Quan el gran poeta Francesc Garriga assajava de dir un aspecte de la seva poètica en un dels textos de temps en blanc ho feia així: “aquesta és la sentència: / plantar paraules. / regar-les amb paraules, / collir-les amb els dits de pell més tendra”. Una idèntica manera de fer d’un dels seus amics més ben dotats per a l’escriptura, el poeta, novel·lista i editor de LaBreu, Marc Romera (Barcelona, 1966), el qual aposta per una mirada de parafina sense garbellar les rostes. Neu negra és un sepulcre escrit i sentit que edifica un doble dol literari i vital –cap al pare-Arbre i cap al mestre-Far Garriga–, i proposa que la mort, entesa com a absència sobtada i irremeiable, també pot ser una experiència de llenguatge il·luminador i de descens cap a una foscor de la qual només en pot sortir la llum de la paraula: “Així es va fer de llum / el dol sintàctic”. Quan s’han extingit les restes, aquells qui romanem en el desert erm de sensacions en devorem els rastres per tal de sobreviure. A Neu negra la mort no és cap destí que sadolla a la manera oriental, sinó més aviat la nuesa de l’hivern continu, el ressort d’una “mirada blanca cap enrere”, invàlida, ara que “sense Arbre l’aire és buit”.
Som al terreny del calvari. La sisena nafra del Criador és, a Neu negra, “l’estampa de blauet que porta als llavis”, la boca negra que besaries, la nansa que es fa carícia amb voluntat de permanència que no esborri la veu del pentagrama. El llenguatge il·luminant, adobat i prodigiós de Marc Romera fecunda l’absència –que ara és centre– i dispara directament al fetge. Comprimeix sense símbols ni abstraccions l’emoció compacta de la pèrdua, una nosa invariable que entrebanca, angoixa, ofega i finalment esgota. El poeta, desorientat i desert d’amor, s’aferra al botó buit de la memòria per concentrar “aquell deliri mòrbid del dolor” en un llibre-homenatge on, ara sí, el pare i el mestre es desfan per transformar-se vívidament en l’aigua anhelada i en la llum més blanca. Èxtasi pur.
Anna Carreras, Culturas de La Vanguardia (21.05.16)
El segon recull de contes de Joan Todó (la Sénia, 1977) és el resultat d’una sèrie d’encàrrecs que l’autor s’ha pres seriosament. Al text que clou i justifica el llibre s’admira de la capacitat de Johann Sebastian Bach per compondre obres mestres per encàrrec de les esglésies de Leipzig. S’inclina, doncs, per la teoria que els constrenyiments estimulen l’artista en lloc de limitar-lo. Excepte un parell de relats breus que potser no havien de passar el tall ( Una carta i Dormir ), la majoria són molt sòlids i alguns, esplèndids, fets a partir d’una sàvia combinació de bon ritme narratiu i precisió estilística que dóna petits grans moments de revelació literària: la fugida de pare i fill “rient com xiquets” del taller familiar que acaben d’incendiar, la truita perfecta que es fa el lladre que irromp de nit en una casa, l’angoixa d’una mare soltera per la desaparició de la filla. O l’habilíssim Un bitllet de vint euros, publicat fa un parell d’anys a la secció d’Economia de l’ARA, i que és un retrat perfecte d’una nit qualsevol a Barcelona.
La majoria de protagonistes dels contes són personatges solitaris, que se senten estrangers i sobretot aliens a un món que avança només per a uns quants privilegiats. Són lladres, com ho és l’escriptor, que roba temps i vides alienes, i haurien de ser justiciers i voler capgirar el món i combatre les injustícies, però, en un món sense èpica, només volen tenir una casa en una urbanització i una dona a qui estimar. Una vegada, a Salou, van conèixer una sirena, però potser va ser una broma: l’adolescència és un to mític que no tornarà.
Un cuc mort
El millor relat -i potser el que concentra més característiques del món todonià- és Les raons : un noi viatja en tren i llegeix un conte que també es diu Les raons sobre un milionari i un lladre que intenta demostrar-li qui dels dos és l’autèntic criminal. El tren s’atura i queda a la via “com un cuc mort”, sense ningú a la cabina. A mesura que l’ambient es va enrarint, el conte adopta un to lleugerament fantàstic, però de seguida intuïm que les flames que ballen als rostres dels passatgers que han cremat trossos de vagó per escalfar-se no duraran gaire, ni serviran per encendre’ls la ira que els faria reaccionar. “Els diners són mentida”, diu un vell que canta àries d’òpera a l’andana. ¿Els sona? Cap altre passatger duu un llibre a la bossa: només el protagonista està disposat a llegir el món crepuscular i sense rastre d’èpica amb què s’ha trobat.
Francesc Gelonch: “La crisi no ha estat un accident de la història”
Va guanyar un premi “per error” als 16 anys. Va viatjar al festival de Sundance per portar una pel·lícula a Antonio Banderas. Tenia una por terrible de recitar, però se n’ha sortit prou bé. I ara publica l’excel·lent llibre de poemes ‘La mandra no és un ocell’
Francesc Gelonch (Juneda, 1974) / LAURA GÓMEZ
Fa anys que circulava el rumor que Francesc Gelonch (Juneda, 1974) estava a punt de publicar el seu primer llibre de poemes. Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona, Gelonch es dedicava a la gestió cultural, al cinema –és autor dels cinc curtmetratges ‘Papers pintats’– i a recitar els seus textos, flamígers, enèrgics i amb una quantitat esponerosa d’imatges potents. Aquell debut, però, no arribava, i a poc a poc es va anar convertint en llegenda. Igual que el novaiorquès Joe Gould, que durant tota la vida va prometre que escrivia la història oral del nostre temps, Gelonch podria haver tingut un llibre fantasma entre les mans. Però ‘ La mandra no és un ocell‘ acaba d’arribar: fresc i poderós, és una de les grans notícies poètiques de l’any. I el publica LaBreu, coincidint amb els deu anys de la imprescindible col·lecció ‘Alabatre’.
Al final de ‘La mandra no és un ocell’ llegim que vas escriure el llibre “entre els vint-i-molts i els trenta-alguns”. És, per tant, un llibre que ja té uns anys.
Sempre he escrit. Així com hi ha gent a qui en un determinat moment li agafa, i és fantàstic que sigui així, jo ho vaig somiar des de petit, i això de vegades implica manies i impediments. Ma mare, quan vaig publicar ‘La mandra no és un ocell’, em va dir: “Portes des dels 8 anys dient-me que publicaries un llibre!” [riu]. Ja no em creia, com potser altra gent.
Has trigat molt.
Jo m’he dedicat a moltes coses. He pintat, he fet fotografia, he fet vídeo i cinema i he escrit. Hi ha hagut moments a la meva vida en què he tingut la necessitat fracassada de triar un camí o un altre, i mai no he aconseguit de decidir-me. Quan ho he intentat, alguna de les altres coses se m’ha penjat, i m’ha retornat com una espècie de repressió freudiana. Als 25 anys vaig decidir que no escriuria més, perquè tot i que hi havia textos que m’agradaven pensava que podia oferir coses més interessants.
Aquest final va ser un altre principi.
Als 26 o 27 vaig començar a fer textos molt lliures. Acabava d’aparèixer internet i jo feia webs primitives amb textos improvisats que de fet eren poemes. Això era l’any 2000 o 2001. El primer poema de ‘La mandra no és un ocell’ formava part d’una suite cibernètica, i hi va haver un moment en què ell mateix va prendre vida pròpia, em va demanar el retorn a la poesia ‘normal’. Ho vaig fer.
Llavors vas començar a recitar.
Va ser quan tenia 30 anys. Per a mi va ser una sorpresa. En aquells moments pràcticament no em coneixia ningú, però vaig començar a anar a molts recitals i fins i tot pagaven bé. Era un món que em va aportar moltes coses. Jo venia d’un lloc molt petit, de l’art i el cinema experimental, i el món de la poesia em va semblar fins i tot gran. En aquells moments era lògic publicar un llibre, i de fet l’Ester Andorrà de LaBreu tenia previst que jo fos el número quatre de la col·lecció.
Has acabat sent el 70.
El material no estava prou cohesionat. Vivencialment tot just havia començat a arrencar la idea d’escriure i de recitar. No havia freqüentat gaire aquell entorn.
Tenies molta força, dalt de l’escenari. Recordes el teu primer recital?
Sí. Va ser el 2004, a la Kinzena Poètica de Vilafranca. Vaig recitar amb en Joan Adrover, en Santi Borrell i l’ Eduard Escoffet. Tot va arrencar perdent una aposta amb els meus amics. Jo feia festivals de cinema, i per a l’Ajuntament de Barcelona n’organitzava un que es deia Barcelona Visual Sound: ho tenia molt ben lligat per tenir una feina normal. Un dia que van venir a casa dos amics artistes alemanys els vaig ensenyar les pel·lícules experimentals que feia. En aquells moments no volia ensenyar-ho a ningú més. Vam fer la següent juguesca: si perdia la feina, hauria d’ensenyar els meus projectes. Resulta que vaig deixar de ser director del festival al cap de poc.
I vas haver d’ensenyar el que feies.
Sí. Vaig voler mantenir la paraula. Vaig parlar amb un amic meu, en Jordi Ribas Boldú –organitzador de la Kinzena Poètica–, sobre què podia fer per entrar al ‘negoci’ de la poesia. Vaig anar a l’Horiginal i em vaig intentar socialitzar. Va ser un fracàs: només vaig parlar amb en Joan Todó.
No és fàcil, al principi, socialitzar amb en Todó.
Hem xerrat moltíssim. A vegades hem arribat a xerrar cinc hores seguides. Estic molt content que ell faci tanta cosa, actualment.
Tornem a la Kinzena Poètica.
En Jordi Ribas em va dir que em programava amb l’Adrover, en Borrell i l’Escoffet. Em va agafar un mal de ventre excepcional.
Pels nervis de recitar?
Per un trauma que arrossegava. Amb 16 anys vaig guanyar un premi de poesia per equivocació [riu]. Un dia que estava malalt a casa, a Juneda, vaig trobar ma mare que portava lluç de la peixateria embolicat en un misteriós paper verd. Aquell paper eren les bases del concurs de poesia de Juneda, que tenia tres categories: la infantil, la juvenil i la d’adults. En aquells moments jo havia escrit moltes coses però les tenia escampades en paperots de tota mena. Feia una poesia tirant cap a simbolista, influïda per Rimbaud i Baudelaire (una mica més endavant començaria a fer poesia visual, que m’agrada molt).
Vas decidir que et presentaries al premi.
Vaig envair l’ordinador de mon germà, vaig passar a net els textos. A les vuit de la nit d’aquell dia tancava el termini.
Tenies només unes hores per aconseguir la fita.
Tenia una febrada important. El que no rimava ho feia rimar, quan hi havia diverses versions triava la que em semblava millor… A les set em vaig posar a imprimir, i es va estar exactament cinquanta-cinc minuts per acabar la feina. Vaig arribar a la bústia un minut abans que es tanqués el termini. Vaig preguntar: “Per al premi juvenil?”. Hi havia moltes bústies i vaig ficar el mecanoscrit en una d’elles. El dia dels premis vaig anar a la cerimònia per si havia guanyat. Quan van arribar a la categoria juvenil no em van dir. Havia guanyat, en canvi, el primer premi per a adults. El primer que vaig pensar va ser: “Merda. Em vaig equivocar de bústia” [riu]. Després em va semblar que quan s’assabentessin de la meva edat em farien tornar les 40.000 pessetes del premi.
I com va anar?
Ningú no em va demanar el DNI, així que vaig guanyar. Aquest premi es convertiria, més endavant, en el premi Joan Duch.
No es va publicar.
No. Un parent meu que estava al jurat va dir que el meu llibre estava ple de faltes d’ortografia. I hi havia un poema porno, basat en ‘Houses of the Holy’, de Led Zeppelin: el va llegir un home que devia tenir uns 95 anys, i no s’adonava de la ironia del text… el llegia amb una passió que em va fer petar de riure.
Suposo que no et vas presentar a cap altre premi.
Jo no hi donava cap mena de transcendència, importància ni rellevància: era una forma de guanyar 40.000 pessetes. No creia que en la literatura seriosa es donés importància als premis –idea que després ha anat canviant–. El cas és que l’any següent, quan en tenia 17, vaig decidir tornar-me a presentar amb un llibre de sonets.
I el trauma que em comentaves?
Quan aquell any vaig anar a buscar el premi em van demanar de recitar. Fins llavors no se m’havia acudit que podria recitar els meus poemes i vaig improvisar. Va anar tan malament que la segona classificada, una dona rabassudeta que portava una pamela gran al cap, va dir: “Aquest noi potser algun dia té futur escrivint, però mai tindrà cap futur recitant”. La dona segurament tenia molta raó –i ho dic sense ironia–, és per això que mai vaig pensar que podria recitar el que escrivia. Abans del recital de Vilafranca, vaig participar en una lectura de Perejaume del Teatre Kaddish: per sortir a l’escenari vaig haver de beure molt de vi, però sembla que va anar bé. Dos anys després vaig fer de cardenal en una obra d’Artaud, també muntada per al Teatre Kaddish: aquell dia vaig voler convertir el personatge en una cosa absolutament repulsiva, i sense adonar-me’n em vaig trobar les cuixes de les espectadores en ple reportatge. Em vaig adonar que tot i ser una persona molt reservada en el fons era un histriònic, com tots els artistes. Creuar la frontera em va servir per experimentar coses que creia que mai experimentaria. A Vilafranca ja vaig recitar amb aquest punt ritual artaudià, entrant en trànsit i emborratxant-me.
Era en aquest to de trànsit que recitaves un dels teus poemes emblemàtics, ‘Hi ha’. Recordo una nit de fa deu anys al taller del titellaire Pepe Otal.
És un poema molt simbòlic, perquè el vaig començar quan vaig deixar d’escriure, als 25 anys. Quan vaig començar a recitar vaig acabar-lo, perquè tenia la necessitat d’unir tots dos moments. Vaig estar un mes delirant-hi. Va arribar a ser un arxiu de 70 pàgines, però ara en té tres. Hi ha tota una tradició al segle XIX de poemes en què hi surt aquest element. En una de les proses de les ‘Il·luminacions’ apareix “hi ha” diverses vegades. En el món simbolista i postsimbolista és un element que es reitera, tot i que d’una manera diferent del meu. Jo he llegit molts textos d’antropologia, i crec que Evans Pritchard escriu que en moltes tribus de la Polinèsia, per poder invocar el transcendent, primer s’havia d’invocar el contingent: “El Joan, que té tres vaques i una casa a punt de caure. La Pepa, que té un pou que s’ha quedat sense aigua”. S’havia de fer un llistat de tot el que hi havia al poble per poder invocar Déu. Això em va semblar molt potent: què seria allò meu contingent per invocar una transcendència lírica? En Heidegger, el concepte ‘hi ha’ també hi és. Ell parla de ‘l’ens’ com la màxima alteritat, i troba interessant que l’alteritat s’acaba difuminant en allò que tenim de més immanent. També surt l”hi ha’ en Mircea Eliade. I en una antologia de la poesia ‘agitprop’, ‘A la paret, escrit en guix’, traduïda per Feliu Formosa, on també apareix: “Hi ha molts porcs asseguts als ministeris” i idees semblants.
El teu ‘Hi ha’ és una síntesi de tot això.
Volia aconseguir una invocació del que a mi em provoca el fet poètic. Per això el col·loco a l’inici del llibre. És un dels seus leitmotivs.
Les preguntes que tu et fas defugen la contingència: “Hi ha un pam de mar al desert / i el vaixell bufa la vela”.
El vaixell ve d’un text de Derrida que parla de l”hi ha’ en Heidegger. El vaixell és la capacitat de metàfora del llenguatge, que teixeix i uneix tot el que pot existir. El llenguatge és una cosa fluïda, que podem trencar i esbocinar perquè ens serveixi constantment. Ens ho permet somiar tot, qualsevol cosa. Derrida es fa aquest plantejament i li dóna aquesta metàfora del vaixell. També Hans Blumenberg té tres llibres molt interessants sobre la metàfora del naufragi. Quan vaig escriure ‘Hi ha’ tenia al cap tot això.
Com arribaves a tots aquests textos filosòfics?
Vaig estudiar història de l’art i vaig tenir professors brutalment fantàstics, com en Martí Peran, que em va descobrir Blumenberg i em va permetre entendre el poc que entenc de Heidegger. ‘La mandra no és un ocell’ és ple de cites encobertes.
És un poema que també és de denúncia. Escrius: “Hi ha un gimnàs per a mentides esveltes i musculoses”. I també: “A dintre d’una / colossal trempada malaltissa oprobiosa gormanderia / o si voleu golafreria / hi ha mosques sibarites que trien la millor merda”.
He estat molt vinculat a moviments socials tota la vida. És desesperant que l’esquerra renunciï a la cultura, o que només reivindiqui una certa cultura de proximitat en l’eslogan, i no una cultura que sigui realment transformadora de les persones. Entenc que tenen un focus en la immediatesa social i que sovint és molt millor per pal·liar una necessitat urgent que no encarar-se al fet cultural. En Marx és molt nítida, la funció de la cultura, i també en la tradició de l’esquerra: no creuen que sigui possible una transformació social sense la cultura. Per tant, aquí crec que ens estem equivocant molt i per això em sento descol·locat en relació a certes maneres d’entendre el progressisme d’esquerres.
La dreta, en aquest sentit, tampoc acaba de vehicular idees culturals gaire potents.
Està en retirada. La dreta es va apropiar de l’humanisme. Això fa una mica de gràcia quan mires moviments com el noucentisme. La tradició il·lustrada és Voltaire, Diderot, William Godwin –pare de Mary W. Shelley– i els ideòlegs de la Revolució Francesa. Si tu vols, és una revolució anarquista. L’humanisme està fet sobre la radicalitat de pensar que tenim la possibilitat d’evitar el dolor a les persones i construir un món millor a través d’un canvi polític i social. L’humanisme vol que tothom tingui més o menys les mateixes possibilitats: és molt important. Ara mateix ens trobem en un moment polític estrany, on la gent veu els conceptes canviats. Una esquerra que no defensi la transformació social a través de la cultura em sembla ultraconservadora. La dreta no va a reivindicar la justícia ni la igualtat, encara que pugui buscar una certa il·lustració cultural.
Quina proximitat tens amb les avantguardes, com a poeta? Hi ha textos teus que em recorden J. V. Foix.
La idea de les avantguardes ha estat molt mal explicada. Jo m’hi he dedicat acadèmicament perquè m’han interessat molt. Si vas fins a la dècada de 1870, la Comuna de París i els cafès anarquistes ja prefiguraven el que més endavant seria dadà. Des d’una mica més abans, des de Baudelaire, tenim una modernitat que neix a les ciutats que es va articulant com pot, unes denúncies socials de gent que ve del carrer i d’estrats que fins llavors no eren els de la gent que sabia llegir i escriure. Comencen a aparèixer i funcionar, juntament amb els artistes que tenen idees autènticament subversives que dialoguen amb propostes més conservadors. Sovint s’invoca Paul Valéry i André Gide. També Alfred Jarry i Paul Verlaine, que té un últim llibre abans de morir que és purament polític i social, de denúncia. Es diu ‘Invectives’ [1896]. És hiperapocalíptic. En comparació amb aquest llibre jo sóc súper optimista.
T’han interessat les avantguardes abans i tot de ser formalitzades per escoles.
A vegades l’avantguarda ha quedat reduïda a una qüestió de jocs formals. Si vas a un dels jocs més formals que hi ha, el cinema abstracte que comença a plantejar-se el 1915 amb el futurisme –i una miqueta abans amb altres històries–, tot això té un rerefons social bestial. Igual que la teosofia, que també va fer furor perquè tenia a veure amb les noves experiències de la visibilitat. La gent començava a rebre fotografies submarines, dels astres i de microbis. Se’ls creava una idea nova del món. Això s’explicaria una mica més endavant amb Moholy-Nagy, autor de ‘La nova visió’, i la influència que té en Walter Benjamin. L’avantguarda s’agafa com una mena de postal del que ha quedat quan el més interessant és el que bullia en cruïlles i carreteres laterals. L’avantguarda és l’art de finals del segle XIX i del segle XX. Configura el nostre imaginari sobre què és l’art al segle XX.
I el segle XXI, com serà?
Serà avantguardista o no serà. Les avantguardes s’han anat succeïnt en diversos moments històrics. Si agafem el segle XV, els trenta anys de renaixement són una etapa avantguardista bestial. Si mires els poemes pornogràfics d’Aretino agafes una idea de com la impremta va alterar els coneixements… Per a mi l’avantguarda és un concepte transitori. Per a mi, Ausiàs March és profundament avantguardista: al seu moment és un punk; el que no té sentit és invocar-lo des d’un esperit pacífic. Potser l’avantguarda més important és la de la sinceritat. Baudelaire va ser traductor de Poe, que té un ‘marginalia’ –una nota al marge– que és impressionant, i que diu: “La veritat absoluta d’una època no es pot dir. Si algú la digués, aquelles paraules cremarien el paper”. Això, però, s’ha de fer, pensa Baudelaire, i per això escriu ‘El meu cor al descobert’. A ‘Les flors del mal’ hi ha un intent de dir aquelles coses que resulten massa incòmodes a la societat de la seva època. Al seu últim llibre, ‘Pobre Bèlgica’, diu que vol fer un llibre que sigui un insult absolut als belgues perquè els considera la caricatura dels francesos.
Les avantguardes han treballat l’insult.
Pots encarar-te també amb la realitat sense aixecar els murs de l’insult. L’intel·lectual necessita una llibertat crítica davant del que passa. Si és prou sincer, l’art serveix molt a la societat per autoanalitzar-se, per veure què està passant.
Fa anys parlàvem de Lawrence Ferlinghetti. Dels ‘beatniks’, el que valores més és la seva sinceritat?
Els ‘beatniks’ m’estimulen molt.
En alguns poemes hi he vist aquest esperit ‘beatnik’. Per exemple, a ‘Que no se’t descabdelli l’aire’, que comença: “Follem, amor, follem d’una vegada”.
És un poema que he recitat molt poques vegades. Al principi hi havia posat una falsa cita de Lenin, que deia: “La música és el millor mitjà per destruir una societat”. Vaig anar parlant amb amics d’amics i al final un especialista en Lenin em va dir que era una síntesi de diverses frases. Al final la vaig canviar per la pseudocita popular “La música és per als ases”. Aquesta música és la poesia. La poesia et pot situar en un lloc que t’emborratxa d’un efecte especial. La poesia t’ha de portar a viure. No és una esfera autònoma. T’ha de sacsejar i portar a experimentar coses que d’altra manera passaries per alt.
Quina és l’aportació dels ‘beatniks’ que més t’interessa?
La seva aportació mundial és la llibertat. No només s’associen a la sinceritat, sinó a la llibertat de sinceritat. És un element que permet que la gent que rep la poesia reconstrueixi coses del seu món, que sovint no gosaven dir-se ni comunicar-se. Hi ha un poeta ‘beatnik’ eslovè, Tomasz Salamun, que m’interessa molt i que l’he anat llegint al llarg dels anys. Els ‘beatniks’ no són només de llengua anglesa. Aquí, l’herència ‘beatnik’ es pot trobar llegint l’Enric Casasses o la Dolors Miquel.
I què me’n dius, de Lawrence Ferlinghetti?
És un poeta de qui he traduït una part important, d”A Coney Island of the mind’ (1958). Sovint és considerat un ‘pre-beatnik’, una mica com Kenneth Patchen. Té una cosa molt especial: sap donar un fil màgic a les coses, uneix experiències íntimes amb d’altres d’externes. Uneix tendresa i salvatjada en poques paraules.
Al poema ‘Acollonant’ tornen a sortir les veles: “Vull tenir veles, esperances, àpats / que m’aguantin la carn a dintre els ossos”. Em fa gràcia que sempre surtin veles als poemes, tu que ets d’interior.
Sóc molt de la plana de Lleida però, al mateix temps, quan vaig als Pirineus em diuen: tu ets muntanyenc, de caràcter i de forma de parlar. I quan vaig a llocs de mar em diuen que semblo mariner.
Els poemes són molt urbans. Hi ha batibull, carrers, imatges que corren, que de vegades se sobreposen.
He viscut molt a la ciutat. Vaig tornar al poble fa quatre anys. Hi ha un poema, ‘Croquis de la casa que queia’ –l’últim que he escrit–, que homenatja el lloc on vivia. El pis més barat que vaig trobar era al carrer Cid, número 10, a l’àtic. Un dia va sortir un article de Xavier Theros que es deia ‘La calle más literaria de Barcelona’ i hi havia una foto de la finestra de la meva habitació. Theros parlava de La Criolla, que havia estat al carrer Cid, número 10, un lloc que havia irradiat mala vida fins al Paral·lel. Va ser un cabaret on va passar de tot. Diuen que Jean Genet hi va treballar de prostitut. De fet, ‘Querelle de Brest’ està ambientat a La Criolla i a un puticlub que hi estava molt a prop, el taller de Pepe Otal! [riu]. En aquella casa mentre era amb una amiga va caure un tros de cornisa al carrer.
El llibre està escrit abans de tornar a Juneda, però hi ha alguns poemes on podem veure aquest retorn com a prefiguració. Per exemple, aquell tros de títol que diu “estretor de pis de ca tos pares […] no tinc son suburbi escantonat de matinades”.
Estaria molt bé que fos així. Hi ha molts poemes que associes a una part de la vida, a una conversa que t’ha motivat especialment… Un d’ells és ‘Mai guanyen els vencedors sinó guionistes’, que fa: “No estem en condicions de quedar bé”. Això va sortir d’un dia que tornava de La Farinera del Clot amb en Carles Hac Mor, parlàvem de l’èxit i el fracàs. Jo li vaig dir que mai guanyaven els vencedors.
I guanyen els guionistes?
La ironia és que jo vaig treballar al programa el ‘Bocamoll’ de guionista. Però va ser després de fer el poema. El guionista és aquella persona anònima que escriu les coses com li sembla que són, i això es converteix en una mena de veritat pública. Vivim en una societat molt mediatitzada per totes aquestes coses, sabem que hem llegit això o allò i només en tenim una semiopinió formada.
Hi ha una part dels poemes en què llegim una sensació de fracàs i decepció.
Durant un cert temps se’m va fer feixuc haver de donar la cara. Quan vaig tornar al poble va ser perquè ho necessitava. He agafat energies per tornar a fer articles, recitals, llibres i la feina que em permet guanyar-me la vida.
Creus que la part de fracàs que apareix al llibre és trobar-te en una societat que no acaba de valorar-te pel que ets? El teu ‘jo’ estava dolgut perquè es trobava investit per unes capacitats poc valorades i fins i tot menystingudes.
Aquí, realment, em sento amb el deure de parlar de la meva generació. És un tema molt recurrent. Ens hem sentit enclaustrats i menystinguts. Ens hem esforçat per arribar a graus de coneixement que no s’havien tingut mai abans. Som una generació molt formada però no tenim estabilitat laboral ni de perspectives de futur. La nostra societat està entregada a uns valors vells. Intentem preservar la ficció del que existia abans. I som incapaços de donar feina als joves ni donar-los cap estabilitat vital.
Hi ha un poema, ‘Aclariment’, en què parles de “pares que han matat a tots els joves” i de “rics que es fan més d’or entre la merda elevada / al quadrat”.
Hi ha rics que sembla que es diverteixin creant patiment. La crisi no ha estat un accident de la història. En poemes com aquest hi ha coses que crec que s’han de dir. Ens han intentat aixecar la camisa de forma monumental. Està clar que hi ha tota una ideologia conservadora que creu que el nivell de vida va arribar a un moment inassumible i s’ha intentat tirar enrere. Aquest tirar enrere fins ara només s’havia aconseguit a través de guerres. És la primera vegada que s’ha fet sense passar per un conflicte armat.
Un dels ecosistemes poètics que et va interessar va ser el romanès. Vas estar treballant en una antologia de poesia romanesa.
Tinc el llibre bastant avançat. A la tardor m’hi tornaré a posar amb la Corina Tulbure. Últimament ha sortit una antologia de Marin Sorescu –un dels grans noms– feta per Corina Oproae i Xavier Montoliu.
Com vas descobrir la poesia romanesa?
Va ser a través del món del cinema. Feia un festival de cinema que es deia Possibles, centrat en l’Europa Central i oriental, i gràcies a això vaig conèixer molta gent de països d’allà. Va ser així que em vaig proposar de fer una antologia del romanès amb la Corina Tulbure. La poesia romanesa és sorprenent i extraordinària, molt més important del que sembla. La importància de la poesia romanesa per a les avantguardes és enorme. Te’n diré tres exemples: Tristan Tzara, Paul Celan i Isidore Isou, el gran teòric del lletrisme. Més enllà de tot això, la poesia romanesa ha anat irradiant una força bestial a la poesia europea a través d’autors com Ghérasim Luca, Nikita Stanescu i Mircea Cartarescu, que té un gran poema èpic, ‘El Levante’. M’agradaria que a la poesia catalana passessin coses del nivell de la poesia romanesa.
En quin estat es troba el circuit de recitals i la publicació de llibres de poesia?
Va haver-hi tota una època en què em vaig poder guanyar la vida a través de la poesia. Hi havia una disponibilitat econòmica que ara no hi és. Amb els anys crec que molts poetes s’han sumat al circuit, i això és molt potent. Ara bé, m’agradaria que hi hagués més diversitat: m’agradaria que als rànquings apareguessin autors d’escoles diferents. Si mirem el Facebook, la literatura catalana ens ha fet topar amb una falta de model que ha ensopegat amb una frivolitat sobtada. Ens trobem que hi ha molt poques revistes, les que hi havia s’han convertit en dinosaures acadèmics, i les que comencen empenyen amb molta voluntat, però ja veurem fins on arriben. El problema és, bàsicament, d’academicisme. Hem estat incapaços de convertir el desacademicisme en una cosa natural, que és una necessitat bàsica per sobreviure. Estem en una situació poc clara, pel que fa a la nostra supervivència. Hem traspassat a les xarxes socials una responsabilitat que no haurien de tenir. Per sort ara es fan més actes tot i que hi hagi menys visibilitat. Hi ha més actes però menys propostes. Trobo que hi ha molts noms però poca capacitat crítica: és molt difícil que hi hagi espai per a tot això.
Tornaràs al cinema, o el tens abandonat?
Aquesta faceta la tinc una mica abandonada, però hi estic retornant. He fet una obra de teatre, ‘Casagemas’, que el Teatre Kaddish estrenarà a la tardor i que té una part de cinema experimental, de pintura sobre pel·lícula amb treball sonor. Del 1999 al 2005 vaig fer cinc pel·lícules que es deien ‘Papers pintats’. La tercera va anar al festival ‘Exit’, a Sèrbia, que és força important, però també es va passar a Marràqueix, a la Setmana de Cinema Experimental de Madrid, a Finlàndia, a Londres… Podria ser que les sals de plata del cel·luloide m’arribessin a intoxicar. Tenia un punt d’alquímia perillós, el procés de pintar els fotogrames.
Vas voltar molt, quan et dedicaves a la gestió cultural.
Treballava al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC). Jo en portava la productora, el grup Cinema Art, i em tocava anar a festivals de cinema de tot el món. A Sundance vaig saludar Robert Redford i Antonio Banderas, per exemple!
És veritat que a Banderas li vas anar a portar una pel·lícula?
Sí. Banderas havia rodat una pel·lícula amb Héctor Faver a la dècada dels 80, que havia estat director del CECC. Quan vaig intentar acostar-me a Banderas hi havia un sistema de guardaespatlles molt complex. Un l’hi deia a l’altre, i aquest al següent, fins que l’últim arribava a Antonio Banderas. Vam acabar anant a fer una cervesa, però per fugir dels guardaespatlles es va haver de disfressar.
en portava la productora, el grup Cinema Art, i em tocava anar a festivals de cinema de tot el món. A Sundance vaig saludar Robert Redford i Antonio Banderas, per exemple!
És veritat que a Banderas li vas anar a portar una pel·lícula?
Sí. Banderas havia rodat una pel·lícula amb Héctor Faver a la dècada dels 80, que havia estat director del CECC. Quan vaig intentar acostar-me a Banderas hi havia un sistema de guardaespatlles molt complex. Un l’hi deia a l’altre, i aquest al següent, fins que l’últim arribava a Antonio Banderas. Vam acabar anant a fer una cervesa, però per fugir dels guardaespatlles es va haver de disfressar.
dissabte 21, a les 22.00h, festa aniversari en ocasió dels 10 anys de la col·lecció
alabatre de poesia amb recital de Marc Romera NEU NEGRA, Laia Martinez i Lopez AFOLLADA, Francesc Gelonch LA MANDRA NO ÉS UN OCELLi Ester Andorrà AFAMATS
amb els tres autors Sebastià Portell, Jaume C.Pons Alorda i Joan Todó, els acompanyarà l’editora Ester Andorrà, serà a Cal Llibreter ( c/ bonavista, 81 sant just desvern).
L’escriptor osonenc és autor de “Birnam”, una esplèndida obra que agafa la veu de Shakespeare per investigar sobre totes les possibilitats del llenguatge
Víctor Sunyol, poeta i escriptor osonenc | Adrià Costa
La recent jornada de Sant Jordi ha deixat una corrua de noms de més venuts, de més aplaudits, de més signats, de més televisats i de més petonejats. En cap de les llistes, però, no hi ha sortit l’esplèndid Birnam (LaBreu, 2014) de Víctor Sunyol(Vic, 1955), una obra de ressons polièdrics i exigents que és una delectança total pel lector. És ara, un any després de la seva edició, quan aquesta petita joia en forma de soliloqui recobra tota la vigència, en ple esclat fastuós de l’Any Shakespeare. “No és un text sobre Shakespeare, però n’hi ha molt”, explica l’autor, de la mateixa manera que també hi ha referents com Beckett, Sarah Kane o Tarkovski, ànimes habituals d’una obra personalíssima i feta a base de precisió.
En aquest sentit, Birnam és un mostrari de referències constants que no produeixen cap contraindicació, perquè no només no entrebanquen el lector, sinó que provoquen un avançament sobre la veritable qüestió: el complex entramat de l’escriptura, que també és el de la vida. “Shakespeare parla molt de la paraula i de la mort”, motius sobre els quals Sunyol volia indagar, sense fer-ne un assaig. “El llibre és una manera d’enfilar idees que jo tinc de les meves lectures de Shakespeare, lligat amb la desconfiança de la paraula”, un dels grans temes que planen sobre l’obra de l’autor osonenc. Un actor és al camerino preparant-se per representar el rei Duncan a Macbeth.
Entre dubtes i pors, el protagonista viu una crisi de llenguatge que li fa replantejar l’essència mateixa de l’eina que necessita: la llengua. Una crisi que es fa present quan el protagonista no creu en les paraules que ha de dir. “La nostra memòria és feta de referents visuals i textuals, més que de cap altra cosa. A la llarga, els individus aparellem totes aquestes experiències a una experiència textual o sonora”. Un vers que ens fa pensar en un dia concret, per exemple. “Per això el protagonista ho barreja tot, al mateix temps que va traient de la memòria idees, conceptes i frases”. Possiblement, això sigui el que fa que hi hagi tantes citacions, perquè la memòria és llenguatge, vida i obra, un tot que queda certificat en la coherència literària de l’autor d’obres com Quest, NO ON (rèquiem) o Quadern de bosc.
Víctor Sunyol. Foto: Adrià Costa
Mirall i abisme, l’inici del soliloqui
Birnam parteix d’un mirall, explícit en la primera escena com a desafiament de tot el que vindrà, reflex d’un mateix i “dels abismes de l’actor a partir del llibre”. Un precipici que va gestar-se l’any 2005, després d’una notes preses al Festival Shakespeare de Santa Susanna, durant l’obra Al vostre gust. “El motiu generador va ser una sola frase: No m’importen els mots. No em deuen res“, confessa. Posteriorment, Sunyol va emprendre el camí de la recerca amb una lectura personal de les obres de l’autor britànic, durant l’any 2006. El procés va tenir una empenta decisiva el 2010, quan el projecte és premiat a Lleida, amb una beca a la creació. “Gràcies al premi vaig poder fer tres mesos de feina a Cadaqués, un temps idoni per llegir, escriure i endreçar”.
El viatge creatiu culmina l’any 2011, amb el text ja enllestit i molts canvis. “Les dues primeres versions són teatrals –rebla–. Hi havia un altre personatge que entra en escena i s’entreveia una història”. Després, Sunyol va fer una versió que era la descripció d’allò que passava en escena. “Era com si fos un espectador que explica què passa. No vaig ni acabar-ho”. Fins que un dia va decidir que havia de convertir-se en un text no teatral, malgrat que sempre l’ha concebut tenint en compte l’oralitat, un rastre visible en l’ús de les convencions dels claudàtors, que marquen pausa, discurs i el·lipsis.
Coberta de «Birnam» Foto: LaBreu
Recursos que agafen camins que van més enllà de la poesia, el gènere on Sunyol ha reeixit amb una obra singular. “Aquest llibre m’ha costat moltíssim, perquè costa molt intentar lligar una ficció i que tot quadri”. Sempre anant al moll de l’os, l’autor va partir de paràgrafs curts, fins que es va adonar que tenia un munt de pàgines i que allò necessitava ordre. “Em vaig adonar que construir un text tan llarg és una autèntica Odissea”. Afegir i treure coses, seguir una seqüència, conservar una estructura central i muntar un text. Un camí emprès per la voluntat de reinventar-se? “No. Simplement vull fer el que em doni la gana”, explica, taxatiu. “No ho faig per ser diferent, perquè jo no en tinc cap ganes, de ser diferent”.
Un llenguatge que avança
Birnam és un soliloqui esplèndidament rítmic, amb punts i pauses, amb l’etern dilema de l’escriptor davant del mirall: ¿qui som? ¿què fem? ¿surto a escena?Birnam, però, també és un bosc, un “nom de dona”, un poble d’Escòcia. “El bosc de Birnam avança i és la constatació que si creus en el llenguatge, t’ho creus. A totes. Perquè si en la paraula no hi trobessis la veritat –obviant que és enganyosa i autoreferencial–, no t’ho podries creure”. Birnam també és “un exèrcit de paraules que avança i amenaça”, perquè les paraules ens envaeixen i ens qüestionen la veritable missió del text, en una disquisició que passa per la vida i per Déu, de la gènesi a l’apocalipsi.
A través d’un llenguatge que fa sanefes, amb una precisió fònica perfecta, el protagonista interpel·la, talla, atura i dóna sentit a la lectura, en una magnífica i constant acotació al lector. Reprenent la idea entre “ser i estar” que ja apareixia aStabat (Proa, 2003), Birnam segueix rumiant sobre aquesta pregunta shakespeariana elemental: ser o no ser. “Encara donem voltes sobre una qüestió que sembla òbvia, però que, en realitat, no ho és tant”. És la matèria de la vida, allò que els bons escriptors no han deixat mai de pensar: “Escriure. Haver d’escriure (…) Aquesta és la tragèdia“. Un fat que Víctor Sunyol transforma en un immens privilegi i que ara, en ple Any Shakespeare, és més vívid que mai.
dissabte 7 de maig V Festival de Poesia de Sant Celoni
amb recitals de Dolors Miquel, Ester Xargay, Mireia Calafell, Sònia Moya, Xavier Giol, Francesc Gelonch, Víctor Sunyol i Joan Gener Barbany. amb un record especial a Francesc Garriga i Carles Hac Mor, serà a Can Ramis a les sis de la tarda i ronda final i cloenda a les vuit del vespre al Porxo Can Ramis.
La literatura catalana, potser com la majoria de literatures del món, compta amb massa personatges i massa poques personalitats. Són clamorosament excessius els llibres de presentadors, col·laboradors o vedets mediàtiques que encapçalen les llistes dels més venuts —terme, per altra banda, tan encertat: els més venuts!— i més promocionats per mitjans privats i públics. Passa, emperò, que de vegades surten bolets enmig d’aquesta terra tan mancada de pluja, la flor que no fa estiu però que hem de celebrar com l’adveniment d’una probable primavera. Laia Martinez i Lopez (Berga, 1984) n’és un bon exemple.
La poeta, cantant i traductora hiperactiva, pluriempleada, meitat del duet d’electrovèrsia Jansky juntament amb Jaume Reus i membre del grup de neofolk Cap de Turc és una autèntica personalitat de la literatura i la cultura catalanes. Martinez i Lopez, o MaLo, com també es fa dir sovint, és un look, una imatge, un abric de color groc canari que ens agradaria que ens deixés algun dia, però sobretot una veu. I quina. En poc menys d’un any, la poeta ha publicat dos llibres que podrien ser llegits com les cares a i be d’unes mateixes vida i mort: Cançó amb esgarrip i dos poemes(Lleonard Muntaner, 2015) i Afollada (LaBreu Edicions, 2016).
Capaç d’engolir un home
Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner, 2015) és el penúltim llibre de versos de Laia Martinez i Lopez, una bella raresa amb personalitat pròpia que de ben segur no deixarà ningú indiferent. Es tracta d’un recull de tres poemes llargs: el “Poema del pont”, l’esmentada “Cançó amb esgarrip” i “Reptilianes”. Amb aquest volum, la poeta ret homenatge, o emet contesta, pel que fa al format, a l’admirada Marina Tsvetàieva, però són encara més nombrosos els tributs i referents que podem trobar en el text sencer: són pàgines en què hi conviuen, sense problemes, complexes ni fissures, Ausiàs March, Miquel Costa i Llobera i altres poetes de l’Escola Mallorquina, Bob Dylan o la mateixa Dolors Miquel.
A “Poema del pont”, i mitjançant uns versos de sonoritat prodigiosa, molt propera a la cançó, la poeta ens situa justament en un entreforc de camins, “a la primera sortida / de l’autopista del cel”, a la que “t’hi vas ficar / per fer-ne via / i tenir temps de passar-hi / una bona estona”, un espai habitat per “virus o dragons” o per un Dimoni en majúscules que fa entrar en joc la temptació: “tastaves les perfeccions del mal / car el Dimoni t’hi convidava / i ell no te’n deia res / quan tornaves / amb pudor de socarrim / als morros”. És, el “Poema del pont”, com en certa manera ho és tot el recull, un poema de transició, de muda, en què l’autora es planta enmig d’un desert d’incomoditats, de preguntes i de transgressions difícils del que només ella es pot lliurar: “sola, en sortiries, / o moriries per principis”, perquè “hi ha paraules / que no s’haurien de pronunciar mai”.
La “Cançó amb esgarrip”, que dóna títol al recull, és efectivament el bessó d’aquesta obra, el ferro roent d’emocions, plaer, temptació i culpa que vertebra el volum: “Fins a quin punt l’ànima mia / suportarà tant de caliu?”. Martinez i Lopez parla de tu a tu al lector, tot i que mitjançant una forma —rimada, amb un fort pes de la mètrica i la sonoritat— sovint difícil o indirecta, d’un moment decisivament intens. N’ha passada alguna de grossa però encara no s’arriba a saber del tot: “Sobre la pau n’hi ha poc, d’escrit, / el que cal saber fer és la guerra”, escriu l’autora, que es lamenta, alhora, que ha de “sofrir / i dessagnar-me de la pena, / amb tot d’amor per repartir!”. Un poema també llarg, escrit potser sota l’ombra d’una pèrdua o d’un guany dolorós, d’un aprenentatge que el lector pot conjecturar però no definir amb seguretat: el problema del cos, el distanciament dels amants, la mort d’un projecte de vida o una mica de tot plegat? L’esperança, en tot cas, se’ns presenta com a horitzó: “vull que el meu amor retroni, / que el meu cant la carn inspiri / amb la tonada que s’aferra, / amb la virtut de l’estramoni”.
I, si bé la “Cançó amb esgarrip” podria ser el bessó emocional del recull, “Reptilianes” podria ésser llegit, en certa manera, com la síntesi de tot allò viscut, narrat i versificat: la necessitat, davant la situació adversa, davant la pèrdua o la mutació de l’entorn, d’evolucionar amb aquest i esdevenir el que l’individu anhela. Responent a uns versos de lesHoracianes de Costa i Llobera — “Llavis i orelles que va ungir l’aroma / de les cançons indígenes, / no us profaneu amb cançoneig imbècil, / rebuig de lletra i música!”—, Martinez i Lopez configura un autèntic tractat sobre la metamorfosi, la muda, l’evolució a partir del dolor i la reafirmació del jo.
En aquest darrer poema, l’autora ens situa en un espai i en un temps de ressons apocalíptics, foscos, decadents, que recorden alguns versos dels hermètics mallorquins Andreu Vidal o Margalida Pons: “Tan i tan molla era la carn / que de fregar-la, en enrampàrem, // fórem dos morts peixent les aigües, / tan i tan plana era la mar”. Un univers regnat pel “patiment dels genolls / i el de les criatures / que havia esclafat amb el meu pes” i que persegueix “la clandestinitat de les rates. / O la infantesa del cuc de terra. / Qualsevol vida més enllà que altre cop aquesta / —invalidesa”.
La pell de la poeta, però, com la seva veu, supera l’estretor i la invalidesa i la fa créixer, canviar, patir per poder dir, després: “I una pell dura, nua, ruda, / nasqué per entre les esquerdes / del cap baixant pel coll i allargassant-se / fins al nou límit del meu jo: / una cua”. Una transformació de la dona en animal de sang freda, més resistent als canvis de l’ambient, més centrat en ella mateixa: “I vaig mudar en reptiliana. / Quan convingués, / capaç d’engolir un home / igual a la meva còrpora o més gran”. Ja ho diu Dolors Miquel a la nota que tanca el recull: les dones, mestresses i víctimes de processos i i de cicles menstruals, de gestació, són “metamòrfiques, més que els homes”.
Però Cançó amb esgarrip i dos poemes no és només això: ens trobam davant un text actualíssim, viu en el sentit que ha cremat a la llengua i en els dits de la poeta i ho fa, després, als ulls i tot el cos del lector, però que alhora respon, de manera sorprenent, a la tradició medieval catalana, sobretot representada per la figura de March, i no en surt per res perjudicat. Un títol que assenyala, sense cap mena de dubte, l’inici del període de maduresa poètica d’una veu amb ressons i que ressona.
Talment la infanticida: parir o no parir
Afollada (LaBreu Edicions, 2016), el darrer recull de la poeta, que acaba d’arribar a la segona edició, és, com dèiem, la cara be d’aquest díptic sobre la pèrdua, la mutació, la veu i el cos. I, si bé al llibre anterior tot era dit a la manera velada de la cançó o del trobar medieval, clus, en aquest recull els dubtes —que no les preguntes, sempre necessàries en el poema— caben en els dits d’una mà: la pèrdua és, entre tantes altres significacions, la d’un infant.
Amb Afollada, Laia Martinez i Lopez elabora un discurs interessantíssim entorn de la creació artística i la creació animal, la maternitat literària i humana. Són, en aquest sentit, molt simptomàtics els primers versos del volum: “Als versos, fills / —flors, al ventre”. Es tracta d’un text unitari, tot i que en aquest cas compost per un major nombre de poemes que són més breus, que respon, o manté nombroses coincidències amb Cançó amb esgarrip i dos poemes: l’amor per repartir, les ànsies i la impossibilitat d’estimar i l’ombra del dimoni, ara en minúscules, sempre atenta per dificultar la vida dels mortals: “Tinc tant d’amor per repartir! / Para-hi les mans, porta’m un càntir / i ampolles… És el meu patrimoni! / El pare em vengué al dimoni, / la mare esdevingué en màrtir, / i el seu idil·li trabucà en mi”. La poeta ens situa, ara també, en un espai marcat per la gènesi maleïda, per uns orígens que ja no conviden a l’optimisme ni a res de bo per a construir.
L’autora, a les quasi vuitanta pàgines que aplega el volum, juga amb el paral·lelisme entre poesia i vida, o versos i fills, i ho fa sense convencionalismes, parlant des dels propis cos, cordó umbilical, cony i consciència: “D’alimentar la criatura amb versos / voldria saber-ne el resultat. / Surten, també, del pit i fan créixer”, es demana. Alhora que, “talment la infanticida” —seria interessant estudiar la relació del recull amb la “Carta de la meva mare a la seva” d’En fi, començo(Terrícola, 2016), de Tomàs Arias, homenatge al monòleg més cèlebre de Caterina Albert—, s’adreça al que podria haver estat el seu fill: “No has nascut mai / i et sé fill meu: / ets tots els mots / que no m’invento / però que em fan ser-me / quan te’ls escric”. L’autora, no debades, es presenta com una persona “estèril” d’Amor, que veu com una fita inconcebible, “—la perfecció”, que s’alimenta d’ella mateixa per tornar a la veritat més essencial: “De tant de mirar-me el melic, / recupero el cordó umbilical, el devoro amb frenesia, / i torno a ser jo, dins jo: / o sia, / res”.
Ja diu Antònia Vicens, Gran Dama de les Lletres Catalanes, a l’epíleg del llibre, que la poeta “fa el que li ve de gust amb les paraules. Les muny, les modela, en fa sexes, estrelles”. Un domini que es respira a tots i cadascun dels versos del recull i que marquen, com dèiem, l’inici del que sembla ser el període de maduresa d’aquesta veu que, malgrat tot, serà sempre jove perquè sempre desprendrà vivor:
“Vaig ser una nena que es perdia pel bosc
cercant follets dels que anaven nuus als contes.
Sé ben segur que n’hi ha hagut moltes.
Anit, quan tot a casa es desperta,
l’he sentida com reia —afollada,
vora el gerani mort a la terrassa.
M’ha parescut incorruptible el seu caràcter d’aleshores.
I, tanmateix, quan m’he girat,
jo era el follet allà al mirall
i treia fongs pels genolls i els colzes.”
Celebrem, doncs, l’existència i la persistència de l’obra d’una autora, d’una personalitat, com les de Laia Martinez i Lopez, la poeta afollada, follada, folla, que a estones canta i a estones poeta i a estones troba, però sobretot cerca maneres d’encarar-se al món a partir d’aquestes armes mutants i fèrtils que són les paraules. Literatura que mata i que dóna la vida, que és, a la manera titànica de Cronos, capaç de parir i d’engolir.
Sebastià Portell, Llegir en Cas d’Incendi (02.05.16)
Deu anys enrere Ester Andorrà, Marc Romera i Miquel Adam van posar en marxa un projecte important: naixia LaBreu edicions amb una de les col·leccions de poesia més eclèctiques i acolorides: Alabatre. Més endavant es va incorporar a l’equip editorial Ignasi Pàmies, quan Miquel Adam va haver d’abandonar la singladura labreuenca. L’Alabatre, la col·lecció poètica amb què va iniciar-se l’editorial celebra 10 anys d’encerts. Dimecres, l’Horiginal va acollir una celebració amb emocions a vessar, alguns poetes de les files labreuenques i un brindis -amb vi del Centre Quim Soler, que també celebra el desè aniversari- desitjant que la poesia es continuïi propagant amb la bona feina que fan editorials com LaBreu.
La col·lecció alabatre de LaBreu Edicions celebra 10 anys de trajectòria. Aparador de la Llibreria Laie del CCCB | Foto: Laura Basagaña.
Una doble fotografia, en blanc i negre, del poeta desaparegut Francesc Garriga presidia la sala vermella de l’Horiginal. Ester Andorrà i Marc Romera eren dalt la tarima de granit, agraint a lectors, poetes, amics, llibreters i escriptors les aventures viscudes, la teràpia lletraferida, les nits poc dormides. Deu anys i 70 títols alabatrencs de poesia trencadora i abissal n’han estat el resultat fins avui, i que duri per molts anys. “Hem publicat amics i desconeguts, hem intentat no gastar-nos les herències que se’ns atribueixen”, remarcava Ester Andorrà amb humor, mentre recordava que el primer paquet de llibres de LaBreu va ser per a la llibreria Laie del CCCB i el va rebre el llibreter Damià Gallardo, present entre el públic. “Quan en Xavier Vidal es va esperar per parlar amb nosaltres després de la presentació d’un llibre, per explicar-nos el seu projecte, lallibreria No Llegiu, ens vam sentir menys sols i vam pensar, un altre boig de lletra, com nosaltres!”. Marc Romera va recordar “tres persones importants per al projecte de LaBreu: en primer lloc, el poeta Francesc Garriga“, mestre de lletra i de vida. “I després, en Ferran Garcia i la Nuri Isanda”, comandants del cicle poètic de l’Horiginal, culpables de que cada dimecres a quarts de nou del vespre hi hagi festa de versos al Raval i “que van fer possible que tres editors ens poguéssim reunir a l’Horiginal i nasqués la idea de fundar l’editorial”. “Les millors coses són les que comencen en broma”, reblava Andorrà. “No sé si sabeu que els insectes que surten a les portades d’Alabatre són verinosos. Esperem que ens continuïn transportant cap als terrenys dels verins poètics, tot formant una escala de color i de versos que esperem que ens acostin a l’abisme sense caure-hi, fent-nos més savis”.
Els editors de LaBreu Edicions celebren 10 anys. D’esquerra a dreta, Marc Romera, Ester Andorrà i Ignasi Pàmies | Foto: Laura Basagaña.
A l’Horiginal no s’hi cabia. La corrua de poetes, lectors, escriptors que han passat per les files labreuenques i ens han obsequiat amb obres memorables era llarguíssima. Alguns sortien a fumar, al pati del darrere i a beure’s la cervesa freda que en Ferran o la Nuri els atansava. Lletraferits a peu dret, recolzant l’esquena contra la paret, lletraferits asseguts a les taules i cadires de fusta del local. Escriptors anant i venint, en un tragí de converses, bon auguris, posades al dia. El local era una festa i els brindis i els versos no deixaven de ser corejats. Sovint les vesprades de l’Horiginal tenen alguna cosa de joc, de comunitat anònima màgica, d’individus -amb noms i cognoms- que s’apinyen i comparteixen una cosa plegats: lletra, poesia. Dimecres passat l’activitat d’homenatge cap a la dècada labreuenca va consistir en un bingo literari construït a partir d’alguns versos seleccionats per Ester Andorrà, de la gran família de poetes que conformen la col·lecció alabatre. Josep Pedrals va ser l’encarregat de llegir-los. Pedrals recitava els versos d’un dels poetes alabatrencs i algú del públic endevinava qui era, després els afortunats que tenien el nom d’aquell poeta al cartronet el marcaven i així fins a cantar la línia i el bingo. Tres persones van cantar línia i hi va haver tres premis: cadascun dels guanyadors podria triar un títol de la col·lecció alabatre que rebria com a obsequi. Un dels afortunats va ser el poetaCarles Morell. “Encara he de pensar quin poemari triaré, em costarà decidir-me!”, li comentava a la poeta Aina Torres, que tenia just al costat. Van arribar, per entre la multitud poètica, David Caño i Meritxell Gené, que venien del Museu d’Història de Catalunya, de recitar i cantar Paraules d’Amor. Lluís Calvo conversava amb Susanna Rafart, Jaume C. Pons Alorda i Anna Gual eren prop de la barra, Antoni Clapés i Dolors Udina saludaven Nú Miret. Anna Ballbonaconversava amb Joan Todó i Martí Sales, que va ser qui va cantar bingoooo i rebrà com a premi els llibres de la col·lecció alabatre durant un any.
La nit s’anava escolant pel local, mentre Joan Vigó practicava una alquímica alabàtrica, recitant un poema -amb la seva veu greu i rebomborejadora- compost a partir del desè vers dels 70 alabatres publicats. Eduard Carmona anava disparant fotografies a tord i a dret i va immortalitzar la conversa entre en Pedrals, Blanca Llum Vidal, Tomàs Arias, Andr Batonchik i David Ymbernon, al pati.
Josep Pedrals, Blanca Llum Vidal, Tomàs Arias, Andr Batonchik i David Ymbernon, a l’Horiginal | Foto: Eduard Carmona.
Per l’escenari, anaven desfilant alguns poetes labreuencs que homenatjaven versos publicats en la col·lecció alabàtrica. Joan Todó, per exemple, va recitar Paul Celan. Anna Gual va llegir uns versos de Lluís Calvo i Anna Ballbona va invocar la veu de Francesc Garriga. Carles M. Sanuyva obsequiar-nos amb un poema seu inèdit, que veurà la llum a la col·leció Alabatre properament. L’Anna Pantinat va recitar el seu “Rossa de pot” i un poema de Daniel Busquets.Més tard, Blanca Llum Vidal va fer un conjur amb versos de Novalis, Tomàs Arias i Rafael Nogueras Oller. Van cloure la vetllada en Jaume C. Pons Alorda, que va reivindicar alguns poemes de Susanna Rafart, i en Martí Sales que va recitar Kavafis. Abans d’acabar, Andreu Subirats, Marcel Riera i Víctor Obiols van sortir a l’escenari a fer ressonar més versos inspiradors. I el Centre Quim Soler, que treballa maridant literatura i vi amb Roser Vernet al comandament, va permetre fer un brindis final exquisit i va compartir la seva dècada de passió literària i vinícola amb LaBreu.
Que els insectes poètics d’Alabatre segueixin inoculant-nos l’amor pels misteris, els interrogants, les endivinalles, els jocs, els càntics, les reflexions filosòfiques, el repàs d’experiències turbulentes. Que s’escampin els verins poètics i per molts anys d’alabatres, d’ales acolorides, de zumzeigs lletraferits.
a les 19,30h a la Sala del Professorat, Edifici Josep Carner, Universitat de Barcelona, c/ Aribau 2, 5è pis – Barcelona
“Sota el mapa secret de la veu” acollirà una nova edició de la Taula de poetes organitzada pel Centre Dona i Literatura. Els versos de Begonya Pozo, Anna Gual i Miriam Reyes filaran un diàleg entre l’experiència de la creació i la formalització de la subjectivitat en la poesia. A més, l’acte inclourà els parlaments de Teresa M. Pitarch, presidenta de l’Institut Català de les Dones, i de la coordinadora de l’acte, Marta Font (Centre Dona i Literatura). Activitat oberta que es programa dins de Barcelona Poesia.
Marc Romera (Barcelona, 1966) és autor de contes, narracions i novel•les, la més trencadora i brillant de les quals és Les relacions virtuoses, un llibre on els protagonistes es posen mútuament calents a base de correus electrònics. Ha escrit els poemaris Genolls de fum, Disfresses, La mandra, La mel, La pau del cranc, L’aigua i La nosa. Ara, amb Neu negra, el poeta i editor de LaBreu edifica un doble dol literari i vital –cap al pare-Arbre i cap al mestre-Far Garriga–, i proposa que la mort, entesa com a absència sobtada i irremeiable, també pot ser una experiència de llenguatge il•luminador i de descens cap a una foscor de la qual només en pot sortir la llum de la paraula: “Així es va fer de llum / el dol sintàctic”. Entre dolor i dolçor només hi ha una lletra, i és trencada. Neu negra és l’esquitxada de basarda lligada al desig fúcsia, la solitud, la renuncia i la combustió magenta de l’angoixa contemporània. També representa la poetització de la pèrdua, de l’absència-presència i de l’emoció que roman intacta mentre el curs de la vida segueix atropellant les hores. Quan palpem la mort som el crit sense resposta, com si visquéssim dins hivernacles agitats, dins caixes precintades, dins la “clòtxina espinal” amb els símbols constants de l’aigua, de la nosa, dels ocells i de l’aire. El llibre rumia magistralment el tàndem amor-desig i en fa llenya de combustió pausada. L’amor es condensa en una pell però el desig s’escampa, s’obre i plou sobre una terra extensa i plural. Hi ha el temor del “destí motoritzat”, com si el procés cap a alguna cosa, “cap a no”, fos una amenaça però al mateix temps ja valgués la missa. Enyor i somni com a vies romàntiques d’esqueixament del jo i de construcció d’un llenguatge de fusió que ajuda a crear móns a partir del séc central: “L’èxtasi pur / de prémer amb aigua el botó buit / de la memòria”. Líquids com el cant d’un ocell, som fets de matèria de mirar, de mans d’aigua, de llavis perduts i de regalims de veu. Marc Romera escriu un sepulcre, un obituari que materialitza el dolor de l’agonia, i destil•la la veritat de la poesia mercès al potent domini d’un llenguatge obsessiu i funerari d’alta volada. On rau la permanència?
CLAROBSCUR
El dolor porta a la llum. Neu negra és la doble negació. En matemàtica menys per menys dóna més.
CENTRE
“S’han extingit les restes / i en devorem els rastres”.
BOTTOM LINE
“Negar l’ombra de la neu / és tallar arrels als arbres”.
Anna Carreras, TimeOut setmana del 25 d’abril de 2016
En els contes, Joan Todó es mostra molt hàbil en la forja lenta de la tensió narrativa
Joan Todó publica ‘Lladres’. MASSIMILIANO MINOCRI
Bona part dels contes que Joan Todó (La Sénia, 1977) inclou a Lladreshavien anat apareixent entre el 2010 i el 2015 a revistes de paper i digitals i en llibres col·lectius, però a la nota explicativa, en qualsevol altra cultura, en comptes de parlar d’“invitacions” a escriure, l’autor s’hauria referit a “encàrrecs remunerats”. A pesar de tot, a pesar del voluntarisme, s’ha d’agrair que encara hi hagi espais on es pugui anar desenrotllant la musculatura narrativa i que hi hagi escriptors com Todó que es prenguin seriosament la visita al gimnàs de l’escriptura i, de mica en mica, vagin forjant un grapat de contes amb la idea de convertir-lo en un llibre.
Els tretze relats reunits a Lladres, per la diversitat d’estratègies formals usades, podrien semblar uns exercicis d’estil, o un mostrari de potencialitats narratives, però probablement és el dibuix de diverses línies de treball per escapar del laberint on van situar-lo els seus dos llibres anteriors, els contes d’A butxacades i la novel·la autobiogràfica L’horitzó primer, l’anecdotari localista que l’emparentava massa amb un Jesús Moncada que menyspreés el realisme màgic, tot i que tant la mirada com la força imaginativa de l’estil insinuaven la possibilitat de la creació d’unes dimensions literàries que anessin més enllà de la contemplació transfigurada de la vida rural.
A Lladres el lector hi troba contes de tota mena. Hi ha un grup, per sort el menys abundant, on el que impera és la brevetat i la lleugeresa, sovint massa previsibles i benintencionats, a la recerca del somriure fàcil o la complicitat del lector: és el que passa a “El turista, l’estranger”, on una catàstrofe nuclear condemna el protagonista a convertir-se en un exiliat; o a “Una carta”, la queixa que escriu l’usuari d’una biblioteca perquè considera que els devedés estan envaint el lloc dels llibres, o “Dormir”, una xarxa de somnis que es devoren entre ells mateixos.
Un altre grup més interessant de contes són els que estan dominats per la llargària del paràgraf, sense la concessió del punt i a part, i que trasllada a la tipografia l’estat d’angoixa que experimenten els personatges i que es vol transmetre al lector: potser el més vistós és “La kufiyya”, però l’eficàcia és molt més contundent a “La insinuació”, un conte esplèndid sobre l’adolescència i les relacions maternofilials, i “L’escàndol”, una introspecció sobre l’absurd de la mesquinesa que potser només té el handicap d’estar construït a la manera d’un monòleg teatral. “Jet-Lag” és un viatge en el temps que a vegades fa recordar Bioy Casares i a vegades Cortázar, i a “Un bitllet de vint euros”, com si fos una versió material de La ronda, les peripècies de mà en mà d’un bitllet serveixen a Todó per demostrar que si els seus contes són literàriament creïbles, no ho són tant per l’essència de la història com per les precaucions que pren quan els conta. Una prova indiscutible d’això es troba en els que conformen les perles del llibre, “Les raons”, “L’herència”, “El robatori” i “La samarreta”: cada conte és un microcosmos que conté en si mateix prou força per entreobrir les portes de l’estupefacció, de l’estranyesa o de la irrupció insidiosa del fantàstic en el moment més clar del dia. Una de les gràcies que es troben a Lladres és que Todó esdevé un especialista en la forja de la lentitud del creixement imparable de la tensió narrativa.
No està gens malament que el llibre també permeti constatar que la voluntat estilística de Todó es manté enlaire amb el mateix ímpetu que en els dos llibres anteriors. Més enllà de la naturalitat i la frescor del lèxic, tant les frases de llargada incontenible com les que són més mesurades es transformen normalment en un elaborat prodigi de ritme que satisfà l’oïda del lector. Si a més a més s’hi afegeix el fet gens desdenyable que no estan renyides amb la transmissió de pensament literari, que tenen el propòsit de revelar l’ocult rere les zones d’ombra de la quotidianitat, i que permeten analitzar la realitat amb tots els matisos que comporta i permet també donar compte dels diferents plans en què es poden percebre simultàniament, no costa gaire arribar a la conclusió que el punt de partida estilístic de Todó manté pocs lligams amb la major part de les ofertes dels seus contemporanis.
Joan Todó: «M’han tret de sota dels peus la terra on xafava»
Cinc anys després del seu primer llibre de contes, A butxacades, que el va donar a conèixer en narrativa, amb una molt bona recepció, Joan Todó (la Sénia, 1977) publica un nou recull de relats, ‘Lladres’. Entremig, va publicar la novel·la L’horitzó primer, i abans, dos llibres de poemes.
Fets a partir d’encàrrecs per a diverses publicacions (“els encàrrecs em van bé perquè eliminen el full en blanc”, afirma), el llibre aplega contes molt diversos, amb alguns lladres inusuals i girs cap a allò inesperat. És el retorn després d’un llibre, L’horitzó primer (L’Avenç, 2013), que va concitar un important consens crític sobre el potencial del seu autor.
-Per què ha titulat Lladres aquest recull de contes?
-Hi havia una carpeta de Windows, que en principi havia de ser el segon llibre, després d’A butxacades. En el moment que hi havia tres o quatre contes, en dos o tres hi havia lladres o robatoris. Se’m va ocórrer que la resta que anés incorporant en aquella carpeta continuessin en la mateixa línia perquè fos un llibre més unitari que no pas A butxacades.
-I troba que ho és?
-No, al final, no. Sí que intentava dur l’aigua al meu molí, però després, si tens un bon conte que va de qualsevol cosa i un mal conte que va de lladres, sempre t’acabes quedant el bon conte. Un llibre de contes no és mai unitari per anar bé, perquè si no, és una cosa molt estúpida d’A, B, C, D, E…
-Respecte als anteriors llibres, quines diferències hi veu?
-Segurament són diferències no buscades. En els llibre de poemes o A butxacadeshavies de buscar la paraula. La dificultat per al lector era que hi havia paraules rares, que no necessàriament eren dialectals, però en principi hi havia una cosa lèxica. Aquí, en canvi, és sintàctica.
-Hi ha contes que tenen com a motor directe el pretext formal…
-Potser per la deformació professional de poeta, penso més en termes de forma. Si les frases seran curtes o llargues, si serà en primera persona o tercera… Però hi ha contes que són normals formalment, on hi ha un artifici més invisible.
-Quina mena de lladres diria que retrata?
-Com que no ho he fet sistemàtic, no m’he preocupat mai de saber-ho. Com a molt, arribo a diferenciar entre lladres pobres i rics. En un conte hi ha un lladre que és el sistema. Hi ha lladres pobres, com el tio que et roba la cartera una nit o t’entra a casa. Hi ha una frase de Balzac, que anava pel twitter, que és que l’origen de tota gran fortuna sempre és un delicte. I això és veritat. Tu en aquesta vida, per fer-te ric, n’hauries de treure a un altre perquè els recursos són finits.
-Hi ha empipada en alguns contes…
-Sí, perquè estic molt emprenyat. Passa que el món és molt puta i jo sempre he sigut molt ingenu. Quan era xiquet, em deien que estudiés, i jo estudiava. Després, em deien que no em drogués i no em vaig drogar. Fumo i menjo carn, però ja està. En principi, el contracte és que tu ets bon noi i les coses et surten bé. He estudiat una carrera i una sèrie de passos per arribar a algun lloc. Després arribes als 40 anys i et trobes a l’atur, sense possibilitat de tenir fills. Jo ja tinc parella però no puc tenir un fill perquè no podria alimentar-lo. M’han tret de sota dels peus la terra on xafava per construir qualsevol projecte. És com el conte de la veïna modèlica, que tot li va malament per ser modèlica. En canvi, les altres són les normals, que van a la farmàcia, al casino…
-L’estil de Joan Todó és condensat…
-Diguéssim que em cansa més l’acte físic d’escriure que no pensar la manera d’escriure curt. Sóc així, d’escriure en poques paraules. Hi ha un aforisme de l’Andreu Vidal que diu que una novel·la és un llibre que li sobren 200 pàgines. En certa manera, és així.
LaBreu Edicions celebra el desè aniversari de la seva col·lecció de poesia alabatre. Per això s’ha organitzat una festa ben especial i multitudinària al bar hOriginal de Barcelona, dins del cicle ORINAL, que tindrà lloc aquest dimecres 27 d’abril de 2016 a partir de les 20:30 hores. L’acte comptarà amb alguns dels poetes més característics i representatius del seu catàleg, que aquesta primavera ha arribat al número 70, tota una proesa. Per aquest motiu, Jaume C. Pons Alorda ho comenta en el seu article número 100 per a Núvol.
Andreu Subirats | Foto Ester Andorrà
M’enfronto, cofoi, a l’escriptura del meu article número 100 per a Núvol. Per a mi és un text especial, evidentment, com els anteriors, és clar, però aquest encara més, perquè demostra la meva filosofia de vida i d’escriptura: cal insistir, cal persistir, cal no deixar-se emportar pel desànim ni pel defalliment, que encara hem de seguir construint i creant moltes més coses. Evidentment, les circumstàncies no són fàcils per a ningú, sobretot si tenim en compte que no hem acabat de sortir d’una crisi espantosa que ha canviat per sempre el nostre mode de vida i la nostra forma d’entendre-la, si és que mai l’arribem a deixar enrere. Però fins i tot dins d’aquesta catàstrofe global podem, i hem de, trobar esperança, anar a l’encontre d’energies que ens ajudin a continuar. Jo crec en l’entusiasme, i el bo d’això és que puc compartir aquest entusiasme amb altra gent.
I això és quelcom que ens han demostrat, a força d’exemples pràctics, algunes noves llibreries que han alterat els estàndards que fins ara havíem interioritzat (des de La Nollegiu fins a La Calders, passant per tantes altres com La Impossible, La Temerària, Cal Llibreter, La Dòria, On The Road, Casa Usher…) però també les noves editorials, aquelles que han nascut possiblement en el pitjor moment, però que en molt poc temps han aconseguit pertorbar el paradigma establert i ens han demostrat que sempre hi ha una alternativa, una altra manera, diferent i diferencial, de fer i de plantejar l’anhel d’erigir una realitat poètica. I una d’aquestes editorials insígnia, que ha acabat essent exemple de moltes altres, ha estat sens dubte LaBreu Edicions, que ara arriba al desè aniversari de la seva col·lecció alabatre, amb el número 70 acabat de sortir del forn en una onada ben estremidora.
Els precedents de LaBreu són clars perquè els mateixos responsables de l’aventura els han volgut fer evidents, sense embuts, en diferents entrevistes i sempre que han pogut deixar-ho més que palès. Podem veure els seus proto-ossos idealistes en la col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda de Cafè Central, que va ser inspiració absoluta, però també ho foren el curós disseny de la col·lecció de poesia dels Quaderns Crema i l’esperit obert i eclèctic i amplificat de Llibres del Mall, en la seva millor època. I una altra cosa: des d’un principi varen saber que no es volien assemblar, de cap de les maneres, a la col·lecció Crema de Columna. És bo saber-ho. Ja que potser ens és difícil fer un recompte de cap enrere i analitzar com era la situació fa deu anys. Però els que varen viure aquella era saben, i recorden, que no era gens fàcil publicar, ni tampoc guanyar els premis que es podien catalitzar en un panorama complex, que no era massa donat a oferir espais de difusió als nous autors ni a les noves veus, als diferents, als rars, als estranys, als que no volien formar part de modes o capelletes, ni tan sols de propostes encofrades sota una bandera o un ideari. Per aquest motiu, hi va haver tot un moviment de noves veus que varen trobar en els recitals, i en l’oralitat, una magnífica possibilitat per tal de prodigar la seva obra. Fins que no va arribar LaBreu, i alabatre, era quasi impossible trobar-los. I això ara ja és diferent: sempre hi ha una porta de darrere que permet la contaminació, l’entrada de plenitud.
Ester Andorrà
Per això un autor com Andreu Subirats va haver d’enfrontar-se a tantes complicacions per poder tenir, entre les mans, la seva obra poètica finalment publicada, cosa que no fou realment possible fins que LaBreu no s’ho va plantejar: el resultat és Galtes de perdiu, un dels volums estrella de la casa, un planisferi que torna a deixar per llei que, des de la solitud, des del convenciment, cal insistir fins que l’ocasió sigui propícia. Una cosa semblant li passava a Jordi Vintró, un orfebre sensacional, creador d’universos delirants i microscòpics, amb sentits plens i ambiciosos, però incapaç de ser classificat o etiquetat sota denominadors comuns de cap mena. Vintró, es pot dir sense caure en la imprecisió, ha anat inventant noves vies d’inauguració poètica: per això és alegrement, necessàriament, indomesticable. D’aquesta manera, i des d’aquesta necessitat, un autor com ell, memorable, es va convertir en el primer autor publicat a alabatre, amb Cartes de sotamà, però també en un repetidor insistent que també ha vist com han sortit a la llum el monumental La bassa de les oques, la traducció deNoves impressions d’Àfrica de Raymond Roussel, i ara més recentment Poesia laica, amb Aleix Cort.
I qui va ser el tercer iniciàtic d’aquest trident primari? Un crack de cracks, un indiscutible, l’excepcional Sènior dels Joves i Jove dels Sèniors Josep Pedrals, que amb LaBreu va publicar el primer capítol de la seva trilogia: El furgatori, que va venir seguit per El romanço d’Anna Tirant, i es preveu que o bé aquesta tardor o l’any que ve vegi la llum el desenllaç, Tot el Quim Porta. El seu viatge, una aventura textual, magnífica, mockheroica, és una de les poètiques més eficaces i salvatges, una odissea lingüística i metafòrica erigida a partir de totes les formes mètriques i rítmiques, un estendard o tour de force que ha obert nous futurs. Per a mi, Josep Pedrals, que ningú no ho dubti, per favor, és un dels més grans: ell mateix són mil generacions adverses, en constant lluita, demostrant que per molt que pensem que hem caçat la seva ànima, llavors ens sorprèn amb un altre poema que es converteix en un hit. Segurament, Pedrals és un dels majors poetes vius de tot el món, que aquí quedi més que clara la devoció que sento cap a ell, una qualitat superdotada que l’allunya de tots els altres.
Ester Andorrà, Marc Romera i Ignasi Pàmies, editors de LaBreu.
Aquests tres incomparables foren el primer toc d’atenció, la primera descoberta, el primer impuls. Després s’ha produït, en miniexplosions, el descobriment de noves veus de diferents edats i propostes literàries (Sílvie Rothkovic, Joan Todó, Anna Gual, Marc Masdeu, Albert Forns, Anna Ballbona, Andreu Galan, Laia Llobera, Blancallum Vidal, Pau Gener, Laia Martinez i Lopez, Ramon Boixeda, Anna Pantinat, Joan Josep Camacho Grau, Ester Andorrà, Josep Pedrals, Eduard Escoffet…); la digna recuperació de preclàssics que fins llavors no s’havien reivindicat com pertocava (Jordi Vintró, Lluís Urpinell, Josep-Ramon Bach, Carles Sanuy, Montserrat Rodés, Joan Vinuesa, Ricard Ripoll, Francesc Garriga, Màrius Sampere…); però també han sabut gestionar una mena de baluard indiscutible per a una generació sense generació, perquè és una generació transparent, i alabatre també s’ha entès com una salvació factible per a poetes que no han trobat un lloc marcat en el mapa geoliterari dels Països Catalans (Andreu Subirats, Miquel Izquierdo, Felip Costaglioli, Tomàs Arias, Mireia Vidal-Conte, Daniel Busquets, Sebastià Bonet, Francesc Gelonch, David Ymbernon, Toni Gol, Marc Romera, Aleix Cort, Josep Maria Roquer, Melcion Mateu…); així com una mostra representativa dels autors que obren la poesia catalana del segle XXI, tal com ha dit diverses vegades Marc Romera (Susanna Rafart, Lluís Calvo, Ernest Farrés, Víctor Obiols…); traduccions de qualitat (des del Paul Celan d’Arnau Pons fins al Bai Juyi o el Philip Larkin de Marcel Riera, passant pel François Villon d’Andreu Subirats, el Raymond Roussel de Jordi Vintró, el Paul Verlaine de Jordi Llovet, el Friedrich Dürrenmatt d’Ignasi Pàmies, el T.S.Eliot de Marc Masdeu, la Bejan Matur d’Albert Roig, l’Yves Bonnefoy d’Ona Rius…); o meravelloses rareses especialíssimes, diamants únics que només LaBreu hagués pogut parir (Pepe Sales o Rafel Nogueras Oller).
A més a més, no es pot entendre aquesta col·lecció ja emblemàtica sense un mestre que, d’una forma secreta, va operar per tal de donar tot el seu suport innegable, i el seu esperit, per això, continua amb nosaltres. Va oferir des de crítiques ferotges, per millorar a base d’hòsties fortes, fins a contactes que poguessin ajudar a promocionar aquells primers números que molts consideraren “suïcides”. Però de suïcides res, com s’ha demostrat, i això ens fa veure que els que proclamaren la ràpida mort d’una naixença que es preveia curta eren, en realitat, molt mals profetes. Aquesta figura que estem explicant, que estem defensant, aquesta ànima frement, encara perdurable, inoblidable a més no poder, és el poeta Francesc Garriga, un home fet generositat però també ràbia, un ésser que ens ha deixat massa prest, possiblement en l’instant precís en què la seva obra i persona començaven a sobresortir de l’ombra fosca en què molts la intentaren situar des d’un anonimat de pretesa obra menor. Però el que Garriga va escriure, al llarg d’anys de batallar amb aquesta insistència que repeteixo, amb capacitat rebel, el que va acabar germinant d’entre les seves mans, s’ha constituït com un dels llegats més honrosos de la poesia catalana contemporània.
Mireia Vidal-Conte | Ester Andorra
I la seva poesia completa, perfectament fixada, segur que arribarà aviat gràcies a l’esforç titànic de Marc Masdeu, un altre dels autors clau d’alabatre, i Marc Romera, autor inqüestionable però també un dels editors de la casa al costat de Clara Font, Ester Andorrà i Ignasi Pàmies, ara mateix, i de Miquel Adam, no fa tant. O sigui, autèntics deixebles de Garriga, d’una forma o de l’altra, sí, estimadors veritables de Garriga, com molts dels altres autors alabatrencs, que es poden entendre des d’aquesta òptica, des d’aquesta necessitat: com homenatges vius a un home que ens va ajudar a conèixer-nos entre nosaltres, que ens va demostrar, com Carles Hac Mor, que les aliances són imprescindibles en un món cada cop més dur. I l’acte d’aquest dimecres 27 d’abril, un dia després de l’aniversari de Garriga, serà una ocasió més que esplèndida per recordar-lo i tornar-lo a tenir ben present, sobretot si tenim en compte que l’hOriginal és la casa de LaBreu, el temple d’alabatre, el lloc on tot va néixer i es va gestionar, el bressol de tot plegat. Per entendre LaBreu abans cal entendre l’hOriginal i la generació hOriginal que entre tots hem aconseguit crear amb furor i eufòria.
I ara cal que ens fem la pregunta inversa, la qüestió del retorn, del que ha provocat aquesta feina incansable durant ja deu anys: per a qui ha estat un model, LaBreu? De què és culpable LaBreu? No fa falta que anem massa lluny, perquè els brots així ho fan factible, constatable, talment una evidència voraç. Només cal que fem una volta per les llibreries o per fires o directament al carrer per contemplar el resultat d’aquest virus: AdiA Edicions, Edicions Terrícola, Edicions del Buc, Godall Edicions, Edicions Tremendes, Lapislàtzuli Editorial, Blind Books, Edicions Els Llums, Edicions Poncianes… I fins i tot m’atreviria a dir que Males Herbes, transatlàntic de la imaginació, ha begut del seu exemple, però els seus creadors han aplicat criteris que crèiem poètics al terreny de la narrativa. O sigui: una art de propagació. Tot i que potser m’equivoco…
Arnau Pons | Foto Manu Manzano
Els folls esbojarrats de LaBreu i els seus alabatres, tot un símbol que ens ajuda a identificar els seus preciosos colors estridents i també els seus insectes específics, que cada autor tria en sintonia amb el contingut de l’obra, varen començar amb maletes carregades de llibres, anant amunt i avall, organitzant encàrrecs com podien, fent recitals a balquena, promocionant els llibres i els autors de forma salvatge. Primer les llibreries eren reticents, a vegades no volien “allò” que els oferien, mentre que ara una llibreria sense alabatres no es pot considerar llibreria. Varen començar només amb plaquetes de poesia, després va venir alabatre: ara també tenen narrativa amplificada (Banda Ampla), narrativa traduïda (La intrusa) i narrativa catalana (Cicuta), i en les diferents propostes sempre demostren el seu bon ull hàbil per a la cacera de títols inaudits.
Ara tenen distribuïdora perquè seguir amb aquell estrèpit inicial estrident no era factible, en aquest instant en què han crescut tant, però continuen essent delicats, estrictes i insistents pel que fa a la gestió de tota mena d’esdeveniments: així ho estipula el seu contracte. En això també han estat un model, i saben que els llibres s’han de vendre a peu de carrer, en recitals poderosos, en esclats mastodòntics de vida, cervesa i celebració, tota mena d’actes perquè la poesia també és una forma de vida. En efecte, hem estat testimonis de transformacions, de canvis alquímics, però aquell Big Bang primordial, aquella bomba extraordinària, aquella vitalitat, encara dura, i es pot veure d’una hora enfora. El resultat són molts, moltíssims, de fills, en una família en què hi ha hagut emocions descontrolades, baralles, triomfs singulars, decepcions apoteòsiques, anècdotes bestials, històries bèl·liques, proeses increïbles… Tot un catàleg vitenc dins d’un catàleg lletrat, històries dins d’històries dins de més històries, cavalls salvatges.
La seva bona tasca ha rebut premis prestigiosos i molt importants, i estic plenament convençut que n’arribaran molts més: un Premi Serra d’Or (per a Lluís Calvo), un Premi Lletra d’Or (per a Josep Pedrals), dos Premis Cavalls Verd (per a Francesc Garriga i per a Màrius Sampere), un Premi Jocs Florals (per a Melcion Mateu), el Premi Mots Passants de Traducció (per a Andreu Subirats i el seu François Villon), el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció (per a Jordi Vintró i el seu Raymond Roussel) o el Premio Nacional de Traducción (per a Arnau Pons i el seu Celan). Seria meravellós que, ben aviat, poguéssim celebrar també que Jordi Cussà s’emporta el Premi Creixells amb Formentera Lady: seria una excusa perfecta per celebrar un catàleg impressionant, cada dia més, i una ocasió única per reconèixer la tasca d’un autor fonamental de tan poderós.
Anna Gual
Em disposo a continuar el camí encetat per escriure 100 articles més, i tots els que facin falta. De la mateixa manera, sé que de ben segur serem deliciosos testimonis de 10 anys i 10 més i 10 més, i més, d’alabatre i de LaBreu Editorial, una aventura ètica, estètica, valenta, atrevida, radical, poderosa, integral, total. Llarga vida a la passió i a la insistència! Per molts anys més, bells insectes acolorits! A continuar volant s’ha dit!
parada LaBreu Edicions a Passeig de Gràcia-Sant Jordi 2016, moltes gràcies a tots els que ens vau visitar i n’heu fet, un any més, un dia tan especial. bones lectures!
‘Lladres’ és el cinquè llibre de Joan Todó, que ens trasllada en el moment que ens cau la bena dels ulls. Ens adonem que l’emperador anava nu i a més era un lladre. Però aquesta revelació deixa a l’ombra altres mitges veritats. Al voltant hi ha més farsants. I correm el perill d’anar-ho oblidant tot i recular fins a la casella inicial. La literatura pot contribuir a la gran confusió, però també ens pot ajudar a revisar alguns plantejaments i esmolar la mirada.
En aquest recull de contes, Joan Todó, artesà tenaç i narrador versàtil, furga en els replecs de la nostra consciència i en la memòria dels darrers anys, per mostrar-nos el revers del qual hem viscut. Ens parla de lladres professionals o d’estar per casa, de grans i petits enganys; però també de l’autoengany que fem servir per anar tirant, la crossa indispensable per als qui s’esforcen a evadir-se d’una realitat tediosa, dolorosa o menyspreable.
Amb una prosa plena de matisos, retrata una indignació que no s’acaba, el desig sempre insatisfet de ser lluny d’aquí i la ràbia d’un món que es perd. La seva mirada escrutadora i irònica qüestiona les percepcions en què basem els nostres relats i identitats, amb un modèlic desplegament d’energia literària.
Joan Todó de 38 anys, escriptor. Ha publicat dos llibres de poesia, un llibre de contes, i una novel·la, a banda d’un relat llarg.
Ha traduït contes i un llibre de poemes. Té la seva secció fixe “Llegir escrivint” a L’Avenç.
No tots els escriptors tenen grans cues per Sant Jordi. L’Alfred Bosch, abans de guanyar diversos premis literaris, va anar un any a signar al Passeig de Gràcia un llibre sobre Nelson Mandela: no en va signar ni un exemplar. Cap. No es va estrenar. Avui també serà el dia en què molts autors constataran que la seva obra no és la favorita de les masses. De fet, la majoria dels escriptors no signen als estands de les grans llibreries o dels grans magatzems, sinó a petites parades de llibreries petites o mitjanes, o d’editors poc coneguts, que fan tirades curtes. Un d’aquests autors és el mallorquí Sebastià Portell (1992).
Un autor novell
Sebastà Portell encara estudia. Va fer Publicitat i Relacions Públiques a la Pompeu Fabra i ara estudia Llengua i Literatura Catalana per la UOC. Ha escrit teatre, contes i un assaig sobre l’escriptora Antònia Vicens. Ha guanyat alguns premis, les seves obres s’han representat… L’any passat va estrenar-se en la signatura de llibres de Sant Jordi amb el seu llibre Maracaibo. Aquest any torna al Passeig de Gràcia, tot i que ha canviat de vorera, per presentar La recerca del flamenc (La Breu editorial), un llibre de contes escrit a sis mans amb Joan Todó i amb Jaume C. Pons Alorda.
Perspectives limitades
Portell sap que avui no tindrà grans cues. En una estona només se li ha aproximat una senyora perquè li signés un llibre. I malgrat tot té una gran il·lusió amb el dia de Sant Jordi: “És la part dolça d’escriure. Reps el teu premi quan la gent ve a buscar-te. És un dia molt bonic”. “Seria bo que hi hagués dos o tres Sant Jordis cada any”, afegeix.
Les limitacions
Tot i que la valoració que fa de la festa de Sant Jordi és entusiasta, ja que a la seva Mallorca natal la festa no té tanta volada, Portell no deixa de ser conscient de les limitacions de la diada. “L’únic que em fa llàstima”, reflexiona, “és que aquest dia serveix per fer sentir una mica millor a aquell que no llegeix mai. És una mena de premi de consolació”: També li fa pena “que alguns grans grups editorials es dediquin a maniobres poc ètiques que ens acaben per fer mal a tots”.
El Sant Jordi d’un autor
Portell fa sis anys que és a Barcelona, i està encantadíssim amb aquesta festa. I això que és un comprador compulsiu, que no passa gaires dies sense comprar un llibre. “Per a mi cada dia és Sant Jordi”, explica: “No puc entrar en una llibreria sense endur-me alguna cosa”. Avui, amb més motiu encara comprarà un llibre, però encara no sap quin: “Em deixaré enamorar”, comenta.
Gustau Nerín Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dissabte, 23 d’abril de 2016, El Nacional.cat
Joan Todó. L’emperador anava nu i a més era un lladre
Cinc anys després de publicar A butxacades (2011) –obra que va inaugurar la col·lecció Cicuta de LaBreu edicions–, Joan Todó torna al gènere del conte ambLladres(LaBreu 2016), un llibre que mostra una altra cara del món en què vivim, amb situacions que posen de manifest que no només existeixen robatoris materials, sinó que també estem envoltats de lladres que roben temps, oportunitats i que ens enganyen. «Arriba un moment que ens cau la bena dels ulls. Ens adonem que l’emperador anava nu i a més era un lladre».
Joan Todó | Foto d’Ester Andorrà
D’entrada Lladres crida l’atenció per la qualitat literària, la riquesa lèxica i l’originalitat del conjunt dels 13 relats que configuren el llibre (no sempre usual en tots els reculls de contes), i pel fet que neix de diferents encàrrecs per a revistes o per a llibres col·lectius. És una obra que en paraules de l’autor es va anar construint «a partir de l’atzar dels compromisos», ja que a partir d’un determinat moment, sense proposar-s’ho a priori, l’escriptor va veure que els relats començaven a girar al voltant d’una mateixa idea: els lladres i els enganys. Tanmateix, Todó va més enllà del robatori material i dels lladres que t’estiren la bossa al mig del carrer o et roben la cartera al metro, i es planteja l’existència d’altres enganys i estafes inherents a la societat en què vivim. Si bé alguns dels lladres que apareixen són professionals, la majoria es poden trobar a qualsevol lloc.
Un tema que Todó exposa en el recull és la idea que la propietat privada no existeix. En aquest sentit, els relats que formen l’espina dorsal del llibre són «Un bitllet de 20 euros» –en què s’encadenen un seguit de desgràcies, amb un toc surrealista, que posen de manifest la facilitat amb que les coses passen d’unes mans a les altres–, i «Les raons», en el qual un lladre s’enfronta a un empresari i li retreu la seva avarícia. I és que, en definitiva, el lladre explica que ell es veu com un empresari més; no són tan diferents l’un de l’altre.
En aquests contes Joan Todó ensenya amb contundència el revers d’una situació viscuda, una altra cara que sempre hi és però no sempre es mostra, com la dels policies infiltrats en una manifestació i la situació caòtica que es desencadena dels seus actes. Es plasma el robatori de la intimitat, o bé la pèrdua dels espais: des d’una comunitat de veïns que decideix conxorxar-se per fer fora a la que podria considerar-se com la veïna perfecta, fins al turista que d’un dia a l’altre es converteix en estranger i refugiat perquè s’ha produït un desastre nuclear a Catalunya i ja no pot tornar. En un altre cas –que personalment considero que és un dels millors contes del recull–, es dóna vida al que s’entendria com un robatori immaterial, concretament de la convivència feliç i estable en parella, i en com es tendeix a desitjar sempre allò que no es té.
Els relats «La samarreta» i «Jet lag» s’allunyen dels trets esmentats anteriorment, i curiosament també són els més llargs. No endebades, conserven en algun moment un punt d’unió amb el tema principal: «Què passaria si els lladres del futur robessin obres mestres d’art del passat quan aquestes encara fossin barates?», s’esmenta en «Jet lag», un relat sobre els viatges en el temps i que pertany al gènere ciència-ficció. En el cas de «La samarreta», Todó aposta per introduir un toc fantàstic al final –que pot recordar a alguns dels contes de Calders–, i també als temes de A butxacades en recuperar un moment de joventut.
L’últim conte del recull simula el que podria ser un malson propi d’una societat capitalista: el protagonista es passeja nu, sense res a sobre, mentre la gent el mira i no fa res. Els diners ja no existeixen i es presenta un paisatge propi d’un capitalisme descarnat, en què d’un dia a l’altre es pot arribar a perdre tot.
Finalment, a l’epíleg «Breus propòsits de destrucció», Joan Todó qüestiona la teoria segons la qual un creador funciona millor en absència de tota limitació externa. I és que en el seu cas, és tot al contrari, la feina de compromís per a llibres i revistes l’impulsa a crear i a endinsar-se a nous gèneres que potser d’entrada no hagués explorat. Si no fos així, probablement Lladres no existiria.
A finals de la dècada dels 80, el nostre protagonista es un exiliat rus a Nova York, treballa a una emisora de ràdio “La tercera ona” i ha de viatjar a Califòrnia on es celebra un congrés sobre “El futur de Rússia”.
En aquest congrés conflueixen tots els tipus possibles d’exiliats, el ventall ideològic es molt ampli, hi son tots.
A la pàg. 11 ja ens diu: “Doncs llavors és que la crisi és un fenomen estable. El declivi sempre és més estable que el progresé”.
Dovlatov ens va deixar amb menys de 50 anys, a Amèrica va rebre reconeixement per la seva obra, han passat els anys i el present que viu Rússia sembla que te molt a veure amb el que ell intueix i observa, analitza amb gran precisió i no està exent d’humor i sentit pràctic.
Coneixem una dona divertida, també inquietant, profundament frivola, un antic amor del nostre periodista, en fi… Dovlatov ens dona a conèixer a tots els personatges per ajudarnos a entendre una mica el món i per confirmar el seu escepticisme, el pas del temps el situa com a un home de clarividència excepcional. “En aquells anys encara no sabia que els diners són una càrrega. Que l’elegància es una forma de bellesa de carrer per a les masses. Que la ironia constant és l’arma preferida dels indefensos i, sobretot, l’unica que tenen.” Pàg. 92
Dovlatov, un home al qual el temps ha donat la raó
dimecres 27 d’abril festa celebració dels 10 anys de la col·lecció alabatre de LaBreu Edicions amb la participació dels poetes: Josep Pedrals, Jordi Vintró, Joan Todó, Anna Gual, Anna Ballbona, Carles MªSanuy, Blanca Llum Vidal, Marcel Riera, Jaume C.Pons Alorda, Anna Pantinat, Martí Sales, Ferran Garcia i Joan Vigó.
Sarau, poesia i el vi del Centre Quim Soler. Si porteu el vostre alabatre preferit rebreu un obsequi ben especial!
serà a les 20.30 h a l’Horiginal ( c/ferlandina,29 barcelona).
dijous 21 d’abril a la Llibreria Papasseit de Manresa
Inauguració de l’exposicióVARIACIONS DE LA SEDUCCIÓ.
Cobertes per a UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles
Des de l’aparició d’ UNA DONA MERAVELLOSA, la darrera novel·la del Joan Jordi Miralles (LaBreu Edicions, 2014), els alumnes del Grau de Fotografia d’ IDEP Barcelona han creat noves imatges per la coberta del llibre. Després de fer-ne la lectura, han realitzat aquest exercici de síntesi visual del quan han sorgit propostes imaginatives i suggerents.
Aquesta exposició mostra una selecció d’hipotètiques cobertes que invita a rellegir una novel.la que no ha deixat indiferent a ningú.
Participen: Aida García, Aimar Marqueta, Andrea Sánchez, Anna Vilarrubias, Ariadna Junyent, Buen Javier, Claudia Cutillas, Guillem Ayora, Isaac Calpe, Judit M Torrent, Laura González, Mariona Duch, Patrícia Vera, Pau Corbinos, Paula Artés, Rubén Fernández, Sandra Torras, Sergi Colomé, Sira Seral i Xavier Gubau.
Organitzen: Joan Villaplana , Joan Jordi Miralles i LaBreu Edicions.
Amb el poemari Neu negra, publicat per LaBreu Edicions, el poeta Marc Romera mostra la seva veu més essencialista. Un cant a l’absència on la neu és negra i la llum és part indissociable de la nit, del buit. Un viatge pel dolor. Un crit contingut. Un homenatge.
Marc Romera | Foto: Ariana Nalda
No tens sabates.
On són
les mans descalces de la veu?
Plastificades
acaronen l’ull del sord
com sense ganes,
sense arrel.
Com dir l’absència? Com expressar el dolor i la pèrdua irreparable? Molts poetes han escrit versos magnífics sobre el dolor de la pèrdua, però en llegir el poemari de Marc Romera he recordat Per a una tomba d’Anatole, el llibre inacabat que Stéphane Mallarmé va dedicar a la mort del seu fill de vuit anys, compost per més de dos-cents fragments, esbossos i temptatives impossibles que diuen més de la pèrdua i de la impossibilitat de dir que si haguessin estat acabats del tot. Trobo que Neu negra s’hi relaciona sobretot per la manera d’expressar aquest dolor, pels versos essencialistes que deixen l’emoció nua i sola enmig del món quotidià, el somni i el curs de la vida que, malgrat tot, continua.
Els poemes de Marc Romera són fragments d’una temptativa semblant de dir la vida i la mort, en aquest cas la mort del seu pare i la mort del mestre (el poeta Francesc Garriga), ocorregudes amb poc més de dos anys de diferència, representats com l’Arbre i el Far. La majoria dels poemes del llibre, breus i concisos, mostren una bellesa críptica i abrupta que permet seguir el rastre d’un viatge interior ple de símbols presents en altres llibres seus, com és el cas de l’aigua, la mel, la nosa, la pau… Paraules-clau, punyents i secretes; paraules on agafar-se quan el terra es torna poc segur, pantanós, ple de fang, buit i descens.
Marc Romera durant l’entrevista amb Laura Basagaña | Foto: Ariana Nalda
El títol del llibre, Neu negra, entronca amb la imatge poderosa que apareix en poemes de Georg Trakl i posteriorment en Paul Celan, com és el cas del poema “Flocs negres”, pertanyent al llibre L’arena de les urnes (1948), en què la neu es torna negra com la mort. I Marc Romera acull aquesta neu, empremta de tristesa i d’absència, i la fecunda novament.
L’ocell d’alè fecundant l’absència
Estimar-te es condensa en una pell
però el desig s’escampa i s’obre,
plou,
sobre una terra extensa
que carina.
Donada al goig
s’agita.
Tot passa lentament quan l’espai i el temps perden la seva funció. Hi ha símbols que intensifiquen la sensació de paràlisi: “l’alentiment desmesurat dels marges”, l’aigua estancada, el cansament, el fet de mirar per la finestra o de quedar estès a l’hamaca amb “el badall d’ombra que muda”. En llegir algun d’aquests poemes he tingut la impressió d’amuntegament de coses, emocions, colors i textures; capes i capes finíssimes a penes perceptibles, sediments valuosos. Les coses que envolten el passat recent i el present semblen passar davant dels ulls com les imatges d’una pel·lícula de cinema mut que no pots deixar de mirar. Aquesta sensació d’espectador es veu reforçada pels títols dels poemes, de gran força expressiva i d’una sola paraula, que serveixen de guia en una quotidianitat que en part ha perdut la seva funció.
La sintaxi es doblega i es fragmenta en esbossos d’un dir interior. Molts versos segueixen el ritme i la musicalitat del decasíl·lab i l’octosíl·lab; versos trencats en fragments de sentit que flueixen com l’aigua, que fa d’element vertebrador del llenguatge i de la necessitat de dir. Hi ha poemes esplèndids i colpidors en què la musicalitat és gairebé imperceptible, com un crit contingut, cosa que accentua l’efecte de despullament i silenci interior.
Al final del colofó, un vers del poeta José Ángel Valente uneix el cant poètic i el cant de l’ocell a través del seu fluir, d’allò líquid; una empremta cabdal a Neu negra. La veu poètica, aquell “ocell d’alè que fecunda l’absència”, se salva en el buit i en la impossibilitat de dir, i ho fa tocant el moll de l’os de l’emoció, dient-se obsessivament, obscurament.
A la frontera d’alabatre
Ogival
com una estança
l’alè de la madrèpora
s’escapça.
Ara l’absència és centre,
mirall sense carnatge,
aire.
L’absència i la mort s’expressen amb diferents formes de representació: de vegades és la presència de la neu o la llum de la nit; altres vegades és la negació, les no-coses, el forat, el buit extrem. Trobo que Neu negra és un llibre molt visual en què vida i somni s’entrecreuen, i l’emoció va canviant de color i passa directament als objectes, als gestos, a les mans del pare. “La delicada trama del morat” escampa el blau sobre la pell i el blanc de la neu, de la son, es torna negre, mentre “la Callada” –la insondable– es materialitza en el forat, en la llum, en el silenci espès o en la fredor de la neu prematura. No cal entendre clarament el significat d’aquests poemes, sinó tan sols deixar-se emportar pels versos plens de contrastos que configuren un univers propi. Aquest llibre és un cant serè, descarnat, nu. Una veu depurada sorgida d’algun lloc molt pregon.
Si Mallarmé perseguia l’estranya comesa d’arrencar el seu fill del domini absolut de la mort per ressuscitar-lo, abolint tots els límits a través de la paraula i el pensament, Marc Romera transcendeix el dolor reescrivint l’absència amb versos que destil·len el llenguatge i el fan aire, centre i salvació “a la frontera d’alabatre”. El darrer poema del llibre és un cant de vitalisme tràgic i irònic, un cant al cos i a cada nou començar, un aprendre a morir.
Acabar així,
com una flor que s’obre
esquarterant-se els pètals
per oferir-se en pell plena de polpa
i el calze de les vànoves glatint
rosada carn d’un ceptre
que espera en un abisme de desig
la llepada desfeta
de l’insecte.
Només així, acabar.
Val la pena fer l’exercici de llegir Neu negra al costat de Pianos i túnels (2013), el magnífic poemari de Silvie Rothkovic. A Neu negra, la neu és un lloc interior des d’on sobreviure. En el cas de Rothkovic, la neu és també un lloc real i llunyà, un recer on l’amor s’escriu des de la mirada i el fred, com a presagi. Els dos llibres, que parlen de finals i de nous inicis, es complementen en el cant a una absència envoltada de neu. Cap millor homenatge al pare.
Marc Romera. Neu negra, Barcelona, LaBreu Edicions, 2016.
per unes hores un tros de passeig de gràcia serà nostre, el luxe dels bons llibres que hi podreu trobar, dels nostres i dels companys de parada! de 9 a 21h passeig de gràcia, 17 de barcelona el millor punt de trobada, quedem?
parada LaBreu Edicions Passeig de Gràcia,17 Barcelona.
12.00 h:
Màrius Sampere L’ESFERA INSOMNE
David Ymbernon CARBASSA EMERGENT (LLUM DE BENGALA)
Sebastià Portell LA RECERCA DEL FLAMENC
13.30 h:
Serguei Dovlàtov LA FILIAL, LA ZONA, LA MALETA, EL COMPROMÍS, ELS NOSTRES signatura del traductor Miquel Cabal i lectura de Joan Vigó
15.00 h:
Joan Todó LLADRES, EL FÀSTIC QUE US CEGA, A BUTXACADES, LOS FÒSSILS (AL RAS), LA RECERCA DEL FLAMENC
Marc Romera (a partir de ls 15.00h, tota la tarda) NEU NEGRA
17.00 h:
Jordi Vintró i AleixCort POESIA LAICA
Francesc Gelonch LA MANDRA NO ÉS UN OCELL
18.00 h:
Muriel Spark LA PLENITUD DE LA SRT.BRODIE, signatura del traductor Ferran Ràfols i lectura de Nú Miret
Laia Martinez i Lopez AFOLLADA
19.00 h:
Toni Gol POP FICTION
Sebastià Portell LA RECERCA DEL FLAMENC
La IMPOSSIBLE parada a Rbla.Catalunya amb Provença, davant el número 102 Barcelona
12.00 h: Joan Todó
13.00 h: recital de Laia Martinez i Anna Pantinat
Laie CCCB
13.00 h: Marc Romera
17.00 h: Joan Todó
LLibreria DOCUMENTA
18.00 h Joan Todó
LLibreria CALDERS parada a l’AnticTeatre de Barcelona
15.00 h: Miquel Cabal i Joan Vigó i els llibres de Serguei Dovlàtov i Laia Martinez
18.00 h: Sebastià Portell
19.00 h: Joan Todó
ESPAI MALLORCA parada a la plaça de Vicenç Martorell de Barcelona.
12.00 h: vermut amb recital Laia Martinez Lopez
17.00 h: Sebastià Portell
20.00 h: actuació del grup Jansky de Laia Martinez
Lectura pública de les obres finalistes del XLV PremiCrexells, es farà lectura de la novel·la FORMENTERA LADY de Jordi Cussà de 12 a 13.30 h, al jardí de l’Ateneu Barcelonès.
Ester Andorrà i Marc Romera, fundadors de LaBreu Edicions | Esteve Plantada
Han passat deu anys des que LaBreu va decidir crear “Alabatre”, una col·lecció de poesia en català que volia ser l’altaveu d’autors de màxima qualitat que, per diversos motius de la “indústria literària”, havien quedat als marges, o bé silenciats. Malgrat el risc, una dècada després del naixement són el catàleg de referència del sector. Ester Andorrà i Marc Romera, els dos editors fundacionals, confessen que el fet “satisfà una aspiració” tot i constatar-ho amb certa incredulitat. “Quan vam començar, si volíem emular alguna cosa era Llibres del Mall”, també la feina de Proa dels inicis o els Llibres de l’Escorpí. “I teníem molt clar –afegeixen– que no volíem que se’ns comparés a la col·lecció Crema de Columna”.
Una declaració d’intencions que marca la trajectòria d’un segell seriós de poesia, que sempre ha de moure’s per criteris de qualitat i rigor. Aquests criteris han acabat sent el pal de paller d’una editorial amb personalitat pròpia, que publica només obres valuoses i autors que tenen coses interessants a oferir. “Quan vam començar, l’expectativa, en premsa i en llibreries, era que no duraríem ni un any”, recorden. “De fet, encara hi ha diaris que no ens han ressenyat mai ni un sol llibre!”. La feina i la insistència els ha fet prosperar fins a tenir un catàleg que fa patxoca, el mostrari de tota una generació i de la poesia que es fa a casa nostra.
“Quan vam aparèixer, la diferència entre nosaltres i algunes de les altres editorials petites que existien és que ells no feien la gestió i el seguiment del llibre”, que ha acabat esdevenint un punt clau de l’èxit: acompanyar l’autor, posar-lo en l’òrbita d’una xarxa de llibreries entusiastes i que volen programar activitats, acostar-lo al lector i no deixar-lo sol en una selva d’agents i de promocions insubstancials. “El secret és publicar els llibres en què creus. De vegades ens hem equivocat, com és obvi, però sí que tenim clar que no volem publicar per publicar”. En aquest sentit, es senten “molt propers a editorials com Cafè central, Lleonard Muntaner, Terrícola o Adia, entre d’altres que fan molt bé la feina”.
Inicis d’autor i posterior consolidació
“Al principi teníem una marca molt específica, molt d’autor, perquè coneixíem poetes que tenien coses molt interessants al calaix i que no treien llibre”, recorden. “Amb el temps, però, hem publicat veus que es poden agrupar en diferents línies: els més textualistes, els més populars, els de poètica pura, etc.”. La guspira dels primers “Alabatre” va néixer amb autors com Jordi Vintró, un clàssic que ara ja ocupa un lloc central a la poètica catalana i del qual ja han publicat quatre llibres. “I també Sito Subirats o Josep Pedrals”, els dos noms que van completar el trio que ho va començar tot.
Com a editors de poesia, els agrada “treure coses que aparentment no casen, com poden ser Pepe Sales i Philip Larkin, per exemple” i eviten treure dos o tres llibres consecutius d’una línia similar: “les barreges estranyes són un element més del joc”. Un altre dels fets que doten de valor la tasca feta és que els autors no són tractats com una anècdota, sinó ben al contrari: “la voluntat és que, si els poetes volen, hi hagi continuïtat: anar publicant el que treguin, convertir-nos en la seva editorial”. En aquest sentit, hi ha autors que consideren “de la casa”. “Els casos de Daniel Busquets, Silvie Rothkovic, Anna Gual, Joan Todó, Felip Costaglioli o el mateix Jordi Vintró, el nostre autor de capçalera, en són un bon exemple”. Però, què passa si un autor és infidel als editors? “Si algú altre aposta per un autor nostre, acaba reforçant la nostra aposta”, conclouen, convençuts.
Francesc Garriga, padrí editorial
Un dels punts d’inflexió de la col·lecció “Alabatre” és, sens dubte, la publicació deRagtime, de Francesc Garriga. “Però la relació amb ell i LaBreu és molt anterior, perquè va ser el nostre padrí”, expliquen. “Vam quedar amb en Garriga per ensenyar-li els tres primers llibres, abans que sortissin al mercat”. Evidentment, ell li va trobar pegues. “Per celebrar-ho, vam fer un sopar de benedicció”. El propi Francesc Garriga hagués publicat molt abans amb ells, “però els diners d’Edicions 62 ens el van robar”, diuen, amb un somriure per sota el nas. Anys més tard, encara entre confidències, pegues i amistat incondicional, van publicar Swing, el poemari pòstum del padrí, mort pocs dies abans. “I ara estem preparant la sevaObra Completa“, a cura de Marc Masdeu i Marc Romera.
“Un altre punt d’inflexió per a la col·lecció van ser les traduccions”. Philip Larkin, elMinotaure, TS Eliot, el Verlaine que va fer el Jordi Llovet, els llibres del Celan… “Era una cosa que ens feia molt de respecte, però que vèiem necessària per la credibilitat del catàleg”. Evidentment, es van tornar a llençar al buit. El triple salt mortal, però, va tornar a ser un encert. Vist amb la perspectiva del temps, el camí emprès els ha conduit a establir-se en la centralitat del món poètico-literari de la llengua catalana, com un far que ha estat guia i horitzó per a molts autors i lectors. “Vam notar que passàvem a ser part del sistema a partir dels sis anys, quan ja ens van començar a considerar una editorial consolidada”.
Tòpics, llibreries i el canvi de paradigma
El camí recorregut aquests deu anys s’ha fet de la mà de molts companys de viatge i ha servit per desmuntar alguns tòpics. Un d’ells, “el mite que la poesia no es ven –exclamen–. Això és mentida. Hi ha poemaris que s’han venut molt més que les novel·les que hem publicat!”. Entre les claus del trajecte, cal assenyalar la relació establerta amb les llibreries. “Des que vam començar, els espais de venda i presentació han canviat. Abans anàvem més a bars, ara més a noves llibreries”. De la mateixa manera que ha passat amb les noves editorials, també s’ha generat un fenomen de petits establiments al voltant d’aquestes. “Ara venem més a llibreries perquè han aparegut una altra mena de locals, que, a banda de vendre llibres, també fan de centre cívic, lúdic i cultural”.
Espais que salten el protocol de l’empresa i que, com expliquen Romera i Andorrà, “són els nostres paral·lels, fins i tot pel que fa al caràcter”. Asseguren que els compradors i els lectors segueixen sent els mateixos que tenien al principi, però els punts de venda “s’han multiplicat”. Potser algú, en un futur no gaire llunyà, haurà d’explicar aquest fenomen en la construcció del nou paradigma editorial català, amb LaBreu com a un dels agents fonamentals, potser el més necessari per entendre el canvi pel que fa a relació entre lector, llibreria i editorial. Pioners, consolidats, i gens suïcides, amb la raó del pas del temps. I encara hi ha corda, autors i poesia per estona, tal com demostraran el proper dimecres 27 d’abril a l’Horiginal, en una festa d’aniversari on tots els assistents tindran obsequi.
Els quatre nous “Alabatre” explicats pels editors
La mandra no és un ocell, Francesc Gelonch
Hem hagut d’esperar, però haurà valgut la pena. “El llibre del Gelonch havia de ser el número quatre de l’editorial. Hem esperat molts anys i, de fet, l’editorial va començar amb el projecte de traducció de poesia romanesa del Gelonch a l’horitzó”, que, si tot hagués anat sobre calendari, s’hagués convertit en la primera traducció publicada a Alabatre. “Quan ens va enviar l’original no ens ho acabàvem de creure! Fins que no l’hem tingut a les mans no ens n’hem fet a la idea”, confessen els editors, amb il·lusió. “És un llibre molt pensat, amb poemes breus nous, que són aforismes sobre la identitat. Els poemes més llargs són els seus poemes naturals, els que havien de ser part d’aquell llibre promès. Els altres són l’angoixa del procés creatiu, una angoixa que li ha fet crear poemes nous”.
Afollada, Laia Martínez López
Afollada és el nou poemari de Laia Martínez López, una poeta bregada en el directe, en els recitals i que ha crescut molt com a autora des que és la veu del grup d’electroverse Jansky, “en el poema es nota, i molt, aquesta confluència entre poesia i música electrònica”. “Al principi, quan va començar a fer recitals, la Laia Martínez feia una poesia molt vistosa, molt sonora, amb unes referències molt marcades i explícites”, expliquen. “Amb el temps ha anat paint el seu propi estil i ara ja té una veu personal, amb una confluència de llenguatges i un alt grau de maduresa”. Un llibre “que esperàvem”, confessen.
Pop Fiction, Toni Gol
Una de les sorpreses d’aquest Sant Jordi. “És el Rei del rock and roll, un autor que teníem en ment des de molt al principi”, asseguren. “Sempre hem sabut que l’havíem d’editar”. El camí de l’edició, però, no ha estat gens fàcil, perquè “feia molts anys que en Toni no escrivia poesia a l’ús”. “Ell és un ésser multipolifacètic: estudiant del carlisme, anarquista, de fe consagrada i mística, treballador de sanitat, sindical i immers en el compromís poètic d’autodestrucció, similar al què van viure Panero, Vinyoli o Ferrater. També és un amant del muntanyisme. Un, dia, agafem les seves llibretes i en fem un llibre per llençar-lo al món actual de la poesia”. Poesia pop, diuen. “Perquè volem recuperar el mite de Toni Gol”.
Neu negra, Marc Romera
Un dels pares de LaBreu i poeta de referència de l’actualitat. Ha fet un llibre punyent, commovedor, precís. “Neu negra es un sepulcre. És un obituari, un llibre que no parla de la vida de qui s’ha mort, sinó que materialitza el dolor de l’agonia, de la mort i de la postmort”. Un llibre que parteix del descobriment de la poesia de les dones del segle XX, “que no tenia res a veure amb els testosterònics. En aquest sentit, la dona fa el que Virgina Woolf deia que s’havia de fer: saltar les convencions de la poesia feta pels homes. És, en si, la gran aportació que van intentar fer les avantguardes”. El poemari també té la influència de Celan i Valente. Una lectura obsessiva, amb la depuració, la destil·lació i la presència constant de la mort. “En el fons, és La nosa, però filtrada, destil·lada i purificada. Aquella, però, era exuberant, i Neu negrano. Parlo del buit que deixa la mort de l’altre. Faig un monument funerari”.
Labreu edicions recupera en català l’obra de Muriel Spark (Edimburg, 1918 – Florència, 2006) i comença amb la novel·la ‘La plenitud de la senyoreta Brodie’, que és la més coneguda i celebrada de l’escriptora, perquè es va portar al cinema i l’actriu protagonista, Maggie Smith, va obtenir un Oscar pel seu treball en la pel·lícula. Llegiu-ne un fragment. Si us interessa, Labreu presentarà la novel·la en diversos espais: el divendres 15 d’abril faran la primera presentació a la llibreria de Sant Just DesvernCal Llibreter i el dia 18 a la libreria barcelonina La Impossible.
L’escriptora Muriel Spark l’any 1960.
I per entrar en el món de Spark, l’editor de Labreu, Ignasi Pàmies, responsable de la col·lecció de novel·la La intrusa, ens ofereix un comentari extens i complet sobre l’autora i la novel·la, traduïda per Ferran Ràfols: «Muriel Spark va ser una de les autores més brillants de la seva generació. Evelyn Waugh i Graham Greene van considerar-la una de les grans renovadores de la novel·la anglesa. Va rebre elogis d’autors tan diversos com John Updike o A.S.Byatt. És una narradora poderosíssima, amb una gran capacitat de mostrar els replecs més amagats de l’ànima. De la seva ploma han nascut personatges inoblidables, com la senyoreta Brodie.
A LaBreu teníem moltes ganes de recuperar aquesta autora per als lectors en català, com hem fet amb novel·les d’Anaïs Nin o Marguerite Duras que no es podien trobar en la nostra llengua. I hem volgut començar per la seva novel·la més estimulant, ‘La plenitud de la senyoreta Brodie’, en una nova traducció de Ferran Ràfols. Amb aquesta novel·la, Muriel Spark recrea episodis de la seva infantesa i ens transporta a un món aparentment ingenu amb un fons tempestuós, ple d’anhels i frustracions, devocions i rancúnies. És la novel·la que va catapultar Spark a la fama internacional. Poc després d’aparèixer la novel·la se’n va fer una adaptació per al teatre i una pel·lícula que li va valer un premi Oscar aMaggie Smith.
‘La plenitud de la senyoreta Brodie’ presenta un personatge fascinant i contradictori. Jean Brodie és una mestra de primària a l’Edimburg d’entreguerres, que tria les seves preferides d’entre les alumnes de deu anys.Són “les noies Brodie”: la Monica, famosa per les seves habilitats matemàtiques, la Jenny la noia més bonica i més gràcil de la colla, la Rose, especialment sensual, la Sandy, que destaca pels seus sons vocàlics i l’Eunice, coneguda per les seves acrobàcies.
Brodie vol dedicar-los els seus anys de plenitud. Vol convertir-les en la “crème de la crème”. Vol estalviar-los una existència vulgar i rutinària. Els dóna una educació privilegiada: les convida a prendre el te, a veure exposicions i al teatre. Els parla de la pintura renaixentista italiana, de la dansa clàssica, de les bones maneres. I els parla del seu futur i intenta desenvolupar els seus talents naturals. Les nenes, fascinades per la figura de la mestra, fabulen sobre la vida privada de la seva mestra. Tot allò que desconeixen ho compensen amb la seva imaginació desbordant.
La mestra mantindrà el contacte amb les seves alumnes fins i tot quan passin a ser alumnes de secundària. I el record d’aquella mestra perviurà en el temps i les marcarà tota la vida. La manera poc ortodoxa d’entendre l’amor, la moral i l’ensenyament posarà la senyoreta Brodie al punt de mira de la directora, que buscarà la manera de tallar-li les ales. Acabarà adonant-se que l’única manera serà buscant la complicitat d’una alumna del seu cercle.
El lector quedarà captivat per una poderosa veu narradora que domina els ritmes i el desenvolupament de les diverses intrigues.Spark crea una densa i subtil teranyina, teixida amb les misèries i aspiracions de tota condició humana, les de la maduresa i les que van naixent quan tot just sortim de l’ou.»
Text de LaBreu publicat l’11 d’abril de 2016 a Vilaweb
L’autor de Berga és finalista al Crexells per ‘Formentera lady’ i presenta ‘El trobador Cuadeferro’
“La dona, que havia complert setze anys feia quinze dies, era de quatre grapes sobre el llit”. Així arrenca l’elèctrica i intensa El trobador Cuadeferro(L’Albí), la nova novel·la de Jordi Cussà, que en un mes ha esgotat dues edicions. El llibre continua encara amb més vigor: “L’allioli d’emocions que l’exaltava era una mescla gairebé animal de dolor, culpabilitat, i un plaer sexual inaudit, absolutament inimaginable”. La noia és una de les moltes amants que va tenir el trobador i cavaller Guillem de Berguedà (1138-1196), protagonista del llibre.
“Fa molt de temps que el personatge em ronda pel cap -reconeix l’escriptor-.Va ser a principis de la dècada dels 80 quan Daniel Tristany, del grup amateur (però molt competent) Anònim Teatre, em va regalar els dos llibres on en parlava Martí de Riquer. La meva idea era fer-ne una tragèdia, i de fet la vaig escriure, però no s’ha estrenat mai”. Cussà és un dels homes de lletres més actius -i, paradoxalment, més desconeguts- del país. Amb la companyia Anònim Teatre de Berga ha estrenat una dotzena de muntatges. Ha publicat una seixantena de traduccions, entre les quals hi ha novel·les de Chuck Palahniuk, Patricia Highsmith, Truman Capote i John Le Carré (la seva preferida, però, és Adéu, Alexandria, d’André Aciman). L’any 2000 va publicar la seva primera novel·la, Cavalls salvatges (Columna), i des de llavors el seu ritme creatiu ha sigut notable: nou novel·les més, dos llibres de relats i un poemari. “No he sigut mai un escriptor metòdic -diu-. Al principi treballava de nit. Ara m’hi poso entre les onze i la una del migdia, i no paro fins que és hora d’anar a dormir”.
Fugir dels excessos
El Guillem de Berguedà que descriu Jordi Cussà és “excessiu”, però a més de ser un personatge “que es folla tot el que es mou i que mata tothom que l’emprenya, al final de la seva vida reflexiona sobre el que li ha passat: per arribar fins aquí, que és el que m’interessava explicar, havia de passar per les etapes prèvies”. L’alt voltatge eròtic i les escenes de violència estan escrites amb la meticulositat i ofici habituals en el novel·lista, que fa un any presentava un altre llibre important en la seva trajectòria, Formentera lady(LaBreu), un dels tres títols finalistes al premi Crexells 2016. “La culpa és un dels elements centrals en els meus llibres i també és present a Formentera lady, que està emparentada amb Cavalls salvatges -diu-. L’escriptura és una teràpia, i Cavalls va ser una teràpia claríssima, perquè acabava de deixar les drogues dures. En aquells moments tenia alguns records molt frescos i quan acabava d’escriure em feia un fart de plorar”. Quinze anys després, Cussà va poder abordar part de les difícils experiències que va viure -en primera persona o no- a Formentera lady, “una novel·la més metaliterària que avança per una corda fluixa i que sembla que en qualsevol moment pugui clavar-se una patacada”.
No és el cas, perquè fa temps que l’autor va assumir “l’esperit de Raskólnikov”, el personatge principal de Crim i càstig, de Dostoievski. “El més important era perdonar-me a mi mateix tot el mal que havia fet als pares, a la nòvia i als amics”, admet. Des de llavors ha fugit dels excessos i ha escrit novel·les que l’han anat confirmant com un escriptor amb un talent gairebé omnívor.
presentació dels nous #alabatre a l’@horiginal NEU NEGRA de Marc Romera, POP FICTION de Toni Gol, LA MANDRA NO ÉS UN OCELL de Francesc Gelonch i AFOLLADA de Laia Martinez Lopez (06.04.16)
Ara fa deu anys que, després de trobar-nos a vetllades poètiques, sobretot a l’Horiginal, l’Ester Andorrà i en Marc Romera vam decidir iniciar una col·lecció de poesia en català. Era una decisió ben agosarada. LaBreu ja havia publicat algun llibre espars, però la primera col·lecció com a tal va ser alabatre. La vam estrenar el març de 2006 amb els poemaris de Jordi Vintró, Andreu Subirats i Josep Pedrals. I, a hores d’ara, ha arribat als 70 títols.
Ester Andorrà, Marc Romera i Ignasi Pàmies, editors de LaBreu.
Alabatre era una idea molt desitjada però impossible: no disposàvem de capital. Això sí, coneixíem els autors, teníem la voluntat de fer bona feina i l’exemple (ara en podem dir el referent) de Cafè Central. Algú havia de publicar aquells poetes que feien arribar oralment la poesia al públic però que, malgrat la qualitat de la seva obra, no trobaven editor. A principis de segle XXI començava a gestar-se allò que, passats aquests quasi deu anys, podríem qualificar com a gran eclosió de la poesia en català, que ha estat d’una quantitat i qualitat extraordinàries. Calia, també, publicar autors amb originals al calaix i que havien passat desapercebuts al sistema empresarial de l’edició des de feia anys però també traduccions bilingües fetes amb la màxima cura i passió.
La forma del llibre també ens semblava molt important. Els llibres havien d’esdevenir un objecte estètic, per això vam imaginar un disseny atractiu que distingís la col·lecció i convertís el llibre en objecte de desig.
Per què “alabatre”? El nom feia la cosa: el so de les ales vibrant per mantenir el vol, unalabatre inaudible per a qui no parés prou l’orella. Els versos fets ales i transmutats en tinta sobre paper. Els insectes que il·lustren les cobertes eren símbol de l’estranyesa del poeta en la societat actual i es van convertir en nom i en divisa de la col·lecció.
Perquè tot tirés endavant, en la mesura que pot arribar a funcionar comercialment l’edició de poesia, calia també una bona distribució dels llibres. Als inicis es feia amb motxilla i cop de tren. Ara arriba a totes les llibreries dels Països Catalans que ho vulguin. Si cal, obrim secció poètica on menys s’espera. Hem creat un circuit de recitals i presentacions amb lectures, escenificacions, clubs de lectura, xerrades, taules rodones, etc. a bars, teatres, biblioteques, escoles, places, platges, jardins, llibreries, museus, i en molts espais on es feien recitals de poesia per primera vegada.
Aquestes serien les bases sobre les quals es basteix el catàleg i el projecte d’alabatre. Les premisses essencials que convoquen la voluntat ferma dels editors en aquesta aventura que creix: de 2007 a 2012 amb el company de batalles editorials Miquel Adam i a partir de 2012 amb l’editor i traductor Ignasi Pàmies.
Però el catàleg, el contingut del catàleg, més enllà dels orígens i de les intencions, sabem que és el que comptarà de cara al futur. El trobareu
L’editorial catalana, una de les més importants de l’actualitat, celebra l’efemèride a tota màquina. Surten a la llum nous títols de la col·lecció Alabatre que es presenten aquest dimecres 6 d’abril a l’Horiginal de Barcelona.
Algunes de les novetats de LaBreu per aquest Sant Jordi | LaBreu Edicions
Alguns “il·luminats” varen clamar al cel que es tractava d’una editorial suïcida, profetitzaren meravellosament que estava destinada a un fracàs estrepitós i que no arribaria massa més enllà, i per això els responsables de l’aventura varen posar un nom amb tantes intencions al darrere: LaBreu. Com si hagués de durar poc, o com si només hagués hagut de servir com una espècie d’experiència curta però explosiva. Sense que ningú s’ho pensés, tothom es va equivocar i ja fa més de deu anys que aquesta editorial circula. Però no només això: s’ha convertit en un referent de l’actual mercat editorial i el seu exemple ha servit a moltes altres propostes que han vingut per perdurar. Sense saber-ho, hem estat testimonis d’un canvi de paradigma que, evidentment, ningú no augurava.
La ja mítica editorial LaBreu, amb més salut que mai, torna a demostrar la seva potència i contundència. Els editors responsables al darrere (Ester Andorrà, Marc Romera, Clara Font i Ignasi Pàmies) publiquen tot un estol de possibilitats. Per exemple, Lladres, el recent llibre de contes de Joan Todó; La filial, el nou llibre de Serguei Dovlàtov; La plenitud de la srta. Brodie, una traducció de Muriel Spark i quatre títols de poesia acabats de sortir del forn i que tornen a omplir l’armari de la col·lecció més coneguda de la casa, “Alabatre”, tot un exèrcit de llibres que sens dubte seran importants per a aquesta futura diada de Sant Jordi. Però abans passaran per l’emblemàtic local del Bar hOriginal de Barcelona, on aquest dimecres 6 d’abril a partir de dos quarts de nou del vespre hi haurà festa grossa amb un recital que s’espera important com pocs.
Afollada de Laia Martinez i Lopez o un dol de prepèrdua
Una cita d’Àngel Guimerà serveix de porta d’entrada a una cosmogonia sanguínia i uterina: – Aturau-vos! – los crida, – Qui us afolla? / Qui us fa plorar ab llàgrimes de nin? Per tant ja estem davant d’una sèrie de temes que seran bàsics: plor, infantesa, qüestionament i exclamació. I un mot polisèmic, “afollar”, que invoca moltes accepcions, des de “malmetre” i “ferir” fins a l’acció coneguda com a “avortar”. La sonoritat del mot juga amb una explícita marca sexual pròpia de Martinez i Lopez, experta en l’art de produir poesia talment es tractés d’un esclat libidinós o com una òpera electrònica. Recordem que Laia Martinez i Lopez forma part d’aquest sorprenent duet anomenat Jansky, i des d’aquesta autoria musical ha parit dos discs únics com Un big bang a la gibrella i ÉÈ (Primeros Pasitos, 2013 i 2015).
Als seus anteriors llibres, L’abc de Laia Martinez i Lopez (Documenta Balear, 2009) oL’estiu del tonight, tonight (Gall Editor, 2011), es proposava, com anuncia la seva biografia, “a fer sang i ereccions” o a fusionar la música amb la mística del sexe a través del reconeixement de l’Altre i del Viatge. A partir de Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner, 2015), però sobretot a partir d’aquest Afollada(LaBreu, 2016), Martinez i Lopez inaugura el seu estricte camí de maduresa, aquell que demostra que no és només una provocadora amb ganes de guerra sinó que és una veu poètica amb ànim de persistir. Més i tot: una autora destinada a romandre en la memòria sensorial dels lectors.
Dir que Afollada es tracta d’un llibre sobre una maternitat truncada, desesperada o traumatitzada és caure en la grolleria del resumir patèticament. No és només això, però sí és cert que ens trobem davant d’un martiri personal en què la fecunditat es contraposa, d’una manera o l’altra, amb l’acte d’escriure. Lúcides són revelacions com aquesta al respecte:
D’alimentar la criatura amb versos
voldria saber-ne el resultat.
Surten, també, del pit i fan créixer.
Hi ha un dolor molt estricte aquí inscrit, com si l’escriptura s’alcés talment un ordre d’exorcisme per curar ferides, cicatrius, un desarmament nuclear. Per conjurar el ritual de l’escriptura en un llibre clarivident i fosquíssim alhora, Laia Martinez i Lopez ens hipnotitza a través d’una faula melòdica en vers habitada per oronetes, follets, criatures masturbadores i fantàstics semens blancs que són incapaços de sadollar o, quan ho fan, al final no poden impedir que els fills interns morin cada cop més endins. L’epíleg d’Antònia Vicens, la Gran Dama de les Lletres Catalanes, Premi Nacional de Cultura 2016, apunta una sèrie de coordenades que ens ajuden a saber a què ens enfrontem: “Afollada és la història de la Passió d’una dona. Perquè si conté el miracle de la maternitat, de la vida, també amaga una cel·la de càstig. I entre barrots és inútil que les venes es rebel·lin, que el desig faci estralls. Ser una dona i tant sí com no haver de suportar el plor dels fills que no han nascut. Que se t’han quedat a dins. A un racó de l’ànima. I roseguen. I rapinyen.”
Un dels poemes en prosa de l’autora ens ofereix versos com aquests: D’una fam del volum del buit de la cova d’on els diamants foren extirpats com a pedrotes del ronyó calcificat de la ciutat badívola, envitrallada, tallant, mirall mirallet reflector de gruixos de porqueria impossible d’encabir a la boca d’un ciutadà mitjà normalet; d’una fam recargolada i especuladora, que edifica arcades com si volgués deixar passar tots els rius del món per la gola enrogallada, enquistada d’estris inimaginablement enviats vàter avall pels ciutadans mitjans normalets desconeixedors de la comunitat que fina –més enllà de la virtual, pantallosa, del malson holograma; d’una fam desoladora i esclava de la sacietat moderna, ens desnutrim.
Pop fiction de Toni Gol o psicodèlia volcànica
El poeta i periodista David Castillo ho té molt clar en el pròleg al nou Pop fiction d’un autor inconfusible: “Toni Gol continua igual. En forma. S’enfila per una muntanya, posa síl·labes a la lectura d’una panoràmica, recita amb fúria Guillem de Berguedà. Més o menys els mateixos temes amb què ens havíem emborratxat pels bars de Santa Maria del Mar. Jo li continuo dient que ha estat un error formar part d’una generació idiota. Hem perdut les nostres mares, les dones guapes han canviat de nom, continuem sent anarquistes despistats. Jugar una partida d’escacs sense la dama no és precisament fàcil. Simpàtic i carinyós, Toni Gol és l’amic que sempre enyores. Et pot veure cinc anys després i abraçar-te i continuar la conversa com si no haguessin passat ni dues hores. Jo li continuo dient que ha estat un error formar part d’una generació idiota. Els temes, sempre els mateixos: resistència llibertària, rebels carlins, poetes catalans ofegats pel sistema, resistir als fàrmacs i les drogues, al pas del temps. No arriar mai la bandera negra, a menys que toquin a retirada. (…) És l’amor. Toni Gol és l’amor. L’amor imperfecte, però transcendental.”
Després d’aquesta carta més que plena de sentiments ja confessats però mai expressats amb tant sincerament, és indubtable acceptar que estem davant les bases del planisferi d’una època acabada però no perduda, i sabem de forma perfecta quines són les coordenades de lectura d’un títol que remet a Quentin Tarantino perquè els dos autors responsables són explosius i no accepten mitges tintes, perquè s’han nodrit de mil i una experiències de tota mena i ho han vomitat amb ràbia damunt del resultat. L’essència que envolta Toni Gol (Gironella, 1960) és el d’un etern Peter Pan, però no aquell que es remolca en l’infantilisme, sinó el del personatge que, davant les roques, a punt d’enfrontar-se al seu més gran arxienemic que és el temps, sap que ha de morir però també sap que això de la mort segur que serà una gran aventura.
Així els poemes: irremeiables, plens referències d’una refulgent quotidianitat, amarats d’una tònica emocionant, claríssimes perles obscures que segur emocionarien al Bob Dylan més humanista, tot i que en el fons Gol és més de David Bowie i de Lou Reed, d’un àcid esperit que se sap fútil però també ple de ganes d’immens. Pel camí hi ha mort, calaveres, àmbits revoltats en què el final s’acosta i la melangia és inevitable, per molts que els versos i els poemes esdevinguin caixes de ressonàncies que remeten a la televisió, al cinema, a la cultura popular, al còmic o als videojocs.
Segurament, Toni Gol és el poeta més capaç de fixar un món, uns ideals, una ànima que sens dubte muta cap a noves esplendors que molts de nosaltres no veurem, i és que la recerca d’un absolut a vegades ha de passar per substàncies perilloses, com en el poema Constel·lació:
El cel és una explosió d’agulles.
Hi ha un astronauta penjat
sobre el cavall blanc de l’Ossa
Menor;
un estel cau damunt
del teu llacet de seda:
«Venus és una rosa de xocolata»
El bosc és una capseta de perfums
i pols de plata,
m’arreglo el nus de la corbata
i et faig un petó.
L’Snoopy
des de la lluna ens diu adéu
amb un mocador.
Toni Gol podria protagonitzar perfectament les novel·les de Jordi CussàCavalls salvatges o Formentera Lady, però no ha perquè ha trobat en el lirisme de factura orientalitzant una via d’escapament. Els poemes són la forma amb què es comunica de forma orada amb el món, una porta de darrere que desembarca cap a un univers amarat de cowboys, Wendys i engrunes d’una pols sublunar a la manera de Matsuo Basho o Joan Vinyoli.
Pop fiction serà un festí per a tot aquell que no s’acontenti amb la mediocritat imperant dins d’una literatura catalana cada cop més d’autoajuda, d’autoficció i de poesia de l’experiència mediocre. Perquè per a experiències fortes, amb sentit, estètiques i gustoses, Toni Gol ens fa un regal, un llibre de llibres, una antologia d’obra inèdita que es converteix en un títol que marcarà tendència, o almenys hauria si volem que no tot estigui corromput.
Neu negra de Marc Romera, les exèquies de l’univers
Si pensem en el paper de Marc Romera (Barcelona, 1966) en la poesia catalana actual, sabem que estem parlant d’un autor incòmode i inclement, un Thomas Bernhard despietat i nostrat que esputa els seus versos contra les calbes crues dels cretins, tal com en el seu moment havia demanat amb seny Joan Salvat-Papasseit. Per això els seus llibres no són gens complaents, sinó més aviat tot el contrari. Només això ja és un crit innovador.
De fet, el seu anterior volum, La nosa (Proa, 2014), va merèixer els premis Carles Riba i el Cavall Verd precisament perquè, amb una còlera continguda i amb uns poemes de gran volada, aconseguia alçar el seu univers creatiu fins a cotes que semblaven difícils de superar. Ara, aquesta nova Neu negra que acaba d’aparèixer a LaBreu és un esdeveniment que confirma el talent d’un gran poeta, i deixa palès el fet que estem assistint a l’engrandiment d’una de les poètiques més impressionants dels darrers anys.
Neu negra és un relat d’exèquies, una epifania fúnebre, un psalm a la memòria dels finats, una indagació en les morts del pare biològic i del pare espiritual enteses com a morts pròpies, perquè ho són. En aquest abandonament, una orfenesa mala però no impossible de superar, la poesia no pot fer altra cosa que dedicar-se a la creació d’arrels, tant a la terra com al cel, per intentar tornar a crear pilars que abans ajudaven a tenir una òrbita però que han desaparegut sota la inclemència de la malaltia i del no-res.
Més despullat que mai de qualsevol mena de retòrica banal o falsa, decidit a abandonar l’agror més amarga que el caracteritza quan vomita veritats, Romera basteix uns poemes concentradíssims. I va no a la recerca d’allò irrecuperable, sinó al fondo anhel de poder inaugurar un nou món per a un nou viure en forma de petits cants melòdics i intensos, salvatges, refulgents, apoteòsics de malestar.
Tot és aquí volgudament simbòlic, efectivament metafísic, però cada detall té moltes lectures i diverses interpretacions, perquè entendre el llibre només com una oratòria postmortem és una greu falta contra la capacitat guaridora de la poesia. El cas és que Neu negra és, sens dubte, un dels llibres d’aquesta temporada, només cal que llegim poemes com Gelera per entendre el seu abast:
Li extirparies
l’estampa de blauet que porta als llavis,
ofrena tova
d’aquell pinzell de fred
que bada.
Però no pots. Cap goma d’esborrar
sap la carícia fosca d’apagar
la neu més negra,
la flor de gel que cicatritza voluntat
de permanència.
El tacte fòssil de la fusta sota el gel
fragmenta l’Arbre en una llum
com de forat
que besaries.
La mandra no és un ocell o el triomf de la slow poetry
El volum de Francesc Gelonch, que arriba a LaBreu després de deu anys d’espera, és segurament històric, tot un terrabastall que s’ajornava des de feia temps. Han estat deu anys d’espera perquè des de l’aparició dels primers títols a la col·lecció Alabatre de LaBreu (L’ull entorn d’Andreu Subirats, Cartes de sotamà de Jordi Vintró i El furgatori de Josep Pedrals) els editors varen demanar al poeta Francesc Gelonch (Juneda, 1974) que enviés un llibre seu. Aleshores ja era considerat un gran rapsoda i un personatge que només amb la seva presència i amb els seus versos repartits oralment devorava qualsevol escenari, tot i que cap editorial excepte LaBreu, amb voluntat de fer un catàleg panoràmic i intel·ligent, no s’havia plantejat fixar-lo en un paper.
Però, encara que l’interès era més que evident, Gelonch no ha estat disposat a segellar el seu primer volum publicat fins que no ha estat absolutament convençut del material que tenia entre mans. Només per això La mandra no és un ocell ha esdevingut un homenatge a la feina ben feta, un tribut en forma de slow poetry poderosa, la notícia poètica de l’any. I això no significa que sigui una poesia descafeïnada, ans al contrari: els poemes de Francesc Gelonch són estendards de noves líriques viscerals, vies alternatives que constaten la necessita d’una poesia que explora camins no transitats, una forma gens amable però sí gratificant de tornar al caràcter total de la poesia entesa com a existència plena.
Qui l’ha vist recitar sap molt bé davant què es trobarà: revelacions acarnissades, paraules estripades, crits encesos que obliguen a creure que la poesia és més gran que la vida. En el fons, un dels regals inesperats d’aquesta celebració de deu anys d’una editorial suïcida que, esperem, se seguirà suïcidant amb qualitat durant molts més lustres.
dilluns 11 d’abril, a les 20.30 h, al jardí del Temple Romà de Vic recital de
Ramon Boixeda, Núria Armengol i Anna Miralpeix
acompanyats per Santi Careta a la guitarra i amb col·laboració de l’escriptor vigatà Víctor Sunyol, faran ressonar les seves paraules per les mil·lenàries parets del Temple Romà.
La novel·la Formentera lady, de Jordi Cussà (edicions La Breu), ha estat triada pel jurat del Premi Joan Crexells de narrativa com a finalista del guardó. El veredicte final, el donaran els lectors. Es tracta d’un retrat de “la generació dels pringats”, aquells joves que van néixer als anys seixanta i que van viure l’apogeu de l’heroïna i del sorgiment de la sida. Una història amb mort, destrucció i dolor, però també amb esperança, amor… Un llibre clau, per la seva qualitat literària, i perquè ens ajuda a entendre un món marginal que molts van tenir ben aprop, i que només apareixia, molt de tant en tant, a les pàgines dels successos dels diaris.
La caiguda als inferns
Alguns dels personatges de la novel·la de Cussà, són personatges que venen d’ambients marginals. La resta, no. Bona part d’ells es fiquen al món de les drogues de molt joves, per la fascinació d’un món underground que semblava posar fi a la mediocritat de la societat: van acabar ficats en una espiral de la que no podien sortir-se’n. Van passar per la prostitució, la delinqüència, la presó, les amenaces, les venjances, les agressions, els enganys, els contagis… Un món en què la mort era tremendament propera. Una generació que va “viure de pressa”, i que va anar deixant cadàvers per les cantonades: accidents, venjances mafioses, sobredosis, sida…
La remuntada possible
El protagonista de l’obra es passa deu anys en el procés de ficar-se en l’heroïna i deixar-la. De fet passarà tant temps drogant-se com intentant deixar-ho. La gran dificultat pel protagonista serà recuperar alguna il·lusió al marge de les drogues. Trobar de nou un món en què es percebin les belleses del dia a dia. I és una missió difícil però possible. Una part del grup de protagonistes sobreviurà a la heroïna i a les seves conseqüències i, a més a més, conservarà l’amistat.
Sense simplificacions
Alguns dels personatges de Formentera lady són carn de canó per a les addiccions: famílies desunides, buits emocionals, problemes de parella… D’altres es fiquen al món del “cavall” com un joc, però acaben absorbits pel món de la droga. I, malgrat tot, el que més s’agraeix de l’obra de Cussà és la falta de moralina. Explica els perills de les drogues, però també reflexiona sobre el perquè de les drogues, el perquè deixar-ho tot per una addicció… A la novel·la hi ha tendresa i dolor, però ni un pèl de victimisme. Els personatges són persones, a més a més d’addictes: tenen sentiments, esperances i il·lusions, tot i que contínuament se’n van en orris. Aquest llibre suposa tot un homenatge als que van quedar-se pel camí.
Els límits de la memòria
Formentera lady, com la primera novel·la de Cussà, Cavalls salvatges, està basada en les seves vivències personals, però no són unes memòries. Recrea un món que ell coneix molt bé, el dels addictes, i els dels que intenten deixar-ho. Això no vol dir que tot el que expliqui sigui estrictament real. Introdueix personatges i elements falsos, però en qualsevol cas, inspirats en anècdotes reals d’un món que Cussà coneix molt bé, i en el que es combina a vegades el més chic amb el més marginal.
La memòria com a laberint
L’obra de Cussà juga amb els efectes de la memòria. Per una banda hi trobeum un conjunt d’anècdotes relatives a Daniel Alfals, àlies Niel, alter ego del propi Cussà. Per altra, històries viscudes o explicades pels seus companys: el Perla, l’Ona, la Renata, en Nicolau…I el fil cronològic es va trencant contínuament: el lector contínuament se n’assabenta de coses que no havia conegut abans. L’efecte aconseguit és recrear justament el funcionament de la memòria, una memòria selectiva, irregular, a vegades traïdora, que molts cops es complementa amb la memòria del grup. I això és especialment idoni quan es parla de la memòria d’al·lucinacions, de períodes de desconnexió, de temps d’inestabilitat… Una novel·la que aconsegueix reconstruir magistralment l’univers de l’adicció a les drogues. Excepcionalment dura, en un món literari, el català, on massa sovint s’imposen les històries massa senzillesi toves.
El premi Crexells
Durant aquestes setmanes, seran els lectors qui hauran de triar el guanyador definitiu del guardó, entre l’obra de Cussà, Hollister 5320, de Daniel Palomeras, i Gegants de gel, de Joan Benesiu. L’Ateneu Barcelonès organitza el guardó amb col·laboració amb Biblioteques de Barcelona i amb el Servei de Biblioteques del Departament de Cultura. Així, doncs, podran votar els membres de l’Ateneu i els dels clubs de les biblioteques. El guanyador se sabrà el 22 de juny, als jardins de l’Ateneu, en una revetlla anticipada.
Ho reconec, no llegeixo gaires llibres d’històries breus. Si l’autor no és un geni absolut, i d’aquests n’hi ha pocs, la irregularitat és inevitable, i un conte fluix sempre deixa una sensació molt pitjor que un mal capítol del novel·la. A més, com denuncia el gran Michael Chabon, fa dècades que sembla que l’únic tema acceptable d’aquesta forma narrativa sigui la vida quotidiana de l’individu contemporani, i això cansa.
Però de tant en tant faig una excepció, i avui toca comentar Lladres (LaBreu Edicions, 2016), un petit volum que recull tretze contes de Joan Todó apareguts a altres llocs. Gairebé totes les històries tenen un gir al seu interior, un moment en què el lector se n’adona que allò que semblava una cosa, en realitat n’és una altra. Per això val més no comentar massa de què van. La irregularitat que comentava hi és present, amb l’agreujant que els contes més fluixos són al principi. El primer, “El turista, l’estranger”, comença bé però té un final prou vulgar, i “L’escàndol” s’allargassa tot i mostrar les cartes des del principi (augmentar-ne el grau de perversitat el salvaria). “El robatori”, sobre un lladre d’urbanitzacions, podria patir el mateix defecte, però la coda, centrada en els amos de la casa, el propulsa cap a l’excel·lència.
Altres històries són magnífiques. Citem “Regressió”, sobre un partit de futbol entre vells companys d’escola; “La insinuació”, amb un gir que et deixa glaçat; i sobretot “La kufiyya”, sobre dos germans i un mocador. Però per mi la joia del llibre és “Jet Lag”, una història de viatges en el temps, i que en 19 pàgines és capaç de crear un món coherent, apassionant, ple de detalls, i que podria sortir en qualsevol antologia anglosaxona de ciència ficció.
Un llibre molt recomanable, amb un grapat d’històries esplèndides, i només una proposta per l’autor: agafi el talent que hi ha posat a “Jet Lag”, i faci una novel·la del gènere. Molts li agraïrem.
Muriel Spark (Edimburg, 1918 – Florència, 2006) es va casar amb dinou anys i es traslladà a Rhodèsia (Zimbàbue). Allà va tenir un fill i poc després se separà. Després de la Segona Guerra Mundial, es va establir a Londres. Graham Greene l’ajudà en els seus inicis de penúria econòmica i l’orientà en el món editorial. El 1957 va publicar la seva primera novel·la, The Comforters. Amb La plenitud de la Srta. Brodie (1961) va aconseguir l’èxit internacional i l’adaptació cinematogràfica donà l’Oscar a Maggie Smith. Va publicar vint novel·les, assajos, poemes i una autobiografia. A finals dels seixanta s’instal·là a Roma i va viatjar per Europa amb la seva secretària i amiga Penelope Jardine. Va ser nominada dues vegades als prestigiosos Premis Booker.
La plenitud de la Srta. Brodie recrea els anys d’infància a l’escola femenina James Gillespie’s School. La figura de la mestra, cabuda i extravagant, impacta les nenes en l’inici d’un camí vital ple d’expectatives.
La senyoreta Jean Brodie és una mestra, carismàtica i peculiar, en una escola femenina de l’Edimburg dels anys trenta del segle XX. D’entre les seves alumnes tria un grupet selecte de nenes, per dedicar-los els millors anys de la seva vida. Durant les classes o en sortides al teatre, concerts i exposicions, els va inculcant les seves idees, força heterodoxes, sobre la vida i l’art. Pretén estalviar-los una existència vulgar i rutinària.Vol que algun dia arribin a ser dones de gustos refinats i amb criteri. Però la seva passió i la manera poc ortodoxa d’entendre l’amor, la moral i l’ensenyament la posa al punt de mira de la directora, que buscarà la complicitat d’ una alumna perquè la traeixi.
Amb aquesta novel·la, ambivalent i despietada, Muriel Spark ens transporta a un món aparentment innocent amb un fons tempestuós, ple d’anhels i frustracions, intrigues professionals i amoroses, devocions i rancúnies. Crea una densa i subtil teranyina, teixida amb les misèries i aspiracions de tota condició humana, les de la maduresa i les que van naixent quan tot just sortim de l’ou.
Títol_ La mandra no és un ocell Autor_ Francesc Gelonch Col·lecció_ alabatre, 70 Pàgs_ 112 PVP_ 13 €
ISBN_ 978-84-945249-1-2
Francesc Gelonch i Bosch (Juneda, 1974) és escriptor, traductor i artista interdisciplinari. Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, s’ha dedicat a la gestió cultural, el cinema, la televisió i el món editorial. Ha format part de diversos col∙lectius d’artistes i els seus treballs d’experimentació cinematogràfica s’han pogut veure en festivals internacionals. Com a poeta (sovint acompanyat de músics) ha freqüentat recitals d’arreu de la geografia dels Països Catalans (també ha recitat a Ucraïna i a la Universitat de Cambridge). Amb Lucia Pietrelli va traduir i publicar una selecció de les poesies de joventut de Pier Paolo Pasolini. Com a autor de teatre, amb el Teatre Kaddish, està a punt d’estrenar l’obra Casagemas, dirigida per Xavier Giménez Casas.
Amb La mandra no és un ocell, la col∙lecció Alabatre satisfà una aspiració llargament postergada, la de tenir, per fi, l’obra de Francesc Gelonch convertida en llibre i, d’aquesta manera, poder oferir al lector una poètica que ha fascinat i emocionat durant lustres aquells qui han tingut el privilegi de rebre-la per via oral, una poesia que explora els límits del llenguatge i els extrems de la lírica visceral.
LaBreu Edicions ha publicat La filial, de l’escriptor i periodista rus Serguei Dovlàtov (1941-1990). Dovlàtov va tenir problemes amb el règim comunista i va exiliar-se als Estats Units. Però no era el típic intel·lectual antiestalinista: de fet, havia estat boxejador, i se sentia bastant distant dels cercles de lletraferits soviètics.
El congrés i la femme fatale
La filial és una obra d’un clar rerefons autobiogràfic. Dovlàtov explica la seva assistència, a la segona meitat dels anys vuitanta, a un congrés d’intel·lectuals russos anticomunistes a Los Angeles. En aquest congrés, Dovlàtov va coincidir amb una antiga amant que feia vint anys que no veia, una dona capriciosa, dominant, volàtil, temperamental… Tot i que Dovlàtov ja era casat en aquell moment, va reiniciar una interacció malaltissa amb ella. A aquesta obra, a partir d’aquest episodi, fa tota una reflexió sobre el passat i sobre les relacions amb aquella dona per a qui “el més important eren els capricis”.
El desencís
L’obra de Dovlàtov està marcada pel fatalisme. Enllaça amb el pessimisme dels grans escriptors russos, com Dostoievski o Tolstoi. “Tots plegats som només el que sentim que som. I jo em sentia profundament i desesperançadament infeliç”, comenta en un moment de l’obra. Fins i tot en els moments de felicitat, Dovlàtov se sent malament: “Què has de fer quan la sensació de felicitat comporta inevitablement un presagi de desgràcia?”. Quan Dovlàtov escriu La filial, a més, ja preveu la seva propera mort, i això n’aguditza l’agror. “Ho veurem si vivim prou per veure-ho”, comenta en un determinat moment de l’obra.
Tània
Tània, l’ex amant de Dovlàtov, canalitza bona part dels sentiments negatius. Quan ell analitza el passat no pot evitar recordar el desconcert i la inseguretat que va marcar la relació: “Potser primer vaig perdre la noia i després em va deixar? O va ser a l’inrevés?”. I, malgrat tot, no aconsegueix tallar amb ella, tot i que el fa sentir tremendament desgraciat i li fa fer coses que ell odia.
El món des de lluny
La melangia de Dovlàtov va associada a un cert cinisme. En un punt de La filial recorda la seva infància i comenta: “Vinc de família pobra. O sigui, que haig de mostrar despreocupació i contenció. I, abans d’actuar, haig d’esbrinar per quant em sortirà la cosa”. Més tard reflexiona sobre la vida nord-americana: “Als Estats Units, el somriure no indica gaire res. Déu sap què són capaços de fer aquí amb el somriure als llavis”. L’humor negre és propi d’aquest escriptor, desenganyat però alhora divertit. En el congrés que descriu Dovlàtov, un activista localitza un intel·lectual que abans havia estat policia secreta i que l’havia torturat. L’ex detingut vol agredir-lo, però un altre dissident l’atura: Dovlàtov es limita a reproduir-ne les paraules: “Està clar que el que toca és trencar-li la cara a aquest tio. Però val més fer-ho en un altre lloc. Si no, els americans es pensaran que no som prou tolerants”.
Contra els col·legues
Dovlàtov, en la seva lucidesa, no podia deixar de fer un retrat patètic de l’oposició al comunisme: les seves disputes, el seu vassallatge cap als nord-americans, l’esterilitat de la seva lluita… En un punt determinat a La filial recull un comentari d’un col·lega seu: “La cosa que més odio després dels comunistes són els anticomunistes…”. Ell es definia com algú sense idees polítiques. Argumentava que ni tan sols tenia “una concepció del món”. I, malgrat tot, declarava amb orgull tenir, “una visió del món”.
Etern conflicte amb el règim
La primera obra de Dovlàtov va ser destruïda per instruccions del KGB. Durant tot el període comunista, els relats només circulaven per Rússia de forma clandestina, ciclostilats o copiats a mà. Però, malgrat no editar res al país, el fet que publiqués algunes de les obres a l’Europa Occidental van dur-lo a l’expulsió de la Unió de Periodistes de la URSS i al bandejament. Així doncs, el 1979 va anar-se’n als Estats Units i va començar a treballar per diaris i emissores americans en rus. Però era massa rebel per satisfer els nord-americans, i a La filial explica moltes friccions amb els que el contractaven.
Un visionari
Dovlàtov va morir abans no es desintegrés la Unió Soviètica. Quan va escriure La filial això ni tan sols es preveia. I, en canvi, ell va profetitzar clarament el futur: “Penso que d’aquí a cinquanta anys el món estarà unit. Per bé o per mal, això ja és un altre tema. Però estarà unit. L’economia serà global. Ni hi haurà fronteres polítiques. Tots els imperis s’esfondraran i formaran un sistema econòmic unificat…”.
La Breu ja havia publicat anteriorment La zona, La maleta, El compromís i Els nostres. Tots ells són llibres en què Dovlàtov parla, bàsicament, d’ell mateix i de la seva vida. Sens dubte editar un autor mort, que ni tan sols va ser gaire popular en vida, és una aposta arriscada. Una aposta arriscada més de La Breu, que s’ha convertit en una de les editorials de referència de poesia (un gènere poc comercial). I que ha anat publicant alguns textos essencials de la literatura universal que ara per ara no estan gaire de moda (des d’Anaïs Nin fins a Evely Waugh). El seu catàleg és ple de perles amagades.
de la presentació de LA FILIAL de Serguei Dovlàtov a la Dòria Llibres amb el traductor Miquel Cabal, el lector Joan Vigó i l’editora Ester Andorrà (19.03.16) #laintrusa
Cuando se trata de traducciones, y sobre todo si son novedades, el panorama literario en catalán suele ser gregario del castellano. La convivencia es pacífica y a veces incluso favorable. Hay editores en catalán que, de no producirse paralelamente una edición en castellano, no se arriesgan, pues entienden que la coexistencia les da más presencia en los medios y no les hace perder tantas ventas. Sin embargo, de vez en cuando hay fenómenos que solo funcionan en catalán, casi exclusivamente, y si existe una edición en castellano termina pasando desapercibida. Pienso, por ejemplo, en ‘La vida intensa’, de Massimo Bontempelli (Eumo, 1988), que hace años divirtió a muchos lectores en catalán y hoy en día sigue sin publicarse en castellano. O en el caso de Charles Baxter, el autor de ‘El festí de l’amor’ (La Magrana, 2002), que ganó el premio Llibreter y habitualmente recibe más atención en catalán.
Tras las traducciones al catalán del escritor exiliado ruso hay unos editores que creen en él
En general, este tipo de éxitos unilaterales funcionan porque detrás hay unos editores que creen en ellos y son persistentes. Es el caso, quizá a escala menor, de Serguei Dovlatov, y hay que celebrar como un hecho extraordinario que Labreu acabe de publicar ‘La filial’ -en traducción ejemplar, como siempre, deMiquel Cabal Guarro-. Es el quinto título de Dovlatov en catalán tras ‘La zona’, ‘El compromís’, ‘Els nostres’ y *‘L’estrangera’, y sus lectores estamos de enhorabuena. Uno podría pensar que el interés se agota, pero en realidad sucede todo lo contrario: los libros de Dovlatov se ayudan los unos a los otros porque comparten su experiencia de exiliado ruso en los Estados Unidos.
Son como unas memorias, vagamente filtradas por la ficción de un alter ego literario. En ‘La filial’, Dovlatov reeencuentra un viejo amor y participa en un congreso en Los Angeles sobre ‘El futuro de Rusia’, nada menos, lo que le lleva a convivir con otros compatriotas en su misma situaciDefineix la imatge destacadaón. El resultado es una serie de episodios donde reluce su tendencia al absurdo y la repentina irrupción de la nostalgia. Como solía decir el propio Dovlatov: “Yo no vivo en los Estados Unidos, vivo en la inmigración”. Por suerte sabía reírse de sí mismo.
Si hi ha una paraula que defineixi l’obra de Pons Alorda és la passió. Passió per entomar la poesia, per difondre-la, per escriure-la, des de l’angle de la recerca constant, de la insatisfacció activa, no desesmada, i d’un imaginari que sobreix de les possibilitats del llenguatge. “Tots els sepulcres” és una triologia que culmina satisfactòriament les expectatives del propi autor. Un punt de partida: els límits que van trencar els autors de la generació 70. Els “melenuts” influïts per la generació “beat” americana, les cançons pop i les arriscades propostes textuals filles del retrobament de les avantguardes en les noves fornades. Important és remarcar la importància del grup “Oulipo” a França i dels reductes indestructibles de la mà de “Dau al Set”, Joan Brossa i un rejovenit J.V. Foix. Aquest context, on convivien les noves i les velles propostes de canvi, els joves van gosar traspassar la línia de la comunicació expressiva “tradicional”. Aquest doncs, és el punt de partida de Pons Alorda i “Tots els sepulcres” és el resultat de les inquietuds pròpies del poeta que busca sobretot la veritat en la llum, i com un Dant que s’ha colat en una festa on no l’havien convidat, cau als inferns per reviscolar renascut a una fase nova de creixement d’entre els vius.
El primer llibre “Els estris de la llum” és una presa de consciència: “Tot, excepte la llum, és fals.” De la consciència en la llum passa a descriure el medi de l’aigua, el cos s’iguala al medi i adquereix la seva matèria líquida “Sóc una palangana plena d’aigua,/ m’alimento de pous, bassiots i llàgrimes.” La transformació del poeta pot ser en els elements insignificants, aquells als que parem poca atenció, o també, els elements gegantins, el poeta creix o s’encongeix davant de la pròpia evolució anímica, “Jo he vist l’infinit davant mi,/ I tenia el meu rostre.” En breus poemes sapiencials, va desant sentències ben cairades. La poesia de Pons Alorda pren dels recursos que necessita per expressar el que en aquell moment vol, no es prostitueix a una idea anterior a l’emoció, a la sinceritat del sentiment que experimenta. L’origen de la curiositat a partir del cos i com interactua amb els altres en el joc de la seducció, del desig que vol acomplir-se en l’altre i buscar el límit, no com una crueltat -que en un primer moment pot semblar- sinó com un experiment sobre la natura humana “No vares llençar la nina a l’aigua/ per matar-la, sinó per veure com/ surava.” En aquesta lluita entre la llum i la foscor, que és una lluita corpòria.
El pròleg del següent llibre “Cilici” a cura de Felip Demaldé ens dóna més pistes sobre la poètica que es proposa Pons Alorda: “La poesia és la vàlvula d’escapament dels vius quan la negació de tota possibilitat de comunicació els condueix cap a la tenebra. És, com insinua en Jaume, l’únic accés cap al sublim.” El marc del poeta parteix en ser-ne conscient que hi ha realitats que no són definibles amb les eines del llenguatge i l’estratègia cartesiana. Des de Derrida, Foucault, l’aparició d’autors que fan la seva recerca entre els marges del llenguatge discursiu. I en un extrem molt visible i radical tenim la poesia enigmàtica de Paul Celan. Un misteriós magma on Pons Alorda s’hi sent atret, però amb la prudència de no abandonar la creació d’una veu pròpia, una sinceritat pròpia que el vagi definint. L’escatologia i el rebot contra una realitat constrinyent busca entre els buits del llenguatge. Entre la violència dels esputs verbals i el silenci: respostes, definicions concretes. Com un gran fris expressionista, on els sexe esquitxa a tort i a dret, i el poeta esdevé un Salvador Dalí enfurismat: “I sota l’ombra d’un garrover antropomòrfic/ que s’assembla a Déu i fa la mateixa aroma, / la fosca us menstrua.” La revolta és novament contra els límits d’unes lleis de vida tangibles. I ataca als responsables d’aquests límits sacralitzats per ments castradores i disminuïdes. El sexe com a ofensa. L’ofensa com una arma per manifestar el seu lloc “Tingues/ sempre present, Andreu,/ que ni tu ni jo mai no naixerem.” Punts d’imaginació desballestadora trobem en versos inquiets i perturbadors “La rosa/ és el/ prostíbul/ dels/ insectes.” En aquests dos primers llibres obserbem el descobriment dels límits i la manera de trencar-los al marge de la convenció.
El tercer llibre “Carn vol dir desaparicions” s’obre amb una cita d’Ausiàs March: “La por del mal qui em fa magrir carn tendra.” Pons Alorda, arriba a la mateixa conclusió dels místics cristians, la renúncia de la carn, és alhora, la renúncia al patiment. Però en el cas de Jaume la reflexió és la contrària, no renunciar a la carn per por del pecat i la consegüent culpa. Ans, per excés, per un excés de cos, de desig, d’amor que mena a l’autodestrucció. En aquest apartat Pons Alorda s’acorda més a un exponencial Blai Bonet. Versos que ens el recorden: “Hauríen d’educar-nos en la pèrdua/ puix aquest és el destí de l’home:/ perdre-ho tot.” Hi ha però una mirada orgànica cap a un psicologisme introspectiu, un cercar dins la ment els arguments del rebuig, en aquesta confrontació entre la llum i la foscor, entre els límits i el jo. Es parteix d’una fe cap a les pròpies possibilitats de superació encara que sigui al cost de les necessitats de la carn. El ritual de pas per desposeir-se del cos és l’escatologia i tot allò que és repulsiu i perturbador, que mena el cos directament a la follia. El ritual és per tant dionisíac i mòrbid “l’home és l’horror fet carn.” Pons Alorda podria ser un desencisat Ramon Llull -és enèrgic, passional i reflexiu com el beat- l’amat que en no trobar l’amic no és capaç de coneixer la seva pròpia natura i es desespera, i s’emprenya i blasfem crida a la immensitat, talment com un Màrius Sampere a la desembocadura del Besòs cridant a les tres torres de la Fecsa, al déu mortal de la indústria. La fortalesa d’enfrontar-se al cos, queda amidada per una debilitat que va i torna entre els versos de l’autor. A la poesia del Jaume els humans som de natura forta i dèbil “Com pensar en tu/ i no poder deixar de tremolar.”A manera de “Pòrtic convuls” en Pau Vadell fa una aproximació força exacta d’aquesta darrera part del llibre: “-Si la carn/ sabés què és la carn/ desapareixeríem,- seríem tan sols una munió de cervells connectats pels sentits. Els sentiments caldria erradicar-los d’arrel, fer amb ells el mateix patiment que el d’una pedra que crida tan fort que no és sentida.”
En definitiva “Tots els sepulcres” és tota una declaració de guerra, Pons i Alorda mostra el seu mestratge de forma inequívoca, la conjunció de la triologia mostra portes que havien quedat tancades, o oblidades, per una desmemoriada literatura catalana. Com bé afirma Antònia Vicens a l’epíleg: “Tostemps barallant-se, els seus versos, la fosca contra la llum i l’exultació de l’ànim encès amb els basiots en què, tots, alguna vegada, ens hem d’embrutar les sabates.” Recordeu el nom: Jaume C. Pons Alorda, fill de Ramon Llull.
Joan todó publica un llibre de relats amb el robatori i l’estafa com a elements comuns
Joan Todó (la Sénia, 1977) escriu relats breus, però si el lector sap trobar l’ànima amagada de cada conte podrà accedir als relats que no es veuen en una lectura literal, i és llavors quan el llibre creix i es desplega, com aquells coets que quan sembla que s’apaguen de sobte reviuen i esclaten dibuixant figures inesperades. Si al segle passat Catalunya era un país de millors poetes que novel·listes, ara és un país de contistes. “La literatura catalana és molt feble. Escriptors com jo -diu Todó- no tenim mitjans econòmics per trobar temps i escriurer novel·les”.
Lladres (LaBreu) té 154 pàgines, 13 contes i un epíleg que podria ser un altre contes, i que recorda aquell Per a un duc Bach escriví música d’orgue a Weimar, de Josep Elias. Els ha publica a diversos llocs, sobretot a Paper de vidre, la revista digital de Guillem Miralles i Tina Vallès dedicada a la publicació de contes. Joan Todó explica que, baldaent la majoria siguin textos d’encàrrec, tots giren al voltant d’una idea concreta: ” Anar construint un llibre a partir de l’atzar dels compromisos, exactament de la mateix manera que, com deia Borges, un home que fa el mapa del món acaba dibuixant el seu rostre”.
Todó és un poeta i està acostumant que cada paraula sigui necessària. “Tinc un estil sintètic, -diu- de poques paraules. En una novel·la de 300 pàgines has de dir la mateixa cosa 40 vegades, has de dir 40 vegades que un persontage té els ulls blaus. Hi ha novel·les que les pots llegir en diagonal, saltar-te línies i escenes, sense perdre el sentit de la narració. Li passa fins i tot a Proust. En canvi, en el conte, si et perds un adjectiu ja no t’assebentes de res.”. Els seus contes s’han de llegir amb la pausa i la mirada atenta del lector de poemes. És famós el cas del crític francès que va ressenyar La disparition de Perec pensant que es referia al segrest del dissident marroquí Ben Barka l’any 1965 quan allò que havia desaparegut era la lletra “e” de tot el text. Todó té un conte on parla d’un mocador palestí, d’una festa de disfresses, d’una manifestació i de contenidors i papereres en flames, parla d’una pèrdua, però també és la narració d’una única frase, la respiració d’una consciència alterada.
Entre les feines que ha fet l’escritor hi figura la del venedor d’alarmes. Així que sap del que parla quan fa que un lladre entri a una casa per robar. “Si un dia se m’acut robar, per que ho faria i com ho faria? La gent té por i les urbanitzacions estan fortificades, protegides per càmeres de vigilància, gossos ferotges. Jo tinc pors, de l’atac de cor, del càncer. Si et roben el cotxe, és una desgràcia, però és més superable que si perds un braç”.Todó s’imagina un lladre de guant blanc que en el moment de robar un ric li planteja un discurs satíric sobre l’ètica de la feina, de capital i de la propietat, el revers d’El banquer anarquista de Pessoa. El conte de la història d’un bitllet de 20 euros a la manera de La ronda de Schnitzler és una altre metàfora de la propietat circulant. Hi ha un altre lladre, un intrús que enveja la vida de la parella que viu a la casa robada i té un desenllaç inesperat. En un altre conte hi ha el terrible pes de la incomunicació amb l’ombra d’un trauma que el lector endevina a poc a poc; en un altre – Todó viu a prop d’Ascó-, el final devastador del somni d’una nova vida bucòlica. Hi ha també una faula de viatges en el temps: “Què passaria si els lladres del futur robessin obres mestres d’art del passat quan aquestes encara fossin barates? Un home no pot viatjar al passat i assassinar el seu avi, perquè si ho fes, ell no hauria nascut”.
Joan Todó: “En aquest país la gent és bastant punyetera”
Llibre rere llibre, Joan Todó ha anat aportant matisos al món inhòspit que habitem, ja sigui a través de la poesia o partir de la prosa. Els contes de ‘Lladres’ arriben cinc anys després del seu primer recull, ‘A butxacades’, tots dos publicats a LaBreu
L’escriptor Joan Todó / RUTH MARIGOT MURRILLO
La publicació d’’A butxacades’ el 2011 va ser una petita gran aportació al gènere del conte en català. Joan Todó (La Sénia, 1977) hi aplegava una dotzena de narracions publicades, majoritàriament, a la revista digital ‘Paper de vidre’ entre el 2007 i el 2010. El llibre va inaugurar la col·lecció Cicuta de LaBreu, que des de llavors ha publicat novel·les de Max Besora,Joan Jordi Miralles, Jordi Cussà i Susanna Rafart. Va exhaurir dues edicions i va rebre crítiques molt positives. ‘Lladres’ (LaBreu, 2016) repeteix la jugada –plena de textos minuciosos i delicats– cinc anys després, durant els quals Todó ha publicat un recull de poemes, ‘El fàstic que us cega’ (LaBreu, 2012), una novel·la, ‘L’horitzó primer’ (L’Avenç, 2013) i la traducció al català d’’Els homes de la terra i el mar’ (Proa, 2015), de Sebastià Juan Arbó.
‘Lladres’ és el teu cinquè llibre. El primer conte, ‘El turista, l’estranger’, narra la visita d’un personatge en tercera persona a un país amb «bloc de pisos inequívocament socialistes, gèlids, uniformes». Si el compares amb el primer conte d”A butxacades’ t’adones que van en direccions contràries: allà explicaves un retorn a casa els pares, i aquí, en canvi, parles d’algú que se n’ha anat. Diries que aquest llibre és un intent d’abandonar els contes més íntims i propers?
No és cap intent perquè no és intencionat. Sempre he funcionat, en qualsevol llibre dels que he fet, a partir d’una idea que se m’acudia i d’anar veient cap a on anava. En el cas d’un poema, que és més solt i més breu, pràcticament feia escriptura automàtica. Un cop ja tinc el text fet corregeixo i redirigeixo el punt de partida. Només al final de tot m’adono del que significa, en part gràcies a les lectures que se’n fan: de vegades els lectors saben més i tot el que vull fer. Vaig escriure ‘El turista, l’estranger’ sense saber que aniria al principi. Tampoc pensava que fins llavors havia fet llibres sobre La Sénia i que a ‘Lladres’ volia canviar. El que va passar és que mentre escrivia ‘Lladres’ també feia ‘L’horitzó primer’: sempre que em demanaven algun conte, estava fins al monyo de La Sénia, perquè era el que estava intentant explicar a la novel·la.
Encara que no diguis on passa ‘El turista, l’estranger’, sabem que el país és Croàcia.
Hi vaig estar un mes. M’hi van convidar perquè escrigués el que volgués, però em va quedar la recança d’estar-hi tot aquell temps sense donar-hi cap projecció a través del que feia. Per començar, no sé croat i no podia traduir cap dels seus autors al català. Tampoc vaig poder llegir cap dels escriptors que hi vaig conèixer: ens vam emborratxar i vam riure però no podia entendre els seus llibres. Se’m va acudir la història d’un personatge que va a fer de turista, i com que es queda sense país li toca fer de refugiat. Croàcia m’anava bé perquè hi havia estat feia poc i en coneixia detalls, com ara la restauració dels campanars de la catedral. Quan acaben de fer-ne un, passen a l’altre, i quan han acabat l’altre, han de tornar al primer [riu].
El personatge es queda sense país perquè hi ha un desastre nuclear a Catalunya…
Em vaig imaginar una situació així: que petava Ascó, i a conseqüència d’això Vandellòs, i que la reacció en cadena arribava fins al ‘Castor’, que va ser la inspiració del conte. Les províncies de Tarragona i Castelló acabaven destruïdes… Si això passés, jo em quedaria sense casa.
Però el protagonista no ets tu.
No. És una espècie de pseudo-Thomas Bernhard, el típic personatge que es caga en la mare que va parir el seu país, i en els seus veïns, que diu que són roïns i incults.
Del país d’on ve diu que té un «alè sagristanesc» que omple «els palaus» d’un «aire bast, miserable, entre medieval i pagerol, gallinaci».
Això és Espanya.
“Se’m va acudir la història d’un personatge que va a fer de turista, i com que es queda sense país li toca fer de refugiat”
Aquesta visió la comparteixes amb el personatge?
Jo comparteixo la visió, però només en part. Des d’aquest punt de vista, Espanya no ha progressat, no ha avançat, no ha tingut Il·lustració i és plena de capellans. L’adjectiu ‘gallinaci’ és un tòpic planià.
Quins són els fils conductors del llibre? Un dels més importants seria que els personatges se senten estafats?
A ‘Los fòssils (al ras)’ i ‘A butxacades’, que van ser els meus debuts en poesia i narrativa, em vaig preocupar sobretot que fossin llibres dignes. Mirant-me’ls amb perspectiva sempre trobo que són dispersos. Per això ‘El fàstic que us cega’ era molt concentrat, fins i tot repetitiu. ‘Lladres’ està fet a partir d’encàrrecs per a revistes, diaris i llibres col·lectius, però intentava unificar-los al màxim amb el tema del títol. Al mateix temps no vaig ser sistemàtic, perquè hi ha un munt de menes de lladres que no hi surten: no hi ha atracadors, ni certa mena d’estafadors, ni carteristes de metro, ni pispes que t’estiren la bossa. Van acabar sortint molts lladres que entren a casa.
Quin va ser el primer lladre que et va aparèixer?
El de ‘Les raons’, que passa en un tren regional.
Un tren que s’atura. Si es llegís des d’un altre país podria semblar que t’inventes una situació atípica, però en canvi, des d’aquí, el tren aturat és força freqüent.
Per això ho explico d’una forma tan realista. Si agafes el tren regional que va de Barcelona a Tortosa –encara ho faig cada setmana, tot i l’edat que tinc– arriba un moment en què només hi ha una via i el tren regional s’ha d’aturar perquè passi l’Euromed. S’atura a Mont-roig i et quedes a l’estació abandonada. Poden ser deu minuts, o mitja hora, o tres quarts. Abans la gent baixava del tren i fumava… Per no parlar de l’època magnífica en què havies de fer el mateix camí per Vilafranca i era una hora més llarg. Anaves a demanar que et tornessin els diners del bitllet i sistemàticament te’ls donaven.
El lladre que surt a ‘Les raons’ és el lladre del conte que el personatge llegeix. Deus haver-hi acabat moltes novel·les.
A primera vista no sembla el lloc òptim per llegir: no estàs tot sol, hi ha soroll, gent i nens, vas sentint les estacions i els sorolls del mateix tren. I, en canvi, m’hi sento bé, com si llegís a casa. En un autobús em costa més i en un cotxe ja no m’ho plantejo, perquè o condueixo jo o un amic.
Hi ha un conte, ‘Una carta’ en què homenatges les biblioteques públiques. No n’hi surt cap de Barcelona. Com és?
Perquè no hi vaig pensar [riu]. Vaig fer una espècie de suma zero rara. La biblioteca del meu poble, la de la Sénia, l’he visitat des que era petit. El conte va ser un encàrrec del Servei de Biblioteques del departament de Cultura, perquè jo vaig ser autor ‘de capçalera’ de la biblioteca d’Alcanar. Als agraïments vaig posar la biblioteca d’Alcanar i la de la Sénia, però després vaig pensar que també havia de posar la de Tortosa, i la de Reus –hi havia anat un any sencer–. No vaig posar cap biblioteca de Barcelona perquè són diferents i pertanyen a una altra diputació.
Vas estudiar Teoria de la Literatura a Bellaterra.
Sí. Llavors vivia allà.
A la vila universitària?
A la lletra A. Número 101.
I després vas anar-te’n a Barcelona?
Sí. M’hi vaig estar fins al 2011. Tretze o catorze anys.
Quan vas debutar amb ‘Los fòssils (al ras)’ vivies a Barcelona, i no va ser fins a ‘L’horitzó primer’ que no havies tornat a la Sénia.
Exacte. Vaig escriure ‘Lladres’ entre Barcelona i la Sénia. El vaig començar el 2010, i anava ficant els contes en una carpeta que es deia ‘Segon llibre’.
Tot això t’ho dic perquè sobretot el que has treballat són formes breus. ‘L’horitzó primer’ és una novel·la que està integrada a partir d’onze capítols que en un primer moment havien sortit a ‘L’Avenç’.
Els escrivia tenint en compte la globalitat [riu].
Per què t’interessen tant, les formes breus?
No m’interessen ni m’aporten res, en principi. Sóc bastant dispers. Em va molt bé internet per concentrar-me: hi ha gent que es queixa perquè diu que els distreu, però a mi això no em passa. Si estic fent una cosa, el cervell se me’n va pensant-ne tres o quatre més. Si miro els tres o quatre ‘chistes’ de Twitter llavors ja puc tornar al conte. Si algun dia escric alguna cosa i hi torno al cap d’una setmana em costa molt enllaçar amb el que estava fent. Em va millor començar i acabar.
“Em va molt bé internet per concentrar-me: hi ha gent que es queixa perquè diu que els distreu, però a mi això no em passa”
En una sola sessió?
Sí. Escriure una història de vuit o deu pàgines i després, un altre dia, torno a començar, la llegeixo i prenc decisions sobre què cal ampliar, què elimino… Cada sessió tendeix a ser completa, tot i que he aconseguit canviar de mètode: el conte de ‘A la recerca del flamenc’ (LaBreu, 2015) té 50 pàgines que no he escrit d’una tirada i ningú m’ha dit que sigui incoherent. És una mania meva. Em feia por escriure una novel·la de 400 pàgines amb un sol personatge, un sol to i una sola història. Per això ‘L’horitzó primer’ és una novel·la dispersa. En certa mesura és un recull de contes molt filats. Vaig passar tot un mes escrivint la història del general Cabrera. Em fa gràcia que alguns autors han dedicat una novel·la sencera a fets que a mi m’ocupen només un capítol.
Si et demano algun exemple me’l diràs?
Alicia Giménez-Bartlett va fer una novel·la sobre la Pastora [‘Donde nadie te encuentre’, 2011]. I Andreu Carranza una altra sobre Ramon Cabrera [‘L’hivern del tigre’, 2004].
Voldries fer una altra novel·la?
Gairebé tot el que he fet és curt. En poesia, quan llegeixo un poema llarg com ‘Insuficiència mitral’, de Jordi Vintró, penso que jo no podria. I potser per això algun dia intentaré fer-ne algun: m’agraden les coses per les quals no em sento capaç.
Com treballes contes com ara ‘La kufiyya’ o ‘La insinuació’, que parteixen estilísticament de frases molt llargues i elaborades?
En els contes tinc una certa tendència a retardar el moment d’escriure, perquè em fa molta mandra. En aquests contes tenia molt clara la frase llarga. Anava fent canvis en la versió original. No publico res que hagi redactat una sola vegada. Em faria molta por. Igual que parlar en públic [riu]. De fet, és la mateixa por que parlar en públic. Reescric molt, tant si són contes com poemes, però en el cas dels contes tinc tendència a esperar per escriure fins que no sé qui és, què li passa i com serà el personatge, si ho explicaré en primera o tercera persona, si seré taquigràfic o hipotàctic.
I com és que a vegades optes per aquestes frases llargues fins a l’extenuació que, així i tot, es llegeixen amb fluïdesa?
És una mania d’aquests anys. És per Rafael Sánchez Ferlosio, que ho fa. I Josep Palàcios. I László Krasznahorkai. A més, jo havia llegit coses –derivades de Pla i dels seus imitadors– on es deia que en català no es podia escriure frase llarga. És un repte que em tira endavant, com quan un bou veu un drap roig. Si demà surt algú i diu que en català no es pot fer vers lliure, jo per primera vegada faré vers lliure. És pura manieta.
Els temes de ‘La insinuació’ i ‘La kufiyya’ podrien haver sortit d’algun article que hagis llegit en un diari o d’una peça d’un telenotícies. Discrimines molt el que podria arribar a aparèixer en un conte? Ets molt selectiu?
No sóc selectiu. A ‘La insinuació’ volia fer un conte amb personatge principal femení i narrat des del seu punt de vista. I a ‘La kufiyya’ és tot el contrari d’una notícia que pogués sortir als mitjans de comunicació: una cosa que jo he vist i que sé que passava però que, en canvi, no l’explicava ningú.
Els polis infiltrats rebentant una manifestació.
Jo ho havia vist el 2001. El 2011 hi va haver una altra moguda antisistema, i en aquell moment, com que els mitjans havien canviat sí que va sortir als diaris. Havia tingut la possibilitat, durant deu anys, d’explicar una cosa que ningú no explicava, i vaig desaprofitar-la. Jo ho volia escriure precisament perquè no sortia als diaris. Els mitjans són útils si vols escriure alguna cosa que desconeixes. Si jo volgués escriure una història d’algú que estafa un munt de diners, no sabria ni per on començar, perquè no sé estafar. Si en sapigués, potser directament estafaria, en comptes de fer-ne un conte. A les notícies t’expliquen les estratègies que s’han muntat.
La connexió amb l’actualitat hi és.
Sí, però d’una altra manera.
“Si jo volgués escriure una història d’algú que estafa un munt de diners, no sabria ni per on començar, perquè no sé estafar. Si en sapigués, potser directament estafaria”
Hi ha una subversió del que passa. A ‘L’escàndol’, la comunitat fa fora la veïna perfecta. I a ‘L’herència’, el fill ajuda el pare a cremar el taller.
A ‘L’herència’ ho fan per cobrar el ‘seguro’. A ‘L’escàndol’, però, em sembla que no hi ha cap subversió. Si en una oficina hi entra un empleat modèlic, la resta es dedicaran a fer-li la punyeta fins que se’l treguin de sobre. En aquest país, la gent és bastant punyetera. Són més llestos que intel·ligents. Funciona més la picaresca i la doble moral, el secret: qui no es droga, enganya l’home, i qui no estafa el fisc cobra en negre. A ‘L’escàndol’ arriba una persona que paga tots els impostos, que és monògama, vegetariana i mira documentals de TVE2. Ella és la rara. La dona assenyalada.
L’escriptor, en el món actual, es troba assenyalat com algú estrany?
No. Per què? [riu]
Ets sents bé i integrat en el món en què ens trobem…
Sí, sí [riu]
Però estàs rient.
Sí.
No sé si ho fas per conformitat o disconformitat.
Penso que penses si sóc dels que es droguen o dels que miren documentals de TVE2.
Series d’aquests últims?
No. No miro la tele. Només la faig servir per mirar devedés o pel·lícules quan les fan.
Hi ha un conte, ‘El robatori’, que em recorda una pel·lícula de Kim Ki Duk, ‘Hierro 3’, en què un indigent ocupa pisos o cases als afores de Seül quan sap que els seus propietaris no hi són. Llavors es dutxa, menja, renta la roba… i fa petites reparacions a les cases en senyal d’agraïment. El teu personatge, en canvi, roba alguna cosa.
De Kim Ki Duk només he vist ‘La isla’. En principi, quan pensem en un robatori sempre és d’alguna cosa material: un cotxe, joies, diners… En aquest conte, en canvi, hi ha un robatori immaterial. Aquesta és la variació important respecte aquesta pel·lícula que comentes i que desconec.
Abans parlàvem de ‘Les raons’, on el lladre del conte diu al milionari que vol robar: «Jo, diguem-ne, sóc un empresari. Igual que vós». A Espanya i Catalunya s’han descobert empresaris d’aquesta primera mena. És a dir, lladres.
Si em preguntessis de què va aquell conte, jo oscil·lo entre dues coses: el lladre està fent la típica demagògia de convèncer l’altre d’alguna cosa, el triler que demostra el que vol –com una mena d’opinòleg televisiu que te la fot amb quatre giragonses argumentals–, però també explica la feinada que suposa robar. Si a mi se m’acudís colar-me al metro hauria de ser àgil per saltar… Un robatori no té mèrit, en principi, i això és mentida.
El llibre no denuncia els lladres, però tampoc és un elogi. Seria, més aviat, la constatació de la cita inicial de Sergei Dovlàtov. «Què passa, al nostre país?», diu un. «Que roben», contesta l’altre.
Sí. En certs contractes laborals que existeixen en aquest món també es dóna una espècie de robatori. Jo he fet feines que en realitat van a parar a un empresari, però m’han exigit un contracte d’autònom que significa: «Ja t’aclariràs, si perds diners, no passa res, la gasolina te la pagues tu… i a més has de pagar la quota mensual». Els beneficis, en canvi, són per a l’empresari. M’han fotut al pèl. A mi, a hisenda i etcètera. Qualsevol gran fortuna surt d’un crim o un altre. Això s’ha dit. Però no són opinions en les quals em faria gaire fort.
Al final del conte hi ha un somni on una passatgera del tren explica que els bancs han desaparegut, i que ella ja no té casa on anar, i que els diners ja no existeixen.
És el malson de qualsevol persona de la nostra societat. Un ‘corralito’ a lo bèstia. Qualsevol dia et pots quedar sense feina o diners, és una por que tenim tots.
El fet d’haver escrit aquest llibre entre el 2010 i el 2015, en plena crisi, ha fet que el llibre tingui un punt desesperançat?
Jo no el veig desesperançat. ‘Lladres’ és un llibre més centreeuropeu, ple de titelletes i boirós, ple de somnis dins de somnis. Kafkià. És una temporada en què he llegit força autors hongaresos. ‘A butxacades’ hi havia dos o tres contes on els personatges surten de festa, el llibre es va dir que anava d’això, encara que també hi sortís la ressaca de l’endemà.
Aquí hi ha una discoteca, a ‘La samarreta’.
Només una. En aquest llibre hi ha molts relats sobre la família: pares i fills, mares i filles, germans, matrimonis…
No hi ha gaires relacions de parella.
Això és veritat.
A ‘La samarreta’ hi hauria una relació potencial, l’explicitació del desig que es descobreix per primera vegada en una discoteca que no és la discoteca del poble on has anat sempre. Allà parles del desig de qualsevol cos desconegut. M’ha agradat molt com en parlaves.
Aquest conte va formar part d’un llibre que es deia ‘I love Salou’ [2015]. És un llibre ple de biquinis [riu]. ‘La samarreta’ és un conte amb doble lectura. Es llegirà com si fos fantàstic…
Podria tenir a veure també amb el fet que el personatge pren alguna substància que li fa viure una al·lucinació.
Sí. És un conte sobre el món de la joventut, que jo enyoro molt i al qual estic dient adéu.
L’enyores?
Les discoteques s’estan acabant. La joventut d’avui ja no té el costum de sortir el cap de setmana i ballar en un lloc tancat. Ara es comuniquen per internet, compren begudes en un supermercat i se’n van a un lloc tranquil a beure. Com que és un món que desapareix, intento recuperar la primera vegada que hi vaig estar. Em semblava un lloc bonic i gran. Les noies eren guapes. La música estava alta. Era el moment del ‘house’… semblava que l’electrònica seria una utopia on aniríem a parar. Quan vam arribar al segle XXI es va posar de moda Devendra Banhart i tot això es va acabar.
És el món utòpic de la pel·lícula ‘Eden’, de Mia Hansen Love.
Sí! [riu]
El món dels primers Daft Punk, Moloko, els Mojo, Gala…
No ho he traslladat perquè no sé què sonava en una discoteca de Salou a principis de la dècada dels 90. Els DJ ficaven el que volien i nosaltres no podíem buscar-ho tan fàcilment com ara.
Era el món d’abans d’internet.
Sí. El grup que surt al conte és Pearl Jam. És el que escolta el personatge amb els ‘walkman’.
A ‘Regressió’ hi ha un altre retorn al passat des del present. Una colla d’amics de l’escola es retroben molts anys després per jugar un partit de futbol.
Jo havia fet molt d’esport de jove, però després ho he abandonat [riu]. Si tornes a fer exercici després de temps de no fer-ne hi ha un punt de magdalena de Proust, músculs que feia temps que no utilitzaves que de cop es desperten. Quan estàs molt petat, de vegades tornes a l’època en què jugaves a futbol i recuperes un món que per a tu havia desaparegut des de feia molt. La meva idea del conte era que el futbol infantilitza. Els pares de família que queden per jugar un partit es comporten en bona mesura com a ‘crios’.
T’imagines algun dia fent-ho, sent pare de família?
Quan sigui pare de família tindré 50 anys! [riu] Em penso que no hi arribaré. A més, jo sóc molt patac amb el futbol i em costaria molt. L’última vegada que vaig jugar-ne un partit va ser Filologia Catalana contra una Enginyeria a l’Autònoma.
Filologia Catalana va… perdre?
Sí, per trenta a zero, o una cosa així. El trauma va ser tan fort que no tornaré a jugar a futbol. M’agrada molt nedar. El futbol ni tan sols m’agrada mirar-lo. Hi ha moltes coses que no sé, com ara què és un ‘hat trick’. Quan em van demanar un conte sobre futbol per a ‘Paper de vidre’ només podia escriure un partit de costellada.
Hi ha un conte de ciència-ficció, ‘Jet lag’, que havia sortit al llibre ‘Punts de fuga’, de Males Herbes.
El conte havia de tractar sobre un viatge en el temps. Em va sortir un conte llarg perquè el tema era difícil: havia de parlar del passat, del present i del futur. És un conte detectivesc, hi ha una investigació que requeria una dilació narrativa. Hauríem d’emparentar-lo amb ‘Les cartes’ i ‘L’heroi salva la donzella’ d”A butxacades’: són exercicis de gènere. Em vaig divertir molt imaginant-me una societat del futur i diferent com la de ‘Jet lag’. Sé que hi ha una gent que viu en un món paral·lel, els lectors de ciència-ficció. Hi ha hagut queixes respecte el cinema de ciència-ficció, que és el que jo conec: es diu que és una pàl·lida ombra del que és la literatura d’aquest gènere, que és més seriosa, rigorosa i filosòfica. Com que sabia que aquesta gent ho llegiria, estava fora del meu àmbit, on imites a Vila-Matas i tothom està content. Per això vaig fer un relat de ciència-ficció seriós. Això volia dir documentar-me mínimament sobre paradoxes espaciotemporals. Vaig acabar circulant cap al meu tema, que és la teoria de l’art i l’estètica… Em vaig divertir ficant-hi ‘chistes’ molt privats, segons com.
La manera accelerada d’explicar les accions d”Un bitllet de 20 euros’ és un homenatge a Quim Monzó?
No! [riu]. En aquest cas només tenia una pàgina de diari per omplir, per això vaig optar per aquesta forma. Era una mica com ‘La ronda’ de Max Öphuls o ‘L’argent’, de Robert Bresson, sobre un bitllet fals que va circulant. També hi ha ‘Winchester ’73’ [western d’Anthony Mann]. Són 24 hores explicades a alta velocitat perquè així tothom recordi qui és qui.
Monzó no ha estat una influència per a tu?
Era més evident en alguns dels contes d”A butxacades’. Aquell llibre era com un taller d’escriptura: vaig llegir tota la contística catalana que se’m va acudir. Pere Calders. Jesús Moncada. Mercè Rodoreda. Sergi Pàmies. Quim Monzó. Volia veure com feien les coses… i escrivia molt empapat de tots ells.
Monzó et va interessar.
Quan jo era molt petit el veia a ‘Persones humanes’ i em cridava l’atenció perquè parlava de polles i de coses d’aquestes. El vaig llegir perquè em feia molta gràcia. Va arribar un moment en què, durant la carrera, vaig descobrir Jacques Derrida i hi relacionava els contes de fades de Monzó. Després vaig llegir ‘El millor dels mons’, on hi ha la història del ‘feto’… No és el meu gran ídol, però és un dels contistes catalans que he llegit més i des de fa més temps. Amb el temps l’he anat posat a lloc. Per a mi és més important Jesús Moncada. Amb això no vull dir que sigui millor ni pitjor.
És un autor de qui últimament es posa en dubte que l’aportació que ha fet a la literatura catalana sigui tan cabdal com es creia fa uns anys.
Li passa una mica com a Enric Casasses. Són tòtems, i en la mesura que ho són, la gent els tira pedres. En el món dels poetes hi ha la discussió sobre el valor dels poetes que ‘fan el pallasso’ i els poetes ‘seriosos’, que és una discussió encoberta sobre Enric Casasses. I de Monzó es discuteix la ‘literatura petita’: les frases breus, la rapidesa… tot això fa que els contes siguin molt per a riure, segons com. La segona part de ‘Mil cretins’ [Quaderns Crema, 2007] era volàtil. Hi ha un postmodernisme de síntesi, que és el que ens ha arribat aquí a través de Monzó, i un altre posmodernisme, més de frase llarga, llibres de mil pàgines i gossos que llegeixen Henry James, que aquí no ha arribat tant, perquè no som de fer novel·les llargues si no som Miquel de Palol. Francesc Garriga deia que això passava perquè aquí fa bon temps i preferim anar a fer una canya amb els amics. Si fóssim del nord d’Europa ens quedaríem a casa escrivint.
Què llegeixes, últimament?
He de fer moltes lectures per obligació per a ‘L’Avenç’. Si no, llegeixo coses sobre Montserrat per a un altre projecte que tinc. Si no llegeixo amics.
Si mai poguessis llegir res, què seria?
Sempre em guardo els dissabtes a la nit per llegir el que vull. Llavors llegeixo poesia. Mandelstam, per exemple, o Rilke –els ‘Poemes francesos’ que van publicar Ela Geminada–. També he estat llegint Jean Echenoz.
L’any passat vas traduir Sebastià Juan Arbó i ara acabes de publicar una traducció de Mark Strand, ‘Rufaga d’un’, a Godall edicions.
Quan tradueixes fas totes les tasques bàsiques d’escriure menys la més punyetera, que és tenir l’ocurrència. No tens un full en blanc, sinó un text previ. El més plaent en aquesta vida és reescriure: també t’ho dirà en Martí Sales. Quan traduixes algú com Mark Strand has de vigilar què queda bé en la teva llengua, comptar les síl·labes… és com traduir qualsevol altre poeta, però a més, és bo. Si hagués hagut de traduir Àlex Susanna en una altra llengua hi hauria d’haver afegit coses meves, segurament. Com a poeta, vinc del surrealisme. Els poetes que m’agradaven quan era jove eren J.V. Foix i Federico García Lorca, que no són surrealistes del tot però s’hi troben a la vora. Tinc un punt surrealista tombat cap a la cosa més normal, més sentit, més de poesia de l’experiència. Strand és exactament això. Podria ser jo als 80 anys, però sent americà. M’hi he trobat com a casa, traduint-lo, tot i que no el coneixia d’abans.
De quin any és, ‘Rufaga d’un’?
Del 1998. Em van dir que podíem fer o una antologia o un llibre d’ell. Vaig preferir traduir-ne un llibre sencer.
divendres 4 de març inauguració de l’exposició de fotografia d’Antoni Moreno inspirada en poemes de Francesc Garriga en van fer lectures: Marc Romera, Pau Vadell, Jaume C.Pons Alorda, Ferran Garcia, Xavier Bosch i Toni Moreno.
l’exposició es podrà visitar a la Llibreria Calders durant el mes de març 2016
Títol_ Neu negra Autor_ Marc Romera Col·lecció_ alabatre, 69 Pàgs_ 120 PVP_ 13€ ISBN_ 978-84-944330-8-5
Marc Romera (Barcelona, 1966) ha publicat el llibre de contes Amanida d’animals (Angle, 2004), les narracions de La intimitat (Empúries, 2008), les novel·les Mala vida (Angle, 2002) i Les relacions virtuoses (La Magrana, 2014), i els llibres de poesia Genolls de fum (Llibres del Mall, 1988), Disfresses (Columna, 1990), La mandra (Columna, 1994), La mel (Cafè Central, 2002), La pau del cranc (Empúries, 2002), L’aigua (LaBreu, 2008) i La nosa (Proa, 2013). Hi ha el CD L’esgotament de la magnòlia (Grogues cauen les fulles / Amb la veu del poeta, 2015).
A Neu negra la impossibilitat del llenguatge explora la incomunicació fins que el buit de la mort —de l’arbre (el pare) o del far (el mestre)— concentra aquesta impotència de dir en expressió de l’anar-se’n de l’altre. Un llibre on la mort no és una amenaça sinó una presència que es constitueix en l’absentar-se dels referents emocionals i vitals; sense oblidar el convit final, vitalista, ni la necessitat d’experiència de llenguatge que necessàriament sorgeix de l’impuls creatiu, orgànic, que alhora exposa i encripta
Títol_ Pop Fiction Autor_ Toni Gol Roca Col·lecció_ alabatre, 68 Pàgs_ 88 PVP_ 13€ ISBN_ 978-84-944330-9-2
Toni Gol Roca (Gironella, 1960). Iniciats els estudis de filologia hispànica i d’història va emprendre la recerca sobre el carlisme durant la dècada dels vuitanta, tasca que segueix compaginant amb la prehistòria, les ciències religioses i la literatura. Dinamitzador cultural, organitza itineraris històrics i literaris i imparteix xerrades, conferències, seminaris i tallers de poesia i d’oratòria poètica, tasques que compagina amb la seva feina com a guia històric i cultural.
Ha publicat Acteón descubre a Diana en su baño (Premi Antoni Rovira, 1985), Enamorat de Wendy D. (Premi Goleta i Bergantí, 1990), Peter lluitant a la roca de la calavera (Premi l’Espurna del Clot, 1996), La tercera conjuració. La revolta carlista i la tercera guerra civil a Berga i comarca (1872-1876) (Premi Pinós i Mataplana, 1987) i Haikus del Pedraforca (2013). Ha estat guanyador, també, del premi de poesia Josep Fàbregas i Capell amb El nen i la penombra del bosc sobre el riu (1995) i Policromia (1998). Pop Fiction és un retorn disfressat de pulp. Després d’anys de preguntar-nos, on é Tonigol?, l’anagogia romàntica i eròtica d’aquell Manero que havíem perdut entre carlinades i haikus de la muntanya ens torna a colpir amb un poemari que a poc a poc transforma la irreflexió mística en un instint sensual vestit de pop vintage provocador i agosarat. Toni Gol segueix bastint, així, la seva exclusivitat i la seva poètica original i única, impossible d’etiquetar, impossible d’ignorar.
Títol_ Afollada Autor_ Laia Martinez i Lopez Col·lecció_ alabatre, 67 Pàgs_ 88 PVP_ 13€ ISBN_ 978-84-944330-7-8
Laia Malo (Berga, 1984) escriu amb una idea fixa: assolir la comunicació total a través del retrobament de poesia i música en l’espai — la carn. Des del 2011, és la meitat del duet d’electrovèrsia Jansky, amb qui ha editat els discs Un big bang a la gibrella i ÉÈ (Primeros Pasitos, 2013, 2015) i l’òpera techno Parella. Amb el col·lectiu Cap de Turc (CdT: Discmedi, 2014) explora el postfolk il·lustrat en directe. La interacció amb altres creadors és tan essencial com la lectura i la traducció de poesia russa: Dels troncs d’oliveres velles (Lleonard Muntaner, 2013) i Andorra i el poeta (IEA, 2015), de Max Voloixin, o l’antologia de poetes siberians 7.516 Km. (IEB, 2015).
Com a poeta va debutar amb L’abc de Laia Martinez i Lopez (Documenta Balear, 2009), versos punk jugaven a fer sang i ereccions. L’inèdit Preposicions indecents (2010) reprenia la forma — les formes. A L’estiu del tonight, tonight (Premi Art Jove, El Gall Editor, 2011) el reconeixement de l’Altre i la necessitat del Viatge obligaven a una concisió músico-mística del sexe: la creació com a llenguatge i els mots com a instruments. Malo accepta la seva condició tricèfala de poeta, traductora i músic a Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner, 2015), que ja avança ferm pels camins de la veu pròpia. Afollada és la por de la carn en desacord amb l’animal, és el dolor del cervell que no se sent còmode governant, és la literatura amiga que s’hi passeja estranya però marcant el ritme.
dissabte 12, recital poètic a les12.00 h,a la Llibreria L’Altell de Banyoles amb Mireia Vidal-Conte, Anna Pantinat i Ester Andorrà ( c/canal, 2 banyoles).
Joan Todó: “Vull matar l’estereotip d’escriptor-del-Sénia abans que arreli”
L’escriptor senienc recupera els relats curts amb la publicació de ‘Lladres’
Estem envoltats de persones i situacions que, d’una manera o d’una altra, ens prenen allò que tenim, allò que sentim o allò que som (o creiem ser). Lladres que ens canvien i ens trasbalsen. Ho permetem o és inevitable? L’escriptor de Joan Todó (La Sénia, 1977) desembulla en un nou recull de contes el quid d’aquests robatoris, aparents o no. Gestat de forma paral·lela a la novel·la ‘L’horitzó primer’, ‘Lladres’ (LaBreu Edicions, 2016) s’assimila a una metàfora inintencionada del capitalisme i, en paraules de l’autor, a un intent de saber “perquè ens han pres el pèl”.
“A mi em costa força fer novel·la, i potser no en faig mai cap altra (sobretot si segueixen fent-me créixer les ganes de dur la contrària a aquesta tendència dels editors a pensar que és l’únic gènere), perquè estic més acostumat a fixar-me en detallets”
– ‘Lladres’ és un recull de contes que vas escriure per encàrrec per a diferents publicacions. Quan t’adones del fil que els uneix per poder recollir-los en aquest llibre?
Més que adonar-me que hi havia un fil, diria que vaig anar bastint-lo jo. Però realment, cap al 2010 o el 2011, vaig fer un parell de contes seguits on hi havia lladres. I se’m va acudir que podia ser una bona idea unificadora, una imatge adequada per explicar un seguit de coses. Aleshores, quan després de tenir aquesta idea algú em demanava un conte, jo ho duia cap aquí. Perquè generalment tampoc m’han posat gaires condicions: només en algun cas em demanaven un tema concret, per exemple els viatges en el temps, i jo ho combinava amb la meva idea. No és difícil. Però tampoc ho he forçat: no tots els contes del llibre van sobre això. Si un conte em semblava bo, doncs, entrava al llibre encara que no lligués gaire amb el títol, i, per contra, jo tenia dues idees per a un parell de contes, relacionades amb la usurpació de la propietat aliena, que no hi han entrat perquè no vaig saber redactar-les. Una d’elles, en realitat, es va transformar en un text anomenat ‘El final del món’, que està al llibre ‘La recerca del flamenc’.
– Als protagonistes dels contes els prenen la intimitat, el temps, els diners, la paciència, l’espai, etc. Has trenat la simbologia amagada de la crisi –la paraula maleïda–?
Bé, el llibre no és sobre la crisi, sinó sobre el capitalisme. Potser són el mateix, però. Ara que ja està enllestit (i que de fet ha passat un any des que el vaig acabar) i m’ho miro una mica de lluny, en realitat em sorprèn que tot hagi quedat tan metafòric. Potser la crisi, tal com l’entenem, era més visible als dos llibres anteriors de narrativa, amb aquells personatges a l’atur. Aquí, igual que en un dels dos llibres de poemes que he publicat, ‘El fàstic que us cega’, es tractava no tant de descriure una realitat com d’anar una mica més enllà, d’investigar perquè ha passat tot. Per què ens han pres el pèl. En això he fet el que he pogut, esclar…
– En la presentació del llibre, vas dir que aquest llibre ha estat com realitzar “un diari involuntari”. És el contrapès a ‘L’horitzó primer’, que vas publicar enmig del procés de gestació d’aquests contes?
És una qüestió de quan t’ho mires de lluny, amb el llibre ja acabat. En realitat, és una impressió meua, força intransferible, i que té a veure amb el fet que la redacció de ‘Lladres’ ha coincidit amb un grapat de mudances i canvis de residència. Aleshores, jo llegeixo algun conte, i recordo que el vaig escriure en tal poble, en tal època en què jo vivia en parella, o en tal país on havia anat a passar una temporada, o en un moment en què hi havia terratrèmols, o quan desallotjaven els acampats de la Plaça Catalunya… Són com magdalenes de Proust. Però això només ho percebo jo. Ha estat en el moment de llegir el llibre acabat que m’he anat adonant de tot de coses que s’hi han anat reflectint. Ara bé, la gran cosa que m’ha passat durant aquests anys és escriure ‘L’horitzó primer’. I en això, hi ha hagut una divergència. Els dos llibres van en direccions oposades. Jo m’estava setmanes escrivint aquell llibre sobre el meu poble, i a l’hora d’escriure altres coses tendia a buscar temes o escenaris ben diferents. Com si els contes fossin un descans, un recés.
– De fet, ‘L’horitzó primer’ també sorgeix a partir d’un encàrrec de la revista L’Avenç on hi publiques un seguit de relats curts. Són la clau de volta per a les teves narracions en prosa?
Ben vist! De fet és la clau de volta de tot: és ple de cites i referències als meus poemes. En realitat serviria per llegir-los. Com una summa de tot el que sempre havia volgut dir. Però alhora no té gaire a veure amb aquest llibre, amb ‘Lladres’. No és tan sols que, mentre escrivia la novel·la, escriure un conte era una forma de descans, d’apartar-me d’aquella temàtica, sinó també que ‘L’horitzó primer’ esgotava un camí. Ja no puc seguir per allà perquè ja està tot enllestit, i ara tocaria fer una altra cosa, o no fer-ne cap en absolut. O reescriure’l, per resoldre algunes petites deficiències narratives que em toquen força el nas. Però vaja: si un llibre ja l’he fet, amb el següent sempre intento fer alguna cosa ben diferent. Si no, seria una redundància.
– L’editor Ignasi Pàmies assenyala que a ‘Lladres’ has abandonat l’ultralocalisme per aportar una nova visió del món. Hi estàs d’acord?
És el que et deia: deixava estar uns dies la novel·la per fer un conte, i tendia a buscar coses ben diferents. Igual que, quan vas a un restaurant, no menges els mateixos plats que et fas a casa. A més, va coincidir que, després d’un grapat d’anys sense moure’m del país, de cop he tingut la possibilitat de fer alguns viatges a l’estranger. Però sobretot, el final de ‘L’horitzó primer’ era una mena de col·lapse, una mena d’enfonsament tan abismal en el propi origen que l’única sortida era fugir. A l’hora de la veritat, jo sóc molt poc nacionalista, molt poc patriota; i en el fons he viscut prou anys a fora. De tota manera, el final de la novel·la sí que lliga força amb el primer conte de ‘Lladres’. Podrien anar gairebé seguits.
– Hi ha tingut a veure el fet que escriguessis alguns d’aquests contes durant la teva estada a Croàcia o és que, finalment, allò local s’acaba convertint en global?
Exacte. A mi em van convidar a anar a Croàcia a escriure-hi alguna cosa, i jo vaig redactar-hi la novel·la. Clar, em van tractar molt bé, a cor què vols, cor què desitges, i tenia la recança de no haver donat res a canvi. Havia anat allà, i m’havia dedicat a escriure sobre el meu poblet de cinc mil habitants. Això, però, afecta només dos contes. La cosa important és que, des del principi, des del moment que va sortir ‘A butxacades’ (on de tota manera només la meitat dels contes tenen lloc a les Terres de l’Ebre), tenia ganes d’escriure sobre Barcelona, que al cap i a la fi hi he viscut quinze anys. No ben bé per ser global, que m’és força indiferent. La idea seria més aviat matar l’estereotip d’escriptor-del-Sénia abans que arreli.
– Inclous la ciència-ficció i els viatges en el temps en alguns contes. Representen la fugida com a solució a situacions vitals irresolubles o com una porta oberta a la reflexió personal del lector?
Això ve de la qüestió dels encàrrecs. Concretament és culpa dels punkis de ‘Les Males Herbes’. Però va ser una mica la trobada entre la fam i les ganes de menjar: jo havia tingut, de jove (i ara resta ben oculta entre les boires del passat), una certa afició per la física teòrica. I a més em xiflen les paradoxes espaciotemporals. O sigui que, si ells haguessin demanat una història de robots, per exemple, jo no hauria xalat tant; potser ni ho hagués fet. El conte ‘Jet Lag’, doncs, el dec a ells. És tot un divertimento, al cap i a la fi, igual que abans hi havia hagut contes amb cavallers medievals. M’ho vaig passar pipa.
– Assegures que si no fos per aquests encàrrecs, escriuries poemes. Què et permet la poesia que no ho faci la prosa?
No es tracta tant de què em permet, sinó del fet que, senzillament, és casa meua. És el que sempre he fet. I fins i tot la manera com veig el món, o la vida. Són més aviat instants, que no pas relats. A mi em costa força fer novel·la, i potser no en faig mai cap altra (sobretot si segueixen fent-me créixer les ganes de dur la contrària a aquesta tendència dels editors a pensar que és l’únic gènere), perquè estic més acostumat a fixar-me en detallets. Per això me’n surto amb els contes: has de vigilar coses molt petites en un camp de joc molt acotat. En canvi, en una novel·la pots permetre’t escriure vint pàgines fluixes. En un conte, i en un poema, tot ha de ser perfecte. Si intentessis mantenir aquesta atenció, aquesta vigilància meticulosa, en un conjunt de 400 pàgines, acabaries tarat. Per això hi ha bons novel·listes que són uns prosistes pèssims. És una qüestió de manera de ser: ho veus quan et trobes amb un novel·lista nat, algú com Gonzalo Torné o com Marta Rojals. Ells, senzillament, tenen uns ulls diferents dels meus, veuen el món d’una altra manera.
– Hi ha perspectives de retrobar-nos amb la poesia de Joan Todó?
Sí. Per exemple, ara aviat sortirà en català ‘Rufaga d’un’, de Mark Strand, que l’he traduït jo mateix. No és meu, diràs, però és que cal admetre que tenia la poesia una mica abandonada, per una combinació de qüestions. Al cap i a la fi, ‘El fàstic que us cega’ segueix sent el meu millor llibre (segons la meua humil opinió), i ha estat una mena de llosa: durant molt de temps, res del que fes després semblava a l’alçada. I tampoc em feia gaire goig pertànyer al club de la poesia catalana actual (en realitat m’estranya que algú decent desitgi formar-ne part). Però entre la traducció de Strand (que, bé, traduir poesia és fins a cert punt escriure’n) i alguns xicots que pugen que fan coses que valen la pena, i semblen diferents, el cas és que ara mateix, quan m’ho permeten un parell de temes que m’ocupen el dia, m’he espavilat una mica i escric coses en vers.
Reprenem Serguei Dolvatov: cinquena entrega. Ara el trobem a Nova York feinejant de periodista en una ràdio d’exiliats anomenada la Tercera Ona. Així mateix – tal com apuntava el professor Ricard San Vicente en una entrevista publicada aquí mateix – continua igual de conflictiu amb ell mateix i amb el seu entorn. A La filial (Labreu Edicions, i traducció de Miquel Cabal) l’anirem seguint mentre cobreix la informació sobre un congres d’exiliats russos a Los Angeles per debatre sobre el futur de Rússia – que, com tots els exilis, és una olla de grills – i on, per si de cas amb l’enrenou no n’hi hagués prou, es retroba a la impensada amb una antiga novia de quan era estudiant universitari a Leningrad.
Dovlatov
Havíem deixat l’autor a Els nostres dient que “l’única arma per combatre l’estat soviètic és l’absurd…”, i també vèiem com, a El compromís, ho posava en pràctica a través de la seva experiència periodística a l’URSS. Ara com a periodista radiofònic al rovell de l’ou novaiorquès i amb el procés de la perestroika en marxa ens diu que el millor per combatre l’absurd és replicar amb una absurditat equiparable i fins i tot doblar l’aposta. En definitiva, Dovlatov no es desdiu de la seva màxima: sempre l’acompanya allà on vagi i sense descansar ni un moment. I això des del primer paràgraf tal com passa a La filial, quan es fa un autoretrat que vindria a ser un resum de la seva biografia: des de despertar amb un somriure quan ets un nadó segons li explicava la mare, fins a fer-ho amb “una ganyota de fàstic en una cara descuidada”.
L’absurd, però, empaita o acompanya Dovlatov? No sols es tracta d’una qüestió d’esgrima dialèctica, que també, tal com demostra, per exemple, la conversa amb el director de l’emissora de ràdio, sinó de totes les situacions on l’autor es troba entrampat o amb les que s’enreda tot solet. A més, hi ha un altre factor que fa que el conflicte sigui permanent com ell mateix confessa: “El que és fàcil i natural no és per a mi”. És com si diguéssim que el pitjor encara està per arribar. En aquest sentit, es pot afirmar que hi ha alguna cosa de tràgic en tota l’obra de Dovlatov. I això tant li fa on es trobi: als Estats Units o a l’URSS. La seva mirada no sols és el revés del mirall a través del qual reflecteix la realitat que l’envolta, sinó que li retorna la imatge del seu trencaclosques personal en relació a l’entorn. L’escena que dibuixa en llevar-se al matí o la descripció que fa de la vida americana immers en el metro de Nova York en són exemples prou clars: Què hi faig aquí? Què hi he vingut a fer?
La seva, a més a més, és una escriptura feta a base d’episodis breus i entretallats, que afavoreixen la impressió de subvertir la realitat embolcallada sota qualsevol forma d’ideologia. L’absurd en mans de Dovlatov assoleix una lògica i clarividència que resulten demolidores. Els que pensin o vulguin creure que es pot agafar Dovlatov pel costat de l’humorisme o de la comicitat aniran ben lluny d’osques.
La filial Serguei Dovlàtov
Traducció de Miquel Cabal
LaBreu Edicions, 2015
162 pàgines
LaBreu Edicions estrenen 2016 amb una nova entrega del seu buc insígnia dins la col·lecció La intrusa, el gran Serguei Dovlàtov (1941-1990). Com en totes les altres novel·les d’aquest escriptor rus, el component autobiogràfic té un paper cabdal. Si a Els nostres Dovlàtov ens presentava la seva família excepcional, a voltes estrambòtica, a La filial es centra en un esdeveniment concret, ja en la seva etapa d’exili als Estats Units, a finals dels 80. El periodista i escriptor Dalmàtov, alter ego del mateix Dovlàtov, treballa a l’emissora de ràdio “La Tercera Onada”, pal de paller d’ona llarga per a tots aquells russos exiliats, i també per aquells que aconsegueixen eludir la censura, que somien amb la caiguda final de la Unió Soviètica, en un moment en que una paraula, la Perestroika, comença a sobrevolar el bloc oriental.
El món dels exiliats és ja en sí mateix un microclima, amb algunes llums i moltes ombres. En Dalmàtov encara coneixerà més d’aquestes ombres quan sigui enviat a Los Angeles, per cobrir una trobada, o conferència, o convenció, sobre Rússia. Sobre la present i, sobretot, sobre la futura Rússia, sobre com els exiliats, ja siguin polítics, econòmics, religiosos, o cap de les anteriors, preveuen o volen que sigui la Rússia del demà post-soviètic. En aquesta convenció, “El futur de Rússia”, cadascú hi dirà la seva, ja siguin liberals, aristòcrates de capa caiguda, nacionalistes eslavòfils, socialdemòcrates antistalinistes o professors americans coneixedors de la realitat soviètica. I no es posaran d’acord. I s’enredaran en discussions eternes, en un espiral inacabable que no portarà enlloc i que no farà altra cosa que afegir encara més patetisme i absurd a tot plegat.
Amb diàlegs incisius i situacions estrambòtiques, Dovlàtov encerta en retratar tota aquella societat a l’exili que, només per tractar-se d’opositors a un règim de partit únic situat a l’altra de l’oceà, es creuen vés a saber què, però que al capdavall no deixen de ser una patuleia d’arreplegats amb ínfules de grandesa, la majoria. Entre aquestes tensions bizantines, Dalmàtov es troba amb la veritable “patata calenta” d’aquesta història. Tàssia, el seu amor de joventut que el va deixar plantat fa quinze anys, es presenta a la seva habitació d’hotel a Los Angeles, com aquell qui no vol la cosa, per embolicar-li la vida.
A partir d’aquest moment Dovlàtov intercalarà flashbakcs de joventut amb el present. Així ens assabentem de l’actitud dominadora de Tàssia, de com s’aprofitava de l’enamorament i la devoció que Dalmàtov sentia per ella, de les males jugades que li feia i de com ell, babau, hi queia de quatre grapes. La típica història de l’etern retorn de l’amor juvenil, aquell que no s’esfuma mai del tot i es presenta quan menys ho esperem. Però Dalmàtov, lluny de recaure, es recolza en els flashbacks per justificar les seves reaccions, primer perplexitat però més endavant la maduresa d’un gat vell que ja les ha viscut de tots colors i que no es tornarà a deixar engalipar a la primera de canvi.
El retrobament entre Dalmàtov i Tàssia i la seva convivència a l’hotel de Los Angeles és la típica situació que pot evocar a comèdia romàntica barata, si no fos perquè Dovlàtov la inunda de vinagre, cinisme i dards enverinats (la portada del llibre, en aquest cas, força il·lustrativa), i essent fidel al seu estil, que tanta admiració i devoció s’ha guanyat a casa nostra: llenguatge directe, sense artificis, incisiu, amb pinzellades d’absurd i humor negre.
Malgrat que personalment em va agradar més Els nostres, per la seva temàtica i proposta coral amb multitud de personatges inoblidables, La filial no decebrà als fidels seguidors de Dovlàtov, que cada dia són més. I els que encara no ho sou, és perquè encara no el coneixeu.
V.O.:The Loved One (1948) Traducció d’Albert Pijuan Hereu D’entrada, va semblar que, en qüestions d’humor (tirant a negre), el gènere sí que marcava tendència. Els lectors –alguns més que altres– van confessar haver rigut molt, a llàgrima viva, amb el sarcasme i la ironia de Waugh, que dóna un sentit ple a la catalaníssima expressió del “riure’s del mort i de qui el vetlla”. Les lectores, en canvi, es van mostrar més prudents, al començament: s’hi reconeixia la voluntat paròdica, la intenció d’ironitzar sobre la cultura americana i la importància que hi tenen les aparences, però també sobre la decrepitud dels britànics que viuen als EUA i no volen mesclar-s’hi. Tot plegat enmig d’una nomenclatura caricaturesca que fa aparéixer un “Pastor Aconfessional” i que anomena el “Somiador” al creador de la particular funerària on es desenvolupa l’acció, intitulada “Clariana de Remors”, i que té, com a treballadora, a algú amb el cognom “Thanatogenos” [néixer i morir], per posar només alguns exemples. Sense obviar, és clar, que el aquest “Somiador” venerat per tots els seus treballadors, no deixa de ser una paròdia del somni americà, del fer-se ric amb una nova idea revolucionària, ni que sigui la de tractar els vius com a “éssers en espera” (en contraposició als morts, “Éssers estimats”) i de vendre un pretès paradís terrenal després de la mort.
En qualsevol cas, el tractament asèptic, mesclat amb el practicisme i l’amor a la feina amb què Waugh també retrata -positivament- els americans, permet escenes hilarants que, a poc a poc, van sortint en la conversa. I gairebé tothom té el seu moment: des dels “missatges” d’amor que s’envien, a través dels cadàvers, l’Aimeé, una maquilladora, i el Joyboy, un dels embalsamadors: “Últimament, tots els Éssers Estimats que provenen del senyor Joyboy duen el somriure més preciós del món“; fins a la descripció de com aquest “posa” el somriure als morts, estirant per aquí o per allí els llavis… Com comenta algú, finalment, es riu més al comentar les escenes i reimaginar-te-les que al llegir-les per primer cop. I encara hi ha el consultori radiofònic, les surrealistes converses entre la mare i el lloro o l’anunci de boda a la revista… Taüt. I així, recordant recordant, s’arriba a la conclusió que llegit en anglès i posseint cultura britànica encara ha de ser molt divertit; la pregunta sobre si l’humor català fóra molt diferent, salta de seguida i la comparació es fa inevitable. Sense concloure res, i després de citar Quim Monzó, Pitarra i Pere Calders, es comenta que, de sàtires a la misèria humana n’hi ha, o n’hi pot haver, en totes les cultures i llengües, si ve algunes hi tenen més tirada que d’altres, i algunes de més enllà són més tendents a l’astracanada.
Abans de passar a l’anàlisi de l’argument, algú comenta que la història és absolutament teatral i diversos lectors hi han vist intenció cinematogràfica, probablement pels diàlegs constants i picats de l’obra i perquè fa la sensació que el narrador és com una càmera que no jutja, ni intervé: només registra el que “veu”. Però posats en la trama, hi ha qui fa veure que el subtítol de “tragèdia angloamericana” li escau força, ja que finalment, encara que sigui entre somriures, la història conté dos suïcidis i tots els personatges són éssers mot aïllats, solitaris, si bé estereotipats. Algú altre creu, però, que “tragicomèdia” li escauria més… Fins i tot tenint en compte el final, en què els protagonistes, gent que es dedica a honorar els morts amb la pròpia professió, acaben desaprofitant la possibilitat de donar un funeral com Déu (o el Somiador) mana a l’ésser més estimat de tots. Una contradicció flagrant, comenta algú; o bé la descripció definitiva de la fredor o falsedat en els sentiments que pretén retratar l’autor, tant entre els americans, com entre els anglesos. No és tot un món d’aparences? No són “totes iguals” les americanes?
Sigui com sigui, la solemnitat del tema (o potser la brevetat del text?) fa que, en diversos moments, el silenci més aclaparador faci acte de presència, com si passessin “éssers estimats” (diguem-n’hi àngels); acte seguit algú sempre té a punt un nou capítol que l’ha fet petar de riure.
web del club de lectura de Cal Llibreter (gener 2016)
crònica de Llúcia Ramis a la presentació de Lladres de Joan Todó a la llibreria Calders el 23 de febrer de 2016:
… Dies més tard, a la mateixa hora, torna a ser aquí. Adam també. I com va? Molt cansats “Jo no sóc Dolors Miquel, més aviat Miquel Dolors, perquè em queixo de tots els mals”, diu ell mentre presenta Lladres, de Joan Todó, que assegura que està encara més cansat que Adam. Quan son, el mòbil de Todó miola. Adam considera que Todó “és un dels narradors més importants de la nostra quinta”. I a més , quan li preguntes: “Com va?” no contesta tot d’una perquè cerca les paraules exactes.
Ignasi Pàmies, editor de LaBreu juntament amb Ester Andorrà i Marc Romera, ha avançat que en aquest llibre Todó surt del localisme d’A butxacades i, en els seus relats, posa en qüestió què és robar. Parla de lladres polítics, econòmics, lladres d’intimitats, d’innocència i del passat. Apunta que robar-li a un ric és el més capitalista que hi ha, i planteja que la propietat no existeix, que res no és de ningú, les coses passen d’unes mans a unes altres, la propietat flueix. Todó comenta: “No conduiràs dos cops el mateix Mercedes”.
Assegura que, si no els hi encarreguessin per a revistes com Paper de vidre, no escriuria contes, perquè escriure poemes és més fàcil: “Amb un full i quatre metàfores ja està fet”. Falsa modèstia, provocació o conya? Ho diu de de debò. En els contes cal pensar com són els personatges, i quan situes una història al Passeig de Gràcia el 1938 has d’esbrianr si llavors hi havia una joieria a la cantonada, encara que la joieria no hi surti. Documentar-se és molt cansat…
de la festa-lectura de LA FILIAL de Serguei Dovlàtov a l’Heliogabal amb Martí Sales, Miquel Cabal, Joan Vigó, Roger Peláez i teca russa del CapVerd (26.02.16)
LA FILIAL de Dovlàtov, l’editor Ignasi Pàmies ens parla de l’autor i l’obra, traduïda per Miquel Cabal Guarro i us n’oferim un fragment Vilaweb (26.02.16)
LaBreu publica una nova novel·la de Serguei Dovlàtov, ‘La filial’
L’editor Ignasi Pàmies ens parla de l’autor i l’obra, traduïda per Miquel Cabal Guarro i us n’oferim un fragment
L’escriptor Sergei Dovlatov. LaBreu acaba de publicar ‘La filial’, en una traducció de Miquel Cabal.
Aquest divendres 26 de febrer, a les 21.30, es presentarà l’obra ‘La filial’ de Serguei Dovlàtov al bar Heliogabal de Barcelona, amb la presència dels editors de Labreu, el traductor Miquel Cabal, el bibliomàntic Roger Peláez, i els lectors Joan Vigó i Martí Sales. Es promet vodka del bo i tapes russes. Per a qui no conegui l’autor i l’obra, l’editor Ignasi Pàmies ens el presenta abastament en el text que segueix. També us oferim un fragment de l’obra.
Les cinc novel·les de Dovlatov publicades per Labreu, dins la col·lecció La intrusa.
Dovlàtov, un escriptor que crea addicció per Ignasi Pàmies
«Si no coneixeu Serguei Dovlàtov, aleshores teniu la sort de poder-lo descobrir i assaborir per primera vegada. És un autor que desperta passions. I en molts casos crea addicció. N’hem arribat a publicar cinc llibres i molts lectors encara ens demanen: «Quan sortirà el proper Dovlàtov?» Potser això es deu al seu estil inconfusible de frases curtes, diàlegs esmolats i humor corrosiu. Té la capacitat de retratar personatges amb tres pinzellades i de fer-nos passar de la melancolia a la rialla en 3,4 segons.
Però també pensem que el fenomen Dovlàtov a casa nostra, no seria el mateix si no fos pel bon ofici de Miquel Cabal, traductor amb una llarga trajectòria, que aconsegueix fer-nos propers el món i la veu de l’autor rus.
Nascut a Rússia el 1941, Dovlàtov va patir la censura com a periodista i com a escriptor. A finals dels setanta el règim soviètic el va convidar a marxar a l’exili i amb certa recança va emigrar als Estats Units. A Nova York va col·laborar amb premsa i ràdio de l’emigració russa i va assolir cert reconeixement gràcies a la publicació dels seus contes a la prestigiosa revista ‘The New Yorker’. Però mai no va arribar a veure publicada la seva obra a Rússia perquè va morir prematurament el 1990 i la seva obra es va començar a publicar després de la caiguda del Mur.
Justament Nova York és el punt de partida d’aquesta novel·la, ‘La filial’. El protagonista es diu Dalmàtov i és un personatge de ficció que comparteix molt elements biogràfics amb l’autor. Treballa a una ràdio feta per emigrats russos crítica amb el règim soviètic. El director liencarrega anar a Califòrnia per fer un reportatge sobre un simpòsium dedicat a la futura Rússia. En la trobada s’hi reuneixen totes les sensibilitats de l’exili rus, algunes d’elles irreconciliables. En fa un retrat còmic i alhora tendre. Tots ells són “la filial” de Rússia i discuteixen com hauria de ser el nou país, un cop alliberat del jou de la dictadura. Cadascú la somnia ben diferent.
Però l’estada de Dalmàtov a Califòrnia pren un gir inesperat quan a la seva habitació d’hotel hi apareix una dona que li demana diners i ajuda. És la Tàssia i feia més de quinze anys que no la veia. Ell es voldria fondre. Està casat, amb fills, i no vol maldecaps. Aquesta dona és un huracà i li porta records d’una relació apassionada en què ell va perdre els papers repetidament. Ara ell és gat vell, però el lector no té gaire clar cap on derivarà la situació. De la mà dels seus records, viatgem al Leningrad dels anys seixanta, quan Dalmàtov era un jove estudiant enamorat de la Tàssia, que s’esforçava perquè no se li notés, però que en el fons organitzava tota la seva existència al voltant d’ella. Hi descobrim una època desconeguda de l’autor, però també una visió de l’amor absolutament inèdita per als seus lectors. Fins ara els protagonistes de les narracions dovlatovianes sempre s’havien fet els desmenjats quan parlaven de les relacions de parella. Aquí veiem un home subjugat per la força incontrolable d’Eros.El lector l’acompanya en la seva lluita per mantenir l’equilibri davant les temptacions i la nostàlgia dels amors de joventut.
Dovlatov, de jove, a l’època de la universitat.
Fins ara coneixíem el seu insòlit àlbum familiar, gràcies als relats de ‘Els nostres’(LaBreu, 2014), on repassa les vides d’una nissaga que abraça tot el segle XX, farcida d’anècdotes i històries d’homes i dones que se’n surten com poden, en un país caòtic i absurd.L’emigrat de ‘La maleta’ (LaBreu, 2010) recupera uns objectes aparentment anodins, però que actuaran com a catalitzador per relatar alguns dels episodis més lluminosos de la seva vida a l’Unió Soviètica. ‘A La zona’(LaBreu, 2009) Dovlàtov ens parla de la seva experiència com a vigilant en un camp de presoners comuns. Descriu la tensió entre presoners i guàrdies. I amb les històries que explica el lector no sap ben bé a quina banda hi ha els homes més cruels. ‘El compromís’(LaBreu, 2011) es basa en la seva experiència com a periodista al Tallin dels anys setanta. Hi trobem els textos que la censura li va permetre publicar acompanyats de les històries que quedaven silenciades. L’enginy de l’autor i l’aiguabarreig d’indignació i estupefacció provoquen que la rialla del lector esclati sense reserves i que ressoni en el buit de la veritat oficial.
’La filial’ és doncs un Dovlàtov ben diferent i alhora és una novel·la cent per cent dovlatoviana. És la cinquena del nostre catàleg i no serà l’última. És la setzena proposta de la col·lecció La Intrusa. Després d’uns inicis en què vam publicar principalment poesia, el 2009 vam crear la nostra col·lecció de narrativa traduïda. I va ser en gran part perquè volíem compartir la nostra passió per autors que, com Serguei Dovlàtov, eren inèdits o descatalogats en català. En aquesta col·lecció hi han anat apareixent obres poc conegudes a casa nostra d’autors com Evelyn Waugh, Anaïs Nin, Marguerite Duras o Emmanuel Carrère. Esperem doncs que si no el coneixeu us llanceu a tastar Dovlàtov i d’altres títols de la col·lecció.»
Labreu Edicions acaba de fer un altre regal als lectors de Sergei Dovlàtov: la publicació de la narració La filial, traduïda en bon català per Miquel Cabal Guerrero. Avui divendres 26 de febrer es presenta a L’Heliogàbal a les 21.30h.
Sergei Dovlatov
Podríem preguntar-nos, els seus lectors, perquè ens agrada tant Sergei Dovlàtov. Per la seva escriptura breu, gens enfarfegada, intensa. I també potser perquè Dovlàtov no inventa res: recrea literariàment, i amb tanta traça per confegir imatges tan visuals, allò observat però, sobretot, allò viscut. Un mestre a l’hora d’escriure’s. Els seus relats d’autoficció transparenten com vidre acabat de rentar el món duríssim i sòrdid que es vivia a l’antiga URSS, i posteriorment a la Rússia vista ja des de fora, és a dir, des de l’exili a Nova York (on va viure Dovlàtov fins a la seva mort prematura). O des de Los Angeles, que és on s’esdevé el relat La filial.
L’argument de fons de La filial és la trobada a Los Angeles d’un grup de professors americans amb un grapat de russos exiliats d’orígens ben diversos, antagònics i tot. En aquesta trobada, que es vol acadèmica, dialècticament es barallen liberals, eslavòfils, nacionalistes, antics aristòcrates, jueus, ortodoxos, ateus… Tots creuen, amb aquella passió que caracteritza l’ànima russa (sovint regada amb alcohol), que representen la futura Rússia. A aquesta convenció hi asisteix el periodista radiofònic Dalmàtov (alter ego de Dovlàtov), que n’ha de fer un reportatge. La trobada té lloc quan ja es parla de la Perestroika i de l’acceleració dels nous temps polítics, i figura que també s’ha d’escollir una mena de govern a l’exili…
La convenció és converteix en l’argument paral.lel de La filial. Perquè en realitat posa en primer pla de l’escenari l’antiga relació amorosa de Sergei Dovlàtov amb Tàssia, una jove universitària com ell. No és per casualitat que en aquest relat l’escriptor vagi enrere en els seus records, ja que, de forma inesperada, Tàssia se li presenta a l’hotel on el periodista radiofònic de ‘La Tercera Ona’ està allotjat. Se li presenta tan seductora com el primer dia, pel que sembla, i tan estrambòtica com el primer dia. Tan seductora i tan estrambòtica que aquella relació va fer anar de tort un jove Dovlàtov fins al punt de fer-li perdre el curs amb el resultat d’haver d’abandonar la universitat. Una relació destructiva, encara que es presenti vestida de color de rosa, i és un dir, ja que Tàssia és també ben estrambòtica a l’hora de vestir i de comportar-se. És un caos que tot ho torna caòtic.
Vint-i-vuit anys enrere se m’havia presentat aquella dona terrible. Me n’havia enamorat. Li havia demostrat devoció absoluta. Ella havia menystingut els meus sentiments. Sembla que m’enganyava. De poc que no m’empeny al suïcidi, escriu Dovlàtov.
Amb gran encert editorial, a la coberta de La filial es veu reflectida en una paret l’ombra de Cupido amb una metralleta. Però és que el primer amor, amor que tingui un significat profund en les nostres vides encara que sigui mortífer, no s’oblida mai. Després vénen altres amors tant o més significatius que aquest iniciàtic, amors enriquidors per a l’ànima dels amants. Però aquest primer amor, que per això és iniciàtic, marca, com ens marca la família, l’ambient on creixem, la cultura d’on provenim. Ho sap la psicologia, que ha de batallar amb tants fantasmes, i aquest del primer amor fallit, desgraciat, n’és un. I ho sap també Sergei Dovlàtov, que, fins i tot amb tendresa, però sense amagar-ne la destructivitat, escriu a La filial, tot interrogant-se: Quan pot durar, això? Quan pot durar aquesta monstruositat? Llavors vaig pensar, horroritzat, que era per sempre. Que un cop havia passat, ja estava. Que no tenia final. Que era fins a la tomba, que diuen.
Per sort ve la vida i ens rescata, encara que sembli que ens fa molt de mal perquè ens en sentim fins al moll de l’ésser. Ens allibera. La vida ens allibera quan en un rampell incomprensible, les Tàssies, o els Tàssios de torn, ens fan el favor d’abandonar-nos. El camí de la recuperació és lent, feixuc i amarat de llàgrimes. Però un cop s’ha sortit del túnel la llum és més clara. Perquè en aquesta lucidesa del dolor que afua les percepcions, un, una, ja està en condicions de dir-se que hi ha amors que fan crèixer les persones com hi ha amors que fan disminuir les persones com aquest amor de Dovlàtov. Si més no momentàniament, mentre dura la ceguesa. Amors que no només fan disminuir espiritualment, sinó que en tants casos arruïnen també econòmicament. Un clàssic de la figura del vampir psicològic, de l’egoisme descarnat i de la inconsciència moral en tota regla. No exagero. La Tàssia va passar de llarg sense mirar-me, escriu Sergei Dovlàtov al final de la seva història. És clar. Sempre és així.
A l’autor el van “convidar” a abandonar l’URSS cap als 70 i va anar a petar a Estats Units, com molts compatriotes, i aquest exili i aquesta comunitat són claus en l’argument d’aquest llibre La filial es refereix a aquesta mena de filial de l’URSS (o de Rússia, les denominacions importen) als Estats Units, tot i que ell i d’altres va arribar als 70 aquest flux migratori va viure el seu gran moment just després de la revolució que va convertir la Rússia dels tsars o Imperi Rus en l’URSS.
Amb un humor d’allò més negre Dovlàtov ens narra un congrès sobre el futur de Rússia (amb un títol força més complex, eren finals dels 80) que entre participants i públics té representats tots els grups “russos” a l’exili, a una de les ciutats més “nord-americanes” de totes, Los Angeles. A més a més apareix a la porta de la seva habitació d’hotel el seu primer amor, i recupera amb flashbacks com va anar aquest primer amor amb una noia que tenia un nivell de vida molt més alt que ell (sí, hi havia diferents nivells de vida a l’URSS). La noia (Tàssia) arriba i res de bo li pot portar, que ell té dona i dos fills (però diu 3 per imposar més) allà a Nova York.
Entre els participants a la conferència hi ha antigues disputes, detencions en calabossos, disidències, persecucions, per això abans d’emborratxar-se (o després) és fàcil que s’arrenquin a bufetades, o que es posin a parlar en letó (els catòlics) o en yiddish (els jueus) o a fer acudits sobre Stalin. Tot això en uns anys en que laguerra freda encara estava ben viva i tota la “contra” de l’exili rus a Estats Units tenia finançament per part del govern.
Però més enllà de si el comunisme caurà o no caurà (tots ho dubten) hi ha persones que volen tenir una vida tranquil·la i honesta i sense presó, i a Estats Units poden dir que no hi ha llibertat i criticar el govern sense ser deportats a un camp de treball en qüestió d’hores. Mentre a Rússia, tot i la Perestroika el règim mostrava encara molta por al canvi a l’exterior després d’anys tancats en si mateixos. Per cert el protagonista Dalmàtov, preveu perfectament la globalització, diu que ni socialisme ni capitalisme ni rusos ni americans, tot el món serà un gran mercat. Ho va clavar, i força anys abans!
Un parell de cites que m’han semblant brillants:
Jo callava perquè vinc de família pobra. O sigui, que haig de mostrar despreocupació i contenció. I, abans d’actuar, haig d’esbrinar per quant em sortirà la cosa.
A casa vaig encendre el llum. La Tàssia va abaixar els braços. No es va treure el vestit. Va sortir-ne, se’n va alliberar. Com si de cop i volta es tragués de sobre una càrrega pesant.
La relació Dalmàtov-Tàssia és una d’aquelles relacions que s’ho va emportar tot, Dalmàtov estava absolutament subjugat era una relació absoluta, binaria, estremidora i profundament desigual. Amb el temps i l’exili ell s’ha centrat, ella no. Segueix sent algú amb una necessitat patològica de que algú li doni diners, això no ha canviat. Els llibres ambientats a l’URSS quasi sempre es centren en el pitjor: els gulags, Stalin, la repressió el secretisme… Llegir un llibre amb gent que festeja i que mal que bé fan la seva vida força tranquils a l’URSS és una alenada d’aire fresc. A més a més en aquells anys encara faltava perquè les autoritats soviètiques a Dovlàtov-Dalmàtov el “convidessin a marxar”.
Llibre molt recomanable, com tot el de Dovlàtov per altra banda.
LA FILIAL, de Serguei Dovlàtov al bloc http://llibressenyordolent.blogspot.com.es/2016/02/la-filial-sergei-dovlatov.html de Cesc Llevaries (23.02.16)
El primer as a la màniga és L’esfera insomne, de Màrius Sampere, un insòlit, ambiciós i originalíssim poema llarg modern que és una summa vitae i summa artis en que el degà dels poetes catalans aclareix, m’atreviria a dir de manera definitiva, la seva visió de l’univers, el món, la realitat, la vida, la condició humana i l’art.
Sampere mai ha errat el tret a l’hora d’explorar territoris poètics nous i per aquest motiu la seva primera incursió en el terreny del poema llarg modern és indiscutiblement una contribució magistral al subgènere malauradament tan poc conreat en la lírica del país. És un poema únic en 28 cants, subdividits en diferents fragments que progressen i retrocedeixen a partir d’una estudiada i calculada solució de continuïtat, discontinuïtat, el·lipsi, juxtaposició, salts discursius i punts de tensió i contradicció. Tot acaba lligant per formar un poema prodigiós, reptador, sotraguejador, interpel·lador, inquietant, insolent, irònic, vital, humà, profund, brillant, lúcid, astut, dramàtic, crític i heterodox.
“¿Vols saber a qui t’assembles? A un goril·la paralític que tenen al zoo només per pena”. A La filial, l’última novel·la de Serguei Dovlàtov (1941-1990), aquesta és una floreta insòlita que la Tàssia adreça al narrador, el periodista Dalmàtov, que viatja de Nova York a Los Angeles per fer un reportatge sobre el congrés La Nova Rússia. Els ponents del congrés -clarament inspirats en escriptors reals- resulten ser una colla d’energúmens egòlatres, i tot plegat seria un avorriment per al protagonista si no fos perquè justament allà es retroba, per sorpresa, amb el seu primer amor. Fa vint anys que es van separar, però la Tàssia és la mateixa: apareix i desapareix de forma misteriosa, no té mai diners però és capaç de comprar un gos a crèdit, flirteja amb Dalmàtov i alhora podria deixar-lo en qualsevol moment per un infeliç amb aires de grandesa. Per als biògrafs no ha sigut difícil identificar el personatge de la Tàssia amb Àssia Pekuróvskaia, la primera esposa de Dovlàtov, amb qui va viure vuit anys i amb qui va tenir una filla que no el va conèixer mai.
Actualment, Àssia Pekuróvskaia és una senyora gran que viu als Estats Units, es vesteix amb coqueteria, es pinta les ungles de vermell fosc i publica estudis sobre Dostoievski i Kant. Als anys seixanta era la bellesa més cobejada del món bohemi de Leningrad. Gairebé cada nit reunia els seus admiradors en algun local chic de la ciutat, els feia parlar de literatura mentre esgotaven les reserves d’alcohol de la casa i els desafiava a duels verbals amb jocs de paraules implacables i focs artificials d’erudició que duraven fins a la matinada. Després, intel·lectuals i artistes més pobres que una rata es barallaven per l’honor de pagar el taxi a la seva musa col·lectiva. L’únic de tots ells que va aconseguir casar-s’hi va ser Dovlàtov, i la seva relació, durant i després del matrimoni, també era un duel permanent. Per això és fàcil interpretar Quan ens tocava cantar a S.D. i a mi, les memòries de Pekuróvskaia, publicades onze anys després de la mort de Dovlàtov, com un tret de resposta a La filial.
Desmitificar l’escriptor
Segons Pekuróvskaia, l’objectiu de les memòries és, d’una banda, demostrar que els escriptors caricaturitzats amb crueltat per Dovlàtov es mereixen un tracte millor i que la vanitat i l’estupidesa que se’ls atribueix a La filial són fruit d’una imaginació malèvola i, de l’altra, desemmascarar la imatge literària de Dovlàtov, tan diferent de la real. L’excusa de rehabilitar els companys de ploma podria semblar convincent si no fos perquè l’afany de desmitificació porta Pekuróvskaia a uns extrems còmics. Resulta que fins i tot el cos atlètic del seu exmarit, esmentat amb orgull en molts dels seus llibres, era una hipèrbole narcisista. En realitat, Dovlàtov tenia una constitució física “extraordinàriament desproporcionada: un tors curt, encaixat damunt d’unes cames gegantines i, a més, unes mans petites, infantils, que desapareixien dins les mànigues de l’americana o penjaven enlaire, indefenses i ocioses.”
Tot i que es nega a veure’s reflectida en una Tàssia egoista i capriciosa, Àssia Pekuróvskaia exigeix que se li reconeguin els drets d’autor d’algunes de les millors frases de la coprotagonista de La filial. Afirma amb una serietat absoluta que, el dia que va comparar el seu exmarit amb un goril·la paralític, va ampliar la visió de Dovlàtov d’ell mateix. Fins aleshores, el seu únic referent a l’hora d’autoretratar-se havia sigut Omar Sharif.
LA RECERCA DEL FLAMENC, UN ENDINSAMENT LITERARI A LES TERRES DE L’EBRE
Els paisatges misteriosos del Delta de l’Ebre són l’espai idoni per dissipar les neures d’una dona que busca retrobar-se a ella mateixa, d’un fugitiu a qui estan a punt d’afusellar que només vol acabar d’escriure la seva obra magna i d’un venedor d’enciclopèdies que pateix una forta crisi interna. Què tenen en comú? Tots busquen el flamenc de plomatge blanc i rosat que no acaba d’aparèixer mai i mentrestant s’enfronten amb realitats agredolces.
Sebastià Portell Clar, Joan Todó i Jaume C. Pons Alorda, autors del llibre de contes ‘La recerca del flamenc’ publicat per LaBreu Edicions . Foto: Ester Andorrà
Conversem amb Sebastià Portell, Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó, autors del volum de contes La recerca del flamenc, que publica LaBreu Edicions i que és la primera entrega d’una sèrie de llibres ambientats a les terres de l’Ebre, on es convidarà a joves autors -i també de veterans- a passar una setmana a la casa rural Mas de Bernis per escriure relats inspirats en la màgia deltebrenca.
Fins i tot el grup musical Pentina’t Lula ha compost alguns temes inspirant-se en els contes flamencs, que inclourà en el seu proper disc. A continuació podeu llegir aquesta entrevista a tres bandes.
Laura Basagaña: Sebastià, amb “CONY (Cal Oblidar Nova York)” aconsegueixes retratar un personatge dolgut, poderós, amb un caràcter que combina l’estrèpit i l’humor (és fantàstic que el conte estigui narrat pels genitals de la protagonista) però alhora amb fortes ràfegues dramàtiques que amoroseixes amb tints poètics. De quina forma t’ha ajudat el Delta de l’Ebre a trobar tots aquests contrastos, d’humor i drama, de sexe i soledat?
Sebastià Portell Clar: M’hi va ajudar de forma indirecta. Segurament, aquests contrastos els portava ben endins quan hi vaig anar: el somni, després tota una història plena de drama, i també ironia, que el va anar engreixant. El Delta, el Mas de Bernis, els paisatges marcians dels camps d’arròs varen ser, potser, el millor marc que podien tenir aquests sentiments que duia a dins d’uns mesos ençà i que volien botir com dins d’una olla exprés. Tot i que puc semblar una persona sincera i expansiva, a vegades, en realitat tendeixo molt a reprimir les meves emocions negatives; amagar el que no m’agrada perquè el que no és compartit, en part, és com si no existís. I tanmateix, tot acaba sortint: escrivint, al Delta com a espai deshabitat.
T’estires nua, lleugerament inclinada cap a la profunditat de l’arrossar. És quan saps que tornes a néixer: el sol i la terra t’acullen en el seu ocàs de cada dia i, a poc a poc, vas arrossegant els teus dits de sabó i aigua fins a acariciar-me. SEBASTIÀ PORTELL.
Laura Basagaña: Sebastià, encapçales el teu conte amb un fragment del poema “Camins” d’Antònia Vicens: Volien convertir el camí de les dones/ de sol a sol/ en una vagina// en una flor muda” i aviat publicaràs una biografia d’aquesta poeta. Com t’ha inspirat la saba poètica antòniavicensiana per a descriure la fortalesa i valentia del teu personatge principal?
Sebastià Portell Clar: La influència d’Antònia Vicens en la meva obra és una evidència que no pretenc amagar, sinó més aviat reivindicar. Poques persones i obres, tant narratives com poètiques, m’han marcat tant a la meva vida. De n’Antònia admir la valentia, la determinació, la capacitat, d’una joveneta de vint-i-pocs anys, de construir-se un món de llibertat entre les paraules en un món d’homes, un món feixista, que persegueix la seva cultura i la seva identitat com a creadora. Antònia Vicens parla i escriu el meu català, que és el de Mallorca, i dignifica una llengua folkloritzada fins a límits ridiculitzants amb la més alta poesia, incrustada en trames pop i històries de gran volada sentimental i humana. L’interès per la dona, també, és un tema que compartim.
Sebastià Portell: “El Delta, el Mas de Bernis, els paisatges marcians dels camps d’arròs varen ser, potser, el millor marc que podien tenir aquests sentiments que duia a dins d’uns mesos ençà i que volien botir com dins d’una olla exprés”
Laura Basagaña: Jaume, al teu conte ‘Les escales de l’Aldea’ t’inspires en la Batalla de l’Ebre, però també amb les aventures rabelesianes de Gargantua i Pantagruel. Vas fer, com fa el protagonista -en Delta- de pensar i esbossar mentalment el conte sencer i tot seguit el vas escriure, o bé, anaves prenent notes, feies esquemes i anaves escrivint i reescrivint? La frescor del conte pot fer semblar que ha estat escrit a raig, tot i que si parem esment a la riquesa de les descripcions, el periple tortuós i els salts en el temps del conte, potser descobrim que no ha estat així. (Un conte circular on expliques els ingredients que ha de tenir un bon conte).
Jaume C. Pons Alorda: Crec que era Joan Fuster que explicava que un poema en realitat sempre és la constatació o el testimoniatge de la construcció del poema. Al meu parer, és el que té lloc amb tot el que escric: és allò però també és el laboratori per arribar a allò, i en aquest sentit sempre sóc molt obert i explícit perquè m’agrada que els lectors obtinguin els mecanismes per arribar a interpretar i a fer-se seu allò que he parit. En aquest cas, jo estava perseguit per una idea, la d’algú que sap que ha de morir afusellat però que es dirigeix a l’escamot i ho fa ben feliç, amb un somriure sideral. Vaig escriure el conte per saber per què hi anava tan content, i aquest misteri fundacional és el que vaig utilitzar per a l’estructura del conte. Però fins i tot abans d’arribar al final, que intuïa però que no sabia del tot, em varen envair una sèrie de personatges, ja que en la meva narrativa tots els personatges formen part d’un mateix cúmul: sempre escric dels mateixos éssers, com són Farfraf o aquest Vistadàguila gargantuesc i pantagruèlic, com molt bé has sabut veure. Ells m’ajuden a organitzar el relat, i tot i que Marina Espasa en la seva crítica va comentar que el conte era “confús” jo no estic gens ni mica d’acord, perquè simplement faig collage i altero l’ordre cronològic per oferir un ordre espiritual, amb ramificacions, que és exactament el mateix que fa, per exemple, Laurence Sterne amb el Tristram Shandy. Per què? Doncs perquè la vida és així, aparentment desordenada però plenament justificada, perquè l’ordre, la perfecció, no existeix, vivim en una orgia de caos, i jo vull reflectir això quan escric, perquè existir és així. Per tant, com pots comprovar, en efecte, sembla escrit a raig però en realitat està molt i molt treballat, perquè no vull que ningú s’hi perdi, ben igual que a la vida no sempre ens perdem.
Jaume C. Pons Alorda: “Vivim en una orgia de caos i jo vull reflectir això quan escric”.
Laura Basagaña: Com va anar la idea de recuperar un personatge teu de contes anteriors, com ara en Vistadàguila?
Jaume C. Pons Alorda: No va ser voluntari, no. A vegades em dóna la sensació que els meus personatges tenen tanta personalitat que em dominen i sóc incapaç de controlar-los. És curiós, no es tracta d’una voluntat programàtica meva, com podria semblar, simplement vaig saber, en aquell moment en què escrivia, que en Vistadàguila volia tornar a sortir: m’estava cridant, fins i tot increpant, com un personatge de Shakespeare, i tenia ganes de tornar a xuclar escenari de mala manera, com passa en la meva narrativa, que funciona en un món molt concret i amb unes criatures característiques. I així va anar, perquè anys enrere ja havia escrit sobre ell i no li havia bastat: és gegantí no perquè sí sinó perquè vol conquerir l’espai, metàfora de la seva necessitat d’abastar tot l’univers a través de la seva carn. Vull fer com Miquel de Palol: que tots els seus llibres s’entenen com un únic gran llibre immens i infinit que es va oferint en lliuraments, que es puguin llegir de forma individual però també de manera col·lectiva. I això s’aconsegueix amb personatges portentosos que t’atrapen. Per tant crec que tant Vistadàguila com d’altres o jo mateix anem per bon camí.
Va saber que aquela escala era l’Escala, i va pujar. Cada esglaó era més que un esglaó. Significava un reialme on en Delta conqueria la possibilitat de tornar a pensar i a donar vida als seus personatges, a les seves misèries, però també a les seves possibilitats de salvació. I com més s’elevava més passió tenien i sentien i segregaven. I ell també. Com s’emocionava, en Delta, en veure avançar la trama com un mecanisme perfecte en què cada engranatge girava àgilment sense alterar la ruta dels altres, com cada peça acomplia la seva funció amb pulcritud, amb gràcia, amb humor filharmònic. JAUME C. PONS ALORDA
Laura Basagaña: Dins el teu conte “El final del món” hi cap l’humor, el drama, però sobretot ho envaeix tot un tel de misteri que va transformant el personatge. Els paisatges captivadors, poètics, però també feréstecs i amenaçadors són un mirall dels debats interiors i les lluites que protagonista ha d’acarar. Fins a quin punt creus que un paisatge imprimeix el nostre caràcter?
Joan Todó: Suposo que hi té molt a veure i crec que hi estic bastant d’acord, en el fet d’afirmar que l’entorn ens influeix i té un efecte sobre nosaltres. De fet, tota la idea del conte era que la natura (més que no pas el paisatge) dominés per sobre de la persona, que fos un personatge més, i principal. El cas és que, ja que utilitzes la paraula “paisatge”… Un “paisatge” no és la natura, no és el camp, que diria Perejaume; és només una vista, un retall de natura fet per a mirar-lo. Una forma de dominar la natura. O d’ignorar-la. I de fer-ho, a més, del pal senyoret que va a visitar les finques que li treballa un altre (i jo procedeixo més aviat de la família d’aquests altres que no de la del senyoret…). O sigui que, justament, la meua intenció era capgirar això: que l’home fos dominat per la natura. El que passa quan la natura no la mires, sinó que la treballes: depens d’ella. O, més aviat, situar un personatge modern, tardocapitalista, un treballador temporal, un comercial d’enciclopèdies, completament escindit de la natura (perquè, en el moment que et mires la natura com un paisatge, vol dir que ja no en formes part), un personatge amb una relació bastant falsa amb l’alteritat… situar-lo, com deia, al bell mig del camp, cara al mar, a veure què li passa. En el fons potser volia carregar-me la idea de paisatge. Naturalment, les armes que faig servir són molt semblants a les d’un paisatgista: les setmanes abans d’anar a l’Aldea vaig rellegir tot Pinya de rosa,a veure què feia Ruyra. Però també vaig rellegir Lenz, de Büchner, per aquelles passejades per la muntanya que fa el protagonista. En realitat, Lenz és el gran model, el principal precedent del que volia fer.
Joan Todó: “Tota la idea del conte era que la natura (més que no pas el paisatge) dominés per sobre de la persona, que fos un personatge més, i principal”
Laura Basagaña: La soledat i la lluita contra un destí o una realitat adversa són els temes principals del teu conte, que s’amara de records, dels autoretrets que es fa el protagonista, que s’endinsen en una profunda introspecció. Has aconseguit que ens agermanem profundament amb el personatge, que ens mirem l’entorn des de la seva mirada feta d’ombres i turbulències. El ritme del relat és bressolador i sembla que el personatge dialogui o interactuï contínuament amb la Natura, que és l’acompanyant que sempre és allà, a diferència de la resta d’humans, que romanen ocults o fan veure que no hi són. El teu conte em sembla un tractat de la dualitat de les percepcions que tenim del paisatge i de l’entorn: t’atures molt en allò invisible. En el dessota del visible. Com t’has preparat per aquest procés?
Joan Todó: Ai, filla meua! Quina pregunta. Ben aviat em publicaran un llibre de contes, titulatLladres, que curiosament és tot ell anterior a “El final del món” (en realitat aquella idea que et deia que vaig tenir fa dos anys era una idea possible per a Lladres, tot i que no vaig trobar temps per desenvolupar-la abans de tancar el llibre i la vaig deixar, com si diguéssim, en un calaix mental).
De manera que “El final del món”, per ara, és el meu text acabat més recent. I així, el que l’ha preparat és tota l’obra anterior: el que sé de fer poesia, el que sé de fer prosa, el que sé de fer narrativa, el que he après passejant i mirant, i picant de porta en porta, les converses amb Andreu Subirats, el fet de traduir, poc abans de tot això, un llibre de Sebastià Juan Arbó… Pensa-hi com si fos un delta, que és el final d’un riu, i allà va a parar tot el que el riu ha anat recollint (si no és que hi ha embassaments) pel camí. Després: sabia més o menys què volia fer, i com et deia abans vaig anar llegint coses, Ruyra, Büchner, coses així. Fins i tot vaig portar discos, al cotxe, per anar escoltant (tot i que al final vaig anar tirant molt dels Magnetic Fields, que no sé com hi van anar a parar). Una mena molt determinada de música, tot i que em costaria dir-te què la caracteritza: Arvo Pärt, la Turangalîla-Symphonie, La consagració de la primavera, La leyenda del tiempo… I, naturalment, el fet de ser-hi amb el Sebastià i el Jaume pesa força. Amb uns altres companys, hauria fet una altra cosa, lleugerament diferent. Suposo. Jo ja m’ofereixo per si volen enviar-m’hi un altre any, a veure què surt amb una altra gent, eh…
Ara començava aquella hora dels dies de finals de primavera que l’aire s’omple de xiscles d’ocells, de bosquetes i boscarles, de gavines, de xarrets, de gavilans, de xitxarrots. Una exultació va envair-lo. Estava tot sol a la platja: ja no hi havia banyistes, els pescadors semblava que s’haguessin fos, el xiringuito i la urbanització encara eren lluny, rere les dunes, i només hi eren ell i els ocells. JOAN TODÓ
Laura Basagaña: Quina va ser la rutina comunitària i literària de l’estada a Mas de Bernis, durant l’engendrament d’aquests contes recollits a La recerca del flamenc?
Sebastià Portell: Els horaris els vàrem organitzar d’una manera força espontània, caòtica i comunitària. Record llargues estones escrivint al sofà de dins la casa on estàvem, un espai una mica calorós, escoltant I get along without you very well, de Chet Baker, en bucle. I també record fantàstiques anades a la platja, menjar típic del Delta juntament amb en Joan, o bé converses interessantíssimes i sense fi amb n’Albert Hernàndez, l’amo del mas, que curiosament també transita entre les pàgines del llibre de maneres molt diverses. Va ser, més enllà de les hores, una setmana d’escriptura i de plaer. Menjàvem junts la majoria de vegades, però no per norma sinó pel gust de fer-ho plegats. Estàvem entre la convivència d’unes colònies i el procés d’aprofitar l’oportunitat que ens suposaven aquells dies a l’Ebre. Això sí: en Jaume i jo, que justament dormíem a la mateixa habitació, portàvem un bioritme força semblant, mentre que en Joan s’aixecava ben aviat per anar a veure ocells, sentir el raucar de les granotes encara a les fosques i veure sortir el sol. Una experiència fantàstica, segur, però no apta pels que ens agrada dormir fins tard!
Joan Todó: El cas és que dos de nosaltres vam arribar dimarts, i un tercer va arribar dimecres. I divendres ja arribava la gent de Barcelona per a l’acte final de la lectura, cosa que en realitat et dóna dos dies de ser-hi tots tres. I dos dies no donen per a fer una rutina. Menjàvem junts i anàvem a la platja junts, però després hi havia qui feia una migdiada, qui se n’anava a passejar, qui prenia el sol en un sequer, qui agafava l’ordinador i es posava a escriure, qui trucava a la xicota… Cadascun molt al seu aire.
En el meu cas, com que patia molt pel poc temps que tenia per fer una cosa llarga i com que realment jo on escric bé és a casa (en realitat, això de les residències d’escriptors no ho he entès mai; no em facis dir què em sembla), vaig agafar fins a cert punt la política de, mentre fos allà, veure tot el que pogués, fixar-m’hi molt, i prendre notes, i fotos, i escriure la cosa després. Tot i que al final vaig acabant escrivint-hi, diguem-ne, unes deu pàgines. Però no vaig comptar les hores; juraria, també, que cada dia vam fer un horari diferent.
Jaume C. Pons Alorda: Tot i que compartíem moltes estones i molts moments especials, cadascú anava un poc a la seva perquè hi havia hores en què llegíem i escrivíem i cadascú estava al seu món. El que és interessant de tota experiència col·lectiva és veure com la pròpia veu perviu però ho fa de forma diferenciada. I pel que fa a les hores destinades a l’escriptura dels contes, jo ho tinc molt clar; potser en Portell i en Todó pensen una altra cosa, però jo escric fins i tot quan no escric. Sempre estic pensant en alguna idea, proposta, en un vers, en un gir de trama, en un personatge… El meu engranatge cerebral mai no atura perquè, com deia William Blake, el cervell és com una caldera immensa. Per tant, qualsevol cosa que fèiem allà era un subterfugi per seguir creant. Si anàvem a la platja, cosa que fèiem cada dia, era una excusa tan bona com qualsevol altra per escriure.
Laura Basagaña: D’on parteixen les vostres idees, us havíeu proposat algun límit o constricció?
Joan Todó: Jo no recordo cap constricció. Ni de caràcters, ni de temàtica. Esclar, el resultat havia de ser un llibre format per tres terços. O sigui que no podia fer un mini-relat, o ens arriscàvem a acabar fent una plaquette. I el fet és que a mi em costa allargar-me (sobretot en tan poc temps), cosa que em va fer patir molt. Si vols, teníem aquesta constricció, que tanmateix no recordo que se’ns imposés de manera explícita en cap moment. Igual que no recordo que ens diguessin que havíem de parlar del Delta, tot i que tots hem acabat fent-ho, per motius que suposo que són ben comprensibles. El meu relat arrenca d’una idea que vaig tenir fa tres anys, voltant per una urbanització. I encara hi ha el fet que, farà catorze anys, vaig treballar uns mesos de comercial d’una companyia telefònica, de porta en porta.
Sebastià Portell: En el meu cas, la mateixa nit que vaig rebre el mail que em convidava a participar a l’estada literària al Mas de Bernis de l’Aldea, vaig somiar la primera escena; una dona que fugia. Però de què? I cap on? La resposta la vaig trobar els mesos següents, abans d’arribar al mas, i la resta ja és literatura.
Jaume C. Pons Alorda: El pacte que vàrem voler complir amb nosaltres mateixos era que el paisatge de les Terres de l’Ebre formés part d’allò que estàvem fent. Almenys jo em vaig voler comprometre amb això i que el meu conte fos una forma de testimoni d’aquest món a mig camí de l’abominable i de la fantasia absoluta, desenvolupant un conte imaginat fa temps. Un cop arribats al Mas de Bernis ens vam impregnar del paisatge a través de caminades, visites a la platja, diàlegs o simple involucrament personal. Després l’escriptura quasi va venir tota sola, com una invocació.
Els escriptors de ‘La recerca del flamenc’, acompanyats del poeta Andreu Subirats al Mas de Bernis, residència literària dels autors durant una setmana | Foto: LaBreu Edicions.
Joan Todó (La Sénia, 1977) és escriptor. Ha publicat dos llibres de poesia, Los fòssils (al ras) (2007) i El fàstic que us cega (2012), un llibre de contes, A butxacades (2011) i una novel·la, L’horitzó primer (2013), parcialment escrita a Croàcia, a banda d’un relat llarg, “El final del món”, dins La recerca del flamenc (2015), totalment escrit al Delta de l’Ebre.
Ha traduït els contes de Gonzalo Torné (Les parelles dels altres, 2013), les memòries de Sebastià Juan Arbó (Els homes de la terra i el mar, 2015) i un llibre de poemes de Mark Strand (Rufaga d’un, 2016). Després d’una sèrie de feines temporals en revistes com Paper de Vidre, Caràcters, Suroeste, Quadern de les idees, les arts i les lletres o Revista de Letras, ha trobat una feina fixa (per ara) a la secció “Llegir escrivint” de L’Avenç.
Arriba un moment que ens cau la bena dels ulls. Ens adonem que l’emperador anava nu i a més era un lladre.Però aquesta revelació deixa a l’ombra altres mitges veritats. Al voltant hi ha més farsants. I correm el perill d’anar-ho oblidant tot i recular fins a la casella inicial. La literatura pot contribuir a la gran confusió, però també ens pot ajudar a revisar alguns plantejaments i esmolar la mirada.
En aquest recull de contes, Joan Todó, artesà tenaç i narrador versàtil, furga en els replecs de la nostra consciència i en la memòria dels darrers anys, per mostrar-nos el revers del que hem viscut. Ens parla de lladres professionals o d’estar per casa, de grans i petits enganys; però també de l’autoengany que fem servir per anar tirant, la crossa indispensable per als qui malden per evadir-se d’una realitat tediosa, dolorosa o abjecta.
Amb una prosa plena de matisos, retrata una indignació que no s’acaba, el desig sempre insatisfet de ser lluny d’aquí i la ràbia d’un món que es perd. La seva mirada escrutadora i irònica qüestiona les percepcions en què basem els nostres relats i identitats, amb un modèlic desplegament d’energia literària.
presentació de LA FILIAL de Dovlàtov a la llibreia Laie amb el traductor Miquel Cabal, l’editor Ignasi Pàmies, l’escriptor Xavier Serrahima i la lectura de Joan Vigó ( com veieu vem acabar rient molt ) #dovlatovrules #lafilial #laintrusa (04.02.16)
LaBreu Edicions publica un nou llibre de Jordi Vintró, autor fonamental de la casa i del seu catàleg, dels que donen sentit al projecte editorial. En aquesta ocasió, ens trobem davant un altre dels seus sofisticats jocs d’enginy, però aquí en diàleg o correspondència: poesia epistolar a quatre mans amb l’escriptor Aleix Cort, el company de lletra de Vintró dins d’una aventura que no deixarà ningú indiferent pel que té de fresc i, fins i tot, de subversiu. Dijous dia 11 de febrer es llegirà públicament a la llibreria Nollegiu de Poblenou, al nou emplaçament a la ja mítica Juanita, a partir de les 19:30 hores i amb l’acompanyament d’un dels editors, Marc Romera.
Jordi Vintró i Aleix Cort
Fa més d’una setmana que Carles Hac Mor ens va deixar i la seva despresència cada dia provoca més dolor, perquè ja no hi és, però perquè sembla que encara hi és menys que quan vivia. Fa mal també perquè, als primers dies de tan tràgic però inevitable esdeveniment, molts s’ompliren la boca tot recordant-los a ell i a les seves gestes. A més a més, el funeral fou una festa multitudinària, i moltíssima gent va penjar versos seus a manera d’homenatge. Les xarxes socials, per marge de poc però profund temps, semblava un temple dedicat a Hac Viu.
Una setmana després, però, com si res no hagués passat, i aquí quedem els vius, els que restem, per veure què passa, per anar tirant, i sobretot per callar una altra vegada. És injust. I, com tota injustícia, cal ser derrotada, devastada, deixada de costat: hem de combatre contra aquests silencis intolerables, silencis que envolten massa tot el que té a veure amb la poesia.
En un article publicat a La Vanguardia dia 1 de febrer, el filòsof i professor i savi Xavier Antich parlava d’Hac Mor i el connectava a algunes interessants propostes poètiques que estan passant desapercebudes. Parla de Paul Celan, també publicat a LaBreu, però almenys Arnau Pons, el traductor, compta amb l’aval del Premio Nacional del Gobierno Español al seu darrere, cosa que va fer que aparegués en diferents mitjans de comunicació, també per poc marge de temps. Però què passa quan ni tan sols queda aquesta possibilitat o aquest reconeixement públic? Doncs un no-res encara més violent, però també violentador. És el que ha tingut lloc, immerescudament, amb un altre volum de LaBreu que sembla que no existeix perquè ha estat absolutament ningunejat: tant per la premsa com pels mateixos poetes, que ni tan sols no prenen cura dels seus autors.
És lamentable, i és així, però Jordi Vintró està massa acostumat a ser una bèstia negra i ocultada pels invisibles poders fàctics. Bàsicament perquè és mal de classificar o d’etiquetar: la seva existència contradiu el discurs que els crítics han intentat bastir durant dècades. “On fotem en Vintró, una persona que ha fet ús de la seva plena llibertat per oferir una obra renovadora?” segur que s’han anat demanant durant anys.
Jo, em sincero, no entenc de cap de les maneres com això pugui ser així, no entenc com un creador tan original com ell, tan extraordinari i sorprenent, responsable d’obres magnes comInsuficiència mitral o La bassa de les oques, pot restar tan al marge de tan mala manera, immerescuda. I és que Vintró ha hagut de lluitar tota la seva vida per poder combatre aquest procés d’invisibilització, que encara dura. M’afegeixo a la seva lluita, al seu costat, i dic i declaro a tots els vents que vulguin escoltar que Jordi Vintró és un #SèniorPoètic, i que li hem de fer cas, no només com a justícia poètica, sinó també perquè s’ho mereix, i ho hem de fer ara que és viu, ara que el tenim entre nosaltres, amb tot l’atzar del món que això significa, i que l’hem de llegir i gaudir, sobretot perquè les seves obres proposen un alt risc estètic, són un desafiament, però també un goig irrefrenable: ens trobem davant manuals d’autèntica poesia inspirada. Algun dia, qui vulgui SER POETA, si això és possible, haurà de passar per l’Acadèmia Vintró dels seus llibres.
En aquest cas, doncs, un cas també superlatiu, Vintró s’alia amb Aleix Cort per tal de regalar-nos el resultat d’una curiosa relació epistolar mantinguda durant un any. A través d’aquesta corrua de rèpliques, que ofereix un debat obert interessantíssim, cada missiva anterior esdevé la proposta d’un vers fundacional: a partir d’aquest primer vers proposat es comença el nou poema en un misteriós i magnífic parany de trampes verbals, giravoltes metafòriques i tensions acumulades. Sempre amb una demostrada elegància, amb savoir faire i fair play, sí, però també amb intensitat fora mida.
I per què laica? Per això mateix que comentàvem, perquè un autor de peu pla i terra ferma, amb la seva carta-poema, proposa el primer vers del poema-carta que haurà de venir a continuació, i només aquesta premissa ja representa un canvi de paradigma. Valéry, un altre autor de la casa LaBreu traduït per Jordi Llovet, deia que “Els déus faciliten el primer vers; la resta, els fa el poeta”, o sigui, la poesia entesa com a inspiració, com a fet diví. I és aquí on Vintró i Cort rebaixen el to, escupen pletòricament amb carnassa devorada i ens diuen que no, que la poesia no pertany als déus sinó als éssers humans, que la poesia és important i poderosa, en efecte, però no perquè connecti amb divinitats esotèriques sinó perquè obeeixen a un esforç mental, moral, laboral, total. Els homes i les dones, doncs, no només són els destinataris naturals d’aquests versos sigil·losos, sinó que també són el mecanisme últim que els origina i que els justifica.
Poesia laica amb tot el que té aquesta concepció de tel·lúric i de magnànim alhora, d’humanitat desfermada, perquè ens trobem davant d’un convit generós a entendre la poesia des d’un prisma renovador. Poesia laica de Jordi Vintró i Aleix Cort és sorprenent i humanista, és divertit i intel·ligentíssim, una possibilitat de contemplar, de primera mà, una discussió poètica que desafia tots els gèneres i que ens situa davant d’un registre que obre noves vies de comunicació. Potser una oportunitat irrepetible que torna a demostrar que la poesia no hauria de ser ni per a putxinel·lis ni per a solitaris. Un triomf verbal de màxima magnitud.
A la literatura anglosaxona hi ha el concepte sense of place, que vol dir a la vegada sensació i sentit de lloc. S’aplica a la literatura que s’arrela i brota en un paisatge o un entorn urbà molt determinats. Doncs el que ha fet l’editorial independent LaBreu amb aquest petit volum de tres contes és “provocar” una literatura amb sensació i sentit de lloc. Va col·locar durant una setmana tres autors del seu catàleg enmig d’un dels paisatges amb més personalitat del nostre territori, el delta de l’Ebre, amb l’encàrrec d’escriure un conte cadascú. El resultat és molt ric i demostra que, si bé la personalitat de cada escriptor es manté, el que crea s’empelta del lloc on ho escriu.
El primer conte, de Sebastià Portell (1992), té el narrador més sorprenent que hem llegit en molt de temps. A CONY (Cal Oblidar Nova York), és un òrgan sexual femení qui parla, en segona persona, a la seva propietària, una dona d’una cinquantena d’anys, excessiva i frustrada, maltractada per un home a qui va seguir fins a Nova York amb resultats desastrosos. Portell se’n surt molt bé amb l’ús de la segona persona, que és molt exigent i, tot i que el desenllaç del conte és un punt inversemblant, la personalitat de la protagonista té molta força.
Al segon, de Jaume C. Pons Alorda (1984), li passa el contrari: amb una estructura que podria ser la d’una rondalla mallorquina, amb ogres proteics i un petit heroi que no té por de morir, la trama avança d’una manera una mica confusa. L’autor, però, imagina un final simbòlic molt potent que és un gran colofó i li dóna un nou sentit al relat.
El tercer, de Joan Todó (1977), és el que més aprofita els elements paisatgístics del Delta. L’autor hi està més familiaritzat, i es nota. El final del món relata el pelegrinatge d’un venedor d’enciclopèdies per l’Aldea i altres llocs desolats com la urbanització Riumar. Tenim la sensació d’estar llegint les pàgines d’un western : la implacabilitat del sol, l’horitzontalitat dels camps inundats d’aigua, la pressió que exerceix un cel “més ample que a cap altra banda”, “com una mà aplanada contra un vidre”. Tot condueix cap a un final ineluctable, com també ens sembla que hem arribat al final d’alguna cosa quan caminem, com el venedor frustrat, per la platja del Trabucador i veiem miratges a la sorra.
No hi ha flamencs a La recerca del flamenc. Com totes les recerques, l’objectiu final queda més que satisfet al llarg del camí que ens hi ha de dur. Llarga vida a l’experiment de LaBreu: l’any que ve, volem tres escriptors més tancats al Mas de Bernis.
en el primer recital a la nova ublicació de la llibreria NoLlegiu del Poble Nou els primers versos que hi van sonar: Francesc Garrigai Anna Gual, de la mà del mestre de cerimònies Jaume C.Pons Alorda
La quotidianitat excepcional de la família Dovlàtov
Els nostres Serguei Dovlàtov
Traducció de Miquel Cabal
LaBreu Edicions, Barcelona 2014
150 pàgines
Hi ha moltes maneres d’explicar la història familiar. Es pot fer des de la melancolia i la nostàlgia, des del ressentiment i l’odi o, com en aquest cas, des de la mordacitat i la ironia d’aquell que ha superat tantes penúries que simplement pensa: “Més val prendre-s’ho en conya”. Però alerta! Prendre-s’ho en conya, en aquest cas, no vol dir relativitzar ni endolcir la crua realitat.
Serguei Dovlàtov (1941-1990) s’escuda en la ironia per presentar, precisament, la trista i llarga història de la seva família al llarg del segle XX, des del declivi de l’Imperi dels tsars fins al seu propi exili, en època de Leonid Bréjnev. Hi ho fa també de forma breu i, només en aparença, lleugera. El que ens ofereix Els nostres (1983) és gairebé un recull de relats, entre tràgics i hilarants, que esdevenen caricatures d’uns personatges curiosos, quan no extravagants, marcats pels seus temps; uns temps de canvis abruptes, d’esperances, decepcions, tragèdies, caos i absurditat.
El que podem afirmar, en acabar de llegir cada història d’un dels parents d’en Dovlàtov, és que no pot ser que la del següent la superi. Doncs, com en una matrioixka, cada nou capítol és una nova sorpresa, una nova excepcionalitat quotidiana protagonitzada per una gent que va tirant, com pot, enmig dels esdeveniments que els sobrepassen. En aquests capítols, que amb el llenguatge esmolat de Dovlàtov esdevenen petites peces literàries extraordinàries, hi trobem guerra, exaltació revolucionaria, afusellaments, contraban, repressió, dissidència i exili. I, sobretot, grans dosis d’absurd i patetisme. Precisament per això arribem a sentir tanta empatia amb tots els seus familiars, des dels més tradicionalistes fins als més dissidents. Perquè, al cap i a la fi, explicant la història de la seva família, Dovlàtov ens parla d’ell mateix, com si poguéssim entendre la seva personalitat a través de la dels seus familiars. També, podem entendre la història de la seva família com una mena de paràbola de la Història de Rússia i la URSS al llarg del segle XX, relat tràgic i fascinant a la vegada.
L’excepcionalitat de Dovlàtov és que aconsegueixi fer-nos fruir malgrat una gran economia de paraules i més aviat poques descripcions, basant el seu estil en frases curtes i directes i, sobretot, en uns diàlegs punyents, mordaços, a voltes brillants. Que amb 150 pàgines tinguem temps d’esborronar-nos, sentir pena i ràbia, i riure a cor què vols diu molt del mestratge en el llenguatge de Serguei Dovlàtov, un magnífic autor que podem gaudir en català gràcies a l’aposta de LaBreu Edicions, que n’ha publicat quatre novel·les més, i a les magnífiques traduccions de Miquel Cabal.
Per a un servidor, Els Nostres ha estat la porta d’entrada a l’univers de Dovlàtov, del qual n’espero amb candeletes el proper llibre.
Jordi Sellarès al bloc Especulacions d’un Neardenthal (31.01.16)
Serguei Dovlàtov va néixer el 1941 a la ciutat russa d’Ufà i va morir gairebé cinquanta anys després a Brooklyn. Va estudiar Filologia, va fer el servei militar com a vigilant en un camp de treball, va fer de periodista i de guia del Parc Puixkin, entre d’altres. Moltes d’aquestes experiències, va traslladar-les al paper en títols com Els nostres, El compromís, La maleta i La zona, tots ells publicats per LaBreu Edicions. Durant molt anys va haver de publicar els seus contes de forma clandestina. A finals dels anys setanta, les autoritats soviètiques el van “convidar” a abandonar el país. Durant l’exili americà, va acabar rebent el reconeixement que es mereixia, amb la publicació dels seus relats a «The New Yorker». Però no va ser fins a l’esfondrament de la Unió Soviètica, un any després de la seva mort, que les obres de Dovlàtov van poder ser publicades en la seva llengua original.
A La filial ens parla dels anys d’estudiant a la Universitat a Leningrad, de la seva experiència radiofònica a Nova York, l’enamorament i les relacions de la comunitat russa immigrada. Som a finals de la dècada de 1980. A la Unió Soviètica es parla de Perestroika però el règim encara mira d’evitar que els seus ciutadans escoltin “La Tercera Ona”, emissora de ràdio amb seu Nova York on treballa l’escriptor rus Dalmàtov, exiliat als Estats Units. No és un entusiasta del nou país i es resisteix a l’autoritat del director, que no li diu què ha de dir però sí què no ha de dir. I ara li toca anar a Califòrnia i fer un reportatge sobre el congrés “El futur de Rússia”. A la convenció hi ha ponències d’alguns professors americans i d’una amalgama de russos exiliats d’orígens antagònics: liberals, nacionalistas eslavòfils, antics aristòcrates o l’escriptor Eduard Limónov. Tots ells formen “la filial”, la Rússia a l’exili. I molts d’ells es consideren la llavor d’una Rússia futura, cadascú a la seva manera, cosa que crea tensions delirants i intrigues en un grup estrambòtic a la recerca d’un destí amb final feliç.
L’estada a Los Angeles es complica quan Dalmàtov rep una visita inesperada a l’habitació de l’hotel. La Tàssia, l’amor de joventut que el va plantar fa quinze anys, pretén enredar-li la vida, de nou, ara que ja pentina cabells blancs i és gat vell.
Després de La pell fina, XXXVII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó de Vallirana, Ramon Boixeda (Vic, 1981) escriu un llibre adobat on hi planen l’esperança, les regnes i els esperons kafkians al costat de la impaciència. Els poemes d’El sedàs, petits ecosistemes misteriosos i fascinants, rebaten la clàssica taxonomia aplicada als gèneres literaris. Som en el terreny de la combinatòria i el palimpsest. Els versos de Boixeda exploren l’alternativa, postulen el text com a intent de record o de futurs possibles. Derogant el present –temps castrador i regenerador alhora– i activant les lògiques retrospectiva i prospectiva, Boixeda concep la poesia com un estri per a dignificar el món. La seva poètica es forja en termes de superació: acarar contraris, articular-los, genera discurs i interrogants, però també fa servei alhora de donar llum a allò que calla i implosiona. El lector s’enfronta –sí, aquí hi ha lluita cultural i històrica, viatges al diccionari i pauses respiratòries– a quaranta textos: “Es treu l’antifaç: lluu la meva cara”. El poeta tremola per solidaritat amb les fulles i ressegueix el vol hipnòtic dels estornells.
Ramon Boixeda dedica molts poemes d’El sedàs a autors que l’han precedit i li han fet de pulmó. Som davant d’una poesia còsmica, però a la vegada arrapada a la terra, que vola enllà, com un aspersor. Tot és esguard. “Mentre l’art es dedica a parlar de la mirada, els desullats reclamen els ulls des d’on mirar”. En el seu joc de màscares, el poeta anteposa la glatida al cor, veu la posta de sol com un mer sedàs per a l’infern dels cursis i es demana si l’eternitat ve abans o després del xoc de contraris. El somni és la llei, en aquest llibre mineral i ple de swing. Un llibre que exhibeix les dues cares del mirall: lírica i sàtira.
Anna Carreras, Culturas de LaVanguardia (23.01.16)
Jaume C. Pons Alorda o la poesia com a paraula radical
Un cop llegit Tots els sepulcres (LaBreu Edicions, Col. Alabatre, Fontclara, 2015), volum que aplega les tres obres essencials —Els estris de la llum (2010), Cilici (2009) i Carn vol dir desaparicions (2010)— de la frondosa obra del poeta Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984), no hi ha cap mena de dubte que el lector s’encomana de seguida, per damunt de consideracions diverses, a una única certesa: l’epifania d’una veu on batega l’ideari d’un poeta veritable. Perquè Pons Alorda és, abans de tot, una pregona visió del món que emmotlla, obsessivament, les petjades d’un camí iniciàtic marcat per la recerca del jo, que vol dir —cal recordar-ho un cop més— la recerca de l’altre, desconegut sempre, que ens habita.
Naixement, destrucció i resurrecció
Així doncs, Tots els sepulcres cal entendre’l al meu parer com un itinerari i un triple tatuatge —el més representatiu dels molts tatuatges possibles— en un cos poètic que contempla dotze llibres publicats, de 2007 ençà, i una de les obres més singulars, convulsives i revulsives de les darreres fornades de la poesia catalana. Vull dir que aquesta trilogia vol ser una construcció de sentit de la vida i la poesia mateixa: “Em vingué clara, des de l’inici —precisa l’autor en les seves paraules preliminars—, la concepció arquitectònica del conjunt, dividit en tres capítols molt marcats, cadascun amb un objecte d’estudi precís: el naixement (la llum), la destrucció (la fosca) i la resurrecció (la carn)”. Aquests tres capítols, els quals es corresponen amb els tres llibres que aplega Tots els sepulcres, dibuixen la contradicció permanent de la poesia de Pons Alorda, amarada de paradoxes i dualitats (llum/foscor, eros/thanatos, paraula/silenci, alegria/dolor, construcció/destrucció, matèria/esperit, cos/ànima, etc), de nombroses ferides i de la constant resurrecció de l’amor i del llenguatge fets carn. I aquí, val a dir, Pons Alorda se’ns mostra com un poeta d’exuberància expressiva pot comuna. És, la seva, una paraula materialitzant, corpòria, carnal, moguda per un panerotisme inequívoc i radical. Com llegim en els versos del poema “La tendresa de la matèria”, a Els estris de la llum: “Jo vaig estimar la pedra. Jo vaig / fer l’amor amb una pedra. La meva progènie / són deserts histèrics”. O bé en aquest altres, delicadíssims, el ressò dels quals sembla libat de l’haikú japonès i, més en concret, d’un dels impromptus lírics de Matsuo Basho: “He après a enganyar les abelles. / Pensen que sóc una rosa. / Dels meus ulls em roben pol.len”.
Des d’aquest tombant, hom es remunta al orígens o, si es vol, al referents cabdals d’aqueixa mena d’hidra poètica que és l’obra del nostre autor; obra multiforme en les seves influències mediates i immediates, tan propera al mestratge d’Ausiàs March, pel que fa a la mecànica sentimental i els oficis de la carn, com a la veu desacralitzada dels surrealistes. Perquè a Tots els sepulcres, com he dit, la matèria, feta amor, dolor o passió, sempre emergeix per a interrogar-se i interrogar-nos des de l’entusiasme o la reflexió, des de l’estigma de la tragèdia i del sublim, o des de la vessant del grotesc, o ambdues coses alhora; sempre, això sí, arrelat tot a una profunda noció crítica, històrica i poètica que ho allunyen de qualsevol temptació decadentista: “Sóc una palangana plena d’aigua, / m’alimento de pous, bassiots i llàgrimes. // Sóc una superficie plana / sota la gegantina immensitat de l’aire. // No sóc res més que / una bossa de plàstic on ficar-hi l’ànima”.
La nissaga de la tradició de la ruptura
No s’enganyarà qui retrobi en aquest llibre la nissaga de la tradició de la ruptura que ha impulsat la modernitat creadora. Una tradició que progressa del romanticisme alemany al simbolisme revolucionari, incideix en les avantguardes, molt especialment en el moviment dadà, el surrealisme i l’expressionisme, i s’expandeix mitjançant les estratègies neovanguardistes i contraculturals de la segona meitat del segle XX (Oulipo, internacional situacionista, moviment beat, etc). Pons Alorda és fill d’aquesta tradició de la ruptura, la tradició dels fills del llim, en expressió encertadíssima d’Octavio Paz. La mateixa tradició que l’apropa a la radicalitat de l’obra dels seus admirats Andreu Cloquell, Andreu Vidal y Àngel Terrón o, com ell ens recorda, a “la lectura insistent dels versos de la generació dels anys setanta”.
Des d’aquest tombant, albirem el Jaume C. Pons Alorda potser més brillant, amb dos registres que voldria destacar. El primer, molt present a Els estris de la llum, apunta a la concentració i la síntesi expressiva d’un llenguatge basat en el suggeriment i la paraula màgica, l’aforisme líric i la fuetejada minimalista i, en no pocs casos, una sotsobra metafísica que, per la seva torbació, recorda la paraula resplendent de Nietzsche: “Jo he vist l’infinit davant mi, / I tenia el meu rostre”. Si en aquest primer registre el poeta opera per intensió, en el segon ho fa per extensió, a través d’un imaginari impel.lit per una mena de rapte verbal inesgotable que creix des de la paraula órfica, fosca i torturada de Cilici al desbordament de Carn vol dir desaparicions, on les fractures del vers i de la sintaxi o les suspensions de sentit són constants. És aquí on emergeix el poeta més iconoclasta, la veu que fa de la transgressió ideològica, sensorial, emocional i perceptiva el fet més distintiu de Tots els sepulcres. Això l’apropa a experiències del caire de Georges Bataille o Antonin Artaud. Com en el poema “Immolació”, de Carn vol dir desaparicions: “Ho vols. / Sacrifici voluntari. / Els bojos et prenen / per escorxar-te a la figuera. / Vessen llum / els membres separats. / Grotesc absolut, la bellesa”. L’excès, com a purgació del sentit comú, tensa en molts poemes la corda d’un llenguatge sempre al límit, a contracorrent de l’esperit gregari i normatiu. El resultat és la floració de la literatura del mal i de la crueltat, del mal com a deflagració de l’ordre institucional en termes morals, socials, religiosos i poètics. “La poesia —com deia André Breton—, o será convulsiva o no será”. O dit amb els versos del nostre poeta: “No vares llençar la nina a l’aigua / per matar-la, sino per veure com / surava” (“La tendresa de la matèria”).
Cal retornar, doncs, a les déus ocultes de l’ésser, a les ombres i el dolor, a tots els sepulcres que deixem escampats al llarg de la nostra vida, si volem reconèixer la llum més pregona; cal retornar, talment ens proposa Jaume C. Pons Alorda, a aquell territori on el real i l’imaginari, el passat i el futur, deixen de percebre’s de forma contradictòria. Al bell mig d’aquesta cerimònia, com llegim en el versos que clouen Tots els sepulcres, el poeta, nou Prometeu, lluita per abolir els contraris i robar al temps i als déus de la bellesa el foc de la paraula salvadora: “Oh… poder / condensar l’eternitat / de l’ombra / en un sol vers / i romandre-hi”.
del recital de Mireia Vidal-Conte, Anna Pantinat i Ester Andorrà amb maridatge de vi del Celler Bàrbara Forés a la llibreria NoLlegiu en el seu darrer recital de diumenge a l’adreça c/amistat, 20 del Poble Nou.(24.01.16)
“M’agrada que la poesia estigui en totes les parts del dia”
Josep Pedrals i Urdàniz (Barcelona, 1979) ha estat un dels renovadors de la poesia catalana. Ell mateix és un artefacte poètic, que pot fer un sonet per a un diari en un minut o memoritzar tots els versos que calguin en un recital. Des d’Escola italiana, del 2003 a Edicions 62, Pedrals ha concentrat la seva obra lírica a Labreu: El furgatori (2006), En/doll (2007) i El Romanço d’Anna Tirant(2012), que li va valdre la Lletra d’Or. Mil projectes s’interrelacionen dins la seva obra, connectada per infinitat de personatges i maneres de dir. Dramaturg i organitzador de cicles poètics, com el popular del bar Horiginal de Barcelona, Josep Pedrals es confessa al jove poeta i filòleg Carles Morell.
Ets jove i ja es pot dir que tens una bona carrera feta. Com valores la teva trajectòria? Què tens ganes de seguir fent?
Jo estic satisfet de la meva pròpia carrera. També me l’he treballat molt. Crec que he tingut molta sort, això també. He anat per un cantó que com que no hi havia anat gairebé ningú… No estava obert, era més fàcil de passar-hi, potser. Què em queda per fer? Un munt de coses. Ara estic més ficat en qüestions de teatre: enriquir-me més en temes teatrals. En realitat el que vaig fent és contestar-me coses que vull respondre’m en cada moment. No hi ha una pretensió a llarg termini, malgrat que algunes coses me les deixo prou obertes per anar-les completant, per exemple Els Diaris de Bolló, que van néixer amb El furgatori. Ara n’estic escrivint la tercera part, que serà Els límits del Quim Porta. M’agrada fer que tots els llibres tinguin connexions estranyes.
A què et refereixes, quan dius que vas anar per un altre camí?
Vull dir que vaig decidir no tirar pel camí dels premis de poesia, per exemple. Hi havia un moment, i continua sent així, que si volies tenir un mínim de notorietat havies i has d’aconseguir algun premi. Jo em vaig presentar a l’Amadeu Oller i no el vaig guanyar… Qui el va guanyar, aquell any…? I després no m’he presentat a cap més; és l’únic que m’hauria fet il·lusió. L’obra que hi vaig presentar era una transposició d’un llibre sencer de Salvat-Papasseit; des del punt de vista d’exercici tècnic era ben curiós. Però va quedar apartat, no ha sortit mai. A mesura que han anat passant els anys vaig anar guanyant notorietat amb els recitals, amb la confiança que em va fer en David Castillo a l’Avui, en Puigtobella a l’editorial Empúries, que es van interessar per mi. Llavors va sortir Escola italiana, que va ser un bon trampolí, va tenir força ressò, bon ressò. Jo ja muntava els recitals de l’Horiginal i altres històries. M’he guanyat la vida més amb coses relacionades amb la poesia que no pas amb els llibres pròpiament. No era una pretensió, però funciona, i m’esforço perquè funcioni.
No has escrit, que jo sàpiga, narrativa. Teatre sí. Què ha passat amb la narrativa? Ets un escriptor d’alè curt? Perquè ja expliques històries a través de la poesia, com a ‘Escola italiana’?
Sí, és que de prosa n’hi ha molta en la meva obra. El furgatori és prosa. A El romanço d’Anna Tirant hi ha molta prosa, hi ha una cosa prosística de fons. No veig la separació de tots dos gèneres gaire clara. No em molesta la prosa, però com a exercici d’estil m’agrada una prosa molt refistolada. No només llegeixo poesia, també llegeixo prosa. Dec llegir un 50% de poesia i després un 25% de novel·les i assaig, i l’altre 25% de còmics, m’agrada molt llegir còmics.
Sempre que has articulat idees assagístiques ho has fet en vers.
Sí, en la forma em sento molt més còmode amb el vers. Per a mi les formes no són importants. Pot ser assaig igualment. L’Enric Casasses ara ha tret un assaig sobre Maragall i li ha sortit en vers.Exploradors, al poema! també és un assaig complex, amb to narratiu, o el Qui no mereix una pallissa!, escrit amb Melcior Comes, Pere Antoni Pons i Jordi Rourera.
A més de dramaturg, t’has plantejat fer d’actor en més ocasions? Et sembla molt gran, el pas que constituiria passar de la rapsòdia a l’actuació com l’entenem més convencionalment?
Jo no veig que hi hagi tanta distància entre un actor i un recitador. Malgrat tot, jo no sóc actor, ni en tinc formació ni hi tinc facilitat. Són feines diferents. Precisament no m’agrada com reciten alguns actors. Dius dramaturg… dramaturg tampoc no en sóc. Jo faig el vers. Jo treballo la dramatúrgia des de la poètica, com ho fa, però des d’una altra perspectiva, el Marc Artigau. El Marc Rosich o el Marc Angelet són dramaturgs. Jo per una floritura em carregaria la trama. Si tingués un bon arabesc, reconstruiria l’obra perquè girés millor al voltant d’aquest arabesc.
Hi ha actors o actrius que no saben recitar. Podries ampliar-ho?
Jo em refereixo sobretot a aquell deix actoral, que sembla que hi hagin de posar una pàtina de personatge. En comptes de basar-se en el que diu el text, traspassar el text. És a dir, que per recitar depèn de què, ja pots tenir el to de veu que vulguis, que val més que tinguis una veu lletja per dir segons quines coses. La poesia no té una necessitat de ser bonica, sinó de canalitzar-se. I la canalització poètica no és actoral, és d’una altra mena.
Tu quan recites elimines Josep Pedrals?
Perquè jo no sóc aquell. Sí que faig de vehicle del poema, i fins i tot faig un punt d’histrió, de vegades. Ara, també hi ha actors que ho fan molt bé. És una qüestió de què agafes del text, fins i tot neutralitzar-lo una mica és sa, sobretot si no és un text teu (si és teu pots fer una mica més l’idiota). En les cartes que feia Rilke a les actrius que recitaven els seus poemes s’hi veu com volia disfressar una noia de pastoreta per dir el seu poema sobre Maria Magdalena! Imagina’t, això té un punt rococó i tot. És bonic descobrir que Rilke era un poeta de micròfon, en realitat.
La teva feina ha consistit, en bona part, a acostar la poesia a un públic molt més ampli, a difondre-la. No creus, però, que potser és un acostament-miratge, segons com, a causa de la senzillesa aparent dels versos? No han rascat prou, s’han quedat només a l’escorça.
M’ha passat més d’un cop que fent les presentacions de l’Anna Tirant, per exemple, la gent hi gaudia molt. Però llegir el llibre, em van dir alguns, no s’hi veien amb cor. Recitant, si les paraules passaven, bé, però llegint, anant-se-les trobant, no. Tot i això, no m’incomoda que sigui un miratge. Tampoc no vaig al teatre o al cinema a llegir-me el guió. Em puc comprar un llibre d’entrevistes de Truffaut entrevistant Hitchcock, però no em compro el guió d’un director després de veure’n la pel·lícula.
Un locutor de ràdio ha de fer servir una sintaxi curta, pròpia de l’oralitat, frases que l’oient sentirà una sola vegada. Els teus poemes estan preparats per a l’oralitat però també tenen un fons que en reclama una lectura posterior.
Sí, però no li ha d’interessar a tothom, no cal que ho llegeixin. Depèn de quins poemes no els publicaré mai, ni tenen la mateixa gràcia llegits que dits. O d’altres no els recito mai perquè no sé com he d’agafar aquell hipèrbaton. L’exercici de dir hipèrbatons és molt divertit! Jo considero que són dues coses diferents. No faig els recitals perquè la gent llegeixi.
Però l’ideal seria que fessin totes dues coses?
No, hi ha gent que els agraden molt els meus llibres i no m’han sentit recitar en sa vida. I al revés. Pere Gimferrer no m’ha sentit mai recitar i no en té cap necessitat, i hi ha molta gent que m’ha sentit recitar i no ha obert cap llibre meu.
Creus que l’oralitat actual s’ha menjat la lectura? La relectura? Potser s’escriuen poemes de contingut més lleuger?
No crec que sigui precisament per la poesia oral, perquè la poesia oral no deixa de ser només una manera de fer-la. Hi ha recitals que són espessíssims. És més aviat que ens hem acostumat als 140 caràcters del Twitter, al zàping, no aprofundim en certes coses. Hi ha gent que no fa mai cap recital i els seus llibres són tan lleugers que no t’aporten res.
Com es podria establir una franja entre l’espectacle poètic, la paraula dita en tres dimensions, i la farsa, el circ, la pornografia del llenguatge? Això que deies, tal cosa és massa lleugera.
Jo no la sabria marcar, aquesta franja. Depèn del moment, del com… És molt complex, i pot arribar a valdre tot. Depèn de quan ho poses, com ho poses, per què… Si de cop la gent es despulla i en comptes de fer-te una sensació vergonyosa o eròtica el que et fa és por o et crea una ànsia estranya, és que allò està ben posat. Amb la dansa contemporània això passa molt, és on he vist més clar el pas d’una cosa grotesca al proper pas, a l’estètica.
Has hagut d’aguantar crítiques. T’han titllat de versaire.
Sí, però és que a vegades ho sóc. Versaire em sembla bé. Home, que em diguin imbècil… Bé, depèn de qui tindria raó, perquè potser n’hi dec alguna, però… A mi em sembla que de vegades hi ha una divinització de la poesia que no sempre és positiva. Com qualsevol divinitat: se la pot adorar amb el convenciment que per a tu pot ser d’una manera i per als altres d’una altra, o bé amb la seguretat que aquell déu és el Déu, irrenunciable. Aquí hi ha el problema. La poesia no és només l’elevació que et pot aportar un poema de Paul Valéry o de Paul Celan, sinó que pot ser també la cançoneta de carnaval que canten els nens. I no dic que no m’agradin Valéry o Celan, precisament. A mi m’agrada que la poesia estigui en totes les parts del dia, que no quedi fora de segons quines qüestions. Santa Teresa era molt partidària del cagar i l’elevació, deia que era un gran moment, i era la mística per excel·lència. Però sembla que hi hagi coses que no siguin poètiques.
Aquesta és molt dolenta: fer poesia és furgar en la paraula… per només anar tirant?
Fer poesia és furgar en la paraula… doncs sí! El que passa és que va més enllà. No fer un bell joc de paraules i prou, sinó arribar a l’essència de la paraula. Furgar per anar tirant, però no per passar, sinó també per evolucionar. Anar tirant és fer camí, si estàs furgant estàs creant-te un gran túnel, aprofundint quelcom. Per aquell camí t’hi pot passar molta gent i dir-te “ei, aquest camí que has fet està molt bé”, o bé “ei, aquí te n’has anat una mica…”.
T’interessa moltíssim el lèxic. Ets dels que sempre s’apunten paraules noves i desconegudes. Què és més important, per a tu, el lèxic, la sintaxi? Quina relació mantindrien en la teva poesia? Quina creus que haurien de mantenir?
A mi m’agrada el lèxic per barrejar-lo. Sembla que sigui famós per utilitzar paraules raríssimes, però les poso al costat d’altres que són corrents, o… El que m’agrada és barrejar els registres amb gràcia, i de vegades la gràcia és precisament la sintaxi. Si poses segons quina paraula en una sintaxi de frase feta de manera que puguis sobreentendre… És el que diu l’Hac Mor de la paraparèmia, el Carles té unes idees boníssimes. Una cosa i l’altra se sumen. El lèxic és una de les armes que tinc. Tinc unes armes que són semàntiques i alhora sonores. No només transmeto un sentit, sinó que també transmeto un so. Si una paraula té un significat molt concret que em ve bé i em sona bé, el diccionari me l’està brindant en safata perquè la utilitzi.
Ets clarinetista i tens bons coneixements musicals. Però no vas decidir portar totes dues activitats per separat (poesia i música), sinó que les has casat sempre (amb Els Nens Eutròfics cantant Palau i Fabre, amb en Guillamino…).
Perquè com a músic no sóc gaire bo. Toco el clarinet bastant malament. Em falten certes coses per ser un bon músic. Com a poeta em sento molt més còmode. Per tant, he trobat que la música com a suport d’una altra cosa sí que em veig capaç de posar-la en solfa [riu].
Música, dèiem. A més de poeta, ets recitador. Quina mena de formació t’ha requerit el fet de voler ser rapsode?
Són dues facetes del mateix. Quan s’ha tractat l’oralitat s’ha tractat com l’origen de tal, com si no hagués estat viva i hagués continuat. Quan les avantguardes del XX recuperen la literatura popular, la cançoneta, el parlar dels bebès, és simplement que s’han adonat que allò també era. De vegades és millor que no quedi, l’obra. Que l’hagis viscut tu, i cadascú d’una manera diferent. Surts d’un teatre, o… I la sensació que allò, en aquell moment, és per a tu. Que el llibre estigui fixat és perquè venim d’aquestes religions del llibre, al principi era el Verb. Hem divinitzat totes aquestes coses, tornem al mateix d’abans. Pel que fa a la meva formació com a rapsode, vaig estudiar a molt bones escoles i a un bon institut. Ens feien aprendre poemes de memòria, hi havia un gust per la llengua que t’inculcaven des de petit. També passa que sóc fill del meu pare, i això es nota molt. Ell era predicador, per dir-ho així. També vaig començar a fer recitals de molt jove, amb mestres com l’Enric Casasses o la Dolors Miquel, i això fa que puguis aprofundir en les maneres de recitar.
Hi ha molts poetes tocats pel fenomen Casasses, no han abandonat la seva dicció característica. A tu et va passar?
Jo no vaig començar imitant l’Enric perquè no el coneixia, abans. El vaig conèixer quan jo ja havia començat. Llavors vaig incorporar-ne alguns gestos o actituds; me’n vaig adonar, del fenomen, però és que ja em surt d’una altra manera. He vist molts recitals. Només amb els que hem muntat a l’Horiginal, uns 650, he vist moltes coses, i anant per aquests mons de Déu, també. Amb això agafes una obertura de registres i veus el que t’interessa més.
Com has viscut el fet de passar per la ràdio i també per la televisió? Són experiències amables?
T’has d’anar adaptant a cada lloc. Jo m’ho he passat bé a tot arreu on he estat; el que potser m’ha fallat és no haver tingut prou taules els primers anys que vaig fer ràdio. De vegades he fet les coses una mica espesses pels mitjans on era. Als mitjans de masses necessites rebaixar una mica certes intencions, de vegades.
Això és rebaixar la teva obra?
Pot ser la teva obra i que tingui un component més. Has de ser prou hàbil per no trair el que dius però alhora fer-ho més planer del que és. La complicació està més aviat aquí.
Has programat les sessions de poesia a l’Horiginal durant 13 anys, juntament amb Ferran Garcia, que se’n cuidarà a partir d’ara. Tens fills. Hi haurà un canvi substancial en la teva activitat, en general?
He hagut de deixar algunes coses, i m’he sentit malament per no haver pogut fer segons què. Els recitals és el que no abandono. A més, no m’afecten gaire. Si tinc un bolo sé que el tinc. Hi vaig i torno, depèn de com m’ho munti. On he perdut molt és en les hores d’escriure.
Barcelona, pel que fa a la poesia, és una capital potent. Com valores la relació entre la poesia catalana i la castellana a Catalunya i a la resta de l’Estat?
La relació és bastant nefasta. No hi ha interès mutu. Cosa que també és lògica. A mi la poesia en alemany m’interessa un parell de cops l’any. O cinc o sis, però no més enllà. I em passa això amb totes les llengües europees properes, o sigui que em passa el mateix amb el castellà. Llegeixo més poetes en castellà del segle XVI que del XXI, i no perquè no m’interessin els meus coetanis, és que escriuen en una llengua que no és la que treballo jo. Trobo que s’haurien d’interrelacionar els poetes que escriuen en castellà, però també tots els que viuen a Barcelona i escriuen en altres llengües.
Com veus la crítica actualment? En un país petit, sovint hi ha poca distància per valorar els textos ben sincerament sense cremar-se.
La crítica en profunditat porta molta feina. Amb els mitjans digitals et trobes amb moments en què penses “aquest s’ho ha currat”. Però estem vivint l’impàs de la desaparició de la premsa escrita. En paper, a part dels llibres (per qüestions estètiques i de valor), quedaran les revistes especialitzades. La crítica s’està allotjant en d’altres espais. Trobo a faltar una obertura de la universitat, en l’àmbit crític i de compartir aquest coneixement i capacitat amb el món literari viu. No dic que no s’obri, ja, però s’hauria d’obrir més. No sé com s’hauria de fer. Potser un dia hi pensarem i fins i tot resoldrem la convivència de les literatures del moment actual a Barcelona.
Quins poetes actuals t’interessen més?
Mira, la Mireia Calafell, que ara li acaben de donar el Lletra d’Or, trobo que és molt interessant. No ho sé, hi ha molta gent… M’interessen moltes coses que sento, que veig. Les formes de poesia de l’Anna Gual també em semblen curioses.
Tenen relació, la poesia i la política? Vas fer el pròleg del darrer llibre de Pere Gimferrer, ‘El castell de la puresa’.
La poesia està en tot. Sí que tenen relació, o poden tenir-la. Però jo no deixaré de llegir ningú per això, perquè sigui d’una certa tendència. Ferran Toutain escriu molt i molt bé. I dic Toutain per tot el merder que hi va haver fa uns mesos amb el Màrius Serra.Sapientia, quae sola libertas est. L’única llibertat que hi ha és el coneixement. És el lema de casa nostra, imagina’t!
Què és el que t’engresca més de la vida, fora de l’escriptura?
Últimament m’he adonat que m’agrada molt la calma, perquè els últims anys vaig tant de cul que els moments en què tinc un moment per seure i mirar-me una parra em resulten la mar d’evocadors. És un gust. I m’he anat tornant més sibarita. Ja era un cuinetes, i si cuines molt, o et tornes de menjar-t’ho tot o et tornes més exquisit. A mi m’ha passat això: m’agrada menjar millor, beure millor. El meu pare i la meva mare són estoics; jo sóc més aviat epicuri. Potser amb els anys els meus fills tornaran a ser uns estoics, però ja estic convençut que, jo, no.
JAUME C. PONS ALORDA. Tots els sepulcres. LaBreu (Alabatre, 62). 208 pàg. 15€
A LA RECERCA DE LA SOLEDAT CÒSMICA
Penses en els seus ossos
i això és el màxim
que t’acostaràs
a ella.
Poeta expansiu i novel·lista en expansió. Traductor temerari i recitador colossal, Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) és un llamp de la vida literària, a brida abatuda, a pas de frare convidat. Ara l’editorial Labreu ens brinda l’edició d’una trilogia de Pons Alorda en un sol volum: Els estris de la llum (2008), Cilici (2009, Premi Ciutat de Palma – Joan Alcover de poesia) i Carn vol dir desaparicions (2010) són, segons el propi poeta, les obres “més ambicioses, més atrevides i valentes, més pensades, més treballades”. Ens apareixen juntes sota un títol sagrat: Tots els sepulcres. Si estibem la Viquipèdia, “sepulcre” és l’obra que es construeix per donar sepultura a una persona, generalment en pedra i elevada respecte del terra. A l’investigador Jaume C. no li cal sepultar-se enlloc més que dins els ulls atents dels seus lectors cada vegada més fidels i més ingents. Lectors que possiblement també han coincidit amb l’autor en els centenars d’espectacles poètics, recitals, performances i accions amb què ha impressionat aquest planeta i part dels altres.
El que sí que fa en Jaume C., amb traça i talent geomètrics, és catapultar-se així que enfila la ploma i escriu cap a uns dominis, diguem-ne, excelsos, per no exagerar massa. Aquesta “Història secreta d’una trilogia” es reafirma com el somni inicial del poeta de Caimari: la concepció arquitectònica del conjunt, cadascun amb un objecte d’estudi precís però enfilats com una brotxeta. Una festassa, vaja. El naixement (la llum), la destrucció (la fosca) i la resurrecció (la carn): el sender que va des del dolor de dir la veritat fins a les renúncies, des de l’espurna a l’expansió de l’univers ponsalordià. Una tríade conceptual equivalent al triangle romàntic forjat en els termes Eros-Pathos-Tanathos. I un mateix séc que uneix els contraris i els fa de cavallet i de boia: la poesia universal i progressiva que, per capítols (és a dir, per fragments), es qüestiona els límits de la pròpia poesia, de la llengua que la basteix i de l’individu que la pateix. I l’ha de parir.
La “lectura insistent dels versos de la generació dels anys setanta”, l’empelt d’una poètica que va escapçar la sòrdida literatura catalana que empastifava el món cultural català amb experiències mancades d’experiment –amb Vicenç Altaió, Sala-Valldaura, Jaume Pont i Miquel Bauçà al capdavant– alimenten el poeta d’un llenguatge que fon l’ètica amb l’estètica, i que deriva en una escriptura blanca sense protocols ni normes caducifòlies. Al pròleg del primer llibre, Els estris de la llum, Àngel Terrón parla de “la qualitat i la densitat” d’un Jaume C. que explora “tots els espais que la poesia ha alliberat des de Rimbaud”. Mirar-se als ulls per conèixer el color de la veritat, ens diu el poeta, ulldespert i dotat del canibalisme espiritual d’aprendre, a la recerca de l’ànima de les coses, fins i tot quan aquesta croada implica aflicció a l’hora d’establir una poètica de la llum –amb els enlluernaments i les cegueses que aquesta proesa implica– o un culte permanent a la feminitat.
Al pròleg del segon llibre, Cilici, Felip Demaldé es fixa en l’obsessió de Jaume C. per “les màquines de la carn i la puixança seminal”, en un accés sagrat cap al sublim, al conjur de la immortalitat que ha de vèncer la mort amb més poesia i més limfa –sinònims a més no poder– des de la mortificació. Però l’atzucac és a la cantonada. La poesia parla al poeta. L’esbronca i titlla el seu exercici de “patètic joc literari”. Dialogar amb els morts no és útil; és més fructífer “gratar la terra fins que perdis les ungles”. El silenci per accedir al dir ple. El poeta conquereix el temps i gosa establir el calendari de l’etern, comptant, fins i tot, amb el carnaval de suïcides (homenatge al poemari Biatanathos o l’elogi del suïcidi del mestre Altaió). Els temes del doble, l’alteritat i la ventrilòquia també exploten i ejaculen en aquest Cilici ponsalordià. Tota norma és inexacta i la perfecció no sempre és feixista: “la meva llengua / té la fondària exacta / del teu sexe”. Supera Ferrater.
Amb pròleg de Pau Vadell i epíleg de Jaume Munar, Carn vol dir desaparicions és un llibre de culte al dubte, al ja veurem com acabaran ses misses. Dedicat “afablement a ningú”, el poeta, amb un destí tel·lúric assegurat, busca una més alta sepultura. El cos finirà, la idea no. La poesia és la destrucció intacta, mentre que la carn de l’ombra es farà deixalla. L’esperma, l’espill de l’ésser. Alfa i omega, com a la nit les flames a la fosca. Sap de la lentitud de la necrosi: es delecta en l’evidència de la podridura còsmica com una gangrena extraordinària. I a sobre ens l’escriu i ens la tatua dins els cranis, dins els sexes, amb la llengua. Incontinent, excessiu i exhuberant, així es defineix el poeta. Visceral, carnal, frenètic i sensual, radical i tendre alhora, Jaume C. escriu “espasmes amb forma de poema”. Condensa l’eternitat i hi roman. L’herència d’Andreu Vidal és translúcida: parlar de la mort per mostrar la rellevància plàstica de la vida.
RAMON BOIXEDA. El sedàs. LaBreu (Alabatre, 60). 104 pàg. 14€
D’ARTICULAR ELS CONTRARIS
“Del ser o no ser? quedar-se amb la pregunta, cal”
Quan l’escriptor Adrià Pujol parla dels poetes que ha llegit és bo que no provem de tapar-li els mots amb perífrasis idiotes de saberut: “Els poemes d’en Boixeda són de pagès. Branques, arrels i fòssils. Primitivisme, celatges i celísties. Purins i torres d’alta tensió. Fesols, fang i l’horitzó. Odes al porc. Hi treu el nas el mar i tot.” Després de La pell fina (Viena Edicions), que va guanyar el XXXVII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2012, Ramon Boixeda (Vic, 1981) escriu un llibre unitari on hi plana aquella esperança a la manera de Kafka, la idea de mantenir cert coratge tot i saber que no n’hi ha, l’estomacada prèvia a l’acció, que regenera en goig de ser, en aquell vitalisme que, com en el cas del contemporani Jaume C. Pons Alorda, emergeix un cop s’ha tocat fons o, per dir-ho més perepunyetament, s’hi ensuma el propi mal d’esquena, el qual és ben lícit treure a passejar. L’arquitectura d’El sedàs és impecable, igual que el joc amb els gèneres literaris, una broma passada de moda. L’essència de la poètica de Boixeda també resulta enlluernadora, en la mesura que el vilatortí (Vic només va ser un tema d’hospital) establert a Sevilla escriu pensant en el poema com a possibilitat, com a intent, i per això el recull ha tingut un munt de versions i encaixades diferents. És el que diu Válery quan afirma que el llibre no s’acaba sinó que s’abandona, en aquest cas en forma d’edició. Boixeda també se serveix del poema com una via per a remembrar o per a projectar. Per ell la poesia és, entre moltes d’altres coses, una eina per a la dignitat, d’exploració, evasió i perversió (romanticisme sublimat), i de passar comptes amb allò que s’ha dit i amb allò que es fa. Trenar història i cultura, perquè ens entenguem.
Els poemes de Boixeda –dit per ell mateix– són petits ecosistemes fascinants, grans planetes amb la seva part de foscam i misteri. La lluita de contraris, dels oposats i les seves comparances, és una de les invariabilitats dels poemes, és una eina per generar discurs, apta per a quallar contradiccions per mirar d’anar una mica més enllà del pensament blanc de la poesia gris, feta de capes i capes de còpia. Aquesta és la poètica romàntica i original de Ramon Boixeda. Sense emmirallar-se amb ningú, Ramon Boixeda llegeix artistes que l’empelten de correspondències sobre les quals conspirar poèticament ―un cop passats per aquell sedàs que esbudella la mimesi i destil·la la veu pròpia i per tant, dialogant, que caracteritza el món Boixeda.
A l’epíleg a aquesta edició, Jordi Florit Robusté destaca (en referència a la continuïtat d’El sedàs amb la seva obra precedent) que el poeta “no abandona els espais limítrofes com a punt de partida i de contacte separats per un tel imperceptible”. La frontissa, la nafra, el tramat, la xarxa. Garbellar la vida per accedir a l’art. Importa poc l’experiència intransferible si no se n’obté la categoria. Boixeda crea móns, és poeta, i pensa en plural. Estructurat en dues grans parts (Sedàs i De l’heroi de l’anar a peu), el llibre conté quaranta textos poètics amb o sense vers, allargassant la textualitat prosòdica fins al límit de l’experiment. Destaquen una colla d’aforismes que, necessàriament, han de passar als annals de la poesia d’aquest país: “A casa no s’hi va, s’hi arriba”, “Recorda la perfecció dels fòssils”, “La poca traça és matèria de contemplació”, “La miopia com la boira més exacta”. Si el personatge de Gentil de Verdaguer els hagués llegit, de ben segur que se’ls faria seus i els inclouria al seu Cant desesperat davant la fada Flordeneu. El crepuscle com a espai de trànsit des d’on gosar l’impossible fusió dels contraris o, si més no, allò que s’espera que en neixi. Mentrestant, és el llenguatge qui es nodreix de llenguatge i branca l’arbre. Com diu Francesc Garriga: “tothom tindrà el que busca, ningú sabrà què troba”.
“Es treu l’antifaç: lluu la meva cara”. Ramon Boixeda investiga el concepte de l’alteritat a El sedàs, un territori entre la fosca i la llum amb flaixos on “el deliri és la frontera dels Déus” i la trinitat es fa dispersa. La culpa sempre és de l’altre, fins i tot quan l’altre ens habita. L’acte de comunicar és fonamental. El gran simulacre, de fet. El sedàs és aquella esquerda des d’on ve de gust ballar swing i resseguir el vol hipnòtic dels estornells. D’això se’n diu crear un imaginari i, malgrat no ho sembli, és enrevessat de collons. Cal talent, i el talent no es compra ni es ven: “Ei: si tremoles que sigui per solidaritat amb les fulles, amb el fum, amb el fred”.
LA RECERCA DEL FLAMENC amb dos dels tres autors del llibre de contes: Jaume C.Pons Alorda i Joan Todó ( hi faltava Sebastià Portell) presentats per l’editora Ester Andorrà a la Llibreria Papasseit de Manresa (09.01.16)
les imatges de la coberta i planes interiors de l’extensa entrevista que Ernest Farrés fa a Màrius Sampere en ocasió de la publicació de L’ESFERA INSOMNE i altres poemaris
Igual que les últimes obres de Vinyoli i de Garriga, L’esfera insomne té una intensitat clarivident que deixa estabornit: com pot ser que després de tants poemaris i tanta vida Màrius Sampere es reservi el millor per al final? I com pot ser el millor després de tants llibres importants?
Sembla que hagi anat condensant les seves forces, dèries, experiències vitals i líriques per destil·lar-les magistralment en aquests 29 poemes que són tothora irònics, metafísics, sexuals i revoltats. Dibuixen a la perfecció l’imaginari, la cosmogonia que Sampere ha anat habitant, vers a vers, al llarg dels anys. “La poesia no serveix per res, i aixó és la gran cosa que té la poesia. Una expansió, una meditació, un acte màgic. No serveix per res, però ho és tot”, explicava. És vehement en la permanent exploració i definició del món, mai completa, mai certa del tot, sempre un tempteig agosarat que agullona. Pensament creat pel vers, un discus escàpol, fet per encendre’s i fondre’s, con una foguerada, com un joc de mans, com un miratge, no com una càtedra ni un dogma. Llegir L’esfera insomne és entrar en una mena d’esbalaïment, és trobar un poeta en estat de gràcia, que s’inventa un món a cada vers. El subratllaries sencer, del primer vers (“Espereu, tot allò que no parla de mi no existeix”) a l’últim (“mai més és el nom d’algú- de qui s’aixeca i camina”):
Nota al peu: Sampere s’ha guardat el millor per al final.
LA RECERCA DEL FLAMENC, dels grans Sebastià Portell, Jaume C. Pons Alorda, Joan Todó
142 pàg. 13€
* * * *
Joves però sobradament preparats, Porcell (Ses Salines, 1992), Alorda (Caimari, 1984) i Todó (Sènia, 977), amb pròleg-cirereta del poeta tortosí Andreu Subirats, presenten La recerca del flamenc, un equip de relats que pregonen la bellesa dels detalls enverinats. Un escenari compartit –Aldea, al Delta– on els tres autors conviuen al Mas de Bernis sota l’auspici d’Albert Hernández, inventant vides que depassen el localisme. Personatges inquiets que surten del no-res, plens d’obsessions, fòbies i filies, records i traumes, sotmesos al vertigen temporal. El lector es camufla en el paisatge de les terres de l’Ebre, l’autèntic protagonista. Porcell escriu CONY –Cal Oblidar Nova York–, la història d’una vídua jove afamada de sexe que arriba al Mas (“una casa idíl•lica i incomunicada”) amb ganes de posar fi a la cacera del mascle. Pensa en condicional i en plural. El Mas li fa de sedant autoadministrat. El joc de veus de Porcell, entre un tu i un jo que acaben fonent-se, és brillant: la dona amb cony i el cony de dona. A Les escales de l’Aldea, Pons Alorda edifica una metàfora –Delta neix de l’amor de la mare Llum (estèril, oh miracle) i el pare Terra–, i desgrana les dissorts vitals i escripturals d’aquest déu condemnat a una doble mort (un jovenel•lo aferrat a la paraula), que vol acabar el llibre de contes definitiu pujant esglaons. Amb el narrador rondaller i testimoni que ens dirigeix l’atenció cap als detalls i pregona que “tot connecta amb tot”, i amb un estil escatològic i borbollant, Pons Alorda crea el monstre Vistadàguila, el cacic d’un sol ull de final tragicòmic que dirigeix el diari local on Delta publica contes i poemes. El final del món de Todó és la història d’un jove venedor d’enciclopèdies que n’aprèn d’en Rafa, el company veterà. Amb la mirada com a arma de seducció i la insistència com a lema, s’aboca a vides alienes sense èxit. Cada façana és un rostre que amaga i diu coses. Intueix signes de vida, però no d’ànima humana. La trama de Todó dansa entre el tedi i la jocositat i estén els braços a l’alteritat, a la vida oculta i als inicis grillats de l’individu que voreja l’abisme d’una fi del món que hostatja records. Un trencaclosques magnífic i delirant, suprem i decidit. Orgull d’escriptors!
AMOR AL PAISATGE
“La verdor dels arrossars era gairebé elèctrica, i les copes dels arbres espurnejaven. Tanta claredat no li cabia als ulls”.
ALBERT HERNÁNDEZ
És l’amo del Mas de Bernis i el creador de la metàfora “cel rosa d’albada”: “un home fet de fang i pedra, de farina i calç”.
BOTTOM LINE
La recerca del flamenc és la persecució del buit, l’enigma, l’estimbada col•lectiva.
Dimarts 15, a la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus, vaig tenir ocasió de presentar un llibre que m’ha fascinat: “Poesia Laica” (La Breu Edicions), del reusenc Aleix Cort i el barceloní Jordi Vintró.
Joc poètic, desafiament d’enginys entre poetes, divertimento per a estetes? Sí, clar. però també un llibre de poesia treballat, valent i amic del risc. No crec que tota la poesia hagi de buscar ultrapassar les convencions del gènere per ser bona -jo no ho crec-, però la que ho fa compta amb un valor addicional, que és precisament el de cercar més enllà dels límits coneguts i apreciats pel gran públic. (Sí, ja sé que parlar de gran públic en poesia és també arriscat, agosarat….).
Si bé aquesta vegada, o sempre, jugar a l’avantguarda pot representar una recerca dels mateixos orígens de la paraula, aquest cantussejar dels infants abans que aprenguin a parlar, com diu Aleix Cort en un dels textos poètics que integren el llibre . Un aspecte en el qual em vaig estendre una mica.
Correspondència entre autors, al llarg de cinc anys, feta amb el sistema tradicional del correu avui ja quasi extingit, i feta amb l’ús exclusiu de la poesia. Una aposta doble per mitjans que podrien sonar a romàntics, si no tronats. Convenceu-vos de com de lluny està de ser això aquesta “Poesia laica” penetrant en el cos del llibre, ben exigu -com el seu cost econòmic, de pas-.
Ah, i comprovareu així que l’Humor hi cap, a la Poesia!
Tres autors es reuneixen una setmana al Mas de Bernis, una casa envoltada de natura a l’Aldea (Baix Ebre). L’objectiu d’aquesta trobada de primavera és escriure un relat cadascun que després publicarà l’editorial LaBreu en un volum. Tenen carta blanca, poden parlar del que vulguin en els seus escrits. Entre ells hi ha amistat, bon rotllo, però són conscients que la lletra impresa no és com la memòria, que amb el temps s’esborra. Que el que tindran quan acabin aquesta aventura literària i turística a tocar del Delta de l’Ebre no serà només un àlbum de fotografies retocades amb Photoshop o Instagram que si no t’acaben d’agradar les pots eliminar, sinó que serà un llibre que el podran llegir aquí i allà, que serà analitzat, mirat amb lupa. Aquests tres homenots tenen via lliure per anar a la platja, divertir-se, beure i atipar-se, però s’ha de ser molt valent per acceptar una proposta com aquesta, escriure un relat i arriscar-se a què, ves per on, el que ha escrit el teu col·lega sigui millor que el teu. Uf!
Ells són Joan Todó (La Sénia, El Montsià, 1977), Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) i Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca, 1992). El títol del llibre és La recerca del flamenc, publicat amb una cridanera coberta rosa (alguna cosa em diu que no podia de ser de cap altre color). El primer d’aquests tres flamencs dibuixats a la portada ens explica la història d’un venedor d’enciclopèdies, d’aquells que saben que tenen una feina complicada, però volen veure només la part positiva: la llibertat que li dóna escollir la seva ruta comercial, establir els seus horaris, fer plans amb les comissions de les vendes i somiar amb tenir el seu propi equip de venedors. Però la realitat d’un dia xafogós d’estiu deixa en evidència alguns estats d’ànims que tenia ben amagats: vestit amb americana, suant, va trucant casa per casa, carrer per carrer, però cap porta s’obre. Dina en el cotxe, se li taca la roba, sua encara més, la gent sembla haver-se evaporat. Decideix anar a un xiringuito abans de seguir la feina, però la seva davallada existencial només acaba de començar.
Aquest és El final del món de Joan Todó, un relat protagonitzat per un home que vol aferrar-se al seu orgull per mirar de tirar endavant sigui com sigui, però que si és cert allò que diuen de què hi ha qui neix amb estrella i hi ha qui neix estrellat, aquest, clarament, seria del segon grup. Aquest comercial d’enciclopèdies (en plena era digital) fa bona la llei de Murphy: si una sèrie de successos pot sortir malament, sortirà malament en la pitjor seqüència possible. I així és com Todó porta el seu personatge a l’absurd, al despropòsit més absolut, envoltat d’una atmosfera inquietant, amb un aire gairebé surrealista, oníric. El final del món és un text sòlid protagonitzat per un home desballestat que ha de carregar amb la creu del seu destí.
Amb més dignitat afronta el seu futur el personatge del relat de Jaume C. Pons Alorda, Les escales de l’Aldea. En un ambient de Guerra Civil, en Delta sap que l’executaran, però no perd l’entusiasme perquè sap que quan arribi el moment, partirà amb els comptes resolts. Ell és un escriptor de l’Aldea, que treballa en el diari La veu de l’Arrossar. No sembla tenir cap maldecap més enllà d’escriure els seus contes, però tot canvia quan el director del diari, Vistadàgila, una mena de Polifem descomunal, li fa un requeriment que a Delta no li agrada gens. La seva reacció, plena de ràbia, marca també el seu destí. La seva obsessió, però, fa que vulgui guanyar el màxim temps possible: enllestir el conte definitiu que culminarà el seu darrer llibre. L’absurd i les situacions grotesques –divines en alguns casos- també hi són presents en aquest relat. Les obsessions ens porten a actuar de manera estranya, però qui no voldria arribar al darrer dia de les nostres vides havent viscut unes quantes obsessions i haver-les pogut satisfer totes?
També amb dignitat, o almenys amb un intent de dignitat, arriba a l’Aldea la protagonista de CONY (Cal Oblidar Nova York), el relat de Sebastià Portell, un personatge trencat que mira d’oblidar la història d’amor que l’ha deixat desfeta. Enrere queda l’home que va preferir una feina a Nova York abans que continuar una vida amb ella. Aquest és segurament el relat més irreverent, més agosarat, dels tres, encara que només sigui perquè qui parla, el narrador, és el cony de la protagonista. És ell qui parla de tu a tu a la dona, qui li recorda les experiències viscudes, els homes que ha tingut entre les seves cames, és el cony l’origine du monde, del món d’una dona que ja n’ha tingut prou. CONY és una explosió de feminitat, un crit en la obscuritat, un gest d’autoafirmació. La literatura de Sebastià Portell necessitava un cony que parlés per la protagonista d’aquest relat, però també per les dones dels seus anteriors llibres. El destí de la dona de La mort de na Margalida (Lleonard Muntaner, 2012) hagués estat un altre amb aquest cony, també els destins de les dones d’Un torrent que era la mar(Pont del Petroli, 2013). I tot i que a Maracaibo (AdiA Edicions, 2014) algunes de les dones que hi apareixien tenien prou empenta (carai que si en tenien!), la protagonista d’aquest relat sembla establir-hi un punt d’inflexió. Caldrà veure en el futur si d’aquest CONY ha nascut un altre Sebastià Portell.
I aquests són, a grans trets, els tres flamencs que ens presenta el volum rosa de LaBreu, el vol dels quals ha arribat ja a la segona edició. Són tres històries sorgides d’una orgia literària organitzada en un mas en un racó del Baix Ebre. No sabem exactament què va passar allà, ni quina metodologia de treball es va seguir, tampoc sabem si els flamencs i els cargols poma del Delta de l’Ebre han donat de si per futurs escrits. No intenteu rellegir el pròleg d’Andreu Subirats, perquè més que respostes, trobareu més preguntes. No us preneu gaire seriosament aquesta recerca del flamenc, que només és literatura. No?
Joan Josep Camacho Grau publica els poemaris ‘Els nois de neó‘, ‘Cazalla’ i ‘Orfeus de tercera’: d’una nit boja a les conseqüències de la paternitat
Camacho Grau, Foto: AMB RAFAEL CRUZ EN SEGON TERME MANEL LLADÓ.
Podríem dir que Joan Josep Camacho Grau (Sant Vicenç dels Horts, 1975) ja és una veu consolidada dins la poesia catalana del tercer mil·lenni, si no fos perquè ell mateix seria el primer a rebutjar aquesta mena de medalles hiperbòliques i inútils. Mai no s’ha esforçat gens ni mica en la recerca de la notorietat, ni a freqüentar els cercles literaris oficials, i subscriu al 100% l’actitud del seu amic Enric Casasses quan diu: “Jo no visc de la poesia, visc en la poesia.” “No necessites públic, necessites lectors: per això publiques”, afegeix ell, acompanyat durant l’entrevista per Rafael Cruz, company d’aventures poeticomusicals al projecte Dream Machine i autor de les il·lustracions d’un dels seus últims llibres,El tòrax de la bèstia (Xicra, 2013), amb el qual Camacho Grau va quedar finalista del premi Gabriel Ferrater 2004.
Rafael Cruz i ell formen el grup Dream MachineCassanenc adoptiu i actualment resident a Girona, on és professor de secundària, Camacho Grau ha publicat recentment tres poemaris, escrits en el període 2005-2008, que no formen cap cos unitari, però sí s’articulen en certa manera al voltant de la seva experiència vital com a pare que, com passa sovint, marca un abans i un després.
L’abans és Els nois de neó (Roure Edicions), presentat per l’autor com “400 versos d’una nit boja qualsevol protagonitzada per aquests nois de neó, que estan inspirats en The Neon Boys, el grup que van formar Tom Verlaine i Richard Hell abans de Television”, fonamental grup novaiorquès del qual el poeta rememora, encara enlluernat, el seu concert al festival Primavera Sound. El llibre, dedicat “a un col·lega amb el qual sortim”, es presenta a la nota final com “una obreta exprés, tant pel que fa a la celeritat a l’hora d’escriure-la com pel fet d’estar escrita a mida de”. Tal com escriu Guim Valls a l’epíleg Obra vista, Els nois de neó comença amb “una piràmide sil·làbica construïda a partir de títols de llibres” –des deCalç de Casasses a Catedral de Carver–, i entra tot seguit en matèria: “El sol es pongué i prenguérem per la força la nit fortificada il·luminada pel desig…” I així comença el periple per una nit en què “no hi ha nèctar que no tastem”. “La nit no ens confongué perquè nosaltres ja estàvem confosos d’entrada”, obre un altre d’aquests poemes que, segons Valls, tenen en comú la set, “una set incendiada impossible de sadollar que ens fustiga per veure si n’hi ha, si segueix havent-n’hi, d’esperit”.
El següent llibre és Cazalla (Emboscall), una raresa en la trajectòria de Camacho Grau perquè, per raons molt personals, és i serà la seva “opera prima i única en castellà”. Dedicat “a mi padre, a mi hijo”,Cazalla entra ja en matèria i és un llibre marcat definitivament per la paternitat, que comença amb una Advertencia: “El amor contiene benzedrina pura, espinas de hidrógeno, cianuro en cápsulas y deforma el hígado a base de vacíos, el amor puede matar y mata.” Com escriu Lluís Freixas a l’epíleg, “d’aquest llibre fa mal sobretot que ressoni tant a veritat”.
Per acabar, Orfeus de tercera (LaBreu Edicions) és “un dietari en vers sobre les conseqüències de ser pare”, datat entre el desembre del 2007 i l’octubre del 2008, tot i que al final es puntualitza que “l’ordre cronològic dels poemes és fortuït i les minúscules i la manca de signes de puntuació és premeditat”.
Aquests tres poemaris, indomables com l’autor, són només l’iceberg més recent d’una obra que no ha parat de créixer des de l’any 2000 i de la qual també han emergit Vindrà la llum (2001),Antic silenci (2004), L’hort de marbre (2006), Bromur (2009) i La lobotomia de Proust (2014).
Poètiques de la laceració. Dir el dolor, dir des del dolor. L’escriptura com a ferida oberta. Sexe-boca-ferida. Eros i Tànatos… Recital Poètic en català i castellà amb Blancallum Vidal, Arnau Pons, Lola Nieto, Laia López Manrique, Sergio Espinosa, Mireia Vidal-Conte.
I micro obert perquè cadascú digui la seva ferida.
de la presentació de LA RECERCA DEL FLAMENC de Sebastià Portell, Joan Todó i Jaume C.Pons Alorda a l’Horiginal, amb els temes musicals de Pentina’t Lula i l’entrevista de Marina Espasa (09.12.15)
Sota la direcció d’Ester Andorrà, Ignasi Pàmies, Marc Romera i Clara Font, va avançant la col·lecció de poesia de LaBreu Edicions, que ja s’ha convertit en una plataforma excel·lent per a la poesia catalana en general i per a la jove poesia en particular. En aquest context, cal celebrar l’aparició del poemari Símbol 47. L’autora, Anna Gual, va néixer a Vilafranca del Penedès el 1986 i es va donar a co- nèixer precisament en aquest segell editorial el 2008 amb Implosions. Posteriorment, ha publicat Passa-m’hi els dits (2012) i L’ésser solar (2013), aquest darrer un excel·lent poemari que va merèixer el premi de Poesia mediterrània Pare Colom 2013. Anna Gual pertany, doncs, a la promoció de poetes nascuts a la dècada dels vuitanta, que ha donat continuïtat i nor- malitat a la tasca de les generacions anteriors i, a més, ha afegit un gran nombre de dones poetes.
A Símbol 47, Anna Gual confirma la bona trajectòria establerta pels llibres anteriors i dóna un nou impuls a la seva obra. En l’interessant epíleg que signa un altre poeta d’aquesta generació, Esteve Plantada, i que duu per títol «L’equilibri en lluita a la gruta ancestral», podem llegir: «El símbol 47 és Ag. És una constatació de certeses, totes elles deixades anar a l’aventura meravellosa de cercar un lector que se les apropiï, que vulgui jugar, que sigui còmplice. Perquè Ag vindria a ser Anna Gual. I la poesia d’aquesta poderosa Ag —d’Anna Gual, pel que fa al cas— és un devessall de pura complicitat.» I aquest joc que la poeta estableix amb el lector reconeix una dialèctica fonamental entre la dimensió sòlida dels elements i la dimensió intangible de la metàfora poètica. D’aquesta manera, el llibre comença, com si es tractés d’un pròleg, amb la definició de la plata: «Element químic de nombre atòmic 47 i símbol Ag […]. És molt dúctil i mal·leable.» Com dúctil és també la seva poesia, que oscil·la des de la matèria fins a l’aire amb un gran talent i acompanyada per unes belles il·lustracions d’Ana Cabello.
Poemes com «L’iris del Déu cec» o «La simetria» ja demostren una de les virtuts del bon poeta: la potència en la creació d’imatges. Així es des- cobreix la «llenya encesa / a l’interior de cada llamp» o una mirada a través «com si la fusta fos de vidre de sucre, / com si / la fusta fos un animal dissecat». La poeta se sent «… la millor mare del buit, / la germana més atenta de l’espera». I en aquesta duc- tilitat per la qual es passa d’«El mico d’ivori» a «Els suburbis de la paraula» es reconeix el mestratge d’un gran poeta contemporani com Màrius Sam- pere i una lectura atenta de la tradició simbolista fins als nostres dies, amb referents tan significatius com el de Saint-John Perse. Símbol 47 constitueix, doncs, una bona ocasió per a descobrir el talent d’Anna Gual.
dissabte 12 participarem al 2on MERCAT DE NADAL DEL LLIBRE
que celebra el Club TR3SC a la Fàbrica Estrella Damm:
a les 16.30 h Víctor Sunyol participarà a la xerrada: Shakespeare contemporani: la influència de l’autor a la cultura de masses, serà a la sala de màquines.
a les 19.15 Combat dialèctic entre editorials independents amb els llibres destacats del catàleg de 2015 de LaBreu Edicions, serà a la sala de màquines.
amb Carles Rebassa, Mireia Vidal-Conte, Joan Vigó, David Ymbernnon, Jaume Pont, Ignasi Pàmies, Catalina Girona, Ferran Garcia, Josep Borrell, Andri Antonovski i Ester Andorrà, conduirà el recital Carles Sanuy, serà al local social d’Àger.
de la presentació dels poemaris ORFEUS DE TERCERA de Joan Josep Camacho Grau, POESIA LAICA de Jordi Vintró i Aleix Cort i CARBASSA EMERGENT (LLUM DE BENGALA) de David Ymbernon a l’Horiginal (02.12.15)
Por fortuna, no todo está perdido en esta “sociedad del bienestar (consumo) y, entre las novedades editorials uno encuentra una excepcional (nuevo) libro poético de Màrius Sampere (1928) titulado L’esfera insomne (LaBreu Edicions, col·lecció alabatre). Prólogo de Mireia Vidal-Conte, Barcelona 2015). La prologuista Vidal-Conte ( no ha mucho comenté su magnífica obra Veces, ¿recuerdan?) escribe que Sampere crea “un univers nou i d’entrar-hi descalç”, pero antes ya nos ha advertido que “La Revolució, que la gran Revolució Samperiana”, és la seva pròpia paraula poètica; el seu text universal que encoratja el silenci de tots els que fem d’aprenents d’aquest ofici”. Y es muy cierto, porque Sampere siempre, y muy especialmente en esta nueva obra, es la renovación del poema, del verso, de la palabra porque es la magia del infinito imaginado, pero sin límites.
¿Quieren una prueba del infinito samperiano? Ahí la tienen: “S’ha acabat el temps de la nostàlgia –per què / recordar? Per què patir/ si el monstre / és capiculat i verd?- S’ha acabat / el temps dels comentaris, / de les explicacions, dels discursos / parabòlics…”. Porque él, Sampere, amigos camaradas en la utopía, ya dice que “No tinc conviccions, tinc paraules”, ¿intuyen la infinita y sensual insinuación?: sabe a ciencia cierta que “… L’última notícia /és el vostre cadáver, encara calent / entre la pesta i la indiferència”.
Ha sido un placer ( en todos los sentidos: conceptual, estético…) leer a Sampere, leerlo y releerlo, devorarlo, así en L’esfera… encontrarán ustedes estos tres versos con los que finalizo mi breve comentario : “… i els sants de guix / s’emproven – als peus consentits-/ déus d’espart amb fangs i salives”.
del recital de L’ESFERA INSOMNE de Màrius Sampere a l’Ateneu de Sant Just acompanyat per la poeta i editora del volum Mireia Vidal-Conte i el tast de cava Rosé Brut Torelló gentilesa del Celler de Can Mata (27.11.15)
de la presentació de LA RECERCA DEL FLAMENCamb els tres autors: Sebastià Portell, Jaume C.Pons Alorda i Joan Todó i l’estrena dels tres temes inspirats en els contes del grup Pentina’t Lula a la Llibreria Calders (26.11.15)
El senienc Joan Todó, Jaume C. Pons Alorda i Sebastià Porcell, autors d’un llibre gestat a L’Aldea
Joan Todó, Jaume C. Pons Alorda i Sebastià Porcell
Podrien ser tres habitants de Flandes, o tres cantadors andalusos o tres ocells que viuen en una zona humida com és el Delta. En realitat, són tres joves escriptors molt flamencs, ells. Com si es tractés d’un acudit, dos mallorquins i un ebrenc – Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984), Sebastià Portell Ses Salines, Mallorca, 1992) i Joan Todó (La Sénia, El Montsià, 1977) – van ser premeditadament confinats en una casa rural de L’Aldea a finals de primavera per a que convertissin tres dies d’estada al Delta en tres contes que han donat lloc a un llibre ‘La recerca del flamenc’ (LaBreu Edicions) que s’està presentant aquests dies en les principals llibreries de Barcelona.“Em vaig dedicar a mirar. Jo em dedicava a mirar. Sóc de La Sénia però fins que no vaig tenir carnet, i tenia gairebé 30 anys, no anava massa sovint al Delta”
Els que estan ben ficats en el món literari català, els reconeixen com tres bèsties de les lletres. Potser Pons Alorda i Portell, descarats, incisius, inflats de joventut, encaixarien en el títol d’enfants terribles, i Todó ja caminaria cap al seny, el temple i l’ofici. Sigui com sigui, “són bons i punt”, que diria l’editor de LaBreu, Marc Romera. “El projecte segurament va sortir d’alguna sobretaula, compartida entre Romera i el seu amic i propietari del Mas Bernis, el periodista Albert Hernandez”, m’explica Todó a la terrassa de l’Horiginal, davant del Macba, un local que en plena àreacosmohipsteriana s’ha convertit en un viver de poetes catalans. “Què fas tu aquí a n’aquestes hores?”, li diu el propietari de l’Horiginal en plena conversa. Todó parla sense estridències, com seguint un fil de coherència en l’elecció de cada frase i cada mot. Per què vosaltres i no uns altres? Pregunto. “Un dels requisits era que fossim tres homes, perquè no ens despistessim”, em diu Todó, que m’explica que coneixia a Pons Alorda de fa anys, però no al més jove dels tres. “Porcell podria ser el meu fill”, em diu sorneguer, com si fos un nen petit explicant un secret.
El Delta, el paradís o el desert (esperat)
“Em vaig dedicar a mirar. Jo em dedicava a mirar. Sóc de La Sénia però fins que no vaig tenir carnet, i tenia gairebé 30 anys, no anava massa sovint al Delta”, explica Todó, que reconeix que va arribar al Delta carregat de llibres d’història natural, de guies de flora i de fauna de la zona. Encuriosit per redescobrir allò que les guies turístiques anomenen sovint “un paradís proper”. “Sempre llegeixo molt, abans d’escriure sobre alguna cosa”, explica, “en aquest cas, em vaig centrar en els romàntics alemanys, que són els que creen la cosa aquesta de l’individu tot sol contemplant el paisatge”. Els tres escriptors troben l’existencialisme en la polseguera que s’aixeca en els camins que tallen aquest triangle de terra humida. També Todó. “Sí que és veritat, ara que ho dius, que és tot molt decadent, però no se m’havia acudit. Jo vaig anar triant una sèrie de llocs, força concrets, com una urbanització que hi ha a l’Aldea o Riumar, i una època concreta de l’any en què tampoc hi ha gaire vida -potser a l’agost tot seria diferent, o a l’època de la sega-, senzillament perquè és on vam anar, o on he anat algun cop pel meu compte”. De fet, Todó dibuixa un protagonista que com ja passava en la seva novel·la ‘L’hortizó primer’ (L’Avenç Edicions) sembla tot un retrat generacional. Un supervivent en un món abandonat i, a sobre, ple de contradiccions. “Jo he treballat de comercial, i he anat tocant timbres com aquest noi -entre altres llocs a l’Aldea, i també a Riumar, que de fet és el pitjor lloc on anar a fer això, burro de mi-”, explica Todó. “En l’època que m’hi dedicava, vaig tenir la idea d’aquesta situació: vas picant portes, no et respon ningú, i vas avançant, cada cop més fet caldo, més cansat, més suat, més despentinat, per una urbanització que cada cop està més feta caldo”, explica. “Era una idea semblant a la d’un conte de John Cheever, ‘El nedador’, sobre un home que recorre tot el seu veïnat de piscina en piscina. I bé, això és el principi del meu conte: algú que va de casa en casa. Vaig canviar el que jo vénia, que eren alarmes anti-robatori, per enciclopèdies perquè vendre alarmes, avui dia, sembla massa fàcil”. Una situació que encara sent com un fantasma massa familiar. “Si demà em diguessin d’entrar a treballar d’administratiu per 700 euros al mes, diria sí, lo dejo todo”.
Entre el rosa albarà i el cargol poma gegant
També Porcell i Pons Alorda arribaven al Delta amb una idea de com encarrilarien l’encàrrec. “Que jo sàpiga, tots tres, el Portell, el Pons i jo vam arribar allà amb un projecte previst; o sigui, una idea d’un conte que havíem tingut algun cop i que encara no havíem escrit. El Portell tenia la idea d’un desamor, el Pons la d’algú a qui executen dues vegades perquè sobreviu a la primera”. Van ser els passejos per la Gola del Migjorn, les compres en els supermercats i botigues de la zona, les converses a la llum de la lluna amb un gintònic a la mà, les batalletes de l’amfitrió de la casa, i les bromes d’una colla d’amics com l’acudit del rosa albarà -una tonalitat de rosa única, inventada per Hernandez- el material del que van fer-ne substància. I fins i tot un cargol poma gegant, obra de l’artista Maria Elena Roqué, ubicat enmig dels arrossars, que despertava l’admiració de les dones que sortien al tard a fer la ruta del colesterol. Els dies van passar ràpid. Todó escrivint al porxo amb el seu boli BIC, i els altres dos a dins la casa, amb els portàtils. “Escrivien molt ràpid aquests dos!”, diu. “Al final, em vaig ginyar tant que el meu conte va ser el més llarg”.
“A mi m’agrada més llegir que escriure!”, diu. “Avui dia, hi ha un munt de gent que vol ser publicada, i sembla que no hi ha ningú que llegeixi, sobretot perquè els lectors habitualment estan callats, clar. Té més sentit, segons com, promocionar els llibres que ja existeixen, que no pas anar afegint més llenya al foc”. Todó llegeix ara bàsicament llibres relacionats amb els seus projectes. Un cop al mes fa una crítica literària a L’Avenç. Aquest és el treball remunerat que mai abandonaria. ” M’ho passo molt bé!”. Plaer i feina. Feina i plaer. Una aliança desconcertant? “A mi em criden l’atenció coses que a la gent no la distreuen”.
Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984) és, actualment, el poeta més prolífic i dinàmic del sistema literari català. Reconegut en diversos àmbits culturals pel seu apassionat activisme, el seu currículum ja acumula una bona tirallonga de títols, que s’escampa des del gènere novel·lesc (Faula, Lleonard Muntaner, Palma 2012) fins al dietari fílmic (Apocalipsi uuuuuuuaaaaaaa, Comanegra, 2015). Amb tot, el seu principal reconeixement és líric, tant amb obra pròpia com també aliena. En aquest darrer aspecte, la seva traducció de l’obra completa de Walt Whitman, Fulles d’herba (ed. de 1984, 2014), ha merescut el Premi Cavall Verd i el Premi Serra d’Or 2015. Ara bé, amb vora tretze títols, és dins el gènere poètic on l’autor s’ha fet una trajectòria d’anomenada i que podem revisar amb el seu darrer títol: Tots els sepulcres (2015).
Tots els sepulcres és una trilogia composta per obra ja editada i que, per raons de descatalogació i reedició, ara es reuneix en un únic volum, incloent-hi els paratextos originals a més d’una breu introducció de l’autor i d’un epíleg global d’Antònia Vicens. Així, doncs, aquesta nova edició està formada per Els estris de la llum (Documenta Balear, 2009), Cilici (ed. Moll, 2009) i Carn vol dir desaparicions (Labreu Ed., 2010). En el pròleg el poeta reconeix haver-la concebuda des de l’inici com una tríada segons tres estadis: el trànsit de la naixença (la llum) a la destrucció (la fosca) fins a la resurrecció (la carn). Al respecte, s’ha de destacar com els poemes liminars de cada part són significatius ponts de trànsit. Per tant, cadascuna de les respectives parts assumeixen el tema corresponent a partir, alhora, d’un diàleg literari amb tres poetes de trajectòries literàries ben dissemblants: Andreu Vidal, Àngel Terron i Andreu Cloquell. D’aquests tres poetes, els quals varen participar en el panorama editorial mallorquí més renovador durant la dècada del setanta amb col·leccions com “La musa decapitada” o “Tafal”, Alorda n’extrapola múltiples recursos metafòrics, idees i reescriptures com a homenatge reivindicatiu de les pràctiques més experimentals d’aquella “Revolta Poètica”.
Els estris de la llum demostra ser el poemari més iniciàtic, amb una visió entre hermètica i al·lucinatòria de la poesia com a màxim acte cognoscitiu, producte d’una pulsió amorosa i de caire universalista. Així, els verbs blancs representen les eines producte d’un acte de creació equiparable a l’acte sexual, una experiència categòricament corporal no exempta dels detalls més íntims o grollers. De fet, el cos humà adquireix magnituds gegantines, còsmiques, dins el qual la introspecció es descriu tant espiritualment com simbòlica o anatòmica. Amb un vers lliure que no pretén cap musicalitat i sota l’auspici de The Tempest de Shakespeare, el poeta esdevé una figura mítica en recerca de l’esgarrifós, amb certs rols de l’individualisme romàntic i cert “mauditisme”, fins a arribar a l’antítesi de la llum: la foscor. Per altra banda, tot i que ja hi apareix l’apropiació ferrateriana d’“El mutilat” per part d’A. Cloquell i que Alorda reprèn a tall de testimoni, en aquest primer volum À. Terron és la principal influència. D’aquest catedràtic de química orgànica amb vocació literària, Alorda n’aprèn la poetització de l’anàlisi científica de la naturalesa en qualitat d’un element estètic, espiritual. Així, la concepció alquimista de la poesia del poeta adquireix no únicament el llegat provinent de Rimbaud fins a Palau i Fabre, sinó que també n’assimila una concepció orgànica, investigadora, que uneix la bellesa poètica i la veritat científica en un tot.
A partir d’aquesta conceptualització, Cilici es planteja com un autèntic diàleg amb la foscúria i, en conseqüència, amb els morts, especialment amb les figures d’Andreu Cloquell (suïcida de vint-i-un anys amb obra minsa però significativa) i Andreu Vidal (mort prematurament però amb obra consolidada i reconeguda). En aquesta segona part, la mortificació del títol implica un patiment físic i una purificació espiritual en recerca d’aquell sincretisme platònic entre ver i bell. Per aquest motiu, la violència corporal descrita amb cruesa s’aparella a una tortura del llenguatge com a acte culturalment subversiu i que connecta amb el vessant del sinistre freudià. Per aconseguir-ho, Alorda realitza un veritable joc intertextual de versos, apropiacions i cites a fi de perllongar les paraules dels absents. En aquest sentit, si bé la petja d’À. Terron segueix intacta i la interpel·lació a A. Cloquell és directa, una lectura col·lativa entre, per exemple, la secció “Autòpsia 1974/81” i el llibre Necròpsia (1984) d’A. Vidal demostra manlleus tot sovint destacats en cursiva, en una variació de motius temàticament grotescos i impactants. Fins i tot, tal com Alorda ha plantejat en textos més assagístics sobre aquests autors, es considera la creació poètica com una purgació del llenguatge; el poema, una excrescència producte d’un procés agònic del qual els versos despunten com els ossos d’un cadàver renascut.
Arribats a aquest nivell, amb una inversió numèrica dels poemes a tall de compte enrere i que demostra la programada cloenda del cercle amb el darrer poema, a Carn vol dir desaparicions Alorda reprèn aquell ressorgiment poètic fecundat en la mort però que s’encarna en la corporalitat més sangonosa. Mantenint el macabre univers simbòlic i a partir de la figura de l’elf moral, veritable personatge conductor del recull com si es tractés d’un Puck del grotesc, el cos de la poesia reviu gràcies a un instint de supervivència capaç de poetitzar qualsevol element de l’univers, ja sia des d’unes cèl·lules humanes fins a magnituds còsmiques, però passant pel propi cos com a correlat objectiu d’aquesta mena de biòpsia de qualsevol manifestació carnal. En aquest apartat, fet que provoca que aquesta sigui la part més escatològica del conjunt, el poeta usa uns recursos retòrics força eficients: tot sovint es destaquen sinecdòticament parts del cos humà, els quals són immediatament personificats com a subjectes de verbs pròpiament sexuals o de semàntica depravada. Per exemple, amb un rerefons que recorda la voluntat schopenhaueriana però molt més escabrosa, l’ejaculació simbolitza metafòricament aquell logos espermàtic que projecta una pulsió poètica tanmateix pornogràfica, una inspiració amb consciència pròpia i que se sap destinada a desaparèixer producte dels inevitables i tothora presents Eros i Tànatos. Comptat i debatut, una poesia arrauxadament vitalista, amb un imaginari violent en què l’obsessió per allò reproductiu i allò putrefacte planteja una conjunció de contraris exaltada per l’excés verbal i la seva bellesa.
En conjunt, a Tots els sepulcres se’ns descriu una experiència físicament violenta del llenguatge i que rau en una mena d’horror inherent al sublim tal com E. Burke o I. Kant el van plantejar. Quant a aquesta concepció, Alorda defensa una visió moderna de l’ésser humà, no exempta de brutalitat però que sorgeix d’una afirmació individual on el plaer n’és part substancial i l’experiència estètica, l’única esperança possible. En aquest sentit, mentre que A. Vidal és clarament nihilista, Alorda reivindica una transcendència poètica de qualsevol acte quotidià molt propi del reivindicat per Walt Whitman, Blai Bonet o Joan Vinyoli. Això no obstant, i tenim present el sublim histèric signat per F. Jameson segons el qual allò altre espaordidor ja no pertany a la natura sinó a la cultura postmoderna, un cop s’ha dubtat del sublim com una experiència vital plausible, l’aposta d’Alorda potser recularia a un estadi intencional previ a les poètiques més radicals de la generació del setanta. És a dir, un cop superat el possible épater le bourgeois producte d’un univers perillosament pròxim al del col·lectiu Taller Llunàtic, Tots els sepulcres és una magnífica recreació d’aquesta línia estètica i que bé mereix totes les lloances. Ara bé, també cal considerar si els pressupòsits ideològics subjacents a la poètica honorada encara són factibles a partir del préstec dels seus recursos estilístics. Tal com afirma Josep M. Lluró, rere la recerca en la literatura de gènere terrorífic, les teosofies hindús o l’experiència lisèrgica, A. Vidal es va construir un univers a mida per expressar simbòlicament la dissolució del jo enmig d’un context caòtic i violent. La podridura de “Cadaverina 15“ de Miquel Barceló era interpretable com a metàfora d’un franquisme en descomposició. Per tot això, i evidenciant el materialisme dialèctic d’aquesta visió, la lectura de Tots els sepulcres pot donar peu a interrogar-se si llegat i homenatge poden superar una revisió postutòpica tant del seu passat com del nostre present. Fins i tot, a preguntar-se, així com ho fa l’autor amb els seus propis versos, si tots ells foren o no uns impostors de la follia. Si més no, gràcies a aquest llibre, ja primera resposta és la de Jaume C. Pons Alorda.
We use cookies on our website to give you the most relevant experience by remembering your preferences and repeat visits. By clicking “Accept All”, you consent to the use of ALL the cookies. However, you may visit "Cookie Settings" to provide a controlled consent.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
Víctor Sunyol. Foto: Adrià Costa
Coberta de «Birnam» Foto: LaBreu
Víctor Sunyol. Foto: Adrià Costa
L’escriptor Sergei Dovlatov. LaBreu acaba de publicar ‘La filial’, en una traducció de Miquel Cabal.
#cicuta
#alabatre
#alabatre
