del recital de Josep-Ramon Bach EN ABSTRACTE a Llibreria Ona (24.01.17)

Tomaž Šalamun al Cicle Música de Lletres de la Llibreria Jaimes (30.01.17)

Tomaž Šalamun, un poeta eslovè als EEUU

serà a Llibreria Jaimes (c/ València, 318, Barcelona)

Guillem Gavaldà FAM BRUTA a Santanyí (03.02.17)

divendres 3 de febrer, a les 19.00 h  VI NOVELL VERS amb 

Guillem Gavaldà guanyador del 1er Premi Francesc Garriga

i Miquel Àngel Adrover, poeta i glosador

serà a Ses Cases Noves (Carrer de s’Aljub, 22, Santanyí)

FAM BRUTA de Guillem Gavaldà a la Llibreria Drac Màgic (01.02.17)

dimecres 1 de febrer,  a les 19.00 h, presentació del 1r Premi Francesc Garriga

el poemari FAM BRUTA de Guillem Gavaldà

amb l’autor, Glòria Julià i Pau Vadell

serà a la Llibreria Drac Màgic (Carrer de Jeroni Antich, 1, Palma)

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin a la Llibreria L’Aranya de Cerdanyola (31.01.17)

dimarts 31 de gener,. a les 20.00 h,  presentació de la novel·la

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin

amb la filòloga Teresa Florit i Ester Andorrà a la Llibreria L’Aranya (c/de Santa Anna, 1 Cerdanyola)

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin a La Siglantana de La Bisbal (28.01.17)

dissabte 28 de gener presentació de la novel·la

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin

amb els editors Marc Romera i Ester Andorrà

serà a les 12.30 h a la Llibreria La Siglantana (c/de l’Aigüeta, 128 La Bisbal d’Empordà)

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin a La Temerària de Terrassa (26.01.17)

dijous 26 de gener presentació de la novel·la

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin

amb la filòloga Teresa Florit, la lectura de Nú Miret i l’editora Ester Andorrà

serà a la Llibreria La temerària (c/ de la Unió, 7  Terrassa)

recital de Josep-Ramon Bach EN ABSTRACTE a La impossible presentat per l’editor Marc Romera (17.01.17) 

Marc Romera i Silvie Rothkovic a Sabadell (25.01.17)

dimecres 25 de gener,  dins el cicle “Vespre de Versos i Vi” recital de

Marc Romera NEU NEGRA i Silvie Rothkovic PIANOS I TÚNELS

serà a les vuit del vespre a  L’Aliança Francesa (c/ de Sant Joan, 35, Sabadell)

EN ABSTRACTE de Josep-Ramon Bach Llibreria Ona (24.01.17)

dimarts 24 de gener, a les 19.00 h, presentació del poemari

EL ABSTRACTE de Josep-Ramon Bach

amb l’acompanyament plural de Marta Pérez i Sierra, Empar Sáez, Susanna G.Turigas, Carles Cervelló, Ricard Mirabete i Eduard Miró.

a la Llibreria Ona (c/gran de gràcia, 217 barcelona)

CONTRA LA CONSCIÈNCIA GANDULA sobre “Balada per a Metka Krašovec” de Tomaž Šalamun a L’Avenç (desembre 2016)

CONTRA LA CONSCIÈNCIA GANDULA

Bona part dels lectors de poesia, en obrir a l’atzar una novetat lírica, troben a primer cop d’ull un paisatge mil vegades visitat: un món de silencis, records, boires, ombres del desig, límits del dir, nostàlgies, dones d’heura, nafres florides i mil tòpics més que, de tant rebregats, ja gairebé no diuen res. El lector de poesia deixa que la mirada llisqui sobre això, sabent què vindrà a continuació: el ponent serà de sang, l’or sempre serà vell, les fulles de tardor d’un ocre cansat, les anècdotes desembocaran en algun aforisme sentenciós, definitiu, rotund, mentre els versos van perdent-se, alhora feixucs i volàtils, amb la inseguretat de no ser prou poètics.

Res d’això passa amb Tomaž Šalamun, el poeta eslovè del qual acaba d’aparèixer Balada per a Metka Krašovec traduït al català per una veïna habitual d’aquesta pàgina, Simona Škrabec. En els poemes d’aquest autor, el lector de poesia no sap mai què vindrà a continuació, cosa que els fa difícils: no podem reposar en les metàfores habituals, suaus de tan gastades, ni bressolar-nos en la cadència monòtona amb què un poeta de diumenge a la tarda malda per sonar transcendent. Aquí hom pot fer caure un avet escrivint o fer parir «innombrables vaques» en picar de mans. Sovint els poemes els componen versos que semblen unitats aïllades, merament juxtaposats un rere l’altre sense un fil conductor; l’efecte és semblant al d’alguns textos de Cappare, de Joan Brossa, tot i que el poeta català era més obvi. Superat el primer desconcert, el lector desavesat comenta a descobrir paraules que van reapareixent, motius repetits, temes recurrents. Hi ha referències a la Segona Guerra Mundial, els tràngols de la qual van fer néixer Šalamun a Zagreb (en el poema «El ball» explica les seves anades i vingudes sent tot just un nadó), però també als Estats Units i Mèxic, on durant la seva vida adulta va fer freqüents estades: «Amèrica és el meu destí», diu en el poema que dóna títol a aquest llibre, publicat originalment el 1981. Quinze anys abans, la seva obra va obrir-se amb dos versos definitoris: M’he cansat de la imatge de la tribu i me n’he anat. La poesia de Šalamun és aquesta fugida: un atac als clisés bucòlics, al llenguatge encarcarat del totalitarisme d’esquerra i dreta, una provocació constant, i reeixida, que sovint adopta la forma d’un estirabot: «Kafka té la culpa de l’ocupació de Praga!» s’exclama a Balada per a Metka Krašovec. És una mena d’exageració que acompanya Šalamun de ben enrere, i que sobretot es manifesta en una bipolaritat respecte a la seva pròpia figura: el 1973, a «History», començava afirmant: «Tomaž Šalamun és un monstre», just un any després d’escriure «tu ets un geni tomaž šalamun». A Balada per a Metka Krašovec el poeta s’arrossega,es transforma en herba, esdevé un gos que llepa el cap del lector però exhibeix també un «ego desmesurat»:«Jo he enriquit / tothom que m’hagi mirat», diu. Que Kafka tingui la culpa de l’ocupació de Praga, però, és també alguna cosa més que un estirabot provocatiu: si Kafka representa la literatura i l’ocupació de Praga la barbàrie, tal vegada hi ha alguna relació entre aquestes dues activitats. Al cap i a la fi, se’ns repeteix un cop i un altre que la poesia fa que passin coses. Els versos que precediesen aquesta afirmació encara ho deixen més clar:

La poesia és tan apreciada a la

cort perquè serveix per esprémer els súbdits.

Fill de la Segona Guerra Mundial, adolescent en el peculiar comunisme iugoslau, Šalamun fuig d’una Europa en què la més alta cultura, el màxim refinament de la sensibilitat i la més alta sofisticació intel·lectual ha desembocat en matances sistemàtiques. És la responsabilitat enunciada de diverses formes per Adorno o Celan, just en el mateix moment en què Gombrowicz llençava la seva filípica contra els poetes. Davant d’aquest panorama, Šalamun fuig cap als Estats Units, cap a John Ashbery, cap a Frank O’Hara, cap a un determinat confessionalisme al·lucinat; però també cap a la llibertat sexual d’abans de la sida, cap a un capitalisme sense topants el futur del qual el poeta sembla advertir. De tornada, en publicar els seus poemes en eslovè, sacsejava un panorama on predominava la consigna, el clixé, el pensament captiu, allò que Boris Pahor va anomenar consciència gandula, la que preferia mirar cap a una altra banda mentre Praga era ocupada.És la mena de poeta, vaja, que posaria els pèls de punta als programadors de Catalunya Ràdio.

Joan Todó, L’Avenç ( desembre 2016)

Joan Todó a la “Taula rodona del CLub de Lectura. El conte com a gènere literari” (18.01.17)

dimecres 18 de gener, a les 19.00 h,

Joan Todó participarà a la xerrada EL CONTE COM A GÈNERE LITERARI amb Jaume Aulet, Guillem Miralles, Raquel Picolo

serà a la Sala Joaquim Vancells – Carrer de Sant Pere, 46, primera planta. Terrassa

Organitza: Mirall de Glaç – Grup de Literatura d’Amics de les Arts

presentació de FAM BRUTA de Guillem Gavaldà l’Horiginal acompanyat dels editors Ester Andorrà, Marc Romera i Antoni Clapés i Ferran Garcia (11.01.17)

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin a l’Fnac de l’Illa (18.01.17)

dimecres 18 de gener, a les 19.00 h presentació de la novel·la

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin

amb la filòloga Teresa Florit, l’actriu Nú Miret i l’editora Ester Andorrà

serà a l’Fnac l’Illa  (avinguda Diagonal,549 Barcelona)

LA MANDRA NO ÉS UN OCELL de Francesc Gelonch a St.Cugat del Vallès (17.01.17)

dimarts 17 de gener recital de

Francesc Gelonch amb el poemari LA MANDRA NO ÉS UN OCELL

serà a les 19.00 h al Cafè de l’Auditori (Pça.Victòria dels Àngels, s/n Sant Cugat del Vallès)

EN ABSTRACTE de Josep-Ramon Bach a La Impossible (17.01.17)

dimarts 17 de gener recital presentació del poemari

EN ABSTRACTE  de Josep-Ramon Bach 

en farà presentació l’editor Marc Romera

serà a la Llibreria La Impossible (carrer Provença, 232 Barcelona)

Versos nascuts al psiquiàtric, Paul Celan, Alda Merini i Leopoldo María Panero AraLlegim (09.01.17)

Jordi Cussa “Cavalls salvatges” i “Formentera lady” a Núvol (04.01.17)

«Cavalls salvatges»: a galop entre l’èxtasi i l’abisme

En un racó de la Catalunya Central anomenat Berguedà, ja fa anys que Wild Horses va deixar de ser una cançó de The Rolling Stones. O no només això. Cavalls salvatges, escrit a la catalana, es va convertir (també) en una novel·la en què la paraula cavall, amb mil sinònims repartits al llarg de gairebé 400 pàgines, lluïa amb tota la seva esplendor. I no pas per fer referència a un tatano d’hípica servicial i complaent, sinó per evocar la metzina que, vena endins, feia descarrilar vides els anys 80 i 90 del segle passat. Jordi Cussà (Berga, 1961) va iniciar amb Cavalls salvatges (Columna Editors 2000) la seva prolífica relació amb la novel·la —a dia d’avui ja n’ha publicat deu—, però amb el primer fruit de llarg recorregut hi mantindrà sempre un vincle especial.

Jordi Cussà és l’autor de “Cavalls salvatges” i “Formentera Lady” | Foto: Mireia Arso

Cavalls salvatges és, segons el mateix Cussà, una novel·la catàrtica, una ficció terapèutica que li va servir per esporgar el sentiment de culpa després d’una dècada enclotat en l’infern de l’heroïna. Aquell infern, el de Cussà, va ser real, però no ho és el dels personatges de la novel·la, l’Alexandre, en Fermí, la Lluïsa o l’Eulàlia, que, si bé contenen “un bri de veritat”, necessari per fer caminar la història, se separen de les experiències autobiogràfiques i es deixen acaronar per la imaginació. Sigui com sigui, amb més dosis de realitat o menys, Cavalls salvatges no deixa de ser la crònica, àgil però dura, fosca però lírica, frenètica però glaçada, d’una generació que galopa constantment entre l’èxtasi i l’abisme, la generació dels pringats, tal com la bateja Alexandre Oscà, el narrador de Cavalls salvatges. Una generació que, amb uns altres noms i uns altres maldecaps a l’esquena, va existir i va patir de veritat la cara més inhumana de l’addicció a les drogues. Per això resulta incomprensible que Cavalls salvatges, un bolet eclèctic i incòmode entre tants llibres de bon pair, hagi estat descatalogada durant tant temps.

Edicions L’Albí, en el seu trentè aniversari, ha exercit una vegada més de sopluig literari de Cussà i, setze anys després, ha tret la pols a la primera novel·la de l’autor amb una nova edició revisada. El moment, certament, era l’idoni. L’aparició de Formentera Lady (LaBreu Edicions 2015), finalista del premi Crexells, convidava a revisitar la narrativa de Jordi Cussà i, sobretot, a tornar als orígens. Tot i que a simple vista Formentera Lady pot semblar la reescriptura optimista de Cavalls salvatges, l’autor s’afanya a desmentir les tesis fàcils. Són dues novel·les germanes, és cert, perquè tenen la joventut perduda i les drogues com a eix vertebrador, però són diferents en la perspectiva. Cussà apuntava fa pocs dies al programa Tria 33 les diferències entre l’una i l’altra. Els protagonistes de Formentera Lady, almenys la majoria, han sobreviscut a l’heroïna; els de Cavalls salvatges, no; a la primera novel·la, els personatges tenen uns quaranta anys; a la segona, arriben a la cinquantena; el Cussà del 2015 té força temps per aprofundir en l’interrogant constant que és la vida després de l’heroïna; el del 2000, no en té tant.

A Cavalls salvatges, el sentiment de culpa per drogar-se, per morir-se o per sobreviure, no s’engoleix en tota la novel·la. L’heroïna encara és una ferida massa tendra que ens fa reflexionar, a cop calent, sobre les conseqüències més despietades: els contagis de la sida, les famílies sense consol, les vides joveníssimes tallades en sec i el cap i el cor en una muntanya russa. Cussà va explicar al mateix programa del 33 que Cavalls salvatges és un homenatge a les víctimes mortals de les drogues i a les seves famílies. Potser per això el trot letal de la sida hi té un pes més específic que no pas a Formentera Lady, on els protagonistes, tot i la culpa, tenen la sort d’albirar un futur cavall enllà.

Seria un error, però, obviar el tronc comú entre totes dues novel·les. En primer lloc, hi ha el component cinematogràfic. L’escriptor és capaç de crear, en la majoria dels casos, escenes molt visuals, perfectament recreables al cervell del lector. El múscul narratiu de la història agafa volada, també, gràcies a l’estructura de l’obra, perquè Cussà, amb arts de guionista trapella i eficient, és capaç de tallar el capítol en el moment més llaminer. En segon lloc, sobresurt la idea de la novel·la coral: el narrador principal amb tot de narradors complementaris que l’ajuden a construir la història. La novel·la dins la novel·la. L’ordre dins l’aparent desordre. Un personatge principal que, a la vegada, és tots els altres, els que expliquen els destins alternatius que hauria pogut viure. Perquè al món ionqui, ho saben tant l’Alexandre com en Daniel, els narradors, tot es veu a venir i tot és imprevisible a la vegada. En tercer lloc, no es pot parlar de Cussà sense destacar-ne la creativitat lèxica, el gust per la contracció de paraules i la importància de la música en els epígrafs i en els títols. I, en quart lloc, cal remarcar el diàleg constant entre el plaer i el dolor, entre l’èxtasi i l’abisme, entre els extrems que es toquen.

Jordi Cussà ha publicat, amb quinze anys de diferència, dues històries brillants sobre l’addicció a l’heroïna. Una realitat que coneix bé i que, sens dubte, condiciona part de la seva obra. Però cal llegir-lo més enllà de les xeringues i de la pols. La seva última novel·la, El trobador Cuadeferro (L’Albí 2016), confirma, com les altres nou, com les seves traduccions de l’anglès, que Cussà té diversos registres i que convé explorar-los tots. En paraules del mateix autor, hauríem de veure Jordi Cussà “com un escriptor que un dia va ser ionqui i no pas com un ionqui que un dia va escriure un llibre”. El seu homenatge als cavalls salvatges, als que se’n van sortir i als que no, mereix també el premi del reconeixement. Lluny de l’estigma, lluny del prejudici, les ulleres per llegir Cussà han d’estar preparades per esquerdar el tòpic. Ell ho resumeix en una idea prou reveladora: per més ionqui que siguis, per més enganxat que et sentis, enlloc no està escrit que no et pugui agradar la poesia i que no et puguis emocionar llegint un fragment de Shakespeare.

Jaume Huch, editor: “Un retrat brutal, colpidor i necessari de tota una generació. Un collage narratiu únic i incomparable.”

Matthew Tree, escriptor i prologuista de «Cavalls salvatges»: “En llegir Cavalls salvatges per primer cop, fa setze anys, vaig tenir la sensació d’haver ​descobert un autor que tenia la capacitat de fer que la llengua, com el llenguatge, siguin alhora vius i sui generis.”

Marc Romera, editor: “Cavalls salvatges va ser capaç de conciliar, una cosa que passa o passava escassament en la polida literatura catalana, el món que va devastar una generació a cavall de les drogues i el rock’n’roll, la que va viure la decadència del més important canvi paradigmàtic en el trencament generacional entre joventut i maduresa, amb l’excel·lència literària i el virtuosisme en el llenguatge. Va ser un revulsiu, minoritari, com acostumen a ser aquestes coses, que va donar oxigen a una sempre agonitzant narrativa catalana.”

Ponç Puigdevall, escriptor: “Aquí hi ha una ambició i una competència literària majúscules.”

Pep Espelt, director i fundador de Konvent: “Cavalls salvatges és un cop de puny al mig dels morros i ànima. Submergir-se enmig d’una literatura sense oxigen ni compliments. El berguedà més espès, addicte, hostil i poc amable.La duresa, l’amistat i la supervivència d’un entorn decrèpit narrat a cor de veus.”

Llorenç Capdevila, escriptor: “Tant a Cavalls salvatges, com, després, a Formentera Lady, Cussà és qui millor retrata, en la literatura catalana, i sense donar lliçons morals, aquella generació de perdedors que es van enganxar a les drogues dures als anys vuitanta, que van patir molt i que, tanmateix, s’ho van arribar a passar molt bé. Defuig el moralisme i la correcció política, i ho fa a favor de l’honestedat.”

Jordi Puntí, escriptor: “Em va impressionar per la naturalitat amb què descrivia ambients i situacions dels drogoaddictes, que fins aleshores ningú havia tocat gaire en català.”

Empar Moliner, escriptora: “Cussà és un dels meus escriptors preferits de tots els temps.”

Màrius Serra, escriptor: “Cussà cus els parracs del dolor amb el fil d’or de la llengua més genuïna.”

Laura G. Ortensi http://www.nuvol.com/noticies/cavalls-salvatges-a-galop-entre-lextasi-i-labisme/

Còctel de l’any després EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE al Club Caribbean (10.01.17)

// CÒCTEL DE L’ANY DESPRÉS //
El proper dimarts 10 de gener farà un any que ens va deixar David Bowie, l’home de totes les cares i de tots els llamps, i farà un any també que el nostre Jove turmentat, protagonista d’EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell recorria Barcelona en ple centrifugat emocional.
i per celebrar el dia d’aquesta novel·la i homenatjar a l’heroi farem còctel, a les 19.30 h, al Club Caribbean Barcelona (c/de les Sitges, 5 Barcelona)

FAM BRUTA de Guillem Gavaldà a l’Horiginal (11.01.17)

dimecres 11 de gener, presentació del poemari guanyador del Primer Premi Francesc Garriga de poesia

FAM BRUTA de Guillem Gavaldà

en faran presentació els editors Marc Romera i Antoni Clapés 

serà a l’Horiginal (c/Ferlandina,29 Barcelona)

FAM BRUTA de Guillem Gavaldà i la carta d’un lector: Joan Duran a Núvol (21.12.16)

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin al Cultura d’ElPuntAvui (18.12.16)

Seguint l’edificant política d’autor de Labreu ens arriba La seducció del Minotaure, la tercera traducció d’Anaïs Nin, mítica narradora del segle XX, desinhibida figura del París bohemi capitanejat per Henry Miller, Artaud i els surrealistes. En versió, com els dos anteriors, de Ferran Ràfols, la novel·la ens introdueix en la vida de Lillian, una cantant de jazz, que frueix la vida mentre la narradora reflexiona amb lucidesa sobre la sensualitat i l’art. La introspecció psicològica, la fugida cap a Mèxic i la por de trobar en el rostre del monstre el nostre mateix rostre. Trobem la profunditat dels seus magistrals diaris i, alhora, la fluïdesa d’una narradora de raça.

SOLILOQUI DEL GOS de Mercè Ubach a l’editorial del Cultura d’ElPuntAvui (18.12.16)

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell llegit per Lluís Llort al Cultura d’ElPuntAvui (18.12.16)

…També especial tot i que per altres motius és la primera novel·la de Sebastià Portell (ses Salines, 1992), El dia que va morir David Bowie. Dramaturg i narrador força precoç, Portell ofereix una novel·la basada en el monòleg interior, entre d’altres tècniques narratives.

El protagonista és un jove mallorquí homosexual (fill d’una mare beata) que viu en un pis d’estudiants a Barcelona. S’està fent la prova de la sífilis i, mentre espera el resultat, ens narra en primera persona experiències vitals i, sobretot, sexuals. Portell forma el personatge a base de les seves opinions i reflexions i de queixalades que inclouen textos teatrals i xats, a més de promocions de pizzeria, fragments de manuals casposos, de la Bíblia i de textos d’altres autors.

Tot és voluntàriament desmesurat, amb tendència a la negativitat (coherent amb la circumstància del protagonista), jugant amb les tècniques amb solvència i amb gust lingüístic, reproduint accents i registres. Portell té clar el risc (que assumeix sense complexos) i que trepitja un territori ja explorat (i fa dècades), potser per això hi ret una mena d’homenatge. Un debut interessant, molt, si hi afegim l’edat de l’autor, que ens deixa amb ganes de llegir nous títols seus en què no vulgui demostrar tants mèrits alhora.

del recital presentació dels poemaris SOLILOQUI DEL GOS de Mercè Ubach OUSE de Mireia Vidal-Conte amb la presentació de Concha García (poeta) i Ester Andorrà (editora) a la Llibreria La Impossible (15.12.16)

Sebastià Portell Premi Creador de l’Any 2016 de TimeOutBarcelona

i una notícia que ens fa especial il·lusió

l’autor d’EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE, Sebastià Portell ha guanyat el premi al Creador de 2016 Time Out , un premi per a una trajectòria literària que augura grans coses!

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE, de Sebastià Portell

LA SEDUCCIÓ DL MINOTAURE d’Anaïs Nin lectura recomanada al TimeOutBarcelona (desembre 2016)

“… només per llepar la mel que exsuden totes i cadascuna de les lletres d’aquesta novel·la ja val la pena que correu a les llibreries..”

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell a LlavorCultural (11.12.16)

MªAntònia Massanet, Llavor Cultural (11.12.16)

entrevista a Josep-Ramon Bach a NacióDigitalSabadell (13.12.16)

Josep-Ramon Bach, autor d’En Abstracte. | JRB

LLEGIR I ESCRIURE: LA FILIAL de Serguei Dovlàtov a GentNormal (11.12.16)

LLEGIR I ESCRIURE: LA FILIAL (de SERGUEI DOVLÀTOV)

La Filial Serguei Dovlàtov Any: 2016 Editorial: LaBreu Edicions Traductor: Miguel Cabal Guarro

Finals dels 80. Poseu una colla d’intel·lectuals russos emigrats a Califòrnia. N’hi ha d’eslavòfils i liberals, aristòcrates, jueus, musulmans, ortodoxos i catòlics, antics col·laboradors nazis i desertors. Demaneu-los que imaginin com serà la Nova Rússia i, després, envieu-hi a Dovlàtov. Afegiu bones dosis de vodka i remeneu el resultat amb la reaparició d’un amor perdut. Heus ací la recepta perfecta per al més sarcàstic dels soviètics. La desfeta de la pàtria i d’un mateix: dues de les seves especialitats.

Confesso que Dovlàtov m’apassiona. Tot va començar amb La maleta, un recull de contes on cada objecte que s’enduu l’emigrant protagonista serà l’excusa per a narrar el seu passat a Rússia i, de pas, mostrar els motius de l’exili. Recordo haver intentat reprimir les rialles que em provocava anant en metro i haver-lo recomanat a pare, mare, germana i qualsevol que tingués relació amb Rússia o el comunisme. Tots se n’han fet fans. De fet, és un d’aquells llibres que m’ha costat recuperar de tantes vegades com l’he deixat. Tot seguit, vaig llegir El compromís, on apareix la seva figura com a periodista als futurs països bàltics, La Zona, el diari d’un vigilant en un camp de presoners i finalment Els nostres, on cada capítol és el retrat d’un dels seus familiars.L’èxit de Dovlàtov al territori català rau en l’encert editorial que suposa donar a conèixer l’autor en la nostra llengua, tot gràcies a les traduccions de Miquel Cabal. Músic i heliogabaler de pro, Cabal aconsegueix donar la naturalitat que necessiten els seus textos. Llegir en Dovlàtov és un no-poder-deixar-de-llegir. És commoure’s, esgarrifar-se, riure i patir amb fluïdesa, com aquell qui res. És tenir la seguretat de la mesura, de no trobar-hi cap sobrer, de no trobar-hi artifici literari. De llegir veritat, l’objectiu suprem de tota ficció. O sigui de llegir gran literatura. No us estranyeu doncs, si el Miquel Adam l’hi va dedicar una crònica sentimental o la Isabel Sucunza afirma que se l’estima més que a molts dels seus ex.Serguei Dovlàtov va morir als 48 anys a Nova York. A La Filial, el seu àlter ego Dalmàtov és el conductor d’un programa de ràdio i en té quaranta i tants. Afirma que els més intel·ligents dels seus col·legues ja s’han suïcidat però que, en canvi, ell té família. En aquest context, el cap de redacció l’envia a Califòrnia amb l’encàrrec de cobrir l’esdeveniment amb aquesta recomanació “Entrevistes els dissidents més famosos. Ho completes amb reflexions pròpies que et pots copiar d’en Borís Xraguin, en Valentín Turtxín o en Vladimir Bukovski”. L’arbitrarietat i l’absurd són sempre presents als seus llibres i aquest no n’és una excepció. Les escenes del congrés són tan hil·larants com memorables. M’abstindré de comentar-les per a no desvetllar sorpreses. Només fer un esment: la censura soviètica, que el va portar a microfilmar part de la seva obra per a poder publicar a l’estranger i en últim terme, emigrar, és igual d’efectiva que l’autocensura nord-americana. “No li diré què ha d’escriure. Només li diré el que no ha d’escriure de cap manera”, li etziba el seu cap de redacció. “L’emigració és una mena de filial de la Rússia del demà”, es diu en un altre moment.Aquesta dualitat envers la pàtria trobarà el seu reflex en el retrobament amb el seu amor passat. Una relació plena de toxicitat que, mirat de forma simbòlica bé podria fer pensar en la que té amb Rússia: un personatge que gasta fins a endeutar-se per a guardar les aparences, que el fa feliç i infeliç a la vegada, amb una obsessió malsana per a la vigilància de l’altre. Dovlàtov es retrata a sí mateix com un exemple de virilitat estúpida i autodestructiva. Tàssia, la femme fatale, també resulta parodiada fins a la caricatura.Una caricatura que va tenir conseqüències. Resulta que Dovlàtov és un escriptor autobiogràfic (o d’autoficció, que es diu darrerament) i la tal Tàssia té molts trets en comú amb la seva primera dona en la realitat, Àssia Pekuròvskaia (comença el safareig literari). Aquesta es va sentir tan ultratjada quan va llegir La Filial que va escriure unes memòries com a resposta. Llegiu la ressenya de la Xènia Dyakonova si voleu saber-ne més. El llibre es pot trobar, en rus, a Amazon. No l’he sabut trobar en més idiomes.En qualsevol cas, La Filial és un llibre d’extrems. La comicitat dels sense-sentits socials conviuen amb moments de gran dramatisme. El moment present es narra amb pàrrafs curts i separacions deliberades, com en el món publicitari capitalista. El passat, en canvi, es reviu amb llargs passatges i reflexions nostàlgiques. D’una nostàlgia irònica, és clar. “La ironia és l’arma preferida dels indefensos”, diu. I encara:“La crisi és un fenomen estable. El declivi sempre és més estable que el progrés”. La Filial està plena de frases emmarcables. També de fragments poètics. Us en transcric un, per acabar.

“Vaig allargar la mà, vaig dir el meu nom.

Ella va fer ‘Tàssia’.

I en aquell precís instant va disparar un tret el famós canó de Leningrad. Com si hagués ressonat un signe d’exclamació invisible. O s’hagués posat en marxa un cronòmetre misteriós.

Això va ser el principi de la meva fi.”

FAM BRUTA de Guillem Gavaldà, primer Premi Francesc Garriga notícia a Vilaweb (11.12.16)

El poeta Guillem Gavaldà, guanyador del primer premi Francesc Garriga de poesia.

El premi Francesc Garriga és una iniciativa (i una coedició) conjunta entre les editorials de poesia LaBreu, AdiA i Cafè Central, tres segells que ofereixen la poesia en català i algunes de les traduccions imprescindibles del panorama literari. El premi té la voluntat de donar a conèixer joves poetes inèdits i de servar la memòria de qui fou amic, mestre i col·laborador d’aquests projectes editorials.

En aquesta primera convocatòria s’hi van presentar una setantena d’originals (tots, segons les bases, poetes inèdits), i un jurat format per Jordi Marrugat, Antoni Artigues, Víctor Sunyol, Eduard Sanahuja, Pau Vadell, Ester Andorrà i Marc Romera va atorgar per unanimitat el Premi a Guillem Gavaldà, un estudiant de filologia de vint-i-dos anys, amb Fam bruta, un llibre intens i potent, que fa pressagiar una brillant carrera literària, segons els editors. Podeu llegir alguns poemes.

Segons la glossa del premi, a càrrec de Marc Romera:

«El de Guillem Gavaldà no és un simple «recull» de poemes primerencs sinó que s’hi percep una idea unitària de llibre. Francesc Garriga sempre deia que un dels problemes més comuns entre els joves poetes (que ell seguia amb molt interès i molt d’a prop) és que aquests tenen més necessitat d’expressar-se que no pas coses a dir. Sembla ser que, malgrat la seva joventut, Gavaldà té unes quantes coses a dir, i sembla ser, també, que té molt clar com vol dir aquestes coses. Perquè Garriga deia, també, que si a més de tenir coses a dir, l’autor té una manera personal de vehicular el seu discurs, allò que en podríem dir «un llenguatge propi» que el faci inconfusible o clarament identificable, aleshores ens trobaríem, realment, davant d’una veu a considerar.»

«Tot ha estat dit, deia Garriga, però les maneres de dir-ho són infinites i són les que determinen la importància d’una obra. Sempre parlava de la importància de tenir una veu pròpia, una veu personal que faci que allò que ha estat dit milers de vegades torni a ser nou, important, sorprenent, una veu que identifiqui inconfusiblement un autor.»

«En el cas de Guillem Gavaldà, per la seva joventut, haurem d’esperar que aquesta veu es fixi o canviï o evolucioni, però  hi hem intuït, com a mínim, tot i veure’n, encara, les influències més directes, una veu que lluita per diferenciar-se, que intenta bastir una poètica personal i intransferible, carregada d’imatges que impacten estèticament alhora que remenen el lector per dintre i que juguen sempre a favor del seu discurs, i, malgrat la llibertat formal amb què sembla presentar-se al lector, sostinguda per una eufonia que a cada vers ens recorda que això és poesia, que la llengua té capacitat de generar-se, en un mateix impuls, en forma i contingut. I això era un requisit indispensable en poesia per a Francesc Garriga, que, en tenim el convenciment, hauria estat plenament d’acord (fins i tot ens hauria intentat convèncer) que aquest havia de ser el llibre guanyador. Després li hauria fet refer el poemari: «Això està molt bé, nen. Ara, esborra-ho tot i torna a començar», li hauria dit al Guillem després de donar-li el premi.»

«Toca, ara, doncs, fer els honors al Francesc treballant fins a l’extenuació, retallant, purgant, canviant (ell feia això amb els seus poemes i ho exigia als altres), tenint molta cura, en definitiva, amb l’edició d’aquest poemari que, n’estem segurs, serà punt d’arrencada d’una aventura creativa que seguirem de molt a prop.»

El proper dia 21 de desembre Fam bruta serà presentat a la llibreria La Central del carrer Mallorca, i al llarg de 2017 són previstes presentacions arreu dels Països Catalans.

Montse Serra, Vilaweb (11.12.16)

ressenya de LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin a Núvol (10.12.16)

El minotaure d’Anaïs Nin

Traduïda per Ferran Ràfols Gesa, i publicada per LaBreu Edicions, acabo de llegir La seducció del minotaure, d’Anaïs Nin (1903-1977), escriptora cèlebre pels seus Diaris que va publicar en la dècada dels anys seixanta del segle passat i que aquí vam conèixer els anys vuitanta amb una sorpresa intel·lectual que encara dura, almenys en l’imaginari d’algunes de les lectores d’aquell moment. Anaïs Nin, l’exploradora de les profunditats de la psique, també femenines, ens deia de tantes maneres.

Anaïs Nin va elevar a categoria de gran literatura l’escriptura de diaris. Els seus Diaris, milers de pàgines publicades en diversos volums, són els escrits d’una dona intrèpida, gens convencional. Així, doncs, la seva és una escriptura de l’atreviment, o de l’alliberament mental a través de la paraula, ja que l’autora s’analitza a fons i escriu les seves troballes sense concessions. Una ploma afuada –en contrapartida, no exempta d’una gran imaginació onírica i poètica– dóna vida a l’escriptura dels Diaris d’Anaïs Nin, vida que impregna de tints gosats també tota la seva narrativa.

Així, entrellaçada a aquesta escriptura fragmentària i autobiogràfica dels diaris, trobem una bona novel·lista en Anaïs Nin, tot i que no sigui una autora fàcil de llegir en els nostres dies sembrats de novel·les que semblen escrites amb un motllo i que les fa tan previsibles. Anaïs Nin, sensual, atenta als detallis i de plàstica i tàctil imaginació, és lluny d’aquest marc que encaixona la creativitat i es dóna a una escriptura lliure, només subjecta al seu propi patró literari sovint tenyit també de vetes surrealistes. Per una banda, l’escriptura de Nin és filla de la seva experiència, tan rica en matisos i gosadies, i, per l’altra, Nin es mostra en una frondosa escriptura introspectiva, fruit de la seva relació intel·lectual amb el psicoanalista Otto Frank, del qual va ser deixebla.

A través de Lillian, el personatge femení de La seducció del minotaure, Anaïs Nin s’aventura sense por, com acostuma, pels camins de l’escriptura tant com pels camins que condueixen al jo, l’envitricollat laberint que som, i que només n’arribem a besllumar la direcció quan som capaços de llegir aquest orient amb claredat mental també a través de l’alteritat, és a dir, quan ens atrevim a mirar-nos en el mirall que ofereixen aquells i aquelles que anem trobant pel camí fins arribar al centre del laberint, el jo íntim. Això si arribem a entrar-hi, ja que el minotaure del mite no és una figura externa, un monstre o ésser estrafet meitat animal salvatge, meitat humà, sinó que el minotaure és una imatge simbòlica del nostre ésser interior, el centre de veritat, un ésser subjecte a la tensió entre els dos pols, àngels i dimonis que ens habiten, i que cal equilibrar. En l’equilibri, en el centrament d’aquestes forces, es basa la nostra salut espiritual.

És així com el jo-minotaure és objecte de seducció… i de conquesta. Perquè, ¿què sabem de nosaltres més enllà de la fantasia que construïm sobre nosaltres mateixos i sempre a favor? Recercar-nos, veure’ns a través de les ombres, o sota una llum enlluernadora que encega, no és que sigui difícil o impossible, és que defugim aquesta recerca tan sovint per por de trobar ‘algú’ que ens desagradi. Encara que de manera intuïtiva comprenem que els canvis ens farien bé, canviar ens fa por, ens fa por sortir de la zona de confort, tot i que això impedeixi que acaben sent el que sentim que hem de ser.

No obstant aquesta por al canvi, hi ha qui, com Anaïs Nin, aventurera de l’esperit, fa la recerca de si mateixa, es busca en el centre de veritat simbolitzat en la figura del minotaure amagat en el laberint de la ment. Aquesta recerca i conquesta del seu ésser veritable queda transcrita en l’escriptura gairebé notarial dels seus Diaris, així com també a través dels personatges de les seves novel·les, com la Lillian de La seducció del minotaure.

És per aquest motiu que en La seducció del minotaure el temps exterior i els fets externs, a vegades exòtics, que es produeixen en el relat són només una part de l’argument. Perquè el veritable temps de la novel·la és el temps interior, allà on el jo es va contrastant amb la realitat externa, en aquest cas els personatges que la Lillian va trobant pel camí i que a través dels seus fets i comportaments li van tornant imatges d’ella mateixa on llegir-completar la seva imatge. No en va Anaïs Nin recorda en el text de la seva novel·la una cita del Talmud, allà on diu que ‘no veiem les coses com són, sinó tal com som nosaltres mateixos’.

Quan Lillian, una intèrpret de música de jazz, retorna a casa després d’un període de tres mesos de treball en un lloc de vacança al tròpic, un lloc paradisíac de Mèxic –un temps imprecís, tot viatge interior ho és- se sent una altra. Hi ha hagut una metamorfosi, un canvi en el temps del mentrestant –la paraula tròpic vol dir canvi, gir, ens recorda l’autora. En aquest temps de parèntesi i envoltada de l’esplendidesa de la natura tropical ha bussejat en el seu passat, ha apartat pedres del camí per veure’l més clar, també en el rostre dels amics. La seducció del minotaure s’ha fet efectiva en Lillian, n’ha fet la coneixença, l’ha conquerit, el minotaure ja no li és aquell monstre desconegut. A poc a poc Lillian ha anat integrant en la seva consciència el minotaure ocult en l’inconscient, fins i tot quan aquest se li ha presentat en la terrible figura de les temences infantils de no aprovar davant la mirada dels pares. La nostra autoestima en depèn no pas poc, d’aquesta aprovació, fins i tot en la relació amb les parelles afectives, com és el cas també en aquesta novel·la d’Anaïs Nin, escriptora tan influenciada i determinada per l’absència-presència del seu pare, el músic cubà d’origen català, Joaquín Nin.

Potser és una utopia, aquesta fusió entre la fantasia que ens fem i la realitat que som. Però, ¿per què no aspirar-hi si més no en el camp de la literatura que permet escriure aquesta mena de projeccions? A vegades la literatura és com un desdoblament en forma d’art de la vida que voldríem. Tot escrivint-la, una mica ja ho és, com en aquest minotaure d’Anaïs Nin.

Teresa Costa-Gramunt, Núvol (10.12.16)

FAM BRUTA, de Guillem Gavaldà

Títol_ Fam bruta
Autor_ Guillem Gavaldà
Epíleg_ Pau Vadell
Col·lecció_ Premi Francesc Garriga, 1
Pàgs_ 64
ISBN_ 978-84-945249-9-8
PVP_ 12€

GUILLEM GAVALDÀ (Cerdanyola del Vallès, 1997)
Coexisteix entre la dedicació acadèmica i el paroxisme poètic. Estudiant del grau d’Estudis Clàssics a la Universitat Autònoma de Barcelona, s’ha deixat estimular per la lírica homèrica i la cultura antiga del Pròxim Orient, fet que ha despertat encara més la seva curiositat envers la literatura arcaica. Altres lectures que han alimentat el seu estil són les obres de Blai Bonet i Salvador Espriu. Gavaldà treballa una poètica immoderada que li engreixi la carn, la pell, la terra.

Fam bruta com el primitivisme irreflexiu, la concupiscència, la follia vegetal que mai s’assacia; una poesia que no cerca ni dominini temprança.

« UN RUSC
que em xucli la polpa
i les vespes. Em pica la rabior
de l’ombra com un
eixam
d’abelles.”

pàg.33 Fam bruta

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell a Què Llegeixes? (04.12.16)

El dia que va morir David Bowie

recital de Laia Martinez i Lopez AFOLLADA a Olot (18.12.16)

Laia Martinez i Lopez AFOLLADA ​ a Casa Planas (10.12.16)

dissabte 10, a les 19.00 h, recital de Laia Martinez i Lopez AFOLLADA
a Casa Planas (av.Fernando, 21 Palma)

FAM BRUTA de Guillem Gavaldà, 1er Premi Francesc Garriga a La Central (21.12.16)

dimecres 21 de desembre, a les 19.30h, presentació del 1er Premi Francesc Garriga

FAM BRUTA de Guillem Gavaldà

hi intervindrà l’autor i els editors Marc Romera, Pau Vadell i Antoni Clapés.

serà a La Central (c/Mallorca, 237 de Barcelona)

SOLILOQUI DEL GOS de Mercè Ubach i OUSE de Mireia Vidal-Conte a La Impossible (15.12.16)

dijous 15 de desembre recital presentació dels poemaris

SOLILOQUI DEL GOS de Mercè Ubach

OUSE de Mireia Vidal-Conte

en faran presentació Concha García (poeta) i Marc Romera (editor)

serà a la Llibreria La Impossible (carrer Provença, 232 Barcelona)

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin a Cal Llibreter (14.12.16)

dimecres 14 de desembre, a les 19.30 h, presentació de la novel·la

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin

amb l’experta  Teresa Florit, l’editora Ester Andorrà i la lectura de Nú Miret

serà a Cal Llibreter ( c/Bonavista, 81 Sant Just Desvern)

EN ABSTRACTE recital de Josep-Ramon Bach a Castellar del Vallès (13.12.16)

dimarts 13 de desembre, a les 19.30 h, recital presentació del poemari

EN ABSTRACTE de Josep-Ramon Bach

amb l’autor i Manuel Costa

a la Biblioteca Antoni Tort (carrer Sala Boadella, 6,  Castellar del Vallès).

MERCAT DE NADAL DEL LLIBRE DEL TR3SC (10.12.16)

dissabte 10 de desembre participarem al MERCAT DE NADAL DEL LLIBRE DEL TR3SC a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm (Carrer Rosselló 515, Barcelona).

a les 11.00, a l’Escenari Ramon Llull,recital de Poetes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Ctalana amb David Ymbernon CARBASSA EMERGENT (LLUM DE BENGALA) i Mercè Ubach SOLILOQUI DEL GOS.

a les 17,00, a la Sala Montserrat Roig, Combat d’editorials independents amb LaBreu Edidions, Edicions de 1984, Periscopi i Raig Verd, amb la moderació de Bernat Puigtobella. LaBreu hi defensarà LLADRES de Joan Todó, EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell, LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin.

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin a la secció literària Cos de Lletra d’Última Hora Mallorca (20.11.16)

L’encertarda traducció de Ferran Ràfols ens apropa a una gran veu de la literatura

Realment resulta efectiu partir per tal de posar odres a l’estat emocional? Hi ha una correlació directa entre fugir de l’espai geogràfic habituall i el fet de veure i sentir les coses de forma diferent? Moltes vegades, allunyar-se serveix per obrir la perspectiva i enfocar la mirada més objectivament. Però veure i conèixer altres realitats també suposa una manera d’incorporar elements, qui sap si positius o no, al propi bagatge existencial. El recorregut vital de l’escriptora Anaïs Nin està marcat per una desarrelament geogràfic, grut d’un nomadisme que la portà d’aquí cap allà, enriquint-se a base d’absorbir diferents llengües  i topar amb realitats socials i culturals divergents. A La seducció del Minotaure ( LaBreu Edicions, 2016), Anaïs Nin ens presenta un personatge que s’erigeix en estendard de la història. La Lillian és qui rep l’enfocament de l’acció durant la seva estada a un nou lloc: Golconda, una illa exuberant, tropical, plena de contrasts i excessos. La progatonista hi arriba per amenitzar les vetllades d’un hotel fent el que sap fer: cantar jazz. La trobada amb aquest paradís i la coneixença d’algunes persones del lloc provoquen que la Lillian vagi amollant llast, buidant-se anímica i sentimentalment, la qual cosa situa com a nucli del relat el seu conflicte. Intuïm que alguna peça del trencaclosques vital de la Lillian no acaba de funcionar. El tracte amb el doctor Hernández, en Fred, la Diana, l’Edward… ens serveix per entendre que cadascú es forja un món a la seva mida, que tothom interpreta la realitat segons la pròpia manera de ser.

Anaïs Nin es sedueix amb una prosa intimista, plena de matisos i contrapunts, amb una altra dosi de lirisme que esclata en imatges poderoses, belles, refulgents. Al final podem saber les raons del neguit, aquest malestar que es fica a les entranyes com un malefici.

Pere Joan Martorell, Última Hora (20.11.16)

“LLADRES, DE JOAN TODÓ: EL CRIM PERFECTE” LlavorCultural (28.11.16)

Marina Porras es capbussa en els contes de ‘Lladres’ (LaBreu Edicions, 2016) de Joan Todó.

Joan Todó | Foto: Ester Andorrà.

Amb poques pàgines de Joan Todó en tenim prou per veure que és un escriptor que (almenys, literàriament) es pren seriosament a si mateix: es nota l’ambició en uns textos formalment impecables, es nota que hi ha un bagatge de lectures molt ben païdes i es nota la reescriptura meticulosa per aconseguir un artefacte perfecte. Todó és un dels millors escriptors de la seva generació, i crec que ho és no només perquè té talent sinó perquè té prou referències i intel·ligència per fer un discurs crític sobre la literatura que el fa ser molt conscient del que fa. És a dir, sap com funciona el joc i on fallen les coses. I per això sap molt bé que el conte és el seu gènere ideal.

Ell mateix ho explicava en una entrevista: “als contes (…) has de vigilar coses molt petites en un camp de joc molt acotat. En canvi, en una novel·la pots permetre’t escriure vint pàgines fluixes. En un conte, i en un poema, tot ha de ser perfecte. Si intentessis mantenir aquesta atenció, aquesta vigilància meticulosa, en un conjunt de 400 pàgines, acabaries tarat. Per això hi ha bons novel·listes que són uns prosistes pèssims”. I efectivament, Todó és un molt bon prosista: sap treballar els contes fins que queden rodons, controla el ritme i la tensió, i treu la mala llet que el fa bo en girs irònics i finals ben tancats.

Però aquest perfeccionisme té pros i contres. Todó treballa de manera que, com diem en espanyolíssim, “surge el efecto sin que se note el cuidado”. És a dir, encara que diguem que és una prosa on es nota la reescriptura en cap cas és forçada ni es veuen els mecanismes que la fan funcionar. Però de vegades en aquesta prosa hi trobem a faltar allò que Ferrater anomena en algun lloc “vitalitat animal” i que fa bons escriptors als bons prosistes. És un concepte tan ben trobat que no cal explicar-lo massa, i crec que a Todó aquesta animalitat li sortiria en un text més llarg. Sembla com si la por a fer vint pàgines fluixes li impedís de fer-ne cinquanta d’espectaculars.

I això que Todó és un escriptor amb, diguem-ne, consciència professional. El podríem tancar en una habitació i demanar-li un tema a l’atzar i tard o d’hora en sortiria un bon text. De fet, els contes que conformen aquest volum són encàrrecs per a diferents revistes i llibres col·lectius. Són relats que juguen sobre el concepte i la idea del títol del llibre – Lladres – i que s’acosten, amb estils molt diferents, a la figura del delinqüent o a la idea de robatori. Si bé n’hi ha un parell de més fluixos que la resta, el recull lliga molt bé – precisament per la diferència d’estil dels contes, que fa que siguin com una galeria de personatges contemporanis.

Una tieta queixosa que fa un complot amb les veïnes per fer fora d’un pis a la llogatera perfecta, una mare que pateix per la seva filla en un dolor compartit que les separa, un pare i un fill que cremen el taller que és la feina d’una vida per cobrar el seguro, un policia que rebenta una manifestació on hi ha el seu germà o un lladre que entra en una casa d’un barri residencial per provar com se sent això de formar part d’algun lloc. D’alguna manera, gairebé tots els personatges són estranys i estrangers (per als altres però també per a ells mateixos).

En alguns contes potser es nota massa el posat crònic de poeta underground que gasta l’escriptor: en aquest llibre els policies i els polítics sempre són més malvats i corruptes que els lladres i delinqüents. Cap sorpresa, perquè aquesta tendència antisistema sembla ser una moda general entre els escriptors catalans de menys de 40 anys. Però això són retrets ideològics que no afecten un text que exigeix que a la vocació literària de Todó no li faltin mai encàrrecs.

“Ouse: el riu on som” ressenya d’OUSE de Mireia Vidal-Conte a Núvol (25.11.16)

Ouse, abans de ser el darrer llibre de la poeta Mireia Vidal-Conte, també era un riu a l’est d’Anglaterra. Un riu, però, amb tota una crua història literària al darrera: i és que l’Ouse fou el torrent d’aigua on Virgínia Woolf se suïcidà. Va entrar-hi, llegim, amb les butxaques de l’abric plenes de pedres. I així ho ha reescrit la Mireia en un dels poemes de Suite Virgínia, el conjunt que obre el poemari:

les pedres      l’abric

quin armari proveïa

possibles arnes

de tanta orfandat

alabatres anunciadors

Imaginem-nos, ara, un cos, potser el nostre, abandonat al cabal del riu de la nostra vida. Amb tot el pes dels seus ossos, dels seus muscles, dels seus cabells. Amb el pes de tota la roba que ens ha vestit des dels orígens per amagar-nos aquesta orfandat de la nuesa. I també, amb la massa grisosa de totes les seves paraules, les que ens defineixen, atresorades, com a única pertinença real, dins les butxaques. L’ofec, llavors, resulta imminent, inevitable, perquè no es pot viure amb tanta gravetat al damunt. Al final, és la pròpia vida, la que ens mata. I sobretot una: la que es viu sense concessions. L’extrema. La del poeta.

De l’ofec final, però, hi ha una forma de salvar-se’n, malgrat sigui sempre transitòriament. Hi ha, sí, una manera d’alçar-se rebel damunt l’aigua, d’agafar un mos d’aire abans de retornar al busseig on hi neden els records que ens estiben, les pèrdues que ens paralitzen. I aquesta és escriure. Només escriure:

no has de tornar al passat

no has de tornar al passat

no has de tornar al passat

no has de tornar al passat

no has de tornar al passat

no has de tornar al passat

si de passat alguna cosa hi ha

tren llapis     en mà

I què és, aquest acte d’escriure, sinó el d’agrumollar, en tot de còdols menuts, Virgínia, Mireia, el temps i allò que n’ocupa els paisatges, per explicar-nos la intempèrie amb una sola pregunta?:

quan el passat convoca el present,

deixa de ser passat?

Present pur?

El poema ens procura sempre la matèria que destil·la i sintetitza, alhora, la fi i la manera de postposar-la. Perquè ens posa el misteri i els vertígens a l’abast de la mà, a mida del palmell, i ens els fa manipulables. Llavors, sobreviure aquest ara que la poeta compactava i ens llança des de les pàgines, esdevé possible: podem anar dipositant, al fons de l’Ouse de cadascú, els còdols-poema que restaran del nostre pes els grams exactes que ens salvaran, també avui, del descens definitiu cap a la llera; podem, de la mà de l’autora, buidar-nos de versos, i deixar que les paraules se’ns enduguin els sutges de la pell i dels humors interiors. Per sortir a la superfície potser més alleugerits i, segur, més capaços d’expirar i d’inspirar:

si no existeix

si no sóc jo sense records

de memòria

mai neta mireia

per sempre

presa

La poesia de la Mireia Vidal-Conte té aquesta voluntat precisa i expressa de concentrar, de coagular les mudes de les quals volem desprendre’ns, en versos que contrauen el llenguatge, que el flexionen i ens el tornen de pedra polida.

Des dels seus primers poemaris, l’obra de Vidal-Conte s’erigeix com una de les apostes més agosarades de la poesia de la nostra contemporaneïtat. Primer, perquè és l’obra d’algú que escriu des de la gosadia de la llibertat de formes. Segon, perquè sorgeix d’una voluntat, potser involuntària, de generar nous codis de comunicació i d’interpel·lació del lector. És a dir, de crear un nou vehicle d’expressió que, per existir, assumeix abans el repte difícil de trencar la ceràmica de les estètiques clàssiques i recompondre-la sense imitar cap patró. I tercer, perquè emergeix com a necessitat impetuosa del jo, i no com a impostura. Com a necessitat de despreniment:

la mateixa platja

el perfil mateix

menys jo

Vet aquí la no submissió al llenguatge. I vet aquí la mà d’una escriptora que domina les paraules des d’una triple riquesa: la d’una intuïció d’artista de la llengua; la d’un bagatge de lectures aprofundides i una saviesa refinada envers l’obra de les noves poetes; i la d’una intencionalitat que no titubeja, ans al contrari: que sedimenta i es compacta llibre rere llibre.

Amb la Mireia Vidal-Conte aprenem a prémer els versos de la nostra por, els de la memòria que ens ofega, els de l’amor i la mort que ens pesen des d’endins. Els tenim a la mà. Ens en buidem les butxaques. Els deixem caure al fons del riu. Si encara vivim, és perquè l’Ouse els acull, com un darrer paratge, al seu llit de pedra i de silencis.

Diumenge 27 de novembre a les 13h Ouse es presenta a la LLibreria NoLlegiu (Pons i Subirà, 3, Barcelona). Nú Miret, Teresa Shaw i Anna Pantinat i els editors de LaBreu, Marc Romera, Esther Andorrà i Ignasi Pàmies, acompanyaran l’autora. Hi haurà tast de vinc del celler Bàrbara Forés.

de l’AfterWork a Bestiari Llibreria del Born ambSebastià Portell Clar , de moment, la presentació més petarda i divertida del llibre EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE amb Xevi Noya, Jordi Sanchez, XipandXic (24.11.16)

ressenya EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell Clar a Llegir en cas d’incendi (24.11.16)

Fa quasi cinquanta anys, George Steiner es va posicionar ferotgement en contra d’una novel·la eròtica sorgida del capitalisme, i per tant industrial, més preocupada en calcular el nombre de forats i posicions que en treballar el sabor i la olor de la intimitat. Amb el gest s’apropiava, per exemple, a Apollinaire o a Jean Genet, autors simbolistes i profundament francesos, delicats i violents, però en canvi rebutjava al gegantí Marqués de Sade, profundament francès i simbolista com els altres, però bestial, desagradable i gens condescendent.

Què té de bonic i atractiu, el sexe? I què té de brutal i explícit? Aquestes preguntes, que potser trobarien els seus models en els autors beneïts i maleïts per Steiner, juguen un paper transcendental en la primera novel·la de Sebastià Portell, El dia que va morir David Bowie (LaBreu), un tour de force on tan explícits són els dits del jove protagonista, que exploren uns genitals i uns culs amb una excitació sense límit, com els seus pensaments i els seus sentiments, perduts en una crisi econòmica que també és social, cultural, familiar i personal.

Acompanyem al protagonista mentre espera els resultats d’una anàlisi: la pregunta sobre si ha enganxat alguna malaltia de transmissió sexual és paral·lela als dubtes sobre si és capaç d’acceptar, d’admetre, de reconèixer qui és. Qui és, en realitat? Com viu, i per què? Partint d’una prosa íntima i molt suggerent (per mi, el millor de la novel·la), es va desgranant la geografia d’una ciutat, Barcelona, i l’autòpsia d’un esperit, el del protagonista, per construir una novel·la de postures (sexuals i morals), de sons (gemecs i crits) i de silencis (el que uneix/separa una mare i un fill, el de dos amants que es gaudeixen per no tornar-se a veure mai més).

Portell mostra la riquesa, el caos de la vida en la ciutat submergint-se en un magma de tradicions, influències i cites que són divertides i ocurrents. Mostra de la seva ambició és, diguem-ne, començar amb una cita de Roland Barthes (que, per qui vulgui arribar més enllà de les llepades, té múltiples connexions amb la trama) i acabar citant a RuPaul o a Lady Gaga en menys de dues-centes  pàgines. Les relacions mal·leables entre alta cultura i cultura popular són tan versàtils com el protagonista, actiu o passiu segons convingui al plaer; la cultura, sembla dir-nos Portell, no és més que un joc de perspectives, i saber on és el cor i on és el cul dependrà d’on tenim el cap i d’on fiquem el penis.

Alguns jocs de paraules són tant adients (la voluntat de “follar-se les idees”) i algunes formes tan suggerents (el poema de la pàgina 110) que a vegades és difícil saber on acaba el protagonista i on comença Portell. El jove luxuriós i desconcertat, que deambula per la seva pròpia existència, se’m barreja amb l’autor que construeix escenes i personatges i que, de fet, és perfectament conscient de qui és i on és, de manera que es complica l’establir límits entre un i altre. Quasi diria que la prosa és tan potent que s’endu per endavant convencions de tota mena, incloent-ne algunes de literàries. Per altra banda, El dia que va morir David Bowie està articulada al voltant d’una relació materno-filial (barreja d’homosexualitat, religió i culpabilitat) que remet a un model familiar clàssic i que, tot i el to camp, em sembla una mica carrinclona. La meitat urbana, barcelonina i nocturna em convenç molt més que la meitat solar, balear i carca.

No és res, però, que no compensin un ritme vertiginós, un sentit de l’humor saníssim (esperem que duri molt de temps) i una gran facilitat per expressar sentiments i reflexions. Si hi ha un adjectiu que descrivís la novel·la diria “sincera”, però en tot cas una sinceritat postmoderna i juganera, que es diverteix i es menysprea a sí mateixa en una mateixa frase. El dia que va morir David Bowie no és la primera paraula de Sebastià Portell (els seus casi vint-i-cinc anys han estat molt prolífics) però sí que és un primer pas de gegant per construir un món propi imprevisible i molt personal. Una victòria.

Ignasi Mena, Publicat per Llegir en cas d’incendi (24.11.16)

 

 

Sebastià Portell nominat com a Millor Creador 2016 als Premis Time Out 2016, voteu?

no només per la novel·lassa que és EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE, participeu i – tant de bo – trieu a en Sebastià Portell Clar com a MILLOR CREADOR 2016 per als premis de Time Out Barcelona.

els de LaBreu no som gaire imparcials, de raons i intuicions ens en sobren i els de TimeOut en diuen:
“Té 24 anyets i ja s’ha fet un nom en el ‘milieu’ literari i teatral. Aquesta tardor va publicar l’excel·lent ‘El dia que va morir David Bowie’ (La Breu) que, segons Martí Sales, “reprendrà la tradició marica catalana de Terenci Moix, Lluís Maria Todó i Biel Mesquida”. Poca broma amb tots aquests noms! La història? Un jove travessa Barcelona amb el frenesí d’un llibertí compulsiu.”

hi podeu votar, seguint aquest enllaç, fins el 4 de desembre:

http://www.timeout.cat/barcelona/ca/que-fer/vota-els-premis-time-out-2016

de la presentació del poemari BALADA PER A METKA KRAŠOVEC de Tomaž Šalamun amb la traductora Simona Škravec i l’editor Marc Romera a la llibreria La impossible (22.11.16)

recital presentació del poemari OUSE de Mireia Vidal-Conte, amb Joan Duran i Miquel de Palol a l’Ateneu de Sant Just Desvern, dins el cicle #novembreliterari i la col·laboració del Celler de Can Mata i Cal Llibreter (19.11.16) #alabatre

presentació i xerrada amb els autors Joan Todó i Sebastià Portell entorn dels llibres LLADRES i LA RECERCA DEL FLAMENC a la Biblioteca Salvador Estrem i Falset , organitzat pel Centre Quim Soler (18.11.16) #cicuta

club de lectura LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin al TR3SC (29.11.16)

dimarts 29 de novembre club de lectura de la novel·la

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin

amb la participació del traductor Ferran Ràfols,Teresa Florit i Ester Andorrà (editora de LaBreu)

serà a les 19.00 h a l’Espai Cultura Abacus Balmes (c/balmes, 163 barcelona) per a socis del TR3SC

OUSE de Mireia Vidal-Conte a NoLlegiu (27.11.16)

diumenge, 27 de novembre, a les 13 h, presentació del poemari

OUSE de Mireia Vidal-Conte

en la companyia d’editors i poetes, en faran lectura Marc Romera, Ignasi Pàmies, Ester Andorrà, Nú Miret, Teresa Shaw i Anna Pantinat

amb tast de vi cortesia del Celler Barbara Forés

serà a la llibreria NoLlegiu (c/pons i subirà, 2 barcelona)

Afterwork amb Sebastià Portell al Bestiari del Born (24.11.16)

dijous 24 de novembre, a les 19.30 h,

afterwork amb Sebastià Portell i la novel·la EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE

serà a Bestiari Llibreria del Born (pça.comercial, 12 Barcelona)

BALADA PER A METKA KRAŠOVEC de Tomaž Šalamun ressenyada a Trapezi (16.11.16)

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell a Última Hora (13.11.16)

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE

Sebastià Portell ens presenta una primera novel·la intensa i efectiva

Hi ha situacions –el que en terminologia psicològica s’anomena life events– que provoquen un estat d’excepció en la consciència de l’individu. A partir d’algun episodi, que no necessàriament ha de ser negatiu a priori, la persona entra en un context de crisi personal. S’encenen les alarmes i cal posar en marxa tots els mecanismes disponibles per tal d’evitar una catàstrofe de conseqüències imprevisibles. A El dia que va morir David Bowie (LaBreu Edicions, 2016), Sebastià Portell (Ses Salines, 1992) es posa a la pell d’un jove que s’ha d’aturar a fer inventari del que ha estat fins ara la seva vida. Mentre espera per fer-se les anàlisis de la sífilis va descabdellant episodis d’una trama existencial no gens satisfactòria. La seva visió del món entra en conflicte amb tota casta de convencionalismes. D’entrada, seguint els dicteris d’una religió arcaica i repressora, la mare no accepta la condició sexual del seu fill: “Marieta ens havies de sortir, però amb els seus defectes, amb les seves mancances”. Arribat a Barcelona fa vuit anys, ara que s’apropa a la trentena i encara no ha trobat el paradís que cercava, els fonaments que mantenien el reialme de la il·lusió es comencen a esfondrar. Uns companys de pis que li fan més que nosa, un pare que va partir per no tornar mai més, una feina que no li desperta cap mena interès, la recerca d’un sexe compulsiu, exacerbat, degradant… conformen una escenografia d’angoixa i repudi. Sebastià Portell opta per un estil de textura dúctil, directe i alhora mesurat, que neix del pensament d’aquest jove protagonista que es troba davant l’abisme. Introduint elements com ara missatges de veu i de text, escenes en clau teatral, fragments d’altres llibres, s’aconsegueix un dinamisme efectiu, que atrapa la curiositat del lector. Ens trobam davant una primera novel·la que és tota una declaració d’intencions.

Pere Joan Martorell, Última Hora (13.11.16)

EN ABSTRACTE de Josep-Ramon Bach a Espai Foc (23.11.16)

dimecres 23 de novembre presentació del poemari

EN ABSTRACTE de Josep-Ramon Bach 

amb l’autor i Manuel Costa Fernández

serà a les 20.30h a l’Espai Foc, Via Massagué , 5-7 de Sabadell

BALADA PER A METKA KRAŠOVEC de Tomaž Šalamun a La Impossible (22.11.16)

dimarts 22 de novembre presentació del poemari

BALADA PER A METKA KRAŠOVEC de Tomaž Šalamun

a l’acte hi intervindran la traductora Simona Škravec i l’editor Marc Romera;

a les 19:30h a la llibreria La Impossible, c/provença 232 Barcelona

entrevista a Sebastià Portell en ocasió d’EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE i un concurs a Laboratori de Lletres

xerrada sobre BALADA PER A METKA KRASOVEC de Tomaz Salamun amb Simona Škrabec i Marc Romera a la Nollegiu (13.11.16) 

Jordi Cussà FORMENTERA LADy  a l’#offsantjordi de la Llibreria Calders (12.11.16)

de la presentació d’EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell amb Biel Mesquida, Antònia Vicens i Ester Andorrà (12.11.16) #cicuta

de la presentació a la Llibreria Saltamartí de la novel·la EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell amb Odile Arqué i Jaume Forés (10.11.16)

OUSE de Mireia Vidal-Conte a l’Ateneu de St.Just Desvern (19.11.16)

dissabte 19 de novembre, a les 19.00 h,  recital presentació del poemari

OUSE de Mireia Vidal-Conte, amb la companyia poètica de Joan Duran

a la Sala Piquet de l’Ateneu de Sant Just Desvern, dins el cicle #novembreliterari i amb la col·laboració del Celler de Can Mata (c/de l’Ateneu, 3 Sant Just Desvern)

Joan Todó i Sebastià Portell a la Biblioteca de Falset (18.11.16)

divendres 18 de novembre, a les 19.30 h. presentació i xerrada amb els autors

Joan Todó i Sebastià Portell entorn dels llibres LLADRES i LA RECERCA DEL FLAMENC

a la Biblioteca Salvador Estrem i Fa (carrer de Baix, 41, Falset)

Jordi Cussà al cicle “Literatura bastarda” de La Ciutat Invisible (17.11.16)

dijous 17 de novembre, a les 19.00 h, Jordi Cussà, autor de FORMENTERA LADY participarà en la xerrada “Edicions i addiccions” dins el Cicle LITERATURA BASTARDA

que se celebra a la llibreria La Ciutat Invisible de Sants (c/riego,35-37, sants barcelona).

diumenge 13, vermut poètic BALADA PER A METKA KRAŠOVEC de TOMAZ SALAMUN a NoLlegiu (13.11.16)

diumenge 13, a les 13.00h, vermut poètic

BALADA PER A METKA KRAŠOVEC de TOMAZ SALAMUN

amb la traductora Simona Škrabec i l’editor Marc Romera

a NoLlegiu (c/pons i subirà,3, barcelona)

dissabte 12 a l’#OffSantJordi organitzat per la Llibreria Calders a l’Antic Teatre

dissabte 12 a l’#OffSantJordi teniu una cita amb autors de LaBreu organitzat per la Llibreria Calders d’11 a 21 h a l’Antic Teatre (c/Verdaguer Callís, 12 Barcelona)

Francesc Gelonch LA MANDRA NO ÉS UN OCELL a les 13.00 h

Jordi Cussà FORMENTERA LADY a les 17.00 h

Anna Gual SÍMBOL 47 i IMPLOSIONS a les 18.00 h

Jaume C.Pons Alorda TOTS ELS SEPULCRES a els 18.00 h

#poesia #alabatre #alabatre10anys

presentació a la Llibreria Papasseit d’EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell (04.11.16)

del club de lectura a la Llibreria L’Altell de la novel·la L’ÉSSER ESTIMAT d’Evelyn Waugh (02.11.16)

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell a Palma (12.11.16)

EN ABSTRACTE, de Josep-Ramon Bach

Títol_ En abstracte
Autor_ Josep-Ramon Bach
Col·lecció_ alabatre, 74
Pàgs_ 112
PVP_ 13 €
ISBN_ 978-84-945249-8-1

JOSEP-RAMON BACH (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ente els seus llibres destaquen els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma Blanca (Poesia Oral Africana), L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos poeta, escrits per a infants. També, tres llibres de teatre Almanac Intermitent, Diàlegs Morals sobre la Felicitat (Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà). Els seus poemaris més recents són Reliquiari, El laberint de Filomena (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), Versions profanes, Desig i Sofre, L’Estrany, Caïm (Premi de la crítica Serra d’Or, 2016) i Secreta Dàlia (Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València). També és autor del llibre d’aforismes poètics L’Enunciat, i dels microrelats d’El ventríloc tartamut.

En Abstracte és un llibre volgudament diferent. Forma part d‘una futura Enciclopèdia Digestiva, que pretén recollir les vivències reals o inventades que l’autor ha anat acumulant al llarg dels anys. Un recompte de passions amb clau irònica i voluntat lúdica d’aquest autor que fa de cada llibre una nova experiència de creació: Per a tal fi, Bach ha creat una nova fórmula de composició. Els 60 poemes que componen el llibre estan formats cadascun per 10 haikus encadenats.

SOLILOQUI DEL GOS, de Mercè Ubach

Títol_ Soliloqui del gos
Autor_ Mercè Ubach
Col·lecció_ alabatre, 73
Pàgs_ 72
PVP_ 13 €
ISBN_ 978-84-945249-6-7

MERCÈ UBACH (Barcelona, 1965) es dedica a la traducció literària, la correcció i l’edició. Ha publicat contes infantils (L’Hug el poruc i Roba estesa) i va pertànyer a l’extint col·lectiu de les Germanes Quintana. Ha estat negra literària i ha perpetrat algun llibre de text, diverses adaptacions de clàssics i un terrible títol d’autoajuda que es nega a recordar. Ha traduït Modiano, Landolfi, Caterina de Siena, i escriu crítica al Núvol i a l’Avui. Ha estat guanyadora del premi Martí i Pol.

El gos i el poeta han estat sovint personatges agermanats, quan no confosos. El gos com a poeta o com a acompanyant del poeta, però sempre com a consciència del poeta, expressant-se, en aquest cas, amb una poesia que sembla anar contra el lirisme més pur, carregada d’intel·ligència, d’ironia, i desbordant, sovint, els límits d’allò que el lector està acostumat a considerar poema. Així, aquesta barreja de veus, canines o emocionalment lligades al gos, ens descriu l’extrem d’una condició humana que s’estranya a si mateixa de la mateixa manera que el llenguatge, i allò que en diem forma, ens atrapa des d’una expressió inèdita i sorprenent que el lector no sabrà com qualificar o classificar.

OUSE, de Mireia Vidal-Conte

Títol_ Ouse
Autor_ Mireia Vidal-Conte
Epíleg_ Antònia Vicens
Col·lecció_ alabatre, 72
Pàgs_ 96
PVP_ 13 €
ISBN_ 978-84-945249-7-4

MIREIA VIDAL-CONTE (Barcelona, 1970) ha publicat els llibres Gestual (Pagès, 2005, Premi Recull), Pragari (Columna, 2005, Premi Miquel de Palol), Anomena’m nom (Pagès, Premi Maria Mercè Marçal), Margarides de fons (Cossetània, 2007, Premi Ciutat de Tarragona), Orlando natural (2010, LaBreu), 5 cm. -la cicatriu- (Curbet, 2012), Veces (Terrícola, 2015). És la creadora de Com elles, espectacle poètic que reuneix les veus més importants de la poesia escrita per dones durant el segle xx, convertit en una antologia que supera la trampa del gènere per posar al seu lloc, en importància literària, les millors poetes del segle precedent (Lleonard Muntaner, 2017). Ha format part de les antologies: Trentaquattro poeti catalani per il XXI secolo (Raffaelli Editore), El poder del cuerpo (Castalia), Erato. Bajo la piel del deseo (Sial), Màscares i reclams (Curbet ed.); i ha traduït La Casa de la Compassió (Eugénia de Vasconcellos, amb C. Duarte), Pols de vidre (Jordi Carrió), Corrent d’esperits (Brigittte Oleschinski, amb T. Pascual i R. Farrés).

A Ouse, nom del riu on es va ofegar Virgina Wolf, fa un pas endavant en la tensió a què sotmet el llenguatge per bastir el seu univers poètic, demostrant, una vegada més, que la llengua està al servei de la poesia i no a l’inrevés, i portant aquesta tensió a uns límits que demostren el seu coratge creatiu, on la possible perplexitat i fugida del lector acomodat no condicionen aquesta aposta que revisa el seu particular món orlandià.

LA PLENITUD DE LA STRA.BRODIE de Muriel Spark a Sonograma (29.10.16)

La plenitud de la senyoreta Brodie

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell a la Llibreria Saltamartí (10.11.16)

dijous 10 de novembre,a les 19.30h,  presentació de la novel·la

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell

amb l’autor, Odile Arqué i Jaume Forés i l’editora Ester Andorrà

a la Llibreria Saltamartí de Badalona (c/canonge baranera, 78,)

alabatrada tardor a l’Horiginal dimecres 9 de novembre

dimecres 9 de novembre presentació de les novetats de la col·lecció alabatre de tardor 2016:

OUSE de Mireia Vidal-Conte

SOLILOQUI DEL GOS de Mercè Ubach

EN ABSTRACTE de Josep-Ramon Bach

serà a les 20.30 h,  a l’Horiginal, c/ferlandina, 29 Barcelona

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin a La Impossible (08.11.16)

dimarts 8 de novembre presentació de la novel·la

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin

a l’acte hi intervindran Ferran Ràfols, el traductor; Teresa Florit, especialista; i l’editora Ester Andorrà.

a les 19:30h a la llibreria La Impossible, c/provença 232 Barcelona

us hi esperem!

“Andreu Subirats, en natural i ennaturat” la figura poètica de Subirats a Núvol (30.10.16)

De quina manera un paisatge pot aconseguir traslladar-se més enllà de la matèria i convertir-se en una suor interior, o sigui, esdevenir la gelatina de l’esperit? Quins són els mecanismes macabres del planeta per tal d’aconseguir sembrar arrels dins d’uns cossos concrets que ni tan sols ho sospitaven?

Andreu Subirats, ‘Sito’ | Foto d’Ester Andorrà

Fa un any i mig, i amb els escriptors Joan Todó i Sebastià Portell com a companys d’aventura, vaig poder gaudir d’una experiència brutal en una estada al Mas de Bernis de L’Aldea, a les Terres de l’Ebre, gràcies a la generositat d’Albert Hernández i dels responsables de LaBreu Edicions. L’objectiu era que escrivíssim un conte cadascú, per separat, que després integraria un volum que es va acabar publicant durant l’octubre de 2015: La recerca del flamenc, que des de llavors ha aconseguit arribar a una feliç quarta edició. Importa el resultat, sí, però potser més encara el procés de creació, així com de difusió. Només passar aquells dies allà, en un espai geogràfic tan impactant i impressionant, ja va ser quelcom molt bèstia, una autèntica revelació.

Jo ja havia estat en aquest territori de fervor i de llefiscositat mols anys enrere, convidat pels coordinadors de la Bouesia en una espècie d’orgia poètica que molts encara recordem com una possibilitat culminant, una bella història. Ara la Bouesia també és un bell record, un d’aquells festivals que ha tancat la seva etapa i que en el futur recordarem com a una gesta important. Acaba la seva època amb un homenatge merescut a Carles Hac Mor, un dels seus màxims impulsors. Però no fou fins fa poc, fins a la nova estada ebrenca al Mas de Bernis de l’Aldea, que vaig re-entendre l’abast de l’impacte d’aquesta terra, d’aquestes terres.

Els paisatges de les Terres de l’Ebre varen aconseguir apoderar-se de mi, literalment. Em varen penetrar des de tots els flancs a través de la seva sensualitat amb forma caimana de líquid furibund, gràcies a les picades de moscards que injectaven la seva saba artèries endins, amb una passió esclatadora però muda, que és com una bomba de rellotgeria que arriba de la forma més impensada i insensata. Em varen venir al cervell els mots EBRI D’EBRE. Llavors, anant a la platges de Buda o de La Marquesa, caminant entre arrossars i camins de sirga, va ser quan, de cop, vaig entendre molts dels poemes que havia llegit amb anterioritat i que fins aquell instant havien captat la meva atenció però, en el fons, no m’havien caçat de forma completa. Sabia que em parlaven, però no de què. Com criatures que es troben en els viaranys de l’esdevenir, ens havíem saludat però no ens havíem abraçat. Penso en Gerard Vergés, en Jesús Massip, en Albert Roig, en Ricard Martínez Pinyol, en Zoraida Burgos i, sobretot, en Andreu Subirats Aleixandri, autors d’una sèrie d’obres que sempre m’havien fascinat però que no m’havien enamorat perquè no era capaç de desxifrar el missatge ocult que m’intentaven transmetre. I és que gràcies a la nostra estada al Mas de Bernis, gràcies al meu obrir-me de budells davant del viatge intern, vaig descobrir que el que totes aquestes autoritats literàries havien aconseguit fet era, simplement, magistralment, descobrir epifànicament els secrets tel·lúrics, i aiguamolls, de la terra, de les seves Terres de l’Ebre, de fang i runa i cargols i anguiles, i ho havien convertit en material poètic, material per a als tabernacles de l’ànima. Poesia.

Andreu Subirats Aleixandri (Tortosa, 1968) és segurament un dels poetes més importants, però també més secrets, de tota una era, però per culpa de circumstàncies externes, sempre ha hagut de residir a l’ombra, en una mena de transparència. Amb calma però també amb molt bona feina a les seves espatlles ha aconseguit sobreviure i anar fent, ja que la seva és una generació sotmesa a un procés d’invisibilització, d’inexistència, tal com va deixar molt ben dit el poeta i narrador i editor Marc Romera a l’entrevista que Mireia Vidal-Conte li va fer per al número 3 de la revista Poetari, del juny del 2013: “I nosaltres no hi som, invisibles, sense antologia, ningú ens ha batejat: com també en Sito, en Tomàs Arias, franctiradors absoluts. Cadascú va a la seva.”

I és que, per no tenir, no tenen ni entitat: la invisibilitat sempre és un buit que crida per la contundència d’aquest buit, de la força que atorga la invisibilitat, que té una presència en la seva despresència, en l’aclaparament d’allò que no hi és però que s’intueix. En canvi, la transparència sols és una evanescència, una desaparició humil i callada, mai queixosa, però sí real i factible i possiblement més dura i insuportable, insofrible, ja que per donar no dóna ni un buit.

Però si hom és capaç de llegir el volum que engloba totes les obres d’Andreu Subirats, Galtes de perdiu (LaBreu, 2012), podrà trobar l’obra valuosa d’un autor que, a través de cinc volums de poesia absolutament diferenciats, s’acosta d’una forma molt humana i fonda a la natura viva sense contemplacions. El poeta aconsegueix fer transcendir la mera circumstància, o l’excusa, per concloure poemes d’una grandiositat lingüística inqüestionable, tot agafant el llenguatge, que és verbal, i per tant pictòric, de tota una manera de parlar i d’entendre la parla. Cada poema traspua territorialitat entesa com a membre bífid del patrimoni dels Països Catalans, però també com a defensa de les autenticitats individualitzades en les seves particularitats intrínseques. O sigui: una exaltació del propi món per tal de sublimar-lo més enllà, expandir-lo des del seu propi nucli. De l’ultralocal a l’ultrauniversal. El mateix procés que autors com Francesc Pujols, Josep Pla, Joan Miró, Salvador Dalí o fins i tot Albert Serra han aconseguit portar al límit. Perquè només essent genuïns han pogut transcendir més enllà de les mateixes fronteres.

I sempre amb l’enginy d’uns versos que són idíl·lics per ser recitats, escoltats, convertits en cant o càntic. No és casual, doncs, que Andreu Subirats, incapaç de publicar o de guanyar premis perquè les màfies de la filologia i de la literatura mai no li ho han posat fàcil, ha prodigat la seva obra damunt dels escenaris, en tota mena de cicles i obradors i festivals i recitals. Així fou com l’autor de poemes emblemàtics, eminentment poderosos, es va convertir en una espècie de llegenda proscrita però estimada i venerada. Sí: un personatge que generava una estela de fanàtics, un poeta ja sí finalment seguit, admirat, presenciat. I així fou com, al costat de dos músics de gran talent com Roger Blàvia i Diego Burián, Subirats va edificar un producte sonor amb forma de CD que hibridava poemes seus musicats al costat d’algunes de les traduccions que ell mateix va fer del poeta maleït François Villon: On vas a peu? Si llegir Andreu Subirats és una experiència propera a la mística, escoltar-lo esgargamellar-se a favor del poema és com visitar un oracle anunciador, i és que la veu de Subirats, tant escrita com propagada, és una oda visceral a la terra i a totes les seves conseqüències desfermades. I és llavors quan la Natura esdevé el que és: un espectacle abominable i portentós al mateix temps. L’obra d’Andreu Subirats remet a les paraules de Werner Herzog quan aquest explica què significa la Natura per a ell: un escenari d’horror, però també un lloc infinit per a la creació.

Els bous a la plaça, les llunes mutants, les alquímies de les estacions i de les collites, l’humor, la festa, el vi, els plats incandescents, les tradicions, els costums, la fonda humanitat de cada sentir i de cada sentit… Tots aquests elements esdevenen protagonistes d’una gran bacanal arborescent que, tal com ja havien aconseguit autors com Joan Teixidor o Joan Vinyoli o Blai Bonet o Miquel Bauçà o Andreu Vidal amb anterioritat, s’havia erigit com un autèntic monument a la vida, més enllà d’una existència i d’una radicalitat per transformar-se en monuments físics, com si els poemes, en realitat, no fossin res més que escultures bastides amb l’argila dels mots. I és que la poesia encara és aquesta arma que ens ajuda a aproximar-nos a la natura amb tot el seu escàndol però també amb tot el seu afany de fascinació i reverència. Fet que ens encara regala esperances per pensar que la Natura pot existir tant dins i fora de la pàgina, sempre com un esclat.

“El dia que va morir David Bowie” de Sebastià Portell a LaButxaca (oct.16)

La Rambla de Barcelona, una matinada qualsevol, un jove turmentat camina sense rumb entre pakis, prostitutes, grups en comiats de solter i treballadors de BCNeta. Aquesta és l’atmosfera que envolta la nova incursió en la narrativa del mallorquí Sebastià Portell (Ses Salines, 1992).

L’autor connecta, gràcies a curtes píndoles, amb un llenguatge simple, de carrer i, alhora, ric, en part pel seu català de tons blaibonetians. Al relat s’hi barregen escenes eròtiques gais, una història tèrbola d’un personatge que sembla haver tocat fons i missatges d’una mare exigent, entre d’altres, amb moments d’introspecció francament brillants.

Als seixanta Blai Bonet, i més endavant Biel Mesquida i Antònia Vicens, descrivien personatges en procés d’autoconstrucció en societats grises i oprimides. Amb Portell es manté aquesta recerca interior amb el matís que la llibertat s’associa avui a solitud, desorientació i, en ocasions, depravació, tot descrivint un paisatge per moments desolador.

“Acostar-se a la bèstia” ressenya a l’AraLlegim de LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE, d’Anaïs Nin

LA PLENITUD DE LA SRTA.BRODIE de Muriel Spark al blog Luckybuke (30.10.16)

LA PLENITUD DE LA SENYORETA BRODIE (MURIEL SPARK)

Quan em vaig acabar Suite Francesa em vaig quedar sense res que llegir, bo, ja m’enteneu, tinc  una prestatgeria plena de llibres pendents però que no m’abellien en eixe moment.  Així que aní a la llibreria que tinc propet de casa i que és una passada, Calders (ja la comentaré més endavant) i vaig demanar que em recomanaren algun llibre, així, arreu. El resultat va ser la compra de La plenitud de la senyoreta Brodie en una edició molt bonica i cuidada de l’editorial LaBreu.

La plenitud de la senyoreta Brodie és una novel·la diferent a qualsevol cosa que he llegit fins ara i és que, tot i que l’argument és ben bàsic, la història crea unes teranyines sorprenents que van molt més enllà, sols us dic que la nit que em vaig acabar el llibre vaig somiar amb ell. El cas, la novel·la va sobre una professora de primària d’una escola per a xiques en els anys vint/trenta en Edimburg. Aquesta mestra es decideix a instruir a sis de les seues alumnes per a convertir-les en la crème de la crème, com diu ella; per inculcar-les idees i tramar el seu futur. Fora d’aquest grup selecte d’alumnes, la senyoreta Brodie tampoc és que siga una professora convencional: els horaris de matèries no afecten el seu ritme d’ensenyament, que es basa en reflexionar davant de les seues alumnes sobre els seus viatges, les seues idees polítiques i les seues històries de joventut, entre altres coses.

Així, la novel·la és un retrat, una descripció, per a mi, molt ben feta i amb molta traça, de la professora Jean Brodie. Com que durant anys aquesta mestra ha estat tocant, implicant-se i tafanejant tot el que feien, deien i pensaven aquestes sis alumnes, el resultat és una influència quasi total en la construcció de les seues personalitats, de les seues actituds i del seu futur. El lector sap el resultat d’aquesta influència a partir de la història que es va narrant, però també i sobretot, per els salts al futur, on les alumnes rememoren la seua mestra i reconeixen tot el que ha significat per a elles.

“ – I doncs, germana Helena, quina va ser la seva influència més decisiva? Va ser política, personal? Va ser el calvinisme? / –  Ui, no – va dir la Sandy –, va ser una tal senyoreta Brodie en la seva plenitud.”

La senyoreta Brodie diu en la novel·la que està en la seua plenitud vital i que vol destinar aquesta fase de la seua vida a l’educació d’aquestes sis joves. Brodie, que és la protagonista indiscutible de la novel·la (tot i que mai podem conèixer el seu punt de vista), és una persona ben curiosa: és una dona elitista, feixista, egoista i moltes altres coses, no necessàriament positives, que acaben en –ista. És una persona summament controladora i que sufoca les seues frustracions sobre les seues alumnes, traçant plans a llarg termini sobre el futur d’aquestes.

En fi, puc passar-me pàgines i pàgines parlant sobre aquesta novel·la perquè és sincerament increïble. És rapidíssima de llegir, però ja em veieu a mi, dies després de la seua lectura, encara totalment submergida en la història. Molt recomanada.

Llig-lo si… vols endinsar-te en una història intensa i molt ben escrita

Fuig si… penses que la seua llargària condiciona la seua lleugeresa

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell a la Llibreria Papasseit (04.11.16)

divendres 4 de novembre, a les 19.30 h, recital de

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell

a la Llibreria Papasseit (plaça de gispert,s/n manresa).

club de lectura L’ÉSSER ESTIMAT d’Evelyn Waugh a L’Altell (02.11.16)

dimecres 2 de novembre,  

club de lectura a les vuit del vespre a la Llibreia L’Altell de Banyoles (c/canal, 2)

L’ÉSSER ESTIMAT d’Evelyn Waugh

duel literari a #LaieCCCB amb EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell EREN ELLS de Carles Rebassa (27.10.16)

‘El dia que va morir David Bowie’: purgatori a la sala d’espera (25.10.16)

Nit poètica a Tocats de Lletra de Manresa (28.10.16)

Nit poètica a Tocats de Lletra de Manresa (28.10.16)

de la presentacio d’EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell Clar a Librería Antinous amb MªAntìònia Massanet i les versions de Bowie de Jordi Calvet (21.10.16)

presentació de LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin amb el traductor Ferran Ràfols, la lectura de Nú Miret i la glossa de l’editora Ester Andorrà a La Calders (18.10.16)

entrevistat al setmanari El Temps en ocasió de la publicació de la novel·la EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE (16.10.16)

recital de Laia Martinez i Lopez & Francesc Gelonch a la Llibreria 4 cantons de Berga (27.10.16)

dijous 27 d’octubre, a les 19.30 h, recital de 

Laia Martinez i Lopez AFOLLADA

Francesc Gelonch LA MANDRA NO ÉS UN OCELL

a la Llibreria Quatre Cantons de Berga (Passeig Indústria, 27 Berga)

#duel amb Sebastià Portell vs. Carles Rebassa a #LaieCCCB (26.10.16)

dimecres 26 d’octubre, a les 19.00 h, duel literari a #LaieCCCB amb

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell

EREN ELLS de Carles Rebassa

#duel amb @carlesrebassa vs. @sportellclar a #LaieCCCB
Laie CCCB (Montalegre 5, 08001 Barcelona)

tercer aniversari de NoLlegiu (23.10.16)

diumenge 23 d’octubre, a les 12.00 h, 

Sebastià Portell, Anna Gual i Jaume C.Pons Alorda participaran en la invasió d’escriptors que signaran llibres a la festa del tercer aniversari de la Llibreria NoLlegiu

la llibreria del Poble Nou que ens ha donat grans moments literaris i alegries

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin a Nollegiu amb l’editora Ester Andorrà, l’especialista Teresa Florit i l’actriu Nú Miret (14.10.16)

vídeo de la lectura de Nú Miret:

https://www.facebook.com/librerianollegiu/videos/vb.518535661559557/1151870318226085/?type=2&theater

AFOLLADA de Laia Martinez i Lopez llibre de la setmana al Diari de Levante (octubre 2016)

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell a la Llibreria Antinous (21.10.16)

divendres 21 d’octubre presentació a la Llibreria Antinous de la novel·la

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell

amb l’editora Ester Andorrà, les versions de Bowie de Jordi Calvet i la lectura de MªAntònia Massanet

Llibreria Antinous (c/ de Casanova, 72 Barcelona)

club de lectura LA RECERCA DEL FLAMENC de Joan Todó, Jaume C.Pons Alorda i Sebastià Portell a la llibreria L’Atzavara (19.10.16)

dimecres 19 d’octubre, a les 19.30 h,  Club de Lectura del llibre de contes

LA RECERCA DEL FLAMENC de Joan Todó, Jaume C.Pons Alorda i Sebastià Portell

serà a la llibreria L’Atzavara ( c/Escorial, 100 de Barcelona)

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin a LaCalders (18.10.16)

dimarts 18 d’octubre, a les 19.30 h, us convidem a la presentació de la novel·la 

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin

amb el traductor Ferran Ràfols, l’especialista Teresa Florit, l’editora Ester Andorrà i la lectura de l’actriu Nú Miret

a la Llibreria Calders (Passatge de Pere Calders, 9, Barcelona).

LA PLENITUD DE LA SENYORETA BRODIE de Muriel Spark a GentNormal (11.10.16)

LLEGIR I ESCRIURE: LA PLENITUD DE LA SENYORETA BRODIE de MURIEL SPARK

La plenitud de la senyoreta Broadie Muriel Spark Any: 2016 Editorial: LaBreu

“Eren negres com el carbó i marxaven en fileres rectíssimes, tots amb la mà alçada en el mateix angle, mentre Mussolini s’estava dret dalt d’una tarima, com un professor de gimnàstica o un cap de guies, i els observava. Mussolini i els seus ‘fascisti’ havent acabat el problema de l’atur, i als carrera ja no hi havia gens de brutícia. A la Sandy se li va acudir que la colla Broadie eres els ‘fascisti’ de la senyoreta Broadie, no d’una manera evident, fent desfilades, sinó unides per la necessitat d’ella, i també desfilant, d’una altra manera.” La senyoreta Broadie no és un dictador, sinó una dona en la seva plenitud que imparteix classes escola femenina i benestant Marcia Blaine d’Edimburg, durant els anys 30. Allà escull un grup selecte d’alumnes, que educa en les arts de viure com ella.

I com és aquesta senyoreta Brodie? Quina vida porta? “N’hi havia legions de dones com ella, als anys trenta, dones de trenta anys o més que omplien la solteria -que la guerra els havia infligit- amb viatges a la descoberta d’idees noves i de pràctiques vigoroses en el camp de l’art o del benestar social, l’educació o la religió. […] eren feministes i grans parladores, com la majoria de feministes, enraonaven als homes d’home a home. […] Per fora es diferenciava de la resta de professorat perquè continuava en un estat fluctuant, mentre que les altres, com era comprensible, no havien tingut prou confiança en si mateixes per canviar d’opinió, especialment en qüestions ètiques, un cop passats els vint anys.”

La Muriel Spark, una dona que no només va tenir una època de plenitud, sinó que la va viure al llarg de tota la seva vida –vegeu la seva immensa producció literària-, construeix un retrat tan tendre i com irònicament innocent de la falsa astúcia femenina. D’una senyoreta Brodie “que havia escollit adornar-se d’una manera peculiar, amb un encant més exòtic i més suïcida que no pas si s’hagués limitat a beure com la resta de solteres que ja no podrien més.” Les alumnes que l’acompanyen, quan són petites, l’admiren per la seva fermesa, el personatge que es construeix davant seu, però quan elles maduren, l’admiren amb tendresa per la seva feblesa, que la fa més humana. Una mica el que els hi passa als fills amb els pares. L’amor cap a la seguretat i després l’amor cap a la humanitat de les persones que ens acompanyen, i les seves entranyables debilitats.

Passen de l’admiració, a ser conscients de les mancances de la professora, que l’autora desvela abans al lector a base d’apunts i detallats. Broadie només se’ns mostra en la mateixa a mesura que es mostra a les seves alumnes. I la gràcia de la historia esta en el misteri, a que ens convida a fer les nostres pròpies indagacions, imaginar-nos les seves aventures, inventar-nos la seva correspondència, a ser una admiradora més d’aquesta espavilada ximpleta que s’assembla indiscutiblement a qualsevol de nosaltres. “Hi havia molt poques coses que les noies poguessin explicar sense implicar-se elles mateixes. L’amistat amb la senyoreta Broadie ja feia set anys que durava, se’ls havia ficat als ossos, i ja no se’n podien desprendre si no era trencant-se’ls.”

Aïda Camprubí, Gent Normal (11.10.16)

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin a NoLlegiu (14.10.16)

divendres 14 d’octubre presentarem a la llibreria NoLlegiu del Poble Nou

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin

traducció de Ferran Ràfols

en faran presentació l’editora Ester Andorrà, l’especialista Teresa Florit i l’actriu Nú Miret

serà a les 19.30 a NoLlegiu ( c/Pons i Subirà, 3 Poble Nou de Barcelona)

“Balada de Metka Krasovec” de Tomaz Salamun a l’AraLlegim (08.10.16)

“On éreu el dia que va morir David Bowie?” Sebastià Portell entrevistat per Sara Serrano a Núvol (06.10.16)

“Sífilis?” Un jove turmentat reflexiona en una sala d’espera abans de fer-se la prova d’aquesta malaltia. La primera paraula que apareix a El dia que va morir David Bowie (La Breu Edicions, 2016) és el tema que serveix d’ham a Sebastià Portell per calcar la vida de les generacions joves vingudes a Barcelona per trobar qui-sap-què en un context de crisi social, econòmica i de valors.

Sebastià Portell | Ester Roig ©

En Sebastià arriba puntual a la nostra cita. Mai no falla la camisa estampada i el somriure posat. Sota el braç, L’adolescent de sal de Biel Mesquida i Gelat de maduixa d’Antònia Vicens a qui ha dedicat la seva primera novel·la. Sebastià Portell es va estrenar com a dramaturg, va experimentar com a contista i ara es llença a la piscina amb la novel·la El dia que va morir David Bowie.

Sebastià: M’havia anat trobant moltes dificultats per representar i per girar durant els quatre anys que havia fet teatre i aquesta tria va ser una evolució natural. Els monòlegs que abans escrivia per a ser representats els vaig començar a escriure per a ser llegits.

Sara: Així que tries el gènere per motius naturals, diguéssim, però per què un protagonista gai de vint-i-set anys amb una vida diürna escassa i una vida nocturna salvatge?

Sebastià: Primer de tot, per identificació i proximitat. És més fàcil explicar una història que coneixes i que te cau de prop, que no pas haver de fer una investigació sobre el tema. Malgrat tot, n’he acabat fent, també s’ha de dir, sobretot en relació a psicotròpics. I, en segon lloc, vaig triar aquest personatge perquè crec que és molt representatiu de la generació que volia retratar. Crec que avui el paradigma de jove és un jove gai i tampoc no crec que la seva orientació sexual canviï la història. També me servia molt per retratar un món que normalment ha estat retratat o bé per tragèdies o per purpurines, però mai per clarobscurs. I aquesta novel·la vol perseguir aquest clarobscur.

Sara: S’ha parlat força de l’orientació sexual del protagonista i del seu monòleg totalment explícit en aquest sentit, però m’interessa que em parlis del caràcter del «jove turmentat». La novel·la respira inseguretat, pèrdua, mareig i crisi constantment.

Sebastià: El primer que s’està qüestionant el protagonista és la identitat de gènere i sexual. Tota la societat ho està fent diàriament, però és evident que qui més ho fa són els col·lectius LGTB+ i crec que això és un recurs per parlar del canvi constant en què vivim. Per exemple, parla del ritual d’afaitar-se o hi trobem falsa etimologia de paraules perquè ell se les fa seves (com analitzar, com escrutar). I en relació al que comentes sobre el «jove turmentat» i la seva formació moral, crec que no és un esforç relacionar-ho. És un condicionant. Aquest jove viu com viu i sent com sent perquè se l’ha educat d’aquesta manera: per sentir-se culpable quan té plaer o per sentir-se suposadament realitzat quan pateix. Tots, fins i tot si som ateus o agnòstics, estem molt condicionats per aquesta escala moral, que no és només religiosa, sinó cultural. I per atacar aquesta moral he atacat la religió.

Sara: A més de l’atac a aquesta moral, també hi trobem altres calcs importats: contractes de pràctiques i precarietat laboral, un pare inexistent, la pèrdua de referents i els fills hereus d’aquest malestar familiar o la premissa de si-ho-fas-bé-t’anirà-bé que no s’ha acomplert en les nostres generacions.

Sebastià: Tot això forma part d’un centrifugat i la novel·la té la forma que té perquè és una vida centrifugada, que és com viu aquesta generació que volia retratar, en constant moviment, constant incertesa. I aquí s’hi ha d’incloure la falta de referents i l’absència de responsabilitat perquè realment hi ha molts pares que defugen —i quan dic pares vull dir pares i mares. Al cap i a la fi, famílies que no han acomplert les expectatives segons la norma social.

Sebastià Portell | Ester Roig ©

Sara: M’estaves parlant de vida centrifugada i d’estructura centrífuga. Era la darrera cosa que volia comentar. Muntes aquesta bastida a partir de capítols molt diferents: teatre, monòleg, notes de veu de WhatsApp, un manual per a dones, xats…

Sebastià: Si, la novel·la té aquesta estructura perquè és un reflex del seu contingut. Crec que cada llibre demana ser d’una manera en concret. És probable que mai més no torni a fer una novel·la fragmentària fins a aquest extrem. En aquest cas, demanava ser centrifugada i estar feta a partir de fragments breus, que anés molt ràpid, i que no tinguessin gaire en comú a primera vista perquè així es com se troba es personatge quan pensa tot el que pensa. Per narrar una vida desordenada i promíscua havia d’utilitzar una forma desordenada i promíscua. Desordenada perquè va fent flasbacks iflashforwards i promíscua perquè fins i tot pel que fa a autoria ho és. Hi ha textos d’autoria meva i hi ha textos d’altri. Hi ha textos que es consideren literaris i d’altres que podrien no considerar-s’hi. D’entre els textos literaris, també hi ha diferents gèneres, perquè no volia tan sols qüestionar el que és literari i el que no ho és, sinó que en una novel·la, per exemple, hi pugui haver escenes teatrals perquè el moment ho demanava. Sa forma d’aquesta novel·la pot semblar un caprici a vegades, però no ho és. És la resposta orgànica a una història.

Sara Serrano, Núvol (06.10.16)

“L’home contra els seus límits” L’ESFERA INSOMNE de Màrius Sampere al Quadern d’ElPaís (06.10.16)

Màrius Sampere ( Barcelona, 1929) és capaç de parlar de metafísica en el to del català emprenyat que malparla del món sencer cada tarda al bar; en el to, sovint amb l’humor càustic del qui està desenganyat de la vida però contina qüestionant-la sense esperar obtenir cap resposta convincent.

Des del primer moment, reconeix ser un dels “metòdics observadors de la cendra animada”. Segons Ludwig Wittgensteisn, la filosofia serveix per ensenayar a la mosca a sortir del got de vidre on està empresonada; Sampere reprèn l’analogia a la seva manera: “ En néixer sortim de la caverna per occupar la vitrina on, abans del món, s’hi ha ficat una mosca engelosida”. L’existència és un parèntesi de la consciència, contínuament, omple d’interrogants. L’esfera insomne, un llibre dens, intens i dels més unitaris que ha fet, se centra en la perplexitat de la criatura davant l’absència de contestació: “Déu no existeix, el silenci absolut omple el Crit”.

Per aquest llibre li han concedit fa pocs dies el premi Lletra d’Or corresponent al 2015. A part la singularitat del text, representa també un premi a tota una trajectòria, que va començar a destacar amb el premi Carles Riba, que el 1963 va guanyar per L’home i el límit; (va tenir un punt d’inflexió amb l’antologia Si no fos en secret (1999), que el va projectar a la primera lìnia de l’atenció del públic, i ha estat especialment prolífica els primers anys del segle XXI, amb la publicació de molts poemaris que havien restat inèdits.

I el Lletra d’Or, que en les seves bases estableix que “s’espera que l’editor faci ús i abús del guardó”, també representa un premi a LaBreu Edicions, empresa especialment activa i combativa pel que fa a la poesía. Els llibres de Sampere han anat apareixent en diverses editorials, i a hores d’ara bastants deuen ser introbables; estaria bé pensra a reunir-los en una obra completa que serviria per posar ordre a un conjunt que, encara que no és tan heteròclit com pot semblar a primera vista, pateéis de tanta dispersió.

L’esfera insomne ve acompanyat d’un disquet que conté vuit passatges de l’obra recitats per l’autor, en tota un quart d’hora, que permet copsar el to solemne, com de profeta d’un culte íntim, que imprimeix als seus cants. Com és habitual, requereix lectures successives per arribar a treure’n l’entrellat; cal avesar-se a la peculiar manera que té Sampere de desenvolupar els seus temes, amb canvis de perspectiva, sorprenents variacions d’estil, i la ironia, sempre a punt d’aparèixer per treure ferro o solemnitat a proposicions que estàvem a punt d’agafar massa seriosament. La ironia és el recurs per suportar la convicció que tot plegat no és més que un joc basat en regles desconegudes. Com diu en la novel·la El gratacel (2010), “Si no es pot fer broma amb Déu, que és l’invulnerable, doncs amb qui”; i, podem afegir-hi, si es pot fer broma amb Déu, o més ben dit amb el silenci de Déu, doncs amb què no?

En alguna entrevista, Màrius  Sampere anunciava que aquest seria el seu últim llibre, i en ell ho reitera: “Veig, ho veig, es fa fosc,/ potser un llibre més/  i tanco la barraca”. Tant si ho és com si no, restarà com un dels més importants i, encara que això és una mera suposició, més pensats i arrodonits, com si hagués volgut fer una recapitulacio´del que sempre ha estat la seva preocupació primordial: l’enfrontament de l’home contra els seus límits.

Manuel Castaño, Quadern d’ElPaís (06.10.16)

Sebastià Portell: “Som una societat i una generació abocades a la frivolitat” LlegirEnCasDIncendi (06.10.16)

Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca, 1992) va publicar el seu primer llibre amb dinou anys, l’obra de teatre La mort de na Margalida (Lleonard Muntaner Editor), versió dramàtica d’un cançó popular mallorquina. Dintre d’aquest gènere és també autor d’Un torrent que era la mar (Pont del Petroli), que presenta els monòlegs de quatre dones marcades tristament pels homes de les seves vides, i de L’endemà de Fedra (AdiA Edicions), text que vol anar més enllà del mite de Fedra. En narrativa és autor del conte CONY (Cal Oblidar Nova York), inclòs en el llibre La recerca del flamenc (LaBreu), i de Maracaibo (AdiA Edicions), recull de relats que l’exploren l’univers femení. Ha publicat el llibre d’entrevistes Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner Editor), dedicat a l’escriptora de Santanyí. El dia que va morir David Bowie (LaBreu) és la seva primera novel·la, protagonitzada per un jove homosexual entregat a les passions i als desitjos de manera temerària. Les seves accions el portaran per un camí d’autodestrucció fins que es veu en la sala d’espera d’un centre mèdic, esperant el resultat d’unes proves, mentre els errors del passat i la incertesa del futur el situen en el seu particular purgatori vital.

Aquesta és la teva primera novel·la, però no és pas una novel·la convencional.

Es tracta d’una novel·la tramposa, perquè és una novel·la fragmentària, collage. En cap moment l’he concebuda com un tot rodó, però sí com una unitat. M’agrada que sigui una unitat caòtica, per tant no tinc la sensació d’haver escrit una obra amb principi i final, sinó que he seguit un recorregut molt orgànic. En teatre i en contes havia fet monòlegs i aquesta novel·la no deixa de ser un monòleg amb petites interrupcions. D’altra banda, tant en el teatre com en els relats havia treballat formats breus i aquesta novel·la està feta de passatges breus. No tinc la sensació d’haver fet una cosa radicalment diferent del que havia fet abans, simplement rep un altre nom. Si hem de parlar de diferències és que els relats, per exemple, han de tenir certa independència entre ells, mentre que aquesta novel·la està concebuda com un tot.

Per què aquesta vegada has buscat aquest tot?

Quan escric un text i parlo de personatges, haig de poder mirar-los als ulls, els haig de poder conèixer i els haig de poder fer preguntes. I ells m’han de respondre i quan ho fan, sé quina forma em reclama la seva història. Aquesta vegada no podia ser un relat, que hauria estat massa breu, ni podia ser una obra de teatre, que hauria estat un text massa dramàtic i segurament superficial. Una novel·la fragmentària era perfecta per explicar aquesta vida caòtica del personatge.

Aquesta és la forma que té L’adolescent de sal, de Biel Mesquida, a qui dediques el llibre.

Exacte, em va fer veure que es podia explicar una història molt polièdrica, amb moltes cares i textures sense necessàriament formar part d’un mateix tapís, sinó més aviat d’una mena de patchwork.

Reconeixes altres referències a banda de la de Biel Mesquida?

Moltíssimes. A El dia que va morir David Bowie hi ha L’adolescent de sal de Biel Mesquida i Gelat de maduixa d’Antònia Vicens, a qui també dedico la novel·la i que crec que excel·leix en la tècnica del flux de consciència. Però aquesta novel·la no seria la que és sense Una dona meravellosa de Joan Jordi Miralles, que també explora molt el sentiment de culpa, hipersensibilitat i addicions; tampoc seria la que és sense Les relacions virtuoses de Marc Romera. I difícilment seria la que és sense la poesia i la música que consumeixo. Aquesta novel·la és totalment hipertextual, hi ha moltes referències, directes o indirectes.

I hi ha referències vitals també?

El personatge és una part de mi, de fet tots els personatges. És com si em posés davant d’un mirall, aquest es trenqués, i quedessin diversos fragments. Ara bé, és obvi que tot el que hi ha en la novel·la no és autobiogràfic. Però crec que allò que escrius t’ha de ser proper i que d’alguna manera ho coneguis. Potser que sigui senzillament alguna cosa que t’hagis imaginat d’una forma molt intensa, però t’ha d’haver caigut de prop. Podríem dir que aquesta novel·la no és cent per cent autobiogràfica en el sentit vital, perquè jo no he viscut tot el que hi surt, però és autobiogràfica perquè l’he haguda de viure de molt a prop, he hagut de sentir properes aquestes vivències per poder-les narrar.

T’has vist alguna vegada caminant per Barcelona sense rumb fix, intentant trobar-te a tu mateix, com fa el protagonista?

Sóc una persona hipersensible, així que la resposta és un sí rotund. Sóc molt aficionat a posar-me els auriculars i masturbar-me emocionalment una o dues vegades per setmana pels carrers de Barcelona, plorant com si em sentís dintre d’un videoclip. Potser que plori només per dins, és clar. M’agrada tenir moments d’esbravació emocional perquè és una bona via per tenir un diàleg amb tu mateix, encara que a vegades sembli una lluita o un càstig. També crec que escriure és una manera de trobar-se un mateix, de definir-se. Així que sí, estic una mica perdut. I això és necessari, en literatura.

I davant d’aquests sentiments, Barcelona és una ciutat que t’ho posa fàcil?

És complicat respondre això, perquè Barcelona m’ho dóna tot. És cert que les qüestions més difícils de la meva vida recent vénen de Barcelona, però també les millors. En aquesta novel·la m’he centrat en els aspectes més negatius de la vida del personatge i per això sembla que tant Barcelona com Mallorca siguin dos escenaris que només aporten perdició. Però a mi també em salva Barcelona, em dóna la vida, em permet tenir una activitat cultural que no podria tenir de cap manera si estigués al meu poble, Ses Salines, com a productor i com a consumidor. Aquí he pogut conèixer persones meravelloses que no hauria pogut conèixer i, en definitiva, aquesta ciutat em permet sentir-me part d’una cultura gran que va més enllà de límits autonòmics, cosa que costa més veure si vius a l’anomenada perifèria.

Recórrer al sexe és una manera fàcil d’escapar dels problemes emocionals?

Crec que no només al sexe. Quan estem malament en el pla sentimental recorrem a allò més animal, més bàsic, més poc sentimental. I aquí és quan entren en joc les addicions, el sexe o els desficis. En la novel·la la via d’escapament del protagonista és el sexe, però hi ha gent que s’aliena menjant massa o menjant massa poc, fent esport, comprant sense límits, no escoltant-se ell mateix, anul·lant la seva veu. Hi ha gent que s’ignora per tal de no patir, per tal de no ser sensible. Moltes vegades la gent més insensible ho és perquè ha patit molt i no vol tornar a fer-ho.

Podríem dir que aquesta novel·la és el relat d’una autodestrucció?

Sí, sobretot pensant en el títol. Crec que ha donat bastant de joc al lector. Té molt sentit que aparegui la paraula “morir” en el títol, perquè aquest és un llibre de morts. Hi moren il·lusions, hi moren projectes, hi moren expectatives que el personatge tenia per assolir un ideal moral, un ideal familiar, una felicitat per a ell i per als seus. És un llibre en què tot mor. I al final del llibre —això no és cap spoiler— el lector pot intuir que hi poden haver alguns renaixements, perquè s’ha sembrat un dubte. Però també hi poden haver més morts. El que pesa més en aquest relat és la pulsió de mort, de què s’ha arribat a un extrem tant sense sentit, que ha de començar a podar, a carregar-se elements.

La teva novel·la és, doncs, Eros acompanyant Tànatos.

Pulsió de sexe i pulsió de mort, sí. És a dir, el personatge està vivint una mort constant i per tal d’evitar-la, s’aferra a allò que li dóna la vida, que és el sexe: la vida intensa, la vida al límit. Paradoxalment, aquesta sortida li obre la porta a la destrucció, perquè practica sexe insegur, té una vida poc saludable i té unes relacions sentimentals nul·les o horroroses. Tot això el porta a estar pitjor, fugint de la mort torna a la mort.

No has tingut la sensació en cap moment de què potser estaves sent massa dur amb el personatge?

No, perquè crec que estic explicant una veritat. Volia obrir una finestra perquè la gent s’hi veiés reflectida o que miressin més enllà d’ells mateixos o senzillament que coneguessin una realitat que va més enllà del seu dia a dia. Aquesta novel·la és un gerundi: això està passant. Posiciona’t com vulguis, emociona’t, que et faci ràbia. Que t’exciti, si cal. Indigna’t perquè parla molt de sexe, perquè no segueix una estructura canònica, el que vulguis, però això està passant, és una veritat i aquí la tens.

Parles de sexe, drogues, malalties… Però el lector pot sentir-se reflectit en la novel·la si ha passat per qualsevol episodi d’autodestrucció independentment del motiu?

Crec que sí. El personatge té tics autodestructius i l’autodestrucció és universal, hi ha escorpins per tot el món. Una persona que té problemes amb el menjar, que és anorèxica, una persona que es veu malament, que se sent frustrada professionalment pot trobar traces d’ella mateixa aquí. Aquest no és l’objectiu final, perquè tant de bo ningú s’hagi de sentir identificat amb aquest personatge, però és possible que passi.

El primer títol de la novel·la era Walk of shame. Per què va acabar sent El dia que va morir David Bowie?

Amb Walk of shame no em sentia còmode, encara que des d’un punt de vista conceptual tenia sentit, perquè la novel·la és un caminar enrere, un fer balanç. Però tenia dubtes pel fet que el títol fos en anglès i que fos una expressió que potser no tothom coneix, a banda de que algú pogués pensar que era pedant. Amb LaBreu vam buscar diferents títols que al final no resultaven i el dia que va morir David Bowie, l’editora, Ester Andorrà, em va enviar un mail mig en broma dient-me que la novel·la es podia titular precisament El dia que va morir David Bowie i vaig tenir una epifania brutal.

Recorda a aquell títol de Terenci Moix, El dia que va morir Marilyn.

Sí, jo no havia llegit el llibre de Terenci Moix, encara que el tenia. Al principi m’ho vaig prendre com una broma i amb aquest to li vaig respondre. Però dos dies després, la novel·la es titulava així, perquè crec que l’univers d’aquesta novel·la és l’univers de David Bowie. I la seva mort és una mort conscient, una mica com la del personatge de la novel·la. El seu darrer disc, Blackstar, és el seu testament. Notes com cada nota d’aquell disc i cada matís de la producció estan pensats per avisar que s’està morint. I això és aquesta novel·la. Per tant, tenia tot el sentit del món titular la novel·la així.

Ara diuen que potser David Bowie va morir per un suïcidi assistit.

No en sabia res, però em sembla meravellós. Crec que escollir quan vols morir només ho poden fer les persones molt fortes. Jo no he tingut motius per pensar en el suïcidi, però sí que admiro aquells que han decidit quan havien de morir i com, i ho han fet. Un cas molt clar és el de Virginia Woolf, que un dia es va afartar de tot, es va omplir les butxaques de pedres i es va ficar al riu. Si Bowie ho ha fet, que no sé si ho ha fet, és un motiu més per admirar-lo.

Suposo que tots al llarg de la nostra vida ens omplim les butxaques de pedres. La diferència és si ens deixem caure al riu o no.

Segurament. Aquí és on hi ha la valentia. A vegades posar-se una pedra a la butxaca és una amenaça o una autoamenaça, és fer-te creure a tu mateix o a algú que ho pots fer per fer xantatge, però això és covard i trist, i aporta més patiment. Entrar en el riu és només per a persones valentes.

Existeix una literatura gai?

Sí, la sexualitat de l’escriptor o escriptora condiciona perquè vivim en una societat on la sexualitat és un aspecte important de nosaltres mateixos, ens defineix. Per tant, podem llegir literatura en clau de sexualitat. Pensa que la sexualitat és allò que connecta la part animal i la part emocional de l’ésser humà, i això és molt important perquè escriure és treballar amb la teva ànima i l’ànima també té pedres a les butxaques i això compta.

Quins són els teus referents, en aquest sentit?

M’interessa la llibertat sexual de Walt Whitman; la crítica una mica ressentida però molt lúcida d’Oscar Wilde contra la societat que el reprimia i que el va acabar jutjant; la sexualitat lliure però en part reprimida i en part culpable que retrata en les seves novel·les Virginia Woolf. Tot això es pot trobar en altres autors molt diferents com Biel Mesquida, Terenci Moix, Maria-Mercè Marçal, Lluís Maria Todó, García Lorca o Blai Bonet. Bonet era molt sensual, jugava sempre a dir sense dir. A vegades l’escriptura gai és diferent també en quant a forma.

Llavors, si el teu personatge fos heterosexual, la novel·la no funcionaria?

Difícilment. Crec que aquesta història li pot passar igualment a una persona heterosexual, però en aquest cas el protagonista està marcat pel fet que no acaba d’assumir la seva sexualitat perquè el seu entorn, sobretot el seu entorn familiar representat per la seva mare, no ho acceptaria. Ell ha estat educat en la idea de què l’homosexualitat és una perversió i la viu com a tal. Això té un pes important en la novel·la. Per tant, no crec que canviant les parelles sexuals del protagonista, la novel·la fos igual.

Per tant, si parlem d’alliberament sexual, també hem d’entendre alliberament emocional.

Aquesta és una lluita que relaciono amb l’homosexualitat perquè és com l’he viscuda jo. He assumit i practicat la meva sexualitat sense embuts i això m’ha fet tenir una personalitat més fluida i una relació també més fluida amb el món. Però crec que aquesta és una lluita de tothom, homosexuals, heterosexuals, bisexuals, asexuals, transsexuals… En un món hiperconnectat, frívol i banalitzat com el que vivim la lluita de les persones és tornar a connectar, poder comunicar-nos amb la gent de manera natural.

Llavors mai has viscut la teva sexualitat com una lluita?

No, ho he tingut molt fàcil. La meva sexualitat ha estat una festa. I m’agradaria que fos així per a moltes persones. La meva família i els meus amics m’ho van posar molt fàcil des del principi. Et diria que fins i tot em sap greu haver de contestar aquesta pregunta, crec que ja no ens l’hauríem de plantejar, però malauradament sé que per a molta gent no és així, que moltes persones passen per dificultats. En el meu cas, com et dic, la meva sexualitat ha estat una festa que m’ha aportat coses bones. Però igual que a un heterosexual li aporta coses bones, descobrir la seva sexualitat.

I en la festa de la teva sexualitat, quants convidats hi participen?

Haha, la convocatòria és oberta…

Fora bromes, en la teva vida has mantingut alguna lluita que t’hagi ajudat a crear el teu personatge?

En els darrers anys, gairebé des que vaig començar a escriure aquesta novel·la, he viscut una lluita constant per trobar l’amor. He tingut parelles en aquest temps, però… Mira, hi ha uns versos meravellosos de Maragall, d’El comte Arnau, en què el comte Arnau parla amb Adelaisa i li demana per què ja no l’estima. Ella li respon que un “got d’aigua, quan es trenca, ja no es pot tornar a omplir”. Això explica una mica la recerca que he fet aquests anys en l’amor: quan la base s’ha trencat, és difícil construir-hi res damunt. Això fa que et perdis, et genera inseguretats, fa que prenguis camins que no esperaves, i això sí que em fa identificar amb el personatge. La meva lluita en els darrers anys ha estat la lluita per l’amor.

No creus que la lluita per l’amor ha estat present en tota la teva obra?

Sí, tota la meva obra es pot llegir en clau d’amor i solitud. No crec que el contrari d’amor sigui odi, sinó solitud. L’únic que tenim les persones al món, a banda d’un cos, és temps, i voler dedicar temps a una altra persona és estimar-la. I si la deixes sola, deixes d’estimar-la. I parlo d’amor de moltes menes: amor de parella, amor d’amics, amor familiar… Amb aquesta clau és poden obrir moltes portes de la meva obra. Les dones de Maracaibo, per exemple, estimen però han estat abandonades al marge i t’expliquen per què es troben allà. Són històries molt diferents, però totes vénen d’allà mateix. La vida de les quatre dones d’Un torrent que era la mar es resumeixen en una frase del monòleg d’una d’aquestes dones, que diu: “els homes moren de silenci i les dones d’esperar, però jo no moriré d’esperar”. Tota la meva obra es pot llegir des d’aquesta recerca de l’amor. És cert que és un tema molt universal, però m’identifico més en com ho van viure autors com García Lorca o Tennessee Williams, que és un amor bàquic, carnavalesc, tot festa, encara que a vegades dramàtic.

Abans parlaves de la mare del protagonista, un personatge que no accepta la sexualitat del seu fill. El lector l’ha de condemnar?

El que faci el lector amb la mare no és problema meu. No vull conduir al lector cap a una actitud davant d’aquest personatge. Et puc dir com m’hi encararia jo com a lector. A mi em divertiria molt, aquesta dona, al principi, perquè és histriònica, però després el somriure se m’aniria esborrant perquè respon a un esquema més present en la nostra societat del que ens pensem. I després, segurament, la jutjaria i el meu judici seria negatiu. Què n’ha de pensar el lector? És complicat, perquè segurament alguns també jutjaran al protagonista.

Al llarg de la novel·la inclous fragments d’un llibre, La perfecta ama de casa. Això t’ajuda a reflectir l’abisme que hi ha entre el fill i la mare?

Sí, els fragments provenen d’un llibre que el personatge ha robat a la seva mare. Es tracta d’un manual franquista per a mestresses de casa. Amb això, volia representar l’herència de valors rebuda i evidenciar com aquesta herència avui no té cap sentit. Aquests fragments apareixen en contextos on es veu clarament la contradicció entre el model que li ha transmès la seva mare i el que ell viu.

Després dels riscos de la vida que porta el personatge, aquest s’enfronta a una possible malaltia venèria que no és el sida. Hauria canviat molt la novel·la si parléssim de la SIDA?

La SIDA hi apareix, però no n’és l’eix. Volia evitar seguir gratant en el binomi etern que diu que homosexualitat vol dir VIH. Tinc un respecte grandíssim per les persones que han estat infectades pel virus i que han desenvolupat la SIDA, però no és un bon resum del que és aquesta sexualitat. És com si en el segle XIX diguéssim que la sífilis era una malaltia d’heterosexuals. A banda d’això, ja s’ha escrit molt sobre el tema, com va fer Maria Antònia Olver amb Tallats de lluna, on m’encanta com tracta la història d’una parella infectada de VIH. També Antònia Vicens, amb Lluny del tren, és brillant per com explica el VIH des del punt de vista d’una parella heterosexual. Jo no hi volia tornar, a això. És cert que a Barcelona les infeccions de VIH han augmentat de forma alarmant i d’això se n’ha de parlar, però jo no sóc la persona adequada per fer-ho i l’ocasió no era aquest llibre. Vaig preferir parlar d’una altra infecció que encara que no se’n parli gaire, també ha experimentat una revifalla, precisament perquè ens hem centrat tant en el VIH que s’ha descuidat una mica les altres infeccions.

De totes maneres, en la teva novel·la no hi ha certesa de res, el personatge sospita de tot una mica.

Exacte, ell sospita de tot i sap que en el futur potser es farà més proves, però en el moment de la novel·la ell només se sent capaç d’enfrontar-se a una sola malaltia que no és la del VIH. Tard o d’hora s’haurà d’enfrontar a les seves pors, però. Això vol dir que després d’El dia que va morir David Bowie, potser hi haurà un El dia que va morir Prince i llavors no sabem on es trobarà el personatge.

Cal dir que aquesta no és només una novel·la sobre sexe…

No, no és només un llibre sobre sexe i aplicacions com Grindr. Qui el resumeixi així s’ha quedat només en una anècdota. És un llibre sobre una generació i sobre una mort col·lectiva en la que tots ens podem sentir identificats.

A què et refereixes amb “mort col·lectiva”?

Aquesta novel·la neix de la sensació que tinc de no només estar jo perdut en aquesta recerca de l’amor, sinó que tota una societat i tota una generació estan abocades a la frivolitat malentesa, a un món d’ironia, d’imatge, de mentidetes piadoses, d’autoenganys, de mentides permeses entre tots perquè ens fan sentir millor. Crec que és hora que comencem a encarar-nos a tot això, de veure que aquesta societat líquida i urgent s’està carregant els nostres sentiments i en alguns casos els nostres cossos. I llavors decidir què fer-ne.

Les aplicacions per trobar parella han fet que estem vivint un nou alliberament sexual?

Hi ha un canvi de forma. Diria que els sentiments i els impulsos sempre han estat els mateixos, però hem passat de la repressió sexual de la dictadura franquista a un alliberament molt progressiu, i ara vivim en una societat en la que és molt fàcil perdre’s perquè és difícil trobar un marc de referència, una norma. El personatge de la novel·la, per exemple, té una relació complicada amb la norma, perquè per sentir que la transgredeix aquesta primera ha d’existir, i avui dia no hi ha cap norma. I un signe d’això són les aplicacions de cites exprés.

Sí, l’absència de normes sembla ser la norma de les aplicacions de cites.

Hi ha un pròleg del professor Jordi Llovet a la reedició del llibre El bell país on els homes desitgen els homes, de Biel Mesquida, que diu que des de la primera edició del llibre, en els anys setanta, els homosexuals hem passat d’ocultar-nos a tenir cites exprés, cosa que suposa una pèrdua de joc. Ell és partidari del donjoanisme, de la seducció, del joc dialèctic i dels cossos, de com les persones es relacionen en altres àmbits abans de relacionar-se sexualment. Hi estic d’acord, però també crec que les aplicacions han portat altres coses bones, com la immediatesa que la gent reclama.

Després de publicar la teva obra de teatre La mort de na Margalida, en la resta de llibres sempre t’has posat en la pell d’una dona i amb El dia que va morir David Bowie t’has posat en la pell d’un home gai. Amb quin paper et sents més còmode?

Em sento més còmode en la pell d’una dona i no només en literatura, en la vida també. M’identifico més en allò que socialment s’associa a un comportament femení, perquè sóc una persona molt sensible, m’agrada fer comunitat, explicar les coses que em passen, saber dels altres… Són coses que no sempre encaixen en els patrons d’un home heterosexual. Passar de parlar de dones a parlar d’un home homosexual és una transició molt orgànica, perquè suposo que al viure ara d’una manera molt més natural la meva sexualitat, he necessitat un personatge que em sigui més proper.

En la propera novel·la et posaràs en la pell d’un home o d’una dona?

Vull treballar tots els punts de vista, de fet. Tinc una novel·la en ment on vull posar-me en la pell d’homes i dones homosexuals i en la d’homes i dones heterosexuals. Vull que hi hagi un tractament molt fluït de la sexualitat i que hi apareguin personatges de gènere confós, no delimitat, sexualitats que vagin canviant.

Això d’identificar-te més amb el món femení és herència de la teva infància, perquè estaves envoltat de dones?

Suposo que sí, jo vaig pujar en una comunitat de dones. He tingut pare i avis, és clar, i el meu avi Sebastià va ser qui em va introduir en el món de la literatura. Però la meva convivència immediata era amb dones i els meus referents eren dones. Fins que vaig fer els dotze anys estava en una classe on érem dos nois i divuit noies. En la meva família hi ha un model més aviat matriarcal. Les dones sempre han fet feina i han estat protagonistes en la presa de decisions familiars. Tot això jo ho he interioritzat.

Perquè un autor mallorquí tingui èxit ha d’instal·lar-se a Barcelona?

És complicat respondre-ho. Aquesta novel·la ha estat publicada a LaBreu perquè els editors i jo ens coneixíem. No sé què hauria passat si no haguéssim estat coneguts. Jo he seguit aquest camí de venir a Barcelona, però hi ha altres vies que també són vàlides. Blai Bonet, per exemple, és un dels grans genis de la literatura catalana i, tot i que va passar per Barcelona, no es va quedar aquí. Antònia Vicens va viure tres dies, literalment, a Barcelona, encara que és cert que és una autora que ha estat relativament oblidada pels grans mitjans i patums. Però el que compta és que Vicens ha fet una obra titànica, a l’altura dels universals, de Virginia Woolf. Vull dir que per a la creació, has de viure en el lloc que t’incomodi, que et plantegi preguntes. Per tenir èxit editorial i mediàtic és bo estar ben connectat i en una gran ciutat és més fàcil.

Precisament m’has dit dos autors, Blai Bonet i Antònia Vicens, que encara que tinguin una obra molt consolidada, han estat força oblidats. De Blai Bonet se’n parla ara perquè s’està recuperant la seva obra, però fa uns anys l’escenari era diferent.

Pensa que Antònia Vicens ha rebut molts premis: la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Cultura, el Sant Jordi, el Ciutat de Palma… Noo aspiro ni tan sols a tenir la meitat de reconeixement que ha tingut ella. Quant a Blai Bonet, mai ha deixat de ser important entre els escriptors, però tens raó quan dius que ara que s’ha reeditat la seva obra, se’n parla més. I és cert que l’abisme que hi ha entre ells i els autors mallorquins que viuen o han viscut a Barcelona és important, sobretot si són mediàtics. Però aquí entren coses que van més enllà de la literatura. A vegades ens fan passar bou per bèstia grossa.

A què et refereixes?

Per exemple, si l’autor és mediàtic, ens poden fer passar per literatura una cosa que no ho és. Allò que ha escrit —o més aviar signat— una persona pot vendre molt, però a vegades es ven perquè el seu autor té un programa de ràdio, fa una col·laboració a la tele o té una columna. Això passa amb autors catalans, mallorquins, valencians… Està clar que una via que tenen els autors que vénen de la perifèria per fer-se coneguts és tirar per l’eix mediàtic, però això no fa millor la seva obra. Sovint, de fet, passa el contrari…

Seguim amb Antònia Vicens, una autora que has tractat molt. Què t’ha aportat des del punt de vista humà i literari?

Literàriament i humana sóc un altre. Literàriament, n’Antònia m’ha ensenyat moltíssim però mai m’ha conduit per cap camí, m’ha transmès la literatura com el meu espai de llibertat i la premissa de ser fidel només a la meva veu. Ella m’esperona perquè segueixi la meva veu. I això és un regal increïble, perquè molts escriptors poden tendir a pensar que la bona literatura és la que ells fan i volen que els demés facin el mateix. I això ho podem aplicar a la vida, perquè en la vida mai has de voler ser com un altre, has de fer el teu propi camí i dintre del teu camí has de mirar de ser el millor, estimar el que fas.

Recentment has publicat el llibre d’entrevistes Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors. Fent-lo has conegut coses que no sabies d’ella?

Es pot dir que sí, però van ser bàsicament anècdotes i detalls vitals, coses que ajuden a definir-la com a persona i com a creadora, però no vaig trobar cap sorpresa que em grinyolés respecte a les expectatives que tenia. La concebia com la persona que em trobava darrera de les seves novel·les; és a dir, una persona molt forta, amagada en aquella fragilitat que té quan es relaciona amb la gent. Ella és tenaç, tossuda i molt coherent i això és el que m’he trobat fent el llibre.

Encara que ja has publicat sis llibres, aquesta novel·la marca un punt d’inflexió en la teva trajectòria. És un bon moment per pensar quin tipus d’escriptor vols ser en el futur?

Em pregunto quin escriptor vull ser en la següent pàgina que vull escriure. Una carrera es fa passa a passa. Si avui fos l’escriptor que volia ser fa cinc anys, no em sentiria gaire còmode. Tots tenim dret a canviar de rumb, a fer modificacions. M’agradaria ser un autor que sempre hagi escrit el que sempre ha volgut, això sí.

La literatura catalana és sensible a les noves veus o als autors joves?

Sí, però tenint en compte que si parlem de literatura catalana, hem de parlar del sector editorial, i si parlem del sector editorial no ens podem quedar només en els grans segells. Hi ha petites i mitjanes editorials que fan una feina brutal per descobrir noms, són aquestes les que piquen pedra i publiquen autors que moltes vegades després es queden els grans grups. Hi ha editorials que excel·leixen en aquesta tasca, com LaBreu, AdiA Edicions o Club Editor, que més que publicar autors novells, busquen autors ignorats.

Has escrit narrativa i teatre però et falta la poesia, un gènere que llegeixes molt. No t’atreviries a escriure’n?

No, precisament perquè n’he llegit molta. La tinc molt interioritzada, és el gènere que m’agrada més i crec que no hi ha res millor i pitjor que un poema. Un bon poema pot salvar una vida, pot salvar un dia, pot salvar una persona. Però quan un poema és dolent és un fracàs enorme. I jo tinc molta por al fracàs. Crec que una peça narrativa o teatral és més fàcil de perdonar si és mediocre, però no un poema. La poesia és literatura amb unes regles de joc radicals.

Quin poeta t’ha salvat més dies?

Antònia Vicens i Blai Bonet, per motius molt similars, perquè he trobat filosofia de vida dintre de les seves poesies. Bonet, per exemple, s’encara a tot: a les institucions, a allò que s’espera d’ell, al que ell vol de si mateix, a la religió, als que critiquen la religió… Se’n fot de tot i de tothom. Per la seva banda, els tres poemaris que ha publicat Antònia Vicens són autèntics tractats de mística, de com relacionar-se amb allò material, de com relacionar-se amb l’ànima i amb allò que no sabem si està en el terreny del material o de l’anima. La seva poesia és un pou sense fons, hi pots trobar de tot.

entrevista i fotografia de Manel Haro a Llegir en cas d’incendi (06.10.16)

Montse Serra entrevista a Sebastià Portell a Vilaweb en ocasió de la seva primera novel·la EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE (03.10.16)

L’escriptor Sebastià Portell (©Ester Roig).

L’escriptor Sebastià Portell fa cara de bon nen, però enganya. Nascut a les Salines (Mallorca) el 1992, és un dels joves escriptors catalans de l’última generació que es fa llegir, que fa parlar, que no deixa indiferent. Acaba de publicar la primera novel·la, El dia que va morir David Bowie. Un altre escriptor jove, Albert Forns, la defineix així: ‘És la novel·la gai més explícita de la literatura catalana. Tot llisca pel talent i la barra d’aquest narrador llibertí, provocador irreverent.’ Portell escriu allò que calla i allò que amaga darrere un somriure afable, que és pura tensió.

Tot i ser la primera novel·la, El dia que va morir David Bowie no és pas la seva primera obra: va començar com a dramaturg publicant a Lleonard Muntaner i a l’entrevista ens explica per què. També ha escrit el llibre de relats curts Maracaibo (AdiA editorial) i ha fet un trio literari a l’obra La recerca del flamenc (LaBreu), on hi ha un conte seu que n’acompanya dos més: un de Joan Todó i un de Jaume C. Pons Alorda.

Preocupat de fa temps per la sexualitat i el gènere en la literatura, s’acaba de matricular en el màster en construcció i representació d’identitats culturals de la UB. També en parlem. Perquè aquesta entrevista llarga, que llisca com la seva literatura, vol ajudar a presentar aquesta nova veu, amb uns referents literaris molts clars (defensa que en literatura això que tenim avui neix de la generació dels setanta) i una projecció de futur.

El dia que va morir David Bowie és la història d’un jove gai mallorquí instal·lat en un pis d’estudiants a Barcelona, que viu una vida promíscua, desfrenada, amb una incapacitat total d’estimar, carregat dels prejudicis d’una mare catòlica i beata, contra els quals també es rebel·la, amb els records bonics d’infantesa d’un pare que va desaparèixer massa aviat. Però en aquest viure sense fre, el jove un dia s’ha d’aturar. A la sala d’espera d’una clínica privada, esperant a fer-se la prova de la sífilis, aquest personatge és pensament.

—La primera associació que ve al cap d’El dia que va morir David Bowie és el títol de la novel·la de Terenci Moix, El dia que va morir Marilyn. Hi ha cap vinculació conscient amb aquesta novel·la?
—El títol d’aquesta novel·la té una història una mica llarga. La vaig començar el 2014, un cop acabat Maracaibo, el meu primer llibre de contes. Llavors la novel·la tenia un altre títol, que era en anglès. No n’estava gaire convençut perquè em semblava una mica pedant i complicat. Es deia Walk of Shame, una contraposició aWalk of Fame (del passeig de les estrelles de Hollywood). Ester Andorrà, l’editora de Labreu, sabia que tenia aquest títol (la novel·la era per a Labreu, ja ho havíem acordat), i sabia que a mi no m’acabava de convèncer. I anàvem a la recerca d’un altre títol. Llavors va morir Bowie i de broma l’Ester em va proposar que el títol fosEl dia que va morir David Bowie. I jo vaig veure que l’univers de la novel·la no era cap més sinó el de Bowie. I al cap i a la fi, aquest també és un llibre de moltes morts petites: la mort d’un personatge, la mort de moltes il·lusions, molts esquemes arran de la manera com ha estat educat i que no arribarà a satisfer mai… Per tant, vaig pensar que era el títol perfecte. Com un vestit fet a mida.

—Era un handicap que fes el joc amb El dia que va morir Marilyn?
—És obvi que ressona a El dia que va morir Marilyn de Terenci Moix. S’ha de dir que la novel·la de Terenci Moix no la vaig llegir fins que el meu llibre ja era en un procés de correcció molt avançat. No és un homenatge directe ni volgut, però sí que hi té similituds: és el retrat d’una Barcelona i, a més, d’una Barcelona bandarra, i el focus d’El dia que va morir David Bowie és el punt de vista d’un personatge gai, mentre que en El dia que va morir Marilyn n’hi ha uns quants, de gais, i el tema de l’homosexualitat hi té molt de pes. Però no n’era cap homenatge directe.

—Hi ha més similituds. Per exemple, tots dos autors volteu la vintena, quan escriviu la novel·la, tot i que per a Terenci Moix no era la primera novel·la, com és el vostres cas. I encara una altra cosa curiosa: dediqueu la novel·la a dos autors que són de la mateixa generació que Terenci Moix, la generació del setanta: Biel Mesquida i Antònia Vicens.
—Tot ve d’allà. La literatura, com tantes altres coses, segueix tendències pendulars. De classicismes molt forts i de gent a qui no agrada recitar en públic, que vol fer coses molt serioses i semblar molt seriosa, passem a l’altra banda del pèndol, que és l’avantguarda pura, l’experimentació, l’atreviment. Jo crec que en aquesta primera dècada del segle XXI ens trobem a la banda de l’avantguarda. Certament, en la postmodernitat hi ha de tot i tot conviu amb tot, però allò que més hi destacaria és l’avantguarda. I aquesta avantguarda és hereva de la generació del setanta. Tant al Principat com a les Balears. En el meu cas, he dedicat el llibre a dues obres d’autors mallorquins, perquè m’han colpit a mi, però hi ha molt de material dels mateixos anys que va pel mateix camí. Estem en constant revival.

—És interessant que poseu de costat Biel Mesquida i Antònia Vicens, dos autors que diria que no s’havien posat de costat fins ara. Això construeix un relat nou.
—Té molt sentit. Tant en Biel com n’Antònia són dues persones que han viscut i han escrit en llibertat sempre. Han fet i escrit allò que els ha donat la gana. I això es nota en els seus texts. Ho han manifestat de maneres molt diferents, però hi trobes un grau d’alliberament (no es deuen a ningú) que no trobes en altres autors. L’adolescent de sal de Biel Mesquida és un llibre que formalment no podria ser més lliure, és un concepte de llibertat; i Gelat de maduixa d’Antònia Vicens és el mateix pel que fa a l’estil: un estil ple de parèntesis, amb un ús molt lliure de la puntuació: pràcticament no hi ha punts i a part, són monòlegs molt llargs, amb veus que s’entrunyellen i que no arribes a saber que ha canviat de veu fins que no has llegit tres pàgines de la veu nova… I és cert que en Biel i n’Antònia no han estat llegits junts gaires vegades i potser fins i tot se n’han fet lectures contraposades, però jo crec que la llibertat de l’escriptura la comparteixen.

—Fa un moment dèieu que la vostra generació cau en la banda de l’avantguarda, del risc. Com es reflecteix en la vostra novel·la?
—Jo no sé si sóc ningú per a dir si el meu llibre és avantguarda o no ho és, però sí que tenia la intenció de trencar coses. Em sap molt de greu, fins i tot m’ofèn, aquella gent que vol trencar sense saber què trenca. Passa molt sovint. Quan no saps què trenques potser ho trenques pel costat que no toca. S’ha de saber trencar bé. En tot moment volia tenir clar d’on venia. Per això totes dues dedicatòries hi són i pesen molt i volia que hi pesessin i que la gent s’hi fixés, que no semblés que la meva novel·la surt del no-res. Això que jo he fet no és nou, és pendular. Ja ho va postular Roland Barthes als anys setanta, fa quaranta anys. No he inventat la sopa d’all, però reivindico la sopa d’all que es feia fa uns quants anys i que ara s’ha oblidat.

—Però des d’una posició nova.
—Des de la meva subjectivitat. És el que jo he conegut i el que he pogut inventar a partir del que he conegut. Això és el que dóna sentit al procés pendular de la literatura: es van entreteixint tradicions.

—I aquesta voluntat d’avantguarda com la materialitzeu?
—Amb aquesta estructura collage, fragmentària, que combina textos meus i d’altri, gèneres diferents (narrativa, textos tècnics, textos enciclopèdics, textos bíblics, textos teatrals…). També hi ha molta música. Volia que aquest text fos el retrat d’un personatge a partir d’un cúmul de moltes coses. M’interessava veure una persona des de molts punts de vista i formes diferents. A banda l’estructura, també vaig voler que l’estil fos trencador. És una novel·la que segurament no seria acceptada dins els manuals de les escoles d’escriptura, ara que s’han posat tan de moda. Perquè és un festival d’adjectius, hi ha un munt d’adverbis acabats en ‘-ment’, hi ha moltíssimes repeticions… És volgut, perquè el personatge pensa així i és un obsessiu i quan se centra en un detall hi va, hi va, hi va fins que el fixa i després l’abandona. És un text que difícilment seria canònic si el llegíssim des d’un punt de vista de manual.

—Aquesta novel·la demostra la gran facilitat i riquesa que teniu a l’hora de presentar situacions i descriure-les. Feu viure el lector amb facilitat i brillantor allò que voleu explicar. Aquesta gran facilitat, salvant totes les distàncies, m’ha fet pensar en algun moment en Josep Pla.
—No l’he llegit mai.

—És que no l’imiteu, és qüestió de facilitat i riquesa en la descripció. En la novel·la es destaca també la depuració de la llengua. En una entrevista dèieu que la gent de la vostra generació trobaria que el protagonista parlava com ells. Però això no és ben bé així.
—Certament hi ha enginyeria. És una cosa que he fet des que he començat a escriure, però ningú no se n’havia adonat. En general tothom es queda amb la naturalitat del llenguatge, sovint es parla de l’oralitat dels meus textos, que tot és quotidià i directe, però en té poc, d’això. En aquest llibre és cert que hi ha alguns diàlegs en castellà. Volia que hi fossin per a denunciar una situació de diglòssia en la nostra societat. Però, a banda d’això, quan un personatge parla català, parla català. I si és jove, parla català com un jove i no necessita acudir a altres llengües per tenir una llengua vigorosa, viva i exuberant i no semblar un personatge de novel·la. És una cosa que em preocupa molt. Jo vull que, quan una persona d’aquí a cent anys llegeixi aquesta novel·la, pugui pensar que vivíem en una societat on els joves catalans tenien la possibilitat de dir-ho tot en la seva llengua, de manera natural. Això passa amb altres autors que em semblen fantàstics: Blai Bonet per exemple.

—Tot i que hi ha un munt de coits en la novel·la, només feu servir la paraula ‘follar’. Ni ‘fer l’amor’ ni ‘cardar’, per dir-ne dues.
—Cardar no forma part del meu parlar per a res. Em sona molt gironí. Si el personatge cardés amb un gironí, cardaria, però en aquest cas no. És una paraula que ara no la puc fer meva. Potser un dia sí que la utilitzaré, si escric una història de sexe al call jueu de Girona.

—L’altra cara de la novel·la és que hi ha un moment que sembla que es converteixi en un catàleg de maneres de cardar. I teniu la sensació que es va a la deriva i es perden els grans temes que la novel·la toca, i fa la sensació que hi ha ganes de provocar o impressionar. Com de dir: jo ho puc dir tot i què passa.
—No és volguda la idea de generar un catàleg, però sí que m’interessava aquesta reiteració constant, no per cap mena d’exhibicionisme literari, sinó perquè explicant-ho tantes vegades passa a no significar res. I, per què no?, per generar un rebuig si l’ha de generar.

—Assumíeu la possibilitat de deriva?
—És que aquesta novel·la és una deriva. Per explicar la deriva del personatge, el text ha d’anar a la deriva una mica també. Perquè si no no hi hauria fidelitat entre la forma i el contingut. La vida d’aquest personatge és promíscua, la forma d’aquesta novel·la també ho és. Textos de tota procedència barrejats, a vegades amb sentit, a vegades sense. Per tant, si el personatge s’ha perdut, el lector en algun moment també ha d’anar perdut. No em fa por, això.

—Què us fa por?
—Què em feia por amb aquesta novel·la? Potser precisament que no sonés natural, que no fos llegida com un text natural. Perquè és cert que és un món que jo conec, però hi ha moltes coses sobre les quals he fet recerca per a poder-les descriure. I tampoc no és un món que domini moltíssim. Per exemple, a mi no m’agrada gaire sortir. Jo no vaig mai a discoteques. I tenia por que hi hagués tòpics, que hi hagués persones que se sentissin ofeses, caricaturitzades. No sé si he fet caricatures. I no sé si ningú s’ho prendria com a tal. Fins ara no he trobat ningú que s’hagi sentit ofès, però sí que ha incomodat persones. N’hi ha algunes que m’han comentat que durant la lectura s’ho havien passat bé, però que quan han acabat el llibre s’han començat a sentir malament.

—Com és això?
—Potser és gent que s’ha trobat amb records o vivències o amb allò que no han fet. A vegades penso que he escrit un munt de coses per no acabar fent-les.

—Hi ha una frase a la solapa, al final del vostre petit currículum, que m’ha cridat l’atenció i lliga amb això que dieu: ‘Somriu molt, escriu el que calla.’
—Sóc una persona molt insegura i això fa que la meva resposta natural a moltes situacions sigui un somriure. M’han dit que és un somriure plàcid i que dóna tranquil·litat. Però, en realitat, quan somric és quan estic més tens, més a la defensiva. Per això quan escric no somric i escric tot allò que no m’he atrevit a dir. Fins ara, tot allò que havia escrit abans de publicar-ho ho havia deixat llegir al meu pare i a la meva mare, en qui tinc molta confiança. Però aquesta novel·la no la van llegir fins que no va sortir. I potser són coses que els volia dir i que no m’havia atrevit a dir-los en l’àmbit privat. Ha hagut de sortir en públic perquè ho llegissin. No és cap mena de confessió, però és tot allò que jo no m’atrevia a dir. Per tant, la literatura em salva de somriure sempre.

—En quina família vau néixer?
—En una família en què no hauria pogut tenir més llibertat. Vaig tenir un avi que em va fer entrar en el món de la literatura. Era mestre d’escola i sempre em comprava llibres. Quan n’acabava un ja en tenia un altre per llegir, perquè els hi demanava jo. I la seva herència és el millor que podré tenir de ningú, ni que sigui el vidu d’un multimilionari, perquè em va dir: ‘He parlat amb ton pare i ta mare i no vull que mai et falti un llibre.’ És el millor llegat que pots deixar a ningú. I per part del meu pare i la meva mare, he tingut total llibertat en tot allò que he fet en aquesta vida. En el millor sentit de la paraula i en el pitjor. No m’han castigat mai. I he triomfat sol i també m’he equivocat sol.

—Aquesta educació sense límits com l’heu païda?
—Me n’ha fet posar a mi, de límits. Òbviament, els meus pares m’han transmès valors i m’han mostrat una manera de veure la vida. Dins aquests valors tu ja pots intuir uns límits. I penso que en la vida, com en la literatura, l’autocensura sempre és més forta que la censura. Llibres que van sortir als anys setanta eren més valents que coses que s’escriuen avui. Als setanta encara tot era prohibit i tot era una temptació per a saltar-ho. Sóc una persona que m’he autocensurat, tot i que em sembla que me’n vaig alliberant, d’això.

—Excepte en l’escriptura, suposo.
—La literatura és el lloc on no hi ha cap censura i on ningú es pot ficar. Aspiro a agradar a la gent, d’edats i procedències diverses, de recorreguts vitals diversos, però si no és així ja està bé també, perquè és el que jo he escrit i he necessitat dir.

—Tornem al dir: en algun lloc heu explicat que feu servir la música per provocar-vos emocions concretes i poder-les escriure. Feu servir les emocions com si fóssiu un actor, més que no un escriptor.
—Potser perquè no sé sortir gaire de mi mateix. Però en la majoria dels meus autors preferits hi ha molta música. En les obres d’Antònia Vicens és molt complicat de no trobar-hi cançons. En Biel Mesquida diria que també. Blai Bonet, igual.

—I teniu més recursos per a provocar-vos les emocions a l’hora de construir el relat?
—No sóc de fer experiments quan escric, encara que soni estrany presentant aquesta novel·la. Quan escric una cosa és perquè m’ha de sortir. Una cançó em pot ajudar a arribar-hi per escriure-la. Però no em poso trucs ni instruccions per a explorar una nova veu. De fet això em fa força al·lèrgia i dubto que el resultat sigui de qualitat. Per a escriure, música i prou.

—Vau iniciar-vos en la literatura amb la dramatúrgia. Com va anar?
—Va ser un procés orgànic, natural. Jo escric des que en sé. Potser perquè necessitava la cohesió del grup, vaig començar escrivint teatre. Teníem set anys, érem una classe de vint alumnes, divuit dels quals eren nines i dos érem nins. Jo escrivia per a les meves dives de classe [riu]. Ja era una manera de jugar i d’implicar més gent amb les paraules. I això va anar evolucionant fins que vaig escriure la primera obra de teatre amb cara i ulls. La primera que es va representar. I a partir d’aquí hi va haver més factors externs que interns que varen fer que m’acabés dedicant a l’escriptura. A mi m’agrada compartir les meves obres i celebrar-les. La literatura és un fet molt social. Durant anys ens han fet creure que per fer literatura s’ha d’estar sol, gairebé amagat, com si t’haguessis d’avergonyir d’alguna cosa. Però jo crec que no. Parlar de llibres és fantàstic, compartir lectures, coincidir i discernir.

—Dieu que heu tingut la sort d’estar envoltat de dones des de petit i que això us ha influït moltíssim. Això em fa pensar en el conte ‘Cony, cal oblidar Nova York’, dins del llibre La recerca del flamenc (Labreu, 2015), on la veu narradora protagonista és un cony. Trobo que és un conte feminista.
—Hi ha hagut gent que se l’ha llegit i l’ha trobat masclista, perquè parla del cony com a buit i no com a part del cos i com a pell i com a geografia. Però és que justament jo vull reivindicar el buit com a cosa necessària. Vivim en un món ple de soroll, un món en què no pots estar tot sol. I hem de parar, estar en silenci. I aquest és el missatge d’aquest conte. Estar dins el buit i que la persona ressoni.

—És un conte que també parla de la dependència emocional.
—Vivim en un món on la dependència és el plat de cada dia. Pensem que la meva generació ha superat el masclisme, però estem infectats de micromasclismes. I amb les noves tecnologies no hi havia hagut mai tant de control. Que una dona es pugui vestir ensenyant pit i cuixa i que això pugui semblar un alliberament sexual em fa sentir vergonya. Alliberament sexual és vestir com vulguis. I alliberament sexual no és que una dona grassa digui ‘tinc un cos meravellós’, sinó que tothom s’agradi. Per tant, crec que hem canviat de formes però la base de la nostra societat és totalment masclista. I m’agrada posar-me en situacions incòmodes dient que un cony és un buit i que una feminista radical s’estiri els cabells. Perquè ho vull replantejar.

—Des de quan us interessa el tema del gènere i la sexualitat?
—Des de sempre, però de formes molt diverses. De petit sense adonar-me’n només m’interessaven les converses que podia tenir amb dones. Perquè les dones parlaven d’allò que a mi em semblava que era la vida. Els homes sovint es movien per subterfugis. Parlo d’homes de poble i de generacions molt passades. I em trobava amb dones que parlaven de malalties, que parlaven de relacions personals d’uns i altres, d’elles mateixes, de com estaven. I realment avui encara costa de trobar un home que expliqui sense embuts com se sent. No té el mateix valor veure un home plorar que veure-hi una dona. Jaume Vidal Alcover sempre demanava opinió a les seves amigues dones quan tenia un dubte amb una paraula per traduir, perquè deia que les dones, en tant que no se’ls ha prohibit de sentir i d’expressar-se amb fluïdesa, són posseïdores del llenguatge. I jo hi crec, en això. I per això m’han interessat molt els mons interns de les dones, més que els dels homes. Potser un dia es capgirarà la truita i m’interessarà molt per què els homes s’amaguen, per què callen, què és el que no diuen. És que potser El dia que va morir David Bowie va per aquí. El protagonista és un jove hipersensible a qui no han ensenyat a canalitzar sentiments i voluntats. I no arriba a tenir amb ningú una conversa de com se sent.

—Un dubte: en la novel·la, amb un protagonista tan promiscu, que es posa en risc constantment, no apareix el VIH, com si no existís. En el context d’avui seria lògic que aparegués. És volgut, que no aparegui?
—Completament. No volia que fos una novel·la sobre sida i homosexualitat. Cert que les dades sobre el VIH avui són exasperants. Crec que un 8% d’homes gais de Barcelona estan infectats i molts no ho saben. Però no volia que la novel·la fos sobre sida i homosexualitat. Se n’ha parlat molt, són moltes persones que pateixen l’estigma d’unir la sexualitat amb aquest virus. Òbviament, la gent que està infectada també pateix aquest estigma. I és cert que el personatge està exposat a tot el catàleg d’infeccions i dolències que hi pugui haver, però en els pocs moments que la novel·la s’hi refereix, volia que quedés clar que ell aquell dia es fa una prova de la sífilis. Perquè només té cos per a fer-se aquesta.

—Tanmateix, no citar el VIH és com amagar-lo.
—Això té a veure també amb la personalitat del personatge: si no s’hi pot enfrontar no hi pensa. La novel·la és el que pensa aquest personatge, no la realitat, no el que passa.

—Per encarar el final de l’entrevista, voldria saber com veieu el món de l’edició a les Illes Balears avui, tenint com teniu relació directa amb tots els editors importants. Després de la caiguda de Moll, ha emergit el lideratge de Lleonard Muntaner, la petita i selecta AdiA i la completa el Gall Editor. En quin moment es troba l’edició a les Illes Balears?
—Contràriament a allò que pugui semblar, l’edició a les Illes Balears es troba en un moment molt bo. L’edició és un negoci i l’editorial Moll, malgrat haver publicat la meitat de llibres que jo trobo que són necessaris al món, si no funcionava, devia haver de tancar. Les editorials són empreses i que siguin autosuficients és important, no només per a la seva economia, també per a la cultura. I en l’aspiració de fer un camp literari gran i compartit Lleonard Muntaner hi té un paper important. Els darrers cinc anys han començat a definir una línia literària molt bona. AdiA editors fa una feina brutal de descoberta d’autors i de recuperacions i reivindicació d’altres. I la tercera editorial que m’interessa molt és el Gall Editor, que és ultralocal i alhora universal. Publica autors illencs que potser no aspiren a ser llegits fora de l’illa, però alhora publica una literatura universal increïble. Són els tres pols principals, tenen línies definides i no s’encavalquen. Som en un molt bon moment.

Montse Serra, Vilaweb (03.10.16)

notícia del guanyador del primer Premi Francesc Garriga de poesia: Guillem Gavaldà amb FAM BRUTA

El jove Guillem Gavaldà, guanyador del Premi Francesc Garriga | Esteve Plantada

presentació de LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE d’Anaïs Nin  amb Teresa Florit, el traductor Ferran Ràfols i l’editora Ester Andorrà a Liberisliber Besalú (02.10.16)

entrega del Premi Francesc Garriga 2016 a Guillem Gavaldà a Liberisliber Besalú (01.10.16)

club de lectura de LA PLENITUD DE LA SRTA BRODIE de Muriel Spark a L’altell (30.09.16)

de la festa presentació de la novel·la EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell a la Llibreria Calders amb la lectura de fragmets d’Odile Arqué, Míriam Cano i MªAntònia Massanet, l’actuació de Pentina’t Lula i un karaoke Bowie de públic, autor, llibretera i editors… (27.09.16)

LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE, d’Anaïs Nin

Títol_ La seducció del Minotaure
Autora_ Anaïs Nin

Traducció_ Ferran Ràfols Gesa

Col·lecció_ La intrusa, 18
Pàgs_ 170
PVP_ 17 €
ISBN_ 978-84-945249-5-0

Anaïs Nin, nascuda a Neuilly-sur-Seine el 1903, de ben petita inicià una itinerància vital que la va dur de Barcelona a Cuba, Nova York, París i Mèxic —procés que li provocà un desarrelament geogràfic i lingüístic. Va fer amistat amb Antonin Artaud i l’escriptor-amant Henry Miller, que va esperonar-la en les fases inicials de la seva escriptura. Les novel·les Una espia a la casa de l’amor (LaBreu, 2011) i La seducció del Minotaure (LaBreu, 2016) van ser publicades entre 1940 i 1960 als Estats Units. Amb la publicació dels seus dietaris a la dècada dels seixanta li van arribar el reconeixement literari i la fama. Morí el 1977 a Los Angeles. Amb una gran habilitat per escollir el detall, Nin ens endinsa en atmosferes de somni mesclades amb incisives observacions sobre l’experiència humana, ja sigui explorant el patiment, els rastres de la memòria o els despertars de la consciència artística. Amb un estil d’escriptura laberíntica, Nin destil·la històries obscures i en fa un ritual d’introspecció bell i poètic.

La Lillian és una cantant de jazz que viatja a l’exòtica illa de Golconda, contractada per actuar en un hotel durant tres mesos tropicals. Fuig del seu passat i vol emprendre nous camins, trobar un nou compàs per escapar d’ella mateixa. L’esplendorosa natura i les persones que hi troba desperten el desig d’evasió i la necessitat, fins i tot física, d’absorbir la vida amb tots els sentits. A través de panoràmiques personalíssimes i la fluïdesa dels seus pensaments, intuïm un passat que condiciona la seva manera de mirar, pensar i actuar. I és que la Lillian, com Anaïs Nin, no és una dona gens convencional, sinó rica en matisos, seductora i seduïda. En tot moment està oberta a noves experiències que l’ajudin, tot i no cercar-ho, a conèixer-se millor ella mateixa, els seus propis límits i els seus anhels.
Temes tant universals com l’amor, l’amistat profunda, i sobretot la recerca de la felicitat tractats calidoscòpicament. Ens capbussem en el cor d’un mite, el de la Lillian/Nin, que segueix el principi segons el qual “no veiem les coses com són, sinó tal i com som nosaltres mateixos”.

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell a Cal Llibreter (06.10.16)

dijous 6 d’octubre festa presentació de la novel·la

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell

amb l’autor i l’editora Ester Andorrà

serà a Cal Llibreter (c/bonavista, 81 Sant Just Desvern)

actes de LaBreu a la Fira LiberisLiber 2016, Besalú 1 i 2 d’octubre

Nit Muriel Spark a la Llibreria L’Altell de Banyoles (30.09.16)

divendres 30 de setembre, a la Llibreria L’Altell de Banyoles

NIT MURIEL SPARK, LA PLENITUD DE LA SRTA.BRODIE

amb Ferran Ràfols, traductor i Ester Andorrà, editora de La Breu

serà a les 20.00 h,  a la Llibreria L’Altell (carrer de la Canal, 2, Banyoles)

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell al TimeOut (21.09.16)

crònica de l’entrega del Premi Lletra d’Or 2016 a Màrius Sampere, NacióDigital (21.09.16)

«Jo visc en la poesia»
La inspiració, el fet d’escriure, el caos i l’estímul per continuar, explicats pel poeta

L’autor ha estat guardonat amb el premi Lletra d’Or 2016 per “L’esfera insomne”
Algú pregunta “I ara, què?” a Màrius Sampere en el transcurs del dinar on es feia públic el Premi Lletra d’Or 2016, un dels més preuats de la literatura catalana. El poeta responia, immediatament: “Ara menjo poma”. Imponent, removent certeses amb el xoc implacable de la realitat. Sampere és així: un autor que impacta en les distàncies curtes, que fa que el més obvi pugui ser el més transcendent. Entre confidències, plats exquisits i admiració, el poeta parla d’ell i de la seva poesia, mentre degusta el premi rebut per L’esfera insomne (LaBreu edicions), un llibre rodó que mostra el punt àlgid d’una obra sense discussió possible.

La inspiració
“La inspiració és una cosa molt relativa. Quan escrivim, tractem de fer una interpretació de la realitat a través de la nostra sensibilitat, de manera que aquesta relació del poeta amb la poesia és constant. És el resultat d’existir, de sentir, de pensar. Tot allò que faig és poètic, encara que sigui una bestiesa. Perquè jo visc en la poesia. I no ho dic com una pretensió: crec que tota persona està en la situació de ser persona i d’interpretar la realitat i la veritat en ella mateix.”

El fet d’escriure
“Contínuament estic escrivint. Recordo que quan era un nen ja escrivia sense parar, perquè teníem un jardí a casa. El primer poema que vaig fer va ser perquè tenia un roser amb unes roses blanques. I vaig escriure A una rosa blanca. Encara recordo què em va dir l’avi –que va ser qui em va introduir més en la poesia–: «Màrius, no siguis poeta, que no guanyaràs ni una pesseta!». A ell no li agradava la cosa de la poesia en català, això era cosa de la meva mare i del meu pare. A l’avi Màrius, de qui he heretat el nom, li agradava la poesia en castellà i el seu preferit era José de Espronceda. Davant d’aquest estímul, fins i tot el vol d’una mosca era una matèria poètica.”

Crear des del caos

“Puc ser un creador del caos. Però aquest llibre és, en tot cas, l’intent de comentar i desxifrar el caos. És a dir, arrenca d’un caos innegable i inherent en la poesia, però aquesta mateixa poesia tracta d’expressar-se a través del caos perquè el caos resulti intel·ligible. Quan escric, i també quan escrivia L’esfera insomne, no formulo cap supòsit previ. Em deixo emportar per les idees i pels pensaments que em van venint. No té una ordenació, i d’això en resulta un caos que és poesia.”

L’estímul per continuar

“El temps i la vida són un constant dir «i ara, què?». Un «i ara, què?» rere l’altre. La qual cosa vol dir una continuació, el fet mateix de «ser». «Ser» és una sorpresa constant de trobar-se a un mateix, aquí i ara, quan possiblement no ho has demanat mai. Però aquesta és la realitat. Aquest «i ara, què?» fa que continuïs. És l’estímul per continuar estant viu i, per tant, continuar escrivint.”

Màrius Sampere amb els seus editors Foto: ACN

Esteve Plantada, Nació Digital (21.09.16)

Revival Roussel a ElPunAvui (agost 16)

Simona Škrabec glossa la figura del poeta Tomaz Šalamun en ocasió de la publicació de “Balada per a Metka Kraševec” Núvol (20.09.16)

Tomaž Šalamun (1941-2014) mai ha escrit ni una línia de prosa, no ha volgut explicar la seva poètica de cap altra manera que obrint la forma poètica perquè pogués contenir la totalitat de l’experiència. La poesia per a ell és l’espai de màxima llibertat d’experimentació i de coratge. La manera més fàcil de descriure’l, d’acord amb la seva pròpia terminologia, és com el «poeta-monstre»: aquell visionari que s’ha entrenat per veure (i suportar) més que els altres perquè mai ha estat disposat a tancar els ulls. Šalamun és qui mostra també allò monstruós, però sense oblidar ni per un instant que és la recerca de la bellesa la que guia tot els seus esforços, tots els seus atreviments més agosarats. Ara LaBreu Edicions acaba de publicar Balada per a Metka Kraševec (2016).

Tomaž Šalamun va néixer circumstancialment a Zagreb, Croàcia, l’any 1941. Poc després del començament de la Segona Guerra Mundial, la família va tornar a Eslovènia. A causa de la guerra, aquest primer viatge el va fer, «portat als braços com fos una barra de pa» d’amagat pels camins del massís fronterer de Gorjanci. Va passar tota la seva infantesa i joventut a la ciutat litoral de Koper, a tocar de Trieste. El primer contacte amb la poesia el va tenir a l’Institut, quan el poeta Dane Zajc hi va venir a fer una lectura. Sempre deia que aquells poemes el van colpir com si «haguessin caigut pedres del cel».

Va estudiar Història de l’Art a la Universitat de Ljubljana i amb el seu germà, pintor Andraž Šalamun, un dels impulsors de l’art conceptual a Eslovènia. La seva activitat literària va tenir uns inicis ben accidentats. Va començar a publicar en els anys de control ideològic més intransigent i va col·laborar amb el grup dels intel·lectuals dissidents, reunits al voltant de la revista Perspektive, que patien constants intromissions polítiques. Amb Šalamun a la redacció, en canvi, la situació encara va empitjorar. Amb l’excusa d’un poema seu la revista va ser formalment clausurada el maig de 1964. El poema «Duma 64» ironitza sobre un conegut poema d’Oton Župančič que cantava les belleses de la pàtria. Šalamun, en canvi, diu que la contemplació dels paisatges li va provocar «úlcera d’estómac». Per haver publicat aquests versos va ser efectivament empresonat, encara que només per uns dies. Amb això, abans d’haver començat realment, Šalamun ja tenia una visibilitat pública que va assumir amb el màxim compromís per la resta de la seva vida.

Des del seu primer llibre Pòquer (1996), ha publicat més de quaranta poemaris. La seva vida va fer el tomb definitiu el 1970 quan va ser convidat al MOMA de Nova York com a membre del grup d’artistes iugoslaus OHO. Es va establir als Estats Units per llargs períodes. Ja molt al principi de la seva estada, va entrar en contacte amb els tallers de poesia a la Universitat d’Iowa i va consolidar lligams amb els grans poetes americans. Entre els seus traductors i editors en anglès figuren Charles Simic, Robert Hass, Christopher Merril, Bob Perlman i Joshua Beckman. Avui és considerat un dels poetes centreeuropeus més influents a escala mundial. De la seva influència destaca sobretot la passió que sempre ha despertat entre els creadors més joves arreu i a molts els ha encoratjat en les recerques poètiques més atrevides.

La Balada per a Metka Krašovec (1981) —el poemari està dedicat a la seva esposa i coneguda pintora eslovena— pivota sobre aquest «joc» poètic tan seriós que ell mai ha sabut, ni volgut, separar d’una vida viscuda a fons. Tomaž Šalamun va morir a Ljubljana el 27 de desembre de 2014.

Simona Škrabec Núvol (20.09.16)

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell a LaCalders (27.09.16)

dimarts 27, a les 19.30 h, us convidem a la presentació de la primera novel·la de

Sebastià Portell EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE

a la Llibreria Calders (Passatge de Pere Calders, 9, Barcelona).

recital de Marc Romera NEU NEGRA i Toni Gol POP FICTION al Cafè de l’Auditori de Sant Cugat (20.09.16)

LA MANDRA NO ÉS UN OCELL de Francesc Gelonch al bloc Lesfullesrogesdelesveus (06.09.16)

Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no conviden a la teorització sense dir obvietats grosses, de pota d’elefant, ruboritzadores. La seua poesia, escrita en un arc temporal que abraça tota la joventut conscient, és pensada i escrita per a ser dita entre conversos. Vull dir entre poetes i lectors que combreguen en la mateixa fe. El vaig sentir amb goig als recitals primaverals de poesia del Bar Gilda de Lleida i em va semblar que estava avesat a un públic acostumat a avantguardes, il·luminacions i exploracions. A mi em va agradar però potser el públic lleidatà està més avesat als estàndards.  Vull dir a poesia més convencional. El poeta, però, m’afirmà que sabia on anava, que els seus camins literaris són transitats per molts altres poetes del món. Havent-lo sentit, vaig escriure’n aquest paper en què la lògica queda trastocada.

Les lògiques dels discursos s’assemblen malament. De cop, les paraules cel, home en cos de camisa a la terrassa, núvol, canya de cervesa, poeta recitant, mestra jubilada rient, fina noia arbequina, capellà que temps ha penjà el hàbits, pell morena i flor al clavell esdevenen melodies cal·ligràfiques de la poesia dita. Dir modifica la respiració; recitar mou les papallones invisibles entre les falcilles del capvespre.El desig, que havia estat cenyit amb corretja de cuiro, ha cridat les seues lleis . El llenguatge ha sortit de la gàbia. Les lògiques de les lleis s’assemblen malament. De cop, no hi ha una sola llei. Homes terrosos surten del ventre de la caverna; pàl·lids, parlen un altre llenguatge encara amb impressionades lluentors de sol nou. Els que encara habiten la foscúria tenen ulls grossos molt adaptables, desproporcionats, tirant a granota, amb bosses grosses que lliguen amb la panxa. Llurs dones mengen amb coberts; beuen vi amb aire displicent. Miren però no s’hi veuen. Escolten però no hi senten.

Les lògiques de l’aparença s’assemblen malament.   ¿Per què hauries de seure a les escales d’una església medieval ja dessacralitzada si no haguessis begut la garnatxa blanca de la poesia dius en silencia a una noia bruna ? A les catedrals del vers les frases es couen al punt, però la frase segueix. No hi ha amor de viure sense desesper de viure. Una cita sosté un article, però la frase segueix.

Andreu Loncà

El poeta Màrius Sampere guanya el Premi Lletra d’Or 2016, diariAra (16.09.16)

glossa de Sebastià Alzamora a Màrius Sampere Premi Lletra d’Or 2016, publicat a Núvol (16.09.16)

Màrius Sampere i Passerell ha estat distingit amb el premi Lletra d’Or pel poemari L’esfera insomne (LaBreu Edicions). Sebastià Alzamora, membre del jurat, ha escrit aquesta glossa per a la concessió del premi.

Màrius Sampere, vell diable, tu ja no ens enganyes. Després d’haver-nos fet creure que coneixíem Sansara i que celebràvem unes inauguracions allà a l’indret on tot no fa més que recomanar, després de crear-nos la il·lusió que veritablement havíem estat iniciats a la demiúrgica, després d’enlluernar-nos amb la resplendor negativa de la subllum i d’obligar-nos a assumir les imminències, després de trastocar les jerarquies i de deixar-nos immersos dins el pandemònium, després d’extraviar-nos dins el gratacel, véns ara tu, burleta, i amb la magnificència senzilla de qui coneix allò que no es pot comunicar, ens ho transmets de puny i lletra i en viva veu en els versos deL’esfera insomne, i resulta que tot era broma però que tot era ben cert, i que encara no sabíem de la missa la meitat, i que et guardaves dins la màniga, tafur genial, el naip definitiu de la jugada mestra, aquell moviment definitiu que els mags anomenen el Prestigi i que representa la suspensió de les credulitats, el reinici de totes les certeses, l’entrada violenta al regne dels bocabadats. El naip exacte, sí, aquell que es deixa caure amb el somriure de qui coneix que executa una maniobra veritablement transcendent, amb l’estil incontestable del prestidigitador que, si coneix l’ofici, és perquè ha fet cas del clàssic i s’ha conegut a si mateix. No podem al·legar que no estiguéssim avisats, en el trànsit per la ciutat submergida qui volgués ja havia pogut escoltar les veus anticipatòries, els ressons distants que avisaven que res no s’havia acabat encara, però resulta que ni tan sols així ens havíem preparat per descobrir que encara tot havia de començar, que tot ens havia semblat una cosa i ara resultava ser la mateixa, amb el matís que encara no l’havíem vist.

I ara, havent llegit i rellegit L’esfera insomne amb l’estupor de qui descobreix que al darrere té l’esquena i al davant el sexe, havent-nos hagut de fer càrrec que l’oficiant predicava el que creu i que, per tant, qualsevol escepticisme era fútil, ara que ens declarem vençuts perquè ens has desbordat feliçment per totes bandes, ara que ens has deixat muts i sense gàbia, que és tant com dir que amb tu no hi ha remei ni escapatòria i que ens has deixat en pilota picada, ara que ens has escarnit com només poden fer-ho els poetes veritablement grans, que com tothom sap sou els únics veritablement perillosos perquè sou mestres i ho sou per sempre, per tot això i per l’autoritat que ens ha estat conferida, Màrius Sampere, els passarells que formem aquest jurat et sentenciem a la Lletra d’Or i al nostre aplaudiment al·lucinat i perpetu. Se’t comunica així mateix que la sentència és inapel·lable, i que, en cas que no hi estiguis conforme, ens trobarem a fora.

Sebastià Alzamora (16.09.16)

notícia del Premi Lletra d’Or 2016 a Màrius Sampere, ElPuntAvui (17.09.16)

recital d’Anna Pantinat DE SOBTE, UN ESTIU i Laia Martinez i Lopez AFOLLADA inaugurant el cicle Poesia i Vi del Club TR3SC (18.09.16)

Màrius Sampere guanya el Premi Lletra d’Or 2016 amb L’ESFERA INSOMNE (16.09.16)

Màrius Sampere ha guanyat el premi Lletra d’or 2016 amb L’esfera insomne (LaBreu Edicions)

L’esfera insomne de Màrius Sampere (LaBreu edicions), ha estat guardonat amb la el Premi Lletra d’Or 2016, un premi que es concedeix cada any, des de 1956, al millor llibre publicat en llengua catalana durant l’any anterior, segons el criteri del jurat, independent de qualsevol grup editorial o institució.

El jurat ha estat integrat pels escriptors Ada Castells, Llucia Ramis, Salvador Macip, Sebastià Alzamora, Heura Marçal, Silvia Bel, David Plana i Bernat Puigtobella. L’acte de lliurament s’ha celebrat divendres 16 de setembre en un dinar al restaurant Pitarra de Barcelona i hi han assistit l’autor, la prologuista Mireia Vidal-Conte i els editors de LaBreu Edicions, Marc Romera, Ester Andorrà i Ignasi Pàmies.

A criteri del jurat, L’esfera insomne s’ha de valorar per la innovació provocadora que representa en l’àmbit de la poesia i mereix un aplaudiment unànime al·lucinat i perpetu d’un poemari visionari i audaç.

El guardó és una lletra phi (Φ) d’or, símbol clàssic de l’equilibri, dissenyada pel joier Manel Capdevila, nét de l’impulsor inicial del premi.

Aquest premi va néixer per decisió d’un grup de nou amics amants de la literatura, els quals es van constituir en jurat i van establir les bases de concessió del guardó. Els membres del jurat inicial van ser Enric Badosa, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Antoni Comas, Fèlix Cucurull, Gonçal Lloveras, Joan Teixidor, Frederic-Pau Verrié i Antoni Vilanova, amb la col·laboració i el mecenatge del joier Manuel Capdevila.

Al llarg de la seva història, empresa el 1956, la Lletra d’or s’ha concedit a les següents obres de poesia:

1956 Salvador Espriu per Final del laberint

1958 Josep Carner per Absència

1960 Clementina Arderiu per És a dir

1961 Josep Vicenç Foix per Onze Nadals i un Cap d’Any

1962 Joan Oliver (Pere Quart) per Vacances pagades

1967 Gabriel Ferrater per Teoria dels cossos

1968 Marià Manent per Com un núvol lleuger

1970 Joan Teixidor per Quan tot es trenca

1974 Joan Vinyoli per I encara les paraules

1975 Vicent Andrés Estellés per Les pedres de l’àmfora

1977 Miquel Martí i Pol per El llarg viatge

1978 Pere Gimferrer per L’espai desert

1981 Joan Brossa per Rua de llibres

1987 Feliu Formosa per Semblança

1988 Blai Bonet per El jove

1990 Jordi Sarsanedas per Fins a un cert punt

1991 Francesc Parcerisas per Triomf del present

1992 Narcís Comadira per En quarantena

2003 Montserrat Abelló per Al cor de les paraules

2012 Perejaume per Pagèsiques

2013 Josep Pedrals El romanço d’Anna Tirant

2015 Mireia Calafell per Tantes mudes

L’esfera insomne és una prova de l’infinit samperià. Un insòlit, ambiciós i originalíssim poema llarg modern que és una summa vitae i summa artis en que el degà dels poetes catalans aclareix la seva visió de l’univers, el món, la realitat, la vida, la condició humana i l’art. La primera primera incursió de Sampere en el terreny del poema llarg modern és indiscutiblement una contribució magistral al subgènere malauradament tan poc conreat en la lírica del país. És un poema únic en 28 cants, subdividits en diferents fragments que progressen i retrocedeixen a partir d’una estudiada i calculada solució de continuïtat, discontinuïtat, el·lipsi, juxtaposició, salts discursius i punts de tensió i contradicció. Tot acaba lligant per formar un poema prodigiós, reptador, sotraguejador, interpel·lador, inquietant, insolent, irònic, vital, humà, profund, brillant, lúcid, astut, dramàtic, crític i heterodox.

L’esfera insomne té una intensitat clarivident que deixa estabornit. Dibuixa a la perfecció l’imaginari, la cosmogonia que Sampere ha anat habitant, vers a vers, al llarg dels anys. “La poesia no serveix per res, i aixó és la gran cosa que té la poesia. Una expansió, una meditació, un acte màgic. No serveix per res, però ho és tot”, explica. Llegir L’esfera insomne és entrar en una mena d’esbalaïment, és trobar un poeta en estat de gràcia, que s’inventa un món a cada vers.

Es dóna el cas excepcional de rebre el premi una mateixa col·lecció de poesia en la mateixa dècada, El Romanço d’Anna Tirant de Josep Pedrals (2013) i L’esfera insomne de Màrius Sampere (2016), la millor manera de celebrar el desè aniverari de la col·lecció alabatre de LaBreu Edicions.

Fragment de la glossa de Sebastià Alzamora en honor del poeta premiat:

“…El naip exacte, sí, aquell que es deixa caure amb el somriure de qui coneix que executa un a maniobra veritablement transcendent, amb l’estil incontestable del prestidigitador que, si coneix l’ofici, és perquè ha fet cas del clàssic i s’ha conegut a si mateix. No podem alegar que no estiguéssim avisats, en el trànsit per la ciutat submergida qui volgués ja havia pogut escoltar les veus anticipatòries, els ressons distants que avisaven que res no s’havia acabat encara, però resulta que ni tan sols així ens havíem preparat per descobrir que encara tot havia de començar, que tot ens havia semblat una cosa i ara resultava ser la mateixa, amb el matís que encara no l’havíem vist.

I ara, havent llegit i rellegit L’esfera insomne amb l’estupor de qui descobreix que al darrere té l’esquena i al davant el sexe, havent-nos hagut de fer càrrec que l’oficiant predicava el que creu i que per tant qualsevol escepticisme era fútil, ara que ens declarem vençuts perquè ens has desbordat feliçment per totes bandes, ara que ens has deixat muts i sense gàbia, que és tant com dir que amb tu no hi ha remei ni escapatòria i que ens has deixat en pilota picada, ara que ens has escarnit com només poden fer-ho els poetes veritablement grans, que com tothom sap sou els únics veritablement perillosos perquè sou mestres i ho sou per sempre, per tot això i per l’autoritat que ens ha estat conferida, Màrius Sampere, els passarells que formem aquest jurat et sentenciem a la Lletra d’Or i al nostre aplaudiment al·lucinat i perpetu…”

“El crit de l’opressió femenina” Xavier Aliaga a El Temps sobre AFOLLADA de Laia Martinez i Lopez (16.09.16)

de la presentació del poemari BALADA PER A METKA KRASOVEC de Tomaz Salamun a la Llibreria Laie amb l’editor Marc Romera, la traductora Simona Skravec i l’actriu i traductora Maria Blosom (15.09.16)

recital de Marc Romera i Toni Gol al Cafè de l’Auditori de Sant Cugat (20.09.16)

dimarts 20 de setembre, a les 19.00 h, recital de 

Marc Romera NEU NEGRA i Toni Gol POP FICTION

al Cafè de l’Auditori de Sant Cugat

en faran presentació Joan Tres i l’editora Ester Andorrà

entrevista a Sebastià Portell a l’AraBalears EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE (11.09.16)

“Una alba de vertigen” sobre NEU NEGRA de Marc Romera a l’AraLlegim (10.09.16)

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell a l’AraLlegim (10.09.16)

dels actes celebrats per LaBreu Edicions a La Setmana del Llibre en Català 2016 #lasetmana16

vespre literatura mallorquina amb els editors ClubEditor, AdiaEdicions i LaBreu Edicions i l’escriptor Sebastià Portell (07.09.16)

recital de poesia celebració dels 10 anys de la col·lecció alabatre amb Marc Romera, Laia Martinez i Lopez i Francesc Gelonch (09.09.16)

Anaïs Nin i la seva obra protagonistes de la xerrada amb el traductor Ferran Ràfols i l’editora Ester Andorrà “Forasters: una contista xinesa, dos poetes romanesos i una erotòmana americana ” amb els editors i traductors de les editorials Club Editor i Adia Edicions (10.09.16)

vi i poesia amb Laia Martinez i Lopez i Anna Pantinat a la terrassa de l’Hotel 4* Novotel Barcelona City (19a planta) (18.09.16)

Maridatge de #vicatalà i poesia: la garnatxa blanca

TARDA SENSORIAL A LA FRESCA MARIDADA AMB VI I LA POESIA D’ANNA PANTINAT I LAIA MARTINEZ I LOPEZ

La cita tindrà lloc diumenge 18 de setembre de 19:00h a 20:30h a la terrassa de l’Hotel 4* Novotel Barcelona City (19a planta).

podeu comprar entrades al següent enllaç si no sou socis del TR3SC https://proticketing.com/tresc/ca_ES/entradas/evento/6989

Vins expressius en boca, de verema tardana i propis d’un clima mediterrani càlid i sec. La Garnatxa Blanca aporta un caràcter únic i distintiu al vi, unes notes gustatives amb una gran personalitat. Vine a descobrir aquesta varietat de raïm en una tarda inoblidable maridada amb vins i poesia, a la terrassa panoràmica de l’Hotel 4* Novotel Barcelona City.

Tastarem 6 vins elaborats amb Garnatxa Blanca de 6 cellers catalans diferents, i els maridarem amb la poesia de dues poetesses emergents de casa nostra, que recitaran versos de la seva obra en directe.

Les dues poetesses són:

Anna Pantinat (De sobte un estiu)
Laia Martínez (Afollada)

Els 6 cellers protagonistes:
Baronia del Montsant (DO Montsant)
Celler Masroig (DO Montsant)
Celler Coma d’en Benet (DO Terra Alta)
Celler Xavi Clua (DO Terra Alta)
Sant Josep Vins (DO Terra Alta)
Mas Blanch i Jové (DO Costers del Segre)

Una activitat  pels socis del Club TR3SC, emmarcada dins la Setmana dels vins catalans als hotels de Barcelona que organitza Hotels amb DO.

Una experiència pels sentits!

Amb la col·laboració de:
Enjoy Wine | LaBreu Edicions | Incavi | Hotels amb DO | DO Terra Alta

CONDICIONS
Reserva entrades via web TR3SC.
Aforament limitat.

MÉS INFORMACIÓ
Presentació: exclusiu

Dates: Diumenge 18 de setembre

Horari: A les 19:00

dijous 15, a la Llibreria Laie Pau Claris, BALADA PER A METKA KRAŠOVEC de Tomaž Šalamun

dijous 15 de setembre, a la Llibreria Laie Pau Claris, a les 19.30 h presentació del poemari

BALADA PER A METKA KRAŠOVEC de Tomaž Šalamun traduït per Simona Škrabec

amb la participació de Simona Škrabec, l’editor Marc Romera i la lectura bilingüe de l’actriu Maria Blosom

BALADA PER A METKA KRAŠOVEC, de Tomaž Šalamun

Títol_ Balada per a Metka Krašovec
Autor_ Tomaž Šalamun
Traducció_ Simona Škrabec
Col·lecció_ alabatre, 71
Pàgs_ 384
PVP_ 19 €
ISBN_ 978-84-945249-3-6

TOMAŽ ŠALAMUN va néixer circumstancialment a Zagreb, Croàcia, el 1941. Va passar la joventut a Koper i va estudiar Història de l’Art a Ljubljana. Amb el seu germà Andraž va ser un dels impulsors de l’art conceptual a Eslovènia. Va començar a publicar en els anys de control ideològic més intransigent, amb el grup de la revista Perspektive.

Des del seu primer llibre Pòquer (1966) va pubicar més de quaranta poemaris. El 1970 va ser convidat al MoMA de Nova York com a artista conceptual. Es va establir llargs períodes als EEUU i va consolidar lligams amb poetes com Charles Simic, Robert Hass, Christopher Merril, Bob Perlman i Joshua Beckman. Se’l considera un dels poetes centreeuropeus més influents a escala mundial, destacant la passió que sempre ha despertat entre joves creadors a qui ha encoratjat en les recerques poètiques més atrevides. Va morir a Ljubljana el 27 de desembre de 2014.

La balada per a Metka Krašovec (1981) —poemari dedicat a la seva esposa pintora— pivota sobre el «joc» poètic que ell mai ha sabut, ni volgut, separar d’una vida viscuda a fons.

EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE, de Sebastià Portell

Títol_ El dia que va morir David Bowie
Autor_ Sebastià Portell
Col·lecció_ cicuta, 13
Pàgs_ 226
PVP_ 16 €
ISBN_ 978-84-945249-4-3

Sisena edició

Sebastià Portell (Ses Salines, 1992) Escriptor i dramaturg apassionat per les identitats sexuals i de gènere, els universos kitsch i la postmodernitat. Es donà a conèixer en l’àmbit de la narrativa amb el recull de relats Maracaibo (2014) i ha anat a La recerca del flamenc (2015), amb Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó.
És autor d’Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (2016), una biografia en forma d’entrevista entorn de la vida i l’obra de l’escriptora de Santanyí, i de les peces teatrals Entre tu i jo, gris (2010), La mort de na Margalida (2012), Un torrent que era la mar (2013, Premi Ciutat de Badalona de Teatre), la dramatúrgia del recital Com elles (2014), el monòleg La plaga (2014), o el musical L’endemà de Fedra (2015), amb el compositor Víctor Ferragut. Somriu molt, escriu el que calla.

Un jove travessa Barcelona amb el frenesí d’un llibertí compulsiu. Hi va arribar fa vuit anys amb ganes de menjar-se el món. És a la ciutat on qui cerca, troba. I el nostre protagonista topa amb un entramat de passions, més o menys induïdes, que ell viu amb una inconsciència i una temeritat absolutes. Els seus intents d’acceptar-se, d’encaminar els desitjos de l’entranya, d’encaixar amb el fill ideal que la mare va somniar i els viaranys per on es perd una vegada i una altra l’acaben conduint a una sala d’espera. Allà s’ha de fer unes proves per saber si una malaltia venèria circula pel seu cos. Aquesta saleta serà un purgatori on repensar l’historial de la seva breu existència, una inspecció tècnica de cos i ànima. Aquí l’esverament, vulgui o no, esdevindrà calma centrifugada.

L’escriptura de Sebastià Portell torna a esclatar en una novel·la collage: el retrat d’un jove desorientat que fuig de l’intens melodrama que l’enfonsa en la indolència. El dia que va morir David Bowie és un cadàver exquisit debatent-se entre les eleccions personals i la moral de lleixiu que no ens és externa i que, d’una manera o altra, portem a dins.

“és molt subtil i gens innocent” LA PLENITUD DE LA SRTA.BRODIE de Muriel Spark al Cultura d’ElPuntAvui, per Xavier Cortadellas

caseta nº25 de la Setmana del Llibre en Català (2 a l’11 de setembre)

del 2 a l’11 de setembre LaBreu Edicions compartirà caseta amb Adia Edicions i Club Editor a la parada nº25 a la 34a edició de la Setmana del Llibre en Català.

dimecres 7 Sebastià Portell participarà a la xerrada “Altres mallorquins: els autors insulars” i signarà exemplars de la seva primera novel·la EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE, serà a les 19,15 h a l’Escenari 1

FORMENTERA LADY de Jordi Cussà, llibre de l’estiu a LaCiutatInvisible

NEU NEGRA de Marc Romera, per Teresa-Costa Gramunt (25.07.16)

Anna Gual i Jaume C.Pons Alorda al Comalada Art&Paraula (31.07.16)

diumenge 31 de juliol recital al Comalada Art & Paraula 2016

amb Anna Gual i Jaume C.Pons Alorda

punt de trobada a l’Era de Comalats a les 18.30 h

LA PLENITUD DE LA SRTA.BRODIE de Muriel Spark, el film i el llibre

dijous 28 de juliol, a les 20.00 h

LA PLENITUD DE LA SRTA. BRODIE de Muriel Spark

el film i el llibre, l’editora Ester Andorrà i la pel·lícula protagonitzada per Maggie Smith serà a Cal Llibreter

(c/bonavista, 81 Sant Just Desvern)

presentació de POP FICTION de Toni Gol i AFOLLADA de Laia Martinez i Lopez amb la música de Jaume Reus a la Biblioteca de Navàs (22.07.16)

7

Laia Martinez i Lopez & Toni Gol a la Biblioteca ed Navàs (22.07.16)

divendres 22 ,a les vuit del vespre ,recital a la Biblioteca de Navàs amb

Laia Martinez i Lopez AFOLLADA

Toni Gol POP FICTION

passeig Ramon Vall, 69 Navàs

de la traca poètica amb editorials de poesia a Poesiai+  de Caldes d’Estrac: Ramon Boixeda, Pau Gener Galin, Tomàs Arias, Marc Romera, Laia Martinez i Lopez (17.07.16)

recital de Laia Martinez i Lopez AFOLLADA i Marc Romera NEU NEGRA  a la llibreria Llibreria La Siglantana (15.07.16)

de cine i tertúlia sobre l’adaptació cinematogràfica  amb LA PLENITUD DE LA SENYORETA BRODIE de Muriel Spark a NoLlegiu (14.07.16)

L’ESFERA INSOMNE de Màrius Sampere, lectura d’Ignasi Aragay (AraLlegim, 16.07.16)

Laia Martinez i Lopez al Prat de Llobregat (19.07.16)

dimarts 19 de juliol, a les 21.00 h,  recital al Centre Espai Cultural del Prat de LLobregat amb Laia Martinez i Lopez AFOLLADA, Irene Solà i Àngela Jové

LA PLENITUD DE LA SRTA.BRODIE de Muriel Spark a Catorze.cat (14.07.16)

Amb una predicció així, una novel.la no pot decebre gaire: “Doneu-me una noia en una edat impressionable, i serà meva per sempre”. I no, no decep en absolut, al contrari, quan un acaba de llegir aquesta novel·la de l’escriptora Muriel Spark, té la sensació d’haver tingut el privilegi de tastar un clàssic de la literatura i no haver-se perdut en la immensitat.

Res més lluny d’això. Amb La plenitud de la senyoreta Brodie entrem a formar part del petit univers abastable de l’escola Marcia Blaine i quedem marcats per una de les seves mestres, la Jean Brodie, que des del principi ens atrapa com el personatge romàntic, fascinant, còmic i tràgic que és. No sé vosaltres, però per a mi, una de les unitats de mesura per valorar si un llibre m’ha arribat o no, és sospesar si els personatges es queden una bona temporada enganxats a mi, i certament aquí estic, encara amb Jean Brodie a flor de pell, l’erudita i encantadora i també feixista professora de l’escola femenina a l’Edimburg dels anys trenta que educa, de manera peculiar, un grup d’alumnes escollides de deu anys (la Mònica, la Sandy, la Rose, la Mary, la Jenny i la Eunice) fins ben entrada l’adolescència.

La senyoreta Brodie diu a les nenes que es troba en la seva plenitud com a mestra, i que per tant, rebran d’ella una educació basada en lliçons sobre la seva vida amorosa personal i els seus viatges, la història de l’art, els estudis clàssics i el feixisme.

Una dona forta, independent, amb adscripció feixista i amb aquestes intencions educatives dins del context històric de la dècada dels trenta, no pot ser una altra cosa sinó un caramel amb uns ingredients envejables per a qualsevol amant de la ficció. Posem-hi pel mig un professor casat, una traïció per part d’una de les alumnes que provocarà l’expulsió de Brodie de l’escola, i posem-hi també la senyoreta Mackay, la directora de l’escola, que té la senyoreta Brodie en el punt de mira, i la mescla és deliciosament tempestuosa.

El desig de manegar les vides de les noies, que amb el pas dels anys s’aniran desfent de la seva influència i portaran unes vides ben diferents de les que ella els tenia planificades, acabarà donant l’esquena a la senyoreta Brodie.

La capacitat de l’autora per exercir pressió sobre la nostra ment és controlada a la vegada per un esperit de guia que ens revela l’univers moral i, malgrat tot, ens permet gaudir de certa innocència i d’una ironia refinada que sovint esdevé una sàtira descarnada. Per narrar la història, Muriel Sparks fa servir una tècnica de salts temporals, de manera que ens revela de mica en mica i en un ordre variat l’argument i l’eventual final. És destacable l’agilitat del text i la seva escriptura desenfadada, així com l’evolució del conjunt de personatges a través de la retrospecció.

Muriel Spark va esculpir un personatge molt convincent que aguanta tota la trama i que avança per un camí reblert d’intrigues amoroses, professionals, desitjos, frustracions i traïcions. Qui vulgui rascar una mica més serà capaç de veure-hi una encarnació de la solterona de mitjans de segle XX, que després de perdre el seu company a la guerra, es veu abocada a impartir classes, buscar hobbies i viatjar, desenvolupant una personalitat excèntrica i enèrgica, de ben segur molt diferent de la que hauria tingut si s’hagués casat tal com estava previst. O potser ens farà pensar que la senyoreta Brodie volia deixar l’empremta del seu llegat en un grup de noies per no poder-ho fer en els fills que mai va tenir. Qui ho sap, la bona literatura ens fa qüestionar no només la realitat sinó la mateixa ficció sobre la qual escriu.

Jo, de vosaltres, posaria la Jean Brodie i les seves noies a la bossa de cap de setmana: mai està de més fugir de la realitat de la mà d’un grup d’ànimes humanes que creixen i s’obren a la vida tutelades per un esperit lliure i poc convencional.

*La cirereta:
—Se m’ha tornat a insinuar que faria bé de demanar feina en alguna escola progressista, on els meus mètodes encaixarien millor amb el sistema que no pas aquí a la Blaine. Però no penso demanar feina en una escola estrambòtica. Continuaré en aquesta fàbrica educativa. Cal que hi hagi una mica de llevat per fer pujar la massa. Doneu-me una noia en una edat impressionable, i serà meva per sempre.

Foto: Mike Beales

TÍTOL: La plenitud de la senyoreta Brodie
Autora: Muriel Spark
Traducció Ferran Ràfols Gesa
Editorial: La Breu edicions.
Primera publicació La Breu Edicions: abril 2016
Pàgines: 164
Preu: 17€

recital de Francesc Gelonch LA MANDRA NO ÉS UN OCELL al Festival Poesia i + amb Míriam Cano i Esteve Plantada (08.07.16)

 

Joan Todó LLADRES a la 18a Nit de Narrativa de Banyoles amb Miquel Adam , Marc Bosch i Jenn Diaz (07.07.16)

  

Explosió d’editorials de Poesia + Paella Popular al Festival Poesia i+ (17.07.16)

diumenge 17 Explosió d’editorials de Poesia + Paella Popular al Festival Poesia i+ de Caldes d’Estrac

a les 12.00 a l’exterior de la Fundació Palau recital de Ramon Boixeda
a partir de les 17.00 Revista Caminada amb Marc Romera, Laia Martinez i Lopez

farà parada de llibres Dòria Llibres

alabatre 10 anys a la llibreria La Siglantana de La Bisbal (15.07.16)

divendres 15, a les 20.00 h recital de

Laia Martinez i Lopez AFOLLADA

Marc Romera NEU NEGRA

Toni Gol POP FICTION

a la llibreria La Siglantana de La Bisbal d’Empordà (c/de l’aigüeta, 128 barcelona)

LA PLENITUD DE LA SRTA.BRODIE de Muriel Spark, el film i el llibre a NoLlegiu (14.07.16)

dijous 14 de juliol, a les 19.30 h

LA PLENITUD DE LA SRTA. BRODIE de Muriel Spark

el film i el llibre amb el traductor Ferran Ràfols, l’editora Ester Andorrà i la pel·lícula protagonitzada per Maggie Smith

serà a NoLlegiu (c/pons i subirà, 3 barcelona)

recital d’Anna Gual al Prat de Llobregat (12.07.16)

dimarts 12 de juliol, a les 21.00 h,  recital al Centre Espai Cultural del Prat de LLobregat

amb Anna Gual, Dolors Miquel i Berta Xirinachs

LA PLENITUD DE LA SRTA.BRODIE de Muriel Spark al bloc The Daily Avalanche (06.07.16)

Amor i pedagogia

Una fita admirable i no sempre degudament reconeguda en literatura és la creació d’un personatge memorable. Tant Alonso Quijano, com Bartleby o Emma Bovary, ho foren en el seu temps; però el segle XX, després que James Joyce hagués inventat Leopold i Molly Bloom, havia quedat una mica curt d’ambicions. Sortosament, (i a déu les gràcies siguin donades), podem exhibir la senyoreta Jean Brodie com a contra-rèplica d’invenció literària filla del segle passat. Miss Brodie és una confecció de la novel·lista escocesa Muriel Spark (1918 – 2006), de vida igualment intrigant, tot i que conversions al catolicisme, fills abandonats i lesbianisme inconfés són encara temes tabú quan es tracta de patums. Coneixereu el personatge a través de la novel·la «The Prime of Miss Jean Brodie» (1961) [o «La plenitud de la senyoreta Brodie», traduïda amb la competència habitual per Ferran Ràfols Gesa a La Breu, tot i que algú li hauria de dir al traductor que els bolígrafs són cosa de la postguerra i no dels anys 30].

Fou aquest llibre el que bastí la reputació de Spark i la convertí en un clàssic indiscutible de les lletres britàniques del segle XX i el que, a més, proporcionà a Maggie Smith el seu únic Oscar com a actriu principal en l’adaptació filmada que Ronald Neame dirigí. Adaptació on hi figuraven també Robert Stephens (el Sherlock de Billy Wilder) i Gordon Jackson (o el majordom Mr. Hudson de «Arriba y abajo»).

No s’ha de suposar que la senyoreta Brodie era un cas únic en aquell punt de la seva plenitud, ni que (perquè aquestes coses són sempre relatives) havia perdut el cap d’alguna manera. En l’únic que estava sola era en el fet d’ensenyar en una escola com Marcia Blaine. N’hi havia legions, de dones com ella, als anys trenta, dones de trenta anys o més que omplien la solteria que la guerra els havia infligit amb viatges a la descoberta d’idees noves i de pràctiques vigoroses en el camp de l’art o del benestar social, l’educació o la religió. Les solteres progressistes d’Edimburg no feien classe en cap escola, i encara menys en escoles de caire tradicional  com l’escola femenina Marcia Blaine. Era en aquest sentit que la senyoreta Brodie estava, per dir-ho amb les altres solteres del personal, un xic fora de lloc. Però no estava fora de lloc entre la seva gent, les filles vigoroses de comerciants morts o decrèpits, de ministres religiosos, professors universitaris, metges, amos de grans magatzems pretèrits o propietaris de flota pesquera que els havien donat un enginy esmolat, unes galtes ben acolorides, un vigor de cavall, una educació lògica, un humor cordial i bons mitjans de subsistència.

«La plenitud de la senyoreta Brodie», novel·la on es repeteix més del necessari la paraula «plenitud», presenta la figura de la senyoreta Brodie, mestra de primària d’idees poc convencionals, a una molt convencional escola a l’Edimburg d’entreguerres. La mestra ha escollit un grup de sis nenes de la seva classe per inculcar les seves el·litistes idees, on es barreja la devoció per les formes més altes de la cultura amb un menyspreu per les consideracions d’ordre pràctic i una perillosa admiració pel vertigen feixista. Amb argúcies picaresques Miss Brodie se les apanya per fer la viu-viu fora de programa, porta les seves escollides al teatre, al ballet i a exposicions, i de passada les fa confidents de la seva agitada vida amorosa.

Les nenes, amb prou feines pre-adolescents, actuen en certa manera com el cor que narra la història i que va descobrint a través de les insinuacions de la seva professora els misteris d’una sexualitat que tot just comença a insinuar-se. El llibre, profundament tragicòmic, narra l’ascendència i caiguda de la protagonista, a través de freqüents salts cap al futur que anuncien el destí final dels seus personatges. Intel·ligent i cruel, Spark dibuixa el retrat d’una figura complexa i arrelada a una època concreta amb pols magistral. Contra el que es podria esperar, «La plenitud de la senyoreta Brodie» acaba esdevenint una elegia pòstuma. Llibre magnífic i sense contraindicacions estivals. O sigui que pot ser llegit a la platja o sota una conífera pirinenca durant aquest mes o el que ve.

LA RECERCA DEL FLAMENC ressenyat a Núvol per Emili Sánchez-Rubio (05.07.16)

Dissabte passat, a Palma de Mallorca, a la Llibreria Quart Creixent, vam poder assistir a la presentació d’un llibre conformat per tres contes o tres relats breus que constitueixen La recerca del flamenc Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca, 1992), Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) i Joan Todó (La Sénia, El Montsià, 1977) reunits en un lloc comú: les terres del delta de l’Ebre, i publicat en coedició formada per Labreu Edicions i Mas de Bernis.

El relat de Sebastià Portell té com a protagonista una dona d’uns cinquanta anys, que trencada d’amor i solitud retorna de Nova York per arribar a les terres on els rius acaben per desembocar a la mar. L’enginy de Portell ja esclata amb el títol: CONY, acrònim de Cal Oblidar Nova York, i continua de manera admirable amb l’originalitat del narrador “omniscient”, que ara no desvelaré, ja que anar descobrint-lo així mentre avançam en la lectura és un dels plaers que ens ofereix aquesta narració. Però l’escriptura d’aquest jove no només ens enlluerna per la seva inventiva, per l’originalitat dels seus recursos narratius, sinó que mostra una maduresa impròpia de la seva jovenesa a l’hora de fer una molt fonda introspecció dins la ment, el record i les emocions d’una dona desenganyada de mitjana edat: els somnis trencats, els intents constants per refer-se, per acceptar-se, per encaminar els desitjos de l’entranya, per conciliar l’infant que com un espectre mai desapareix del tot en cada un de nosaltres, i al que feim preguntes, adesiara, de les quals en tenim la intuïció de la resposta. Un veritable portent de la introspecció psicològica ben emmarcada en els arrossars de les terres de l’Ebre.

Però on el paisatge s’erigeix com a veritable protagonista és en el relat de Joan Todó. Tota una sorpresa per a mi, comprovar que en la literatura actual en llengua catalana hi ha algú tan capacitat per a la descripció de l’entorn, del paisatge, fins al punt de convertir-lo en el punt de referència, com si aquest tingués tanta força que poguéssim entreveure els fils invisibles que la matèria trena entorn nostre, del protagonista: un errabund venedor d’enciclopèdies perdut en els miasmes de les terres argiloses dels arrossars i de la societat. Un viatge erràtic de tan sols un dia amb un únic personatge: un home desfressat amb americana; i altre cop el paisatge: el palimpsest d’allò que és natural amb l’arxipèlag impossible de la construcció humana: carreteres com venes destinades a desaparèixer engolides per l’aigua, urbanitzacions com closques de caragols morts que seran devorades per acció del temps, la salabror, l’arena… I sense que Todó, ho faci evident, existeix un relat paral·lel: una crítica social furibunda per real. Tot plegat El final del món ―així s’anomena el relat― és el més semblant que he llegit en català al realisme màgic, i més de dos cops he retornat a Macondo, a les terres d’éssers volàtils de Cien Años de Soledad de García Márquez.

El relat de Pons Alorda, s’encamina per altres viaranys. Una mica allunyat dels altres dos contes sempre amb un peu dins l’argila de la realitat, aquest, que du per títol Les escales de l’Aldea està anegat d’éssers amb propietats monstruoses o semidivines. Mai no sabem ben bé on ens movem quan ens enfrontam al Pons narrador, com succeïa a la seva novel·la Faula. La vida i la mort perden distàncies. Una escriptura amb budell per fora amb un gust sense fi per aconseguir el grotesc: la violència dels mites, la creació d’un món d’éssers extrems, que parlen de nosaltres.

En tot cas, crida l’atenció la capacitat de Pons per conjuminar sinergies literàries. Molts són els llibres que ha fet a tritges: Els (In)continents eufòrics, amb Pere Perelló i Nomdedéu, i jo mateix; El poder i la fortor, de la mà de Pau Vadell i Joan Tomàs Martínez; o ara aquest mateix. Un valor afegit a aquest escriptor tot terreny, però que jo admir, sobretot com a poeta.

Finalment cal esmentar que el dibuix de portada i els dibuixos interiors van firmats per Núria Miret. A més una foto de Joan Vigó ens mostra una molt potent instal·lació de Mariaelena Roqué, al bell mig dels arrossals de Mas de Bernis a l’Aldea. Finalment Andreu Subirats firma un pròleg prou poètic, que breument ens descriu l’estança d’aquests escriptors per les terres de l’Ebre, i ens explica una mica aquesta incipient i més que interessant col·laboració filantròpica entre el Mas de Bernis i Labreu.

En definitiva, un llibre amb un bon format per llegir a l’estiu, que ens delectarà parlant de com són aquests llocs riberencs quan encara no és el moment dels turistes. Espais deshabitats per la veu de la gent que l’habita.

Emili Sánchez Rubio, Núvol (05.07.16)

de la gira mallorquina celebrant la 4a edició del llibre de contes LA RECERCA DEL FLAMENC de Joan Todó, Sebastià Portell i Jaume C.Pons Alorda

club de lectura conduït per Joan Pons Bover a Santanyí (01.07.16)

presentació a la Llibreria Quart Creixent de Palma (02.07.16)

presentació a l’església vella de Ses Salines (02.07.16)

Francesc Gelonch al Festival Poesia i + (08.07.16)

recital de Francesc Gelonch LA MANDRA NO ÉS UN OCELL a l’Ateneu de Sant Just, amb vi del Celler de Can Mata i organització de Cal Llibreter (29.06.16)

“Poesia i dissidència” Jaume Pont sobre NEU NEGRA de Marc Romera (ElSegre)

Poesia i dissidència

Una veu poètica situada al bell mig del territori on conflueixen poesia i pensament,
l’estètica i la filosofía

Vuit llibres de poemes —de De Genolls de fum, publicat a Llibres del Mall el 1988, al present Neu negra, passant per títols com La pau del cranc, L’aigua i l’encara recent La nosa (2014, premi Carles Riba)—, contemplen la trajectòria poètica del també editor i narrador Marc Romera (Barcelona, 1966), veu situada, com volien Maria Zambrano o José Àngel Valente, al bell mig del territori on conflueixen la poesia i el pensament, l’estètica i la filosofia.

A Neu negra no trobarà el lector cap vestigi èpic ni cap concessió narrativa: aquí tot es juga en nom d’una mena de contralírica o de dissidència que frega la mudesa —a cops en la línia de Paul Celan—, d’un lirisme, en suma, despullat i volgudament esquerp, incòmode per al lector mandrós. Del primer al darrer vers, ens sentim arrossegats per presències inquietants. Perquè la bellesa, per a Romera, brolla de les arrels més pregones de la culpa, del fracàs, de la solitud i el buit; i, sobretot, deu inevitable, brolla dels estigmes d’un dolor que només troba sortida en el rapte d’una paraula la nuesa expressiva de la qual va molt més enllà de les rèmores de la nostra realitat pastosa i quotidiana. Heus aquí, doncs, una poesia sense contemplacions. No cal dir que això suposa tot un repte per al lector. Ara, més que mai, no hi ha poesia sense lector. Perquè és la paraula, i només ella, la que llegeix i escriu el món, el transforma i fa que signifiqui.

Els poemes de Romera semblen ferides obertes, estigmes furgats per l’amor i la mort alhora. A Neu negra, tan sols estima qui fa seu el sentit de la pèrdua, qui palesa aquesta extrema contradicció. Eros i thánatos són, sense solució de continuïtat, una mateixa cosa en nom del desig i de la paraula feta poesia. Romera ho palesa a través de dos símbols, l’Arbre i el Far, representatius de la memòria del pare i la del mestre (el poeta Francesc Garriga, 1932-2015), als qui dedica de manera explícita el llibre. Si “sense Arbre l’aire és buit”, i “decapitat el Far” la llum s’allunya i “la casa és buida com un palau de nafres”, malgrat això només “de tanta mort”, de tanta foscor —reconeix el poeta a “Nucli”—, pot néixer el cant, la llum.
Des d’aquest tombant, la poesia de Romera s’omple d’una decidida voluntat crítica que s’eleva, alada —les accions verbals que impliquen aspiració, enlairament i vol són constants—, amb la finalitat d’esborrar definitivament “la pau sorda dels que repten” (“Fracàs”). Una voluntat crítica de doble encuny: social i moral d’una banda, i de l’altra decantada cap a la metapoesia. Perquè allò que Neu negra invoca no és altra cosa que la poesia en el seu estat més essencial, alliberada d’anècdota o de confessionalitat explícita. O dit en altres paraules: la poesia que només és “dança”, “foc”, “emoció” o, com llegim al poema “Compressió”, batec “cap endins / sense anotar, / com sense dir / ni referir”.
Al mateix caire del silenci, Neu negra aposta per la contradicció, pel dubte permanent, com a principi actiu de vida i poesia. Si el món no és el que aparenta ser, si el llenguatge que l’anomena esdevé insuficient, cal donar una forma expressiva adequada a aquesta mancança: el resultat és l’esclat d’una paraula dissident i una sintaxi fracturada, la veu, en definitiva, d’un poeta lliure, resistent al gregarisme, a la convenció verbal i l’autocomplaença. Com llegim al poema “Dissidència”: “la veu que es nega a la llum / és blanca, / sense il.lusions /… / Cal, sempre, preservar-la del sermó / que du la son als llavis, / que l’escampa / entre els ramats”.

Jaume Pont, El Segre (25.06.16)

LA PLENITUD DE LA SRTA.BRODIE de Muriel Spark a la web Trapezi (29.06.16)

Joan Todó a la 18a Nit de Narradors de Banyoles (07.07.16)

dijous 7 de juliol 18a Nit de Narradors organtizada per la Llibreria L’Altell de Banyoles

Joan Todó, Mar Bosch, Miquel Adam i Jenn Diaz

a les deu de la nit a la Muralla de Banyoles

TOTS ELS SEPULCRES de Jaume C.Pons Alorda reinterpretat per l’artista Albert Pinya

Albert Pinya propaga la poesía de Pons Alorda en la ciudad alemana de Hausach

El artista se ha inspirado en el autor caimarienc para participar en la 19 edición del Festival Hausacher Leselenz

LA RECERCA DEL FLAMENC a Mallorca , 1 i 2 de juliol

Francesc Gelonch al Bar Gilda (30.06.16)

dijous 30 de juny  a Lleida, a les 20.30 h

recital de Francesc Gelonch LA MANDRA NO ÉS UN OCELL dins el festival “A cau d’orella”

al Bar Gilda ( carrer rel rei,s/n, lleida)

del 27 de juny al 3 de juliol POESIA A LES CASES en homenatge al poeta Francesc Garriga a Molins de Rei

del  27 de juny al 3 de juliol POESIA A LES CASES en homenatge al poeta

Francesc Garriga a Molins de Rei

dilluns 27 Marc Romera i Ester Andorrà

dimecres 29 Jaume C.Pons Alorda i Anna Gual

Ramon Boixeda participa al cicle Veus Paral·leles (del 25 de juny al 3 de juliol)

LLADRES de Joan Todó al bloc Especulacions d’un Neanderthal (21.06.16)

La confirmació de Joan Todó

Lladres de Joan Todó
LaBreu Edicions, col·lecció Cicuta, Barcelona 2016
160 pàgines

Vaig descobrir en Joan Todó (1977) amb el seu conte Jet lag, publicat a l’antologia de relats sobre viatges en el temps Punts de fuga (Males Herbes, 2015), un conte d’una temàtica i un to d’allò més encertats que ens explicava les conseqüències psicològiques que deixen els viatges en el temps en els agents encarregats de recuperar obres d’art robades al llarg de la Història. Un molt bon conte de gènere provinent d’un autor que l’ha cultivat més aviat poc en les seves publicacions anteriors (A butxacades, LaBreu 2011 i L’horitzó primer, L’Avenç 2013). I la temàtica de Jet lag és també una rara avis en el conjunt dels contes que conformen aquest recull. Cal afegir també que gran part dels contes inclosos en el volum Lladres han estat publicats en diferents revistes, tant digitals com en paper, o en d’altres reculls o antologies de contes aquests darrers anys, com ara Paper de vidre, Quadern de les Idees, les Arts i les Lletres o el diari Ara. Crec que és important recalcar això per donar constància de la dificultat que tenen molts autors per veure la seva obra publicada en condicions, i que molts cops les revistes, siguin o no específicament literàries, són una via de publicació ben vàlida per donar-se a conèixer i trobar lectors i potencials editors.

La editorial LaBreu, amb la seva col·lecció Cicuta, és una de les editorials independents que més oportunitats dóna a autors i autores catalanes poc conegudes però de gran talent, i que gràcies a la seva empenta aconsegueixen fer-se un nom en el difícil i competitiu món de les lletres catalanes. Molts d’ells, després d’haver publicat a LaBreu, passen a formar part de les llistes d’autors de qui tothom parla. Estem parlant de noms com Joan Jordi Miralles, Max Besora, Jordi Nopca, Jordi Cussà o el mateix Joan Todó. Cal doncs agrair a LaBreu les seves apostes, que acostumen a derivar en encerts.

Lladres es compon de tretze contes, bastant diferents entre sí, però que tenen en comú l’encert en el to i el ritme, amb un vocabulari esmolat que no es perd en divagacions ni en floritures, i que aconsegueixen construir peces literàries molt riques i reeixides tot i partir, molts cops, de la quotidianitat. En tots ells, les històries es van desgranant  poc a poc, mentre intentem descobrir per on ens vol portar en Joan Todó, cosa que no aconseguim ben bé fins al final. Perquè aquest és un altre dels punts en comú de tots aquests contes, uns girs finals sorprenents que eleven el llistó d’unes històries interessants a la categoria d’històries molt bones.

A El turista, l’estranger en Todó ens trasllada a aquella situació per molts coneguda de quan estem de vacances a l’estranger i no en volem saber res dels turistes compatriotes; quan ens fem l’orni en escoltar una conversa en la nostra llengua. Però, alhora, veiem com en pot ser d’important parar atenció a les converses que podem entendre.

Una carta és, literalment, una carta de reclamació d’un usuari d’una biblioteca a la bibliotecària, una elaborada diatriba que fins al final no sabem a què fa referència.

La insinuació ens parla de la preocupació d’una mare pel distanciament que pateix amb la seva filla a arrel d’un fet traumàtic del passat, un fet que només s’insinua i que es fa difícil saber-ne la naturalesa exacta, però que aconsegueix absorbir-nos.

L’escàndol, un dels contes que més m’ha agradat, parla del mal que pot fer l’avorriment en una comunitat de veïns, on s’està més pendent dels actes dels altres que dels propis. Un exemple brutal de mala llet i maquinacions maquiavèl·liques.

Les raons comença amb un tren aturat sense raó, on la gent, tipa d’esperar, comença a abandonar els vagons. Alhora, ens submergim en la lectura que el protagonista del conte està fent d’una novel·la on un lladre ha estat enxampat pel propietari de la casa on ha entrat a robar. La conversa entre ells dos és afilada i sorprenent.

A Regressió vivim el típic partit de costellada entre homes d’edat avançada, però també veiem com els records van adquirint substància.

Un bitllet de 20 euros és una magnífica construcció literària en espirals concèntrics al voltant d’un bitllet de 20 euros. Un exemple ben clar de la depurada tècnica narrativa de Joan Todó.

La kufiyya, també coneguda com a mocador palestí, és la protagonista involuntària d’aquesta història de veritats amagades entre dos germans, del preu a pagar quan ocultem la veritat a aquells més pròxims.

L’herència és un micro-relat que exposa les intencions que tenen un pare i un fill amb una propietat heretada.

A El robatori ens trobem amb les especulacions que fa un lladre, amb un punt de nostàlgia i d’enveja sana, sobre com deuen ser i com deuen viure els propietaris de la casa on ha entrat a robar.

La samarreta, un altre dels contes que més m’ha agradat, ens parla de les mitificacions que els adolescents es fan sobre el món dels adults i dels seus símbols. Més concretament, dos amics pre-adolescents elucubren sobre el món mític de les discoteques de platja, l’alcohol, les noies ballant amb frenesí i els primers amors.

Dormir és un petit trencaclosques oníric sobre somnis recurrents i sobre les dificultats per destriar allò real d’allò imaginat.

En resum, ens trobem davant d’un recull de contes molt heterogeni però de molta qualitat, que ens permet conèixer un autor versàtil però d’idees clares, que sap com explicar una història sigui quina en sigui la temàtica, i que té un domini del llenguatge que li permet fer-lo mutar de l’elegància a la amenitat quan li cal. Un autor a qui valdrà molt la pena seguir i tenir en compte. I un encert de LaBreu per haver-lo publicat. Realment, Joan Todó ja és un valor consolidat, molts ja el coneixeran i confirmaran les meves paraules. Només puc dir que ja tinc ganes de llegir més a aquest genial narrador de La Sènia.

Francesc Gelonch LA MANDRA NO ÉS UN OCELL a l’Ateneu de St.Just Desvern (29.06.16)

dimecres 29 de juny, a les 20.30 h,  recital amb tast de vi a l’Ateneu de Sant Just amb 

Francesc Gelonch LA MANDRA NO ÉS UN OCELL

serà a la Sala Piquet a l’Ateneu de Sant Just Desvern

Allò que perdura, la col·lecció alabatre vista per D.Sam Abrams ElPuntAvui (19.06.16)

recital entaulat a El Taronger de Vilafranca amb Marc Romera i Ramon Boixeda organitzat per Llibreria l’Odissea (17.06.16)

LA PLENITUD DE LA SRTA.BRODIE de Muriel Spark a La Calders (21.06.16)

dimarts 21 de juny a la Llibreria Calders presentació tertúlia de la novel·la

LA PLENITUD DE LA SRTA.BRODIE de Muriel Spark

amb els editors Ignasi Pàmies i Ester Andorrà

serà a les 19.30 h a La Calders (passatge de pere calders, 9, barcelona)

AFOLLADA de Laia Martinez i Lopez a Última Hora Mallorca (juny 16)

Pere Joan Martorell s’ha llegit #Afollada de Laia Martinez i Lopez i en parlà fa dos diumenges a l’ Ultima Hora Mallorca

poetada als Guiaments (18.06.16)

dissabte 18 de juny a les 20.00 h recital poètic al mirador a Els Guiamets

Al juny, LA FALÇ AL PUNY

La poetada anual del Centre Quim Soler, al Priorat, enguany és a Els Guiamets!

Amb JOSEP PEDRALS, JOAN TODÓ, ANDREU SUBIRATS, ENRIC CASASSES, NÚRIA MARTÍNEZ-VERNIS i MARTÍ SALES

Marc Romera i Ramon Boixeda recital al Taronger de Vilafranca (17.06.16)

divendres 17 de juny, a les 19.00 h,  recital de 

Marc Romera NEU NEGRA i Ramon Boixeda EL SEDÀS

al Taronger de Vilafranca, dins els actes de celebració dels deu anys de la col·lecció de poesia alabatre

organitza la Llibreria L’Odissea

Josep Pedrals i Albert Sagrera al Centre Cívic de Vallvidrera (16.06.16)

dijous 16 de juny a les 20.00 h

Poesia i música al parc amb Josep Pedrals i la guitarra d’Albert Sagrera

al Centre Cívic Vallvidrera – Vázquez Montalbán
al carrer dels Reis Catòlics 16, a Vallvidrera (Barcelona)

La veu i els poemes de JOSEP PEDRALS, quan van acompanyats per la guitarra d’ALBERT SAGRERA, assoleixen una franquesa quasi espontània: el joc verbal flueix amb naturalitat, convertit en melodies fresques i amables. És un cant alegre a la vida tal com raja.

LLADRES de Joan Todó, ressenya de Lluís Muntada a L’Avenç (maig 16)

EL DIFÍCIL ART DE LA NATURALITAT
La publicació de Lladres, un aplec de relats de Joan Todó, significa la ratificació d’una veu narrativa molt potent i d’una escriptura que esbossa el retrat de l’autor mateix. Una prosa on s’entrecreuen un realisme sobri i la desfiguració pròpia de la fantasia.

LLUÍS MUNTADA

COM UN CONTE DE FICCIÓ AUTOBIOGRÀFICA. Vaig començar a llegir Lladres pel final del llibre, sense haver-me adonat encara que l’últim text d’aquest volum no era un conte, sinó que en realitat era l’epíleg. Així doncs, vaig llegir com un conte aquella última peça titulada «Breus propòsits de destrucció»: re-afirmació poètica d’un autor capaç de transformar en literatura el que podria haver estat només una recapitulació anodina d’agraïments i datació i filiació dels textos que configuren el llibre. En aquell epíleg, Joan Todó, després de resseguir el cúmul d’obligacions familiars i professionals a dotzenades que Johann Sebastian Bach va haver de fer compatible amb la seva portentosa activitat creativa, tira per terra «l’antiga teoria segons la qual un creador funciona millor en absència de tota limitació externa». Jean-Paul Sartre, per demostrar que «estem condemnats a ser lliures», s’obliga a un principi de realisme radical: només a partir de reconèixer que és «obrer, francès, sifilític i tuberculós» pot precisar les condicions de la seva (lliure) elecció. Joan Todó (La Sénia,1977) és un d’aquells joves literats que ja des dels seus inicis com a escriptor s’ha forjat en unes condicions externes limitades, unes condicions que sempre empenyen l’escriptor en català a convertir la necessitat en virtut, a abandonar la possibilitat d’una sinecura i com a molt acontentar-se amb un modest verkami, a intentar aixoplugar-se en el paraigües de l’administració pública per no ser un explotat o un saltimbanqui laboral, i a anhelar una col•laboració (para)literària i regular en un mitjà de comunicació seriós i intel•lectualment fertilitzant.
En els últims dos anys hem sentit sovint la jeremiada d’alguns escriptors catalans que lamentaven haver d’invertir tantes energies en el procés sobiranista, perquè –segons asseguraven–aquesta (noble) causa els sostreia energia i temps que, altrament, haurien dedicat de manera més profitosa a la creació literària. (No-sé, no-sé!). Està molt bé que, en aquest context, Todó ens retorni a una realitat històrica. És a dir, a una realitat condicionada, externament limitada. I està molt bé que com Borges a l’epíleg de El Hacedor, Todó descobreixi que la seva escriptura, que arrenca i persevera en la poesia, que colpeix amb l’aplec de contes A butxacades (2011), que es tonifica amb les traduccions, que ratifica la seva força en la novel•la L’horitzó primer(2013), i que ara culmina amb Lladres, … està molt bé –deia– que Todó descobreixi que la seva escriptura acaba esbossant el retrat d’ell mateix.Poques explicacions més precises queaquesta hi deu haver sobre la vocaciói el perfeccionament tècnic. Pel camí, Todó i tots nosaltres hem descobert la importància vital de l’existència d’editorials com LaBreu, o de publicacions com L’Avenç, o de revistes digitals com Paper de Vidre, que a part de solidesa cultural tenen la virtut santa de promoure obres per lliurament. Els13 contes+1 que figuren en aquesta plec han estat escrits entre el 2010 iel 2015 i publicats en diverses revistes. Ara accentuen el seu sentit orgànic en aquest volum: Lladres.

PRIMER MANAMENT LITERARI: ROBARÀS.Una de les característiques comunes dels contes d’aquest llibre és que els protagonistes hi roben o hi són robats. De vegades l’acte de robar cristal•litza en un objecte matèric, com passa per exemple al conte «Un bitllet de 20 euros», en què un bitllet d’aquesta suma es converteix en el passamà narratiu d’una sèrie de circumstàncies humanes àgilment trenades. En un altre conte, a «Les raons», el lladronici s’erigeixen el cos conceptual per decorticar –a la manera paradoxal de El banquer anarquista, de Pessoa– el concepte de propietat, i per reduir a l’absurd el càstig bíblic que allò que justifica la propietat és haver-se guanyat una cosa «amb la suor del teu front». «La propietat flueix, amic meu!», exclama seriosament jocós el lladre oficial d’aquest relat. D’altres vegades, com al conte de ciència-ficció «Jet lag», el robatori presenta una ambivalència moral irresoluble: si un lladre viatja en el temps i roba una obra d’art que va ser destruïda en el passat, «vés per on», el lladre, amb el seu acte d’apropiació, salva aquesta obra per a la posteritat. En un altre conte, «El robatori», l’acte de robar adopta una fina distància lírica, on tot és i no és ben bé el que sembla, on tan important és allò que apareix al centre de l’escena narrativa com el corrent invisible que es desplega a fora d’aquest centre però que (chapeau!) acaba galvanitzant-lo.En un altre conte, a «Regressió», el robatori és, en realitat, un autorobatori sinuós, que, més que en el pla material, opera en l’ordre de la memòria, l’ànima i les pors del protagonista.
Semblant al que passa en els relats de John Cheever o en el laconisme de Max Besora, en aquests contes JoanTodó és capaç de revelar tot un univers a través d’una enorme economia de mitjans. Per exemple, la frase sincopada del narrador no fiable de «El robatori» concentra una pluralitat d’irradiacions: «És com si s’acomiadés d’aquella vida possible». Todó té el talent de desautomatitzar i enfondir la realitat per mitjà d’imatges versàtils, on paisatge exterior i consciència interior es fusionen: «[Aquella altra discoteca] havia de ser diferent de la discoteca del poble, que havia perdut el misteri en descobrir que a dins hi havia la mateixa gent que a fora». No tots els contes d’aquest volum tenen el mateix pes. Per exemple: «El turista i l’estranger», «Una carta» i «L’escàndol», a pesar d’obrir angles narratius originals, representen, per mecànicament previsibles, una baixada de voltatgea mb relació al conjunt. «En la bellesa, res no cansa tant com l’art treballós advertit al darrere. L’esforç per impressionar resulta penós i produeix sensació de fatiga», escriu Kant, en una acotació de les Observacions sobre el sentiment de bellesa isublimitat. Les 13 peces + 1 d’aquest llibre són artefactes precisos, amb la vibració d’una prosa natural i veloç que mostra un gran domini de l’el•lipsi i una atenció constant a les exigències del ritme intern de cada conte. El llenguatge precís propi del poeta se solda amb els girs col•loquials d’una prosa vertical. A Lladres s’assoleix l’art difícil de la simplicitat: els efectes hi esclaten sense que es noti la tramoia de l’artifici narratiu.

Todó roba bé. Sap que el deure de tot escriptor és el de robar els focs sagrats i transmutar-los en bellesa. A La decadència de la mentida, Òscar Wilde lamenta que els escriptors no s’atreveixin a apropiar-se de les idees del saltres escriptors i, per aquest motiu, quedin sumits en la paràlisi imaginativa. Todó, com inspirant-se en el flux controlat d’una novel•la-riu de GiorgioManganelli, al conte «La insinuació» és capaç de posar al servei de la necessitat narrativa un monòleg de vint línies seguides sense cap punt. Al conte«Les raons», Todó sap no caure en el plagi adotzenat, sinó apropiar-se degudament de la lògica del relat de Cortázar titulat «Continuidad de los parques», en què la història llegida i la història material es (con)fonen líquidament, sense pugnes jeràrquiques. A«La samarreta», l’autor reprèn el mite de les sirenes, una veta de la literatura folklòrica de diverses tradicions i que li serveix per tornar a elaborar el vell destret d’Ulisses, subjugat pel cant deles sirenes i finalment castigat amb el seu silenci –una veta que curiosament també revisita Teresa Colom en el seu recent i magnífic aplec de contes La senyoreta Keaton i altres bèsties. En el desfibrament surrealista de plans íntegrament racionals, es nota que Todó ha llegit Pere Guixà. A «Dormir», amb una veu pròpia, Todó remodela la matèria del somni dins del somni dins del somni…, que ja Borges a «Las ruinas circulares» havia robat legalment de les Mil i una nits. La literatura és un palimpsest.
Lladres significa la ratificació d’unaveu narrativa molt potent. La prosa de Joan Todó planteja un poderós encreuament estètic entre, d’una banda,un realisme sobri, i, de l’altra, la desfiguració pròpia de la fantasia. La frontera porosa entre el real i l’imaginari esbossa en aquest llibre una hipòtesi prenyada d’intenció poètica: la suposada deformació fantàstica de la realitat no és només una deformació, sinó que es part constitutiva de la realitat. Com a escriptor, amb una lògica narrativa centrada més en suggerir que no pas en mostrar, Todó compleix ambel principal precepte del bon lladre literari: no robar emocions al lector.

Lluís Muntada, L’Avenç maig 2016

Marc Romera NEU NEGRA a NoLlegiu (16.06.16)

dijous 16 de juny a les 20.00 h recital de 

Marc Romera amb el poemari NEU NEGRA

serà a la Llibreria NoLlegiu (c/ Pons i Subirà, 3, barcelona)

presentació de LLADRES de Joan Todó a la llibreria Nollegiu amb Andreu Subirats, Martí Sales i Josep Pedrals (04.06.16)

FORMENTERA LADY de Jordi Cussà a la Llibreria L’Altell amb Matthew Tree, Xavier Teixidó, Ester Andorrà i la música de Quim Castilla (03.06.16)

NEU NEGRA de Marc Romera i CRISÀLIDE.PASTORAL EN SI MENOR de Susanna Rafart al Diario de Mallorca (02.06.16)

LLibres bons a voler

….Neu negra, de Marc Romera (LaBreu Edicions). Un llibre de poemes que et travessa com un llamp amb una meditació sobre la mort més necessària que mai en aquests temps que corren de frivolitat, superficialitat i pocasoltisme. El llenguatge explora la incomunicació fins que el buit de la mort concentra aquesta impotència de dir. La mort de l’arbre, el pare, i del far, el mestre, és determinant. Un cant vitalista tanca com a convit final a una obra intensa i cervellprenedora. Per als amadors dels ritmes verbals!

… I per acabar aquesta antologia d’urgència, una petita joia: Crisàlide.Pastoral en si menor de Susanna Rafart (LaBreu Edicions). Una faula de ritme ternari que embolcalla el elctor des del moment en què un dia xafogós d’estiu un registrador arriba al baell mig de la Dordonya per fer un informe mediambiental per mor de la plaga de vespa asiàtica que hi ha. A partir d’aquí es posa en marxa una calidoscòpica maquinària verbal que et duu cap a paradisos d’una bellesa insòlita, paratges en què un halo de tragèdia sobrevola persones i coses, i on s’entreveu to allò que s’hi insinua i et commou tot allò que s’hi calla. Commevedora i subtil. Molt recomanable.

Biel Mesquida, Diario de Mallorca (02.06.16)

LLADRES de Joan Todó a Butxaca (maig 2016)

Irene Pujades, Butxaca (maig 2016)

FIRA POÈTICA AL KONVENT de Berga 11 i 12 de juny

dissabte 11 de juny i diumenge 12 de juny

FIRA POÈTICA al  Konvent (http://www.konvent.cat – Cal Rosal, Berga)

MATÍ DISSABTE (12 – 14.30 aprox.):
• Míriam Cano
• Víctor Bonet Arbolí
• Enric Casasses

TARDA DISSABTE (16 – fins l’hora de sopar):
• Gerard Vilardaga i Iris Hinojosa
• Eduard Carmona
• Gerard Cisneros
• Guim Valls
• Carles Rebassa
• Misael Alerm
• J.J. Camacho Grau + Rafa Cru (Dreamachine)
• Roger Peláez
• M.O.K.

NIT DIUMENGE (23h):
• Concert de Yak42 (http://www.konvent.cat/concert-yak42)

MATÍ DIUMENGE (12 – 14.30h aprox.):
• Vermut amb micro obert

*S’estima una durada aproximada de les actuacions de 30 minuts.

Aquest any el festival comptarà també amb una Fireta editorial en la que participen:
• LaBreu Edicions
• Edicions Terrícola
• Edicions Poncianes
• Els papers díscols