club de lectura d’ANTIGUITATS de Cynthia Ozick al 12è curs de Club de Lectura de la Llibreria Laie, conduït per Glòria Farrés Grup A: dijous 2 / Grup B: dijous 9 / Grup C: dijous 16 a Laie Pau Claris
imatge del Viatge Literari a la Ciutat de Trieste amb Cristina Garcia Molina, David Guzmán i Borja Bagunyà organitzat per Tramoia Produccions Culturals i LaBreu Edicions ( del 21 al 24 d’octubre)
espectacle «ANNA Una mirada a la vida i obra» d’Anna Dodas i Noguer amb Júlia Cervera i Noemí Morral, direcció de Joan Roura i Íria Roig. a L’Atlàntida de Vic (02.11.23)
entrevista a L’Irradiador a Michel Bernard, a OnaLlibres.
Michel Bernard conversa amb Adolf Beltran a propòsit del llibre «Els burgesos de Calais» (LaBreu, traducció de Ferran Ràfols), la gènesi novel·lada de l’escultura revolucionària d’Auguste Rodin, on destaca un personatge clau: l’alcalde de Calais.
Adolf Beltran: No he estat mai a Calais, però sí a al Museu Rodin i allà s’hi troba aquesta escultura meravellosa que dona nom al darrer llibre de Michel Bernard, nascut l’any 58, refà la gènesi d’aquella monument que va revolucionar la història de l’escultura, que va consagrar Rodin com un geni. És la trobada entre un artista genial i d’un polític eficaç i visionari que estableixen una amistat contranatura i que tiren endavant aquest gran projecte enmig de les dificultats i dels entrebancs i les incomprensions de rigor. Potser en altres mans la novel·la podria caure en certa simplicitat, no és el cas. Bernard té ofici hi sap donar vida, sap donar carn als personatges principals, reanimar l’època, i suggerir reflexions interessants també sobre art i política, art i l’ús polític del passat… La novel·la crida a temes com la visió nostra del passat, l’art i l’artista. Ha estat diversos dies a Barcelona i treballa amb certs aspectes de Picasso. És un bon conversador, va ser un gust parlar amb ell.
David Guzman: I agrair al Ferran Ràfols, per la seva traducció per haver-nos acompanyat la darrera vegada que ens va visitar al programa amb Michel Bernard.
Adolf Beltran: Gràcies per acceptar l’entrevista, Michel. T’interessaven personatges ordinaris per explicar aquesta història?
Michel Bernard: Exactament, és això. És una obra fascinant, l’impacte d’una obra revolucionària Rodin era un mortal ordinari. L’heroi és l’alcalde de Calais, un burgès corrent que intueix que Rodin és un geni, i que farà una obra prodigiosa al seu poble.
Adolf Beltran: Vostè ha novel·lat les vides de Ravel, Monet, Rodin… Deu haver rumiat molt sobre què vol dir ser un geni?
Michel:Això és just allò que m’interessa. Homes normals i corrents, Rodin era així, no era intel·ligent, però que tenen un foc que crema i que posa al comú dels mortals amb coses inaccesibles, misterioses, desconegudes, són coses que ens entren al cor, als ulls a l’ànima, i ens fan sentir la singularitat de la condició humana.
Adolf: Però què entén vostè per forces desconegudes? Entrem en una fase espiritual? sublim?
Bernard: Sí és una espiritualitat que podem buscar en les religions o les arrels profundes de la humanitat, una memòria molt llunyana que hem oblidat però que els artistes , amb la intuïció, no amb la intel·ligència…
Adolf Beltran: La idea de geni, l’artista com un medium. Encara és vàlida la idea de geni no és molt romàntica? Hi ha genis encara avui?
Michel Bernard: gran pregunta i arriscada, sí. La prova del geni és el temps, fins que l’obra està enllestida no es pot saber si aquell home és un geni o no. Per això el meu heroi és l’alcalde de Calais perquè intueix que farà una obra transformadora. […] A vegades te’n adones que una cosa és genial, jo era molt jove, feia el servei militar, quan vaig veure per primer cop Blade Runner i em vaig adonar que era obra d’un geni. Això passa, i és una gran satisfacció ser viu al mateix lloc que un geni. Aquí a Barcelona he volgut anar allò on Woody Allen va tocar el clarinet, perquè connectar-se amb els genis.
Adolf: Woody Allen és un geni però no del clarinet..
Michel: Exacte, no el toca com un geni però és mostrant l’ànima humana és prodigiós…
Adolf: Rodin desconfia de l’èxit inicial del projecte valora la qualitat de les seves obres segons el grau d’hostilitat que despertin. Li sembla un bon criteri?
Michel: No és un criteri absolut, però sí, l’obra del gran creador no és mai compresa de manera immediata… cal temps, una obra genial canvia els homes, i quan han canviat veuen la grandesa d’aquella obra que primer no van entendre.
Adolf: Vostè vol males crítiques o bones crítiques pels seus llibres?
«l’editorial ens ha ajudat a posar a l’indret que li correpon perquè la prosa de Nin és d’una bellesa descomunal proustiana i les seves investigacions sobre la conducta humana a través de la sexualitat no són fruit d’una simple excursionista bohèmia, sinó d’una escriptura amb un nas filosòfic de primavera divisió. Llegiu els relats de Nin i aquestes novel·les fantàstiques» Bernat Dedeu
«Hi ha una cosa molt important que és que Anaïs Nin no és d’aquelles autores de grans títols. La gràcia de Nin és la capacitat de crear l’univers que crea. És un continum, la seva gràcia, i per això crec que ha quedat tan icònica com a personatge. Representa un model de dona lliure, alliberada del s xx que es va construint a si mateixa lluny dels discursos dogmàtics, lligant pensament i experiència» Marina Porras
Amb Fosca Negra (Labreu Edicions), Joan Tomàs Martínez Grimalt va guanyar els Jocs Florals de Barcelona d’aquest 2023. És el cinquè llibre de poesia del també guionista, dramaturg i estudiós del teatre social català. Veient l’ampli ventall d’activitat de l’autor, qui no el conegui podria pensar que es dedica a fer una poesia flonja, de cap de setmana, que es diu; o bé es podria pensar que, així com va ser guionista d’una sèrie com Mai neva a ciutat, potser fa una poesia amb referents pop, un retrat indolent d’un món indolent; o, si tenim en compte els seus estudis sobre teatre social, es podria pensar que fa una poesia més o menys reivindicativa o política. Doncs bé, el que realment passa és que la poesia és una branca —absolutament?— autònoma dins del món creatiu de Joan Tomàs Martínez Grimalt (i, potser, la més antiga).
Una de les característiques habituals dels seus llibres de poemes és un llenguatge dur, ple de monosíl·labs i amb un lèxic allunyat de la quotidianitat —en aquest cas sí, a diferència de l’agrícola primera pàgina d’Irene Solà a Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres—, que situa unes coordenades geogràfiques (l’autor és mallorquí), però que el posa en un enjòlit temporal. Hi ha, en aquest sentit, alguna reminiscència d’allò que Gimferrer diu sobre el llenguatge ucrònic de Carner. No diríem que faci un retrat bucòlic d’un moment a Mallorca ni que lligui l’expressió del poema al retrat d’una situació concreta. Més aviat es tracta d’un ús del llenguatge forçat —que no forçós— i que obliga ja d’entrada el lector a viure l’estranyament.
No són uns llibres de lectura amable, almenys no ho són d’entrada. Un altre tret que es manté en aquest llibre i que és una constant de la seva poètica són els versos curts, tallants, que, a diferència del que es podria pensar, no fan més ràpida la lectura, ans al contrari. L’art menor, menor, els trisíl·labs o tetrasíl·labs, fan que la lectura estigui encallada pel salt de vers, l’encavallament és disfuncional i, per tant, cada vers agafa una entitat pròpia més densa, potser, que en un decasíl·lab, per dir alguna cosa. D’entrada, això faria pensar en aquella cosa que tant agrada a alguns lectors/autors de poemes, de destil·lar la llengua per expressar el significat més pur, de polir la lent i de convertir una feina molt relativament artesanal en un acte màgic. De fet, sobretot, que el poema sigui molt poètic, tant poètic que gairebé no sigui ni verb. Joan Todó ja es va encarregar de dir el què sobre aquesta concepció sagrada de la poesia a la seva carta epíleg a La vista als dits i també en l’últim article en aquesta casa, dedicat a Decreació, d’Anne Carson. S’ho llegeixin. Sigui com sigui, no sembla que Joan Tomàs Martínez vulgui fer un exercici de concentració mística, d’expressió pura. El seu exercici pot ser llegit com a contradictori —vol dir coses, vol fer una funció referencial, diguem, sense fer l’ús del llenguatge que seria habitual— o bé com a mític —l’objecte dels poemes és algun aspecte de la vida humana, però l’expressió és indirecta, com en un oracle i, per tant, l’esforç exegètic hi és forçós. Potser les dues lectures són complementàries, potser en alguns poemes el tret oracular hi és predominant:
Junts vàrem alletar la lloba assedegada
que rondava cop-piua les cases del roter.
Havia aparegut enmig de les gatoves
i en els ullals portava un trist somriure tràgic,
tacat de sang novella, que ens va fer estremir.
Ningú no va saber interpretar l’auspici.
En aquest cas, com un auspici clàssic, hi apareix un animal fent rondant per algun lloc i provocant les interpretacions dels espectadors. El poema aquí no descriu l’oracle, l’auspici indesxifrat, sinó que se situa just en el fenomen de la lloba, és a dir en la mirada de la lloba per part d’un nosaltres —la veu del poema i el lector?, la veu i un acompanyant?, la colla del jo líric? El «ningú» de l’últim vers fa pensar en un conjunt més gran que una parella (seria un «cap dels dos»), però fins on s’expandeix aquest nosaltres?— que es dissol en l’observació de la bèstia. Hi ha un auspici perquè hi ha els elements necessaris, però a la vegada no hi és perquè no hi ha cap interpretació possible. Per ser-hi, hi hauria d’haver un lloc i un moment, però no és cas que l’escena estigui situada.
Aquest poema mostra el caràcter contradictori del conjunt, el joc entre la voluntat de referir-se a alguna cosa del món, a alguna cosa concreta, aquella funció referencial que que dèiem, i el resultat insatisfactori. En aquest cas el poema vol descriure un missatge, de fet, la tramesa d’un missatge a través d’un auspici, però el mateix poema topa amb la impossibilitat d’interpretar-lo. Com veieu, les lectures es van obrint i les interpretacions es van multiplicant. La constant sembla ser la relació conflictiva entre l’experiència de la realitat i el significat que pot tenir.
Aquest últim punt és rellevant perquè no es tracta d’una poesia especulativa en el sentit postmodern i, tot i que a vegades s’hi apropi més del que l’autor potser voldria; no crec que sigui tampoc d’aquella mena de poesia especulativa, «sense concessions», «d’alta intensitat» i altres eslògans per l’estil: l’especulació més buida, la banalització final del fet poètic. Crec que hi ha alguns trets estilístics que l’apropen a la producció d’altres poetes de la seva generació i la seva illa: la carnalitat, les descripcions intensificades —sí—, la visceralitat (ni que sigui en la simple aparició de vísceres), etc. Tot i que, ben mirat, quants llibres de poemes no han sortit els últims anys que semblen un sortits d’una visita a un escorxador que ha obert la gana als seus autors.
Com en la poètica a la qual em refereixo, no hi ha una reflexió sobre el cos com un element polític ni tampoc s’inspecciona el cos simbòlic, la identitat social i política, sinó que tendeix a una exploració metafísica que té alguna ressonància presocràtica, aquell to mític en un moment en què el món ja no és del tot mític. Hi ha una constatació habitual del caràcter fluctuant de la realitat, del moviment constant entre aspectes oposats o, fins i tot, de la simultaneïtat d’aquests opòsits. Sigui com sigui, la càrrega significativa dels poemes és sovint a càrrec del lector, ja que els poemes, com deia, sembla que es dediquin a constatar:
[…]
Quelcom que ja
no es pot fermar
a un sol nom
o a un sol desig.
Just és allò
que fa camí
aquí i allà,
i que és tan poc
que pot no ser
o ser.
Ben bé és igual.
Ben bé és igual, diu. I potser sí que és igual, potser no cal dir res i limitar-se a constatar. En un món tan ple de soroll, mitjans, xarxes, llibres de tota mena, què pot significar fer un poema? Qui el llegirà, el crític amic de l’autor? Hi ha un aire desolat i apocalíptic al llarg del llibre que queda més o menys concretat en aquest caràcter de constatació, d’empirisme pur. No hi ha interpretacions definitives del món, però el món hi és, el plaer i el dolor hi són: la interpretació unívoca és difícil, si no impossible, però no podem negar la realitat.. Això és el que allunya aquest conjunt de les poètiques més especulatives —i de les més barates, també—: se’n desprèn alguna idea, fins i tot alguna idea moral: tornem a la realitat, a l’experiència, immergim-nos en el vaivé natural i ja en sortirà alguna cosa. O no, ben bé és igual.
L’escriptor Michel Bernard ha vingut a Barcelona a presentar ‘Els burgesos de Calais’, publicat per LaBreu Edicions. Quan Omer Dewavrin entra a l’estudi d’Auguste Rodin admira un laberint de formes humanes de pedra i argila, en veure l’embalum està segur que ha pres la decisió correcta. Notari i alcalde de Calais, va encarregar a l’escultor de gran fama la creació d’un monument en homenatge a sis personatges llegendaris de la Guerra dels Cent Anys: els burgesos de Calais. Som l’any 1884, i Dewavrin encara no sap que passaran deu anys abans que l’artista, a la recerca de la perfecció, decideixi declarar la seva obra acabada. L’aclaparadora coreografia de bronze no existiria sense aquest burgès del segle XIX que, endevinant el geni de l’escultor, l’encoratja a anar fins al final e la creació i imposa el seu suport a l’obra malgrat el gust acadèmic i les polèmiques ideològiques que li van a la contra. Ell i la seva dona Léontine són els herois inesperats d’aquesta història, d’una novel·la sobre el naixement d’una amistat i la creació de l’obra mestra que va revolucionar l’escultura.
dins la programació del Festival Tocats de Lletra, Club de lectura de poesia amb Glòria Coll i el seu darrer poemari A TRAVÉS (24.10.23) Premi Jocs Florals de Barcelona 2022
Títol_ Tractatus de mort de la poesia catalana
Autor_ Jordi Valls
Pròleg_ Lluís Calvo
Col·lecció_ Alabatre, 132
Pàgs_125
Preu_ 16€
ISBN_ 978-84127601-4-9
El Tractatus de la mort de la poesia catalana és tal vegada el millor llibre de Jordi Valls (Barcelona, 1970, però de Santa Coloma de Gramenet) fins al moment. I la raó és que aconsegueix agrupar les dues maneres de fer que han caracteritzat la seva obra des del principi. De les mostres de realisme narratiu i líric a les proses que han caracteritzat l’últim tombant radical del poeta. Proses en què el sentit es trenca, es fragmenta i vola pels aires i cal buscar-lo a través de retalls, de seqüències líriques, d’envitricollaments complexos i genials. A cavall del realisme reflexiu i el formalisme i l’avantguarda però sense contradiccions i amb experimentació, recerca, obertura de mires, entre Espriu i Los Chichos, un cop més, i no des de la reverència arnada, sinó des de la renovació i l’obertura de nous camins. El Tractatus és un llibre fonamental en la trajectòria de Jordi Valls. Una fita i un cim, feta amb amor i tenacitat, i que cal situar en el conjunt d’una obra sòlida, però sobretot d’una obra que perdurarà, perquè Jordi Valls està construint una de les propostes més radicals i lluminoses de la nostra poesia actual.
Jordi Valls (Barcelona, 1970). És poeta i assagista. En el camp de la poesia ha publicat nou llibres, D’on neixen les penombres (1995), Natura morta (1998), Oratori (2000), La mel d’Aristeu (2003), La mà de batre (2005), Violència gratuïta (2006), Última oda a Barcelona (2008) amb coautoria de Lluís Calvo, Felix orbe (2010), Ni un pam de net al tancat dels ànecs (2011), Mal (2013), L’illa misteriosa (2015), Guillem Tell (2016), Pollo (2019), Penumbras (2019), Pla 10 de l’espai exterior (2021). Ha guanyat els premis Martí Dot, Vila de Martorell, Senyoriu d’Ausiàs March, Gorgos, Grandalla, els Jocs Florals de Barcelona, el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, Premi Octubre de Poesia V. A. Estellés. Ha estat antologat a: 21 poetes del XXI (2001), Milenio. Ultimísima Poesía Española (1999), Dnevi poezije in vina (2008), Cançons de bressol (2011), Trentaquattro poeti catalani per il XXI secolo (2014), En el ombligo de la luna. Antología de poetas del mundo (2015), Mig segle de poesia catalana (2018), Xeixa. Fourteen catalan poets (2018), Llum a les golfes. Una antologia del haikú modern i contemporani català (2019). Ha estat traduït a l’anglès, al castellà, a l’eslovè, al portuguès, al romanès, a l’occità i a l’italià. En el camp de l’assaig ha participat en el «Monogràfic sobre Vicent Andrés Estellés» de la Revista Reduccions núm. 98/99 «L’única certesa. Primer simposi Màrius Sampere» (2008) i, íntegrament, en el «Retrat de Montserrat Abelló» (2010).
Títol_ Els meus dies feliços al manicomi
Autor_ Goran Simić
Traducció i epíleg_ Simona Škrabec
Col·lecció_ Alabatre 131
Pàgs_358
Preu_ 19 €
ISBN_ 978-84-127601-2-5
Traducció nominada a la «long list» del IX PREMI DE TRADUCCIÓ del PEN Català
El setge de Sarajevo ha sigut poc divulgat, literàriament parlant. Hi ha una profunda bretxa entre la intenció dels poetes de prestar un testimoniatge immediat i el desinterès ofensiu del públic de fer ser càrrec d’aquests testimoniatges en tant que reflexions poètiques, literàries. El que crida l’atenció en aquesta literatura en forma de poemes, d’escrits mínims d’una urgència immediata, de petites narracions o d’assaigs carregats de reflexió moral es el fet que aquests escrits es neguen a ser convertits en un missatge simplificant.
I aquesta és la raó de fons perquè s’hagi llegit tan poca literatura sobre la tragèdia de Sarajevo. La veritat sobre aquest setge no la podem resumir, ni comprendre, amb un relat dividit entre bons i dolents. Sarajevo no és un conflicte explicable amb dos bàndols enfrontats.
El 2010, Goran Simić, després de tornar de nou a Bòsnia, va reunir els seus poemes escrits durant el setge de Sarajevo en la primera part del poemari Els meus dies feliços al manicomi. Després del setge, però, van venir per a Simić llargs anys de l’exili. Simić destaca per la seva voluntat de no deixar-se doblegar per la fortuna adversa i d’apostar tot el seu futur d’acord amb la necessitat de seguir escrivint, publicant, testimoniant el temps en el qual viu. La segona part del poemari, documenta la resiliència i l’obstinació de no deixar-se mai endur pel riu perquè, com diu, «nomes els peixos morts neden amb el corrent». Simić va aprendre anglès fins al punt que s’ha convertit en una de les veus més singulars de la literatura canadenca. L’exili va resultar ser una caixa de ressonància per les seves paraules i la seva poesia es va convertir en un punt de referència en tant que testimoniatge de la guerra dels noranta, però també com una reflexió sobre la vida apàtrida en un món que és indiferent, però que hem de mirar d’omplir de sentit.
Simić va decidir cloure el poemari de 2010 amb un grapat de poemes escrits abans de la tragèdia. Són peces que tenen una forma elaborada. Però després d’haver llegit els poemes-testimoni que els precedeixen, aquests apunts lírics adquireixen un altre sentit. Precisament a causa de la forma acurada, la poesia té capacitat de memòria. La poesia cura i ens connecta.
Goran Simić (Vlasnica, 1952) va avisar el 1987, amb el poemari Un pas cap a la foscor, d’una greu desestabilització de la societat. Després, va haver de sobreviure dins de la ciutat de Sarajevo assetjada durant els 1.425 dies, del 5 d’abril de 1992 all 29 de febrer de 1996, Simić va poder abandonar la ciutat aquell mateix any 1996 gràcies a l’ajut de PEN Internacional i es va establir al Canadà. El poemari, escrit durant el setge, Lament per Sarajevo (1994), va començar a circular en traduccions mentre ell encara vivia en una ciutat en la qual la màxima preocupació era com aconseguir aigua potable. En arribar al Canadà, va començar per a ell la vida d’exiliat, descrita al poemari El llibre dels desplaçaments (2002). A poc a poc, els seus poemes van començar a ser traduïts a l’anglès i molts altres idiomes. Les antologies Sprinting from the Graveyard (1995) i Immigrant Blues (2003) el van convertir en una de les veus poètiques més colpidores que van documentar la tragèdia de Bòsnia.
presentació CIN POETES CORSOS, antologia de Poesia Corsa, a càrrec dels poetes Ghjacumu Fusina, Pasquale Ottavi, Patrizia Gattaceca, Stefanu Cesari, Francescu Micheli Durazzo i els traductors Maria Carme Arnau i Ots, Jaume C.Pons Alorda i Cèlia Sànchez-Mústich amb l’interludi musical de Patrizia Gattateca a l’Ateneu Barcelonès (23.10.23)
Taula rodona de lingüistes moderada per François Micheli Durazzo a l’Ateneu Barcelonès (24.10.23)
Dilluns 23 d’octubre, les 18.30 h, presentació a càrrec dels poetes Ghjacumu Fusina, Pasquale Ottavi, Patrizia Gattaceca, Stefanu Cesari, Francescu Micheli Durazzo i els traductors Maria Carme Arnau i Ots, Jaume C.Pons Alorda i Cèlia Sànchez-Mústich amb l’interludi musical de Patrizia Gattateca. a l’Ateneu Barcelonès (c/Canuda, 6 Barcelona)
Dimarts 24, a les 18.30 h, Taula rodona de lingüistes moderada per François Micheli Durazzo a la Universitat de Barcelona (c/Gran Via, 585 Barcelona)
Dimecres 25, a les 18, lectura del poemari CINC POETES CORSOSa l’Espai Cultural de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València (Av.Blasco Ibáñez, 13 València).
recital presentació del Premi Jocs Florals de Barcelona 2023 FOSCA NEGRA de Joan Tomàs Martínez Grimalt presenta Miquel Perelló a la seu de l’Obra Cultural Balear (06.10.23)
Dissabte 20, a les 19 h, recital FOSCA NEGRA de Joan Tomàs M Grimalt (LaBreu Edicions) CREMEN DESORDRES de Pau Vadell i Vallbona (Adia Edicions) a Can Lliro, Manacor
Dijous 19, a les 19 h, al Festival VEU 2023 VOCES QUE CELEBRAN amb Maria Isern, Mario Obrero, JuanPe Sanchez López i Roser Bastida al Centre Cultural-Llibreria Blanquerna (C. de Alcalá, 44 Madrid)
250 anys després que França arrabassés la independència de Còrsega, un grapat de poetes fidels a la seva llengua han estat capaços, en una mena de Renaixença (Riacquistu), d’incorporar la poesia corsa a la modernitat. Entre aquests: Ghjacumu Fusina, que es va consolidar aviat com la figura indiscutible de la lírica, la llengua i la universitat, amb poemes musicats molt populars; Pasquale Ottavi, poeta, narrador, pedagog i lingüista; Francescu Micheli Durazzo, professor, poeta i traductor dedicat a la projecció de la literatura corsa més enllà de les seves fronteres; Patrizia Gattaceca, cantant de renom, actriu i pedagoga, i Stefanu Cesari, atent a tot el que s’escriu arreu i en el que la poesia corsa s’afirma amb tota la violència de la modernitat. Cap d’ells, però, ha renunciat a donar substància a una percepció singular del món ni ha seguit les estèrils errades dels menyspreadors del lirisme. Mediterranis, llatins, illencs, canten amb una malenconia elegíaca i amb una energia combativa un món en ruïnes, pobles deserts, cares inoblidables, l’amor i la mort com una fe, així i tot, en el ressorgiment de la vida.
Ghjacumu Fusina
(L’Ortale d’Alisgiani, 1940) Poeta, narrador, assagista, traductor, lingüista, lletrista, és una de les grans figures del Riacquistu que, conscient des dels anys setanta de la fragilitat de la llengua i la cultura corsa sota l’embat d’un centralisme que produeix els seus efectes devastadors, s’esforça per a revitalitzar-la. Després d’estudiar literatura a la Sorbona, va exercir de professor, primer a la regió de París abans de tornar a Còrsega. Va participar en la creació de la famosa revista Rigiru així com en la redacció del Muntese, el primer diccionari general de la llengua corsa. Va ser professor a la Universitat de Corti. Els seus textos apareixen als llibres de text. La seva poesia, sovint musicada i cantada pels grups més importants de l’illa, el va donar a conèixer al gran públic. A partir d’aleshores, trobem els seus poemes a quasi totes les revistes i antologies que s’interessen en la creació literària corsa, a França, però també a l’estranger (Itàlia, Luxemburg, Espanya, Alemanya, Portugal).
Bibliografia: Soleils revus (ed. P.-J. Oswald, París 1969); Cantilena veranile (ed. Scola corsa, Bastia 1983); E Sette Chjappelle, Premi del Llibre cors i Premi de l’Assemblea de Còrsega (ed. Albiana, Aiacciu, 1986); Contrapuntu (ed. La Marge, llibre d’art, Aiacciu 1989); Versu cantarecciu (ed. Albiana, Aiacciu 1996); Retour sur images (ed. Sammarcelli, Biguglia 2005); Incontru (ed. Clémentine, Porto-Vecchio 2016).
Stefanu Cesari
(1973, Portivechju) Centra la seva vida al voltant de la poesia. Poeta en llengua francesa i corsa, practica una escriptura bilingüe on les llengües es responen entre elles. També és traductor de poesia contemporània, ha participat en diverses revistes i antologies i organitza les Lectures Poètiques de l’Halo a Bastia. Fusiona a l’escenari, durant els tallers de teatre o de creació sonora, el seu discurs poètic amb els espais de la música electrònica, el cant polifònic, el diàleg entre llengües.
Bibliografia: Mimoria di a notti / Mémoire de la nuit, ed. Albiana (Aiacciu 2002); A lingua ‘lla Bestia / Forme animale (ed. A Fior di carta, Barettali 2008); Genitori, (ed. Presses littéraires, Saint-Esteve 2010); Le moindre geste / U mìnimu gestu, Premi del Llibre cors 2013, (ed. Colonna, Aiacciu 2012); Bartolomeo in cristu, Premi Louis Guillaume 2019 (ed. Eoliennes, Bastia 2018); Prighera par l’armenti / Prière pour le troupeau (ed. Cahiers de l’Approche, Rennes 2019); Peuple d’un printemps / pòpulu d’una branata, (éd. Eoliennes, Bastia 2021); Soleil en maison 5 (ed. Lektos, Bastia 2022).
Patrizia Gattacceca
(1957, Penta-Acquatella) És cantant, poeta i actriu. Cofundadora de les Nouvelles Polyphonies Corses l’any 1990 amb Patrizia Poli, amb la qual va obtenir una Victoire de la Musique l’any 1992, i posteriorment el trio Soledonna l’any 1998. Autora d’una vintena de discos i àlbums, primer amb Patrizia Poli i després amb Soledonna, acostuma a cantar en solitari, sense haver deixat mai de col·laborar en molts espectacles illencs, tant de cant com de teatre o televisius. La seva poesia està àmpliament representada en revistes i antologies de poesia corsa a França i a l’estranger.
Bibliografia: Arcubalenu, Premi del llibre cors 1998 et Premi Marceline Desbordes-Valmore (éd Albiana, Aiacciu 1996); A paglia è u focu / La paille et le feu, trad. de Francis Lalanne, (éd Les Belles Lettres, Paris 2000); Mosaicu, amb trad. de l’autora, Premi dels lectors corsos, trad. de Francis Lalanne. (éd SCP 2005); Tempi di rena / Dans le duvet de la Cendre, trad. de Dominique Verdoni (éd Albiana, Aiacciu 2010); Paesi ossessiunali, Premi Morellini 2018 (éd Albiana / CCU, Aiacciu / Corti 2015). Seranu puesiole? / La traversée, amb trad. de l’autora (Albiana / CCU, Aiacciu / Corti 2023).
Francescu Micheli Durazzo
(Paris, 1956, originari de Campumoru) Freqüents viatges a Còrsega puntegen la seva joventut fins a la ruptura momentània amb l’illa. L’escriptura en llengua corsa li serveix de pàtria, alhora que, des del 1976, organitza trobades literàries i es dedica a l’ensenyança i a la traducció tant del llatí com d’unes quants llengües mediterrànies. Descobreix cap als anys noranta el poeta lleidatà Jaume Pont, del que ha traduït en francès l’obra completa, i en cors Vol de Cendres. Tradueix, després, altres escriptors catalans com Carles Duarte, Pere Gimferrer, Antoni Clapés, Salvador Espriu, Miquel de Palol, Antònia Vicens, Cèlia Sànchez-Mústich… És curador i traductor de la primera antologia de poesia corsa bilingüe contemporània (A Filetta / La Fougère, ed. PHI, Luxemburg 2005).
Bibliografia: Finitarri (ed. Albiana, Aiacciu 2002) la traducció francesa és Finisterres (La libraie bleue / Le Noroît, 1998), així com dos reculls més, escampats en una trentena de revistes i antologies en diverses llengües (anglès, búlgar, francès, espanyol, italià, occità, portuguès, romanès): U libru di i culori (puesia 1996-2004) i Ugni spirienza hè suligna ancu à paghju (2005-2015).
Pasquale Ottavi
(Aiacciu, 1956)
Poeta, narrador, sociolingüista va ser professor universitari i responsable del Servei de la llengua corsa a la Col·lectivitat Territorial. És autor de nombrosos articles i llibres de caràcter científic i educatiu. Va publicar, de molt jove, poemes i contes en diverses publicacions periòdiques corses entre les quals Rigiru, A pian d’Avretu i Bonanova, i va col·laborar en publicacions col·lectives de contes amb Misteri da impennà (1989), Avviate (1996), Scunfini (1999), recollits a U ghjornu ch’ellu vultarà (Albiana / CCU, Ajacciu i Corti 2003). La seva poesia apareix en diverses revistes i antologies de poesia corsa a França i a l’estranger (Espanya, Itàlia, Luxemburg).
Bibliografia: Rime à dirrimera, Premi del Llibre Cors 2003 (Albiana / CCU, Aiacciu 2001); Altrò (Albiana / CCU, Aiacciu i Corti 2009). La seva poesia completa, traduïda al francès per F.-M. Durazzo està a punt d’estrenar-se en una edició bilingüe sota el títol Incrinature / Fêlures.
Els personatges de la novel·la de Marc Masdéu simbolitzen un esfondrament global a escala individual al vell continent europeu.
El poeta i periodista Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) autor, entre d’altres, del poemari El gos autodidacta (2003, Premi Josep Maria López Picó-Vila de Vallirana) acaba de publicar a LaBreu Edicions La bella Europa, un recull de dos relats sense aparent relació que tenen lloc durant tres únics dies de la primera quinzena del mes de febrer de 2012. Es tracta de dos drames realistes amb un parell de temes en comú. Primer, la fugida endavant de dos protagonistes en crisi que viuen en un món devastat. Segon, la indiferència a què ens hem acostumat. L’amistat, la pèrdua, la manca d’empatia contemporània i l’amor són els conceptes universals que també planen per sobre totes dues històries.
Marc Masdeu | Foto cedida per LaBreu
El primer escenari és el poble de Maríupol, a Ucraïna, i coneixem l’Europa, una prostituta d’un luxe «mentider» que va decidir escapar del barri marginal on vivia amb el seu pare pudent i el seu germà fumeta, després que la mare poeta, la Vera, els abandonés perquè «tenia una ànima lliure». L’Europa està permanentment envoltada de dos secundaris de traca: l’Iaroslav Pyatov (el tartamut que fa anys ja es va fixar en l’Europa) i l’Oleksandr (el cervell del negoci), dos mafiosos de baixa estofa que semblen trets d’una pel·lícula de sèrie Z. L’Helena Fiódorovna Karàvaiev —que es diu així quan no fa de puta— mira la CNN per satèl·lit des de l’hotel on treballa, perquè no vol saber res de la ciutat ni del país. Esnifa cocaïna abans d’atendre els clients.
El segon escenari és el poble de Soses (on actualment viu Marc Masdeu), al Segrià, on en Pere Novell, fill únic d’un empresari ramader, viu amb els pares, va estudiar Humanitats a la Pompeu Fabra i fa de becari en una editorial de Barcelona (quelcom que li provoca malenconia quan s’allunya de la plana) i alhora ajuda al negoci familiar. En Pere vol ser escriptor i dedica el seu temps lliure a anar a caçar amb un altre secundari important de la novel·la, l’amic Edmon (de fet el relat comença el dia de l’enterrament de l’amic, el 12 de febrer de 2012), un esperit lliure, «un animalet silvestre», una mica com la Vera, la mare de l’Europag. Fins el dia que es cansa de tot plegat i comença a dubtar si la seva vida rutinària té cap sentit. Inclosa la relació que té amb la Roser, que viu en un pis d’estudiants a Barcelona. El poble de Soses també va ser la localització escollida per Masdeu a Les tombes buides (2010), un recull de vuit relats curts escrits com a monòlegs interiors que van de l’esperpent al melodrama.
La bella Europa juga, evidentment, amb la coneguda expressió «la vella Europa», que se sol utilitzar per a referir-se amb condescendència a Europa, que fa quatre dècades qie creix a nivell econòmic a un ritme inferior al d’altres parts del planeta. És un continent amb coses bones però peca d’autocomplaença: la debilitat del creixement econòmic, i en especial de la productivitat del treball, és una continua font de disgustos i de pèrdua d’oportunitats. Els personatges de la novel·la de Marc Masdeu simbolitzen aquest esfondrament global a escala individual. L’estructura en trenta-nou capítols es completa amb una darrera part, Final feliç Pere Novell, un poemari sobre la derrota, la rendició i, en definitiva, sobre la recerca d’escletxes de felicitat.
Amb un llenguatge poètic marca de la casa i els fragments dialogats sense guionet, La bella Europa esmenta el poeta Francesc Garriga (1932-2015) —referent indiscutible de la generació de l’autor, que va fer de curador, juntament amb Marc Romera del volum Cosmonauta (2017), la poesia completa de Garriga—, i compagina el relat en tercera persona del narrador omniscient amb alguns monòlegs interiors dirigits a una segona persona absent com a manera de tornar a reviure relacions entre personatges, fent-los presents. Un ritme lent i descriptiu fa avançar la novel·la i permet a Masdeu crear uns protagonistes rodons que salten endavant i enrere en el temps i que precisament per això són rodons. Al poema Fosc com aquell cel del poemari Les morts d’Octavià (2015), Marc Masdeu ja escrivia sobre el desengany de la humanitat: «Viatjo per la bella Europa / amb el soroll de motors incapaços, / eixordadors, com si res existís / fora de les presons que edifiquem».
Alto funcionario francés en excedencia desde 2016, Michel Bernard es hoy un escritor a tiempo completo, interesado en personajes históricos, que van de Juana de Arco al padre de la canción francesa Charles Trenet. En su último libro, «Els burgesos de Calais», se centra en el escultor Auguste Rodin.
En una entrevista con EFE, advierte, sin embargo, que el auténtico protagonista de la obra, que publica en catalán LaBreu, es quien en 1884 era alcalde de Calais, el notario Omer Dewavrin, un hombre que luchó contra todo tipo de vicisitudes para conseguir que Rodin acabara una década más tarde el conjunto escultórico que le encargó, «Los burgueses de Calais», considerada una obra maestra que «revolucionó la escultura».
Fascinado por esta «coreografía de bronce» desde la primera vez que la vio, el novelista no se sentó ante el ordenador hasta que pudo investigar a fondo la relación de amistad que se estableció entre los dos hombres, principalmente, gracias a las 159 cartas y telegramas que ambos se enviaron a raíz de la creación de la escultura. «Yo no escribo si no conozco», apunta Bernard.
En la novela, con una prosa que arropa al lector desde el principio, sitúa las primeras escenas en el taller del artista, cerca de los Inválidos de París, una mañana de octubre de 1884, cuando le visita un burgués de provincias, entonces primer edil, que quiere que en la plaza de su ciudad, la atlántica Calais, se erija un monumento en homenaje a seis personajes legendarios de la Guerra de los Cien Años que resistieron allí el asedio de los ingleses entre 1346 y 1347.
Rodin acepta el encargo, en un momento en el que todavía no había despuntado, y plantea una obra, según describe Bernard en el libro, con unos hombres que eran como «bailarines, cuerpos movidos por la fuerza de una alma, estremeciéndose ante la muerte».
Se trata de una pieza de seis figuras, que es el inicio de la llamada escultura moderna, con unos cuerpos que se salen de la versión naturalista, con, entre otros detalles, unos pies más grandes de lo normal, alguno de ellos, probablemente, modelados por la amante de Rodin, Camille Claudel.
El escultor, muy metido en la creación de la estatua, empieza al poco tiempo a ser más conocido y famoso y a recibir muchos otros encargos, con lo que la obra va sufriendo retrasos en su ejecución.
Michel Bernard no duda en afirmar que Omer Dewavrin -con el apoyo de su esposa Léontine- «tiene un papel muy importante en la creación de la obra. Sin él, no habría existido, fue quien buscó la financiación, quien apoyó en todo momento a Rodin, quien le animó, incluso quien le obligó a acabar para que esta pieza extraordinaria se instalara en su ciudad».
En este punto, no olvida que a Rodin le «costaba admitir que tenía sus obras terminadas, no quería deshacerse de ellas, pero, en este caso, llegó un momento en el que el alcalde actuó con autoridad y le dijo que tenía que acabar con los retoques, porque se tenía que inaugurar el monumento».
«Ante nosotros -reflexiona Bernard- tenemos una paradoja, puesto que estamos ante un personaje, Dewavrin, que podríamos ver como lo más antiartístico de la imaginería tradicional, al ser un pequeño burgués de provincias, en principio, no interesado por el arte, pero aquí fue quien propugnó esta pieza increíble».
Profundizando en ello, el escritor sostiene que, aunque «hay una idea común de que cierta burguesía estaba contra el arte, la verdad histórica es que el desarrollo del arte contemporáneo fue posible gracias al apoyo de una base burguesa».
A su juicio, «se puede decir que hubo burgueses muy ricos que cuando compraban un Picasso lo hacían para instalarlo en su casa, porque admiraban al pintor, sabían de la belleza de la obra; en cambio, los poderes financieros actuales lo que hacen es comprar arte para luego venderlo, lo que no deja de ser una especulación».
Su nueva obra, que estos días de estancia en Barcelona aprovechará para acabar de perfilar, visitando el museo Picasso, tiene como protagonistas al malagueño y al pintor André Derain, y cree que contribuirá a «arrojar» luz sobre la personalidad del primero, alguien, subraya, «muy leal a sus amigos, una persona que amaba la amistad».
«L’interés per centrant-me en personatges, grans artisties, són mediadors entre el món desconegut i el món real. Homes i dones indispensables amb el desconegut. Són grans mestres»
«Rodin és el pare de la modernitat escultòrica. L’escultora, «Els burgesos de Calais» passem del naturalisme i realisme passem a una certa fabulació. Els peus per exemple són molt grans pel que haurien de ser.»
«Rodin que va fer d’aprenent d’un escultor a poc a poc, va ser un gran mestre. No va ser un gran escultor fins als quaranta anys. (…) Era miop, ell hi veia amb les mans i els dits. Modelava, no tellava la pedra, hi veia i era un visionari.»
«Viva de l’escultura i li costava admetre que acabava una obra. Per ell, acabar una obra volia dir que la seva vida havia acabat també. Hi havia molts assajos de cada escultura. D’originals només n’hi ha dotze. Igual que els apòstols.»
«Camille Caudel apareix com aquella persona que representa la pulsió eròtica. Fa formar part de la construcció de l’escultura, dels peus concretament.»
Bernat Reher: Muriel Spark és una de les poques i grans escriptores escoceses. Va viure a molts llocs, «L’únic problema» segurament és dels seus llibres més místics. Cal recordar la relació que va tenir amb el seu marit, boig. I al fugir d’ell va fer tancar el seu fill en un reformatori. El fill va morir fa molt poc, el 2016, la Muriel el 2006 i forma part d’una generació d’escriptores que hem tardat molt a recuperar, segurament perquè totes elles van morir fa realment molt poc. Penso també amb la Marlen Haushofer, o aquí a casa nostra la Rosa Maria Arquimbau.
La novel·la la protagonitza el Hardy Gotham que com a tu t’agrada, Marc, és un pijo. S’ha aïllat a l’est de París, al costat d’Epinal. (…)
Aquest pijo va rebent visites a la primera part, són visites en les quals el nexe sempre és la seva exdona. Coneixem què va passar entre ells dos i entenem també perquè a la segona part la novel·la es passa al gènere policíac.
No farem spoilers de la segona part ni del desenllaç però sí que direm que està escrita des de la senzillesa, amb uns personatges molt marcats i amb una delicadesa en les descripcions molt fina i precisa.
Aquest dimecres la biblioteca acollirà la primera sessió del cicle amb David Gàlvez Casellas que presentarà la seva novel·la «La Torre dels Russos»
Aquest dimecres (19h) arrenca la 23 edició de la Tardor Literària a la biblioteca municipal amb David Gàlvez Casellas i la seva obra «La Torre dels Russos«. En una entrevista al Tik Tak de Ràdio Argentona l’autor ha explicat que aquesta edificació andorrana té una llegenda urbana al darrere. Aquest llibre parteix d’una investigació de l’autor (entre fictícia i real) sobre els misteris que rodegen aquest edifici peculiar, avui perfectament conservat, símbol d’una època i una gent.
La primera sessió de la Tardor Literària comptarà amb el seu David Gàlvez Casellas que contrastarà opinions amb els lectors. Pel que fa a la resta de propostes, el cicle inclou «El retorn dels Bassat» de Vicenç Villatoro (4 d’octubre), «Els Irredempts» de Cristina Garcia Molina (18 d’octubre) i «La drecera» de Miquel Martín i Serra (25 d’octubre).
Fragment: ‘Els burgesos de Calais’, de Michel Bernard
LaBreu publica la tercera obra de Bernard, aquesta sobre l’escultor Auguste Rodin, en una traducció de Ferran Ràfols Gesa ·
L’autor visitarà diverses ciutats catalanes, aquesta setmana entrant
L’escriptor Michel Bernard.
Acaba d’arribar a les llibreries Els burgesos de Calais, de Michel Bernard (Bar-Le-Duc, 1958), una novel·la centrada en l’univers de l’escultor Auguste Rodin. La traducció és de Ferran Ràfols Gesa i l’ha publicat LaBreu Edicions. El segell ja té al catàleg dues obres del mateix autor: Els boscos de Ravel, dedicada al compositor, i Els dos remordiments de Claude Monet, que tracta la vida del pintor impressionista. Aquestes altres també traduïdes per Ràfols. Bernard és escriptor i alt funcionari francès i escriu novel·les centrades en figures històriques de diverses èpoques.
La història gira al voltant de l’encàrrec que el batlle de Calais va fer a Rodin, l’escultura d’Els burgesos de Calais, unes figures llegendàries. L’escultor va tardar deu anys a donar per acabada aquesta escultura coral, una de les creacions més importants de la seva carrera, també per a la història de l’art i, en concret, de l’escultura moderna.
‘Llibre de revelacions’, de Laia Llobera
La mística de la paraula
Hi ha llibres de poemes la lectura dels quals provoca un estat anímic de curiositat per l’obra de l’autor. Llibres que obren una porta cap a una dimensió on la paraula esdevé un camí d’iniciació. Una llum, en definitiva, que ens revela dintre nostre la certesa que la vida és recerca. Llibre de revelacions (LaBreu Edicions, 2020), de la poeta Laia Llobera, té la virtut de ser un d’aquests llibres. Una experiència que no acaba amb la lectura dels seus versos. Ben al contrari, cal una reflexió en profunditat –una relectura que ens torni al sentit originari– per copsar millor l’abast d’allò viscut.
La poeta ens ho demana i, de fet, ens ho exigeix: “l’ànima té cos de paraula / cap pes, sinó / nuesa d’instant”, perquè l’ànima és el cos, verb i alè ingràvid: fondre’s en el mot per renéixer adés i ara. La poètica de Laia Llobera destaca per una percaça constant de l’esperit que alena en cada cosa fins a convertir-la en misteri. Perquè la vida està tocada per l’enigma, l’ésser només troba una resposta en la mística de les paraules: la fusió en l’objecte del saber en una sort d’alquímia que ens apropa a la veritat. No debades, per a Laia Llobera –ja era així a Boscana i també a Certesa de la llum– la poesia és una praxi amb un clar poder evocador de l’existència, una via de meditació sobre l’inefable que cada dia –la quotidianitat té sempre el seu revers– ens embolcalla i que cal tenir present si és que no volem oblidar la nostra condició mirífica.
En aquest context, la poesia de Llibre de revelacions esdevé un exercici de descobriment del propi ser interior. El cos, així doncs, com a matèria de l’esperit. El temple –la llar en la seva accepció filològica– on tenen lloc les metamorfosis on s’augura el destí que la poeta traça amb destresa oracular. La preocupació per l’avenir fa de Llobera una sibil·la en contacte sistemàtic amb el medi natural: “les senderes s’entreobren / i els auspicis innombrables / de presències a venir / es desperten i s’atansen / delta endins”. Allò que és extern –i geogràfic– s’emmiralla amb allò recòndit –i abissal: la natura, en tot cas, esdevé el marc on es desplega l’acció contemplativa de Llobera. El Theatrum mundi imprescindible per tal de poder intimar amb el saber que se’ns oculta. En aquest sentit, la poeta plasma un idil·li amb el paisatge. És la poesia de Llobera la recreació d’un locus amoenus?
Formalment, la poètica de Llibre de revelacions observa una sintaxi esquinçada, de versos fragmentats on el blanc del full articula els silencis a la manera d’una partitura. És com si l’autora explorés en allò minúscul la infinitud que habita el cos i el ser de cada cosa: “fragment d’infinit immutable / per transcriure més enllà del temps” on l’infinit, més enllà de qualsevol línia temporal, no és res més que el fragment d’una veritat intangible i, en conseqüència, sempre escàpola. Així doncs, Laia Llobera neda entre les aigües de les tradicions apofàtiques –també la medieval– que incorporen l’hermetisme com a via de revelació: “fragments impossibles / de poesia mai no dita” en una apologia del silenci que ens fa avinent la dimensió inabastable de la vida.
Llobera dona una importància capital a la temporalitat. De fet, crec no errar si situo en el centre de Llibre de revelacions la noció de temps, potser perquè la poeta no s’identifica amb l’època: “estat de la ment a vol d’ocell: / no ets d’aquest segle” i prefereix escollir la fortuna d’un estat atemporal en què “les fulles dels segles” li germinen a les mans o bé considerar-se, en una bella metàfora, “aljub mil·lenari”, una al·legoria on el receptacle –tornem a la idea de temple– és atuell i font de vida. Al meu entendre, hi ha una afinitat inevitable amb l’eternal de Rilke a Llibre de revelacions. I tanmateix, entre línies s’intueix la “tempiternitat”, segons el pensament de Raimon Panikkar: “la vida eterna es viu en els moments temporals”. Una cita que il·lumina aquest altre fragment d’un suggeridor poema de Laia Llobera: “molt a prop / de les coses sense nom / de la tarda que no és ara / sinó sempre”.
El Llibre de revelacions ens convida a indagar tot allò que és ingènit i imperible, homogeni i constant, i que forma part del ser que som nosaltres. Un ser en els altres, l’alteritat, l’altre eix central d’aquest recull on la paraula ens commina –també a través d’un lèxic exquisit– a no oblidar la ingravidesa de la nostra condició. Les mans com a espai on retrobar-se en una “riba estranya”, perquè tot encontre hauria d’elevar-nos a un sentit immaterial. El desig com a motor. Però, així mateix, el desig com una intuïció que ens impulsa a reconèixer l’altre de la mateixa manera que jo vull ser reconegut: “grana el desig / l’atles encès del paradís / per on s’apressa l’impuls de l’envit / ancorat en el misteri de dos cossos”. Els camins de la poesia són inescrutables.
Fa força temps em vaig llegir un altre llibre de Muriel Spark, i la veritat és que La plenitud de la senyoreta Brodie no em va acabar de fer el pes, una protagonista massa reaccionària i admiradora de Mussolini i Hitler i Franco no ajudava gaire, la veritat. De totes maneres el llibre estava ben escrit i quan no parlava de política la veritat és que passava prou bé. Aquest llibre sembla que és tota una altra cosa, teniu aquest article si voleu saber-ne una mica més d’aquest L’únic problema, a veure què em trobo.
Abans de començar ja dic que simpatitzo amb la idea d’algú que es busca una casa allunyada per dedicar-se al que més li agrada sense haver de preocupar-se de res més, no hi ha com tenir possibles. La novel·la sembla situar-se a una mena de terra de ningú entre la comedia d’embolics i el serial que juga amb anar combinant les diferents possibles parelles. El resultat és prou entretingut.
En Harvey era ric; tenia uns trenta-cinc anys. Havia començat a escriure una monografia sobre el Llibre de Job i el problema que s’hi tracta. No podia acceptar que un Creador benvolent, la llum deliciosa i encisadora del qual descendia i s’escampava per la terra i que tenia poder arreu, tolerés el patiment indicible del món. Que Déu permetés tot aquest patiment i que, per la lògica de la seva omnipotència, en fos, per tant, el causant. No sabia com fer encaixar tot això amb l’existència de Déu, partint de la premissa que Déu és bo.
Ja tenim el protagonista, el que està en una casa solitària a França, lluny de tothom, especialment de la seva dona, l’Effie.
L’Effie tenia un amant, l’Ernie Howe, un expert en electrònica. L’Effie era molt atractiva i no es podia esperar que es resistís, any rere any, a les oportunitats de tenir aventures amoroses que se li presentaven ara i adés; era un llamp de dona. L’Ernie Howe era ben plantat, però no tenia els diners d’en Harvey, als quals l’Effie estava acostumada. L’Ernie tenia una feina prou bona; l’Edward suposava que l’Effie, que també feia feina en una agència de publicitat, s’hauria pogut conformar amb una vida més senzilla al seu costat, si n’estava enamorada. La cosa era que, com que estava embarassada, esperava convèncer en Harvey de divorciar-se amb un bon acord. L’Edward no hi veia cap mal.
A veure si aconsegueixo fer un resum ràpid. Edward està casat amb Ruth; la germana de Ruth, Effie, està casada amb Harvey. Abans d’anar-se’n a França va deixar a Effie. Nathan és un jove que viu amb la parella Edward-Ruth i que els ajuda amb les coses de la casa perquè així està relativament a prop d’Effie de qui n’està encaterinat. Ja hem vist que Effie s’ajunta amb Ernie, i tenen una filla, Clara, que acaba amb Ruth perquè Effie no aconsegueix cap pensió de Harvey i la càrrega d’una nena doncs com que no. Fins aquí bé?
Doncs ara tenim a Ruth, amb Clara, que ha deixat a Edward i se n’ha anat a viure amb Harvey, Nathan l’ha seguit i Harvey veu con el seu retir es comença a omplir tant de gent que enlloc del casalot ha comprat un château amb la idea d’enviar allà a Ruth i la nena i que el deixin tranquil, no sembla que se’n pugui sortir.
Quina feinada que havia tingut a convéncer en Harvey de comprar el château! I ara n’estava encantat. Un cop va estar d’acord a comprar-lo —això va ser el que va costar més—, tot va anar rodat.
Es dóna compte que no, els seus plans no semblen ser gaire possibles.
I, en efecte, a en Harvey li va saltar una alarma, tot d’una: “Què hi faig, envoltat d’aquesta gent? Qui li ha dit a aquest beneit que vingui per Nadal? Quina falta em fan el Nadal, i la Ruth, i un nadó i un refotut jovenet que necessita vacances? Per què vaig comprar aquell château, si no per treure’m del damunt la Ruth i la criatura?”. Va mirar l’escriptori i va entrar en pànic.
—Me’n vaig. Vaig a buscar l’abric —va dir pujant les escales de dues en dues.
Poc més o menys aleshores acaba la primera part de les tres que formen el llibre. I el llibre entra en una part que a mi m’ha recordat a Wilt pel que té de comèdia, d’equívocs i de coses que s’emboliquen de mala manera al voltant del protagonista sense que aquest pugui fer-hi gaire, que és el que passa quan la seva ex-dona Effie (encara la dona perquè no se n’ha divorciat) apareix en escena com a membre (o potser líder) d’un grup terrorista que recorda una mica al RAF, el FLE.
El playboy Harvey Gotham, de trenta-cinc anys, amb el seu arsenal de diners de la Gotham Canadian Salmon, amb què els seus oncles van fer una fortuna durant la Segona Guerra Mundial, ha estat interrogat pels gendarmes d’enquêtes dels Vosges, a França, en relació amb els atracaments a supermercars i oficines de correus en aquesta zona. Es creu que la seva dona, la Sra. Effie Gotham, de vint-i-cinc anys, és una de les líders de I’FLE, un grup terrorista d’extrema esquerra. El Sr. Gotham, que ha adquirit recentment una propietat en aquesta zona, nega categòricament haver finançat el grup o haver estat en contacte amb la seva dona, a qui va abandonar. Declara estar dedicat als estudis religiosos. Al seu cercle proper hi ha la seva cunyada, Ruth, de vint-i-vuit anys, germana de la sospitosa de terrorisme, i Nathan Fox, de vint-i-cinc, que va desaparèixer del château de Gotham la vigília del darrer atracament a mà armada a Epinal, capital dels Vosges.
Bé, després de declarar a la policia Harvey pensa que potser una roda de premsa servirà per aclarir les coses, però no surt gaire com espera.
-Senyor Gotham, por dir-nos si faria costat a la seva dona, d’una manera o altra, si hagués d’enfrontar-se a la justícia? Creu, a títol personal, que I’FLE té alguna cosa a oferir, políticament, a les noves generacions? —va preguntar un periodista francès malgirbat, d’ulls brillants i somriure ample. Era un tipus amigable, va pensar en Harvey, probablement nou a l’ofici.
—Em sap molt de greu decebre’ls —va dir un Harvey encantador—, però els donaré un seminari sobre Job de franc.
En aquell moment, va començar a muntar-se una cridòria. Bombardejaven en Harvey amb preguntes i protestes per totes bandes.
—Calma! —va cridar en Harvey—. O m’escolten en silenci o ja se’n poden anar. El problema de Job, tal com deia, era en part la manca de coneixements. Tothom hi parlava però ningú no li deia res sobre la causa del seu patiment. Ni tan sols Déu, quan se li va aparèixer. El nostre coneixement limitat ens desconcerta davant la causa del patiment; potser és, en ell mateix, la causa del patiment. Silenci, per allà baix! La nena dorm. I ja els ho he dit: de moment, res de fotos. Com deia, som llençats al món i ningú, llevat dels de la nostra espècie, ens pot explicar res. No n hi ha prou. I Déu, per la seva part, tampoc no ens ho explica. No, ja els he dit que no sé on és la meva dona. Com va ser inclòs, el Llibre de Job, a les escriptures? No ho sé, en realitat. Aquest és el misteri més gran. Perquè no…
Incomprensiblement per ell la roda de premsa és un desastre i cada cop apareixen noticies més demencials fent referència a ell o a la seva dona o a la vinculació, si és que n’hi ha, amb el grup terrorista. No cal dir que a la policia li sembla que l’obsessió pel Llibre de Job de Harvey és una tapadora per proporcionar fons i suport al FLE, perquè que algú ric visqui en una casa que és poc més que un cobert per treballar sobre un tema com aquell… no és el més creible dels arguments.
Un llibre molt recomanable i que m’ha reconciliat amb Muriel Spark i m’ha fet passar una molt bona estona, es llegeix en un sospir i quan arrenca les pàgines volen.
Dissabte 7, a les 20 h, recital presentació del Premi Jocs Florals de Barcelona 2023 FOSCA NEGRA de Joan Tomàs Martínez Grimalt presenta Antoni Riera a l’Espai 36 de Sant Llorenç de Cardassar (c/Major, 36)
«La poesía permite viajar hacia ideas y espacios que no conocemos»
El autor presenta este sábado en la Setmana del Llibre en Català de Palma el poemario ‘Fosca negra’
Joan Tomàs Martínez Grimalt es el ganador del Premi Jocs Florals 2023 por ‘Fosca negra’ (LaBreu Edicions) | Teresa Ayuga
Cuando a un escritor se le dice que su obra es muy oscura, este tiende a defender que también alberga mucha luz, como si le molestara la apreciación. En el caso de Joan Tomàs Martínez Grimalt (Palma, 1984), ganador de la última edición del prestigioso Premi Jocs Florals de Barcelona por Fosca negra (LaBreu), esa oscuridad resulta compleja. De hecho, la portada no es de color negro, porque de ser así «no aportaría matices a la afirmación». Lo debatirá esta tarde con Clàudia Darder, a las 18.30 horas, en el patio de La Misericòrdia de Palma, en una cita que forma parte del programa de la Setmana del Llibre en Català.
«Cada uno puede hacer la lectura que quiera, pero quien desee encontrar luz lo hará porque la hay. Este libro no representa mi estado porque, de hecho, lo escribí precisamente en un momento muy luminoso de mi vida. El otro día alguien me dijo que si era oscuro era porque veía bien, y es verdad. Si no hubiera tenido luz, si no hubiera visto bien, no podría hablar con propiedad de la oscuridad. Lo digo medio en broma, pero lo cierto es que quiero desmitificar la caricatura que asimila o correlaciona autor y obra». En este sentido, el autor lamenta que esté tan extendida la confusión entre el yo poético y el autor, pues «no tienen nada que ver, son cosas diferentes, por lo que es una lectura un poco restringida».
En cuanto a la oscuridad, las tinieblas del poemario también evocan los orígenes del mundo, de la palabra. De hecho, los primeros versos arrancan con la pregunta de dónde estaba la palabra antes de que existieran los primeros vocablos. «Quiero creer que el universo es cíclico, que no lo sé, pero parece que así es. Y, si es realmente cíclico, antes de la luz hubo oscuridad y, después de esta, volverá a haber luz. Así que esa oscuridad puede hacer referencia a un futuro inmediato, pero también a un pasado muy remoto. Al final, es un mismo momento: todo desaparece, cuando algo está a punto de nacer», razona.
El lenguaje, pues, es clave. «Es que la poesía es lenguaje. Tampoco lo sé hacer de otra manera. Otro abordará la poesía de otra forma, que será muy lícita, pero yo no sé. Yo lo hago desde el lenguaje, la experimentación, la búsqueda de los propios límites, en la que me pregunto cómo resignificar las palabras y dar contextos, explorar los límites de cómo las usamos para comunicarnos de manera llana y referirnos a cosas concretas y conocidas para generar un mundo nuevo, para hacer crecer el mundo que conocemos», sugiere. «La poesía sirve para crear imágenes que puedan hacer viajar más allá del universo tangible y conocido, expande la imaginación para viajar hacia ideas y espacios que no conocemos».
En cuanto a la estructura de Fosca negra, que también es una «locución muy usada en Mallorca para referirse en la oscuridad más negra de todas, la que podríamos encontrar en medio del campo o cuando vamos a buscar caracoles», el autor divide el poemario en dos partes. La primera, que incluye 22 de los 24 poemas, se titula Grill, pues es un insecto «constante» dentro de la oscuridad, que «acompaña», mientras que la segunda, Òliba, se conforma tan solo de dos poemas o «píldoras», porque es un pájaro nocturno «muy difícil de ver, casi episódico y más oculto». Asimismo, es un pájaro que, según señala, los romanos usaban para hacer predicciones, algo que también sobrevuela todo el poemario.
Con todo, el escritor es consciente de que explicar la poesía condiciona: «Hay un frágil equilibrio entre lo que puedes decir del libro para que la gente lo encuentre mínimamente interesante para que quieran acercarse a él y el hecho de no querer condicionar al lector para que cada uno haga su propia lectura». Y es que, para Martínez Grimalt, el poema ya está escrito, pero en realidad termina cuando alguien lo lee, «termina con el conocimiento y bagaje de cada lector, con sus experiencias y el momento vital que atraviese».
Además de poeta, Grimalt es investigador, dramaturgo –también miembro de la compañía Corcada Teatre– y guionista. A esos diferentes géneros le sumará otro nuevo el año que viene, cuando publique su primera novela. «Estoy convencido de que escribir poesía me ayuda a escribir teatro, no creo que sean impedimentos el uno del otro, sino al revés. Cambio de lenguaje con tanta frecuencia que es difícil encasillarme en uno», admite.
presentació del poemari guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2023 FOSCA NEGRA de Joan Tomàs M Grimalt presenta la poeta Raquel Pena serà a Laie Pau Claris (27.09.23)
dins la programació de la Setmana del Llibre en català a Palma recital del poemari guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2023 FOSCA NEGRA de Joan Tomàs M Grimalt al Pati de la Misericòrdia de Palma (23.09.23)
Us anunciem el nou títol de la col·lecció la intrusa, una nova novel·la de Michel Bernard, autor dels llibres ELS BOSCOS DE RAVEL i ELS DOS REMORDIMENTS DE CLAUDE MONET que també trobareu a la nostra col·lecció de narrativa traduïda:
ELS BURGESOS DE CALAIS de Michel Bernard
traducció de Ferran Ràfols
Michel Bernard visita Catalunya del 4 a l’11 d’octubre per presentar la seva darrera novel·la traduïda al català a La Breu Edicions.
Us convidem a les presentacions que farem arreu del territori a Sant Just Desvern, Mataró, Banyoles, Besalú, La Garriga i Barcelona.
Quatre anys després d’haver guanyat el II Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra, Chantal Poch torna amb un nou poemari, Cremaven (LaBreu, 2023). Mentre que a L’ala fosca la imatge que suggeria el títol li servia per parlar del llenguatge com un mitjà que ens permet arribar a allò sagrat, que s’eleva com l’ala, però que també és fosc, perquè els mots mai no arriben a copsar plenament el que volem comunicar, a Cremaven utilitza la imatge del foc perdut, que ja no crema, sinó que fa cendra, per parlar-nos d’aquesta part més obscura.
El llibre està compost per 150 poemes de dos versos i sense títol. Amb aquesta proposta formal, l’autora pretén anar a l’essencial i, així, intenta oferir-nos imatges, més que no pas discursos, que excitin la nostra imaginació. Per bé que no tinguin un caràcter satíric, els poemes funcionarien com epigrames lírics molts suggestius: «Era dir com flotar cels | i no aquest preuat fantasma». El llibre demana, doncs, una lectura sense pressa i amb la ment oberta a tot allò que ens vulguin dir els versos. Què en trauríem, si no, de poemes com el que acabem de citar?
A Cremaven, ens adonem que la veu és conscient del desgast que ha patit el llenguatge. Al poema 119, per exemple, gairebé al final del llibre, se centra a parlar dels noms propis. Amb només dos versos, ens suggereix que aquests apel·latius ja no ens fan pensar en el significat dels noms, en la seva etimologia, sinó que són un so despullat del seu significat: «Com cremaven els noms | fins que van ser donats!». Per revifar la potència creadora del llenguatge, tot sovint Poch se serveix d’analogies irracionals, perquè, en el fons, «Les lletres del meu nom | no formen cap paraula». Des d’aquest punt de vista, podríem dir que el llenguatge és atzarós: les lletres que formen les paraules no signifiquen res, i, per tant, els hauríem de poder donar el significat que desitgéssim. Tanmateix, per fer comunicable un missatge, com és el cas de la poesia, que s’escriu per a un lector sense rostre, no es pot defugir de l’herència que ha anat omplint de significat els mots. Per aquest motiu, la veu de Cremaven és conscient que no pot escapar de la tradició: «Caminen amb mi fileres de morts. | M’omplen la panxa de veus que no hi caben». Això no treu, però, que el jo poètic del llibre, que podríem identificar amb la figura del poeta, amb una màscara més o menys pròxima a Poch, reivindiqui la responsabilitat de l’escriptor a l’hora de continuar generant noves vies d’expressió: «D’on és que han vingut els altres camins? | On és que assenyalen els dits dels poetes?».
El nou llibre de l’autora de L’ala fosca aborda, per dir-ho en paraules d’Octavio Paz, la paraula com un pont mitjançant el qual l’home tracta de salvar la distància que el separa de la realitat exterior, i que afecta, evidentment, la manera com ens relacionem amb els altres. A Cremaven, el jo poètic s’adreça a un tu que és el seu objecte de desig, i que intenta trobar en la poesia la via per canalitzar les seves emocions. Per bé que, a la primera composició, el jo interpel·la un tu que podríem identificar amb qualsevol lector («Llegeix, | voreja’m»), hi ha diversos poemes, també adreçats a un tu, que presenten una càrrega eròtica. És el cas, per exemple, del 14 («El teu cos s’estén | d’una plaga a l’altra») o del 15 («Aquí em trobaràs, lligats els canells | al pal inclinat de la fantasia»). A més, el podríem identificar amb un home, o almenys és el que em suggereixen els versos del poema 38: «Jo, que podria engendrar un home | no sé mirar aquest home als ulls».
El fet que Poch, en aquest llibre, abordi l’expressió del desig és molt interessant, perquè es tracta d’una experiència molt impulsiva, fàcil de comunicar a través del cos, però difícil d’expressar en paraules que reflecteixin per complet les nostres emocions. Això em fa pensar en l’anècdota dels enamorats que explica Joan Maragall a Elogi de la paraula. Segons el poeta català, el parlar dels enamorats és tot trencat, ple de silencis, de mirades plenes de significat i de la plenitud del pit bategant. Sembla que cap paraula pugui fer justícia al seu sentiment, però, de sobte, en brolla una i, per bé que pugui ser insignificant, és màgica. Perquè, com diu Maragall, «porta tota l’ànima del terrible silenci que l’ha infantada», i, per molt que intentem trobar-li el sentit, no arribarem mai al fons, a l’infinit que porta en les entranyes. Des del meu punt de vista, això és el que trobem a Cremaven: la complexitat i brevetat dels versos són com els petits sospirs de l’enamorat, o d’aquell que desitja ferventment algú. Que el lector sigui capaç de donar-li una coherència als versos, en el fons, és insignificant. El que a Poch li interessa, crec, és reflexionar sobre la possibilitat de dir aquest desig, l’experimentació amb el llenguatge.
‘La bella Europa’, de Marc Masdeu: El trànsit de la mort i l’amor
La novel·la es desenrotlla durant tres dies de febrer del 2012 en dos escenaris que sembla que no s’haurien de trobar mai: Mariúpol i Soses
Una dona mira des d’un autobús ple de gent evacuada de Mariúpol, a Ucraïna, el març del 2022.CHRIS MCGRATH (GETTY IMAGES)
A Peus de fang (2013), la seva novel·la anterior, el poeta Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976), editor juntament amb Marc Romera de Cosmonauta. Poesia completa, de Francesc Garriga, ja impregnava les peripècies dels seus personatges d’un aroma específicament clàssic, i era fàcil observar en l’odissea d’Adam, que un cop acabada la Guerra Civil és empresonat en el camp de refugiats d’Argelers i, en allistar-se a la Legió Estrangera per salvar-se, recorre l’Àfrica i la Indoxina, o en l’actitud de donya Emília, que s’està en el poble natal —un d’aquells pobles moribunds de la ruralia que l’autor ja havia inspeccionat meticulosament en els contes de Les tombes buides (2010)— a l’espera del seu retorn teixint i desteixint un jersei com si fos una altra Penélope que necessités amb urgència l’aparició del seu Ulisses, la voluntat i l’ambició de reelaborar de nou la gràcia d’Homer i d’oferir una lectura molt plàcida sota un llum matisat sense cap pedanteria: el que importava, com si els efectismes èpics fossin desterrats de la narració, era la construcció d’un territori de la quotidianitat que la perícia de Marc Masdeu omplia de paranys argumentals per a goig del lector.
Ara, a La bella Europa, que es desenrotlla durant tres dies de febrer de l’any 2012 en dos escenaris que sembla que no s’haurien de trobar mai —a Mariúpol, Ucraïna, i a Soses, al Segrià, potser tots dos llocs unes altres tombes buides—, encara hi perfecciona més i més bé aquella estratègia per incloure-hi serenament, a més, tot un seguit d’especulacions sobre la pròpia literatura, la funció dels escriptors i el paper dels lectors: “Del meu grup proper ningú s’atreveix amb un llibre una mica complex. Per a què serveix, això? Quin rendiment en traurien? Avui impera el que és fàcil, de deglució instantània”, diu Pere Novell, el fill d’un empresari ramader, que alterna la seva ocupació a la granja familiar a les terres de Ponent amb les vel·leïtats literàries, treballant també de becari en una editorial barcelonina, imaginant-se com a escriptor, fabulant sobre l’antologia definitiva que farà sobre la poesia catalana contemporània, i autor dels poemes que tanquen el llibre talment com indica el títol del recull, “Final feliç”. La bella Europa, certament, respira i traspua arreu substància literària, però no podia ser d’altra manera en una novel·la on un dels protagonistes es diu Francesc Garriga —el poeta, sí— i s’encarrega de llegir en un hostal d’Espot, una nit havent sopat, el fragment de Les metamorfosis on Ovidi narra el segrest d’Europa, la princesa fenícia que Zeus va segrestar transformant-se en un toro blanc, i que justifica, potser amb una solució massa clara i evident, i sense el clarobscur del misteri, el nom idèntic de la prostituta de luxe ucraïnesa que lluita per escapar de l’ambient de fatalitat i por —la por “desapareix quan no queda esperança”, es llegia a Peus de fang— que omple el seu entorn familiar de bona part de les condicions propícies per a la vida miserable. “Si és un bon llibre només pot tocar dos temes, l’amor i la mort. Com sostenia el crític, els homes transiten per la vida, ens enamorem, i l’amor, esclar, acaba malament”, ha dit abans el poeta Francesc Garriga, com si descrivís les parets mestres que semblen aguantar l’edifici de la novel·la, ignorant que el pla narratiu dissenyat per Marc Masdeu està obstinadament encaminat a portar-li la contrària, amb unes microscòpiques giragonses argumentals —gens acomodatícies i amb uns lligams mínims i discrets amb la convenció— que, per respecte a les alegries que satisfaran el lector sense obstacles ni objeccions, és aconsellable silenciar.
La bella Europa —potser Mariúpol i Soses s’alcen com una metàfora complexa del continent europeu i del seu destí, vist com un caire abismal, un pas de frontera o uns confins?— és una novel·la d’esperit feliçment opac que el lector no pot consumir com un sobre de sopa instantània, sinó compartint el concepte de la literatura que proposava Juan José Arreola quan deia que “la literatura es contemplar, en la sopa de pescado, los misterios del fondo marino”.
Títol_ Els burgesos de Calais
Autor_ Michel Bernard
Traducció_ Ferran Ràfols
Col·lecció_ Intrusa, 38
Pàgs_ 168
Preu_ 17 €
ISBN_ 978-84-127601-0-1
Quan Omer Dewavrin entra a l’estudi d’Auguste Rodin admira un laberint de formes humanes de pedra i argila, en veure l’embalum està segur que ha pres la decisió correcta. Notari i alcalde de Calais, va encarregar a l’escultor de gran fama la creació d’un monument en homenatge a sis personatges llegendaris de la Guerra dels Cent Anys: els burgesos de Calais. Som l’any 1884, i Dewavrin encara no sap que passaran deu anys abans que l’artista, a la recerca de la perfecció, decideixi declarar la seva obra acabada. L’aclaparadora coreografia de bronze no existiria sense aquest burgès del segle XIX que, endevinant el geni de l’escultor, l’encoratja a anar fins al final e la creació i imposa el seu suport a l’obra malgrat el gust acadèmic i les polèmiques ideològiques que li van a la contra. Ell i la seva dona Léontine són els herois inesperats d’aquesta història, d’una novel·la sobre el naixement d’una amistat i la creació de l’obra mestra que va revolucionar l’escultura.
Michel Bernard (Bar-Le-Duc, 1958) és escriptor i alt funcionari francès. Ha escrit novel·les centrades en figures històriques de diverses èpoques. En destaquem Comme un enfant (2003), sobre el pare de la cançó francesa, Charles Trenet, La Maison du docteur Laheurte (Premi Maurice-Genevoix, 2009) i Deux remords de Claude Monet (2016). La seva darrera obra, inspirada en Joana d’Arc, Le Bon Coeur (2018) és finalista al Premi Anaïs Nin. L’any 2021 va publicar Les bourgeois de Calais, una obra que entra en l’univers d’Auguste Rodin, el gran escultor francès de finals del segle xix.
Altres títols de Michel Bernard a LaBreu Edicions:
benvolguts, el dia després de #lasetmana23 us agraïm la companyia i el bon gust lector per fer-nos visita i assistir als actes que hem compartit amb els amics de les editorials Adia Edicions, Edicions del Buc, Lleonard Muntaner i LaBreu.
a les fotos bodegons de lots lectors, entrevista a Maria Isern RUSC a Mentrimentres
Joan Tomàs M Grimalt signant FOSCA NEGRA, l’homenatge a Zoraida Burgos amb AndreSubirats i Joan Tod , Cristina Garcia Molina signant ELS IRREDEMPTS , presentació de L’ÚNIC PROBLEMA de Murie Spark amb la traductora Míriam Cano
Gràcies a la confiança que Edicions de la Ela Geminada va dipositar en mi a l’hora d’encetar la col·lecció Idil·lis, servidora ha traduït al català actual els quinze contes eròtics del Delta de Venus, escrits en anglès per Anaïs Nin (1903-1977), escriptora incombustible i mestra de mestres. Quan un col·leccionista pertorbat li demana contes eròtics a la Nin, l’única condició que li posa és que es deixi de poesia i es concentri en el sexe explícit. Però ella, com sempre, fa el que li dona la gana. La poesia li bull a dins i és inevitable que filtri tot el que escriu. Els relats exclouen la vulgaritat, separen els llenguatges sexuals femenins i masculins i expressen una visió lliure de les relacions humanes. L’erotisme i el plaer no descarten la bellesa ni el sentiment.
En paral·lel, i traduït per Ferran Ràfols Gesa, apareix Fills de l’albatros, un recull de dos textos imaginatius, càlids en imatges i molt íntims que se serveixen de la psicoanàlisi perquè la gran Nin faci ús de l’espontaneïtat i l’associació d’idees pròpies del jazz per parlar de l’androgínia i l’homosexualitat des d’una perspectiva que poques obres literàries van gosar fer a l’Amèrica dels anys quaranta. El volum forma part de la pentalogia publicada per Labreu Edicions en català, inclosos dins el títol genèric de Ciutats de l’interior. La Nin no és moc de gall d’indi, sinó que s’alça com una de les escriptores més importants del segle XX i com una font d’inspiració per a les dones que desafiem els rols de gènere encallats en els patrons masclistes convencionals. Llegir-la és una festa.
el primer acte de la represa setembre 2023: celebració homenatge a l’escriptora Anaïs Nin amb els llibres de LaBreu ESCALA CAP AL FOC, FILLS DE L’ALBATROS, LES QUATRE CAMBRES DEL COR, LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE, DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE, UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR i l’edició de DELTA DE VENUS d’Ela Geminada.
a la llibreria Calders amb un repartiment de luxe! Ferran Ràfols, Glòria Farrés, Nú Miret i les editores dels llibres.
Muriel Spark o la sàtira com a prescripció facultativa
Arriba per primer cop en català ‘L’únic problema’ de Muriel Spark, de la mà de LaBreu, que ja va publicar ‘La plenitud de la Srta. Brodie’
L’escriptora Muriel Spark (Edimburg, 1918 – Florència, 2006) va tenir una vida intensa. Va ser novel·lista, poeta, dramaturga radiofònica i autora de biografies de figures literàries com Emily Brontë o Mary Shelley. Va viure a Rhodèsia (actual Zimbàbue), Londres o Roma, disfrutà de Graham Greene com a mentor, i va arribar a treballar al Foreign Office en tasques de contraespionatge bèl·lic. Per descomptat, durant la seva carrera va guanyar diversos premis de renom (Premi David Cohen, Premi T.S. Eliot, Premi Bocaccio…), va ser investida doctora honoris causa per diferents universitats del Regne Unit i, fins i tot, nomenada Dama de l’Imperi Britànic.
Muriel Spark
Aquesta vasta trajectòria ha deixat un llegat prolífic. LaBreu li va publicar el 2016 La plenitud de la Srta. Brodie, que va ser duta al cinema per Ronald Neame el 1969 i li va suposar un Oscar a Maggie Smith. El llibre també va representar l’èxit internacional de l’autora escocesa. Ara, la mateixa editorial treu, per primera vegada en català, L’únic problema (The only problem, 1984), la història de Harvey Gotham, un home amb possibles que veu pertorbada la pau del seu plàcid retir quan acusen la seva dona, de qui està separat, de pertànyer a una organització terrorista anticapitalista, el Front de la Libération de l’Europe. Míriam Cano en firma una magnífica traducció.
L’únic problema és una novel·la curta, de tot just 175 pàgines. Dividida en tres parts, segueix la clàssica estructura aristotèlica de ‘plantejament, nus i desenllaç’, tot i que aquest últim es ventila en, literalment, tres fulls i mig, directe i sense floritures. A la trama seguim la petja a Gotham, un “guru milionari i playboy” de trenta-cinc-anys, excèntric a dosis superlatives, que es defineix com a “estudiós, que no erudit, perquè em puc permetre estudiar i especular sense obtenir resultats”. Harvey es reclou en una caseta al camp de França, lluny de la seva gent, per escriure una monografia sobre Job i el seu llibre, de l’Antic Testament, la seva autèntica obsessió. La fal·lera del protagonista per aquesta figura és tal que cada dos per tres s’acosta a un museu local per contemplar, embadalit, el quadre Job visité par sa femme, de Georges de la Tour, que hi ha exposat. La novel·la esdevé “un seminari sobre Job de franc”, en tant que desgrana passatges del llibre i omple el relat de reflexions filosòfiques, metafísiques i existencials.
Però lluny de ser un text saberut i pretensiós, L’únic problema és una entretingudíssima novel·la, sarcàstica i plena d’humor. El to, les estampes surrealistes que s’hi desgranen i la mateixa trama la converteixen en una comèdia que arriba a convertir-se en un autèntic vodevil. Spark hi fa entrar i sortir en una espiral sense aturador una dilatada amalgama de personatges secundaris (família, amistats, la policia…), que trunquen l’exili voluntari creatiu del protagonista i generen tot tipus de situacions còmiques. Si es coneix el Llibre de Job es gaudirà molt més de la lectura, però si no és el cas, no passa absolutament res. L’escriptora s’encarrega de creuar les línies narratives de l’obra bíblica amb les seves pròpies i les dissertacions del mateix Gotham. La improvisada roda de premsa que en Harvey munta al saló de casa seva quan esclata el cas de la seva dona n’és un exemple, senzillament hilarant. No només desplega un domini de l’escena i de la situació, sinó que la bufetada que reparteix a la premsa impertinent i rapinyaire és de traca.
Al capdavall, el que l’escocesa ens vol transmetre en aquest volum és que la vida és dolor i crueltat, i que davant de la fatalitat dels esdeveniments, siguin quins siguin, només hi ha lloc per a la sàtira. L’amoralitat dels personatges, començant pel mateix protagonista, li serveix en safata la possibilitat de dissertar també sobre el paper de la religió i de l’Església. No en va, Spark era filla d’un jueu i d’una anglesa presbiteriana, i més tard es convertí al catolicisme, i part dels personatges que surten al llibre també en formen part, directament o indirecta. L’autora, a través de Gotham, també exposa els llaços socials i els vincles que com a éssers humans establim entre nosaltres i quin rol desenvolupen a la nostra vida. En Harvey, que es queixa perennement que ningú mai li explica res i que s’ha d’assabentar de les coses gairebé per casualitat, ho té clar: “L’amistat, pròpiament, està feta per a la felicitat, no per als problemes”.
el primer acte de la represa serà una celebració homenatge a l’escriptora Anaïs Nin amb els llibres de LaBreu ESCALA CAP AL FOC, FILLS DE L’ALBATROS, LES QUATRE CAMBRES DEL COR, LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE, DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE, UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR i l’edició de DELTA DE VENUS d’Ela Geminada.
serà a la llibreria Calders (Passatge Pere Calders, 9 Barcelona)
el vespre del 6 de setembre, a partir de les 19 h
amb un repartiment de luxe! Ferran Ràfols, Glòria Farrés, Nú Miret i les editores dels llibres.
Descobrir noves autores preferides és una de les coses que em continua enganxant any rere any a la lectura. Hi ha tantes veus i mirades per descobrir, tants llibres i tan poc temps! Aquest estiu, finalment he llegit Anaïs Nin, els títols de la qual sempre m’havien cridat l’atenció: en llegia i rellegia les sinopsis, però mai acabava de decidir-me. Gràcies, Labreu Edicions, per enviar-me tota la seva la pentalogia amb traducció de Ferran Ràfols Gesa. Sort que l’he descobert i, en part, que vaig esperar a fer-ho, perquè potser fa uns anys no hauria sabut apreciar-ne la prosa com ho he fet ara. La seva escriptura és autobiogràfica, plena de simbolisme, onirisme i psicoanàlisi, tampoc no hi ha massa capítols, per això entenc que no sigui un llibre per a tothom. Però a mi m’ha captivat la seva capacitat per endinsar-se i escriure sobre l’ànima humana, els anhels més profunds amb tots els seus clarobscurs, les dualitats i contradiccions internes i tot allò que el nostre subconscient sap i que només podem intuir. Llegir-la és
com despertar-se d’un somni, quan acabes no aconsegueixes recordar-ho tot amb exactitud, però t’impregna de sensacions i et deixa algunes imatges inesborrables. Això ho admiro tant que fins i tot tincganes de llegir-ne els diaris on descrivia les sessions de psicoteràpia amb Otto Rank, deixeble de Jung i Sigmund Freud. Això també ho veiem reflectit en la novella quan intenta copsar els misteris de la natura femenina, en constant oposició amb la natura masculina. No només m’ha fascinat la seva tècnica narrativa, el seu lèxic ric i la sensualitat de les imatges, aromes i sons que descriu; sinó que el que més m’ha meravellat és la seva capacitat per donar nous sentits a les paraules i crear noves imatges inesperades, obrir-te la ment a noves assimilacions d’idees, creant visions poètiques, oníriques, seductores, sensuals i idílliques. A banda de tot això, alhora la seva capacitat d’autoficcionar-se, l’autora s’analitza a fons i en crea tot un món de ficció. Una lectura ideal per a l’estiu, plena de passió en la història i la forma. Suposo que ha sigut la lectura ideal en el moment ideal, últimament m’he obsessionat amb la literatura de viatges i els dietaris, i això ho té tot.
“Golcona continuava sent la ciutat on el vent semblava de vellut, on el sol estava fet de radi i on el mar era tan calent com la panxa de la mare.”
La història comença quan la Lillian arriba a Mèxic, concretament a una illa exòtica que és un paratge paradisíac que ella anomenarà Golconda. Un local l’ha contractat com a pianista i cantant de jazz per a la temporada d’estiu, però alhora a ella li serveix d’evasió, vol escapar-se i refugiar-se de la seva vida actual i un matrimoni en decadència que no coneixerem fins al final de la novella, i evadir-se en altres amors. Golconda no és el primer cop que l’acull, ja hi havia viscut quan era petita, l’illa l’atrapa i s’hi refugia, hi coneix tota mena de personatges ben diversos, però malgrat intentar fugir del seu passat i d’ella mateixa, tots ells la forçaran a emprendre un viatge al seu laberint interior.
“Segons la seva definició, la paraula tròpic volia dir “gir” i “canvi”, i amb els tròpics la Lillian girava i canviava, i es bressolava entre la droga de l’oblit i la droga de la consciència de la mateixa manera que els natius es bressolaven a les hamaques, i com els músics de jazz es bressolaven en els seus ritmes, com la mar es bressolava sobre el fons firat canviat.”
Per tant, La seducció del Minotaure és una novel·la captivadora d’un viatge, però alhora que ens submergeix en aquesta illa idíllica, hi ha un altre viatge d’autoconeixement, un viatge al seu laberint interior que la farà topar amb el seu propi Minotaure. Com diu el mite grec, conta la història que Creta alberga una construcció arquitectònica subterrània on vivia el Minotaure, un monstre amb cos d’home i cap de bou. Atenes de tant en tant hi enviava catorze joves que s’hi perdien fins que eren devorats per la bèstia, fins que un dia hi va entrar Teseu que va aconseguir matar la bèstia i trobar el camí de sortida gràcies al fil d’Ariadna. En aquest cas, la Lillian no disposa de cap fil, de cap guia, però malgrat la por per acabar devorada, decideix endinsar-s’hi i enfrontar-se al Minotaure que al final no resulta ser tan diferent d’ella com s’havia imaginat: “Amb tot, ara que hi estava encarada, el minotaure s’assemblava a algú que coneixia. No era cap monstre. Era un refiex a algú que coneixia. No era cap monstre. Era un refiex en un mirall, duna dona emmascarada, ella, la part oculta i emmascarada d’ella que no coneixia, la part que havia determinat els seus actes.”
Penso que per aprofundir en qualsevol obra d’art, cal tenir-ne en compte el context tant de l’època com de l’autor i és que Anaïs Nin va ser una escriptora coneguda pels seus Diaris, filla del pianista i compositor cubà d’ascendència catalana Joaquim Nin i Castellanos i de la cantant d’òpera danesa i cubanofrancesa Rosa Culmell i Vaurigaud. Els primers anys de vida els va passar entre París, Cuba, Brusselles, Barcelona i Nova York. La Segona Guerra Mundial ha acabat quan Nin emprèn l’escriptura de la seva pentaologia. Ja tenia renom per d’altres històries anteriors, pe`ro aquesta i sobretot Delta de
Venus i Little Birds són les que pòstumament la van convertir en un clàssic de la literatura universal.
Nasqué a París, però migrar a EUA als onze anys amb la seva família, és en aquest moment que inicia l’escriptura dels seus dairis. Però aquest seria només el primer de molts dels seus viatges arreu del món on faria amistat i emprendria relacions obertes i diverses amb d’altres artistes que la marcarien com Henry Miller i la seva dona June.
De fet, hi ha una pellícula amb un super càsting basada en la seva vida i relació entre ella i Miller i la seva dona June dirigida per Philip Kaufman que no puc esperar de veure, ‘Henry & June’.
El que més m’ha agradat de Nin és que no és una autora previsible, que et trenca tots els esquemes de les novelles que puguem llegir actualment, és tot un repte llegir-la jo ho entenc, però potser també tenia tanta expectativa i tanta por per totes les ressenyes que havia llegit que l’elevaven a clàssic del segle passat que tampco em va resultar tan complicada. Simplement t’has de deixar portar. Entrar el seu laberint i confiar que en sortiràs illès, o almenys prou, perquè alhora que reflexiona sobre la seva vida t’interpella també a pensar en la teva. De vegades havia de parar la lectura i tornar enrere, perquè una idea m’havia distret i em trobava divagant mentre avançava per les línies sense llegir-les realment, sé que això no és el millor si busques una lectura que et distregui i entretinguda, però és una novella que no et deixa indiferent, que al llarg del dia em trobava de cop i volta pensant en una idea que havia deixat anar algun dels seus personatges. M’ha costat fer-ne la ressenya. Hi havia tantes coses que volia dir-vos, tantes coses que us volia fer veure per animar-vos a anar a la vostra llibreria de confiança i llegir-la.
“Sota el sol, amb els altres, mentre nedava o ballava, sí que era lliure. Però un cop sola continuava a la ciutat subterrània de la seva infància. I això tot i que sabia la fórmula màgica: la vida se somia, la vida és un malson, te’n pots despertar, i quan te’n despertes descobreixes que els monstres eren de creació pròpia. […] Amb la por fem més grosses les bèsties. Empetitim les nostres creacions i els nostres amors, la nostra mirada els encongeix, i engrandim o encongim les coses d’acord amb els capricis de la nostra visió intercanviable, no segons cap llei de creixement immutable. La mida de cadascun dels mons en què vivim és individual i relativa, i els objectes i la gent varien en cada ULL.»
Títol_ La bella Europa
Autor_ Marc Masdeu
Col·lecció_ Cicuta, 29
Pàgs_ 352
Preu_ 20 €
ISBN_ 978-84-126659-9-4
La bella Europa relata dues històries aparentment deslligades durant tres dies de febrer de dos mil dotze. Dos fets decisius sacsejaran les vides dels protagonistes.
A Maríupol (Ucraïna), l’Europa exerceix la prostitució de luxe per escapar del barri decadent on viu amb el seu pare i el seu germà. La necessitat de fugida ve, també, del record de la mare absent que l’abandonà. L’Europa passa els dies amb en Iaroslav i l’Oleksandr, dos mafiosos de baixa estofa, en un país que manté els equilibris en les seves relacions amb Rússia.
A l’altra banda de món, en Pere Novell és el fill d’un empresari ramader al poble de Soses (el Segrià). Alterna la seva ocupació de becari en una editorial a Barcelona amb la feina al negoci familiar. En la placidesa d’una vida benestant, imagina un futur com a escriptor i segueix anant a caçar amb el seu millor amic, l’Edmon. El seu dia a dia còmode s’enterboleix amb dubtes vitals i una creixent vacil·lació sentimental fruit d’unes relacions massa apamades.
Els dos drames, realistes i mancats d’èpica, descriuen la fugida endavant dels personatges que transiten per un món sense esperança i devastat per les diferents crisis. Masdeu abasta l’equidistància entre dues existències paral·leles amb un minuciós retrat de l’amistat i de la pèrdua, de l’amor i del ritme frenètic d’una societat que resta impassible davant les tragèdies més íntimes.
Un nord-americà i un rus creen una casa a Andorra amb unes intencions utòpiques incertes. David Gálvez Casellas n’investiga els orígens i la construcció
Que hi ha un cansament de l’esquema lineal de la novel·la històrica i documental ho hem pogut veure els darrers mesos amb els llibres d’Albert Forns, Eduard Márquez i Sebastià Portell. S’ha arribat a un extrem de novel·les amb un plantejament argumental tan primet, tan ben encaixadet en les seves capsetes de capítols curts, que un instint narratiu primari crida els autors a desmuntar tot aquest macramé i tornar als materials en brut, per intentar trobar el nervi i la veritat de les històries. O bé sotmetre-les a una pluja d’electrons literaris per veure les reaccions que es produeixen en personatges coneguts i esdevenimenrs més o menys provats. És el que ha fet David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú 1970): fer entrar al laboratori la Torre dels Russos, un edifici singular construït a Santa Coloma d’Andorra, per l’arquitecte Cesar Martinell, entre 1916 i 1919. En unes altres mans que no fossin les de Gálvez hauria pogut ser una d’aquelles novel·les de les quals s’ha abusat tant, sobre l’hospital de Sant Pau o la Sagrada Familía. En lloc d’això tenim un artefacte literari que ens interroga sobre el passat i el record, la memòria i l’arxiu, el silenci, el buit i el llenguatge.
Gálvez és un escriptor de la corda postmoderna, autor de la falsa obra periodística de l’inventat Arseni Sugranyes i autor del fals dietari Carrer del bosc. Som davant d’un escriptor per al qual especular amb els mecanismes que intervenen en la creació literària és més important que explicar una vivència o oferir un testimoni personal. La Torre dels Russos s’obre amb una cita de les Memorias póstumas de Brás Cubas, el clàssic de de la literatura brasilera que és naturalment una ensarronada, perquè ningú no pot escriure unes memòries pòstumes. L’autor, Machado de Assis, diu que ha escrit la novel·la inspirant-se en la manera de caminar dels torrats, que van de banda a banda de carrer, s’aturen, discursegen, tornen a engegar, ensopeguen, van per terra, s’alcen, etcètera. Com el seu model brasiler, La Torre dels Russos és un llibre amb molt d’humor, gust per la paradoxa i la tendència a la ventrilòquia d’altres llibres de Gálvez. Inclou versos, fitxes, estudis filològics, narracions, petits assaigs i -aquesta part és ben interessant- converses amb amics investigadors al voltant de la creació literària i dels personatges implicats en la construcció de la casa.
Què va dur un milionari de Boston -Fiske Warren- a pensar que podia crear a Andorra una comunitat georgista? Som en uns anys -cap a començaments del segle XX- en les quals les utopies funcionen a tota màquina. Els georgistes pensen que la terra és de tothom i que l’única propietat a la qual tenim drets és al que cadascú sigui capaç de construir-hi. Andorra té un règim de propietat comunitària antiquíssim. E quilicuà. Un altre personatge extraordinari, que ha tingut relació amb els germans Wright -Popoff-, és l’administrador del projecte. I Martinell, el constructor dels cellers cooperatius que han passat a la història com a Catedrals del vi, l’executor. Hi ha un tercer personatge, andorrà, Joseph Alemany, que és qui s’acabarà quedant la Torre, que escriu poemes i articvles (vés a saber si falsificats per Gálvez; segurament) en un estil 1900 molt divertit.
Com La passió segons Renée Vivien de Maria-Mercè Marçal, que és el referent català de les novel·les de quéte, la investigació queda atorrollada i a mitges. Això ho fa més interessant perquè toca el moll de l’os de l’escriptura i de la vida: no podem saber res, les nostres vides s’esborren com una paraula escrita en la sorra d’una platja de les d’abans (quan no hi havia tanta gent que trepitjava amunt i avall). M’agraden les pàgines que Gálvez dedica a estudiar i preparar descripcions de núvols. I m’agrada l’artefacte que ha construït, tot i que hi trobo a faltar, potser, una mica més d’argument i més figuratiu.
‘Fills de l’albatros’, un llibre pioner en el tractament de la mirada femenina, és un recull de dos relats imaginatius, càlids en imatges i molt íntims.
Traduït per Ferran Ràfols Gesa, Fills de l’albatros és un recull de dos relats imaginatius, càlids en imatges i molt íntims que se serveixen de la psicoanàlisi perquè la grandiosa Anaïs Nin (1903-1977) faci ús de l’espontaneïtat i l’associació d’idees pròpies del jazz per parlar de l’androgínia i l’homosexualitat des d’una perspectiva que poques obres literàries van gosar fer a l’Amèrica dels anys quaranta. Fills de l’albatros és un llibre pioner en el tractament de la mirada femenina, escrit l’any 1947 i revisat per l’autora el 1959. El volum forma part de la pentalogia publicada per LaBreu en català i que compta amb títols com Escala cap al foc, Les quatre cambres del cor, Un espia a la casa de l’amor i La seducció del minotaure, inclosos dins el títol genèric de Ciutats de l’interior.
L’habitació cega narra l’evolució sexual de la Djuna, una ballarina parisenca que fuig d’una infantesa miserable i d’una vida a l’orfenat que acaba quan guanya una beca per estudiar dansa. La Djuna busca un amor lliure en nois joves i sexualment ambivalents. Els troba als cafès de Montmartre i en destaca, sobretot, dos: en Michael, un homosexual, i en Paul, un adolescent marcat per una educació severa i autoritària al qual la Djuna ensenya el sentit més profund de la llibertat. El cafè és una obra coral que explora la vida de la Djuna, la Lillian i la Sabina, dones que representen la serenitat, la dona terrenal i la fatal, respectivament. Unes amigues que tenen un amant comú, en Jay, i que analitzen com evoluciona la seva identitat a mesura que passa el temps. Si els albatros estableixen una relació monògama durant tota la vida, els seus fills ja no —passeu-me la metàfora—; però l’arribada a la monogàmia passa per altres estadis, diguem-ne, menys exclusius. De joves, aprenen balls, una interpretació sincronitzada d’accions, sons i comportaments. Quan un albatros torna per primer cop a la colònia, balla amb molts companys, però la cosa minva fins que n’escull un i perfecciona el llenguatge individual. A partir d’aquest moment, ja no torna a ballar amb ningú més.
L’escriptura de la Nin és inseparable de la seva vida. Avui Nin és considerada una de les escriptores més importants del segle XX i una font d’inspiració per a les dones que desafien els rols de gènere encallats en els patrons convencionals. La dansa —Nin va ser ballarina— permet «descobrir l’aire, l’espai i la seva pròpia lleugeresa». Quan balla, la protagonista Djuna viu una fusió, una soldadura entre el món exterior i l’interior, i llavors és una sola dona en moviment. Però l’aprenentatge de dansa no és un camí de roses: al començament, el seu professor quarantí vol perfeccionar-la posant-li les mans al damunt, oferint-li una gira internacional i fent-li prendre consciència de cada part del seu cos. Aquesta concordança neix de la submissió d’ella i la dominació d’ell.
La fractura interior de la Djuna —i de totes les dones de la Nin, i de la mateixa Nin i de la dona universal a qui representa— és invisible però condiciona tots els seus actes impulsius. Aquesta tensió dolorosa gairebé contínua fa que les primeres trobades sexuals amb un home (el vigilant de l’orfenat, l’amant de la directora) estiguin marcades per la resistència, la por i l’hostilitat. El rebuig constant de la Djuna per la possessió i la determinació dels homes grans es relaciona, de manera psicoanalítica, amb la desigualtat de poder respecte a la figura del pare, la primera tirania masculina. La Sabina, en canvi, «sempre traspassava els límits, esborrava les identificacions […] Canviava de nom com els criminals esborren el rastre». En el cas de la Lillian, quan feia l’amor amb en Jay, «el cos li quedava ple de retencions, residus, sediments». Es despertava sense ser lliure, se sentia posseïda i dependent. Totes tres necessiten una metamorfosi. Quan els surtin ales seran imparables.
LaBreu publica «Per qui em prenc», de Lori Saint-Martin, amb traducció d’Antoni Clapés i pròleg de Cristina Garcia Molina
Per qui em prenc, de Lori Saint-Martin, es podria catalogar de memòries creatives per l’originalitat de la seva redacció: moderna en l’estil literari i profunda en les reflexions de caire humanista d’una autora que poc abans de la seva mort, l’octubre del 2022, va ser admesa a l’Académie des lettres du Québec. Amb això va complir, probablement, un dels seus somnis de dona feta a ella mateixa amb una voluntat de ferro i la determinació d’emprar el francès com si fos la seva primera llengua.
L’escriptora, traductora i professora d’estudis literaris, Lori Saint-Martin, va néixer l’any 1959 a Kitchener (anteriorment, Berlin, com sabrem a través del relat), una ciutat a la província d’Ontario, Canadà. Filla d’una família de parla anglesa en una societat com la canadenca, bilingüe en uns llocs més que en altres. És així com Lori Saint-Martin ho posa de manifest en aquest escrit que parteix de dos fets significatius en la seva biografia íntima: el naixement dels fills i la mort dels pares i la germana petita. Després de pràcticament tota una vida de negació dels seus orígens anglosaxons, de rebutjar la procedència d’una ciutat lletja i grisa, i pertanyent a la classe obrera, l’any 2018 Lori Saint-Martin s’aboca a escriure un llibre definitiu i segurament el més significatiu en la seva bibliografia. El relat Per qui em prenc ve a ser una resposta a la seva mare, que en els seus enfrontaments li deia «per qui em prens». Doncs bé, em prenc per la Lori Saint-Martin, si bé després de moltes giragonses arribaré a reconciliar-me amb tu, mare, li ve adir, no sense abans haver-me fet francòfona en una família anglòfona com la nostra. De fet, de manera natural potser Saint-Martin hauria d’haver tingut com a segona llengua l’alemany més que no pas el francès. No en va, a les primeres pàgines del seu relat, diu: «La meva primera obra va consistir a crear-me jo mateixa com a francòfona».
Les reflexions sobre la consideració de les llengües maternes naturals, adquirides o adoptades, constitueixen un dels eixos fonamentals del relat autobiogràfic de Lori Saint-Martin, un patronímic i un cognom que no és un pseudònim sinó la mostra de la ferma adquisició, per voluntat pròpia, d’una nova identitat a través del francès. Per a un lector com el català, que en general és un bilingüe forçat pel nacionalisme espanyol, si bé no llençaria el castellà al foc, li resulta molt estimulant intel·lectualment la reflexió sobre la naturalesa, la personalitat de les llengües, l’univers cultural i humanístic que es conforma en cadascuna d’elles.
Originàriament de parla anglesa, Lori Saint-Martin es farà francòfona i a partir de la mort prematura de la seva germana, l’any 2010, aprendrà l’espanyol i es farà encara conscient de l’alemany que mai no sabrà ni parlarà, però que resulta ser la llengua d’alguns dels seus ancestres emigrats al Canadà. En un principi, escriu Saint-Martin: «Si vaig canviar de vida i de llengua materna va ser perquè la mare no em pogués llegir». Com molts joves, la Lori sentia vergonya dels seus orígens que l’asfixiaven i ella volia respirar. Se’n va sortir, no sense talent i esforç combinats. Lori Saint-Martin es va reconciliar amb l’anglès a partir del naixement dels fills, i, a partir del dolor per la mort de la germana, va decidir ampliar el coneixement de llengües. «Vet aquí per qui em prenc. Vet aquí qui soc», dirà a la mare, en realitat ens diu a nosaltres a través del relat de la formació de la seva personalitat en una nació com el Canadà, en la qual depèn d’on hagis nascut o visquis, parlaràs una llengua o una altra i que, com va observar Lori Saint-Martin, conforma una cosmovisió. Saint-Martin confessa que és bicèfala perquè arriba a posseir dues llengües maternes i, per tant, dos cervells, cadascun amb l’estructura interna de cada llengua. «Si parles més d’una llengua, ets més d’una persona», arribarà a dir Lori Saint-Martin, que potser cal interpretar com: si parles més d’una llengua amb la mateixa competència que la materna, veuràs el món també a través de les seves cosmovisions.
Si més no, des del punt de vista antropològic les consideracions de Lori Saint-Martin són interessants, ja que en el seu cas no hi ha una imposició política i cultural d’una llengua per absorbir l’altra, com passa aquí amb el català, una llengua amb un imponent cabal de cultura i, per tant, de visió del món, però sense un estat que li doni cobertura.
Amb un pragmatisme inspirador —no exempt de reflexió— ens endinsa en un món on conviuen la quotidianitat més palpable i l’excepcionalitat més magnànima, i ho fa amb filosofia, però també amb sornegueria.
La paradoxa és, des dels segles dels segles, una companya difícil —impossible— d’erradicar de les nostres vides. El poeta Ramon Boixeda l’agafa de bracet a El cel dins un pou (LaBreu, 2022) tot parlant-nos d’un reflex contrastable, lluny de tota realitat irrefutable. A la manera d’un Narcís acaparat pel dubte, desplega els seus versos oferint-nos-en la darrera versió (Boixeda no pot escriure dues vegades un mateix poema).
La seva poesia és talment un mecanisme en moviment —i pensament— constant propulsat pel diàleg amb algunes de les veus que l’han precedit i autoaccionat per la pròpia mirada encuriosida. Una mirada que malda per romandre més enllà del «que em fuig: / la mort vivent i la vida morent», per poder «creure en l’estirp que et sobreviu».
Joan Todó, a l’extens pròleg que bé podria considerar-se un breu assaig, ens recorda que «la intriga del seus poemes és, sovint, un joc de mirades, del sentit corporal més distant, del que per això mateix ha pogut arribar a designar metafòricament el coneixement teòric». Ben cert, Boixeda parteix de la pràctica —els ulls— per construir una teoria tan complexa com provisional en què, per tant i per descomptat, tot fa de mal dir.
Amb un pragmatisme inspirador —no exempt de reflexió— ens endinsa en un món —el nostre— on conviuen la quotidianitat més palpable i l’excepcionalitat més magnànima, i ho fa amb filosofia, però també amb sornegueria; amb un polsim de metafísica, però també amb certes dosis de sarcasme i unes imatges plenes de plasticitat («El sol, de posta, una moneda / que entra a la guardiola del mar», «El món / ballava en cercles concèntrics talment / l’aigua d’un pou que mira el cel quan plou»).
La impossibilitat d’expressar tot el que ens envolta («Com dir tot el que abraça la mirada?»), la composició del propi ésser («Què series / sense l’ajut d’allò que no existeix?»), o la indefinició del temps («És temps prestat al temps, la vida?»; «El temps: ens esculpeix o l’esculpim nosaltres?») són algunes de les preguntes sense resposta que vagaregen per la ment d’un poeta que ha fet dels ulls empara.
L’aparent necessitat de mantenir l’equilibri entre allò que es veu, allò que es pensa i allò en què hom creu implica una lluita desigual en què la realitat —la d’aquí i la de més enllà— s’imposa per salvaguardar la premissa segons la qual «l’enigma fa córrer la sang». Però el cel hi és, malgrat que ens sigui inabastable, i el reflex, bé sigui en un llac («cèntims del cel que brillen / com almoina del que perdura»), un mirall (on «no pares / de creure que has vist») o en l’aigua d’un pou («el pes del món al pou de la nineta»), un element que ens interpel·la de bon començament, actua d’intermediari entre un món i un altre: «el reflex dels ulls de l’altre / clavant-se més i més al pou d’esguards…».
El poeta excel·leix en l’art de l’observació per un entorn inhòspit («L’hem matat, el futur, enmig d’un món / que és una travessia entre immundícies») en una recerca eterna («Buscant, arrel endins, algun racó / del veure-hi clar que l’univers reserva / als ulls del cec que estima la foscor») que posa de manifest «que els destins són batecs d’una carència, / llocs familiars dels quals s’ha de partir».
La complexitat del que clissen els seus ulls («Aquests colors de foc / van plens d’alguna cosa / que no sabries dir») el porta, d’una banda, a adoptar un cert to pessimista —sense caure, si més no, no del tot, ni en la desolació ni el conformisme («Avui, als marges certs, / tenir un món propi implica morir amb ell»)— i, de l’altra, a explorar, des de la ment, camins invisibles on poder trobar nous enigmes («I tens / moments en què et cal creure alguna cosa, / que viure és creure en tant que ajuda a viure»).
I quina manera més idònia a l’hora de captar els secrets de l’entorn que fer-ho tot passejant, activitat que s’erigeix en el millor dels mètodes per despertar sentits i excitar pensaments tot «trepitjant les fulles / com un ofici que arreplega / viatges de camins batuts / i esborrats per vides cruixents / que el vent ha de tornar a escampar»; per terres sevillanes («un matí de diumenge en què la imatge / del pas processional et representa»), per capvespres («…la nit agermana / el temps de què disposes / amb el que et toca viure»), al llarg d’un “Viatge iniciàtic” («viatjo per ser nàufrag en mars nous?»),… qualsevol indret, qualsevol moment, pot ser favorable per aprendre del món «a viure al lloc on torni».
El binomi vida-mort té una presència constant a El cel dins un pou. En un dels primers poemes ja ens adverteix que «visc la vida pensant-la en hores mortes» i, més endavant, a “Comiat” reflexiona sobre «l’eternitat que mata». L’existència la trobem al bell mig, entre un cel inexplorat —i inexplorable— i un pou profundament quotidià que, sovint, ens convida a mirar enlaire. Una dicotomia difícil de delimitar que navega entre les raons del cor i la intuïció de la ment i en què no manquen els avisos per salvaguardar-ne les respectives essències: «Cal existir!», proclama un home amb veu canosa a la barra d’un bar; «Que no s’aturi el cor ara mateix», prega el poeta; «No pugis l’aigua vers la llum / perquè s’hi fongui, no», alerta la corriola del pou…
Tal com afirma Joan Todó, «els versos que el Boixeda ha esborrat però que l’han dut fins aquí, les metàfores descartades, els mots desestimats com ulls que no caben en aquesta mirada» ressonen al llarg del llibre: allò que el poeta no fa explícit batega a cada vers, com un eco subtil que no vol —no necessita— fer-se sentir del tot.
Entre la serenor de la mirada i la complexitat del pensament, Ramon Boixeda basteix, amb una retòrica molt estudiada, una obra en què el dubte existencial i la incomprensió del sagrat vetllen per preservar «aquest camí de fulles / que aixafes i esbarries / amb els peus, l’estupor / encès de cada instant» abans no desaparegui el reflex per excel·lència: «Un horitzó tan sols per viure?».
Mar Fontana, Quadern de les idees, les arts i les lletres
presentació tertúlia del llibre de relats ANTIGUITATS de Cynthia Ozick amb la traductora Dolors Udina en conversa amb els editors A l’Espai MercArt de Sant Just Desvern,organitza Cal Llibreter (20.07.23)
Escric aquest article amb motiu de les jornades sobre l’obra poètica de Teresa Pascual organitzades per l’Acadèmia Valenciana i la situació de la llengua després de l’anunci que el valencià deixarà de ser llengua vehicular a tot el País Valencià. M’agradaria pensar, voldria creure, que sota el govern del PP i Vox avui encara seria possible que es publiqués la poesia reunida de Teresa Pascual a la Institució d’Alfons el Magnànim. Tenir avui en un sol volum tota la seva poesia reunida fins al 2019 és un acte de sort i de justícia.
Poder obrir el seu llibre i llegir: “A la mesura de les teues coses / he disposat la casa, les parets, / el color de taronja de la cuina, / el pilar cara-vista del saló. / He obert les finestres i la mar / ha matisat les línies de l’aigua / sense saber la sal que commovia / i abatia les ones en l’arena– / tota la sal fixada en la mesura, / a la teua mesura de les coses, / al silenci de sal, al vent de sal, / a la sal de la pell de les paraules… / He disposat la casa, les parets, / cada verd dels xiprers i tots els pins, / tots els dolors dels dies sense llum, / cada pam de l’espai que tu no ocupes / on la teua mesura es desdibuixa.”
Sense aquest volum ens seria més difícil accedir, estudiar o descobrir una de les nostres millors poetes. La que dota de permanència vivències, records, sensacions i mirades amb l’elegància i la veritat del mot precís. L’amor, el desig, les pèrdues, els reencontres, les absències, la mort dels pares, el pas del temps, els llocs, els moments del dia, la mar/el mar (el gran androgen que deia Marçal), com només ens els pot explicar ella, i a la vegada, gràcies a la seva mirada, nosaltres ja no ho viurem ni ho veurem mai més exactament igual. Som també i en bona mesura el que hem llegit, el que hem après a mirar gràcies als bons llibres i els millors poemes.
Una poètica que treballa amb aspiracions formals, que a més de sadollar el sentit, s’expressa amb la mètrica i les seves regles, que quan es dominen com ho sap fer ella, més que constrènyer, omplen d’ales el vers. Una autora que té un profund coneixement de la tradició poètica i que el transcendeix amb veu inconfusible i pròpia. Llenguatge clar, natural i precís, directe al que es vol nomenar sense jocs de la llengua per la llengua, la realitat està just allí per ser vista i dita lluny de l’obvietat. Hereva també d’un llenguatge de mar que si no es recullen en els seus versos podrien perdre’s en el vent de garbí dels qui no tenen gaire lletra. Quin regal trobar alta poesia amb la naturalitat de les dones que feinegen amb la lírica, igual que el seu pare feinejava al mar. Una consciència de classe i de gènere, que jo, per exemple, necessito i que no sé trobar en tants altres que sembla que m’escriuen tan sols perquè els admiri. Amb Teresa Pascual sento que m’escriu perquè miri al seu costat allò que tota sola no sabria veure. Se’n diu, com sabem, literatura.
Teresa Pascual és una poeta poeta que ja ha merescut un simposi organitzat a Tàrrega, fa ben poc va ser una de les protagonistes de la Nit de Poetes de Poesia i + a Caldes d’Estrac, i al novembre tindrà una jornada d’estudi organitzat per l’Acadèmia Valenciana amb la participació d’autoritats de les lletres i el pensament com Àngels Gregori, Fina Birulés i Vinyet Panyella. Voldria pensar de nou, voldria creure, que aquest no serà l’últim simposi sobre la seva obra. Que la literatura i la poesia són massa importants per poder ser manllevades per polítiques pallusses. Ens cal ser al costat d’on encara és més difícil fer, publicar i defensar una obra de primera magnitud. I unes traduccions de l’alemany, les d’Ingeborg Bachmann, que sense ella tampoc tindríem, o ja no serien les mateixes. Perquè una poeta que també tradueix, com diu Montserrat Bacardí, alimenta amb un mateix gest la pròpia obra.
EL PP i Vox anuncien una croada contra el català: es vol eliminar l’Oficina de Política Lingüística, treure els assessors lingüístics, vetar revistes catalanes a les biblioteques públiques: Enderrock, Camacuc, El Temps, Llengua Nacional, Cavall Fort. I vull pensar, necessitaria creure, que no es portaran a terme accions letals i subtils com ara no publicar, no estudiar-les i fer-los empentetes cap a l’oblit.
Ella, passi el que passi, seguirà escrivint, mirant el món, fent nous poemaris publicats en editorials de prestigi. Tot això ho escric per a nosaltres, per tot allò que no podem ni devem pensar encara, però que si malauradament arriben els mals presagis, que ens trobin a tots amb els llibres alçats.
Jo brandaré Tot passa baix (Labreu, 2023), el seu últim poemari, i diré amb veu alta i clara “Sutura”.
“Si hagués tingut ferida, / si el cos s’hagués obert, / amb uns punts de sutura / hauria unit les capes. / Però l’ànima es queixa / de no haver sigut carn.”
Cynthia Ozick: una mirada cautivadora a la efimeritat de la vida
L’esperada obra d’Antiguitats de l’escriptora Cynthia Ozick, publicada per LaBreu Edicions, arriba als lectors per oferir una experiència literària única. L’autora, nascuda a Nova York en una família jueva d’origen bielorús, és coneguda per la seva capacitat de teixir contes amb un estil virtuós que aborden temes com la immigració, les cicatrius de l’Holocaust i la construcció de la identitat individual.
Aquest recull de cinc relats, tocats d’una ironia inquietant, captura els significats canviants del passat i com la nostra experiència els acolora de matisos. Dins d’aquesta compilació, l’enigmàtic relat que dona nom al llibre, «Antiguitats», ens submergeix en la plena decadència institucional d’una acadèmia en declivi, mentre el protagonista, Lloyd Wilkinson Petrie, esforça per explorar l’enveja latent cap a Ben-Zion Elefantin, un exercici d’expiació vinculat a l’herència dels elefantins.
L’obra d’Ozick, plena d’art, col·lectivitat i compassió, es revela com un valuós llegat literari, que aporta una perspectiva única sobre la fugacitat de la memòria i de la vida. A través d’una ploma magistral, l’autora retrata els dubtes i les pors dels seus personatges, envoltant-los de referències mitològiques, bíbliques, jueves i clàssiques.
La traducció d’aquesta obra ha estat realitzada per Dolors Udina, reconeguda amb premis literaris i amb una trajectòria exemplar en el camp de la traducció. El pròleg, a càrrec del periodista i escriptor Jordi Nopca, aporta una mirada reveladora a l’estil de l’autora i als temes recurrents que s’entreteixeixen a través de la seva narrativa.
Antiguitats promet ser un llibre inoblidable que atraparà els lectors amb les seves trames enigmàtiques i la veu brillant i singular de Cynthia Ozick. Aquesta obra sensacional es converteix en un imprescindible dins de la literatura anglosaxona i oferirà una experiència literària enriquidora i inigualable.
Cal llibreter, Arnau Cònsul: «Cynthia Ozick, autora novaiorquesa. Convidada a l’última sessió de la Universitat d’Estiu de Sant Just. (…) Traduïda per Dolors Udina, que va rebre el Premi Nacional de Cultura. Gran traductora que han prestigiat el que podem llegir en català. «Antiguitats» es publica amb cinc contes més, a part de la novel·la. Protagonistes de doble facetes: jueus, però sense posar-ho al centre. L’escriptura és un tema que apareix en els llibres d’Ozick, això és el tema del primer relat, «Antiguitats» amb el protagonista i la relació amb el pare i l’arqueologia (…) i amb una amistat de l’escola que forma part d’una secció del judaisme que es va quedar a Egipte, seguidors de Moisés, i que lluitaven contra els pagans, els elefantins. Lliga la saga amb la història de les antiguitats i la ironia vindrà amb la relació amb cert cinema, als anys 40, abans que Indiana Jones, i problematitzat-ho amb certa ironia. Tot això ens ho explicarà Dolors Udina, com a partir d’una realitat es pot construir una ficció hilarant.»
Andreu Gomila recitant ALCOHOLS de Guillaume Apollinaire Ester Andorrà AFAMATS, Maria Isern RUSC, Joan Vigó SAURÍ DEL NOM i PASTOR D’ANTENES (LaBreu Edicions) Paula S.Piedad AFÀSIA (Adia Edicions)
al Castell de Cornellà, una iniciativa del Pati Blau Llibres i Cerveses Cornèlia (19.07.23)
Harvey Gotham, un milionari canadenc separat des de fa un any de la seva esposa Effie, s’instal·la al camp a França en una caseta propera a un castell abandonat. Allà escriu obsessivament un estudi sobre el llibre de Job i visita gairebé cada dia un quadre que el té encaterinat. La seva tranquil·litat es veu trasbalsada per una sèrie de visites i esdeveniments que escapen al seu control però que accepta amb resignació i comicitat. Primer rep al seu cunyat, que intenta convèncer-lo de què es divorciï i concedeixi una pensió a la seva dona; després apareix, i s’instal·la, la germana de l’Effie, que trastoca la vida austera d’en Harvey amb un doll de sensualitat. Quan tot plegat s’encalma, en Harvey es veu sotmès a una sèrie d’interrogatoris policials davant la sospita que la seva exdona formi part d’un grup terrorista anticapitalista.
La forma d’alta comèdia, on les situacions i els personatges es succeeixen in crescendo, és la que escull Muriel Spark per plantejar l’únic problema: que la vida comporta el dolor i la crueltat i és un intent inútil treure’n l’entrellat de tot plegat. Davant les fatalitats de la vida, l’única sortida lògica és la sàtira, que Muriel Spark ordeix fent un diagnòstic vodevilesc de les inquietuds existencials i les convencions socials que ens acoquinen.
«La contribució de Spark a la literatura escocesa és d’una originalitat manifesta, breu i enginyosa, amb la composició musical i els ritmes d’un poeta. Una cosa inoblidable sui generis.»
Penelope Jardine
«Els lectors de L’únic problema no cal que estiguin familiaritzats
el Llibre de Job de l’Antic Testament per gaudir de la novel·la més metafísica de Spark, però els ajudarà a comprendre millor si ho són. Una manera d’interpretar el seu llibre és com a al·legoria de Job, per parlar de per què Déu permet patir. Això obsessiona a Harvey Gotham a L’únic problema, i es passa la novel·la treballant en un assaig al voltant de Job. Comparteixen aquesta passió amb Edward, que una vegada va servir com a cura d’una Església de Vicari d’Anglaterra abans de passar a la interpretació i d’esdevenir actor de cinema. Harvey i Edward estan casats, respectivament, amb les germanes Effie i Ruth, la filles del vicari, i les tribulacions i trifulques que pateixen les parelles són la part més important de l’argument de la novel·la.»
Richard Holloway
Muriel Spark (Edimburg, 1918 – Florència, 2006). Novel·lista, poeta i dramaturga radiofònica. Es va casar amb dinou anys i es traslladà a Rhodèsia
(Zimbàbue). Allà va tenir un fill i poc després se separà. Després de la Segona Guerra Mundial, es va establir a Londres. Graham Greene l’ajudà en els seus inicis de penúria econòmica i l’orientà en el món editorial. El 1957 va publicar la seva primera novel·la, The Comforters. Amb La plenitud de la Srta. Brodie (LaBreu, 2016) va aconseguir l’èxit internacional i l’adaptació cinematogràfica donà l’Oscar a Maggie Smith. Va escriure biografies de diverses figures literàries del segle XIX com Mary Shelley i Emily Brontë i 20 novel·les. A finals dels seixanta s’instal·là a Roma i va viatjar per Europa amb la seva secretària i amiga Penelope Jardine. Va guanyar diversos premis en la seva llarga carrera: Premi David Cohen de Literatura Britànica, Premi T. S. Eliot, Premi al Millor Relat Breu de l’Observer, Premi Boccacio de Literatura Europea i el Premi Itàlia de teatre per a ràdio. Va ser investida amb el títol de doctora honoris causa per les universitats de Londres, Oxford i Edimburg, i el 1993 va ser nomenada Dama de l’Imperi Britànic.
Títol_ El volcà
Autora_ Anna Dodas i Noguer
Pròleg_ Jordi Sarsanedas i Míriam Cano
Col·lecció_ Alabatre, 129
Pàgs_ 115
Preu_ 14€
ISBN_ 978-84-126659-8-7
2ª edició
«Si em ve al cap tota la simbologia de la Mort del tarot en llegir El volcà és, precisament, perquè aquesta idea és present als dos nivells, el que fa referència al canvi i el que d’una manera més literal es refereix, sense subterfugis, a la mort. A una mena de voluntat de saber, de conèixer, per as- solir un estadi superior: si no estem absolutament compro- mesos amb la mort, no podem estar absolutament compromesos amb la vida. Enfrontar-se i desgranar la mort devia ser, per a Anna Dodas, que tenia aleshores vint-i-tres anys, un ritual de pas valent i necessari cap a l’edat adulta» Míriam Cano
L’actual edició d’El volcà reuneix els dos llibres de poesia de l’autora, Paisatge amb hivern i El volcà, a més d’una sèrie de poemes esparsos i esbossos del que hauria hagut de ser la seva obra posterior. La seva poesia ha estat publicada en castellà i anglès.
El volcà busca desentrellar el misteri de l’ocult. Els versos de Dodas, llegits encara avui, transmeten la sensació d’una sàvia intuïció dels perills de la vida, i potser sigui aquest el seu llegat més viu: el d’adreçar-nos a la capa oculta de les coses i, amb una freda lucidesa, mirar d’interpretar-les, malgrat l’infern que ens crema dins.
1
Baixen els flocs
i es disparen les estrelles cap a un firmament lletós. L’embranzida, el sotrac.
El meu cor pertany
a la grapa d’un ogre. Galopa, galopa
salta
galopa, galopa
les muntanyes com un mar furient.
Ploren, ploren les campanes.
Una aixeta degota
com un plor
que rellisca.
Tot dorm.
Anna Dodas i Noguer (Folgueroles, 1962 – Montpeller, 1986 ). Filòloga catalana per la Universitat de Barcelona, on es llicencia amb una tesina sobre l’obra Mites de Jordi Sarsanedas i escriu assaigs sobre Verdaguer, Rodoreda i narrativa modernista. Com a professora de guitarra, exerceix a escoles de la Plana de Vic i fa concerts arreu del territori. El 1986 guanya el premi de poesia Amadeu Oller, amb Paisatge amb hivern. Aquell mateix any deixa preparat el poemari El volcà, que no veurà publicat, ja que mor assassinada prop de Montpeller l’estiu del 1986. La seva narrativa es va publicar el 2018 al recull de relats Capvespres de foc i de grana.
«“I fer una passa o no fer-la, / igualment, / vol dir precipitar-se” es llegeix a Fosca negra, un llibre que és un paisatge dur, angost, cremat. No sé si l’Apocalipsi ja s’ha esdevingut o si està a punt de llançar-se sobre el món i sobre les paraules que l’anomenen, però els poemes de Fosca negra es vinclen abans de resistir-se a la intempèrie, els poemes ploren abans d’agafar-se amb ungles a la vida. “Jamai hi haurà llavor”, diu un altre vers, que dibuixa un món que sona desesperat, sense rendir-se a la desesperació, perquè hi són els mots, perquè les àncores són les paraules per dir, per situar, per veure-hi enmig de la foscor. El poemari sencer és un viatge i és un viatge visionari, més enllà de l’esperança i més enllà del desesper.» Lucia Pietrelli
A Fosca Negra, Joan Tomàs Martínez Grimalt vaticina una foscor on enfangar-se en la febre de temences atàviques. S’enfronta a la temptació d’una mirada encarada a presagis funestos. La riba del futur encara és molt enfora. Sols en guaiten, part damunt l’horitzó, els cims més alts i esponerosos. Tot allò que abasta la vista és un territori vast i inconegut. La temptació de la mirada (que escodrinya, que jutja) recull presagis funestos. Només en el silenci absolut ressona la vibració del temps.
Poesia turbulenta que augura una apocalipsi fulgurant, tràgic i bell. En un cant, que podria ser el d’una sibil·la del segle xxi, Joan Tomàs vaticina, descriu, recrea la vinguda d’una foscor, metafòrica i real. Versos enfangats en un presagi, febre d’un horror bellament escrit, que lliga amb una tradició antiga per anar a parar a les grans veritats de la deriva terrenal que s’apropa. Una veu poètica forta, valenta, i evocadora de la part inconeguda de l’existència.
Grills
Abans dels primers mots
Abans dels primers mots on era la paraula?
No romania enclosa
a les rels ufanoses
de les antigues molses
ni al miceli isard
dels fongs més primitius. Raïa al regne atàvic
on res tenia forma,
ni nom, ni adjectiu. Mes l’art inconegut dels ressorts de la glotis en va fer consciència.
I tot el que abans era sols fou anomenat.
Joan Tomàs Martínez Grimalt (Palma, 1984). Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, màster en Història Comparada i doctor en Arts Escèniques. Com a investigador s’ha dedicat a la recerca sobre el moviment obrer, així com també a la història social del teatre. És membre de la companyia Corcada Teatre amb la qual ha estrenat diversos espectacles com a dramaturg, entre d’altres De com la inèrcia condiciona la mecànica, conjuntament amb Joan Fullana, Cabaret intimíssim, conjuntament amb Joan Fullana i Xavier Martínez o Guia de supervivència per al desgel. Al marge de l’esmentada companyia, també ha estrenat altres obres com Cendres. Cartografia de l’exili o Comviure, conjuntament amb Joan Fullana i Diego Ingold. Com a guionista ha treballat a la 3a temporada de la sèrie Mai neva a Ciutat i a la minisèrie Llim. Com a poeta ha publicat Els Jorns, Poètica dels plaers, Obagues i solanes i Epigramari i ha participat en les antologies col·lectives Pedra Foguera, Joves narradors de Mallorca i Ningú no ens representa. Poetes emprenyats.
ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia Molina, lectura recomanada d’estiu a Plaça Tísner de BTV
» el tríptic de Bacon és un dels eixos del text i d’una altra banda permet establir paral·lelismes. No és una novel·la, no és un recull de contes, no és poesia malgrat que contingui molt de lirisme i molta aspror a la vegada, no és res d’això. Són tres peçes que estan relacionades entre elles, de la mateixa manera que podrien estar relacionades les peces d’aquest tríptic de Francis Bacon, i que en aquest cas al·ludeixen a la captivitat. Ella, la Cristina Garcia Molina, diu que els personatges són captius, en un dels primers textos, d’un text i d’un lloc concret, en el segon de la família, i en el tercer d’ells mateixos. Aquest és un text que està molt treballat, aquí es veu molt clara la tria de la paraula justa, un text ambiciós perquè s’arrisca, no només detectem el domini del llenguatge de què parlava si no que a més a mé deixa anar, dissemina, moltes referències culturals al llarg del text: hi ha algunes que són evidents per exemple Txèkhov, per exemple Pasolini, i d’altres que estic segura que a la segona i a la tercera lectura en va trobant. És un text que no és fàcil en aquest sentit, que demana una atenció, no és un text de sorra i onades.»Marta Carnicero a Betevé
Els 17 millors llibres per llegir aquest estiu 2023
Novel·la, poesia, memòries… Novetats editorials i clàssics reeditats per gaudir de la bona literatura sota una bona ombra
8. ‘Els irredempts’, de Cristina Garcia Molina
LaBreu. 154 pàgs. 15 €.
De què va?
‘Els irredempts’ és una narració en tres temps en què els personatges es regiren en els seus panells i generen la seva pròpia iconografia. És un tríptic de diapositives on trobem un solar per a una escola de la perifèria on bastir un simulacre de vides; una família superada pel llenguatge i per la pèrdua dels pares, que obre una falla vital; i una ciutat escindida com a testimoni de la desfeta de l’amor platònic enmig de l’art.
Per què t’atraparà?
Amb un merescut premi Llibreter sota el braç, aquests tres relats de Cristina Garcia Molina són com una petita llaminadura que degustarem ràpidament, però de la qual en retindrem el sabor durant molt de temps. La poètica de l’autora és abassegadora, i amb poc fa molt, des de fer una profunda reflexió sobre el món que hem construït a través d’una escola devastada fins a un exercici de bijuteria fina expressiva gràcies al món interior d’una família trencada. Una petita gran obra.
Què fan un filantrop nord-americà i un aviador rus en un edifici andorrà? ‘La Torre dels Russos’ és una especulació narrativa sobre una colla d’interrogants que David Gálvez ens planteja de la manera més juganera possible
David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú, 1970) és un narrador, articulista i traductor andorrà que també ha fet incursions puntuals en la poesia i l’assaig. Després de Cartes mortes, la ficció més marciana mai sortida de ploma andosina i de la sensacional faula distòpica Res no és real, ara LaBreu Edicions li publica La Torre dels Russos, un treball d’investigació entre la ficció i la realitat sobre els misteris que envolten aquest famós edifici d’Andorra, un casalot ubicat al solà de Santa Coloma, en un paratge bucòlic de rouredes i prats a mig camí de la Margineda.
La casa es diu així perquè va ser encomanada el 1916 a l’arquitecte Cèsar Martinell (deixeble de Gaudí) per encàrrec d’un multimilionari i filantrop nord-americà, Fiske Warren (1862-1938), hereu d’una de les famílies notables de Boston, casat amb la filla d’una altra reputada família, Gretchen Osgood, graduada a Oxford i model d’un dels primers retrats de John Singer Sargent. L’objectiu era que s’hi instal·lés el rus Nikolai Popov amb la seva dona i que muntessin una mena de comuna socialista andorrana inspirada en les idees de Henry George i basada en l’impost únic. La il·lusió utòpica no es va acabar complint, a causa, en bona part, de l’afer sentimental que van mantenir el nord-americà i la dona de Popov i de la desconfiança connatural als habitants dels Pirineus. De fet, Gálvez planteja que la casa dels russos, més que un experiment, era un epicentre per investigar altres coses.
A La Torre dels Russos Gálvez ha desmuntat el relat i ens presenta aïlladament els materials històrics que el formen —anècdotes, espais, descripcions, fitxes genealògiques, notes sobre els colors, paraules o personatges— per tal que el lector combini les peces per muntar el trencaclosques. La ficció, la història, l’autobiografia i la metaliteratura es fonen en un equilibri marca de la casa. L’estructura de l’obra es teixeix gràcies als capítols breus que funcionen com a petites escenes inacabades o només suggerides que fan treballar el lector. L’acrobàcia formal, l’experiment lúdic de Gálvez es basa en l’interès per saber què feien l’americà adinerat i el matrimoni rus a Andorra enmig de la Primera Guerra Mundial.
Gálvez ha investigat sobre la nissaga Warren i hi ha trobat nombroses referències, com la propietat de la controvertida copa de l’Imperi Romà que porta el seu nom, i té l’oportunitat d’encreuar informació sobre el més desconegut de tots, Nikolai Popov, pioner de l’aviació, espia i moltes coses més. L’autor també ha especulat amb les biografies i els entorns familiars dels personatges, amb les llegendes urbanes, i sobretot amb l’afer amorós entre Warren i Popova.
En definitiva, La Torre dels Russos és una especulació narrativa sobre el que podria haver passat. Una colla d’interrogants i de possibilitats que Gálvez ens planteja de la manera més juganera possible. Com si a l’autor li fes il·lusió que a partir de la suma dels materials que ell ha recopilat durant tants anys algú altre fes una novel·la completament diferent de la seva. O agafés un dels personatges d’aquesta obra coral i en construís una seqüela. Els materials de construcció de l’obra literària de Gálvez són a la vista, i per això —per sort— La Torre dels Russos no és una narració a l’ús sinó un divertiment d’un autor que va molt ben documentat per la vida.
dins la progamació del cicle CAPALTARD recital de Maria Isern RUSC Raquel Pena LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS a la terrassa de la Biblioteca de Vic Pilarín Bayés de Vic (13.07.23)
*per retards de Renfe l’editora Ester Andorrà llegí la poesia de Raquel Pena
recital i presentació d’INSUFICIÈNCIA MITRAL de Jordi Vintró amb el poeta Joan Todó
a Can Salom-Sala Mozart (13.07.23)
organitzat amb la Llibreria La Llopa
Dimecres 12, a les 19 h, club de lectura ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia Molina a la Biblioteca Municipal d’Alcalà de Xivert (Passeig Herois del Marroc, 2A Alcalà de Xivert, Castelló)
Maria Isern RUSC i Chantal Poch CREMAVEN entrevistades al Més324 de Xavier Graset
Graset: Ens acompanyen dues novetats de la col·lecció Alabatre. Dues obres poètiques que investiguen la passió femenina des d’un punt de vista femenina.
Maria Isern: Un dels eixos de Rusc té a veure amb el cos, i el fet poètic, i l’elasticitat del fet, posant en el centre la materialitat. (…) Citant Laurène Marx, que m’agrada molt, diu que és un privilegi poder-se oblidar de la relació que tenim amb el propi cos: és un punt en comú. Maria Mercè Marçal hi és. En el meu llibre però crec que d’alguna manera per construir un imaginari amorós determinat. (…)
No sé si responc a preguntes essencials. És un llibre amoròs, eroticofestiu. L’amor és el gran tema. L’amor és una cosa molt gastada, amb etiquetes molt marcades.
Llegeix «Palpar-te així…» (…)
Si tens altres autors com Alberto Elder, Anna Romaní, Adrian Rich,que hem parlat aquí el programa fruit de les de la recuperació algunes de les traduccions. Monique Wittig que seria a les les influències diríem si i crec que potser s’hi pot sumar que està bastant darrere d’aquest tros del poema. In dels meus referents a l’hora de pensar un imaginari lèsbic.
Chantal: Llegeix «La llengua és una creu…»
Graset: Dues obres que venien de poemes guanyadors, Chantal el Salvador Iborra 2019, la Maria el Francesc Garriga.Chantal. T’agrada l’essencial.
Chantal: Sí, és que el que m’interessa. Proust diu que en el treball literari sona el treball del nostre cor. Espai per a la fosca. Al cinema sí que hi ha fosca, igual que llum. Parles de la tesi, he estudiat cinema i la poesia va lligada amb la tesi i tot va impregnat. Els dos poemaris. I el moment mitològic del gast del llenguatge.
LA TORRE DELS RUSSOS de David Gálvez a FetaMida (a partir de l’hora i vint de programa)
«és una novel·la, o els apunts per a una possible novel·la, la torre dels russos és una construcció que realment existeix a Andorra, molt peculiar per l’enclau on es troba, l’enclau de Sant Jordi, i que la va fer construir un magnat del paper, nord-americà, Fiske Warren, que volia crear allà una mena d’utopia comunista i va encarregar la construcció i la cura d’aquesta torre al matrimoni Popov, dos russos i per això se la coneix popularment com «la torre dels russos».
Què trobarem quan ens endinsem en aquest llibre? doncs capítols molt curts, gairebé fragments que combinen: intents de novel·la, que combinen correus electrònics que envia l’escriptor que està fent aquest intent de documentar què va passar a la torre dels russos, s’escriu amb escriptors, historiadors… hi trobarem articles que havia escrit el propi Fiske Warren, hi trobarem goigs a la Mare de Déu, poemes… per tant, ell ho diu , l’escriptor en una nota al final del llibre » bé, tot això que heu llegit, que teniu a les mans,és com un advertiment que ell diu que arriba massa tard, bé podria estar en una caixa desendreçat i és a partir de les lectures d’aquests petits fragments que nosaltres ens hem d’anar fent una idea de què va passar a la torre dels russos. Quina és la gràcia? que molt sovint dius «ostres! com a lector «això és veritat?»…hi ha tota una trama vodevilesca, d’embolics de faldilles, de traicions, que jo crec que com a lector ho vas construint amb aquests petits fragments i és molt divertit i molt desconcertant alhora…. A partir d’aquest compendi podem reflexionar sobre el que ha passat. Jo crec que és una reflexió molt interessant sobre la interpretació, també, de la història, de la història oficial, de la història popular, de tot allò que quan no sabem d’alguna manera també omplim amb les nostres invencions i com artefacte, com a prova de com pot funcionar aquesta connexió que fem els lectors que fem amb els diferents fragments és d’allò més interessant.
Amb aquest compendi d’informació que pot arribar a construir una novel·la ha fet un experiment molt agosarat, que ja l’intuïem en els contes i en les novel·les anteriors, però crec que aquí ha fet justament una reflexió sobre la interpreació de la història , dels fets, de la història secreta de les coses, no només a partir de la història en ella mateixa si no dels personatges que la conformen si no també a partir dels objectes, de les cases, del cel! hi ha molt d’aquests fragments dedicats a la descripció del cel. Senzillament llegiu-la…el joc que proposa és molt interessant» Míriam Cano
Dijous 13 de juliol, a les 20 h, dins la progamació del cicle CAPALTARD recital de Maria Isern RUSC
Raquel Pena LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS a la terrassa de la Biblioteca de Vic Pilarín Bayés (Passeig de la Generalitat,1 Vic).inscripció prèvia a : b.vic.pb@diba.cat o el tel 938833325
A TOT PASSA BAIX, de Teresa Pascual a «Tot el temps del Món»: «trobem versos que venen de l’experiència de la vida, de la veritat que l’autora percep i que ella necessita dir i descriure. TOT PASSA BAIX, un poemari de maduresa, en la meva lectura el que jo he vist són molts plecs i moltes aristes, la possibilitat de la llum, també els límits del llenguatge, però a l’hora el valor que té per ell mateix. també es parla una mica de la mort i m’ha impactat especialment una ànima adolorida sense possibilitat de sutura» Anna Guitart
entrevista a Anna N Schlegel al Més324 en ocasió de la publicació de VERITABLEMENT GLOBAL
«A les dones ens volen a tot arreu. Un equip de globalització sempre està dirigit per no-americans. És una altra perspectiva, és una altra cultura. També hi parlo dels equips de geopolítica.» Venia de Berlin, vaig tenir l’oportunitat de, passant per Barcelona, anar a San Francisco. Havia estudiat filologia alemanya, i vaig arribar a un món que no entenia. Em demanaven per les dificultats d’accés d’un mercat a l’europeu.
Al llibre hi desenvolupo dos conceptes que nosaltres els entenem diferent. Globalització i internacionalització, s’intercanvien els significats.El manual no és de màrqueting. Obrir una oficina a l’estranger, atenció al client… Un equip de globalització, pensem amb els mòbils. Com s’adapta culturalment un mòbil a un país diferent? Així.Hem d’explicar els conceptes de globalització i internacionalització. Això no és un tractat de màrqueting.»
Cristina Garcia Molina ELS IRREDEMPTS entrevistada al TN Comarques en ocasió del Premi Llibreter 2023
«Allà hi vaig viure experiències tant difícils de narra que va haver un dia que em vaig dir a mi mateixa que algun dia hauria de ser capaç d’explicar-les, de narrar-les… i ho fa amb aquesta novel·la on hi ha dues històries més sobre el dol, l’exili i la integració. Tres textos diferents i extraordinàriament lligats que acaben a «Moll». La simbologia de «Moll» comporta l’aparició de la figura de l’immigrant que arriba d’algun lloc o que marxa d’algun lloc i llavors aquesta última part del llibre enllaça amb «Solar» que és el principi.»
recital i presentació de BUKOWSKI ESSENCIAL de Charles Bukowski amb el traductor Marcel Riera a Can Salom-Sala Mozart, organitza la Llibreria La Llopa (29.06.23)
Títol: Els irredempts Autor: Cristina Garcia Molina I.S.B.N.: 978-84-125774-0-2
Editorial: Labreu Edicions Els Irredempts és un llibre estructurat en tres històries de vides irredemptes que s’enfronten a la precarietat, la pèrdua i la incomunicació. La primera és la història d’una escola condemnada nodrida per immigrants que viuen al marge de la societat. La segona història és la de dos germans bessons que perden els pares. La tercera història és la d’un amor que no pot ser.
Cristina García Molina (Granollers, 1975) és professora de llengua i literatura catalana. En l’actualitat viu a Girona. Ha guanyat el Premi Ciutat de Badalona. Amb Els irredempts ha estat finalista del Premi Finestres 2022 i guanyadora del Premi Llibreter 2023.
Els irredempts és un llibre que es caracteritza per les frases curtes, les enumeracions i les repeticions. Un llibre contemporani, amb un lèxic actual i amb multitud de referències culturals. El llibre està dividit en tres narracions curtes, dividides en quinze, dotze i nou capítols, tots ells molt curts. Cristina Garcia crea una atmosfera en la qual, sobre un fons que es percep real, es crea un món paral·lel terriblement fosc, estrany i distòpic.
La primera de les narracions està escrita en primera persona del plural i dona veu als professors de l’escola condemnada.
“Poc a poc ens aniríem assimilant, seríem estrangers com ells. Lentament, a cop de dies duríssims, ens convertiríem en nàufrags, analfabets, alcorànics, infibulades, en precaris, en morralla, com ells. A poc a poc, ells s’anirien assimilant a nosaltres”.
La segona història és contada per la filla bessona: “El meu estimat pare eufòric, melòman i genial. El meu estimat pare nociu, obsedit i hipermetrop. El meu estimat pare malgastador, mag i autòcrata”.
“Als homes bons els fascina la crueltat”.
“Deia que escriure en l’anonimat era la millor manera d’escriure, perquè l’anonimat l’alliberava de la indiferència”.
Finalment, la darrera de les narracions és la història d’un amor rebutjat.
“Sota els ulls hi tinc amfiteatres”. “Si jo fos Raimund Hogue, hauria fet de la dansa, i no de la queixa, la meva manera de viure”.
Un llibre hipnòtic i captivador.
dins la progamació del cicle CAPALTARD recital de Mireia Calafell i Núria Armengol a la terrassa de la Biblioteca de Vic Pilarín Bayés de Vic (28.06.23)
PER QUI EM PRENC de Lori Saint-Martin a Mentrimentres (26.06.23)
Antoni Clapés: Queda bastant clar també amb amb algunes de les cites inicials que hi ha en un llibre és un testament literari perquè justament quan estàvem acabant les galerades, el llibre estava a punt de d’entrar a imprimir vam saber que l’autora havia mort. S’havia conjurat tot per trobant-nos a París, perquè hi anava molt a París. De sobte un dia llegeixo diari que diu que aquesta persona ha mort i et quedes fotut. Per tant efectivament és un llibre pòstum no sé si té alguns llibres amagats però en tot cas aquest és un llibre i crec que és un dia important s’ha de dir que ella bàsicament era traductora productora una productora molt reconeguda molt reconeguda molt premiada treballaven contenció.
Anna Gavarró: Volia començar a remarcant de tota manera que crec que el llibre és singular precisament perquè focalitzat en el tema de la llengua que crec que no és un tema gaire habitual almenys no amb la profunditat amb el detall del tracte els llibres els llibres autobiogràfics hi ha un parell d’obres en que sóc conscient que m’ha cridat l’atenció el tema de la llengua i volia mencionar suposo que podem parlar de llibres acte un d’aquests llibres i el volum de les memòries de la Llengua Lliberada, de Canetti. Que parla d’un tema que reprèn la Lori, quan explica com els seus pares parlàven alemany entre ells, i hi havia l’aspiració que la llengua alemanya fos una llengua secreta. Un intent inútil per no ser entès. La única llengua secreta és la no parlada.
Les descripcions que dona de llengua materna. La que més interessant, que coincideixo, és la que fa servir el departament d’estadística del Canadà, bastant bona. Llengua materna és la primera llengua apresa a casa a la infantesa i que encara es comprèn. Aquesta definició em sembla encertada la llengua materna és la que prens a casa que encara has comprat bé podríem parlar encara es comprèn el cens del Canadà diu que no permet llengües o sigui el pare de la mare…
Molta ficció barrejada d’assaig, especulativa i biogràfica. Tenim ganes d’entendre el món i no en tenim prou amb la literatura d’entreteniment.
Cristina Garcia Molina. Els irredempts(LaBreu).
Jo de vostès, si no l’han llegit, recuperaria el premi Llibreter d’enguany. Destaca especialment la primera part del tríptic en la qual l’autora converteix una escola de barracons, en una representació d’un món sense esperança. Els mestres que hi estan destinats lluiten contra la falta de futur, el desànim, la sensació que l’espai urbà perifèric entra dins de la gent i els rossega. La canalla, que fa fortor “d’infància negligida, de sequera, de gana, de guerra, de carrer d’ablació, de divergència, de pèrdua, de precarietat, d’analfabetisme, de retard, de fondalades, de lleis d’estrangeria”.
Jèssica Ferrer Escandell (Eivissa, 1993) sap que per pensar-se cal tornar a l’origen, al camp d’on tot neix. I així, proposa una comunitat des de la terra, els corrals i la carn. Una disposició formal que funciona molt bé i que aporta coherència al volum, a la vegada que n’exigeix una lectura lineal sense trampes. Som aquí és un procés, com un àpat, que no es pot alterar. T’has de deixar portar per les indicacions de la poeta, conscient del seu paper invocador: «Com si fos tan secundari el teu protagonisme: / ritu iniciàtic encobert, / el pas definitiu per poder entrar» (13). Som aquí, setè Premi Francesc Garriga, mira com les tradicions construeixen el relat dels pobles i ho simbolitza amb la matança del porc (especialment ritualística) com a motiu del retorn a la terra, a la família, als costums i a l’animalitat. La mirada de la poeta és càlida, però defuig els paternalismes, i amb la motoserra per espasa i el so de les branques que es trenquen i la llenya que crema de fons, aconsegueix evocar els sentiments d’un jo que fuig per trobar-se en el nosaltres. En el fons és un viatge. El llenguatge esdevé més afilat quan recorda un territori que s’està perdent en poemes com «Benirràs»: «Mirau aquest estiu: / les feixes més fèrtils són aparcaments» (33). Un terreny fecund en infertilitat, del qual ja res en sorgeix ni en recorda els paisatges: «Avui / manquen les fites que ens defineixen: / emboscar-nos per trobar-les» (31). Una terra en perill és una història col·lectiva en extinció.
A «Corrals. Breu interludi matancer en primera persona» hi trobem la part més animal quan dona veu al porc que serà sacrificat durant la matança. La sang i la mort posen un mirall al lector: «així com m’anau desmuntant / us revel que també sou fets de carn» (42). El camí de la carn és cíclic i s’esdevé una metamorfosi del garrí a la carn humana. La seva parla sàvia, freda i precisa ens recorda que som el que mengem i que també nosaltres alimentarem la terra («Arròs amb colom»). Quan el to canvia, es retorna al plural i s’arriba a la comunió amb els altres, marcada amb un vocabulari digestiu, culinari i litúrgic. I amb «Som a la carn», esclata la llengua eivissenca i tastem al paladar mots com esfullar, escarrufir, esborrif, esbellof, aplatuf i arruixar. El recull es torna més intimista i, com moltes autores contemporànies, es fixa en la ferida com a llenguatge del cos —«Deixar que guareixi la cicatriu sense llepar-la: / l’experiència del cos viu, ferida oberta» (61)—, no en va, el poema es diu «Sanar» perquè la curació surt del dolor, del forat i l’exploració. D’endinsar-se. I des d’aquí escriu la seva revolta, com a «Espipellar», on reclama a les gallines que reconeguin el tancat on viuen i s’aixequin contra la imposició.
El primer volum de Jèssica Ferrer Escandell és coherent, efectiu, lèxicament ric i treballat i demostra els coneixements i trajectòria de l’autora. És el document d’un territori i un cant als perills que l’assetgen (com el turisme massiu), els conceptes de pertinença, tradició i col·lectiu. Som aquí reivindica una parla i dona veu als que no la tenen, com el bestiar, els horts i els cultius oblidats i condemnats. I també a la gent que hi viu i hi treballa, que tenen cura d’una terra que som tots. «Sa carn des porc, / amén» (48).
LaBreu Edicions i Edicions de 1984 aposten simultàniament per incorporar al català l’obra poètica de Charles Bukowski en dos volums que es complementen
La imatge de l’escriptor alcohòlic, destraler i misogin persisteix, però els seus poemes permeten descobrir també el retrat d’una generació perduda en una Amèrica en crisi
Bukowski, amorrat a l’ampolla de vi en plena emissió del programa ‘Apostrophes’ de Bernard Pivot, el 1978 ARXIU.
Les dues antologies, amb poques coincidències, es complementen per llegir la millor poesia de l’escriptor
La primera entrada en el món de Charles Bukowski (1920-1994) ja va ser una anomalia: un exemplar de La máquina de follar a la biblioteca de casa, entre El filo del navaja i els volums enquadernats del Readers’s Digest. Els fills, als vuitanta, el fullejàvem d’amagat; el pare l’havia deixat a la vista sense complexos. Molt abans que vingués el puritanisme devastador del nou segle ja podíem haver intuït que la generació que pujava, contra el que desitja qualsevol progenitor, no milloraria la precedent. Bukowski era des de finals dels setanta, quan Anagrama va començar a publicar-lo, un autor llegit amb fervor en els ambients contraculturals, no pas en català, llengua a la qual s’ha traduït poquíssim, probablement perquè no encaixava amb el model dominant, el de la recreació històrica, el costumisme burgès i la cosa montserratina. Pòrtic es va atrevir a publicar-ne dos títols que no van anar pas malament, Contes de la bogeria quotidiana (1987), en traducció de Manuel de Seabra, i Notes d’un vell brut (1989), traduïdes per Lluís Massanet, però va caldre esperar més de quinze anys perquè Anagrama-Empúries hi tornés a apostar amb els contes de La màquina de cardar (2005), en versió de Dolors Udina, l’únic títol de l’autor nord-americà (potser perquè el títol escandalitza tant els adults d’avui, sota la repressió del moralisme progre, com als adolescents dels vuitanta) que ha tingut una segona vida, a LaButxaca (2011). Una anomalia, realment.
Però ha estat just ara, quan el món irreverent, malsonant i obscè que encarnava Bukowski semblava abolit, o més aviat escombrat sota la catifa, que ha revifat l’interès per la seva obra, gairebé com la nostàlgia d’una llibertat perduda. L’editorial Quid Pro Quo ja va recuperar el 2021, en traducció de Martí Sales, Correus, que en castellà es va traduir com Cartero, segons alguns malèvols, per evitar l’associació pornogràfica de “correos”, però el gran esdeveniment ha estat l’aparició simultània, no deliberada, de dos extensos volums que descobreixen per primera vegada en català l’obra poètica de l’escriptor menys líric que hauríem pogut imaginar. Són Bukowski essencial (LaBreu), en “versions” de Marcel Riera, que ja va pel tercer tiratge i que reuneix prop d’un centenar de poemes en edició bilingüe a partir de la selecció del canari Abel Debritto, i Els plaers del condemnat (Edicions de 1984), que n’aplega vora tres-cents d’entre 1951 i 1993, incloent-hi uns quants inèdits (sense la versió original, però), en traducció de Martí Sales i adoptant l’edició de John Martin, amic del poeta. Debritto, que ja va tenir cura de la correspondència escollida de l’escriptor per a Anagrama, La enfermedad de escribir, admetia en una entrevista a aquest diari que encara hi ha uns dos mil poemes de Bukowski inèdits, però només “valdria la pena publicar-ne uns quatre-cents”.
Les dues antologies, doncs, que només coincideixen en una vintena de poemes, es complementen per llegir la millor poesia de l’escriptor. Als que ja el coneguin, no els decebrà: en vers o en prosa cultiva el mateix estil destraler (“descarta la perfecció com un mal dels cobdiciosos”) i el posat iconoclasta, escrivint sobre sexe, dones, alcohol, vagabunds, ionquis i perdedors, sobre la presó de la família, sobre la hipocresia de la societat americana sorgida de les dues guerres mundials i del Vietnam, sobre la vida gens rosa dels suburbis, però també de l’amor, dels amics morts, de la infantesa malaguanyada (“vam créixer com estranyes plantes abandonades”), de la por a envellir, del bàlsam de la música clàssica i sobretot de l’escriptura mateixa, de la seva formació, del seu esforç per esprémer alguna cosa autènticament viva de cada frase. Si ja t’has fet gran i han deixat d’escandalitzar-te les màquines de cardar, Bukowski és fins i tot reparador.
Hi ha tot allò que n’esperes, que sigui malcarat, merdós, patibulari, autodestructiu, fins i tot misogin (potser menys del que aparenta), però et sorprendrà que a sobre sigui commovedor, vitalista, desvalgut a vegades, nostàlgic sovint, antibel·licista radical i d’una desesperança en la bondat humana que t’acosta al dolor d’aquell nen vingut d’Alemanya que va conèixer, no pas el somni americà, sinó la ruïna, les pallisses del pare, la soledat dels parcs públics, les feinetes abjectes i provisionals. Algú va dir que era el resultat de barrejar una porció de Hemingway amb unes fulles d’afaitar i molts litres de vi barat, però ell se sentia més proper a John Fante i a la seva literatura salvatge, aquella que no sembla necessitar la mediació de cap codi moral ni el beneplàcit de la tradició culta.
Charles Bukowski ja era una celebritat el 1978 quan Bernard Pivot el va convidar al selecte programa ‘Apostrophes’. S’hi va presentar borratxo i amb una ampolla de vi que anava escurant durant l’entrevista. Els altres convidats reien amb superioritat, com si tinguessin al davant un pallasso, però més aviat va ser Bukowski qui se’n va fúmer, donant-los l’espectacle que esperaven d’un marginat.
Des dels marges i cap al centre, el relat com un metrònom —tic-tic— va d’una banda a l’altra. A cada història que ens presenta Cristina Garcia Molina, hi ressona un tic-tic plural, però sense deixar d’anar a ritme en cap moment.
Aquesta obra forma una peça musical a tres temps. L’autora escriu des del tic-tic del metrònom. De la mateixa manera, l’obra es compon de tres moviments que tenen sentit per si sols, però que plegats estableixen un relat. En aquest cas, un relat de la importància d’esdevenir un punt de força encara que formis part dels marges d’una massa de molta densitat.
Des d’un inici, l’autora planteja una pintura de Francis Bacon, els Three Studies for a Crucifixion, en què tres personatges com a criatures antropomòrfiques deformes es regiren sobre si mateixes en un espai íntim d’un color taronja torrat. Segurament no és l’atzar el que fa que les imatges coincideixin amb aquesta estupefacció incòmoda de gust amarg. «Solar», un solar en una escola, «Linòleum» una (no) família i «Moll» un amor que no deixa de ser tan sols un record. El caràcter del tríptic de la crucifixió ja transmet una incomoditat d’on apartar la vista, però alhora per quedar-ne enganxat. Una contradicció de dins cap a fora, un impacte. Com actuarà el teu jo davant un impacte?
Tres realitats paral·leles travessades per l’impacte, perquè, al cap i a la fi, adonar-te que no ets el punt de fuga, de ningú ni d’enlloc, de primeres, sempre suposa un impacte. Ara bé, l’autora ens demostra la importància de no quedar-se esclafat en l’impacte i de fer-lo servir per impulsar-se i engegar altra vegada el metrònom. Impulsar el que queda del no-res, recollir el que trobem per convertir-ho en un epicentre.
La veu narrativa de Moll es diu «La veritat és claustrofòbica, però jo soc el més gran dels acotadors. El més gran dels didascàlics». I no s’equivoca. I no en té cap mena de dubte que és així. Des de la seva realitat rutinària i des del darrere del taulell del Museu Cívico, dins el jubilat creix aquest anhel d’una vida totalment impossible. Sap de sobres que des d’aquesta posició no pot arribar a ser res més del que ja és a l’ull públic. Una imatge absurda, tots pensem que si fóssim els altres ho aconseguiríem, però, la veritat és que mai deixem de ser nosaltres mateixos. Sempre el pes de les quatre parets que ens envolten i el record dels dies de sol on les cames encara no ens pesaven. El món a la punta de la llengua, ens fem creure innocentment.
La família de Linòleum podria ser una de les que visita el museu en el qual un retirat exprofessor passa les hores. Però no ho és. En canvi, és una d’aquelles que podrien viure en una dimensió complementària a la nostra en un altre pla dimensional. La família podria formar part de l’hagiografia dels protagonistes del tríptic de Bacon o de les notes assonants en un intent d’acord dominant al final d’un moviment. Sense cap mena d’antecedent es desenvolupa una divisió d’un llenguatge que unifica i traspassa tots els llindars de la família i de la realitat que vivim la majoria dels lectors. La por de la ignorància i la fe en el pensament com a arma de salvació.
Ara bé, l’impacte directe el trobem quan comencem a llegir les primeres pàgines que ens situen al Solar, pla, tancat per unes mitges tanques i envoltat d’uns blocs de pisos que acumulen un alt nombre de persones per porta. Una realitat que xoca als pocs alumnes que acullen aquests tristos i pesants barracons que són, o més aviat haurien de ser, el lloc de creativitat i aprenentatge d’adolescents en plens dies d’excitació i de cames enfortides. Els barracons, però reafirmen la realitat marginal i recurrent que viuen els estudiants d’aquella escola que encara no té ni un nom, ni una pissarra, ni una biblioteca.
Tots tres relats conformen un moviment amb un simulacre de vides completament arrelades a un marge en constant transmutació i sense cap mena de fons sòlid. Un aprenentatge teatral des de l’extraradi, una família condemnada i la desfeta d’un amor platònic. Totes tres obren una ferida i «irredempten» en el que és la seva veritable vida, i no pas aquella que se sospita. En definitiva, una literatura amb uns espais on es desenvolupen episodis de denúncies, de no-arrelament, de pèrdues, dels motius que superen aspectes socials, familiars i personals. Ara bé, els tres moviments sí que coincideixen en una realitat: la importància de saber sempre d’on venim i de saber qui som. Tots som passatgers del tren dilatat del temps, del tic-tic.
LA TORRE DELS RUSSOS de David Gálvez lectura recomanada a Els Experts, minut 9,59 (21.06.23)
» és un llibre híbrid, en tots els sentits, la història d’una curiositat, la curiositat de l’autor per aquesta «Torre dels russos» que és un edifici, una casa pairal, de fet la casa pairal que es reprodueix a la portada, i que és una edificació construïda per un dels deixebles d’Antoni Gaudí: Cèsar Martinell … el llibre es converteix un intent de recrear l’imaginari de l’aristocràcia andorrana en el marc de la Gran Gerra… la gràcia del llibre és la construcció, l’autor es presenta a sí mateix com un detectiu qeu va acumulant informació per a que el mateix lector vagi encaixant les peces del trencaclosques que de tant en tant es converteix en un exercici metaliterari. fa molta gràcia el que a priori podria ser avorridíssim… animem a llegir un llibre que és diferent… si us convertiu en el lector que el llibre exigeix sereu també els lectors més entretinguts possibles perquè us convertireu vosaltres mateixos en aquest detectiu que és l’autor també »
Els irredempts, és un llibre d’aparença petita i discreta quan està tancat que es va fent gran i escruixidor a mesura que l’obrim. Com un tríptic, tres temps i tres espais diferents, units per la condició marginal i pel virtuosisme del llenguatge. Sistemes fracturats i veus vulnerables que intenten entendre i viure en el desassossec, en la pèrdua, a les afores, en la ferida.
La primera part, Solar, la crònica d’un sense sentit, una no-escola, com un bolet al mig d’enlloc, on nens i nenes aniran a confirmar la seva condició d’irredempts, fins que el bolet vagi fent-se fonedís. És la veu dels seus mestres, inconscients del despropòsit de les seves places, de la seva funció. Què es pot ensenyar a qui viu en el revers de la societat? Com es pot acceptar que la societat tingui un revers? Com podem acceptar que individualment no s’hi pot fer res? No s’hi pot fer més? És cruesa, constatació de la marginalitat, el fracàs del sistema, la fallida del llenguatge, de la paraula. La desaparició progressiva del mobiliari, de l’estructura i de les criatures, deixarà altra volta un solar, ple, ara, de dolor, frustració, rendició i perplexitat. “La ràbia i l’abandó poden ser molt cohesius.”
A la segona part, Linòleum, el sistema fracturat és el familiar, llegim que els inicis ja determinen els finals. Una parella que s’estima des de l’estranyesa, que té una bessonada que amplia la distància. Una mare que desapareix, uns germans que cerquen l’oposat, un pare que escriu en nom i pels altres. La desatenció, la malaltia, l’obsessió, la paraula, sempre la paraula. La mare, el ganivet, el linòleum. La mort del pare. La vida com un quadre de Bacon. Carn morta, soledat i desassossec. “Totes les caigudes són al final resplendents.”
El tríptic es clou amb Moll, la tercera narració, la fractura és la del propi narrador, un professor jubilat voluntari en un museu, té una deformitat a l’esquena i s’enamora d’una visitant recurrent. Els límits del cos, els límits de la ciutat, la frontera, els límits de la vida. La nafra causada quan el desig no és correspost. El cos ferit, el cos feridor. Els abismes interiors. “La barbàrie comença en un mateix.”
Si us agrada que la literatura us pessigui, us interpel·li i us sacsegi, i que la riquesa del lèxic i una magnifica prosa us impressionin, Els irredempts de la Cristina Garcia Molina us esperen. El podeu trobar a la Col·lecció Cicuta de sempre encertada editorial LaBreu. Cal subratllar que recentment li han concedit el XXIV Premi Llibreter de Literatura Catalana.
Jaume Pont guanya el premi Mallarmé estranger amb “Mirall de negra nit”
El prestigiós Premi Mallarmé Estranger de Traducció 2023 ha anat a parar al poeta Jaume Pont i al traductor François-Michel Durazzo, per la versió en francès del poemari MIRALL DE NEGRA NIT publicat a LaBreu Edicions, publicat en l’edició francesa a L’Étoile des limites.
El Premi Estranger Mallarmé de Traducció, promogut per l’Acadèmia Mallarmé de França, té com a objectiu promoure la feina dels traductors que treballen per obrir noves perspectives literàries amb la poesia traduïda al francès. En aquesta ocasió s’ha premiat la traducció de l’obra de Jaume Pont, Miroir de nuit profonde (Mirall de negra nit) feta per François-Michel Durazzo.
Mirall de negra nit és un poemari dedicat a la memòria de la seva parella, on Pont escriu sobre “la vivència de la pèrdua, la mort de l’altre i l’absència com una experiència transformada en llenguatge com a única possibilitat de subsistència”.
A la primera selecció d’autors que optaven al premi també hi havia Robert Bringhurst, Alen Brlek, Edith Bruck, Leandro Calle, Giuseppe Conte, Stefan Hertmans, Dražen Katunaric, Lucebert i Beatriz Saavedra.
Jaume Pont (Leida, 1947) forma part de la generació de poetes que es va donar a conèixer a partir dels anys setanta, juntament amb Miquel de Palol i Josep Piera. Tota la seva obra poètica ha estat traduïda al francès per François-Michel Durazzo: Raison de hasard, Limite(s), Les Voiles de l’éclipse, Jardin Barbare, Divan, Vol de cendres, Livre de la frontière, Nulle-Part, Cantique d’ombres (2017) i Miroir de nuit profonde. El 2006 va rebre el premi més prestigiós de poesia catalana, el Carles Riba, i el 2012 el premi Virgili del Cenacle Europeu de parla francesa. Ha estat professor a les universitats de Barcelona, Poitiers, Nàpols, Illinois, Mar del Plata i Littoral-Côte d’Opale, i catedràtic de Literatura Espanyola Moderna i Contemporània a la Universitat de Lleida.
recital presentació de BUKOWSKI ESSSENCIAL de Charles Bukowski conversa recital amb el traductor Marcel Riera i l’editora Ester Andorrà a la Llibreria Cent Vides (15.06.23)
Ja és a les llibreries Fills de l’albatros, d’Anaïs Nin, obra traduïda per Ferran Ràfols Gesa i editada per LaBreu Edicions. Enguany, el segell també ha publicat Escala cap al foc, de Nin. Aquestes dues obres completen la pentalogia «Les ciutats d’interior» i s’afegeixen a Una espia a la casa de l’amor (2011), La seducció del Minotaure (2016) i Les quatre cambres del cor (2021).
Fills de l’albatros es compon de dos relats sobre la dificultat de trobar la llibertat individual, la incomunicació i el pes del passat i de les decisions. És un llibre pioner en el tractament de la mirada femenina. Aborda les relacions personals retratant l’experiència de la complicitat i la passió d’un punt de vista càlid i íntim. “L’habitació cega” narra l’evolució sexual de la Djuna, una jove ballarina formada a París, que fuig d’uns records d’infantesa terribles i cerca un amor lliure en nois joves i sensualment ambivalents. Unint-se a l’acolorida vida de cafè de Montmartre, fa amics i coneix amants entre els artistes. Presenta els personatges d’en Michael (el mestre de dansa de la Djuna), en Paul (un noi joveníssim, ambigu i rebel) i en Donald (l’amant del Michael). Els seus únics amics són còmplices bohemis fora de la burgesia, homes que tendeixen a atreure-la per les seves qualitats menys madures. Així, quan coneix en Paul, un adolescent marcat per una educació estricta i autoritària a qui ella mostra el camí de la llibertat, hi creu trobar una ànima bessona.
A “El cafè”, el segon relat que conforma Fills de l’albatros, ens endinsem en les vides de la Djuna, la Lillian i la Sabina, dones que representen la serenitat, la dona terrenal i la fatal, respectivament. Aquestes amigues ronden l’amant comú, en Jay, i evoquen, amb exuberància, com evoluciona la seva identitat a mesura que passa el temps en les relacions. El relat acaba amb una escena en un cafè de festa final on es troben tots els personatges i celebren la vida entre la frivolitat i la reflexió vital emmirallant-se els uns en els altres.
És un llibre pioner que aborda amb eloqüència l’androgínia i l’homosexualitat d’una perspectiva que poques obres literàries es van atrevir a fer a l’Amèrica dels anys quaranta.
Llegiu l’inci de “L’habitació cega”, primera part de Fills de l’albatros, d’Anaïs Nin (LaBreu edicions).
Anaïs Nin, nascuda a Neuilly-sur-Seine el 1903, filla del compositor Joaquim Nin, de ben petita engegà una itinerància vital que la va dur de Barcelona a Cuba, Nova York, París i Mèxic –procés que li causà un desarrelament geogràfic i lingüístic. A vint anys, tornà a París, on va fer amistat amb els escriptors Antonin Artaud i Henry Miller. A més d’Otto Rank, amb qui va aprofundir en la psicoanàlisi. Quinze anys després, a causa de la guerra, es veu obligada a tornar als Estats Units, on escriu la majoria de les seves obres de ficció entre el 1940 i el 1960. El 1940 començà a escriure literatura eròtica per encàrrec d’un client anònim i aquestes peces van ser recollides a Delta of Venus i Little Birds. L’ampli reconeixement li arribà amb la publicació dels seus dietaris a la dècada dels seixanta, que li donaren fama mundial i la convertiren en una autora reivindicada pel moviment feminista. Es morí el 1977 a Los Angeles.
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Teresa Pascual és poeta i traductora. Va nàixer al Grau de Gandia i va estudiar Filosofia a la Universitat de València. El mateix Plató que explicava a l’alumnat li ha servit per a indagar sobre el sentit de les coses i el lloc que ocupen en aquest món. Entre el seu primigeni Flexo (1988) i el darrer i recentment publicat Tot passa baix, hi ha una trajectòria impecable que ha mantingut un constant estira-i-arronsa amb el llenguatge en un intent constant i gloriós de convertir en tangible allò que no ho és. El 2020 la Institució Alfons el Magnànim publica El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019, on podem gaudir de totes les seues obres, reconegudes amb alguns dels guardons més importants en llengua catalana.
És igualment destacable la seua tasca en traducció: ha traduït de l’alemany, amb Karin Shepers, L’enfonsament del Titànic, de Hans Magnus Enzensberger (València, 1993) i Poesia completa, d’Ingeborg Bachmann (València, 1995). A la Teresa li donen calma i la reconforten els paisatges coneguts, però al 2020 decideix implicar-se d’una manera activa en l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Ocupar un òrgan de poder era eixir del que anomenem zona de confort, però creu en la disciplina, en la feina i en la il·lusió. I amb la mesura exacta de cada cosa es converteix en la Vicepresidenta pel País Valencià de l’AELC.
Per què decideixes presentar candidatura a l’AELC pel País Valencià?
Mai havia participat en òrgans de govern a l’AELC. Es va obrir el procés electoral i a la Junta del País Valencià calia renovar dues vocalies i la vicepresidència. La veritat és que em van comboiar per a preparar un equip i presentar-nos-hi. Vaig tindre la grandíssima sort que Mercé Viana i Carles Mulet m’acompanyaren en el projecte. Amb ells teníem diversos gèneres i comarques representades, comptant amb les vocalies que ja estaven cobertes a Alacant per Lliris Picó i Carles Cortés. El més important és que ens hi vam presentar amb molta il·lusió i ací estem treballant amb ganes i amb la voluntat de fer-ho el millor possible.
Comencem per la base. Quina funció té l’AELC?
Es va fundar el 1977. Eixíem d’una forta repressió franquista que posava tots els obstacles necessaris per a impedir i eliminar les altres llengües, entre elles el català, i les escriptores i els escriptors necessitàvem unir-nos per a sobreviure. L’AELC és una entitat professional que vetlla pels drets de les escriptores i escriptors en llengua catalana. Ens podem trobar amb problemes de caràcter legal i necessitem un organisme que ens preserve els drets i ens ajude. A més s’encarrega de promoure la llengua i la literatura catalana. Però, més enllà de tot això, jo crec que la unitat ens motiva perquè ens fa sentir part d’un col·lectiu. L’Associació també treballa per una projecció no només nacional sinó més enllà del nostre àmbit català. Tampoc cal oblidar la part formativa amb l’oferta de cursos que tracten matèries d’interès per a l’ofici de l’escriptura, així com la informació sobre beques, residències d’escriptors, premis literaris o activitats destinades a la defensa de la unitat de la llengua i la literatura catalana.
I què es fa des del País Valencià?
El nostre esforç va dirigit a vertebrar. Tenim una destacada participació pública, a través d’homenatges. La Lletra Lila n’és un bon exemple. D’altra banda, estem treballant en la consecució de suports institucionals, que no s’havien tingut fins ara. Mira, per exemple, el Premi Salvador Iborra, el tenim articulat en tres branques, les Illes Balears, el País Valencià i el Principat, però cap institució se’n feia càrrec com una de les seus del premi. Jo vaig aconseguir acordar amb l’Ajuntament de Gandia incorporar a la programació de la festivitat del 3 de March un recital per part dels finalistes del Salvador Iborra i la presentació a la Biblioteca Central de Gandia del poemari guanyador del certamen. També hem aconseguit una col·laboració de la Institució Alfons el Magnànim en els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians i aspirem a consolidar-la.
Per què és tan important el suport econòmic? En realitat el més important no són els diners sinó la normalitat que es dona al treball que s’està fent en la llengua i la literatura valencianes. Que les institucions s’impliquen significa que la llengua i la literatura es valoren com a part essencial del nostre patrimoni cultural i ha de ser estimada pels nostres representants polítics. Al País Valencià ha costat molt de dir Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i crec que institucionalment estem avançant.
Els resultats de les eleccions, sobretot autonòmiques, són decisius en eixa normalització.
La política importa moltíssim, igual que importa que la societat civil lluite pel que vol aconseguir; treballar junts és fonamental. Hem de forçar que se’ns escolte. I tindre una política que ens cuide és fonamental.
I què creus que passarà ara amb la dreta en el govern de la Generalitat? Hem de patir pel suport a la llengua i la cultura?
Inevitablement ens hem de fer eixa pregunta. Voldria dir que no. Això és el que jo desitge. Durant la campanya, el PP ha parlat en castellà i aquesta actitud vol dir alguna cosa, et fas una idea de per on aniran les línies d’acció. Voldria pensar que atorguen a la llengua i la literatura el valor que tenen. Igual que cuidem el convent de Santa Clara de Gandia, igual que ens enorgullim de la platja, del Palau dels Borja, etc., hem de respectar la llengua i la literatura, perquè també són béns patrimonials que han de ser tractats com a tals.
Quins objectius t’has marcat en els pròxims anys, des de la vicepresidència al País Valencià?
D’entrada volem mantindre els lligams i les relacions institucionals i si podem, aconseguir-ne d’internacionals. Estem treballant en els nostres territoris, i en enfortir la vertebració. Això es plasma en les activitats que es programen, que cada vegada més tendeixen a la professionalització. S’ha treballat molt des del voluntarisme però no hem d’oblidar que som un sector professional i que hem de fer valdre els nostres drets i el nostre treball.
LaBreu (2022)
El pròxim 16 de juny se celebraran a València els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, on es premien els millors llibres d’autors en llengua catalana publicats durant l’any anterior en les modalitats d’assaig, literatura infantil, literatura juvenil, narrativa, teatre i traducció. I també el Premi a la millor iniciativa de difusió cultural i de la literatura catalana. Fins al 2021 els premis eren només per a autors valencians, amb la teua vicepresidència això ha canviat.
Quan entra a l’AELC la junta del País Valencià, la decisió estava en la taula i el que vam fer és assumir la responsabilitat, vam fer nostre el manament. Però evidentment, una cosa és complir un acord i l’altra és fer-lo teu i creure-hi. Després de grans discussions i moltes consultes, vam decidir, per majoria, que havíem d’obrir els Premis de la Crítica. Calia creure que ho havíem de fer i calia tindre il·lusió per a fer-ho. En el seu moment, la creació d’aquests premis va ser importantíssima perquè va sostindre la literatura valenciana en un moment sociolingüístic delicat. La consolidació és indiscutible. Però la situació ha canviat. Que un premi de l’AELC només premiara valencians podia fer que altres se sentiren discriminats. Es tractava de materialitzar la unitat de la llengua amb la unitat territorial.
Però al mateix temps heu volgut conservar l’essència valenciana dels premis. Creus que ho heu aconseguit?
Jo crec que sí. Per a conservar eixa essència vam decidir que els membres del jurat serien valencians. Els premis s’obrin però mantenen la nostra sensibilitat, se celebren a València i som els valencians els qui els atorguem. Cada gènere disposa d’un jurat específic. Amb això ens fem grans, creixem, vertebrem i consolidem la unitat de la llengua. Els Premis Cavall Verd, de poesia i traducció, es lliuren a les Illes, però s’incorporen als Premis de la crítica, i s’inclouen en la gala. A més, el Premi a la difusió i l’escriptor o escriptora homenatjat sempre serà valencià. D’aquesta manera guanyem en projecció, en difusió i en unitat.
Enguany l’escriptora homenatjada és Marisol González Felip, escriptora i poeta de Nules, a la Plana Baixa.
Marisol té una llarga, constant i intensa trajectòria poètica i és cert que aquest homenatge li fa justícia. Compartisc les paraules de Manel Alonso sobre la poeta de Nules quan destaca la seua intel·ligència, i també la seua fidelitat a la concepció que té del món i de la vida. Ha treballat, sovint des de l’anonimat, en la defensa de la llengua, en la lluita per una educació valenciana, pública i de qualitat, així com en diverses activitats de promoció de la literatura i en especial de la poesia.
I el Premi a la millor iniciativa de difusió cultural i de la literatura catalana se l’emporta enguany la Poefesta d’Oliva, un festival de referència que ja ha fet la majoria d’edat de la mà de la incombustible Àngels Gregori.
El mèrit és incontestable. D’una iniciativa particular, Àngels ha aconseguit dotar el festival d’una gran transcendència. A més de trobar el suport d’entitats públiques i privades, hi ha aconseguit implicar tota la població, el sector educatiu i el comercial perquè participen amb activitats al voltant de la Poefesta. Ha convertit la poesia en una festa que aglutina moltíssima gent, i a Oliva en referent.
Aprofitem per a fer un recordatori de la resta de premiats.
En assaig ha guanyat el poeta, assagista i traductor de Godella Vicent Alonso, per l’obra Camins que el temps no esborra (Notes d’un dietari, 2006-2008), publicada per Afers; en narrativa juvenil, el valencià Ximo Cerdà amb l’obra El secret del contacontes, de Bromera. El premi de teatre se l’emporta l’autor i director català Sergi Belbel, per Ella i màquina, també de Bromera. A l’escriptora valenciana Raquel Ricart se li reconeix la novel·la El dit de Déu, d’Edicions Proa. I el premi en narrativa infantil és per a la beneixamuda Maria Josepa Payà per Mariola i la botiga de la font, igualment a Bromera.
Quin nivell! Com cada any, d’altra banda. Per cert, quan parlem de salut de la literatura catalana, de què parlem en realitat, de qualitat o de visibilitat?
La bona salut, l’entenem com a qualitat, però està clar que escrivim en una llengua minoritzada, que encara sosté una perifèria més minoritzada. Per això el treball de l’AELC se centra en la vertebració. Per exemple, el premi Jaume Fuster no serà lliurat únicament al lloc d’on és l’autora o l’autor, sinó que tindrà presència a les Illes, al Principat i al País Valencià. La difusió dels guanyadors dels Premis de la Crítica arribarà també als tres territoris. La unitat de la llengua no serà possible si no es plasma geogràficament. Eixa visibilitat és una mostra de salut.
Eixa dificultat en la difusió ha estat sempre un punt feble de la literatura en llengua catalana.
Hi ha esforços de xicotetes editorials per ser visibles en altres llocs. Són molts els sectors implicats. I tots hem de pensar no en una visió local, sinó en una transcendència territorial.
Dius transcendència i em fas de pont per a passar a parlar de la teua poesia. Em corprèn que penses en la poesia com una revelació d’una part molt fonda i molt íntima de la nostra humanitat.
Cert, una part essencial que només pot ser captada a través de l’art, tot això necessita un llenguatge especial. Voler mostrar i voler arribar tan lluny com puguem. La poesia ha de ser precisa i hi ha d’entrar dins, descobrir la part entranyable i enigmàtica, la part de la veritat humana.
Alfons el Magnànim (2020)
La Institució Alfons el Magnànim et va publicar, l’any 2020, El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019, on podem fer una viatge retrospectiu al teu univers poètic i copsar el punt de sal de cada poema. Després d’això publiques Tot passa baix. El fil que l’uneix al teu interrogant vital i estilístic és el mateix?
Crec que sí. Després de publicar la Poesia reunida sempre hi ha un abans i un després i volia mantindre la qualitat i no decaure. M’agrada posar un exemple molt gràfic que vaig llegir en una novel·la de Belén Gopegui: entre l’andana i el tren hi ha un buit i sempre hem d’anar amb cura per salvar-lo. La creació i la publicació d’un nou llibre per a mi és la por de posar el peu en el buit i no en l’andana. Corres el risc d’enfrontar-te a això.
Amb Tot passa baix, jo esperava que els poemes em portaren a construir uns pilars que sostingueren una casa, si els trobava hi ha poemari, si no, no n’hi hauria. Els vaig trobar en els poemes “Amb la punta dels dits” i “Tornar a casa”.
En Tot passa baix, hi ha la constatació del nostre pas pels llocs, i un diàleg sense amargura entre el buit i la memòria.
Sí. Trobem senyals des de l’absència que sembla que ens reclamen seguir presents: hem estat ací, soc jo, hem ocupat aquest lloc. Sense amargura, fins i tot amb la constatació que això pot fer mal. Com si prosseguira la vida i l’allargàrem, seguim estant ací. I per això la importància que té per a mi el lloc. Hem estudiat que el lloc és un complement circumstancial, quan en realitat és essencial. He fet justícia a eixos llocs que es perpetuen en la memòria, perquè som el que hem sigut i el que han sigut per nosaltres. Hi ha una línia existencial de la qual s’ha de donar constància d’una manera sentida però objectiva.
Com d’important és la memòria!
Quan hi ha absències que tornen, apareixen perquè encara estan en la meua memòria i això les fa estar presents. Però no estan tenyides de cap sentiment dolorós, se’m fan presents a través de llocs que han estat ocupats i ara estan buits.
Si tot passa baix, què queda dalt?
És molt bonic poder viure filosòficament i poèticament. No teoritzem, no sabem fer-ho. Podem separar el món sensorial del món intel·lectual.
El nivell de baix és on tot passa, on hi ha matèria, on una cosa comença a ser. Les sensacions, les alegries, la corrupció, tot el que ens passa sensorialment està baix. Això és la vida. Quan Plató ens posa dalt com a motle, com al lloc de les idees i allà situa la bellesa, les grans coses, s’equivoca. Aristòtil ja va dir que això no era així, perquè tot passa baix. Dalt no hi ha temps, per tant no hi pot començar res. I en Tot passa baix volia posar èmfasi en aquesta dicotomia. La veritat és que puc oblidar posar els peus a terra per a mostrar que també l’escriptura passa baix i pot ser sentida, viscuda i entesa. Estic preocupada per això.
Preocupada i ocupada?
Les dos coses. L’art no necessita sempre ser explicat. No em puc imaginar que en un concert de música calguera una explicació prèvia respecte al que anem a escoltar. Tampoc ho esperem en una visita a un museu. Em preocupa l’afirmació que la poesia en general no s’entén. Què volem dir quan li reclamen intel·ligibilitat?
Tota la teua obra ha estat marcada per un profund respecte al llenguatge i hi has mantingut diferents relacions. Creus que com més et dona, més t’exigeix en la verbalització de conceptes més abstractes i intangibles?
Jo veig apassionant que hi haja un lloc on a les eines estilístiques els costa entrar. Eixa vivència íntima que experimentem, la part vivencial, és costosa de dir, ha de passar per tants filtres… Per a mi això és màgic: paraula-cosa. Si fora fàcil, l’art no existiria i la nostra part emotiva més misteriosa tampoc. El llenguatge em permet viatjar a una part on costa d’accedir i d’arribar. El repte de dir el que volia de la forma que siga, eixa satisfacció és tan gran que paga la pena. Hi ha coses que difícilment poden ser dites però està bé que siga així, perquè pertanyen a un altre àmbit, desconegut. Però, si ara la confiança en el llenguatge pot estar en entredit, jo, com més gran, més confiança tinc, en el llenguatge i en totes les coses.
En totes les coses? Els anys ens donen bagatge, experiència, això de la confiança no és tan habitual, potser.
Amb els anys confie més en el poder que tenim per a viure i fer les coses. Si parlem de Nietzsche em referiria a la voluntat de poder. De poder fer, no de tindre’l com a ambició de poder. Cada vegada queda menys temps, però podem, tenim capacitat, força… Si no fora així, no estaríem tristos. L’acceptació de la vida va en augment, pense, quan et fas gran. I sí, crec modestament que la confiança en el llenguatge i en la vida em fa feliç.
Teresa Pascual troba recer on puga caminar sense obstacles i si pot ser, ben a prop de la mar. La seua casa, el cafè del matí són plaers irrenunciables, potser perquè són senzills, menuts, els més grans de tots. Els versos, li’ls dicten l’experiència personal, una reflexió, una música. Diu paraula i diu ànima. I l’escriu. Acabem, i encara que puga semblar el contrari, les dues tenim la sensació que aquesta conversa també ha passat baix.
No sé si sabeu qui és. La gent del sector del llibre l’anomenava, molt afectuosament, el lector de Catalunya perquè el Guillem llegia compulsivament, compartia les seves impressions a Twitter i te’l trobaves molt sovint en presentacions i actes literaris diversos. És infermer, tot i que ja no practica l’ofici: des de fa alguns mesos, i després d’haver donat un cop de mà esporàdicament a la llibreria Macondo, el Guillem ha complert un dels seus somnis i el trobareu fent de llibreter a l’Ona de Pau Claris.
Dijous estava feliç. Era el seu primer Premi Llibreter, que es feia també per primera vegada a la sala Paral·lel 62. Us parlo d’ell perquè tinc la sensació que la seva il·lusió és molt representativa de l’atmosfera que es va respirar durant l’acte. La cerimònia serveix per donar els premis als guanyadors de les cinc categories convocades, però a mi sempre em sembla que és, sobretot, una celebració de l’ofici de llibreter. És emocionant, per exemple, el moment en què s’homenatja els llibreters que porten 35 anys en l’ofici, que enguany eren el Sergio Bassa, de la Llibreria Bassa de Móra d’Ebre, i la Rosana Lluch, de Llorens Llibres de Vilanova i la Geltrú, que justament es jubilarà a finals de mes. També el president del Gremi de Llibreters, l’Èric del Arco, va fer un discurs on va parlar de l’orgull de ser llibreter, gràcies al qual s’han superat algunes situacions difícils, com els problemes de distribució que van causar tants maldecaps i que, feliçment, ja han quedat resolts.
Amb ganes de fer una cerimònia diferent, va començar amb música de La La Land i l’aparició a l’escenari de Lluís Agustí, director de l’Escola de Llibreria. No el van fer ballar (tot i que sospito que se n’hauria sortit), sinó que hi era en qualitat de pregoner. Es va preguntar, a l’inici, si l’havien convocat perquè l’estimat Marc Giró i la Juana Dolores no estaven disponibles, però he de dir que (aquesta vegada) no els vam trobar a faltar. Agustí va explicar algunes històries curioses, com que a les Ordenances de la Confraria de Sant Jeroni dels Llibreters del 1553 es determinava que les dones no podien dur una llibreria, o que a les llibreries del segle XIX, que eren entre una impremta, una editorial i pròpiament una llibreria, els dependents portaven gorra. Per a ell era important no quedar-se en l’anècdota i, per això, la manca de comprensió lectora i la introducció de la tecnologia van ser centrals en el seu discurs. S’ha de revertir una situació complicada, deia, però va afegir una consideració important: “No ha de ser una feina afligida, una feina turmentada, al contrari: si ens ho prenem així, no ens en sortirem. La lectura serà apassionant o no serà”.
Els premiats, és clar, estaven tots contents i emocionats. L’aplaudiment va ser especialment fort quan van pujar a l’escenari la Cristina Garcia Molina, autora del magnífic Els irredempts, i la seva editora de LaBreu, Ester Andorrà. L’escriptora va saludar els companys de nominació, Josep Ortiz i Eduard Márquez, i va dirigir unes paraules especialment emotives a aquest darrer, que hi era: “Crec que va ser precisament llegint-te a tu que vaig entendre que la literatura és sagrada. Gràcies”.
Un XXIV Premi Llibreter rodó que, per a mi, presentadora de l’acte, va acabar quan la Clara em va treure el micròfon. Ella havia tingut la mateixa impressió que jo: “Ha estat un acte molt bonic, oi?”
Amb una immensa alegria us anunciem una bona nova a LaBreu Edicions!
el 8 de juny, es va fer entrega del PREMI LLIBRETER LITERATURA CATALANA a
ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia Molina
Els irredempts, de Cristina Garcia Molina, editat per LaBreu Edicions. Obra d’una intel·ligència aclaparadora una proposta en què excel·leixen el llenguatge, les idees, l’art. El ritme, les atmosferes i la prosa esmolada, d’estil sobri i precís, doten el llibre d’un poder demolidor per a tractar tres històries colpidores i ben diferents amb un denominador en comú, l’arrelament. Una anomalia extraordinària en el panorama literari català.
Marina Porras elogia ESCALA CAP AL FOC d’Anaïs Nin a El Suplement de Catalunya Ràdio:
«[…] Per parlar de perspectives. Escala cap al foc publicada a La Breu, sapigueu que en trobareu un munt, és una autora de la casa. Si us agrada una novel·la de la Nin us agradaran totes. Paga la pensa descobrir-la, teniu camp per correr. Ens presenta una història amb tres dones de protagonistes que s’emboliquen amb el mateix home. Un llibre que parla de la dona als anys 40 del segle passat. Agafa un mateix home i l’explica a partir de tres dones diferents. Es converteix en una cosa o en una d’altra. Una d’elles una senyora atrapada en un matrimoni convencional, molt angoixada, i s’embolica per fugir. L’altra intenta una altra forma d’estima, a partir de l’amistat: molt Anaïs Nin. La darrera, molt alliberada, amb una forma més sensual s’aproxima a l’home. Amb una veu externa, Nin s’aproxima a les diferents relacions i fa que els lectors treguin les seves conclusions. (…) Va intentar viure fora de les convencions del seu temps. Té una relació estreta amb Barcelona, visquent-hi de petita, abans que el seu pare l’abandonés i fugís.»
Eduard Escoffet: “La posteritat me la bufa” El poeta Eduard Escoffet presenta el recital de poesia sonora ‘Non Muttum’ al Palau de la Música Catalana
nota de l’editorial, a llibreries trobareu els poemaris MENYS I TOT, EL TERRA I EL CEL d’Eduard Escoffet
“On la gent veu modernitat, jo hi veig classicisme”. Eduard Escoffet (Barcelona, 1979) és un gran ambaixador de la poesia sonora, però rere l’experimentació formal amaga un esperit sobretot classicista. “M’agrada el bastardisme històric de l’artista escocès Ian Hamilton Finlay”, explica després d’assenyalar un dels centenars de pòsters que té penjats al despatx. No hi falta Joan Brossa, ni tampoc llibres sobre arquitectura. Escoffet fa una tesi doctoral sobre literatura barroca i ha voltat per mig món fent recitals de poesia. Aquesta temporada ha estat el poeta convidat del Palau de la Música Catalana. El proper dimarts 6 de juny, a les deu del vespre, hi presentarà ‘Non Muttum’, un recital de poesia sonora que agrupa una dotzena de peces breus que repassen la seva trajectòria. Encara que treballi més a l’estranger que no pas a Catalunya, participa activament de l’escena contracultural barcelonina i dirigeix el Festival Poesia i +, que se celebrarà al Maresme entre el 27 de juny i el 9 de juliol.
Eduard Escoffet. Fotografia: Laia Serch.
Té gràcia que un recital de poesia sonora es tituli ‘Non Muttum’. En llatí, “non muttum facere” vol dir “no fer soroll”.
Un dels grans reptes de la poesia sonora és treballar el silenci. Què passa quan la veu s’extingeix? Què passa quan, després d’acumular so, el poema acaba? El poema et deixa a un lloc, de cop desapareix i només queda el silenci. És una sensació interessant, sobretot si ets davant un públic. A més, la paraula catalana “mot” ve de “muttum”. És un títol fàcil d’utilitzar a qualsevol país, i també m’agrada perquè “non” i “muttum” són dues paraules capicua.
El so i el silenci són dues cares de la mateixa moneda. La poesia i la música, també. Són dues arts cosines germanes; fins i tot podríem dir que venen d’allà mateix.
La poesia escrita, continguda en un llibre, és un fenomen totalment modern. Originalment, la poesia estava vinculada sobretot a la música, a l’oralitat, a l’acte col·lectiu. Soc dels qui considera que és difícil musicar un poema, perquè ja té música per si sol. Un poema pot tenir un relat, pot explicar coses, però també ha de tenir una certa música. Al final, una cançó no deixa de ser un poema interpretat per un músic, i un poema és una cançó potser més austera. Tot i que la meva obra ha pivotat sempre al voltant de la poesia, des de petit m’han interessat tant la música com la literatura, i també les arts escèniques. En un moment donat, ja fa uns quants anys, vaig començar a unir tots aquests mons a través dels recitals. Els meus referents més propers, a Barcelona, eren poetes i músics que treballaven plegats i formaven part d’un mateix circuit: Carles Hac Mor, Enric Casasses, Accidents Polipoètics, Víctor Nubla, Anton Ignorant, Josep Ramon Roig… Vaig interessar-me per aquest àmbit entre la paraula escrita i la paraula dita, entre la imatge i el so del text. Més endavant, vaig desenvolupar una línia de treball més lligada al que seria la poesia sonora històrica, que neix als anys cinquanta a determinats països d’Europa. Vaig descobrir una sèrie d’autors que plantejaven la poesia com una mena d’escena internacional, i no pas com una escena nacional tancada. Per tant, la majoria dels meus referents són estrangers: Bernard Heidsieck, Henri Chopin, François Dufrêne, Gil J Wolman, Paul De Vree… He intentat incorporar-los d’alguna manera a la tradició catalana.
Creus que en literatura pequem d’oculocentrisme? Donem massa importància a lo visual en detriment de lo sonor?
Més que donar un protagonisme excessiu a la retina, el problema és que sovint entenem el text com una tecnologia neutra. És a dir, pensem que el text senzillament canalitza un significat, que només és un transmissor de continguts. I no és així. Un poema també és una estructura visual; té valor per si mateix, com a element concret. A més, la poesia escrita també té una dimensió sonora. El so, en poesia, sempre hi és; ja sigui perquè el poeta diu uns versos, ja sigui perquè el lector els llegeix. Els qui ens dediquem a la poesia sonora simplement hi afegim els sistemes d’enregistrament: creem capes de veu, manipulem la nostra veu, hi incorporem sons abstractes. Molts poetes ja no treballem només amb una llibreta, sinó també amb un ordinador.
“Molts poetes ja no treballem només amb llibreta, sinó també amb ordinador”
Quan vas començar a crear poesia sonora, ja comptaves amb el suport dels ordinadors?
Vaig fer els primers poemes sonors a principis dels dos mil, que és justament quan, com a novetat, podíem editar so amb l’ordinador de casa, sense tenir cap dispositiu especialment potent. Abans els poetes sonors feien servir el magnetòfon. De fet, la poesia sonora neix a la dècada dels cinquanta perquè és quan es comercialitza el magnetòfon a França, els Països Baixos, Bèlgica, Alemanya… Aquest aparell els permetia enregistrar la pròpia veu, manipular-la i fer-ne diferents capes. A més, per primer cop podien incorporar a la poesia elements com la respiració, la repetició o els sons que provoca el cos.
A la descripció de ‘Non Muttum’ precisament ressaltes: “I si primer fou la paraula (segons l’evangeli de Sant Joan), el text, el cos, l’espai i els objectes cerquen, ara, les seves fronteres”.
Un recital de poesia no és només el que se sent pels altaveus. Cada poeta té una veu, però també un cos i unes coreografies particulars. Em sembla que era l’Enric Casasses que deia que cada poeta està lligat a una manera de moure el cos. Henri Chopin plantejava una mena de literatura del jo que no tenia a veure amb els sentiments, sinó amb el llenguatge corporal. S’introduïa un micròfon per la gargamella i feia parlar el cos sense la tecnologia del llenguatge.
Gràcies a la tecnologia, la poesia sonora pot jugar amb la simultaneïtat. En poesia escrita, això és impensable, perquè un lector només pot llegir linealment. Es poden fer experiments formals, com ara posar text en dues columnes paral·leles, però a l’hora de la veritat no podem llegir dues coses a la vegada.
Exacte… En canvi, sí que podem percebre sonorament tres textos dits alhora. Podem sobreposar capes i fer més complexa la lectura. L’any passat vaig produir a La Capella de Barcelona la peça Utopia i esclavatge, en què reparteixo per l’espai una vintena de radiocassets i cadascun reprodueix una veu diferent. Una vintena de veus et parlen des de punts dispersos de la sala i, en funció d’on siguis, sents més un text o un altre. En aquest cas, el poema ja no és només el text per se, sinó el que cada persona percep en funció de l’espacialització i la superposició de capes. Ara aquests experiments ens semblen molt normals, però no fa ni un segle que existeixen.
Eduard Escoffet. Foto: Laia Serch
La poesia sonora també et permet treure suc de les repeticions. Si ho tinc ben entès, el filòsof Gilles Deleuze, a Différence et Répétition (1968), deia que la repetició no té a veure amb la semblança ni l’equivalència, sinó amb lo insubstituïble.
La repetició és un element fonamental de la poesia. De fet, el ritme no és res més que la repetició d’un patró. Acostumem a associar la repetició a la reproducció mecànica, però, en realitat, té molt més a veure amb la diferència i la variació. Encara que diguem molts cops seguits una mateixa paraula, encara que escoltem un loop perfectament mecànic, aquella paraula no la percebrem mai igual, sinó que es modificarà en el nostre cervell a mesura que es repeteixi. En una de les Estratègies obliqües, Briano Eno i Peter Schmidt deien que “la repetició és una forma de canvi”. Com a poeta, m’interessa molt la repetició, encara no n’he esgotat les possibilitats. D’altra banda, acadèmicament he investigat la variació barroca, que també es basa en la repetició d’un tema inicial.
“Encara que repetim molts cops una mateixa paraula, no la percebrem mai igual”
Ets expert en barroc? No ho hauria dit mai.
Tinc una tesi de literatura barroca a mig fer. M’interessa la literatura barroca perquè té relació amb la literatura del segle XX, en el sentit que durant el barroc trenquen límits i experimenten amb la tipografia, la imatge i fins i tot l’arquitectura. Aquesta mena de bastardisme total té a veure amb el naixement del pop. Durant el barroc, cala bastant la idea que un element pot tenir una primera lectura immediata, però, si hi aprofundeixes, pots trobar-hi diferents nivells de significat. Aquesta idea prové de la Contrareforma, però s’explota al màxim durant el segle XX, que és quan neix el pop. M’agrada el bastardisme històric: partir de textos medievals, llegir-los amb una mirada literària barroca i donar-los formes contemporànies. Tinc la voluntat de tornar als orígens de la poesia i entendre-la com una construcció arquitectònica amb els seus equilibris. A la poesia li anem canviant la fesomia, però sempre parla del mateix.
De què parla? De l’amor, de la mort…
De la vida. De la degradació de tot, o de la millora de tot, depèn de la línia poètica. Al cap i a la fi, la poesia és una forma de supervivència. Ens permet enfrontar-nos al món i, si no entendre’l, almenys interpretar-lo.
“El bastardisme del barroc té a veure amb el naixement del pop“
‘Non Muttum’ és un recital que has presentat sobretot a l’estranger, per Europa i Llatinoamèrica. Creus que a Catalunya la poesia sonora, o fins i tot la poesia oral, està menys normalitzada?
No necessàriament. Per mi, tres dels autors catalans més importants són Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet. No van fer poesia sonora, però van obrir nous camins. D’altra banda, a partir de la dècada dels vuitanta sí que hi ha una certa tradició de poesia sonora en català. El 1981, Carles Santos publica Voice Tracks a Nova York. El 1990, el trio valencià Flatus Vocis Trio treu Grosso Modo. El poeta i dinamitzador cultural Xavier Sabater és el primer que s’apropa a l’escena internacional i porta autors estrangers a Catalunya. Més endavant, Accidents Polipoètics i Josep Ramon Roig estan molt vinculats a la poesia sonora. Ara bé, per entroncar la pregunta amb els debats recents sobre llengua, em fa l’efecte que inconscientment hem reservat al català un espai lligat a la tradició, al folklore i als usos gairebé rurals. Entenem que el català no serveix per a fer experiments amb text i música. Sembla que ho haguem de fer en castellà o anglès. En canvi, a l’estranger ningú es planteja si faig poesia sonora en català. Recentment hem adoptat un marc mental que vincula català amb la tradició, però no amb el present i el futur.
Em fa il·lusió poder compartir aquesta temporada amb Caroline Shaw. M’interessa molt com treballa la veu. Recull la tradició de Joan La Barbara, Meredith Monk i Demetrio Stratos i l’actualitza. És una gran compositora i vocalista, i m’agrada que el Palau l’hagi convidada, perquè és una aposta de risc. La veu és un dels mecanismes més impressionants que hem desenvolupat els humans: és senzillament una columna d’aire traspassant un cos, un tros de carn, i alhora té la capacitat de despertar-nos sentiments, sensacions i transportar-nos a altres estats del pensament. En un moment que hi ha tant de text i soroll, la fragilitat de la veu té més força que mai. Ara que es pot enregistrar tot, hem de reivindicar la poesia dita. Demetrio Stratos, que era el cantant més virtuós que ha existit, capaç de fer diversos sons alhora, deia que la veu no està relacionada amb la tècnica, sinó amb una recerca interior. A mi la veu m’ha permès mirar endins, no pas per entendre qui soc, sinó què soc. Passa com amb el tacte: ens mou i ens commou d’una manera que, per sort, no podem explicar racionalment.
Si la poesia és una construcció d’aire, és inevitablement efímera. Pel tipus de poesia que fas, m’imagino que la posteritat, la possibilitat de deixar un llegat literari, no et preocupa gaire.
Ens apropem a la sisena extinció. T’asseguro que la posteritat me la bufa. Si no, no faria el que faig. La posteritat no és res més que un feix de pòsters. L’efímer és un gran element poètic i cada vegada l’abracem més. Un recital de poesia té un espai i un temps determinats, i també una gent concreta… El pots documentar, però no el pots repetir. Hi ha recitals que et marquen tant que els pots reproduir perfectament al teu cap, encara que no en tinguis cap constància física. Em va passar amb la cantant Sainkho Namtchylak, originària de Tuvà, una república soviètica que forma part de la Federació Russa. Namtchylak parteix del cant tradicional de la seva zona i fa improvisació. A finals dels noranta vaig anar a un recital seu a la Sala Metrònom i encara ara me’n recordo de tots els detalls.
De fet, la pregunta que et feia abans és equivocada. Havia pressuposat que un llibre, un objecte físic, et garanteix més posteritat que la presència a Internet, i potser no és veritat.
Encara pesa aquest esquema mental, la idea que el llibre és un suport més sòlid. No ho sabem. En literatura barroca i medieval, per exemple, hi ha una gran diferència entre el que ens ha arribat i el que aleshores era rellevant. Al llarg dels segles, determinats autors importants van caure en l’oblit. La imatge que tenim actualment del barroc, o de qualsevol altra època passada, sovint no es correspon exactament amb el que en aquell moment es valorava. La posteritat no m’importa, però la llibertat creativa, sí. M’agrada que haguem assimilat tant la idea de la hibridació. I celebro que els recitals hagin passat de ser una cosa marginal, fora dels circuits oficials, a un element central de la literatura catalana. Fins als noranta, el recital estava mal vist. En parlava fa uns dies amb Jaume C. Pons Alorda i Blanca Llum Vidal. Autors com Enric Casasses eren absolutament marginals: no es considerava que algú que recités pogués ser bé un poeta. Ara, en canvi, Casasses ha passat al centre de la literatura catalana. No cal que tots els poetes recitin, però ja ningú mira malament els poetes que ho fan.
“Fa uns quants anys, Enric Casasses era un poeta absolutament marginal”
Ara que parles de Blanca Llum Vidal i Jaume C. Pons Alorda… L’altre dia vaig veure una foto a Twitter en què sortíeu vosaltres tres, i també Martí Sales, Josep Pedrals, Esteve Plantada, Maria Callís i Mireia Calafell. Et sents part d’una generació, encara que tingueu estils diferents?
Anem tots bastant a la nostra, però ens estimem molt. Som una generació —en un sentit ampli, de finals dels setanta i principis dels vuitanta— que no està immersa en batalles personals ni curses d’ego, que ens alegrem de tenir-nos i celebrem la feina dels altres. Crec que aquesta actitud no és res generacional, sinó que té a veure amb el sentit de col·lectivitat dels recitals. Martí Sales, Josep Pedrals i jo som del mateix any i tenim poètiques ben diferents, però això precisament ens estimula. La poesia és una celebració de la diversitat. Al capdavall, la poesia consisteix a forçar la llengua, anar a l’interior de les paraules i fer servir la veu. A partir d’aquí, hi ha mil maneres d’enfrontar-se al món.
“Alvèol”
A la Bassa del Montsià s’estrenarà ALVÈOL, el resultat de l’encontre entre Jose Pitarch, músic experimental de Benicarló amb el seu projecte ITW (aka Into The Wave), i Joan Todó, poeta i escriptor de La Sénia. Un alvèol és, entre d’altres coses, una cavitat petita provocada a la roca per l’erosió, de la mateixa manera que l’aparent duresa d’un text escrit, fixat sobre la pàgina per sempre més, pot ser perforada per la fluïdesa pacient d’una vibració musical. O també un sac pulmonar on estotjar l’aire que entra, abans de treure’l enfora en forma d’alè, en aquell moment de pausa entre la inspiració i l’expiració. O fins i tot la concavitat on hi ha les llavors d’una planta, el recer on intentar crear un espai de recolliment on buscar petjades, rastres, potser espectres, del passat d’este territori. Un passat rural que, sempre en vies de desaparició, ja potser només és perceptible com a presència fantasmal.
Vespre Anaïs Nin” presentació dels nous títols de la pentalogia “Les ciutats de l’interior” ESCALA CAP AL FOC, FILLS DE L’ALBATROS amb el traductor Ferran Ràfols, les editores de LaBreu Ester Andorrà i Teresa Florit i la traductora i estudiosa Lara Estany. i la lectura de Nú Miret a Finestres (26.05.23)
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Charles Bukowski (1920-1994) és un mite, una llegenda, un creador alternatiu, una veu sorgida de la literatura independent americana, un representant del realisme brut –històries concises, de supervivència quotidiana, personatges vulgars o sinistres, llenguatge reductor, directe. Va néixer a Alemanya i els seus pares van haver d’emigrar als Estatus Units. La pobresa, l’ambient familiar i els maltractaments del seu pare el van endurir. A més, va patir una malaltia a la pell, deixant-li marques a la cara, que van condicionar, encara més, el seu caràcter.
Va poder estudiar en un institut de Los Angeles i va cursar estudis de periodisme i literatura a la universitat, sense poder-los acabar. Als 24 anys va publicar el seu primer conte en una revista. Sobrevivia amb el que podia. Va estar durant una temporada rodant per l’Amèrica profunda, amb treballs temporals i experiències rudes, dures. Va trobar una feina estable com a carter al servei postal, i va començar a escriure una columna periodística. El seu editor li va oferir una remuneració fixa de 100 dòlars mensuals per tal que es pogués dedicar plenament a escriure. Tenia 49 anys. El somni americà li havia tocat. La seva primera novel·la, escrita el 1971, va tenir un notable impacte, protagonitzada pel seu alter ego, Chinaski, on narra la història d’un carter, amb un humorisme entranyable.
Els seus poemes sorgeixen dels carrers, dels suburbis, dels bars, dels pisos o de les habitacions on va viure, de la realitat més dura i més insofrible, com si fossin cançons de rock
En total, va escriure sis novel·les, nou reculls de contes i vint llibres de poesia. Va escriure més de cinc mil poemes, alguns dels quals es van poder llegir en castellà en les diverses edicions de l’editorial Visor. Bukowski essencial parteix d’una antologia d’Abel Debritto, publicada el 2016, i suposa la seva primera obra poètica traduïda al català —és d’agrair que en aquesta magnifica edició s’indiqui l’any i títol de la publicació dels poemes seleccionats.
LaBreu (2023)
Irreverent, provocador, és així com l’has de llegir. Essencialment real i profund. “Presenteu-vos per alcalde”, implora en el seu primer poema. No és un joc, és una explosió de continguts, de crítica social i política. Altres cops, es mostra seriós i altres vegades, excessiu. Les seves reflexions estimulen la lectura, amb una expressió múltiple, inabordable. El poema “Com el pardal” és un exemple de tot el que podem interpretar i gaudir de Bukowski: una part més profunda i més seriosa, amb una part més amatent i més empàtica.
És millor llegir els poemes i no haver-lo de classificar amb quatre o cinc paraules: alcohol, dones, llibres, cultura beat, indomable. Si hagués fet un pas més cap a una poesia més essencial, potser la seva irreverència no seria tan valorada i reconeguda. Tota una paradoxa. En alguns poemes, li parla al lector i li suggereix actituds, canvis de visió. Lògicament, no poden faltar els poemes sexuals, directament sexuals, sense pretextos, ni trampes metalingüístiques. El sexe és el sexe. Res més.
escrivia una poesia deslligada, ràpida de llegir i d’entomar. Hi ha una sèrie de poemes molt especials, il·luminadors com ara “El cordó de la sabata” (1971), on detalla els motius que pot tenir un home per tornar-se boig
Els seus poemes sorgeixen dels carrers, dels suburbis, dels bars, dels pisos o de les habitacions on va viure, de la realitat més dura i més insofrible, com si fossin cançons de rock, estripades, escopides, al marge de pretensions i de protestes d’època. Bukowski, en el fons, actuava i escrivia com una contraprotesta, al marge de la seva pròpia marginació, amb anuncis, reflexions i imatges que van desbordant el paisatge desolador de Califòrnia: “fent l’amor mentre uns altres homes –pobres nois– treballen”. La critica al treball, a la penúria mental que va acaba causant, és un dels punts més originals i més potents de Bukowski.
Són poemes mitjanament curts, d’una o de dues pàgines, habitualment. Bukowski escrivia una poesia deslligada, ràpida de llegir i d’entomar. Hi ha una sèrie de poemes molt especials, il·luminadors com ara “El cordó de la sabata” (1971), on detalla els motius que pot tenir un home per tornar-se boig. També parla de les peripècies amb les seves parelles i les seves amants. Escriu estampes urbanes, invisibles, com ara el poema que parla dels escombraires de Los Angeles, sense deixar de mencionar les bogeries, les borratxeres, i els mals dies que pot tenir una persona al llarg de la seva existència. “Hi ha gent que mai no fa bogeries, quines vides tan horribles deuen viure”.
Bukowski ens parla sobre vides descarrilades, sobre carreteres secundàries, sobre homes oblidats, sobre històries que es continuen vivint en totes les ciutats, amb totes les seves dificultats tant irreductibles i tant severes.
Desxifrar Anaïs Nin
LaBreu conclou la publicació de la pentalogia ‘Les ciutats d’interior’ amb «Escala cap al foc» i «Fills de l’albatros», amb traducció de Ferran Ràfols Gesa
Llegir Escala cap al foc (LaBreu edicions), d’Anaïs Nin, duu a connectar amb la matèria evanescent del somnis, dels quals, en despertar, en queden les imatges més potents. La feina activa de lectura comença a l’hora de desxifrar-la. És, doncs, exploradora de les entranyes de l’ànima humana i els seus replecs.
Anaïs Nin
A Escala cap al foc es llegeix com en un retaule barroc la vida i circumstàncies de personatges que sempre són com volcans en erupció. Aquesta incandescència emotiva remet a la lectura dels seus Diaris, sobretot el segon, on de manera tan detallada com plàstica l’autora hi descriu les seves sessions de psicoteràpia amb Otto Rank, deixeble de Sigmund Freud.
Anaïs Nin (1903-1977) no només es va psicoanalitzar amb Otto Rank: com una esponja va absorbir aquesta ciència que busseja en la psique fins a l’últim racó, també el dels somnis i els pensaments de vigília en què es creen vides paral·leles, immaterials, però que tant determinen el nostre caràcter. Aquestes vides paral·leles que es donen en la psique tenen la virtut d’informar al jo racional de les pulsions més recòndites del nostre ésser intern per tal d’extreure’n un significat que alhora ens centri i obri la porta a un sentit més profund de la nostra vida. Ens mouen els instints bàsics, però també ens mouen els anhels de l’ànima a la recerca de la seva completesa que, en el cas de Nin, es vehicula a través de l’art de l’escriptura. Anaïs Nin és més que una bona narradora: és una creadora que en la seva escriptura tradueix amb llenguatge propi aquests móns paral·lels. En la vida ordinària no es pot viure tan al límit sense cremar-se en el propi foc, però en la vida onírica i en la poètica, sí.
Anaïs Nin, a tenor del que sabem, no només volia sentir-se viva per tots els porus del seu cos, donant a llum el seu torrent vital cada dia i cada hora per la pròpia força d’eros, sinó experimentar com la seva vida com a dona artista podia ser completa en un moment en què, tot i els passos ja fets, la dona encara havia d’obrir camins vers la seva realització plena en tots els terrenys de la seva naturalesa més enllà de la biològica i temperamental. Aquest és un dels fils conductors (un de molt important és el de la memòria) de l’escriptura de tants milers de pàgines que vam llegir amb avidesa moltes dones durant la primera onada feminista: ens passàvem els Diaris d’Anaïs Nin com qui es passa un catecisme. La gosadia intel·lectual d’Anaïs Nin va fascinar la nostra generació que va llegir atenta els seus Diaris i novel·les que, com en el cinema, en podríem dir d’art i assaig, en les quals l’autora indaga de manera oberta, valenta i incisiva les relacions entre homes i dones. Relacions humanes complicades, laberíntiques, tal vegada pel fet de voler-les viure amb la intensitat que prové de la naturalesa més essencial. Relacions sense vels, doncs, al nu, lluny de formes engavanyadores i convencions socials que les liqüin com en els relats d’Anaïs Nin, on sempre hi ha foc i més foc, els sentiments exaltats, al límit, les sensacions vivíssimes, cremant les ànimes.
Escala cap al foc, publicada als EEUU l’any 1946 i que ara podem llegir en la traducció de Ferran Ràfols Gesa, és un exemple de la recerca de la naturalesa íntima de cada dona, la seva singularitat, la tria del seu paper al món quan ha pogut triar. Nin n’exposa tres arquetips en els personatges de la Lillian, la Djuna i la Sabina, que es relacionen amb un mateix home, en Jay, un artista pintor, un bohemi que tant hi és com es fa escàpol, provocant l’angoixa de la Lillian (que en el paper d’amant-esposa té por de perdre’l), incitant la cura i l’amistat de la més temperada Djuna, i agitant la sensualitat ardent i inconstant de la Sabina.
Anaïs Nin
Fruit de la seva pròpia experiència, ja que en la seva vida personal Anaïs Nin va practicar el poliamor dècades abans que aquest tipus de relació afectiva prengués aquest nom, en el seu relat posa a la llum el teixit subtil que lliga també les tres protagonistes, fent-se mútuament d’espill amb els seus clarobscurs, provocant atracció i rebuig alhora, filant complicitats i desvelant patiments ocults. Són personatges femenins al caire viu de les seves sensibilitats. No sembla que ningú hagi de ser feliç en aquest permanent situar-se en els extrems, el goig és efímer i per això es busca a vegades amb desesperació. Només sembla feliç, i ho proclama, en Jay, que tot ho troba bé perquè no aprofundeix res, és un ésser passiu que es deixa festejar. Les olles en estat d’ebullició emotiva són les tres dones que en aquest pujar l’escala de la temperatura vital van sentint i veient la seva veritable natura interna en tant que dones que es volen completes, crescudes –empoderades diríem ara–, no pas disminuïdes, en la seva relació amb en Jay. La consciència de voler ser i no acabar de ser les fa patir. Col·locades en situacions extremes, les protagonistes d’Escala cap al foc van llegint l’alfabet de si mateixes, les seves pulsions i sentiments pujant escales cap al foc de l’amor que tant s’amaga com es manifesta, que tant nodreix com abrasa. Així van descobrint l’univers de la pròpia psique en relació amb elles mateixes, amb els altres, amb el món. I tot això expressat mitjançant l’art literari de l’escriptora: un art bastit de simbolisme, surrealisme, onirisme, visió psicoanalítica dels personatges i, encara, encarnant una utopia: la voluntat d’escriure l’indicible de la manera més clara possible ajudada per una explosió de metàfores i fulguracions verbals.
Escala cap al foc és una notable obra literària d’avantguarda de meitat del segle XX amb les preocupacions anímiques i culturals d’Anaïs Nin exposades de forma calidoscòpica i sàvia, en una multiplicitat de miralls en els quals a vegades tot estrafent la veritat la revelen amb més nitidesa.
Tancant la pentalogia ‘Les ciutats d’interior’, d’Anaïs Nin, acaba de sortir de l’obrador de LaBreu Fills de l’albatros. La novel·la està dividida en dues parts: «L’habitació cega»i «El cafè», on trobem recreats, elaborats des d’una perspectiva nova, alguns dels personatges que protagonitzen Escala cap al foc. Un d’ells és la Djuna, que a Fills de l’albatros es presentada per Nin com una dona jove que marxa a París per assistir, becada, a una escola de dansa. A París inicia una vida bohèmia al barri de Montmartre. En aquest ambient, la Djuna fa els passos que han de portar-la significativament a una maduresa vital en contacte amb en Michael, el seu mestre de ball, contrapuntada amb la fascinació que li produeix la joventut ambigua i poc convencional d’en Paul i el seu amant.
Aquí és on podem aturar-nos a pensar en el significat del títol Fills de l’albatros. Els albatros són unes aus marines que maduren molt tard. Fer-se persona humana, així com conèixer-se un mateix, amb els seus talents, limitacions i pulsions, ja siguin bàsiques, lligades a la supervivència, o d’instints estètics i culturals, com una vocació artística, costa molt, a vegades tota una vida. Charles Baudelaire utilitza la figura de l’albatros com a metàfora del Poeta: una au amb unes ales enormes, amb una gran potència per volar, però que pesen molt. Aquesta metàfora ho és també del nostre pas per la vida, en certa manera presoners entre l’esperit i la matèria, sempre insuficient per a donar-li unes ales que no engavanyin. Anaïs Nin, escriptora de les profunditats de l’ànima, en els seus contes i novel·les utilitza sempre metàfores poètiques molt poderoses.
Amb gosadia intel·lectual si tenim en compte l’època, Anaïs Nin també contempla l’androgínia i l’homosexualitat en els personatges de Fills de l’albatros, la qual cosa ja s’havia insinuat ben clarament a Escala cap al foc, amb el joc de miralls que es dona entre les dones protagonistes. Una d’elles, la Sabina, la trobem transfigurada per Nin a Fills de l’albatros en el relat «El cafè«. Com el de la Djuna a L’habitació cega,els lectors veiem moure’s la Sabina entre les reflexions sobre la seva vida i la complexa naturalesa del seu ésser íntim. En el cas concret de la Sabina en relació a la parella que formen la Lilian i en Jay. Finalment, com en Escala cap al foc, al tram final d’«El cafè« la narradoraAnaïs Nin organitza una gran festa en un cafè on reuneix tots els personatges de la novel·la, i que a mi m’ha fet pensar en els banquets que apareixen en la literatura clàssica, on hi passava la vida sempre entre la representació i la realitat. El personatges d’Anaïs Nin fan el mateix: alhora que celebren la vida de forma epidèrmica, com acostuma a ser en societat, on tothom és fantàstic quan va de visita, a través del pensament, a través de la vida paral·lela que tan afirma com qüestiona tot el que fem, analitzen la seva vida real en base als trets més visibles de les seves personalitats que, no obstant la pretesa sinceritat, es mostren amb els seus replecs més amagats com en una festa de Carnaval en el qual la disfressa és més explícita de la identitat de fons que no pas la cara neta de maquillatge. Aquest és un tema de fons, la realitat i la seva representació, al qual Anaïs Nin sempre retorna.
presentació de PER QUI EM PRENC de Lori Saint-Martin amb el traductor Antoni Clapés, l’escriptora Cristina Garcia Molina i l’editora Ester Andorrà a la Llibreria 22 (23.05.23)
presentació recital de l’antologia poètica BUKOWSKI ESSENCIAL de Charles Bukowski amb el traductor Marcel Riera i l’editora Ester Andorrà al Jardí del Mar de Tasmània de LaBisbal, amb la col·laboració de La Siglantana (20.05.23)
Divendres 26 de maig, a les 19 h, «Vespre Anaïs Nin»
presentació dels nous títols de la pentalogia «Les ciutats de l’interior»
ESCALA CAP AL FOC, FILLS DE L’ALBATROS
amb el traductor Ferran Ràfols, les editores de LaBreu Ester Andorrà i Teresa Florit i la traductora i estudiosa Lara Estany. Escoltarem fragments de l’autora llegits per l’actriu i rapsoda Nú Miret.
Títol_ Fills de l’Albatros Autora_ Anaïs Nin Traductor_ Ferran Ràfols Col·lecció_ Intrusa, 36 Pàgs_ 134 Preu_ 17 € ISBN_ 9978-84-126659-5-6
Fills de l’Albatros està dividit en dues parts. La primera, «L’habitació cega», és la història de Djuna, una dona que de jove va marxar a París després de guanyar una beca per a l’escola de ballet. Unint-se a la colorida vida de cafè de Montmartre, fa amics i coneix amants entre els artistes. Tracta íntegrament de la vida anterior de la Djuna, és, essencialment, un estudi dels passos de la Djuna cap a l’edat adulta buscant les raons de la seva manera de ser en la infància i l’adolescència, i presenta els personatges del Michael (el mestre de dansa de la Djuna) i el Paul (un noi joveníssim, ambigu i rebel) i el Donald (l’amant del Michael). Els seus únics amics són còmplices bohemis fora de la burgesia, homes que tendeixen a atreure-la per les seves qualitats menys madures. Així, quan coneix el Paul, un adolescent marcat per una educació estricta i autoritària a qui ella mostra el camí de la llibertat, hi creu trobar una ànima bessona. A la Djuna l’emociona profundament perquè fuig del seu pare, i ella, per raons enterrades en el passat, necessita l’oposició d’una figura paterna per aguditzar el seu propi desig cap aquell jove bell i atrevit.
La segona part, «El cafè», ofereix una descripció del personatge de la Sabina, on alterna les seves reflexions vitals i les relacions d’ella amb la parella formada per la Lilian i el Jay. El relat acaba amb una escena en un cafè de festa final on es troben tots els personatges i celebren la vida entre la frivolitat i la reflexió vital emmirallant-se uns en els altres.
És un llibre pioner que aborda amb eloqüència l’androgínia i l’homosexualitat des d’una perspectiva que poques obres literàries es van atrevir a fer a l’Amèrica dels anys quaranta.
Anaïs Nin, nascuda a Neuilly-sur-Seine el 1903, filla del compositor Joaquim Nin, de ben petita inicià una itinerància vital que la va dur de Barcelona a Cuba, Nova York, París i Mèxic —procés que li provocà un desarrelament geogràfic i lingüístic. A vint anys tornà a París on va fer amistat amb els escriptors Antonin Artaud i Henry Miller. A més d’Otto Rank, amb qui va aprofundir en la psicoanàlisi. Quinze anys després, a causa de la guerra, es veu obligada a tornar als Estats Units on escriu la majoria de les seves obres de ficció entre 1940 i 1960. El 1940 començà a escriure literatura eròtica per encàrrec d’un client anònim i aquestes peces van ser recollides a Delta of Venus i Little Birds. L’ampli reconeixement li arribà amb la publicació dels seus dietaris a la dècada dels seixanta que li donaren fama mundial i la convertiren en una autora reivindicada pel moviment feminista. Mor el 1977 a Los Angeles.
Activitat organitzada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) amb Mallorca Literària, amb el patrocini de Bodegues José L. Ferrer i la D. O. Binissalem en el marc del projecte Wine Days.
Dissabte 20, a les 18 h, XI FESTIVAL DE POESIA DE SANT CELONI amb Marina Miralles, Daniel Busquets, Víctor Bonet, Chantal Poch, Odile Arqué i David Caño.
a Can Ramis, Sala Bernat Martorell Pati interior (Plaça de la Vila, 24 Sant Celoni)
Dimecres 17, a les 18.30 h, dins el cicle «Ferits de lletra» conversa recital de Chantal Poch CREMAVEN a la Sala Segarra de l’Ateneu Barcelonès (c/Canuda 6 Barcelona).
A ‘Escala cap al foc’ (LaBreu), l’autora modera el seu erotisme, però no renuncia a endinsar-se en la psicologia dels personatges
Som a mitjans dels anys quaranta, després de la devastadora Segona Guerra Mundial, en un París que reneix com pot de les cendres, que a poc a poc deixen de fumejar. Toca tornar a esprémer la vida, les relacions humanes, l’amor i l’amistat.
L’escriptora francesa Anaïs Nin (1903-1977) –d’origen cubà i mig espanyol– ja no hi vivia en aquella època. Havia tornat als Estats Units després de gaudir allà dels anys vint i trenta en companyia de personalitats com Henry Miller i la seva dona June, amb els quals participà d’un triangle amorós que va inspirar Tròpic de càncer. Ja ha publicat els contes de Dins d’una campana de vidre –basats en la seva transgressora experiència parisenca–, quan el 1946 arriba a les llibreries Escala cap al foc. Aquí els tres personatges femenins protagonistes són sacsejats per atraccions semblants a les que trobem als contes. I és que la Lillian, la Djuna i la Sabina estan trenades per llaços que també tenen a veure amb l’experiència personal de Nin.
Transsumpte de l’autora, la Lillian és una pianista casada i amb fills que abandona la seva família per viure una existència lliure. No triga, però, a lligar-se al Jay, un pintor bohemi amb una retirada a Miller amb qui viu en un estudi de Montparnasse. I evidentment la Djuna de la novel·la no és Djuna Barnes –que també corria per aquell París quan Nin el va devorar furiosament–, sinó June. Pel que fa al personatge de la Sabina, reapareixerà en altres obres del mateix cicle narratiu, com Una espia a casa de l’amor.
Es diria que a Escala cap al foc l’autora ha moderat el seu erotisme gairebé mai mesurat, però de cap manera ha renunciat a la seva prosa arrabassadora ni tampoc a endinsar-se a matadegolla en la psicologia dels personatges com una espeleòloga d’infinita i malaltissa curiositat. L’arrancada de la novel·la és un magnífic crescendo que ens convida a enfilar-nos en una batussa de sentiments que van i venen sempre amb notable intensitat: “Totes dues havien entrat en contacte amb la part més profunda de l’altra: la Djuna amb la violència emocional de la Lillian i la seva compassió per la força que la destruïa i l’enviava de cap contra tots els obstacles, i la Lillian amb el poder clarificador de la Djuna. Es necessitaven mútuament”. La Lillian s’ofegava i la Djuna la salvava. “La Djuna veia la Lillian amagada rere la cota de malla i els bocins de malla al seu voltant, com bocins de metall cruel que, més que protegir-la de l’enemic, l’havien ferit. La cota s’havia fos i deixava a la vista la carn masegada”. Fins que apareix la jove Sabina: “Tinc la sensació que m’agradaria ser tu, Sabina. I no havia volgut mai ser ningú que no fos jo”.
Anaïs Nin va ser psicoanalitzada entre d’altres per Otto Rank –company de Freud– i fins i tot va treballar una temporada com a psicoanalista. Amb les eines d’aquesta disciplina intenta atrapar els misteris de la natura femenina, en una perenne confrontació amb la natura masculina. “La força mal dirigida i retorçada de les dones…”, diu.
Passem contes: III Jornada sobre Narrativa Breu L’oralitat en el conte
16.00 h Conferència inaugural de Biel Mesquida 17.30 h La veu que narra: diàleg, parla i punt de vista Amb Teresa Colom, Cristina Garcia i Joan Jordi Miralles. Modera Gemma Medina
19.00 hLa tradició intermitent: mite, folklore, quotidianitat i narració oral Amb Mònica Batet, Rafa Gomar i Inés Macpherson. Modera Blai Felip
Sala Segarra de l’Ateneu Barcelonès (carrer de la Canuda, 6, 5è Barcelona)
Victor Ardura, autor del llibre «Propósito y valores» Ester Andorrà, editora de l’editorial LaBreu Edicions Toni Ulled, periodista editor de la Beeletter
Un escriptor, una editora i un periodista compartint la seva experiència personal i professional ens permetran entendre que tant o més important que el que es fa, és el perquè es fa (propòsit) i el com es fa (valors).
A la terrassa del cafè de Laie Pau Claris (c/ Pau Claris, 85 Barcelona)
Fem servir cookies al nostre lloc web per oferir-vos l'experiència més rellevant recordant les vostres preferències i visites repetides. En fer clic a "Accepta-ho tot", consentiu l'ús de TOTES les cookies. Tanmateix, podeu visitar la "Configuració de cookies" per proporcionar un consentiment controlat.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
La paradoxa és, des dels segles dels segles, una companya difícil —impossible— d’erradicar de les nostres vides. El poeta Ramon Boixeda l’agafa de bracet a El cel dins un pou (LaBreu, 2022) tot parlant-nos d’un reflex contrastable, lluny de tota realitat irrefutable. A la manera d’un Narcís acaparat pel dubte, desplega els seus versos oferint-nos-en la darrera versió (Boixeda no pot escriure dues vegades un mateix poema).
I quina manera més idònia a l’hora de captar els secrets de l’entorn que fer-ho tot passejant, activitat que s’erigeix en el millor dels mètodes per despertar sentits i excitar pensaments tot «trepitjant les fulles / com un ofici que arreplega / viatges de camins batuts / i esborrats per vides cruixents / que el vent ha de tornar a escampar»; per terres sevillanes («un matí de diumenge en què la imatge / del pas processional et representa»), per capvespres («…la nit agermana / el temps de què disposes / amb el que et toca viure»), al llarg d’un “Viatge iniciàtic” («viatjo per ser nàufrag en mars nous?»),… qualsevol indret, qualsevol moment, pot ser favorable per aprendre del món «a viure al lloc on torni».
Els Irredempts és un llibre estructurat en tres històries de vides irredemptes que s’enfronten a la precarietat, la pèrdua i la incomunicació. La primera és la història d’una escola condemnada nodrida per immigrants que viuen al marge de la societat. La segona història és la de dos germans bessons que perden els pares. La tercera història és la d’un amor que no pot ser.
