El revisionisme mitològic em fascina. Repensar la tradició em sembla la manera més sana i natural de, precisament, mantenir la tradició viva (perquè viva vol dir que viu els temps actuals i, per tant, la mirem amb els ulls actuals, no els del seu temps, que per nosaltres és impossible per molt que alguns erudits ho pretenen).
Així que Dürrenmatt agafa el pobre Minotaure, fill “abominable” de Pasifae, castigat a viure en un laberint construït per Dèdal, aquí fet íntegrament de cristall, i l’aboca a veure’s reflectit mil-i-una vegades en les parets, sempre aïllat de l’exterior i, per tant, abocat a no entendre l’arribada de l’Altre, ja sigui una donzella, uns joves atenencs sacrificats com a ofrena, Ariadna i el seu fil o Teseu armat i amb ànsies d’assassinar-lo.
Dürrenmatt li dóna veu al “monstre”, però no l’humanitza. Perquè humanitzar-lo voldria dir que entén el que és ser humà, i el Minotaure, de nom Asterió, en realitat no ho pot pas copsar. I, de pas, ens explica com un joc de miralls ben disposats desactiva qualsevol alteritat, qualsevol senyal d’individualitat que ningú mostri. Asterió, en veure’s reflectit en multitud de rèpliques instantànies, creu formar part d’un tot, d’una societat. Hi veu, en els seus reflexos, tant amics com enemics (també multiplicats). I així s’oblida de si mateix.
A ‘Els dos remordiments de Claude Monet’ Michel Bernard fa un retrat íntim del pintor introduint-se en l’esperit de l’època.
Michel Bernard (Bar-le-Duc, 1958) és escriptor i alt funcionari en excedència. La seva especialitat literària ha estat l’assaig històric relacionat amb figures històriques franceses, de diferents èpoques, en un ampli ventall, en el qual hi podem trobar des del cantant Charles Trenet a Ravel o Joana d’Arc. En aquest llibre ens acosta a Claude Monet (1840-1926), el conegut i singular pintor impressionista francès. La cultura francesa ha estat molt intel·ligent i eficaç a l’hora de promocionar els seus artistes i escriptors i una gran majoria de gent coneix l’obra del pintor, a banda d’experiències com ara la famosa exposició que vam poder veure a Barcelona, en una modalitat que frega més aviat l’espectacularitat que l’amor a la pintura amb això de passejar per dins dels quadres gràcies a les noves tecnologies.
Els dos remordiments de Claude Monet (LaBreu amb traducció de Ferran Ràfols) està dividit en tres parts que porten el nom de Frédéric, Camille i Claude. Frédéric és Bazille, un bon amic de Monet, també bon pintor i mort de forma prematura en combat, a la guerra franco-prussiana. Camille és Camille Doncieux, la primera dona del pintor, mare dels seus dos fills i que va morir molt jove, amb poc més de trenta anys. Monet en va pintar un trasbalsador retrat en el llit de mort. I la darrera part del llibre, Claude, fa referència al mateix pintor, ja en la seva vellesa, casat per segona vegada i havent assolit el reconeixement desitjat.
L’autor escriu amb llibertat i grapa, no estem davant d’una biografia convencional i els detalls o les diferents interpretacions d’alguns fets s’han de buscar en altres textos. Bernard intenta introduir-se en l’esperit de l’època, en la personalitat del pintor, en la seva relació amb els paisatges, descrits de forma magistral en molts moments. Pel llibre, força coral, desfilen molts altres personatges que formen part de l’entorn professional i familiar de Monet; a banda de Bazille hi trobem pintors com Renoir, Sisley o Manet. Però també d’altres de més diversos, com ara el seu mecenes Hoschedé, després arruïnat i amb la dona del qual s’acabaria casant. Alice Hoschedé, qui va compartir més de quaranta anys amb el pintor, potser mereixia més atenció literària, tot i que aquesta és una apreciació subjectiva.
La mitificació de Camille com a gran amor del pintor pot resultar molt literària però poc realista, considerant la llarga vida de Monet i alguns testimonis familiars. Alice tenia sis fills quan es va casar amb Monet, una filla d’ella, Blanche, es va casar amb Jacques, fill de Monet, mort també de forma prematura. Blanche va ser una pintora interessant, valorada pel pintor, però l’època no era propicia al desenvolupament de les dones, en determinats sectors professionals i artístics. Al llibre hi trobem galeristes, com Ruel, o polítics com Clemenceau, bon amic del pintor.
Hi ha molts temes en aquest text: la natura, l’amistat, l’amor, els límits de l’art o el pes de la història, en aquest cas la història de França, amb l’exacerbat patriotisme francès amb el qual, en general, els escriptors d’aquell país són tan poc crítics. Monet, mirat en perspectiva, va ser un home amb sort, malgrat els seus alts i baixos artístics i econòmics. Va tenir èxit, tot i que no de seguida, una família que li donava suport, llibertat, dones i amics fidels, i la possibilitat de viure en contacte amb la natura, vora paisatges admirables pels quals veiem passar les estacions de l’any com si contempléssim, també, una sèrie de pintures evocadores.
El pas del temps és, així mateix, un dels grans temes del llibre. Alguns fragments poden resultar una mica lents, reiteratius, però el conjunt compensa la lectura. El llibre va acompanyat de làmines amb reproduccions de quatre quadres del pintor, molt rellevants en el text. Avui resulta relativament senzill accedir a la resta de la seva obra i saber més coses sobre la seva vida, una vida que abasta des de mitjans dels segle XIX fins a la primera meitat del segle XX.
Pare què fem amb la mare morta’ (LaBreu) ha fet patir la seva autora. Així ho confessa Antònia Vicens. En el seu nou poemari se situa més prop de la mort que de la vida, de la bogeria que del seny, amb molts més interrogants que no respostes
Assenyala una pica que té al corral. “Sempre havia pensat que era una font natural d’aigua, que queia de la muntanya -diu Antònia Vicens-. Amb unes obres que van fer al costat, em van dir que no, que és una pedrera. Vaig pensar que era una bona imatge de la meva relació amb la poesia”. Tot seguit assegura que ha de “picar molta pedra” per trobar cadascuna de les paraules dels seus versos i que Pare què fem amb la mare morta, el poemari que acaba de publicar a LaBreu, l’ha feta patir especialment. Nascuda a Santanyí el 1941, va deixar d’escriure novel·la fa una dècada després de tenir una nòmina llarguíssima de premis -pel seu anterior llibre Tots els cavallsva rebre el Premio Nacional de poesia 2018-, tot i que confessa que potser hi tornarà aviat.
La mort s’anuncia des del títol del nou poemari. Com l’afrontau?
Tracto la mort com tracto la vida, conscient de la fragilitat d’ambdues. La mort sempre ha estat present en mi i en la meva obra. Sé que ens equivocam: diem “Tinc un any més”, quan en realitat és un any menys, el que tenim. Ara em demano quan començam a morir. Potser no en som conscients. Tampoc no sabem si els morts acaben de morir mai. Davall terra hi ha tot un món que batega. On comença i on acaba la bogeria?
Pare què fem amb la mare morta s’ha qualificat d’obra dura, sense concessions. ¿Sou una escriptora dura? Furgau en el dolor?
Quan em poso davant del paper, jo canvio. Em ve tota la duresa del món, que ho és molt, de dur. Sempre m’ha preocupat per què els humans provocam tant dolor. Ja m’ho demanava de nina, i de gran tampoc ningú no te’n dona la resposta.
Són uns versos amb molts més interrogants que respostes. Un nin pregunta al pare, i el pare no diu paraula. L’edat no dona respostes?
L’edat, contràriament, no només no dona respostes, sinó que intensifica allò que et preocupa. Pots resignar-te, però això és una paraula horrible. L’edat intensifica les preguntes i et sents estupefacte perquè les coses continuen igual i les respostes essencials no les té ningú.
Per cert, hi ha molts interrogants als poemes però cap signe d’interrogació, tampoc punts ni comes…
El lector ja posarà els seus interrogants. Jo no en poso mai. Segueixo una cadència interior, cada poema m’exigeix una cadència. Vull ser lliure per expressar-la. Això sí, faig servir majúscules per emfatitzar. Si hi ha una majúscula, no sé per què hi ha d’haver un punt, i si un què està accentuat ja qüestiona. No penso en el lector quan escric, sinó en la cadència que em demana el poema. Els lectors saben captar la música.
També hi ha moltes veus. Quin espai deixau al silenci?
El silenci no existeix. Parlam del silenci amb massa lleugeresa. Jo encara no l’he trobat.
És un poemari, però amb uns personatges – pare, nin, la mare morta, el Llanterner, la Fornera i altres ànimes – que apareixen i desapareixen en un itinerari vital i espiritual. ¿ Pare què fem amb la mare morta podria ser una novel·la?
Vint anys enrere, n’hagués escrit una novel·la, amb aquests personatges. Ara condenso tota una història en una paraula. Sovint penso que he tornat mandrosa per a la novel·la, però aquest poemari l’he treballat tres anys, que és el que solia estar amb una novel·la. Potser amb la poesia no estàs tant de temps davant el paper, però la portes al cap sempre, no t’abandona.
En tot cas, l’itinerari i els personatges són novel·lescs.
Per donar veu als personatges, jo me’ls he d’imaginar i he d’interpretar allò que he escrit. Així, la mare la veig distant, jo crec que és morta; la Fornera i el Llanterner són petits déus de barri, dominen el pa i l’aigua; el pare pot tenir cos o no, sé que és caçador i una persona dura, però no l’imagino. Només sé que el nin, que crec que té uns deu o dotze anys, li fa moltes preguntes, però ell mai no respon. El poemari és ple d’ànimes, i allò que passa és memòria i ombres de les que ens fan companyia tot i que no les percebem. De fet, estam envoltats d’ones i d’ombres.
Tot just en arribar, heu dit que la poesia és picar pedra. Per què heu patit tant aquest poemari?
Perquè em va fer mal. Hi ha molts ventres, hi és la maternitat i sobretot hi és la mort. Mentre l’escrivia, vaig saber que tindria el meu primer net i em vaig haver d’aturar. Quan el vaig continuar, sovint em paralitzava i em queien les llàgrimes. No m’havia passat mai. En vaig quedar un poc tocada.
Sempre heu contat que, ja de nina, les paraules us apareixien. Ja no?
Les paraules m’han decebut. Avui sé que no donen resposta. Tot té un nom, i si tota la vida has treballat les paraules, penses que qualque dia trobaràs el nom que et doni la resposta, però no és així.
Dieu que la novel·la us fa vessa. No hi tornareu?
Probablement serà el proper que faci. Fa deu anys vaig deixar una novel·la molt avançada, i m’hi vull posar. O l’he de tirar o l’he d’acabar. No crec en escriure per escriure, ni en publicar per publicar.
Diversos autors que han publicat a la col·lecció de poesia alabatre participaran a Barcelona Poesia 2020.
Us suggerim recitals on haureu de reservar plaça si hi voleu assistir:
Dimecres 14
a les 19 h, al Verger del Museu Frederic Marès
Maria Antònia Salvà amb les donzelles del nou segle Enguany celebrem el 150è aniversari del naixement de Maria Antònia Salvà. Ho fem amb un espectacle de Joana Abrines i Marga Rotger, que la canten i la reciten i la connecten amb les veus del nou segle. La selecció poètica inclou versos de Maria Verger, Maria Mayol, Maria Mercè Marçal, Cèlia Viñas o Rosa Leveroni, i a la proposta s’hi sumen Blanca Llum Vidal i Sònia Moya, que, amb els seus propis versos, dialogaran amb Maria Antònia Salvà per fer-nos la seva herència encara més actual.
a les 19 h, a la Fundació Felícia Fuster
Josefa Contijoch i Tònia Passola reuneixen ara un grup de poetes seguidores de l’obra de Fuster per llegir-la i festejar-la des del treball personal i la singularitat pròpia de cadascuna. Amb Míriam Cano, Susanna González Turigas, Ester Xargay, Arnau Pons, Marta Pérez i Sierra, Cinta Massip i Laia Maldonado.
tres poetes ben estructurats perquè ens expliquin com fan l’arquitectura d’un llibre, com treballen cada engranatge d’una exposició amb Teresa Pascual, Francesc Parcerisas i Anna Gual.
Dijous 15
a les 21 h, al Verger del Museu Frederic Marès
” La ciutat salvatge” recital de Jordi Valls, Daniel Busquets, Chantal Poch, Bel Granya, Cèlia Sànchez-Mústich i Maria Antònia Massanet presentats per Anna Pantinat. Coordina Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Divendres 16
a les 20 h, al Centre Cultural Albareda
“Amor etern alt grup de risc (cicle Insòlits)” Amb Martí Sales, poeta, i Lulú Martorell, veu i piano. Entrada gratuïta ambinscripció prèvia. Aforament limitat. Més informació a barcelona.cat/ccalbareda. Organització: Centre Cultural Albareda.
a les 21 h, al Jardí de la Casa de la MisericòrdiaSeward va celebrar deu anys amb l’ampliació del col·lectiu, la gravació del seu proper disc i la celebració de deu concerts consecutius i diferents a deu barris de Barcelona. Un d’aquests concerts va ser “Konvent vs. Pumarejo”, una improvisació comunal i descomunal de dues hores i mitja on la banda va fer protagonistes del seu espectacle lliure a poetes, ballarins, performers i músics de tota mena. Tot un homenatge al compromís directe de Seward amb la poesia, la paraula i les arts escèniques, essencials en la seva música i concerts.
A Barcelona Poesia 2020, i amb la mateixa intenció de reconèixer qui que fa possible Seward, el col·lectiu convoca deu veus de diferents disciplines: els poetes Núria Martínez-Vernis, Laia Malo, Anna Pantinat, Eduard Escoffet, Oriol Sauleda i Lluís Calvo, la violinista Sara Fontán, la rapera i cantant Lil Russia, el performer David Climent i la filòsofa Andrea Soto. Un espectacle que promet ser únic, plantejat com un homenatge al llibre Las sombras de la palabra, de Marco Rodríguez del Camino, professor de l’Escola de Lletres de la Universitat de Veneçuela i pare del bateria del grup.
Amb Seward: Adriano Galante (veu, banjo i guitarres), Pablo Schvarzman (electrònica i guitarres), Juan R. Berbín (bateria i percussions), Meritxell Neddermann (veus i teclats) i Marcel·lí Bayer (saxo baríton, saxo tenor i efectes)
En un sentit positiu, la poesia podria ser alguna cosa com ara el que resulta de certa mena de tria i combinació de les paraules, en la mesura que, per un cantó, són material sensible —sonen— i, per l’altre, signifiquen. Ara bé, en un sentit diguem-ne especulatiu, podem suposar que el poema és una cosa que es vol dir —o que es diu dient-la (o dient-se)—; és a dir: que hi ha una cosa que té la forma d’un impuls —d’un impuls de fer— i que potser no és gaire res concret ni sabem d’on ve, però acaba portant al poema creat. Certa manera de pensar el poema, doncs, podria dir que la poesia, de fet, és aquest impuls, i que el poema n’és tot just un residu en el món que serà reeixit en la mesura que aconseguirà mantenir viu en el seu si alguna cosa d’aquell impuls —en la mesura que el poema serà capaç d’aguantar dins seu una mica de poesia. És, en part, la idea aquella de Meschonnic que el poema és la forma lingüística màxima de la vida: la transformació d’una forma de llenguatge en una forma de vida i la transformació d’una forma de vida en una forma de llenguatge, tot alhora. La poesia, ara, seria, més que no pas un resultat, una causa a la qual podríem tenir accés gràcies als poemes bons, seria com una força que mou els poemes i els possibilita —de la mateixa manera que el déu parlava per boca de l’oracle i l’oracle deia.
*
Qualsevol poesia de tall místic només es pot entendre dins aquesta segona mena de poètica (seria absurd pensar que ens interessa més un poema que no pas Déu, o l’Absolut, o l’U o qualsevol coneixement d’alguna cosa més alta o més fonda). Que Llibre de revelacions és un llibre de poesia misticitzant, en què la poesia ve d’allò d’allà a darrere —i el poema hi és per fer-nos present que hi ha un allò d’allà a darrere— i no pas del que llegim, que en seria com una transcripció, ho veiem en versos com
l’ànima té cos de paraula
que potser es podria parafrasejar com: «l’ànima, aquell impuls i aquella força que mou els poemes, que soc jo —i que em mou—, però també és la intuïció que hi ha món i, per tant, hi ha un haver-hi del món —perquè la meva ànima sola no ho pot pas sostenir, tot això que veig i visc—, es concreta i es fa present i cosa sensible amb la paraula, amb el poema fet». Tanmateix, aquest poema fet només pot ser un vestigi —un eco— d’aquella intuïció. Ho diu el final del poema que acabo de citar:
l’assoliment de l’aire
la lluor d’aquestes mans
l’eco del miracle
El miracle, que notem per l’eco, hi és perquè hi tenim fe —hi ha una intuïció i un sentir—, de la mateixa manera que aquest assoliment de l’aire i aquesta lluor hi són perquè creiem que ha passat —que passa— alguna cosa, però tot just ens en quedarien les engrunes. Hi ha un altre poema que, d’alguna manera, concreta què és aquest eco:
fragments de boira
de no poder dir res
fragments impossibles
de poesia mai no dita
Aquesta «poesia mai no dita» és aquella part del món que no es podrà dir mai, potser per indicible, però que, en qualsevol cas, era prèvia a qualsevol poema: n’era la condició de possibilitat última. Hi ha alguna cosa que es mostra, en el món, però que és, de fet, inefable: el poema —la paraula— mai no pot arribar a encabir res del món i el seu haver-hi dins seu. Tenim la meravella del món davant dels ulls, que és més meravella perquè hi ha el misteri, i podem pensar el misteri perquè hi ha fe —hi ha el sentir. El món sempre sobreïx del mot. El poema només pot jugar a fer present el que en queda fora.
*
El primer moment del pensament sempre s’ha dit que es podria formular d’alguna manera com ara: «per què hi ha coses si podria ben ser que no n’hi haguessin?». I d’aquí en deriva tot. El primer acte de fe és, doncs, una frase com «hi ha coses» o «no hi ha coses». No en va hi ha aquella subtesi famosa del Tractatus que diu que «No com és el món, és allò que és místic, sinó que és».1
En part, la poesia de Laia Llobera s’encamina a fer present el misteri (i a fer present l’acte de fe) i la meravella de dir una cosa aparentment tan senzilla com «hi ha món»; s’encamina a assumir-ne totes les conseqüències diguem-ne ontològiques i existencials —del sentir—, és a dir, assumir que el fonament absolut —transcendent— del món rau en el seu haver-hi, entès no com a existència sinó com a fonament transcendental últim de l’existència de les coses. (I la transcendència és una cosa del sentir.) Així mateix, dir que «hi ha món» també ens porta una mena d’ordenació de pensament concreta i coneguda: som en el terreny de la mística natural, la mística que és quietud, contemplació i silenci, no pas ascensió ni camí. És el món i l’ànima
urpant-se’m
*
Un dels temes centrals de la poesia mística és l’oblit d’un mateix: arribar a ser en alguna cosa altra. Tanmateix, per jugar a la lectura d’aquesta mena de poemes, hem d’assumir, primer, que hi ha hagut alguna experiència mística i, segon, que la podem dir —i llavors entendre-la. Si davant de l’experiència el místic optaria pel silenci, el poeta, com ja s’ha dit mil vegades, opta per dir, tot i saber que la paraula, en aquest context, és una eina feta malbé irremeiablement, és a dir, que juga a fer present alguna cosa que no pot ser cridada, per tot allò d’intimíssim que tindria una experiència com la mística. La paraula sempre diu, però ara és esmussada. Som en la indigència de l’home que genera el llenguatge, de Sunyol, però també davant de «La lletra mor abans no té sentit», de Carner. És la idea que el món, que l’experiència del món (i l’experiència mística del món), sempre s’esmuny del discurs. L’única opció davant de la impossibilitat d’un pensament estructurat de la cosa mística és jugar a fer com si el poema pogués sostenir alguna cosa —que cap pedra no l’esmussi.
Cal entendre que cada paraula del poema, sempre en el pla de la retòrica, és metàfora i és faula. Assumir això és posar de manifest que hi ha una veu —la Veu, potser— que ja no parla a través de ningú, però que hauria de parlar. Hi ha un desig irrefrenable que la veu parli. Però no pot fer-ho. Hi ha una absència doble: la de la veu i la de la creença que pot haver-hi aquesta veu —és assumir la separació gairebé insalvable entre l’home i el sagrat, i entre l’home i el diví. És
L’home perdut en l’oblit
del seu mite
l’home desvalgut
Amb el poema fem com si hi hagués un lloc possible per a la veu, tot acceptant que tot just participem d’un joc substitutori. Mirar de fer (i dins del joc del poema: fer) present amb el poema també és recordar la separació, però.
*
Una mena de pensament místic en què el nucli de tot plegat és l’afirmació gairebé primigènia de l’haver-hi del món —diem: «hi ha món»—, ens porta a una segona premissa, gairebé tan important com la primera: «hi soc». Dient «hi soc», som directament enfora d’esquemes místics com el de Joan de la Creu, en què es dona alguna cosa semblant a un solipsisme místic que té la forma de: «Jo he conegut, i el que he conegut us ho vull explicar». Amb Llibre de revelacions som, doncs, en el terreny de la mística com a espai compartit (perquè si «hi ha món» i «hi soc», inevitablement, «hi som»); som, doncs, en el terreny del religiós, en un sentit que en podríem dir primigeni, no d’institució. Dient el món dic un tros de mi i diem un tros de nosaltres. El poema, més que no pas portar un coneixement diguem-ne doctrinal («he vist i per això parlo»), entra en un pla de vivència compartida i compartible. L’acció sobre el món que és el poema equival a dir «mira», i aquest «mira» té tot el pes metafísic, sí, però sobretot tot el pes polític de dir que «hi som».2
Jugant a fer-se present el misteri de l’haver-hi del món amb el poema, es juga a fer-se present aquest ser-hi meu i aquest ser-hi nostre.
per què hem desaprès
l’escorça del somni,
la baia delitosa
que s’ocultava al bosc
envescada de silencis?
La fe i el poema només tenen sentit si hi ha un nosaltres.
*
I, esclar, qui vol dir el món vol dir la llengua.
I, esclar, qui vol dir la llengua vol dir nosaltres.
*
En la màntica, en l’endevinació, hi ha una creença segons la qual el que passa, de fet, és que el déu parla, amb enigmes, a través d’algú —o d’algun fet natural. Aquí l’oracle és natura en la mesura que diu l’ordenació del món directament; és món cap enfora del món, món actiu i mostrant-se. En algunes poètiques derivades del simbolisme i del romanticisme semblaria que hem d’entendre que el poeta pren la funció d’oracle: el poeta diu el que el déu (o alguna cosa més alta) diu a través d’ell. La figura de l’àugur de què parla Llobera aniria volgudament un pas enrere de l’oracle: és més humà. Ja no és el déu qui parla a través seu, sinó que hi ha, per part de l’àugur, la capacitat —el do, encara, tanmateix— de llegir en la natura alguna cosa que s’amaga, alguna cosa que el déu vol dir, alguna cosa de la veritat fonda del món. (L’àugur, recordem-ho, era aquell sacerdot que practicava l’endevinació a partir de la lectura del vol i del cant dels ocells. No en va, el llibre en va ple, d’ocells, i és un dels símbols principals d’«alum», la primera part del llibre, on se’ns diu que el món és ple de cristal·litzacions d’alguna cosa altra.) Dins el joc del mite del poema com a cosa donada, un vers com
pertanyo al món dels àugurs
l’hem d’entendre, doncs, com a metàfora, sí, però sobretot com a separació prudencial respecte de la figura de l’oracle i com a separació respecte del món natural, és a dir, separació que permet ser al mateix temps món —perquè hi ha el do— i mirada sobre el món per desemboirar-se el misteri.
Posar la figura del poeta al costat de la de l’àugur i no de l’oracle serveix a Llobera per dir que, com deia, el misteri és l’haver-hi del món, que tot l’inefable del món es redueix, en última instància, en aquest haver-hi que se’ns mostra i que intuïm mirant les coses. I el poema, la paraula del poema, més que no pas assenyalar res del món, vol assenyalar l’haver-hi de les coses i del món. De fet, les revelacions que donen nom al llibre no hem d’entendre que són respostes a cap pregunta —no hi ha mai resposta—, sinó actes de parla destinats a fer-nos present el misteri del món. D’alguna manera, el poema, com a formulació d’aquest haver-hi, és el desig, una pulsió religiosa, com deia, de fer-se present el misteri, més que no pas d’acostar-s’hi —no hi ha camí ni ascensió cap enlloc— o d’entendre’l —perquè no hi ha res a entendre, potser.
el silenci de les albes:
no sé no dir-te
més
El poema hi és per recordar que hi ha món i que hi ha vida. El poema, la virtualitat que suposa, hi és per suplir el silenci del místic davant de la meravella, davant d’aquell haver-hi del món —i nostre, com a part del món.
és l’aigua que sap llegir les fonts,
la memòria del trajecte,
és l’aigua
i no el poema
Dir i escriure és impossible; la paraula inevitablement crida el món, però el món sempre en vessa, queda assenyalat, però malament. Tanmateix, hi ha el joc de mirar d’assenyalar. Mirar l’aigua —dir l’aigua— ens fa evident tot l’impossible —inaprehensible— que hi ha a darrere del que es mostra amb l’aigua. És allò que escrivia Serrallonga, que «Tot és tan bell | que és impossible».
El poema que he citat abans, de fet, parlava de «fragments impossibles | de poesia mai no dita». D’alguna manera aquesta impossibilitat —de comprendre plenament, de veure plenament, d’assumir mentalment i sensorialment amb plenitud— és l’altra cara de la intuïció que el món i el seu haver-hi sempre quedaran molt més enllà de la paraula; és el moment i la intuïció que l’haver-hi del món sobrepassa tota matèria i tota comprensió, perquè sempre hi serà més del que puguem dir o percebre mai. Ho diu netament un altre poema, que pertanyem
a la boira desbordada
que propaga la paraula
Amb tot, la intuïció —el sentir— ens fa assenyalar; ens cal la boira que amaga el món.
*
El poema hi és per donar forma al sentir.
*
La majoria de poemes del llibre són explícitament antidiscursius, com si estiguessin pensats per ser un enfilall de moments de pensament i de paraula. Allunyar-se del discurs articulat és allunyar-se del subjecte, és a dir, mirar de jugar a la virtualitat que són poemes sense subjecte —tot i que, evidentment, pensar i fer el poema només poden ser actes del subjecte. Així s’acosta el text a la idea de dir net tot allò altre, i que és allò altre, de fet, que pren la paraula. Retòricament, l’ús de l’haiku com a forma estricta —a tota la secció «guarden els segles»— o com a forma derivada, amb tot el que té de joc de l’instant i de presència de la naturalesa sola, sense res de qui l’escriu, també apunta a aquesta línia misticitzant del recull i a un cert oblidar-se. El poema sense jo, el poema amb tant de món com hi càpiga. O fer evident que no hi ha necessàriament cap frontera entre el subjecte i el món.
*
El poema és una mica viam què en fem de l’estupefacció —la meravella— que pot generar el món i les coses.
*
L’haver-hi del món hi ha set sempre i sempre ha set igual. Per això la insistència en el temps no-temps (que pren com a element metafòric el temps dels orígens o el temps arcà) d’alguns poemes del llibre, i que en algun poema també es relaciona amb el món dels somnis, que són com un moment fora del temps i del món per veure més clar què són temps i món. Es tracta de fer evident en el poema la contraposició de temps social, lineal, amb el temps natural, cíclic, el que torna sempre a l’origen per recomençar. Per això pot parlar
de la tarda que no és ara
sinó sempre
I per això Llobera pot construir, en la primera part del llibre, «alum», una mena de cosmogonia mínima i constant a partir del bosc, el vent, l’aigua, després de la pedra, i, finalment, del «tu», elements que són sempre nous i sempre vells, elements que hi són sempre.
*
La darrera part del llibre és «temple» i presenta uns esquemes bastant diferents dels de la resta del llibre. Mig de cop —perquè un «tu» apareixia molt de tant en tant per la resta del llibre— l’amor entra en joc com a força que domina —que posseeix. L’amor, encès, és aquella força altra que fa a través nostre, és a dir, que omple les facultats de qui n’és pres. L’amor és una possibilitat de coneixement que és gradual —d’escala— i que en lloc de ser amb l’altre, és a través de l’altre i del cos de l’altre, que és el temple nostre i particular consagrat a l’amor, i que l’amor guarda. L’amor també és l’espai de possibilitat vivencial de l’entusiasme —com un entusiasme que no hem oblidat. Som en un plantejament de l’amor (eròtic) com a entusiasme plenament platònic:
no
no és cap atzar
és bellesa que ens convoca
inundant el fracàs
la ferida sempre oberta
del teu secret silvestre
riuen les flors
i s’esberlen els averns
i proclames el miracle
furtiu, obstinat
fèrtil i insurrecte
d’amar
El miracle és que hi ha món i el miracle és que hi ha tu; el món i «tu» mostren la meravella i el miracle de l’haver-hi. I al Fedre llegim que «només a la bellesa li ha estat concedit de ser el més lluminós i el més amable» (250d).3 La bellesa de l’altre és el punt màxim del que és sensible i el punt mínim del que ja és inaprehensible, la frontera entre el que és sensible i el que és coneixement d’alguna cosa més alta. La bellesa de l’altre és l’instant d’intuïció d’aquell coneixement més alt que la ment humana no podrà assumir mai, però també és l’esca del desig que ens fa que fem per arribar-hi; la bellesa és el que ens confirma a través dels ulls que hi ha allò més alt —o allò més fondo, o que allò que hi és més. El cos de l’altre és el lloc i l’instant que ens diu que la bellesa és porta —ferida— i és frontera per a un coneixement més alt, que hi ha aquest temps no-temps i aquest haver-hi del món i nostre; n’és la immanència i el fracàs.
«temple» obre una nova via per mirar de fer present el que només esmostra, el que tot just s’intueix i que en nosaltres només pot prendre la forma de fe, i de fe en el poema i la paraula, i de meravella, que és la manera que té el sentir de fer-se enfora —malgrat el fracàs inevitable— i, per tant, de fer-se compartible, de significar.
*
[Postil·la i amb perdó: El poeta, en certes poètiques com la de Llibre de revelacions, fa servir la poesia com a mite fundacional del text que ens dona. El poema mateix s’inscriu en un entramat narratiu mític que el fonamenta com a existència nova en el món i que, alhora, és resposta a una pregunta com «per què hi ha poemes?». Se situa la voluntat última de la creació del poema no en qui l’escriu, sinó en el poema mateix i en la poesia.
És evident que si hi ha poema és perquè algú l’ha escrit —i l’ha volgut escriure—, però en certes poètiques, com a lectors, cal que assumim —que comprem— la necessitat del poema, i tota la narrativa —tota la faula, tot el mite— que les justifica. Tanmateix, hi ha la fe que la poesia —i l’art— pugui explicar alguna cosa que aniria més enllà de la voluntat. És una fe que va lligada, segurament, a certa necessitat estructural (religiosa) de la persona:4 que tot plegat —la vida, les coses— depengui d’alguna cosa més que de la mera contingència. El poema, pensat així, doncs, és la virtualitat que la vida és necessària; la necessitat del poema porta dins seu la necessitat de la vida.
Nosaltres, com a lectors, siguin quines siguin les nostres conviccions diguem-ne espirituals o epistemològiques, si volem llegir els poemes —fer-nos-els, per dir-ho malament, humanament útils—, hem de comprar sempre el marc que el poema ens proposa —i hem de saber sempre que l’estem comprant. I, igualment: qui escriu pot jugar a desplaçar-se en un marc epistemològic i metafísic diferent del seu per fer el poema, sense que això sigui cap mena d’atemptat a la sinceritat: «Aquest poema —o la poesia, o l’art— em serveix —fa el que vull que faci sobre el món— si es mou en aquestes coordenades epistemològiques i metafísiques». És a dir, que el marc epistemològic i metafísic acaba sent una metàfora, un lloc per trobar-se amb el lector.
Tot poema és, sobretot, un desplaçament, una metàfora: una mentida, potser, un joc des del qual entendre’ns. El poeta només pot crear el poema i bastir-se una poètica; és l’únic poder que té sobre el món i sobre els altres, el de l’acció. El poeta, com el rebem en la lectura, és tot just un personatge del poema —d’aquí que tota poesia pugui ser només performativa: la poesia només pot ser eminentment dramàtica.5 Un poema —qualsevol obra d’art—, si ens el volem prendre seriosament, hem d’entendre, en última instància, que és només joc i retòrica —i la retòrica mai no és buida. Una novel·la són paraules i un poema és un poema. Si traiem el poema de la retòrica i del joc, el més probable és que acabem caient en una mena de ximpleria infinita. El poeta és el rei i nosaltres l’hem de saber seguir.]
Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.
Wittgenstein, Ludwig. Tractatus Logico-Philosophicus. Traducció al català de l’edició crítica. Joan Ordi Fernández. Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, XVI, 2004/2005, p. 117-217. És la subtesi 6.44.
Aquest «mira» em ve inevitablement d’un poema magnífic de Sunyol —que es diu així, precisament: «Mira»— que crec que s’hauria de llegir també dins aquestes coordenades. Aquest. De fet, certa pulsió mig panteista de Maragall també aniria per aquí, segurament.
Tradueixo de la versió castellana d’Emili Lledó a Càtedra. Juraria que tenia la traducció de la FBM, però ara no la sé trobar. O potser el vaig llegir de la biblioteca, no ho sé.
Llegiu Lluís Duch.
Passa que des de la veu dramàtica sempre es pot mirar de fer com que hi ha altres veus, la del poeta amb si mateix, la del poeta amb l’audiència i, evidentment, la dramàtica, la del personatge creat —per qui escriu— (i que pot assemblar-se molt a la persona del poeta) que parla amb un altre personatge imaginari (que pot assemblar-se molt a una persona que llegeix).
Parlem amb la poeta mallorquina sobre el recull que acaba de publicar, ‘Pare què fem amb la mare morta’ (La Breu Edicions).
Antònia Vicens (Santanyí, 1941) acaba de publicar Pare què fem amb la mare morta (La Breu Edicions), el seu cinquè poemari. La poesia de la mallorquina –reconeguda narradora– és tardana; els primers versos els va escriure amb 68 anys. Abans d’aquest últim recull, els lectors hem pogut llegir Lovely, Sota el paraigua el crit, Fred als ulls i Tots els cavalls, pel qual va rebre el Premio Nacional de Poesia 2018, atorgat pel Ministeri de Cultura. L’any passat, l’AELC va concedir-li el Premi Jaume Fuster a la Trajectòria. La de Vicens és una poesia de l’aparició, de la irrupció. Cauen unes imatges i ella les agafa, les fa paraula. A Pare què fem amb la mare morta, la poeta ens fa entrar en un cementiri. Ha creat un món. Entre sepulcres escoltem diferents veus: una criatura sense respostes, el Llanterner, la Fornera o les ànimes, que som nosaltres. Desolació, bogeria, domini i mort.
Gerard E. Mur: Quin és l’origen dels poemes recollits a Pare què fem amb la mare morta?
Antònia Vicens: Els poemes sempre em venen. En aquest cas, es tracta d’un poemari d’ombres. Ombres que em perseguien. Hi havia un tema que m’inquietava, que és la bogeria. On comença i on acaba. Tenia ganes de fer una cosa sobre aquest tema i el vaig incorporar al poemari. Quan vaig acabar Tots els cavalls, de sobte em van venir les ombres d’aquest recull. Ombres o veus que de vegades tenen cos però que poden ser incorpòries al mateix temps. Estaven estanques i les vaig agafar.
Per què aquest interès per la bogeria?
És un tema que sempre m’ha interessat. Un tema que també he tractat en alguna novel·la. De petita mai vaig entendre per què es diu que algú és normal i en canvi aquell d’allà no ho és. Quan és normal algú? Quan deixa de ser-ho? A la creativitat, per exemple, sovint li diuen bogeria. És una línia molt fina. Possiblement no existeix la normalitat. Per què la societat diu que determinades persones estan boges? La ment és una cosa molt gran. No té límits. No hi ha res normal o anormal si ho miréssim bé.
Com ha volgut concebre el poemari?
He escrit els poemes com m’han anat venint. Un poema em duia a l’altre. Hi ha un grapat de veus i personatges que creuen tot el recull. No em puc treure la meva mà de narradora. Sempre hi ha uns personatges que fan un camí. Es troben d’alguna manera. Són personatges que van del principi al final. Se separen i conflueixen.
I la forma?
La forma me l’exigeix el poema, que marca una cadència. No hi ha mètrica de cap mena. Vaig completament per lliure. Els poemes m’exigeixen la seva forma. En aquest poemari, alguns poemes duen una lentitud, fins i tot duen una cadència una mica ingènua; quan parla el nen, per exemple. Jo vaig fent. Em poso davant del poema i estic atenta a la cadència del personatge que parla o passa. No tots poden tenir la mateixa veu. Cadascun duu el seu ritme. Soc l’esclava que aguanta el que exigeix el poema.
Per què ha escollit la veu d’un nen?
Un dels altres temes que m’interessava afegir al poemari era la desolació. Parlem de soledat, però també tenim la desolació de no tenir cap resposta, cap certesa. La desolació la pot ser sentir un nen que pregunti constantment al pare i el pare no li doni mai una sola resposta. En aquest poemari tots els personatges –o ànimes– diuen alguna cosa, però al pare no li sentim mai la veu, sempre calla. Me l’imagino travessant tot el poemari –o la vida– de la mà del seu fill però sense contestar-li mai. Això ho trobo una desolació terrible.
Vostè l’ha sentit aquesta mena de desolació?
Preferiria sacsejar-lo, al lector, però no penso en ell. Estic atenta al poemari. Així com la narrativa és buscada, la cerco, cerco unes històries, uns personatges; la poesia sempre em ve. La poesia m’exigeix. Penso en com me’n sortiré per agafar aquelles imatges que em passen pel davant. És una lluita amb les paraules. A l’hora d’escriure soc completament egoista. No penso en ningú. Quan escric veig físicament allò que m’imagino, agafa forma. Intento interpretar les imatges que em venen. La poesia normalment em suggereix. És un joc maliciós. Cada vegada m’és més difícil. Les paraules són difícils d’agafar.
A Tots els cavalls hi havia un personatge que travessava el poemari: el Diable. Aquí, però, la creació d’un món és molt més clara. Hi ha una intenció clarament narrativa. Cosa no tan habitual en poesia. A Pare què fem amb la mare morta, apareixen i reapareixen els mateixos personatges: el Llanterner, la Fornera, la criatura, el Pare, les ànimes, el nadó mort, etc. També hi ha un espai recurrent: el cementiri.
És per la meva vocació de narrar. He d’anar tancant els personatges encara que siguin tan alats o inconsistents com ho són en poesia. Crec que tot el que faig podria ser un conte. Aquest poemari me l’imaginava gairebé com una miniobra de teatre. Amb veus i personatges que fluctuen. Pel que fa a l’espai, el poemari comença al lavabo d’un cementiri i acaba amb una tomba oberta. Els personatges no s’han mogut del cementiri. Tot el que hi ha és memòria. També es pot mirar d’aquesta manera. No s’han mogut.
El Llanterner i la Fornera tenen un do especial.
El Llanterner i la Fornera apareixen en majúscula. Són petits déus de barri. El Llanterner és qui domina les canonades, el qui domina l’aigua. La Fornera domina el pa. Són, com dic, déus de barri, molt quotidians. Déus que tenen a les seves mans la nostra vida. Són els amos del pa i de l’aigua. Apareix sovint l’aigua, però també la farina.
També són importants les ànimes.
Si escrius «ànimes», aquestes poden ser vives i mortes. Dins el llenguatge quotidià diem que una persona és «una ànima amb pena» o «fa l’ànima morta». Parlem d’ànimes de persones que estan completament vives. Els personatges del poemari poden estar vius o morts. Les ànimes poden estar dins dels dos mons. He jugat amb aquestes dues imatges. El lector pot pensar que són persones vives, però algú altre –segons les seves experiències espirituals– pot creure que s’ho miren tot des de l’altra banda.
Com en una bona part de la seva obra narrativa i poètica, la mort torna a aparèixer en aquest recull. Potser no com a tema, però sí com a escenari, acompanyament o presència.
Em persegueix aquesta idea de no saber quan ens acabem de morir o fins a quin moment estem vius. La mort és una cosa molt més flexible, molt misteriosa. Els que anem pel carrer no sempre estem vius del tot. Els que estan morts no acaben de morir-se del tot. La memòria és molt forta.
Quina ha estat la seva relació amb el concepte de mort?
Per la meva edat em van educar molt cristianament. La mort era present, però era present com una cosa bonica. Havíem d’anar al cel i totes aquestes coses. Totes les nenes estàvem decidides a morir i anar a viatjar per l’univers. Després, la mort s’ha tornat un misteri, igual que la vida. La vida tampoc l’entenem. No sabem que és la mort però tampoc sabem que és la vida. Almenys jo no ho sé. La mort és una cosa present. Cada dia morim una mica. També els nadons. La mort és una segona pell. Hi és.
“El poemari em sembla suau si miro el món.”
Li és fàcil parlar de poesia, de la seva poesia?
Ho trobo quasi impossible. Si m’és difícil escriure’n, parlar-ne m’és impossible. Penso que si sabés explicar el que diuen els poemes ja no n’escriuria. Els aniria explicant. És complicat. Avui he agafat tot aquest món que no té forma, que si el volguessis tocar no podries, però que hi és.
Alguns lectors podrien dir que en aquest recull hi ha poca o cap esparança. Un dels poemes el tanca amb un vers demolidor: “L’amor va naufragar”.
Intento que hi hagi llum, que hi hagi bellesa. No hi veig poca esperança. Ho veig com una realitat. La vida em sembla molt més cruel. Estic a casa ben còmoda i miro les notícies; veus gent que naufraga, gent que viu en campaments de refugiats. Veus injustícies terribles. La vida és terrible. Voldria entendre per què existeix el dolor. Voldria que algú m’ho expliques. Ni la ciència ni la teologia ho expliquen. El poemari em sembla suau si miro el món. Jo almenys intento posar-hi bellesa; no sempre n’hi ha.
Aquesta idea d’un dolor inexplicable l’ha tingut sempre?
Sí, sempre. Recordo que de nena anava demanant per què havia d’existir el dolor. Per què els innocents també havien de patir. Per què el dolor dels animals. Sempre em deien: «Demaneu a un altre». Sempre he tingut aquesta preocupació. Aquesta cosa tan injusta que no podem entendre. Hi deu haver una explicació però no l’he trobat mai. Si mires la vida, jo encara dono una imatge amable. Els personatges tenen un somni. Cerquen alguna cosa. Caminen i cerquen.
65 editorials independents amb publicacions que fan molt de goig i l’oportunitat de petar la xerrada entre llibres, lectors, autors i editors.
dissabtes 3
a les 17.30 h entrega Cinquè Premi Francesc Garriga
diumenge 4
a les 17.50 h participació a la xerrada Editar poesia en català als Països Catalans amb Víctor Sunyol, Ester Andorrà, Pau Vadell, Pau Sif i Matilde Martínez
divendres 2, a les 20 h, dins la programació del Festival Elixir de Terrassa
LA RÀTZIA poètica
Amb Txus Garcia, Mireia Calafell, Laura Sam, Estel Solé, Gemma Humet, Toti Soler, Oriol Estripaboires, Kris Linça, Mark Pulido i Tub d’Assaig 7.70.
activitat gratuïta amb reserva prèvia, aforament limitat
Espectacle central del Festival Elixir, de creació pròpia. Aquest any a la piscina de Vallparadís on podeu portar la vostra manta i cistella de pícnic per sopar. #LaCulturaÉsSegura
* Espectacle amb llengua de signes i subtitulació. Possibilitat d’audiodescripció, contacta’ns.
L’any 2016, en una entrevista amb Cristina Ros, Antònia Vicens declarava que “l’escriptor ha de saber ser dona, dimoni, o gos”, perquè “la ploma no té sexe”. Quatre anys després, l’autora de Santanyí publica Pare què fem amb la mare morta (LaBreu Edicions), el seu nou llibre de poesia, i és innegable que si no hi ha assolit aquest propòsit, entre la demiúrgia i l’omnisciència, hi ha fet molt a prop.
L’obra presenta, si fa no fa, una estructura i un plantejament formal semblants als del seu títol anterior, Tots els cavalls, que va ser mereixedor del Premio Nacional de Poesía del Ministeri de Cultura espanyol. Tots dos llibres poden esser llegits com a reculls de poesia, però també –i aquí es troba part de la seva genuïnitat– com a narracions surrealistes i plenes d’imatges oníriques, que esclaten en múltiples significacions. Si Tots els cavalls, que ha estat publicat enguany en espanyol en traducció de Carlos Vitale, prenia la forma de la monodia i del rondó, la d’una dona i el d’un món que es preparen per a la desfeta total, a Pare què fem amb la mare morta són diverses, les veus que s’entreteixeixen i es confonen, fins arribar a esdevenir un garbuix quasi indestriable de laments. És la vida –o la mort– després de la desfeta.
Per començar, Vicens situa el lector en l’espai dels finals: “Taques d’esperma / Noms escrits amb sang / omplen la porta / del lavabo del cementeri”. Esperma i sang, l’alfa i l’omega, són les senyes que banyen les llindes del portal. Dins aquest cementeri, que té el regust inquietant dels escrits de Leonora Carrington, el misticisme tèrbol i daurat de les sagrades escriptures i un cert aire burtonià, hi ha “un munt d’ànimes que no fan res més que seure / amb les mans / a la butxaca. Els van dir / sou / culpables i esperen / la sentència”. També fan i diuen, és clar, alguna cosa més. Hi ha el Llanterner, que és qui dona llum i, aparentment, vigila. Hi ha la Fornera, que té cura del pa i de la sal: “la immortalitat / igual / que / el pa es congela / dins bosses de plàstic”. Hi ha un Pare amb majúscules que es confon entre la corporeïtat i la manifestació divina. Un fill i la seva mare morta. Una mare morta que “obre el pit del seu nadó / amb la fulla d’un / ganivet” i també “núvies totes de blanc” que “caminen sobre l’aigua / de bracet amb / la Mort”. Hi ha veus que es queixen, veus que ploren, que recriminen. Algunes fins i tot gosen adreçar-se a Déu: “Si de veres ens vares crear segons la teva imatge divina / mascle / femella roca escorpí / Tu / què ets / exactament / o / de qui / vols / venjar-te”. Un déu que, com Vicens mateixa, sap ser dona, dimoni o gos; un déu que encarna el Misteri.
Record que una vegada l’autora em va dir que per escriure l’infern hi han d’haver passat, l’han de conèixer. Amb aquest nou llibre, al·lucinat i tètric, obscur i alhora tocat de gràcia, Vicens demostra que no només s’ha endinsat en les fondàries de l’infern i n’ha sortit indemne, sinó que és capaç, amb les paraules, de fer-hi entrar el lector.
Entrevista a la novel·lista i poeta Antònia Vicens, que acaba de publicar el llibre de poemes ‘Pare què fem amb la mare morta’ (LaBreu)
L’escriptora Antònia Vicens, en un pla mitjà a la seu de l’AELC a Barcelona, el 16 de maig del 2019
Antònia Vicens (Santanyí, 1941) ha estat sempre una escriptora que ha anat per lliure. Compromesa amb la literatura per sobre de tot, va començar la seva carrera literària a mitjan 1960 i, el 1967, amb 39º a l’ombra, la primera novel·la, va guanyar el premi Sant Jordi. Aquell premi li hauria pogut canviar la vida: deixar Santanyí i instal·lar-se a Barcelona, guanyar-se la vida escrivint articles, formar part del grup d’intel·lectuals que s’estaven al voltant de Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover… Però es va estimar més tornar a Mallorca. I tot i perdre la visibilitat i mantenint una soledat volguda, no va deixar d’escriure, fent una literatura sense concessions. La seva obra narrativa es compon de tretze novel·les (hi trobem Material de fulletó, La Santa, Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, Gelat de maduixa, Terra seca) i dos reculls de contes. A partir del 2010, va abandonar la narrativa i es va bolcar en la poesia: Lovely (que és del 2009), Sota el paraigua el crit, Fred als ulls, Tots els cavalls i aquest setembre acaba de publicar amb LaBreu Edicions Pare què fem amb la mare morta.
Antònia Vicens ha anat fent el seu camí, sempre amb la literatura per davant, que li va donar la força que li calia per superar l’obediència i la submissió social que les dones de la seva generació havien d’acatar. Una obra de qualitat escrita durant quaranta anys i una actitud de vida ferma, pròpia, gens gregària, li han valgut un gran nombre de reconeixements i premis: la Creu de Sant Jordi, el Ramon Llull del govern balear, el Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma i de l’Ajuntament de Santanyí, el Cavall Verd de poesia, el Nacional de Cultura del Ministeri espanyol. I l’últim fins ara, l’any passat, va ser el premi Jaume Fuster a la seva trajectòria.
Parlem amb Antònia Vicens del llibre de poemes que acaba de publicar, fosc, dur, que porta un títol que ja avisa: Pare què fem amb la mare morta.
—Què us va portar a la poesia, després de tota una trajectòria feta com a narradora? Hi ha molts novel·listes que comencen a publicar poesia i després es passen a la novel·la. Tanmateix, després de trenta anys escrivint novel·les i contes, passar a escriure poemes, és poc habitual. La poesia crea més inseguretats? Per què vau tardar tant? —Pens que les mateixes paraules em varen dur a la poesia. Que possiblement vaig necessitar tota una vida de bregar amb les paraules escrivint novel·les i contes per atrevir-me a escriure un poema. Si bé hi va haver un fet atzarós que he anat contant algunes vegades: el dia 3 d’agost de 2006, prenia el sol en una terrasseta de casa meva i em va caure com una pluja d’imatges. Aviat em vaig adonar que era la meva vida que em queia, a trossos; volia agafar-los i els recipients més escaients eren els versos; la prosa resultava lenta. A més, coincidia que feia tres anys que mon pare havia mort; quan va morir, a 93 anys, no vaig plorar, fins i tot vaig pensar: quina sort que ha tengut, viure tants anys i no haver conegut la decrepitud total. Lovely, el primer poemari, vaig pensar, també, que eren les llàgrimes per la mort del meu pare. Ah, sobre inseguretats: me’n creen tant la poesia com la prosa. Tenc un gran respecte, quasi temor, davant les paraules.
—I, tanmateix, en el vostre últim llibre de poemes ja des del títol, la contundència, la radicalitat, l’esgarrifança i l’emoció hi són amb una gran seguretat i llibertat. —Llibertat, sí. Seguretat, gens ni mica. Ja quan era molt joveneta (parl dels anys cinquanta del segle passat), vaig decidir de fer de la literatura la meva llibertat, aquells anys que no n’hi havia.
—Al llibre Massa deutes amb les flors, que recull una llarga entrevista sobre la vostra vida feta per l’escriptor Sebastià Portell, dieu que les paraules tenen més força que les pedres i que en vau començar a col·leccionar de ben petita. També expliqueu que volíeu acostar-vos a la vida a través de la literatura, de les paraules. M’heu fet pensar en Vinyoli quan diu: ‘Com una font, a voltes, la paraula / diu els secrets del món.’ —M’ho semblava. Al carrer escoltava les dones, parlaven en veu alta, de portal a portal, i a vegades, segons les paraules que es deien, o que es llançaven, ploraven o bé reien. I jo em quedava encensada davant aquell poder, aquella grandesa. I vaig començar a col·leccionar-ne. Vivia meravellada només de pensar que amb les paraules podia crear paisatges a les parets del meu dormitori (que no tenia finestra) i pensava que si un dia volia fugir de l’illa, podria caminar damunt la mar. Les paraules eren Déu. ‘Com una font, a voltes, la paraula / diu els secrets del món.’ Preciós! A Vinyoli li diria, però, que crec que les paraules no diuen tots els secrets del món. Malicioses, se’ls guarden. Potser saben que així continuarem escrivint.
—Qui és aquesta ‘mare’ del títol del llibre Pare què fem amb la mare morta? Què representa? —Crec que pot ser una mare distinta per a cada lector. (Les mares no moren mai; almenys la seva mirada sobre els fills, a vegades amorosament fiscalitzadora.) En el primer poema, una mena de pòrtic, fins i tot explic clarament que començarà una història de veus abans encallades, i unes penes d’exili es posen en moviment. Més que persones, els protagonistes són veus, memòria, oblit, resurrecció i també condemna. Volia tractar sobretot la follia i la santedat, on és la barrera amb el seny; també la vida i la mort, quan i en quin moment començam a morir, què separa la vida de la mort. I sobretot, la desolació de no tenir respostes. Un pare i el seu fill d’uns deu anys travessen el llibre; el fill preguntant sempre, però el pare no li contesta mai.
—Hi ha dolor, patiment i mort. Esgarrifa que vinculeu aquests elements amb la maternitat, per exemple. Parleu del cor del nadó, que pot arribar a ser devorat. —Mir el món des del porxo de casa meva i veig un món amb dolor, patiment i mort. La maternitat no és cap festa. Sempre la pinten guapa, però el cos d’una dona de precís la pateix, i mentalment no sempre ho passa bé. Encara que aquest no sigui el tema del poemari. Perquè de tema he procurat que no n’hi hagués, sinó petites històries que suren i s’encreuen en un ambient més enllà del món real.
—El fet d’escriure el llibre mentre es gestava l’embaràs d’un futur nét (al qual dediqueu el llibre, en Lluc), diria que marca profundament aquests poemes. És com si apareguessin totes les pors davant el món on el petit anirà a raure. Un món ple de misèria. —Quan vaig saber que seria padrina, el poemari ja estava molt avançat i em vaig esverar molt. Vaig tenir por de mi mateixa. No sabia si llançar els poemes a la paperera. Vaig aturar-me. Va haver de néixer en Lluc, i ell i sa mare estar bé, per poder continuar escrivint-lo.
—A Massa deutes amb les flors parleu molt del vostre pare, però de la mare poc. Queda desdibuixada. I, en canvi, tal com en parleu ara, diria que la petja que us va deixar és fonda. —A Massa deutes amb les flors parl de la meva vida. A Pare què fem amb la mare morta, no. Personalment, no tenc res a veure amb les persones o les ànimes que vaguen pel poemari. Si de cas, els acompany amb tot el meu amor.
—En aquest últim llibre de poemes hi ha unes imatges, uns elements, que ressegueixen tot el llibre: hi ha la potència de l’aigua, la figura del Llanterner i la figura de la Fornera. Què representen? Perquè sovint els mostreu ambivalents. Per exemple, el Llanterner tant mostra la llum com ens sumeix en les ombres i tenebres. —A Mallorca diem llanterner també a qui es dedica a arreglar canonades. Tant el Llanterner com la Fornera, aquests petits déus de barri, són importants al llibre. Simbolitzen el pa i l’aigua i, per tant, el domini i la vida. Hi ha un moment que el nin demana al pare si ells són la seva munició. I la gent que fa cua davant el forn, allò que cerca d’alguna manera és albirar Gràcia.
—En aquesta etapa de la vostra vida, com afronteu ‘la desolació de no tenir respostes’, tal com heu dit fa una estona? Us hi conformeu? La literatura us consola i us permet de continuar escrutant preguntes? —Ho duc malament. Per una certesa, per una mica de fe, donaria el que fos. Ah, la literatura, sobretot quan em trob amb un bon llibre, es torna, més que res, agombol: una segona residència on anar a esplaiar-me. En soledat.
—I per acabar, en aquests moments, us tornen a caure els versos a sobre? Després d’aquest contundent Pare què fem amb la mare morta, heu començat a escriure nous poemes? —Vaig quedar mentalment exhausta. Ara mateix no agafaria cap vers per molts que en caiguessin; aquesta també és la meva llibertat.
dimecres 30 de setembre, a partir de les 17.00 h, dins el cicle CONTRABANDISTES recital Margalida Pons Josep M. Sala-Valldaura Pol Guasch Enric Casasses
a l’Arts Santa Mònica (La Rambla, 7 Barcelona)
Entrada lliure. Activitat gratuïta amb aforament limitat a 32 persones.
“Les circumval·lacions són eternes”, diu un dels versos del llibre Troncal(Labreu Edicions), darrera obra del periodista cultural, editor i crític de cinema Esteve Plantada (Granollers, 1979). Aforisme d’un relat que parla del temps i de la memòria, de l’essència i de la dificultat de copsar-la. Un periple que relata un estranyament i que el poeta vol compartir amb altri, “i així, en bucle, / busco raons que m’arrelin a tu”. Itinerari, per tant, d’un seguit de dubtes i especulacions, de buits i d’“incerteses no dites” on el temps actua com a baula.
És possible que Troncal tanqui una trilogia amb els dos llibres anteriors, Big bang Llàtzer i Fosca límit. És possible, sí. Però en tot cas la pretesa continuïtat argumental va a remolc de l’homogeneïtat d’un estil ple de matisos, concís, refinat i força líric. A Fosca límit el poeta mostrava la seva inquietud, amb una visió abissal, per la foscor com a “possibilitat d’una vida”, per una llum que pren sentit només en la fosca. Big bang Llàtzer naixia d’una vivència íntima i angoixant emmarcada en un món que va morir i en un altre que despertava; un particular esclat que s’iniciava en el no-res per assolir el tot. A Troncal, per contra, parla tant de la natura com de la perdurabilitat de les coses medul·lars en poemes més depurats i subtils que en les anteriors propostes. Canvia, doncs, d’angle de visió però manté l’ús reiterat d’un imaginari descrit amb bon tremp.
Esteve Plantada està dotat d’una qualitat molt particular per penetrar en la complexitat dels capteniments i especular en el que hi ha darrere de la realitat que més ens ateny. Fugint d’evidències i superficialitats, transforma l’espai físic en un motiu d’introspecció sense cap mena de prejudicis, afectacions o moralitats.
Utilitza un llenguatge amb marcat biaix narratiu, críptic i poc explícit amb l’objectiu de incitar el lector a intervenir i a co-crear el text. Seguint la teoria de G. Gadamer, pretén que qui llegeix els seus versos no només sintonitzi amb el missatge sinó que, a més, el complementi amb la seva pròpia experiència. I ho aconsegueix vestint les seves àncores referencials amb un atrezzo molt cromàtic. Per exemple, el buit, o l’assumpció del buit on tot pot ser dit i on tot batega, “hi ha el buit en cada tu”. O el desig, el desig “de saber-te” i que només se satisfà en la rendició. O l’amor, sempre condicionat per la por. I el temps vertader, entès com el temps de “cada escorça”. I l’assumpció de l’absència, “ho confesso, que visc / per tornar-te a esperar”. O reconèixer que “la meva veritat és un frau”… Un diàleg honest amb un tu, un jo desdoblat, que planeja per tot i amb qui el poeta se sent estacat perquè amb ell, i a través d’ell, dreça les orelles a la realitat, “pensar en tu i radiografiar el present”.
Esteve Plantada escriu amb un rerefons transcendent, gairebé filosòfic, i sovint clou amb epifonemes aforístics. Es capbussa en diversitat de referents com ara els poetes que llegim en les citacions dels poemes o en elements cinematogràfics que utilitza com a pre-text per donar pas a les seves reflexions. En aquest últim cas troba un bon enfocament en la figura arquetípica del hàmster que giravolta “sense saber / que no hi ha escapatòria” per simbolitzar la relació entre allò material i allò espiritual. I és que els poemes posen el focus en la circularitat d’un temps inabastable; i recurrència ja s’evidencia en el primer poema, a Rosebud, on afirma que “tot torna a lloc, / però nosaltres ja no hi som”. Per acabar acceptant, a Terra Àcida, el darrer poema del volum, que “haurem de redundar / en la nova realitat”, en la terra de la qual mai no podrem fugir perquè l’eternitat és ara, on tot acaba com comença, “…eternament, / lluny de tot. / Així la vida dels nàufrags”.
Troncal, un llibre per llegir i rellegir a la butaca. I, no cal dir-ho, sense les odioses crispetes…
Laia Llobera tanca la trilogia iniciada amb ‘Certesa de la Llum’ i ‘Boscana’ amb ‘Llibre de revelacions’ (LaBreu)
“Cerca en la terra primigènia que recorre el teu destí”, diu un vers del poema que tanca Llibre de revelacions (Labreu 2020) de la poeta barcelonina Laia Llobera (1983). Sentència o consell que podria sintetitzar el prolífic imaginari que es desenvolupa al llarg de tot el poemari. Llibre que ja des del mateix títol esperona a un exercici d’introspecció espiritual, però no únicament.
La poeta Laia Llobera.
Llibre de revelacions, recent i darrera publicació de Laia Llobera, forma trilogia amb dos volums anteriors, Certesa de la Llum(Labreu, 2014) i Boscana (Lleonard Muntaner, 2018). El tret primordial que dóna continuïtat a la tríada és l’arquitectura basada en la desintegració i en el capgirament tant del jo com dels elements ínfims que pertanyen a la nostra “ànima oblidada”. La Laia explora la gènesi, l’origen, amb una mirada que tot ho qüestiona i que acaba per meravellar-se quan es revela el misteri: “saber que el que mai / és visible / sempre es tradueix / quan aterra / la paraula”. Joiosa celebració.
A Certesa de la Llum, Lloberaexperimentava un recolliment espiritual amb el propòsit dereflexionar sobre els misteris de l’ésser. Un exercici on la disposició formal dels versos i la particular topografia dels espais en blanc es conjuguen amb la paraula per tal d’ampliar significants. Un retaule on les separacions sil·làbiques i els escalats dels versos creen buits, no exempts de contingut. Un llenç on les pauses suposen una alenada fresca que empenyen el lector a la co-creació, a ocupar-lo com volia Paul Celan. Una fragmentació que beu del doll del silenci. Boscana, seguint un eix vertebrador semblant, suposava una identificació absoluta amb la “terra primigènia”, amb la natura del “cos que es torna tronc” i, alhora, pretenia una simbiosi amb el sotabosc que ens esguarda. Hi trobem “la boira encesa”, l’alfabet de la terra. Escoltem el cant de les branques o del “fòssil d’hibernació latent”, com les pedres, la “boscana / la llum que s’arrela a la terra / s’infiltra a la roca i s’encén”.
Llibre de revelacions, com bé diu Tònia Passola al pròleg, “ens relliga a les arrels ancestrals de la humanitat”. Una mirada de l’univers, del cosmos, que cerca l’essència i que, amb la “llengua dels arbres”, teixeix la terra amb l’ànima. Una perspectiva paral·lela a la de Lluís Calvo, poeta i prologuista de Boscana. Mirada que, a través del símbol, dibuixa un camí d’elevació espiritual. Poemes que es construeixen amb una forta dosis de reflexió filosòfica, sovint de caire oriental, “sóc terra, sóc aigua / llum brodada a l’espai”, que, personalment, em transporten a Josep Lluís Badal, poeta que juga, com ella, amb l’atemporalitat de la natura i, en especial, la vibració de la pedra silenciosa. I és seguint aquest fil conductor que neix del silenci que Llobera ens proposa la unió del jo i l’absolut. Així és com, en la línia d’Antoni Clapés, poeta de la llum, Laia Llobera buida de paraules el poema i habita aquests espais en blanc amb el no-res. Silenci, un dels símbols constituents del cant, que esdevé música de l’inefable, pausa inquietant que ens mena a la soledat i a la sensació de viure a la intempèrie.
Laia Llobera escriu poemes molt destil·lats, brevetat i precisió lingüística, per transmetre una experiència mística. Escriptura a foc lent, minimalisme i condensació expressiva, d’una obra arriscada però que es llegeix homogènia i compacta. Escassa utilització de verbs, “el desig lluny del foc de la lletra”. Pocs adjectius i inexistència de subordinades. Poemes sense títol, absència de majúscules i signes de puntuació. Tot plegat per donar relleu a la paraula, al substantiu, és a dir, a la substància. O per subratllar que “l’ànima té cos de paraula”. Un llibre que revela.
Después de publicar ‘Tots els cavalls’ (2017), LaBreu Edicions brinda de nuevo al lector la fuerza y las
emociones más crudas y profundas que emanan de la poesía de la poeta de Santanyí. ‘Pare què fem amb la mare morta’ es un libro de poemas escritos antes de la pandemia, en los que se percibe la intuición de la autora.
“Hace tiempo que sé que la vida me puede aplastar en cualquier momento”, dice la Premio Nacional de Poesía
C.Pare què fem amb la mare morta es un poemario de imágenes muy duras.
A. Así me sale. Cuando escribes sale todo lo que no quieres que exista, lo negro que hay en el mundo. Lo empecé cuando acabé Tots els cavalls, en 2017. Cuando llegó la pandemia lo estaba revisando y parecía que ya intuía que venía todo esto.
C. Quizás la poesía también tenga algo que ver con la intuición.
A. Posiblemente. En este poemario también salen muchos vientres, y un año después de estar escribiendo supe que iba a ser abuela. Ahora la criatura ha cumplido 19 meses. Lo pasé muy mal hasta que no nació. Las personas estamos codo a codo con la muerte, más aún con esta pandemia. Me he preguntado muchas veces cómo me ha llegado este libro, estos poemas. Aunque a pesar de toda la oscuridad, considero que hay un trasfondo luminoso en estasm páginas. Se define de muchas maneras la poesía, pero yo no me atrevo a hacerlo. ¿Qué es el universo? Yo creo que la poesía existe, pero no tiene por qué ser quién la escribe. Está en el aire que respiramos.
C.¿Vive con miedo esta época?
A. Hace mucho tiempo que me ha abandonado el miedo. Vivo con respeto a lo que pueda pasar. Hace tiempo que sé que la vida me puede aplastar en cualquier momento, es algo de lo que he sido consciente casi toda mi vida. He conseguido cierta serenidad sabiendo que no somos nada.
C. La muerte es una de las ideas que flotan en el ambiente de estos poemas.
A. Más que la muerte, trato de plantear en qué momento empezamos a morir o en qué momento dejamos de estar vivos. La vida y la muerte se fusionan mucho. El primer poema acaba con dos puntos, a partir de ahí todo son voces, arrancan las palabras. Quería tratar la desolación a la que estamos
sometidos por no tener respuestas. Lo hago a través de ese padre, que me imagino con barba, mayor, y el niño, de menos de 10 años, que constantemente le hace preguntas. El padre nunca contesta, no dice ni una palabra en todo el libro.Nos sentimos desolados cuando no hay respuestas.
C.Usted siempre dice que no vuelve a sus novelas. ¿Tampoco vuelve a los poemas?
A. Tampoco. Ahora estoy revisando Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, que reeditará Adia Edicions, y es una tortura. Además, un libro de poesía no se acaba nunca. Luego siempre piensas que podrías haber las cosas de otra manera. A veces hay que dejarlo ir. Y no vuelvo ahí. Cuando escribo también es una tortura, porque los poemas me agarran mentalmente y son ellos que no me dejan. Siempre buscando la palabra justa. Un poema no tiene sentido, las palabras tienen que ser sencillas, cotidianas, humildes. La lucha es encontrar esa palabra, que tenga tres dimensiones.
C. ¿Recuerda cuáles fueron los primeros poemas que leyó?
A. Admiróse un portugués al ver que en su tierna infancia todos los niños de Francia supieran hablar francés…Yo iba a las monjas franciscanas de Santanyí, no había clases de literatura, no eran maestras. Recuerdo haber leído esto en un libro. Ellas nos ayudaban a aprender a sumar, algo de ortografía, a ser sumisas.
C. ¿Le interesan los ambientes y circuitos literarios?
A. No, nunca me ha interesado. Yo me fui a trabajar a Cala d’Or a finales de los 60, donde había un movimiento de curas obreros que trabajaban. Me sentía como una escritora obrera, veía como abusaban de ellos, la explotación. Me interesaba escribir sobre esto y me olvidaba del mundo literario.
C. Con los años, ¿qué ha aprendido del dolor que no sabía cuando era joven?
A. No he aprendido nada. Las palabras me han decepcionado, puse sobre ellas toda mi fe, y sigo sin respuestas. Recuerdo que de pequeña iba de confesionario a confesionario a preguntar por el dolor, y me decían pregúntaselo a otro. Sigo igual. ¿Por qué el dolor? Hay mucho en el mundo. Entre las palabras y yo hay una pasión mal sana.
C. ¿Está escribiendo?
A. No. Acabé muy harta con este libro. Solamente estoy con la revisión de Quilòmetres de tul per a un petit cadàver. Necesito limpiarme de imágenes, escuchar más música y leer menos libros. Las palabras también pueden ahogarte, y es necesario saber liberarte.
C. ¿Pasó, al menos, un buen confinamiento?
A. Vivo muy confinada. Pero percibí mucho sufrimiento y degradación y lo he vivido con angustia.
C. ¿Vivimos en un momento en el que es muy difícil discutir?
A. Vivimos momentos de mucha represión. Nos habíamos ilusionado y pensábamos que había libertad de expresión, libertad sexual… Los jóvenes, que no han tenido que luchar, no como las mujeres de mi generación, veían que todo era muy suave. Una democracia en la que todo el mundo podía estudiar, aunque fuera de una familia humilde. Es un engaño. Se ha demostrado que no hay libertad de expresión.
C. Y mientras, Juan Carlos I exiliado.
A. Y aún hay gente que le llama rey. Se ha ido a un lugar donde hay personas esclavizadas. ¿Monarquía, ¿para qué? Y sobre todo, ¿por qué la gente lo apoya? El pueblo no tiene nada que ver, no les importamos.
C. ¿El pueblo tiene poder?
A. El pueblo lo cree, pero lo que tiene es esperanza. Y no hay que perderla. La gente está muy acostumbrada a no pensar. Antes creían en la Iglesia y ahora en los partidos políticos o los equipos de futbol. Falta personalidad.
Negra es la portada y negro es el título del nuevo poemario de Antònia Vicens (Santanyí, 1941), Pare què fem amb la mare morta, que edita LaBreu y que llegará previsiblemente a las librerías a mediados de la semana que viene. Es una de las obras más esperadas de esta atípica rentrée literaria, pues llega tres años después de Tots els cavalls, que tuvo una gran acogida por parte de crítica y público y se hizo con numerosos galardones, como el Premio Nacional de Poesía del Ministerio de Cultura o el Cavall Verd de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Sin embargo, Vicens escribe ajena a la presión y a las expectativas generadas con tanto reconocimiento. «Procuro vivir totalmente al margen de eso. Los caballos [respecto a Tots els cavalls] irrumpieron bien, pero nunca espero nada de ningún libro, solamente que guste a algún lector y hacer que pueda sentirse acompañado», confiesa. En este sentido, admite que Pare què fem amb la mare morta puede ser «muy negro, pero también hay mucha luz en él».
Negro
Asimismo, reconoce que «ya sabía que el mundo era un poco negro, pero ahora todavía lo veo más así, hemos tomado mayor consciencia de la fragilidad. Es un libro escrito en blanco y negro a propósito. Cuando lo escribía no sabía que habría el coronavirus, pero hay situaciones y estados de ánimo de muchos personajes que se sienten encerrados. En el poemario está ese ambiente de fragilidad, de vida y muerte, de locura y cordura, esas ansias de trascender. Ha sido una terrible coincidencia».
«Cuando terminé Tots els cavalls me vino este poemario. Siempre me vienen a partir de una idea. Mientras que en Tots els cavalls quería escribir sobre la culpa que todos arrastramos, así como de la belleza y sus contrastes, Pare què fem de la mare morta habla de la desolación. Creo que la desolación más grande que vivimos los humanos es no tener respuesta. Ya podemos preguntar, que ni la ciencia ni la teología nos llegan a explicar qué hacemos en este mundo. Ésa es la mayor desolación», detalla.
Esa desolación es la que siente el hijo, a quien Vicens imagina de entre siete y diez años, que pregunta constantemente a su padre quién es y el porqué. Pero el padre nunca le responde en ninguno de la cincuentena de poemas. Además de esa desolación, Vicens señala otras dos grandes cuestiones importantes sobre los límites; los de la vida y la muerte, y los de la locura y la cordura. «Es como un juego en tres dimensiones, a tres niveles», apunta.
Voces
De esta manera, las almas pueblan las páginas de Pare què fem amb la mare morta, ellas son los personajes, unas «voces que deambulan, que pueden ser las voces de la memoria, de la consciencia» y que «el lector otorgará la condición de vivas o muertas dependiendo de su perspectiva y estado de ánimo». La locura es muy importante, «¿cuándo empieza y cuándo acaba?», se plantea Vicens, quien advierte que «sin locuras no habría arte, ni creatividad y nada; es muy necesaria». También están las figuras del Llanterner y de la Fornera, con el agua y el pan respectivamente, que constituyen «dioses de barrio que tienen poder».
Memoria
«Es un poemario actual, pero tiene memoria y, de hecho, siempre me pregunto si la memoria es solo nuestra o es colectiva, de por qué me viene a la cabeza todos los recuerdos de los personajes, ¿dónde empieza y dónde acaba? Donde no llegas con la razón, llegas con la poesía», afirma. Vicens, que se considera narradora, asegura que, a diferencia de la narrativa, «no te deja, no puedes parar, yo la llevo 24 horas adentro, dándole vueltas a la palabra perfecta, pues si falla una, falla todo».
Ahora se encuentra inmersa en la revisión de una novela que escribió hace cuarenta años, Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, que le valió el Premi Ciutat de Palma 1982 y que ahora recuperará Adia Edicions. «Es una novela escrita en forma de diario que escribe una mujer, que visita regularmente un psiquiátrico. Está ambientada entre los años 1975 y 1980, ya muerto Franco, época en la que están muy presentes los movimientos estudiantiles», revela.
Nua cendra, el nuevo libro del poeta Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978), se abre con una cita de la poeta Maria-Mercè Marçal, pero lo cierto es que la poesía de Duran tiene poco en común con la exuberancia torrencial, la vistosidad imaginística, los ritmos a menudo excitados y trepidantes de la autora de Bruixa de dol y Sal oberta. Más contenido, más cerebral, más ascético –unas cualidades que quizás están relacionadas con su condición profesional de bioquímico–, Joan Duran escribe un tipo de poesía que conecta con la de un Joan Vinyoli, a quien hace referencia en una de las notas explicativas que cierran el volumen, e incluso con la de un Espriu (el Espriu más espiritual, menos civil).
Galardonado con el Premi Octubre Vicent Andrés Estellés de Poesia 2019, Nua cendra (Editorial 3i4) es un libro meticulosamente deliberado y trabajado. Incluso cuando no captas del todo bien el sentido de los poemas, o su propuesta expresiva, o la dirección de las intenciones del autor, notas que allí no hay nada gratuito. Ninguna de las palabras que integran el poema está puesta allí porque sí. Esta es una de las diferencias entre la poesía críptica pero seria y la poesía arbitraria y facilona, de la que se podría dar una cascada de ejemplos.
Formado por una treintena de poemas divididos en tres secciones, Bancals i pluja, Cos meu y Senyes de mar, que se despliegan entre un poema inicial titulado Paisatge primer y un poema terminal titulado Paisatge inacabat, Nua cendra tiene la gracia singular de ser un libro de poesía sugestivo pero a su vez conceptual, de una dureza mineral pero al mismo tiempo con una huidiza proyección metafísica: «Digue’m la justa nuesa / d’aquesta flama insomne / que abrusa el boscatge que soc. // Hi cremo amb la mata, / l’esbarzer que s’envola. / Amb l’heura i els refugis / d’inútils lladrucs del ser».
La voz de los poemas, que es la misma siempre, es intensa pero también oracular y un punto impersonal. Esto le permite ser, sin contradicción, apasionada y reflexiva, meditar pero también imprecar, ser sensual y al mismo tiempo agónica, de una fisicidad exaltada pero también lúgubre: «i la tirania de ser un nom, / i la brutor de ser una carn / que palpa, que desitja / la mancança de les coses».
Joan Duran demuestra en todo momento tener un buen control del ritmo y un riguroso dominio de los efectos de la eufonía, con los que consigue dar la impresión al lector de que los poemas han sido como esculpidos en piedra, liberados de un silencio denso. Es cierto que el ritmo y el punto de vista son iguales, o casi, en todos los poemas del libro: es la virtud de la coherencia compacta, pero también el riesgo de la monotonía.
Otro aspecto que da una dimensión unitaria al conjunto es que la galaxia semántica e imaginística y la red conceptual a partir de las que trabaja Duran son eminentemente anatómicas, botánicas, minerales y geográficas. Un buen libro.
Plantada. Si la poesía de Joan Duran es más rítmica y textural que visual, la poesía de Esteve Plantada (Granollers, 1979), que aparte de poeta también es periodista cultural y crítico cinematográfico, es, al menos en sus mejores momentos, concienzudamente plástica. Así se abre el libro, con una enumeración de resonancias gimferrerianas en un poema titulado Rosebud (recuerden Citizen Kane): «Tot torna a lloc: / la crina i l’anyell, / la nevada de l’hivernacle, / l’altre jo d’un cosmos paral•lel, / els plàtans i els homínids, / les plagues, els miracles / i la llum de les albades».
Cuando digo que la poesía de Plantada es plástica no niego que también sea conceptual, abstracta, especulativa. En su nuevo libro, Troncal (Labreu Edicions), el autor de Big Bang Llàtzer se ha propuesto escribir un libro expansivo, heterogéneo, abigarrado, en el que todo tiene cabida, desde poemas epigramáticos hasta poemas discursivos, desde la grandilocuencia de las palabras imponentes (cosmos, eternidad, silencio, verdad…) hasta los guiños cinematográficos («De vegades, veig morts»), desde una pulsión o conciencia nihilistas o desencantadas («Som temps i el gel fereix, / som mort i el cos molesta») hasta una especie de vitalismo herido pero insurgente o resistencialista («som bocins d’una eufòria en extinció»).
Reproduzco íntegramente el poema En la clariana: «La pell d’un instant enfondit / a les falgueres immòbils. // Les catifes que brunzen / al nostre pas marcial. / Un viver inefable, d’arrel / que s’hi enfila, als marges. // De bardisses anònimes, nosaltres. // Què hi pot haver de dolent, / en ser passa?».
Otro buen libro, este acompañado por un buen epílogo del crítico literario Jordi Marrugat.
Vermell de Rússia Míriam Cano ens presenta un poemari d’alta intensitat lírica i vivencial
Entre el sacrifici i l’ofrena, enmig d’aquest patir individual i del present regalat a l’ídol, entregat a la divinitat per tal de satisfer la voluntat, hi ha la imatge de la mirada, el «mirall violent», i també el temor, «La por de sempre», que més que d’aturall serveix de causa i d’estímul. A Vermell de Rússia (LaBreu, 2020), Míriam Cano estableix un joc de miralls entre la presència i la necessitat, entre el deler i la quimera. Entre el voler i la desfeta, el jo poètic ens guia per llocs de recolliment i espais per a la nostàlgia, com si el pas del temps necessitàs un nou enfocament de les coses, una nova mirada des d’on assolir la meravella de refer-se. Així, s’esdevé la distància: «La pell besllumava ossos sense fons. / I així, amb els ulls glaçats / vaig fer camí i els crits / es van cansar de perseguir-me. / i vaig caminar més, encara més, / fins allà on la neu grisejava». La poètica avança per viaranys d’una intimitat xiuxiuejada a cau d’orella, que diu i explica des de la profunditat d’allò primordial i sensitiu, com si la poeta apostàs radicalment per un to confessional i expiatori. Tot i l’alliberament perseguit, encara trobam rastres d’incertesa i dubtes: «La por dura el que dura l’instant en què mires el buit amb els peus ben falcats a terra». Tanmateix, al llarg del camí sempre van sorgint obstacles i imprevists, la part d’atzar o de causalitat que no sempre depèn de nosaltres mateixos. Míriam Cano ens presenta uns poemes carregats de versos esmolats i punyents, que s’endinsen en un registre a mig camí de la claredat i l’ombra, aquesta forma personal i sincera de dir i anomenar les carícies i els flagells que supuren de la vida. Cap al final, persisteix encara la intenció de fugida o d’allunyament, aquest haver de triar entre fer drecera o allargar el camí cap a altres indrets. En qualsevol cas, el poema final titulat Pervivència deixa la porta oberta i l’esperança a lloure.
Míriam Cano i l’esperança de les lluernes
‘Vermell de Rússia’ (LaBreu) és el tercer recull de Míriam Cano, després de ‘Buntsandstein’ (Viena, 2013) i ‘Ancoratge‘ (Terrícola, 2016).
Vermell de Rússia (LaBreu Edicions) s’obre amb un poema titulat Offret, que és també el títol original de la pel·lícula Sacrifici, d’Andrei Tarkovski. Míriam Cano hi descriu les flames que consumeixen la casa d’Aleksander al final d’aquest film i hi invoca una mena de ritual de purificació que permet començar de nou des de zero: “Imagineu-la pacient:/ se sap llavor i inici”, diuen els darrers versos del poema.
Vermell de Rússia pren el títol d’un dels poemes del recull, que també apunta a una possibilitat de recomençar després d’una travessia del desert. Cano hi descriu una baixada als inferns, un dol personal i el procés de recuperació posterior. “Vermell de Rússia és un color de pintallavis” m’explica. “Hi descric un moment vital molt concret en què per mi pintar-me els llavis va ser un acte d’empoderament que em va permetre recuperar-me d’un dol”.
El dol per la pèrdua d’una relació és present també al poema ‘Equació de Dirac’, que descriu com l’empremta d’una antic amor en les nostres vides es fa present i perdura després de la separació. “Diuen que l’equació de Dirac és la més bonica de la física quàntica, perquè estableix que uns sistemes que han estat interactant junts, en separar-se, continuen comportant-se com un sol sistema”, em diu Cano. “Som encara el nom de l’un i l’altre,/ els gestos que vam fondre en l’aturada / ens han quedat a dins com un apèndix”, diuen els primers versos d’aquest poema, que evoca unes inèrcies que no controlem però que ens defineixen.
El poema ‘Laissez faire’ ens parla justament d’aquestes inèrcies involuntàries que es van solidificant i que són destí: “Sabràs, quan siguis lluny / que tot el que ara passa/ ja et perfeia”, diu l’arrencada del poema. Aquí el ‘Laissez faire’ del títol no queda gaire lluny del ‘Let it be’ dels Beatles. Fent ús d’un tu majestàtic, la poeta s’insta a si mateixa a prendre distància i mirar-se la pròpia vida com si ja l’hagués acabat de viure tota i en tingués una perspectiva completa. “… que només calia rodar,/ que el món s’anava fent, /que’l nava fent un altre.”
En canvi, al poema ‘Sense sostre’, aquesta visió escatològica de la pròpia existència es dona per impossible. Aquí la desorientació és total: “Quins anys de no saber tornar/ -de o voler-ne-/ del desfici i l’enrampada de buscar-nos/ de fer veure que el sol no sortirà /per ser així com la nit i no acabar-nos”.
Cano ens parla de la dificultat de fonamentar la pròpia vida sobre una base sòlida i estable. En un dels poemes més aconseguits del recull, titulat ‘Heura’, l’autora se serveix del correlat objectiu per descriure’s com una planta enfiladissa: “Ara ja hi sóc no me’n desdic,/ però jo volia terra i m’han sortit arrels de vent (…) /jo volia aigua i he de beure pols i alguna pluja/ però hi sóc i creixo sense arrel i sense terra/ tenaç com una mala cosa”. Al poema ‘Desnaixença’, aquesta impossibilitat d’assegurar uns fonaments es resol en una autodissolució voluntària, un desnéixer. Si per Maria Mercè Marçal desnéixer era una manera d’explicar-se la mort, per Cano és com un retorn a una llar primigènia, anterior a la nostra existència, una retroextinció.
Vermell de Rússia és el tercer recull de Míriam Cano, després de Buntsandstein (Viena, 2013) i Ancoratge (Terrícola, 2016). Com no podria ser d’altra manera, la coberta del llibre és de color vermell i hi ha estampada la imatge d’una lluerna, un altre símbol important en aquest recull de poemes que Cano concep com un àlbum de fotos amb llampecs de moments viscuts. Les lluernes són aquells insectes amenaçats, però també un símptoma irrevocable de la nostra pròpia extinció, segons Pasolini. A la citació que tanca el llibre, extreta de La supervivència de les lluernes de Georges Didi-Huberman, el filòsof francès respon a Pasolini amb l’esperança que encara som a temps de convertir-nos nosaltres en lluernes i constituir una comunitat del desig, d’un desig que no sigui depredador ni individual ni egoista sinó una font compartida de resistència. Aquest propòsit il·lumina el darrer poema del recull, ‘Pervivència’, que invoca l’esperança de les lluernes.
La Mireia es pregunta ─ens pregunta─ qui som nosaltres. Vol que hi ens aproximem des de lues lògiques contraposades: la vertical i l’horitzontal. Ens exposa la verticalitat d’una violència que patim i fem patir, i que no sempre sabem reconèixer. I l’horitzontalitat d’una solidaritat que oferim i que rebem, i que molts cops no és suficient. Cerquem-nos entre mites grecs i records del passat, entre carrers deshabitats i mars inabastables. Definim-nos amb l’ajut dels nostres fills, de les nostres cendres, en aquell indret en descomposició on tu i jo som revolució. No defalliu/m en l’intent, tot i que en realitat allà on trobareu/m la resposta és en el punt on les nostres accions i conviccions conflueixen. Fem que aquesta coordenada tendeixi a zero en la vertical i a l’infinit en l’horitzontal! Si llegiu la Calafell sereu més a prop d’aconseguir-ho.
Viure perillosament amb l’Ignot a la Zona zero
Núria Busquet, Manuel Baixauli i Gemma Pasqual són els tres finalistes del premi Llibreter 2020
En un any en què el mètode de votació ha canviat per tal de prioritzar les llibreries, la XXI edició del Premi Llibreter, organitzat pel Gremi de Llibreters de Catalunya, ja té el llistat dels nominats. Des del 28 de juliol ja se saben els tres finalistes de cadascuna de les cinc categories del guardó. En el cas del Premi Llibreter de Literatura Catalana, els finalistes són: Zona zero, de Núria Busquet, editat a LaBreu; Ignot, de Manuel Baixauli, de l’editorial Periscopi; i Viure perillosament, de Gemma Pasqual, editat per Comanegra. El guanyador es proclamarà el dia 6 de novembre de 2020. Us presentem aquests tres títols.
A Zona zero Núria Busquet s’endinsa en els fets de l’11 de setembre de 2001 a Nova York. La seva zona zero és un lloc concret de la ciutat que genera una idea de la mort i, alhora, una sensació ancestral de pànic. El lector, espectador remot del lloc i del temps de l’acció, assistirà a un dels esdeveniments més tràgics de la història. A partir d’un quadre de Mark Rothko, «Four darks in red», l’autora reflexiona sobre els conceptes de tragèdia, èxtasi i fatalitat a partir del que ella anomena “instantànies”, textos sobre instants, mirades fragmentades, fotografies que ajuden a recompondre el famós accident de les Torres Bessones, una catàstrofe que s’alterna amb la biografia i la caiguda de la protagonista, Jane, una cinquantina separada en crisi que se salva de l’accident per pur atzar. La història passa per damunt de les persones com una piconadora. Fer net és el primer pas per tornar a començar. Podeu llegir una ressenya més extensa de la novel·la aquí.
Esteve Plantada: “No m’agrada ser categòric, no tinc la veritat absoluta”
Amb el poemari ‘Troncal’, Esteve Plantada (Granollers, 1979) tanca el cercle creatiu engegat amb ‘Fosca límit’ (2015) i continuat amb ‘Big Bang Llàtzer’ (2016). Una trilogia no concebuda com a tal en la qual el nou llibre suposa un refinament del discurs. Una proposta en principi sobre la natura i la perdurabilitat que els fets d’octubre del 2017 van modelar i modificar. Un poemari que situa el també músic i periodista cultural, col·laborador entre més d’El Temps de les Arts, com un dels representants substantius de tota una generació poètica.
-Li vaig llegir en una entrevista, i n’estic d’acord, que Fosca límit fou el llibre amb el qual va acabar de trobar la veu poètica. Considera Troncal com un refinament d’aquesta veu?
-Amb Troncal s’acaba una etapa que comença justament amb Fosca límit. Aquests llibres, juntament amb Big Bang Llàtzer, formen una unitat, un moment pel que fa a la meva manera de fer poesia bastant transcendent. No soc un poeta prolífic. Vaig començar molt jove però no he publicat molt. Per què dic això? Doncs perquè fins que no he trobat una veu amb la qual m’he sentit còmode, amb la qual explorar, no m’he sentit realitzat. Amb Fosca límit vaig trobar una manera d’encarar els poemes, la veu poètica, i de teixir un discurs que ha anat creixent de mica en mica. Potser no soc la persona més indicada per contestar a la pregunta si Troncal refina això, però sí que és veritat que en aquest llibre sento que controlo la veu, sé el que vull dir i com ho vull dir. Culmina el viatge. I a partir d’ara no sé què passarà, ni com escriuré ni què faré. Però sí que tinc la sensació d’haver fet tres llibres amb molta seguretat en la meva veu poètica. Abans era un procés d’investigació, de fer temptatives, d’anar trobant.
-A Troncal hi ha referències a la natura, connexions amb clàssics com Carner o Riba, entre més, però com explica en el post-faci Jordi Marrugat, no es bandeja l’Esteve Plantada cosmopolita, el de les referències musicals i cinèfiles.
-Hi ha una mica menys de referències, però sí que hi són.
-Algunes són subtils, però unes altres més emfàtiques, com ara titular “Rosebud” el primer poema.
-Sí. Per mi suposava com una mena de vincle amb l’anterior llibre, amb un element a més que té un sentit molt simbòlic en la iconografia pop, no només del cinema, la idea que tot torna a lloc però nosaltres ja no hi som. Troncal tenia la vocació de ser un poemari de terra, de muntanya, perquè venia de dos llibres molt cosmopolites, molt urbanites, de molt ciment. I tenia ganes de fer una cosa ubicada en la natura, a partir de la idea les falgueres, plantes que gairebé no han patit cap mutació des de l’inici dels temps. Em fascinava la idea que un dinosaure poguera estar mirant la mateixa falguera que jo. A la primera part és molt més obvi, hi ha el paisatge del Montseny, que és la meva muntanya, la que veig des de casa. Hi ha tots aquests referents. Però el llibre es va començar a escriure més o menys a l’octubre del 2017 i el vaig acabar a l’octubre del 2019. En aquests dos anys han passat moltes coses. I el llibre, que era de muntanya, sobre la perdurabilitat de les coses troncals, acaba entroncant amb tot el merder polític que s’ha viscut a Catalunya.
-Ara hi anirem, però abans volia preguntar sobre el fet poètic com a tema encara central de la seua poesia. Hi ha moments significatius, poemes com “Transversal”, però sobretot “No és un arma”, que sembla una desconstrucció del vers de Gabriel Celaya “La poesia es un arma cargada de futuro”.
-Aquest poema juga justament amb això. De vegades ens obstinem en fer coses en nom de l’art i la transcendència sense adonar-nos que són intranscendents. Sobretot els poetes, que tenim la tendència a buscar la cúspide i l’orfebreria i, en el fons, no hi ha res més intranscendent que això. Em venia de gust subvertir aquells versos i dir que no és una arma, la poesia.
-Pel que fa al vessant polític, el clímax segurament és “Octubre de” en el qual hi ha un “jo” i un “tu” que acaba derivant en un “nosaltres” i uns versos finals demolidors, amb una càrrega semàntica brutal: “La llibertat, un mall / que fereix la voluntat / al límit de l’almoina”. Em fa la sensació que són versos de sentit obert.
-Són de sentit obert, m’agrada jugar amb el lector i amb la diversitat de sentits, perquè tu com a lector els completis i li posis les capes que vulguis en funció de tota la teva experiència. No m’agrada tampoc ser categòric, jo tampoc no tinc la veritat absoluta, ni la raó. Tinc l’experiència d’allò viscut i m’agrada que cites “Octubre de” perquè és un poema molt agredolç, no és gens benevolent amb aquest nosaltres “al límit de l’almoina”. Hi ha un altre poema, “El hàmster”, que podria ser una referència al que diu Basté a la ràdio, “el hàmster del procés”. És que és veritat: estem tancats en el no saber sortir, una cosa que em té fascinat, perquè malgrat que no ens em sortim, que fracassem, malgrat tot, resistim. És una cosa estranyíssima i que connecta amb el títol de Troncal, perquè aquest poble, el nosaltres des d’on parlo, té alguna cosa també essencial: malgrat tot, sempre perviu.
-Ho anava a preguntar al final, però quan acabes el poemari amb “Realitat augmentada” i “Terra àcida” trobes un discurs lúgubre, desesperançat, o com he llegit en una entrevista, desesperat. Les relectures, tanmateix, aporten sentits no tan dràstics.
– El llibre és xungo, però té també aquesta part de dir: ei, hi som, malgrat tot, sobrevivim en terra àcida. Aquest poema hauria d’anar a la primera part, el vaig escriure al cicle del Montseny [diu en referència al cicle “Poesia als parcs” de la Diputació de Barcelona], el 27 d’octubre del 2017. Imagina’t com estava l’ambient. Però durant el dia ens feien visites guiades i el guia ens va parlar d’unes plantes que eren les úniques capaces de fer arrels en una terra àcida. I aleshores vaig fer un poema.
-Li van posar la metàfora en safata.
-Sí. I em funciona molt com a poema de tancament, perquè una terra àcida és una terra en què és difícil viure però, malgrat tot, sobrevivim.
-Al llibre hi ha un poema, “Freetown”, que sorgeix de les imatges de Pete Muller sobre l’impacte de l’Ebola a Sierra Leone guanyadores del World Press Photo 2015. Quan es va escriure no tenia la mateixa lectura que ara.
-No. Jo vaig fer un poema gairebé enrabiat, per com era possible que hi hagués un virus tan letal i nosaltres no fem cas. Un poema sobre una ciutat que es diu “Freetown”. Temps després, hi havia connotacions amb el procés, per la llibertat, i d’una altra amb tot el que ha passat amb el confinament. Troncal va sortir en ple confinament i el llibre parla del virus: “la mort és un virus”. Sembla increïble que passi això.
-Lluís Calvo, a qui vostè reconeix el guiatge i el mestratge, destacava de Troncal la consciència del poema com a artefacte que ha de sorprendre. Això es veu en la ironia de “La fi de l’Homo Politicus” o en “Crònica dels fets”, que comença amb una frase icònica de la cultura popular, “De vegades, veig morts”, que sembla una descontextualització però ens porta a un terreny transcendent. Element sorpresa com el que fan emprar els bons autors de relats.
-Quan concebo un llibre de poemes ho faig com si fos una novel·la o un llibre de relats, penso molt en com s’estructura, el sentit, quin viatge ha de fer el lector en el llibre, els punts de gir. Un llibre és un tot, no el concep com un enfilall de poemes, que em sembla molt lític, per mi és com fer simfonies. Passo molta estona en l’arquitectura del llibre. I justament els poemes que cites busquen elements de sorpresa o de crear com un artefacte, en el sentit d’artifici, de fer anar al lector a un lloc i, una vegada siguis allà, gaudir del que et proposa o del viatge. Això és el que em fa gaudir com a poeta, no em trobo còmode amb poemes que siguin plans. I quan trobes aquella cosa que saps que pot encendre algun interruptor, és on jo gaudeixo i disfruto.
Antoni Clapés (Sabadell, 1948) va estudiar Ciències Econòmiques i va exercir com a professional en la indústria informàtica. La seva percepció de la poesia com a experiència personal directament connectada a un impuls que engloba l’universal, el va dur a propiciar projectes com la llibreria Els dies (1976-1989) o les Edicions dels dies (1981-1986), així com el prestigiós segell editorial Cafè Central (1989). Fins ara ha publicat dues dotzenes de llibres i nombrosíssims textos en edicions d’art, pròlegs de llibres, plaquettes i antologies. A més ha exercit una infatigable i brillant tasca com a traductor de poesia, narrativa i assaig, en què destaca el seu profund coneixement de la poesia contemporània quebequesa, entre d’altres.
El present volum recupera sis dels seus títols més emblemàtics i que configuren el centre nuclear de la seva reflexió sobre el llenguatge, el silenci i la poesia com un llenguatge creat per ser habitat en la plenitud que proporciona el buit del silenci.
Títol_ Pare què fem amb la mare morta Autor_ Antònia Vicens Col·lecció_ alabatre, 107 Pàgs_ 80 PVP_ 14 € ISBN_ 978-84-121712-2-8
2a edició
54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
Premi Serra d’Or 2021
Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca, 1941) El 1967 va guanyar el premi Sant Jordi amb la novel·la 39º a l’ombra i ha destacat amb títols com Material de fulletó, La santa, Gelat de maduixa, Febre alta, Ungles perfectes o Ànima de gos. El 2009 l’evolució del seu procés d’escriptura desemboca en Lovely, un poemari que esdevé la revelació d’una veu singular, demolidora, que converteix l’autora en una de les grans veus poètiques actuals, seguit de Sota el paraigua el crit (2013), Fred als ulls (2015), Tots els cavalls (LaBreu Edicions, 2017), Premi Cavall Verd de la Crítica i Premio Nacional de Poesía (2018), i l’antologia Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre. Ha rebut la Creu de sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el Premi Ramon Llull del Govern Balear, el Premi Josep M. Llompart de l’Obra Cultural Balear, la Medalla d’Or de la Vila de Santanyí; la Medalla d’Or de la Ciutat de Palma; el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Amb Pare què fem amb la mare morta, Vicens confirma aquesta capacitat per esgarrifar mentre emociona, aquesta vegada posant com a centre de l’experiència de pèrdua la mort de la mare, envoltant-la de mite i una sensibilitat poètica del tot singular i d’extraordinària força.
Patti Smith posa rumb a l’Oest La mítica cantautora americana Patti Smith publica el dietari novel·lat i crònica ‘L’any del mico’ i el poemari ‘Auguris d’innocència’
El món de l’edició està de festa perquè el número 89 del Club Editor és L’any del mico de Patti Smith, en traducció del poeta Martí Sales i les cobertes d’Àngel Uzquiano, diàfanes i modernes, llamineres. L’any del mico coincideix amb la sortida fa alguns mesos d’Auguris d’innocència –en versió de la també poeta Laia Martínez–, el retorn a la poesia després de deu anys d’aquest mite de la cultura pop i escriptora essencial que és Smith, autora de tants himnes plens de ràbia i desolació. El poemari és complementari a L’any del mico, que és una narració fragmentària, un quadern de viatge o de bitàcola a la recerca d’amics o confidents quan l’escriptora i cantant va fer 70 anys, el 2016.
Seguint la fórmula de les cròniques de motel del seu interlocutor Sam Shepard –dramaturg, narrador i home de cinema, del qual Quid Pro Quo acaba de presentar Espia de mi, llibre elegíac sobre la malaltia que el va dur a la mort–, Patti Smith ens converteix en confidents del seu viatge cap al seu amic, de la seva necessitat de vida després de tantes desaparicions prematures. Som en una línia directa amb els beatniks –mestres de la generació de rockers dels seixanta–, però també amb una lectura existencial i onírica, amb moments fulgurants en què Patti ens pot ensenyar el barret Stetson de Shepard mentre ens explica que “físicament, escriure cada vegada el cansava més, així que jo li llegia el manuscrit i ell decidia què fer.” El dietari és una equació entre la poesia i la confidència i es combina en el moments àlgids amb les llampegades poètiques marca de la casa: “La platja estava plena de papers de xocolatina, centenars, potser milers, escampats per la sorra com plomes després de la muda.” I tots aquests quaderns són plens de sinceritat i d’amor també per al lector, al qual li pot descobrir lectures predilectes –Ballard, Cocteau, Tabucchi, Bruno Schultz, Conrad, Baudelaire i el nostre Roberto Bolaño entre molts altres– o simplement descriure-li moment del dia o descripcions, com l’esmentada, que són autèntiques epifanies.
L’editorial ens diu que L’Any del Mico comença amb la pèrdua d’un gran amic, però tota la biografia de Patti Smith és plena de pèrdues, a qui ha glosat, des del seus companys, el rocker atòmic del grup de Detroit MC5 Fred Sonic Smith i l’influent artista Robert Mapplethorpe. Club Editor ho resumeix en els textos promocionals de forma nuclear: “¿Què fas quan la gent que estimes deserta de la realitat? En el cas de Patti Smith, llegeixes i escrius, interpretes signes, beus litres de cafè i fas centenars de quilòmetres d’Uber. I t’aventures a un viatge estrany. Com els de quan tenies vint anys, però amb un ritme encara més excèntric perquè en tens 69. I d’incògnit sense buscar-ho, perquè ningú et reconeix. Patti Smith recorre el seu món per entendre’l de nou, les parades són les cases dels amics escampats i els llocs de què li parlen. Santa Cruz, Kentucky, Nova York, Lisboa, Tucson, el DF, l’Uluru, Blanes. Amb sorpresa, allò que tenia importància ja no en té i mentrestant s’obren camí noves preguntes.” De fet, Smith ha declarat que de vegades, “en els somnis, em visiten Sam Shepard o el meu marit i vivim aventures”. És aquesta literatura de somnis, entre la realitat i la consciència interior la que cauteritza les ferides mentre les transforma en els poemes, les cançons i aquests apunts de viatge extraordinaris que ens ofereix en la majoria de paràgrafs. La seva prosa és intensa com els poemes, mai de to farragós, formalista o hostil al lector. Les fotografies, a l’estil del Paris Texas de Wenders, són un suplement per entendre els estats de l’ànima on l’artista ens condueix. La literatura de Smith té el viatge com a punt iniciàtic, com feien els beatniks. A un dels sorprenents epílegs de L’any del mico revela l’estructura circular del text, i tantes epifanies al voltant del mico: “Una vegada més, em desperto abans de l’alba, potser al notar aquesta lluna creixent, la de neu. Però no neva, només plou sense parar, i encara que tècnicament sigui de nit, no hi ha nit, el cel és llòbrec i sembla que la lluna hagi caigut, prement la seva superfície lletosa contra els quatre vidres polsosos de la meva claraboia. M’agafa una tristor aclaparadora, aixeca’t, posa’t una jaqueta i surt al carrer. Les rates en desbandada, una alarma gemega en la distància i passa un sol cotxe.”
Intento frenar el text. Està molt bé que Club Editor publiqui el llibre perquè no és tan sols un volum per a mitòmans del rock. És literatura de primera al costat dels grans noms històrics i moderns del seu catàleg. La pietat i l’amor maternal que sempre ens ofereix la Patti també són ben presents: “El meu breu viatge m’ha servit per recordar-me que hi ha universos dins d’universos i una societat fluïda que entén el valor de les petites coses que ens dona el destí per guiar-nos en les cruïlles plenes d’obstacles imprevistos. Mentre feia cua, vaig rebre un missatge que em denegava la petició d’accés prioritari pel fet de ser resident a Nova York. Mesures punitives exercides per l’administració actual cap a un estat que almenys té una mica de compassió per aquells que necessiten refugi.” Som davant d’un llibre sobre les pèrdues de la vida, però, com deia el seu amic Lou Reed, “la vida val la pena, però és del tot absurda”. Els dietaris i els poemes de la Patti posen en òrbita les nostres sensacions, l’eterna necessitat del viatge.
Laia Llobera ens presenta un poemari de caire reflexiu i transcendental
La màgia de la paraula és el que ens configura i ens determina. Som el do de la veu que es projecta enllà de les ombres del temps. L’alquímia del verb que es fa present per seguir els dominis de la llum. La poeta comença el seu recorregut donant-nos unes coordenades precises: «a punta de clar, a prec d’un embruix / desperto els meus designis / una branca de futur / en alquímics algoritmes / dalt del cel». Pel camí, a vegades, hi ha sendes cap a llocs inexplorats, viaranys que porten més enllà del mateix paisatge, racons perduts que esperen la descoberta i l’emmirallament. La poesia de Laia Llobera (Barcelona, 1983) neix de la comunió amb l’esperit i el diàleg amb la natura. A Llibre de revelacions (LaBreu, 2020), percebem de seguida aquesta espiritualitat contemplativa que ens remet a una mística singular, d’aire atemporal i de recolliment, d’abast meditatiu, que explora des de l’interior cap a fora però també en sentit invers: «l’ànima té cos de paraula / cap pes, sinó / nuesa d’instant / l’assolament de l’aire / la lluor d’aquestes mans / l’eco del miracle». Més que la presència constant d’uns fets, Laia Llobera ens transmet el ressò d’unes sensacions, la remor d’uns batecs que es troba per tot, tant en les coses més quotidianes com en les reflexions més profundes. Hi ha, al llarg d’aquests poemes, una veu que ens xiuxiueja conjurs i consignes, una veu que ve de lluny i que s’imposa amb la força d’un sedant, com un bàlsam hipnòtic, a través del bosc i del vent, de la llum i les mans, dels mots i els ocells. La poeta fixa amb precisió la mirada sobre allò veritablement essencial, i ens fa partícips d’un món que sovint resta soterrat, un món divers i fascinant que cal anar descobrint guiats pel pelegrinatge d’aquesta poesia intimista i reveladora, dotada d’un ritme sempre harmònic i d’una litúrgia íntima, transcendental.
‘Els dos remordiments de Claude Monet’, de Michel Bernard.
L’arrencada i el final d’Els dos remordiments de Claude Monet són excel·lents. L’autor sap que ha de predisposar el lector a la mirada pacient, que l’ha de convidar a entretenir-se en els detalls esclatants de significat i de matís que en condicions normals passarien desapercebuts. Justament perquè aquesta novel·la persegueix il·luminar allò menys central o evident dels quadres de Monet, però també del vigor que anima la mirada eternament insatisfeta de pintor que busca l’impossible. Michel Bernard juga a revelar el quadre però també a revelar el sentit de la mirada que explora la llum i el caient més adequats. A través d’una biografia passada pel sedàs de la literatura, l’autor repassa els episodis més destacats de la trajectòria de Monet. És un exercici força en voga en la literatura francesa actual, que el mateix Bernard havia posat en pràctica en anteriors llibres dedicats a figures històriques. Un d’aquests, Els boscos de Ravel, ja va aparèixer a LaBreu el 2018, traduït també per Ferran Ràfols.
Aquest llibre és plenament francès (i no és una afirmació redundant): abasta des la insurrecció de la Comuna de París fins al sotragueig de la Primera Guerra Mundial, des de l’etapa de pintor pobre i incomprès que s’exilia per no haver d’anar al front fins a la revolució pictòrica que suposarà el moviment impressionista i el seu encimbellament com a màxima figura nacional. En algun moment, pel meu gust, rellisca per la banda de l’excés d’orgull de mite i altres estones té passatges que es fan més ensopits. Al final, però, quan explica els últims temps de Monet i com acorda amb Clemenceau, amic i cap del govern, el tracte per donar a l’estat la cinquantena de panells de Les grans decoracions, el llibre recupera intensitat i s’arrodoneix: sobresurten la coherència i el poder creatiu de Monet i una altra idea fonamental, la de l’amor i l’amistat.
El llibre es divideix en tres parts, que són tres noms i tres fils per estirar: Frédéric -l’amic pintor que mor al front on s’ha allistat de voluntari mentre ell ha marxat a l’exili-, Camille -la primera dona, musa i gran amor de Monet- i el mateix Claude. La primera guerra és la que mata l’amic a qui Monet sempre tindrà present (la descripció de com el pare aconsegueix trobar-ne el cadàver i tornar a casa és impressionant i es diria, fins i tot, que impressionista) i la darrera és la que veu el seu últim fulgor creatiu abans d’apagar-se, trampejant -quina mena d’ironia- els seus problemes de visió.
Les fuetades del pas del temps, el magnetisme que exerceix Camille -a qui pinta gairebé furtivament un cop morta-, la consciència de l’arbitrarietat de l’èxit i les contradiccions del mercat artístic i del pintor titil·len al llarg d’aquest recorregut biogràfic. A estones és com si obrissin en canal un quadre: la descripció de les circumstàncies en què es creen i se salven de ser destruïdes algunes de les seves obres (el llibre en reprodueix quatre) i la capacitat per ressaltar-ne particularitats fa l’efecte d’una indagació curiosa, diferent, en l’experiència pictòrica.
Joan de la Vega, a banda de ser editor de poesia, n’ha escrit diferents llibres en castellà i català i els seus poemes han estat recollits en diverses antologies.
El tot solitari és el seu darrer poemari, on l’escriptura densa i alhora alliberadora permetrà accedir al coneixement més íntim. Cal aclarir, en primer lloc, que hi ha un tret que determina l’autor: la seua passió per les muntanyes i per la natura. No es pot entendre El tot solitari sense considerar aquesta dèria, que va molt més enllà de la contemplació. Aquells paisatges que es transmutaran en dermis, en escorça. Aquells sentiments seran cudols, branques i cel. La natura en un sentit litúrgic.
Potser la manera més senzilla de descriure El tot solitari és pensar que és un cant a les muntanyes. Potser sí. Perquè les pedres, les valls, els rius o els arbres ens acompanyen al llarg del llibre, ja siga com a paraules que conformen els poemes, ja siga com a topònims que evoquen els paisatges del poeta. Tanmateix, caldria fer-ne una lectura que remunta vessants i carenes, perquè els poemes t’endinsen en un panteisme que identifica solitud amb la realitat més íntima, la que fa l’home un element contingent de la natura, la que el fa acceptar-se’n com una part–“l’home, petja a petja, sobreescriu el dolor, l’olor del dolor, el pes de la deriva. El riu, el flux conflent: l’arpegi de la muntanya”, “…més enllà de l’estel, que sura fugaç en la nit, una muntanya cega i insenescent” –. Per tant, és un camí iniciàtic que comença amb la percepció de la petitesa –“…la muntanya es fa gran quan l’home es capbussa a les seves arrels”– i que es transforma en la simbiosi amb la natura:
deixeu-me doncs
quatre parracs de boira
el llamp de la por
un glop de cel
la remor de la llum
i un taüt de terra
És a dir, el poeta fa entendre la sacralitat en difuminar-se com un àtom en un maremàgnum.
El panteisme, però, com a manera d’evidenciar la relació amb el paisatge, aconsegueix determinar un ars vivendi –“Malgrat el brut de cendra no s’ha marcit la condemna, ni han envellit els enigmes. Encara el risc, encara el viure”– en què l’amor, el desconsol, l’oblit o la plenitud tenen sentit perquè la natura et fa brollar com a ésser:
La memòria s’agenolla
als peus del vertigen
esbocina graons tèrbols
pel delit de l’oblit
El fet d’apamar la solitud és un símptoma de reconeixement i la natura deixa de ser un mirall on identificar-se. Ell és natura i cal reafirmar-se:
però no és cert
no és cert que hagi aterrat
per escoltar la meva sola veu
coronada sobre els llims dels verbs
perquè he esclatat entres suors
com una dona d’aigua
per a la son i la pau
de tota la fageda
Fins i tot, hi ha una identificació amb els éssers que habiten la muntanya i el camp:
Hi ha corbs
que pacten
en secret
amb el vent…
corbs cardinals
que desfullen dialectes
en cada pujol…
Un home minúscul i contingent que es considera un element més de la natura, lluny del predador que intenta trencar-ne l’harmonia.
Hem de felicitar a La Breu per presentar-nos una edició amb guardes verdes i quadernets, molt adient per a un poeta que alhora és impressor.
L’enigma de la creació
Michel Bernard presenta ‘Els dos remordiments de Claude Monet’, en què mostra la vida apassionada i entusiasta del pintor impressionista.
Michel Bernard (Bar-le-Duc, França, 1958) és escriptor i alt funcionari, en excedència des del 2016. D’alguna manera, està especialitzat a escriure novel·les centrades en figures històriques de diverses èpoques, unes biografies parcials, sintètiques, poètiques, sensuals, carregades d’un magnetisme que ens empeny a la fondària.
Entre els catorze títols que ha publicat, hi destaquen Comme un enfant, dedicat al pare de la cançó francesa, Charles Trenet; Els boscos de Ravel (LaBreu, 2018), i Le bon cœur, sobre la figura de Joana d’Arc.
Barcelona Entrevista amb l’escriptor Michel Bernard
Ara presenta, també a LaBreu, amb traducció de Ferran Ràfols, Els dos remordiments de Claude Monet, en què veu i escolta la pintura i la vida de Monet i ens mostra els remordiments que l’acompanyen en uns temps tràgics, de guerra, exili, misèria i mort dels éssers estimats, sense deixar mai de banda la passió universal per la bellesa. L’obra ha rebut els premis Marguerite Puhl-Demange i Libraires en Seine.
La novel·la està dividida en tres parts. La primera, Frédéric, està ambientada en la guerra (com ja va fer a Els boscos de Ravel).
“Apropar la guerra a la creació artística, com ha passat sovint durant els darrers dos segles, sobretot a França, és crear un contrast en què s’accentuen els personatges, sinistres o vitals”, explica l’autor. “El primer capítol, sobre la mort en combat de l’amic de joventut de Monet, Frédéric Bazille, durant la guerra contra Prússia del 1870, dona una nota fosca que accentuarà la brillantor dels colors en els capítols següents, en què es reivindica la recerca d’un nou estil pictòric.”
El primer remordiment de Monet –el segon no l’explicarem– està centrat en el fet que l’amic Bazille renuncia a pintar per unir-se a l’exèrcit i defensar el seu país, mentre que Monet fuig a Anglaterra, on coneixerà el famós comerciant d’art Durand-Ruel, que impulsarà la seva obra fins a l’èxit.
La segona part, Camille, està dedicada a la primera esposa de Monet, model de fins a 34 quadres de l’artista, molts dels quals no els va voler vendre, en especial el de Camille ja morta. “Camille va morir als 32 anys de càncer, i això va ser un cop dur per a Monet. Ella va compartir amb valentia la joventut del pintor i li va donar dos fills quan la intransigència artística de Monet els va condemnar a la misèria.”
A Els boscos de Ravel, Bernard volia “escoltar la nota greu i dolorosa que l’experiència musical havia deixat en el treball infinitament delicat del músic”. Va ser també una manera de mostrar l’artista com un ésser social atrapat en les realitats del seu temps.
Monet és una altra cosa, sobretot perquè els pintors impressionistes van fer colla: Renoir, Degas, Courbet, Manet, Cézanne, Sisley, Bazille, Guillaumin…
La tercera i última part és Claude. “L’aparició de l’impressionisme a França és un dels moments més fascinants de la història de l’art. Entre el 1860 i el 1880, va aparèixer un planter de grans artistes en un territori limitat: París, l’Illa de França i Normandia. Un dels factors que ho van afavorir sembla que va ser el ràpid desenvolupament de la indústria i l’acceleració dels viatges. El tren posa el camp a l’abast dels habitants de la ciutat, però la destrucció dels paisatges rurals per l’expansió urbana i industrial mostra que és un territori fràgil i amenaçat. Monet n’era conscient.”
Si Maurice Ravel es va tancar en una petita casa de Montfort-l’Amaury, a la vora del bosc de Rambouillet, Monet ho va fer al seu jardí de Giverny. “Estimava tant el seu jardí que el va considerar la seva obra més important. El pintor més dotat de la seva generació, amb una alta consciència de la seva vàlua i una ambició immensa, finalment va admetre que la bellesa que va crear amb els seus pinzells no podia competir amb les flors i els arbres que representava.”
“Monet era un home contemplatiu. Fascinat pel misteri del món, per la seva bellesa incomprensible, va plasmar-ne el reflex. Les pintures d’aquest agnòstic són finestres de cara al gran enigma de la creació”, conclou.
Esteve Plantada reflexiona sobre l’amor, la identitat i la relació entre el jo i el col·lectiu al poemari ‘Troncal’
ACN Barcelona.-El periodista cultural i crític cinematogràfic Esteve Plantada publica el poemari, Troncal (LaBreu Edicions) que té com a fil conductor l’amor, però també hi tenen cabuda reflexions sobre la relació entre pare i fill i entre el jo i la col·lectivitat, i la identitat. Així mateix, al llibre hi té un pes important, a la segona part, l’actualitat i els fets polítics que van de l’octubre del 2017 a l’octubre del 2019. En una entrevista amb l’ACN, Plantada admet que mentre escrivia ‘Troncal’ estaven passant moltes coses a Catalunya en el terreny polític i assegura que aquest és el llibre que té “més arrelat a l’ara i al present” i, reconeix, no se n’ha pogut deslligar.
Plantada apunta que hi ha un fil que relliga ‘Troncal’ que és llegir-lo com si fossin poemes d’amor “amb l’estira-i-arronsa entre la identitat i la parella i el fet de ser-hi i no ser-hi”. A banda, hi ha altres capes com la reflexió d’un pare sobre com creixen els seus fills i quina relació s’estableixen entre ells i una altra capa “centrada en el jo, que és l’individu, i el tu, que és la col·lectivitat, i quina relació s’estableix entre un mateix i el col·lectiu”. El poemari arrenca amb ‘Rosebud’, en una clara referència al clàssic de cinema ‘Ciutadà Kane’. Aquest poema connecta amb el seu anterior llibre de poemes ‘Bing Bang Llàtzer’ que jugava molt al simbolisme cinematogràfic. “Tenia ganes de deslligar-me d’això i em va semblar que era molt poètic i de justícia començar amb ‘Rosebud’ que és un gran símbol cinematogràfic i em servia tot aquest pòsit del referent a la infantesa d’allò que som i no som i del retorn”. El llibre es divideix en dues parts. La primera està molt clarament dirigida a un tu i un jo, desgrana, i a la segona part hi entra la col·lectivitat. La transició de la primera part a la segona és a través del poema ‘Transversal’. A la segona, el col·lectiu agafa molt de protagonisme. Admet que mentre escrivia ‘Troncal’ estaven passant moltes coses i és el llibre que té “més arrelat a l’ara i al present perquè no me n’he pogut deslligar”, on hi té una gran presència al que va passar de l’octubre del 2017 al 2019. “No està escrit d’una manera explícita però qui vulgui trobar-hi els lligams ho pot fer”. Ha dedicat un poema que es diu ‘El hàmster’ a com percep la situació política de Catalunya: “Estem en aquesta roda, no ens en sortim però no acabem de desaparèixer”. Un altre més explícit és ‘Octubre de’.Ha confessat que sempre s’ha dit d’ell que era un autor “molt urbanita i que se situa molt en l’espai de la ciutat amb molt de ciment i asfalt”. El periodista assegura que tenia ganes “de fer un llibre que s’allunyés d’aquesta imatge”. D’aquí va néixer el llibre: “De la voluntat de tocar la terra i anar a un ambient més rural i de paisatge, de tocar els materials més orgànics”. A Plantada li interessava plasmar al poemari la idea d’allò que roman i que perdura al llarg del temps i “de les coses essencials que es van repetint”. Una idea molt present al llibre és la idea circular i “de donar voltes per acabar sent els mateixos o diferents”. El periodista reconeix que no dona mai per acabat un poema. Recorda un professor que li deia que un poema no s’acaba, sinó que s’abandona. “El mateix passa amb els llibres, les novel·les i els contes. Tinc la necessitat de tancar el poemari perquè els treballo en conjunt de forma orgànica amb una estructura definida i arriba un punt en que he de dir prou. Jo estaria reescrivint molta estona, però no ho pots estar fent eternament”, afegeix. L’autor Esteve Plantada (Granollers, 1979) és periodista cultural i crític cinematogràfic. Ha publicat ‘A l’ombra dels violins’ (La Magrana, 1997), ‘Fosca Límit’ (AdiA, 2015), ‘Big Bang Llàtzer’ (Lleonard Muntaner, 2016. Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom). Ha estat inclòs en diverses antologies, com ara ‘Ningú no ens representa. Poetes emprenyats’, ‘Poésie catalane: les voix ne dorment jamais’ (Exit, revue de poésie, Quebec, 2010). Ha estat traduït al castellà, francès i basc. Ha participat en festivals com el XXXIV Festival International de la poésie de Trois-Rivières, el XVII Festival de Poesia de la Mediterrània o els Jocs Florals Revival de Cambridge, entre altres recitals.
Conjugar el nosaltres
Després de guanyar la Lletra d’Or amb ‘Tantes mudes’ l’any 2015, Mireia Calafell torna amb un nou poemari, on es pregunta qui som nosaltres
Des que va guanyar amb Tantes mudes la Lletra d’Or l’any 2015, Mireia Calafell no havia publicat cap poemari. L’espera ha valgut la pena. Ara m’ha arribat a les mans, de la mà de LaBreu, Nosaltres, qui, un recull que arrenca amb una citació del nostre estimat Jean-Luc Nancy, que diu: “Malgrat la dificultat de dir nosaltres, en el món d’avui ja només ens tenim a nosaltres”. Havent entès tots perfectament que després del coronavirus, la salvació individual ja no és possible si no es relliga amb la comunitat, ens queda la immensa tasca de redefinir aquesta primera persona del plural.
Nosaltres, qui s’erigeix ja des del títol com una interrogació sense interrogant. A ‘Fundació’, poema amb què obre el recull, hi ha un qüestionament del ‘nosaltres’ europeu, un col·lectiu privilegiat que pot fer servir l’expressió ofegar-se en sentit al·legòric, mentre molts altres es neguen literalment al Mediterrani. Calafell reprèn el mite d’Europa, la filla d’Agènor, que va confondre pulcritud amb innocència quan va deixar que un brau blanc se li acostés, pensant que no prendria mal. Nosaltres hem confós Europa amb aquell brau blanc, i en nom de la civilització hem tolerat autèntiques barbàries. La primera part del recull, titulat ‘Vertical’, és un exercici de revisió d’una sèrie de mites que hem heretat acríticament, que formen part de la nostra tradició i que l’autora proposa rellegir en una altra clau. Així, el desig de Narcís no era tal vegada tan narcisista, sinó que en el reflex de l’aigua hi cabien totes les altres coses del voltant. La mirada que travessa aquest llibre ens proposa justament un exercici de lateralitat, de veure el que tenim al costat, i per tant de reconstruir des de l’horitzontalitat un ‘nosaltres’ que ens ha estat dictat per la tradició, les normes heretades, les consignes polítiques, les fams i misèries imposades pels poderosos.
Aquí els poemes de vers líric, cisellat i pulcre que ja trobàvem a Tantes mudes s’alternen amb poemes més discursius, en què Calafell es deixa anar i té més marge per fer l’incís ideològic i pel matís psicològic. El poema que tanca la secció ‘Vertical’, ‘Cultius, conreus, cultura’, és paradigmàtic d’una nova via més performativa que l’autora explora de manera convincent. Calafell denuncia l’autosuficiència d’un patriarca, incapaç de veure que els seus mèrits haurien de ser col·lectius: “t’ho diu algú que et parla en un poema / i fa de la metàfora condemna, / i vol que la condemna tingui efectes”.
El poder de la paraula per crear noves realitats, per recosir la primera persona del plural, és invocat a la segona part del llibre, titulada ‘Horitzontal’. “Salvar-se o no depèn sovint d’un mal guió”, conclou en un altre poema. A ‘Comiat’, el simple gest de dir adéu pot ser devastador. La paraula també pot restituir un món perdut, i ser reparadora, com ens diu en un d’aquests poemes més discursius del llibre, ‘Trens’, que l’autora dedica als seus pares: “S’escriu des d’una casa abandonada / on un dia vas viure. S’escriu per tornar-hi”. I al poema No, que tanca el recull, la paraula té la força de prohibir, una prohibició admonitòria que acabarà alliberant noves energies en forma de resistència. Aquest nosaltres que es construeix horitzontalment és també esllavissada i moviment de terres que enterra coses velles i obre espais nous, ens diu al poema ‘Sí’: “Hi ha revolucions que són monosil·làbiques”.
Les revolucions es fan amb cossos, però si el ‘nosaltres’ és vulnerable és precisament perquè està exposat a la fragilitat del cos. A ‘Inapetència’, Calafell ens parla de la desconnexió amb el propi cos, que ens pesa com una carcassa. A ‘Sismologia’, descriu molt bé el trasbals de la maternitat, del terratrèmol que suposa fer-se carn en un altre, una sacsejada del cos des del seu eix. A ‘Diagnòstic quàntic’, fa una reivindicació del tacte quan ens parla de la desintegració cognitiva d’una persona amb Alzheimer. La pèrdua d’un ésser estimat per demència és la dissolució d’un nosaltres, al qual ja només podem accedir, miraculosament, donant-nos les mans.
Esteve Plantada: “Hem patit i hem fracassat, però resistim”
L’autor reflexiona en vers sobre natura i país al poemari ‘Troncal’
Igual que molts altres poetes ara ja consolidats –Àngels Gregori, Marc Rovira, Maria Cabrera i Callís, , Irene Solà –, Esteve Plantada (Granollers, 1979) es va donar a conèixer presentant-se i guanyant el premi Amadeu Oller. “Tenia disset anys –diu–. L’Amadeu Vidal i Bonafont, un autor que encara llegeixo i que sempre he defensat, i jo som els autors del palmarès que l’hem guanyat de més joves”. A l’ombra dels violins, el seu debut, es va publicar el 1997 a La Magrana. Des de llavors Plantada ha publicat set llibres més, l’últim dels quals és Troncal, a LaBreu Edicions.
“No va ser fins a Foscalímit (AdiA Edicions, 2015) que no vaig trobar del tot la meva veu”, diu. Entremig hi ha títols com Oblidar (Emboscall, 2001) i Temporari (Tarafa, 2007), i la participació en desenes –potser centenars– de recitals. “Dels 20 als 30, l’ambient del circuit de la poesia era molt vitalista –recorda–. Tinc presents nits memorables amb en Josep Pedrals, l’Eduard Escoffet, la Laia Noguera, en Joan Duran… i molts més. Si es pot parlar de generació, que no ho tinc clar, diria que un dels elements que teníem en comú era la consciència de l’element lúdic de la poesia. Volíem que el que recitàvem arribés a tothom”. El que alguns d’ells publicaven en format llibre anava per una banda diferent del repertori oral. “Sempre se m’ha dit que soc críptic, però per a mi aquest cripticisme és un dels components del joc que proposo –diu–. Vull que els poemes siguin alguna cosa més que acudits, que el lector agafi el llibre i intenti esbrinar coses. Què s’amaga rere la primera capa de significat? Què he volgut dir?”
RECONNECTAR AMB LA NATURA
Esteve Plantada va començar a escriure els poemes de Troncal abans de Big Bang Llàtzer (Lleonard Muntaner, 2016), un llibre “de reconciliació amb la memòria” que va néixer mentre acompanyava un equip de rodatge d’un documental pels carrers de Berlín. “Què desapareix i què queda, quan morim? Era una de les preguntes que va posar en marxa el llibre –diu–. Llàtzer estava travessat per moltes referències a llocs concrets i estacions de tren alemanyes. També al cinema. Berlín, simfoniad’unaciutat, el grup Dziga Vertov, el concepte de kino glaz (cinema-ull)…” En paral·lel treballava en uns altres poemes “més connectats amb la natura”. Aquesta va ser la llavor de Troncal, que va començar a germinar amb textos inspirats per Terry Gilliam (Els altres) i Jean-Luc Godard (Adieu au langage), però va acabar mirant “dins el bosc”, endinsant-se en “marges abissals” i fins i tot trobant algun ós, herència del Grizzly bear de Werner Herzog. “Començo amb Rosebud, un poema que connecta amb el llibre anterior, per alliberar-me’n –explica–. Venia de llibres molt urbans i tenia ganes de sortir de l’escenari de ciment per connectar amb el món animal i vegetal. També amb els paisatges”.
“Tot torna a lloc / però nosaltres no hi som”. Des del poema inicial, el to del nou llibre d’Esteve Plantada tendeix a observar amb un punt desassossegant la dimensió personal (“l’amor que penja d’un fil”) i social (“el buit que et llega l’estupor / d’aquesta lluita de nosaltres”). “Mai no havia escrit un llibre tant de l’ara, tan connectat amb el present –admet–. Potser per això sona tan desesperat, a vegades”. És a la segona part del volum que el “nosaltres” pren una dimensió col·lectiva. “Troncal és molt polític. Parla de llops, bulbs i falgueres, que són unes plantes que gairebé s’han mantingut igual des del temps dels dinosaures –diu–. Però també parla del Procés, de l’1 d’octubre del 2017 i del que va passar a plaça Urquinaona la tardor de l’any passat. Hem patit i hem fracassat, però resistim. Hi ha alguna cosa troncal que perviu”. Plantada fa referència tant a la natura com “al bull infinit de la nació”. En aquest punt connecta la reivindicació de llibertat amb la d’altres països: Refugi parla de l’última revolta a Turquia, i Free town de Sierra Leone. En aquest últim poema hi va escriure, anys enrere, com si preveiés la crisi sanitària mundial d’ara, que “la mort és un virus”.
Obriu el llibre Vermell de Rússia, de Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) i deixeu-vos portar per una veu que va travessant estances del dolor existencial, però que al mateix temps les va polint, amb mà destra, a través de la paraula poètica. Tenim por del dolor que, mortals, ens agermana, i per aquest motiu la poeta en parla, de la por, si bé no per vèncer-la sinó per saber-la i conduir la vida malgrat la por i el dolor.
Hi ha moltes teories sobre la consciència. Per simplificar podríem dir que en la vida humana n’hi ha dues: la consciència orgànica, física, en la qual el cervell també hi té el seu paper, i la consciència general de la vida en sentit còsmic, global, i de qual en tenim una idea reduïda o fins i tot desconeguda, ja que, ¿com la consciència tancada en un cos pot tenir consciència de la vida infinita que el sobrepassa? Doncs, sí, hi ha algun moment en els límits de l’existència humana en què es travessa aquesta barrera i es té una percepció d’aquesta consciència. Hi ha alguns poetes que troben la manera d’explicar-ho amb paraules que sembla que tornin d’algun lloc que no sabem, però que sabem que descriuen aquesta consciència sinó no en tindríem la intuïció i els més sensibles, la vivència.
Quan s’ha travessat un fred glacial en el camp dels sentiments, per exemple, que pot ser un fred com de mort, o de sofriment de gulag, a la tornada una es pot presentar, com la poeta, amb els llavis pintats amb vermell de Rússia, i entengui’s la metàfora perquè cal mirar més enllà d’una bandera o d’un color polític: es tracta del vermell de la vida que ha sostingut la poeta mentre durava aquell fred més enllà dels òrgans físics, però que és a través dels òrgans i del jo físic que l’ha sentida i ara la reflecteix a través d’una molt visual figura poètica.
Deixeu-vos portar per la veu d’una poeta que diu aquests extrems de l’existència que ha conegut des de dins i ho fa explicant-los tan bellament a través d’una faula, d’un relat: «la por dura el que dura la por i tot just l’instant de fer el salt i el buit és ple de tu tallant el vent i anant enlloc i mentre caus la pena es va desfent…». No se sap el temps que dura aquesta por ni aquest instant en què, veient inútil la fuga, un o una es llança al buit de la consciència general, en el qual s’intueix que la mort no és mort en aquesta consciència perquè és la consciència de la vida. Aquest entrar i sortir d’una consciència a l’altra és viscut de manera simultània, i per aquest motiu els versos parlen de trànsits i conversions que fan que la pena que es vagi desfent en la temporal consciència orgànica i es vagi alliberant en el si de la consciència de la vida com «un roc encès que ha perdut l’òrbita i quan arriba al mar és tan menut que un infant el cull i, content, el desa a la caixa dels tresors, amb un bocí de vidre que a frec de la sorra ha convertit en maragda».
Així obra la vida que, en el temps lineal, va habitant els cossos del dolor, de la por i de la sensació de desolació i intempèrie, però també ofereix moments de felicitat a l’infant que guarda en una capsa una troballa sense preu provinent de polir la matèria i fer-la bella i gràcil en les mans menudes. I és que el cos també és savi, en la seva consciència orgànica, i és així que encara que no li fem cas ens diu «reposa» quan ho necessita, com sàvia és la consciència de la vida que som d’un en un i tots en conjunt en el si de l’univers que els científics d’última hora ja en diu multiversos.
I tot això ho vaig pensant i escrivint aquí perquè m’he deixat portar per la veu inspiradora de Míriam Cano també quan afirma que «som allò secret que queda a les paraules». És veritat que no ens sabem prou, però potser tampoc no cal perquè el pensament a vegades s’espesseeix tant en els nostres cervells que no deixa passar la llum de la consciència que potser hauria d’escriure en majúscula per donar a entendre no que és a anys llum sinó que és la llum mateixa. Llum de la vida eterna encara que no entenguem ben bé que vol dir l’etern si no és en la contemplació del que sempre hi és encara que nosaltres, el cos orgànic amb el seu jo orgànic, no hi sigui, i siguem en la Consciència pura. Potser en el poema de Míriam Cano on es transparenta millor aquesta consciència holística de tot el que era, és i serà, és en el poema Sabràs: «Vindrà el dia –vas dir-me-/ en què una estranya força/ et dirà Ara/. No et faran mal els parracs/ de la conjuntura/ i començaràs, serenament/ a anar-te’n/ com si mai t’haguessis oblidat de caminar». Ara, en aquest moment, vida amb vermell de Rússia als llavis i sense el dolor dels parracs caminar-hi serenament.
Amb Nosaltres, qui, Mireia Calafell (Barcelona, 1980), va obtenir el Premi Mallorca de poesia 2019.
El llibre Nosaltres, qui està dividit en dues parts: Vertical i Horitzontal. I de seguida ve al cap la figura de la creu, un símbol que va més enllà de la referència crística, ja que és un símbol universal en el ben entès que representa la conjunció, en el punt de l’encreuament, dels contraris o complementaris: el masculí i el femení de l’existència. No menys important és la figura que de manera esquemàtica la creu representa: l’arbre de la vida, amb l’eix vertical connectant cel i terra, i amb l’eix horitzontal representant les branques i els seus fruits, imatge de la creació expandint-se. Segons Jung, en algunes tradicions, tant a Orient com a Occident, la figura de la creu és vista com la imatge del foc de la passió, així com del sofriment existencial. Amb el cos amb els braços estesos, els humans dibuixem la creu que ens simbolitza com a éssers entre l’espai (vertical) i el temps (horitzontal).
Del simbolisme de la creu amb els seus vectors vertical i horitzontal en podríem escriure un llibre, cosa que no podem fer aquí, tan sols apuntarem que nosaltres, qui, és una pregunta filosòfica equivalent a la pregunta tradicional qui sóc jo. Totes dues són preguntes essencials, ja que no hi ha consciència del jo sense el tu, sense el nosaltres i vosaltres. És a dir, venim i anem de la verticalitat del jo a la horitzontalitat del nosaltres.
Partint de imatge de la creu interna que ens configura, en alguns poemes de la primera part del llibre, Vertical, Mireia Calafell s’empara en alguns mites clàssics (què no van dir, els grecs antics!) per assenyalar, o per despertar la consciència, sobre els efectes nefastos d’una verticalitat que pot presentar-se de forma massa agressiva i dominant com la mil·lenària civilització de signe patriarcal que duem a les espatlles, i que l’autora explica de forma ben gràfica en el seu poema sobre el mite del rapte d’Europa per part de Zeus, o en el poema sobre l’assetjament a Dafne per part del déu Apol·lo. I, no obstant això, és ben humà l’instint de posar-se dempeus i caminar, d’alçar-se sobre la desgràcia, d’agafar les regnes a les pròpies mans. Ho deien també els grecs antics: tot amb mesura perquè, com escriu la poeta, inquieta el rastre cruent dels pètals esclafats.
En els poemes de la segona part, Horitzontal, Mireia Calafell, que ha pensat la condició horitzontal des de la pregunta: nosaltres, qui, va al moll de l’os de la natura essencial de la humanitat de fet tan vulnerable, nascuda sempre a la intempèrie i a la recerca de tota mena d’aixoplucs i demanda d’empares. Si per ser humans ens alcem sobre els peus i caminem sobre la terra, no és menys essencial per a la supervivència humana amb un mínim de confort biològic i afectiu, la necessària relació amb l’altre, el nucli familiar en primer lloc, així com el foment de la convivència, la cooperació i la pau, l’extensió de la xarxa d’ajuda mútua, la donació dels coneixements, el mestratge, la cultura de la solidaritat, l’atenció i cura de l’altre sense distinció ni segregació, el respecte per les diferències.
Per aquest motiu la filosofia humanista, i ja no diguem les religions que inviten a la pràctica de l’amor i la fraternitat, s’han preocupat sempre de bussejar en el tema de l’alteritat que ens conforma com a humans: el tu, el nosaltres i vosaltres. Així, en aquest comentari sobre Nosaltres, qui, de Mireia Calafell, sembla oportú fer esment del llibre Jo i Tu, del filòsof jueu Martin Buber, en el qual ja d’entrada fa aquesta afirmació sobre la que ell considera una paraula primordial: «Una paraula primordial és la parella Jo-Tu», amb la qual cosa el filòsof ens està dient que el jo no existeix sense el tu, sense el nosaltres, sense el vosaltres, que el jo té consciència del jo a través del tu, de l’alteritat que és aixopluc i alhora en busca, perquè som el fred cada nit dins l’estable, així com a través de l’amor, o de la companyonia, tu i jo allà on hem après, de nou, com trobar l’or. L’or de la nostra humanitat sempre fent-se en la verticalitat i l’horitzontalitat alhora, esdevenint en la conjunció de les forces de la vida, l’energia espiritual que ens alça i ens abraça al mateix temps.
A la poeta Mireia Calafell (Barcelona, 1980) poques presentacions li calen. Exhibeix un currículum envejable, breu però refulgent: Premi Amadeu Oller 2006 amb Poètiques del cos, forma part de l’antologia Pedra Foguera l’any 2008 i el 2009 guanya el Premi López Picó amb Costures. Va obtenir el Premi Benvingut Oliver el 2013 i el Lletra d’Or el 2015 amb Tantes mudes. Col·labora amb la Fundació Maria-Mercè Marçal i, des de 2018, és Comissària de Barcelona Poesia. Recentment ha obtingut el Premi Mallorca de poesia 2019 amb Nosaltres, qui.
Entrem en matèria. En l’obra de Mireia Calafell la poètica del cos ocupa un lloc central i s’hi atansa amb compromís i decisió. Dialoga sobre el gènere des d’un vessant existencial i assagístic. Furga en la complexitat de la condició humana fusionant vida i text. Una reflexió ontològica que, fins ara, ha transitat per una complicitat entre el tu i el jo: qui sóc jo?, qui és l’altre? Ara, però, en la nova entrega, Nosaltres, qui, Mireia Calafell desplaça el centre de gravetat cap altres angles de visió per explorar un nou lloc, un heimat comú: on som?, qui som nosaltres?, qui?
Anem a pams. En la primera entrega, Poètiques del cos, la sexualitat i el feminisme es convertien en matèria primera. A l’ombra de Maria Mercè Marçal, Calafell reflexionava sobre l’amor, el desamor, el desig i també sobre la llengua. El cos transformat en text o la paraula que pren cos: «escric per llegir-te. I devorar-te». A Costures assajava una poesia confessional amb la pretensió d’immortalitzar l’amor i tatuar-lo amb tinta de sang. Constatava la dificultat d’obrir un nou espai, un lloc, en la relació amorosa per això utilitzant versos directes, gairebé palpables, “estimar és caure”. I a Tantes mudes trobàvem una muda polisèmica: la mudesa, la muda de pell, mudar-se, «sols les serps, en fer la muda / poden desprendre’s d’escates i alhora, de ferides». Mirada polièdrica, fresca i sòlida, molt propera a la gestualitat de la seva companya de files Gemma Gorga. Un passeig per la fragilitat de la vida, del desamor… «te n’aniràs i no haurem dit el verb que ens era imprescindible conjugar».
A Nosaltres, qui, Calafell utilitza, bàsicament, el poema narratiu amb un estil compacte i homogeni. Els títols molt explícits dels poemes donen entrada a un discurs imaginari i eclèctic, rimat amb elegants anàfores i salpebrat de diverses reflexions i aforismes, “res no pot ser l’amor sinó trinxera”. Llegim una poeta combativa que observa el camí recorregut fins ara amb lent de gran angular, “escriu per tornar-hi”. Una derivada a la centralitat que havia ocupat la poètica del cos, “allunyar-se del cos, lentament desatendre’l”, per obrir pas a una relació més plural i a “una feliç mancança”. Una aposta, formal i de fons, que es diferencia de propostes precedents, més líriques i sintètiques, que li van suposar un merescut reconeixement. Un llibre amb molt de pes però distanciat, que no oposat, a anteriors registres més metafòrics de sorprenents epifonemes i correlats objectius. Un punt i a part.
Nosaltres, qui, avança per dos vectors perpendiculars: un vertical, associat al poder jeràrquic i la primacia de la violència, i un altre horitzontal que versa en primera persona del plural i que es pregunta, en present, on és el nostre lloc, el nostre heimat. Verticalitat que dibuixa fronteres, assenyala desigualtats i denuncia l’acarnissament del progrés. Formalment utilitza l’al·legoria “dels mites fets perquè els animi la imaginació”, com deia Albert Camus a El mite de Sísif. I és que, en l’ombra que projecten els mites, Mireia Calafell troba equivalències i paral·lelismes en l’individu contemporani. L’horitzontalitat, per la seva banda, evidencia la “condició de dependència radical”, anunciada en un dels epílegs per Judith Butler; la condició d’un col·lectiu “que se sap vulnerable, que depèn de l’altre”. Conscient d’aquesta fragilitat i lleugeresa, Calafell convida a una nova manera de dir-nos.
Dues mirades transversals i una al·legoria per evidenciar que, com queda palès a la cita inicial de Jean-Luc Nancy, “en el món d’avui ja només ens tenim a nosaltres”.
Abril 1945, París. Una dona jove d’uns trenta anys d’edat escriu febrilment al seu diari personal els successos que li trasbalsen la vida en aquesta ja entrada primavera de convulsió social i ebullició política. La capital francesa s’havia alliberat de l’ocupació nazi l’agost anterior i la condemna del govern col·laboracionista de Vichy es troba en el seu punt més àlgid. La guerra s’acabava a tot Europa. «S’han acabat els dies de plors. Tornen els dies de glòria», havia sentenciat De Gaulle just en l’obertura del mes. Però no havia dit res sobre el poble, sobre totes aquelles morts anònimes del qual no se’n sabria mai més res. Cap paraula per les vides que s’havien escolat prematurament, oblidant-ne els cossos en fosses o abandonant-los sobre la terra erma un segon després de prémer el gallet. La jove és Marguerite Duras, escriptora novella però amb cert renom i influència, membre de la Resistència francesa. El seu marit Robert Antelm —a l’obra, Robert L.— fou deportat com tants d’altres a un camp de concentració. Ella l’espera mentre prepara el cafè sense ningú a l’altra banda de la taula, en la incertesa eterna de no saber si és viu o és mort o morirà en el segon just en què s’ho pregunta. I també en l’escriptura del deliri, en l’anotació constant però inconnexa dels seus pensaments a dos blocs de notes que desaria al fons d’una calaixera. Quaranta anys més endavant, el 1985, recuperaria l’esborrany oblidat a un armari blau de Neauphle-le-Château perquè un encàrrec li demana publicar un text de joventut. L’autora, tal com confessa a la primera pàgina, sap que el Diari és seu, que fou ella qui el va redactar, però no en té cap record: ni d’ell ni del moment en què el va escriure.
En aquest marc històric, anímic i moral s’inscriu la novel·la —si pot ser considerada com a tal—, El dolor, traduïda el passat 2019 per Blanca Llum Vidal i Arnau Pons i publicada el mateix any per l’editorial de Barcelona LaBreu Edicions. L’obra es configura a partir de cinc relats, el primer dels quals bateja el llibre, que es balancegen entre la ficció i l’autobiografia, el monòleg en primera persona i el narrador aliè omnipresent a l’escenari dels fets. A Duras, però, no li interessa presentar-nos la realitat, donar a llum uns pensaments vertaders i corporis que es basen en allò transcorregut. Juga a deixar el lector als llimbs entre les peripècies de la retòrica i la certesa asfixiant del passat cruel i sagnant de la guerra. Ella és la mà que escriu el deliri, la mà que vomita l’angoixa de l’espera del marit i la mà que acaricia el desig inexorable de l’amant. Però és també la qui té ganes de fer l’amor amb un milicià condemnat a mort als relats «Albert del Capitales» i «Ter el milicià», al mateix temps que és els ulls que guaiten des de l’ombra el decorat obscè de l’estranger, el nen i l’home a «L’ortiga trencada». Amb una prosa que corseca, simple però punxeguda, clara però agonitzant —la major part de les construccions gramaticals tenen poc més de cinc paraules—, l’escriptora de Gia Dinh reconstrueix un món que, en harmonia amb una de les màximes d’Adorno quan assevera que no hi ha lloc per la poesia després d’Auschwitz, sembla que no pugui ser dit. L’horror nazi ha vetat qualsevol intent d’art posterior. Per això mateix, com ella detalla a l’inici dels relats, la literatura li fa vergonya, les històries reals «fins al detall» no poden anar cap a «l’amplitud de la literatura» i són merament anecdòtiques. Tot és i no és inventat. Tot és i no és literatura. Perquè «la paraula ‘escrit’ no convé» a tot aquest dolor que s’amuntega entre línies i paràgrafs. I tanmateix, l’escriu.
A l’acte quart de Macbeth, Shakespeare fa exclamar a Malcolm, fill hereu del rei d’Escòcia, que cal «donar mots al dolor» perquè «el dolor que no parla, omple el cor i l’esberla». Així, Duras i el dramaturg anglès es llacen en el punt precís d’aquesta cruïlla: el dolor necessita la paraula per ser, per «potser només [donar] forma i contorns», ara citant Maria-Mercè Marçal, al patir, a la tortura, al suplici, al morir. Per ser això i res més que ja és molt. I l’únic que importa, ara i aquí, és la voluntat de desflorir dels vestigis roents encara de la Segona Guerra Mundial, desromantitzar els Aliats com a salvadors de la Humanitat contemporània, palpar en els mots la memòria dels silenciats, dels descuidats i dels supervivents a tots nivells i en tots els àmbits, engranar-se als orígens de la societat actual perquè és des d’ells que s’explica la vida. I, d’entre tota la foscor, la penúria i el dolor imponent, poder llambregar una espurna d’esperança. Una espurna d’esperança que, al seu torn, només pot ser dita en veritats tan punyents com, en mots de Duras: nosaltres, ciutadans lliures del segle XXI, «som de la mateixa raça que els qui han estat calcinats en crematoris i que els gasats a Majdanek, també som de la mateixa raça que els nazis.» De manera que, «per poder suportar-lo, per tolerar-ne la idea, [cal] compartir el crim». I per tal de fer-ho, escriure’l.
‘Els dos remordiments de Claude Monet’. Michel Bernard. Traducció de Ferran Ràfols. LaBreu Edicions. Barcelona, 2020. 172 pàgines. 18,00 €
El lectors catalans coneixen Michel Bernard per la traducció que LaBreu Edicions va publicar el 2015 d’Els boscos de Ravel. Autor d’una quinzena de novel·les, tot just acaba de publicar a França Les bons sens, una novel·la històrica, com bona part de la seva producció, centrada en el final de la Guerra dels Cent Anys.
En un ambient més assossegat i emotiu es mou Els dos remordiments de Claude Monet, una novel·la en què l’autor francès fa una mirada breu i intensa a la vida del pintor francès. El llibre queda lluny de ser una biografia, ans el contrari fa un relat apassionat de trajectòria del pintor a partir dels seus sentiments i emocions. Bernard construeix l’itinerari vital i artístic de Monet (dues facetes inseparables) en una narració evocadora i de gran bellesa literària.
Art i vida
Destaca en la narració la gran capacitat de Bernard per a les descripcions de les obres de Monet, per a fer una mirada general i deturar-se en els detalls, ens els traços de pinzell, en el que pretenia Monet amb la captació d’aquella imatge. A les obres de Monet no només hi ha pintura hi ha també sentiments i vida. Les pinzellades reflecteixen l’estat d’ànims de l’autor, les seves obsessions, de la imatge d’aquella model que es convertiria en la seva dona als nenúfars que el van inquietar tota la seva vida.
I va ser Camille la seva veritable passió. En el primer retrat de la model aquella jaqueta de vellut amb rivet de pell, marca la relació amb qui s’acabaria convertint en el gran amor de la seva vida. La jaqueta era un detall a penes perceptible o anecdòtic però que ajuda a definir la personalitat de l’autor. En aquell quadre, la gent hi veia la roba, el llarg i bell vestit verd; Monet hi veia el sentiment: “la blancor lluminosa, la flonjor de la carn ,la dolçor llisa de la pell, la llarga curvatura de les celles, la tofa dels cabells molt morens”….
En Monet la passió per la pintura i per la vida són inseparables. La ruptura de la seva generació, dels impressionistes, amb l’academicisme, va lligada als vaivens de la història. Una època convulsa i inquieta, amb les seves guerres, que els va tocar viure, com la franco-prussiana de 1870 (les primers pàgines del llibre que narren com el para del jove Gaston Bazille, company i amic de Monet, va a buscar el cos del seu fill, abatut als primers compassos de la guerra són d’una bellesa commovedora) i més tard la primera gran guerra. I de resultes, l’evolució de la societat que els acull, del concepte de pàtria, del valor de la pintura i la cultura, de l’impacte de l’exposició universal de 1889…
Bellesa i emocions
Claude Monet va tenir una relativa bona sort, comparada amb alguns dels seus amics i companys de viatge artístic (pel llibre hi desfilen Manet, Pissarro, Renoir…). Va tenir èxit, els seus quadres en van vendre bé al darrer terç de la seva vida, mercès al mercat americà, i va ajudar als seus amics en moments de penúria. Es va convertir en una figura nacional, amic del primer ministre i heroi de la guerra Clemenceau, que va fer que els seus quadres passessin al patrimoni públic.
El dos remordiments de Claude Monet transmet, efectivament, passió per l’art. Veiem Monet plantat davant del seu cavallet al bosc, a tocar del riu o al damunt d’un bot, i aquell intent de captar la llum i els colors. Art i bellesa que Bernard fa reviure a través dels sentiments, de les emocions, de la paraula precisa i ben dita (i en una magnífica traducció). Una excepcional pinzellada a la vida excepcional de Monet.
Michel Bernard: Els dos remordiments de Claude Monet
Idioma original: Francés
Título original:Deux remords de Claude Monet Traducción (al catalán): Ferran Ràfols Gesa
Año de publicación: 2020
Valoración: Entre recomendable y está bien
Deux remords de Claude Monet es una biografía de Claude Monet, el que quizás sea el pintor impresionista por antonomasia. Ha sido laureada con dos premios literarios, el Marguerite Puhl-Demange y el Libraires en Seine. Su autor es el francés Michel Bernard, quien también ha narrado las vidas de otras personalidades históricas, como Charles Trenet o Juana de Arco.
Bernard es fiel a los hechos de la vida de Monet; a veces, incluso, los cubre atendiendo a los pormenores significativos que tantos otros pasarían por alto. Estamos, por tanto, ante un retrato verídico y detallista del creador. Pero esto no es lo único que ofrece Deux remords de Claude Monet; para eso ya está la Wikipedia.
Esta narración ha sido permeada por una prosa que rinde homenaje a la belleza, ese pilar fundamental en el arte de Monet. Esta narración, asimismo, escapa al relato lineal, desordena la acción cronológica según le conviene, logrando así un resultado expresivo. A lo que me refiero con esto es que Deux remords de Claude Monet no es una biografía convencional. Es, en cierto modo, una novela con derecho propio, cuyo valor está más allá del mero reflejo de la vida y obra de Monet.
Y ya que menciono la obra de Monet, aprovecho para aclarar que ésta aparece en el libro, pero tanto ella como la filosofía artística del genio se presentan de forma tenue, sin llegar a gozar de la omnipresencia que un tratado les hubiera conferido. Esto, por supuesto, garantiza que el público generalista se sienta cómodo.
Por último, me gustaría comentar algo sobre la traducción al catalán de Deux remords de Claude Monet, atribuida a Ferran Ràfols Gesa. Sin ser yo un entendido en la materia, creo que abusa del vocablo «había» y derivados. Al menos, en las primeras páginas; más adelante he dejado de notarlos, o bien porque me he habituado a ellos, o bien porque se emplean de forma menos intrusiva.
Joan de la Vega ens presenta un poemari en què la natura i la paraula van de bracet
A partir del títol mateix, Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramanet, 1975) exposa la clau principal del seu nou poemari: El tot solitari (LaBreu Edicions, 2019). A partir del tret de sortida les indicacions són prou clares i específiques. La solitud plena del jo poètic va de la mà del paisatge, un paisatge concret, tal vegada apamat en més d’una ocasió, però que cal (re)visitar per tal d’assolir un nou grau d’experiència i de coneixement. «A ull nu -rere la llum- una muntanya de fum obrint-se més enllà. Una muntanya canescent es pon, cingle rere cingle, fins a fondre’s com flor de núvol», ens diu el poeta, deixant d’entrada ben clares les fites. Així, s’aniran entrellaçant tot un seguit de poemes en prosa que podrien esdevenir un únic poema entre èpic i existencial. El riu, els còdols, la boira… seran l’escenografia però també personatges importants, protagonistes principals d’aquest itinerari que ha d’acollir les passes, callades i meditatives, dels enigmes, dels desigs, de l’home. Aquest home que a voltes sembla fusionar-se de forma camaleònica amb el paisatge, aquest home que «encén la muntanya de capvespres» i que posseeix la gràcia de ploure. La presència no atura el seu pas i, ara a través d’uns versos diguem-ne més a l’ús, avança per senders a fi d’arribar als cims, o bé amb la intenció d’afonar-se dins el misteri de les coves. Van apareixent els topònims d’una geografia singular -coll dels meners, sitja del llop, font negra, pic de l’infern…-, de forma que l’aventura es converteix en una mena de diàleg, místic i naturalista, entre l’esperit de qui camina i observa i els prodigis d’una terra plena d’encants naturals i d’històries per desenterrar. Amb un ritme intens, mesurat, i una cadència harmoniosa que deixa espai per a la conjugació d’un lèxic potent i vigorós, Joan de la Vega ens mostra bona part del seu itinerari personal.
Monet i la llum de la natura El pintor francès va materialitzar l’esperit tot espiritualitzant la matèria
A Els dos remordiments de Claude Monet (LaBreu edicions), gràcies a la traducció de Ferran Ràfols Gesa, podem llegir l’esplèndida narració de Michel Bernard (Bar-Le-Duc, 1958), que recrea la figura del gran Claude Monet, el pintor impressionista per excel·lència, potser el més pur. Amb talent literari, Bernard ha confegit un sensible retrat de l’artista nascut l’any 1840, tot introduint-se en la seva mirada plàstica. Mirada amb què a través de l’amor a la vida manifestada en la natura el pintor Monet va travessar les capes de la realitat fins a arribar al nucli, a les partícules elementals de la llum. Amb tenacitat en el seu treball pictòric, Monet va traslladar la immaterial, però visible llum, a la materialitat de les seves teles per tal de captar-la a diferents hores del dia en un punt determinat. Materialitzar l’esperit tot espiritualitzant la matèria, vet aquí l’art de Monet.
‘Els nenúfars’ de Claude Monet
Per aquest motiu, la pintura de Claude Monet és una pintura amb ànima, per més que algunes de les obres pintades al seu taller i al jardí de la seva casa a Giverny puguin semblar decoratives. Per desmentir-ho cal evocar el que la memòria visual retorna a la retina: els nenúfars de Claude Monet, els lliris o flors d’aigua que s’entremesclen en cascades d’àtoms de llum que es fonen en un món líquid i aeri, tal com el veia i sentia Monet. Reverberant en la seva tan fràgil com rotunda presència, aquestes flors delicades i l’aire blau i groc que sembla que respirin, ofereixen una imatge de la creació del món. Al Museu de l’Orangerie, on van ser col·locades les grans teles regalades a l’estat francès per part de Monet, no s’hi veu una pintura estàtica, ornamental, ans al contrari: s’hi veu una visió plàstica de la llum i de l’aire en subtil moviment, com devia ser a l’aurora de l’existència. No en va aquest conjunt d’obres de Claude Monet ha estat anomenat la Capella Sixtina de l’Impressionisme.
Com es desprèn de la vida reconstruïda a través de la paraula per part de Michel Bernard, Claude Monet va ser un enamorat permanent. En primer lloc de la seva primera muller, Camille Pissarro, model en tants dels quadres de la seva primera època, i pintada fins i tot en el seu llit de mort en una tela que corprèn per com el pintor és capaç de fer veure ingràvid un cos marmori, difunt. Tot i el seu caràcter fort, d’humor desigual i de poques paraules, Monet era amorós amb la família, tant com era molt amic dels seus amics i col·legues de gremi. Pintor de gran èxit que va arribar a ser molt ric, no sempre va ser així. Michel Bernard explica episodis de grans dificultats econòmiques, moments en què no podia pagar les pensions o les cases llogades on vivia. El caràcter, i fins i tot l’estil artístic, es forgen a través dels talents, però també del que es viu. En la biografia de Monet s’han de comptabilitzar dues guerres ben cruentes i les doloroses pèrdues de persones molt estimades. I, no obstant això, la pintura de Monet es presenta als ulls de l’espectador havent destil·lat els drames existencials fins a concretar-se en un elixir de bellesa.
L’art de Claude Monet va ser molt admirat ja en el seu temps. No va ser el típic pintor incomprès, tot i que el seu projecte artístic va ser trencador i iniciador d’un nou llenguatge plàstic, si bé no va apartar de la seva memòria visual l’art lumínic i expressiu de J.M.W. Turner, que sens dubte el va influir. Així, i com en una llarga cadena, també en els ulls de Monet s’hi van emmirallar les noves generacions de pintors, fins i tot pintors que no van conèixer la seva pintura fins molt més enllà d’haver iniciat la seva, com ara Joaquim Mir, que no va anar a París com tants dels seus col·legues i, per tant, no la va veure fins molts anys més tard, fins que no va ser exposada a Barcelona.
Cal observar un fenomen al respecte. És com si l’alè vital que respirem anés absorbint els treballs d’uns i altres artistes al mateix temps que en sembra la llavor, i és així com de forma natural, sense cap influència, els artistes s’agermanen en un moviment que els pren i fecunda, si bé cadascú el manifesta segons el seu estil. Això explica que la mort de Claude Monet fos molt sentida pels qui, fos quina fos la seva proposta artística, estimaven l’art del mestre.
Claude Monet, el pintor de rostre i posat venerable, va morir el 5 de desembre de 1926. Tenia 86 anys i la seva aura havia travessat fronteres geogràfiques, artístiques i espirituals, com es pot deduir d’aquesta anècdota significativa que el pintor i gravador Enric-Cristòfol Ricart, amic de Joaquim Mir en els seus dies vilanovins, recull al llibre de recent publicació, Quaderns Kodak (Punctum): «Ha mort el gran pintor Claude Monet (…) aquest matí abans de les nou [Mir] ha telefonat. He agafat el cotxe i he anat a trobar el ménage Mir a Canyelles. A l’hora de l’àngelus, gorra en mà, hem resat un parenostre per en Monet. En Mir davant la tela ha dit el parenostre mirant fit el seu treball i qui sap què devia pensar en aquell moment ple d’emoció. Ahir nit va resar-li un parenostre –em diu la seva dona- tot demanant poder tenir una vellesa com ell i trobar-se a l’altre món. S’ho mereixeria», diu Ricart. No va poder ser. Després de la guerra, i en base a una denúncia anònima, al pintor Mir el van acusar de «desafecto al régimen». El van tancar uns dies a la presó. Quan va sortir, la seva ànima d’artista s’havia neulit. Es va posar malalt i al cap de poc va morir. Claude Monet, en canvi, va tenir una bona mort, a dir de Clemenceau, l’amic polític que el va acompanyar fins a l’últim moment.
Michel Bernard ens apropa a la que poder és la visió menys coneguda de Claude Monet. La de l’amic, la de l’amant, la de pare i espòs, sense oblidar les seves dues grans passions: la pintura i els jardins. I ho fa a través de tres noms propis, una mena de triangle, no pas amorós sinó artístic.
Bernard ens dona una visió diferent de l’obra del pintor a través de totes les persones i situacions que el van influenciar. I ho fa amb una prosa força poètica, amb una narració erudita escrita amb un llenguatge força elegant. Parlant-nos dels dos sentiments que van alimentar la inspiració del pintor i que li van permetre superar les situacions més adverses abans no li va arribar la celebritat: l’amor i l’amistat.
L’amistat sincera i plena d’admiració per en Frédéric Bazille, un jove pintor que va morir sota el foc dels prussians i aquí Monet sempre dedicarà un etern reconeixement per haver-lo recolzat en els seus inicis.
L’amor per Camille, la seva model, la seva musa, la seva esposa, a qui no deixa de representar fins al final quan la retrata en el seu llit de mort. Hi haurà una altra dona, una altra família, però en les seves pintures i el seu cor sempre hi serà Camille.
Camille i Frédéric Bazille són les dues grans influències en la vida i l’obra del pintor. Monet vivia per la pintura i això el duia a plasmar sobre la tela els seus sentiments més íntims i a buscar constantment noves maneres d’expressar el que sent. L’autor ens apropa a l’artista fent-nos veure les seves obres no només a través del vessant artístic, sinó com a testimonis del temps que va viure Monet.
Una novel·la curta, no arriba a les dues-centes pàgines, però d’una sensibilitat i d’una bellesa poques vegades vistes. Mentre ens endinsem en les seves pàgines tenim la sensació d’estar transitant per les pintures de Monet. De veure els flocs de neu que cauen a través de la finestra mentre ell pinta a Camille; d’observar al pintor mentre conversa amb el jardiner i d’estar asseguts a la mateixa taula que comparteix amb el seu gran amic Renoir, l’única persona a qui tuteja.
Una lectura per tots els amants de la bellesa literària, de la pintura, de Monet… Per tots aquells a qui els agradi una obra que traspuï sensibilitat per cada una de les seves pàgines.
La Míriam explora els llindars del sacrifici, tota ella carn tèbia de final d’una primavera que ha vençut l’hivern amb vermell de Rússia als llavis. No tingueu por de convertir el somni en dubte, perquè els dubtes són àmfora, abrigall i finestral dels savis. La Míriam desneix com una mala cosa i encabat, cerca els companys de viatge amb qui conjuga una parla nova. I amb aquest llenguatge metzinós esbudella els secrets del buit. I si ens acabem? Hi haurà llum o serà de nit per sempre més? No busqueu res més enllà del viure. L’absurd delit de la flama travessa la nostra pell i ens confon. Ja només ens queda el cos i una veu mig apagada que ens diu que ara és el moment de persistir.
Claude Monet (1840-1926) és el gran pintor impressionista francès. Qui no coneix algun dels seus quadres? Els nenúfars, les roselles, les grans escenes a l’aire lliure, la Camille… El color i la llum per sobre la forma. La recent exposició amb tecnologia immersiva que s’ha vist a Barcelona ha permès a molta gent capficar-se en el seu univers pictòric, en el seu taller de Giverny, una mena de somni fet realitat. I ara ens arriba l’assaig biogràfic Els dos remordiments de Claude Monet (LaBreu Edicions), de Michel Bernard, en traducció de Ferran Ràfols. És, com no podia ser d’una altra manera, un treball impressionista, no una biografia canònica. Sense una pretensió exhaustiva, l’autor agafa moments i personatges de la vida del pintor i els retrata amb llibertat, a pinzellades, buscant l’esperit del temps i de Monet.
Més enllà de la documentació, el llibre té una gran força literària, evocadora. Et transporta a una època i et capfica en una personalitat, la del geniüt i apassionat Monet, un jove que contra la voluntat del seu pare -aviat va ser orfe de mare- va dedicar-se a la pintura, i que va trobar en l’amistat juvenil amb Bazille, Renoir i Sisley, i en l’amor per Camille, el seu gran suport creatiu. De fet, el llibre arrenca amb el menys conegut dels tres amics pintors, Frédéric Bazille, un jove de Montpeller, de bona família, que va morir als 26 anys, el desembre del 1870, als camps de batalla de la guerra franco-prussiana, de la qual Monet havia fugit, refugiant-se a l’exili londinenc. Monet havia fet la mili a Algèria el 1861, on havia emmalaltit. No volia saber res de militars… El llibre s’obre amb un capítol colpidor, de pel·lícula, amb el pare de Bazille buscant el cos del seu fill enmig del caos bèl·lic. És un gran inici. Com a lector esperes Monet, fins que t’adones que allò que trobes és una pèrdua que el marcarà de per vida.
La Camille és l’altra gran presència. Bernard defuig la cursilada que rere tot gran home hi ha una gran dona. Monet es va enamorar de la model reservada, la Dona del vestit verd, que es negava a posar nua, i que va resultar ser una noia forta i sensible, amb un interès genuí pels altres, i que sense proposar-s’ho temperava el geni: “Era com si per un misteri desconegut de les lleis de la fisiologia, en l’alè d’ella s’hi evaporessin la por del fracàs, la còlera i la tristesa d’ell”. Era com si ell visqués en l’interior del cos de la Camille quan la pintava.
I el tercer protagonisme del llibre se l’endú la relació de Monet amb el seu jardí i, més en general, amb el paisatge. Des de l’horitzó marítim de l’Holanda rural, on la vida era un somni viscut, fins als entorns de París, aleshores encara no conquerits per al progrés industrial: a Argenteuil primer i a Giverny després, on va viure en cases amb jardí, la cura del qual cada cop va esdevenir una obsessió més forta per a ell, com si prèviament a l’acte de pintar hagués de palpar, entendre i treballar la natura amb les mans.
Hi ha més coses, en aquest recorregut per la seva vida: més amics, com el polític Georges Clemenceau, o mecenes, com Ernest Hoschedé, o galeristes, com Paul-Durand Ruel. I els fills. I l’Alice, la vídua de Hoschedé, que esdevé la seva segona dona. O la Blanche, la filla de l’Alice. Tots ells punts de llum en aquest inspirador retrat coral d’un artista que deia que la pintura no és ni el passat ni l’eternitat, sinó el lloc i l’instant.
Mirem el verd amb uns altres ulls? El confinament ha comportat una “nova mirada” sobre el medi?
Emma Quadrada, periodista i codirectora del festival Liternatura, entrevistarà i recollirà les experiències de confinament en directe de: l’arquitecte Enric Rojo, la poeta Laia Llobera i el fundador de @FarmilyMy Eduard Blanch.
En el marc del Dia Mundial del Medi Ambient. En col•laboració amb l’Aula Ambiental Ciutat Vella.
Activitat gratuita. Cal inscripció prèvia.
L’activitat es realitzarà mitjançant la plataforma Zoom. L’enllaç per accedir a la sala apareixerà en pantalla a la confirmació d’inscripció i s’enviarà també per correu electrònic (en un recordatori) el dia abans de l’activitat a les 19h.
Observacions: Per accedir a l’ activitat s’ha d’estar inscrit. Si us plau useu el nom i cognoms que heu indicat a la vostra inscripció.
El pintor Claude Monet (1840-1926) va ser el principal representant de l’impressionisme francès. D’ell ens en parla Michel Bernard (1958) a “Els dos remordiments de Claude Monet”, publicat per La Breu Edicions. L’escriptor en fa un acurat retrat, amb molta delicadesa. Des que va començar a pintar, al costat de Renoir, Cezanne i Bazille, fins a la seva vellesa, ja convertit en un geni. Admirat per tothom.
El llibre, traduït al català per Ferran Ràfols Gesa, comença amb el pare de Gaston Bazille intentant trobar al seu fill Frédéric al camp de batalla, a la guerra francoprussiana. Quan es va fer voluntari, ja era un artista conegut. Va morir amb només 28 anys. Un cop fort pels seus contemporanis, amb Monet al capdavant. La figura clau en la vida i l’obra de Monet va ser la seva primera muller, la Camille. Li va començar fent de model. Va morir jove, als 32 anys, per culpa d’un càncer de matriu. També van ser importants per al pintor Paul Durand-Ruel (el marxant que el va posar al mercat) i Ernest Hoschedé, comerciant i gran col·leccionista d’art. Quan aquest segon va morir, ell es va casar amb la seva dona, l’Alice, en segones núpcies. Sense oblidar la Camille.
Els inicis de Monet no van ser fàcils, amb poques vendes i molts deutes, canviant de casa constantment. Sempre buscava els millors cels per pintar els millors paisatges. La seva situació econòmica, la falta de suport del seu pare i un casament a desgrat de la seva família m’ha recordat la vida de Cezanne, que tan bé va explicar Martí Domínguez (1966) a “El fracassat”. El llibre també explica com alguns d’aquests pintors es compren els quadres entre ells, per ajudar-se, quan a algun d’ells li anaven malament les coses. Suposo que els dos remordiments de Monet són no haver pogut impedir les morts de la Camille i d’en Frédéric. Al llibre s’inclouen fotografies de quatre dels seus quadres:”La déjeuner sur l’herbe”, “Camille o la femme à la robe verte”, “Camille sur son lit de mort” i “Femmes au jardin”.
“La Camille pensava que, amb molt poques excepcions, de fet ella no era mai el tema dels quadres del seu marit, sinó una simple silueta en el paisatge. En canvi, mai no era tan present com en un “Renoir”, com en deien ells. La manera com en Renoir pintava les seves faccions li feia pensar en el primer quadre d’en Monet on havia sortit, titulat Camille, que era com n’havia seguit dient el seu autor, un nom bonic que semblava que se li fongués a la llengua, per més que els visitants del Saló ràpidament l’haguessin rebatejat com a La noia del vestit verd”.
Entrevistem la poetessa barcelonina Mireia Calafell, codirectora del Barcelona Poesia, que s’ha ajornat a l’octubre, i autora del poemari ‘Nosaltres, qui’
A la poetessa Mireia Calafell, la crisi del coronavirus li ha suposat una doble frustració. Per una banda, el festival Barcelona Poesia, que ella codirigeix amb Josep Pedrals des del 2018, s’havia de celebrar aquest mes de maig. Per l’altra, aquest abril havia de publicar un nou poemari, acompanyat d’una campanya de promoció i signatures que no s’ha fet. A l”Àrtic’ hem aprofitat per parlar amb ella d’això i de ser poeta en temps de confinament.
Barcelona Poesia
El Barcelona Poesia és un dels festivals més rellevants per a rapsodes i poetes barcelonins. Amb 22 anys de vida, el festival ha acollit alguns dels i les millors poetes vius i ha reivindicat la figura dels grans noms de la poesia catalana. L’edició d’enguany, que s’havia de celebrar al maig, s’ha posposat fins a la tardor, i tindrà lloc del 13 al 18 d’octubre. El festival es farà en combinació amb Ciutat Oberta Biennal de Pensament i el poeta lleidatà Txema Martínez rebrà el premi que el fa guanyador dels Jocs Florals 2020.
‘Nosaltres, qui’
Mireia Calafell ha publicat aquest mes d’abril el poemari ‘Nosaltres, qui’, editat per la Breu Edicions. Poeta de la fragilitat del cos i de la vida, Calafell escriu des de l’experiència i, en el seu nou llibre, reflexiona sobre qui som, i sobre la manca d’humanitat dels entorns asèptics, que ens aïllen com a individus. Un tema que cobra força en aquests temps de confinament, on la vida es veu i es viu a través d’una mascareta i uns guants de goma. Mireia Calafell parla de la importància de la poesia com a desllorigador d’una societat que ha de recordar que sent i que està viva.
El seu nou llibre s’ha pogut aconseguir a les llibreries des de la setmana passada, quan els comerços s’han començat a obrir. Una bona ocasió de recuperar els valors que ens fan humans a través de l’escriptura.
El Joan fa un exercici impressionant d’aproximació a la natura a través de la llengua. Primer es prepara resseguint un riu saltant de pedra en pedra, recollint còdols que li parlen de la mare muntanya. Després ens explica el per què de la solitud i, tot seguit, recorre tot de coves entre la vida i la mort, entre el congost de Terradets i el de Montrebei. Ara sí, ja està disposat a pujar tots els cims i recitar-nos des de dalt la proporció àuria que esdevé entre el tot i el no-res quan la poesia guanya altura.
La iniciativa de lligar la creació literària i el paisatge ha donat molts bons resultats. L’editor Isidor Cònsul va convidar un grup d’escriptors catalans a escriure un conte en algun poble dels Pirineus. Posteriorment, l’Editorial Proa publicaria el llibre. Com que Catalunya disposa d’un patrimoni cultural molt ric i divers, és molt benvingut el projecte dels editors de Labreu Edicions (Marc Romera, Ignasi Pàmies i Ester Andorrà) que ha impulsat en la col·lecció Cicuta una estada bianual d’escriptors al Mas de Bernis de l’Aldea.
En aquesta tercera edició, els escriptors Lucia Pietrelli, Albert Pijuan i Adrià Pujol han compartit, així ho escriu Andreu Subirats al pròleg, aquest medi inhòspit, aquest caràcter bàrbar i feréstec i la desconfiança descomunal cap a allò que ve de fora, que ha impregnat els tres relats aplegats al llibre La vastitud.Els arrossars, les polles d’aigua, nius de mosquits copulant, els cargols de poma, una ungla de lluna apareixen dins les tres narracions: Un gran país d’Albert Pijuan, Lo riu de Lucia Pietrelli i L’espècie invasora d’Adrià Pujol. El festival Litterarum, que promou una simbiosi creativa entre literatura i arts escèniques, va posar l’Ebre com a bressol cultural. El riu travessa i enamora l’ànim dels tres escriptors.
La poeta Lucia Pietrelli escriu, amb una bellíssima prosa poètica, sobre un drama, sobre la relació d’una filla amb la seva mare, una s’emmiralla en l’altra. Les dues sota l’ombra destructiva de l’Ignasi, que no sabem molt bé si és el pare de la noia. La culpa ronda pel voral del riu.
Pijuan ha creat una història de ciència-ficció en què els robots volten com un satèl·lit i miren a través d’una finestra-pantalla la lluna i la terra. L’autor ens trasllada la seva obsessió: la missió a la lluna de fa cent anys.
En canvi, Adrià Pujol aborda amb un realisme colpidor la feina de tres forasters (això és important) que han d’erradicar la plaga del cargol de poma que amenaça el Delta. Les trifulgues dels que no s’entenen perquè senten el terreny no domesticat .El Delta de l’Ebre acull i acull, és una zona humida, femenina, que crea vida i encén les paraules.
L’autor de llibres de poemes de referència en el segle XX com La terra eixorca, Dimecres de cendra o Quatre quartets, Thomas Stearns Eliot (St. Louis, Missouri,1888 – Londres, 1965), l’any 1939 va publicar un llibre destacable d’entre els llibres de teatre que va escriure seguint la inspiració de la seva veta humorística: El llibre dels gats espavilats del vell Opòssum, i que ara podem llegir en la magnífica i enginyosa traducció de Marcel Riera. Publicat per Labreu, el recull s’acompanya d’unes suggerents i saleroses il·lustracions de Nú Miret.
A dir de la crítica, l’obra de teatre de T.S. Eliot de més èxit és Mort a la catedral, publicada l’any 1935. Es tracta d’una obra dramàtica impregnada de transcendència en la qual s’hi explica la mort de Thomas Becket amb un teló de fons per ser interpretat ja en aquell i moment: una crítica política als governs autoritaris que no només permeten la corrupció sinó que amb proclames grandiloqüents també impulsen les baixes passions de la gent fins arribar al crim, i això en el context històric en què feixisme i nazisme campaven.
Una obra de teatre i l’altra són compatibles en el conjunt d’una obra literària com la de T.S. Eliot, que no es pot etiquetar amb un sol rètol. De gran complexitat, profunditat i imaginació poètica, a l’obra d’Eliot se la va distingir amb el Premi Nobel de Literatura de l’any 1948.
La creativitat de T.S. Eliot es desplega en primer lloc en el doble ventall de la meditació i la religiositat (Eliot es va convertir a l’anglicanisme i aquest fet es transparenta de manera natural en els seus versos); en segon lloc Eliot destaca per un acurat treball literari (el seu avantguardisme i alt nivell cultural el duen a ser un dels grans representants del modernisme anglès); i, en tercer lloc, en la seva obra hi destaca una gran capacitat per a la sàtira i la fina ironia com la que, per exemple, amara l’obra de teatre que aquí comentem: El llibre dels gats espavilats del vell Opòssum. Aquest recull és una festa per a la intel·ligència que es complau a fer comparacions entre el comportament dels gats i les persones, personalitzant, doncs, els gats, amb les qualitats i defectes que ens caracteritzen.
I és que hi ha gats i gats, tot i que, en general, els gats són molt senyors, fins i tot els gats més esparracats com en Jordipotiner i en Cardarrugat, una coneguda parella de gats pallassos, transformistes, funàmbuls i comediants acreditats que tenien una gran reputació al Victoria Grove, on se’ls podia veure actuar. O l’espavilat gat Mistòfil, que després de fer les més grans maleses es fa escàpol i atrapa’l. O l’elegantíssim gat de ciutat Bustopher Jones, un senyoràs que tothom saluda, un dandy dels gats que porta els pantalons de ratlla. I en Macavity, el gat misteriós a qui li diuen Pota Amagada perquè és el gran criminal que desafia la Llei cada vegada?
No és difícil imaginar una representació amb música, llums i efectes especials d’El llibre dels gats espavilats, una obra de teatre que T.S. Eliot va escriure per als seus afillats amb un humor blanc, d’ample somriure, però tan murri, tan sorneguer. A través de quinze poemes, Eliot fa un retrat amb bisturí esmolat de figures arquetípiques de la societat anglesa de principis del segle XX. El mèrit li va ser reconegut, si bé el poeta i dramaturg no en va poder gaudir, quan a l’any 1983 va rebre de manera pòstuma un Premi Tony de teatre pel musical Cats, l’adaptació que Andrew Lloyd Webber va realitzar del seu llibre El llibre dels gats espavilats del vell Opòssum.
dimarts, 5 de maig, a les 19.00 h, a través de zoom NoLlegiu organitza un diàleg entre dos dels poetes contemporanis que més viatgen arreu del món escampant poesia en la seva llengua materna.
un diàleg entre Josep Pedrals i Yolanda Castaño que per més inri, són amics i es coneixen prou bé per parlar de poesia, de la seva, de la de l’altre i de la dels altres. Poesia en gallec i poesia en català.
Inscripció: Fins al dia de l’activitat o quan s’exhaureixin les localitats
Preu: 10 €
Títol_ Els dos remordiments de Claude Monet Autor_ Michel Bernard Traducció_ Ferran Ràfols Gesa Col·lecció_ la intrusa, 25 Pàgs_ 173
4 làmines de Monet a color PVP_ 18 € ISBN_ 978-84-121712-1-1
MICHEL BERNARD (Bar-Le-Duc, França, 1958) és escriptor i alt funcionari, en excedència des de 2016. Ha escrit catorze novel·les centrades en figures històriques de diverses èpoques. En destaquem Comme un enfant (2003), dedicat al pare de la cançó francesa, Charles Trenet, Els boscos de Ravel (LaBreu Edicions, 2018) Premi Livres et Musiques 2015 del festival de Deauville i Le Bon Cœur, sobre la figura de Joana d’Arc.
A Elsdos remordiments de Claude Monet, Bernard veu i escolta admirablement la pintura i la vida de Monet. Des dels remordiments personals que l’acompanyen en uns temps tràgics a la passió universal per la bellesa. La novel·la ha rebut els premis Marguerite Puhl-Demange i Libraires en Seine.
Els dos remordiments de Claude Monet narra l’entusiasme per la vida de la bèstia sensible que era Monet. Una vida profundament marcada per la passió amorosa cap a la seva primera muller i la mort dels que estima. Viatgem per una Europa convulsa, des del París de 1870 fins la tragèdia de la Gran Guerra, i els successius canvis de paisatge que la història provoca en la vida i la pintura de l’artista. Hi trobem els vaivens del destí que determinen la trajectòria del creador i el relat precís d’una generació que inventava una nova manera de copsar el món. És un cant a la força de l’amistat i l’amor, en sintonia amb el poder evocador de l’art, sense oblidar els poderosos contratemps de la fortuna.
Bernard restituteix, amb talent excepcional, la mirada de Claude Monet. En fa un retrat d’infinita delicadesa on, amb el ritme dels dies, copsem el naixement d’un nou art que ens protegirà de la lletjor i l’angoixa. Amarats d’una claror llunyana i evocadora vibrem amb una lectura plena de matisos, vivències i colors.
Mireia Calafell (Barcelona, 1980) ha publicat Poètiques del cos (Premi de poesia Amadeu Oller 2006 i VIII Memorial Anna Dodas 2008), Costures (Premi Josep M. López Picó de Poesia 2009) i Tantes mudes (Premi de poesia Benvingut Oliver 2013). Aquest darrer va ser traduït al castellà i va rebre l’any 2015 la Lletra d’Or. És membre de la productora cultural La Sullivan, i col·labora amb la Fundació Maria-Mercè Marçal. Des de 2018, és comissària de Barcelona Poesia.
A Nosaltres, qui, Mireia Calafell fa un canvi de to i, aprofundint i insistint en la seva veu lírica, fa una aposta valenta allunyant-se del registre que li ha donat prestigi com a impulsora d’unes poètiques del cos, distanciant-se del gènere com a eix central del discurs i obrint la seva poètica a una nova relació més universal amb la quotidianitat interpretada a partir dels mites clàssics o la reflexió ontològica expressada a través del símbol i l’al·legoria.
Premio Mallorca de poesia 2019
Premi Josep Maria Llompart- Cavall Verd de l’Aelc 2020
Qui som nosaltres i qui volem ser: vet aquí la qüestió fonamental que travessa un poemari bastit sobre la premissa que, per provar de respondre la pregunta, hi ha, com a mínim, dues actituds o lògiques possibles, la vertical i l’horitzontal. Així, el nosaltres que respon a la lògica de la verticalitat és aquell que es funda en els mites que mai no hem qüestionat prou, és el nosaltres que s’identifica amb l’Europa blanca, blanquíssima, que promou l’exclusió i les desigualtats, el canvi climàtic i els feminicidis. En canvi, l’horitzontalitat planteja el repte de saber-nos vulnerables, profundament dependents els uns dels altres, per això els poemes amb què conclou el poemari fan per acostar-se al desig, la malaltia, el dolor i la mort, i parlen d’un nosaltres sempre informe i desafiant que ho vol tot i sap que el tot, si apostem per allunyar-nos de la violència estructural d’identificacions erectes, està en camí.
Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) és periodista i escriptora. Ha publicat dos poemaris: Buntsandstein (Viena, 2013), pel qual va rebre el Premi Martí Dot 2012, i Ancoratge (Terrícola, 2016), i el conte «La Comuna de París» dins el volum conjunt Cremen Cels (LaBreu Edicions, 2017), amb Martí Sales i Antònia Vicens. Ha traduït al català una selecció de poemes d’Emily Dickinson (Edicions Poncianes, 2017) i Cartes a un amic alemany, d’Albert Camus (Lleonard Muntaner, 2019). Col·labora en diversos mitjans catalans com a periodista literària i forma part del Claustre de l’Escola Bloom.
A Vermell de Rússia la veu de Míriam Cano troba la mesura expressiva d’un món conceptual que es manifesta a través de l’ombra i l’emoció fent un pas més cap un simbolisme personal que configura un univers literari singular construït a partir d’una experiència de la por i del dolor que la paraula poètica torna sublim. Vermell de Rússia és un color de pintallavis. El mateix que a l’autora li va servir com a pintura de guerra mentre escrivia la trentena de poemes que conformen el recull. Al seu tercer poemari, Míriam Cano explora les contradiccions i la necessitat de coratge, temes recurrents de l’autora, que en aquest nou volum adquireixen un significat més madurat, com en una escala de cargol: sempre sobre el mateix eix, però un parell de pisos més amunt.
Esteve Plantada (Granollers, 1979). És periodista cultural i crític cinematogràfic.Ha publicat A l’ombra dels violins (La Magrana, 1997), Fosca Límit (AdiA, 2015), Big Bang Llàtzer (Lleonard Muntaner, 2016. Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom). Ha estat inclòs en diverses antologies, com ara Ningú no ens representa. Poetes emprenyats, «Poésie catalane: les voix ne dorment jamais» (Exit, revue de poésie, Quebec, 2010). Ha estat traduït al castellà, francès i basc. Ha participat en festivals com el XXXIV Festival International de la poésie de Trois-Rivières, el XVII Festival de Poesia de la Mediterrània o els Jocs Florals Revival de Cambridge, entre molts altres recitals, aquí i arreu. Ha estat un dels editors suïcides d’Edicions Terrícola, part del cicle Versos Lliures i teclista d’Els Nens Eutròfics, grup de pop irònic amb Josep Pedrals.
A TroncalPlantada escampa un trencadís d’anhels i una sedimentació d’expectatives, personals i col·lectives. Els seus versos interpel·len el caos on ens ha tocat viure, i converteixen en llenguatge un cicle infinit d’imatges, intuïcions i tossuderia vital en una incertesa plena d’esperança, en el Nosaltres.
Laia Llobera (Barcelona, 1983). Poeta, narradora i traductora. És doctora en Llengua i Literatura Catalanes. Ha publicat els llibres de poesia: Cicles (UAB, 2009), Més enllà dels grills (La Comarcal, 2011), Certesa de la llum (LaBreu Edicions, 2014) i Boscana (Lleonard Muntaner, 2018). La seva obra poètica ha estat traduïda a l’anglès i a l’italià i ha rebut diversos premis, entre els quals destaquen el Premi Alella a Maria Oleart i el Premi Pare Colom d’Inca.
ALlibre de revelacions, la poesia de Llobera reprèn l’alè de caire místic amb què respira la seva poètica anant un pas més enllà, un pas que la porta a la desaparició del jo parlant de l’autor, al somni i a l’endevinació. Una poesia que acaba convertint-se en paisatge i percepció sensorial o intuïció emocional passant tot això per un sedàs d’essencialitat i economia expressiva que deriva inevitablement en la despersonalització expressiva del haiku.
Llibre de revelacions, o “allò que des de temps remots ens parla del passat”, en paraules de Tònia Passola, és l’obra que clou el cicle místic iniciat amb Certesa de la llum i Boscana. La poeta ens parla, en aquest llibre, de l’amor, de la contemplació i de la força de l’esperit. I ho fa a través de les pedres, dels astres, del somni i de l’endevinació, amb la voluntat de retrobar tot allò important i essencial. Fetillera i trobadora, Llobera basteix poemes de gran intensitat lírica, plens de força, que la consoliden com una veu sorprenent i singular dins la poesia catalana actual.
‘Obtenir l’auster albó’ de Sebastià Bonet i Jordi Vintró. Labreu. 202 pàg. / 17 €
Heus aquí un poeta furtiu. Sebastià Bonet és, a ulls del ciutadà de la República de les Lletres, com una mena d’iceberg, del qual veiem amb prou feines la petita punta visible. Ara apareix aquest recull, de títol esplèndid, a quatre mans amb el gran Jordi Vintró (poeta també força subreptici); fa pocs anys, els haikus de Voluntàries (2013), llibre cosí germà d’aquest, i un any abans, un llibre també de títol brillant: És això, més o menys (2012), quelcom que podem dir de moltes coses, però certament no de les operacions que regeixen la matemàtica. En ciències pures les coses són faves comptades, no poden ser “més o menys”; i una de les gràcies de la creació literària és, justament, l’ambigüitat, la relativització, l’aproximació (l’home aproximatiu, com deia Tristan Tzara). En aquesta obra del 2012, d’abans de les “onzenes” (la seva forma preferida) de què parlarem tot seguit, d’alguna manera Bonet ja prefigura el que vindrà, quelcom que sembla xifrat en aquest haiku: “Exhaust, més negre / que l’antracita, busques / paraules dures. / Res a fer, si el que trobes / són comparances fàcils”. A partir d’aquí sembla que havia d’explorar i jugar, explotar la mina del llenguatge per alguna banda, amb certa inspiració en l’Obrador de la Literatura Potencial (Oulipo) de Georges Perec.
QUÈ AMAGA L’ICEBERG
Perquè si guglegem el seu nom a la xarxa (espero que l’Acadèmia Oberta de la Secció Filològica no arrufi el nas davant d’aquest neologisme, ni d’altres) no trobem rastre de cap poeta: Sebastià Bonet és un il·lustre professor emèrit universitari, sintaxòleg (amb permís de l’Acadèmia), gramatògraf (“Palinur supletori”, en diu ell) i estudiós de l’obra de Salvador Espriu (de qui és nebot) (“Curador literari”, en diu Vintró). Recordem ara la seva magnífica edició crítica de Primera història d’Esther. Només de passada, diguem que no tothom té un diploma d’estudis avançats d’astrofísica per la Sorbona…
Sembla com si hagués volgut mantenir en un altre pla la seva activitat poètica. Àdhuc si cerquem a la pàgina de la Institució de les Lletres Catalanes, curiosament no trobarem cap menció a la seva obra poètica. Ja va donar a conèixer les onzenes a Voluntàries, aquest exercici basat en regles matemàtiques per compondre poesia, Les onzenes heterogramàtiques són poemes “quadrats”, d’onze versos. Cada vers ha de contenir obligatòriament onze lletres concretes. L’Ars Combinatoria lul·liana (i oulipiana) al servei de l’espurna poètica. No està malament com a programa: tots els versos de cada onzena inclouen les cinc vocals, les cinc consonants més usades, que en català són L, N, R, S i T, i el complement d’una altra restant. La repetició d’una mateixa consonant crea l’efecte al·literatiu, i les possibilitats desborden el camp de la semàntica. I aquí entra en escena el glossador, o torsimany: Jordi Vintró. A Obtenir l’auster albó, l’esforç i l’enginy hermenèutics desplegats per Vintró són colossals. Impressionant la seva capacitat per acaçar claus interpretatives, lluminoses o divertides, allí on ens sentim més acubats. Per trobar una semblança xarona, per bé que som en l’àmbit de l’alta poesia, diríem que són com els Hermanos Calatrava, uns comediants dels anys 60 on un germà era el cantant romàntic i seriós i l’altre, l’histrió que comentava la lletra de la cançó i l’estripava. Era l’hermeneuta groller i lúcid, una figura gairebé becketiana: una parella genial.
La diferència és que el tàndem Bonet-Vintró és invencible, per capacitat lingüística, erudició i vis creativa i irònica. Vintró apunta que l’onzena és un camp fèrtil perquè s’esplaiï l’inconscient, el que ell anomena “la indesitjada surgència de l’enemic”, i segurament és així. No sé si embolicar fa fort, però certament fa més savi.
El poeta Jordi Valls llegeix l’obra ‘El tot solitari’ de Joan de la Vega, que ha editat LaBreu Edicions.
Els paisatges naturals han inspirat el poemari ‘El tot solitari’ de Joan de la Vega | Foto: Jordi Valls.
El tot solitari és un cant líric a la muntanya, com un espai de retrobament amb un món per molts, pintoresc i anecdòtic. Per Joan de la Vega, no ho és. L’autor viu la muntanya amb tota intensitat, així quan més feréstega i dura, aquesta, mostra al poeta reminiscències de distància i profunditat emocional.
La primera part del llibre “La muntanya, l’home, el riu” no descriu un espai concret, descriu l’atmosfera que regna l’ambient de la gran muntanya, les sensacions i emocions que inciten el pensament del poeta. De fet, tota muntanya és un moviment aturat en una fotografia del temps, el dinamisme quiet de la muntanya s’alça en un interrogant sobre l’existència. En contraposició el riu és un riu de paraules, les paraules brollen per comunicar la magnificència de la muntanya, la solitud de l’home, de les àguiles, l’ espessor de la neu, els còdols, els arbres, el paisatge crepuscular, les aus lliures que des del cel miren. En aquest afany per comprendre la magnitud de la muntanya el poeta medita i ofrena la seva particular oració “al boscam de la nit,/ muntanya i home/ el mateix riu”
Hi ha un retorn, entenc que voluntari, a un imaginari romàntic que remet a Jacint Verdaguer. Si Mossèn Cinto necessita banyar-se en la terbolesa del Pirineu per retrobar en la llengua l’apèndix anul·lat per les convencions d’un imaginari de cartró-pedra, en Joan de la Vega, al seu temps, necessita esmolar el sentit d’allò que vol dir en tota la seva plenitud. D’altra banda, la lectura atenta de Laia Noguera, Lluís Calvo i Antoni Clapés, Salvador Espriu, han servit per depurar la llengua i pautar les pauses amb mestratge. A “Decàleg a peu de fita” dilata el lèxic fins a aconseguir la paraula justa “Dir només, a peu de fita, el camí.”
El paisatge pren nom i s’ancora a la memòria del poeta i permet al poeta reflexions d’aspecte tangencial, d’alt calat líric. Així a “Contra l’olor, contra el color, contra el voltor” dosifica al màxim els recursos descriptius, i mena el lector a la reflexió existencialista. L’excel·lent prosa “Pas de Montrebei” encapçalat per una cita d’Eugénio d’Andrade “Volver, volver a empezar, ¿con que palabras?” on trobem una de les peces més belles que he llegit darrerament, us en deixo un fragment impressionant: “A empentes i rodolons, esgrafiem la queixelada de la Colomera. Reconec, doncs, la mare, els plecs rocosos que em vetllaran el pensament i defecte tota la vida. Reconec també la germana, menuda com una formiga blanca, un ciri bru que somriu encès. Tots quatre, aliens a la barbàrie de fora, confitem el pols de la pols, el vi i els queviures d’homes i dones seculars (ara molsa, ara detritus i esperits de les feres), ganivets de sílex dentat, fragment de sigilatta i ceràmica cardial, casquets de la Guerra Civil, llaunes oxidades i sextercis que es cobren els tributs de l’aigua vessada emparentant-se al silici i la pau.”
A “Via ferrada” és la part més llarga del llibre i també la més muntanyenca. L’autor emprén una dansa personal, en un clar homenatge, sense parió, als cims més estimats. En aquesta part és l’experiència individual i personal la que marca els sentits homenatges, dels espais més propers, alguns gairebé a tocar de casa “torrent de les bruixes”, “creu de montigalà”, “turó del pollo”, “serra de mosques d’ase”, “serra d’en mena” en clar homenatge a la tradició més propera: Josep Maria de Sagarra, Josep Sol, Màrius Sampere. Però també un escampall de riu i natura sempre esquerpa “mogent”, “puigventós”, “canigó” on deixa clar un punt de partida àcrata “Aquesta pàtria que brodeu/ no és pas la meva/ no sóc d’aquí/ sóc d’enlloc/ i si m’assec/ camino pels marges/ sense embuts/ ni amagatalls”. És així que Joan de la Vega, natural de Santa Coloma de Gramenet, a diferència de molts que han tractat també la muntanya, no té un mas al qual pugui tornar i al que pugui anomenar llar. I tot i així, Joan de la Vega ens mostra amb generositat i tendresa el territori que anomenem Catalunya. Guanya l’amor al ressentiment. Una mirada que no prové ni de Barcelona, ni de les comarques, sinó de la conurbació metropolitana, massa cops considerada com un abric o com un greix sobrant inclassificable però que en els versos de Joan de la Vega va definint i definint-se com a part intrinseca de les realitats que no s’ajusten a programa. Així doncs, El tot solitari és el cant espiritual i desmitificat que regala un colomenc a Catalunya. Un llibre excel·lent.
El popularíssim musical ‘Cats’ té el seu origen en un poemari de T. S. Eliot
Al darrere de la fracassada pel·lícula Cats hi ha un musical, estrenat el 1981, un dels de més èxit que hi ha hagut mai, i al darrere d’aquest, un llibre menor de T. S. Eliot, publicat el 1939, que, comprensiblement, va ser el que més bé va vendre l’autor de La terra gastada (1922) i Quatre quartets (1945). A Eliot li agradaven els gats i tenia fillols; durant els anys trenta va compondre una sèrie de poemes de gran virtuosisme verbal pensats per divertir un públic infantil, i potser també per al propi esbargiment. L’objectiu és ambiciós, i la confiança en la paraula poètica, molt gran. De gats, “n’hi ha de folls i de sans, / n’hi ha de bons i de rufians, / algun és virtuós i algun és pervers, / però tots es poden descriure en vers”.
Cats, com tots els musicals, per poc versemblant que sigui, explica una història, però només alguns dels seus personatges estan inspirats en el llibre d’Eliot (Saint Louis, 1888 – Londres, 1965). Aquest és una altra cosa: consisteix en una dotzena de poemes que retraten diferents menes de gats, els trets del seu caràcter i les seves aventures domèstiques o de carrer, més o menys fantàstiques; no hi ha una història que els aplegui. Un d’aquests dotze poemes, excepcionalment, narra l’enfrontament entre dues colles de gossos —“sempre passa el mateix quan no es tracta de gats”—. A part, n’hi ha un d’introductori, que explica que els gats tenen tres noms —el que es fa servir en família, un de més característic que és exclusiu de cada gat, i finalment un de secret, inescrutable; només cada gat coneix el seu—, i un de final, amb consells sobre “Com adreçar-se a un gat”. A més, hi ha el del gat Morgan, afegit en edició posterior.
La gràcia del llibre és l’exposició de caràcters humans que resulta de la personificació dels comportaments felins. Macavity, per exemple, és un gat que no se sap mai on para, que sembla mig adormit però està ben despert, que “se salta la llei de la gravetat”; fins aquí, com tants altres gats. Però ens és presentat com un infractor de totes les lleis humanes, que mai no deixa rastre a l’escena del crim; se sap que ha estat ell, però mai no se’l troba. És un retrat inspirat en el personatge de Moriarty, dels relats de Sherlock Holmes, que agradaven molt al poeta. De totes maneres, no s’ha d’exagerar buscant-hi una profunditat de la qual Eliot ja ha donat prou mostres en els seus llibres canònics. Això és un entreteniment pensat sobretot per a nens —un públic prou exigent, d’altra banda, que no toleraria un excés de moralitat—; no hi ha una lectura adulta, més enllà d’algunes referències com l’esmentada i de les reflexions que hom pot fer a partir de personatges com Jennyanydots, la gata que sembla que jeu tot el dia però que, quan ningú la veu, posa ordre a tota la casa, o Asparagus, el vell actor que rememora els èxits passats.
Són composicions de trenta a seixanta versos cadascuna; els versos són llargs i rimats, amb continus efectes sonors, a semblança de les cançons infantils. Marcel Riera ha fet una gran proesa traslladant-los al català i mantenint tothora les rimes. Si bé l’enginy i els divertiments de l’original han estat salvats, el problema és que els versos en català resulten massa llargs i no se sostenen prou bé només amb la rima; hauria estat més efectiu compondre versos d’igual mesura, però llavors la proesa hauria estat sobrehumana i en podria sortir perjudicat el sentit. Definitivament, als poetes els agraden els gats —“esfinxs que jeuen al fons de solituds”, com va dir Baudelaire—, els atreu el seu posat sempre distant, un punt irreductible de salvatgia, la vida interior inaccessible. Si són correspostos, fa de mal dir.
‘El dolor’ és el diari que va escriure Marguerite Duras mentre esperava saber si el seu marit havia sobreviscut als camps de concentració
Al llarg de la meva vida he vist molts documentals sobre l’Holocaust. També he llegit llibres, articles, he vist pel·lícules, exposicions i he viatjat a camps de concentració per tal d’entendre tot el que va passar en aquell negre episodi del segle XX. Sempre penso que, en línies generals, tinc una idea prou clara dels fets principals, però quan enceto una nova lectura -per posar un exemple- descobreixo com és de difícil arribar a conèixer-ho tot. Cada persona que va viure, d’una forma o altra, aquella experiència, té una història per compartir, que si bé pot tenir trets en comú amb d’altres, mai serà del tot la mateixa. El testimoni que Marguerite Duras fa en el llibre El dolor (LaBreu en català amb traducció d’Arnau Pons i Blanca Llum Vidal i Alianza en castellà amb traducció de Clara Janés) ha estat tota una descoberta.
Marguerite Duras (1914-1996) va formar part de la Resistència francesa contra l’ocupació nazi, però el seu grup va patir una emboscada de la qual ella va poder escapar amb l’ajuda de François Mitterrand, però no així el seu marit, Robert Antelme, qui va ser detingut i enviat al camp de concentració de Buchenwald i, més tard, Dachau. Durant el temps que va durar l’ocupació nazi, Duras va anar escrivint un diari que l’autora va oblidar i no va retrobar fins uns quants anys després (1985), quan va decidir publicar-lo. El primer text d’aquest volum, titulat com el llibre, és realment el relat d’un dolor, el que va sentir la protagonista esperant saber si el seu marit Robert estava entre els supervivents dels camps de concentració, una vegada alliberats. El que mostren aquestes pàgines són anades i vingudes, preguntes, incerteses i molta angoixa, tot un seguit de sentiments que la Duras va compartir amb el seu amant i company de batalles Dionys Mascolo, la persona que finalment aniria a buscar a Robert al saber que era viu per tal de tornar-lo a París.
Aquest text és ple de reflexions que posen la pell de gallina. No només sobre la seva espera, el seu neguit, sinó també sobre la situació que vivia Europa. Ens diu Duras: «Quan vaig perdre el meu germà petit i el meu nadó, vaig perdre també el dolor, ja era irrellevant, per dir-ho d’alguna manera, es construïa sobre el passat. Aquí l’esperança és completa, el dolor s’implanta en l’esperança.» Crec que molts lectors podem entendre perfectament com de diferent és el dolor per un fet passat (i sobre el qual ja no pots fer res, més enllà de superar-ho) d’un altre fet que no sabem si ha passat però que pot succeir. L’esperança no és sempre un plat gustós. També llegim, quan parla del genocidi: «Som de la mateixa raça que els qui han estat calcinats en crematoris de Buchenwald, de la fam, de les fosses comunes de Bergen-Belsen, dins d’aquestes fosses tenim la nostra part, aquests esquelets tan extraordinàriament idèntics són els d’una família europea. No és una illa de la Sonda ni en una contrada del Pacífic que han tingut lloc aquests esdeveniments, és en terra nostra la d’Europa. Els quatre-cents mil esquelets dels comunistes alemanys que han estat morts a Dora de 1933 a 1938 també són dins de la gran fossa comuna europea.»
Aquest idea del fracàs d’Europa, de la responsabilitat col·lectiva, no és, doncs, tan modern. També Stefan Zweig reflexionava a El món d’ahir sobre com l’ésser humà que havia viscut una duríssima Primera Guerra Mundial podia tornar a caure en una segona. En el text de Duras ens trobem també amb la manera de pensar de Robert Antelme (qui el 1947 publicaria el seu llibre de memòries L’espècie humana), quan va ser alliberat: «En Robert L. no va acusar ningú, cap raça, cap poble, va acusar l’home.» El dolor és un text que colpeix molt, i no només mentre dura l’espera. Diria que la part que ve una vegada en Robert ha arribat a París és encara més colpidora: ell està mig mort, no pot menjar res, cada dia sembla que pot ser l’últim, el seu cos fa por. Però fins i tot quan es va recuperant, veiem com encara li queda passar per algun episodi que a un servidor li encongeix el cor.
El volum conté quatre textos més, entre ficticis i autobiogràfics, que no són tan interessants com el que dona títol al llibre. De fet, jo gairebé recomanaria començar per aquests textos i deixar el principal, El dolor, per al final, per acabar per la porta gran. Reconec que no soc un gran devot de Marguerite Duras, he llegit algunes de les seves novel·les i, en general, m’han deixat bastant indiferent, però aquest dolor és tota una experiència. Abusant de gosadia diria que el personatge de la Duras em resulta molt més interessant que la seva literatura, però aquest text és pura vida i pura literatura. Sense floritures ni artificis, tampoc amb un excessiu dramatisme, els fets que explica són tan punyents que ens els pot presentar de la manera tan natural com ho fa. El dolor és, doncs, un títol per tenir en compte quan algú vulgui mantenir viva la memòria d’aquella època. La memòria d’Europa.
Qui més qui menys, tothom ha passat per una relació i una ruptura d’aquelles que et deixen devastat, amb els fonaments de la teva vida aparentment reduïts a pols. Són aquells moments que no t’esperes, o que potser sí t’esperes però penses que estàs més preparat del que realment ho estàs. Sovint, això passa perquè creiem que ja estem acostumats al dolor d’una mala relació i la ruptura no ho empitjorarà, però sí. Ho llegim així en la novel·la Zona zero, de Núria Busquet Molist que publica LaBreu: «Creus tenir-ho tot controlat, creus saber quina mena de relació tens amb una persona, quin paper tens en l’obra que junts heu creat. I aleshores, un dia, la persona que estimes et diu que n’estima una altra, o que necessita el seu espai, o que n’està tipa, de les teves males cares, dels teus nervis, que està tipa de cuidar els éssers que heu creat. Tu no t’esperaves l’explosió. Rectifico: potser sí que l’esperaves, però en tot cas havies dibuixat, mentalment, plans de contingència, normatives contra incendis, maneres de sortir-te’n, maneres de fer fora l’element estrany que posava en perill el sofisticat sistema que s’havia format entre vosaltres. Però llavors no ho veus clar. L’explosió que t’oloraves, tenies clar que estaria controlada, que l’incendi es podria apagar al mateix moment que s‘hagués declarat.»
¿I què passa quan tot s’acaba i veus que els teus plans de contingència no eren tan segurs com esperaves? Que comença un altre tipus de dolor, un altre patiment que va creixent a poc a poc en adonar-nos que hem aguantat massa, que vivim un càstig que no mereixem. En un moment donat, una psicòloga li pregunta a la protagonista per què se sent injustament castigada, i ella li respon que se sent així per no haver fet res per evitar el càstig. Aquesta és una història coneguda en moltes relacions: allò d’aguantar i aguantar i al final sortir escalda amb la impotència que, a sobre, t’han deixat a tu. Cert és, però, que ningú es mor d’amor –tret que es vulgui, és clar- i que també hi ha aquell alleujament quan saps que ara pots reconstruir-te, fer allò que tenies ajornat, però ja sabem que després d’una devastació –emocional, en aquest cas- res és fàcil, almenys al principi. Però anem per parts: qui és aquesta protagonista?
Es diu Jane, de mitjana edat, té un parell de criatures i viu i treballa a Manhattan. El seu marit, que no la tractava gaire bé, l’ha deixada. Primera devastació. Però n’hi ha més. L’11 de setembre del 2001, un avió s’estavella en una de les Torres Bessones de Nova York, on ella treballa. Té la sort –perquè és una sort- que ella està en la segona torre, allà on la gent té temps de veure-se-les venir. I marxa poc abans que el segon avió s’estavelli en la seva torre. Segona devastació i segona zona zero. Algú podria pensar que aquest segon fet –sobreviure a un dia d’atemptats que van costar la vida a tres mil persones- fa que relativitzi la gravetat del seu estat vital, que aquest és, en essència, la intenció de la seva autora, fer-nos entendre que tot és relatiu, que sempre hi ha coses pitjor. Però no, Zona zero és una novel·la fàcil de llegir, però no cau en simplicitats ni en tòpics. Ara bé, tot i que Busquet fuig dels llocs comuns, he de dir que tot i que jo no tinc res a veure amb el personatge principal, una dona més gran que jo, separada, amb filles ja crescudetes, que viu i treballa a Manhattan, he de dir que la seva crisi l’he feta meva. I si això és possible és perquè, amb molt d’encert, l’autora ha aconseguit fer el retrat d’un estat d’ànim absolutament universal. Tan universal com el sentiment de frustració, por, dolor i ràbia que tots vam sentir quan van caure les torres tot i no tenir res en comú amb aquelles persones que aquell matí pensaven que podrien tornar a casa com cada dia.
La Jane ha estat sacsejada per dues tragèdies, o un drama i una tragèdia, però abans de l’atemptat més o menys ja sabia què havia de fer per tirar endavant o almenys anava prou ben encaminada, tot i que –és evident- algunes vivències suposen una empenta o un estímul a obrir els ulls una mica més. Núria Busquet ens parla aquí de l’ésser humà, de la nostra condició a vegades feble i a vegades forta. De com de miserables podem arribar a ser per enganyar una persona que ens estima o per obligar als treballadors a quedar-se a l’oficina mentre al voltant el món deixa de ser allò que havíem conegut. L’autora retrata la capacitat de superació, tot allò que fa que ens aixequem i sortim de la nostra zona zero, els peatges que paguem, els passos en fals, però també la fermesa que ens fa caminar sobre segur. Tot plegat intercalant imatges, fotografies i obres d’art, que tenen en comú alguna mena de col·lapse, tensió i distensió, solidesa i volatilitat. Zona zero és una novel·la vital i monumental, escrita amb sobrietat però amb delicadesa alhora. He tancat aquest llibre amb la sensació d’haver llegit una obra important.
“Amplificadores, de les autores a les lectores” conversa entre editores dins les jornades DONES I CREATIVITAT amb Laura Huerga, Ester Andorrà , Marc Carrera, i Aida Iglesias de la Prada a l’Arts Santa Mònica
i recital de Maria Isern “Territori comanxe del dubte”, espectacle amb poesia i música a càrrec de Josefa Contijoch, Anna Aguilar-Amat, Meritxell Cucurella-Jorba, Sònia Moya, Marta Roma, Magalí Saré i Nàdia Pesarodona.
del recital presentació del poemari il·lustrat EL LLIBRE DELS GATS ESPAVILATS DEL VELL OPÒSSUM de T.S.Eliot amb el traductor Marcel Riera a L’Altell (06.03.20)
Escric captivada per una vastitud; per un paisatge convertit en narracions. Potser per una obsessió en forma de dona. Tot surt d’un experiment convertit en literatura de la bona. Em va fer atracar-me a La vastitud, el llibre de narracions a manera de nouvelles escrit a tres mans -no, perdó, escrit per tres mans- la signatura de la mallorquina d’adopció (ja ho voldria, la nostra literatura, adoptar-la de bon de veres) Lucia Pietrelli. Ella és la jove italiana que ha copsat el sentit de la nostra llengua fins a escriure poesia en forma de narració. Una escriptura plena de metàfores, amb poca, poca acció, però que ens insereix en un món que ens impregna, on no ens dona descripcions perquè ens instal·la a dintre.
Ferotge, ja ho he de dir, el que ens conta. Ferotge la manera de contar-ho. I ferotge la impressió que rau, acabada la lectura de la seva narració -Lo riu- situada ben al mig entre les altres dues narracions d’aquest volum. Ferotge malgrat realista la situació de la dona, i de la filla. La necessitat d’aquesta escriptura. La necessitat d’aquesta lectura, malgrat grati massa endins. Perquè fa mal.
Però he perdut el fil del que volia dir: La vastitud és el resultat d’un experiment, allò que ara se’n diuen tant, les residències. Productiva, és clar. LaBreu Edicions juntament amb el Mas de Bernis han convidat tres escriptors a fer una estada allà, a l’allotjament rural tarragoní situat al delta de l’Ebre, amb el compromís d’entregar una narració. Albert Pijuan (1985), Lucia Pietrelli (1984) i Adrià Pujol (1974) presenten, per aquest ordre, les seves produccions al volum unitari La vastitud. Un paisatge molt especial, una solitud creativa, una disponibilitat incomparable de temps només per a escriure. Això és el que se’ls va proposar. El que es trobaren fou un medi inhòspit, de caràcter bàrbar i feréstec, amb una desconfiança descomunal cap allò que ve de fora. Un paisatge humà i físic que defineix d’aquesta forma bestial Andreu Subirats al pròleg. Un entorn tal volta obsessiu.
El llibre que tenc a les mans, doncs, reuneix tot això, malgrat cada escriptor ho ha copsat d’una manera prou diferent. Què interessant fou assistir a la presentació feta pels propis autors, en què ens quedà palesa la importància del medi, del paisatge, per entrar després als textos i entendre com cada autor havia donat forma amb tanta personalitat a la seva visió d’un paisatge.
És aquesta la tercera convocatòria de l’encontre creatiu que publica la col·lecció Cicuta d’aquesta petita editorial, LaBreu Edicions, i en les altres ja hi trobam interessant representació mallorquina: de Sebastià Portell (a qui també han publicat la seva primera novel·la) a Jaume C. Pons Alorda (un altre poeta de la narrativa a qui els guardons donen ressó darrerament) fins Antònia Vicens (què puc dir-ne, jo, d’ella). Petit catàleg quasi tot d’engrescadores noves veus.
Aránzazu Miró, Bellver, suplement de Diario de Mallorca (05.03.20)
«Quan fas un relat no pots caure en el que és obvi perquè si passa estàs mort»
Amb Lucia Pietrelli, Pijuan i Pujol han participat en un projecte que ha arribat a la tercera edició proposat per LaBreu Edicions.Tres autors conviuen al Mas de Bernis, als afores de l’Aldea, durant una setmana, per acabar confegint tres narracions. El resultat? «La Vastitud» Albert Pijuan, Adrià Pujol i Lucia Pietrelli donen forma a les tres narracions que configuren «La Vastitud», de LaBreu Edicions.
Una setmana a un mas del Delta de l’Ebre per a escriure tres relats. Aquest és el repte que, des del 2015, presenta LaBreu Edicions a tres autors del país que, durant uns dies, han de conviure a l’Aldea per així crear tres narracions que beguin directament de la connexió dels autors amb el paisatge, amb la seva gent. Enguany, en la tercera edició, La Vastitud dóna nom a un recull de contes escrits per Albert Pijuan (1985), Lucia Pietrielli (1984) i Adrià Pujol (1974) gestats l’estiu passat, abans del Glòria. Pujol i Pijuan, acompanyats per l’editora, Ester Andorrà, es van reunir fa uns dies a La Papasseit per presentar el llibre i explicar-ne el procés creatiu de cada peça que, com cada autor, és ben diferent. Treus veus que conformen, però, un univers unit per un mateix fil a Un gran pas (Pijuan), Lo riu (Pietrielli) i L’espècie
invasora (Pujol).
-Havíeu pensat alguna vegada que acabaríeu formant part d’aquest projecte?
Adrià Pujol: La veritat és que no. Sembla impossible haver descriure un relat en cinc dies, és inviable.
Però fa molta il·lusió quan veus els escriptors que ja hi han participat i els qui t’acompanyen. A més, LaBreu és un segell amb prestigi, i reconforta.
-Ja tenieu pensat el relat o el vau escriure tot al Mas de Bernis, l’estiu passat?
Albert Pijuan: Jo estava llegint un llibre al voltant del turisme, sobre com el turista busca la simulació
perfecta. I aquest concepte és el que vaig utilitzar al meu relat. El paisatge del Delta em va recordar el de la lluna, i una mica és el què vaig plasmar en la narració, aquest entorn desèrtic, aspre.
Adrià Pujol.: Jo no vaig escriure ni una pàgina del relat allà (riu). L’Ester [l’editora] ja ho sabia. Però em vaig dedicar a observar molt l’entorn i la gent, i a parlar amb els habitants de la zona. Per a mi, el més important era observar i ferme una idea del que estava veient.
-És a dir que l’estada al mas us va servir per copsar l’ambient i l’entorn.
Adrià Pujol: Tots ho vam fer de manera diferent. Jo he viatjat molt, però soc molt casolà. I enlloc escric com a casa. Soc escriptor, és la meva feina, i tinc facilitat per escriure així com un fuster té facilitat per fer una cadira. Però no és l’espai ideal per a mi. Per això em vaig dedicar a prendre notes mentals, a fer el primer esboç.
Albert Pijuan: En el meu cas estava enmig d’un projecte i, sent sincer, no volia trencar el ritme del que estava escrivint. Però vaig intentar canviar d’estil i de llenguatge i vaig anotar idees… però el relat el vaig escriure més tard. A diferència de nosaltres, la Lucia sí que el va escriure pràcticament tot allà, d’una tirada.
-Els tres relats, tot i ser diferents, des de la gestació, tenen tants punts en comú que pràcticament es poden llegir mantenint una certa tensió narrativa. Parlàveu entre vosaltres del que estàveu escrivint?
Adrià Pujol: La veritat és que no. Parlàvem poc, i quan ho fèiem era més sobre literatura, sobre nosaltres. A mi no m’interessava tant saber què estaven escrivint els meus companys com saber com eren, què llegien, o què pensaven sobre una cosa o una altra.
Albert Pijuan: Vam marcar una sèrie d’ítems que havien de sortir, però tots els hem fet aparèixer a la nostra manera. Una lluna, un mort, un àpat i un àpex. És el que vam posar en comú, però quant a estructura i tema, no. I sí, és cert que els tres relats tenen vasos comunicants i es poden llegir com si fos un llibre.
-La desconfiança és un element que, de manera latent, es percep al llarg dels tres relats, tot i que s’expressa i es manifesta de manera diferent.
Adrià Pujol: És que si vas al Delta de l’Ebre, parles amb la gent i observes el teu voltant, és el que reps. Aquesta aridesa, gent de poques paraules. Els va per dins. La nostra relació amb l’espai va ser diferent, de respecte, però sempre amb aquest punt de desconfiança que genera el que desconeixes. En el meu cas, m’interessa molt l’espai que hi ha entre dos mons que no s’entenen però que estan obligats a relacionar-se, aquesta mena de fricció. En el meu relat el contrast se situa en el poble envers la ciutat.
-A «Un gran pas» , de Pijuan, tot el conte sembla envoltat d’un baf d’inconsistència, de certa irrealitat. També ho feia el paisatge?
Albert Pijuan: El relat, de manera inevitable, beu del paisatge, de l’ambient. I és que allà estàvem apartats, i les coses es veuen diferent. I que el paisatge em recordés al de la lluna vol dir que tot semblava una simulació, que un lloc com el Delta quedi tan a prop però a la vegada sembli tan lluny. Els tres relats tenen finals imprevisibles que el lector s’imagina que seran diferents del que pensa mentre llegeix. És un altre punt en comú.
Adrià Pujol: Partint de la base que la literatura és una exageració, quan fas un relat no pots caure en elm que és obvi, o en el que el lector creu que passarà. El meu relat podia semblar que acabaria d’una manera, però la gràcia és no fer-ho. Has de ser tu qui cavalqui el relat i no el relat qui et cavalqui a tu. Quan passa això i caus en obvietats, estàs mort.
-Els protagonistes dels seus dos relats van a un lloc concret amb una missió determinada, una mica com vostès anant al mas per escriure els relats.
Albert Pijuan: Cada escriptor té el neguit d’acabar la obra, però no has de fer-ho tan evident. Aleshores ho vesteixes d’una altra manera tot i que en el fons continua sent el mateix. Vivim obsessionats en aquest sentit. Si ho vesteixes, el lector no es cansa tant.
Adrià Pujol: A més, els tres autors hem subvertit la idea de «residència d’escriptors». No hem parlat de com ens ha canviat la vida i del fet que en sortir hem trobat la felicitat. Això ja està molt vist, i en certa manera és el que la gent espera. És intentar no digerir el que és obvi, i revestir les nostres obsessions, el que volem explicar, amb unes altres paraules. Transfigurar- ho. S’ha de tenir un mínim de dignitat artística per poder parlar de tu sense fer patir el lector, sense inundar-lo amb les teves neures.
divendres 6 de març, dins el cicle “Dones i creativitat”
a les 18 h, conversa “Amplificadores, de les autores a les lectores” amb Ester Andorrà, Laura Huerga, Aida Iglesias de Prada, Mar Carrera i Marta Rubirola .
a les 19.45 h, “Territori comanxe del dubte” Acció poètica musical amb la poesia de Josefa-Contijoch, Anna Aguilar-Amat, Meritxell Cucurella-Jorba, Sònia Moya, Maria Isern; la música de Marta Roma, Magalí Sare i la dansa de Nàdia Pesarrodona.
Espectacle coordinat per Sònia Moya.
serà a la Sala d’actes de l’Arts Santa Mònica (La Rambla, 7 Barcelona).
Conjuntament amb Albert Pijuan i Lucia Pietrelli, presenta ‘La Vastitud’, el llibre de relats sorgits de la seva estada al Mas de Bernis
“Entre arrossals insistents i cels rosa d’albarà”, com diu el poeta Andreu Subirats al pròleg de ‘La Vastitud’ (LaBreu Edicions, 2020), tres autors han repetit l’experiència de passar una setmana al Mas de Bernis, a l’Aldea, per deixar-se inspirar pels paisatges del Delta de l’Ebre i escriure els relats que componen aquest nou recull de la col•lecció La Cicuta del Bernis. Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol han estat els encarregats de viure durant una setmana el temps i l’espai que la proposta els atorga per a la creació. Parlem amb Adrià Pujol (Begur, 1974), antropòleg i escriptor, de la seva estada en la tercera edició d’aquest laboratori creatiu.
“Si hagués anat a fer-ne un estudi antropològic, la meva visió n’hauria quedat al marge. L’antropòleg refreda les impressions ordinàries i mira d’inserir-les en algun corrent teòric. En canvi, l’escriptor desfà aquest camí o el fa a la inversa”
-Una setmana al Mas de Bernis convivint amb dos escriptors més per escriure un relat. La inspiració t’ha d’agafar treballant però el paisatge que l’emmarca també és important?
El que t’ha d’agafar treballant és l’ambició. Amb un paisatge diguem-ne bucòlic fent de marc, és probable que l’ambició tingui més calma per córrer que, posem per cas, en un banc públic a la Gran Via de les Corts Catalanes en hora punta. Però el paisatge no escriu. Escriu l’escriptor. L’Albert Pijuan -un dels escriptors amb qui vaig compartir l’estada- va ambientar el seu relat a la lluna… A mi el que em va anar bé és tenir cinc dies sencers per pensar, menjar i vagarejar.
– Era la primera vegada que participaves en una proposta d’aquest tipus?
Era la segona vegada. Un any enrere, l’editorial Apostroph ens va tancar un cap de setmana en un castell de Torrebesses, a Lleida. Quatre escriptors. Aquell cop en vaig treure converses divertidíssimes. Aquesta vegada n’he tret més o menys el mateix. I una recança gegant a tornar al ritme ordinari de la vida. Pel que fa a les rutines, al Bernis no en teníem de marcades, i tanmateix es van instaurar. Esmorzàvem, dinàvem i sopàvem plegats. Entremig, tothom feia la seva, més o menys enclaustrat o passejaire. Les converses amb Lucia Pietrelli i Albert Pijuan em van agradar molt. Va bé saber què pensen els altres, com treballen els altres, què han llegit.
-Més enllà de donar a conèixer el Delta a través de diferents relats, tot i que en aquest cas tampoc n’és la intenció principal, què aporta a escriptors i lectors experiències d’aquest tipus?
No sé si és l’experiència més important, però tenir temps per enraonar del nostre ofici entre nosaltres és molt agradable. Suposo que en altres confraries passa el mateix. Els escriptors necessitem parlar de lo nostro. No pas tant per pedanteria, sinó per mantenir el focus, l’atenció en aquest ofici tan estrany. Tenir temps i congèneres d’ofici a prop et legitima, dona sentit a la teva feina, t’ajuda a creure que no t’has equivocat de vocació i fins i tot t’ajuda a validar que existeixi, això de les vocacions.
-Vas arribar-hi amb un projecte previst o el tema sobre el que vas escriure se’t va acudir un cop instal·lat al Delta?
Ni una cosa ni l’altra. Em vaig endur feina de la meva. Jo no puc aturar-me de cop, deixar enrere els articles, les traduccions… Allí vaig treballar, però no en el meu relat. Però és que en el meu cas, i crec que és així en tots els altres, hi ha un continu. Hi fa l’eina amb la qual treballes, com ara l’ordinador, i la tessitura de la feina. D’acabar un article passes a traduir tres pàgines i després prens apunts sobre el que escriuràs en el futur. Allí ni vaig prendre notes. Vaig acumular sensacions. Sense projecte previ i amb només cinc dies de prendre el pols no en tinc ni per començar, a prendre notes.
-El projecte de Mas de Bernis reivindica el relat breu. El mal anomenat “germà petit de la novel·la” està trobant el seu lloc en l’època de la immediatesa i de la manca de temps, també per a llegir?
La novel·la, i també el conte, reflecteix el ritme del moment en el qual s’escriu. Però el ritme de tot, eh? De les idees, de la vida en societat, etcètera. I reflecteix, però no forçosament recrea. Dit això, no crec que ara sigui un moment, per atabalat, més propici per al conte o relat curt, i menys propici per al patracol. Si mires els premis grossos, els guanyen totxanes. El relat breu, com a gènere, no sé què vol dir. Un text té la llargària que necessita per saciar l’objectiu de l’autor. El projecte Mas de Bernis ajuda en un altre sentit. És un encàrrec i un regal, i això és el que compta. Ajuda a treballar en bones condicions.
-“Aquest gran sud, inhòspit i moll, boca i ventre de totes les invasions, intractable, calent i mut”. És la percepció de la Sílvia, en Hans i en Dèxter, o la que vas tenir tu durant l’estada al Mas de Bernis? Andreu Subirats ja anunci al pròleg que són trets comuns en les narracions d’enguany…
És una deformació del que vaig sentir. De vegades, escriure és mistificar. Està bé, això. Però recordem que d’allò d’allí tots tres en vam fer literatura, no pas una guia de viatges. Els meus personatges queden aclaparats pel paisatge i pels oriünds. Jo, no. També és veritat que els trets comuns que tan bé assenyala l’Andreu Subirats tenen a veure amb la caricatura que ens vam muntar els tres estadants. I aquí, caricatura vol dir homenatge.
Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol
-De fet, ets antropòleg. La teva visió de la gent del Delta no podia quedar exclosa en el teu relat… Deformació professional?
Si hagués anat a fer-ne un estudi antropològic, la meva visió n’hauria quedat al marge. L’antropòleg refreda les impressions ordinàries i mira d’inserir-les en algun corrent teòric. En canvi, l’escriptor desfà aquest camí o el fa a la inversa. Allí jo era escriptor. Una altra cosa és l’interès viu que em desperta la gent, i quan aquest interès em ve de gust posar-lo en paper, aleshores sí, tot el meu bagatge es posa al servei de l’objectiu.
-El teu relat es titula ‘L’espècie invasora’. Tres personatges arriben al Delta per mirar d’exterminar la plaga del cargol poma per un encàrrec del Departament d’Agricultura. Però la definició d’espècie invasora del títol, en aquest cas, va més enllà. Paradoxa de les problemàtiques de comarques: no ens abandoneu però deixeu-nos fer les coses a la nostra manera?
Totalment. De la gent de comarques i de tot arreu. A Barcelona sents discursos semblants, dels ciutadans en relació amb el turisme desbocat. L’espècie invasora és un trop. Sempre hi ha una espècie invasora. I la diguem-ne espècie local es significa per oposició. Malament aniríem, sense espècies invasores, siguin quines siguin. Desapareixeríem.
-És una sensació similar a la que pots tenir tu en ser de l’Empordà amb les problemàtiques de territori?
Sí, sí. Passa que jo no malvisc d’esllomar-me en un arrossar a canvi de quatre rals, del menyspreu de l’administració i de coses com aquestes. A l’Empordà la queixa és més de caire jardinívol. Catalunya vol un Empordà d’herba segada, de flors ornamentals i d’un romànic paella sempre a punt. Mentrestant, la precarietat laboral, les comunicacions i els serveis fan plorar.
-L’escriptor Joan Todó de la Sénia va participar en la primera estada al Mas de Bernis al 2015 i és autor de la ‘Guia sentimental del Delta de l’Ebre’ (Pòrtic Edicions, 2018). Tu vas escriure la ‘Guia Sentimental de l’Empordanet’ (Pòrtic Edicions, 2016) i ara t’has unit a l’experiència del Mas de Bernis. Mateixos projectes amb resultats diversos. Més que el punt de vista, el punt d’origen és el que propicia aquests resultats?
Joan Todó té més por que jo de convertir-se en l’escriptor professional d’una terra concreta. N’ha fugit més, de ser un ‘escriptor de les Terres de l’Ebre’, que jo de ser un ‘escriptor empordanès’. No té res a veure amb ser de la Sénia o de Begur. De fet, ser de no vol dir res. Passa que el made in és llaminer, a l’hora de vendre el peix. Jo sí que crec que tant en Todó com jo estimem la terra i la gent de la terra.
-I com a antropòleg i escriptor, hi ha alguns aspectes a tenir en compte a l’hora d’escriure llibres d’aquest tipus, que intenten mostrar un territori i la seva gent, com també vas fer per exemple a ‘Els barcelonins’ (Llibres de l’Avenç, 2018)?
Veus? A ‘Els Barcelonins’ sí, que hi havia l’objectiu, entre d’altres, de dissecar un lloc i una gent. Però en el cas de ‘La vastitud’, no! Que a tots tres relats hi treguin el nas l’aigua o les planúries o la sordidesa de la solitud no vol pas dir que ens conjuréssim per “retratar” un territori i una gent. Per això m’agrada parlar d’homenatge. El Delta ens va inspirar però no ens va dictar res. Homenatgem per ofici interposat.
-Com a observador, t’hi pots reconèixer com a part observada en alguns casos?
Sempre. L’escriptor és part observada per l’escriptor. Sempre. Encara que es projecti en el primer, i de moment improbable, habitant de la Lluna.
Judit Monclús , Surtdecasa Terres de l’Ebre (25.02.20)
Entrevista Lucia Pietrelli ● Escritora y traductora «Mi cuento ‘Lo riu’ es musical y con un ritmo de película de miedo»
LaBreu publica ‘La vastitud’, donde se incluye este relato de la autora, así como los de Albert Pijuan y Adrià Pujol, fruto de una estancia en el Mas de Bernis.
Cada dos años LaBreu Edicions invita a tres escritores diferentes a pasar una semana en el Mas de Bernis (L’Aldea, Tarragona), donde escribirán un relato y que, posteriormente, publicará el sello catalán. Después de la participación de Sebastià Portell, Jaume C. Pons Alorda y Antònia Vicens, el verano pasado fue el turno de Lucia Pietrelli, que convivió con los autores Albert Pijuan y Adrià Pujol y de cuyaexperiencia surgió el volumen La vastitud. La presentación será este viernes 21 en Drac Màgic (Palma).
¿Por qué aceptó participar en esta propuesta?
—Conocía el proyecto y me hacía ilusión porque reúne mis dos pasiones: escribir y viajar. Era un reto
porque suponía escribir bajo demanda, a la vez que fue un lujo porque la estancia me permitió desconectar durante una semana del resto del mundo y de todas mis obligaciones. Me levantaba y lo único que sabía que tenía que hacer era escribir.
¿Conocía a los autores?
—No personalmente y eso también formó parte de la aventura para mí. Básicamente acepté convivir con
dos personas que no conocía y de las cuales lo único que sabía era que compartíamos el hecho de escribir.
¿Cómo resultó la experiencia?
—Tan bonita que volvería a ir mañana mismo. No había estado nunca por esa zona del Ebre y el paisaje me impactó mucho. Me inquietó que fuera tan plano, que casi no hubiera árboles. Me pasaba mucho tiempo caminando entre los arrozales, era algo hipnótico que también marcó la escritura de mi relato.
¿Los tempos de escritura fueron muy reñidos?
—Estuvimos en el Mas una semana en junio y después tuvimos unos meses más para acabar y revisar el cuento, ya que hasta otoño no teníamos que entregarlo a LaBreu.
Su relato, Lo riu, tiene muchode ese paisaje.
—Sí, escribí casi todo el cuento en el Mas, porque entré en una especie de bucle a través de ese paisaje tan cuadricular, tan plano. Mi cuento es sobre todo un cuento musical, un ritmo concreto que, para mí, es el ritmo que descubrí entre los arrozales llenos de agua, entre el arroz ahogado, un trozo de mundo medio desierto. En los alrededores había muchos insectos, pero no personas.
¿Un ritmo inquietante?
—Sí, como la música de una película de miedo, porque debajo de ese paisaje percebí mucha crueldad
en potencia, un tiempo pasado hecho de sacrificios y actos violentos.
De hecho, es un relato muy violento.
—Es la historia de Amaya, que era una niña cuando la violencia estalló en el Mas donde pasaba los veranos con sus padres, y que ahora es una mujer que sigue arrastrando esa culpa, esa ferocidad hecha de fragmentos pasados y presentes.
También hay amor y dolor.
—Todo se confunde en su cabeza: los tiempos y también los sentimientos. Por eso el dolor puede parecerse al amor y el amor al dolor. Lo riu es la melodía de su cabeza desbordada por
los recuerdos y por el miedo.Es un cuento que está totalmente impregnado por el paisaje del Ebre. Seguramenteno lo hubiera escrito si LaBreu no me hubiese ofrecido la posibilidad de esa estancia. Le estoy muy agradecida
En la poesia de Sebastià Bonet hi ha una motivació profunda i personal per trobar els límits.
L’editorial LaBreu Edicions, nascuda l’any 2006 amb l’empenta d’Ester Andorrà i Marc Romera, acaba de presentar en societat el seu número 100 de la col·lecció de poesia Alabatre. Tota una fita a celebrar. El títol llorejat amb tan selecte ordinal ha estat Obtenir l’auster Albó de Sebastià Bonet (Barcelona, 1943), llibre glossat, poema per poema, per Jordi Vintró (Barcelona, 1943).
Sebastià Bonet. Foto: Sonia R. Seisdedos.
Sebastià Bonet, llicenciat en Física i doctor en Filologia Catalana, no es considera poeta però sí un irredempt amant d’aquesta disciplina literària. Però el respecte i la passió que professa per la poesia el menen a endinsar-s’hi amb molta cura, tanta que la seva aportació creativa la fa amb peus de científic. No és d’estranyar, doncs, que un corrent d’experimentació artístic com va ser el grup francès OuLiPo (acrònim de «Ouvroir de littérature potentielle») encaixi perfectament en el procés creatiu de Bonet. Com és sabut, els integrants d’OuLiPo, grup creat l’any 1960, tenien com a principal objectiu unir dues disciplines força distants, com són les matemàtiques i la literatura. O cosa equivalent, aplicaven conceptes de l’art combinatòria sobre el material poètic, les paraules. Van establir originals restriccions per engendrar noves formes de creació: definien una dificultat i la intentaven superar i, de passada, s’acaraven al temut paper en blanc. La forma per sobre el contingut. Dos coneguts exemples d’aquesta tècnica són la novel·la La disparition, escrita sense utilitzar ni una sola vegada la lletra e, i el llibre d’onzenes Alfabets, ambdós de Georges Perec de qui Bonet es declara deutor.
L’anterior publicació de Sebastià Bonet, Voluntàries, va sorprendre els lectors perquè suposava un complex i virtuós exercici literari, on la subordinació a les regles matemàtiques obria una porta a nous sentits. Posava en pràctica la constricció alfabètica com a motivació creativa. Voluntàries és així un poemari escrit únicament amb onzenes, entenent aquestes com poemes o estrofes que contenen onze versos d’onze lletres cada un d’ells. Onze per onze, un quadrat perfecte. Tots els versos de cada onzena inclouen les cinc vocals, les cinc consonants més usades, que en català són L,N,R,S,i T, i el complement d’una altra restant que, en certa manera, fa de clau del poema. La paraula Voluntàries compleix la infreqüent condició de ser, alhora, un mot i un vers sencer. Una pràctica molt atrevida on es tensa el llenguatge tal com ho fan els sudokus o els mots encreuats. El poeta pretén cosir, amb perfecció mil·limètrica, forma i lírica tot mantenint el sentit.
Sebastià Bonet diu, amb una sincera modèstia que l’honora, que escriu poesia per un interès a conèixer els processos creatius i que, a més, ho fa sense reconèixer-se com a poeta, perquè «les onzenes les fa la mandra de fer cap altra cosa». Si un poeta creu, com és costum, que la paraula s’ha de cenyir al missatge, Bonet proposa que el llenguatge prengui significació quan la forma se li imposa. Una manera molt singular de confegir un corpus poètic.
Obtenir l’auster Albó segueix els mateixos paràmetres que l’anterior proposta, Voluntàries, però amb la complicitat interpretativa, en forma de binomi literari, del poeta Jordi Vintró qui, segons diu ell mateix, agafa «els poemes per l’orella i els fa tocar de peus a terra». Vintró actua com a glossador de cada una de les onzenes aportant una mirada aguda, irònica i erudita que a voltes desxifra i en altres complementa aconseguint que la lectura del conjunt suposi una experiència d’alta volada. Una relectura un xic orgiàstica on, paradoxalment, «les formes més tancades donen lloc a les interpretacions més obertes». Vintró es considera l’intèrpret d’una partitura en la qual el mateix Bonet veu paral·lelismes amb la música dodecafònica. I és que, malgrat l’inicial hermetisme dels poemes, en ells tot encaixa amb precisió de compàs. I ja posats a interpretar, bo és fer esment que el mot albó és sinònim d’asfòdel, el nom de la planta liliàcia que han fet servir tants i tants poetes, des d’Homer fins al mateix Espriu.
Els poemes de Bonet s’han de llegir com una suma de haikus i fóra bo verbalitzar la lectura més d’una vegada per descabdellar-los i obrir una nova via d’accés. Serà aleshores quan aquell primer astorament es transformarà en fertilitat, en un acte de confiança cap a allò que de bon inici se’ns escapava. Així és com la interpretació del poema la trobarem en el mateix poema tenint en compte que, com deia George Steiner, «la poesia no ha d’explicar res».
En la poesia de Sebastià Bonet hi ha una motivació profunda i personal per trobar els límits. Una onzena, un sudoku o uns mots encreuats, «et posen a prova perquè entre entendre o no entendre, entre ser o no ser, vius la tensió de la foscor», i en l’instant màgic en què trobes la resolució apareix l’epifania i, per descomptat, el gaudi. Un joc de tot o de res.
Un trio de pas pel delta de l’Ebre
Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol presenten els contes ‘La vastitud’
LaBreu Edicions és una associació cultural valenta que aposta per les lletres catalanes, es podria dir que des dels marges. No ho fan ells sols, és cert que hi ha altres editorials petites amb voluntats similars. Un dels encerts de Labreu, però, és plantejar-se l’activitat editora sense ànim de lucre. L’autogestió evita disgustos i demostra que els seus editors toquen de peus a terra.
Entre la varietat de col·leccions i projectes que impulsen hi ha Cicuta de Bernis, amb què uneixen paisatge i literatura. Paisatge del delta de l’Ebre, que és on hi ha una casa rural, Mas de Bernis, on tres autors passen una setmana per escriure tres relats.
En la tercera edició, els autors triats van ser Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol, que signen Un gran país, Lo riu i L’espècie invasora, respectivament, sota el títol comú de La vastitud. L’edició inclou un pròleg d’Andreu Subirats.
Albert Pijuan (Calafell, 1985) és narrador, novel·lista, dramaturg, traductor i professor d’escriptura. La seva narració, emmarcada en la ciència-ficció, mostra el dia a dia del primer home que viu a la Lluna i les reflexions i dubtes que l’acompanyen.
La poeta i novel·lista Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984) narra la història intimista d’una filla condemnada a rondar entre els límits d’una vida estàtica als arrossars i una mare que li fa de mirall.
Adrià Pujol (Begur, 1974), antropòleg, novel·lista, dietarista, biògraf, traductor i professor, fa campar tres forasters per aquest gran sud –que fa poques setmanes va arrasar el temporal Glòria– enderiats amb la missió d’exterminar la plaga depredadora del cargol poma.
Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol publiquen ‘La vastitud’
El delta de l’Ebre és un dels paisatges més singulars de Catalunya. I un dels més fràgils, com es va poder comprovar durant el temporal Gloria. L’estiu passat, Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol es van tancar durant una setmana al Mas Bernis, situat als afores de l’Aldea. Pijuan hi va fer el primer esbós d’Un gran pas. Pietrelli va anar per feina i va escriure pràcticament sencer Lo riu. Pujol, en canvi, no va escriure ni una ratlla: “Hi vaig traduir, vaig preparar articles i, sobretot, vaig anar apuntant idees al cap, mirant, passejant i escoltant”, explica. D’allà en va acabar sortint el seu relat, L’espècie invasora, que a través de l’intent d’eradicar la plaga del cargol poma que afecta la zona mostra “l’aiguabarreig entre dos mons que no s’entenen però es toquen”: d’una banda hi ha els científics; de l’altra, el que Pujol defineix com a “aborígens”, i entre els personatges de la zona destaca la versió ficcionada del propietari del mas on van escriure, Albert Hernández.
La vastitud, publicat a LaBreu Edicions, recull les tres narracions de Pijuan, Pietrelli i Pujol. L’únic que havia llegit els altres abans de compartir tota una setmana de recés creatiu va ser Pujol: “Soc fan fatal d’El franctirador, primera novel·la d’Albert Pijuan”. No és la primera vegada que l’editorial envia tres autors al Mas Bernis. “Vam començar el 2015 amb Sebastià Portell, Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó: de la seva estada en va sortir La recerca del flamenc –explica Ester Andorrà–. Dos anys després vam enviar-hi Míriam Cano, Martí Sales i Antònia Vicens: ella feia temps que no escrivia narrativa, però va tenir la idea del seu conte viatjant en tren cap al mas”. El volum que va sortir de l’experiència va ser Cremen cels.
“Les tres històries de La vastitud tenen algun punt en comú, com ara l’aparició de la lluna, de la mort, de la paraula àpex i, finalment, la inclusió de la polla d’aigua, un ocell molt habitual de la zona”, diu Pijuan. “Vam dir que hi posaríem o la polla d’aigua o un element gastronòmic”, afegeix Pujol. “Encara que hem fet ficció, llegint els contes de l’Adrià i l’Albert hi veig bocins camuflats del que va passar allà, de converses i de comentaris que fèiem”, afegeix Pietrelli. L’autora va arribar al Delta amb les galerades corregides de Lítica (Males Herbes, 2019). “La meva inspiració va ser la calma d’aquell paisatge: tot era tan irreal que se’m feia violent”, admet. És allà que creix la nena protagonista de Lo riu: “L’entorn influirà en les seves accions”, avança l’escriptora.
Pijuan ha enviat el protagonista d’Un gran pas a la lluna l’any 2069. “M’interessava explorar les idees de realitat i simulació a partir de la recerca que estava fent per la pròxima novel·la –explica–. El Delta apareix perquè és el que el personatge tria veure a través d’una gran pantalla que camufla el paisatge lunar”. Pujol remarca, en una història “sense abarrocament ni floritures”, el punt “feréstec” del Delta. “El tòpic de trobar-te en un paisatge dur i gent que s’hi correspon es compleix –assegura–. Aquesta setmana al Delta m’ha fet sentir més de Barcelona que mai abans”.
LaBreu Edicions publica «La vastitud», amb relats d’Adrià Pujol, Lucia Pietrelli i Albert Pijuan escrits després de compartir cinc dies en un mas al delta de l’Ebre
Albert Pijuan, Adrià Pujol i Lucia Pietrelli, fa uns dies a Barcelona.ester andorrà
Una estada de cinc dies en un mas isolat amb el paisatge horitzontal i tranquil del delta de l’Ebre com a únic veí per gestar un llibre de relats de tema absolutament lliure. La proposició amb què LaBreu Edicions posa a prova tres autors arriba a la tercera edició amb un nou volum, La vastitud, en què Adrià Pujol, Lucia Petrelli i Albert Pijuan plantegen tres narracions tenyides de solitud i aïllament.
El projecte de llibres del Mas Bernis, una casa rural de l’Aldea, va néixer el 2015 amb l’objectiu de publicar un llibre cada dos anys escrit per tres autors després d’estar-se al delta de l’Ebre la primera setmana de juny. Fins ara dins la subcol·lecció La Cicuta del Bernis s’havien publicat La recerca del flamenc de Joan Todó, Sebastià Portell i Jaume C. Pons Alorda i Cremen cels, de Míriam Cano, Martí Sales i Antònia Vicens.
Cada una de les estades ha estat diferent en la manera com s’han organitzat els escriptors, i aquesta forma de fer s’ha traslladat després als relats, que tot i que no és una exigència de l’editorial, han acabat tots xopats de l’ambient, fent alguna referència al delta.
«Convius amb els altres autors de dilluns a divendres i és tot molt calmós. És un xoc, perquè passes de mil a zero i de zero a mil de nou, perquè al cap de setmana la casa es transforma i acull una festa amb recitals i molta gent de la zona», explica l’escriptor begurenc Adrià Pujol, col·laborador de Diari de Girona.
Al seu relat, l’autor de La carpeta és blava o Míster Folch planta tres forasters vinguts de la metròpoli en aquest terreny feréstec i xafogós. Hi arriben amb la missió d’exterminar l’implacable plaga del cargol poma, però la rebuda de la gent de la zona serà de tot menys acollidora.
«M’interessa aquesta zona desdibuixada que hi ha entre dos mons que no són compatibles, la zona de fricció i contacte entre els de la ciutat i els del poble, i em venia perfecte que hi hagués uns aborígens sorruts i tres persones de ciutat que no se’n surten, perquè els uns es fan de mirall amb els altres», continua.
«Són mal rebuts, però no s’acaben d’eliminar l’un a l’altre, cadascun queda davant les seves pròpies misèries», afegeix.
Lucia Pietrelli aboca el lector a la vora del riu, amb la història d’una filla condemnada a rondar entre els límits d’una vida estàtica als arrossars i una mare que li fa de mirall, mentre que Albert Pijuan el trasllada a la lluna, amb el primer home que hi viu. Allà, acompanyat de robots molt sofisticats, barrina sobre si la missió al satèl·lit de fa cent anys va ser real o una enganyifa.
Pepe Sales, retrobaments amb el poeta del subsòl català
El darrer any, s’han publicat fins a tres referències sobre un dels artistes més oblidats del panorama literari català. Recorrem el seu llegat artístic de dues algunes persones que s’han encarregat de recuperar-lo i ordenar-lo per fer-lo accessible a tothom.
Alguns encara no fèiem ús de la raó quan, el 1994, la sida li va passar pel damunt. També érem massa tendres perquè anés a parar a les nostres mans el Sense re, sense remei (La Breu, 2009), que agrupava els textos dispersos d’un dels subterranis de la lírica nostrada. Al Pepe Sales el coneixíem, sense saber-ho, de les tardes descarregant cançons de l’Albert Pla al disc Cançons d’amor i droga(BMG, 2003). Sense romanticismes, entre MP3 amb una qualitat de mínims i virus que ens omplien els ordinadors de pop-ups. El vam emparaular més tard, ara sí, amb una mica de mística. Va ser a la universitat, quan un amic feia circular el llibre recull, aleshores ja introbable a les llibreries. Peça preuada.
Un magnetisme estrany ens va deixar clavat al cervell el nom d’aquell que deien que era el nebot del Joan Sales d’Incerta Glòria. Potser era la raresa de l’exemplar, potser la irreverència dels poemes, potser els diaris que ens transportaven a realitats insospitades per a nosaltres. Que havíem vist a les referències americanes i que el poeta ens les presentava encarnades i en la llengua dels nostres pares.
La jove escriptora Irene Solà plasmava en un article a La Llança el que molts vam pensar —cadascú al nostre torn— en conèixer-lo: “encara avui no entenc com pot ser que ningú no me n’hagués parlat abans”.
/Albert Brassó
Com ella, vam quedar seduïts per la història d’algú que aconseguia traspuar la bellesa de l’art en els seus viatges pels mons de la presó, d’entomar el menyspreu a l’homosexualitat i conjugar-lo amb la sida, o de l’heroïna i el mono. Lluny de judicis morals i estereotips criminalitzadors. “Soc com un gos, / que et borda un blus”, diu al poema “Gos Blus”, i s’autoretrata com tantes vegades havia fet també amb el pinzell. La pintura per als dies més enèrgics, pletòrics d’opiacis. La ploma per als dies de plany i plor, de patiment i feblesa. Així ho expliquen els seus.
Quelcom se’ns va remoure quan, l’abril del 2019, l’anunci de la publicació de La Passió segons Pepe Sales (La Breu) —una edició ampliada del Sense re, sense remei— ens permetia retrobar-nos amb ell. Un reencontre que aniria més enllà amb la publicació del disc Amor etern alt grup de risc (Indian Runners, 2019), on es poden escoltar els poemes cantats pel mateix Sales, així com versions per a la seva amiga i principal responsable de recuperar-ne el llegat musical, literari i pictòric, Lulú Martorell.
No són, però, les dues úniques noves referències de l’univers Sales que ens ha deixat aquest 2019. Després de passar per l’exposició de l’obra gràfica del poeta —i que ara s’incorpora dins el llibre de La Passió segons Pepe Sales— del Konvent de Cal Rosal (Berguedà), on com tants altres artistes hi feien una residència, Núria Borrell i Bru Ferri van concebre el disc Llibretes de Pepe Sales (Coopula, 2019).
Tres peces, doncs, que demostren la vigència d’un autor amb certs aires de poeta maleït i constatacions d’artista oblidat. “Alguns dels poemes sembla que s’entenguin millor ara de com de lluny que anava. Cada frase que diu té molt sentit”, rebla Lulú Martorell. És aquesta connexió amb el públic actual el que ha estat també una empenta per recuperar la seva obra. Així ho explica el nebot del poeta, Martí Sales, que s’ha encarregat d’editar La Passió segons Pepe Sales conjuntament amb Martorell: “una de les coses que passa amb en Pepe és que la gent es fa seva la seva obra. Nosaltres ho hem acabat fent perquè hem vist que la gent tenia ganes de més”.
Ha esdevingut, per dir-ho d’alguna manera, un artista de culte dels marges de la poètica catalana. “Underground és millor per definir-lo que contracultural o tot això. Ell pensava que estava fent el que li venia de gust i era la seva aportació a la cultura. Sí que se sentia un marginat i buscava altres vies. La via d’anar soterrat, del metro, era el camí on se li permetia ser el que volia ser perquè no surts a la llum. Allà vas fent feina perquè no te la poden impedir”, argumenta Martorell.
Potser, els seus textos mantenen vigor, perquè també són verí per als estereotips i l’odi en un moment de repunt reaccionari a escala global i discurs maniqueu a les xarxes. Preguntada per això, Martorell exposa que a Sales “li va tocar lluitar contra aquests prejudicis. Ell està a la presó quan arrenca a escriure. Sabia que les seves tendències sexuals li complicarien l’estada”. A la presó, explica Martorell, Sales va trobar un llenguatge que “li serveix per explicar lo seu. És el llenguatge taleguero, amb coses del caló o el xicano, que li permet explicar molt més del que li hagués permès explicar el català o l’anglès. Troba la veu i comença a escriure demanant fugir de la Model perquè no són ells els culpables”. “Són sis picos en cadena / que ens vigilen a la trena / per què no marxem / si som innocents”, diu el poeta a “Era Perkins”.
Arqueologia
Només cal mirar al procés de construcció de La Passió segons Pepe Sales i d’Amor etern alt grup de risc per seguir adobant el deix clandestí dels seus versos i pinzellades.
“Ja ha sortit de les llibretes i ara pinta sobre tota mena de cartells, cartrons, cartolines, banderoles, carpetes, sobres, fustetes o finestres velles, el que sigui: no importa, el missatge i l’impuls van per davant”, recull Martorell al pròleg del nou llibre. Aquesta promiscuïtat a l’hora de pintar ha dificultat, en gran manera, arreplegar-ho tot. Ho explica, també, com diu Martí Sales, el fet que “en Pepe no tenia una voluntat expressa de fer carrera artística. Sí de crear. Però, no feia el que fan normalment els artistes de la documentació. Ell mateix ho deia, era l’himne dels penjats”. Explica que, tot i que part de l’obra pictòrica estava emmarcada en cases de familiars, les altres “estaven en piles per aquesta despreocupació seva pel futur”.
A l’hora d’escriure, si fa no fa, la cosa anava per allà mateix. “Els poemes els escrivia en allò que tenia a l’abast. No acabava de preocupar-se per ser escriptor i tenia molt mala lletra. Hi ha hagut de fer un procés de desencriptació i ha estat molt difícil desxifrar els jeroglífics de la seva lletra. Tot estava molt disseminat, en capses. Buscar-ho, destriar-ho, entendre-ho… Vam trigar una estona i ens ho vam passar molt bé”, detalla Sales, en fer memòria dels principis del procés de recopilar l’obra del seu oncle.
Un camí diferent ha seguit el procés d’editar el disc, que duu per títol un dels versos de Tres acords contra la sida: “Fuig de tots los bons records / de tot lo que mos vàrem dir / i al cap del temps no s’ha acomplert / Amor etern, alt grup de risc / Fet pols descol·locat / Al·lot cicatritzat / Corre, vola, dorm / Soc feble i soc himne dels penjats”.
L’obra comparteix cançons recuperades de gravacions diverses amb la veu de Pepe Sales cantant i versions de Lulú Martorell. Potser, com a responsable de tot plegat, cal trobar-hi la poeta Núria Martínez Vernis. Ella és qui, cap al 2013, va animar Martorell a enregistrar les cançons de Sales que cantava al piano durant les reunions d’amics. Van quedar en un calaix fins que Martí Sales va ensenyar-les a Gerard Segura de Pèsol Feréstec i l’Associació Cultural Indian Runners —atenció a aquest segell que amb el disc de Sales tanquen l’any que van obrir amb una altra perla, l’Ora pro Nobis de les Tarta Relena.
La idea que finalment es va plasmar, era un disc de dues parts. La segona, ja enregistrada, eren les versions de Lulú Martorell. Per a la primera, calia tornar a fer arqueologia. “Les cançons del Pepe estaven gravades en vídeos, alguna només en àudio en un intent de gravar-les bé, altres s’havien gravat per la tele… Llavors s’hi va ficar la Judit Farrés per cuidar-ho i fer que la veu sortís més. Una feina de rescat molt ben feta”, recorda Martorell. Farrés, discjòquei i actriu, ja va participar en el disc que va fer Pla l’any 2003 i ara ha acompanyat tot el procés de postproducció.
El resultat: peces senzilles, en brut, casolanes, agrestes, que emanen underground per tots els cantons. “No hi havia massa finals. Normalment eren provatures molt domèstiques”, recorda la cantant i conclou que les peces “del Pepe són molt simples, de tan simples, són essència gairebé. Mai hem vist la possibilitat de fer molta producció que les compliqués. Com més senzillament les interpretis, millor funcionen. Per a nosaltres era molt important que no es perdés aquest esperit originari tan cutre, tan senzill, tan minimal”. Recorden que Sales deia que les seves cançons eren tan mínimes que ni tan sols eren cançó.
/Albert Brassó
Aquí rau el que fa especial un dels grans mites del subterrani català. Una senzillesa plena de complexitat i de veritat personal que desborden i amaren a qui si acosta, com feia ja en vida. Així ho recorda Martorell, qui reconeix que “sempre que estava amb el Pepe estava tranquil·la, estava convençuda que estava al millor lloc del món. Era un bruixot, ens tenia sempre hipnotitzats. Era impressionant. Molt culte, cultíssim. Ho sabia tot i ho utilitzava amb imaginació. Al matí, se n’anava molt d’hora, llegia el diari amb un cafè amb llet i després me l’explicava refet i pensat per ell. Era molt brillant”.
La llum d’un poeta que va abaixar la persiana als 40 anys. Massa d’hora. Tanmateix va deixar un llegat amagat entre racons, perquè, després de la feinada dels seus, puguem, ara, retrobar-lo.
Heroi de la contracultura catalana de la Transició, el genial artista torna a l’actualitat vint-i-sis anys després de la seva mort amb ‘Amor etern alt grup de risc’, un disc amb vint-i-dues cançons inèdites
La nit que el desaparegut escriptor Francisco Casavella va recollir el premi Nadal, l’any 1998, va deixar dit que no hi ha res que sigui blanc o negre perquè tot és blanc i negre. Pepe Sales (Barcelona, 1954 – Vallclara, 1994), poeta, pintor, músic i milers de coses més, era una paleta de colors sencera. De matisos, capes, tonalitats. De gammes infinites. Sales va ser un esperit lliure al qual li van faltar 23 dies per arribar als 40, però del qual ha sobreviscut l’essència. Tot el contrari que bona part de la seva obra, efímera i pensada en i per al directe. El seu llegat és la persistència a no desaparèixer després de marxar a descansar per sempre a la Conca de Barberà. Vint-i-sis anys després, va tornant: en una cançó dels Surfing Sirles, en el nom d’un festival d’art independent a Girona, com a protagonista d’un assaig sobre contracultura catalana de la Transició. Maleït i indomable, sobretot indomable. Mai li va importar si perviuria o no, però ja fa un quart de segle que va morir, malalt de sida, i perviu més que mai.
Som a mitjans dels anys 70 i a Barcelona comença a sonar el nom d’un Sales que no és Joan Sales, escriptor d’ Incerta glòria, una de les grans novel·les de la literatura catalana i fundador de l’editorial Club Editor. És el Pepe, nebot del cabdal autor, vuitè d’onze germans i poeta. Va estudiar a la Salle Bonanova, escola de classe alta i ortodòxia catòlica, massa intransigent per a un noi que descobriria ben aviat que era gai. En acabar la secundària, i educat en una família que no plantejava cap sortida que no fos la universitat, començaria arquitectura. Va durar-hi tres mesos. La seva escriptura va forjar-se, en part, poc després, durant l’estada a la Model, on va passar una temporada entre el 1973 i el 1974, condemnat per traficar amb haixix. Allà viuria la tràgica nit de la mort de Salvador Puig Antich i seria on trobaria el que necessita tothom que vol escriure: la veu.
“La seva obra comença seriosament a la presó. Barreja català i castellà, utilitzant un llenguatge molt caló. És allà que troba la veu de la seva obra, perquè sense l’estada al talego probablement el Pepe hauria anat per altres bandes”. Parla qui el va conèixer més i millor, la periodista i cineasta Lulú Martorell. Amiga intimíssima, confident, companya de pis i de batalles, i fins a cert punt mecenes, va topar-hi per primera vegada poc després de començar a sortir amb el seu germà. “Va ser a casa dels seus pares. Portava un fulard preciós, i quan vaig dir-li que m’agradava, me’l va regalar amb tota la seva fatxenderia”. La relació entre el Pepe i la Lulú duraria tota la vida.
La figura de Pepe Sales ha estat oblidada per la cultura oficial
Seguidor de la versatilitat del vers de Bob Dylan, de la part urbana, canalla i d’heroïna de Lou Reed, dels beatniks, de Pasolini, Bambino, Rimbaud i dels Stones. El que no va preocupar gens Sales va ser deixar constància del que feia, ja fos amb la ploma, el pinzell o la guitarra. No tenia un plantejament que inserís la seva obra en el mercat artístic: “Era una persona massa lliure per a l’establishment”, recorda Martí Sales, poeta i nebot de l’artista. L’obertura al món del Pepe serien les peces audiovisuals que faria a finals dels anys vuitanta a Glasnost, un programa laboratori de TVE Catalunya pensat per Martorell i que l’agafaria en plena efervescència creativa. En aquell espai experimental, que vist ara va ser un miracle televisiu, hi ha la major part d’arxiu d’imatges de Sales, i formen el gruix del documental sobre l’artista que va dirigir la mateixa Lulú Martorell l’any 2007: Pepe Sales: Pobres pobres que els donguin pel cul. “El procés de creació era central en la seva vida, però no tenia l’objectiu que això arribés. No li importava, no es va taxar la seva obra, ni va muntar cap exposició que l’obrís al món. La seva obra pictòrica està escampada, la major part en cases d’amics”, explica Martí Sales.
Desconegut pel gran públic
Graduat en l’underground i sense reconeixement majoritari, l’ostracisme de Pepe Sales respecte de la cultura oficial catalana no només és culpa del seu concepte d’art, efímer i subterrani. Per a Aleix Salvans, autor de Gestió del caos. Escenes de la contracultura a Catalunya 1973-1992 (Angle, 2018), els temes que tracten moltes de les seves obres, i altres particularitats, com per exemple les seves sanguines (pintures fetes amb sang pròpia), van contribuir a fer-lo “poc reconegut en vida i durant les primeres dècades després de la seva mort”. “A més, que tingués poca vinculació amb els grans col·lectius del moment, que són força més populars, tampoc no va jugar a favor seu, en aquest sentit”.
L’ecosistema de Sales, un enamorat de Nova York i Budapest, on faria diversos viatges, però també de Vallclara, un poblet d’un centenar d’habitants a vint minuts de Montblanc, és el dels noms clau de la contracultura barcelonina: Nazario, Pau Malvido, Ocaña, Casasses. Una ciutat on conviuen “moltes dissidències vitals i on s’estava esbossant la possibilitat d’una utopia llibertària que el consens de la democràcia va acabar frustrant”, recorda el crític Jordi Costa, que enquadra el poeta multidisciplinari “prop de figures com les de José Antonio Maenza o Eduardo Haro Ibars, que reunien en les seves identitats diverses formes de dissidència que l’ortodòxia de la contestació política al règim no podia ni sabia ni volia assimilar”.
Oblidat per l’acadèmia, amb una obra inassumible per la institució, addicte a l’heroïna, conillet d’índies en teràpies de desintoxicació, portador del VIH i amb una mort anònima. Tots plegats elements canònics d’un artista maleït. Ho confirma Salvans: “Totes aquestes característiques formen una combinació que el va convertir gairebé en un paradigma del que, vist amb la distància, s’acaba considerant un artista maleït. La poca difusió que va tenir la seva obra mentre era viu i el fet que s’estigui reivindicant vint-i-cinc anys després de la seva mort també hi té un paper molt important”. Sales mateix feia befa de la seva condició de maleït i, jugant amb el francès ( maudit ), es feia dir el mal dit, recorda Martorell.
La reparació i recuperació de la seva figura ha estat lenta, progressiva i sempre amb un denominador comú: la tenacitat de la seva amiga de l’ànima, la Lulú. Ella encendria l’interès d’Albert Pla per Sales. “Tenia un poemari del Pepe des de poc després que morís. L’hi vaig portar jo personalment, a ell (Pla) i al Pau Riba”. El músic de Sabadell faria seus els versos de Sales a Cançons d’amor i droga, el 2003, un espectacle i disc doble en què adaptava una trentena de poemes de Sales i en el qual també van col·laborar Quimi Portet i Judit Farrés, a part de Martorell.
La publicació i l’èxit d’aquest disc plantaria una llavor perquè la seva obra comencés a ser més coneguda i arribés a noves generacions. Un altre pas endavant per a la seva recuperació seria l’edició, sis anys més tard, de Sense re, sense remei (Labreu, 2009), un recull dels seus poemes, diaris i apunts més una anecdòtica mostra de l’obra pictòrica. Tot i això, el moment àlgid de la recuperació sembla ara, amb l’exposició, l’any passat, de La passió segons Pepe Sales al Konvent de Cal Rosal (Berguedà) i la publicació d’ Amor etern alt grup de risc (Indian Runners, 2019), el rescat de l’obra musical inèdita de Pepe Sales.
El primer disc en el moment menys esperat
“Tinc coneixement de l’existència d’unes cançons inèdites del Pepe el 2015, perquè me’n parla el Martí Sales. Fa un parell d’anys s’hi afegeix una notícia: han enregistrat unes versions fetes per la Lulú que també estan molt bé. És llavors quan ens hi posem seriosament i decidim editar-ho”. Gerard Segura, membre de la cooperativa discogràfica Indian Runners, és un dels culpables que, vint-i-cinc anys després de la seva mort, Pepe Sales debuti al mercat musical.
Amor etern alt grup de risc són gravacions que permeten escoltar per primera vegada en veu de Sales poemes que popularitzaria Albert Pla, com Cristo de les farmàcies, en un diàleg artístic amb Martorell, que s’ocupa de la veu en alguns temes. “El disc té un gran valor artístic, perquè són cançons molt bones, però també perquè forma part de l’imaginari d’una generació, la del Pau Maragall, el Jordi Pope i el Cassases”, recorda Segura
Tot i que fa pocs mesos de la publicació del primer àlbum amb el seu nom i cognom, l’obra musical de Sales comença l’any 1984 amb el projecte Bocanegra, creat amb Víctor Obiols, i del qual seria el lletrista. Publicarien un sol elapé, U (Onomaster, 1986), àlbum de culte i una de les vies d’entrada al pop cantat en català que faria fortuna anys després.
Literatura d’un paisatge: la violència latent dels arrossars del delta Arriba a les llibreries ‘La vastitud’, un volum amb tres contes d’Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol Cruells, editat per LaBreu
El Mas de Bernis, una casa rural a l’Aldea, al Delta de l’Ebre, acull un mes de juny de cada dos anys tres escriptors, que s’hi estan cinc dies, compartint casa rural i preparant, o no, un conte que forma part després d’un volum que publica Labreu, dins de la subcol·lecció Cicuta de Bernis. El 2015 va sortir el primer volum, La recerca del flamenc, amb Sebastià Portell, Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó; el 2017 va aparèixer el segon, Cremen cels, amb Míriam Cano, Martí Sales i Antònia Vicens; i ara, el gener del 2020, arriba el tercer, La vastitud, amb Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol Cruells.
Cada estada ha estat diferent en la manera com s’han organitzat els escriptors, que tenen llibertat absoluta a l’hora de triar tema. Però, tots els llibres mantenen quatre elements que els unifica: un pròleg del poeta Andreu Subirats, una foto inicial feta per l’escriptor Joan Vigó, les il·lustracions de coberta i interior obra de Núria Miret i el colofó, que sempre és el mateix: unes frases de l’artista Mariaelena Roqué invocant el compositor i músic Carles Santos.
La vastitud consta del conte ‘Un gran pas’ d’Albert Pijuan, que és el més llarg (setanta planes), ‘Lo riu’de Lucia Pietrelli i ‘L’espècie invasora’ d’Adrià Pujol Cruells. Tots tres contes són molt diferents, però hi ha uns punts de contacte que els escriptors van pactar d’entrada: que aparegués la lluna, que hi hagués un mort, que sortís la polla d’aigua o algun element gastronòmic del delta.
I com es van organitzar aquells cinc dies? De maneres diferents, segons han explicat en conferència de premsa: mentre la Lucia Pietrelli va escriure el conte sencer durant els cinc dies d’estada al mas Bernis, l’Albert Pijuan només en va fer un esbós i es va dedicar a mirar documentals sobre l’arribada de l’home a la lluna, i l’Adrià Pujol va fer moltes coses (traduir, escriure tres articles…) però no va escriure ni una ratlla. Les impressions i idees després les va recordar. Sobretot les va treure de parlar amb la gent de la zona. I tots tres el que sí que van fer va ser caminar molt.
Adrià Pujol: Vull fer notar que la desconnexió que aconsegueixes fer amb aquesta proposta és brutal. Perquè aterres en un no-res i no tens cap mena de possibilitat de temptativa lúdica. Ni tan sols tens connexió. I hi ha molta molta calma.
Lucia Pietrelli: I són cinc dies on no tens cap obligació.
Adrià Pujol: Desacceleració total. Tanta, que després dels cinc dies, quan tornes a connectar-te, pateixes un xoc. I és una sensació que no pots sentir en la vida ordinària.
Albert Pijuan: Jo, quan vaig arribar al Mas Bernis, em trobava enmig de l’escriptura d’una novel·la sobre el turisme i se’m va superposar amb aquesta altra realitat i vaig treballar la idea de realitat versus simulació. Em va quedar una idea flotant: la imatge d’un arrossar que en realitat és una pantalla, que es posa un astronauta que és a la lluna.
—Albert, ja heu acabat la novel·la?
Albert Pijuan: Tot just la vaig acabar fa una setmana.
Descobrim més similituds entre els contes: el paisatge dels arrossars i també la violència soterrada que emana d’aquest paisatge.
Lucia Pietrelli: Em va impactar molt el paisatge. Era tant pla… Se’m va fer violent. Quan caminava trobava llocs que eren inquietants, que semblava que guardessin una cosa molt fosca, violenta. La meva història conta la violència del paisatge en una nena que es va fent gran. La innocència de la infantesa que de més gran es torna agressiva.
Adrià Pujol: Sense dir-nos-ho, tots hem anat a parar a la violència. La violència dels aborígens versus els estrangers, perquè quan entres en contacte amb l’oriünd, hi ha violència. En aquesta estada m’he sentit més barceloní que mai, sense ser-ho. És allò que es diu: un paisatge violent fa gent violenta, com un paisatge endurit fa gent endurida.
Albert Pijuan: I vam fer una escapada al cinema i vam veure John Wick!
Adrià Pujol: Allà tot és molt Far West.
Lucia Pietrelli: Res és com ho veus de lluny.
Adrià Pujol: Cert. I ja ens ho va explicar així el propietari del Mas Bernis, l’Albert Hernàndez, que és un oriünd assimilat: entre els joves la droga i l’atur, el maltractament del territori… Ens va fer un bon retrat sociològic i després ho vam constatar parlant amb el noi de la benzinera, les caixeres del supermercat… L’Albert és el protagonista del meu conte i és el paradigma dels homes d’aquesta terra: sorruts, violents.
L’Adrià Pujol també explica que ‘la vastitud’ del títolno és només el paisatge del delta, sinó que també conté la vastitud de l’escriptor davant d’una obra per fer.
Aquesta violència latent del paisatge i de la seva gent, la sensació de territori indomesticable, la mirada estranyada davant de tot això, va fer que els escriptors no es vinculessin d’una manera molt emocional amb el delta. Així, quan una part important va quedar soterrat durant la tempesta Glòria, no van quedar gaire afectats. Pujol ho va expressar així: ‘No vaig crear cap lligam afectiu amb l’Ebre. I pel que fa al Glòria, home, el delta es troba a dos metres per sota el nivell del mar. I els sediments no arribaran. l’Albert del Mas Bernis en aquest sentit expressava una resignació sàvia. I dic sàvia, perquè prové del coneixement. Ja ho deia: el delta és un lloc de futur incert.
Albert Pijuan: No deixa de ser curiós que una setmana abans que nosaltres arribéssim, es va incendiar tot. I una setmana abans que sortís el llibre, es va inundar tot i va desaparèixer mig delta.
Adrià Pujol: De fet, el meu conte és un homenatge al lloc i a la gent del delta, envaïts per espècies invasores, siguin el caragol poma o invasors especuladors o barcelonins que s’hi compren cases per quatre duros.
Albert Pijuan: El meu conte té a veure amb els cinquanta anys de l’arribada de l’home a la lluna, que l’any passat es commemorava i de les teories conspiratòries que em fascinen. Té tres personatges principals i una bona dosi d’humor.
Adrià Pujol: Normalment jo poso la trama al servei de l’estil. Però en aquest conte ho he volgut fer al revés: res de floritures si no tall. I m’ha sortit un aiguabarreig que se situa en una zona entre dos mons que no s’entenen, però que es toquen. I el que he escrit és un retrat violent, sense gens d’ironia, emmarcat en un gènere que no és el meu, el suspens. Per a mi aquest tema seria més propi de tractar-lo com un assaig, però l’he abordat a través del relat.
Tot i l’estranyesa, tot i la violència sentida, la calma i la planúria, aquest és un projecte lligat a aquest paisatge, descentralitzat, que fa del delta un territori literari, que juga a favor dels autors i a favor del lloc.
LaBreu Edicions acaba de publicar el volum La vastitud a la seva col·lecció Cicuta. Es tracta d’un luxe de llibre que suma tres relats escrits per Albert Pijuan (1985), Lucia Pietrielli (1984) i Adrià Pujol (1974), i que mostra al lector el resultat de portar aquests tres virtuosos al Delta de l’Ebre, on han conviscut una setmana al Mas de Bernis. D’allà estant, han escrit una narració lliure, no circumscrita a cap temàtica, però inevitablement inspirada en els horitzons, les solituds i les interferències de la zona. Idèntica aventura també la van viure, anys enrere, Sebastià Portell, Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó (La recerca del flamenc) i Míriam Cano, Martí Sales i Antònia Vicens (Cremen els cels).
Els relats de La vastitud són un plaer per als sentits. I ho són perquè els tres autors que els han escrit fa anys que apunten talent i despunten originalitat. Albert Pijuan, escriptor, dramaturg, traductor i filòsof, ens té avesats a les històries angoixants de societats decadents que alimenten fugitius. Lucia Pietrielli, poeta, escriptora i traductora, és investigació literària de l’alteritat i mirada fonda cap a la llengua, sobretot cap als verbs veure i viure. Adrià Pujol, el gran amant del llenguatge. De vegades s’hi engata i de vegades l’escanya. És autor d’antinovel·les riu desbordants de meandres i afluents, crítica social, reflexió lingüística, psicologia i parapsicologia de la humanitat.
El poeta Andreu Subirats, al pròleg a La vastitud diu que les nouvelles Un gran pas (Pijuan), Lo riu (Pietrielli) i L’espècie invasora (Pujol), tenen en comú “aquest medi inhòspit, aquest caràcter bàrbar i feréstec i la desconfiança descomunal cap a allò que ve de fora”. Jo hi afegiria els mosquits, presents als tres relats, i sobretot el clima, la calitja, la xafogor, la cortina de baf permanent al Delta: “La calor evaporava els arrossars”, diu el narrador de L’espècie invasora.
El narrador d’Un gran pas mandreja davant paisatges pixelats. Una imatge del vent pentinant l’arrossar des de llevant. Però aquest entorn tan conegut per ell ara no té ni insectes ni ocells; li falla la versemblança. I falla perquè ell és el Primer Habitant de la Lluna i allà no hi ha res. Quan amb la seva companya robòtica i impenetrable (literalment), la Priya, apaguen la finestra-pantalla dels paisatges coneguts, la realitat li cau damunt com una glopada de bilis. L’home exposa amb hilaritat que no sap viure a tres quarts de gravetat, amb la pàtina onírica pertot, amb un disseny imperfecte dels filtres, amb una companya que en comptes de pensar, processa i inventa paraules. Inquiet, es qüestiona el simulacre d’estudi d’aquell Apollo de 1969. Viure un lustre en aquest cosmos desdibuixat ple d’androides i corpotrucades, de nits fosques i fredes, incomoda algú que va acceptar una missió a la Lluna per evitar la presència humana i el caos de la Terra.
Lo riu també està narrat en primera persona. L’Amaya s’enfila al tobogan dels records als arrossars de l’Ebre, terra d’un pare ebri i violent que va amargar la seva vida i la de la seva marea a còpia de maltractaments. Ara hi viu tota sola, en una calma que li sembla de plàstic. Porta el càstig del riu a dins dels ulls. És des del present quan reviu l’estrall del pare, el riu com a mirall, els plors de la mare, el sacrifici, el temps sec que semblava no existir, l’espai massa pla, massa horitzontal, massa mort, la pèrdua de la verticalitat i la bellesa. Ofegada en l’entorn, l’Amaya s’ha tornat impassible com el riu que tot ho presenciava. Ara és la puta del poble, per oblidar tota la resta. Pietrielli subratlla que el mal marca territori i burxa una intensa relació mare-filla que gravita entre l’estatisme i el concert de veus interiors.
A L’espècie invasora la reflexió sobre l’hegemonia de la natura ensenya les calces. la veu que parla és un narrador omniscient que ha caigut a la marmita de la bona prosa. En un delta gegantí amb l’aire i el temps aturats, l’acció se situa al Mas Cramat. La peripècia de Hans, Dèxter i Sílvia, que tenen la missió d’exterminar la plaga de cargol poma dels arrossars sense malmetre l’arròs, és narrada cap enrere, des que marxen d’aquell gran sud, boca i ventre de totes les invasions. El contrast absolut entre els aborígens (en Joan, la Somera, la senyora Hortènsia) i los de la capital genera situacions que superen la comicitat. Pujol enfila un joc brillant: els tres forasters tenen una setmana, una estada en un mas de la zona, per fer experiments. El crec-crec nocturn, una simfonia malaltissa que se’ls fica al cervell, fan multiplicar les imatges maniàtiques dels pobres científics sabotejats. Igual que la quietud mineral, el pacte de silenci que infecta tota relació humana al delta, i que els portarà al deliri còsmic.
Editar poesia en català: vocació o sacrifici? Ester Andorrà i Marc Romera celebren el número 100 de la col·lecció Alabatre de LaBreu
Marc Romera i Ester Andorrà van publicar els primers títols d’Alabatre el 2006 / SARA CABARROCAS
La col·lecció Alabatre de LaBreu Edicions es va presentar en societat un vespre al bar Horiginal del número 29 del carrer Ferlandina. Era l’any 2006 i la sala estava plena de poetes, alguns dels quals acabarien formant part del catàleg impulsat per Ester Andorrà i Marc Romera. “Si recordo els inicis ens veig com dos amics eixelebrats que, a base d’anar coincidint en recitals i sopars, vam acabar prenent la decisió de començar una col·lecció de poesia –diu Romera–. L’Ester va ser qui va llaurar el terreny: havia fet un màster d’edició, tenia una impremta i es va despenjar publicant un conte que revisitava el mite de Sant Jordi i una antologia de la revista digital Paper de Vidre”.
Encara que aquells primers llibres eren de narrativa, Andorrà i Romera no només llegien molta poesia sinó que n’escrivien (l’últim que ell havia publicat, La pau del cranc, havia guanyat el premi Gabriel Ferrater el 2002). “Des del principi no ens hem volgut casar amb cap moviment ni tendència concreta –diu Andorrà–. Excepte tres o quatre títols que els autors ens han demanat que no reimprimíssim, la resta estan tots disponibles”. Aquesta primavera publicaran el seu primer llibre a LaBreu autors com Mireia Calafell, Míriam Cano i Esteve Plantada. “Treballem a un parell o tres d’anys vista, però a vegades trenquem la programació per incloure algun autor a qui perseguíem des de fa temps”, continua Andorrà.
El número 1 d’Alabatre va ser Cartes de sotamà, de Jordi Vintró. “Des de llavors gairebé tots els números simbòlics de la col·lecció han estat per a ell –comenta Romera–. El 25 va ser La bassa de les oques i el 50, la traducció que Vintró va fer de Noves impressions d’Àfrica, de Raymond Roussel. I ara el número 100 és Obtenir l’auster albó, de Sebastià Bonet, que va acompanyat dels comentaris de Vintró. És una lliçó d’hermenèutica, subjectiva, meravellosa i molt divertida”. Un dels lectors entusiastes del llibre ha estat Josep Pedrals, que des d’El furgatori (2006) ha reincidit dues vegades a Alabatre. “La trilogia d’en Pedrals no és només una fita, sinó una meravella que m’ha donat empenta per continuar”, assegura l’editora.
Tenint en compte que LaBreu “no és una empresa, sinó una associació sense ànim de lucre”, gran part dels beneficis que Andorrà i Romera fan amb els llibres els han de reinvertir en futurs títols. A l’equip de l’editorial cal afegir-hi Ignasi Pàmies, que va agafar el relleu de Miquel Adam. “Tots tres tenim feines a jornada completa, i les hores que dediquem a LaBreu són a costa de sacrificar les nostres vides personals”, diu Romera. Andorrà afegeix que quan van començar pensaven que “mantenir el ritme durant gaire temps era inviable”. Ara no només celebren el centenar de títols d’Alabatre, número al qual molt poques col·leccions de poesia en català arriben, sinó que poden presumir d’haver tirat endavant dues col·leccions de narrativa, Cicuta i La Intrusa.
Al catàleg hi tenen llibres de Màrius Sampere, Francesc Garriga, Antònia Vicens, Blanca Llum Vidal, Laia Martínez i López i Eduard Escoffet, i traduccions de Paul Celan, François Villon, Friedrich Dürrenmatt i Philip Larkin. “A Alabatre publiquem entre vuit i deu llibres l’any –diuen–. El 2019 vam fer 140 presentacions, i unes 80 van ser de títols de poesia”. Romera recorda una frase que s’ha sentit dir sovint durant aquests 14 anys de feina: “Quan et diuen que jugues a una altra lliga, s’equivoquen. Nosaltres no juguem a futbol, com els grans grups, sinó a un altre esport. Potser futbol sala”.
Encara que els editors inverteixin bona part dels caps de setmana en recitals, festivals i fires, recorden que, des que s’hi van posar, amb referents al cap com Cafè Central, “l’esperit” d’El Mall i “el bon gust” de Quaderns Crema, la poesia “ha guanyat presència a les llibreries” i han nascut editorials com AdiA, Terrícola, Godall i El Buc. “LaBreu no tenim afany de lucre, però tampoc de ruïna –diu Andorrà–. L’editorial ens ho aporta tot i res. Hi ha alegria i satisfacció, però també esforç”. De moment esperen continuar publicant durant una dècada més. “No pensem en el relleu –afegeix Romera–. Em jubilaré abans de professor que d’editor”.
Cinc llibres emblemàtics del catàleg
‘El furgatori’, de Josep Pedrals.En la primera remesa de novetats d’Alabatre, juntament amb Cartes de sotamà, de Jordi Vintró, i L’ull entorn, d’Andreu Subirats, Josep Pedrals va donar a conèixer El furgatori, primer volum de la trilogia dedicada a l’inoblidable i picaresc Quim Porta.
‘Cristall d’alè’, de Paul Celan. El 2012 LaBreu va emprendre un dels projectes més ambiciosos: publicar l’obra completa de Paul Celan, amb traducció d’Arnau Pons. Després de De llindar en llindar van arribar Cristall d’alè (2015) –que va rebre el Premio Nacional de poesia– i Reixes de llengua (2019).
‘Tots els cavalls’, d’Antònia Vicens. Mentre Andorrà i Romera esperen que Antònia Vicens els lliuri un nou volum de poesia visionària, recorden el plaer d’haver-li publicat Tots els cavalls (2017). El llibre de l’autora mallorquina va néixer a partir d’un somni en què va veure els quatre cavalls de l’Apocalipsi galopant.
‘Cosmonauta’, de Francesc Garriga. El 2017 la col·lecció Alabatre va reunir els 14 llibres de Francesc Garriga publicats en vida de l’autor i un d’inèdit, Llàtzer. La veu singular, lúcida i incòmoda del poeta va ressonar per primera vegada en un sol volum de color blau elèctric de 854 pàgines.
‘Convivència d’aigües’, de Zoraida Burgos. Una de les aspiracions dels editors és “anar completant la publicació de l’escola tortosina”, que va arrencar amb Andreu Subirats, va continuar amb Convivència d’aigües, de Zoraida Burgos, i continuarà –si pot ser– amb Ricard Martínez Pinyol i Josep Ramon Roig.
recital presentació de FINESTRALS de Philip Larkin i EL LLIBRE DELS GATS ESPAVILATS DEL VELL OPÒSSUM de T.S.Eliot de mà del traductor Marcel Riera i la il·lustradora Nú Miret a la Llibreria Documenta (23.01.20)
Títol_ La vastitud Autors_ Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol Pròleg_ d’Andreu Subirats Col·lecció_ cicuta, 21 Pàgs_ 192 PVP_ 15 € ISBN_ 978-84-120772-6-1
La vastitud són tres escriptors instal·lats davant un horitzó, el Delta de l’Ebre. Allà componen tres relats al llindar de l’obsessió, que els encamina cap a soledats futures.
Albert Pijuan ens porta, a tres quarts de gravetat, al dia a dia del primer home que viu a la lluna. Allà, acompanyat de robots altament sofisticats, dubta sobre la veracitat de la història. ¿Què hi fa al satèl·lit si la missió de la lluna de fa cent anys va ser una enganyifa? Potser tot plegat és un enorme parèntesi d’anhels.
Lucia Pietrelli ens aboca a la llera del riu. La història d’una filla condemnada a rondar entre els límits d’una vida estàtica als arrossars i una mare que li fa de mirall. Amaya sosté el temps amb l’obstinació dels dies, mentre les veus que li ronden pel cap creixen i no s’aturen.
Adrià Pujol fa campar tres forasters per aquest gran sud. Enderiats amb la missió d’exterminar la plaga depredadora del cargol poma. Una fressa rítmica i nocturna, un crec-crec repetitiu, els inquieta. Tenen la impressió que l’únic desenllaç possible serà fugir d’un desori feréstec.
Albert Pijuan (Calafell, 1985) és llicenciat en Ciències Polítiques i en Filosofia. Ha publicat El franctirador (2014), un llibre de poesia, l’inclassificable Ramon Llull. Ara i aquí (2016) i el llibre de relats Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà (2017). Ha publicat i estrenat una vintena de peces teatrals. Ha traduït Evelyn Waugh i Dalton Trumbo, entre d’altres. Treballa com a professor d’escriptura al Laboratori de Lletres de Barcelona.
Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984) va estudiar literatura entre Pisa, Madrid i Barcelona i ara fa set anys que resideix a Mallorca. Ha publicat els poemaris Fúria (2010), Violacions (2011), Esquelet (2013), Mort d’un Aviador Tartamut (2013), Ortigues (2015) i V (2016); i les novel·les Nissaga (2013), Qui ensdefensarà (2014), Cadenes (2015) i Lítica (2019).
Adrià Pujol (Begur, 1974) és antropòleg i escriptor. Ha estat docent a la Universitat de Barcelona i a ELISAVA. Com a escriptor ha conreat els gèneres de la novel·la, la biografia, el conte i el dietarisme. Actualment és professor de l’Escola Bloom i de l’Aula d’Escriptura de Girona, i escriu a El País i al Diari de Girona. Alguns dels seus últims llibres són La carpeta és blava (2017) i El fill del corrector / Arre, arre corrector (2018).
Núria Busquet «M’interessa més el text que la història»
Núria Busquet és traductora, poeta, narradora i activista cultural. A la seva segona novel·la, ‘Zona zero’ (LaBreu Edicions), s’endinsa en un dels fets més colpidors i transcendents de la història de la humanitat, l’atemptat a les Torres Bessones de l’11-S, al mateix temps que descriu l’esfondrament personal de la Jane, una veïna de Manhattan a qui ha abandonat el marit. Dol i creació, tragèdia i caos, en una obra que t’atrapa i et sacseja de la primera a la darrera paraula.
—Emmarca la història durant els fets de l’11-S? Per què allà, en aquell moment?
—L’11-S és una mena d’obsessió, com a l’anterior llibre —Partícules (Lleonard Muntaner Editor)— ho va ser Txernòbil. El que volia, amb aquest, era parlar d’un “t’estimo molt”. I hi ha imatges de l’11-S que em suggereixen aquest tema, que me les trobo, encara més, quan em documento i m’adono què vull dir. D’entrada, tenia clar que volia parlar d’un trencament vital i em cridaven molt l’atenció algunes de les imatges icòniques de l’atemptat, sobretotm aquella de l’home que queia en picatal buit. Una imatge que em servia per estirar el fil i parlar del què volia. A partir d’aquí, vaig agafar uns textos descartats que tenia de la novel·la anterior i, partint d’aquests, vaig anar desenvolupant la trama. Molts dels pensaments d’aquella novel·la surten aquí.
—La novel·la s’organitza a través d’instantànies que tots tenim gravades.
—Érem a l’any 2001 i les imatges de l’11-S són fotografia pura, no pas vídeos. Com a imatge en moviment potser només recordem el de l’impacte del segon avió —perquè el van emetre en directe— i tota aquella gent que anava caient. La resta, però, són imatges que ens han arribat per mitjà de la fotografia.Per això m’interessava tractar-ho així, com a “instantànies” que podem reconèixer i recordar. De fet, és molt mésfàcil explicar les coses des d’una fotografia que des d’un vídeo: la fotografia és estàtica i et permet extreure conclusions pròpies. En canvi, el vídeo és la simple realitat.
—La imatge fixa també és més poètica.
—Et permet inventar coses, perquè els vídeos són massa reals. Les fotografies són més literàries, per
això ens agraden tant i per això, malgrat que som a l’era dels vídeos, encara tenen tanta tirada.
—El text té un alt component líric, està molt treballat literàriament i a nivell d’estructura.
—Escric per gaudir. M’agrada recrear- me molt en els paràgrafs i en el text, reconec que m’interessa més això que la història. En el fons, a Zona zero és molt simple: a la Jane l’ha deixat el marit, que era un imbècil, i el seu món s’ensorra, al mateix temps que Nova York pateix un atemptat. En tot cas, el que ens diferencia els uns dels altres és la manera com vivim cada història. En la vida quotidiana no hi ha gaire lirisme, però en la literatura sí que et pots permetre el luxe de ser poètic. En aquest sentit, m’agrada molt buscar un moment concret i recrear-m’hi.
—Ha dividit la història en dues parts. La primera, de més gruix, és molt quirúrgica.
—Primer volia fer la descripció d’aquestes instantànies que apareixen. Després, volia fer la pròpia descripció de l’acció, en present, que seria l’equivalent més proper al format vídeo. Sempre amb la idea que sigui bonic. Terrible, però bonic a la vegada, anant amb cura de no caure en la porqueria —no m’agrada gens recrear-m’hi. Per exemple, hi ha el moment en què un home queda esclafat a terra i que jo volia explicar de manera agradable, no impúdica. Et fas moltes preguntes, no saps ben bé com parlar d’aquestes coses. I vaig arribar a la conclusió que només podia fer-ho en passat. En aquest sentit, hi ha una primera part molt ordenada, amb les nou “instantànies”, el psicòleg i la descripció de la caiguda de les Torres. Però em faltava el després, el que havia de ser la segona, però no em sortia endreçat. Fins que
vaig arribar a la conclusió que l’havia de deixar així, sense ordre aparent. I vaig començar a posar-hi títols —era una manera d’endreçar-ho— i vaig decidir incloure la descripció dels tres quadres com a separador. Que la segona part sigui una mena de caos té tot el sentit del món: un cop has caigut, tot és runa, no hi ha res a ordenar, has d’anar traient maó i pols.
—També mostra les inseguretats dels terroristes.
—Les persones són el més interessant de les novel·les. Volia descriure la imatge contundent dels dos terroristes que van entrar, però potser no ho tenien gaire clar. A totes les imatges busco la persona, perquè és el que més m’atrau. I aquelles imatges són molt interessants, justament, perquè hi ha persones.
—L’11-S afecta el col·lectiu, però la història parla d’una separació, d’una vida íntima i personal.
—La Jane té un drama molt gran: ha de reconèixer que la persona que estimava no l’estimava prou i, també, que no l’estimava correctament, que no era una bona relació. Ella se sent culpable per això, perquè no se’n va adonar. Tothom espera que ella estigui trista, però no ho està perquè l’hagi deixat, sinó perquè ha hagut d’esperar que ell la deixés per fer alguna cosa de profit amb la seva vida. En aquest sentit, és un llibre molt personal. Buscava que, quan parlés la Jane, no se sabés si és ella, la narradora o jo mateixa, l’escriptora. No se sap. Jo tampoc no tinc massa clar si les reflexions sónmmeves, de la Jane o d’una narradora estranya [riu].
—“No en soc, de jove, però me’n sento. No veig tanta diferència entre el meu jo actual de cinquanta anys i el jo del quinze”, escriu.
—Quan ets jove, penses que amb cinquanta anys seràs molt diferent. I això no m’ho esperava, que encara fossin dins meu la nena i l’adolescent que vaig ser! Pensava que haurien desaparegut i que a hores d’ara jo seria una dona gran. Però no, a dins hi és tot. Segueixo sent vulnerable, tenint contradiccions, amb
incerteses.
dijous 16 de gener, a les 19.00 h hi haurà un nou acte de poesia al Pervers
Joan Vigó i Myriam Soteras i diran els seu poemes i ens parlaran de projecte de La Charca Literaria i de la vida subaquàtica. L’emoció i el gaudi estan garantits. Us hi esperem.
Pervers, taverna poètica és al carrer Hercegovina 24 (Barcelona; metro Putxet o Pàdua)
Si en comptes de llegir tot de tastos literaris sobre els gats i les seves circumstàncies preferiu l’obra d’un sol autor dedicada als gats, el vostre títol és El llibre dels gats espavilats del vell Opòssum, un llibre de poemes que el nord-americà T.S. Eliot va escriure la dècada del 1930 i va publicar el1939 i que ara edita LaBreu.
Aquesta obra, que va inspirar el famós musical Cats,està formada per quinze poemes que LaBreu publica en edició bilingüe, en l’anglès original i en l’excel·lent traducció al català que ha fet Marcel Riera. A més, hi afegeixen quasi una vintena d’illustracions de Nú Miret, mantenint la tradició que el llibre sigui il·lustrat, en la primera edició pel mateix Eliot i desprésper molts altres artistes.
Amb humor i un fons de fantasia, Eliot analitza la sociologia i la psicologia dels felins, gats misteriosos, gats porters, gats de camp, gats de ciutat, gats de teatre i de tren… Una delícia amb l’afinitat que sentim pel ‘cat’.
Fa gairebé disset anys vaig anar a la presentació d’un llibre de poemes titulat Cunnilingus, un debut signat per Jesús de Gramenet. El tal Jesús va resultar ser un Joan, Joan de la Vega; en aquest cas el nom és real, tot i les ressonàncies a El Zorro, per altra banda coherent amb el tarannà del poeta, amb profundes inquietuds socials i polítiques, sempre a flor de pell. Un idealista que va crear una editorial, L’Esguard, encara en actiu, tot i que poc. Aquell poeta amb pseudònim d’una irreverència imaginativa ha continuat escrivint i publicant, sol o en antologies, i ara presenta “El tot solitari”(LaBreu), un recull de poemes de maduresa en què De la Vega mostra la seva relació amb la muntanya amb un naturalisme essencial, potent, existencial, mític.
Joan de la Vega publica el llibre ‘El tot solitari’ (La Breu)
Dividit en quatre parts, a El tot solitari (LaBreu) l’autor desplega un torrent fèrtil de vivències de la pràctica d’un excursionisme i muntanyisme gosat, extremat, que s’explora també en maratons per les alçades que reclamen tant d’esforç físic com perseverança mental en l’assoliment de les fites. I tots aquests recorreguts del poeta i editor Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramenet, 1975) arriben al lector a través d’una poètica escrita en vers i en prosa, en la qual brillen com còdols mullats al sol, imatges de tanta significació i contundència com la mateixa experiència de la muntanya, que posa a prova el poeta colomenc a través de la grandiosa imatge de l’arquitectura expectant/ dels més alts silencis.
Exactament com en la vida, caminar, escalar la muntanya (l’autor de El tot solitari camina i escala muntanyes diverses del nostre entorn natural) és una empresa que ningú no pot fer per ningú, entre altres raons perquè és aquest algú qui tria emprendre aquesta experiència, que tantes vegades és també dels límits físics, però també psicològics d’un mateix. Física i química que compromet l’energia i la preparació del cos del caminant estretament lligat, és clar, als moviments de l’ànima encarnada que, cridada pel seu origen, sens dubte anhela el silenci necessari per a retrobar-se en seu ser profund, de natura espiritual, allà on ésser/ per una vegada/ tots els camins.
Com més s’enlaira l’excursionista, el maratonià, menys soroll mundà l’interromp en el camí fins a la coronació del cim. Arribat a dalt, percep amb total plenitud el tot solitari manifestat a través d’aquell silenci que, tot callant, parla. Una mística que sense perdre el fil de l’observació minuciosa de l’experiència contemplativa, porta el poeta a reflectir-se en la imatge de l’home-eixut, tal com ell se sent i es veu en aquesta vivència concreta. En el moment de viure l’íntima fusió amb la natura, Joan de la Vega parla amb els còdols: l’ungla de sol fereix el riu. L’home-eixut, escrit amb llum, parla amb els còdols. Els còdols, fulgents, han vist esfondrar-se la muntanya sense més murs de mans.
Podem parlar de la muntanya com un cos real, però també metafísic des del moment que muntanya i muntanyenc esdevenen un. No es tracta només d’una abraçada amb la natura sinó de sentir-se ser en la natura fins i tot en aquella experiència dura que llinda amb un fet d’ordre còsmic, com la viscuda a la cova del Coscoll: Cop de piolet/ al clatell de l’abís/ i el tret ombrívol:/ polsim per taüt.
Podem imaginar l’ambivalència de sentiments en l’ànim de l’explorador. Ell mateix i per un moment indefinit, sent que aquella cova podria esdevenir el seu últim bressol. La cova, que pot llegir-se com una prefiguració de l’última morada, esdevé no només refugi cert sinó també una poderosa imatge del femení de la vida: la matriu de la terra que en el seu si conté la possibilitat d’una criatura. És per aquest motiu que l’alquímia veu en la cova, en aquest buit de la muntanya, la figura de l’atanor, el «forn del filòsof» on té lloc la seva transformació mitjançant la voluntat d’esdevenir un home o una dona nous. I així és com l’experiència de la muntanya, ja sigui ascendint en la seva verticalitat o entrant en el seu recer, transforma la consciència d’aquell que li va a l’encontre, com es va a l’encontre de la vida, estimant-la, quan es fonen, en un sol món, caminant i camí.
Recital de poesia amb Josep Pedrals Pedrals juga amb el llenguatge per fer-lo encara més honest, es riu de la sensibilitat amb efecte, fa moure les paraules pel cos sencer i es torna tot plegat ritme significador i festa incisiva
será a l’Ateneu Popular d’Esplugues (carrer de Laureà Miró, 324, a Esplugues de Llobregat)
Paul Celan: la creació d’un idioma singular amb Arnau Pons
dissabte, 11 de gener 2020. 11-14h + dinar + 16:30-19:30h a NoLlegiu
Com reaccionar davant de l’extermini dels jueus d’Europa quan s’és un poeta jueu en llengua alemanya i quan els pares han mort en deportació? Des del moment en què Celan decideix encarar-se a aquesta pregunta, la poesia ja no serà la mateixa. El capgirament és radical, ja que afecta tot el llegat alemany. Fins i tot la poesia és portada al banc dels acusats.
Els poemes es refereixen sovint a un altre text, a una trobada o a un esdeveniment. Per poder desxifrar-los, hem de tenir en compte que en són, per tant, la interpretació. Ara bé, el poeta situa el lector en el camí adient per trobar les pistes. I és gràcies a la creació d’un idioma singular que el lector pot arribar a descloure’n el missatge crític. L’efecte d’enigma o d’obscuritat de tots aquests textos prové, doncs, de la historització del seu art
Inscripció: Fins a l’11 de gener o quan s’exhaureixin les localitats
Preu: 70 / 50
Quatre poetes catalans i un grapat de gats anglesos
LaBreu ens fa passar de la poesia matemàtica de Sebastià Bonet a la punyeteria de T. S. Eliot
Tres clàssics van convergir dimecres al vespre: el Barça-Madrid, barricades de contenidors en flames i una nova ‘alabatrada’ a l’Horiginal. Ester Andorrà, editora deLaBreu Edicions, ascendia a clàssic el recital que estàvem a punt d’escoltar. Cadascú escull el seu. L’editorial ens reunia per presentar quatre nous reculls. Amb aquest últim grapat, la col·lecció Alabatre arriba als 102 poemaris publicats. Algú haurà d’estudiar l’envejable fertilitat de les cuques de LaBreu. Va ser un vespre de nous insectes i gats del passat. De poesia matemàtica i múltiples formes d’aigua. De poetes de la casa (Sebastià Bonet o Daniel Busquets) i noves incorporacions (Joan de la Vega). Un clàssic indiscutible –aquest sí– va coronar el recital: un hilarant T. S. Eliot, el dels gats misteriosos i rabiüts. “És un altre Eliot. Un poeta que es relaxa i escriu amb mala bava”, avançava Andorrà. Amb els felins arranquem.
En Tigre Rabiüt. | Il·lustració de Núria Miret.
«Com en Macavity no n’hi ha cap». Amb El llibre dels gats espavilats del vell Opòssum, Eliot es va permetre un “canvi de registre”. Llegim un poeta amb un “fi sentit de l’humor”. Un poeta que gosa desplegar “la tendresa” que en els cims de la seva obra passeja pràcticament inadvertida. Desfilen “la punyeteria i la sornegueria” que l’autor de La terra erma afilava en la intimitat. Andorrà situa l’obra dins “la tradició del vers humorístic anglès”. El recull data 1939 i va sortir publicat a Faber and Faber, editorial que el mateix Eliot dirigia. De fet, la coberta de la primera edició duia una il·lustració seva. El 1940, però, el poemari es va reeditar amb dibuixos –a l’interior– de Nicolas Bentley. Ara, en català, el recull (traduït per Marcel Riera, transvasador de Dickinson o Auden) ve guarnit amb ninots de Núria Miret. “Il·lustrar aquest poemari ha estat un plaer, un gust i un repte. Ho ha estat per dos motius: primer perquè és una obra d’Eliot i segon perquè prèviament ja ha estat il·lustrada”. Miret ha evitat deixar-se endur per les “il·lustracions conegudes”. Ha decidit desmarcar-se’n i situar l’acció als anys 20 i 30, en “un Londres absorbit per l’art déco; els gats vesteixen com en Poirot”. Andorrà encara destaca “la musicalitat” del poemari i explica que l’Opòssum del títol podria ser un alter ego d’Eliot: així l’anomenaven, sorneguerament, alguns amics. Miret tanca la tongada felina recitant una de les composicions del llibre. Sap marcar l’humor que Eliot redobla a En Macavity, el gat misteriós. Per cert, no és el primer Eliot de LaBreu: l’editorial ja va publicar Prufrock i altres observacions el 2011.
‘Auca tràgica’ d’Artur Mas. Una pantalla es desplega sobre l’escenari. I un cordill penja absurdament: “Això és per si em vull suïcidar”. Passem de l’humor d’Eliot a la sorna de Sebastià Bonet, autor de curiosíssimes onzenes “telegramàtiques”, reunides ara a Obtenir l’auster albó. A la pantalla en qüestió s’hi projecten les composicions, que són una mena de sopes de lletres endreçades. Bonet és llicenciat en física i ha estat professor de sintaxi catalana la Universitat de Barcelona. També –diu– és especialista en mots encreuats. Escriu influït pel minimisme de Chomsky. El repte és treballar amb pocs elements i aconseguir “resultats”. L’obra de Bonet beu igualment de la teoria musical (aquí cita el joc de Perec). I comença a llegir la primera onzena: totes contenen les cinc vocals, les cinc consonants més freqüents en català i una sisena consonant extra. Cal endreçar amb un cert sentit les lletres. I gastar-les totes.Jordi Vintró ha glossat les onzenes, les ha interpretat. Amb traça. En la primera peça recitada –dos haikus i un dístic–, Vintró hi veu una ‘auca tràgica’ d’Artur Mas. Pensa en Espriu (la mort del Plem) i invoca Mas per allò de les «aus», que són les gavines del Partit Popular. O aquest «mullant-se» amb què evita acabar com Duran i Lleida. De cada composició, Vintró procura “treure’n algun sentit, el que sigui”. “El que diu el poema és el que exactament diu”, afegeix Bonet, que joguineja i escorcolla les possibilitats de la llengua. Una segona onzena –quartets regulars– lliga unaenculada amb en Patufet. Matemàtica pura.
Despullament i somnis de pedra. Daniel Busquets signa una obra depurada, afilada. El taller del poeta són quatre parets llises, una taula rasa i un llapis il·limitat. A l’Horiginal, Busquets presenta Els ambients, última entrega de la trilogia que va començar amb La Trama perfecta (2008) i continuà amb El Clímax (2013), tots dos poemaris publicats a LaBreu també, amb qui el poeta suma onze anys de confiança. El llibre que tanca la trilogia és un recull coral –“en consonància amb els anteriors”– que aborda les múltiples manifestacions de “l’experiència amorosa, les addicions diverses i altres vivències extremes”. Poesia sintètica i cruament polida, atapeïda de personatges que encomanen una sensació d’alerta (el recepcionista boig o les dones elegants que rebenten globus oculars amb l’ombrel·la). Busquets recita els nous versos amb Miret a la rèplica: veu masculina i femenina. Les imatges que diuen tallen la respiració. El perill rebaixa a El tot solitari, de Joan de la Vega. El poeta cala el lector amb una pluja fina, naturalista. La fe es limita a cada arbre o esvoranc. De la Vega deu el recull als poetes Lluís Calvo i Laia Noguera, que obren el camí d’aquestaexpedició-poemari. Travessem coves, valls i carenes. Passem de la terra imprecisa al fang reconegut: Montsec, Taga o Céllecs. Hem vist totes les formes de l’aigua: dels rius als vitralls. Hem arribat a un lloc –una obra– on “l’amor vesteix de verd, esfullat i fugisser”. On “els somnis de pedra” podrien ser d’aigua.
Paul Celan REIXES DE LLENGUA traducció Arnau Pons Susanna Rafart BEATRIU O LA FRONTERA Anna Gual ALTRES SEMIDÉUS Pau Vadell Vallbona TERRA LLARGA
Pepe Sales LA PASSIÓ SEGONS PEPE SALES
Patti Smith AUGURIS D’INNOCÈNCIA traducció Laia Malo
Joan de la Vega EL TOT SOLITARI
Sebastià Bonet i Jordi Vintró OBTENIR L’AUSTER ALBÓ
Daniel Busquets ELS AMBIENTS
T.S.Eliot ELS GATS ESPAVILATS DEL VELL OPÒSSUM traducció Marcel Riera il·lustracions Nú Miret
les novel·les
EL DOLOR de Marguerite Dueras traducció Blanca Llum i Arnau Pons ZONA ZERO de Núria Busquet L’ESTRANGERA de Serguei Dovlàtov traducció Miquel Cabal l’assaig híbrid AMB NAUSICA de Víctor Sunyol
Núria Busquet Molist narra, a la novel·la ‘Zona zero’, l’atemptat a Nova York del 2001 a través de la mirada d’una dona separada
La Jane, la protagonista de Zona zero, escrita per Núria Busquet Molist i publicada per LaBreu, es pensava que la vida era aquella normalitat benestant, fins que el marit l’abandona. Es trasllada a Manhattan i treballa en una empresa d’una de les Torres Bessones. És una espectadora privilegiada de l’atemptat del 2001 –se salva per un pèl–, però sobretot converteix els lectors en espectadors privilegiats de les seves reflexions vitals que busquen la reconstrucció emocional.
Nascuda a Cardedeu el 1974, Busquet es dedica a la traducció, de poesia i teatre, entre d’altres gèneres, i també escriu poesia i narrativa. Després de Partícules (2107), ara presenta Zona zero, amb què ha estat triada per al premi d’Òmnium a millor novella de l’any. “Els premis fan venir moltes ganes de seguir fent el que fas; el reconeixement sempre és una cosa bonica i et fa la vida més brillant”, comenta.
Quina va ser primer, la reconstrucció de la protagonista o la posterior de l’atemptat? “Per mi, sempre és primer la imatge. A partir de la imatge, em vaig qüestionar què és el que la imatge em volia fer explicar. La imatge real de l’home que cau em va portar a voler explicar la història d’algú que està en plena caiguda”, explica.
El llibre té una estructura elaborada, dividida en dues parts, amb capítols subdividits, i inclou fins a nou instantànies, descrites i recreades. “A partir de la imatge de l’home que cau, me’n van venir altres que jo recordava, i algunes que vaig trobar per casualitat. Les vaig triar segons la capacitat que em donaven d’escriure sobre el que volia escriure. El detall sempre és la persona, per tant, l’interès de la imatge derivava de l’interès que sentia per una persona concreta que hi sortia.”
Tot i que descriu flaixos de la vida a Nova York, Busquet admet que no hi era, l’11 de setembre del 2001, i que no hi ha viscut. “Hi he estat diverses vegades, és una ciutat que m’agrada molt, però soc poc de ciutats; vaig créixer en un poble i quan viatjo busco boscos i camp. Ara bé, les trobo útils, et garanteixen l’anonimat, que és essencial, en moments de caiguda vital.” El que sí que ha viscut és una separació. “A certa edat és fins i tot normal, almenys per a la meva generació. La novel·la té moments que costarien de descriure si no m’hi hagués trobat.”
Res és radicalment trencador, a l’obra, però tant l’estructura com el to narratiu fugen de les novel·les més tòpiques i poden estimular el lector. “L’acció m’interessa molt poc i, pel que fa al to, no me’n preocupo gaire, simplement, a còpia de treball, el vaig trobant. En canvi, l’estructura m’amoïna molt i és la cosa a la qual dedico més temps. Dedico moltíssimes més hores a la reescriptura que a l’escriptura, pròpiament, i quan ho faig, el treball em sembla més artesanal i més com jo vull que sigui. M’agraden les novel·les fragmentàries, ordenades o desordenades, és igual, si hi veig una intencionalitat clara per la
forma. Allà veus que l’autor ha gaudit treballant. Que no escrivint: treballant.”
Hi ha temes que es van repetint dins la trama, un dels que més és el concepte de límit. “M’inquieta molt. La limitació em remet al temps, el pas del temps i la manera com aquest temps passa. El principi i el final i l’entremig, ple també de límits temporals. El fet de poder o no poder controlar la vida, posant límits, o traient-ne, és una de les preocupacions humanes més universals, em fa l’efecte.”
I quin és, el seu límit?
“Així com la poesia em provoca una angoixa molt gran i em fa qüestionar moltes coses (per això l’haig d’anar fent amb comptagotes perquè si no m’enverino), la novel·la em dona la tranquil·litat de gaudir del camí que vaig creant, és un diàleg amb mi mateixa i amb la meva humanitat i no tant una psicoanàlisi. No em cura res, només m’acompanya, m’ordena. És més expansiva que intrusiva, diguem”, conclou.
Per sobreviure, Antònia Vicens (Santanyí, 1941) diu que de nena, quan pensava què volia ser de gran, tenia molt clar que “no volia ser un home ni una dona ni un animal”, i de sobte, un dia, va trobar la resposta: “Seré paraula. I he viscut sempre aferrada a les paraules per sobreviure”. La seva primera novel·la, 39º a l’ombra (reeditada ara per Lleonard Muntaner), va escriure-la l’any 67, de nit, amagada al lavabo del bungalou per a les treballadores de l’hotel mallorquí on feia de secretària (perquè l’amo no digués que gastava massa llum). Obstinada com un meteorit.
Ha publicat el poemari TOTS ELS CAVALLS i un relat al llibre CREMEN CELS a LaBreu Edicions.
Això del “Vers i revers” són sempre les mateixes preguntes adreçades, de tu, a un o una poeta. L’important són les respostes, que s’envolen, que esclaten, que juguen, que brillen, que tallen, segons l’esperit de cadascú. Però aquest cop ha estat tota una altra cosa: amb l’Antònia Vicens m’ha costat emprar aquest tu pelat. Perquè a aquesta dona m’hi acostava de manera reverencial. Pel seu mestratge. Per la fondària dels seus versos parcs i foscos:
llances trossos dels teus ulls al gos se’ls menja
com si fossin
poemes
Tan parcs com les seves respostes, despullades de tot artifici, i de tota ambició que no sigui la de dir amb precisió i llum esmolada allò que vol dir. I tot, sempre, amb aquesta barreja tan seva de sensibilitat extrema i de modèstia, de foc i de fred, aquesta duresa tan seva. Com quan diu: “Sempre havia volgut creure que escriure era total llibertat però ara pens que a vegades som esclava de la poesia. He arribat a pensar que em maltracta”.
Després de quatre dècades publicant narrativa, el 2009 va treure el seu primer poemari, Lovely (reeditat, ara, per Cafè Central – Eumo Editorial):
Mai no et varen dir una paraula
que fes olor
de tendresa.
Després van venir Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013), Fred als ulls (Cafè Central – Eumo Editorial, 2015) i, el més recent, Tots els cavalls (LaBreu, 2017):
Just obrir les persianes floriren gladiols
i roses silvestres n’agafava un ram
m’omplia els cabells de pètals fins
que cavalls desbocats
em varen potejar el ventre.
Mentrestant, Vicens ha anat acumulant premis: Creu de Sant Jordi, Premi Cavall Verd, Premio Nacional de Poesía, Premi Ramon Llull al conjunt de la seva obra, Premi Nacional de la Generalitat de Catalunya, premi Jaume Fuster de l’AELC. Com gairebé tots els bons, és de les que dubta: “Les galerades poden anar i venir deu vegades”, diu. I afegeix: “Tenc tendència a posar-me les paraules a les mans i pesar-les”. Amb tots vosaltres, Antònia Vicens:
Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
No m’atrevesc a dir per a què serveix perquè tampoc no sé ben bé què és. I no m’agradaria pensar que és una cosa útil; si ho fos supòs que deixaria d’escriure’n. Ja que, la poesia, sent que ens envolta, que abasta la vida, la mort, i d’alguna manera la passió i la bogeria en tots els sentits. Diríem que amb ella caminem per la vida cap a la mort.
Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
Vaig començar a llegir-ne abans d’aprendre a llegir. A casa hi havia un corral amb aviram, ramells i llegums; tot floria d’alguna manera, tot moria també i els meus ulls de criatura ho llegien. Llavors hi havia el cel amb els seus canvis d’humor, i molt a prop la mar que era bellesa i terror i música, i els meus ulls també ho llegien.
Per què n’escrius?
Perquè de petita quan pensava què vull ser de gran i observava les dones del meu poble cercant trobar un model, una il·lusió on aferrar-me, no m’agradava la vida de cap, m’horroritzava la monotonia i la servitud en què vivien; llavors mirava els homes que en acabar el jornal tots suats es canviaven la camisa i se n’anaven al cafè a jugar a cartes i tampoc no m’agradava la vida que feien, i els animals tots eren de càrrega i de feina o de sacrifici. Així no volia ser un home ni una dona ni un animal. I un dia vaig trobar la resposta: seré paraula. I he viscut sempre aferrada a les paraules per sobreviure.
Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Una vegada he acabat el llibre i s’ha publicat, ja hi pos una certa distància, ja és com si el llibre no fos meu, sinó del lector que el tria.
Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Només escric quan un poemari, amb un tema concret i la seva música particular em cau a sobre, exigent i no m’amolla. I visc com desficiosa nit i dia fins que el don per acabat.
Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
No tenc horari ni taula per escriure. Així escric a qualsevol lloc. Normalment primer l’escric a mà i vaig travant cadències i significats a l’ordinador. A vegades en dejú i a vegades amb dos cafès, o de matinada si m’inquieta. Sempre havia volgut creure que escriure era total llibertat però ara pens que a vegades som esclava de la poesia. He arribat a pensar que em maltracta. Quan acab un llibre sempre em dic que serà el darrer; però hi torn a caure perquè els versos són molt posturetes i es presenten atractius i seductors, a vegades dins el somni.
Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Em sol venir el llibre sencer; normalment descart poemes. Pot néixer amb setanta poemes i quedar-se amb quaranta.
Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Tenc alguns lectors de confiança, i la darrera versió la don a llegir al meu fill que sempre és molt cruel amb el seu criteri i per això m’ajuda moltíssim. I he d’agrair als editors la paciència perquè les galerades poden anar i venir deu vegades. En veu alta sempre, també la prosa. Tenc tendència a posar-me les paraules a les mans i pesar-les.
Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Això de guanyar lectors si de cas és feina de les editorials. Jo no escric mai pensant que si un lector que si mil. Que la poesia s’apreciï ja des dels instituts em sembla que bastaria que hi hagués professors enamorats de la poesia, i que l’encomanassin, sense imposar noms ni tendències. Que la lectura és com les sabates, cada lector ha de trobar la seva mida.
Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Quan era molt joveneta Bernat Vidal i Tomàs em va deixar llibres i em va escoltar. Sempre pens que em va salvar la vida, ja que a casa no hi havia llibres, i al poble ni llibreries ni biblioteca.
Et sents part d’una generació?
No… Gens. Pens que la poesia no té sexe ni edat.
Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Els contemporanis de capçalera van canviant i també amuntegant-se. Un que no es mou gaire és Walter Benjamin amb els seus Somnis, i ara mateix li fan companyia Càntics d’ombres, de Jaume Pont, Un assassin blanc comme neige, de Christian Bobin, Ciutat de Mal, de Jaume C. Pons, Lengua de lobo, de Rodolfo Häsler, Ancestral, de Lluís Calvo, Ariel i els cossos, de Sebastià Portell, Contes exemplars, de Sophia de Mello, El paradís són els altres, de Valter Hugo Mäe, Lítica, de Lucia Pietrelli, La nit transeünt, de Joan Navarro, Altres semideus, de l’Anna Gual, Auguris d’innocència, de Patti Smith (traduïda per la Laia Malo) i Balades no pagades, d’Alda Merini (traduïda per Nora Albert). Clàssics? Dante, Leopardi, Blake, Llull… Són tants!
Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
dSERVITUD
Acabes vinclant l’esquena davant la pàgina en blanc.
Si no escrius les paraules t’esclaten
dins la boca
t’inunden els pits
les entranyes. Tu
que cada dia obres les finestres perquè
entri el desig. O com es digui matar
la set d’estar en gràcia.
Es pot viure amb la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
No m’he proposat mai viure de la poesia ni de la narrativa; m’hagués semblat una servitud. Ara estic jubilada.
GENT DESESPERADA D’UNA DESESPERACIÓ QUE VE DE FORA
“Un desastre s’explica bé des del futur, fins i tot des del passat, però des del present es fa dificultós exposar-lo”. Dit això, Núria Busquet Molist ens converteix en espectadors -en present- d’un atemptat històric: “Veig l’explosió en directe a la pantalla de televisió que han format les finestres. Les flames s’esbatanen, en un tumult acollidor, s’atansen al nostre edifici fins a tocar-lo, besar-lo, amb una lentitud que sembla treballada a base d’un assaig tossut, persistent, al llarg dels anys”.
I ara la Jane ja no veu flames sinó persones. Futurs cadàvers. “Cauen enganxats a l’edifici, com si a l’últim moment poguessin ser capaços d’agafar-se, al vol, en una biga, un llençol o algun objecte que els permeti salvar-se. Estan desesperats d’una desesperació que ve de fora. No volen morir, per això salten. Salten per salvar-se les vides, i moren en el salt”.
La Jane d’aquell 11 de setembre poc abans de les nou del matí no sap, no pot saber, que al cap de no res un segon avió impactarà contra la torre on és ella, ni que totes dues torres estan condemnades a caure: a les deu menys un minut la primera, a dos quarts menys dos minuts d’onze, la segona. La seva.
CAUEN LES TORRES QUAN LA JANE TOT JUST APRENIA A ALÇAR-SE
“La veritat -insisteix la veu narradora-, la veritat certa és que mentre les coses passen, en present, no passa res. És el passat, el problema. El passat vist, és clar, des del present”.
Si no tinguéssim memòria, el que ens passa no ens acabaria de passar del tot. És en reviure el passat que en veiem la pel·lícula acabada, fixada per sempre a la ment. Per això la pròpia mort no ens hauria d’espantar: no hi serem per recordar-la, per reviure-la, per fixar-la enlloc.
El segon avió s’estavella a la planta on era la Jane fa tan sols uns instants. Sembla clar que ella ha esquivat la mort pels pèls, aquest matí negre. A partir d’ara serà una supervivent al quadrat. La catàstrofe l’ha enxampada a l’epicentre físic del drama i en una dimensió anímica estranya. Havent-se-li esfondrat el projecte vital que havia fet seu fins llavors, es troba en plena reconstrucció, sense rumb clar. Té cinquanta anys i tot just està aprenent a alçar-se de nou, quan cauen les torres bessones.
La Jane és la protagonista de Zona zero, una novel·la de Núria Busquet Molist (Cardedeu, 1974) publicada per LaBreu Edicions en què es fusionen la història minúscula i la majúscula. Caigudes paral·leles, o consecutives, que l’autora descriu amb traça per mitjà d’instantànies de la tragèdia, somnis premonitoris, apunts de la vida enfonsada, sessions amb el terapeuta.
LA GUERRA MUNDIAL, LES CLASSES DE NATACIÓ I EL CANVI DE PARADIGMA
Sembla inevitable, quan es barreja la història petita amb la història grossa, recordar la famosa anotació de Franz Kafka al seu diari, el 2 d’agost de 1914: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, he anat a nedar”. La piscina de Kafka m’esquitxa el cervell d’aigua tractada mentre llegeixo la novel·la de Busquet. També em va ressonar quan llegia una altra novel·la d’un altre autor català ambientada l’11 de setembre del 2001: Els finals no arriben mai de sobte, de Salvador Macip (Enciclopèdia Catalana).
En el llibre de Macip, la crisi personal coincideix de nou amb la crisi a gran escala. L’atemptat marca el final d’una era, un canvi de paradigma a tots nivells. En Guillem, que fa de metge a Manhattan i enganya la Sandra amb la Martha, entén que la vida no és un joc i que haurà de prendre decisions. Tot esperant atendre els ferits, li arriba el moment kafkià: veu que li han crescut massa els cabells. “El món s’acaba i jo pensant a anar al perruquer”.
CONCURS ara que n’hem publicat més de 100 d’alabatre convoquem concurs per regalar-ne un lot de 10 títols 📚
retrateu el vostre alabatre preferit 📷 i etiqueteu la foto amb el hashtag #alabatre100 entre avui i el dia 20 de desembre. el dia 27 direm el guanyador per a que faci la seva tria poètica que li enviarem on vulgui.
La Papasseit acull la traducció d’ “El dolor”
LaBreu Edicions, de la mà de Blanca Llum Vidal i Arnau Pons, tradueix l’atemporal dietari de Marguerite Duras
Imatge de la presentació a la Llibreria Papasseit
Després que la traductora Blanca-Llum Vidal acabés de llegir un fragment d’El dolor (LaBreu Edicions), el públic emmudia. Un silenci que calava als ossos. La Llibreria Papasseit de Manresa va acollir divendres la presentació del dietari de l’escriptora francesa Marguerite Duras, que va escriure mentre esperava que el seu marit tornés, sense saber si era viu o no, de Dachau just acabar la Segona Guerra Mundial. La traducció, a càrrec d’Arnau Pons i Blanca Llum-Vidal l’ha acollida LaBreu, que continua empenyent amb força, fent-se un lloc en el complicat món del llibre.
Llum-Vidal i una de les editores, Ester Andorrà, van assistir a la presentació. Tot i la pluja, la gent no s’ho va voler perdre, i és que la literatura de Duras torna amb força en aquests temps. El passat sempre torna. “La literatura m’ha fet vergonya”, diu el pròleg del llibre, i és precisament el què El dolor investiga amb cruesa i honestedat. Què pot fer la literatura davant l’horror? La conversa entre Vidal i Andorrà va girar no entorn el llibre, sinó sobre l’impacte d’aquest sobre la literatura, sobre el lector. “Duras fa un exercici molt valent d’intentar delimitar el mal”. I és que El dolor és un rara avis de l’experiència dels camps de concentració nazis. No parla des de dins del camp, sinó des del “deliri de l’espera”, del que està a l’altra banda només esperant. El llibre, que va estar guardat en format de dietari durant més de 40 anys en un calaix, va ser publicat quan l’autora “no reconeixia haver-lo escrit, però sabia que era seu”, va dir Andorrà.
La mateixa traductora va explicar com, un cop acabada la traducció, rellegir el llibre en veu alta va ser “colpidor. Em quedava sense paraules tot i que ja l’havia llegit moltes vegades”. Aquesta és la força de Duras, d’El dolor, que es presenta nu, amb un rerefons fosc, però humà que ens interpel·la. Perquè el llibre és també una història d’amor, desitjos, pors, política, records. Un còctel fet amb precisió. Ni hi sobra ni hi falta res. Així ho corroboren els fragments llegits per part de Llum-Vidal, sobre com van trobar al marit de Duras a Dachau, en quin estat va arribar a casa. La descripció és pràcticament física, escatològica. A més, Andorrà va apuntar que són textos “on el lector hi té una gran responsabilitat, cada introducció marca la interpretació que cadascú en pot fer”.
La literatura no mor mai. És inenarrable. Aquest és el gran valor d’El dolor i de l’escriptura de Duras. Fer literatura sense tenir la pretensió de fer-ne, escriure des de l’estómac i per a ella mateixa. Que la gent hi connecti, com es va veure a La Papasseit, és el triomf de la literatura.
dissabte 30 al Mercat de Nadal del TRESC a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm (C/ Rosselló, 515).
a les 11,35 h a la Sala de Màquines trobada amb els finalistes al Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any on participarà Núria Busquet amb la novel·la ZONA ZERO
a les 16,35 h “Noves veus de la poesia” amb Anna Gas Serra, Pol Guasch i Xavier Mas Craviotto
Joves autors catalans han trobat en la lírica el canal per expressar les seves inquietuds, per donar forma a les seves sensacions i per fer sentir la veu dels seus sentiments. La poesia en llengua catalana descobreix una nova primavera de la ploma de noves veus literàries. Conversem sobre poesia i joventut amb els escriptors Anna Gas Serra , Pol Guasch i Xavier Mas Craviotto.
Títol_ El llibre dels gats espavilats del vell Opòssum
Autor_ T.S. Eliot
Traducció_ Marcel Riera
Il·lustracions_ Nú Miret
Col·lecció_ alabatre, 102
Pàgs_ 120
PVP_ 16 €
ISBN_ 978-84-120772-5-4
Thomas Stearns Eliot (St. Louis, Missouri, 1888 – Londres, 1965). És una figura cabdal de la literatura moderna i contemporània, autor d’una de les obres més rellevants de la literatura universal. Va patir una vida dolorosa i dramàtica que quedà palesa en els seus llibres juntament amb la plasmació de la decadència i el fracàs de la societat. Va treballar de professor, de banquer, d’assessor editorial de la revista avantguardista The Egoist, de director de la revista The Criterion i de director literari de l’editorial Faber & Faber. Adoptà la nacionalitat britànica el 1927 i el 1948 li fou concedit el Premi Nobel de Literatura.T.S. Eliot és autor, entre d’altres, d’obres dramàtiques i els poemaris La Terra Eixorca (1922), Dimecres de Cendra (1930), Poemes d’Ariel (1927-1954) i Quatre Quartets (1943), Prufrock i altres observacions (LaBreu Edicions, 2011).
T.S. Eliot a El llibre dels gats espavilats del vell Opòssum fa dels gats un assumpte poètic. Escriu pels seus afillats quinze poemes que són una radiografia del caràcter felí. Amb un sentit de l’humor esplèndid converteix aquests gats en arquetips de la societat anglesa de principis del s.XX. De la mà d’Eliot aquestes atzaroses vides felines s’omplen d’art, ironia i humor. El poemari ha inspirat el musical i la pel·lícula Cats.
Marcel Riera (Badalona, 1956). Autor de sis poemaris i traductor, entre altres, de Bai Juyi, Edna St.Vincent Millay, Philip Larkin, Edward Thomas i W.H. Auden. Premi Carles Riba el 2011.
Núria Miret (El Poal, 1974) estudià Belles Arts. Tot i haver treballat en diferents àmbits de les arts, avui és pintora i il·lustradora.
Títol_ Els ambients
Autor_ Daniel Busquets
Col·lecció_ alabatre, 101
Pàgs_ 48
PVP_ 12 €
ISBN_ 978-84-120772-4-7
Daniel Busquets (Barcelona. 1953) escriu poesia i prosa (encara inèdita). Ha treballat de bibliotecari des de 1993 fins enguany.
Els ambients és l’últim poemari d’una trilogia iniciada amb La Trama perfecta (2008), seguida d’El Clímax (2013), també publicats a la col·lecció Alabatre de LaBreu Edicions. Tots dos títols han estat traduïts per l’autor al castellà i editats, el primer per Òmicron, (Badalona, 2010) i el segon per Editorial Desbordes (Santiago de Xile, 2015). Aviat tindrem, també, la publicació de la versió anglesa de La Trama perfecta (The Perfect Plot).
A Els ambients es clou un cicle que reflecteix de manera coral l’experiència amorosa, les addiccions diverses i altres vivències extremes. A través d’una escriptura concisa presenta uns espais, ja siguin llocs concrets, escenografies, mons virtuals o místics, pels quals transiten els personatges d’una trama que no cessa de mutar des d’una poètica singularment personal i única construïda a partir de la depuració màxima i l’estalvi de retòrica per arribar a una síntesi on la concepció estètica de l’aparent simplicitat s’enriqueix amb l’impacte del món que exposa als ulls del lector.
Sebastià Bonet Espriu (Barcelona, 1943) és llicenciat en física amb un DEA d’Astrofísica per la Sorbona. També és doctor en Filologia Catalana, amb una tesi dirigida per Joan Solà, i exercia de professor titular de sintaxi catalana a la UB. Ha publicat diversos textos sobre gramàtica generativa, sobre Pompeu Fabra i sobre Salvador Espriu, de qui en va organitzar el I Simposi Internacional (2004) [Edició crítica amb pròleg i notes de Primera història d’Esther (1996); “Un llibre de salms perdut” dins Si de nou voleu passar. I Simposi Internacional Salvador Espriu (2005)]. L’any 2012 va publicar el recull de tankes És això, més o menys.
Voluntàries (LaBreu Edicions, 2013) va ser un exercici de desmesurada complexitat en què la literatura textual assolia un cim de virtuositat on les matemàtiques, que actuen com a imposició i restricció, no impedeixen que l’autor acabi exposant el sentit contextual que buscava.
I ara, amb Obtenir l’auster albó, no només ho torna a fer sinó que compta amb la complicitat interpretativa de Jordi Vintró (autor de meravelles com Eugeni i altres, Cançons per a en Jaume, Ludwig, Insuficiència mitral, Cartes de sotamà i La bassa de les oques), que glossa cada una de les onzenes amb una genialitat hermenèutica, agudesa interpretativa, ironia i erudició que converteixen la lectura d’aquestes onzenes en una experiència extraordinària de divertiment i gaudi lector d’alta volada.
Títol_ El tot solitari
Autor_ Joan de la Vega
Col·lecció_ alabatre, 99
Pàgs_ 136
PVP_ 15 €
ISBN_ 978-84-120772-2-3
Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramanet, 1975) és poeta i editor, tasques que combina i fusiona amb l’afició a les maratons de muntanya i l’excursionisme. És autor de Intihuatana, Ladino [que aplega els seus tres primers llibres: Intihuatana (‘Sin lugar a luz’), Ixtab (‘La soga en el ojo’) i Ipalnemoani (‘Por quien vivo’)], Trilces Trópicos. Poesía emergente en Nicaragua y El Salvador, La montaña efímera, Una luz que viene de fuera, 365 haikus y un jisey, Y tú, Pirene (X Premi César Simón de la Universitat de València), El verd, el roig, el negre i Manat de dol. Els seus primers poemes han estat inclosos a Campo abierto. Antología del poema en prosa en España 1990-2005, Pájaros raíces, en torno a José Ángel Valente i a revistes com ara Alhucema, Turia, Piedra del Molino, Vulcane, Paralelo Sur, Nayagua, Caravansari i Letra Internacional.
Amb El tot solitari Joan de la Vega aprofundeix en els vincles que lliguen l’experiència extrema del muntanyisme, i un cert naturalisme, amb la paraula poètica sorgida d’una mena de revelació pròxima a l’experiència dels místics on el binomi paraula-divinitat és substituït per paraula-natura quasi com a escenaris de supervivència física, estètica i ontològica
Hi ha un article de l’Alan Weisman que fa mesos que em ronda. Es titula “Earth without people.What would happen to our planet if the mighty hand of humanity simply disappeared?” (La Terra sense gent. Què li passaria al nostre planeta si la poderosa mà de la humanitat simplement desaparegués?). A l’article, publicat el 2005 a la revista Discover, Weisman narra, científicament, què passaria si la humanitat –i tota la seva acció– desaparegués de la capa de la terra. Explica, entre d’altres coses, que els coiots, els ossos i els llops envaïrien Central Park i que, desprovistes de les deixalles humanes, les rates i les paneroles s’extingirien no gaire més tard que els humans.
Cito aquest extracte perquè és dels que més em fa ballar el cap. Potser perquè tinc fòbia a les paneroles i sempre havia sentit a dir allò que en cas de catàstrofe nuclear, serien de les poques bestioles que sobreviurien. Resulta que no. Que depenen de nosaltres. Que no poden viure sense la nostra escalfor, les nostres canonades i les nostres deixalles. Em segueixen fent el mateix fàstic irracional, no us penseu, però he d’admetre que des que vaig saber que si jo palmo elles em segueixen, les miro d’una altra manera.
Llegir en Weisman em va fer adonar d’una cosa, al capdavall: la ruïna no és com l’havia imaginat. Hi penso perquè acabo de llegir una novel·la que creix sobre la desfeta. Sobre les desfetes, en realitat. La de les Torres Bessones a Nova York i la de la Jane, una oficinista de cinquanta anys, a qui el seu marit ha abandonat i que va sobreviure a l’atemptat que l’any 2001 va girar el món com un mitjó.
Zona zero, de Núria Busquet Molist, explora el desgavell interior a través d’aquesta Jane memorable. Pensava en una definició que li anés bé. Em ve al cap la seva desídia compulsiva, el compliment de les normes i els procediments. Una ruïna sota la qual no s’endevina la devastació, com si la manca de projecte fos un òrgan més de la protagonista. La Jane em fa pensar en un prototip de dona que vaig llegir a La ciudad solitaria (Capitán Swing, 2017), d’Olivia Laing. En aquest recomanable assaig, l’autora explora la soledat a què ens aboquen les grans ciutats. Ho fa a través de l’art, narrant les vides d’habitants il·lustres de Nova York. El llibre parla de soledat, sí, però també de les possibilitats redemptores de l’art, a través de l’obra d’artistes com Edward Hopper o Andy Warhol.
L’art també juga un paper essencial a la novel·la de Busquet, ara que hi penso. La progressió de la protagonista està articulada a partir de la pintura de Mark Rothko Quatre ombres en vermell, que, en paraules de l’artista representen les tres emocions bàsiques: tragèdia, èxtasi i fatalitat. Tot i que l’escriptora fa evident l’evolució d’aquestes tres emocions al llarg del llibre, tornant a allò que d’imprevist o mal imaginat tenen els sotracs, la protagonista hi transita de manera poc pautada. El que fa que la Jane sigui un personatge profund i ben construït és que en ella sempre impera una mena de racionalitat que revesteix la ruïna i, en ocasions, la situa fora del món, com si la soledat que amenaça aquells que viuen a les ciutats s’hagués convertit, alhora, en el seu salconduit.
Una vegada vaig sentir que les desgràcies pròpies perden importància davant d’una catàstrofe de dimensions majors. Llegint Zona zero, al contrari, he constatat una cosa que potser tingui a veure amb allò que jo no soc capaç d’imaginar sobre les catàstrofes. Si quan el món s’enfonsa, ens enganxa devastats, és molt possible que el veiem esfondrar-se de passada, com des d’una altra òrbita. Potser, fins i tot, perplexos.
* Zona zero, de Núria Busquet Molist, publicat per LaBreu Edicions. La ciudad solitaria, d’Olivia Laing (trad. de Catalina Martínez Muñoz), publicat per Capitán Swing.
«Vaig arribar al Mas de Bernis amb la idea d’un conte al cap. Però la terra se’m va imposar. Coneixia la història, evidentment, però per a mi era com, no sé, un decorat de fons, això, una idea. Al ser allí i començar a veure el lloc concret tot va canviar. Recordo molt bé el moment de veure els grafits dels soldats, els havien fet dies abans de travessar el riu i que els matessin. Primer només em van fer pensar en això, en que els havien fet abans de morir, i em provocà una tristesa i una empatia més o menys abstracta, però amb els dies tot es va girar. El que m’anava trobant era una cosa que és podia tocar, no un simple relat o un episodi de la història més o menys tràgic.
Recordo un dia que vaig anar amb el Martí a un mirador i miràvem el riu i em va dir “Això és una bèstia”. El paisatge de l’Ebre amb els camps i el riu en calma no sembla hostil. Però després et poses a pensar en el que va travessar nedant amb una bala a l’espatlla, o en quanta sang hi devia arribar a haver perquè el riu baixés vermell, o en els cossos mutilats que hi tiraven, flotant com troncs enduts pel corrent.
M’avergonyeixo d’haver-me deixat endur per l’èpica i el romanticisme de tot això, dels brigadistes, de la idea del sacrifici per la causa, de la batalla. Allò va ser una carnisseria.
Estava plena de contradiccions. Se’m van anar apareixent les vies o la manera d’expressar allò. El primer que vaig notar, no sé com dir-ho, va ser com un sentit de la responsabilitat, lligat amb la sensació que els brigadistes tota l’estona volien deixar constància del seu pas per allà, com un testimoni que m’enviaven. És molt evident en el paisatge, no només pels búnquers i les trinxeres, ja t’ho he dit, també pels grafits que hi havia a les parets i a les trinxeres. Hi ha un pes molt fort. Quan hi vaig tornar, després, a la presentació del llibre, tenia la sensació d’haver fet la meva ofrena. Molt conscient. Volíeu deixar constància de vosaltres per tot arreu. Era com si haguessin pensat: com que potser no tindré una tomba, me la faig jo. La gent de per allí que trobava i li preguntava alguna cosa no volia parar de res, silenci total, m’enviaven al museu».
La Míriam Cano m’explica així l’origen del seu relat, “La comuna de París”, publicat al llibre Cremen cels, de la editorial LaBreu. Fa que em pregunti com produïm la cultura en aquest país. El que li va passar a ella, tenir un conte al cap i que la realitat et passi per sobre és molt significatiu. És com si la cultura no consistís a penetrar, sinó a cobrir, com si féssim narracions, assaigs i llibres d’història no per a comprendre sinó per evitar. La idea, sempre hi ha una idea, una opinió, un romanticisme, un judici prefigurat, sempre hi és per a permetre a l’observador no mirar. La realitat esgarrifa, les novel·les fan riure. La vida pesa com una pedra, els llibrets passen volant.
Tinc la sensació que la guerra ha deixat una ferida concreta, amb una mida i una forma concreta i un dibuix particular i concret, a cada part del territori. A l’Ebre hi ha la trinxera oberta, a Barcelona la lesió més que una forma és una espècie de por, a la frontera pirenaica segurament les cicatrius segueixen el dibuix dels camins de muntanya per on la gent va fugir. Mil variants de la mateixa ferida que en alguns llocs encara es pot veure en carn viva. Infinits temes per a la venjança de la literatura. Exèrcits d’escriptors tancats a la seva habitació pensant el tema de la seva pròxima novel·la, inventant trames i situacions, incapaços de veure l’argument de l’obra.
El cicle literari Tocats de Lletra porta a Manresa l’obra transgressora de Pepe Sales
Joan i Martí Sales i Lulú Martorell presentaran aquesta tarda el llibre «La passió segons Pepe Sales» a la llibreria Papasseit
Joan Sales, Martí Sales, Pep Espelt i Lulú Martorell, d’esquerra a dretaarxiu particular
Pesa sobre Pepe Sales l’etiqueta de poeta maleït. Nascut el 1954 a Barcelona, va morir quan només tenia 39 anys per culpa de la sida i va deixar com a llegat una obra polièdrica i inclassificable. «Quan es parla d’ell, sempre es treuen els temes de l’homosexualitat, les drogues, la malaltia… i sí, però alhora no», apunta el seu nebot Martí Sales: «Per sota de tot això suren altres temes, i no es concreta prou en les qüestions estrictament literàries». El cicle Tocats de Lletra de Manresa ret homenatge avui a la figura de Pepe Sales en un acte a la llibreria Papasseit en què el seu germà, Joan Sales, la seva companya, Lulú Martorell, i el mateix Martí aproparan als presents la profunditat creativa de l’artista.
«Per a nosaltres, ha estat una sorpresa veure com el llibre provoca adeptes instantanis», apunta Sales: «Hi ha gent que no el coneixia i, en llegir-lo, s’ha convertit en fan de la seva obra. Els lectors hi troben que hi ha molta veritat, quelcom molt particular dins del panorama de les lletres catalanes. No és pas l’únic perquè en la seva època hi havia tota una plètora de gent que circulava pels mateixos llocs, però fa trempar molt quan trobes algú que no recorre el camí fresat per on van molts altres».
El segell LaBreu Edicions va publicar fa deu anys, amb notable èxit entre el públic, el volum Sense re, sense remei, que comprenia els poemes de Cançons d’amor i droga, diaris personals i altres apunts, a més d’una mostra petita de la seva obra pictòrica. Fa uns mesos, el Konvent de Cal Rosal va acollir una àmplia mostra de la pintura del polifacètic creador barceloní: «En comptes de fer un catàleg car com els que fan les exposicions, vam pensar que, com que feia deu anys de Sense re, sense remei, que estava exhaurit, podríem fer-ne una ampliació incloent-hi les seves obres completes literàries i un bon conjunt de reproduccions dels quadres ben impreses, a més d’un text de la Lulú sobre aquest vessant pictòric del Pepe».
L’exposició del Konvent, al capdavant del qual hi ha l’infatigable Pep Espelt, va marcar una fita en el coneixement de l’obra de Pepe Sales. «Recordo que la fotògrafa Tanit Plana va comentar que poques vegades havia vist una obra que casés tan bé amb el lloc on s’exhibia», afegeix Sales: «Realment va ser molt elèctric».
La iniciativa, però, «no es repetirà, no itinerarà», explica el nebot de l’artista: «L’obra del Pepe es va produir en unes circumstàncies concretes, ell escrivia i pintava, però mai no es va cuidar de fer una carrera artística, no arxivava els seus materials, no es preocupava de parlar amb la premsa… Tot això li era indiferent, mai va tenir una galeria ni va fer una exposició convencional. Els seus quadres els tenen amics i familiars, gent que s’estima molt aquesta obra i, per aquest motiu, no crec que mai més es torni a fer el treball de recerca-la i reunir-la».
Un recital diferent
La vida de Pepe Sales va ser tan curta com intensa i va deixar una petjada profunda en la gent més propera. Tres d’aquestes persones parlaran avui a la tarda a la llibreria Papasseit per proporcionar, cadascuna d’elles des d’una òptica personal, una mirada col·lectiva al llegat del pintor i escriptor. «En Joan aportarà el coneixement més íntim del germà, les anècdotes, la Lulú expressa la complicitat de la companya, i jo em centro en la literatura», avança Martí Sales. Vivències i records compartiran vetllada amb fragments recitats de la seva obra, versos del poemari 50 cançons d’amor i de droga com els que va musicar Albert Pla. Com, per exemple, els de Gos blus: «Estic fet pols / Estic fet merda / Vaig arrastrant-me / Sóc com un gos. / Sóc com un gos, / que et borda un blus / Lo vent del nord / que gela els meus ossos / Me troba sol / en mig del Fangar / Roben gambes, roben gambes / Roben gambes al Fangar». «Tots tres tenim un vincle emocional amb el Pepe i això fa que la presentació sigui molt especial, com si tinguéssim una taula ouija i ell sortís a fer una volta per allà», indica Sales: «Ens el sabem tant, que sempre és imprevisible per on podem sortir, és com una invocació atzarosa».
Pepe Sales va quedar al marge del reconeixement acadèmic, «ell mai va tenir en compte moviments ni circuits, el món de la cultura, no li anaven gens aquestes endogàmies pestilents. Ell va ser algú que anava per lliure».
No obstant això, Martí Sales reconeix que «hi ha una sèrie d’escriptors i d’artistes que han, hem, rebut algun tipus d’influència de la llibertat, la franquesa i la salvatjor amb què s’expressava el Pepe». En aquest sentit, cita tres joves poetes com Núria Martínez-Vernis, Oriol Sauleda i Guim Valls, i un autor tan reconegut com Enric Casasses «també en té alguna cosa, d’ell».
Fidel a l’esperit transgressor i lliure del seu tiet, Martí Sales assegura que «tant se me’n fot, si l’oficialitat el continua ignorant… això és com els polítics… les coses importants les hem de fer nosaltres, depenen de nosaltres, si no, podria ser terrorífic. El Pepe era un àcrata, un punki, i la millor manera de conèixer-lo és agafar un llibre seu i llegir-lo. Jo diria a la gent que es deixi anar, perquè quan comences a llegir de seguida s’agafa el tarannà que portava. Ens hem de guiar pel nostre nas i no tant pel que ens diguin que hem de fer».
Pepe Sales va morir l’11 de juny del 1994 víctima de la pandèmia de la sida que tants estralls va causar a final del segle passat. Nebot de l’escriptor Joan Sales -l’autor d’ Incerta glòria-, va créixer en una nombrosa família amb deu germans més i va viure l’experiència de passar per la presó Model. Al llarg de la seva vida va conrear la poesia, la prosa en forma de dietaris i altres textos, la pintura i la música. El 1984 va crear el grup de rock Bocanegra juntament amb Víctor Obiols. Tot i el seu traspàs prematur, la seva obra roman com un exemple de creativitat al marge de modes i tendències.
dimarts 29 d’octubre, a les 20.30 h, Nit de Poesia al Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat
Laia Malo recitarà en l’espectacle “Amants i estalvis” dirigit per Jordi Lara amb Nina da Lua, Lildami, Juan Pérez Cobo, Jaume Coll Mariné, Isabel Gorina, Carles Dachs, Qel Xiberta. Valentí Maymó
i la músic de Cobla Mediterrània, Trompeta solista: Roger Santiago, Trio Qel Xiberta : Carlos López, Marc Vila, Joan Rectoret
We use cookies on our website to give you the most relevant experience by remembering your preferences and repeat visits. By clicking “Accept All”, you consent to the use of ALL the cookies. However, you may visit "Cookie Settings" to provide a controlled consent.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
Foto: Alexandr Bormotin
