Antònia Carré-Pons EL LLIBRE D’ELIONOR entrevistada a El Submarí de Ràdio Municipal de Terrassa (17.03.22)
minut 22.50
«sotracs de l’inconscient que t’arrelen al dia a dia… és un viatge, el nostre propi mirall, de pors, de sensacions, de fantasia, i amb emocions que reconeixem al nostre interior»
ENCARNACIONS de Biel Mesquida a Última Hora (17.03.22)
Biel Mesquida crea un particular «Dragon Khan» en su nuevo libro, ‘Encarnacions’
Este jueves lo presenta en Espai Passatemps(Santa Maria del Camí) y mañana, en Món de Llibres (Manacor)
Biel Mesquida posa con su libro ‘Encarnacions’. | M. À. Cañellas
«Escribir es un acto de resistencia» es posiblemente el lema vital de Biel Mesquida y el eje de todas sus obras. Un acto de resistencia que se materializa también con el mimo con el que trata el lenguaje, la lengua catalana. De hecho, añade que «para mí, la escritura es una declaración de amor a la lengua catalana». «Busco hacer que el lenguaje resuene, vibre y tiemble», asegura en relación a su nuevo libro, Encarnacions (LaBreu). El volumen cuenta con prólogo de Nicolau Dols, epílogo de Sebastià Perelló y su portada es una ilustración de Miquel Barceló. Además, la solapa incluye un código QR con fragmentos leídos por el autor.
Después de presentarlo este jueves en Can Balaguer con Toni Cuenca al contrabajo, hará lo propio hoy, a las 20.00 horas, en Espai Passatemps (Santa Maria del Camí) y mañana, a las 19.30, en Món de Llibres de Manacor. De hecho, apunta que «primero, en este volumen, está la Biblia: Et Verbum caro factum est. Y el verbo se hizo carne. Pero yo digo ‘el verbo se hizo carne’. Un verdadero escritor tiene que conseguir hacer carne con la escritura. Es lo que yo quiero, hacer carne con las palabras, que tengan latido, que crezcan, que tengan irradiaciones continuas. Esa podría ser la definición de la poesía: unas palabras que hagan música, que hagan sentir y que den ganas de sentir. A veces digo que eso también es Encarnacions: ganas de sentir en estado sólido».
Los diferentes medios de comunicación en los que ha trabajado Mesquida «con total libertad» a lo largo de 40 años le han servido como «laboratorio literario» y estas Encarnacions son también el resultado de toda esta experiencia. «Hace un tiempo empecé a publicar contarelles ligadas al texto. Fue en 2017, 2018 y 2019. Cuando terminé conté unas 750 páginas. Aquí es cuando comenzó el trabajo de construcción de este libro, de unas 400», cuenta. Este proceso lo realizó en 2020 y 2021 y fue en paralelo a la escritura de su poemario Carpe momentum (Eumo Editorial / Cafè Central) y una novela pendiente de salir, C de Carnatge.
En cuanto a la estructura, el escritor concibió Encarnacions como un tríptico con las partes Camí de passatemps, L’alè vital y La rialla de l’univers, al estilo de su admirado El jardín de las delicias. «El lector lo que hace es juntarlas y configurar una especie de red de constelaciones. Esto tiene unos efectos buscados de calentar al lector en estos tiempos glaciales, darle alimento en estos momentos de hambruna espiritual y, sobre todo, quiero que le haga compañía, que es lo que tienen que buscar los buenos libros. Este es un libro con vocación de libro de cabecera», concluye. Visto de otro modo, porque ante todo es una obra abierta y de múltiples lecturas, Encarnacions es un «Dragon Khan porque tiene inversiones, subidas al cielo y bajadas hasta la tierra».
Conversa ‘Veus i silencis transiten territoris fronterers’ entre Toni Sala, Francesc Serés i Joan Todó conduïda per Montserrat Serra.
Tres autors escriuen la crònica d’un temps i d’un lloc a través de gèneres a cavall entre la ficció i l’assaig: aquí el repte és transcriure les veus dels espais difosos amb fronteres tangibles i intangibles.
al Safareig públic de Santa Eugènia. En cas de pluja, les activitats es traslladaran a la Biblioteca Salvador Allende.
Mavis Gallant (Mont-real, 1922-París, 2014) novel·lista, dramaturga i assagista. De petita va quedar òrfena i va passar la infància en diversos internats, molt deslligada de la seva mare. El 1950 deixà el periodisme per dedicar-se plenament a l’escriptura i s’instal·là a París fins el final de la seva vida. Fou una col·laboradora assídua a The New Yorker. Publicà les novel·les Green Water, Green Sky i Una bona estona, l’obra de teatre What Is to Be Done?, la compilació de textos de no ficció Paris Notebooks: Selected Essays and Reviews i diversos reculls de relats.
Guanyà diversos premis a la seva trajectòria i el 2006 va ser la primera escriptora guardonada amb el premi Athanase-David a una autora anglòfona de Quebec. Poc amiga de les entrevistes va lluitar per la seva independència, autonomia i privacitat, consagrada a la creació i la ficció.
Amb Una bona estona es tradueix al català la seva obra per primera vegada.
Sobre l’obra:
Instal·lada al París dels anys seixanta, la Shirley Perrigny és una noia de personalitat singular, que usa la miopia i la literatura com a cuirassa. Ridiculitzada pels parisencs i incompresa per la seva mare, sempre se sent fora de lloc. Després de quedar vídua per un caprici del destí, es casa amb un periodista esnob i amb poc sentit de l’humor, el Philippe, que aviat l’abandona i la deixa exposada al seus fantasmes. La Shirley es passarà dies esperant-lo, mentre s’embolica amb el veí de dalt i mira d’ajudar diverses amigues en perpetu estat de crisi.
En aquesta novel·la exuberant, d’una quotidianitat estranya, farcida de detalls densos i espinosos, acompanyem una jove nàufraga que recorre la ciutat, guiada pel seu esperit lliure, la seva particular versió del sentit comú i un punt de follia.
«Amb una sola frase, era capaç d’alterar la situació gairebé imperceptiblement, però de tal manera que comencem a veure els seus personatges des d’una perspectiva més compassiva o més satírica. L’ofici i l’empatia de Mavis Gallant sempre ens donen cent voltes.»
Biel Mesquida, vencent resistències
L’autor mallorquí, premi Trajectòria 2021, publica ara ‘Encarnacions’ (LaBreu), un recull de narracions sobre la Mallorca d’avui
Recordo el dia que vaig conèixer en Biel Mesquida, l’any 1999 a la seu del Grup 62, al Peu de la Creu. Jo era un redactor ras i estava assegut al meu escriptori cisant errates, quan de sobte vaig veure passar per davant meu un gran ram de roses vermelles. Era en Biel, que venia a trobar-se amb l’Anik Lapointe, l’editora que s’havia de fer càrrec de la publicació de Vertígens, la novel·la amb què havia guanyat el premi Ciutat de Palma. En Biel i l’Anik encara no es coneixien gaire. Les roses van servir per trencar el gel, les flors són la millor arma per vèncer qualsevol resistència.
Biel Mesquida. Foto: Laia Serch
Mesquida ha hagut de vèncer moltes resistències al llarg de la vida. En una entrevista recent a Núvol ens explicava la seva lluita contra la censura franquista, que va entrebancar de mala manera la publicació de la seva primera novel·la, L’adolescent de sal; com a homosexual ha hagut de plantar cara als prejudicis d’una societat homòfoba; com a activista, ha hagut de bregar per la llengua i el paisatge en una Mallorca cada dia més globalitzada. I com a escriptor, sap que escriure i llegir de veritat consisteix a vèncer les trampes de la superficialitat i pastar l’idioma amb esforç i paciència. Sí, la llengua també ofereix resistències i cal pastar-la com el fang abans que es faci massa dura. Com diu Nicolau Dols al pròleg d’Encarnacions, “la llengua de Mesquida no és trencadora, sinó eixampladora, amplificadora”.
Els personatges que poblen Encarnacions, el seu darrer llibre de narracions que ara publica La Breu amb una magnífica edició il·lustrada per Miquel Barceló, també han de vèncer resistències constants. Així al conte ‘La casa del temps’, la Clara, afectada de meningitis, ha de vèncer la força d’un cos que es resisteix a morir. A ‘Fites de passatge’, les germanes de Pere Bernat, que es troba en coma cerebral, han de vèncer la resistència de la mare a donar els òrgans del seu fill. A ‘Fins al darrer alè’, Maria del Carme ha de vèncer la seva pròpia incredulitat davant l’amor immerescut que li professa un home més jove que ella. A “Pudor d’arrencat”, na Bet, ecologista convençuda, venç la resistència i denuncia la mala praxi del seu pare, alcalde d’un poble que s’ha lliurat a la corrupció urbanística. Totes aquestes resistències són també lluites interiors per veure les coses tal com són, som davant una baralla amb la veritat: “Les coses no han passat mai com ens les imaginam. (…) Si tu les protagonitzes, no les pots veure mai com si fossin certes. Llavors fes com tothom i decideix que són el que tu creus que veus o t’imagines, i decideix que això realment és així com ha passat”.
Biel Mesquida. Foto: Laia Serch
Després d’aquell ram de roses i la publicació de Vertígens (1999), Biel Mesquida va anar renunciant a la novel·la i es va dedicar a treballar formes més breus. A Empúries Mesquida va publicar cinc reculls de contes, des de T’estim a tu (2001) fins a Trèmolo (2015), llibres d’un alt voltatge poètic, on desplegava amb una prosa sanguínia un mostrari de personatges de tota edat i condició, sempre en una Mallorca rabiosament actual. En tots aquests llibres, i especialment a Acrollam (2008), un recull de contes publicats prèviament al Diari de Mallorca que vaig tenir la sort de triar i editar, Mesquida descrivia la devastació del territori mallorquí en la seva dimensió més tràgica, sempre partint de la vida íntima per obrir-nos un gran retaule coral de personatges. Encarnacions és la culminació d’una recerca literària que va començar fa molts anys i que ara arriba a unes cotes de virtuosisme excepcionals. Els contes de Mesquida són com pastilles concentrades, càpsules que et transporten a una experiència vertiginosa i intensa, “moments multiplicats d’una gramàtica del sensible”, com diu Sebastià Perelló a l’esplèndid epíleg que tanca el llibre.
Encarnacions és, doncs, la darrera entrega d’aquesta recerca desficiosa de Mesquida. El llibre ha passat per la mateixa destil·lació editorial. Els editors de LaBreu han llegit un ampli ventall de contes i n’han fet una tria acurada. La novetat és que aquesta vegada Mesquida ha reescrit els textos i ha encapçalat cada narració amb una breu reflexió metaliterària adreçada a Dàior, que sembla una figura de l’antiga Grècia però que és el nom d’un colom, un personatge que l’autor recupera del primer conte que va escriure, ‘Tendra duresa del cel’ (1964). En aquests epígrafs, que es poden llegir també com a invocacions o consells a un jove escriptor, Mesquida va desplegant tota una poètica: “Mostrar sense demostrar. És el que fan les bones ficcions. El narrador ho sap. Per això no analitza, acumula: els fets, les notes, les mirades, els colors, els detalls. No interpreta o tan sols un poc”, llegim en un d’aquestes màximes. Mesquida ens n’ha comentat uns quants en la conversa que podeu veure gravada al peu d’aquest article. L’autor hi parla del paper de l’atzar en la literatura: “L’atzar és una altra forma d’ordre, amagat dins els laberints d’un lògica que no ha volgut investigar ningú”. També investiga en la relació entre literatura i pintura: “Les grans obres són aquelles que saben preservar el no aparent sota l’aparent, l’amagat a l’interior del manifest”. De tot això i de més ens en parla el mateix autor en aquest vídeo. Us convidem a fer un cafè amb Biel Mesquida. L’autor ens demana que disculpeu el lapsus calami. Quan parla del tríptic d’El jardí de les delícies es refereix al Bosco, no a Brueghel, com diu al vídeo.
Biel Mesquida. Foto: Laia Serch
En aquest vídeo podeu veure la conversa que van mantenir Biel Mesquida i Bernat Puigtobella parlant d’«Encarnacions»:
ALCOHOLS de Guillaume Apollinaire amb traducció de Andreu Gomila a l’IlladeMaians
«Apollinaire és un prestigitador que parla i d’un mite grec i d’un burdell de París en un mateix vers,cert i recontracert…el que es regira no només són els mots, si no els temes tradicionals de la poesia,especialment l’amor i la nostàlgia, que es desfan per entrar al mon contemporani transformats en foc.» Bernat Dedéu
entrevista a Biel Mesquida a l’Irradiador d’Icat FM (15.03.22)
«Jo he nascut amb vocació de clàssic … vull que el lector no només acaroni el llenguatge sinó que pensi, perquè en els meus llibres també hi ha com una introducció subterrània i per escletxes d’una teoria de la literatura.»
«ENCARNACIONS convida de manera fluvial a deixar-te endur, a agafar-te de la màm hi ha moments que per descomptat que no sàpigues d’on vens o cap a on vas, però no importa perquè les paraules construeixen una mena de sinousitat on allà ets viu. si això com a lector no et diu coses, no et remou, no et fa bategar tens un problema..»David Guzman
s’obre el termini per presentar poemaris al premi francesc garriga 2022 per a autors inèdits convocat per LaBreu Edicions, Adia Edicions, Cafè Central i Edicions del Buc
👉envia el teu original al mail premigarriga@gmail.com
‘LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS’ RAQUEL PENA MARTÍNEZ
Ja fa uns anys, enmig d’avançaments científics que feien basarda, Hannah Arendt reflexionava sobre si la conquesta de l’espai havia augmentat o disminuït l’estatura de l’home. De fet, en va dedicar tot un article en què, entre altres, lamentava la deshumanització de la ciència, allunyada dels nostres sentits, la nostra llengua i la metàfora. I és que retornar de la suspensió espacial despullada d’humanitat era i és una tasca tan difícil com necessària: és enviar a la Voyager als confins del sistema solar i, tal com va demanar Carl Sagan, girar la vista enrere i capturar en una fotografia tota la nostra existència en un punt blau pàl·lid; 0,12 píxels de poesia aritmètica / en una partícula de pols / ostatge d’un raig de sol. Un recordatori, com diu la Raquel Pena en el seu nou poemari, La breu història dels Estats Units, que tots nosaltres som VIATGE.
Així doncs, a emprendre el viatge de retorn arendtià cap a la Terra. I un cop aterrats, trobar-nos amb uns estels ben diferents, una constel·lació de mapes, fronteres, i referents pop que representen una bandera que crida sang amb els pulmons de la Cindy Lauper llavors onejo a mig pal / i m’hi deixen tres dies / perquè ha mort molta gent. Tant li fa que Pena ens ensenyi la cara de la Jackie Kennedy veient al seu home amb el cap obert com el d’una gamba feta clofolla o les arengues que es menja una persona anònima mirant una sitcom acostumada a no estar atenta a les visites; el patró comú es repeteix una vegada i una altra: hi veiem la dissolució de la massa homogènia d’un país que ha fagocitat a mig món. Tot, amb uns referents i unes imatges poètiques que d’imponents i impotents generen calfreds i ens poden transformar en Gremlins si la lectura s’allarga més enllà de les dotze.
Vindria a ser això el que ens proposa l’autora guanyadora del VI Premi Francesc Garriga: crear una historiografia poemada de l’American Way of life quan s’esfondra a l’11 S. STOP. O quan retorna un soldat del Vietnam. STOP. O quan ens cau la pell per la radiació. STOP. O quan les dones, les WOMAN, han d’aguantar als homes fins i tot en el nom que les defineix. STOP.
En definitiva, no sé si, com es preguntava Arendt, l’arribada a l’espai ha augmentat o disminuït l’estatura de l’home; però sí que tinc ben clar que La breu història dels Estats Units ha augmentat l’estatura de la poesia catalana.
Elionor in Wonderland
Antònia Carré-Pons ens transporta cap a una dimensió onírica a través de la seva nova obra, ‘El llibre d’Elionor’ (LaBreu Edicions)
A vegades passa que les emocions ens desborden, la raó perd el control sobre la nostra persona i la quotidianitat dels nostres dies cobra tonalitats estranyes, inusuals i oníriques. Aquesta és l’atmosfera que impregna les pàgines de la nova peça escrita per Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960), El llibre d’Elionor(La Breu Edicions), que proposa al públic lector deixar-se perdre entre les ombres i esbalair-se dins d’un món de somnis i fantasies.
Antònia Carré-Pons
Elionor és la protagonista d’aquest escenari que oscil·la entre la realitat supèrflua i la il·lusió més extraordinària. En el seu nom ressonen els ecos d’un passat medieval, en què van existir Elionor d’Aquitània, reina de França i Anglaterra, promotora de la poesia trobadoresca; i Elionor de Sicília, reina de la corona d’Aragó, esposa de Pere III el Cerimoniós, que tenia sota el seu poder una biblioteca ben extensa.
La nostra Elionor no és cap reina, ni viu tampoc en l’Edat Mitjana, però compta amb una capacitat de percepció gairebé sobrenatural. A través d’aquesta mirada singular, accedim a un món meravellós que sembla recrear, en plena vida moderna, les històries fantàstiques a les quals va donar vida Maria de França en els seus Lais (segle XII). En aquest cas, però, no són els cavallers qui se’n va a la recerca d’aventures, topant amb fades i monstres, i lluitant contra quimeres (les seves pors) per assolir l’èxit, sinó que és Elionor qui emprèn una espècie de viatge iniciàtic per desprendre’s dels seus propis terrors. En aquest sentit, la forma o l’estructura del llibre ens indica més clarament aquesta possibilitat de lectura.
Tres parts són les que divideixen el text, cada una composta per tretze capítols brevíssims. Aquests capítols mostren independentment una escena en què la màgia interfereix sobtadament en les accions diàries d’Elionor per donar cos a la por, a l’angoixa, a l’alegria i a tota la gamma d’estats emocionals que l’afecten per circumstàncies diverses. Però hi ha un detall important, i és que cada una de les tres divisions ve encapçalada per un fragment del Llibre de Job i, si els llegim amb atenció, veurem que aquests fragments indiquen una certa evolució del personatge. D’aquesta manera, els terrors irracionals que l’assetgen durant la primera part, van perdent el control sobre Elionor en el moment on ella comença a qüestionar-se el perquè de les seves sofrences, fins que s’hi sobreposa amb Saviesa i Intel·ligència i se n’allibera: “Elionor s’aixeca i se’n va lleugera amb les mans buides, sense el pes del passat a les butxaques.”.
Els imaginaris llegendaris propis dels contes de fades apareixen entremesclats amb els escenaris d’una ciutat desconeguda i personatges bíblics; elements procedents de tradicions diverses i que, alhora, van acompanyats d’imatges visuals, sonores i sensitives que omplen de vida aquest món metafòric que renega de ser significat de manera total.
Per això, una de les gràcies de la prosa onírica d’Antònia Carré-Pons és haver aconseguit defugir els límits de la raó, apel·lant a l’inconscient, i concebre, mitjançant la paraula, un altre tipus de saber, molt més sensible, que ens fa “reconèixer la crua realitat que jau amagada darrere dels somnis.”
Així doncs, no deixa de ser significatiu el fet que El llibre d’Elionor es tanqui citant a Lewis Carroll (Through the Looking Glass): «Alice laughed. “There’s no use trying,” she said: “one can’t believe impossible things”».
entrevista a Biel Mesquida ENCARNACIONS a FetaMida TV
«»ENCARNACIONS és una capsa de música… cent contarelles d’històries petites. és un llibre per fer companyia al lector de vides minúscules, qualsevol petit fet (vist a la televisió, en el carrer, un xafardeig entre dues veïnes a la perruqueria…coses d’aquestes de vida quotidiana. Pla deia que la cultura és el xafardeig, aquells xafardeigs han fet l’obra monumental.Avui en dia la literatura és la vida de cada dia, és un llibre que vessa humanitat i la llengua catalana està carregada de música i poètica.» Biel Mesquida
Encara hi ha llauradors que reguen a manta
Per Martí Domínguez
Camine per un camp de tarongers, deixant la marca dels meus passos sobre la catifa vegetal. Aquests dies de finals de l’hivern, l’agret està florit, amb l’esclat groc de les flors vacil·lants. És una planta molt agraïda, que a l’hivern protegeix els camps de les gelades i conserva la humitat del sòl. Abans, quan encara era habitual regar a manta, es beneficiava de l’aigua abundant, i a l’hivern de les rosades, que la propiciava. Amb l’arribada del reg amb degoteig, i amb la pèrdua de les treballades del camp i la compactació de la terra, ha anat desapareixent dels camps. Ara, els cicles de la terra han canviat, però, en el fons, tot ha anat a pitjor. Com l’agret, cada vegada més escàs.
Un bon coneixedor del camp em deia que enguany s’abandonaran moltes terres, perquè no sols és que no són productives, és que afecten a l’ànima. “Quin sentit té que un cafè valga més que un quilo de creïlles?”, em preguntava. Hi ha camps de taronges navelines que han hagut de pagar perquè les colliren, perquè no es quedaren a l’arbre i no afectaren la collita de l’any vinent. Altres han venut la taronja per a la “peladora”, és a dir, per a fer suc. L’arbre necessita descarregar-se del fruit, és un ésser viu que pateix. Aquest coneixedor m’explica que la taronja vinguda de Sud-àfrica i d’Egipte, comprada a molt bon preu, ha col·lapsat els comerços i que ara sols adquireixen “lo just”. Per a reposar alguna partida. Aquest home també té camps de caquis a La Ribera, que no li han collit i m’explica els motius, amb una veu de sonsònia funerària. Al remat, entre els caquis i les navelines, el camp valencià s’enfonsa.
Pense en “El setembre i la nit” (LaBreu edicions), la novel·la de Maica Rafecas que fixa la seua mirada lúcida i poètica en els camps de ceps d’El Penedès, i com la vella vinya familiar va a expropiar-se per tal de construir un polígon. El cultiu ja no és rendible, i apareixen els destructors del patrimoni, creant tota mena de monstre industrial i malbaratant la terra. Rafecas exposa amb claredat la visió d’aquella última generació de pagesos, superats pels preus tan baixos, i per l’augment dels costos dels adobs, del gas-oil, de la mà d’obra. Per les dificultats, cada vegada més inaprensibles i insuperables. Quan aquests pagesos es jubilen, no hi haurà reemplaçament generacional, i els camps es quedaran erms, amb els esquelets de les vinyes amb els braços en alt. I escriu Rafecas: “Asseguda a terra sota el garrofer, donava voltes al cap mentre dibuixava espirals a la terra amb un branquilló. Aquell sector condemnat s’esfondrava, però a la gent se li en fotia, el govern ho volia expropiar tot per construir polígons gegantins de naus logístiques”.
Ho diu molt bé, Maica Rafecas: a la gent se li en fotia. I, tanmateix, la bellesa consubstancial del nostre paisatge prové en bona part d’aquells camps familiars, llaurats amb cura i estima, formant un mosaic de colors i cultius. I, precisament, quan més ho necessitem, degut als efectes del canvi climàtic, més ho ignora la ciutadania. “Ella sabia que els culpables de tot eren uns altres i que, en el fons eren els mateixos que paguen poc pel raïm, i els mateixos que pensaven en grans infraestructures de formigó sense importar-los el futur de la pagesia”. Immenses infraestructures on posar tota mena de grans magatzems, que trafiquen amb productes vinguts de ben lluny, amb una petjada de carboni insostenible, agreujant el desequilibri climàtic.
Quin llibre més tendre i senzill ha escrit Maica Rafecas! Ho pense mentre camine per aquell camp de tarongers, una mica abandonat. El llaurador que el conrea és un home molt gran, i ja no li queden forces per a superar tots els entrebancs del cultiu. Potser siga l’últim any que aquell camp es rega a manta. I que l’agret floreix esplendorosament.
de la conversa entrevista al Més324 amb Biel Mesquida ENCARNACIONS (LaBreu Edicions) i Ponç Puigdevall JARDINS SECRETS (LaMagrana) amb Xavier Graset (10.03.22)
«en aquests moments tan durs la literatura crec que és un consol, és un plaer, és una alegria» Biel Mesquida
«ENCARNACIONS l’agafis per on l’agafis és delícia pura» Xavier Graset
Com si a sobre hi dugués un aire de paròdia, el punt de partida de Vides potser, segona novel·la de Joan Vigó (Barcelona, 1964), té més d’una semblança amb els inicis canònics de la novel·la negra clàssica: el protagonista i narrador és un home solitari i descregut, però gens tràgic, sense cap lligam familiar –només es relaciona amb la seva mare, dement i senil en una residència-, que treballa de vigilant en un museu i s’ofega en la seva pròpia grisor fins que un dia decideix “desenterrar el títol de detectiu que havia aconseguit feia tants anys” motivat perquè es veia “seguint gent per encàrrec d’altra gent. Feina bruta de voyeur, de fer el xafarder en la vida dels altres”. Aleshores, és clar, a pesar d’haver-se anunciat com algú sense cap mena d’experiència professional, un client anònim el contracta per investigar durant un any les vicissituds de la vida d’Orson Mur, l’enterrador de Santa Marta, un poble coster on haurà d’estar-s’hi mentre dur a cap la missió. I, com que el protagonista té el bon criteri d’acceptar la feina –estranya, però molt ben remunerada-, el lector té la sort de poder embarcar-se en una novel·la que és com una caixa plena de sorpreses delirants i excèntriques que, miraculosament, es van travant sense cap impostura i de la manera més natural. “Les bones ficcions són sempre veritat”, diu un dels personatges, com si sabés que en una bona ficció la confiança en el que es narra no és tant un acte de fe com una fletxa de la inspiració que es clava en l’ànim alegre del lector i ja no l’abandona fins el final. Hi ajuda molt que Vides potser, a pesar que arreu hi plani un misteri que el protagonista, i també el lector, ha de resoldre, no sigui mai justament el que s’insinua al principi, una novel·la policíaca.
Joan Vigó se centra en la descripció de la càrrega monòtona dels dies feiners que traginen uns quants ciutadans de Santa Marta, Maria de l’estanc, mossèn Riera, les prostitutes de la whiskeria Las Vegas, l’elemental mediocritat d’Orson Mur, en el mètode de treball del detectiu, basat en l’estudi minuciós de la psicologia dels gestos per obtenir evidències sobre les aparences que permeten viure en bona harmonia als habitants del poble. Però més enllà de l’examen de la quotidianitat, Vides potser es va convertint en una inesperada filigrana de suplantació d’identitats a la manera de Nabokov, com si l’autor, de fet, portés a la pràctica narrativa una de les cites, d’Antonio Porchia, que encapçalen la novel·la, “Quien no llena su mundo de fantasmas, se queda solo”, complementària de l’altre de Nietzsche que també hi figura, “Tot esperit profund necessita una màscara”. Perquè Vides potser és una novel·la sobre els fantasmes que surten del passat com si fos una malaltia corrosiva i sobre les màscares -o les reescriptures de la seva manera d’estar en el món- que cadascú s’ha d’inventar per trobar-se a ell mateix i esdevenir el protagonista de l’aventura de la seva pròpia vida, que és el que fan tots els personatges de Vides potser i, sobretot, el que fa el detectiu, que per arribar a ser qui vol ser abans haurà de passar per uns quants avatars vertiginosos i que el lector presencia com si estigués davant d’un escenari de màgia, tal és la força imaginativa de Joan Vigó, tal és la seva virtuositat artesanal a l’hora de compondre la trama, tal és la seva convicció en l’art d’embolicar majestuosament la troca argumental: a Vides potser el lector s’endú la satisfacció de constatar que cap passatge desemboca en el previst, i, de meravella en meravella, s’arriba a l’apoteòsica mascarada del capítol final.
Vides potser és un llibre d’una vitalitat eufòrica que aconsegueix encantar al lector, que de seguida s’acostuma als regals creatius que li subministra generosament Joan Vigó amb una idea exigent del que és la literatura.“La vida d’un home haurà esdevingut només una vida potser”, diu el narrador, quan s’imagina Orson Mur octogenari i mig dement explicant a una infermera un episodi truculent esdevingut a la meitat de la novel·la i que ella probablement considerarà només com “la fantasia d’un vell deteriorat pel temps”: Vides potser també admet una lectura on l’important no serien les seductores ziga-zagues de la trama sinó més aviat l’elogi fresc i descarat de la mecànica de la ficció, dels artificis de la imaginació, de la realitat vista com una màquina de fabricar literatura.
resentació de la novel·la EL SETEMBRE I LA NIT de Maica Rafecas amb el bibliotecari Jaume Felipe i tast de vi de Vinya Marcelino. al molí de Can Xerta, Sant Pere de Riudebitlles (04.03.22)
El dimarts de setmana entrant arribarà a les llibreries Encarnacions, una nova obra de l’escriptor Biel Mesquida, premi Trajectòria 2021 i col·laborador de VilaWeb. És un llibre que va ben armat: són cent contarelles que Mesquida ha anat escrivint al llarg d’aquests darrers cinc anys, del 2017 al 2021. Contarelles en les quals l’autor diu que fa servir un català tensat a consciència, amb una escriptura precisa i multidimensional, que s’obre d’ampit en ample en un exercici de llibertats incommensurables. “Encarnacions és sentiguera en estat sòlid.” A més, aquesta obra de Mesquida que té 455 planes, es mostra amb una coberta i solapes obra de l’artista Miquel Barceló i s’aferma amb un pròleg de Nicolau Dols i un epíleg de Sebastià Perelló.
Els editors de Labreu ens expliquen algunes de les claus dels relats que conté l’obra:
“Encarnacions, de Biel Mesquida, és un esclat vital, un tapís de fils subterranis que es van entrellaçant en una llarga confessió fragmentada. Un devessall de retrats altament dramàtics a tall d’òpera escrita. Els relats que conformen el llibre van teixint un ideari relligat per l’estil. Aquest estil vivifica els sentits, les idees, i les reflexions sobre la condició humana. Mesquida crea retrats contundents i bells, amarats de vigor i refulgència, escenografies evocadores, tragèdies a flor de pell.
Els relats d’Encarnacions estan habitats per personatges heterogenis, de tot gènere i edat, que viuen l’instant d’una manera exacerbada, amb una consciència efervescent del pas del temps i una vitalitat que els permet subsistir. Elles i ells recorden històries passades, ploren, riuen, moren, estimen, odien, enyoren, maten, devoren, observen, tant des de la bonhomia com des de la maldat hirsuta i desacomplexada.
Els protagonistes de cada episodi d’aquesta gran auca vivaç, viuen en el present, però també en èpoques passades. Viatgen a través dels viaranys de les circumstàncies de diferents vides. La prosa de Mesquida és sensual i acolorida, de vegades frega la tragèdia grega: per alguna raó, els herois i heroïnes quotidians del llibre han d’enfrontar-se a una situació crítica, extrema, en general al límit de les convencions socials i morals. El lector se sent de vegades colpit, de vegades sorprès, i d’alguna manera interpel·lat, obligat a qüestionar-se la condició humana, sense prejudicis. El lector o lectora és plenament conscient de l’essencial instant etern que marcarà un record per sempre.
Et Verbum caro factum est et habitavit in nobis (El verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres). La paraula, el llenguatge, i la carn, l’ésser humà, són els protagonistes d’aquests cent relats recollits sota el títol genèric d’Encarnacions on, com se’ns diu en el pròleg de Nicolau Dols, ‘la realitat creada s’empelta en la realitat viscuda i els personatges i les situacions desprenen un aire de família perfectament assimilable al nostre panorama social’.
La llengua de Mesquida és enèrgica i generadora, amb una ferma voluntat de transmissió, d’arribar al lector per explicar-li (i que s’expliqui), que aquesta llengua serveix per a tot, des del més sublim al més domèstic, i que en el cas d’Encarnacions s’ocupa d’eixamplar la realitat més palpable, amb la intenció de despullar-la, de mostrar-la en tota la seva cruesa i tota la seva esplendor per arribar a transcendir-la, a fer el viatge invers, ara des de la carn, des de l’home, cap a la paraula, cap a la literatura. La carn es fa verb.”
presentació recital de LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS de Raquel Pena i UN GRAPAT DE PEDRES D’AIGUA de Manel Ollé (en absència del poeta per motius personals) a la Llibreria Foster&Wallace de Vic (03.03.22)
dimecres 9 de març, a les 19 h,ENCARNACIONS de Biel Mesquida (LaBreu Edicions)JARDINS SECRETS de Ponç Puigdevall (La Magrana)a la Llibreria Laie de Pau Claris (c/Pau Claris, 85 Barcelona)
La «solidesa de l’obra literària» i «la innovació en la recerca d’una veu narrativa» són els dos motius principals que han fet que el jurat del premi d’Honor de les Lletres Catalanes hagi escollit Antònia Vicens com a guanyadora de l’edició d’enguany, la 54a en la seva història. L’autora mallorquina es converteix, així, en la vuitena dona que el guanya.
«La meva és una vida solitària, gairebé sense parlar amb la gent, i ara em trobo aquí -ha dit Vicens-. Estic emocionada, perquè és un premi que no és innocent, em lliga a les paraules que tant estimo. Quan era nina anava amb una amiga a abeurar les vaques i vèiem una llengua plena de vida i de suor. Ningú parlava de la guerra, però hi veia víctimes, allà, i amb una parla molt potent. Volia agafar aquelles paraules, col·leccionar-les i aconseguir que algun dia volessin. Eren les paraules de la terra i de la mar, de la gent». Vicens ha recordat que la seva era «una llengua de carrer, de feina, no tenia cap prestigi», ha dit, abans de recordar que el seu primer contacte acadèmic amb el català va ser a principis de la dècada dels 60. «Ara això del prestigi ha canviat -ha afegit-. Però el català continua sent una llengua amenaçada. Saben que si ens fereixen la llengua, ens sagna l’ànima». Àntonia Vicens ha denunciat també la «falsa moral de molts estats, que ara acorden dur menjar o recursos a Ucraïna, quan a Catalunya, per unes simples urnes de cartró, ens van enviar l’exèrcit». «Les paraules a vegades son un poc traidores -ha dit també-. Avui em fallen».
Sinopsis: Jay Gatsby és un home que ho té tot: diners, bellesa i una vida luxosa. Però hi ha coses que un sempre desitja secretament. Tothom amb una mica d’ínfules glamuroses a Long Island va a les famoses festes que celebra a la seva mansió. De dia i de nit la seva casa bull amb convidats que beuen, ballen i especulen sobre l’origen de les riqueses de l’atractiu amfitrió, quasi sempre invisible.
Però Gatsby, envoltat de misteri, sempre s’escapoleix entre els convi- dats, a l’espera d’un senyal que li faci recuperar el passat: el raig verd que encamina tots els seus pensaments cap a un amor. Sota la seva superfície brillant i feliç, s’hi amaga un secret, una obsessió silenciosa que amarga la seva vida. En una xafogosa nit d’estiu tot allò que anhela- va forçarà una tragèdia que no havia arribat a imaginar, en un juny que prometia delícies i una vida regalada.
RESSENYA
L’altre dia la Mariona (de @meyonbook), la Marta (de @lamardellibres) i jo vam celebrar un vermut literari dedicat a “El Gran Gatsby” (reeditat recentment per LaBreu Edicions). Que una obra tan breu encengués un debat tant llarg i intens és un dels indicis de per què aquesta obra de Francis Scott Fitzgerald és un clàssic.
Encara que la trama no m’ha acabat de convèncer, he gaudit de la subtil ironia i de la prosa de Fitzgerald. Les metàfores i el ritme que té la converteixen en un dels principals atractius del llibre:
p.18 «El vent s’havia aturat i havia deixat una nit lluent i sorollosa, amb ales que esbategaven als arbres i l’orgue persistent de la manxa de la terra omplint les granotes de vida. La silueta d’un gat va tremolar sota la claror de la lluna, i quan em vaig girar per mirar-lo em vaig adonar que no estava sol: quinze metres més enllà, entre les ombres de la mansió del veí hi havia aparegut una figura que, amb les mans a les butxaques, contemplava l’escampall argentí dels estels. Alguna cosa en els seus moviments i en l’aplom amb què es dreçava em va dir que devia ser en Gatsby en persona, que havia sortit a determinar quina part del cel que es veia des d’allà era seva.»
L’altre punt fort de l’obra és sens dubte la punyent crítica social. Sovint relacionem “El Gran Gatsby” amb una exaltació dels bojos anys 20, però la història va molt més enllà. De fet, poc després de la publicació del llibre l’any 1925, el propi Fitzgerald va escriure a un amic: «De totes les entrevistes, cap, ni tan sols la més entusiasta, tenia la més petita idea de què anava el llibre.»
Tal i com diu John Green a “Històries de la nostra era”: «El llibre et fa patir pels fastigosament rics i malcriats de tota la vida, i pels pobres que viuen a la vall de les cendres, més tothom que hi ha entremig. Saps que les festes són vàcues i, fins i tot, perverses, potser: però vols que t’hi convidin igualment. I, per tant, en els mals temps, El gran Gatsby sembla una censura de la idea d’Amèrica, i en bons temps, una exaltació d’aquesta mateixa idea.»
“El gran Gatsby” ens transporta a la flor i nata dels nous rics, la corrupció, el tràfic d’influències i la hipocresia. És alhora una denúncia al gloriós “somni americà, i una reflexió sobre la impossibilitat de recuperar el passat, perquè, com deia Heràclit, no et pots banyar dos cops al mateix riu.
D’altra banda, no hi ha ni un sol personatge que m’hagi caigut bé en tota la novel·la, sobretot el narrador, en Nick. Encara que el llibre comença amb el consell que li dóna el seu pare de jove (“Quan tinguis ganes de criticar algú, recorda que no tothom ha tingut els privilegis que has tingut tu”), en Nick es passa tot el llibre jutjant i arrufant el nas. I, si bé sembla un espectador innocent, trobo que la seva inacció és un dels desencadenants del tràgic final de l’obra.
Sigui com sigui, la genialitat de l’obra rau en que cada personatge és més complex del que sembla a primera vista. Podríem dedicar molts vermut literaris a reflexionar sobre les seves motivacions i el per què de les seves accions. Personatges que s’han vist atrapats per una societat que els marca el camí a seguir. Que es neguen a anar a l’encalç de la felicitat per por de renunciar als seus privilegis. De fet, Fitzgerald ens acaba demostrant que els majors tresors del món -com són l’amor, la lleialtat i l’amistat- no es poden comprar amb tot l’or del món. És ben cert, hi ha gent tan pobra al món que només té diners… Paraula de Mixa!
P.S. Si voleu saber més sobre F. Scott Fitzgerald i altres autors de l’època, no us perdeu la pel·lícula “El editor de libros”, protagonitzada per Colin Firth i Jude Law.
Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947). Escriptor, biòleg, crític i lector. Amador dels llenguatges de les ciències, de les lletres i de les arts. El seu primer text novel·lesc, L’adolescent de sal (1973, premi Prudenci Bertrana), fou retingut dos anys per la censura franquista, potser perquè és un dels llibres innovadors de la literatura catalana contemporània.
De 1972 a 1980 coordinà la secció de Biologia i Medicina de la Gran Enciclopèdia Catalana. De 1982 a 2010 dirigí el Servei de Comunicació i les Edicions UIB de la Universitat de les Illes Balears (1982-2010). Agitador cultural, recitador, traductor, guionista de cinema i col·laborador dels mitjans de comunicació, dirigeix des de 1997 el Festival de Poesia de la Mediterrània.
Ha creat músiques verbals singulars, belles i engrescadores en els seus llibres L’adolescent de sal (premi Prudenci Bertrana), El bell país on els homes desitgen els homes, Puta Marès (ahí), Doi, Excèlsior o el temps escrit (premi Ciutat de Barcelona i premi de la Crítica), Vertígens (premi Ciutat de Palma i de la Crítica del País Valencià), T’estim a tu, Els detalls del món (premi Nacional de Literatura Catalana), Acrollam, Llefre de tu, L’ull Gaudí , Trèmolo i Carpe momentum.
El 2021 fou guardonat amb el 25è Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català.
Encarnacions és un univers de veus intempestives que fugen de la vida correcta fent marrada per tota casta de músiques i silencis. El lector s’hi amara de contarelles incessants i benèfiques que fan molta de companyia en aquests temps febrils, tempestuosos i incerts de la gran crisi planetària.
Encarnacions prové del coratge literari d’un Biel Mesquida que tensa a consciència el català amb una escriptura precisa i multidimensional, una llengua flamejant i oberta d’ampit en ample envers unes llibertats incalculables com mai no havíem vist.
Un llibre ple d’audàcies emocionals, de sorpreses crítiques, d’esdeveniments passionals, de revoltes reprimides, de formes de l’invisible, d’associacions fraternals, de felicitats breus, de replecs sumptuosos, d’accidents sense treva, d’aventures vertiginoses, de redols de pau, d’un teixit esfilagarsat i ple de textures, obrat lentament com un cant, en què es conjuguen i s’entrunyellen records, somnis, desigs, pensaments, formes, savieses, colors, ecos, perfums i ressonàncies que condensen en poques paraules veritats darreres sobre el món i sobre nosaltres: això és Encarnacions. És el fruit d’una sensibilitat –d’una sensorialitat, seria més just–, que es despulla i es concentra més i més, i encara més enllà, lluny de retòriques ampul·loses, d’eloqüències i de ganyotes; com si adobés la carn de la sensació amb el totes herbes del despreniment i un devessall de paraules per crear circumstàncies, escenografies i personatges inoblidables.
Quan Encarnacions mostra el que els ulls no han vist mai, el cos descobreix el que mai no havia sentit. Sentiu Encarnacions.
Títol_ D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó Autora_ Denise Desautels Traducció i pròleg_ Antoni Clapés Col·lecció_ alabatre, 120 Pàgs_ 214 PVP_ 17 € ISBN_ 978-84-124575-2-0
Denise Desautels (Mont-real 1945), ha publicat més de quaranta títols —entre poemes, relats i llibres d’artista— que li han valgut nombroses distincions, entre les quals el Premi de poesia del Governador general del Canadà (1993). Pel conjunt de la seva obra va rebre el Premi Athanase-David (2009) —la més alta distinció en literatura del govern del Quebec— i el Premi europeu de Literatura Francòfona Jean Arp (2010). Denise Desautels és membre de l’Academie des lettres du Québec i de l’Ordre du Canada. Fins ara, en català ha publicat els poemaris Tomba de Lou (2011), Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt (2014) i la novel·la Una Felicitat imposada (2017), aquest a LaBreu.Al 2017 va publicar D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, el llibre que ara s’incorpora al catàleg d’Alabatre de LaBreu. Fa unes poques setmanes va publicar Disparaître un obra elaborada en complicitat amb l’artista Sylvie Cotton. Ambdues obres publicades a Les éditions du Noroît (Quebec) —aquesta darrera, també, a L’herbe qui tremble (França).
D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó arreu d’aquest recull es creuen uns textos densos de constatacions i de preguntes, en vers i en prosa, entre els quals es creen estranys diàlegs — que, de vegades, els oposen, de vegades els reconcilien, de vegades els permeten continuar d’una altra manera les qüestions, la cerca.
L’escriptura és la d’una poeta en constant estat de vertigen que tria aquest vertigen en el poema, en la llengua, la seva llengua interpel·lada de manera diversa d’un text a un altre per tal d’arribar a entreveure una mica la realitat dolça, «una idea fresca», per exemple, i a entendre-la «arrelar-se en els passadissos del(s) seu(s) os(sos)». En els passadissos de la humanitat.
Núria Busquet (Cardedeu, 1974). Traductora, escriptora, activista cultural i crítica poètica. Ha traduït teatre, novel·la i poesia (Douglas Stuart, Tessa Hadley, Dylan Thomas, Elizabeth Strout, Louise Glück,Ted Hughes, Sylvia Plath i Margaret Atwood són alguns dels autors que ha traslladat al català). Amb la seva traducció de El Colós, de Sylvia Plath, va obtenir el premi Jordi Domènech de traducció de poesia el 2019. També ha participat com a traductora i poeta en diverses antologies. Pel que fa a obra pròpia, és autora del llibre de poemes Arca Mínima i les novel·les Partícules i Zona zero (LaBreu, 2019), que va ser una de les dotze obres finalistes al premi Òmnium a millor novel·la de l’any i finalista també del Premi Llibreter.
Va ser coorganitzadora del Festival de Poesia de Cardedeu PAM! (Poesia a Manta!), ara en hivernació, i és membre de l’APTIC, l’AELC i el PEN català.
Làpida és aquell pes mascle que t’esclafa i la molsa-dona que t’estira terra endins. És el vent que entra per les clivelles de la pedra i és el crit que no saps fer (encara). La gespa tova, molla, et xucla, i la pedra t’ofega, et pesa i l’has de digerir. Sota la làpida, puja la pluja de sang de l’úter i s’escampa com un crit. Damunt de la làpida, cignes volen cap al nord i sobrevolen la poeta morta en un repic incessant de campanes.
Títol_ Saurí del nom Autor_ Joan Vigó Pròleg_ Eduard Sanahuja Yll Epíleg_ Josep-Ramon Bach Collage_ Jordi Pagès Col·lecció_ alabatre, 118 Pàgs_ 168 PVP_ 16 € ISBN_ 978-84-124575-3-7
Joan Vigó Arnau (Barcelona, 1964). Als vuitanta va ser lletrista de rock‘n’roll i cofundador del fanzine El Plafó Contemporani. Ha publicat els poemaris Pastor d’antenes (LaBreu, 2017) i Cementiri d’avions (Adia Edicions, 2018) i les novel·les Haiku a Brooklyn (LaBreu, 2018) i Vides potser (LaBreu,2021). Ha fet incursions en el relat a la desapareguda revista Les Males Herbes i en el món de la ràdio i del cinema (Ponerse al día, Pep Bonet, 2015). Actualment escriu exhumacions poètiques per a la revista digital La Charca Literaria. Enderiat per la imatge, fa fotografies de vestigis humans sense presència humana. Abomina del gregarisme. El podeu trobar a mafiamental.blogspot.com i a @mafia_mental.
Saurí del nom s’obre amb un poema inicial i iniciàtic (“Llum fundacional”) que fa de pòrtic a un recorregut a la recerca de les pròpies arrels mitjançant la figura del saurí. A voltes alquímic, a voltes visionari, Joan Vigó ens ofereix, en paraules d’Eduard Sanahuja Yll, “poemes breus i escultòrics que parlen d’aquells i aquelles que cartografien certeses amb el pèndol de l’instint i parlen amb el cor de l’absència”.
Antònia Carré Pons a Vostè Primer amb EL LLIBRE D’ELIONOR (minut 45)
«… a l’Elionor li passen desgràcies, primer es queda col·lapsada, diu aiaiai, però després actua, que és el que jo crec que s’ha de fer a la vida. Si has d’agafar la vida per les banyes i prendre les teves decisions, i tirar-te a la vida, i tirar-te el que sigui…»
«és fantàstic perquè el mecanisme pel qual li passen coses estranyes no perd intensitat. et segueixen sorprenent com a lectors totes les coses rares que li passen, rares però vull dir màgiques, oníriques.»
«volia explicar com una persona va evolucionant davant els destrets que la vida li plantifica al davant. primer és la sopresa, i el dolor i que les coses que li passen són terribles, després ja no són tan terribles i ella va prenent decisions.»
La llum a dalt dels arbres es rovella,
una deu diu silenci i una estrella
esquerda la pantalla de la nit:
el vent s’endú la tarda en una esquella.
Carles Dachs
Com sempre, abans de posar-me a treballar m’excuso a mi mateix de fer les coses sense gaire destresa acusant la precipitació, la manca de temps o la meteorologia. En qualsevol cas, sempre es tracta de donar una raó més o menys plausible i de domar la mandra que pugui fer escriure un article, recordant-te que era això, company, el que volies: escriure sobre llibres, pensar-hi, influir, fins i tot, en alguna cosa. La cosa (com tot, d’altra banda) va perdent encant a mesura que hi dediques temps i suors. Hi ha en tot plegat un desencant que és gairebé tòpic, un lloc comú on ens trobem i ens donem copets a l’esquena i som tots amics, com un barot de barriada. Malgrat tot, hi ha alguns autors que encara t’empenyen a fer alguna cosa de profit, a treballar com a lector.
Sempre m’he sentit afortunat d’estar envoltat de gent molt espavilada —això no té res d’extraordinari, ja que tothom està més o menys content dels amics que té— perquè generen una certa pressió per ser una versió no millor, però sí més treballada d’un mateix. L’amistat i l’amor com a salvaguarda davant de la desídia i la incúria pròpies. En una persona altament mandrosa, la tendència a emetre judicis sentenciosos és freqüent i, encara que hi pugui haver encerts, el desencant i la peresa porten a tenir la casa desordenada. És per això que la companyia que s’agraeix no és la del consol fàcil ni la de les lliçons de pamflet de centre del ioga i wellness. Hi ha una tendència en poesia a buscar el consol, a fer servir alguns trops de manera més o menys barroera per confirmar la bondat del propi codi moral o per atacar la moral suposadament imperant —com si «imperar» fos automàticament dolent. Hi ha també una poesia que tendeix a fer elucubracions metafísiques jugant amb una certa materialitat indeterminada en les imatges o bé els poetes del cos, la gana, la carn i altres apetits. Sovint aquestes poètiques tenen components autoajudescos i, segons com, teològics, com si existís una salvació (de què?) que la poesia pot desvelar —en aquests casos l’escatologia resplandeix en tots els seus sentits. També sovint la lectura de la poesia —i aquí agafem la paraula en un sentit molt ampli— abandona el seu paper no fiscalitzador, sinó crític. Trobem habitualment la confirmació d’aquest paper salvífic de la literatura en columnes o a les xarxes, l’intent de fer de l’escriptura i la lectura una activitat (pseudo)mística, en comptes d’observar quins són els mecanismes que utilitza tal o tal altre autor, en comptes d’entendre que la poesia és text i que no hi ha res fora del text.
Això porta a una confusió entre allò que fa la literatura d’esbossar unes coordenades morals i el moralisme, i, encara pitjor, al cofoisme i a una pèrdua d’exigència pròpia en les dues cares de la poesia que són l’escriptura i la lectura. En definitiva, la voluntat d’acompanyar, de tenir cura i d’altres maneres de ser proper acaben fent més nosa que no pas altra cosa.
En aquest sentit, la publicació, fa uns mesos, de La vista als dits, de Joan Todó, actua com un bàlsam. Això ho trobem tant en els poemes com en els múltiples paratextos que els acompanyen directament o indirecta. Hi ha la carta de Raül Garrigasait a El fàstic que us cega; el pròleg de Todó a Galtes de perdiu, d’Andreu Subirats; el pròleg de Josep Pedrals al llibre que ens ocupa, i, sobretot, l’epíleg-resposta del mateix Todó a la carta de Garrigasait. Evidentment aquest cas no és únic i hi ha una certa quantitat de poetes que treballen amb un alt nivell d’exigència i que, per sort per a la resta, ens traslladen aquesta exigència a l’hora de llegir-los. Amb això no vull dir que hi hagi una poesia «que no s’entén» que sigui millor —més encara quan sovint algunes giragonses que trobem en alguns poemes tenen molt d’èxit tot i no significar ben bé res—, sinó que és una poesia que és conscient de si mateixa i que més o menys sap per on camina.
Ja fa molt de temps que hem (o hauríem d’haver) deixat enrere aquella idea del jo romàntic, del geni, i que hauríem de saber que de les entranyes en surten deposicions, no art; que l’art és, entre altres coses, tècnica, i que, com diu Don Paterson, no hi ha cosa més natural que buscar en la pròpia expressió la mateixa regularitat que trobem en la naturalesa. Per això cal desconfiar del qui justifica una expressió incoherent emparant-se en una suposada naturalitat. Justament després d’aquests dos anys de pandèmia, hauríem d’anar veient que la democratització del saber no hauria d’implicar una baixada del llistó: això només pot portar a abaixar la persiana.
Sigui com sigui, el cas de La vista als dits no és únic —no farem allò de citar ara els amics i qui em conegui ja em sap la «capelleta»—, però sí que és exemplar. Com deia, gràcies als diversos textos que acompanyen els poemes ens podem fer una idea de per on van els trets. Ingebord Bachman deia, sobre l’obra de Günter Eich, que
els poemes, tan diferents els uns dels altres, no procuren gens de plaer, però sí que contenen coneixement, com si, en una època de penúria lingüística extrema derivada d’una manca extrema de contacte, haguessin d’acomplir alguna cosa per tal de liquidar aquesta mancança.1
A mi em sembla que aquestes paraules són aplicables a molts autors que treballen justament per establir aquelles coordenades morals que deia més amunt. Això que el mateix Todó diu sobre Carner:
Més enllà de la destresa mètrica, de la creació de llenguatge, hi ha això, que Ferrater va veure prou bé: els versos carnerians són com una pàtria. És a dir, darrere seu hi ha una idea de comunitat, una bella terra i una bella gent, i la possibilitat d’exercir la ironia perquè els qui t’envolten sabran captar cap on gira el sentit d’aquestes paraules.
Doncs bé: sospito que aquesta noció de comunitat ja no té una existència efectiva. (p. 283)
Doncs bé, precisament crec que aquesta comunitat hi és; una mica abonyegada, potser, però que perviu, justament i malgrat tot, en la literatura. Em sembla que Todó respon negativament en excés a uns requeriments que li feia Garrigasait —«Òbviament, no acontentarem les tietes. Però també dubto que aquí hi hagi formes simbòliques on arrecerar trossos de vida i trobar impulsos vitals.» El cas és que la poesia que veiem recollida en aquest volum sí que fa companyia i sí que pot fer de recer. No és amable, potser, o no és condescendent. Però això són, de fet, virtuts que hem d’agrair i no sé si el mateix autor n’és conscient, però ho rebutja públicament perquè és una cosa que fa de mal dir quan parles de la pròpia obra.
Fixem-nos en el poema de la pàgina 219:
De què et serveix, seny malastruc, saber
que el pa te’l roben els garlaires llepes,
que corren més que tu, saluden destres
i glopegen la deixa dolçament.
Esquerp vas créixer entre garrigues seques
i màquies desertes: caragols
i esgarra-robes s’hi passegen durs,
t’escoltaven només arbredes cegues.
I temps enllà, ja vell, hauràs d’admetre
que hauries desitjat tenir un polsim
del talent que exhibeixen, que ets igual,
llord com ells. I que a tu te’n manca l’estre.
Formalment, el poema manté una estructura que es fa encara més evident per la falsa irregularitat del sisè vers, octosíl·lab entre decasíl·labs. Com el mateix autor explica, no fa poesia amb mètrica irregular o «vers lliure», sinó que manté el ritme del vers, que és el que ens importa com a oients-lectors.
El primer vers formula una pregunta que s’acaba resolent en una afirmació perquè, en definitiva, l’autor s’està dirigint a si mateix i no cal parar tanta atenció a la malesa que pugui veure en els avars com en la llavor que en porta un mateix. Per això només una de les tres estrofes parla d’aquests «garlaires llepes» i les altres dues es refereix a si mateix. La segona estrofa comença amb el vers «Esquerp vas créixer entre garrigues seques». Deixant de banda el trabucat accent de la sisena síl·laba —que n’hi ha que feu cara de llegir amb la calculadora i el metrònom— quan la sonoritat del vers, sense fer una al·literació carregosa transmet la sensació de sequedat, de lloc, efectivament, esquerp com ho acaba sent ell. Imaginem-nos que hagués escrit alguna cosa com
isard vas créixer entre bardisses seques
o bé
isard vas néixer entre malesa eixuta.
Hauria resultat un vers somort, inútil, perquè no acabaria de fer ben bé res més enllà d’ocupar un espai lloc. A més, aquestes garrigues es transformen els «esgarra-robes» que podria haver-ne dit «dragó» i no passaria res, però justament volem que hi passi alguna cosa, en un poema. Aquestes connexions donen consistència al poema, en relliguen el significat i en potencien l’expressivitat.
Em volia fixar encara en un parell de poemes més que trobo remarcables. El primer, també sense títol, el trobem a la pàgina 240:
Triomf del dia, vessat
com liquidambre per cada
carrer, per cada terrat,
com la fina pinzellada
que en un retrat holandès
cada detall escodrinya.
Si de l’ombra un contrapès
a cada arbre s’arrapinya,
és que ens avisa que allà
el fet més cruel hi nia:
quan comenci a davallar
la seua mel, morirà,
com cada dia, el dia.
El primer vers ja anticipa tot el poema amb el triomf anunciat a la primera paraula del poema que és matisat a la quarta. Estem parlant del sol de tarda, oblic, que s’escampa com la mateixa paraula «liquidambre», allargassada i eufònica —m’ha recordat aquí aquell sol que llepava les rajoles en un poema de Sarsanedas que no he pogut trobar—; el carrer que, il·luminat amb la posta es confon amb l’espai domèstic d’un terrat, domèstic com l’escena holandesa i barroca de la segona estrofa, com barroc ho és el clarobscur d’aquesta ombra que fa de contrapès i que avisa que aquest triomf amaga un fet cruel. Aquest fet «cruel» fa una rima amb la «seua mel» que evidencia el caràcter dual i dinàmic de la realitat. Com en una vanitas, Todó mostra que la dolçor de la vida no només és fugaç, sinó que duu en si mateixa la seva desfeta. Però no només això, sinó que en la repetició de l’últim vers, «com cada dia, el dia», fa explícita aquesta roda, la inevitabilitat d’un etern retorn de triomf i de mort.
Això ens porta a l’altre poema, que reprodueixo aquí sencer, també:
Un avís de primavera
fa precís cada rostoll,
fa propera cada mata,
fa palpables els turons.
Tot reneix i ja declina,
la calitja ho interromp;
un record de l’aire rònec
i l’oratge salabrós.
I tu penses «bicicletes!».
Resplendeixen sota el sol
les esteses d’oliveres.
Tot reneix i ràpid mor.
I tot torna, cada cop
més nafrat, més ple de cendra.
No sabràs adelitar-te
en aquests trànsits de llum
si l’espill que ens acompanya
no el cofem de solitud,
si no en fem el mirall negre
que ens dibuixa un parell d’ulls.
Reprenem el tema de la vanitat, el tempus fugit i la presència d’una mort que ja s’influeix en el néixer. Un néixer que, de fet, és renéixer, que vol dir que ja es ve d’alguna mort anterior. I així anar fent. El poema sencer fa la roda des del primer «avís de primavera» fins la cendra on s’encamina tot. L’anàfora dels versos segon, tercer i quart, que unifica i amplia l’experiència primaveral reapareix, circularment, en l’última oració del poema, als versos disset i dinou. La reformulació repetida del tema del poema «tot reneix i ja declina», «tot reneix i ràpid mor» també actua com, no m’apedregueu, un mantra, una veritat que, de fet, es resol en si mateixa per la seva constitució repetitiva. Seguint una mica allò que explica Joan Ferraté,2 aquest poema té unes imatges que deriven en una glosa i aquesta glosa, com en el sonet rilkeà, es torna consell. El consell, en aquest cas, és un memento mori, perquè només així és possible algun plaer en el viure i només així les metonímiques bicicletes adquireixen significat.
En definitiva, els poemes de Joan Todó, malgrat el que digui ell mateix, sí que defineixen un espai moral i sí que poden servir de recer per a alguns lectors. Et són amics com ho són aquests amics que amb una falsa deixadesa t’impliquen a millorar la teva condició humana. Dic això no en el sentit d’«humitejar ulls de tietes» ni de respondre a inquietuds emocionals adolescents, sinó en el sentit que apunten amunt, sinó tenint al cap una certa idea de dignitat humana, d’excel·lència que hauríem de voler més o menys perseguir o, com a mínim, que fos perseguida. Cal celebrar els casos en els quals això s’esdevé i mirar d’entendre’n algunes de les virtuts. «Aquesta pressió,» que diu l’autor, «tendent a condemnar el monòleg interior, la riquesa lèxica, les arbitrarietats temporals, el llenguatge indirecte, les digressions», l’hauríem de notar en un sentit invers i, quan això passa, és bo i és bonic perquè és veritat, que diu, platònic, Mazoni.
Per acabar, una anècdota: fa un temps, en una taula rodona sobre les relacions entre Brossa i Vinyoli en la qual participava, un llorejat prosista nostre va preguntar-nos com era que, tot i ser convidats com a poetes, havíem fet unes lectures tan crítiques i diguem-ne intel·lectuals dels dos Joans en comptes de fer-ne una de més poètica o impressionista. La resposta era, evidentment, que per copsar alguna cosa cal anar una mica més enllà de les impressions personals, que són, com ens recordava Ágnes Heller, només unes evolucions del plaer i el dolor, de m’agrada o no m’agrada, i veure si en aquella obra s’hi està dient o no alguna cosa de profit.
Bachman, Ingeborg: Lliçons de Frankfurt. Problemes de literatura contemporània, trad. Anna Soler Horta. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2010 ↩
Ferrater, Joan: Apunts en net, Barcelona: Quaderns Crema, 1991. ↩
El gran Gatsby F.Scott Fitzgerald
Traducció catalana: Ferran Ràfols Gesa
Barcelona 2021
Francis Scott Fitzgerald (1886-1940) és un dels novel·listes més coneguts dels “feliços vint”. Tot i publicar en plena modernor d’entre guerres, Scott encara té un to clarament decimonònic en les seves novel·les. Sobretot, tal com es veu a “El gran Gatsby“, el concepte moral, és a dir, allò que el naturalisme porta fins a l’extrem: El destí és el destí, els dolents reben el que es mereixen i ningú no se’n pot escapar. Scott exposa els problemes del capitalisme salvatge, dels diners i dels problemes que comporten (particularment als que en tenen: els rics també “ploren”). La diferència amb els escriptors decimonònics és que Scott no es limita a denunciar i rebutjar sinó que hi aporta un intent modern de descripció de tota una classe social ajuntada per la mateixa mentalitat i una manera de fer particulars. Amb tot no se salven del fatalisme que hem esmentat, ja que la classe dirigent descrita és incapaç, per la força del materialisme, de la ignorància, de la manca d’esperit, de formular alternatives vàlides i justes als sistemes en pugna frontal als anys vint, el capitalisme i el comunisme. L’exemple n’és en Gatsby, que corromp l’ideal del somni americà basat en l’autosuficiència (la força de l’individu) i el “tot és possible a Amèrica”. L’argument podria semblar de novel·la rosa. NickCarraway viu al costat de la sumptuosa vil·la de JayGatsby, un personatge enigmàtic sobre la personalitat i activitats del qual corren els rumors més fantasiosos. Anys enrere, Gatsby va estar enamorat de Daisy, una cosina de Nick, la qual s’havia casat amb el ric i groller Tom Buchanan. A través de Nick, Gatsby retroba Daisy i aconsegueix convertir-la en la seva amant. Al seu torn, Buchanan també té una amant, Myrtle. Daisy atropella Myrtle conduint el cotxe de Gatsby… i ja no en diem més. Tot enmig de grans festes, bandes de jazz i la llei seca, que va fer multimilionaris els mafiosos i els contrabandistes d’alcohol.
“El gran Gatsby” (1922) és considerada entre les millors novel·les nord-americanes del segle XX. Ho trobem exagerat, però explicable gràcies a la perfecció formal, en tots els sentits de l’obra, la seva refinada economia compositiva, on cada detall, cada imatge, cada objecte, esdevenen símbols (de fet, és una novel·la curta).
Felicitem, doncs, LaBreu Edicions per la iniciativa i l’encoratgem, igual que a d’altres, per espolsar-nos una mica la sensació de colonitzats eterns, a donar un cop d’ull a la riquíssima literatura europea del mateix període, sobretot la d’Europa Central.
recital de Premis Francesc Garriga amb Raquel Pena LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS Joaquim Cano TOTA FLOR SENSE COSSIOL presentats Pau Sif d’Edicions del Buc a Llibreria Fan Set (18.02.22)
els Premis Francesc Garriga són una coedició d’Edicions del Buc, Adia Edicions, Cafè Central i LaBreuEdicions
presentació d’ALCOHOLS de Guillaume Apollinaire amb el traductor Andreu Gomila en conversa amb l’editora Ester Andorrà i la lectura de Lluís Soler a Foster&Wallace (16.02.22)
“Me siento poeta” recital dels poemaris LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS de Raquel Pena VERMELL DE RÚSSIA de Míriam Cano ELS EXCEDENTS de Júlia Francino Presenta Anna Pérez Pagès, amb l’editora Ester Andorrà i DJ Zaida Carmona al Candy Darling (14.02.22)
Manel Ollé ha reeixit a bastir una forma i un estil inspirats en el haibun.
El haibun és una composició poètic japonesa consistent en un text breu en posar seguit d’un haiku. Matsuo Basho la va consolidar a finals del segle XVIII, especialment amb un lliber que ha estat traduït al català: L’estret camí de l’interior (2012, Edicions de 1984). En el haibun, la prosa poden ser notes de viatge, impressions d’un paisatge, retrats o anecdotes, i el haiku n’és un resum, la culminació, l’essència o la idea central. Ha tingut una certa fortuna a Occident, on alguns poetes han sabut fer-se la seva, salvant l’abisme entre dos mons culturals tan distints. Val la pena esmentar A Wave (1984), de John Ashbery, i entre nosaltres, Escurabeu (2011), de Francesc Prat.
Si en segles reculats els elements de la natura eren habituals en la poesia, en l’època con temporània han anat perdent protagonisme, desplaçats pels llocs, els artificis i la gent de la ciutat. Si Matsuo Basho era un pelegrí que feia llargues jornades per boscos i muntanyes i s’allotjava en petits vilatges. el personatge que parla a Un grapat de pe dres d’aigua -premi Jocs Florals de Barcelona 2021-, de Manel Ollé (Barcelona, 1962), és un urbanita que es mou per carrers, avingudes i autopistes. Hi ha una gran quantitat de topònims, la major part del nomenclàtor de la capitar, que accentuen la immadiatesa d’uns relats que sovint content una carrega fantàstica o onírica que sorgeix enmig de la vida quotidiana.
El llibre comença l’alba, quan «el món vol imaginar-se a través teu i t’hi resisteixes, empès per la inèrcia», i acaba quan «baixes les escales i seus a una terrassa de la plaça Masadas, amb un got i un llibre al davant, disposat en un deuixar que comenci a caure la nit». És com si tot hagués passat en un dia, i cada un dels 66 textos del conjunt conté l’embrió d’un relat que estem convidats a imaginar.
S’hi combinen diferents plans: el realista, de l’home que es desperta, s’alça i surt per anar a treballar, el naturalista, en la descripció del trànsit i el paisatge urbà: l’introspectiu, amb evocacions d’altres llocs i altres moments que interfereixen, o complemen ten, la línia principal. Alguns passatges semblen escrits en moments de confinament: «Diuen que el setge encara s’allargarà mesos. Tothom dissimula Ningú en parla». Hi ha un setge, i un enemic inconegut, invisible, a punt d’atacar: la ciutat està immersa en una atmosfera opressiva: el tancament i la incomunicació trastornen les relacions.
Amb prou feines algun record matisa l’estranyesa, com quan «el centre de l’univers no era cap estació de tren sinó el fons d’un bar de la Verneda». Comparats amb la intensitat de la prosa, els haikus amb què finalitza cada capítol resulten més aviat insuficients per complir la missió de segellar-ne la idea essencial. No és que manquin de valor poètic, és que si no hi fossin no els trobariem a faltar.
Ollé, professor d’història i cultura xinesa, ha reeixit a bastir una forma, inspirada en el haibun japonès, i sobretot un estil. Un estil treballat, carregat d’imatges, al servei d’una ficció inquietant sobre la vida actual a la gran ciutat. Al final ens adverteix que «s’hi re prenen imatges, paraules, motius o girs» de 21 autors tan distants com He Zhizhang, Vicenç Garcia, Robert Graves o Pere Gimferrer però, a diferència del que feia a Bratislava o Bucarest (2014, Edicions 62), no en concreta la font, amb què hi ha l’al·licient afegit, més intel·lectual que estrictament poètic, de descobrir-les o suposar-les.
EL GRAN GASTBY de Francis Scott Fitzgerald a Ciutat Maragda amb el traductor Ferran Ràfols, Anna Ballbona i Jordi Puntí
» com utilitza la casa i el paisatge com a punt de decadència, una casa que va creixent la veiem en tot el seu esplendor, i al mateix temps quan ell mor la veiem en decadència, veiem una piscina, un dels elements importantíssims de la narrativa de Cheever que són les piscines buides, les piscines en desús, que han caigut en desgràcia» Jordi Puntí
Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) Filla de carnissers terrassencs, especialista en literatura medieval, fa molts anys que escriu i una vintena que publica. Fa poc ha engegat l’editorial artesana Cal Carré.
Ha publicat una novel·la juvenil: I què faràs ara, Clara?, un volum de prosa poètica: Abecedari ignot, les novel·les: Jo també vull ser funcionari,Rellotges en temps de pluja,És l’amor que mou el cel i les estrelles, L’aspiradora de Ramon Llull i un volum de contes: Com s’esbrava la mala llet que parteix de la realitat més immediata, quotidiana. Amb El llibre d’Elionor explora un món diferent: el de la fantasia i la prosa onírica. Però passa que els extrems de vegades es toquen.
El llibre d’Elionor s’estructura en tres seqüències de 13 breus capítols cadascuna i encapçalades per una cita del Llibre de Job, que ens dona idea de l’evolució interna del personatge principal des de el patiment més irracional, el qüestionament d’aquest dolor i l’arribada a una mena d’alliberament on Elionor recupera una certa serenitat en la percepció del món i d’ella mateixa. Elionor és nom de reina. Medieval. Elionor d’Aquitània, reina de França i d’Anglaterra, promotora de la poesia trobadoresca. Elionor de Sicília, reina de la Corona d’Aragó, esposa de Pere III el Cerimoniós, posseïdora d’una bona biblioteca. L’Elionor del llibre no és reina, però llegeix. Dotada d’una sensibilitat molt fina, percep coses que la majoria de la gent no veu. Com a totes les persones, la vida li planta al davant destrets que la trasbalsen enmig de les accions més quotidianes: quan surt a passeig, si visita uns amics o pren una copa en un bar. Influenciada potser per la lectura bíblica, primer hi reacciona amb sorpresa, abnegació i paciència, però a poc a poc es va traient la crosta de la submissió de dins.
Els afanys i sofrences de l’Elionor es mostren en circumstàncies davant les quals la nostra fràgil protagonista no és capaç de reaccionar o de prendre decisions, circumstàncies de caire surrealista que van més enllà de les vivències quotidianes i l’arrel de la vida de cada dia. L’Elionor percep un món que la sobrepassa i la immobilitza. En la segona part trobem una Elionor que comença a qüestionar les seves visions. Es pregunta si hi ha lloc per a l’esperança i per a la felicitat en aquest món esgavellat que continua presentant-li esdeveniments que només ella pot percebre però amb el qual dialoga des d’una posició més crítica.
Finalment, l’Elionor aprèn a enfrontar-se a les contingències que li sobrevenen a través de la intel·ligència, d’un saber primordial que li permet el retorn a un cert ordre i una mena de felicitat. El patiment, l’esperança i la saviesa són les tres fases del camí que segueix l’Elionor fins a la serenitat.
Antònia Carré aconsegueix introduir el lector en una atmosfera onírica, salvatge i cruel a vegades però sempre carregada de bellesa i d’emoció, que pràcticament obliga a estimar, a encoratjar aquesta Elionor fràgil i alhora forta que ens fa veure el que no veiem o no volem veure. Carré basteix un retaule amb escenes que per si soles podrien ser un quadre, però que llegides en ordre conformen la història vital de la protagonista: la transformació de la realitat en un món oníric que tant pot ser amenaçador com rutilant.
Títol_ Ben bé Autor_ Josep Ramon Roig Col·lecció_ alabatre, 117 Pàgs_ 104 PVP_ 14 € ISBN_ 978-84-124575-0-6
Josep Ramon Roig (Tortosa, 1956), membre del Parnasso Tortosí (grup informal de poetes tortosins), ha participat en el moviment polipoètic dels anys noranta a Barcelona com a “poeta oral” i ha escenificat poemes basats en l’oralitat i la presència escènica. Ha presentat els espectacles poètico-teatrals ‘Phoneticus Lapsus’, estrenat al Centre del Comerç de Tortosa el 20 abril 1991, i ‘Oralitats: Lo cabaret poètic de Josep Ramon Roig’, estrenat al XV Festival de Teatre de Tortosa el 10 de juliol de 1999. Ha fet recitals i accions poètiques arreu de Catalunya i Europa (1989-2009), en els festivals de Polipoesia (1992, 2000), de poesia sonora i experimental al CCCB (Viatge a la Polinèsia, 1999; Proposta, 2004), al CaixaForum (2002), al Palau de la Música Catalana (XX Festival internacional de Poesia de Barcelona, 2004), a Berlin (Barcelona-Berlin, 2006), entre molts d’altres.
Ha publicat poemes en algunes antologies, escrites i sonores, i el poemari Malbé: L’Illa dels Bous, La Finestra, Tortosa 1989. I Antología de Polipoesía (1992), Baobab: Voci Ispano-Portoghesi (1992), Revista Fenici: «Audiopoètiques» (1992). L’Orgull de ser Pocs (1993). Malbé, Edicions 62-Empúries, Barcelona 1999 (Premi de Poesia Ciutat de Palma “Joan Alcover”, 1998). Terres, ponts, paissatges (2002). Terres d’aigua (2004).
Ben bé és la represa de la seua activitat poètica pública. Dos dècades després de publicar Malbé, este llibre reprén i enceta cicles iniciats en èpoques molt diferents. El llibre era una necessitat poètica i personal, ja que vol continuar i alhora completar Malbé. Ben bé està treballat per a que els dos volums estiguen units per un vincle comú, per a llegir-los com si fossen un díptic. Lo desdoblament del jo poètic porta a incorporar noves veus altres, diferents.
Ara bé, si l’escriptura de Malbé era adàmica i era una atortosinada adoració extasiada de la immortalitat efímera dels paradisos artificials místico-estètics i costumistes de la nostra (post)modernitat, l’obra de Ben bé és una crònica de l’expulsió del Paradís i de la presència de la Mort, en la desfeta inexorable de la Promesa fàustica. També el podeu vore com una aproximació reflexiva i irònica a la maldat humana i a la inevitable fatalitat del món.
Manel Ollé. Un grapat de pedres d’aigua Manel Ollé ha guanyat els Jocs Florals amb un recull de haibuns, forma poètica de gran tradició en la poesia japonesa. Un grapat de pedres d’aigua (LaBreu) de Manel Ollé (Barcelona, 1962) va guanyar el Premi Jocs Florals el 2021. Autor de diversos reculls de poesia, com De bandera liberiana, Mirall Negre, Bratislava o Bucarest, el professor d’estudis xinesos a la UPF i d’escriptura literària a l’Escola Bloom adopta en aquest nou llibre una forma poètica japonesa, el haibun. Hem convidat Manel Ollé a la redacció de Núvol a llegir-nos alguns poemes i hem conversat sobre la seva visió de la poesia. Joana de Querol l’ha retratat i gravat llegint. Mercè Gil ha col·laborat en la transcripció.
Manel Ollé | Foto: Joana de Querol
Un grapat de pedres d’aigua està format per una seixantena de haibuns. Què és el haibun? El haibun és la forma poètica que he adoptat en aquest llibre. És una combinació entre la prosa i el haiku. Es diu que, en un primer moment, qui la formula és en Matsuo Basho, un poeta japonès del segle XVIII, però també hi ha alguns poetes catalans que l’adopten com Francesc Prats o Abraham Mohino, cadascú des de la seva singularitat. El haibun és una composició poètica que a mi em servia perquè m’oferia la possibilitat de narrar petites històries, més concretes, que col·lisonen tot fent espurnes amb els haikus, que són molt específics. Jo tenia, de fet, tot un conjunt de haikus escrits i el fet de poder mesclar-los amb la prosa em va servir per potenciar-los, desencriptar-los i fer-los més accessibles, explicar més coses alhora però sense fer-los obvis. Llegint-ne alguns, a les parts de prosa, apareix una Barcelona molt específica, focalitzada en la zona de la Universitat de Pompeu Fabra, del barri de l’Eixample, la Plaça de Sant Andreu, el Parc de la Pegaso; de quina Barcelona volies parlar? En aquest llibre surt molt Barcelona, una Barcelona que és la meva geografia personal. Sobretot apareixen molt les zones de la Sagrera, Sant Andreu, Verneda, precisament perquè hi visc, ja des de fa moltes dècades. Tot i que jo vaig néixer a l’Eixample; però en altres poemes també parlo de llocs diferents, com pot ser Formentera o la Vall dels Piteus. Ara bé, la ciutat que hi surt és una ciutat bastant assetjada, distòpica fins i tot: en alguna de les composicions se la situa sota l’aigua. En aquest sentit, poden semblar poemes de ciència-ficció, és a dir, imaginats i que, per tant, no presenten situacions realistes, però sí que busquen aquesta concreció molt específica de places, carrers i racons.
També ets crític literari, voldria saber com et situes tu dins de la literatura catalana? La veritat és que no em sento part d’un col·lectiu ni tampoc crec formar part de res semblant a una generació. Soc un poeta una mica extemporani, publico un cop cada dècada i no sóc gaire constant; vaig fent i a vegades m’oblido que sóc poeta. Aquest llibre el vaig començar a escriure fa cinc anys. Quins són els teus referents? I quins són aquells poetes coetanis teus que t’interessen més? Sí que tinc lectures i referents que m’han marcat, així com també hi ha poetes catalans i de fora que m’agraden moltíssim, que he anat llegint; poetes tant d’abans com d’ara que m’interessen molt. Pel que fa el pla més actual, penso en en Joan Todó, però també m’interessa molt l’obra d’Enric Casasses i tots dos ofereixen propostes molt diferents. De fet, en aquest llibre s’hi trenen diverses converses: tenim una conversa amb el món, amb la ciutat; en certa mesura, hi apareix l’experiència del confinament, la sensació d’estar tancat, l’assetjament. També es fa present una conversa amb les meves obsessions de sempre, i hi mantinc un diàleg amb els llibres, amb llibres diversos. I això ho he fet sovint: falcar i col·locar entremig altres citacions i referències. Ara bé, malgrat fer ús del model del haibun i traduir poesia xinesa, no hi ha una influència forta; en canvi, sí que podríem trobar més elements procedents de la tradició surrealista. Jugo sobretot amb una imatgeria molt gastada del surrealisme, com per exemple, els ulls de vidre dins de l’aigua. També hi apareixen referències a Dalí, i la forma mateixa de la prosa té molt a veure amb J. V. Foix, especialment el Foix del Diari de 1918. Però tal i com deia, m’agrada sobretot jugar i dialogar amb altres poetes i tradicions poètiques, no tant amb una vocació culturalista, sinó per fer créixer el poema i transformar-lo. Aquest divendres 11 de febrer s’acaba el termini per presentar originals al Jocs Florals de Barcelona. Trobeu informació de la convocatòria d’enguany al web de l’Institut de Cultura. Bernat Puigtobella, Núvol (05.02.22)
Amb Mirall de negra nit (Labreu Edicions, 2020) el poeta Jaume Pont signa el seu darrer llibre i, com era previsible, ha aconseguit una molt bona rebuda per part de la crítica. Jaume Pont (Lleida, 1947), catedràtic de Literatura Contemporània a la Universitat de Lleida, és autor d’una dotzena de llibres de poemes entre ells, Limit(s),Jardí bàrbar, Raó d’atzar, Divan, Llibre de la frontera o Enlloc. Un clàssic que ha rebut premis com el Carles Riba i el Vicent Andrés Estellés, entre molts altres i amb l’obra traduïda arreu. Destaca la seva aportació en el camp de la crítica i dels estudis literaris, com el Postisme, moviment d’avantguarda dels cinquanta. Pont conrea una obra intimista que despulla sentiments i passions. Una poesia refinada amb imatges enlluernadores de sensibilitat extrema on té àmplia cabuda l’aspiració mística. Versos que ens situen davant el mirall per qüestionar-nos la dualitat existencial, la pèrdua i l’amor. Un espill on «la ymatge que y veureu me pot donar mort o vida», en deia Tirant lo Blanc.
Mirall de negra nit, títol que gairebé resumeix l’argument del poemari, consagra el llenguatge com antídot davant de la pèrdua i el dolor. Assegura Pont que és l’única eina de què disposa per evitar «el cor balmat de la malenconia». La gènesi del llibre rau en la mort d’un ser estimat, l’esposa, companya de tota una vida, «larva de l’amor que mor, esdevindràs pura memòria del no-res». El guió es vertebra amb el record d’una vida matrimonial i l’efecte que provoca el traspàs després d’una llarga relació. De no ser per l’acte creatiu de la poesia, el poeta se sentiria incapaç d’acarar la memòria que envaeix el present i que du el verí de la nostàlgia, «l’apropiació d’allò que és aliè». Així neix el conflicte que crea inquietud i es manifesta en el somni. Però, per què el mirall? Potser perquè Pont vol mostrar el veritable jo, el que «s’amaga darrere les màscares, sota les capes dels jos més superficials», tal com diu l’assagista i poeta J. M. Sala-Valldaura. El mirall com instrument que trenca màscares.
Aquest llibre té un precedent, Vol de cendres, un llibre igualment elegíac dedicat al pare. En ambdós casos tracta els poemes com tatuatges escrits en la paret de calç de la vida, «com un tatuatge dins l’ombra que t’habita […] pura memòria del no-res». Els versos mantenen així la fesomia dels moments als quals el poeta torna per emmirallar-se, per fer visible el que és inefable. I és que només penetrant en la vida anterior el poeta entén la pròpia.
L’estil de Pont és singular per sintètic i contundent, per la utilització de sorprenents sinestèsies i bellíssimes metàfores que menen el poema per camins estètics molt originals. L’empremta d’un postsimbolisme d’inspiració metafísica i el flaire d’un cert surrealisme, «descalç i amb un gobelet a la boca», dificulten la classificació malgrat la fidelitat a la generació dels setanta. Comparteix amb Pere Gimferrer la concepció de la paraula com a diamant dins l’aigua o de l’instant dins la bromera de l’existència, la intersecció del real amb la ficció. I amb José Ángel Valente els uneix la recerca mística de l’absolut i l’afirmació per la vida, «ella, àngel de la meva febre i mercuri del meu dolor». Paraules precises i captivadores que cusen màgia i torbació. Contraposa el binomi llum i ombra en mig la negra nit, «uns ulls a l’entrefosc de l’ombra desullada». Antítesi que aplica a termes recurrents com núvol i boira: «núvol meu de la follia […] sota la boira salivosa».
Segons el poeta Francesc Parcerisas la poesia de Jaume Pont «és una mena de construcció temptativa i provisional que es basteix i trontolla a cada nou poema». I és així perquè el poeta proposa una lectura estètica de la memòria, directa i transparent, on la imatge, la veritable ànima del poema, i els elements sensorials prevalen al concepte.
Aposto que Jaume Pont, com Tirant, «tingué dubte que los spills no li representassen fals lo que havia vist». Mirall de negra nit, un llibre de capçalera.
I per fer-ne un tast, escolteu el poema Als peus de la muralla llegit per la rapsoda Txell Sota.
“En algunes de les proses d’aquest grapat de pedres d’aigua –reconeix l’autor, en la nota final– s’hi reprenen imatges, paraules, motius o girs de Gaston Bachelard…” Els punts suspensius són meus: darrere el nom del pensador francès, obrint-la, hi ha una enumeració que inclou vint noms més d’autors diversos –majoritàriament contemporanis, i poetes–. Si m’he aturat, ben a dretcient, en el primer que cita, és perquè un llibre fondo sempre ens fa tornar a altres llibres fondos. He recuperat La flamme d’une chandelle, la darrera obra publicada per Bachelard, que tinc en l’edició original de PUF del 1961. Hi vaig subratllar dues frases, que tradueixo sobre la marxa: “Un cor sensible estima els valors fràgils. Combrega amb els valors que contendeixen: per tant, amb la llum feble que lluita contra les tenebres.”
Em sembla que les paraules finals del francès –“una llum feble que lluita contra les tenebres”– es podrien aplicar, adequant-les-hi lleugerament, al sentit d’aquesta bella obra, que recorre al haibun, una composició de la tradició oriental formada per una prosa poètica i un haiku, a tall de rúbrica. Ollé ja havia practicat el haibun en el seu primer llibre, De bandera liberiana (1994), bé que, en aquest cas, l’alternança entre prosa i poesia incloïa altres mides (vull dir que la rúbrica no sempre era un haiku: hi trobàvem poesies força més llargues). I és que el llibre presenta una clara tensió entre les proses poètiques, de caràcter discursiu, i els haikus, de caràcter el·líptic. Les primeres, narracions amb un fort component simbòlic, expliquen una història. Una història, si es vol, de límits difusos, de pretextos més o menys vaporosos. Hi ha, certament, un protagonista desficiós, que posseeix una arma inconeguda i que sembla tostemps apressat. És més el que se’n suggereix que no pas el que se n’arriba a revelar (encriptat i xifrat són dos dels adjectius que es repeteixen al llarg de l’excursió del caminant, de l’excurs del creador). Es tracta d’un individu innominat, que viu a la Sagrera, a Barcelona, però que transita per altres llocs (el Maresme, el Vallès Oriental, el Baix Llobregat, l’Alt Empordà). Ara el trobem en un terrat, a la nit, envoltat de roba estesa. Adés vetlla el pare moribund. Més endavant torna enrere en el temps, i retroba, no sabem si per atzar o ben a consciència, un antic amor: “Llavors s’escrostonen els murs de les ciutats micèniques que has anat dreçant mentre ella no hi era.” En un altre lloc, contempla el que sembla el negatiu líric de la fotografia més cèlebre de Manel Esclusa: “El buc rovellat s’escora rere la lluna groga que cau, rebota i rodola pel mirall d’atzabeja.” És una llum feble que sembla que lluiti contra les tenebres del món.
Desfila per aquestes proses un formigueig de vida incessant. S’hi produeix la superposició de temps diversos (“entres i surts del temps”), de plans espacials diferents. La bigarrada escenografia urbana i suburbana que en compon el rerefons no delimita, precisament, una zona calma, un refugi: el rovell ho taca tot. El personatge se sent assetjat (el buit acabarà per constrènyer-lo!). El negre és el color que substancia el relat líric: el del mirall –el mirall negre, títol d’un dels llibres anteriors d’Ollé, és un símbol vertebral de la seva poesia–, però també el negre que tenyeix el sol, el vi, els celatges, un palet, el fang o la “lluna dels corriols secrets”. Dir negre és tant com fer una invitació a l’experiència òrfica.
El haiku fa tant de rèplica com de conclusió del món descrit en les proses. La lluna –ubiqua– hi resta encesa amb una llum perdurable, de la qual ens arriba un pensament de claror. Aquí, en els versos lleugers i profunds ensems del haiku, ja no hi calen pedres perquè “la ventada sense brida” no s’emporti la vida: el pes hi és sobrer. L’esperit crema dins la paraula: “Temple boscà: | que s’arrela i s’enlaira | torna i se’n va.”Un llibre que ens convida a la relectura.
UN GRAPAT DE PEDRES D’AIGUA Autor: Manel Ollé. Premi Jocs Florals de Barcelona 2021Editorial: LaBreuPàgines: 86Preu: 14 euros
us convidem a escoltar la completa entrevista a Raquel Pena, guanyadora del VI Premi Francesc Garriga amb el poemari LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS amb David Guzmán a IcatFm.
Llibre coeditat amb LaBreu Edicions, Adia Edicions, Edicions del Buc i Cafè Central que podeu trobar a llibreries.
«A mi m’agrada molt el western i crec que és on s’acunya la societat americana que coneixem actualment, el liberalisme apareix en aquell moment quan van arribar els colons i es van repartir els territoris, això ja parla de propietat privada i parla també d’una apropiació de la història dels altres…hi ha la condemna d’aparèixer enmig de la història…
volia fer una historiografia poemada i en aquesta historiografia apareixen persones anònimes i no anònimes, hi ha ídols com Dolly Parton, Barbra Streisand, el quotes de David Bowie… però és un llibre sobre l’anonimat perquè tots ells també formen part de l’anonimat, un anonimat que configura un nosaltres que està agafant un nom propi que ja no és la poesia del jo introspectiva, m’ha agradat dissoldrem dins l’anonimat perquè m’ha permès trobar-me a mi des d’una altra banda.»
Manel Ollé va guanyar el darrer premi Jocs Florals de Barcelona amb «Un grapat de pedres d’aigua» un llibre de poemes que ha aparegut editat per LaBreu. Manel Ollé és professor titular a la UPF d’història i cultura de la Xina moderna i contemporània. No només això, tenim en Ollé tot un expert en les cultures asiàtiques. I també una persona inquieta i compromesa amb la societat i la literatura catalana. I aquesta informació que pot semblar puntual és imprescindible per endinsar-nos en la seva obra poètica.
Abans convé recordar els llibres de poesia d’Ollé anteriors: «De bandera liberiana» Premi Guerau de Liost, 1993. «Mirall negre» Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de Poesia, 2001. «Bratislava o Bucarest» Premi Gabriel Ferrater, 2012. Faig doncs la recomanació de llegir els llibres de poemes anteriors per pur plaer lector i alhora per poder valorar una trajectòria que considero rellevant a les nostres lletres.
Una de les moltes virtuts de «Un grapat de pedres d’aigua» i la meva primera reflexió és el títol que trobo simbòlic i confronta dos elements en contacte: un de sòlid, les pedres i un de líquid, l’aigua. Les pedres d’aigua són aquelles que poden ser còdols arrodonits pel pas incessant del corrent o pedres planes que poden rebotar a la superfície del riu o del mar. Allò que queda són les pedres, però l’aigua, com afirmava Heràclit, no serà mai la mateixa, és allò que passa, com el temps, però les pedres, allò que queda, això sí, alterat pel pas del líquid.
D’altra banda Manel Ollé configura el llibre que a partir de l’estructura tradicional de l’ haibun, una combinació de la prosa poètica amb una coda final en forma haiku. Aquesta combinació és força impactant perquè la narrativitat de la prosa culmina en el lirisme del haikú. El haibun fa pensar d’entrada en el clàssic de la literatura japonesa «el camins d’Oku» de Matsuo Basho, on a partir de les descripcions en el transcurs d’un viatge, el poeta nipó tanca amb un haiku que resumeix esquemàticament l’experiència en quelcom essencial, il·luminador.
En el cas d’Ollé les proses dels haibun ens transporten a la memòria del poeta, que és urbana i cosmopolita. En uns espais on la provisionalitat d’uns elements que perduren entre els fragments del record. Els espais descrits són el retrat de l’autor en un mirall negre (un dels símbols a tenir en compte de l’autor) amb què Manel Ollé identifica les vivències, i allà no descobrim la Barcelona impostada a les tradicionals odes, la de Verdaguer o Maragall, sinó la seva particular manera de mirar la trama urbana. Una ciutat plena de referents que van dels intestins dels carrers i barris, dels llocs de trànsit immutables en el temps. Tanmateix, també en convivència amb la reflexió que fa Ollé del pas de la vida, i quina mesura més exacta que la dels canvis físics d’un mateix, perquè allò que som en un instant ho som en la totalitat de la nostra existència.
La particular ciutat de Manel Ollé és la de carrers que sempre han estat anònims o espectadors invisibles d’una Barcelona de postal, immune al canvi. I com una aranya, amb observació fabril, Ollé va creant presències en espais de pas, incòmodes, i de vegades inhòspits, potser perquè sempre han estat allà, i això crea un afecte o una pertinença còmplice entre el lloc, el temps i el mediador que és el poeta.
Cada matí a tres quarts de deu s’activa la veu esquerdada del dispositiu d’alerta que et recorda que has d’avisar els paletes que vinguin a instal·lar el plat de la dutxa, i a endur-se de pas la vella banyera esgrogueïda. T’hi resisteixes, perquè te l’estimes com si fos un estany rar i glaçat.
rius de rovell
blancs esblaimats: la vall
escantellada
L’estil d’Ollé és particular, reconeixible, precís, aspre, no donat a la gratuïtat afectiva. Hi ha algun element de duresa que em recorda vagament el José Maria Fonollosa de “Ciudad del hombre: Barcelona” amb qui comparteix una reflexió des d’una subjectivitat existencialista, crítica amb la deixadesa, des de la simple observació dels carrers impersonals. Un bon exemple:
Al bosc del Parc de la Pegaso, encara no hi han arribat els caçadors del torn de la tarda. T’obres pas a poca a poc amb l’arma esmolada entre els esbarzers, mirant de no fer soroll. Els mercenaris de les barraques de l’estany sec ara hi fan la migdiada, vora els tubs roents dels tobogans rovellats. Dues nenes juguen a la xarranca amb els ulls cosits i els codis de cendra esgrafiats a les galtes.
camí emboscat:
al brancam del revolt
l’aigua del sol
La diferència, a parer meu, és que Fonollosa s’inscriu en la intimitat de la persona de passat inquietant que passa per un carrer determinat i Ollé aprofundeix en els espais, en aquest cas, el Parc de la Pegaso esdevé un lloc gairebé mitològic i oníric, potser per trobar aquells elements del mirall íntim que han quedat al marge, i que d’alguna manera són reflectits en la descripció.
L’estructura de les proses també recorden les de J. V. Foix, més aviat, en el preciosisme lingüístic i en una tendència a una introspecció i a l’estranyament més enllà de l’espai descrit: La Sagrera, P. Masades, l’estació de Sant Andreu, Torres i Bages, Nou Barris, Les Roquetes, el Clot, els marges del Nus de la Trinitat, el riu Besòs. La tendència és fer aparèixer una Barcelona incòmoda i al marge de la grandiloqüència i la monumentalitat. Però també surt d’aquesta Barcelona i s’ubica al Paral·lel, el tren de Rodalies en direcció al Maresme, l’Hospital del Mar, Manresa. La inquietud mena a l’autor a fer de la ciutat una xarxa de connexions amb vivències, viatges i records que van més enllà d’una frontera tangible. La culminació, o com apunta el mateix Ollé l’origen, és el haiku, l’element principal del poema i que mena a la prosa poètica.
No voldria deixar de referir-me a una tercera persona que va apareixent, “ella”, un element que pot referir-se a la mateixa ciutat o a un misteriós referent que acompanya al poeta, tant és. Destaco la capacitat d’Ollé per fer tangible l’intangible, almenys des d’una delicada fugacitat que sempre pren cos en algun element real que està passant.
Ella sabia com fer entrar un feix de llum dins la pedra. La bala de glaç de plata negra s’escolava com si res dins del mos de metall fos, que tot d’una es tornava a segellar. La sobtosa llum que hi ha dins cada cos secretament s’hi enquistava i persistia, vibrant, com una cosa viva. I ara, mentre avances arrossegant els peus dins l’aigua, prems la pedra dins el puny i no pots fer altra cosa que tornar a escandir una altra vegada els celatges negres amb ressons roses i blaus a l’horitzó de la matinada. Veus a l’altra banda de la platja la gossada que et persegueix i borda a la lluna, i a la barana del passeig els traficants de ferralla que fan temps davant de l’Hospital del Mar.
la pedra encesa
de miratge en miratge:
que hi veu del tot
M’agradaria que el lector de “Un grapat de pedres d’aigua” s’hi acostés sigil·lós, obrís el llibre i després d’haver fet una lectura atenta, de tornar al haiku, un per un (que són la clau de pas de les reflexions d’Ollé) i tornés a fer una nova lectura, descobrir la riquesa dels poemes i fer l’exercici de separar Barcelona de Manel Ollé, llavors, potser trobareu, com m’ha passat a mi mateix, que les dues ànimes són indistingibles.
Joan Vigó entrevistat a El temps de les Arts, el podcast l’Autoestopista d’El Temps en ocasió de la publicació de la novel·la VIDES POTSER:
«…ens presenta una novel·la molt plaent de llegir i on els personatges no tenen grans problemes, on hi trobarem, amb un somriure, referències a John Wayne, la tribu dels Gaboni de Tarzan, Luisa Casati, i noms carregats de pes com Orson, Truman o Dora. VIDES POTSER reescriu la història clàssica americana de detectius i juga amb la identitat, també amb totes aquelles vides que recordem o expliquem…» Esteve Plantada
Orson Welles és una presència cinèfila en la segona novel·la de l’escriptor barceloní
“Quina diferència hi ha entre una vida real i una vida imaginada i veritable?”, pregunta el protagonista i narrador de Vides potser, tenint clar que la resposta és que en el fons no n’hi ha cap, perquè “l’important és que aquesta vida expliqui una història i ocupi un lloc en el món i el saber”. Els dos motors de la segona novel·la de Joan Vigó (Barcelona, 1964) són, precisament, la fascinació per la riquesa múltiple i inacabable de la vida i la passió per inventariar-la i contar-la. És per això que el broll verbal preval per sobre de la cohesió i la versemblança argumentals i que la pintoresca galeria de personatges preval per sobre de la profunditat i la rodonesa de cada un dels que la poblen.
Tant el punt de partida argumental com el desenvolupament de Vides potser tenen cosa de la literatura de Perec –reivindicat a les notes finals–, de Modiano i de l’Auster de la Trilogia de Nova York. Un home que treballa de vigilant de museu, però que té llicència per exercir de detectiu privat, rep l’encàrrec, de part d’un client anònim, d’investigar un tal Orson Mur, l’enterramorts aparentment anodí i insignificant d’un petit poble de costa que es diu Santa Marta. Els cinèfils ja hauran reconegut un altre referent clau del llibre, Orson Welles, de qui Vigó més o menys agafa el pretext argumental d’una de les seves pel·lícules menys conegudes, Mr. Arkadin, i els trucs il·lusionistes i les reflexions sobre la identitat i l’autenticitat del documental F for fake.
Per dur a terme la seva investigació, el protagonista es fa passar per qui no és i se’n va a viure a Santa Marta, on no triga a fer amistat amb l’Orson i a convertir-se en un veí més del poble. Aviat, el que semblava una novel·la negra amb un caient existencial passa a ser el retrat d’una comunitat on tothom té secrets, ferides, pors i parafílies. És un retrat col·lectiu –cementiri, estanc, prostíbul…– en què la trama investigadora queda tot sovint aparcada. En aquest sentit, de vegades costa saber si a l’autor la història se li’n va de les mans o si la seva aposta és abraçar sense manies la confusió provocada per una mescla anàrquica de gèneres, tons i registres. És una mescla amb materials tan dispars com la poesia inflamada i el sarcasme sociopolític, les avantguardes artístiques en el París de fa un segle i les trifulgues amb narcos, un psicòpata assassí, la gastronomia i el fetitxisme sexual.
Com que la novel·la que llegim és l’informe que el protagonista ha fet per a l’advocada que li va trametre l’encàrrec del client anònim, el lector no té clar fins a quin punt el narrador és fiable. O si està trastocat. Un aspecte que xerrica són els nuls dilemes ètics que té el protagonista per ser amic de l’Orson, compartir-hi confidències i plaers i, alhora, estar-li mentint.
La principal virtut de Vides potser és la vitalitat que desprèn: vol ser una celebració de la vida i ho és. Aquesta vitalitat fa que no ens molestin fatalment les rocambolesques incongruències de la trama, una certa sobreadjectivació i els forats en la construcció dels personatges.
Este desvari de la llum que canta Joan Todó
Labreu aplega en un volum la convincent poesia de l’autor ebrenc
Quants anys fa que Joan Triadú va parlar del Segle d’Or de la literatura catalana, referint-se al XX? Uns quants, certament, i ara ja estem en disposició de declarar que, segurament, el XXI –més enllà de les pors de la desaparició de l’idioma (i del món)– ens trobem en un nou renaixement daurat. Fixem-nos en els tres noms implicats en aquest volum. A més de l’autor, hi trobem Josep Pedrals, responsable del pròleg, i Raül Garrigasait, corresponsal de Todó en un epistolari inèdit. Pesos pesants de la seva generació, sens dubte, que encara han de donar moltes alegries a la seva literatura, la nostra. Todó, que s’ha revelat un narrador imprescindible en la darrera dècada, ha tingut el bon demble d’aplegar la seva poesia fins a l’actualitat. I és interessant de poder resseguir-la en un sol volum i copsar-hi l’evolució. Va del 1993 al 2018, i Los fòssils al ras n’és l’estrena. Tot i l’inevitable hermetisme del neòfit, ja hi trobem trets caracterials que l’acompanyaran en el futur. D’antuvi, la seva llengua ebrenca, el dialecte còmplice que a mesura que avancem en la lectura dels llibres va esdevenint més luxuriosa i afuada. També s’hi reconeix un tremendisme esqueixat, que farà florida en el següent recull, El fàstic que us cega, que va del 2002 al 2006, un llibre, per dir-ho ràpidament i de manera tosca, de “realisme brut”, d’una duresa considerable, que, fent una analogia pictòrica, podríem relacionar amb Kokoschka, Egon Schiele o George Grosz, per entendre’ns.
Però tornant al primer llibre, cal observar també la voluntat d’estil, i la competència retòrica: hi ha decasíl·labs calculats, hi ha (fals) vers lliure, gust per l’al·literació i les rimes internes, i hi ha, sobretot, diria, una convicció que la paraula poètica és una eina de fixació de coneixement, i empro el concepte en sentit ampli. La poesia, ja ho sabem, no és per fer filosofia, ciència o religió, però qui s’hi endinsa seriosament pot arribar al mateix grau de certesa o d’il·luminació. Alhora, Todó, que sap el que es fa, ja es defineix al final del volum. Ell presenta “la precisió del rellotger i la innocència del nen”. I en el primer llibre ja esbossava una mena de poètica: “t’emmetzina el desig / de dir paraules inútils”: conscient de la pulsió verinosa de la poesia, i alhora de la inutilitat de l’art. Podríem confegir un florilegi d’”aforismes poètics” de Todó, que té el do de la lapidarietat. Una petita mostra: “…s’han trencat els governalls / i arrupits dins el cau pastem quimeres, / que ens pren de cap d’esquira l’univers”. Lapidari.
“hi ha la rauxa del desamor, poemes que miren el paisatge d’una manera molt sensible, i hi ha sobretot un enjogassament amb la llengua que fascina” Míriam Cano
EL GRAN GATSBY de Fitzgerald a Primera Pedra de RAC1
“és increïblement sorprenent com capta la idea de la modernor, del que estava de moda, i precisament és una idea que llavors tot just s’estrenava… és un mestre en el diàleg perquè hi ha molta segona intenció… hi ha joc d’ironia i sarcasme de vegades, Ferran Ràfols capta perfectament quina és la intenció de Scott Fitzgerald, la mirada de l’autor” Eva Comas
Recomanació de l’Ona de la Llibreria Documenta: El poemari, que va guanyar el Premi Mallorca de poesia 2019, prova de respondre la pregunta qui som nosaltres i qui volem ser en el món d’avui, tot aprofundint en la vulnerabilitat a través de la quotidianitat.
A la tauleta de tinc hi tinc una llibreta que m’acompanya a cada lectura. Hi apunto totes les frases que em semblen memorables, veritats que m’han remogut, cites tan líriques que vull guardar per sempre. Obro aquesta llibreta i m’adono que El setembre i la nit, de Maica Rafecas (LaBreu, 2021), és un dels llibres que ocupa més pàgines, que de totes les lectures del 2021 és una dels que ha deixat més pòsit.
Tinc una certa predilecció pels llibres que es desenvolupen en pobles i zones rurals. Ho atribueixo, és clar, als meus orígens. Als lectors ens agrada identificar-nos amb les històries que llegim, no només amb l’ambient i els paisatges, també amb la manera de fer i de ser de les persones que habiten aquests espais, el llenguatge, el dia a dia. Gràcies a El setembre i la nit he pogut acostar-me a una part de Catalunya que conec ben poc i que encara no he visitat mai: el Penedès.
Ha estat un apropament una mica agitat perquè tot el que hi passa no és ni anecdòtic ni banal, al contrari, és d’una força vital que deixa petjada. Sortirem d’El setembre i la nit amb la sensació que l’Anaïs ja forma part de nosaltres. Com en Jan. I l’Elisa. I la Foix. I, per sobre de qualsevol altra cosa, les vinyes que configuren el paisatge penedesenc. Perquè en aquesta història hi ha protagonistes humans —amb molta humanitat—, però n’hi ha un altre que ens acompanya a cada capítol: la natura.
Situem-nos una mica: l’Anaïs s’assabenta que volen expropiar la vinya familiar per construir-hi un polígon industrial. El món li cau a sobre i comença una lluita a contrarellotge per intentar aturar-ho. A ulls de tothom, familiars, amics i veïns, l’Anaïs ha embogit, s’ha obsessionat amb aquesta rebel·lió, però ella, obstinada i ferma als seus valors, està disposada a arribar fins al final.
Ja deveu haver intuït que el llibre pretén parlar-nos, entre altres coses, del poder i la força de les pròpies conviccions i de les lluites aferrissades que ens fan ser qui som. No és casual que l’Anaïs s’agafi tan fort a les vinyes. Per a ella, no només són casa, són també records i infantesa. La seva obsessió per protegir la terra que l’ha vist néixer i créixer es lliga estretament amb la voluntat de recuperar el passat, de fer bategar el record d’un avi que, malgrat ser mort des de fa una bona colla d’anys, sentim i notem entre ceps i veremes. Les vinyes són l’aura del personatge i, al mateix temps, són un personatge més. Si l’objectiu principal és salvar-les d’una expropiació irreversible, cal que la natura parli, que es manifesti, que prengui vida. I aquesta necessitat de fer la natura partícip de tot el que passa, de fer-la mestressa i senyora de la trama, i el to al·legòric i misteriós, i fins i tot fantasiós, que Rafecas li atorga a estones m’ha recordat la ploma d’Irene Solà. I el tema, inevitablement, m’ha transportat a La drecera, de Miquel Martín i Serra (Periscopi, 2020), una novel·la que també viu un procés de transformació en el paisatge en un ambient rural.
Rafecas retrata, també, la sorpresa, el dolor i el preocupació de la resta del poble, especialment de la família. El seu germà, en Jan, és un dels altres puntals. Tot i la seva vida poc estable i caòtica en tots els sentits, és un personatge del tot rodó que serà clau en el desenllaç de la trama. Contra tot pronòstic, es converteix en la veu de l’esperança i la raó. En certa manera, també lliura una batalla que no abandonarà: salvar la família. El pare, en canvi, més aviat encarna el patiment i la desesperació. I la filla, la Foix, és el retrat viu de la innocència, com no podia ser d’una altra manera. Per tots ells, amb més o menys intensitat, sentirem empatia i respecte.
Al llarg de tot el llibre i de forma força gradual, l’Anaïs és víctima de mirades de reprovació i de prejudicis. Això obrirà les portes a reflexionar sobre la salut mental, l’angoixa i la força de les emocions. La novel·la està farcida de símbols que ens permetran acostar-nos a tots aquests sentiments: una excavadora, una cafetera, una barraca atrotinada… Res de tot això és a l’atzar. Fins que arribem a la pregunta crucial, al dard que ens posarà en evidència i ens sacsejarà: «Què és la normalitat?», llança l’Anaïs. És una obvietat que la normalitat no és res més que una convenció social. Llavors, si tan conscients som d’això, per què tot el que s’allunyi d’aquestes regles causa rebuig? Per què no som capaços d’afrontar la diversitat i el diàleg d’una manera sana? Per què tot el que surti del guió és titllat d’estranyesa i bogeria? On ha quedat la comprensió? El setembre i la nit també parla de totes aquestes coses, de què suposa no encaixar o no trobar el lloc al món, de què vol dir no ser acceptat per la resta perquè has escollit ser fidel als propis principis.
Que intens tot plegat, oi? Trama i estil conjuguen a la perfecció i ens il·lustren un entorn privilegiat i molt vívid amb uns personatges inoblidables. Però, sens dubte, més enllà de la història i tot el que s’hi planteja —que no descarto que per a algú pugui ratllar la utopia; però, i què?—, em quedo amb l’estil, la poesia que s’hi desprèn. Ha estat un goig per a la vista i el cor llegir Rafecas, de debò.
LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS de Raquel Pena al Superglú de Llúcia Ramis a La Vanguardia en ocasió de la primera presentació del llibre a La Central «Si repassem el passat adequadament, podem canviar el futur, i ara és el moment».
Tan prompte vaig saber d’ell vaig anar corrent a la llibreria Mitjans del Vendrell (res de correu electrònic) me’l vaig llegir en un cap de setmana. Vaig plorar. La Maica Rafecas era la causant, amb el seu llibre “El setembre i la nit”. Per fi la literatura tenia com a protagonista de fons al Baix Penedès!
El llibre, per a mi tenia moltes més cares que un lector fora de context. Jo era un dels protagonistes! No com a individu, sinó formant part d’un col·lectiu que sense nombrar-lo (la plataforma social contra el Logis Penedès “No fem el Cim”) sorgeix en un context diferent però identificable.
A més d’un capítol dedicat a les Madrigueres (aquí sí amb el nom autèntic), sorgeixen indrets entranyables, com l’Hostal (on vaig anar a ioga durant més d’una dècada), Gimenelles, Sant Jaume, Llorenç. Per damunt d’aquests paisatges apareix la solitud del personatge central, l’Anaïs. La revolta contra un món descarnat, venut al falç progrés dels polígons logístics. La memòria de les terres que l’avi s’estimava (el passat) i que el pare volia vendre (el present) i l’Anaïs, representant el futur i la connexió amb les arrels d’una terra, unes tradicions i uns valors que, el desenvolupament “a l’americana”, ha destruït per complet i que ella intenta refer malgrat el context social desfavorable. La lluita de la dona per reivindicar el seu paper en les decisions d’una realitat canviant d’un món encara ancorat en els tabús ancestrals. L’emigració, la immigració dos cares d’una crisi econòmica en un territori que no ha sabut trobar el seu destí.
El dia de la presentació del seu llibre al Vendrell, li vaig expressar els sentiments que em va desencadenar la lectura del seu llibre. Vaig comentar-li que trobava una connexió amb tres personatges, enfrontats amb el seu destí, que lluiten o es troben en circumstàncies semblants. “Revolta” de Pous i Pagès; “La mort del comanador”, d’Harumi Murakami i “La ciutat de Mal” de Jaume C. Pons Alorda. Ella em comentava que no havia llegit cap dels tres, però, encuriosida pel que li vaig comentar, se’ls llegiria.
VIDES POTSER de Joan Vigó al podcast cultural de l’Illa de Maians
«Jo l’he llegit com un joc de nines russes… penses que entres en aquesta història i flop! et fa un canvi amb una agilitat portentosa i se’n va cap a una altra banda totalment diferent…transmet, al meu entendre, una cosa molt important, i que sa literatura encara ha de reflectir que és l’hedonisme, la passió, és un llibre de gaudi, és una obra escrita amb molta felicitat i fa que ens ho passem mot bé!» Jaume C. Pons Alorda a L’Illa de Maians de Llibreria Ona
LaBreu Edicions publica aquesta peça clàssica, traduïda per Andreu Gomila, que ens en parla · Us n’oferim un fragment
S’acaba de publicarAlcohols, de Guillaume Apollinaire, dins la col·lecció Alabatre de poesia de Labreu Edicions. Aquest clàssic de la literatura universal arriba en una traducció d’Andreu Gomila. L’editorial descriu l’obra com una simfonia poètica polifònica que explora un munt d’àmbits lírics, del vers lliure a l’elegia, de la familiaritat paisatgística renana a l’experimentació, però també el tractament de l’amor i els desenganys i frustracions, que Apollinaire viu d’una manera molt intensa. Guillaume Apollinaire (Roma, 1880 – París, 1918), d’origen polonès, és un dels poetes més destacats de principi del segle XX, ferm promotor del cubisme, l’orfisme i precursor del surrealisme. Durant setze anys, Apollinaire es va dedicar a la construcció d’aquests Alcohols, que es converteixen en una mena de recerca de la modernitat que juga amb la tradició i amb una voluntat de renovació formal de la seva poesia.
Andreu Gomila, traductor del llibre, ens parla de l’obra i del poeta:
“És un llibre fonamental, no tan sols per la poesia del segle XX, sinó per la literatura del segle XX. És un llibre on hi ha tot el pensament de la modernitat, d’allò que havia de venir. Apollinaire el publica el 1913, en un moment de canvi brutal, perquè és un llibre que deixa enrere el simbolisme francès tan prominent de Baudelaire, Verlaine, Mallarmé, etc., i fa entrar la poesia al món contemporani. La sensació que vaig tenir quan el vaig llegir per primera vegada fa deu anys o quinze va ser que llegia un llibre que em parlava directament a mi, un llibre que semblava escrit fa dos dies, que l’hauria pogut escriure un contemporani meu.”
“En relació amb les qüestions formals i de fons, Apollinaire enterra, en certa manera, el món antic i ens parla d’un món nou. En certa manera fa com Foix amb el ‘m’exalta el nou i l’enamora el vell’. Apollinaire recull tota una tradició poètica en la seva llengua, el francès, per projectar-la cap endavant. En l’àmbit formal, és un llibre sense puntuació, cosa que és força divertida, perquè es creen associacions molt engrescadores entre sintagmes, però no costa de llegir, perquè hi ha un ritme intern dins els poemes, que fa bo de llegir-los.”
“I en aquests moments foscs i en certa manera trists que vivim, és un llibre que només que en llegeixis dos poemes o tres ja et situa en un nivell d’exaltació que és increïble. Des del poema ‘Zona’, que és el primer, que comença d’una manera espaterrant, fins a l’últim poema, el ‘Vendimiari’. Alcohols és un gran passeig nocturn per París i és un recordatori de la vida d’Apollinaire: hi trobem els poemes que va escriure a La Santé, quan el van tancar acusat de robar la Gioconda al Louvre; hi ha ‘Les Renanes’, que són una suite de poemes preciosa sobre la seva experiència a Baviera; hi ha ‘La casa dels morts’, que és un dels poemes mítics de la història de la literatura; hi ha uns poemes lírics extraordinaris, com ara ‘El pont de Mirabeau’…”
“A mi em sorprenia que ningú l’hagués traduït complet al català, aquest llibre. Només Marià Villangómez n’havia traduït alguns poemes. Per a mi la traducció no ha estat fàcil, sobretot perquè Apollinaire fa unes referències creuades que són molt potents i utilitza unes imatges molt evocadores i molt fortes, i has de saber moltes coses a l’hora de traduir-lo, perquè t’hi has de ficar de cop, perquè després al lector li sigui fàcil. He fet prevaldre el fons davant la forma, sense trair-la gaire, perquè la forma també és important, però sobretot he mirat de mantenir l’expressivitat d’Apollinaire.”
inauguració de l’exposició d’aquarel·les al voltant del llibre i recital del poemari LA INSOLÈNCIA QUE ENS QUEDA de Jorge Brotons serà a l’Ateneu Petrer (13.12.21)
ALCOHOLS de Guillaume Apollinaire i EL SETEMBRE I LA NIT de Maica Rafecas a la tria de llibres vinícoles de Vilaweb per aquestes festes:
Us oferim una selecció de llibres de vins i menges que s’han editat enguany, la majoria publicats del maig al desembre, després de Sant Jordi. Guies vinícoles, receptaris de cuina, obres de ficció al voltant del vi i llibres vinculats al món rural i la natura, per a regalar aquestes festes.
PROPOSTES VINÍCOLES LITERÀRIES
Alcohols Guillaume Apollinaire Traducció d’Andreu Gomila Labreu Edicions Acaba de sortir dins la col·lecció Alabatre de poesia aquest títol que és un clàssic i que Andreu Gomila retrata com una simfonia poètica polifònica que explora un munt d’àmbits lírics, del vers lliure a l’elegia, de la familiaritat paisatgística renana a l’experimentació, però també el tractament de l’amor i els desenganys i frustracions, que Apollinaire viu d’una manera molt intensa. Guillaume Apollinaire (Roma, 1880 – París, 1918), d’origen polonès, és un dels poetes més destacats de principi del segle XX, ferm promotor del cubisme, l’orfisme i precursor del surrealisme. Durant setze anys, Apollinaire es va dedicar a la construcció d’aquests Alcohols que es converteixen en una mena de recerca de la modernitat que juga amb la tradició i amb una voluntat de renovació formal de la seva poesia.
El setembre i la nit Maica Rafecas Labreu Edicions Primera novel·la d’aquesta escriptora de Llorenç del Penedès, que ambienta la trama en aquest Penedès vinícola marcat per la construcció de polígons industrials a costa d’arrencar vinya. L’obra, que no vol deixar de ser literatura i que en l’estil es nota que Rafecas prové de la poesia, planteja alguns dels grans temes del món rural i del país sobre els quals la història assenyala i en té una posició crítica: l’especulació urbanística, la destrucció de conreus de vinya, l’abandó de la terra, la manca de pagesos joves…
al progama matinal Andreu Gomila ha conversat amb en Xavi de Nollegiu sobre la traducció d’ALCOHOLS de Guillaume Apollinaire que acabem de publicar a LaBreu Edicions
un llibre per perdre-hi una mica el cap! (09.12.21)
«un llibre sobre l’amor i la nostàlgia, parla del xoc d’un canvi d’època i és com un xut d’alegria, hi ha alegria, hi ha tristor, i és divertit a la vegada, un llibre molt juganer i agradable, la relació de les dones i Apollinaire és també molt contemporània» Andreu Gomila
El poeta ‘underground’ Joan Vigó crea una trama que capgira els postulats de la novel·la policíaca
Crítica de ‘Vides potser’: d’invents i fetitxismes diversos
Un enterramorts que viu en secret el seu amor platònic per una cuinera mediàtica, una estanquera mamelluda i bisexual que porta samarretes amb conceptes japonesos, una prostituta enginyosa i divertida que és feliç complaent els gustos més variats dels seus clients… Aquests són alguns dels personatges que descobreix el protagonista de Vides potser (LaBreu) quan, per escapar-se de l’ensopiment existencial, decideix recuperar el seu títol de detectiu privat i posar-se a treballar. El seu primer encàrrec és anònim: ha d’investigar l’enterramorts Orson Mur, que viu en un poblet costaner, Santa Marta.
Joan Vigó, poeta i novel·lista de l’escena barcelonina’ underground’, rendeix homenatge en aquesta novel·la magnètica al seu admirat Georges Perec i al personatge Percival Bartlebooth de ‘La vie mode d’emploie’. Aquí l’edifici perequià és aquesta localitat on aterra el detectiu novell per guanyar-se l’amistat de l’enterramorts ocultant la seva identitat. Aquí descobreix un formiguer de vides, algunes de plenes de silencis, altres de fantasmes, de fetitxismes sorprenents —el cledalisme, per exemple—, però també d’anhels per trobar la clau que doni sentit al temps.
Vigó aconsegueix teixir una trama coherent i manté una intriga que s’inverteix: més que indagar sobre la vida de l’investigat, la qüestió és descobrir qui li ha fet l’encàrrec. Amb accents de novel·la de gènere i un bon ventall de personatges extravagants, ‘Vides potser’ recorre a personalitats històriques, sobretot l’excèntrica i fascinant marquesa italiana Luisa Casati, musa dels surrealistes i ella mateixa convertida en obra d’art, en una reflexió sobre la capacitat per reinventar-se la vida i la necessitat de tensar els límits de l’existència.
Llegida ara, aquesta novel·la que adelita els lectors més exigents quant a excel·lència literària, pot horroritzar per la banalitat ambient, per la manca d’ètica i moral que destil·len alguns dels personatges
El gran Gatsby és la novel·la més coneguda i celebrada de F. Scott Fitzgerald (1896-1940). Se n’han venut milions d’exemplars des que va ser publicada l’any 1925 i és de lectura obligatòria a les escoles de secundària i a les universitats dels EE.UU. Traduïda a múltiples llengües, fa bo aquest 2021 (aviat farà cent anys de la seva aparició) de llegir-ne la traducció catalana a cura de Ferran Ràfols Gesa publicada per LaBreu Edicions.
Ben segur que els lectors han vist més d’una de les diverses versions cinematogràfiques que s’han fet d’El gran Gatsby: un personatge de figura elegant envoltat d’una aura de misteri que en la seva gran mansió organitza unes festes luxoses en les quals no hi falta res, amb convidats dispersos per tota la casa i els jardins que s’aprofiten d’un magnífic espai on sopar, ballar, flirtejar i beure alcohol a pleret durant tota la vetllada.
La història d’en Jai Gatsby està explicada pel personatge d’en Nick Carraway, veí temporal de la casa d’en Gatsby il·luminada als quatre vents. Però a desgrat de la gran mansió, dels diners esmerçats en el servei i en les grans festes nocturnes celebrades durant un estiu xafogós, sembla que en Gatsby només estigui pendent de l’aparició d’algú la presència del qual persegueix secretament: un amor de joventut, la Daysi, una dona ara casada amb un home tan frívol com ella, amb els valors materialistes de l’Amèrica puixant i acostumada a una vida regalada. Encantadora i enlluernadora, en Jai Gatsby n’està enamorat d’ençà que la va conèixer abans de participar a la Gran Guerra a Europa i es comporta amb ella com un cavaller medieval en aquesta època anomenada del jazz: una època tan hedonista com ho podia ser la de la Roma imperial, que va acabar de la mateixa manera que va davallar aquesta època dels esplendors més daurats de Hollywood. En Gatsby està enamorat d’una imatge que no existeix. La grandesa d’en Gatsby rau en la capacitat de meravellar-se davant d’una llum que en realitat només procedeix d’ell mateix.
Com més pesa la matèria, la riquesa, menys es troba la innocència, la decència. Amb agudesa perceptiva, el gran escriptor nord americà descriu aquests dies abocats a la decadència i de no poca desesperació vital per mor dels desajustaments que causa portar una vida desmesurada i de grans velocitats que de forma simbòlica en la novel·la s’expressen en la carretera. Una vida sovint regada amb l’alcohol que begut en grans quantitats destrueix. El mateix Scott Fitzgerald en va ser víctima. Va morir amb només 44 anys.
El gran Gatsby, de F. Scott Fitzgerald, és el prototip d’una novel·la teixida amb els valors imperants en aquells anys vint plens de gestes exagerades i manifestacions grandiloqüents per a escàndol de la pobrissalla que en la mateixa mesura, però a la inversa, omplia els barris més foscos i miserables de Nova York o de Chicago. A El gran Gatsby aquesta pobresa poc es reflecteix, llevat de la que aclapara un personatge molt desgraciat que es dedica a reparar automòbils i que tindrà un paper destacat en la novel·la, si bé equivoca el tret de la seva ira.
Als personatges secundaris d’El gran Gatsby cal considerar-los ben rellevants en aquest gran retaule literari dels anys vint del segle XX, pintat amb els ideals de l’Amèrica on tot és possible, però sobretot amb les negrors anímiques i les baixeses morals que s’empara de tantes ànimes. Llegida ara, aquesta novel·la que adelita els lectors més exigents quant a excel·lència literària, pot horroritzar per la banalitat ambient, per la manca d’ètica i moral que destil·len alguns dels personatges i per la magnitud estratosfèrica d’una cultura basada en la fascinació pel luxe i el diner guanyat vés a saber com, com es desprèn d’aquest relat exquisit en el qual els personatges s’hi mouen amb gran versemblança. Scott Fitzgerald s’inspirava en personatges reals: la protagonista Daisy, que sembla flotar en un món sempre als seus peus, està inspirat en Ginevra King, una jove de l’alta societat que l’escriptor va conèixer quan estudiava a la universitat de Princeton. Bella i vaporosa, va ser el primer de tants dels amors de F. Scott Fitzgerald, inclosa la seva esposa Zelda, un personatge tan ‘literari’ com el mateix Scott Fitzgerald.
El gran Gatsby és una obra capital de l’anomenada Generació Perduda del segle XX, i el seu autor, F. Scott Fitzgerald, un perfecte exponent del món que descriu i fa reviure amb la mateixa carnalitat i aire dens que ell va respirar. Un món feliç en aparença, però amb unes aigües tan tèrboles al seu interior que fa feredat. D’aquí ve l’actualitat i pervivència d’aquesta novel·la gairebé centenària: la bellesa i la crueltat que els humans som capaços de generar un segle després romanen si fa no fa amb el mateix grau d’intensitat.
Idioma original: catalán Traducción: sin traducción hasta la fecha Año de publicación: 2021 Valoración: muy recomendable
Título original:La gran nàusea
En la gran variedad de géneros literarios, hay pocos más adecuados para trasladar emociones y sentimientos que la poesía. Y esta puede adoptar diferentes estilos, aunque manteniendo en todos ellos la idea inicial, aquello que el autor alberga en su interior y que, ya sea estructurada en versos o en narrativa, trasladen unos sentimientos a partir de la elección muy cuidada de cada palabra y que, en su conjunto, adapten una musicalidad que hace que nos llegue y nos alcance como ningún otro registro literario. Xavier Mas Craviotto se mueve perfectamente en estas esferas, pues lo demostró como poeta ganando, pese a su corta edad, una veintena de premios literarios de poesía y luego también el Premio Documenta en narrativa con «La mort lenta». Y aquí vuelve a su terreno originario, el de la poesía, y vuelve con una gran potencia emotiva.
El autor, con el sugerente título de «La gran náusea», impregna su relato de un malestar, interno, sensorial, en torno a la pareja formada por dos individualidades, a menudo solitarias, a menudo yuxtapuestas aunque unidas en un desencaje, piezas diferentes que unidas dejan espacios, vacíos, no siempre rellenos de la existencia de los dos, sino por huecos que se expanden o se contraen, encontrando malestar en ellos o a veces una comodidad que no deja de ser el preludio de la muerte del futuro que el autor expresa al decir «palpitándote y palpitándome / y hacer un sepulcro / cincelado por cada duda», porque «el cielo se nos hizo atardecer, y la calma se nos hizo noche».
A lo largo de todo el libro hay una idea que permanece y se traslada de relato en relato, el triángulo amoroso que conforman el Yo, el Tú y el Nosotros, que a veces deja un espacio que rellena un no-elemento: el Vacío. Un vacío que aparece cuando el triángulo se decanta hacia un desequilibrio, hacia uno de los lados que deja al otro en suspensión y que se encuentra entre los dos, o entre la nada, que el autor describe y proclama, como un grito de auxilio desesperado, en una angustia vital que le muestra abatido y exasperado al decir «Yo diciéndote Yo y Tú diciendo que no. Y Yo gritándote Yo y Tú diciendo Nosotros. Y Yo berreándote y Tú tapiándome dentro de ti y tapiando Vacíos para que la voz no tenga espacio para existir ni existirme. Calla y duerme. No digas nada, que me harás daño. Y Yo vaciándome de ser Yo. Y Tú tapiándome hacia dentro de una jaula con un nosotros». Porque en el espacio conformado entre dos, «había el Vacío indócil, descosiéndonos todos los límites y rompiendo la bizna pacífica que nos separa» porque entre ambos se erige una fisura, una grieta, esa «tenia solitaria que se nutre de este Nosotros».
Así, el autor centra el relato en el Tú y el Yo, conformados a menudo de manera hostil, en una lucha de dominios emocionales sin vencedores, buscando coincidencias en los espacios vitales que orbitan de manera concéntrica sin hallar esos puntos en común que romperían la distancia, que les permitiría hallar una coincidencia suave y cálida, evitando con ella el choque entre expectativas y realidades abismalmente separadas por el poder ejercido por uno sobre el otro, que lo impacta y lo absorbe, que lo neutraliza y lo diluye mientras la víctima yace, desarmada y abatida, recluida en su propio ser y en sus esperanzas ya diluidas en las voluntades del otro.
El Vacío que el autor describe, no es únicamente un Vacío emocional, sino también un Vacío comunicativo, quien sabe si el preludio de todas las grandes derrotas, expresado con la absencia de unas palabras que por descuido o por hastío ya no se expresan, porque «en el reverso de cada sonido, se nos erigía, muy lento, el eco moribundo de las renuncias», porque «salivamos / y se nos acortaron todos los vocablos de la lengua / y se quedaron desnudos / (…) y salivamos / tan solo para notar / en el reverso de la lengua / la certeza del Vacío» porque «seremos el eco de las curvas de dentro de la amnesia / los labios de la herida que hace ya tiempo que nos cuelga de cada vocablo». Así, el autor describe la importancia de «las palabras expuestas al peligro / de poder decirlas, / el vértigo de las bocas a ras de palabra».
En este libro de narrativa poética, el autor recurre a menudo a una serie de imágenes comunes que copan gran parte de los textos encontrando así la imagen altiva, serenamente implacable y orgullosa del cuervo, presagio de mal agüero, indicador de una muerte próxima. También nos habla de órganos vitales como metáfora de un malestar general o de ciudades abandonadas, en el sentido de lugares habitables como lo es el propio cuerpo. Y las palabras y su ausencia, los silencios que se forman por abandono, por dejadez, o por incapacidad de romperlos y llenarlos de vida. Porque el autor nos traslada, con este libro, un agotamiento, una extenuación debida al exceso de Vacío, a un exceso de absencias de estímulos, poblado de sentimientos ya antiguos, viejos, caducos, habitando cuerpos cerrados y ciudades decadentes.
El autor envuelve de una gran náusea el relato, la náusea conformada a partir de ese Vacío que lo inunda todo antes que la explosión en forma de vómito se produzca. Un vómito que, aunque agrio y desagradable, nauseabundo y atroz, saque del propio cuerpo y de la propia mente aquello que nos ha incomodado, enormemente, orgánicamente, hasta generar en ellos un gran hastío que solo su expulsión y la creación de un nuevo Vacío, ya limpio, puro, virginal y nuevo, permita reconstruir, no a través del pasado sino de nuevos sentimientos, el paisaje emocional creado y destruido por un Tú y un Yo de difícil mezcla y combinación y que acaba en «la gran náusea de no estar cuando estamos uno cerca del otro».
Por todo ello, en este precioso pero duro texto que ha escrito Mas Craviotto podremos hallar, también en nuestras curvas de la memoria aquellos rincones donde dejamos abandonados, pequeños pero nunca plenamente olvidados, nuestros recuerdos de antiguos Yo, nuestros sueños que nunca crecieron por el poco espacio que tenían para imaginar y expandirse, para inundar una vida que ahora está repleta de absencias y renuncias mal digeridas que alimentan una náusea que todo lo impregna, que se expande a través del espacio viciado, cargado y repleto de costumbres y hábitos irrenunciables, llevando así, con él, el regusto amargo que viene de muy dentro de nosotros, y sube, a través de una garganta que ya no puede pronunciar los nombres, ni tan solo un grito de auxilio, y que ahoga y apaga las palabras que tanto necesitamos decir y ya no encontramos.
presentació d’ALCOHOLS de Guillaume Apollinaire a la Llibreria Documenta amb el traductor Andreu Gomila, Melcion Mateu, l’editor Marc Romera i l’actriu Sílvia Bel (02.12.21)
presentació del llibre guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2021 UN GRAPAT DE PEDRES D’AIGUA de Manel Ollé amb Xènia Dyakonova i la música de Manel Woodcutter Song a La Rubia Horiginal (01.12.21)
divendres 10 de desembre, a les 19 h, cloenda del cicle poètic dedicat a Míriam Cano amb VERMELL DE RÚSSIA a càrrec de Mar Valldeoriola, Griselda Sesé i l’autora
a la Biblioteca Frederic Alfonso i Orfila (Passeig Església, 6 Sentmenat)
Títol_ La breu història dels Estats Units
Autor_ Raquel Pena Martínez
Col·lecció_ Premi Francesc Garriga, 6
Pàgs_64
PVP_ 13 €
ISBN_ 978-84-123289-8-1
Raquel Pena Martínez (Barcelona, 1985) Formada en Filosofia, participa en el volum conjunt El cuerpo eléctrico. Ruidos, espasmos y vibraciones en el capitalisme contemporáneo editat a Caja Negra. Coordina el Cafè Filosòfic Pensa, amb Sara Alier i Àngel Tamayo, amb qui desenvolupa un espai de diàleg entre pensament i ciutat. Ha exercit com a docent a instituts públics i ha impartit diversos seminaris de filosofia a la Fundació Universitària Martí l’Humà. Actualment col·labora amb Joana Dark, un projecte sonor que pretén reflexionar sobre les arrels rurals dels nostres costums.
La breu història dels Estats Units és el retrat d’un imaginari exòtic que ha empeltat la nostra vivència cultural. Un poemari creat amb un llenguatge tallant i contundent, que teixeix una teranyina més enllà el somni americà i que reivindica una manera d’entendre el fet creatiu.
La perruca de la Dolly Parton
Ni les tones de laca ni els rul·los amanseixen l’encrespament en escoltar-te dins l’humit Tennessee de cabanes de taxidermista, ennegrides per la gana del carbó, on vas esdevenir la Dumb Blonde assecada per la pols de les carreteres d’un pèrfid passat i la mania de cantar country pels ànecs, pollastres i porcs d’Smoky Mountain fins a Hollywood Hills et va fer rica. Fora la tanca de la modèstia la por t’amagà una pistola a la bossa amb ungles de porcellana, fent de l’incògnit maquillatge barat i crepat passat de moda, la rossa esperança de tots. Ara reposa cosida, capgirada al cap de cartó del tocador vetllant-te, quan et recaragoles plorant el meu nom —Jolene, Jolene, Jolene— i el teu home confiat no sospita que sempre m’has estimat.
Des de fa no pocs anys, sorgeixen en el terreny literari, de manera impetuosa i valenta, noves i joves veus que pel seu talent, capacitat i vàlua destaquen en diversos camps que van des de la poesia a la prosa, assolint, en tots ells, un alt nivell qualitatiu. Tal és el cas d’en Xavier Mas Craviotto que, venint de la poesia i després d’un breu (i destacat) salt a la narrativa, torna al seu camp principal d’acció amb aquest llibre de prosa poètica on narra, des de la seva vessant més corpòria, el triangle (des)amorós entre el Jo, el Tu i el Nosaltres, i ho fa envoltant el recull d’una gran nàusea que tot ho impregna i tot ho infesta.
La sensació de malestar, interna, sensorial, que envolta el Jo, el Tu i el Nosaltres, creant espais i absorbent buits, és el terreny on l’autor fa viure els seus poemes, en les individualitats i en les unions, en les arestes que freguen els espais on col·lideixen, on els cantells es toquen i es fereixen, on es dominen i se sotmeten de tal manera que l’autor exemplifica amb un lament dient «Jo dient-te Jo i Tu dient que no. I Jo dient-te Jo i Tu dient nosaltres. I Jo bramant-te Jo i Tu tapiant-me a dintre teu i tapiant Buits perquè la veu no tingui espai per existir-se i existir-me». Perquè entre la unió de dos hi neix un tercer, el nosaltres, però tal vegada també un quart, el Buit, que l’autor dibuixa al narrar que «vam salivar / i se’ns van escorçar tots els mots de la llengua / i se’ns van quedar nus / (…) i vam salivar / tan sols per notar / al revers de la llengua / la certesa del Buit», perquè entre el Jo i el Tu «hi havia el Buit rebec, descosint-nos tots els límits i esberlant el tel pacífic que ens separa».
El to del llibre és marcadament gris, cobrint el relat d’una tempesta metafòrica, d’un «Buit estomacal d’aquest déu trist que ja fa temps que s’avorreix i plora runa», un degoteig de tristor que tot ho impregna, deixant, tan sols, algunes petites escletxes que esdevenen, amb el temps, clivelles, perquè «i si mai diem l’escletxa vol dir que aquesta escletxa som nosaltres», perquè «l’escletxa és una tenia solitària que es nodreix d’aquest nosaltres», perquè «potser eren les dents de l’esvoranc que ens acull, bocaobert, a una fi que fa molts anys que coneixem» perquè amb el pas del temps i la rutina ve l’esgotament, l’exhauriment, «i el cel se’ns va fer vespre, i la calma se’ns va fer nit». Una decadència emocional llastada per una història conjunta no compartida en sentiment on «al revers de cada so se’ns erigia, molt lent, l’eco moribund de les renúncies», perquè «serem l’eco dels revolts / de dins l’amnèsia, / els llavis de la ferida que ens penja ja fa temps / de cada mot», amb «les paraules exposades al perill / de poder dir-les, / el vertigen de les boques / ran de mot».
Així, en Mas Craviotto se centra en el Jo i el Tu, sovint compartint dos cercles d’inexistent intersecció, o tal vegada sí hi ha coincidència, però en rares ocasions es produeix de manera innòcua sinó que un engloba l’altre, absorbint-lo, com una mantis religiosa que devora amb desmesura i voracitat una presa que ja jau immòbil sabent el seu tràgic final que no per intuït el fa menys dolorós. I l’autor utilitza a mode de paisatge comú i recognoscible, una sèrie d’imatges recurrents al llarg dels relats com la presència altiva, orgullosa i serenament implacable del corb com a metàfora o avís d’un mal averany. O també les escletxes i els esvorancs, i els òrgans vitals, afectats i depositaris d’una malestar general que tot ho impregna i tot ho pateix, sense assimilar-ho, sense absorbir-ho, quedant allà com a restes de relacions i sentiments mal païts, «bategar-te i bategar-me / i fer un sepulcre / cisellat per cada dubte».
En Mas Craviotto ens narra un exhauriment, un esfondrament vital, un esgotament per un excés de buidor, un excés d’absències d’estímuls i poblat de sentiments ja caducs, ja vells, amb olor de resclosit de qui s’hi tanca i s’hi reclou. Cossos tancats, ciutats tancades, emocions caducades i malmeses pel pas d’un temps que ha avançat lentament, però que colpeja i avança de manera ràpida en el seu descens final per tornar a brollar, pujant ara sí, ple de fel i malestar, fins generar aquesta gran nàusea que tot ho impregna i abasta, «la gran nàusea de no ser-hi quan som l’un arran de l’altre».
El text que ha escrit Mas Craviotto està ple de Buits i d’absències, de renúncies mal digerides que auguren una nàusea que tot ho impregna i que carrega un aire ja viciat de costums i hàbits irrenunciables, deixant rere seu un regust lent i amarg que pujant des de l’estómac, i passant sempre per un cor esquinçat, arriba fins a una gola que no gosa, o ja no pot, dir les paraules que ens falten i que tant necessitem, perquè «ens falten els mots, perquè ja els hem oblidat, de no usar-los».
En aquest corprenedor llibre, l’autor ens parla que de revolts en l’amnèsia, i en els replecs la memòria que despunta de manera no sempre pretesa hi encaixen també les seves paraules en nosaltres, i ens colpeixen perquè a molts lectors no els costarà trobar, també a ells, aquells viaranys on un dia l’amor va errar el camí, i s’hi va encallar, i hi va fer niu, i va marcir-se, poc a poc, mentre la vida avançava, ja lenta i inexorable, cap a un tràgic destí.
presentació amb itinerari de la novel·la EL SETEMBRE I LA NIT de Maica Rafecas a l’Hostal de Guimenelles, organitzat per la Biblioteca de Banyeres (27.11.21)
debat “PUBLICAR DES DE LA PERIFÈRIA Editorials d’extraradi” amb els editors de LaBreu Edicions i Hurtado&Ortega a la Biblioteca Montserrat Roig de Sant Feliu de Llobregat, organitzat per La Mordida (25.11.21)
Sinopsi: Al París dels anys trenta, Djuna viu enderiada per una història amorosa, viscuda amb intensitat, entre ella i Rango, un músic exòtic i misteriós. La jove Djuna viu un romanticisme utòpic i ben poc realista. Es deixa portar pel desig a tota hora i aspira a la felicitat dins el caos. Tots dos s’atreuen per oposició. Djuna crea un món propi en una barcassa al Sena, un lloc que els hauria de preservar de la contaminació exterior, però no ho aconsegueix. Rango li presenta la seva dona, una ballarina retirada sempre malalta, i estableixen una relació de dependència, a tres bandes, que desemboca en un punt mort de dissolució. Aquesta és la història de la degradació d’un amor plural, de la decepció que neix del coneixement de la realitat de l’altre, de la impossibilitat de compaginar els sentiments i les vides malgrat una atracció que no deixa d’existir. Una història plena de les contradiccions de les relacions personals, on Nin traça una pintura d’una societat parisenca que combina els grans luxes amb les misèries dels artistes fracassats.
Crítica literària (Núria Martínez): Feia temps que tenia pendent endinsar-me en la prosa d’aquesta autora, hi ha estat gràcies a aquesta traducció feta per labreu edicions que m’he decidit a fer-ho. He tardat massa, ara ho sé. I a la meva llista ja hi ha uns quants títols més, tots publicats per aquesta editorial.
Ens situem al Paris dels anys 30 on ens trobem a la Djuna i en Rango que viuen una història d’amor força desigual. S’atrauen per oposició, no poden ser més diferents l’un de l’altre. Dins una barcassa al Sena creant la seva illa d’amor dins el caos més absolut que hom es pugui imaginar. Però, ell és cassat amb la Zora, una ballarina que està malalta. La malaltia de la Zora no és només física, també ho és de l’ànima. Els tiranitza a tots dos, a Djuna i a Rango, tot i que diu que accepta la seva relació el cert és que els fa la vida impossible amb les seves exigències de malalta patològica. És una persona egoista que vol que el nom giri al seu voltant.
Entre tots tres es creen unes relacions de dependència mútua que resultaran asfixiants, tòxiques i destructives per als membres d’aquest complexa triangle amorós. Les coses encara es complicaran més quan en Rango comenci a militar en un partit polític.
Una relació a tres bandes completament desigual, on tothom perd, uns més que altres es clar, i on tothom se sent frustrat. Tres maneres de viure l’amor: la poètica, utòpica, esbojarrada i caòtica de la Djuna front la controladora, gelosa i egoista d’en Rango; o la manipuladora i maquiavèl·lica de la Zora. Tres maneres d’entendre l’amor que ens reflecteixen a la perfecció com són els tres protagonistes.
Anaïs Nin ens exposa d’una manera quasi filosòfica els diferents estadis de l’enamorament que pateix la Djuna: de l’amor inicial utòpic i poc realista, al desengany final.
M’ha encantat la metàfora de les cambres del cor, de manera que pots entrar a una d’elles, la que en aquell moment et faci sentir millor i trobar el recer necessari per encarar la frustració que provoquen les altres. El retrat que fa dels tres personatges i la forma com cada un d’ells encara la vida.
el cap de setmana del 4 i 5 de desembre ens trobarem a la IV edició d’ Indilletres al Pavelló Firal de La Bisbal d’Empordà, a partir de les 10 h d’ambdós dies.
i dissabte 4, a les 11.30 h, conversarem sobre la nova traducció d’EL GRAN GATSBY de #Fitzgerald amb el traductor Ferran Ràfols i la lectura de l’actor Pep Planas a la BibliotecaLluïsa Duran de la Bisbal d’Empordà
pressentació d’UN GRAPAT DE PEDRES D’AIGUA de Manel Ollé, llibre guardonat amb el Premi Jocs Florals de Barcelona 2021, a la Llibreria Laie amb Antoni Clapés i Ester Andorrà (23.11.21)
dins el cicle “Els petits plaers de la Bisbal d’Empordà” conversa distesa entre Joan Vigó VIDES POTSER i Adrià Pujol ELS LLOCS ON HA DORMIT JONÀS a Ca La Pilar Dumingu (20.11.21)
dijous 25 de novembre, a les 18 h, al festival Híbrida
Joan Vigó i Joan Todó participaran a la conversa amb Anna Gas moderada per Joan Francesc Dalmau sobre escriptura poètica, tant en poema con en vers.
Els poetes són poetes; els narradors, narradors. Què passa, però, amb els poetes que escriuen novel·les? I els narradors que publiquen poesia? La trobada «L’arquitectura d’un text (poesia i narrativa)» pretén explorar les connexions i dissemblances que l’escriptura poètica i la narrativa poden implicar, i consistirà en una taula rodona amb autors que conreen els dos gèneres, amb Anna Gas, Joan Todó i Joan Vigó, moderada per Joan Francesc Dalmau.
serà a la Fundació Sorigué, Alcalde Pujol, 2 Lleida
Xavier Mas, poeta: «Si la paraula perd la capacitat de construir el món, arribem al buit»
El jove autor navassenc combina la prosa poètica i els versos en el seu nou poemari, «La gran nàusea», que publica el segell LaBreu
Llàstima del clima, del plugim i la grisor típicament britànica, però, per la resta, Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) està gaudint l’experiència d’ensenyar llengua i cultura catalanes a mig centenar d’estudiants de la Universitat de Bristol (Anglaterra), on va anar fa un any i mig amb una plaça docent concedida per l’Institut Ramon Llull. Tres anys després de treure el poemari Renills de cavall negre (Premi Salvador Iborra) i la novel·la La mort lenta (Premi Documenta), l’autor bagenc torna a les llibreries amb La gran nàusea.
Tres anys, en clau editorial, pot semblar una eternitat. D’on surt aquesta nàusea poètica?
Alguns poemes són anteriors a Renills, però no els hi vaig incloure perquè no s’hi esqueien. No va ser fins més endavant que vaig veure que podia formar un nou poemari i allò que havia descartat hi encaixava. Però va ser un procés molt intuïtiu. Faig poemes quan em surten, vaig trobant una narrativa que els cohesiona. I et trobes que el poemari es fa sol.
Quina narrativa hi ha al darrere d’aquest nou llibre?
Hi ha temes que ja feia temps que m’interessaven i que els poetitzo a La gran nàusea: l’apatia, el buit, l’abúlia, el tedi existencial…
Això explica que després d’un 2018 on va ser aclamat com una de les veus joves més rellevants de la literatura catalana, hagi trigat tres anys a tornar a publicar?
Quan no tinc res a dir, no escric. I els silencis m’ajuden, també formen part de l’escriptura. Necessito callar i llegir, mirar cinema.
A «La mort lenta» ja hi havia la idea que alguna cosa s’acaba.
La Lena i l’Aram són joves i tenen la sensació que ja ho han viscut tot, que ja no sentiran eufòria ni entusiasme per res. Ara he recuperat el procés d’exhauriment del significat de les coses, i el fet d’haver d’enfrontar al no-res, a l’absurditat del món.
Així percep el moment actual?
En aquests poemes crec que hi ha alguna cosa de la situació que vivia fa tres anys: m’estava a Barcelona, tenia tres feines, vaig acabar la carrera, vaig treure dos llibres, em va tocar viure una voràgine que no entenia. A mi no m’agrada que el meu estat emocional influeixi en un llibre, perquè crec que un llibre és un artefacte que ha de funcionar sol. Però hi ha coses que et passen que són com una espurna. I una era el tedi, la situació d’aclaparament.
I des d’aleshores, sentia la necessitat d’escriure’n?
Quan escric, m’obsessiono amb allò que estic escrivint. Tot ho enfoco cap allà.
El Buit és un dels personatges de la dramatúrgia de «La gran nàusea». L’obsessió de la que parla és una manera d’omplir el buit?
Potser sí, una reacció, una manera de canalitzar-ho cap a la literatura. Sovint em pregunto literàriament les coses perquè crec que la literatura és un mitjà de comprensió de les coses. Jo escric per fer visibles realitats que sinó no veuríem, subjacents, subterrànies, a les que cal posar-hi paraules per veure-les i entendre-les.
A quines realitats es refereix?
Realitats que no tenen una paraula concreta assignada, i que la literatura te les fa veure. Hi ha realitats que les percebem a nivell intuïtiu, no són materials, necessitem la literatura per explicar-les. Als sentiments i les emocions, per exemple, els hi posem una paraula, però la realitat, el concepte, és molt més complex.
També percep la nàusea a nivell col·lectiu, en l’esfera social?
En el poemari hi ha un procés que va de l’individu a la col·lectivitat. En la primera prosa, hi ha un Tu i un Jo soterrats, una casa que s’enfonsa, i en la darrera el que s’enfonsa és una ciutat. Al llarg del poemari, es va passant de la concreció i la particularitat a l’experiència comunitària, l’esgotament es va estenent cap a la comunitat.
Què expressa aquest procés?
La materialització del buit a l’inici és un malestar intangible, una nàusea, com van dir Nietzsche i Sartre, i es va convertint en un buit material, la nàusea esdevé vòmit, i el poemari reflecteix els tres estadis del vòmit, la repleció, l’antiperistalsi i l’èmesi.
És pessimista?
No ho sé, un amic poeta, l’Adrián Salcedo, diu que hi ha una certa preeminència en la poesia actual de la idea de l’esfondrament. Jo crec que sí, que vivim un cert desgast de les estructures tradicionals, de les paraules. Ho veiem en la política, els polítics rebreguen les paraules, fins que perden la capacitat de crear el món. I quan no les tenim, ens hem d’enfrontar al buit. Però no ho sé si el poemari és pessimista. A veure com ho percep cada lector. També et diré que això de l’esfondrament és com el dia de la marmota, no som els primers que tenim la sensació que s’acaba la història. Però amb el covid hi ha moltes certeses que s’han esfondrat, i hem vist com en som de fràgils.
Prosa poesia, vers curt, … Quina importància li dona a la forma?
M’agrada jugar amb els gèneres, no els concebo com a espais tancats. Però això no és nou, els autors barrocs catalans ja parlaven de la ‘mixtura’. Un dels meus referents és Foix i les seves proses poètiques.
Seguirà parlant d’exhauriment?
Tinc més poemes en els que veig com després de l’esfondrament hi ha el desert primigeni i la possibilitat de fer una nova construcció de significats.
Solange i Letizia, una novel·la de Santa Marta i un conte de Sinera. Un exercici acrobàtic de literatura comparada.
Quan vaig acabar de llegir la laberíntica novel·la de Joan Vigó, Vides potser, em va arribar una espurneta de record a la part més sofisticada del paladar. Al paràgraf final el narrador protagonista fa un tràveling per enumerar tots els assistents a la festa de celebració d’una concepció i un proper naixement: Serguei, Nàstia, Mar, Maria, Belinda, Diana. Hildebrand, Mònica, Valesi, Fany, Lluïseta, Mònica… són els noms d’un tràveling de diverses pàgines en un àpat de funeral imaginat per Espriu en un conte «de Poe sense Poe ni por». I a partir d’aquí vaig anar estirant un fil d’Ariadna per dos laberints situats en dues dimensions diferents.
Tant Serguei com Hildebrand, com Maria o Lluïseta, Solange o Letizia són vides, potser, d’un poblet del Maresme anomenat Santa Marta, anomenat Sinera. On el cementiri és allà on tot comença i allà on tot s’amaga. Aquest és el paral·lelisme més fàcil de veure: dos pobles reconeixibles, però amb els noms canviats. Pobles que esdevenen universos literaris complets, com diorames on els personatges van coincidint a cada cantonada, cosa que inevitablement els dona un cert aspecte titellesc. Bé és cert que Vides potser té una mica més de mobilitat geogràfica. Però no gaire més.
El següent paral·lelisme és la quantitat de personatges secundaris però imprescindibles. En paraules d’Espriu, atitellats i esperpèntics. En el cas de Vigó, més com madelmans i barbies tunejats. A quina narració pertany la coixa estanquera obsessionada pels conceptes nipons? I a quin la grassa senyora Framis, que parla amb el seu pequinès com a un diplomàtic xinès? L’obsessió de Vigó per personatges que afronten amb més o menys cinisme antisocial una vida que sigui rabiosament pròpia el porta tant a crear assassins que filosofen amb abundants majúscules, com a fascinar-se per personatges reals del món futurista i surrealista d’entreguerres, com Luisa Casati. Un personatge que, des de la tomba, anirà tenint el seu doble en Solange. Com Letizia té el seu doble en Carola Marelli.
I aquí arribem a la coincidència més nuclear. La viva Solange es converteix en la doble de la difunta Casati per fruir (interposadament) del sexe del narrador protagonista. La viva Carola es converteix en la doble de la difunta Letizia per fruir del sexe (al natural, en aquest cas) del narrador protagonista. No es tracta només d’una coincidència que la brevetat de la sinopsi té el mèrit d’amplificar amb la falsedat d’un mirall d’augment, sinó d’una veritat de fons compartida. Espriu parodia un ambient decadentista i prepara l’escena final perquè ens faci pensar en una relació necròfila: el narrador està fent l’amor amb una morta per interposició de l’enigmàtica i quasi espectral Carola. Però no es tracta només d’això. Per arribar aquí no hagués calgut el laboriós tràveling pels gestos i les paraules d’una colla confusa de personatges que tenen molt poc de cert i molt de deformat. Es tracta d’entrar ben al fons de la caverna, atiar la foguera i fer que les ombres siguin més deformades i més mòbils del que tolerem per simple costum. Fer que la relació sexual interposada no sigui entre la morta del cementiri i el narrador, sinó entre les cares més oposades de la realitat: la més perversa de les parafílies. Vigó fa pastitxos diversos -de la novel·la de detectius gastronòmica, del monòleg filosòfic, del cant hedonista de puticlub, del sermó de sobretaula, de les escenes del Dr. No de James Bond, de l’enjogassament dalinià (que ens fa descobrir el personatge més fascinant de tots: Luisa Casati) empeltat del de l’Oulipo…- que culminen en una rocambolesca escena de sexe interposat. Però per arribar aquí no hagués calgut el laboriós laberint (de vegades més juxtaposat que filat) per les rareses d’una colla de personatges que tenen menys de cert que de deformat. Es tracta d’anar allà on flamegen les fantasies i fer-hi una festassa no apta per cardiòpates que les posi al descobert, o més ben dit, al desconcert.
Si l’enterramorts de la Santa Marta de Joan Vigó es diu Orson i l’amic policia es diu Truman, en homenatges evidents a dos gegants de la cultura nord-americana, l’anònim narrador i protagonista de la novel·la hauria de ser Edgar. I així es completaria aquesta curiosíssima intersecció entre Sinera i Santa Marta. Pel laberint grotesc que construeixen el pastor d’antenes i el salvador dels mots passen, sense haver-ho mai sospitat, Orson, Serguei, Nàstia, Mar, Maria, Belinda, Diana, Hildebrand, Mònica, Valesi, Fany, Lluïseta, Mònica… Poe i Perec.
Lluís Serrasolses
Professor de Llengua Catalana i Literatura
«El mètode paranoic-crític i la trava oulipiana en VIDES POTSER Pseudoconferència-recital amb deliris d’ironia” de Joan Vigó a l’Ateneu Barcelonès organitzat per El Laberinto de Ariadna (12.11.21)
Els rics també ploren: torna ‘El gran Gatsby’ LaBreu publica una nova traducció catalana de la novel·la de Francis Scott Fitzgerald cent anys després de l’aparició en anglès
Francis Scott Fitzgerald (1886-1940) és un dels novel·listes més coneguts dels «feliços vint». Tot i publicar en plena modernor d’entreguerres, l’escriptor nord-americà encara té un to clarament decimonònic en les seves novel·les. Sobretot, tal com es veu a El gran Gatsby, pel que fa al concepte moral, és a dir, allò que el naturalisme porta fins a l’extrem: el destí és el destí, els dolents reben el que es mereixen i ningú no se’n pot escapar. Scott exposa els problemes del capitalisme salvatge, dels diners i de les conseqüències que comporten (particularment als que en tenen: els rics també «ploren»).
La diferència amb els escriptors decimonònics és que Scott no es limita a denunciar i rebutjar, sinó que hi aporta un intent modern de descripció de tota una classe social unida per la mateixa mentalitat i una manera de fer particular. Amb tot, no se salven del fatalisme que hem esmentat perquè la classe dirigent descrita és incapaç, per la força del materialisme, de la ignorància, de la manca d’esperit, de formular alternatives vàlides i justes als sistemes en pugna frontal els anys vint, el capitalisme i el comunisme. L’exemple n’és en Gatsby, que corromp l’ideal del somni americà basat en l’autosuficiència (la força de l’individu) i el «tot és possible a Amèrica». L’argument podria semblar de novel·la rosa. Nick Carraway viu al costat de la sumptuosa vil·la de Jay Gatsby, un personatge enigmàtic sobre la personalitat i les activitats del qual corren els rumors més fantasiosos. Anys enrere, Gatsby es va enamorar de la Daisy, una cosina del Nick, la qual s’havia casat amb el ric i groller Tom Buchanan. A través del Nick, Gatsby retroba la Daisy i aconsegueix convertir-la en la seva amant. Al seu torn, Buchanan també té una amant, la Myrtle. La Daisy atropella la Myrtle conduint el cotxe de Gatsby… i ja no diem res més. Tots aquests fets es donen enmig de grans festes, bandes de jazz i la llei seca, que va fer multimilionaris els mafiosos i els contrabandistes d’alcohol.
I si féssim un cop d’ull a l’Europa Central? El gran Gatsby (1922) és considerada una de les millors novel·les nord-americanes del segle XX. Ho trobem exagerat però explicable gràcies a la perfecció formal, en tots els sentits de l’obra, la seva refinada economia compositiva, on cada detall, cada imatge i cada objecte esdevenen símbols (de fet, és una novel·la curta).
Felicitem LaBreu Edicions per la iniciativa –la nova traducció és de Ferran Ràfols Gesa– i l’encoratgem, igual que a d’altres, per espolsar-nos una mica la sensació de colonitzats eterns, a fer un cop d’ull a la riquíssima literatura europea del mateix període, sobretot la de l’Europa Central.
No hi ha comentaris. Sigues el primer a comentar aquest contingut.
dins la programació de “X Novembre Literari de Sant Just Desvern” presentació de la novel·la EL SETEMBRE I LA NIT de Maica Rafecas amb l’autora i l’editora Ester Andorrà serà al Celler de Can Mata, organitza Cal Llibreter (17.11.21)
L’escriptora Anaïs Nin va sentenciar, per boca de la protagonista d’una de les seves novel·les, que «si no fos per la música, seria possible oblidar la pròpia vida i tornar a néixer net de records». Amb el títol d’aquest article, podem fer-ne la prova: milions de cançons encaixen en l’estructura de taral·leig que hem imprès; al començament de la lectura, cadascú n’hi cantarà una, però, mentre que totes les interpretacions també seran diferents quan arribem al final, aleshores ja es correspondran amb un record concret de cada lector.
Prou que ho sabem, que la banda sonora de qualsevol vivència en representa una de les essències primordials –de bracet amb les olors–, i aquesta és una de les conclusions a les quals arriba la protagonista de Les quatre cambres del cor, novel·la de la pentalogia d’Anaïs Nin que Labreu Edicions va publicant, des del 2011, en traducció de Ferran Ràfols.
L’obertura d’aquest tercer moviment la interpreten una guitarra i un enamorament: Djuna, una dona independent, comunicativa i empàtica, lectora incansable, és seduïda per l’energia terrenal de Rango –un músic que ella té per gitano, i que es debat entre el desig de viure per l’art i el d’esdevenir part de la ‘revolució’ política del moment. Rango malda entre acció i contemplació, entre l’ús de la seva força física per rascar les cordes de la guitarra i l’esquena de l’amant, o per fer la guerra. Instal·lat a París, ens confessa que els poetes li han ensenyat «a no valorar la vida, a pensar que la desesperació era més romàntica, la rebel·lió més noble i que valia més morir que no pas acceptar el que et podia oferir la vida ordinària», però que això no l’atreu, car ell vol viure. Així, passa per la novel·la bregant en aquesta diatriba i essent mig foguera de passió, mig apàtic alcohòlic. La Djuna, igualment, ens explica que ella no ha triat ni bàndol, ni partit, ni dogma, sinó «el somni de l’amor»: la fe en una altra manera de construir les relacions passionals i afectives, sense haver d’inserir-les en l’estructura de cap institució.
Les quatre cambres del cor són plenes de preguntes, idees sobre què són el perill i la seguretat, desitjos mesclats d’estabilitat i aventura –blancs i negres, però sobretot una escala de grisos riquíssima. I un plantejament intuïtiu, clar i simple, contra l’egoisme imperant del món modern: «vivim en un món desarrelat; és com un bosc on els arbres tenen tots la capçada a terra i les arrels gesticulant enèrgicament enlaire mentre es panseixen. L’única solució és començar un món de dos: dues persones poden aspirar a la perfecció, que després es pot escampar a tota la resta…».
La senzillesa amb què Nin planteja alguns dels dilemes més comuns entre creadors i amants, a través d’aquesta història situada en una barcassa que té feines a surar damunt del Sena, és potent i gens pretensiosa. I la conclusió, un interrogant brillant: «cap home ni cap dona sap què en naixerà, del fet de barrejar-se a les fosques; perquè va molt més enllà dels nens, una multitud de naixements invisibles, bescanvis d’ànimes i caràcters, l’aflorament de personalitats desconegudes, l’alliberació de tresors ocults, fantasies enterrades…». Si fa no fa, doncs, com el que succeeix quan llegim la transcripció d’un taral·leig musical: és impossible de saber, a l’avançada, quina tonada recordarà el nostre cervell i quin episodi es detonarà a la memòria. Avui, que la indústria musical insisteix a triar per nosaltres què escoltem a cada moment, està bé que no oblidem que tal vegada la música (com una forma d’amor) és l’única experiència no manipulada –sincera, connectada amb l’individu i el col·lectiu al mateix temps– que conservem.
«Revelacions nostres” Recital amb Laia Llobera i Marta Pessarrodona maridat amb vi de piment. Condueix i presenta Maria Antònia Massanet al Monestir de Sant Cugat al Festival Nacional de Poesia (06.11.21)
divendres 12 de novembre, a les 18 h, «El mètode paranoic-crític i la trava oulipiana en VIDES POTSER Pseudoconferència-recital amb deliris d’ironia» de Joan Vigó
a l’Aula Maria Mercè Marçal, 5a. planta de l’Ateneu Barcelonès, c/Canuda, 6 de Barcelona.
Llovera, és una jove escriptora, que ha publicat poesia, narrativa i també traducció. És doctora en Llengua i Literatura catalanes. Compta amb més de quatre llibres de poesia publicats i ha estat traduïda a l’anglès i l’italià. Ha guanyat diversos premis dels quals destaco el Premi Alella a Maria Oleart i el Premi Pare Colom d’Inca.
Avui parlarem de la 2a edició de la darrera obra poètica, Llibre de revelacions, publicat a La Breu edicions, que compta amb un pròleg de Tònia Passola, on mostra la seva mirada poètica personal.
L’obra està estructurada en cinc parts: alum, una pedra, llibre de revelacions-que dona títol al llibre-, guarden els segles, i temple, en total 47 poemes. Cada part està precedida de cites de diferents autors, entre ells la prologuista però també Ll. Solà, o la poeta i aquarel·lista rossellonesa S. Gay, el filòsof R. Callois, les poetes M. Zambrano o J.Bel. Tot referents relativament actuals, però crec que és especialment reveladora la cita de la poeta mística Lal Ded, del segle XIV. Veiem-ho!
L’autora ens ofereix un bell itinerari pels elements claus de la natura, que van tresquejant els versos, com fan les abelles anant i venint del rusc. Aquest passeig exterior, es mou per un espai recurrent que és el bosc, carregat de simbologia i de màgia,
parlen els arbres entre ells,
ens diu. Dins d’aquest imaginari prenen protagonisme l’escorça, la baia, l’ocell –de plomes i de vol-…, però no us penseu que es tracta de panteisme.
El món màgic del bosc,
remor d’arbres, el vent i els rostres invisibles…
t’omple de frisança, i de respecte, en sentir presències que no veus però que tu lector captes a través de l’autora.
La Boira, un altre element inquietant, embolcallador, protector, generador d’aquesta invisibilitat teva, però també dels altres, esdevé la imatge d’un camí vers el més ancestral.
Lligat al bosc apareix la terra,
una vall virtual originària,
amb la qual l’autora, amb un to mític ens recorda que primer vam ser fang, després va venir l’alè i amb ell l’esperit. Aquesta unió constant entre el tangible i l’intangible omple de bellesa, equilibri i harmonia el llibre.
I mentre llegim, el vent, s’esquitlla per les escletxes dels versos de manera de nou inquietant,
el vent, llebeig de tot enigma
Amb la terra, la presència constant de la pedra, símbol de la duresa, però també de l’adaptabilitat, ja que l’aigua la va amollant a la seva manera junt amb el pas implacable del temps.
L’aigua, també omnipresent, com a font, com aljub, com un roc de glaç, com una deu, com un gorg,
és l’aigua que sap llegir les fonts.
I amb l’aigua, la barca, ran de mar i una picada d’ullet a Joanot Martorell en el joc de paraules ran de mar…nostre amar ( juga com ho fa Tirant en conèixer Carmesina en la mar i l’amar).
Encara l’aigua, amb la presència de les dones d’aigua, en la gorga, i la dona bruixa en el conjur. Tot en la immensitat del bosc, on hi va creuant l’aigua, el foc, el vent, com elements d’un mapa que ens és proper, i que és entapissat d’herbei, de fulles, d’arbres i de flors:
la saviesa de les flors/ la violència de les ones
En aquest mapa d’espai i d’elements clau, hi hem de tenir ben present el pas del temps, sovint marcat per dos moments claus: el dia i la nit.
És un temps expressat amb belles metàfores de l’alba i el crepuscle,
silenci de les albes,
o bé,
nit estelada, càntic antic, …antic foc
i també
les fulles dels segles em germinen a les mans
…nuesa d’instant.
O bé
els meus segles,
conscient que té un temps finit, o bé
guarden els segles,
que és el títol d’una de les parts del llibre. Fixeu-vos doncs com es val sovint del terme segles per parlar del temps, donant al concepte un aire de profunditat, d’eternitat.
No hem d’oblidar l’ésser que viatja pel laberint de la vida, seguint-ne dubtós els diferents camins que se li presenten:
camins… a la sàlvia dels teus arbres…
on els versos esdevenen la guia el missatge del camí, i són:
la memòria del propi trajecte.
Parlem d’un poema riu, doncs? Parlem d’un camí exterior que ens mena a un camí interior que a la vegada transcendeix la vida?
Crec que sí, i que la paraula, esdevé clau, profètica, llum, per expressar l’inexpressable.
L’univers, també és present en l’obra. Sembla que l’autora evoqui un correlat entre el planeta terra i la unió que l’empeny vers el transcendent, com una mena de viatge místic vers ella, i la seva poesia, com un pont d’unió entre els dos mons.
La presència constant de l’infinit, immutable, el paradís de substància infranquejable, aporten una mirada, que contempla amb ulls humans allò que voldríem entendre de l’espiritualitat.
L’infinit, incessant/conjunció.
L’etern que s’oposa al que és finit. I com una remor, als éssers més místics, més tocats per la llum, (il·luminats), se’ls dona la paraula.
És per l’autora, la paraula, la poesia, la pròpia il·luminació? És l’entrada al propi misticisme, a la pròpia espiritualitat? Jo crec que en part l’autora és val de la paraula i el vers per entrar-hi, com si fos aigua que es filtra en aquest baluard d’eternitat.
I a través de l’infinit es valora i es convoca la bellesa, del que l’envolta, al costat de la bellesa dels seus versos:
La bellesaembriagada,
la bellesa que es diu dia
la bellesa que s’acreix,
la bellesa que ens convoca/ inundant el fracàs.
Quan el lector arriba a la tercera part del llibre de revelacions que dona títol a l’obra, troba en l’encapçalament una cita de Lal Ded, això ens fa sospitar que entrarem en un terreny més esotèric, més profund, més interior i més proper a l’esperit.
Ho farem des d’una visió més contemplativa, més mística,… que ens porta a la recerca de la veritat del ser, i també a l’anhel de voler indagar cap on ens dirigeix aquesta part més irracional:
l’ànima té cos de paraula,
diu l’autora.
Potser ella, en els seus poemes, trobarà això que cerca a través de la paraula, que crec que per a ella esdevé l’alè de la seva existència, la manera d’expressar la vivència interior.
A les dues darreres parts ens acosta l’amor i la sexualitat, la descoberta de l’altre i llavors les mans, que han anat recorrent el poemari, ara i aquí, esdevindran protagonistes junt amb la pell d’aquest:
amor senzill d’estam, amor de cimalt -evocant la Victor Català-, amor de terres enllà, amor d’embriaguesa, amor de marges…
I ara, al costat, la naturalesa bategant, i l’espera de la presència de l’altre, llavors
grana la vida,
i en mig del bosc,
els cossos
que es naveguen tan ardents
i uns versos deliciosos com:
venien del jardí de les cent roses
vestits de reïna i de tardor
segellen amb una bellesa exquisida el miracle d’amar.
Tot això reforçat amb un escriure que es val de repeticions i d’anàfores, jocs de paraules, com darga i sarga, i les al·literacions que posen música a l’espiritualitat, a l’enigma de l’univers tan resseguit per les paraules dels seus versos.
Els poemes son breus, de vegades de tres versos, o de dos. El vers és curt, dens, intens.
L’obra s’escriu sempre en present i la majoria de verbs en primera persona del singular, elidint el “jo” poètic, però aquest hi respira. Alguna vegada usa l’imperatiu per donar una ordre al lector:
No oblidis…la saviesa de les flors
la violència de les ones…l’aire que respira…
No hi ha signes de puntuació, i hi senyoreja l’absència de majúscules, només la primigènia forma del significant, que res no et distregui del significat.
Per acabar, remarcar que la força de la seva poètica rau en el conjur de la paraula i de l’ànima, en la cerca de la vida primigènia, -com una pira funerària, símbol del retorn als ancestres-, en la troballa del vell arbre sapiencial, en la presència d’un buit que ho omple tot de sagrat, de bellesa abissal, de set de paraula, de desig poètic, de foc de la lletra,… d’una lírica, la de la Laia, que ho amara tot de veritat cercada en les pedres, en els magmes i els renís, en els boscos, i en les paraules. I tot impregnat d’una bellesa colpidora.
EL GRAN GATSBY de Fitzgerald a Connecticat
el traductor #FerranRàfols (que n’ha fet filigranes) entrevistat per Sebastià Portell Clar Lletra Lligada «fer que un clàssic torni a ser una novetat, posar-li el focus per a que les noves generacions el llegeixin… té molts moments més rics, més decoratius, més barroncs Fitzgerald sap posar moltes capes en el llibre…»
📺
vetllada Gatsbyana a Llibreria Finestres EL GRAN GATSBY de Fitzgerald amb el traductor Ferran Ràfols, Bernat Dedéu i l’editora Ester Andorrà i la lectura en veu alta dels actors Paula Blanco, Nú Miret i Pep Planas.(28.10.21)
Guillaume Apollinaire (Roma, 1880 – París, 1918) d’origen polonès, és un dels més destacats poetes de principis del segle XX, ferm promotor del cubisme, l’orfisme i precursor del surrealisme, va escriure teatre, contes, novel·la i crítica d’art. Va morir víctima de la pandèmia de la grip espanyola del 1918 amb 38 anys després d’haver participat a la Primera Guerra Mundial i d’haver-hi estat ferit per un tros de metralla incrustat al cap (d’aquí la famosa imatge amb el cap embenat).
Durant 16 anys Apollinaire es dedica a la construcció d’aquests Alcohols que es converteixen en una mena de recerca de la modernitat que juga amb la tradició i amb una voluntat de renovació formal de la pròpia poesia de l’autor. El resultat és una simfonia poètica polifònica que explora un munt d’àmbits lírics, des del vers lliure a l’elegia, des de la familiaritat paisatgística renana a l’experimentació, però també el tractament de l’amor i dels seus desenganys i frustracions, que Apollinaire viu d’una manera molt intensa.
Obra cabdal de la literatura occidental, Alcohols ens arriba ara per primera vegada en versió complerta de la mà del poeta Andreu Gomila, autor dels poemaris Un dia a l’infern dels que són, Diari de Buenos Aires, Aquí i ara, Carrer dels dies i Felanitx. Ha traduït E. M. Cioran i Nathacha Appanah, i prepara una traducció de Delmore Schwartz.
Manel Ollé (Barcelona, 1962) és professor d’estudis xinesos a la UPF i d’escriptura literària a l’Escola Bloom. Ha publicat els llibres de poesia De bandera Liberiana, Mirall negre, Bratislava o Bucarest i és l’editor de Combats singulars: antologia del conte català contemporani. Escriu sobre llibres en diferents mitjans i sobre història i cultura xineses. Ha traduït L’obra mestra desconeguda de Balzac, El sentit de la literatura de Gao Xingjian i, juntament amb Chün-chün Chin el recull Contes estranys del pavelló dels lleures de Pu Songling. Ha antologat i traduït Pedra i pinzell. Antologia de la poesia clàssica xinesa.
Un grapat de pedres d’aigua és un aplec de haibun, composició oriental composta d’una prosa poètica seguida d’un haiku, a mode de coda. Però Ollé porta el haibun al seu territori, i allí on hi havia lírica pura i excelsa ara hi trobem una escriptura amb forta càrrega experiencial, urbana i de la quotidianitat cercant una bellesa que no sigui un simple decorat, que ens faci prendre consciència del pas del temps, de la fragilitat de tot, de la realitat complexa i violenta, de la voluntat d’aturar l’acció per crear l’instant màgic on ha de néixer el poema.
per celebrar els 8 anys de la llibreria No Llegiu Joan Vigó dient “El mètode paranoic-crític i la trava Oulipiana a VIDES POTSER. Pseudo conferència-recital amb deliris d’ironia.” a No Llegiu (24.10.21)
NOSALTRES FOC recital de Mireia Calafell i Pol Guasch amb música d’Adriano Galante a l’Espai Plana de l’Om dins la programació de TOCATS DE LLETRA. (24.10.21)
dins el cicle “Poesia als parcs” recital i música a càrrec de Nunavut, amb Silvie Rothkovic i Jan Garrido. En el marc del cicle Notes a la Cabanya (23.10.21)
club de lectura VIDES POTSER de Joan Vigó amb l’autor l’editora Ester Andorrà a la sala El Pedró de Cornellà de Llobregat organitza la llibreria El Pati Blau (23.10.21)
presentació del poemari TOTA FLOR SENSE COSSIOL de Joaquim Cano guanyador del Vè Premi Francesc Garriga a la Sala Ponent de l’Auditori i Centre Cultural de la Mediterrània de La Núcia (22.10.21)
“El paisatge sempre és interior” amb Antònia Vicens, Toni Moreno, Joan Duran i Ester Andorrà. Estrena del documental en commemoració del 80è aniversari d’Antònia Vicens, dirigit per Toni Moreno i coproduït pel PEN català i Mallorca literaria al Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat (20.10.21)
Dissabte 30, a les 19 h, CERCATASQUES POÈTIC amb carla Fajardo Martín, andrea ambatlle, Marc Freixas, salvador Giralt, Anna Pantinat, Joan Vigó i la música d’Ian sala
Espai Plana de l’Om Plana de l’Om, 6 Manresa
Coordinació literària: Sònia Moya Organitza: Tocats de Lletra
Podeu adquirir les invitacions a les taquilles del Teatre Kursaal.
dimecres 27 d’octubre, a les 19 h, al Festival TOCATS DE LLETRA
«TOT REIVINDICANT JORDI CUSSÀ» amb Llorenç capdevila i Matthew Tree
Una conversa entre Llorenç Capdevila i Matthew Tree a l’entorn de l’amic i l’escriptor, au- tor d’una obra extensa i molt personal, encara no prou coneguda ni reconeguda, malgrat el reconeixement recent i unànime de la crítica.
Espai Òmnium Manresa c/Sobrerroca, 38 Manresa
Cal inscripció prèvia a: bages@omnium.cat
Organitza: Òmnium Bages-Moianès i Tocats de Lletra
VIDES POTSER de Joan Vigó a FetaMidaTV, minut 1:43
«VIDES POTSER confirma aquesta voluntat del Joan de sortir del que estem habituats, com a paisatge, en la literatura catalana, recupera aquest personatge amb un punt de melancolia, el gust pels llocs complicats amb un aire retro amb un toc noir » Míriam Cano
El Gran Gatsby, Francis Scott Fitzgerald, LaBreu Edicions, 2021
Més enllà de la festa
Segurament, la millor forma d’acostar-se a un clàssic —tant si és (molt) antic com si és (més o menys) modern, com si és (més o menys) contemporani és oblidar-se que ho és, és perdre-li el respecte.
Perdre el respecte (quasi) reverencial que acostumen a tenir a aquestes obres. Respecte que ens du, o bé a llegir-les d’una manera especial, o bé, en el pitjor dels casos, a no llegir-les, intimidats. La qual cosa ens priva del goig que ens podrien aportar.
El Gran Gatsby (The Great Gatsby), de Francis Scott Fitzgerald, publicat per LaBreu Edicions, en traducció de Ferran Ràfols Gesa, és un d’aquests llibres que, tot i que encara no ha complert els cent anys, els complirà el 2025, s’ha convertit en un clàssic.
O el que és el mateix, en un llibre d’aquells que tothom hauria de llegir. I que, per tant, gairebé ningú no llegeix. Que tan sols és llegit per obligació, quan algun institut l’incorpora com a obra prescriptiva.
(Fins i tot, en aquest cas, no acostuma a ésser llegit, atès que sempre és més fàcil veure’n la pel·lícula que llegir-lo).
Per què l’hem de llegir?
La pregunta, doncs, potser seria: per què l’hem de llegir? I la resposta no pot ésser més senzilla: no l’hem de llegir. No l’hem de llegir, perquè no hi ha, no hi pot haver, cap llibre que hàgim de llegir, cap llibre que ens calgui llegir per obligació.
Els llibres —com tot el que paga la pena en aquesta vida— els hem de voler llegir. Ens ha de venir de gust fer-ho. Hem de sentir-nos-hi cridats. Han de formar part del nostre lleure, del nostre goig lúdic. Hem de (voler) gaudir-los.
Comunicatiu d’un manera callada Dit —més exactament, establert— això, el primer que crec que convé dir d’El Gran Gatsby és que és un llibre que ens diu molt més del que no sembla dir-nos. Ja ens ho adverteix el narrador en primera persona, Nick Carraway, al tercer paràgraf: “[el meu pare i jo] sempre hem sigut inusualment comunicatius d’un manera callada[1]” (p. 15).
Si no anem amb compte, si no li prestem l’atenció que mereix, si no llegim com s’ha de llegir, tenint ben i ben present que en la literatura literatura —i és ben lamentable que calgui que ens hi referim així, per entendre’ns— si no aprenem a llegir o a veure entre línies, si no som capaços d’anar (molt) més enllà del que s’escriu o se’ns diu —per (provar d’)expressar-ho amb més precisió, del que sembla que se’ns diu— de la missa (literària) ens n’estem perdent, almenys, la meitat. I no pas la meitat menys important o destacada.
Les festes (no) ho són tot En entrar en el món del Gran Gatsby, en aquest món de festes i de trivialitat, on les aparences ho són tot, on hi predomina el dolcce far niente, on l’ociositat més desacomplexada i desvergonyida fa la impressió de dominar-ho tot —on “[la mansió d’en Gatsby] era colossal des de tots els punts de vista[2]” (p. 19), on les fetes i l’ostentació són el centre de tot, on “la música de casa del veí m’omplia les nits d’estiu[3]” (p. 53), on “homes i noies anaven i venien com papallones nocturnes als seus jardins blaus, entre xiuxiuejos, xampany i estrelles[4]” (Íd., els subratllats són meus)— no podrem sinó pensar que no en traurem res, d’aquest món tan superficial i que sentim tan poc nostre.
Una idea que se’ns farà encara més present si anteriorment hem vist la pel·lícula de l’any 1974, protagonitzada per Robert Redford o la del 2013, per Leonardo DiCaprio, on, sobretot en la segona, el substrat que dóna força i pes a la novel·la s’ha deixat, expressament, de costat.
És per això que , de la mateix manera que ja advertia, al començament, que el que més convenia era oblidar-se que es tracta d’un clàssic, també convé, en llegir-la, deixar de costat qualsevol imatge preconcebuda que en pugem tenir i deixar-se seduir pel que llegim.
Si ho fem, si ho aconseguim, ens adonarem que Fitzgerald no és, en absolut, un autor superficial. Que, tot parlant-nos de les festes de Gatsby ens està parlant de l’únic que compta: de la vida. D’aquesta vida que tots els éssers humans, siguem com siguem, compartim. De la vida que ens fa ser com són. D’aquesta vida que ens fa ésser, alhora, tan iguals i tan dissem dissemblants.
[1] “[my father and I] we’ve always been unusually communicative in a reserved way”. “[el meu pare i jo] sempre hem estat excepcionalment comunicatius, bé que d’una manera reservada”, segons la traducció de Ramon Folch i Camarasa, Edicions 62, 1972, p. 7)
[2] “[Gatsby’s mansion] was a colossal affair by any standard”. “[La mansió de Gatsby] era un edifici colossal, qualsevol que fos el patró amb el qual es volgués comparar”, p. 11).
[3] “There was music from my neighbor’s house through the summer nights”. “Les nit d’estiu, de la casa del meu veí brollaven onades de música”, p. 43).
[4] “In his blue gardens men and girls came and went like moths among the whisperings and the champagne and the stars”. “Als seus jardins blaus, homes i noies anaven i venien com papallones nocturnes entre els xiuxiueigs i el xampany i les estrelles”, Íd.).
Tast editorial d’EL GRAN GATSBY de Fitzgerald a Catorze
El meu pare em va donar un consell
Cal una esperança infinita, per guardar-se de fer judicis
F. Scott Fitzgerald cap al 1920. Foto: Domini públic / Wikimedia Commons
Francis Scott Fitzgerald (St. Paul 1896–Hollywood 1940) va créixer en una família catòlica irlandesa. Va abandonar la carrera universitària a Princeton el 1917 per allistar-se a l’exèrcit, sense arribar a lluitar al front de la Gran Guerra. Va publicar la seva primera novel·la, En aquest costat del paradís, el 1920, l’any en què es va casar amb Zelda Sayre, amb qui va viure entre Nova York, París i la Riviera un opulent estil de vida, durant una dècada. Va escriure cinc novel·les, una inacabada, i més de cent seixanta relats.
Quan El Gran Gatsby va arribar, ell era famós. I a la seva manera, aquesta novel·la (la seva tercera) coneix el parany de la celebritat i les seves conseqüències. Va passar els anys trenta a Hollywood, amb dificultats financeres, escrivint relats, guions per a la Metro-Goldwyn-Mayer i intentant acabar la seva darrera novel·la. Alcoholitzat, va morir d’un atac de cor als quaranta-quatre anys. Us oferim un fragment d’El Gran Gatsby, en la traducció que Ferran Ràfols Gesa n’ha fet per a LaBreu Edicions.
Foto: Catorze
Quan jo era més jove i més vulnerable, el meu pare em va donar un consell que sempre més he tingut al cap.
«Quan tinguis ganes de criticar algú», em va dir, «recorda que no tothom ha tingut els privilegis que has tingut tu».
No va dir res més, però sempre hem sigut inusualment comunicatius d’una manera callada, i vaig entendre que el que provava de dir-me anava molt més enllà. En conseqüència, tendeixo a guardar-me de fer judicis, un costum que m’ha obert tota una colla de personatges peculiars i que m’ha fet caure en mans d’un bon grapat de ploms consagrats. Els cervells anormals detecten molt ràpidament aquesta qualitat quan es presenta en les persones normals i no triguen a enganxar-s’hi, i és per això que a la universitat se’m va acusar injustament de ser un calculador, perquè coneixia les penes secretes d’homes feréstecs i desconeguts. La majoria d’aquelles confessions no eren buscades: sovint he fet veure que tenia son o he fingit una lleugeresa hostil quan un senyal inconfusible m’anunciava que una revelació íntima bategava a l’horitzó; perquè les revelacions íntimes dels joves, o si més no els termes en què les expressen, acostumen a ser purs plagis o pateixen els estralls d’alguna omissió evident. Cal una esperança infinita, per guardar-se de fer judicis. Encara ara tinc por de perdre’m alguna cosa si oblido que, com insinuava presumptuosament el meu pare i com presumptuosament repeteixo jo, hi ha un sentit elemental de la decència que no es reparteix equitativament en el moment de néixer.
dijous 21, a les 19 h, Presentació del Cicle-Homenatge Cussà a la Llibreria La Tribu
i la programació dels clubs de lectura que se celebraran els propers mesos
– Primera Sessió: Formentera Lady. 30 novembre 19h. Sessió conduïda per Ester Andorrà (LaBreu) – Segona Sessió: Contes d’onada i tornada. 25 de gener a les 19h. Sessió conduïda per Matthew Tree – Tercera Sessió: Les Muses. 31 març 19h . Sessió conduïda per Jordi Puig (Comanegra).
Lliberia La Tribu, c/Pons i Gallarza, 30 Barcelona
EL GRAN GATSBY de Fitzgerald a l’Irradiador d’Icat FM
» a mi em sembla que EL GRAN GATSBY també té aquesta contundència del relat curt a cada capítol, fa una conclusió cada vegada, cada vegada quan s’acaba una de les escenes hi ha una reflexió poderosíssima… una reflexió molt profunda sobre el pas del temps, la condició humana, sobre l’ambició, i sobre la joventut sobretot » Míriam Cano
Els protagonistes de Sergei Dovlàtov confessen que els hauria agradat sentir-se atrets per gent sensata i equilibrada, modèlica, en canvi —reconeixen no massa afligits— sempre acaben enmig de la xusma més variada, amb predilecció per borratxos, poetes neuròtics i delinqüents. “Mil vegades vaig fer amics decents, però mai no em va anar bé. Només em sentia segur en companyia de salvatges, esquizofrènics i escòria”. És l’autor qui subscriu aquests principis, o bé qualsevol dels personatges en què projecta les seues inestables i caòtiques vivències. De fet, tan al·lèrgic a dogmes i creences, Dovlàtov acceptà des de ben prompte un manament innegociable: lluitar per ser un escriptor a qualsevol preu i convertir-se ell mateix en el tema central de les seues narracions. Les adversitats que sofrí sota la dictadura soviètica, les incursions en el periodisme oficialista, ocupacions inclassificables, el treball de vigilant en un camp de presoners, amors i fracassos sentimentals, l’exili a Nova York a un barri on s’han instal·lat altres emigrants russos, amb tot aquest acolorit catàleg Sergei Dovlàtov munta escenes i acumula anècdotes, rescata fragments del passat i els reinventa amb l’únic criteri de l’addicció a la literatura. “Miraré d’exposar la meua biografia creativa d’una manera embolicada, extensa i inconnexa”. Entre caricatures i situacions extremes, amb el material estrambòtic i grotesc que constantment segrega la realitat, l’autèntica pugna —vital i artística— és la que manté l’autor amb la imatge més o menys deformada que li retorna l’espill.
Hi ha un propòsit compartit en els llibres de Dovlàtov, certa inèrcia a l’hora de planificar les històries: una línia narrativa i temporal que es disgrega en petits relats, quadres estàtics i descripcions breus amb llampecs inesperats, el retrat de criatures extraviades i nàufrags, diàlegs fulgurants amb colps d’efecte, sarcasmes i desafiaments al lector. Descripcions molt condensades —jocs de llums i sons—, algun adjectiu hipnòtic i una prosa molt física en què la tensió del fragment no decau malgrat la dispersió i l’encadenament de detalls. És per això que les seus novel·les també funcionen com un conjunt de contes i a l’inrevés, les narracions de Dovlàtov poden encaixar com a capítols que en algun moment s’han després d’un argument més extens. En aquest sentit, el mecanisme amb què l’autor es troba més còmode per a desplegar els seus recursos és el de La maleta, quan el protagonista recupera als EUA antics objectes que ja quasi havia oblidat i que serveixen de detonant per a dissenyar cada seqüència. “Ara vesteixo malament. Però abans encara vestia pitjor”, afirma el protagonista en recordar com aconseguí roba de primera qualitat per part de l’editor garrepa del diari on treballava, ja que el KGB li havia encomanat la missió de recollir informació d’un espia a partir d’una entrevista simulada. Uns calcetins, un barret, un cinturó amb una amenaçadora sivella metàl·lica, uns guants d’una disfressa, uns botins d’un dirigent local del Partit, aquestes peces que descobreix en una vella maleta representen les escasses possessions que l’acompanyaren en abandonar l’URSS i que ara són una mena de relíquies per a escriure unes memòries agrupades en forma de relats. Unes experiències trenades a partir d’un autoretrat desenfadat, irreverent, amb un llenguatge directe i viu despullat de qualsevol retoricisme, i amb qualificacions llançades sense miraments que ens mostren un protagonista capaç de sobreviure a les proves més insòlites.
Tripijocs i mercat negre, un escultor veterà que pot tallar una figura de Lenin amb els ulls embenats, nits submergides en vodka, vagareigs sense rumb amb amics circumstancials que sempre acaben amb algú estomacat. Dovlàtov activa el record d’uns anys en què l’única forma d’eludir un règim policíac i sòrdid —construït sobre un catecisme de mentides— era una mena de rebel·lia existencial, trobar junt a éssers marginals, amb alcohol i converses excessives, una escletxa de llibertat. El passat soviètic i el present a Amèrica s’entrecreuen: “Va nàixer el nostre fill. Va créixer i va començar a fer l’animal”, apunta l’autor abans d’endinsar-se en un dels episodis més íntims, quan conegué la seua dona Lena i passaren uns anys basats en la indiferència de l’un cap a l’altre, “la forma més sòlida d’unió”. Les separacions, la degradació de les relacions i el comportament maldestre del protagonista són moments més reflexius intercalats entre situacions delirants que ens acosten a un Dovlàtov més sentimental i vulnerable.
Afirma l’autor que després de deixar l’URSS l’única obsessió en els seus escrits era reflectir com veia el món rus, fins i tot en l’exili. Els seus personatges, a una banda i a una altra de l’oceà, són estrictament russos. En L’ofici, a través d’anotacions breus, Dovlàtov reconstrueix com s’inicià en la literatura i el periodisme, amb bons retrats sobre el grup d’escriptors contestataris o del seu amic Joseph Brodsky. “M’havia convertit en un jove autor progressista. És a dir, que no em publicaven res”. Però sobretot subratlla —amb el seu estil vivaç i desacomplexat— la xarxa d’interessos i narcisismes dels aspirants a artistes, amb predomini de falsos aduladors, sequaços, delators i mediocres que es comportaven amb una supèrbia indissimulada. Ara bé, en dibuixar tota aquesta fauna, Dovlàtov no cedeix ni a la rancúnia ni a la venjança, i en les seues narracions opta per un humor càustic i, de vegades, compassiu. L’acidesa es combina amb la comprensió d’uns personatges maltractats per un període històric ombrívol i sinistre, sense atorgar-se en cap circumstància la condició de jutge.
Arriba als EUA i abans de col·laborar en els diaris de l’emigració decideix practicar una de les seues activitats preferides: “Com correspon a un home de lletres rus, em vaig passar sis mesos al sofà”. En la segona part de L’ofici ressegueix les picabaralles de dos publicacions d’exiliats, i en algunes de les millors pàgines repassa les negociacions temeràries per a tirar endavant un nou diari en llengua russa després de trobar un inesperat mecenes. El retrat dels bergants que formen part de la petita redacció irradien una prosa engrescada i feliç, en què el protagonista no s’està de reconéixer que fou la millor època de la seua vida, amb una descripció efusiva de com aconseguiren un local, la maquinària i els ordinadors, a més de consignar l’entusiasme dels col·laboradors i l’odi inextingible dels qui foren rebutjats. Això sí, quan obri una carta que ha eixit clandestinament de Rússia li remou les entranyes perquè recorda a l’autor que, malgrat els seus futurs triomfs i una nova vida, no ha d’oblidar quin és el seu país i quins són els seus orígens, els antics companys —poetes humiliats, dropos i bevedors sense fre— que encara són perseguits per un règim abjecte.
Un dels principals motius que travessa l’obra de Sergei Dovlàtov és la dificultat per a publicar les seues narracions, primer a l’URSS i després a Amèrica —quan per fi li accepten uns contes a The New Yorker—, reiterades negatives que no aconseguiren desactivar l’obstinació de veure els seus manuscrits en forma de llibre. És amb aquesta sensació de derrota d’estar perseguint al llarg de vint anys que un editor aposte pels seus relats que Borís Alikhànov —un dels alter ego de l’autor— decideix treballar de guia de les instal·lacions dedicades a Puixkin com a emblema nacional. En El parc consigna els criteris absurds de mitomania que governen el recinte construït per a admiració del poeta, i retrata amb contorns vidriosos els recorreguts i les explicacions que ha de donar als turistes. El llogater de la casa ruïnosa on dorm el protagonista s’ajusta als personatges predilectes de Dovlàtov: militant de la beguda a qualsevol hora, malparlat i que s’expressa amb frases mutilades, excèntric en totes les seues reaccions, agressiu i de llàgrima fàcil. Fins que apareix la dona d’Alikhànov i li anuncia que vol anar-se’n de Rússia amb la filla, i ell explica abatut que no pot donar eixe pas ja que és un escriptor en rus i que als EUA no li interessarà a ningú la seua obra. La indecisió l’obliga a refugiar-se en l’alcohol i en sorolloses batusses, fins que un policia l’amenaça: “el teu expedient és més gruixut que el Faust de Goethe”. La fragilitat, l’aprensió a abandonar el país i la seua tendència innata a empitjorar les situacions i desaprofitar les oportunitats són recollides amb una ganyota de desconcert, amb el to antitranscendent que és la marca de Dovlàtov, tant pel que fa a l’autoretrat com a l’hora de reproduir l’ambient hostil i les contrarietats que patí la seua generació. Quan se sent més assetjat, és quan emergeix l’escriptura més incisiva i arriscada, amb una declarada aversió a les qualificacions solemnes i emfàtiques.
Potser siga La zona l’obra que més s’allunya dels punts de referència habituals en Dovlàtov. Encapçalat cada capítol per una carta a l’editor en què li comenta els motius i les impressions que motivaren cada història —amb observacions sobre el procés d’escriptura—, des d’un inici el narrador remarca que el seu objectiu és diferent del de Soljenitsin o de Xalàmov, la denúncia i les mostres quotidianes de l’horror concentracionari. El protagonista de La zona és destinat com a vigilant a un camp de presoners i de seguida reconeix que entra en contacte amb una altra veritat, una alteració completa de l’escala de valors. Però l’escriptura de Dovlàtov no és moral ni una recreació en la crueltat, sinó que accepta que la literatura ha esdevingut en aquest marc un pur complement de la vida, ja que arriba un moment en què comprova la semblança entre guardes i reclusos, comportaments i gestos que revelen que “a totes dues bandes s’estenia un món sense ànima”. Lladres que no abaixen els fums malgrat passar temporades en aïllament, bordells improvisats, vigilants sàdics que ploren per qualsevol nimietat, un delinqüent que ha esquivat la mort en moltes ocasions i que la seua fi arriba per un accident estúpid al bosc. L’autor queda captiu d’aquest retorn al primitivisme humà que es percep també en el llenguatge del camp, esquerp i críptic, contundent sense necessitat d’alçar la veu, amb elements fixos i variacions dignes d’un artista, impossible d’imitar més enllà d’aquelles reixes. Dovlàtov apunta —un fet cabdal en la seua trajectòria— que quan l’enviaren a vigilar aquesta presó algú tenia moltes ganes que es convertira en escriptor.
És en la recreació de les peripècies dels exiliats russos a Amèrica quan l’autor es deixa dur per una prosa més festiva, amb escenes cosides a un ritme accelerat entre acudits i una clara predilecció per l’esquetx. En La filial el director d’una ràdio l’envia a Califòrnia a cobrir un simposi sobre Rússia, una mena d’eleccions entre eslavòfils i liberals per a triar un govern d’emigrats. La llista de personatges que hi desfilen és el territori on Dovlàtov s’ho passa francament bé: un periodista que fuma sense parar i que no compra mai tabac, un taxista que havia estat reclús quan el protagonista era guàrdia del camp, ponents del fòrum pomposos i irritats quan pugen a la tribuna d’oradors. Fins que apareix la seua exdona Tàssia i la narració es trasllada a l’època en què es conegueren a Leningrad, com s’enamorà bojament d’ella i la seua vida s’esllavissà cap a la catàstrofe, consumit per la gelosia, els deutes i l’abandonament de la universitat. “Què has de fer quan la sensació de felicitat comporta inevitablement un presagi de desgràcia?”. Tot i que menysprea el cercle d’amics de Tàssia —cultes, esnobs i despreocupats—, l’autor reconeix que feia tot el que podia per a agradar-los, sol·lícit als seus capricis. Després d’aquest viatge al passat, la Tàssia que apareix al seu hotel és una dona tempestuosa, sense diners, que el primer que fa és demanar xampany i caviar a l’habitació i regalar un gos al protagonista. Una dona que sap que li durà problemes i que destrossarà la seua precària estabilitat, però amb qui es quedaria si ella li ho demanara —conclou resignat—, malgrat l’inevitable pas cap a l’abisme.
“M’agraden aquestes dones: perdudes, desesperades, desvalgudes i desvergonyides”, afirma el narrador de L’estrangera, una novel·la en què la protagonista, Marússia, és filla de dos empresaris de la nomenklatura que disposaven de tots els privilegis dels dirigents soviètics. Educada en una elitista escola d’art i amb debilitat per la sofisticació, Marússia tingué mala sort en l’amor, fins que es decidí a deixar enrere el seu país i aterrar a Amèrica. El centre del relat oscil·la entre la facilitat per a complicar-se la vida de Marússia —amb un nóvio porto-riqueny i el lloro Lolo— i els personatges secundaris i els miniepisodis que l’autor reuneix des de la cantonada de la papereria del carrer 108. Un pintor especialitzat en el ministre Molotov que després no reeixí amb Khrusxov ni Bréjnev i es convertí en abstraccionista i borratxo, un estudiós científic del sexe soviètic, un llibreter de vell sense èxit, un agent immobiliari que li plouen els diners sense moure un dit, o un opositor que troba a faltar la dictadura comunista i els òrgans de repressió perquè ara ja no té res a què enfrontar-se. És el Dovlàtov més dinàmic i de pinzellada ràpida, amb dibuixos que sempre mostren un relleu inesperat. “Guanyo uns set-cents dòlars per setmana. D’aquests, sistemàticament me’n bec dos-cents”, diu un dels canalles que orbiten al voltant de Marússia i que l’autor fa entrar i eixir —divertit— d’un costat a l’altre de l’escenari.
La mordacitat i les rialles sobtades són un dels punts forts de Dovlàtov, però de vegades també el seu llast, com en alguns finals precipitats, repeticions d’escenes que semblen grapejades i deixades caure enmig de l’argument. En El recull assistim a la impetuositat narrativa de l’autor, amb bons contes que porten el seu segell i altres una mica més fatigats. Però alhora es percep la voluntat d’exploració de l’autor, com en “Vam quedar i vam xarrar una mica”, en què la tonalitat és diferent d’altres relats: un home gris es casa amb una dona atractiva i amb el cap volat, fins que el matrimoni entra en un carreró sense eixida i ell decideix emigrar als EUA. Allí prospera en els negocis i descobreix que la seua il·lusió és tornar a Rússia i aparéixer davant de la seua exdona com un triomfador, fins i tot assaja les frases que dirà i la forma de comportar-se. Un desig de buscar altres vies narratives que també és present en “La vida és breu”, paròdia de la visita d’una admiradora a un escriptor que acaba de complir setanta anys, amb clares referències a Nabòkov, on destaca la imitació de la veu altiva i l’instint provocador de l’autor de Lolita. Una efervescència i inquietud que es manifesten en la varietat de registres d’El recull, i com assenyala Dovlàtov sobre la literatura: “És una professió que no s’escull. És ella qui tria la persona. Això passa o no passa”.
L’ànim de transgressió constant es fa evident en El compromís, la voluntat de destapar les falsedats d’una dictadura amb capítols introduïts per les cròniques oficials que escrivia per al diari Estònia Soviètica i, a continuació, el contrast del que succeí realment amb els protagonistes de les notícies. Diners precaris, una festa improvisada a casa d’una mecanògrafa, carreres de cavalls, bevedors, pinxos, mentiders i oportunistes, la pintura del món del periodisme —un cinisme depredador— no deixa ningú exempt dels colps de boxa de l’autor. Si de cas, un dels moments culminants d’El compromís és l’entrevista a una dona d’una granja estatal que ha batut el rècord de munyidora de vaques i que representa un exemple heroic per als dirigents comunistes. L’enterro esperpèntic del director de la televisió local —vodka al furgó fúnebre, confusió de cadàver, una corbata improvisada per al difunt— exhibeix els dons pugilístics de Dovlàtov, amb una filosofia adaptada a cada moment per a poder alternar dos vides paral·leles, la ficció del règim i la impossibilitat de maquillar el que veia cada dia.
Quan un dels seus personatges afirma que és jueu, l’interlocutor intenta que no se senta incòmode i etziba: “Els kazakhs són cent vegades pitjor”. L’antisemitisme del govern, de l’associació d’escriptors, de farsants i d’intel·lectuals a Rússia apareix sovint en els seus escrits. Dovlàtov es definia com a mig jueu, tal com desplega en Els nostres, el llibre més personal on retrata tota la seua tribu. Una mare que exercia de correctora i actriu, un pare que en el teatre “es passava dies sencers inventant bromes. I aquesta ocupació, com és ben sabut, priva les persones de tota espurna d’optimisme”. Encara que el seu cosí Boris és el personatge que millor il·lustra les afinitats de Dovlàtov, estudiant i treballador exemplar que sempre cometia alguna il·legalitat, i cada volta que ascendia socialment amb un càrrec de responsabilitat tornava al jutjat i era empresonat. La millor prosa de l’autor la reserva per a descriure el caràcter seré i enigmàtic de la seua dona Lena, amb comparacions que esquiven els elements convencionals: “Tenia la mirada freda i dura com la cantonera d’una maleta”.
Observa Xènia Dyakonova en Apunts de literatura russa que si alguns dels grans noms —Tolstoi i Dostoievki— estan posseïts per les idees i la necessitat d’elaborar un discurs filosòfic, en Dovlàtov aquest imperatiu queda soterrat i dissolt entre tots els seus personatges i els episodis estrafolaris que aplega en els seus llibres. I és que en aquest autor prima l’estratègia del supervivent, amb mirades còmplices a Txèkhov —el to baix i la importància dels petits detalls— i a la realitat màgica de Gógol, a les sàtires de Zósxenko o d’aquella parella inclassificable d’humoristes que foren Ilf & Petrov. El pols narratiu l’emparenta amb la concisió descriptiva i els diàlegs de Hemingway, un autor que rep en les seues pàgines explícits homenatges i, també, alguna bastonada. L’estil de Dovlàtov desobeeix normes i cànons, llevat —potser— d’una premissa que anava més enllà dels límits de la literatura. “O sigui, que l’única arma per a combatre l’estat soviètic és l’absurd”.
«CONY. Cal oblidar Nova York», a escena
el relat de Sebastià Portell al volumet LA RECERCA DEL FLAMENC juntament amb Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó, que avui el meu conte «CONY. Cal oblidar Nova York» prèn vida en escena amb Monica Fiol i Maria Rosselló, i els còmplices necessaris el Teatre Sans.
Per als que durant molts anys vam prioritzar el coneixement d’obres musicals respecte al d’altres manifestacions d’això que coneixem com a Humanitats, cert és que algunes referències indiscutibles de la literatura nordamericana, com ho pot ser un Francis Scott Fitzgerald (1896-1940), les vam conèixer, per dir-ho d’alguna forma, d’esquitllada o de manera força grotesca i estranya. Clar que una cosa és haver-ne sentit a parlar o llegit el seu nom alguna vegada i una altra, força diferent, haver llegit a consciència l’obra d’un autor. La meva manera de conèixer Francis Scott Fitzgerald va estretament relacionada al visionat de l’extraordinari film de Jaime Chávarri (1943) El desencanto (1976) on apareixia un Juan Luis Panero amb alguna copa de més, cosa gens estranya en ell, on mostrava les fotos dels seus escriptors de capçalera: Kavafis, Jorge Luis Borges, Albert Camus i Francis Scott Fitzgerald. Després d’anomenar el seu nom, no es podia estar-hi d’afegir: «alcohólico. As myself….».
Introduir-se en la lectura d’El gran Gatsby ja no és tan sol un exercici de lectura de la més gran novel·la d’un dels representants més brillants de l’anomenada Generació perduda, segons Hemingway «el millor de tots nosaltres», sinó una invitació implícita a realitzar un exercici de projecció sobre el nostre present. Ho hem de dir quan abans millor: la força arquetípica de la història és susceptible de trobar la seva correspondència en el nostre present actual. ¿O no és veritat que vivim en una època hedonista abocada a les ambicions desmesurades i a la desesperació vital per la fi d’un estil de vida?
Tenim ara, a Catalunya, una gran oportunitat de retrobar-nos amb la coneguda història de Jay Gatsby, aquell home que ho té tot des de la dimensió externa, però no des de l’esfera dels seus secrets més amagats que són els que expliciten el misteri que envolta la seva vida entroncat per una obsessió silenciosa que amarga la seva vida. Un no pot deixar d’adonar-se que mai com, en aquesta època tragicòmica com la que vivim, ha estat tan adequat i necessari rellegir El gran Gatsby. I per fer-ho possible, exquisidament, LaBreu Edicions acaba de publicar-ne una edició amb una traducció de Ferran Ràfols Gesa que, a judici del sotasignant, està condemnada a reemplaçar la referencialitat que fins ara tenia la de Ramon Folch Camarasa. I no pas per menysteniment de la de Folch sinó per l’adopció de Ràfols d’un estil viu, desimbolt i amb ritme que reflecteix i presenta a la perfecció la tragèdia que palpita al darrere de la novel·la. La seva lectura ens insta, de fet, a posar-nos a reflexionar en aquells fragments fitzgeraldians que, tanmateix, extrets fora del context original de la novel·la, són autèntiques perles de saviesa i situen a Scott Fitzgerald com un autor lúcid i profund. Com ja ha dit algú: algunes de les seves frases queden enregistrades per sempre a les nostres memòries. Possiblement, una de les més conegudes és la que trobem just a l’inici de l’obra:
«Quan tinguis ganes de criticar algú, recorda que no tothom ha tingut els privilegis que has tingut tu».
Només aquesta sola frase ens dóna per meditar-hi i reflexionar-hi durant una bona estona. I possiblement aquesta estona esdevingui la pedra angular ja no tan sols per ajudar-nos a desxifrar el sentit últim del Gatsby sinó també del nostre present. La lliçó és clara: quan critiquem hauríem de tenir en compte com l’altre no ha disposat dels nostres privilegis, de les mateixes oportunitats o, fins i tot, de la capacitat de conèixer la pròpia frase. I és que com se’ns assegura unes línies més avall de la frase: «Cal una esperança infinita, per guardar-se de fer judicis…».
Quan falten pocs anys per al cententari d’aquesta novel·la, l’esmentada editorial dins la seva intensa i apassionant col·lecció de «la intrusa», ens llega la magnífica edició d’un veritable clàssic que el crític i premi Nobel T.S.Eliot ja va definir com «el veritable primer pas endavant fet per la narrativa nordamericana des de Henry James». Llegir aquesta edició desperta una empatia i un reconeixement majúsculs al seu traductor i a la seva editorial. La nostra enhorabona!
Destaquem alguns dels recitals del 21a edició Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat que tindrà lloc del 13 d’octubre al 7 de novembre de 2021.
Divendres 14, a les 19 h , a La Unió “Després de Ferrater” Amb Matilda Vidal de Llobatera, Marc Romera i Jordi Cornudella. Coordina Andreu Gomila. Estrena de les càpsules enregistrades amb els poetes Jaume Coll Mariné, Marc Romera, Xènia Dyakonova, Sebastià Alzamora, Guillem Gavaldà, Maria Cabrera, Blanca Llum Vidal, Josep Pedrals i Silvie Rothkovic. Inscripció prèvia a https://www.eventbrite.es/e/entradas-fnp-despres-de-ferrater-164950743113
Dimecres 20, a les 19 h, a La Unió “El paisatge sempre és interior” Amb Antònia Vicens, Toni Moreno, Joan Duran i Ester Andorrà. Estrena del documental en commemoració del 80è aniversari d’Antònia Vicens, dirigit per Toni Moreno i coproduït pel PEN català i Mallorca literaria. Inscripció prèvia a https://www.eventbrite.es/e/entradas-fnp-el-paisatge-sempre-es-interior-164995940299
Dissabte 6 de novembre, a les 12 h al Pati del Claustre del Monestir “Revelacions nostres” Recital amb Laia Llobera i Marta Pessarrodona maridat amb vi de piment. Condueix i presenta Maria Antònia Massanet. Inscripció prèvia a https://www.eventbrite.es/e/entradas-fnp-relacions-nostres-169316745945
entrevisten a TV3 a Lluís Soler en ocasió de BIRNAM de Víctor Sunyol a La Biblioteca de Catalunya. els dubtes d’un actor veterà abans d’entrar a escena mirats pel forat d’un pany
fins al 24 d’octubre a La Perla 29
Fem servir cookies al nostre lloc web per oferir-vos l'experiència més rellevant recordant les vostres preferències i visites repetides. En fer clic a "Accepta-ho tot", consentiu l'ús de TOTES les cookies. Tanmateix, podeu visitar la "Configuració de cookies" per proporcionar un consentiment controlat.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
