“El mètode paranoic-crític i la trava oulipiana en VIDES POTSER Pseudoconferència-recital amb deliris d’ironia” de Joan Vigó a l’Ateneu Barcelonès organitzat per El Laberinto de Ariadna (12.11.21)
Els rics també ploren: torna ‘El gran Gatsby’ LaBreu publica una nova traducció catalana de la novel·la de Francis Scott Fitzgerald cent anys després de l’aparició en anglès
Francis Scott Fitzgerald (1886-1940) és un dels novel·listes més coneguts dels “feliços vint”. Tot i publicar en plena modernor d’entreguerres, l’escriptor nord-americà encara té un to clarament decimonònic en les seves novel·les. Sobretot, tal com es veu a El gran Gatsby, pel que fa al concepte moral, és a dir, allò que el naturalisme porta fins a l’extrem: el destí és el destí, els dolents reben el que es mereixen i ningú no se’n pot escapar. Scott exposa els problemes del capitalisme salvatge, dels diners i de les conseqüències que comporten (particularment als que en tenen: els rics també “ploren”).
La diferència amb els escriptors decimonònics és que Scott no es limita a denunciar i rebutjar, sinó que hi aporta un intent modern de descripció de tota una classe social unida per la mateixa mentalitat i una manera de fer particular. Amb tot, no se salven del fatalisme que hem esmentat perquè la classe dirigent descrita és incapaç, per la força del materialisme, de la ignorància, de la manca d’esperit, de formular alternatives vàlides i justes als sistemes en pugna frontal els anys vint, el capitalisme i el comunisme. L’exemple n’és en Gatsby, que corromp l’ideal del somni americà basat en l’autosuficiència (la força de l’individu) i el “tot és possible a Amèrica”. L’argument podria semblar de novel·la rosa. Nick Carraway viu al costat de la sumptuosa vil·la de Jay Gatsby, un personatge enigmàtic sobre la personalitat i les activitats del qual corren els rumors més fantasiosos. Anys enrere, Gatsby es va enamorar de la Daisy, una cosina del Nick, la qual s’havia casat amb el ric i groller Tom Buchanan. A través del Nick, Gatsby retroba la Daisy i aconsegueix convertir-la en la seva amant. Al seu torn, Buchanan també té una amant, la Myrtle. La Daisy atropella la Myrtle conduint el cotxe de Gatsby… i ja no diem res més. Tots aquests fets es donen enmig de grans festes, bandes de jazz i la llei seca, que va fer multimilionaris els mafiosos i els contrabandistes d’alcohol.
I si féssim un cop d’ull a l’Europa Central? El gran Gatsby (1922) és considerada una de les millors novel·les nord-americanes del segle XX. Ho trobem exagerat però explicable gràcies a la perfecció formal, en tots els sentits de l’obra, la seva refinada economia compositiva, on cada detall, cada imatge i cada objecte esdevenen símbols (de fet, és una novel·la curta).
Felicitem LaBreu Edicions per la iniciativa –la nova traducció és de Ferran Ràfols Gesa– i l’encoratgem, igual que a d’altres, per espolsar-nos una mica la sensació de colonitzats eterns, a fer un cop d’ull a la riquíssima literatura europea del mateix període, sobretot la de l’Europa Central.
No hi ha comentaris. Sigues el primer a comentar aquest contingut.
dins la programació de “X Novembre Literari de Sant Just Desvern” presentació de la novel·la EL SETEMBRE I LA NIT de Maica Rafecas amb l’autora i l’editora Ester Andorrà serà al Celler de Can Mata, organitza Cal Llibreter (17.11.21)
L’escriptora Anaïs Nin va sentenciar, per boca de la protagonista d’una de les seves novel·les, que “si no fos per la música, seria possible oblidar la pròpia vida i tornar a néixer net de records”. Amb el títol d’aquest article, podem fer-ne la prova: milions de cançons encaixen en l’estructura de taral·leig que hem imprès; al començament de la lectura, cadascú n’hi cantarà una, però, mentre que totes les interpretacions també seran diferents quan arribem al final, aleshores ja es correspondran amb un record concret de cada lector.
Prou que ho sabem, que la banda sonora de qualsevol vivència en representa una de les essències primordials –de bracet amb les olors–, i aquesta és una de les conclusions a les quals arriba la protagonista de Les quatre cambres del cor, novel·la de la pentalogia d’Anaïs Nin que Labreu Edicions va publicant, des del 2011, en traducció de Ferran Ràfols.
L’obertura d’aquest tercer moviment la interpreten una guitarra i un enamorament: Djuna, una dona independent, comunicativa i empàtica, lectora incansable, és seduïda per l’energia terrenal de Rango –un músic que ella té per gitano, i que es debat entre el desig de viure per l’art i el d’esdevenir part de la ‘revolució’ política del moment. Rango malda entre acció i contemplació, entre l’ús de la seva força física per rascar les cordes de la guitarra i l’esquena de l’amant, o per fer la guerra. Instal·lat a París, ens confessa que els poetes li han ensenyat “a no valorar la vida, a pensar que la desesperació era més romàntica, la rebel·lió més noble i que valia més morir que no pas acceptar el que et podia oferir la vida ordinària”, però que això no l’atreu, car ell vol viure. Així, passa per la novel·la bregant en aquesta diatriba i essent mig foguera de passió, mig apàtic alcohòlic. La Djuna, igualment, ens explica que ella no ha triat ni bàndol, ni partit, ni dogma, sinó “el somni de l’amor”: la fe en una altra manera de construir les relacions passionals i afectives, sense haver d’inserir-les en l’estructura de cap institució.
Les quatre cambres del cor són plenes de preguntes, idees sobre què són el perill i la seguretat, desitjos mesclats d’estabilitat i aventura –blancs i negres, però sobretot una escala de grisos riquíssima. I un plantejament intuïtiu, clar i simple, contra l’egoisme imperant del món modern: “vivim en un món desarrelat; és com un bosc on els arbres tenen tots la capçada a terra i les arrels gesticulant enèrgicament enlaire mentre es panseixen. L’única solució és començar un món de dos: dues persones poden aspirar a la perfecció, que després es pot escampar a tota la resta…”.
La senzillesa amb què Nin planteja alguns dels dilemes més comuns entre creadors i amants, a través d’aquesta història situada en una barcassa que té feines a surar damunt del Sena, és potent i gens pretensiosa. I la conclusió, un interrogant brillant: “cap home ni cap dona sap què en naixerà, del fet de barrejar-se a les fosques; perquè va molt més enllà dels nens, una multitud de naixements invisibles, bescanvis d’ànimes i caràcters, l’aflorament de personalitats desconegudes, l’alliberació de tresors ocults, fantasies enterrades…”. Si fa no fa, doncs, com el que succeeix quan llegim la transcripció d’un taral·leig musical: és impossible de saber, a l’avançada, quina tonada recordarà el nostre cervell i quin episodi es detonarà a la memòria. Avui, que la indústria musical insisteix a triar per nosaltres què escoltem a cada moment, està bé que no oblidem que tal vegada la música (com una forma d’amor) és l’única experiència no manipulada –sincera, connectada amb l’individu i el col·lectiu al mateix temps– que conservem.
“Revelacions nostres” Recital amb Laia Llobera i Marta Pessarrodona maridat amb vi de piment. Condueix i presenta Maria Antònia Massanet al Monestir de Sant Cugat al Festival Nacional de Poesia (06.11.21)
divendres 12 de novembre, a les 18 h, “El mètode paranoic-crític i la trava oulipiana en VIDES POTSER Pseudoconferència-recital amb deliris d’ironia” de Joan Vigó
a l’Aula Maria Mercè Marçal, 5a. planta de l’Ateneu Barcelonès, c/Canuda, 6 de Barcelona.
Llovera, és una jove escriptora, que ha publicat poesia, narrativa i també traducció. És doctora en Llengua i Literatura catalanes. Compta amb més de quatre llibres de poesia publicats i ha estat traduïda a l’anglès i l’italià. Ha guanyat diversos premis dels quals destaco el Premi Alella a Maria Oleart i el Premi Pare Colom d’Inca.
Avui parlarem de la 2a edició de la darrera obra poètica, Llibre de revelacions, publicat a La Breu edicions, que compta amb un pròleg de Tònia Passola, on mostra la seva mirada poètica personal.
L’obra està estructurada en cinc parts: alum, una pedra, llibre de revelacions-que dona títol al llibre-, guarden els segles, i temple, en total 47 poemes. Cada part està precedida de cites de diferents autors, entre ells la prologuista però també Ll. Solà, o la poeta i aquarel·lista rossellonesa S. Gay, el filòsof R. Callois, les poetes M. Zambrano o J.Bel. Tot referents relativament actuals, però crec que és especialment reveladora la cita de la poeta mística Lal Ded, del segle XIV. Veiem-ho!
L’autora ens ofereix un bell itinerari pels elements claus de la natura, que van tresquejant els versos, com fan les abelles anant i venint del rusc. Aquest passeig exterior, es mou per un espai recurrent que és el bosc, carregat de simbologia i de màgia,
parlen els arbres entre ells,
ens diu. Dins d’aquest imaginari prenen protagonisme l’escorça, la baia, l’ocell –de plomes i de vol-…, però no us penseu que es tracta de panteisme.
El món màgic del bosc,
remor d’arbres, el vent i els rostres invisibles…
t’omple de frisança, i de respecte, en sentir presències que no veus però que tu lector captes a través de l’autora.
La Boira, un altre element inquietant, embolcallador, protector, generador d’aquesta invisibilitat teva, però també dels altres, esdevé la imatge d’un camí vers el més ancestral.
Lligat al bosc apareix la terra,
una vall virtual originària,
amb la qual l’autora, amb un to mític ens recorda que primer vam ser fang, després va venir l’alè i amb ell l’esperit. Aquesta unió constant entre el tangible i l’intangible omple de bellesa, equilibri i harmonia el llibre.
I mentre llegim, el vent, s’esquitlla per les escletxes dels versos de manera de nou inquietant,
el vent, llebeig de tot enigma
Amb la terra, la presència constant de la pedra, símbol de la duresa, però també de l’adaptabilitat, ja que l’aigua la va amollant a la seva manera junt amb el pas implacable del temps.
L’aigua, també omnipresent, com a font, com aljub, com un roc de glaç, com una deu, com un gorg,
és l’aigua que sap llegir les fonts.
I amb l’aigua, la barca, ran de mar i una picada d’ullet a Joanot Martorell en el joc de paraules ran de mar…nostre amar ( juga com ho fa Tirant en conèixer Carmesina en la mar i l’amar).
Encara l’aigua, amb la presència de les dones d’aigua, en la gorga, i la dona bruixa en el conjur. Tot en la immensitat del bosc, on hi va creuant l’aigua, el foc, el vent, com elements d’un mapa que ens és proper, i que és entapissat d’herbei, de fulles, d’arbres i de flors:
la saviesa de les flors/ la violència de les ones
En aquest mapa d’espai i d’elements clau, hi hem de tenir ben present el pas del temps, sovint marcat per dos moments claus: el dia i la nit.
És un temps expressat amb belles metàfores de l’alba i el crepuscle,
silenci de les albes,
o bé,
nit estelada, càntic antic, …antic foc
i també
les fulles dels segles em germinen a les mans
…nuesa d’instant.
O bé
els meus segles,
conscient que té un temps finit, o bé
guarden els segles,
que és el títol d’una de les parts del llibre. Fixeu-vos doncs com es val sovint del terme segles per parlar del temps, donant al concepte un aire de profunditat, d’eternitat.
No hem d’oblidar l’ésser que viatja pel laberint de la vida, seguint-ne dubtós els diferents camins que se li presenten:
camins… a la sàlvia dels teus arbres…
on els versos esdevenen la guia el missatge del camí, i són:
la memòria del propi trajecte.
Parlem d’un poema riu, doncs? Parlem d’un camí exterior que ens mena a un camí interior que a la vegada transcendeix la vida?
Crec que sí, i que la paraula, esdevé clau, profètica, llum, per expressar l’inexpressable.
L’univers, també és present en l’obra. Sembla que l’autora evoqui un correlat entre el planeta terra i la unió que l’empeny vers el transcendent, com una mena de viatge místic vers ella, i la seva poesia, com un pont d’unió entre els dos mons.
La presència constant de l’infinit, immutable, el paradís de substància infranquejable, aporten una mirada, que contempla amb ulls humans allò que voldríem entendre de l’espiritualitat.
L’infinit, incessant/conjunció.
L’etern que s’oposa al que és finit. I com una remor, als éssers més místics, més tocats per la llum, (il·luminats), se’ls dona la paraula.
És per l’autora, la paraula, la poesia, la pròpia il·luminació? És l’entrada al propi misticisme, a la pròpia espiritualitat? Jo crec que en part l’autora és val de la paraula i el vers per entrar-hi, com si fos aigua que es filtra en aquest baluard d’eternitat.
I a través de l’infinit es valora i es convoca la bellesa, del que l’envolta, al costat de la bellesa dels seus versos:
La bellesaembriagada,
la bellesa que es diu dia
la bellesa que s’acreix,
la bellesa que ens convoca/ inundant el fracàs.
Quan el lector arriba a la tercera part del llibre de revelacions que dona títol a l’obra, troba en l’encapçalament una cita de Lal Ded, això ens fa sospitar que entrarem en un terreny més esotèric, més profund, més interior i més proper a l’esperit.
Ho farem des d’una visió més contemplativa, més mística,… que ens porta a la recerca de la veritat del ser, i també a l’anhel de voler indagar cap on ens dirigeix aquesta part més irracional:
l’ànima té cos de paraula,
diu l’autora.
Potser ella, en els seus poemes, trobarà això que cerca a través de la paraula, que crec que per a ella esdevé l’alè de la seva existència, la manera d’expressar la vivència interior.
A les dues darreres parts ens acosta l’amor i la sexualitat, la descoberta de l’altre i llavors les mans, que han anat recorrent el poemari, ara i aquí, esdevindran protagonistes junt amb la pell d’aquest:
amor senzill d’estam, amor de cimalt -evocant la Victor Català-, amor de terres enllà, amor d’embriaguesa, amor de marges…
I ara, al costat, la naturalesa bategant, i l’espera de la presència de l’altre, llavors
grana la vida,
i en mig del bosc,
els cossos
que es naveguen tan ardents
i uns versos deliciosos com:
venien del jardí de les cent roses
vestits de reïna i de tardor
segellen amb una bellesa exquisida el miracle d’amar.
Tot això reforçat amb un escriure que es val de repeticions i d’anàfores, jocs de paraules, com darga i sarga, i les al·literacions que posen música a l’espiritualitat, a l’enigma de l’univers tan resseguit per les paraules dels seus versos.
Els poemes son breus, de vegades de tres versos, o de dos. El vers és curt, dens, intens.
L’obra s’escriu sempre en present i la majoria de verbs en primera persona del singular, elidint el “jo” poètic, però aquest hi respira. Alguna vegada usa l’imperatiu per donar una ordre al lector:
No oblidis…la saviesa de les flors
la violència de les ones…l’aire que respira…
No hi ha signes de puntuació, i hi senyoreja l’absència de majúscules, només la primigènia forma del significant, que res no et distregui del significat.
Per acabar, remarcar que la força de la seva poètica rau en el conjur de la paraula i de l’ànima, en la cerca de la vida primigènia, -com una pira funerària, símbol del retorn als ancestres-, en la troballa del vell arbre sapiencial, en la presència d’un buit que ho omple tot de sagrat, de bellesa abissal, de set de paraula, de desig poètic, de foc de la lletra,… d’una lírica, la de la Laia, que ho amara tot de veritat cercada en les pedres, en els magmes i els renís, en els boscos, i en les paraules. I tot impregnat d’una bellesa colpidora.
EL GRAN GATSBY de Fitzgerald a Connecticat
el traductor #FerranRàfols (que n’ha fet filigranes) entrevistat per Sebastià Portell Clar Lletra Lligada “fer que un clàssic torni a ser una novetat, posar-li el focus per a que les noves generacions el llegeixin… té molts moments més rics, més decoratius, més barroncs Fitzgerald sap posar moltes capes en el llibre…”
📺
vetllada Gatsbyana a Llibreria Finestres EL GRAN GATSBY de Fitzgerald amb el traductor Ferran Ràfols, Bernat Dedéu i l’editora Ester Andorrà i la lectura en veu alta dels actors Paula Blanco, Nú Miret i Pep Planas.(28.10.21)
Guillaume Apollinaire (Roma, 1880 – París, 1918) d’origen polonès, és un dels més destacats poetes de principis del segle XX, ferm promotor del cubisme, l’orfisme i precursor del surrealisme, va escriure teatre, contes, novel·la i crítica d’art. Va morir víctima de la pandèmia de la grip espanyola del 1918 amb 38 anys després d’haver participat a la Primera Guerra Mundial i d’haver-hi estat ferit per un tros de metralla incrustat al cap (d’aquí la famosa imatge amb el cap embenat).
Durant 16 anys Apollinaire es dedica a la construcció d’aquests Alcohols que es converteixen en una mena de recerca de la modernitat que juga amb la tradició i amb una voluntat de renovació formal de la pròpia poesia de l’autor. El resultat és una simfonia poètica polifònica que explora un munt d’àmbits lírics, des del vers lliure a l’elegia, des de la familiaritat paisatgística renana a l’experimentació, però també el tractament de l’amor i dels seus desenganys i frustracions, que Apollinaire viu d’una manera molt intensa.
Obra cabdal de la literatura occidental, Alcohols ens arriba ara per primera vegada en versió complerta de la mà del poeta Andreu Gomila, autor dels poemaris Un dia a l’infern dels que són, Diari de Buenos Aires, Aquí i ara, Carrer dels dies i Felanitx. Ha traduït E. M. Cioran i Nathacha Appanah, i prepara una traducció de Delmore Schwartz.
Manel Ollé (Barcelona, 1962) és professor d’estudis xinesos a la UPF i d’escriptura literària a l’Escola Bloom. Ha publicat els llibres de poesia De bandera Liberiana, Mirall negre, Bratislava o Bucarest i és l’editor de Combats singulars: antologia del conte català contemporani. Escriu sobre llibres en diferents mitjans i sobre història i cultura xineses. Ha traduït L’obra mestra desconeguda de Balzac, El sentit de la literatura de Gao Xingjian i, juntament amb Chün-chün Chin el recull Contes estranys del pavelló dels lleures de Pu Songling. Ha antologat i traduït Pedra i pinzell. Antologia de la poesia clàssica xinesa.
Un grapat de pedres d’aigua és un aplec de haibun, composició oriental composta d’una prosa poètica seguida d’un haiku, a mode de coda. Però Ollé porta el haibun al seu territori, i allí on hi havia lírica pura i excelsa ara hi trobem una escriptura amb forta càrrega experiencial, urbana i de la quotidianitat cercant una bellesa que no sigui un simple decorat, que ens faci prendre consciència del pas del temps, de la fragilitat de tot, de la realitat complexa i violenta, de la voluntat d’aturar l’acció per crear l’instant màgic on ha de néixer el poema.
per celebrar els 8 anys de la llibreria No Llegiu Joan Vigó dient “El mètode paranoic-crític i la trava Oulipiana a VIDES POTSER. Pseudo conferència-recital amb deliris d’ironia.” a No Llegiu (24.10.21)
NOSALTRES FOC recital de Mireia Calafell i Pol Guasch amb música d’Adriano Galante a l’Espai Plana de l’Om dins la programació de TOCATS DE LLETRA. (24.10.21)
dins el cicle “Poesia als parcs” recital i música a càrrec de Nunavut, amb Silvie Rothkovic i Jan Garrido. En el marc del cicle Notes a la Cabanya (23.10.21)
club de lectura VIDES POTSER de Joan Vigó amb l’autor l’editora Ester Andorrà a la sala El Pedró de Cornellà de Llobregat organitza la llibreria El Pati Blau (23.10.21)
presentació del poemari TOTA FLOR SENSE COSSIOL de Joaquim Cano guanyador del Vè Premi Francesc Garriga a la Sala Ponent de l’Auditori i Centre Cultural de la Mediterrània de La Núcia (22.10.21)
“El paisatge sempre és interior” amb Antònia Vicens, Toni Moreno, Joan Duran i Ester Andorrà. Estrena del documental en commemoració del 80è aniversari d’Antònia Vicens, dirigit per Toni Moreno i coproduït pel PEN català i Mallorca literaria al Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat (20.10.21)
Dissabte 30, a les 19 h, CERCATASQUES POÈTIC amb carla Fajardo Martín, andrea ambatlle, Marc Freixas, salvador Giralt, Anna Pantinat, Joan Vigó i la música d’Ian sala
Espai Plana de l’Om Plana de l’Om, 6 Manresa
Coordinació literària: Sònia Moya Organitza: Tocats de Lletra
Podeu adquirir les invitacions a les taquilles del Teatre Kursaal.
dimecres 27 d’octubre, a les 19 h, al Festival TOCATS DE LLETRA
“TOT REIVINDICANT JORDI CUSSÀ” amb Llorenç capdevila i Matthew Tree
Una conversa entre Llorenç Capdevila i Matthew Tree a l’entorn de l’amic i l’escriptor, au- tor d’una obra extensa i molt personal, encara no prou coneguda ni reconeguda, malgrat el reconeixement recent i unànime de la crítica.
Espai Òmnium Manresa c/Sobrerroca, 38 Manresa
Cal inscripció prèvia a: bages@omnium.cat
Organitza: Òmnium Bages-Moianès i Tocats de Lletra
VIDES POTSER de Joan Vigó a FetaMidaTV, minut 1:43
“VIDES POTSER confirma aquesta voluntat del Joan de sortir del que estem habituats, com a paisatge, en la literatura catalana, recupera aquest personatge amb un punt de melancolia, el gust pels llocs complicats amb un aire retro amb un toc noir ” Míriam Cano
El Gran Gatsby, Francis Scott Fitzgerald, LaBreu Edicions, 2021
Més enllà de la festa
Segurament, la millor forma d’acostar-se a un clàssic —tant si és (molt) antic com si és (més o menys) modern, com si és (més o menys) contemporani és oblidar-se que ho és, és perdre-li el respecte.
Perdre el respecte (quasi) reverencial que acostumen a tenir a aquestes obres. Respecte que ens du, o bé a llegir-les d’una manera especial, o bé, en el pitjor dels casos, a no llegir-les, intimidats. La qual cosa ens priva del goig que ens podrien aportar.
El Gran Gatsby (The Great Gatsby), de Francis Scott Fitzgerald, publicat per LaBreu Edicions, en traducció de Ferran Ràfols Gesa, és un d’aquests llibres que, tot i que encara no ha complert els cent anys, els complirà el 2025, s’ha convertit en un clàssic.
O el que és el mateix, en un llibre d’aquells que tothom hauria de llegir. I que, per tant, gairebé ningú no llegeix. Que tan sols és llegit per obligació, quan algun institut l’incorpora com a obra prescriptiva.
(Fins i tot, en aquest cas, no acostuma a ésser llegit, atès que sempre és més fàcil veure’n la pel·lícula que llegir-lo).
Per què l’hem de llegir?
La pregunta, doncs, potser seria: per què l’hem de llegir? I la resposta no pot ésser més senzilla: no l’hem de llegir. No l’hem de llegir, perquè no hi ha, no hi pot haver, cap llibre que hàgim de llegir, cap llibre que ens calgui llegir per obligació.
Els llibres —com tot el que paga la pena en aquesta vida— els hem de voler llegir. Ens ha de venir de gust fer-ho. Hem de sentir-nos-hi cridats. Han de formar part del nostre lleure, del nostre goig lúdic. Hem de (voler) gaudir-los.
Comunicatiu d’un manera callada Dit —més exactament, establert— això, el primer que crec que convé dir d’El Gran Gatsby és que és un llibre que ens diu molt més del que no sembla dir-nos. Ja ens ho adverteix el narrador en primera persona, Nick Carraway, al tercer paràgraf: “[el meu pare i jo] sempre hem sigut inusualment comunicatius d’un manera callada[1]” (p. 15).
Si no anem amb compte, si no li prestem l’atenció que mereix, si no llegim com s’ha de llegir, tenint ben i ben present que en la literatura literatura —i és ben lamentable que calgui que ens hi referim així, per entendre’ns— si no aprenem a llegir o a veure entre línies, si no som capaços d’anar (molt) més enllà del que s’escriu o se’ns diu —per (provar d’)expressar-ho amb més precisió, del que sembla que se’ns diu— de la missa (literària) ens n’estem perdent, almenys, la meitat. I no pas la meitat menys important o destacada.
Les festes (no) ho són tot En entrar en el món del Gran Gatsby, en aquest món de festes i de trivialitat, on les aparences ho són tot, on hi predomina el dolcce far niente, on l’ociositat més desacomplexada i desvergonyida fa la impressió de dominar-ho tot —on “[la mansió d’en Gatsby] era colossal des de tots els punts de vista[2]” (p. 19), on les fetes i l’ostentació són el centre de tot, on “la música de casa del veí m’omplia les nits d’estiu[3]” (p. 53), on “homes i noies anaven i venien com papallones nocturnes als seus jardins blaus, entre xiuxiuejos, xampany i estrelles[4]” (Íd., els subratllats són meus)— no podrem sinó pensar que no en traurem res, d’aquest món tan superficial i que sentim tan poc nostre.
Una idea que se’ns farà encara més present si anteriorment hem vist la pel·lícula de l’any 1974, protagonitzada per Robert Redford o la del 2013, per Leonardo DiCaprio, on, sobretot en la segona, el substrat que dóna força i pes a la novel·la s’ha deixat, expressament, de costat.
És per això que , de la mateix manera que ja advertia, al començament, que el que més convenia era oblidar-se que es tracta d’un clàssic, també convé, en llegir-la, deixar de costat qualsevol imatge preconcebuda que en pugem tenir i deixar-se seduir pel que llegim.
Si ho fem, si ho aconseguim, ens adonarem que Fitzgerald no és, en absolut, un autor superficial. Que, tot parlant-nos de les festes de Gatsby ens està parlant de l’únic que compta: de la vida. D’aquesta vida que tots els éssers humans, siguem com siguem, compartim. De la vida que ens fa ser com són. D’aquesta vida que ens fa ésser, alhora, tan iguals i tan dissem dissemblants.
[1] “[my father and I] we’ve always been unusually communicative in a reserved way”. “[el meu pare i jo] sempre hem estat excepcionalment comunicatius, bé que d’una manera reservada”, segons la traducció de Ramon Folch i Camarasa, Edicions 62, 1972, p. 7)
[2] “[Gatsby’s mansion] was a colossal affair by any standard”. “[La mansió de Gatsby] era un edifici colossal, qualsevol que fos el patró amb el qual es volgués comparar”, p. 11).
[3] “There was music from my neighbor’s house through the summer nights”. “Les nit d’estiu, de la casa del meu veí brollaven onades de música”, p. 43).
[4] “In his blue gardens men and girls came and went like moths among the whisperings and the champagne and the stars”. “Als seus jardins blaus, homes i noies anaven i venien com papallones nocturnes entre els xiuxiueigs i el xampany i les estrelles”, Íd.).
Tast editorial d’EL GRAN GATSBY de Fitzgerald a Catorze
El meu pare em va donar un consell
Cal una esperança infinita, per guardar-se de fer judicis
F. Scott Fitzgerald cap al 1920. Foto: Domini públic / Wikimedia Commons
Francis Scott Fitzgerald (St. Paul 1896–Hollywood 1940) va créixer en una família catòlica irlandesa. Va abandonar la carrera universitària a Princeton el 1917 per allistar-se a l’exèrcit, sense arribar a lluitar al front de la Gran Guerra. Va publicar la seva primera novel·la, En aquest costat del paradís, el 1920, l’any en què es va casar amb Zelda Sayre, amb qui va viure entre Nova York, París i la Riviera un opulent estil de vida, durant una dècada. Va escriure cinc novel·les, una inacabada, i més de cent seixanta relats.
Quan El Gran Gatsby va arribar, ell era famós. I a la seva manera, aquesta novel·la (la seva tercera) coneix el parany de la celebritat i les seves conseqüències. Va passar els anys trenta a Hollywood, amb dificultats financeres, escrivint relats, guions per a la Metro-Goldwyn-Mayer i intentant acabar la seva darrera novel·la. Alcoholitzat, va morir d’un atac de cor als quaranta-quatre anys. Us oferim un fragment d’El Gran Gatsby, en la traducció que Ferran Ràfols Gesa n’ha fet per a LaBreu Edicions.
Foto: Catorze
Quan jo era més jove i més vulnerable, el meu pare em va donar un consell que sempre més he tingut al cap.
«Quan tinguis ganes de criticar algú», em va dir, «recorda que no tothom ha tingut els privilegis que has tingut tu».
No va dir res més, però sempre hem sigut inusualment comunicatius d’una manera callada, i vaig entendre que el que provava de dir-me anava molt més enllà. En conseqüència, tendeixo a guardar-me de fer judicis, un costum que m’ha obert tota una colla de personatges peculiars i que m’ha fet caure en mans d’un bon grapat de ploms consagrats. Els cervells anormals detecten molt ràpidament aquesta qualitat quan es presenta en les persones normals i no triguen a enganxar-s’hi, i és per això que a la universitat se’m va acusar injustament de ser un calculador, perquè coneixia les penes secretes d’homes feréstecs i desconeguts. La majoria d’aquelles confessions no eren buscades: sovint he fet veure que tenia son o he fingit una lleugeresa hostil quan un senyal inconfusible m’anunciava que una revelació íntima bategava a l’horitzó; perquè les revelacions íntimes dels joves, o si més no els termes en què les expressen, acostumen a ser purs plagis o pateixen els estralls d’alguna omissió evident. Cal una esperança infinita, per guardar-se de fer judicis. Encara ara tinc por de perdre’m alguna cosa si oblido que, com insinuava presumptuosament el meu pare i com presumptuosament repeteixo jo, hi ha un sentit elemental de la decència que no es reparteix equitativament en el moment de néixer.
dijous 21, a les 19 h, Presentació del Cicle-Homenatge Cussà a la Llibreria La Tribu
i la programació dels clubs de lectura que se celebraran els propers mesos
– Primera Sessió: Formentera Lady. 30 novembre 19h. Sessió conduïda per Ester Andorrà (LaBreu) – Segona Sessió: Contes d’onada i tornada. 25 de gener a les 19h. Sessió conduïda per Matthew Tree – Tercera Sessió: Les Muses. 31 març 19h . Sessió conduïda per Jordi Puig (Comanegra).
Lliberia La Tribu, c/Pons i Gallarza, 30 Barcelona
EL GRAN GATSBY de Fitzgerald a l’Irradiador d’Icat FM
” a mi em sembla que EL GRAN GATSBY també té aquesta contundència del relat curt a cada capítol, fa una conclusió cada vegada, cada vegada quan s’acaba una de les escenes hi ha una reflexió poderosíssima… una reflexió molt profunda sobre el pas del temps, la condició humana, sobre l’ambició, i sobre la joventut sobretot ” Míriam Cano
Els protagonistes de Sergei Dovlàtov confessen que els hauria agradat sentir-se atrets per gent sensata i equilibrada, modèlica, en canvi —reconeixen no massa afligits— sempre acaben enmig de la xusma més variada, amb predilecció per borratxos, poetes neuròtics i delinqüents. “Mil vegades vaig fer amics decents, però mai no em va anar bé. Només em sentia segur en companyia de salvatges, esquizofrènics i escòria”. És l’autor qui subscriu aquests principis, o bé qualsevol dels personatges en què projecta les seues inestables i caòtiques vivències. De fet, tan al·lèrgic a dogmes i creences, Dovlàtov acceptà des de ben prompte un manament innegociable: lluitar per ser un escriptor a qualsevol preu i convertir-se ell mateix en el tema central de les seues narracions. Les adversitats que sofrí sota la dictadura soviètica, les incursions en el periodisme oficialista, ocupacions inclassificables, el treball de vigilant en un camp de presoners, amors i fracassos sentimentals, l’exili a Nova York a un barri on s’han instal·lat altres emigrants russos, amb tot aquest acolorit catàleg Sergei Dovlàtov munta escenes i acumula anècdotes, rescata fragments del passat i els reinventa amb l’únic criteri de l’addicció a la literatura. “Miraré d’exposar la meua biografia creativa d’una manera embolicada, extensa i inconnexa”. Entre caricatures i situacions extremes, amb el material estrambòtic i grotesc que constantment segrega la realitat, l’autèntica pugna —vital i artística— és la que manté l’autor amb la imatge més o menys deformada que li retorna l’espill.
Hi ha un propòsit compartit en els llibres de Dovlàtov, certa inèrcia a l’hora de planificar les històries: una línia narrativa i temporal que es disgrega en petits relats, quadres estàtics i descripcions breus amb llampecs inesperats, el retrat de criatures extraviades i nàufrags, diàlegs fulgurants amb colps d’efecte, sarcasmes i desafiaments al lector. Descripcions molt condensades —jocs de llums i sons—, algun adjectiu hipnòtic i una prosa molt física en què la tensió del fragment no decau malgrat la dispersió i l’encadenament de detalls. És per això que les seus novel·les també funcionen com un conjunt de contes i a l’inrevés, les narracions de Dovlàtov poden encaixar com a capítols que en algun moment s’han després d’un argument més extens. En aquest sentit, el mecanisme amb què l’autor es troba més còmode per a desplegar els seus recursos és el de La maleta, quan el protagonista recupera als EUA antics objectes que ja quasi havia oblidat i que serveixen de detonant per a dissenyar cada seqüència. “Ara vesteixo malament. Però abans encara vestia pitjor”, afirma el protagonista en recordar com aconseguí roba de primera qualitat per part de l’editor garrepa del diari on treballava, ja que el KGB li havia encomanat la missió de recollir informació d’un espia a partir d’una entrevista simulada. Uns calcetins, un barret, un cinturó amb una amenaçadora sivella metàl·lica, uns guants d’una disfressa, uns botins d’un dirigent local del Partit, aquestes peces que descobreix en una vella maleta representen les escasses possessions que l’acompanyaren en abandonar l’URSS i que ara són una mena de relíquies per a escriure unes memòries agrupades en forma de relats. Unes experiències trenades a partir d’un autoretrat desenfadat, irreverent, amb un llenguatge directe i viu despullat de qualsevol retoricisme, i amb qualificacions llançades sense miraments que ens mostren un protagonista capaç de sobreviure a les proves més insòlites.
Tripijocs i mercat negre, un escultor veterà que pot tallar una figura de Lenin amb els ulls embenats, nits submergides en vodka, vagareigs sense rumb amb amics circumstancials que sempre acaben amb algú estomacat. Dovlàtov activa el record d’uns anys en què l’única forma d’eludir un règim policíac i sòrdid —construït sobre un catecisme de mentides— era una mena de rebel·lia existencial, trobar junt a éssers marginals, amb alcohol i converses excessives, una escletxa de llibertat. El passat soviètic i el present a Amèrica s’entrecreuen: “Va nàixer el nostre fill. Va créixer i va començar a fer l’animal”, apunta l’autor abans d’endinsar-se en un dels episodis més íntims, quan conegué la seua dona Lena i passaren uns anys basats en la indiferència de l’un cap a l’altre, “la forma més sòlida d’unió”. Les separacions, la degradació de les relacions i el comportament maldestre del protagonista són moments més reflexius intercalats entre situacions delirants que ens acosten a un Dovlàtov més sentimental i vulnerable.
Afirma l’autor que després de deixar l’URSS l’única obsessió en els seus escrits era reflectir com veia el món rus, fins i tot en l’exili. Els seus personatges, a una banda i a una altra de l’oceà, són estrictament russos. En L’ofici, a través d’anotacions breus, Dovlàtov reconstrueix com s’inicià en la literatura i el periodisme, amb bons retrats sobre el grup d’escriptors contestataris o del seu amic Joseph Brodsky. “M’havia convertit en un jove autor progressista. És a dir, que no em publicaven res”. Però sobretot subratlla —amb el seu estil vivaç i desacomplexat— la xarxa d’interessos i narcisismes dels aspirants a artistes, amb predomini de falsos aduladors, sequaços, delators i mediocres que es comportaven amb una supèrbia indissimulada. Ara bé, en dibuixar tota aquesta fauna, Dovlàtov no cedeix ni a la rancúnia ni a la venjança, i en les seues narracions opta per un humor càustic i, de vegades, compassiu. L’acidesa es combina amb la comprensió d’uns personatges maltractats per un període històric ombrívol i sinistre, sense atorgar-se en cap circumstància la condició de jutge.
Arriba als EUA i abans de col·laborar en els diaris de l’emigració decideix practicar una de les seues activitats preferides: “Com correspon a un home de lletres rus, em vaig passar sis mesos al sofà”. En la segona part de L’ofici ressegueix les picabaralles de dos publicacions d’exiliats, i en algunes de les millors pàgines repassa les negociacions temeràries per a tirar endavant un nou diari en llengua russa després de trobar un inesperat mecenes. El retrat dels bergants que formen part de la petita redacció irradien una prosa engrescada i feliç, en què el protagonista no s’està de reconéixer que fou la millor època de la seua vida, amb una descripció efusiva de com aconseguiren un local, la maquinària i els ordinadors, a més de consignar l’entusiasme dels col·laboradors i l’odi inextingible dels qui foren rebutjats. Això sí, quan obri una carta que ha eixit clandestinament de Rússia li remou les entranyes perquè recorda a l’autor que, malgrat els seus futurs triomfs i una nova vida, no ha d’oblidar quin és el seu país i quins són els seus orígens, els antics companys —poetes humiliats, dropos i bevedors sense fre— que encara són perseguits per un règim abjecte.
Un dels principals motius que travessa l’obra de Sergei Dovlàtov és la dificultat per a publicar les seues narracions, primer a l’URSS i després a Amèrica —quan per fi li accepten uns contes a The New Yorker—, reiterades negatives que no aconseguiren desactivar l’obstinació de veure els seus manuscrits en forma de llibre. És amb aquesta sensació de derrota d’estar perseguint al llarg de vint anys que un editor aposte pels seus relats que Borís Alikhànov —un dels alter ego de l’autor— decideix treballar de guia de les instal·lacions dedicades a Puixkin com a emblema nacional. En El parc consigna els criteris absurds de mitomania que governen el recinte construït per a admiració del poeta, i retrata amb contorns vidriosos els recorreguts i les explicacions que ha de donar als turistes. El llogater de la casa ruïnosa on dorm el protagonista s’ajusta als personatges predilectes de Dovlàtov: militant de la beguda a qualsevol hora, malparlat i que s’expressa amb frases mutilades, excèntric en totes les seues reaccions, agressiu i de llàgrima fàcil. Fins que apareix la dona d’Alikhànov i li anuncia que vol anar-se’n de Rússia amb la filla, i ell explica abatut que no pot donar eixe pas ja que és un escriptor en rus i que als EUA no li interessarà a ningú la seua obra. La indecisió l’obliga a refugiar-se en l’alcohol i en sorolloses batusses, fins que un policia l’amenaça: “el teu expedient és més gruixut que el Faust de Goethe”. La fragilitat, l’aprensió a abandonar el país i la seua tendència innata a empitjorar les situacions i desaprofitar les oportunitats són recollides amb una ganyota de desconcert, amb el to antitranscendent que és la marca de Dovlàtov, tant pel que fa a l’autoretrat com a l’hora de reproduir l’ambient hostil i les contrarietats que patí la seua generació. Quan se sent més assetjat, és quan emergeix l’escriptura més incisiva i arriscada, amb una declarada aversió a les qualificacions solemnes i emfàtiques.
Potser siga La zona l’obra que més s’allunya dels punts de referència habituals en Dovlàtov. Encapçalat cada capítol per una carta a l’editor en què li comenta els motius i les impressions que motivaren cada història —amb observacions sobre el procés d’escriptura—, des d’un inici el narrador remarca que el seu objectiu és diferent del de Soljenitsin o de Xalàmov, la denúncia i les mostres quotidianes de l’horror concentracionari. El protagonista de La zona és destinat com a vigilant a un camp de presoners i de seguida reconeix que entra en contacte amb una altra veritat, una alteració completa de l’escala de valors. Però l’escriptura de Dovlàtov no és moral ni una recreació en la crueltat, sinó que accepta que la literatura ha esdevingut en aquest marc un pur complement de la vida, ja que arriba un moment en què comprova la semblança entre guardes i reclusos, comportaments i gestos que revelen que “a totes dues bandes s’estenia un món sense ànima”. Lladres que no abaixen els fums malgrat passar temporades en aïllament, bordells improvisats, vigilants sàdics que ploren per qualsevol nimietat, un delinqüent que ha esquivat la mort en moltes ocasions i que la seua fi arriba per un accident estúpid al bosc. L’autor queda captiu d’aquest retorn al primitivisme humà que es percep també en el llenguatge del camp, esquerp i críptic, contundent sense necessitat d’alçar la veu, amb elements fixos i variacions dignes d’un artista, impossible d’imitar més enllà d’aquelles reixes. Dovlàtov apunta —un fet cabdal en la seua trajectòria— que quan l’enviaren a vigilar aquesta presó algú tenia moltes ganes que es convertira en escriptor.
És en la recreació de les peripècies dels exiliats russos a Amèrica quan l’autor es deixa dur per una prosa més festiva, amb escenes cosides a un ritme accelerat entre acudits i una clara predilecció per l’esquetx. En La filial el director d’una ràdio l’envia a Califòrnia a cobrir un simposi sobre Rússia, una mena d’eleccions entre eslavòfils i liberals per a triar un govern d’emigrats. La llista de personatges que hi desfilen és el territori on Dovlàtov s’ho passa francament bé: un periodista que fuma sense parar i que no compra mai tabac, un taxista que havia estat reclús quan el protagonista era guàrdia del camp, ponents del fòrum pomposos i irritats quan pugen a la tribuna d’oradors. Fins que apareix la seua exdona Tàssia i la narració es trasllada a l’època en què es conegueren a Leningrad, com s’enamorà bojament d’ella i la seua vida s’esllavissà cap a la catàstrofe, consumit per la gelosia, els deutes i l’abandonament de la universitat. “Què has de fer quan la sensació de felicitat comporta inevitablement un presagi de desgràcia?”. Tot i que menysprea el cercle d’amics de Tàssia —cultes, esnobs i despreocupats—, l’autor reconeix que feia tot el que podia per a agradar-los, sol·lícit als seus capricis. Després d’aquest viatge al passat, la Tàssia que apareix al seu hotel és una dona tempestuosa, sense diners, que el primer que fa és demanar xampany i caviar a l’habitació i regalar un gos al protagonista. Una dona que sap que li durà problemes i que destrossarà la seua precària estabilitat, però amb qui es quedaria si ella li ho demanara —conclou resignat—, malgrat l’inevitable pas cap a l’abisme.
“M’agraden aquestes dones: perdudes, desesperades, desvalgudes i desvergonyides”, afirma el narrador de L’estrangera, una novel·la en què la protagonista, Marússia, és filla de dos empresaris de la nomenklatura que disposaven de tots els privilegis dels dirigents soviètics. Educada en una elitista escola d’art i amb debilitat per la sofisticació, Marússia tingué mala sort en l’amor, fins que es decidí a deixar enrere el seu país i aterrar a Amèrica. El centre del relat oscil·la entre la facilitat per a complicar-se la vida de Marússia —amb un nóvio porto-riqueny i el lloro Lolo— i els personatges secundaris i els miniepisodis que l’autor reuneix des de la cantonada de la papereria del carrer 108. Un pintor especialitzat en el ministre Molotov que després no reeixí amb Khrusxov ni Bréjnev i es convertí en abstraccionista i borratxo, un estudiós científic del sexe soviètic, un llibreter de vell sense èxit, un agent immobiliari que li plouen els diners sense moure un dit, o un opositor que troba a faltar la dictadura comunista i els òrgans de repressió perquè ara ja no té res a què enfrontar-se. És el Dovlàtov més dinàmic i de pinzellada ràpida, amb dibuixos que sempre mostren un relleu inesperat. “Guanyo uns set-cents dòlars per setmana. D’aquests, sistemàticament me’n bec dos-cents”, diu un dels canalles que orbiten al voltant de Marússia i que l’autor fa entrar i eixir —divertit— d’un costat a l’altre de l’escenari.
La mordacitat i les rialles sobtades són un dels punts forts de Dovlàtov, però de vegades també el seu llast, com en alguns finals precipitats, repeticions d’escenes que semblen grapejades i deixades caure enmig de l’argument. En El recull assistim a la impetuositat narrativa de l’autor, amb bons contes que porten el seu segell i altres una mica més fatigats. Però alhora es percep la voluntat d’exploració de l’autor, com en “Vam quedar i vam xarrar una mica”, en què la tonalitat és diferent d’altres relats: un home gris es casa amb una dona atractiva i amb el cap volat, fins que el matrimoni entra en un carreró sense eixida i ell decideix emigrar als EUA. Allí prospera en els negocis i descobreix que la seua il·lusió és tornar a Rússia i aparéixer davant de la seua exdona com un triomfador, fins i tot assaja les frases que dirà i la forma de comportar-se. Un desig de buscar altres vies narratives que també és present en “La vida és breu”, paròdia de la visita d’una admiradora a un escriptor que acaba de complir setanta anys, amb clares referències a Nabòkov, on destaca la imitació de la veu altiva i l’instint provocador de l’autor de Lolita. Una efervescència i inquietud que es manifesten en la varietat de registres d’El recull, i com assenyala Dovlàtov sobre la literatura: “És una professió que no s’escull. És ella qui tria la persona. Això passa o no passa”.
L’ànim de transgressió constant es fa evident en El compromís, la voluntat de destapar les falsedats d’una dictadura amb capítols introduïts per les cròniques oficials que escrivia per al diari Estònia Soviètica i, a continuació, el contrast del que succeí realment amb els protagonistes de les notícies. Diners precaris, una festa improvisada a casa d’una mecanògrafa, carreres de cavalls, bevedors, pinxos, mentiders i oportunistes, la pintura del món del periodisme —un cinisme depredador— no deixa ningú exempt dels colps de boxa de l’autor. Si de cas, un dels moments culminants d’El compromís és l’entrevista a una dona d’una granja estatal que ha batut el rècord de munyidora de vaques i que representa un exemple heroic per als dirigents comunistes. L’enterro esperpèntic del director de la televisió local —vodka al furgó fúnebre, confusió de cadàver, una corbata improvisada per al difunt— exhibeix els dons pugilístics de Dovlàtov, amb una filosofia adaptada a cada moment per a poder alternar dos vides paral·leles, la ficció del règim i la impossibilitat de maquillar el que veia cada dia.
Quan un dels seus personatges afirma que és jueu, l’interlocutor intenta que no se senta incòmode i etziba: “Els kazakhs són cent vegades pitjor”. L’antisemitisme del govern, de l’associació d’escriptors, de farsants i d’intel·lectuals a Rússia apareix sovint en els seus escrits. Dovlàtov es definia com a mig jueu, tal com desplega en Els nostres, el llibre més personal on retrata tota la seua tribu. Una mare que exercia de correctora i actriu, un pare que en el teatre “es passava dies sencers inventant bromes. I aquesta ocupació, com és ben sabut, priva les persones de tota espurna d’optimisme”. Encara que el seu cosí Boris és el personatge que millor il·lustra les afinitats de Dovlàtov, estudiant i treballador exemplar que sempre cometia alguna il·legalitat, i cada volta que ascendia socialment amb un càrrec de responsabilitat tornava al jutjat i era empresonat. La millor prosa de l’autor la reserva per a descriure el caràcter seré i enigmàtic de la seua dona Lena, amb comparacions que esquiven els elements convencionals: “Tenia la mirada freda i dura com la cantonera d’una maleta”.
Observa Xènia Dyakonova en Apunts de literatura russa que si alguns dels grans noms —Tolstoi i Dostoievki— estan posseïts per les idees i la necessitat d’elaborar un discurs filosòfic, en Dovlàtov aquest imperatiu queda soterrat i dissolt entre tots els seus personatges i els episodis estrafolaris que aplega en els seus llibres. I és que en aquest autor prima l’estratègia del supervivent, amb mirades còmplices a Txèkhov —el to baix i la importància dels petits detalls— i a la realitat màgica de Gógol, a les sàtires de Zósxenko o d’aquella parella inclassificable d’humoristes que foren Ilf & Petrov. El pols narratiu l’emparenta amb la concisió descriptiva i els diàlegs de Hemingway, un autor que rep en les seues pàgines explícits homenatges i, també, alguna bastonada. L’estil de Dovlàtov desobeeix normes i cànons, llevat —potser— d’una premissa que anava més enllà dels límits de la literatura. “O sigui, que l’única arma per a combatre l’estat soviètic és l’absurd”.
«CONY. Cal oblidar Nova York», a escena
el relat de Sebastià Portell al volumet LA RECERCA DEL FLAMENC juntament amb Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó, que avui el meu conte «CONY. Cal oblidar Nova York» prèn vida en escena amb Monica Fiol i Maria Rosselló, i els còmplices necessaris el Teatre Sans.
Per als que durant molts anys vam prioritzar el coneixement d’obres musicals respecte al d’altres manifestacions d’això que coneixem com a Humanitats, cert és que algunes referències indiscutibles de la literatura nordamericana, com ho pot ser un Francis Scott Fitzgerald (1896-1940), les vam conèixer, per dir-ho d’alguna forma, d’esquitllada o de manera força grotesca i estranya. Clar que una cosa és haver-ne sentit a parlar o llegit el seu nom alguna vegada i una altra, força diferent, haver llegit a consciència l’obra d’un autor. La meva manera de conèixer Francis Scott Fitzgerald va estretament relacionada al visionat de l’extraordinari film de Jaime Chávarri (1943) El desencanto (1976) on apareixia un Juan Luis Panero amb alguna copa de més, cosa gens estranya en ell, on mostrava les fotos dels seus escriptors de capçalera: Kavafis, Jorge Luis Borges, Albert Camus i Francis Scott Fitzgerald. Després d’anomenar el seu nom, no es podia estar-hi d’afegir: «alcohólico. As myself….».
Introduir-se en la lectura d’El gran Gatsby ja no és tan sol un exercici de lectura de la més gran novel·la d’un dels representants més brillants de l’anomenada Generació perduda, segons Hemingway «el millor de tots nosaltres», sinó una invitació implícita a realitzar un exercici de projecció sobre el nostre present. Ho hem de dir quan abans millor: la força arquetípica de la història és susceptible de trobar la seva correspondència en el nostre present actual. ¿O no és veritat que vivim en una època hedonista abocada a les ambicions desmesurades i a la desesperació vital per la fi d’un estil de vida?
Tenim ara, a Catalunya, una gran oportunitat de retrobar-nos amb la coneguda història de Jay Gatsby, aquell home que ho té tot des de la dimensió externa, però no des de l’esfera dels seus secrets més amagats que són els que expliciten el misteri que envolta la seva vida entroncat per una obsessió silenciosa que amarga la seva vida. Un no pot deixar d’adonar-se que mai com, en aquesta època tragicòmica com la que vivim, ha estat tan adequat i necessari rellegir El gran Gatsby. I per fer-ho possible, exquisidament, LaBreu Edicions acaba de publicar-ne una edició amb una traducció de Ferran Ràfols Gesa que, a judici del sotasignant, està condemnada a reemplaçar la referencialitat que fins ara tenia la de Ramon Folch Camarasa. I no pas per menysteniment de la de Folch sinó per l’adopció de Ràfols d’un estil viu, desimbolt i amb ritme que reflecteix i presenta a la perfecció la tragèdia que palpita al darrere de la novel·la. La seva lectura ens insta, de fet, a posar-nos a reflexionar en aquells fragments fitzgeraldians que, tanmateix, extrets fora del context original de la novel·la, són autèntiques perles de saviesa i situen a Scott Fitzgerald com un autor lúcid i profund. Com ja ha dit algú: algunes de les seves frases queden enregistrades per sempre a les nostres memòries. Possiblement, una de les més conegudes és la que trobem just a l’inici de l’obra:
«Quan tinguis ganes de criticar algú, recorda que no tothom ha tingut els privilegis que has tingut tu».
Només aquesta sola frase ens dóna per meditar-hi i reflexionar-hi durant una bona estona. I possiblement aquesta estona esdevingui la pedra angular ja no tan sols per ajudar-nos a desxifrar el sentit últim del Gatsby sinó també del nostre present. La lliçó és clara: quan critiquem hauríem de tenir en compte com l’altre no ha disposat dels nostres privilegis, de les mateixes oportunitats o, fins i tot, de la capacitat de conèixer la pròpia frase. I és que com se’ns assegura unes línies més avall de la frase: «Cal una esperança infinita, per guardar-se de fer judicis…».
Quan falten pocs anys per al cententari d’aquesta novel·la, l’esmentada editorial dins la seva intensa i apassionant col·lecció de «la intrusa», ens llega la magnífica edició d’un veritable clàssic que el crític i premi Nobel T.S.Eliot ja va definir com «el veritable primer pas endavant fet per la narrativa nordamericana des de Henry James». Llegir aquesta edició desperta una empatia i un reconeixement majúsculs al seu traductor i a la seva editorial. La nostra enhorabona!
Destaquem alguns dels recitals del 21a edició Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat que tindrà lloc del 13 d’octubre al 7 de novembre de 2021.
Divendres 14, a les 19 h , a La Unió “Després de Ferrater” Amb Matilda Vidal de Llobatera, Marc Romera i Jordi Cornudella. Coordina Andreu Gomila. Estrena de les càpsules enregistrades amb els poetes Jaume Coll Mariné, Marc Romera, Xènia Dyakonova, Sebastià Alzamora, Guillem Gavaldà, Maria Cabrera, Blanca Llum Vidal, Josep Pedrals i Silvie Rothkovic. Inscripció prèvia a https://www.eventbrite.es/e/entradas-fnp-despres-de-ferrater-164950743113
Dimecres 20, a les 19 h, a La Unió “El paisatge sempre és interior” Amb Antònia Vicens, Toni Moreno, Joan Duran i Ester Andorrà. Estrena del documental en commemoració del 80è aniversari d’Antònia Vicens, dirigit per Toni Moreno i coproduït pel PEN català i Mallorca literaria. Inscripció prèvia a https://www.eventbrite.es/e/entradas-fnp-el-paisatge-sempre-es-interior-164995940299
Dissabte 6 de novembre, a les 12 h al Pati del Claustre del Monestir “Revelacions nostres” Recital amb Laia Llobera i Marta Pessarrodona maridat amb vi de piment. Condueix i presenta Maria Antònia Massanet. Inscripció prèvia a https://www.eventbrite.es/e/entradas-fnp-relacions-nostres-169316745945
entrevisten a TV3 a Lluís Soler en ocasió de BIRNAM de Víctor Sunyol a La Biblioteca de Catalunya. els dubtes d’un actor veterà abans d’entrar a escena mirats pel forat d’un pany
fins al 24 d’octubre a La Perla 29
Miquel Cabal Guarro va visitar QUAN ARRIBIN ELS MARCIANS per parlar de Serguei Dovlàtov
al min 12.42:
“la gent que llegeix Dovlàtov diria que el primer ganxo que hi troba és l’humor, i és perquè aquest humor és molt compartit, Dovlàtov és capaç d’enllaçar misèries d’una banda i una altra de l’oceà atlàntic i diria que aquestes misèries també enllacen amb les nostres”
Nosaltres, qui és el títol que rep l’últim poemari publicat de Mireia Calafell (Barcelona, 1980). Guanyador del Premi Mallorca de poesia 2019 i Premi Josep Maria Llompart de poesia 2021, ha estat editat per LaBreu Edicions. La poetessa ja té un ampli recorregut en aquest àmbit, anteriorment ja havia publicat alguns títols com Tantes mudes (2014), Costures (2010) o Poètiques del cos (2006).
Nosaltres qui, de Mireia Calafell.
El poemari explora el subjecte en relació amb la vida quotidiana, amb la revisió de tot allò que configura el nostre univers al dia a dia. No és un poemari obscur, sinó que són composicions abordables i que ens remeten a símbols que dominem, amb un estil molt depurat. Calafell estructura el poema en la recerca de la qui és la col·lectivitat, però no d’una manera inquisitiva -no tenim un signe d’interrogació al títol-, sinó des d’un punt de vista més filosòfic, d’invitació a la reflexió. El llibre s’obre amb una cita de Jean-Luc Nancy:
Malgrat la dificultat de dir nosaltres,
en el món d’avui ja només ens tenim
a nosaltres.
A la part “Vertical” hi trobem una indagació en una sèrie de tradicions que passem com a normals, repassant des del primer moment la fundació mitològica d’Europa que va ser un rapte, Europa va confiar innocentment en un brau, i de la mateixa forma nosaltres vam acceptar Europa confonent-la amb el brau, amb la violència. És aquí, en el poema Fundació quan ja es qüestiona els ciments del nostre continent. També repassa el tema amorós a Dafne, que vertebra tot l’ideari europeu, entès en uns mal termes: l’amor, quan és dolor, no és amor, sinó violència. Calafell perfila la figura de la dona, que sempre ha estat subjuda al sexe masculí, que sempre ha aguantat el pes inefable, amb poemes com Atles:
Atles, de Mireia Calafell.
La veu poètica versa també sobre la manera d’entendre l’amor, que segons la veu poètica no és trobat per la gent, sinó per un miratge, una sobreexposició fotogràfica que no se submergeix fins al concepte, com s’entreveu a Hyperion. S’immergeix en la mort, en l’enyor. Un dels punts que més atractius trobo és la no assumpció de la responsabilitat del jo individual, sinó de la culpabilització de l’altre en poemes com Rols o Segle XIX.
A la part “Horitzontal”, la poetessa catalana ens hi fa veure que al final tots formem part d’un col·lectiu comú, que tots estem en dependència de tots, i s’encamina cap a aquesta idea de la construcció. Un dels exemples més paradigmàtics és el poema Comiat, que ens explica la forma de dir adéu quan crema tot. Es mostra el camí cap a una col·lectivitat, cap a un nosaltres.
Comiat, de Mireia Calafell.Nosaltres, de Mireia Calafell.
El llibre tanca amb un poema que es titula No, que justament ens convida a fer el contrari: sí, trencar les normes. Així trobo que es reforça tota la ideologia del poemari, aquesta revisió de tot allò que tenim entès com a sí immutable. Tanca amb força, amb un no negatiu que sembla que estigui amb el volum al màxim.
dissabte 16 d’octubre, a les 20 h, 17a Poefesta amb
Esteve Plantada, Mireia Calafell, Marc Granell , Luis García Montero, Gioconda Belli, Teresa Colom, Bernardo Atxaga. A més a més, l’actriu Rosanna Pastor dirà Francisco Brines i l’artista Carmen Linares cantarà els seus poetes. Un any més, gaudirem de les projeccions d’Àlex Pallí.
al Centre Polivalent, amb entrada lliure i gratuïta fins a completar l’aforament, i garantint totes les mesures sanitàries.
homenatge a Literatura Expandida de Magaluf a Antònia Vicens amb el recital PARE QUÈ FEM AMB LA MARE MORTA i TOTS ELS CAVALLS “Pluja de versos i un bon recipient” amb la poeta acompanyada per l’editora Ester Andorrà i el recital dels actors Alexandra Palomo i Joan Manel Vadell a l’INNSiDE Calviá Beach (03.10.21)
Recorrer cualquier página de Vulcano provoca un poco de desconcierto. La apuesta estilística de Max Besora no lo pone fácil: cualquiera podría pensar que trata de pisotear el cadáver literario de Malcolm Lowry (algo que, por otra parte, no tiene nada de malo), parodiando su Bajo el volcán hasta la demencia; o que se deja llevar por un juego continuo, a ratos algo caprichoso, con las palabras y los límites de la escritura (y esto, está de más decirlo, tampoco tiene nada de malo). A mí, sin embargo, su texto me trae a la mente al verdadero héroe de la novela de Lowry; su traductor, Raúl Ortiz y Ortiz, en el sentido de todo el tiempo que dedicó a perfilar en otro idioma la riqueza, los matices y, en definitiva, el mundo de la novela. De alguna manera, por empezar con una idea, Vulcano me parece el negativo de aquella aventura de Ortiz y Ortiz. Armado con un lenguaje, con una expresión, rellenito de matices e inventiva, de neologismos, juegos y posibilidades, Besora parece empeñado en descoyuntar el texto. Desmembrarlo. Destruirlo. Deformarlo. Y reconstruirlo, claro, dando como resultado algo diferente. Otra novela con volcán. Otro (auto)retrato. Otro mundo, pero mundo al fin y al cabo.
Resulta tentador afirmar que Vulcano es una experiencia plástica; en parte, por el protagonismo que tienen en la página los dibujos de Nino Cabrera; también, porque Besora parece que dote a su escritura de cuerpo, de movimiento, de una viveza que rompe las páginas a la manera de una erupción. De palabras, de ideas y, fundamentalmente, de inquietud por llevar unos cuantos pasos más allá la escritura. ¿Significa eso que se trata, más bien, de un ensayo sobre la escritura y sus límites? Eso también resulta bastante tentador. La cuestión, cuando nos enfrentamos a textos tan inflamados como este de Besora, al teatro agresivo de Rodrigo García o, qué sé yo, a la música de Merzbow, es saber poner el oído para separar la belleza del barullo. O para saber cómo encontrar la belleza en ese mismo barullo. Más allá de los exabruptos (o precisamente gracias a ellos), del tono algo desafiante de sus narradores y de algún que otro recurso de estilo que pone siempre el texto de punta.
Digamos que Vulcano es la clase de texto por cuyas páginas corre la lava. Quema, en la misma medida que divierte su forma de jugar con el lector. De sacar y poner en escena a fantasmas, paisajes humanos desoladores y sentimientos, bastante contemporáneos, todavía más desoladores. El cónsul de la novela de Lowry no tendría nada que envidiar, ciertamente. Besora los introduce, a veces, a lo bruto. A lo loco. Salen y entran como esas mismas bolas de fuego que de tanto en tanto consumen una parte del escenario de San Pancracio del Paraíso. Hago un paréntesis: aunque la novela nos pudiese horrorizar, es imposible no reconocer a su autor su tremenda capacidad para construir un relato que se va desintegrando poco a poco, entre risas solitarias y una soledad demasiado ruidosa. Llevado, casi, por un flujo de conciencia tan demencial como literariamente adictivo que Besora acaba convirtiendo en cuerpo, en carne, sangre, sudor, fluidos, fuego y gases. En algo que, literalmente, arde en sus páginas.
A caballo entre lo burlesco, lo onírico, lo requeteposmoderno y el ejercicio de estilo, Besora deja constancia de muchas de sus preocupaciones con una habilidad pasmosa. Un ejemplo: un sueño infantil de fundar un lenguaje privado nos ofrece, precisamente, la pista sobre las ambiciones creativas de una novela que no deja de ensayar, una y otra vez, cómo explicar la destrucción de un mundo. O cómo convertir esa destrucción en un acto creativo mayúsculo, llevando al lenguaje hasta su extenuación, jugando con todos los resortes a su disposición y caracoleando, a pachas entre la risa y el espanto, por ese mundo oscuro y consumido en el que la voz del narrador se transforma en la voracidad explosiva del volcán. En algo torrencial, avasallador, imparable. Un torbellino que hace, deshace, construye, destruye y deconstruye, con la misma gracia con la que su autor intenta colarnos la idea de que, simplemente, está contando una historia. Un colapso. Un final. De algo o, tal vez, de todo. De una forma de entender la novela o, mejor aún, de todos esos clichés con los que cualquier expresión literaria posmoderna y más allá ha de cargar en su mochila.
Vulcano, decía, está trufada de imágenes. Sus palabras bailan ritmos rotos en el texto. Zarandean al lector. Te abruman, te aburren, te enfadan y fascinan. Provocan ideas. Invitan a la reflexión y a la consideración. Crean un mundo a través de la destrucción de otro. Quitan la costra y el polvo a la escritura para proporcionarnos la posibilidad de acceder a otra forma de narrar, de contar, de construir, de dejar que el texto respire. Aunque sean gases mortíferos y el olor de la lava bajando ladera abajo. Vulcano es un libro siempre polémico, siempre vivo. Una experiencia plástica y, quizá, en su absoluto descaro, la mejor manera de explicar la razón de ser de un texto: su ambición por construir cosas con las palabras. Algo que late, que está vivo, que nos zarandea, enfada y, desde luego, fascina.
Em va agradar molt el darrer llibre de Joan Vigó, el seu Haiku a Brooklyn, però molt, per això m’he llençat de cap amb aquest nou llibre, aquest Vides potser. A veure què em trobo en les seves ben bé 270 pàgines de lletra atapeïda.
Ja de bon principi ens trobem una petita menció, si es vol un homenatge a Haiku a Brooklyn, quan es parla d’un home que vol ser enterrat en un Lincoln Continental, com aquell on anava Kennedy quan va ser assassinat. M’agrada que els autors tractin les seves obres com una mena de tot orgànic.
Una presentació ràpida del protagonista ens el mostra com un home gris, desenganxat de la poca família que té i en una feina de vigilant de seguretat en un museu, res fa presagiar que d’aquí en pugui sortir res interessant. Però fa anys es va treure la llicència de detectiu, va posar un anunci especificant la seva nul·la experiència i, mesos després, rep una oferta, amb passatges que recorden el hard-boiled més clàssic.
Era dilluns vespre quan vaig rebre la trucada de la Dora. Va presentar-se com a advocada. Representava un possible client que no volia ser identificat. La veu de la Dora era amable, convincent, tranquil·la i segura. La veu de la Dora desprenia classe i tabaquisme. La veu de la Dora era un negoci capaltard. La veu de la Dora podia acaronar-me l’orella tant com volgués. Va dir-me que era millor veure’ns per explicar els detalls de la proposta del misteriós client i vam quedar l’endemà al seu despatx. El nom del bufet, l’adreça i l’alçada de la planta eren auguri de diners i privilegis.
Un encàrrec: vigilar una persona, sense dir el per què, que m’ha recordat molt Fantasmas, la segona novel·la de la Trilogia de Nova York de Paul Auster (crec que es mereix ja una relectura). Ha de vigilar Orson Mur, l’enterramorts de Santa Marta.
Ara calia decidir com podia investigar la vida d’Orson Mur amb la discreció que hom atribueix a l’ofici de detectiu. Però passar desapercebut a Santa Marta era impossible.[..] No calia amagar-se. Tenia un any per davant i això ho canviava tot. Al contrari. La meva presència a Santa Marta havia de ser evident. Per tant, havia d’anar a viure al poble i empadronar-m’hi. Ser un veí més.
El protagonista s’hi instal·la, i coneix l’Orson i la Maria de l’Estanc. Un d’aquests noms de poble que són una definició. La Maria li lloga un pis. És un personatge molt interessant, amb una primera entrada al llibre a l’altura.
Uns minuts més tard va entrar la Maria de l’Estanc. Era una dona de físic rotund. Atractiva. Vaig fixar-me que coixejava una mica, la qual cosa feia que els seus malucs ritmessin agradablement. El cabell negre, llarg i deixat anar. Potser tenia els quaranta o s’hi acostava. Duia texans i una samarreta negra on una llegenda que s’arrapava als seus pits contundents deia TSUNDOKU. L’Orson la va presentar i jo vaig trencar el gel, comentant, mentre la mirava als ulls, que jo també comprava llibres, que s’estaven en una pila pendents de llegir. Es va sorprendre que conegués el significat del concepte japonès.
L’Orson és el cinquè d’una nissaga d’enterramorts i destil·ladors d’aiguardent de brisa, amb la maledicció que tots han enterrat la seva dona, per això l’Orson no es casa i es desfoga amb les senyoretes de la Whiskeria Las Vegas.
Sabrem coses de l’Orson, de les senyores del Las Vegas, del mossèn del poble… uns personatges que podrien semblar els típics però que no en tenen res, d’això, tenen profunditat, relleu, arestes… vida, en general. Cap a meitat de la novel·la la història es ramifica cap a l’obsessió de l’Orson per una presentadora-cuinera-famosa, la Solange Andreu i el protagonista s’hi acostarà sota el nom d’Orson, compartint amb ell la seva obsessió però duent-la molt més enllà.
La novel·la es va ramificant, i no seria ben bé gènere negre, ni detectivesc, perquè deixa moltes coses obertes per resoldre. M’és igual. En molt poques pàgines em queda clar que gaudiré del viatge independentment del destí, perquè la gràcia no està pas al punt d’arribada. El protagonista agafa això com una feina però acaba significant molt més. L’entrada en un petit i ric univers on quedar-s’hi sembla la més lògica de les decisions, paradoxalment. Un llibre molt recomanable sobre com ens construïm una vida com qui es fa un vestit, i com ens pot anar millor que el que ja portàvem, perquè de vegades, per gaudir de la festa, l’únic que ens cal és anar vestits de la manera que toca.
al Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio celebrant que el dia 30 és el dia dels traductors convida a Jordi Vintró al programa on, entre altres coses, parla del llibre LES NOVES IMPRESSIONS D’ÀFRICA de Raymond Roussel i l’ofici de traductor
diumenge 3 d’octubre, a les 13.30 h, recital homenatge a Literatura Expandida de Magaluf
Antònia Vicens amb el recital PARE QUÈ FEM AMB LA MARE MORTA i TOTS ELS CAVALLS
“Pluja de versos i un bon recipient” amb la poeta acompanyada per l’editora Ester Andorrà i el recital dels actors Alexandra Palomo i Joan Manel Vadell
del Vermut Literari de la novel·la EL SETEMBRE I LA NIT de Maica Rafecas amb l’autora en conversa amb Clara M.Clavell al Tarambana de Cardedeu (25.09.21)
Un gran llegat, aquesta novel·la. Que precisament ara, el 2021, vegi la llum en versió espanyola, de la mà de Sajalín Editores, pocs mesos abans de la mort de l’autor, reforça la intenció de Jordi Cussà, que va voler deixar-la publicada en forma de «compilació de memòries fabuloses […], crònica d’una subgeneració».
Ja la versió original catalana, que va veure la llum el 2015 sota el segell Labreu Edicions, sembla ser producte de la urgència que pressentia el seu autor. El seu alter ego a la novel·la, Daniel —Niel—, afirma parlant amb el seu editor: «Per això [per por de morir abans dels cinquanta] m’he compromès […] a revisitar l’univers dels vells addictes des de la perspectiva dels cinquanta anys. I de la gent que, malgrat tots els calzes i totes les hòsties, hem tingut la sort de sobreviure al pas per l’infern i… reciclar-nos».
El text, que és «autobiogràfic novel·lat en una sola forma», tal com ho expressa Niel, és un fidel retrat, viscut en primera persona, d’una subgeneració addicta a tot tipus de drogues, nascuda a principis dels anys seixanta de segle XX. Una addicció múltiple que submergeix les seves víctimes en un infern, un submón de la dependència que les porta a viure al caire entre la vida i la mort, una finíssima línia que en qualsevol moment poden traspassar. Conscients que cadascun dels seus actes representa un tret en el seu joc de la ruleta russa, viuen esclaves de l’eterna necessitat d’estupefaents de tota mena, addicció que els deriva al seu torn a buscar-se la vida en funció de la seva dependència, per mantenir-la.
La novel•la és una veritable crònica d’aquesta subgeneració multiaddicta. La narració dels fets comença els anys vuitanta, quan Niel, el protagonista, i, en general, els seus amics del submón no han tocat fons encara, però ja van camí de tocar-lo, segueix plasmant la vertiginosa espiral en la qual tots van caient i conclou retratant la fase final de bonança en què aterren els supervivents que han aconseguit desfer-se dels tentacles del monstre devorador.
Un nodrit grup d’amics i contactes comparteixen la condemna. Ells seran els protagonistes i autors ficticis de la novel·la: Anna Susanna, Quique, Àlex, Loleta, Caterina, Crist, Perla, Layla, Jesús, entre d’altres, però sobretot Niel, Josep, Ona, Àsia, Nicolau, Lupina, Renata, Gràcia —aquests últims participen fictíciament de l’autoria de la novel·la—. El lector els acompanyarà en el seu turment, la seva ansietat, el seu neguit, la seva angoixa, el seu remordiment, però també en la seva alegria, la seva felicitat, el seu enamorament, la seva tristesa, la seva enyorança… Assistirà com a convidat de pedra als esdeveniments de la seva vida, coneixerà les seves professions: la prostitució, els perills als quals s’exposa el traficant, les extremes condicions de vida dels que ja no podran redimir-se, les morts de tants amics: Layla, Eugènia (de càncer, després de més de vint anys d’addicció), Guerau, Anna Susanna… la tetraplegia de Joanot… Els seus escenaris: Formentera, Eivissa i Catalunya.
Jordi Cussà munta una novel·la coral per donar veu als personatges reals que s’amaguen darrere dels corresponents noms ficticis. Cada capítol, escrit en primera persona per un d’ells, alternant-se, ve introduït per una cita, gairebé sempre d’alguna cançó de grups de referència per als protagonistes, cites que tenen «un pes narratiu específic», icones culturals molt diverses.
I es tracta d’una novel·la dins d’una altra, ja que la que llegim descriu l’encàrrec del llibre, amb les mateixes característiques, per part de l’editor Josep Selosca.
Tècnicament Jordi Cussà (1961-2021) es manifesta com un mestre en el domini de la llengua. El text, escrit en un argot molt popular i fluid, està esquitxat de referències culturals i de reflexions, com la incursió històrica-filosòfica que fan els amics al final sobre el tema de la culpa, o la conversa en la qual s’endinsen sobre la escriptura ficcionada de la realitat i l’autocensura.
La prosa de Cussà és àgil i fresca, i està prenyada d’imatges molt originals que ratllen la poesia. L’autor sap condensar tot un món en dues paraules i sovint fa ús d’un subtil sentit de l’humor. El títol, Formentera Lady, fa referència al nom d’una egua que el protagonista principal, Niel, coneix a Formentera, on viu dos anys, així com al títol d’una cançó de la banda de rock Kim Crimson: https: // www. youtube.com/watch?v=JZrNSROq810&ab_channel=KingCrimson-Topic
Jordi Cussà Balaguer, també dramaturg, actor i traductor, ha publicat a més Cavalls salvatges / Caballos salvajes (2000), considerada de culte, i altres dotze novel·les, així com llibres de relats i un llibre de poemes.
podeu veure l’entrevista al Més324 a Maica Rafecas en ocasió de la publicació de la novel·la EL SETEMBRE I LA NIT
“la novel·la és, entre altres moltes coses, un cant al paisatge del Penedès” Xavier Graset
“es diu setembre perquè és l’època de la verema, de la solidaritat dels collidors que s’ajuden, recollir els fruits, vol representar l’esplendor…. i la nit és el ciment, la foscor, el capitalisme i totes les crisis que comporta.” Maica Rafecas
recital de Silvie Rothkovic ALS LLACS a la inauguració de l’exposició MENT AL VOL de Denys Blacker ra l’Espai Fòrum Llibreria Vitel·la de Palafrugell (18.09.21)
Literatura ebrenca Taula rodona “Del poble al món. Literatura universal des de l’espai ebrenc” a càrrec de Mercè Ibarz, Joan Todó, Toni Orensanz, Amàlia Roig. (18.09.21)
Joan Vigó participa al programa online de la llibreria NoLlegiu PAÑÑA NECESITA TU OPINIÓN DE MIERDA en ocasió de la publicació de la seva segona novel·la VIDES POTSER.
nosaltres, si fossim vosaltres no ens el perdríem per res !
Dovlàtov té corda
Encara hi ha textos inèdits de l’escriptor, i podem esperar molt d’aquest narrador fonamental, admirador de Txékhov, Hemingway i Zósxenko
A ‘El recull’, Serguei Dovlàtov es mostra talentós i d’ironia estratosfèrica. GETTY
Males notícies per als seguidors de Serguei Dovlàtov (Ufà, URSS, 1941-Nova York, 1990): ja en queden pocs llibres per traduir al català. Un infart va tallar en sec una obra narrativa admirable, saludada com a excepcional pel premi Nobel Joseph Brodsky —amic i company de joventut a Leningrad i, després, a l’exili americà— i també per autors com Kurt Vonnegut. De la dotzena de llibres publicats en rus als Estats Units, El recull és el novè que ens arriba; es tracta d’un volum factici, una tria personal del traductor, Miquel Cabal (és un luxe que, a diferència del castellà, Dovlàtov es publiqui en català sempre de la mà del mateix traductor i editorial).
La primera secció del llibre, ‘Contes de l’estiu passat’, reuneix tres històries breus, lleument interconnectades, sobre les vacances d’un escriptor a les Catskills, típic lloc d’estiueig a la natura de l’Estat de Nova York, i convida a pensar que l’aixeta de Dovlàtov ja no dona per a gaire més. Té gràcia retratant la colònia d’exiliats russos i no hi falten pinzellades de mordacitat (un nen ensenya a l’escriptor a fer anar un cotxet elèctric amb comandament a distància, i l’avisa: “Pensi que no es pot fer marxa enrere”, i ell contesta: “No es pot mai”), però deixen un regust més aviat anecdòtic.
Però tot seguit venen dos contes que presumiblement havien de formar part d’un llibre (La nevera) interromput per la mort de Dovlàtov i que ens el mostren en tota l’esplendor del seu estil. Si ‘El raïm Isabella’ explica una història d’adolescència a Leningrad que revela la poca-solta ideològica de la societat soviètica, ‘Un gall vell cuit en el fang’ és una peça major, que lliga el pes de la memòria dels anys perduts a l’URSS amb el malestar de fons de Dovlàtov als Estats Units, on va anar a contracor, tip de no poder publicar, no perquè fos el clàssic dissident polític: “L’únic objectiu de la meva emigració va ser la llibertat creativa”, afirma a l’entrevista que tanca El recull). És un conte esplèndid sobre la impossibilitat d’oblidar, sobre el passat que ens persegueix.
El volum el completen quatre relats més, de caràcter espars, i l’esmentada entrevista —probablement l’última que va concedir Dovlàtov—. El seu humor salvatge, l’escepticisme radical sobre la humanitat, l’angúnia pertorbadora que pot escometre en qualsevol racó de la quotidianitat, omplen aquests contes en què reapareix la tensió entre el país d’origen i el d’exili. Com diu un dels personatges: “Amèrica no és cap paradís. Però si és un infern, és el millor del món”. Els diàlegs, com en la resta del llibre, mantenen la tensió narrativa, molt ben trobats en la versió de Cabal.
Pel que fa a l’entrevista, il·lustra a la perfecció la radicalitat del compromís literari de Dovlàtov, que confessa ser dels “escriptors que no han triat aquesta professió, sinó a qui la professió ha escollit”. S’hi mostra lúcid parlant del pes de la tradició literària a Rússia, de les contradiccions de l’exili, de la difícil coexistència del talent i el mercat editorial…
En resum, falsa alarma: encara hi ha Dovlàtovs inèdits, i podem esperar molt d’aquest narrador fonamental, admirador de Txékhov, Hemingway i Zósxenko, concís i contundent, dotat d’un sentit de la ironia estratosfèric, com el d’aquell gloriós fragment d’Els nostres: “Amb Stalin es vivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n’afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres”.
Aquí teniu l’Illa de Maians d’ Llibreria Ona d’aquesta setmana dedicada a LES QUATRE CAMBRES DEL COR d’ #AnaïsNin traduït per Ferran Ràfols per a LaBreu amb Bernat Dedéu, Jaume C.Pons Alorda i Marina Porras via Spotify:”
“una prosa vaporosa, una atmosfera, la creació de mons que sempre van cap a realitats fosques, molt internes, una prosa que mira més cap a dedins que cap a fora” Jaume C. Pons Alorda
“rampells de veritat … fracàs d’entendre les coses per la via intel·lectual … va escrivint per anar gratant per veure què li queda de manera gairebé física … és magnètica aquesta senyora ” Marina Porras Martí
I tota la forest és una flama: ‘Mirall de negra nit’, de Jaume Pont
LaBreu publica l’últim poemari de l’autor lleidatà, dedicat a la memòria de la seva parella
Si féssim analogia amb la figura del geògraf, Jaume Pont, com a poeta, seria el delineant d’un gran mapa confegit en un territori de llenguatge explorat (i explotat) amb valentia, ardència i visió. Una terra ignota on ell s’ha endinsat per convertir en sòl de coneixement, amb un objectiu: L’altra llum, i, també, l’alta llum (i no hi vulgueu veure connotacions religioses…).
“La poesia és una forma de coneixement que fa visible l’invisible”. Hi trobem, és clar, la flor de la Malenconia, les Imatges, amb majúscula, perquè Pont és un trobador d’imatges de gran potència visual, que espurnegen amb verb resplendent, i les forja i les imprimeix en el gran llibre de la poesia catalana, per sempre més. I, per si fos poc, la intensió. Aquest és el recurs que salva cap endins.
Cantar la pèrdua
L’aventura poètica de Pont, tanmateix, és en espiral. Va tenir un començament -Límit(s) (1976)-, i hom no sap on acaba, perquè la paraula, per a Pont, és una pedra foguera de la qual n’extreu guspires per aconseguir un foc inextingible: el de la paraula fulgurant i memorable. És per això que la seva poètica és particularment apta per als moments elegíacs de l’existència, quan es fa necessari cantar la pèrdua. Com ja succeeix a Vol de cendres (1996), on hi ha la temptativa d’interiorització de la mort de l’altre, a Mirall de negra nit (LaBreu) rebla el clau amb una obra estremidora. Si a Vol de cendres, Pont afirmava “l’important aquí no és tant el fet personal que motiva el llibre, la mort del pare, sinó la fundació d’una paraula que es vol com un acte epifànic, de supervivència, com si es tractés de plantar cara a la manca de paraula, a la mudesa”, a Mirall de negra nit el poeta precisa amb lucidesa que el llibre ha estat creat “des de l’experiència extrema d’allò que Maurice Blanchot anomena «la injustícia de la mort»”, un recull “extrem” dedicat a la memòria de la seva estimada Maria Jesús.
Per explicar aquest despullament del llenguatge que es fa intens fins a l’essencialitat podem anar a cercar un haiku de Càntic d’ombres (2017): “Quan la paraula/tremola i s’esllavissa/et neix el cant”. I és que l’obra de Pont és una cambra d’ecos. La seva poètica se sosté sobre un canemàs de sòlida estructura. La veu es va construint, però, també impel·lida per figures recurrents o alambinades destil·lacions, es fa interrogativa, afirmativa, descriptiva, exhortativa… sempre sintètica i colpidora.
A Mirall de negra nit assoleix altes cotes de la poesia formulant el doll elegíac en un cant pur. La combinació d’energeia inspirada i d’ofici fa que el poeta sàpiga confegir l’obra en unitats de sentit i de veritat: Entre el Primer somni i l’apòstrof final d’amor, que és Les paraules, hi ha La rosa pàl·lida (“La vida/ es desfà com un grumoll de somnis”), La serp del làudan (“la flor que creix a l’hora negra”), Darrer somni, potser la secció on pica més alt(“orb en la llum i orat en la foscúria” o “soc i seré l’amo dels focs”), que tanca amb Ronda de l’amor i del dolor (“Senyora dels Muts Volers!”). És ell, o parla per boca de l’Oracle?
Hi ha autors que fan de l’estil un estendard: se l’emboliquen als braços quan es posen a escriure i no paren fins convèncer-te que el món existeix per a ser cantat o ritmat amb paraules. Anaïs Nin n’és un, com Boris Vian: no podien evitar escriure d’una manera única. Llegeixes una o dues pàgines de qualsevol de les seves novel·les i ja ets presa d’aquests braços que et bressolen i t’endinsen en un món fet de metàfores i símbols que proliferen sense parar, com en els somnis. Mundialment famosa pels diaris i perquè va ser amiga i amant de celebritats com Henry Miller o Antonin Artaud, les novel·les d’Anaïs Nin no són tan llegides ni comentades, però passen els anys i mantenen un alè especial i una modernitat de discurs que ja voldrien moltes d’avui: poliamor, relacions tòxiques? Tot és dins de Les quatre cambres del cor, que narra un triangle amorós des de tants punts de vista com arestes tindria un model 3D del ditxós triangle, i amb una profunditat psicològica tan extrema que costa recordar quina va ser l’última vegada que vam llegir una història on les motivacions dels personatges estiguessin tan ben explicades.
París, una barcassa al Sena, uns amants apassionats, els anys trenta: la foto sembla idíl·lica, i la novel·la, que és com un tríptic, té un primer terç que és tot mel, amb el naixement de l’amor, la comunió perfecta entre dos amants, el futur com una albada esclatant que només que fa que néixer cada matí. «Havien creat un moment d’entesa i comunió perfectes. El punt àlgid que els serviria de punt de comparació per torturar-los més endavant, quan totes les imperfeccions naturals els desintegressin».
Perquè, com tots els tríptics, sobretot si són retaules d’església, aquest té les seves ombres, i aviat es comencen a projectar sobre la puresa de l’amor entre la Djuna, un alter ego claríssim de Nin, i el Rango, que és un personatge creat com a homenatge a un poeta peruà, Gonzalo Moré, que voltava pel París dels anys trenta on Nin vivia la vida bohèmia que tothom ha somiat fer de jove. Nin i Doré van viure una història apassionada, i sembla que el detall de la barcassa al Sena va existir, i que era on passaven les nits els amants d’amagat de la dona de Moré, una ballarina retirada i malalta que els feia la vida impossible. Com ho fa la Zora, el personatge que, a base de xantatges i tiranies, destruirà la història d’amor que semblava perfecta.
«I llavors en Rango va cometre un segon error: va voler que la Djuna i la Zora fossin amigues»: un error de principiant, val a dir. Des del moment en el qual els tres vèrtexs del triangle es coneixen, tot va de mal en pitjor. La novel·la explica a la perfecció els mecanismes psicològics perversos als quals se sotmetien, i se sotmeten encara avui, tantes i tantes dones, convençudes que amb l’amor que senten salvaran l’home desastrós del qual (es pensen que) estan enamorades. I en resulta especialment malparada la protagonista absoluta, la Djuna. La manera que té de justificar-ne el comportament, sempre massa amatent als altres i massa poc cap a ella, o els motius que dóna per explicar per què s’ha enamorat d’un home com en Rango (perquè, i això té molt a veure amb les teories psicoanalítiques de moda a l’època, ens enamorem de personalitats com les que nosaltres tenim reprimides) és tan i tan subtil i perfecta, que no podem sinó meravellar-nos: «Tothom diu: has de triar un bàndol, un partit polític, una filosofia, un dogma… Jo vaig triar el somni de l’amor humà». I per aquest amor la Djuna ajuda la Zora, sacrifica la seva intimitat amb en Rango per mirar de fer-se valdre davant d’ell, convençuda que com més es rebaixi, més la valorarà ell. Òbviament, les coses no van així.
A la tercera part del tríptic, amb la història d’amor ja enverinadíssima, Rango decideix entrar en política: això vol dir organitzar reunions clandestines i sotmetre’s a la disciplina de partit. La diagnosi de Nin és duríssima («vet aquí com es viu sense ales»), i segur que ben inspirada en el que li devia passar a Doré, que va voler lluitar a la Guerra Civil espanyola (ell i Nin es van conèixer el 1936) però que va fugir esperitat de la disciplina del Partit Comunista. A la novel·la, la Djuna li retreu que vulgui fer política i, com més reunions i proclames ideològiques fa en Rango, més proclames estètiques i artístiques fa ella, que torna a buscar el grup d’amics artistes bohemis que havia abandonat per estar amb ell i retroba, en la creació, el motor de vida que no troba en Rango. En aquest sentit, la novel·la també és extraordinàriament moderna, i feminista: és el personatge de la Djuna el que defensa la teoria dels amors múltiples, perquè tampoc no hi ha una sola Djuna, sinó moltes: «una capa formada pels pares, la infància, una altra modelada per la feina i els amics, i encara una altra nascuda de la història, la geologia, el clima, la raça, l’economia i tots els rerefons i escenaris». No és poc important el context històric i social en el qual neixen els llibres: que Anaïs Nin passés els dies i les nits envoltada d’artistes, en un París d’entreguerres, amb totes les tensions però també els estímuls infinits que suposa viure un moment civilitzador esclatant ha de tenir per força un efecte sobre el que s’escriu, i per això, encara que hagi passat bastant més de mig segle des de la publicació d’aquest llibre, no ha perdut ni una gota de lucidesa, ni un gram de sensualitat, ni un mil·límetre de profunditat. Novel·la psicològica de qualité, no volem altra cosa!
Tree, Huch, Kap, Guitart, Pàmies i Puig van glosar l’obra del malaguanyat Jordi Cussà el primer dia de la Setmana del Llibre DANI CAJAL.
“Ni Jordi Cussà ni els ‘Cavalls salvatges’no parlarien amb la veu que parlen si no fos per les traduccions”
DAVID CASTILLO–BARCELONA
Setmana llarga la que ens espera els pròxims dies als aficionats, i espero que a la resta de la ciutadania. El país es fa caminant, però també llegint, i el català i la cultura són prou importants per deixar-los en mans dels avatars o dels polítics. El català és cosa de tots i la literatura és la seva màxima expressió. Ho demostra la musculatura que exhibeixen autors i editors en un dels millors moments de la nostra història, però que té reptes com són la implicació del teixit social, l’analfabetisme funcional i les sirenes, que en forma de tecnologia ens poden enganyar més que a Ulisses.
Aquí, al Moll de la Fusta, custodiats per l’àngel Salvat-Papasseit ben a prop de l’entrada del nou recinte de la Setmana, la presència del mar m’evoca la figura del retorn de l’heroi grec, en aquest cas mentre sento parlar de les diferents vides de Jordi Cussà als seus editors i amics. Assisteixo, abans de la inauguració oficial, a un acte en memòria del malaguanyat Cussà, poeta, dramaturg, traductor i narrador beatnik d’unes novel·les que combinen passió i vivència, entenedores i ben escrites. Hi participen alguns dels seus editors, com ara Jordi Puig, Jaume Huch i Ignasi Pàmies, el dibuixant Jaume Capdevila Kap i l’escriptor Mathew Tree, moderats per Anna Guitart, que va haver d’actuar com a speaker als peus de l’escenari perquè les mesures de seguretat només permeten cinc persones a sobre. Fa goig perquè, malgrat la pluja, l’auditori és ple.
La majoria dels ponents opten per la queixa contra el sistema literari, cosa que contrasta amb l’últim període de l’escriptor, que va tenir un visualització notable. S’estava morint, però. Jaume Huch, editor de L’Albí des de fa 35 anys i amic de Cussà des de quan representaven els Pastorets, va reivindicar la figura de l’escriptor com a dramaturg, exposant la paradoxa d’haver editat únicament una obra de teatre entre els disset llibres publicats. També va recordar la quantitat de material inèdit que resta d’un escriptor que era un grafòman. Huch va recuperar un text de l’última intervenció de Cussà en la Setmana, quan no va poder assistir-hi a causa de la malaltia que el corcava. Esmentava Anna Casassas, que, precisament el 2016, va rebre el premi Trajectòria: “Ni Jordi Cussà ni els Cavalls salvatges no parlarien amb la veu que parlen si no fos per les traduccions històriques o recents, des d’Homer i Shakespeare –els dos ídols del Jordi– fins a les lletres de Bob Dylan i Syd Barrett, fonamentals no sols en la concepció d’aquesta novel·la, sinó en les experiències vives que el van fomentar.”
La seva vida més fosca va ser el tema de les dues obres més populars, Cavalls salvatges (Columna, i després L’Albí, i Pagès en l’adaptació al còmic de Kap) i Formentera lady (Labreu). Narren l’experiència al límit com a ionqui i camell, tot i que, com van precisar, no li agradava ser definit com a “ionqui escriptor” sinó com “un escriptor que va ser ionqui”. En aquest sentit, Ignasi Pàmies va remarcar que Cussà no volia que l’encasellessin, sinó que el reconeguessin com a escriptor. Pàmies va incidir en el fet que, quan va traduir de l’alemany el gran Jörg Fauser, el referent de llengua van ser les dues novel·les de Cussà. Jordi Puig, editor de l’última novel·la de Cussà en vida, El primer emperador i la reina Lluna (Comanegra), va anunciar la publicació l’any que ve d’un inèdit. El seu amic Matthew Tree va ampliar la visió a altres parts de l’obra de Cussà, com ara una trilogia sobre una nissaga d’Empúries, els contes, una altra nissaga de Badalona i una novel·la sobre el trobador delinqüent Guillem de Berguedà.
NOTES MÍNIMES A L’ENTORN DE CLARS, AQUEST MATÍ, SÓN ELS TEUS RECORDS (OBRA REUNIDA, 1989-2009), D’ANTONI CLAPÉS
Edicions LaBreu.
—Antoni Clapés (Sabadell, 1948). Poeta, traductor, crític literari i editor.
—“Poques paraules surten / d’una boca en calma”.
Toni Clapés. Foto: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Va estudiar Ciències Econòmiques a la Universtitat de Barcelona. Creador i director de les edicions Cafè Central, on ha publicat nombros llibres de poetes catalans així com traduccions de poetes estrangers, entre els més recents la poesia de Philippe Jaccottet, un dels poetes francesos més importants. És autor d’una extensa obra poètica, iniciada en 1964, d’entre la qual podem destacar Crepuscle de mots (Premi Joan Alcover 1989), Matèria d’ombres (1995), Destret (2003), L’arquitectura de la llum (2012), etc. La seua poesia ha sigut traduïda a diversos idiomes. Ha sigut col·laborador de les pàgines literàries de l’AVUI, La Vanguardia, Reduccions, Caràcters…
Em vaga fer avinent els comentaris que m’han suscitat la lectura de la seua obra reunida (1899-2009): ‘Clars, aquest matí, són els teus records’.
La paraula és com la pedra llençada al buit per colpejar el silenci. El poema perfà al poeta —aquest, cerca en el refugi del silenci per dir i per dir-se. Un mot són tots els mots, abans que aparegui la insinuació del poema. La creació és diversa, com la llum travessa la gota que cau i es multiplica en colors com un calidoscopi del viure en un ésser canviant i el jo que és i no és.
La paraula neix i mor i neix en el silenci i, malgrat la fugacitat del temps i el buit, palpa els límits que s’allunyen com més el poeta persegueix el vol de l’oreneta i la il·lusió de l’estiu que esclata. Si l’U és Tot i és no-res, l’existència dels mots abans del principi esclatant que eixampla el Cosmos de forma constant en la seua cursa que va del mínim al plural en el temps sense rellotges i la buidor de la fosca, com sols una llum hi penetra.
El poeta no camina els camins fressats. Cerca el risc de la pròpia senda que obre pas a pas, a cops de martell sobre la pedra pura i dura o el ferro de la inclusa i el foc de la farga. Espurnes de silenci creen sorolls que s’endinsen en l’espai perfent un itinerari personal que esberla la consciència d’ésser i l’escriptura. Jugar-s’ho a tot o res, omplir la casa d’un llenguatge únic, encara verge, despullat d’impureses, habitant el buit de la casa o el poema sense excedir-se en els topants.
Escometre la pàgina buida i limitada per rompre el transcurs de les hores, sols perceptibles pel rodar de les fletxes del rellotge que senyala la ultima multis, recordant-nos la fugacitat implacable i, això no obstant, persistir en l’escomesa de la paraula de llum i silenci que trenca la dissolució.
Com la invisible llum fa visible el món, el poema malda per llegir la creació insubornable i també implacable. Què és un mot enmig de tots els altres? Què és l’ésser entre els altres? Una possibilitat irresistible, el clam i l’eco de la veu solidària.
Sols acceptant la pròpia finitud podem ser quelcom: silenci, buidor feixuga, angoixa de viure… Descriure, escriure el que ja és dit però dir-ho de tal manera que el poema assoleixi l’origen.
“La imperceptible bonior
¡d’insectes…”, esdevé música de l’ànima, però el poeta ignora com retenir-la. Potser la paraula, “el verb” anterior a tota existència, anterior al silenci, en el buit del qual ressona, tanmateix, el so de l’origen.
El temps s’afua com un ganivet que esquinça qualsevol vel… El poeta —el demiürg—, contempla, escolta i espera. Amb una escriptura mínima, gens críptica, es desvetlla el misteri. Sorgeix el poema sobre la pàgina blanca de paper i s’omple el buit.
Podríem dir que Antoni Clapés racionalitza el llenguatge, l’analitza i en fa eina d’experimentació i coneixença. D’ell mateix, del món i de la naturalesa —la gran educadora. Els seus poemes, doncs, esdevenen peces úniques que percacen amb una economia controlada dels mots, dir el màxim amb el mínim. El fracàs de qualsevol poeta pot venir per accés o per defecte. No és el cas d’Antoni Clapés, el qual, arriscant-se salva el buit amb els seus poemes pont.
Antoni Clapés interroga i s’interroga constantment. Segons com es llegeixin, els seus poemes poden esdevenir textos epigramàtics o proverbis de saviesa.
El(s) límit(s), si n’hi ha i la mort ens enfronta a la crua realitat de llur existència, perquè som éssers per a la mort. Per això:
“Aquest viure
que s’escola…”
el devora.
Podríem caure en la temptació de creure que el poeta veu la vida amb pessimisme, quan la seua escriptura no fa altra cosa que encarar-nos a la realitat —plural i fugaç. Sols aprehensible en el poema, una mena de taula de salvació. Sap, emperò, que callar és una altra forma de dir.
Per a Antoni Clapés els versos insinuen solcs “que mai ningú no ha de resseguir”. Però sap que tota escriptura es dirigeix a un hipotètic lector, que no pot restar amagada dins un calaix de sastre. S’escriu per a ésser llegit. Vet aquí la importància del llibre on s’estotgen les quimeres de tot poeta o escriptor. L’altre, és el lector còmplice.
Antoni Clapés acull el silenci, s’hi refugia, és l’aixopluc on es troba, hoste de l’espai indicible, tocant a les palpentes els topants o els ressons del silenci, la terra natal on erigir el poema amb la “pròpia veu”.
Tot esdevé en el silenci —malgrat els sorolls del món, on l’hoste es des-habita, es con-fon en el poema —ell és el poema, en el sargit del text. El poema és un text per llegir —però no tots els textos són poemes. El poema, per ser-ho ha de travessar el mar dels dubtes, dels silencis —els silencis on tot i res no és res… Però la llum fon la fosca, il·lumina les senderes vorejades de mots i herbes… Fullaca del temps que el vent escampa sense esvalotar la quietud cercada als cims dels cingles o als abismes de la soledat habitada pel pensament i el dubte.
Escriure poemes amb les mínimes paraules —que no vol pas dir amb el mínim esforç. Sinó rebutjar el que no és necessari:
“esborrar-se de mots” —callar”
per
“dir el gran i sublim silenci…”
Pot semblar un contra sentit, una mena de sofisme, perquè el silenci absolut és impossible. Diem. —Quin silenci!, enmig del bosc o del mar, quan els nostres sentits
—sobretot el de l’oïda—, els tenim avesats a les remors de la ciutat, els tenim desavesats a escoltar els sorolls de la naturalesa, desacostumats a escoltar la música de l’Univers.
Qualsevol horitzó s’allunya quant més ens hi acostem. Hi ha límits, doncs. Però és aquest afany essencial, molt humà, de voler anar més enllà —de l’enllà i quan arribes comproves que has tornat al lloc de partida… És el mite de l’etern retorn. Rodem el món o l’illa d’edificis o viatgem entorn de la nostra cambra. El vers diu:
“la casa
de la llum”.
Podem avançar a “les palpentes” per “habitar just a la llinda de la paraula”, voler l’impossible per assolir la llum de totes les llums i veure dins tota la fosca. Si:
“la paraula
t’allunya del real”
és perquè t’obre mirandes a l’irreal. Tot és a l’interior. La paraula alça el vel del silenci, trenca l’escorça de l’espai, immobilitza el temps o la seva percepció.
Antoni Clapés més clar no ho pot dir: “deseixir-se de tota avidesa”. És així com s’aprèn a viure amb el mínim necessari per tal que res ens empresoni privant-nos de la llibertat. Construir el poema com el giny lluminós que dissol la tenebra. Com un calidoscopi enfocat cap a l’univers.
El terme “minimalisme” significa el “menys és més”, com digué l’arquitecte Mies van der Rohe. Es va desenvolupar com a moviment artístic després de la Segona Guerra Mundial i s’ha estès arreu del món occidental, principalment, vigent sobretot en el disseny d’interiors i en el disseny publicitari. També pot aplicar-se a la forma de viure un individu. Això ho saben prou bé els ascetes i místics de tots el temps.
Definir la poesia d’Antoni Clapés de minimalista no em sembla descabdellat. Al capdavall la seua poesia demana participació i esforç per part del lector, cosa que s’agraeix. Enmig d’un panorama barroer de pretesa poesia que tot ho dóna mastegat, s’erigeix victoriosa la poesia d’Antoni Clapés. Li escauen aquells versos famosos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:
de l’homenatge a Jordi Cussà a la Setmana del Llibre en Català amb Jaume Huch d’Edicions l’Albí , Ignasi Pàmies de LaBreu Edicions, Jordi Puig de Comanegra, el dibuixant Jaume Capdevila Kap i l’escriptor Mathew Tree, moderats per Anna Guitart. (11.09.21)
fotografies del #GranSarauDovlatov per celebrar els 80 anys que hauria fet l’autor!
va ser a la Calders i hi van participar: Miquel Cabal, Lev Lurié, creador del festival Dia Д de Sant Petersburg, Manel Alías, Olga Jornet Vegas amb alumnes de català de les universitats de Moscou i Sant Petersburg,Miquel Adam Rubiralta, Susanna Alvarez, Uri Amat, Anna Pantinat, Joan Vigó i Roger Pelàez
podeu veure l’entrevista dovlatoviana al Més324 al traductor Miquel Cabal en ocasió de la publicació del novè Dovlàtov EL RECULL
“amb un estil poc rus i molt divertit aborda la vida de la gent del carrer”
Poesia als parcs, al Parc del Montnegre i el Corredor
dissabte 12 de setembre, a les 12 h, recital d’
Recital poètic de Joan-Lluís Lluís i Esteve Plantada amb acompanyament musical de Sandrine Robilliard (violoncel).
Lloc: Font de Pradelló, a la finca Ca l’Agustí
Ctra. BV-5112
Olzinelles, Sant Celoni
Organitzadors: Xarxa de Pacs Naturals – Tramoia Produccions Culturalsl
Nota: En cas de pluja, el recital tindrà lloc a la sala d’actes de la Rectoria Vella de Sant Celoni. Passeig de la Rectoria Vella, s/n.
INSCRIPCIONS: Per assistir al recital cal emplenar el següent formulari d’inscripció i declaració de compromís en relació a la situació generada per la COVID-19 http://bit.ly/PoesiaalsParcs21
Com cada any, ens trobareu a la Setmana del Llibre en Català, del 10 al 19 de setembre, a la caseta número 8. Hi portarem les novetats
EL GRAN GATSBY de F.Scott Fitzgerald
VIDES POTSER de Joan Vigó
LA GRAN NÀUSEA de Xavier Mas Craviotto
i bona part del fons amb moltes ganes de compartir lectures i aconsellar-vos sobre el nostre catàleg editorial.
Aquestes són les activitats literàries en les quals participarem:
divendres 10, a les 18.30 h, Homenatge a Jordi Cussà, Jaume Huch, Ignasi Pàmies, Jaume Capdevila “Kap”, Jordi Puig i Mathew Tree. Presenta: Anna Guitart a l’Escenari 1
dimarts 14, a les 20 h, Joan Todó signarà exemplars de LA VISTA ALS DITS al mòdul 8
divendres 17, a les 19 h, entrega del Premi Crítica “Serra d’Or” 2021 de poesia a Antònia Vicens per PARE QUÈ FEM AMB LA MARE MORTA
dissabte 18,
a les 17.30 h Literatura ebrenca Taula rodona Del poble al món. Literatura universal des de l’espai ebrenc A càrrec de Mercè Ibarz, Joan Todó, Toni Orensanz, Amàlia Roig. Presenta: Pineda Vaquer Escenari 2
a les 20.15 hrecital poètic a càrrec de Corina Oproae, Lluïsa Julià i Xavier Mas Cravioto a l’Escenari 1
diumenge 19, a les 12.30 h, Taula rodona de literatura russa a càrrec de Miquel Cabal, Xènia Dyakonova, Marta Nin i Presenta: Esteve Plantada a l’Escenari 2
una festa d’aniversari ben lluïda pels seus 80 anys!
День Д / Dia D
80è aniversari de Serguei Dovlàtov
18.30 h. Vídeo de benvinguda i presentació de Lev Lurié, creador del festival Dia Д de Sant Petersburg.
18.45 h. Manel Alías, corresponsal de Catalunya Ràdio i TV3 a Moscou, explora des de Moscou el paper que podria fer Dovlàtov avui.
19 h. Olga Jornet Vegas conversa (via zoom) amb alumnes de català de les universitats de Moscou i Sant Petersburg sobre la vigència de l’obra de Dovlàtov a la Rússia actual.
20 h. Miquel Adam Rubiralta, Susanna Alvarez, Uri Amat, Miquel Cabal Guarro Xènia Dyakonova, Anna Pantinat, Joan Vigó i d’altres llegeixen fragments de l’obra de Dovlàtov en català i en rus.
21 h. Bibliomància dovlatoviana amb Roger Pelàez
Aforament limitat. Reserves al mail info@llibreriacalders.com
Maica Rafecas explica l’impacte, en una família i un poble del Penedès, de la construcció d’un centre integral de mercaderies que destruirà vinyes i costums.
Què n’hem de fer dels arguments? Als anys setanta, quan jo era un marrec, estaven molt mal vistos. La gent més ferma pensava que estaven gastats i que no valia la pena perdre-hi ni un moment. Els esmicolaven, en feien un trencaclosques, els tornaven a muntar començant pel lloc més inesperat (i, si vols tenir argument, tu mateix: fes-te’l),en prescindien gairebé completament i només deixaven un filet que es pogués seguir. O consideraven que els arguments estaven tan lloc que l’únic que es podia fer era contradir-los, escarnir-los i fer-se’n un bon tip de riure amb les paròdies que s’empescaven. Això va canviar fa anys i ara l’argument té una importància fonamental, per sobre de l’ambient, dels per sonatges, del pensament, del món que es vol explicar. Hi ha excepcions, només faltaria, però costa de trobar una novel·la en que d’una manera o altra l’autor no es vegi condicionat per l’argument.
El setembre i la nit de Maica Rafecas (Llorenç del Penedès, 1987) té un munt de coses bones. Rafecas només havia publicat fins ara un llibre de poemes (Blanc breu, 2017). Ha participat en activitats de recerca del patrimoni immaterial de l’Institut d’Estudis Penedesencs. La primera novel·la neix del dolor. Hi ha unde construir un centre integral de mercaderies, el nou Eldorado del comerç virtual, i això implica arrencar -arrasar- les vinyes dels avis. Unes vinyes que han deixat d’interessar la gent. La segona generació -els pares- ja no han treballat la terra a temps complet. El pare de l’Anaïs, la protagonista, té una botiga. I les estones que li queden fa de pagès. Però no es cuida prou de la vinya o no sap prou com cuidar-se’n: els pàmpols són secs i el raïm malurat. Aleshores hi ha un dels grans moments del llibre. La narradora fa una descripció sensacional d’una topada entre pare i filla: “El pare no havia observat els ceps a la primavera, les taques grises, els paràsits, l’esporgada, l’aireig, el producte necessari exacte per evitar la malura. Ell era l’encarregat de les vinyes i no ho havia fet com calia. Havia deshonrat l’avi, i l’hi va recordar alçant la veu (…) Volia ser com els de la vinya del costat, que ja ni tan sols collien el raïm?”.
En aquesta escena hi ha concentrada tota la tensió del llibre: el pare que ha entrat a formar part d’aquesta societat amoltonada que veu com es fa malbé el paisatge, com es perden els costums, com la societat mateixa va tirant cap a l’abisme. Amb la figura tutelar de l’avi que travessa el relat com una presència real (tot i que fa anys que és mort) i la ràbia de la noia, que no es resigna a la pèrdua. De moments d’aquesta intensitat n’hi ha forces, tirant cap al comença ment més que no pas cap al final. Un dels més destacats, que és com un poema, és el capítol “Setembre”, un inventari de tot el que passava al poble el mes de la verema a l’escola, a les vinyes i a les cases. Hi ha un detall que trobo fantàstic: la diferència entre Anaïs i el seu germà Jan, que es porten nou o deu anys, és que el no noi ja no feia campana a l’escola (una campana tolerada per tothom) per anar a veremar. Hi ha una densitat i una qualitat de vida pagesa emocionant en moltes pàgines d’El setembre i la nit, que a mi m’han fet feliç mentre llegia, i no ho dic per dir.
Després hi ha la història que, sense estar malament, segueix unes convencions narratives que no em semblen tan interessants. Anaïs -que és dissenyadora gràfica, fa etiquetes de vi- s’instal·la a la barraca de la vinya-un iglú de pedra-. La família la pren per boja i demana ajut als serveis socials. La narrativa -l’argument- és correcte. Però la poesia… Visca la poesia! |
Amb motiu del desè aniversari de la publicació, LaBreu reedita ‘Vulcano’, de Max Besora, amb il·lustracions de Nino Cabero Morán
L’any 2011, Max Besora (Barcelona, 1980) va publicar Vulcanoa LaBreu, la mateixa editorial que ara, amb motiu dels deu anys d’aquell esdeveniment, acaba de publicar l’edició definitiva amb unes magnífiques il·lustracions de Nino Cabero Morán. Vulcano és una crònica de tall apocalíptic, en la qual petits capítols escrits en temps present narren l’epopeia existencial de l’heroi, que discorre com un riu de lava interna: un diàleg interior espill del magma candent que assola la població de Sant Pancraci del Paradís. Amb el seu protagonista sense nom, Besora homenatja Sota el volcà, de Malcolm Lowry.
Max Besora | Foto: Adrià Cañameras
Solitari fins al moll de l’os, el protagonista només s’acompanya d’un gos petaner. Després de la catàstrofe colossal va improvisant una vida nova, com si es tractés d’un supervivent de Pompeia. Només mirant pel balcó o sortint de la porta de casa, l’espectacle és desolador: una estesa de cadàvers calcinats dels qui no han pogut fugir a temps, les volves de cendra que com papallones grises floten a l’aire i la lava que se solidifica en teulades i murs. Les imatges descriptives d’aquesta destrucció de vida són potents: «Als matins, quan faig ioga al balcó de cara al volcà, puc veure nens calcinats al carrer amb llàgrimes de cristall als ulls». Figures com belles i tràgiques escultures en un museu a l’aire lliure, però que un dia, abans del cataclisme, eren infants que jugaven al carrer. Escruixidor.
«Aquí, a sota la taula de vímet, també tinc temps per als somnis», diu aquest nou Robinson que, amagat al seu búnquer, s’alimenta de llaunes arreplegades. Entreteixits en la narració de la vida quotidiana post-hecatombe, a Vulcano hi desfilen els relats de somnis, records de la vida passada, preguntes existencials –els humans som filòsofs per naturalesa-, i projeccions mentals a tot color, algunes amb vistoses imatges femenines. El protagonista hi parla tot donant-los diversos noms, però sempre hi ha una Beatriu, a l’interior, en tant que figura de l’ànima, sempre hi ha una imatge que s’encarna, o no, de l’etern femení tal com el va conceptuar Goethe.
En la ment del protagonista, Vulcano, la muntanya sagnant de lava que ha petrificat Sant Pancraci,pren una figura antropomòrfica entre amical i paternal: «Em caus bé, Vulcano, podríem ser bons amics si ens ho proposéssim. Fetifotut –multitud de neologismes són presents en tota la narració–, m’agrada estar sota la teva destrucció, tens alguna cosa de paternal…» Podem figurar-nos que després del gran Diluvi, Noè es va dirigir amb termes semblants a Jahvè, que té poder sobre la vida i la mort. El mateix Jahvè que s’apareix a Moisès en una mata ardent al cim del Sinaí i del qual només se’n sent la veu. Aquesta cara del foc que es pot veure com a divina o com a divinitzada, va fer escriure al poeta visionari William Blake: «El Jahvè de la Bíblia habita en el foc flamejant».
En la mitologia romana, Vulcà era el déu del foc i els metalls, la seva farga era sota la falda de l’Etna, a Sicília. Amb el descobriment del foc, la cuita d’aliments i la forja dels metalls, els humans vam fer un pas de gegant en la civilització. Aquesta és la cara benèfica de la deïtat que celebrava la Vulcanàlia, la festa dedicada a Vulcà el dia 23 d’agost. En la seva cara malèfica, els déus del foc poden destruir actuant com a simple fenomen de la natura, si bé a vegades ho fan en cooperació de la mà humana, tal com hem vist de tan a prop aquests dies cremar els nostres boscos, calcinar els nostres arbres i eixugar per una pila d’anys tants indrets ara convertits en una catifa de cendres.
Si bé la novel·la de Max Besora pot tenir, o se li pot donar, una lectura contemporània dels desastres que els mateixos humans provoquem, veiem en Vulcano la fabulació d’un episodi apocalíptic, seguim el relat profètic de l’erupció d’un volcà que destrueix poblacions senceres com Sant Pancraci del Paradís, que deixa de ser un paradís per convertir-se en un infern dantesc seguit d’un silenci espectral, amb paisatges i figures mortes, només trencat pels pensaments d’un sobrevivent: «Tot el que fou llum una vegada, tard o d’hora acaba destruït. Es pot palpar el temps, aquí», exclama aquest fill adoptiu de Vulcano: «No decideixis encara el meu destí, oh Potència Total».
A estones mig adormit per l’efecte dels gasos verinosos en l’ambient, el supervivent d’una destrucció com de fi del món somnia amb la seva donzella. Tant hi fa que la bella es presenti com una deessa, una musa amb un atractiu físic que fa rodar el cap, o inculta com Aldonça, la contra figura de la dama Dulcinea, l’amor platònic de Don Quixot: «És igual, jo l’estimo», diu el protagonista de Vulcano. Sempre hi ha una Beatriu, dèiem, una Dulcinea, una Laura, una Ginebra o una Sofia -l’amor del filòsof o del savi-, totes elles figures simbòliques de la Shekhinah, la saviesa present, la saviesa que ja hi era quan Jahvè va crear el món segons es llegeix a la Bíblia. Per aquest motiu, el supervivent del cataclisme invoca cada dos per tres la donzella que l’ha d’acompanyar a la vida nova. Com diu el professor cordialment fictici del prolegepíleg amb què es clou Vulcano, un llibre experimental sobretot pel que fa a l’estil i a la forma, aquest relat «es resisteix a ser etiquetat i reduït a la crítica literària».
Max Besora experimenta con el lenguaje, lo desactiva, lo reconfigura con neologismos y lo lleva hasta sus últimas posibilidades. Conversamos con él por la reescritura y traducción al castellano de su primera novela ‘Vulcano’
Han pasado diez años desde que el escritor catalán Max Besora publicara su primera novela, Vulcano. Ahora Besora ha vuelto a enfrentarse a ese mismo texto desde una doble perspectiva: no solo la ha reescrito, inscribiéndola así dentro de ese territorio mítico que ha ido trazando a través de sus otras novelas, sino que también la ha traducido al castellano. De esta manera, Vulcano (LaBreu edicions/Hurtado y Ortega Editores) una novela sobre un hombre loco que, tras la erupción de un volcán en una localidad de paradójico nombre —Sant Pancraci del Paradís—, decide quedarse contemplando la destrucción de todo lo que lo rodea, pero también la propia, no solo se convierte en la última novela de Besora, sino que permite a los lectores castellano descubrir uno de los autores más interesantes de la literatura catalana actual.
Besora experimenta con el lenguaje, lo desactiva, lo reconfigura con neologismos y lo lleva hasta sus últimas posibilidades; juega desde la parodia y el pastiche con los géneros —desde la novela de campus a la novela barroca, pasando por la estética Pulp en La musa fingida (ed. Males Herbes) traducida al castellano para Orciny Press— y plantea, desde el humor y la ironía, un interesante diálogo entre alta y baja cultura y entre tradiciones y expresiones culturales distintas —cine, literatura, cómic. Junto a Borja Bagunyà, autor de la excelente novela Els angles morts —Malas tierras la publicará en 2022 en traducción al castellano de Rubén Martín Giráldez— Besora firmó el ensayo Trapologia (Ara Llibres) sobre el trap y en 2017 ganó el premio Ciutat de Barcelona con Aventures y desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya (ed. Males Herbes).
Han pasado diez años desde que publicaras Vulcano, que ha pasado de ser tu primera novela a tu última novela. ¿Cómo ha sido el proceso no solo de releerse, sino de reescribirse?
Reescribir Vulcano ha sido un ejercicio estilístico interesante en el sentido en que ahora es un nuevo libro que reconfigura todos los que hice después, como un juego con el espacio-tiempo, un «viaje al futuro-pasado». No es que no me gustase la edición original, simplemente se juntaba que cumplía una década de esa primera versión y quisimos celebrarlo con LaBreu ediciones publicándolo de nuevo en catalán y, de paso, traducirlo al castellano para Hurtado y Ortega editores. Pero también tenía la intención de encajar este primer libro con mis obras posteriores, dado que todas pertenecen a un mismo mapa geoliterario inventado. También le añadí un «proloepílogo» escrito por uno de mis personajes que salen en todas las otras novelas, Walter Colloni, un profesor de la universidad de San Jeremías, para darle el toque metaliterario al asunto, y las increíbles ilustraciones y portadas de Nino Cabero Morán que le añaden el doble de interés al libro. Hacer libros visualmente atractivos también es importante. Hay que añadir que, de paso, reeditar un libro de hace sólo diez años también es un acto de ir contra la tiranía de la novedad literaria que hace que, por lo general, un libro tenga una vida de unos pocos meses hasta quedar enterrado por otras toneladas de nuevas novedades literarias. Sin embargo, los libros no caducan como el yogur.
Si hablamos de reescritura, tengo también que preguntarte sobre el trabajo de traducción. ¿Cómo ha sido no solo traducirte a ti mismo, sino trasladar tu concepción del lenguaje -a continuación, te preguntaré sobre ello- a otro idioma?
Bueno, con mi anterior libro, La musa fingida (Males Herbes, 2020), ya la traduje al castellano para la editorial Orciny Press, así que no me venía de nuevo. De hecho, creo que es un proceso muy saludable el traducirse uno mismo pues, no solo te permite ver fallos en la obra original (que aún estás a tiempo de enmendar), sino que traducir de manera creativa hace que queden dos obras ligeramente distintas una de otra, con lo cual acabas por publicar dos libros de un tiro. En cuanto al lenguaje, evidentemente que hay pasajes, palabras o expresiones que no funcionan igual en dos lenguas distintas, así que hay que inventar sobre la marcha distintas formas de narrar según el idioma y la cultura.
Adentrándonos en el tema del lenguaje, ¿podría decirse que en tu caso hay una constante búsqueda de resignificación de las palabras? O, dicho en otras palabras, en tu deseo de ir contra la verosimilitud, ¿tratas de descosificar las palabras?
Me interesa ir contra el logos y hacer una literatura antiautoritaria, en tanto que el arte no tiene por qué estar sujeto a las leyes de la razón o la autoridad. Este asalto lo hago desde el lenguaje y desde el humor, que es lo que más daño hace a la autoridad. Siempre se ha tenido al humor como un género literario «menor» en comparación con la tragedia, pero el humor me resulta interesante porque tiene una base ingobernable ya que suprime jerarquías poniendo a todo el mundo en un mismo plano de igualdad. Al mismo tiempo, el humor necesita de la construcción híbrida, el plurilingüismo, la exageración, la hipérbole, o el pastiche, o sea, del movimiento de la lengua más vivo, espontáneo e inmediato posible. De ahí que me guste inventar neologismos o mezclar tanto el lenguaje culto como el más popular.
¿La invención de neologismos tiene que ver con la subversión ante la autoridad y, por tanto, con la creación de una realidad nueva, alternativa?
Mi idea es crear un lenguaje concreto para cada novela que hago, aunque haya puntos en común en todas ellas. Creo en el lenguaje como una herramienta de posibilidades infinitas para experimentar nuevas maneras de ver el mundo y, aunque siempre sospecho de todas las manifestaciones del lenguaje humano, en general me interesa rebelarme ante la retórica normativa.
Y para todo ello, ¿hasta qué punto era necesario no solo una primera persona, sino también el uso de monólogo interior? Más allá de la temática, diría que en Magistral de Rubén Martín Giráldez hay una aproximación similar al lenguaje, entre otras cosas por la voz delirante del protagonista.
Bueno, la idea era escribir sobre alguien que pierde la cabeza y se vuelve loco, así que solo podía hacerlo en primera persona y desde el monólogo interior para reforzar la sensación al lector de no tener de dónde agarrarse. Por lo que se refiere a Magistral, lo leí y me gusta mucho la manera cómo Rubén juega con el lenguaje normativo y el sistema literario. Hace poco leí Panza de burro de Andrea Abreu y también me encantó. La invención de un lenguaje literario particular es lo que diferencia a un autor/a de un escritor. Escribir libros también lo hacen los políticos o los periodistas, pero esto no te convierte necesariamente en autor.
Los editores hablan de que Vulcano plantea la disolución del lenguaje y, por tanto, ¿podemos también decir que es una novela sobre la disolución del sujeto?
Bueno, la paradoja de esta novela es que está escrita desde el «yo» más absoluto, pero es un «yo» vacío, es una «nada» creadora, como decía el filósofo Max Stirner. Fíjate que el protagonista no tiene ni nombre y parece que su intención es dejar de ser humano y convertirse en un volcán.
Y en esta disolución, ¿entra también la trama? O, por lo menos, ¿de qué manera el hecho de ser también poeta influye directamente en tu concepción de la novela?
Bueno, aunque las tramas de mis novelas puedan parecer bizarras e idiotas (y, en parte, lo son), siempre intento mantener un equilibrio entre experimentar con el lenguaje y el argumento y sus personajes. Si una novela sólo es lenguaje acaba por aburrirme, por muy buena que sea. En cuanto al hecho de escribir poesía, bueno, hice algunos recitales y publiqué un libro de poemas en prosa siendo más joven, pero definitivamente no soy poeta. Lo que si aprendí con los poetas es a jugar con el lenguaje de modo que suene todo muy oral, como si tuvieras que leerlo en voz alta, y a que la lengua parezca que está vivita y coleando como culebras en la página.
Antes mencionabas un mapa geoliterario en el que se inscriben todas su novelas. ¿Hay una idea de totalidad? Es decir, ¿la idea de una obra total o de una novela en constante escritura?
La idea es escribir todas mis novelas dentro de este espacio geoliterario inventado, de ahí la reedición de Vulcano para contextualizarla bien dentro de este mini-universo. Eso me da mucho juego para repetir personajes y subtramas, hacer spin-offs etc. La cuestión es divertirme a mí mismo y al mismo tiempo crear un mega-libro donde haya una continuidad conceptual con todas estas novelitas juntas.
Antes describías tu obra como una obra de humor. Yo añadiría el concepto de parodia −pienso en La tècnica meravellosa, parodia de las novelas de campus o en Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya, parodia de las novelas barrocas.
La parodia la uso en tanto que imitación risible de obras o géneros literarios precedentes y supuestamente canonizados. No se puede aportar nada mínimamente interesante en literatura sin conocer la tradición. Obviamente para entender bien el juego de la parodia hay que entender el juego propuesto con la tradición textual a la que se alude, ya sean novelas de campus, novela pulp o novela histórica, pero también es interesante porque la parodia apela contra la noción de originalidad, un concepto romántico relacionado con el «yo» y la propiedad privada de la obra. Además de la parodia, también me gusta incluir la sátira en mis obras, para criticar costumbres y vicios de grupos sociales y también porque exige una exageración caricaturesca para reforzar el mensaje crítico.
¿También forma parte de la parodia la mezcla entre alta y baja cultura? ¿Es precisamente el diálogo entre expresiones culturales distintas la que te llevó a interesarte por el trap y estudiarlo desde la teoría literaria o la crítica de la cultura?
Establecer categorías forma parte de la mentalidad académica o de cierta burguesía, siempre tan cerrada y dogmática, para que puedan tenerlo todo bajo su control. Pero en literatura no hay normas escritas ni leyes, es Terra Nullius y uno puede hacer lo que le dé la real gana. Yo disfruto tanto del Quijote como de una novela pulp de Curtis Garland, un ensayo de Gilles Deleuze o un cómic de los Freak Brothers, para mi todas tienen el mismo interés y las considero en el mismo nivel. Creo que en la mezcla (de géneros, lenguajes, disciplinas, etc.) está la gracia pues así salen cosas nuevas y refrescantes. En este sentido, el trap era algo que difícilmente podría entrar ahora mismo en la universidad, así que sacamos la academia a la calle. La universidad sólo estudia objetos que le convienen para que se ajusten a sus teorías, y lo que queríamos hacer nosotros con Trapologia, era forzar esas teorías para explicar un objeto no identificado y, al mismo tiempo, mezclar ensayo y ficción y hacerlo explotar todo: géneros literarios, la academia, o la idea de la literatura como algo domesticado para todos los públicos; es decir, hacer literatura con la mentalidad de la música trap.
Por último, quiero volver al tema de la traducción y preguntarte sobre tu opinión ante la relación que hay entre los dos campos literarios, el catalán y el castellano. ¿Faltan traducciones? ¿Se debería traducir más?
Obviamente me interesa ser leído en el máximo de lenguas posibles, evidentemente. Y que una obra salga al mismo tiempo en dos lenguas (y editoriales) distintas, traducidas por el mismo autor, es un modo de contrarrestar esa polarización de, o bien publicas en catalán o bien en castellano, como si fueran dos mundos que coexisten en dos universos paralelos (y, en cierto modo, por desgracia, así es). Pues, ¿por qué no publicar en las dos lenguas al mismo tiempo? Y si lo pudiese hacer en otras lenguas al mismo tiempo… ¡también lo haría! Creo que últimamente se están traduciendo más obras de la literatura en catalán a otras lenguas, lo cual es muy positivo pues en catalán existe una tradición literaria muy interesante que es poco conocida en España y en el resto del mundo. De hecho, la realidad es que la península ibérica contiene diversos sistemas literarios (gallego, vasco, valenciano, etc.), pero siempre están sujetos a las tendencias centralizadoras del Estado. Entonces, ¿quiero que me lean en castellano? Sí, evidentemente, porque son muchos millones de lectores, pero mi lengua de origen siempre va a ser el catalán. Y si fuera un esquimal de Alaska o Groenlandia que escribe en lenguas inuit, luego me traduciría al inglés yo mismo para llegar a un público más amplio. De hecho, lo más interesante sería escribir novelas políglotas con lo cual ya no podría ser traducido ni no se sabría a qué lengua o sistema literario pertenece, rollo el Finnegans Wake de Joyce, y se acabarían todas estas disquisiciones.
dissabte 7 d’agost, TRIFÀSIC lletres, rimes i ritmes debat obert moderat per Núria Calvó amb
ANDREU SUBIRATS, MARTÍ SALES i PAU RIBA
ADDEND
LA MORERA DE MONTSANT
7 d’agost 2021
d’11 a 18 h
11-13.30 : Conversa di-estesa amb tres mestres lletruts lletristes lletraires. Tres creadors que treballen amb versos i formats di-versos, sovint barrejant la música i la paraula. Practiquen la narrativa, el recital, l’assaig… l’art d’escriviure. Ens plantejarem d’on surten els seus textos, com evolucionen, com es relacionen les generacions i els gèneres. Debat de bat a bat.
13.30-15.30 : Dinar comunitari.
16-18 : Punxada a la terrassa, compartint exemples i escoltant temes que hauran triat els tres protagonistes.
Cal confirmar l’assistència. Places limitades
El preu és de 25 € i inclou el dinar.
Addend compta amb servei de residència. Si us hi voleu allotjar —abans o després de la jornada— quan feu la reserva ho heu d’especificar. El preu és de 25 €/nit (les habitacions són compartides; i hi ha una cuina comunitària), més d’un dia 22 €/nit.
Títol_ El gran Gatsby Autor_ F. Scott Fitzgerald Traductor_ Ferran Ràfols Gesa Col·lecció_ la intrusa, 28 Pàgs_ 200 PVP_ 18 € ISBN_ 978-84-123289-4-3
FrancisScott Fitzgerald (St. Paul 1896–Hollywood 1940) va créixer en una família catòlica irlandesa. Abandonà la carrera universitària a Princeton el 1917 per allistar-se a l’exèrcit, sense arribar a lluitar al front de la Gran Guerra. Publicà la seva primera novel·la En aquest costat del paradís el 1920, any en què es casà amb Zelda Sayre, amb qui va viure entre Nova York, París i la Riviera un opulent estil de vida, durant una dècada. Va escriure cinc novel·les, una inacabada, i més de cent seixanta relats. Quan El Gran Gatsby va arribar, ell mateix era famós. I a la seva manera, aquesta novel·la (la seva tercera) coneix el parany de la celebritat i les seves conseqüències. Va passar els anys trenta a Hollywood, amb dificultats financeres, escrivint relats, guions per a la Metro-Goldwyn-Mayer i intentant acabar la seva darrera novel·la. Alcoholitzat, va morir d’un atac de cor als quaranta- quatre anys.
Fitzgerald és una veu literària imprescindible i autor d’un grapat d’obres mestres com la que teniu a les mans.
El Gran Gatsby
Jay Gatsby és un home que ho té tot: diners, bellesa i una vida luxosa. Però hi ha coses que un sempre desitja secretament. Tothom amb una mica d’ínfules glamuroses a Long Island va a les famoses festes que celebra a la seva mansió. De dia i de nit la seva casa bull amb convidats que beuen, ballen i especulen sobre l’origen de les riqueses de l’atractiu amfitrió, quasi sempre invisible.
Però Gatsby, envoltat de misteri, sempre s’escapoleix entre els convi- dats, a l’espera d’un senyal que li faci recuperar el passat: el raig verd que encamina tots els seus pensaments cap a un amor. Sota la seva superfície brillant i feliç, s’hi amaga un secret, una obsessió silenciosa que amarga la seva vida. En una xafogosa nit d’estiu tot allò que anhela- va forçarà una tragèdia que no havia arribat a imaginar, en un juny que prometia delícies i una vida regalada.
El gran Gatsby captura una època hedonista abocada a les ambicions desmesurades, l’era del jazz i la desesperació vital de la fi d’un estil de vida, el cantó fosc d’una dècada que coneixia els paranys de l’excés. Una obra mestra de la Generació Perduda del segle XX amb una escriptura fascinant i uns personatges crus i reals, que ben aviat faran cent anys. Una novel·la exquisidament elaborada on hi ressona el poder del mite. Una novel·la de bellesa lírica però realisme brutal, de màgia, romanç i misticisme. El gran Gatsby és un clàssic de les il·lusions i deliris que aconsegueix un misteri hipnòtic. És un melodrama magistralment frívol, un romanç o una mena de tragèdia? Sobretot és una premonició dels canvis en les idees de l’època. Fitzgerald captura el canvi de caràcter americà: el simple fet de ser un mateix no serà ja suficient, cal crear el personatge que enlluerni per triomfar. Potser continuem llegint aquest llibre per comprovar de nou els mites, per assegurar-nos que les brillants escenes de les seves pàgines corresponen realment el déu daurat dels nostres records.
Publicada per primera vegada el 1925, amb la nova edició catalana de LaBreu esperem captivar a nous lectors i convidar a la lectura d’un clàssic per al nou segle.
Títol_ Vides potser Autor_ Joan Vigó Col·lecció_ cicuta, 24 Pàgs_ 276 PVP_ 17 € ISBN_ 978-84-123289-5-0
3a edició
Joan Vigó Arnau (Barcelona, 1964). Als vuitanta va ser lletrista de rock ‘n’ roll i cofundador del fanzine El Plafó Contemporani. Ha publicat els poemaris Pastor d’antenes (LaBreu, 2017) i Cementiri d’avions (Adia Edicions, 2018) i la novel·la Haiku a Brooklyn (LaBreu, 2018). Ha fet incursions en el relat a la desapareguda revista Les Males Herbes i en el món de la ràdio i del cinema (Ponerse al día, Pep Bonet, 2015). Actualment escriu exhumacions poètiques per a la revista digital La Charca Literaria. Enderiat per la imatge, fa fotografies de vestigis humans sense presència humana. Abomina del gregarisme. El podeu trobar a mafiamental.blogspot.com i a @mafia_mental.
Vides potser
Un vigilant de sala de museu reconvertit en detectiu privat rep el seu primer encàrrec d’un client anònim. Haurà de seguir l’enterramorts d’un poble de la costa. Per dur a terme la investigació, s’instal·la a la vila i es relaciona amb els seus habitants, amb una identitat que li permet passar desapercebut. Aquesta recerca, a priori rutinària, el durà per un camí inesperat amb l’aparició d’una dona excepcional que l’arrossegarà cap a una passió molt particular. Les vides que investiga, juxtaposades amb el dia a dia de l’investigador acabaran mostrant existències farcides de secrets, zones fosques, fetitxismes i fantasmes personals.
Un recorregut al voltant d’una sola pregunta, que potser no té una única resposta, elaborat de la manera més suculenta i amb el fraseig basculant que caracteritza la prosa de Joan Vigó.
Títol_ La gran nàusea Autor_ Xavier Mas Craviotto Col·lecció_ alabatre, 114 Pàgs_ 88 PVP_ 14 € ISBN_ 978-84-123289-6-7
2a edició
Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) és professor de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Bristol, al Regne Unit, i cofundador de Com ho diria, plataforma digital especialitzada en l’argot juvenil del català. Ha guanyat una vintena de premis literaris de poesia (entre ells el I Certamen Art Jove Salvador Iborra 2018, amb Renills de cavall negre) i narrativa (com el Documenta 2018, amb La mort lenta).
La gran nàusea, estructurat a partir de les tres fases del vòmit, ressegueix un procés d’exhauriment i de desgast que consumeix tot vincle entre consciència i realitat, i que aboca al tedi i a la hiperconsciència de la irrealitat. Prenent com a punt de partida el símbol de la nàusea de Sartre i de Nietzsche, i de la mà de Svendsen, Handke o Bergman, entre altres, l’autor furga en l’apatia que aflora en un món de sentits derruïts i significats reduïts a clofolles, en el malestar profund que genera la presència intuïda d’un no-res solidíssim, compacte i invasor. La gran nàusea és un poemari sobre el Buit. Un Buit que al principi del llibre esfondra una casa i que al final del poemari devora una ciutat sencera.
“La proximitat ens porta a mirar cap endins, ens fa recordar un passat latent i que no hauríem d’oblidar”
Nati Soler a Portal Nou sobre EL SETEMBRE I LA NIT de Maica Rafecas
entrevista a Jordi Vintró a Sants 3 Ràdio dins del programa “Versus Versos” amb Eduard Reboll
els seus referents, com va arribar a #RaymondRoussel i un recital
A la ja molt meritòria llista d’autors que formen la col·lecció de poesia «Alabatre» de La Breu Edicions, s’hi afegeix ara Ricard Martínez Pinyol amb Arrels d’aire, recull de la seva obra poètica compresa entre els anys 1996 i 2020.
Des de l’inicial Interval -una plaquette on ja es pot intuir la temàtica que desenvoluparà a la resta dels seus llibres-, passant per Les aigües secretes, el poeta ens ha anat oferint una poesia basada en el contacte amb la natura, la contemplació, amb un lèxic riquíssim i viu, que aconsegueix imbuir-nos en els paisatges interpel·lant directament als nostres sentits. Després d’Abelles i oblit, vindrien dos dels puntals de la seva trajectòria: La verdor i l’absent i La inspiració i el cadàver. Ambdós assoleixen un nivell qualitatiu força alt, gràcies a les imatges evocadores d’un passat irrecuperable, com ens mostra aquest poema breu, proper al haiku, del llibre La verdor i l’absent: «Guardo entre les mans / la sargantana gelada / de quan érem menuts».
La inspiració i el cadàver, amb predomini de la prosa poètica, és un llibre ja de plena maduresa amb composicions tan destacades com, per citar-ne només algunes, «Arbres», «Terra ignota», «Camí constel·lat» o «Espill negre», que reproduïm a continuació: «Cerques, indolent, l’expressió del buit: vesses /una gota de tinta xinesa sobre un full de paper / blanc; la gota esdevé una illa petita, un espill / negre on pots veure’t reflectida la pròpia imatge / abans que la visió s’allunyi cap a les fondàries».
Anyil ens proposa un viatge més conceptual, profund i despullat, que dona pas al darrer llibre, inèdit, Érem tan fràgils, que recupera unes paraules d’un poema d’Anyil dedicat al poeta Andreu Vidal, i ens ofereix un poemari ple de coherència, fidel a la seva temàtica, plena d’encant, com bé il·lustren aquests versos del poema «Serafins i arbres»: «A l’escorça de nogueres, oms o pins creixen obscurs regruixos / en forma d’ulls. Nusos de fusta que guarden el / secret boscà d’una mirada».
Recomanables i esclaridors són el pròleg «Escriure sobre l’aigua», de Joan Todó, i l’epíleg «Com un àngel a les mans d’un barber», d’Albert Roig.
Hem de celebrar aquesta edició, ja que la de Martínez Pinyol és, potser, una de les apostes més interessants dins el panorama poètic català actual.
La Marguerite Duras, dita oficialment Marguerite Donnadieu, va néixer el 4 d’abril de 1914 prop de Saigon, quan Indoxina encara era una colònia francesa, i va morir als 81 anys a París. Fou una autora prolífica, amb més de quaranta novel·les, obres de teatre, articles i guions; una obra extensíssima de la qual només ens n’han arribat en català onze peces: vuit de narrativa i tres de teatre. Les primeres traduccions foren dels anys 601: la de Capmany d’Un dic contra el Pacífic2 i El marí de Gibraltar3. La segona tongada, a mitjans dels 80, aprofitant que l’escriptora havia guanyat el Goncourt amb L’amant. Es va publicar aquesta novel·la autobiogràfica, traduïda per Marta Pessarrodona4, i dues obres de teatre (Savannah Bay5 i Moderato Cantabile6). Amb l’excepció de l’arribada d’El teatre de l’amant anglesa l’any 19967 i els Quaderns de guerra i altres textos el 20088, es va instal·lar un silenci editorial que es va allargar vint anys. Desconec les raons d’aquesta presència a sotracs, totalment irregular, al mercat literari en català, però a jutjar per l’esforç recent de tres editorials catalanes independents (LaBreu9,10, Sidillà11 i Club Editor12) hi ha esperança per pensar que estem en bon camí per esmenar-ho.
La Duras agrada perquè podria ser qualsevol de nosaltres. Va viure molt, va patir molt, va estimar moltíssim i es va castigar molt, també. És una dona de les acaballes del colonialisme, amb una mare amb qui no s’entenia i que va mig embogir quan es va arruïnar, estafada; un germà violent i un germà una mica retardat. Davant de la possibilitat d’escapar de la seva realitat, es deixa estimar per un hereu xinès molt ric i molt més gran. «Ningú deia res perquè l’amant xinès ens duia a menjar, i nosaltres menjàvem molt, no teníem ocasions per menjar coses com aquelles, tan cares.»13 El després no és més amable: se’n va a París, es casa, perd un fill, arriba l’ocupació francesa, es fa de la resistència, li empresonen el marit (l’home a qui ella estima però del qual ja no està enamorada, que ja s’ha ajuntat amb el seu millor amic), el marit torna del camp de concentració més mort que viu, ella el cuida, se separa, té un altre fill, esdevé alcohòlica, està a punt de morir, queda en coma, reneix i guanya el Goncourt. I tot això, d’aquesta dona calidoscòpica a qui la vida li passa per sobre, és el que trobem als llibres. El seu cansament. La cruesa del món, també. La sornegueria. La comicitat i l’absurd. I la seva salvatgia, perquè ella és fruit d’una infància salvatge, d’un caràcter salvatge, d’una guerra salvatge i d’uns quants amors salvatges.
Clàssicament les seves obres s’han dividit en tres grans cicles: l’indoxinès, l’indi i l’atlàntic. Al marge de les classificacions acadèmiques, jo més aviat diria, en una simplificació extrema, que la Duras és l’escriptora de l’amor. Sempre parla d’amor. D’amor i de desamor, de l’amor romàntic, de l’amor i del desig físics, de l’amor en el si de la família, de l’amor en totes les seves accepcions. I al voltant d’aquesta idea ho teixeix tot, ho analitza tot. A partir d’escenes de la vida quotidiana, moltes vegades amb una arrel autobiogràfica (és la reina de re-escriure i de re-escriure’s i d’inventar-se), ens arrossega a un riu de pensaments i ens ensenya la deriva sublim que pot haver-hi darrere de l’aparent banalitat. Ens apropa a la solitud i al patiment de la gent que sovint es troba atrapada en un moment vital, aclaparada per les circumstàncies. La Duras inventa un estil que després de Moderato Cantabile anirà depurant, que serà copiat en bucle i que mai no serà igualat. Té un escriure com d’algú que està pensant en veu alta, com si escrivís per ordenar-se i entendre el món. Ella va dir que escrivia tal com li venien els pensaments, que era com si les coses l’ataquessin,13 i això es veu. És com si la Duras estigués plena de coses a dir, a transmetre, i de cop la seva obra fos això: un buidatge. Ella en diu «l’écriture courante, presque distraite», que corre, «la literatura d’urgència».13 Té pressa de dir les coses per no perdre-les. Té pànic a oblidar. A partir d’un primer text escrit a raig, hi passarà una vegada i una altra el ribot, n’empobrirà i suprimirà la gramàtica, en corregirà i despullarà la narració fins a deixar-lo deliberadament espatllat, cru i salvatge. La Duras és per llegir en veu alta. Predominaran les frases curtes, les pauses, les repeticions i l’oralitat, i el resultat serà fàcil de llegir i semblarà simple, però no ho serà. Serà com un ràpid en un riu, un corrent en un gorg que et xucla, amb frases que ens tornaran molt temps després, i amb la capacitat de generar emocions que ens perduraran en forma d’imatges impactants. Perquè la Duras és, abans que res, no pas escriptora, sinó raconteuse. En aquesta necessitat seva d’explicar històries, assajarà tots els formats, el cinema també. A partir dels rodatges es nodrirà i tornarà enrere, en un anar i venir que l’ajuda a explorar tot de possibles versions, i que dona als seus textos una imatgeria que es queda a la retina durant molt de temps.
Imatge d’Imanol Buissan.
Fascinen els seus llibres tant com ella mateixa. La dona menuda que en les gravacions domina tot l’espai, la conversa amb totes les seves pauses, el somriure al marge de la seva boca de llavis fins, que obre poquíssim ensenyant les dents de dalt, i que riu «he he he he» amb una e neutra. Hi ha riures a moltes de les seves frases quan parla, i parla amb una entonació que dona una pàtina quasi infantívola, musical, a la seva veu baixa i ronca, gastada, que raspa. Parla com escriu, o escriu com parla: entretallada, sempre dient però sobretot callant. Els silencis ho són tot. Per a ella, que omple els textos amb allò que no es diu, però també per al lector, que hi veu l’oportunitat d’omplir-los, si se’n pot dir oportunitat perquè és quasi sense adonar-se’n que ho fa, esdevenint-ne part activa. És per això que probablement tanta gent s’ha sentit representada en els personatges de la Duras, que hi ha vist els seus trets: soc jo, la filla que vol fugir de la mare boja, i de l’avorriment, i de la misèria; soc jo, el coronel; soc jo, aquest que ha perdut el cap per un amor que ja es veu que no té cap mena de sentit i ho ocupa tot; soc jo, aquesta que viu aquest desig físic tan bèstia; soc jo, que estic així d’orfe; i per què no: soc jo, que bec massa quan estic sol; soc jo, que m’he deixat endur per la follia per salvar algú insalvable; que he fet coses indicibles per aconseguir-ne d’altres d’essencials, potser diners; soc jo, que m’he autodestruït; soc jo, que he enganyat, que he mentit; soc jo, que he patit així, que he perdut un fill o un company o he destruït un matrimoni, o no l’he sabut acabar quan feia molt que l’havia d’haver liquidat; soc jo, que he mig mort d’amor i m’he deixat endur.
Poca Duras tenim. Si no l’heu llegit, us podeu estrenar amb aquestes darreres publicacions. Mentrestant, esperem que n’hi hagi moltes més.
Recital poètic amb Antoni Clapés i Pol Guasch i l’acompanyament musical d’Albert Cuevas a POEMESTIU al Claustre de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres Aforament
Joan Todó i Albert Roig ens presenten i dialoguen amb l’obra poètica de Ricard Martínez Pinyol.
Quan algú porta un grapat d’anys dedicant-se el conreu poètic, a vegades arriba l’hora de mirar enrere i fer recompte de la feina feta. Es tracta de fer inventari, és clar, però també de garbellar el que cal salvar de la foguera d’allò que pot caure en l’oblit. El pas del temps ens ajuda a establir la triadella a partir d’aquest altre que ara, tants anys després, potser ja ni recorda el motiu d’aquell poema, ni tampoc qui era el personatge que protagonitzava aquells versos tan antics com estranys. Ara li ha aribt el torna a Ricard Martínez Pinyol, que va créixer a les Terres de l’Ebre i poc després de complir la trentena va decidir venir a viure a Mallorca. Arrels d’aire (LaBreu, 2021) reculle els set llibres de poesia publicats a partir de l’any 1996, incloent-hi l’inèdit titulat Érem tran fràgils, la qual cosa sempre atorga un plus d’interès a les obres poètiques.
Qui ha pogut seguir la trajectòria creativa de Ricard Martínez, sens dubte haurà pogut copsar una mirada, entre sensitiva i minimalista, que l’apropa a les formes orientals, sobretot el haiku japonès, a l’hora de copsar el batec existencial. Sempre depurat i eloqüent, les imatges del poeta ens impacten refulgents: “Passats els freus veuràs la nit, / Des de l’obscur obrirà l’ull- el blau sepulcre de les ones”. Una de les fites en la poètica de Martínez Pinyol és la conversió del jo poètic en una mena d’ull totèmic, vigilant i poderós, que ho mira tot sense jutjar res. El subjecte dels versos es converteix en el vers mateix. Els poetes subtils, gairebé postals de paratges i ambients que s’incrustien a la retina del lector, s’alternen amb la presència d’unes proses sublims, un exercici esplèndid de llenguatge i ritme. Cal no deixar passar aquest llibre, si hom està realment interessat en l’art de la paraula i els petits tresors de la vida.
Mireia Calafell: «Em sorprèn que la gent tingui tantes coses a dir»
La poeta diu que «un premi té més a veure amb el jurat que amb el poemari»
Vaig a trobar la Mireia Calafell (Barcelona, 1980) amb una llibreta on he dibuixat una mena de mapa sobre el que he llegit als seus poemes. Sobretot als de Nosaltres, qui (LaBreu Edicions, 2020), que acaba de guanyar el Premi Josep Maria Llompart de poesia, però també sobre mites clàssics, les relacions que m’han crescut a dins del cap connectant idees i lectures que he fet dels seus versos i la història d’una ciutat fantasma. Un indret que es diu Varosha i que dona nom al recital que farà el 24 de juliol al Festival Portalblau amb la violoncel·lista Björt Rùnars. Al meu mapa també hi ha coordenades sobre música, ritme i musicalitat. I un petit a part, com una illa deslocalitzada, sobre un poema concret, una pregunta que em feia des d’abans que sabés que ens trobaríem i que tinc l’ocasió de fer-li per satisfer la meva curiositat.
Mireia Calafell Foto: Marta Huertas
El muntatge que porteu al Festival Portalblau es diu “Varosha” com un dels poemes de Nosaltres, qui. El poema el dediques, precisament, a la Björt Rùnars.
Amb la Björt ens vam conèixer fa molt de temps. Vaig pensar que seria xulo contactar amb ella i provar de fer alguna cosa juntes, veu i violoncel. És molt bonic veure el que fa; en lloc de recitant versos jo podria estar llegint el diari calmadament i el que en sortís seria interessant igualment perquè la música fa que tot vagi cap a un altre lloc. A Varosha la Björt toca el violoncel, canta, també toca un teclat petitó, fa loops… Tot és molt delicat, molt bonic, i en directe veus com construeix el so. A vegades soc a l’escenari llegint i penso ara per què he de tornar a dir qualsevol poema?, escoltem-la a ella!
La part musical és cosa seva del tot, entenc.
Absolutament. Ja m’agradaria poder-hi fer alguna cosa! Mira, un titular: jo recito, però en el fons el que voldria és cantar [riu], però el més a prop que puc ser de cantar és parlant davant del micro. Jo li he anat explicant què volia dir amb cada poema, com me’ls imaginava, quin to tenien. Hem estructurat el recital en parts, en blocs, i cadascun, el dels mites, el del desig, el de la crítica, té una sonoritat diferent en funció de la temàtica.
“Varosha” és un poema i l’espectacle, però és el nom d’una ciutat fantasma de Xipre, un lloc que era la bandera de la modernitat i el turisme de l’illa però que va quedar abandonada després de la invasió turca de 1974.
Ens agradava la idea d’un lloc, d’un espai, una geografia. Com que ella és d’Islàndia, el tema del viatge hi és present i ens semblava molt interessant la idea de les ciutats fantasma, és que és brutal! Jo tenia uns quants poemes de Nosaltres, qui, però juntes ens vam posar a treballar, vam arribar a Varosha i ho vam omplir.
En una entrevista a l’Àrtic de Betevé explicaves que ets molt lenta escrivint.
Sí, és que tinc molt poques coses a dir! En general, em sorprèn que la gent tingui tantes coses a dir. És fantàstic, però a mi em costa molt, sobretot tenir alguna cosa a dir que em sembli una mica més nova, o diferent del que ja he dit.
Que no estiguis dient sempre el mateix, oi?
I en el fons no puc deixar de fer-ho. Sempre estic repetint-me, perquè costa molt deixar de ser qui ets i deixar d’escriure com escrius i deixar de tenir el teu to. Amb la Fundació Maria-Mercè Marçal organitzem recitals on diferents poetes llegeixen els seus poemes. És brutal veure com la Marçal es converteix en Blanca Llum Vidal, es converteix en David Caño… com agafa el to de qui els llegeix.
És normal, en aquell moment s’és un intèrpret, al final.
Amb el teu estil, la teva cadència i la teva manera de dir-ho, que es nota sempre.
Això em fa pensar en com canvia un poema llegit íntimament, a dins del cap, a com te’l presenta el mateix autor. Les paraules diuen el que diuen, però…
Suposo que és com una persona que llegeix la partitura i que després escolta com la interpreta una cantant.
Tu què prefereixes, escriure o recitar?
Recitar m’agrada molt, m’ho passo molt bé i no ho sabia. Aquesta part de l’escriptura, dir els poemes i compartir-los, té alguna cosa que és allà, que s’encén. Escriure em costa molt més, és molt més difícil. El que sí que és cert és que no hi ha tanta diferència entre l’escriptura i el recital, en el sentit que tinc molt present la sonoritat dels poemes i el ritme quan escric. Mentre escric els dic amb veu alta, així que no està tan separat. Després, compartir-los amb el públic sempre és genial. Fins i tot serveix per adonar-te que has fet alguna cosa que ja havies fet en un altre poema.
Te n’adones en el moment de dir-lo.
Al poema Dafne dic “repetint i repetint i repetint”, i l’altre dia vaig escriure un poema molt, molt senzill, però quan el vaig dir amb públic vaig adonar-me que estava tornant a repetir i repetir una paraula i ostres, això no ho pots fer. T’agrada el poema però no funciona, no hi pots tornar.
Aquesta mena de repetició, quan sents el poema, fa la sensació d’ostinato. És interessant la musicalitat de com es mastega el text, de com funcionen les consonants rítmicament.
A més funciona també amb el concepte de repetició dels mites. La primera part de Nosaltres, qui respon a la pregunta Qui som nosaltres? des de la lògica de la verticalitat, que sempre implica una exclusió, un tu sí i tu no i, per tant, un exercici de poder. Hem heretat molts mites que no hem qüestionat i al segle XXI ja no podem rebre’ls acríticament. La història de Dafne i Apol·lo s’explica com una història d’amor apassionat!
Quan el que explica és un assetjament i la culpabilització de la víctima: Apol·lo és qui la persegueix però és a Dafne a qui es castiga, se la fa desaparèixer d’escena convertida en un arbre.
I encara estem així. A poemes com Estadística hi escric “Que et sigui dat l’instint / o aprenguis a crear-te’l. / Que no te’ns moris mai / i per amor no et matin”. Ma germana acabava de tenir una criatura i el poema és un tant de bo, persona que neixes, que trenquis l’estadística. O com a Bumerangs: “Tornen sempre les aranyes. […] De tots els contes tornen si et toca creuar sola un parc de matinada”. Tenim pors incorporades des que som petites.
Vertical l’he llegit, sobretot, com la constatació d’una mala herència. És la part on t’asseus i dius que hi ha coses que estan podrides des de l’ inici. En canvi a la segona part, Horitzontal, la realitat s’hi eixampla, com en un pla descrit amb les coordenades y (vertical) i x (horitzontal), cap al “Nosaltres” del títol. Aquest nosaltres també és present a Relació, la peça que vas escriure per a Un vocabulari per al futur del CCCB.
Relació és un poema escrit just abans de la pandèmia i parla de dues claus ontològiques: la de l’oposició (A s’oposa a B i es relacionen a partir d’aquesta oposició, cosa que genera actituds com la de veure qui es posa per damunt de l’altre) i la de disposició, saber que estàs a les mans de l’altre. Aquest altre no el coneixes, no és “només” un ésser humà. El que ha passat està en relació amb qui som nosaltres, què volem ser, qui som en relació amb el planeta o la natura, perquè la natura no és una cosa que ens envolti, sinó que som. En aquesta lògica de disposició hauria fet més poemes ecofeministes, que canviarien el subjecte, el descentrarien però molt més dràsticament. A Horitzontal hi ha poemes de desig com No és veritat, però també de vulnerabilitat perquè estem a les mans de l’altre. Sobre això vaig llegir un vers molt bonic de Ramón Andrés: “Amar, tener la muerte en que morir”.
Suposo que estimar és saber que hi ha una part de tu que ja no és teva.
I que ja no ets autònoma. Però també he escrit poemes de malaltia o de dol, com Comiat o Èpica II. El concepte tradicional d’èpica ja sabem quin és, però en aquest II hi escric que l’èpica també pot ser dir “fins aquí, ja no puc més”, i deixar de banda la lògica de superar-ho tot i de vèncer les dificultats. No, ens enfonsem i no passa res, o fins i tot, si ens enfonsem junts, potser passen coses.
Pensant en el que deies que costa molt deixar de ser un mateix, quina relació tens amb els teus poemaris antics?
Poètiques del cos (Galerada, 2006) em sembla un llibre entranyable. Moltes vegades m’agradaria recuperar la manera com el vaig escriure. De Costures (Viena Edicions, 2010) se’n van fent edicions i encara es ven, cosa que em sorprèn i Tantes mudes (Perifèric, 2014) és un llibre que m’estimo molt. Últimament als recitals només hi dic poemes dels últims, perquè són els que fan més il·lusió, i com que escric tan poc…! [riu] A més, de cada llibre sempre llegeixo més o menys els mateixos. Són els que m’agraden més, en el fons. No tots m’agraden i normalment soc bastant crítica amb els meus poemaris i els refaria moltíssim.
Allò que diu que deia Leonardo da Vinci, que les obres no s’acaben, s’abandonen.
És saber això i acceptar-ho. També és veritat que la majoria dels poemes que he escrit estan publicats. M’encantaria ser una persona que va amb la seva llibreta apuntant idees i escrivint-hi poemes, una cosa molt romàntica. Però no, no ho soc. Jo agafo i dic “ara em poso a escriure”. Invoco l’escriptura perquè em va bé, em centra, ho necessito, i, si surt alguna cosa que m’agrada, ja és fantàstic. Normalment, si estic escrivint un poema que em costa d’escriure, ja sé que no serà un poema que m’agradi. No és que escrigui a raig, però si m’he de posar a reescriure massa és que m’he entrebancat. Té a veure amb el ritme. Puc continuar-ho, però…
Nosaltres, qui acaba de guanyar el Premi Josep Maria Llompart de poesia. És veritat que no n’has publicat quinze, però tots els teus poemaris han sigut premiats.
I n’estic molt contenta! Menys Costures, els altres tres han guanyat premi i, després, premi a obra publicada. Això fa moltíssima il·lusió perquè el llibre ja té una trajectòria, te l’has pogut llegir amb calma. Al Premi Josep Maria Llompart competia amb llibres molt bons i se li ha de donar valor, molt, perquè aquests premis tenen una trajectòria i un reconeixement, però s’ha de ser conscient que unes altres persones n’haurien escollit un altre. Un premi té més a veure amb el jurat que amb el poemari.
Vaja, que els premis no et fan ser millor que els altres.
No, et reconeixen una feina. Un dels poemaris que optava al premi és Pare què fem amb la mare morta, de l’Antònia Vicens. Et diria que és una de les millors poetes que tenim ara.
Però mirar d’objectivar-ho a través d’un poemari concret d’un any concret és complicat.
Sí, és clar. De fet, ara em contradiré: sí que depèn del gust personal, però hi ha d’haver un criteri. Hi ha maneres de saber si un poemari és de qualitat. No és objectivable, però hi ha qüestions que pots valorar i que pots transmetre com el que cal que tingui un poemari. Per a mi una cosa a tenir en compte és que tingui una estructura, o que tingui un concepte al darrere, o que n’hagis pensat la forma, alguna cosa que li doni entitat.
En el teu cas, el concepte ve abans o el descobreixes en el que ja has escrit?
A mi em va molt bé tenir-lo pensat. Quan tinc alguns poemes me’ls miro i busco què hi pot servir. A Costures i Tantes mudes el concepte va sortir a partir de la paraula del títol. Costures és escola de nenes, doncs hi poso els meus poemes feministes; és una ferida, perfecte, desamor. A partir de les diferents accepcions, em surten les parts, els calaixos que puc anar omplint, i això em serveix per posar-me a escriure.
La pandèmia, la feina, com t’afecten a l’hora d’escriure?
Per escriure necessito estar a casa, però durant uns dies i tenir una mica de calma. No obrir l’agenda i veure que hi tinc coses cada dia de la setmana. Escric a l’ordinador i, francament, durant la pandèmia ja en tenia prou, de pantalla. Però això ens ha passat a totes. Una altra cosa que ha fet la pandèmia és afectar la lectura de Nosaltres, qui, que vaig escriure abans però va sortir l’abril de 2020. No pots llegir fora del teu context i de les coses que han passat, i hi ha alguns poemes que agafen una altra dimensió com Simulacre, que parla de l’àvia d’una amiga, que era d’Eivissa, però mai no s’havia banyat al mar. “tenim a tocar l’aigua / i no ens sabem mullar”, en una època en què el món era a la pantalla però nosaltres no hi érem, pren un sentit ben diferent.
Per acabar, una pregunta d’actualitat. Ara que s’ha acabat la moratòria amb els diacrítics t’han fotut enlaire un poema.
El dia que es va anunciar va ser el gran dia per al pobre Diacrític, el dia del seu comiat.
“Adeeeu nois, deixo de tenir sentit.“
Home, em sap greu perquè és un poema que m’agrada, que m’agrada dir i que es perdrà. I no és només que m’agradi a mi, és que se n’han fet murals a uns quants llocs. Fins i tot, un dia estava al metro i una noia el duia estampat a la samarreta! La gent, sobretot les dones, se l’han fet seu i sap greu.
“Diacrític”, de Mireia Calafell. Publicat a “Tantes mudes” (Editorial Perifèric) Foto: Andrea Jofre
LA VISTA ALS DITS de Joan Todó a la llista d’els millors llibres per llegir aquest estiu d’ Andreu Gomila per a TimeOut Barcelona
De què va?
‘La vista als dits’ recull tota la poesia publicada (i reconstruïda) fins al moment per Joan Todó i afegeix dos llibres més inèdits a la seva bibliografia, vint anys de picar pedra a la pedrera de la poesia, tot mirant sempre de reüll el mestratge retòric de Miquel Bauçà i la companyonia de Josep Pedrals. Un bon grapat de poemes sobre la vida, l’amor i el cos.
Per què l’has de llegir?
Todó és, sens dubte, un dels autors més ben dotats de la seva generació, la nascuda a finals dels anys 70. Contista efectiu, poeta errant. No es prodiga gaire com a autor i, per als que no el coneguin, descobriran un poeta madur que sap que la precisió no és cap bagatel·la quan es tracta d’escriure. Todó és un poeta exigent que exigeix, però superada una primera barrera mental, entrar-hi és tot un plaer. “Perquè sols l’amor et completa / amb la seva petja secreta”, diu. Cal afegir res més?
Gran Nit de contes a l’Ateneu Candela amb Míriam Cano i lectura d’EL RECULL de Serguei Dovlàtov a l’Ateneu Candela, organtizat per PaperdeVidre i llibreria Synusia (09.07.21)
Un buen ejercicio de los libreros sería hacer un repaso del fondo y colocar muy a la vista los libros de autores de obra indiscutible, que no llegarán al público general por otra vía que no sea nuestras recomendaciones
El calendario no es algo que pueda estirarse hasta donde se quiera y los programas de publicación de las editoriales llegan hasta donde pueden con presupuestos, a veces, ajustadísimos; así que, reconozcámoslo, nunca habrá ni tiempo ni dinero suficiente para tener bien homenajeado a todo el mundo que se lo merece, ni siquiera, y eso es más grave, para tenerlo bien publicado.
Cada vez que un buen escritor se muere de manera, digamos, no sorpresiva (por edad, por salud…), no tardan en salir voces que les reprochan a los responsables de poner a los artistas en el mapa, el olvido al que a veces los condenan: acaba de pasar con Jordi Cussà, igual que hace unos años pasó con Màrius Sampere y, hace unos pocos más, con Francesc Garriga.
Este trío me ha venido a la cabeza de golpe porque estos tres, aparte de compartir el hecho de que eran un excelente narrador, el primero, y dos pedazos de poetas, los segundos, también compartían editorial: LaBreu Edicions.
LaBreu no es ningún secreto para las librerías, y si Cussà, Sampere y Garriga tampoco lo eran es en gran medida gracias al trabajo de sus tres editores -Ester Andorrà, Marc Romera e Ignasi Pàmies-, que combinan en su catálogo el empeño tanto por el descubrimiento de nuevas voces como por el respeto y la reivindicación de autores que hace tiempo que deberían ser mucho más leídos por todo el mundo y mucho más reconocidos por las instituciones y medios culturales de este país.
Mientras esto último no pase, creo que está en las manos de los libreros hacer un poco de justicia por nuestro lado: un buen ejercicio sería hacer un repaso del fondo y colocar muy a la vista los libros de estos autores de obra indiscutible, que no llegarán al público general por otra vía que no sea nuestras recomendaciones. Y si son autores aún vivos, mejor que mejor.
La defensa del territori i les fronteres de la bogeria
Pot semblar exagerat presentar una protagonista que s’instal·la en un lloc tan poc habitable com una barraca que mig abandona una filla de 7 anys, però és així com Maica Rafecas explora els límits per apropar-se més a la vida i a les emocions a la seva primera novel·la, El setembre i la nit (LaBreu edicions, 2021).
La història, inspirada en el Baix Penedès, se centra en la lluita en solitari, obsessiva i per a algunes irracional, de l’Anaïs, quan s’assabenta de la imminent expropiació de la petita vinya familiar a causa de la propera construcció d’un macropolígon. Ella es capfica en que la vinya ja no és el que era i que ella també l’havia abandonat en certa manera. Per això emprèn un camí per salvar-la alhora que s’aboca al cultiu de la vinya per justificar-se i per reivindicar-la. Adopta uns comportaments cada vegada més extrems, que no deixen a ningú indiferent i que alimenten els prejudicis de l’entorn.
La defensa del territori acaba sent l’excusa per reflexionar sobre la idea del canvi de valors amb el qüestionament de la normalitat i la bogeria com a instruments de control social i com a conceptes canviants segons la cultura i el moment històric. On són les fronteres de la bogeria?, apareix en alguna pàgina, i és que el debat sobre la salut mental és ben present a la novel·la. Fins i tot l’Elisa, la treballadora social, pensa en el moment de fer un informe: «I la paraula passió no es podia escriure a l’informe social. Ni memòria. Ni patrimoni».
Totes les subtrames de la història, amb un riquíssim univers femení, permeten que es posin sobre la taula temàtiques com les migracions, la precarietat juvenil, la fragilitat de les relacions. Que es posin davant del mirall la pèrdua d’unes terres versus la pèrdua d’una persona, la pèrdua dels valors de la terra versus la pèrdua dels valors en les relacions personals, el mar versus la muntanya i l’interior, l’administració que protegeix les dunes versus l’administració que malmet les vinyes.
A través d’una escriptura preciosa, cuidada i detallada, l’autora mostra el compromís i la lluita per uns valors en una novel·la on el paisatge és l’element clau.
S’acaba de publicar el llibre nou del Sergei Dovlatov!
El gran escriptor rus (l’últim gran clàssic rus, segurament…) que va escapar-se per viure als Estats Units, enmig de la guerra freda, a finals dels anys setanta…
I es va emportar aquesta curiosa manera de mirar russa, i també la melangia de l’emigrat…
Però la seva escriptura, que ho observa tot, sempre és irònica i molt hilarant.
El recull (amb traducció de Miquel Cabal) és un recull de relats amb nou històries d’èpoques, geografies i temàtiques ben diferents. Dovlatov retrata els estius d’una colònia russa d’emigrats als Estats Units i l’absurd de la quotidianitat soviètica. Conjuga i confronta dos escenaris: el del món soviètic i el d’una Amèrica on en principi tot és possible. Amb personatges que pateixen el malestar del desarrelament, que topen amb l’ambició del que es pensaven que serien.
I aquesta característica seva, sempre irònica sobre l’ambició social, la mediocritat i la inquietud d’unes vides en què la normalitat més aviat sembla un miracle. L’humor esdevé l’arma per entendre i pair tot allò que les envolta.
El llibre és un festival perquè acaba amb una entrevista, probablement la darrera que li van fer, on explica com li costa desempallegar-se dels temes russos i fa una interpretació aguda però també planera sobre la literatura:
Els estímuls de la creació literària són un tema molt personal i gairebé no es poden formular, però si igualment provo de respondre a la pregunta, diria que l’activitat literària és sobretot un intent de superar els complexos propis, de treure’s de sobre el caràcter tràgic de l’existència o de debilitar-lo. Per descomptat, no parlo pas dels que escriuen per motivacions d’allò més sanes i simples, com guanyar diners, fer-se famosos o sorprendre la parentela. Parlo només dels escriptors que no han triat aquesta professió, sinó a qui la professió ha escollit.
Ambientada en una localitat amenaçada per un volcà i a punt de ser evacuada pels bombers, la novel·la s’interroga per tot el que veu el protagonista, obsedit com el cònsol de Lowry a descobrir altres cares de la realitat
Rere consignes, trucs visuals, trampes i amenaces de literatura barata pulp s’amaga un dels grans poetes de la literatura catalana actual, Max Besora. No sé per què diantre li ha picat per posar-se la disfressa. Suposo que és pel panorama desolat i saturat, per no combregar ni amb públic ni amb clàssics i, també, per una decidida voluntat de viure al marge. Nascut a Barcelona el 1980 i perdut per una àrea rural, Besora ens va oferint amb comptagotes la seva literatura intel·ligent, plena d’humor no sarcàstic i amb unes trames i subtrames aparatoses, com la que presenta Vulcano, reedició d’una de les seves primeres obres, que ara apareix amb una edició il·lustrada pel gran artista i dissenyador Nino Cabero. Cal advertir que Vulcano és un artefacte literari d’alta graduació, més o menys la que gastava Malcolm Lowry, a qui Besora dedica la seva obra.
No deu resultar gratuït que Vulcano pugui ser un homenatge a la coneguda novel·la Sota el volcà de Lowry, autor que també va ser reverenciat pel malaguanyat poeta tinerfeny José Carlos Cataño. En les reflexions sobre la condició humana que sorgeixen en els capítols, flaixos i contes que conté la novel·la, se’ns diu: “Soc un espert en el fracasologia. Fracassant, comprenc.” Mentrestant, recorda i oblida una pubilla que sembla que ha marxat definitivament.
Ambientada en una localitat amenaçada per un volcà i a punt de ser evacuada pels bombers, la novel·la s’interroga per tot el que veu el protagonista, tan obsedit com el cònsol de Lowry a descobrir altres cares de la realitat el dia de difunts. Mentre el de Lowry anava amb el suport del tequila i el mescal, el personatge de Besora es mou astorat d’una manera erràtica per un univers gairebé miop de la realitat, però en definitiva dins la realitat més nítida, la que s’assembla més a la vida, que és gairebé surrealisme. Els editors presenten l’obra com una aventura a la fi del llenguatge, però la manera de mirar de Besora, més enllà de l’Osvaldo Lamborghini citat, compon un calidoscopi sobre l’absurditat humana i la perplexitat de qui l’observa.
El llenguatge és obsessiu com la ment, és un tic per a l’escriptor convençut. M’agrada quan interpel·la la realitat i la sotmet a unes enumeracions tan brillants com les de Miller, Burroughs o els jocs surrealistes. Res queda fora de l’enfocament, el detall és el protagonista més enllà de la trama absurda amb premeditació. La sensació de mareig, la visió obtusa del que passa o la incomprensió de tot el que resisteix al voltant conforma un angle de visió en què la prosa pinta al natural com qui es menja un frankfurt mentre mira les notícies. Textos tallants, imatges de doble cara i girs inesperats ens aboquen a l’aura beckettiana. Es pot presentar com a literatura efímera, però insisteixo que Besora no juga al parxís, sinó que és un experimentat jugador d’escacs.
presentació de LES QUATRE CAMBRES DEL COR d’Anaïs Nin amb les editores Teresa Florit i Ester Andorrà a Pastisseria Font de La Bisbal, organitza la llibreria La Siglantana (04.07.21)
Una joia s’alça entre el caos i l’absurd: torna el millor Serguei Dovlàtov
Ideat i endreçat pel traductor Miquel Cabal Guarro, ‘El recull’ és el novè llibre de l’autor rus que es pot llegir en català.
Des que el 2009 va sortir el primer llibre de Serguei Dovlàtov traduït al català, La zona, la seva obra i el seu traductor del rus, Miquel Cabal Guarro, no han parat de donar alegries als lectors. LaBreu Edicions ha continuat, pertinaç, una de les operacions editorials més singulars dels últims anys. Quatre novel·les curtes i quatre llibres de relats després, no tots del mateix interès ni vibració, ara arriba un llibre que dobla l’aposta. El recull és un llibre ideat, fet i pastat per Cabal Guarro, que ha aplegat i ordenat relats dispersos amb una coherència i un sentit del ritme narratiu que només pot tenir algú que conegui molt bé l’obra i l’estil de Dovlàtov. Per això aquest volum és diferent, una delicadesa on s’ajunten el gran Dovlàtov de les peripècies i abismes a l’URSS amb el que no perd ni una espurna de mala bava a l’hora de mirar-se el país d’acollida, els Estats Units, i les actituds –i nous abismes– que hi experimenta l’emigració russa.
Endreçat en tres parts arrodonides, el llibre dibuixa un crescendo que arrenca amb la calma tensa i divertida que viu un escriptor esporuguit en una casa d’estiueig als Estats Units. I culmina amb tres relats formidables, com són “El raïm Isabella”, “Un gall vell cuit en el fang” i “Tercera cantonada a mà esquerra”. El primer és purament rus, d’una bogeria còmica a la qual l’autor aplica una retorçada més, barrejant, com de costum, humor, poètica domèstica i autocrítica. És la picaresca i la hipocresia a l’extrem però servides sense escarafalls, al punt de cruesa. El narrador –sempre confusible amb Dovlàtov, estireganyat i deformat a favor de l’escriptura, en un joc metaliterari sense fi, sempre enmig d’un paisatge de deliri– evoca la rapinya quotidiana a l’estat en una planta de processament de fruites i hortalisses.
Entre la URSS i Occident
“Un gall vell cuit en el fang” mostra el xoc entre el passat a l’URSS i les aparents aigües calmoses d’Occident. Un reclús mig oblidat de Leningrad truca al narrador perquè li pagui la fiança d’una presó a Nova York. “Vaig veure que havia de protegir-me del caos que se’m tirava a sobre. M’havia perseguit a l’URSS, i me’n vaig anar. Ara m’havia sorprès als Estats Units. El caos i l’absurd”, diu, el narrador, després de la trucada. L’efecte de la trucada en el lector és que el ressò de l’URSS passat pel sedàs i el grinyol dels Estats Units expandeixen la diversió i la vivesa de la narrativa dovlatoviana.
“Tercera cantonada a mà esquerra” es podria considerar totalment nord-americà, en el sentit que parodia una parella emigrada russa que de seguida aconsegueix benestar econòmic a Nova York i actua com la mimesi perfecta del sistema capitalista. De nou, amb paràboles domèstiques que actuen com a detonacions activades en el punt just, l’autor ens amorra a un mirall descregut dels sistemes encimbellats com el millor dels mons. La cruesa del relat següent, “Vam quedar i vam xerrar una mica”, va en la mateixa línia.
Hi ha moments en què Dovlàtov es rabeja en excés en ensenyar el truc o la volta de més que fa al seu personatge i se li veu massa el llautó, algunes dèries resulten repetitives o la línia de la gràcia, òbvia. Però el fet que aquests relats surtin aplegats, l’un al costat de l’altre, els dota d’un ressò i d’un sentit nous. A més del pròleg de Cabal, la inclusió d’una entrevista, probablement l’última que li van fer, actua com un llacet oportú perquè deixa clara una lucidesa de pensament.
El recull es troba entre els millors llibres de Dovlàtov en català i assegura una capbussada molt completa en el seu univers juganer, eternament emmascarat i potser per això tan clar i tan familiar. Amb una capacitat exagerada per explicar històries, tant si parla des la llunyana Rússia com des de l’altra banda de l’oceà, l’autor burxa en solituds i miserietes i fa caure dogmes i aparadors de fireta; en definitiva, l’absurd i el caos universals. Sembla haver viscut i imaginat –qui ho vol distingir?– totes les vides possibles.
Lluís Ruiz recomana VULCANO de Max Besora a Els Experts
. L’altra és la no nova novel·la de Max Besora, “Vulcano”, reeditada en format enriquit per La Breu Edicions. “Potser no és la seva novel·la més intel·ligent ni la més tècnica”, afirma en Lluis, “però em sembla la més atrevida i per mi, la seva millor obra”.
L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) lliura aquest dissabte, 3 de juliol, els guardons de la XXXVIII edició dels Premis Cavall Verd, que enguany són per a Mireia Calafell i Jaume C. Pons Alorda.
Mireia Calafell ha estat guardonada amb el Premi Josep Maria Llompart per l’obra Nosaltres, qui (LaBreu Edicions) com a millor llibre de poesia en català publicat l’any 2020. Jaume C. Pons Alorda rebrà el Premi Rafel Jaume a la millor traducció poètica de l’any per El preludi (Edicions 1984),del poeta anglès William Wordsworth. L’acte de lliurament tindrà lloc dissabte 3 de juliol durant un dinar literari al restaurant Cuit (Avinguda Jaume III, 21, de Palma).
Els Premis Cavall Verd compleixen 38 anys d’història reconeixent la poesia i a la traducció poètica en català. A més, enguany, també es lliuren els premis als guanyadors de l’edició de 2020, que es va haver de suspendre a causa de les restriccions causades per la situació sanitària. Així, també hi assisteixen Anna Gas, que va rebre el Premi Josep M. Llompart per Llengua d’àntrax (Edicions del Buc), i Margalida Castells, Premi Rafel Jaume per Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria (Godall, Sodepau i Pol·len), a cura de Mohamad Bitari.
Premi Josep Maria Llompartde poesia Nosaltres, qui és el quart poemari de Mireia Calafell i ja va rebre el 2019 el Premi Mallorca de Poesia. El llibre, dividit en dues parts (vertical i horitzontal), s’endinsa en qui som i qui volem ser realment. Amb una pregunta sense interrogant, Nosaltres, qui, l’autora prova de respondre-la des de dos vessants que interpel·la i aprofundeix. «Preguntar-nos qui som i qui volem ser, analitzar el present i mirar el futur, però fent memòria i en aquest sentit revisant qui hem estat, em sembla un exercici necessari», explica l’autora. «El llibre proposa dues lògiques possibles, dues actituds a l’hora de respondre la pregunta: la vertical, que és aquella que defineix un nosaltres des de la jerarquia i l’exclusió, per tant, el poder i la violència; i l’horitzontal, és a dir, la que ens sap lligats irremeiablement als altres i, per tant, vulnerables, en relació», afegeix Calafell.
El jurat dels Premis Cavall Verd, destaca la contundència de l’obra de l’autora per la seva veu intensa, reveladora. «Calafell qüestiona referents culturals des d’una nova perspectiva, pregunta sobre la nostra identitat i renova gèneres clàssics com l’oda a Barcelona. El seu llenguatge punyent i sense concessions fa de les preguntes una nova saviesa», destaquen.
Mireia Calafell i Obiol(Barcelona, 1980) ha publicat Poètiques del cos (Premi de poesia Amadeu Oller 2006 i VIII Memorial Anna Dodas 2008); Costures (Premi Josep M. López Picó de Poesia 2009) i Tantes mudes (Premi de poesia Benvingut Oliver 2013). Aquest darrer va ser traduït al castellà i va rebre l’any 2015 la Lletra d’Or. És membre de la productora cultural La Sullivan, i col·labora amb la Fundació Maria-Mercè Marçal. Des de 2018, és comissària del festival Barcelona Poesia.
l 1992 es publicava a Columna el poemari Ludwig de Jordi Vintró. Uns mesos després el propi Vintró, a l’igual que el «Comment j’ai écrit certains de mes livres» del seu admirat Raymond Roussel, desxifrava a Reduccions alguns dels seus enigmes, que més tard Màrius Serra inclouria a la bíblia catalana Verbàlia.1 Li resta valor a un edifici amostrar els plànols? Creiem que no. El propi Vintró enriquix La bassa de les oques amb les seues notes a internet2 i, a més, sempre s’ha dit —«Amunt, és cosa certa»— que quan més sucre més dolç. Ludwig és un llibre misteriós des de la cita inicial en grec sobre Antígona. Creiem que encara s’hi poden trobar nous jocs: als acròstics (final i inicial) del text «Falsa interpretació» llegim aquesta dedicatòria: «a Ana i Òscar»; al «Sis didals» (no eren cinc, un per dit?) Sansho descobrix, com un Sancho quixotesc, que és falsa l’Insula Barataria; també podem unir així les rimes finals del text «Tankes de Paris»: «a l’ull, ardit, teler», «ullal, ardit, teler», «ullar dit al teler» etc.; en fi, potser ens ho inventem, però almenys si non è vero, è ben errato.
Vintró és un poeta zigzaguer. Si Lluís Urpinell assenyala lúcidament al pròleg a Cançons per a en Jaume (1985) que Vintró no seguix «patrons mètrics clàssics» perquè seguix ritmes altres,3 Vintró al següent poemari, en aquest Ludwig, treballa excel·lentment el sonet a la secció final anomenada «Castells». Al cripticisme i travament de Ludwig li seguix un llibre harmònic com Insuficiència mitral (Lumen, 1992). A un títol fragmentari, de textos breus, «sota mínims» com Cartes de sotamà (2006, Labreu), li seguix una enciclopèdica comèdia humana esperpèntica a La bassa de les oques (2010, Labreu), una de les obres poeticonarratives més divertides i entremaliades de la poesia catalana recent, junt amb El furgatori de Josep Pedrals. Després d’un epistolari a dues mans com Poesia Laica (2015, Labreu, amb Aleix Cort) Vintró escriu la brillantíssima interpretació d’Obtenir l’auster albó de Sebastià Bonet (2019, Labreu). Què estarà tramant ara, Vintró?
Ludwig és una mostra «d’aspra i imprescindible | literatura», com resa la fi del poema «Jo no». És aspra primer pel que fa a la sintaxi, gairebé sempre travada i en algun cas puntual fins i tot cacofònica. I en segon lloc és aspra pel seu missatge sovint obscur i en clau, ambigu, que esdevé una mina per a la interpretació lectora; llegim al text «Ofrena»: «Entenebreu untures verinoses». Com desxifrem poemes de tan bona literatura com «Ultramar», «Corpus», «Vincles», «Reconeixença» i sobretot el barroquíssim «Astres»? Ludwig és un repte per a la crítica, que pot caure fàcilment, parafrasejant fragments del llibre, en una «Falsa interpretació» i/o esdevindre víctima d’«una amarga pamipipada grossa». Com resa el text «Hàbits perversos», cal aspirar a més d’una «sola lectura», i «a no prendre sinó el nord | pel nord».
Vintró és un autor transgènere partidari del «Joc, tot» com diu el text «Aniversari» de Ludwig. Vintró és informàtic, músic, traductor, poeta, narrador, però també dibuixant diletant i volgudament naïf (com podeu comprovar amb una aura de misteri a Cançons per a en Jaume i més recentment a La bassa de les oques). La seua passió musical, eixa «poesia, violes» amb què acaba el text «Aniversari», s’explicita al text «Modulació»; però tot Ludwig està sembrat de verbs musicals com «bastonegi» i «toquerejat» i de treballs sinestèsics (destaquem el del text «Després»). Els poetes-pianistes tendixen a la fuga vertical (pensem en Màrius Torres o en la nostra coetània Silvie Rothkovic), fet que, potser equivocadament, ens mena a l’espiritualitat. És Vintró hom espiritual? Els poemes simètrics «Vora el pou» i «Vora el foc» acaben, respectivament, amb la terra i el cervell volant; en aquest darrer cas cal relacionar-ho, és clar, amb el tema de la bogeria, isòtop de Ludwig. La música cal relacionar-la també i sobretot amb el joc. Veieu el divertit inici de «Vora el foc»: «Després de casa posa-hi violí»; i a continuació inventa un llit-orgue: «que, pel contrast de la festa, | ressonin més les bigues, coixins, besades». Rítmicament, trobem l’embarbussament del poema inicial «Pa d’ordi»:
Si bado la boca és per fer un badall,
i l’aire ve a esventar, lladre, llevats.
Cal assenyalar l’al·literació a versos com «vida al fogó, i et fas, a la fi» i «Amb molles i cordills l’ocell pren vida», el quequeig de «Singlot» o la fi monorimada dels microversos de «Diorama». Podem dir que Vintró és un mestre del ritme i de la sintaxi, valga la redundància. Cal destacar la seua carència per l’estructura trimembre en l’enumeració; un exemple d’«Epitalami»:
Si res és art, art és saber abatre
mars arrissats amb rems, amb aire, amb brisa.
[…] I, arrecerats en un rebost, intactes,
somnis amb mans, i braços, i somriures.
En les seues mans, per dir-ho amb una metonímia netament vintroniana, dos versos poden esdevenir cacofònics de llegir i alhora, i al contrari, poden ser fluides tant una estrofa d’11 versos (com la del magnífic text metapoètic «Alexandre») com fins i tot una sola oració-llibre com Insuficiència mistral. La composició de Ludwig també és musical, com ja explicava Lluís Urpinell al pròleg a Cançons per a en Jaume, però com som llecs en la matèria millor callem.4
Vintró començà publicant com a narrador. I creiem que continua sent-ho, com demostren alguns fabliaux de La bassa de les oques. Pel que fa a la descripció a Ludwig destaca el poema «Diorama».5 Trobem molts microcontes, la majoria misteriosos. Què li passa a la fi al protagonista de «Dessagnat» després de l’accident inicial? És un accident? Quin secret amaga eixa persona descrita tan al detall a «A cop segur» que a la fi trobem fins i tot la creueta d’una càmera fotogràfica? És un d’eixos dobles que tan bé treballa el barceloní?6 També s’insinua una història a «Balada del piròman», que, a l’igual que «A cop segur», acaba amb el primeríssim pla d’un ull. La «Balada del piròman» potser és un trassumpte de la història de Dido; hi apareix en paromàsia un subtil «Volen volves». Al jogarrí «Singlot i sobretot al poema narratiu «Tennis» retrobem eixos monòlegs que en forma de conte publicà a Els Marges.7 Vintró torna «sobre l’infant que fores» a l’amor paternofilial de Cançons per a en Jaume; si allí dedicava el llibre al seu fill Jaume, a Ludwig li toca el torn al seu fill Lluís; destaquem el delicat text «Primera excepció». Vintró juga amb les frases fetes i també amb els contes tradicionals com a «Molles de pa».
Vintró alterna des de Ludwig l’abstracció amb la fascinació, potser a la Ponge, per les cosetes, dicotomia que resumix molt bé el títol de la segona part del Ludwig, anomenada «Selva manual»; potser aquesta atracció no és més que un reflex del «tot l’univers estrafet però íntim» com diu al poema «Vora el cel». Vintró tal vegada opina com el seu jo líric del text «La nosa sota els cabells»:
Ara ve quan m’esforço
tant com puc a retirar a les golfes
els plats, les forquilles, les olles,
tot el que m’interessa.
Cal destacar la força metonímica de les mans i els ulls vintronianas, i en general la importància dels detalls i els primeríssims plans. En llibres posteriors a Ludwig Vintró s’interessarà també pel menjar, sobretot pel pa. Entre els primers plans tenim el borrissol a la cara d’eixa mena del «Dormeur du val» de Rimbaud a «Gamma de verds». El text «Himnes» acaba bellament amb una antidescriptio puellae propera al bell cadàver barroc: «aquelles vetes roges dels pòmuls, | aquella puresa empedreïda» I, com a últim exemple, Vintró dissecciona l’aranya potser nietzschiana i metapoètica al bell poema «Entre parèntesis».
És la reflexió metapoètica i metamusical —valga la redundància— un dels grans temes vintronians, un dels que millor treballa. Posem com a exemple la fi del sonet «Oripells», potser el més brossià del llibre:
Preparem l’argument i l’espasí
que vénen justes més que mai sonades,
on l’art, la ment, la veu, tu i jo i un bri
de sort farem la part de les onades.
Cal destacar en Ludwig la importància del teatrí, de l’atrezzo i les «figures» però també de la natura. El postsimbolisme amara el jardí al bonic poema «Després», la muntanya a «Sense figura» (text dedicat a Salvador Espriu), el solitari tell a «Vora el pou», i sobretot el bosc. Aquest esdevé baudelerianament simbòlic al poema «Alexandre». Res no és el que sembla en la poesia vintroniana i el bosc tampoc: al text «Troballa», entre els objectes dessituats del bosc, les «santes, angèliques» són més perilloses que els «dimonis» i les «bruixes»; al bell poema «Desert viu» gràcies a un tràveling descendent vertical descobrim com els «conceptes clars», potser carnerians (hi llegim un «pinyó tan saborós»), són succeïts per un sotabosc fosc i perillós. Hi ha una tendència vintroniana en Ludwig a acabar els textos de manera negativa; per exemple a poemes com «Vida difícil», «Jo no», «Sis didals» i el darrer poema del llibre, el bell «El llac», que conclou així: «Aleshores, com sento | el desesper i la humitat difusa: | com van pujant, lentament, per les cames».
Després de Ludwig, com ha dit Jordi Marrugat, Vintró incrementarà el seu treball lúdic.8 A Ludwig també en trobem mostres, és clar. Per exemple l’humor casolà del pseudosonet «Poesia amb galetes»; i la provocació a la crítica del poema «Cor tou», que comença com un homenatge al poema de les vocals de Rimbaud. Aquesta actitud contestatària també apareix al breu poema «Bravata», que reproduïm:
Mira, un punt geomètric. Ara, encerta’l
amb una agulla de corbata roma.
Potser l’exemple antilíric més clar siga «Vida difícil», text on deconstruïx el postsimbolisme: a partir de la fórmula feèrica «era no |o era»9 comença amb un homenatge al famós passatge del cor |pluja de Verlaine i passa per la lluna pierrotiana de Laforgue fins arribar a l’anticatàrtic final següent: «O no era res d’això: era una carabassa, | quatre faves per sopar | i una ràdio insistent». Aquest veïnat queferós i sorollós és un motiu recurrent en l’obra de Vintró.
Per acabar, podem afirmar que Ludwig és un llibre alhora clàssic i oulipià, postsimbolista i avantguardista, líric i narratiu, seriós i lúdic. Un llibre vintronià, és a dir, inclassificable. Mentre alguna editorial s’anima a publicar l’obra del Vintró del s.xx, podeu cercar a Labreu la seua obra d’aquest nostre segle xxi. En xalareu. No sabem què estarà tramant Vintró en aquest moments, si creació o creació-traducció.10 No sabem què ens presentarà Vintró en el futur, però de segur que ens sorprendrà, que ens «embolicarà la troca», com provocadorament acaba el poema «La nosa sota els cabells» de Ludwig. Enguany, 2021, celebrem també els 25 anys de la publicació d’Insuficència mitral de Vintró, títol del qual ens ocuparem un altre dia també a La Lectora. 25 anys ja. Molta broma.
Jordi Vintró: «Ludwig i la literatura potencial», Reduccions, núm. 57, març 1993, p. 57-63. Per a més informació sobre Vintró vos remetem a les Traces electròniques de la UAB.
Veieu la fi del «Pròleg» d’Urpinell (p. 9) de Cançons per a en Jaume, on desmunta de la mà de T. S. Eliot el vers blanc i cita Schönberg i Beethoven.
Veieu nota 3. Només podem assenyalar de l’estructura musical de Ludwig l’obertura de cada part amb apariats decasil·làbics o el fet d’alternar poemes monoestròfics llargs i densos amb textos breus. Per exemple, trobem un «Que de pressa» —curt poema-llistat geogràfic— darrere d’una «Filípica» —text on en tres quartets demostra un domini perfecte de l’hipèrbaton i del to clàssic.
Vintró és un gran descriptor, com ho demostrarà posteriorment a Cartes de sotamà en poemes com «El cortesà» i sobretot la relectura d’un famós conte d’Andersen a «Home nu». Els bons exemples descriptius a La bassa de les oques són nombrosíssims; vos remetem com a mostra al capítol 42 anomenat «Marinada truncada».
El tema del doble serà tractat per Vintró de nou a Cartes de sotamà en textos com «La visita» i aquest «Joc amagat», d’inici baudelairià, que reproduïm: «Mira’m, hipòcrita als ulls, i digues | si els ulls que et miren veuen altra cosa | que uns ulls on es reflecteix, impúdica, | la més hipòcrita de les mirades».
Jordi Vintró: «La doble cabuda d’Annamaria U», Els Marges, núm. 47, 1992, p. 63-70. I «Confessió General», Els Marges, núm. 61, 1998, p. 31-40. I també el recull de narracions i antinarracions d’Eugeni i altres (Edicions dels dies, 1986), amb pròleg de Sebastià Bonet; quina meravella el text «Sota l’escrivania»!
Jordi Marrugat en parla a la p. 237 del seu fonamental Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat (PAM, 2013).
El poema-endevinalla és treballat també per Vintró al poema VIII de Cançons per a en Jaume; veieu com, a l’igual que a «Vida difícil» de Ludwig, hi empra la «O» en posició anafòrica inicial d’estrofa.
Llegiu dos obres magistrals de Vintró: l’autotraducció al castellà d’Insuficència mitral (inclosa a l’edició de Columna) i, del francés al català, Les noves impressions d’Àfrica de Roussel (Labreu).
Laia Llobera: “Des que soc mare tinc menys temps per escriure, però de més plenitud”
La poeta teixeix una obra on la natura i l’espiritualitat estan al centre
“Desclosa la flor / oberta l’essència / no et cal cap / identificació”. Hi ha versos que trenquen aigües per gestar un món que ja hi és, viu de sempre. Versos que, alhora, trenquen mons d’artifici. Des de la simplicitat d’una flor que s’obre, del seu silenci essencial, la poeta contempla una revelació sobtada: trencar amb la identificació. “El món de les xarxes socials em costa molt, l’ego hi té molta presència, per a mi suposa un xoc molt bèstia amb aquesta immediatesa, no em considero capacitada per assumir tants egos dels escriptors! No sé si és una característica d’ara, però veig un auge de les identificacions, de ser algú, de dir constantment soc aquest, faig això… Quan vaig començar a publicar col·lisionava amb aquesta manera d’entendre la literatura, basada en novetats, promoció, noms… Crec que una mica d’anonimat ens aniria bé, pensar en aquest «No soc ningú» que deia l’Emily Dickinson”.
Nascuda a Barcelona el 1983, Laia Llobera té entre les mans el seu últim poemari: Llibre de revelacions (LaBreu Edicions). A la portada hi destaca una dada: “Segona edició”. I és que, malgrat la seva reticència a entrar en les regles del mercat i teixir una poesia al voltant de la intimitat i la lectura (defugint la tendència als recitals que, com ella mateixa explica, donen més visibilitat i teixeixen camaraderies “no sempre sinceres” en un panorama literari català “petit i que sembla estar en guerra”), l’arribada en pocs mesos d’una segona edició indica que la seva proposta ressona entre un públic ampli. “En els últims temps he vist que aquest llibre ha generat moltes empaties, senyal que les nostres societats occidentals fortament secularitzades en realitat no ho són tant. Si mirem al món global, veiem que continua sent religiós i espiritual, i aquí, tot i el distanciament, hi ha certa adhesió, gent que se sent a gust amb unes qüestions molt vinculades a la natura, la creació, el cosmos, l’esperit i aquest sentit de revelació, que per a mi va lligat a la creació i a l’espai natural”.
Poesia i mística des de l’escola
“Només ocupes lloc / dins el buit / només seràs el fruit / del silenci / de no voler ser res”, escriu en un altre dels seus llibres, Boscana (Lleonard Muntaner), amb el qual va guanyar el premi de poesia mediterrània Pare Colom el 2018. Aquesta devoció per l’espiritualitat i la natura no sorgeix d’una moda, ni tan sols és recent: “De petita, el meu pas pels jesuïtes em va influenciar molt. Van ser ells els que em van parlar primer de la pluralitat de religions i em van incitar a descobrir-les. Recordo un recés a Taizé amb l’escola quan tenia uns catorze anys que em va marcar, una setmana amb moltes estones de silenci. Crec que allà vaig començar a escriure poemes, per tant, l’experiència poètica sempre ha anat associada al tema místic”.
Un recorregut vital que, com tots, no és lineal ni programat, sinó pelegrinatge, navegació, camí: “De vegades, com a creient, em sento una mica orfe, separada de la institució, que té una impossibilitat d’actualitzar-se. El cristianisme té problemes profunds, té deures en matèria de dona, d’unions homosexuals, el celibat…, hi ha moltes dificultats per defensar de vegades la institució, el magisteri de l’Església. Estic molt més propera al missatge, a l’arrel, a la predicació de Jesús i el que diuen les Escriptures. Després d’anys de crisis de fe i de separar-me de la comunitat, m’he retrobat a través de la meditació ignasiana, la meditació, el càntic, la pregària”, confessa. I afegeix: “És lògic que la religió i la mística col·lisionin amb la postmodernitat i el nihilisme occidental, amb aquest no tenir cap lligam enlloc, però penso que molta gent continua buscant respostes. Les noves formes d’espiritualitat sense religió, però, difereixen substancialment de les formes més tradicionals. Tot i que em semblen molt interessants a vegades tinc la sensació que van molt cap a l’autorealització d’un mateix, mentre que a les tradicions religioses l’exercici és cap a l’alteritat, on no es busca el benestar individual o la plenitud sinó un buidar-se per acollir el misteri diví i a l’altre”.
Silenci i vida familiar
“Visc a dins d’aquesta pedra / m’alimento del sagrat / que circula sibilant / pels meus segles”, llegim en una de les revelacions versificades recollides en el seu últim llibre. Ella somriu: “Crec que la poesia té molt de pregària i oració, de fet per a mi és pregària i revelació. La poesia és aquest diàleg entre l’ésser humà i Déu, i si no volem dir déu, podem dir misteri o infinit. Crec que la noció de poeta s’ha dessacralitzat massa: el poeta és una persona amb una capacitat excepcional de captar els signes de la realitat extramundana amb una enorme facilitat, és un receptor. No va a buscar la inspiració, sinó que es troba amb aquella crida, la qüestió sobrenatural irromp, s’anuncia, per això crec que té sentit de revelació, ja que aflora i el poeta l’agafa i intenta posar-la en el paper, tot i la impossibilitat de fer-ho, entre el silenci i la paraula. Deia Raimon Panikkar que un dels reptes de la modernitat és entendre les relacions entre el llenguatge i el silenci”.
Un silenci que no exclou la vida quotidiana, al contrari, la centra i neteja: “Quan em poso a escriure -continua explicant- faig l’intent, primer, de buidar-me de mi mateixa. Abans de formar una família, tenia una regularitat i molts moments per fer-ho, sobretot a la nit. Des de la maternitat tinc menys moments, però són de més plenitud. Quan els tinc són meravellosos! De fet els tres últims llibres (Certesa de la llum, Boscana i Llibre de revelacions ) venen quan arriba l’amor, la vida en parella i la maternitat. No ho idealitzo, hi ha tràfecs i complicacions de la vida diària, però veig que aquests moments per escriure no estan tan pensats, són més espontanis, però quan m’hi poso són més serens. Per a mi la poesia intenta explicar aquest silenci de l’origen, un silenci tan allunyat del que és la modernitat i el seu soroll! I no em refereixo a un silenci de callar o no voler parlar, sinó del silenci de buidar-se d’un mateix”.
Poetada – Al juny la falç al puny! amb NÚRIA MARTÍNEZ-VERNIS, VÍCTOR BONET-ARBOLÍ, RAQUEL SANTANERA, ORIOL SAULEDA, JOSEP PEDRALS, MARIA CALLÍS, GUIM VALLS i JOAN TODÓ a les Mines de Bellmunt del Priorat (26.06.21)
El poeta valencià Joaquim Cano ha guanyat el premi Francesc Garriga amb un poemari que explora les lògiques, dinàmiques i moviments de la creació poètica
El passat octubre Joaquim Cano (La Nucia, 1995) va guanyar el V Premi Francesc Garriga, una coedició entre Cafè Central, LaBreu Edicions, Adia Edicions i Edicions del Buc amb la col·laboració de LiberisLiber. Amb la publicació de Tota flor sense cossiol (LaBreu, 2020), el poemari de Cano ha passat a formar part d’un corpus poètic que aplega algunes de les veus contemporànies emergents més interessants i suggerents en català.
Joaquim Cano | Foto cedida per LaBreu
Tota flor sense cossiol se sosté per la veu poètica situada en un llindar de creació. A l’albada de les paraules, del poema, aquesta veu —un jo multiplicat pels poemes— pensarà els seus propis límits i possibilitats. Quina flor es canta? El poemari està tallat en quatre capítols. Quatre moments textuals que prenen i diversifiquen la imatge de la sortida i el naixement, un naixement múltiple encarnat en aquesta flor sense cossiol— limitada per si mateixa, per la seva forma i carn. Com la flor que no queda frenada pel cossiol, que brota per ella i d’ella, el poema que arrossega Cano a la pàgina és, en certa manera, un poema sense límit. Un poema pensant, que pensa i complica la seva pròpia existència, i per extensió, la de la creació (un altra forma de naixement, que com tot naixement, es produeix en el llenguatge).
Tota escriptura és, al capdavall, una lectura, un moviment del text més enllà de les seves marques, de les seves promeses, de les seves empremtes.
És possible, però, anomenar aquest moment? Sembla que el poemari tendeix cap a una regressió, un moment previ on, d’alguna manera, el poema pot començar a inscriure’s. Un espai de tensió. En el moment en el qual l’escriptura comença, aquesta ja queda lligada i travessada per la memòria de la llengua, i en el text poètic, aquesta relació produeix els seus estralls pel que fa a la particularitat —materialitat, ritme, sentits possibles— de la poesia. És un joc, un moviment que es desplega per tal de negociar la manera en com es produeixen i s’entenen la creació i els seus efectes mobilitzadors: des de forjar imaginaris i referències, punts de partida, processos d’identificació, a generar intensitats i posicions que van més enllà del camp d’acció de la pàgina. És també un pacte, una ficció poètica possible; situant-nos en aquest abans de la creació, el poeta troba una manera de desvetllar la seva creació. Un abans que apunta al futur, a la lectura, al lector en potència.
Joaquim Cano escriu: “El poema s’ha de llegir sense cants ni autories./ És posar la gola contra el full”. Una experiència —la d’escriure i llegir així— vinculada (i engendrada) a la materialitat. Ja no només perquè està travessada per l’experiència d’un cos en moviment, d’un cos que produeix escriptures i maneres de llegir, interpretar, velar i desvelar, sinó per una mena de desplaçament d’allò corporal a allò textual. La gola es fon a la pàgina, es confon en la pàgina, ressonant aquí, la vessant oral de la poesia, la paraula viva que es pronuncia, que es posa a la boca, que es mossega. Una paraula vibrant— de la pàgina a la gola. Perquè el que Cano ens diu apunta directament a la lectura. Tota escriptura és, al capdavall, una lectura, un moviment del text més enllà de les seves marques, de les seves promeses, de les seves empremtes. Una lectura que comença quan s’escriu: l’escriptura només es fa efectiva en el moment en el qual apareix un lector, sigui un lector “real” o un lector imaginat, somiat, fantasmagòric. A la vegada, aquest vers convoca la materialitat del lector, de la seva pròpia entonació, allunyant el corpus que llegim de l’autoritat de l’autor. El que ens proposa és fer el salt de llegir des de premisses autorials i canòniques, a llegir des de la intensitat, la musicalitat i la carnalitat.
En definitiva, Tota flor sense cossiol és un poemari que explora les lògiques, dinàmiques i moviments de la creació poètica, i ho fa tot trenant una veu poètica múltiple. A la vegada, no s’estalvia una reflexió per la lectura, la relació amb l’escriptura sempre mediada per l’altre, esperonant-nos a llegir des de les nostres goles afamades de poema, paraula. Un poemari que reclama els seus lectors, per seguir desbordant els límits i possibilitats creadores de la poesia.
club de lectura presencial dins el cicle “PETITS PROJECTES/GRANS LLIBRES” UNA FELICITAT IMPOSADA de Denise Desautelsamb el traductor Antoni Clapés i l’editora Ester Andorrà a la Biblioteca de Sant Ildefons de Cornellà (21.06.21)
de la presentació de VULCANO de Max Besora a La Central amb els coeditors en castellà Hurtado&Ortega, el tarot d’Anna Camps i la xerrada Miquel Adam+ Max (19.06.21)
Josep Pedrals i la seva obra “Els límits del Quim Porta”
“Un llibre excepcional, un esdeveniment que convé celebrar”
Esteve Plantada (Granollers, 1979)
Llegir Josep Pedrals (Barcelona, El Clot, 1979) demana concentració i energia, però compensa.
El seu nou llibre que dedica al seu pare -Ricard Pedrals (1920-2017), ex capellà i teòleg- és molt poc corrent perquè barreja poesia, assaig, novel·la i diàleg, en un constant joc literari. En el llibre hi ha més de 200 poemes, i és el tercer volum d’una trilogia que va començar a publicar fa tretze anys amb El Furgatori (2006) i va seguir després amb El Romanço d’Anna Tirant (2012).
El poeta i rapsode, que porta una activitat frenètica fent recitals i actes arreu, en escoles i instituts, ens presenta amb aquesta obra, segons el poeta, escriptor i crític literari David Castillo (Barcelona, Poblenou, 1961), el més barroc dels seus llibres.
Tal com remarca l’expert en literatura, el poeta Esteve Plantada, el llibre es divideix en dues parts: la primera, “Misteris de dolor”, presenta l’acció, crea l’estructura i mostra els personatges; la segona, “Misteris de goig”, convertirà el text en una novel·la de ciència-ficció, amb un característic punt claustrofòbic.
Els límits del Quim Porta és també una obra entelada d’ironia i amb molta dosi d’humor i talent on el lector es converteix en l’“Ull de la Providència”, que és interpel·lat constantment en els debats dels personatges i on el narrador –el mateix autor- és en Galimaties, amb la seves amigues Carmina, Ventura, i Quimera, com a protagonistes.
Esteve Plantada afirma que Els límits del Quim Porta és un llibre excepcional, una d’aquelles baules que superen els barems de qualsevol novetat editorial d’ús corrent. Obra magna, segons el crític, definitòria d’un temps i d’una tradició juganera i abrasivament contemporània, i d’unes lectures i d’un bagatge enciclopèdics.
Un llibre on intel·lecte i emoció es toquen. Un llibre, en definitiva, que és una cabriola lingüística, narrativa, dialèctica i vital, segons Plantada.
El llibre, que avança alternant poesia i prosa, fa referència també a autors universals i se n’homenatja de catalans, com ara Josep Carner i Francesc Pujols. Valèria Gaillard, crítica literària, remarca que el llenguatge de Pedrals és el “d’un poeta entusiasmat, dringadís i virolat, entremaliat, que enlluerna de tant de suc com treu de les paraules”.
És tanta la seva riquesa lingüística, formal i de pensament, i és tanta la seva exuberància literària, i tan singular la seva literatura, que desborda, segons la periodista Montserrat Serra. El llibre és una festa verbal en la qual es mostren també les inquietuds i preocupacions literàries, socials i personals de l’autor, amb una barreja d’erudició amb allò que és popular.
El mateix Pedrals comenta del seu llibre: “És un assaig sobre la lectura, qui llegeix, què llegeix i com, presentat en forma de novel·la, que conté dos-cents poemes i també un aplec de contes.”
Pedrals, acostumat a fer recitals de poesia, remarca la diferència que hi ha quan recita o quan escriu, perquè la paraula escoltada és efímera, passa i avança, diu. En la lectura, en canvi, el text pot anar al ritme que desitgi el lector. Endavant i endarrere, repetint-se tant com calgui. Això fa pensar en un món escrit i en un món oral amb dos plantejaments totalment diferents. L’autor té clar que “la poesia és la música de les paraules”, però no defuig “la teatralitat del vers”.
Pedrals acaba de guanyar amb Els límits del Quim Porta un dels premis Ciutat de Barcelona 2018, “pel mestratge en l’ús del llenguatge i la construcció d’un llibre total, de 624 pàgines, summa de gèneres”, en paraules del comissionat de Cultura de l’ Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats.
Deia Descartes (1596-1650) que cal dubtar de tot, un cop a la vida. També caldria llegir Pedrals almenys una vegada. I aquest irreverent i provocador llibre que comentem és una bona porta d’accés a la seva singular, personalíssima i meritòria obra.
Referències bibliogràfiques
Pedrals, Josep. Els límits del Quim Porta. La Breu Edicions. Barcelona, 2018, 622 pàgines.
Plantada, Esteve. “Josep Pedrals: He trobat la fórmula per fer-ho ben farcit i, alhora, àgil”. El Temps, 30/10/2018, pàg. 80-81.
Castillo, David. “Josep Pedrals, poeta: Al llibre hi ha la fal·lera mariana barrejada amb la japonesa.” El Punt Avui, 27/9/2018, pàg. 44.
Fa poc el poeta Ricard Martínez Pinyol, nat a Tortosa l’any 1959 va presentar al Casal Pere Capellà d’Algaida Arrels d’aire, un llibre de poemes publicat per LaBreu amb pròleg de Joan Todó i que recull la seva obra poètica. L’autor del llibre viu a Algaida des del 1991 on està molt integrat i és molt estimat. Per comprendre la seva poesia, per assaborir-la de bon de veres no s’ha de deixar passar per alt que al costat del seu amor a les lletres ha conrat una gran estimació al gravat i a l’estampació, fundant un propi taller que es deia Torculari. Quan encetam el seu llibre tot d’una captam que cada paraula ha estat mesurada talment com si usàs un pinzell o restauràs una inscripció a una fusta preuada. Hi ha un tel de delicadesa que cobreix tot el poemari fruit de la seva finíssima sensibilitat. En els poemes de Ricard Martínez Pinyol hi batega de forma colpidora la natura. En primer lloc la natura de les terres de l’Ebre amb el riu que arriba a la desembocadura ja cansat per foner-se amb la mar tremolosa. El poeta de jove va solcar aquest riu d’aigües sempre noves i de ribes sovint inquietes, va fer les curses nedant i va tocar de prop les seves correnties on l’aire que topava amb el rostre i les arrels dels troncs arreplegats eren tot u. A poc a poc va comprendre la unitat dels contraris, aquell bessó del pensament que ajunta els elements que a un primer cop d’ull semblen irreconciliables i que al capdavall no ho són. Així pot dir-nos: “Des del cor de la fosca/ sense alè ni semblança, per les gotes del riu/ aigua avall i descalça/ en fils de vent s’atansa”… i pot cavil·lar sobre els paranys que la vida ens promet si no ens allunyam de la comunió amb animals i plantes “Ajupit al canyar que el riu voreja…”. No és sols aquest riu bellugadís el que ha amarat la seva poesia, també els dolços sementers algaidins, a vegades eixuts i sincers tan bellament cantats: “La remor del vent als pins. L’ombra rodona dels garrofers. Les ossudes branques de la figuera quieta. La marjada de paret seca. La mà que poda, la mà que cull, la mà que sembra. Pedra sobre pedra la casa dels anys. Sentors de gessamins, frèsies, menta i alfàbrega, i allà baix la mar constant, la mar fragorosa” . També queda meravellat per la nit: “Et fascina el fulgor de l’univers/ amb els seus ulls defallents i mercúrics/ brillant enmig de la foscor i l’obert.// La nit és un recés, la branca blanca,/ un mapa negre amb dibuixos de plata.// El silenci de seda que la nit va teixint/ només l’esfilagarsa la claror a trenc d’alba”. Deixa molt d’espai per la memòria i per introduir el dir tortosí amb l’article “los” i ho comparteix així: “Rememororo la sènia/ d’un hort abandonat, les fulles d’unes moreres,/ los ulls color de riu/ d’una xiqueta…” I més endavant alterna els poemes en prosa amb altres de molts breus de tall oriental. El poeta defuig de tot orgull i recerca un cant humil capaç d’escoltar els altres batecs, és així com el riu que semblava defora, allunyat per planúries inabastables, s’endinsa en l’interior del seu cor: “També dins el cor/ corre un riu silent/ que no té fi” . El recull, a part de recuperar obres anteriors, n’inclou una de nova amb aquest esplèndid títol de vivíssima actualitat, Érem tan fràgils, amb mots tan contundents com aquests: “Dues riberes. Dues sagetes. Dues mars. I entre un extrem i l’altre: el riu, la solitud, els miratges…” Un gran poeta, molt a prop de nosaltres.
Screenshot
Lluís Servera Sitjar, Revista Bona Pau de Montuïri (juny 2021)
Dovlàtov: de l’URSS als llums de neó
En l’edició i traducció de Miquel Cabal Guarro, es publica ‘El recull’ (LaBreu), de Sergei Dovlàtov
Llegir Sergei Dovlàtov és sempre una festa, i no pas perquè als seus llibres hi hagi festa, celebració, sinó tot al contrari: es tracta d’una festa a nivell intel·lectual, ja que les seves novel·les i narracions (complexes, si bé escrites amb el llenguatge sintètic que caracteritza l’autor), són fruit d’una mescla de tendresa, dolor i caos amanit amb humor intel·ligent. Aquest permet la supervivència dels personatges en una quotidianitat plena d’absurditats que, en el cas de Dovlàtov, va de l’antiga Unió Soviètica als llums de neó de Nova York.
A El recull (LaBreu) trobem nou relats de Sergei Dovlàtov que havien quedat dispersos. Llegits en el seu conjunt mostren, una vegada més, aquella difusa sensació de desarrelament experimentada per Dovlàtov, i tants dels seus personatges, els que se li assemblen, però també els que no. I és que al lector, en aquest cas lectora, se li fan gairebé incomprensibles, com al mateix escriptor que les viu i observa a la vegada, unes vides que són expressió d’un desordre descomunal, precisament en un país on es va imposar a sang i fetge un ordre en què tot semblava que havia de quadrar com en una operació matemàtica. Si les cultures orientals provoquen una sensació d’estranyesa, però a mesura que es van coneixent un, una, potser s’hi adaptaria pel fet de conèixer els codis, no és així en els relats de Dovlàtov. A aquest ‘orient’ rus tan desmanegat, fa la impressió que costaria molt adaptar-s’hi. El caos mental és una constant, i les relacions humanes se’n ressenten, els sentiments van d’un extrem a l’altre en l’arc de les emocions: de la passió més descarnada a una fredor que glaça, passant per tantes situacions desconcertants que deuen cansar tant la psique com provoquen frustració emotiva.
Dovlàtov bevia, qui sap si per suportar el malestar ambient (i també per la seva frustració com a escriptor en un país on no podia publicar el que escrivia), provocat per un estat autoritari, restrictiu, i que va donar lloc a una conducta generalitzada en què trobar vetes d’honestedat sembla missió impossible. Per il·lustrar aquest argument, prego la lectura del relat El raïm Isabella. La corrupció que s’hi descriu és tan descomunal que, si encara n’hi ha, trenca tota innocència respecte del règim comunista, que si per dalt era un monstre, era igualat per baix amb el monstre corresponent. Així escriu Dovlàtov: «Més endavant vaig saber que en aquella planta hi imperava una rapinya total a l’Estat a gran escala». L’Estat ens roba i oprimeix, doncs robem a l’Estat alhora que li fem burla!, es devien dir des dels capatassos fins als camàlics. Però justament testimonis com aquest és un dels valors afegits a l’estil brillant de la literatura de Sergei Dovlàtov: mostrar les misèries humanes que travessen totes les capes d’aquella societat, fins al punt que els que van emigrar als Estats Units van emportar-se-les amb ells, tal com es destil·la dels relats escrits ja a Nova York per Dovlàtov. L’escriptor poc es va moure del nucli de la colònia russa, li devia donar una certa seguretat, si bé l’èxit com a escriptor li va venir quan va començar a publicar a la prestigiosa revista The New Yorker.
Publicada al final d’El recull es pot llegir una entrevista, potser l’última que se li va fer a Sergei Dovlàtov. Entre d’altres respostes d’antologia que s’hi poden trobar per la seva veracitat i intel·ligència perceptiva respecte dels Estats Units, el lloc on ara escriu, diu Dovlàtov: «[els americans] tenen un país dinàmic, aquí passen tantes coses, que no tenen més forces per dedicar-se a més a més als problemes de l’altra banda de l’oceà. Aquí existeix una expressió que en part és de reverència però que en bona mesura és irònica: “l’estil europeu”. Es refereixen als llibres profunds i elegants, però manifestament no-comercials».
(P.D. Quan Sergei Dovlàtov va fer aquesta afirmació era l’any 1991. El temps no ha passat en va, i l’estil europeu ja fa força anys que aquí s’ha anat diluint com sucre dins l’aigua. El colonialisme americà ha fet bé la seva feina, han proliferat llibres d’èxit comercial a imitació dels seus amb una qualitat que no supera el guió d’una sèrie, són lluny dels arguments de fondària de Thomas Mann, Hermann Hesse o Virginia Woolf, o de Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga per posar exemples propers. Alguns d’aquests èxits són productes formalment ben escrits, però els falta l’ànima europea, aquell pòsit, aquella transcendència. És clar que hi ha excepcions, i prou que les celebrem).
dissabte 19 de juny, a les 19,15 h, dins la programació de Kosmopolis
RECITAL I PROJECCIÓ Sophie Collins, Irenosen Okojie, Mireia Calafell i Anna Gual Poetitzar el demà
El 2021 aquest vocabulari del futur s’amplia i a Kosmopolis presentarem alguns dels nous conceptes reimaginats, com la videocreació a partir de la idea de «silenci» de la poeta Sophie Collins, el treball sobre les diverses dimensions de la paraula «relació» que planteja la poeta Mireia Calafell o un audiovisual sobre el concepte de «llum» tal com l’entén l’escriptora Irenosen Okojie. Marina Warner, presidenta de la Royal Society of Literature, donarà el tret de sortida a aquest recital poètic i audiovisual, on Collins i Okojie llegiran els seus textos per videoconferència, i des del CCCB les acompanyaran les poetes Mireia Calafell i Anna Gual, que conduirà la sessió.
Max Besora (Barcelona, 1980) ha publicat L’espectre electromagnètic (Pagès editors, 2008, Premi de Poesia Benet Ribes XLIV) i les novel·les Vulcano (LaBreu Edicions, 2011), La Tècnica Meravellosa: una novel·la de campus (Males Herbes, 2014), Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya (Males Herbes, 2017, Premi Ciutat de Barcelona 2018 de Literatura Catalana), l’assaig/ficció Trapologia (Ara Llibres, 2018), coescrit amb Borja Bagunyà i La musa fingida (en català a Males Herbes i en castellà a Orciny Press, 2020). Aquest volum celebra els 10 anys de publicació de Vulcano amb l’art de Nino Cabero Morán.
Vulcano
Sant Pancraci del Paradís trontolla a la falda de Vulcano i és evacuat. Un home de ment al·lucinada, elegant com un vampir i amb aires d’Errol Flynn, contempla la destrucció del poble al mateix temps que atura el tempo de la seva ànima en plena rebel·lió quasi extàtica. El deliri, la solitud, el fatalisme, l’humor, el desamor, el caos i una difusa esperança de redempció l’acompanyen en un viatge sense retorn cap a l’infern. En un món on el temps s’atura sota tota mena d’atacs —reals o imaginaris— el protagonista improvisa una vida nova, una calma estranya. En un desvari de lava que retrona amb xispa i estil s’aproxima a la tragèdia que neix dins seu.
A cavall de la literatura irada i escandalosa d’Osvaldo Lamborghini i la poètica inconformista d’El diari d’un boig de Lu Xun, la literatura de Max Besora resulta pertorbadora: una batalla sense treva entre la raó i la follia, entre la paraula i el caos. Una aproximació inquietant a la fi del llenguatge.
Quan es compleixen deu anys de la primera erupció de VULCANO, aquesta edició definitiva, i il·lustrada, celebra un ball de paraules on fer esclatar un moviment constant al servei de la imaginació comme il faut. Ni molt més ni molt menys. Un llegat caníbal. Lava mental. Un volcà literari.
presentació del llibre de poemes CLARS, AQUEST MATÍ, SÓN ELS TEUS RECORDS d’Antoni Clapés i la traducció publicada a Adesiara Editorial TAL QUAL de Paul Valéry amb Víctor Sunyol a la Llibreria Foster&Wallace (08.06.21)
Un altre esdeveniment poètic que no podia passar desapercebut és la publicació de La vista als dits (LaBreu, 2021), de Joan Todó, on l’autor de la Sènia ha recollit tota la seva poesia escrita fins als quaranta anys. Vindria a ser un gest equivalent al que va fer Albert Roig quan va publicar Córrer la taronja o Narcís Comadira La llibertat i el terror. La diferència és que molts no sabíem que Todó havia escrit tanta poesia, perquè en aquest volum hi trobareu, a banda dels seus dos primers llibres ja publicats, Los fòssils al ras (2007) i El fàstic que us cega (2011), dos reculls més fins ara inèdits. El primer és La vista als dits, un recull de poesia eròtica. Si Roig és un home d’olors, Todó es lliura al tacte en descriure l’experiència amorosa, que és molt privada, perquè hi exposa la relació amb la seva dona. Al darrer bloc del volum hi ha aplegat sota el títol Cartes mortes poemes escrits entre 2002 i 2015, per tant abans, durant i després dels llibres que ja havia publicat. De la gran quantitat de versos que ha anat escrivint i publicant de manera dispersa en algunes revistes com Paper de vidre al llarg de tots aquesta anys, n’ha fet una tria a Cartes mortes. Hi trobareu un homenatge a Francesc Garriga, un referent pels poetes de l’escuderia de LaBreu, però haureu d’estar atents per detectar-lo, perquè el nom del mestre no hi és citat. Todó m’explica que després d’escriure El fàstic que us cega, es va adonar que hauria pogut fer deu llibres iguals, però es va adonar que no tenia sentit anar encadenant reculls cada dos anys sense solta. Ho va veure molt clar en llegir una carta força crítica que Raül Garrigasait li va escriure després de llegir l’original d’El fàstic que us cega i que Todó va decidir publicar com a epíleg d’aquell mateix llibre. Garrigasait qualificava aquell recull de “gran experiència de llenguatge”, però li retreia que no s’acabava de sostreure al problema de la poesia catalana contemporània, que és molt autorerenecial i corre el perill de convertir-se en una cosa inútil, que no arriba a fer veritable companyia al lector. Set anys més tard, Todó respon a la carta el dia que compleix quaranta anys. I hi reconeix que la gent del seu poble, gent propera amb qui ha celebrat Nadals i castanyades, no sap què fer-ne de la seva poesia. “Gairebé gosaria dir que aquest llibre (La vista als dits) és un clam de vençut. Però d’alguna manera també és una reincidència en tot allò que denunciaves”, diu en aquesta resposta pública a Garrigasait perquè tothom ho pugui sentir. El debat que obre Todó no és banal, i penso que pot ser higiènic, una invitació a esbandir molts versos inútils riu avall.
We use cookies on our website to give you the most relevant experience by remembering your preferences and repeat visits. By clicking “Accept All”, you consent to the use of ALL the cookies. However, you may visit "Cookie Settings" to provide a controlled consent.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
Títol: Vulcano
