Títol_ Els límits del Quim Porta Autor_ Josep Pedrals Col·lecció_ alabatre, 89 Pàgs_ 624 PVP_ 23 € ISBN_ 978-84-948332-4-3
Premi Ciutat de Barcelona 2019
JOSEP PEDRALS es dedica a la poesia des de diversos fronts: escriu llibres d’investigació sobre el gènere (assajos novel·lats sobre poètica i vida), recita poesia de forma professional, explica la poesia en cursos i conferències, difon i divulga la poesia en diversos mitjans de comunicació, ha muntat celebracions poètiques de tot tipus i periodicitat, posa música als versos i versos a les músiques, expandeix la teatralitat del vers i inclou versos en les dramatúrgies d’altres, etcètera.
Les seves principals aportacions al camp llibresc són Escola italiana (2003), El furgatori (2006), El romanço d’Anna Tirant (2012) i Exploradors, al poema! (2014). En el camp teatral, cal destacar les obres Wamba va! (2005), En comptes de la lletera (2011), El furgatori (2012), Safari Pitarra (2014) i Fang i setge (2016). Les seves peces més destacables en el camp musical es troben als discos El motí (2007), En/doll (2007), Esquitxos ultralleugers (2009) i En helicòpter (2013). El 2014 guanyà el premi Time Out al millor artista de Barcelona.
Els límits del Quim Porta és un assaig novel·lat sobre qüestions de poètica i vida. Un devessall de paraules on els protagonistes viuen tota mena d’aventures a la recerca de l’ànima volàtil de Quim Porta. Aquest volum clou la trilogia de Bolló: El furgatori, que es va convertir en obra de teatre, i El romanço d’Anna Tirant guanyador del Lletra d’Or.
El novel·lista i periodista de l’època soviètica Sergei Dovlàtov és considerat un símbol del tràgic rebuig de l’URSS dels seus millors artistes i talents.
Tot just fa uns mesos –ho explico com a anècdota–, es va presentar al Festival de Cinema de Berlín la pel·lícula Under Electric Clouds (2015), d’Alexey German Jr., que evoca sis dies a la vida del celebrat escriptor rus Sergei Dovlàtov a principis dels anys setanta, a Leningrad.
L’escriptor jueu-armeni evoca un món perdut, el d’una societat autoritària d’una inversemblança absoluta, on els autors vivien en una mísera pobresa, en un ambient repressiu i una manca d’expectatives artístiques i econòmiques. Les dictadures solen tenir la seva tropa de llepaculs i ell ho denuncia amb una llengua de destral.
L’ofici, editat per Labreu Edicions, consta de dues parts: El llibre invisible i El diari invisible. Intercala fragments, petites anotacions rítmiques (lligadures de fraseig), que tenen per títol: Solo per a underwood. Per bé que la segona part del llibre narra el seu exili als Estats Units, tota la seva obra literària està escrita originalment en rus. De fet, ell explica, irònicament –com sempre– que no en sap ni un borrall, d’anglès.
En la primera part del llibre explica les dificultats amb les quals es troba per poder publicar. Sense èxit, per descomptat. L’any 1974, decideix anar a viure amb la seva família a Tallinn (la ciutat vertical), i aconsegueix, per mitjà d’un contacte escadusser, ocupar un lloc de feina com a corresponsal del diari de Tallinn Estònia Soviètica.
L’ofici és un relat demolidor de l’idealisme conservador de Brezhnev. Dovlàtov no es mossega la llengua i, en algun moment, la ironia i l’escepticisme, la comicitat i el sentit de l’absurd esdevenen els arguments de la seva poderosa prosa.
«La desgràcia més gran de la meva vida ha estat la mort d’Anna Karenina.» Només Dovlàtov ho podia haver escrit.
Amb els anys es va convertir en un cronista de l’absurd.
L’autor, alcohòlic com molts altres escriptors russos, parla tot sovint del seu amic i company d’exili, el poeta Joseph Brodsky, potser un dels escriptors més íntegres d’aquella època.
Va ser als Estats Units on va acabar rebent el reconeixement internacional, gràcies a la publicació dels seus relats al The New Yorker.
La melodia de Ravel que ens salva de la guerra
Michel Bernard publica “Els boscos de Ravel”, una novel·la on s’endinsa en la (desconeguda) participació del cèlebre compositor francès en la Primera Guerra Mundial
Michel Bernard | Albert Alcaide
El Bolero de Ravel és una de les obres més escoltades, reproduïdes i interpretades de tota la història de la música. Amb una inoblidable melodia que es va repetint obsessivament i un in crescendo apoteòsic, la cadència sembla apoderar-se de la prosa de l’escriptor francès Michel Bernard, avesat a endinsar-se en la biografia de grans personatges, que amb la novel·la Els boscos de Ravel s’aproxima a l’ànima del músic durant els anys en què el compositor va participar a la Primera Guerra Mundial.
L’obra, de gran precisió sensible, és la primera de l’autor que arriba al català, publicada per LaBreu i en traducció de Ferran Ràfols. Bernard, alt funcionari a banda d’escriptor, està especialitzat en novel·les fetes a partir de personatges històrics –Charles Trenet, Claude Monet o Joana d’Arc– en moments molt concrets. “Estimo tots aquests personatges, soc un apassionat de les seves històries, els interrogo constantment”, confessa. “Tenen unes característiques que em trenquen, que em connecten amb la natura. I tots reuneixen esdeveniments dramàtics que m’interroguen sobre la creació”.
El gran misteri de l’art
Un intent d’esbrinar què produeix la interacció entre vida i creació artística. “Hi ha un misteri, i és justament el que vull explorar amb els meus llibres”, rebla. Un misteri compartit entre figures tan diverses com Monet o Ravel? “Sí, és el mateix en tots els casos. Tenen una força que ens depassa, una força palpable, profunda, presencial. Un misteri que són instants de lucidesa. I l’art és l’encarregat de descobrir el misteri, de trobar una energia creativa. La gent ja no va a missa, però sí que va als Museus. Crec que la religió i l’art són la mateixa cosa, perquè necessitem alguna cosa que depassi l’amor”.
A la novel·la, Bernard aconsegueix crear una relació de transcendència entre la història, el personatge i els fets concrets. “Com ens expliquem que una producció de fa sis segles encara ens commocioni profundament avui? Fins i tot més que una cosa produïda avui en dia? D’on ve aquesta força escrita, pintada, composada fa cent anys? En tots aquests casos hi ha una cosa que va més enllà de la raó. Ravel és mort, però encara és present”. Pel que fa a la novel·la, per què ell i no un altre? “Primer, perquè és poc conegut que va fer la guerra”, assevera. “Vaig trobar que la història era molt potent i, alhora, delicada”.
Ravel participa a la batalla de Verdun com a conductor de camió, enmig de la natura i de la gran commoció que això va provocar en ell, amb la paradoxa afegida de ser un músic de constitució molt fràgil. La novel·la, que va ser escrita fa quatre anys, arriba a Bernard a través d’una imatge real. “Ravel ha gripat el camió, que és un vehicle enorme. Porta posada una casaca enorme de cabra, que contrasta amb l’esmòquing amb què els pianistes fan els concerts. I ell somriu, malgrat tot”. Una imatge que el porta a la batalla, entre bombes i detonacions, en allò que anomena “la musica del front de guerra”.
“Hem perdut la fascinació per la melodia”
“Ravel no entenia l’artilleria. Com a músic, allò feia un soroll estrany, un efecte molt ric per mi i per la història”. Fins arribar, de manera absorbent, fins al final del llibre. “Ravel va acabar els seus dies sent incapaç de tocar. És molt trist, tràgic, terrible. És una mena de càstig dels déus. Com pot ser que una persona que ha donat tant de plaer, tanta felicitat, acabi així? En aquells dies, quan ell escoltava la seva pròpia musica, plorava”. Un final que colpeix gràcies a la precisió de la prosa de Bernard, gràcies a una melodia que llisca a través de paraules, les justes, sempre amb una alenada poètica.
“La música popular és melodia. Ravel i Debussy també ho són. I ara sembla que hem perdut la fascinació per la melodia, aquesta relació harmoniosa entre l’exterior i nosaltres, allò que fa que el nostre cor canti. La música popular contemporània és massa agressiva. No hi ha res de natura al rap o al techno! I és essencial que hi sigui. La natura canta i la música popular que no té en compte la natura agafa uns camins molt preocupants, directes a la barbàrie”, etziba Bernard. Per això, sempre tindrem el Bolero. I els clàssics, i les melodies que silencien tot el dolor que s’escampa pel món, la guerra, els desastres i els drames.
Jaume C. Pons: «Tots morirem, el que importa és el que fem abans que el nostre final arribi»
Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) és un poeta, narrador i traductor mallorquí, el qual, a pesar de la seva joventut, ha estat capaç de definir un corpus literari propi i únic, ja admirat per la majoria dels poetes i escriptors contemporanis. Escriu com respira, paraules d’oxigen, en un món fet de diòxid de misèria i petroli de foscor. La història parlarà d’ell com un dels grans. Tothom ho sap. Té nombrosos llibres i ha estat premiat en nombroses ocasions. El seu darrer poemari es titula Era i ha aparegut a LaBreu Edicions.
Què pretenies quan escrigueres Era?
Quan començo a escriure poesia no pretenc res: em llenço a l’impuls. A mesura que avanço, començo a notar de què va el conjunt de poemes que estic treballant. Trobo un estil, una veu, una atmosfera i un sentit. Trio un títol provisional, que normalment sol ser el títol final, i em basteixo uns fonaments arquitectònics per seguir treballant, i investigant. Sempre amb passió i coneixement. En un determinat instant, vaig veure que Era era, en efecte, el final d’una etapa i el principi d’una altra. D’aquí els tres significats del títol: un tros de terra (mística tel·lúria), tot el que jo vaig ser (un jo ja desaparegut del qual sols en queden vestigis) i una època (una nova escala cap a l’infinit).
En la teva escriptura, en quina mesura t’ha marcat la coneixença de l’obra i del personatge Francesc Garriga?
En Francesc va ser absolutament fonamental per a mi i per a molta gent. Va ser un mestre que es va acabar convertint en un amic. Si no fos per ell, i per Antònia Vicens o Antoni Artigues o Màrius Sampere o Antoni Vidal Ferrando o Josep Palàcios, hauria caigut en la decepció, el desànim i el ressentiment. Sempre hi ha misèries en qualsevol sistema literari, i la gent perd el cul per sortir a fotos i muntar mamarratxades, però l’exemple d’aquests mestres és que l’important és una cosa: L’OBRA, i la resta és circumstancial. En Francesc va conèixer un cert reconeixement, petitonet, al final de la seva vida, ja a punt de morir. Però durant tota la seva vida, que no va ser fàcil, va desenvolupar el seu gest de llibertat absoluta, la seva capacitat per dir sempre la veritat, la força de la seva empenta i la seva coherència i fidelitat al seu projecte. I per això el seu exemple em segueix il·luminant. Era d’una noblesa que, avui en dia, veig en els noms abans esmentats o en Lluís Calvo, el Júnior dels Sèniors Poètics.
No podem sucumbir a pesar dels entrebancs?
En efecte, no tenim permís per sucumbir, com dic jo, ni per renunciar a res, com diu Anna Gual. L’existència és molt crua, però no és motiu suficient per rendir-nos. Hem de fer que cada dia de la nostra vida sigui una victòria total. Era intenta ser aquesta constatació. Contra la degradació, ens queda l’eufòria. I les hem de saber combinar.
La Il·lusió és la més bella de les demències?
Exacte. En aquest univers inclement sols tenim una cosa: la Passió. I aquesta connecta amb l’Entusiasme i amb la Il·lusió. Si no tenim aquesta Bella Trinitat podem tancar la paradeta. A vegades fa l’efecte que sentir aquesta energia és una demència, com tu dius, en aquest món nostre cada cop més boig, però precisament aquí hem vingut a jugar i a gaudir. Pensar així ens salva de caure en la follia individual i col·lectiva. Crec que cada poema d’Era defensa aquesta tesi.
Què penses de la mort?
Que existeix perquè tinguem un motiu per viure intensament. A les totes. Aquesta és una de les moltes lliçons que vaig aprendre gràcies a Andreu Vidal i a Margalida Pons. Si la mort és present en els meus poemes no és per morbositat, sinó per tenir més consciència plena de viure de forma portentosa. Ho diuen molt bé els meus editors, Ester Andorrà i Marc Romera i Ignasi Pàmies: que la meva és una poesia de carn ferida que es propulsa a l’execució del plaer. Tots morirem, el que importa és el que fem abans que el nostre final arribi. D’aquí el viatge apoteòsic constant.
I qui són els herois actuals?
Tots som herois i heroïnes d’una aventura que escrivim dia a dia. Això ho mostra molt bé l’antropòleg Joseph Campbell, el seu llibre The Hero With a Thousand Faces ens mostra que des del principi de la humanitat aquesta ha viscut un viatge heroic, el de narrar històries i cantar poemes que parlin de la nostra constant recerca. Per a mi aquest llibre és la meva Bíblia. Si bé la meva obra és un intent de donar respostes a preguntes molt grosses, com les que tu bellament em fas, crec que Era és el llibre en què més directament em plantejo qüestions fonamentals.
Què hi ha de tu entre els versos d’Era?
Crec que mai com fins ara m’havia ficat tant dins d’un llibre. Era és el meu retrat més perfecte. Per això, crec, emociona i agrada tant, per això sorprèn i descobreix un Jaume C. Pons Alorda autentiquíssim. Potser mai tant com fins ara. Qui vulgui saber com sóc, i qui sóc, i com treballo, necessàriament haurà de llegir aquest llibre.
Com estàs rebent els comentaris que es fan sobre ell?
Amb celebració i gratitud. Com et deia tot just ara, Era està emocionant i agradant moltíssim. No m’ho hagués imaginat mai! Ho dic perquè algunes persones m’havien dit, després de mirar el manuscrit, que això no era poesia ni era res. I tenia por que el meu interès experimental s’hagués passat de rosca. I en canvi he notat que el risc ha acabat essent una cosa molt valorada i estimada. M’he atrevit a atrevir-me, i això m’ha portat a la meravella. Per tant la lliçó és clara: hem de propulsar-nos amb valentia.
Per quina raó escrius?
Perquè no conec una millor manera de viure. Perquè escriure ajuda a viure. Perquè escriure salva vides i a mi em va salvar la vida.
Com has pogut combinar la narració i la poesia?
Com Ana Blandiana, entenc que tot és poesia, i que si toco altres gèneres és per eixamplar el seu regne. Per tant no combino res, sempre faig poesia però amb múltiples formes i formats. Com Joan Brossa.
Com veus la literatura en llengua catalana?
En el seu millor moment. Més gent que escriu que mai. Més festivals i més cicles que mai. Més col·leccions i més editorials que mai. Més antologies que mai. Més premis que mai. Hi ha una extraordinària abundància. Potser el problema és que tot és tan exuberant que a vegades sembla una jungla difícil de conquerir. Però com bé sap Werner Herzog, les jungles són territoris fantàstics.
Quines són les teves fonts literàries?
Jo escric per culpa de na Margalida Pons, que com a professora em va donar a llegir dos poemes de Vicent Andrés Estellés que em varen canviar i em varen convidar a escriure poesia. Després en Pau Vadell i Vallbona, quan el vaig conèixer, em va obligar a llegir Blai Bonet, si és que volia ser amic seu. Ho vaig fer i també em va incendiar el cervell. També és cert que la meva obra i vida no s’entenen sense la generació dels anys setanta en els Països Catalans. Començant per Andreu Vidal, Andreu Cloquell i Àngel Terrón. Però també prodigioses em semblen les veus i obres de Joan Palou, Josep Albertí, Felip Demaldé, Lluís Juncosa, Antònia Vicens, Carles Hac Mor, Ester Xargay, Vicenç Altaió, Josep Maria Sala-Valldaura, Miquel Mestre, Damià Huguet, Eduard Sanahuja, Jaume Pont, Maria Mercè Marçal, Joan Navarro, Jaume Pérez Montaner, Josep Piera i molta altra gent que va voler portar el llenguatge, el vers i l’escriptura cap a nous límits. I després també escric per influència anglosaxona, perquè vaig estudiar Filologia Anglesa i la seva literatura sempre m’ha exaltat: des de William Shakespeare fins a Iris Murdoch, passant per Emily Dickinson i Walt Whitman i James Joyce i Ezra Pound i Thomas Pynchon. I després el cinema: Monty Python, Jess Franco, Werner Herzog, Alejandro Jodorowsky, David Lynch, Albert Serra… I la meva debilitat italiana: Gesualdo Bufalino, Salvatore Satta, Stefano Benni i Lucia Pietrelli, que ja és una autora totalment catalana gràcies a les sublims obres que ens ha regalat fins ara.
Quins consells donaries als joves que volen escriure?
Que escriguin i que escriguin i que escriguin. I que escriguin sense por. I que llegeixin moltíssim. I que escriguin.
Què és el que més t’agrada del fet d’escriure?
Que és un exercici de màxima llibertat, de creació de bellesa, d’il·lusió permanent. Quan escrius pots fer el que vulguis, has de fer el que vulguis. Tot és possible. I més encara.
Què és el que més t’agrada de la vida?
Estimar i ser estimat. Escriure. Recitar en públic. Nedar sempre que puc. Fer un cigaló de Baileys després d’un bon dinar. Compartir estones èpiques i valuoses amb la meva família i amb la meva gent. Veure com els meus alumnes aprenen i escriuen i publiquen i guanyen premis i avancen en les seves trajectòries. Ser plenament conscient del gaudi incommensurable que significa viure.
De la Guia sentimental de l’Empordanet (Pòrtic, 2016), la guia personalíssima de l’escriptor i antropòleg Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974), en vam parlar al número 302 de la revista de girona i ja assenyalàvem que es presentava el collonar com una especialitat local poc coneguda. Amb la publicació de La carpeta és blava (LaBreu Edicions), amb pròleg de Miquel Martín, l’autor confirma, d’una banda, l’excel·lència de la seva prosa i, de l’altra, la voluntat d’explorar els límits de l’artefacte narratiu.
Aquesta vegada s’endinsa en la reflexió sobre què és l’humorisme i en la variant empordanesa, el collonar o l’acollonar. Es tracta d’un verb que no es troba localitzat en cap diccionari, però els diccionaris sí que recullen colló o collonada, aquesta última forma definida com a ‘feta o dita extravagant, enutjosa o poc important’. Acompanyarem l’autor en una nit en blanc amb en Iakim, arquitecte barceloní instal·lat fa pocs mesos a l’Empordà i que parla un català «bastard». I és que en aquest assaig de ficció hi apareixen «Tarruella», «caparrassa», «xarbotar», «baba» o les «tomates».
Amb sonsos freds, cremat i carquinyolis amb vi sobre bales de palla amenaçades per senglars, l’autor intentarà respondre què és collonar a algú que no ha nascut, com ell, al «triangle de les Bermudes»: entre Begur, Palafrugell i Regencós. L’amfitrió ha recollit en una carpeta blava les seves anotacions sobre el tema.
L’autor begurenc fa diverses aproximacions al collonar de la seva terra a través de la història, d’antropòlegs i filòsofs com Aristòtil o Kant, però també s’acosta a Pla i Ruyra i als tertulians d’un bar anomenat Senat per concloure que cap escriptor del país no ha fet servir aquesta paraula, excepte Ventura Ametller en una novel·la. En una de les aproximacions que fa, apunta que potser es tracta d’una forma «d’ironia local freàtica. És un tret empordanès. Ens ajuda a no matar-nos». Però també ’atreveix a qüestionar l’humor ètnic o a qualificar Ferran Adrià com «un gran humorista» per fer creure que ha descobert alguna cosa.
Tot això, escrit en una prosa fluida, esquitxada d’humor que gira cap a la ironia i que desemboca en un amor cap a les seves arrels: «vaig aprendrem a collonar com qui aprèn a caminar, però com que visc a Barcelona, ara parlo amb més tacte, soc més pietós i m’encaparro menys».
La carpeta és blava (o grisa, segons en Iakim) és un Pujol Cruells en estat de gràcia, que deixa anar els seus entusiasmes i també els seus recels, que es deixa endur en les escenes pseudosocràtiques
per embolicar el lector. Un lector que és conscient que, en realitat, ha estat un simple convidat. Perquè, finalment, qui collona? I a qui?
JAUME C.PONS ALORDA: INCONTINÈNCIA I MADURACIÓGrafòman impenitent (i incontinent i eufòric, com al títol d’un dels seus primers llibres), Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984) és sens dubte un poeta que seria un error qualificar d’emergent perquè ja ha emergit amb una potència indiscutible. Després d’haver publicat, en pocs anys, una dotzena de títols de poesia, ell mateix va tenir la necessitat de clarificar el panorama de la seva producció i ho va fer amb el volum Tots els sepulcres (publicat l’any 2015 per l’editorial Labreu, del catàleg de la qual Pons Alorda és una icona), que presenta com a trilogia els títols fins aleshores més rellevants sorgits de l’experiència poètica alordiana: Els estris de la llum, Cilici i Carn vol dir desaparicions. L’han seguit, publicats també per Labreu els anys 2016 i 2017, dos llibres importants més, Cala foc als ossos i el recent Era, que és el pretext per trobar-nos al cafè Aràbic de Llucmajor un matí de divendres, i per tant, dia de mercat. L’escriptura de Pons Alorda també brilla en prosa, especialment a la novel·la Faula (publicada per Lleonard Muntaner Editor l’any 2012) i al dietari Apocalipsi Uuuuaaaaa, escrit durant el seguiment del rodatge de la pel·lícula Història de la meva mort, d’Albert Serra, mentre que la seva traducció/deglució de les seminals Fulles d’herba de Walt Whitman (aparegut el 2014 sota el segell d’Edicions de 1984) ha estat aplaudida i premiada àmpliament. És gairebé inexcusable la seva presència a festivals i recitals d’arreu dels Països Catalans, i és un dels protagonistes de la denominada Generació (H)Original, documentada a l’exposició i al catàleg homònims sobre el grup de poetes que s’ha mogut i promogut entorn i des del bar (H)Original del Raval de Barcelona des de l’any 2001 fins a l’actualitat, un poc a la manera dels dadaistes al Cabaret Voltaire d’Hugo Ball i Emmy Jennings a Zúric (tot i que aquest va tenir una existència molt més fugaç). Jaume C. Pons Alorda fa l’efecte d’escriure per corroborar la seva certesa que no existeixen límits (estètics, formals, morals, socials) al poder i la fortor que emanen de l’escriptura en llibertat. I no té inconvenient a autoqualificar-se com un escriptor mediocre, perquè sap que no ho és.
-Una dita mallorquina relativa a la mort avisa que, en dir ‘era’, ja han batut.
-Hi vaig pensar, i també en la que diu que, qui no vol pols, que no vagi a l’era. M’interessa la col·lisió entre la cultura popular i l’alta cultura, entre el sagrat i el profà, entre la mística i l’escatologia. Em definesc a partir del punt en què aquests contrastos es topen, de la voluntat de fusionar-los.
-En tot cas, Era és un títol polisèmic per a un llibre amb un estructura molt tancada, que es replega en ella mateixa.
-L’estructura del llibre és circular i també especular, els poetes s’emmirallen entre ells per parelles, un poc com els capítols de Rayuela de Cortázar. La idea d’una estructura en cercle em va venir del Finnegan’s wake, de Joyce, que acaba com comença, i també de la sèrie original de les pel·lícules d’ El planeta dels simis, les cinc que es varen estrenar entre el 1968 i el 1972, que són un seguit de metàfores polítiques en què la cinquena acaba allà on comença la primera, la de Charlton Heston. Tot i que sigui un llibre de poemes desenvolupa un món narratiu, novel·lístic, una mica tancat i obsessiu com els de Baltasar Porcel o Antònia Vicens. I al final els poemes poden ser llegits com cadascú vulgui i en l’ordre que li vingui de gust, crec que és necessari democratitzar el procés de lectura.
-Al pròleg, Eduard Sanahuja subratlla que cada poema es correspon amb un indret d’un itinerari que vares fer a Roma, resseguint els escenaris de la pel·lícula La grande bellezza de Paolo Sorrentino.
-És cert. Feia anys que treballava en els poemes d’aquest llibre però el que no acabava de trobar, precisament, era l’estructura, la manera de construir el llibre perquè els poemes es relacionassin entre ells. Mentrestant vaig veure La grande bellezza, que em va entusiasmar, i la meva parella [la poeta Anna Gual] em va regalar un viatge a Roma, amb una ruta psicogeogràfica que recorria els indrets on es localitza la pel·lícula, i que em servien de mirall. Aleshores vaig pensar a fer el mateix amb els poemes, que s’emmirallassin entre ells en un nombre total que fos múltiple de tres, perquè el tres és el meu número favorit, és el número fonamental en la nostra cultura: els treis Reis Mags, la Santíssima Trinitat, tot està organitzat a partir del tres. I així, els poemes s’emmirallen en aquesta ruta psicogeogràfica per Roma, i per una ciutat imaginària que s’hi reflecteix. Hi ha moltes referències al film, tot i que de vegades són molt subtils. Per exemple, una de les més clares és la del poema 18-22, el que es titula Hem d’escapar de l’estàtua. Els dos primers versos diuen: “La màquina humana, / una sagrada pantomima”. I “la màquina humana” no és més que la traducció de L’aparatto umano, que era el títol del llibre que havia escrit Jep Gambardella [nom del personatge protagonista de La grande bellezza ]! Per altra banda, hi ha escenaris i situacions d’aquesta pel·lícula que em recorden determinats contes de Biel Mesquida.
-Sí que comparteixen una atmosfera semblant. I també fa pensar, de vegades, en certs relats i novel·les de Miquel de Palol.
-I de Porcel! Hauríem de començar a dir que Porcel és el nostre William Faulkner. I Antònia Vicens, la nostra Carson McCullers.
-Has esmentat El planeta dels simis com una sèrie de metàfores polítiques. I Era és un llibre que també admet una lectura política.
-És clar que molts poemes varen ser escrits sota l’influx del Procés català, i que en parlen encara que a primera vista això no sigui obvi. Per exemple el 29-11, que es titula La constatació i que diu: “Tu, Mare Insubstituïble, / amb mi tens la prova / que una amputació / pot aprendre a avançar / i a independitzar-se”. Molts lectors pensen que parla de la meva relació amb la meva mare, però em sembla evident que també es refereix a la relació entre Catalunya i Espanya! O que es pot llegir així, com a mínim. En tot cas m’agrada que els poemes puguin tenir lectures diferents, perquè ho admeten: com diu Àngel Terron d’ell mateix, jo sóc un poeta hermètic natural, en el sentit que tinc més tirada i estic més còmode expressant-me a través del símbol i la metàfora. Ser molt explícit, o molt realista, o molt figuratiu, no m’interessa perquè m’avorreix. Sigui com sigui, el llibre parla d’un final i d’un nou començament, que crec que és el que hauria de succeir entre Catalunya i Espanya. A mi m’agradaria que això es traduís en una plena independència de Catalunya, cosa sobre la qual era molt optimista fa uns mesos, i ara en canvi em sento francament pessimista. Era és el meu llibre més polític juntament amb Faula, que tocava temes com la immigració o les xarxes socials, lligades al fenomen de la pèrdua de la memòria col·lectiva.
-Tu que n’ets un dels protagonistes, digues com veus els canvis que s’han produït en la poesia, i en la literatura catalana, en els darrers deu o dotze anys, els anys de la crisi.
-L’any 2008 va sortir l’antologia Pedra foguera, que significa l’aparició pública d’una generació, la meva, que reivindica l’esperit d’una altra generació anterior, la dels setanta. Això vol dir molts recitals, experiències multillenguatge, llocs de trobada, petites editorials exquisides… El bar (H)Original ha estat un punt d’inspiració per a tothom, també per a la creació de llibreries i editorials independents. Ara, els que érem joves quan va aparèixer Pedra foguera ja no en som tant, de joves…
-Bé: jo sóc jove, tu encara ets més jove, i després hi ha els joves-joves, com diu en Josep Lluís Aguiló.
-[Riu] Exacte! Idò ara ja han sortit joves-joves que, com ha de ser, van a l’inrevés dels que els precedeixen i que, per tant, cerquen altres referents i altres maneres de fer. No els interessa tant recitar, i, per tant, la lectura com a acte col·lectiu, sinó la lectura individual, en silenci, cadascú a ca seva. No es fixen tant en els autors que nosaltres hem reivindicat sinó en d’altres com Parcerisas, Comadira… En general ho han tingut una mica més fàcil, i han pogut aprofitar les vies que nosaltres, o abans el grup dels Imparables, havíem obert. Al meu entendre és, en conjunt, una situació molt positiva: hi ha una diversitat i una vitalitat molt grans, tot i que és clar que, en un futur més o menys pròxim, aquesta explosió de propostes i d’idees s’haurà de garbellar. Els dos grans reptes de la literatura catalana en el segle XXI crec que seran el temps, governar el temps, i triar.
-I tu com t’hi veus, en aquest panorama?
-Jo aguantaré, ni que sigui perquè tenc moltes ganes i molta il·lusió. Mira, ara mateix estic fent feina en dos projectes que em tenen entusiasmat: una novel·la que segurament es titularà Matances, perquè la matança del porc hi té una importància fonamental, i un llibre de contes que durà per títol Escola d’energia, i que és com una novel·la fragmentada. La novel·la juga molt amb les notes a peu de pàgina, com David Foster Wallace a La broma infinita : és un recurs que a alguns lectors els encanta i que a d’altres els pareix una puta merda, i a mi això m’encanta perquè estic a favor de totes les reaccions que es puguin produir amb la lectura d’un text. El protagonista dels dos llibres és en Iannis de Corfu, que sempre és el protagonista de totes les meves històries i que és el pintor Miquel Barceló. Per això et deia que aguantaré, per la força que em dona el fet mateix d’escriure, no perquè sigui un escriptor extraordinari. Al contrari, jo em definesc com un escriptor mediocre, que s’hi esforça molt però que és conscient que hi ha altres escriptors molt millors. Ara bé, els personatges genials solen emprenyar-se sovint, i jo crec que emprenyar-se no serveix per a res. Jo vull ser mediocre però útil als altres, obrir camins, ser un pioner, com Whitman. Vull que la meva literatura serveixi per alimentar, per aconseguir allò que deia Cruyff: “ Salid y disfrutad ”.
Zoraida Burgos CONVIVÈNCIA D’AIGÜES a TarragonaDigital
El passat 14 de juny es va presentar a la Biblioteca Pública de Tarragona l’obra poètica de Zoraida Burgos dins els cicle Mirades Ebrenques. Ja s’havia presentat el desembre de l’any passat a Tortosa. Els amfitrions van ser Joan Todó i el seu fill Ferran, dos homes units sentimentalment al paisatge de les terres de l’Ebre i a l’autora. Precisament va ser gràcies al Ferran que vaig conèixer la Zoraida i el seus versos. Va ser l’any 2013 quan l’Institució de les Lletres Catalanes li va dedicar el Dia Mundial de la Poesia i va venir a l’Institut on treballàvem junts com a convidada. Potser per moltes persones com jo, va ser la primera vegada que vam saber de la seva existència. L’edició que es presentava, Convivència d’aigües (Barcelona: LaBreu, 2017) és un recull de tota l’obra poètica de l’autora que s’inicià l’any 1971 i que acaba d’obtenir el premi de la Crítica Catalana.
El Ferran, il·lusionat amb el regal de poder llegir tota l’obra de la mare en un sol llibre, el va embolicar amb molta cura, amb la cura amb què s’emboliquen les coses fràgils, com la poesia o els desitjos. El va posar dins un sobre d’aquells resistents encoixinat amb paper de bombolles. Hi va escriure l’adreça: Estremera i el destinatari: Oriol Junqueras. Va pensar que aquelles paraules podrien encoixinar la duresa de les hores passades a la presó. Al cap d’uns dies el paquet va ser retornat perquè el sobre no era el permès. A fora hi havien escrit amb lletres grosses i negres «No pasa el control. Sobre acolchado no permitido. Es necesario un sobre rígido y no acolchado».
El Ferran i jo comentàvem estupefactes l’episodi entre cafès a la sala de professors. Als funcionaris d’Estremera no els preocupava l’interior del sobre. A dins només hi havia un llibre amb paraules d’una dona; d’una dona mare; d’una dona mare i del sud; d’una dona mare del sud i poeta; d’una dona, mare, del sud, poeta. A qui li podien importar aquestes paraules?
A ella tampoc no li importa gaire. Es defineix com a una poeta menor d’una antologia i li és indiferent. Durant molts anys s’ha resignat a tenir un paper secundari i s’ha refugiat en un exili interior envoltada del seu imaginari fossilitzat d’aigües de riu i de mar, transcorregut en un temps perdut i vell en ciutats increades.
Del seu exili en parla a l’Obsessió de les dunes, que va ser Premi de Narrativa Pin i Soler 1993. Una obra que dedica precisament al seu fill Ferran. Parla d’exili com a confinament, com a deportació o relegació, com a pèrdua de drets o de possibilitats. A manera de presentació fa referència a un altre exili més universal, al del poeta romà Ovidi i als seus poemes de Tristia, que l’autor va escriure durant el seu desterrament al Mar Negre.
Un exili que va seguir un procés insòlit i irregular, sense procés públic, només per la voluntat de l’emperador. Rellegir les Tristes de Miquel Dolç per a la Bernat Metge s’escau avui. El relat del viatge fet a l’hivern amb vaixell fins a l’altra punta del Mediterrani, en aquella regió bàrbara on el poeta emmalaltí sense la seva filla i la seva muller. En va foren les cartes demanant el trasllat a un país menys salvatge, menys llunyà i amb un clima més dolç.
Al Delta de l’Ebre, a Tomis, a Bèlgica o a Estremera l’exili també pot ser interior. El desterrament pot ser l’allunyament del lloc on es viu o d’un mateix. Sigui quin sigui aquest exili, desterrament o separació, arribarà el moment de lamentar les pèrdues i el temps que ja no tornarà. De recollir els bocins del que vam ser, individualment i col·lectiva, de recollir tot allò que en el trasllat ha quedat irremeiablement trencat, en adjectius de Burgos, «fendit, desolat, escorxat, buit, simulat», de tot allò que no vam ser a temps d’embolicar amb paper de bombolles, dels blaus al cos i al record, de la ferida oberta de la vida.
Hi ha paraules, però, que ens encoixinen i embolcallen cada vegada que són llegides, com les de Zoraida o com les d’Ovidi amb què l’autora acaba el pròleg de l’Obsessió de les dunes:
Inauguració de l’exposició “Generació (H)original” al Festival Poesia i + presentació a càrrec de Marta Huertas, Dídac Rocher i Ester Andorrà.I recital de Meritxell Cucurella, Joan Vigó i Laia Martínez i López a la Fundació Palau dins el Festival Poesia i + (13.07.18) l’exposició es podrà visitar fins el 23 de setembre
de la presentació de L’OFICI de Serguei Dovlàtov amb el traductor Miquel Cabal, l’editor Ignasi Pàmies i l’escriptor Joan Vigó a La Inexplicable (11.07.18)
la poesia de Silvie Rothkovic i la música de Miquel Àngel Marín
a la ruta poètica “Rials i vinyes, poemes per a l’última vall verge” d’Alella Poesia i + 2018 (10.07.18)
Silvie Rothkovic i Miquel Àngel Marín Rials i vinyes, poemes per a l’última vall verge
La vall de Rials i les vinyes d’Alella són l’entorn on celebrarem el nou vincle entre Espais de Poesia d’Alella i el Poesia i +, dos cicles poètics del Maresme que conflueixen per primer cop en un projecte que vol acostar mots i territori. La veu de Silvie Rothkovic, que acaba de publicar el llibre de poemes La nit que és dins el dia (LaBreu Edicions, 2018), i el clarinet del músic Miquel Àngel Marín es troben per oferir-nos un recital en què el vers i la sonoritat formaran part d’un paisatge de vinyes salades que miren el mar. Un vespre ple de contrastos emocionals per descobrir un dels paisatges característics del Maresme.
Per iniciar el recorregut, ens trobarem a les 19 h a la rotonda al final de l’avinguda del Bosquet amb Rosa Casas, directora de la Biblioteca Ferrer i Guàrdia d’Alella, i amb Montse Serra periodista cultural, que ens faran una introducció al paisatge i vinyes de la vall. Inscripció prèvia al telèfon 93 555 90 55 i al correu electrònic pomersm@alella.cat
Amb pròleg d’Andreu Subirats, que n’ha fet l’edició juntament amb Toni Cardona, aquest és un llibre necessari i un dels grans llibres de poemes publicats el 2017. La poesia de Zoraida Burgos (Tortosa, 1933) era gairebé impossible de trobar.
Descatalogada i perjudicada per una certa mala sort editorial, amagada
rere els representants masculins de la poesia de postguerra a Tortosa
(Jesús Massip, Manuel Pérez Bonfill i Gerard Vergés), lluny dels cenacles literaris, l’obra de Burgos no havia circulat pels canals que mereixia. Ara aquest volum de l’obra completa dona l’oportunitat de conèixer una veu singular, que ressona carregada d’autenticitat, amb influències d’allò més diverses (un Espriu o un Foix es barregen amb Malcolm X, Louis Althusser o David Diop): és el testimoni del gruix d’un esperit creatiu lliure.
Tot i que tenia el castellà com a llengua domèstica (el pare va venir d’Extremadura), Burgos va adoptar el català com a llengua literària i al llarg de la seva vida va fer feina de bibliotecària. A més, el volum, amb epíleg d’Albert Roig, permet veure’n l’evolució, les marrades i els salts, les obsessions i les alliberacions. La fixació pels estralls del temps i per una poètica al voltant de «l’exili sense veus» d’un jo que es replega, es regira i rebusca constantment enfilen una part important d’aquesta obra.
Amb llibres més o menys arrodonits, segons els casos (Blaus i Absolc el temps figuren entre els destacats), es pot apreciar el camí que l’autora traça des de la poesia social i política de principis dels setanta (i que ara ens arriba tan terriblement actual) fins al lirisme cru i críptic; des de l’escepticisme descarnat pel temps perdut i pel temps furtat per la dictadura franquista fins a la interrogació sobre l’escriptura i les possibilitats de la paraula; des del caràcter oníric i un erotisme molt especial (els poemes del desig s’eleven amb una vibració ben distinta) fins a la unió amb el paisatge concret i canviant del mar, el riu i el terròs sec de l’Ebre. I al costat de l’Ebre apareix Los Angeles. I al costat de versos llargs, quasi discursius i de combat directe, apareixen tanques, versos en anglès o poemes que semblen cançons. Aquesta és Zoraida Burgos. Un conjunt d’aigües que en cap cas no són calmoses.
Vaig conèixer Màrius Sampere fa uns trenta anys. Em va semblar un tipus abrupte –també potser perquè jo en devia ser més que ell–, en el punt en què la resposta pública passa l’etapa en què el poeta ja no és una joguina nova, i encara no s’ha convertit en patum indiscutible. Corre vulgarment el mite que els grans artistes no són conscients de la importància i l’abast de la seva obra, alhora que d’altres que no en són tant es creuen molt per sobre de la seva realitat. Res més lluny de com són les coses. Tret que no sigui un perfecte idiota, per bé o per mal l’artista és de cap a peus conscient de la pròpia dimensió. Sampere ho era, i la manera de gestionar-ho havia canviat de forma substancial quan ens vam retrobar, fa dos anys. El guerrer d’antany era ara un savi de tracte exquisit, burleta i bondadós, aparentment desarmat, potser físicament més dèbil pel pas dels anys, però per la mateixa causa, incommensurablement més poderós.
El seu últim llibre publicat és Àlien i la terra promesa, una novel•la que juga amb la convenció preceptiva plantejament-nus-desenllaç, elaborada des de la juxtaposició d’elements autosuficients, accedint a la imatge de conjunt a partir del fonament, amb argument assimilable dins la gran tradició utopista, des del mateix Plató, passant per Llucià de Samosata, Campanella, Rabelais, Swift, fins a Kafka, Lem i tants més amb qui no acabaria. El tal Àlien té relativament poc a veure amb l’octau passatger de la pel•lícula, més aviat convoca l’alienació en el sentit patològic, literàriament patològic, com el Quixot, i igual que el Quixot, mirall de l’autor mateix –Àlien / Sampere–, desdoblat en bessons assimètrics com el Quixot amb Sancho, Bouvard i Pécuchet, Holmes i Watson, Tintin i Haddock, per Sampere encarnats en Zapilio i Endriapo, Fremin i Contrac, Truc i Retruc, Grum i Grumoll, Flux i Reflux, avatars de la parella clàssica del clown i l’august, la sàtira com el resultat de la tensió entre el qui se’n fot per defecte i el qui se’n fot per excés.
La iconografia i l’univers samperians, instal•lats en el magne edifici de la seva poesia, on hi senyoreja amb un domini complet dels recursos en envejable equilibri amb les aspiracions, reclamen amb urgència unes quantes tesis doctorals. Apuntem algunes cordenades: la reducció del Mal a l’absurd, una gestió personalíssima de l’humor metafísic, fonamentat en un mecanisme de paradoxa encadenada. La burla convertida en àtom de l’existència com a funció de la ment.
Sampere és un dels grans. Se li deu un lloc al costat d’Espriu, Vinyoli i –potser– Ferrater.
Maurice Ravel: de la detonació de les bombes a la música del piano
Michel Bernard retrata la vida del compositor Maurice Ravel en la colpidora novel·la Els Boscos de Ravel, que arriba a Catalunya aquest 2018 gràcies a la traducció de Ferran Ràfols i a l’editorial LaBreu. No és la primera vegada que Bernard, escriptor i alt funcionari francès, escriu novel·les centrades en figures històriques; així, per exemple, trobem obres com Comme un enfant (2003), on indaga en la vida del cantant Charles Trenet; Deux remords de Claude Monet (2016), sobre el gran impressionista Claude Monet, o la seva darrera obra, Le Bon Coeur (2018), inspirada en Joana d’Arc.
Amb 41 anys, i en plena composició de Trio en la menor, Ravel s’allista voluntàriament a l’exèrcit per combatre a la Primera Guerra Mundial. Després del seu rebuig inicial –degut a la seva fràgil constitució física-, acaba sent acceptat i es converteix en conductor d’ambulàncies a Verdun. Es troba al llindar de dos mons: el front i la rereguarda.
La seva única música són els sons de la natura i les detonacions, fins que un piano abandonat en un castell reconvertit en hospital de campanya li recorda el seu gran do. Embruixat pel record de Chopin, Ravel comença a tocar una dolça melodia que encanta tant al personal de l’hospital com als pacients.
L’estil literari de Bernard és poètic; precís, detallista i intens. El lirisme amagat en la prosa de Bernard es revela no només en les descripcions de l’espai exterior, sinó també en l’espai interior de Ravel: els seus dubtes, les seves contradiccions, els seus moments d’esterilitat musical, els seus moments creatius…
Ravel és un personatge amb matisos, complex i inconformista, però per sobre de tot, humil. No accepta el premi de la Legió d’Honor, per exemple, ja que considera que a un artista no li pertoca aquest tipus de reconeixement. També considerava que si tots els ferits que ell transportava, mutilats per la guerra, no tenien la legió d’honor, a ell tampoc li corresponia.
És també un personatge solitari i silenciós. Un cop lluny del front, Ravel cau en el tedi. La vida parisenca l’avorreix i decideix recloure’s envoltat de boscos. En efecte, la seva personalitat té un caràcter dual: la vivacitat i la sensualitat de la seva música contrasta amb l’austeritat de la seva vida personal.
La presència de la natura és de suma importància en la novel·la; és sabut que la connexió de Ravel amb la natura era profunda. Hi ha un passatge on es reflecteix perfectament aquest sentiment: quan enmig de bombardejos, Ravel escolta meravellat, gairebé hipnotitzat, el cant d’un ocell que reposa en un arbre mort.
Per últim, és curiós, fins i tot poètic, saber que els llocs per on transita Ravel són els mateixos on Bernard va viure de petit, ja que aquest va néixer a Bar-le-Duc. La natura no canvia.
Aurélia Lassaque: «Quan escric poesia tinc la sensació que ho faig amb sang i no amb tinta»
L’autora occitana parla del poemari “Perquè cantin les salamandres” i de com s’ho fa entre les dues llengües que parla a l’hora de crear: “No faig traducció de l’occità al francès: escric de forma simultània”
L’escriptora occitana Aurélia Lassaque | Evelyn Flores
En el seu darrer viatge per terres catalanes, vaig poder conversar amb Aurélia Lassaque(1983) i amb la seva editora, Ester Andorrà de LaBreu Edicions, a la llibreria Calders. Durant mesos, aquesta entrevista inèdita ha estat esperantel seu moment, i no podia haver arribat millor ocasió que el solstici d’estiu, un dels protagonistes del llibre Perquè cantin les salamandres, amb traducció d’Albert Mestres. L’obra està farcida de rituals profans, instants sublims i reveladors, versos incandescents i una naturalesa rebel que desafia les fronteres textuals.
– Com l’estan tractant els seus editors catalans de LaBreu Edicions?
– Fatal, fatal [riu]. La veritat és que ha estat una acollida preciosa. Hem presentat el meu llibre a diferents llocs, com l’Horiginal i la llibreria Nollegiu de Poblenou, i després he fet algunes entrevistes, com aquesta mateixa. Estic molt contenta. No hagués pogut anar millor.
– Té una bona relació amb Catalunya. Ja va ser una de les poetes convidades al cicle Veus Paral·leles, i així va ser com va conèixer Albert Mestres, que li ha acabat traduint Perquè cantin les salamandres.
– I ha fet una feina fantàstica. Per a mi el que dóna vida a la literatura, almenys a la meva literatura, són les històries humanes, les casualitats, el concepte de familiaritat. O sigui, la història que s’amaga darrere un llibre i com les persones van teixint aquests lligams especials. Com una família que es va fent lentament.
– De fet, a LaBreu Edicions ja hi ha una persona publicada que li és molt especial, com Felip Costaglioli.
– Si existeix el concepte de família literària sens dubte Felip Costaglioli en forma part. Una part molt especial.
– Perquè cantin les salamandres és un llibre amb molt recorregut, amb moltes edicions i moltes traduccions. Fins i tot l’han esmentat al diari The Guardian. Poca broma. Com ha estat, aquesta propagació?
– Per a mi és encara un misteri. Són precisament aquestes històries secretes les que acaben escrivint un llibre alternatiu al llibre publicat. A vegades em fa l’efecte que és com si hi hagués un pla estratègic per part dels déus.
– Borges va dir que si mirem, des de dalt, tots els camins per on hem passat, aquests acaben dibuixant el nostre retrat més perfecte.
– Doncs crec que amb els meus llibres passa això. De fet, jo mai no hagués pensat que seria poeta. Tot va començar quan un amic d’Anglaterra em va demanar que li enviés un poema per a un premi en què s’hi podien presentar poemes escrits en llengües romàniques. Però jo encara no escrivia. Encara no sé per què aquest amic em va demanar un poema. Tot es va produir com un accident.
– Ell devia intuir alguna cosa…
– Va activar el mecanisme, certament. Per a mi escriure en occità era un repte, per la seva situació, però també un paper en blanc, perquè per a mi era una llengua verge amb la qual experimentar. I vaig començar a treballar. Llavors, aquest amic que m’havia demanat el primer poema va conèixer, en un recital públic, una persona que estava fent una antologia de literatura occitana. Aquest antologador em va escriure i em va demanar que anés a Londres, on vaig conèixer l’editor de l’antologia, i que em va demanar un llibre en solitari. I després d’això va arribar la ressenya a The Guardian.
– I al final tot acaba connectant amb tot, gairebé de forma poètica.
– Potser el que explico sembla poc professional, però la meva vida i la meva literatura tenen aquests mecanismes secrets al darrere. Com per afinitats. Així va ser com vaig començar a publicar. Després, més tard, vaig anar a Noruega a un festival de poesia. Vaig compartir aquella jornada amb tres traductors exquisits d’una editorial exquisida, que es varen enamorar de la meva poesia i em varen traduir abans de trobar una editorial. Una cosa porta a l’altra i no sabem on arribarem. És la bellesa de tot procés que avança.
– Actualment està estudiant la literatura barroca.
– Vaig arribar al treball de recerca després d’escriure els meus primers poemes. El que fins ara t’estava explicant: un fet porta a l’altre. Jo volia ser actriu teatral. Em passava tot el dia fent cursos de teatre. Era la meva passió. Tanmateix la meva família no ho veia amb bons ulls.
– Què significa escriure en occità al segle XXI?
– Per a mi escriure no té temporalitat. Per a mi no és cap paradigma. No penso en el temps històric quan estic escrivint. Dins del meu cap estic més enllà de la temporalitat, per tant. Tot mor, i aquesta consciència de la mortaldat total és un dels motors de la meva escriptura.
– Per tant no escriu poemes, escriu epitafis.
– Això, en un sentit, és veritat. Alguns dels meus poemes semblen preqüeles d’Homer, com si expliquessin els antecedents d’obres com L’Odissea. Altres poemes parlen d’un temps gairebé apocalíptic. No estan abans ni després del temps sinó que intenten anar més enllà del temps que hem fixat. A vegades penso que en mi el temps no té tres dimensions sinó que funciona a través de bucles.
“Tot mor, i aquesta consciència de la mortaldat total és un dels motors de la meva escriptura”
– Ana Blandiana explica que en literatura no podem aplicar el concepte d’evolució, perquè el concepte d’evolució faria que fóssim més bons que William Shakespeare en tant que apareguts després que ell.
– Exacte. Això mateix! La literatura no pot ser cronològica sinó més com una xarxa amb ponts que van en diferents direccions. Quan vaig començar a estudiar la literatura occitana vaig patir un trauma en el moment d’entendre tot el que havíem perdut. Vaig trobar una solució per a la tristesa, i és aquest pensament: totes les llengües existeixen durant èpoques, i s’emmirallen en les veus humanes. Però les boques de les persones acaben desapareixent. Com les llengües. És terrible, cert, però inevitable, i pensar això em calma. No penso en la història, ni en quin moment històric estic i escric, sóc conscient de la mort, i com que hem de morir, escric.
– Això ofereix una enorme llibertat, al final.
– Sí. I faig servir aquesta llibertat en les dues llengües amb què escric: occità i francès. No faig traducció d’una llengua a l’altra, escric de forma simultània. I em prenc llibertats des del mateix moment en què preparo els meus llibres, sempre bilingües.
– Perquè cantin les salamandres és un llibre amb un personatge bilingüe, amb dues cares, com el déu Janus.
– També representa el solstici d’estiu, que és un dels altres protagonistes del llibre. El solstici d’estiu és també un Janus de doble rostre: és un dia de festa, però també és un dia de mort, és el principi del començament d’un declivi de la llum.
– I ha fet moltíssims recitals per propagar la seva obra i col·laborar amb altres artistes.
– Per a mi l’oralitat és una tercera llengua. Venir aquí ho constata. El poema s’acaba quan el recito en veu alta. El poema també és bilingüe: escrit i recitat. Mentre escric, a més d’escriure a la vegada en occità i en francès, també vaig fent gravacions amb la meva veu. Com una partitura. És part de l’esborrany i part del procés d’escriptura.
– Quan he llegit Perquè cantin les salamandres he tingut la sensació que cada text és una mena de cant a la pèrdua.
– Sóc melancòlica de mena, i la pèrdua és quelcom indissociable de la melancolia. Però al final tot funciona en cicles: començament, desenvolupament, acabament. D’això parla precisament el solstici d’estiu, que serveix d’estructura. Durant el solstici d’estiu diem adéu, i celebrem un final. Talment una faula.
– De fet, la mitologia és important per a la seva obra.
– Dins Perquè cantin les salamandres hi ha una referència, dins del poema del solstici d’estiu, a l’Au Fènix. Perquè representa la mort i el renaixement. La mitologia ens ajuda a entendre la natura que s’oculta rere la consciència. El mateix procés d’escriptura del poema parla de la desaparició i del retorn. Vaig escriure el poema del solstici d’estiu a l’hivern.
– Bon contrast.
– És el que cercava. Però després, a l’estiu, vaig voler escriure un poema per al solstici d’hivern. Però no va funcionar perquè era com si m’estigués imitant a mi mateixa. Ara bé, una cosa sí que va romandre, que és el fragment amb el Fènix, que va persistir. Va sobreviure, es podria dir.
– I el resultat actua com a xoc, estilístic i conceptual, amb la resta del llibre.
– En efecte. Fons i forma connectats, de la mateixa manera que l’Au Fènix parla de dicotomies i de natures contraposades: el naixement i la mort, com escriure un poema d’estiu durant l’hivern.
– Força l’escriptura amb temptatives com aquesta?
– En un principi hi ha inspiració, aquesta força màgica que t’atrapa i que t’obliga a escoltar les veus que t’envolten. Jo, abans, cercava aquests moments d’epifania. Els perseguia. I vaig entendre que la meva vida seria un infern si anava al darrere d’aquesta follia constant. Vaig entendre que havia de cercar, investigar, experimentar i, sí, com tu dius, forçar l’escriptura. Cada vegada és més fàcil. Però Perquè cantin les salamandres va venir gairebé a raig, com una fogonada.
– Per què Amèrica té tanta presència a Perquè cantin les salamandres?
– Perquè volia transmetre la imatge de l’estrangeria. Amèrica és un altre continent, separat per l’oceà. El tema del viatge és important a Perquè cantin les salamandres, perquè també representa un trencament. M’agrada, en els meus llibres, sobretot en el darrer, desafiar i inestabilitzar i violentar les fronteres, que al final són separacions que els éssers humans ens hem inventat des de la nostra animalitat intel·lectual. Perquè, al final, perquè neixi alguna cosa abans n’ha de morir una altra, que torna al tema del solstici, el tema del Fènix, el tema de Janus…
“Faig servir la llibertat en les dues llengües amb què escric: occità i francès. No faig traducció d’una llengua a l’altra, escric de forma simultània”
– De fet algunes persones que creiem que totes les històries són una mateixa història dual, o bilingüe: algú abandona el poble o algú arriba al poble…
– Si m’aturo a pensar-hi, tots els meus llibres, inclòs Perquè cantin les salamandres, es poden llegir des d’aquesta certesa que comentes. Ara que hi penso, com passa amb la mitologia, hi ha uns patrons ocults. Esbrinar-los és la tasca quan escrivim.
– I en què treballa ara?
– Estic escrivint una novel·la ara mateix. És el meu desafiament. Necessito obstacles i traves per escriure. I quan escric sols puc escriure una cosa. Si vull mantenir l’energia no em puc dispersar.
– Perquè una novel·la no és sols inspiració, és també moltíssima feina constant.
– Quan escrivim estem forçant la inspiració perquè arribi, en el fons. Quan escric poesia tinc la sensació que escric amb sang i no amb tinta. Quan escric aquesta novel·la sento una pau interna. No hi ha tant dolor com quan escric poesia.
L’escriptora occitana Aurélia Lassaque Foto: Maxime Morin
ÀLIEN I LA TERRA PROMESA
Màrius Sampere
LaBreu Edicions. 222 pàg.18 €.
1.L’última
Aquesta novel·la de Màrius Sampere és, malauradament, l’últim llibre publicat en vida del grandíssim poeta, mort el 26 de maig passat als 89 anys, amb una carrera gegantina al darrere. Un volum que conté tot el que feia d’ell un gran autor, obsedit per exercir, com deia, de “filòsof minaire”, és a dir, d’ésser que va a buscar l’arrel de tot per treure-ho a la superfície.
2.El mal
L’autor es proposa transfigurarse en àlien i aplegar bruixots, detectius, bufons i tota mena de personatges amb un sol objectiu: redactar un informe sobre el mal. I bé que ho intenten, pobres, però només arriben a escatir què és la ximpleria (“estar en possessió de la ximpleria garanteix la superioritat
militar en tots els terrenys”) o l’amor (“la màxima repulsió entre els cossos que no poden dormir”).
3.Com Jacob, Gracq…
No agafin aquest llibre com si estiguessin a punt de llegir una novel·la corrent. Ho han de fer com si estiguessin a punt d’experimentar els límits de la imaginació i del virtuosisme, com si tinguessin al davant un Max Jacob o un Julien Gracq. Gaudiran de la seva llengua esmolada, del verb que tot ho pot, de la paraula d’un gran poeta que se salta tots els peatges.
MICHEL BERNARD “Desconfia d’algú que no estimi els ocells”
fotografia Dani Ríos
‘Els boscos de Ravel’ és la primera traducció d’una novel·la de Michel Bernard, escriptor i alt funcionari francès. Proposa un viatge -amb una prosa nítida i detallista- als anys en què el compositor Maurice Ravel va participar en la Primera Guerra Mundial
No és habitual trobar un alt funcionari que es dediqui a transmetre l’entusiasme per la natura i els grans personatges del passat als seus llibres. Nascut a Bar-le-Duc el 1958, Michel Bernard és sotsprefecte del districte de L’Haÿ-les-Roses, a la regió de l’Illa de França, i és l’excepció a la norma. Lluny del despatx que ocupa des de fa dos anys, Bernard s’allibera de la corbata i l’americana i parla de la seva literatura. Després de debutar amb un llibre de records sobre el Tour de França el 1999, ha fet créixer la seva obra amb novel·les en què explora la vida del cantant Charles Trenet (Comme un enfant, 2003), el pintor Claude Monet ( Deux remords de Claude Monet, 2016) i l’escriptor Maurice Genevoix ( Pour Genevoix, 2011).
Fascinat per la triple equació de “paisatge, història i creació artística”, aEls boscos de Ravel (LaBreu, 2018) Bernard rescata el conegudíssim compositor del Bolero per enviar-lo a la rereguarda durant la Primera Guerra Mundial. Als 41 anys, Ravel es va allistar voluntàriament per ajudar el seu país en un dels conflictes bèl·lics més sagnants del segle XX. La traducció de la novel·la, a càrrec de Ferran Ràfols Gesa, reprodueix a la perfecció el ritme elegant i el detallisme de la prosa de l’escriptor francès.
No va debutar fins als 41 anys, quan la seva carrera professional ja estava encaminada.
Primer vaig estudiar filosofia, i a continuació em vaig plantejar la possibilitat de ser funcionari. Vaig aconseguir entrar a l’Escola Nacional d’Administració, i des que vaig acabar els estudis m’he dedicat a la funció pública.
Però vostè volia escriure.
Durant molts anys vaig ser només lector. De petit havia llegit clàssics com Balzac i Flaubert, però va ser als 16 anys que vaig tenir la primera experiència estètica mentre llegia: va ser gràcies a una de les pàgines deMemòries d’ultratomba de Chateaubriand. Aquell passatge em va absorbir de tal manera que, d’alguna manera, em va canviar. Així vaig descobrir el poder de la literatura.
¿Hi ha cap punt en comú entre la seva feina i la literatura que escriu?
L’administració pública t’obliga a ser molt precís. L’escriptura poètica també pot ser d’una gran precisió, almenys la que a mi m’agrada.
La presència de la natura és molt important a Els boscos de Ravel. Els llocs per on transita el seu personatge són els mateixos que vostè va viure de petit. ¿Era una manera de connectar amb els seus avantpassats?
La moda i els homes canvien, però el paisatge no. O potser seria millor dir els elements del paisatge: els roures i les roselles que veiem nosaltres tenen el mateix aspecte que quan vivien Federico García Lorca o Vercingetòrix. Nosaltres ens passem la vida transformant-nos. La natura, en canvi, persisteix a mantenir-se igual. Durant la Primera Guerra Mundial, molts dels boscos del voltant de Verdun van ser arrasats, però al cap d’uns anys havien recuperat l’aspecte anterior al conflicte bèl·lic.
Ravel s’allista a l’exèrcit però no dispara ni un sol tret.
Ell, que a l’època ja era un músic molt conegut a França, es dedicava a conduir una camioneta amb la qual portava ferits als hospitals de campanya. Era un paper poc heroic que li permetia estar a prop del front i, alhora, mirar-se la batalla amb un punt de distància.
Algun lector podria pensar que Ravel és un patriota de pedra picada.
Ell és, per sobre de tot, un demòcrata i un republicà. És un ferm defensor de compartir la solidaritat.
També és un solitari.
Tenia amics que s’estimava. També el seu germà petit i la mare, la mort de la qual va ser un gran xoc per a ell. Als 41 anys no se li coneixia cap relació sentimental -ni amb homes ni amb dones-, i la situació no va canviar fins que va morir als 67 anys. Aquest és un dels enigmes de la seva vida.
A Ravel li encantava passejar entre els arbres i observar els ocells.
S’estimava la natura. Li era una gran consolació. Hi ha un passatge molt important de la novel·la en què un ocell continua refilant en un arbre mort, mentre al voltant van caient bombes. La connexió de Ravel amb la natura era profunda: a mi em recorda Sant Francesc d’Assís.
A vostè també li deuen interessar els ocells: escriu sobre ells amb detallisme i devoció.
Desconfia d’algú que no estimi els ocells [riu].
Una altra escena impressionant del llibre és quan Ravel comença a tocar una peça de Chopin en un castell reconvertit en hospital de campanya.
És el moment clau perquè s’ajunten les dues realitats de la novel·la: l’estridència de la guerra, marcada pel ritme de les bombes, i la intimitat del piano. M’ho imaginava com una gran orquestra sonant a l’exterior, en contrast amb les notes delicades de la interpretació de Ravel.
El protagonista s’acaba comprant una casa a Montfort-l’Amaury on viu tot sol, refugiat del món, component i observant la natura.
La visita d’aquesta casa va ser el desllorigador creatiu. Anys abans li havia passat el mateix a Jean Echenoz, que va acabar dedicant una novel·la als últims anys del compositor, Ravel [Anagrama, 2006]. El Ravel de la meva novel·la ja era conegut, però la seva fama no era mundial. Echenoz parla del retorn a França del compositor després d’una gira apoteòsica als Estats Units.
Quin va ser el seu primer Ravel?
Introducció i allegro per a flauta, clarinet, arpa i quartet de corda. Em va emocionar perquè la música que sentia i el que jo experimentava interiorment es fonien a la perfecció. Ravel va ser un músic molt sensual, que perseguia l’emoció en les seves composicions. Cada vegada que escolto el minuet de La tomba de Couperin no puc evitar les llàgrimes.
Michel Bernard presenta ‘Els boscos de Ravel’, en què recrea la vida del músic a través del paisatge
Michel Bernard ha escrit una fragment de la biografia de Maurice Ravel inspirant-se en una obra seva ANDREU PUIG
“Escric literatura com si fos música. Jo no vull dir al lector quina emoció ha de sentir”
Si a qualsevol adult li diuen “el bolero…?”, hi afegirà “de Ravel”. Però qui va ser Maurice Ravel? En síntesi, un gran compositor, innovador i personal, nascut al País Basc francès el 1875 i que va morir a París el 1937 a causa d’un malaltia neurològica.
Michel Bernard (Bar-le-Duc, 1958) és un autor francès que es dedica a escriure biografies. N’ha fet de Charles Trenet, Claude Monet, Joana d’Arc i ara ens presenta Els boscos de Ravel, publicada per Labreu amb traducció de Ferran Ràfols. “Només escric de personatges amb els quals tinc afinitat. Si hagués coincidit amb Ravel, estic convençut que hauríem estat amics”, detalla l’autor d’un llibre breu –130 pàgines–, precís, preciós i sorprenent, perquè Bernard aconsegueix traslladar-nos vivències i emocions de Ravel a través de la descripció de paisatges i accions. “Escric novel·la com si fos poesia. No m’agraden les frases llargues ni, encara menys, les supèrflues”, explica. I això és molt laboriós, però aconsegueix que no es noti l’esforç, que tot flueixi i que atrapi el lector sense cansar-lo.
“Què és el que perdura? El mar, la llum, com floreix una flor, com refila un ocell… De la civilització grega, què en queda? Ruïnes. I la Ilíada i l’Odissea. En l’art, el que s’ha de buscar és aquesta perdurabilitat i, de les arts, la música és la més excelsa, la que va directa al cor de l’oient, sense necessitat d’explicacions afegides. Emoció pura, sentiment”, afirma Michel Bernard.
No és una biografia cronològica i completa. Bernard se centra especialment en dues etapes, els dos anys en què el músic es va entestar a ser soldat en la Primera Guerra Mundial, quan ja tenia 41 anys i pel seu físic esquifit el van rebutjar reiteradament, i quan anys després es va comprar una casa peculiar a Monfort-l’Amaury i “la casa va acabar sent una projecció d’ell mateix. Envoltada de bellesa, discreta, gens ostentosa”.
D’on neix aquesta curiosa tècnica narrativa? “Pretenc escriure literatura com si fos música. Quan escoltes una peça ningú et diu què has de sentir. Cadascú té una emoció concreta. Jo no vull dir al lector què ha de sentir, ell ja ho interpreta segons com li arribin les emocions que intento transmetre.”
“Ravel va compondre el Concert per a la mà esquerra, la millor peça que s’ha escrit mai. Aquesta novel·la és una investigació sobre el naixement d’aquest concert, durant la guerra, durant els dos anys en què Ravel va decidir deixar de ser músic per ser soldat, encara que fos a la rereguarda.” Un concert meravellós, una novel·la a l’altura, encara que estigui escrita amb totes dues mans.
de la presentació d’ÀLIEN I LA TERRA PROMESA de Màrius Sampere, la traducció a l’anglès de L’ESFERA INSOMNE i NADIE Y LA LUZ el seu darrer poemari en castellà a La impossible (12.06.18)
Aquest llibre no és com els altres, o no ben bé. Aquí el tema és descaradament ell, que en altres llibres també però així com abans podíem dir que eren textos en gran part autobiogràfics aquí és la totalitat. No hi ha una ficció interposada, l’autor ens parla directament des d’aquest assaig-reflexió.
Serguei Dovlàtov va tenir molts problemes per publicar, les circumstàncies a l‘URSS no eren propícies, l’ambient literari estava completament ofegat i marginat, només un estil molt concret tenia alguna cabuda, un estil a l’extrem oposat del que feia ell.
Em vaig asseure, vaig escampar els retalls d’aquell butlletí. Els vaig rellegir. Vaig decidir deixar de banda l’honor durant u temps. I de seguida vaig tenir enllestit el relat “Per encàrrec”. Dos plecs d’un nyap vomitiu i dolçàs.
Hi sortien un periodista innocent i un obrer escarrassat. El periodista feia preguntes idiotes, seguint un esquema. L’obrer es carregava l’esquena a consciència. Sincerament, no en recordo gaire els detalls. Em faria vergonya rellegir-lo.
A “Nevà” van llegir el relat i el van refusar. En Lerman em va donar explicacions:
—És massa bo per nosaltres.
—Però si no pot ser més dolent —vaig dir.
—I tant que sí. No és habitual, però hi ha coses pitjors. Si te’n vols convèncer, fulleja la revista “Nevà”.
Vaig quedar desconcertat. Havia decidit vendre’m l’ànima al diable i què n’haiva tret? Doncs n’havia tret que l’hi havia acabat regalant, l’ànima, al diable.
Que hi pot haver res més oprobiós que això?
Relats, articles, o fins i tot cinema, no va deixar d’intentar res, però la maquinària de l’estat no en deixava passar ni una. No estem parlant de la URSS de les purgues i d’Stalin, la cosa era més laxa però tot i així estava molt lluny del que s’entenia per llibertat als països occidentals. Fes el que fes, topava amb l’omnipresent estat.
L’Aristàrkhov em va proposar que escrivís el guió per a un documental sobre Ivan Bunin. S’acostava l’aniversari d’aquest Premi Nobel.
Vaig trucar a l’Àriev, un col·lga filòleg que no sabia on caure mort. Vam escriure plegats un esborrany de setze pàgines. Estàvem embadalits amb la nostra creació. Hi havíem formulat amb precisió les premisses ideològiques. Perquè Bunin no deixava de ser un emigrant. Havia fugit dels comunistes i havia mort a l’exili. I, malgrat tot, era un clàssic de la literatura russa. Un dels quatre Nobels russos.
Vam inventar-nos el concepte de repatriació espiritual de Bunin i en vam quedar ben orgullosos. En mencionar l’imminent centenari de l’autor, vam apel·lar a l’orgull nacional. Vam guarnir l’esborrany amb fragments ja enllestits del que havia de ser el guió final. Per acabar, vam manifestar la nostra humil disposició a visitar França per investigar detalladament l’arxiu de Bunin.
També va deixar Leningrad i va marxar a Tallinn, en aquell moment encara a la URSS, el perquè no el tenia gaire clar ni ell mateix, li calia moure’s.
Per què vaig anar-me’n justament a Tallinn? Per què no a Moscou? Per què no a Kíev, on tinc amics influents?
No hi havia causes raonables. Vaig pujar a un cotxe que passava.
Era en un cul-de-sac. Deutes, desordres familiars, sensació de desesperança.
Vam sortir cap a la una del migdia. A la butxaca, vint-i-sis rubles, el carnet de periodista i un bolígraf. A la bossa, una muda.
A Tallinn no hi tenia coneguts. Només portava dos números de telèfon que algú m’havia dictat de qualsevol manera.
Aconsegueix una feina, publica articles, i de vegades a fer la selecció, oblidant el seu criteri o qualsevol criteri que tingués a veure amb la qualitat, havia de fer el que li havien fet a ell abans.
Al principi actuava amb més o menys honradesa. De la pila de paperassa, en treia manuscrits talentosos i els feia arribar a Direcció. Sempre me’ls tornaven amb repugnància. De mica en mica, vaig començar a fer com els meus col·legues de “Nevà”. Des del primer moment, ja etzibava a un autor jove:
—Noi, deixem-ho córrer. No ho deixaran passar…
—Però si publiqueu qualsevol cosa!
Sí, publicàvem qualsevol cosa. Però tampoc no havia de plegar cada vegada que un relat mediocre apareixia a “La Foguera”!
En resum, la meva activitat editorial no va destacar per grans gestes.
En aquella época, la revista havia perdut irremeiablement la superioritat.
Els seus “Solos per a Underwood” (per la marca de la màquina d’escriure) són petites joies que van apareixent, sovint deslligades del que s’explica a cada moment.
Solo per a Underwood
En una fàbrica de Leningrad va passar una cosa. Un treballador veterà va escriure una carta al director. Va agafar un full de paper de vidre i va escriure-hi, al revers: “Quan em donaran un lloc on pugui viure tot sol?”. Sorprès, el director va fer cridar el treballador:
—Què és aquesta conya del paper de vidre?
El treballador va contestar:
—Amb un paper normal, t’hi hauries eixugat el cul. Així, almenys, t’ho hauràs de rumiar…
Doncs al treballador van concedir-li una habitació, imagineu-vos. I el director no es va separar mai més d’aquella carta. L’ensenyava a tothom durant la conferència del Partit a l’Institut Smolni.
I el seu final a la URSS, quan ja va veure que l’única alternativa era marxar, aprofitar que donaven visats i fugir. Ell tindria llibertat i la URSS es treuria de sobre algú incómode, absolutament irrellevant però incómode. Això sí, el detall que es consideri com a literatura il·legal les seves obres no publicades és d’un cinisme que faria riure si no fos per plorar.
Llavors, inesperadament, em van arrestar i em van dur al Centre de Detenció del carrer Kaliàev. M’acusaven de parasitisme, possessió d’un bordell i difusió de literatura il·legal. En qualitat de literatura il·legal, hi figuraven les meves obres.
I els Estats Units, i una vida que no era fàcil per un periodista, la demanda de periodistes russos era més aviat molt limitada (no pas inexistent), a més a més mai va aconseguir un domini de l’anglès, literàriament seguia fent servir el rus.
La meva vida als Estat Units va començar d’una manera extremament plàcida. Com correspon a un home de lletres rus, em vaig passar sis mesos al sofà.
Les organitzacions de beneficència ens donaven uns quants diners. Els veïns americans ens van portar alguns mobles i una pila de roba. A més a més, ens ajudaven els vells amics, els que havien marxat abans que nosaltres. Ens donaven valuoses indicacions pràctiques.
La primera part del llibre és com a la URSS era un autor silenciat, i la segona és la seva vida als Estats Units, a Nova York, amb una sensació que acabaria sent profètica:
Nova York és real. No provoca cap mena de pulsió museística. Està feta per viure, treballar, divertir-se i morir.
No hi ha monuments històrics. El present, el passat i el futur estiren un mateix carro.
Si hi hagués una revolució, no hi hauria res per assaltar.
Aquí no es té la sensació de lloc. Es té sensació de ser en un vaixell atapeït amb milers de passatgers. Aquesta ciutat és tan diversa que t’adones que també té un raconet per a tu.
Em va l’efecte que Nova York és la meva última ciutat, la decisica i definitiva.
Des d’aquí ja només es pot fugir a la Lluna.
I les cuites dels exiliats per trobar feina, a les dones se’ls donava molt més bé, mentre que els homes que a més a més eren de lletres doncs tenien que buscar la manera de fer alguna cosa amb un domini de l’anglès força precari (no és una cosa tan infreqüent), això sí amb aquestes limitacions les feines a que poden optar no són pas les millors.
—He sentit que hi ha una vacant en un viver de serps per a usos farmacològics. No és una feina complicada. El més important és alimentar-les quatre cops al dia. Endreçar una mica, netejar, passar l’escombra… Paguen cent seixanta dòlars per setmana. I tampoc no s’hi passa gana, per cert.
—Que què? —va alarmar-se en Baskin, amb fàstic—. Què vol dir això? Què has volgut dir amb això?
Al seu torn, en Bélenki va alçar la veu:
—Amb què et penses que les peixen? Amb ratonlins? Ni de conya! Que no són els soviets això! Aquí les serps mengen millor que els nostres cosmonautes. Està tot previst: proteïnes, greixos, carbohidrats…
La cara d’en Baskin era d’un fàstic extrem:
—No fotis que compartiràs menjadora amb les serps! Valia la pena marxar de Moscou per a això?
—Per què hi he de compartir res? Em puc portar els plats de casa…
Finalment tenen la idea de muntar un diari rus a Nova York, ja n’hi havia, de fet a Nova York hi va anar una comunitat russa molt gran, al barri de Queens sobretot.
Els aventurers són persones permanentment insatisfetes. Han acabat als Estats Units per casualitat. Un es va barallar amb la dona i se’n va anar. Un altre va tenir ganes de sentir Dizzy Gillespie. O d’escopir al Hudson des d’un gratacel, posem per cas.
Tot això és acceptable. Però també toca treballar. La qual cosa per a molts result una autèntica sorpresa. Encara bo que als Estats Units es pot ser un paràsit de l’Estat. De manera que la majoria d’aventurers viu dels subsidis
Els meus amics i jo pertanyem al corrent artístic. Som gent amb inclinacions creatives: escriptors, artites, editors, historiadors de l’art, periodistes. Vam marxar perseguint la llibertat creativa. I molts de nosaltres hem actuat a consciència. Però no tots. Si donés llibertat creativa a un gall, continuarà fent quiquiriquic.
Ens ho pasem malament. El més habitual és que no sapiguem anglès. No volem canviar de professió, naturalment. Sentim un noble pudor de cobrar els subsidis.
L’adaptació no va ser fàcil, la llibertat i els ideals estan bé, però no donen de menjar. L’aventura del diari rus va anar d’aquella manera, però quan ja no tenia cap confiança els seus escrits van ser traduïts i la traductora va enviar un relat a The New Yorker, i tot va començar.
—Aviat tindré l’esborrany enllestit. N’hi enviaré una còpia.
—Per què? —vaig preguntar—. No llegeixo l’anglès.
—No li interessa la traducció? La pot ensenyar als coneguts.
(Com si els meus coneguts fossin Hemingway i Faulkner).
—Val més que l’enviï a alguna revista…
Sincerament, no em feia gaires il·lusions. Dificilmente seria una bona traducció. Perquè els personages dels meus relats són tots convicts, estraperlistes i bohemia borratxos. Parlen tots en un argot salvatge. La major part del text no l’entén ni la meva dona. O sigui que ja pots comptar una jove nord-americana… Per exemple, com es poden traduir expressions com aquests: “fer trumfos a cop de llufa” o “ser un caguetes de pura sang” o, posem per cas, “una persona és una persona, però tu ets un cap de fava rodona”, etcètera.
Amb els diners i una petita fama Dovlàtov va poder donar sortida a les coses que ja tenia escrites. Després de décades sent un escriptor silenciat per fi es podia expressar lliurement, ara només el mercat i els editors decidirien si sí o si no. Malauradament el seu èxit va esclatar de forma incontestable després de morir el 1990, va aconseguir ser un autor molt llegit a Rússia.
El llibre m’ha agradat. No és el millor llibre per introduir-se al món dovlatià, però us agradarà si els seus altres llibres us han agradat. Com he dit abans aquí l’autor ens parla directament. Podria dir allò tan pedant: “aquest llibre ens permet desxifrar Dovlàtov“. Seria mentida, Dovlàtov no necessita ser desxifrat, no és autor difícil ni obscur, el que llegim és el que hi ha, amb els seus matisos, la seva mala baba, la seva tendresa, tot això. Els textos es presenten sols quan algú els llegeix i el millor per entendre Dovlàtov és llegir-lo.
L’única por que tinc és que aquest és el tipus de llibre que es sol publicar quan una editorial vol “rematar” un autor, després de la ficció el llibre més assagistíc, i així tancar un conjunt. Espero que aquesta no sigui la idea de LaBreu i que segueixin publicant Dovlàtovque ara ja només em queda El compromís per haver-ho llegit tot.
Cesc Llevaries, al bloc http://www.llibressenyordolent.cat/index.php/2018/06/12/lofici-serguei-dovlatov/
“és una indagació poètica i entusiasmant a propòsit de l’art, de la solidaritat, de la vida civil i la militar, de com la natura esdevé simfonia i el llenguatge música de cambra…” David Guzman
Els talps agafen un protagonisme essencial en aquesta obra, i la seva aparició és insistent, gairebé com la recitació d’un mantra hipnòtic. Talment el talp, el poeta furga i excava, ben cec, des de les profunditats. Rothkovic torna a publicar un llibre en què la fragilitat sols és aparent, ja que darrere de les fines capes de gel kafkià sorgeixen detonacions que esquerden la realitat amb una contundència específica. Un viatge nòrdic esdevé l’inici d’una escriptura que ens endinsa en l’aspresa, la tenebra, el fred i la irradiació de llamps extraordinaris. Em quedo amb aquesta sentència deliciosa: “amagar-se també és una mena de vida.” A LaBreu Edicions també ha aparegut, recentment, el llibre Alguns paisatges de Miquel de Palol, que connecta molt bé amb La nit que és dins el dia de Silvie Rothkovic, com es va poder comprovar al Festival Alcools, organitzat per Andreu Gomila a la nova Sala Beckett de Poblenou, quan els versos d’ambdues veus es varen unir en una simbiosi inquietantment ideal.
Aquests dies acompanyo l’escriptor francès Michel Bernard a les tres presentacions a Catalunya de la seva novel·la Els boscos de Ravel, publicada en català per Labreu Edicions en traducció de Ferran Ràfols.
La novel·la descriu els anys que el compositor francès Maurice Ravel va passar a la Primera Guerra Mundial, com a conductor. No va ser considerat apte per lluitar a primera línia per les seves condicions físiques però ell de totes totes volia allistar-se per ser “com tota la resta”.
La de Ravel, tal i com la descriu l’escriptor francès, és una personalitat fascinant: allunyat de l’ego inherent als artistes, però rigorós i metòdic quan treballava. Amant de la natura i dels seus sons, especialment del cant dels ocells i profundament humanista. La narració passeja per aquests boscos on el compositor va veure-hi tots els colors de la vida: des de la mort dels seus companys al front fins les llargues passejades que, ja retirat a la seva casa de Monfort-L’Aumarys, feia per un dels boscos, segons explicava ahir Bernard, més bonics de França.
De la vida personal de Ravel en coneixia poca cosa, llevat, precisament, de l’episodi que tanca el llibre. La història del Concert de piano per a mà esquerra, una peça preciosa que va compondre expressament per a Paul Wittgenstein, germà del filòsof Ludwig Wittgenstein, intèrpret d’èxit que, en una batalla a Polònia durant la primera Gran Guerra, havia perdut el braç dret. Wittgenstein, que s’ho podia permetre, va demanar a diversos compositors de renom que li componguessin peçes per poder seguir tocant amb la mà que li quedava. Ravel, en rebre l’encàrrec, va deixar el concert per a piano en sol en què estava treballant aquells dies i, en només nou mesos, va compondre un concert per a piano i orquestra, amb el brogit de la maquinària de guerra i la humanitat representada per la melodia del piano. Ravel havia quedat tocat, d’aquells dies al front. I tot i que ja havia sublimat la seva experiència a Le tombeau de Couperin, especialment, degué afrontar l’encàrrec de Wittgenstein com una cosa gairebé personal. Restitutiva.
Wittgenstein, intèrpret, no compositor, devia estar més preocupat per mostrar la seva tècnica que per transmetre l’emoció que Ravel va imprimir a l’obra, i en tocar-la va afegir-hi algunes floritures que van fer emprenyar moltíssim el compositor francès. Va arribar a vetar-ne la interpretació si no es respectava la partitura original. Al cap del temps, Wittgenstein va admetre que Ravel tenia raó i que s’havia equivocat en ficar-hi cullerada.
A simple vista, hom podria pensar que Ravel va tenir un atac d’ego; però el més bonic d’aquesta història és que crec, personalment, que va passar just el contrari: a ell, que anotava en partitures el cant dels ocells, que creia en la música com la manera més pura d’explicar el món, li va saber greu que algú volgués interferir en quelcom tan diví i inexpugnable, precisament per pura vanitat.
Ravel no ho era, de vanitós. Quan li van concedir la Legió d’Honor, el 1920, va rebutjar-la. No volia cap honor. “Als únics a qui aspiro a agradar són els ocells. I als ocells se’ls en fum, la legió d’honor”. Ahir vaig capturar aquesta frase, per quan necessiti aprendre coses dels ocells. Per quan calgui seguir cantant damunt de la branca de l’últim arbre del bosc mentre cauen bombes a Verdun.
de la presentació d’ELS BOSCOS DE RAVEL de Michel Bernard a la Llibreria Calders
amb Míriam Cano, el traductor Ferran Ràfols, l’editor Marc Romera i la interpretació del “Concert per a mà esquerra” de Maurice Ravel recreat pel pianista Carles Marigó
parlant amb Mireia Vidal-ConteMarc Romera i Miquel de Palol de la seva trajectòria i les darreres publicacions NADIE Y LA LUZ ( Pre-Textos) DÈMENS i ÀLIEN I LA TERRA PROMESA de LaBreu ,
presentació del poemari AMNIOCENTESIS de Jaume Creus amb l’escriptor Francesc Parcerisas i el poeta i músic Victor Obiols a l’Ajuntament del Bruc.(26.05.18)
Màrius Sampere va morir el 26 de maig als 89 anys. Mireia Vidal-Conte, poeta i editora de diversos dels seus llibres, se n’acomiada en aquest article. Miquel de Palol ofereix a l’ARA en exclusiva un poema inèdit d’homenatge
“Espereu, tot allò que no parla de mi / no existeix”
L’esfera insomne, 2016
Màrius, parlem-ne. Una vegada més, cinquanta-dues, tres-centes vegades més. Ara sí que t’he de dir que penso que t’equivoques, perquè ara ja tot ens parla de tu. I, per tant, tot existeix perquè TU (ens) ho has dit.
(“Màrius, com estàs, quan et va bé que et vingui a veure?” “Vine quan vulguis. Jo estic viu. I tu?” “Màrius, t’he de dir coses, hem de seguir fent… has fet allò que vam dir?…” “Vine i en parlem! Carme, va bé demà?”)
Estaves convençut que la paraula et posseïa, i no a l’inrevés. Tan cert, com gran la teva poètica, il·limitada, inclassificable, irrepetible per única, com únics els genis: Bach, Brueghel el Vell, Kandinski, Velázquez, Antonioni, Miquel Àngel, Duncan, Leonardo, Kafka, Rodin, Kahlo, Gaudí… Deia, la teva poètica, mai còmoda per als qui els agrada la cosa, l’art, el vers ben fàcil i mastegat, obsedits per la poesia que “s’ha d’entendre”. Poeta per a lectors valents -especialment, de molta poesia i, sobretot, d’abast internacional; aquells que probablement tenen els teus llibres al costat dels de Celan, Dickinson, Valente, Bachmann, Sexton, Sarduy, Felícia Fuster, Pizarnik, Plath, Lorca, Cernuda, Tsvetàieva, Espriu…- i per als mateixos poetes, a la recerca de referents cada cop més necessaris per una mena de sensació d’orfandat… I per a tu, sobretot: tu, sempre, el teu primer lector.
Sovint deies que no feies res més que ser una mena de transmissor d’una veu que t’anava dictant els poemes. Vivies com escrivies. O a l’inrevés. “Me preguntan si escribo… […] Pero ¿escribes ahora?, ¿qué escribes? No sé, nada… respondo. ¿Por qué no me preguntan si respiro? ”, que deia la Maillard.
El que més t’agradava com a escriptor -i, per tant, com a ésser humà, per no separar vida de literatura- era desfer i esbudellar la poesia -el llenguatge; l’imaginari- de tot allò susceptible de tenir cotilla. I això només ho fan -i en saben, sense caure en la caricatura- els grans. Eres l’antinormatiu, l’anti el-que-tots-esperem, mai el vers adient, mai el que queda “maco”, mai la paraula fàcil ni el sentiment ensucrat. Mai el poema resolutiu; la vida, l’escriptura, havia de ser com la flama de l’altre dia, abans que es tanqués l’última comporta final. Desafiaves la comporta i la flama. Desafiaves el meu ull mentre em girava, com sempre.
No en tenies prou dient, posem per cas, la matinada: l’havies de matar, de qüestionar i, si en quedava res, redefinir-la amb paràmetres que només tu reinventaves, només tu coneixies i, de nou, la reanomenaves.
Ara, entre nosaltres, el món serà molt més cert i la paraula afirmació, perquè tu (ens) l’has dit d’una nova manera, a la samperiana (gràcies); i perquè has guiat precisament la veritat d’aquella raça de poetes-esclaus-de-les-tenebres. No de tots: només d’aquests, ja ho saps, dels que es mouen constantment entre aigua, llum d’aigua, tenebra d’aigua.
(“Màrius, què faig amb aquest poema, l’eliminem?” “Fes el que creguis, Mireia, a tu t’agrada? Què et sembla a tu?” “Màrius, no vull tocar res; fem el que diguis, a mi em convenç, però has de decidir-ho tu, el teu criteri…” “Si t’agrada, el deixem… Escolta, quan vindran a veure’m els del bitxo…? Són els mateixos amb qui va publicar el Garriga, oi?)*
Ara ets tu qui t’has convertit en l’ombra fugitiva dels morts aparents, perquè no, de mi no t’has mort. De nosaltres, dels que SomMàrius, no t’has mort. Tu estàs en un trànsit, per fi, un dels molts pels quals el teu ésser passarà al llarg de l’eternitat. Ara és quan ja aprofites i mires cara a cara els grans misteris dels quals tant t’enfoties i, alhora, veneraves: la poesia, la vida, l’amor, la mort, d/Déu, la dona (la teva), la mare… ara, ja es confonen en i amb tu. I tu ho ets ja tot. Tu, el mort més aparent de tots.
“qui, qui és tan hàbil que em precedeix i tanmateix m’estima?”
* Des d’aquí vull agrair la generositat impagable i inoblidable de Maria del Carme Tarrés i de Carles Duarte, per haver-me deixat compartir amb vosaltres aquest tram final de la vida del, ja nostre, Màrius. Amor i deute etern.
ELEGIA PER UN RETORN
Si cada instant és el miracle
de no morir ara mateix,
és constrictiu investigar
la cosa que et substitueix
a tu, ara la cosa desapareguda.
Però els enigmes que apareixen,
a poc a poc, amb el bastó,
ànimes demiürgianes -la teva tot davant-,
els brogits de ventiscle, els estripats crepuscles
El dia 26 de maig, el poeta Màrius Sampere, nascut el 1928, es va unir al silenci. No s´havia prodigat com a prosista. Però va deixar una profunda petjada la publicació, l´any 2010, de la seva novel·la El gratacel. També va sorprendre Pandemònium o la dansa del si mateix, una obra indefinible pel seu caràcter de conglomerat de textos heterogenis. Potser a mig camí entre aquests dos volums podem situar Àlien i la terra promesa, un llibre de ressons kafkians, amb una temàtica unificadora, la indagació que diversos personatges duen a terme simultàniament sobre l´origen i la naturalesa del mal. Sampere, escèptic i descarnat, hi escriu: «El Mal és el producte natural de la terra: el seu fruit genuí i predilecte». Tot i que hi podem reconèixer una estructura, sovint hi pesa més l´aspiració reflexiva que la voluntat narrativa. L´autor se sent còmode transgredint els límits dels models de gènere i Àlien i la terra promesa, on Sampere ha comptat amb el suport generós i intel·ligent de Mireia Vidal-Conte, n´és un clar exponent. Pel que fa a aquest títol enigmàtic, a les darreres pàgines, hi podem llegir: «La terra promesa vol dir la que no és i ha d´arribar, la que, per tant, no arriba mai. L´Àlien i la terra promesa vol dir l´altre, l´estrany, i la terra on no s´arriba mai». Ja des del principi Sampere s´hi qüestiona aspectes tan significatius com la nostra vinculació amb la identitat i el temps. Ens diu: «A l´instant present, amic meu, sempre hi acabem d´arribar» i ho rebla així, a la manera d´Heràclit: «Impossible ser un mateix i quedar-s´hi una estona». I tanmateix ens recorda que: «A la vida, més àmpliament al món, no hi ha res que no vingui de lluny. La causa sempre és històrica: tot el que coneixem i vivim n´és la conseqüència». A Àlien i la terra promesa, Sampere reprèn la seva relació conflictiva amb la idea de Déu: «Déu és massa. Massa tot.» I es refereix a la Cultura com a fruit de la «correlació entre l´irracional i la selecció». Sampere dedica, a més, un capítol a la poesia, que inclou fragments inquietants i enlluernadors com «Plegats, tots els poetes formen el Laberint, el laberint on el caos es fa evident i legítim» o «La seva missió, però, necessària per tal com és divina, consisteix a enunciar l´incomprensible». Més endavant hi afegirà, referint-se al llenguatge: «Les paraules no són fetes per guardar-les» i «parlar és llegir-se». Sampere anota: «Heu vingut a la casa del dolor perquè els pares no plorin sols». Implacable respecte al sentit de la nostra existència, Sampere assenyala que «no és que ningú emmascari res; és que, essencialment, la Realitat és la Màscara» i afirma que la vida «s´ha fet ella sola per plaer, pel plaer d´autodestruir-se» i que «el món deu ser el cau de la bellesa i la ferocitat.» Sampere ens impressiona, en fi, quan ens explica que totes les coses del món han estat fetes per desaparèixer: «Com els avis, els pares, els oncles i fins i tot els germans i amics. Potser eren llunes. Llunes que han retornat a un cel més profund i negre»
dijous 7 de juny, a les 19.30h, presentació de la novel·la
ELS BOSCOS DE RAVEL de Michel Bernard
acompanyaran l’autor el traductor Ferran Ràfols l’escriptora Míriam Cano i l’editor Marc Romera el músic Carles Marigó versionarà, en una composició feta per a la presentació, el “Concert per a la mà esquerra” de Maurice Ravel
Literatures amb sentits (44): Sebastià Portell LA RECERCA DEL FLAMENC i Martí Sales CREMEN CELS lectura integra del conte publicat a la col·lecció cicuta de LaBreu Edicions. sessió maridada amb el Syrah de Bouquet Alella a Can Manyé (30.05.18)
#cicuta
La poesia catalana perd la poderosa veu de Màrius Sampere La seva obra, ambiciosa, introspectiva i irònica, inclou llibres com ‘Jerarquies’ i ‘Demiúrgia’
“Escric, escric i escric, i no sé d’on em surt tot això: més aviat em sorprèn”, deia Màrius Sampere aquest mes de març a la llibreria La Inexplicable amb motiu de la presentació de la seva última novel·la, ‘Àlien i la terra promesa’ (LaBreu, 2018). Després d’un petit silenci elèctric va afegir: “La vida és això, anar discorrent. Tot passa i el que ara és aquí demà ha desaparegut”. La veu potent i alhora tremolosa del poeta barceloní s’ha apagat definitivament als 89 anys a conseqüència d’un càncer.
Sampere era un dels últims poetes catalans vius de la generació nascuda abans de la Guerra Civil, que durant l’última dècada ha perdut Josep Palau i Fabre (1917-2008), Bartomeu Fiol (1933-2011), Felícia Fuster (1921-2012), Montserrat Abelló (1918-2014) i Francesc Garriga (1932-2015). Deixa llibres com ‘Demiúrgia’ (Columna, 1996), ‘Les imminències’ (Proa, 2002), ‘Jerarquies’ (Proa, 2003) i ‘Ningú més i l’ombra’ (Proa, 2014). Nascut el 1928 al barri del Guinardó de Barcelona, Sampere ha construït una obra poètica ambiciosa i irònica, introspectiva i de vocació universal, molt respectada des de finals de la dècada dels 90. Ha rebut reconeixements importants a la trajectòria -la Creu de Sant Jordi (1999), el Premi Nacional de Cultura (2003), el Jaume Fuster (2010) i el Lletra d’Or (2016), que va recollir en un dinar al desaparegut restaurant Pitarra-, però durant els últims anys, tot i la seva salut fràgil, es va resistir a deixar de continuar ampliant el seu univers líric, conceptualment dens però expressat amb una lleugeresa i sentit de l’humor gens freqüents.
Un autor que trencava motllos
“Escriure és la capacitat d’arrencar-se d’un mateix, com si fos la pell, la brutícia o la més noble de les vísceres, aquelles ratlles absurdes i harmòniques alhora, que ningú no llegirà mai de la vida”, escrivia a l’article La poesia submergida, el 1988, quan encara treballava al Consorci per a la Normalització Lingüística de Santa Coloma de Gramenet, ciutat on era -i encara és- molt apreciat. Abans, Sampere havia treballat en el món de la publicitat i la fotografia a Badalona. I a principis de la dècada dels 60 va formar part del grup de música Estrop, vinculat a la Nova Cançó. “Quan era petit estava molt influït per l’avi. Li agradava molt la poesia (l’Espronceda i tots aquests), i un dia se’m va acudir fer-ne una, inspirant-me en un roser que teníem al jardí -explicava a l’ARA el 2014-. Quan l’hi vaig llegir em va contestar amb un rodolí: «No siguis poeta, que no guanyaràs ni una pesseta». Una mica més endavant, al batxillerat, vaig ensenyar uns sonets a un professor amb qui simpatitzava força i em va dir que eren « antiheroicos ». Sempre he estat una mica contestatari, rebel i combatiu amb les institucions. En poesia també he volgut trencar motllos. El meu estil no s’ha preocupat gaire del que els altres deien”.
Sampere va començar a escriure en català a finals dels anys 50, i el 1963 aconseguia el premi Carles Riba amb L’home i el límit, però el llibre no va ser publicat fins al 1968. Vuit anys després tornava amb Poemes de baixa freqüència (Edicions 62, 1976). Des de ‘Samsara’ (Prometeo, 1982) la seva regularitat editorial es va incrementar amb títols com ‘Llibre de les inauguracions’ (Columna, 1986), ‘Oniris i el tret del caçador’ (Columna, 1987) i ‘L’ocell que udola’ (Columna, 1990). La vellesa hiperactiva del poeta “L’obra de Sampere sempre t’interpel·la, t’obliga a posicionar-te, encara que el poeta no pugui oferir-te una veritat estable i sòlida -recordava el crític literari D. Sam Abrams en un homenatge a l’Arts Santa Mònica el 2014-. La recepció de la seva obra ha estat tardana per la dificultat que representa l’extraordinària originalitat de la seva veu i l’extrema independència personal, cultural i intel·lectual”.
Durant l’última dècada, Màrius Sampere ha pitjat l’accelerador de la creativitat: ha donat a conèixer un conjunt de llibres inèdits – ‘La ciutat submergida’ (Salobre, 2009)-, la novel·la ‘El gratacel’ (Meteora, 2010), els llibres de poemes ‘Dorm/Els espais ocupats’ (Pont del Petroli, 2014), ‘123’ (Edicions del Buc, 2015), ‘Ignosi’ (Associació Joan Ponç, 2015) i una trilogia involuntària de títols publicats a LaBreu, tots tres editats per la poeta Mireia Vidal-Conte, ‘L’esfera insomne’ (2016) -traduïda recentment a l’anglès per Sam Abrams-, ‘Dèmens’ (2017) i la novel·la ‘Àlien i la terra promesa’ (2018). També el 2018 ha publicat el llibre inèdit en castellà ‘Nadie y la luz’ (Pre-textos). “Sempre he defugit la cosa clàssica, establerta i ortodoxa: he apostat per mi mateix -explicava l’autor-. Per això no soc una persona que sigui fidel a cap escola ni que pugui dir que té un o dos poetes preferits. Els meus poemes sembla que tinguin una gran preocupació per la vida, però és al revés: més aviat hi ha menyspreu. Soc líric, però irònic. Si fereixo, m’és igual. En el fons, ferint els altres et fereixes a tu mateix”.
Demiúrgico y vital MÀRIUS SAMPERE I PASSARELL (1928-2018) Escritor y poeta
Enfrentado con el amor y la muerte, ha explorado los confines del terror y del misterio. Y lo ha consignado en versos y prosas de un despojamiento existencial bastante insólito. Formado y crecido en tiempos del miedo a la destrucción atómica del mundo y de la guerra fría, tiene mucho de existencialista”. Así describía la poética de Màrius Sampere hace unos meses Oriol Pi de Cabanyes en un artículo con que felicitaba al poeta por su último cumpleaños, cuando cumplió 89. “No ha podido ser otra cosa que un poeta metafísico”, añadía. Y ciertamente, el adjetivo metafísico es el primero que nos viene en la cabeza cuando pensamos en sus poemas.
Nacido en Barcelona pero muy ligado a Badalona (donde vivía) y a Santa Coloma de Gramenet (donde trabajó y durante cuatro ediciones se celebró un premio de poesía con su nombre), sus inicios literarios fueron contradictorios: relativamente tardíos porque no fue hasta bien pasada la treintena cuando hizo pública su poesía, fulgurantes porque para empezar ganó el premio Carles Riba en 1963, pero dificultosos porque el libro no se publicó hasta 1968, y aún con una discreción y silencio de la crítica que se le debieron hacer espectrales.
Así, durante más de veinte años sus libros fueron saliendo, poco a poco, casi como si no estuvieran, para empezar a destacar con una luz renovada a finales de los años noventa y especialmente con la entrada del nuevo siglo.
“Qué buen poeta es Màrius Sampere y qué poco caso se le ha hecho durante más de treinta años. Parece imposible que un escritor de tanta calidad haya pasado inadvertido para la mayoría”. Lo recogía Jordi Galves en 1999, en la crítica de Si no fuera en secreto, la antología que hicieron Sam Abrams y Jaume Subirana.
Tres años antes había sido uno de los seleccionados por el mismo Subirana y Xavier Berenguer en el
CD-Rom Dotze sentits. Poesia catalana d’avui, junto con Blai Bonet, Joan Brossa, Enric Casasses, Narcís Comadira, Feliu Formosa, Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Francesc Parcerisas y Jordi Sarsanedas, todo un dream team de la poesía catalana del momento en el cual el nombre de Sampere podía
sorprender por ser relativamente desconocido.
Pero durante este siglo ha sido la suya una voz leída, escuchada y celebrada con honores como la Creu de Sant Jordi (1999), el premio de la Crítica Serra d’Or (2001), el Premi Nacional de Literatura (2003), la Medalla de Oro al Mérito Artístico del Ayuntamiento de Barcelona (2004), el Jaume Fuster de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2010) el de la Crítica (2014) y ya en el 2016 la Lletra d’Or. Deja
libros como el seminal L’home i el límit, Samsara, Demiúrgia, Subllum, Les imminències o los últimos, los poemas de Dèmens y la novela Àlien i la terra promesa, ambas editadas por Mireia Vidal-Conte en LaBreu, y un libro en castellano,
Nadie y la luz (Pre-textos). Además, Proa estaba haciendo una nueva antología que se espera este mismo año.
El editor Isidor Cònsul escribió que los suyos son “poemas que hablan de los enigmas del yo y los otros que ha sido el poeta a lo largo de los años. Versos que acarrean el dolor de vivir en la oscuridad de la incertidumbre y la duda, que llevan la íntima rebeldía de quien se siente huérfano de Dios y, al mismo tiempo, la paradoja de tener necesidad para contestar interrogantes y aclarar los secretos del fraude de la existencia”.
Inspiración radical para muchos poetas y lectores, la muerte, ayer, de Màrius Sampere se suma a las desapariciones de otros faros poéticos que todavía se sienten recientes, como Montserrat Abelló, Francesc Garriga o Carles Hac Mor.
de la presentació de L’OFICI de Serguei Dovlàtov a la Llibreria Calders amb el traductor Miquel Cabal, Olga Jornet, Anna Pantinat, Roger Peláez i Joan Vigó. (18.05.18)
L’ofici narra el llarg camí de l’obra inèdita fins a la publicació. Consta de dues parts: El llibre invisible i El diari invisible. Des de ben jove Dovlatov sabia que hauria de triar entre l’entusiasme soviètic i el silenci. Però no ho va acceptar mai. No volia renunciar al seu dret a publicar. I als trenta-set anys, va decidir marxar de l’URSS. Un cop instal·lat als Estats Units, va aconseguir finalment publicar la seva primera obra.
El llibre invisible és un retrat àcid i alhora ple de tendresa de la societat literària a Leningrad, d’una rica i diversa realitat cultural paral·lela. Amb el seu estil lacònic, ple de sarcasme, relata els seus esforços per trobar una escletxa al mur de la censura. Hi ha escenes d’una comicitat sorprenent, cartes farcides d’absurditat burocràtica i Dovlatov, fins i tot, s’atreveix a demanar explicacions al KGB.
El diari invisible és el procés d’adaptació de Dovlatov a la ciutat de Nova York. Uns amics l’enreden en l’aventura delirant de fundar un setmanari per a la comunitat russa dels Estats Units. Les dificultats de finançament, la competència i el xoc de personalitats aniran complicant les coses. Mentrestant mira de posar una mica d’ordre a la seva vida i millorar el seu anglès. Tot plegat, una història itinerant on mana la picaresca, l’acceptació estoica del destí i l’ambició literària.
Serguei Dovlàtov va néixer el 1941 a la ciutat d’Ufà, Unió Soviètica. Va estudiar a la Universitat de Leningrad i va fer el servei militar com a vigilant en un camp de treball. Entre d’altres feines, va fer de periodista a Leningrad i Tallinn, més endavant treballà com a guia al Parc Puixkin. Moltes d’aquestes experiències va traslladar-les al paper en títols com La zona, La maleta, El compromís, Els nostres, La filial i El parc, tots ells publicats a LaBreu Edicions. Fins a l’arribada de la Perestroika, a l’URSS només hi va publicar com a periodista, mai com a narrador. A finals dels setanta va abandonar el país. I pocs anys abans de morir, als Estats Units, va acabar rebent el reconeixement que es mereixia, gràcies a la publicació dels seus relats a la prestigiosa The New Yorker.
Eduard Escoffet. Menys i tot. La Breu, 50 pàgines.
El temps ha passat, amb traïdoria. Després d’haver escrit algunes poesies aproximades i enjogassades, d’allò que en diuen experimentals, de poesies que feien l’efecte d’artifici opac i íntim, arbitrari i epocal, vet aquí Eduard Escoffet escrivint aquest nou llibre humil i tradicional, serè, probablement madur, més vinclat a la contemplació del món que no pas del mirall. Algunes poesies del seu llibre anterior, El terra i el cel (2013) ja anunciaven aquesta variació cap a una manera d’escriure més sintètica i directa, eficaç, sense noses d’artista. I és que ara la presència inevitable de la mort, sotjant des del seu temible racó, la intrusa que ens mira de dia i de nit, ha transformat alhora el poeta i el lector, ens aboca naturalment a les velles i dures sentències de la tradició més severa, l’estoica, que no està per brocs. La tradició de l’aforisme i la de l’esforçada concisió, la que recupera el nom de cada cosa i el pes profundíssim, recobrat, de les paraules de cada dia que han adoptat un nou color, una lluïssor nova. Eduard Escoffet es presenta, com és inevitable, poeta sol, i de dol, contemplant la devastació de tantes quimeres que el pas del temps ha aterrat sense remei, furgant en la ferida viva de l’evidència. I ja que paisatge sembla dur respostes amagades que caldria interpretar, per això se’l gosa contemplar incansablement, ulls vius i encesos, se’l llegeix una i altra vegada, sense acabar-ne de comprendre ben bé el sentit, o la insinuació o tal vegada el misteri que no s’acaba, que n’obre un altre. La lliçó amagada en els replecs indiferents de la naturalesa, de l’aigua, de la sorra, del vent, dels llucs que despunten al bosc, de la ratlla llarga i tan ben tintada de l’horitzó. Tot és contemplat per suscitar una meditació que de vegades no arriba, una meditació que possiblement només és llenguatge, l’única certesa i l’engany més salvatge. Tot alhora.
La imaginació poètica fa com el bumerang, que després de ser llançat a l’espai de l’entusiasme retorna al seu punt d’origen per deixar de volar. Inert, el duem una altra vegada a la mà ja cansada. Hi duu la cremor indefugible del malcontent, del disconforme permanent, del desobedient. Això m’agrada de Menys i tot. S’assembla força a l’anhel de l’idealisme polític, que és també protagonista destacat d’aquest llibre, mig dit, latent, sempre desitjat com es desitja la pell de l’altre, com es desitja l’equilibri i l’harmonia en la construcció d’una llar per a l’aixopluc del cos, d’una llar, d’una estança on ordenar les paraules, on disposar el sentit del text, refugi d’humanitat, de sentit. D’aquí que la política meni a la segona part del volum, una represa de l’Escoffet més brillant i creatiu, arrecerat en l’erotisme, en la poesia amatòria que vol conciliar forma i sentit, sexe i àgape, ràbia i passió. De la contemplació callada al vitalisme més vibrant. L’amor no és només el revers de la mort, de la solitud i de la inòpia. És sobretot la resposta a la por del viure i de l’error, és el gai saber, la millor resposta moral i, per tant, la convicció més política, més abocada als altres, més lírica, com ens van ensenyar aquells medievals que anomenem trobadors. Vet aquí un llibre complex, exigent, poderós, de vegades difícil, però d’una qualitat rara i perdurable. Un exercici poètic d’excel·lent edificació. Bravo.
us recomanem aquests recitals de Barcelona Poesia 2018:
dijous 10 de maig, a les 18.00 h, ANTÒNIA VICENS recitarà un poema de TOTS ELS CAVALLSde la tria de poemes més destacats de 2017 al Lliurament del Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona 2018. serà al Saló de Cent de l’Ajuntament.
a les 19.30h ANTONI VIDAL FERRANDOANTÒNIA VICENS, GUILLEM GAVALDÀ, JORDI PÀMIAS, MARGARITA BALLESTER, NÚRIA BUSQUET, RAMON GUILLEM, SUSANNA RAFART,TERESA PASCUAL i VICENÇ LLORCA participaran al recital 40 ANYS DE L’AELC, 40 ANYS DE POESIA. serà al Verger del Museu Frederic Marès.
i a les 21.00 h LAIA MARTINEZ I LOPEZ farà arribar el seu electrovers en el concert de JANSKY a l’Antiga Fàbrica Damm.
dijous 11, a les 21.00 h, MARC ROMERAparticiparà al recital “L’IMPREVIST, ARA I AQUÍ. Poesia catalana i francesa en diàleg” amb DOLORS MIQUEL, ESTHER TELLERMANN, PHILIPPE BECK i l’acompanyament musical de BJÖRT RÚNARSDÓTTIR. serà al Palau de la Virreina.
i a les 22.00 h, BARBA CORSINI, grup del poeta Eduard Escoffet i el músic Pope, un projecte d’exploració de la veu i l’electrònica a mig camí entre l’spoken word i la improvisació. serà també al Palau de la Virreina.
dissabte 12, a les 20.30 h, recital de JOSEP PEDRALS, LALO BARRUBIA i CARLES PEDRAGOSA. serà a la plaça Sant Felip Neri.
dimarts 14, a les 19.00h, “EN RESiDÈNCiA, creadors als instituts de Barcelona” comparteixen escenari tres creadors: Maria Arnal, Anna Pantinat i Martí Sales. Tres veus potentíssimes del panorama actual, acompanyades de tres grups de joves de tres instituts de secundària de diferents barris: l’Institut Josep Comas i Solà (Trinitat Vella), l’Institut Milà i Fontanals (Raval) i l’Institut Narcís Monturiol (Vall d’Hebron).Al llarg d’un curs, i en el marc del programa EN RESiDÈNCiA, els instituts de Barcelona, creadors i alumnes han teixit, a través de metodologies diverses, un corpus de jocs, melodies i textos, creats de manera compartida i que presenten en aquest espectacle insòlit i atrevit. serà a Fabra i Coats Fàbrica de Creació.
i a continuació, “T’ESTIMARÉ SEMPRE (QUE PUGUI) Dubtes, versos i amor romàntic” a càrrec de BIEL MESQUIDA, ÁNGELO NÉSTORE, BEN BROOKS, BLOOD QUARTET, ÉRIKA MARTÍNEZ, MARIA ISERN i JÚLIA BELTRAN.
epíleg a la 3a edició de LA CARPETA ÉS BLAVA d’Adrià Pujol Cruells
Records. Ara fa un any que publicava La carpeta és blava, el patracol sobre el collonar empordanès i sobre l’humor en general. Es pot assegurar que el llibre ha gaudit d’una bona acollida —com se sol dir—, perquè se n’ha venut el tiratge sencer. El que no es pot assegurar és que el paper hagi estat llegit. No he percebut gaire profunditat de lectura, si haig de fer cas de les ressenyes i dels elogis públics. El dipòsit de l’afalac vessa. Si de cas he trobat una mica d’incisió en les crítiques a la contra, aquí sí, i en els missatges privats. També val a dir que un es pensa que ha escrit un assaig poderós, una novel·la de culte, un bon grapat de prosa lumínica, però després es troba que potser delirava. Ja ho trobarem. A la gent li ha agradat molt, en resum.
Durant aquest any he reescrit el llibre. De pensament. Ara l’escurçava, per allò del pot petit. Ara l’ampliava a la categoria d’una enciclopèdia de l’humor. Tanmateix no hi ha res a fer. L’humor no es deixa atrapar. L’humor és un esquelet desossat, són les buguenvíl·lies, el bigoti de Víctor Català, fer pessigolles a un morent, Santi Vila, els premis Gaudí i la Creu de Sant Jordi, morir massa vell i si pot ser a Ultramort, dir-se Baldiri, col·leccionar clauers, guanyar els Jocs Florals, muntar maquetes, l’estil, les sogres, un braç de gitano. L’humor viu als cognoms bascos, als diminutius, al menjar ecològic que es ven en safates de porexpan, crepita en les malifetes i es desborda als basars xinesos. L’humor implica separar les escombraries, comptar negats, no rebre el Rei però sopar amb ell, el patriotisme, els arquitectes, la llet de soja i les calçotades, un policia, la prosa femenina, les crisis associades a l’edat, la monja Forcades borratxa, Millet jugant a l’Oca, el cúrling, les campanyes gastronòmiques, Kilian Jornet blau d’esforç, els programes de televisió seriosos. L’humor plana per les sectes, pels discursos a la nació, pels congressos científics, pels recitals poètics i per qualsevol lloc en el qual hi hagi gent en remull: platges, rius, piscines i basses. L’humor inspira els certàmens, els grafits, els noms de gos, les portades de tots els discos. L’humor treu el nas a les notaries, a les consultes mèdiques, als museus, a les botigues de complements per a la pesca, als zoos, a les gales i als homenatges. L’humor és llegir tot Josep Pla i dir-ho, gratar-se, esternudar, petar, mastegar, l’art abstracte, tenir un pòster del gol de Koeman de l’any 92, un barnús de l’Espanyol, és Carrero Blanco, un Audi Q7, un pintor de cavallet, el semàfor, la gallina, les manyoples, les plantofes, un sitar, la solidaritat dels famosos, remar, el ioga, els lemes que figuren a les entrades de les viles catalanes, una impressora 3D, una selfie, la tossuderia, l’esforç, la gravetat, Hitler. L’humor passa per dir-ne píling de la depilació, i per depilar-se, pel Tibidabo i per Montserrat. L’humor és el color rosa xiclet, un passamuntanyes, les orelleres. L’humor emmonstrueix els infants, infantilitza els monstres, esguerra la bellesa, maquilla la lletjor. Enamora, l’humor. I esgarria, espatlla, enverina, humilia, enalteix, brinda, descompon, esllenega, pessiga, molesta, zumzeja. L’humor no distingeix entre peluts i pelats, és el manatí, l’ornitorinc i la granota, un fals jueu indignat. És veure escrita la paraula Redoxon a l’epistolari Rodoreda-Obiols, és una ronyonera, el Procés català, citar a tort i a dret, els llatinismes, la cara del mussol, un mussol a l’ull, l’ull de poll, els polls, escriure poctlla. Com deia Dominique Noguez (L’Arc-en-ciel des humours, Hatier, 1996), humor és quan es declara un incendi a la caserna dels bombers.
De llibres com aquest no en penso escriure mai més cap. M’ho va fer entendre un amic de Palafrugell. Em va dir:
—Diuen que has fet un llibre sobre el collonar.
—Sí, amb gran esforç.
—Prou. I me sabries dir per què l’has fet?
És evident que la pregunta de l’amic era retòrica. Venia prenyada de la resposta. D’una resposta complicada i, per tant, absurda. Aquestes són les preguntes més feridores, i les més pròpies del collonador. Si escriure un llibre ja és una forma de l’humor, la vanitat, ara compta si l’escrius sobre l’humor i a més a més n’has d’explicar el motiu. Vindria a ser el mateix que si un elefant fes una magistral sobre paquiderms. No té cap sentit. No serveix per a res. No hi ha res a fer. Més val quedar-se quiet, veure-les passar tant de temps com sigui possible. Aturar l’especulació. Respirar, menjar, dormir. Treballar poc, o gota. Estimar la terra a l’engròs, i les persones a la menuda amb una certa reserva. Manejar una malfiança casolana, una sornegueria de quilòmetre zero, un civisme minúscul, saber on es troben les quatre clapes de rovellons, els estols d’espàrrecs, els musclos de roca i les millors postes de sol. L’objectiu primordial és no fer gaire el ridícul. Arribar al que Marcel Schwob en deia un «escepticisme complet».
Jo me l’estimo, La carpeta és blava. Perquè és un llibre innecessari i genuí. Fixa un temps i un país, amb la mateixa intensitat que el rou pren de matinada i quan surt el sol amb prou feines aguanta l’existència llur. Fixa un temps i un país efímers. Una altra cosa és que en la vida l’humor sempre hi sigui, però com que no se l’agafa mai —perquè l’humor només es pot sentir—, el meu llibre no deixa de ser una collonada més. Ara bé, diu coses.
—Els he venuts tots —vaig respondre-li.
—Tu rai. I n’hi ha tanta, de gent que llegeix?
—Llei.
—Per mi que volien quedar bé. La gent és com és.
La carpeta és blava perquè totes les carpetes en són, de blaves. Aquesta realitat atroç no necessitava un llibre de tres-centes pàgines que la corroborés. Ni el títol, no necessitava. Si dic que no penseu en una carpeta, a l’acte tots pensareu en una carpeta, és clar, i blava. Llevat que entre el públic s’hi amagui un collonador. Preguntarà, o més aviat dirà:
—Blava fa de mal dir. Blava blava.
No donar res per bo ni per cert, però en cap cas no caure en la foscúria de la depressió, aquest és el secret de l’humor, del collonar. Progressar a partir d’un nihilisme domèstic, passat el fogot de la joventut, instal·lats en la velocitat del mínim desgast, en harmonia amb la Creació. L’humor és l’únic sistema que permet, no pas entendre el Sistema, si més no bressolar-se amb ell sense prendre mal. Sentir créixer l’herba, sacrificar un puny de sonsos a l’oli bullent, encendre un foc a terra, convidar els amics, garlar per no arribar mai, mai, mai a cap mena de conclusió. I en acabat o durant, escriure un llibre. L’embosta de paraules que maldi per dissecar el moment. Tot partint de la base que no hi ha absolutament res a fer.
Adrià Pujol, LA CARPETA ÉS BLAVA ( edició abril 2018)
recital dels Premis Francesc Garriga a UtopiaMarkets
Guillem Gavaldà FAM BRUTA i Maria Isern Ordeig SOSTRE DE CARN (05.05.18)
recital a UtopiaMarkets de Francesc Gelonch Bosch LA MANDRA NO ÉS UN OCELL, Joan Vigó PASTOR D’ANTENES i Andreu Subirats CENDRÉS A ESTÓS, GALTES DE PERDIU, LES BALADES de Fancois Villon amb acompanyament musical de Diego Burián (06.05.18)
Premi de la Crítica al millor poemari publicat el 2017 a Zoraida Burgos per CONVIVÈNCIA D’AIGÜES (LaBreu Edicions) i a ELS FILLS DE LLACUNA PARK de Maria Guasch (L’Altra Editorial) com a millor obra de narrativa en llengua catalana. dues obres de dones amb una veu poderosa.
Lluïsa Julià i Zoraida Burgos van fer una xerrada captivadora sobre la seva trajectòria poètica i el volum que reuneix l’obra completa.
Excavar en la memòria per apropar-se al passat, per furgar i espargir una vegada i una altra el mateix assumpte. La figura del talp és la més propera a la tasca del poeta, qui «cec com és, cava i busca».
Silvie Rothkovic | Foto Labreu Edicions
Així és com es mostra la poeta SilvieRothkovic, que acaba de publicar el seu darrer poemari La nit que és dins el dia (LaBreu Edicions, 2018). Llibre gestat en un viatge a Dinamarca, en una estada en una casa enmig del paisatge natural nòrdic, a la vora d’un llac, «un paisatge que no ens sap, que no ens vol, que no ens entén». Un indret magnètic i alhora intimidant que emmiralla la seva situació emocional. A través d’una mirada molt particular, Rothkovic transforma la percepció d’una natura aspra, freda i buida en un relat ple de llum i de vida.
SilvieRothkovic (Barcelona, 1981) és l’heterònim rus i de filiació pictòrica d’una Sílvia que prové de la pedagogia, l’educació musical i la història de l’art. Ha publicat els llibres de poesia Helicòpter (LaBreu Edicions, 2007), Altresarbres (Tria Llibres, 2011) i Pianos i túnels (LaBreu Edicions, 2013).
De Pianos i túnels Rothkovic diu que els pianos representen «tot allò que et salva» i els túnels, «tot allò dolent». Els versos d’aquest llibre ressonen, amb força, a través d’una llar on viu «algú que intenta guarir-se», una casa gèlida on la veu s’aïlla, on els dies passen amb l’única companyia de la música i on la presència del fred és la manifestació d’una absència, «un lloc on sempre plou, mancat d’esdeveniments anteriors».
La nit que és dins el dia és un poemari escrit com un enfilall de perles del qual se’n copsa la brillantor en conjunt amb les peces ben arrenglerades. En la lectura de cada poema, sense adonar-nos-en, anem pujant graons perquè el llegim com «alguna cosa que s’assembli a escalar». En la construcció del poemari sura una concepció musical no pas pel seu lirisme, molt contingut, sinó per l’estructura polifònica que avança, vers rere vers, fins a construir una petita peça de cambra. Si a Pianos i túnels ens oferia un rèquiem, a La nit que és dins el dia escoltem un nocturn contemplatiu carregat de misticisme a mode de raig que travessa la foscor de la nit: «i si plovia, esperàvem el tro». Cada un dels poemes dibuixa un compàs que enllaça harmònicament en tot el seu conjunt com un seguit d’emocions sublims.
El poemari ve encapçalat per un lied que neix d’un vers de John Cheever: «Aquí, doncs, hi ha tres mons: la nit, el dia i la nit que és dins el dia» i serveix de punt de partida perquè Rothkovic ens parli d’una casa que és el dia i de com la nit es fa present dins d’aquesta. Versa de com el bosc «que és la nit, l’absència, la por» es transforma en memòria per envair-la. Un espai tel·lúric que és penetrat com ho fan els talps, que s’endinsa en els boscos freds i humits com un raig de llum. Entrem en el buit, en la foscor i en la solitud: «sí que en passen, d’avions, però estic sola». I en cada un dels poemes sura un silenci retingut, encorbat, diu ella, que acaba per esclatar.
Silvie Rothkovic excava fins a produir l’esquerda en l’aterridora nit que busca «l’oblit subterrani». I ho fa penetrant en els boscos freds del Nord «la inveterada nit polar on ara visc», on nien els seus referents, de tota mena i matèria, més propers. I finalment els troba perquè, tal com sentencia: «allà ens vam fer grans».
Poemes arborats amb una arquitectura molt personal en què la contemplació mística enllaça, amb senzillesa, amb la soledat. Versos que sovint arriben a frec de l’aforisme: «De sobte estem tan amunt, que estem a prop de no veure res». Poeta que s’oculta rere una poesia cenyida però no secreta, personal i enigmàtica: «amagar-se també és una mena de vida».
Rothkovic sap perfectament d’on ve perquè escriu per cavar i no per enterrar-se. Té molt clar quin és el camí: «no et preguntis pel lloc on vas sinó d’on és que vas escapar». I clou el poemari amb un contundent final: «i ara irradia la llum d’un llamp».
Silvie Rothkovic no és una jove promesa, és una realitat que hem de seguir de ben a prop si volem sentir el calfred d’una poesia captivadora.
recitals dels Premis Francesc Garriga a València: Maria Isern SOSTRE DE CARN i Guillem Gavaldà FAM BRUTA a Ca Revolta i la Fira del Llibre de València amb Pau Sif editor d’Edicions del Buc (27-28 abril 2018)
Estic segura que moltes lectores de poesia ni tan sols havien sentit parlar d’ella, encara que el 1970 va guanyar el I premi Màrius Torres de poesia, perquè ja sabem que el nostre ecosistema literari és poc porós amb el que succeeix més enllà de la capital. A les Terres de l’Ebre ha estat on Zoraida Burgos (Tortosa, 1933) ha desemvolupat la seva vida, la seva carrera com a bibliotecària i la seva carrera poètica, tot i que també s’ha de dedicat a la narrativa. Contemporània de poetes com Francesc Garriga o Feliu Formosa, es diria que ha calgut esperar que Montserrat Abelló ja no hi fos perquè s’obrís una escletxa per a ella. Burgos és una poeta culta, viatjada i introspectiva, aferrada al seu territori -“Vora els meandres adormissats del riu/ s’estenia daurada mar, remorosa de silencis”-, autora d’un bellíssim llibre de prosa poètica L’obsessió de les dunes, que s’inclou en aquest volum i on plasma les seves impressions viatgeres per llocs com Venècia, Marràqueix o l’illa de Buda, al delta de l’Ebre. Sobretot poeta de la consciència de ser i del diàleg amb el jo: “El jo que no sóc ja a mi s’adreça/ amb fragmentats bocis del que vaig ser”.
Des d’una àrea lateral a la centralitat cultural principatina, com són les Terres de l’Ebre, i tal com passa ben sovint en altres lateralitats del mateix territori i dels Països Catalans com a conjunt, ens trobem amb la poca projecció o difusió de propostes culturals i, concretament en aquest cas, literàries. Per això, i per altres motius, l’obra de la poeta tortosina Zoraida Burgos (1933) no era, precisament, gaire accessible per a qualsevol lector que hi estigués interessat.
Zoraida Burgos
Convivència d’aigües (Barcelona: LaBreu, 2017) és una edició antològica que posa remei a la necessitat de reeditar, compilar i difondre una obra feta poètica que s’inicià amb la publicació, l’any 1971, D’amors, d’enyors i d’altres coses.Convivència d’aigües ha anat a cura d’Andreu Subirats i Toni Cardona, que compta amb un pròleg del primer, i un epíleg d’Albert Roig. Zoraida Burgos acaba d’obtenir el premi de la Crítica Catalana per aquest volum.
Els volums de poesia que Burgos ha anat publicant semblen indicar, justament, que la constància creativa no ha d’anar necessàriament lligada a una publicació fulgurant, mentre sí que la constància sembla una tònica en els volums de poesia, més enllà del primer que hem citat anteriorment: Vespres (1978), Cicle de la nit (1982), Reflexos (1989), Blaus (1993), Absolc el temps (2012: Premi de la Vila de Lloseta). Cal assenyalar, alhora, que Burgos va ser mereixedora del Premi Pin i Soler de Tarragona amb L’obsessió de les dunes (1994), un volum que també es caracteritza per tindre al seu si una poètica que evoca, entre altres, els paisatges de les Terres de l’Ebre i, més precisament, del seu delta. Burgos, alhora, ha exercit de bibliotecària i s’ha dedicat a un dels seus interessos, l’art —més enllà de la literatura—, la qual cosa li proporciona un caràcter eminentment estètic que també es trasllada a la seva obra poètica.
En una divisió provincialista, a la qual cal sumar la falsa distribució administrativa, que no encaixa amb la social, històrica i geogràfica del territori i de la societat, podem afirmar que, si no es posa en cap mena de dubte, tindrem permanentment aquesta problemàtica, i de retruc ens perdrem moltes propostes com aquesta: conscient, de trajectòria sòlida, i plena de compromís literari.
Aquest volum que ara s’ha presentat i editat ha suposat un merescut reconeixement a tota una trajectòria, i d’altra banda, aquest mèrit no ha passat desapercebut: ha estat mereixedor del Premi de la Crítica Catalana (que lliura l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) que, esperem-ho i desitgem-ho, sigui un bon esperó per a un volum poètic, de la perifèria, però de solidesa clara.
dissabte 5, VII Festival de Poesia de Sant Celoni coordinat per Pau Gener i l’Ajuntament de Sant Celoni:
a les 18 h, a l’escalinata de Can Ramis recitals de Silvie Rothkovic, Núria Busquet Molist, Elm Puig, Eduard Ramírez Comeig, Sílvia Bel Fransi, Josep Grifoll. Amb un record especial per al poeta Manel Marí.
a les 20 h, al porxo de Can Ramis Ronda ràpida final i cloenda amb tots els poetes participants.
serà a Can Ramis (pl. de la Vila, 25 Sant Celoni).
de la presentació a l’Institut Ramon Llull de UNSLEEPING SPHERE traducció anglesa de L’ESFERA INSOMNE de Màrius Sampere amb l’editor Clive Boutle, Sam Abrams i Mireia Vidal-Conte (24.04.18)
dimecres 2 de maig, Acte del lliurament dels Premis de la Crítica Catalana 2018 a les millors obres de narrativa i de poesia publicades durant l’any anterior.
Lluïsa Julià amb Zoraida Burgos sobre Convivència d’aigües i Anna Ballbona conversarà amb Maria Guasch sobre Els fills de Llacuna Park.
A continuació, hi haurà un espai per a llegir, a micro obert, fragments triats de les obres guardonades mentre se serveix un sopar a càrrec de «La Coqueta».
Preu 18€ per persona (preu per a socis de l’AELC i un acompanyant, 15€ per persona).
Preu socis de l’AELC i un acompanyant: 15 € per persona.
Preu no socis: 18 € per persona.
Terrat de la Biblioteca de Catalunya (o bé sala de Llevant en cas de mal temps). C. de l’Hospital 56, de Barcelona.
Ho organitza: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Patrocinat per CEDRO i Institució de les Lletres Catalanes.
Hi col·labora la Biblioteca de Catalunya.
El nou i divertit experiment novel·lístic de Màrius Sampere
A ‘Àlien i la terra promesa’, un escriptor explora un món laberíntic i absurd
L’Àlien del nou llibre de Màrius Sampere és un escriptor que arriba de lluny i es passeja per una realitat atemporal, topant amb tota mena de personatges i situacions filosòfiques i extravagants. “El verb és caos dirigit al caos”, es pot llegir en un dels capítols d’una de les obres en prosa més inclassificables de la temporada. Sampere, que als 89 anys té la salut força delicada, ha pogut fer l’esforç de sortir de casa i assistir a la presentació del llibre. “Escric, escric i escric, i no sé d’on em surt tot això: més aviat em sorprèn -admet l’autor, amb la veu tremolosa i alhora ferma-. La vida és això, anar discorrent. Tot passa i el que ara és aquí demà ha desaparegut”.
“ Àlien i la terra promesa és un llibre apassionant. No és una novel·la que segueixi una estructura discursiva, sinó sincrònica. S’hi pot entrar per una porta o per una altra i no és tan important”, diu l’escriptor Miquel de Palol a La Inexplicable, una de les últimes incorporacions al mapa de llibreries de Barcelona, en aquest cas ubicada al carrer Galileu de Sants. La novel·la acaba d’aparèixer a la col·lecció Cicuta de LaBreu. “Ens estem especialitzant en llibres híbrids i estranys -explica l’editora Ester Andorrà-. Aquest Àlien se suma a Birnam, de Víctor Sunyol, i La carpeta és blava, d’Adrià Pujol”. Andorrà explica que fa anys que Sampere volia afegir-se al catàleg de LaBreu, que el poeta defineix com “l’editorial delscolorins ”. Va ser amb L’esfera insomne (2016), editat per la poeta Mireia Vidal-Conte, que va començar la col·laboració professional entre tots dos autors. Fa anys que són amics, però fins al llibre de poemes -que va guanyar el premi Lletra d’Or- Conte i Sampere no havien “treballat junts”.
UN AUTOR SEMPRE ATREVIT
S’hi van trobar tan a gust que l’any passat van enllestir un segon volum de poesia, Dèmens. “Tenia un altre llibre al calaix, un trencaclosques, un laberint multidimensional -diu-. Era Àlien i la terra promesa. Hi ha molts moments de la novel·la que em recorden Kafka, Borges i Palol. Per a tots tres el que és realment important no és el contingut, sinó la forma. Ens trobem en un moment de la història en què potser ja s’ha dit tot, però les maneres d’explicar el que vols no s’han esgotat”. Vidal-Conte es va dedicar a revisar el material, escrit a mà i a màquina, i a trobar-hi una ordenació que, sense desvirtuar les ganes de jugar de l’autor, facilités una mica les coses al lector. “Vam estar veient-nos durant l’hivern, en sessions curtes, i gairebé sempre em deia que fes el que cregués millor, però de vegades em parava els peus”, explica, i Sampere li toca el braç afectuosament amb la mà.
“Aquest és un llibre filosòfic, humorístic i teològic -promet Ester Andorrà-. Té un to gamberro d’estar per casa. Es nota que en Màrius s’ho ha passat bé escrivint-lo. Sempre ha sigut un autor molt atrevit i ara, als 89 anys, no té cap voluntat d’adaptar-se a la indústria literària”. Nascut el 28 de desembre de 1928 a Barcelona, Sampere es va donar a conèixer amb L’home i el límit, premi Carles Riba 1963: el llibre va ser publicat cinc anys després, i tindria com a continuació Poemes de baixa freqüència(Edicions 62, 1976). A partir de Samsara (Prometeo, 1982) ha publicat cada dos o tres anys. Entre la seva bibliografia destaquen Demiúrgia(Columna, 1996), Les imminències (Proa, 2002) i Ningú més i l’ombra(Proa, 2014). També l’antologia poètica Si no fos en secret, una tria de la seva producció que arriba fins al 1999. Durant l’última dècada, Sampere encara ha pitjat més l’accelerador i ha donat a conèixer un conjunt de llibres inèdits –La ciutat submergida (Salobre, 2009)-, la novel·la El gratacel (Meteora, 2010) i aquesta última trilogia de LaBreu.
“Podríem dir que Àlien i la terra promesa no té antecedents, però a mi se me n’acuden tres -diu Palol-. El primer és Josep Vidal Llecha, que el 1967 va publicar Blanquerna. Després hi ha Ventura Ametller, autor de Summa kaòtica. I Miquel Bauçà, amb qui comparteix una certa similitud a l’hora d’escriure textos a partir del fragment i no el conjunt”. Palol destaca que a l’intrèpid Àlien de Sampere li agraden els “detalls eròtics” i que emprèn “la cerca del mal”: un dels personatges el defineix com “una delícia invertida”.
L’esperit que ha mogut l’escriptor en tot moment és el de la recerca enjogassada: “No faci tantes preguntes i experimenti, només experimenti i calli”, es pot llegir en un dels capítols. Així ha escrit i encara escriu Màrius Sampere, un dels referents més veterans de les lletres catalanes, un clàssic vivent, encara amb ganes de deixar anar saludables irreverències.
ERA: UN VIATGE DE CONTRARIS, UNA BUFETADA ESTÈTICA DE SAVIESA I BILIS
L’escriptor Jaume C. Pons Alorda retratat per Antoni Gasull.
Jaume C. Pons Alorda acaba de publicar ‘Era’, amb LaBreu Edicions. En aquest poemari fem un viatge cap a la finitud i, al mateix temps, cap a la immensitat. Pons Alorda hi fa un retrat de l’Absolut: la descripció en forma de vers de les misèries humanes i de les seves bondats. Acompanya l’edició un pròleg d’Eduard Sanahuja i un epíleg de Lucia Pietrelli.
La poesia de Jaume C. Pons Alorda té aigües de mística, té un rerefons de màgia, guarda ressons de la saviesa ancestral. A Era el poeta traça un viatge circular, que va del comiat al renaixement i del renaixement al comiat en una escala inversa de 39 graons que es recomencen al final del poemari. I en aquest viatge hi descriu les píndoles de saviesa recollides, els blaus i ferides a la pell i els brins d’herba fresca que acaricien la carn del poeta.
Es tracta del peregrinatge per aquestes mil i una morts (i les seves corresponents mil i una vides viscudes). Un trajecte que engendra moments de gran impacte, on el poeta s’abraona sobre els elixirs de la supervivència i la religió del resistir com a màxima: “Així les coses es fermen/ les unes amb les altres:/no acaronem les coses, acaronem/els seus forats, les seves mancances.” En el poemari hi bateguen els contraris que s’abracen, que es fusionen, que s’empelten: la ruptura amb l’autoafirmació; la humilitat amb la refulgència; la mort amb el renéixer.
Era juga amb els contrastos dels oposats a què ens acara l’experiència d’existir. Així, la totalitat, els excessos, el dolor, la bellesa, l’eufòria, la humilitat, la penitència del viure i de l’escriure. La lluita del néixer i del morir, del mal i del bé, de l’amor i de l’odi. Escriu Jaume C. Pons Alorda al poema “No existeix la solitud”: “Totes les coses./ Totes les èpoques./ Tots els seus espais./ Totes les dimensions./ Tot existeix tot el temps al mateix temps./ Un instant no és mai el mínim./ És l’excés de sacietats.”
El poeta fa de l’escriure la seva religió, la seva missió vital. L’existència – l’escriptura- és joc i és batalla. És un camí sembrat de dubte i amarat de solituds: “Alguna certesa?/ Sols dues./ La primera./ Que l’estil/ sempre ha de ser la pura llum pura/ d’un albercoc obrint-se en lentitud.// La segona./ Parla tant de l’etern/ no per retòrica/ sinó perquè se sent etern.”
Pons Alorda rep l’herència de Blai Bonet en fer rebentar els mots amb la urgència i explosivitat del dolor fet fissura, de l’experiència incommensurable d’existir. De la poeta Laia Noguera rep el batec filosòfic de la multiplicitat, del fregar-se els dobles i els contraris: la radicació radical en els missatges de saviesa. Del poeta Lluís Calvo en rep l’experiència mística i espiritual del fet d’escriure: acte profà i diví, alhora.
El trànsit per la vida -pelegrinatge dual i esplèndid- i el trànsit per l’escriptura conformen aquesta religió ponsalordiana. I el seu Déu, el de Jaume C. Pons Alorda, apel·la a la incertesa, a la autoafirmació davant dels obstacles, a la solitud, al tenir-se a un mateix. De vegades, aquesta deïtat s’encarna en una forma femenina, com a divinitat de l’Absolut: una mare radical i possessiva, que conjura meravelles i, també, dolor: “Tu, Mare, Insubstituïble,/ amb mi tens la prova/ que una amputació/ pot aprendre a avançar// i a independitzar-se.// Amb el meu fugir/ de tu/ t’he fet entendre/ estrictament// la teva soledat.” Altres vegades, l’Absolut – encarnat en els símbols de la vida i de la mort, o les forces del més enllà- adopta el signe masculí: “El taüt, un fal·lus/ que penetra tot el món/ quan és endinsat.” Sempre en aquesta doble cara que uneix principi i fi, dolor i plaer, dins dels conceptes vida, viatge i escriptura, que per al poeta Pons Alorda són la mateixa cosa.
Jaume C. Pons Alorda ens proposa en aquesta Era que reinterpretem la realitat. Que ens mirem el món d’una manera diferent: El cos i la paraula són el mateix, escrivia Blai Bonet al poema “La llibertat;” Jaume C. Pons Alorda també ho creu i ho demostra, denunciant la mentida, les mirades acomodatícies, les superioritats morals: “L‘altre no existeix:/ tots som la mateixa cosa/ dividida en partícules separades”.
La reciprocitat, la confluència dels nostres actes, el nietzschenià etern retorn: “Car som microactants de la Realitat-que-es-conforma/ a poc a poc.// Actuem, cadascú, com pot/ vulguem o no vulguem,/ sabent-ho o no, amb un paper ben clar, i aquí/ no hi ha secundaris:/ tots protagonitzem El Moment Encarnant-se.” I la saviesa, revers d’haver recol·lectat, digerit i excretat molts errors: “Deixa’m morir una estona més,/ ara que n’he après./ Jo i els meus morts que sóc/ et farem d’escala/ cap al diamant d’heura/ del ventre/ de l’etern.”
La saviesa, l’ardor, les diatribes contra l’apatia, la reflexió que mira cap endins i cap al món, tot això representa el viatge d’Era, que és l’antònim del mot indiferència.
En l’edició contemporània, el temps de vida de les publicacions en les taules de novetats oscil·la entre una setmana i un parell de mesos, com a molt. Una publicació de fa mig any ja comença a fer olor de naftalina. Una publicació dels darrers 5 anys forma part de la prehistòria. Una publicació de fa 10 anys no existeix. Més antic que això rep el mateix tracte que els incunables.
Diuen que es publiquen massa títols, massa autors, però potser part del problema siga la manca de guies, de mapes amb els quals elaborar una ruta lectora, mapa i territori units per una litúrgia, com a les novel·les de Michel Houellebecq.
Una de les tasques de la premsa cultural haurà de ser la de cartografiar no només el present absolut, els avisos de novetats de les editorials, l’agenda de actes i presentacions, els autors i autores fent bolos com si foren la darrera esperança blanca de l’indie. I per a cartografiar s’ha de coneixer bé aquest territori editorial, reunir i analitzar mesures i dades, per projectar-les sobre entrades en forma de cartografia temàtica, recuperar, ressuscitar aquelles obres i aquells autors que durant tres llargs dies sembla que caminen cap a l’oblit.
Sergei Dovlatov…
el nom que els seus hereus obliguen a tots els editors a consignar en les cobertes de les seues publicaciones, tot i que a les portades puga aparèixer en la seua transcripció corresponent, Serguei Dovlàtov al català-valencià, Serguei Dovlátov al castellà, és un d’aquells autors que han de tornar de l’estat catalèptic a què els ha llançat la voràgine de les taules de novetats.
Què fa un escriptor si li diuen que serà un gran autor pòstum? Morir-se? Planificar la seua obra en funció d’una data de caducitat vital? Cagar-se en l’ànima de l’autor de la declaració?
Serguei Dovlàtov (Ufà, 1941-Nova York, 1990) forma part i al mateix temps no en forma, de la generació d’escriptors que acabada la Segona Guerra Mundial, miren de construir una veu pròpia, mentre al seu voltant va pujant el mur de l’autarquia, la pressió perquè totes les veus siguen una sola. Fill de Nora Dovlatova, correctora d’origen armeni i un director d’escena jueu, DonatMechik, afincats a Píter (Sant Petersburg-Petrograd-Leningrad-Sant Petersburg), i evacuats fins a la Baixkíria al començament de la guerra amb alemanya. L’any 1944 torna a Leningrad amb sa mare, amb qui viurà a partir d’aleshores.
Abans d’arribar, l’any1959, amb 19 anys, a la Universitat de Leningrad, per estudiar finés, Serguei havia passat ja per una factoria on va fer de treballador del metall, obtenint la seua primera experiència amb el món del proletariat i la producció planificada. Només un parell d’anys va aguantar a la universitat, fins que el van expulsar. Arran d’això, i de la seua decisió de convertir-se en narrador, que pren contacte amb d’altres autors de la resistència passiva a la uniformitat, com el posterior premi Nobel, el poeta Joseph Brodsky, amb qui compartirà trajectòria vital. A partir d’aquí, una mili de tres anys com a vigilant de camps de concentració de la República de komi, que li aportaran el nucli d’anècdotes argumentals per als seus primers contes i l’obra La zona: apunts d’un vigilant de camp (1982- Labreu Edicions, 2009). Torna a Leningrad i de nou fa un intent universitari, aquesta vegada en la Facultat de Periodisme, on sembla que té millor sort, i de la qual ix per anar a Estònia (aleshores encara dins de la URSS, però amb un grau de llibertat major que la resta de repúbliques), per treballar de periodista entre 1972 i 1975, tot i que no descarta fer de traficant al mercat negre i de guia del Parc Puixkin. Però, tot i que el periodisme ompli gran part del seu anhel d’escriptor, és amb la narrativa amb qui Dovlàtov té un compromís, i torna de nou a la ciutat del Palau d’Hivern per veure com el seu humor àcid, la seua prosa plena d’ironia i bombes de rellotgeria cap a la cerimònia de l’absurd que era la vida diària a la Rússia de la dictadura del proletariat, li fan la seua pròpia vida invivible. Només mitjançant les publicacions clandestines, les samizdat, els seus relats ixen a la llum, una llum esmorteïda, anorreada per les contínues negacions de les editorials oficials. El 1978, Serguei Dovlàtov ficatotes les seues possessions en una única maleta, i marxa cap als Estats Units, on ja s’hi havia instal·lat el seu amic Joseph Brodsky.
Dovlàtov es un paio grani maldestre, amb poca traça per a la indumentària i una tendència a la ingesta d’alcohol per llitres, molt pròpia de la seua ascendència, així com una dèriadostoiesvskiana pels deutes i la vida al límit de la indigència: “un diapassejava per la ciutat buscant sis rubles”, escriu a La maleta.
Els dimonis arriben als carrers de la capital del món en la ment del rus, en major quantitat que les seues obres escrites encara en terra russa, que van aplegant a terres americanes amb comptagotes, les que hi arriben, en forma de còpies microfilmades dels originals que han quedat als arxius de la KGB, passades d’amagat per les duanes, com en una novel·la d’espionatge.
Mentre el seu amicBrodsky abandona la llengua mare, el rus, per passar-se a la llengua d’acollida, l’anglés americà, Dovlàtov comença la tasca de reescriure l’obra perduda de nou, amb la perspectiva de l’emigrat forçat, encara en rus, tot i que amanida amb píndoles de crítica també al nou absurd, el de l’economia oberta, on el consum és la dictadura que a la mare pàtria és la planificació. El rus de Dovlàtov és el rus de la modernitat, el rus que ara mateix parlen a la Rússia post-soviètica, que a la seua prosa agafa un ritme de metrònom, un lèxic esmolat i una economia de mitjans narratius que deixa fora tot allò prescindible, tot allò que no serveix per explicar la vida absurda que li toca viure, allà i aquí, a Leningrad, a Tallinno a Nova York. Una prosa, no obstant, prenyada de sentències, tant que espodria dir que Dovlàtov és un narrador epigramàtic. Només a les primeres planes del conjunt de relats que composa La maleta (1986-Labreu Edicions, 2010), podem llegir un bon grapat:
“Al món existeixen lesciències exacte. Per tant, també existeixen les inexactes”; “Les persones podendividir-se en dues categories: els que pregunten i els que responen”; així comun exemple de la fina i àcida ironia que el caracteritzava, “Lenin estavarepresentat en la postura habitual: la del turista que vol aturar un cotxe a lacarretera”.
L’any 1990, amb només 49 anys, una insuficiència cardíaca produïda per un coma etílic va tallar de colp la trajectòria de Dovlàtov. No va ser fins a després de la perestroika, el 1991, un any més tard de la seua mort, que les seues obres van poder ser publicades i distribuïdes lliurement en la seua llengua originària. Des de 2014, el carrer on va viure a Queens, Nova York,porta el nom de Sergei Dovlatov Way.
Tot i que part de les seues obres havien estat publicades per segells com ara RBA, són les editorials Labreu en català-valencià, i Fulgencio Pimentel en castellà, les que tenen la intenció d’incorporar al seu catàleg l’obra completa de l’autor rus.Mentre que els de Logronyo han publicat el 2017 Retiro i Oficio, dues de les obres recuperades del’etapa russa, l’associació cultural LaBreu Edicions porta des de 2009 publicant un degotall d’obres, traduïdes totesper Miquel Cabal Guarro, des de La zona, que va servir per obrir la seuacol·lecció La intrusa, dedicada a autors literaris d’àmbit universal que no han estat mai traduïts al català o que fa molts anys que han estat descatalogats i oblidats i que els sembla imprescindible que formen part de la nostra tradició literària, a la qual van seguir La maleta (2010), El compromís (2011), Els nostres (2014), La filial(2016) i El parc(2017).
D’ell va dir el seu granamic Brodsky, “el més important en ell és el to, una cosa que qualsevol membred’una societat democràtica podrà reconéixer: l’individu que no es deixarà arrossegar al paper de víctima, que no està obsessionat per allò que el fa diferent”. Però tot i aquesta manca de pretensió, o justament a causa d’ella, l’experiència personal de Dovlàtov esdevé universal i el converteix en lectura recomanable, sota la dictadura del comerç planificat.
Pons Alorda presenta «Era», un llibre per celebrar la seva «crucifixió» espiritual
L’autor mallorquí torna a LaBreu Edicions amb un poemari que es compon de “fragments d’un discurs sobre les religions del nostre temps”
El poeta Jaume C. Pons Alorda, autor d’«Era» | Albert Alcaide
Jaume C. Pons Alorda (1984) és un torrent d’energia poètica en combustió. Professor d’escriptura creativa, traductor, poeta, narrador, contista, articulista i entrevistador, ara presenta nou llibre de poemes, Era (LaBreu). Un títol d’una sola paraula, carregada de sentits. “Era és l’espai tel·lúric de la terra, també el que jo vaig ser, i també una època –detalla–. I també és un llibre que arriba al millor moment, quan tinc 33 anys, per celebrar la meva crucifixió espiritual”.
L’analogia pot resultar provocadora, però és plena d’intencions. A l’epíleg del llibre, Lucia Pietrelli afirma que el poemari “es compon de fragments d’un discurs sobre les religions del nostre temps”. Com il·lumina el poema final: “Aquestes són algunes de les religions del meu temps, / amb tot el que té de negatiu dir religions, / amb tot el que té de mentida dir el meu temps, / perquè el temps, sortosament, no és de ningú / i perquè ningú, desgraciadament, no és del seu temps.”
Un discurs alimentat per lectures i visions impactants, que van des dels detectius metafísics de True detective –”em van ajudar a trobar una resposta”– al fabulós trànsit de Jep Gambardella pels carrers de Roma a La grande bellezza, fet també pel poeta, lloc per lloc, en un recorregut que “em va ajudar a orquestrar els poemes, dividits en escenes i espais de la ciutat”. Era beu dels estímuls que provoquen aquestes obres, però sense obviar un fet determinant: “vaig acabar d’escriure el llibre quan va morir en Francesc Garriga. Ja no va ser a temps de llegir-lo”.
El poeta Jaume C. Pons Alorda, autor d’«Era» Foto: Albert Alcaide
Poemes ordenats com un mirall
El poemari és format per 39 poemes. “M’agrada perquè és múltiple de 3 i perquè em funciona per fer el joc d’ordenació en un mirall: just al mig queda el poema 20-20”, explica Pons Alorda. “Necessitava el recurs del mirall per fer la balança còsmica, perquè crec que cada acte té la seva rèplica, talment el que fa David Lynch a les seves pel·lícules, on tot té una part positiva i una de negativa”.
Dues parts que també tenen una correlació de forces amb el pròleg d’Eduard Sanahuja i l’epíleg de Lucia Pietrelli, un esquema que el poeta ha repetit en cadascun dels llibres que ha publicat. “Sempre ho he fet així –explica–, perquè m’agrada que hi hagi un text fet per algú de la generació del 70, que jo tant admiro, al costat d’una veu a algú jove a qui estimo, de la meva generació”.
El llibre també suposa el retorn de Pons Alorda a LaBreu. “És fantàstic tornar amb ells, després d’aquesta relació llarga que mantenim”. Una publicació que suposarà la fi, literal, d’una era. “Ara faré una llarga època d’aturada. Era és un final d’època i el començament d’una altra. Em vull dedicar a Escola d’energia, un recull de tots els contes que he escrit fins ara, i a La festa de matances, una novel·la que fa uns quants anys que estic fent”. Nous camins que posaran més peces a un univers creatiu polièdric i indeturable.
El poeta Jaume C. Pons Alorda, autor d’«Era» Foto: Albert Alcaide
21 d’abril, a Barcelona, dins el Festival DevoraLletres Receptes literàries d’autor
recitals poètics a càrrec d’Anna Pantinat, Joan Vigó, Francesc Gelonch i Eduard Escoffet
i Mercat de llibres amb la presència de la llibreria On the Road, l’editorial de llibre il·lustrat Libros del Zorro Rojo, LaBreu Edicions, una mostra de revistes internacionals per part d’Impossible i la presència del taller L’Anacrònica, on s’imprimiran peces úniques amb ‘letterpress’.entrada gratuïta i obert a tots els públics, estarà actiu des de les 16 hores fins a les 22:00 hores als antics Tallers Europa, una nau industrial recuperada del barri del Poblenou de Barcelona.
dissabte 21 d’abril, a les 12. 00 h, CARRERS EN VERS
Recorregut poètic per diferents espais de Torroella de Montgrí amb poesia, dansa, música i arts plàstiques.Parelles lingüístiques faran lectura de poemes de
LA NIT QUE ÉS DINS EL DIA Silvie Rothkovic
CERTESA DE LA LLUM Laia Llobera
DE SOBTE, UN ESTIU Anna Pantinat
SÍMBOL 47 Anna Gual
SWING Francesc Garriga
NEU NEGRA Marc Romera
sortida del Pati de Can Quintana- Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí
amb la col·laboració de Lúcid, Llibreria El Cucut i LaBreu Edicions
Jaume C. Pons Alorda: “Puc arribar a ser molt radical i molt bèstia, però això és el que vull fer”
El poeta presenta el poemari ‘Era’, on aborda amb eufòria vitalista l’essència humana i defensa una mística feta a mida
Foto: ANTONI GASULL
Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca 1984) viu des de fa anys al Penedès. El poeta, narrador i traductor ha estrenat recentment ‘Era’, un poemari que aborda temes universals com l’existència, la mort i la religió des d’una eufòria vitalista que parteix, sorprenentment, de la nostra insignificança com a éssers. Amb una estructura de mirall que permet la lectura dels poemes per parelles i la inspiració de pel·lícules i sèries de televisió, Pons Alorda força els barrots de la gàbia del llenguatge buscant els extrems, l’impacte i la reflexió. Una reflexió que considera imprescindible amb els temps que corren.
“Proposo fer servir el llenguatge amb major violència, amb major llibertat, amb respecte però amb eufòria”
– Comencem pel títol. ‘Era’. Una paraula amb significats múltiples. Per què?
La intenció era que tingués aquestes múltiples significacions. La veritat és que normalment els meus títols solen ser molt complicats; per tant va ser un repte important trobar un títol que fos fàcil però que tingués una mica de canya, de rock & roll. I un dia em va venir al cap: la paraula ‘era’ pot significar moltes coses. Pot significar el passat del verb ser. Jo crec que aquest llibre reflecteix molt el que vaig ser en una època i ara és un tancament vital. Per això també és una època, una era, una nova etapa. I després també està molt relacionat amb la terra. Sóc un poeta molt tel·lúric. Molt tel·lúric en el sentit que li dono molta importància a l’espai físic i geogràfic. Per tant, el tema d’anar a l’era, i de batre, i de tot el vinculat al territori… Sobretot aquí, vivint al Penedès, és més que perfecte. És meravellós. I a mesura que va passar això, és curiós perquè anava veient ‘eres’ pertot. Aquí, a Vilafranca, hi ha una pizzeria que es diu L’era, després hi ha un vi que fan a Can Bas i que es diu L’era… Vaig començar a trobar ‘eres’ pertot i em vaig dir “He anat per bon camí”.
– Això és com quan et quedes embarassada, que en veus a tot arreu.
Exacte. És una mica com passa a la pel·lícula ‘Paterson’, d’en Jim Jarmusch, que al principi li parlen de bessons i es passa tota la pel·lícula veient bessons per totes bandes. I jo crec que la mirada poètica és molt això. És com una llavor que, quan t’entra, et fa veure arbres per totes bandes. Ara parlaves de ‘Paterson’. Parla’m de les referències cinematogràfiques i televisives que hi ha a ‘Era’. De fet, de ‘Paterson’ compartim la passió pel mateix poeta, William Carlos William. És un poeta que, abans que ‘Paterson’ el tornés a posar de moda, jo ja havia citat a ‘Era’ fa tres anys, abans de la pel·lícula. Per tant, ‘Paterson’, quan la veig veure vaig pensar que era perfecte, que enganxava molt bé amb el que havia escrit a ‘Era’. Després, és molt important també la sèrie ‘True detective’. És fonamental perquè mentre estava escrivint el llibre vaig veure la sèrie i vaig dir: Òstia, m’encanten aquests dos personatges, en Woody Harrelson i en Matthew McConaughey, m’encanta que siguin dos detectius metafísics, m’encanta que una sèrie televisiva pugui mostrar tants temes amb tantes complexitats, tanta foscor però també amb tanta llum… I, finalment, el que va ser definitiu per l’estructura del llibre va ser la pel·lícula ‘La grande bellezza’, de Paolo Sorrentino. L’Anna (Gual) em va regalar un viatge a Roma perquè m’encanta la pel·lícula i cada lloc i cada poema són una part de Roma i una escena de ‘La grande bellezza’. Així va ser com vaig obtenir l’estructura i va ser també com vaig fer aquest mirall, aquest inici-desenvolupament-final intercanviables. D’aquesta manera és un llibre que es pot llegir del principi al final, del final al principi o per parelles de poemes. Vaig trobar que era una manera interessant.
– Convides la persona que llegeix a un joc, a que jugui amb els teus poemes.
De fet, tots els llibres són jocs. Així com una novel·la és corresponent que sigui llegida de forma cronològica perquè si no no t’enteres de res… Un cop la rellegeixes pots fer-ho per on vulguis: els fragments que més t’agraden o que més t’interessen. Un llibre de poemes jo sempre dic que no fa falta que es llegeixi del principi al final. Ara pots agafar un poema, ara pots agafar un vers… Per tant, és un pas més: que cada lector se’l pugui fer seu. I en aquest sentit jo crec que és bo fugir una mica del món tancat del llibre i sortir fora, ja sigui en recitals o ja sigui en referents que puguin ser pròxims a la gent. He parlat de ‘True detective’, he parlat de la pel·lícula ‘Paterson’, he parlat de ‘La grande bellezza’… I darrerament estic molt obsessionat amb en David Lynch i ‘Twin Peaks’ perquè crec que és un producte cinematogràfic que ha marcat el nostre temps. No saps si en David Lynch va descriure la realitat i la va fer molt seva o és que la realitat és Lynch i no ho sabíem.
– Tot el que fa és desconcertant i magnètic.
Totalment d’acord. Ara estic remirant les seves pel·lícules i rellegint llibres sobre ell. Estic fascinat. És un geni. És un puta geni.
– A ‘La grande bellezza’, Sorrentino ens mostra Roma amb unes imatges precioses però també ens parla de la naturalesa humana, de les seves foscors. I això també hi és a ‘Era’.
És la idea. Els éssers humans estem fets de contrastos i en Sorrentino ho mostra molt bé perquè ens ensenya una ciutat il·luminada, esplendorosa i meravellosa habitada per fills de puta. És un contrast absolutament fantàstic. En aquest sentit, ‘Era’, com la meva poesia fins ara, pot arribar a ser molt fosca, molt críptica, molt hermètica, molt obscura, però al mateix temps jo crec que és una tenebra lluminosa. Per exemple, parlo molt de la mort, però no ho faig perquè vulgui ser morbós, sinó perquè crec que parlant de la mort, sent-ne conscients, sabent que ens hem de morir, més encara hem de disfrutar de la vida. Per tant, penso que al final el missatge d’ ‘Era’ sempre acaba sent molt vitalista. És mòrbid, és dolorós, és punyent, és salvatge, però defensa viure. El millor que em diuen les persones quan han llegit el llibre o quan han vingut a un recital és que “em dones ganes de viure”. Per a mi això és el millor que es pot dir d’un llibre de poesia o de qualsevol obra d’art.
– La Lucia Pietrelli ho destaca al final del teu llibre: deixa’m morir una estona més, / ara que n’he après. Tens la sensació que hem d’arribar a estar molt en contacte amb el límit per gaudir de les coses?
Jo crec que tenim una vida molt funcional, una vida de mitjania. Això també ho diu ‘Era’: acaba amb aquest viure nostre tan funcional. Moltes vegades no som conscients que vivim en una mediocritat perpètua. Per a mi els límits, els extrems, els impactes, ens ajuden a sortir de la norma, ens permeten escapar de la misèria i alhora són un revulsiu que ens dona energia. I, al mateix temps, i aquí coincideixo amb l’Anna Gual i altres poetes de la meva generació, volem convertir la poesia en un fet que provoqui un sacseig emocional i creatiu. Perquè, a una poesia que no digui res, ja hi estem acostumats, per tant jo crec que hem d’anar una mica més enllà del que s’ha fet sempre per aconseguir un art autèntic, genuí i que ens pugui fer reflexionar i sentir coses.
– I sense límits?
Sense límits. Amb llibertat absoluta.
– És fàcil, això?
No. No és gens fàcil. Per exemple, amb ‘Era’ em vaig presentar a uns quants premis i no vaig guanyar. Vaig enviar el llibre a LaBreu Edicions i van estar molt contents, i jo també perquè és una editorial extraordinària. Però també vaig provar als premis i el que em deien molts membres dels jurats que havien llegit el llibre era que, o bé no era poesia, o que no els hi havia agradat o que era una cosa que no estava ben feta. I no és que no estigui ben feta. Jo entenc que he portat el llenguatge cap a noves maneres de fer i que puc arribar a ser molt radical i molt bèstia, però això és el que vull fer. És una mica com en David Lynch, que diuen “tu fas coses rares, tu no fas cine, tu fas una altra cosa”. Sí, ho entenc. Però jo, amb la meva llibertat i amb el criteri, volia fer això. El que m’ha sorprès és que, al contrari del que em pensava que passaria, és un llibre que està agradant moltíssim. I crec que si està agradant és per això, perquè he fet una cosa diferent, única i molt meva. Això és pur jo. Perquè he fet el que he volgut. I això ara m’ajuda a establir contactes amb persones que han quedat trasbalsades per la seva lectura.
– No sé si és un fenomen de la nostra era però, pot ser que ja només ens emocionem de debò amb allò que és absolutament sincer?
És així.
– Per què creus que ens passa?
Jo crec que és molt senzill. Estem abocats a tanta informació, tot va tan ràpid, tantes xarxes, tants missatges, tantes notícies, tantes veritats que després resulta que són mentides… Estem dins d’un caos i en aquest caos no tenim temps ni per reflexionar ni per pensar. Per tant, necessitem crear aquest impacte per trepitjar el fre, aturar-nos una estona i aprofundir. Crec que ara mateix estem, en la nostra vida, com anant amb esquís aquàtics. Estem patinant damunt l’aigua. Per tant, estem anant damunt la superfície, no ens estem banyant. Necessitem que la moto s’aturi per poder-nos submergir en la profunditat i refrescar-nos d’aquesta aigua, perquè tenim molta calor d’estar al sol. Jo crec que estem així. Per tant, necessitem una poesia, un missatge, una televisió, un cinema… alguna cosa que ens diguin i que ens pugui donar una mica de marge de temps. I penso que és per la velocitat extrema que estem vivint avui en dia. De tot aquest maremàgnum, hem de saber discernir i destriar. I cada vegada és més difícil.
– En tota aquesta voracitat entra també el factor “el que sóc / el que representa que he de ser”.
I que moltes vegades depenem més del que volen els altres que siguem que no del que nosaltres volem realment ser. I això pot arribar a ser molt bèstia. Però cadascú ha de triar. O seguir i deixar-se emportar per les aparences, per la superficialitat, per les xarxes i pel que volen els altres o fer un cop de puny i anar més enllà i voler fer el que realment volem. Però, clar, això ja és una pregunta molt dolorosa perquè molta gent realment no sap el que vol, ni el que vol fer, ni el que desitja, perquè no s’han aturat ni a pensar-ho. Per tant jo crec que la poesia pot arribar a ser una arma molt bona per fer-nos adonar de la realitat. I estic absolutament convençut d’una cosa que vaig descobrir amb en Walt Whitman, amb la traducció que vaig fer de ‘Fulles d’herba’, que és que a molta gent li agrada la poesia però encara no ho sap. El que hem de fer és intentar fer tota una sèrie d’actes i d’accions que ens portin cap a fer-ho entendre. I no fa falta que a tothom li agradi la poesia. Hi ha molta gent que gaudiria molt la poesia però encara no ho sap perquè no s’ha aturat a llegir un llibre de poemes.
– O perquè el que ha llegit és el de sempre.
Una altra de les coses que crec que s’hauria de fer és que a l’institut deixin de veure clàssics tots sols i que agafin autors moderns que refan i tornen a donar un sentit als clàssics. I així, en aquestes parelles, seria molt més bo. No entendrien, els alumnes dels instituts, que els poetes estan sempre morts, sinó que hi ha gent de totes les edats, també joves, que estan fent poesia avui en dia. I que molts d’ells neixen precisament d’haver llegit Ausiàs March, Carner, Verdaguer… Però aquests clàssics tots sols, avui en dia, ja no interessen a ningú. Sobretot no interessen perquè estan totalment descontextualitzats. És evident que un noi prefereix mirar un youtuber que llegir Jacint Verdaguer perquè el primer connecta molt més amb la seva sensibilitat i amb els temps. Però tu enganxes i expliques bé n’Ausiàs March o en Jacint Verdaguer, i poden arribar a entusiasmar. Jo, per exemple, vaig fer una sessió de n’Ausiàs Marcha la Nollegiu en què vaig acabar cantant aquesta la cançó de Rocío JuradoYo te amo con la fuerza de los mares / Yo te amo con el ímpetu del viento. Els hi vaig explicar que Ausiàs March sempre està amb igual, com ella, com la Jurado, pensant més en el jo, jo, jo, jo que en la persona estimada. I va fer gràcia, però també vàrem donar la volta a Ausiàs March. La poesia també pot ser divertida.
– A ‘Era’ també parles del llenguatge i el pensament. Què passa amb aquesta relació?
El llenguatge és una arma de doble fil. Necessitem el llenguatge per comunicar-nos però, al mateix temps, el llenguatge és una gàbia. I la manera de fugir una mica d’aquesta gàbia és tibant el llenguatge, utilitzant-lo no d’una manera estàndard, sinó d’una manera salvatge i radical. O sigui, no deixar que la llei ens aixafi. En aquest sentit, el que hem de fer és que la correcció lingüística, les normes i les acadèmies han de ser el trampolí que ens impulsi cap a un nou futur i no una llosa que ens aixafi. Per això jo crec que una novel·la com ‘Aventures i desventures de Joan Orpí’, de Max Besora, que va guanyar recentment el premi Ciutat de Barcelona i que ara està nominada al Premi Creixells, és un llibre que marcarà el futur de la literatura catalana. La literatura catalana ha d’anar cap a aquesta llibertat i cap a aquest llenguatge més obert perquè o ens deixem esclafar pel llenguatge o el llenguatge ens matarà a tots. Sobretot amb aquesta pulcritud de voler fer servir la llengua catalana de forma carrinclona. No. Hem de fer que la llengua catalana s’adapti al segle XXI, quan moltes vegades la gent encara escriu amb criteris noucentistes. ‘Era’ vol escapar d’aquests criteris. Per tant, jo el que proposo és fer servir el llenguatge amb major violència, amb major llibertat, amb respecte però amb eufòria.
– I Déu? I la fe? I la religió?
Oh, el gran tema! En aquest sentit jo defenso una nova mística que no estigui burocratitzada ni institucionalitzada i que cadascú es faci els seus propis déus. I, evidentment, discutir amb Déu és fantàstic i molt divertit. Discutir sobretot amb la imatge que tenim de Déu. Aquí jo he volgut posar Déu d’un costat més escatològic, més carnal, més proper, i fins i tot més divertit. Com va dir en Lluís Calvo, “‘Era’ és un assaig sobre les religions del nostre temps”. Estic totalment d’acord. Més que sobre les religions del nostre temps, ‘Era’ parla de les místiques del nostre temps.
– A més, vivim uns temps de místiques que ni tan sols coneixem en profunditat però a les quals ens afegim. Anem a la seguretat del ramat.
Vivim en un món en què no tenim tòtems, no tenim res segur, no podem confiar en ningú, no podem confiar en els polítics, no podem confiar en les institucions, no podem confiar en les persones. Com que no podem confiar en res perquè vivim en aquesta societat líquida, hi ha molta gent que es fot dins sectes o gurús o el que sigui per intentar trobar una nova fe. I el que jo dic és que no ens hem de deixar impulsar per un ramat o per un altre, sinó que el que hem de fer és crear un criteri propi. Ser suficientment intel·ligents com per bastar-nos nosaltres mateixos i no haver de dependre dels altres. Per tant, si hem de tenir una secta o hem de crear una nova tropa, que sigui una tropa poètica. I nostra, individual. Una secta de l’ànima, com diu l’Anna Gual.
– A Profana Ofrena: poma al forn i vi rosat parles de fer-nos amics dels cucs que es menjaran la nostra carn un cop morim. M’ha recordat un dels Sonets de Shakespeare, el 71: No ploris més per mi quan sigui mort; no més…
En Shakespeare és un dels meus autors preferits. Els Sonets m’agraden molt tant en la traducció de Gerard Vergés com la d’en Salvador Oliva com la d’en Txema Martínez Inglés, aquestes tres versions en català, i en Joan Sallent, com a traductor de les obres de teatre, és extraordinari. En Shakespeare és, evidentment, un referent. I aquest poema beu molt de Shakespeare, de Quevedo i de Gabriel Ferraterquan parla d’aquesta relació que tenim amb els cucs que ens menjaran i que notaran un regust de la persona estimada. En Ferrater, a ‘Les dones i els dies’, diu Quan els cucs faran un sopar fred del meu cos trobaran un regust de tu. Jo penso que ja ens hem de començar a fer amics d’aquests cucs que ens menjaran perquè tindrem conjuntament un banquet espectacular. No ens podem rebel·lar. Al contrari: fem una festa i gaudim d’aquesta gran orgia col·lectiva.
– Som poqueta cosa, oi?
Hem de ser més humils. Darrerament, n’Antoni Vidal Ferrando em va dir una cosa que crec que té tota la raó del món: “Hem de ser humils però ambiciosos”. Ens hem de deixar de segons quines òsties, deixar de discutir per tonteries, centrar-nos en les coses importants i ser humils però ambiciosos. O sigui, voler grans coses però que pel fet de voler grans coses no creure’ns-ho. Estar una mica més tranquils perquè veig que tothom està molt nerviós. En el terreny de la poesia, en el terreny de la política, a internet. Tothom està crispat i és terrible.
Jaume C. Pons Alorda és autor, entre altres títols de poesia, de la trilogia ‘Tots els sepulcres’ (LaBreu) i de ‘Cala foc als ossos’ (Terrícola). Com a narrador, ha destacat per la novel·la ‘Faula’ (Lleonard Muntaner) i el dietari de rodatge ‘Apocalipsi uuuuuuuuaaaaaaa’ (Comanegra), fet a partir del seguiment del rodatge del film Història de la meva mort d’Albert Serra. També ha format part de diversos reculls antològics. La seva traducció de ‘Fulles d’herba’ de Walt Whitman li va valdre els premis Cavall Verd i Serra d’Or, i ha versionat al català actual l’ ‘Arbre exemplifical’ de Ramon Llull.
Premi Josep Maria Llompart: Tots els cavalls, d’Antònia Vicens
Tots els cavalls d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941) demostra, una vegada més, la versatilitat de l’autora pel domini del llenguatge poètic. D’ençà que Vicens obrí la porta a la poesia l’any 2006, i amb el bagatge d’una important carrera com escriptora narrativa, l’autora de Santanyí s’ha convertit en una de les principals escriptores contemporànies en llengua catalana.
En aquest llibre de quaranta poemes Antònia Vicens dona una lliçó de vida, o com encarar-s’hi. A partir d’un somni amb quatre cavalls galopant –talment l’Apocalipsi– l’autora desgrana essències i experiències que van des dels records d’infantesa fins a trobar-se amb l’infern i el diable per plantar-hi cara. Tal com apunta el també poeta Pere Joan Martorell, “el món és d’aquells que van a la recerca del seu propi destí” i Antònia Vicens sempre ha sabut “quin era el seu”. Amb el mot precís i clar que sempre l’ha caracteritzat, Antònia Vicens acosta els seus sentiments al lector fins a arribar a emocionar.
Tal com apunta el jurat dels Cavall Verd d’enguany, l’obra Tots els cavalls és mereixedora d’aquest guardó perquè aconsegueix aplegar, en un nombre reduït de poemes i amb un llenguatge aparentment sense artificis, la delicadesa punyent d’un discurs contingut i de ritme marcat sobre allò particular amb la contundència desfermada d’imatges apocalíptiques que ens enfronten a la ineluctabilitat d’allò universal. “El primer impacte estètic, la resolució dels versos, la lectura aleatòria dels poemes o bé del llibre com un tot narratiu, ens mostren una obra de múltiples interpretacions sobre l’arribada d’un final”, assenyalen.
Eduard Escoffet, la poesia és ‘esgrafiar, resseguir. Corregir’
Eduard Escoffet és poeta, emprenedor multidisciplinari i agitador cultural. Practica diversos vessants de la poesia amb predomini del treball poètic sonor i el recital en directe. Ha estat a càrrec de diferents cicles o festivals com el Festival Proposta (CCCB, 2000-2004), Barcelona Poesia (Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2010-2012) i el Poesia i + de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. Ha recitat arreu d’Europa i l’Amèrica Llatina, així com a la Xina i els Estats Units. Ha publicat el llibre d’artista Estramps (2011), amb l’artista Evru, i els poemaris Gaire (2012), El terra i el cel (2014) i, el més recent, Menys i tot (2017). Entre 2009 i 2016 va col·laborar amb la banda de música electrònica Bradien, amb la qual va publicar el magnífic Escala i des de 2017 centra les seves creacions musicals amb la nova banda Barba Corsini, fent parella amb el músic Pope, un projecte d’exploració de la veu i l’electrònica a mig camí entre l’spoken word i la improvisació.
Eduard Escoffet | Foto de Catalina Pérez
Escoffet és un poeta que sempre s’ha interessat per la poesia experimental o d’avantguarda i beu de totes dues fonts amb una idea classicista de la poesia entesa com un retorn als orígens primigenis d’aquesta, «l’oralitat i la renúncia a un text tancat són qüestions que la poesia sempre ha mantingut i que ara tornen a tenir més sentit que mai. L’oralitat és en la poesia una constant; la raresa és el llibre», ens diu.
Menys i tot és un títol enganyós perquè té pocs versos prescindibles, una poesia molt subratllable. Un poemari que aprofundeix en temes similars al precedent El terra i el cel del qual és deutor. Segons el seu mentor David Castillo, dibuixa un camí molt sincer on l’atzar aporta una via de coneixement al procés creatiu. El poemari, matèria escrita, no vol ser sonor, no hi ha cap element que ens porti a la recitació perquè es tracta d’una arquitectura textual que no fa ús de la repetició. A més no hi ha cap referència al subjecte, no interessa l’autobiografia, els sentiments ni el lirisme. No hi ha metàfores ni segones lectures, ni remet a una persona en concret ni tampoc a un espai conegut. Concep el poema com una petita càpsula i aposta per un conjunt d’idees fragmentades en lloc del relat complet que representen altres formes líriques. Escoffet, amb aquesta doctrina que fa escola, aconsegueix establir un diàleg amb l’altre sense haver d’explicar el que li ha passat.
El poeta vol deixar palès que la frontera entre poesia i música, entre la veu i els instruments, el text i la música, no sempre és clara. Però el seu interès per l’oralitat no és un interès pels escenaris o la música, sinó per la necessitat d’investigar i treballar en un dels principals àmbits de la poesia. «Em plantejo la poesia des del cos i la veu en contacte directe amb el públic» diu amb una veu greu que projecta amb contundència en els seus recitals per tot el món. En el vessant musical mira amb un ull al poeta sonor francès Bernard Heidsieck i, amb l’altre, al grup alemany de música electrònica Kraftwerk, ambdós han estat imprescindibles per a plantejar la seva poesia sonora.
Els referents són, com sempre en tot poeta que trenca límits, múltiples. Podríem parlar de Xavier Sabater, Carles Hac Mor o Josep Ramon Roig. Una barreja molt diversa que no vénen tots del terreny de la poesia, el que fa que sigui un poeta difícil d’encasellar. Joan Brossa, molt present especialment en Menys i tot, actua com un clar referent per a la recerca de l’essència del poema, perquè despulla com pocs el fet innecessari, fuig de la retòrica i parla d’un mateix i del que et relaciona amb la resta, però sense venir del jo.
Escoffet prefereix fer poques coses, però de manera intensa i amb molta exigència perquè, com ja sabem, la poesia no és un riu que flueix, sinó que demana un gran esforç. Amb Menys i tot ha fet un més que interessant parèntesi per passar de l’oralitat i la música a l’arquitectura de la paraula. Una poesia entre el cel i nosaltres, entre l’imaginari i la terra.
Com és dit amb encert al poemaLectura del paisatge: «toqueu el llibre, llegiu el paisatge».
El passat divendres 16 de març n’Alba Codina Falgàs, llicenciada en filologia eslava i professora de rus a l’EOI de Girona, vingué a la Casa Orlandai per a realitzar el cafè literari sobre La maleta, de Sergei Dovlàtov. La ponència s’estructurà i es desenvolupà de la següent forma:
Primer de tot, Codina explicà el que podríem anomenar la bio-bibliografia de l’autor. Indestriable de la seva obra, la biografia de Dovlàtov és d’aquelles que en si mateixes ja desperten molt d’interès i, de forma encertada, Codina l’explicà extensament. Dir que Dovlàtov és un rus forçadament exilitat de la seva estimada pàtria és quedar-se curt: Dovlàtov va ser fill, amant i amic; estudiant i ciutadà de Leningrad; periodista, guia al Parc Puixkin, guarda d’un camp de presoners a la Sibèria i escultor. I molt més que tot això. Totes aquestes experiències, ens explicà Codina, queden reflectides en les seves obres; sis de les quals poden ser llegides al català gràcies a LaBreu Edicions: Els nostres, La filial, La zona, El compromís, El Parci La maleta.
Abans d’entrar en l’anàlisi de La maleta, Codina defensà que Dovlàtov, més que un escriptor, era un narrador d’històries. Basant les seves novel·les en fets i esdeveniments de la seva biografia, la narració és sempre en primera persona. La seva tècnica, digué, és més aviat minimalista, de format breu: relats, esbossos o aforismes, així com repleta de l’antídot inherent i indispensable en plena època soviètica: l’acudit que desmunti el deliri quotidià grotesc. Per a ell, «l’humor no és l’objectiu sinó el mitjà, o millor encara, l’instrument per conèixer la vida: si intentes entendre algun fenomen, busca allò que fa riure en ell i se t’obrirà en la seva totalitat».
Assistents al Cafè.
Com en la resta de les seves obres, a La maleta, Dovlàtov explica i observa com viu la gent, i no pas com creu ell que han de viure; no la jutja. Escriu caricatures (molt sovint dels seus amics, familiars i coneguts) dins uns relats que poden existir (i existeixen) de forma autònoma, alhora que dins de cada relat hi ha múltiples micronovel·les, acudits, anècdotes i personatges. La maleta està composada per un pròleg a mode de presentació i 8 capítols que es corresponen als objectes que hi retroba a dins; el llibre és a la vegada el relat de les pertinences que hi ha a l’única maleta que es va poder endur a l’exili i un relat dels records i enyorança dels anys de joventut a Leningrad: «Vaig observar la maleta buida. Al fons, Karl Marx. A la tapadora, en Brodsky. I, entre tots dos, una vida perduda, única i sense preu.» Això és tot el que guarda dels seus anteriors 36 anys?, es pregunta.
Codina va enllaçar cada capítol amb els escenaris on transcorren i amb les reflexions de caire més aviat filosòfic que traspuen de tant en tant entre els seus relats: amb els ‘Mitjons finesos de crespó’, una història sobre contraband i especulació amb aquesta peça de roba, Dovlàtov torna a la Universitat i fa un ràpid resum de la seva vida: l’únic que no ha canviat són els mitjons. Amb les ‘Botines de la nomenklatura’, robades a l’alcalde de Leningrad en la inauguració d’una escultura en la qual ha treballat, Dovlàtov reflexiona sobre el furt en la societat russa («sovint el fet pren un caire metafísic. Parlo de robatoris totalment misteriosos i sense cap objectiu racional. Aquests, n’estic segur, només passen a l’Estat rus») i posa en boca dels seus dos companys escultors una discussió que ben pot ser llegida en clau Capitalisme vs. Comunisme.
A ‘Un vestit prou decent’, on ens explica com aconsegueix un vestit adequat per assistir als funerals en representació de la redacció on treballa, l’autor parla també de la dificultat d’escriure articles lliurement: «de cop vaig sentir nàusees. Què passa aquí? Res no és bo per als diaris. Res del que ens envolta no és bo per als diaris. No sé d’on treuen el temes els periodistes soviètics! Tots els meus propòsits són irrealitzables. No puc tenir cap conversa per telèfon. Tots els meus amics són sospitosos…». Amb ‘Un cinturó d’oficial’, Dovlàtov torna breument al camp de presoners (narrat sobretot a La zona) transportant a peu un reu que és (o es fa passar per) boig a un sanatori. Tot caminant, l’autor reflexiona: «ja sé que la llibertat és un concepte filosòfic. Això no m’interessa. Perquè els esclaus no s’interessen per la filosofia. Anar on vols: vet aquí la felicitat!»
Dovlàtov ja en la seva etapa a Nova York [Foto via: Russia Beyond].
Amb ‘La jaqueta de Fernand Léger’, el lector pot apreciar les vides paral·leles entre l’autor i la del seu company d’infància Andrei Txerkàssov, fill d’una família rica i influent amiga del seu fracassat llinatge. Els Txerkàssov tenien també amistat amb el pintor francès Fernand Léger, que «va morir sent comunista, havent-se empassat una vegada i per sempre el xarlatanisme més gran de tots els temps. No es descarta que, com molts artistes, fos imbècil.» A ‘La camisa de Popelín’, explica com coneix la seva segona dona Lena, la seva relació més aviat trista i indiferent i els seus tràmits per a emigrar. Ella, abans de marxar, li regala una camisa produïda a Romania, i ell pensa: «una camisa decent, modesta i de bona qualitat. Visca el camarada Ceaucescu! Però a on he d’anar amb la camisa? De debò, a on?!». En aquest capítol, segurament el més reflexiu, també Parla de com li censuren els seus relats: «l’intel·lectual rus que no ha estat a la presó no val res…» i, per això, ell no vol marxar, perquè d’alguna manera vol patir la repressió (si acabà marxant, fou perquè el règim soviètic l’acabà convidant a fer-ho).
Finalment, amb ‘Un barret d’hivern’ coneixerem el germà de l’autor i entendrem més a consciència com és que, com li diu Lena, «sempre et passen històries fantàstiques…», tot veient-se atrapat en problemes monetaris o en situacions inversemblants per culpad’un amic o familiar. Amb ‘Uns guants per conduir’ (el capítol que més agrada a Codina) veurem Dovlàtov altre cop enredat, en aquest cas per rodar una pel·lícula actuant com a Pere I: «el tsar crida, horroritzat: Què he fet?! Per què vaig fundar aquesta puta ciutat?!» (per visualitzar breus fragments de la pel·lícula, premeu aquí i poseu el comptador del vídeo al minut 12:45; són imatges del documental sobre Dovlàtov чемодан (Txemodan), ‘maleta’ en rus).
Els esdeveniments que envolten la seva mort prematura als EUA fou, al parer de Codina, gairebé com el darrer relat-anècdota que l’escriptor visqué (i no pogué escriure). Morí als 49 anys d’edat camí de l’hospital, dins una ambulància, degut a un atac de cor. La seva primera filla Maixa (fruit del seu primer matrimoni amb Asia) explicà en un documental que conegué el seu pare, precisament, a l’enterrament. Maixa també explicà aquest no cabia dins el taüt i que, de tant que pesava, hagué de ser dut per 6 homes. Com molts altres presents al sepeli també afirmen, Maixa recorda que aquell dia plovia com mai abans havia vist.
Tant dins el torn final obert a intervencions del públic com durant la ponència, també foren tractats altres temes gràcies a les intervencions de les persones assistents. Fou discutit el paper de l’alcohol en la societat russa i comentada la omnipresència d’aquest en els relats de Dovlàtov i la literatura russa en general; es parlà del paper de l’artista en la societat soviètica: d’una banda se li donava un paper preeminent davant la comunitat però, d’altra banda, es trobava amb un encotillament de la seva llibertat d’expressió artística; i es comentaren també d’altres característiques de la llengua i cultura eslava: la correcta pronunciació de les ‘o’ àtones (que s’han de pronunciar com a vocals neutres) en llengua russa i l’existència del patronímic (com a nom mitjà) en la cultura russa.
Dovlàtov és, segons diuen alguns, «l’últim heroi de l’època soviètica», «un clàssic contemporani». Un autor amb qui no saps ben bé si plorar, riure o plorar de riure; un autor que té clar que «no és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta.»
Dissabte va passar una cosa molt maca al Foment, el casal popular d’Igualada: aprofitant la inauguració de l’exposició de fotografies sobre la Generació (H)original, va tenir lloc un contagi cultural a través d’allò que es diu de forma connotativament negativa un recital poètic. Ai, la poesia! Pot un gènere encaixar millor la contradicció de ser entès majoritàriament alhora com a avorrit i com a perfecte per fer postureig a les xarxes?
Punt número u: Generació (H)original? Sí, aquest és el nom que rep el grup de poetes criats al bar L’(H)original de Barcelona, espai que ara ja no es diu així perquè ha canviat d’amos i ha passat a lluir l’horrible nomenclatura de La Rubia. La bona notícia és que quan el propietari del local va traspassar-lo, ho va fer sota la condició que seguís comptant amb l’activitat dels poetes, que encara perdura. I no és maco, això?
Punt número dos: una servidora va anar-hi acompanyada de tres amics, tots ells de vint-i-tres anys, i això no és que sigui important; el que és important és el que van dir a l’acabar. Dos eren estrangers–de Portugal i de França- avesats a la literatura i un era català però no tenia cap relació amb la poesia. Hauríeu d’haver-los sentit quan vam sortir del Foment. Estaven sorpresos, somrients: els havia agradat MOLT, fins i tot sense entendre del tot la nostra llengua. No s’esperaven gens, però gens, tota aquella diversió.
El mèrit és de Meritxell Cucurella-Jorba i Josep Pedrals, poetes, que vindrien a ser el punt número tres. La clau de Cucurella-Jorba i de Pedrals és clarament que quan reciten fan molt de teiatru, com diu la meva àvia, i això fa gaudir als oients. Aquest fet, que pot generar dubtes típics com ara “Seria possible que la qualitat del poema com a text quedés sobrepassada per la seva representació exagerada?” i, per tant, “Què passaria si els mateixos poemes fossin recitats a la manera clàssica?”, la veritat és que aconsegueix un engrescador i innegable efecte transmissor de la passió per la poesia.
Però això no s’acaba aquí, perquè bé alguna cosa més calia denunciar aquell dia, i no va ser només la privació de llibertat que pateixen els presos polítics i el nostre país en general, fet que també es va mencionar; resulta que Cucurella-Jorba és una poeta d’Hostalets de Pierola, això és, un poble de la comarca de l’Anoia, això és, un poble que forma part de la mateixa comarca que Igualada. Doncs us podeu creure que després de vint anys de trajectòria -i aquest és el punt número quatre- la poeta encara no havia recitat MAI a la seva petita i central terra?
Per això són importants moments com els del Foment: perquè, com diu encertadament el tòpic, reivindiquen la cultura i l’apropen a persones que en són alienes. Així que pobles i poblets, tothom a programar poesia; i ciutadans i ciutadanets, tothom a posar el cul d’un amic davant les paraules del poeta. I a qui no se li desperti el cuc de la poesia, que no es preocupi: la culpa, segurament, és per la manca d’un espai proper similar al del punt u, per un error en la percepció sensorial dels protagonistes del punt dos, pels dubtes del punt tres o per la llàstima del punt quatre. Mentre fem números, arribem a la conclusió final, que és senzilla i efectiva: més poesia lluny del món dels poetes, si us plau!
Ah, i per cert, el Foment d’Igualada celebrarà encara quatre recitals poètics més. Seran els diumenges a les 12:30 del migdia. Vermut i poesia, what else?
Serguei Dovlàtov: avís i bàlsam per als creadors del món lliure
Un repàs a la vida i l’obra de Serguei Dovlàtov (1941-1990), periodista i escriptor que va retratar amb humor particular l’URSS de la postguerra i les angoixes d’un periodista precari obsessionat per publicar les seves novel·les
Serguei Dovlàtov (1941-1990) va ser un escriptor i periodista soviètic. La seva atzarosa vida, pentinada poc abans del seu final pel reconeixement literari, és la de l’amic que resisteix dempeus. La vella cançó: el treball creatiu i periodístic sota una precarietat i una incertesa que malbaraten present i futur. Sense oblidar els problemes amb l’autoritat governamental. “En un sentit moral, un intent fracassat és molt més noble que un d’exitós. Perquè exclou la remuneració. O una cosa així pensava jo…”.
Penses que ton pare va ser feliç a l’URSS? “N’estic convençuda. Allà tenia amics i família, i fins i tot un gos. Va conèixer la meva mare, em van tenir a mi… S’estimava Sant Petersburg. Era la seva llar. L’única font d’adversitat, i és ben clar que una de penetrant, va ser que no podia publicar el seu treball. Tenia denegat l’accés als seus lectors, i això per a un escriptor era un destí pitjor que la mort”.
Leningrad, setembre de 1941. Toc-toc! “Qui demana?”. És la Wehrmacht, les forces armades de l’Alemanya nazi. Leningrad, l’antiga i futura Sant Petersburg, es va tancar sobre ella mateixa i així s’inicià un setge que es perllongaria fins a gener de 1944. Gairebé 900 dies de supervivència extrema, foc i destrucció. I molta fam. Ni coloms, ni rates, ni quissos, ni gats. Cap d’ells va veure el final del setge. Més d’un milió de persones tampoc. Canibalisme. Per si el quadre no era prou patètic, l’agost de 1942 van arribar-hi reforços nazis: la División Azul [Nota: Espanya mai no va participar en la II Guerra Mundial].
Entre tant d’horror, un bri d’esperança. El jove matrimoni format per Donat Mechik i Nora Dovlàtova havia aconseguit formar part de l’evacuació prèvia a l’arribada de la Wehrmacht. Ell, director teatral, jueu. Ella, actriu que abandonaria la seva carrera per fer de correctora de textos, armènia. I embarassadíssima: el 3 de setembre Serguei Donàtovitx Dovlàtov, el nostre home, arriba al món. En concret, fa la seva estrena a Ufà, la capital de la República de Baixkíria, on Nora i Donat havien estat reallotjats.
“Ara estic segur que el mal i el bé són arbitraris. La mateixa gent pot mostrar la mateixa habilitat per la virtut com per la maldat. Per això, qualsevol posició moral categòrica em resulta ridícula”
Hi residiran fins al 1954, quan la família retornarà a Leningrad. Dovlàtov creix en un ambient burgès, bohemi i artístic. Tots tres adjectius, però, en una mesura que mira de no ofendre ni la pròpia misèria, ni a ningú. Els darrers anys han estat durs pel decret Zhdànov amb el seu control artístic ideològic. Els pares es divorcien. Seriozha (diminutiu de Serguei) és “un vailet gras i tímid… La pobresa. Tinc la mà trencada en xerrar, explicar coses”. Oralitat.
Mort Stalin, s’inicia un tímid “desgel”. Dovlàtov es guanya les primeres garrofes pencant en una impremta. Practica la boxa. “Cigarretes, vi i converses entre homes. Una incipient inclinació per la plebs”. Es matricula a la Universitat Estatal de Leningrad. La seva animadversió per les ciències exactes el va fer estudiar Llengües Modernes al departament de Finès de la facultat de Filologia. Però dos anys i mig després, n’és expulsat després de suspendre quatre vegades un examen d’alemany.
És en aquest punt que viu un episodi que el marcarà per sempre més: un cop perduda la condició d’estudiant, és reclutat per fer el servei militar com a guàrdia en un camp de presoners a la República de Komi, a Sibèria. Va ser allà on se li despertà la voluntat d’escriure, d’esdevenir escriptor, experiència recollida en la seva obra La zona, que aporta un gir ultra-sartrià: l’infern són els altres, sí, però també nosaltres mateixos. “Ara estic segur que el mal i el bé són arbitraris. La mateixa gent pot mostrar la mateixa habilitat per la virtut com per la maldat. Per això, qualsevol posició moral categòrica em resulta ridícula”. Vigilants? Presoners? Sobre aquesta visió, Dovlàtov construirà la particular mirada humorística, escèptica i humanista, que impregnarà la resta de la seva obra. La resta de la seva obra, val a dir, no publicada mai a l’URSS.
Dovlàtov no era un dissident polític de pedra picada. No era cap anticomunista militant, només volia publicar les seves novel·les. El fanatisme, soviètic o antisoviètic, no hi feia cap diferència.
“Es diu que el periodisme és una activitat nefasta per a un escriptor. Mai no ho vaig notar. En cada cas, funcionen diferents sectors del cervell. Fins i tot la lletra canvia, quan escric per a un periòdic”
Retorna a Leningrad i es matricula a la facultat de Periodisme. El seu cap encara és ple de la vivència com a guàrdia. “Calia treballar. En aquella època tenia la convicció que periodisme i literatura eren parents propers”. Un cop acaba els estudis, amb l’imprescindible carnet de periodista a la butxaca per poder exercir la professió, comença a pencar en diversos butlletins fabrils. “Es diu que el periodisme és una activitat nefasta per a un escriptor. Mai no ho vaig notar. En cada cas, funcionen diferents sectors del cervell. Fins i tot la lletra canvia, quan escric per a un periòdic”. La intelligentsia ha respirat durant una dècada, fins al 1968. Després de la Primavera de Praga i l’arribada dels tancs del Pacte de Varsòvia, la repressió i el control estatal hi tornen amb força.
L’any 1972 el nostre home marxa a treballar a Tallin, Estònia. “Per què em vaig traslladar a Tallin? Per què no a Moscou? Per què no a Kiev, on tinc amistats més influents? No tenia motius raonables. M’havien ofert un seient en un cotxe. Em trobava en un atzucac. Deutes, problemes familiars, una certa desesperació. Vam marxar a l’una. A la butxaca, 27 rubles, el carnet de periodista, un bolígraf. A la bossa de viatge, una muda interior”. La vida a Tallin és més relaxada que a Sant Petersburg. “El temperament d’un estonià mitjà és semblant al d’un jueu mort. Però són més polits, més naturals (no que els jueus, sinó en general)”. Dovlàtov era sensible a l’antisemitisme, ni que fos per part del pare. Assisteix a concerts de jazz, com el que va oferir Oscar Peterson a Tallin, que l’enamoren. El nostre home és un gran ésser humà: prop de dos metres d’alçada. De cabell bru i bigoti, quan no barba tancada, llueix una retirada a l’actor Omar Sharif.
A la ciutat hanseàtica s’hi va estar tres anys, com a reporter en el diari Estònia soviètica. De nou, aquesta experiència vital queda recollida en un llibre. El compromís és un recull de relats on el nostre home narra les aventures d’alguns dels reportatges en els quals hi va treballar. Verbigràcia: la vaca que havia produït més llet en un any; el funeral del director de la televisió pública; el naixement d’un nadó qualsevol (un d’etíop no, coses de la versió oficial) que feia arribar Tallin als 400.000 habitants.
Quin dels llibres del teu pare és el teu favorit?“Zapovednik (El parc en la traducció catalana, una mena de parc-museu dedicat a la memòria del poeta Aleksandr Puixkin, on Dovlàtov hi va pencar de guia alguns estius) és probablement el meu llibre favorit. Sota el meu parer, és el més personal. La relació dels meus pares, l’enorme pes de la immigració, i la lluita del protagonista pel seu art”.
La veu de Dovlàtov és poc més que un xiuxiueig inaudible, gairebé muda. Sense lliçons morals, transcrivint els diàlegs sense filigranes, el seu relat emmiralla l’absurd on el món periodístic s’hi veu abocat massa sovint. Heus aquí l’autèntic efecte humorístic. Un fet que només esdevenia en la vella i atrotinada URSS? Caldria demanar a periodistes actuals del “món lliure” com els prova el clickbait, les trinxeres de les xarxes socials o els viratges editorials dels amos que els paguen el sou.
“Un escriptor no pot abandonar el seu ofici. Això conduiria inevitablement a un deteriorament de la seva personalitat”
Dovlàtov, cal no oblidar-ho, és un reporter que respon al clixé més trillat: un periodista amb problemes econòmics, amic de males companyies, que escriu novel·les i vol publicar-les. En aquest punt de la seva vida, s’ha acostumat a rebre les negatives d’editorials per publicar els seus contes i relats. Més d’un centener de cartes. S’estalvia la lectura: directament, cerca el paràgraf final, les diferents fórmules, esquerpes o cordials, on s’hi resumeix la resposta negativa. El seu nom forma part de la llista negra. Tot plegat, el consumeix poc a poc. A banda del vodka, no hi troba més alternativa: “un escriptor no pot abandonar el seu ofici. Això conduiria inevitablement a un deteriorament de la seva personalitat”.
1a Matrioixca literària (d’esquitllada): Dovlàtov va ser el Bukowski de l’altra banda del teló d’acer? Tot i elements comuns (la lluita per publicar l’obra pròpia, l’afecció per la beguda, l’edificant victòria moral del perdedor…), val a dir que Dovlàtov mai no va fer gala de ser un complet misògin imbècil. “A la meva dona, que tenia raó” es llegeix a la dedicatòria de La reserva. Sabia de què parlava. Lena, la mare de Katherine i protagonista discreta de la seva obra, li fa aquest retret: “La teva perpetua borratxera, la teva… Ni tan sols tinc ganes d’esmentar-ho… No es pot ser artista vivint a expenses d’una altra persona. És infame! Parles tan sovint de la noblesa! I ets un home fred, cruel, murri…”.
“Les meves coses esteses sobre la taula de la cuina. Allò era tot el que havia acumulat en trenta-sis anys. Durant tota la meva vida en la meva pàtria. Vaig pensar: i de veritat, això és tot? I em vaig respondre: sí, ho és”
En tornar d’Estònia, Dovlàtov publica els seus relats de samizdat (l’edició clandestina al bloc soviètic). És a dir, d’amagatotis, clandestinament. Una contrabandista francesa aconsegueix treure en un microfilm, per la frontera soviètica, el llibre The invisible book, que en el futur seria part d’Ofici. A Occident, Dovlàtov guanya renom. Publica els seus relats en diverses revistes. Aquesta popularitat, però, fa que les autoritats de l’URSS l’obliguin a retornar el carnet de periodista. Sense ell, és impossible exercir la professió. El vodka ja no és l’única sortida. Toca fer La maleta i guillar. L’any 1978 Dovlàtov emigra, amb escala a Viena, cap als Estats Units, on la dona i filla han marxat abans. “Les meves coses esteses sobre la taula de la cuina. Allò era tot el que havia acumulat en trenta-sis anys. Durant tota la meva vida en la meva pàtria. Vaig pensar: i de veritat, això és tot? I em vaig respondre: sí, ho és”.
No creus que el teu pare hauria escrit llibres ben divertits sobre els Estats Units de Donald Trump? “No m’agrada aventurar suposicions sobre què hagués dit o fet algú que ja no es troba amb nosaltres”. Gràcies, Katherine.
Ben probablement, Kurt Vonnegut sí que hi hauria estat d’acord. L’escriptor d’Indianàpolis, mort el 2007, li va dedicar aquestes paraules de benvinguda als Estats Units: “La teva veu és profundament autèntica i universal. Som afortunats de tenir-te amb nosaltres. Tens grans dons per oferir a aquest país boig”. La trobada: una fotografia distesa de tots dos escriptors, asseguts en el sofà de cal Vonnegut. Una altra més adient per a la història, dempeus, fitant la càmera.
2a matrioixca literària (d’esquitllada): Semblances. Vonnegut va assolir fama pel seu llibre Escorxador 5, una novel·la amb elements de ciència-ficció sobre la seva experiència com a presoner dels nazis a Dresden mentre els aliats bomb-bomb-bombardejaven fins a esmicolar-ne els fonaments. Però també és de la seva factura la joia Esmorzar de campions, on quedarà per sempre més la seva decisió: “Escriuria sobre la vida. Totes les persones serien igual d’importants que les altres. I tots els fets tindrien la mateixa transcendència. No deixaria res de banda. Que els altres posessin ordre al caos. Jo m’encarregaria de posar caos a l’ordre, cosa que crec que he aconseguit”.
Del país dels soviets al país de les oportunitats. Dovlàtov publica els seus relats al The New Yorker. Fita. També publica la seva obra novel·lística en diverses editorials. Una altra fita. Però malgrat tot, la necessitat de treballar no s’esvaeix. “Els meus amics i jo pertanyem a l’exili artístic. Som gent amb inclinacions creatives: escriptors, artistes, redactors, crítics d’art, periodistes. Vam marxar [de l’URSS] buscant llibertat de creació”. Error de càlcul: per fer diners, enceten l’aventura periodística de The New American, un diari escrit en rus adreçat a la immigració als EUA. El diari no és cap cooperativa: els socis capitalistes són Arthur Abba Goldberg, promotor immobiliari, i David Daskal, propietari d’una companyia de transports de mercaderies. El primer va acabar impulsant teràpies per curar l’homosexualitat i condemnat per frau massiu, i el segon va exigir que The New American tractés exclusivament temes jueus.
“Ens fotíem dels rusòfobs i dels antisemites. Dels falsos profetes i els màrtirs de pega. De la pomposa estupidesa i de la hipocresia viperina. Dels ateus militants i dels religiosos histèrics. I més important: de nosaltres mateixos!”
“En un any s’hi havia sumat un important grup de col·laboradors. Era gent molt diversa, en general molt simpàtica i amb talent. Se’ls hi pagava una misèria.” Sorprenentment o no, torna a trobar-hi problemes semblants als ja viscuts a l’URSS. Això sí, canviant el control estatal pel de la inversió privada. Però l’esperit de resistència continua indemne. “Ens permetíem les bromes, la ironia. I, pitjor encara, la rialla. Ens fotíem dels rusòfobs i dels antisemites. Dels falsos profetes i els màrtirs de pega. De la pomposa estupidesa i de la hipocresia viperina. Dels ateus militants i dels religiosos histèrics. I més important encara, parin atenció: de nosaltres mateixos!”. Els acusen de feixistes, d’agents de la KGB, de comunistes, de sionistes.
Deu dies abans de celebrar el seu 49è aniversari, el 24 d’agost de 1990 Serguei Dovlàtov mor en una ambulància a causa d’una insuficiència cardíaca. Les seves despulles descansen al cementiri jueu Mount Hebron de Nova York.
Com recordes el teu pare? “Com la majoria de les persones, penso que el meu pare tenia moltes vessants. Tenia un fantàstic sentit de l’humor i una gran facilitat amb les paraules. Era extremadament educat, fins i tot amb els meus amics quan érem canalla. Era robust, organitzat, metòdic, exigent, reflexiu, insistent, temperamental, obert. Acostumava a dir que la disciplina és una de les principals virtuts i necessitats, si es vol aconseguir res a la vida”.
Jordi Navarro
nota de La Breu, en català hem publicat els següents títols de Dovlàtov en traducció de Miquel Cabal: LA ZONA, LA MALETA, EL COMPROMÍS, ELS NOSTRES, LA FILIAL, EL PARC.
Jaume C. Pons Alorda publica el poemario ERA después de tres años de escribirlo
El libro reúne 39 poemas breves, “de carácter enigmático” y llenos de imágenes intensas
“He estado escribiendo este libro durante muchos años y llevaba tres en un cajón”, confesó Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984), al referirse al poemario ERA (LaBreu Edicions), en la presentación que tuvo lugar la semana pasada en la sala H(Original) de Barcelona. Se trata de 39 poemas, la mayoría breves, llenos de imágenes penetrantes.
“El libro es un homenaje a Francesc Garriga”, dijo el autor, que desveló que “cada poema se corresponde con un espacio y una escena de la película ‘La grande belleza’, de Paolo Sorrentino, a partir de una ruta psicogeográfica que hice con mi mujer, Anna Gual, en Roma”. Pons aseguró que “hay también algo del espíritu de True Detective, en algunos momentos los poemas parecen protagonizados por los detectives metafísicos de la serie”.
La estructura del libro pone en diálogo al primer poema con el último, al segundo con el penúltimo, y así sucesivamente como un espejo o círculos concéntricos. “La numeración de los poemas es una indicación de ese diálogo”, precisó Pons Alorda, quien apuntó que “los poemas son breves porque buscaba intensidad, la narrativa es expansión mientras que la poesía es introspección, contar más con menos”.
El escritor asumió que “dentro de mi estilo críptico, es el libro más comprensible”, y matizó que “la poesía no debe necesariamente entenderse, pero sí ha de provocar un impacto”. En ese sentido, llegó a la conclusión de “ser heredero de la generación del 70, de Andreu Vidal, Àngel Terron y Andreu Cloquell”.
Pons Alorda aseguró que “ERA representa el final de una época, la que he vivido hasta ahora”, y razonó que “empecé a publicar en 2007, llevo 10 años de trayectoria donde he investigado una serie de fórmulas, creo que he trabajado de manera meticulosa, pero ahora quiero explorar cosas nuevas y, seguramente, tardaré bastante antes de publicar otro libro”.
Del poemario, el profesor Eduard Sanahuja, prologuista del libro, declaró en Barcelona que “es un libro extraordinario de poesía; los poetas no comprenden al mundo, más bien lo sienten”, y concluyó que “algunas veces, como en esta, nos encontramos con poetas alquimistas, dispuestos a implicarse hasta las últimas consecuencias”. Sanahuja señaló que “ERA es un libro con un carácter enigmático”. En la publicación, Lucia Pietrelli firma el epílogo y resalta el sentido metafísico de los versos de Pons Alorda.
presentació d’AFAMATS d’Ester Andorrà i inauguració de l’exposició «Jamais vu» de Rita Andreu al bar La Sala de Torroella de Montgrí dins el cicle Lúcid organitzat per Rosa Pou i l’Ajuntament i la col·laboració de la llibreria El Cucut (01.04.18)
Autor_ Màrius Sampere Títol_ Àlien i la terra promesa Col·lecció_ cicuta, 17 Mida_ 14×21 cm Pàgs_ 222 PVP_ 18 € ISBN_ 978-84-948332-2-9
3 D’ABRIL A LLIBRERIES
Àlien i la terra promesa és la seva segona novel·la. En una espiral de paraules explora el caos de la natura humana i la mística de la foscor de l’univers. Arriba l’Àlien, no se sap d’on, com una pedra que rodola, armat amb la saviesa del passat. L’Àlien convoca un estol de bruixots, inspectors, bufons i detectius -que protagonitzaran múltiples aventures- per acomplir una missió: escriure un informe sobre l’arrel del mal suprem. Amb una intensitat clarivident, l’Àlien guiarà l’equip de deixebles destinat a ajudar una humanitat que grinyola cap a l’abisme. ÀLIEN I LA TERRA PROMESA és una col·lecció d’episodis tothora irònics, metafísics, filosòfics, sexuals i revoltats que dibuixen un calidoscopi fascinant.
Màrius Sampere obre i remena un món únic que convida el lector a jugar. Un laberint on el caos és evident i legítim, una conspiració estrafolària creada en estat de gràcia. Un joc que, com la vida mateixa, és un imaginari que condensa dèries i experiències estimulants.
Màrius Sampere (Barcelona, 1928) és un dels poetes més valorats de la generació nascuda abans de la Guerra Civil. Autor d’una obra singular i ambiciosa, ha rebut reconeixements importants a la trajectòria –la Creu de Sant Jordi (1999), el Premi Nacional de Cultura (2003) o el Jaume Fuster (2010)–, però es resisteix a deixar d’ampliar el seu univers líric, conceptualment dens però expressat amb una lleugeresa i un sentit de l’humor poc freqüents. Els seus darrers poemaris són L’esfera insomne (Premi Lletra d’Or 2016) i Dèmens, ambdós publicats a LaBreu Edicions. Àlien i la terra promesa és la seva segona novel·la. En una espiral de paraules explora el caos de la natura humana i la mística de la foscor de l’univers.
Inauguració Exposició fotogràfica i inici cicle poètic GENERACIÓ HORIGINAL amb taula rodona amb Marta Huertas, Dídac Rocher i Ester Andorrà. i recital de Josep Pedrals i Meritxell Cucurella-Jorba al Foment d’Igualada (24.03.18)
encetem la 4a mostra de LÚCID – Cicle d’Art i Poesia a La Sala amb l’exposició “Jamais vu” de Rita Andreu i la presentació del poemari AFAMATS d’Ester Andorrà.
Organitza Rosa Pou, La Sala, el Museu de la Mediterrània i amb la col·laboració de llibreria El Cucut!
serà a La Sala (c/Codina, 32, Torroella de Montgrí)
Jaume C. Pons Alorda: “La poesia ajuda a viure i salva vides”
Obsessivament, vet aquí la intensitat. “La meva millor obra no són els llibres que he tret, ni els llibres que trauré, sinó les llibretes que vaig omplint obsessivament”. El contrari de la contenció ésJaume C. Pons Alorda(Caimari, Mallorca, 1984). Que no vol dir que, com a bon poeta que és, no sigui precís quan tria el mot que cisella el vers, però vitalment —quan el llegeixes, quan els sents o el tens davant— és un vendaval desaforat i incontenible, una força de la poesia, i un “propagador de passió”, com deia ell mateix en una entrevista antològica al seu admirat Eduard Márquez (antològica pel que hi arriben a dir, engrescadíssims, tots dos). El conec, i és ben bé així: passió.
“Calcinant-se a través / dels escrits. / Esforçant-se / ulcerantment. / Sense temps / ni per permetre’s / equivocar-se / (prou que s’esforçaran els altres / perquè fracassi)”. Són versos dels seu darrer poemari, Era(LaBreu, 2018), una ordre íntima de batalla i una mostra de la potència i el risc que el caracteritzen i que podrien fer-lo caure en l’excés. Ho adverteix el prologuista d’Era, Eduard Sanahuja Yll. Qui també diu, però, que “Pons Alorda és l’únic poeta que conec —a banda de Jordi Virallonga— que ha sabut fer de l’excés una virtut”.
Quan va traduir al català el monumental i grandiloqüent Fulles d’herba (Edicions de 1984) de Walt Whitman, Premi Crítica Serra d’Or i Premi Cavall Verd 2015. Quan imparteix cursos de lectura o d’escriptura creatives. Quan escriu articles, ressenyes, entrevistes. Quan pareix narrativa o poesia o quan la diu, “eufòric”, davant d’un públic en bars, llibreries o sota els focus d’un teatre, ho fa sempre, tot, posant-hi el cos. S’hi juga la pell. “Mossegar la vida / és honorar-la”, va deixar dit a Cala foc als ossos (Terrícola, 2016).
Incendi, abrandament, revelació. I això que no sempre és fàcil rastrejar l’origen d’un foc, però aquí sí: Pons Alorda en culpa “una professora i poeta excepcional”, na Margalida Pons, que a primer de carrera “em va incendiar el cervell amb poemes del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés”. El llarg etcètera d’autors, de referents i de companys de viatge que ve després d’aquest llibre iniciàtic encara està en expansió, incandescent.
“A molta gent li agrada la poesia però encara no ho sap”, afirma. I tot seguit exposa un pla per “ajudar-los a descobrir-la”, perquè n’està convençut “que la poesia ajuda a viure i salva vides”, i acompanya el pla amb una llarga nòmina de poetes, homes i dones, en què hi destaca “aquesta tongada de donasses autores que fa estremir de qualitat i capacitat per connectar amb el lector”, autèntiques “bèsties” que enumera, podeu llegir-ho més avall.
Poeta, traductor, narrador, editor i professor d’escriptura creativa, a banda dels poemaris ja esmentats, també ha publicat, entre altres obres, la novel·la Faula (Lleonard Muntaner, 2012) o Apocalipsi Uuuuuuuaaaaaaa. Diari de rodatge d’Història de la meva mort d’Albert Serra (Comanegra, 2015). I ara mateix treballa en un llibre de contes, Escola d’energia, i una novel·la, La festa de matances. I les llibretes, recordem-ho, obsessivament, en “un acte poètic” global, vital, total.
Jaume C. Pons Alorda/Antoni Gasull
Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
La poesia serveix per a tot, evidentment, però sobretot serveix com a pal fonamental d’una existència, i alimenta passions. Estic convençut que la poesia ajuda a viure i salva vides. Jo dic el que dic perquè crec en el que crec, i a mi la poesia m’ha ajudat i m’ha salvat i m’ha donat una estructura per organitzar cada petit detall del meu ser. Llegeixo poesia, i això em dóna saviesa i emoció; escric poesia, i em permet exaltar la meva creativitat i comunicar-me amb l’univers i amb altres humans; treballo en poesia, i ensenyo poesia a l’Escola Bloom i a la Nollegiu, i així sóc mestre i sóc deixeble alhora, i conec persones meravelloses amb qui compartir rauxa, com els meus mòrbids; i les meves millors amistats viuen la poesia amb la mateixa intensitat que jo… En poques paraules, si a mi m’ha fet servei, també pot ajudar als altres.
Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
Vaig entrar en l’obsessió d’escriure poesia, conscientment que el que feia era poesia o volent que ho fos, gràcies a una professora excepcional, que també és una poeta excepcional: Margalida Pons. La vaig gaudir amb l’assignatura “Teoria de la Literatura” a la Universitat de les Illes Balears, quan jo feia el primer any de Filologia Anglesa. Va ser una revelació. Em va incendiar el cervell amb poemes del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés. Davant del meu entusiasme, uns amics em varen regalar el llibre, jo el vaig devorar, i vaig començar a escriure provatures estellesianes mentre perseguia na Margalida Pons pels passadissos i els despatxos de la UIB i les hi mostrava. Quina paciència que va haver de tenir ella amb aquell adolescent que era jo aleshores! Perquè ella va ser qui em va descobrir Andreu Vidal i Àngel Terrón i Andreu Cloquell, i com més llegia més aprenia, i com més aprenia més escrivia, i com més escrivia més llegia, i com més llegia més ganes tenia de compartir-la de forma oral. Crec que va ser la mateixa Margalida Pons qui em va convidar a fer el meu primer recital: en l’homenatge a la UIB que es va fer a Miquel Bauçà quan aquest va morir. Allà vaig conèixer Emili Sánchez-Rubio, Pere Perelló, Miquel Perelló, Jaume Munar o el Conco de la Poesia Catalana, Antoni Artigues, que després han estat germans tots ells per a mi. En fi, el que et deia abans: la poesia com a forma de vida.
Jo no espero inspiracions, jo crec en l’esforç i en el treball. I no necessito drogues, em molesten: jo mateix sóc la meva millor droga
Per què n’escrius?
Escric poesia, primer de tot, perquè no puc evitar-ho. Perquè m’ajuda a aprofundir en totes i cadascuna de les coses que m’envolten, o que formen part de la part més fonda de mi mateix. Perquè m’ajuda a connectar amb la gent i amb l’entorn. Perquè pateixo i perquè m’ho passo bé. Perquè m’encanta. Fins i tot quan no sembla que faig poesia en faig, com Ana Blandiana: si toco altres gèneres com el conte, la novel·la, l’assaig o la traducció, no estic fent altra cosa que poesia, el que passa és que, com diu la insigne romanesa, expandeixo el regne de la poesia més enllà dels seus límits. Joan Brossa coincideix en aquesta afirmació.
Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
No hi ha cap de les dues opcions que m’agradi més que l’altra. M’agrada molt recitar poesia, i m’agrada que em llegeixin. Crec que es combinen molt bé i que una porta a l’altra de forma irremeiable com dos vasos comunicants. Es retroalimenten, per això es necessiten. Fer sols una de les dues coses per a mi seria un empobriment.
Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
La meva millor obra no són els llibres que he tret, ni els llibres que trauré, sinó les llibretes que vaig omplint obsessivament. Ja no sé on fotre-les. Abans, quan vaig començar, escrivia pertot: paperets, paperassa, paperots, tiquets de la compra, fulls solts, allà on fos… Però allò era un caos. Vaig decidir intentar ordenar el caos a partir de les meves llibretes, de diferents castes i marques i formats. Allà vaig escrivint, constantment, cada dia. Després reescric, reviso, corregeixo, amplio, retallo i duc a terme tots els processos quan veig que estic treballant una línia o que començo l’arquitectura d’un llibre. Però la feina és constant, i si no ho ha estat jo mateix he fet que fos constant. Quan vaig acabar d’escriure Carn vol dir desaparicions (LaBreu Edicions, 2010), el darrer volum de la trilogia Tots els sepulcres(LaBreu Edicions, 2015), pensava que no podria tornar a escriure versos, que m’havia esgotat per dins, per això vaig allargar els versos i els pensaments i els vaig obligar a multiplicar-se dins de les pàgines que acabarien formant l’obra de ciència ficció i fantasia Faula (Lleonard Muntaner Editor, 2012). I enfrontar-me a la narrativa després em va fer crear personatges que acabarien habitant el tarot vivent de Cala foc als ossos (Terrícola, 2016). I així, una cosa rere l’altra en un seguit d’etapes successives. Jo no espero inspiracions, jo crec en l’esforç i en el treball.
Estic convençut que la poesia ajuda a viure i salva vides. si a mi m’ha fet servei, també pot ajudar als altres
Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Sóc tot-terreny. Escric on sigui. Sempre que pugui. Primer a mà, a les llibretes, que després passo a l’ordinador, quan cal i segueixo les estructures que jo mateix m’he marcat. I no necessito drogues, em molesten: jo mateix sóc la meva millor droga.
Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Quan noto que el que vaig escrivint té un to o una forma incipient, organitzo el mapa del que serà el llibre, com l’escaleta que fan servir algunes persones que escriuen narrativa. Basteixo una sèrie d’estructures: possibles parts, capítols, subcapítols, trames, subtrames, temes, subtemes… I inicio, com deia Foix, una “investigació en poesia”. Em dono marge de maniobra per anar canviant aquestes estructures primordials en cas que ho necessiti. Però jo quan escric, i reescric, necessito un mapa, no sóc de brúixola. En aquest sentit sempre m’han ajudat molt les estructures del viatge heroic proposades per Joseph Campbell o dels guions cinematogràfics de Robert McKee. El llibre The White Goddess de Robert Graves és també fonamental per emprendre qualsevol viatge poètic, dins i fora de la pàgina.
Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
El poema està acabat quan l’he llegit en veu alta cent vegades com a mínim: bon consell que em va donar Àngel Terrón fa anys. Després no el retoco mai més. El poema és allò i reflecteix allò que vaig ser. Canviar seria trair-me. No tinc la temptació, un cop sento que està acabat, de retocar res. Així els meus llibres han anat mantenint aquesta pròpia coherència interna, com un testimoni o un vestigi d’una era anterior. Tinc lectors de confiança, en efecte. Els irrenunciables són Anna Gual, Lluís Calvo, Lucia Pietrelli, Pau Vadell i Antònia Vicens. Tot i que per a llibres concrets també he comptat amb lectures atentes d’altres persones meravelloses.
La meva millor obra no són els llibres que he tret, ni els llibres que trauré, sinó les llibretes que vaig omplint obsessivament. Ja no sé on fotre-les
Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Amb passió. Ja sé que és fàcil de dir, però quan he anat convidat a instituts a fer xerrades sobre poesia he aconseguit que els alumnes gaudeixin, aprenguin i descobreixin que la poesia també pot ser quelcom proper. Un autor que pot enganxar molts lectors nous, per fer-los entrar en el món de la poesia, és Enric Casasses, evidentment. A les escoles i als instituts s’haurien de llegir versos seus i no tant Ausiàs March, Josep Carner o Jacint Verdaguer, per posar un exemple. Entendre que Casasses escriu ara, i aquí, però enllaça amb March, Carner i Verdaguer. D’enamorar-se així de Casasses és un llibre ausiasmarchià pur. Crec que hem d’intentar eixamplar la massa lectora i consumidora de poesia sols per una raó: a molta gent li agrada la poesia però encara no ho sap. Per això hem d’ajudar-los a descobrir-la i a descobrir-se. He dit el nom de Casasses. Qui més? El mateix passa amb Lluís Calvo, que dins la seva obra poètica té tota la tradició catalana i estrangera comprimides. I qui escolta Antònia Vicens i qui la llegeix i qui la veu al·lucina, i en vol més. Sens dubte Laura López és clau, una poeta i professora molt bona: obligatori hauria de ser que la fessin voltar per tots els centres acadèmics i mostrar poesia a les criatures. El mateix passa amb aquesta força de la naturalesa anomenada Meritxell Cucurella-Jorba: si la convidessin a fer un tour per escoles i instituts cada any, en una dècada tindríem cent vegades més lectors i compradors i consumidors de poesia. El mateix passa amb les poetes d’ara, en aquesta tongada de donasses autores que fa estremir de qualitat i capacitat per connectar amb el món lector, l’alumnat i les noves tecnologies. Són bèsties com Anna Gual, Mireia Calafell, Sílvie Rothkovic, Lucia Pietrelli, Laia Martinez i Lopez, Maria Cabrera, Laia Llobera, Laia Carbonell, Maria Sevilla, Raquel Santanera, Àngels Moreno, Laia Noguera, Blanca Llum Vidal, Maria Isern, Anna Gas… Un cop el poeta i editor Marc Romera va defensar que les noves poetes catalanes són realment modernes, i estan fent evolucionar la poesia catalana del present. No puc estar més d’acord. Elles estan obrint noves vies.
Com més llegia més aprenia, i com més aprenia més escrivia, i com més escrivia més llegia, i com més llegia més ganes tenia de compartir-la de forma oral
Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Jo sóc fill de la generació poètica catalana dels anys setanta. Em reconec inscrit a aquest riu de veus que varen trasbalsar i revolucionar a partir d’una autèntica revolta poètica. Amb Andreu Vidal, Àngel Terrón, Andreu Cloquell, Jaume Pont, Maria Mercè Marçal, Miquel de Palol, Vicenç Altaió, Josep Maria Sala-Valldaura, Lluís Urpinell, Miquel Bauçà, Josep Albertí, Joan Palou, Felip Demaldé, Lluís Juncosa, Ester Xargay, Carles Hac Mor, Valerià Pujol, Ventura Ametller, Josep Palàcios, Jaume Pérez Montaner, Josep Piera, Joan Navarro, Vicent Alonso, Damià Huguet, Hilari de Cara o Eduard Sanahuja, entre d’altres. Perquè crec que la poesia ha de ser sempre un sacseig, un impacte, i ells em varen mostrar la força d’aquesta exquisida ferida purulenta.
Et sents part d’una generació?
És una pregunta que duu al debat. Per una banda, em sento connectat amb aquesta gent nascuda a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Amb aquesta gent hem defensat projectes conjunts com l’antologia Pedra foguera, que enguany celebra deu anys, o col·leccions com La Cantàrida, en el seu moment, i ara estem treballant projectes nous. Però no puc negar que, generacionalment parlant, em sento també lligat a Francesc Garriga, a Màrius Sampere, a Carles Hac Mor, a Antònia Vicens, a Antoni Vidal Ferrando, a Lluís Calvo, i a gent de diverses edats i procedències que surten al recull col·lectiu GENERACIÓ HORIGINAL de Marta Huertas i Dídac Rocher a LaBreu Edicions. I també coincideixo amb Biel Mesquida quan va dir que “Jo tot sol sóc una generació sencera!” Però sí vull destacar que crec que l’acte poètic ha de ser alhora individual i col·lectiu: un fet íntim però també una excusa per interactuar i fer cosmos. I no només amb escriptura! Em sento molt lligat a pintors amb qui col·laboro contínuament com Cristòfol Pons Bendito (“Quitolomalo”) o Albert Pinya. Com dic darrerament: si em voleu cercar, em trobareu entre els apassionats.
fotografia Toni Gasulla
Quins són els teus creadors contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Tots els noms que t’he anat citant fins ara em semblen indispensables. Generació dels Setanta dalt de tot. També crec que Josep Pedrals és un dels més grans, boníssim, un geni, i Max Besora, amb el seu Joan Orpí, ha parit una obra mestra important que marcarà noves línies de futur en narrativa catalana, i també espero molt dels futurs llibres de Borja Bagunyà, Lana Bastasic, Silvana Vogt, Cristina Garcia, Adrià Pujol i Bernat Dedéu. No em vull oblidar, tampoc, de tres poetes que cal llegir perquè il·luminen sentits prístins: al càrnic Pau Vadell, l’alquímic Joan Duran i l’explosiu Esteve Plantada. Quin orgull haver coincidit amb tota aquesta tropa de gent en aquesta època tan extraordinària! Després sóc molt fan devot d’Antònia Vicens, Margarita Ballester, Teresa Pascual i Zoraida Burgos. Insisteixo en la importància de Lluís Calvo, imprescindible, com també són imprescindibles, al meu entendre, Antoni Clapés i Víctor Sunyol: com a poetes, traductors i editors, o sigui, pals base des d’on connectar perquè han actuat d’agents unidors. Prosistes? Jo no escriuria prosa com l’escric si no fos gràcies al mestratge de Salvador Company, Josep Palàcios, Joan Jordi Miralles, Xavier Aliaga, Josep Maria Argemí, Ponç Puigdevall, Eduard Márquez, Lucia Pietrelli o Miquel de Palol, que crec que són prodigiosos en cada mot que toquen. Vicent Andrés Estellés i Blai Bonet: irrenunciables per a mi. Com són primordials Joan Sales i Mercè Rodoreda. Llavors, de fora, m’encanten Friedrich Nietzsche, Ezra Pound, Pier Paolo Pasolini, Thomas Bernhard, José Ángel Valente, Thomas Ligotti… La llista seria infinita. Depèn de les meves capficades. I darrerament insisteixo moltíssim en la meravellosa obra completa d’Iris Murdoch, que m’al·lucina. També vaig obsessionat per directors de cine que em tornen boig: Alejandro Jodorowsky, Werner Herzog, David Lynch i Albert Serra, el més immens incorruptible. També tinc molta fal·lera pel pintor Miquel Barceló: però això és una altra història que ja estic escrivint i ja en parlarem en uns anys… Ah! I espero molt dels meus alumnes. Són el futur però també el present.
Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Crec que cada poema del meu nou i últim llibre, Era (LaBreu Edicions, 2018), és una carta de presentació per entendre la meva persona i la meva poesia. Però escullo aquest poema:
14-26 Autoretrat d’un ase
Una tórtora
mira el teu cor nu
i reconeix
morbosament
sa germana.
Les coses
no s’entenen.
De fet,
no haurien
d’entendre’s.
Ens queda
el donar-nos
a les coses
no perquè
ens entenguin,
sinó perquè ens
consolin.
Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
Que la poesia sigui una forma de vida no vol dir necessàriament que el simple fet d’escriure un poema et doni de menjar o per pagar el teu habitatge. Hi ha d’haver consciència d’això: la poesia és una forma de vida, sí, “viure poèticament”, que deia Joan Vinyoli, però no sempre és fàcil guanyar-se les garrofes a partir de la poesia. Sí que és ver, tanmateix, que es poden trobar fórmules per subsistir no només amb poesia sinó a través de la poesia. Els casos que em varen plantejar Antonio Rigo, Enric Casasses o Josep Pedrals, per exemple, són eloqüents. Sigui com sigui, a més de fer cursos d’escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i a l’Escola Bloom, a més de fer cursos de lectura creativa a la Nollegiu, també faig traduccions literàries i traduccions tècniques. I, amb un poc de tot, vaig fent amb felicitat. Tot suma i tot connecta amb tot, perquè el meu plantejament global és fer que tot sigui un acte poètic.
L’ACTIVISTA I ORGANITZADOR DE FESTIVALS PUBLICA EL SEU TERCER LLIBRE, ‘MENYS I TOT’ A LABREU “M’agrada no tenir límits en la poesia”
Eduard Escoffet (Barcelona, 1979) ha estat un dels activistes més importants de la poesia catalana des de la seva adolescència. Organitzador d’infinitat de festivals i habitual de la poesia d’acció en cites internacionals, publica el seu tercer llibre, Menys i tot, a LaBreu.
Què significa ‘Menys i tot’ en la seva trajectòria?
Una certa evolució respecte al llibre anterior, El terra i el cel, i també el tancament d’un cercle, ja que el final de Menys i tot em fa pensar en Gaire, el primer, que no és res més que un recull de poemes fets en un interval de temps bastant llarg, mentre que els dos últims presenten una certa unitat. Podria dir que el primer és el llibre de formació; el segon, la descoberta de la felicitat, i el tercer, la constatació de la mort. En conjunt, una mirada des del voral per entendre el món i viure el present amb intensitat.
Va començar en el circuit en l’adolescència. Com ha vist l’evolució aquestes dues dècades?
Considero que he estat un afortunat, perquè vaig tenir l’oportunitat de començar en el circuit envoltat per poetes amb veu pròpia, fora dels camins fressats. Des d’Hac Mor fins a Casasses, des de Xavier Sabater fins a Accidents Polipoètics… Entre ells només tenen en comú la llibertat creativa i el qüestionament de la tradició. Diria que l’escena ha crescut i hem expandit l’espai social de la poesia, però noto també una homogeneïtzació i una renúncia a treballar en diàleg amb altres arts o amb tècniques que vagin més enllà dels formats heretats.
El llibre anterior, també a LaBreu.
LaBreu és casa i m’hi sento còmode. Per sort, no és l’única editorial de poesia que avui dia està fent coses interessants, i crec que el circuit editorial és més estimulant que mai. No fa tant, hi havia un abisme entre el que feien les grans editorials i els petits segells; ara les diferències són mínimes pel que fa a l’abast i fins i tot diria que aquests projectes petits, amarats de passió i amor pel que editen, tenen més influència en l’àmbit de la poesia que els grans grups, incapaços de mantenir el prestigi de les col·leccions clàssiques de poesia.
Sobta una mica que vostè, que ha recitat poesia sonora, publiqui un tipus de poesia de reflexió.
Totes són parts de la meva creació poètica. Em plantejo la poesia com un camp obert amb múltiples eines i formats, i en cada ocasió trio el que més m’interessa, des de la poesia més reflexiva i introspectiva fins a la poesia sonora, l’acció o els formats visuals. Hi ha temes que apareixen, com ara l’urbanisme, el decreixement, el sexe i l’arquitectura. M’agrada no tenir límits a l’hora de fer poesia i plantejar-me l’arquitectura de cada poema independentment de la resta. No em sento còmode repetint un esquema formal o definint-me només en un bàndol.
Els dos últims llibres toquen temes més personals, vitals.
Per norma general, provo de parlar de l’amor o de qüestions més personals enretirant-me del jo, sense entrar en el biografisme o l’anècdota; jo diria que aquesta idea continua ben present a Menys i tot. A partir d’aquí, en aquest llibre el centre no és tant l’amor i la plenitud com l’absència i els embats vitals.
Durant anys es va resistir a publicar en paper; el primer, el 2012.
Ha estat important demostrar que es podia bastir una obra poètica sense que el llibre fos l’element central, perquè hi ha molta poesia fora del llibre. També reivindicar que el llibre, al seu torn, serveix per a un tipus de poesia, té unes dinàmiques pròpies que exigeixen un determinat tipus d’escriptura i de relació amb el lector. Especialment en el cas d’El terra i el cel i de Menys i tot, es tracta de llibres concebuts per ser llegits en paper, no per al recital. Només he publicat llibres quan els poemes ho demanaven, no per pura inèrcia. I això és el que vull dir quan dic que no faig llibres: la poesia pot sobreviure sense la lletra impresa, i el llibre, d’altra banda, és un sistema amb característiques pròpies, com la poesia sonora continguda en un disc o el recital, que és efímer. En el meu cas, amb una escriptura polièdrica i sense límits disciplinaris, buscar l’espai adequat per a cada poema és imprescindible.
Des de Propost ha organitzat infinitat de recitals i festivals. Com veu el panorama en el temps de la hiperburocratització?
Tinc una sensació contradictòria. Hi ha més programacions i festivals que fa uns anys i en general hi ha més públic, però hem fet passos enrere, especialment pel que fa a la retribució dels poetes i les condicions materials, tant per als poetes com per al públic. Moltes programacions es limiten a repetir els noms que veuen en altres llocs o convidar aquells que estan disposats a anar on sigui sense cobrar. I sovint no hi ha ni unes mínimes condicions tècniques ni s’han fet esforços reals per omplir les sales o per generar interès. Mentre tot el sistema d’ajuts s’ha anat burocratitzant per imperatiu legal, no hi ha hagut professionalització del sector dels festivals i programacions de poesia, que han quedat al furgó de cua del sector cultural. Seria interessant aprofitar que hi ha una nodrida escena de poetes i editorials per recuperar el terreny perdut. També per fer que els festivals de poesia tinguin una mirada creativa més àmplia i internacional. Vivim un temps de bunquerització poètica, i això no ajuda.
Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) és autor de poemaris d’excel·lent factura com la trilogia Tots els sepulcres (LaBreu) i Cala foc als ossos (Terrícola). Com a narrador ha destacat per la novel·la Faula (Lleonard Muntaner) i el dietari de rodatge Apocalipsi uuuuuuuuaaaaaaa (Comanegra) gestat a partir del seguiment del rodatge del film Història de la meva mort d’Albert Serra. La seva monumental traducció de Fulles d’herba de Walt Whitman li va valdre els premis Cavall Verd i Serra d’Or.
La darrera proposta de Pons Alorda es vehicula en el seu enlluernador poemari Era (LaBreu, 2018) destinat a marcar una fita en la vasta producció poètica que està experimentant el nostre País aquests darrers anys. Professor del vers i la rima en diverses escoles dedicades a l’art literària, és conegut per la seva vitalitat i caràcter incontinent que amb tota desimboltura mostra en els escenaris d’arreu.
Jaume C. Pons Alorda | Ester Roig
Amb la lectura d’Era, ja des del primer poema, ens adonem que tenim entre mans una mena de composició que, sense cap mena de miraments, esberla el cànon més ortodox del cant poètic. És bo recordar que només poden eludir les normes aquells que les coneixen a bastament. La lectura avança amb avidesa pel gaudi de l’astorament en cada un dels enardits versos que, amb senzillesa però radicalitat, fulminen d’una tacada conceptes i certituds del tot arrelades en la nostra tradició. Una poesia que fa marrada de les figures retòriques més elementals per abraçar l’aforisme tant com element de provocació com d’objecte de corol·lari: «La diferència entre el sagrat i el profà / és una qüestió tècnica», i un altre amb un cert to nihilista: «Els mots no ens necessiten».
Les arrels de l’Era es troben en un viatge a Roma per visitar la ruta psico-geogràfica dels principals escenaris de la pel·lícula La grande bellezza i cada poema és un espai, un accent, d’aquest film de Paolo Sorrentino. Pons Alorda conjuga els impulsos que li provocaren aquesta pel·lícula amb un discurs sobre les religions i amb un càntic que crida l’apocalipsi. Enumera els poemes amb un estil de salm bíblic on, clicant l’ullet a Cortàzar, ens convida a llegir-lo des del principi fins al final o a l’inrevés perquè els poemes dialoguen entre ells com en un mirall. Tenim enfront un poeta amb molta fe, místic, que sent la veritable veu de la natura en “el crit de les pedres”. Era beu, sense cap mena de reiteració, de la poètica de la llum que ja treia cap, com espurna que tot ho encén, en el recopilatori Tots els sepulcres, on s’engendra el fort incendi, on conviuen brillantor i ombres.
Pons Alorda és un lector compulsiu i volcànic com la seva arriscada poesia. Hi ha qui el qualifica de poeta excessiu pel seu desbordant imaginari i vitalitat. Però és indubtable que trenca per crear, esquinça per resoldre: «El taüt, un fal·lus / que penetra tot el món / quan és endinsat».
El prologuista Eduard Sanahuja destaca de la seva poesia que no cerca la narració, cerca il·luminació i conjumina l’ús reiterat de la paradoxa amb l’enigma per projectar, des de dins, un imaginari on l’eix principal és la mort: “Morir no fa mal. / El problema és la mort”. El triple significat d’Era ens remet, en primer lloc, a l’espai on es destria el gra de la palla, a l’epicentre, a l’essència. Era significa, també, un temps verbal, algú que havia estat però que ja no hi és, com la mort. I, finalment, Era com espai de temps a partir del qual comença una nova època, un fet transcendent, com podria ser el moment on ara es troba el poeta.
Una veu molt personal, molt pròpia, explosiva, plena de vida, sense límits, que crea una nova textura. «No hi ha res que escrivim que no sigui una titella terrorífica de la nostra pensa»(sic).
“Convivència d’aigües”, la poesia completa de Zoraida Burgos
Labreu segueix jugant fort en la seva aposta a favor de la poesia. En aquesta ocasió es tracta d’un altre d’aquells llibres de justícia, necessaris i fonamentals a l’hora de construir el nostre present i de deixar constància de la realitat. Amb una introducció d’Andreu Subirats i un epíleg d’Albert Roig, ens presenta Convivència d’aigües, un volum amb l’obra completa (i algunes peces inèdites) de Zoraida Burgos, una de les poetes més destacades del nostre país i que, paradoxalment, és una gran desconeguda.
Nascuda a Tortosa l’any 1933, és diplomada en biblioteconomia i ha treballat de bibliotecària. Durant molts anys ha estat, probablement, la única veu femenina de la literatura ebrenca amb una certa projecció i és una de les veus destacades de la literatura de postguerra, al costat d’altre autors com Gerard Vergés o Pérez Bonfill.
Debuta l’any 1970, amb el premi Màrius Torres per “D’amors, d’enyors i d’altres coses”. Després vindrien “Vespres” (1978); “Cicle de la nit” (1982); “Reflexos (1989); “Blaus (1993) i “Absolc el temps” (2012). Aquesta obra completa també inclou “L’obsessió de les dunes”, un volum de proses poètiques publicat l’any 1996 després de guanyar el Premi Pin i Soler de Tarragona.
Tal i com acostuma a passar massa sovint amb els nostres poetes, l’obra de Burgos era pràcticament impossible de trobar i d’aquesta manera, l’edició de Labreu no fa altra cosa que reparar un greuge històric i permetre l’accés, total i documentat, dels lectors a una poesia interessant, personal i molt arrelada a la terra. En aquest sentit, Zoraiza Burgos s’ha mantingut voluntàriament allunyada dels cercles de decisió i ha anat aixecant una obra molt sòlida i molt íntima, vinculada a l’intimisme i quasi que es podria afirmar, força lligada al gaudi personal, al plaer íntim més enllà d’aquest reconeixement popular. Amarada per la terra, pel pas del riu Ebre, aquell riu mític i remorós que cantava el seu amic Vergés, la seva poesia també té molt a veure amb la terra, amb la realitat de la seva geografia i als simbolismes que es deriven d’aquesta presència física i rotunda d’una geografia que marca els seus habitants.
Zoraida Burgos és una poeta preocupada per les estructures formals, sense que això sigui en cap moment un llast a l’hora de mostrar els sentiments, la riquesa, la complexitat i la potència lírica dels seus versos. Els seus llibres són mostres sòlides i coherents d’allò que cal demanar a un llibre de poemes, anàlisi, síntesi, emoció, rigor, tendresa, força, solidesa literària i universos per descobrir a la recerca de l’explosió que es recorda, que, una vegada llegit i preservat, es guarda al cor per sempre.
Era(LaBreu), de Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) és un llibre essencial quant a fondària i tan concret com la mateixa imatge que, independentment, o no, de l’estímul que ha inspirat el llibre, invoco d’entrada a la lectura: una era, un redol de terra on els pagesos artesanals baten el blat en ple estiu, quan el sol hi penja vertical al migdia, amb aquella llum que envaeix tots els racons i foragita les ombres que només avancen a pessics, amb les hores de la tarda. Perquè les ombres hi són, al món, en formen part com la tarda, com el vespre, com la nit.
A Era, però, som constantment invocats per aquesta llum zenital que converteix en or -en paraula poètica- tot el que toca. O veu. O sent. Perquè a Era hi ha els cinc sentits del poeta ben desperts i la humanitat de la seva veu poètica ben afuada: l’estil ha de ser pura llum pura, tant com el desig de perennitat ben present: Parla tant de l’etern/ no per retòrica/ sinó perquè se sent etern. Així, tal com raja, perquè és la veritat. I és que quan vivim un moment de total plenitud som com dins d’un cercle, o dins d’una esfera tancada en la seva perfecció. I així com dins del cercle (màgic) estem protegits, dins de l’esfera desapareix la noció de temps. Això és l’eternitat. No perquè la pensem sinó perquè l’experimentem, aquest tast ens és donat en aquests moments cimals, epifànics.
A dins hi tens la cambra, escriu el poeta, i entenem que parla d’aquest espai interior rodó com una esfera, espai on hi ha el nostre món il·luminat per les coses que sabem i que sentim ser, ben vives. Cadascú conté el seu món, espill del Món amb majúscula. És per aquesta raó que el llibre de Pons Alorda és especular? Era té una estructura simètrica: el primer poema es mira en el darrer, i així s’esdevé en tots els poemes els quals, com adverteix Eduard Sanahuja en el seu pròleg, tots podrien intercanviar el lloc que ocupen.
Alfa és Omega, doncs, i de seguida ens ve al cap una altra imatge tradicional: l’uroboros, la serp que es mossega la cua. Una figura circular, cap-i-cua, que és símbol de l’eternitat, ja que en el cercle no es pot detectar en cap punt ni el principi ni el final. Un cercle amb un punt al mig és el símbol del Sol, tal com ja el van dibuixar els primitius. En llenguatge alquímic aquest símbol circular amb un punt al mig és el símbol de l’or, el metall anàleg del Sol.
Arribats aquí ja podem retornar a la imatge de l’era com un espai circular –la paraula era també remet al passat del verb ser, i també a un espai temporal, una era de temps. Fixem-nos en aquest espai solar amb un punt fix al mig i que podria ser de manera esquemàtica la figura d’un home dret (per favor/ no t’ajeguis/ aquí/ o pensaran/ que ets una/ sepultura. Vida i mort coexisteixen en el cercle sense principi ni final, però, si-us-plau, no t’ajeguis, no t’adormis, no siguis un mort: viu, desperta. Perquè, com funciona/ la llum? Sí, vulgues aprendre/ els seus mecanismes.
El mecanisme de la llum així entesa és il·luminar, despertar, obrir vies en l’enteniment. I escriure potser també és això: obrir vies de llum en la foscor de la ignorància posant les paraules dempeus. Paraules que parteixen del jo, o aquell primer punt des d’on es viu l’experiència essencial, concreta, de la vida: la meva fosca no és la vostra/ però s’hi assembla. Vinga va, llum, sigues més llesta/ i incendia’ns a tots d’una vegada/ acaba amb aquest viure nostre tan funcional. Escriure per dir que el mecanisme de la llum no és funcional, mediocre, adotzenat, sinó agosarat, radical, motor fundacional d’una vida que es vol plena, que aspira a la completesa. Morir no fa mal./ El problema és la mort, escriu Pons Alorda al primer poema d’Era, i que podria ser l’últim. El problema no és morir, en efecte, sinó viure mort.
de l’alabatrada de primavera a l’Horiginal, amb Jaume C.Pons Alorda ERA i Silvie Rothkovic LA NIT QUE ÉS DINS EL DIA, presentats per Dolors Miquel i Eduard Sanahuja (07.03.18)
L’últim poemari d’Antoni Clapés (Sabadell, 1948), Arbre que s’allunyà(LaBreu Edicions), parteix, des del títol, del primer vers del famós poema de Joan Vinyoli «Algú m’ha cridat» («Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc») que obre el poemari El callat, un llibre datat el 1955 i publicat l’any següent. L’arbre i el bosc són símbols ben arrelats de la unitat i el conjunt, o de l’home i el món, de la part i el tot.
El treball del Clapés, una vegada més, s’insereix de ple en aquesta dialèctica des de la consciència extremada de viure en la construcció del poema o traducció d’emocions, en la veu que divaga i s’erigeix enmig del silenci per negar-lo i per negar-s’hi, per cercar-hi els límits del llenguatge i, doncs, acotar el dicible i suggerir l’indicible, el misteri que mai no es desvela. La «veu de mar fonda» que, en el poema de Vinyoli, crida i allunya el poeta del bosc, és l’absolut informe i que impel·leix el poeta a buscar la paraula en solitud. Són en els poemes d’Antoni Clapés el desert i les formacions rocoses de Tagrera (Argèlia), els espadats del Cap de la Caça alguerès, la neu cobrint els camps oberts, els boscos de la Selva Negra o els de la Catalunya central i altres espais naturalssota la pluja, la boira o la rosada, camps margenats de pedra seca, guarets que reposen en silenci, sempre extramurs del soroll urbà, però –curiosament– rarament són ací el paisatge de la mar. D’arbres sí que trobarem, amb els noms genèrics, quasi sempre tremolosos i plens d’hivern: àlbers i pollancres, pins i alzines, bedolls, faigs, una palmera observada i gatells. I ocells, quasi tots de negre plomatge o molt fosc: corbs, cornelles, merles, estornells, tords, blauets, aloses cantores, falcies, milans, voltors.
Una cita de Jules Renard que obre la tercera part del llibre, «Amb mots trobats», em sembla especialment significativa per apropar-nos al sentit (o si es vol un dels sentits, però central des del meu punt de vista) d’aquest llibre i del conjunt de l’obra de Clapés, que abasta vint-i-un poemaris que completen dos volums d’estudis literaris i un de correspondència. Diu Renard que «ens passem la vida parlant d’aquest misteri: la nostra vida». La vida del poeta, en tant que poeta, és la poesia, o enèsima i fructífera versió de la màxima stevensiana (Wallace) segons la qual la poesia és el tema del poema. Subject o objecte permanent del pensament poètic d’Antoni Clapés, l’autor sempre parla de la poesia, però allunyat de les temptacions academicistes de la meta literatura i les frivolitats à la page que tantes pàgines setantines van omplir. Perquè qui ha fet de l’art verbal una forma de viure no juga amb aquestes coses, perquè qui s’hi acosta des de l’emoció i la humilitat no tracta d’impressionar el lector, sinó traure’n una mica de llum, encara que sigui una ombra de llum.
Les sucoses reflexions sobre el tema travessen tot el present poemari, sovint després d’haver mullat el pa intel·lectual (que és molt vast i variat) en la filosofia oriental, però llegiu atentament, a tall d’exemple, el poema «Assaig», l’últim de la secció esmentada. A la següent, «Contemplant un paisatge interior», on l’autor s’exercita en el poema aforístic (fulgor de llamps isolats cosits pel fil invisible de la veu i l’agulla del pensament), hi trobem lluminoses reflexions sobre el tema: «Escriure el poema: / traduir una emoció», «Ombra i penombra del poema: / fil invisible, sempre a punt de trencar-se», «Albada – lent desvetllar-se de la llum / lent refulgir de l’escriptura». I en el pòrtic del llibre, el poema en tres parts titulat «El corb», la reflexió sobre l’escriptura-vida ateny una dimensió plàstica i simbòlica de gran potència: l’au solitària i negra del never more grallant i gratant la neu amb ungles i bec enmig la desolada immensitat silenciosa del paisatge (reconstruïda per la mirada: camps fets paisatge).
Negre sobre blanc, traces de la paraula escrita que parteix del silenci i camina cap al silenci, es completa el llibre amb les seccions «Microgrames II», «Llum d’agost a Apt» (al Luberon, l’Alta Provença, terra de Dante, de Camus, de Char) i «En guaret», camí on en certa manera tornem al principi, amb un poema final que és una invitació en tota regla a no eixir mai d’aquest espai on fulgura el trànsit de la llum (per això també el diàleg constant de l’autor amb la pintura). La meditació sobre el silenci, el buit i la mort, l’etern present de la poesia: «Tot acaba en el principi. // La llum trasllada vols d’ocells aurorals, / l’invisible centelleig de la rosada damunt d’un bri d’herba. /// Has escrit, / perquè viure no et bastava // per ser el silenci / de rere el silenci. //// Per ser el so de la pàgina en blanc.» Qui no subscriuria tanta commovedora bellesa, negre sobre blanc, de la ‘a’ a la zeta?
recitals d’alabatres dins la programació de la VII Setmana de la Poesia de Sant Feliu de Llobregat:
21 de març. a les 19.00 h, Biblioteca Montserrat Roig
Presentació de PASTOR D’ANTENES deJoan Vigó amb el poeta Joan Calsina
25 de març, a les 18,45 h, Sala Ibèria
Pepe Olona i Eduard Escoffet + “Nicomedes Mendes” (Núria MartínVenirs, Victor Bonet, Oriol Sauleda
i Guim Valls) + Trash Poetry Band + “Ovidi4: Cuidem-nos”, amb Borja Penalba, Mireia Vives, David Caño i
David Fernàndez
Títol_ Alguns paisatges Autor_ Miquel de Palol Col·lecció_ alabatre, 88 Pàgs_ 112 PVP_ 13 € ISBN_ 978-84-948332-0-5
MIQUEL DE PALOL és poeta, narrador i assagista. Ha publicat, d’entre més d’una vintena de llibres de poemes: Delta (1973), El Porxo de les Mirades (1983), Indiferència (1986), El Sol i la Mort (1996), Nocturns (2002), Aire amb Cel de Fons (2012) i Dos Cors per una Bèstia (2015). Destaquen les novel·les: El Jardídels Set Crepuscles (1989), El Legislador (1997), El Quincorn (1999), El Troiacord (2001), Un Home Vulgar (2006), El Testament d’Alcestis (2009) i Què! Estampes d’un dependent filòsof (2017); i els assajos: La Poesia en el Boudoir (2003), Els Proverbis (2003), Dos Poetes (2006) i Meditacions des de Catalunya (2011), tot, però, material constitutiu d’un únic i fascinant univers creatiu arquitecturitzat a partir del concepte del punt de vista i del «joc» de la fragmentació com a punt de partida d’un relat narratiu, poètic i de pensament que el situa com la veu literària catalana més potent del nostre temps, tal com se’l reconeix a França i als altres països on ha estat traduït i tractat com un dels grans de la literatura occidental.
Amb Alguns paisatges Palol amplia aquest univers poètic que, tot enllaçant i interrelacionant-se amb el narratiu, ens ofereix un Palol sense la disfressa o l’alteritat dels personatges per assaltar, des d’una subjectivitat literària, els conflictes de les relacions amb l’entorn, amb l’ésser estimat o amb un mateix i els conflictes inevitables a què porta el simple fet de ser.
Tots espeteguem, tard o d’hora, en la nostra crucifixió espiritual. Passa als 33 anys, tenyint-te la llengua amb xiclet de maduixa àcida en un poemari per mi definitiu. És el cas del prodigiós Jaume C. Pons Alorda, l’amic que publica Era a LaBreu Edicions, amb pròleg d’Eduard Sanahuja i epíleg, de genolls, de la colossal Lucia Pietrelli: un llibre que suma fragments d’un discurs sobre les religions del nostre temps. O bé passa als 50 (d’acord, encara 49) del fotògraf del delit i la perplexitat, el meu estimat Quim Fernández Callís. Dos seductors en peu de guerra, dos indisciplinats capaços de traduir les Fulles d’herba de Walt Whitman al català i de captar l’ànima del backstage i la vida viscuda als rodatges d’Albert Serra, respectivament. Dos terroristes de somriure criminal amb l’adrenalina tan indisciplinada com la de la parella del tema Allí donde solíamos gritar de Love of Lesbian. La vida esquitxa amb cops de màgia. Conèixer aquests dos meteorits, quina bella casualitat. En Quim és tan net que si neva torna a casa al·legant que no ha portat cap muda. Ho diu mentre bada amb el bec cònic dels gafarrons grocs. En Jaume és el visionari de la floridura del temps dedicat a acaronar els forats de les coses, les seves mancances, en llibres que es dessagnen i ens enlluernen. Tots dos gentlemans del present provoquen i ironitzen, vitalistes i generosos. Capturen la brutalitat de l’esforç per sobreviure en un univers de hienes. Era és el relat d’un subjecte que vol sadollar-se de tu, d’agraïment a la matriu, a la Serp alletadora, i habitar el gerundi i llurs mudances. En Quim i en Jaume pugen el nivell, bagolen l’apocalipsi, fan miques els contraris i m’ensenyen a caminar.
Títol_ Els boscos de Ravel Autor_ Michel Bernard Col·lecció_ la intrusa, 21 Pàgs_ 134 PVP_ 17 € ISBN_ 978-84-948332-1-2
MICHEL BERNARD (Bar-Le-Duc, 1958) és escriptor i alt funcionari francès. Ha escrit novel·les centrades en figures històriques de diverses èpoques. En destaquem Comme un enfant (2003), sobre el pare de la cançó francesa, Charles Trenet, La Maison du docteur Laheurte (Premi Maurice-Genevoix, 2009) i Deux remords de
Claude Monet (2016). La seva darrera obra, inspirada en Joana d’Arc, Le Bon Coeur (2018) és finalista al Premi Anaïs Nin.
A Els boscos de Ravel, Michel Bernard evoca la colpidora experiència humana i musical del compositor Maurice Ravel durant la Gran Guerra fins arribar al final dels seus dies. La novel·la ha rebut el premi Livres et Musiques 2015 del festival de Deauville.
El març de 1916, amb quaranta-un anys, poc després de compondre el Trio en la menor, Maurice Ravel s’allista voluntàriament a les tropes franceses per lluitar a la Gran Guerra. Després del rebuig inicial de l’exèrcit —per la seva fragilitat i constitució física— serà conductor d’ambulància a Verdun, encarregat de portar als hospitals de campanya els soldats malferits per l’ofensiva alemanya. Prop de la primera línia de foc, els sons de la natura i l’esclat de les detonacions són la seva única música, fins que un piano abandonat en un hospital improvisat li retorna el do de la bellesa.
Michel Bernard, amb una prosa exuberant i una extrema sensibilitat, relata l’impacte de la guerra en Ravel i el difícil retorn a la vida civil i artística, fins arribar al seu darrer sospir: la darrera nota on encara ressona l’enorme brogit de la primera línia del front.
La dotzena edició d’Alabatrada Primavera omple l’Horiginal
La col·lecció Alabatre de La Breu Edicions va tornar a florir per dotzè any consecutiu a La Rubia–L’Horiginal amb la presentació dels poemaris La nit que és dins el dia, de Silvie Rothkovic i Era, de Jaume C. Pons Alorda. Molts companys poetes dels autors van assistir a l’acte, on els poemaris van ser presentats per Dolors Miquel, en el cas de Rothkovic, i Eduard Sanahuja s’encarregà de presentar a Pons Alorda.
El públic abans de començar l’acte Entre els assistents a la presentació hi havia altres poetes com ara Joan Vigó, Mireia Vidal-Conte o Laura López -Seguint l’ordre de publicació editorial, Dolors Miquel va voler donar les gràcies a Rothkovic per haver-li ofert l’oportunitat de presentar el seu llibre, amb el qual es va mostrar entusiasmada en tot moment. Va confessar haver llegit també Pianos i túnels, l’anterior obra de Silvie, i va definir la nova obra com un llibre que provoca “la tensió d’una ànima poètica davant el que és incomprensible de la vida”.
Miquel va establir una certa semblança entre Silivie Rothkovic i les poetes nòrdiques, especialment les fineses. Miquel va intercalar la lectura d’alguns poemes escollits per ella de La nit que és dins el dia amb elogis, tant cap a l’obra com cap a la poeta, que ha aconseguit fer “esclatar en emoció tot un seguit de foscor, buit i silenci” Així, en un llibre que Dolors Miquel va definir com “gairebé místic”, conviuen tant l’esglai com l’encís de la vida. Es tracta d’una obra que de manera sobtada i salvatge “esdevé un raig de llum que t’enlluerna entre tanta foscor.” A més, Miquel va voler destacar la manera en la qual la poeta, partint d’allò quotidià, aconsegueix arribar a parlar de coses profundes i sublims.
Silvie Rothkovic rectitant un poema de la seva darrera obra
Els animals nocturns, com els talps, tenen una forta presència en la darrera obra de Rothkovic
Seguidament, Silvie Rothkoivc va pujar a l’escenari i va doanr les gràcies a la seva presentadora confessant, entre rialles, que ella també havia escollit els mateixos poemes per recitar al públic. A més, també va aprofitar per agrair a totes aquelles persones que l’havien acompanyada durant el procés d’escriptura de La nit que és dins el dia. A més, va explicar que la localització del llibre, una casa a un bosc amb un llac, que alhora és un tema molt recurrent en el poemari, és real. Es tracta d’una casa que va habitar durant una estada a Dinamarca i que justament s’assembla molt, pel que va dir la mateixa autora, a la casa on s’ha mudat amb la seva família. Aquest bosc fred i humit, aquesta natura, té una gran presència al llibre i esdevé, juntament amb alguns animals nocturns, un dels elements més importants de l’obra.
En el seu torn, Eduard Sanahuja va voler tenir unes paraules de record pel seu company Antoni Artigues, que va morir el passat dimarts, abans de començar a presentar a Jaume C. Pons Alorda i la seva Era. A més, ell ha estat l’encarregat d’escriure el pròleg del llibre i va voler explicar que en aquests darrers anys (ja que la primera versió la va escriure el 2015) Era li ha canviat la vida. Sanahuja es va fondre en elogis a tota l’obra d’Alorda, no només cap al seu últim llibre sinó també cap a altres poemaris anteriors com Les teories del no, i de fet el va definir com “un llibre extraordinari de poesia”. També va afegir que és exactament el que ell comprèn com poesia: “una transformació de la realitat per part de les persones que entén en el món des del llenguatge”.
Eduard Sanahuja i Jaume C. Pons Alorda
Jaume C. Pons Alorda escolta amb atenció les paraules d’elogi del seu company. Com el seu títol polisèmic pot advertir, el llibre és enigmàtic. Es tracta d’una obra on hi ha poca transparència i arriba a ser paradoxal i contradictòria en alguns casos. A més, es fa un gran ús de la imatge durant els poemes, i Sanauja va definir al seu company com un “mestre de la creació d’imatges poètiques”.
A continuació, va ser el mateix Jaume C. Pons Alorda qui va pujar a l’escenari per recitar alguns dels poemes d’Era. Abans, però, va voler fer saber al públic assistent que dimecres tot encaixava, ja que tant ell com la Silvie Rothkovic presentaven la que és la seva tercera obra de la col·lecció Alabatre i justament feia tres anys a la mateixa sala de L’Horiginal es presentava pòstumament Swing de Francesc Garriga. Així, el poeta mallorquí va passar a recitar alguns dels seus poemes que es llegeixen en parelles, començant pel primer i el darrer. D’aquesta manera, va llegir algunes peces com ara “9, 31” o “6, 34” i els va anar dedicant a diverses figures de la seva vida, com ara Joan Vigó, que es trobava entre els assistents. Abans d’acabar el recital va anunciar que està preparant una alta obra, notícia que va ser rebuda amb entusiasme pels assistents a la presentació.
ZORAIDA BURGOS(2017). Convivència d’aigües. Obra poètica. LaBreu edicions. Barcelona.
Zoraida Burgos (Tortosa, 1933) és una poeta que fins ara havia estat gairebé desconeguda. La seua obra figurava en edicions de poca difusió i en diverses antologies. Finalment, gràcies a LaBreu podem llegir tota la seua obra poètica completa.
L’autora pertany a l’anomenada “Generació de la postguerra catalana a Tortosa”, que compta amb noms com Gerard Vergés, Ricard Salvat, Jesús Massip, i Manolo Pérez. La majoria dels seus integrants van tindre el mestratge de mossèn Joan Baptista Manyà i tenen com a trets comuns, la lluita antifranquista, el catalanisme i la inquietud i divulgació dels corrents literaris del moment.
El primer llibre que va publicar va ser D’amors, d’enyors i d’altres coses, amb el qual va guanyar el I premi de poesia Màrius Torres de Lleida l’any 1971. En la primer part trobem la nostàlgia per un temps passat, enyors d’amors perduts, moltes vegades viscuts amb passió.
En la segona part el poemes agafen un aire de rebel·lia, ja siga contra la guerra del Vietnam, o contra al tortura. Es reivindica el dret a pensar i opinar lliurement, així com el dret a ser educada en català.
En el llibre següent Vespres, publicat l’any 1975, reivindica la paraula i la poesia com elements alliberadors i encara el futur amb esperança.
A continuació publicaria Reflexos, un llibre que suposa un canvi d’estil, s’abandona el realisme social i el llenguatge apareix molt més treballat i més simbòlic. De contingut amorós, la natura i l’amor es confonen. En un primer moment, gaudeix de l’amor lúdicament enmig de la natura, i més tard aquesta natura li evoca l’amor perdut i li inspira el poema.
La següent publicació seria Blau. És un llibre unitari amb un llenguatge molt treballat. Pretén transmetre el so de les vivències primàries. Hi ha el record constant del riu, del mar, d’un “jo que no sóc”. Molts poemes respiren sensualitat, s’enyora allò que sentia el cos, la pell…en aquells espais. Les olors evoquen sovint aquells temps.
L’obsessió de les dunes és un conjunt de llargs poemes en prosa poètica, en cadascun dels quals se’ns conten petites històries en les que expressa que el pas dels anys et força a recuperar el passat. El títol del llibre fa referència a l’obsessió que sent pel paisatge de dunes que són canviants i exposades als vents, l’home no les pot modificar. No passa el mateix amb algunes ciutats històriques europees com el cas de Venècia on la ciutat llibresca que imaginava rodejada d’aigua, com la seua infantesa a Tortosa, la decep per la seua decadència. La fascinen, però, les ciutats del nord d’Àfrica, Fes, Marràqueix, El Caire, sobretot les seues olors que la transporten al passat.
En la segona part expressa la fascinació per les cases antigues i la preocupació per la pèrdua d’identitat de les ciutats. En la part final predominen els records d’infantesa vora el riu.
Absolc el temps, el llibre publicat a continuació, és un intent de conjugar l’impossible diàleg entre el passat i el present. Un desig de recuperar la memòria d’allò viscut. Hi ha un intent de recuperar les sensacions primeres sense el llastre dels records. Però els records hi són en la memòria i la poeta ens trasllada sovint al temps de la infantesa i de l’adolescència, quan tot era crèdul, fugisser i volàtil.
Són anys viscuts vora el riu Ebre i el mar. En molts dels poemes es recorden diferents sensacions, sobretot les olors, els colors, els sons, els sabors…Sovint es rememoren aquells anys amb un to d’enyorança i amb la frustració de que és impossible recuperar aquells sensacions sensitives de la infantesa. El temps apareix com a destructor, i es recorden persones que ja no hi són, encara que queda el consol de que els morts perviuen mentre són recordats.
Dintre d’aquest llibre hi ha el recull de poemes que sota el nom de Fulls en blanc es reflexiona sobre el fet d’escriure. És un treball que s’assoleix a base d’anar repetint i de persistir obstinadament. La natura apareix com a font inspiradora, tot i la dificultat de captar la bellesa de l’entorn amb l’escriptura.
Assaig és el darrer dels llibres que apareix en aquesta obra. En els cinc primers poemes el subjecte poètic lamenta les destruccions, les ferides obertes per la vida. En els dos últims manifesta com després de les ferides es recupera la pau, i quan s’esvaeix la nit, es recuperen aquelles coses belles que donen sentit a la vida.
Convivència d’aigües ens permet recuperar una veu poètica molt interessant de difícil accés fins el moment i de la qual podem fer una lectura global. L’edició ha anat a càrrec d’Andreu Subirats i Toni Cardona i conté unes il·lustracions de Manolo Ripollés, Leonardo Escoda i Pilar Lanau. Finalment destacaríem la magnífica edició de LaBreu, una autèntica delícia per aquells que ens estimem l’objecte llibre.
Josep Manuel San Abdón, “La Veu de Benicarló” nº 1123 de 2 – III – 2018
CREMEN CELS de Míriam Cano, Martí Sales i Antònia Vicens presentats per Laia Martinez i Lopez, Biel Mesquida i Sebastià Perelló a Llibreria LLuna (17.02.18)
“La poesia social era una necessitat, no una moda”
Zoraida Burgos (Tortosa, 1933) és una poeta amagada. La seva obra era impossible de trobar fins ara, que LaBreu Edicions ha aplegat els seus set llibres i els últims poemes en un volum, ‘Convivència d’aigües’, del qual han tingut cura Andreu Subirats i Toni Cardona
El seu pare era d’Extremadura i a casa parlaven en castellà. Per què va triar escriure en català?
El català el parlava amb els pagesos, amb la gent, però no l’escrivia. Al batxillerat i a la universitat escrivia en castellà. Quan escrivia em sortia la influència total dels castellans, del 27 o de noves generacions. I em sonava a qualsevol d’aquests poetes que havia estudiat. Vaig pensar que això no anava. Llavors també vaig començar a parlar més català i vaig trobar la meva veu en aquesta llengua.
D’amors, d’enyors i d’altres coses és el seu primer llibre (1971). Tenint en compte els seus avatars editorials, amb publicacions disperses, menudes o desafortunades, ¿no ha tingut una mica de mala sort editorial?
Ah, bé, jo no me n’he preocupat mai. Joan Todó va fer un estudi en què diu que jo no he fet res per fer una carrera literària. I és veritat, no ho he buscat mai. Quan necessito dir una cosa, la dic. I tampoc m’he fixat en les modes. Molts joves d’ara diuen que la poesia social era una moda. Jo reivindico que no era una moda, sinó una necessitat.
Era inevitable fer aquesta poesia?
Era una necessitat perquè no hi havia manera de dir les coses. Érem tan ingenus que pensàvem que a través de les paraules podíem aconseguir coses. I suposo que no. Et quedava la sensació de complir algun deute.
Crida l’atenció que ja en el segon llibre, Vespres (1978), comença a fer un tomb. Manté el to combatiu però entren versos més curts i misteriosos, i una preocupació per la forma.
És després de la mort de Franco. Hi ha una efervescència d’esperança. Tots estàvem molt il·lusionats fins que vam veure que ja hi tornàvem a ser una altra vegada. El somni s’havia desfet. Alguns versos els portes al 2018 i els podries signar. Tenia un amic, el Jesús Rodés, que el van posar a la presó de Jaén, sense haver fet cap malifeta, només perquè havia defensat uns ideals. Tenir-lo allí tancat t’irrita i escrius.
En molts poemes evidencia la sensació que li van furtar el temps.
A mi i a molts de la meva generació. Hi va haver un temps de malestar, que no es podia fer res. No hi havia possibilitat de moltes coses, de llegir els autors francesos o anglesos. Quan era més petita no ho notava tant. És després que sents el veritable impediment. I després, l’educació religiosa… T’ho tallaven tot, els pensaments, les ales.
L’obsessió pel temps apareix constantment.
És una preocupació que tinc. El temps furtat és de tota l’època de la dictadura. En l’últim poemari, Absolc el temps (2012), això ja és el pas del temps. I és més biogràfic. Tinc una amiga, una companya de l’escola de restauració de Tortosa, que quan el va llegir em va dir: “Jo no l’absolc, el temps”. I em va preguntar si era una absolució religiosa. No, és una absolució jurídica. El temps passa i m’enfado, no el pots parar i no pots dir res, però llavors hi ha un moment que dic: el temps és fràgil, l’absolc.
La seva poesia té referències d’arreu, d’allò més singulars, i algun deix experimental. Hi ha versos en anglès, poemes que semblen cançons, cites d’autors poc coneguts aquí, com Louis Althusser o David Diop. I un to esmolat i escèptic.
Quan vaig acabar la carrera me’n vaig anar a Anglaterra un any. M’agraden els idiomes i m’ha agradat sortir i aprofundir. Per a mi és més fàcil parlar amb un anglès o amb un alemany, comunicar-me amb algú de fora que amb algú d’aquí, no sé per què.
Això entronca amb la idea del seu jo poètic que es disfressa, el jo apòcrif.
En realitat, tot el que jo escric és una autobiografia perquè no tinc imaginació. El llibre Blaus és cronològic. Comença quan estava a les monges i va pujant. I per això vaig pensar que era una base per a una autobiografia literària, apòcrifa.
A Reflexos (1989) la seva obra es torna encara més abstracta. Després vindrà Blaus (1993), que Subirats considera un dels seus llibres més destacats, i L’obsessió de les dunes (1994), de proses poètiques.
En el segon llibre ja havia assistit a una lectura de La pell de brau, de Salvador Espriu, a l’Escola de Bibliotecàries. Em va semblar que era una poesia diferent de la que estava acostumada a fer. Tot i que se’n burlen quan dic que em va servir de model, en aquella època em va fer pensar que era una possibilitat de canviar, de ser més conscient de la forma.
Com explica aquest “exili sense veu” que és tan reiteratiu en la seva poesia?
Igual que soc callada, soc d’estar aïllada, aïllada de moltes coses. És una manera de sentir-me molt sola, molt dins.
S’acompanya d’un sentiment d’estranyesa cap al voltant?
Potser sempre m’he sentit una mica diferent del que hi ha al meu voltant. No combrego amb la manera de viure de molta gent. Vaig a la meva, només això. Ara, quan em demanen una col·laboració m’ajuda, perquè soc una mica mandra.
Ha fet sempre de bibliotecària. Era vocacional?
Vaig ser bibliotecària a Amposta i a Tortosa. També vaig estar un any a Ulldecona i he fet alguns viatges, a la Central de Los Angeles i a Rotterdam, on vaig demanar una beca del ministeri i vaig estar molt a gust. Volia estudiar químiques, però al final em vaig matricular a l’Escola de Bibliotecàries. M’ha agradat molt, la feina. Però no la vaig estudiar per vocació. Vaig agafar una carrera més curta perquè l’any següent havia de venir la meva germana a estudiar a Barcelona. Va ser així.
Zoraida Burgos ( Tortosa, 1933) confessa, amb innecessària sincertitat, ser “poeta menor d’una antologia”. El concepte ve d’un poema de Jorge Luis Borges que, paradoxalment, celebra “la cendra de que està fet l’oblit” i menysprea “la glòria que acaba fent malbé la rosa que venera”. Però aquest estat no és una condemna eterna, sinó només una estada temporal al purgatori. N’hi ha prou de pensar en T.S.Eliot revalorant Tristan Corbière, o Pere Gimferrer invocant Francisco de Aldana, per veure que els vaivens de les modes i l’atzar de les preferències personals poden despertar o renovar l’interès per autors que no havien assolit posicions de primer nivell.
Tothom, encara que sigui en la intimitat, aspira al reconeixement i a la pervivència de la seva obra. En el cas de Burgos, això serà més fàcil gràcies a Convivència d’aigües, volum que reuneix els seus llibres de poesia, més un de prosa, tots de mal trobar a hores d’ara. Bibliotecària de professió, és autora també, en un altre ordre literari, d’una dotzena llarga de títols de narrativa infantil. El seu primer de poesia, D’amors, d’enyors i d’altres coses, el va publicar el 1971. És un recull de 31 poemes que conté força tòpics de la poesia social en voga en aquell moment: activistes a la presó, la situació dels negres als Estats Units, l’obligació moral de comprometre’s, velades referències a l’esperança revolucionària i els perills d’evadir-se dels problemes d’aquest món -“un món / on podia ésser encara un crim / parlar evasivament de noies i d’atmetllers en flor”, afirma en el poema Novíssims, en explícita referència a l’antologia Nueve novísimos poetas españoles publicada l’any anterior-. S’hi troben també algunes característiques e Burgos que es mantindran en tots els seus llibres: el protagonisme d’escenaris exteriors a Catalunya, presumiblement vinculats a viatges personals; les al·lusions a obres pictòriques – l’art i la restauració artística és un altre dels seus interessos-, i una certa bona oïrda que sosté l’estructura del poema i aconsegueix que, en el seu cas, el mal anomenat vers lliure siguin una mica més que línies improvisades.
En els deu poemes de Vespres (1979) hi h un ús personal del llenguatge i les metàfores adquireixen més densitat. El salt qualitatiu es consolida a Reflexos (1989), llibre breu de poemes breus, molt concentrats, on els temes amorosos s’octulten rere expressions a vegades enigmàtiques. Ara, la poesia s’ha emancipat de les urgències col·lectives i és un regne que obeeix només les pròpies lleis: “Metafòric redós, alquímia, l’escriptura”. A Blaus (1993), la introspecció i els interrogants íntims augmenten: “El jo que no soc a mi s’adreça / amb fragmentats bocins del que vaig ser”. L’obsessió de les dunes (1994) és un recull d’estampes paisatgístiques – Venècia, l’Orient Mitjà, o la més propera illa de Buda -, important per entendre la mena de mirada que Burgos projecta sobre la realitat.
Tot invocant l’exili d’Ovidi, explicita “l’alienament del jo que vam ser” i un sentiment de gran distància respecte al món. Absolc el temps (2012) és el seu últim gran llibre, en el què els interrogants sobre el pas del temps i el sentit de l’escriptura van acompanyats d’expressions de soledat: ” No hi ha interlocutor / que tradueixi els meus mots, tan orfes”. ¿Un lament per la falta de reconeixement d’algú que ha escrit sempre des de la perifèria geogràfica i literària catalana? Hi ha una soledat intrínseca a la condició humana que no té remei; l’aïllament dels lectors, en canvi, ja ha deixar de ser problema.
Títol_ La nit que és dins el dia Autor_ Silvie Rothkovic Col·lecció_ alabatre, 86 Pàgs_ 112 PVP_ 13 € ISBN_ 978-84-947452-9-4
SILVIE ROTHKOVIC (Barcelona, 1981) ha publicat els llibres de poesia: Helicòpter (LaBreu, 2007), Altres Arbres (Tria Llibres, 2011) i Pianos i túnels (LaBreu, 2013) i amb, només, aquests tres títols ha convertit la seva veu en una finestra expressiva d’una singularitat sorprenent i sovint desconcertant que, amb la seva actitud d’aïllament, d’invisibilitat, de manca de pressa per publicar, han acabat bastint un univers estètic que troba els seus referents en el món de la música culta i en l’art del segle XX, desvinculat de la nostra tradició poètica i marcat per una sensibilitat fascinant que converteix la imatge analògica en cadència musical, entre abstracta i solipsista, però alhora vestida d’una senzillesa que l’apropa, per la via de la intuïció, al lector. Als artistes del XX evocats amb extraordinària precisió subjectiva a AltresArbres i als músics que travessen tot el seu corpus poètic, cal afegir-hi referents literaris universals heterogenis i el pes d’una iconografia pop que imprimeix la raó estètica del seu llenguatge.
Després de la carícia freda de Pianos i túnels, ens ofereix, amb La nit que és dins el dia, la desaparició que es sensualitza en la distància de la paraula, la paraula que esdevé procés pictòric i musical, aconseguint aquella proximitat, incòmoda però plaent, entre dolor i bellesa que configura l’abisme epifànic en què es converteixen els seus poemes.
Hi ha aquell moment de primavera freda en què de sobte el trencament es declara, se significa.
JAUME C. PONS ALORDA (Caimari, Mallorca, 1984) és autor, entre altres títols de poesia, de la trilogia Tots els sepulcres (LaBreu) i de Cala foc als ossos (Terrícola). Com a narrador, ha destacat per la novel·la Faula (Lleonard Muntaner) i el dietari de rodatge Apocalipsi uuuuuuuuaaaaaaa (Comanegra), fet a partir del seguiment del rodatge del film Història de la meva mort d’Albert Serra. També ha format part dels reculls antològics La recerca del flamenc (LaBreu), Punts de fuga (Males Herbes), Gira Barcelona (Comanegra), Agropower (AdiA), Sangassa (AdiA), Estats alterats de la ment (Males Herbes) i Generació Horiginal (LaBreu). La seva monumental traducció de Fulles d’herba de Walt Whitman li va valdre els premis Cavall Verd i Serra d’Or, i ha versionat al català actual l’Arbre exemplifical de Ramon Llull. Mentre segueix prodigant-se en recitals, xous, performances, classes i actes públics de tota mena amb la seva vitalitat eufòrica i incontinent, èpica i majestàtica, treballa, actualment en un llibre de contes, Escola d’energia, i una novel·la, La festa de matances, i és amb Era i la poesia de carn ferida, carnús i humitats extremes que ens fa esclatar davant dels ulls amb un efecte de purulència alhora morbosa, mòrbida i vitalista, que ens ofereix, ara, als seus 33, com una victòria, la seva crucifixió espiritual.
El podeu trobar a Facebook (Jaume C. Pons Alorda), Twitter (@jaumeponsalorda) i Instagram (@lordalorda).
30-10
Preocupa’t per la lleialtat d’aquest nou feu
Ara no
puc parlar,
que tinc la boca plena
de la carn
de la llum,
i per això es dessagna
devora teu.
Mira.
LaBreu Edicions, Eumo Editorial, El Gall Editor o Edicions 62 són només alguns exemples de segells editorials que han publicat en català, en els últims deu anys, una part important de l’obra narrativa d’Anaïs Nin. Alguns d’aquests llibres han trigat més de seixanta anys a veure la llum en català: Sota una campana de vidre (Eumo, 1988), o l’edició més recent, Dins d’una campana de vidre(LaBreu,
2012), Una espia a la casa de l’amor(LaBreu, 2010), Ocellons (El Gall, 2015) i La seducció del minotaure(LaBreu, 2016). I és que a casa nostra encara romanen inèdits alguns volums de ficció de l’escriptora, gairebé la totalitat dels Diaris i bona part de l’obra d’assaig. Tampoc no s’ha traduït l’epistolari A literate passion: Letters of Anaïs Nin & Henry Miller, publicat en llengua anglesa el 1987.
A més de ser un referent del feminisme literari dels anys setanta i vuitanta, Anaïs Nin constitueix un abans i un després en la literatura occidental contemporània. La recerca constant del propi jo, una recerca profundament condicionada per la relació amb el seu pare i per la pròpia identitat sexual, la situen en el terreny d’una literatura introspectiva que ha reivindicat l’exploració de l’erotisme i la sexualitat. Els seus famosos Diaris i els relats autobiogràfics ens han explicat la seva manera particular de
veure el món.
En l’àmbit de les lletres catalanes i en el marc de la novel·la femenina dels anys vuitanta convé destacar una autora que no ha romàs gens aliena a aquest fet. Parlem d’Anna Murià, que retornà a Catalunya als anys setanta, després de l’exili americà, i que forma part de la fornada d’intel·lectuals catalanes «recuperades» durant la dècada dels vuitanta per Edicions de La Sal. L’any 1985, la mítica editorial publicà la correspondència entre Anna Murià i Mercè Rodoreda, Cartes a l’Anna Murià, 1939-1956, i al cap d’un any reedità una de les seves obres més singulars, Res no és veritat, Alícia (l’havia imprès per primer cop l’editor Antoni Picazo el 1984). L’any 1986, també de la mà de La Sal, va sortir impresa la seva darrera novel·la, Aquest serà el principi. Si bé es cert que l’obra de ficció d’Anna Murià té com a epicentre el món de la dona i el component autobiogràfic, el seu penúltim llibre publicat, Res no és veritat, Alícia, se’n desmarca en algunes qüestions importants: no tan sols és el menys relacionable amb els altres llibres de l’autora, sinó que també és el menys testimonial.
L’any 1984, a tocar dels vuitanta anys, Anna Murià va publicar Res no és veritat, Alícia, una novel·la més breu que les anteriors, però força més complexa, que va passar pràcticament inadvertida per la crítica. L’escriptora l’havia presentat al Premi Treball el juny de 1981, però l’obra no va ser guardonada. Malgrat tot, quan va aparèixer impresa va tenir una bona acollida entre els lectors: se’n van fer tres edicions en només quatre anys (1984, 1986 i 1987).
El llibre es basa en la problemàtica en clau existencial d’uns personatges pertanyents a la burgesia. L’objecte central que s’hi planteja és la difícil relació entre tres germans (un noi i dues noies) i el retrat del seu pas de l’adolescència a la maduresa. La unió dels protagonistes amb les seves parelles és un dels altres vectors del relat, desplegat per mitjà d’un entramat de relacions que va destapant lentament l’autèntic substrat psicològic dels personatges. L’Adela, que és la germana gran, es fa càrrec de la llar i de la mare des que va morir el pare, mentre que l’Alícia i en Dionís, que són més joves, tenen una vida deslligada d’obligacions. Les divergències vitals insalvables entre l’Adela i els seus germans són el motiu pel qual ells i la noia no tenen cap tracte. L’Alícia i en Dionís, crítics i rebels amb el caràcter de la germana, esquerpa i tancada, desenvolupen una relació més estreta entre ells, un lligam que ve marcat per l’admiració de l’Alícia vers el seu germà.
Des del punt de vista ideològic i temàtic, l’esquema respon a diversos propòsits. En primer lloc, es pretén literaturitzar l’univers femení, especialment en connexió amb la família i el context social (els problemes de la dona en la burgesia). L’autora també proposa el tema de la soledat i la incomunicació humana: els germans viuen aïllats els uns dels altres i es deixen arrossegar pel curs dels esdeveniments. Davant la manca d’un projecte vital, l’opció de vèncer la soledat només es concentra en les relacions sentimentals.
En el cas de l’Alícia, la incapacitat de projectar la trajectòria vital va directament lligada amb un aspecte més filosòfic: la recerca de la veritat. El relat fa un tomb de tres-cents seixanta graus quan el lector descobreix que la noia no solament se sent atreta pel germà, sinó també per la parella del noi, la Nora. Es planteja, per tant, un nou element interessant: l’homosexualitat de l’Alícia en convivència amb l’amor cap al germà. Al final de la novel·la, en Dionís abandona la casa i les dues germanes es queden soles. Llavors es formula un acostament (incestuós) de l’Alícia vers l’Adela. Tal com la presenta el relat, i en contraposició amb la castedat de la germana, l’Alícia es configura com un personatge subversiu, i això es vehicula amb una conducta sexual ambigua, la complexitat de la qual és dominada per l’incest familiar.
Des d’aquesta perspectiva, és impossible no referir-nos a la literatura d’Anaïs Nin, sobretot si tenim en compte que Anna Murià havia llegit part de la seva obra. Com explica a Reflexions de la vellesa (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, pàg. 289) amb referència a una crítica literària en contra de Nin: «Jo tinc quatre volums del Diari, en francès, editats a Suïssa, que comprenen des de l’any 1931 al 1947, on es troba, entre una gran diversitat de fets i de personatges, la relació amb Henry Miller. […] Sí que li he llegit dues o tres obres narratives i La novel·la del futur, alliçonador assaig literari publicat en
català per Dopesa el 1974.» Murià, doncs, reconeixia que havia llegit algunes seccions dels Diaris i també algunes obres de ficció. De totes les que foren publicades durant la dècada dels setanta i els vuitanta en català i en castellà i en connexió amb la novel·la de Murià, cal destacar el recull de contes Sota una campana de vidre i la narració que s’hi troba amb el mateix nom.
Com dèiem, l’any 1988, Eumo va traduir al català per primer cop el recull de narracions d’Anaïs Nin Sota una campana de vidre (el 2012, LaBreu en publicà una segona versió Dins d’una campana de vidre). Anteriorment, Grijalbo havia imprès la novel·la en castellà el 1982: En una campana de cristal. Invierno de artificio. La narració «Sota una campana de vidre» també explica la història de tres germans, la Jeanne, en Jean i en Paul, i la seva incapacitat de relacionar-se amb el món que els envolta. La història, ambientada al París de principis de segle, a casa d’una família de classe alta, en decadència, recull les circumstàncies vitals de l’autora durant la seva estada a la capital francesa la segona meitat dels anys vint. Els germans del relat viuen en un món d’artifici, un somni que els impedeix relacionar-se amb normalitat amb l’exterior. La casa on habiten és descrita com una «campana de vidre» que els atrapa en una endogàmia de caràcter incestuós (un amor més mental que carnal, gairebé metafísic) que els aïlla de les famílies respectives. La campana de vidre d’Anaïs Nin simbolitza l’embolcall d’un univers il·lusori, on tot té l’aparença d’una nebulosa; en termes psicològics, la campana reflecteix la fatalitat interior d’uns personatges dominats per la por: la Jeanne és conscient que no posseeix una vida real.
En el pla temàtic, «Sota una campana de vidre» visibilitza l’existència d’una conducta sexual que també planteja la novel·la d’Anna Murià. Ambdues peces comparteixen la posada en escena i la relació entre els germans. D’entrada, ja crida l’atenció la semblança escenogràfica de totes dues obres: el centre de la història pivota al voltant d’una casa senyorial, un edifici gran, que té diverses plantes i un jardí, i el seu propi servei (minyones, xofer…). Es tracta, en efecte, de la típica mansió d’una família burgesa, aïllada de l’exterior, en un pla més simbòlic que no físic: allò que hi ocorre s’allunya de la realitat. En un marc conceptual, és rellevant el simbolisme del jardí, l’espai de la casa on la Jeanne i l’Alícia observen d’amagat el germà i on es destapa l’incest des del punt de vista psicològic. En el cas d’Anna Murià, el jardí opera com a detonant de les emocions perquè és l’hàbitat on aflora l’amor; en el cas d’Anaïs Nin, el jardí és un mecanisme que funciona com a mirall, que mostra l’univers dins la campana, endogàmic i irreal, dels tres germans.
Respecte d’aquest punt, convé destacar la qüestió de l’incest entre germans, que totes dues obres comparteixen. De fet, els dos relats no descobreixen en cap moment si l’incest es consuma plenament; Res no és veritat, Alícia desplega la qüestió al final de l’obra i no arribem a saber si l’incest és secundat per les dues parts. Al marge de les divergències psicològiques que existeixen entre uns germans i els altres, i el fet evident que comparem l’aparell d’una novel·la amb el d’un conte, en els dos casos s’hi
identifica una maniobra ideològica similar. En un altre ordre de coses, també és important la presència
d’un altre personatge que es presenta amb unes característiques semblants en els dos casos: les mares dels germans, dues dones que han perdut el cap, tenen allucinacions i parlen amb fantasmes. En el cas de Murià, la mare conversa amb el marit difunt, i en el de Nin, ho fa amb Napoleó. Les dues dones viuen recloses en una cambra, de la qual no surten mai. Per això són descrites com si fossin mortes en vida. Des d’aquesta perspectiva, és ben significatiu que Anna Murià dediqués tot un capítol (que porta un nom tan poètic com simbòlic: «En el silenci blau») a descriure el personatge de la mare i la seva habitació, un «estoig blau i groc», «el centre cristal·lí, el pinyol transparent de la vida del pis de dalt». Aquesta transparència i el cristall, és evident, ens tornen a remetre a la campana de vidre d’Anaïs Nin. Els objectes de l’habitació de la novel·la de Murià són tots blaus, com també ho són les llàgrimes d’un llum d’aranya que apareix al conte de Nin.
L’esfera narrativa d’Anna Murià no és ben bé la d’un somni: no hi ha el recurs oníric ni la pàtina il·lusòria, com ocorre en el relat d’Anaïs Nin, però l’escriptora sí que malda per qüestionar el concepte de veritat (ja s’anuncia amb el títol de l’obra). La diferència operant en l’estil de les dues autores (també en les circumstàncies biogràfiques, tothora determinants) no les allunya d’una actitud consemblant: la ruptura intencionada amb la norma i un afany per subvertir la realitat a partir de la recerca identitària. L’interès d’Anna Murià per l’escriptora francoamericana es concreta en la seva penúltima novel·la publicada i constata un fet important: Anaïs Nin també és present a les lletres catalanes i la influència de la seva obra s’haurà de rastrejar.
La sexualidad y lo sagrado han ido distanciándose en los últimos siglos, y ahora que la banalización del sexo ha llegado sus máximos en la historia de la humanidad, comienza a abrirse paso una reflexión sobre este distanciamiento y sus consecuencias. En la religión taoísta existió la tradición, o la leyenda, de las Tigresas Blancas. Eran mujeres que seguían una formación de nueve años, los tres primeros de los cuales dedicados a practicar felaciones al mayor númeronposible de hombres. Creían que, con ello, conseguían la restauración de su juventud y la inmortalidad espiritual. Una “tigresa blanca” de nuestros días protagoniza “Encén el llum”(“Un francés a medianoche” en su traducción castellana),la última novela de la escritora terrassense Anna Carreras.
¿Cómo se interesó por el taoismo y las Tigresas Blancas?
No soy consciente de haberme acercado jamás al taoísmo, pero de manera mucho más amplia sí a la cultura oriental. Me fascina, ya desde mi antepenúltima novela, “Ombresfranceses”, la concepciónn oriental de la vida como un gerundio constante, como un itinerario sin objetivos. La escritura, para mí, es un proceso semejante: una seducción larga, extenuante y placentera. En “Encén el llum” la tradición oriental es el puente que une soledades. Me apetecía trasladar la tradición oriental antigua de las Tigresas Blancas al siglo XXI y a Occidente. Blanca, la protagonista, lee compulsivamente el libro “Las enseñanzas sexuales de la Tigresa Blanca”, de Hsi Lai, y lo sigue a rajatabla. En mi caso, doy con el manual a partir de una investigación de más de cinco años sobre esta secta de mujeres que se alejaban de la ortodoxia y practicaban el arte de la felación en un sentido sagrado, con un fin más que elevado: la incorruptibilidad del cuerpo.
El protagonista del libro es “el magnetismo del sexo”. ¿Por qué una novela sobre este tema, y a
través de la tradición taoísta?
La tradición del erotismo en narrativa catalana (con la excepción de “Les relacions virtuoses” de Marc
Romera y de “158” de Dani Alba, ambos hombres hasta día de hoy) se clasificaba en cuatro grupos absolutamente marcados: imitaciones del castellano, referencias al mundo agrario (metáforas manidas hasta la extenuación con pepinos y alcachofas), cursilería o pornografía. Mi libro pretende encender
una nueva vía, un tipo de literatura erótica que, sin ser pornográfica, trabuca la idea del sexo occidental
como mecánica horizontal: “No somos robots ni nos dan una galleta como premio”. Y es que no ha actuado en mí, en ningún momento, la exigencia de construir, sobre una base genital, historias de amor. Aquí se persigue algo más interesante.
¿Enlaza o recibe la influencia de algunos autores occidentales?
Quizás es una investigación más cercana a Catherine Millet o Anaïs Nin, ambas francesas y escandalosas,
con la gran diferencia de que ellas no pusieron filtro a su autobiografía, y en mi caso no ha sido de hombre en hombre, sino de libro en libro, como he llegado, por el momento, al libro que quería escribir.
Hoy parece que expresar amor, deseo o ternura sea cosa de lerdos, de cursis, de antiguos o de
personas débiles. El deseo es uno de los motores que mueve el mundo. El sexo taoísta es investigación, exploración de límites, vía de conocimiento y creación artística.
Muchas frases de la novela pueden leerse como aforismos. ¿Han sido escritas con este propósito?En “Ombres franceses”, decidí que la literatura no solo es expresión, sino también comunicación con un
futuro lector. Lo ideal es escribir como se habla, sin demasiados filtros retóricos ni protocolos narrativos
establecidos que entorpecen continuamente. Antes hacia experimentación, quería enseñar todo lo que sabía, para dar un presunto nivel superior a la escriptura. Lo que realmente me interesa ahora es explicar una historia que probablemente será compartida o asumida como propia. El resultado gana porque se basa en la generosidad. Las máximas esparcidas por el texto son ideas, pensamientos o verdades que actúan como puñetazo, como despertador de las consciencias adormecidas. El taoísmo es ante todo una inmensa Filosofia, un conjunto de principios éticos que nos acaran con nuestras limitaciones. En Oriente meditan y practican origami, en Occidente nos hinchamos de ansiolíticos.
¿Puede ser leída como una defensa de las minorías eróticas?
Sí. Las minorías eróticas siempre se han clasificado dentro del grupo pobre de las perversiones o las anomalías, en vez de encajar con las originalidades o las transgresiones. Erróneamente, se ha pensado que no eran expresiones sanas de la sexualidad. Pero aunque su existencia recaiga al margen de la tendencia mayoritaria, las minorías eróticas no son amorales, y ese es el problema: la amenaza constante de la moral, sobretodo aquí, en Occidente. Una moral poco desinteresada que confunde.
¿Se refiere a la tradición católica?
Exactamente. Nuestra generación aún arrastra los conceptos de castración e insensatez que vienen de
la cultura católica. Esta novela es la historia de una mujer liberada que tiene unos roles de comportamiento establecidos desde hace siglos por esta tradición católica castrante, insensata, prohibitiva, asfixiante en la que, dicho breve y mal, el sexo sólo sirve para tener descendencia y se llama “hacer el amor”. Todo lo que se aleja de ese objetivo es pecado, suciedad, pornografía, vicio y enfermedad. El libro convierte el sexo en lenguaje. De ahí la importancia capital del personaje dual de la madre de Blanca, una especie de voz en off que restringe pero también la guía.
¿Por qué en la declaración de intenciones, al principio, deja tan claro que esta novela no tiene nadaque ver con “50 sombras de Grey”?
Mi opinión es que esta bazofia no es “novela” ni es “erótica”. Es simplemente un producto comercial de masas que trata al lector como si fuera deficiente. Esta trilogía no excava en lo más hondo de la verdad.
Quien escribe, busca dar forma a su mundo, busca entenderse, busca dar verdad a sus lectores. Prefiero el erotismo a la pornografía, la sugerencia antes que la exhibición, la luz anaranjada de un pub por encima del fluorescente del quirófano. La construcción de fábulas antes que la transcripción de un diario
sin interés. La literatura, buena o mala, siempre es una metáfora.
El crítico literario Julià Guillamon ha calificado la obra de descripción del “éxtasis barroco”. ¿Qué hay de
barroco en esta novela?
“Encén el llum” es una novela protagonizada por el deseo de hacer esperar el sexo para conseguir hacerlo llegar a territorios más elevados. En este sentido, Blanca, la protagonista, siempre ha admirado la
reproducción de Bernini que le regaló su madre como regalo exclusivamente religioso. Pero ella saca su lección particular: identifica el éxtasis religioso del rostro del cuadro “Éxtasis de la Beata Ludovica Albertina” con el placer sexual. Los momentos de abandono de la consciencia, de la vacuidad del cuerpo, la sensación de huir de este mundo y morir un poco, la lasitud. Pero en este caso son ellos quienes, de uno en uno, se extasían ante los labios desabrochados de la tigresa Blanca. Sin feminismo, sin machismo, sin cotillas.
entrevista de Santi Palos, Diari de Terrassa (08.02.18)
We use cookies on our website to give you the most relevant experience by remembering your preferences and repeat visits. By clicking “Accept All”, you consent to the use of ALL the cookies. However, you may visit "Cookie Settings" to provide a controlled consent.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
L’escriptora occitana Aurélia Lassaque Foto: Maxime Morin
de Miquel de Palol a la Llibreria Laie (06.04.18)
