‘Llibre de revelacions’, de Laia Llobera
La mística de la paraula
Hi ha llibres de poemes la lectura dels quals provoca un estat anímic de curiositat per l’obra de l’autor. Llibres que obren una porta cap a una dimensió on la paraula esdevé un camí d’iniciació. Una llum, en definitiva, que ens revela dintre nostre la certesa que la vida és recerca. Llibre de revelacions (LaBreu Edicions, 2020), de la poeta Laia Llobera, té la virtut de ser un d’aquests llibres. Una experiència que no acaba amb la lectura dels seus versos. Ben al contrari, cal una reflexió en profunditat –una relectura que ens torni al sentit originari– per copsar millor l’abast d’allò viscut.
La poeta ens ho demana i, de fet, ens ho exigeix: “l’ànima té cos de paraula / cap pes, sinó / nuesa d’instant”, perquè l’ànima és el cos, verb i alè ingràvid: fondre’s en el mot per renéixer adés i ara. La poètica de Laia Llobera destaca per una percaça constant de l’esperit que alena en cada cosa fins a convertir-la en misteri. Perquè la vida està tocada per l’enigma, l’ésser només troba una resposta en la mística de les paraules: la fusió en l’objecte del saber en una sort d’alquímia que ens apropa a la veritat. No debades, per a Laia Llobera –ja era així a Boscana i també a Certesa de la llum– la poesia és una praxi amb un clar poder evocador de l’existència, una via de meditació sobre l’inefable que cada dia –la quotidianitat té sempre el seu revers– ens embolcalla i que cal tenir present si és que no volem oblidar la nostra condició mirífica.
En aquest context, la poesia de Llibre de revelacions esdevé un exercici de descobriment del propi ser interior. El cos, així doncs, com a matèria de l’esperit. El temple –la llar en la seva accepció filològica– on tenen lloc les metamorfosis on s’augura el destí que la poeta traça amb destresa oracular. La preocupació per l’avenir fa de Llobera una sibil·la en contacte sistemàtic amb el medi natural: “les senderes s’entreobren / i els auspicis innombrables / de presències a venir / es desperten i s’atansen / delta endins”. Allò que és extern –i geogràfic– s’emmiralla amb allò recòndit –i abissal: la natura, en tot cas, esdevé el marc on es desplega l’acció contemplativa de Llobera. El Theatrum mundi imprescindible per tal de poder intimar amb el saber que se’ns oculta. En aquest sentit, la poeta plasma un idil·li amb el paisatge. És la poesia de Llobera la recreació d’un locus amoenus?
Formalment, la poètica de Llibre de revelacions observa una sintaxi esquinçada, de versos fragmentats on el blanc del full articula els silencis a la manera d’una partitura. És com si l’autora explorés en allò minúscul la infinitud que habita el cos i el ser de cada cosa: “fragment d’infinit immutable / per transcriure més enllà del temps” on l’infinit, més enllà de qualsevol línia temporal, no és res més que el fragment d’una veritat intangible i, en conseqüència, sempre escàpola. Així doncs, Laia Llobera neda entre les aigües de les tradicions apofàtiques –també la medieval– que incorporen l’hermetisme com a via de revelació: “fragments impossibles / de poesia mai no dita” en una apologia del silenci que ens fa avinent la dimensió inabastable de la vida.
Llobera dona una importància capital a la temporalitat. De fet, crec no errar si situo en el centre de Llibre de revelacions la noció de temps, potser perquè la poeta no s’identifica amb l’època: “estat de la ment a vol d’ocell: / no ets d’aquest segle” i prefereix escollir la fortuna d’un estat atemporal en què “les fulles dels segles” li germinen a les mans o bé considerar-se, en una bella metàfora, “aljub mil·lenari”, una al·legoria on el receptacle –tornem a la idea de temple– és atuell i font de vida. Al meu entendre, hi ha una afinitat inevitable amb l’eternal de Rilke a Llibre de revelacions. I tanmateix, entre línies s’intueix la “tempiternitat”, segons el pensament de Raimon Panikkar: “la vida eterna es viu en els moments temporals”. Una cita que il·lumina aquest altre fragment d’un suggeridor poema de Laia Llobera: “molt a prop / de les coses sense nom / de la tarda que no és ara / sinó sempre”.
El Llibre de revelacions ens convida a indagar tot allò que és ingènit i imperible, homogeni i constant, i que forma part del ser que som nosaltres. Un ser en els altres, l’alteritat, l’altre eix central d’aquest recull on la paraula ens commina –també a través d’un lèxic exquisit– a no oblidar la ingravidesa de la nostra condició. Les mans com a espai on retrobar-se en una “riba estranya”, perquè tot encontre hauria d’elevar-nos a un sentit immaterial. El desig com a motor. Però, així mateix, el desig com una intuïció que ens impulsa a reconèixer l’altre de la mateixa manera que jo vull ser reconegut: “grana el desig / l’atles encès del paradís / per on s’apressa l’impuls de l’envit / ancorat en el misteri de dos cossos”. Els camins de la poesia són inescrutables.
Fa força temps em vaig llegir un altre llibre de Muriel Spark, i la veritat és que La plenitud de la senyoreta Brodie no em va acabar de fer el pes, una protagonista massa reaccionària i admiradora de Mussolini i Hitler i Franco no ajudava gaire, la veritat. De totes maneres el llibre estava ben escrit i quan no parlava de política la veritat és que passava prou bé. Aquest llibre sembla que és tota una altra cosa, teniu aquest article si voleu saber-ne una mica més d’aquest L’únic problema, a veure què em trobo.
Abans de començar ja dic que simpatitzo amb la idea d’algú que es busca una casa allunyada per dedicar-se al que més li agrada sense haver de preocupar-se de res més, no hi ha com tenir possibles. La novel·la sembla situar-se a una mena de terra de ningú entre la comedia d’embolics i el serial que juga amb anar combinant les diferents possibles parelles. El resultat és prou entretingut.
En Harvey era ric; tenia uns trenta-cinc anys. Havia començat a escriure una monografia sobre el Llibre de Job i el problema que s’hi tracta. No podia acceptar que un Creador benvolent, la llum deliciosa i encisadora del qual descendia i s’escampava per la terra i que tenia poder arreu, tolerés el patiment indicible del món. Que Déu permetés tot aquest patiment i que, per la lògica de la seva omnipotència, en fos, per tant, el causant. No sabia com fer encaixar tot això amb l’existència de Déu, partint de la premissa que Déu és bo.
Ja tenim el protagonista, el que està en una casa solitària a França, lluny de tothom, especialment de la seva dona, l’Effie.
L’Effie tenia un amant, l’Ernie Howe, un expert en electrònica. L’Effie era molt atractiva i no es podia esperar que es resistís, any rere any, a les oportunitats de tenir aventures amoroses que se li presentaven ara i adés; era un llamp de dona. L’Ernie Howe era ben plantat, però no tenia els diners d’en Harvey, als quals l’Effie estava acostumada. L’Ernie tenia una feina prou bona; l’Edward suposava que l’Effie, que també feia feina en una agència de publicitat, s’hauria pogut conformar amb una vida més senzilla al seu costat, si n’estava enamorada. La cosa era que, com que estava embarassada, esperava convèncer en Harvey de divorciar-se amb un bon acord. L’Edward no hi veia cap mal.
A veure si aconsegueixo fer un resum ràpid. Edward està casat amb Ruth; la germana de Ruth, Effie, està casada amb Harvey. Abans d’anar-se’n a França va deixar a Effie. Nathan és un jove que viu amb la parella Edward-Ruth i que els ajuda amb les coses de la casa perquè així està relativament a prop d’Effie de qui n’està encaterinat. Ja hem vist que Effie s’ajunta amb Ernie, i tenen una filla, Clara, que acaba amb Ruth perquè Effie no aconsegueix cap pensió de Harvey i la càrrega d’una nena doncs com que no. Fins aquí bé?
Doncs ara tenim a Ruth, amb Clara, que ha deixat a Edward i se n’ha anat a viure amb Harvey, Nathan l’ha seguit i Harvey veu con el seu retir es comença a omplir tant de gent que enlloc del casalot ha comprat un château amb la idea d’enviar allà a Ruth i la nena i que el deixin tranquil, no sembla que se’n pugui sortir.
Quina feinada que havia tingut a convéncer en Harvey de comprar el château! I ara n’estava encantat. Un cop va estar d’acord a comprar-lo —això va ser el que va costar més—, tot va anar rodat.
Es dóna compte que no, els seus plans no semblen ser gaire possibles.
I, en efecte, a en Harvey li va saltar una alarma, tot d’una: “Què hi faig, envoltat d’aquesta gent? Qui li ha dit a aquest beneit que vingui per Nadal? Quina falta em fan el Nadal, i la Ruth, i un nadó i un refotut jovenet que necessita vacances? Per què vaig comprar aquell château, si no per treure’m del damunt la Ruth i la criatura?”. Va mirar l’escriptori i va entrar en pànic.
—Me’n vaig. Vaig a buscar l’abric —va dir pujant les escales de dues en dues.
Poc més o menys aleshores acaba la primera part de les tres que formen el llibre. I el llibre entra en una part que a mi m’ha recordat a Wilt pel que té de comèdia, d’equívocs i de coses que s’emboliquen de mala manera al voltant del protagonista sense que aquest pugui fer-hi gaire, que és el que passa quan la seva ex-dona Effie (encara la dona perquè no se n’ha divorciat) apareix en escena com a membre (o potser líder) d’un grup terrorista que recorda una mica al RAF, el FLE.
El playboy Harvey Gotham, de trenta-cinc anys, amb el seu arsenal de diners de la Gotham Canadian Salmon, amb què els seus oncles van fer una fortuna durant la Segona Guerra Mundial, ha estat interrogat pels gendarmes d’enquêtes dels Vosges, a França, en relació amb els atracaments a supermercars i oficines de correus en aquesta zona. Es creu que la seva dona, la Sra. Effie Gotham, de vint-i-cinc anys, és una de les líders de I’FLE, un grup terrorista d’extrema esquerra. El Sr. Gotham, que ha adquirit recentment una propietat en aquesta zona, nega categòricament haver finançat el grup o haver estat en contacte amb la seva dona, a qui va abandonar. Declara estar dedicat als estudis religiosos. Al seu cercle proper hi ha la seva cunyada, Ruth, de vint-i-vuit anys, germana de la sospitosa de terrorisme, i Nathan Fox, de vint-i-cinc, que va desaparèixer del château de Gotham la vigília del darrer atracament a mà armada a Epinal, capital dels Vosges.
Bé, després de declarar a la policia Harvey pensa que potser una roda de premsa servirà per aclarir les coses, però no surt gaire com espera.
-Senyor Gotham, por dir-nos si faria costat a la seva dona, d’una manera o altra, si hagués d’enfrontar-se a la justícia? Creu, a títol personal, que I’FLE té alguna cosa a oferir, políticament, a les noves generacions? —va preguntar un periodista francès malgirbat, d’ulls brillants i somriure ample. Era un tipus amigable, va pensar en Harvey, probablement nou a l’ofici.
—Em sap molt de greu decebre’ls —va dir un Harvey encantador—, però els donaré un seminari sobre Job de franc.
En aquell moment, va començar a muntar-se una cridòria. Bombardejaven en Harvey amb preguntes i protestes per totes bandes.
—Calma! —va cridar en Harvey—. O m’escolten en silenci o ja se’n poden anar. El problema de Job, tal com deia, era en part la manca de coneixements. Tothom hi parlava però ningú no li deia res sobre la causa del seu patiment. Ni tan sols Déu, quan se li va aparèixer. El nostre coneixement limitat ens desconcerta davant la causa del patiment; potser és, en ell mateix, la causa del patiment. Silenci, per allà baix! La nena dorm. I ja els ho he dit: de moment, res de fotos. Com deia, som llençats al món i ningú, llevat dels de la nostra espècie, ens pot explicar res. No n hi ha prou. I Déu, per la seva part, tampoc no ens ho explica. No, ja els he dit que no sé on és la meva dona. Com va ser inclòs, el Llibre de Job, a les escriptures? No ho sé, en realitat. Aquest és el misteri més gran. Perquè no…
Incomprensiblement per ell la roda de premsa és un desastre i cada cop apareixen noticies més demencials fent referència a ell o a la seva dona o a la vinculació, si és que n’hi ha, amb el grup terrorista. No cal dir que a la policia li sembla que l’obsessió pel Llibre de Job de Harvey és una tapadora per proporcionar fons i suport al FLE, perquè que algú ric visqui en una casa que és poc més que un cobert per treballar sobre un tema com aquell… no és el més creible dels arguments.
Un llibre molt recomanable i que m’ha reconciliat amb Muriel Spark i m’ha fet passar una molt bona estona, es llegeix en un sospir i quan arrenca les pàgines volen.
Dissabte 7, a les 20 h, recital presentació del Premi Jocs Florals de Barcelona 2023 FOSCA NEGRA de Joan Tomàs Martínez Grimalt presenta Antoni Riera a l’Espai 36 de Sant Llorenç de Cardassar (c/Major, 36)
«La poesía permite viajar hacia ideas y espacios que no conocemos»
El autor presenta este sábado en la Setmana del Llibre en Català de Palma el poemario ‘Fosca negra’
Joan Tomàs Martínez Grimalt es el ganador del Premi Jocs Florals 2023 por ‘Fosca negra’ (LaBreu Edicions) | Teresa Ayuga
Cuando a un escritor se le dice que su obra es muy oscura, este tiende a defender que también alberga mucha luz, como si le molestara la apreciación. En el caso de Joan Tomàs Martínez Grimalt (Palma, 1984), ganador de la última edición del prestigioso Premi Jocs Florals de Barcelona por Fosca negra (LaBreu), esa oscuridad resulta compleja. De hecho, la portada no es de color negro, porque de ser así «no aportaría matices a la afirmación». Lo debatirá esta tarde con Clàudia Darder, a las 18.30 horas, en el patio de La Misericòrdia de Palma, en una cita que forma parte del programa de la Setmana del Llibre en Català.
«Cada uno puede hacer la lectura que quiera, pero quien desee encontrar luz lo hará porque la hay. Este libro no representa mi estado porque, de hecho, lo escribí precisamente en un momento muy luminoso de mi vida. El otro día alguien me dijo que si era oscuro era porque veía bien, y es verdad. Si no hubiera tenido luz, si no hubiera visto bien, no podría hablar con propiedad de la oscuridad. Lo digo medio en broma, pero lo cierto es que quiero desmitificar la caricatura que asimila o correlaciona autor y obra». En este sentido, el autor lamenta que esté tan extendida la confusión entre el yo poético y el autor, pues «no tienen nada que ver, son cosas diferentes, por lo que es una lectura un poco restringida».
En cuanto a la oscuridad, las tinieblas del poemario también evocan los orígenes del mundo, de la palabra. De hecho, los primeros versos arrancan con la pregunta de dónde estaba la palabra antes de que existieran los primeros vocablos. «Quiero creer que el universo es cíclico, que no lo sé, pero parece que así es. Y, si es realmente cíclico, antes de la luz hubo oscuridad y, después de esta, volverá a haber luz. Así que esa oscuridad puede hacer referencia a un futuro inmediato, pero también a un pasado muy remoto. Al final, es un mismo momento: todo desaparece, cuando algo está a punto de nacer», razona.
El lenguaje, pues, es clave. «Es que la poesía es lenguaje. Tampoco lo sé hacer de otra manera. Otro abordará la poesía de otra forma, que será muy lícita, pero yo no sé. Yo lo hago desde el lenguaje, la experimentación, la búsqueda de los propios límites, en la que me pregunto cómo resignificar las palabras y dar contextos, explorar los límites de cómo las usamos para comunicarnos de manera llana y referirnos a cosas concretas y conocidas para generar un mundo nuevo, para hacer crecer el mundo que conocemos», sugiere. «La poesía sirve para crear imágenes que puedan hacer viajar más allá del universo tangible y conocido, expande la imaginación para viajar hacia ideas y espacios que no conocemos».
En cuanto a la estructura de Fosca negra, que también es una «locución muy usada en Mallorca para referirse en la oscuridad más negra de todas, la que podríamos encontrar en medio del campo o cuando vamos a buscar caracoles», el autor divide el poemario en dos partes. La primera, que incluye 22 de los 24 poemas, se titula Grill, pues es un insecto «constante» dentro de la oscuridad, que «acompaña», mientras que la segunda, Òliba, se conforma tan solo de dos poemas o «píldoras», porque es un pájaro nocturno «muy difícil de ver, casi episódico y más oculto». Asimismo, es un pájaro que, según señala, los romanos usaban para hacer predicciones, algo que también sobrevuela todo el poemario.
Con todo, el escritor es consciente de que explicar la poesía condiciona: «Hay un frágil equilibrio entre lo que puedes decir del libro para que la gente lo encuentre mínimamente interesante para que quieran acercarse a él y el hecho de no querer condicionar al lector para que cada uno haga su propia lectura». Y es que, para Martínez Grimalt, el poema ya está escrito, pero en realidad termina cuando alguien lo lee, «termina con el conocimiento y bagaje de cada lector, con sus experiencias y el momento vital que atraviese».
Además de poeta, Grimalt es investigador, dramaturgo –también miembro de la compañía Corcada Teatre– y guionista. A esos diferentes géneros le sumará otro nuevo el año que viene, cuando publique su primera novela. «Estoy convencido de que escribir poesía me ayuda a escribir teatro, no creo que sean impedimentos el uno del otro, sino al revés. Cambio de lenguaje con tanta frecuencia que es difícil encasillarme en uno», admite.
presentació del poemari guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2023 FOSCA NEGRA de Joan Tomàs M Grimalt presenta la poeta Raquel Pena serà a Laie Pau Claris (27.09.23)
dins la programació de la Setmana del Llibre en català a Palma recital del poemari guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2023 FOSCA NEGRA de Joan Tomàs M Grimalt al Pati de la Misericòrdia de Palma (23.09.23)
Us anunciem el nou títol de la col·lecció la intrusa, una nova novel·la de Michel Bernard, autor dels llibres ELS BOSCOS DE RAVEL i ELS DOS REMORDIMENTS DE CLAUDE MONET que també trobareu a la nostra col·lecció de narrativa traduïda:
ELS BURGESOS DE CALAIS de Michel Bernard
traducció de Ferran Ràfols
Michel Bernard visita Catalunya del 4 a l’11 d’octubre per presentar la seva darrera novel·la traduïda al català a La Breu Edicions.
Us convidem a les presentacions que farem arreu del territori a Sant Just Desvern, Mataró, Banyoles, Besalú, La Garriga i Barcelona.
Quatre anys després d’haver guanyat el II Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra, Chantal Poch torna amb un nou poemari, Cremaven (LaBreu, 2023). Mentre que a L’ala fosca la imatge que suggeria el títol li servia per parlar del llenguatge com un mitjà que ens permet arribar a allò sagrat, que s’eleva com l’ala, però que també és fosc, perquè els mots mai no arriben a copsar plenament el que volem comunicar, a Cremaven utilitza la imatge del foc perdut, que ja no crema, sinó que fa cendra, per parlar-nos d’aquesta part més obscura.
El llibre està compost per 150 poemes de dos versos i sense títol. Amb aquesta proposta formal, l’autora pretén anar a l’essencial i, així, intenta oferir-nos imatges, més que no pas discursos, que excitin la nostra imaginació. Per bé que no tinguin un caràcter satíric, els poemes funcionarien com epigrames lírics molts suggestius: «Era dir com flotar cels | i no aquest preuat fantasma». El llibre demana, doncs, una lectura sense pressa i amb la ment oberta a tot allò que ens vulguin dir els versos. Què en trauríem, si no, de poemes com el que acabem de citar?
A Cremaven, ens adonem que la veu és conscient del desgast que ha patit el llenguatge. Al poema 119, per exemple, gairebé al final del llibre, se centra a parlar dels noms propis. Amb només dos versos, ens suggereix que aquests apel·latius ja no ens fan pensar en el significat dels noms, en la seva etimologia, sinó que són un so despullat del seu significat: «Com cremaven els noms | fins que van ser donats!». Per revifar la potència creadora del llenguatge, tot sovint Poch se serveix d’analogies irracionals, perquè, en el fons, «Les lletres del meu nom | no formen cap paraula». Des d’aquest punt de vista, podríem dir que el llenguatge és atzarós: les lletres que formen les paraules no signifiquen res, i, per tant, els hauríem de poder donar el significat que desitgéssim. Tanmateix, per fer comunicable un missatge, com és el cas de la poesia, que s’escriu per a un lector sense rostre, no es pot defugir de l’herència que ha anat omplint de significat els mots. Per aquest motiu, la veu de Cremaven és conscient que no pot escapar de la tradició: «Caminen amb mi fileres de morts. | M’omplen la panxa de veus que no hi caben». Això no treu, però, que el jo poètic del llibre, que podríem identificar amb la figura del poeta, amb una màscara més o menys pròxima a Poch, reivindiqui la responsabilitat de l’escriptor a l’hora de continuar generant noves vies d’expressió: «D’on és que han vingut els altres camins? | On és que assenyalen els dits dels poetes?».
El nou llibre de l’autora de L’ala fosca aborda, per dir-ho en paraules d’Octavio Paz, la paraula com un pont mitjançant el qual l’home tracta de salvar la distància que el separa de la realitat exterior, i que afecta, evidentment, la manera com ens relacionem amb els altres. A Cremaven, el jo poètic s’adreça a un tu que és el seu objecte de desig, i que intenta trobar en la poesia la via per canalitzar les seves emocions. Per bé que, a la primera composició, el jo interpel·la un tu que podríem identificar amb qualsevol lector («Llegeix, | voreja’m»), hi ha diversos poemes, també adreçats a un tu, que presenten una càrrega eròtica. És el cas, per exemple, del 14 («El teu cos s’estén | d’una plaga a l’altra») o del 15 («Aquí em trobaràs, lligats els canells | al pal inclinat de la fantasia»). A més, el podríem identificar amb un home, o almenys és el que em suggereixen els versos del poema 38: «Jo, que podria engendrar un home | no sé mirar aquest home als ulls».
El fet que Poch, en aquest llibre, abordi l’expressió del desig és molt interessant, perquè es tracta d’una experiència molt impulsiva, fàcil de comunicar a través del cos, però difícil d’expressar en paraules que reflecteixin per complet les nostres emocions. Això em fa pensar en l’anècdota dels enamorats que explica Joan Maragall a Elogi de la paraula. Segons el poeta català, el parlar dels enamorats és tot trencat, ple de silencis, de mirades plenes de significat i de la plenitud del pit bategant. Sembla que cap paraula pugui fer justícia al seu sentiment, però, de sobte, en brolla una i, per bé que pugui ser insignificant, és màgica. Perquè, com diu Maragall, «porta tota l’ànima del terrible silenci que l’ha infantada», i, per molt que intentem trobar-li el sentit, no arribarem mai al fons, a l’infinit que porta en les entranyes. Des del meu punt de vista, això és el que trobem a Cremaven: la complexitat i brevetat dels versos són com els petits sospirs de l’enamorat, o d’aquell que desitja ferventment algú. Que el lector sigui capaç de donar-li una coherència als versos, en el fons, és insignificant. El que a Poch li interessa, crec, és reflexionar sobre la possibilitat de dir aquest desig, l’experimentació amb el llenguatge.
‘La bella Europa’, de Marc Masdeu: El trànsit de la mort i l’amor
La novel·la es desenrotlla durant tres dies de febrer del 2012 en dos escenaris que sembla que no s’haurien de trobar mai: Mariúpol i Soses
Una dona mira des d’un autobús ple de gent evacuada de Mariúpol, a Ucraïna, el març del 2022.CHRIS MCGRATH (GETTY IMAGES)
A Peus de fang (2013), la seva novel·la anterior, el poeta Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976), editor juntament amb Marc Romera de Cosmonauta. Poesia completa, de Francesc Garriga, ja impregnava les peripècies dels seus personatges d’un aroma específicament clàssic, i era fàcil observar en l’odissea d’Adam, que un cop acabada la Guerra Civil és empresonat en el camp de refugiats d’Argelers i, en allistar-se a la Legió Estrangera per salvar-se, recorre l’Àfrica i la Indoxina, o en l’actitud de donya Emília, que s’està en el poble natal —un d’aquells pobles moribunds de la ruralia que l’autor ja havia inspeccionat meticulosament en els contes de Les tombes buides (2010)— a l’espera del seu retorn teixint i desteixint un jersei com si fos una altra Penélope que necessités amb urgència l’aparició del seu Ulisses, la voluntat i l’ambició de reelaborar de nou la gràcia d’Homer i d’oferir una lectura molt plàcida sota un llum matisat sense cap pedanteria: el que importava, com si els efectismes èpics fossin desterrats de la narració, era la construcció d’un territori de la quotidianitat que la perícia de Marc Masdeu omplia de paranys argumentals per a goig del lector.
Ara, a La bella Europa, que es desenrotlla durant tres dies de febrer de l’any 2012 en dos escenaris que sembla que no s’haurien de trobar mai —a Mariúpol, Ucraïna, i a Soses, al Segrià, potser tots dos llocs unes altres tombes buides—, encara hi perfecciona més i més bé aquella estratègia per incloure-hi serenament, a més, tot un seguit d’especulacions sobre la pròpia literatura, la funció dels escriptors i el paper dels lectors: “Del meu grup proper ningú s’atreveix amb un llibre una mica complex. Per a què serveix, això? Quin rendiment en traurien? Avui impera el que és fàcil, de deglució instantània”, diu Pere Novell, el fill d’un empresari ramader, que alterna la seva ocupació a la granja familiar a les terres de Ponent amb les vel·leïtats literàries, treballant també de becari en una editorial barcelonina, imaginant-se com a escriptor, fabulant sobre l’antologia definitiva que farà sobre la poesia catalana contemporània, i autor dels poemes que tanquen el llibre talment com indica el títol del recull, “Final feliç”. La bella Europa, certament, respira i traspua arreu substància literària, però no podia ser d’altra manera en una novel·la on un dels protagonistes es diu Francesc Garriga —el poeta, sí— i s’encarrega de llegir en un hostal d’Espot, una nit havent sopat, el fragment de Les metamorfosis on Ovidi narra el segrest d’Europa, la princesa fenícia que Zeus va segrestar transformant-se en un toro blanc, i que justifica, potser amb una solució massa clara i evident, i sense el clarobscur del misteri, el nom idèntic de la prostituta de luxe ucraïnesa que lluita per escapar de l’ambient de fatalitat i por —la por “desapareix quan no queda esperança”, es llegia a Peus de fang— que omple el seu entorn familiar de bona part de les condicions propícies per a la vida miserable. “Si és un bon llibre només pot tocar dos temes, l’amor i la mort. Com sostenia el crític, els homes transiten per la vida, ens enamorem, i l’amor, esclar, acaba malament”, ha dit abans el poeta Francesc Garriga, com si descrivís les parets mestres que semblen aguantar l’edifici de la novel·la, ignorant que el pla narratiu dissenyat per Marc Masdeu està obstinadament encaminat a portar-li la contrària, amb unes microscòpiques giragonses argumentals —gens acomodatícies i amb uns lligams mínims i discrets amb la convenció— que, per respecte a les alegries que satisfaran el lector sense obstacles ni objeccions, és aconsellable silenciar.
La bella Europa —potser Mariúpol i Soses s’alcen com una metàfora complexa del continent europeu i del seu destí, vist com un caire abismal, un pas de frontera o uns confins?— és una novel·la d’esperit feliçment opac que el lector no pot consumir com un sobre de sopa instantània, sinó compartint el concepte de la literatura que proposava Juan José Arreola quan deia que “la literatura es contemplar, en la sopa de pescado, los misterios del fondo marino”.
Títol_ Els burgesos de Calais
Autor_ Michel Bernard
Traducció_ Ferran Ràfols
Col·lecció_ Intrusa, 38
Pàgs_ 168
Preu_ 17 €
ISBN_ 978-84-127601-0-1
Quan Omer Dewavrin entra a l’estudi d’Auguste Rodin admira un laberint de formes humanes de pedra i argila, en veure l’embalum està segur que ha pres la decisió correcta. Notari i alcalde de Calais, va encarregar a l’escultor de gran fama la creació d’un monument en homenatge a sis personatges llegendaris de la Guerra dels Cent Anys: els burgesos de Calais. Som l’any 1884, i Dewavrin encara no sap que passaran deu anys abans que l’artista, a la recerca de la perfecció, decideixi declarar la seva obra acabada. L’aclaparadora coreografia de bronze no existiria sense aquest burgès del segle XIX que, endevinant el geni de l’escultor, l’encoratja a anar fins al final e la creació i imposa el seu suport a l’obra malgrat el gust acadèmic i les polèmiques ideològiques que li van a la contra. Ell i la seva dona Léontine són els herois inesperats d’aquesta història, d’una novel·la sobre el naixement d’una amistat i la creació de l’obra mestra que va revolucionar l’escultura.
Michel Bernard (Bar-Le-Duc, 1958) és escriptor i alt funcionari francès. Ha escrit novel·les centrades en figures històriques de diverses èpoques. En destaquem Comme un enfant (2003), sobre el pare de la cançó francesa, Charles Trenet, La Maison du docteur Laheurte (Premi Maurice-Genevoix, 2009) i Deux remords de Claude Monet (2016). La seva darrera obra, inspirada en Joana d’Arc, Le Bon Coeur (2018) és finalista al Premi Anaïs Nin. L’any 2021 va publicar Les bourgeois de Calais, una obra que entra en l’univers d’Auguste Rodin, el gran escultor francès de finals del segle xix.
Altres títols de Michel Bernard a LaBreu Edicions:
benvolguts, el dia després de #lasetmana23 us agraïm la companyia i el bon gust lector per fer-nos visita i assistir als actes que hem compartit amb els amics de les editorials Adia Edicions, Edicions del Buc, Lleonard Muntaner i LaBreu.
a les fotos bodegons de lots lectors, entrevista a Maria Isern RUSC a Mentrimentres
Joan Tomàs M Grimalt signant FOSCA NEGRA, l’homenatge a Zoraida Burgos amb AndreSubirats i Joan Tod , Cristina Garcia Molina signant ELS IRREDEMPTS , presentació de L’ÚNIC PROBLEMA de Murie Spark amb la traductora Míriam Cano
Gràcies a la confiança que Edicions de la Ela Geminada va dipositar en mi a l’hora d’encetar la col·lecció Idil·lis, servidora ha traduït al català actual els quinze contes eròtics del Delta de Venus, escrits en anglès per Anaïs Nin (1903-1977), escriptora incombustible i mestra de mestres. Quan un col·leccionista pertorbat li demana contes eròtics a la Nin, l’única condició que li posa és que es deixi de poesia i es concentri en el sexe explícit. Però ella, com sempre, fa el que li dona la gana. La poesia li bull a dins i és inevitable que filtri tot el que escriu. Els relats exclouen la vulgaritat, separen els llenguatges sexuals femenins i masculins i expressen una visió lliure de les relacions humanes. L’erotisme i el plaer no descarten la bellesa ni el sentiment.
En paral·lel, i traduït per Ferran Ràfols Gesa, apareix Fills de l’albatros, un recull de dos textos imaginatius, càlids en imatges i molt íntims que se serveixen de la psicoanàlisi perquè la gran Nin faci ús de l’espontaneïtat i l’associació d’idees pròpies del jazz per parlar de l’androgínia i l’homosexualitat des d’una perspectiva que poques obres literàries van gosar fer a l’Amèrica dels anys quaranta. El volum forma part de la pentalogia publicada per Labreu Edicions en català, inclosos dins el títol genèric de Ciutats de l’interior. La Nin no és moc de gall d’indi, sinó que s’alça com una de les escriptores més importants del segle XX i com una font d’inspiració per a les dones que desafiem els rols de gènere encallats en els patrons masclistes convencionals. Llegir-la és una festa.
el primer acte de la represa setembre 2023: celebració homenatge a l’escriptora Anaïs Nin amb els llibres de LaBreu ESCALA CAP AL FOC, FILLS DE L’ALBATROS, LES QUATRE CAMBRES DEL COR, LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE, DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE, UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR i l’edició de DELTA DE VENUS d’Ela Geminada.
a la llibreria Calders amb un repartiment de luxe! Ferran Ràfols, Glòria Farrés, Nú Miret i les editores dels llibres.
Muriel Spark o la sàtira com a prescripció facultativa
Arriba per primer cop en català ‘L’únic problema’ de Muriel Spark, de la mà de LaBreu, que ja va publicar ‘La plenitud de la Srta. Brodie’
L’escriptora Muriel Spark (Edimburg, 1918 – Florència, 2006) va tenir una vida intensa. Va ser novel·lista, poeta, dramaturga radiofònica i autora de biografies de figures literàries com Emily Brontë o Mary Shelley. Va viure a Rhodèsia (actual Zimbàbue), Londres o Roma, disfrutà de Graham Greene com a mentor, i va arribar a treballar al Foreign Office en tasques de contraespionatge bèl·lic. Per descomptat, durant la seva carrera va guanyar diversos premis de renom (Premi David Cohen, Premi T.S. Eliot, Premi Bocaccio…), va ser investida doctora honoris causa per diferents universitats del Regne Unit i, fins i tot, nomenada Dama de l’Imperi Britànic.
Muriel Spark
Aquesta vasta trajectòria ha deixat un llegat prolífic. LaBreu li va publicar el 2016 La plenitud de la Srta. Brodie, que va ser duta al cinema per Ronald Neame el 1969 i li va suposar un Oscar a Maggie Smith. El llibre també va representar l’èxit internacional de l’autora escocesa. Ara, la mateixa editorial treu, per primera vegada en català, L’únic problema (The only problem, 1984), la història de Harvey Gotham, un home amb possibles que veu pertorbada la pau del seu plàcid retir quan acusen la seva dona, de qui està separat, de pertànyer a una organització terrorista anticapitalista, el Front de la Libération de l’Europe. Míriam Cano en firma una magnífica traducció.
L’únic problema és una novel·la curta, de tot just 175 pàgines. Dividida en tres parts, segueix la clàssica estructura aristotèlica de ‘plantejament, nus i desenllaç’, tot i que aquest últim es ventila en, literalment, tres fulls i mig, directe i sense floritures. A la trama seguim la petja a Gotham, un “guru milionari i playboy” de trenta-cinc-anys, excèntric a dosis superlatives, que es defineix com a “estudiós, que no erudit, perquè em puc permetre estudiar i especular sense obtenir resultats”. Harvey es reclou en una caseta al camp de França, lluny de la seva gent, per escriure una monografia sobre Job i el seu llibre, de l’Antic Testament, la seva autèntica obsessió. La fal·lera del protagonista per aquesta figura és tal que cada dos per tres s’acosta a un museu local per contemplar, embadalit, el quadre Job visité par sa femme, de Georges de la Tour, que hi ha exposat. La novel·la esdevé “un seminari sobre Job de franc”, en tant que desgrana passatges del llibre i omple el relat de reflexions filosòfiques, metafísiques i existencials.
Però lluny de ser un text saberut i pretensiós, L’únic problema és una entretingudíssima novel·la, sarcàstica i plena d’humor. El to, les estampes surrealistes que s’hi desgranen i la mateixa trama la converteixen en una comèdia que arriba a convertir-se en un autèntic vodevil. Spark hi fa entrar i sortir en una espiral sense aturador una dilatada amalgama de personatges secundaris (família, amistats, la policia…), que trunquen l’exili voluntari creatiu del protagonista i generen tot tipus de situacions còmiques. Si es coneix el Llibre de Job es gaudirà molt més de la lectura, però si no és el cas, no passa absolutament res. L’escriptora s’encarrega de creuar les línies narratives de l’obra bíblica amb les seves pròpies i les dissertacions del mateix Gotham. La improvisada roda de premsa que en Harvey munta al saló de casa seva quan esclata el cas de la seva dona n’és un exemple, senzillament hilarant. No només desplega un domini de l’escena i de la situació, sinó que la bufetada que reparteix a la premsa impertinent i rapinyaire és de traca.
Al capdavall, el que l’escocesa ens vol transmetre en aquest volum és que la vida és dolor i crueltat, i que davant de la fatalitat dels esdeveniments, siguin quins siguin, només hi ha lloc per a la sàtira. L’amoralitat dels personatges, començant pel mateix protagonista, li serveix en safata la possibilitat de dissertar també sobre el paper de la religió i de l’Església. No en va, Spark era filla d’un jueu i d’una anglesa presbiteriana, i més tard es convertí al catolicisme, i part dels personatges que surten al llibre també en formen part, directament o indirecta. L’autora, a través de Gotham, també exposa els llaços socials i els vincles que com a éssers humans establim entre nosaltres i quin rol desenvolupen a la nostra vida. En Harvey, que es queixa perennement que ningú mai li explica res i que s’ha d’assabentar de les coses gairebé per casualitat, ho té clar: “L’amistat, pròpiament, està feta per a la felicitat, no per als problemes”.
el primer acte de la represa serà una celebració homenatge a l’escriptora Anaïs Nin amb els llibres de LaBreu ESCALA CAP AL FOC, FILLS DE L’ALBATROS, LES QUATRE CAMBRES DEL COR, LA SEDUCCIÓ DEL MINOTAURE, DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE, UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR i l’edició de DELTA DE VENUS d’Ela Geminada.
serà a la llibreria Calders (Passatge Pere Calders, 9 Barcelona)
el vespre del 6 de setembre, a partir de les 19 h
amb un repartiment de luxe! Ferran Ràfols, Glòria Farrés, Nú Miret i les editores dels llibres.
Descobrir noves autores preferides és una de les coses que em continua enganxant any rere any a la lectura. Hi ha tantes veus i mirades per descobrir, tants llibres i tan poc temps! Aquest estiu, finalment he llegit Anaïs Nin, els títols de la qual sempre m’havien cridat l’atenció: en llegia i rellegia les sinopsis, però mai acabava de decidir-me. Gràcies, Labreu Edicions, per enviar-me tota la seva la pentalogia amb traducció de Ferran Ràfols Gesa. Sort que l’he descobert i, en part, que vaig esperar a fer-ho, perquè potser fa uns anys no hauria sabut apreciar-ne la prosa com ho he fet ara. La seva escriptura és autobiogràfica, plena de simbolisme, onirisme i psicoanàlisi, tampoc no hi ha massa capítols, per això entenc que no sigui un llibre per a tothom. Però a mi m’ha captivat la seva capacitat per endinsar-se i escriure sobre l’ànima humana, els anhels més profunds amb tots els seus clarobscurs, les dualitats i contradiccions internes i tot allò que el nostre subconscient sap i que només podem intuir. Llegir-la és
com despertar-se d’un somni, quan acabes no aconsegueixes recordar-ho tot amb exactitud, però t’impregna de sensacions i et deixa algunes imatges inesborrables. Això ho admiro tant que fins i tot tincganes de llegir-ne els diaris on descrivia les sessions de psicoteràpia amb Otto Rank, deixeble de Jung i Sigmund Freud. Això també ho veiem reflectit en la novella quan intenta copsar els misteris de la natura femenina, en constant oposició amb la natura masculina. No només m’ha fascinat la seva tècnica narrativa, el seu lèxic ric i la sensualitat de les imatges, aromes i sons que descriu; sinó que el que més m’ha meravellat és la seva capacitat per donar nous sentits a les paraules i crear noves imatges inesperades, obrir-te la ment a noves assimilacions d’idees, creant visions poètiques, oníriques, seductores, sensuals i idílliques. A banda de tot això, alhora la seva capacitat d’autoficcionar-se, l’autora s’analitza a fons i en crea tot un món de ficció. Una lectura ideal per a l’estiu, plena de passió en la història i la forma. Suposo que ha sigut la lectura ideal en el moment ideal, últimament m’he obsessionat amb la literatura de viatges i els dietaris, i això ho té tot.
“Golcona continuava sent la ciutat on el vent semblava de vellut, on el sol estava fet de radi i on el mar era tan calent com la panxa de la mare.”
La història comença quan la Lillian arriba a Mèxic, concretament a una illa exòtica que és un paratge paradisíac que ella anomenarà Golconda. Un local l’ha contractat com a pianista i cantant de jazz per a la temporada d’estiu, però alhora a ella li serveix d’evasió, vol escapar-se i refugiar-se de la seva vida actual i un matrimoni en decadència que no coneixerem fins al final de la novella, i evadir-se en altres amors. Golconda no és el primer cop que l’acull, ja hi havia viscut quan era petita, l’illa l’atrapa i s’hi refugia, hi coneix tota mena de personatges ben diversos, però malgrat intentar fugir del seu passat i d’ella mateixa, tots ells la forçaran a emprendre un viatge al seu laberint interior.
“Segons la seva definició, la paraula tròpic volia dir “gir” i “canvi”, i amb els tròpics la Lillian girava i canviava, i es bressolava entre la droga de l’oblit i la droga de la consciència de la mateixa manera que els natius es bressolaven a les hamaques, i com els músics de jazz es bressolaven en els seus ritmes, com la mar es bressolava sobre el fons firat canviat.”
Per tant, La seducció del Minotaure és una novel·la captivadora d’un viatge, però alhora que ens submergeix en aquesta illa idíllica, hi ha un altre viatge d’autoconeixement, un viatge al seu laberint interior que la farà topar amb el seu propi Minotaure. Com diu el mite grec, conta la història que Creta alberga una construcció arquitectònica subterrània on vivia el Minotaure, un monstre amb cos d’home i cap de bou. Atenes de tant en tant hi enviava catorze joves que s’hi perdien fins que eren devorats per la bèstia, fins que un dia hi va entrar Teseu que va aconseguir matar la bèstia i trobar el camí de sortida gràcies al fil d’Ariadna. En aquest cas, la Lillian no disposa de cap fil, de cap guia, però malgrat la por per acabar devorada, decideix endinsar-s’hi i enfrontar-se al Minotaure que al final no resulta ser tan diferent d’ella com s’havia imaginat: “Amb tot, ara que hi estava encarada, el minotaure s’assemblava a algú que coneixia. No era cap monstre. Era un refiex a algú que coneixia. No era cap monstre. Era un refiex en un mirall, duna dona emmascarada, ella, la part oculta i emmascarada d’ella que no coneixia, la part que havia determinat els seus actes.”
Penso que per aprofundir en qualsevol obra d’art, cal tenir-ne en compte el context tant de l’època com de l’autor i és que Anaïs Nin va ser una escriptora coneguda pels seus Diaris, filla del pianista i compositor cubà d’ascendència catalana Joaquim Nin i Castellanos i de la cantant d’òpera danesa i cubanofrancesa Rosa Culmell i Vaurigaud. Els primers anys de vida els va passar entre París, Cuba, Brusselles, Barcelona i Nova York. La Segona Guerra Mundial ha acabat quan Nin emprèn l’escriptura de la seva pentaologia. Ja tenia renom per d’altres històries anteriors, pe`ro aquesta i sobretot Delta de
Venus i Little Birds són les que pòstumament la van convertir en un clàssic de la literatura universal.
Nasqué a París, però migrar a EUA als onze anys amb la seva família, és en aquest moment que inicia l’escriptura dels seus dairis. Però aquest seria només el primer de molts dels seus viatges arreu del món on faria amistat i emprendria relacions obertes i diverses amb d’altres artistes que la marcarien com Henry Miller i la seva dona June.
De fet, hi ha una pellícula amb un super càsting basada en la seva vida i relació entre ella i Miller i la seva dona June dirigida per Philip Kaufman que no puc esperar de veure, ‘Henry & June’.
El que més m’ha agradat de Nin és que no és una autora previsible, que et trenca tots els esquemes de les novelles que puguem llegir actualment, és tot un repte llegir-la jo ho entenc, però potser també tenia tanta expectativa i tanta por per totes les ressenyes que havia llegit que l’elevaven a clàssic del segle passat que tampco em va resultar tan complicada. Simplement t’has de deixar portar. Entrar el seu laberint i confiar que en sortiràs illès, o almenys prou, perquè alhora que reflexiona sobre la seva vida t’interpella també a pensar en la teva. De vegades havia de parar la lectura i tornar enrere, perquè una idea m’havia distret i em trobava divagant mentre avançava per les línies sense llegir-les realment, sé que això no és el millor si busques una lectura que et distregui i entretinguda, però és una novella que no et deixa indiferent, que al llarg del dia em trobava de cop i volta pensant en una idea que havia deixat anar algun dels seus personatges. M’ha costat fer-ne la ressenya. Hi havia tantes coses que volia dir-vos, tantes coses que us volia fer veure per animar-vos a anar a la vostra llibreria de confiança i llegir-la.
“Sota el sol, amb els altres, mentre nedava o ballava, sí que era lliure. Però un cop sola continuava a la ciutat subterrània de la seva infància. I això tot i que sabia la fórmula màgica: la vida se somia, la vida és un malson, te’n pots despertar, i quan te’n despertes descobreixes que els monstres eren de creació pròpia. […] Amb la por fem més grosses les bèsties. Empetitim les nostres creacions i els nostres amors, la nostra mirada els encongeix, i engrandim o encongim les coses d’acord amb els capricis de la nostra visió intercanviable, no segons cap llei de creixement immutable. La mida de cadascun dels mons en què vivim és individual i relativa, i els objectes i la gent varien en cada ULL.”
Títol_ La bella Europa
Autor_ Marc Masdeu
Col·lecció_ Cicuta, 29
Pàgs_ 352
Preu_ 20 €
ISBN_ 978-84-126659-9-4
La bella Europa relata dues històries aparentment deslligades durant tres dies de febrer de dos mil dotze. Dos fets decisius sacsejaran les vides dels protagonistes.
A Maríupol (Ucraïna), l’Europa exerceix la prostitució de luxe per escapar del barri decadent on viu amb el seu pare i el seu germà. La necessitat de fugida ve, també, del record de la mare absent que l’abandonà. L’Europa passa els dies amb en Iaroslav i l’Oleksandr, dos mafiosos de baixa estofa, en un país que manté els equilibris en les seves relacions amb Rússia.
A l’altra banda de món, en Pere Novell és el fill d’un empresari ramader al poble de Soses (el Segrià). Alterna la seva ocupació de becari en una editorial a Barcelona amb la feina al negoci familiar. En la placidesa d’una vida benestant, imagina un futur com a escriptor i segueix anant a caçar amb el seu millor amic, l’Edmon. El seu dia a dia còmode s’enterboleix amb dubtes vitals i una creixent vacil·lació sentimental fruit d’unes relacions massa apamades.
Els dos drames, realistes i mancats d’èpica, descriuen la fugida endavant dels personatges que transiten per un món sense esperança i devastat per les diferents crisis. Masdeu abasta l’equidistància entre dues existències paral·leles amb un minuciós retrat de l’amistat i de la pèrdua, de l’amor i del ritme frenètic d’una societat que resta impassible davant les tragèdies més íntimes.
Un nord-americà i un rus creen una casa a Andorra amb unes intencions utòpiques incertes. David Gálvez Casellas n’investiga els orígens i la construcció
Que hi ha un cansament de l’esquema lineal de la novel·la històrica i documental ho hem pogut veure els darrers mesos amb els llibres d’Albert Forns, Eduard Márquez i Sebastià Portell. S’ha arribat a un extrem de novel·les amb un plantejament argumental tan primet, tan ben encaixadet en les seves capsetes de capítols curts, que un instint narratiu primari crida els autors a desmuntar tot aquest macramé i tornar als materials en brut, per intentar trobar el nervi i la veritat de les històries. O bé sotmetre-les a una pluja d’electrons literaris per veure les reaccions que es produeixen en personatges coneguts i esdevenimenrs més o menys provats. És el que ha fet David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú 1970): fer entrar al laboratori la Torre dels Russos, un edifici singular construït a Santa Coloma d’Andorra, per l’arquitecte Cesar Martinell, entre 1916 i 1919. En unes altres mans que no fossin les de Gálvez hauria pogut ser una d’aquelles novel·les de les quals s’ha abusat tant, sobre l’hospital de Sant Pau o la Sagrada Familía. En lloc d’això tenim un artefacte literari que ens interroga sobre el passat i el record, la memòria i l’arxiu, el silenci, el buit i el llenguatge.
Gálvez és un escriptor de la corda postmoderna, autor de la falsa obra periodística de l’inventat Arseni Sugranyes i autor del fals dietari Carrer del bosc. Som davant d’un escriptor per al qual especular amb els mecanismes que intervenen en la creació literària és més important que explicar una vivència o oferir un testimoni personal. La Torre dels Russos s’obre amb una cita de les Memorias póstumas de Brás Cubas, el clàssic de de la literatura brasilera que és naturalment una ensarronada, perquè ningú no pot escriure unes memòries pòstumes. L’autor, Machado de Assis, diu que ha escrit la novel·la inspirant-se en la manera de caminar dels torrats, que van de banda a banda de carrer, s’aturen, discursegen, tornen a engegar, ensopeguen, van per terra, s’alcen, etcètera. Com el seu model brasiler, La Torre dels Russos és un llibre amb molt d’humor, gust per la paradoxa i la tendència a la ventrilòquia d’altres llibres de Gálvez. Inclou versos, fitxes, estudis filològics, narracions, petits assaigs i -aquesta part és ben interessant- converses amb amics investigadors al voltant de la creació literària i dels personatges implicats en la construcció de la casa.
Què va dur un milionari de Boston -Fiske Warren- a pensar que podia crear a Andorra una comunitat georgista? Som en uns anys -cap a començaments del segle XX- en les quals les utopies funcionen a tota màquina. Els georgistes pensen que la terra és de tothom i que l’única propietat a la qual tenim drets és al que cadascú sigui capaç de construir-hi. Andorra té un règim de propietat comunitària antiquíssim. E quilicuà. Un altre personatge extraordinari, que ha tingut relació amb els germans Wright -Popoff-, és l’administrador del projecte. I Martinell, el constructor dels cellers cooperatius que han passat a la història com a Catedrals del vi, l’executor. Hi ha un tercer personatge, andorrà, Joseph Alemany, que és qui s’acabarà quedant la Torre, que escriu poemes i articvles (vés a saber si falsificats per Gálvez; segurament) en un estil 1900 molt divertit.
Com La passió segons Renée Vivien de Maria-Mercè Marçal, que és el referent català de les novel·les de quéte, la investigació queda atorrollada i a mitges. Això ho fa més interessant perquè toca el moll de l’os de l’escriptura i de la vida: no podem saber res, les nostres vides s’esborren com una paraula escrita en la sorra d’una platja de les d’abans (quan no hi havia tanta gent que trepitjava amunt i avall). M’agraden les pàgines que Gálvez dedica a estudiar i preparar descripcions de núvols. I m’agrada l’artefacte que ha construït, tot i que hi trobo a faltar, potser, una mica més d’argument i més figuratiu.
‘Fills de l’albatros’, un llibre pioner en el tractament de la mirada femenina, és un recull de dos relats imaginatius, càlids en imatges i molt íntims.
Traduït per Ferran Ràfols Gesa, Fills de l’albatros és un recull de dos relats imaginatius, càlids en imatges i molt íntims que se serveixen de la psicoanàlisi perquè la grandiosa Anaïs Nin (1903-1977) faci ús de l’espontaneïtat i l’associació d’idees pròpies del jazz per parlar de l’androgínia i l’homosexualitat des d’una perspectiva que poques obres literàries van gosar fer a l’Amèrica dels anys quaranta. Fills de l’albatros és un llibre pioner en el tractament de la mirada femenina, escrit l’any 1947 i revisat per l’autora el 1959. El volum forma part de la pentalogia publicada per LaBreu en català i que compta amb títols com Escala cap al foc, Les quatre cambres del cor, Un espia a la casa de l’amor i La seducció del minotaure, inclosos dins el títol genèric de Ciutats de l’interior.
L’habitació cega narra l’evolució sexual de la Djuna, una ballarina parisenca que fuig d’una infantesa miserable i d’una vida a l’orfenat que acaba quan guanya una beca per estudiar dansa. La Djuna busca un amor lliure en nois joves i sexualment ambivalents. Els troba als cafès de Montmartre i en destaca, sobretot, dos: en Michael, un homosexual, i en Paul, un adolescent marcat per una educació severa i autoritària al qual la Djuna ensenya el sentit més profund de la llibertat. El cafè és una obra coral que explora la vida de la Djuna, la Lillian i la Sabina, dones que representen la serenitat, la dona terrenal i la fatal, respectivament. Unes amigues que tenen un amant comú, en Jay, i que analitzen com evoluciona la seva identitat a mesura que passa el temps. Si els albatros estableixen una relació monògama durant tota la vida, els seus fills ja no —passeu-me la metàfora—; però l’arribada a la monogàmia passa per altres estadis, diguem-ne, menys exclusius. De joves, aprenen balls, una interpretació sincronitzada d’accions, sons i comportaments. Quan un albatros torna per primer cop a la colònia, balla amb molts companys, però la cosa minva fins que n’escull un i perfecciona el llenguatge individual. A partir d’aquest moment, ja no torna a ballar amb ningú més.
L’escriptura de la Nin és inseparable de la seva vida. Avui Nin és considerada una de les escriptores més importants del segle XX i una font d’inspiració per a les dones que desafien els rols de gènere encallats en els patrons convencionals. La dansa —Nin va ser ballarina— permet “descobrir l’aire, l’espai i la seva pròpia lleugeresa”. Quan balla, la protagonista Djuna viu una fusió, una soldadura entre el món exterior i l’interior, i llavors és una sola dona en moviment. Però l’aprenentatge de dansa no és un camí de roses: al començament, el seu professor quarantí vol perfeccionar-la posant-li les mans al damunt, oferint-li una gira internacional i fent-li prendre consciència de cada part del seu cos. Aquesta concordança neix de la submissió d’ella i la dominació d’ell.
La fractura interior de la Djuna —i de totes les dones de la Nin, i de la mateixa Nin i de la dona universal a qui representa— és invisible però condiciona tots els seus actes impulsius. Aquesta tensió dolorosa gairebé contínua fa que les primeres trobades sexuals amb un home (el vigilant de l’orfenat, l’amant de la directora) estiguin marcades per la resistència, la por i l’hostilitat. El rebuig constant de la Djuna per la possessió i la determinació dels homes grans es relaciona, de manera psicoanalítica, amb la desigualtat de poder respecte a la figura del pare, la primera tirania masculina. La Sabina, en canvi, “sempre traspassava els límits, esborrava les identificacions […] Canviava de nom com els criminals esborren el rastre”. En el cas de la Lillian, quan feia l’amor amb en Jay, “el cos li quedava ple de retencions, residus, sediments”. Es despertava sense ser lliure, se sentia posseïda i dependent. Totes tres necessiten una metamorfosi. Quan els surtin ales seran imparables.
LaBreu publica «Per qui em prenc», de Lori Saint-Martin, amb traducció d’Antoni Clapés i pròleg de Cristina Garcia Molina
Per qui em prenc, de Lori Saint-Martin, es podria catalogar de memòries creatives per l’originalitat de la seva redacció: moderna en l’estil literari i profunda en les reflexions de caire humanista d’una autora que poc abans de la seva mort, l’octubre del 2022, va ser admesa a l’Académie des lettres du Québec. Amb això va complir, probablement, un dels seus somnis de dona feta a ella mateixa amb una voluntat de ferro i la determinació d’emprar el francès com si fos la seva primera llengua.
L’escriptora, traductora i professora d’estudis literaris, Lori Saint-Martin, va néixer l’any 1959 a Kitchener (anteriorment, Berlin, com sabrem a través del relat), una ciutat a la província d’Ontario, Canadà. Filla d’una família de parla anglesa en una societat com la canadenca, bilingüe en uns llocs més que en altres. És així com Lori Saint-Martin ho posa de manifest en aquest escrit que parteix de dos fets significatius en la seva biografia íntima: el naixement dels fills i la mort dels pares i la germana petita. Després de pràcticament tota una vida de negació dels seus orígens anglosaxons, de rebutjar la procedència d’una ciutat lletja i grisa, i pertanyent a la classe obrera, l’any 2018 Lori Saint-Martin s’aboca a escriure un llibre definitiu i segurament el més significatiu en la seva bibliografia. El relat Per qui em prenc ve a ser una resposta a la seva mare, que en els seus enfrontaments li deia «per qui em prens». Doncs bé, em prenc per la Lori Saint-Martin, si bé després de moltes giragonses arribaré a reconciliar-me amb tu, mare, li ve adir, no sense abans haver-me fet francòfona en una família anglòfona com la nostra. De fet, de manera natural potser Saint-Martin hauria d’haver tingut com a segona llengua l’alemany més que no pas el francès. No en va, a les primeres pàgines del seu relat, diu: «La meva primera obra va consistir a crear-me jo mateixa com a francòfona».
Les reflexions sobre la consideració de les llengües maternes naturals, adquirides o adoptades, constitueixen un dels eixos fonamentals del relat autobiogràfic de Lori Saint-Martin, un patronímic i un cognom que no és un pseudònim sinó la mostra de la ferma adquisició, per voluntat pròpia, d’una nova identitat a través del francès. Per a un lector com el català, que en general és un bilingüe forçat pel nacionalisme espanyol, si bé no llençaria el castellà al foc, li resulta molt estimulant intel·lectualment la reflexió sobre la naturalesa, la personalitat de les llengües, l’univers cultural i humanístic que es conforma en cadascuna d’elles.
Originàriament de parla anglesa, Lori Saint-Martin es farà francòfona i a partir de la mort prematura de la seva germana, l’any 2010, aprendrà l’espanyol i es farà encara conscient de l’alemany que mai no sabrà ni parlarà, però que resulta ser la llengua d’alguns dels seus ancestres emigrats al Canadà. En un principi, escriu Saint-Martin: «Si vaig canviar de vida i de llengua materna va ser perquè la mare no em pogués llegir». Com molts joves, la Lori sentia vergonya dels seus orígens que l’asfixiaven i ella volia respirar. Se’n va sortir, no sense talent i esforç combinats. Lori Saint-Martin es va reconciliar amb l’anglès a partir del naixement dels fills, i, a partir del dolor per la mort de la germana, va decidir ampliar el coneixement de llengües. «Vet aquí per qui em prenc. Vet aquí qui soc», dirà a la mare, en realitat ens diu a nosaltres a través del relat de la formació de la seva personalitat en una nació com el Canadà, en la qual depèn d’on hagis nascut o visquis, parlaràs una llengua o una altra i que, com va observar Lori Saint-Martin, conforma una cosmovisió. Saint-Martin confessa que és bicèfala perquè arriba a posseir dues llengües maternes i, per tant, dos cervells, cadascun amb l’estructura interna de cada llengua. «Si parles més d’una llengua, ets més d’una persona», arribarà a dir Lori Saint-Martin, que potser cal interpretar com: si parles més d’una llengua amb la mateixa competència que la materna, veuràs el món també a través de les seves cosmovisions.
Si més no, des del punt de vista antropològic les consideracions de Lori Saint-Martin són interessants, ja que en el seu cas no hi ha una imposició política i cultural d’una llengua per absorbir l’altra, com passa aquí amb el català, una llengua amb un imponent cabal de cultura i, per tant, de visió del món, però sense un estat que li doni cobertura.
Amb un pragmatisme inspirador —no exempt de reflexió— ens endinsa en un món on conviuen la quotidianitat més palpable i l’excepcionalitat més magnànima, i ho fa amb filosofia, però també amb sornegueria.
La paradoxa és, des dels segles dels segles, una companya difícil —impossible— d’erradicar de les nostres vides. El poeta Ramon Boixeda l’agafa de bracet a El cel dins un pou (LaBreu, 2022) tot parlant-nos d’un reflex contrastable, lluny de tota realitat irrefutable. A la manera d’un Narcís acaparat pel dubte, desplega els seus versos oferint-nos-en la darrera versió (Boixeda no pot escriure dues vegades un mateix poema).
La seva poesia és talment un mecanisme en moviment —i pensament— constant propulsat pel diàleg amb algunes de les veus que l’han precedit i autoaccionat per la pròpia mirada encuriosida. Una mirada que malda per romandre més enllà del «que em fuig: / la mort vivent i la vida morent», per poder «creure en l’estirp que et sobreviu».
Joan Todó, a l’extens pròleg que bé podria considerar-se un breu assaig, ens recorda que «la intriga del seus poemes és, sovint, un joc de mirades, del sentit corporal més distant, del que per això mateix ha pogut arribar a designar metafòricament el coneixement teòric». Ben cert, Boixeda parteix de la pràctica —els ulls— per construir una teoria tan complexa com provisional en què, per tant i per descomptat, tot fa de mal dir.
Amb un pragmatisme inspirador —no exempt de reflexió— ens endinsa en un món —el nostre— on conviuen la quotidianitat més palpable i l’excepcionalitat més magnànima, i ho fa amb filosofia, però també amb sornegueria; amb un polsim de metafísica, però també amb certes dosis de sarcasme i unes imatges plenes de plasticitat («El sol, de posta, una moneda / que entra a la guardiola del mar», «El món / ballava en cercles concèntrics talment / l’aigua d’un pou que mira el cel quan plou»).
La impossibilitat d’expressar tot el que ens envolta («Com dir tot el que abraça la mirada?»), la composició del propi ésser («Què series / sense l’ajut d’allò que no existeix?»), o la indefinició del temps («És temps prestat al temps, la vida?»; «El temps: ens esculpeix o l’esculpim nosaltres?») són algunes de les preguntes sense resposta que vagaregen per la ment d’un poeta que ha fet dels ulls empara.
L’aparent necessitat de mantenir l’equilibri entre allò que es veu, allò que es pensa i allò en què hom creu implica una lluita desigual en què la realitat —la d’aquí i la de més enllà— s’imposa per salvaguardar la premissa segons la qual «l’enigma fa córrer la sang». Però el cel hi és, malgrat que ens sigui inabastable, i el reflex, bé sigui en un llac («cèntims del cel que brillen / com almoina del que perdura»), un mirall (on «no pares / de creure que has vist») o en l’aigua d’un pou («el pes del món al pou de la nineta»), un element que ens interpel·la de bon començament, actua d’intermediari entre un món i un altre: «el reflex dels ulls de l’altre / clavant-se més i més al pou d’esguards…».
El poeta excel·leix en l’art de l’observació per un entorn inhòspit («L’hem matat, el futur, enmig d’un món / que és una travessia entre immundícies») en una recerca eterna («Buscant, arrel endins, algun racó / del veure-hi clar que l’univers reserva / als ulls del cec que estima la foscor») que posa de manifest «que els destins són batecs d’una carència, / llocs familiars dels quals s’ha de partir».
La complexitat del que clissen els seus ulls («Aquests colors de foc / van plens d’alguna cosa / que no sabries dir») el porta, d’una banda, a adoptar un cert to pessimista —sense caure, si més no, no del tot, ni en la desolació ni el conformisme («Avui, als marges certs, / tenir un món propi implica morir amb ell»)— i, de l’altra, a explorar, des de la ment, camins invisibles on poder trobar nous enigmes («I tens / moments en què et cal creure alguna cosa, / que viure és creure en tant que ajuda a viure»).
I quina manera més idònia a l’hora de captar els secrets de l’entorn que fer-ho tot passejant, activitat que s’erigeix en el millor dels mètodes per despertar sentits i excitar pensaments tot «trepitjant les fulles / com un ofici que arreplega / viatges de camins batuts / i esborrats per vides cruixents / que el vent ha de tornar a escampar»; per terres sevillanes («un matí de diumenge en què la imatge / del pas processional et representa»), per capvespres («…la nit agermana / el temps de què disposes / amb el que et toca viure»), al llarg d’un “Viatge iniciàtic” («viatjo per ser nàufrag en mars nous?»),… qualsevol indret, qualsevol moment, pot ser favorable per aprendre del món «a viure al lloc on torni».
El binomi vida-mort té una presència constant a El cel dins un pou. En un dels primers poemes ja ens adverteix que «visc la vida pensant-la en hores mortes» i, més endavant, a “Comiat” reflexiona sobre «l’eternitat que mata». L’existència la trobem al bell mig, entre un cel inexplorat —i inexplorable— i un pou profundament quotidià que, sovint, ens convida a mirar enlaire. Una dicotomia difícil de delimitar que navega entre les raons del cor i la intuïció de la ment i en què no manquen els avisos per salvaguardar-ne les respectives essències: «Cal existir!», proclama un home amb veu canosa a la barra d’un bar; «Que no s’aturi el cor ara mateix», prega el poeta; «No pugis l’aigua vers la llum / perquè s’hi fongui, no», alerta la corriola del pou…
Tal com afirma Joan Todó, «els versos que el Boixeda ha esborrat però que l’han dut fins aquí, les metàfores descartades, els mots desestimats com ulls que no caben en aquesta mirada» ressonen al llarg del llibre: allò que el poeta no fa explícit batega a cada vers, com un eco subtil que no vol —no necessita— fer-se sentir del tot.
Entre la serenor de la mirada i la complexitat del pensament, Ramon Boixeda basteix, amb una retòrica molt estudiada, una obra en què el dubte existencial i la incomprensió del sagrat vetllen per preservar «aquest camí de fulles / que aixafes i esbarries / amb els peus, l’estupor / encès de cada instant» abans no desaparegui el reflex per excel·lència: «Un horitzó tan sols per viure?».
Mar Fontana, Quadern de les idees, les arts i les lletres
presentació tertúlia del llibre de relats ANTIGUITATS de Cynthia Ozick amb la traductora Dolors Udina en conversa amb els editors A l’Espai MercArt de Sant Just Desvern,organitza Cal Llibreter (20.07.23)
Escric aquest article amb motiu de les jornades sobre l’obra poètica de Teresa Pascual organitzades per l’Acadèmia Valenciana i la situació de la llengua després de l’anunci que el valencià deixarà de ser llengua vehicular a tot el País Valencià. M’agradaria pensar, voldria creure, que sota el govern del PP i Vox avui encara seria possible que es publiqués la poesia reunida de Teresa Pascual a la Institució d’Alfons el Magnànim. Tenir avui en un sol volum tota la seva poesia reunida fins al 2019 és un acte de sort i de justícia.
Poder obrir el seu llibre i llegir: “A la mesura de les teues coses / he disposat la casa, les parets, / el color de taronja de la cuina, / el pilar cara-vista del saló. / He obert les finestres i la mar / ha matisat les línies de l’aigua / sense saber la sal que commovia / i abatia les ones en l’arena– / tota la sal fixada en la mesura, / a la teua mesura de les coses, / al silenci de sal, al vent de sal, / a la sal de la pell de les paraules… / He disposat la casa, les parets, / cada verd dels xiprers i tots els pins, / tots els dolors dels dies sense llum, / cada pam de l’espai que tu no ocupes / on la teua mesura es desdibuixa.”
Sense aquest volum ens seria més difícil accedir, estudiar o descobrir una de les nostres millors poetes. La que dota de permanència vivències, records, sensacions i mirades amb l’elegància i la veritat del mot precís. L’amor, el desig, les pèrdues, els reencontres, les absències, la mort dels pares, el pas del temps, els llocs, els moments del dia, la mar/el mar (el gran androgen que deia Marçal), com només ens els pot explicar ella, i a la vegada, gràcies a la seva mirada, nosaltres ja no ho viurem ni ho veurem mai més exactament igual. Som també i en bona mesura el que hem llegit, el que hem après a mirar gràcies als bons llibres i els millors poemes.
Una poètica que treballa amb aspiracions formals, que a més de sadollar el sentit, s’expressa amb la mètrica i les seves regles, que quan es dominen com ho sap fer ella, més que constrènyer, omplen d’ales el vers. Una autora que té un profund coneixement de la tradició poètica i que el transcendeix amb veu inconfusible i pròpia. Llenguatge clar, natural i precís, directe al que es vol nomenar sense jocs de la llengua per la llengua, la realitat està just allí per ser vista i dita lluny de l’obvietat. Hereva també d’un llenguatge de mar que si no es recullen en els seus versos podrien perdre’s en el vent de garbí dels qui no tenen gaire lletra. Quin regal trobar alta poesia amb la naturalitat de les dones que feinegen amb la lírica, igual que el seu pare feinejava al mar. Una consciència de classe i de gènere, que jo, per exemple, necessito i que no sé trobar en tants altres que sembla que m’escriuen tan sols perquè els admiri. Amb Teresa Pascual sento que m’escriu perquè miri al seu costat allò que tota sola no sabria veure. Se’n diu, com sabem, literatura.
Teresa Pascual és una poeta poeta que ja ha merescut un simposi organitzat a Tàrrega, fa ben poc va ser una de les protagonistes de la Nit de Poetes de Poesia i + a Caldes d’Estrac, i al novembre tindrà una jornada d’estudi organitzat per l’Acadèmia Valenciana amb la participació d’autoritats de les lletres i el pensament com Àngels Gregori, Fina Birulés i Vinyet Panyella. Voldria pensar de nou, voldria creure, que aquest no serà l’últim simposi sobre la seva obra. Que la literatura i la poesia són massa importants per poder ser manllevades per polítiques pallusses. Ens cal ser al costat d’on encara és més difícil fer, publicar i defensar una obra de primera magnitud. I unes traduccions de l’alemany, les d’Ingeborg Bachmann, que sense ella tampoc tindríem, o ja no serien les mateixes. Perquè una poeta que també tradueix, com diu Montserrat Bacardí, alimenta amb un mateix gest la pròpia obra.
EL PP i Vox anuncien una croada contra el català: es vol eliminar l’Oficina de Política Lingüística, treure els assessors lingüístics, vetar revistes catalanes a les biblioteques públiques: Enderrock, Camacuc, El Temps, Llengua Nacional, Cavall Fort. I vull pensar, necessitaria creure, que no es portaran a terme accions letals i subtils com ara no publicar, no estudiar-les i fer-los empentetes cap a l’oblit.
Ella, passi el que passi, seguirà escrivint, mirant el món, fent nous poemaris publicats en editorials de prestigi. Tot això ho escric per a nosaltres, per tot allò que no podem ni devem pensar encara, però que si malauradament arriben els mals presagis, que ens trobin a tots amb els llibres alçats.
Jo brandaré Tot passa baix (Labreu, 2023), el seu últim poemari, i diré amb veu alta i clara “Sutura”.
“Si hagués tingut ferida, / si el cos s’hagués obert, / amb uns punts de sutura / hauria unit les capes. / Però l’ànima es queixa / de no haver sigut carn.”
Cynthia Ozick: una mirada cautivadora a la efimeritat de la vida
L’esperada obra d’Antiguitats de l’escriptora Cynthia Ozick, publicada per LaBreu Edicions, arriba als lectors per oferir una experiència literària única. L’autora, nascuda a Nova York en una família jueva d’origen bielorús, és coneguda per la seva capacitat de teixir contes amb un estil virtuós que aborden temes com la immigració, les cicatrius de l’Holocaust i la construcció de la identitat individual.
Aquest recull de cinc relats, tocats d’una ironia inquietant, captura els significats canviants del passat i com la nostra experiència els acolora de matisos. Dins d’aquesta compilació, l’enigmàtic relat que dona nom al llibre, «Antiguitats», ens submergeix en la plena decadència institucional d’una acadèmia en declivi, mentre el protagonista, Lloyd Wilkinson Petrie, esforça per explorar l’enveja latent cap a Ben-Zion Elefantin, un exercici d’expiació vinculat a l’herència dels elefantins.
L’obra d’Ozick, plena d’art, col·lectivitat i compassió, es revela com un valuós llegat literari, que aporta una perspectiva única sobre la fugacitat de la memòria i de la vida. A través d’una ploma magistral, l’autora retrata els dubtes i les pors dels seus personatges, envoltant-los de referències mitològiques, bíbliques, jueves i clàssiques.
La traducció d’aquesta obra ha estat realitzada per Dolors Udina, reconeguda amb premis literaris i amb una trajectòria exemplar en el camp de la traducció. El pròleg, a càrrec del periodista i escriptor Jordi Nopca, aporta una mirada reveladora a l’estil de l’autora i als temes recurrents que s’entreteixeixen a través de la seva narrativa.
Antiguitats promet ser un llibre inoblidable que atraparà els lectors amb les seves trames enigmàtiques i la veu brillant i singular de Cynthia Ozick. Aquesta obra sensacional es converteix en un imprescindible dins de la literatura anglosaxona i oferirà una experiència literària enriquidora i inigualable.
Cal llibreter, Arnau Cònsul: “Cynthia Ozick, autora novaiorquesa. Convidada a l’última sessió de la Universitat d’Estiu de Sant Just. (…) Traduïda per Dolors Udina, que va rebre el Premi Nacional de Cultura. Gran traductora que han prestigiat el que podem llegir en català. “Antiguitats” es publica amb cinc contes més, a part de la novel·la. Protagonistes de doble facetes: jueus, però sense posar-ho al centre. L’escriptura és un tema que apareix en els llibres d’Ozick, això és el tema del primer relat, “Antiguitats” amb el protagonista i la relació amb el pare i l’arqueologia (…) i amb una amistat de l’escola que forma part d’una secció del judaisme que es va quedar a Egipte, seguidors de Moisés, i que lluitaven contra els pagans, els elefantins. Lliga la saga amb la història de les antiguitats i la ironia vindrà amb la relació amb cert cinema, als anys 40, abans que Indiana Jones, i problematitzat-ho amb certa ironia. Tot això ens ho explicarà Dolors Udina, com a partir d’una realitat es pot construir una ficció hilarant.”
Andreu Gomila recitant ALCOHOLS de Guillaume Apollinaire Ester Andorrà AFAMATS, Maria Isern RUSC, Joan Vigó SAURÍ DEL NOM i PASTOR D’ANTENES (LaBreu Edicions) Paula S.Piedad AFÀSIA (Adia Edicions)
al Castell de Cornellà, una iniciativa del Pati Blau Llibres i Cerveses Cornèlia (19.07.23)
Harvey Gotham, un milionari canadenc separat des de fa un any de la seva esposa Effie, s’instal·la al camp a França en una caseta propera a un castell abandonat. Allà escriu obsessivament un estudi sobre el llibre de Job i visita gairebé cada dia un quadre que el té encaterinat. La seva tranquil·litat es veu trasbalsada per una sèrie de visites i esdeveniments que escapen al seu control però que accepta amb resignació i comicitat. Primer rep al seu cunyat, que intenta convèncer-lo de què es divorciï i concedeixi una pensió a la seva dona; després apareix, i s’instal·la, la germana de l’Effie, que trastoca la vida austera d’en Harvey amb un doll de sensualitat. Quan tot plegat s’encalma, en Harvey es veu sotmès a una sèrie d’interrogatoris policials davant la sospita que la seva exdona formi part d’un grup terrorista anticapitalista.
La forma d’alta comèdia, on les situacions i els personatges es succeeixen in crescendo, és la que escull Muriel Spark per plantejar l’únic problema: que la vida comporta el dolor i la crueltat i és un intent inútil treure’n l’entrellat de tot plegat. Davant les fatalitats de la vida, l’única sortida lògica és la sàtira, que Muriel Spark ordeix fent un diagnòstic vodevilesc de les inquietuds existencials i les convencions socials que ens acoquinen.
«La contribució de Spark a la literatura escocesa és d’una originalitat manifesta, breu i enginyosa, amb la composició musical i els ritmes d’un poeta. Una cosa inoblidable sui generis.»
Penelope Jardine
«Els lectors de L’únic problema no cal que estiguin familiaritzats
el Llibre de Job de l’Antic Testament per gaudir de la novel·la més metafísica de Spark, però els ajudarà a comprendre millor si ho són. Una manera d’interpretar el seu llibre és com a al·legoria de Job, per parlar de per què Déu permet patir. Això obsessiona a Harvey Gotham a L’únic problema, i es passa la novel·la treballant en un assaig al voltant de Job. Comparteixen aquesta passió amb Edward, que una vegada va servir com a cura d’una Església de Vicari d’Anglaterra abans de passar a la interpretació i d’esdevenir actor de cinema. Harvey i Edward estan casats, respectivament, amb les germanes Effie i Ruth, la filles del vicari, i les tribulacions i trifulques que pateixen les parelles són la part més important de l’argument de la novel·la.»
Richard Holloway
Muriel Spark (Edimburg, 1918 – Florència, 2006). Novel·lista, poeta i dramaturga radiofònica. Es va casar amb dinou anys i es traslladà a Rhodèsia
(Zimbàbue). Allà va tenir un fill i poc després se separà. Després de la Segona Guerra Mundial, es va establir a Londres. Graham Greene l’ajudà en els seus inicis de penúria econòmica i l’orientà en el món editorial. El 1957 va publicar la seva primera novel·la, The Comforters. Amb La plenitud de la Srta. Brodie (LaBreu, 2016) va aconseguir l’èxit internacional i l’adaptació cinematogràfica donà l’Oscar a Maggie Smith. Va escriure biografies de diverses figures literàries del segle XIX com Mary Shelley i Emily Brontë i 20 novel·les. A finals dels seixanta s’instal·là a Roma i va viatjar per Europa amb la seva secretària i amiga Penelope Jardine. Va guanyar diversos premis en la seva llarga carrera: Premi David Cohen de Literatura Britànica, Premi T. S. Eliot, Premi al Millor Relat Breu de l’Observer, Premi Boccacio de Literatura Europea i el Premi Itàlia de teatre per a ràdio. Va ser investida amb el títol de doctora honoris causa per les universitats de Londres, Oxford i Edimburg, i el 1993 va ser nomenada Dama de l’Imperi Britànic.
Títol_ El volcà
Autora_ Anna Dodas i Noguer
Pròleg_ Jordi Sarsanedas i Míriam Cano
Col·lecció_ Alabatre, 129
Pàgs_ 115
Preu_ 14€
ISBN_ 978-84-126659-8-7
2ª edició
«Si em ve al cap tota la simbologia de la Mort del tarot en llegir El volcà és, precisament, perquè aquesta idea és present als dos nivells, el que fa referència al canvi i el que d’una manera més literal es refereix, sense subterfugis, a la mort. A una mena de voluntat de saber, de conèixer, per as- solir un estadi superior: si no estem absolutament compro- mesos amb la mort, no podem estar absolutament compromesos amb la vida. Enfrontar-se i desgranar la mort devia ser, per a Anna Dodas, que tenia aleshores vint-i-tres anys, un ritual de pas valent i necessari cap a l’edat adulta» Míriam Cano
L’actual edició d’El volcà reuneix els dos llibres de poesia de l’autora, Paisatge amb hivern i El volcà, a més d’una sèrie de poemes esparsos i esbossos del que hauria hagut de ser la seva obra posterior. La seva poesia ha estat publicada en castellà i anglès.
El volcà busca desentrellar el misteri de l’ocult. Els versos de Dodas, llegits encara avui, transmeten la sensació d’una sàvia intuïció dels perills de la vida, i potser sigui aquest el seu llegat més viu: el d’adreçar-nos a la capa oculta de les coses i, amb una freda lucidesa, mirar d’interpretar-les, malgrat l’infern que ens crema dins.
1
Baixen els flocs
i es disparen les estrelles cap a un firmament lletós. L’embranzida, el sotrac.
El meu cor pertany
a la grapa d’un ogre. Galopa, galopa
salta
galopa, galopa
les muntanyes com un mar furient.
Ploren, ploren les campanes.
Una aixeta degota
com un plor
que rellisca.
Tot dorm.
Anna Dodas i Noguer (Folgueroles, 1962 – Montpeller, 1986 ). Filòloga catalana per la Universitat de Barcelona, on es llicencia amb una tesina sobre l’obra Mites de Jordi Sarsanedas i escriu assaigs sobre Verdaguer, Rodoreda i narrativa modernista. Com a professora de guitarra, exerceix a escoles de la Plana de Vic i fa concerts arreu del territori. El 1986 guanya el premi de poesia Amadeu Oller, amb Paisatge amb hivern. Aquell mateix any deixa preparat el poemari El volcà, que no veurà publicat, ja que mor assassinada prop de Montpeller l’estiu del 1986. La seva narrativa es va publicar el 2018 al recull de relats Capvespres de foc i de grana.
«“I fer una passa o no fer-la, / igualment, / vol dir precipitar-se” es llegeix a Fosca negra, un llibre que és un paisatge dur, angost, cremat. No sé si l’Apocalipsi ja s’ha esdevingut o si està a punt de llançar-se sobre el món i sobre les paraules que l’anomenen, però els poemes de Fosca negra es vinclen abans de resistir-se a la intempèrie, els poemes ploren abans d’agafar-se amb ungles a la vida. “Jamai hi haurà llavor”, diu un altre vers, que dibuixa un món que sona desesperat, sense rendir-se a la desesperació, perquè hi són els mots, perquè les àncores són les paraules per dir, per situar, per veure-hi enmig de la foscor. El poemari sencer és un viatge i és un viatge visionari, més enllà de l’esperança i més enllà del desesper.» Lucia Pietrelli
A Fosca Negra, Joan Tomàs Martínez Grimalt vaticina una foscor on enfangar-se en la febre de temences atàviques. S’enfronta a la temptació d’una mirada encarada a presagis funestos. La riba del futur encara és molt enfora. Sols en guaiten, part damunt l’horitzó, els cims més alts i esponerosos. Tot allò que abasta la vista és un territori vast i inconegut. La temptació de la mirada (que escodrinya, que jutja) recull presagis funestos. Només en el silenci absolut ressona la vibració del temps.
Poesia turbulenta que augura una apocalipsi fulgurant, tràgic i bell. En un cant, que podria ser el d’una sibil·la del segle xxi, Joan Tomàs vaticina, descriu, recrea la vinguda d’una foscor, metafòrica i real. Versos enfangats en un presagi, febre d’un horror bellament escrit, que lliga amb una tradició antiga per anar a parar a les grans veritats de la deriva terrenal que s’apropa. Una veu poètica forta, valenta, i evocadora de la part inconeguda de l’existència.
Grills
Abans dels primers mots
Abans dels primers mots on era la paraula?
No romania enclosa
a les rels ufanoses
de les antigues molses
ni al miceli isard
dels fongs més primitius. Raïa al regne atàvic
on res tenia forma,
ni nom, ni adjectiu. Mes l’art inconegut dels ressorts de la glotis en va fer consciència.
I tot el que abans era sols fou anomenat.
Joan Tomàs Martínez Grimalt (Palma, 1984). Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, màster en Història Comparada i doctor en Arts Escèniques. Com a investigador s’ha dedicat a la recerca sobre el moviment obrer, així com també a la història social del teatre. És membre de la companyia Corcada Teatre amb la qual ha estrenat diversos espectacles com a dramaturg, entre d’altres De com la inèrcia condiciona la mecànica, conjuntament amb Joan Fullana, Cabaret intimíssim, conjuntament amb Joan Fullana i Xavier Martínez o Guia de supervivència per al desgel. Al marge de l’esmentada companyia, també ha estrenat altres obres com Cendres. Cartografia de l’exili o Comviure, conjuntament amb Joan Fullana i Diego Ingold. Com a guionista ha treballat a la 3a temporada de la sèrie Mai neva a Ciutat i a la minisèrie Llim. Com a poeta ha publicat Els Jorns, Poètica dels plaers, Obagues i solanes i Epigramari i ha participat en les antologies col·lectives Pedra Foguera, Joves narradors de Mallorca i Ningú no ens representa. Poetes emprenyats.
ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia Molina, lectura recomanada d’estiu a Plaça Tísner de BTV
” el tríptic de Bacon és un dels eixos del text i d’una altra banda permet establir paral·lelismes. No és una novel·la, no és un recull de contes, no és poesia malgrat que contingui molt de lirisme i molta aspror a la vegada, no és res d’això. Són tres peçes que estan relacionades entre elles, de la mateixa manera que podrien estar relacionades les peces d’aquest tríptic de Francis Bacon, i que en aquest cas al·ludeixen a la captivitat. Ella, la Cristina Garcia Molina, diu que els personatges són captius, en un dels primers textos, d’un text i d’un lloc concret, en el segon de la família, i en el tercer d’ells mateixos. Aquest és un text que està molt treballat, aquí es veu molt clara la tria de la paraula justa, un text ambiciós perquè s’arrisca, no només detectem el domini del llenguatge de què parlava si no que a més a mé deixa anar, dissemina, moltes referències culturals al llarg del text: hi ha algunes que són evidents per exemple Txèkhov, per exemple Pasolini, i d’altres que estic segura que a la segona i a la tercera lectura en va trobant. És un text que no és fàcil en aquest sentit, que demana una atenció, no és un text de sorra i onades.”Marta Carnicero a Betevé
Els 17 millors llibres per llegir aquest estiu 2023
Novel·la, poesia, memòries… Novetats editorials i clàssics reeditats per gaudir de la bona literatura sota una bona ombra
8. ‘Els irredempts’, de Cristina Garcia Molina
LaBreu. 154 pàgs. 15 €.
De què va?
‘Els irredempts’ és una narració en tres temps en què els personatges es regiren en els seus panells i generen la seva pròpia iconografia. És un tríptic de diapositives on trobem un solar per a una escola de la perifèria on bastir un simulacre de vides; una família superada pel llenguatge i per la pèrdua dels pares, que obre una falla vital; i una ciutat escindida com a testimoni de la desfeta de l’amor platònic enmig de l’art.
Per què t’atraparà?
Amb un merescut premi Llibreter sota el braç, aquests tres relats de Cristina Garcia Molina són com una petita llaminadura que degustarem ràpidament, però de la qual en retindrem el sabor durant molt de temps. La poètica de l’autora és abassegadora, i amb poc fa molt, des de fer una profunda reflexió sobre el món que hem construït a través d’una escola devastada fins a un exercici de bijuteria fina expressiva gràcies al món interior d’una família trencada. Una petita gran obra.
Què fan un filantrop nord-americà i un aviador rus en un edifici andorrà? ‘La Torre dels Russos’ és una especulació narrativa sobre una colla d’interrogants que David Gálvez ens planteja de la manera més juganera possible
David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú, 1970) és un narrador, articulista i traductor andorrà que també ha fet incursions puntuals en la poesia i l’assaig. Després de Cartes mortes, la ficció més marciana mai sortida de ploma andosina i de la sensacional faula distòpica Res no és real, ara LaBreu Edicions li publica La Torre dels Russos, un treball d’investigació entre la ficció i la realitat sobre els misteris que envolten aquest famós edifici d’Andorra, un casalot ubicat al solà de Santa Coloma, en un paratge bucòlic de rouredes i prats a mig camí de la Margineda.
La casa es diu així perquè va ser encomanada el 1916 a l’arquitecte Cèsar Martinell (deixeble de Gaudí) per encàrrec d’un multimilionari i filantrop nord-americà, Fiske Warren (1862-1938), hereu d’una de les famílies notables de Boston, casat amb la filla d’una altra reputada família, Gretchen Osgood, graduada a Oxford i model d’un dels primers retrats de John Singer Sargent. L’objectiu era que s’hi instal·lés el rus Nikolai Popov amb la seva dona i que muntessin una mena de comuna socialista andorrana inspirada en les idees de Henry George i basada en l’impost únic. La il·lusió utòpica no es va acabar complint, a causa, en bona part, de l’afer sentimental que van mantenir el nord-americà i la dona de Popov i de la desconfiança connatural als habitants dels Pirineus. De fet, Gálvez planteja que la casa dels russos, més que un experiment, era un epicentre per investigar altres coses.
A La Torre dels Russos Gálvez ha desmuntat el relat i ens presenta aïlladament els materials històrics que el formen —anècdotes, espais, descripcions, fitxes genealògiques, notes sobre els colors, paraules o personatges— per tal que el lector combini les peces per muntar el trencaclosques. La ficció, la història, l’autobiografia i la metaliteratura es fonen en un equilibri marca de la casa. L’estructura de l’obra es teixeix gràcies als capítols breus que funcionen com a petites escenes inacabades o només suggerides que fan treballar el lector. L’acrobàcia formal, l’experiment lúdic de Gálvez es basa en l’interès per saber què feien l’americà adinerat i el matrimoni rus a Andorra enmig de la Primera Guerra Mundial.
Gálvez ha investigat sobre la nissaga Warren i hi ha trobat nombroses referències, com la propietat de la controvertida copa de l’Imperi Romà que porta el seu nom, i té l’oportunitat d’encreuar informació sobre el més desconegut de tots, Nikolai Popov, pioner de l’aviació, espia i moltes coses més. L’autor també ha especulat amb les biografies i els entorns familiars dels personatges, amb les llegendes urbanes, i sobretot amb l’afer amorós entre Warren i Popova.
En definitiva, La Torre dels Russos és una especulació narrativa sobre el que podria haver passat. Una colla d’interrogants i de possibilitats que Gálvez ens planteja de la manera més juganera possible. Com si a l’autor li fes il·lusió que a partir de la suma dels materials que ell ha recopilat durant tants anys algú altre fes una novel·la completament diferent de la seva. O agafés un dels personatges d’aquesta obra coral i en construís una seqüela. Els materials de construcció de l’obra literària de Gálvez són a la vista, i per això —per sort— La Torre dels Russos no és una narració a l’ús sinó un divertiment d’un autor que va molt ben documentat per la vida.
dins la progamació del cicle CAPALTARD recital de Maria Isern RUSC Raquel Pena LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS a la terrassa de la Biblioteca de Vic Pilarín Bayés de Vic (13.07.23)
*per retards de Renfe l’editora Ester Andorrà llegí la poesia de Raquel Pena
recital i presentació d’INSUFICIÈNCIA MITRAL de Jordi Vintró amb el poeta Joan Todó
a Can Salom-Sala Mozart (13.07.23)
organitzat amb la Llibreria La Llopa
Dimecres 12, a les 19 h, club de lectura ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia Molina a la Biblioteca Municipal d’Alcalà de Xivert (Passeig Herois del Marroc, 2A Alcalà de Xivert, Castelló)
Maria Isern RUSC i Chantal Poch CREMAVEN entrevistades al Més324 de Xavier Graset
Graset: Ens acompanyen dues novetats de la col·lecció Alabatre. Dues obres poètiques que investiguen la passió femenina des d’un punt de vista femenina.
Maria Isern: Un dels eixos de Rusc té a veure amb el cos, i el fet poètic, i l’elasticitat del fet, posant en el centre la materialitat. (…) Citant Laurène Marx, que m’agrada molt, diu que és un privilegi poder-se oblidar de la relació que tenim amb el propi cos: és un punt en comú. Maria Mercè Marçal hi és. En el meu llibre però crec que d’alguna manera per construir un imaginari amorós determinat. (…)
No sé si responc a preguntes essencials. És un llibre amoròs, eroticofestiu. L’amor és el gran tema. L’amor és una cosa molt gastada, amb etiquetes molt marcades.
Llegeix “Palpar-te així…” (…)
Si tens altres autors com Alberto Elder, Anna Romaní, Adrian Rich,que hem parlat aquí el programa fruit de les de la recuperació algunes de les traduccions. Monique Wittig que seria a les les influències diríem si i crec que potser s’hi pot sumar que està bastant darrere d’aquest tros del poema. In dels meus referents a l’hora de pensar un imaginari lèsbic.
Chantal: Llegeix “La llengua és una creu…”
Graset: Dues obres que venien de poemes guanyadors, Chantal el Salvador Iborra 2019, la Maria el Francesc Garriga.Chantal. T’agrada l’essencial.
Chantal: Sí, és que el que m’interessa. Proust diu que en el treball literari sona el treball del nostre cor. Espai per a la fosca. Al cinema sí que hi ha fosca, igual que llum. Parles de la tesi, he estudiat cinema i la poesia va lligada amb la tesi i tot va impregnat. Els dos poemaris. I el moment mitològic del gast del llenguatge.
LA TORRE DELS RUSSOS de David Gálvez a FetaMida (a partir de l’hora i vint de programa)
“és una novel·la, o els apunts per a una possible novel·la, la torre dels russos és una construcció que realment existeix a Andorra, molt peculiar per l’enclau on es troba, l’enclau de Sant Jordi, i que la va fer construir un magnat del paper, nord-americà, Fiske Warren, que volia crear allà una mena d’utopia comunista i va encarregar la construcció i la cura d’aquesta torre al matrimoni Popov, dos russos i per això se la coneix popularment com “la torre dels russos”.
Què trobarem quan ens endinsem en aquest llibre? doncs capítols molt curts, gairebé fragments que combinen: intents de novel·la, que combinen correus electrònics que envia l’escriptor que està fent aquest intent de documentar què va passar a la torre dels russos, s’escriu amb escriptors, historiadors… hi trobarem articles que havia escrit el propi Fiske Warren, hi trobarem goigs a la Mare de Déu, poemes… per tant, ell ho diu , l’escriptor en una nota al final del llibre ” bé, tot això que heu llegit, que teniu a les mans,és com un advertiment que ell diu que arriba massa tard, bé podria estar en una caixa desendreçat i és a partir de les lectures d’aquests petits fragments que nosaltres ens hem d’anar fent una idea de què va passar a la torre dels russos. Quina és la gràcia? que molt sovint dius “ostres! com a lector “això és veritat?”…hi ha tota una trama vodevilesca, d’embolics de faldilles, de traicions, que jo crec que com a lector ho vas construint amb aquests petits fragments i és molt divertit i molt desconcertant alhora…. A partir d’aquest compendi podem reflexionar sobre el que ha passat. Jo crec que és una reflexió molt interessant sobre la interpretació, també, de la història, de la història oficial, de la història popular, de tot allò que quan no sabem d’alguna manera també omplim amb les nostres invencions i com artefacte, com a prova de com pot funcionar aquesta connexió que fem els lectors que fem amb els diferents fragments és d’allò més interessant.
Amb aquest compendi d’informació que pot arribar a construir una novel·la ha fet un experiment molt agosarat, que ja l’intuïem en els contes i en les novel·les anteriors, però crec que aquí ha fet justament una reflexió sobre la interpreació de la història , dels fets, de la història secreta de les coses, no només a partir de la història en ella mateixa si no dels personatges que la conformen si no també a partir dels objectes, de les cases, del cel! hi ha molt d’aquests fragments dedicats a la descripció del cel. Senzillament llegiu-la…el joc que proposa és molt interessant” Míriam Cano
Dijous 13 de juliol, a les 20 h, dins la progamació del cicle CAPALTARD recital de Maria Isern RUSC
Raquel Pena LA BREU HISTÒRIA DELS ESTATS UNITS a la terrassa de la Biblioteca de Vic Pilarín Bayés (Passeig de la Generalitat,1 Vic).inscripció prèvia a : b.vic.pb@diba.cat o el tel 938833325
A TOT PASSA BAIX, de Teresa Pascual a “Tot el temps del Món”: “trobem versos que venen de l’experiència de la vida, de la veritat que l’autora percep i que ella necessita dir i descriure. TOT PASSA BAIX, un poemari de maduresa, en la meva lectura el que jo he vist són molts plecs i moltes aristes, la possibilitat de la llum, també els límits del llenguatge, però a l’hora el valor que té per ell mateix. també es parla una mica de la mort i m’ha impactat especialment una ànima adolorida sense possibilitat de sutura” Anna Guitart
entrevista a Anna N Schlegel al Més324 en ocasió de la publicació de VERITABLEMENT GLOBAL
“A les dones ens volen a tot arreu. Un equip de globalització sempre està dirigit per no-americans. És una altra perspectiva, és una altra cultura. També hi parlo dels equips de geopolítica.” Venia de Berlin, vaig tenir l’oportunitat de, passant per Barcelona, anar a San Francisco. Havia estudiat filologia alemanya, i vaig arribar a un món que no entenia. Em demanaven per les dificultats d’accés d’un mercat a l’europeu.
Al llibre hi desenvolupo dos conceptes que nosaltres els entenem diferent. Globalització i internacionalització, s’intercanvien els significats.El manual no és de màrqueting. Obrir una oficina a l’estranger, atenció al client… Un equip de globalització, pensem amb els mòbils. Com s’adapta culturalment un mòbil a un país diferent? Així.Hem d’explicar els conceptes de globalització i internacionalització. Això no és un tractat de màrqueting.”
Cristina Garcia Molina ELS IRREDEMPTS entrevistada al TN Comarques en ocasió del Premi Llibreter 2023
“Allà hi vaig viure experiències tant difícils de narra que va haver un dia que em vaig dir a mi mateixa que algun dia hauria de ser capaç d’explicar-les, de narrar-les… i ho fa amb aquesta novel·la on hi ha dues històries més sobre el dol, l’exili i la integració. Tres textos diferents i extraordinàriament lligats que acaben a “Moll”. La simbologia de “Moll” comporta l’aparició de la figura de l’immigrant que arriba d’algun lloc o que marxa d’algun lloc i llavors aquesta última part del llibre enllaça amb “Solar” que és el principi.”
recital i presentació de BUKOWSKI ESSENCIAL de Charles Bukowski amb el traductor Marcel Riera a Can Salom-Sala Mozart, organitza la Llibreria La Llopa (29.06.23)
Títol: Els irredempts Autor: Cristina Garcia Molina I.S.B.N.: 978-84-125774-0-2
Editorial: Labreu Edicions Els Irredempts és un llibre estructurat en tres històries de vides irredemptes que s’enfronten a la precarietat, la pèrdua i la incomunicació. La primera és la història d’una escola condemnada nodrida per immigrants que viuen al marge de la societat. La segona història és la de dos germans bessons que perden els pares. La tercera història és la d’un amor que no pot ser.
Cristina García Molina (Granollers, 1975) és professora de llengua i literatura catalana. En l’actualitat viu a Girona. Ha guanyat el Premi Ciutat de Badalona. Amb Els irredempts ha estat finalista del Premi Finestres 2022 i guanyadora del Premi Llibreter 2023.
Els irredempts és un llibre que es caracteritza per les frases curtes, les enumeracions i les repeticions. Un llibre contemporani, amb un lèxic actual i amb multitud de referències culturals. El llibre està dividit en tres narracions curtes, dividides en quinze, dotze i nou capítols, tots ells molt curts. Cristina Garcia crea una atmosfera en la qual, sobre un fons que es percep real, es crea un món paral·lel terriblement fosc, estrany i distòpic.
La primera de les narracions està escrita en primera persona del plural i dona veu als professors de l’escola condemnada.
“Poc a poc ens aniríem assimilant, seríem estrangers com ells. Lentament, a cop de dies duríssims, ens convertiríem en nàufrags, analfabets, alcorànics, infibulades, en precaris, en morralla, com ells. A poc a poc, ells s’anirien assimilant a nosaltres”.
La segona història és contada per la filla bessona: “El meu estimat pare eufòric, melòman i genial. El meu estimat pare nociu, obsedit i hipermetrop. El meu estimat pare malgastador, mag i autòcrata”.
“Als homes bons els fascina la crueltat”.
“Deia que escriure en l’anonimat era la millor manera d’escriure, perquè l’anonimat l’alliberava de la indiferència”.
Finalment, la darrera de les narracions és la història d’un amor rebutjat.
“Sota els ulls hi tinc amfiteatres”. “Si jo fos Raimund Hogue, hauria fet de la dansa, i no de la queixa, la meva manera de viure”.
Un llibre hipnòtic i captivador.
dins la progamació del cicle CAPALTARD recital de Mireia Calafell i Núria Armengol a la terrassa de la Biblioteca de Vic Pilarín Bayés de Vic (28.06.23)
PER QUI EM PRENC de Lori Saint-Martin a Mentrimentres (26.06.23)
Antoni Clapés: Queda bastant clar també amb amb algunes de les cites inicials que hi ha en un llibre és un testament literari perquè justament quan estàvem acabant les galerades, el llibre estava a punt de d’entrar a imprimir vam saber que l’autora havia mort. S’havia conjurat tot per trobant-nos a París, perquè hi anava molt a París. De sobte un dia llegeixo diari que diu que aquesta persona ha mort i et quedes fotut. Per tant efectivament és un llibre pòstum no sé si té alguns llibres amagats però en tot cas aquest és un llibre i crec que és un dia important s’ha de dir que ella bàsicament era traductora productora una productora molt reconeguda molt reconeguda molt premiada treballaven contenció.
Anna Gavarró: Volia començar a remarcant de tota manera que crec que el llibre és singular precisament perquè focalitzat en el tema de la llengua que crec que no és un tema gaire habitual almenys no amb la profunditat amb el detall del tracte els llibres els llibres autobiogràfics hi ha un parell d’obres en que sóc conscient que m’ha cridat l’atenció el tema de la llengua i volia mencionar suposo que podem parlar de llibres acte un d’aquests llibres i el volum de les memòries de la Llengua Lliberada, de Canetti. Que parla d’un tema que reprèn la Lori, quan explica com els seus pares parlàven alemany entre ells, i hi havia l’aspiració que la llengua alemanya fos una llengua secreta. Un intent inútil per no ser entès. La única llengua secreta és la no parlada.
Les descripcions que dona de llengua materna. La que més interessant, que coincideixo, és la que fa servir el departament d’estadística del Canadà, bastant bona. Llengua materna és la primera llengua apresa a casa a la infantesa i que encara es comprèn. Aquesta definició em sembla encertada la llengua materna és la que prens a casa que encara has comprat bé podríem parlar encara es comprèn el cens del Canadà diu que no permet llengües o sigui el pare de la mare…
Molta ficció barrejada d’assaig, especulativa i biogràfica. Tenim ganes d’entendre el món i no en tenim prou amb la literatura d’entreteniment.
Cristina Garcia Molina. Els irredempts(LaBreu).
Jo de vostès, si no l’han llegit, recuperaria el premi Llibreter d’enguany. Destaca especialment la primera part del tríptic en la qual l’autora converteix una escola de barracons, en una representació d’un món sense esperança. Els mestres que hi estan destinats lluiten contra la falta de futur, el desànim, la sensació que l’espai urbà perifèric entra dins de la gent i els rossega. La canalla, que fa fortor “d’infància negligida, de sequera, de gana, de guerra, de carrer d’ablació, de divergència, de pèrdua, de precarietat, d’analfabetisme, de retard, de fondalades, de lleis d’estrangeria”.
Jèssica Ferrer Escandell (Eivissa, 1993) sap que per pensar-se cal tornar a l’origen, al camp d’on tot neix. I així, proposa una comunitat des de la terra, els corrals i la carn. Una disposició formal que funciona molt bé i que aporta coherència al volum, a la vegada que n’exigeix una lectura lineal sense trampes. Som aquí és un procés, com un àpat, que no es pot alterar. T’has de deixar portar per les indicacions de la poeta, conscient del seu paper invocador: «Com si fos tan secundari el teu protagonisme: / ritu iniciàtic encobert, / el pas definitiu per poder entrar» (13). Som aquí, setè Premi Francesc Garriga, mira com les tradicions construeixen el relat dels pobles i ho simbolitza amb la matança del porc (especialment ritualística) com a motiu del retorn a la terra, a la família, als costums i a l’animalitat. La mirada de la poeta és càlida, però defuig els paternalismes, i amb la motoserra per espasa i el so de les branques que es trenquen i la llenya que crema de fons, aconsegueix evocar els sentiments d’un jo que fuig per trobar-se en el nosaltres. En el fons és un viatge. El llenguatge esdevé més afilat quan recorda un territori que s’està perdent en poemes com «Benirràs»: «Mirau aquest estiu: / les feixes més fèrtils són aparcaments» (33). Un terreny fecund en infertilitat, del qual ja res en sorgeix ni en recorda els paisatges: «Avui / manquen les fites que ens defineixen: / emboscar-nos per trobar-les» (31). Una terra en perill és una història col·lectiva en extinció.
A «Corrals. Breu interludi matancer en primera persona» hi trobem la part més animal quan dona veu al porc que serà sacrificat durant la matança. La sang i la mort posen un mirall al lector: «així com m’anau desmuntant / us revel que també sou fets de carn» (42). El camí de la carn és cíclic i s’esdevé una metamorfosi del garrí a la carn humana. La seva parla sàvia, freda i precisa ens recorda que som el que mengem i que també nosaltres alimentarem la terra («Arròs amb colom»). Quan el to canvia, es retorna al plural i s’arriba a la comunió amb els altres, marcada amb un vocabulari digestiu, culinari i litúrgic. I amb «Som a la carn», esclata la llengua eivissenca i tastem al paladar mots com esfullar, escarrufir, esborrif, esbellof, aplatuf i arruixar. El recull es torna més intimista i, com moltes autores contemporànies, es fixa en la ferida com a llenguatge del cos —«Deixar que guareixi la cicatriu sense llepar-la: / l’experiència del cos viu, ferida oberta» (61)—, no en va, el poema es diu «Sanar» perquè la curació surt del dolor, del forat i l’exploració. D’endinsar-se. I des d’aquí escriu la seva revolta, com a «Espipellar», on reclama a les gallines que reconeguin el tancat on viuen i s’aixequin contra la imposició.
El primer volum de Jèssica Ferrer Escandell és coherent, efectiu, lèxicament ric i treballat i demostra els coneixements i trajectòria de l’autora. És el document d’un territori i un cant als perills que l’assetgen (com el turisme massiu), els conceptes de pertinença, tradició i col·lectiu. Som aquí reivindica una parla i dona veu als que no la tenen, com el bestiar, els horts i els cultius oblidats i condemnats. I també a la gent que hi viu i hi treballa, que tenen cura d’una terra que som tots. «Sa carn des porc, / amén» (48).
LaBreu Edicions i Edicions de 1984 aposten simultàniament per incorporar al català l’obra poètica de Charles Bukowski en dos volums que es complementen
La imatge de l’escriptor alcohòlic, destraler i misogin persisteix, però els seus poemes permeten descobrir també el retrat d’una generació perduda en una Amèrica en crisi
Bukowski, amorrat a l’ampolla de vi en plena emissió del programa ‘Apostrophes’ de Bernard Pivot, el 1978 ARXIU.
Les dues antologies, amb poques coincidències, es complementen per llegir la millor poesia de l’escriptor
La primera entrada en el món de Charles Bukowski (1920-1994) ja va ser una anomalia: un exemplar de La máquina de follar a la biblioteca de casa, entre El filo del navaja i els volums enquadernats del Readers’s Digest. Els fills, als vuitanta, el fullejàvem d’amagat; el pare l’havia deixat a la vista sense complexos. Molt abans que vingués el puritanisme devastador del nou segle ja podíem haver intuït que la generació que pujava, contra el que desitja qualsevol progenitor, no milloraria la precedent. Bukowski era des de finals dels setanta, quan Anagrama va començar a publicar-lo, un autor llegit amb fervor en els ambients contraculturals, no pas en català, llengua a la qual s’ha traduït poquíssim, probablement perquè no encaixava amb el model dominant, el de la recreació històrica, el costumisme burgès i la cosa montserratina. Pòrtic es va atrevir a publicar-ne dos títols que no van anar pas malament, Contes de la bogeria quotidiana (1987), en traducció de Manuel de Seabra, i Notes d’un vell brut (1989), traduïdes per Lluís Massanet, però va caldre esperar més de quinze anys perquè Anagrama-Empúries hi tornés a apostar amb els contes de La màquina de cardar (2005), en versió de Dolors Udina, l’únic títol de l’autor nord-americà (potser perquè el títol escandalitza tant els adults d’avui, sota la repressió del moralisme progre, com als adolescents dels vuitanta) que ha tingut una segona vida, a LaButxaca (2011). Una anomalia, realment.
Però ha estat just ara, quan el món irreverent, malsonant i obscè que encarnava Bukowski semblava abolit, o més aviat escombrat sota la catifa, que ha revifat l’interès per la seva obra, gairebé com la nostàlgia d’una llibertat perduda. L’editorial Quid Pro Quo ja va recuperar el 2021, en traducció de Martí Sales, Correus, que en castellà es va traduir com Cartero, segons alguns malèvols, per evitar l’associació pornogràfica de “correos”, però el gran esdeveniment ha estat l’aparició simultània, no deliberada, de dos extensos volums que descobreixen per primera vegada en català l’obra poètica de l’escriptor menys líric que hauríem pogut imaginar. Són Bukowski essencial (LaBreu), en “versions” de Marcel Riera, que ja va pel tercer tiratge i que reuneix prop d’un centenar de poemes en edició bilingüe a partir de la selecció del canari Abel Debritto, i Els plaers del condemnat (Edicions de 1984), que n’aplega vora tres-cents d’entre 1951 i 1993, incloent-hi uns quants inèdits (sense la versió original, però), en traducció de Martí Sales i adoptant l’edició de John Martin, amic del poeta. Debritto, que ja va tenir cura de la correspondència escollida de l’escriptor per a Anagrama, La enfermedad de escribir, admetia en una entrevista a aquest diari que encara hi ha uns dos mil poemes de Bukowski inèdits, però només “valdria la pena publicar-ne uns quatre-cents”.
Les dues antologies, doncs, que només coincideixen en una vintena de poemes, es complementen per llegir la millor poesia de l’escriptor. Als que ja el coneguin, no els decebrà: en vers o en prosa cultiva el mateix estil destraler (“descarta la perfecció com un mal dels cobdiciosos”) i el posat iconoclasta, escrivint sobre sexe, dones, alcohol, vagabunds, ionquis i perdedors, sobre la presó de la família, sobre la hipocresia de la societat americana sorgida de les dues guerres mundials i del Vietnam, sobre la vida gens rosa dels suburbis, però també de l’amor, dels amics morts, de la infantesa malaguanyada (“vam créixer com estranyes plantes abandonades”), de la por a envellir, del bàlsam de la música clàssica i sobretot de l’escriptura mateixa, de la seva formació, del seu esforç per esprémer alguna cosa autènticament viva de cada frase. Si ja t’has fet gran i han deixat d’escandalitzar-te les màquines de cardar, Bukowski és fins i tot reparador.
Hi ha tot allò que n’esperes, que sigui malcarat, merdós, patibulari, autodestructiu, fins i tot misogin (potser menys del que aparenta), però et sorprendrà que a sobre sigui commovedor, vitalista, desvalgut a vegades, nostàlgic sovint, antibel·licista radical i d’una desesperança en la bondat humana que t’acosta al dolor d’aquell nen vingut d’Alemanya que va conèixer, no pas el somni americà, sinó la ruïna, les pallisses del pare, la soledat dels parcs públics, les feinetes abjectes i provisionals. Algú va dir que era el resultat de barrejar una porció de Hemingway amb unes fulles d’afaitar i molts litres de vi barat, però ell se sentia més proper a John Fante i a la seva literatura salvatge, aquella que no sembla necessitar la mediació de cap codi moral ni el beneplàcit de la tradició culta.
Charles Bukowski ja era una celebritat el 1978 quan Bernard Pivot el va convidar al selecte programa ‘Apostrophes’. S’hi va presentar borratxo i amb una ampolla de vi que anava escurant durant l’entrevista. Els altres convidats reien amb superioritat, com si tinguessin al davant un pallasso, però més aviat va ser Bukowski qui se’n va fúmer, donant-los l’espectacle que esperaven d’un marginat.
Des dels marges i cap al centre, el relat com un metrònom —tic-tic— va d’una banda a l’altra. A cada història que ens presenta Cristina Garcia Molina, hi ressona un tic-tic plural, però sense deixar d’anar a ritme en cap moment.
Aquesta obra forma una peça musical a tres temps. L’autora escriu des del tic-tic del metrònom. De la mateixa manera, l’obra es compon de tres moviments que tenen sentit per si sols, però que plegats estableixen un relat. En aquest cas, un relat de la importància d’esdevenir un punt de força encara que formis part dels marges d’una massa de molta densitat.
Des d’un inici, l’autora planteja una pintura de Francis Bacon, els Three Studies for a Crucifixion, en què tres personatges com a criatures antropomòrfiques deformes es regiren sobre si mateixes en un espai íntim d’un color taronja torrat. Segurament no és l’atzar el que fa que les imatges coincideixin amb aquesta estupefacció incòmoda de gust amarg. «Solar», un solar en una escola, «Linòleum» una (no) família i «Moll» un amor que no deixa de ser tan sols un record. El caràcter del tríptic de la crucifixió ja transmet una incomoditat d’on apartar la vista, però alhora per quedar-ne enganxat. Una contradicció de dins cap a fora, un impacte. Com actuarà el teu jo davant un impacte?
Tres realitats paral·leles travessades per l’impacte, perquè, al cap i a la fi, adonar-te que no ets el punt de fuga, de ningú ni d’enlloc, de primeres, sempre suposa un impacte. Ara bé, l’autora ens demostra la importància de no quedar-se esclafat en l’impacte i de fer-lo servir per impulsar-se i engegar altra vegada el metrònom. Impulsar el que queda del no-res, recollir el que trobem per convertir-ho en un epicentre.
La veu narrativa de Moll es diu «La veritat és claustrofòbica, però jo soc el més gran dels acotadors. El més gran dels didascàlics». I no s’equivoca. I no en té cap mena de dubte que és així. Des de la seva realitat rutinària i des del darrere del taulell del Museu Cívico, dins el jubilat creix aquest anhel d’una vida totalment impossible. Sap de sobres que des d’aquesta posició no pot arribar a ser res més del que ja és a l’ull públic. Una imatge absurda, tots pensem que si fóssim els altres ho aconseguiríem, però, la veritat és que mai deixem de ser nosaltres mateixos. Sempre el pes de les quatre parets que ens envolten i el record dels dies de sol on les cames encara no ens pesaven. El món a la punta de la llengua, ens fem creure innocentment.
La família de Linòleum podria ser una de les que visita el museu en el qual un retirat exprofessor passa les hores. Però no ho és. En canvi, és una d’aquelles que podrien viure en una dimensió complementària a la nostra en un altre pla dimensional. La família podria formar part de l’hagiografia dels protagonistes del tríptic de Bacon o de les notes assonants en un intent d’acord dominant al final d’un moviment. Sense cap mena d’antecedent es desenvolupa una divisió d’un llenguatge que unifica i traspassa tots els llindars de la família i de la realitat que vivim la majoria dels lectors. La por de la ignorància i la fe en el pensament com a arma de salvació.
Ara bé, l’impacte directe el trobem quan comencem a llegir les primeres pàgines que ens situen al Solar, pla, tancat per unes mitges tanques i envoltat d’uns blocs de pisos que acumulen un alt nombre de persones per porta. Una realitat que xoca als pocs alumnes que acullen aquests tristos i pesants barracons que són, o més aviat haurien de ser, el lloc de creativitat i aprenentatge d’adolescents en plens dies d’excitació i de cames enfortides. Els barracons, però reafirmen la realitat marginal i recurrent que viuen els estudiants d’aquella escola que encara no té ni un nom, ni una pissarra, ni una biblioteca.
Tots tres relats conformen un moviment amb un simulacre de vides completament arrelades a un marge en constant transmutació i sense cap mena de fons sòlid. Un aprenentatge teatral des de l’extraradi, una família condemnada i la desfeta d’un amor platònic. Totes tres obren una ferida i «irredempten» en el que és la seva veritable vida, i no pas aquella que se sospita. En definitiva, una literatura amb uns espais on es desenvolupen episodis de denúncies, de no-arrelament, de pèrdues, dels motius que superen aspectes socials, familiars i personals. Ara bé, els tres moviments sí que coincideixen en una realitat: la importància de saber sempre d’on venim i de saber qui som. Tots som passatgers del tren dilatat del temps, del tic-tic.
LA TORRE DELS RUSSOS de David Gálvez lectura recomanada a Els Experts, minut 9,59 (21.06.23)
” és un llibre híbrid, en tots els sentits, la història d’una curiositat, la curiositat de l’autor per aquesta “Torre dels russos” que és un edifici, una casa pairal, de fet la casa pairal que es reprodueix a la portada, i que és una edificació construïda per un dels deixebles d’Antoni Gaudí: Cèsar Martinell … el llibre es converteix un intent de recrear l’imaginari de l’aristocràcia andorrana en el marc de la Gran Gerra… la gràcia del llibre és la construcció, l’autor es presenta a sí mateix com un detectiu qeu va acumulant informació per a que el mateix lector vagi encaixant les peces del trencaclosques que de tant en tant es converteix en un exercici metaliterari. fa molta gràcia el que a priori podria ser avorridíssim… animem a llegir un llibre que és diferent… si us convertiu en el lector que el llibre exigeix sereu també els lectors més entretinguts possibles perquè us convertireu vosaltres mateixos en aquest detectiu que és l’autor també ”
Els irredempts, és un llibre d’aparença petita i discreta quan està tancat que es va fent gran i escruixidor a mesura que l’obrim. Com un tríptic, tres temps i tres espais diferents, units per la condició marginal i pel virtuosisme del llenguatge. Sistemes fracturats i veus vulnerables que intenten entendre i viure en el desassossec, en la pèrdua, a les afores, en la ferida.
La primera part, Solar, la crònica d’un sense sentit, una no-escola, com un bolet al mig d’enlloc, on nens i nenes aniran a confirmar la seva condició d’irredempts, fins que el bolet vagi fent-se fonedís. És la veu dels seus mestres, inconscients del despropòsit de les seves places, de la seva funció. Què es pot ensenyar a qui viu en el revers de la societat? Com es pot acceptar que la societat tingui un revers? Com podem acceptar que individualment no s’hi pot fer res? No s’hi pot fer més? És cruesa, constatació de la marginalitat, el fracàs del sistema, la fallida del llenguatge, de la paraula. La desaparició progressiva del mobiliari, de l’estructura i de les criatures, deixarà altra volta un solar, ple, ara, de dolor, frustració, rendició i perplexitat. “La ràbia i l’abandó poden ser molt cohesius.”
A la segona part, Linòleum, el sistema fracturat és el familiar, llegim que els inicis ja determinen els finals. Una parella que s’estima des de l’estranyesa, que té una bessonada que amplia la distància. Una mare que desapareix, uns germans que cerquen l’oposat, un pare que escriu en nom i pels altres. La desatenció, la malaltia, l’obsessió, la paraula, sempre la paraula. La mare, el ganivet, el linòleum. La mort del pare. La vida com un quadre de Bacon. Carn morta, soledat i desassossec. “Totes les caigudes són al final resplendents.”
El tríptic es clou amb Moll, la tercera narració, la fractura és la del propi narrador, un professor jubilat voluntari en un museu, té una deformitat a l’esquena i s’enamora d’una visitant recurrent. Els límits del cos, els límits de la ciutat, la frontera, els límits de la vida. La nafra causada quan el desig no és correspost. El cos ferit, el cos feridor. Els abismes interiors. “La barbàrie comença en un mateix.”
Si us agrada que la literatura us pessigui, us interpel·li i us sacsegi, i que la riquesa del lèxic i una magnifica prosa us impressionin, Els irredempts de la Cristina Garcia Molina us esperen. El podeu trobar a la Col·lecció Cicuta de sempre encertada editorial LaBreu. Cal subratllar que recentment li han concedit el XXIV Premi Llibreter de Literatura Catalana.
Jaume Pont guanya el premi Mallarmé estranger amb “Mirall de negra nit”
El prestigiós Premi Mallarmé Estranger de Traducció 2023 ha anat a parar al poeta Jaume Pont i al traductor François-Michel Durazzo, per la versió en francès del poemari MIRALL DE NEGRA NIT publicat a LaBreu Edicions, publicat en l’edició francesa a L’Étoile des limites.
El Premi Estranger Mallarmé de Traducció, promogut per l’Acadèmia Mallarmé de França, té com a objectiu promoure la feina dels traductors que treballen per obrir noves perspectives literàries amb la poesia traduïda al francès. En aquesta ocasió s’ha premiat la traducció de l’obra de Jaume Pont, Miroir de nuit profonde (Mirall de negra nit) feta per François-Michel Durazzo.
Mirall de negra nit és un poemari dedicat a la memòria de la seva parella, on Pont escriu sobre “la vivència de la pèrdua, la mort de l’altre i l’absència com una experiència transformada en llenguatge com a única possibilitat de subsistència”.
A la primera selecció d’autors que optaven al premi també hi havia Robert Bringhurst, Alen Brlek, Edith Bruck, Leandro Calle, Giuseppe Conte, Stefan Hertmans, Dražen Katunaric, Lucebert i Beatriz Saavedra.
Jaume Pont (Leida, 1947) forma part de la generació de poetes que es va donar a conèixer a partir dels anys setanta, juntament amb Miquel de Palol i Josep Piera. Tota la seva obra poètica ha estat traduïda al francès per François-Michel Durazzo: Raison de hasard, Limite(s), Les Voiles de l’éclipse, Jardin Barbare, Divan, Vol de cendres, Livre de la frontière, Nulle-Part, Cantique d’ombres (2017) i Miroir de nuit profonde. El 2006 va rebre el premi més prestigiós de poesia catalana, el Carles Riba, i el 2012 el premi Virgili del Cenacle Europeu de parla francesa. Ha estat professor a les universitats de Barcelona, Poitiers, Nàpols, Illinois, Mar del Plata i Littoral-Côte d’Opale, i catedràtic de Literatura Espanyola Moderna i Contemporània a la Universitat de Lleida.
recital presentació de BUKOWSKI ESSSENCIAL de Charles Bukowski conversa recital amb el traductor Marcel Riera i l’editora Ester Andorrà a la Llibreria Cent Vides (15.06.23)
Ja és a les llibreries Fills de l’albatros, d’Anaïs Nin, obra traduïda per Ferran Ràfols Gesa i editada per LaBreu Edicions. Enguany, el segell també ha publicat Escala cap al foc, de Nin. Aquestes dues obres completen la pentalogia “Les ciutats d’interior” i s’afegeixen a Una espia a la casa de l’amor (2011), La seducció del Minotaure (2016) i Les quatre cambres del cor (2021).
Fills de l’albatros es compon de dos relats sobre la dificultat de trobar la llibertat individual, la incomunicació i el pes del passat i de les decisions. És un llibre pioner en el tractament de la mirada femenina. Aborda les relacions personals retratant l’experiència de la complicitat i la passió d’un punt de vista càlid i íntim. “L’habitació cega” narra l’evolució sexual de la Djuna, una jove ballarina formada a París, que fuig d’uns records d’infantesa terribles i cerca un amor lliure en nois joves i sensualment ambivalents. Unint-se a l’acolorida vida de cafè de Montmartre, fa amics i coneix amants entre els artistes. Presenta els personatges d’en Michael (el mestre de dansa de la Djuna), en Paul (un noi joveníssim, ambigu i rebel) i en Donald (l’amant del Michael). Els seus únics amics són còmplices bohemis fora de la burgesia, homes que tendeixen a atreure-la per les seves qualitats menys madures. Així, quan coneix en Paul, un adolescent marcat per una educació estricta i autoritària a qui ella mostra el camí de la llibertat, hi creu trobar una ànima bessona.
A “El cafè”, el segon relat que conforma Fills de l’albatros, ens endinsem en les vides de la Djuna, la Lillian i la Sabina, dones que representen la serenitat, la dona terrenal i la fatal, respectivament. Aquestes amigues ronden l’amant comú, en Jay, i evoquen, amb exuberància, com evoluciona la seva identitat a mesura que passa el temps en les relacions. El relat acaba amb una escena en un cafè de festa final on es troben tots els personatges i celebren la vida entre la frivolitat i la reflexió vital emmirallant-se els uns en els altres.
És un llibre pioner que aborda amb eloqüència l’androgínia i l’homosexualitat d’una perspectiva que poques obres literàries es van atrevir a fer a l’Amèrica dels anys quaranta.
Llegiu l’inci de “L’habitació cega”, primera part de Fills de l’albatros, d’Anaïs Nin (LaBreu edicions).
Anaïs Nin, nascuda a Neuilly-sur-Seine el 1903, filla del compositor Joaquim Nin, de ben petita engegà una itinerància vital que la va dur de Barcelona a Cuba, Nova York, París i Mèxic –procés que li causà un desarrelament geogràfic i lingüístic. A vint anys, tornà a París, on va fer amistat amb els escriptors Antonin Artaud i Henry Miller. A més d’Otto Rank, amb qui va aprofundir en la psicoanàlisi. Quinze anys després, a causa de la guerra, es veu obligada a tornar als Estats Units, on escriu la majoria de les seves obres de ficció entre el 1940 i el 1960. El 1940 començà a escriure literatura eròtica per encàrrec d’un client anònim i aquestes peces van ser recollides a Delta of Venus i Little Birds. L’ampli reconeixement li arribà amb la publicació dels seus dietaris a la dècada dels seixanta, que li donaren fama mundial i la convertiren en una autora reivindicada pel moviment feminista. Es morí el 1977 a Los Angeles.
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Teresa Pascual és poeta i traductora. Va nàixer al Grau de Gandia i va estudiar Filosofia a la Universitat de València. El mateix Plató que explicava a l’alumnat li ha servit per a indagar sobre el sentit de les coses i el lloc que ocupen en aquest món. Entre el seu primigeni Flexo (1988) i el darrer i recentment publicat Tot passa baix, hi ha una trajectòria impecable que ha mantingut un constant estira-i-arronsa amb el llenguatge en un intent constant i gloriós de convertir en tangible allò que no ho és. El 2020 la Institució Alfons el Magnànim publica El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019, on podem gaudir de totes les seues obres, reconegudes amb alguns dels guardons més importants en llengua catalana.
És igualment destacable la seua tasca en traducció: ha traduït de l’alemany, amb Karin Shepers, L’enfonsament del Titànic, de Hans Magnus Enzensberger (València, 1993) i Poesia completa, d’Ingeborg Bachmann (València, 1995). A la Teresa li donen calma i la reconforten els paisatges coneguts, però al 2020 decideix implicar-se d’una manera activa en l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Ocupar un òrgan de poder era eixir del que anomenem zona de confort, però creu en la disciplina, en la feina i en la il·lusió. I amb la mesura exacta de cada cosa es converteix en la Vicepresidenta pel País Valencià de l’AELC.
Per què decideixes presentar candidatura a l’AELC pel País Valencià?
Mai havia participat en òrgans de govern a l’AELC. Es va obrir el procés electoral i a la Junta del País Valencià calia renovar dues vocalies i la vicepresidència. La veritat és que em van comboiar per a preparar un equip i presentar-nos-hi. Vaig tindre la grandíssima sort que Mercé Viana i Carles Mulet m’acompanyaren en el projecte. Amb ells teníem diversos gèneres i comarques representades, comptant amb les vocalies que ja estaven cobertes a Alacant per Lliris Picó i Carles Cortés. El més important és que ens hi vam presentar amb molta il·lusió i ací estem treballant amb ganes i amb la voluntat de fer-ho el millor possible.
Comencem per la base. Quina funció té l’AELC?
Es va fundar el 1977. Eixíem d’una forta repressió franquista que posava tots els obstacles necessaris per a impedir i eliminar les altres llengües, entre elles el català, i les escriptores i els escriptors necessitàvem unir-nos per a sobreviure. L’AELC és una entitat professional que vetlla pels drets de les escriptores i escriptors en llengua catalana. Ens podem trobar amb problemes de caràcter legal i necessitem un organisme que ens preserve els drets i ens ajude. A més s’encarrega de promoure la llengua i la literatura catalana. Però, més enllà de tot això, jo crec que la unitat ens motiva perquè ens fa sentir part d’un col·lectiu. L’Associació també treballa per una projecció no només nacional sinó més enllà del nostre àmbit català. Tampoc cal oblidar la part formativa amb l’oferta de cursos que tracten matèries d’interès per a l’ofici de l’escriptura, així com la informació sobre beques, residències d’escriptors, premis literaris o activitats destinades a la defensa de la unitat de la llengua i la literatura catalana.
I què es fa des del País Valencià?
El nostre esforç va dirigit a vertebrar. Tenim una destacada participació pública, a través d’homenatges. La Lletra Lila n’és un bon exemple. D’altra banda, estem treballant en la consecució de suports institucionals, que no s’havien tingut fins ara. Mira, per exemple, el Premi Salvador Iborra, el tenim articulat en tres branques, les Illes Balears, el País Valencià i el Principat, però cap institució se’n feia càrrec com una de les seus del premi. Jo vaig aconseguir acordar amb l’Ajuntament de Gandia incorporar a la programació de la festivitat del 3 de March un recital per part dels finalistes del Salvador Iborra i la presentació a la Biblioteca Central de Gandia del poemari guanyador del certamen. També hem aconseguit una col·laboració de la Institució Alfons el Magnànim en els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians i aspirem a consolidar-la.
Per què és tan important el suport econòmic? En realitat el més important no són els diners sinó la normalitat que es dona al treball que s’està fent en la llengua i la literatura valencianes. Que les institucions s’impliquen significa que la llengua i la literatura es valoren com a part essencial del nostre patrimoni cultural i ha de ser estimada pels nostres representants polítics. Al País Valencià ha costat molt de dir Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i crec que institucionalment estem avançant.
Els resultats de les eleccions, sobretot autonòmiques, són decisius en eixa normalització.
La política importa moltíssim, igual que importa que la societat civil lluite pel que vol aconseguir; treballar junts és fonamental. Hem de forçar que se’ns escolte. I tindre una política que ens cuide és fonamental.
I què creus que passarà ara amb la dreta en el govern de la Generalitat? Hem de patir pel suport a la llengua i la cultura?
Inevitablement ens hem de fer eixa pregunta. Voldria dir que no. Això és el que jo desitge. Durant la campanya, el PP ha parlat en castellà i aquesta actitud vol dir alguna cosa, et fas una idea de per on aniran les línies d’acció. Voldria pensar que atorguen a la llengua i la literatura el valor que tenen. Igual que cuidem el convent de Santa Clara de Gandia, igual que ens enorgullim de la platja, del Palau dels Borja, etc., hem de respectar la llengua i la literatura, perquè també són béns patrimonials que han de ser tractats com a tals.
Quins objectius t’has marcat en els pròxims anys, des de la vicepresidència al País Valencià?
D’entrada volem mantindre els lligams i les relacions institucionals i si podem, aconseguir-ne d’internacionals. Estem treballant en els nostres territoris, i en enfortir la vertebració. Això es plasma en les activitats que es programen, que cada vegada més tendeixen a la professionalització. S’ha treballat molt des del voluntarisme però no hem d’oblidar que som un sector professional i que hem de fer valdre els nostres drets i el nostre treball.
LaBreu (2022)
El pròxim 16 de juny se celebraran a València els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, on es premien els millors llibres d’autors en llengua catalana publicats durant l’any anterior en les modalitats d’assaig, literatura infantil, literatura juvenil, narrativa, teatre i traducció. I també el Premi a la millor iniciativa de difusió cultural i de la literatura catalana. Fins al 2021 els premis eren només per a autors valencians, amb la teua vicepresidència això ha canviat.
Quan entra a l’AELC la junta del País Valencià, la decisió estava en la taula i el que vam fer és assumir la responsabilitat, vam fer nostre el manament. Però evidentment, una cosa és complir un acord i l’altra és fer-lo teu i creure-hi. Després de grans discussions i moltes consultes, vam decidir, per majoria, que havíem d’obrir els Premis de la Crítica. Calia creure que ho havíem de fer i calia tindre il·lusió per a fer-ho. En el seu moment, la creació d’aquests premis va ser importantíssima perquè va sostindre la literatura valenciana en un moment sociolingüístic delicat. La consolidació és indiscutible. Però la situació ha canviat. Que un premi de l’AELC només premiara valencians podia fer que altres se sentiren discriminats. Es tractava de materialitzar la unitat de la llengua amb la unitat territorial.
Però al mateix temps heu volgut conservar l’essència valenciana dels premis. Creus que ho heu aconseguit?
Jo crec que sí. Per a conservar eixa essència vam decidir que els membres del jurat serien valencians. Els premis s’obrin però mantenen la nostra sensibilitat, se celebren a València i som els valencians els qui els atorguem. Cada gènere disposa d’un jurat específic. Amb això ens fem grans, creixem, vertebrem i consolidem la unitat de la llengua. Els Premis Cavall Verd, de poesia i traducció, es lliuren a les Illes, però s’incorporen als Premis de la crítica, i s’inclouen en la gala. A més, el Premi a la difusió i l’escriptor o escriptora homenatjat sempre serà valencià. D’aquesta manera guanyem en projecció, en difusió i en unitat.
Enguany l’escriptora homenatjada és Marisol González Felip, escriptora i poeta de Nules, a la Plana Baixa.
Marisol té una llarga, constant i intensa trajectòria poètica i és cert que aquest homenatge li fa justícia. Compartisc les paraules de Manel Alonso sobre la poeta de Nules quan destaca la seua intel·ligència, i també la seua fidelitat a la concepció que té del món i de la vida. Ha treballat, sovint des de l’anonimat, en la defensa de la llengua, en la lluita per una educació valenciana, pública i de qualitat, així com en diverses activitats de promoció de la literatura i en especial de la poesia.
I el Premi a la millor iniciativa de difusió cultural i de la literatura catalana se l’emporta enguany la Poefesta d’Oliva, un festival de referència que ja ha fet la majoria d’edat de la mà de la incombustible Àngels Gregori.
El mèrit és incontestable. D’una iniciativa particular, Àngels ha aconseguit dotar el festival d’una gran transcendència. A més de trobar el suport d’entitats públiques i privades, hi ha aconseguit implicar tota la població, el sector educatiu i el comercial perquè participen amb activitats al voltant de la Poefesta. Ha convertit la poesia en una festa que aglutina moltíssima gent, i a Oliva en referent.
Aprofitem per a fer un recordatori de la resta de premiats.
En assaig ha guanyat el poeta, assagista i traductor de Godella Vicent Alonso, per l’obra Camins que el temps no esborra (Notes d’un dietari, 2006-2008), publicada per Afers; en narrativa juvenil, el valencià Ximo Cerdà amb l’obra El secret del contacontes, de Bromera. El premi de teatre se l’emporta l’autor i director català Sergi Belbel, per Ella i màquina, també de Bromera. A l’escriptora valenciana Raquel Ricart se li reconeix la novel·la El dit de Déu, d’Edicions Proa. I el premi en narrativa infantil és per a la beneixamuda Maria Josepa Payà per Mariola i la botiga de la font, igualment a Bromera.
Quin nivell! Com cada any, d’altra banda. Per cert, quan parlem de salut de la literatura catalana, de què parlem en realitat, de qualitat o de visibilitat?
La bona salut, l’entenem com a qualitat, però està clar que escrivim en una llengua minoritzada, que encara sosté una perifèria més minoritzada. Per això el treball de l’AELC se centra en la vertebració. Per exemple, el premi Jaume Fuster no serà lliurat únicament al lloc d’on és l’autora o l’autor, sinó que tindrà presència a les Illes, al Principat i al País Valencià. La difusió dels guanyadors dels Premis de la Crítica arribarà també als tres territoris. La unitat de la llengua no serà possible si no es plasma geogràficament. Eixa visibilitat és una mostra de salut.
Eixa dificultat en la difusió ha estat sempre un punt feble de la literatura en llengua catalana.
Hi ha esforços de xicotetes editorials per ser visibles en altres llocs. Són molts els sectors implicats. I tots hem de pensar no en una visió local, sinó en una transcendència territorial.
Dius transcendència i em fas de pont per a passar a parlar de la teua poesia. Em corprèn que penses en la poesia com una revelació d’una part molt fonda i molt íntima de la nostra humanitat.
Cert, una part essencial que només pot ser captada a través de l’art, tot això necessita un llenguatge especial. Voler mostrar i voler arribar tan lluny com puguem. La poesia ha de ser precisa i hi ha d’entrar dins, descobrir la part entranyable i enigmàtica, la part de la veritat humana.
Alfons el Magnànim (2020)
La Institució Alfons el Magnànim et va publicar, l’any 2020, El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019, on podem fer una viatge retrospectiu al teu univers poètic i copsar el punt de sal de cada poema. Després d’això publiques Tot passa baix. El fil que l’uneix al teu interrogant vital i estilístic és el mateix?
Crec que sí. Després de publicar la Poesia reunida sempre hi ha un abans i un després i volia mantindre la qualitat i no decaure. M’agrada posar un exemple molt gràfic que vaig llegir en una novel·la de Belén Gopegui: entre l’andana i el tren hi ha un buit i sempre hem d’anar amb cura per salvar-lo. La creació i la publicació d’un nou llibre per a mi és la por de posar el peu en el buit i no en l’andana. Corres el risc d’enfrontar-te a això.
Amb Tot passa baix, jo esperava que els poemes em portaren a construir uns pilars que sostingueren una casa, si els trobava hi ha poemari, si no, no n’hi hauria. Els vaig trobar en els poemes “Amb la punta dels dits” i “Tornar a casa”.
En Tot passa baix, hi ha la constatació del nostre pas pels llocs, i un diàleg sense amargura entre el buit i la memòria.
Sí. Trobem senyals des de l’absència que sembla que ens reclamen seguir presents: hem estat ací, soc jo, hem ocupat aquest lloc. Sense amargura, fins i tot amb la constatació que això pot fer mal. Com si prosseguira la vida i l’allargàrem, seguim estant ací. I per això la importància que té per a mi el lloc. Hem estudiat que el lloc és un complement circumstancial, quan en realitat és essencial. He fet justícia a eixos llocs que es perpetuen en la memòria, perquè som el que hem sigut i el que han sigut per nosaltres. Hi ha una línia existencial de la qual s’ha de donar constància d’una manera sentida però objectiva.
Com d’important és la memòria!
Quan hi ha absències que tornen, apareixen perquè encara estan en la meua memòria i això les fa estar presents. Però no estan tenyides de cap sentiment dolorós, se’m fan presents a través de llocs que han estat ocupats i ara estan buits.
Si tot passa baix, què queda dalt?
És molt bonic poder viure filosòficament i poèticament. No teoritzem, no sabem fer-ho. Podem separar el món sensorial del món intel·lectual.
El nivell de baix és on tot passa, on hi ha matèria, on una cosa comença a ser. Les sensacions, les alegries, la corrupció, tot el que ens passa sensorialment està baix. Això és la vida. Quan Plató ens posa dalt com a motle, com al lloc de les idees i allà situa la bellesa, les grans coses, s’equivoca. Aristòtil ja va dir que això no era així, perquè tot passa baix. Dalt no hi ha temps, per tant no hi pot començar res. I en Tot passa baix volia posar èmfasi en aquesta dicotomia. La veritat és que puc oblidar posar els peus a terra per a mostrar que també l’escriptura passa baix i pot ser sentida, viscuda i entesa. Estic preocupada per això.
Preocupada i ocupada?
Les dos coses. L’art no necessita sempre ser explicat. No em puc imaginar que en un concert de música calguera una explicació prèvia respecte al que anem a escoltar. Tampoc ho esperem en una visita a un museu. Em preocupa l’afirmació que la poesia en general no s’entén. Què volem dir quan li reclamen intel·ligibilitat?
Tota la teua obra ha estat marcada per un profund respecte al llenguatge i hi has mantingut diferents relacions. Creus que com més et dona, més t’exigeix en la verbalització de conceptes més abstractes i intangibles?
Jo veig apassionant que hi haja un lloc on a les eines estilístiques els costa entrar. Eixa vivència íntima que experimentem, la part vivencial, és costosa de dir, ha de passar per tants filtres… Per a mi això és màgic: paraula-cosa. Si fora fàcil, l’art no existiria i la nostra part emotiva més misteriosa tampoc. El llenguatge em permet viatjar a una part on costa d’accedir i d’arribar. El repte de dir el que volia de la forma que siga, eixa satisfacció és tan gran que paga la pena. Hi ha coses que difícilment poden ser dites però està bé que siga així, perquè pertanyen a un altre àmbit, desconegut. Però, si ara la confiança en el llenguatge pot estar en entredit, jo, com més gran, més confiança tinc, en el llenguatge i en totes les coses.
En totes les coses? Els anys ens donen bagatge, experiència, això de la confiança no és tan habitual, potser.
Amb els anys confie més en el poder que tenim per a viure i fer les coses. Si parlem de Nietzsche em referiria a la voluntat de poder. De poder fer, no de tindre’l com a ambició de poder. Cada vegada queda menys temps, però podem, tenim capacitat, força… Si no fora així, no estaríem tristos. L’acceptació de la vida va en augment, pense, quan et fas gran. I sí, crec modestament que la confiança en el llenguatge i en la vida em fa feliç.
Teresa Pascual troba recer on puga caminar sense obstacles i si pot ser, ben a prop de la mar. La seua casa, el cafè del matí són plaers irrenunciables, potser perquè són senzills, menuts, els més grans de tots. Els versos, li’ls dicten l’experiència personal, una reflexió, una música. Diu paraula i diu ànima. I l’escriu. Acabem, i encara que puga semblar el contrari, les dues tenim la sensació que aquesta conversa també ha passat baix.
No sé si sabeu qui és. La gent del sector del llibre l’anomenava, molt afectuosament, el lector de Catalunya perquè el Guillem llegia compulsivament, compartia les seves impressions a Twitter i te’l trobaves molt sovint en presentacions i actes literaris diversos. És infermer, tot i que ja no practica l’ofici: des de fa alguns mesos, i després d’haver donat un cop de mà esporàdicament a la llibreria Macondo, el Guillem ha complert un dels seus somnis i el trobareu fent de llibreter a l’Ona de Pau Claris.
Dijous estava feliç. Era el seu primer Premi Llibreter, que es feia també per primera vegada a la sala Paral·lel 62. Us parlo d’ell perquè tinc la sensació que la seva il·lusió és molt representativa de l’atmosfera que es va respirar durant l’acte. La cerimònia serveix per donar els premis als guanyadors de les cinc categories convocades, però a mi sempre em sembla que és, sobretot, una celebració de l’ofici de llibreter. És emocionant, per exemple, el moment en què s’homenatja els llibreters que porten 35 anys en l’ofici, que enguany eren el Sergio Bassa, de la Llibreria Bassa de Móra d’Ebre, i la Rosana Lluch, de Llorens Llibres de Vilanova i la Geltrú, que justament es jubilarà a finals de mes. També el president del Gremi de Llibreters, l’Èric del Arco, va fer un discurs on va parlar de l’orgull de ser llibreter, gràcies al qual s’han superat algunes situacions difícils, com els problemes de distribució que van causar tants maldecaps i que, feliçment, ja han quedat resolts.
Amb ganes de fer una cerimònia diferent, va començar amb música de La La Land i l’aparició a l’escenari de Lluís Agustí, director de l’Escola de Llibreria. No el van fer ballar (tot i que sospito que se n’hauria sortit), sinó que hi era en qualitat de pregoner. Es va preguntar, a l’inici, si l’havien convocat perquè l’estimat Marc Giró i la Juana Dolores no estaven disponibles, però he de dir que (aquesta vegada) no els vam trobar a faltar. Agustí va explicar algunes històries curioses, com que a les Ordenances de la Confraria de Sant Jeroni dels Llibreters del 1553 es determinava que les dones no podien dur una llibreria, o que a les llibreries del segle XIX, que eren entre una impremta, una editorial i pròpiament una llibreria, els dependents portaven gorra. Per a ell era important no quedar-se en l’anècdota i, per això, la manca de comprensió lectora i la introducció de la tecnologia van ser centrals en el seu discurs. S’ha de revertir una situació complicada, deia, però va afegir una consideració important: “No ha de ser una feina afligida, una feina turmentada, al contrari: si ens ho prenem així, no ens en sortirem. La lectura serà apassionant o no serà”.
Els premiats, és clar, estaven tots contents i emocionats. L’aplaudiment va ser especialment fort quan van pujar a l’escenari la Cristina Garcia Molina, autora del magnífic Els irredempts, i la seva editora de LaBreu, Ester Andorrà. L’escriptora va saludar els companys de nominació, Josep Ortiz i Eduard Márquez, i va dirigir unes paraules especialment emotives a aquest darrer, que hi era: “Crec que va ser precisament llegint-te a tu que vaig entendre que la literatura és sagrada. Gràcies”.
Un XXIV Premi Llibreter rodó que, per a mi, presentadora de l’acte, va acabar quan la Clara em va treure el micròfon. Ella havia tingut la mateixa impressió que jo: “Ha estat un acte molt bonic, oi?”
Amb una immensa alegria us anunciem una bona nova a LaBreu Edicions!
el 8 de juny, es va fer entrega del PREMI LLIBRETER LITERATURA CATALANA a
ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia Molina
Els irredempts, de Cristina Garcia Molina, editat per LaBreu Edicions. Obra d’una intel·ligència aclaparadora una proposta en què excel·leixen el llenguatge, les idees, l’art. El ritme, les atmosferes i la prosa esmolada, d’estil sobri i precís, doten el llibre d’un poder demolidor per a tractar tres històries colpidores i ben diferents amb un denominador en comú, l’arrelament. Una anomalia extraordinària en el panorama literari català.
Marina Porras elogia ESCALA CAP AL FOC d’Anaïs Nin a El Suplement de Catalunya Ràdio:
“[…] Per parlar de perspectives. Escala cap al foc publicada a La Breu, sapigueu que en trobareu un munt, és una autora de la casa. Si us agrada una novel·la de la Nin us agradaran totes. Paga la pensa descobrir-la, teniu camp per correr. Ens presenta una història amb tres dones de protagonistes que s’emboliquen amb el mateix home. Un llibre que parla de la dona als anys 40 del segle passat. Agafa un mateix home i l’explica a partir de tres dones diferents. Es converteix en una cosa o en una d’altra. Una d’elles una senyora atrapada en un matrimoni convencional, molt angoixada, i s’embolica per fugir. L’altra intenta una altra forma d’estima, a partir de l’amistat: molt Anaïs Nin. La darrera, molt alliberada, amb una forma més sensual s’aproxima a l’home. Amb una veu externa, Nin s’aproxima a les diferents relacions i fa que els lectors treguin les seves conclusions. (…) Va intentar viure fora de les convencions del seu temps. Té una relació estreta amb Barcelona, visquent-hi de petita, abans que el seu pare l’abandonés i fugís.”
Eduard Escoffet: “La posteritat me la bufa” El poeta Eduard Escoffet presenta el recital de poesia sonora ‘Non Muttum’ al Palau de la Música Catalana
nota de l’editorial, a llibreries trobareu els poemaris MENYS I TOT, EL TERRA I EL CEL d’Eduard Escoffet
“On la gent veu modernitat, jo hi veig classicisme”. Eduard Escoffet (Barcelona, 1979) és un gran ambaixador de la poesia sonora, però rere l’experimentació formal amaga un esperit sobretot classicista. “M’agrada el bastardisme històric de l’artista escocès Ian Hamilton Finlay”, explica després d’assenyalar un dels centenars de pòsters que té penjats al despatx. No hi falta Joan Brossa, ni tampoc llibres sobre arquitectura. Escoffet fa una tesi doctoral sobre literatura barroca i ha voltat per mig món fent recitals de poesia. Aquesta temporada ha estat el poeta convidat del Palau de la Música Catalana. El proper dimarts 6 de juny, a les deu del vespre, hi presentarà ‘Non Muttum’, un recital de poesia sonora que agrupa una dotzena de peces breus que repassen la seva trajectòria. Encara que treballi més a l’estranger que no pas a Catalunya, participa activament de l’escena contracultural barcelonina i dirigeix el Festival Poesia i +, que se celebrarà al Maresme entre el 27 de juny i el 9 de juliol.
Eduard Escoffet. Fotografia: Laia Serch.
Té gràcia que un recital de poesia sonora es tituli ‘Non Muttum’. En llatí, “non muttum facere” vol dir “no fer soroll”.
Un dels grans reptes de la poesia sonora és treballar el silenci. Què passa quan la veu s’extingeix? Què passa quan, després d’acumular so, el poema acaba? El poema et deixa a un lloc, de cop desapareix i només queda el silenci. És una sensació interessant, sobretot si ets davant un públic. A més, la paraula catalana “mot” ve de “muttum”. És un títol fàcil d’utilitzar a qualsevol país, i també m’agrada perquè “non” i “muttum” són dues paraules capicua.
El so i el silenci són dues cares de la mateixa moneda. La poesia i la música, també. Són dues arts cosines germanes; fins i tot podríem dir que venen d’allà mateix.
La poesia escrita, continguda en un llibre, és un fenomen totalment modern. Originalment, la poesia estava vinculada sobretot a la música, a l’oralitat, a l’acte col·lectiu. Soc dels qui considera que és difícil musicar un poema, perquè ja té música per si sol. Un poema pot tenir un relat, pot explicar coses, però també ha de tenir una certa música. Al final, una cançó no deixa de ser un poema interpretat per un músic, i un poema és una cançó potser més austera. Tot i que la meva obra ha pivotat sempre al voltant de la poesia, des de petit m’han interessat tant la música com la literatura, i també les arts escèniques. En un moment donat, ja fa uns quants anys, vaig començar a unir tots aquests mons a través dels recitals. Els meus referents més propers, a Barcelona, eren poetes i músics que treballaven plegats i formaven part d’un mateix circuit: Carles Hac Mor, Enric Casasses, Accidents Polipoètics, Víctor Nubla, Anton Ignorant, Josep Ramon Roig… Vaig interessar-me per aquest àmbit entre la paraula escrita i la paraula dita, entre la imatge i el so del text. Més endavant, vaig desenvolupar una línia de treball més lligada al que seria la poesia sonora històrica, que neix als anys cinquanta a determinats països d’Europa. Vaig descobrir una sèrie d’autors que plantejaven la poesia com una mena d’escena internacional, i no pas com una escena nacional tancada. Per tant, la majoria dels meus referents són estrangers: Bernard Heidsieck, Henri Chopin, François Dufrêne, Gil J Wolman, Paul De Vree… He intentat incorporar-los d’alguna manera a la tradició catalana.
Creus que en literatura pequem d’oculocentrisme? Donem massa importància a lo visual en detriment de lo sonor?
Més que donar un protagonisme excessiu a la retina, el problema és que sovint entenem el text com una tecnologia neutra. És a dir, pensem que el text senzillament canalitza un significat, que només és un transmissor de continguts. I no és així. Un poema també és una estructura visual; té valor per si mateix, com a element concret. A més, la poesia escrita també té una dimensió sonora. El so, en poesia, sempre hi és; ja sigui perquè el poeta diu uns versos, ja sigui perquè el lector els llegeix. Els qui ens dediquem a la poesia sonora simplement hi afegim els sistemes d’enregistrament: creem capes de veu, manipulem la nostra veu, hi incorporem sons abstractes. Molts poetes ja no treballem només amb una llibreta, sinó també amb un ordinador.
“Molts poetes ja no treballem només amb llibreta, sinó també amb ordinador”
Quan vas començar a crear poesia sonora, ja comptaves amb el suport dels ordinadors?
Vaig fer els primers poemes sonors a principis dels dos mil, que és justament quan, com a novetat, podíem editar so amb l’ordinador de casa, sense tenir cap dispositiu especialment potent. Abans els poetes sonors feien servir el magnetòfon. De fet, la poesia sonora neix a la dècada dels cinquanta perquè és quan es comercialitza el magnetòfon a França, els Països Baixos, Bèlgica, Alemanya… Aquest aparell els permetia enregistrar la pròpia veu, manipular-la i fer-ne diferents capes. A més, per primer cop podien incorporar a la poesia elements com la respiració, la repetició o els sons que provoca el cos.
A la descripció de ‘Non Muttum’ precisament ressaltes: “I si primer fou la paraula (segons l’evangeli de Sant Joan), el text, el cos, l’espai i els objectes cerquen, ara, les seves fronteres”.
Un recital de poesia no és només el que se sent pels altaveus. Cada poeta té una veu, però també un cos i unes coreografies particulars. Em sembla que era l’Enric Casasses que deia que cada poeta està lligat a una manera de moure el cos. Henri Chopin plantejava una mena de literatura del jo que no tenia a veure amb els sentiments, sinó amb el llenguatge corporal. S’introduïa un micròfon per la gargamella i feia parlar el cos sense la tecnologia del llenguatge.
Gràcies a la tecnologia, la poesia sonora pot jugar amb la simultaneïtat. En poesia escrita, això és impensable, perquè un lector només pot llegir linealment. Es poden fer experiments formals, com ara posar text en dues columnes paral·leles, però a l’hora de la veritat no podem llegir dues coses a la vegada.
Exacte… En canvi, sí que podem percebre sonorament tres textos dits alhora. Podem sobreposar capes i fer més complexa la lectura. L’any passat vaig produir a La Capella de Barcelona la peça Utopia i esclavatge, en què reparteixo per l’espai una vintena de radiocassets i cadascun reprodueix una veu diferent. Una vintena de veus et parlen des de punts dispersos de la sala i, en funció d’on siguis, sents més un text o un altre. En aquest cas, el poema ja no és només el text per se, sinó el que cada persona percep en funció de l’espacialització i la superposició de capes. Ara aquests experiments ens semblen molt normals, però no fa ni un segle que existeixen.
Eduard Escoffet. Foto: Laia Serch
La poesia sonora també et permet treure suc de les repeticions. Si ho tinc ben entès, el filòsof Gilles Deleuze, a Différence et Répétition (1968), deia que la repetició no té a veure amb la semblança ni l’equivalència, sinó amb lo insubstituïble.
La repetició és un element fonamental de la poesia. De fet, el ritme no és res més que la repetició d’un patró. Acostumem a associar la repetició a la reproducció mecànica, però, en realitat, té molt més a veure amb la diferència i la variació. Encara que diguem molts cops seguits una mateixa paraula, encara que escoltem un loop perfectament mecànic, aquella paraula no la percebrem mai igual, sinó que es modificarà en el nostre cervell a mesura que es repeteixi. En una de les Estratègies obliqües, Briano Eno i Peter Schmidt deien que “la repetició és una forma de canvi”. Com a poeta, m’interessa molt la repetició, encara no n’he esgotat les possibilitats. D’altra banda, acadèmicament he investigat la variació barroca, que també es basa en la repetició d’un tema inicial.
“Encara que repetim molts cops una mateixa paraula, no la percebrem mai igual”
Ets expert en barroc? No ho hauria dit mai.
Tinc una tesi de literatura barroca a mig fer. M’interessa la literatura barroca perquè té relació amb la literatura del segle XX, en el sentit que durant el barroc trenquen límits i experimenten amb la tipografia, la imatge i fins i tot l’arquitectura. Aquesta mena de bastardisme total té a veure amb el naixement del pop. Durant el barroc, cala bastant la idea que un element pot tenir una primera lectura immediata, però, si hi aprofundeixes, pots trobar-hi diferents nivells de significat. Aquesta idea prové de la Contrareforma, però s’explota al màxim durant el segle XX, que és quan neix el pop. M’agrada el bastardisme històric: partir de textos medievals, llegir-los amb una mirada literària barroca i donar-los formes contemporànies. Tinc la voluntat de tornar als orígens de la poesia i entendre-la com una construcció arquitectònica amb els seus equilibris. A la poesia li anem canviant la fesomia, però sempre parla del mateix.
De què parla? De l’amor, de la mort…
De la vida. De la degradació de tot, o de la millora de tot, depèn de la línia poètica. Al cap i a la fi, la poesia és una forma de supervivència. Ens permet enfrontar-nos al món i, si no entendre’l, almenys interpretar-lo.
“El bastardisme del barroc té a veure amb el naixement del pop“
‘Non Muttum’ és un recital que has presentat sobretot a l’estranger, per Europa i Llatinoamèrica. Creus que a Catalunya la poesia sonora, o fins i tot la poesia oral, està menys normalitzada?
No necessàriament. Per mi, tres dels autors catalans més importants són Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet. No van fer poesia sonora, però van obrir nous camins. D’altra banda, a partir de la dècada dels vuitanta sí que hi ha una certa tradició de poesia sonora en català. El 1981, Carles Santos publica Voice Tracks a Nova York. El 1990, el trio valencià Flatus Vocis Trio treu Grosso Modo. El poeta i dinamitzador cultural Xavier Sabater és el primer que s’apropa a l’escena internacional i porta autors estrangers a Catalunya. Més endavant, Accidents Polipoètics i Josep Ramon Roig estan molt vinculats a la poesia sonora. Ara bé, per entroncar la pregunta amb els debats recents sobre llengua, em fa l’efecte que inconscientment hem reservat al català un espai lligat a la tradició, al folklore i als usos gairebé rurals. Entenem que el català no serveix per a fer experiments amb text i música. Sembla que ho haguem de fer en castellà o anglès. En canvi, a l’estranger ningú es planteja si faig poesia sonora en català. Recentment hem adoptat un marc mental que vincula català amb la tradició, però no amb el present i el futur.
Em fa il·lusió poder compartir aquesta temporada amb Caroline Shaw. M’interessa molt com treballa la veu. Recull la tradició de Joan La Barbara, Meredith Monk i Demetrio Stratos i l’actualitza. És una gran compositora i vocalista, i m’agrada que el Palau l’hagi convidada, perquè és una aposta de risc. La veu és un dels mecanismes més impressionants que hem desenvolupat els humans: és senzillament una columna d’aire traspassant un cos, un tros de carn, i alhora té la capacitat de despertar-nos sentiments, sensacions i transportar-nos a altres estats del pensament. En un moment que hi ha tant de text i soroll, la fragilitat de la veu té més força que mai. Ara que es pot enregistrar tot, hem de reivindicar la poesia dita. Demetrio Stratos, que era el cantant més virtuós que ha existit, capaç de fer diversos sons alhora, deia que la veu no està relacionada amb la tècnica, sinó amb una recerca interior. A mi la veu m’ha permès mirar endins, no pas per entendre qui soc, sinó què soc. Passa com amb el tacte: ens mou i ens commou d’una manera que, per sort, no podem explicar racionalment.
Si la poesia és una construcció d’aire, és inevitablement efímera. Pel tipus de poesia que fas, m’imagino que la posteritat, la possibilitat de deixar un llegat literari, no et preocupa gaire.
Ens apropem a la sisena extinció. T’asseguro que la posteritat me la bufa. Si no, no faria el que faig. La posteritat no és res més que un feix de pòsters. L’efímer és un gran element poètic i cada vegada l’abracem més. Un recital de poesia té un espai i un temps determinats, i també una gent concreta… El pots documentar, però no el pots repetir. Hi ha recitals que et marquen tant que els pots reproduir perfectament al teu cap, encara que no en tinguis cap constància física. Em va passar amb la cantant Sainkho Namtchylak, originària de Tuvà, una república soviètica que forma part de la Federació Russa. Namtchylak parteix del cant tradicional de la seva zona i fa improvisació. A finals dels noranta vaig anar a un recital seu a la Sala Metrònom i encara ara me’n recordo de tots els detalls.
De fet, la pregunta que et feia abans és equivocada. Havia pressuposat que un llibre, un objecte físic, et garanteix més posteritat que la presència a Internet, i potser no és veritat.
Encara pesa aquest esquema mental, la idea que el llibre és un suport més sòlid. No ho sabem. En literatura barroca i medieval, per exemple, hi ha una gran diferència entre el que ens ha arribat i el que aleshores era rellevant. Al llarg dels segles, determinats autors importants van caure en l’oblit. La imatge que tenim actualment del barroc, o de qualsevol altra època passada, sovint no es correspon exactament amb el que en aquell moment es valorava. La posteritat no m’importa, però la llibertat creativa, sí. M’agrada que haguem assimilat tant la idea de la hibridació. I celebro que els recitals hagin passat de ser una cosa marginal, fora dels circuits oficials, a un element central de la literatura catalana. Fins als noranta, el recital estava mal vist. En parlava fa uns dies amb Jaume C. Pons Alorda i Blanca Llum Vidal. Autors com Enric Casasses eren absolutament marginals: no es considerava que algú que recités pogués ser bé un poeta. Ara, en canvi, Casasses ha passat al centre de la literatura catalana. No cal que tots els poetes recitin, però ja ningú mira malament els poetes que ho fan.
“Fa uns quants anys, Enric Casasses era un poeta absolutament marginal”
Ara que parles de Blanca Llum Vidal i Jaume C. Pons Alorda… L’altre dia vaig veure una foto a Twitter en què sortíeu vosaltres tres, i també Martí Sales, Josep Pedrals, Esteve Plantada, Maria Callís i Mireia Calafell. Et sents part d’una generació, encara que tingueu estils diferents?
Anem tots bastant a la nostra, però ens estimem molt. Som una generació —en un sentit ampli, de finals dels setanta i principis dels vuitanta— que no està immersa en batalles personals ni curses d’ego, que ens alegrem de tenir-nos i celebrem la feina dels altres. Crec que aquesta actitud no és res generacional, sinó que té a veure amb el sentit de col·lectivitat dels recitals. Martí Sales, Josep Pedrals i jo som del mateix any i tenim poètiques ben diferents, però això precisament ens estimula. La poesia és una celebració de la diversitat. Al capdavall, la poesia consisteix a forçar la llengua, anar a l’interior de les paraules i fer servir la veu. A partir d’aquí, hi ha mil maneres d’enfrontar-se al món.
“Alvèol”
A la Bassa del Montsià s’estrenarà ALVÈOL, el resultat de l’encontre entre Jose Pitarch, músic experimental de Benicarló amb el seu projecte ITW (aka Into The Wave), i Joan Todó, poeta i escriptor de La Sénia. Un alvèol és, entre d’altres coses, una cavitat petita provocada a la roca per l’erosió, de la mateixa manera que l’aparent duresa d’un text escrit, fixat sobre la pàgina per sempre més, pot ser perforada per la fluïdesa pacient d’una vibració musical. O també un sac pulmonar on estotjar l’aire que entra, abans de treure’l enfora en forma d’alè, en aquell moment de pausa entre la inspiració i l’expiració. O fins i tot la concavitat on hi ha les llavors d’una planta, el recer on intentar crear un espai de recolliment on buscar petjades, rastres, potser espectres, del passat d’este territori. Un passat rural que, sempre en vies de desaparició, ja potser només és perceptible com a presència fantasmal.
Vespre Anaïs Nin” presentació dels nous títols de la pentalogia “Les ciutats de l’interior” ESCALA CAP AL FOC, FILLS DE L’ALBATROS amb el traductor Ferran Ràfols, les editores de LaBreu Ester Andorrà i Teresa Florit i la traductora i estudiosa Lara Estany. i la lectura de Nú Miret a Finestres (26.05.23)
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Charles Bukowski (1920-1994) és un mite, una llegenda, un creador alternatiu, una veu sorgida de la literatura independent americana, un representant del realisme brut –històries concises, de supervivència quotidiana, personatges vulgars o sinistres, llenguatge reductor, directe. Va néixer a Alemanya i els seus pares van haver d’emigrar als Estatus Units. La pobresa, l’ambient familiar i els maltractaments del seu pare el van endurir. A més, va patir una malaltia a la pell, deixant-li marques a la cara, que van condicionar, encara més, el seu caràcter.
Va poder estudiar en un institut de Los Angeles i va cursar estudis de periodisme i literatura a la universitat, sense poder-los acabar. Als 24 anys va publicar el seu primer conte en una revista. Sobrevivia amb el que podia. Va estar durant una temporada rodant per l’Amèrica profunda, amb treballs temporals i experiències rudes, dures. Va trobar una feina estable com a carter al servei postal, i va començar a escriure una columna periodística. El seu editor li va oferir una remuneració fixa de 100 dòlars mensuals per tal que es pogués dedicar plenament a escriure. Tenia 49 anys. El somni americà li havia tocat. La seva primera novel·la, escrita el 1971, va tenir un notable impacte, protagonitzada pel seu alter ego, Chinaski, on narra la història d’un carter, amb un humorisme entranyable.
Els seus poemes sorgeixen dels carrers, dels suburbis, dels bars, dels pisos o de les habitacions on va viure, de la realitat més dura i més insofrible, com si fossin cançons de rock
En total, va escriure sis novel·les, nou reculls de contes i vint llibres de poesia. Va escriure més de cinc mil poemes, alguns dels quals es van poder llegir en castellà en les diverses edicions de l’editorial Visor. Bukowski essencial parteix d’una antologia d’Abel Debritto, publicada el 2016, i suposa la seva primera obra poètica traduïda al català —és d’agrair que en aquesta magnifica edició s’indiqui l’any i títol de la publicació dels poemes seleccionats.
LaBreu (2023)
Irreverent, provocador, és així com l’has de llegir. Essencialment real i profund. “Presenteu-vos per alcalde”, implora en el seu primer poema. No és un joc, és una explosió de continguts, de crítica social i política. Altres cops, es mostra seriós i altres vegades, excessiu. Les seves reflexions estimulen la lectura, amb una expressió múltiple, inabordable. El poema “Com el pardal” és un exemple de tot el que podem interpretar i gaudir de Bukowski: una part més profunda i més seriosa, amb una part més amatent i més empàtica.
És millor llegir els poemes i no haver-lo de classificar amb quatre o cinc paraules: alcohol, dones, llibres, cultura beat, indomable. Si hagués fet un pas més cap a una poesia més essencial, potser la seva irreverència no seria tan valorada i reconeguda. Tota una paradoxa. En alguns poemes, li parla al lector i li suggereix actituds, canvis de visió. Lògicament, no poden faltar els poemes sexuals, directament sexuals, sense pretextos, ni trampes metalingüístiques. El sexe és el sexe. Res més.
escrivia una poesia deslligada, ràpida de llegir i d’entomar. Hi ha una sèrie de poemes molt especials, il·luminadors com ara “El cordó de la sabata” (1971), on detalla els motius que pot tenir un home per tornar-se boig
Els seus poemes sorgeixen dels carrers, dels suburbis, dels bars, dels pisos o de les habitacions on va viure, de la realitat més dura i més insofrible, com si fossin cançons de rock, estripades, escopides, al marge de pretensions i de protestes d’època. Bukowski, en el fons, actuava i escrivia com una contraprotesta, al marge de la seva pròpia marginació, amb anuncis, reflexions i imatges que van desbordant el paisatge desolador de Califòrnia: “fent l’amor mentre uns altres homes –pobres nois– treballen”. La critica al treball, a la penúria mental que va acaba causant, és un dels punts més originals i més potents de Bukowski.
Són poemes mitjanament curts, d’una o de dues pàgines, habitualment. Bukowski escrivia una poesia deslligada, ràpida de llegir i d’entomar. Hi ha una sèrie de poemes molt especials, il·luminadors com ara “El cordó de la sabata” (1971), on detalla els motius que pot tenir un home per tornar-se boig. També parla de les peripècies amb les seves parelles i les seves amants. Escriu estampes urbanes, invisibles, com ara el poema que parla dels escombraires de Los Angeles, sense deixar de mencionar les bogeries, les borratxeres, i els mals dies que pot tenir una persona al llarg de la seva existència. “Hi ha gent que mai no fa bogeries, quines vides tan horribles deuen viure”.
Bukowski ens parla sobre vides descarrilades, sobre carreteres secundàries, sobre homes oblidats, sobre històries que es continuen vivint en totes les ciutats, amb totes les seves dificultats tant irreductibles i tant severes.
Desxifrar Anaïs Nin
LaBreu conclou la publicació de la pentalogia ‘Les ciutats d’interior’ amb «Escala cap al foc» i «Fills de l’albatros», amb traducció de Ferran Ràfols Gesa
Llegir Escala cap al foc (LaBreu edicions), d’Anaïs Nin, duu a connectar amb la matèria evanescent del somnis, dels quals, en despertar, en queden les imatges més potents. La feina activa de lectura comença a l’hora de desxifrar-la. És, doncs, exploradora de les entranyes de l’ànima humana i els seus replecs.
Anaïs Nin
A Escala cap al foc es llegeix com en un retaule barroc la vida i circumstàncies de personatges que sempre són com volcans en erupció. Aquesta incandescència emotiva remet a la lectura dels seus Diaris, sobretot el segon, on de manera tan detallada com plàstica l’autora hi descriu les seves sessions de psicoteràpia amb Otto Rank, deixeble de Sigmund Freud.
Anaïs Nin (1903-1977) no només es va psicoanalitzar amb Otto Rank: com una esponja va absorbir aquesta ciència que busseja en la psique fins a l’últim racó, també el dels somnis i els pensaments de vigília en què es creen vides paral·leles, immaterials, però que tant determinen el nostre caràcter. Aquestes vides paral·leles que es donen en la psique tenen la virtut d’informar al jo racional de les pulsions més recòndites del nostre ésser intern per tal d’extreure’n un significat que alhora ens centri i obri la porta a un sentit més profund de la nostra vida. Ens mouen els instints bàsics, però també ens mouen els anhels de l’ànima a la recerca de la seva completesa que, en el cas de Nin, es vehicula a través de l’art de l’escriptura. Anaïs Nin és més que una bona narradora: és una creadora que en la seva escriptura tradueix amb llenguatge propi aquests móns paral·lels. En la vida ordinària no es pot viure tan al límit sense cremar-se en el propi foc, però en la vida onírica i en la poètica, sí.
Anaïs Nin, a tenor del que sabem, no només volia sentir-se viva per tots els porus del seu cos, donant a llum el seu torrent vital cada dia i cada hora per la pròpia força d’eros, sinó experimentar com la seva vida com a dona artista podia ser completa en un moment en què, tot i els passos ja fets, la dona encara havia d’obrir camins vers la seva realització plena en tots els terrenys de la seva naturalesa més enllà de la biològica i temperamental. Aquest és un dels fils conductors (un de molt important és el de la memòria) de l’escriptura de tants milers de pàgines que vam llegir amb avidesa moltes dones durant la primera onada feminista: ens passàvem els Diaris d’Anaïs Nin com qui es passa un catecisme. La gosadia intel·lectual d’Anaïs Nin va fascinar la nostra generació que va llegir atenta els seus Diaris i novel·les que, com en el cinema, en podríem dir d’art i assaig, en les quals l’autora indaga de manera oberta, valenta i incisiva les relacions entre homes i dones. Relacions humanes complicades, laberíntiques, tal vegada pel fet de voler-les viure amb la intensitat que prové de la naturalesa més essencial. Relacions sense vels, doncs, al nu, lluny de formes engavanyadores i convencions socials que les liqüin com en els relats d’Anaïs Nin, on sempre hi ha foc i més foc, els sentiments exaltats, al límit, les sensacions vivíssimes, cremant les ànimes.
Escala cap al foc, publicada als EEUU l’any 1946 i que ara podem llegir en la traducció de Ferran Ràfols Gesa, és un exemple de la recerca de la naturalesa íntima de cada dona, la seva singularitat, la tria del seu paper al món quan ha pogut triar. Nin n’exposa tres arquetips en els personatges de la Lillian, la Djuna i la Sabina, que es relacionen amb un mateix home, en Jay, un artista pintor, un bohemi que tant hi és com es fa escàpol, provocant l’angoixa de la Lillian (que en el paper d’amant-esposa té por de perdre’l), incitant la cura i l’amistat de la més temperada Djuna, i agitant la sensualitat ardent i inconstant de la Sabina.
Anaïs Nin
Fruit de la seva pròpia experiència, ja que en la seva vida personal Anaïs Nin va practicar el poliamor dècades abans que aquest tipus de relació afectiva prengués aquest nom, en el seu relat posa a la llum el teixit subtil que lliga també les tres protagonistes, fent-se mútuament d’espill amb els seus clarobscurs, provocant atracció i rebuig alhora, filant complicitats i desvelant patiments ocults. Són personatges femenins al caire viu de les seves sensibilitats. No sembla que ningú hagi de ser feliç en aquest permanent situar-se en els extrems, el goig és efímer i per això es busca a vegades amb desesperació. Només sembla feliç, i ho proclama, en Jay, que tot ho troba bé perquè no aprofundeix res, és un ésser passiu que es deixa festejar. Les olles en estat d’ebullició emotiva són les tres dones que en aquest pujar l’escala de la temperatura vital van sentint i veient la seva veritable natura interna en tant que dones que es volen completes, crescudes –empoderades diríem ara–, no pas disminuïdes, en la seva relació amb en Jay. La consciència de voler ser i no acabar de ser les fa patir. Col·locades en situacions extremes, les protagonistes d’Escala cap al foc van llegint l’alfabet de si mateixes, les seves pulsions i sentiments pujant escales cap al foc de l’amor que tant s’amaga com es manifesta, que tant nodreix com abrasa. Així van descobrint l’univers de la pròpia psique en relació amb elles mateixes, amb els altres, amb el món. I tot això expressat mitjançant l’art literari de l’escriptora: un art bastit de simbolisme, surrealisme, onirisme, visió psicoanalítica dels personatges i, encara, encarnant una utopia: la voluntat d’escriure l’indicible de la manera més clara possible ajudada per una explosió de metàfores i fulguracions verbals.
Escala cap al foc és una notable obra literària d’avantguarda de meitat del segle XX amb les preocupacions anímiques i culturals d’Anaïs Nin exposades de forma calidoscòpica i sàvia, en una multiplicitat de miralls en els quals a vegades tot estrafent la veritat la revelen amb més nitidesa.
Tancant la pentalogia ‘Les ciutats d’interior’, d’Anaïs Nin, acaba de sortir de l’obrador de LaBreu Fills de l’albatros. La novel·la està dividida en dues parts: «L’habitació cega»i «El cafè», on trobem recreats, elaborats des d’una perspectiva nova, alguns dels personatges que protagonitzen Escala cap al foc. Un d’ells és la Djuna, que a Fills de l’albatros es presentada per Nin com una dona jove que marxa a París per assistir, becada, a una escola de dansa. A París inicia una vida bohèmia al barri de Montmartre. En aquest ambient, la Djuna fa els passos que han de portar-la significativament a una maduresa vital en contacte amb en Michael, el seu mestre de ball, contrapuntada amb la fascinació que li produeix la joventut ambigua i poc convencional d’en Paul i el seu amant.
Aquí és on podem aturar-nos a pensar en el significat del títol Fills de l’albatros. Els albatros són unes aus marines que maduren molt tard. Fer-se persona humana, així com conèixer-se un mateix, amb els seus talents, limitacions i pulsions, ja siguin bàsiques, lligades a la supervivència, o d’instints estètics i culturals, com una vocació artística, costa molt, a vegades tota una vida. Charles Baudelaire utilitza la figura de l’albatros com a metàfora del Poeta: una au amb unes ales enormes, amb una gran potència per volar, però que pesen molt. Aquesta metàfora ho és també del nostre pas per la vida, en certa manera presoners entre l’esperit i la matèria, sempre insuficient per a donar-li unes ales que no engavanyin. Anaïs Nin, escriptora de les profunditats de l’ànima, en els seus contes i novel·les utilitza sempre metàfores poètiques molt poderoses.
Amb gosadia intel·lectual si tenim en compte l’època, Anaïs Nin també contempla l’androgínia i l’homosexualitat en els personatges de Fills de l’albatros, la qual cosa ja s’havia insinuat ben clarament a Escala cap al foc, amb el joc de miralls que es dona entre les dones protagonistes. Una d’elles, la Sabina, la trobem transfigurada per Nin a Fills de l’albatros en el relat «El cafè«. Com el de la Djuna a L’habitació cega,els lectors veiem moure’s la Sabina entre les reflexions sobre la seva vida i la complexa naturalesa del seu ésser íntim. En el cas concret de la Sabina en relació a la parella que formen la Lilian i en Jay. Finalment, com en Escala cap al foc, al tram final d’«El cafè« la narradoraAnaïs Nin organitza una gran festa en un cafè on reuneix tots els personatges de la novel·la, i que a mi m’ha fet pensar en els banquets que apareixen en la literatura clàssica, on hi passava la vida sempre entre la representació i la realitat. El personatges d’Anaïs Nin fan el mateix: alhora que celebren la vida de forma epidèrmica, com acostuma a ser en societat, on tothom és fantàstic quan va de visita, a través del pensament, a través de la vida paral·lela que tan afirma com qüestiona tot el que fem, analitzen la seva vida real en base als trets més visibles de les seves personalitats que, no obstant la pretesa sinceritat, es mostren amb els seus replecs més amagats com en una festa de Carnaval en el qual la disfressa és més explícita de la identitat de fons que no pas la cara neta de maquillatge. Aquest és un tema de fons, la realitat i la seva representació, al qual Anaïs Nin sempre retorna.
presentació de PER QUI EM PRENC de Lori Saint-Martin amb el traductor Antoni Clapés, l’escriptora Cristina Garcia Molina i l’editora Ester Andorrà a la Llibreria 22 (23.05.23)
presentació recital de l’antologia poètica BUKOWSKI ESSENCIAL de Charles Bukowski amb el traductor Marcel Riera i l’editora Ester Andorrà al Jardí del Mar de Tasmània de LaBisbal, amb la col·laboració de La Siglantana (20.05.23)
Divendres 26 de maig, a les 19 h, “Vespre Anaïs Nin”
presentació dels nous títols de la pentalogia “Les ciutats de l’interior”
ESCALA CAP AL FOC, FILLS DE L’ALBATROS
amb el traductor Ferran Ràfols, les editores de LaBreu Ester Andorrà i Teresa Florit i la traductora i estudiosa Lara Estany. Escoltarem fragments de l’autora llegits per l’actriu i rapsoda Nú Miret.
Títol_ Fills de l’Albatros Autora_ Anaïs Nin Traductor_ Ferran Ràfols Col·lecció_ Intrusa, 36 Pàgs_ 134 Preu_ 17 € ISBN_ 9978-84-126659-5-6
Fills de l’Albatros està dividit en dues parts. La primera, «L’habitació cega», és la història de Djuna, una dona que de jove va marxar a París després de guanyar una beca per a l’escola de ballet. Unint-se a la colorida vida de cafè de Montmartre, fa amics i coneix amants entre els artistes. Tracta íntegrament de la vida anterior de la Djuna, és, essencialment, un estudi dels passos de la Djuna cap a l’edat adulta buscant les raons de la seva manera de ser en la infància i l’adolescència, i presenta els personatges del Michael (el mestre de dansa de la Djuna) i el Paul (un noi joveníssim, ambigu i rebel) i el Donald (l’amant del Michael). Els seus únics amics són còmplices bohemis fora de la burgesia, homes que tendeixen a atreure-la per les seves qualitats menys madures. Així, quan coneix el Paul, un adolescent marcat per una educació estricta i autoritària a qui ella mostra el camí de la llibertat, hi creu trobar una ànima bessona. A la Djuna l’emociona profundament perquè fuig del seu pare, i ella, per raons enterrades en el passat, necessita l’oposició d’una figura paterna per aguditzar el seu propi desig cap aquell jove bell i atrevit.
La segona part, «El cafè», ofereix una descripció del personatge de la Sabina, on alterna les seves reflexions vitals i les relacions d’ella amb la parella formada per la Lilian i el Jay. El relat acaba amb una escena en un cafè de festa final on es troben tots els personatges i celebren la vida entre la frivolitat i la reflexió vital emmirallant-se uns en els altres.
És un llibre pioner que aborda amb eloqüència l’androgínia i l’homosexualitat des d’una perspectiva que poques obres literàries es van atrevir a fer a l’Amèrica dels anys quaranta.
Anaïs Nin, nascuda a Neuilly-sur-Seine el 1903, filla del compositor Joaquim Nin, de ben petita inicià una itinerància vital que la va dur de Barcelona a Cuba, Nova York, París i Mèxic —procés que li provocà un desarrelament geogràfic i lingüístic. A vint anys tornà a París on va fer amistat amb els escriptors Antonin Artaud i Henry Miller. A més d’Otto Rank, amb qui va aprofundir en la psicoanàlisi. Quinze anys després, a causa de la guerra, es veu obligada a tornar als Estats Units on escriu la majoria de les seves obres de ficció entre 1940 i 1960. El 1940 començà a escriure literatura eròtica per encàrrec d’un client anònim i aquestes peces van ser recollides a Delta of Venus i Little Birds. L’ampli reconeixement li arribà amb la publicació dels seus dietaris a la dècada dels seixanta que li donaren fama mundial i la convertiren en una autora reivindicada pel moviment feminista. Mor el 1977 a Los Angeles.
Activitat organitzada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) amb Mallorca Literària, amb el patrocini de Bodegues José L. Ferrer i la D. O. Binissalem en el marc del projecte Wine Days.
Dissabte 20, a les 18 h, XI FESTIVAL DE POESIA DE SANT CELONI amb Marina Miralles, Daniel Busquets, Víctor Bonet, Chantal Poch, Odile Arqué i David Caño.
a Can Ramis, Sala Bernat Martorell Pati interior (Plaça de la Vila, 24 Sant Celoni)
Dimecres 17, a les 18.30 h, dins el cicle “Ferits de lletra” conversa recital de Chantal Poch CREMAVEN a la Sala Segarra de l’Ateneu Barcelonès (c/Canuda 6 Barcelona).
A ‘Escala cap al foc’ (LaBreu), l’autora modera el seu erotisme, però no renuncia a endinsar-se en la psicologia dels personatges
Som a mitjans dels anys quaranta, després de la devastadora Segona Guerra Mundial, en un París que reneix com pot de les cendres, que a poc a poc deixen de fumejar. Toca tornar a esprémer la vida, les relacions humanes, l’amor i l’amistat.
L’escriptora francesa Anaïs Nin (1903-1977) –d’origen cubà i mig espanyol– ja no hi vivia en aquella època. Havia tornat als Estats Units després de gaudir allà dels anys vint i trenta en companyia de personalitats com Henry Miller i la seva dona June, amb els quals participà d’un triangle amorós que va inspirar Tròpic de càncer. Ja ha publicat els contes de Dins d’una campana de vidre –basats en la seva transgressora experiència parisenca–, quan el 1946 arriba a les llibreries Escala cap al foc. Aquí els tres personatges femenins protagonistes són sacsejats per atraccions semblants a les que trobem als contes. I és que la Lillian, la Djuna i la Sabina estan trenades per llaços que també tenen a veure amb l’experiència personal de Nin.
Transsumpte de l’autora, la Lillian és una pianista casada i amb fills que abandona la seva família per viure una existència lliure. No triga, però, a lligar-se al Jay, un pintor bohemi amb una retirada a Miller amb qui viu en un estudi de Montparnasse. I evidentment la Djuna de la novel·la no és Djuna Barnes –que també corria per aquell París quan Nin el va devorar furiosament–, sinó June. Pel que fa al personatge de la Sabina, reapareixerà en altres obres del mateix cicle narratiu, com Una espia a casa de l’amor.
Es diria que a Escala cap al foc l’autora ha moderat el seu erotisme gairebé mai mesurat, però de cap manera ha renunciat a la seva prosa arrabassadora ni tampoc a endinsar-se a matadegolla en la psicologia dels personatges com una espeleòloga d’infinita i malaltissa curiositat. L’arrancada de la novel·la és un magnífic crescendo que ens convida a enfilar-nos en una batussa de sentiments que van i venen sempre amb notable intensitat: “Totes dues havien entrat en contacte amb la part més profunda de l’altra: la Djuna amb la violència emocional de la Lillian i la seva compassió per la força que la destruïa i l’enviava de cap contra tots els obstacles, i la Lillian amb el poder clarificador de la Djuna. Es necessitaven mútuament”. La Lillian s’ofegava i la Djuna la salvava. “La Djuna veia la Lillian amagada rere la cota de malla i els bocins de malla al seu voltant, com bocins de metall cruel que, més que protegir-la de l’enemic, l’havien ferit. La cota s’havia fos i deixava a la vista la carn masegada”. Fins que apareix la jove Sabina: “Tinc la sensació que m’agradaria ser tu, Sabina. I no havia volgut mai ser ningú que no fos jo”.
Anaïs Nin va ser psicoanalitzada entre d’altres per Otto Rank –company de Freud– i fins i tot va treballar una temporada com a psicoanalista. Amb les eines d’aquesta disciplina intenta atrapar els misteris de la natura femenina, en una perenne confrontació amb la natura masculina. “La força mal dirigida i retorçada de les dones…”, diu.
Passem contes: III Jornada sobre Narrativa Breu L’oralitat en el conte
16.00 h Conferència inaugural de Biel Mesquida 17.30 h La veu que narra: diàleg, parla i punt de vista Amb Teresa Colom, Cristina Garcia i Joan Jordi Miralles. Modera Gemma Medina
19.00 hLa tradició intermitent: mite, folklore, quotidianitat i narració oral Amb Mònica Batet, Rafa Gomar i Inés Macpherson. Modera Blai Felip
Sala Segarra de l’Ateneu Barcelonès (carrer de la Canuda, 6, 5è Barcelona)
Victor Ardura, autor del llibre “Propósito y valores” Ester Andorrà, editora de l’editorial LaBreu Edicions Toni Ulled, periodista editor de la Beeletter
Un escriptor, una editora i un periodista compartint la seva experiència personal i professional ens permetran entendre que tant o més important que el que es fa, és el perquè es fa (propòsit) i el com es fa (valors).
A la terrassa del cafè de Laie Pau Claris (c/ Pau Claris, 85 Barcelona)
El cel dins un pou, publicado por La Breu Edicions y con un prólogo de Joan Todó, es el nuevo libro de poemas de Ramon Boixeda (Sant Julia de Vilatorta, 1981), uno de los,poetas más rigurosos y autoexigentes de su generación, que también es la mía. Boixeda escribe y reescribe sus poemas con la meticulosidad obsesiva de quien pule una joya, de quien poda una viña, y puede llegar a hacer múltiples versiones de un mismo poema, de un mismo verso. Lo sé porque yo hace casi dos años que leí una versión todavía in progress de este libro y por lo que recuerdo hay poemas que han cambiado tantísimo que son y a la vez no son el mismo texto, la misma obra.
Preocupado de un modo a la vez trascendental y juguetón con las posibilidades del verso, con las posibilidades formales de la métrica, la aproximación de Boixeda a la poesía tiene algo de científico pero también de metafísico y de exploración existencial, por eso sus poemas están retóricamente muy cuidados pero siempre dicen algo, siempre tienen una intención expresiva. Forma y fondo, fondo y forma: la cosa está manoseada y es conocida ya de sobras, pero no es tan fácil leer poemas en los que forma y fondo, o fondo y forma, encajan a la perfección, están compensados, se apoyan uno a otro sin enfatizarse innecesariamente y sin anularse peligrosamente.
He aquí unos cantos versos de un poema titulado Vilalleons que ejemplifican esto que trato de decir: «Hi ha, al llarg del cementiri ubicat a l’entrada, / xiprers sobresortint que semblen punts de llibre / clavats al passar página del món. I sempre / la mirada insistent que llances, que des-pertes /el que han vist els teus ulls mortals i irrepetibles». Podría reproducir unos cuantos más. Por ejemplo, estos de un poema sin título: «Diu l’aire d’un missatge fent-se un home sol errant a soles / que parla sol (qui sap què diu) / un home sol errant pel món / que és ja el seu lloc al món: parlar-li». ¿Es un poema que funciona como una poética? No lo creo. Diría que más bien es un autorretrato, o una declaración de principios creativos y existenciales.
Lo que más me gusta de la poesía de Boixeda -recuerdo ahora su anterior libro, titulado Les beceroles successives– es su capacidad para combinar de un modo efectivo y fuerte elementos o atributos aparentemente muy dispares, casi incompatibles: lo narrativo y lo reflexivo, lo pequeño y cotidiano y lo enorme y meta-físico, lo vulgar y lo preciosista, lo irónico y lo lírico, lo vital y lo metapoêtico.. Boixeda puede ser filosófico en el sentido más Indagador y conceptuoso del término, pero también lanza pullas, también es capaz de ser sarcástico, de buscar el matiz cómico que a la vez no está exento de una belleza concretísima: «Observo la llimona dins el got: / és un sol que es barreja amb
l’oceà».
Para terminar, he aquí la primera parte del poema titulado Raons del cor, que consta de tres partes y que muestra bien la naturaleza simultáneamente intelectual (autoconsciente y científica) de Boixeda y su ansia vital, su desasosiego anímico, su conflictivo y a la vez celebratorio estar en el mundo: «Que no s’aturi el cor ara ma-
teix. / És una cosa! Incomparable. Viure. / Que no s’aturi el cor ara mateix. / Que es va gas-tant i resisteix. El cor: / És déu que Refereix al sant tornar-hi?.
/ una ferida feta professió?, / un singular comerç del Nou i el Vell? / Potser saber-ho implica que s’aturi. // Tantes vides per a una sola vida, / el cor! Batega a cops i a cada instant / d-salla el seu efímer monument. / el cor, que es va gastant i re sisteix / fet pols que s’acumula a cor que vols. / Qui ho sap! L’enigma fa córrer la sang”
Bernat Dedéu: Aquesta setmana he llegit “Els irredempts” de Cristina Garcia Molina publicat a La Breu Edicions i que avui parlarem d’un dels textos sorpresa de l’any passat. Sí que anem una mica tard i que ens perdoni l’autora però ja sabeu que l’Illa de Maians tenim més parsimònia que molta altra gent, perquè tenim la delicadesa de llegir-los els llibres dels quals xerrem.
Singular en primer terme per l’estil d’explicar tres històries o lo pressió social la memòria dolorosa o el desig es mostren a través d’una prosa poètica d’aquella que els cursi s’anomenen minimalista i que a mi m’ha interessat bastant perquè barreja molt bé l’alçària abstracte amb l’art d’anar al gra. Cristina Garcia fa servir molt bé les imatges per buscar-lo un munt de sensacions ben particular tot i que algun lector trobarà a faltar més té que narrativa en un tríptic de poc més de 100 pàgines que podria haver donat lloc a moltes novel·les però, diria que aquesta renúncia a enrotllar-se és precisament el que fan aquests irredempts un llibre que va molt més enllà d’un exercici d’estil i camí i si més no m’ha regalat un autora que no coneixia.”
[…]
Marina Porras: “fins i tot les idees que m’està parlant el llibre, de coses molt grosses, però en realitat no sé si això explicaria (però és una cosa sempre passa en aquests llibres) millor baixant la història o sigui fer-la més concreta .Començar amb una precisió quirúrgica molt alta que hi ha molta feina.”
Jaume C. Pons: “Aquell que esperi una exuberància russa de prosa no és un volum recomanable. De cada història podria sortir una novel·la de tipus realista.
[…]
Bernat: “hi ha un moment d’aquest relat que els professors els integrants de la màquina de cafè o el microones o la fotocopiadora, ara no recordo quin és, i explica molt bé digué molt bé el trauma de que fins i tot els hi treguin això els mestres com em diguessin com l’enèsima prova de que ja no tenen res i una escena que podria ser firmada per l’Spielberg sentimentalisme de llàgrimes.”
Marina: “al principi et penses que podria ser una cosa del tipus El senyor de les mosques d’en Golding estació conflicte de tribu, però ho abandona. I també hi ha un moment en que hi ha una referència em Pasolini i també podria ser una novel·la dels desplaçats.”
Divendres 12, a les 19h · Can Manyé, Espai d’Art i Creació
Amb el teló de fons de l’exposició “Flor de lotus, seqüència d’aigua” d’Amparo Fernández, les poetes Glòria Coll Domingo (Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2022 per A través) i Laia Llobera (Premi Vicent Andrés Estellés 2022 per Paradísia) reciten acompanyades de l’artista sonor Maties Palau (també músic sota el nom artístic Mercuri).
Dissabte 13, a les 19h · Vil·la Martorell Poetada Recital i improvisació vocal
Meritxell Cucurella-Jorba, Raquel Pena, Paula S. Piedad amb l’actuació de Veus Lliures, Celeste Alías, Agnès Brava, Mercedes Delclós, Magda Garre, Diana Palau, Mariona Sagarra, Anna Subirana, Anna Tapia i Selina Worsley.
Us anunciem, amb una immensa alegria, la nominació al Premi Llibreter del llibre ELS IRREDEMPTS de Cristina Garcia Molina
Una obra amb una important acollida dels lectors i de la crítica, i que va fent camí.
“Obra d’una intel·ligència aclaparadora una proposta en què excel·leixen el
llenguatge, les idees, l’art. El ritme, les atmosferes i la prosa esmolada, d’estil
sobri i precís, doten el llibre d’un poder demolidor per a tractar tres històries
colpidores i ben diferents amb un denominador en comú, l’arrelament. Una
anomalia extraordinària en el panorama literari català.” Premi Llibreter
Per qui ens prenem Saint-Martin obre la porta a la construcció d’identitats lingüístiques superposades per mitjà de la superposició de llengües
L’escriptora i traductora Lori Saint-Martin.
Un llibre important ha passat inadvertit aquests dies, enderiats com hem estat amb Sant Jordi, els més venuts i els models de llengua literària. Es tracta de Per qui em prenc (LaBreu), el relat autobiogràfic de la canadenca Lori Saint-Martin (Lori Farnham de naixement; Kitchener, 1958 – París, 2022), escriptora, intèrpret i traductora que, agafant la frase que li engegava la seva mare pel fet de voler parlar francès (“Per qui et prens?”), explica el procés pel qual, essent com era parlant d’anglès, va fer seu el francès com a llengua materna. Però, és això possible? Pot ser que algú, de manera deliberada, substitueixi la llengua materna per una altra llengua i esdevingui, així, algú altre?
La de Saint-Martin és una història de desconstrucció de la persona i de reconstrucció ben bé sota una nova pell, fins i tot sota un altre nom. Un altre escriptor francòfon com és Édouard Louis (en origen Eddy Bellegueule; ell també va canviar de nom) narra un procés semblant a Canviar: mètode (Més Llibres), en què l’autor explica el seu trànsit de desidentificació d’uns orígens de misèria i violència a fi de reconstruir-se per mitjà de la cultura i el prestigi; encabat de la transformació, esdevé una altra persona. El procés de Saint-Martin és paral·lel a aquest i d’altres (com n’hi ha de gènere, per exemple), però prenent un element poc habitual en la construcció de la pròpia identitat (construcció conscient, s’entén) com és la llengua.
Nascuda en territori anglòfon, Lori Saint-Martin té el primer contacte amb el francès als deu anys, quan a l’escola se n’introdueix l’estudi; és l’assignatura més detestada per tots els seus companys, que no hi troben cap utilitat (de fet, no sembla que a ningú fora del Quebec li interessi gaire el francès) i és motiu constant de burles, però per a l’autora significa la porta oberta a tot un altre món, el vehicle a partir del qual imaginarà un futur fora de la seva ciutat i el trencament amb una realitat social i familiar que, sense ser angoixant ni violenta, és impermeable a les perspectives. El francès serà la coartada per cursar estudis universitaris en zona francòfona, i amb el temps n’assolirà la competència plena fins al punt de perdre l’accent propi. És llavors, quan només el cognom delatava el seu origen no francòfon, que Lori Farnham se’l decideix canviar triant un nom a l’atzar.
Lluny de situar-nos en el marc mental tant dels que consideren que les llengües són mers vehicles de comunicació intercanviables com dels que pensen que una llengua configura una identitat grupal o col·lectiva, Lori Saint-Martin obre la porta a la construcció d’identitats lingüístiques (i personals) superposades per mitjà de la superposició de llengües, fent un pas més enllà de la concepció naïf que el bilingüisme és enriquidor per permetre’ns esdevenir persones diferents en parlar llengües diferents, en una evolució inacabable que fa tantes giragonses com fa la vida i que és, per tant, eminentment líquida. De l’anglès al francès per esdevenir del tot francòfona, per tornar a l’anglès amb els fills a fi que la mare es pogués entendre amb els nets.
El llibre, però, té una llacuna important, en tant que situa la pugna per l’hegemonia al si de l’individu entre llengües dominants, llengües de prestigi, i no sabem què passa si una de les llengües és dèbil. No sempre el bilingüisme és una decisió conscient, ni tampoc és perquè sí que hi ha ciutats bilingües (al llibre esmenta com a tals Montreal i Barcelona), ni tampoc el fet d’abandonar una llengua i abraçar-ne una altra és resultat d’una tria; ella mateixa explica com la seva ciutat va abandonar l’alemany (Kitchener, a Ontario, va ser poblada sobretot per immigrants alemanys) arran de la Primera Guerra Mundial a causa del desprestigi que hi anava associat. Sense l’exercici del poder i de la propaganda a renunciar a la llengua materna (com n’hi havia), no s’explica que l’anglès resistís l’embat de les successives migracions als Estats Units.
El relat de Saint-Martin resulta fonamental per situar la llengua al centre de l’individu i equiparar el debat sobre el respecte per la llengua que parles amb d’altres trets de la condició humana que ens defineixen (gènere, color de pell, orientació sexual), malgrat que ometi el vessant polític del contacte de llengües i la càrrega de violència que sovint comporta l’abandonament de la llengua per una altra.
‘La Torre dels Russos’, de David Gálvez: Un capritx descarat
És el somni enyoradís de l’ambient i la trama no escrita d’una novel·la, amb dos matrimonis com a protagonistes, els warren i els Popov.
La Torre dels Russos del títol és un edifici que l’arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, va construir el 1916 a Santa Coloma d’Andorra.
El punt de partida de La Torre dels Russos no s’aparta gaire d’una de les tendències preponderants de l’actual narrativa, i, en un principi, podria semblar que David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970), a la seva tercera novel·la, també es decanta per fer literatura a partir d’un teló de fons històric poc conegut i farcit de personatges pintorescos: la Torre dels Russos del títol és un edifici que l’arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, va construir el 1916 a Santa Coloma d’Andorra per encàrrec d’un multimilionari i filantrop nord-americà, Fiske Warren (1862-1938), hereu d’una de les famílies notables de Boston, casat amb la filla d’una altra reputada família, Gretchen Osgood, graduada a Oxford i model d’un dels primers retrats de John Singer Sargent. L’objectiu que tenia Fiske Warren era l’organització a Andorra d’una mena de comuna socialista, i per tirar-la endavant va confiar els preparatius del projecte a un matrimoni rus, els Popov —d’aquí prové el nom popular de l’edifici—, però la il·lusió utòpica no es va acabar complint a causa en bona part de l’afer sentimental que van mantenir el nord-americà i la dona de Popov. Amb tots aquests ingredients —la brillantor aristocràtica i l’elitisme cultural de les famílies de Boston, uns personatges russos experts en el dur ofici d’aparentar el que no són, els aires bèl·lics de la guerra europea, la rutilant esplendor de l’arquitectura modernista, la singular idiosincràsia andorrana, la col·lisió entre el fons i la forma de les aventures utòpiques—, un escriptor que volgués assemblar-se a Jaume Cabré o Pep Coll hauria elaborat una documentada xarxa argumental pròpia d’una acolorida sèrie televisiva, i una escriptora que perseguís algun premi ben dotat s’hauria centrat, potser, en els privilegis de Gretchen Osgood, en les dissorts de la dona de Popov.
El lector es troba enmig d’unes escenes que podrien ser cabdals per a la trama i aquí només són inacabades o suggerides
Per sort, però, David Gálvez es manté fidel a la manera d’entendre la literatura desenrotllada a Cartes mortes i a Res no és real, i a La Torre dels Russos torna a situar-se en un lloc on la ficció, la història, l’autobiografia i la metaliteratura es mesclen equilibradament amb una interpretació tan personal de l’opacitat que qualsevol lector a la recerca de les peripècies vitals d’uns personatges dins d’un temps històric determinat no trigaran gaire a sentir-se decebuts, com si el primer capítol, en el qual Fiske Warren apareix recordant que el dia del seu casament Gretchen Osgood anava “abillada amb un delicat vestit de princesa fet de chiffon, amb vel complet i garlanda de fulles de taronja”, fos tan sols un fals esquer, una provatura narrativa deixada de seguida de banda per avorridament previsible i creativament poc fèrtil. En comptes d’observar de dalt a baix i de dreta a esquerra les vides i els fets a la vora del prodigi que s’aglutinen a La Torre dels Russos —la fecunda riquesa argumental dels familiars de Fiske i Gretchen seria tan abundosa com les conjectures sobre el passat i el futur de Popov i la seva dona—, David Gálvez opta per enfrontar-se a l’ingent material recopilat com si es tractés dels fragments ordenats despectivament d’alguna cosa sense importància i vista d’esquitllentes al passar-hi pel costat. I el lector, en comptes d’accedir a un edifici novel·lesc meticulosament construït, com si l’autor o recopilador s’anés decantant cap a l’obsessió d’un deliri, es troba enmig d’unes escenes que en unes altres mans esdevindrien cabdals per a la trama i que aquí només són inacabades o només suggerides; disposa d’uns documents d’arxiu que són narrativament muts; bada encantat davant de les múltiples descripcions de la fesomia dels núvols i el color del cel; riu amb l’embogiment del turisme de masses a Nova Anglaterra, i s’involucra en el relat dels dubtes i les incerteses d’una investigació en marxa per aconseguir atrapar alguna cosa pròxima al batec de la realitat. Per damunt de tot, La Torre dels Russos és un capritx descarat, el somni enyoradís de l’ambient i la trama no escrita d’una novel·la.
Per sort, també, David Gálvez no ha caigut en la temptació d’escriure una altra novel·la sobre la impossibilitat d’escriure una novel·la, sinó un exorcisme d’estil, una acrobàcia formal, un audaç experiment lúdic amb la imaginació literària que convida el lector a fabular sobre com s’hauria pogut materialitzar la novel·la oculta dels matrimonis Warren i Popov a la Torre dels Russos, a Andorra.
La Torre dels Russos David Gálvez
LaBreu Edicions
267 pàgines. 17 euros
Dissabte 29 d’abril, en sessió doble recital de Jèssica ferrer, Biel Mesquida, Carme Cloquells, Mireia Calafell, Bartomeu Obrador i Ramon Guillem al Festival de Poesia de Maó 2023
a “Quan arribin els marcians” del Canal 33 parlen de Biblioteques i li dediquen un espai a Charles Bukowski i l’antologia BUKOWSKI ESSENCIAL amb traducció de Marcel Riera i pròleg de Marc Romera
Ja el podeu recuperar a la web a partir del minut 17
Vaig escriure en algun lloc que pedralsià era, si fa no fa, una manera particular i catalana, única, de dir postmodernitat. També vaig escriure, en un lloc només indeterminat a efectes retòrics i de coqueteria (ho assenyala al lector hàbil la simpàtica, la malintencionada blavor de tres mots clicables), que no hi ha res de veritablement lateral ni d’ínfim en l’obra d’un bon poeta: d’entre l’automatisme, dit altrament, en l’aplicació més o menys militant, més o menys sistemàtica d’una norma hi apareix de sobte i amb sort sovint, com una llum sorprenent, el do de l’excepció –petita, si és vol, fins i tot fressada, però en tot cas trobada en el punt exacte, i diria més: retrobada amb el lector quan l’instant i el mot eren madurs. Hi ha, com en la física, la literatura de les coses grans i la de les coses menudes; es regeixen cadascuna amb les seves pròpies lleis i l’una i l’altra són, en l’encert, fenòmens igual d’extraordinaris. Amb la trilogia de Bolló (El romanço d’Anna Tirant, El Furgatori, Els límits del Quim Porta), Pedrals sembla que exhaurís o fes plena, que vol dir gairebé el mateix, una proposta poètica d’extensió, múltiple en la unicitat; des d’aleshores, des que clogué el 2018 un projecte endegat el 2006, la poesia pedralsiana s’ha realitzat els darrers anys a través d’una diversa lateralitat, com pautada per la circumstància: no la circumstància banal empresa amb banalitat sinó la circumstància potser banal agafada amb delit, podríem dir i tot amb joia –però no mai consumit per la desesma. Som en el segle sense centre. L’acefàlia de les literatures i ja no de les literatures sinó de la pròpia obra –l’obra capital, l’obra mestra són sintagmes que tenen avui dia un dring com de moneda vella, col·leccionable però sense vida útil– ha infós en molts dels nostres esperits poètics l’elegia erma, les poesies fades, la prosa retallada, les llistes de la compra espirituals, enyors fingits i l’obsessió pel cos, per la secreció abundant i rica de líquids de moltes menes. En d’altres, la decapitació del món i el temps, ni exultant ni trista, ha estat una invitació al joc, a la barreja: caminen com els altres sobre les brases, però no salten aterrits –ells ballen excèntrics.
Deixant de banda, i no tant de banda, Feiners festius (Universitat de Lleida), un recull de circumstància però no en tot circumstancial, la Confessió del Goliard (Vibop) i la novel·la en vers diguem-ne juvenil El joc del penjat, regides totes dues obres encara per la llei de la menudesa, orbitant pels marges i a l’espera potser romàntica de regir-nos novament per la llei de les coses grans, consolida Pedrals com el nostre poeta més narratiu, el narrador més rítmic i, amb tot, el menys prosaic dels nostres lírics.
En pocs mots
Cremaven (LaBreu), de Chantal Poch
Alguns poetes ens han demostrat sense voler que la brevetat pot ser prolixa. En l’afany de contenir-se, els ha trobat esmaperduts un excés pitjor que la llargada: desfetes per caprici en l’amorfia, les seves composicions tenen el do d’extenuar en pocs mots. Un gran amic va dir-me dins d’un núvol: «la brevetat és l’última batalla». Ara que cap dels dos no té cigars a casa, afegiria jo un matís al fum: «la brevetat no, la síntesi». Es pot ser molt concís en un poema de mil versos.
Poch no s’hi ofega i atrapa de vegades l’espurna d’una síntesi. Entre elements variats que no sempre cooperen, es diu en secret la història d’un amor marcit, fragmentada –perquè han cremat– en cent cinquanta dístics, que embolcalla gairebé sempre amb correcció formal i ritme. Algun d’aquests bocins d’amor sense biografia aconsegueix obrir-se més enllà d’ell mateix i descloure’n cantant els altres, com si dins de la grisor trista i postmoderna, del discurs típic i enquimerat sobre les paraules i les coses, hi aparegués de sobte una llum, el domini del verb i l’emoció, una gràcia encara només promesa però al capdavall la gràcia.
Chantal Poch | Foto: Laia Serch
Diguem-ho així: el millor poemari de l’any passat.
El cel dins un pou (LaBreu) de Ramom Boixeda
Que l’ha escrit Ramon Boixeda. I podríem deixar la cosa aquí, perquè el que dic és força clar, acurat, comprovable. Si la crítica fos una fórmula matemàtica, ara tindríem una xifra: us la donaria, encaixaríem les mans, potser ens abraçaríem i tot, li compraríem el llibre i tornaríem tots en pau a casa nostra. Ell seria ric i nosaltres també. Tanmateix, si amb justícia negligís el mal hàbit d’argumentar el que sigui, hi ha qui –inexplicablement– s’enutjaria amb el pobre crític, mal pagat i colgat de feina, mai no prou celebrat i mort de son –a saber: jo, que, en la meva humilitat extrema, he de suportar que entre els meus mots hi hagi sempre la cara d’algú altre, de vegades més d’un cop. En definitiva, si com el soldat gentil de l’Evangeli, acordés amb mi mateix que n’hi ha prou amb una frase –una frase, val a dir, salvadora–, totes les acusacions de prolix de sobte es farien mudíssimes i vindrien, transformant-se monstruosament, a fer-me l’escomesa inversa: ara m’acusarien, oh infàmia terrible, de massa breu. «¿Com? ¿I ja està? ¿Una sola frase? ¿Amb quin dret diu Boixeda i no el meu nom, sens dubte molt més eufònic? Al capdavall, jo ja t’ho deia que… i la crítica no és preceptiva, és clar. I mira què m’ha dit aquest altre, que és més savi i més just perquè sap valorar la meva clenxa fabulosa, ara mateix –mira-la: admira-te’n– al vent» i els ais i uis de sempre, que a hores d’ara trobo força simpàtics i tendres. Com el silenci glacial, altívol, ofès. Ves. Em sento, de vegades, un pare novell: equivocant-me gairebé en tot, però no més que les criatures. I hi haurà encara, no t’ho perdis, algun llenguaverinut que assenyalarà amb el dit índex i escopint sense voler que aquest paràgraf no diu res. Com de costum, tot són difamacions, calúmnies.
Així doncs, cal dir coses: fer-se responsable d’una frase, «el millor poemari de l’any passat», per torna de negreta, tanmateix introduïda per un «diguem-ho així» com de temor, que vulguis o no resta responsabilitat a la responsabilitat. Tant és: ens hi farem forts, sobretot per convicció i una mica per jugar. Al capdavall, no hi fa res que calgui parlar, que calgui escriure mots, un rere l’altre, l’altre rere l’un. Si alguna cosa m’agrada més que escriure, que jugar amb la sintaxi i el so i el sentit, és escriure coses que ja he escrit –repetir amb variacions una lliçó antiga. Que se’m dispensi la falta, que sé imperdonable: diré coses dites perquè tinc la mania d’estar d’acord amb mi mateix.
Érem aquí: el millor poemari de l’any passat, que l’ha escrit Ramon Boixeda. Al títol, El cel dins un pou, hi habita la paradoxa que articula el llibre. Massa carregat de símbols, de vida, de paraules, de coses, el cel ens podria deixar cecs o, el que seria pitjor, en mirar-lo sense obstacles el podríem trobar de sobte buit. Hom mira avall per veure l’amunt, hom mira l’aigua per veure l’aire. La sola observació és, al llibre, una experiència perillosa, una vivència límit, que reclama sempre un esforç d’especulació compensatori, ordenador. Una especulació que desvia la direcció normal de les coses, però que tanmateix en dona una: controla el sentit, hi interposa elements mediadors. L’observació i l’especulació, ull i cervell, són, de fet, les dues vies simultànies de la distància boixediana: l’observació d’un ull espectador, i la concepció cerebral de la poesia, que esdevé un dispositu, més que de comprensió, de complexificació del món. Dos pols en pugna es troben en aquest esforç per la distància, entre la intel·ligibilitat de la mirada, serena i per serena clàssica, i l’obscuritat d’un cervell contemporani que no confia en la realitat ni en la capacitat d’atrapar-la del tot o gens. En la mirada de Boixeda, en la recerca estètica però tanmateix inútil d’un sagrat que no acaba de ser tàctil, que no acaba de revelar-se als homes ni de guiar novament la intel·ligència, ni en forma de déu ni en forma de bellesa perdurable, hi plana un pessimisme ontològic, el dubte insistent, que en cap moment no esdevé afectació, excés, ni tan sols davant de la mort o l’agonia. Amb sensibilitat, mesura i cura per la forma, hi ha en l’obra de Ramon Boixeda un recorregut ascendent. I en els poetes com ell, cal esperar no només un nou llibre, que trigarà cal suposar a arribar, sinó una nova edició, i amb cada edició, el poeta en desacord amb ell mateix –a la recerca d’una artesania, d’una veritat o un so.
Va ser en l’antologia Màtria, noves veus dels Països Catalans (ed. Germania, 2013) que vam conèixer Glòria Coll Domingo, aleshores una poeta jove, ara convertida en una veu plenament consolidada de la literatura en català. Amb A través (la Breu Edicions, 2022) ha guanyat el premi Jocs Florals de Barcelona, una de les quatre dones que han aconseguit el guardó des de 1859.
Glòria Coll Domingo nascuda a Riudoms el 1988 és música i poeta, especialista en violoncel barroc i llicenciada en Filologia catalana, el seu palmarès poètic va començar amb el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits amb Oda als objectes (Galerada, 2013), després vingué el premi Martí i Pol per Territori inhabitable (Edicions de la UAB, 2015) i el 2017 publicà Retorn en l’editorial Godall. A més a més ha participat en l’antologia de poesia escrita per dones Massa mare, literatura catalana a internet (a cura de Maria Callís i Raquel Tomàs).
El títol A través es pot entendre «com un moviment, una mena de gest que va travessant uns supòsits, uns pensaments, unes vivències per mirar de veure que les sosté» com ha explicat la mateixa poeta. És important remarcar-ho perquè la referència ja apareix en la cita de Luce Irigay que encapçala el poemari: «Ho travessarem tot, imperceptibles, sense abismar res, per retrobar-nos». L’altra cita remet a Czeslaw Milosz, un dels seus poetes de capçalera.
A través està dividit en tres parts, la primera està dedicada a la memòria del passat i al seu contrari, l’oblit com un fet no solament ineludible sinó, fins i tot, desitjable. La segona part aporta una mirada antiromàntica al joc de les relacions amoroses i la tercera, única que compta amb un títol propi, «Quadern de somnis» ompli el poemari amb imatges oníriques i elements que remeten a la psicoanàlisi, un exemple el tenim al poema [matar al pare]. Cadascuna d’aquestes parts estan relacionades per la sàvia utilització del lèxic, molt unitari, on paraules i expressions com «somni», «el son», «el jo qui somia i el jo somniat» apareixen del principi al final juntament amb altres mots clau com «memòria», «oblit» o el verb «Recordo».
Gonzalo Hermo en glossar l’obra va parlar de la carnalitat del llenguatge de Glòria Coll, en aquest sentit cal assenyalar el paper que ha tingut en la literatura catalana el que s’ha denominat «poesia del cos». Destaca en aquest sentit el poema «Com» de la segona part on trobem una llarga enumeració de parts del cos i els anem resseguint per un camí empeltat d’erotisme, es tracta d’un poema sense signes de puntuació que acaba amb aquests versos: «la meva esquena com s’omplia del gust / de tu com vam follar tantes vegades / i m’és igual per què i m’és igual / per què i m’és igual per què.» La poeta, però, transcendeix l’etiqueta de «poeta del cos» i, tal vegada, influïda per la seua formació musical juga amb diferents codis, així trobem poemes llargs, junt amb d’altres més curts i variacions d’un tema com si es tractara d’una peça musical. Per exemple en els poemes: «Vergonya I» i «Vergonya II» . O en «Mecanismes de l’oblit» que també disposa de dues versions.
En aquest poemari Glòria Coll no defuig els elements més obscurs o abjectes de la vida, fins i tot, elements que podem considerar «lletjos». Al seu poema «El grotesc» diu «Cal il·luminar el grotesc i dir-ne el nom», possiblement perquè si no diem el nom de les coses no existeixen. Un poema colpidor en aquest sentit és el que porta per títol «Pare», poema llarg que tracta de la malaltia, el pare ja no recorda, ja no sap ni tan sols els anys que té, ja no recorda els fills ni qui és ell. I això permet reflexionar a la poeta sobre la memòria, l’oblit i les relacions paternofilials. Sense memòria ni records no sabem qui som i per això el pare esdevé oblit.
Hi ha una gran varietat de temàtiques, jocs i influències que enriqueixen el poemari; Glòria Coll en reconeix moltes en l’apartat «Travesses» del final on cita les veus que li són més properes, de totes elles destacarem la veu de Gabriel Ferrater, poeta homenatjat al llarg de 2022, «Ferrateriana» és el poema més explícit amb un estil molt aconseguit que remet a l’autor de Les dones i els dies però també hi trobem altres com: «Fe» i «Posseir-me» que recorden títols com «Fe» i «Posseït» de Ferrater.
En conclusió, un poemari ric que té múltiples lectures i on trobem diverses claus per entendre l’Ars poètica de l’autora, per exemple en «Illa», un poema on es compara la poesia amb una illa i el jo poètic reflexiona sobre el per què de «l’hostilitat, de la inhabilitat de la poesia». Coll considera que per a enfrontar-s’hi «fa falta el coratge» i acaba afirmant de manera rotunda: «Només que no es tractava de la poesia». Podem aventurar que es tracta de la vida perquè en A través vida i poesia van lligades. «L’amor vola llis / com una fletxa: / penetra / la tenebra, il·lumina / els rebrecs del pensament. / Allí on habita la llum, el reflex dels secrets» (pàg. 198).
D’aquesta forma, el subjecte s’adreça a l’amor per sobreviure, i el canal a través del qual pot reproduir-se és l’amada: «La teva mirada omplia d’estels el firmament del migdia. […] Ombres que només s’il·luminaven si tu les miraves» (pàg. 204). La possibilitat de la seua existència justifica la vida: «La flor que voreja el camí / només existeix / quan tu la veus: / el seu color és pur / reflex d’una mirada / ‒si la mires» (pàg. 214).
La unió i la confrontació entre el que és i el que no és [re]significa l’existència. Existim a l’equilibri.
Dissabte 22 actes previs, recitals i signatura de llibres:
Diumenge 23 Sant Jordi! ens trobareu a Passeig de Gràcia, números 8-10, a la parada que fem els de LaBreu Edicions amb els companys d’AdiA Edicions, Edicions del Buc i Lleonard Muntaner
Durant tota la jornada, de 9 a 21 h, amb sorpreses, recitals, lectures i signatura de llibres🌹📚
Hi signaran llibres:
11-12 h Jèssica Ferrer SOM AQUÍ , Anna Gual ALTRES SEMIDÉUS, Jaume C.Pons Alorda TOTS ELS SEPULCRES
12 – 13 h Chantal Poch CREMAVEN, Maria Isern RUSC
13 -14 h Jordi Vintró INSUFICIÈNCIA MITRAL
16-15 h Cristina Garcia ELS IRREDEMPTS
18-19 h Glòria Coll A TRAVÉS i els traductors Marcel Riera BUKOWSKI ESSENCIAL de Charles Bukowski, Dolors Udina ANTIGUITATS de Cynthia Ozick, Antoni Clapés PER QUI EM PRENC de Lori Saint-Martin i Andreu Gomila EN ELS SOMNIS COMENCEN LES RESPONSABILITATS de Delmore Schwarts i ALCOHOLS de Guillaume Apollinaire.
I aquestes són altres signatures d’autors i traductors el dia 23:
Charles Bukowski (1920- 1994) és exactament el contrari dels poetes patricis americans a què al·ludia Gabriel Ferrater. Home de molts oficis i per tant pobre segur, com diu el refrany català, el que li va durar més va ser el de carter, fins que un benemerit editor, John Martin, l’en va rescatar amb una assignació de 100 dolars al mes per a tota la vida, que li va permetre dedicar-se només a escriure. Entre tornar-se boig a la feina o morir-se de gana jugant a ser escriptor, va triar això últim és com ho exposava ell mateix.
Va escriure molt i desordenadament, com desordenada era la seva vida. Novel·les, narracions, assaigs i poemes, molts poemes. Al principi en mitjans underground, com ara el setmanari Open City, de Los Angeles, que va durar dos anys, on mantenia una columna titulada “Notes of a Dirty Old Man”. Entre nosaltres és conegut pels reculls de contes que Anagrama va començar a publicar als anys setanta. També en castellà. Visor n’ha anat publicant reculls successius, l’ultim dels quals és Abierto toda la noche, en traducció d’Eduardo Iriarte, que presenta poemes dels seus últims anys, a partir de 1980. En català, ara ens arriben de cop dues antologies: l’una publicada per John Martin el 2007. The Pleasures of the Damned, i l’altra per Abel Debritto el 2016, Essential Bukowski.
La primera, traduïda pel polifacètic Marti Sales, guanya en quantitat, 274 poemes, però no conté els textos originals- llavors el volum hauria superat les mil pàgines-ni cap nota com plementària. La segona, a càrrrec del traductor Marcel Riera que com a pocta acaba de treure Abans de la tempesta (Proa) són 95 poemes, en versió bilingüe, i esmenta on i quan es va publicar cada poema, cosa que ajuda a seguir-ne l’evolució. En tot cas, el web Bukowski net conté força informació fins i tot documents de l’FBI-sobre la vida i l’obra d’aquest escriptor de dimensions oceàniques.
La imatge que se’n té de beverri, poca-solta, malparlat i avesat a fer referències explicites al sexe és correcta, però el que fa que sigui un gran escriptor i continuiï atraient lectors és la seva capacitat de captar i transmetre la sordidesa de la vida, des de la ciutat on va residir sempre. Los Angeles; des del graó més baix de l’escala social, essent autodidacte de biblioteca pública “mentre els altres nois empaitaven les noies jo empaitava llibres vells”. Amb més o menys intenció, ha sabut encarnar la figura de l’antiescriptor, que s’aparta de la societat literaria i abomina els xerraires-“enraona sobre les arts fins / que detesto les arts”.
Els seus poemes ho són tot excepte poemes pròpiament dits: confessions, imprecacions, breus escenes domèstiques o de carrer; retrats de gent desgraciada, hi ha amargura i també pietat; escrits tal com raja, en prosa retallada a l’atzar de l’elocució. Així com no ens vol complaure retòricament, tampoc no ens vol consolar dels mals del món: som així i no hi ha res a fer. Per això Bukowski agrada, perquè no ens enganya. Marc Romera, en el pròleg a la traducció de LaBreu, es pregunta quan tardarà a patir “les croades de l’escola del ressentiment” No pas gaire. Quan ja han rebut autors com Mark Twain i Roald Dahl, no pot tardar una esmena a la totalitat a algú que, com n’ha dit algun crític, encarna una certa fantasia masculina, la del “solter desinhibit, desendreçat, antisocial i del tot lliure”.
entrevista al Més324 dels traductors de dos dels llibres de la col·lecció de narrativa traduïda la intrusa:
Dolors Udina ANTIGUITATS de Cynthia Ozick
Andreu Gomila EN ELS SOMNIS COMENCEN LES RESPONSABILITATS de Delmore Schwartz
Graset: Andreu Gomila traductor del recull de d’aquests vuit relats En els somnis comencen les responsabilitats de Delmore Schwartz que és aquest d’aquí i que la veuen amb pantalles.Escriptor nord-americà traduït per primera vegada en Català. També Antiguitats De Cynthia Ozick Dolors Udina que és la doctora per la Universitat Autònoma, traductora. Per cert, dilluns que ve, 17 d’abril celebrarà el seu 95è aniversari.
Gomila: Schwartz era una figura rutilant de la literatura nord-americana dels anys 30 que es deia que anava després dels modernistes, Eliot, Joyce etcètera. Són grans noms i va començar un descens a l’abisme cap a els anys 40 que el van portar morir sol en un hotel de nova York. Fent una aportació a les noves generacions i essent un autor per a autors.
Udina: En canvi, Ozick diria que és una gran dona que realment és una autora de culte que ha escrit molt i ha opinat sobre literatura. No és tan famosa com els com els altres autors com Philip Roth. Va néixer allà els Estats Units els pares eren emigrants a Rússia. És una jueva i la cosa jueva és molt important. No la cosa jueva moderna que diguéssim sinó a la història antiga, i sempre als seus llibres hi ha molta història antiga del jueus. És una dona molt interessant que és una llàstima que no s’hagi traduït més. És una autora clau del postmodernisme literari.Té llengua molt bastant elevada sobretot perquè el primer conte d’Antiguitats tracta d’un home de també una edat bastant avançada. I té un projecte que és recordar èpoques passades i tot et posen un en un nivell bastant alt de llenguatge. No és la llengua de quotidiana d’ara sinó que has d’anar has d’anar inventar. Ficant-te en un món que no que no és l’habitual.
Gomila: Amb Schwartz el context és diferent. Perquè són el els seus pares que emigren al tombant del segle XIX i XX. Arriben a Nova York amb segona onada gran d’immigrants europeus el dia sobretot d’Europa de l’Est. A la seva obra hi apareixen personatges singulars, molt autodestructius, viuen en un ambient particular. El conte principal és que és molt important. Igual que El xal d’Ozick, ara ho deia la Dolors, és un dels 100 contes més importants del segle XX, En els somnis comencen les responsabilitats també ho és.
També hi ha una nouvelle que es diu “El món és un casament” i aquí es veu realment la desgràcia una mica de tots aquestes personatges que volen saber moltes coses i es queden allà on són. I s’han de conformar.
Quina hauria de ser la llargària d’un llibre de poesia? És, millor que no ens enganyem, una pregunta per passar l’estona, sense gaire transcendència; diguem el que diguem aquí, seguiran publicant-se totxos en vers inacabables i quadernets de haikus plens de pàgines en blanc, d’una mida a la vora de la plaquette. La indecisió, en el fons, és un signe que possiblement el format de llibre, tan ajustat a la novel·la o a una certa mena d’assaig, li resulta estrany a la poesia, basada en una unitat, el poema, tan breu que resulta difícil d’empaquetar a un preu assequible per al públic que sostingui el benefici de l’empresari. O, en altres paraules, que si ens cal agrupar els poemes en llibres d’una mida que va de les cinquanta pàgines fins allà on arribi la capacitat de l’autor, és pel capitalisme.
Tot plegat, però, no he pogut evitar de plantejar-m’ho en comparar la llargària de l’últim llibre de Glòria Coll Domingo, A través, amb la del penúltim, Retorn. El recull guanyador dels Jocs Florals de Barcelona del 2022 i publicat a LaBreu Edicions el formen tres seccions, dues d’elles sense títol i la tercera que es diu «Quadern de somnis»; cadascuna d’aquestes és tan llarga com aquell llibre publicat a Godall Edicions el 2017. I tanmateix, aquesta diferència volumètrica no ens hauria de convidar a fer deduccions fàcils, ni apressades, sobre la importància relativa de cada llibre. I per a evitar-ho cal realitzar un moviment no tan freqüent: considerar l’obra de Coll Domingo en el seu conjunt, examinar el seu arc vital fins ara.
Situem-nos, doncs: els dos primers llibres de la poeta, Oda als objectes (2013) i Territori inhabitable (2015), es movien a l’ombra familiar de Ferrater i Vinyoli, aquella lírica calmosa ancorada per les correlacions objectives (el primer títol és ben clar), per descriure una estada de l’autora a Utrecht (el segon, també). Amb Retorn, com el seu títol indica, l’espai és el Riudoms natal, però el primer poema reprèn el «Posseït» ferraterià i l’estrafà, el transforma en una mena de quequeig:
quan el meu cos
es converteixi en ruïnes
farta d’abonar amb absència
el terreny sempre àrid que em sóc
quan el meu cos
se’m ressequi en pedra
antiga com la de la teva pàtria desolada
quan el meu cos
ja no recordi l’enyor del teu
romandrà encara en ell
l’espera cicatritzada
Som, ara, en un poema en prosa retallada sense signes de puntuació, amb un ritme marcat per les repeticions, que recupera el tòpic inicial del poema ferraterià d’una manera que no fa més que accentuar la ruptura amb el model fornit pel poeta nascut a Reus. Unes pàgines més tard, llegirem que «no vull tornar a escriure poesia clara», poc abans de comparar la pròpia veu amb una riuada:
s’ha desbordat del tot
el pantà i s’emporta estratègia
precisió
prudència
L’estratègia, la precisió, la paciència de l’escriptora calmosa dels dos primers llibres és així abandonada. I això serà així fins i tot a la segona part del recull, el «contrallibre» format per un únic poema, relativament llarg, de versos tendents al decasíl·lab. Retorn és, així, el moment de la crisi d’aquella poètica inicial, el moment del canvi de pell, de l’abandó dels exercicis mimètics; per això amb 39 pàgines n’hi havia prou. Ara, A través és el pas següent, l’exploració del nou territori inaugurat pel llibre anterior. I dos lemes ens en donaran les coordenades: un vers de Czesław Miłosz, del poema «Què vol dir», traduït per Xavier Farré a Travessant fronteres, una frase de Luce Irigaray, de l’article «Quand nous lèvres se parlent», inclòs a Ce sexe qui n’en est pas un (1976). Per una banda, el poeta polonès que defensa la possibilitat de contradir-se, de moure’s entre diverses posicions («Tant de bo volgués ser no contradictori. Però no.»), per l’altra la teòrica francesa que anuncia el pas a través de tot («Nous traverserons tout, imperceptibles, sans rien abîmer, pour nous retrouver»); però també el poeta europeu de postguerra, que s’ha de fer càrrec d’un món en ruïnes, i la pensadora del feminisme desconstructiu de la diferència.
Res més clar, però, que llegir «El grotesc», el segon poema, una mena de sonet programàtic que proposa «il·luminar el grotesc i dir-ne el nom», assumir «l’horror de l’origen», la vida «abjecta, viciosa, excessiva», aprendre «a veure’ns així com som», a acceptar allò híbrid («l’empelt»), lleig, aliè a la norma. No deixa de ser una bona descripció d’allò que en la poesia de Coll Domingo separa els poemes posteriors a Retorn dels poemes anteriors. La pròpia forma externa del poema ho registra: són, certament, dos grups de quatre versos, seguits de dos grups de tres versos, alguns d’ells decasíl·labs (algun cop només s’hi aproximaran: «cal il·luminar el grotesc i dir-ne el nom»; algun cop jugarà amb accents forts a la cinquena síl·laba, tan desavinents), alguns d’ells fent assonància, dos d’ells (l’últim dels «quartets» i l’últim dels «tercets») fent una rima consonant: «saber-lo comú» i «som u». La forma del sonet és més un record que una presència; o, més ben dit, és una forma estrafeta, com el record de Ferrater al principi de Retorn. No hi ha forma perfecta possible perquè el poema se situa, d’entrada, en un terreny desolat, ple d’ossos, l’espai del primer poema del llibre, «Arqueologies».
El tercer, «Guarir el pa», agafa el seu títol del fragment 184 de les «Fulles d’Hypnos» de René Char, per referir-se als desastres del mitjan segle xx, la «farina blanca de la mort». Coll Domingo parla d’apropiar-se del «xiulet agut de la memòria», però n’extreu una responsabilitat («si no vam saber guarir el pa, si el vam pastar | amb la farina blanca de la mort»); el següent poema anirà «amb Jean Améry» per preguntar-se «quanta pàtria em cal?» Entre el poema a l’ombra de Char i el poema a l’ombra d’Améry hi ha, però, un pas fonamental, del plural al singular; una de les vies per llegir A través més profundament que no podríem fer aquí passarà ben probablement per l’examen de quins poemes es confien a un «nosaltres» i quins pengen d’un «jo» (és entre els primers, diria, que si anéssim a mirar trobaríem alguna nota falsa). Col·lectiva és aquí la memòria de la lluita antifeixista descrita per Char, amb aquest record que no és propi (com no ho era la pàtria d’Améry), per concloure, després d’una estrofa plena de contrastos, d’al·literacions («magma fosc», «flam magnètic») i d’anacoluts («Fundació de. | Destrucció de.»), en una metàfora:
Memòria: bastó corcat
sobre el qual no goso vinclar-me.
Un determinat control del to permet que tot plegat no s’enfonsi sota el pes de la seua pròpia pretensió, que no desemboqui en el kitsch. I també una certa flexibilitat: ben aviat els poemes abandonen tota aquesta temàtica greu per centrar-se en la memòria personal, aferrant-se a detalls concrets per no perdre peu; Coll Domingo, diríem, ha abandonat els exercicis d’estudi a la farga vinyolianoferrateriana però no n’ha oblidat les lliçons. Així, si a «Jo recordo» hi ha la mare, el pare té també un poema no ben bé d’aniversari; allà, les anàfores i els paral·lelismes, gairebé bíblics, poden arribar a recordar una pregària, tot i que (altre cop el to) la veu és entre distant i irònica:
Un mot buit,
un dia que sempre oblido.
Això ets per mi, pare.
«Sobre la vergonya» pot lligar les dues perspectives obertes fins ara: la memòria dels horrors històrics, el record de l’entrada en el món adult. Però també ens dóna accés a la segona d’aquelles coordenades que situen A través: el món femení. Hi trobarem la protagonista entotsolada amb el seu passat, observant-s’hi a si mateixa (en tercera persona, com Annie Ernaux a Memòria de noia) abans de tornar al «nosaltres»:
Hereus encara de la por de ser carn,
hem foragitat la culpa
però vetllem aquest orfe,
tendre, impiu
torbament
La vergonya seria, així, un residu desarrelat d’una moral ja abandonada, una deixa de l’antic recel cristià cap a la corporalitat. Sobre tot plegat s’estén sobretot la segona secció del llibre, després de tancar la primera amb una sèrie diguem-ne metapoètica, en què «Illa» respon a la poesia anterior de Coll Domingo, tot al·legant que aquell «territori inhabitable» no era precisament la poesia (vet aquí el domini del to: la poeta, amb l’ofici de no dir-ho tot, té l’elegància de no precisar què era realment aquell territori), «Lírica ilírica» satiritza amb elegància el mundillo («l’estimadíssima farsa | de repetir vells patrons per no aturar l’engranatge») abans de contraposar-hi l’altra activitat de l’escriptora a «Som música». I, si al primer poema del llibre havia promès treballar la terra, a «Intent de càntic», l’últim de la primera secció, afirma:
Hem disseccionat mot a mot el vers
per arribar al fons: excavant,
excavant, i ja no ens queda terra.
A l’inici de la segona secció, «Encara de nit» reprèn un antic tema, l’amor, barrejant-lo amb dos símbols tradicionals, l’aigua i les abelles. L’aposta, però, serà aquí la recerca d’un nou lloc des d’on parlar del desig. Aquí i a «Posseir-me», de fet, l’amor és un impuls narcissista, un desig de si per molt que passi a través del cos de l’altre (amb qui la relació real és més aviat incerta). A «Fe», de fet, reprèn un títol ferraterià per recuperar-ne la mateixa incertesa: «i saps que és un somni | tot el que veus d’ella».1 I, de vegades, hi haurà altres presències, fantasmals, el record d’una munió d’actes amorosos, d’altres cossos. Tot serà, així, un simulacre. Però, respecte als poemes eròtics de Ferrater, a aquella mena d’escena primigènia amb un home i una dona sols en una cambra, hi haurà encara una altra diferència: ara qui parla és ella. Cosa que és, en realitat, un espai obert per Ferrater, encara que poc explorat pels seus seguidors més conspicus. Així, el poema central de la secció, diguem-ne l’acme, podria ser «Com»: una tirada sense signes de puntuació en què l’estructura anafòrica, insistent, hi reflecteix l’èxtasi eròtic, el moment en què la textura reflexiva pròpia de la resta de poemes deixa pas a l’abandó, al pur ritme.
Hi haurà també poemes de desamor. A «Balena» la bèstia marina esdevé una correlació objectiva de la protagonista, primer cantant i després embarrancada a la platja. O «Passions tristes», que intercala un incís autoreflexiu, una captació de benevolència irònica, que aparenta trencar la línia del poema però en el fons manté la coherència amb el seu fons metapoètic. A «Taulell verd, foradat, de la memòria» recupera una imatge vinyoliana (de «Joc», concretament), la de la bola de billar fent voltes per la taula: ara, les boles topant al taulell són records movent-se pel taulell de la memòria. «Ferrateriana» és un joc ben resolt de pastitx i homenatge, bastint el que els ferraterians de pro anomenen «reflexió moral» a partir de clixés que podem reconèixer com a ferraterians sense que la concreció d’on els havíem llegit ens vagi més enllà de la punta de la llengua (i, crucialment, també aquí les dones són substituïdes pels homes a l’hora d’enllaçar-los amb els dies).
Ferrater i Vinyoli eren influències explícites en la poesia primerenca de Coll Domingo. Aquí no són tan negades com digerides, passades pel filtre d’una veu que ja és la pròpia de l’escriptora. Des d’allà, ella mateixa respondrà a una tradició literària que, igual que feia que el comte Arnau de Maragall fos redimit per una noia pura, necessitava fer morir Riquilda per donar un sentit a la peripècia de Fra Garí. I és des d’aquesta veu ja definitivament personal que a «Quadern de somnis» es munta una suite onírica, més unitària que no suggereix el seu títol. Allà es reprendran temes i formes emprats en les anteriors seccions del llibre: la maduració personal, la relació entre els sexes i els gèneres, la relació amb la col·lectivitat i les seues cicatrius.
Aquesta reiteració, per cert, ens retorna al dubte inicial sobre la mida dels llibres. L’abast més ampli d’A través, en comparació amb Retorn, deixa espai a la redundància, al poema sobrer, a l’exercici d’estil, a una certa irregularitat. És, en realitat, un alè diferent. Si Retorn era un cop de puny que reflectia un moment concret de crisi, una sacsejada puntual, A través camina errabund, divagador, tot explorant aquesta illa aleshores descoberta, aquest territori inhabitable que, en realitat, no és ben bé la poesia. Diguem que hem passat de Swordfishtrombones, el disc en què Tom Waits descobreix com ser ell mateix, a Rain Dogs, el disc més extens en què va jugar a investigar totes les maneres de ser-ho. Un territori que, en qualsevol cas, ja no és el de la perfecció cristal·lina d’una petita peça ben feta, impol·luta, concentrada. I per això, sigui el que sigui el que decidim sobre si els llibres de poesia han de ser llargs o curts, el fet és que a alguns no els convindrà la mateixa llargària que a d’altres.
A l’últim número per ara de la revista Veus Baixes (http://veusbaixes.cat/6.html), de fet, és aquest el poema que comenta l’autora, tot connectant-lo amb «Teseu».
PER QUI EM PRENC de Lori Saint-Martin i la lectura entusiasta que en fan a RàdioDesvern
” És d’aquells llibres per sorprendre, ho té tot, és un assaig, una biografia, el pots llegir poc o molt com una novel·la en la que va explicant la vida d’una família de manera desordenada (una família d’orígen alemany que canvia a l’anglès i una filla que renuncia de l’anglès per anar al francès en el fons per unes raons personals molt íntimes). És un llibre preciós, és un llibre ple de poesia també i que us farà replantejar allò de “la llengua no és només allò que parlem” i en una societat bilingüe com la nostra crec que toca punts molt essencials , molt allò de dir “no ho hauríem de viure com un conflicte…plantejem-nos què és una llengua, quina és la relació que hi tenim, perquè val la pena parlar les llengües i anar-hi molt a fons, i no agafar-les com un mer objecte de comunicació” PER QUI EM PRENC, un llibre sensacional, agradarà molt i donarà molt debat.” Arnau Cònsul
entrevista a David Gálvez LA TORRE DELS RUSSOS al Més324
“és un edifici singular que en el moment que es construeix crida molt l’atenció, el 1916 a Andorra no hi havia cap edifici que s’assemblés a aquest, és una de les primeres construccions de Cèsar Martinell i crida molt l’atenció … tot és una mica misteriós. La casa i l’experiment aquest era més, no una excusa, però un epicentre per investigar d’altres coses: la casa, qui la fa, qui hi viu, què és aquest experiment… però també molts personatges que apareixen a la mínima, qui acompanya aquest senyor a Andorra, el propi arquitecte, aquesta senyora russa que no és russa, qui és aquest Nicolai Popov famós perquè es desconeixia tot a Andorra d’aquest personatge, havia quedat com un nom en l’éter i l’edifici. Hi ha coses que van lligant però no passa res, tot són excuses per fer una mica de recerca i una mica de joc per mirar d’interessar al lector.” David Gálvez
“En David Gálvez no ha fet una novel·la a l’ús perquè ens ofereix escenes aïllades, documents d’arxiu, diverses fitxes geneològiques, notes sobre els colors (això m’ha agradat molt) aquestes sèries que són marca de la casa, Un dels temes del llibre és el de la construcció, no sé si de la casa, però també els materials de construcció de l’obra literària” Xavier Graset
Precisament perquè sabem que l’existència pot pesar, juguem a jocs terribles com aquest
Jesse Ross
Em resulta hipnòtic, Trophy Dark: un joc de rol d’aventures, però de terror, explícit, intens, fosc i poètic alhora. “No és un joc de valents aventurers que maten dracs i s’emporten l’or”, diu la contracoberta. “És una història de terror sobre buscadors de tresors que trobaran el seu tràgic final en un bosc embruixat que no els vol allà.” Tan ben parit i tan ben il·lustrat per Jesse Ross. Tan ben farcit d’horrors i temptacions, que vertebren les vint-i-dues “incursions” (aventures) que conté. Tan ben enquadernat en negre per The Hills Press, gairebé un grimori, rar i bell. Tan fèrtil en escenes pertorbadores i pensaments retorçats. Els personatges patiran i acabaran morint gairebé segur: només es tracta, diu el joc, de fer-ho tan èpic com sigui possible.
Trophy Dark porta a l’extrem allò de “no ho donis tot mastegat, deixa que la imaginació faci la resta”, però és que el que suggereix és tan potent, que, en pots estar segur: la imaginació propagarà el missatge, escamparà el terror. I m’encanta tot, però sobretot les “instantànies” que inclou (entre deu i quinze en cada incursió): dues o tres frases en requadres negres, que són imatges llavor d’escenes que com a director de joc pots usar, o no, però que resulten, com a mínim, inquietants.
Vaig llegir Trophy Dark mentre rellegia el llibret tallant de Cristina Garcia Molina, Els irredempts (LaBreu, 2022), tres relats críptics en cent quaranta pàgines, res mastegat, tampoc: tres diamants al fons d’un pou fosc. I la cosa s’esqueia. Garcia Molina escriu: “Als homes bons els fascina la crueltat.” Escriu: “Jo volia cridar alguna cosa, però les rates rosegaven les meves frases.” I tot plegat semblava la conseqüència d’haver fallat, al joc, una tirada de Ruïna. Garcia Molina escriu: “Nosaltres podíem arribar a ser fastigosament realistes. No ens agradaven les llegendes. No ens agradava la fantasia. No érem els seus destinataris. Només sabíem que l’existència podia pesar. Amb això n’hi havia prou.” I aquí semblava que parlés dels buscadors de tresors condemnats a morir esclafats pel pes real de les llegendes.
Precisament perquè sabem que l’existència pot pesar, juguem a jocs terribles com aquest. Precisament perquè sabem que l’existència pot pesar, subratllem i recitem Els irredempts. Roberto Bolaño deia que hi ha moments per escriure poesia i moments per boxejar. I Joyce Carol Oates diu que, a la boxa, el més important és saber respirar. Perquè no pots esquivar els cops del rival, ni pegar-li fort, si ja no et queda aire.
El que fa Cristina Garcia Molina a Els irredempts és inventar-se una respiració estranya i fascinant: el ritme de la seva prosa. En aquest fragment hi descriu un personatge, però podríem ser nosaltres parlant d’ella, de com escriu, de com la llegim, de com la sentim: “Imposava respecte. Imposava rendició. Marcava el ritme. Tenia el control de l’aire.”
El bosc encantat de Trophy Dark també té el control de l’aire, vet aquí el drama a què estan abocats els personatges. Cristina Garcia Molina escriu poesia i boxeja alhora, sense perdre l’alè; passa que ho fa en prosa. I quina prosa. Quina fondària, quina estranyesa magnètica.
—Has barrejat Trophy Dark i Els irredempts?
—Sí. Dues meravelles.
Garcia Molina escriu: “Tenia una forma hel·lènica de comunicar-se. Cada frase que pronunciava o escrivia era el contorn d’un maluc tallat en marbre.”
Era qüestió de temps que el poeta, narrador, periodista, crític literari i, darrerament, traductor Andreu Gomila es decidís a traslladar els Alcohols de Guillaume Apollinaire al català. Indicis d’aquesta certesa? Que com a gestor cultural bategés el festival de poesia a la Sala Beckett de Barcelona, que ell mateix va dirigir, amb aquesta referència (al)química i poètica era una declaració d’intencions.
Dos anys de feina, i moltíssimes decisions perquè traduir no és trair sinó triar, ens permeten gaudir d’un dels moderns més moderns i transgressors, un autèntic avantguardista iconoclasta i provocador
Dos anys de feina, i moltíssimes decisions perquè traduir no és trair sinó triar, ens permeten gaudir d’un dels moderns més moderns i transgressors, un autèntic avantguardista iconoclasta i provocador que ja havíem pogut llegir en el nostre codi lingüístic gràcies a versions parcials de Marià Villangómez, Joaquim Sala-Sanahuja –i traductor del bell volum El Bestiari a Lleonard Muntaner, Editor– o el treball sensual i minuciós de Sergi Pàmies, que ens va fer gaudir, per a la col·lecció eròtica La Marrana, de Les onze mil vergues, d’un autor que s’havia deixat seduir pels perversos dictats del Marquès de Sade. No era el primer cop que llegíem el multidisciplinar erotòman a partir de la seva prosa llibertina: el venerat Jesús Moncada va encetar l’orgia tot portant-nos Les proeses d’un jove Don Joan, un volum que de ben segur va ser determinant perquè Josep Palau i Fabre reformulés el mite del salvatge fornicador dins del marc del teatre català. Però l’Apollinaire poeta ha estat possible fa poc gràcies a l’esforç d’Andreu Gomila i LaBreu Edicions, tàndem que també ens ha acostat als contes de Delmore Schwartz.
LaBreu (2021)
Wilhelm Apollinaris de Kostrowitzky va néixer a Roma el 1880 i va morir a París el 1918, fill d’una aristòcrata polonesa i d’un pare desconegut que, pel que sembla, o bé era un oficial italià o bé un príncep de l’església. Després de vagarejar per mitja Europa, mare i fill varen acabar a París, on el jove freqüentà els cercles artístics i literaris de la capital europea, esdevenint així un exaltador de les noves tendències, propulsades per fenòmens com són Picasso, Braque o Matisse.
una obra precursora per al moviment surrealista. Les imatges que proposa són extraordinàriament trasbalsadores, potentíssimes, inauguradores de corrents que encara ara se segueixen com ara el de la poesia mòrbida
Apollinaire va viure intensament, va crear amb voràgine i ànsia de revolucionar el panorama, fins que es va allistar com a voluntari a la Primera Guerra Mundial, en què va obtenir el grau de tinent i la Creu de Guerra. Tanmateix, una ferida de metralla al cap el va obligar a reposar pocs anys abans de la fi del conflicte: en el període de recuperació va escriure alguns dels seus textos més emblemàtics, com els Cal·ligrames o Els mugrons de Tirèsies, però és sens dubte Alcohols el seu volum més reconegudament immortal, escrit i reescrit durant setze anys a la recerca del futur a través dels versos, i és així com es considera una obra precursora per al moviment surrealista. Les imatges que proposa són extraordinàriament trasbalsadores, potentíssimes, inauguradores de corrents que encara ara se segueixen com ara el de la poesia mòrbida: «El sol s’exhibia aquell dia com un ventre / Maternal que sagnava lentament al cel / La llum és la meva mare oh llum sangonosa / Els núvols corrien com un flux menstrual».
El mateix Andreu Gomila, al pròleg que acompanya el volum, declara que en l’aventura de translació va intentar respectar la mètrica al màxim, però que va haver de renunciar a la rima en alguns casos per no forçar el resultat. El seu procés d’adaptació d’una llengua a l’altra, al meu entendre, ofereix un ric ventall de possibilitats formals però també expressives, seguint mestratges com els marcats per figures talment Antoni Clapés o Melcion Mateu. La curosa tasca ens permet celebrar ara aquesta festassa verbal que són els Alcohols, un convit a l’ebrietat, a l’experimentació, a la transformació química i alquímica. Si Charles Baudelaire ens va incitar a sadollar-nos, d’alcohol o de virtut o de poesia o del que fos, amb els poemes de Guillaume Apollinaire ho podrem aconseguir a la perfecció.
Jaume C.Pons Alorda a La veu dels llibres (08.04.23)
Vermut Literari +MOT “Parlem sobre literatura i por” amb Cristina Garcia ELS IRREDEMPTS i Ferran Garcia GUILLERIES moderat per Anna Nicolau a La Taverna d’El Foment ( 01.04.23)
A TRAVÉS de Glòria Coll Domingo a la tria poètica de FetaMidaTV
“Porto dos llibres premiats de Poesia. La Glòria Coll Domingo. La poeta de la ciutat fins a l’abril de 2023. Llibre amarat de pensament, crec que hi ha una connexió entre els poemes i de la filosofia. És un llibre molt viscut. Parla de la memòria, dels records i de la família. Una segona part que parla de l’amor, i del desamorament. I cap al final, plegat de reflexions sobre relacions humanes i amb l’espai. A Través, són les coses que l’han travessada a ella i com ha travessat. Reflexions molt humanes. El meu poema preferit és: “Mecanisme d’oblit II”. Em recorda la pel·lícula “Olvidate de mi”, i té tota la raó, podríem estar dotats d’aquesta possibilitat d’oblidar.” Míriam Cano
Dues editorials acaben de publicar dues seleccions diferents de poemes de Charles Bukowski, el poeta maleït que tots temen i molts pocs han llegit. Parlem amb Martí Sales, traductor de l’extensa Els plaers del condemnat(1951-1993) (Edicions de 1984), i Marcel Riera, autor de la versió catalana en la bilingüe Bukowski essencial (LaBreu).
alabatrada de primavera amb el recital de Jèssica Ferrer SOM AQUÍ Premi Francesc Garriga 2022 Chantal Poch CREMAVEN Maria Isern RUSC serà a LaRubia Horiginal (30.03.23)
la poesia de Charles Bukowski a L’Irradiador d’Icat (25.03.23)
“A mi em sembla, l’obra de Bukowski, no ha sortit mai il·lesa. Té la imatge de porc masclista i alcoholic, ara li pesa. Això és culpa dels anys 60 i 70. L’època que et trobaves Bukowski per tot arreu. (…) Resurrecció de Bukowski a les llibreries. “Els últims dies del noi suicida” amb traducció de Marcel Riera. Aquesta poesia que sempre és transparent i fonda, amb poques metàfores, directa i salvatge. Seleccions fetes per col·laboradors de Bukowski, seria possible fer una selecció dolça, o una de trencadora de la imatge que tenim d’ell.”
Brutal i delicat, sec i commovedor, nihilista i vitalista, Charles Bukowski és una figura major de la poesia nord-americana. Tres anys després de la celebració del centenari del seu naixement, arriben ara en català dues antologies dels seus poemes, la d’Edicions de 1984, amb traducció de Martí Sales, i la de LaBreu, a càrrec de Marcel Riera. Bukowski és molt més gran que la imatge prostibulària i alcoholitzada que dècades enrere li va anar a favor i ara segurament li pesa.” L’Adolf Beltran s’hi ha divertit i emocionat
Adoptar la llengua materna
Lori Saint-Martin relata com la llengua ha modelat la seva identitat a ‘Per qui em prenc’ (LaBreu Edicions, 2023)
És possible adoptar una llengua com a materna? Lori Saint-Martin explica que sí: ella va adoptar el francès quan l’anglès, la seva suposada llengua materna, no la definia. En el seu darrer llibre Per qui em prenc (LaBreu Edicions), traduït al català per Antoni Clapés, l’escriptora s’encara a aquest trencament dels lligams anglòfons, provocats en bona part per l’enamorament cap a una llengua i l’expectativa d’un futur millor.
Per qui em prenc és un llibre de reflexions vitals, que passen per enfrontar-se a vergonyes del passat que havien definit la personalitat de l’escriptora durant molts anys de la seva vida. A poc a poc, es va trobant de nou amb aquell passat i aconsegueix saltar les barreres per explicar com una llengua li donava un sentiment de pertinença que no sentia amb la materna. I tot això ho escriu després de la mort dels seus pares i germana, honorant-los i superant dècades de rebuig i negació dels seus orígens.
Podria definir la Lori Saint-Martin adolescent com la pick me girl, aquella noia que no vol ser com els altres. Crec que molts, ho vulguem o no, ens hem sentit així en algun moment. Tot el que la resta de gent fa —i en especial la seva família—, ella ho ha de fer a la inversa. La seva identitat es construeix ja de jove amb la màxima rebel·lia. Per Saint-Martin, la llengua materna no era la seva, la seva ciutat no seria mai casa i el seu cognom, massa anglòfon, no l’identificava. Havia de sortir d’allà, canviar, esdevenir francòfona totalment per sobreviure com a individu. I sentia que si això significava avergonyir-se i ocultar d’on venia i la seves característiques com a anglòfona, ho havia de fer.
L’amor innat pel francès i el refús per l’anglès va ser el seu motiu de fugida, de desprendre’s del passat. Més endavant, l’amor retrobat per l’anglès, el descobriment del castellà i els lligams amb l’alemany la fan reconciliar-se amb els orígens. Què és la llengua materna? És la llengua que aprens a casa, la que t’enamora, la que et retroba o aquella dels teus avantpassats alemanys que mai vas arribar a aprendre? Per a Saint-Martin, ho pot ser tot. Ella és bilingüe: és anglòfona de naixement, és francòfona de cor. I el castellà i l’alemany coexisteixen dins seu amb les altres llengües, de forma que es complementen unes amb les altres.
Per qui em prenc és el relat d’una vida travessada per les llengües. Lori Saint-Martin escriu aquest llibre autobiogràfic per mostrar com les diferents èpoques i circumstàncies —adolescència, joventut, ser adulta, ser mare i viure la mort de éssers estimats— estan fortament marcades per l’idioma que parlem. A ella, les llengües l’inunden el cos, totes tenen el seu racó. Al cap i a la fi, hi ha dedicat innumerables hores i ara aconsegueix posar, precisament, paraules a tot allò que mai havia pogut expressar.
a la XII Setmana de la Poesia de Sant Feliu de Llobregat BUKOWSKI ESSENCIAL de Charles Bukowski amb el traductor Marcel Riera a Llibreria Barra/Llibre (25.03.23)
doble presentació al voltant dels llibres ANTIGUITATS de Cynthia Ozick HOTEL INSOMNI de Charles Simic amb les traductores Dolors Udina i Marta Pera a Dòria LLibres (24.03.23)
homenatge a Zoraida Burgos en ocasió de la celebració dels 90 anys de la poeta a Tortosa, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes (23.03.23)
David Gálvez Casellas defuig la ficció convencional a ‘La Torre dels Russos’ (LaBreu Edicions), una novel·la ambientada a Andorra on conflueix tota una escena internacional
Ens enganyaríem si penséssim que La Torre dels Russos, de David Gálvez Casellas, és el relat que el seu títol promet: la història d’un edifici encara existent avui dia, a Santa Coloma d’Andorra, construït per Cèsar Martinell per encàrrec d’un milionari nord-americà, Fiske Warren, amb el propòsit d’organitzar-hi una mena de comuna socialista andorrana, que va ser encomanada a un matrimoni rus, els Popov, i que com si fos una espècie de Camelot casolà va acabar anant-se’n en orris, entre altres coses, després d’un complicat afer amorós entre el milionari i la muller de Popov. Tot el que aquest desenvolupament promet no hi és, en el llibre; no hi és, sobretot, la mena de novel·la que aquesta síntesi dels fets suggereix, la que sembla iniciar el seu primer capítol, “Anticipació de la Torre dels Russos”, que ens presenta Mister Warren meditabund a l’Enclau de Sant Jordi, recordant líricament l’època en què va conèixer la seva muller, Gretchen Osgood, més tard model per a un cèlebre retrat de Joseph Sargent.
David Gálvez Foto Laura Gálvez-Rhein
Gairebé tot en aquest inici sembla anunciar, per exemple (i en el millor dels casos), un apropament com el de Les altures de Sebastià Portell a un personatge coetani de Warren, Ismael Smith: un mosaic d’escenes que en donen un retrat oblic, des dels marges del relat oficial. Ambdós llibres, el de Portell i el de Gálvez, comparteixen de fet aquesta obliqüitat esquiva de l’acostament, potser heretada de La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal, com si els costés abordar el temps històric i els seus personatges d’una manera frontal. Només que en el cas de Gálvez l’obliqüitat és duta fins a un extrem de fragmentarietat aparentment arbitrària: com si sabés que la novel·la real mai no superarà la novel·la imaginada, Gálvez ens entrega els materials per a una novel·la possible.
Aquests materials seran escenes aïllades, documents d’arxiu diversos, fitxes genealògiques, notes sobre colors, detalls ínfims. L’apropament arriba a resultar abstracte, com en una pràctica de la cita pictòrica que, partint d’una zona de la tela d’un Vermeer, augmentada i retallada, n’extragués un Antoni Tàpies: mirada de prop, de molt a prop, la realitat resulta abstracta. Encara més: si fos per l’autor, els materials que ens presenta ni tan sols tindrien l’ordre determinat a què obliga el format actual, relligat, de llibre: podria ser una capsa plena de documents, com el número 2 de Carn de cap. I, d’aquesta manera, l’argument possible es descompon en una trama de textures, les de la realitat tal com perpètuament se’ns escapa. Més d’una vegada es convocarà aquí, explícitament o implícita, el fantasma dels cent pròlegs de Macedonio: La Torre dels Russos és una novel·la potencial, apta per al lector saltejat, que en lloc de segar espigola.
Que és tant com dir que La Torre dels Russos no és un llibre per a tots els públics: tothom qui esperi que l’hi donin el relat mastegat, amb una definició clara d’un protagonista en qui projectar-se, amb uns ganxos precisos on penjar els bons sentiments com qui penja l’impermeable (és a dir, el pitjor dels casos de la novel·la que s’hauria pogut fer a partir de la peripècia real de l’edifici), pot sentir-se’n decebut. Una decepció només possible, en realitat, si ignorava els llibres anteriors de l’escriptor, Cartes mortes o Res no és real, textos que defugen la ficció convencional. Aquí, de fet, s’apropa a una de les vies d’exploració més fecundes dels últims anys, a condició de deslligar-la de la xafarderia privada (és ben probable, però, que no sigueu capaços d’evitar córrer a Google, mentre la llegiu, a comprovar si allò que esteu llegint té alguna correspondència en el món real).
No es tracta tant de colar de contraban record autobiogràfics malgirbats com d’apropar-se a la realitat, d’adoptar-la com a model on anar a buscar noves formes narratives. I alhora, aquesta simple suggerència feta a partir de materials d’emprèstit serveix per suggerir novel·les de Henry James, contes de Howard Phillips Lovecraft, poemes en prosa de Charles Baudelaire. El text de Gálvez té un preu, el d’haver d’obrir-se pas en una espessor una mica redundant; pagat aquest peatge, el lector coratjós podrà descobrir-hi, a mesura que avanci en la lectura, meravelles sorgides d’una imaginació verbal prodigiosa, capaç d’extreure or d’una descripció del turisme a Nova Anglaterra que esdevé progressivament al·lucinada, o de fer una oda a la pústula que ens situa en les fronteres del lirisme més paradoxal.
BUKOWSKI ESSENCIAL de Charles Bukowski al Més324, Xavier Graset entrevista a Marc Romera (editor de LaBreu Edicions) i Laura Baena (editora de 1984) en ocasió de les publicacions de la poesia de Bukowski per primera vegada en català.
“Bukowski és un poeta maleït, i un maleït poeta. Bukowski és un tio que fins que a una edat bastant provecta no té una vida estable.. de petit va rebre un maltracte sàdic, injust, i recolzat per la mare. Ell destruïa molt el que escrivia, escrivia d’una manera compulsiva cada nit, arribava borratxo de l’hipòdrom havent perdut calers i es posava a escriure escoltant música clàssica, era un melònam absolut -això és molt sorprenent- perquè contrasta molt amb el seu tipus de vida i d’obra, ell detesta qualsevol altre tipus de música, la seva manera d’escriure era començar a beure, posar-se davant de la màquina d’escriure, però escriure maltrancant-la, la màquina, directament, escrivint més de 5000 poemes, una barbaritat!” Marc Romera
We use cookies on our website to give you the most relevant experience by remembering your preferences and repeat visits. By clicking “Accept All”, you consent to the use of ALL the cookies. However, you may visit "Cookie Settings" to provide a controlled consent.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
La paradoxa és, des dels segles dels segles, una companya difícil —impossible— d’erradicar de les nostres vides. El poeta Ramon Boixeda l’agafa de bracet a El cel dins un pou (LaBreu, 2022) tot parlant-nos d’un reflex contrastable, lluny de tota realitat irrefutable. A la manera d’un Narcís acaparat pel dubte, desplega els seus versos oferint-nos-en la darrera versió (Boixeda no pot escriure dues vegades un mateix poema).
I quina manera més idònia a l’hora de captar els secrets de l’entorn que fer-ho tot passejant, activitat que s’erigeix en el millor dels mètodes per despertar sentits i excitar pensaments tot «trepitjant les fulles / com un ofici que arreplega / viatges de camins batuts / i esborrats per vides cruixents / que el vent ha de tornar a escampar»; per terres sevillanes («un matí de diumenge en què la imatge / del pas processional et representa»), per capvespres («…la nit agermana / el temps de què disposes / amb el que et toca viure»), al llarg d’un “Viatge iniciàtic” («viatjo per ser nàufrag en mars nous?»),… qualsevol indret, qualsevol moment, pot ser favorable per aprendre del món «a viure al lloc on torni».
Els Irredempts és un llibre estructurat en tres històries de vides irredemptes que s’enfronten a la precarietat, la pèrdua i la incomunicació. La primera és la història d’una escola condemnada nodrida per immigrants que viuen al marge de la societat. La segona història és la de dos germans bessons que perden els pares. La tercera història és la d’un amor que no pot ser.
/cloudfront-eu-central-1.images.arcpublishing.com/prisa/N6KEA5XDABEIZFSLXKYVMNVYIE.JPG)
