recomanat a El Suplement de Catalunya Ràdio per Marina Porras
“un llibre mític de la literatura del segle XX per molts motius…és un gran exemple de literatura modernista, una mica experimental, ja ho aviso… i és una de les primeres novel·les que tracta explícitament el tema de la sexualitat amb unes reflexions sobre el gènere molt interessants.És un llibre molt poètic amb un estil increïble però una mica místic que es mou entre la novel·la i l’assaig perquè està ple de reflexions sobre la vida, l’amor i el món.A mi m’ha agradat perquè es nota que l’autora llegeix molt i molt bé la gent i m’agrada la seva manera desesperada i angoixada de viure l’amor i perquè té una manera de descriure els personatges molt hipnòtica”
Diumenge 1 de maig , a les 18 h, recital Llegats Vivents al Palau de la Música
9 poetes catalans : Rosina Ballester, Enric Casasses, Narcís Comandira, Joan Navarro, Teresa Pascual, Marta Pessarrodona, Jaume Pont, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Bernat Català al piano
Dissabte 30, a les 19 h, festa dels 20 anys de Paper de Vidre, revista digital de la qual hem publicat dos llibres i que celebrarà les dues dècades amb Joan Todó, Tina Vallès, Josep Pedrals, Ferran Garcia, Elisenda Solsona, editors, músics i amics de la revista.
serà a La Coral de Prodis carrer del Pantà, 57 Terrassa.
Dijous 28, a les 19 h, Club de lectura “La sal de la vida”:amb
L’ESTRANGERA de Serguei Dovlàtov
a càrrec: d’Ester Bueno (gestora cultural) Inscripcions obertes a través del web de les biblioteques de Cornellà o telefònicament a la Biblioteca Sant Ildefons.
Organitza Xarxa de Biblioteques de Cornellà
Pl Carles Navales, s/n (C/ Almogavers) Cornellà de Llobregat
la llibreria La Central recomana UNA BONA ESTONA de Mavis Gallant amb etiqueta a llibreria i article al diari de SantJordi
“Mavis Gallant (1922-2014), extraordinaria escriptora de contes canadenca que es va instal.lar a París de ben jove, ha lliberat en aquesta història una serie de personatges que ben be podrien protagonitzar els seus contes i que han decididit reunir-se per representar una història més gran al voltant de la Shirley Perrigny.
La Shirley, una jove que deixa la casa familiar a Montreal, encara que no del tot dons la seva mare continua opinant sobre tot allò que fa malgrat l’oceà que les separa, arriba a París a principis dels anys seixanta i torna a casar-se després d’haver enviudat tràgicament, però tot es pot superar i Philippe, un conegut periodista francès amb poca feina ocuparà la vacant de marit avorrit i egoísta que aviat desapareixerà.
L’edifici en el que hi viuen te una botiga d’antiguitats als baixos regentada por la sàvia i extravagant senyora Roux i també els seus veïns, el matrimonio Chichalides, amb els que les relacions tindran un altre caire quan la Shirley decideix ser més forta i deixar una mica de banda estar siempre disposada a ajudar als altres.
Perque Shirley te una ànima caritativa de la que se n’aprofita tothom que es creua amb ella, la Renata amb els seus intents de suicidi, la familia Maurel amb els seus problemes de diners, Colette la germana del Philippe, amb les seves opiniones punyents, tots busquen en la Shirley un refugi mentre ella el busca en els llibres.”
Denise Desautels: “La poesia fa explotar el llenguatge i multiplica les possibilitats de sentit” EL LLIBRE DEL DIA A ‘D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó’ (LaBreu), amb traducció d’Antoni Clapés
L’escriptora quebequesa Denise Desautels Fotografia de Llibert Teixidó
La poeta Denise Desautels (Mont-real, 1945), una de les veus més potents del Quebec, publica D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó (LaBreu), en versió catalana del seu traductor habitual, Antoni Clapés. El llibre s’obre i es tanca amb una mena de diaris íntims dels mesos de febrer i octubre que encapsulen uns inventaris: la memòria i l’oblit, la resistència i la còlera, el desig i la dolçor i la vida, l’envelliment, l’apocalipsi i l’art. Un art que ho amara tot i ajuda l’escriptora a trobar la llum cap als mots per entendre el món.
La poesia és com un braç on agafar-se, com reflecteix el títol?
La imatge ve d’una obra de l’artista Dana Schutz, Swimming, smoking, crying (2009), que és a la coberta de la versió del llibre en francès, en què es veu un gran cap d’una dona que neda amb un braç fora de l’aigua, alhora que fuma i plora. El cap és com si fos tot el món, i per mi era com si el dolor d’aquella dona fos el dolor de tot el món. S’hi veu el braç dret fora l’aigua, i l’esquerre, i jo soc esquerrana, l’imagino com si fos l’escriptura, travessant la terra de sota, és la mà de l’escriptura. Així que és el que permet, també, mantenir-se a la superfície. Sí, és la meva manera de treballar, la raó per la qual escric.
No és un llibre alegre, precisament, hi ha dolor, però envoltat d’esperança.
Sí, busco la llum, però abans he de veure les coses com són en realitat, no pas de color rosa. He de veure les coses dolentes i endinsar-m’hi, i llavors amb una mica de llum sortir-ne.
Endinsar-se en la foscor per trobar la llum…
Exactament.
Al llibre també tracta molt la còlera, en forma del que anomena inventari.
Quan jo era jove, creia que un dia com a escriptora arribaria a una certa pau, ho esperava. Somniava que envelliria amb serenitat, però llegeixo els diaris cada dia, veig els noticiaris, veig el món al meu voltant i m’encolereixo cada dia més. Durant els anys setanta vam creure políticament que amb la poesia i la literatura podríem canviar el món, moltes dones ho crèiem. Però el temps passa i passa i veiem que les coses no canvien.
Tot segueix si fa no fa igual.
Quan arribem a emetre un mot, amb un cert dolor, i tenim la impressió d’haver pogut endolcir les coses, veiem aquí i allà més dolor, les guerres, les violències del món, i les dones som especialment conscient que estem arreu en perill. Als països en guerra les dones són violades i maltractades, tot va enrere. És intolerable.
És el motor de la seva poesia, doncs?
El poeta Gaston Miron va ser empresonat el 1970 perquè era un nacionalista quebequès que feia servir els mots com a bombes. Recordo que a la meva manera vaig voler que els mots fossin també com bombes, perquè si se’m quedaven a l’interior qui explotaria seria jo, seria una kamikaze. Cal fer sortir arreu aquest dolor per no explotar. Si la còlera se’m quedés a dins seria perillosa per a tothom. Escriure poesia per mi és fer preguntes, tot el contrari de la política que té tantes respostes. La poesia fa explotar el llenguatge, multiplica totes les possibilitats de sentit, i tot és possible amb la llengua i el pensament i l’emoció que el travessa. Escriure és això: la veu, el cor, el pensament, la llengua, junts. La possibilitat de crear frases, poemes, que inclouen tota la complexitat del món. Ens podem plantejar si la poesia és difícil de llegir, si és hermètica, però és que el món, l’amor, la mort, també són complexos, i no podem demanar a l’escriptura de ser simple. L’escriptura topa amb la complexitat, la diversitat d’aquest univers nostre.
I per això trenca el llenguatge?
Sí. La llengua és una destral i no pot ser massa dolça.
“La frase l’escorça s’esmicola furtiva”, escriu.
És això. La llum ha fugit, i la frase queda atrapada en la dispersió del desig, de l’esperança. Sovint dic que treballo entre l’angoixa i la utopia.
Organitza el llibre amb dos diaris a principi i final i quatre inventaris entremig, com un mirall.
Sí, es va construir així, perquè tots els textos estan escrits en diferents moments, alguns són encàrrecs per a una revista, un catàleg d’exposició, entre el 2012-2016, i vaig retreballar-los tots per fer el llibre, fer-ne un aplec. Els inventaris són proses poètiques diferents estats de la vida, que em són, com l’art, com un braç que em permet de mantenir-me a la superfície.
A la novel·la d’autoficció La felicitat imposada (LaBreu, 2017) relata com en una exposició de Van Gogh esclata interiorment, com un despertar.
És això. Al llibre explico com tenia tancats els mots a dins, i vivia en una família molt catòlica que refusava les idees. Fins que a 18 anys em vaig adonar que estava plena d’idees i no podia viure així, i vaig rebutjar d’escriure perquè tenia por de mi mateixa, por dels llibres que eren massa a prop de mi. I un dia vaig pensar que si no escrivia explotaria. Però no vaig publicar el primer llibre fins passats els trenta anys.
I no ha parat.
M’és necessari creure en l’escriptura. La lectura i l’escriptura van plegades, i també amb el cinema, la dansa, la música, l’art, totes les arts s’enriqueixen les unes a les altres. Quan escric necessito llibres, i si pot ser que tinguin a veure amb les meves obsessions, no tinc por que m’influenciïn, al contrari, em permeten anar més lluny.
I per què creu que la poesia, que sovint demana un esforç, pot tenir lloc en un món dominat per unes xarxes que ho demanen tot mastegat?
Estic llegint un petit llibre de Sophie Nauleau que ho diu molt bé: “Sempre he trobat una claredat immensa, fins i tot reconfortant de ser tan poc captada, en els poemes que es diuen obscurs o complicats”. És difícil, sí, però un cop hi veus una certa claredat el treball que has fet per arribar-hi ens il·lumina i ens adonem que hi ha màgia en entrar en les coses complexes. Esclar que hi ha gent per a qui la poesia és impossible, demana un esforç, però també viure o estimar demana un esforç. Per comprendre el món, encara que sigui un únic cop, és possible que necessitem llibres que ens permetin llegir aquesta complexitat, i són exigents. I ens cal llegir-los i rellegir-los, i ens en queda potser un vers o dos que ens ajuden a entendre el món d’una manera nova, i amb això potser ja n’hi ha prou.
Al llibre esmenta Goya i s’adona que és totalment actual, especialment la guerra.
Ens pensem que les guerres s’acaben i no. Goya no és passat, només cal veure Los desastres de la guerra. És tràgic i m’entristeix terriblement. De vegades em fa por pensar si em repeteixo en l’escriptura, però és que el món es repeteix constantment.
JOSEP PEDRALS POETA
“La poesia, més que informar, insinua”
Entre goliards i penjats coincideixen a les llibreries dues novetats del poeta Josep Pedrals (Barcelona, 1979). Heroi de la recitació i amb una obra en què ha investigat com ningú tots els ressorts i característiques del vers, el poeta del Clot presenta El joc del penjat (Animallibres, amb il·lustracions de David de las Heras), una novel·la rimada sobre els esculls i llibertats del període de l’adolescència, i Confessió del goliard (Vibop, amb il·lustracions de Pau Badia i epíleg d’Esteve Plantada), una reflexió bàquica sobre els orígens de la nostra cultura. Parlem amb ell del passat i dels enrenous de la poesia.
Va néixer en una biblioteca. Ha estat per a vostè com la marmita per a Astèrix i Obèlix?
De petit, llegia lloms de llibres, títols i autors, sense gaire consciència del seu sentit. A poc a poc, entrava en algunes peces a través dels índexs (em fascinava la capacitat ordenadora dels llibres que tenien subcapítols numerats i renumerats fins a l’extrem “34.5.4.7.”), de les il·lustracions (estava enamorat de L’arnès del cavaller de Martí de Riquer, dels gravats d’El mundo ilustrado…), dels diversos suports i tipus de paper, de les olors… Així, anava creant tot un seguit d’associacions furtives, com passa amb aquells coneixements obtinguts llegint publicitat i banderoles pel carrer, però en uns àmbits curiosíssims, de manera que, amb set o vuit anys, sabia què eren les coníferes (la família d’arbres que fan pinyes) o les concordances (els llibres que ajuden a trobar els mots d’altres llibres). Una biblioteca és una font insaciable de curiositat, provoca una set constant de coneixement que, després, cal saber anar connectant, relacionant, ordenant…
El seu pare, Ricard Pedrals, va representar, a través de l’església, un compromís i la resistència de la nostra cultura. Què en queda? Se’n sent hereu o els temps han canviat definitivament?
Durant el 2021, per celebrar l’Any Triadú, vaig estar fent un xou (El crit i el criteri) gràcies al qual vaig poder constatar que, sense l’esforç d’aquella generació (i mon pare era d’un món molt diferent del d’en Triadú) ara no tindríem on sustentar un trencament. Sense un mínim cànon, no pots bastir un anticànon o un contracànon.
Quin va ser el problema?
El problema, però, és que aquell cànon no va tenir el pes que caldria en l’imaginari col·lectiu per culpa dels desastrosos fets polítics i culturals i, d’altra banda, que avui dia ja quasi s’ha esborrat la mateixa idea d’imaginari col·lectiu. Tot i així, encara es pot viure amb certa plenitud una cultura profundament universal en català i compartir-la amb un bon nombre de persones.
No hi ha un sentiment derrotista excessiu?
Sí, és una afirmació hiperbòlica. Tendeixo a exagerar. El que em passa és que, per la diferència d’edat que ens portàvem amb el meu pare (59 anys de diferència), els marcs de referència que em va donar eren els d’una generació nascuda abans de la guerra, educada en la República, i, per ofici i creença profunda, em va inculcar un gruix de cultura religiosa molt ben assentada i pensada. Com és lògic, algunes qüestions de fons que vaig mamar han quedat lluny del marc mental general. Però potser és que no n’han format mai part, del marc mental general. Em passa una mica com als marrecs, i encara crec que tot el món és com a casa.
La literatura cohesionada només va arribar fins als vuitanta. L’individualisme ha trencat aquesta dinàmica?
No crec que sigui per individualisme. Els de la meva generació, per posar un exemple que m’és proper, hem treballat molt per conservar i ampliar els marcs socials de la literatura que vam trobar. Aixecar els festivals, xous i mogudes poètiques de tota mena que han bastit gent com l’Eduard Escoffet, en Martí Sales, l’Andreu Gomila, en Gerard Altaió, la Núria Martínez Vernis, en Jaume C. Pons Alorda o la Mireia Calafell, no és una feina individualista, i no té, precisament, una idea de cenacle, sinó de treball per al comú. Amb més o menys encerts i gràcia, és clar.
Què representa i ha representat el barroc en la seva obra?
Els temes del barroc s’ajusten molt bé amb la nostra època: el desengany del món, el sensualisme, la contradicció, una espiritualitat obscura… En l’aspecte estètic, sovint tendeixo a una mena de rococó, amb una llengua a mig camí entre un col·loquialisme quasi vulgar i l’elegància extravagant. M’agrada recercar la sonoritat dels sortilegis, l’aire dels versos de Rojas Villandrando o del Burchiello. Sempre, això sí, sota l’advocació del Rector de Vallfogona!
El Rector de Vallfogona va patir la idea falsa dels segles de decadència. Com s’hauria d’ensenyar i reivindicar?
L’any 2023 celebrarem els quatre-cents anys de la mort del Rector de Vallfogona i ens passarem una bona temporada reivindicant-lo com el que va ser: una de les figures més importants de la poesia catalana i una icona popular que transcendia la seva obra. Cal explicar l’etapa del barroc i la il·lustració sense derrotismes ni cofoismes, rellegir-la per saber què ens diuen els segles XVII i XVIII a nosaltres, però ficant-nos-hi amb una passió lectora que no estigui buscant en aquella literatura ni psicologismes romàntics ni freqüències contemporanitzadores. Segur que hi haurà sorpreses, i avorriments, i delícies, i enutjos.
‘El joc del penjat’ és en aparença una novel·la juvenil en vers, però té altres lectures, des de l’estructural a l’autobiogràfica. Quina va ser la intenció?
La intenció era fer un llibre juvenil en el sentit més ample i correcte del terme, és a dir, un llibre que fos relativament fàcil d’entendre i emotivament potent. La qüestió que em plantejava era el pas de l’adolescència a la maduresa, l’assoliment d’aquella estranya estabilitat emocional de l’acceptació d’un mateix. Per poder-ho explicar com volia, em calia fer un llibre amb una tensió narrativa relativament realista (quasi costumista) i amb una vitalitat tràgica una mica esquinçada. A tot això, s’hi afegia un cert distanciament irònic però misericordiós en la veu del narrador i un fraseig molt net i musical en l’estructuració sintàctica i rítmica, podia aconseguir un text fluid i trepidant amb dosis de lirisme. Aquesta era la pretensió.
La novel·la es podria llegir també com en un recital. Es podria fer com ho fan en els musicals?
Penso molt en la sonoritat del text. M’agrada que porti cap a les ganes de dir-lo en veu alta, que la música s’endugui el lector. Hi ha un terme que utilitzen els rapers, delivery, que serveix per explicar com pronuncien i articulen les seves lletres. Per a mi, aquest delivery és una cosa tan essencial que busco la manera de fer-lo el més evident possible en el text. De vegades vorejant el ridícul, que és un espai que sembla vedat a la poesia però que és on tendeix per naturalesa l’artificiositat, fins i tot la més involuntària.
‘El joc del penjat’ coincideix amb l’aparició de ‘Confessió del goliard’, una aproximació bàquica a la poesia. Com ha anat?
És que enguany celebro que en fa vint-i-cinc que faig recitals pel món. Em semblava una bona excusa per treure algunes peces interessants, com aquesta que hem publicat amb Vibop Edicions, que vaig escriure com un encàrrec per al Museu de Granollers. La Confessió del goliard és la reivindicació d’un tipus de poesia (la del Cançoneret de Ripoll, per exemple) i d’una manera de viure desenfrenada i indecorosa. Soc un fervorós partidari de la sàtira i, per tant, m’agrada cridar “Evohé!”, com els sàtirs, i caure en la cosa grotesca. És, potser, una defensa d’allò que Flaubert en deia “les antigues tenebres viscoses palpitants de fecunditat”, una carta d’amor contra els moralismes.
S’hi pot llegir: “Per dir totes aquestes ximpleries ens va molt bé d’usar la poesia, que fuig del dir de sempre, del llenguatge eficaç, i no pretén ser racionalista…” Hi ha un excés de racionalisme en la societat actual?
Lévi-Strauss deia que el futur de les ciències de la naturalesa era adaptar i assimilar la lògica d’allò sensible, allò qualitatiu, més que no pas allò quantitatiu, que és el racionalisme científic més pur. Actualment els parers oficials i els discerniments en general se sustenten en l’estadística, en el treball dels algorismes, i la vida i la llibertat queden sovint supeditades a condicions realment absurdes. Tot i que, per racionalismes, també hi hauria la possibilitat extrema que proposava Sant Agustí, quan deia que “l’experiència del mal també pot ser un camí”. Sigui com sigui, el problema gros rau en el fet de confondre seguretat i maduresa amb severitat.
Pot ser també la poesia un eficaç mitjà de comunicació, com ho havia estat?
La poesia no sé si pretén comunicar. Diria que, més que informar, insinua. I el matís i la paradoxa són tan bàsics en aquesta mena de comunicació que no sé si diria que la poesia és eficaç, sinó més aviat eficient. O sigui: sí que produeix un efecte, però ves a saber si és l’efecte desitjat. No sé on, vaig llegir-hi el següent: La comunicació és la il·lusió d’una comprensió recíproca.
També per al mateix emissor?
Com a emissor, sempre pateixo i prenc precaucions per si, per la meva abassegadora fantasia, la vida se m’acaba convertint en mera elucubració o per si, malgrat jo, la retòrica vol escriure’m els poemes.
Com aconseguiríem un món poètic? Més enllà dels versos, vull dir…
No sé si hi ha un món poètic o n’hi ha milers; per tant, no podria donar receptes. Tanmateix, podem pensar en aquella era poètica que deia Giambattista Vico, on la comprensió del món funcionava per analogies, o en el “mundo real poético” de Jesús Lizano, que era una visió del món basada en una mena d’innocència bruta, o en les condicions d’una vida poètica segons Shelley. Hi ha dies que aquest món nostre ja m’ho sembla molt, de poètic.
Disciplina o impuls?
Des del començament de la seva obra, al segle passat, Josep Pedrals ha explorat la relació entre significat i nus de la paraula, un viatge poètic cap a l’etimologia, que ha plasmat en una obra que ha crescut amb els anys. Recordo les autoedicions a finals dels noranta d’Els buits enutjosos –va sortir en l’efímera Container i es reeditarà pròximament a Lleida–, o la còpia corregida, quan col·laborava al diari, que em va deixar d’Espines de refinaments literaris. Després esclataria amb Escola italiana (2003) fins a arribar a la trilogia de LaBreu amb El furgatori, El romanço d’Anna Tirant i Els límits del Quim Porta, tots tres entre el 2006 i el 2018. No estem parlant d’un poeta tan prolix com molts dels seus contemporanis, sinó que fa la sensació que es mira fins a l’última coma abans de fer el pas definitiu de l’edició. Mentrestant, investiga i explota com un miner la seva prodigiosa curiositat poètica. És un espectacle escoltar i veure recitar Pedrals. I ho ha fet en milers d’ocasions. Quan li pregunto què diria al mortal que considera que és lluny de la poesia, s’ho rumia i dispara: “Li diria que se la prengués com un seguit de contribucions a la diversió de l’intel·lecte i de l’esperit (diversions cabdals i vitals, de vegades), que no hi busqués el que no toca, perquè la poesia no disciplina el sentit, però manté l’impuls.”
el dia de Sant Jordi ens trobarem a Consell de Cent, 308 (entre Rambla de Catalunya i pg de Gràcia) fent parada-festa-tertúlia i vendes, amb els editors i companys de Lleonard Muntaner, Adia Edicions, Edicions del Buc i LaBreu Edicions
i aquests són els horaris de signatures per a tot el dia, tant a parada com a llibreries
Antònia Carré-Pons presenta ‘El llibre d’Elionor’, una obra breu de prosa poètica, onírica, plena de fantasia
Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) és doctora en filologia catalana, a més de filòloga medievalista experta en l’obra Espill, de l’autor medieval Jaume Roig. I també és poeta, narradora i novel·lista que sempre mira de canviar de registre. I des de fa uns mesos ha començat una aventura editorial, Cal Carré. Per tot plegat, quan demana sopa sempre deu ser de lletres. Amb més suc –o caldo intel·lectual– que pasta, probablement.
Entrevista de la historiadora Antònia Carré.
Ha publicat els poemes d’Abecedari ignot, la novel·la juvenil I què faràs ara, Clara, la novel·la satírica Jo també vull ser funcionari, la intimista Rellotges en temps de pluja, la novel·la històrica que parla de les peripècies del manuscrit de l’Espill, És l’amor que mou el cel i les estrelles, també L’aspiradora de Ramon Llull i, finalment, el recull de relats sobre la tercera edat Com s’esbrava la mala llet.
Ara presenta El llibre d’Elionor, publicat per LaBreu, una obra diferent a la resta. Té en comú amb altres títols seus la cura estilística habitual i determinats jocs de referents.
“Elionor és nom de reina. Medieval. Elionor d’Aquitània, reina de França i d’Anglaterra, promotora de la poesia trobadoresca. Elionor de Sicília, reina de la Corona d’Aragó, esposa de Pere III el Cerimoniós, posseïdora d’una bona biblioteca”, llegim a la contracoberta, potser perquè a ningú no li passi pel cap fer alguna comparació borbònica amb la protagonista.
“L’Elionor del llibre no és reina, viu al segle XXI i llegeix. La seva lectura de capçalera és el Llibre de Job i és per això que el de l’Elionor és encapçalat per una cita bíblica en cada una de les tres parts en què està dividit”, explica l’autora.
Tenim un personatge principal femení, l’Elionor, que es passeja amb amics (amb nom d’evangelistes) i amigues (amb nom de flors) per terrenys que tothom transita: va al supermercat, a un parc d’atraccions, visita monuments, es pren una copa en un bar… En cada una d’aquestes situacions ben quotidianes, l’Elionor es troba amb realitats que la trasbalsen: una escultura l’agafa de la mà i se l’endú, sorra enllà, Salomó se li adreça al peu de l’autopista, Job l’espera al capdamunt d’una carena blava…
“L’Elionor s’enfronta als destrets que la vida plantifica al davant de totes les persones primer amb sorpresa i por, però al final acaba per prendre decisions que la faran lliure.” Al llibre bíblic, Job es lamenta amb paciència. “L’Elionor, que és una simple mortal, actua, es mou. Accepta la vida amb alegria –penes incloses– perquè comprèn que al capdavall és un bon regal”, comenta Carré-Pons.
Amb El llibre d’Elionor, Carré-Pons ens presenta un univers tan amenaçador com rutilant, explora el món de la fantasia i de la prosa onírica, poètica. “Som ben lluny de l’univers realista i descarnat que retratava a Com s’esbrava la mala llet, protagonitzat per una colla de vells i velles amb graus diversos de decrepitud. Dels hospitals i dels geriàtrics he passat als camps de blat, a les pedres prehistòriques que es transformen en una catedral gòtica i a fer repicar tots els campanars del món «per celebrar el final de totes les guerres absurdes»”, assegura Antònia Carré-Pons.
les novetats de LaBreu Edicions per aquest Sant Jordi joies que compartim amb vosaltres
els podeu trobar a llibreries i també el dia 23 a la parada que farem a Consell de Cent, 308 (entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia) a Barcelona
EL LLIBRE D’ELIONOR d’Antònia Carré Pons davant les adversitats i l’absurd Elionor agafa les regnes i actua. un llibre estranyívol i juganer amb una visió pictòrica, lúcida i crítica que encamina cap a una vida més feliç i plena.
BEN BÉ de Josep Ramon Roig poesia d’altíssima volada lírica i lingüística on la quotidianitat dialectal explica la condició humana des d’un ultralocalisme que esdevé universal per tota la càrrega de sociologia, filosofia i antropologia i la visió escèptica de tot plegat.
ENCARNACIONS de Biel Mesquida cent relats al voltant de la passió de viure. un llibre que és un esclat mesquidià de llenguatge i un ideari de creació amb vocació de clàssic. davant la robotització del consum i la vida anestèsica Biel Mesquida proposa viure amb mil i un sentits.
SAURÍ DEL NOMde Joan Vigó a la recerca dels orígens personals i referencials d’un entorn que aboca cap a una actitud creativa. poua una poesia sonora, cínica, nostàlgica i càlida que amb una lectura planera grata allà on tots aboquem la nostra runa personal.
UNA BONA ESTONA de Mavis Gallant una novel·la parisenca on Gallant analitza i recrea, amb un fi sentit de l’humor, els petits drames quotidians del procés d’emancipació de la Shirley, una jove desorientada dels suposadament alliberats anys 60 del segle passat. (traducció Ignasi Pàmies )
LÀPIDA de Núria Busquet grata en les estructures familiars com a gàbies per domesticar la llibertat individual.des d’un bressol d’ecos punyents i incomprensibles fa una rebel·lió,un plany contra els ancestres que esclafen amb el seu pes i silencien el crit que vol esclatar.
EL BOSC DE LA NIT de Djuna Barnes al París dels anys vint un grup de gais, trans i poetes viuen la bohèmia i l’aristocràcia decadent devastats per la passió i l’enigma de Robin Vote, una jove imbuïda per la nit i el cantó fosc de les relacions. un clàssic queer. (traducció Laia Malo)
D’ON SORGEIX A VEGADES UN BRAÇ D’HORITZÓ de Denise Desautels un diari íntim travessat per un món de dolors i violències socials. la reacció d’una còlera petita que col·lisiona i perfà una poesia abstracta per qüestionar-ho tot. un conjur que supura art. (traducció Antoni Clapés)
Joan Todó i Borja Bagunyà guanyen els Premis de la Crítica 2022.
Todó ha estat guardonat amb el Premi de la Crítica de poesia per La vista als dits (LaBreu) i Bagunyà ha rebut el Premi de la Crítica de narrativa per Els angles morts (Periscopi).
L’Asociación Española de Críticos Literarios ha anunciat aquest dissabte, 9 d’abril, en una roda de premsa a l’Ajuntament de València, els guanyadors dels Premis de la Crítica en les quatre llengües oficials de l’Estat espanyol a les millors obres de narrativa i de poesia publicades durant el 2021.
En la modalitat en llengua catalana han estat premiats Joan Todó per La vista als dits i Borja Bagunyà per Els angles morts. En llengua gallega ha rebut el premi de narrativa Ocervoeasombra de Diego Ameixeiras i el poemari E o sol era ela deMedosRomero. En basc han estat guardonats la novel·la Izurdeenaurrekobizitza de Kirmen Uribe i el poemari Gugabeere d’Itziar Ugarte Irizar. En llengua castellana ha rebut el premi la novel·la Infierno, purgatorio, paraíso deJordiIbáñezFanés i el poemari Incendio mineral de M. ÁngelesPérezLópez.
Enguany el jurat de la modalitat en llengua catalana ha estat format pels crítics Xavier Aliaga, Anna Ballbona, Jordi Nopca, Jaume Pont i Simona Škrabec. Consulta aquí tota la informació sobre el premi i la cronologia de guardonats.
Joan Todó, Premi de la Crítica de poesia per La vista als dits
El volum de recull tota la poesia de l’autor fins al moment i està compost per dos poemaris revisats i dos d’inèdits fins ara. El jurat ha volgut premiar l’obra d’un poeta tocat per la singularitat i el segell d’una personalitat expressiva viva i desbordant. Als valors d’una obra original i atípica, s’hi suma el reconeixement a una trajectòria que es remunta al 2007.
La poesia de Joan Todó brota d’un llenguatge als orígens del paisatge. Cada poema és un viatge amb claus existencials, morals i socials. El llenguatge poètic i el pensament crític són dues cares d’una mateixa moneda en els seus versos, també hi trobem la ironia i el sarcasme en un discurs meditatiu, lírica amb referències eròtiques, de l’haikú i la tanka. El volum clou amb un epíleg magistral que condensa una poètica i una manera d’entendre la poesia.
La seva obra poètica és una de les més significatives de la seva generació. A més de ser autor d’aquests poemes, Joan Todó també ha traçat un recorregut sòlid en narrativa amb llibres de contes i de memòria personal.
Joan Todó (La Sénia, 1977) ha publicat entre d’altres, a banda de la poesia, un llibre de contes, A butxacades (2011) i una novel·la, L’horitzó primer (2013). Després del seu segon llibre de relats, Lladres (2016), ha publicat el perfil biogràfic de Gregori Estrada Respirar el segle (2017), una Guia sentimental del Delta de l’Ebre (2018) i La verda és porta (2021), sobre la vida i l’obra de Joaquim Soler i Ferret. També ha traduït un llibre de poemes de Mark Strand (Rufaga d’un, 2016). Ha col·laborat també en revistes literàries com Paper de Vidre, Quadern, Pèl Capell, El Tacte que té, Reduccions, Caràcters i L’Avenç.
Joan Vigó conversa sobre la novel·la VIDES POTSER a l’Espai Llíbre Píxels i Valors de Ràdio 4
“Nosaltres funcionem amb màscares: la màscara d’anar a treballar, la màscara dels dinars familiars… i després t’has de despullar d’alguna manera i per desgràcia la vida et deixa poques estones per fer-ho… És un personatge que està fart de ser qui és i aquesta oportunitat que se li brinda quan ell recupera el seu títol de detectiu privat és l’oportunitat que li posa el destí al davant per ser un altre i d’aquí ve el títol de VIDES POTSER. És aquesta capacitat de poder canviar de vida que moltes vegades és el que volem fer i no podem.”
l’entrevista a Antònia Carré-Pons per celebrar EL LLIBRE D’ELIONOR al Més324
“Si no hi posem una mica d’intel·ligència enmig de la bàrbarie és impossible de sortir-nos-en. Esclar que tothom no n’hi posa, hi ha molta barbàrie al món. L’Elionor rumia i hi posa intel·ligència que prové d’una mirada cap el seu món interior. A vegades per tirar endavant has de mirar al fons de dins teu encara que no sigui agradable i ser capaç de renunciar a coses, de desfer-te de les noses del passat que de vegades són un llast i marxar”
De què va?
Un centenar de relats curts de Biel Mesquida en els quals s’encarna literalment en altres persones, ara Ismene, ara na Belinda Forest, ara qualsevol home o dona reals o fruits de la imaginació. De tots ells en rescata l’ànima amb la poderosa força de la seva prosa, tot recollint fets puntuals de les seves vides. És un univers de veus intempestives que fugen de la vida correcta fent marrada per tota casta de músiques i silencis.
Per què l’heu de llegir?
Algun dia, els escriptors d’aquest país li haurien de regalar una casa a Mesquida pel seu treball incansable, forassenyat i a contracorrent per la literatura i la llengua. És un autor que crea llengua i que en aquest llibre fa un do de pit que puja més amunt que les àries de Jonas Kaufmann. “Cerc l’angle bo, el mot just, el sentiment exacte. Caç metàfores en estat brut, faig esquemes, captur els primers reflexos de la imaginació que s’escalfarà a poc a poc, esperon la curiositat per coses inútils, faig taules de sensacions, col·leccion llistes…”, escriu. Cal afegir res més?
recital de Xavier Mas Craviotto LA GRAN NÀUSEA i Esteve Plantada TRONCAL amb Mireia V dins el cicle Els Vespres Malgastats a la Biblioteca Bac de Roda de Roda de Ter. (07.04.22)
Els Vespres Malgastats han tornat a Osona per reivindicar, un any més, la idea de prodigar volgudament el temps amb la poesia.
La Malgastada, projecte ideat i promogut per Raquel Santanera, Jordi Cuesta i Íngrid Mas, ha llençat el tret de partida de la cinquena edició dels Vespres Malgastats, en què biblioteques i bibliobusos de la comarca d’Osona s’han tornat a unir per acollir algunes de les veus (tant novelles com veteranes) que estem més acostumades a veure en l’àmbit barceloní. I quins poetes! El primer cara a cara ha tingut lloc a la Biblioteca Municipal de Manlleu, entre Silvie Rothkovic i David Caño, i s’ha tenyit de tots els colors de les esferes del cartell dels Vespres Malgastats, d’aquesta unió entre el disseny gràfic i la poesia creada per Mas: del blanc al roig, i blau endins, fins absorbir el negre de les lletres i, amb ell, la fantasia, el dolor, la por.
Silvie Rothkovic i David Caño / Imatge cedida pels Vespres Malgastats.
Una de les particularitats dels Vespres Malgastats és que mai repeteixen les parelles artístiques, fent que totes elles siguin úniques, diferents, incertes, ja que els poetes no necessàriament s’han d’haver conegut prèviament. La premissa és senzilla: que es doni la conversa, el recital. Per això, quan els autors es llegeixen mútuament, abans de la trobada, miren de buscar connexions que els uneixin, i parteixen dels poemes, de les darreres publicacions –en el cas de Silvie Rothkovic: Als llacs (LaBreu) i, en el de David Caño: Un cos preciós per destruir (Proa), ambdues recomanadíssimes-, per sorprendre’ns, remoure-ho tot.
No cal dir que en aquest Vespre poètic ho han aconseguit amb escreix: quines veus, quin mirar, i quanta, quanta pena dins del pit. I és que l’estima entre Silvie Rothkovic i David Caño, aquest afecte que es tenen, que és recíproc i ve d’abans, d’un fanatisme mutu, ha emanat també el públic i ens ha unificat a tots en una gran família que ha decidit trobar-se per compartir versos que són tristos, i són foscos, i són ells i per això ens agraden tant.
El cara a cara l’ha encetat la Silvie recitant “La noia del pantà”, del David, per no dir només allò propi, i ens ha explicat que, per ella, el poemari de Caño Un cos preciós per destruir, guanyador del Premi Jocs Florals de Barcelona 2019, consisteix a entrar dins d’una ciutat que fa por perquè saps que hi ha llocs que fan mal, que t’esperen i, malgrat tot, no pots deixar de caminar, de trepitjar les paraules, tement i buscant l’estrebada del poeta dins d’aquest fred tangible que esdevé vivència física i se t’esmuny sota la pell. Com més llegeixes, ha continuat la Silvie, el malestar existencial col·lectiu de la desesperança que emana els versos incrementa, i només pots cercar la dicotomia que s’estableix entre el desig i la por, deixant-te seduir per versos que et travessen, et perforen, t’aniquilen.
Caño ha reprès les paraules de Rothkovic per parlar del desassossec que els uneix i ha compartit la seva lectura d’Als llacs, poemari que és un viatge a la memòria de Silvie, la qual el David concep poblada de veus que són les dels altres i vaguen per no-llocs plens d’arbres que si la poeta no hagués decidit escriure, no existirien. Què recordem? Quins són els imaginaris que s’han preservat, com oasis, dins d’aquest desert memorístic? Per descobrir-ho, el “pànic / que parla fluix però sempre” de la Silvie s’ha aferrat també al del David en aquest dolor comú, més explícit en ell, més filtrat en ella.
De manera anàloga a l’afirmació de David Caño a ”Exili(s)”: “sé que podríem fugir d’aquí, / però ens acompanyarien els crits / de les nostres ombres desesperades”, també l’estètica de la biblioteca ha secundat el Vespre: pufs rodons i grisos de la pluja, pedra i neu que ha caigut en sintonia amb l’estètica del cotó de sucre de la peça visual de Carme Alcové que ha acompanyat l’obra poètica de la Silvie, del David: un ninot es desfà en l’aigua, morint i endolcint-la alhora. Mai s’havia fet tant silenci al replà d’una biblioteca: ventres, cors, orelles, ulls, tot obert focalitzat en els poetes i visitant ciutats apocalíptiques, boscos màgics. Mentrestant, el gotejar de fora marcant-ne el ritme, lluny, ben lluny.
Escriu Rothkovic, a “Com suplicaríem ajuda”: “des d’aquell vespre / té espines tot al voltant”, i no puc evitar pensar que, des que existeixen els Vespres Malgastats, també en conservem les flors, no només les punxes: com en David, com la Silvie. Enguany s’hi trobaran, també, entre elles, els poetes Xavier Mas Craviotto, Esteve Plantada, Laura G. Ortensi, Max Codinach, Carles Dachs, Joan Todó, Mireia Calafell, Pol Guasch, Meritxell Cucurella-Jorba, Antoni Clapés, Joan Deusa, Josep Piera, Chantal Poch, Juma Barratxina, Laura López Granell i K100, i els artistes gràfics Mireia V., Maria Castan de Manuel, Miquel Colomer Soler, Carles Llonch, Nil Molina Segura, Anna Reixach, Laia Solé i Manel Grau.
La cinquena edició dels Vespres tot just acaba de començar i s’allarga fins el 10 de juny. Si voleu un consell: feu un cop d’ull a la programació que trobareu al web i aneu-hi, que això és gros i únic, i ho mereix molt.
‘Alcohols’, de Guillaume Apollinaire: Ebri per haver-me begut tot l’univers
Aquest títol del poeta és una obra mestra, i la seva traducció, un treball titànic
Guillaume Apollinaire es converteix en poeta de nou, en el sentit modern.
Alcohols és una obra mestra, i la seva traducció, un treball titànic. Potser el nom de Guillaume Apollinaire (Roma, 1880-París, 1918) no resplendeixi tant ara com ara en la constel·lació del prestigi (més enllà de rutinàries mencions al fet que va ser el primer poeta a fer servir el mot surrealisme); de vegades els atzars de la història (secundats per l’observança dels crítics i la concentració acadèmica) deixen alguns poetes eclipsats per altres centres d’energia; bé podria ser que el lector contemporani que llegeixi (o s’apropi a un breu recull dins d’una antologia amb propòsits dispersos) espigolats poemes d’Apollinaire pugui pensar que es troba davant d’un autor suspès entre les etíliques exploracions de Baudelaire a la recerca de la bellesa noctàmbula i el tallant ritme associatiu (més sobri i més febril) del T. S. Eliot de La terra eixorca.
I alguna cosa hi ha de certa en aquest mapa. Més enllà del cal·ligrama, Apollinaire escriu com un caçador de resplendors nocturnes, en escenes d’aire decadent, d’una melangia una mica sorneguera, on el poeta explora els diversos viaranys per on trobar a faltar una dona. Per tal d’encabir aquest model de poesia (un Baudelaire plàcid) Apollinaire prefereix el poema curt, a vegades molt breu, i que conforma una col·lecció d’estampes, d’un suau deseiximent, on l’amor recentment perdut (a vegades d’una nit, fugisser, fins i tot comprat) es coalitza amb el temps per imposar-nos el miratge que serà l’últim; que l’abandonament ha drenat al poeta importants reserves d’energia i d’iniciativa, i l’ha condemnat a maldar per carrers anònims, suburbis, jardins decadents o entre les pistes fantasmals d’un circ itinerant. Que el lector triï els seus poemes breus favorits, avanço els meus: ‘La gitana’, ‘Renanes’ o ‘Saltimbanquis’.
Si els poemes curts són versions confortables (i excel·lents) d’una poètica ja coneguda, desenvolupada pels seus antecessors, en les peces llargues Apollinaire es converteix en un poeta nou, en el sentit de modern. Ja sigui recorrent la ciutat (‘Zona’), en plena dansa macabra, en la prodigiosa seqüència d’‘El prometatge’, o en el visionari ‘Vendimiari’, on política, ciutat i vegetació es barregen en una estampa visionària que clou el llibre amb ànim programàtic: “Accions dies bells somnis terribles / Vegetació acoblaments músiques eternes / Moviments adoracions dolor diví / Mons que se us assemblen i que ens assembleu / Jo us he begut i no vaig desassedegar-me // Però conec des de llavors el gust de l’univers // Estic ebri per haver-me begut tot l’univers / Al moll des d’on veia fondre’s l’onada i dormir els balandres”. En aquests poemes llargs Apollinaire incrementa la seva energia, la velocitat, l’audàcia associativa, i fa servir un ritme més tallant i punyent, un humor més alegre (ve de gust anomenar-lo Guillaume!) i la seva energia es torna àcida, gairebé eufòrica: la jocunditat de la creació.
La convivència d’aquests dos poetes constitueix una de les originalitats d’Alcohols, tot i que els al·licients, per descomptat, no acaben aquí. Com assenyala en el pròleg Andreu Gomila: “El poeta francès juga en aquest llibre amb molts nivells de lectura, fa servir multitud de referents i referències, de registres, i empra totes les tècniques que són al seu abast”. No és d’estranyar que la seva traducció al català s’hagi resistit, i en aquesta pàgina celebrem que la tasca hagi caigut en les immillorables mans d’Andreu Gomila.
Biel Mesquida: “La meva literatura és més forta que els opiacis”
BARCELONADes que va començar a escriure a la dècada dels 70, Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) ha sigut fidel a unes paraules del cineasta Jean-Luc Godard: “Una pel·lícula té un començament, un nus i un desenllaç, però no necessàriament en aquest ordre”. El llibre Encarnacions, amb el qual debuta a LaBreu, combina narració, reflexió i llampecs de lirisme en el seu estil perpètuament renovador.
Diu que tota la seva escriptura són “formes minúscules”. També ho han sigut novel·les com L’adolescent de sal, amb la qual va debutar el 1975?
— Quan la vaig tenir escrita vaig anar per tot arreu i me la rebutjaven. La presentava a premis i no quedava ni finalista. Recordo que la Maria Aurèlia Capmany la va llegir i em va dir: “Això és una casa que has començat per la teulada”. Sempre m’he sentit molt sol. També entre els autors del que més endavant es va conèixer com la generació dels 70 i on sovint m’inclouen.
Però L’adolescent de sal va ser un llibre important. Almenys se l’ha considerat així més tard.
— Tinc la sensació que els únics que m’entenien eren poetes com Carles Hac Mor , Santi Pau i Joan Brossa . Eren gent que, en aquells moments, no pintaven res.
Va arribar a escriure un llibre a quatre mans amb Quim Monzó, Self-service (1977).
— Teníem una relació d’amistat i respecte. El Quim, des del principi, també es mirava el món literari de manera esbiaixada… Més endavant va demanar treure Self-service de la seva obra. Té collons, oi?
Des de L’adolescent de sal ha publicat poemaris com El bell país on els homes desitgen els homes (Laertes, 1985), novel·les com Excelsior (Empúries, 1995) i llibres de narracions com Trèmolo (Empúries, 2015). Està content del camí que ha fet?
— Després de Trèmolo em vaig haver de tornar a posar a buscar editor. No m’ho prenc malament. Em sembla magnífic que una cosa així em pugui passar a la meva edat. Acabo de fer 75 anys!
El resultat, Encarnacions, és capaç de descol·locar-te com els primers llibres.
— Sempre he dubtat molt. A vegades m’he sentit impostor. He arribat a creure que, en comptes de ser escriptor, potser era una altra cosa. He passat el meu Getsemaní! Però ara estic tranquil: sento que tinc una gran llibertat i empenta. Vivim massa dominats per les idees de triomf i fracàs. N’hem de fugir. Recordo que, quan era petit, la mare em llegia If, de Rudyard Kipling: el meu desig seria haver arribat a ser un home com el d’aquell poema.
Abans mencionava la paraula llibertat: ha sigut una constant en la seva literatura.
— La llibertat s’ha de conquerir contínuament; si no ho fas, acabes convertit en una pedra morta. Quan parlo de llibertat em refereixo als gestos minúsculs i íntims, tan petits que si no els mires bé no els entens. No n’hi ha prou amb cridar “No a la guerra” en una manifestació. Cal mirar les escletxes, dir el món des del dolor, la bellesa, l’amistat, el sacrifici, el dia a dia domèstic i els angles morts. Hem de trobar punts de vista innominats, indicibles i intocables. Els escriptors hem d’arrossegar-nos per sota terra, com els cucs, deixar-nos empeltar del llenguatge dels animals i dels vegetals. Tan important és parlar de la bondat com dels desgraciats, dels viciosos i dels que fan malbé les coses.
En un dels textos d’Encarnacions llegim que el narrador adora “les crisis amatòries, els personatges abandonats, les cases grans on han passat moltes de coses, els perfums perduts”.
— Tot em pot interessar i fascinar. Vull explicar la realitat en 360 graus. Hi ha tantes coses que tenim al costat i que no veiem… La veritat passa per aquestes coses petitones i diminutes; pels no-resos. Els poderosos els volen destruir, aquests no-resos.
Hi ha un personatge que va donant consells a un tal Dàior. Qui és?
— No ho sé! M’he inventat el nom. Dàior m’agradava com sonava.
Entre aquests consells hi ha: “En l’obra d’art cal arribar més enllà dels nostres límits, sobrepassar-los”. També: “El narrador estima la carn indòcil i les rememoracions sobtades”.
— Les rememoracions tenen més força i vitalitat que mai. Són epifàniques i ens fan créixer. Quan escric em sento antiamnèsic, antianestesiat i antimanipulat. Intento construir un món íntim i propi. Cadascú té unes empremtes digitals úniques.
I vostè ha aconseguit traslladar aquestes empremtes úniques a la seva literatura. Escriu en català mesquidià…
— Soc la meva pròpia etiqueta! Quan jo desaparegui, desapareixerà amb mi. Vull que les frases, els ritmes i les contarelles estiguin impregnades de la meva llengua. Estimo el català de manera apassionada i un poc salvatge. Intento transmetre aquesta passió…
Diria que se’n surt molt bé.
— A vegades aconsegueixo que un lector m’escrigui. Fa uns dies em va enviar un correu un home que em deia que havia estat un temps ingressat a l’UCI, i que el meu blog Closcadelletra li havia anat millor que la morfina. Haver-lo fet feliç em va fer feliç a mi. La meva literatura és més forta que els opiacis. Pensar això em dona confiança. Si no sabés que les meves paraules serveixen –encara que sigui només a un lector– només em dedicaria a llegir. A vegades penso: “Biel, fas manuals d’autoajuda d’alta bellesa”.
Després de Carpe momentum (Cafè Central, 2021) i Encarnacions, prepara res més?
— Estic tornant a treballar en un llibre que fa molt de temps que em ronda, C de Carnatge, que anteriorment s’havia dit Carnatge Hall i també C. Finalment, he aconseguit superar el bloqueig d’aquesta novel·la. Ja porto unes 170 pàgines. Escric sempre a mà, ja ho saps… de tants anys d’escriptura se m’està començant a petrificar un dit!
És obvi que Vides potser és una novel·la amb una trama detectivesca i a més força coherent, tanmateix, defuig alguns dels canons habituals del gènere. Aquí, a més del misteri que se’ns presenta, trobareu també espais que donen peu a la reflexió; grans dosis d’originalitat, d’humor i d’enginy; múltiples referències culturals i encertades pinzellades filosòfiques, i de vegades fins i tot un cert to poètic. Tot això fa que l’obra pugui aixoplugar un ampli ventall de lectors. I per si no en teniu prou, també dir-vos que la lectura us obrirà la gana, puix que en aquestes pàgines menjareu i beureu esplèndidament.
Vigó sap mantenir la intriga tota l’estona: Per una banda, té l’encàrrec d’investigar la vida de l’enterramorts d’un poble de la costa —l’Orson Mur—, però tant o més important es indagar sobre la persona anònima que li ha fet l’esmentat encàrrec. Personatges que és mouen en els marges, suplantacions d’identitat, fantasmes del passat i molt més, conformen aquesta gran lectura.
“Penso en les inexactituds de la memòria. En les anècdotes compartides que algú rememora d’una manera diferent a com les recordem. Quan les versions esdevenen fins i tot contraposades i el dubte ens anorrea les certeses. I no sabem qui té raó i ens adonem que el joc del record fa inventar vides que tal vegada no hem viscut. Les vides inventades de nosaltres mateixos. Altres vides que són vides potser i que ens fan estar segurs només del dubte. De totes les preguntes que ens ensenyen els poetes i que no tenen resposta.”
entrevista a Denise Desautels D’ON SORGEIX A VEGADES UN BRAÇ D’HORITZÓ al Més324 acompanyada pel traductor Antoni Clapés (29.03.22)
“tot aquest dolor del món que jo sento i que m’habita cada vegada més. És com una mena de col·lisió entre l’indivudual i el col·lectiu. El que està a prop teu i el que està lluny que d’alguna manera es troben en diferents inventaris, entre dos tipus de diaris personals…formo part d’aquestes persones que varen escriure durant els anys setanta i vuitanta i que creien veritablement que amb l’escriptura podríem canviar el món, i és una utopia impossible”
presentació del poemari D’ON SORGEIX DE VEGADES UN BRAÇ D’HORITZÓ de Denise Desautels amb el traductor Antoni Clapés, la lectura de poemes en català amb Nú Miret i en francès per la mateixa poeta serà a la Llibreria Documenta (29.03.22)
Joan Todó a la conversa del Festival MOT: “Veus i silencis transiten territoris fronterers” un diàleg entre Toni Sala, Francesc Serés i Joan Todó conduït per Montse Serra. (26.03.22)
Biel Mesquida: “Vaig damunt la corda fluixa del llenguatge”
EL LLIBRE DEL DIA: L’escriptor mallorquí parla del seu darrer llibre, ‘Encarnacions’ (LaBreu)
Biel Mesquida, fa uns dies en un hotel de Barcelona Fotografia de César Rangel
Només un any després dels poemes de Carpe momentum (Cafè Central), Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) torna a les narracions amb Encarnacions (LaBreu), un llibre construït en dos plans intercalats amb una multiplicitat de veus que diuen i narren i juguen amb la llengua, alhora que una altra veu recús el volum com si fossin epístoles a un tal Dàior, i dels quals amb prou feines en sabem res. En parlem amb l’autor, entrant-hi des de fora, des de la imatge externa…
Del llibre salta a la vista ja d’entrada la coberta.
La coberta, les lletres i el retrat de la solapa són del meu amic Miquel Barceló. És una meravella. Em va demanar el llibre, el va llegir i em va fer una sèrie de propostes, i vam escollir. La vaig veure molt críptica, molt enigmàtica, molt poètica, molt atmosfèrica, molt marina… La vaig veure com és en Miquel, imatges on explota la poesia, i crec que el llibre vol ser això, com explosions de poesia.
Defineix el llibre, són relats concrets sense una història única al darrere…
És això, hi surten històries, personatges, ambients, topònims, noms, i aquesta imatge els ajunta. I el retrat que hi ha a la solapa és un dels set que me va fer, i trob que és com un retrat de vida, i em sembla que el llibre també és com moltes vides, es podria dir Vides, seguint un poc el meu amic i mestre Pierre Michon, autor de Vides minúscules. Jo crec que tota la vida he fet vides petites, oblidades, qualssevol, que no surten als llibres d’histori, vides vulgars…
Hi ha petites explosions i escenes, però sense comunicar-se entre elles, com un argument sense argument, d’alguna manera, i alhora es mouen.
Sí, i no hi ha res petrificat, tot batega, tot se mou, tot tremola. Jo crec que agaf un poc d’un altre llibre, de Trèmolo, i segueisc amb aquest tremolor. És com si anés damunt la corda fluixa, tremolant. Vaig damunt la corda fluixa del llenguatge, i llavors faig el que han de fer els bons funàmbuls, tenir molt clar un tros i no caure, fer aquell tros. Els novel·listes no poden ser bons funàmbuls, perquè no pots fer 250 pàgines damunt la corda fluixa i que allò tingui l’emoció continguda del tremolor, perquè si ho fas caus per avall. Aquí és un si cau no cau, a cada relat, a cada contarella, l’escriptor està si cau no cau, funàmbul de paisatges, d’emocions, de sentiments, de catàstrofes íntimes, d’esdeveniments predits o atzarosos, sempre amb aquest batec.
El funàmbul no es pot posar a córrer.
No, hi ha el risc, l’equilibri, la tensió, l’emoció, i a més del principi al final. El recorregut damunt l’abisme. Aquest llibre està fet en cinc anys, és escrit cap al 2017, 2018, 2019, i això seria el material escrit i un poc reescrit, però sempre té la disciplina i la urgenci del mitjà. Tinc el material allà i me dedic a mirar-lo tot i faig un primer filtre: ara són unes 400 pàgines, i n’eren unes 750-800. Les primeres 200 se’n van ràpidament, que són caigudes, que no s’aguanta. I poc a poc en els que deix ja començo a fer un treball de reescriptura, que va lligat també a la construcció del llibre. El llibre és un tríptic, perquè m’agraden molt els retaules, i també me varen impressionar molt els pintors dels països baixos, els Brueghels, m’he passat dies, hores, mirant El jardí de les delícies, i això és el meu jardí de les delícies, perquè tens els tríptics que he anat construint amb aquest material, d’extensions diferents, i hi ha aquell a qui li surt una flor del cul, aquells dos que estan dins com d’una bolla que se mou, aquell que duu un ganivet clavat, unes monedetes per allà… Vaig construint i reescrivint i llavors tinc dues o tres persones que ho llegeixen quan està mig fet, i me va molt bé perquè sovint perd el focus. M’ajuden a filtrar. Alguns relats els he llençat i d’altres els he reescrit. Després passa a les editores, cadascuna amb el seu criteri, i valoro la seva lectura fins que n’ha quedat el text definitiu. Aquest llibre al final va començar el 2017 i ha acabat el 2022, que encara hi vaig treballar fins al febrer.
També té pròleg i epíleg…
Estic molt content també del pròleg de Nicolau Dols, molt centrat. I l’epíleg de Sebastià Perelló pens que fa el que ha de fer un postfaci: que te digui coses que no has vist i poder-hi anar. Perquè a jo, com a lector, el mateix postfaci me va descobrir coses que ni sabia. Ha de convidar a la relectura, amb el seu estil i la seva complexitat. I Dols també m’ha servit com d’arranjador lingüístic, que necessito, com els músics. Com que jo intent crear la meva llengua i això no és gens fàcil ni tan sols per a mi. Està feta de tota la llengua catalana amb una focalització cap a Mallorca, però no vull fer ni un llenguatge dialectal, ni costumista, ni carrincló, ni ranci… sé molt bé el que no vull fer. Vull fer un llenguatge viu, i això me crea molts de dubtes i vacil·lacions i problemes, i per sort hi ha una persona sàvia com Nicolau Dols, que després d’aquesta feina ara és president de la Secció Filològica de l’IEC, és una persona extraordinària que m’orienta.
Construeix una llengua pròpia, amb una exuberància continguda que no és el mallorquí deixat anar.
I tampoc no és aquesta cosa que certs crítics catalans diuen, que si “Biel Mesquida fa aquesta llengua bellíssima, una de les més belles de la generació dels setanta”… Per començar no faig la llengua més bella de la generació dels setanta i no crec en les generacions, jo som una generació, punt i final! No, no, no va per aquí. No hi ha farbalans, hi ha un ritme, uns arguments, això és un quadern de música, no de farbalans.
Perquè vostè ve del textualisme i ha passat per la poesia sense haver decidit ser un novel·lista a l’ús. Això descol·loca, com aquest interès en la llengua com a fenomen, aquest caminar per la corda fluixa.
Però això amb el temps que duc picant pedra ja m’ho haurien d’haver fitat bé. No és el meu primer llibre, ja són cinquanta anys.
I sobretot els últims amb una continuïtat…
Jo crec que sí. Aquest intent que la llengua catalana quan passa per mi jo la canviï, la transformi o en faci una altra llengua.
Perquè com que ve de Mallorca des de Barcelona ha de ser exòtic?
Sí, és una colonització. Moltes vegades me sent el negret de Mallorca. Ai, Biel, que maco, quan dius que la flor del llumeneret blau pujava dins el bosc… Cagondeu, què diu? No veus que això va lligat amb allò i que ha de ser així… M’està destrossant! Me sent reduït, jivaritzat, convertit el meu cap gros en una coseta petitona, m’han convertit en el negret de Mallorca…
Ja n’hi havia un, i com cantava!
El negret de Guinea, el meu estimat Guillem d’Efak, jo som el padrí jove de la seva segona filla, la Guillema, me l’estimava molt. Negret de Guinea, li deien. Ni negret de Guinea ni negret de Mallorca, ell era gran escriptor i un gran poeta i jo som un aprenent treballador.
I al llibre, d’on surt, en Dàior, aquest objecte de la interpel·lació del narrador?
Ja hi vaig pensar des del principi. La construcció dels relats ja va anar sempre amb aquest patriarca que té un deixeble, en Dàior. No tens, del patriarca, cap informació, només el que li diu, i de’n Dàior no en sabem quasi res. És una cosa que no me ve d’ara, amb altres llibres ja ho faig d’una altra manera, sempre soc molt epigràfic, m’agrada molt l’exordi… Al llibre Carpe momentum hi ha un bosc d’epígrafs! Aquí ve a ser com un epígraf on jo li vaig donant informació al lector sobre la meva manera d’escriure, sobre com ho entenc, les coses que veig importants de la vida… Entre la teoria de la literatura i el manual d’autoajuda, he, he, he!
I si els traguéssim tots i els poséssim tots seguits potser en faríem un llibret nou, oi?
Sí. Ahir li vaig dir a una amiga que segur que algú ho proposaria, justament. Una cosa que tenen els meus llibres, que fet sempre quasi sense voler, és que s’hi pot entrar per on sigui, per la teulada, pel jardí, per aquella cala d’allà baix o pel desert del Sàhara, no oblig el lector a passar per un començament, un nus i un desenllaç.
És l’escriptor explicant-se, també.
En aquest llibre hi veig unes característiques que he tingut sempre, bé que tampoc no són res de l’altre món: hi ha molta de veritat, molta de sinceritat, molta de música i molta de llibertat. Sempre he estat un llibertí, en l’escriptura, però ara encara més que mai. Fins i tot amagat darrera aquesta construcció hi ha molt de llibertinatge que són com càrregues de profunditat que es tallen quan menys t’ho esperes, allò explota i au! què putes passa, aquí?! I això m’alegra molt. Jo el llibre el definiria com l’antic festival de Benidorm, que eren cançons que deien “yo canto a la vida y canto al amor”, doncs jo també, canto a la vida i a l’amor. I és un cant a la fugacitat i amb molta reflexió sobre el fet que tenim el temps comptat. Vull viure el carpe momentum.
I queda clar que el narrador és un personatge.
Exacte, i això ja històricament és la feina de Flaubert, que ja ho comença a fer. Per jo és un dels meus grans mestres, ara n’estic llegint la correspondenci, que és fantàstica, la recoman. Flaubert és el gran mestre, i crea la figura del narrador com a personatge. En aquestes contarelles hi ha molt el que els francesos en diuen mise en abyme, el relat dins el relat, i després surt un personatge… És una de les seduccions que crec que pot tenir el llibre, aquesta espècie de lectura infinita. I el pots llegir com un llibre de poemes, hi ha la condensació del llenguatge, la desaparició del greix retòric, hi ha tota una música. I al llibre hi ha un codi QR amb una mostra del llibre llegit per mi en veu alta. Per mi és un gran plaer llegir un llibre que m’agrada, i també pens en els cecs.
El títol, d’Encarnacions remet a la carn feta verb de la Bíblia…
Sí, però sobretot en present. “I el verb es va fer carn”, acostumen a traduir les bíblies, jo no, jo dic, “i el verb es fa carn”, i aquest es fa esdevé essencial i íntim, això és Encarnacions.
En el moment que escriu i que és llegit, també.
Sí, perquè el lector es fa carn, també.
Si el va començar el 2017, la pandèmia el va ajudar a concretar?
No, el moment fort de la pandèmia me va petrificar i immobilitzar, no me va donar marxa. Me va fer pensar més, i la part més llarga del Carpe momentum, està feta llavors, i també vaig fer feina de construcció i reescriptura amb Encarnacions, i encara ho vaig fer més lentament que ho faig. M’anava bé tenir diversos telers en què treballar, perquè necessit una certa disciplina, sinó només me dedicaria a llegir. Jo crec que l’escriptor ha de llegir, llegir, llegir. La gent llegeix molt poc i també els escriptors. M’estim més llegir que no escriure.
I ara en quins telers treballa?
Ara tenc un teler que és C de Carnatge, la beca Octavi Pellissa que vaig guanyar fa vint-i-quatre anys, i que encara no he acabat, i seran unes 300 pàgines i en tenc unes 170. L’he d’acabar d’escriure i l’he de muntar, i serà difícil perquè són materials diversos i el llibre té tres trunyelles.
No s’atura.
De vegades penso que hauria d’estar un any sense escriure, perquè jo no som un escriptor que no pot viure sense escriure: podria viure beníssim sense fer-ho! Però me trob amb editors que m’empenyen. Però ara he d’acabar això, perquè m’ho vull treure.
La seva escriptura evoluciona sense deixar d’experimentar, ja des del textualisme dels setanta, i sense dissoldre’s en la convenció.
És el meu tarannà. Però alhora no n’estic mai segur. Entre la idea inicial d’Encarnacions i el que ha sortit publicat hi ha molta diferència, la meta era molt lluny i he arribat fins on he pogut, però m’hi he acostat bastant. Me solc posar uns horitzons llunyans, perquè vull anar enfora i si no cauré dins la convenció més tòpica. Me dedic a destopificarme jo mateix, a deslloccomunitzar-me, fugir del meu autoplagi, cremar les meves naus.
I alhora seguir sent un mateix…
Sí, perquè és l’única manera de ser jo si faig això. Si no, seria una merda!
Manel Ollé en conversa amb Xavier Graset presentant
UN GRAPAT DE PEDRES D’AIGUA Premi Jocs Florals de Barcelona 2021 al Més324
“és un intent de trobar aquests punts de bellesa , comença amb una matinada i acaba amb un vespre i algú al que se li està esborrant tot, desapareixent el mon, fent-se-li petit i llavors acaba amb la idea que quan el mon es buida de buits queden els canvis de llum”
presentació recital de Premis Francesc Garriga a llibreria Drac Màgic de Palma LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS de Raquel Pena ( Premi Francesc Garriga 2021) i TOTA FLOR SENSE COSSIOL de Joaquim Cano (Premi Francesc Garriga 2020) (19.03.22)
D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, Denise Desautels, LaBreu Edicions, Barcelona, 2022
D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, Denise Desautels
L’art de la poesia / la poesia de l’art
Com és natural, la meva primera intenció, en llegir D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó (D’où surgit parfois un bras d’horizon), de Denise Desautels, LaBreu Edicions, 2022, traduït per Antoni Clapés, era fer-ne una anàlisi simple. Quan dic ximple vull dir, és clar, breu, atès que una crítica literària mai no ho pot ser, de simple. Sempre ha de ser seriosa, pregona, enraonada.
Tanmateix, en llegir-la, i, sobretot, en rellegir-la, aquesta obra tan colossal com multidimensional ha imposat les seves condicions. La primera de les quals ha estat excloure, de manera radical, la brevetat. Excloure que (em) sigui possible analitzar-la en condicions amb una simple anàlisi literària.
Una obra colossal que, com és natural, ha d’haver suposat, també, un esforç colossal, desmesurat, al seu traductor. Perquè, per més que, com ens diu al les seves paraules introductòries (“Agraïment coral a Denise Desautels, que m’ha il·lustrat sobre aquells punts problemàtics que tota traducció comporta”, p. 11), hagi comptat amb l’ajut, inestimable, de l’autora, com provar de traduir el que no és traduïble?
El que no és traduïble perquè tampoc la poesia de Denise Desautels no és una traducció o transcripció del que veu o sent sinó, més aviat, n’és una plasmació. Més exactament, un trasplantament; una translació. Transplantament o translació que exigeix un llenguatge nou. Un llenguatge que no admet, que no pot admetre cap tipus de limitació o de norma.
Llenguatge nou Un llenguatge nou alliberat i alliberador. Un llenguatge, un dir, el seu dir, que és aquest i no cap altre. Perquè el que ha escrit prové, directament, del seu interior, del més interior del seu interior. I hi prové d’una manera directa, immodificada, autèntica, immediata, sense admetre canvis.
Precisament perquè és —o intenta ser: què és, la poesia, l’art, sinó un permanent assajar de?— la translació d’aquest seu interior. D’aquest seu interior, d’aquest seu “jo jo[1]”, (p. 67), que és, que només pot ser, producte o fruit d’aquest seu moment d’ara, d’“el pensament d’ara[2]”, (p. 43), de l’“avui, panteixant[3]”, (p. 201). D’aquesta mirada d’avui que du a terme una poeta que és una “astronauta [que] observa el món des de la finestreta[4]”, (p. 20). Astronauta o, més aviat, arqueòloga. Això sí, arqueòloga humana.
D’aquest moment seu, i d’aquesta seva visió personal, que no es pot traduir en paraules. Que, precisament perquè no es pot traduir en paraules, perquè no se’n pot parlar, perquè no pot ser dit (o traduït) en el llenguatge convencional, s’ha convertit en poesia. Més exactament, s’havia de convertir, no podia sinó convertir-se, en poesia.
El jo interior En una poesia on no és (si ho volem dir així, no és tant) Denise Desautels qui parla, qui escriu, qui tradueix el que sent en paraules, sinó el seu jo, el seu jo interior, el seu jo més interiorment interior. Que prové del “fons d’aquella gorja[5]”, (p. 101).
Aquest jo que, potser —i el potser és (del tot) essencial, en aquest poemari, en aquest moment actual de la poeta; el potser, l’aculmulació de potsers ha estat el que ha fet néixer, el que ha fet néixer, necessàriament¸inevitablement, el poemari— podríem definir com a el jo del jo. El jo més profund del jo. El jo més enllà del jo.
Aquell jo, inconegut, inexplorat, incontrolat i incontrolable, que determina i configura el jo. Si ho volem dir d’una altra manera, el jo darrere del jo. El jo ocult que estableix el nostre jo. Aquest jo del jo, aquest jo darrere del jo, aquell jo més pregon del jo, que tan sols ens és possible conèixer —més que conèixer, entrar-hi en contacte, atansar-nos-hi (una mica)— mitjançant la creació artística.
Una creació artística que, si volem que doni o produeixi algun fruit —i sempre serà algun fruit, no pas res més; demanar-li més (pensar que li podem demanar més) seria absurd—, per força ha de ser interpel·lació, auto-interpel·lació, ha de ser diàleg, diàleg (permanentment) obert amb nosaltres mateixos.
Diàleg, artístic, literari, metafòric, amb el nostre jo del jo. Més exactament, entre el nostre jo —aquest jo més o menys conegut, més o menys assumit, aquest jo, diguéssim, habitual, aquest jo amb qui ja tenim el costum de fer-nos o tractar-nos, amb el jo nostre de cada dia que en dóna la vida quotidiana—, i l’altre jo, el jo del jo.
El jo del jo Entre el nostre jo, més o menys conscient, i l’altre jo, el jo del jo que tan sols ens parla alguna que altra vegada. Aquest altre jo, el jo del jo, que de tant en tant, de manera (del tot) excepcional, i per alguna raó especial, perquè ens trobem en algun estat límit, perquè hem arribat a algun abisme, es posa en contacte amb nosaltres: sorgeix de vegades un braç d’horitzó.
Es posa en contacte amb nosaltres o se’ns adreça. Sempre i quan, és clar, siguem capaços, i, sobretot, ens hi atrevim. Ens atrevim a mirar per “la finestra que obrim”, (p. 133). Per aquesta finestra del món que, com a astronautes (que observem de ben lluny) i com a arqueòlegs (que observem des de molt a prop i molt endins) —i aquesta és, sens dubte, la manera de mirar de la poeta quebequesa—, obrim de bat a bat, per poder veure millor, per poder veure més, per poder veure més enllà.
Aquest jo del jo que s{e’ns adreça directament, sense subterfugis, net i nu: “Nu, L’arbre[6]”, (p. 133). Que se’ns adreça en un llenguatge que no és el llenguatge convencional. Que és un altre llenguatge. Un llenguatge, també, més enllà del llenguatge.
El llenguatge del silenci, dels silencis; aquell que no necessita paraules per parlar; aquell que se’ns adreça sense paraules; aquell que parla, que només pot parlar —i parlar-nos— d’esperit a esperit, d’ànima a ànima. I, cal dir-ho, als esperits i a les ànimes, les paraules, el llenguatge (el llenguatge convencional; el llenguatge de cada dia) no els cal —ni els serveix— per a res.
El gran repte Però, és clar, és ací, en aquest punt precís, on el món i la persona coincideixen, on la realitat entra en contacte amb el pensament (i amb el sentiment), que es produeix el gran repte. Aquell en que cal que nosaltres, els humans, i, més concretament, entre els humans aquells, i només aquells que, dotats d’un do de comunicació especial, s’anomenen artistes, convertim en paraules, en art.
En que cal que convertim en paraules, en metàfora artística, el que hem vist en obrir la finestra, en entrar en contacte amb la realitat i mirar cap enfora i cap endins. Cap enfora des del més endins; cap endins, des del més enfora.
El que hem vist i, sobretot, el que hem pensat i, encara més, sentit. Que ho convertim en metàfora artística a fi de poder-ho compartir amb els altres. A fi de poder complir la nostra funció transmissiva. De convertir-nos en els intèrprets o torsimanys del que els nostres esperits senten, del(s) diàleg(s) entre les ànimes i les ànimes.
En aquest cas, com fa Desautels, entre el jo, diguem-ne, de cada dia, i el jo essencial o excepcional, el jo del jo. El jo que acostuma a estar (i a mantenir-se) callat però que, molt de tant en tant parla —ens parla. O, potser, que sempre ens parla però que, tan sols molt de tant en tant ens és donat o podem sentir.
Sentir, però, de l´única manera que podem sentir aquestes coses, aquest diàleg o conversa entre ànimes, entre diversos jos, entre, diguem-ne, el jo superficial i el jo profund: sense paraules, sense llenguatge.
O, si ho volem dir d’una altra manera, d’unes paraules i un llenguatge que està molt (i molt) més enllà de les paraules i del llenguatge. Si més no, de les paraules i del llenguatge que, a imitació o en paral·lel als jos, podríem anomenar superficial. D’aquestes paraules i d’aquest llenguatge que, per tant, també, com al nou jo la poeta l’anomena jo jo, bé podríem anomenar les paraules (de les) paraules o el llenguatge (del) llenguatge.
Acompanyament de les arts Probablement és per això —probablement, atès que, com ja he advertit, tan aviat com ens endinsem en aquest indret i moment excepcional, en aquest més pregon, en aquest més enllà, tot és, i no pot sinó ser, potser— que Desautels recorre a altres arts i a d’altres poetes, per escriure aquest poemari.
A fi que les altres arts, arts sense paraules, arts en que el llenguatge és més que llenguatge, en que el llenguatge és un altre llenguatge, i potser per això, més esclaridor o il·luminador, l’ajudin a dir el que no pot dir.
Perquè no tan sols sigui la poesia —l’art de la paraula, la paraula esdevinguda art, la paraula duta molt més enllà de la paraula, la paraula transformada en llenguatge de l’ànima, de les ànimes— la que li permetin anar molt més enllà, la que li permeti suplir, en la mesura que això sigui possible, els límits de les paraules, sinó que siguin les arts, totes les arts,
Perquè allò que ni tan sols no pugui dir la paraula poètica, la paraula metafòrica, la paraula sublimada, alliberada de la dictadura del sentit i del significat, ho puguin dir (o ajudar a dir) les altres arts.
Totes aquelles altres arts a les quals no els cal la paraula per parlar. Totes aquelles arts que, sense paraules —i, per tant, més enllà, per damunt de les paraules— (ens) parlen.
Més enllà (o per damunt) de les paraules, quan es tracta d’altres arts, o amb altres paraules, amb les paraules dels altres, quan transcriu versos o altres texts d’altres autors o, sobretot, autores. Aquestes altres paraules que ja han dit, abans que ella, el que no es pot dir. I que, per tant, l’ajuden a dir el que no pot dir. El que, malgrat no poder dir, ha de dir.
No poder dir I si ella no pot dir, si ella ha necessitat més de cent quaranta pàgines, i l’ajut o la col·laboració d’altres arts i d’altres autors —i, en català, d’un traductor de la talla d’Antoni Clapés— per provar de dir el que li calia dir però no podia dir, com hauria, jo, de poder dir en el limitat espai d’una breu crítica literària el que ens diu en el seu poemari?
Senzillament, no puc. Ni puc ni, en el quimèric cas que pogués, no vull fer-ho. No vull fer-ho perquè no tan sols trairia el poemari —com succeeix cada vegada que un soi disant crític literari té la pretensió d’explicar un poema o un poemari— sinó que, el que seria més greu, la raó que el va fer néixer.
Perquè si, Denise Desaulets, per dir el que li calia dir, per transmetre el diàleg entre animes, entre el seu jo (habitual) i el jo del seu jo, ha recorregut a un llenguatge més enllà del llenguatge, com podria, jo, cometre la insensatesa d’interpretar-lo en una primera aproximació?
Com no reconèixer, doncs, que, per poder parlar, en les condicions que crec que mereix —de fet, exigeix—, una obra com aquesta, em caldrà no tan sols una única crítica literària sinó unes quantes de consecutives?
Crítiques que aniré redactant amb l’atenció i la calma que requereixen. I que, tan aviat com estiguin a punt, publicaré a continuació d’aquesta al meu bloc.
Por semblar, per descomptat, una excusa, una simple manera de no comprometre’m, de fugir d’estudi, de sortir-me per la tangent, d’evitar de reconèixer que no he estat a l’alçada del repte, que no hi he entès res. La qual cosa, en realitat, tampoc no voldria dir gaire, atès que, en poesia, no hi ha res a entendre. No hi ha res a entendre perquè hi ha molt, hi és tot, a entendre.
[1] « moi moi », (p. 66). [2] « la pensée de maintenant », (p. 42). [3] « Aujourd’hui haletante », (p. 200). [4] « L’astronaute y observe le monde par sa fenêtre », (p. 19). [5] « fond de cette gorge-là », (p. 100). [6] « Nu. L’arbre », (p. 123).
El crit
Acabaré —em forçaré a acabar: hi hauria tantes, tantes coses a dir, encara…— aquestes tres anàlisis consecutives de D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, LaBreu Edicions, 2022, en traducció d’Antoni Clapés, (D’où surgit parfois un bras d’horizon, Éditions Gallimard, 2022) de Denise Desautels, no fixant-me tant en el com (en la forma, com he fet fins ara), sinó en el què: en el que diu, en el que ha necessitat dir la poeta quebequesa. En el crit interior que la va dur a escriure aquest tan ric i enriquidor poemari.
Un què que, per descomptat, com he assajat d’establir en les meves dues anàlisis anteriors, està íntimament, inextricablement, lligat al com. Perquè, en qualsevol poesia de debò, com en qualsevol creació artística de debò, el com sorgeix, ha de sorgir, només pot sorgir, del què: la forma no és sinó el mitjà que es troba per expressar el què. Més exactament, assajar de dir; la creació artística sempre és un assajar de.
Poemari autoconclusiu El primer que crec que cal apuntar és que el poemari és autoconclusiu. Autoconclusiu en ell mateix, coherent, harmònic: comença i es clou en ell mateix. Però no pas en l’obra (i en la vida) de Desautels, atès que aquesta obra esdevé un graó més d’aquest seu camí. Un camí, també, coherent, harmònic, immediatament recognoscible. El poemari és un graó, una etapa, si preferim dir-ho així, amb una identitat pròpia indiscutible.
O el que és el mateix, que, malgrat que els poemes que s’hi recullen tenen una procedència tan diversa, formen un tot. Un tot que reflecteix, amb una netedat i una autenticitat impressionant, el moment vital de la poeta. Per dir-ho d’una altra manera, tots els poemes inclosos en el llibre no tan sols mantenen uns lligams evidents entre ells, sinó que s’hi havien d’incloure.
S’hi havien d’incloure perquè, deixar-ne fora algun d’ells, mantenir-los en la dispersió que els va donar naixença, hauria suposat que la visió total, totalitzadora, holística, d’aquest temps de la seva vida, d’aquest veure i viure (veure-viure) el món actual, no seria completa. No seria, almenys, prou completa. Perquè, si no s’hi haguessin inclòs tots, potser no tots “els ulls de l’insomni” s’haguessin tornat “llum, incendi, ferida”, (p. 193).
Aquest moment en que “Tot és allà. Ja”, (p. 43), que correspon a “el pensament d’ara”, (Íd.), i al qual, per tant (i, per força) li ha de correspondre, humanament, però també literàriament aquesta “manera d’atansar-te a l’eternitat actual dels llocs que han cremat i dels incendiaris”, (p. 127).
Aquesta manera, en que es mesclen, indissociablement, “la vida, l’envelliment, l’apocalipsi, l’art”, (p. 167), per donar lloc a un poemari, on, com en (gairebé) qualsevol de debò, com en (gairebé) qualsevol que en mereixi la definició, tant els primers versos com els finals són del tot essencials.
El primer (els primers, en realitat) per avançar-ho tot —o, si no tot, quasi tot: “Un mot. Sol. Per començar. Per l’embranzida. L’accés per l’embranzida”, (p. 21).
Els darrers, per resumir o concloure —i, per tant, i en certa manera, necessàriament, per tornar a començar: “Mostrar-hi embranzida, llengua i constel·lació./ Pensar alt i lliure”, (p. 201).
Inventari Res més adient, per a aquest poemari, que el seu subtítol: “Inventaris 2012-2016”, atès que, com molt bé afirma Antoni Clapés a la seva introducció, esdevé “una manera de passar comptes d’un breu però intens període de la seva vida”, (p. 9).
Una “col·lecció o inventari”, (p. 117), que, precisament perquè el du a terme en aquest moment, és, només pot ser, un “inventari de les absències”, (p. 24). Caracteritzat per una “Fina negror de tinta de plom dur. Devastadora”, (p. 117).
Les dones Un inventari que, com tota la seva obra poètica, és, alhora, una “autobiografia”, (p. 171). Una autobiografia de dona, de dona del segle XXI, però —i aquest però és el que atorga al seu poemari tota la seva força (o, almenys, la major de les seves forces), el que el converteix, alhora, en un poemari i, al mateix temps, en més que un poemari; en una obra d’art que, precisament perquè reflecteix el seu temps, però artísticament, transcendint-lo, està destinat a perdurar— no d’una sola dona, no d’ella com a dona, sinó de totes les dones.
Una autobiografia, un inventari del moment que, per més paradoxal que pugui semblar, és una autobiografia compartida. Una autobiografia que, en parlar d’ella, parla de totes les altres dones.
I ho fa, no només perquè recorre a l’obra de moltes altres dones —i aquesta pluralitat i complementarietat és crucial, importantíssima— sinó perquè assumeix en ella la realitat (i, per tant, l’existència, les vivències) de totes. Perquè si l’art, la literatura i la poesia és una mirada (interrogativa) endins, si la poesia és un mirall de paraules encarat amb el més endins de l’endins, la seva mirada reflecteix la de les altres.
Perquè ella no mira, i, per tant, no parla, no escriu per a ella (més exactament, no només per a ella), sinó per a totes les dones del seu temps d’ara: “Ferotges nits universals que es comparteixen amb moltes i la meva, l’aliada íntima, constantment reactivada per les dels altres”, (p .21).
Per totes aquestes dones d’ara que són el producte de tantes —de totes— les dones d’abans. De totes aquelles dones a les quals els homes no els van deixar ser dones, a les què no els van deixar ser elles mateixes.
No ella sola, doncs, sinó totes: “Aviat ha estat una altra cosa. Molt més que no pas una dona sola dona que fuig”, (p. 61). De totes les dones a les què cal reivindicar, defensar i, sobretot, alliberar. O el que és el mateix, impedir que fugin, que segueixin fugint: On desobeir. / On partir”, (p. 49).
Totes les dones I és per això, perquè “a cadascuna — vista de cara — el terror de totes”, perquè “a cadascuna tots els continents”, (p. 49), que cal que la seva “llengua” (i el seu dir) esdevingui una “referència per a totes”, (Íd.). Que li cal —i, en general, els cal, a totes les dones— “«Viure» com una imatge especular insistent”, (p. 29).
Que ella, tant en el seu viure com en el seu escriure (en el seu escriure, que és el seu viure; en el seu viure, que és escriure) declari: “Heu-me aquí plural. Nosaltres”, (p. 89). Un plural, nosaltres que “amb força que aixeca el que s’enfonsa”, (Íd.).
Que la seva poesia —aquesta poesia que, com veurem, és un crit— sorgeix del més endins de l’endins per dir, en veu alta i clara, “per dir heu-nos aquí”, (p. 83). Per esdevenir, com assenyala el vers de Nicole Brossard que tan justament cita, “una còlera amplificada amb plural femení?”, (Íd.).
Per fer inventari, per donar testimoni del dolor que pateixen, de la submissió a la qual tant de temps han estat sotmeses. Una submissió que els ha impedit de ser qui eren, que segueix impedint que siguin qui són: “No som les que som”, (p. 87). Vers que, no pas per casualitat, es repeteix a la pàgina 122.
Inventari i testimoni que és, sobretot, un crit d’alerta, una crida a rebel·lar-se, a dir prou, a dir “No!”: “Nosaltres salva […] Nosaltres «ens corregeix la vida». Nosaltres — clara consciència còlera de dones […] Nosaltres soques errants voluntàries avancem. Els nostres pits nus per dir no per dir heu-nos aquí”, (Íd.); “una infinita còlera s’arbora. S’obre”, (p. 49).
I, tot plegat, per les dones, sobretot per les dones, però no tan sols per elles, per tothom, perquè és de justícia. I, atès que és de justícia, atès que la sent (i és) una necessitat moral, cal fer-ho, amb ple convenciment: “Creu insensible com ferro que la humanitat hi guanyarà amb el canvi”, (p. 31).
Crit Un dels elements que li cal per alliberar-se, per poder ser el que ha de ser —que li cal a ella i, per tant, a totes les dones— és dir: “Prou!”. És dir: “Mai més!”. I, per fer-ho, perquè quedi clar, perquè no quedi ni la més mínima ombra de dubte, recorre al crit. A aquest crit que tan bé representa el quadre d’Edvard Munch: “allà on El Crit de Munch es manté clos”, (p. 23).
Un crit perquè és l’única manera de fer-se sentir —i escoltar. Un crit que ha d’esclatar, necessàriament, que no es pot seguir contenint: “Perquè esclati l’oval del crit i del gest”, (p. 25). Un crit, unes frases, que és, més aviat, un “cop de puny a la taula”, (p. 57); “es pensa puny”, (p. 69).
Crit que és un toc d’atenció, un avís, una alerta: “una boca xiscla”, (p. 51). En realitat, l’únic —i l’últim: “Per a quan el darrer broll de xiscle”, (p. 57)— toc d’atenció que els resta a les dones: “botó d’urgència senyal d’avís de socors”, (p. 181).
Un crit d’alerta desesperat, que sorgeix, que no pot sinó sorgir —“L’erigim”, (p. 25)— com a reacció imprescindible a tanta por, a tant de dolor, a tanta foscor: “massa nervis i actualitat esquinçada ben alerta al ple dia de la nit”, (p. 191).
Un crit que és un crit colèric, de desesperació, d’alliberament, de revolta, de regeneració —en realitat, de supervivència, per a (totes) les dones— però que és sí és (del tot) necessari, imprescindible, és perquè és portador d’esperança: “El que se’n diu còlera ha empès compacte i fort cap al fons tu parlaves tu eres la meva esperança”, (p. 97). Perquè és l’única “Vital esperança allà”, (p. 193).
(És possible que hi hagi que consideri que faig un ús excessiu, un abús, fins i tot, de les citacions del poemari. És possible que hi hagi que digui que no sóc més que un glossador, per no dir, un glossaire.
Si és així, haig de dir, en primer lloc, que, en general, les citacions il·luminen molt més del que poden dir les meves paraules. Que ens acosten al dir dels autors i autores. Que em permeten assenyalar els mots o els conceptes essencials en cada obra. Mots o conceptes —en realitat, mots que són conceptes— que, en aquest poemari, generós en extensió, són molts i diversos.
En segon lloc, que si ho faig, encara d’una manera més evident en aquesta obra és per deixar constància, per més que sigui implícitament, de la importància que tenen les repeticions. Aquestes repeticions, aquests nous dirs, que, com en una obra musical, conformen l’obra.)
Altes qüestions Per raons d’espai, no puc entretenir-me, com segurament convindria, en d’altres qüestions importants, qüestions o elements als quals tan sols puc fer una (molt) breu referència, quasi enumerativa. I, per tant, en aquest cas sí, (gairebé) glossadora:
a) La salvació. Aquest poemari conté un poder regeneratiu, salvador, salvífic, per a les dones: “salva’m quan no hi haurà de debò més estrelles”, (p. 69); “sense forrellat salva’m”, (p. 75); “En espera. De ser salvades”, (p. 99); “abraça’m salva’m”, (p. 181),
b) el dolor, els dolors. El dolor fa que la revolta, la salvació sigui del tot necessària, imprescindible: “I de quina manera abordar el dolor? El matí següent al dolor?” (p. 35); “L’amenaça fa via. El buit. Massa pesant per portar. Per tornar a començar”, (p. 105); “Pala i dolor lancinen”, (p. 131), “tatxar dolors”, (p. 193),
c) la ràbia i la por. Com s’ha de poder no ja viure, sinó tot just sobreviure, tenallada per la por?: “Ràbia i por colpejant damunt d’una efervescència de fossars”, (p. 22); “la basarda en l’oval cor”, (p. 53); “Tinc violentament por del que ens pervindrà”, (p. 63); “la meva por saltironeja acarada a aquesta constel·lació de fossars”, (p. 67); “por que batega”, (p. 179),
d) altres arts. Com assenyala Antoni Clapés a la seva introducció, l’aportació o nova mirada d’una vida “està intensament lligada als esdeveniments de les pràctiques artístiques de l’avantguarda”, (p. 10): “la vida, l’envelliment, l’apocalipsi, l’art”, (p. 167); “materials diversos”, (p. 183); “que corre d’una obra a l’altra”, (p. 185),
e) el silenci. Aquest silenci, aquest no poder dir, no ens deixen dir que al llarg de tant de temps s’ha imposat a les dones, i que ara esdevé un aliat de l’art poètica desauteliana, del dir sense (necessitat) de dir: “I el braç silenciós”, (p. 50); “Ferida. / Alguna cosa es plany, sense dir un mot”, (p. 103); “Les immersions i contra-immersions del silenci”, (p. 125); “l’eloqüència muda”, (p. 127),
f) la mà, els braços. Parts del cos de la dona, de les dones —i de la natura— , que, com el silenci, sovint parlen més que no pas els mots: “A l’extrem de la mà esquerra, la resistència dels dits de l’altra mà — a qui pertanyen?”, (p. 23); “d’abisme d’on sorgeix un braç d’horitzó”, (p. 63); “l’arbre a la mà al dit”, (p. 139); “olor de velles mans que a les palpentes cerquen ànima sentit i lloc”, (p. 179),
g) les ànimes. Per bé que és cert que els cossos de les dones també han estat atacats, són, sobretot, les ànimes, el seu interior, la seva espiritualitat, les que més ha sofert, les que cal regenerar o salvar: “cada ànima llampferida, cada ossada escrostonada”, (p. 25); “Gest d’una vivent que explora l’ànima”, (p. 41); “del desert en l’esquena de l’olor l’aire l’ànima”, (p. 75); “bressar cada vegada la meva ànima totes les nostres ànimes”, (p. 113); “Entenebrida per tant de xivarri d’ànimes, fora del desastre, estimar”, (p. 195),
h) els abismes, les alçades. Les dones, per poder alçar-se, cal, abans de res, que coneguin els abismes on segueixen enfonsades: “Primer, davallar. Anar a parar al fons de l’abisme”, (p. 136); “Penetrar-hi […] després remuntar. Enfilar-se”, (p. 25); “Fons d’abisme. Aquest pes de no-res”, (p. 33); “A l’estret al fons d’aquella gorja”, (p. 101); “Lluny de l’abisme”, (p. 153); “Els subsòls del cor”, (p. 197).
Final Només puc acabar com ho fa Denise Desautels, transcrivint aquest poema tan bell com adient. Amb el poema que, per força, havia de concloure el poemari, (p. 201):
Avui, panteixant, la inquietud minuciosa i global del món. Cada vegada tornar a fugir d’ella — lluny d’un estretor en bucle. Mostrar-hi embranzida, llengua i constel·lació. Pensar alt i lliure
La terrassenca Antònia Carré presenta ‘El llibre d’Elionor’ a La Temerària
El món de la fantasia i la prosa onírica juguen a trobar-se en El llibre d Elionor de la terrassenca Antònia Carré- Pons, sota el segell de l’editorial Labreu. Aquest dilluns, a la Llibreria La Temerària i acompanyada de la periodista Mariona Tomàs i de l’editora Ester Andorrà, l’autora no ha amagat la il·lusió d’aquesta presentació a territori terrassenc.
El Llibre d’Elionor s’estructura en tres seqüències de 13 capítols per explorar el patiment, l’esperança i la saviesa, les tres fases del camí que segueix la protagonista fins a la serenitat. La cita del Llibre de Job acompanya el lector en aquest viatge per l’univers emocional.
En aquestes dues dècades de publicacions, destaquen És l’amor que mou el cel i les estrelles (2015) amb què s’endinsa per primer cop i amb gran acollida en la novel·la històrica, i L’aspiradora de Ramon Llull (2016), el seu particular homenatge novel·lístic al gran escriptor i filòsof medieval. Aquesta tardor, Antònia Carré-Pons ha transformat l’antiga carnisseria dels seus pares en l’editorial artesana Cal Carré, que ha aterrat per descobrir des d’un punt de vista modern les obres dels autors clàssics.
Col·lecció_ la intrusa, 30 Pàgs_ 190 PVP_19 € ISBN_ 978-84-124575-8-2
Djuna Barnes (Nova York, 1892-1982). Estudià art i destacà a l’escena cultural novaiorquesa en pu- blicar el recull d’articles The Brooklyn Daily Eagle. El 1921 es va traslladar a París per fer entrevistes als membres de la «generació perduda» de la qual va acabar formant part. Visqué vint anys a París, viatjant sovint a Londres i al nord d’Àfrica. Passà la joventut envoltada de les principals figures del món artístic i literari de l’època, mentre escrivia per a The New Yorker i Vanity Fair.
Publicà The Book of Repulsive Women (1915), Ladies Almanack (1928), Ryder (1928) el llibre de relats A Night Among the Horses (1929), reculls d’entrevistes, assaigs, diversos volums de poesia i l’obra teatral en vers The Antiphon (1958). Amb l’ajut de la seva amiga Peggy Guggenheim, el 1940 tornà a Greenwich Village, on visqué reclosa i entregada a la poesia fins a la seva mort el 1982. El bosc de la nit (1936) és una de les grans novel·les de la literatura del segle passat, admirada generació rere generació.
Sobre l’0bra:
El bosc de la nit narra les històries de la vida amorosa d’un grup d’expatriats nord-americans i europeus que oscil·len entre luxes i misèries al París, Viena i Nova York dels anys vint del segle passat. L’atraient Robin Vote fascina al seu pas i tres persones es disputen el seu amor: el fals baró vienès Felix Volkbein, la jove Nora Flood i la histriònica Jenny Petherbridge. El doctor Matthew O’Connor, pobre i amant de la bohèmia, serà el conseller sentimental d’en Felix i la Nora, per mirar de captivar la Robin, que s’esmuny en el mar de la nit. El bosc de la nit és un llibre icònic, un clàssic modernista i una de les primeres novel·les que va retratar explícitament l’homosexualitat. Ha gaudit d’un èxit durador gràcies als seus grans dons i excentricitats, amb una prosa que llisca fent un retrat genuí i poètic de les passions humanes.
«El bosc de la nit és el seu propi món de creació, exòtic i estrany, i llegir-lo és com beure vi mentre una perla es dissol a poc a poc dins de la copa. N’has begut més del que comptaves, i anirà fent feina. D’ara endavant, una part de tu estarà emperlada.»
Jeanette Winterson
Antònia Carré-Pons EL LLIBRE D’ELIONOR entrevistada a El Submarí de Ràdio Municipal de Terrassa (17.03.22)
minut 22.50
“sotracs de l’inconscient que t’arrelen al dia a dia… és un viatge, el nostre propi mirall, de pors, de sensacions, de fantasia, i amb emocions que reconeixem al nostre interior”
ENCARNACIONS de Biel Mesquida a Última Hora (17.03.22)
Biel Mesquida crea un particular «Dragon Khan» en su nuevo libro, ‘Encarnacions’
Este jueves lo presenta en Espai Passatemps(Santa Maria del Camí) y mañana, en Món de Llibres (Manacor)
Biel Mesquida posa con su libro ‘Encarnacions’. | M. À. Cañellas
«Escribir es un acto de resistencia» es posiblemente el lema vital de Biel Mesquida y el eje de todas sus obras. Un acto de resistencia que se materializa también con el mimo con el que trata el lenguaje, la lengua catalana. De hecho, añade que «para mí, la escritura es una declaración de amor a la lengua catalana». «Busco hacer que el lenguaje resuene, vibre y tiemble», asegura en relación a su nuevo libro, Encarnacions (LaBreu). El volumen cuenta con prólogo de Nicolau Dols, epílogo de Sebastià Perelló y su portada es una ilustración de Miquel Barceló. Además, la solapa incluye un código QR con fragmentos leídos por el autor.
Después de presentarlo este jueves en Can Balaguer con Toni Cuenca al contrabajo, hará lo propio hoy, a las 20.00 horas, en Espai Passatemps (Santa Maria del Camí) y mañana, a las 19.30, en Món de Llibres de Manacor. De hecho, apunta que «primero, en este volumen, está la Biblia: Et Verbum caro factum est. Y el verbo se hizo carne. Pero yo digo ‘el verbo se hizo carne’. Un verdadero escritor tiene que conseguir hacer carne con la escritura. Es lo que yo quiero, hacer carne con las palabras, que tengan latido, que crezcan, que tengan irradiaciones continuas. Esa podría ser la definición de la poesía: unas palabras que hagan música, que hagan sentir y que den ganas de sentir. A veces digo que eso también es Encarnacions: ganas de sentir en estado sólido».
Los diferentes medios de comunicación en los que ha trabajado Mesquida «con total libertad» a lo largo de 40 años le han servido como «laboratorio literario» y estas Encarnacions son también el resultado de toda esta experiencia. «Hace un tiempo empecé a publicar contarelles ligadas al texto. Fue en 2017, 2018 y 2019. Cuando terminé conté unas 750 páginas. Aquí es cuando comenzó el trabajo de construcción de este libro, de unas 400», cuenta. Este proceso lo realizó en 2020 y 2021 y fue en paralelo a la escritura de su poemario Carpe momentum (Eumo Editorial / Cafè Central) y una novela pendiente de salir, C de Carnatge.
En cuanto a la estructura, el escritor concibió Encarnacions como un tríptico con las partes Camí de passatemps, L’alè vital y La rialla de l’univers, al estilo de su admirado El jardín de las delicias. «El lector lo que hace es juntarlas y configurar una especie de red de constelaciones. Esto tiene unos efectos buscados de calentar al lector en estos tiempos glaciales, darle alimento en estos momentos de hambruna espiritual y, sobre todo, quiero que le haga compañía, que es lo que tienen que buscar los buenos libros. Este es un libro con vocación de libro de cabecera», concluye. Visto de otro modo, porque ante todo es una obra abierta y de múltiples lecturas, Encarnacions es un «Dragon Khan porque tiene inversiones, subidas al cielo y bajadas hasta la tierra».
Conversa ‘Veus i silencis transiten territoris fronterers’ entre Toni Sala, Francesc Serés i Joan Todó conduïda per Montserrat Serra.
Tres autors escriuen la crònica d’un temps i d’un lloc a través de gèneres a cavall entre la ficció i l’assaig: aquí el repte és transcriure les veus dels espais difosos amb fronteres tangibles i intangibles.
al Safareig públic de Santa Eugènia. En cas de pluja, les activitats es traslladaran a la Biblioteca Salvador Allende.
Mavis Gallant (Mont-real, 1922-París, 2014) novel·lista, dramaturga i assagista. De petita va quedar òrfena i va passar la infància en diversos internats, molt deslligada de la seva mare. El 1950 deixà el periodisme per dedicar-se plenament a l’escriptura i s’instal·là a París fins el final de la seva vida. Fou una col·laboradora assídua a The New Yorker. Publicà les novel·les Green Water, Green Sky i Una bona estona, l’obra de teatre What Is to Be Done?, la compilació de textos de no ficció Paris Notebooks: Selected Essays and Reviews i diversos reculls de relats.
Guanyà diversos premis a la seva trajectòria i el 2006 va ser la primera escriptora guardonada amb el premi Athanase-David a una autora anglòfona de Quebec. Poc amiga de les entrevistes va lluitar per la seva independència, autonomia i privacitat, consagrada a la creació i la ficció.
Amb Una bona estona es tradueix al català la seva obra per primera vegada.
Sobre l’obra:
Instal·lada al París dels anys seixanta, la Shirley Perrigny és una noia de personalitat singular, que usa la miopia i la literatura com a cuirassa. Ridiculitzada pels parisencs i incompresa per la seva mare, sempre se sent fora de lloc. Després de quedar vídua per un caprici del destí, es casa amb un periodista esnob i amb poc sentit de l’humor, el Philippe, que aviat l’abandona i la deixa exposada al seus fantasmes. La Shirley es passarà dies esperant-lo, mentre s’embolica amb el veí de dalt i mira d’ajudar diverses amigues en perpetu estat de crisi.
En aquesta novel·la exuberant, d’una quotidianitat estranya, farcida de detalls densos i espinosos, acompanyem una jove nàufraga que recorre la ciutat, guiada pel seu esperit lliure, la seva particular versió del sentit comú i un punt de follia.
«Amb una sola frase, era capaç d’alterar la situació gairebé imperceptiblement, però de tal manera que comencem a veure els seus personatges des d’una perspectiva més compassiva o més satírica. L’ofici i l’empatia de Mavis Gallant sempre ens donen cent voltes.»
Biel Mesquida, vencent resistències
L’autor mallorquí, premi Trajectòria 2021, publica ara ‘Encarnacions’ (LaBreu), un recull de narracions sobre la Mallorca d’avui
Recordo el dia que vaig conèixer en Biel Mesquida, l’any 1999 a la seu del Grup 62, al Peu de la Creu. Jo era un redactor ras i estava assegut al meu escriptori cisant errates, quan de sobte vaig veure passar per davant meu un gran ram de roses vermelles. Era en Biel, que venia a trobar-se amb l’Anik Lapointe, l’editora que s’havia de fer càrrec de la publicació de Vertígens, la novel·la amb què havia guanyat el premi Ciutat de Palma. En Biel i l’Anik encara no es coneixien gaire. Les roses van servir per trencar el gel, les flors són la millor arma per vèncer qualsevol resistència.
Biel Mesquida. Foto: Laia Serch
Mesquida ha hagut de vèncer moltes resistències al llarg de la vida. En una entrevista recent a Núvol ens explicava la seva lluita contra la censura franquista, que va entrebancar de mala manera la publicació de la seva primera novel·la, L’adolescent de sal; com a homosexual ha hagut de plantar cara als prejudicis d’una societat homòfoba; com a activista, ha hagut de bregar per la llengua i el paisatge en una Mallorca cada dia més globalitzada. I com a escriptor, sap que escriure i llegir de veritat consisteix a vèncer les trampes de la superficialitat i pastar l’idioma amb esforç i paciència. Sí, la llengua també ofereix resistències i cal pastar-la com el fang abans que es faci massa dura. Com diu Nicolau Dols al pròleg d’Encarnacions, “la llengua de Mesquida no és trencadora, sinó eixampladora, amplificadora”.
Els personatges que poblen Encarnacions, el seu darrer llibre de narracions que ara publica La Breu amb una magnífica edició il·lustrada per Miquel Barceló, també han de vèncer resistències constants. Així al conte ‘La casa del temps’, la Clara, afectada de meningitis, ha de vèncer la força d’un cos que es resisteix a morir. A ‘Fites de passatge’, les germanes de Pere Bernat, que es troba en coma cerebral, han de vèncer la resistència de la mare a donar els òrgans del seu fill. A ‘Fins al darrer alè’, Maria del Carme ha de vèncer la seva pròpia incredulitat davant l’amor immerescut que li professa un home més jove que ella. A “Pudor d’arrencat”, na Bet, ecologista convençuda, venç la resistència i denuncia la mala praxi del seu pare, alcalde d’un poble que s’ha lliurat a la corrupció urbanística. Totes aquestes resistències són també lluites interiors per veure les coses tal com són, som davant una baralla amb la veritat: “Les coses no han passat mai com ens les imaginam. (…) Si tu les protagonitzes, no les pots veure mai com si fossin certes. Llavors fes com tothom i decideix que són el que tu creus que veus o t’imagines, i decideix que això realment és així com ha passat”.
Biel Mesquida. Foto: Laia Serch
Després d’aquell ram de roses i la publicació de Vertígens (1999), Biel Mesquida va anar renunciant a la novel·la i es va dedicar a treballar formes més breus. A Empúries Mesquida va publicar cinc reculls de contes, des de T’estim a tu (2001) fins a Trèmolo (2015), llibres d’un alt voltatge poètic, on desplegava amb una prosa sanguínia un mostrari de personatges de tota edat i condició, sempre en una Mallorca rabiosament actual. En tots aquests llibres, i especialment a Acrollam (2008), un recull de contes publicats prèviament al Diari de Mallorca que vaig tenir la sort de triar i editar, Mesquida descrivia la devastació del territori mallorquí en la seva dimensió més tràgica, sempre partint de la vida íntima per obrir-nos un gran retaule coral de personatges. Encarnacions és la culminació d’una recerca literària que va començar fa molts anys i que ara arriba a unes cotes de virtuosisme excepcionals. Els contes de Mesquida són com pastilles concentrades, càpsules que et transporten a una experiència vertiginosa i intensa, “moments multiplicats d’una gramàtica del sensible”, com diu Sebastià Perelló a l’esplèndid epíleg que tanca el llibre.
Encarnacions és, doncs, la darrera entrega d’aquesta recerca desficiosa de Mesquida. El llibre ha passat per la mateixa destil·lació editorial. Els editors de LaBreu han llegit un ampli ventall de contes i n’han fet una tria acurada. La novetat és que aquesta vegada Mesquida ha reescrit els textos i ha encapçalat cada narració amb una breu reflexió metaliterària adreçada a Dàior, que sembla una figura de l’antiga Grècia però que és el nom d’un colom, un personatge que l’autor recupera del primer conte que va escriure, ‘Tendra duresa del cel’ (1964). En aquests epígrafs, que es poden llegir també com a invocacions o consells a un jove escriptor, Mesquida va desplegant tota una poètica: “Mostrar sense demostrar. És el que fan les bones ficcions. El narrador ho sap. Per això no analitza, acumula: els fets, les notes, les mirades, els colors, els detalls. No interpreta o tan sols un poc”, llegim en un d’aquestes màximes. Mesquida ens n’ha comentat uns quants en la conversa que podeu veure gravada al peu d’aquest article. L’autor hi parla del paper de l’atzar en la literatura: “L’atzar és una altra forma d’ordre, amagat dins els laberints d’un lògica que no ha volgut investigar ningú”. També investiga en la relació entre literatura i pintura: “Les grans obres són aquelles que saben preservar el no aparent sota l’aparent, l’amagat a l’interior del manifest”. De tot això i de més ens en parla el mateix autor en aquest vídeo. Us convidem a fer un cafè amb Biel Mesquida. L’autor ens demana que disculpeu el lapsus calami. Quan parla del tríptic d’El jardí de les delícies es refereix al Bosco, no a Brueghel, com diu al vídeo.
Biel Mesquida. Foto: Laia Serch
En aquest vídeo podeu veure la conversa que van mantenir Biel Mesquida i Bernat Puigtobella parlant d’«Encarnacions»:
ALCOHOLS de Guillaume Apollinaire amb traducció de Andreu Gomila a l’IlladeMaians
“Apollinaire és un prestigitador que parla i d’un mite grec i d’un burdell de París en un mateix vers,cert i recontracert…el que es regira no només són els mots, si no els temes tradicionals de la poesia,especialment l’amor i la nostàlgia, que es desfan per entrar al mon contemporani transformats en foc.” Bernat Dedéu
entrevista a Biel Mesquida a l’Irradiador d’Icat FM (15.03.22)
“Jo he nascut amb vocació de clàssic … vull que el lector no només acaroni el llenguatge sinó que pensi, perquè en els meus llibres també hi ha com una introducció subterrània i per escletxes d’una teoria de la literatura.”
“ENCARNACIONS convida de manera fluvial a deixar-te endur, a agafar-te de la màm hi ha moments que per descomptat que no sàpigues d’on vens o cap a on vas, però no importa perquè les paraules construeixen una mena de sinousitat on allà ets viu. si això com a lector no et diu coses, no et remou, no et fa bategar tens un problema..”David Guzman
s’obre el termini per presentar poemaris al premi francesc garriga 2022 per a autors inèdits convocat per LaBreu Edicions, Adia Edicions, Cafè Central i Edicions del Buc
👉envia el teu original al mail premigarriga@gmail.com
‘LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS’ RAQUEL PENA MARTÍNEZ
Ja fa uns anys, enmig d’avançaments científics que feien basarda, Hannah Arendt reflexionava sobre si la conquesta de l’espai havia augmentat o disminuït l’estatura de l’home. De fet, en va dedicar tot un article en què, entre altres, lamentava la deshumanització de la ciència, allunyada dels nostres sentits, la nostra llengua i la metàfora. I és que retornar de la suspensió espacial despullada d’humanitat era i és una tasca tan difícil com necessària: és enviar a la Voyager als confins del sistema solar i, tal com va demanar Carl Sagan, girar la vista enrere i capturar en una fotografia tota la nostra existència en un punt blau pàl·lid; 0,12 píxels de poesia aritmètica / en una partícula de pols / ostatge d’un raig de sol. Un recordatori, com diu la Raquel Pena en el seu nou poemari, La breu història dels Estats Units, que tots nosaltres som VIATGE.
Així doncs, a emprendre el viatge de retorn arendtià cap a la Terra. I un cop aterrats, trobar-nos amb uns estels ben diferents, una constel·lació de mapes, fronteres, i referents pop que representen una bandera que crida sang amb els pulmons de la Cindy Lauper llavors onejo a mig pal / i m’hi deixen tres dies / perquè ha mort molta gent. Tant li fa que Pena ens ensenyi la cara de la Jackie Kennedy veient al seu home amb el cap obert com el d’una gamba feta clofolla o les arengues que es menja una persona anònima mirant una sitcom acostumada a no estar atenta a les visites; el patró comú es repeteix una vegada i una altra: hi veiem la dissolució de la massa homogènia d’un país que ha fagocitat a mig món. Tot, amb uns referents i unes imatges poètiques que d’imponents i impotents generen calfreds i ens poden transformar en Gremlins si la lectura s’allarga més enllà de les dotze.
Vindria a ser això el que ens proposa l’autora guanyadora del VI Premi Francesc Garriga: crear una historiografia poemada de l’American Way of life quan s’esfondra a l’11 S. STOP. O quan retorna un soldat del Vietnam. STOP. O quan ens cau la pell per la radiació. STOP. O quan les dones, les WOMAN, han d’aguantar als homes fins i tot en el nom que les defineix. STOP.
En definitiva, no sé si, com es preguntava Arendt, l’arribada a l’espai ha augmentat o disminuït l’estatura de l’home; però sí que tinc ben clar que La breu història dels Estats Units ha augmentat l’estatura de la poesia catalana.
Elionor in Wonderland
Antònia Carré-Pons ens transporta cap a una dimensió onírica a través de la seva nova obra, ‘El llibre d’Elionor’ (LaBreu Edicions)
A vegades passa que les emocions ens desborden, la raó perd el control sobre la nostra persona i la quotidianitat dels nostres dies cobra tonalitats estranyes, inusuals i oníriques. Aquesta és l’atmosfera que impregna les pàgines de la nova peça escrita per Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960), El llibre d’Elionor(La Breu Edicions), que proposa al públic lector deixar-se perdre entre les ombres i esbalair-se dins d’un món de somnis i fantasies.
Antònia Carré-Pons
Elionor és la protagonista d’aquest escenari que oscil·la entre la realitat supèrflua i la il·lusió més extraordinària. En el seu nom ressonen els ecos d’un passat medieval, en què van existir Elionor d’Aquitània, reina de França i Anglaterra, promotora de la poesia trobadoresca; i Elionor de Sicília, reina de la corona d’Aragó, esposa de Pere III el Cerimoniós, que tenia sota el seu poder una biblioteca ben extensa.
La nostra Elionor no és cap reina, ni viu tampoc en l’Edat Mitjana, però compta amb una capacitat de percepció gairebé sobrenatural. A través d’aquesta mirada singular, accedim a un món meravellós que sembla recrear, en plena vida moderna, les històries fantàstiques a les quals va donar vida Maria de França en els seus Lais (segle XII). En aquest cas, però, no són els cavallers qui se’n va a la recerca d’aventures, topant amb fades i monstres, i lluitant contra quimeres (les seves pors) per assolir l’èxit, sinó que és Elionor qui emprèn una espècie de viatge iniciàtic per desprendre’s dels seus propis terrors. En aquest sentit, la forma o l’estructura del llibre ens indica més clarament aquesta possibilitat de lectura.
Tres parts són les que divideixen el text, cada una composta per tretze capítols brevíssims. Aquests capítols mostren independentment una escena en què la màgia interfereix sobtadament en les accions diàries d’Elionor per donar cos a la por, a l’angoixa, a l’alegria i a tota la gamma d’estats emocionals que l’afecten per circumstàncies diverses. Però hi ha un detall important, i és que cada una de les tres divisions ve encapçalada per un fragment del Llibre de Job i, si els llegim amb atenció, veurem que aquests fragments indiquen una certa evolució del personatge. D’aquesta manera, els terrors irracionals que l’assetgen durant la primera part, van perdent el control sobre Elionor en el moment on ella comença a qüestionar-se el perquè de les seves sofrences, fins que s’hi sobreposa amb Saviesa i Intel·ligència i se n’allibera: “Elionor s’aixeca i se’n va lleugera amb les mans buides, sense el pes del passat a les butxaques.”.
Els imaginaris llegendaris propis dels contes de fades apareixen entremesclats amb els escenaris d’una ciutat desconeguda i personatges bíblics; elements procedents de tradicions diverses i que, alhora, van acompanyats d’imatges visuals, sonores i sensitives que omplen de vida aquest món metafòric que renega de ser significat de manera total.
Per això, una de les gràcies de la prosa onírica d’Antònia Carré-Pons és haver aconseguit defugir els límits de la raó, apel·lant a l’inconscient, i concebre, mitjançant la paraula, un altre tipus de saber, molt més sensible, que ens fa “reconèixer la crua realitat que jau amagada darrere dels somnis.”
Així doncs, no deixa de ser significatiu el fet que El llibre d’Elionor es tanqui citant a Lewis Carroll (Through the Looking Glass): «Alice laughed. “There’s no use trying,” she said: “one can’t believe impossible things”».
entrevista a Biel Mesquida ENCARNACIONS a FetaMida TV
“”ENCARNACIONS és una capsa de música… cent contarelles d’històries petites. és un llibre per fer companyia al lector de vides minúscules, qualsevol petit fet (vist a la televisió, en el carrer, un xafardeig entre dues veïnes a la perruqueria…coses d’aquestes de vida quotidiana. Pla deia que la cultura és el xafardeig, aquells xafardeigs han fet l’obra monumental.Avui en dia la literatura és la vida de cada dia, és un llibre que vessa humanitat i la llengua catalana està carregada de música i poètica.” Biel Mesquida
Encara hi ha llauradors que reguen a manta
Per Martí Domínguez
Camine per un camp de tarongers, deixant la marca dels meus passos sobre la catifa vegetal. Aquests dies de finals de l’hivern, l’agret està florit, amb l’esclat groc de les flors vacil·lants. És una planta molt agraïda, que a l’hivern protegeix els camps de les gelades i conserva la humitat del sòl. Abans, quan encara era habitual regar a manta, es beneficiava de l’aigua abundant, i a l’hivern de les rosades, que la propiciava. Amb l’arribada del reg amb degoteig, i amb la pèrdua de les treballades del camp i la compactació de la terra, ha anat desapareixent dels camps. Ara, els cicles de la terra han canviat, però, en el fons, tot ha anat a pitjor. Com l’agret, cada vegada més escàs.
Un bon coneixedor del camp em deia que enguany s’abandonaran moltes terres, perquè no sols és que no són productives, és que afecten a l’ànima. “Quin sentit té que un cafè valga més que un quilo de creïlles?”, em preguntava. Hi ha camps de taronges navelines que han hagut de pagar perquè les colliren, perquè no es quedaren a l’arbre i no afectaren la collita de l’any vinent. Altres han venut la taronja per a la “peladora”, és a dir, per a fer suc. L’arbre necessita descarregar-se del fruit, és un ésser viu que pateix. Aquest coneixedor m’explica que la taronja vinguda de Sud-àfrica i d’Egipte, comprada a molt bon preu, ha col·lapsat els comerços i que ara sols adquireixen “lo just”. Per a reposar alguna partida. Aquest home també té camps de caquis a La Ribera, que no li han collit i m’explica els motius, amb una veu de sonsònia funerària. Al remat, entre els caquis i les navelines, el camp valencià s’enfonsa.
Pense en “El setembre i la nit” (LaBreu edicions), la novel·la de Maica Rafecas que fixa la seua mirada lúcida i poètica en els camps de ceps d’El Penedès, i com la vella vinya familiar va a expropiar-se per tal de construir un polígon. El cultiu ja no és rendible, i apareixen els destructors del patrimoni, creant tota mena de monstre industrial i malbaratant la terra. Rafecas exposa amb claredat la visió d’aquella última generació de pagesos, superats pels preus tan baixos, i per l’augment dels costos dels adobs, del gas-oil, de la mà d’obra. Per les dificultats, cada vegada més inaprensibles i insuperables. Quan aquests pagesos es jubilen, no hi haurà reemplaçament generacional, i els camps es quedaran erms, amb els esquelets de les vinyes amb els braços en alt. I escriu Rafecas: “Asseguda a terra sota el garrofer, donava voltes al cap mentre dibuixava espirals a la terra amb un branquilló. Aquell sector condemnat s’esfondrava, però a la gent se li en fotia, el govern ho volia expropiar tot per construir polígons gegantins de naus logístiques”.
Ho diu molt bé, Maica Rafecas: a la gent se li en fotia. I, tanmateix, la bellesa consubstancial del nostre paisatge prové en bona part d’aquells camps familiars, llaurats amb cura i estima, formant un mosaic de colors i cultius. I, precisament, quan més ho necessitem, degut als efectes del canvi climàtic, més ho ignora la ciutadania. “Ella sabia que els culpables de tot eren uns altres i que, en el fons eren els mateixos que paguen poc pel raïm, i els mateixos que pensaven en grans infraestructures de formigó sense importar-los el futur de la pagesia”. Immenses infraestructures on posar tota mena de grans magatzems, que trafiquen amb productes vinguts de ben lluny, amb una petjada de carboni insostenible, agreujant el desequilibri climàtic.
Quin llibre més tendre i senzill ha escrit Maica Rafecas! Ho pense mentre camine per aquell camp de tarongers, una mica abandonat. El llaurador que el conrea és un home molt gran, i ja no li queden forces per a superar tots els entrebancs del cultiu. Potser siga l’últim any que aquell camp es rega a manta. I que l’agret floreix esplendorosament.
de la conversa entrevista al Més324 amb Biel Mesquida ENCARNACIONS (LaBreu Edicions) i Ponç Puigdevall JARDINS SECRETS (LaMagrana) amb Xavier Graset (10.03.22)
“en aquests moments tan durs la literatura crec que és un consol, és un plaer, és una alegria” Biel Mesquida
“ENCARNACIONS l’agafis per on l’agafis és delícia pura” Xavier Graset
Com si a sobre hi dugués un aire de paròdia, el punt de partida de Vides potser, segona novel·la de Joan Vigó (Barcelona, 1964), té més d’una semblança amb els inicis canònics de la novel·la negra clàssica: el protagonista i narrador és un home solitari i descregut, però gens tràgic, sense cap lligam familiar –només es relaciona amb la seva mare, dement i senil en una residència-, que treballa de vigilant en un museu i s’ofega en la seva pròpia grisor fins que un dia decideix “desenterrar el títol de detectiu que havia aconseguit feia tants anys” motivat perquè es veia “seguint gent per encàrrec d’altra gent. Feina bruta de voyeur, de fer el xafarder en la vida dels altres”. Aleshores, és clar, a pesar d’haver-se anunciat com algú sense cap mena d’experiència professional, un client anònim el contracta per investigar durant un any les vicissituds de la vida d’Orson Mur, l’enterrador de Santa Marta, un poble coster on haurà d’estar-s’hi mentre dur a cap la missió. I, com que el protagonista té el bon criteri d’acceptar la feina –estranya, però molt ben remunerada-, el lector té la sort de poder embarcar-se en una novel·la que és com una caixa plena de sorpreses delirants i excèntriques que, miraculosament, es van travant sense cap impostura i de la manera més natural. “Les bones ficcions són sempre veritat”, diu un dels personatges, com si sabés que en una bona ficció la confiança en el que es narra no és tant un acte de fe com una fletxa de la inspiració que es clava en l’ànim alegre del lector i ja no l’abandona fins el final. Hi ajuda molt que Vides potser, a pesar que arreu hi plani un misteri que el protagonista, i també el lector, ha de resoldre, no sigui mai justament el que s’insinua al principi, una novel·la policíaca.
Joan Vigó se centra en la descripció de la càrrega monòtona dels dies feiners que traginen uns quants ciutadans de Santa Marta, Maria de l’estanc, mossèn Riera, les prostitutes de la whiskeria Las Vegas, l’elemental mediocritat d’Orson Mur, en el mètode de treball del detectiu, basat en l’estudi minuciós de la psicologia dels gestos per obtenir evidències sobre les aparences que permeten viure en bona harmonia als habitants del poble. Però més enllà de l’examen de la quotidianitat, Vides potser es va convertint en una inesperada filigrana de suplantació d’identitats a la manera de Nabokov, com si l’autor, de fet, portés a la pràctica narrativa una de les cites, d’Antonio Porchia, que encapçalen la novel·la, “Quien no llena su mundo de fantasmas, se queda solo”, complementària de l’altre de Nietzsche que també hi figura, “Tot esperit profund necessita una màscara”. Perquè Vides potser és una novel·la sobre els fantasmes que surten del passat com si fos una malaltia corrosiva i sobre les màscares -o les reescriptures de la seva manera d’estar en el món- que cadascú s’ha d’inventar per trobar-se a ell mateix i esdevenir el protagonista de l’aventura de la seva pròpia vida, que és el que fan tots els personatges de Vides potser i, sobretot, el que fa el detectiu, que per arribar a ser qui vol ser abans haurà de passar per uns quants avatars vertiginosos i que el lector presencia com si estigués davant d’un escenari de màgia, tal és la força imaginativa de Joan Vigó, tal és la seva virtuositat artesanal a l’hora de compondre la trama, tal és la seva convicció en l’art d’embolicar majestuosament la troca argumental: a Vides potser el lector s’endú la satisfacció de constatar que cap passatge desemboca en el previst, i, de meravella en meravella, s’arriba a l’apoteòsica mascarada del capítol final.
Vides potser és un llibre d’una vitalitat eufòrica que aconsegueix encantar al lector, que de seguida s’acostuma als regals creatius que li subministra generosament Joan Vigó amb una idea exigent del que és la literatura.“La vida d’un home haurà esdevingut només una vida potser”, diu el narrador, quan s’imagina Orson Mur octogenari i mig dement explicant a una infermera un episodi truculent esdevingut a la meitat de la novel·la i que ella probablement considerarà només com “la fantasia d’un vell deteriorat pel temps”: Vides potser també admet una lectura on l’important no serien les seductores ziga-zagues de la trama sinó més aviat l’elogi fresc i descarat de la mecànica de la ficció, dels artificis de la imaginació, de la realitat vista com una màquina de fabricar literatura.
resentació de la novel·la EL SETEMBRE I LA NIT de Maica Rafecas amb el bibliotecari Jaume Felipe i tast de vi de Vinya Marcelino. al molí de Can Xerta, Sant Pere de Riudebitlles (04.03.22)
El dimarts de setmana entrant arribarà a les llibreries Encarnacions, una nova obra de l’escriptor Biel Mesquida, premi Trajectòria 2021 i col·laborador de VilaWeb. És un llibre que va ben armat: són cent contarelles que Mesquida ha anat escrivint al llarg d’aquests darrers cinc anys, del 2017 al 2021. Contarelles en les quals l’autor diu que fa servir un català tensat a consciència, amb una escriptura precisa i multidimensional, que s’obre d’ampit en ample en un exercici de llibertats incommensurables. “Encarnacions és sentiguera en estat sòlid.” A més, aquesta obra de Mesquida que té 455 planes, es mostra amb una coberta i solapes obra de l’artista Miquel Barceló i s’aferma amb un pròleg de Nicolau Dols i un epíleg de Sebastià Perelló.
Els editors de Labreu ens expliquen algunes de les claus dels relats que conté l’obra:
“Encarnacions, de Biel Mesquida, és un esclat vital, un tapís de fils subterranis que es van entrellaçant en una llarga confessió fragmentada. Un devessall de retrats altament dramàtics a tall d’òpera escrita. Els relats que conformen el llibre van teixint un ideari relligat per l’estil. Aquest estil vivifica els sentits, les idees, i les reflexions sobre la condició humana. Mesquida crea retrats contundents i bells, amarats de vigor i refulgència, escenografies evocadores, tragèdies a flor de pell.
Els relats d’Encarnacions estan habitats per personatges heterogenis, de tot gènere i edat, que viuen l’instant d’una manera exacerbada, amb una consciència efervescent del pas del temps i una vitalitat que els permet subsistir. Elles i ells recorden històries passades, ploren, riuen, moren, estimen, odien, enyoren, maten, devoren, observen, tant des de la bonhomia com des de la maldat hirsuta i desacomplexada.
Els protagonistes de cada episodi d’aquesta gran auca vivaç, viuen en el present, però també en èpoques passades. Viatgen a través dels viaranys de les circumstàncies de diferents vides. La prosa de Mesquida és sensual i acolorida, de vegades frega la tragèdia grega: per alguna raó, els herois i heroïnes quotidians del llibre han d’enfrontar-se a una situació crítica, extrema, en general al límit de les convencions socials i morals. El lector se sent de vegades colpit, de vegades sorprès, i d’alguna manera interpel·lat, obligat a qüestionar-se la condició humana, sense prejudicis. El lector o lectora és plenament conscient de l’essencial instant etern que marcarà un record per sempre.
Et Verbum caro factum est et habitavit in nobis (El verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres). La paraula, el llenguatge, i la carn, l’ésser humà, són els protagonistes d’aquests cent relats recollits sota el títol genèric d’Encarnacions on, com se’ns diu en el pròleg de Nicolau Dols, ‘la realitat creada s’empelta en la realitat viscuda i els personatges i les situacions desprenen un aire de família perfectament assimilable al nostre panorama social’.
La llengua de Mesquida és enèrgica i generadora, amb una ferma voluntat de transmissió, d’arribar al lector per explicar-li (i que s’expliqui), que aquesta llengua serveix per a tot, des del més sublim al més domèstic, i que en el cas d’Encarnacions s’ocupa d’eixamplar la realitat més palpable, amb la intenció de despullar-la, de mostrar-la en tota la seva cruesa i tota la seva esplendor per arribar a transcendir-la, a fer el viatge invers, ara des de la carn, des de l’home, cap a la paraula, cap a la literatura. La carn es fa verb.”
presentació recital de LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS de Raquel Pena i UN GRAPAT DE PEDRES D’AIGUA de Manel Ollé (en absència del poeta per motius personals) a la Llibreria Foster&Wallace de Vic (03.03.22)
dimecres 9 de març, a les 19 h,ENCARNACIONS de Biel Mesquida (LaBreu Edicions)JARDINS SECRETS de Ponç Puigdevall (La Magrana)a la Llibreria Laie de Pau Claris (c/Pau Claris, 85 Barcelona)
La “solidesa de l’obra literària” i “la innovació en la recerca d’una veu narrativa” són els dos motius principals que han fet que el jurat del premi d’Honor de les Lletres Catalanes hagi escollit Antònia Vicens com a guanyadora de l’edició d’enguany, la 54a en la seva història. L’autora mallorquina es converteix, així, en la vuitena dona que el guanya.
“La meva és una vida solitària, gairebé sense parlar amb la gent, i ara em trobo aquí -ha dit Vicens-. Estic emocionada, perquè és un premi que no és innocent, em lliga a les paraules que tant estimo. Quan era nina anava amb una amiga a abeurar les vaques i vèiem una llengua plena de vida i de suor. Ningú parlava de la guerra, però hi veia víctimes, allà, i amb una parla molt potent. Volia agafar aquelles paraules, col·leccionar-les i aconseguir que algun dia volessin. Eren les paraules de la terra i de la mar, de la gent”. Vicens ha recordat que la seva era “una llengua de carrer, de feina, no tenia cap prestigi”, ha dit, abans de recordar que el seu primer contacte acadèmic amb el català va ser a principis de la dècada dels 60. “Ara això del prestigi ha canviat -ha afegit-. Però el català continua sent una llengua amenaçada. Saben que si ens fereixen la llengua, ens sagna l’ànima”. Àntonia Vicens ha denunciat també la “falsa moral de molts estats, que ara acorden dur menjar o recursos a Ucraïna, quan a Catalunya, per unes simples urnes de cartró, ens van enviar l’exèrcit”. “Les paraules a vegades son un poc traidores -ha dit també-. Avui em fallen”.
Sinopsis: Jay Gatsby és un home que ho té tot: diners, bellesa i una vida luxosa. Però hi ha coses que un sempre desitja secretament. Tothom amb una mica d’ínfules glamuroses a Long Island va a les famoses festes que celebra a la seva mansió. De dia i de nit la seva casa bull amb convidats que beuen, ballen i especulen sobre l’origen de les riqueses de l’atractiu amfitrió, quasi sempre invisible.
Però Gatsby, envoltat de misteri, sempre s’escapoleix entre els convi- dats, a l’espera d’un senyal que li faci recuperar el passat: el raig verd que encamina tots els seus pensaments cap a un amor. Sota la seva superfície brillant i feliç, s’hi amaga un secret, una obsessió silenciosa que amarga la seva vida. En una xafogosa nit d’estiu tot allò que anhela- va forçarà una tragèdia que no havia arribat a imaginar, en un juny que prometia delícies i una vida regalada.
RESSENYA
L’altre dia la Mariona (de @meyonbook), la Marta (de @lamardellibres) i jo vam celebrar un vermut literari dedicat a “El Gran Gatsby” (reeditat recentment per LaBreu Edicions). Que una obra tan breu encengués un debat tant llarg i intens és un dels indicis de per què aquesta obra de Francis Scott Fitzgerald és un clàssic.
Encara que la trama no m’ha acabat de convèncer, he gaudit de la subtil ironia i de la prosa de Fitzgerald. Les metàfores i el ritme que té la converteixen en un dels principals atractius del llibre:
p.18 «El vent s’havia aturat i havia deixat una nit lluent i sorollosa, amb ales que esbategaven als arbres i l’orgue persistent de la manxa de la terra omplint les granotes de vida. La silueta d’un gat va tremolar sota la claror de la lluna, i quan em vaig girar per mirar-lo em vaig adonar que no estava sol: quinze metres més enllà, entre les ombres de la mansió del veí hi havia aparegut una figura que, amb les mans a les butxaques, contemplava l’escampall argentí dels estels. Alguna cosa en els seus moviments i en l’aplom amb què es dreçava em va dir que devia ser en Gatsby en persona, que havia sortit a determinar quina part del cel que es veia des d’allà era seva.»
L’altre punt fort de l’obra és sens dubte la punyent crítica social. Sovint relacionem “El Gran Gatsby” amb una exaltació dels bojos anys 20, però la història va molt més enllà. De fet, poc després de la publicació del llibre l’any 1925, el propi Fitzgerald va escriure a un amic: «De totes les entrevistes, cap, ni tan sols la més entusiasta, tenia la més petita idea de què anava el llibre.»
Tal i com diu John Green a “Històries de la nostra era”: «El llibre et fa patir pels fastigosament rics i malcriats de tota la vida, i pels pobres que viuen a la vall de les cendres, més tothom que hi ha entremig. Saps que les festes són vàcues i, fins i tot, perverses, potser: però vols que t’hi convidin igualment. I, per tant, en els mals temps, El gran Gatsby sembla una censura de la idea d’Amèrica, i en bons temps, una exaltació d’aquesta mateixa idea.»
“El gran Gatsby” ens transporta a la flor i nata dels nous rics, la corrupció, el tràfic d’influències i la hipocresia. És alhora una denúncia al gloriós “somni americà, i una reflexió sobre la impossibilitat de recuperar el passat, perquè, com deia Heràclit, no et pots banyar dos cops al mateix riu.
D’altra banda, no hi ha ni un sol personatge que m’hagi caigut bé en tota la novel·la, sobretot el narrador, en Nick. Encara que el llibre comença amb el consell que li dóna el seu pare de jove (“Quan tinguis ganes de criticar algú, recorda que no tothom ha tingut els privilegis que has tingut tu”), en Nick es passa tot el llibre jutjant i arrufant el nas. I, si bé sembla un espectador innocent, trobo que la seva inacció és un dels desencadenants del tràgic final de l’obra.
Sigui com sigui, la genialitat de l’obra rau en que cada personatge és més complex del que sembla a primera vista. Podríem dedicar molts vermut literaris a reflexionar sobre les seves motivacions i el per què de les seves accions. Personatges que s’han vist atrapats per una societat que els marca el camí a seguir. Que es neguen a anar a l’encalç de la felicitat per por de renunciar als seus privilegis. De fet, Fitzgerald ens acaba demostrant que els majors tresors del món -com són l’amor, la lleialtat i l’amistat- no es poden comprar amb tot l’or del món. És ben cert, hi ha gent tan pobra al món que només té diners… Paraula de Mixa!
P.S. Si voleu saber més sobre F. Scott Fitzgerald i altres autors de l’època, no us perdeu la pel·lícula “El editor de libros”, protagonitzada per Colin Firth i Jude Law.
Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947). Escriptor, biòleg, crític i lector. Amador dels llenguatges de les ciències, de les lletres i de les arts. El seu primer text novel·lesc, L’adolescent de sal (1973, premi Prudenci Bertrana), fou retingut dos anys per la censura franquista, potser perquè és un dels llibres innovadors de la literatura catalana contemporània.
De 1972 a 1980 coordinà la secció de Biologia i Medicina de la Gran Enciclopèdia Catalana. De 1982 a 2010 dirigí el Servei de Comunicació i les Edicions UIB de la Universitat de les Illes Balears (1982-2010). Agitador cultural, recitador, traductor, guionista de cinema i col·laborador dels mitjans de comunicació, dirigeix des de 1997 el Festival de Poesia de la Mediterrània.
Ha creat músiques verbals singulars, belles i engrescadores en els seus llibres L’adolescent de sal (premi Prudenci Bertrana), El bell país on els homes desitgen els homes, Puta Marès (ahí), Doi, Excèlsior o el temps escrit (premi Ciutat de Barcelona i premi de la Crítica), Vertígens (premi Ciutat de Palma i de la Crítica del País Valencià), T’estim a tu, Els detalls del món (premi Nacional de Literatura Catalana), Acrollam, Llefre de tu, L’ull Gaudí , Trèmolo i Carpe momentum.
El 2021 fou guardonat amb el 25è Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català.
Encarnacions és un univers de veus intempestives que fugen de la vida correcta fent marrada per tota casta de músiques i silencis. El lector s’hi amara de contarelles incessants i benèfiques que fan molta de companyia en aquests temps febrils, tempestuosos i incerts de la gran crisi planetària.
Encarnacions prové del coratge literari d’un Biel Mesquida que tensa a consciència el català amb una escriptura precisa i multidimensional, una llengua flamejant i oberta d’ampit en ample envers unes llibertats incalculables com mai no havíem vist.
Un llibre ple d’audàcies emocionals, de sorpreses crítiques, d’esdeveniments passionals, de revoltes reprimides, de formes de l’invisible, d’associacions fraternals, de felicitats breus, de replecs sumptuosos, d’accidents sense treva, d’aventures vertiginoses, de redols de pau, d’un teixit esfilagarsat i ple de textures, obrat lentament com un cant, en què es conjuguen i s’entrunyellen records, somnis, desigs, pensaments, formes, savieses, colors, ecos, perfums i ressonàncies que condensen en poques paraules veritats darreres sobre el món i sobre nosaltres: això és Encarnacions. És el fruit d’una sensibilitat –d’una sensorialitat, seria més just–, que es despulla i es concentra més i més, i encara més enllà, lluny de retòriques ampul·loses, d’eloqüències i de ganyotes; com si adobés la carn de la sensació amb el totes herbes del despreniment i un devessall de paraules per crear circumstàncies, escenografies i personatges inoblidables.
Quan Encarnacions mostra el que els ulls no han vist mai, el cos descobreix el que mai no havia sentit. Sentiu Encarnacions.
Títol_ D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó Autora_ Denise Desautels Traducció i pròleg_ Antoni Clapés Col·lecció_ alabatre, 120 Pàgs_ 214 PVP_ 17 € ISBN_ 978-84-124575-2-0
Denise Desautels (Mont-real 1945), ha publicat més de quaranta títols —entre poemes, relats i llibres d’artista— que li han valgut nombroses distincions, entre les quals el Premi de poesia del Governador general del Canadà (1993). Pel conjunt de la seva obra va rebre el Premi Athanase-David (2009) —la més alta distinció en literatura del govern del Quebec— i el Premi europeu de Literatura Francòfona Jean Arp (2010). Denise Desautels és membre de l’Academie des lettres du Québec i de l’Ordre du Canada. Fins ara, en català ha publicat els poemaris Tomba de Lou (2011), Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt (2014) i la novel·la Una Felicitat imposada (2017), aquest a LaBreu.Al 2017 va publicar D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó, el llibre que ara s’incorpora al catàleg d’Alabatre de LaBreu. Fa unes poques setmanes va publicar Disparaître un obra elaborada en complicitat amb l’artista Sylvie Cotton. Ambdues obres publicades a Les éditions du Noroît (Quebec) —aquesta darrera, també, a L’herbe qui tremble (França).
D’on sorgeix de vegades un braç d’horitzó arreu d’aquest recull es creuen uns textos densos de constatacions i de preguntes, en vers i en prosa, entre els quals es creen estranys diàlegs — que, de vegades, els oposen, de vegades els reconcilien, de vegades els permeten continuar d’una altra manera les qüestions, la cerca.
L’escriptura és la d’una poeta en constant estat de vertigen que tria aquest vertigen en el poema, en la llengua, la seva llengua interpel·lada de manera diversa d’un text a un altre per tal d’arribar a entreveure una mica la realitat dolça, «una idea fresca», per exemple, i a entendre-la «arrelar-se en els passadissos del(s) seu(s) os(sos)». En els passadissos de la humanitat.
Núria Busquet (Cardedeu, 1974). Traductora, escriptora, activista cultural i crítica poètica. Ha traduït teatre, novel·la i poesia (Douglas Stuart, Tessa Hadley, Dylan Thomas, Elizabeth Strout, Louise Glück,Ted Hughes, Sylvia Plath i Margaret Atwood són alguns dels autors que ha traslladat al català). Amb la seva traducció de El Colós, de Sylvia Plath, va obtenir el premi Jordi Domènech de traducció de poesia el 2019. També ha participat com a traductora i poeta en diverses antologies. Pel que fa a obra pròpia, és autora del llibre de poemes Arca Mínima i les novel·les Partícules i Zona zero (LaBreu, 2019), que va ser una de les dotze obres finalistes al premi Òmnium a millor novel·la de l’any i finalista també del Premi Llibreter.
Va ser coorganitzadora del Festival de Poesia de Cardedeu PAM! (Poesia a Manta!), ara en hivernació, i és membre de l’APTIC, l’AELC i el PEN català.
Làpida és aquell pes mascle que t’esclafa i la molsa-dona que t’estira terra endins. És el vent que entra per les clivelles de la pedra i és el crit que no saps fer (encara). La gespa tova, molla, et xucla, i la pedra t’ofega, et pesa i l’has de digerir. Sota la làpida, puja la pluja de sang de l’úter i s’escampa com un crit. Damunt de la làpida, cignes volen cap al nord i sobrevolen la poeta morta en un repic incessant de campanes.
Títol_ Saurí del nom Autor_ Joan Vigó Pròleg_ Eduard Sanahuja Yll Epíleg_ Josep-Ramon Bach Collage_ Jordi Pagès Col·lecció_ alabatre, 118 Pàgs_ 168 PVP_ 16 € ISBN_ 978-84-124575-3-7
Joan Vigó Arnau (Barcelona, 1964). Als vuitanta va ser lletrista de rock‘n’roll i cofundador del fanzine El Plafó Contemporani. Ha publicat els poemaris Pastor d’antenes (LaBreu, 2017) i Cementiri d’avions (Adia Edicions, 2018) i les novel·les Haiku a Brooklyn (LaBreu, 2018) i Vides potser (LaBreu,2021). Ha fet incursions en el relat a la desapareguda revista Les Males Herbes i en el món de la ràdio i del cinema (Ponerse al día, Pep Bonet, 2015). Actualment escriu exhumacions poètiques per a la revista digital La Charca Literaria. Enderiat per la imatge, fa fotografies de vestigis humans sense presència humana. Abomina del gregarisme. El podeu trobar a mafiamental.blogspot.com i a @mafia_mental.
Saurí del nom s’obre amb un poema inicial i iniciàtic (“Llum fundacional”) que fa de pòrtic a un recorregut a la recerca de les pròpies arrels mitjançant la figura del saurí. A voltes alquímic, a voltes visionari, Joan Vigó ens ofereix, en paraules d’Eduard Sanahuja Yll, “poemes breus i escultòrics que parlen d’aquells i aquelles que cartografien certeses amb el pèndol de l’instint i parlen amb el cor de l’absència”.
Antònia Carré Pons a Vostè Primer amb EL LLIBRE D’ELIONOR (minut 45)
“… a l’Elionor li passen desgràcies, primer es queda col·lapsada, diu aiaiai, però després actua, que és el que jo crec que s’ha de fer a la vida. Si has d’agafar la vida per les banyes i prendre les teves decisions, i tirar-te a la vida, i tirar-te el que sigui…”
“és fantàstic perquè el mecanisme pel qual li passen coses estranyes no perd intensitat. et segueixen sorprenent com a lectors totes les coses rares que li passen, rares però vull dir màgiques, oníriques.”
“volia explicar com una persona va evolucionant davant els destrets que la vida li plantifica al davant. primer és la sopresa, i el dolor i que les coses que li passen són terribles, després ja no són tan terribles i ella va prenent decisions.”
La llum a dalt dels arbres es rovella,
una deu diu silenci i una estrella
esquerda la pantalla de la nit:
el vent s’endú la tarda en una esquella.
Carles Dachs
Com sempre, abans de posar-me a treballar m’excuso a mi mateix de fer les coses sense gaire destresa acusant la precipitació, la manca de temps o la meteorologia. En qualsevol cas, sempre es tracta de donar una raó més o menys plausible i de domar la mandra que pugui fer escriure un article, recordant-te que era això, company, el que volies: escriure sobre llibres, pensar-hi, influir, fins i tot, en alguna cosa. La cosa (com tot, d’altra banda) va perdent encant a mesura que hi dediques temps i suors. Hi ha en tot plegat un desencant que és gairebé tòpic, un lloc comú on ens trobem i ens donem copets a l’esquena i som tots amics, com un barot de barriada. Malgrat tot, hi ha alguns autors que encara t’empenyen a fer alguna cosa de profit, a treballar com a lector.
Sempre m’he sentit afortunat d’estar envoltat de gent molt espavilada —això no té res d’extraordinari, ja que tothom està més o menys content dels amics que té— perquè generen una certa pressió per ser una versió no millor, però sí més treballada d’un mateix. L’amistat i l’amor com a salvaguarda davant de la desídia i la incúria pròpies. En una persona altament mandrosa, la tendència a emetre judicis sentenciosos és freqüent i, encara que hi pugui haver encerts, el desencant i la peresa porten a tenir la casa desordenada. És per això que la companyia que s’agraeix no és la del consol fàcil ni la de les lliçons de pamflet de centre del ioga i wellness. Hi ha una tendència en poesia a buscar el consol, a fer servir alguns trops de manera més o menys barroera per confirmar la bondat del propi codi moral o per atacar la moral suposadament imperant —com si «imperar» fos automàticament dolent. Hi ha també una poesia que tendeix a fer elucubracions metafísiques jugant amb una certa materialitat indeterminada en les imatges o bé els poetes del cos, la gana, la carn i altres apetits. Sovint aquestes poètiques tenen components autoajudescos i, segons com, teològics, com si existís una salvació (de què?) que la poesia pot desvelar —en aquests casos l’escatologia resplandeix en tots els seus sentits. També sovint la lectura de la poesia —i aquí agafem la paraula en un sentit molt ampli— abandona el seu paper no fiscalitzador, sinó crític. Trobem habitualment la confirmació d’aquest paper salvífic de la literatura en columnes o a les xarxes, l’intent de fer de l’escriptura i la lectura una activitat (pseudo)mística, en comptes d’observar quins són els mecanismes que utilitza tal o tal altre autor, en comptes d’entendre que la poesia és text i que no hi ha res fora del text.
Això porta a una confusió entre allò que fa la literatura d’esbossar unes coordenades morals i el moralisme, i, encara pitjor, al cofoisme i a una pèrdua d’exigència pròpia en les dues cares de la poesia que són l’escriptura i la lectura. En definitiva, la voluntat d’acompanyar, de tenir cura i d’altres maneres de ser proper acaben fent més nosa que no pas altra cosa.
En aquest sentit, la publicació, fa uns mesos, de La vista als dits, de Joan Todó, actua com un bàlsam. Això ho trobem tant en els poemes com en els múltiples paratextos que els acompanyen directament o indirecta. Hi ha la carta de Raül Garrigasait a El fàstic que us cega; el pròleg de Todó a Galtes de perdiu, d’Andreu Subirats; el pròleg de Josep Pedrals al llibre que ens ocupa, i, sobretot, l’epíleg-resposta del mateix Todó a la carta de Garrigasait. Evidentment aquest cas no és únic i hi ha una certa quantitat de poetes que treballen amb un alt nivell d’exigència i que, per sort per a la resta, ens traslladen aquesta exigència a l’hora de llegir-los. Amb això no vull dir que hi hagi una poesia «que no s’entén» que sigui millor —més encara quan sovint algunes giragonses que trobem en alguns poemes tenen molt d’èxit tot i no significar ben bé res—, sinó que és una poesia que és conscient de si mateixa i que més o menys sap per on camina.
Ja fa molt de temps que hem (o hauríem d’haver) deixat enrere aquella idea del jo romàntic, del geni, i que hauríem de saber que de les entranyes en surten deposicions, no art; que l’art és, entre altres coses, tècnica, i que, com diu Don Paterson, no hi ha cosa més natural que buscar en la pròpia expressió la mateixa regularitat que trobem en la naturalesa. Per això cal desconfiar del qui justifica una expressió incoherent emparant-se en una suposada naturalitat. Justament després d’aquests dos anys de pandèmia, hauríem d’anar veient que la democratització del saber no hauria d’implicar una baixada del llistó: això només pot portar a abaixar la persiana.
Sigui com sigui, el cas de La vista als dits no és únic —no farem allò de citar ara els amics i qui em conegui ja em sap la «capelleta»—, però sí que és exemplar. Com deia, gràcies als diversos textos que acompanyen els poemes ens podem fer una idea de per on van els trets. Ingebord Bachman deia, sobre l’obra de Günter Eich, que
els poemes, tan diferents els uns dels altres, no procuren gens de plaer, però sí que contenen coneixement, com si, en una època de penúria lingüística extrema derivada d’una manca extrema de contacte, haguessin d’acomplir alguna cosa per tal de liquidar aquesta mancança.1
A mi em sembla que aquestes paraules són aplicables a molts autors que treballen justament per establir aquelles coordenades morals que deia més amunt. Això que el mateix Todó diu sobre Carner:
Més enllà de la destresa mètrica, de la creació de llenguatge, hi ha això, que Ferrater va veure prou bé: els versos carnerians són com una pàtria. És a dir, darrere seu hi ha una idea de comunitat, una bella terra i una bella gent, i la possibilitat d’exercir la ironia perquè els qui t’envolten sabran captar cap on gira el sentit d’aquestes paraules.
Doncs bé: sospito que aquesta noció de comunitat ja no té una existència efectiva. (p. 283)
Doncs bé, precisament crec que aquesta comunitat hi és; una mica abonyegada, potser, però que perviu, justament i malgrat tot, en la literatura. Em sembla que Todó respon negativament en excés a uns requeriments que li feia Garrigasait —«Òbviament, no acontentarem les tietes. Però també dubto que aquí hi hagi formes simbòliques on arrecerar trossos de vida i trobar impulsos vitals.» El cas és que la poesia que veiem recollida en aquest volum sí que fa companyia i sí que pot fer de recer. No és amable, potser, o no és condescendent. Però això són, de fet, virtuts que hem d’agrair i no sé si el mateix autor n’és conscient, però ho rebutja públicament perquè és una cosa que fa de mal dir quan parles de la pròpia obra.
Fixem-nos en el poema de la pàgina 219:
De què et serveix, seny malastruc, saber
que el pa te’l roben els garlaires llepes,
que corren més que tu, saluden destres
i glopegen la deixa dolçament.
Esquerp vas créixer entre garrigues seques
i màquies desertes: caragols
i esgarra-robes s’hi passegen durs,
t’escoltaven només arbredes cegues.
I temps enllà, ja vell, hauràs d’admetre
que hauries desitjat tenir un polsim
del talent que exhibeixen, que ets igual,
llord com ells. I que a tu te’n manca l’estre.
Formalment, el poema manté una estructura que es fa encara més evident per la falsa irregularitat del sisè vers, octosíl·lab entre decasíl·labs. Com el mateix autor explica, no fa poesia amb mètrica irregular o «vers lliure», sinó que manté el ritme del vers, que és el que ens importa com a oients-lectors.
El primer vers formula una pregunta que s’acaba resolent en una afirmació perquè, en definitiva, l’autor s’està dirigint a si mateix i no cal parar tanta atenció a la malesa que pugui veure en els avars com en la llavor que en porta un mateix. Per això només una de les tres estrofes parla d’aquests «garlaires llepes» i les altres dues es refereix a si mateix. La segona estrofa comença amb el vers «Esquerp vas créixer entre garrigues seques». Deixant de banda el trabucat accent de la sisena síl·laba —que n’hi ha que feu cara de llegir amb la calculadora i el metrònom— quan la sonoritat del vers, sense fer una al·literació carregosa transmet la sensació de sequedat, de lloc, efectivament, esquerp com ho acaba sent ell. Imaginem-nos que hagués escrit alguna cosa com
isard vas créixer entre bardisses seques
o bé
isard vas néixer entre malesa eixuta.
Hauria resultat un vers somort, inútil, perquè no acabaria de fer ben bé res més enllà d’ocupar un espai lloc. A més, aquestes garrigues es transformen els «esgarra-robes» que podria haver-ne dit «dragó» i no passaria res, però justament volem que hi passi alguna cosa, en un poema. Aquestes connexions donen consistència al poema, en relliguen el significat i en potencien l’expressivitat.
Em volia fixar encara en un parell de poemes més que trobo remarcables. El primer, també sense títol, el trobem a la pàgina 240:
Triomf del dia, vessat
com liquidambre per cada
carrer, per cada terrat,
com la fina pinzellada
que en un retrat holandès
cada detall escodrinya.
Si de l’ombra un contrapès
a cada arbre s’arrapinya,
és que ens avisa que allà
el fet més cruel hi nia:
quan comenci a davallar
la seua mel, morirà,
com cada dia, el dia.
El primer vers ja anticipa tot el poema amb el triomf anunciat a la primera paraula del poema que és matisat a la quarta. Estem parlant del sol de tarda, oblic, que s’escampa com la mateixa paraula «liquidambre», allargassada i eufònica —m’ha recordat aquí aquell sol que llepava les rajoles en un poema de Sarsanedas que no he pogut trobar—; el carrer que, il·luminat amb la posta es confon amb l’espai domèstic d’un terrat, domèstic com l’escena holandesa i barroca de la segona estrofa, com barroc ho és el clarobscur d’aquesta ombra que fa de contrapès i que avisa que aquest triomf amaga un fet cruel. Aquest fet «cruel» fa una rima amb la «seua mel» que evidencia el caràcter dual i dinàmic de la realitat. Com en una vanitas, Todó mostra que la dolçor de la vida no només és fugaç, sinó que duu en si mateixa la seva desfeta. Però no només això, sinó que en la repetició de l’últim vers, «com cada dia, el dia», fa explícita aquesta roda, la inevitabilitat d’un etern retorn de triomf i de mort.
Això ens porta a l’altre poema, que reprodueixo aquí sencer, també:
Un avís de primavera
fa precís cada rostoll,
fa propera cada mata,
fa palpables els turons.
Tot reneix i ja declina,
la calitja ho interromp;
un record de l’aire rònec
i l’oratge salabrós.
I tu penses «bicicletes!».
Resplendeixen sota el sol
les esteses d’oliveres.
Tot reneix i ràpid mor.
I tot torna, cada cop
més nafrat, més ple de cendra.
No sabràs adelitar-te
en aquests trànsits de llum
si l’espill que ens acompanya
no el cofem de solitud,
si no en fem el mirall negre
que ens dibuixa un parell d’ulls.
Reprenem el tema de la vanitat, el tempus fugit i la presència d’una mort que ja s’influeix en el néixer. Un néixer que, de fet, és renéixer, que vol dir que ja es ve d’alguna mort anterior. I així anar fent. El poema sencer fa la roda des del primer «avís de primavera» fins la cendra on s’encamina tot. L’anàfora dels versos segon, tercer i quart, que unifica i amplia l’experiència primaveral reapareix, circularment, en l’última oració del poema, als versos disset i dinou. La reformulació repetida del tema del poema «tot reneix i ja declina», «tot reneix i ràpid mor» també actua com, no m’apedregueu, un mantra, una veritat que, de fet, es resol en si mateixa per la seva constitució repetitiva. Seguint una mica allò que explica Joan Ferraté,2 aquest poema té unes imatges que deriven en una glosa i aquesta glosa, com en el sonet rilkeà, es torna consell. El consell, en aquest cas, és un memento mori, perquè només així és possible algun plaer en el viure i només així les metonímiques bicicletes adquireixen significat.
En definitiva, els poemes de Joan Todó, malgrat el que digui ell mateix, sí que defineixen un espai moral i sí que poden servir de recer per a alguns lectors. Et són amics com ho són aquests amics que amb una falsa deixadesa t’impliquen a millorar la teva condició humana. Dic això no en el sentit d’«humitejar ulls de tietes» ni de respondre a inquietuds emocionals adolescents, sinó en el sentit que apunten amunt, sinó tenint al cap una certa idea de dignitat humana, d’excel·lència que hauríem de voler més o menys perseguir o, com a mínim, que fos perseguida. Cal celebrar els casos en els quals això s’esdevé i mirar d’entendre’n algunes de les virtuts. «Aquesta pressió,» que diu l’autor, «tendent a condemnar el monòleg interior, la riquesa lèxica, les arbitrarietats temporals, el llenguatge indirecte, les digressions», l’hauríem de notar en un sentit invers i, quan això passa, és bo i és bonic perquè és veritat, que diu, platònic, Mazoni.
Per acabar, una anècdota: fa un temps, en una taula rodona sobre les relacions entre Brossa i Vinyoli en la qual participava, un llorejat prosista nostre va preguntar-nos com era que, tot i ser convidats com a poetes, havíem fet unes lectures tan crítiques i diguem-ne intel·lectuals dels dos Joans en comptes de fer-ne una de més poètica o impressionista. La resposta era, evidentment, que per copsar alguna cosa cal anar una mica més enllà de les impressions personals, que són, com ens recordava Ágnes Heller, només unes evolucions del plaer i el dolor, de m’agrada o no m’agrada, i veure si en aquella obra s’hi està dient o no alguna cosa de profit.
Bachman, Ingeborg: Lliçons de Frankfurt. Problemes de literatura contemporània, trad. Anna Soler Horta. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2010 ↩
Ferrater, Joan: Apunts en net, Barcelona: Quaderns Crema, 1991. ↩
El gran Gatsby F.Scott Fitzgerald
Traducció catalana: Ferran Ràfols Gesa
Barcelona 2021
Francis Scott Fitzgerald (1886-1940) és un dels novel·listes més coneguts dels “feliços vint”. Tot i publicar en plena modernor d’entre guerres, Scott encara té un to clarament decimonònic en les seves novel·les. Sobretot, tal com es veu a “El gran Gatsby“, el concepte moral, és a dir, allò que el naturalisme porta fins a l’extrem: El destí és el destí, els dolents reben el que es mereixen i ningú no se’n pot escapar. Scott exposa els problemes del capitalisme salvatge, dels diners i dels problemes que comporten (particularment als que en tenen: els rics també “ploren”). La diferència amb els escriptors decimonònics és que Scott no es limita a denunciar i rebutjar sinó que hi aporta un intent modern de descripció de tota una classe social ajuntada per la mateixa mentalitat i una manera de fer particulars. Amb tot no se salven del fatalisme que hem esmentat, ja que la classe dirigent descrita és incapaç, per la força del materialisme, de la ignorància, de la manca d’esperit, de formular alternatives vàlides i justes als sistemes en pugna frontal als anys vint, el capitalisme i el comunisme. L’exemple n’és en Gatsby, que corromp l’ideal del somni americà basat en l’autosuficiència (la força de l’individu) i el “tot és possible a Amèrica”. L’argument podria semblar de novel·la rosa. NickCarraway viu al costat de la sumptuosa vil·la de JayGatsby, un personatge enigmàtic sobre la personalitat i activitats del qual corren els rumors més fantasiosos. Anys enrere, Gatsby va estar enamorat de Daisy, una cosina de Nick, la qual s’havia casat amb el ric i groller Tom Buchanan. A través de Nick, Gatsby retroba Daisy i aconsegueix convertir-la en la seva amant. Al seu torn, Buchanan també té una amant, Myrtle. Daisy atropella Myrtle conduint el cotxe de Gatsby… i ja no en diem més. Tot enmig de grans festes, bandes de jazz i la llei seca, que va fer multimilionaris els mafiosos i els contrabandistes d’alcohol.
“El gran Gatsby” (1922) és considerada entre les millors novel·les nord-americanes del segle XX. Ho trobem exagerat, però explicable gràcies a la perfecció formal, en tots els sentits de l’obra, la seva refinada economia compositiva, on cada detall, cada imatge, cada objecte, esdevenen símbols (de fet, és una novel·la curta).
Felicitem, doncs, LaBreu Edicions per la iniciativa i l’encoratgem, igual que a d’altres, per espolsar-nos una mica la sensació de colonitzats eterns, a donar un cop d’ull a la riquíssima literatura europea del mateix període, sobretot la d’Europa Central.
recital de Premis Francesc Garriga amb Raquel Pena LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS Joaquim Cano TOTA FLOR SENSE COSSIOL presentats Pau Sif d’Edicions del Buc a Llibreria Fan Set (18.02.22)
els Premis Francesc Garriga són una coedició d’Edicions del Buc, Adia Edicions, Cafè Central i LaBreuEdicions
presentació d’ALCOHOLS de Guillaume Apollinaire amb el traductor Andreu Gomila en conversa amb l’editora Ester Andorrà i la lectura de Lluís Soler a Foster&Wallace (16.02.22)
“Me siento poeta” recital dels poemaris LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS de Raquel Pena VERMELL DE RÚSSIA de Míriam Cano ELS EXCEDENTS de Júlia Francino Presenta Anna Pérez Pagès, amb l’editora Ester Andorrà i DJ Zaida Carmona al Candy Darling (14.02.22)
Manel Ollé ha reeixit a bastir una forma i un estil inspirats en el haibun.
El haibun és una composició poètic japonesa consistent en un text breu en posar seguit d’un haiku. Matsuo Basho la va consolidar a finals del segle XVIII, especialment amb un lliber que ha estat traduït al català: L’estret camí de l’interior (2012, Edicions de 1984). En el haibun, la prosa poden ser notes de viatge, impressions d’un paisatge, retrats o anecdotes, i el haiku n’és un resum, la culminació, l’essència o la idea central. Ha tingut una certa fortuna a Occident, on alguns poetes han sabut fer-se la seva, salvant l’abisme entre dos mons culturals tan distints. Val la pena esmentar A Wave (1984), de John Ashbery, i entre nosaltres, Escurabeu (2011), de Francesc Prat.
Si en segles reculats els elements de la natura eren habituals en la poesia, en l’època con temporània han anat perdent protagonisme, desplaçats pels llocs, els artificis i la gent de la ciutat. Si Matsuo Basho era un pelegrí que feia llargues jornades per boscos i muntanyes i s’allotjava en petits vilatges. el personatge que parla a Un grapat de pe dres d’aigua -premi Jocs Florals de Barcelona 2021-, de Manel Ollé (Barcelona, 1962), és un urbanita que es mou per carrers, avingudes i autopistes. Hi ha una gran quantitat de topònims, la major part del nomenclàtor de la capitar, que accentuen la immadiatesa d’uns relats que sovint content una carrega fantàstica o onírica que sorgeix enmig de la vida quotidiana.
El llibre comença l’alba, quan “el món vol imaginar-se a través teu i t’hi resisteixes, empès per la inèrcia”, i acaba quan “baixes les escales i seus a una terrassa de la plaça Masadas, amb un got i un llibre al davant, disposat en un deuixar que comenci a caure la nit”. És com si tot hagués passat en un dia, i cada un dels 66 textos del conjunt conté l’embrió d’un relat que estem convidats a imaginar.
S’hi combinen diferents plans: el realista, de l’home que es desperta, s’alça i surt per anar a treballar, el naturalista, en la descripció del trànsit i el paisatge urbà: l’introspectiu, amb evocacions d’altres llocs i altres moments que interfereixen, o complemen ten, la línia principal. Alguns passatges semblen escrits en moments de confinament: “Diuen que el setge encara s’allargarà mesos. Tothom dissimula Ningú en parla”. Hi ha un setge, i un enemic inconegut, invisible, a punt d’atacar: la ciutat està immersa en una atmosfera opressiva: el tancament i la incomunicació trastornen les relacions.
Amb prou feines algun record matisa l’estranyesa, com quan “el centre de l’univers no era cap estació de tren sinó el fons d’un bar de la Verneda”. Comparats amb la intensitat de la prosa, els haikus amb què finalitza cada capítol resulten més aviat insuficients per complir la missió de segellar-ne la idea essencial. No és que manquin de valor poètic, és que si no hi fossin no els trobariem a faltar.
Ollé, professor d’història i cultura xinesa, ha reeixit a bastir una forma, inspirada en el haibun japonès, i sobretot un estil. Un estil treballat, carregat d’imatges, al servei d’una ficció inquietant sobre la vida actual a la gran ciutat. Al final ens adverteix que “s’hi re prenen imatges, paraules, motius o girs” de 21 autors tan distants com He Zhizhang, Vicenç Garcia, Robert Graves o Pere Gimferrer però, a diferència del que feia a Bratislava o Bucarest (2014, Edicions 62), no en concreta la font, amb què hi ha l’al·licient afegit, més intel·lectual que estrictament poètic, de descobrir-les o suposar-les.
EL GRAN GASTBY de Francis Scott Fitzgerald a Ciutat Maragda amb el traductor Ferran Ràfols, Anna Ballbona i Jordi Puntí
” com utilitza la casa i el paisatge com a punt de decadència, una casa que va creixent la veiem en tot el seu esplendor, i al mateix temps quan ell mor la veiem en decadència, veiem una piscina, un dels elements importantíssims de la narrativa de Cheever que són les piscines buides, les piscines en desús, que han caigut en desgràcia” Jordi Puntí
Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) Filla de carnissers terrassencs, especialista en literatura medieval, fa molts anys que escriu i una vintena que publica. Fa poc ha engegat l’editorial artesana Cal Carré.
Ha publicat una novel·la juvenil: I què faràs ara, Clara?, un volum de prosa poètica: Abecedari ignot, les novel·les: Jo també vull ser funcionari,Rellotges en temps de pluja,És l’amor que mou el cel i les estrelles, L’aspiradora de Ramon Llull i un volum de contes: Com s’esbrava la mala llet que parteix de la realitat més immediata, quotidiana. Amb El llibre d’Elionor explora un món diferent: el de la fantasia i la prosa onírica. Però passa que els extrems de vegades es toquen.
El llibre d’Elionor s’estructura en tres seqüències de 13 breus capítols cadascuna i encapçalades per una cita del Llibre de Job, que ens dona idea de l’evolució interna del personatge principal des de el patiment més irracional, el qüestionament d’aquest dolor i l’arribada a una mena d’alliberament on Elionor recupera una certa serenitat en la percepció del món i d’ella mateixa. Elionor és nom de reina. Medieval. Elionor d’Aquitània, reina de França i d’Anglaterra, promotora de la poesia trobadoresca. Elionor de Sicília, reina de la Corona d’Aragó, esposa de Pere III el Cerimoniós, posseïdora d’una bona biblioteca. L’Elionor del llibre no és reina, però llegeix. Dotada d’una sensibilitat molt fina, percep coses que la majoria de la gent no veu. Com a totes les persones, la vida li planta al davant destrets que la trasbalsen enmig de les accions més quotidianes: quan surt a passeig, si visita uns amics o pren una copa en un bar. Influenciada potser per la lectura bíblica, primer hi reacciona amb sorpresa, abnegació i paciència, però a poc a poc es va traient la crosta de la submissió de dins.
Els afanys i sofrences de l’Elionor es mostren en circumstàncies davant les quals la nostra fràgil protagonista no és capaç de reaccionar o de prendre decisions, circumstàncies de caire surrealista que van més enllà de les vivències quotidianes i l’arrel de la vida de cada dia. L’Elionor percep un món que la sobrepassa i la immobilitza. En la segona part trobem una Elionor que comença a qüestionar les seves visions. Es pregunta si hi ha lloc per a l’esperança i per a la felicitat en aquest món esgavellat que continua presentant-li esdeveniments que només ella pot percebre però amb el qual dialoga des d’una posició més crítica.
Finalment, l’Elionor aprèn a enfrontar-se a les contingències que li sobrevenen a través de la intel·ligència, d’un saber primordial que li permet el retorn a un cert ordre i una mena de felicitat. El patiment, l’esperança i la saviesa són les tres fases del camí que segueix l’Elionor fins a la serenitat.
Antònia Carré aconsegueix introduir el lector en una atmosfera onírica, salvatge i cruel a vegades però sempre carregada de bellesa i d’emoció, que pràcticament obliga a estimar, a encoratjar aquesta Elionor fràgil i alhora forta que ens fa veure el que no veiem o no volem veure. Carré basteix un retaule amb escenes que per si soles podrien ser un quadre, però que llegides en ordre conformen la història vital de la protagonista: la transformació de la realitat en un món oníric que tant pot ser amenaçador com rutilant.
Títol_ Ben bé Autor_ Josep Ramon Roig Col·lecció_ alabatre, 117 Pàgs_ 104 PVP_ 14 € ISBN_ 978-84-124575-0-6
Josep Ramon Roig (Tortosa, 1956), membre del Parnasso Tortosí (grup informal de poetes tortosins), ha participat en el moviment polipoètic dels anys noranta a Barcelona com a “poeta oral” i ha escenificat poemes basats en l’oralitat i la presència escènica. Ha presentat els espectacles poètico-teatrals ‘Phoneticus Lapsus’, estrenat al Centre del Comerç de Tortosa el 20 abril 1991, i ‘Oralitats: Lo cabaret poètic de Josep Ramon Roig’, estrenat al XV Festival de Teatre de Tortosa el 10 de juliol de 1999. Ha fet recitals i accions poètiques arreu de Catalunya i Europa (1989-2009), en els festivals de Polipoesia (1992, 2000), de poesia sonora i experimental al CCCB (Viatge a la Polinèsia, 1999; Proposta, 2004), al CaixaForum (2002), al Palau de la Música Catalana (XX Festival internacional de Poesia de Barcelona, 2004), a Berlin (Barcelona-Berlin, 2006), entre molts d’altres.
Ha publicat poemes en algunes antologies, escrites i sonores, i el poemari Malbé: L’Illa dels Bous, La Finestra, Tortosa 1989. I Antología de Polipoesía (1992), Baobab: Voci Ispano-Portoghesi (1992), Revista Fenici: “Audiopoètiques” (1992). L’Orgull de ser Pocs (1993). Malbé, Edicions 62-Empúries, Barcelona 1999 (Premi de Poesia Ciutat de Palma “Joan Alcover”, 1998). Terres, ponts, paissatges (2002). Terres d’aigua (2004).
Ben bé és la represa de la seua activitat poètica pública. Dos dècades després de publicar Malbé, este llibre reprén i enceta cicles iniciats en èpoques molt diferents. El llibre era una necessitat poètica i personal, ja que vol continuar i alhora completar Malbé. Ben bé està treballat per a que els dos volums estiguen units per un vincle comú, per a llegir-los com si fossen un díptic. Lo desdoblament del jo poètic porta a incorporar noves veus altres, diferents.
Ara bé, si l’escriptura de Malbé era adàmica i era una atortosinada adoració extasiada de la immortalitat efímera dels paradisos artificials místico-estètics i costumistes de la nostra (post)modernitat, l’obra de Ben bé és una crònica de l’expulsió del Paradís i de la presència de la Mort, en la desfeta inexorable de la Promesa fàustica. També el podeu vore com una aproximació reflexiva i irònica a la maldat humana i a la inevitable fatalitat del món.
Manel Ollé. Un grapat de pedres d’aigua Manel Ollé ha guanyat els Jocs Florals amb un recull de haibuns, forma poètica de gran tradició en la poesia japonesa. Un grapat de pedres d’aigua (LaBreu) de Manel Ollé (Barcelona, 1962) va guanyar el Premi Jocs Florals el 2021. Autor de diversos reculls de poesia, com De bandera liberiana, Mirall Negre, Bratislava o Bucarest, el professor d’estudis xinesos a la UPF i d’escriptura literària a l’Escola Bloom adopta en aquest nou llibre una forma poètica japonesa, el haibun. Hem convidat Manel Ollé a la redacció de Núvol a llegir-nos alguns poemes i hem conversat sobre la seva visió de la poesia. Joana de Querol l’ha retratat i gravat llegint. Mercè Gil ha col·laborat en la transcripció.
Manel Ollé | Foto: Joana de Querol
Un grapat de pedres d’aigua està format per una seixantena de haibuns. Què és el haibun? El haibun és la forma poètica que he adoptat en aquest llibre. És una combinació entre la prosa i el haiku. Es diu que, en un primer moment, qui la formula és en Matsuo Basho, un poeta japonès del segle XVIII, però també hi ha alguns poetes catalans que l’adopten com Francesc Prats o Abraham Mohino, cadascú des de la seva singularitat. El haibun és una composició poètica que a mi em servia perquè m’oferia la possibilitat de narrar petites històries, més concretes, que col·lisonen tot fent espurnes amb els haikus, que són molt específics. Jo tenia, de fet, tot un conjunt de haikus escrits i el fet de poder mesclar-los amb la prosa em va servir per potenciar-los, desencriptar-los i fer-los més accessibles, explicar més coses alhora però sense fer-los obvis. Llegint-ne alguns, a les parts de prosa, apareix una Barcelona molt específica, focalitzada en la zona de la Universitat de Pompeu Fabra, del barri de l’Eixample, la Plaça de Sant Andreu, el Parc de la Pegaso; de quina Barcelona volies parlar? En aquest llibre surt molt Barcelona, una Barcelona que és la meva geografia personal. Sobretot apareixen molt les zones de la Sagrera, Sant Andreu, Verneda, precisament perquè hi visc, ja des de fa moltes dècades. Tot i que jo vaig néixer a l’Eixample; però en altres poemes també parlo de llocs diferents, com pot ser Formentera o la Vall dels Piteus. Ara bé, la ciutat que hi surt és una ciutat bastant assetjada, distòpica fins i tot: en alguna de les composicions se la situa sota l’aigua. En aquest sentit, poden semblar poemes de ciència-ficció, és a dir, imaginats i que, per tant, no presenten situacions realistes, però sí que busquen aquesta concreció molt específica de places, carrers i racons.
També ets crític literari, voldria saber com et situes tu dins de la literatura catalana? La veritat és que no em sento part d’un col·lectiu ni tampoc crec formar part de res semblant a una generació. Soc un poeta una mica extemporani, publico un cop cada dècada i no sóc gaire constant; vaig fent i a vegades m’oblido que sóc poeta. Aquest llibre el vaig començar a escriure fa cinc anys. Quins són els teus referents? I quins són aquells poetes coetanis teus que t’interessen més? Sí que tinc lectures i referents que m’han marcat, així com també hi ha poetes catalans i de fora que m’agraden moltíssim, que he anat llegint; poetes tant d’abans com d’ara que m’interessen molt. Pel que fa el pla més actual, penso en en Joan Todó, però també m’interessa molt l’obra d’Enric Casasses i tots dos ofereixen propostes molt diferents. De fet, en aquest llibre s’hi trenen diverses converses: tenim una conversa amb el món, amb la ciutat; en certa mesura, hi apareix l’experiència del confinament, la sensació d’estar tancat, l’assetjament. També es fa present una conversa amb les meves obsessions de sempre, i hi mantinc un diàleg amb els llibres, amb llibres diversos. I això ho he fet sovint: falcar i col·locar entremig altres citacions i referències. Ara bé, malgrat fer ús del model del haibun i traduir poesia xinesa, no hi ha una influència forta; en canvi, sí que podríem trobar més elements procedents de la tradició surrealista. Jugo sobretot amb una imatgeria molt gastada del surrealisme, com per exemple, els ulls de vidre dins de l’aigua. També hi apareixen referències a Dalí, i la forma mateixa de la prosa té molt a veure amb J. V. Foix, especialment el Foix del Diari de 1918. Però tal i com deia, m’agrada sobretot jugar i dialogar amb altres poetes i tradicions poètiques, no tant amb una vocació culturalista, sinó per fer créixer el poema i transformar-lo. Aquest divendres 11 de febrer s’acaba el termini per presentar originals al Jocs Florals de Barcelona. Trobeu informació de la convocatòria d’enguany al web de l’Institut de Cultura. Bernat Puigtobella, Núvol (05.02.22)
Amb Mirall de negra nit (Labreu Edicions, 2020) el poeta Jaume Pont signa el seu darrer llibre i, com era previsible, ha aconseguit una molt bona rebuda per part de la crítica. Jaume Pont (Lleida, 1947), catedràtic de Literatura Contemporània a la Universitat de Lleida, és autor d’una dotzena de llibres de poemes entre ells, Limit(s),Jardí bàrbar, Raó d’atzar, Divan, Llibre de la frontera o Enlloc. Un clàssic que ha rebut premis com el Carles Riba i el Vicent Andrés Estellés, entre molts altres i amb l’obra traduïda arreu. Destaca la seva aportació en el camp de la crítica i dels estudis literaris, com el Postisme, moviment d’avantguarda dels cinquanta. Pont conrea una obra intimista que despulla sentiments i passions. Una poesia refinada amb imatges enlluernadores de sensibilitat extrema on té àmplia cabuda l’aspiració mística. Versos que ens situen davant el mirall per qüestionar-nos la dualitat existencial, la pèrdua i l’amor. Un espill on «la ymatge que y veureu me pot donar mort o vida», en deia Tirant lo Blanc.
Mirall de negra nit, títol que gairebé resumeix l’argument del poemari, consagra el llenguatge com antídot davant de la pèrdua i el dolor. Assegura Pont que és l’única eina de què disposa per evitar «el cor balmat de la malenconia». La gènesi del llibre rau en la mort d’un ser estimat, l’esposa, companya de tota una vida, «larva de l’amor que mor, esdevindràs pura memòria del no-res». El guió es vertebra amb el record d’una vida matrimonial i l’efecte que provoca el traspàs després d’una llarga relació. De no ser per l’acte creatiu de la poesia, el poeta se sentiria incapaç d’acarar la memòria que envaeix el present i que du el verí de la nostàlgia, «l’apropiació d’allò que és aliè». Així neix el conflicte que crea inquietud i es manifesta en el somni. Però, per què el mirall? Potser perquè Pont vol mostrar el veritable jo, el que «s’amaga darrere les màscares, sota les capes dels jos més superficials», tal com diu l’assagista i poeta J. M. Sala-Valldaura. El mirall com instrument que trenca màscares.
Aquest llibre té un precedent, Vol de cendres, un llibre igualment elegíac dedicat al pare. En ambdós casos tracta els poemes com tatuatges escrits en la paret de calç de la vida, «com un tatuatge dins l’ombra que t’habita […] pura memòria del no-res». Els versos mantenen així la fesomia dels moments als quals el poeta torna per emmirallar-se, per fer visible el que és inefable. I és que només penetrant en la vida anterior el poeta entén la pròpia.
L’estil de Pont és singular per sintètic i contundent, per la utilització de sorprenents sinestèsies i bellíssimes metàfores que menen el poema per camins estètics molt originals. L’empremta d’un postsimbolisme d’inspiració metafísica i el flaire d’un cert surrealisme, «descalç i amb un gobelet a la boca», dificulten la classificació malgrat la fidelitat a la generació dels setanta. Comparteix amb Pere Gimferrer la concepció de la paraula com a diamant dins l’aigua o de l’instant dins la bromera de l’existència, la intersecció del real amb la ficció. I amb José Ángel Valente els uneix la recerca mística de l’absolut i l’afirmació per la vida, «ella, àngel de la meva febre i mercuri del meu dolor». Paraules precises i captivadores que cusen màgia i torbació. Contraposa el binomi llum i ombra en mig la negra nit, «uns ulls a l’entrefosc de l’ombra desullada». Antítesi que aplica a termes recurrents com núvol i boira: «núvol meu de la follia […] sota la boira salivosa».
Segons el poeta Francesc Parcerisas la poesia de Jaume Pont «és una mena de construcció temptativa i provisional que es basteix i trontolla a cada nou poema». I és així perquè el poeta proposa una lectura estètica de la memòria, directa i transparent, on la imatge, la veritable ànima del poema, i els elements sensorials prevalen al concepte.
Aposto que Jaume Pont, com Tirant, «tingué dubte que los spills no li representassen fals lo que havia vist». Mirall de negra nit, un llibre de capçalera.
I per fer-ne un tast, escolteu el poema Als peus de la muralla llegit per la rapsoda Txell Sota.
“En algunes de les proses d’aquest grapat de pedres d’aigua –reconeix l’autor, en la nota final– s’hi reprenen imatges, paraules, motius o girs de Gaston Bachelard…” Els punts suspensius són meus: darrere el nom del pensador francès, obrint-la, hi ha una enumeració que inclou vint noms més d’autors diversos –majoritàriament contemporanis, i poetes–. Si m’he aturat, ben a dretcient, en el primer que cita, és perquè un llibre fondo sempre ens fa tornar a altres llibres fondos. He recuperat La flamme d’une chandelle, la darrera obra publicada per Bachelard, que tinc en l’edició original de PUF del 1961. Hi vaig subratllar dues frases, que tradueixo sobre la marxa: “Un cor sensible estima els valors fràgils. Combrega amb els valors que contendeixen: per tant, amb la llum feble que lluita contra les tenebres.”
Em sembla que les paraules finals del francès –“una llum feble que lluita contra les tenebres”– es podrien aplicar, adequant-les-hi lleugerament, al sentit d’aquesta bella obra, que recorre al haibun, una composició de la tradició oriental formada per una prosa poètica i un haiku, a tall de rúbrica. Ollé ja havia practicat el haibun en el seu primer llibre, De bandera liberiana (1994), bé que, en aquest cas, l’alternança entre prosa i poesia incloïa altres mides (vull dir que la rúbrica no sempre era un haiku: hi trobàvem poesies força més llargues). I és que el llibre presenta una clara tensió entre les proses poètiques, de caràcter discursiu, i els haikus, de caràcter el·líptic. Les primeres, narracions amb un fort component simbòlic, expliquen una història. Una història, si es vol, de límits difusos, de pretextos més o menys vaporosos. Hi ha, certament, un protagonista desficiós, que posseeix una arma inconeguda i que sembla tostemps apressat. És més el que se’n suggereix que no pas el que se n’arriba a revelar (encriptat i xifrat són dos dels adjectius que es repeteixen al llarg de l’excursió del caminant, de l’excurs del creador). Es tracta d’un individu innominat, que viu a la Sagrera, a Barcelona, però que transita per altres llocs (el Maresme, el Vallès Oriental, el Baix Llobregat, l’Alt Empordà). Ara el trobem en un terrat, a la nit, envoltat de roba estesa. Adés vetlla el pare moribund. Més endavant torna enrere en el temps, i retroba, no sabem si per atzar o ben a consciència, un antic amor: “Llavors s’escrostonen els murs de les ciutats micèniques que has anat dreçant mentre ella no hi era.” En un altre lloc, contempla el que sembla el negatiu líric de la fotografia més cèlebre de Manel Esclusa: “El buc rovellat s’escora rere la lluna groga que cau, rebota i rodola pel mirall d’atzabeja.” És una llum feble que sembla que lluiti contra les tenebres del món.
Desfila per aquestes proses un formigueig de vida incessant. S’hi produeix la superposició de temps diversos (“entres i surts del temps”), de plans espacials diferents. La bigarrada escenografia urbana i suburbana que en compon el rerefons no delimita, precisament, una zona calma, un refugi: el rovell ho taca tot. El personatge se sent assetjat (el buit acabarà per constrènyer-lo!). El negre és el color que substancia el relat líric: el del mirall –el mirall negre, títol d’un dels llibres anteriors d’Ollé, és un símbol vertebral de la seva poesia–, però també el negre que tenyeix el sol, el vi, els celatges, un palet, el fang o la “lluna dels corriols secrets”. Dir negre és tant com fer una invitació a l’experiència òrfica.
El haiku fa tant de rèplica com de conclusió del món descrit en les proses. La lluna –ubiqua– hi resta encesa amb una llum perdurable, de la qual ens arriba un pensament de claror. Aquí, en els versos lleugers i profunds ensems del haiku, ja no hi calen pedres perquè “la ventada sense brida” no s’emporti la vida: el pes hi és sobrer. L’esperit crema dins la paraula: “Temple boscà: | que s’arrela i s’enlaira | torna i se’n va.”Un llibre que ens convida a la relectura.
UN GRAPAT DE PEDRES D’AIGUA Autor: Manel Ollé. Premi Jocs Florals de Barcelona 2021Editorial: LaBreuPàgines: 86Preu: 14 euros
us convidem a escoltar la completa entrevista a Raquel Pena, guanyadora del VI Premi Francesc Garriga amb el poemari LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS amb David Guzmán a IcatFm.
Llibre coeditat amb LaBreu Edicions, Adia Edicions, Edicions del Buc i Cafè Central que podeu trobar a llibreries.
“A mi m’agrada molt el western i crec que és on s’acunya la societat americana que coneixem actualment, el liberalisme apareix en aquell moment quan van arribar els colons i es van repartir els territoris, això ja parla de propietat privada i parla també d’una apropiació de la història dels altres…hi ha la condemna d’aparèixer enmig de la història…
volia fer una historiografia poemada i en aquesta historiografia apareixen persones anònimes i no anònimes, hi ha ídols com Dolly Parton, Barbra Streisand, el quotes de David Bowie… però és un llibre sobre l’anonimat perquè tots ells també formen part de l’anonimat, un anonimat que configura un nosaltres que està agafant un nom propi que ja no és la poesia del jo introspectiva, m’ha agradat dissoldrem dins l’anonimat perquè m’ha permès trobar-me a mi des d’una altra banda.”
Manel Ollé va guanyar el darrer premi Jocs Florals de Barcelona amb «Un grapat de pedres d’aigua» un llibre de poemes que ha aparegut editat per LaBreu. Manel Ollé és professor titular a la UPF d’història i cultura de la Xina moderna i contemporània. No només això, tenim en Ollé tot un expert en les cultures asiàtiques. I també una persona inquieta i compromesa amb la societat i la literatura catalana. I aquesta informació que pot semblar puntual és imprescindible per endinsar-nos en la seva obra poètica.
Abans convé recordar els llibres de poesia d’Ollé anteriors: «De bandera liberiana» Premi Guerau de Liost, 1993. «Mirall negre» Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de Poesia, 2001. «Bratislava o Bucarest» Premi Gabriel Ferrater, 2012. Faig doncs la recomanació de llegir els llibres de poemes anteriors per pur plaer lector i alhora per poder valorar una trajectòria que considero rellevant a les nostres lletres.
Una de les moltes virtuts de «Un grapat de pedres d’aigua» i la meva primera reflexió és el títol que trobo simbòlic i confronta dos elements en contacte: un de sòlid, les pedres i un de líquid, l’aigua. Les pedres d’aigua són aquelles que poden ser còdols arrodonits pel pas incessant del corrent o pedres planes que poden rebotar a la superfície del riu o del mar. Allò que queda són les pedres, però l’aigua, com afirmava Heràclit, no serà mai la mateixa, és allò que passa, com el temps, però les pedres, allò que queda, això sí, alterat pel pas del líquid.
D’altra banda Manel Ollé configura el llibre que a partir de l’estructura tradicional de l’ haibun, una combinació de la prosa poètica amb una coda final en forma haiku. Aquesta combinació és força impactant perquè la narrativitat de la prosa culmina en el lirisme del haikú. El haibun fa pensar d’entrada en el clàssic de la literatura japonesa «el camins d’Oku» de Matsuo Basho, on a partir de les descripcions en el transcurs d’un viatge, el poeta nipó tanca amb un haiku que resumeix esquemàticament l’experiència en quelcom essencial, il·luminador.
En el cas d’Ollé les proses dels haibun ens transporten a la memòria del poeta, que és urbana i cosmopolita. En uns espais on la provisionalitat d’uns elements que perduren entre els fragments del record. Els espais descrits són el retrat de l’autor en un mirall negre (un dels símbols a tenir en compte de l’autor) amb què Manel Ollé identifica les vivències, i allà no descobrim la Barcelona impostada a les tradicionals odes, la de Verdaguer o Maragall, sinó la seva particular manera de mirar la trama urbana. Una ciutat plena de referents que van dels intestins dels carrers i barris, dels llocs de trànsit immutables en el temps. Tanmateix, també en convivència amb la reflexió que fa Ollé del pas de la vida, i quina mesura més exacta que la dels canvis físics d’un mateix, perquè allò que som en un instant ho som en la totalitat de la nostra existència.
La particular ciutat de Manel Ollé és la de carrers que sempre han estat anònims o espectadors invisibles d’una Barcelona de postal, immune al canvi. I com una aranya, amb observació fabril, Ollé va creant presències en espais de pas, incòmodes, i de vegades inhòspits, potser perquè sempre han estat allà, i això crea un afecte o una pertinença còmplice entre el lloc, el temps i el mediador que és el poeta.
Cada matí a tres quarts de deu s’activa la veu esquerdada del dispositiu d’alerta que et recorda que has d’avisar els paletes que vinguin a instal·lar el plat de la dutxa, i a endur-se de pas la vella banyera esgrogueïda. T’hi resisteixes, perquè te l’estimes com si fos un estany rar i glaçat.
rius de rovell
blancs esblaimats: la vall
escantellada
L’estil d’Ollé és particular, reconeixible, precís, aspre, no donat a la gratuïtat afectiva. Hi ha algun element de duresa que em recorda vagament el José Maria Fonollosa de “Ciudad del hombre: Barcelona” amb qui comparteix una reflexió des d’una subjectivitat existencialista, crítica amb la deixadesa, des de la simple observació dels carrers impersonals. Un bon exemple:
Al bosc del Parc de la Pegaso, encara no hi han arribat els caçadors del torn de la tarda. T’obres pas a poca a poc amb l’arma esmolada entre els esbarzers, mirant de no fer soroll. Els mercenaris de les barraques de l’estany sec ara hi fan la migdiada, vora els tubs roents dels tobogans rovellats. Dues nenes juguen a la xarranca amb els ulls cosits i els codis de cendra esgrafiats a les galtes.
camí emboscat:
al brancam del revolt
l’aigua del sol
La diferència, a parer meu, és que Fonollosa s’inscriu en la intimitat de la persona de passat inquietant que passa per un carrer determinat i Ollé aprofundeix en els espais, en aquest cas, el Parc de la Pegaso esdevé un lloc gairebé mitològic i oníric, potser per trobar aquells elements del mirall íntim que han quedat al marge, i que d’alguna manera són reflectits en la descripció.
L’estructura de les proses també recorden les de J. V. Foix, més aviat, en el preciosisme lingüístic i en una tendència a una introspecció i a l’estranyament més enllà de l’espai descrit: La Sagrera, P. Masades, l’estació de Sant Andreu, Torres i Bages, Nou Barris, Les Roquetes, el Clot, els marges del Nus de la Trinitat, el riu Besòs. La tendència és fer aparèixer una Barcelona incòmoda i al marge de la grandiloqüència i la monumentalitat. Però també surt d’aquesta Barcelona i s’ubica al Paral·lel, el tren de Rodalies en direcció al Maresme, l’Hospital del Mar, Manresa. La inquietud mena a l’autor a fer de la ciutat una xarxa de connexions amb vivències, viatges i records que van més enllà d’una frontera tangible. La culminació, o com apunta el mateix Ollé l’origen, és el haiku, l’element principal del poema i que mena a la prosa poètica.
No voldria deixar de referir-me a una tercera persona que va apareixent, “ella”, un element que pot referir-se a la mateixa ciutat o a un misteriós referent que acompanya al poeta, tant és. Destaco la capacitat d’Ollé per fer tangible l’intangible, almenys des d’una delicada fugacitat que sempre pren cos en algun element real que està passant.
Ella sabia com fer entrar un feix de llum dins la pedra. La bala de glaç de plata negra s’escolava com si res dins del mos de metall fos, que tot d’una es tornava a segellar. La sobtosa llum que hi ha dins cada cos secretament s’hi enquistava i persistia, vibrant, com una cosa viva. I ara, mentre avances arrossegant els peus dins l’aigua, prems la pedra dins el puny i no pots fer altra cosa que tornar a escandir una altra vegada els celatges negres amb ressons roses i blaus a l’horitzó de la matinada. Veus a l’altra banda de la platja la gossada que et persegueix i borda a la lluna, i a la barana del passeig els traficants de ferralla que fan temps davant de l’Hospital del Mar.
la pedra encesa
de miratge en miratge:
que hi veu del tot
M’agradaria que el lector de “Un grapat de pedres d’aigua” s’hi acostés sigil·lós, obrís el llibre i després d’haver fet una lectura atenta, de tornar al haiku, un per un (que són la clau de pas de les reflexions d’Ollé) i tornés a fer una nova lectura, descobrir la riquesa dels poemes i fer l’exercici de separar Barcelona de Manel Ollé, llavors, potser trobareu, com m’ha passat a mi mateix, que les dues ànimes són indistingibles.
Joan Vigó entrevistat a El temps de les Arts, el podcast l’Autoestopista d’El Temps en ocasió de la publicació de la novel·la VIDES POTSER:
“…ens presenta una novel·la molt plaent de llegir i on els personatges no tenen grans problemes, on hi trobarem, amb un somriure, referències a John Wayne, la tribu dels Gaboni de Tarzan, Luisa Casati, i noms carregats de pes com Orson, Truman o Dora. VIDES POTSER reescriu la història clàssica americana de detectius i juga amb la identitat, també amb totes aquelles vides que recordem o expliquem…” Esteve Plantada
Orson Welles és una presència cinèfila en la segona novel·la de l’escriptor barceloní
“Quina diferència hi ha entre una vida real i una vida imaginada i veritable?”, pregunta el protagonista i narrador de Vides potser, tenint clar que la resposta és que en el fons no n’hi ha cap, perquè “l’important és que aquesta vida expliqui una història i ocupi un lloc en el món i el saber”. Els dos motors de la segona novel·la de Joan Vigó (Barcelona, 1964) són, precisament, la fascinació per la riquesa múltiple i inacabable de la vida i la passió per inventariar-la i contar-la. És per això que el broll verbal preval per sobre de la cohesió i la versemblança argumentals i que la pintoresca galeria de personatges preval per sobre de la profunditat i la rodonesa de cada un dels que la poblen.
Tant el punt de partida argumental com el desenvolupament de Vides potser tenen cosa de la literatura de Perec –reivindicat a les notes finals–, de Modiano i de l’Auster de la Trilogia de Nova York. Un home que treballa de vigilant de museu, però que té llicència per exercir de detectiu privat, rep l’encàrrec, de part d’un client anònim, d’investigar un tal Orson Mur, l’enterramorts aparentment anodí i insignificant d’un petit poble de costa que es diu Santa Marta. Els cinèfils ja hauran reconegut un altre referent clau del llibre, Orson Welles, de qui Vigó més o menys agafa el pretext argumental d’una de les seves pel·lícules menys conegudes, Mr. Arkadin, i els trucs il·lusionistes i les reflexions sobre la identitat i l’autenticitat del documental F for fake.
Per dur a terme la seva investigació, el protagonista es fa passar per qui no és i se’n va a viure a Santa Marta, on no triga a fer amistat amb l’Orson i a convertir-se en un veí més del poble. Aviat, el que semblava una novel·la negra amb un caient existencial passa a ser el retrat d’una comunitat on tothom té secrets, ferides, pors i parafílies. És un retrat col·lectiu –cementiri, estanc, prostíbul…– en què la trama investigadora queda tot sovint aparcada. En aquest sentit, de vegades costa saber si a l’autor la història se li’n va de les mans o si la seva aposta és abraçar sense manies la confusió provocada per una mescla anàrquica de gèneres, tons i registres. És una mescla amb materials tan dispars com la poesia inflamada i el sarcasme sociopolític, les avantguardes artístiques en el París de fa un segle i les trifulgues amb narcos, un psicòpata assassí, la gastronomia i el fetitxisme sexual.
Com que la novel·la que llegim és l’informe que el protagonista ha fet per a l’advocada que li va trametre l’encàrrec del client anònim, el lector no té clar fins a quin punt el narrador és fiable. O si està trastocat. Un aspecte que xerrica són els nuls dilemes ètics que té el protagonista per ser amic de l’Orson, compartir-hi confidències i plaers i, alhora, estar-li mentint.
La principal virtut de Vides potser és la vitalitat que desprèn: vol ser una celebració de la vida i ho és. Aquesta vitalitat fa que no ens molestin fatalment les rocambolesques incongruències de la trama, una certa sobreadjectivació i els forats en la construcció dels personatges.
Este desvari de la llum que canta Joan Todó
Labreu aplega en un volum la convincent poesia de l’autor ebrenc
Quants anys fa que Joan Triadú va parlar del Segle d’Or de la literatura catalana, referint-se al XX? Uns quants, certament, i ara ja estem en disposició de declarar que, segurament, el XXI –més enllà de les pors de la desaparició de l’idioma (i del món)– ens trobem en un nou renaixement daurat. Fixem-nos en els tres noms implicats en aquest volum. A més de l’autor, hi trobem Josep Pedrals, responsable del pròleg, i Raül Garrigasait, corresponsal de Todó en un epistolari inèdit. Pesos pesants de la seva generació, sens dubte, que encara han de donar moltes alegries a la seva literatura, la nostra. Todó, que s’ha revelat un narrador imprescindible en la darrera dècada, ha tingut el bon demble d’aplegar la seva poesia fins a l’actualitat. I és interessant de poder resseguir-la en un sol volum i copsar-hi l’evolució. Va del 1993 al 2018, i Los fòssils al ras n’és l’estrena. Tot i l’inevitable hermetisme del neòfit, ja hi trobem trets caracterials que l’acompanyaran en el futur. D’antuvi, la seva llengua ebrenca, el dialecte còmplice que a mesura que avancem en la lectura dels llibres va esdevenint més luxuriosa i afuada. També s’hi reconeix un tremendisme esqueixat, que farà florida en el següent recull, El fàstic que us cega, que va del 2002 al 2006, un llibre, per dir-ho ràpidament i de manera tosca, de “realisme brut”, d’una duresa considerable, que, fent una analogia pictòrica, podríem relacionar amb Kokoschka, Egon Schiele o George Grosz, per entendre’ns.
Però tornant al primer llibre, cal observar també la voluntat d’estil, i la competència retòrica: hi ha decasíl·labs calculats, hi ha (fals) vers lliure, gust per l’al·literació i les rimes internes, i hi ha, sobretot, diria, una convicció que la paraula poètica és una eina de fixació de coneixement, i empro el concepte en sentit ampli. La poesia, ja ho sabem, no és per fer filosofia, ciència o religió, però qui s’hi endinsa seriosament pot arribar al mateix grau de certesa o d’il·luminació. Alhora, Todó, que sap el que es fa, ja es defineix al final del volum. Ell presenta “la precisió del rellotger i la innocència del nen”. I en el primer llibre ja esbossava una mena de poètica: “t’emmetzina el desig / de dir paraules inútils”: conscient de la pulsió verinosa de la poesia, i alhora de la inutilitat de l’art. Podríem confegir un florilegi d’”aforismes poètics” de Todó, que té el do de la lapidarietat. Una petita mostra: “…s’han trencat els governalls / i arrupits dins el cau pastem quimeres, / que ens pren de cap d’esquira l’univers”. Lapidari.
“hi ha la rauxa del desamor, poemes que miren el paisatge d’una manera molt sensible, i hi ha sobretot un enjogassament amb la llengua que fascina” Míriam Cano
EL GRAN GATSBY de Fitzgerald a Primera Pedra de RAC1
“és increïblement sorprenent com capta la idea de la modernor, del que estava de moda, i precisament és una idea que llavors tot just s’estrenava… és un mestre en el diàleg perquè hi ha molta segona intenció… hi ha joc d’ironia i sarcasme de vegades, Ferran Ràfols capta perfectament quina és la intenció de Scott Fitzgerald, la mirada de l’autor” Eva Comas
Recomanació de l’Ona de la Llibreria Documenta: El poemari, que va guanyar el Premi Mallorca de poesia 2019, prova de respondre la pregunta qui som nosaltres i qui volem ser en el món d’avui, tot aprofundint en la vulnerabilitat a través de la quotidianitat.
A la tauleta de tinc hi tinc una llibreta que m’acompanya a cada lectura. Hi apunto totes les frases que em semblen memorables, veritats que m’han remogut, cites tan líriques que vull guardar per sempre. Obro aquesta llibreta i m’adono que El setembre i la nit, de Maica Rafecas (LaBreu, 2021), és un dels llibres que ocupa més pàgines, que de totes les lectures del 2021 és una dels que ha deixat més pòsit.
Tinc una certa predilecció pels llibres que es desenvolupen en pobles i zones rurals. Ho atribueixo, és clar, als meus orígens. Als lectors ens agrada identificar-nos amb les històries que llegim, no només amb l’ambient i els paisatges, també amb la manera de fer i de ser de les persones que habiten aquests espais, el llenguatge, el dia a dia. Gràcies a El setembre i la nit he pogut acostar-me a una part de Catalunya que conec ben poc i que encara no he visitat mai: el Penedès.
Ha estat un apropament una mica agitat perquè tot el que hi passa no és ni anecdòtic ni banal, al contrari, és d’una força vital que deixa petjada. Sortirem d’El setembre i la nit amb la sensació que l’Anaïs ja forma part de nosaltres. Com en Jan. I l’Elisa. I la Foix. I, per sobre de qualsevol altra cosa, les vinyes que configuren el paisatge penedesenc. Perquè en aquesta història hi ha protagonistes humans —amb molta humanitat—, però n’hi ha un altre que ens acompanya a cada capítol: la natura.
Situem-nos una mica: l’Anaïs s’assabenta que volen expropiar la vinya familiar per construir-hi un polígon industrial. El món li cau a sobre i comença una lluita a contrarellotge per intentar aturar-ho. A ulls de tothom, familiars, amics i veïns, l’Anaïs ha embogit, s’ha obsessionat amb aquesta rebel·lió, però ella, obstinada i ferma als seus valors, està disposada a arribar fins al final.
Ja deveu haver intuït que el llibre pretén parlar-nos, entre altres coses, del poder i la força de les pròpies conviccions i de les lluites aferrissades que ens fan ser qui som. No és casual que l’Anaïs s’agafi tan fort a les vinyes. Per a ella, no només són casa, són també records i infantesa. La seva obsessió per protegir la terra que l’ha vist néixer i créixer es lliga estretament amb la voluntat de recuperar el passat, de fer bategar el record d’un avi que, malgrat ser mort des de fa una bona colla d’anys, sentim i notem entre ceps i veremes. Les vinyes són l’aura del personatge i, al mateix temps, són un personatge més. Si l’objectiu principal és salvar-les d’una expropiació irreversible, cal que la natura parli, que es manifesti, que prengui vida. I aquesta necessitat de fer la natura partícip de tot el que passa, de fer-la mestressa i senyora de la trama, i el to al·legòric i misteriós, i fins i tot fantasiós, que Rafecas li atorga a estones m’ha recordat la ploma d’Irene Solà. I el tema, inevitablement, m’ha transportat a La drecera, de Miquel Martín i Serra (Periscopi, 2020), una novel·la que també viu un procés de transformació en el paisatge en un ambient rural.
Rafecas retrata, també, la sorpresa, el dolor i el preocupació de la resta del poble, especialment de la família. El seu germà, en Jan, és un dels altres puntals. Tot i la seva vida poc estable i caòtica en tots els sentits, és un personatge del tot rodó que serà clau en el desenllaç de la trama. Contra tot pronòstic, es converteix en la veu de l’esperança i la raó. En certa manera, també lliura una batalla que no abandonarà: salvar la família. El pare, en canvi, més aviat encarna el patiment i la desesperació. I la filla, la Foix, és el retrat viu de la innocència, com no podia ser d’una altra manera. Per tots ells, amb més o menys intensitat, sentirem empatia i respecte.
Al llarg de tot el llibre i de forma força gradual, l’Anaïs és víctima de mirades de reprovació i de prejudicis. Això obrirà les portes a reflexionar sobre la salut mental, l’angoixa i la força de les emocions. La novel·la està farcida de símbols que ens permetran acostar-nos a tots aquests sentiments: una excavadora, una cafetera, una barraca atrotinada… Res de tot això és a l’atzar. Fins que arribem a la pregunta crucial, al dard que ens posarà en evidència i ens sacsejarà: «Què és la normalitat?», llança l’Anaïs. És una obvietat que la normalitat no és res més que una convenció social. Llavors, si tan conscients som d’això, per què tot el que s’allunyi d’aquestes regles causa rebuig? Per què no som capaços d’afrontar la diversitat i el diàleg d’una manera sana? Per què tot el que surti del guió és titllat d’estranyesa i bogeria? On ha quedat la comprensió? El setembre i la nit també parla de totes aquestes coses, de què suposa no encaixar o no trobar el lloc al món, de què vol dir no ser acceptat per la resta perquè has escollit ser fidel als propis principis.
Que intens tot plegat, oi? Trama i estil conjuguen a la perfecció i ens il·lustren un entorn privilegiat i molt vívid amb uns personatges inoblidables. Però, sens dubte, més enllà de la història i tot el que s’hi planteja —que no descarto que per a algú pugui ratllar la utopia; però, i què?—, em quedo amb l’estil, la poesia que s’hi desprèn. Ha estat un goig per a la vista i el cor llegir Rafecas, de debò.
LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS de Raquel Pena al Superglú de Llúcia Ramis a La Vanguardia en ocasió de la primera presentació del llibre a La Central “Si repassem el passat adequadament, podem canviar el futur, i ara és el moment”.
Tan prompte vaig saber d’ell vaig anar corrent a la llibreria Mitjans del Vendrell (res de correu electrònic) me’l vaig llegir en un cap de setmana. Vaig plorar. La Maica Rafecas era la causant, amb el seu llibre “El setembre i la nit”. Per fi la literatura tenia com a protagonista de fons al Baix Penedès!
El llibre, per a mi tenia moltes més cares que un lector fora de context. Jo era un dels protagonistes! No com a individu, sinó formant part d’un col·lectiu que sense nombrar-lo (la plataforma social contra el Logis Penedès “No fem el Cim”) sorgeix en un context diferent però identificable.
A més d’un capítol dedicat a les Madrigueres (aquí sí amb el nom autèntic), sorgeixen indrets entranyables, com l’Hostal (on vaig anar a ioga durant més d’una dècada), Gimenelles, Sant Jaume, Llorenç. Per damunt d’aquests paisatges apareix la solitud del personatge central, l’Anaïs. La revolta contra un món descarnat, venut al falç progrés dels polígons logístics. La memòria de les terres que l’avi s’estimava (el passat) i que el pare volia vendre (el present) i l’Anaïs, representant el futur i la connexió amb les arrels d’una terra, unes tradicions i uns valors que, el desenvolupament “a l’americana”, ha destruït per complet i que ella intenta refer malgrat el context social desfavorable. La lluita de la dona per reivindicar el seu paper en les decisions d’una realitat canviant d’un món encara ancorat en els tabús ancestrals. L’emigració, la immigració dos cares d’una crisi econòmica en un territori que no ha sabut trobar el seu destí.
El dia de la presentació del seu llibre al Vendrell, li vaig expressar els sentiments que em va desencadenar la lectura del seu llibre. Vaig comentar-li que trobava una connexió amb tres personatges, enfrontats amb el seu destí, que lluiten o es troben en circumstàncies semblants. “Revolta” de Pous i Pagès; “La mort del comanador”, d’Harumi Murakami i “La ciutat de Mal” de Jaume C. Pons Alorda. Ella em comentava que no havia llegit cap dels tres, però, encuriosida pel que li vaig comentar, se’ls llegiria.
VIDES POTSER de Joan Vigó al podcast cultural de l’Illa de Maians
“Jo l’he llegit com un joc de nines russes… penses que entres en aquesta història i flop! et fa un canvi amb una agilitat portentosa i se’n va cap a una altra banda totalment diferent…transmet, al meu entendre, una cosa molt important, i que sa literatura encara ha de reflectir que és l’hedonisme, la passió, és un llibre de gaudi, és una obra escrita amb molta felicitat i fa que ens ho passem mot bé!” Jaume C. Pons Alorda a L’Illa de Maians de Llibreria Ona
LaBreu Edicions publica aquesta peça clàssica, traduïda per Andreu Gomila, que ens en parla · Us n’oferim un fragment
S’acaba de publicarAlcohols, de Guillaume Apollinaire, dins la col·lecció Alabatre de poesia de Labreu Edicions. Aquest clàssic de la literatura universal arriba en una traducció d’Andreu Gomila. L’editorial descriu l’obra com una simfonia poètica polifònica que explora un munt d’àmbits lírics, del vers lliure a l’elegia, de la familiaritat paisatgística renana a l’experimentació, però també el tractament de l’amor i els desenganys i frustracions, que Apollinaire viu d’una manera molt intensa. Guillaume Apollinaire (Roma, 1880 – París, 1918), d’origen polonès, és un dels poetes més destacats de principi del segle XX, ferm promotor del cubisme, l’orfisme i precursor del surrealisme. Durant setze anys, Apollinaire es va dedicar a la construcció d’aquests Alcohols, que es converteixen en una mena de recerca de la modernitat que juga amb la tradició i amb una voluntat de renovació formal de la seva poesia.
Andreu Gomila, traductor del llibre, ens parla de l’obra i del poeta:
“És un llibre fonamental, no tan sols per la poesia del segle XX, sinó per la literatura del segle XX. És un llibre on hi ha tot el pensament de la modernitat, d’allò que havia de venir. Apollinaire el publica el 1913, en un moment de canvi brutal, perquè és un llibre que deixa enrere el simbolisme francès tan prominent de Baudelaire, Verlaine, Mallarmé, etc., i fa entrar la poesia al món contemporani. La sensació que vaig tenir quan el vaig llegir per primera vegada fa deu anys o quinze va ser que llegia un llibre que em parlava directament a mi, un llibre que semblava escrit fa dos dies, que l’hauria pogut escriure un contemporani meu.”
“En relació amb les qüestions formals i de fons, Apollinaire enterra, en certa manera, el món antic i ens parla d’un món nou. En certa manera fa com Foix amb el ‘m’exalta el nou i l’enamora el vell’. Apollinaire recull tota una tradició poètica en la seva llengua, el francès, per projectar-la cap endavant. En l’àmbit formal, és un llibre sense puntuació, cosa que és força divertida, perquè es creen associacions molt engrescadores entre sintagmes, però no costa de llegir, perquè hi ha un ritme intern dins els poemes, que fa bo de llegir-los.”
“I en aquests moments foscs i en certa manera trists que vivim, és un llibre que només que en llegeixis dos poemes o tres ja et situa en un nivell d’exaltació que és increïble. Des del poema ‘Zona’, que és el primer, que comença d’una manera espaterrant, fins a l’últim poema, el ‘Vendimiari’. Alcohols és un gran passeig nocturn per París i és un recordatori de la vida d’Apollinaire: hi trobem els poemes que va escriure a La Santé, quan el van tancar acusat de robar la Gioconda al Louvre; hi ha ‘Les Renanes’, que són una suite de poemes preciosa sobre la seva experiència a Baviera; hi ha ‘La casa dels morts’, que és un dels poemes mítics de la història de la literatura; hi ha uns poemes lírics extraordinaris, com ara ‘El pont de Mirabeau’…”
“A mi em sorprenia que ningú l’hagués traduït complet al català, aquest llibre. Només Marià Villangómez n’havia traduït alguns poemes. Per a mi la traducció no ha estat fàcil, sobretot perquè Apollinaire fa unes referències creuades que són molt potents i utilitza unes imatges molt evocadores i molt fortes, i has de saber moltes coses a l’hora de traduir-lo, perquè t’hi has de ficar de cop, perquè després al lector li sigui fàcil. He fet prevaldre el fons davant la forma, sense trair-la gaire, perquè la forma també és important, però sobretot he mirat de mantenir l’expressivitat d’Apollinaire.”
inauguració de l’exposició d’aquarel·les al voltant del llibre i recital del poemari LA INSOLÈNCIA QUE ENS QUEDA de Jorge Brotons serà a l’Ateneu Petrer (13.12.21)
ALCOHOLS de Guillaume Apollinaire i EL SETEMBRE I LA NIT de Maica Rafecas a la tria de llibres vinícoles de Vilaweb per aquestes festes:
Us oferim una selecció de llibres de vins i menges que s’han editat enguany, la majoria publicats del maig al desembre, després de Sant Jordi. Guies vinícoles, receptaris de cuina, obres de ficció al voltant del vi i llibres vinculats al món rural i la natura, per a regalar aquestes festes.
PROPOSTES VINÍCOLES LITERÀRIES
Alcohols Guillaume Apollinaire Traducció d’Andreu Gomila Labreu Edicions Acaba de sortir dins la col·lecció Alabatre de poesia aquest títol que és un clàssic i que Andreu Gomila retrata com una simfonia poètica polifònica que explora un munt d’àmbits lírics, del vers lliure a l’elegia, de la familiaritat paisatgística renana a l’experimentació, però també el tractament de l’amor i els desenganys i frustracions, que Apollinaire viu d’una manera molt intensa. Guillaume Apollinaire (Roma, 1880 – París, 1918), d’origen polonès, és un dels poetes més destacats de principi del segle XX, ferm promotor del cubisme, l’orfisme i precursor del surrealisme. Durant setze anys, Apollinaire es va dedicar a la construcció d’aquests Alcohols que es converteixen en una mena de recerca de la modernitat que juga amb la tradició i amb una voluntat de renovació formal de la seva poesia.
El setembre i la nit Maica Rafecas Labreu Edicions Primera novel·la d’aquesta escriptora de Llorenç del Penedès, que ambienta la trama en aquest Penedès vinícola marcat per la construcció de polígons industrials a costa d’arrencar vinya. L’obra, que no vol deixar de ser literatura i que en l’estil es nota que Rafecas prové de la poesia, planteja alguns dels grans temes del món rural i del país sobre els quals la història assenyala i en té una posició crítica: l’especulació urbanística, la destrucció de conreus de vinya, l’abandó de la terra, la manca de pagesos joves…
al progama matinal Andreu Gomila ha conversat amb en Xavi de Nollegiu sobre la traducció d’ALCOHOLS de Guillaume Apollinaire que acabem de publicar a LaBreu Edicions
un llibre per perdre-hi una mica el cap! (09.12.21)
“un llibre sobre l’amor i la nostàlgia, parla del xoc d’un canvi d’època i és com un xut d’alegria, hi ha alegria, hi ha tristor, i és divertit a la vegada, un llibre molt juganer i agradable, la relació de les dones i Apollinaire és també molt contemporània” Andreu Gomila
El poeta ‘underground’ Joan Vigó crea una trama que capgira els postulats de la novel·la policíaca
Crítica de ‘Vides potser’: d’invents i fetitxismes diversos
Un enterramorts que viu en secret el seu amor platònic per una cuinera mediàtica, una estanquera mamelluda i bisexual que porta samarretes amb conceptes japonesos, una prostituta enginyosa i divertida que és feliç complaent els gustos més variats dels seus clients… Aquests són alguns dels personatges que descobreix el protagonista de Vides potser (LaBreu) quan, per escapar-se de l’ensopiment existencial, decideix recuperar el seu títol de detectiu privat i posar-se a treballar. El seu primer encàrrec és anònim: ha d’investigar l’enterramorts Orson Mur, que viu en un poblet costaner, Santa Marta.
Joan Vigó, poeta i novel·lista de l’escena barcelonina’ underground’, rendeix homenatge en aquesta novel·la magnètica al seu admirat Georges Perec i al personatge Percival Bartlebooth de ‘La vie mode d’emploie’. Aquí l’edifici perequià és aquesta localitat on aterra el detectiu novell per guanyar-se l’amistat de l’enterramorts ocultant la seva identitat. Aquí descobreix un formiguer de vides, algunes de plenes de silencis, altres de fantasmes, de fetitxismes sorprenents —el cledalisme, per exemple—, però també d’anhels per trobar la clau que doni sentit al temps.
Vigó aconsegueix teixir una trama coherent i manté una intriga que s’inverteix: més que indagar sobre la vida de l’investigat, la qüestió és descobrir qui li ha fet l’encàrrec. Amb accents de novel·la de gènere i un bon ventall de personatges extravagants, ‘Vides potser’ recorre a personalitats històriques, sobretot l’excèntrica i fascinant marquesa italiana Luisa Casati, musa dels surrealistes i ella mateixa convertida en obra d’art, en una reflexió sobre la capacitat per reinventar-se la vida i la necessitat de tensar els límits de l’existència.
Llegida ara, aquesta novel·la que adelita els lectors més exigents quant a excel·lència literària, pot horroritzar per la banalitat ambient, per la manca d’ètica i moral que destil·len alguns dels personatges
El gran Gatsby és la novel·la més coneguda i celebrada de F. Scott Fitzgerald (1896-1940). Se n’han venut milions d’exemplars des que va ser publicada l’any 1925 i és de lectura obligatòria a les escoles de secundària i a les universitats dels EE.UU. Traduïda a múltiples llengües, fa bo aquest 2021 (aviat farà cent anys de la seva aparició) de llegir-ne la traducció catalana a cura de Ferran Ràfols Gesa publicada per LaBreu Edicions.
Ben segur que els lectors han vist més d’una de les diverses versions cinematogràfiques que s’han fet d’El gran Gatsby: un personatge de figura elegant envoltat d’una aura de misteri que en la seva gran mansió organitza unes festes luxoses en les quals no hi falta res, amb convidats dispersos per tota la casa i els jardins que s’aprofiten d’un magnífic espai on sopar, ballar, flirtejar i beure alcohol a pleret durant tota la vetllada.
La història d’en Jai Gatsby està explicada pel personatge d’en Nick Carraway, veí temporal de la casa d’en Gatsby il·luminada als quatre vents. Però a desgrat de la gran mansió, dels diners esmerçats en el servei i en les grans festes nocturnes celebrades durant un estiu xafogós, sembla que en Gatsby només estigui pendent de l’aparició d’algú la presència del qual persegueix secretament: un amor de joventut, la Daysi, una dona ara casada amb un home tan frívol com ella, amb els valors materialistes de l’Amèrica puixant i acostumada a una vida regalada. Encantadora i enlluernadora, en Jai Gatsby n’està enamorat d’ençà que la va conèixer abans de participar a la Gran Guerra a Europa i es comporta amb ella com un cavaller medieval en aquesta època anomenada del jazz: una època tan hedonista com ho podia ser la de la Roma imperial, que va acabar de la mateixa manera que va davallar aquesta època dels esplendors més daurats de Hollywood. En Gatsby està enamorat d’una imatge que no existeix. La grandesa d’en Gatsby rau en la capacitat de meravellar-se davant d’una llum que en realitat només procedeix d’ell mateix.
Com més pesa la matèria, la riquesa, menys es troba la innocència, la decència. Amb agudesa perceptiva, el gran escriptor nord americà descriu aquests dies abocats a la decadència i de no poca desesperació vital per mor dels desajustaments que causa portar una vida desmesurada i de grans velocitats que de forma simbòlica en la novel·la s’expressen en la carretera. Una vida sovint regada amb l’alcohol que begut en grans quantitats destrueix. El mateix Scott Fitzgerald en va ser víctima. Va morir amb només 44 anys.
El gran Gatsby, de F. Scott Fitzgerald, és el prototip d’una novel·la teixida amb els valors imperants en aquells anys vint plens de gestes exagerades i manifestacions grandiloqüents per a escàndol de la pobrissalla que en la mateixa mesura, però a la inversa, omplia els barris més foscos i miserables de Nova York o de Chicago. A El gran Gatsby aquesta pobresa poc es reflecteix, llevat de la que aclapara un personatge molt desgraciat que es dedica a reparar automòbils i que tindrà un paper destacat en la novel·la, si bé equivoca el tret de la seva ira.
Als personatges secundaris d’El gran Gatsby cal considerar-los ben rellevants en aquest gran retaule literari dels anys vint del segle XX, pintat amb els ideals de l’Amèrica on tot és possible, però sobretot amb les negrors anímiques i les baixeses morals que s’empara de tantes ànimes. Llegida ara, aquesta novel·la que adelita els lectors més exigents quant a excel·lència literària, pot horroritzar per la banalitat ambient, per la manca d’ètica i moral que destil·len alguns dels personatges i per la magnitud estratosfèrica d’una cultura basada en la fascinació pel luxe i el diner guanyat vés a saber com, com es desprèn d’aquest relat exquisit en el qual els personatges s’hi mouen amb gran versemblança. Scott Fitzgerald s’inspirava en personatges reals: la protagonista Daisy, que sembla flotar en un món sempre als seus peus, està inspirat en Ginevra King, una jove de l’alta societat que l’escriptor va conèixer quan estudiava a la universitat de Princeton. Bella i vaporosa, va ser el primer de tants dels amors de F. Scott Fitzgerald, inclosa la seva esposa Zelda, un personatge tan ‘literari’ com el mateix Scott Fitzgerald.
El gran Gatsby és una obra capital de l’anomenada Generació Perduda del segle XX, i el seu autor, F. Scott Fitzgerald, un perfecte exponent del món que descriu i fa reviure amb la mateixa carnalitat i aire dens que ell va respirar. Un món feliç en aparença, però amb unes aigües tan tèrboles al seu interior que fa feredat. D’aquí ve l’actualitat i pervivència d’aquesta novel·la gairebé centenària: la bellesa i la crueltat que els humans som capaços de generar un segle després romanen si fa no fa amb el mateix grau d’intensitat.
Idioma original: catalán Traducción: sin traducción hasta la fecha Año de publicación: 2021 Valoración: muy recomendable
Título original:La gran nàusea
En la gran variedad de géneros literarios, hay pocos más adecuados para trasladar emociones y sentimientos que la poesía. Y esta puede adoptar diferentes estilos, aunque manteniendo en todos ellos la idea inicial, aquello que el autor alberga en su interior y que, ya sea estructurada en versos o en narrativa, trasladen unos sentimientos a partir de la elección muy cuidada de cada palabra y que, en su conjunto, adapten una musicalidad que hace que nos llegue y nos alcance como ningún otro registro literario. Xavier Mas Craviotto se mueve perfectamente en estas esferas, pues lo demostró como poeta ganando, pese a su corta edad, una veintena de premios literarios de poesía y luego también el Premio Documenta en narrativa con «La mort lenta». Y aquí vuelve a su terreno originario, el de la poesía, y vuelve con una gran potencia emotiva.
El autor, con el sugerente título de «La gran náusea», impregna su relato de un malestar, interno, sensorial, en torno a la pareja formada por dos individualidades, a menudo solitarias, a menudo yuxtapuestas aunque unidas en un desencaje, piezas diferentes que unidas dejan espacios, vacíos, no siempre rellenos de la existencia de los dos, sino por huecos que se expanden o se contraen, encontrando malestar en ellos o a veces una comodidad que no deja de ser el preludio de la muerte del futuro que el autor expresa al decir «palpitándote y palpitándome / y hacer un sepulcro / cincelado por cada duda», porque «el cielo se nos hizo atardecer, y la calma se nos hizo noche».
A lo largo de todo el libro hay una idea que permanece y se traslada de relato en relato, el triángulo amoroso que conforman el Yo, el Tú y el Nosotros, que a veces deja un espacio que rellena un no-elemento: el Vacío. Un vacío que aparece cuando el triángulo se decanta hacia un desequilibrio, hacia uno de los lados que deja al otro en suspensión y que se encuentra entre los dos, o entre la nada, que el autor describe y proclama, como un grito de auxilio desesperado, en una angustia vital que le muestra abatido y exasperado al decir «Yo diciéndote Yo y Tú diciendo que no. Y Yo gritándote Yo y Tú diciendo Nosotros. Y Yo berreándote y Tú tapiándome dentro de ti y tapiando Vacíos para que la voz no tenga espacio para existir ni existirme. Calla y duerme. No digas nada, que me harás daño. Y Yo vaciándome de ser Yo. Y Tú tapiándome hacia dentro de una jaula con un nosotros». Porque en el espacio conformado entre dos, «había el Vacío indócil, descosiéndonos todos los límites y rompiendo la bizna pacífica que nos separa» porque entre ambos se erige una fisura, una grieta, esa «tenia solitaria que se nutre de este Nosotros».
Así, el autor centra el relato en el Tú y el Yo, conformados a menudo de manera hostil, en una lucha de dominios emocionales sin vencedores, buscando coincidencias en los espacios vitales que orbitan de manera concéntrica sin hallar esos puntos en común que romperían la distancia, que les permitiría hallar una coincidencia suave y cálida, evitando con ella el choque entre expectativas y realidades abismalmente separadas por el poder ejercido por uno sobre el otro, que lo impacta y lo absorbe, que lo neutraliza y lo diluye mientras la víctima yace, desarmada y abatida, recluida en su propio ser y en sus esperanzas ya diluidas en las voluntades del otro.
El Vacío que el autor describe, no es únicamente un Vacío emocional, sino también un Vacío comunicativo, quien sabe si el preludio de todas las grandes derrotas, expresado con la absencia de unas palabras que por descuido o por hastío ya no se expresan, porque «en el reverso de cada sonido, se nos erigía, muy lento, el eco moribundo de las renuncias», porque «salivamos / y se nos acortaron todos los vocablos de la lengua / y se quedaron desnudos / (…) y salivamos / tan solo para notar / en el reverso de la lengua / la certeza del Vacío» porque «seremos el eco de las curvas de dentro de la amnesia / los labios de la herida que hace ya tiempo que nos cuelga de cada vocablo». Así, el autor describe la importancia de «las palabras expuestas al peligro / de poder decirlas, / el vértigo de las bocas a ras de palabra».
En este libro de narrativa poética, el autor recurre a menudo a una serie de imágenes comunes que copan gran parte de los textos encontrando así la imagen altiva, serenamente implacable y orgullosa del cuervo, presagio de mal agüero, indicador de una muerte próxima. También nos habla de órganos vitales como metáfora de un malestar general o de ciudades abandonadas, en el sentido de lugares habitables como lo es el propio cuerpo. Y las palabras y su ausencia, los silencios que se forman por abandono, por dejadez, o por incapacidad de romperlos y llenarlos de vida. Porque el autor nos traslada, con este libro, un agotamiento, una extenuación debida al exceso de Vacío, a un exceso de absencias de estímulos, poblado de sentimientos ya antiguos, viejos, caducos, habitando cuerpos cerrados y ciudades decadentes.
El autor envuelve de una gran náusea el relato, la náusea conformada a partir de ese Vacío que lo inunda todo antes que la explosión en forma de vómito se produzca. Un vómito que, aunque agrio y desagradable, nauseabundo y atroz, saque del propio cuerpo y de la propia mente aquello que nos ha incomodado, enormemente, orgánicamente, hasta generar en ellos un gran hastío que solo su expulsión y la creación de un nuevo Vacío, ya limpio, puro, virginal y nuevo, permita reconstruir, no a través del pasado sino de nuevos sentimientos, el paisaje emocional creado y destruido por un Tú y un Yo de difícil mezcla y combinación y que acaba en «la gran náusea de no estar cuando estamos uno cerca del otro».
Por todo ello, en este precioso pero duro texto que ha escrito Mas Craviotto podremos hallar, también en nuestras curvas de la memoria aquellos rincones donde dejamos abandonados, pequeños pero nunca plenamente olvidados, nuestros recuerdos de antiguos Yo, nuestros sueños que nunca crecieron por el poco espacio que tenían para imaginar y expandirse, para inundar una vida que ahora está repleta de absencias y renuncias mal digeridas que alimentan una náusea que todo lo impregna, que se expande a través del espacio viciado, cargado y repleto de costumbres y hábitos irrenunciables, llevando así, con él, el regusto amargo que viene de muy dentro de nosotros, y sube, a través de una garganta que ya no puede pronunciar los nombres, ni tan solo un grito de auxilio, y que ahoga y apaga las palabras que tanto necesitamos decir y ya no encontramos.
presentació d’ALCOHOLS de Guillaume Apollinaire a la Llibreria Documenta amb el traductor Andreu Gomila, Melcion Mateu, l’editor Marc Romera i l’actriu Sílvia Bel (02.12.21)
presentació del llibre guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2021 UN GRAPAT DE PEDRES D’AIGUA de Manel Ollé amb Xènia Dyakonova i la música de Manel Woodcutter Song a La Rubia Horiginal (01.12.21)
divendres 10 de desembre, a les 19 h, cloenda del cicle poètic dedicat a Míriam Cano amb VERMELL DE RÚSSIA a càrrec de Mar Valldeoriola, Griselda Sesé i l’autora
a la Biblioteca Frederic Alfonso i Orfila (Passeig Església, 6 Sentmenat)
Títol_ La breu història dels Estats Units
Autor_ Raquel Pena Martínez
Col·lecció_ Premi Francesc Garriga, 6
Pàgs_64
PVP_ 13 €
ISBN_ 978-84-123289-8-1
Raquel Pena Martínez (Barcelona, 1985) Formada en Filosofia, participa en el volum conjunt El cuerpo eléctrico. Ruidos, espasmos y vibraciones en el capitalisme contemporáneo editat a Caja Negra. Coordina el Cafè Filosòfic Pensa, amb Sara Alier i Àngel Tamayo, amb qui desenvolupa un espai de diàleg entre pensament i ciutat. Ha exercit com a docent a instituts públics i ha impartit diversos seminaris de filosofia a la Fundació Universitària Martí l’Humà. Actualment col·labora amb Joana Dark, un projecte sonor que pretén reflexionar sobre les arrels rurals dels nostres costums.
La breu història dels Estats Units és el retrat d’un imaginari exòtic que ha empeltat la nostra vivència cultural. Un poemari creat amb un llenguatge tallant i contundent, que teixeix una teranyina més enllà el somni americà i que reivindica una manera d’entendre el fet creatiu.
La perruca de la Dolly Parton
Ni les tones de laca ni els rul·los amanseixen l’encrespament en escoltar-te dins l’humit Tennessee de cabanes de taxidermista, ennegrides per la gana del carbó, on vas esdevenir la Dumb Blonde assecada per la pols de les carreteres d’un pèrfid passat i la mania de cantar country pels ànecs, pollastres i porcs d’Smoky Mountain fins a Hollywood Hills et va fer rica. Fora la tanca de la modèstia la por t’amagà una pistola a la bossa amb ungles de porcellana, fent de l’incògnit maquillatge barat i crepat passat de moda, la rossa esperança de tots. Ara reposa cosida, capgirada al cap de cartó del tocador vetllant-te, quan et recaragoles plorant el meu nom —Jolene, Jolene, Jolene— i el teu home confiat no sospita que sempre m’has estimat.
Des de fa no pocs anys, sorgeixen en el terreny literari, de manera impetuosa i valenta, noves i joves veus que pel seu talent, capacitat i vàlua destaquen en diversos camps que van des de la poesia a la prosa, assolint, en tots ells, un alt nivell qualitatiu. Tal és el cas d’en Xavier Mas Craviotto que, venint de la poesia i després d’un breu (i destacat) salt a la narrativa, torna al seu camp principal d’acció amb aquest llibre de prosa poètica on narra, des de la seva vessant més corpòria, el triangle (des)amorós entre el Jo, el Tu i el Nosaltres, i ho fa envoltant el recull d’una gran nàusea que tot ho impregna i tot ho infesta.
La sensació de malestar, interna, sensorial, que envolta el Jo, el Tu i el Nosaltres, creant espais i absorbent buits, és el terreny on l’autor fa viure els seus poemes, en les individualitats i en les unions, en les arestes que freguen els espais on col·lideixen, on els cantells es toquen i es fereixen, on es dominen i se sotmeten de tal manera que l’autor exemplifica amb un lament dient «Jo dient-te Jo i Tu dient que no. I Jo dient-te Jo i Tu dient nosaltres. I Jo bramant-te Jo i Tu tapiant-me a dintre teu i tapiant Buits perquè la veu no tingui espai per existir-se i existir-me». Perquè entre la unió de dos hi neix un tercer, el nosaltres, però tal vegada també un quart, el Buit, que l’autor dibuixa al narrar que «vam salivar / i se’ns van escorçar tots els mots de la llengua / i se’ns van quedar nus / (…) i vam salivar / tan sols per notar / al revers de la llengua / la certesa del Buit», perquè entre el Jo i el Tu «hi havia el Buit rebec, descosint-nos tots els límits i esberlant el tel pacífic que ens separa».
El to del llibre és marcadament gris, cobrint el relat d’una tempesta metafòrica, d’un «Buit estomacal d’aquest déu trist que ja fa temps que s’avorreix i plora runa», un degoteig de tristor que tot ho impregna, deixant, tan sols, algunes petites escletxes que esdevenen, amb el temps, clivelles, perquè «i si mai diem l’escletxa vol dir que aquesta escletxa som nosaltres», perquè «l’escletxa és una tenia solitària que es nodreix d’aquest nosaltres», perquè «potser eren les dents de l’esvoranc que ens acull, bocaobert, a una fi que fa molts anys que coneixem» perquè amb el pas del temps i la rutina ve l’esgotament, l’exhauriment, «i el cel se’ns va fer vespre, i la calma se’ns va fer nit». Una decadència emocional llastada per una història conjunta no compartida en sentiment on «al revers de cada so se’ns erigia, molt lent, l’eco moribund de les renúncies», perquè «serem l’eco dels revolts / de dins l’amnèsia, / els llavis de la ferida que ens penja ja fa temps / de cada mot», amb «les paraules exposades al perill / de poder dir-les, / el vertigen de les boques / ran de mot».
Així, en Mas Craviotto se centra en el Jo i el Tu, sovint compartint dos cercles d’inexistent intersecció, o tal vegada sí hi ha coincidència, però en rares ocasions es produeix de manera innòcua sinó que un engloba l’altre, absorbint-lo, com una mantis religiosa que devora amb desmesura i voracitat una presa que ja jau immòbil sabent el seu tràgic final que no per intuït el fa menys dolorós. I l’autor utilitza a mode de paisatge comú i recognoscible, una sèrie d’imatges recurrents al llarg dels relats com la presència altiva, orgullosa i serenament implacable del corb com a metàfora o avís d’un mal averany. O també les escletxes i els esvorancs, i els òrgans vitals, afectats i depositaris d’una malestar general que tot ho impregna i tot ho pateix, sense assimilar-ho, sense absorbir-ho, quedant allà com a restes de relacions i sentiments mal païts, «bategar-te i bategar-me / i fer un sepulcre / cisellat per cada dubte».
En Mas Craviotto ens narra un exhauriment, un esfondrament vital, un esgotament per un excés de buidor, un excés d’absències d’estímuls i poblat de sentiments ja caducs, ja vells, amb olor de resclosit de qui s’hi tanca i s’hi reclou. Cossos tancats, ciutats tancades, emocions caducades i malmeses pel pas d’un temps que ha avançat lentament, però que colpeja i avança de manera ràpida en el seu descens final per tornar a brollar, pujant ara sí, ple de fel i malestar, fins generar aquesta gran nàusea que tot ho impregna i abasta, «la gran nàusea de no ser-hi quan som l’un arran de l’altre».
El text que ha escrit Mas Craviotto està ple de Buits i d’absències, de renúncies mal digerides que auguren una nàusea que tot ho impregna i que carrega un aire ja viciat de costums i hàbits irrenunciables, deixant rere seu un regust lent i amarg que pujant des de l’estómac, i passant sempre per un cor esquinçat, arriba fins a una gola que no gosa, o ja no pot, dir les paraules que ens falten i que tant necessitem, perquè «ens falten els mots, perquè ja els hem oblidat, de no usar-los».
En aquest corprenedor llibre, l’autor ens parla que de revolts en l’amnèsia, i en els replecs la memòria que despunta de manera no sempre pretesa hi encaixen també les seves paraules en nosaltres, i ens colpeixen perquè a molts lectors no els costarà trobar, també a ells, aquells viaranys on un dia l’amor va errar el camí, i s’hi va encallar, i hi va fer niu, i va marcir-se, poc a poc, mentre la vida avançava, ja lenta i inexorable, cap a un tràgic destí.
presentació amb itinerari de la novel·la EL SETEMBRE I LA NIT de Maica Rafecas a l’Hostal de Guimenelles, organitzat per la Biblioteca de Banyeres (27.11.21)
debat “PUBLICAR DES DE LA PERIFÈRIA Editorials d’extraradi” amb els editors de LaBreu Edicions i Hurtado&Ortega a la Biblioteca Montserrat Roig de Sant Feliu de Llobregat, organitzat per La Mordida (25.11.21)
Sinopsi: Al París dels anys trenta, Djuna viu enderiada per una història amorosa, viscuda amb intensitat, entre ella i Rango, un músic exòtic i misteriós. La jove Djuna viu un romanticisme utòpic i ben poc realista. Es deixa portar pel desig a tota hora i aspira a la felicitat dins el caos. Tots dos s’atreuen per oposició. Djuna crea un món propi en una barcassa al Sena, un lloc que els hauria de preservar de la contaminació exterior, però no ho aconsegueix. Rango li presenta la seva dona, una ballarina retirada sempre malalta, i estableixen una relació de dependència, a tres bandes, que desemboca en un punt mort de dissolució. Aquesta és la història de la degradació d’un amor plural, de la decepció que neix del coneixement de la realitat de l’altre, de la impossibilitat de compaginar els sentiments i les vides malgrat una atracció que no deixa d’existir. Una història plena de les contradiccions de les relacions personals, on Nin traça una pintura d’una societat parisenca que combina els grans luxes amb les misèries dels artistes fracassats.
Crítica literària (Núria Martínez): Feia temps que tenia pendent endinsar-me en la prosa d’aquesta autora, hi ha estat gràcies a aquesta traducció feta per labreu edicions que m’he decidit a fer-ho. He tardat massa, ara ho sé. I a la meva llista ja hi ha uns quants títols més, tots publicats per aquesta editorial.
Ens situem al Paris dels anys 30 on ens trobem a la Djuna i en Rango que viuen una història d’amor força desigual. S’atrauen per oposició, no poden ser més diferents l’un de l’altre. Dins una barcassa al Sena creant la seva illa d’amor dins el caos més absolut que hom es pugui imaginar. Però, ell és cassat amb la Zora, una ballarina que està malalta. La malaltia de la Zora no és només física, també ho és de l’ànima. Els tiranitza a tots dos, a Djuna i a Rango, tot i que diu que accepta la seva relació el cert és que els fa la vida impossible amb les seves exigències de malalta patològica. És una persona egoista que vol que el nom giri al seu voltant.
Entre tots tres es creen unes relacions de dependència mútua que resultaran asfixiants, tòxiques i destructives per als membres d’aquest complexa triangle amorós. Les coses encara es complicaran més quan en Rango comenci a militar en un partit polític.
Una relació a tres bandes completament desigual, on tothom perd, uns més que altres es clar, i on tothom se sent frustrat. Tres maneres de viure l’amor: la poètica, utòpica, esbojarrada i caòtica de la Djuna front la controladora, gelosa i egoista d’en Rango; o la manipuladora i maquiavèl·lica de la Zora. Tres maneres d’entendre l’amor que ens reflecteixen a la perfecció com són els tres protagonistes.
Anaïs Nin ens exposa d’una manera quasi filosòfica els diferents estadis de l’enamorament que pateix la Djuna: de l’amor inicial utòpic i poc realista, al desengany final.
M’ha encantat la metàfora de les cambres del cor, de manera que pots entrar a una d’elles, la que en aquell moment et faci sentir millor i trobar el recer necessari per encarar la frustració que provoquen les altres. El retrat que fa dels tres personatges i la forma com cada un d’ells encara la vida.
el cap de setmana del 4 i 5 de desembre ens trobarem a la IV edició d’ Indilletres al Pavelló Firal de La Bisbal d’Empordà, a partir de les 10 h d’ambdós dies.
i dissabte 4, a les 11.30 h, conversarem sobre la nova traducció d’EL GRAN GATSBY de #Fitzgerald amb el traductor Ferran Ràfols i la lectura de l’actor Pep Planas a la BibliotecaLluïsa Duran de la Bisbal d’Empordà
pressentació d’UN GRAPAT DE PEDRES D’AIGUA de Manel Ollé, llibre guardonat amb el Premi Jocs Florals de Barcelona 2021, a la Llibreria Laie amb Antoni Clapés i Ester Andorrà (23.11.21)
dins el cicle “Els petits plaers de la Bisbal d’Empordà” conversa distesa entre Joan Vigó VIDES POTSER i Adrià Pujol ELS LLOCS ON HA DORMIT JONÀS a Ca La Pilar Dumingu (20.11.21)
dijous 25 de novembre, a les 18 h, al festival Híbrida
Joan Vigó i Joan Todó participaran a la conversa amb Anna Gas moderada per Joan Francesc Dalmau sobre escriptura poètica, tant en poema con en vers.
Els poetes són poetes; els narradors, narradors. Què passa, però, amb els poetes que escriuen novel·les? I els narradors que publiquen poesia? La trobada «L’arquitectura d’un text (poesia i narrativa)» pretén explorar les connexions i dissemblances que l’escriptura poètica i la narrativa poden implicar, i consistirà en una taula rodona amb autors que conreen els dos gèneres, amb Anna Gas, Joan Todó i Joan Vigó, moderada per Joan Francesc Dalmau.
serà a la Fundació Sorigué, Alcalde Pujol, 2 Lleida
Xavier Mas, poeta: «Si la paraula perd la capacitat de construir el món, arribem al buit»
El jove autor navassenc combina la prosa poètica i els versos en el seu nou poemari, «La gran nàusea», que publica el segell LaBreu
Llàstima del clima, del plugim i la grisor típicament britànica, però, per la resta, Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) està gaudint l’experiència d’ensenyar llengua i cultura catalanes a mig centenar d’estudiants de la Universitat de Bristol (Anglaterra), on va anar fa un any i mig amb una plaça docent concedida per l’Institut Ramon Llull. Tres anys després de treure el poemari Renills de cavall negre (Premi Salvador Iborra) i la novel·la La mort lenta (Premi Documenta), l’autor bagenc torna a les llibreries amb La gran nàusea.
Tres anys, en clau editorial, pot semblar una eternitat. D’on surt aquesta nàusea poètica?
Alguns poemes són anteriors a Renills, però no els hi vaig incloure perquè no s’hi esqueien. No va ser fins més endavant que vaig veure que podia formar un nou poemari i allò que havia descartat hi encaixava. Però va ser un procés molt intuïtiu. Faig poemes quan em surten, vaig trobant una narrativa que els cohesiona. I et trobes que el poemari es fa sol.
Quina narrativa hi ha al darrere d’aquest nou llibre?
Hi ha temes que ja feia temps que m’interessaven i que els poetitzo a La gran nàusea: l’apatia, el buit, l’abúlia, el tedi existencial…
Això explica que després d’un 2018 on va ser aclamat com una de les veus joves més rellevants de la literatura catalana, hagi trigat tres anys a tornar a publicar?
Quan no tinc res a dir, no escric. I els silencis m’ajuden, també formen part de l’escriptura. Necessito callar i llegir, mirar cinema.
A «La mort lenta» ja hi havia la idea que alguna cosa s’acaba.
La Lena i l’Aram són joves i tenen la sensació que ja ho han viscut tot, que ja no sentiran eufòria ni entusiasme per res. Ara he recuperat el procés d’exhauriment del significat de les coses, i el fet d’haver d’enfrontar al no-res, a l’absurditat del món.
Així percep el moment actual?
En aquests poemes crec que hi ha alguna cosa de la situació que vivia fa tres anys: m’estava a Barcelona, tenia tres feines, vaig acabar la carrera, vaig treure dos llibres, em va tocar viure una voràgine que no entenia. A mi no m’agrada que el meu estat emocional influeixi en un llibre, perquè crec que un llibre és un artefacte que ha de funcionar sol. Però hi ha coses que et passen que són com una espurna. I una era el tedi, la situació d’aclaparament.
I des d’aleshores, sentia la necessitat d’escriure’n?
Quan escric, m’obsessiono amb allò que estic escrivint. Tot ho enfoco cap allà.
El Buit és un dels personatges de la dramatúrgia de «La gran nàusea». L’obsessió de la que parla és una manera d’omplir el buit?
Potser sí, una reacció, una manera de canalitzar-ho cap a la literatura. Sovint em pregunto literàriament les coses perquè crec que la literatura és un mitjà de comprensió de les coses. Jo escric per fer visibles realitats que sinó no veuríem, subjacents, subterrànies, a les que cal posar-hi paraules per veure-les i entendre-les.
A quines realitats es refereix?
Realitats que no tenen una paraula concreta assignada, i que la literatura te les fa veure. Hi ha realitats que les percebem a nivell intuïtiu, no són materials, necessitem la literatura per explicar-les. Als sentiments i les emocions, per exemple, els hi posem una paraula, però la realitat, el concepte, és molt més complex.
També percep la nàusea a nivell col·lectiu, en l’esfera social?
En el poemari hi ha un procés que va de l’individu a la col·lectivitat. En la primera prosa, hi ha un Tu i un Jo soterrats, una casa que s’enfonsa, i en la darrera el que s’enfonsa és una ciutat. Al llarg del poemari, es va passant de la concreció i la particularitat a l’experiència comunitària, l’esgotament es va estenent cap a la comunitat.
Què expressa aquest procés?
La materialització del buit a l’inici és un malestar intangible, una nàusea, com van dir Nietzsche i Sartre, i es va convertint en un buit material, la nàusea esdevé vòmit, i el poemari reflecteix els tres estadis del vòmit, la repleció, l’antiperistalsi i l’èmesi.
És pessimista?
No ho sé, un amic poeta, l’Adrián Salcedo, diu que hi ha una certa preeminència en la poesia actual de la idea de l’esfondrament. Jo crec que sí, que vivim un cert desgast de les estructures tradicionals, de les paraules. Ho veiem en la política, els polítics rebreguen les paraules, fins que perden la capacitat de crear el món. I quan no les tenim, ens hem d’enfrontar al buit. Però no ho sé si el poemari és pessimista. A veure com ho percep cada lector. També et diré que això de l’esfondrament és com el dia de la marmota, no som els primers que tenim la sensació que s’acaba la història. Però amb el covid hi ha moltes certeses que s’han esfondrat, i hem vist com en som de fràgils.
Prosa poesia, vers curt, … Quina importància li dona a la forma?
M’agrada jugar amb els gèneres, no els concebo com a espais tancats. Però això no és nou, els autors barrocs catalans ja parlaven de la ‘mixtura’. Un dels meus referents és Foix i les seves proses poètiques.
Seguirà parlant d’exhauriment?
Tinc més poemes en els que veig com després de l’esfondrament hi ha el desert primigeni i la possibilitat de fer una nova construcció de significats.
Solange i Letizia, una novel·la de Santa Marta i un conte de Sinera. Un exercici acrobàtic de literatura comparada.
Quan vaig acabar de llegir la laberíntica novel·la de Joan Vigó, Vides potser, em va arribar una espurneta de record a la part més sofisticada del paladar. Al paràgraf final el narrador protagonista fa un tràveling per enumerar tots els assistents a la festa de celebració d’una concepció i un proper naixement: Serguei, Nàstia, Mar, Maria, Belinda, Diana. Hildebrand, Mònica, Valesi, Fany, Lluïseta, Mònica… són els noms d’un tràveling de diverses pàgines en un àpat de funeral imaginat per Espriu en un conte «de Poe sense Poe ni por». I a partir d’aquí vaig anar estirant un fil d’Ariadna per dos laberints situats en dues dimensions diferents.
Tant Serguei com Hildebrand, com Maria o Lluïseta, Solange o Letizia són vides, potser, d’un poblet del Maresme anomenat Santa Marta, anomenat Sinera. On el cementiri és allà on tot comença i allà on tot s’amaga. Aquest és el paral·lelisme més fàcil de veure: dos pobles reconeixibles, però amb els noms canviats. Pobles que esdevenen universos literaris complets, com diorames on els personatges van coincidint a cada cantonada, cosa que inevitablement els dona un cert aspecte titellesc. Bé és cert que Vides potser té una mica més de mobilitat geogràfica. Però no gaire més.
El següent paral·lelisme és la quantitat de personatges secundaris però imprescindibles. En paraules d’Espriu, atitellats i esperpèntics. En el cas de Vigó, més com madelmans i barbies tunejats. A quina narració pertany la coixa estanquera obsessionada pels conceptes nipons? I a quin la grassa senyora Framis, que parla amb el seu pequinès com a un diplomàtic xinès? L’obsessió de Vigó per personatges que afronten amb més o menys cinisme antisocial una vida que sigui rabiosament pròpia el porta tant a crear assassins que filosofen amb abundants majúscules, com a fascinar-se per personatges reals del món futurista i surrealista d’entreguerres, com Luisa Casati. Un personatge que, des de la tomba, anirà tenint el seu doble en Solange. Com Letizia té el seu doble en Carola Marelli.
I aquí arribem a la coincidència més nuclear. La viva Solange es converteix en la doble de la difunta Casati per fruir (interposadament) del sexe del narrador protagonista. La viva Carola es converteix en la doble de la difunta Letizia per fruir del sexe (al natural, en aquest cas) del narrador protagonista. No es tracta només d’una coincidència que la brevetat de la sinopsi té el mèrit d’amplificar amb la falsedat d’un mirall d’augment, sinó d’una veritat de fons compartida. Espriu parodia un ambient decadentista i prepara l’escena final perquè ens faci pensar en una relació necròfila: el narrador està fent l’amor amb una morta per interposició de l’enigmàtica i quasi espectral Carola. Però no es tracta només d’això. Per arribar aquí no hagués calgut el laboriós tràveling pels gestos i les paraules d’una colla confusa de personatges que tenen molt poc de cert i molt de deformat. Es tracta d’entrar ben al fons de la caverna, atiar la foguera i fer que les ombres siguin més deformades i més mòbils del que tolerem per simple costum. Fer que la relació sexual interposada no sigui entre la morta del cementiri i el narrador, sinó entre les cares més oposades de la realitat: la més perversa de les parafílies. Vigó fa pastitxos diversos -de la novel·la de detectius gastronòmica, del monòleg filosòfic, del cant hedonista de puticlub, del sermó de sobretaula, de les escenes del Dr. No de James Bond, de l’enjogassament dalinià (que ens fa descobrir el personatge més fascinant de tots: Luisa Casati) empeltat del de l’Oulipo…- que culminen en una rocambolesca escena de sexe interposat. Però per arribar aquí no hagués calgut el laboriós laberint (de vegades més juxtaposat que filat) per les rareses d’una colla de personatges que tenen menys de cert que de deformat. Es tracta d’anar allà on flamegen les fantasies i fer-hi una festassa no apta per cardiòpates que les posi al descobert, o més ben dit, al desconcert.
Si l’enterramorts de la Santa Marta de Joan Vigó es diu Orson i l’amic policia es diu Truman, en homenatges evidents a dos gegants de la cultura nord-americana, l’anònim narrador i protagonista de la novel·la hauria de ser Edgar. I així es completaria aquesta curiosíssima intersecció entre Sinera i Santa Marta. Pel laberint grotesc que construeixen el pastor d’antenes i el salvador dels mots passen, sense haver-ho mai sospitat, Orson, Serguei, Nàstia, Mar, Maria, Belinda, Diana, Hildebrand, Mònica, Valesi, Fany, Lluïseta, Mònica… Poe i Perec.
Lluís Serrasolses
Professor de Llengua Catalana i Literatura
We use cookies on our website to give you the most relevant experience by remembering your preferences and repeat visits. By clicking “Accept All”, you consent to the use of ALL the cookies. However, you may visit "Cookie Settings" to provide a controlled consent.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
Tanmateix, en llegir-la, i, sobretot, en rellegir-la, aquesta obra tan colossal com multidimensional ha imposat les seves condicions. La primera de les quals ha estat excloure, de manera radical, la brevetat. Excloure que (em) sigui possible analitzar-la en condicions amb una simple anàlisi literària.
