, després, allargant el braç, va deixar el got buit sobre el tocador i va agafar les tisores per fer la feina grossa. Tot d’una se li va acudir que potser aquell manyoc de pèls embussaria la banyera: n’hi havia prou amb quatre cabells i en acabat era una murga, havies d’abocar-hi un d’aquells productes desembussadors a base de sosa que hores més tard encara fan pudor. Va agafar el got del raspall de dents, el va col·locar al caire de la banyera, en un equilibri precari davant del mirall, s’hi va inclinar a sobre i va començar a tallar la massa.”
M’ha encantat retrobar-me amb aquest regust kafkià, que obliga al lector a deixar-se sacsejar la raó. T’obliga a fregar-te els ulls i a qüestionar-te com mirem, una mica com les il·lusions òptiques, o els dibuixos del mestre Escher.
És brutal topar amb un llibre així quan no en saps massa res, només que té un títol curiós i que el senyor amb bombí de la portada és quelcom més que inquietant. Altament recomanable l’experiència d’endinsar-se en “El bigoti” sense saber-ne massa res, així, a la brava!
Els Nostres, Sergei Dovlàtov. Traducció Miquel Cabal.
“No veus ningú capaç d’escriure com tu la història de la teva família? Doncs, vinga! Per què no t’hi poses?”, podria semblar que hagués pensat Sergei Dovlàtov quan va escriure l’àlbum familiar que és Els Nostres. Però què en podia saber aquest home del seu besavi o dels seus avis? O fins i tot dels seus oncles? Poques coses. Alguns dels fets més determinants de la vida de cadascun d’ells, les anècdotes més esplendoroses de gent que ja era només sobretot el que en deien. I també la relació forçosament parcial que havia tingut amb molts d’ells. És per això que, diferentment del que passa a molts altres llibres, Els Nostres va augmentant de voltatge i guanya en profunditat a mesura que girem planes i que anem acostant-nos a aquells que Dovlàtov va tenir més a prop: els seus pares, la seva dona, la seva filla, el seu gos… Com un cavall que per arribar a la menjadora on s’ha anat forjant la increada consciència de la seva raça, que hauria dit Joyce, hagués decidit passar primer pels prats on es va fer l’herba i pels camps on va crèixer el blat i el blat de moro convertit en palla i en pinso. I això és tan així que un lector despistat podria arribar a pensar en els quatre primers capítols d’aquest llibre que es troba davant d’un seguit d’acudits no pas sempre ben cohesionats i que això d’Els Nostres és el recull d’un escriptor que es complau a provocar a base d’anar escrivint bretolades.El to és tan oral que en alguns moments aquell lector fins i tot podria arribar a creure que Dovlàtov no té prou recursos. És així com descobrim que la confidència espaterrant que ens fa sobre un dels seus avis quan escriu que, “com que no li agradava el desori, va arribar a retardar la marxa de la Revolució”, coincideix massa amb una altra sobre l’oncle Roman Stepànovitx, que “als catorze anys, va desgraciar l’aniversari de la República Soviètica de Geòrgia”. Llegim les dues confidències quasi immediatament, en els primers capítols dels tretze en què es divideix Els Nostres perquè, com ja sabem tots els seus lectors, els llibres de Dovlàtov tenen poques planes.
Però, si els lectors catalans el comencem a conèixer, és gràcies a l’esforç de Miquel Cabal i dels editors de Labreu, i és gràcies a ells també que ja sabem que la tècnica de Dovlàtov és anar fent voltes a l’entorn d’un tema, sumant peces i aprofundint-hi amb la mateixa complexitat amb què es fa el patchwork, tal com va indicar Ricard San Vicente. En els patchworks de Dovlàtov, en tot cas, cada peça pot ser un dels personatges que anem coneixent a La Zona, quan feia de vigilant d’un camp de concentració rus; pot ser també una absurditat més d’aquell periodisme orgànic de la Rússia del temps de Bréjnev que exposa en El compromís, quan va treballar a diferents diaris i emissores de Tallinn, i pot ser encara, un objecte més que, quan s’exiliï, desarà a La maleta dels seus records, no pas per nostàlgia, sinó també perquè ens vol dir que així és la vida. Els temes són sempre els mateixos: la realitat tan dolorosa i tan sense sentit de la nostra existència, les cròniques de l’absurditat dels últims anys del comunisme a l’URSS, la falsedat, la hipocresia, l’egoisme i els punts de vista antagònics de les relacions humanes. Amb un pòsit de dolçor amarga al fons. Dovlàtov és l’existencialista que riu. I que ens fa riure encara que no ens agradi. Aquest home que va voler escriure “sobre la vida i les persones”, que “reflectia la realitat” no com si descrivís el que veia en un mirall, sinó “com si es llancés sobre un objecte”, narra com un periodista que ha decidit ser escriptor. Les seves pinzellades són greus i lacòniques, incisives com la solitud i la fred, agudes com aquell humor que fa mal, s’assenten damunt l’escut massa fràgil de la burla i del sarcasme. Va anar confegint la composició del patchwork d’Els Nostres rememorant les relacions que havia tingut amb els que va tenir més a prop, no tant perquè fossin uns personatges irrepetibles, tal com llegeixo a la contraportada, sinó només perquè li sembla que els va conèixer més bé i perquè va voler convertir-los en matèria literària. Però sòn categoria i no anècdota. Exemple i no excepció. El crit d’un cavall quan ja no pot més i renilla.
a la tria de l’equip de l’Ara Llegim destaquen dins dels 20 llibres de l’any 2014
CRISTALL D’ALÈ
Paul Celan
Traducció revisada d’Arnau Pons de Cristall d’alè, seguida del text inèdit Esbossos de comprensió, de Bollack, i l’assaig Complements orgànics, a càrrec del mateix Pons. És el segon volum de la poesia completa de Celan, que publica LaBreu.
i UNA DONA MERAVELLOSAde Joan Jordi Miralles encapçala la llista de descobriments de l’any:
La novel·la de Miralles fa equilibris entre l’extremisme temàtic i la distància freda del narrador, i recull el millor del realisme histèric i de l’asèptic. Arrenca a alta velocitat: en un parell de pàgines es poleix més d’una dècada de la infermera Neus. A Miralles li interessa avançar fins als 40 anys de la protagonista, moment en què la seva vida comença a canviar. La separació del marit és la primera baixada de la muntanya russa. La segona és l’experimentació sexual, que assoleix ràpidament nivells de degradació considerables, com per exemple el capítol de la terrina de gelat i el gos solitari. L’autor explica una vida que es va fent més i més sòrdida, però no s’hi rabeja. Miralles va debutar el 2005 amb L’Altíssim, però ha sigut gràcies a Una dona meravellosa (LaBreu) –la seva tercera novel·la– que el seu nom ha començat a sonar amb força.
Jo sé que el poeta Melcion Mateu existeix perquè l’he vist i el conec. Ara acaba de publicar un llibre sensacional, que va guanyar els Jocs Florals de Barcelona 2014 i es diu Illes lligades (Labreu). Això, però, no és ben bé un senyal de la seva existència, més aviat podria ser un senyal d’absència. Jo el conec perquè l’he vist menjar, beure, fumar i parlar a casa d’una amiga comuna a Nova York -més d’una vegada-, però la prova més clara de la seva existència és que l’he vist recitar els seus poemes. L’he vist recitant-los tot sol, però també en companyia del poeta Rowan Ricardo Phillips i un quartet de jazz a càrrec del baixista Alexis Cuadrado. En totes dues ocasions, Melcion Mateu va recitar Balada de Matt Sweeney, un dels poemes importants del seu nou llibre. «Matt Sweeney, el meu company / de pis, és un poc especial. / Va tenir un amant filipí / que estava boig pels óssos. / L’abraçava i li deia teddy bear». Quan llegeix aquests versos i d’altres, MM somriu i es deixa portar per la música de la poesia que escriu. És una poesia vital, amb tocs del soul més antic, amb la saviesa i la naturalitat dels músics de carrer.
«Melcion Mateu és un mite inexistent, / no sabeu per on para, / no apareix a internet», escriu en uns versos de Cançó d’aniversari, però hi ha més arguments que fan creure que MM no existeix. El primer és que publica molt poc: el seu recull anterior, Jardí amb cangurs, és del 2005. El segon és que no viu a Barcelona, ni a Catalunya, i no forma part dels saraus literaris. Durant vuit anys ha viscut a Nova York, treballant a la universitat, i fa poc se n’ha anat a Florianópolis, ciutat situada en una illa del Brasil (fa enveja, ¿eh?). És a dir que va d’una illa a una altra illa i amb la seva biografia les lliga. El tercer argument és que MM és la seva poesia, és cada personatge que surt als seus poemes, del cèlebre Matt Sweeney a Adam Berger o Marco Malatesta. Al prefaci del seu nou llibre, MM defensa la «poesia desterrada» i escriu: «Un escriptor, realment, no té pàtria: crea la seva pàtria» -i jo aplaudeixo la seva clarividència-.
Un soliloqui emotiu, com una glopada de paraules, va teixint la teranyina de l’actor que pateix i dubta en solitari, moments abans de fer el seu treball damunt l’escenari: representar el rei Duncan de Macbeth. Endut per la inseguretat, una frase, una idea com una espiral insistent, li trenca per dins el flux del silenci: qui és aquest que sagna?
El seu laberint és un enfilall de dubtes i preguntes que esdevindran sovint malediccions. Ganes de fugir sense entendre per què ni com ha arribat on és, quina és la funció que exerceixen els mots en el llegat literari. Uns mots que adreça al mateix Shakespeare, a qui admira i odia alhora, i a qui acusa de tanta disjuntiva en què instal·la els seus personatges.
Revisió, en forma de monòleg, de gran part de l’obra del dramaturg anglès sota la mateixa tesi delirant, amb necessitat de llum, de tonalitats catàrtiques i curulles d’ira:
En tot cas, la destrucció és el final de debò, l’únic. És més que el final, és l’estat, la situació; és el que hi ha. Aquí estem sense sostre. Sense xarxa. Sense terra.
També Becket, i Melville, i Pessoa, i March, i un llarg seguit d’autors a través del llegat dels quals Sunyol basteix l’edifici del seu text, prosa enduta pel torrent de les idees, riu de signes verbals que aboca el protagonista al buit.
Situat espacialment al bosc de Birnam, la intranquil·la veu descriu una relació de paisatges diversos, escenes i situacions que viuen els personatges shakespearians on s’exemplifica la doble vessant de la paraula: com a finestra i, alhora, com a presó.
Un altre cop: un altre xoc. Topem amb les paraules, la paret de les paraules. Entre nosaltres i el món hi ha aquesta paret, la de les paraules.
Replantegem-nos l’eterna disjuntiva (que no pregunta!) del ser o no ser; donem-li la volta, dubtem-ne, sembla que vol proposar-nos l’autor. Potser així, trobarem la calma, una calma infinita.
«La calma de no ser res».
I de no fer res.
Deixar que passi
«com dir —»
Que passi.
I jo aquí. Ben quiet.
Simplement a punt. Per al no-res.
…La calma de no ser res.
Birnam és un text nítid en la seua fosca angoixa aparent. Resultat de set anys de treball, un torrent de mots que s’esmuny als ulls del lector, va creixent entre els seus dits, pàgina a pàgina.
Víctor Sunyol, autor d’un grapat de llibres de poemes, és professor de llengua, realitza tallers d’escriptura i, al costat d’Antoni Clapés, manega l’edició dels llibres de Cafè Central, Jardins de Samarcanda, des de fa 25 anys.
Mestre de la paraula, descobrim una veu singular que, potser, es pren la literatura massa seriosament.
Finalment, empès per la urgència de Cronos, l’actor ix a escena.
Avui recomanem “Birnam” de Víctor Sunyol, publicat per la col·lecció Cicuta de LaBreu Edicions.
Si voleu escoltar la ressenya incloent-hi un fragment de l’obra, la teniu aquí:
Víctor Sunyol és més conegut en cercles poètics i musicals que en el purament narratiu. Ara però, acaba de publicar aquest “Birnam”, el nom del bosc anglès que un dia havia d’aixecar-se i acabar amb Macbeth a la tragèdia shakesperiana. Almenys, això és el que anunciaven les bruixes quan li llegeixen l’oracle.
Birnam és un monòleg teatral, una peça que pot ser llegida un vespre de cap de setmana, en el qual un actor resta a l’espera de ser cridat a escena per interpretar el personatge de Duncan. És en el marc d’aquesta espera que l’actor fa una reflexió sobre el teatre, el poder, la paraula i la condició humana.
113 pàgines d’una intensitat ferotge en les quals el personatge dubta de si sortir o no sortir a escena – en la més pura interrogació hamletiana – i amb nombroses referències a tragèdies i comèdies de Shakespeare. Malgrat tot no és una obra per a entesos. Es pot llegir sense tenir aquestes referències i un cop acabat, segurament, ens despertarà més interès per l’obra del dramaturg anglès.
Que Birnam és una obra recomanable també ho indica que en aquest últim Festival Shakespeare de Barcelona, va ser representada per l’autor Lluís Soler a la Biblioteca de Catalunya.
“Birnam” de Víctor Sunyol, publicada a la col·lecció Cicuta de LaBreu Edicions ens garanteix una estona de reflexió posterior.
La trobareu a un preu de 13 euros a totes les llibreries. Per més que volteu, el preu a tot arreu serà el mateix perquè la llei del llibre estableix que el preu és fix.
Serguei Dovlàtov (1941-1990) va ser un periodista i escriptor rus, amb una vida digna de ser novel·lada, que va traslladar gran part de les seves vivències a les pàgines dels seus llibres. Els moviments polítics del seu territori i la vida mateixa el van portar a treballar de vigilant en un camp de treball –experiència que narra a “La zona”–, va estar a la presó i va ser traficant al mercat negre.
LaBreu Edicions ha publicat ara la seva novel·la “Els nostres”, on Dovlàtov es construeix i s’explica ell mateix a través dels seus ascendents. Amb una ironia melancòlica, Dovlàtov dedica cada un dels capítols a cadascun dels personatges d’una nissaga familiar interessant i extravagant. Els avis malhumorats, els tiets contrabandistes, la tieta coneixedora dels secrets dels literats, el pare director jueu d’escena i defensor de Stalin, i, fins i tot, la gossa que borda als uniformats esmolant el sentit de la justícia dels seus amos dissidents, són els personatges contundents amb què Dovlàtov construeix aquest àlbum familiar.
Dovlátov va morir jove a causa de l’alcoholisme, però va deixar rere seu una obra que el situa com un autor immens, que, com que no es callava res, per coneixe’l només cal llegir-lo. El mateix Brodsky, escriptor, confident i admirador de l’autor, va dir d’ell que era sobretot un estilista, que malgrat el tarannà desesperat de la seva existència, la seva obra té un to burlesc.
Serguei Dovlàtov va ser periodista, alcohòlic, jueu, descregut, traficant, promiscu, dissident irreverent i vigilant d’un camp de presoners de la Rússia soviètica. És el còctel perfecte per conèixer a fons l’ànima humana i poder-la explicar en uns relats breus com dards afilats i d’una ironia tan negra com divertida i lúcida. Quan ho llegeixes no pots parar de somriure horroritzat, i sents la compassió profunda que amaga la burla d’un sistema tan absurd: per servir el règim amb total lleialtat i sentit del deure calia estar bastant sonat. A La zona, Dovlàtov descriu la seva experiència com a vigilant de presos comuns i una de les conclusions que en treu és que els carcellers no es distingien gaire dels presoners. Tan irracional resultava el món de dins com el de fora. Tots estaven una mica faltats.
Un altre escriptor, Vladímir Bukovski, va relatar com als dissidents polítics de l’etapa soviètica els tancaven en psiquiàtrics i els tractaven com a malalts mentals. Era d’una lògica simple i absurda: com que no podia ser que algú amb el cap ben moblat dubtés de les bondats del règim, qui ho feia era un malalt, tenia una obsessió, somiava disbarats i perseguia quimeres i derives impossibles. Els sona, això? Bukovski va registrar fins a 350 presos polítics que van rebre electroxocs i altres tractaments per guarir-los de pensar diferent. Franco també. El dictador espanyol va tancar presoners republicans en hospitals psiquiàtrics de Sevilla i València.
Amb tots aquests precedents, encara no entenc que cap demòcrata espanyol no posi el crit al cel davant del constant i perillós ús del llenguatge que la premsa i la política espanyola fan servir respecte de la voluntat política de molts catalans de viure en un estat independent. Dia sí dia també se l’anomena “deriva irracional”, “obsessió malaltissa”, “bogeria nacionalista” o “basta manipulació dels sentiments”. Tractar els dissidents com a bojos o menors d’edat és un tic fúnebre que estalvia als unionistes haver de debatre d’igual a igual amb una opció, la de la independència, que pot ser tan respectable, adulta i racional com la seva contrària. Inflats de suposada lleialtat i sentit del deure, es converteixen en realitat en fúnebres carcellers que no es distingeixen gaire de la irracionalitat que ells creuen veure a l’altre costat de la tanca. Calen glops de tolerància i lucidesa en redaccions i gabinets de partit. Cambrer: una mica de vodka, sisplau.
Gent de Barcelona: Blanca Llum Vidal, poeta, 28 anys
Acabes de publicar Punyetera flor, un poemari amb títol contundent.
És que parla d’una passió, del desig i de la por i de la por que fa el desig i del desig que provoca la por. Si d’entrada fa la impressió que no és transparent, és perquè el desig tampoc no ho és, si més no aquest pot tenir un punt d’hermetisme. La història de què parlo és dolorosa. Parlo d’un estrip, d’una esquinçada, i ho havia de reflectir en la llengua, en les imatges i la sintaxi que ofega.
Són poemes d’amor.
Sí, i també un punt de juguera, com en tot l’amor. És un flor perquè atrau i perquè punxa. Va de debò, però no pretenc essencialitzar ni mitificar l’amor.
Què té de diferent dels altres poemaris teus?
Potser em furgo més endins. Em mostro d’una manera molt bèstia. No és un recull de poemes sinó que va néixer ja com un moment, com una història, com una actitud.
Ha estat terapèutic?
No m’agrada la paraula, però sí que ha servit pre materialitzar el desgavell intern i, en la mesura que està escrit, està una mica més allunyat de mi.
entrevista feta per Ada Castells a TimeOut Barcelona (desembre 2014)
divendres 19 de desembre, 20 h
Seu de GTS
Igualada, 10
Anna Pantinat és poeta, i també pianista, trombonista, thereminista, cantant, actriu… implicada en múltiples projectes. Ha publicat la seva poesia en català i castellà, ha guanyat diversos premis i és un dels noms que han de començar a sonar necessàriament amb més força en aquesta ciutat. El nom de Josep Pedralsja fa temps que ressona en l’escena de la poesia parlada i escrita, no solament local, sinó internacional. Recitador i poeta d’escenaris i llibres i premis, mestre de la prosodia, autor de teatre, col·laborador múltiple i també, a estones, músic. Ambdós tancaran aquest cicle de Glotis Magnaamb la sessió que els comissaris han batejat “Contorsiona que fa fort!”. També tancaran el LEM 2014, que ha viscut una de les edicions més llargues de la seva història. I amb el regust de tots els universos viscuts aquests mesos ens endinsarem en l’univers, molt més previsible, de les festes nadalenques.
Per tancar el primer trimestre del segon any dels Tallers de Lectura de Cuerpo 6, celebrarem un Tast de vi recital.
Per l’ocasió comptem, com sempre, amb els amics de Comalats, un celler familiar de vi ecològic de Denominació d’Origen Costers del Segre, de la varietat Cabernet Sauvignon. Tindrem el plaer de tastar els tres vins que elaboren i, a més, ens explicaran els orígens i secrets de la tradició familiar d’aquest celler de l’Ametlla de Segarra.
Però no s’acaba aquí, la degustació anirà acompanyada d’un recital de poesia, i per nosaltres és un luxe poder comptar amb la presència de la poeta Blanca Llum Vidal, que acaba de publicar PUNYETERA FLOR, i de la pintora i actriu Núria Miret que farà recitació d’una variada selecció poètica!
de la presentació de CRISTALL D’ALÈ de Paul Celan i ALLÒ QUE VA ALARMAR PAUL CELAN d’Yves Bonnefoy amb els traductors Arnau Pons, Ona Rius, el filòsof Xavier Bassas i l’editor Marc Romera a Laie Llibreria (09.04.14)
Interpretar i traduir Paul Celan (a propòsit de ‘Cristall d’alè’)
Estem de celebració. LaBreu i Arnau Pons acaben d’oferir-nos una nova demostració de gust i sentit crític amb la publicació de Cristall d’alè/Atemkristall, una sèrie de poemes de Paul Celan que ja era disponible en català des de fa uns anys però que ara ens arriba acompanyada d’un aparell hermenèutic molt revelador. Amb aquest Cristall d’alè, que inclou els 21 poemes publicats per Celan el 1965 sota el nom d’Atemkristall juntament amb les seves traduccions respectives, Jean Bollack (1923-2012) i Arnau Pons (1965) presenten al públic català un dels discursos interpretatius considerats més congruents i definitius sobre l’obra celaniana, que basen principalment en els apunts de Peter Szondi i l’amistat que els va unir a ell, el gran capdavanter en els estudis del poeta. Així, a través d’una lectura atenta dels originals i de les múltiples traduccions disponibles, Bollack i Pons es serveixen tant d’un enfocament diguem-ne apofàtic –allò que no és la poesia de Celan- com d’un de constructiu –o catafàtic, moltes vegades partint de Szondi- per a traduir i discutir o, més aviat, per a discutir traduint els continguts de la poesia de Celan i perfilar les formes (en català) de la seva imatge del poeta.
Un dels motius pels quals se n’ha parlat d’Arnau Pons aquests darrers anys és allò que alguns anomenen intransigència i que no deixa de ser, al capdavall, una qüestió de principis. En certa manera, ha fet seva la idea present a les Tesis de filosofia de la històriade Walter Benjamin de què cada instant presenta la dèbil possibilitat de redimir als injuriats, a les víctimes, als oprimits de la història; només en el record –i, afegiríem, en el record més acurat i precís- dels morts trobaran –i trobarem nosaltres- la possibilitat de complir amb les expectatives mai satisfetes del passat. D’aquesta manera, tal i com ens explica Habermas, cada generació és responsable de les generacions passades i de les futures, unides en una solidaritat que ha d’acabar amb les injustícies destructores de la humanitat.
És aquesta idea, no molt comuna ni gaire discutida a casa nostra (la idea de la responsabilitat, francament) allò que porta a Pons ser crític amb institucions i comentaristes cada cop que, segons ell, s’està faltant el respecte als morts de l’Holocaust o a la memòria que s’expressa en la poesia de Celan. Per altra banda, el seu posat d’intel·lectual criticón, i que hagi de recordar a altres pensadors allò que haurien de tenir present, el fa ser objecte de crítiques i polèmiques no exemptes de violència. No oblidem però que al mateix temps és això el que també el posa al costat de noms com Alexander Kluge o Godard, per posar dos exemples de gent que a dia d’avui segueix fent aquesta cosa tan estranya entre tot allò que fan les persones: ser crític. O, en qualsevol cas, mostrar un cert zel envers la preservació d’una tradició europea força menystinguda des d’un oblit a vegades voluntari.
Malauradament no puc estar tan d’acord amb aquest zel, positiu en molts de casos, quan fa caure a Pons i Bollack en un cert solipsisme no gaire afalagador. Perquè no és sinó des del zel més intransigent que es pot pensar que ambdós filòsofs tenen de Celan la visió més acurada de totes les possibles fins al moment, i que per tant en ells recau la única possibilitat de redempció dels morts que en Celan i per Celan troben una veu que els recorda. Semblaria que converteixen un problema de traducció (Què volia dir Celan? Quin és el seu missatge? I com es pot traspassar això al català?) en una qüestió existencial, de vida o mort, com si recaigués a sobre seu la responsabilitat d’una tradició que és per sí mateixa comunitària –que vol i necessita ser comunitària- basant-se en una lectura extrema de Benjamin però també de Günther Grass, entre altres (Pons menciona el discursEscribirdespués de Auschwitz d’aquest últim, escrit després d’Auschwitz però també després d’Adorno).
Un pot ser crític amb l’actitud ambivalent d’Adorno, i amb les lectures que Gadamer féu de Celan, i fins i tot amb els comentaris vius de George Steiner tant a Llenguatge i silenci(1958-1966) com a Després de Babel (1975), en tant que poden no ser suficients ni prou expressius com per a convèncer de la seva visió o lectura de Celan, en tant que poden no ser un recurs prou bo o fidedigne com per a basar en ells una possible comprensió o interpretació de Celan. Però que la lectura de Bollack -Pons sigui més propera a la intenció original de Celan, i que es basin a més en els apunts d’algú que va viure amb ell –Szondi- només significa això, literalment: que la seva lectura és més propera a la intenció de Celan i que tenen informació d’algú que va viure amb ell. Extreure’n alguna conclusió afegida, i deduir-ne algun dret o algun privilegi d’adequació i de responsabilitat, em sembla fer un pas excessiu i violent que potser atenta contra allò propi del poema: la seva naturalesa esquiva, múltiple i desbordant, tal i com explica Derrida al seu text sobre Celan i dedicat al poeta (Schibboleth, 1986), que està al mateix temps tan relacionada amb aquella característica tan jueva que Jankélévitch ens va ajudar a entendre (“hay en el hecho de ser judío [i en tot poema!] un exponente suplementario de alteridad que reside en el hecho de escapar a toda definición”).
Barrejar aquests dos plans –el de la traducció/interpretació, amb allò que pot ser i donar de sí Paul Celan com a poeta i com a figura- em sembla perillós en tant que pot acabar tancant sota clau el poema de Celan, fent-lo inaccessible a ningú que no sigui Bollack, Pons o Celan, i sobretot perquè mostra una visió una mica limitada de la tesi de Benjamin, en la qual allò que es recupera del passat només es podria salvar en tant que reconstrucció filològica-fidedigne d’un text, d’un pensament, d’una data que, tanmateix, i tot recuperant Derrida, s’incineren, s’esborren i desapareixen en el precís moment en què s’inscriuen i es fan llegibles. És possible convertir allò que és promesa de redempció en mera expressió de la por a la mort, pròpia o aliena? No valdria més la pena extreure dels poemes de Celan la seva visió profunda i fecunda de la mort –com, crec jo, s’intenta a Schibboleth– i convertir-la a ella en objectiu del nostre interès –de la nostra redempció- abans que de mer exercici de precisió semàntica i lingüística?
Opinions i desavinences a part, m’atreviré a dir que aquest és un dels llibres imprescindibles que s’han publicat aquest any. Gràcies a LaBreu i gràcies a Arnau Pons per posar-nos a l’abast la, fins ara, millor traducció possible de Celan. Nosaltres i els nostres morts ho celebrem.
Arnau Pons tradueix ‘Cristall d’alè’ de Paul Celan
Arnau Pons, continuant amb la comesa fascinant i necessària de traduir al català la poesia completa de Paul Celan, ens ofereix la traducció del cicle de poemes Cristall d’alè, publicat per LaBreu Edicions. Dimarts 9 de desembre es presenta a la llibreria Laie, a les 19.30h, juntament amb el text d’Yves Bonnefoy Allò que va alarmar Paul Celan, traduït per Ona Rius.
Sols de fil
damunt l’erm negre grisós.
Arbrant-
se amunt, un pensament
polsa el so de la llum: encara
queden cants per ser cantats enllà
dels homes.
(Traducció d’Arnau Pons)
El poeta i traductor Arnau Pons va aprendre alemany per poder llegir en versió original Paul Celan, i durant més de vint anys ha dedicat part del seu temps a traduir la seva poesia i a investigar i gaudir de la totalitat de la seva obra. El 1995 Pons va publicar a la seva editorial, Negranit, la traducció catalana d’Atemkristall –Cristall d’alè–, un dels cicles poètics essencials de Celan, publicat originàriament el 1965 en edició limitada (amb vuit gravats de Gisèle Lestrange, la dona de Celan), que va acabar sent la primera part del llibre Atemwende –Gir d’alè–, publicat el 1967.
L’editorial LaBreu va iniciar el 2012 l’edició de l’obra completa de Celan, traduïda al català per Arnau Pons, amb De llindar en llindar, i cada dos anys publicarà un nou llibre, fins a completar-ne tota l’obra. Ara ens arriba la traducció revisada de Cristall d’alè, comentat per Jean Bollack i Arnau Pons, estudiosos de l’obra de Celan, que actualitzen la lectura d’aquest cicle poètic i posen en qüestió no només la interpretació que en va fer Hans-Georg Gadamer en el llibre Wer bin Ich und wer bist Du? (traduït al castellà com ¿Quién soy yo y quién eres tú?), un text que durant molts anys ha estat considerat gairebé com a dogma de fe, sinó que també qüestionen les lectures de l’obra de Celan que han fet altres filòsofs i estudiosos de diversos corrents de pensament.
El poeta d’ulls tristos
El meu acostament a l’obra poètica de Paul Celan va lligat als meus inicis poètics, i mai no m’ha abandonat. Vaig anar descobrint una poesia magnètica unida a una veu singular i a la figura d’un gran poeta, el poeta total. En aquest cas, es podria afirmar que poesia i poeta –poesia i vida– formenuna sola veu. Per mi, els versos i els poemes de Celan “són una punció forta, molt punyent, que et penetra fins al moll de l’os”, com deia Arnau Pons en una entrevista, que et fa qüestionar, obrir un ventall de preguntes.
Paul Celan (Paul Antschel) va néixer el 23 de novembre de 1920 a Czernowitz, capital de la Bucovina, a Romania (avui Ucraïna), en una família jueva de parla alemanya que va patir la persecució nazi. Els pares van ser deportats i van morir en un camp de concentració. Com es diu al text de la solapa de la traducció catalana de Cristall d’alè, “en certa manera, la mare li havia llegat una missió: ser poeta en aquella llengua de la mort, llengua materna i dels botxins”. Després d’estar-se a Bucarest i a Viena, es va instal·lar a París el 1948. Es va tirar al Sena suposadament el 20 d’abril de 1970. Les fotos més conegudes de Paul Celan el mostren un xic envellit –només tenia 49 anys quan va morir– i amb una mirada trista. Darrere aquesta mirada hi ha una vida que ha patit els fets històrics més colpidors del segle XX, però també hi ha la construcció d’un poeta, iniciada en la seva infantesa i joventut, la seva formació i el coneixement de diverses llengües (alemany, romanès, hebreu, rus, francès i anglès) i, sobretot, la seva sensibilitat ètica i cultural.
El poeta i assagista Yves Bonnefoy, que va conèixer personalment Celan a París, explica en el llibreAllò que va alarmar Paul Celan els efectes que va tenir en el poeta les acusacions de plagi per part de Claire Goll, la vídua del poeta Yvan Goll, el 1953. Posteriorment, el 1960, Claire Goll va tornar a remoure el tema del plagi, quan Celan ja era un poeta reconegut. La realitat és que Celan havia llegit els seus poemes a Yvan Goll quan el visitava a l’hospital, poc abans que morís, i sembla que Goll havia tornat a escriure en alemany els darrers temps influït pels poemes de Celan. La petja d’aquesta acusació de plagi (amb antisemitisme inclòs, ja que Goll va qüestionar fins i tot si els seus pares havien mort realment en un camp de concentració) es fa present també a Cristall d’alè, escrit entre 1962 i 1963, i no l’abandonaria mai del tot, malgrat que la intel·lectualitat i l’Acadèmia Alemanya de Llengua i Literatura van sortir en defensa de Celan. Segons Bonnefoy, es va sentir profundament ferit per aquesta ofensa que posava en dubte, segons ell, la seva autenticitat com a poeta i la seva poesia, però també en creure que els qui el defensaven no arribaven a copsar qui era ell en el seu treball de poeta, en el seu pensament de la poesia, testimonial i de reflexió històrica; “unguerrer jueu –com de vegades s’anomenava Celan mateix– que lluita, en el si d’aquest testimoniatge, per molts d’altres, a més dels jueus”. Arran de tot aquest afer, segurament sumat als remordiments per la mort dels seus pares, Celan es va anar desestabilitzant i el 1962 va començar a patir problemes depressius greus que van fer-lo ingressar diverses vegades.
Un cristall d’alè, el teu irrefutable testimoni
Ben endins
de l’esquerda del temps,
a prop
de les bresques de gel,
espera –un cristall d’alè–
el teu irrefutable
testimoni.
La poesia de Celan vol un lector predisposat a endinsar-se en un univers enigmàtic i sorprenent que sovint fragmenta i violenta les paraules, i també les uneix estranyament, fins a crear una nova realitat poètica. Jean Bollack –que a part de bon coneixedor de la seva obra també va ser amic de Celan– comenta Cristall d’alè resseguint cada poema amb una mirada que busca comprendre (el títol del text és justament “Esbossos de comprensió”), i ho fa anant més enllà del poema, buscant també en poemes anteriors de Celan i en referents externs, seguint el rastre d’aquella paraula concreta, d’aquella imatge. “En aquest cicle de poemes hi ha el desdoblament del subjecte, la divisió essencial entre el jo i el tu”. Tal com afirma Arnau Pons, “el tu és gairebé sempre l’altra cara del jo, la màscara que agafa cada alteritat concreta. El diàleg entre el jo i aquest tu interior posarà al descobert la veritat interna d’aquesta poesia. El subjecte líric es constitueix de bell nou en cada poema amb el nom de tu o amb uns altres noms, presències i absències”.
Segons Bollack, aquesta poesia no mostra; cava i furga allà on és. Hi surt el mes de novembre, el del naixement de Celan, un naixement combatiu en el si de la bel·licositat de la història, i també l’arquer –sagitari– que dispara fletxes ben orientades que formaran la nova llengua, una vertadera i nova escriptura. Hi ha l’ombra de l’extermini i les ferides que s’alcen verticalment com un monument, formant dins la memòria la resistència, que alimenta l’alè amb l’aire que respira. Un subjecte és conduït pel rastre dels mots en la visió d’un somni, en un paisatge desèrtic travessat de línies blanques, una munió de verticals solars (sols de fil) que s’eleven del fons negre de la destrucció i que tan sols aspiren a elevar-se. També es fa present l’amenaça de l’oblit, la no-memòria. I “la creació poètica s’identifica amb una història de la terra, un univers lingüístic amb referències geològiques; un terreny fet de falles, estries, ruptures, plegaments i perforacions. Tots aquests mots són resemantitzats i adaptats a les accions que desballesten l’estratificació del llenguatge”.
Amb paraules d’Arnau Pons, en el “cristall d’alè” s’uneixen la composició elaborada o rebuscada (l’estructura del cristall, la retícula) i l’existència (l’alè, la persona). “La poesia ha obert el seu propi camí –diferent dels altres– en un país de neu, i el cant es farà sentir i transportarà a través del temps l’eco de les exaltacions familiars i guerreres. Celan simplement prepara un lloc acollidor en el país del silenci –allà on la llengua alemanya no s’ha expressat o no ha dit el que s’esperava que digués–, on poder entaular-se i preparar-se per accedir als poemes. A fora, el cristall d’alè espera. És el temps. I el rusc alveolar n’assegura la mel (els orígens intactes de la poesia)”.
La fe en la paraula
En els dos pols
de la rosa d’abisme, llegible:
la teva paraula proscrita.
Vera de nord. Clara de sud.
Yves Bonnefoy explica que Celan es presentava a si mateix com “un poeta en llengua alemanya que és jueu”. Alguns crítics desviaven l’atenció del lector cap a aspectes literaris –excés d’art i obscuritat– a costa de la seva contribució essencial: patiment, memòria i testimoniatge. I Celan, “a través dels seus mots alemanys qüestionats, esquinçats, però igualment preservats, donava testimoni justament d’aquesta fe en la paraula que el nazisme havia perseguit”. Uns poemes que han estat escrits en un alemany contradit, segons Bollack, ja que cada poema ve a ser una mena de discussió amb la llengua d’aniquilació.
Paul Celan, en el discurs de recepció del Premi de Literatura de Bremen (1958), parla de la seva visió de la poesia, molt semblant a la imatge de la poesia que apareixerà poc temps després a Cristall d’alè:
“Enmig de totes les pèrdues, tan sols una cosa va romandre: la llengua. Aquesta llengua no es va perdre, però va haver de passar a través d’un terrible emmudiment i tenebres, fins a tornar a la llum del dia, enriquida per tot això”.
“En aquesta llengua he intentat escriure poemes en aquells anys i en els posteriors: per parlar, per orientar-me, per esbrinar on em trobava i on anar”.
“Són els esforços de qui va, sense empara, amb la seva existència al llenguatge, ferit de realitat i cercant realitat”.
“Els poemes són de camí: rumb cap alguna cosa oberta, ocupable, tal vegada cap a un tu assequible, cap a una realitat assequible a la paraula”.
En el seu discurs més conegut, “El Meridià”, amb motiu de la concessió del Premi Georg Büchner (1960), reafirma la seva visió poètica i la idea del tu, en aquest cas expressat en neutre, com allò altre que, segons Pons, podria ser algú (fins i tot el mateix poeta, interpel·lat com un tu) o alguna cosa (un escrit, una pintura, una escena, una conversa).
“El poema està sol. Està sol i de camí. Qui l’escriu hi queda lliurat. El poema vol anar cap a allò altre, necessita aquest altre, necessita allò enfront seu. Ho recerca, s’entrega a ell tot parlant”.
Per acabar, amb paraules d’Arnau Pons:
“La poesia de Celan vol ser desxifrada. Cobreix parcialment unes referències (lectures o experiències) a fi que el lector tingui la necessitat de descobrir-les. Cada poema de Celan ve a ser una exigència de veritat i expressa una interrogació crítica vinculada al present. Ens mena a interrogar-nos constantment sobre la naturalesa de la poesia i de cada acte poètic. Llegir Celan és certament un acte revolucionari”.
Un cop més, i amb cadascun dels seus llibres, Celan refuta la famosa frase d’Adorno: “després d’Auschwitz, no es poden escriure més poemes”.
Cristall d’alè, de Paul Celan, traducció d’Arnau Pons, LaBreu Edicions, 2014.
Allò que va alarmar Paul Celan, d’Yves Bonnefoy, traducció d’Ona Rius, LaBreu Edicions, 2014
Amb la publicació d’Els nostres, LaBreu Edicions segueix demostrant el seu compromís alhora d’apropar les obres de Sergei Dovlàtov al públic català. La traducció de Miquel Cabal com sempre esplèndida. La seva lectura segurament sorprendrà aquells que anteriorment hagin llegit La maleta, El compromís o La zona.
Els lectors hi trobaran un llenguatge més fresc i directe, molt propera a l’oralitat que tant populars van fer les narracions de Zoixenko. Talment, en lloc de passar les pàgines d’una novel·la, sembla que l’autor estigués explicant la història de la seva família en un bar, engolint entre rialles un dels molts combinats que acabarien amb la seva vida.
Els Nostres, tanmateix, és una obra completament reconeixible pels admiradors de Dovlàtov. Si bé renuncia a l’estil precís i acurat de les seves novel·les més famoses, continua fent gala de la mirada irònica que tant el caracteritza, sempre disposada a treure galons als personatges que descriu. L’elecció d’un registre literari menys fred i calculat és encertada en la mesura que Dovlàtov es proposa mostrar-nos les manies, anècdotes i extravagàncies dels seus familiars en tretze capítols independents. Perquè aquest anecdotari resulti creïble, la implicació de l’autor amb allò que explica ha de ser molt palpable. Evidenciar que les accions descrites han passat realment implicava la tria d’un llenguatge més espontani i propens a les exclamacions. Només es poden explicar històries surrealistes—una dona que ocupa la seva casa sense permís i acaba convertint-se en la seva dona, sense anar més lluny—des de la perplexitat.
Les biografies de Dovlàtov sempre en destaquen el caràcter d’escriptor proscrit. Es posa molta èmfasi en la censura que va sofrir a la Unió Soviètica, on els seus llibres no foren mai publicats, obviant moltes vegades l’entorn literari hostil en el qual va escriure. Recordem com els grans referents de la literatura russa, Tolstoi i Dostoievski, s’interroguen una i altra vegada sobre els dilemes existencials. Els dubtes de Levin respecte el sentit de la vida o les tortuoses reflexions de Raskólnikov sobre el crim ho evidencien. La petita revolució que havien fet els gran autors russos de la primera meitat del segle XX—entre els quals destaquen Bulgàkov i el mateix Zoixenko—capgirant aquesta tendència i apostant per una literatura menys transcendental i filosòfica, no troba continuïtat passats els anys 40. Dovlàtov té molt clares les seves preferències, llavors marginals.
“No cregui que és falsa modèstia—afirma en una entrevista—però no estic segur de sentir-me un escriptor. M’agradaria considerar-me un narrador. No és el mateix. L’escriptor s’ocupa de coses importants: escriu sobre com han de viure els homes, en nom de què viuen. En canvi el narrador escriu COM viuen els homes. Crec que Txèkhov va tenir tota la vida aquesta dilema: qui era: ¿un escriptor o un narrador? En temps de Txèkhov encara existia aquest matís”.
Parlant sobre Arxipèlag Gulag, obra concentracionària de referència amb la qual manté diferencies insalvables, Dovlàtov recorda que la literatura queda pervertida quan el valor estètic d’una obra se subordina a un missatge apologètic (propaganda política) o redemptor (propaganda religiosa). No és gens partidari de concebre la vida al camp com un procés de purificació, l’elevació de les persones cap a un estadi moral superior. I, en aquest context, exclama: “Segons Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo crec, en canvi, que l’infern som nosaltres”.
L’autor de La zona fuig premeditament de qualsevol mena de transcendència banal. Relata la vida de les persones sense ocultar ni disfressar la seva absurditat i insignificança. Accepta que l’existència humana no té un objectiu definit, i que tampoc podem extreure lliçons beneficioses de les seves tragèdies. Els nostres, en aquest sentit, representen una reafirmació de la seva concepció literària. Ni tan sols quan explica les aventures de la seva família es mostra disposat a maquillar-ne els aspectes més ridículs! Segurament sense pretendre-ho, Dovlàtov transmet un missatge profundament humanista. Els protagonistes dels seus relats són molt entranyables, no pas per les virtuts i intencions que demostren, sinó precisament pels defectes i limitacions que els defineixen. Pocs escriptors (perdó, narradors) han aconseguit retratar els seus personatges d’una forma tan efectiva i al mateix temps cruel.
Si parem bé l’orella, escoltarem la seva veu, profundament fatalista: “les persones som així de ridícules i no deixarem de ser-ho. Comencem a celebrar-ho!”
Poesia en acció: recital de Josep Pedrals al Pastis
Aprofitant que estem sense ministra de sanitat em passo pel folre totes les dietes. Bon moment per anar de farmàcies amb el meu amic César Viguera, editor de lament i de la ment, expert en psiquiatria digitalitzada. M’atrau, davant d’aquest fenomenal buit d’autoritat, l’automedicació. Ara és el moment més adequat. Visitem una farmàcia molt distingida de la Diagonal, més enllà del Cinc d’Oros. Mentre tantegem possibles medicacions, el César em presenta una vident de nom Soledad, personatge extraordinari que em fa una revelació sensacional. Em mira la mà i em diu: “No bebe suficiente agua y su cuerpo no tiene grasa”. Li etzibo que intento beure més, però que no sempre me’n surto. I pel que fa al greix, estic fent una dieta amb sense greix per mor del colesterol. Em mira, riu, i m’adverteix que el colesterol és produït pels carbohidrats i no els greixos. Li dic, i els embotits? En pot menjar tants com vulgui. Meravella! Sense ministra i amb vident em llenço als carrers alliberat de dietes. Abans de deixar-nos sortir m’aconsella una fórmula infal·lible: bullir un grapat d’escaiola (el que mengen els canaris) i beure al matí un vas del brou resultant.
Pel camí saludem una reunió dels meus cosins Maqueda que es reuneixen en un restaurant (d’aquests que comencen amb un picapica nostrat) del carrer de Muntaner.
Saludats tots, sortim i tornem a caminar. Així podrem completar un bon circuit de l’Eixample: Passeig de Sant Joan, Diagonal, Muntaner, i Rambla avall, fins arribar al carrer de Santa Mònica, al bar Pastis. Hem fet el Grand Tour, sempre atents als detalls arquitectònics i de genuí xaronisme barceloní que hem trobat pel camí.
La raó de l’expedició: vaig rebre fa dies l’anunci d’un recital de poesia que hi feia en Josep Pedrals, poeta que últimament m’ha interessat molt i sobre qui he escrit. Fa dies vaig rebre l’anunci del recital que feia aquest vespre al Pastis. I aquí hem arribat.
Les quinze denúncies contra els sorolls d’un veí obliguen a tancar el Pastis d’aquí vuit mesos. Víctor Obiols, poeta i crític sempre atent a l’actualitat literària i amb consciència dels espais que representen alguna cosa en aquesta ciutat, ha organitzat un cicle de sessions de poesia que titula “Homenatge terminal al Pastis”. Ell és qui presenta el rapsoda d’aquest vespre. Entre el públic hi ha l’editora de Labreu i el gran poeta Lluís Urpinell, amic del temps de la facultat que acaba de tornar de Granada, on ha viscut una pila d’anys.
Comença el poeta Josep Pedrals amb un vas de cervesa a la mà. Ens anuncia que serà un recital atípic, no de lectura de vells poemes, sinó dels més nous, de la novel·la en vers que està escrivint. Es titula Estronc (del verb estroncar) i és una novel·la a l’estil dels Westerns, que narra les últimes nou hores de la vida d’un pistoler. Total que, a un sonet per minut, ha d’arribar a escriure 360 sonets. Diu que és a mig camí. Estronc per calembur es converteix en “strong”, allò que ha de ser un bon pistoler i ex cowboy. Ens llegeix uns fragments en els quals cavalca el seu cavall Estefania (pel Marcial de la Fuente Estefania). Tots els noms dels personatges estan relacionats amb autors de novel·les de Western.
Pedrals té una capacitat histriònica notable. Llegeix amb bon ritme els poemes, però també els representa, dóna veu als personatges, imita els moviments de la cavalcada.
Fa anys, molts anys, vaig assistir al Palau Güell a una lectura de poesia de José M. Valverde. Allí em vaig adonar que hi ha dos tipus de poeta: els que saben llegir els seus versos, amb un entonació, un ritme que és el que correspon, i els que no. Els primers són poetes excel·lents i saben (poden) fer comprendre millor la poesia a través del recitat. No parlo dels actors. Em sembla que no n’he sentit mai cap que sabés llegir poesia. Ho havia comprovat també en la lectura de poesia que ens va fer Gabriel Ferrater a la facultat al març del 1972. Quina veu, quina manera de llegir! Josep Pedrals pertany a aquest grup i el supera: és esplèndid rapsoda i explicador de la pròpia poesia.
Com és habitual a l’obra de Josep Pedrals hi ha contínues citacions a la pròpia obra (ecos del Furgatori o del Romanço d’Anna Tirant) i a un ampli ventall de la literatura universal. Un dels acompanyants del pistoler és crític literari. Comenta versos d’un llibre recent de Byron, Sardanàpal(1821).
Eugène Delacroix, La mort de Sardanàpal (1827)
Tot cavalcant un dels pistolers intenta interpretar el sentit de l’únic vers de la Divina Commedia que ningú no ha pogut encara interpretar:
“Pape Satàn, pape Satàn aleppe”
És un vers de l’inici del cant VII de l’Inferno que diu Plutó, el qual ha estat col·locat per Dant com a guardià del quart cercle. Aquest diu:
« “Pape Satàn, pape Satàn aleppe!»,
cominciò Pluto con la voce chioccia;
e quel savio gentil, che tutto seppe,
disse per confortarmi: «Non ti noccia
la tua paura; ché, poder ch’elli abbia,
non ci torrà lo scender questa roccia.” »
(Dante Alighieri, Divina Commedia – Inferno, VII, vv. 1-6)
El projecte Estronc/Strong és també un homenatge a la poesia èpica, al Western. Quan acaba, grans aplaudiments. El Lluís Urpinell, que és un home de recursos, crida: “Pedrals, sembles Molière!”. I fa un joc de paraules que evoca un títol de l’autor francès: “Ets un poeta malabar!”, que per calembur en fa “mal avar”. Més Molière!.
Sortim, davant la porta del local parlem amb el Lluís Urpinell. Ell recorda com s’amagava en aquest bar, fugint del grisos, o les noies, companyes d’estudi, amb qui havia vingut aquest bar. M’explica el programa de ràdio que fa a Ràdio Kanal Barcelona (106.9), d’entrevistes a escriptors i altres actors culturals.
Caminem fins a la Rambla amb pas melancòlic. Un altre local que desapareixerà, un altre record que no trobarem mai més. L’associarem per sempre més a aquesta vetllada poètica inoblidable.
Emmanuel Carrère (París, 1957) és escriptor, i ha treballat com a guionista i realitzador, en ocasions, com és el cas d’El bigoti, adaptant llibres seus a la pantalla. Fill de la historiadora Helène Carrère d’Encausse i llicenciat en Ciències Polítiques, gran part de la seva obra, tant de ficció com de no ficció, se centra en l’entorn de la interrogació de la identitat, el desenvolupament de la il·lusió i el sentit de la realitat. Uns temes presentats en llibres com Una novel·la russa (2007), D’autres vies que la mienne (2009) o l’extraordinària Limónov (2011). L’editorial LaBreu ha rescatat ara El bigoti, un llibre publicat originàriament el 1986 del qual el mateix Carrère en va fer una adaptació cinematogràfica el 2005. És la història d’un home que un dia decideix afaitar-se el bigoti que fa deu anys que llueix. Vol sorprendre la dona i els amics, gaudir del joc, les reaccions i comentaris. Però la seva dona no s’hi fixa i els seus amics no recorden haver-lo vist mai amb bigoti. Comença així una onada de pàgina que el portarà a dubtar de tot, en un viatge en espiral cap a l’horror.
Un bon dia, el protagonista de l’obra decideix afaitar-se el bigoti que ha portat durant una pila d’anys pensant en els comentaris que suscitarà entre la seva dona i els seus amics. La sorpresa se l’emporta quan ningú no li fa ni cas. Primer, creu que tot és una brometa pesada de la seva dona, l’Agnès, i que ha ordit una conxorxa perquè ningú li digui res sobre el seu canvi d’imatge.
Poc a poc, comença a pensar que la cosa se li està escapant… La broma desencadena tot de tensions entre el matrimoni i els amics. El protagonista es desestabilitzai ja no sap si és ell que és boig o si són els altres i s’emparanoia de tal manera que pren mesures dràstiques per fugir i salvar-se de tots.
Una realitat desdibuixada que porta el lector fins a un punt extrem de tensió i el mareja perquè prengui una posició diferent a cada capítol. Tot plegat farcit d’un ritme vertiginós, una tensió constant i uns fets que desconcerten el lector pàgina a pàgina. Un acostament a Kafka en què, en poques pàgines, es fa una reflexió profundíssima sobre la realitat, la bogeria, l’amor, la confiança, les relacions humanes i com un fet tan quotidià pot canviar les nostres vides per sempre més.
Primer llibre que em llegeixo de Sergei Dovlàtov, autor de qui LaBreu ha publicat alguns llibres però que fins ara no m’havia decidit, en part perquè per una mania molt meva i molt tonta evito força els llibres de contes (és una fase, ja se’m passarà).
En aquest llibre Dovlàtov retrata la seva família, amb un capítol per cada parent, capítols curtets, d’un estil que em costa molt definir, no sobra res, tampoc hi afegiria res va narrant de manera mesurada però de cop a mi se’m dibuixa una rialla, hi ha mena de sentit de l’humor fatalista, una ironia vital que ho impregna tot i que aconsegueix que coses com les purgues estalinistes o els processos (per dir-ne d’alguna manera) i les delacions, coses així de tristes i així de dures es puguin lleguir amb un somriure. Sens dubte té mèrit.Aquesta mala baba i fina ironia va fer que els seus llibres no es poguessin públicar al seu país (la URSS, ell concretament va nèixer a Ufa) fins la caiguda del comunisme (i tècnicament la fi de l’URSS), país d’on als anys setanta el van “convidar a marxar” i va anar a viure a Brooklyn, com demostra la imatge al principi d’aquest post.Tiets que creien que Stalin era un bon home, avi que un dia van rebre un amic del fill que era a Bèlgica i va ser condemnats per espia, un altre que confonent la revolució amb un progrom antijueu va agafar el fusell i es va enfilar a la teulada i va aconseguir endarrerir la revolució al seu barri… Històries de gent normal que es troba o bé en situacions que no són normals o en un entorn que no ho és (la URSS no era un entorn normal, una altra cosa és que s’hi acabessin acostumant), i amb un resultat que sempre oscila entre la malenconia, la mala llet i la hilaritat. Entenc que pot semblar una barreja estranya, però és el que és.
Un exemple? Aquí va:
De totes maneres, amb Stalin es vivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n’afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres. No tanquen els teatres jueus. Perquè ja no n’hi ha.
Un autor fins ara desconegut de qui no puc menys que recomanar els seus llibres, aquest o aquest o aquest altre. La seva vida és força novel·lesca, i val la pena clicar a l’enllaç a la viqui amb que començo aquest post, espero que els de Labreu segueixin editant els seus llibres.
El protagonista decideix afaitar-se el bigoti. De sempre li ha agradat explorar les possibilitats del pèl facial, i afaitar-se el bigoti és una possibilitat, no sap si definitivament, però després d’anys duent-lo li sembla que és el moment, encara que només sigui perquè la pell respiri. I aquestes coses provoquen sempre bromes i comentaris de la gent més propera com la seva dona, els amics amb els que ha quedat per sopar, companys de feina…
S’hi posa i s’afaita el bigoti, però la dona no li diu res, ni els amics. Potser s’han conxorxat tots per fer-li una broma? Una resposta de broma a la broma d’afaitar-se el bigoti? Una broma de la seva dona i els seus amics encara, però quan tothom, absolutament tothom, reacciona ignorant l’afaitada del bigoti es comença a preocupar, i a dubtar si realment s’ha afaitat o no. Perquè ell té clar i recorda amb absoluta precisió que es va afaitar, i això hauria de ser suficient, o no?
Aquest és el principi del llibre, i tot plegat sembla una broma per construir un llibre lleuger i més aviat curt, i no. És un llibre petit, dels que agafen desprevingut, són els més terribles. El que comença com una broma va agafant un aire cada cop més preocupant, més inquietant, i el somriure se’ns va glaçant a la cara a mida que anem llegint i la història ens va arrossegant. Com una guillotina, cruel i precisa, i tot i la crueltat no podrem deixar de llegir.
El llibre comença amb la ruptura d’una parella, una ruptura provocada per la dona, i de la que qui en surt millor parat acaba sent l’ex-marit. I aquesta contrarietat és la que fa trontollar una mica la protagonista i l’acaba decantant per un camí de baixada, molta baixada.
Llibres de gent a la crisi dels quaranta amb ruptura de parella inclosa, n’hi ha a carretades, i també n’hi ha a carretades de llibres així protagonitzats per dones. Què fa aquest llibre diferent?
Que la protagonista no es passa les hores mortes pensant en el sexe dels àngels, o en què ha fet malament, o en què injusta és la vida. Decideix desmadrar-se, en tots els sentits, i quasi sense reflexió prèvia, no és que pensi que podria fer alguna cosa en consideri els pros i els contres i al final prengui una decisió, no. És com si no pensés i només actues, les reflexions per després, o ni això.
I si abans hem parlat de la parella trencada ara toca parlar de la filla. La filla sempre ha fet el que ha volgut, i el divorci dels pares li ha arribat ja prou gran, i segueix fent el que vol, de maneres que sa mare no s’imagina però que acabarà descobrint. La segona meitat del llibre és la seva part, i el contrast entre mare i filla funciona com una mena de mirall distorsionat de dues dones amb trajectòries paral·leles, tot i que no ho sembli en un primer moment.
Víctor Obiols, D’un juny dur, Barcelona, Labreu Edicions, 2014, 70 pàgines.
A D’un juny dur assistim a la justa entre l’escriptor i el llenguatge, entre el poeta i la realitat, entre l’individu i el temps. Víctor Obiols esquinça el llenguatge per dins, furga per totes les seves escletxes i troba, en combinacions sovint algebraiques, nous camins expressius i imatges re-forjades que beuen de la tradició però són filtrades per òptiques inusuals. Ens arriba la lluita amb la forma d’un aparent dietari on cada text correspon a un dia del mes de juny i no podem sinó imaginar-nos Obiols pugnant cada dia, potser a l’horabaixa, en l’exercici del seu ofici, en l’assetjament d’un vèrtex del món, en la captació d’un moment que fuig i per sempre (“embadalit d’una pampa groga que ha caigut, / d’un llom de llibre expectant, / ple de promesa futura” – Dia 24). A això hi contribueixen versos que textualment ens porten a l’artifici literari: “Avui només em queden dos dies, tot a última hora” (Dia 28).
El filòleg que és l’autor apareix no només com a alter ego de la veu poètica, en una visió carregada d’ironia: “Es veu que és filòleg. / Com no s’ha de recrear, geminós, en els mots?” (Dia 11); sinó en la cura amb què tria els paratextos que obren i clouen el poemari. Paratextos fonamentals i agents poètics, que acompanyen i guien al lector en el viatge mai complaent que suposa acostar-se a D’un juny dur. D’un costat, els mots de Baudelaire inicials i els de Carles Camps del final ens situen en un dels pilars que configuren el llibre: l’acte d’escriptura, el fet poètic. D’altre, les paraules de Wallace Stevens ens xiuxiuegen un dels grans temes de la literatura universal: descobrir les falses estructures que amaga la realitat; fita que s’endevina a molts dels poemes d’Obiols.
La imatge d’escriptura com a lluita dolorosa es troba amb freqüència. Així, al Dia 28, confessa: “i hem de bregar tanmateix cos a cos a cada hora”, perquè escriure i viure són, alhora, batalles contra el temps. En aquesta disputa hi podrem observar tres importants qüestions: la insuficiència del llenguatge a l’hora de traslladar allò que el poeta ha vist o experimentat al paper en blanc (als Dies 10, 17 o 25, entre d’altres); la poesia com a eina de coneixement i autoconeixement (“per punts de no retorn m’he retrobat”); i la reivindicació de la capacitat de generar emoció de l’art i, per tant, de generar una realitat diferent sovint a la viscuda i, amb freqüència, més autèntica que l’experiència mateixa, amb la bellíssima imatge que a nosaltres ens a recordat el Llibre del Desassossec de Pessoa: “No ploro el temps amb el teló del dia, / ploro pel cant que diu que el blat ja puny” (Dia 29). El poeta portuguès havia dit que “sense sintaxi no hi ha emoció que duri” o que “els camps són més verds en la seva descripció que en el seu verd natural”.
Alhora, Obiols no cau en una postura víctima davant dels obstacles del creador, sinó que hi pren distància i ho ironitza, sorneguer, en diversos textos on assistim a un desdoblament de la veu poètica (als Dies 18 o 28), o que ens brinden honestes reflexions sobre l’autenticitat, l’originalitat dels versos d’un mateix (“Només llegim, regurgitem / escriptures d’allò que ens entrava amb foc” – Dia 4), i sobre l’existència o no d’una realitat essencial amagada sota les formes caduques de la nostra existència (“N’hi ha, d’or enterrat? Però gratem” – Dia 27).
Aquest subjecte poètic que ens parla d’amor i de solitud, de lluites i d’alegries, que és fuster i buscador d’or i observador a vegades, ens convida també a fer un exercici de resistència davant l’enlluernament de la societat del benestar en què vivim i que revela la seva falsedat als versos d’Obiols. Així, a la visió d’un futur distòpic on la realitat artificial anul·li la vida (Dia 16), poema que enarbora el pas natural del temps com a bastió últim de la humanitat; o a Dia 19 on denuncia “el rostre aquell refet en flaixos virtuals, a cop de píxel”.
dues estupendes ressenyes de poemaris publicats la tardor de 2013 al nº5 de la revista poètica POETARI
Retornes al primer origen
per Joan Duran i Ferrer
La llengua i les altres veritats
Amb d’Incertes certeses, la poeta Montserrat Rodés se’ns revela, de nou i amb una rotunditat a cada llibre més clara, com el que sempre ha aspirat, amb esforçada dedicació d’orfebre, ser: una dissectora de la llengua, una obstetra de la paraula. Fa força anys, i arran de la lectura de títols com Deleàtur o Immunitats, vaig assajar una tesi sobre la poètica Rodesiana que em segueix semblant encertada, i que ja anava en el sentit del que he destacat en encetar l’article: “El vers ha d’arrencar els vernissos que emmascaren cada síl·laba perquè la paraula pugui emetre la seva sentor més íntima i oculta. Només així el poema pot ser un revulsiu, un contrapunt a la quotidianitat, un mirall que no aturi el reflex en la visió només representativa del costum, sinó que en descobreixi, també, i en disseccioni, els processos interns. Que en faci aflorar totes les altres veritats”. Una anàlisi que s’adiu amb la radiografia que, arran de la publicació d’Incertes certeses, ens oferia Carles Camps Mundó sobre l’obra de Rodés, on hi trobem “l’esclat del llenguatge en la seva perpètua depuració, en la seva perpètua modificació, en la seva perpètua contradicció, gràcies a fer-lo córrer els perills de les veritats minúscules, dialèctiques”. Constatem-ho, doncs: Rodés destil·la el material verbal, i amb aquest despullament, el regenera. “És com si Rodés busqués trobar en la mateixa paraula allò que la paraula, pel seu ús, es nega de vegades a dir”, escrivia Dolors Miquel. Arrancant vernissos, retorna a la llengua la potencialitat, la porositat de fusta nova, que ens condueix a fer-nos descobrir, només amb la paraula essencial, altres veritats. O altres certeses. I ho aconsegueix: les fa probables en el poema. Si el poeta no agita, constantment, el desordre i el caos de la seva quotidianitat, de la seva contemporaneïtat, i provoca nous gènesis des de la seva obra, qui retornaria a la llengua la seva potència de revelació?
Una críptica claredat
Rodés és autora d’una obra difícil. Críptica, en certa forma. Però aquesta impressió primera -no gens contraproduent, d’altra banda, perquè esperona el lector- té retorn: pot aniquilar-se si provem de lliurar-nos al mateix viatge iniciàtic que, crec, ha dut l’autora a escriure com escriu, i que posa rumb a la intuïció, tot instant-nos a desprendre’ns de pertinences, de bagatges, i a banyar-nos nus en el poema. Perquè l’aigua de Rodés vol calar-nos fins amarar allò irresolt de nosaltres, fins habitar, per a revoltar-la, la nostra avidesa de respostes.No ens ofereix, però, recessos previsibles. Ja ens ho va advertir, fa temps, ella mateixa: “La mirada del poeta conjumina i refon elements que configuren una altra realitat”, i és això, exactament, el que succeeix en els seus poemes, breus, despullats, implacables, eteris. La realitat que hi construeix no respon ni resol: esperona i sacseja, que és extremadament més difícil d’aconseguir.
Del ser al desprendre’s del ser: el viatge iniciàtic d’Incertes certeses
D’incertes certeses s’estructura en quatre trànsits que es potencien extravasant-se. Al primer capítol, Saber-se en la matèria, l’autora hi desplega una fugida endins a la recerca del sentit secret d’allò que ens conforma. I a través dels poemes ens aboca i ens rescata, incessantment, de l’abisme de l’atemporalitat i l’aniquilació, com si agités, de nou, el buit quàntic primordial abans de la creació d’un univers.Partícules refractàries, que reprèn el primer capítol, creix enllaçant versos-baula i és, en part, una recerca de la idea i del sentit de la matèria a través de la paraula, que crea realitats sobre el desordre. En On no hi ha d’haver recordRodés ens arrossega vers la recerca de la transcendència tot despullant-nos de memòria, de temps,i empenyent-nosa furgar endins les inclemències de la nostra soledat. I ens convida, finalment, a reconèixer-nos en la matèria il·limitada a partir de la qual ens ha de ser possible provocar l’eclosió d’un nou univers, d’un nou temps. Finalment, D’incertes certeses reivindica l’acció d’aniquilar-se, d’extingir el propi jo com a estadi imprescindible per a transfigurar-se i ser plenament en aquesta matèria incerta que, com ens explica la física moderna, no es comporta com intuïm, i que potser per això tan bé ens defineix.
Un embat de claredats, la poesia de Montse Rodés. I un transitar, també, per les opacitats que les contenien. Habitant tots els extrems, Rodés torna a ser-nos necessària.
El Clímax de Daniel Busquets
Ramon Boixeda
I
Publicar als cinquanta-cinc anys té els seus avantatges. Quan ara en fa sis Daniel Busquets (Barcelona, 1953) publicava el seu primer llibre La trama perfecta (labreu edicions, 2008; en castellà a Ómicron, 2010), es tractava certament del primer llibre d’un escriptor ja consolidat, potser no pel que fa a obra publicada però si respecte allò a què l’obra hauria d’aspirar, al gairebé sempre fatigós procés que escau per arribar a sucar el rovell de l’ou. Pensem-ho a la manera de Maurice Blanchot: “[…] preferint el centre abans que l’esfera, sacrificant els resultats per tal de descobrir les condicions d’aquests i no escrivint per afegir un llibre a un altre, sinó per apoderar-se del punt d’on li semblava que sortien tots els llibres i, el qual, una vegada obtingut, l’eximiria d’escriure’ls.”1. Mentre alguns poetes de la seva generació començaven a publicar i guanyar premis, ell tot just sobrevivia a una generació, la de la joventut dels anys setanta a Barcelona empeltada de drogues, desenganys i autodestrucció, i començava encarrilar el seu propi camí a la vegada que anava acumulant un procés d’esborranys i llibres més o menys fallits al calaix. Compartint copes i idees amb gent com Fonollosa, impregnant-se de certa actitud davant la vida i l’obra. On posar el llistó? Algú deia que no s’hauria de publicar abans dels quaranta. Veritat o no, cada cas és un món, en el cas de Busquets l’exigència que imposava l’obra era superior a les presumibles ganes de publicar. Una exigència que, de vegades, també pot venir disfressada d’allò que sovint anomenem mandra o covardia. Al capdavall, la mesura, el sedàs a través de la qual reproduir un excés, l’excés que s’acaba escolant en el poema a través de polir i polir, reversió rere reversió, lectura rere lectura, revé en la desesperació creativa que es revela com un empelt més, com una obsessió més, incansable, del poeta. I tot, per acabar confluint, des de la mirada, en veu (veu nova de sempre per la tradició, veu inaudita pel lector contemporani). En un camí de recerca que ha trobat la pròpia tribu diguem-ne espiritual. És possible que el mateix autor no estigui massa d’acord amb aquestes afirmacions. Referent al llibre que ens ocupa, però, ja no és assumpte seu, sinó del mateix llibre que, ja emancipat del l’autor, campa pels verals del lector. Potser, l’autor afirmaria que no es tracta de mitificar sinó més aviat d’aprofitar tot allò paït per tal de ser més coherent i unitari. Potser sí, potser també, però no només això. Provem d’explicar-ho en boca de T.S. Eliot: “el què es produeix és un continu sotmetiment d’ell mateix [el poeta], en la situació en la que es trobi, en profit d’alguna cosa més valuosa. El progrés d’un artista és un constant auto-sacrifici, una contínua extinció de la personalitat”2. Una extinció que el poeta sent com a fusió, a la manera del precepte de J.V. Foix: “Cada poeta no solament s’ha d’expressar ell mateix en el poema, ans també la seva pròpia retòrica”3. Potser l’autor, si hagués d’explicar-ho, tendiria més a les següents paraules de Gottfried Benn: “Un talent es pot obrir pas a través del treball i un talent es pot esgotar. La meva ensenyança és haver arribat tard, tard a si mateixos, tard a la glòria, tard als festivals.” 4. Arribar tard, però arribar.
En qualsevol cas, la premissa comuna esdevindria la d’aprendre sempre sabent que no se’n sap mai prou. Aprendre des d’una consciència extrema de la tradició, que és la que permetrà, al capdavall, malgrat l’aparent contradicció, allunyar-se’n. Això és: carregar-se-la a l’esquena i braçar i braçar pel gran riu de la tradició de cap a l’enèsim meandre, on, allà sí, poder simular/situar/sotmetre/reposar la pròpia illa.
II
Però parlem del text, parlem de resultats. Cinc anys després de La trama perfecta, Daniel Busquets presenta El clímax (labreu edicions, 2013), que forma un díptic amb el primer llibre. Un llibre germà, incestuós, que deixa més de banda les experiències de caire amorós i es centra en les addiccions com a punt de partida per acarar tota la resta. Com hem dit, un díptic. A tots dos llibres se segueixen els mateixos procediments dialogant entre ells: multiplicitat de veus, monòlegs dramàtics, brevetat de versos i estrofes, depuració i condensació que el lector curiósha d’explorar. No cal dir que forma i contingut van de la mà, de la mateixa manera que l’ètica va implícita en la determinada forma que s’escull per a dir les coses. Treball de la forma, breu i implosiva, preciosista i devastada, amb un equilibrat joc d’alquímies i al·literacions, d’apropiacions passades pel filtre de la resementització (això és; de la poesia): tot a fi que l’impacte de la fiblada penetri més, sense que a penes te’n donis compte. Textos minimalistes, gairebé epigramàtics. El mateix cor de veus, un mateix llibre, que diria l’autor (tot i que amb una major cohesió, aquest últim, de les diferents parts constitutives).
Un clímax que no deixa de ser, els dels poemes, puntes d’iceberg on coronar l’ebrietat latent del poeta, tota l’ànsia de bellesa, de redempció, d’un món volgut a mesura, ni que sigui en forma de simulacre. Ebrietat en el sentit de María Zambrano: “El logos –palabra y razón– se escinde por la poesía, que es la palabra, sí, pero irracional. Es, en realidad, la palabrapuesta al servicio de la embriaguez. Y en la embriaguez el Hombreya es otra cosa que Hombre; alguienviene a habitar sucuerpo; alguienposeesumente y muevesulengua; alguienletiraniza. I afegeix: “No sólo se conforma con las sombras de la paredcavernaria, sino que sobrepasandosucondena, crea sombrasnuevas y llega hastahablar de ellas y con ellas.” […] El poeta no quieresalvarse; vive en la condenación y todavíamás, la extiende,, la ensancha, la ahonda. La poesía es realmente, el infierno”5. Els extrems s’acaren i es palpen com dos amants furtius. Al capdavall, de l’infern al clímax hi ha tan sols un pas.
Però Daniel Busquets no és un demiürg a l’ús, i ho sap. La polida ve ha de servir d’alguna cosa. “El control és il·lusió o fanàtic fetitxisme”, diuen els primers dos versos del llibre. Barcelona, segle XXI. El clímax dóna compte del món (això és: l’època) que l’envolta, el simulacre, tot el cinisme, el de la sordidesa, tota la vexació, els somriures llimona i la hipocresia ensucrada que van de l’hedonisme a la híper-vigilància. Incorpora, també, una vessant més solar que sembla voler desactivar la ‘negativitat passiva’, la ‘intimitat falsificada’, confessional, per tald’integrar nafra i plaer:desde la constatació voyeur del runam però també des del goig vital, el que celebra les experiències viscudes i el d’estimar (sense excloure el de l’amor amb data de caducitat, a les mans desfent-se), amb el punt de vista d’un espectador cultivat per la nocturnitat urbana i els passejos en una ciutat que es va aniquilant com un finestral infestat de tèrmits. Probablement, si ho mirem amb un mínim de perspectiva, es tracta del món de sempre. Ja és tradició que el poeta de veres tingui la consciència de que la pròpia època és la darrera. Es desmitifica un món per acabar mitificant-te un altre. A El clímax, aquesta consciència sembla fer-se passió. Potser masoquista, potser transformadora de veres. Però sempre sota el precepte de que la poesia, com a gènere extrem que és, ha de resultar impecable. D’aquesta manera, Busquets fa ús d’un construir, d’un llenguatge, que intenta allunyar-se dels mecanismes de poder on el propi llenguatge no és mai part innocent, sinó braç executor. En aquest sentit la lliçó que ens va deixar Paul Celan resulta indiscutible.
III
Si obrim el llibre pel començament trobem un pròleg explicatiu(?) confegit per l’autor anomenat, no sense ironia, “Coordenades”, on inscriu El clímax en allò que anomenem Simulacre (de fet, un simulacre dins del Simulacre), que no deixa de ser una altra manera d’anomenar l’addicció, patró vertebral de la societat del consum. Vegem-ho per exemple en FredricJameson: “No hi ha hagut mai una societat tan completament addicta, tan completament inseparable de la condició d’addicció com aquesta, que no inventà el joc, per descomptat, però sí que inventà el consum forçat. El capitalisme postmodern i tardà ha portat almenys el benefici epistemològic de la revelació segons la qual l’estructura primordial de la mercaderia és l’addicció en si mateixa (o, si es prefereix, ha produït el concepte mateix de l’addicció en tota la seva riquesa metafísica)”6. I, en fi: tot el reguitzell de neurosis fruit de la contraposició de desitjos oposats, de la hipocresia d’una publicitat que ven models impossibles al costat de la tan actual jungla urbana de retallada de drets, injustícia i la perpetuació dels models fàctics de les jerarquies de poder. Que hom sigui paranoic no vol dir que no el vigilin. Som creadors o concursants? s’arriba a preguntar Busquets. Heus aquí una altra punta d’iceberg, senyals de època, punts de partida per arribar a pouar la fondària humana que se li pressuposa a la poesia.
Al capdavall les addiccions parlen a bastament de qui som i del món on vivim. La poesia de Busquets aconsegueix treure a passejar aquest desplegament d’una manera pràcticament inaudita en la poesia contemporània, una poesia que de pas esdevé finestra oberta a una altra Barcelona, la dels anys setanta fins el dia d’avui, que havia estat soterrada o espoliada, i alhora esdevé també una exercici de “llibertat” dins la poesia catalana. A dia d’avui l’obra publicada de Daniel Busquets resulta ser una de les poques propostes reeixides que permeten mirar poesia i tradició directament a la cara sense haver de sentir les galtes enceses pel roig curullat de la vergonya aliena. Probablement l’autor tampoc estigui del tot d’acord amb emprar aquesta afirmació com a precepte per a reivindicar res, en el sentit que, al capdavall, es tracta més de trobar el to adequat, personal i intransferible, de l’obra, que no pas entrar en allò que fa o deixa de fer el sistema literari. Més escriure i menys fer d’escriptor. Si aquest text l’escrivís ell, potser optaria per cloure’l recosint-ho tot amb un final del tipus: “sé que la poesia és alliberar-se de les pròpies construccions que són les obres, fer d’elles la flamarada que les consumeix, estimar, primer i sobretot, la llum d’aquesta flama: però aquesta certesa és només una ruta en la que, indefinidament, em trobo en el punt de sortida… […] No he resolt res, i és justament per això que segueixo sent escriptor, perquè escriure és la llenya que s’acumula, i no la flama que, per instants, entre el fum, comença.”
NOTES:
Maurice Blanchot, El libro que vendrá, Caracas, Monte Ávila, 1992, p. 60.
T.S. Eliot, La tradición y el talento individualdins de:El bosques sagrado,San Lorenzo de el Escorial, Editorial Langre, 2004, p. 227.
J.V. Foix, Presència Humana. La Publicitat,14-XII-1934
Gottfried Benn, Problemes de la lírica, dins de:Ensayosescogidos, Buenos Aires: Alpha, 1977. p. 38.
Zambrano, María. Filosofia y poesia, México: Fondo de Cultura Económica, 1987, p. 33-34.
“Dues traduccions titàniques (era impossible i ho van fer)” Jaume C. Pons Alorda vs Walt Withman Jordi Vintró vs Raymond Roussel (24.11.14) El Gravat de Vic
LaBreu es compromet a publicar-ne tota la poesia, traduïda per Arnau Pons
Paul Celan (1920-1970) és un dels poetes d’expressió alemanya que més estudis d’interpretació ha generat durant les últimes dècades.
És molt probable que d’aquí uns anys la versió més completa de les obres de Paul Celan es trobi no pas en la llengua en què va ser escrita, l’alemany, sinó en català. Arnau Pons hi ha dedicat més de dues dècades d’estudi, que van començar a donar fruits el 1995, quan va publicar la traducció de Cristall d’alè. Més endavant arribarien els assajos Celan, lector de Freud (Lleonard Muntaner, 2006), un impressionant exercici de desxiframent -enlluernador, combatiu- de quatre poemes de l’escriptor nascut a Txernivtsí el 1920 i mort a París el 1970, i Nissaga d’abolits(2010).
La primera entrega de les obres completes, editades i comentades pel mateix Pons, arribaria el 2012, quan LaBreu en va publicar De llindar en llindar. En aquells moments Pons ja era un dels estudiosos de Celan amb més projecció internacional. Vinculat al filòleg i filòsof Jean Bollack (1923-2012), s’havia encarregat de l’edició de Poesía contra poesía(2005), havia fet contribucions als volums La philologie au présent (2010) i La lecture insistante(2012) i havia participat en diversos col·loquis i simposis internacionals, com ara Paul Celan: Da ética do silêncio à poética do encontro, celebrat a Lisboa el 2012.
Aquest novembre acaba d’arribar una traducció revisada de Cristall d’alè, seguida del text inèditEsbossos de comprensió, de Bollack, i l’assaig Complements orgànics, a càrrec del mateix Pons. “Es pensa que la poesia obscura es fa per perjudicar amb altivesa el lector -diu-. Parmènides ja plantejava una poesia especulativa, que demana un esforç. Celan va més enllà d’això. Ens encara constantment amb l’acte poètic, posa a prova la poesia amb cada poema”.
Pons assegura que “algú que llegeix Celan ha perdut una innocència”, i que els poetes que s’hi acosten “no en surten indemnes, s’han de tornar a constituir”. El poemari que publica LaBreu en edició bilingüe va ser publicat per primera vegada en alemany el 1965. La memòria de l’horror dels camps de concentració -on els seus pares, jueus, van morir durant la Segona Guerra Mundial- recorre tota l’obra de Celan, que també està travessada per l’angoixa d’haver sigut acusat de plagi el 1953 i el 1960 per Claire Goll, vídua del poeta Boris de Schloezer, i pel fet d’escriure en la “llengua de la mort, llengua materna i alhora dels botxins”. D’aquest triple malestar tracta l’assaig Allò que va alarmar Celan, d’Yves Bonnefoy, que LaBreu també presenta en un petit volum d’una cinquantena de pàgines. L’últim apèndix de l’imprescindible Cristall d’alè és “un text que pretén sacsejar la universitat catalana”, resumeix Pons. I conclou: “S’ha de treballar amb els elements de la universitat per anar contra la universitat”.
de la presentació al Goethe Institute deCRISTALL D’ALÈ de Paul Celan iALLÒ QUE VA ALARMAR PAUL CELAN d’Yves Bonnefoy amb Arnau Pons i Marc Romera (20.11.14) #alabatre
de la recitada de Blanca Llum Vidal amb PUNYETERA FLOR i la música del Petit Ramon al Cabaret Elèctric que es va celebrar a la Llibreria Laie (19.11.14)
en podeu sentir un poema a: http://vimeo.com/112438750
¿Per què el títol d’aquest llibre porta el nom del bosc que surt a l’obra de Shakespeare? ¿Què es proposa el seu autor prenent a l’assalt per veu interposada d’un actor ¬– podia ser altrament? – l’obra del geni inesgotable d’Stradford-on-Upon?.
Tenim, doncs, un actor en el paper de Duncan, el rei assassinat a Macbeth. L’actor, tancat al camerino abans de començar la representació, es lliura a un seguit de reflexions que el fan dubtar de sortir a escena. A partir d’aquí el text s’anirà construint al voltant de la seva vida d’actor, del temps, el teatre i el que volia dir o no Shakespeare. I fins a quin punt l’hem entès o interpretat bé – dalt l’escenari i quan el llegim. Però sobretot el text esdevé una excavació sobre el sentit final de la paraula, el llenguatge i la memòria: el que diuen i el que amaguen. Des d’aquest punt de vista potser no ens hauria de sorprendre tant que el nom d’un bosc – i no un bosc qualsevol – doni títol al llibre: els arbres (les paraules) no ens deixen veure el bosc de la realitat o “el moll de l’os del món”. Si el que designen les paraules resulta tan incert, no serà que menteixen i que ens deixem enganyar? És d’això –diu l’actor – que ens adverteix tothora el dramaturg.
Tot i que el text gira al voltant del gran munyidor de paraules que es Shakespeare, el soliloqui incorpora cites de poetes, narradors, autors i directors teatrals, assagistes – sorprèn l’absència de Wyspianski – i fins i tot cineastes. L’escull intertextual esta resolt de forma magnífica i cal destacar-ne tres aspectes clau. Un, és la tria de Donen pel que diu: “Qui és aquest que sagna?”. El segon, el significat del “ser o no ser” hamletià que fa pensar sobre el final dels personatges shakespearians: Pròsper, entre tots. Cap com ell expressa els dubtes pels quals se sagna: tornar a ser el Duc de Milà o restar a l’illa on és ell mateix. I el tercer, l’adaptació al cinema de la novel·la Solaris de Lem, feta per Tarkovski. Un exemple de com es tria l’autoengany, l’al·lucinació de Hari produïda per l’oceà, abans que la realitat de la seva mort.
En unes notes de fa anys, Sunyol apuntava la necessitat d’anar a “la recerca d’un text que vagi més enllà d’allò que pot ser dit”. Birnam va en aquesta direcció. I això malgrat la invocació final a la Hari que representa la impossibilitat d’escapar dels miratges del llenguatge i la memòria.
Títol_ Allò que va alarmar Paul Celan Autor_ Ives Bonnefoy Traducció_ Ona Rius Pàgs_ 52 PVP_ 11 € ISBN_ 978-84-942897-9-8
Yves Bonnefoy (Tours, 1923) va estudiar matemàtiques i filosofia a París. Va relacionar-se amb els surrealistes fins que després de trencar amb Breton i el seu grup es converteix en un dels grans renovadors de la poesia francesa contemporània. Poeta i assagista, ha publicat estudis com L’improbable Arthur Rimbaud, L’Arrière-Pays, La Vérite de parole, Entretiens sur la poésie, Sous l’horizon du langage o Lieux et destins de l’image (un curs de poètica al Collège de France).
És del tot lògic pensar que Paul Celan hagués estat profundament afectat per les calúmnies abjectes, les acusacions de plagi, que va patir per part de Claire Goll. Més sorprenent és que tota la seva vida patís per aquestes injúries, sobretot quan la majoria de lectors van prendre partit per ell d’una manera espontània. Aquest assaig d’Yves Bonnefoy busca les claus per comprendre les raons d’aquella irreductible aflicció i les troba en el més la fortíssima relació d’un poeta amb el seu concepte de poesia.
Títol_ Cristall d’alè Autor_ Paul Celan Traducció_ Arnau Pons Esbossos de comprensió_ Jean Bollack Pàgs_ 272 PVP_ 18 € ISBN_ 978-84-942897-8-1
Paul Celan (Paul Antschel) va néixer el 1920 a Czernowitz, la capital de la Bucovina, Romania (avui Ucraïna) en una família jueva d’expressió alemanya que va patir la persecució nazi amb la participació del feixisme romanès i de l’ucraïnès. El pare, Leo Antschel, fidel al sionisme, va voler que el seu únic fill rebés una educació jueva i que aprengués hebreu. La mare, Friederike Schrager, oberta a l’assimilació, el va iniciar en la poesia alemanya. Tots dos van ser deportats a un camp de Transnístria; ell va morir de tifus al cap de poc temps i ella d’un tret a la nuca. En certa manera, la mare li havia llegat una missió: ser poeta en aquella llengua de la mort, llengua materna i dels botxins. Paul Celan posseïa el fons de melangia necessari per a una tal empresa i el do de saber treballar amb la negativitat d’una experiència com aquella. Després d’estar-se a Bucarest i a Viena, es va instal·lar a París el 1948. Es va tirar al Sena el 1970.
El cicle de vint-i-un poemes, Atemkristall (Cristall d’alè), va ser publicat per Brunidor (a Vaduz, Liechtenstein) el 1965 en edició de bibliòfil i amb vuit gravats de Gisèle Celan-Lestrange. Seria reprès pràcticament igual com a primera part del llibre Atemwende (Gir de l’alè), el 1967. Va ser precisament aquella mateixa tardor que la parella es va plantejar separar-se temporalment a causa de les fortes tensions i els greus conflictes que vivien, produïts per l’agreujament de les crisis psicològiques de Celan. Així, el poeta es decanta per una parella que no li fallarà mai: el seu alter ego, anomenat Tu.
Potser per la seva centralitat i la seva rodonesa, però sobretot per poder manifestar la seva oposició a les lectures de Peter Szondi, el filòsof Hans-Georg Gadamer va escollir aquest cicle per comentar-lo poema per poema, en un llibret que, fins no fa gaire, era d’obligada referència acadèmica. Ara, en una primícia editorial, Jean Bollack posa en pràctica l’anotació breu com una rèplica a l’hermenèutica filosòfica gadameriana, i Arnau Pons el secunda en una operació filològica que té tota la pinta d’un manifest intempestiu sobre l’art de llegir.
Per tant, gairebé vint anys després de la seva publicació a Negranit, el Cristall d’alè torna a caminar. Però també la veu de Jean Bollack (Estrasburg, 1923; París, 2012).
Melcion Mateu Epíleg d’Andreu Gomila
Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona
Editorial: LaBreu
Barcelona, 2014
Pàgines: 80 Preu: 13 euros
Des del primer dia que el vaig veure, fins i tot abans de llegir-lo, em vaig adonar que Melcion Mateu era diferent. I escriu, també, diferent dels altres, amb estil propi, que és la manera més adequada de dir que pensa i crea de manera independent. En un moment determinat, fa més d’una dècada, va tenir l’oportunitat d’anar a una universitat americana de primer nivell, però va preferir quedar-se on era, és a dir, aquí. No va voler l’excel·lència i el luxe acadèmic perquè prefereix la infanteria, viure al carrer, escoltar jazz en antres abans que a l’Auditori, parlar amb un conserge, un taxista o un repartidor de pizzes, que fer una conferència en una tribuna pomposa. Melcion Mateu és una barreja de mallorquí i barceloní, que finalment va optar per l’exili. Es va cansar de passar misèries ja en el temps de l’opulència. El destí van ser les classes, sovint en precari, per les universitats americanes. I em consta que els seus alumnes l’estimen. L’estimen com l’estimarà el seu company de pis, Matt Sweeney, protagonista del primer poema d’Illes lligades, el poemari amb què el Melcion va guanyar el premi dels Jocs Florals. Aquest primer és una mena d’incitació a la vida, amb unes descripcions impagables, i potser és el poema més brillant de tots els que li he llegit. La balada de Matt Sweeney és el seu particular A day in the life: “L’hauríeu de veure quan es lleva, / amb la calba, amb el cap ple d’antenes retorçades. / Li hauríeu de veure els ulls verds de Heineken, / les ulleres i el nas d’intel·lectual / i la gota del nas, li hauríeu de veure / la boca i les dents / i la llengua i la papada i els pits i el cor / (tatuat damunt del cor), li hauríeu de veure / la panxa i l’esquena i el cul / guaitant-li per damunt dels calçotets.” És això la poesia, adonar-te que ets al costat d’algú que t’ha impactat com ho van fer els beatniks, Henry Miller o Philip Roth. El Matt Sweeney del Melcion és un cant a l’amistat, a l’amor, com només ho saben fer els grans poetes. És un pròleg per desplegar tota una galeria de personatges, des d’un explícitament autobiogràfic a d’altres que ens ensenyen criatures resistents, com el duríssim hivern al sud de Queens, amb tots els molls de Manhattan fets un fàstic. La ciutat de Noya York, de la qual s’acomiada, adquireix una dimensió mítica, des del bop de Charlie Parker a aquestes balades crepusculars que contenen el to cool de Miles Davis o la singular exploració a l’ànima humana de Charlie Mingus, Dexter Gordon, Monk o el Coltrane que reconeix Andreu Gomila a l’epíleg, com quan ens diu d’una musa “encén un cigarret llarg i prim i es queda badocant a l’avinguda”. Illes lligades és un llibre per aspirar-lo amb el vent de cara, per deixar-se dur per les cadències. Per assaborir-lo lleuger en la seva alta graduació.
Nascut el 1971, Melcion Mateu és un jove veterà, que ha fet d’ambaixador i activista en els llocs més insospitats. Col·laborador del nostre suplement des de la joventut, ha traduït autors com John Ashbery, Michael Ondaatje i Siri Hustvedt. Ha estat més d’una dècada fent classes a la Universitat de Nova York. La seva obra inclou Vida evident (1999, Premi Octavio Paz), Ningú, petit (2002) i Jardí amb cangurs (2005).
dimecres 19 de novembre Blanca Llum Vidal amb PUNYETERA FLOR
serà una de les convidades al programa en directe que faran els amics del Cabaret Elèctric a la Llibreria Laie Pau Claris de Barcelona, serà a partir de les nou del vespre.
vindrà Manolo Garcia, ex ultimo de la fila, per parlar dels seus llibres preferits i farem tertúlia de llibres amb llibreters de la Laie i Yannick Garcia
Si atenem a l’extensió, potser El bigoti sí que és una novel·la, en sentit estricte. Tot i que una novel·la relativament breu. Però no hi ha cap dubte que els mecanismes que hi posa en funcionament són els propis del conte o de la nouvelle. Des de la primera oració del text, una pregunta tan aparentment innocent i quotidiana com un “Què diries si m’afaités el bigoti?”, Carrère ens fa entrar en un món propi, redó, tancat —la famosa bombolla de les teories sobre el conte de Cortázar— que davalla a un ritme endimoniat cap a un forat negre, de conseqüències imprevisibles. I amb la sorpresa final que s’espera d’un relat d’aquestes característiques. Poc importa, doncs, davant d’una narració com aquesta, fins a quin punt estan construïts els personatges o els espais; no hi ha temps, literalment. Però tampoc no és necessari per al joc que ens hi planteja l’autor. Si hem al·ludit a Cortázar, a més, no és únicament per una qüestió de tècnica narrativa o de concepció del conte. És també —i sobretot— perquè el tema del relat de Carrère és el qüestionament de les realitats que creiem més segures, el dubte, la possibilitat que un dia qualsevol, i per un motiu aparentment innocu, tot el món sobre el qual se sustenta la nostra vida trontolle sense explicació. Aconseguir que res no siga segur, ni tan sols allò que més ho semblava: un dels objectius més habituals de la narrativa breu de l’autor argentí.
En la novel·la de Carrère, el protagonista decideix afaitar-se el bigot que ha lluït durant un bon grapat d’anys. Llança prèviament la pregunta a la dona, mig en broma mig seriosament, per temptejar-la, sense saber ben bé si en serà capaç o no. Però ho fa, en un rampell s’afaita el bigot imaginant la reacció de la gent que l’envolta: la dona, els amics, els companys de treball. L’atrau la part de joc que té, de broma; tampoc té major importància, es diu, si se’n penedeix no caldrà que espere massa temps perquè torne a créixer. Però el malson comença quan la seua esposa ni tan sols s’adona del canvi, i continua després quan de fet ningú no recorda que mai hagués dut bigot. És només el plantejament, l’inici d’un camí que no sap on el porta; on tot comença a deformar-se, primer, i a desfer-se a miques, després. Narrat des del punt de vista del protagonista, el lector l’acompanya en l’estupor, en la sensació d’irrealitat; en el dubte de si és víctima d’una broma molt pesada o d’una conspiració; de si el que viu és un malson o els símptomes de la bogeria. L’acompanya també en la inseguretat fins i tot respecte de les persones que fins el precís moment d’afaitar-se representaven els pilars de la seua vida. El final, sorprenent, sacseja el lector i li deixa marca. Però, de fet, tot el text li provoca una certa ansietat, un cert malestar, una incomoditat.
Just abans d’això hi ha les pàgines, probablement, més prescindibles de la novel·la, perquè diríem que no aporten res de nou a una trama que en aquell punt ja ha arribat al clímax, perquè no semblen tenir cap altre objectiu que ajornar l’instant del colp de gràcia. I perquè —en canvi— representen l’únic moment en què es dóna treva al lector, els únics instants en què la tensió narrativa perd intensitat i sembla voler trontollar. Si exceptuem aquest grapat de pàgines just abans del desenllaç, però, el relat de Carrère respon a aquella noció d’esfera, de forma tancada i en tensió; funciona com aquella màquina infal·lible, destinada a acomplir la seua missió narrativa amb la màxima economia de mitjans, que deia Cortázar. La brevetat del text, doncs, també s’explica en part per la tria estilística. Una prosa neta, aparentment sense artificis ni retòrica. Àgil, pensada per a dotar la narració d’un ritme que fa difícil escapar de l’espiral que compartim lectors i protagonista. I amb el contrapunt d’un humor negre que ens serveix per agafar un mínim d’aire abans de tornar al vertigen.
Que Carrère sent especial atracció pels personatges extrems, ho ha demostrat suficientment en algunes de les seues obres més celebrades: amb individus com el Jean-Claude Romand deL’adversari, o com Limónov, a qui dedica la novel·la homònima. El bigoti és anterior a aquestes, i el protagonista és un personatge de ficció, però hi podem trobar el germen del que escriuria després. Així, si en L’adversari el protagonista vivia una vida inventada, fictícia, en El bigoti el personatge ja no sap quina vida viu, quina part és real i quina una ficció. La novel·la transita per una espècie de cable de funàmbul, o pel tall d’una navalla: una línia molt fina que separaria la realitat del malson, la cordura de la bogeria. Parteix d’un context quotidià, normal, domèstic i aparentment inofensiu. Però és justament per aquest motiu, que sorgeix el desassossec, l’abisme i l’absurd d’una situació que —aquesta vegada sí— podem qualificar de kafkiana amb plena consciència. Els dos personatges principals, un arquitecte i una editora, feliçment casats des de fa cinc anys, representen la parella burgesa ideal en un París ideal; acomodada, feliç, perfecta. Les víctimespreferides dels experiments cinematogràfics —sàdics, en algunes ocasions— de Haneke, convertits en aquest cas en les víctimes ideals —especialment ell— de l’experiment literari de Carrère. Un experiment on cada pas del personatge per eixir de la situació en què es troba resulta —en la pràctica— un nivell més de degradació, una manera d’enfonsar-se més i més en l’absurd i en el terror. Arribats a un determinat punt del malson, ja només queda l’esperança de despertar i respirar alleujats. Però, això no sempre és possible.
Pere Calonge al bloc literari El Trapezi http://eltrapezi.com/el-bigoti/
Blanca Llum Vidal acaba de publicar un nou llibre de versos, Punyetera flor. Labreu Edicions l’ha editat dins la col·lecció alabatre i el poeta i crític Sebastià Perelló en va fer presentació pública a Mallorca amb aquest tecxt que tenim la sort de reproduir a Núvol.
Fes-me-la sentir!
Càntic, 8, 13
La dolça pruïja d’una verba
Joaquim Ruyra
La cosa molesta. El lloc de la llavor. I aquí, just aquí, deixar caure aquesta pertorbació que s’ha badat desafiant i vulnerable. El poeta afirma que allò que ve al món, si no el desgavella no mereix la nostra atenció, ni la nostra paciència. Però també hem sentit dir que aquell que cull una flor esvalota un estel. Treure entre l’ànsia del desconcert i la por a malmetre. La punyetera flor. La flor cabrona. Flor grossera que dóna matadura, que treu espina, incomoda i irrita, magnètica i somnàmbula, flor del mal i del desassossec perquè és tirànica com l’atracció i el desig, i s’enfila com la passionera que resisteix les gelades i rebrota sempre. I alhora és medicina, sedant, contra les rampellades, i t’endormisca. La veu l’ha de dir i l’ha de transfigurar fins que n’hagi destil·lat el patiment que malmet i destrueix. I és això que fa el poema, camí, i en un revolt s’adona que hi ha una por que esdevé desig i que no cal combatre, que no és despossessió. Això dirà el llibre, que no és un àlbum ni un mostrari, que té un començament i acaba en un punt, allà, entre i entre.
Punyeteries. El poema s’escriu en la contrarietat i és una feina lenta i àrdua, endimoniada, a fil per pua, com si qui escriu es fes la punyeta, una lluita amb la llengua i en la llengua. Tocar-se-la. Baldar-s’hi. Atabacar-se en la futilitat d’aquell que fa puntes i randes, i en aquesta passamaneria i calats, precipitar-se, minuciós, infructuós, com un nigul borrer, i fer persistir el desig, i trobar-hi una por, allà, a la frontera de la veu, una por que no en fa, perquè es més desig encara. I no te l’han d’esguerrar aquells que porten el temor clavat darrera el cap, perquè la por del desig se’ls menja. Sí, aquells que només llegiran la randa sonora, l’escriptura per a l’orella, no aquesta manera de resistir-se a la violència de la relació, a través de la llengua. Per això treu la flor carregada de punyetes i és quan els poemes conformen una immensa inflorescència que cerca i tresca en l’atracció dels pol·linitzadors la brosta més viva entre tanta tartuferia.
I si cal farà comparèixer l’atrocitat que fa niu en els mots i els despullarà. I si vols llegir, només has d’acompanyar la veu a l’avenc on hauràs de baixar i allà t’hauràs de cremar els dits en l’ombra fresca, tal com diu el mestre. Toca-la. Toca-me-la. Afronta els extrems, sura en aquesta ànsia d’inclusió, que t’ha de desplegar en un art de la fuga, que t’ha de treure de polleguera, des de la singularitat paradoxal que desfà carcasses i apories en el poema, que no deixa de ser mai interrogació i rèplica en una errància feliç. Una exultació. Un festeig. Oxímoron viu i imprevisible on sentiràs el refilet de l’ocell de còlera i l’ocell d’amor, i de serenitat, i la veu farà punta a l’indesxifrable, te’l posarà a la boca i el sabràs parlar. Filla de la discòrdia, al marge furgarà sense por on ha de coure, sempre endins, quan l’estranyesa fureteja en ella mateixa, i més encara, fins a l’os, i has de saber que troba ossos en el lleu, per això va més endins encara. Aquesta és la seva exigència. Descaradament. Perquè som al lloc de l’inconcebible, i aquí has d’obrir els ulls a la llum. I farà mal, no el mal depravat, sinó aquell que cou i cura, i fins i tot l’angoixa farà de tallafocs a la fascinació mòrbida, i sempre endins, allà, al frau, sempre pel pas estret, fins que la veu faci lloc en si mateixa i s’esbatani. Fins que no pugui més, perquè escriu i rondina i la sentiràs dir, ferida oberta, mel i tenebres, des d’aquests confins, des del perill de ser ben real.
La flor indispensable, la flor ombrosa, estranya, que t’ha de capgirar damunt davall, com un que té el cel d’abisme sota els peus i camina amb les mans i el cap. Mostrarà allò que no té nom i per això li caldrà desbordar-se, perquè el poema és somnàbul i és saber estar sempre a l’estaqueta. I la veu vendrà d’aquesta boca d’ombra i s’esventrarà per dins fins a l’inconegut, flor de nit i d’amor i de repòs que és més risc encara i insurrecció que s’esquinça i es desmantella en l’esgarrapada de més amor, que t’entra per la carn, sempre trànsfuga, un desertor que renega, i amor dels amors, amor trabucat. Allà, muntanya amunt, a la serena, mai dòcil, pertinaç, com a cabra daina, on el poema sempre és infracció, una veu que no claudica, que alena en el neguit dels cims. I del neguit, en sap fer un jardí i un desert on t’ha d’escometre el falcó més grosser que et cercarà les pessigolles i tu només li has de mostrar el trau. Fins que Déu tremoli. La punyetera flor. El poema com a molèstia, la lletra que emprenya, perquè no endreça, fa fressa i cerca raons, fa remor, i arma gresca en la llengua, i en un raig de veu dirà de tira, sense por, des del vers que es conforma en la cosa poca que mina el rocam altisonant. No hi cerquis fums, aquí, ni buferia solemne. Et farà un portell o traurà ulls fins que t’esgarriarà. Ben aviat entendràs que només vol foraviar-te. Quan seràs lluny, just aquí, s’aclarirà el sentit, es retiraran els núvols i els mots faran lloc a les coses que no s’han dit i que s’haurien de dir. Para l’orella i les sentiràs, talment fruits saborosos. Ara si vols nous, trenca-les.
Blanca Llum Vidal cerca el punt flac i en aquesta incomoditat vulnerable sent a la boca la pruïja dels mots, no s’enrampa la llengua i mal serà que el poema no expressi aquesta irritació i no deixi ben a la vista que la llengua no és liniment, que t’hauràs de llepar la ferida o cercaràs l’ungüent en altres boques, en la complicitat nua de les paraules més clandestines. Sempre camp a través. I allà, com els que caminen damunt les puntes, el poema s’escriu, i així l’has de llegir, en la corda fluixa, on n’hi caben dos i tres i més. Enlaire, en aquesta agilitat, fora de si, on sempre n’hi caben més. I allò que no sabem, la llengua ho sap, i allà hem de llegir. Aniràs i vendràs, a dins i a fora. I sortiràs encara més, engolfat en la forania, quan ja no hi ha camins, enllà de l’altre que fa niu en tu i en mi, allà on sabrem desfer la mort, on sempre som al punt de començar pel començament. I no hi fa res si t’has perdut, i de tan perdut veus néixer la veu més fèrtil. En el miracle de les entranyes, on s’escriuen els noms i fan el fill, el cant. Seràs l’intrús, l’estranger i et diran de tu. Perquè Blanca Llum Vidal fa revenir l’escriptura que deixa traces d’allò que ve d’abans i endins i fora de la llengua. De poema a poema, fa via, s’estira i quan se separa, en la tensió, s’hi troba allò que uneix. Ajunta-t’hi. La seva poesia és un lloc on arribes i t’hi acostes i aprens que mai no t’ha de pertànyer, perquè aquí mai no es tracta de prendre possessió. I en el viu d’aquest trau, cou, però no exclou, ni denega. Entra-hi, mar endins, ja saps que de vegades fer sentit en el poema és anar venint, surar, no negar-se.
No hi seràs sol, aquí, la història t’amara i el dolor dels altres ens penja de la llengua, vénen veus d’un país no escrit que s’ha de dir. Tampoc no ve a prendre la lliçó a ningú, ni repara si la dius bé, però el poeta, i no t’hauria de venir de nou, té davant tota la infelicitat de l’home i del món, i la veu no troba el repòs en l’ombra i no li neix cap estel al cel de la boca. I si la hi tapes, s’escalfarà, i el poema serà arena entre les dents, això és la guerra, i sempre cercarà despintar-nos el paladar negre. Ja pots ben dir que són els mots que fan la seva en nosaltres, però un o l’altre parla, aquí i ara, i ha de treure la cara. En la poètica de Blanca Llum Vidal l’obscur treballa, fa de traginer de la claror que l’ha de desfer, però no cerca el blanc destil·lat i essencial, s’hi embruta, s’hi amalgama, promíscua, i té fugiguera davant qualsevol estetització del poema, davant l’afany de celebració sagrada de la poesia, diu arruix als partisans de l’irracional i de l’entusiasme col·lectivitzat que cerca engatar-se en la verbositat i el misteri. Mostra la llengua esquerpa i díscola davant els bels que agermanen l’olor d’arrencat visceral i l’ànsia d’absolut i de veritats supremes d’ordre superior. Una veu crea el seu propi temps, ja ho diuen. Alguna cosa vol passar per aquesta veu, vol existir, i no t’hi pots presentar amb aquell aire bufó de diumenge, joiells i esmalts, li has de parar esment, i has de moure conversa, perquè el poema sempre és tenir relacions. Tampoc no es tracta de deixar-se fer i escainar, t’hi has de rosegar els colzes, has d’obrir el bessó de la fam, la que t’alça, i t’hi has d’esquerdar, una fam que no has de matar, una fam que no té llei. I en aquest sentit, Punyetera flor és una poètica de la golafreria i una èpica de l’avidesa. I d’un poema a l’altre s’aixequen ponts de fam i fas via enmig de dejunis romputs. Són els mots que desitgen i s’ofereixen com a hospitalitat en un diàleg amorós, entre rampells de criatures. Deixau-vos estar d’exorcismes, aquí no cerquen el vampir en aquell que llegeix, ni s’estableixen relacions de força i poder, no s’instaura una dogmàtica de la possessió.
Escriure —i llegir— aquí, no és fer mestressades. Només reclama una disponibilitat perquè el poema inventi en mi una orella, un seu escolt, i pugui dir el seu mot plural. Cal fer-li lloc en la conversa que hi ha en cadascú de nosaltres. S’afanya per tal de trobar una sortida, vol estar dins la pell d’altri, i és l’amor que ens treu fora de nosaltres mateixos, per això en aquest llibre s’argollen l’ars poètica i l’ars amatòria. L’amor participa de l’esperit inconformista que suen els versos. I tot allò que saps s’ha capgirat, perquè aquí la fidelitat és un duel amb la veu pròpia, només separa i és deslleialtat, i ja ho saps, quan t’he traït és quan som més fidel i ardent. En el poema i en la pell. Mai per mai, la punyetera flor és comoditat ni confort. I és en la disparitat, en la discordança del qui fa tres, el tercer etern de l’amor de què parlava Tsvietàieva, que s’excita i es transforma seguit, seguit. Aquí, la passió és una altra cosa, una altra cosa que ja no és passió. I en aquesta impaciència permanent d’una altra cosa sabem què ha de ser viure en les brases i alenar-les. Per això mateix no s’escriu en una llengua materna, sinó en la seva estranya extimitat, amb allò que és forà i ben íntim alhora. En aquest abisme que ens mostra, el vers és intempestiu, alterat, ens obliga a fer-lo i desfer-lo contínuament, en un tirabuixó infinit, i fins i tot ens compromet en l’afany d’empescar-se de bell nou l’oralitat.
Tout est paradoxe, deia el mestre Flaubert. Si bé hi ha un rebuig del “lirisme” irracional, no renuncia a la contrarietat de no voler resoldre les contradiccions i els contrasentits. Així, de vegades el poema es presenta com una cinta sense fi, un bucle, una mena de figura acrobàtica i es desplega en la paradoxa, perquè ve d’una escriptura per desviació que no s’arrufa en les contraindicacions, es dilata en la disparitat que l’escup de l’afany absolut de voler donar una resposta. Entrebancar-se, aquí, es deixar de banda el mot d’ordre, aixoplugar-se en la diferència i en la vulneració, no encongir-se i estrafer la veritat tirànica i imperativa. Per això la veu s’aliarà amb el contrincant, l’invers, el desviat, l’esguerrat, i això li servirà de revulsiu que la fa lluny de la guarda, la que sempre acaba per mostrar les dents. Sempre rascanyós, el poema és el lloc de l’inquieteur, no del turiferari i de l’acòlit, en una mena de cabriola expansiva que farà servir de boies els mots recurrents, quasi obsessius, que es disseminen en ecos i ressonàncies entre silencis i llacunes furtives i que constitueixen una respiració, l’alè dels poemes, una orfebreria de la represa infinita.
Hi ha una animalitat, que no prové de tel·lurismes sagrats, ni d’essencialitzacions sagrades, sinó d’una empatia amb tot allò que és viu, que fresseja, s’agita, esquiroleja i crea una ànima de complicitats en el llibre, i fa trama i ordit, s’encavalla i s’articula i desarticula en equilibris precaris, s’accelera, cus i descús, sempre en trànsit cap a la llum per tal de dir allò que ha après en el trau. Sempre de passada, en plena metamorfosi, el poema es presenta com a moment crític que no tanca res perquè batega, participa en el perill de gosar dir i saber. Per aquest motiu és dolor i cura, no a l’estil dels escorxats de la paraula, són dolors vius, no els seus eclipsis, que s’escriuen al mig, quan t’han migpartit, en l’escletxa, i si el buit s’obre com si fos una cortina, allà li posa fites amb tot l’amor, amb l’ull i la boca. Veritable escriptura de la nafra. Ferida de sentit que mai no s’assimila però que sempre percudeix en el present, com un trenc de llum en l’obscuritat. I amb aquest amor als últims confins, quan les carns parlen, quan estimar-se més és aquesta errància que ens refresca en el corrent dels dies. I en la precarietat, si cal, fer crosta. I no acabar mai, perquè en la cicatriu palpita el seu impacte. Lluny sempre de l’exili del silenci, perquè el crim mai no és un avatar de la història, sempre en queda la fractura, sempre som entre i entre, en l’estrangeria del poema sol que ve després, on l’altre que invoques sembla inaccessible i només queda fer passes cap al secret de l’encontre. Per això arrapar-se sempre a l’amor alçurat, sempre imprudent, és un acte polític, perquè en aquesta indocilitat, en allò que és mal de dominar, en la flor enterca és on sentim allò que sempre renilla en nosaltres. Ens hem de deixondir, i cercar allà on no n’hi ha, perquè allà trobes l’altre que t’alena al clotell i fa més seu, i teu, allò que no prendreu, ni voldreu prendre en possessió. Només t’has de deixar portar per aquesta espiral de coses arrossegades que van d’un poema a l’altre, perquè el poema és el clotell del món, el lloc de la indefensió, díscol i fràgil, que mai no s’imposa, bescara dels dies, cos balder, mànigues amples on pots establir diàleg amb l’invisible que s’encarna i arrela en el revers, al marge, en la disparitat dels volanders que no volen ensenyorir-se de la boca, de la boca de l’altre. El poema és aquest incís inquietant a cel descobert, trencadís i refractari, on seràs capaç de surar en el desacord, com entre aigües, i seràs carn i peix, copinya i cornet, i no t’ofegaràs, no t’hi enfonsaràs. No hauràs de triar per força. I si trobes els clots, els nedaràs.
Des de l’anomalia, la irregularitat, seràs com una pedra que escup el clau davant l’odi de les veritats, i travessaràs tots els camins. Perquè cal anar amb compte, ja ho diu Meschonnic, mentir no fa renou, i ja ens han avisat: en el fons de l’amor pel poder hi ha l’abús de poder, i és en la llengua que ens hem d’explorar, ens hem de sondar i provar-nos en l’exigència més extrema. Una veu diu, treballa com el tèrmit mallarmeà, cava, no deixa que sigui la boca fluixa que raja, no consent que siguin els mots els que van a la seva, ni es renta les mans perquè és la poesia que fa el seu joc, com si la veu fos el lloc de les seves aparicions i s’hagués deixat estar entre la logomàquia i el miratge, o tot fos acrobàcia d’inanitat sonora. Es fragilitza des de l’interior i fissura el poema i l’implosiona. I si vols, tal com diu el poeta: de nit t’espero en mon palau esbatanat.
Escriure vers, així, aproximatiu. Avançant. Des de la parquedat, que s’arrenca del mal i fa estralls i ferida geniüda, que remou el cel i la terra, convuls, mentre el present ens devora com a infants, i ara és com un escurçó i t’impreca, i més enllà pren i s’encén als afores de la veu, o dóna i no cedeix, rebec, i diu la mort i no la vol retenir, i s’esbrella per tal de fer-li un lloc, com si una esberla s’obrís i s’escrivís encara més i més endins, allà on els talls s’ajunten i el desig fa més desig fins que s’obre laflors enversa, capaç d’acollir la joia i els sofrirs, i després cerca desarmar-los, fins que amb mezurarefina la seva violència sense esgarriar-se en el silenci o en el no-res del poema. Fins que el poema ja és un altre nom del poema, aquell que arrela en l’aire, ja és escriptura singular que creix endins, en una altra poètica de l’entrebescar, i despunta no l’absente de tous bouquets, sinó la punyetera flor, capaç de dir el foc distint que ens habita, aquell que crema dins l’aigua, l’altra flor, que diu en l’exigüitat, que passa per l’ombra de l’altre, i s’hi immergeix, més endins, més endins, cap a la despossessió i el poder dir no, en el no-poder, i allà, en la fondalada, en la llacuna, trapelles tots, tu i jo, i ell, en la cara obscura del poema, al seu hort clus, quan ja no hi ha camins, ni garrigues, ni pins, allà, arrencar-se de la caverna, fer-ne una festa, sortir de mare i trobar la porta oberta. I desfogar-se, fer gambades i córrer la gandaina. Aquesta alegria, quan el poema en fer-se només ansia anar de boca en boca.
Labreu recupera les primeres obres d’un dels veritables escriptors francesos amb èxit de crítica i de lectors. L’autor és Emmanuel Carrère (París, 1957) i el llibre El bigoti, la seva primera novel·la, publicada el 1986. No fa tant, el 2005, ell mateix va fer-ne l’adaptació cinematogràfica. Carrère va ser conegut pel seu llibre –i també pel·lícula– L’adversaire. Tota la seva trajectòria ens mostra la fascinació pel monstre que viu amb nosaltres, que som nosaltres i que s’apodera del nostre dia a dia aprofitant el mínim canvi de llum o de coordenades. Una teranyina d’horaris, afectes i llocs comuns que, de vegades, sembla que ens empresona però que a la narrativa de Carrère té altres virtuts: la del foc que manté la bèstia dins la gàbia.
A El bigotí, una vegada més, el fantasma kafkià conviu des de les primeres pàgines. Sembla que no hi passa res. Tot és com sempre. Tot es pot reconduir. Tot sembla una broma, un error, una mala interpretació. Però l’anècdota –en mans d’un altre autor– podria convertir-se en un conte surrealista, en una tragicomèdia, en un artefacte que podien assimilar fàcilment. No en el cas d’en Carrère. La bogeria, l’horror, el perill, l’horror, el pitjor horror que té lloc al dormitori, al saló de casa o… al lavabo.
Aquí, el protagonista decideix, mig en broma, mig buscant la provocació, afaitar-se el bigoti. La seva dona, Agnès, sabrà valorar aquella juguesca. També els amics de la parella, amb els quals van a sopar d’aquí a unes hores. Un joc divertit, desprendre’s d’un bigoti de deu anys, no? El problema és que l’Agnès no s’hi fixa. Els teus amics, tampoc.
L’home sense bigoti creu ser víctima d’una broma. L’escenari de testimonis s’amplia: els companys del despatx, les baralles a casa: ningú no recorda haver-te vist amb bigoti. Els records, les proves amb què el protagonista intenta tornar a ficar-se dins una narració ordenada que fins ara era la seva vida, no vénen a rescatar-lo. Unes fotos que no es troben. Unes vacances que mai no es van fer. Un familiar que resulta que és mort i tu saps que és viu. L’estan intentant fer passar per boig? Està embogint l’Agnès? Continua sent una broma pesada?
El llibre, una novel·la curta, que un escriptor més mandrós i menys ambiciós s’hauria conformat deixant-la en conte, es llegeix amb intensitat i inquietud. No saps ben bé on estàs perquè t’esperes qualsevol cosa i pregues perquè Carrère no resolgui en fals la trama. No ho fa. És cert que l’últim trajecte s’allarga i t’arrossega sense sentit massa temps, però el final, sense ser un acte genial de prestidigitació novel·lesca, funciona i ho tanca bé, deixant-te igual d’inquiet i preocupat que durant tota la lectura. No consultarem estadístiques, però estic segur que a partir del 1986 els homes que decidien afaitar-se el bigoti van anunciar-ho abans.
Melcion Mateu (1971) és poeta, traductor i crític literari; autor dels poemaris Vida evident (1999, Premi Octavio Paz), Ningú, petit (2002) i Jardí amb cangurs (2005). Del 2002 és la plaquette Vigila, Flip / Careful, Flip, amb traducció anglesa de Matthew Tree. Té pendent de publicació l’antologia Habitaciones y canguros (2002-2012). Alguns poemes seus també es van incloure en l’antologia Los versos de los acróbatas (Mèxic, 2005), i han aparegut a revistes com The Paris Review (USA); Inostrannaya Literatura (Rússia); Literatura. Mesecnik za knjzevnos (Eslovènia); i Celuzlose (Brasil). Mateu també ha traduït obres com Alguns arbres i Autoretrat en un mirall convex, de John Ashbery, El fantasma d’Anil, de Michael Ondaatje i el poema en prosa Coses que et llegeixo de Siri Hustvedt, entre d’altres. Ha publicat ressenyes, entrevistes i cròniques sobre la vida cultural i nocturna de Nova York als suplements culturals dels diaris Avui, Diari de Balears, El País i La Vanguardia.
Mateu és doctor en espanyol i portuguès per la New York University amb la tesi La rosa en las tinieblas: Dau al Set, Postismo y la vanguardia latente (1945-1953); màster en literatura comparada per la Cornell University (USA) i llicenciat en Filologia Espanyola per la UAB. Nascut a Barcelona fill de pares mallorquins, va viure a Nova York entre el 2005 i el 2014, i actualment viu a Florianópolis, Brasil.
Els poemes d’Illes lligades, amb què guanyà el Premi Jocs Florals de Barcelona 2014, recorren els paisatges d’aquests arxipèlags.
LaBreu edicions ens descobreix Joan Jordi Miralles, un autor meravellós que absorbeix el lector en el recorregut vital d’una dona com qualsevol
Una dona meravellosa
La història de la Neus és la història d’una dona com qualsevol, i és la història d’una dona meravellosa. Una persona que decideix deixar enrere els automatismes que se li han activat al llarg de dècades d’existència. Les decisions que pren s’encaminen a trobar els desitjos més profunds oblidats sota la catifa de la inconsciència. Per buscar-los se separa d’un marit que només aprecia, i persegueix la satisfacció a través d’un sexe desenfrenat que no l’omple més enllà de l’aventura. Així, degustant la sensació de llibertat emocional, remena en la foscor de la pròpia ànima, però la insatisfacció no tira avall per una gola que s’omple de líquids inconfessables, perquè el que beu no és precisament allò que vol, és pur entreteniment, com qui va al bar després de treballar i es pren un parell de whiskis. La incomunicació en estat pur. Amb un mateix i amb els altres.
La Neus té una filla amb qui es veuen sovint però que en realitat no coneix. Tenen una relació cordial que construeixen a partir d’una estimació inconfessada, de no poder-se explicar qui són l’una a l’altra, perquè no ho saben, perquè es busquen i no es troben. Perquè una relació mare-filla és difícil quan no es troba l’equilibri de la relació persona-persona, de tolerància i acceptació.
La Neus és infermera de malalts terminals i fa molt bé la seva feina. Té cura dels pacients amb amor incondicional i respecte per la vida. Un amor i un respecte que no sap comunicar amb els més propers. Tot camina endins, massa endins, per les entranyes dels desitjos insatisfets, perduts en un laberint de recorreguts impossibles. És una necessitat de saber i no reconèixer que es vol saber. És el conflicte constant, subterrani, acompanyant el dia a dia.
Joan Jordi Miralles ens explica la història de la Neus amb un estil concís i molt directe. Convertit en un narrador que segueix cada passa de la protagonista, que coneix tots i cadascun dels moviments que li donen vida –i n’hi treuen–, omniscient però de cap manera omnipresent, construeix un ritme de lectura absorbent i un llenguatge que dibuixa una Neus, una dona meravellosa, que sembla estar per sobre de la vida, que sembla controlar tot el que li passa i viu, però que amb una subtilitat extraordinària també insinua una desorientació existencial que circula subterrània en cada glop d’aire que la fa viure. No estar on es vol estar és difícil de suportar si, a més, no se sap com fer el clic que mogui la fitxa perquè les coses es transformin.
L’esclat de microsegells va arrencar ja fa una dècada, amb el naixement de LaBreu, i busca fer-se sostenible
Els grans canvis acostumen a gestar-se en petit comitè. Fa una dècada Ester Andorrà i Marc Romera van publicar el primer títol de LaBreu Edicions, Sant Jordi XP, “un còmic que s’enfotia de la llegenda”. El llibre tenia poc a veure amb l’aposta consistent per la poesia i la narrativa -estrangera i catalana- que els ha donat a conèixer més endavant. Així i tot va ser una primera llavor de l’actualment fèrtil edició independent catalana. En el context del 2004, Quaderns Crema i Edicions de 1984 resistien en un moment de transició que es va començar a intuir amb la integració d’Empúries a Grup 62 (1996), l’adquisició de Columna per Planeta (1997) i l’absorció de La Magrana per RBA (2000).
El 2014, les noves estructures editorials en català són iniciatives amb un fort component vocacional, però amb voluntat de ser rendibles econòmicament (encara que només donin per un sou o, amb sort, dos). Aprofitant el desè aniversari de LaBreu, l’ARA ha reunit vuit dels responsables de la petita revolució microeditorial que ha contribuït a enriquir el panorama en llengua catalana. A Edicions del Periscopi, Ela Geminada, L’Altra, Raig Verd, Males Herbes, Adesiara i Club Editor caldria afegir-hi petites iniciatives escampades per tot el territori del domini lingüístic del català: la mallorquina El Gall Editor publica des del 1996; Brau treballa des de fa dues dècades instal·lada a Figueres; El Cep i La Nansa, una de les més veteranes, publica des de Vilanova i la Geltrú des del 1979, i Isabel Martí va engegar La Campana a Barcelona el 1985. S’hi han sumat Comanegra (2006), Vitel·la (2006), Marbot (2007), A Contravent (2008), Saldonar (2010) Gregal (2011) i Sembra Llibres (2014).
Per què editen?
Omplir els buits en català i fomentar l’intercanvi cultural
“Era un temptació irresistible: en el moment en què vaig veure aquesta possibilitat la vaig agafar”, diu Maria Bohigas, que el 2005 va poder recuperar el fons de Club Editor -llavors propietat de Planeta- i es va establir com a editora independent, associada fins fa un parell d’anys amb Josep Cots, d’Edicions de 1984. El mateix 2005 quatre socis van començar a parlar del futur projecte d’Adesiara. Un d’ells era Jordi Raventós: “La meva obsessió era publicar llatins i grecs, però la nostra editorial no és només això. Diguem que no tenim cap autor viu en el catàleg -ironitza-. Hi havia veus que ens deien que havíem de publicar en castellà, però a nosaltres ens va semblar que on falta molta cosa era en català”.
Aquesta era la mateixa sensació que tenien Jordi Fernández i Laura Huerga, que el 2012 van publicar el primer llibre de Raig Verd, A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker. Tots dos havien quedat estupefactes de veure que cap editorial espanyola ni catalana estava disposada a publicar l’autor holandès. Ells ho van fer en les dues llengües i van guanyar el premi Llibreter. “Una de les nostres intencions, a l’hora de crear l’editorial, era fomentar l’intercanvi cultural -diu Huerga-. Hi ha molts segells que publiquen autors anglosaxons, però nosaltres també volíem acostar noms de la literatura brasilera, alemanya, polonesa o grega. I nous noms d’aquí”.
Aniol Rafel va fundar Edicions del Periscopi el 2012 “després de donar voltes pel sector editorial”, des d’El Andén fins a Libros del Asteroide. “Es van donar les condicions per poder publicar autors que no hi eren en català fins llavors, com és el cas de David Foster Wallace i Gonçalo M. Tavares”, explica. El naixement d’editorials en castellà com Impedimenta, Alba, Nórdica, Alpha Decay, Minúscula o Automática hauria contribuït a adobar el terreny perquè passés el mateix en català. Oriol Ponsatí-Murlà, que el 2007 va fundar Accent i que el 2011 va tirar endavant Ela Geminada, no comparteix “el diagnòstic de subsidiarietat” i creu que un dels motius que hi hagi hagut aquesta florida de microeditorials “són els espais buits que va deixar el clúster de Grup 62 a partir del 2007”, que agrupa segells com Empúries, Columna, Destino, Edicions 62, Proa i Estrella Polar.
Una de les primeres intencions de LaBreu era aconseguir que “el terreny de la literatura oral també passés al paper”. Per això van fundar la col·leció Alabatre el 2006, des de la qual han publicat una cinquantena llarga de títols que representen el polimorfisme estilístic dels poetes catalans contemporanis. Entre el 2007 i el 2012 es va afegir a l’equip Miquel Adam, que va ajudar a llançar les col·leccions de narrativa estrangera i catalana. Des del 2012 Ignasi Pàmies ha substituït Adam.
Els vuit Editors caminant Per la Gran Via de les Corts Catalanes. / FRANCESC MELCION
El cas de Males Herbes és d’una gran singularitat. L’explica Ricard Planas, meitat del projecte juntament amb Ramon Mas: “Vam passar força temps fent una revista i va arribar un moment vital -el 2012- en què ens vam decidir a publicar literatura fantàstica, sàtira i terror en català, feta aquí i a fora, perquè és el que ens agrada i a més tenim una bona tradició d’aquests gèneres”. Eugènia Broggi, per acabar, que va ser editora d’Empúries fins al 2013, va plegar per muntar el seu propi projecte, L’Altra, que va publicar els primers títols a principis del 2014: “Eren el lloc i el moment equivocats, però jo necessitava fer-ho”.
Què publiquen?
Compartir protagonisme amb el castellà o fer apostes úniques
Poc o molt, la majoria de les vuit microeditorials s’han decidit, en un moment o altre, per publicar autors catalans inèdits i traduccions que no surten alhora amb les versions castellanes. Ho ha fet Adesiara sovint (amb la Fanny Hill de John Cleland, o amb l’ambiciós Saviesa grega arcaica ), LaBreu (reivindicant Paul Celan i Raymond Roussel), Males Herbes (traduint Kurt Vonnegut i Jonathan Lethem) i Club Editor (amb Elias Khoury, Hervé Guibert i Aharon Appelfeld). “Per mi, presentar autors que no existissin en castellà era un enriquiment molt gran, però m’he adonat que costa molt introduir un autor estranger i fer-lo existir -reconeix Bohigas-. Quan es publica en tàndem amb l’edició castellana, depèn molt de qui és l’altra editorial. A mi m’ha anat bé en els casos de Per Petterson i Alice Munro. I després m’ha passat que hi ha hagut algun títol del catàleg, com El desgavell, de Ferran Planes, que ha tingut una nova vida amb la nova edició castellana”.
“A LaBreu hem publicat Dovlatov, Fauser i Bezmozgis sense que hi fossin en castellà i ens ha anat molt bé, però és veritat que has de fer una mica més de pedagogia amb la premsa -diu Andorrà-. Tenim una gran sort: els nostres lectors són força atrevits i ens fan confiança”. Laura Huerga diu que un dels problemes “greus” amb què es troba “és el bloqueig sistemàtic de drets catalans que algunes editorials practiquen: se’n parla molt poc”. Així i tot, Raig Verd ha pogut apostar per Michal Witkowski i Michael Köhlmeier, i ha tornat a traduir Peter Handke en català, i ha pogut publicar, juntament amb Anagrama, 14, de Jean Echenoz. Ponsatí-Murlà va provar sort amb Coses que passen, de Grégoire Bouillier, amb Accent, i es va “estavellar comercialment”. Va tenir més sort amb Temperaments filosòfics, de Peter Sloterdijk, del qual ha venut més de 800 exemplars: “La fortuna de publicar un autor que no hi és en castellà depèn no només de la qualitat del llibre sinó de la capacitat de portar l’autor i del cas que et facin la premsa i els llibreters”.
Són viables, els projectes?
Els ingressos són petits; l’e-book és una fal·làcia
Quan es demana als vuit editors per la sostenibilitat dels projectes, les respostes són positives, però amb matisos. “Som viables perquè ens dóna la gana ser-ho -dispara Maria Bohigas-. De moment rutllem. I un dels aspectes que em tranquil·litza és que els lectors s’han anat rejovenint”. Eugènia Broggi creu que un dels objectius pendents és “captar el lector catalanoparlant que té una nul·la tendència a llegir en català”. LaBreu, que no és empresa sinó associació cultural, reinverteix els ingressos en els pròxims llibres: “Som molt modestos però som atrevits, i quan deixem de tenir públic ens retirarem com les cabareteres”. Huerga assegura que ara mateix l’editorial no se sosté només amb les vendes: “Hem començat a presentar-nos a subvencions, que estan mal vistes però que són necessàries”. Oriol Ponsatí-Murlà no ha recuperat la inversió inicial que va fer a Ela Geminada: “No cal que els llibres m’aguantin a mi, econòmicament, sinó que s’aguantin a ells mateixos. Els ingressos els trec donant classes, fent conferències i escrivint llibres per a altres editorials”.
Tots coincideixen que l’e-book és, de moment, una fal·làcia. “No crec que el nostre públic ens en demani. Volen continuar llegint Sèneca en paper”, diu Jordi Raventós. Raig Verd i Males Herbes han provat sort en aquest format, amb resultats mínims, que no justifiquen la inversió. “Vam començar a publicare-books pensant: «Tant de bo ens pirategin!»”, exclama Ricard Planas. De moment el futur de l’edició independent en català passa pel llibre físic, d’exigència literària, inserit en un catàleg coherent. Aniol Rafel, de Periscopi, fa una última reflexió: “La literatura mereix ser coneguda. Llegir no és només una demostració de la competència lectora”.
La protagonista és una dona de 47 anys, infermera, divorciada, i amb una filla. A la novel·la, s’hi explica, substancialment, el procés que segueix aquesta dona després del seu divorci i que comporta esperances, frustracions, monotonies i fugides de la realitat, fins a arribar a pensar, com diu el text, amb el bon estil de Joan Jordi Miralles, que “si mira enrere se sent inútil.Si mira endavant, insegura. A banda i banda, desprotegida”.
Aquestes informacions ens les proporciona un narrador que es val de l'”estil indirecte lliure”, en present. És a dir, a través d’una narració en tercera persona que reporta -només- el que experimenta el personatge. Quan el narrador diu “La Neus no respon, se sent garratibada, sense saber com reaccionar” el lector sap que això no és el que observa un narrador, ni el que el personatge diu d’ell mateix -com en unes memòries- sinó el que experimenta en fer, en pensar o en sentir alguna cosa. Indissociablement i simultàniament a la cosa experimentada.
Aquesta tècnica l’han utilitzat grans autors contemporanis -Virginia Wolf, James Joyce, Franz Kafka o Ray Bradbury- i té en el Jarama (1956) de Sánchez Ferlosio, el precedent peninsular més il·lustre. És el que Dorrit Cohn (1976) en diu “el monòleg narrativitzat”, I això és el que Joan Jordi Miralles en Una dona meravellosa. Amb, em sembla, una conseqüència evident: si algú ho explica -narrador o personatge- l’atenció se centra en els fet o en la valoració que en fa, conscientment, el personatge. Amb aquesta tècnica, però, el text posa en primer pla l’experiència, sense que ni el narrador -ni el personatge- la valorei. Directament, sense filtres i , amb la narració en present, ni tan sols el filtre de la memòria. Joan Jordi Miralles ha tingut l’encert -i enstic per dir, el coratge- d’optar per aquesta tècnica.
En Una dona meravellosa, la protagonista -Neus- té una activitat, diguem-ne, normal- és una bona professional, s’interessa per la seva filla, va a l supermercat, se sent lliuire quan es divorcia, copula socint am qui pot, es deprimeix o s’il·lusiona- però el que la defineix, és gairebé la reacció sensorial i emocional immediata davant del que li passa. Atordida, sens nord i buida. O com diu el text “en el seu interior, de valor, no hi té res”. I l’efecte que produeix no és ni el de condemna ni compassió, sinó una sensació inquietant i desoladora. A mesura que avança la novel·la, el personatge evoluciona. Un parell d’esdeveniments molt greus accentuen el seu dolor sense atenuar, però, el seu -ella no ho diria així- nihilisme. Per això “considera la vida com una malaltia degenerativa en què la vellsa i els seus símptmes en són l’estat terminal”.
El text cuida amb rigor l’opció tècnica triada i, per això, el discurs associa molt lliurement situacions o pensaments diversos, reitera a vegades els mateixos mots en situacions similar, defuig fer del relat un atestat, evita les descripcions minucionses o silencia algun esdeveniment quan no és imprescindible referir-s’hi. COm en un monòleg interior però, com he apuntat, narrativitzat.
Cuida l’opció tècnica, però no prou. Per exemple, en la gratuïta morositat amb què es descriuen algunes escenes, especialment les sexuals tan reitaredes -inclosa la innecessària i extensa reproducció del diari íntim d’un altre personatge- i tan explícites que poden provocar en el lector una adhesió entusiasta o la més rigorosa castedat.
Cadaqués se convierte en un protagonista más en el poemario ‘De sobte, un estiu’ (LaBreu Edicions) de Anna Pantinat, considerada una de las nuevas voces poéticas que incorporan referencias que no provienen exclusivamente de la tradición poética, sino de mundos creativos, como la escena y la música.
Se trata del primer poemario escrito por Pantinat –que ya había publicado su segunda compilación de poemas en ‘Construcció de la nit’–, y en la obra, que forma parte de la colección Alabatre, sigue el hilo conductor de la “iluminación” en un paseo por un Cadaqués en que se dan cita voces artísticas y literarias que han precedido a la autora.
“El Cadaqués que viví era un ser plural conformado por voces de todo tipo que lo han vivido y escrito”, cuenta Pantinat en el prólogo, donde admite que todos los textos escritos sobre la localidad costera han influido a la protagonista, que la hacen sentirse en una suerte de lugar sagrado.
Cada poesía viene precedida por un encabezado, así como de textos de Federico García Lorca, Oscar Tusquets, Josep Pla, Salvador Dalí, Cristina Peri Rossi, Rosa Regàs, Josep Palau i Fabre, Manuel Vázquez Montalbán, Gabriel García Márquez, Björk, Alejandro Jodorowsky, Carles Riba y Gabriel Ferrater.
En el poema titulado ‘New Age’, la autora invita al lector a seguir una receta que consiste en poner un poco de interior, un poco de polvo de universo y tiempo libre, hervir la soledad, añadir una pizca de contemplación y aderezar con enteógenos: “Probar la serenidad, la relajación de los planetas está al alcance de todos los públicos. La piedra filosofal son las vacaciones”.
Birnam, o l’endinsament en la teranyina dubtosa de la paraula
El Festival Shakespeare, que se celebra fins al 29 d’octubre, ha acollit l’estrena de ‘Birnam’ (LaBreu Edicions), del poeta Víctor Sunyol, amb una magnífica interpretació de Lluís Soler, que ha adaptat la novel·la de Sunyol al format teatral.
Les voltes de pedra de la Biblioteca de Catalunya escoltaven silencioses l’eixam de paraules que sortien de la boca d’un actor irat, al seu camerino, abans de sortir a escena: el protagonista deBirnam.
La solitud de l’artista, que se sap desorientat, que es troba perdut davant l’abisme, és el punt de partida d’un monòleg que s’endinsa en una de les grans obsessions del poeta Víctor Sunyol: els límits del llenguatge, la perversió dels mots, la traïdoria de les paraules.
Amb Shakespeare com a oïdor imaginari, l’actor protagonista de Birnam construeix un monòleg que repassa diferents paisatges, escenes i situacions que viuen els personatges shakesperians on s’exemplifica la doble vessant de la paraula: com a finestra i, alhora, com a gàbia.
“Les paraules són així: ens fan creure que diuen coses. Només ens deixen lliscar per damunt de l’aigua i ens pensem que hem fet un viatge submarí “, escriu Sunyol a Birnam. “Creus que amb la paraula ho tens tot, que ja has entrat a la cambra, que tot ho veus, que tot ho pots, que ho domines tot… I amb la paraula l’únic que tens és que saps on es guarda la clau per poder obrir la porta. I encara potser és una clau equivocada. O no és aquella porta. O la porta no dóna enlloc […] O la clau és d’una porta que no té pany”.
Víctor Sunyol afila la ploma i ens submergeix en les diferents obres de Shakespeare, per evidenciar dos dels grans motius de l’obra del dramaturg anglès: lamort –que Sunyol ha fet sortir en la seva obra Birnam, a través de la vellesa, el cansament, el desànim o el dubte- i el paper de la paraula, com a entitat tèrbola, enganyosa, fàcilment manipulable i irreal.
Les profecies de les bruixes a Macbeth, les paraules d’amor enverinades de Goneril –cap al seu pare- “Us estimo més del que es pot dir amb paraules”; les trampes del dir, protagonitzen les pàgines de Birnam –que és un híbrid de novel·la, assaig, monòleg teatral i que recull pinzellades de prosa poètica i debat filosòfic, trets característics de l’essència de Víctor Sunyol-.
“El desert de les paraules […] Com les dunes. Sí. La paraula és com la duna, la llengua és el desert. I el vent? Que mou les dunes i ho va modificant tot. El vent seríem nosaltres… o el temps… o la lectura”, és un altre dels fragments que trobem a Birnam.
El simulacre de les paraules -què diuen?, què són?- és interpretat d’una manera brillant pel talent de Lluís Soler, que recita histèricament el batibull de dubtes que pateix l’actor protagonista de Birnam, en plena crisi personal. Gesticula, s’ennuega, tartamudeja, enfila paraules i frases i escenifica molt bé l’explosió desmesurada del dubte, quan ens crema endins. Un actor en crisi. Algú que dubta de tot. Del valor dels mots. Del valor de la seva feina. De ser i de fer d’ell mateix. “Tots som actors”, deia Shakespeare.
Una parella benestant, acomodada i aparentment feliç. Ell arquitecte, ella editora. Ell decideix afaitar-se el bigoti que ha portat durant una dècada. Així, sense més, com un acte innocent i sobretot com una manera de sorprendre la seva dona i els seus amics. L’efecte immediat de tots ells és la ignorància. Ningú s’adona de la seva nova imatge. Ningú es sorprèn de l’absència del bigoti. Ningú fa cap comentari.
Ell pensa que tot plegat és una broma de la dona i que els amics en formen part. Arriba un moment que no pot resistir la pressió i intenta aclarir la raó per la qual no li diuen res sobre el bigoti i també expressa la queixa que potser ja s’estan passant una mica amb la brometa… L’estupefacció, la desil·lusió i l’estranyesa és majúscula. Ningú recorda haver-lo vist mai amb bigoti!
El to de comèdia i les situacions còmiques d’aquest principi donen pas a una trama inquietant. El desassossec i l’angoixa s’apoderen del protagonista. Aquest home està boig o és víctima d’una magnífica conxorxa? El límit entre la raó i la bogeria és narrat de manera impressionant per un Emmanuel Carrère (París, 1957) superb. Una novel·la curta de 157 pàgines perfectament sostinguda en el malson del protagonista, totalment creïble i que recorda el terror psicològic de les novel·les deKafka. Un llibre deliciós de final enorme i espectacular.
El bigoti és una novel·la que transmet un rotllo simbòlic molt fort. Ens parla de les relacions de parella, de la condició humana, de l’estupidesa, de la memòria, de la felicitat, del pas del temps… uf! M’agradaria trobar una entrevista on Carrère parlés sobre El bigoti. Sota quina motivació va escriure aquesta novel·la l’escriptor francès?
Els llibres més celebrats d’Emmanuel Carrère sónL’adversari (2000, Empúries en català, Anagrama en castellà) iLimónov (2013, Anagrama en castellà). El bigoti és una de les primeres novel·les de l’escriptor francès, va ser editat el 1986 i aquest setembre ha estat recuperat i publicat en català per Labreu i en castellà per Anagrama. En El bigoti, a diferència d’aquestes dues novel·les, l’autor no fa ús de la seva popular mescla de gèneres literaris (assaig, documental i ficció). En tot cas El bigoti sí que anticipa el domini rigorós de la llengua i el seu demolidor humor negre, totes dues característiques presents després en les seves posteriors novel·les. En aquest sentit és molt interessant llegir l’entrevista que Luis Alemany ha publicat a El Mundo Cultural, en la que Carrère parla de l’humor com a nou fil musical d’occident.
Emmanuel Carrère és escriptor, guionista i realitzador. Ha estat el responsable de portar a la pantalla molts dels seus llibres, com ara El bigoti, que el 2005 va tenir la seva versió cinematogràfica. El tràiler aquí: La Moustache.
Hi ha un dia que escoltes per primera vegada una cançó. És tan bona i t’agrada tant que tens la seguretat que formarà part per sempre més dels teus himnes personals. El bigoti, d’ Emmanuel Carrère, és com una cançó que no et canses mai d’escolar i de recomanar. Impacta dins teu i allà roman durant temps. La novel·la deixa empremta.
Deixo d’escriure ja, que s’ha fet tard i vull afaitar-me el bigoti abans que vingui la meva dona i els meus amics a sopar. Veuràs quina sorpresa s’emporten!
Cansat d’enyorar l’altre, un ull se n’haurà anat a cercar un sexe. Per acoblar-s’hi amb fam. Serà una boca viva. De molt abans que existissin lletres. Alimentarà una vena d’existència que fa córrer sang i que li dirà i rajarà tot de coses fonamentals. Les primeres del món. Que les flors punyen. Que la punció esbandeix la son i adoba l’enteniment. Que la passió fa mal, de tant de bé que sap regalar ensems. I és per això que li deurà el fet de respirar una atmosfera blava i primitiva, plena de gasos tòxics, i és per això també que li deurà les vides que vindran. L’un i l’altre jugaran a maquinar les parelles més antigues i més necessitades de treva: el gat i la rata, la llum i la nit, l’astre i el forat, l’abella i la glicina, el desig i l’insomni, la munició i la pau, la mort i la primavera. El llibre s’hi esbatanarà tot i la poeta també. Per fi caure de mala manera és també un ritme. La trencadura desarticula allò. I allò permet de dir el dolor vital de la unió que reburxina. Perquè adherir-se aquí a l’inconegut que batega dins de l’home desconegut emmena a perdre’s per les escales d’un destí que no vindrà marcat. No hi haurà barana per evitar l’abisme. Tot s’haurà de fer i de caminar com si fos la primera vegada: l’amor i el ritme són segurament els més nous i els més atrevits de la literatura trobadoresca actual.
Títol_ De sobte, un estiu Autor_ Anna Pantinat Epíleg_ Andreu Subirats Col•lecció_ Alabatre, 54 Pàgs_120 PVP_ 13 € ISBN_ 978-84-942897-4-3
Anna Pantinat (Barcelona, 1977) pertany a aquesta onada de noves veus poètiques que basteixen el seu món literari incorporant referències, influències i llenguatges que no provenen exclusivament de la tradició poètica sinó de mons creatius, com l’escena i la música, que enriqueixen i renoven l’expressió verbal del territori que pretenen habitar. Els estudis superiors de piano i composició al Conservatori Municipal de Barcelona i l’experiència com a actriu es combinen amb les primeres publicacions de poemes en revistes de la Facultat de Filologia, on organitza els primers recitals amb música en directe. També ha composat per a altres poetes, ha format el grup de creació col•lectiva Orbi et Urbi i ha participat en projectes underground, teatrals o cinematogràfics com a actriu. Fa de trombonista, thereminista, teclista i cantant en les formacions Will Spector y los Fatus i Pentina’t Lula. Ha publicat Construcció de la Nit (Premi Joan Duch de Juneda, 2012), poemari que ha estat escenificat, amb música i dansa, i presentat en diversos escenaris.
De sobte un estiu és un poemari sorprenent on la veu de l’autora apareix condicionada, o motivada, excitada potser, per la cita que acompanya cada poema;però també, i sobretot, per l’experiència d’haver habitat una temporada el Cadaqués que ha fascinat pintors, escriptors, submarinistes, estiuejants i turistes de tot el món. I la mirada de Pantinat, una mirada que crea allò que mira mentre ho mira, ens instal•la en un Cadaqués que segueix sent el Cadaqués de sempre però ple de noves textures i matisos que el fan nou per al lector.
Josep Maria Roquer va néixer a Barcelona i és doctor en medicina i cirurgia, especialista en pediatria. Ha publicat a Edicions de la UAB L’entomòleg de Babel i La Xarxa de mil nusos (XIII Premi de Poesia Miquel Martí i Pol), dos llibres plens d’inquietuds, dubtes, desordres, malentesos o silencis, que són els símptomes d’un món turbulent, inefable e inaprehensible, impossible de ser dit mitjançant l’única manera de dir, la del llenguatge.
Un món categoritzat en fals, on conceptes com ànima, llibertat, consciència o evolució continuen produint-nos perplexitat. Un titubeig vital que La Caixa Negra —amb el seu secret de les formes externament profundes— converteix en poesia alhora que s’acompanya d’una profunda reflexió sobre el llenguatge i la seva capacitat per evocar, per dir, per referir tot allò que la poesia aconsegueix sostreure de la realitat.
Harmonia
Allò que passa
dins d’una caixa negra
és poesia:
el secret de les formes
externament profundes.
Emmanuel Carrère sempre ha estat un mestre a l’hora de jugar amb els gèneres, i així ho demostra una de les primeres novel·les que va escriure, recuperada ara per Labreu en català i Anagrama en castellà. L’obra comença com una comèdia innòcua: el protagonista decideix afaitar-se el bigoti, que des de fa anys exhibeix com a mostra d’identitat. Quan, tot d’una, constata que ningú sembla recordar aquest tret, la seva identitat i la seva vida comencen a trontollar sota els dubtes existencials que un fet tan anodí i alhora terrorífic genera.
És aquest salt abismal entre la comèdia i l’horror, la quotidianitat i l’excepcionalitat, allò que l’autor francès domina a la perfecció; la narració es va decantant de la realitat a la imaginació, esmicolant-se i fent sorgir de les seves pròpies cendres textuals les bifurcacions que fan inhabitable qualsevol malson. Una passejada literària per la part més fosca de l’ésser humà, aquella que està dominada pel desconeixement d’un mateix. En definitiva, una mostra de la feblesa de tota la bastida humana, envoltada per l’elegant prosa a què Carrère ens té habituats.
Alberto Martín (revista butxaca)
publicat el 01/10/2014
de la xerrada a l’entorn de la novel·la UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles
amb la participació de l’autor, Llorenç Capdevila, Jordi Estrada i Ester Andorrà a la Llibreria Papasseit de Manresa dins el festival TOCATS DE LLETRA (16.10.14)
Massa sovint, el sentit de l’humor perd el seu sentit (valgui la redundància) quan el destinatari no entén la facècia amb la mateixa intenció que s’ha produït. Massa sovint, també, hi ha gent convençuda fins a l’extrem que la seva percepció de la realitat és la bona i, sobretot, és l’única. Me n’estalvio exemples recents. La combinació d’aquestes dues circumstàncies pot tenir conseqüències tràgiques, perquè l’humor és un art que cal dominar a la perfecció. Tanmateix, encara que siguem uns mestres de l’humor sempre ens enfrontem a la incertesa de com serà rebut aquell comentari o aquell acte que, d’entrada, semblava inofensiu.
El xoc entre la poca o nul·la comprensió de l’humor i l’obstinació en la interpretació de la realitat aboquen al protagonista del relat al caos. Carrère té la capacitat de deconstruir el món del protagonista a partir de la tensió entre aquests dos elements que entren en conflicte i, justament, generant aquesta tensió en el lector. Progressivament, el caos creix al mateix ritme que augmenta la tensió estilística, o viceversa; per això, el relat adquirerix la potència de les peces petites, cuidades i ben travades.
El lector, com el protagonista, té la sensació que de mica en mica va perdent el control del relat (i de la vida), i el desconcert augmenta quan hom es planteja com s’ha pogut arribar a aquesta situació, «d’una lògica que se li escapa», només com a conseqüència d’una broma ingènua. Aquesta tensió creixent esclata al final, quan, sortosament, «tot torna a l’ordre».
La nova novel·la de la col·lecció Intrusa de Labreu edicions és el perfecte exemple de com convertir un fet trivial en l’inici d’una sèrie de fets extraordinaris, de com la quotidianitat pot esdevenir l’avantsala de l’horror, de com una broma, o la pretesa idea d’una broma se’n pot anar de marres i convertir-se en recargolades elucubracions conspiranoides.
El protagonista d’aquesta novel·la d’Emmanuel Carrère, publicada originalment el 1986, decideix un bon dia d’afaitar-se el bigoti que ha lluït orgullosament una pila d’anys. I ho fa previ avís a la seva dona, l’Agnès, com aquell qui demana permís per fer una dolenteria. I mentre ho fa no pot evitar pensar, divertit, en les reaccions i els comentaris que generarà el seu canvi de look. Però quina serà la seva sorpresa quan veu que ni la seva dona ni els seus amics li fan cap comentari al respecte. Encara més, ni tan sols semblen adonar-se de que la seva cara hagi patit cap canvi. Creient-se primer víctima de la seva bromista dona, que hauria arranjat la broma amb els seus amics més propers, el protagonista comença a sentir-se víctima de quelcom més gran, quan ni els seus companys de feina ni amics més llunyans fan esment del canvi. O la seva dona ha estat teixint una broma de dimensions desmesurades, o s’està tornant boja.
Mica en mica, les elucubracions conspiratives i conspiranoides s’aniran apoderant del protagonista, unes elucubracions que enterboliran la relació amb la seva dona i amb els seus amics. La creixent paranoia i la psicosi de veure’s immers en una conspiració de proporcions èpiques el portarà a prendre decisions dràstiques i forassenyades per a poder salvar-se.
L’escriptor francès Emmanuel Carrère (1957) teixeix amb pols ferm aquest remolí que comença com una broma i acaba amb un autèntic espiral de bogeria. La quotidianitat i naturalitat amb què comença tot plegat és potser el que fa més sorprenent i aterrador el desenllaç d’aquest relat, on es posen en joc, i en qüestió, les relacions humanes, de parella, la confiança i l’amor, l’ajudar i el deixar-se ajudar. El propi Carrère va realitzar i escriure el guió per a l’adaptació cinematogràfica del llibre (2005), fet que ens demostra la gran versatilitat d’aquest autor.
Carrère aconsegueix, també, que el propi lector entri en joc i prengui partit per una de les dues parts enfrontades per un fet tan trivial com haver portat, o no, bigoti. I això ho aconsegueix amb el desenvolupament minuciós i ferm de la trama i de la pretesa conspiració, on segurament res és el que sembla, i on la realitat es deforma, dins la ment del protagonista, en pocs dies i poques pàgines.
Autor també de les novel·les Limónov (Anagrama, 2011), Una semana en la nieve (Anagrama, 1995) o Una novel·la rusa (Anagrama, 2007), aquest El bigoti ens descobreix ja un escriptor que, tot just amb la seva tercera novel·la, es situava en un lloc privilegiat dins les lletres franceses, i europees, contemporànies. Sens dubte, una novel·la més que recomanable sobre els límits de la realitat i de com aquests poden condicionar les relacions humanes, que ens convida a preguntar-nos, ¿què passa quan aquesta realitat subjectiva s’esfondra? Un gran encert de Labreu l’haver publicat aquest llibre. Com ja va passar amb El monstre de Hawkline, una aposta arriscada per una obra diferent i de gran qualitat.
Jordi Sellarés al bloc Especulacions a peu de pàgina (10.10.14)
No tot són casos “reals” d’assassins mentiders, ni biografies familiars o d’escriptors de ciència ficció, ni ucraïnesos que volen enderrocar Putin després de viure una vida d’aventures per Europa i Nova York. La bogeria també pot aparèixer en actes tan domèstics com afaitar-se el bigoti. Aquesta acció, que a partir d’ara mai serà banal per a qui llegeixi el llibre que tenim aquí, pot desencadenar girs fatals. Sembla que tot comença amb una broma (gràcies al pulcre treball del narrador): ningú es vol adonar que aquest bigoti ja no hi és, perquè, de fet, tots et diuen que mai va ser-hi. Però tu saps perfectament que aquest bigoti t’ha acompanyat sempre. O no? No saps ben bé què pensar, o què pensen els altres; la realitat s’enfonsa en una espiral de bogeria que és impossible aturar. Perquè si fets quotidians com afaitar-se, la teva parella, la feina o els sopars amb amics esdevenen absurds, què ens queda?
No és comú riure i passar por en una mateixa nouvelle, però en aquest cas l’humor negre es barreja amb el thriller més fosc per donar pas a una mena de faula existencial tan incòmoda que no és fàcil d’oblidar. Perquè el viatge a l’infern no té bitllet de tornada. Perquè un no pot sortir indemne de quedar-se sense bigoti.
Un llibre que ha resultat ser d’allò més entretingut, tot i que els llibres que venen d’un blog em fan sospitar una mica, els blogs solen ser entrades curtes i això en un llibre no sempre és bo, el que es guanya en dinamisme es perd en reflexió i en una certa continuitat. Això és la meva opinió, a mi m’agraden les novel·les amb capítols que donen per desenvolupar tot el que cal, i no em fa res si la novel·la té 100 pàgines o 500 o 1000. És la meva opinió però sembla que és el signe dels temps així que tampoc té gaire sentit queixar-se, potser ara que la moda dels blogs sembla haver-se estabilitzat tocarà ara la moda de llibres que surten d’un blog, n’hi ha exemples a cabassos, jo mateix n’he ressenyat uns quants com ara aquest, aquest i aquest altre (i me’n dec deixar, potser hauria de crear una etiqueta per això), i al cap i a la fi això mateix és un blog i en mantinc un altre on parlo dels meusllibres i darrerament dels meus viatges.
Costa definir el protagonista del llibre. Podria dir que és homosexual, espero que dir-ho no sigui homofòbic, però això és només una part. Podria dir que és advocat, però això és sols la feina que té. Podria dir que té una iaia amb unes sortides amb les que m’he rigut molt… És tot això, i a més a més un observador de la realitat molt lúcid i molt cínic, capaç de treure-li punta a tot, sigui a la disglòssia lingüística valenciana, als polítics, als xurros, i a les parelles heteros que no vol imitar. Capítols molt curts amb les seves nits de festa, les seves guàrdies i la gent que atén als jutjats, la seva iaia (amb unes sortides que donarien per un llibre sencer). La realitat moltes vegades és prou entretinguda, ben retratada és hilarant, i m’he trobat descollonant-me al tren BCN-Terrassa mirant al voltant a veure si algú m’estava mirant. No és només un llibre divertit, és un llibre molt lúcid, teniu una mica més d’informació sobre el llibre aquí, un altre llibre recomanable de Labreu edicions, no en fallen una!
El que no sé és si hi haurà més llibres de Busca qui t’ha pegat (BQTP) o si el primer llibre es pot trobar per alguna banda, o fins i tot si existeix (no és faci falta per entendre aquest però sóc completista de mena).
Si us agraden els blogs sense manies, amb humor i pujats de to, no us ho penseu, a més a més en el llibre no us cal esperar al següent post, podeu tirar pel dret (que és el que he fet jo i el llibre m’ha durat escassos 3 dies).
Cesc Llevarias (06.10.14) al bloc http://llibressenyordolent.blogspot.com.es/
L’escriptor de Vic passa de la poesia a la narrativa amb ‘Birnam’
Jordi Vilarrodà
Un veterà actor de teatre és al camerino, a punt de sortir a escena per interpretar el paper del rei Duncan a Macbeth, de William Shakespeare. En aquest moment de reflexió, l’assalten els dubtes sobre el llenguatge, sobre el teatre, sobre l’existència. Aquesta és la situació que es planteja a Birnam (LaBreu Edicions), una idea llargament treballada pel poeta Víctor Sunyol (Vic, 1955), que en aquest cas es trasllada a l’àmbit de la narrativa, en la frontera amb el teatre. Una versió reduïda d’aquest llibre arribarà a l’escena en el proper Festival Shakespeare de Barcelona, de la mà de l’actor Lluís Soler.
El protagonista del text de Birnam ha ajornat al llarg de la seva vida algunes grans qüestions, que se li plantegen de cop i volta en el tombant de la vellesa. Ara ja li donen papers breus, com el del rei Duncan, que mor al cap de poc de començar Macbeth. L’actor comença a mirar enrere i “dubta de si sortir a l’escenari, del teatre, de si ha servit de res fer-ne, del llenguatge, de la seva persona…”, explica Sunyol. Són preguntes que sovint ens hem fet –sobre la vida, al capdavall– i que anem ajornant “perquè no toca” o perquè hi ha una activitat immediata que les aparta de la ment. “Ell veu que la vida se li fon, se li escapa”. El seu soliloqui està esquitxat de referències a Shakespeare i d’altres autors que el protagonista estima, com Samuel Beckett. De fet, són els autors de referència del mateix Víctor Sunyol, que aprofita aquest text per homenatjar-los amb constants picades d’ullet. Algunes de les preocupacions del protagonista, com la dels límits del llenguatge per expressar-se, són també les del mateix autor. “Però la diferència és que jo les tinc assumides, ell se n’adona en aquell moment”, diu. De fons, es va sentint el regidor d’escena que li diu els minuts que falten per sortir: cinc, dos… i l’obra acaba en el moment en què l’actor surt a escena. O no, perquè això “ni jo mateix ho sé”.
Birnam, el títol de l’obra, és el nom del bosc que apareix a Macbeth i és objecte d’una de les profecies de les bruixes sobre l’esdevenidor del rei: mai no morirà “fins que el gran bosc de Birnam marxi contra seu”… cosa que acaba succeint. “Diferents personatges de Shakespeare perden perquè confien en la paraula, com el mateix Macbeth i el rei Lear”, recorda Sunyol, “pensem que la dominem, quan és ell que ens domina a nosaltres”.
Birnam ha tingut una llarga gestació des de la primera idea del text, nascuda ara fa set anys, precisament “mentre veia un Shakespeare”. Al principi, havia de ser un text teatralitzat però durant el procés es va convertir en un monòleg narratiu. “Em vaig sentir més lliure a partir d’aquest moment, no vaig pensar en les pautes del teatre”, diu l’autor. Ara és quan Birnam ha fet el camí de tornada cap al teatre, amb la intervenció del mateix Lluís Soler. El projecte ha estat possible gràcies a un ajut del Premi Lleida de 2010, que es concedia a projectes literaris i que Víctor Sunyol va guanyar en aquesta edició. Això li va permetre dedicar-se durant tres mesos en exclusiva a la redacció del text que ara ha vist la llum. Sunyol, centrat en la seva obra poètica, és conscient que ha entrat “en un món diferent, al que potser no tornaré mai més”.
Lluís Soler el porta als escenaris
Birnam va seduir Lluís Soler des que va llegir el text, ara fa poc més d’un any, tal com explicava ell mateix a EL 9 NOU (15 de setembre). L’actor manlleuenc el va reduir perquè pogués ser representat en poc més d’una hora. “Que es faci dins del Festival Shakespeare i amb un actor com en Lluís Soler és un regal”, afirma Víctor Sunyol. La representació, una lectura dramatitzada, serà el dia 26 a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Dos dies després, el llibre es presentarà a Vic, en un acte que tindrà lloc al Casino.
A part de ser el pèl que neix sobre el llavi superior, el bigoti també són les onades que es formen a la proa d’una embarcació que va a certa velocitat. Justament aquestes onades són les que sentiràs mentre viatgis a bord d’aquesta nouvelle d’Emmanuel Carrère, El bigoti. El trajecte és curt però intens i causa un gran vaivé a dins del cor, a dins del cap, a dins del ventre. Com un pèndol. Et farà anar del surrealisme al realisme i viceveresa. De la pena més profunda a la rialla més ampla i al revés. De la broma a l’horror, de manera recíproca. Del desconcert a la comprensió. De la normalitat a l’estranyesa en un viatge d’anada i tornada un i un altre cop.
El punt de partida és fascinant: imagina’t que un dia, pensant que faràs somriure la teva parella i els teus amics, decideixes afaitar-te el bigoti que t’ha abrigat la cara durant deu anys. Surts del bany i l’Agnés, la teva dona, no et diu ni piu. Vas a sopar a casa d’una parella d’amics i ells tampoc no et diuen ni ase ni bèstia. Naturalment penses que t’estan fent una broma pesada i que en qualsevol moment, patapam!, esclataran a riure. Però això no passa, ans al contrari: ells t’expliquen que no has portat mai bigoti. Aquest inici estrany i meravellós que evoca Calders, evoca Kafka, evoca Roald Dahl, empeny el protagonista cap a un viatge interior que amenaça l’equilibri de la seva vida, com si fos una muntanya amb molts despreniments.El narrador el detalla a càmera lenta, aquest viatge, amb la minuciosa meticulositat d’un detectiu i a través d’una prosa buida de figures retòriques, plena de detalls i atapeïda de frases llargues que caminen durant moltes línies fins a trobar un punt que, a la fi, et deixa respirar. La novel·la escrita ara fa 30 anys transmet molt bé la sensació d’ofec i és un encert que l’hagin recuperat ara. Fer coincidir la publicació d’El bigoti (1985) i la de La Rouyanne (2014) – que no arribarà aquí fins al setembre de l’any que ve-, permet que l’espera del futur Carrère sigui més curta i que el descobriment del passat Carrère sigui, si tal cosa és possible, més sorprenent.
Dissabte 4 d’octubre presentarem BIRNAM, de Víctor Sunyol
a la cinquena edició de Fira d’editorials independents LiberisLiber de Besalú, (12:30 | Escenari Gros)
A “Birnam”, un actor, ja gran, és al camerino preparant-se per representar el rei Duncan a Macbeth, quan li comencen a aparèixer dubtes. Sobre el valor de la paraula i la naturalesa del llenguatge, sobre el teatre i la seva funció, sobre el seu moment com a actor i el seu passat, sobre la vellesa… Li revénen tots els seus fantasmes, dubta de tot, el seu món entra en crisi. Amb aquestes disquisicions va establint un soliloqui teixit amb cites, referències i comentaris a Shakespeare i a les seves obres així com a alguns dels dramaturgs i escriptors que estima (Beckett, Sara Kane, Borchert, Tarkovski…). Aquestes reflexions fan que es replantegi la conveniència de sortir o no a escena, mentre se n’acosta l’hora i la veu del regidor, com un Cronos implacable, va anunciant l’arribada del moment de la decisió. Víctor Sunyol Víctor Sunyol.
Tot el cap de setmana ens trobareu a la parada de LaBreu Edicions amb el fons editorial al complet i les darreres novetats!
d’EL BIGOTI d’Emmanuel Carrère presentat a la Llibreria Calders (27.09.14) amb Ignasi Pàmies, Ferran Ràfols i Nú Miret i l’estrena del tema musical EL BIGOTI del grup Pentina’t Lula
El escritor logra crear inquietud en el lector en su primera novela, ‘El bigote’, recuperada ahora
La sombra de una patología casi siempre oscurece los relatos de Carrère, un perturbador profesional que parece haber leído muy bien a Kafka porque saca sobrado provecho de la vida cotidiana para cimentar en ella los edificios de desasosiego y de angustia que acaba levantando. Desde El adversario (1999), la historia de la vida ficticia de Jean-Claude Romand y de su truculento final, y con Una novela rusa (2007) optó por una suerte de novela de no ficción cercana al reportaje o la crónica novelada, en la línea de Truman Capote en A sangre fría, convencido como estaba de que la novela no tiene por qué verse asociada por defecto a la imaginación, a la ficción, un criterio ciertamente interesante a estas alturas de la película, cuando “novela” ya es todo aquello que se lee como tal.
Desequilibrio e inestabilidad, y un carácter enfermizo que ahoga tramas engañosas que crecen en el libro como hiedras o enredaderas por la pared de una historia en apariencia trivial. Anagrama edita en español Elbigote, ( i els de LaBreu afegim que LaBreu Edicions ” en catalán”)cuyo original publicó POL en 1986, la inquietante historia de un hombre que, tras años de lucirlo, se afeita el bigote ante la inexplicable y sospechosa indiferencia de su esposa, Agnès, que le inyecta entonces una extraña y perturbadora sensación de enajenación, de hipotética locura, de pesadillesca aprensión, de posibilidad de confabulación. Carrère sitúa a su protagonista entre una broma insulsa y el horror absoluto con la facilidad aparente con la que un escritor novel redacta: “Era de noche y sin embargo llovía”, o con la que Fredric Brown escribió en 1948 su célebre precedente del microrrelato: “El último hombre sobre la faz de la Tierra se sentó solo en una habitación. Alguien llamó a la puerta”: una frase banal, pero una frase extraña. El desasosiego nacido de la normalidad. Y en el caso de Carrère en la novela que nos ocupa, el horror nacido de una situación doméstica, como efectivamente sucedía en Kafka, y en Camus, y en esos curiosos textos de Roald DahlRelatos de lo inesperado. Con El bigote se ha recuperado una obra de Carrère del tiempo en que su creación dependió de la imaginación y la ficción se imponía en el texto, como sucede en la otra novela recuperada ahora,Una semana en la nieve (1995), una inquietante semana de colonias del Petit Nicolas, trufada de presagios y de augurios, como le gusta a Carrère y les gusta a sus miles de lectores.
Tal vez lo sea provocar tristeza o suscitar risa, pero no es fácil crear ansiedad o malestar de la mano de operaciones paradigmáticas y sintagmáticas, esto es, alineando palabras previamente seleccionadas en un texto que altere el estado emocional de un lector. Eso lo sabe hacer Carrère francamente bien, sin necesidad de acudir a la literatura de género, simplemente eliminando lo superfluo y quedándose con lo útil, explotando hasta el final la idea de espontaneidad ficticia, jugando al ready made narrativo, escribiendo prosa con una naturalidad inusual, sin los abalorios que pudieran hacerle recordar al lector que lo que está leyendo es retórica narrativa que pretende ser real. Pocos lectores presagian el gore en una narración límpida y en apariencia costumbrista y con toques de humor, en la que Carrère escribe con la neurótica meticulosidad, el laconismo y la parataxis del nouveau roman. El bigote es un ejercicio kafkiano de narración psicopática que juega desde el principio con el pacto narrativo y la fingida ingenuidad adánica del lector, que aguarda que la solución que tiene en su cabeza sea la que el autor ha pensado, en una suerte de extraña pero tentadora partida de ajedrez en la que perder no resulta una derrota porque llegar al movimiento final de El bigote ya de por sí resulta una recompensa.
PD: Una frase clave: “¿Para qué limpiar los instrumentos del crimen si el cadáver se ve a la legua?”.
A partir de Shakespeare, el protagonista de l’obra es fa les preguntes que sovint defugim de fer-nos
El poeta Víctor Sunyol (Vic, 1955) és a punt de publicar, després de set anys de treball, una nova obra, ‘Birnam’, aquesta vegada des de la narrativa. Apareixerà a Labreu edicions i arribarà a les llibreries el 25 de setembre. Sunyol en diu: ‘Birnam és el bosc que esmenten les bruixes de “Macbeth” en una de les seves profecies: “Macbeth no serà mai vençut, llevat de quan el bosc de Birnam, pel turó de Dunsinane, vagi a lluitar contra ell” (IV-I. trad. Salvador Oliva). L’argument de l’obra fa per manera que el bosc avanci i, per tant, que Macbeth sigui vençut. Però a part de la història concreta, aquesta seqüència pot ser una bona imatge per parlar d’algunes qüestions sobre nosaltres mateixos.’ Llegiu-ne uns fragments (pdf).
Els editors de LaBreu, Ester Andorrà, Marc Romera i Ignasi Pàmies, destaquen de l’obra: ‘Tots els humans ens fem preguntes. Tot sovint fem com qui sent ploure. Però de vegades, gosem escoltar i estirem el fil. En surten més preguntes i respostes provisionals. Aprenem a gestionar-les o obviar-les. Però hi ha dies que els dubtes se’ns fan una muntanya. I ens hi perdem, com en el bosc de Birnam. Un actor de llarga trajectòria es mira al mirall del camerino. Es prepara per sortir a escena. Però el procés alquímic pel qual s’ha de transformar en el personatge no s’ha produït. I el dubte el paralitza. Sortir a l’escenari? Per què? Per a què? A partir d’aquí, mira enrere, als seus anys dedicats al teatre. I parlar del teatre és parlar de la vida. És a dir, l’actor es va plantejant les preguntes més radicals i importants sobre què hi fem aquí tots nosaltres. I ho fa a partir de cites i reflexions motivades pels dubtes plantejats per Shakespeare. Una obra en què la creació artística i la vida són dues cares de la mateixa moneda. En el cas de ‘La tempesta’, perquè en el personatge de Pròspero hi trobem una al·lusió al poder i la soledat del creador. En d’altres, perquè les passions i contradiccions humanes en són el moll de l’os.’
I Víctor Sunyol afina sobre el moment en que l’actor es prepara per sortir a escena a representar el rei Duncan: ‘És en aquests moments quan comencen a cristal·litzar i a fer-se-li explícites qüestions i dubtes sobre tot allò en què ha basat la seva vida i sobre la seva situació actual. Shakespeare ha estat una constant sempre present en el seu món, en la seva formació i el seu treball, i va filant el discurs a través de cites, referències i comentaris a les seves obres, a personatges i a textos, així com a d’altres autors i obres que estima. El valor de la paraula i la naturalesa i funció del llenguatge, el valor de la paraula dita a escena, el valor i la funció del teatre… Els fonaments de tota la seva vida, dedicada al teatre, se li fonen i ja no pot creure en res. Potser ja només en Shakespeare, que el va acompanyant en aquestes reflexions, o potser ni tan sols en Shakespeare. Es troba caminant sobre el buit, el món se li enfonsa, i tampoc no el salven la seva trajectòria i el seu treball voluntariós d’actor i director, que ara veu inútils i estèrils. Amb totes aquestes reflexions li creix el dubte sobre la conveniència de sortir a escena, mentre el regidor del teatre va anunciant que l’hora s’acosta, fins que arriba el moment de la decisió final.’
Aquest text serà objecte d’una lectura dramatitzada per part de l’actor Lluís Soler (que n’ha realitzat també l’adaptació), dins la programació del Festival Shakespeare, aquest 26 d’octubre, a la Biblioteca de Catalunya.
L’escriptor Emmanuel Carrère (París 1957) torna a les llibreries amb una de les seves primeres novel·les, El bigoti, que recuperen LaBreu (en català) . L’obra, que més tard es va convertir en una pel·lícula, és una història inquietant creada per l’autor de La classe de niege (1995), Un roman russe (2007) iLimónov (2011). Dissabte vinent es presentarà el llibre amb un vermut a la una del migdia a la Llibreria Calders.
El bigoti és el de menys. Un dia qualsevol ell decideix afaitar-se’l, mig juganer mig encuriosit amb la reacció que tindrà l’Agnès, la seva parella, quan el vegi sense els pèls de sota el nas. I d’aquesta acció, a simple vista absurda i intranscendent, en neix un malson sense aturador que desequilibra la realitat i ho qüestiona tot. El declivi comença quan l’Agnès li assegura que ell mai ha portat bigoti i les seves amistats no ho desmenteixen, sinó que se sumen a l’afirmació de la dona. A partir d’aquí, tot són dubtes i sospites: des de la creença que el seu entorn li està gastant una broma de mal gust fins a la convicció que ella (o ell) ha embogit.
Precisament, El bigoti brilla per l’evolució mental d’un home a qui la vida se li desmunta en qüestió d’hores. De la conjectura d’una mentida a la suposició d’una conspiració amorosa només hi ha un pas i poques pàgines, però estan tan ben lligades que la història s’enfonsa en la demència sense patir cap sotrac. En part, això és gràcies a una narració en tercera persona que se submergeix de seguida a la ment del desbigotat, i que no mostra al lector l’altre plat de la balança, deixant sempre a l’aire quina de les dues parts sosté la veritat. També hi ajuda la proximitat descriptiva d’escenes destacables, com el moment en què ell es desfà del bigoti i en què el lector gairebé pot palpar la pell lletosa amagada sota el pèl, o com la hilarant topada amb una mare que li assegura fermament que pot veure el seu mostatxo.
Els límits de la realitat, tan sòlids en un inici, es deformen a mesura que la història avança. I ho fa seguint un doble joc: la voluntat aferrissada d’ell per racionalitzar-ho tot s’ha d’enfrontar a situacions cada vegada més surrealistes que, com en un laberint del terror, el turmenten sense ensenyar-li la sortida. La versatilitat narrativa de Carrère i la imprevisibilitat de l’argument, que no es guia per cap lògica aparent, transformen El bigoti en un relat perturbador i, alhora, farcit d’un humor negre sense artificis. Com no podia ser d’una altra manera, el final ostenta esquitxos de truculència no aptes per a tots els estómacs.
Però la novel·la de Carrère no és només això. Rere aquesta capa (prou gruixuda) d’inquietud lectora hi ha fragments molt interessants que escampen qualsevol dubte sobre les habilitats narratives de l’autor. Per exemple, són impagables les diferents visions que ell té de l’Agnès i com aquestes van canviant en funció de les seves conviccions. La percep esporuguida, mentidera, traïdora, confusa i distant en una pluja emocional que no aconsegueix passar per sobre del sentiment d’unió de la parella. Malgrat les circumstàncies, ell mai deixa d’estimar-la. Més enllà d’aquest vincle emocional,El bigoti ho qüestiona tot i no permet que res s’aguanti. Els límits entre el propi seny i el dels altres, la manca de certeses on agafar-se i les males passades que juga la ment fan trontollar un petit món i demostren que la realitat s’erigeix sobre una terra de fang. I que qualsevol acció, per supèrflua que sigui, pot capgirar-ho tot.
dimarts 30 de setembre a partir de les 19.00 h per celebrar el dia del traductor es faran unes interessants jornades a La Central del c/mallorca de barcelona:
La Bucovina com a metàfora: “Una contrada on vivien persones i llibres”
Aharon Appelfeld, Paul Celan i Norman Manea provenen tots tres d’una mateixa contrada, la Bucovina, una regió històrica que va quedar dividida després de la Segona Guerra Mundial i que és un mosaic paradigmàtic de llengües i cultures des de temps immemorials. A més a més, també comparteixen l’experiència de la persecució i de les deportacions per part del nazisme i dels seus col·laboradors. Són tres autors que aconsegueixen donar forma a una obra extraordinària a partir de llengües diferents i que es refereixen diverses vegades a aquell indret singular en què “vivien persones i llibres”, per tal d’encetar una reflexió sobre l’ús i l’elecció d’una llengua com una decisió que no cau pel seu propi pes.
Què representa per a Appelfeld començar de zero a partir de l’hebreu modern? Què significa per a Celan escriure en alemany, la llengua dels assassins? I què vol dir per a Manea no abandonar mai, ni tan sols als Estats Units, el romanès de la infància?
Segurament la veritat dels fets demana aquesta adaptació particular, així com una certa exterioritat i una ferma constància, quan es tracta de vehicular-la literàriament. Però què aporta cadascuna d’aquestes llengües per ella mateixa i de quina manera li pot arribar alguna cosa, al lector forà, d’aquesta càrrega, quan llegeix aquestes obres traduïdes?
19 h – Recital
Tria de textos de Xavier Montoliu, traductor i tècnic de la Institució de les Lletres Catalanes, i Corina Tulbure, traductora.
Lectura a càrrec de Maria Bosom.
19:30 h – Taula rodona
Participen: Arnau Pons, poeta i traductor, Eulàlia Sariola, il·lustradora i traductora, Corina Tulbure i Magda Bistriceanu, filòloga.
Modera: Xavier Montoliu.
xerrada sobre la recepció la recepció de la Literatura Russa a Catalunya a la Setmana del Llibre en català amb Jaume Creus, Miquel Cabal i Francesc Massana (11.09.14)
A França ‘Le royaume’ ja s’ha emportat el Prix Littéraire du Mondeno. No arribarà en català fins al setembre de l’any que ve
Els perills d’afaitar-se el bigoti
Enmig d’això, Carrère va publicar les dues novel·les més properes a la ficció pura, El bigoti (1986) iFuera de juego (1988). Les dues formen un díptic involuntari sobre la imprevisibilitat. Si a la segona una dona decidia deixar la seva vida a l’atzar, a la primera -que acaba de ser traduïda al català per Ferran Ràfols Gesa- el personatge masculí cau en un malson a partir d’un fet en aparença intranscendent: afaitar-se el bigoti que porta des de fa una dècada. El Marc, que treballa en un despatx d’arquitectes, creu que rere la indiferència dels altres respecte a la seva absència de bigoti s’hi amaga una conspiració que va començar com una broma de la seva dona, l’Agnès. En un primer moment, el personatge es creu capaç de desemmascarar la farsa, però a poc a poc s’adona que el bigoti no és l’únic que ha desaparegut de la seva existència: resulta que tampoc ha viatjat a l’illa de Java ni podrà veure mai més el seu pare, mort des de fa un any. La por a perdre més records i persones estimades l’obliga a emprendre un viatge transatlàntic. El destí no és altre que el de la bogeria. En acabar el llibre, el lector es pregunta: en quin moment els dubtes legítims del personatge travessen la frontera de la salut mental? I des de quan és impossible recuperar la normalitat? És més: existeix, aquesta suposada normalitat?
En la trajectòria literària d’Emmanuel Carrère hi ha dues meitats suturades perUna semana en la nieve (1995): la primera està dominada per la imaginació, i la segona insereix el seu propi jo, sovint en forma de confessió descarnada, fins i tot humiliant. Carrère és, actualment, un dels noms amb més projecció de les lletres franceses, i la seva consagració va arribar a partir de L’adversari (2000), la primera peça de les exploracions biogràfiques que ha anat entregant a partir de llavors. En aquell llibre -des d’Una semana en la nieve, reeditada per Anagrama, ha prohibit que la seva producció literària porti l’etiqueta de “novel·les”-, l’escriptor investigava juntament amb el criminal Jean-Claude Romand els motius que l’havien portat a assassinar la dona, els dos fills (de cinc i set anys) i, després de passar la nit mirant la televisió, els pares.
La història era, evidentment, d’impacte, i l’efecte en els lectors encara va créixer més gràcies a la narració precisa, propera i pertorbadora de Carrère, que va emprendre des de llavors l’arriscat camí de l’autoexploració: ho va fer excavant en les arrels eslaves familiars a Una novel·la russa (2007), en la mort de la seva cunyada Juliette, precedida per la devastació de la costa de Sri Lanka per part d’un tsunami, a De vidas ajenas (2009) i en la vida de l’escriptor i dissident rus Limónov al llibre homònim, publicat el 2011 i guanyador del premi Renaudot. Le royaume (2014) no arribarà en català fins al setembre de l’any que ve, i a França ja s’ha emportat el Prix Littéraire du Monde, tot i que no l’han escollit entre els quinze llibres finalistes del Goncourt: aquesta vegada, Carrère es practica una autodissecció, apel·lant als tres anys que va viure com a catòlic fervent, anant a missa cada dia, portant un rosari i pregant sempre que ho creia convenient. Això passava fa dues dècades, just després d’acabar Una semana en la nieve, en què explicava la desaparició d’un nen a través dels ulls d’un altre, i en un determinat moment la ficció del primer Carrère prefigurava un tast del segon, amb una menció al cas Romand.
Le royaume combina l’exploració sobre la devoció religiosa de l’autor amb un viatge narratiu fins al segle I dC per explicar els orígens del cristianisme a través de l’ Evangeli segons sant Lluc. “Els Evangelis no tenen la voluntat de ser novel·les! Així i tot, quan els llegeixo tinc la impressió de trobar-me amb textos literaris -argumentava l’autor en una de les moltes entrevistes que ha concedit aquest setembre-. Un dels aspectes que singularitza el cristianisme és que també es tracta d’una creació literària. Això no vol dir que no hi hagi un fons de veritat. Qui ho nega s’equivoca, igual que s’equivoca qui no veu que a aquesta veritat s’hi superposen capes de fabulació. El cristianisme és una religió fabricada per la literatura”. Gràcies a aquesta afirmació, Carrère pot unir història i faula: la premissa encara queda més justificada quan omple alguns dels buits biogràfics de sant Lluc amb les seves pròpies suposicions, relligades amb versemblança narrativa.
L’escriptor que va néixer amb L’adversari va tenir com a precedents cinc novel·les i tres assajos. El seu debut no va ser una peça de ficció, sinó Werner Herzog (1982), un llibre sobre el cineasta alemany, director de pel·lícules com Aguirre, la còlera de Déu (1972), L’enigma de Gaspar Hauser(1974) i Fitzcarraldo (1982). La reacció d’Herzog no va ser gens entusiasta, quan Carrère li va mostrar l’assaig en un festival de cinema (ho explicaria gairebé trenta anys després a Limonov ). Així i tot, l’escriptor no es va desanimar i va publicar L’amie du jaguar (1983), que tenia com a punt de partida un guionista de Hollywood que somia la pròxima pel·lícula que escriurà i que, quan es lleva, s’adona que l’única anotació que va fer la nit anterior, mig desvetllat, quan va tenir la revelació, era la frase: Boy meets girl.
A la següent novel·la, Bravoure (1984), es va inspirar en l’aposta entre Lord Byron, John Polidori, Percy Blythe Shelley i la seva dona Mary al llac de Ginebra l’estiu del 1816. Byron els va proposar d’escriure una història de terror: així naixeria Frankenstein, una de les joies del gènere gòtic. La juguesca és reconstruïda narrativament per Carrère i, igual que passava a L’amie du jaguar, torna a reflexionar sobre els mecanismes de la creació. En aquest últim cas, els protagonistes estaven basats en personatges reals. Nou anys més tard, l’escriptor tornaria a provar sort en el gènere de la biografia amb Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos (1993), sobre l’escriptor Philip K. Dick.
xerrada sobre la novel·la UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles a la Setmana del Llibre en català amb Joan Vigó, Laura Basagaña, Núria Juanico i Xavier Vidal (10.09.14)
en podeu veure un fragment a: http://vimeo.com/105916633
Ara se m’acut que això del gènere literari és un problema que apareix quan vols explicar-te. Quan llegeixes una novel·la, si és versemblant, l’acceptes, potser hi penses en algun moment de desconcert, però devores les pàgines condicionat per l’extranyesa i en gaudeixes i prou. El bigotid’Emmanuel Carrère, per exemple, m’ha semblat brutal. Literalment. L’ús eficaç del punt de vista i la imaginació de l’autor a l’hora d’explorar l’argumentació del protagonista, i com aquesta argumentació condiciona la percepció dels esdeveniments i de l’entorn fins a extrems tan excèntrics com coherents, tot plegat m’ha semblat al·lucinant. Literalment també.
Nova perspectiva dels estranys artefactes que apareixen a l’horitzó en determinades circumstàncies.
Ara bé, a l’hora de mirar d’explicar-la no sé ben bé si ficar-la en el sac del thriller psicològic o si podria etiquetar-se com a novel·la de terror. Encabir-la dins de la cosa fantàstica però que no se sortís de les convencions del realisme, que amb una ambigüitat calculada anés deixant indicis d’una altra cosa més ominosa, secreta, indicible. La manera con el protagonista explica la pel·lícula People will talk, o els trucs d’alguna novel·la negra m’han semblat força autoreferencials:
Absurd, esclar, inversemblant, tan absurd i tan inversemblant com aquelles pel·lícules policíaques en què el suspens dissimula els defectes de construcció, com ara Les diabòliques o Hush… hush, sweet Charlotte, en què els conspiradors, mentre orquestren les seves aparicions falsament sobrenaturals, es passen el dia tranquil·litzant la seva desgraciada víctima, dient-li: «Estàs cansada, amor meu, descansa, ja passarà…» Exactament el que li deien, o, més ben dit, el que es deia a si mateix. (p.98)
Els ancians no parlen de rituals. Tampoc no se n’han detectat indicis.
En qualsevol cas, El bigoti ha estat la lectura més sensacional de l’estiu. No sé quants cops he llegit el final. Potser caldrà veure la pel·lícula per resoldre el dilema.
bloc del llibreter Damià Gallardo: http://lokunowo.blogspot.com.es/2014/08/el-bigoti-i-la-questio-del-genere.html
La poesia entesa com una via de recerca i d’exploració del coneixement humà. Com una mirada cap al món exterior i alhora com una mirada que significa i dóna contingut al nostre món interior. D’aquesta manera, el nou poemari de Laia Llobera (Barcelona, 1983) declara en tot moment una actitud d’amatença que convoca el nostre passat col·lectiu (món clàssic i la Mediterrània) i invoca l’origen de la Humanitat; és a dir, remunta el seu discurs líric des de les arrels del pensament humà i el dirigeix cap a les essències conceptuals i emocionals que ens expliquen com a individus. La certesa de la llum és precedida, en aquest cas, per la certesa de la nostra petitesa essencial com a homes i dones. L’ésser humà és aquell qui és conscient de la seva finitud i que, tot seguit, s’aventura a creure que és una baula més cap a l’ordre còsmic en el qual hi som inserits. És per això que trobem els títols de la primera i la segona part tant clarificadors com explícits: deus de l’infinit i nosaltres, pelegrins, respectivament. Si bé a la primera part, el cosmos, el cel, és el lloc principal cap a on van els nostres anhels: “voldries ser / a la cúpula del cel” i “buscaves les clares paraules / al cel / porcions, progressions i pulsacions / del tot” -que són l’inici del primer i tercer poema- a la segona part es desenvolupa, per una banda, la consciència reveladora que som pelegrins cap a l’origen i essència que ens configura -ara i fa milers d’anys- i, per una altra banda, que no posseïm res de res: “radical ets el glaç més fractal del mundà / perquè res no posseeixes”, que són els dos versos finals de la segona part. L’ésser humà no és un déu. És fragmentari. És fortalesa enrunada. No posseïm res, ni tan sols el nostre cos i necessitem el cos de l’altre/a per a la fusió còsmica i el nostre desenvolupament essencial. I per abastar aquesta fusió –i també per a la nostra integració dins el món- és indispensable l’entitat simbòlica del foc. Hi trobem al llarg del poemari com el llenguatge apel·la constantment a mots, visions, troballes, que remeten al camp semàntic del foc: l’acció de cremar, el ponent, l’herba encesa, que ens remeten a la poesia de Rosselló-Pòrcel i el seu poemari Imitació del foc. També a un poema en concret del poeta mallorquí, A Mallorca, durant la Guerra Civil, quan el poeta escriu: “I les herbes es cremen a turons / de cacera, entre somnis de setembre / i boires entintades de capvespre”. És doncs, per aquesta raó que trobem el lligam natural de la nostra poeta barcelonina amb Rosselló-Pòrcel. Aquest escrigué el poema l’any 1937 i feia referència a l’ambient de guerra, de destrucció, però la imatgeria del capvespre com a trànsit de sang i d’avidesa el reprèn la nostra poeta en aquests versos: “així és com / vivim / a les randes del ponent” i, més endavant al mateix poema afegeix: “barrejats amb una terra, vacil·lant, / de margeres d’avidesa i herba encesa / sempre abrasem més enllà”. Les referències al foc són inesgotables a Certesa de la llum i en donem una mostra prou significativa en aquests fragments esmentats. També cal destacar com el capvespre, el ponent, el ranvespre, són mots que van apareixent i dotant de continuïtat temàtica el poemari de Llobera.
Una altra de les constants líriques és la presència de l’oblit entès com a origen del món i com a present continu de la Humanitat. L’oblit és també absència de memòria, rastres perduts, solcs i abismes, cavitats profundes de la natura, cova obscura en què caiem. Cap a la mort, nosaltres, pelegrins:
presents a l’avenc catedràtic
caiem
al dens enllà d’enlloc
sense fons
a l’inici de les hores
de crepuscles de memòria
La presència de la poesia postsimbolista és un terreny prou fructífer per a la construcció simbòlica de Certesa de la llum. En aquest poema que hem transcrit íntegrament, el ressò de la poesia de Salvador Espriu hi és prou evident en els dos darrers versos: “a l’inici de les hores / de crepuscles de memòria”. Cal remarcar la bellesa i el treball lingüístic de Laia Llobera per aconseguir troballes líriques tan encomiables, com ara aquesta bella metàfora de l’oblit: “al dens enllà d’enlloc”, que és el tercer vers d’aquest poema que pertany a la segona part, nosaltres, pelegrins. El món clàssic i el llenguatge científic són també dos vectors que conflueixen en la via d’exploració i de coneixement del món que mostra aquest poemari. Hi ha una recerca del més enllà (la metafísica) i del més ençà (la física). L’univers, Déu i l’ànima són les tres entitats conceptuals pròpies de la metafísica; la natura, la substància, la matèria, per exemple, són conceptes amb els quals hi investiga la física. Llobera construeix el seu discurs líric com una recerca essencial que beu del coneixement humà i que ben sovint la poeta sintetitza amb la imatgeria simbòlica d’una puixança astral, que ateny la terra i el cel, que dissol la substància creada en infinites partícules essencials que esclaten i es transformen contínuament. No és pas sobrer avançar-vos que aquest poemari és i vol ser un camí d’elevació espiritual. És una poètica de la matèria i dels cicles naturals en la qual l’experiència humana i el desig de transcendència hi tenen un pes determinant. Hi trobareu una concepció sobre el fet poètic -i sobre la humana condició- del tot bella, intensa, lúcida i reconfortant. És un poemari valent que s’acosta a la mística des de la consciència d’un humanisme ben assumit. No us el perdeu.
Després de dies escoltant por ahí que aquest era un bon llibre em vaig decidir a intentar-ho, amb una cella aixecada això sí. L’autor no em sonava però l’editorial sí, i bé, es mereixia una oportunitat.
I he de dir el mateix que amb la ressenya de Els noisde Toni Sala, ull! Alerta! Pot semblar un llibre petit de mida, però que això no us enganyi.
La literatura actual està plena a vessar de llibres que expliquen algun tipus de ruptura, normalment una ruptura cap a la trentena-quarentena i que té com efecte més espectacular el trencament de la parella i tot el que això representa per un dels protagonistes, i aquest llibre va d’això, i no era una cosa que animés especialment, i això sumat al punt de vista femení que poques vegades em resulta convincent en els llibres (no és misoginia, estaré encantat de canviar d’opinió).Però en aquest cas l’autor aconsegueix que la protagonista no es perdi en disquisicions i que actui quasi sense pensar, com si no hi hagués un pas intermig entre “vull fer això” i “fer això”, acció directa i lleguatge també directe, sorprenentment directe per una protagonista femenina (no és misoginia, estaré encantat de canviar d’opinió, i no aniré repetint aquest parèntesi a cada moment).
La protagonista es desmadra (en tots els sentits), com una mena de vàlvula d’escapament. No ajuda gaire que després de la ruptura que ha provocat ella el marit estigui de fàbula i feliçment aparellat i ella no. I a més a més hi ha la filla, una mica una bala perduda que fa el que vol des de… sempre, clar que el divorci de sons pares l’ha agafat amb els 18 més que complerts o sigui que tampoc hi ha trauma. La Neus (que així es diu la protagonista) sembla tenir la seva vida perfectament controlada i descobreix que no, que en un sol moment tot se’n pot anar en orris de la manera més estúpida i més sense motiu. I passa i ens deixa glaçats i rellegint les darreres línies en pla “no pot ser que estigui passant això” i sí. D’acord tot això és una mica críptic però és això o explicar tooooot el llibre, i cada cop intento donar menys espòilers. I si només fos ella, però no, tothom al seu voltant sembla no ser el que sembla.
El llibre pot no agradar, difícilment deixarà algú indiferent, com en el llibre de Toni Sala que deia abans, i aquesta, virtut aquest “no deixar indiferent” és de les millors coses que poden dir-se d’un llibre. He estat pensant si posar-hi l’etiqueta d'”ERÒTICA EN CATALÀ”, però no, tot i que hi ha escenes completament explícites no és ben bé un llibre eròtic.
Cesc Llevaries al bloc Els llibres del Senyor Dolent
Les bones persones el fan sentir miserable, i els seus clients són una barreja d’estupidesa i mala sort. Només amb un còctel així es poden aconseguir textos tan explosius com els de Martí R. Electrique aBQTP Tanque parèntesi (Labreu, 2014). Aquest advocat penalista té la fortuna o la desgràcia d’embolicar-se en les situacions més irreverents, que agafen volada gràcies a la mirada cínica de l’autor. També hi ajuda la frenètica vida sexual que porta, per on hi desfilen amics, Nòvios Ideals Formals i ecs! en una corrua de personatges irreverents però sensacionals.
L’obra és una extensió dels textos del blog Busca qui t’ha pegat, en què Electrique buida el pap i exposa tot allò que li passa pel cap. D’aquest racó virtual se’n va derivar, el 2009, un llibre homònim amb tastets autobiogràfics. Ara, l’autor torna a obrir parèntesis amb un nou recull d’aquestes píndoles narratives, que no superen les tres pàgines d’extensió i a través de les quals relata, sense manies, la seva quotidianitat. Des de les confessions criminals a comissaria fins a les converses postcoitals, les experiències de l’escriptor passen pel sedàs narratiu sense que es perdi el sarcasme en cap moment. També carrega contra els polítics corruptes, aquells que discriminen el valencià i els buròcrates incompetents, que evidencien la pèssima involució del país.
Però lluny de caure en les lamentacions i els victimismes, Electrique taca cada fragment d’una frivolitat simpàtica, fins al punt que el desordre social relatat arrenca múltiples somriures. Així, el llibre regala instants terriblement lúcids i diàlegs hilarants, com la declaració d’un delinqüent convençut que tot el que fa és legal o el debat del jurat del Premi Cervantes abans d’escollir el guardonat. Un gos entranyable i una iaia aficionada als cementiris completen el quadre d’un recull de cròniques que esquitxa de veritat i perspicàcia un escenari rabiosament actual.
Quan Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) escriu un llibre, dóna cinema del que et queda a la retina dies després dels títols de crèdit, com passa amb La pianista de Haneke. Autor de les novel•les L’Altíssim (2004) i L’úter de la balena (2010), i de l’obra de teatre Això és Àustria (2012), Miralles ens torna a deixar garratibats amb un títol homenatge a la cançó de The Smiths, Wonderful woman. Un narrador remot que de vegades muda en la consciència del personatge ens conta la fugida a la deriva d’una infermera fastiguejada de tenir gel a les venes en comptes de sang. La violència del lèxic –i de la trama– de Miralles és un vent electritzat que injecta vitalitat al melodrama (“les parets d’una vagina estan fetes per suportar-ho tot”). Les estacions interiors no coincideixen amb el calendari. Avorrida com una ostra i per lluitar contra el propi fat, la Neus accelera la seva vida i trenca amb tot d’una manera quixotesca (amb molins i tot). El lector s’encomana del ritme frenètic i sent el vertigen de l’abisme quotidià. “El futur és tenir por i ser valenta”, es repeteix la Neus en tot el seu periple cap a la misèria moral i l’infortuni. La voluntat de devorar el món, l’emancipació delirant d’una MILF sense manies, l’ímpetu de l’anònim, el cansament emocional atroç, ofegar-se en la pròpia saliva, la histèria i la pèrdua, els sentiments condicionats, el trasbals del concepte família, una filla desconeguda (grandíssim personatge), l’inquietant món d’avui que manté les emocions en estat d’hibernació, un parell de secrets que generen ansietat i una sorpresa. N’hi ha que neixen estrellats, però se la juguen. Miralles pinta la neurosi del segle XXI a través del fer dels personatges, i l’hiperealisme de les descripcions és efervescent. El dolor ha deixat d’unir les persones: la vida a l’hospital s’exhibeix amb tota la seva crueltat, i només és un reflex microscòpic de la societat pudent i insatisfeta. Miralles és mestre en hardcore, narrador implacable, conscient dels móns que explica, generós en sarcasme i brillant en estratègia. La vida no s’atura mai i és bo desinfectar-la d’àcars, bacteris i records. Sobretot quan tenim la sensació d’haver-nos convertit en espectadors del nostre propi viacrucis.
SEXE COM A LLENGUATGE
“Està decidida a tastar la fornicació crua i instintiva d’altres cossos. No s’ha de sentir com una merda: ara se sentirà més viva i autèntica que mai”.
HUMOR DEL FI
“També hi ha un tercer individu immòbil, a l’expectativa d’alguna cosa que no acaba de passar; la Neus triga una estona a deduir que és una estàtua”.
BOTTOM LINE
Pensaments extravagants i rols volubles en un món infernal. Cal recuperar la gràcia de viure.
Títol_ El bigoti Autor_ Emmanuel Carrère Traducció_ Ferran Ràfols Col•lecció_ la intrusa, 12 Pàgs_160 PVP_ 14,90 € ISBN_ 978-84-942897-0-5
Emmanuel Carrère (París, 1957) és escriptor, guionista i realitzador. Ha dirigit i escrit pel•lícules basades en la pròpia obra narrativa (La Classe de neige; L’Adversaire; La Moustache) així com telefilms i documentals (Le soldat perdu; Retour à Kotelnitch). És autor d’assajos com la monografia del realitzador Werner Herzog; Le Détroit de Behring, o la biografia novel•lada de Philip K. Dick: Je suis vivant et vous êtes morts.
Com a narrador ha guanyat alguns dels premis més importants en llengua francesa i assolit un prestigi enorme gràcies a novel•les com L’Amie du jaguar (1983), Bravoure (1984), Hors d’atteinte (1988), La Classe de neige (1995), l’exitosa Limónov (2011), o els relats L’Adversaire (1999), la impressionant Un roman russe (2007) i D’autres vies que la mienne (2009).
D’aquesta versatilitat neix la capacitat per confondre els gèneres disfressant de documental la ficció o la ficció d’assaig, però dominant a la perfecció els mecanismes de la narrativa. El bigoti n’és un magnífic exemple. Després d’un inici marcat per l’ambient de comèdia, passem al melodrama, que bé podria acabar en tragicomèdia. Si no ho impedís el final sorprenent que corona aquest magistral retrat de la condició humana.
Un dia decideixes afaitar-te el bigoti que has lluït durant deu anys. Vols sorprendre la dona i els amics, gaudir del joc, les reaccions i els comentaris. Però la teva dona no s’hi fixa i els teus amics no recorden haver-te vist mai amb bigoti. La realitat es deforma, la memòria flaqueja i el teu món es comença a esfondrar. La simple afaitada serà el primer pas cap a una onada de pànic que et portarà molt lluny. Potser volen fer-te creure que has perdut el cap? La broma es converteix en una perillosa falla que creix al teu voltant a una velocitat vertiginosa. S’esmicola la confiança en tots els que t’envolten i, amb un canvi brusc de perspectiva, fins i tot acabaràs dubtant de l’existència de la teva ciutat.
D’Anaïs Nin només havia llegit el seu recull de contes eròtics Delta de Venus, interessant. Després em vaig enterar que va estar amb Henry Miller a Paris, i a l’espera de llegir-me un dia els seus diaris tenia curiositat per com es movia en una literatura més “normal”, les obres eròtiques les escribia a dólar la pàgina, necessitava la pasta. De la relació Nin-Miller se’n va fer una pel·lícula,aquesta, no està malament.
Com amb Mitfordcomenço a sospitar que el més interessant que ens pot explicar Anaïn Nin és la seva vida, m’hauré d’enterar si els seus diaris no-censurats estan publicats (si a més estiguessin en català ja seria…), però de moment tinc aquest llibre.
L’estil de Nin és encantadorament contradictori, s’esplaia en l’adjectiu perfecte, en la descripció acurada, però tot i això dóna sempre la impressió d’anar per feina. No sé com pot ser alhora, de les que dóna voltes i de les que van al gra, però ho aconsegueix.
La protagonista, Sabina, està casada, però una relació tancada i exclusiva no és prou per ella, l’adulteri com una mena de recerca del plaer és inherent a ella, no se’n pot escapar i sobretot no vol fer-ho. D’aquesta manera se sent viva, com l’espia del títol, sempre en un lloc que en principi no li correspon però aconseguint informació necessaria. Que una protagonista femenina, d’un llibre escrit per una dona, parli de sexe sense amor o almenys deslligat i no com una condició irrenunciable, als anys 50… té mèrit, molt.
I què més passa? Passa que com en llibres del seu amic-amant Henry Miller les reflexions i les descripcions oníriques de les situacions i persones que es troba guanyen pes sobre la narració pura i dura i acabes pensant que això està collonudament escrit tot i que costi saber què està passant realment. Si us heu llegit Tròpic de Càncer o Tròpic de Capricorni de Miller sabreu que vull dir, en aquests llibres de manera brusca a Miller sembla entrar-li una bogeria oblidar-se del que estava explicant i començar a desvariar i a retratar el seu particular món. Aquí passa el mateix, però de manera molt menys brusca, i el món d’Anaïs Nin tot i que connecta amb el de Miller no és tan extrem.
Per posar-hi un “però” se m’acut que potser el llibre hauria guanyat si hagués estat tan explícit com els seus relats eròtics a Delta de Venus, però això ja és un tema de gustos, i si tenim en compte que aquest llibre va ser escrit per una dona i als anys 50 i que la seva vida ja resultava aleshores prou escandalosa, potser no necessitava ser també identificada com autora de literatura eròtica i potser tenia interés que el seu llibre no generés més escandol. Sigui com sigui recuperar aquesta autora és un encert de l’editorial Labreu, que no parin!
Buscant imatges per aquesta entrada n’he trobat una que m’ha fet gràcia, he pensat a posar-la a facebook però durarà un sospir, així que la poso aquí. A aquestes alçades ha d’haver quedat clar que Henry Miller m’agrada molt, i com que si es parla de Nin és inevitable que surti potser teniu curiositat per veure quina cara tenia, aquí teniu una foto d’ell. Està clar que hi ha escriptors i escriptors i després Henry Miller.
Autor: Martí R. Electrique Any de publicació: 2014 Editorial: Labreu Pàgines: 246 ISBN: 978-84-941890-6-7
Les bones persones el fan sentir miserable, i els seus clients són una barreja d’estupidesa i mala sort. Només amb un còctel així es poden aconseguir textos tan explosius com els de Martí R. Electrique a BQTP Tanque parèntesi (Labreu, 2014). Aquest advocat penalista té la fortuna o la desgràcia d’embolicar-se en les situacions més irreverents, que agafen volada gràcies a la mirada cínica de l’autor. També hi ajuda la frenètica i intensa vida sexual que porta i els consells d’una colla d’amics tan o més freaks que ell.
El llibre és una extensió dels textos del blog Busca qui t’ha pegat, en què Electrique buida el pap i exposa tot allò que li passa pel cap. D’aquest racó virtual se’n deriva BQTP Tanque parèntesi. Es tracta d’un recull de píndoles narratives que no superen les tres pàgines d’extensió, a través de les quals l’escriptor relata, sense manies, la seva quotidianitat. Des de les confessions criminals a comissaria fins a les converses postcoitals, les experiències de l’autor passen pel sedàs narratiu sense que es perdi el sarcasme en cap moment. També carrega contra els polítics corruptes, aquells que discriminen el valencià i els buròcrates incompetents, que evidencien la pèssima involució del país.
Però lluny de caure en les lamentacions i els victimismes, Electrique taca cada fragment d’una frivolitat simpàtica, fins al punt que el desordre social relatat arrenca múltiples somriures. Així, el llibre regala instants terriblement lúcids i diàlegs hilarants, com la declaració d’un delinqüent convençut que tot el que fa és legal o el debat del jurat del Premi Cervantes abans d’escollir el guardonat. Un gos entranyable i una iaia aficionada als cementiris completen el quadre d’un recull de cròniques que esquitxa de veritat i perspicàcia un escenari rabiosament actual.
La vida és un viatge, i tot viatge comporta pèrdues, sotracs, ferides que no tanquen –com la de l’amor- monstres mitològics, instants de bellesa passatgera i punts de no retorn. Sobre tot això reflexiona Víctor Obiols a D’un juny dur, publicat per LaBreu Edicions. Aquest dissabte 12 de juliol, el poeta i músic oferirà un concert-recital poètic a la llibreria Dòria Llibres (12,30h). Acompanyat del piano recitarà els poemes que protagonitzen D’un juny dur.
Paràl·lisis corporals per haver begut aigües de l’Orinoco, la calor com a metàfora de l’infern on van a cremar les ànimes, les llàgrimes d’Atenea i els versos de Josep Grau i Jofre que encapçalen un dels poemes: Tot neix del nostre esfondrament.Del dret i del revés, Víctor Obiols surfeja per damunt la paraula poètica fent que ens enfonsem dins les aigües marines per després impulsar-nos cap amunt amb l’agressivitat canviant i juganera de mots irònics, rítmics, polièdrics. El dietari poètic d’Obiols és explícit: “Ferida que no tanca./ No tallo cap branca/ de l’arbre de l’amor./ Qui estima no pensa/ què vol dir aquest mot”. Balla amb la bonhomia i després tomba cap a l’ira; del dolor passa a la serenitat estiuenca que emana la calor, adormidora. Esculpeix el dubte, daura la ràbia amb humor elèctric. “I és l’amor que fa el mort,/no és Ofèlia en el llac./ Superficialment/ sembla un plany ofegat.”
Víctor Obiols repassa renaixements i morts. “Perquè per tornar a néixer necessiteu morir”, que deia Papasseit. I, això sí, amb els vaivens de la vida poc rutinària: “ara risc, ara ric, ara misèria”.
Com defineix n’Obiols la incertesa de la vida, del viatge, la fragilitat del camí, la incontinència d’amors vessats, de cicatrius vitals? “Com un neoprè d’afectes/ de desafectes,/ que ens protegeix o ens pot deixar escamnats,/ a la viscosa intempèrie”.
Durant el passeig d’aquest juny de temperatures altes com l’infern, amb relleus rocallosos, però amb onades que són fredes i braves, el poeta repassa el fruit del record: “Per punts de no retorn m’he retrobat”.
El darrer llibre de Víctor Obiols, D’un juny dur, publicat per LaBreu Edicions, em sembla una de les propostes poètiques més interessants dels darrers temps. El mes de juny té el seu propi llenguatge simbòlic, i aturar el temps i posseir i desposseir cadascun dels dies pot ajudar a aprehendre’l i a sobreviure. Aquest proper dissabte dia 12 de juliol, a les 12,30h, la llibreria Dòria Llibres acull un recital i vermut literari amb Víctor Obiols, que recitarà els poemes D’un juny dur acompanyat del piano.
“Ferida que no tanca.
No tallo cap branca
de l’arbre de l’amor”.
El títol del llibre i el primer poema (dia 1) marquen el territori i predisposen a una primera lectura: és un llibre que parlarà d’amor i de ferides en un mes de juny, però no sabem com ho farà, com ensdirà aquest amor. Cada poema mostra el recorregut per un temps que fa de mirall. No són els dies que passen, és el temps propi de la veu poètica que ens va descobrint un univers personal i impersonal alhora, amb un dir de vegades estrany, de vegades sorprenent, però sempre interessant.
He escrit aquest text mentre escoltava, una vegada i una altra, la cançó “Aniversari teujà”, del discBocanegra U (1987), del grup Bocanegra, interpretada per Víctor Obiols. Es podria llegir el poemari al costat d’aquesta cançó dedicada al trentè aniversari del seu amic poeta, músic i pintor Pepe Sales, amb qui va crear el grup Bocanegra. La cançó parlava, “amb lletres d’experiència”, d’algú jove per sempre, lligat al cap del temps, que viu un gran paisatge. En lloc de trenta anys, el llibre parla de trenta dies, els d’un mes de juny molt de temps després; d’aquest juny estrany, dur, solitari. Un dietari que fa una dissecció del temps i de l’amor.
Trobo que no es pot separar el poeta del músic: en Víctor és Obiols i és Bocanegra, com si visqués (almenys) dues vides en una. Aquest autor polifacètic (poeta, traductor, crític literari, músic compositor, intèrpret i musicoterapeuta) diu la multiplicitat de la vida i l’amor amb diferents veus, a partir d’una mirada encuriosida i irònica, a voltes desapassionada o gairebé clínica, d’altres vegades trista. Mira “la vida que passa a fora, buscant la brisa, marcant amb càlcul prou fiat les hores”. Ens ofereix tots els miralls de la vida i de la nit, com si fos un collage, i ho fa amb humor i malenconia a parts iguals. És la seva lluita.
Sempre juny
“… m’acora l’aura de capvespre en juny.”
“Ara sabràs, a través de pàgines i pàgines
com has cenyit un temps.”
Juny és la porta oberta a l’estiu, al sol enlluernador, a la màgia del solstici i les nits d’estiu. Associo juny a la maduresa, a la meitat de la vida i a les coses que ens fan sentir una mica d’escalfor. Per això, un “juny dur” se’m fa estrany… Però al juny del poeta hi cap tot: la llum violenta d’estiu, el precipici, una nit de juny amb “noms i nombres, tinta de mar i destins sense bagatge”. Fa de la solitud d’aquest mes de juny i de la ciutat un camp immens amb ombres on arrecerar-se, sentir i, sobretot, dir. “Dir tan fosc i fi, dir i desdir”, posseir i desposseir cadascun dels dies, palpar el temps i sentir-lo a les mans. I quan aconsegueix aturar-lo ens l’ofrena.
El poeta precoç que somniava paraules
“I la paraula, audible, que guareixi,
que aixoplugui.”
Malgrat ser un poeta precoç (Víctor Obiols va publicar el primer poemari, Opus zero, als 14 anys!) no s’ha prodigat gaire. Ha anat espaiant els seus textos i cançons, dosificant l’impuls creatiu com si tingués por d’exhaurir-lo. Sortosament no ha fet com Rimbaud, que va deixar d’escriure per sempre més quan encara era molt jove. Com Prometeu, va gosar robar el foc als déus per anar sempre més enllà, amb l’impuls iniciàtic i l’escalfor de la recerca. Un poeta que busca noves maneres de dir, “una nua i llisa estesa de paraules” que facin “festa d’espurnes guaridores”, paraules que creïn mons possibles o impossibles, tant se val!
Ara penso en aquells “àngels trencats” del seu segon llibre, Carrer d’hivern, en la incerta emoció, el somni insubornable i convincent, la presència inesborrable de l’heroi, i la vida –la irreparable- plena de gent. En aquest llibre ja hi sortia el mes de juny, “el misteri de juny”, de les seves nits, quan un torna a casa i no troba el carrer on sempre ha viscut. Era el temps de creuar el riu moltes vegades i de jugar a perdre’s.
Uns quants desigs fractals
“Mica de mar, mica de foc.”
“En això hi ha el cos, que hi va la vida.”
Podem observar els desigs i l’amor de moltes maneres, però continuaran sent fragmentaris i irregulars. Aquest dietari –intens, profund i sorprenent- pot semblar en algun moment, en algun poema, que ha estat escrit a raig fet, seguint el flux de la consciència, però realment ha estat escrit en tres anys, entre el 2008 i el 2011. Escrit per algú que desfila somnis i lluita amb els monstres, algú que no talla cap branca de l’amor. En aquest llibre possiblement hi trobem la confluència de tots els camins d’aquest autor polièdric.
Per acabar, un fragment del poema del dia 14, “Desigs fractals”:
… parlant ben poc, d’un juny… d’un vol,
i així esmortint verins aliens
amb verds de saba que ens corona,
que fa brostar la sang
que dóna,
per donar vida rebuda
que es regula
conspirant sense saber
que no hi és i que no hi ha
més gaudi ardent que aquest aiguat tan cru d’accent,
la dringadera espessa de gotes desembrals
que ens convida ja al recer, l’úter dolçàs i aquilotat,
i a uns quants desigs fractals,
i doncs, així, què vols?
Víctor Obiols. D’un juny dur. LaBreu Edicions, 2014.
El vigor i l’impuls de les noves editorials catalanes independents ens arriba cada dia per la singuralitat de les seves propostes. Modèlica en tot, LaBreu ens ofereix Noves impressions d’Àfrica, de Raymond Roussel, en una edició bilingüe il·lustrada i amb les poemes en color, una de les escasses que s’han fet al món a semblança de l’original en francès. A la bellesa de l’objecte cal afegir-hi la traducció del poeta Jordi Vintró, un dels autors importants d’un segell que combina novells amb veterans i traduccions de clàssics de tots els temps. Un narcòtic per a la vida quotidiana.
De bon començament, invocar Roussel és una incitació a la fantasia i a les complicitats. En català, Edidioncs 62 va publicar el 1991 Impressions d’Àfrica, en versió d’Annie Bats i Ramon Lladó, i fa un parell d’anys, Lleonard Muntaner ho feia amb Locus Solus, am un altre traductor militant, Joaquim Sala-Sanahuja. Guia i guru de surrealistes i de gran part de les avantguardes del segle XX, la primera obra de Roussel (1877-1913), El substitut (1897), ja va ser una declaració de principis, inspirada en el carnaval de Niça. El 1910 presentaria l’obra més coneguda, Impressions d’Àfrica, en què en una mena d’episodi de l’Odisseu es narren les vicissituds d’un grup de nàufrags presoners d’un rei negre que els sotmet a una sèrie de proves abans d’alliberar-los.A Locus Solus, un grup de cadàvers tancats en gàbies de vidre reviuen les circumstàncies de la seva mort. En l’últim període de la seva obra, el 1910, va escriure Noves Impressions d’Àfrica, que apareixeria pòstumament el 1932.
En la seva cèlebre Antologia de l’humor negre, André Breton deia que, amb Lautréamont, Roussel és el més gran magnetitzador dels temps moderns: “Dins seu, l’home conscient, extremadament laboriós (“sagno a cada vers”, confessa a Michel Leiris sobre les quinze hores de treball que li ja costat cada vers de les Noves impressions d’Àfrica) no cessa d’enfrontar-se a l’home conscient extremadament imperiós ( resulta prou simptomàtic que durant prop de quaranta anys hagi persistit, sense intentar modificar-la o substituir-la per una altra, en una tècnica filosòficament injustificable).” A què es referia Breton? Potser a un humor, voluntari o no, instal·lat dins la maquinària del text dins un joc de balances desproporcionades.
L’efecte psicòtic del text es basa en totes aquestes dualitat, que Vintró sap desequilibrar trencant les habituals versions pseudonoucentistes, amb què s’inunda tot al nostre país. Vintró té criteri i l’aplica amb vehemència. Com els surrealistes sap que resulta difícil de determinar quina és la part de l’humor, d’observació i de rebuig dins aquesta obra monumental del segle XX. Aquí radica l’interès perquè hagi mantingut la curiositat dels seus seguidor quan les revolucions semblen en decadència i els discurs s’ha entendrit amb la ridiculesa i pompa dels crítics de pacotilla.
L’experiment desaforat del poema interminable i l’embriaguesa dels text discontinu són el cant a l’originalitat que van celebrar els surrealistes. El gran adorador de Jules Verne, i el mag de les marionetes va arribar a extrems memorables. Es va fer construir una rulot de luxe quan era l’antiturista, negador de qualsevol possibilitat de viatge real. Explicava Leiris que, quan va arribar aPequín, es va tancar a la seva cabina durant vint dies. I vostès es consideren uns excèntrics?
Una dona meravellosa (Osca,1977) té un dels començaments de novel·la més intensos que fa temps que no llegeixo en català. Una cosa porta a l’altra, el temps passa volant, Neus viu la joventut a tota màquina fins que, amb la nena ja gran i una feina fixa a l’Hospital de Bellvitge -departament de malalties neurològiques-, sorgeix el primer problema que trastoca la convivència familiar: la filla s’embolica amb un home de quaranta-quatre anys -ella en té vint- i desapareix d’un dia a l’altre.
La novel·la s’enduu el lector en remolí, seguint la Neus, la infermera que, com ja passava amb la fisioterapeuta d’una de les novel·les anteriors de Miralles, L’altíssim (2010), manté escrupolosament els protocols de la feina, esdevingut tauló salvador del seu naugrafi. Un jove que ha patit un accident i que és a la UCI sense activitat cerebral, un malalt amb un tumor frontal que pateix un brot de violència, un conegut amb sida, que pateix alteracions de llenguatge i transtorns de la visió: la Neus manté davant d’aquests casos una actitud exemplar. Miralles, que és fisioterapeuta, ha descrit una infermera que és un exemple d’allò que als vuitanta se’n va dir el rol autònom de la infermeria: una professional conscient que desenvolupa la capacitat d’incidir positivament en la salut dels malats. D’aquesta manera, ressalta encara més la brutalitat de les relacions que la dona estableix fora de la feina: violència, sotmetiment, sexe urgent i barroer. Fins que el món preservat i el món perillos es creuen i la Neus fa un pas més cap a l’abisme.
Juntament amb El franctirador d’Albert Pijuan, que vam cometnar fa un parell de setmanes, Una dona meravellosa forma part d’un duet de novel·les teatrals i centreuropees, que duen la ditada de les filípiques de Bernhard i dels films de Haneke, s’interroguen sobre el mal i el que és sagrat, la devastació i l’expiació. L’un en un bloc de pisos de Polònia als anys vuitatnta, l’altre en una casa de Gavà Mar d’ara mateix, presenten un món en decomposició, en el qual el dolor ja no uneix les persones. La dona que treballa oferint acompanyament no té ningú que l’acompanyi, la mare que vol fer costat a la filla no té ningú que li faci costat. La vida ha deixat de ser una experiència sentida: la Neus i la seva filla Estefania es veuen des de fora, espectadores del seu propi daltabaix. Un dels aspecte més interessant del llibre és la relació amb la pornografia, que ha esdevingut un model d’actuació dels personatges, les dues dones i els homes que es creuen pel seu camí. La descripció minuciosa en tercera persona i les anotacions dels dietaris sobre les relacions sexuals extremes responen a aquesta objectivització, que és una manera de voler-ho controlar tot quan ja no és controla res.
Després de començar com un reguerot incandescent, el ritme de Una dona meravellosa es frena una mica. La mecànica urgent es ralenteix i les actuacions de la Neus comencen a funcionar seguint una altra llei: l’omissió de la responsabilitat. En la xarxa de Rodalies, que és, juntament amb el supermercat i l’autovia, un dels escenaris simbòlics de la novel·la, aquesta omissió de la responsabilitat es converteix en espectacle objectiu en la figura d’agressors d’un revisor i d’un que es vol suïcidar. El tren que fa la ruta amunt i avall de Barcelona a Gavà és el metrònom de la pèrdua del compromís amb la realitat.
Una dona meravellosa és un llibre contundent sobre la pèrdua de les il·lusions i la incapacitat de modificar les coses. Descriu el gran fingiment i la solitud de dues dones i fa un retrat desolador de la societat, que atorga a l’accindet i a la imprevisibilitat el paper de reactiu que treu a la llum la veritable naturalesa de la vida. Ho fa sense rabejar-se en la tistesa, mriant de mantenir l’interès del lector – com diu John Irving en l’epígraf final- perquè la tensió esdevingui emoció. Miralles ho aconsegueix al llarg de moltíssimes pàgines.
Martí R. Electrique: ‘Si la gente sigue mis historias es por masoquismo’
El bloguero valenciano recopila sus artículos en ‘BQTP’
Su segundo libro es un retrato ácido del valenciano urbano medio
‘Nunca tanta gente había escrito tanto, y eso no puede ser malo’
‘La mitad de mis novios hubiera deseado que todo fuera ficción’
‘La estupidez me divierte mucho, me aburren muy pocas cosas’
Hay personas que necesitan ir todos los días al gimnasio o a hacer barra en el bar de su barrio. El abogado valenciano del que aquí hablamos tiene una necesitad todavía más vital e imperiosa. Escribir a su bola lo que le pasa o no le pasa y desearía que le pasara. En resumen, lo que le bulle en la cabeza tras echar un vistazo alrededor con una mirada algo escéptica y ácida. Crítica pero también tierna. El resultado es un retrato desenfadado con altas dosis de humor de la vida cotidiana del valenciano urbano medio, a través de un personaje imaginario (o no), su segundo o tal vez tercer yo. “Si hubiera nacido en Brooklyn sería un joven abogado gay de un bufet de Queens o Manhattan”, retrata el cómico Eugeni Alemany en el prólogo de su segundo título.
Una crónica bilingüe que refleja el habla cotidiana de la gente por estos pagos. ¿Valenciano, catalán, español, castellano? ¡Qué importa! Lo que importa es entenderse.
Empezó a escribir como válvula de escape, fue uno de los primero blogueros autóctonos y ya tiene un par de libros. ‘El segundo ‘BQTP (Busca qui t’ha pegat) Tanque parèntesi’, uno de sus latiguillos preferidos, ya está en las librerías. Por si no se han dado cuenta estamos hablando de Martí R.Electrique.
¿No le da un pasmo cuando recibe la factura de la luz? ¿Por qué R. Electrique y cuál es su voltaje?
R. Electrique viene de Rasoir Electrique, mi primer nick, que significa maquinilla de afeitar eléctrica en francés. Lo elegí por un cartel de Philips de los 50 de Jean Colin en el que una mujer afeita a un hombre con lo que parece ser un limón. No tiene mucho más misterio. En relación al voltaje y a la factura de luz, dos cosas. Siempre he tenido la tensión alta y gracias al Gobierno que sufrimos el pasmo se lo llevan todos los meses todos los hogares de este país.
¿Por qué escribe con tal persistencia y contumacia?
¿Sugiere que tendría que dejármelo? Lo hago porque esto tiene un efecto balsámico en mí. Nunca he sido de esas personas que han contado con un confidente fiel, así que lo que hago es tener muchos que no conozco. También lo hago, por supuesto, por algo que ronda la cabeza a todos los que tenemos un blog: a alguien le tiene que interesar esto que tengo que decir.
¿Las historias que cuenta son reales o inventadas? ¿En qué proporción realidad y ficción?
El libro está catalogado como ficción. A partir de ahí, que cada uno saque sus conclusiones según más le convenga. Estoy seguro de que la mitad de mis novios hubiera deseado que todo esto fuera ficción.
¿Por qué cree que a la gente le gusta seguir sus historias: morbo, masoquismo, identificación, cachondeo…?
Martí R. Electrique lleva casi diez años aireando sus trapos sucios, sus opiniones sobre casi todo, exponiendo sin rubor sus sentimientos, compartiendo dramas y alegrías y contando con quién folla… Si la gente sigue estas historias, definitivamente, es por masoquismo.
¿Es de los abogados que acusan o de los que defienden?
Me toca hacer una cosa y la otra, y casi nunca cuando quiero.
¿Qué llevan los letrados bajo la toga?
Generalmente trajes baratos y grandes dosis de incompetencia.
¿Es divertido ser picapleitos en España?
Es muy divertido pero, como las profesiones en las que se trata con personas, debes tener un estómago de rumiante preparado para digerir piedras.
¿Hay algún tema o asunto del que le dé cosa escribir?
De mi madre. Hace un tiempo me preguntaron si tenía madre porque he escrito muy poco de ella. La respeto mucho.
¿Liga más desde que tiene blog?
Ligo menos, pero no por el blog, sino porque me hago mayor y los que vienen detrás empujan fuerte (y no, esto último no tiene ningún doble sentido).
¿Existen blogs por encima de nuestras posibilidades?
En esto (como en cualquier otra cosa) soy poco dado a teorizar. Nunca tanta gente había escrito tantas cosas y eso no puede ser malo.
¿Tenemos los valencianos los políticos que nos merecemos?
Te contestaré con otra pregunta: ¿se merecían los egipcios las diez plagas bíblicas? Bueno, pues esto es peor.
¿Qué es más de Podemos o de ‘No poemos’?
Hay cosas que sí se puede (y se debe) y hay cosas que no. No hay que vender burras a la gente.
Con los corruptos que andan sueltos, ¿habrá que fabricar todavía más leguleyos, cambiar las leyes o hacerlas cumplir?
Incumplir las leyes debe tener consecuencias penales, si se da el caso, pero también políticas. Una sociedad madura y democrática tiene el deber de no premiar al corrupto. Y aquí no sé qué coño hemos hecho.
¿Le costó tanto aprender chino como valenciano?
Poco chino pude aprender en las dos semanas que pasé en China. El valenciano para mí es tan natural como respirar. Con esto quiero decir que nunca me planteé la posibilidad de escribir en otro idioma.
¿A qué país extranjero se iría a currar?
No me iría a currar al extranjero. Y a vivir puede que tampoco. Para eso soy terriblemente conservador: me gusta tener un sitio al que volver y al que llamar casa.
¿Planes para este verano?
Me voy a pegar un gran viaje: Australia me espera, aunque no sé si con los brazos abiertos. Con el tiempo que me quede, mucha playa valenciana.
Un mensaje para su galgo Matt que está en el cielo de los perros que más corren. ¿No te animas a adoptar otro bicho?
Le rascaría la cabeza, detrás de las orejas, y le diría que le echo mucho de menos. No, no me veo con ganas de empezar otra vez. Todavía no.
Un retrato robot de su lector ideal. Y de su mujer ideal…
¿Mi mujer ideal? Supongo que como mi hombre o mi lector ideal: inteligente y con habilidades sociales. A partir de ahí, todo me da igual.
Lo que nunca se harta de comer…
Soy más de beber: podría pasarme todo el verano tomando gazpacho. Y algún vodka.
¿Lo que más le aburre?
Diría que la estupidez, pero estaría mintiendo más que un conseller, porque la estupidez me divierte mucho. La verdad es que me aburren muy pocas cosas.
Raymond Roussel (París,1877-Palerm,1933) és un esglaó perdut entre el decadentisme de finals del segle XIX i les avantguardes d’entreguerres; un radical lliure la influència del qual es pot constatar en la literatura experimental dels anys seixanta i setanta: del nouveau roman, que posa en qüestió les convencions de la narrativa tradicional, a l’Ouvroir de Littératurre Potentielle (OuLiPo), que inventa construccions arbitràries o aleatòries a l’hora de comprondre textos en què tot sentit és deixat de banda.
Una exposició recent, que es va poder veure en el Reina Sofia a finals de 2011, resumia la importància del seu lelgat en l’obra de molts i diversos artistes, de Picabia o Dalí a Julio Cortázar o John Ashbery. Però l’últim que Roussel volia era se un autor de culte. Hereu d’una gran fortuna que va dilapidar viatjant pel món sense fer mai res de profit, aspirava a un reconeixiemnt com a creador que mai li va arribar. Els seus llibres no es venien i les seves obres teatrals acabaven en bullangues – cal dir que les despeses sempre anaven a compte d’ell: hi ha un joc de paraules típicament rousselià en el títol Impressions d’Afrique, que sona quasi com “a fric”, és a dir pagades per l’autor. Les seves investigacions literàries, així com altres de pretesament científiques, eren una manera d’entretenir les hores d’un ric ociós i solitari, ja que, com va dir Cocteau: “Roussel extreu d’ell mateix. Inventa fins les anècdotes històriques. Organitza els seus autòmat sense el més mínim suport exterior”.
A part del que ens ocupa, els seus llibres més reeixits són dues – és un dir- novel·les: Impressions d’Afrique (1909), que va sortir en català el 1991 a la col·lecció MOLU, d’Edicions 62, i Locus Solus (1914), publicada l’any passat en traducció de Joaquim Sala-Sanahuja a Lleonard Muntaner Editor. Les Nouvelles impressions d’Afrique (1932), l’últim llibre que va publicar en vida -un cop mort, han anat apareixent inèdites-, no tenen res a veure amb l’altra obra quasi homònima: es tracta de quatre poemes d’extensió variable escrits en alexandrins apariats (en total 1.276 versos), una forma md’allò més clàssica en la poesia francesa. La mètrica és perfecta; la sintaxi també, però bastant enrevessada, i l’argument, incommensurable.
La carecterística més rellevant d’aquestes quatre divagacions en vers, més que poemes, és que s’obren incisos i més incisps, l’un dins l’altre, fins arribar a sis nivells, als quals, de tant en tant, s’afegeixen notes a peu de plana que, al seu torn, també poden contenir incisos. Es veu aviat que no hi ha un relat que vagi enlloc, i que el discurs, aparentement travat, es desenvolupa com una planta enfiladissa en múltiples direccions. A més, conté, per amenitzar la lectura, unes il·lustracions intercalades que l’autor va encarregar en secret al pintor Henri-Achille Zo, sense que aquest sabés a què es destinarien; a cada plana de text segueix un dibuix, a la manera dels llibres per a joves de l’editorial Bruguera.
Jordi Vintró ha fet una feina ingent per oferir enc atalà un equivalent al laberint verbal de Roussel, igualment en vers rimat, més una àgil presentació de l’obra i un centenar de planes de notes – a consultar pel lector, diu, “només si arriba a perdre l’oremus”; però això és inevitale. Roussel volia que els diferents nivells parentètic es visualitzessin mitjançant la impressió a diferents colors, cosa que no va poder ser per raons tècniques, i es va recórrer al molt poc pràctic sistema de dobles, triples… parèntesis; un altre aspecte que fa d’aquesta una edició modèlica és que compleix el desig original de l’autor.
Vila-Casa ha escrit que ningú gosa parlar de Roussel sense posar-se pesast; val més, doncs, deixar simplement que la seva barroca gratuïtat ens transporti als cimes, si no de la saviesa, sí del divertiment verbal.
Música amb BONOBOS Poesia amb JOSEP PEDRALS Música amb FALCIOTS NINJA Màgia amb JORGE LUENGO Dansa amb BRODAS BROS Música amb THE PEPPER POTS Foto-sketch amb DAVID JULIÀ
Prorrogat per un Gimferrer lúcid que realça la bellugadissa del llibre entre dos pols (“l’espurneig del mot i l’opac líric”) i llista les veus que hi ressonen –Ferrater, Casasses, Llavina, Pedrals, Gomila…–, D’un juny dur és el darrer enigma poètic del filòleg, traductor i músic Víctor Obiols (Barcelona, 1960). L’estil és un repte a la lírica, un repte a passar el llindar del conscient. Obiols sedueix el lector perquè l’acompanyi a l’univers irracional. Tragèdia amansida amb cinisme i densitat verbal d’un expert en el dring del mot i en el gong del diccionari. “De mot a sot. /De sot a llot. /De llot a mot.”, Obiols tamborineja la poesia com si retornés a un estadi pur i primigeni, qüestionant la mentida del so i la intempèrie de les emocions. El desig, sempre fractal, com un filferro, és l’alfa i l’omega del viure. El poeta, dins la “Nit de l’U” recorda i oblida, posseeix i desposseeix, hi veu i no hi veu, diu i desdiu perquè “somnia vigilant”. La conjugació dels “monstres gramaticals” ens dispara cap a l’alta literatura, la poesia recreada. Obiols és filòleg, té instint melòdic i tenyeix el llibre d’una macerada pàtina de surrealisme que, en el fons, “no pot dir-se d’altra manera”. Paraula: so i sentit. Obiols fa exercicis d’estil, alternatives per endreçar el llenguatge i fer-lo créixer, descobrint-ne un dels seus inabastables: la música de la dicció.
Que ets boig? O m’entabanes aposta cantant obscur? (Horaci)
ressenyat per Anna Carreras al TimeOut (setmana 18 juny 2014)
En un dels poemes d’aquest nou llibre de Víctor Obiols (que en té tants, de poemes, com dies té el mes de juny més un), en concret, el corresponent al dia 18, hi llegim: “I esperem el transportista de pianos, / imatge de la il·lusió pura: portar / pianos d’un lloc a l’altre– (metàfora)”. Metàfora és una paraula grega que significa “trasllat”, i precisament per això no és estrany de veure, en alguna ciutat del país d’Homer, camions de mudances que duen aquest nom estampat a la caixa (acompanyant el cognom del propietari de l’empresa o la marca d’aquesta).
D’un juny dur és un llibre plantejat com un dietari poètic, un dietari desconcertant i enlluernador, al·lucinat i bell, en què sovint el so crea el sentit, i l’aplec sorprenent de dues o més paraules produeix una música atzarosa, com la d’un transportista de pianos que, en lloc d’estar conduint, toqués l’instrument mentre es desplaça en el camió. La poesia d’Obiols és perspicaçment combinatòria, i ens revela, per mitjà d’un llenguatge dut al límit, a voltes excessivament carregat, allò que la realitat ens vela. I, així, “el que tens a dir” i “el que tens a dins” es confonen; o, en una escena sobre el surfisme vital, el poeta s’empesca (o pesca) dues felices expressions, “fòrum íntim” i “àlgid mar”, per referir-se a tot allò que hem anat perdent vivint i estimant: “Provisòriament ens sentírem / això, aixoplugats, / de variegades nimfes burgesament firats / –l’escalfor de la recerca–, / i, de sobte, una ventada / nus i risibles ens deixa / enllà del fòrum íntim. / No va ni ve ni fuig. / És líquida estultícia / que ens impregna, que ens fa molls, / i xops d’àlgid amar”. (Aquest “àlgid amar” em recorda la mar d’amor en què Vinyoli, evocant Llull, feia naufragar el jo líric. També em semblen una picada d’ullet al barceloní aquests altres versos: “Vés fent prou encenalls, / filats de mots, / que cremen bé / i fan festa d’espurnes guaridores”.)
“El llibre és cursiu i variat –explica Pere Gimferrer en el pròleg–, tot bellugadís entre dos pols: l’espurneig del mot i l’opac líric.” Obiols hi practica tota mena de metres, hi combina tota llei d’estrofes. Certament, l’espurneig del mot fa la rateta, aquí i allà, al lector, i, a vegades, la brillantor de la dicció abona l’opac líric. Però és que aquest no és llibre que es pugui llegir amb les mateixes clàusules d’interpretació que faríem servir en llegir Comadira o Piera, per citar dos noms remarcables. En demana unes altres.
El juny líric d’Obiols actua per acumulació de referents, i el relat que va conformant no és aliè a la ironia (tan escassa, en general, en la poesia catalana contemporània): “S’ha deixatat el centre turgent / en microscòpiques miríades aspergides / en dispersió estratosfèrica. / –No pot dir-se d’altra manera.” Precisament, em sembla que una de les lliçons de l’obra és que tot, absolutament tot, pot dir-se sempre d’una altra manera. En el poema inicial, una delicada cançó de desamor en tres estrofes –cada una de les quals encapçalada pel vers “Ferida que no tanca”–, l’autor hi esquitlla una veritat fonda: “Qui estima no pensa / què vol dir aquest mot.” A Desigs fractals, proposa: “No hi ha / més gaudi ardent que aquest aiguat tan cru d’accent, / la dringadera espessa de gotes desembrals / que ens convida ja al recer, l’úter dolçàs i aquilotat”. Darrere les seves màscares vàries, la poesia de Víctor Obiols amaga autèntiques fiblades: celebra la vida, registra la lenta despossessió dels dies i, com la lluna d’un dels poemes, “fa collita de fantasies mortes”.
Pensin en alguns cowboys fora de lloc, galàctics. En el cowboy de Mullholland Drive, de David Lynch, per exemple. O en Juan Luis Panero o El desencanto. O en el pare de la nòvia de Buddy Brudly en el còmic Hate de Peter Bagge.
Greer i Cameron, els protagonistes de la novel·la El monstre de Hawkline.Un western gòtic, d’un dels ídols de la contracultura nord-americana, Richard Brautigan (1935-1984), són cowboys d’aquesta mena, diríem que hologrames fugats del moment més lisèrgic d’Easy Rider. Els diàlegs entres ells són tan absurds com còmics, però puntuats tothora per detalls hiperrealistes, fet que ens acara a una novel·la conscient i calibrada, d’esbojarrament impàvid.
Els tipus són dos assassins a sou, i reben l’encàrrec, per mitjà de la Noia Màgica, una bellíssima jove índia, d’anar a una casalot d’Oregon ( perfectament gòtic, em ens mostra la bona coberta del llibre) i liquidar un monstre -producte involuntari dels experiments químics per lasvar el món d’un savi boig-, un monstre que viu sota la capa de gel que en ple estiu s’ha format al basament de la casa. Aquest inici extraordinari no és gens comparat amb el que vindrà.
L’acció passa el 1902. Brautigan es fascina per aquesta època, on un halo èpic encara embolcalla els cowboys, però no en té prou amb això i ens brinda un road movie que deriva en història de ciència-ficció amb casa encantada i monstre malèfic i bruixeria fosforescent. Transvarem aquesta història a uns bandolers carlins enganxats a uns bolets al·lucinògens i encarregats d’una missió en les masmorres d’un castell medieval. La comparació fa curt, perquè la imaginació exuberant de Brautigan sempre envia l’acció a una nova pantalla.
El mètode per tractar allò sobrenatural és arbitrari, entreteniment en acció, ja que no hi ha cap clau de volta que justifiqui les transgressios físiques, ni l’autor s’esforça a suggerir-nos-en una descodificació. Aquesta explicació psicològica d’allò fantàstic, és clar, respon a un gust del lector, però no desplaça la sensació de divertimento.
Més positiu és l’indubtable control de la història, escrita amb capítols breus, molt cenyits; o la disposició amb bona lògica interna dels fets, els quals veiem reaparèixer i reforcen un camp textual deliberat. La prosa, força ben traduïda per Miquel Izquierdo, és plena d’imatges brillants, i hi ha un agafador constant i intel·ligent en allò quotidià que consona amb l’alta volada fantàstica. Tot això, més el deliri ascendent de la història, ens satisfà.
No és estrany que els germans Coen hagin afirmat la influència de Brautigan en els seus guions i la imatge de les seves pel·lícules. El que en els cineastes és una regurgitació de materials clàssics, sense discriminar enrte el culte i el popular, aquí ens convida més aviat a tastar una estètica fundacional i revulsiva que , en aquells anys seixanta i setanta als EUA. Es rabejava a reelaborar materials de la literatura de consum. La reprovació dels experiments químics o la vindicació d’allò obscur com a accés a la llibertat queden a criteri del lector.
Aquesta novel·la breu, peculiar, heterodoxa, que agradara als paladars més antirealistes, es va publicar el 1974. Brautigan ja va ser traduït un cop al català fa trenta anys.El detectiu que somiava Babilònia jugava també amb el pastitx, la sàtira. Aquesta edició d’ara és una bona invitació perquè es tradueixi Trout Fishing in America, la novel·la més coneguda i venuda d’aquest símbol de la contracultura que és Brautigan, força viva de la Generació Beat.
Moltes són les raons que ens i es donen els poetes —o més ben dit, els redactors en vers— per justificar el seu esforç: des de l’accés al Silenci a través de les paraules, que ja és tirar d’oxímoron, fins a l’experiència biogràfica, amb la consegüent xerrameca moral sobre una existència en general tan trivial com la del comú dels mortals, passant per tota mena de gradacions i sobretot degradacions possibles: funambulisme, jocs de mans, agosarades tombarelles, actuacions de pallassos i tot un llarg etcètera d’habilitats lúdico-poètiques més adequades a una festa infantil que no pas a una platea lectora.
Però a mi em sembla que, més enllà del mostrari d’excuses i justificacions amb què ens entabanen els versificadors per encolomar-nos el seu discurs, l’autèntica expressió poètica neix, i en això segueixo l’Adorno del “Discurs sobre lírica i societat”, d’una incomoditat essencial, com és que la nostra relació amb el món, plena d’expectatives induïdes per la producció que ens porten sovint al fiasco personal i al capdavall existencial, sempre ens és insatisfactòria. O volem més o no sabem com voler menys.
Cito un fragment del text anunciat de Theodor W. Adorno: […] Vostès conceben la lírica com una cosa contraposada a la societat, com una cosa plenament individual. La seva afectivitat s’aferra a més a més al fet que així ha de seguir sent, al fet que l’expressió lírica, sostreta de la gravetat objectiva, conjuri la imatge d’una vida lliure de la coerció de la pràctica dominant, lliure d’utilitat, lliure de la pressió de la tossuda autoconservació. Però aquesta exigència posada a la lírica, l’exigència que sigui la paraula virginal, és en si mateixa una exigència social. Ella implica la protesta contra una situació social que cada individu experimenta com a hostil, aliena, freda, opressivo-depressiva […] I una mica més endavant continua: El seu distanciament de la mera existència es converteix en criteri de la falsedat i maldat d’aquesta. En la protesta contra ella el poema expressa el somni d’un món on les coses fossin d’una altra manera.
No crec que m’equivoqui gaire si ara afirmo que D’un juny dur, el nou llibre de Víctor Obiols que aquí presentem, és fruit d’aquesta incomoditat aparentment ontològica que els deia, d’aquest neguit teòricament essencial, però al qual ens arrosseguen en realitat unes formes productives de relació imposades pels discursos que encobreixen els interessos dominants. Com en diu un Obiols sorneguer, un recurs aquest de la sornegueria en què el poeta excel·leix, aquest neguit és “La meva (la nostra) creu”: No sap fer-ho d’altra manera. / És meva i no és meva. / I la passejo, pesada, a l’esquena. / Hi veu i no hi veu, / quan puja i quan baixa, / la meva creu.
El malestar fins i tot del poeta més entotsolat, del poeta més pur, com tan bé assenyala Adorno, és un malestar social, fins i tot polític, i és inútil que contracti cap alarma a Securitas Direct per protegir la seva torre d’ivori. Sí, un desacord no pas amb la vida, sinó amb les formes amb què se’ns imposa viure, aquest desacord que tan sovint porta alguns a donar la nota, i no em malentenguin i es malpensin que això de la nota ho dic per la trajectòria musical d’en Víctor ara Bocanegra, perquè en les seves cançons prou que sap denunciar perfectament les argúcies del poder per embadocar-nos.Ets mercat un fals déu, / penses que tot és teu, / tu mercat ets Moloc / i per tu tot és poc, canta el cantaautor Bocanegra a ritme de rock/jazz al seu disc Cançons de l’Akídelara.
¿A què respon, si no és a aquest malestar, l’agosarat intent del poeta d’atrapar el temps d’un mes, dia a dia, en la teranyina d’uns versos polimètrics, corals, que, des de l’assaig de parlar amb moltes veus, ens mostren aquest desassossec que ens causa la nostra relació amb la realitat, això que tothom diu que no se sap ben bé què és, però amb la qual tots anem topant, per exemple a final de mes, per no parlar dels complicats afers de l’amor i el desamor, ni tampoc del dolor físic que sentim fins i tot en les paraules per culpa de la malaltia i de la imminència de la mort, pròpia o dels que estimem i ens estimen. Normalment, la majoria dels poetes a l’hora de poetificar es divideixen en dos grans grups davant de les empentes de la vida: els uns, les pretenen conjurar anant versos amunt, els apol·linis; els altres, anant versos avall, els dionisíacs, però, sigui com sigui, tots miren d’escapar-ne com el gat escaldat de l’aigua calenta. La missió del poeta és una bona excusa per fer-se el distret. Allò que Freud anomena sublimació.
Deixa-t’ho tot a fora, i entra sol. / Un únic gaudi: construir amb allò que tens a dir, / amb allò que tens a dins, quan diu tan fosc i fi. / Dir i desdir. Filar i refilar. / I amable amb tot, i amb tu, fora símbols. / Una nua i llisa estesa de paraules / que pesin per si soles / amb les soles de vent, / que diguin i caminin ben soles / amb el solc natural, / sense l’ombra de l’hermeneuta mefistofèlic.Llegint aquest versos de D’un juny dur, penso sincerament que Víctor Obiols no és pas dels que s’arronsen enfront de l’erosió diària, ni pretén fer pactes fàustics com tants poetes adeleren fent encara als setanta anys els versos de quan en tenien vint. Crec que hi sap fer front oposant a aquesta realitat aspriva, que ens encercla i assetja, que ens passa pel costat sense ni mirar-nos, el repte d’uns poemes, fruit no sé pas ben bé si de la rebel·lia o de la rebel·lió, que s’hi enreden i l’enreden fins a desconcertar-la: la sotmeten a una dicció que la realitat, el continu asentimental, no s’esperava i que, com a realitat lectora que som, no ens esperàvem.
La diversitat textual de D’un juny dur no és pas escapisme, no és apartar-se’n per mirar de veure passar el tumult de temps i realitat física i quedar-ne incòlume; no, no és un quedar-se’n al marge. No res de Faust. Ben al contrari. Els versos que presentem són un autèntic retret profundament humà a la impassibilitat del temps, a la indiferència amb què ens tracta aquest real temporal, l’únic que ens és donat de viure, que ens convoca a seguir-lo i, encara que ens hi resistim, ens hi obliga sense compassió. No el podem parar, no hi podem fer cap tall epistemològic que resulti físicament real —fora símbols, ens ha dit el poeta—, ni tampoc dilatar-ne de memòria la durada a la manera ingènua de Bergson, però sí que podem aspirar a complicar-li el curs fent-li feixuc. Densificant-nos-el. Descodificant-ne el temor.
En aquest llibre no hi ha embadaliments epifànics d’aquells que ens fan dir que “jo també ho he sentit, però no sabia com expressar-ho”. Aquella mena de rotet lector després d’uns bons glops d’elevació emotiva. En Obiols, tota epifania, tota revelació, que apareix en els seus versos, és rebuda immediatament amb estupor i interrogada fins i tot amb malfiança. El poeta D’un juny durno es permet cap pantomima mística. Cap deliqui pseudoreligiós. No mistifica allò que el llenguatge li lliura com a queixa i com a defensa de la vida: de la pròpia vida que és com es defensa la de l’altre.En això hi ha el cos, que hi va la vida, exclama el poeta al final del poema titulat amb encert “Ànima mixta”. O allò altre que diu a “Un camí de gruix en prosa”: […] Un ritme cardíac que et sigui bo de seguir sense que et persegueixi. […] Víctor Obiols demana explicacions a les paraules i a la sintaxi, si cal les sacseja i les agafa pel coll, les turmenta, perquè diguin el que sàpiguen en cada circumstància. No les deixa que se surtin amb la seva de complir l’expedient comunicatiu i prou. Inconscient i, si cal, combativa inconsciència.
El temps que representem els lectors enfront dels textos aparentment quiets, a la vista de la tradició lírico-moral que exigeix coherència, espera dels poetes una sola veu, la veu desolada de la queixa per la caducitat en els seus múltiples registres que disfruta fent-nos sentir melangiosos, indefensos, no concedint-nos ni un instant de descans per molt que ho faci veure amb paraules consoladores carregades de credulitat, d’aquella mentida que alguns en diuen Veritat amb majúscules. Llegim a “En quinze”: […] On és el cant segat i pur que omplia aquell silenci? / Tan orb de lucidesa que no trobes fil que et tregui / del laberint espuri. […] Com deixen entendre aquests versos, Obiols, durant “un duríssim juny”, a la veu acadèmica de la tradició, hi ha sabut oposar la multitud de veus que conté dintre seu i que ha anat afuant en tots els camps creatius a la seva disposició: des de la cançó surreal o la composició més clàssica, passant pel diàleg amb si mateix, pel realisme més prosaic —més cantellut que en va dir aquell—, per les referències clàssiques entrellaçades sense solució de continuïtat amb les més tecnològicament modernes, per la intertextualitat… I també pels homenatges als seus escriptors estimats, com, per exemple, el poeta de Castellnou de paraules no inflades, l’Espriu prosista de paraules perdudes o el Foix poeta de paraules encara no trobades. ¿No els ressonen aquests versos del poema final del llibre a mestratge foixià? […] Més viu al tercer solc, ben anusat. / Al tercer solc del puny trobí el meu juny, / i en el camí perdut, ni grill ni encuny. / Per punts de no retorn m’he retrobat.
L’autor no ha volgut amagar ni resoldre en fals les contrarietats, les contradiccions, que li han anat sorgint al llarg de trenta dies, que qui sap si ja són prou temps per fer de correlat significatiu de la vida. Jo crec que el temps lineal, representat ara per la presència de tots nosaltres, n’ha sortit ben desconcertat després de les giragonses a què l’han obligat els versos multifacètics, fregolinians, de l’amic Obiols. Aquí tenen una petita mostra d’una hybris ben personal: […] Sideracions: bàlsams verinosos. / El desassaonat és castigat / per haver enraonat desraonat. / És el termini amb pors, puny de dogal: / les vèrboles que fixen el poder. / I regirar somnis sense mordent / acaba en un afer agafatós: / pics de lluerna tota consciència. / Calaixos vells del mal endreç filós, / ciris i cércols. Reliquiers sòrdids. / I la platja se’ns queda abandonada, / sadolla d’incitacions d’onada. / Tornen vigilàncies de miner. / Estòlida consideració / pel qui fa qualsevol cosa, i no / allò que li cal: engreixar l’esquer.
També la impostació de fer-ho veure ens fa veure: les veritats minúscules de vegades s’amaguen en el relat que formen els heterònims, encara que no els haguem batejat, de què ens revestim per expressar el real des dels màxims punts de vista. Poeta, llicenciat en clàssiques, prosista, pianista, músic de rock, jazzman, lletrista, versionador, traductor, rapsoda, modern i clàssic alhora… Són les cares del magnífic poliedre creatiu que és Víctor Obiols, en un temps destructor de les concavitats i de les convexitats de la memòria a major llaor i glòria de la pantalla plana.
El monstre de Hawkline: un western gòtic / Richard Brautigan
No sabia massa bé què esperar d’un llibre que es defineix com un “western gòtic” així que no esperava res en concret. Però el nom de Brautigan em sonava (i bé, tot i que un altre llibre seu no em va agradar) i LaBreucomença a tenir un criteri força lúcid. El llibre és un western, efectivament, passa a l’oest i tenim dos assassins a sou contractats per una prostituta india anomenada Noia Màgica que els encarrega una feina i per això els ha de dur a la casa Hawkline, més enllà dels Turons Morts en un racó perdut d’Oregon. Aquella casa està edificada sobre coves de glaç, hi viu la senyoreta Hawkline, i el majordom, i un monstre i la seva ombra. El llibre és estrany, molt, però estrany bé. Recordo que fa temps em vaig llegir In Watermelon Sugar del mateix autor i em va semblar estrany malament tipus palla mental que ni l’autor ha entès. Possiblement el meu anglès no sigui prou bo, llegir el llibre en català ja té el seu què, em sembla que amb aquest autor m’hauré de passar a les traduccions. Si la resta de llibres de Brautigan tenen el nivell d’aquest recomano a la gent de LaBreu que els vagi publicant, m’ha agradat molt.
bloc http://llibressenyordolent.blogspot.com.es/ juny 2014
Una doble mirada que situa el jo líric cap a l’exterior i cap a l’interior. D’una recerca, també d’una certesa, que ens confirma que la transcendència comença en saber mirar. Laia Llobera (Barcelona, 1983) publica Certesa de la llum que és el seu tercer poemari. Debutà fa cinc anys amb Cicles (UAB,2009) que va merèixer el premi Divendres Culturals de Cerdanyola. Dos anys després guanyà el premi Alella a Maria Oleart amb Més enllà dels grills (La Comarcal,2012). Ambdós llibres serviren a la poeta per arribar a una condensació lírica prou remarcable per mostrar una exploració lingüística gens menyspreable. Si bé a Més enllà dels grills l’afany d’ampliar i de consolidar la seva llengua literària li permetia dotar els poemes de formes lingüístiques noves o poc sovintejades a la poesia, com ara neologismes i mots provinents del camp semàntic del món natural, ara a Certesa de la llum la fusió entre la ciència i la mística adquireix un to essencial, descriptiu, conceptual i avantguardista. Hi ajuda la disposició formal dels poemes: alguns recreen el cal·ligrama o els mots en llibertat dels poemes d’avantguarda europea i catalana del segle XX. Ens ve al cap Salvat i Apollinaire, per exemple. El poema omple el full en blanc de la pàgina amb els versos i les pauses. De vegades un vers és fragmentat per tal que el lector pugui omplir-lo mentalment amb el mot o el sentiment que li sembli avinent. Els versos són paraules en moviment que fan possible el pas d’un cantó a l’altre de la pàgina. Hi llegim d’esquerra a dreta i de dalt a baix; les paraules mantenen relacions conceptuals les unes amb les altres, del mateix vers o dels altres versos. Els poemes són com versos encreuats que creen múltiples sentits. La referència a cop de daus de Mallarmé també ja la trobàvem a Més enllà dels grills. És un recurs formal que carecteritza la poètica de Laia Llobera. En aquell cas, però, els mots eren com marques, empremtes o taques produïdes pels insectes protagonistes del poemari, els tàvecs.
En el poemari present Llobera estructura un recorregut existencial que els lectors poden assumir com a seu. La segona part té el títol prou explícit de Nosaltres, pelegrins. Des de l’infinit de les deus del coneixement humà fins a la visió interior hi ha la certesa de la llum i del saber. La poeta escriu: “Buscaves la llavors de les essències:/ algun record veraç/ l’epicentre de les ones/ o el cor desclòs dels cossos/ allunyat de les tendències”. El llenguatge simbòlic proper al llenguatge científic acosta el llibre a una vivència concreta i transcendent: a vies de mística natural i de plenitud humana.
Fins ara, la recreació de l’Oest més delirant a la qual havia accedit era la pel·lícula Sukiyaki Western Django (Takashi Miike,2007), una versió del Djano de Sergio Corbucci que barreja colts amb catanes, per qualificar la qual el crític Carlos Boyero va confessar que no havia trobat cap adjectiu prou injuriós. Dons bés, després de llegir El monstre de Hawkline, subtitulada Un western gòtic (Labreu), he de reconèixer que la imaginació de Richard Brautigan va més enllà del sushi western més desenfrenat.
L’acció se situa l’any 1902, primer a Hawai, després a San Francisco, i finalment al desert d’Oregon. Dos pistolers són contractats per posar fi a un seguit de fenòmens poltergeist: baixades dràstiques de temparetura, confusió mental dels estadants, aparició de personatges improbables… Els conflictes sorgeixen del soterrani on l’antic propietari -professor a Harvard- manipulava productes químics.
La novel·la està organitzada a partir de capítols brevíssims i xocants, obra d’un narrador omniscient dotat d’un sentit de l’humor lisèrgic. Un exemple: “L’ombra del monstre estava damunt la salsa tot fent veure que era salsa.” La combinació de western, fantasia i sexe no s’assembla a gaires productes coneguts.
Pel que fa a les comparacions, mereixen un estudi: “El camí s’acacabava com la signatura d’un home moribund en un testament de pressa i corrents”:; “Tenia una cara increïblement bonica, com un toc de campaner en una nit de lluna plena”.
Als anys seixanta i començaments dels setanta, Richard Brautigan (1935-1984) va ser una de les icones de la contracultura (de fet, és clavat a Fat Freddy el més flipat dels Fabulous Furry Freak Brothers, la tira còmica de Gilbert Shelton sobre les hippies californians). Després va venir un llarg declivi, al qual potser ara seguirà una onada de popularitat, ja que conserva un encant vintage sobre la dècada prodigiosa que s’està posant de moda. En català només s’havia traduït un llibre seu, El detectiu que somiava en Babilònia (Pòrtic,1989), que en alguns cercles va arribar a ser una obra de culte. Si ens queixem de falta d’originalitat, potser és perquè no llegim autors com Brautigan, que ens fan veure amb altres ulls els pastitxos de Robert Coover i l’humor dels germans Coen.
Us deixo amb una de les escenes finals (alerta: spoiler): “A la merda, va cridar el monstre. Era el clàssic renec d’abans d’esmicolar-se en un grapat de diamants blaus sense memòria d’una existència prèvia”.
Els versos de Philip Larkin (1922-1985) representen un autoretrat càustic, descarnat i lúcid, a banda d’una mirada implacable de la societat anglesa de postguerra, tal i com demostra “Finestrals”, l’últim dels seus poemaris que podem llegir en versió de Marcel Riera.
Opiòman, vulnerable i capriciós, Thomas de Quincey és un autor a qui agraeixes, en lloc de rampells de genialitat, l’encant i la seducció que desprén la seua escriptura. En Memòria dels poetes dels llacs sovint es perd —per fortuna— enmig de la narració: “M’he deixat arrossegar de manera insensata per aquesta digressió. Reprenc ara el fil del meu relat”, anota un imprevisible De Quincey en aquest assaig dedicat als seus idolatrats poetes i on el retrat de conjunt no és, precisament, bondadós. Coleridge queda, sense matisos, com un plagiari reincident, i Southey és descrit des d’una diplomàtica reticència. Ara bé, el centre de les lloances hauria d’haver estat Wordsworth, perseguit devotament fins que se saturà de la seua egolatria, però sobretot per detalls com que el poeta fera servir un ganivet ple de mantega per tallar —i omplir de taques— les pàgines de les memòries de Burke que De Quincey conservava, encara virginals, en la seua biblioteca. És més aconsellable dedicar una admiració distant als hòmens de geni que no patir la seua companyia diària, conclou —rendit i enfitat— De Quincey.
Model de misantropia i desapassionament, sobta que Philip Larkin reconeguera la fascinació que sentí per Wordsworth. De fet, de les poques vegades que se li escaparen unes llàgrimes fou quan sentí recitar a la ràdio del cotxe l’Oda a la immortalitat: “La pèrdua és per a mi el que els narcisos eren per a Wordsworth”, declara com a lema per demostrar que, fins i tot la proposta poètica més allunyada, és deutora de la tradició. Els versos de Larkin comparteixen parentiu amb la barreja de quotidianitat i metafísica d’Eliot, l’arrogància provocativa d’Auden i també amb Yeats però, tal i com destaca l’autor, més per la musicalitat que no pel simbolisme i la febre celta. Això sí, el poeta més determinant que li ensenyà a escriure sense por de reproduir les angoixes i derrotes —les ombres que a tots ens estrenyen—, fou Thomas Hardy. Larkin es proposà bastir una obra, a partir de la pròpia biografia, que no embellira ni disfressara els fets, sinó que els oferira despullats: la cruesa de les coses tal com són. La infelicitat, les desil·lusions i la vulgaritat grisa —sense prescindir d’un somriure burleta i una mica compassiu— constitueixen el generador de la poesia de Larkin, i el que és més difícil en la lírica anglesa, amb una veu que es desmarca dels precedents i també dels companys de generació.
Martin Amis recorda que Larkin —amic íntim de son pare—, quan els visitava de menuts, els donava a ell i al seu germà uns escassos penics “sota una mirada dolguda i sacerdotal”. Un garrepa militant, tal i com admet el mateix Larkin amb autoironia, ja que els diners li feien retrets: “Per què ens deixes aquí al calaix, insatisfets?/ Som el que mai no has tingut —el sexe, o millor./ Encara pots aconseguir-ho si ens firmes un taló”. Amb una estima que no decau, Martin Amis assenyala que, quan conversaven, a Larkin no li interessava la situació de l’home posthistòric, sinó que li preocupava més el psicodrama de la calvície precoç.
I és que el seu món poètic defuig la transcendència i la retòrica elevada per tal de fixar-se en detalls i espais sense èpica: hotels, tavernes geperudes, hospitals i carrers. La seua vida ordinària esdevé així un reflex de la condició humana, emmarcada en el paisatge esquerp de la postguerra anglesa. Larkin no es recrea en la sordidesa i els aspectes lúgubres on es refugien altres poetes —ni tan sols acudeix al recurs del ressentiment—, sinó que encaixa amb estoïcisme la sèrie de dissorts que encerclen l’home corrent. Amb un punt de sornegueria confessa que se li han escapat quasi totes les oportunitats: “les relacions sexuals van sorgir/ l’any mil nou-cents seixanta-tres (força tard per a mi)/ entre la fi de la prohibició de Lady Chaterley/ i, dels Beatles, el primer trenta-tres”. El sarcasme i un humor redemptor no abandonen del tot aquesta mirada trista i desolada.
Del seu pas per Oxford i de la iniciació en l’amor i l’amistat sorgiren les novel·les Jill (1946) i Una noia a l’hivern (1947), però l’autor remarca que, en el fons, la ficció consisteix a parlar dels altres i que ell només sabia parlar de Philip Larkin. Un terreny més favorable a la poesia sense necessitat d’inventar-se cap personatge a qui traslladar els fantasmes. Un engany menor (1955) i, sobretot, Les bodes de Pentecostés (1964) el situaren definitivament en la robusta línia successòria de la lírica anglesa. En aquest segon poemari ja s’adverteixen uns temes recurrents: vides anodines, una relació dolorosa amb els pares i una declarada hostilitat al matrimoni. Llocs neutres com Els grans magatzems que contenen roba interior diària però també el món secret de fantasies pornogràfiques, o bé la veritat que es revela, simplement, de forma grollera en els gargots i obscenitats dibuixades a una xica guapa d’un cartell publicitari, “massa exquisida per a aquesta vida”.
En Finestrals (1974) corprén aquest fatalisme insubornable, la constatació del poeta que la mediocritat i les decepcions són allò més representatiu del ser humà modern. Com els vells que miren “amb aquest aire d’esmaperduda absència”, o la mort que aguaita per sales d’hospital encara que provem de distanciar-la “amb pansides i malaguanyades flors propiciatòries”. Si el poeta s’alça a pixar a les quatre de la matinada, una lluna antiromàntica —insensata— anuncia que “la seva fermesa i claredat són un recordatori de la força i el dolor/ de ser jove, d’allò que ja no pot tornar,/ però que a d’altres espera en algun lloc, inalterat”.
Amb col·loquialismes i expressions vulgars que funcionen com un detonador, Larkin trencà el cercle de lectors habituals de poesia i parlà amb un llenguatge directe, però des d’uns ritmes austers —amb motles tradicionals— i una tensió emotiva molt mesurada. A banda de l’autoretrat desesperançat, destaquen les escenes que consigna en alguns dels millors poemes, com Els jugadors de cartesarrecerats en una “pau secreta i bestial”, o Dissabte de fira amb quadres descrits des d’una força dickensiana, fins que tots desapareixen camí de “les seves vides de veïnat”, “de tornada a la tardor, deixant enrere la buida clofolla/ de l’estiu que els va portar aquí”. L’únic paradís possible s’amaga en un hotel impersonal a la costa, una nit de tempesta, entre pagesos i desconeguts que beuen vi i escridassen, quan “volen renecs i afirmacions sense perill/ sobre febres reumàtiques i la resurrecció/ sobre el regicidi o el pastís de conill”.
Solitari tenaç, tímid defensiu, en Vers de société Larkin insinua que no vol acceptar una invitació amb “una colla de desgraciats/ perquè vinguin a perdre el seu temps i el nostre”, però que en l’últim instant cedeix: “Més enllà de la llum hi ha un fracàs i el remordiment/ que remuguen Benvolgut Warlock-Williams i/ tant que sí…” Les escletxes d’una intimitat blindada —“la vida primer és tedi/ després por”—, una fragilitat que tampoc no dissimula en l’última carta que envià a Kingsley Amis, prop de la fi: “Mira, la cinta s’està acabant; imagina’m ficant a la maleta el pijama i els estris d’afaitar, per al tràngol d’avui, i desitja que tot vagi bé”. Una absència d’èmfasi que Larkin traslladà als poemes, abatuts i resignats, però sense deixar de subratllar aquesta mena de do que conté la vida. Una epifania observable, inclús, en el ritual fatigat de cada estiu amb banyistes, ràdios, gent amb xiquets o que empeny cadires de rodes: “Si el pitjor/ d’un temps perfecte és que no en som mereixedors/ pot ser que tots aquests, facin ben fet/ anant a la platja malgirbats/ cada any, educant els fills amb pallassades, però també ajudant/ els vells, com cal”.
Recitant ‘D’un juny dur’ a l’Horiginal (Barcelona)
Amb la força i l’alegria de les bones notícies, com un regal o una festa sorpresa, surt a la sàvia llum que havíem oblidat el nou llibre de Víctor Obiols, un recull de trenta poemes de llarga distància que canten cada dia d’un juny. Com davant del mirall, de dins estant, una veu sola escolta els ecos del temps i n’apunta les notes, en una metàfrasi de la intimitat i de la memòria literària. ‘D’un juny dur’ ens parla des de la fe en l’amor a la paraula, i dissenya un calendari de fuites cap a la fantasia de la lletra i el so, i cap a la possibilitat de viure –i de dir– en la meravella d’un dia després de l’altre.
Diries que avui (a principis d’un altre juny…) la poesia és encara una arma carregada de futur?
Sí, ja ho va dir Celaya… i ho ha de ser, una arma carregada de futur. Sempre ho ha estat i sempre ho serà. Jo crec que la poesia té un valor suprapolític i atemporal, i ens ha de servir sempre, en totes èpoques, i sobretot en èpoques de penúria espiritual, com l’actual.
“Confessa sons agònics, o menteix… / I si menteix el so?”(Dia 2)
El poeta és un fingidor? (On rau la veritat i la força de la paraula poètica?)
I això és de Pessoa! Arriba a ser una fal·làcia, perquè el poeta fingeix per dir veritats, diu mentides que són veritat, mentre que a vegades, el que se’ns sol fer passar per veritat és tot mentida. En la poesia, en la literatura, estem en aquest joc d’haver de validar la nostra experiència a través de ficcions que, al cap i a la fi, ens sustenten molt més que no pas les conviccions prosaiques, les dosis de realitat que prenem cada dia i que contínuament ens fan mal.
“I el fantasma posaria ànima / als pianos insípids, / i melodia a la tenebra”. (Dia 18)
La música i la poesia serien, per a tu, diferents colors de tinta d’una mateixa ploma (la que empunyem per transcriure el misteri)? De quina manera amb cadascuna?
És curiós, perquè un poeta que jo m’estimo molt, en Lluís Solà, em va dir d’aquest llibre, que li va agradar, que li semblava que les lletres tenien concomitàncies amb el meu disc (‘Cançons de l’Akídelara’), i això em va fer pensar que en aquest recull hi ha també una investigació sobre el so, sobre el món de la música, i això és el que, d’alguna manera, marca la meva pauta vital.
La poesia, evidentment, és un ritme i una melodia que s’imposen, sempre hi ha una música, que conté idees, perquè conté significats. I en canvi, la música pura, el llenguatge musical, també significa molt però no el podem traduir, o quan el traduïm l’empobrim. Després hi ha això que provem de fer els que escrivim cançons, que és ajuntar els dos llenguatges, i que d’alguna manera suposa un sacrilegi, una cosa estranya que, quan surt bé, és molt bonica, és gairebé un miracle: les grans cançons són aquelles en què veus que no es podria dir d’una altra manera allò que es diu sinó a través d’aquella música, i aquella música, al mateix temps, sempre anirà acompanyada d’aquelles paraules. Per això sempre tenim aquest problema amb els poemes musicats: els estàs condemnant –si es fa ben fet– que aquella melodia sempre ressoni. Per altra banda, molta més gent coneix certs poemes gràcies a la seva versió musicada (penso en Machado amb la música de Serrat, o els poetes que cantaven Raimon o Paco Ibáñez…)
Aleshores s’obre el debat de si la veu recitada, la paraula, és o no és prou… i per què fa falta cantar-la, si el poema ja té la seva música? Recordo aquella anècdota sobre Debussy i Mallarmé, que eren amics, en què Debussy va dir-li al poeta que volia musicar-li ‘La migdiada (o “la tarda”) d’un faune’, i Mallarmé va respondre: “Em pensava que la música ja l’hi havia posat jo…” Va ser aleshores que Debussy va fer el ‘Preludi a la migdiada d’un faune’, fantàstic.
Per a mi, personalment, es tracta de dos registres diferents. Quan faig música miro d’escriure una lletra clara i comunicativa i amb la poesia faig el que em dóna la gana, perquè és un espai de llibertat (sempre dins d’uns codis estètics i uns mecanismes propis…) En aquest llibre la música també hi és, en el so, i en imatges: les campanes, els pianos…
Al piano. Víctor Bocanegra
“En brut. Retall de l’ombra que t’habita, / la dita en mínima peroració / insomne, afuada l’energia astuta / —conclusió— / de passar per on no borda cap perill”.(Dia 24)
L’aventura poètica és una manera d’encarar-se amb el món, d’indagar-lo, o una fuga de la imaginació, en la paraula, per posar-nos a recer de tot allò que és lleig i espanta?
La creació poètica és una indagació però al mateix temps és una cuirassa que et fas, perquè en un moment d’hipersensibilitat, d’experiències fortes que pots estar vivint, la poesia és una fugida, no sé si endavant o enrere, una fugida endins, en tot cas. No sé com deu ser una fugida endins (riu). Per això té aquest valor d’autodefensa davant del món i al mateix temps ajuda a comprendre’l, afina la visió. Però com que és un exercici molt subjectiu, molt individual, molt propi, no saps fins a quin punt el pots transmetre, no estàs mai segur de si arribarà als altres. I aleshores ve una decisió posterior, que és posar tot aquest magma, aquest material informe que et remou per dins, en solfa, per poder compartir-lo. Perquè el primer que hi ha és aquesta mena de necessitat d’entendre i de dir, i després ve la construcció estètica, verbal. De fet, els trenta dies de juny no deixen de ser una ficció (no vaig escriure un poema diari durant tot un mes), és un artifici que he construït per poder comunicar, per això, perquè si estem fent art, doncs fem artifici.
“ Refàs a partir de la veu de dins. / I no fereix els ulls”.(Dia 20)
‘D’un juny dur‘ és el diari de camp d’allò que no es veu? Un almanac de fantasies mortes, de fantasies noves?
És una bonica manera de dir-ho (riu).
“Percaça cireres que no són de mastegar / sinó d’ullar-ne la polpa”. (Dia 11)
“Ceci n’est pas une pipe”? Ens traeixen les imatges? O destil·len l’essència, intocable però recognoscible, de les coses?
Jo crec que la imaginació ha de ser una via de coneixement. Però al mateix temps també acaba sent un mecanisme de fascinació, i un món on et pots refugiar. L’art és una mentida per dir veritats, no? El que dèiem abans… I les imatges són representacions de la realitat, no la realitat mateixa, és clar, però ens hi apropen, ens ajuden a conèixer-la. L’art mira de donar forma als misteris del món amb un codi propi.
“Pot haver-hi so que el salvi?” (Dia 5)
Què és el que volem salvar, preservar o cantar a través de la poesia, de la música, de l’art?
Tot! Volem salvar-ho tot, rescatar la vida de la misèria… És aquella frase tan terrible de Van Gogh, que deia: “La misèria no s’acabarà mai”. I es va suïcidar. I fa pensar en qui viu la vida amb aquest sentit finalista que no val la pena viure… no sabrem mai si això és una patologia del cervell o una idea lúcida, potser no hi ha una sola resposta… (Albert Camus deia que l’única qüestió filosòfica és el suïcidi.) Però l’art, en tot cas, és un intent per salvar-nos, sí, i la paraula poètica té aquest valor de missatge encriptat: a vegades hi ha coses que arriba un moment que es fan inapel·lables, i molts cops, quan van aparèixer, la gent no se’n va adonar.
“Una nua i llisa estesa de paraules / que pesin per si soles / amb les soles del vent” (Dia 10)
Poesia: difícil o diàfana? De quina manera creus que s’articula la comprensió poètica?
Crec que la pretensió del poeta ha de ser que s’arribi a llegir poesia de la mateixa manera que una persona s’enamora d’una música, d’una melodia, que algú pugui quedar atrapat en uns versos sense saber massa què diuen, perquè allà hi ha un misteri que fa que allò el captivi. Igual que amb la música. I això és el millor que et pot passar quan escrius, que la gent quedi atrapada en l’encís.
Dius:
“Deixa-t’ho tot a fora i entra sol.
Un únic gaudi: construir amb allò que tens a dir,
amb allò que tens a dins, quan diu tan fosc i fi.
Dir i desdir. Filar i refilar.
I amable amb tot, i amb tu, fora símbols”. (Dia 10)
I sona com una declaració d’intencions, com un magnífic consell en el to generós de les ‘Cartes a un jove poeta’… Se te n’acut cap altre?
Aquest! Això és el que jo diria als joves poetes… I és que suposo que aquest és l’ideal del poeta (que pensa que ho és, que s’investeix de poeta): arribar a ser com els “vates” llatins, aquest poeta visionari que arriba a dir d’una manera natural, com si fos un mag, quan ja no hi ha diferència entre paraula de comunicació o paraula pragmàtica i paraula màgica.
Suposo que hi ha gent que parla en poesia, gent que no necessita tota aquesta retòrica perquè ja li surt així i no és un discurs impostat; em ve al cap la figura de Miguel Hernández, que era pastor, com la imatge de poeta natural. Però els que ja estem tan mediatitzats per la literatura no sé si som capaços de tornar al paradís perdut de la innocència lingüística, o poètica, i fem el que podem amb el que tenim, que és molt, o és massa…
‘D’un juny dur’, VÍCTOR OBIOLS, LaBreu, maig 2014.
L’aparició del llibre de poemes “D’un juny dur” i del CD “Cançons d’Akídelara” culminen la plenitud creativa d’un poeta, lletrista i compositor que des dels anys setanta ha seguit una trajectòria personal al marge de modes, entre la passió i el desconcert.
El dietari d’un mes solitari i instrospectiu
Hi ha un gran contrast, més gran que altres vegades, entre els poemes d’Un juny dur i les cançons de Cançons d’Akídelara, entre el darrer llibre i el darrer disc, entre Víctor Obiols i Víctor Bocanegra. Les lletres de les cançons són transparents. Expliquen la paradoxa del que ha estat educat en quatre llengües i només parla amb el gos o descriuen un Passeig de Gràcia amb la sorpresa pels carrers que canvien de nom. Mentre que a partir d’una estructura aproximadament narrativa -el dietari d’un mes de juny solitari i introspectiu- els poemes tendeixen a l’abstracció. “Tinc/ al fons del cor/ un mal/ que és tot fet d’amor, i jo no sé com puc curar-lo”, canta en Bocanegra en una cançoneta juganera. ” Ferida que no tanca./ No tallo cap branca/ de l’arbre de l’amor. /Qui estina no pensa / què vol dir aquest mot”, comença a escriure Víctor Obiols.
A partir de l’absència de l’amor, el llibre és la manifestació d’una personalitat exuberant però esqueixada, que s’emmiralla en els temes i en els poemes dels altres. Les cançons ironitzen sobre la reforma universitària, sobre una dona que ho sap tot (la dona sàpiens) i sobre una altra que sempre serà nena, sobre la felicitat a comarques (tenir una torreta, treballar al CAP). El poeta sent que viu en una illa. No sap si existeix un tresor amagat però grata a terra. Invoca Palinur, protector d’Enees, i li demana que no el deixi ofegar, i que mal que sigui mullat, pugui recomençar el camí. Toca els objectes que ressonen i ressona ell mateix amb l’esperança que d’aquesta vibració en sortirà una nova manera d’entendre les coses, més bonhomiosa. Imatges de ficció, figures de mitologia, visions extralúcides que li permeten repensar la seva relació amb ell mateix i amb el món, de la mateixa manera que el pop o la rumba li suggereixen alguns dels temes que canta.
Les cançons enganxen. Els pomes no s’acaben mai.
El primer llibre de Víctor Obiols, Opus zero (1974), duu un pròleg de Joan Brossa. Amic del seu pare, el famós psiquiatre Joan Obiols, catedràtic d’universitat, treapeuta popular i amic d’artistes; Brossa l’havia vist escrivint poemes quan era nano: “Els seus pares i els amics hem passat bones estones amb les poesies civils de pastalluna que s’engiponava de petit”. Segons el Diccionari Català-Valencià-Balerar, pastalluna és la pasta d’argila que els nois pasten amb les mans i després tiren amb força a terra per fer terrabastall.”Esdevindrà un viatger d’importància? O se n’anirà només pel goig d’anar-se’n? Qui ho sap! Cada cosa té els seus límits, i la ruptura hi juga per damunt de totes”.
El llibre s’obre amb un fragment d’Enfance d’Arthur Rimbaud que encapçala un poema del jove Víctor Obiols (que tenia catorze anys!) és un poema sobre el vol: el poeta s’enfila una escala, un cop a dalt té a tocar l’impalpable i inaconseguible blau. Surt volant però té la sensació que no ho pot abastar tot. És una mena de declaració de principis que els llibres -i els discos- que vindran aniran complementant i matisant. Inventaran àngels de foc i glaç o ens abocaran als soterranis de la vida.
Carrer d’hivern (1983), amb pròleg d’Eugenio Trias, dibuixos de Pepe Sales, i coberta de Joaquim Chancho, va sortir gairebé deu anys després. Trias parla d’una obra planificada i del salt cap a l’incert, que n’aboleix el pla. I com Brossa deixa també una profecia: “Han de fermentar els anys i les treballs perquè la paraula envaeixi aquests escenaris civils i n’alimenti la pròpia saba fins a créixer i ser paraula-ficció, paraula capaç de penetrar uns espais, o de serpejar, lliure i tremenda, per carrers i avingudes, fosa en la marea ciutadana”. Carrer d’hivern parla d’àngels trencats, herois foscos que acompanyen els homes en la seva vivència quotidiana, la mel del perill, els volers terribles. La port que el do de la poesia sigui un do passatger.
El novembre de 1986 Víctor Obiols i Pepe Sales, amb Jordi Bonell, Coque Vázquez, Andreu Simón i Steve de Swardt – el grup Bocanegra- van enregistrar l’LP Bocanegra U. Brossa hauria dit que és un disc de pastalluna: pastat amb les mans (a Llavaneres, amb els amics), estava programat per fer un gran espetec en caure a terra, però una mala distribució en va atenuar l’impacte. El món de Víctor Obiols (que partir d’aquest moment, en la faceta de músic, compositor i lletrista, pren en nom de Víctor Bocanegra) es fon amb el món de Pepe Sales i gira cap a la part fosca. Traficants i ionquis de barri, rates i metges del seguro. Nits on tot és fora de lloc. Ganes de fugir. Perplexitat perquè la noia que t’agrada vol tenir un fill. L’alegria d’haver sobreviscut i arribar a fer trenta anys.
L’alegria deixa pas a la desolació dels darrers poemes de Versos i contracants (1997): ” Aniversari a la via de la Fossa” (ara és ell mateix qui fa trenta anys) i “Intent d’elegia per l’amic mort”, amb el records dels darrers dies de Pepe Sales, quan els metges van comunicar als amics que es moria. Entretant, Obiols ha anat a Anglaterra a doctorar-se i ha tornat amb un estudi sobre les pràctiques intertextuals en l’obra de Joan Ferraté. Ha domesticat l’impuls inicial i ara es mira el món amb una mica més de distància. Un dels meus poemes preferits de Versos i contracants és el retrat d’un grup d’hostesses madures en un viatge d’anada o tornada de Southampton: excés de maquillatge, displicència i galants imaginaris. El vailet que s’enlairava i aspirava a abastar la totalitat del món seu a la butaca i veu com són els qui es passen el dia volant.
Dels seus darrers llibres de Víctor Obiols destacaria Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig (2009), un conjunt d’escolis i comentaris de les cançons del CD Fonografies. Cada text és un poema en prosa. La ironia pren un relleu que no tenia tant en l’època dels poemes maleïts. El poeta Víctor Obiols es disfressa de Víctor Bocanegra, pianista i cantat que està de tornada de tot. Una de les primeres cançons, Nirvana, fa referència al món que ens aclapara i a les teràpies per enfrontar-s’hi. Potser, al darrere hi ha el pare. Les imatges més intenses parlen dels nens. de la necessitat de passar d’un món de vells a un món d’infants, de deixar de banda els adults que han fet la realitat com és, tornar a tenir un cos petit i viure sense la limitació de ser conscients de la petitesa: córrer, cavalcar, volar. L’amor és la manera de recuperar aquesta lleugeresa infantil. Juntament amb Enric Casasses, Víctor Obiols, és el gran enamorat de la poesia catalana. Potser hi haurà lectors que no sabran veure la unitat dels seus textos, els seus poemes i les seves cançons. Per a ells, un pensament final: “Cada cop sóc algú diferent del que represento. Les set vides se’t multipliquen o van caient, com els deu negrets?). I la fe augmenta, creixent, engreixant-se fins que rebenta”.
Tot i la proximitat geogràfica la literatura alemanya ens és molt més desconeguda que l’americana, per això Jörg Fauser era un desconegut al que tot just ara s’ha editat (i de moment només en català) mentre podem trobar la majoria de llibres deCharles Bukowski (per exemple) sense gaires dificultats, però en castellà això sí. Punt positiu per l’editorial pel criteri i l’encert.
El protagonista, Harry Gelb, una mena d’alter ego de l’autor, malviu aIstanbul fins a dalt de tot d’opi mentre intenta esdevenir un escriptor. Veu com Istanbul es converteix en la meca del turisme diguem-ne “narcohippie”, i després d’una llarga temporada torna a Alemanya. Allà va passant per diferents comunes o cases ocupades, diferents noies, diferents feines i diferents addiccions.
Com a aspirant a escriptor intenta col·lar-se en el món cultural, però no hi ha res a fer, els llocs estan repartits entre gent de casa bona i artistes de cap de setmana, com si s’haguessin repartit els llocs mentre ell estava vivint la vida. Una vida que sembla d’allò més glamurosa però que vista en detall és força depriment.
Les cases ocupes i la vida comunitària no és tan fantàstica com podia semblar, amb les seves assemblees diàries per decidir qualsevol cosa. I els intents deGelb per escriure i perquè el publiquin, intentant contactar amb editorials cada cop més alternatives d’aquelles que no coneixen el costum de donar “avançaments” als autors, i que ni així. I treballant com a guàrdia de seguretat, una feina que almenys li serveix per llegir, l’única feina que pot fer algú sense estudis i amb poques ganes que li revisin els braços.
És un llibre que s’hauria de poder qualificar d’iniciàtic, però l’autor al llarg del llibre, tot i passar els anys, no es fa més savi, canvia d’addiccions i de feina i de xicota, però és més com si totes aquestes coses passessin a través seu, a pesar seu.
Per seguir amb la comparació amb el seu “compatriota” Charles Bukowski(tot i tenir nacionalitat nord-americana va néixer a Alemanya, concretament a Andernach el 1920), a mi el llibre em recorda una mica Factotum, quan un jove Hank Chinasky anava de feina en feina entre borratxeres i dones mentre alhora intentava ser un escriptor.
Fauser formaria part del grup d’escriptors amb afició a les substàncies. De fet, va canviar l’heroïna per l’alcohol i va morir atropellat quan tornava de celebrar el seu aniversari bebent, sembla que la culpa no va ser del camioner…
Esperem que amb aquest llibre es comenci a recuperar i conèixer aquest escriptor.
Títol: Una dona meravellosa Autor: Joan Jordi Miralles Any de publicació: 2014 Editorial: Labreu Pàgines: 319 ISBN: 9788494189050
Només es pot conèixer la veritat de la vida llançant-s’hi de cap. Res de límits ni barreres: els instints prenen les regnes quan les pròpies constriccions deixen d’estrènyer la llibertat. Com una goma elàstica cenyint el canell, Una dona meravellosa escanya la idea de felicitat i l’estampa contra els extrems carnals per extreure’n les pors, els dubtes i la desolació de qualsevol ésser humà. No hi ha espai per a les lamentacions a la novel·la de Joan Jordi Miralles, sinó una història crua i trasbalsadora que clava arrels ben profundes a la ment i es resisteix a marxar.
Qui pateix és la Neus. Casada amb un home que ronca, mare d’una filla emancipada, infermera a la planta de neurologia d’un hospital. En només un primer capítol, la Neus se separa del marit, s’enamora d’una jove (i odiosa) companya de feina i tasta el sexe amb un professional. A partir d’aquí, una espiral de depravació la xucla cap a una dimensió que desconeixia, governada per la luxúria i la fam de tot. La Neus neteja els culs dels malalts, però també s’afarta de pizzes i deixa que desconeguts se li escorrin a la cara mentre prova de trobar-se a sí mateixa en una fugida cap endavant.
La confusió emocional i el desconcert avancen in crescendo en una novel·la sense fre de mà ni sistemes de seguretat. Els intents per entendre la filla i una angoixa opressiva provocada per petits accidents envaeixen la història i l’asfixien cada vegada més, convertint la lectura en una cursa dolorosa però plaent, que encongeix l’estómac i el sacseja de dalt a baix.
De fet, aquest joc de pols oposats també irromp en la veu narrativa, que utilitza una fredor impersonal gens propera a les experiències de la protagonista. Les vivències de la Neus emanen una estranya empatia que, com la densa boira d’hivern, difumina les il·lusions i despulla la societat. Tan sols amb un llibre així es pot tocar el moll de l’os de la vida. I, malgrat que el viatge estigui ple de sotracs, el pòsit que deixa s’ho ben val.
Miralles dibuixa amb exactitud el naufragi interior que desequilibra dia a dia la protagonista
En un principi, tot transcorre pels camins dels hàbits establerts: la Neus, la protagonista d’Una dona meravellosa, la tercera novel·la de Joan Jordi Miralles (Osca, 1977), descobreix als 26 anys que la vida és el que passa quan es van fent plans per a una altra cosa, i que no cal esforçar-se gaire per comprovar de quina manera els propòsits de futur concebuts i projectats amb il·lusió primer trontollen una mica i després s’ensorren sense cap mena d’estrèpit: de cop i volta, és conscient que està casada, que és mare de l’Estefania, que treballa d’infermera a l’Hospital de Bellvitge i que no ha anat a França sinó que de la planta baixa a Castelldefels ha passat a viure en un pis a la vora del centre de Gavà i, després, en un altre a la vora de la platja. Són les conseqüències de deixar-se endur per l’instint del confort sense saber que el tedi es pot convertir en una angoixa d’inseguretat. Quan s’atreveix a lluitar contra el seu destí, la Neus se separa del marit perquè imagina que cau malalt i se sent incapaç de cuidar-lo, perquè se sent sola, perquè està disposada a orientar de nou la seva vida, o per totes tres raons alhora i perquè, a més, el marit ronca. Anys abans, quan va néixer la filla, ja havia pensat que “si tingués coratge, la llençaria al camió de les escombraries o fingiria un accident deixant-la caure des d’un setè pis”.
Després d’unes pàgines inicials vertiginoses, perquè el pas monòton del temps sempre és vertiginós, Miralles canvia de ritme —però la prosa continua sent ràpida i accelerada— i es demora glacialment en la descripció distant i sense afectació d’un dels inferns morals més atroços que s’han pogut llegir últimament: una vegada la protagonista d’Una dona meravellosa permet que esclatin les seves pulsions reprimides, una vegada deixa enrere el benestar on ha habitat fins llavors i s’instal·la en el sinistre quotidià, una vegada actuï i, a través del sexe, s’endinsi en la recerca d’alguna cosa abismal que intueix que hi ha rere l’horitzó, la novel·la esdevé una minuciosa exploració de com pot ser el buit vital d’un personatge normal i corrent d’ara i aquí quan, en comptes de trobar el que ingènuament espera, arreu localitza sordidesa i més sordidesa —fins i tot una d’oceànica que ignorava que era ben arrelada dins seu: sense saber com ni per què, té por d’ella mateixa. El lector d’Una dona meravellosa pot recordar que Cioran ja avisava que qui no hagi vist mai un bordell cap a les cinc de la matinada no pot imaginar-se com pot ser la podridura del món.
Més enllà de les peripècies quotidianes, Miralles dibuixa amb exactitud l’abast del naufragi interior que va desequilibrant dia a dia la protagonista, talment com si l’entorn natural on s’ha vist llançada fos l’espai de càstig pels seus actes: la seva vida són els contratemps de l’anar sense rumb i de conviure amb la insatisfacció i la histèria; els fets més senzills la mortifiquen i l’aclaparen; la consternació és la seva ombra i la vulnerabilitat és una constant; contempla perplexa que tot li sembla estrany, hipnòtic i misteriós, veu senyals que no sap interpretar i, a la fi, la decepció i la ràbia i l’aproximació a l’abisme són unes bones raons per encaminar-se cap a les temptatives de suïcidi. D’una manera molt més clarivident, un altre personatge detecta el que la protagonista no se sap formular: “Hem tingut la sort o la desgràcia de viure en una època vertiginosa en la qual és més fàcil contractar algú perquè et mengi en carn viva que rebre una carícia”.
A més a més, com en els bons melodrames, Una dona meravellosa té un sobrant de vitalitat i energia narrativa que fa que, quan un pensa que la protagonista ja s’ha enfonsat en totes les calamitats amb què l’atzar la pot desfavorir, condensi encara un altre tros de trama i de ficció fins i tot encara més complexa que tot el que ha llegit anteriorment. Explicar en què consisteix seria una qüestió de mal gust, però es pot avançar que, en aquesta ocasió sí, el recurs al manuscrit trobat és d’un rigor rellevant, i que constitueix una lliçó de vida per a la protagonista, i que fa que, al capdavall, visqui alguna cosa semblant a la redempció i almenys pugui dir, al cap d’una mala fi de desventures, que ha après a aprendre.
We use cookies on our website to give you the most relevant experience by remembering your preferences and repeat visits. By clicking “Accept All”, you consent to the use of ALL the cookies. However, you may visit "Cookie Settings" to provide a controlled consent.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
