Notícies - Pàgina 7 de 25 - laBreu Edicions : laBreu Edicions

Diu Antònia Vicens (Santanyí, 1942) que, quan Jordi Cuixart li va telefonar per comunicar-li que li havia estat concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, es va abraçar al llimoner per no caure. Ella, que diu que quan escriu no té gens d’interès a complaure el lector, sinó que no fa res més que provar de respondre la caterva de preguntes que l’acompanya d’ençà que era una nina, encara se sorprèn i s’impressiona quan li passen aquestes coses. “Somrius, i penses que, quan tens més de vuitanta anys, t’han passat coses bones i coses dolentes, i aquesta és de les coses millors que t’han passat.” Diu això i passa full, i explica que aquesta horabaixa de juny el cel del Terreno, als afores de Palma, és gris, com si volgués ploure. Tot d’una, brolla la narradora, la contadora d’històries. “El cel és gris com si volgués ploure, però llavors hi ha el que cadascú té dins. Pot ser que el cel sigui gris, però jo el vegi clar.”Tenim molta estona per davant per fer aquesta entrevista. Antònia Vicens, que ha rebut la majoria de premis del país tant per obres com per trajectòria, s’arma de paciència i fa memòria. De tant en tant, el to de veu li canvia i regala un microrelat, una metàfora brillant o un plany que incrusta dins la resposta a una pregunta qualsevol.“L’heura està molt verda, el llimoner, carregat de llimones, i la buguenvíl·lia també trau flor que és una meravella. Cada dia hi pas una estona, amb ells.”

Per quan calgui tornar a abraçar-s’hi.

Antònia Vicens i la paleta de paraules de la Premi d’Honor

—Avui rebreu el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Impressiona?
—Quan m’ho van dir, sí que em va impressionar. Em vaig abraçar al llimoner per no caure. No t’ho esperes gens. Només la paraula, “Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”, és impressionant. Després somrius. Estic molt agraïda a Òmnium Cultural, al jurat que va optar per la meva trajectòria, perquè crec que és un regal que et fan. No crec que vos donàs res, perquè he fet el que he volgut, el que m’ha agradat, que és escriure. Escric perquè vull. És la meva llibertat i la meva passió. Escric per egoisme, perquè, sense escriure, sense les paraules, pens que no seria res.

—Cada vegada que us donen un premi per la trajectòria, els periodistes us demanam que mireu enrere, que feu balanç. Us molesta?
—No! Perquè, enrere, què és? Tot el passat és ben present. La memòria és un misteri. No cal anar enrere per veure enrere, tot hi és en un moment. Tot, condensat. Les coses bones i les dolentes, les lluites i els moments de tranquil·litat, tot esclata en un moment.

Què faig escrivint? No té importància, escriure. És un acte d’egoisme, escriure

—Viviu al Terreno, retirada de Palma, en aquest barri alterós i tan literari, un poc allunyat del trui de la ciutat turística. Quan guaitau, què veieu?
—Quan guait, com una persona normal, veig algú que passa amb el seu ca, veig gent en bicicleta, gent en patinet… Moltes vegades no passa res. Però després, enmig del carrer desert, hi pos tot el que passa al món. És que el món és molt petit. Només que estiguis amb un poc de silenci, veus tota aquesta incongruència, tot aquest dolor, tot aquest tràfic d’armes, tota aquesta injustícia, totes aquestes guerres que es fan pels interessos d’algú. Interessos econòmics i de poder, no hi veig gaire ideologia. I dius, per què provoquen tant de dolor, per què? I al Terreno m’arriba tot això.

—Tots aquests per què us acompanyen sempre. Trobau respostes?
—Crec que no he deixat mai de ser aquella nina que sempre deia “per què?”. I em deien “les nines no demanen”. I et quedaves amb el “per què?”. I encara ara, em deman “per què?” davant totes les coses. Però és que si tenguéssim resposta, possiblement, encara seríem més infeliços. No hi ha resposta.

—Passau molts dies tota sola. Per què estau tan còmoda, amb la soledat?
—La soledat és molt important per viure amb una certa harmonia amb una mateixa. Ens eduquen que sempre has de viure amb algú, amb una parella, o el que sigui, que has de sortir, que has de fer vida social, això pot causar frustració, fins i tot. Tenc les meves amistats i hi ha el telèfon per a comunicar-me si un dia sent el vertigen de la soledat, però puc passar mesos dins ca meva. Estic encantadíssima dins un món de soledat. Que no sé si la soledat existeix, perquè seria el res, quasi, i les persones tenim molt de què parlar amb nosaltres mateixes, tenim molt a projectar, molt a recordar, moltes coses a fer. Jo no em cans mai d’estar tota sola.

—Dieu que ara fa estona que no escriviu, que encara notau la buidor que us va deixar el darrer poemari.
—No. No torn a escriure. Quan vaig acabar Pare, què fem amb la mare morta?, vaig quedar com si alguna cosa m’hagués buidat. Però, a més, les circumstàncies no m’han ajudat. Per escriure, necessit estar mentalment concentrada amb el que vull escriure, i com que m’han anat passant coses, i he col·laborat amb festivals i en actes literaris, no em puc concentrar. Necessit la soledat absoluta, però no física, sinó mental, i no l’he tenguda. Estic dispersa, i d’aquesta manera no puc escriure.

—En teniu ganes?
—No m’ho planteig, perquè pens que si vas a una llibreria, ja no parlem d’una biblioteca gran, veus tants de llibres, hi ha tants de llibres importants, de noms pesants, que sempre em deman: “Què faig, escrivint?” No té importància, escriure. És un acte d’egoisme, escriure. Crec que la literatura ja no ens necessita.

—…
—Ni a jo ni a ningú. Hi ha obres importantíssimes. Hi ha monuments literaris i si algú deixa d’escriure, no passa res. No hi don gens d’importància, a escriure o no escriure. He escrit tota la vida. De vegades he pensat que sense escriure ni existiria, a vegades m’he confós jo mateixa amb les paraules. He tengut aquesta mena de bogeria, però tenc una relaxació total, ara. No sent la urgència d’escriure.

—Podria ser que aquest no escriure, aquesta relaxació sigui perquè, sense voler, sense saber-ho, escriviu dins el vostre cap i que algun dia els versos tornaran a caure de cop?
—Tot és possible. A mi, la poesia sempre m’ha caigut de manera inesperada, no l’he cercada mai. És possible. Ara mateix tenc projectes de petits viatges, de petites col·laboracions en festivals… i això fa que el meu cap, la meva ment, no pugui estar atenta a si cau res.

No sé per què és important vendre cent llibre o vendren cent mil. Si tens cent lectors ja és una meravella

—Una imatge: Antònia Vicens en un avió volant cap a Barcelona per començar una vida nova. Havíeu guanyat el Sant Jordi i la capital us esperava amb els braços oberts. Però en vau fugir.
—Ja m’havien cercat feina, un lloc on estar i una senyora que em rentaria la roba i em faria el menjar. A l’avió em vaig trobar amb en Jaume Vidal Alcover que anava a viure amb na Maria Aurèlia Campmany, i en Jaume em diu: “Vine a sopar a ca na Maria Aurèlia.” Jo hi vaig anar, a aquell àtic del carrer Mallorca. Ella em va acollir molt bé i em va dir que una dona escriptora a Barcelona hauria de col·laborar a programes de ràdio, hauria de fer entrevistes, articles a la premsa… Tot el que ella feia i que era necessari per a viure a Barcelona. Em vaig atabalar. “Quan seré jo?”, pensava, “si he de fer tantes coses, quan podré escriure?”. A més, vaig guaitar per la finestra de la pensió i vaig veure el cel molt gris, perquè l’any 1967 a Barcelona encara hi havia fàbriques, i el vaig comparar amb el cel de Cala d’Or. Aquella aigua verda, el cel també verd amb aquella lluminositat. Per un tros de cel més blau i per escriure el que volgués, me’n vaig anar a l’aeroport i vaig comprar un passatge. Escriure no és una obligació, és una passió i una llibertat, i tot allò em semblava un esclavatge.

—Heu pensat com hauria canviat la vostra vida si no haguéssiu tengut aquell rampell?

—Dins el món literari hauria estat més coneguda, per ventura, alguna obra s’hauria llegit més, però no ho canviaria per res. Crec que aquell rampell em va salvar. Escriure ha estat la llibertat que he tengut, i aquestes coses es fan en solitari.

—A pesar d’això que dieu, sí que sou molt reconeguda i molt respectada dins el món literari. Us fa recança no vendre més llibres?
—No! En absolut! No sé per què és important de vendre cent llibres o vendre’n set mil. Si tens cent lectors, ja és una meravella. Amb tants llibres com es publiquen! Ara, a tot li’n diuen literatura. He dit cent, però podria dir cinquanta o vint. Crec que tenc un parell de lectors fidels. Mai he pretès de tenir moltes vendes ni agradar al lector. Em sap greu per aquests pocs lectors que tenc, però mai pens en ells. Pens en allò que escric, en allò que vull dir. La resta, m’és indiferent.

—…
—Vull burxar el lector, no complaure’l. M’agradaria tenir aquesta capacitat de burxar i de sacsejar-lo. No escric perquè el lector passi una estona còmoda ni perquè somrigui. Per ventura es pot complaure, però quan sóc davant el paper, em ve una realitat molt dura, i aleshores ja no tenc compassió ni de jo, ni del món. Escric amb una destral.

Crec que va ser un maneig molt hàbil del franquisme. Destruïen el paisatge i la identitat

—Els lectors les notam, aquestes ferides fetes amb el tall de la destral.
—M’agrada que m’ho diguis perquè el que jo voldria és deixar de ser complaent. El món és d’una gran bellesa, però és un desastre d’injustícies. És incomprensible que les persones hàgem creat tant de dolor. M’agrada agafar els personatges, els pobres personatges, de vegades, i em deman què ha passat perquè hagi arribat a una decrepitud tan gran. Quins somnis se li han romput? Per les placetes veus homes que seuen amb una botella de cervesa a la mà i notes clarament que esperen un camell que els durà un porro o alguna altra cosa. Els veus que remenen contenidors i jo em deman per tots aquests somnis romputs. Possiblement, són més intel·ligents i tenen més sensibilitat que nosaltres. L’altre dia, davant ca meva passava un home, pareixia feliç, duia uns globus penjats a la bicicleta i cornetes i saludava somrient. I jo deia, aquest home té un esperit infantil, és feliç. Ahir un veí em va dir que l’home de la bicicleta i els globus s’havia penjat en un pi del bosc de Bellver. Què és aquest horror que es passeja dins la gent, de vegades? Això és el que vull entendre, i em fic dins aquests pous quan escric.

—Quan començau, amb 39° a l’ombra, entrau al pou dels obrers de la construcció i dels treballadors de l’hostaleria en aquella Mallorca que es despertava al turisme.
—M’interessava molt el món obrer, l’esclavatge en què vivia aquella gent, i ho volia veure de prop. A Cala d’Or ho veia de prop. Les coses que cont són personatges de bon de veres. Escrivia i feia literatura sobre uns personatges i unes situacions que no m’agradaven. Deia que aquest món no hauria d’existir i hi volia furgar. Viure en una ciutat i estar en una oficina un poc sofisticada, no tocar la realitat de la gent, no era el que volia. Volia veure la realitat i tocar-la.

—No era gens gran, l’oficina on vau escriure la novel·la que, a més, us va fer guanyar el Sant Jordi.
—La vaig escriure dins un vàter. Quan ets davant una pàgina, l’espai desapareix, i la pàgina es pot tornar tan gran com el món. Una cadireta, una tauleta petita, però aquella pàgina en blanc, o la pantalla de l’ordinador, es pot tornar immensa.

—Les vostres primeres novel·les destapaven els canvis socials i culturals que s’esdevenien a Mallorca. Uns canvis que, moltes vegades, van tenir uns efectes que encara s’arrosseguen.
—Va passar a Mallorca i també a Catalunya, aquesta destrossa de la costa. Però a Mallorca va ser tristíssim perquè anava amb l’explotació del paisatge i de la llengua. Caramulls d’obrers d’Andalusia que, pobra gent, no sabien ni llegir ni escriure el seu nom. Encantadors, si vols, però això feia que la gent de Mallorca els hagués de parlar en castellà. Crec que va ser un maneig molt savi del franquisme. Destruïen el paisatge i la identitat.

—I no ho vam saber veure venir.
—No hi donaven importància. Record que un matí, en un hotel, quan la gent es va despertar, va veure una gran bastida i un munt de picapedrers. Semblava ciència-ficció. Un hotel estrenat feia pocs mesos era ple de goteres. Això demostra la via que feien amb el ciment. No els importava res.

—Vós ho denuncieu mentre treballeu en un hotel. Vau tenir problemes?
—Els directors van llegir per curiositat la novel·la. Es van enfadar moltíssim. Em van dir que si continuava escrivint sobre el turisme no trobaria feina en tot Mallorca. Però vaig continuar, perquè vaig pensar que no eren gaire lectors, ells. M’interessava la destrucció del paisatge, però sobretot els personatges. Com viu una persona enmig de tots els traumes? No hi havia sindicats i els amos feien allò que volien amb la gent. Em sentia una escriptora obrera en aquells anys i ho feia amb tota la meva passió, amb tot el meu abrandament. Denunciar i fer literatura, perquè m’interessaven les paraules. Denunciar, però posar-hi tot l’art possible.

—Els vostres pares van entendre que volguéssiu ser escriptora i que, a més, fóssiu tan compromesa?
—Mon pare no ho entenia de cap manera, però tampoc no s’hi posava. Que fos sindicalista, no se’n temien. Ells vivien a Santanyí i no en sabien res, de tot aquell altre món. I que fos escriptora, mon pare em va enviar la primera màquina d’escriure de contraban. Era contrabandista. Passaven tabac i niló, que era un pecat en aquells temps, perquè era transparent, i una mitja de niló deixava veure les cames de les dones. Mon pare era contrabandista del pecat.

—Se’n parlava, a casa, d’això del contraban?
—Era una cosa normal. Després de la guerra, per no passar gana, la majoria d’homes que vivien a la costa se’n van haver d’anar en barques. Hi havia molta misèria. Molta gent ja no se’n recorda. Era una misèria moral i cultural. No hi havia res. No hi havia llibres, i la gent només anava a Palma quan tenia una malaltia per veure un metge especial. Era com viure dins un clot, dins un pou. No es veia res.

—M’impressiona un poema vostre en què explicau el dia en què tota la família anau a comprar una llibreria. La primera llibreria que vàreu tenir.
—Volia llibres i necessitava un lloc on posar-los. En Bernat Vidal Tomàs me’n deixava. Els meus pares ja començaven a estar una miqueta més… no diré contents, però ja em toleraven. La seva filla els havia sortit rara i volia una llibreria. Un horabaixa vam anar a Manacor, la ciutat dels mobles, a comprar-la. La petita llibreria va ser un esdeveniment molt gros a la meva vida. Van començar a arribar llibres. Van venir na Carson McCullers, va venir na Virginia Wolf, na Víctor Català… Tota aquesta gent venia a ca meva, i allò era extraordinari.

—Dieu que no pertanyeu a grups o a cercles literaris, però vau ser ben rebuda pels grans noms de les lletres del moment.
—En Bernat Vidal i Tomàs, santanyiner com jo, em va salvar les paraules i em va acollir molt bé. Feia la meva vida laboral a Cala d’Or i els veia poc, però sí que tractava en Josep Maria Llompart, en Jaume Vidal Alcover. Quan vaig posar la botiga d’artesania a Palma, vaig comprar una cadira amb uns braços revinguts, com d’església i sempre passava gent interessant. En Tomeu Fiol, n’Estellés, que a vegades venia a Mallorca amb la dona i el fill, un canonge de la seu. Venien i feien tertúlia. Era entranyable. Però jo no anava a bars o a llibreries a fer tertúlies.

En aquell temps, els pares no eren amorosos amb els fills perquè obeïen l’Església Catòlica

—A l’entrevista biogràfica que us va fer en Sebastià Portell, dieu que no heu estat mai preparada per a viure en parella. Tanmateix, us vàreu casar.
—Em vaig casar. Per això puc dir amb tota certesa que no estava preparada. No va ser una bona experiència, viure en parella. No, de cap manera. No em trobava còmoda amb una altra persona dins la casa en tot moment. No m’ho vaig passar bé, jo, i, segurament, la meva parella tampoc. La cosa bona de tot això és que tenc un fill, que és el que més m’estim, i ara un nét.

—No heu tingut germans. Com era la vostra relació amb els pares? Eren persones amoroses?
—En aquells anys, els pares no eren amorosos amb els seus fills, perquè obeïen l’Església Catòlica i l’Església Catòlica deia que havien de ser molt durs amb els fills, que els havien de fer anar rectes, i si tenien sentiments amorosos, gairebé se’ls guardaven. Les filles, sobretot, havien de tenir respecte i obediència als pares. No havien de tenir confiança. Això de l’obediència era sagrat.

—Com és la vostra relació amb n’Héctor, el vostre fill?
—Tenim una relació d’amistat i de respecte i confiança. Molt de marassa. Tenc molt de respecte per les coses que creixen, i quan n’Héctor creixia, li tenia respecte i quasi adoració. Em semblen sagrades, les coses que creixen. I ara, estic encantadíssima amb tots els projectes que fa. Sempre li don ànims i continua, aquesta amistat de la infantesa.

—Ara sou la padrina d’en Lluc. Com ho viviu?
—Tot d’una, quan veia aquella criatura, m’escarrufaven els seus ulls. Em semblava que els ulls d’en Lluc connectaven amb els meus. No entenc aquest misteri de la sang. Jo mir en Lluc i veig connexions amb la meva infantesa i amb la meva vida.

—Com serà el món on viurà en Lluc?
—El món que deixem a les criatures és un món d’anar superficialitzant. Esper que en Lluc i la majoria de criatures tenguin la necessitat una altra vegada d’una vida mental, d’una vida espiritual i de fer un món millor. Esper que hi hagi una generació que faci un món millor del que nosaltres hem desfet. Amb tanta gent pobra que no té ni on viure. Crec que toca una generació que ens redimeixi d’alguna manera.

—Teniu una malaltia a la vista. Us ha canviat la manera de veure el món?
—Tenc un glaucoma a cada ull, i en tenc un que em penja d’un fil. En els moments més complicats pensava, “em podrà passar el que sigui, però un ull no em deprimirà”. Em vaig fer forta, preparada pel que fos i és quan vaig escriure Fred al ulls, perquè, amb els ulls clucs, em va venir el poemari, em va surar enmig de la fosca. Quan acluques els ulls, desapareixen les parets, les portes, i era allà, enmig de l’univers, com si fos una estrella.

—Us ha canviat la manera d’escriure?
—Pens que no. M’ha fet la punyeta perquè tenc molt de temps per llegir i llegesc menys perquè els ulls se’m cansen. Trob una mica injust això que m’han fet els ulls, però en comptes de plànyer-me’n, els menysprei totalment. Hi pos gotes i no hi pens gaire.

Si no lluites, és que no estimes

—No hem parlat de política, encara.
—Mir molt poques notícies. He llevat els dos televisors que tenia. No mir cap notícia perquè som massa desgraciada quan les mir. Sí que mir qualque diari i veig que hi ha gent que acota el cap, i em deman si l’acoten ara o ja van nàixer amb el cap acotat. Veig que hi ha massa gent cofoia, i els que, de veres, són en la lluita, o no tenen nom, o són invisibles, o estan tancats.

—No sé si demanar-vos pel futur.
—[Riu.] Voldria que hi hagués una generació més neta, amb més llum, amb més cor, amb més compassió. Ja està bé! Som a l’any 2022 i encara hem de parlar de la llengua. Per l’amor de Déu!

—La llengua, el territori, les mateixes lluites de sempre.
—Tenc la impressió que hi ha molta gent, alguns dels que governen, que fan el paper que han de fer perquè governen, però després, res. Si sentissin amor per la llengua, per exemple, lluitarien per la llengua. Perquè la gent lluita per allò que estima, sigui un ocell o un gerani. Per tant, falta estimació. Si no lluites, és que no estimes. És molt bàsic, això que dic, però no hi veig res més.

—Com serà el discurs d’acceptació del Premi d’Honor?
—Tenc una pagineta de donar gràcies i de dir alguna cosa més. Trob que no t’ho he de dir.

—Us ho havia de demanar.
—Tan sols et puc dir que serà molt breu perquè la gent ja haurà vist un espectacle i parlarà més gent. Seré breu, però alguna coseta hauré de dir.

—Haureu de tornar a sortir de casa.
—Em fa vessa sortir de ca meva, però quan surt i em pos dins un taxi, ja m’és igual si em duen a la plaça Major o a l’aeroport. Els hotels m’encanten. No he de fer res, m’ho fan tot ells. Podria viure dins una habitació d’hotel. El meu espai pot ser molt petit. Em va molt bé.

Era el 1999 quan Josep Ramon Roig (Tortosa, 1956) publicava el seu primer llibre de poemes (Malbé, Edicions 62/Empúries), amb el qual havia guanyat el premi Ciutat de Palma Joan Alcover l’any anterior. Els anys anteriors i posteriors va ser una presència habitual dels recitals que van canviar l’ecosistema poètic del llibre cap a la oralitat –el 2004 va participar al Festival Internacional de Poesia de Barcelona, al Palau de la Música–, però a poc a poc es va anar diluint, fins ara, que acaba de publicar Ben bé (LaBreu), que, com ell mateix explica al pròleg, “vol continuar i, alhora, completar Malbé”. De fet, alguns dels poemes que publica aquí ja van ser clàssics de la poesia oral els primers anys dos mil, com Lo tango parlat, Jo? o Espai mascle, i hi estableixen un vincle.

Què ha passat durant aquests vint anys?

Aquest llibre té moltes vicissituds, són circumstàncies de la vida complexes. Malbé, que va tenir molt bona recepció, era un recull del que jo havia estat fent els últims vint anys, ja, en un llibre construït a consciència. Després vaig entrar en crisi, perquè era un llibre que també tenia aspectes com de manifest literari però tampoc no en vaig acabar d’estar content. D’altra banda, les circumstàncies de la vida et porten a plantejar altres coses. Havia començat a escriure uns quants cicles poètics però no em satisfeien, excepte algunes coses que ara formen part del llibre nou, sobretot els poemes escènics, que són a la primera part, i també els de Les primeries de ‘Ben bé’. Vaig fer un primer projecte de Ben bé al cap de pocs anys, en què ja hi havia fins i tot l’últim poema recollit aquí.

Aquell darrer poema ja donava el títol.

Sí, era una lògica poètica. També vaig seguir fent poemes fonètics, però més recitatius, que tenen un altre to. També he volgut mantenir una secció que vaig fer l’any Verdaguer, en què vaig agafar versos de Mossèn Cinto i els vaig fer com un disc-jockey. Aquell any va ser important que els poetes d’aquell moment tornessin a descobrir Verdaguer i s’aixequés el tabú que hi havia.

“L’any Verdaguer va ser important que els poetes d’aquell moment el tornessin a descobrir i s’aixequés el tabú que hi havia”

És un dels cicles del llibre…

Hi ha una sèrie de cicles i tots tenen alhora un cicle interior, i em va semblar que Verdaguer hi encaixava força.

I també divideix el llibre en dues parts.

Sí, la primera és com la continuació de Malbé. Tenia un dilema: si posava només el pinyol de Ben bé o també hi incloïa la primera, on hi ha la part més de poesia escènica.

Aquest pinyol que comença parlant de la pèrdua de la veu.

No pots dir les coses. L’ostracisme ve de no poder expressar les coses que estaven passant, que s’han de dir, però no pots, ho intentes però no acaben de quallar.

Horizontal — Josep Ramon Roig va parlar dels seus dos llibres, ‘Malbé’ i el recent ‘Ben bé’, a la llibreria Calders

Miquel González / Shooting

Com si fos un altre?

No, perquè sempre ets un altre. Lo problema és la dissort, que és un tema que tracta molt Simone Weil en una part del seu llibre En espera de Déu (Edicions 62, traducció d’Hermínia Grau, 1965). És un terme que supera el sofriment, el dolor, el patiment… Dissort em sembla molt més profund, encara que també en puguem dir desgràcia. En tot cas, el concepte de dissort a partir de Simone Weil em va ajudar a entendre quin havia de ser el tema de Ben bé. La pèrdua de la veu poètica és una desgràcia.

I això el va fer deixar l’escena dels recitals?

Tot va junt. També té a veure amb la raó de l’extinció, perquè la cosa no donava per a més. És difícil d’explicar. Quan hi ha una crisi creativa és que hi ha unes coses que no pots dir, per les raons que siguen. En un moment determinant començo a trobar lo camí d’explicar-ho. Weil me dona una pauta, perquè no és un simple dolor, és una cosa que està com clavada a dins. Vaig trobant maneres de dir les coses. Al principi no vaig deixar de recitar, però al final no estava en esta escena.

I es va anar tancant.

El meu manifest és la menudència, que és tancar-se en un mateix. És el minimalisme portat a un expressionisme melancòlic, un refugiar-se, l’ostracisme com a refugi, com a cau. Hi ha tota una sèrie de símptomes, i ja vaig treballant aspectes de replegament, de desdoblament, que són temes per a mi molt enigmàtics.

“La menudència és tancar-se en un mateix, el minimalisme portat a un expressionisme melancòlic, un refugiar-se, l’ostracisme com a refugi, com a cau”

També forma una família i s’hi dedica…

El tema familiar és important, però no és part del problema. El problema és que primer has de saber què vols dir i ho has de poder dir. Pessoa també em va ajudar molt, d’una banda per entendre el problema existencial i el desdoblament en el sentit de distància. Pessoa era una gran irònic de la vida. Quan ell diu que el poeta és un fingidor no vol dir que sigui mentider, sinó que d’alguna forma gràcies a això el poeta pot veure coses que tu no. Quan desenvolupa l’heteronomia, que no és el tema que més m’interessa, és perquè s’adona que podem veure des de diferents punts de vista, tenim certs autònoms que estan vivint d’alguna forma, perquè te permet distanciar-te i alhora implicar-te d’una forma nova i molt especial.

És a partir de Pessoa que arriba al Faust.

Sí, en va escriure un. La història de les edicions de Pessoa és rocambolesca, però s’ha arribat a un cert nivell crític, i és interessant i impressionant. Ha sigut un descobriment important. Per a mi els llibres importants de Pessoa, a banda dels heterònims, són el Faust i el Llibre del desassossec.

És part del desfici per trobar la veu perduda?

És dels més grans poetes postsimbolistes. Al seu Faust, per exemple, Mefistòfil desapareix. Realment ell és conscient que és una època diferent en què el dimoni passa a ser una altra cosa, no hi ha una persona o un àngel al darrere. Jo últimament dic que el dimoni és el big data, s’ha despersonalitzat.

A partir d’aquí també es posa de cara a la mort.

És que jo tinc un pressentiment de mort, i uns mesos després em troben una malaltia i entro en una etapa en què soc un malalt crònic. Jo vaig escrivint aquestes coses, els somnis de desdoblaments, els pressentiments, i la mort passa a ser absolutament present. La mort passa a ser una companya, una mica. I apareixen altres veus que parlen, veig que no tinc per què ser jo, perquè tenir sempre el mateix punt de vista.

I li arriba una veu de dona, diu al llibre.

Això me produix una mica de desfici, tampoc no sé les dones què en diran, d’això. Jo mateix no ho sé. M’hi vaig trobar, surt així. És una mica el principi heteronòmic. Parla d’un mateix cicle vital, però no va ser premeditat, vaig anar-ho trobant d’una forma inconscient i inspirada, i es va construint, amb modèstia.

Impensat.

Sí, hi ha un aspecte mediúmnic, en la meva poesia. Sempre he cregut en la inspiració. Ja ho veia en els recitals de la primera època. Són temes que estan focalitzant l’obra, que estan donant una pauta i una profunditat. També hi ha un aspecte de pregària que trobo molt interessant, que ho fa la veu de dona, perquè esclar, Faust no ho pot fer.

“Havia de llençar llast, exorcitzar tota una sèrie de malediccions i dimonis que duia a dins. Fer net obrint la possibilitat de continuar escrivint sense aquesta boira espessa”

En tot cas, al llarg del llibre es veu una evolució estilística…

Sí, però no sé si val la pena parlar-ne gaire, perquè més que evolució hi ha diversitat, i trobo que no es fan nosa els uns als altres. Com a poeta havia de fer este llibre perquè no he parat d’escriure i m’he plantejat moltes qüestions a molts nivells. Havia de llençar llast, exorcitzar tota una sèrie de malediccions i dimonis que duia a dins. Fer net obrint la possibilitat de continuar escrivint sense aquesta boira espessa. Una mica de dissort està bé, però ja n’hi ha prou. El llibre ha estat com un conjur per obrir. I d’altra banda, no vaig dir que estava a punt per publicar fins que no vaig veure que estava, ara, en un procés creatiu. No es pot dir tot de cop, però me sento més segur i noto que ara puc escriure un altre llibre. Això ha sigut un espetuc, que diem, s’havia de fer perquè si no la criatura es moria a dins la panxa de la mare.

I el que escriu ara és en aquesta línia més discursiva?

Penso que estic en un altre nivell. Jo era molt intuïtiu i ara treballo amb més profunditat, i també des d’un altre moment vital. Lo cos tampoc no ajuda a fer poesia escènica, o oral, que n’havia dit ja a primers noranta per enfrontar-la a la polipoesia, tot i que després tots anàvem junts. Per a mi era un treball molt de veu i cos, més despullat. Però jo sempre he volgut construir opus, obra.