En els seus Quaderns d’escriptor William Somerset Maugham confessava —expeditiu— que sentia una mena d’aversió cap al cultiu del sofriment literari, una tendència que segons percebia pràcticament s’havia convertit en el gènere de moda en la seua època. Per a refermar aquesta opinió, Maugham deia que no havia entés mai l’actitud extremada de Dostoievski —i dels seus devots deixebles—, la creença que el patiment millora el caràcter dels individus, i remarcava que la seua teòrica capacitat expiatòria i ennoblidora era un mite inconsistent. Muriel Spark, fidel a la tradició britànica d’afrontar temes transcendentals sense descartar l’humor i una visió més terrenal, planteja en L’únic problema la presència del mal i de l’inexorable dolor humà, però sense caure ni en disquisicions filosòfiques ni en discursos admonitoris. L’entramat de personatges —amb un propòsit que s’estén a una bona part de les seues novel·les— estimen i es desenganyen, se sotmeten a les regles inestables de l’amistat, es troben captius dels seus errors, de pretensions il·lusòries i de decisions desafortunades. Però amb una bona dosi d’astúcia l’autora escocesa col·loca la peça central d’aquesta narració com un element menor que —aparentment— no altera el curs dels esdeveniments ni la resolució dels conflictes. Conversa al catolicisme com Chesterton, Muriel Spark creà una obra en què els grans debats morals i religiosos no es poden dissociar —com en molts escrits del creador de L’home que fou dijous— de les inèrcies de la vida quotidiana i de situacions ben poc èpiques, en què l’autoironia i la rialla espontània són indestriables dels drames i de les decepcions que conformen el dia a dia.
Quant als protagonistes de L’únic problema, Edward és un sacerdot anglicà que ha penjat els hàbits i ha decidit convertir-se en actor, tot i que la fama dels seus sermons ha condicionat la seua carrera i tan sols li han oferit en els inicis de la professió papers de predicador. Edward està casat amb Ruth, que junt amb la seua germana Effie es criaren en una rectoria d’un poble menut. Ruth posseeix un caràcter racional i protector amb la gent del seu voltant, mentre que Effie —guapa, capritxosa, altiva i malcriada— té uns objectius més exigents, sobretot pel que fa als recursos econòmics dels amants que captura. En aquest sentit, Effie era fins fa ben poc la dona de Harvey Gotham, un home inquiet i solitari que acaba de rebre una substanciosa herència que li permet dur una vida despreocupada a França —s’ha instal·lat en un casalot desendreçat prop de Nancy— i dedicar-se a les seues aficions intel·lectuals. Entre aquests quatre personatges sorgeixen rivalitats i interessos comuns, i una facilitat notòria per a intercanviar-se les parelles. De fet, tot esclata quan en unes vacances a Itàlia Effie —amb uns principis ideològics infantils i provocadors— decedeix furtar en una gasolinera una tauleta de xocolate amb la justificació que el seu acte era, al cap i a la fi, una protesta contra el capitalisme opressor que s’aprofitava de la indefensió dels dèbils.
A partir d’aquest instant la guerra pel divorci es precipita, amb la implicació dels cunyats que tracten de reconduir —desorientats— la situació. Edward havia conegut Harvey quan estudiava teologia, i entre ells existeix un fort lligam a més d’una evident competència travessada de sarcasmes i retrets sobre antics episodis que no s’han oblidat del tot, d’enveges indissimulades que són el rerefons d’uns diàlegs que semblen, més aviat, un àgil combat d’esgrima. Ara bé, el motiu principal des d’on es projecten totes les seqüències de L’únic problema —de forma més o menys indirecta— és l’estudi que està realitzant Harvey sobre el Llibre de Job. El protagonista escriu un assaig en què explora la natura del sofriment a partir de la figura bíblica de Job, i es pregunta com és possible que l’omnipotència de Déu permeta el patiment i el dolor. Harvey —creient a la seua manera— no acaba d’entendre la permissivitat divina amb el mal, i interpreta la situació de desconsol i d’incomprensió de Job com el producte d’una juguesca —inextricable i gratuïta en la seua virulència— entre Déu i Satanàs.
Com a contrapunt en la seua investigació, Harvey visita el museu d’Epinal —no massa lluny de la casa que té llogada— on es troba el quadre Job visité per sa femme, de George de Latour. Una pintura de mitjans del segle XVII inspirada en l’escola holandesa que desmenteix, en part, el relat sobre Job, ja que mostra com la muller —amb una inclinació maternal i gest d’enamorada— parla amb el seu marit serenament sense advertir-lo, com s’esdevé en els versicles de la Bíblia, de la tragèdia que comporta per a un home degradat i convertit en una autèntica desferra no atrevir-se a impugnar el designi diví. Encara que les elucubracions erudites no van més enllà d’aquestes referències, i Muriel Spark accelera en la novel·la la successió de fets. Effie ha estat detinguda per un robatori en un supermercat de Trieste, i la policia francesa sospita que pertany a un grup armat que amb atemptats i atracaments a sucursals bancàries intenta subvertir l’ordre polític i social.
En diversos interrogatoris els agents de la gendarmeria intenten obtindre alguna informació de Harvey sobre el lloc on pot amagar-se la seua exdona, i també el grau d’implicació d’Effie en la banda terrorista. En un primer instant, Harvey desconfia de les acusacions que llig en els informes i de les preguntes insidioses de la policia. Quan no sap què contestar —i també perquè encara està enamorat d’Effie i intenta protegir-la—, s’enfila en una exposició professoral sobre les condicions en què s’ha d’abordar el Llibre de Job per a desentranyar alguna conclusió, episodis en què Muriel Spark es recrea amb hàbil ironia i amb una sèrie d’escenes grotesques. És per això que l’advocat de Harvey etziba al seu client que, per a ser tan intel·ligent, sovint actua d’una manera ben estúpida. En aquest sentit, la prosa de L’únic problema és directa i concisa —i alhora amb relleu—, amb alguna comparació fulgurant, com el so de la màquina d’escriure que recorda l’activitat frenètica d’un pica-soques a l’arbre del jardí. Tot i que Muriel Spark a voltes hauria d’haver posat el fre de mà amb diàlegs reiteratius, o bé perfilar alguns personatges amb contorns més nítids ja que en el ritme de la trama queden una mica desdibuixats i vaporosos.
Evelyn Waugh assenyalava en les seues memòries de joventut Una educació incompleta que únicament quan ja s’ha perdut la curiositat en el futur s’arriba a l’edat idònia per a escriure una autobiografia. Muriel Spark no es deixa temptar en les seues novel·les pel to desencisat i la insatisfacció vidriosa de Waugh, o pels dilemes morals i les turbulències ideològiques —o, quasi millor, freqüents confusions— d’un altre escriptor catòlic com Graham Greene. La narrativa de Muriel Spark s’emparenta, si de cas, amb la grisor i les renúncies que retratà Barbara Pym —autora de l’excel·lent Quartet de tardor— en les existències d’oficinistes, treballadors i gent anònima, els anhels d’uns personatges que es veuen atrapats en una conspiració de petites derrotes. Al final de L’únic problema Harvey potser puga incrementar els béns materials i espirituals com Job quan rep la indulgència i la recompensa de Déu després de sofrir la pitjor dissort: la del desconcert davant del que sembla la condemna injustificada d’un innocent. Però l’única certesa és la que exclama el mateix Job quan sap que s’ha salvat: “He parlat en la ignorància de coses grans que no puc entendre”.
Marina Porras reivindica la vida d’hotel, SALVATGE I FREDA la poesia de Katherine Mansfield al Suplement de Catalunya Ràdio, a partir del minut 9.47 (03.03.24)
“realment està molt bé acostar-se a la part més desconeguda de Katherine Mansfield, que és bastant famosa pels seus contes però els seus poemes van passar sense pena ni glòria, i ara LaBreu els ha volgut reivindicar. La veritat és que ensenyen molt bé l’univers de Mansfield, llegint-los l’entens molt millor a ella com escriptora i com a senyora en general, i com sempre en Mansfield la vida i obra es barregen. I hi ha una sèrie de poemes que va escriure els darrers anys de la seva vida que parlen d’hotels, perquè Mansfield va estar durant molt de temps malalta de tubercolosi, de fet va morir d’aquesta malaltia, als 34 anys, i aquesta tuberculosi la feia viatjar per llocs de la costa que suposadament anaven millor als seus pulmons que no pas quedar-se a Londres on vivia i quan feia aquests viatges forçats moltes vegades anava d’hotels, però no era una experiència agradable ni luxosa, més aviat estava cansada d’haver de voltar contínuament pel món, com explica aquest poema que és molt breu i que ara llegiré que es diu “Arrivé”… Mansfield va captar molt bé, a la força, la vida d’hotel més trista”
Jordi Valls és un dels poetes més rellevants de la nostra literatura i acaba de publicar un llibre que, en llegir-lo Màrius Sampere, va considerar-lo saludablement impertinent: Tractatus de la mort de la poesia catalana, un títol que ens remet al Tractatus logico-philosophicus de Ludwig Wittgenstein, que ens convida a qüestionar-nos l’aparença i els límits del llenguatge per representar la realitat. Cal aclarir tot seguit, però, que l’excel·lència del contingut del volum desmenteix la interpretació literal d’un títol que algú podria considerar de mal averany per a l’expressió poètica i que correspon al poema que tanca la primera de les tres parts d’un llibre on Jordi Valls alterna la prosa i el vers. Però és cert que hi ha una manera carrinclona i mel·líflua d’entendre la poesia catalana que no faria pas cap mal que quedés reclosa en el passat i que deixés de reaparèixer amb voluntat d’expressar inútilment la contemporaneïtat: “Que es malmetin doncs els versos amables,/ els poemes encartonats i falsos”. El volum s’obre amb un pròleg, de lectura del tot recomanable, de Lluís Calvo, que ens ofereix pistes ben fonamentades per endinsar-nos en la personalitat i l’obra de Jordi Valls, com el seu arrelament a Santa Coloma de Gramenet o els aspectes que caracteritzen el plantejament literari de Jordi Valls i la seva evolució, des del realisme al textualisme i la descomposició del discurs, passant pel surrealisme. El primer poema del Tractatus comença amb aquest vers: “Si la poesia és el tanatori de la paraula”. I el darrer dels textos s’inicia: “El poema és el cementiri de la paraula.” Jordi Valls sap que l’ésser humà s’ha enlairat des de la paraula i que la poesia n’és un suport primordial en l’esforç tenaç de lucidesa i de dignitat, de construir un sentit per a l’existència. La poesia és l’últim reducte de la paraula humanitzadora. Arrapat a la realitat concreta, Valls l’observa amb esperit crític, ironia i tendresa. Som el que hem viscut i el que anhelem, però Valls ens recorda que “Escollim la memòria/ que més ens convé”. La realitat ens mostra “una veritat a mitges”, sense èmfasi: “La veritat és intranscendent”. Que Jordi Valls és un poeta important ho acrediten els premis obtinguts i els volums editats, la profunditat radical de la seva mirada, però també que hi trobem imatges com “Has escrit un núvol a l’aire”, “El mar d’esquenes amples” o “Que altes són les muralles del temps”. Valls té la saviesa autèntica de l’escèptic, que l’empeny a dir: “L’eternitat no vol perdre el temps amb nosaltres”, però no és un nihilista, perquè no renuncia ni a la tendresa ni a l’esperança. Reprenent el fil de les Cartes a un jove poeta de Rainer M. Rilke, Jordi Valls escriu una Carta a un jove poeta. Hi diu: “el poema exigeix les paraules exactes”. I conclou: “podries fer el poema ara mateix, només/ cal que respiris, que esperis el moment just/ per fer l’abordatge. Persevera. N’ets la llavor”.
presentació recital de l’antologia poètica de Katherine Mansfield SALVATGE I FREDA amb el traductor Marcel Riera i l’editora Ester Andorrà a Cal Llibreter (28.02.24)
presentació recital de l’antologia poètica de Katherine Mansfield SALVATGE I FREDA amb el traductor Marcel Riera, la crítica literària Marina Porras i el recital de Nú Miret a La Documenta (27.02.24)
presentació recital de l’antologia poètica de Katherine Mansfield SALVATGE I FREDA amb el traductor Marcel Riera i l’editora Ester Andorrà a la Llibreria Foster&Wallace de Vic (22.02.24)
Premi de la Crítica en la categoria de narrativa catalana 2025
Dos artistes encarats en un replec temporal, Francis Picabia i Benet Rossell, reviuen la figura de la poeta Berta Epstein. Berta, tractada com a personatge de ficció en la segona novel·la de Joan Vigó (Vides potser, LaBreu, 2021), va ser una poeta avantguardista desapareguda misteriosament a París l’any 1923 quan només tenia només vint-i-quatre anys. Picabia i Rossell, cartògrafs sentimentals, flâneurs de la vida moderna i afectats per la bohèmia, honoren la presència magnètica de Berta Epstein.
Les platges del clatell explica no només la biografia d’Epstein, sinó també la peripècia de la descoberta dels únics poemes que se’n conserven, presents en aquest volum en forma de poemari insert. Una investigació singular plena de connexions inversemblants i de casualitats inesperades. Un joc de miralls on l’art i la vida s’enllacen en un collage que batega més enllà d’èpoques i distàncies. Vigó ressuscita misteris i encadena episodis viscuts, quasi èpics: un cant a la vida.
Joan Vigó Arnau (Barcelona, 1964). Ha publicat els poemaris Pastor d’antenes (LaBreu, 2017), Cementiri d’avions (Adia Edicions, 2018), Saurí del nom (LaBreu, 2022) i les novel·les Haiku a Brooklyn (LaBreu, 2018) i Vides potser (LaBreu, 2021). Ha fet incursions en el relat a la desapareguda revista Les Males Herbes i en el món de la fotografia, la ràdio, els pòdcasts, les exhumacions poètiques i el cinema. Abomina del gregarisme. El podeu trobar a mafiamental.blogspot.com i a @mafia_mental (Instagram) i a mafia_mental_ (X).
Títol_En la pell de la terra un teler Autora_ Núria Mirabet
Epíleg_ Marina Garcés
Il·lustració_ Pedro Strukelj Elgarte
Col·lecció_ Alabatre, 135
Pàgs_100
Preu_ 14€
ISBN_ 978-84-127601-9-4
Tres personatges femenins sorgits del mite, dues dones i una nimfa, Penélope des de l’espera conflictiva, Cassandra des de la incomprensió i Eco en la seva reducció a veu sense voluntat, encarnen, tres dones, tres personatges que són negats i a qui el desig els hi és cancel·lat per uns herois que potser no ho eren tant. Tot comença per tibar una paraula, articular un so i buscar la vibració, l’eco, el matís, el desig i a l’amor que donen vida i conformen l’edifici que som, allò de què estem fets. Així ens arriben aquests veus negades, veus que ens parlen sense estridències, amb aparença de dolçor, de bell llenguatge poètic, sense cap intenció de reivindicar res, només la necessitat de mostrar-se i ser escoltades des d’aquesta senzillesa que sorgeix de l’experiència, la intel·ligència i una sensibilitat singular. Tot comença, tot s’origina, en la terra. A partir d’aquí, la simbiosi, el verb, la intempèrie, les fronteres per on no cal infiltrar-se, on només cal sembrar-se, escampar-se per donar pas a un món comú que esdevé rizomàtic.
Núria Mirabet (Barcelona, 1966) Ha publicat Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams i Descosir-se l’asfalt en un abric de quadres, a l’Editorial Trípode. En la pell de la terra un teler és el seu tercer poemari.
La poesia de Mirabet defuig l’explicació racional, no respon a definicions ni etiquetes, busca teixir entre tradició i modernitat amb els fils, les paraules, les poètiques i, sobretot, les músiques que se li han anat convertint en pell i cicatriu, en veus que rememoren i amb les que ha anat dialogant al llarg dels anys, totes elles apareixent, explícites, en el tapís, en el teler de l’espera on tot, a través de la memòria es fa paraula i s’estén i muda, metamorfosi del verb, tornant-se residus, però també pell en una expressió més pròxima a la contemporaneïtat lírica de veus com Marianne Moore, Louise Glück o, sobretot Jorie Graham.
Tot va començar amb Penélope Cassandra i Eco. Tres dones que van ser negades. Que el seu desig va ser cancel·lat per uns herois que en realitat no ho eren. Tot va començar per tibar una paraula, un so i buscar la vibració, l’eco, el matís, del desig, de l’amor, del de què estem fets. De la veu des d’on elles ens parlen sense cridar ni sense ser estridents, sense interès en reivindicar, sinó en mostrar i ser escoltades des d’aquest “fer” senzill.
Tot va començar des de la terra, des de la Margulis, de la simbiosis, del verb, de la intempèrie, des de les no fronteres per on no cal infiltrar-se només sembrar-se, escampar-se. Un mon comú que es rizomàtic.
Buscar els fils, buscar paraules, buscar poètiques i musiques, que eren pell i feien pell i cicatriu. Veus que em rememoren i rememoro, amb les que he anat dialogant al llarg dels anys, i que van apareixent explícitament al llarg del llibre.
Tot va ser començar, i va estendre’s i a desplaçar-se i va
mudar: metamorfosi:
des-fer-se:
un tornar-se:
residus:
i pell tendra:
L’Estrany reuneix tres llibres de versos: un llibre inèdit titulat Ara li és igual ser qui és (2024), i dos títols més —Ulls al bosc (2019) i Com si tinguessis temps (2014)—, que completen un cicle tancat de deu anys de creació poètica. Esteve Miralles (1964) va començar a publicar els seus primers poemes, en revistes i antologies, a l’entorn de 1984, i no en va fer llibres fins arribar a la cinquantena, amb aquest cicle i aquestes tres peces.
L’Estrany és un volum estrany, d’un poeta estrany, poc classificable, i concentrat —sobretot— a desidentificar-se. Com hi diu una endreça de Wallace Stevens: «He was not man yet he was nothing else.» L’Estrany qüestiona les innocències fabricades i les inflacions banals del jo. A l’epíleg del volum, sobre el poema, Miralles hi apunta: «O és paradoxal —irreductiblement irreductible— o és trampa. És pietat, o exhibició. […] O és fort i esbadellat, o és propaganda. […] La poesia és un vincle. La possibilitat d’una mena de vincle: que cada poema ha de construir cada vegada. Cada vegada.»
Formalment, el llibre conté una àmplia diversitat estilística, que va des del poema en prosa, i passant pels versos despoetitzats, fins a la recomposició de referents clàssics com les villanelle: o la invenció de l’onzet, una nova estrofa d’onze hendecasíl·labs rimats, que mostra la versalitat d’aquest vers tan infreqüent en català al damunt de l’estructura d’un sonet precipitat (amb dues quartetes, però amb un sol tercet final).
Esteve Miralles Torner (1964), escriptor i traductor. A més de la seva poesia, aplegada ara a L’Estrany (2024), Miralles ha publicat les novel·les Núvols com (2001) i El meu Amic (2022, Premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana), el dietari narratiu Retrobar l’ànima (2013) i l’estudi Narcís Comadira, per Esteve Miralles: Les ipseïtats poètiques de Narcís Comadira (2021). Ha traduït Molière, Camus, Shakespeare, Jane Austen, Harold Pinter, Aleksandr Blok i Borís Pasternak. Com a crític, ha escrit articles sobre diversos autors catalans contemporanis, o l’assaig «Retòriques de l’ansietat, i de la pietat» (2022). És professor universitari, i imparteix cursos a l’Escola Bloom i a l’Aula d’Escriptura Vicenç Pagès Jordà de Girona. Amb L’Estrany, Miralles completa un cicle literari que destil·la de la quotidianitat –rastres, art, imaginació– allò que ens salva. Poemes de prospecció d’instants narrables: inconsistències autodelatades, desidentificacions ingènues i alguns pedaços (íntims) d’història contemporània.
Amb El desertor en el camp de batalla, Julià de Jòdar va fer veure que s’acomiadava, ja que torna amb la monumental La casa tapiada a Comanegra, a través d’una novel·la escrita per a una època que el mateix autor bateja com “l’Era de la Dislocació”, en què la memòria col·lectiva s’ha fragmentat en experiències individuals divergents i contradictòries. Com Pier Paolo Pasolini, De Jòdar entén que hem entrat de ple en la Posthistòria. Tenint en compte aquest canvi de paradigma, quins versos seran capaços d’immortalitzar el caòtic esperit del temps? Amb contundència afirm que el poeta que millor descriu el nostre ara més immediat, amb tendresa i nostàlgia i mala llet corrosiva, és Jordi Valls. Amb el seu nou títol, el wittgensteinià Tractatus de la mort de la poesia catalana a LaBreu Edicions, fusiona totes i cadascuna de les seves capacitats expressives, la de realisme líric i la surrealista, per fer-nos estremir amb un llibre extraordinari, la seva indubtable obra mestra fins al moment.
Si amb Guillem Tell, que va veure la llum al segell calongí AdiA Edicions, Jordi Valls va perpetrar una sèrie de proses poètiques que acabaven convertint-se en dinamita combinatòria i que desembocarien en el festival delirant de Pollo, amb el Tractatus de la mort de la poesia catalana l’escriptor nuclear de Santa Coloma de Gramenet plasma una escriptura capaç d’executar psicogeografies territorials i literàries des de Cadaqués fins a Bangkok. Sota les influències de Màrius Sampere, Carles Hac Mor o la recentment finada Ester Xargay, l’autor ens proposa una brutal partida d’escacs contra la merda de la mort enmig d’una autèntica i gloriosa dansa escatològica farcida d’humor negre i de refulgències absolutament genials. Perquè Valls aposta per abolir l’estrenyiment textual, el que es prodiga en “versos amables, / els poemes encartonats i falsos”, i arbora una defensa decidida per l’imprevist, per les associacions inesperades, per les conjuncions que fan reverberar els mil i un sentits, tot a favor del fulgor que sorgeix dels racons que ningú no havia considerat dignes de versos. Tot plegat és un projecte estilístic i filosòfic colossal que subverteix les convencions.
El volum s’enceta amb un lúcid i extens pròleg de Lluís Calvo que a partir d’ara serà de referència obligada per comprendre les claus de l’atrevida obra de Jordi Valls, una de les més contundents i ambicioses en llengua catalana però també en el convuls marc comunitari europeu. Perquè, en efecte, aquest Tractatus de la mort de la poesia catalana de Jordi Valls és “una de les propostes més radicals i lluminoses” de l’escriptura actual, un veritable antídot contra la mediocritat i una altra prova que la poesia, en mans adequades com les de Valls, continua essent capaç de reinventar-se malgrat les incerteses del món.
Lluís Calvo signa un pròleg que repassa la trajectòria vital i poètica de l’autor
Tenir força per resistir sens dubte ajuda a sobreviure. Fa tan sols uns anys hem encunyat el terme resi- liència, que suposa saber adaptar-se a les amenaces i adversitats que ens anam trobant pel camí, tant si els problemes sorgeixen des d’àmbits a priori tan di- ferents.com les relacions sentimentals o els neguits de la feina. Resisteix i venceràs, podria ser la màxima minimalista. En el món de la creació, concretament en el vessant del conreu poètic, també podem aplicar aquesta teoria, i sobretot ens compareix de seguida a la ment un nom concret: Jordi Valls. El poeta, que prefereix ser del reducte universal de Santa Coloma més que d’una Barcelona reclosa en ella mateixa, fa molts anys que ens va sorprenent amb una poètica tan hipnòtica com inclassifica- ble. Com diu Lluís Calvo a l’estudi-pròleg d’aquest Trac- tatus de la mort de la poesia catalana (LaBreu Edicions, 2023), molts dels companys d’aventura de Valls han que- dat pel camí, però ell persevera «sense complexos, amb la influència del realisme re- flexiu de Narcís Comadira i el formalisme i l’avantguarda de Joan Brossa». Una vegada més, Jordi Valls ens presenta un llibre arriscat, al marge de modes i mo- distes versaires, que cerca anar més enllà d’una escena quotidiana o de la necessitat fisiològica. De retratar els dinosaures, passa a perfilar la imatge i els vicis de Samuel Beckett. I no mira prim a l’hora d’encabir els més experimentals -Hac Mor, Xargay, Duchamp…- al costat dels qui es troben a les antipodes, com la mateixa Pantoja. A partir d’un territori hostil i d’uns efectes col·laterals negatius, Jordi Valls ha anat construint un artefacte poètic ple de picades d’ullet, referències mig velades i sobreentesos que cal desentranyar. Directe i alhora profund, ens parla de la cosa pública, de metapoesia, dels seus espais geogràfics i espirituals, de l’art inabastable i la vida minúscula, de Tàpies i Cioran, i ho fa amb una irreverència que a voltes frega l’absurd, un surrealisme carregat de vivència i de veritat. Com á cloenda, ens regala una mena de poema- assaig entorn del fet poètic, aquest inacabable ofici d’escriure: «El poema és el cementiri de la paraula». Així, el poema reneix i reviu cercant altres formes i altres cossos perquè, com tots els bons poetes saben: «la paraula ho és tot».
Tot passa baix’, de Teresa Pascual: Els límits del llenguatge
Pascual prescindeix de noms propis, de referències temporals, de circumstàncies històriques, per deixar pas a una veu, a vegades impersonal, a vegades en primera persona del plural, que constata la radical solitud de l’individ
Teresa Pascual DAVID ARQUIMBAU SINTES (EFE)
Teresa Pascual (Gandia, 1952) ha rebut l’últim premi Lletra d’Or per aquest seu desè títol de poesia, publicat el 2022; al cap de tres dècades llargues de creació, significa també el reconeixement d’una trajectòria, que inclou altres premis com el Senyoriu d’Ausiàs March 1987, el Vicent Andrés Estellés el 1988 i el Crítica Serra d’Or de poesia el 2003. Un detall significatiu de la seva biografia és que hauria volgut estudiar filologia, però en no trobar aquesta carrera a la Universitat de València va optar per la de filosofia. La seva poesia, encara que lluny de cap debat filosòfic, és en bona mesura poesia del pensament. Diu George Steiner que “l’objectiu de la poesia és reinventar el llenguatge, fer-lo nou” i que “la filosofia s’esforça a fer que el llenguatge sigui rigorosament transparent, el vol depurar de tota ambigüitat i confusió”.
El llenguatge que fa servir Pascual prescindeix de noms propis, de referències temporals, de circumstàncies històriques, per deixar pas a una veu, a vegades impersonal, a vegades en primera persona del plural, que constata la radical solitud de l’individu, la insuficiència del llenguatge i la impossibilitat de conèixer la realitat en què estem immersos i davant la qual no parem d’interrogar-nos: “Els límits del llenguatge han ajornat el món”. En certa manera tota poesia entaula una lluita contra els límits del llenguatge, però això és més visible quan se situa en un terreny ple d’interrogants. A diferència de llibres anteriors, en què el paisatge tenia un protagonisme secundari i les relacions humanes contribuïen a donar sentit a l’existència, ara assistim a un grau de despersonalització més gran, fins al punt que elements naturals —”el camí d’eucaliptus / que s’allarga amb l’oest”, “el rosa descobert / de les últimes llums”— passen al primer pla i esdevenen sintagmes d’un nou llenguatge críptic, personal, que prova de donar sentit enmig del caos.
Una de les virtuts que té Pascual és fer els poemes a base de versos, al més sovint de la mateixa mesura. En llibres anteriors predominaven els decasíŀlabs; en aquest són freqüents els versos més curts, sobretot hexasíŀlabs, cosa que facilita un discurs menys expansiu i més concentrat en la successió d’imatges. Amb aquesta mínima estructura formal i certs recursos retòrics, sense els quals no es pot dir que existeixi el poema, aconsegueix convertir el que en principi és una divagació de mal desxifrar en una peça plena de suggeriments que el lector està convidat a fer-se seva; no sense esforç, perquè no se li dona tot fet. Aquest és el hàndicap del llibre en conjunt, que acabada la lectura resta la sensació de no haver sabut o pogut desxifrar tot el que l’autora ens ha volgut dir. El punt de partida sembla ser la consciència de la dualitat, entre la vida i la mort, entre el jo i els altres, entre el cos i l’ànima —”l’ànima es queixa / de no haver sigut carn”—, i la impossibilitat de superar-la; i també la consciència de la desorientació, de la pèrdua de referents: “Les empremtes del bosc / queden lluny de nosaltres; / no sap tornar ningú”. En aquesta situació d’incertesa, en què hi ha molt de contemplació i un punt de temor, pren sentit el títol: “Hem acotat els braços, hem reclinat el cos, / hem copsat les raons del fons des de l’altura”. La mirada pugna per elevar-se però al capdavall s’imposa la resignació que “tot passa baix, / i tot es veu menut / i res no importa més”.
recital del Premi Jocs Florals de Barcelona 2023 FOSCA NEGRA de Joan Tomàs M Grimalt en conversa amb Anton Not a la Llibreria La Irreductible (03.02.24)
recital presentació de “Jocs Florals de Barcelona” UN GRAPAT DE PEDRES D’AIGUA de Manel Ollé FOSCA NEGRA de Joan Tomàs M Grimalt a la Llibreria Papasseit (03.02.23).
Les editorials La Breu Edicions, AdiA Edicions, Edicions del Buc i Cafè Central, i patrocini de LiberisLiber convoquen conjuntament per vuitè any consecutiu el Premi Francesc Garriga de Poesia adreçat a poetes inèdits, per tal de rememorar l’amic i poeta.
BASES
Hi podran concórrer, en català (ni traduccions, ni falsedats, ni plagis, ni escriptura IA) tots els poetes que NO hagin publicat cap llibre i siguin autors inèdits (ni de poesia ni altres gèneres literaris —es comprovarà el registre ISBN) fins al moment de tancar aquesta convocatòria, sense cap límit d’edat.*
El premi consistirà en la publicació del llibre dins la col·lecció “Francesc Garriga”, que co-editaran les quatre editorials convocants del Premi, i una escultura de l’artista Llorenç Garcia. Les editorials convocants s’ocuparan que el llibre premiat tingui una àmplia difusió al llarg i ample de tots els territoris de parla catalana.
L’edició del llibre guanyador sortirà impresa la tardor de 2024 i es signarà un contracte estàndard d’edició.
Es presentarà una còpia electrònica del llibre original en format PDF a l’adreça: premigarriga@gmail.com
A la primera pàgina del llibre s’hi consignarà el nom del Premi, i el nom, cognoms, adreça postal, telèfon i adreça electrònica del poeta. No s’admeten treballs sota pseudònims.
Les obres concursants s’hauran d’enviar a l’adreça electrònica abans esmentada en el període entre l’1 de febrer i el 31 de maig de 2024.
Les obres concursants hauran de tenir una llargada similar a un llibre corrent de poesia.
El Jurat estarà format per les següents persones: Esteve Plantada, Marc Romera, Paco Bononad, Pau Vadell, Jordi Valls, Veronika Paulics i Martí Berlanga —que actuarà com a secretari.
El Jurat podrà declarar desert el Premi i resoldre inapel·lablement totes aquelles qüestions no estipulades en aquestes bases.
El veredicte del premi es farà públic en un acte literari a la fira LiberisLiber del qual s‘informarà oportunament.
* També es considerarà inèdita la persona que hagi participat a alguna antologia o recull de poemes i la seva extensió no superi un 20% del total del llibre on es recull.
Dos animals nocturns, com dos tòtems, donen nom a les dues seccions en què es distribueixen els poemes de Foscanegra: grills i òlibes. Això va de nocturnitat i de bèsties que surten a rondar després del crepuscle.Presideix el llibre la cita “La por de la pesta m’ha fet”, un lema que es pot llegir a l’entrada de l’ermita de Santa Margarida de Vinyoles (Girona), que fou edificada per un vot popular mentre s’escampava una epidèmia de còlera.El llibre es presenta, doncs, com un discurs esperonat per la por. Foscanegra serà un refugi, un lloc on guardar-se d’un perill, de moment desconegut. El primer poema del llibre té un to de text fundacional, pràcticament bíblic. Es planteja l’origen del llenguatge i conclou acceptant-ne les limitacions que li són inherents: “I tot el que abans era/sols fou anomenat” (pàg. 13). El llenguatge suposa un esquinçament de la plenitud de l’existència. Quan comença a ser anomenada, la realitat deixa de ser un tot amb l’ésser, passa a ser un altra cosa, només serà verb.Aquest conflicte iniciàtic marca l’existència dels primers habitants, d’un temps immemorial, incert. L’ús de la llengua els separa de la natura, els ha transformat en una altra cosa. I, és clar, ser una cosa altra comporta riscos i perills. A un poema darrere l’altre, la veu que hi sentim parlar ho fa en nom de l’espècie, planteja l’encaix d’una humanitat que parla amb la resta de la natura. Es va desenvolupant aquest conflicte fundacional fins que es comencen a posar portes al camp i s’inventa l’urbs.Llenguatge, domesticació del ferotge, tecnologia, civilització. Però a dins de tot el progrés hi nia la salvatgia. Gairebé al centre del llibre, el poema “A toc d’oració” n’explica el títol. A pesar de tot el que els humans hem aconseguit, l’existència segueix sent en molts sentits inhòspita, desconeguda, amb moltes parts del planisferi encara agrestes. Perquè al cap i a la fi, el llenguatge és “només una escletxa/ on s’hi escola/ la llum ressacosa” (pàg. 23); “dins el foc,/ dins la refulgència/ única del deliri,/ la nit/ era closa./ I la fosca/ negra” (pàg. 31).La primera secció s’acaba amb un enfonsament absolut cap a l’oblit. Els dos poemes que conformen “Òlibes” funcionen com una mena de postscriptum, una coda per la simfonia de devastació que acabem d’escoltar. Us agradarà si us agrada la poesia que s’apropa a la filosofia i esteu disposats a endinsar-vos en una lectura que planteja i remou conceptes i idees incòmodes. Ho fa amb austeritat d’imatges i amb gran riquesa lingüística.
Katherine Mansfield (Wellington, 1888- Fointainebleau, 1923) va nèixer a Nova Zelanda en una família benestant, de ben jove va anar Londres, on va conèixer Ida Baker amb qui va tenir relació tota la vida. Va tornar a Wellington en finalitzar els estudis. El 1908 va marxar a Europa per no tornar-hi mai més. Allunyada de les convencions socials, visqué de manera impulsiva i bohèmia, bolcada en la literatura i les arts. El seu primer escrit es va publicar a la revista The New Age, de la qual es convertí en col·laboradora habitual. El seu primer llibre, En una pensió alemanya es va publicar el 1911. L’any següent, va començar a escriure per a la revista “Rhythm”, editada per John Middleton Murry, amb qui va tenir un matrimoni allunyat de qualsevol entesa tradicional. Va ser una modernista conscient, una experimentadora de la vida i de l’escriptura; es va barrejar amb l’ambient de la seva època, com D. H. Lawrence i Virginia Woolf. Amb Prelude publicat el 1918 per Hogarth Press va donar a conèixer la seva veu distintiva com a escriptora de ficció curta. El 1917 li van diagnosticar tuberculosi i, des d’aquell moment, va portar una vida errant per Europa, a la recerca de bon clima per a la seva salut. Katherine Mansfield va morir el 9 de gener de 2023, fa 101 anys.
Aquest volum ofereix una tria de la seva poesia per primera vegada en català.
L’edició està formada per 90 poemes, ordenats cronològicament, de manera que el lector pugui seguir l’evolució de Mansfield com a poeta i els seus experiments amb diferents formes; així com rastrejar temes com l’amor i la mort, el món natural i les estacions, la infància i la amistat, música i cançó que la van preocupar durant tota la seva vida d’escriptora. Les anotacions completes proporcionen informació biogràfica il·luminadora així com expliquen els rics contextos de la tradició poètica europea, inclosa la decadència de final de segle, en què s’impregna el seu art.
Del pròleg de Marina Porras: «L’època poèticament més intensa de Mansfield coincideix amb els anys més experimentals com a escriptora […] Enlluernada pel ritme de la ciutat, es va emborratxar de llibertat i va assajar la vida de la persona en qui es volia convertir: una artista bohèmia, convençuda que una vida desendreçada la faria crear millor.»
presentació de la novel·la L’ÚNIC PROBLEMA de Muriel Spark amb la traductora Míriam Cano i l’editora Ester Andorrà a la Llibreria Cent Vides (26.01.24)
Us he de dir que el text de la contraportada de La Torre dels Russos (La Breu, 2023), així d’entrada, no m’animava gaire a llegir el llibre. M’hi vaig posar perquè de David Gálvez n’havia llegit (la novel·la?) Cartes mortes (Males Herbes, 2014), la novel·la (que encara no tinc ben bé clar per què em va fer pensar en La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol) Res no és real (Males Herbes, 2015), els relats d’Arnes (Males Herbes, 2017) i la prosa poètica d’Allò que som (Anem, 2019). Els quatre em van semblar força interessants, especialment el primer, però els quatre em van semblar reeixits de manera diferent. Els he anat llegint amb la satisfacció de qui viu pensant que ha descobert un nou auteur. Que boomer, que old school que sona tot plegat, XD
Començo, doncs, La Torre dels Russos, diguem que animat per la reputació que per mi es mereix l’autor més que no pas la novel·la en si em promet des dels paratextos promocionals. Avanço amb un ímpetu fornit a base de capítols breus, seqüències narratives que em semblen ben escrites i llistes, uns llistres que se’m fan interminables i em van posant cada vegada més nerviós. Fins que comença la festa.
Arriba un moment – m’estaré d’assenyalar exactament quin ha estat per a mi, per no malmetre’l per altres lectors que poguessin tenir una experiència similar- en què he començat, després d’haver començat, La Torre dels Russos com una novel·la sobre el poder. El poder de la paraula establerta com a veritat, el poder de les idees, el poder d’uns estats per sobre d’uns altres, el poder d’unes conductes considerades més lícites o menys segons el moment històric en què ens fixem. El poder d’una veu, el poder d’un narrador, el poder d’un autor.
Ha estat en aquest moment en què m’han encaixat les peces i m’he pogut deslliurar de la contingència del real per endinsar-me satisfet en la necessitat de la literatura. Aquesta és la construcció que jo me n’he fet amb els materials de l’obra que m’ha ofert un autor a qui he vist en imatges promocionals llegint Rayuela.M’hi ha encaixat tot. Diria que una mica en el joc sí que hi entrat, no sé si del tot, no sé fins on he arribat, però segurament aquesta ja deu ser la idea.
No us aproximeu a La Torre dels Russos si voleu una novel·la de sota, cavall i rei; si busqueu un plantejament, nus i desenllaç ben endreçats i afilerats i a punt per rebre un premi planetari. Apropeu-vos-hi si us ve de gust sentir que us estan sotmetent a un repte intel·lectual. Si esteu disposats a treure el llapis i traçar els punts per unir alguns correus electrònics, descripcions de l’estat del cel, maniobres castrenses, disquisicions sobre les propietats pública i privada, històries d’amor, fragments ts que posen al mateix nivell el perfum del napalm a trenc d’alba amb les creacions aromàtiques de Christian Dior.
L’únic problema, publicada per primera vegada el 1984, és una novel·la dividida en dotze capítols que es distribueixen en tres parts de cinc, cinc i dos capítols finals en què s’explica la història de Harvey Gotham, un multimilionari que s’ha separat de la seva dona i se’n ha anat a viure de forma una mica misantròpica al camp francès a escriure sobre el Llibre de Job, sobre la idea del dolor. En la seva nova residència no deixa de rebre visites de persones que estan interessades d’alguna manera en saquejar-lo, fet que provoca un seguit de situacions amb tints de vodevil en què es pretén destacar que la vida no té cap sentit.
Muriel Spark és una escriptora amb una àmplia carrera literària que va néixer a Escòcia el 1918 i va morir a Florència l’any 2006. De molt jove va viure a Zimbabwe i es va separar també molt jove. L’únic problema és una novel·la en què els diferents personatges van apareixent pel lloc on viu Gotham i es produeixen unes trobades una mica surrealistes. Gotham és un personatge que la seva frase més habitual al llarg de la novel·la és: ningú no em diu res. Uns personatges que quan fan alguna cosa moralment inadequada ho justifiquen amb uns arguments d’allò més estranys. Els visitants són: un actor que és el marit de la germana de la seva dona, l’amant de la seva dona, la germana de la seva dona, la tia que viu al Canadà, el seu advocat de Londres i, fins i tot, un amic no se sap gaire bé si de la seva dona o de la germana de la seva dona. I un exèrcit de policies.
Una novel·la carregada d’humor i, com passa sempre amb l’humor, és una manera de fer una crítica a la societat, en aquest cas a les relacions de parella, a l’ús dels diners i la seva importància a les nostres vides, a què dediquem el nostre temps , per exemple, a coses tan absurdes com estudiar el Llibre de Job en un lloc perdut.
Des del punt de vista de Harvey Gotham no és comprensible que Déu, el qual creu un ésser benvolent, pugui permetre el dolor, i aquesta qüestió és l’únic problema que val la pena estudiar i valorar, i d’aquí sorgeix el títol de la novel·la: L’únic problema, és a dir quin sentit té el dolor a les nostres vides.
Tot i la profunditat psicològica de l’autora ens trobem novament amb un llibre que aborda l’argument des de la perspectiva de la gent que pertany a l’elit de la societat.
L’únic problema planteja una cosa que fins a cert punt és graciosa, que és com a la gent amb diners sempre hi ha qui vol defensar els seus interessos. És que pensen que algun dia tot allò pot ser seu.
dijous 1, a les 18 h, EL POEMA QUE VINDRÀ amb Maria Isern, Eduard Escoffet, Mohamad Bitari, Juana Dolores, Alicia Kopf i Ginebra Raventós a Espai Eina (Carrer del Bosc, 2, Barcelona).
Goran Simić, a l’entrevista del 503 Al número de desembre, Simona Škrabec conversa amb el poeta, testimoni del setge a Sarajevo (1992-1996)
Goran Simić “No és pas difícil reconstruir una casa enderrocada”
Text: Simona Škrabec. Fotografia. Milomir Kovacevic Strašni
Goran Simić (Vlasnica, Bòsnia i Hercegovina, 1952) va avisar el 1987, amb el poemari Un pas cap a la foscor, d’una greu desestabilització de la societat iugoslava. No gaires anys després
va haver de sobreviure dins de la ciutat de Sarajevo assetjada durant 1.425 dies, del 5 d’abril de
1992 al 29 de febrer de 1996. Simic va poder abandonar la ciutat aquell mateix any 1996 gràcies
a l’ajut de PEN Internacional i es va establir al Canadà. El poemari Lament per Sarajevo (1994),
escrit durant el setge, va començar a circular en traduccions mentre ell encara vivia en una ciutat
on la màxima preocupació era com aconseguir aigua potable. En arribar al Canadà, va començar
per a ell la vida d’exiliat, descrita al poemari El llibre dels desplaçaments (2002). A poc a poc, els
seus poemes van començar a ser traduïts a l’anglès i a molts altres idiomes. Les antologies Fugida del cementeri (1995) i El blues de l’immigrant (2003), publicades primer en anglès, el van convertir en una de les veus poètiques més colpidores que van documentar la tragèdia de Bòsnia. L’exili al Canadà va resultar ser una caixa de ressonància, la seva poesia es va convertir en un punt de referència en tant que testimoniatge de la guerra dels noranta, però també una reflexió sobre la vida d’apàtrida en un món que és indiferent, però que hem de mirar d’omplir de sentit.
Goran Simic ha visitat Barcelona aquest novembre passat per presentar la traducció d’Els meus dies feliços al manicomi (LaBreu 2023), una antologia personal que l’autor va construir un cop establert de nou a Sarajevo el 2010. El poeta destaca per la seva voluntat de no deixar-se doblegar per la fortuna
adversa i d’apostar per seguir escrivint, publicant i testimoniant el temps en el qual viu perquè la
poesia té capacitat de memòria, ens cura i ens connecta. En la seva visita a Barcelona, Simic també va participar en els actes entorn del Dia de l’Escriptor perseguit, organitzats pel PEN Català. La publicació de l’entrevista en aquest número vol ser també un record de Sarajevo, Districte XI de Barcelona, el programa impulsat per l’aleshores Alcalde Maragall que va propiciar un corrent de solidaritat amb la ciutat bòsnia, tant des de l’Ajuntament com des de les entitats de cooperació i la ciutadania.
La literatura, especialment la poesia, crea «ponts invisibles» entre les persones. De quina manera la poesia l’ha connectat amb els altres i què han significat aquestes relacions per a la seva vida?
Som nosaltres, aquest pont. Amb «nosaltres» em refereixo a una minoria invisible, però poderosa. Existim desde fa segles i som presents a tots els racons del món. És veure com tothom, des de les persones més senzilles fins als caps d’estat, fa servir citacions poètiques quan vol donar la impressió de ser una persona sàvia. La poesia s’utilitza per celebrar el naixement d’una criatura, o bé en ocasió d’una boda, però també per dir les paraules que acompanyen la mort d’éssers estimats. Sovint cançons populars s’han transmès de generació en generació no pas gràcies a la melodia, sinó precisament a causa del missatge poètic capturat als versos i també per les metàfores que s’hi empren.
Un amic meu acostumava a dir: «Hi ha poemes que, en llegir-los, et fan caure de la cadira». I també em ve a la memòria una conversa recurrent amb la meva mare que acostumava a provocar-me dient: «Els poetes us assembleu tant l’un a l’altre que no podeu esperar el moment de trobar-vos de nou, de llegir-vos, encara que vingueu de l’altra punta del món. Em pregunto —deia la meva mare— per què els poetes no us caseu un amb l’altre, si us estimeu tant». I a aquesta observació seva, jo acostumava a respondre que llavors no quedaria ni una sola persona decent amb qui casar-se… Si no existís aquesta minoria, una minoria a la qual vostè també pertany, moltes de les coses que coneixem no existirien. Per exemple, a l’edifici de la llengua catalana li faltaria una finestra que mira cap enfora. A part de les traduccions a l’anglès, que entenc com una entrada a l’espai global, per a mi el més gran compliment és quan els meus llibres es tradueixen a les llengües que són o havien estat negligides com ara l’estonià, el finès, el romanès i evidentment també el català. Els catalans lluiten amb valentia per preservar la identitat a través de la llengua. Per molt que la globalització pugui semblar important, en les lectures poètiques que he fet arreu del món, he trobat públic més atent i les persones més intel·ligents allí on la gent sent necessitat d’obertura i es nega a deixar-se tancar dins d’una majoria que exclou
tots els altres.
Fa cinquanta anys que em dedico a la poesia i crec que tots aquests anys els he passat en oposició a alguna cosa. El mercat global ens ha obligat a viure en oposició i aquest mateix mercat també ens ha pres la llibertat, la qual cosa fa que tinguem més ganes de rebel·lar-nos. Potser exagero una mica. Però no soc l’únic que se sent així. Els ponts invisibles existeixen.
Fa poc ha sortit la traducció catalana del poemari Els meus dies feliços al manicomi. Aquesta antologia personal la va construir el 2010, quan ja havia tornat de nou a Bòsnia, quan la guerra ja havia acabat feia temps. Els poemes comencen amb l’experiència directa del setge de Sarajevo, llavors parlen de l’exili al Canadà. I al final del llibre, hi trobem els poemes escrits abans de tot això, quan el futur semblava previsible i segur. Per què ha decidit organitzar els poemes d’aquesta manera?
Li he de recordar abans que res que he crescut en una família en la qual tant el pare com la mare van
ser partisans, és a dir, que tots dos van lluitar contra el nazi-feixisme. La meva formació literària estava marcada per una biblioteca familiar on hi havia només llibres enciclopèdics sobre les guerres. Parlaven de la resistència contra l’ocupació alemanya i la victòria final. Llavors hi havia també àlbums il·lustrats amb reproduccions de les medalles als mèrits militars o els retrats dels herois de guerra. També s’hi trobaven llibres documentals sobre els camps d’extermini nazis i també sobre aquells camps de deportació que havien quedat en funcionament després de la guerra. Recordo també les nombroses recopilacions d’estadístiques sobre el número de morts. Al bell principi de la meva creació literària vaig posar el focus en l’individu, en la persona concreta. En les estadístiques, l’individu perd el nom i es converteix en un simple número. Alhora, però, cal saber que els anys de la meva escolarització coincideixen amb els anys cinquanta i seixanta del segle XX, és a dir, em vaig formar amb l’actitud transmesa a través de la generació beat i més tard a partir de les revoltes dels hippies. És per això que
en els meus poemes, el punt de vista és sempre el d’una generació perduda. És cert que hi ha artistes «d’èxit» que atrauen tota l’atenció dels mitjans, però a la majoria ningú no ens recordarà com a individus. La majoria dels noms de les persones simplement es perden amb el temps. En canvi, en la meva poesia vaig anar desenvolupant des dels inicis el principi que tota vida és digna de ser descrita en un llibre. Qualsevol de nosaltres podria ser una novel·la. Tots som, en el fons, com un relat encara no escrit.
El poemari de 2010, efectivament el vaig concebre a l’inrevés, de manera que els meus primers passos fa
cinquanta anys quedessin reproduïts el final d’aquest llibre. Volia mostrar que el ressò dels meus primers versos encara arriba ben bé fins al dia d’avui. Per desgràcia s’ha tornat a demostrar que els temes i els traumes de la societat en què visc s’han transmès fins a l’actualitat, la continuïtat és innegable. Al contrari del que ens diuen els llibres de text, la història no és una bona mestra. I nosaltres tampoc no som gaire bons alumnes.
Cap al final del poemari, hi ha la constatació que el món està assolint la inexistència. Això ho diu un poeta que escriu abans del setge de la ciutat de Sarajevo, abans d’emprendre aquest viatge llarg i dur, abans de haver tornat a casa de nou i haver de confrontar les ferides. I llavors, els últims versos del llibre diuen: «Ara som diferents». Diferents, en quin sentit?
Tot el que ens passa és un cicle que es repeteix, que es repeteix com ho va fer després de la Segona Guerra Mundial. Avui arreu hi ha fugitius, arreu hi ha persones que busquen un bri d’esperança lluny de casa. Alguns són tan lluny de casa seva que ni tan sols poden concebre que podrien ser foragitats a algun altre indret. Com que tot resulta igual, arreu serien uns forasters perquè les tombes dels avantpassats, o bé els documents d’identitat, han quedat en els països que han hagut d’abandonar per sempre.
Amb això he recordat que m’agradava visitar el cementiri de la ciutat de Milà, a Itàlia. I no per observar la desfilada de monuments kitsch, d’escultures excessives als panteons familiars el preu de les quals deu haver estat superior al que costa construir i mantenir un camp de refugiats. Hi anava per comprovar que el món actual s’ha perdut en aquesta recerca febril d’una nova identitat.
Sembla que hem perdut la por que el passat pugui retornar en forma d’un malson. No tenen cap por els que fan venir excavadores perquè destrueixin el passat centenari que pertany a algú altre en poques hores. No tenen por els que pretenen convertir els llocs de memòria d’una comunitat per a ells desconeguda en un abocador de residus radioactius d’alguna central atòmica. I alhora es pot observar un anhel global de trobar un lloc que no estigui enverinat amb l’ambició dels diners i el desig de profit a qualsevol preu.
En aquest context, no puc evitar pensar en tots aquells que un dia sí que tornaran al lloc on van néixer
i descobriran que la casa familiar es troba en algun indret indefinit entre el Banc Central i la Fundació que té cura dels refugiats…
Sovint recordo el poeta de Sarajevo, Marko Vešovic (1945-2023), que era un poeta fantàstic, insuperable.
Recordo sobretot el detall d’una conversa amb un amic seu que havia anat a visitar la tomba de l’esposa, morta durant el setge de la ciutat. El terreny on es trobava la tomba l’havien convertit en un estadi de futbol. «On és la tomba de la teva dona?» va preguntar-li el Marko. «Deu ser més o menys aquí, aproximadament a l’altura del jugador número setze de l’equip contrari», li va respondre l’amic. I no cal dir res més.
«Les circumstàncies històriques han empès molts dels meus amics a la tomba; jo he resistit, juntament amb un grapat d’altres poetes, per poder ser el testimoni» va escriure a la introducció a Els meus dies feliços. Parlem una mica d’aquesta figura de poeta-testimoni. Des de l’abril de 1992, quan va començar el setge de Sarajevo, han passat més de trenta anys. Què és allò que expressa la poesia i que la història no pot testimoniar?
No em sorprèn gens que cada cop hi hagi més necessitat de promoure la «cultura de la memòria» que intenta lluitar contra la història escrita segons les necessitats actuals. No hi ha cap nació ni cap estat que en el seu passat no tingui una taca gran que voldria esborrar en lloc de confrontar-la. Fins i tot al Canadà, que és un estat multinacional amb un gran respecte per la diversitat, vanser necessàries dècades abans de poder reconèixer els crims contra les «primeres nacions» i com milers de nens «indígenes» van ser confinats com a interns a les escoles on els obligaven per força a oblidar la seva història i la seva tradició. Per no parlar dels contagis sistemàtics amb les malalties.
Fotografia de la Biblioteca Nacional a Sarajevo, Vijećnica, cremant. L’incendi el van
provocar les granades disparades des de les muntanyes circumdants l’agost de 1992.
Es van cremar aproximadament dos milions de llibres.
Goran Simić va ser un dels instigadors a salvar els llibres que van resistir l’incendi perquè eren guardats al soterrani. A la fotografia se’l veu amb altres voluntaris rescatant aquests volums mentre els franctiradors disparen contra ells des de les muntanyes per impedir que puguin acabar la tasca. D’aquesta manera es van salvar un milió de llibres.
A ningú, per aquesta raó, no li agraden els testimonis. És molt fàcil esborrar un passatge d’un llibre. En
canvi, és incòmode haver de confrontar la declaració d’un testimoni. Quan encara durava la guerra, vaig fer unes obres de teatre per a infants amb el títol «La faula sobre Sarajevo» que es van arribar a representar al Festival de Berlín. I allà vaig poder conèixer aquella mena de persones mig analfabetes que viuen bé del negoci de vendre la veritat empolainada. No sé si podeu imaginar la meva sorpresa quan em vaig trobar cara a cara amb un home bosnià que ja aleshores, quan el setge encara durava, escrivia i publicava els seus relats sobre la ciutat. Jo acabava de sortir de la ciutat a través del túnel spasa, a través del «túnel de la salvació», i ell em va dir: «Tu calla! Qui explica aquí la veritat sobre el setge de Sarajevo soc jo!» I es va girar i va continuar venent els seus llibres pseudohistòrics. Vaig batejar l’home d’aquesta paradeta amb els llibres banals com un «comerciant de dolor i tristesa».
Per no parlar dels ultra-nacionalistes que van fer grans sumes de diners amb la feina de fer emmudir els
testimonis. Els agradava molt fer-me la guitza perquè soc un serbi que va quedar-se dins de la ciutat per decisió pròpia, m’hi vaig quedar amb dos nens petits. I identificant-me amb un serbi vaig condemnar l’agressió sèrbia i els crims que s’hi van cometre. Una vegada vaig publicar una reflexió sobre els manifestants contra els bombardeigs de les ciutats sèrbies per part de la OTAN a la revista Canadian Forum. Evidentment jo mateix també hi estava en contra, però alhora vaig apuntar en l’esmentat article que mai no vaig veure tanta gent en cap manifestació contra els quatre anys de setge de Sarajevo o contra el genocidi a Srebrenica. La directora de la revista em va dir que entota la història de la publicació no havien rebut tants correus electrònics carregats d’odi com els que anaven dirigits contra mi. Em titllaven de «traïdor a sou» a causa d’aquest text. I la mateixa directora em va dir, suposadament fent broma, que si volia continuar escrivint, m’havia de limitar a temes relacionats amb el cultiu de plàtans al Pol Nord o bé la cura que necessiten els gossos recuperats d’una gossera… Els testimonis no agraden a ningú perquè fan malbé la imatge mental que qualsevol nació té sobre ella mateixa.
Un cop acabada la guerra, calia tornar a viure. De quina manera Bòsnia encara en pateix les conseqüències?
No és pas gaire difícil reconstruir una casa enderrocada, tot i que després de qualsevol guerra, els preus del material de construcció, de totxos i teules, sempre pugen. Però el més difícil és reconstruir-se a un mateix. Les cicatrius són invisibles i és difícil curar-les. Aquí hi entra la indústria farmacèutica per oferir els primers auxilis per tractar el trastorn d’estrès posttraumàtic, uns auxilis que jo mai no vaig voler acceptar. Vaig decidir aprofitar l’ocasió de saber dir i escriure clarament tot el que vaig veure amb els meus propis ulls, tot el que vaig testimoniar, agradi o no agradi a algú. Ara, mentre parlem, hi ha en curs dues grans guerres injustes: com si el món posés moltes ganes a produir més i més dolor i més i més ferits.
«En temps de fam, vivíem dels records» també diu al llibre. Aquest és un poema que explica la història d’un periodista estranger que no va saber comprendre la necessitat de la bellesa i de la dignitat, també en les circumstàncies més adverses. És difícil transmetre les experiències a tots aquells que no hem sentit mai que la nostra vida corre perill, que no hem sentit mai la por de poder perdre tot el que tenim i estimem?
Sap què és el que més em molesta de la literatura que tracta el tema de la guerra? La sensació que un cop se sap què és una guerra, totes les guerres semblen una mateixa cosa. Aquí hi ha la desesperació, hi ha la preocupació per la família, com salvar els fills de la pluja diària de granades, com aconseguir menjar i aigua, com fer alguna cosa de no res, com no perdre l’esperança que el paradís d’abans de la guerra ha de tornar algun dia. Em molesta que la guerra sigui vista amb els ulls sentimentals en la forma literària que sigui.
Un amic poeta em va demanar, ja després de la guerra, que llegís un manuscrit sobre una guerra inventada, fictícia. I li vaig haver de dir que no. No tinc temps per aquestes coses, li vaig haver de dir, perquè cada dia miro durant hores guerres reals a la televisió.
Un altre amic em va enviar una novel·la que pretenia ser un testimoniatge autèntic. I en aquesta novel·la,
un home i una dona, per casualitat, enmig de la guerra, troben en un armari l’ampolla de xampany francès molt car. I és així com s’enamoren l’un de l’altre. No m’ho podia creure! Que algú hagi pogut pensar que en el temps en el qual es venien les joies de la família o bé es bescanviaven al mercat per un sac de farina seria possible de trobar per casualitat una ampolla de xampany? Probablement soc, com tots els testimonis, poc sensible per ensumar el perfum de l’amor enmig de les ruïnes. De vegades és com si de cop passéssim al món virtual dels nens que juguen a fer la guerra, un joc en el qual tirar una bomba a l’enemic et dona punts. En aquest món nostre, la guerra sempre els passa als altres —fins que et passa a tu.
L’experiència de l’exili al Canadà m’ha ajudat a conèixer el destí difícil de moltes altres persones. L’amiga Marta Kumsa va ser empresonada a Etiòpia durant cinc anys només perquè lluitava pels drets de la minoria a la qual pertanyia. En aquell moment estava embarassada i va conèixer la seva filla tot just quan aquesta ja tenia sis anys.
El gran poeta Reza Baraheini (1935-2022) em va explicar com el van detenir a l’Iran en el temps de
la revolució islàmica. El van tancar a la presó i allà, pràcticament cada dia, el venien a buscar per portar-lo davant d’un esquadró d’afusellament. Un cop coneixes aquesta mena d’històries, l’actitud cap a la literatura canvia. No vull escriure sobre les coses que són insubstancials. M’he tornat massa sensible a les absències entre les línies de text.
En els poemes d’amor m’estimo més que el protagonista sigui un immigrant qualsevol, o un home que no sap trobar la llengua amb la qual podria expressar els seus sentiments. No m’agrada que sigui algú que té el futur marcat per les herències, per la fortuna familiar o pel renom de la família. Per això sempre
m’alegren les notícies com aquesta que una noia ferida durant el setge va ser traslladada a un hospital de
París. Uns anys més tard, havia après el francès tan bé que podia ensenyar ella a les companyes de classe
la gramàtica francesa. Són detalls molt petits, si voleu, però no puc evitar no estimar-los. Tal com diria
l’escriptor i periodista Ryszard Kapuscinski (1932- 2007), cal «saber vèncer en un món que ens semblava
de tercera classe».
«M’agrada el meu accent» és un poema en el qual ens podríem reconèixer tots els que vivim entre les llengües, els que ja no ens sentim a casa només en un país. El podríem proclamar una mena d’himne perquè el poema diu una cosa que els emigrants rara vegada ens reconeixem: el passat és part de qualsevol actualitat.
M’agrada molt aquest poema. El vaig escriure després que una amiga m’hagués dit que els canadencs
no l’accepten, tot i que fa mitja vida que viu allà, perquè preserva una mica d’accent croat. Em va recalcar que cuidava aquest deix d’estrangera a propòsit perquè ningú no es pogués pensar que havia nascut
a Oxford, perquè no la confonguessin amb algú que s’identifica amb l’anglès britànic. El poema es va publicar en un recull en anglès. I llavors els responsables de la biblioteca nacional d’Ottawa em van dir que hi havia una llista d’espera per al llibre Immigrant blues de 350 persones. Un amic va fer una remarca malèvola, va dir per què no demanava als meus lectors que almenys la meitat es compressin el llibre, si tant els agradava. I jo li vaig replicar si mai no havia pensat que podria ser que aquests lectors simplement no tinguessin diners per comprar un llibre. O que, si ho feien, havien d’estalviar dels diners que necessiten per comprar el dinar que preparen als nens els matins per anar a l’escola. I és així com aquest poema es va convertir en un himne a l’orgull, un himne que expressa la compassió cap a tots
aquells que no van marxar de casa seva, enderrocada, cremada, per voluntat pròpia.
Va ser el testimoni directe de la guerra a Bòsnia, va viure el setge de Sarajevo. Quan avui dia parla de tot això, com se sent?
Deu ser que he perdut l’energia per parlar-ne. Mentre encara vivia al Canadà, ja m’havia prohibit a mi mateix concedir entrevistes o escriure textos per a les contraportades. I després, quan vaig retornar a Bòsnia, no em podia imaginar que els mitjans poguessin tergiversar d’aquesta manera les declaracions que neixen de les entranyes d’un testimoni directe. Així, una vegada, vaig concedir una entrevista a un diari de la República Srpska on vaig dir que estava orgullós del meu germà, que era general de l’exèrcit i que no va acabar al Tribunal Penal de la Haia que jutjava els crims de guerra perquè s’havia format en l’exèrcit iugoslau i sabia respectar les regles de l’ètica de fer la guerra. Però el text anava titulat amb
la frase «Estic orgullós del meu germà, un general de l’exèrcit serbi». Em van caure cops de tots els costats. Molt pocs llegeixen els textos sencers, només els autors i potser la policia.
En una altra entrevista vaig dir que havia parlat personalment amb el difunt primer president de Bòsnia iHercegovina sobre el problema que els serbis desapareixien de manera misteriosa, però violenta. Em va fer la sensació que ell no faria res per resoldre aquesta qüestió, i no pas perquè fos creient en l’Islam. I va ser així. La gent desapareixia d’avui per demà. Els ossos d’alguns van ser trobats més tard a les coves càrstiques de les muntanyes circumdants, com va passar amb el general conegut amb el sobrenom de Tsatso (Mušan «Caco» Topalovi, 1957-1993). La veritat vol molts testimonis per donar-se a conèixer, especialment si el silenci i l’oblit són el que més convé. A tothom que arriba al poder li agrada embellir la història. I jo no en tinc cap necessitat.Potser no estic fet d’aquest material que es deixa planxar
tan fàcilment, que és tan apreciat aquests dies.
A ningú no li agraden els testimonis. I per a mi, qualsevol de les meves publicacions, ha tingut un preu
massa alt. Potser és un fet que la llibertat d’expressióavui el té. Potser tots hem oblidat que ens les tenim amb els posicionaments dels feixismes, uns posicionaments molt visibles també a Europa. Europa ha deixat fer, ha donat llum verda a tots aquells líders que s’estaven esperant davant dels semàfors que regulaven el trànsit. I són líders que ja han après el truc de posar l’intermitent esquerre just instants abans de girar cap a la dreta. Ha desaparegut en bona part l’orgull propi.
Sovint menciona que li agrada passejar pels paratges naturals als voltants de Sarajevo en companyia dels seusgossos. Per què?
Em vaig decidir per autoaïllar-me per poder ser normal. No em sembla pas estrany que en un punt hagi decidit d’adoptar quatre gossos que estaven destinats a l’eutanàsia. Els vaig construir un tancat en una muntanya sobre Sarajevo per oferir-los una vida en llibertat. Els dono menjar i ens estimem mútuament, des de fa vuit anys. Vaig decidir que viuria de manera aïllada. I no sé qui salva a qui d’acabar en la gàbia de la gossera. Si jo a ells o ells a mi. M’ajuden a poder llegir amb tranquil·litat algun llibre intel·ligent i escriure alguna cosa sensata. Mai no he sentit necessitat de publicar coses en les que no crec. Potser una gran part de tot això la dec als amics gossos i a una reducció del contacte amb els humans. A vegades reconec que utilitzo el renom que tinc per fer callar els guardians de la porta quan vaig a una lectura poètica, o a l’obertura d’una exposició amb el meu gos Kolindo, i m’exigeixen entrar-hi sense ell. I és
llavors que trec el pit i li dic que o bé ens deixen entrar tots dos, o bé que ens fan fora a tots dos i que llavors jo trucaria als mitjans.
També li he de dir que aquesta conversa nostra arriba en un moment delicat. Fa molt poc que s’ha mort
l’escultor Aleksandar Saša Bukvic (1946-2023) amb qui m’unien cinquanta anys d’amistat. Va fundar un grup d’artistes d’avantguarda, «Zvono», que es va convertir en un símbol de l’art a Bòsnia i Hercegovina abans i després de la guerra, i era un referent a tota l’exIugoslàvia.Com ja he dit, sembla que les guerres i els morts afecten només a algú altre, ens hem acostumat a pensar així. Però quan perds un amic proper, tothom necessita tempsper acceptar la vella veritat que la mort no fa excepcions i que la gent neix, viu i marxa.
L’art no deixa cap herència comparable amb una propietat, amb un dot. Els artistes vivim entre línies i les nostres paraules són més fortes quan són metàfores. Per un cúmul de circumstàncies vam coincidir a Toronto, amb les nostres famílies d’aleshores. Vaig treballar de peó, fent feines de manobra, igual com ell. Però un dia va aconseguir crear una sensació: a la obertura d’una mostra seva va venir tanta gent que els veïns, per pura gelosia, van fer cridar la policia. I aquest és el poder del’art: la gent del carrer et té por i la policia esquiva l’encontre.
conversa entre Goran Simić i Simona Škrabec ( L’Avenç desembre 2023)
Bernard se acerca a Auguste Rodin, el gran escultor francés de finales del XIX, a través de la historia de la creación de una obra que revolucionaría el arte.
No me interesa demasiado lo que comúnmente se entiende por novela histórica. Sin embargo, los libros que en clave narrativa recrean episodios o personajes históricos, de los célebres Momentos estelares de la humanidad de Stefan Zweig a novelas de Cercas o Pisón, me interesan mucho. En esa senda, más cerca de la miniatura histórica y literaria del austríaco que de los españoles, cabe situar Els burgesos de Calais, último libro del escritor y ex alto funcionario francés Michel Bernard (Bar-Le- Duc, 1958).
No es la primera vez que el autor se aproxima a un personaje histórico. Ya lo había hecho antes con figuras tan distintas y alejadas en el tiempo como Charles Trenet, Monet o Juana a de Arco. En esta ocasión, Bernard se acerca a Auguste Rodin, el gran escultor francés de finales del XIX, a través de la historia de la creación de una obra que revolucionaría la escultura: Les bourgeois de Calais. Para ello, saca a la luz a otros dos protagonistas de esta historia que hasta ahora habían quedado en sombra: Omer Dewavrin, notario y alcalde de Calais que en 1884 acude al taller del famoso escultor en París para encargarle la creación de un monumento en homenaje a seis personajes legendarios de la Guerra de los Cien Años (esos que dan título a la obra y a este libro), y su esposa Léontine. Y es que los Dewavrin, personas educadas pero sencillas y alejadas de los círculos artísticos e intelectuales de la capital, reconocerán instintivamente el genio del artista y se convertirán en sus principales valedores en la nueva empresa; algo que requerirá todo su empeño, pues la obra deberá hacer frente al academicismo imperante y a todas las convenciones del momento, incluso al propio perfeccionismo de Rodin, que tardará diez años en darla por concluida. La recreación de esos otros personajes y de la amistad que se forja entre ellos, a partir de la correspondencia que mantuvieron (de la que con acierto se adjunta un fragmento al final del libro), es, sin duda, junto a la prosa fluida y elegante de Bernard, una de las claves del éxito del relato.
Mai no es comença de nou: «La Bella Europa», de Marc Masdeu
La Bella Europa és una prostituta. El seu pare té un càncer terminal, el seu germà és un músic captat per discogràfiques sense massa escrúpols i la seva mare ha abandonat la família. Tots aquests personatges viuen a Mariúpol (Ucraïna) i els seguim durant la primera quinzena del febrer de 2012. L’Helena, nom autèntic de la Bella Europa, és secundada per dos mafiosos, en Iaroslav i l’Oleksandr, que donen el contrapunt còmic i noir a la història. També hi té veu el senyor Schmitz, grec en realitat, i principal client de l’Helena i un bon grup més de pinxos de l’est.
A l’altra banda del continent, en Pere Novell, és el fill d’una explotació ramadera a Soses (Segrià) i alhora treballa com a becari en un editorial barcelonina, més per la seva passió literària que per ambició professional. Novell és el principal deixeble o company de viatges literaris de Francesc Garriga, poeta viu, del que Marc Masdeu (Castellar, 1972) és el curador de la seva obra Cosmonauta. Poesia Completa.
Totes dues històries s’encadenen i en ocasions es piquen l’ull, donant lloc a un joc de miralls que ens assenyala tant el desencant d’uns personatges pels seus atzars vitals com la decepció dels europeus pels tombs que ha fet la història i que ens ha dut a un món plutonià, amarat de pors, desconfiances i mirades buides al futur.
Però anem a pams. Aquesta és una història polièdrica amb moltes veus, escenaris i formats. Hi tenen veu tant personatges principals com aparents secundaris, mafiosos, poetesses, amics del poble, etc. i ho fan ja sigui amb monòleg interior, com amb correus electrònics, o directament amb poesia, que és el nucli essencial de l’obra de Masdeu. Alhora visitem hotels de luxe a Ucraïna, masies catalanes, el cap de Creus, concerts de rock a Crimea o barris benestants a Grècia. Encaixar totes les peces del mosaic és la principal tasca literària de l’autor. Unes vicissituds, però, que sempre es posen al servei del pensament literari.
Perquè els seus protagonistes, ja siguin pagesos o ciutadans de l’est, orbiten al voltant de la poesia i de la filosofia. En els seus diàlegs hi apareix sovint la reflexió literària i el món clàssic. Tant es parla d’Estellés com de Tucídides, de tal manera que en ocasions el propi Pere Novell recorda a un pastor virgilià, fumant la seva pipa i composant versos després d’una jornada de caça. En tots ells alhora hi ha subjacent una renúncia implícita, una impossibilitat d’assolir la bellesa i la comunicació i haver d’embrutar-se amb el fang de les lluites més prosaiques.
Són personatges doncs amb un debat existencial, més que no pas social com en un primer moment pugui semblar. Alhora i acompanyant aquest pessimisme, l’obra ens està plantejant també la decepció i l’estupor dels habitants d’Europa amb el món contemporani. “El concepte d’Europa s’ha evidenciat també fals. La Unió dels estats, pura entelèquia. Si m’estira la llengua diré que la Unió Soviètica tenia un sentit més entenedor” diu el pare d’Europa al seu metge.
I efectivament, ja sabem a hores d’ara, ben entrat el segle XXI, que les giragonses de la història ens estan duent cap a escenaris imprevisibles tan sols fa quaranta anys. L’auge d’un nou feixisme, les xarxes i noves tecnologies, les migracions, pandèmies i guerres ens han tornat uns ciutadans atemorits, amb poca il·lusió pel futur i amb la percepció que la democràcia i el pensament sorgit de la Il·lustració s’està afeblint com més va. En aquest sentit la Història, que estava morta al tombant del darrer segle, retorna amb tota la seva força més inclement per dir-nos que aquí no s’ha acabat res, que la lluita per la vida continua i fa tot l’efecte que els personatges de Masdeu en son conscients. Nogensmenys l’obra es clou amb una cita de Michel Houellebecq escriptor pessimista i il·liberal per excel·lència.
Més enllà d’algunes llicències en la trama, les històries de prostitutes i màfies de l’est les tenim associades a la pantalla, La Bella Europa és una novel·la ambiciosa, coral, de diàleg i gaudi literari. No és un producte per al consum ràpid sinó per al que els agrada degustar un bon llibre de poesia o un assaig filosòfic.
En una entrevista en un diari local, Masdeu confessa que quan va escriure aquesta novel·la faltaven encara molts anys per a l’esclat de la guerra d’Ucraïna. L’atzar literari i els processos editorials han fet que la publicació de La Bella Europa hagi aparegut en ple conflicte, cosa que demostra que les intuïcions de l’autor eren ben certes i que com ens diu Pere Novell a la seva poesia “Europa és una illa sense barques”. Esperem que els nàufrags hi aprenguem a conviure.
entrevista a Maria Isern RUSC a Mentrimentres (desembre 23)
” … és un monstre que es crea i que es pensa en un llit, tot té a veure al final que RUSC es podria dir que és un recull de poemes bastant amorosos o eròtics. I també tenia ganes de parlar de tot això que són temes que sempre ens preocupen i ens agraden, de parlar-ne sobretot, des d’algun lloc on es renovés una mica tota aquesta cosa molt gastada que tenim al voltant de l’amor fiscalitzada en paraules com això: com heterosexual, o lèsbic, o no sé què, o poliamorós, tota aquesta sèrie de coses que a vegades creen espais molt marcats d’expectatives… també són un punt d’inici des del qual òbviament posicionar-se per escriure alguna cosa, i en aquest cas també són paraules que marquen alguna cosa de RUSC. I llavors m’interessava com l’amor des del punt de vista poètic pot arribar a esdevenir alguna cosa monstruosa, i molt que depassi justament les formes i les figures amb què normalment l’hem pensat i que es torni una cosa amorfa, una cosa viscosa, com la mel del rusc… ” Maria Isern
trobada amb el traductor François-Michel Durazzo sobre els poemario que ha traduït al francès MIRALL DE NEGRA NIT de Jaume Pont i PARE QUÈ FEM AMB LA MARE MORTA d’Antònia Vicens a L’Ours et la Vieille Grille (9, rue Larry París) (16.12.23)
Joan Tomàs Martínez: “Darrere qualsevol distopia sempre hi ha una utopia”
El darrer poemari del poeta palmesà ha guanyat el Premi Jocs Florals de Barcelona
‘Fosca Negra’ és el darrer poemari del poeta palmesà Joan Tomàs Martínez, amb què va guanyar el Premi Jocs Florals de Barcelona. Un llibre que, amb només tres mesos, ja té una segona edició. Joan Tomàs grata en les ombres i en el revers de la distopia. Planteja que present i passat són les cares d’una mateixa moneda.
“I tot el que abans era sols fou anomenat”. Són els primers versos de ‘Fosca Negra’, l’últim llibre de Martínez. En el poema pòrtic que l’enceta, el poeta parla de l’essència de l’escriptura. “Que les coses ja hi són i que el verb l’únic que fa és anomenar-les, fa una enumeració. I en aquest esforç per descriure el context, l’entorn, és on neix la literatura. Però l’esforç de qui escriu està precisament a ampliar els límits de la realitat i crear una realitat més complexa, més àmplia de la que ja existeix”, explica.
“Però dins el foc, dins la refulgència única del deliri, la nit era closa i la fosca negra”. Alguns han qualificat el poemari de Joan Tomàs Martínez de distòpic. Un qualificatiu del qual ell mateix defuig.
“La distopia tendeix a una síndrome segons la qual no hi ha res a fer, està tot perdut, a una síndrome de renúncia, no ja en el progrés, sinó fins i tot en la idea del nostre futur com a espècie. I jo crec que ben bé no és així, sinó que darrere qualsevol distopia sempre hi ha una utopia”, diu el poeta. “Hauríem de desfer corretjam i mortalla i tota brida ferma que ens escantella l’os”, assegura, així mateix. “Però quines són les brides, allò que limita l’ofici del poeta?”, afegeix.
“Del poeta no ho sé, de l’ésser humà supòs que el judici constant cap a nosaltres mateixos i els altres. La necessitat de voler controlar les coses. La necessitat que els processos naturals no segueixen el seu curs sinó valors de domesticar. I aquesta ansietat constant per tenir totes les coses controlades que, tanmateix, no es pot”, conclou.
entrega del Prix Mallarme étranger de la traduction 2023 a François-Michel Durazzo per la traducció al francès de MIROIR DE NUIT PROFONDE / MIRALL DE NEGRA NIT de Jaume Pont lectura poètica de Jaume Pont i François-Michel Durazzo i Béatrice Bonhome a la Maison de Poésie Hôtel Blémont (15.12.23)
recital presentació de TRACTATUS DE LA MORT DE LA POESIA CATALANA de Jordi Valls amb l’autor i Joan Tudela a Can Sisteré , col·labora la llibreria Carrer Major (14.12.23)
recital presentació ELS MEUS DIES FELIÇOS AL MANICOMI de Goran Simić amb la traductora Simona Škrabec i el llibreter Arnau Cònsul a l’Espai MercArt , amb la col·laboració de Cal Llibreter (13.12.23)
a postal de LaBreu Edicions d’enguany! Bon Nadal i bon any nou! L’únic problema del Tractatus de la mort de la poesia catalana és que el burgesos de Calais i cinc poetes corsos cremaven la torre dels russos al rusc de la bella Europa, aquesta fosca negra del fons del volcà veritablement global que, en quadrupèdia, baixant per l’escala cap al foc, ens va fer fills de l’albatros. I em pregunto per qui em prenc en els meus dies feliços al manicomi: Per un Bukowski essencial, és clar. Aquest 2023 La Breu Edicions haurà recollit fins a tres premis. Prix Mallarmé Etranger per la traducció al francès de Miroir de nuit profonde, MIRALL DE NEGRA NIT de Jaume Pont,amb traducció francesa de François-Michel Durazzo Premi Lletra d’Or a Teresa Pascual per TOT PASSA BAIX Premi Llibreter 2023 a Cristina Garcia Molina per ELS IRREDEMPTS
Tot i que la Institució Alfons el Magnànim va publicar la poesia reunida de Teresa Pascual, El temps en ordre, la seva obra continua creixent en quantitat i qualitat, ho fa ara a través d’un nou volum, concís i preciós, titulat Tot passa baix a LaBreu Edicions.
A través de les pàgines de l’assaig El mite de l’etern retorn, Mircea Eliade explica com els pobles arcaics creien, a través d’un arquetípic inconscient col·lectiu, en un temps circular que anava tornant implacablement al llarg de les eres. Bona part d’aquesta repetició s’originava a partir de centres geogràfics de caràcter mític i simbòlic, on normalment es trobaven les conegudes muntanyes sagrades. Des d’aquests nuclis s’originaven cercles concèntrics de poder, de rituals o de creences. Precisament, alguns cristians primitius tenien el convenciment que al turó Gòlgota als afores de Jerusalem, espai on Jesucrist fou crucificat, era un centre espiritual, ja que allà estava enterrat Adam. Va ser així com la sang del salvador va travessar la terra per anar a raure damunt del crani del primer home, que així obtingué el perdó pel pecat original.
En aquestes consideracions antropològiques, llegendàries i filosòfiques he reflexionat llegint el darrer poemari de Teresa Pascual (El Grau de Gandia, 1952), Tot passa baix, publicat per LaBreu Edicions. Perquè desafia la concepció prototípica del centre com a àmbit de certitud (“en el centre on l’incert / ha completat l’espai”) i perquè és una investigació de “la fissura invisible de les coses” i, alhora, de “la magnitud oculta de les coses”: de la força secreta de coses tan petites, i compartides, com un vers. No són els únics contrastos que persegueix l’autora, que fa xocar paraules, conceptes o les parts contràries de l’element dintre del mateix element. Útils són les cites inicials que la poeta tria per emmarcar el pòrtic d’entrada a les pàgines: Deleuze va a la recerca del plec dintre del plec, Tsvetàieva proposa la poesia com a forma de transfiguració (segurament en termes de psicologia i alquímia com ho predicava Carl Gustav Jung: el mot i la consciència talment matèries per arribar a una transformació interior) i Esquirol esmentant la frontissa a través de la qual pensament i ferida penetren la vida i li donen un sentit. Finalment, Pascual elimina la diferència per arribar a la veritat trobant una idèntica arrel sincrètica: “S’han ajuntat les aigües, / i els intervals del dia / i els de l’obscuritat / ara són els mateixos.”
En un món mancat de certeses, encara es poden trobar unions d’esperit. La poesia en mans de Teresa Pascual és una investigació sobre l’ésser humà no sempre sistematitzada sota un prisma racional. Si bé la seva formació filosòfica fa que el text esdevingui un espai de pensament, al final també deixa lloc per a la inspiració, l’inconegut o “la pregària”, com constata el poema “Ací”, que parla de l’harmonia no sempre fàcil d’assumir en qualsevol trajectòria. En aquest sentit de sentits, la majoria de poemes de Tot passa baix presenten idees complexes que són amplificades als poemes posteriors: hi ha distints fils conductors que lliguen les composicions com si fossin un assaig en vers i en marxa. Per exemple, el poema “Forn” acaba parlant del “pes, el pes”, que enceta el poema a continuació, “Efectes”.
Tot passa baix de Teresa Pascual és un intens, bell i mitopoètic volum de versos molt ben interconnectats que apunta els instruments condicionadors que intenten donar comprensió o un cert sotmetiment a la realitat de la vida (línies, amarres, certeses, punts de sutura, formes de confiança…) i reclama un retorn a la llibertat del poema com a fonament que s’allunya dels centres de control. Perquè és en l’escletxa, en la fissura, en l’enllà on s’uneixen totes les línies o en l’atmosfera subterrània on s’arriba al marge que fuig de les consignes imposades, territori on bastir noves cases comunals amb arbres de morera, plecs de memòria i cucs de seda: sangs de salvació escolant-se fins a assolir els cranis dels condemnats per redimir-nos globalment.
Sovint, quan es parla de premis literaris s’esmenta ben aviat la dotació econòmica que comporten, que si tants euros o encara més. Però esclar, també n’hi ha com el Lletra d’Or, en què el guardó és una joia. Ahir la joia, la metafòrica i la real, se la va endur Teresa Pascual (Gandia, 1952) pels poemes de Tot passa baix, publicat per LaBreu, que com mana la tradició va convidar a dinar la premsa.
El dinar va ser al restaurant de la llibreria Laie, però abans l’editora Ester Andorrà va voler agrair el premi, justament acabada de tornar de París, on Jaume Pont havia rebut el premi Mallarmé Étranger per la traducció al francès de Mirall de negra nit a càrrec de François-Michel Durazzo, i encara els dura la repercussió que va tenir el premi Llibreter a Cristina Garcia Molina per Els irredempts.
Va ser després quan Manuel Capdevila, tercera generació de joiers –el primer va ser el seu avi, del mateix nom, el 1956– va imposar a Pascual la insígnia d’or amb la lletra grega fi (ɸ), símbol clàssic de l’equilibri, com a autora del millor llibre en català del 2022.
Tot seguit, Míriam Cano va llegir la glossa que havia escrit Pau Sanchis en representació del jurat –format també per Àngels Gregori, Bel Olid, Andreu Gomila, Llucia Ramis, Cristina Clemente i Pau Miró–, i que assegura que Tot passa baix és “un llibre de poesia d’una profunda humanitat, on el gest quotidià i el record familiar esdevenen categoria”, que se situa “en l’espai entre el món i el sentiment, entre el ser i el dir, entre els vius i els morts”. Una poesia “d’investigació filosòfica” que “no és efusiva, però sí que guarda emocions intenses, pregones, tot passa baix i tot passa dins”. En definitiva, un llibre que mereix el premi “per això, i perquè en temps banals necessitem poetes i filòsofes que pensen sense baranes”.
Després, Pascual va agrair que s’hagués posat fi al parèntesi obert des que el 1985 Joan Francesc Mira va guanyar el premi, l’últim guanyador valencià –tot i que fa dos anys el va guanyar Núria Cadenes, que viu a València des dels anys noranta i ho va fer per Guillem, un llibre localitzat allà–. “És important que mantinguem els vincles, i cal treballar-ho, no només dir-ho”, amb l’esperança que, tot i que “els temps són els que són”, “les coses no canviïn gaire, malgrat que en segons quins contextos ara no es pot parlar ni de Països Catalans ni tan sols de País Valencià”. Pascual va explicar que el premi li dona “alegria i ànims”, especialment “un premi de la crítica com aquest, encara que a casa jo no parli gaire de la vida literària”. I va recordar la seva neta preguntant-li: “Uela, que no t’agrada rebre un premi?”. I sí, li deia que sí, però que “l’important és que el llibre tingui qualitat, saber que és important per si mateix”, perquè “els llibres segueixen la seva marxa independentment de nosaltres”.
I vam dinar, amb Pascual ben acompanyada per les seves amigues Montse Barderi i Neus Aguado, la premsa, l’editora, el joier i els temes de sempre, que si la poesia, que si la política (cultural), que si l’amor, l’amistat, això o allò, que si fa massa fred i tanca la porta… “Ens hem d’aferrar a la vida i al món que tenim, perquè no n’hi ha d’altre”, havia dit abans la poeta, que ara vol situar-se “en la matèria i en els sentits”.
Teresa Pascual guanya el premi Lletra D’Or per ‘Tot passa baix’
Teresa Pasqual amb la lletra d’or a la solapa ORIOL DURAN.
El 1956, el joier Manuel Capdevila va crear el premi Lletra d’Or per a obres publicades en català, tant de narrativa com de poesia i prosa. El premi és una agulla de solapa amb la lletra grega fi, d’or. El seu fill i, actualment, el seu net, han continuat la tasca i aquest any la guardonada ha estat la poeta Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952), pel llibre de poemes Tot passa baix, publicat per Labreu.
El jurat d’aquesta edició estava format per Àngels Gregori, Bel Olid, Andreu Gomila, Llucia Ramis, Cristina Clemente, Pau Sif i Míriam Cano.
Ester Andorrà, una dels quatre editors de Labreu, va confessar que “no hauríem gosat demanar-li a la Teresa un poemari, per això ens va fer tanta il·lusió que ens l’oferís”.
“En ser un premi de la crítica té més valor intel·lectual, estètic i poètic, per això al llibre la va molt estar acompanyat d’aquest guardó, que dona alegria i ànims”, va assegurar Pascual, poeta i traductora de poesia amb una trajectòria molt solvent.
“La unitat de la llengua catalana no es qüestiona, bé, alguns ho fan; el que cal és treballar per la unitat del territori”, va comentar la poeta, a qui li agrada “que el cap quedi ben buit” abans de començar una nova obra. “Ara només tinc, de nou, un poema i sis versos”, va afirmar, amb una naturalitat honesta i serena. S’està plantejant escriure un assaig format per tot de textos breus i filosòfics sobre la poesia i la traducció. L’esperem.
El jurat destaca el seu llibre de poemes ‘Tot passa baix’, editat per Labreu Edicions · D’ençà del 1985 que no s’havia atorgat aquest premi a un autor del País Valencià
Teresa Pasqual (el Grau de Gandia, la Safor, 1952) ha rebut el premi Lletra d’Or 2023 pel llibre de poemes Tot passa baix, publicat el setembre de l’any passat per Labreu Edicions. D’ençà del 1985 que aquest premi a obra publicada no destacava un autor del País Valencià. Aleshores, el premiat va ser Joan Francesc Mira amb Crítica de la nació pura (consulteu tots els premiats). El premi es va començar a atorgar el 1959, ara fa seixanta-quatre anys.
Teresa Pasqual, tot just rebre el premi, ha explicat a VilaWeb: “És la primera vegada que publico amb Labreu. I em fa il·lusió perquè és un premi que dóna la crítica. A partir d’ara, el llibre va acompanyat d’una garantia, d’un aval, un reconeixement dels crítics. El jurat parteix d’una base intel·lectual, estètica, poètica i són independents. De manera que, quan valoren un llibre, li afirmen una qualitat, que potser li prolonga la vida i segur que li dóna una alegria. Tant al llibre com a l’autora.” Pasqual parla de l’obra com si fos una peça autònoma i se la mira des de fora. I continua: “A mi també m’ha anat bé, perquè un premi així em dóna confiança, que de tants anys l’hauria de tindre, però sempre hi ha una incertesa quan publiques, i dubtes. Fins i tot abans de començar a escriure.” Teresa Pasqual és una autora veterana. Va començar a publicar poesia el 1988. Aquest és el desè llibre de poemes que publica. L’any 2020 va aplegar l’obra poètica en el volum El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019.
Tot passa baix es va publicar el setembre del 2022, de manera que Teresa Pasqual ja ha tingut un retorn dels lectors. L’explica: “He tingut un bon retorn. He participat en molts festivals de poesia i recitals. Ha tingut una projecció gran. En aquest sentit, l’editorial fa molt bon treball i estic molt contenta amb Labreu, perquè fa un bon acompanyament del llibre, fet que trobes a faltar de vegades. El llibre ha tingut bones crítiques i també he tingut els comentaris de tu a tu. La rebuda ha estat important.”
La poetessa Teresa Pasqual distingida amb el premi Lletra d’Or.
La singularitat del premi Lletra d’Or
Com és tradició, un dels joiers de la família Capdevila ha col·locat la lletra grega phi, símbol d’equilibri clàssic, a la solapa de la jaqueta de l’autora. Aquest premi és un dels més singulars i estimats pels escriptors en llengua catalana, tot i que no té dotació econòmica. El forma un jurat que no pot superar els cinquanta anys. Actualment, conformen el jurat del premi Lletra d’Or: Àngels Gregori, Bel Olid, Andreu Gomila, Llucia Ramis, Cristina Clemente, Pau Sif i Míriam Cano.
Preguntat a Andreu Gomila com a jurat pels valors de Tot passa baix, ha explicat: “Vam valorar el llibre i també la seva trajectòria, és un llibre molt essencial, molt ben escrit, ben versificat… Per mi, té tots els elements d’un bon llibre de poemes. És concret, tècnicament solvent i, alhora, diu moltes coses. La Teresa té això, la seva poesia té un punt filosòfic i alhora parla de coses molt concretes i quotidianes.”
Un bon any per als autors de Labreu
L’editora de Labreu, Ester Andorrà, explica que coincidint amb el premi lletra d’Or s’ha publicat la tercera edició de Tot passa baix. Fins ara s’han editat al voltant d’un miler d’exemplars. Andorrà comenta que és el tercer llibre de la col·lecció de poesia Alabatre que és distingit amb el Lletra d’Or, juntament amb L’esfera insomne, de Màrius Sampere (2016), i El romanço d’Anna Tirant, de Josep Pedrals (2013).
Aquest és un molt bon any per a l’editorial Labreu: els editors acaben de tornar de París de recollir el premi Mallarmé Etranger, que ha destacat la traducció francesa, obra de François Michel Durazzo, del llibre de poemes Mirall de negra nit, de Jaume Pont. També aquest passat mes de juny el llibreEls irredempts, de Cristina Garcia Molina, ha rebut el premi Llibreter 2023.
Ha explicat que el 2025 LaBreu celebrarà vint anys, tot i que la col·lecció de poesia va néixer el 2006. I ha avançat les novetats dels primers mesos del 2024 fins abans de Sant Jordi, entre les quals destaquem L’estrany. Poesia completa, d’Esteve Miralles, coincidint amb la celebració del seu seixantè aniversari, i una antologia poètica de Katherine Mansfield traduïda per Marcel Riera i amb pròleg de Marina Porras, amb el títol Salvatge i freda.
La poetessa valenciana ha rebut el guardó pel poemari «Tot passa baix», publicat per LaBreu
La poetessa valenciana Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) és la nova guanyadora del Premi Lletra d’Or 2023, un dels més veterans i prestigiosos de les lletres catalanes. I ho és gràcies al llibre de poemes Tot passa baix, un compendi de versos lliures, íntims i meditatius publicat per l’editorial LaBreu el setembre del 2022. Com marca la tradició, l’autora ha rebut el premi durant el transcurs d’un dinar de premsa organitzat per la mateixa editorial i celebrat al restaurant de la Llibreria Laie, on també se li ha atorgat la distinció protocol·lària: un botó de solapa d’or fabricat i entregat per un joier de la família Capdevila que representa la lletra grega «fi» (φ), símbol clàssic que fa referència a la idea d’equilibri.
L’autora s’ha mostrat molt agraïda pel reconeixement del sector i per un premi literari que respon «a una sèrie de criteris i conviccions intel·lectuals, estètiques i poètiques». «El llibre explicita la creença que ens hem d’aferrar el món que tenim –que no vol dir canviar-lo. M’agrada reivindicar els sentits i la materialitat, ser una autora intel·ligible i no perdrem en idees abstractes. Sempre he sigut una escriptora que li agrada posar els peus a terra», ha explicat Pascual. Segons l’autora valenciana, el més important del procés d’escriure, més enllà dels reconeixements, és saber que l’obra té qualitat; a partir d’aquí, l’escriptura la situa en el lloc en què ha d’estar: «Els llibres segueixen el seu camí al marge de nosaltres, tenen la seva pròpia entitat. Aquest premi anima a seguir en un temps d’incerteses i em porta a nous pensaments, a noves sensacions. El que ve ara serà una cosa nova. Els ànims els tinc: no sé com viuria sense escriure», ha afirmat la poetessa.
Per la seva part, l’editora de LaBreu, Ester Andorrà, ha celebrat el premi a una veu literària amarada de «meravella i misteri» i a un llibre «recitat arreu del territori»: «[Tot passa baix] és la carta de navegació d’una vida que, per mínima, no sol ser dita. A les seves pàgines hi mana la predisposició de la mirada, l’observació i la reflexió, les paraules que són homenatge i fan guia. És un magnífic diàleg amb els ancestres i els paisatges». A més a més, l’editora ha destacat que el Lletra d’Or d’enguany és el tercer premi literari que l’editorial recull aquest 2023: el passat mes d’agost Cristina Garcia Molina es va endur el Premi Llibreter per la novel·la Els irredempts, i fa tan sols uns dies François-Michel Durazzo va rebre el Prix Mallarmé Etranger per la traducció al francès de la novel·la Mirall de negra nit, de Jaume Pont.
Pascual ha explicat que en aquest moment de ressaca emocional (i literària) es troba treballant en l’escriptura de més poesia –«de moment he escrit un poema i cinc versos, però em va costar molt començar»– i en un projecte que li té el cor robat: la revisió per a Edicions 62 de traducció de la poesia d’Ingeborg Bachmann, trenta anys després que l’obra de la poetessa austríaca fos publicada per primera vegada en català a Institució Alfons el Magnànim. «Tornar a escriure sobre una poètica que no és meva és apassionant», diu l’autora sobre un exercici, la traducció de l’alemany al català, que ha copat bona part de la seva carrera professional, treballant amb autors com Hans Magnus Enzenbersberger o Briggite Oleschinki. D’afegitó, l’escriptora s’ha obert a confessar el seu pròxim anhel professional: l’escriptura d’una antologia «de petits assajos» sobre poesia i traducció, les seves dues passions.
Teresa Pasqual es va donar a conèixer amb el poemari Flexo (1988), i fins ara ha publicat els reculls Les hores (1988), Curriculum vitae (1996), El temps en ordre (2002), Rebel·lió de la sal (2008) o Vertical (2019), entre d’altres. La seva poesia ha estat guardonada amb diversos reconeixements, entre ells el premi de la Crítica Serra d’Or i el premi nacional de la Crítica Catalana de poesia. Segons la crítica que Albert Gener va fer a Núvol el setembre del 2022, a Tot passa baix «hi ha la tibantor del problema, la tensió d’una inquietud. Un dels nuclis de sentit del poemari, un nucli que suggestiona més que no articula, és el plec: el punt d’inflexió mig esborradís que hi ha entre dos estats oposats, mal que sigui tan sols en aparença –una aparença verbal–: dia i nit, somni i vetlla, llengua i silenci, vida i mort».
Teresa Pascual guanya el Premi Lletra d’Or 2023 amb el poemari ‘Tot passa baix’ La investigació filosòfica guanyadora presenta preguntes sobre el ser i els límits del llenguatge
La poetessa Teresa Pascual ha guanyat aquest dilluns el Premi Lletra d’Or 2023 pel poemari Tot passa baix (La Breu Edicions). El treball de maduresa de Pascual entrellaça el present i el passat i presenta una poesia d’investigació filosòfica amb preguntes sobre el ser i els límits del llenguatge. La recerca aborda qüestions sense embuts sobre el món i el sentiment, el ser i el dir i els vius i els morts. En aquest volum, Pascual crea un “pont” entre la vida i la memòria i sobre les escletxes i els límits per corregir-los a través de les paraules. L’autora ha agraït el premi de la crítica i ha apuntat que l’obra l’ha ajudat a “aferrar-se a la vida” i a seguir amb la filosofia. El jurat de l’edició d’enguany ha estat integrat per Àngels Gregori, Bel Olid, Andreu Gomila, Llucia Ramis, Cristina Clemente, Pau Sif i Míriam Cano, i el veredicte s’ha donat a conèixer en una roda de premsa a la llibreria Laie de Pau Claris.
“Ens hem d’aferrar al món que tenim, perquè no n’hi ha altre”, ha comentat Pascual després de rebre el guardó. “Reivindico els sentits i la materialitat, posar els peus a terra i ser intel·ligible per no perdre’m en idees filosòfiques abstractes”. Pel que fa a la situació actual al País Valencià, l’autora ha mostrat un optimisme moderat: “Espero que no canviïn gaire les coses, pel que fa a l’estat i consideració de la llengua, encara que ara mateix no ens sigui possible parlar ni de Països Catalans en segons quins contextos, ni tampoc de País Valencià”.
Teresa Pascual (El Grau de Gandia, País Valencià, 1952) es va donar a conèixer amb el poemari Flexo (1988) i fins ara ha publicat els reculls: Les hores (1988), Arena (1992), Currículum Vitae (1996), El temps en ordre (2002), Rebel·lió de la sal (2008), Herències (2011, amb Àngels Gregori), València Nord (2014) i Vertical (2019). Recentment ha publicat la versió bilingüe català-castellà Rebelión de la sal (2020) amb traducció i pròleg de Lola Andrés i El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019 (2020). Ha guanyat diversos premis, entre ells el premi de la Crítica Serra d’Or i el premi nacional de la Crítica Catalana de poesia. Ha estat traduïda a diversos idiomes i la seva obra està present en diferents antologies.
Foto: Guillem Roset / ACN
Dos presents, l’avui i l’ahir, convergeixen en aquest llibre de maduresa de Teresa Pascual, on els matisos de la llum, i la importància de les finestres, s’imposen a la dualitat foscor-claror i el dins i el fora es comuniquen com a parts d’un mateix espai on el concepte de llindar, de lloc de pas, ajuda a relativitzar la importància de les coses. Aquí, la matèria pesa però tot és relatiu, i es relaciona amb l’oblit i el silenci dels altres, tot a través d’una aparença de paraula menuda que es confirma com a una de les nostres veus més essencials. El Lletra d’Or, que consisteix en un botó d’or de solapa creat pel joier Manuel Capdevila, es concedeix cada any des de l’any 1956, i s’atorga al millor llibre publicat en llengua catalana durant l’any anterior. L’editorial La Breu ha rebut anteriorment aquest guardó amb els poemaris El romanço d’Anna Tirant de Josep Pedrals (2013) i L’esfera insomne de Màrius Sampere (2016), i altres guardonats han estat Mercè Rodoreda amb Mirall trencat (1976), Terenci Moix amb El sexe dels àngels (1993) o Núria Cadenes amb Guillem (Amsterdam, 2021).
L’autora ha rebut el guardó pel poemari ‘Tot passa per baix’, que publica LaBreu
Teresa Pascual, aquest dilluns, a una imatge de l’editorial LaBreu.
“Amb Tot passa per baix volia que la comprensió fos fàcil, volia situar-me més en la matèria i en el sentit, que em feia falta”, diu Teresa Pascual (El Grau de Gandia, 1952), guanyadora del Premi Lletra d’Or 2023. Es va donar a conèixer amb el poemari Flexo (1988) i fins ara ha publicat els reculls: Les hores (1988), Arena (1992), Currículum Vitae (1996), El temps en ordre (2002), Rebel·lió de la sal (2008), Herències (2011, amb Àngels Gregori), València Nord (2014) i Vertical (2019). Recentment ha publicat la versió bilingüe català-castellà Rebelión de la sal (2020) amb traducció i pròleg de Lola Andrés i El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019 (2020). Ha guanyat diversos premis, entre ells el premi de la Crítica Serra d’Or i el premi nacional de la Crítica Catalana de poesia. Ha estat traduïda a diversos idiomes i la seva obra està present a diferents antologies.
Al poemari premiat, dos presents, l’avui i l’ahir, convergeixen en aquest llibre de maduresa de Teresa Pascual, on els matisos de la llum, i la importància de les finestres, s’imposen a la dualitat foscor-claror i el dins i el fora es comuniquen com a parts d’un mateix espai on el concepte de llindar, de lloc de pas, ajuda a relativitzar la importància de les coses. Aquí, la matèria pesa però tot és relatiu, i es relaciona amb l’oblit i el silenci dels altres. Instants i traç que va deixant la vida configuren aquest llibre d’una poeta que a través d’una aparença de paraula menuda es confirma com a una de les nostres veus més essencials.
Com és tradició, un joier de la família Capdevila entrega el premi –un botó de solapa d’or que representa la lletra grega fi (ɸ), símbol clàssic de l’equilibri– a l’escriptora guardonada durant el transcurs d’un dinar a càrrec de l’editorial que l’ha publicat, celebrat el 18 de desembre al restaurant de la Llibreria Laie.
El jurat de l’edició d’enguany ha estat integrat per: Àngels Gregori, Bel Olid, Andreu Gomila, Llucia Ramis, Cristina Clemente, Pau Sif, Míriam Cano. La darrera ha estat l’encarregada de llegir la glossa del jurat, que ha valorat la llengua “depurada i compensada” de Pasqual. També ha assenyalat la voluntat del jurat de tenir en compte escriptors de tots els territoris de parla catalana en la valoració. Cap escriptor valencià rebia el Premi Lletra d’Or des de 1985, quan Joan Francesc Mira va ser guardonat per Crítica de la nació pura. “Els temps al País Valencià no són bons, s’estan tornant a posar sobre la taula temes antics i són importants aquesta mena d’esforços”, diu Pasqual, que també ha reconegut que, tot i que els premis no són la seva prioritat, l’animen a continuar escrivint. Actualment també tradueix la poesia d’Ingeborg Bachmann.
Premi Lletra d’Or per a la poeta valenciana Teresa Pascual
‘Tot passa baix’, desè llibre de l’autora, ha estat publicat per LaBreu
BARCELONATeresa Pascual ha trencat el llarg parèntesi d’autors valencians al palmarès del premi Lletra d’Or, un dels més veterans de les lletres catalanes. Abans d’ella –i amb l’excepció de Núria Cadenes, premiada el 2021, que viu a València des dels anys 90– cal remuntar-se fins al 1985 per trobar-hi Joan Francesc Mira amb l’assaig Crítica de la nació pura, i amb anterioritat només el van rebre Vicent Andrés Estellés (1975) i Joan Fuster (1963).
Pascual, nascuda al Grau de Gandia el 1952, ha aconseguit el Lletra d’Or amb un llibre de poemes reflexiu, intimista i introspectiu publicat a LaBreu el setembre del 2022, Tot passa baix. El volum culmina una trajectòria que, potser en veu baixa, però a pas ferm s’ha fet un lloc destacat en el panorama literari. “Els llibres segueixen el seu camí al marge de nosaltres –ha admès l’autora–. Un premi de la crítica com aquest és important per a mi, encara que jo no en parli gaire a casa, de la vida literària. El que val la pena és que el llibre tingui qualitat, al marge dels reconeixements. L’escriptura em situa al lloc on he d’estar. La necessito”. “Hui tornen ells, / veuen baixar el riu, / tot passa baix / i tot es veu menut / i res no importa més”, s’hi pot llegir. La poesia de Pascual busca “les escletxes, les fractures, els límits, i hi ha la voluntat de dir-los i amb la paraula aplicar-hi punts de sutura”, ha afirmat el jurat, integrat, entre d’altres, per Míriam Cano, Andreu Gomila, Llucia Ramis i Pau Sanchis durant la lectura del veredicte. “És un magnífic diàleg amb els ancestres i els paisatges”, ha afegit Ester Andorrà, editora de LaBreu.
Aferrar-nos al món i als sentits
“Ens hem d’aferrar al món que tenim, perquè no n’hi ha altre –ha comentat l’autora–. Reivindico els sentits i la materialitat, posar els peus a terra i ser intel·ligible per no perdre’m en idees filosòfiques abstractes”. Pel que fa a la situació actual al País Valencià, Pascual ha mostrat un optimisme moderat: “Espero que no canviïn gaire les coses, pel que fa a l’estat i consideració de la llengua, encara que ara mateix no ens sigui possible parlar ni de Països Catalans en segons quins contextos, ni tampoc de País Valencià”.
Pascual va debutar el 1987 amb Flexo (Gregal) i entre els seus llibres més destacats hi ha El temps en ordre (Proa, 2002), Rebel·lió. de la sal (Pagès, 2008) i Vertical (Edicions 62, 2018). A més de l’obra pròpia, l’autora —que va ser professora d’institut a Gandia fins al 2013– ha traduït de l’alemany al català Ingeborg Bachmann, Hans Magnus Enzensberger i Briggite Oleschinski. Actualment Pascual està revisant, per a Edicions 62, la traducció de Bachmann, “un exercici apassionant, perquè implica posar-se en la poètica d’algú altre i fer-te-la teva”, assegura l’autora, que també té, entre els plans imminents de futur, l’escriptura d’un volum d’assajos breus.
De Salvador Espriu a Neus Canyelles
El Lletra d’Or, que consisteix en un botó de solapa d’or creat pel joier Manuel Capdevila, és un premi que es concedeix cada any, des del 1956, al millor llibre publicat en llengua catalana durant l’any anterior. Entre els autors premiats en edicions anteriors destaquen els noms de Salvador Espriu (Final del laberint, 1956), Josep Pla (Barcelona, 1957), Gabriel Ferrater (Teoria dels cossos, 1967), Mercè Rodoreda (Mirall trencat, 1976), Terenci Moix (El sexe dels àngels, 1993) i Quim Monzó (Vuitanta-sis contes, 2000). Els últims tres guanyadors han estat Lucia Pietrelli amb Lítica (Males Herbes, 2020), Núria Cadenes amb Guillem (Amsterdam, 2021) i Neus Canyelles amb Autobiografia autoritzada (Empúries, 2022).
entrevista a Míriam Cano en ocasió de la publicació de la seva traducció L’ÚNIC PROBLEMA de Muriel Spark al Més324:
“és un llibre divertidíssim! Harvey té una obsessió, que la dona del quadre s’assembla molt a la seva exdona que s’ha convertit en una activista, una terrorista anticapitalista que posa bombes als supermercats de França … té tot de gent que el va a veure i es deixar seduir… sarcasme i humor amb molta reflexió filosòfica d’estar per casa d’algú divertit i intel·ligent”
“… jo que no tinc tradició estudiada pensava que això em donava més llibertat, en literatura catalana com no tenia models explícits no tenia a qui imitar, i això què em donava? llibertat. No és veritat tampoc, perquè resulta que si no tinc aixòs tinc uns altres i tinc la llengua com dius tu, i després, al llarg del temps estudio filosofia, i també, sense saber-ho, tinc altres models, i tinc altres tradicions i altres perspectives sobre la vida i el món… estic impregnada de molts pensaments i moltes actituds, són altres baranes que creia que no existien…”
Teresa Pascual entrevistada per Jaume C Pons Alorda a El Temps de les Arts (11.12.23)
presentació de QUADRUPÈDIA de Martí Berlanga, 8è Premi Francesc Garriga a La Central (12.12.23) amb recital simultani de Jèssica Ferrer SÓM AQUÍ i Joaquim Cano TOTA FLOR SENSE COSSIOL a Arribada Llibres
Omer Dewavrin, notari i alcalde de Calais, viatja a París per conèixer Auguste Rodin, està cercant l’artista que executi l’obra que immortalitzarà l’acció exemplar dels grup de burgesos al s. XIV. Rodin acceptarà l’encàrrec, interessat des del primer moment; com un autodidacta aplicat l’escultor llegirà les cròniques de Froissart, visitarà Calais, coneixerà a Léontine Dewavrin, de qui ens diuen:
“Aquella dona sabia mirar. Era una cosa que no s’aprenia, que no es treballava, un do que es concedia a alguns éssers triats a l’atzar.” Pàg. 63
A partir d’aquest moment aquesta dona es converteix en algú decisiu, la seva determinació ajudant a mantenir l’ànim i la força necessàries perquè el projecte de l’escultura arribi a bon port; enfrontaments polítics, els radicals que havien estat escollits per obrers no serien mai partidaris d’un monument dedicat als burgesos i promogut per burgesos dels s. XIX “Les enemistats de classe superaven l’abisme del temps.”
Dewavrin ha de fer front a epidèmies, a fallides de la banca que recolzava el projecte, a totes les tempestes que podem imaginar als despatxos de l’administració. Mentre les seves visites als diferents estudis de Rodin a París, i els desplaçaments de Rodin a Calais, fan que el projecte no perdi mai força. Reparen en la figura de Camille Claudel:
“Concentrada en la tasca, el pensament li feia tanta força com les mans sobre la matèria.” pàg. 84
Quan Rodin entrega l’escultura, ha de cedir que es mostri sobre un pedestal, això no era la idea primera de l’artista, ell volia que els burgesos caminessin al mateix nivell que els vianants i és així com són presentats en l’actualitat a Calais i als diferents indrets on s’ha reproduït el grup escultòric. De Rodin ens diuen:
“El barret de copa, el folre de setí del seu trajo, el bastó rematat en un pom i les xifres que tenia al compte bancari confirmaven la seva condició d’artista d’èxit de la civilització del carbó i l’acer. Ell no esculpia d per a Déu, no tenia prou fe, s’acontentava amb els diners i els elogis dels homes.” pàg. 127
Assistim al final d’Omer Duwavrin, Leóntine i el seu fill viatgen a París, visiten Rodin, aquest els mostra la ciutat des d’una posició que permet senyalar els monuments principals i els indrets que havien acollit els tallers del Mestre:
“Léontine Dewavrin va agafar el braç del seu fill. El noi se’n recordaria, d’allò. Res podia igualar aquell llegat que devia al seu pare.” pàg. 147
Les darreres pàgines ens ofereixen algunes de les cartes que es van creuar Dewavrin i Rodin. Som davant d’una obra molt important, una crònica de l’època, un retrat de l’artista i el seu entorn, i un retrat de Dewavrin, un home apassionat, una persona amb capacitat per exercir el seu càrrec sense cedir a les baixeses que, de vegades, podem pensar que el poder porta implícites; no podem deixar d’admirar l’actitud valenta i pràctica de la senyora Dewavrin, quan en un dels moments més crítics en l’execució de l’obra, maig del 1887, escriu a Rodin, es lamenta de no poder fer front a les despeses amb diners propis, li demana que no perdi l’ànim, que escrigui una carta per llegir-la al consell municipal, cal lluitar fins al final, en aquesta carta Leóntine, en nom de la seva família esmenta la relació d’amistat que els uneix.
Michel Bernard, un autor que vàrem conèixer quan ens va acostar a la figura de Maurice Ravel Els boscos de Ravel, més tard ens va ajudar a aprofundir en Monet Els dos remordiments de Claude Monet. No podem deixar de manifestar la nostra fidelitat a l’autor i la gratitud a La Breu ed. que ha tingut el gran encert d’incloure aquestes obres en el seu catàleg, sempre de la mà del traductor Ferran Ràfols Gesa. Una recomanació del tot segura.
Un amic em va dir: “Llegeix “Els meus dies feliços al manicomi”; no en sortiràs indemne”. Un altre, advertit de la voluntat de parlar de Goran Simić en aquesta secció de retrats de personatges vius, em va recordar que Simić era mort. Es referia, és clar, a Charles Simić, el famós poeta serbi traspassat el gener d’aquest any, que havia rebut el premi Pulitzer i que va ser llorejat per la Biblioteca del Congrés. Que jo sàpiga, no eren parents. Els unia, això sí, l’exili a l’Amèrica del Nord (Charles, als anys 50 del segle XX; Goran, a finals del mateix segle), l’aprenentatge d’una nova llengua de creació, la poesia i el fet que tots dos són serbis o, millor, aquella cosa tan estranya de ser que és ser iugoslau. És, si més no, la reivindicació de Goran (“sóc un iugonostàlgic”), que, des que va marxar de Sarajevo, el 1996, du a sobre una bandera de l’antiga federació balcànica: “L’he penjat en tots els llocs on he estat, des de Toronto i Edmonton a Florida”. Afirma que és un escriptor ambulant, a qui Déu va oferir el talent, però va robar-li la terra.
Aquesta terra es diu, de fet, Bòsnia i, sobretot, Sarajevo. Va romandre a la ciutat durant els 1425 dies de setge, des del 5 d’abril de 1992, mentre l’exèrcit serbi, però també “turistes”, passavolants i convidats es dedicaven a bombardejar la capital bosniana o a exercir de franctiradors, com en aquell episodi filmat en què Radovan Karadzic ensenya a l’escriptor rus Eduard Limonov com disparar, mentre recita (ell també era poeta) uns quants versos sobre la devastació. En aquell temps, Goran Simić era a la vall, envoltada de turons, en el punt de mira, i sentia el xiulet de les alarmes i de les bales. Amb dos fills, de set i onze anys, i la seva dona, musulmana. Un matrimoni mixt que era reflex de tot allò que es perdia i que ja no s’ha tornar a recuperar.
El 1996, arran de les gestions del PEN Club Internacional va emigrar al Canadà, per preservar la vida dels fills i “per preservar-me a mi mateix com a escriptor”. Des d’aleshores, ha deambulat, ha escrit (també en anglès, la llengua que va aprendre a base de memoritzar el diccionari) i ha tornat a la ciutat (el 2010). Ara, en aquells turons on la ignomínia i l’odi hi van fer estada durant quatre llargs, dramàtics, anys inclements, hi té una furgoneta amb un llit i una fogonet, i hi passeja els gossos. Contempla la Sarajevo devastada (no només físicament, sinó també moral) i cultiva el seu hort. Fa dues setmanes, Goran Simić va ser a Barcelona per commemorar el Dia Internacional de l’Escriptor perseguit i, acomboiat pel PEN, va presentar “Els meus dies feliços al manicomi”, editat per LaBreu Edicions amb una traducció excel·lent de Simona Škrabec. Certament és una antologia inoblidable, amb un devessall d’imatges que ataquen les tranquil·les consciències dels europeus que vam deixar que aquell infern s’apoderés de l’antiga Iugoslàvia. Goran Simić, a diferència d’aquell Auden que no creia que la poesia “fabriqués” res, creu en la força dels versos, que “tenen més pes i més poder que qualsevol llibre d’història”. Com ell mateix recorda, citant Brecht, “en els temps foscos es cantaran poemes sobre els temps foscos”, que és el que ell va fer, amb la llum d’una espelma, a la Sarajevo immolada. Mentre encara hi vivia, mentre la preocupació principal era trobar aigua potable i aliments pels fills, els poemes van començar a circular pel món. El 1994 es va publicar “Lament per Sarajevo”. Són testimoni d’un temps i, alhora, fets des de la precarietat d’aquella “fossa sèptica”, fets sota la pressió de la tragèdia, “escrits en estat d’emergència”, com diu Simona Škrabec, “impacten per la immediatesa de les escenes descrites, però al mateix temps sorprenen per la seva serenor”.
Costa triar-ne algun, potser el del manicomi del títol, on es parla de les víctimes que es fan passar per bojos per no haver de ser víctimes i dels botxins que també ho fan veure, per no haver de ser botxins: “A fora del manicomi”, diu el poema, “ho tindrien molt pitjor”. O potser el del pare apicultor que envia mel al fill, una mel feta per abelles que han olorat “la fortor dels cossos en descomposició” en un camp de futbol. El Goran Simić de “vida turbulenta” evoca un ideal possible de convivència i defineix la pèrdua de Iugoslàvia com “si ens haguéssim quedat sense mare i vaguéssim en la foscor”. Uns estudiants canadencs, quan van saber que Simić escrivia amb una espelma a la taula van pensar que els parlava un poeta romàntic. Estaven equivocats.
Marc Masdeu és poeta, novel·lista i periodista JOANA FARRÉ.
FUGINT DEL PROPI MELIC
“Tot i els narcisismes d’un escriptor, vull trepitjar terrenys que no domini. Si no, només escriuria sobre mi mateix. Molt avorrit”
EL MÉS IMPORTANT
“He intentat crear uns bons personatges amb les seves tribulacions, és el més important, en una novel·la”
LLUÍS LLORT
Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) és periodista, ànima durant molts anys, amb Pere Ejarque, del No pot ser mentida, de Ràdio Matadepera, programa dedicat a la poesia i pel qual han passat la majoria dels grans poetes contemporanis.
Com a poeta, ha participat en tot d’activitats i projectes i ha publicat els llibres El gos autodidacte (Proa, 2003. Premi Josep M. López Picó), Els escalfadors (Proa, 2004. Premi Parc Taulí), Les nanses (Pagès Editors, 2006. Premi Les Talúries) i El carnisser del fred (LaBreu, 2010).
Pel que fa a la narrativa, ha publicat el recull de contes Les tombes buides (Cossetània, 2010. Premi de narrativa Món Rural) i la novel·la Peus de fang (LaBreu, 2013). Fa poc ha publicat, també amb LaBreu, la seva segona novel·la, La bella Europa.
L’obra relata dues històries aparentment deslligades durant tres dies de febrer del 2012. Per una banda, a Mariúpol (Ucraïna), una noia que es fa dir Europa exerceix la prostitució de luxe per escapar del barri decadent on viu amb el seu pare i el seu germà. La mare els va abandonar. L’Europa passa els dies amb dos mafiosos de baixa estofa en un país que manté l’equilibri de relacions amb Rússia. Falten 10 anys justos perquè Putin tingui una nova pujada de testosterona, després de la del 2014, i torni a envair Ucraïna.
Pere Novell és el fill d’un empresari ramader a Soses (Segrià). Alterna la seva ocupació de becari en una editorial a Barcelona amb la feina en el negoci familiar. En la placidesa d’una vida benestant, imagina un futur com a escriptor i continua anant a caçar amb el seu millor amic, l’Edmon, que carrega diversos conflictes i dubtes vitals com els que acabaran enterbolint la vida de Novell.
Els dos drames, realistes i mancats d’èpica, descriuen la fugida endavant dels tres personatges principals. Masdeu fa un minuciós retrat de l’amistat i de la pèrdua, de l’amor i del ritme frenètic d’una societat que resta impassible davant les tragèdies més íntimes. Tot narrat amb un ritme pausat i sostingut, treballat, elegant, amb jocs tècnics variats que no forcen el resultat, amb referents d’alçada, molta poesia que Masdeu no pot contenir i uns personatges que van conquerint el lector. I un homenatge molt personal al poeta sabadellenc Francesc Garriga Barata (1932-2015).
La primera és tòpica, però crec que pertinent: fins a quin punt Pere Novell, el protagonista, és un ‘alter ego’ seu?
Com a punt de partida. A partir del que jo em pregunto, el faig evolucionar cap allà on vull, sovint per terrenys desconeguts i per posicions contràries o variacions del que jo penso. D’alguna manera, el faig servir d’avançada. Una mica suïcida, i també té un punt d’esquizofrènic. Tot i els narcisismes d’un escriptor, vull trepitjar terrenys que no domini. Si no, només escriuria sobre mi mateix. Molt avorrit.
Què va activar la història a Ucraïna, amb la jove i bella prostituta Europa?
Volia escriure sobre algun tema que no em fos proper. Sempre he tingut predilecció per les històries de mafiosos –segurament pel cinema– i era un repte. A partir d’aquí, vaig buscar un escenari possible i que em permetés crear des de zero, documentant-me. Aquesta és la part més divertida d’escriure, la que et permet ser més irresponsable. Ucraïna va ser una casualitat, buscava un punt de l’est d’Europa i vaig topar amb Mariúpol.
Un nom suggeridor, certament. La novel·la suposo que la va començar molt abans de la invasió russa d’Ucraïna…
Sí, el febrer del 2012, coincidint amb el moment en què passa l’acció.
Quan va començar la guerra, què va pensar, amb relació a l’obra?
Quan el febrer del 2022 va començar l’actual guerra d’Ucraïna, no vaig pensar a fer cap canvi. Tot era una casualitat, la coincidència de l’escenari. I la trama ja estava del tot ordida. De fet, intento que l’escenari dels fets també tingui una importància rellevant. Tant per com pot modelar els personatges com les seves accions. És evident que no és el mateix que una cosa passi a Ucraïna o a Soses a que passi a Missouri o a Granollers. De fet, la tensió a l’est d’Ucraïna, on se situen Donetsk i Mariúpol i hi ha una majoria prorussa, queda reflectida, a la novel·la. Quan veia les notícies, reconeixia llocs de Mariúpol i Donetsk i la plaça Maidan de Kíiv. Havia fet un treball de documentació força detallat i em sorprenia la familiaritat que hi trobava. També tenia una sensació estranya quan veia les destrosses, sobretot la desaparició brutal de molts edificis de Mariúpol. Vaig pensar que moltes coses que havia descrit ja no existien.
Els espais d’Ucraïna que descriu, doncs, no els ha visitat mai…
Tot és documentació. També he tingut l’oportunitat –mentre preparàvem les últimes correccions i les galerades– de parlar-ne amb el Cristian Segura, amic meu, que fa de corresponsal a Ucraïna per al diari El País.
De qui també va ser amic és del poeta Francesc Garriga. Les converses amb ell que inclou a la novel·la són inventades o recreades?
El Francesc Garriga va ser el meu mestre literari i, sobretot, amic. Les converses les podríem haver tingut en qualsevol moment, però les que apareixen al llibre són inventades. N’he volgut guardar les maneres, el seu esperit, les seves expressions. Segurament se m’ha escapat alguna veritat.
La novel·la està escrita seguint uns camins intuïtius i creatius, oi?
La novel·la ha seguit un procés d’evolució llarguíssim. L’estructura es va anar fent i canviant mentre anava escrivint. A vegades manava l’escriptura, a vegades intentava manar-la jo. Finalment vaig pensar que funcionaria alternar les trames. No hi ha cap esquelet preconcebut.
Hi ha cap moral que ha volgut donar de manera conscient? O les interpretacions són patrimoni del lector i prou?
Un lema inicial, i que no em comprometia gaire, era intentar descriure la lleu diferència entre els dos mons. Tot i les més evidents, de diferències, la intenció era saber si hi havia coincidències en els temes més profunds dels personatges, més enllà de les seves accions. Les interpretacions, però, sempre són patrimoni del lector. Si no, seria propaganda o alguna altra cosa.
Hi ha molts temes potents, però, mares i pares abandonant la família, el suïcidi, la creació literària (des de diferents punts teòrics), angoixes vitals i ètiques, la caça humana i l’animal…
Al principi volia que la novel·la tractés molts temes i en profunditat. Però hi tenia ben marcats l’amistat i l’amor. Al final, surten els de sempre. Els temes que tenen més pes responen a les trames que viuen els protagonistes. He intentat crear uns bons personatges amb les seves tribulacions. Penso que és el més important en una novel·la.
Fa 10 anys de la seva novel·la anterior. El seu estil acurat és evident que demana molta feina i dedicació. A més s’ha “recolzat” en tot de referents que fa constar en un annex final…
Escric lentament, és veritat. Em costa donar per bona una frase, però penso que el que vull fer ja tracta d’això, precisament. Tots els meus referents venen de lectures, és clar, i de converses amb escriptors. El llegir no ens ha de fer perdre l’escriure, diuen, però un escriptor, bàsicament, llegeix.
Com és que hi afegeix un bloc de poemes finals, suposadament de Novell?
Perquè era un punt diferent per a la novel·la, una extensió del personatge, d’una idea de totalitat. També hi havia uns contes –el Novell també diu que fa contes. A l’editorial em van demanar d’incloure-hi els poemes. Són poemes fets mentre redactava la novel·la, on coincidien temes. Després va anar sortint la idea de l’autoria del Pere Novell i l’adaptació conjunta.
I el joc a l’inici de cada capítol, una mena de citació, de títol, de vers, atribuït a un personatge, d’on surt?
Surt d’una sèrie, The wire. Hi havia una citació al principi de cada episodi. Em va cridar l’atenció perquè trobava que feia de ganxo. Ho vaig provar i la idea va evolucionar fins a fer-ne un poema ajuntant cada citació, que són tots decasíl·labs. Sempre la poesia. Si es llegeix l’índex, es llegeix un poema. Va ser la primera pedra per fer Final feliç.
Per la banda tècnica, fa servir la relació epistolar via correu electrònic…
És l’equivalent a la relació per carta convencional. Ara ja no ho és, de convencional. Però jo em vaig quedar aquí, al correu electrònic. I també em funcionava per la pausa i la reflexió. En aquesta novel·la penso que calia un format més relaxat que els missatges.
I encara en l’apartat tècnic, els diàlegs no van marcats de cap manera, ni amb guions, ni amb cometes. És una opció arriscada, però es llegeixen perfectament. Per què ho va fer així?
Perquè penso que fer bons diàlegs és dificilíssim. Integrant-los en el text, em va semblar que funcionaven. Em va agradar que no tallessin la inèrcia de la lectura. També hi ha això de trencar amb les convencions, de marcar un cert estil.
entrega del Prix Mallarme étranger de la traduction 2023 a François-Michel Durazzo per la traducció al francès de MIROIR DE NUIT PROFONDE / MIRALL DE NEGRA NIT de Jaume Pont (15.12.23)
Martí Berlanga, nascut l’any 2002 a Barcelona. Actualment cursa a l’Institut del Teatre de Barcelona en els estudis superiors de Direcció i Dramatúrgia Escènica. Ha obtingut el títol de finalista en el Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra, l’any 2022, amb el seu poemari Cua de culpa.
El poemari, afirma l’autor, és un trànsit pels llindars: «pel llindar d’allò prohibit i allò permès, el llindar entre jo i tu, el llindar entre el cos i l’exterior, el propi i l’extern. M’interessava molt generar un discurs sense posició. No fer una apologia sobre l’abús o sobre la insatisfacció o la falta d’autonomia. Preferia reflectir algunes horribles sensacions com: gaudir l’abús, sentir-se reconegut en l’abús, refugiar-se en la violència. Ho resumiria com una falta de prejudici.» D’estil marcat per l’escriptura automàtica, està conformat per referents directes com Josep Palau i Fabre, Harold Pinter, Dino Buzzatti; i els còmics de: Jeff Jones, Moebius. Hi apareixen temes com la reconciliació amb el jo, l’alteritat, el record, la memòria i la relació humana amb l’animalitat, entre d’altres.
El Premi Francesc Garriga de poesia és un guardó de poesia per a poetes inèdits en record al poeta i mestre Francesc Garriga. Premi creat el 2016, es convoca anualment per les editorials LaBreu Edicions, Edicions del Buc, AdiA Edicions i Cafè Central, amb la col·laboració de la Fira d’Editorials Independents LiberisLiber. L’obra guanyadora es publica en la col·lecció Francesc Garriga.
El premi, que porta per nom el poeta sabadellenc Francesc Garriga, es va donar a conèixer a la Fira LiberisLiber de Besalú dissabte 7 d’octubre.
2016: Guillem Gavaldà, per Fam bruta
2017: Maria Isern, per Sostre de carn
2018: Pol Guasch, per Tanta gana
2019: desert
2020: Joaquim Cano, per Tota flor sense cossiol
2021: Raquel Pena Martínez, per La breu història dels Estats Units
2022: Jèssica Ferrer Escandell, per Som aquí
presentació recital de l’antologia BUKOWSKI ESSENCIAL de Charles Bukowski amb el traductor Marcel Riera i l’escriptora Cristina Garcia Molina a la Llibreria 22 (27.11.23)
recital a dues bandes amb Joan Tomàs Martínez Grimalt FOSCA NEGRA (LaBreu Edicions) Laia Pujol LES BÈSTIES MUDES (Fonoll) Llibreria El Refugi (16.11.23)
presentació recital del poemari TRACTATUS DE LA MORT DE LA POESIA CATALANA de Jordi Valls amb l’autor, el prologuista Lluís Calvo, i Carles Duarte a la Llibreria Documenta (16.11.23)
La recerca de futur es fa neuròtica quan ens traslladem al passat i a la mort a buscar-hi respostes. Aquest és un gest valent, perquè en compte de practicar l’eixida més immediata, l’evasió, ens deturem a veure les característiques de la mort i el dol i les seues arestes.
Potser aquest gest no comporta en si la sanació, però tal vegada sí l’acceptació serena. Hem explorat la ferida per veure què és el que hi ha malament. Així, revisem el trauma passat, interromput, per construir-hi una història familiar futura.
Potser la pregunta que hi subjau és «Com seré mare jo si la meua és morta?». La làpida, així, constitueix el fet, la cosa real. Tota la resta s’esmicola entre les clivelles, i entre aquestes, hi ha la veu lírica que recorda i conforma aquest cant de mort.
I, enmig de tota aquesta construcció, sorgeix l’aparell referencial. En tota aquesta teranyina no podien faltar dos poetes fonamentals com són la Sylvia Plath i el Ted Hughes. L’ofici de traductora tan acurada de Busquet (1974, Cardedeu) imbrica les veus a l’escriptura pròpia i les inclou en els paratextos de manera escollida. És per això que si parlem de mort, és natural comptar-hi. És molt significatiu que comencem amb Sylvia i els sicòmors i acabem amb Ted. Tal vegada perquè el poeta també degué recompondre els fragments de la mort (el suïcidi) de l’exdona i donar-los sentit. I és que, no hi ha nissaga que parle més de la mort que aquesta.
De fet, n’hi ha moltes classes de morts a la vida i la de no ser mare provoca una de les angoixes existencials més singulars. Plath també la va patir. De fet, una de cada quatre dones patirà un avortament, amb tot el que això comporta.
En aquest cas, el motiu de l’aranya, importat directament del mostrari de la història de la literatura, es desplaça cap a diversos motius, l’aranya-mare, que teix dins els records i es materialitza en la cosa real, la làpida. També podem entendre morir com a fet de possibilitats, mudar la identitat anterior i esdevindre mare.
Els fills i les filles naixeran amb un codi emocional heretat dels progenitors i és que entenem el món en relació de semblança o oposició a com ens el transmeten a casa. Un d’aquests senyals d’identitat també pot ser la mort, la naturalització o no d’aquesta. Les visites al cementeri quan hi ha un soterrar donen fe d’açò. Després d’un soterrament, les famílies s’organitzen i aprofiten per a anar a visitar els nínxols dels avis o les ties, traçant així el recorregut que manté l’itinerari de la memòria. D’aquesta manera, el nínxol o la làpida «que s’alça i vola, que s’alça i camina», comença a normalitzar-se i acompanya la veu poètica on vaja, molt dins la seua intimitat.
Com la cosa primigènia, Núria Busquet introdueix el tema del crit interior, que enutja els poetes i els empenta a escriure. Distribuir el crit al llarg de les làpides és el que permet viure. Simplement, deixar-lo bramar, i així suportar les vegades que hom mor, perquè, com hem dit, hi ha molts tipus de morts, perquè aquestes ho ensutgen tot absolutament.
És al silenci on es duu a terme el «recorregut planetari del temps» i s’interroga la identitat pretèrita i se li diu «La teua fi no serà la meua». I és que, de manera periòdica, cal deixar eixir el crit i la ràbia i en l’espai entre aquests, es produeix el diàleg intern on la mort o la consciència d’aquesta condiciona i fa derivar el nostre modus operandi, com ens comportem en relació amb nosaltres i la resta del món. Perquè la cosa reprimida sempre retorna, inclús de manera simbòlica.
Aquest silenci es materialitza a l’escenari perfecte per donar-se a terme, una estació per emplaçar el dol. L’estampa vivent, el paisatge rocós triat és un on podem quasi trepitjar la molsa i és poblat de cels grisos. Allà, les làpides són localitzades, individuals i les cobreix la gespa salvatge. Els dòlmens són testimonis del fet que algú ha sigut allí abans que nosaltres. Stonehenge, com a lloc ritual vehicula les nostres emocions pètries per deixar l’estatisme, convertir-se en aigua.
Busquet construeix una escriptura on la veu de vegades flueix i deixa anar. Però també pot ser abrupta, entretallada, com si costara posar paraules al trauma (l’origen del fet poètic) i fa l’exercici de mantindre el ferro candent a la gola i observar com tempera. Com tractant, a poc a poc, d’alliberar el que hi ha colgat sota terra, contenint la presa de l’aigua, que pot brollar, i desfer la integritat de roca.
Làpida constitueix la localització del mal, primer al pit, després al ventre. Acceptar la làpida o llosa que acompanya enlloc. L’escriptura esdevé l’observació de la teranyina. La mateixa descoberta (el símptoma), de l’aranyeta que no para de bellugar-se. Deixar passar la tristor pretèrita —i present—pel cos, per tal que no quede atrapada i mostrar al Bruc i la Balma com esdevindre pare-roca i clivella-mare.
En contrast amb els hàbits intel·lectuals que van imperar fins a l’edat mitjana, segons els quals totes les idees eren fàcils de plagiar, a partir del Renaixement l’artista començà a crear la seva pròpia obra. L’originalitat comença a accentuar-se amb la irrupció del romanticisme i dona entrada a la incorporació de diferents ismes. Posteriorment, la invenció de la impremta amb la consegüent ampliació de les minories lectores, va obrir la porta a l’aburgesament de la professió literària i l’escriptor modern passà a dependre del públic que pagava per llegir-lo. Això va establir un nou paradigma que és el que les idees passaven a tenir propietari i que, per tant, es creà un mercat de la paraula. És per això que des d’aleshores l’escriptor es veu obligat a ser genuí, a oferir una mercaderia sofisticada i lliure de manlleus, especialment si són obvis. És en aquesta línia on l’originalitat puja de preu i l’autor ha de buscar noves fórmules de creació. Una d’aquestes, de força actualitat, és la que pren com a punt de partida l’apropiació d’idees d’altri, siguin les d’un clàssic o d’un contemporani, i no per plagiar-les sinó per crear noves capes de significació. L’escriptor no imita en el sentit pejoratiu de plagi, sinó que reprèn, actualitza o, si es vol, reescriu. Centrant-nos, per exemple, en el terreny de la poesia, hi ha poetes que partint d’un vers icònic d’algú que admira, se’l fa seu per elaborar una nova argumentació que no és res més que una prolongació d’aquella primigènia. I no podem considerar que es tracti d’un plagi si, com deia Joan Fuster, es posa al servei d’una altra originalitat. Aquest procés creatiu, aquest corrent estètic que no és nou però sovinteja més que mai, en podríem dir poesia de la represa.
El llarg prolegomen anterior ve a tomb després de la lectura del llibre El cel dins un pou del poeta osonenc i resident a Sevilla, Ramon Boixeda (1981), publicat recentment per Labreu Edicions. Un llibre de poemes farcit de referències externes que li han servit de guspira creativa a l’autor. Algunes vegades, poques, tot s’ha de dir, Boixeda dona pistes de l’origen o de la gènesi que ha inspirat el poema; i d’altres, la majoria, deixa que sigui el mateix lector qui entri en el joc del paral·lelisme. Curiosament, no ha volgut afegir cap citació a les composicions i així convida, als qui no coneixen el referent utilitzat, a fer-ne una lectura lliure d’ancoratges. Trobem referències als clàssics, des d’Orfeu fins a Trajà a qui veu com «un incomplet amb valor de futur», o als contemporanis, des de Paul Celan de qui replica el seu conegut binomi de pronoms: «començo a ser tu quan jo soc jo», fins a Jordi Cornudella de qui reinterpreta la lectura dels «poemes de la lluna». El poema «Esguards mallorquins» ens transporta a un altre preciós d’Eugenio Montale «Grinyola la corriola del pou», que, posats a especular, sembla l’instigador del títol del llibre de Boixeda. I ens trobem, a més, un parell de vegades amb l’Andreu Vidal en ressonàncies com ara «…dels ossos del sol…» o aquesta altra, en el poema «Matinal al descampat», on Boixeda s’emmiralla de ple en els versos de Pleniluni de Vidal.
Ramon Boixeda és un poeta que excava —en el sentit benjaminià de la paraula— per trobar allò essencial de la tradició i canviar el seu centre de gravetat. Una forma de fer-se-la seva o, si és vol, d’homenatjar-la, conscient que li ha de proporcionar un nou relleu per no caure en la banalitat. Però crec que el més interessant pel lector no està en esbrinar quin és el referent original que ha donat el tret de sortida al poema, sinó en imaginar el procés creatiu que va de la idea primigènia fins al resultat final que hi llegim.
El llibre ve prologat per un interessantíssim text del poeta i novel·lista Joan Todó el qual sap trobar lligams amb les tres publicacions anteriors: La pell fina (2013), El sedàs (2015) i Les beceroles successives (2019). Todó destaca que en tota l’obra es reitera un paisatge abstracte que emmarca la poesia reflexiva i metafísica de Boixeda. I que, referint-se a la forma, la sintaxi el·líptica i l’observança dels aspectes essencials de la mètrica, hi confereixen un estil molt singular i ben articulat.
Ramon Boixeda, poeta de la represa, sap que no hi ha cap mar per descobrir, però sí com es percep la llum que en ell s’hi reflecteix: «soc, de la llum, l’esquerda per on entra». Una poesia exigent i captivadora.
Escolteu el poema «Mecànica celeste» en la veu del mateix autor:
És un fet àmpliament reconegut que la poesia en llengua catalana gaudeix d’un bon nombre d’autors i autores en totes les generacions que, des d’una àmplia diversitat d’opcions estètiques, li atorguen un alt nivell, perfectament homologable a les millors tradicions poètiques internacionals. Una constatació que també cal fer extensiva a les lleves més joves. Tanmateix, quan fem referència a creadors emergents, en qualsevol de les disciplines artístiques, es fa necessari aplicar-hi un criteri rigorós perquè, a diferència del que succeeix amb el cànon clàssic, el sedàs del temps no ha pogut actuar i sovint ens arriba el gra encara barrejat amb la palla, la pedra d’argent amagada entre la grisalla dels còdols. Entre les veus poètiques nascudes a la darrera dècada del segle xx, una de les més suggestives és la mataronina Chantal Poch. Es va donar a conèixer en l’àmbit literari l’any 2019 quan va ser reconeguda amb el premi Salvador Iborra pel recull L’ala fosca, però la seva formació venia de més lluny; d’aquí el seu doctorat en Comunicació, compaginat amb cursos d’escriptura i un règim de lectures generós i disciplinat.
Cremaven és una aposta, no sense risc, per potenciar l’expressivitat tot restringint al màxim l’ús de les paraules, la qual cosa exigeix un coneixement profund dels recursos del llenguatge i una alta capacitat d’elaboració poemàtica. De fet, la relació carnal amb la paraula, la seva brega cos a cos, ja alenava d’alguna manera entre les pàgines del llibre anterior. Ara, per mitjà de cent-cinquanta textos de tot just dos versos cadascun, ha traçat un itinerari al llarg del qual veiem refulgir els tions més genuïns que il·luminen la vida. No podia ser més escaient la citació de Vinyoli —una de les tres que encapçalen el llibre, acompanyant Ingeborg Bachmann i Felícia Fuster— quan al·ludeix a «paraules com brases»; aquest és, efectivament, el material sensible amb què la poeta ha construït aquesta obra. L’expressió artística neix de la necessitat humana d’assolir un nivell de comunicació més profund que el que ens proporciona el llenguatge quotidià i, en aquest sentit, la poesia pot esdevenir un instrument eficaç d’indagació ontològica. Chantal Poch ho sap, però també sap com n’és, de complex i delicat el maneig d’aquest instrument. El seu coneixement del llenguatge li permet emmotllar-lo fins a completar un recull ambiciós i suggeridor que ofereix diversos nivells de lectura, com correspon a un objecte literari de qualitat. Estimar a fons el llenguatge, resseguir-li la pell per aprendre’n cada replec, no deixa de ser una manera d’estimar el món i, en definitiva, el proïsme, ja que preocupar-se pels misteris del discurs equival a fer-ho per la comunicació, i no hi ha comunicació sense interlocució o, el que és el mateix, sense alteritat. De fet, el gran mèrit d’aquest llibre consisteix a aconseguir altes cotes d’intensitat comunicativa amb una sorprenent economia de recursos. Vegeu-ne tot seguit algunes mostres: «Aquí em trobaràs, lligats els canells / al pal inclinat de la fantasia». «L’amor de tot l’amor és dins / i hi enverino tantes sangs!». «Deixa que et xucli la por dolça / abans que aprenguis a explicar-la». «D’on és que han vingut els altres camins? / On és que assenyalen els dits dels poetes?». «No es veu cap foc, només claror. / Algun pecat com una aurora». «Busquem que ens bressoli a tots per igual / el pols abismal de la teranyina». «Les onades, plenes de llum, s’allunyen. / El vent no ens portarà on necessitem».
Som, doncs, davant d’un treball poètic ben estructurat i reeixit, que ens incita a esperar amb avidesa els lliuraments futurs que continuïn donant testimoni de l’idil·li de la poeta amb la paraula lírica. Cremaven, sí, però els versos de Chantal Poch no ho fan de bursada com les caixes de fusta elemental i estellosa que atien la foguera de Sant Joan, sinó que produeixen l’efecte d’aquella brasa sostinguda que, en les llargues vetllades d’hivern, ens acompanya i ens conforta.
Joan Tomàs Martínez Grimalt: “La poesia ha esdevingut el principal refugi de la llibertat creadora”
Joan Tomàs Martínez Grimalt
Joan Tomàs Martínez Grimalt (1984), de Palma, ha rebut el Premi Jocs Florals de Barcelona 2023 per la seva obra, publicada a principis de setembre, Fosca Negra (La Breu Edicions, 2023), un dels premis més prestigiosos de la poesia catalana, lliurat durant la Setmana de la Poesia de Barcelona. Ha publicat cinc llibres de poesia: Els jorns (Edicions del Salobre, 2008), Proètica dels plaers (Moll, 2009), Obagues i solanes (El Gall Editor, 2016), i Epigramari (Adia Edicions, 2021). Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, màster en Història Comparada i doctor en Arts Escèniques. Un portentós currículum. La seva bibliografia va lligada als seus estudis, ja que s’ha dedicat a la investigació històrica sobre el moviment obrer i a la història social del teatre català. Tot un expert i especialista, autor del volum El conflicte social en el teatre català en el tombant del segle XX (1890-1909) (Abadia de Montserrat, 2016), on barreja diverses disciplines de les ciències humanistes. La seva passió pel teatre va molt més enllà, ja que és membre de la companyia Corcada Teatre, on ha pogut estrenar Guia de supervivència per al desgel (2022). A més, és autor de diverses obres teatrals, com ara: Cendres. Cartografia de l’exili (Lleonard Muntaner, 2016).
El recull poètic Fosca negra és el número 128 de la col·lecció Alabatre, una de les més sòlides de la poesia catalana dels darrers anys, dirigida per Marc Romera i Ester Andorrà. Això, d’entrada, ja és tot un premi.
Sí, publicar a la col·lecció Alabatre de LaBreu Edicions ha estat un goig. Fan uns llibres molt acurats i molt ben acabats. És una de les col·leccions de referència de la poesia catalana dels darrers 20 anys. A més, són uns editors que fan un excel·lent acompanyament dels llibres. I això és tan important com l’edició en si.
Rebre els Jocs Florals de Barcelona és tot un reconeixement, ja que s’hi presenten nombroses obres.
És innegable que és un dels premis “grossos” de la poesia catalana i que té una certa repercussió mediàtica i social, sobretot per la trajectòria històrica del premi.
La Breu Edicions (2023)
I suposo que ha de ser un gran estímul per continuar escrivint poesia.
És un estímul, sobretot en l’àmbit econòmic. Però crec que no hem de sobredimensionar el paper dels premis literaris. Les motivacions de cadascú per escriure poden ser molt diverses, però no crec que ningú es dediqui a escriure per tal de guanyar premis. Almenys jo no. Escric perquè mai no ho he deixat de fer, d’ençà que tenc memòria. I perquè fa uns anys vaig decidir que això havia de ser el meu ofici. Així ho certifica l’epígraf de l’IAE.
Tens més obres inèdites o altres projectes literaris que t’esperen?
Ara mateix faig feina en diversos projectes. És molt difícil professionalment centrar-se en un sol objectiu. No crec que es puguin posar tots els ous en un mateix cistell perquè pot no sortir bé. No és només una qüestió d’inspiració o de vocació. És també una qüestió estratègica. Diversificar, en el meu cas, ha estat la solució que he trobat per no dependre en excés de res ni de ningú. Per exemple, ara estic acabant d’enllestir una novel·la que, si no hi ha res de nou, sortirà el primer trimestre de l’any que ve. També faig feina en el guió d’una sèrie, però aquest tema està més verd. Pel que fa a poesia, darrerament he escrit alguns poemes nous, però res gaire concret. Tenc una idea, però encara ha de madurar.
Sobre els premis literaris se n’ha parlat molt. Vicenç Pagès Jordà va escriure un assaig sobre les grandeses i les misèries. Com analitzes aquest fenomen tan propi de la literatura catalana.
Els premis literaris en català són una rara avis en relació amb el sistema literari europeu. N’hi ha alguns d’institucionals, però molts d’altres provenen de l’àmbit de la societat civil organitzada. N’hi ha alguns de grossos, però sobretot n’hi ha molts de mitjans i de petits –en dotació i repercussió. A més, en general, són per a obra inèdita, no per a obra publicada. Així doncs, podríem dir que és una estructura heretada dels anys 60 i 70, en què la creació literària havia de trobar refugi i estímul en canals no oficials. Això no sé si és bo o dolent, tenc sensacions i arguments contradictoris.
Creus que estem capacitats i preparats per decidir quina és la millor obra que es presenta en un premi. Als Jocs Florals s’hi van presentar més de noranta obres.
És molt difícil guanyar un premi literari. Sobretot si s’hi presenten tantes obres. Tanmateix, sempre hi ha un punt d’atzar, d’aleatorietat. Jo he estat a alguns jurats i moltes vegades no es premia l’obra que genera més entusiasme, sinó la que genera més consens. A més, hi ha altres factors no gens menyspreables que condicionen la presa de decisions: l’ordre en què els membres del jurat intervenen, el mètode de votació que se segueix, etc. Tot plegat és un tema complex.
Creus que és un sistema just? Tots els membres del jurat tenen temps a llegir més de noranta obres inèdites en tres mesos? És a dir, a llegir, una obra per dia?
No sé si és un sistema just o no. La tria d’un jurat o d’un altre sempre té implicacions estètiques i polítiques. És habitual que hi hagi biaixos de gènere i d’edat. I també hi pot haver casos de nepotisme i tràfic d’influències. Negar-ho seria absurd. Ara bé, el que tenc clar és que si no tens la disponibilitat per llegir-te les obres que es presenten, no hauries d’acceptar mai participar en un jurat. És una qüestió bàsica, de decència. També hem de ser conscients que moltes vegades la remuneració que t’ofereixen no és proporcional a l’esforç que suposa la feina que s’ha de fer. Per tant, sempre hi ha d’haver un delicat equilibri per assegurar que les condicions siguin mínimament justes per tothom.
La poesia publicada catalana s’ha deixat imbuir i atrapar per l’aval d’un premi, ja que això ajuda a difondre les obres. Però no creus que precisament, en aquest punt, la poesia té greus mancances de visibilitat, lectors, prestigi, crítica i contacte amb les universitats i centres educatius?
La poesia és, per definició, un espai perifèric dins dels sistemes literaris. No obstant això, la seva aparent debilitat és, al mateix temps, la seva gran força. Ha esdevingut el principal refugi de la llibertat creadora, de l’experimentació formal, de la recerca dels límits del llenguatge i del pensament. I ho ha pogut fer perquè no és un territori central ni crematístic. Amb premis o sense, crec que la poesia perdurarà. Perquè té una petita comunitat fidel molt mobilitzada. Com podríem explicar, per exemple, la continuïtat de l’Horiginal si no fos així?
A les Illes, precisament, hi ha una bona sèrie de premis de poesia, amb el suport econòmic dels ajuntaments, com també passa al País València. No és una anomalia tants premis de poesia?
Des d’un punt de vista abstracte, estrictament intel·lectual, et podria argumentar que estic en contra dels premis literaris. De tots. Però la realitat concreta és diferent.
Davant de tots aquests dilemes i reptes, com podem crear més lectors de poesia?
Crec que la poesia pot interpel·lar més gent si es fa des de la consideració i el respecte. La prepotència ens fa més petits. Però també la condescendència. Hem de tractar el potencial lector com una persona adulta, amb capacitats cognitives plenes i amb un llenguatge simbòlic desenvolupat.
S’està confeccionant un nou Pla de Lectura al Principat. Què caldria fer?
Em declar incompetent per pensar mesures d’aplicació general i discrecional. Això és cosa de la política institucional.
Entrem dins del llibre. Ens parles d’un món inicial, ignot, sobre tot el que hi havia en la terra: “enclosa a les rels ufanoses de les antigues molses”. Un bell poema.
El primer poema del llibre volia que fos una poètica. Però al mateix temps també volia que servís per fer un joc d’il·lusionisme amb la idea del temps. Passat remot i futur llunyà són dos territoris que, misteriosament, s’assemblen molt. Són espais en els quals quelcom s’està a punt d’esdevenir, però que encara no és. I el llibre també reflexiona sobre això. Sobre el caràcter aparentment ahistòric del temps que ens ha tocat viure.
Adia Edicions (2021)
Treballes materials lingüístics amb una gran riquesa, amb una marca en els adjectius. És un llibre que excel·leix, també, per això. A més, destaca el vocabulari del teu parlar, del teu espai mític, mallorquí.
En cap moment he volgut fer un llibre amb un lèxic acotat o restringit. És a dir, no m’interessa que em llegeixin com un “autor mallorquí”. Crec que això seria empobridor. El lèxic és un dels grans espais d’investigació i d’experimentació que tenim en poesia. I a mi sempre m’ha interessat molt eixamplar-lo, fer-lo créixer.
Com podries explicar i contextualitzar el temps de la gran por que descrius en un poema?
Aquesta idea del “temps de la gran por” és una idea reciclada d’un poema que havia escrit i descartat feia molt de temps, segurament més de deu anys. A vegades m’agrada rellegir coses antigues perquè, de cop, hi veig vincles amb allò que estic treballant en aquell moment. I no tenc cap problema en reaprofitar-ho si m’interessa. Pel que fa al significat concret, crec que és molt més interessant que cadascú en faci la seva lectura.
Una de les teves altres temàtiques és la paraula, el llenguatge, la parla. Existeix una preocupació, una inquietud.
És impossible que no m’interessi el llenguatge. Estam fets de llenguatge. Som llenguatge. És quelcom que és pertot. I la poesia justament n’explora els límits i les possibilitats. Per a mi el joc va d’això.
Hi ha persones que consideren que vivim en una societat on es parla massa.
Que cadascú parli tant com vulgui, només faltaria. Ara bé, l’opinió ja és una altra cosa. L’opinió, la necessitat de judicar sobre el tema que sigui a l’arena pública, la necessitat constant de confrontar amb els altres sense filtres… A mi és una cosa que em fa molta vessa. Més pensament i menys opinió!
Alguns fragments teus em recorden els poemes juvenils de Miquel Bauçà, la seva força verbal i continguda.
Miquel Bauçà sempre és allà. Com Blai Bonet. Són figures importantíssimes, molt influents. El problema d’aquests autors, com tants d’altres, és que certes persones o grups els vulguin patrimonialitzar en exclusiva i fer-ne una lectura restrictiva i parcial. Però sí, Miquel Bauçà m’interessa molt, sobretot fins a El crepuscle encén estels.
Ens parles d’un món mític, com si t’adrecessis a una realitat simbòlica, que per tant, no sabem “interpretar l’auspici”. És una metàfora més?
El món mític és alhora el món real. Perquè distopia i utopia han passat a ocupar un mateix espai. Són termes que cada vegada se solapen més, tot i que són antagònics. Tal volta perquè la distopia sembla inevitable. Ara bé, després de la distopia què? O és que algú encara es creu la pamfletada de la fi de la història? Jo crec que després de la distopia, toca la utopia.
Fas descripcions inquietants, precises, molt poètiques. “Dins el coll d’una cisterna / reverbera el nom ocult / que s’escola entre les teules”.
M’agrada aquest territori inconcret en què tot és suggestiu però res no et vincula a una revelatge concret.
El Gall Editor (2016)
En altres peces hi ha jocs sonors, rítmics, de versificació curta, que busca el treball del significat a través del so repetit.
Aquesta és una altra eina que per a mi és imprescindible en la creació poètica. El poder del fonema. Un poder eminentment evocador, però també transgressor. Que pot connotar, matisar o contradir un context concret de significats. És un territori vast, hi ha molt de camp per córrer.
Formes part de la generació de la Pedra Foguera: Antologia de poesia jove dels Països Catalans (Documenta Balear, 2008), que va preparar el terreny, en alguns casos, per assaltar quotes de presència i visibilitat en el panorama literari. ¿Com vas viure tota aquella febre de recitals, de trobades, amb l’Horiginal com a centre de trobada, entre alternativa i oficial?.
Aquell moment va ser important perquè vaig conèixer molta gent i vaig connectar-me de ple amb la poesia que es feia, tant en l’àmbit formal, com en l’àmbit performatiu. L’Horiginal ha estat una escola en molts aspectes, però també un espai comunitari de llibertat, de prova i error.
Has viscut en determinants ambients literaris, des del teu territori mallorquí i la teva estada a Barcelona per estudiar a la universitat. Com ho has anant vivint o suportant? Amb quins autors i poetes t’hi fas més actualment?
Sempre he tengut una bona relació amb els i les col·legues que es dediquen a la poesia, en particular, i a la literatura, en general. Crec en la cooperació, no en la competència. Si a tu les coses et van bé, a mi també m’hi aniran. Per exemple, amb na Lucia Pietrelli m’hi faig molt, som molt bons amics, ens intercanviam manuscrits i coses per l’estil.
Quines il·lusions tenies aquells anys? I quines conserves?
Viure per escriure i escriure per viure. Pot semblar un lloc comú, però és el que m’interessa i m’ocupa.
En aquests últims quinze, vint anys, molts poetes d’aquells moviments d’amistat i afinitat s’han anat situant en les crestes de la poesia catalana. Com analitzes la situació? Perceps una lluita entre els poetes?
No m’interessa gaire aquest món. La literatura catalana és un pastís bastant petit. Quin sentit té voler-ne un tall tan gros? Què en faràs quan el tenguis? Això, en tot cas, és matèria d’anàlisi per a la premsa groga o la premsa rosa.
Tornant al llibre. Vas teixint els poemes amb un cert pessimisme. “Cap llum no lluu, cap llum no hi ha”.
Vull creure que Fosca negra no és un llibre cent per cent pessimista. Hi pot haver desesperança, hi pot haver desassossec. Però nihilisme no, això no, això mai. Si existeix encara un “nosaltres”, i jo crec que sí, no hi pot haver espai per al nihilisme, ans al contrari. Ja ho he dit abans: la utopia com anvers de la distopia.
El llibre està compost d’uns vint-i-cinc poemes, prims i estirats. Escrius una poesia concèntrica, densa.
Allò que més m’interessa de la poesia és la capacitat sintètica i de juxtaposició que té. És una cosa que sempre m’ha al·lucinat. En l’àmbit artístic crec que només és comparable amb el cinema. La poesia pot generar alguna cosa semblant a un fotograma invisible.
L’univers ens contempla. “I la nostra condemna és jugar amb les cartes marcades”.
L’ésser humà va créixer a la terra i s’hi ha desenvolupat amb unes condicions molt determinades. Ens poden agradar més o menys, però són les que són: el bipedisme, la doble articulació del llenguatge, el joc simbòlic, la consciència de l’ésser, etc.
Escrius de forma pausada i pacient. És així com contemples que no hi ha solucions a les grans qüestions de l’ésser humà?
Aquest llibre, a diferència dels altres, el vaig escriure en quatre o cinc mesos. És una cosa que no vaig triar jo, simplement va anar així. Ara bé, un vers l’he de llegir i rellegir moltes vegades abans de donar-lo per bo. L’escriptura, en qualsevol cas, per a mi no és un acte reflexiu, és més aviat un acte intuïtiu. Escric per entendre, per aprendre, per plantejar preguntes i hipòtesis, no a l’inrevés.
Acabes enlairant i capgirant els conceptes. “Té els anys i les edats de tots els ferros i els metalls. Però res és etern”.
És un joc. Tot són jocs. Tampoc no sé escriure sense jugar.
La teva poesia sembla un avís, un anunci sobre el futur, amb descripcions molt belles sobre el mar i els límits de l’espai. “I fer una passa o no fer-la, igualment, vol dir precipitar-se”.
El final d’aquest poema sobretot m’interessa perquè planteja una paradoxa ètica i política. Com podem decidir què fer si, tanmateix, tot sembla que hagi de tenir el mateix resultat? Jo no sé respondre la pregunta. Camus deia que la solució és el mite de Sísif. I sí, tal vegada tenia raó.
“La fe s’allarga i es vincla”. És un dels grans poemes del llibre, amb un ritme vertiginós, a partir de la velocitat de la percepció i del món físic, geogràfic i marí que ens envolta.
És que la velocitat avui és la constant. La resta de paràmetres són meres variables. Tothom parla de decréixer, però poca gent parla de desaccelerar.
Moll (2009)
Hi ha ambrosia quan parles d’elements que es poden tocar. “Érem els solcs saonats / dels millors sementers / el llim llacorós/ de les rieres / dels rius”. Meravellós.
Gràcies, moltes gràcies. M’honora que t’agradi el poema. El llenguatge també pot tenir aquest punt sinestèsic que és meravellós.
Tinc la percepció que la teva poesia fa una revisió, molt profunda i molt forta, de la poesia illenca, que la renoves amb estil i conceptes.
Crec que aquesta afirmació és massa generosa. No tenc un coneixement prou exhaustiu de la tradició pròpia, ni una vocació explícitament renovadora. Tenc una vocació contemporània, això sí. Podem parlar del que vulguem, però l’eix de coordenades ha de ser aquí i ara. En cas contrari, el resultat tendeix a ser historicista.
Com et sents lligat a la tradició? Com t’hi veus d’alliberat o no, de poc contaminat o no?
La tradició és la llosa i el desllorigador. I no puc dir gaire cosa més, perquè crec que és un debat fallit.
El títol Fosca negra parteix del poema sobre una ciutat en flames. És una visió, un somni?
El títol i el poema que esmentes, el de la pàgina 31, varen aparèixer al mateix temps. I no, no són ni un somni, ni una visió. Són la constatació d’una cosa que ja ha passat i que pot tornar a passar. La destrucció d’un ordre vell per un ordre nou.
En altres llibres de poesia t’has endinsat cap a la recerca del coneixement, en treballs intel·lectuals, com per exemple, Proètica dels plaers (Moll, 2009). Cap a on va la teva evolució?
No sé per què, però darrerament m’interessa l’univers liminar de les experiències iniciàtiques: anacoretes, místics, estilites. Per ventura just és una dèria transitòria.
També m’ha captivat el vocabulari emprat sobre la natura.
És que la natura és el paradís perdut. Què en queda? Si som estrictes amb la definició, tot ja és cultura. De natura no en queda pràcticament enlloc. Quin paisatge no ha modificat, poc o molt, l’ésser humà?
Hi ha una certa pulsió espiritual de la natura, no sé si pagana, crítica o ecològica sobre el perill del medi que anem destruint.
És justament això. El mite primari que just ara et comentava.
Ens parles d’una existència que assumeixes, abandonada, dolorosa. “I les ferides, per fondes que siguin, ni es clouen ni sanen”. Un bellíssim fragment.
Dolor, goig, ira, seducció, frisança. Tot està imbricat.
També hi ha moments biològics i poemes mortuoris que em recorden diversos poetes mallorquins. “Una bavor indecent ens consumeix les vísceres”.
I això també ho col·locaria en el mateix paquet anterior. Vida i mort. Forma part d’un mateix tot.
És una poesia plena, densa, amb una tendència lingüística i humana cap a la desaparició. És com si els poetes també volguessin desaparèixer.
Això que dius és molt bell i molt potent. La idea que l’escriptura i els que l’escriuen poden desaparèixer per implosió. Perquè la paraula hagi colonitzat tots els àtoms de l’univers.
També ens parles de la dificultat de l’amor. “Amb els ulls érem rudes i amb les mans inexperts”.
“L’amor”, com a tema literari, és un altre lloc comú que s’ha de tractar amb cura. Se n’ha parlat tant que pot arribar a no significar res. Per tant, amor sí, però amb comptagotes.
Quins llibres estàs llegint?
Sempre tenc dos o tres llibres en marxa. Ara mateix estic llegint una novel·la d’Ismaïl Kadaré, un escriptor albanès que m’encanta, i l’assaig Il calcio secondo Pasolini, de Valerio Curcio.
«Hi ha cada cop més herois i menys testimonis»
Goran Simić presenta ‘Els meus dies feliços al manicomi’, un recull de poemes traduït al català per Simona Škrabec per a la col·lecció Alabatre
La col·lecció Alabatre, de laBreu Edicions, creix aquest novembre amb un nou títol espectacular: Els meus dies feliços al manicomi, un recull de poemes de l’autor serbi Goran Simić, que és una de les principals veus poètiques que van testimoniar el setge de Sarajevo entre el 1992 i el 1996. L’antologia funciona com una espècie de memòries en què els records cristal·litzen en forma de poema. «On m’he mostrat més clarament és a través de la meva poesia», diu el mateix autor al pròleg de l’obra; per a ell, la forma poètica és l’única que pot operar realment com a testimoni. «Heus aquí», apunta, «les meves memòries escrites en versos».
Els meus dies feliços al manicomi és un llibre ple de guerra, mort i tristesa, però també de supervivència i imaginació. A la presentació que va fer acompanyat de la seva brillant traductora al català, Simona Škrabec, durant la celebració del Dia de l’Escriptor Perseguit, Simić va explicar que, abans del setge, Sarajevo era el centre cultural de Iugoslàvia, una ciutat que reunia gent de tot arreu. La guerra semblava impossible en un lloc així. En qüestió de dos o tres dies, però, el conflicte va esdevenir real. Llegim en un dels poemes del recull: «estic cansat d’aquesta guerra de debò / que fa poc només passava / als llibres».
Simić va resistir el setge amb dos fills petits, i va haver d’esforçar-se perquè, dins de la situació d’excepció, poguessin viure una certa infantesa. Els va escriure, per exemple, una obra de teatre que els mantenia distrets i, alhora, els apartava del carrer, on era perillós passar gaire hores jugant. De la mateixa manera, el poeta va lluitar per preservar la vida cultural, acompanyat per altres artistes com Susan Sontag, que va entrar a Sarajevo i va organitzar una representació de Tot esperant Godot en un teatre sense electricitat, només il·luminat amb espelmes. Entremig de tota aquella mort, calia assegurar la continuïtat de la vida.
El mateix Simić va escriure el poemari Lament per Sarajevo a la llum de les espelmes, durant el setge. El seu objectiu principal, que després ha mantingut al llarg del temps, era servir de testimoni d’una realitat inesperada i esfereïdora. No volia fer, però, un testimoniatge des de l’odi, sinó des de la tristesa per una ciutat que havia existit com un espai multicultural, obert a la diferència, i on en canvi ara es vivia amb una sensació de por permanent –d’estar fent cua per morir, assegurava ell mateix a la presentació del llibre.
Simić escriu, doncs, enregistrant la realitat, però sempre des de l’emoció i la complexitat. Škrabec destaca a l’epíleg d’Els meus dies feliços al manicomi la intenció dels poetes del setge de Sarajevo de brindar un testimoniatge immediat en forma de «reflexions poètiques, literàries» que es resisteixen a ser convertides en un «missatge simplificador».En un dels poemes del recull, Simić escriu: «m’hauria agradat escriure poemes / que s’assemblessin als reportatges periodístics, / buits i freds fins al punt / de poder-los oblidar al cap d’un moment». Així doncs, ens trobem davant d’un testimoniatge poètic i compromès, que deixa empremta com la vida mateixa.
Aquesta dimensió viscuda de la memòria connecta necessàriament amb un interès per captar la realitat des de prop, deixant de banda les dades oficials. Una de les preocupacions principals del poeta, segons explicava ell mateix a la presentació de l’antologia, era retratar cada persona individualment, com el cosmos preciós que era, perquè no es perdés ningú a la fredor dels números. Simić destacava, a més, la importància de no abandonar mai la imaginació, tan fàcil de perdre dins de la irrealitat d’una guerra.
El 1996, quan va acabar el setge, el poeta va poder marxar al Canadà gràcies a l’ajuda del PEN Internacional. Aquesta experiència de l’exili també queda retratada a Els meus dies feliços al manicomi, on l’autor explicita el vincle que hi ha sempre entre el fet de testimoniar una guerra i el de ser-ne un supervivent. GiorgioAgamben ho deixa clar al seu famós Homo sacer III: sempre es testimonia en nom d’aquells que ja no poden parlar. Als poemes de Simić, la idea de seguir viu mentre algú altre és mort es repeteix constantment, des del primer poema. «Hi ha cada cop més herois i menys testimonis», llegim en una de les peces.
Actualment el poeta torna a viure a Sarajevo, on es dedica plenament a la literatura. Després de la guerra, assenyala ell mateix, l’escena artística de la ciutat és probablement l’únic que torna a funcionar de debò: «els artistes han sabut atrapar el pas del temps». Pel que fa a la seva producció, Simić explica que l’exili al Canadà el va confrontar amb destins semblants al seu; va conèixer persones que també estaven plenes de dolor, però que en canvi intentaven amagar-lo. Això el va reafirmar en la necessitat d’expressar el trauma, de seguir operant com a testimoni, tot i que per a ell viure sigui tan dolorós i confús com per a la resta. Per posar punt final a la presentació, Simić va dir rient: «Ara em podeu fer preguntes, però no em pregunteu quin és el sentit de la vida».
“En el temps de la fam vivíem de records”, escriu Goran Simić (Vlasnica, 1952) en un dels poemes d’Els meus dies feliços al manicomi (LaBreu). L’antologia, en una traducció impeca-ble de Simona Škrabec, repassa bona part de la trajectòria de l’autor. Simić dedica bona part dels textos a evocar, amb una barreja colpidora de records, observacions i imaginació els 1.425 dies de setge que la ciutat va patir du-rant la guerra de Bòsnia, esforçant-se per trobar alguna cosa per menjar i disposar d’una mica d’aigua corrent, i escrivint per força a les fosques, perquè bona part del temps no tenien electricitat. Els versos i la família el van ajudar a sobreviure a l’experiència, però a l’autor encara li espurne-gen els ulls quan en parla.
Escriu sobre la guerra des de la poesia. D’una banda, m’he fixat en la vida de la gent corrent, també durant els anys de la guerra; i, de l’altra, m’he deixat portar per la bellesa de la poesia. Si només escrigués el que veig serien articles tristos de diari a la secció de successos.
El manicomi del títol del seu llibre té a veure amb la guerra.
Els que no van embogir durant el setge de Sarajevo és perquè abans ja estaven sonats. Van ser uns anys terribles en tots els sentits. Quan va començar el setge teníem dues criatures, un nen de 7 anys i una nena d’11, però vam decidir quedar-nos-hi. Érem una família de les que anomenen mixtes, si és que això té cap sentit: jo era d’origen serbi, i la meva dona era musulmana.
Mentre durava el setge va mantenir la salut mental escrivint versos.
Era important poder continuar treballant, o creure que la normalitat encara existia. Al marge dels poemes van ser anys de treballar per a la comunitat d’escriptors: va ser llavors que vam crear el PEN de Sarajevo, per exemple. Trobar aigua corrent i menjar era l’odissea de cada matí. Com que no teníem electricitat, les neveres no servien de res: com a molt hi podies guardar uns quants llibres… Una vegada vaig anar a presentar els poemes de Lament per Sarajevo [1994] en una universitat de Los Angeles, i mentre explicava als alumnes que escrivia els versos il·luminat per una espelma encesa es van pensar que era un poeta romàntic en una pel·lícula. Sempre penses que les guerres passen en llocs remots i que mai et tocarà viure’n una.
Vostè era un poeta i editor reconegut, abans del setge.
Una vegada em van fer un reportatge al Canadà en què em pintaven com algú que havia arribat allà amb una mà al davant i una altra al darrere. Els encanta veure’t com un pobre home que no té res. En realitat, abans de la guerra ho tenia tot.
Va arribar al Canadà el 1996. Dubtàvem entre continuar a Europa o marxar a un altre lloc. Jo havia guanyat premis amb els meus llibres i tenia un prestigi, però al Canadà esperaven que hi arribés un paleta o un mecànic, en comptes d’un poeta. Els dos primers anys que hi vam viure treballava en una obra, fins que el metge em va donar la baixa perquè tenia l’esquena feta pols. Pencava de sol a sol de dilluns a divendres, i a vegades agafava un avió per anar a recitar a Europa. Llavors em tornava a convertir en autor durant uns dies.
Al Canadà també el podien llegir en anglès, oi? Sí. A la biblioteca central de Toronto hi va arribar a haver 350 persones a la cua del préstec d’un dels meus llibres. Però allà no em van donar cap premi, perquè em consideraven un autor traduït, encara que alguns poemes els hagués escrit directament en anglès.
Era una cultura que coneixia des de molt jove… Després de fer 18 anys i aconseguir el passaport me’n vaig anar de viatge per Europa fent autoestop. Vaig anar als Països Baixos. A Alemanya vaig veure un concert de Pink Floyd que encara recordo. Una vegada vaig anar a Estrasburg a veure un amic que era DJ: m’hi havia de quedar dos dies, però m’hi vaig estar dos anys perquè em vaig enamorar d’una noia. Jo soc de la generació hippie, però em va tocar viure una guerra horrible.
En un dels poemes escrits al Canadà recorda que els dissabtes quedava amb emigrants com vostè per beure cervesa i “esbandir la pena”.
Ens hi vam passar molts anys, fins al 2013. Llavors vam tornar a Sarajevo. Durant la guerra, les milícies sèrbies ocupaven els turons que envolten la ciutat i disparaven a la gent des d’allà. Ara em passo part del dia fora de Sarajevo, en aquests mateixos turons. En un d’ells hi tinc una caravana amb un llit i un fogó, i m’acompanyen quatre gossos que vaig recollir del carrer. No els penso portar a la protectora. Me’n cuido jo.
¿Sarajevo és gaire diferent de la ciutat on va créixer i viure abans de la guerra? Abans era un lloc ple d’energia. Una cruïlla de cultures. Una ciutat on les arts tenien una gran importància. Ara, quan passejo pels carrers, no hi reconec gairebé ningú. Tot ha canviat molt. No ho dic amb acritud. Igual que nosaltres, molta gent en va marxar per sobreviure. Alguns han tornat, però s’hi ha instal·lat molta gent que ve de la ruralia, i tenen prioritats diferents de les meves.
¿La poesia l’ajuda a suportar millor la realitat? Cada cop que tradueixen un llibre meu i puc conèixer una altra cultura, com ara em passa amb la catalana, torno a casa amb energies renovades. La poesia et dona alegries com aquestes, encara que no et doni prou diners per portar una vida digna.
entrevista de Jordi Nopca a Goran Simić, Ara Llegim (18.11.23)
De la insòlita bellesa dels ocells enmig de l’horror
Cap supervivent d’Auschwitz-Birkenau recordava haver vist ni un ocell al bosc de bedolls que envoltava el crematori, tot i que un ornitòleg de les Waffen-SS va aconseguir documentar-ne més d’un centenar d’espècies. Goran Simic (Vlasnika, 1952), que va resistir a Sarajevo els quatre anys que va durar el setge de la guerra dels Balcans, va veure’n uns quants en la perillosa expedició diària per proveir-se de menjar i aigua potable per als fills mentre els franctiradors apostats als turons jugaven a daus amb la vida dels veïns. A la seva poesia, traduïda per primer cop al català per Simona Škrabec a l’antologia Els meus dies feliços al manicomi (LaBreu), fa sortir molts d’aquests ocells inesperats, i peixos, i abelles, i xais, i també més d’un llop. Convidat pel PEN Català a commemorar dimecres a Barcelona el Dia de l’Escriptor Perseguit, Simic acceptava que la presència d’aquest petit bestiari en els seus poemes té un significat metafòric d’obertura a la bellesa i de vincle amb la memòria familiar, encara que l’hagi traslladat a un terreny molt real adoptant quatre gossos abandonats des que va tornar a establir-se a Sarajevo, fa deu anys, després de passar-ne gairebé vint al Canadà com a refugiat de guerra gràcies a l’ajuda del PEN Internacional i a la mediació de Susan Sontag, a qui va conèixer mentre preparava l’adaptació de Tot esperant Godot, “en ple setge i en un teatre sense electricitat”. Škrabec ja advertia que els poemes de Simic “no ajuden a anar a dormir tranquil”, i no només perquè hi escriu sobre el setge, la mort atroç i l’exili, sinó perquè fan present amb quina lleugeresa i quanta vergonya Europa sencera va girar l’esquena a la ciutat. “Molts periodistes, quan arribaven a Sarajevo i veien que hi havia trets, agafaven el primer avió per tornar-se’n, consternats que en una guerra hi hagués guerra, pel que sembla”, explicava dimarts al cafè de la llibreria Laie, hores abans d’acudir a l’acte del PEN. No ho diu amb ressentiment, sinó més aviat perplex que aquella tragèdia encara avui costi tant de ser assimilada si no és reduint-la a missatges simplificadors. El seu mateix origen serbi resulta confús per a la rígida propaganda sobre víctimes i agressors, i més si, com ell, eres casat amb una dona musulmana i comparties la mateixa desgràcia que els teus veïns en una ciutat que, com a símbol de convivència pacífica, havia de ser destruïda en nom de la puresa racial. “Un reporter que va visitar-nos durant la guerra va preguntar als meus fills en quina nacionalitat es reconeixien, i la petita li va contestar que se sentia nena”, recorda Simic amb tendresa, la mateixa amb què s’aferra a la llengua materna tot i haver hagut d’adoptar l’anglès a l’exili i amb què, en la seva poesia, evoca els veïns morts, els que van embogir, els que van desaparèixer. “Cada nació té un forat negre”, conclou, però adverteix, pensant en les actuals guerres d’Ucraïna i Gaza (i no dubta a referir-se al “genocidi palestí”), que “les cases es poden tornar a aixecar, però si no es reconstrueix també la gent per dins, estarà maleïda allà on vagi”.
Barcelona. Entrevista al poeta serbi Goran Simic, de qui es publica en català “Els meus dies feliços al manicomi”, sobre el setge de Sarajevo.
Amb col·laboració del Festival Temporada Alta Sortegem un exemplar d’EL DOLOR de Marguerite Duras amb traducció d’Arnau Pons i Blanca Llum Vidal i també sortegem una entrada doble per a l’espectacle LE DOLEUR a partir del text de Duras al Teatre Romea, el divendres 1 de desembre de 2023 a les 20h.Muntatge protagonitzat per Dominique Blanc i dirigit per Thierry Thieû Niang, Patrice Chéreau.
Què he de fer per participar?
1️⃣Seguir a instagram a @labreu_edicions i @temporada_alta
2️⃣Per acabar, als comentaris cita algú que també vulgui participar-hi!
Molta sort!😘
BASES LEGALS
El guanyador l’escollirem el dilluns 27 de novembre mitjançant l’aplicatiu Simpliers escollint les persones que heu compert els requisits!
L’exemplar el podrà recollir la persona guanyadora a la sortida de la representació l’1 de desembre.
L’AELC organitza l’Encontre d’Escriptors en Llengua Catalana, una trobada molt especial que tindrà lloc els dies 24, 25 i 26 de novembre a Tortosa, centre geogràfic dels Països Catalans. Es tracta d’una activitat que vol tenir un caràcter festiu i proposar un punt de trobada lúdic i alhora professional. Coordinat per Anna Pantinat i Mireia Sopena, ofereix diferents activitats al llarg del cap de setmana i també espais de lleure per trobar-nos amb altres membres de l’Associació.
Per fer-ho possible, l’AELC facilitarà el desplaçament des dels diferents territoris dels Països Catalans, i s’encarregarà d’organitzar els àpats dels tres dies. A més a més, posarà dos hotels a disposició dels socis amb un preu reduït.
El programa
Divendres, 24 de novembre
16.00 h — Anada
19.30 h — Recepció al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tortosa
20.30 h — Recitals a domicili. Amb Guillem Callejón i Eduard Carmona al restaurant La Torreta de Remolins
21.00 h — Sopar
Dissabte, 25 de novembre
9.30 h — Ruta literària: Tortosa, sota l’ombra de Vergés. Amb Xell Aixarch. Inici al Palau Capmany. Places limitades
11.30 h — Taula rodona: L’Ebre com a territori literari i lingüístic. Amb Cinta Arasa, Baltasar Casanova, Sílvia Mayans i Joan Todó, moderat per Jesús M. Tibau, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo
13.30 h —Dinar al restaurant Lo Llaüt
20.30h — Homenatge a Zoraida Burgos i Jesús Massip i sopar. Micro obert amb poemes dels autors i dels assistents, presentat per Ricardo Gascón i Anna Pantinat, al restaurant Forn de la Canonja
Diumenge, 26 de novembre 2023
10.45 h — Creuer pel riu Ebre a càrrec de Lo Sirgador. Sortida des de la rambla de Felip Pedrell (davant del mercat)
13.00 h — Lectura de la Declaració de Tortosa sobre la defensa dels autors i la llengua, aprovada per la Junta directiva i la Comissió consultiva, al restaurant Botànic
13.30 h — Dinar
16.30 h — Tornada
Consulta el programa en PDF
Inscripcions
Obertes fins al 10 de novembre. El preu de les activitats i àpats per a socis (i un acompanyant) és de 50 € per persona i de 80 € per persona per a no socis. Per assistir a l’Encontre només cal que omplis el formulari (l’AELC et reservarà una plaça en el transport i en els àpats) i que, en cas de necessitar-ho, reservis l’allotjament (per compte propi). Si tens qualsevol dubte, ens pots enviar un correu a aelc@escriptors.cat.
Michel Bernard: «Tot artista brillant viu una fase inicial d’incomprensió»
L’escriptor francès publica la novel·la ‘Els burgesos de Calais’, que s’endinsa en l’univers creatiu d’Auguste Rodin
Michel Bernard (Bar-Le-Duc, 1958) és escriptor i alt funcionari francès en excedència per dedicar-se a la literatura. Ha escrit diverses novel·les centrades en personatges històrics com el compositor Maurice Ravel, el cantant Charles Trenet, Joana d’Arc o el pintor Claude Monet. LaBreu ha publicat en català Els boscos de Ravel. Els dos remordiments de Claude Monet i ara Els burgesos de Calais. El protagonista en aquest cas és l’escultor Auguste Rodin, qui rep l’encàrrec de fer una gran escultura històrica per a la ciutat francesa de Calais. Qui fa aquest encàrrec és l’alcalde, que està decidit a vèncer qualsevol dificultat per tal que sigui Rodin qui tiri endavant un projecte que té com a objectiu projectar internacional Calais. L’escultor, tot just comença a ser famós, així que l’escultura encara trigarà uns anys a estar acabada. Mentrestant, la relació entre l’alcalde i l’escultor es converteix en una amistat.
Ha escrit diverses novel·les centrades en personatges històrics, alguns d’ells artistes, com Monet, Ravel i ara Rodin. Com escull els seus protagonistes?
És, en primer lloc pel gust que tinc per les seves obres, freqüentades, admirades, estudiades durant molt de temps. Després hi ha elements de les seves biografies que em suggereixen escenes, una història organitzada al voltant del misteri de la creació. En el cas d’Els burgesos de Calais, va ser la fascinació que vaig sentir per l’escultura homònima, d’Auguste Rodin, la que em va portar a escriure la novel·la.
Els seus protagonistes, a banda de tenir un lligam amb el món de l’art, el tenen també amb la Història. Busca vostè aquesta relació o se la troba per casualitat?
Cultivo aquesta relació. La Història és una de les meves grans passions com a lector. Sovint hi ha, entre molts artistes, el desig de viure paral·lelament a la Història, d’aixoplugar l’expressió del seu talent del món. En qualsevol cas, generalment són aquests artistes els que m’interessen, els que, fora de l’actualitat i dels mandats del moment, cerquen a fons, sondegen el cor dels homes i l’ànima del món. Tanmateix, és impossible mantenir-se allunyat en determinades circumstàncies, especialment davant la guerra. La contradicció entre el desig de l’artista i la pressió del món proporciona al novel·lista un material dinàmic i paroxístic.
Com s’apropa a aquests grans noms?
Llegeixo biografies, llibres d’història de l’art, llibres d’història sobre l’època del meu projecte i novel·les contemporànies d’aquest període. També visito, en la mesura del possible, els llocs on transcorre la meva novel·la.
En el cas d’aquesta novel·la, com va documentar-se?
Em vaig documentar sobre Rodin i Els burgesos de Calais sobretot gràcies als rics arxius del museu Rodin de París.
A la novel·la l’encàrrec de l’escultura la fa l’alcalde de Calais, que va a visitar Rodin al seu taller i surt d’allà amb la seguretat que havia de ser ell qui tirés endavant el projecte. Tot el que envolta aquest encàrrec és ficció o les coses van anar com vostè escriu?
La història de la comanda que explico és certa, coherent amb els registres. Els elements de ficció afegits no modifiquen el seu curs. Omplen alguns dels buits d’aquesta història, li donen vida i em permeten, sobretot, caracteritzar els personatges de l’alcalde i la seva dona dels quals se sap poc. Però tot el que vaig trobar d’ells s’utilitza a la novel·la.
Podem dir que a aquest alcalde li va sortir bé l’aposta per Rodin? Ho dic perquè mentre feia l’escultura de Calais, la fama de Rodin va augmentar.
L’alcalde va ser recompensat pel seu talent i perseverança. Pel que fa a Rodin, va ser fidel a la seva paraula, però, en tot cas, el tema el va fascinar i el va tocar profundament. Aquesta comanda pública va ser una oportunitat per donar forma a la seva meditació sobre l’home davant la mort, sobre la seva angoixa, el seu coratge i la seva dignitat.
Michel Bernard davant l’escultura de Rodin a Calais.
La carrera artística de Rodin estava condicionada per l’afany de guanyar diners?
Rodin va guanyar molts diners des dels quaranta-cinc anys. Va ser un home pobre durant molt de temps. Els diners no van tenir cap efecte impulsor en la seva creació, d’altra banda li van permetre embarcar-se en projectes molt ambiciosos i disposar de mitjans per dur-los a terme. L’escultura és un art car.
La novel·la diu que als seus inicis Rodin va ser molt criticat. Mentre fa l’escultura de Calais també rep crítiques. Tot gran artista ha de passar per una etapa de crítiques?
Crec que tot artista brillant viu una fase inicial d’incomprensió perquè ofereix quelcom que el públic no espera, no desitja i no vol rebre. Això és ara ben conegut, tan conegut com que molts artistes produeixen deliberadament obres que són decididament incomprensibles o impactants, amb l’esperança que se’ls atribueixi el talent creatiu des del principi. Per això, des de fa més d’un segle, el món de l’art contemporani ha viscut, em sembla, en una gran confusió.
Jo no coneixia l’escultura de Rodin a Calais. He preferit no veure’n cap imatge fins a haver llegit la novel·la. Creu que és millor que el lector conegui l’escultura o que primer se la intenti imaginar a través de la seva novel·la?
Crec que és millor rebre el xoc d’aquesta obra extraordinària abans d’obrir el meu llibre, que és una investigació sobre el misteri de la seva creació.
L’hauré de tornar a llegir, doncs!
Bé, jo espero que la història i la manera d’explicar-la siguin prou atractius perquè el llibre es pugui llegir amb profit fins i tot abans de veure l’obra.
A Els burgesos de Calais apareix Claude Monet, que protagonitza una altra novel·la seva. És una invitació al lector a continuar en el seu univers literari?
Sí, crec que a un lector a qui va agradar llegir Els burgesos de Calais li agradarà entrar amb Els dos remordiments de Claude Monet a l’univers i als jardins del pintor de Giverny, un altre gegant de l’art de finals del segle XIX.
També apareix una jove Camille Claudel, com a ajudant i amant de Rodin. Podria protagonitzar una futura novel·la seva?
No s’exclou que la poderosa i commovedora artista que és Camille Claude aparegui en un llibre posterior. Aquest final del segle XIX i principis del segle XX és, de fet, el període artístic que més m’interessa. Debussy freqüentava i admirava Camille Claudel. Sembla que estava enamorat d’ella…
Les seves són novel·les breus. No té la temptació d’escriure novel·les més llargues, donat que toca vostè personatges i èpoques ambiciosos?
És poc probable que mai escrigui una novel·la extensa. M’agrada la forma curta, correspon al meu gust per la senzillesa, la claredat i el ritme, el poder delicat i oníric de l’el·lipse de la història. M’agrada la simfonia, però prefereixo la música de cambra.
“Un cafè amb Goran Simić”, trobada amb el poeta Goran Simić la traductora Simona Škrabec i Laura Huerga, presidenta del Pen Club al Cercle Artístic Sant Lluc, organtizat pel PenClub Català (15.11.23)
presentació recital del poemari ELS MEUS DIES FELIÇOS AL MANICOMI de Goran Simić
amb l’autor, la traductora Simona Škrabec i l’editor Marc Romera a la La Central (14.11.23)
Goran Simić: “La meva mare es va morir per no suportar una altra guerra” DIA INTERNACIONAL DE L’ESCRIPTOR PERSEGUIT L’escriptor bosnià publica l’antologia poètica ‘Els meus dies feliços al manicomi’ (LaBreu)
Goran Simić, aquest dimarts a Barcelona, fotografia Martí Gelabert
“Pots reconstruir les cases fàcilment, però no pots reconstruir la gent, perquè sempre hi ha cicatrius invisibles que queden en les persones que han travessat l’horror”, diu el poeta Goran Simić (Vlasenica, Bòsnia i Hercegovina, 1952). Acaba de publicar l’antologia Els meus dies feliços al manicomi (LaBreu, amb traducció de Simona Škrabec, autora també de l’epíleg), on fa un repàs a una obra que reflecteix la seva vida, especialment el dur setge de Sarajevo, la ciutat on va viure fins que el 1996 va emigrar a Toronto acollit pel Canadà, i a la qual va tornar el 2010.
La guerra és la clau central de la seva poesia a partir de les seves vivències i les dels seus avantpassats (els seus pares van ser partisans a la Segona Guerra Mundial), però no ho fa des de l’odi ni l’enaltiment d’una cultura unívoca, sinó des del dolor i la pèrdua conjugats amb la vida quotidiana, amanits per la metàfora. La seva va ser una posició forta i encara incòmoda, perquè és d’origen serbi i, havent pogut escollir bàndol –un germà seu va arribar a ser general serbi, mentre que un altre va lluitar per defensar Sarajevo–, ell va optar per quedar-se durant el setge i treballar per “una Bòsnia unida i multicultural”.
D’origen familiar serbi, un germà va ser general de Sèrbia durant la guerra i un altre va lluitar per defensar-ne una Sarajevo bosniana
El títol remet a un sanatori, “un manicomi on hi ha dos bàndols entre els pacients: els que quan surtin seran executats i els que formaran l’escamot d’execució, i tenen un acord per fer veure que són bojos i no haver de sortir. Era una bogeria per sobreviure, al capdavall. A fora hi ha guerra, és un caos moral, però a dins però pots pactar”. Reconeix que evidentment, “quan et disparen un projectil insultes la mare de qui et dispara, perquè som com coloms en una cacera. Però el sentiment és la pena i la necessitat que s’acabi la guerra, i és per això que durant la guerra vivíem fent veure que teníem una vida normal. Vam establir el PEN per ajuntar la gent i intentar fer vida normal en unes circumstàncies anòmales. És una necessitat per no ser humiliat”, recorda d’aquells “quatre anys vivint a Sarajevo durant el setge, buscant aigua tot el matí… i menjar per als meus dos fills, intentant protegir-los”.
Avui no pot evitar solidaritzar-se amb els que pateixen, perquè “un cop experimentes una guerra, veus que totes són iguals, i tinc mal de panxa només de pensar en el que està passant a Palestina o a Ucraïna, és una gran disrupció. Puc sentir aquella por i què és intentar salvar la teva vida i la de la família, lluitar pel menjar, per l’aigua, pels hospitals”. Assumeix que ara, com llavors, les guerres venen d’uns interessos que van més enllà de la religió. “La meva mare no va poder suportar una altra guerra, així que va morir al començament de la de Bòsnia, no entenia com el veí del costat podia lluitar contra algú com ella només perquè parlés diferent, quan hem viscut plegats tants anys. Com diem aquí, el teu veí és més a prop teu que la teva pròpia pell”.
Goran Simić, a la terrassa de la llibreria cafeteria Laie de Barcelona, fotografia Martí Gelabert
La seva obra ha volgut ser un “testimoni, un home que ha vist el que ha passat, ja abans de la guerra i tot, i vull donar a la poesia bellesa enmig de tant d’horror, encara que sembli paradoxal i sigui difícil. Has de tenir una certa distància, perquè vols oblidar, i alhora no ho vols ni pots”. Cal recordar el passat, “no podem fer veure que no ha passar res, perquè han passat moltes coses, hi ha hagut molts crims”.
Es pot deixar mai enrere, una guerra? “Pots fer veure que la guerra s’ha acabat, com dic en un poema que comença: “La guerra s’ha acabat. Almenys ho sembla. / És el que diu el diari d’aquest matí”. Hi ha molt de dolor, i molta veritat, perquè les noves guerres substitueixen les anteriors, i no tenim temps ni per memoritzar el patiment de l’anterior, cosa que significa que no hem après gaire cosa de la història”.
A Simić li agrada que el tradueixin a llengües minoritzades, i està especialment content d’haver estat traduït al català, perquè recorda durant el setge de Sarajevo els arribava la solidaritat de la ciutat, i fins i tot va estar a punt de venir llavors, però en comptes d’això va emigrar al Canadà, aconsellat per la seva amiga Susan Sontag.
“Un cop experimentes una guerra, veus que totes les guerres són iguals i tinc mal de panxa només de pensar en el que passa a Palestina o a Ucraïna”
A Toronto va començar a escriure també en anglès, perquè “encara que abans ja havia publicat sis llibres i diverses obres de teatre infantils, allà si no escrius en anglès és com si no existissis”. Va escriure en aquesta llengua From Sarajevo with sorrow (Des de Sarajevo amb dolor) i la seva obra es va anar publicant també a Finlàndia, Dinamarca o Noruega (en castellà el 2008 es va publicar Penas del inmigrante, una traducció de Verónica Garza Flores, a l’editorial Lyricalmyrical Press, de circulació restringida a Toronto).
Amb la seva poesia, Simić defensa el llegat de la seva ciutat, perquè “abans de la guerra Sarajevo era l’epicentre de la cultura, on hi havia grans teatres, les principals discogràfiques i editorials, i la guerra s’ho va endur. Van cremar fins i tot la Biblioteca Nacional, per cremar tota la memòria de la vida junts i poder començar unes cultures nacionals de cada Estat. Va ser com si es cremés el meu país”. “La meva posició és una Bòsnia unida i multicultural. Jo no vull ser un nacional, sinó un ciutadà”.
Aquest dimecres participa a Barcelona en la commemoració que el PEN Català organitza pel dia Internacional de l’Escriptor Perseguit al Cercle Artístic Sant Lluc, amb Simona Škrabec i la presidenta del PEN Català, Laura Huerga.
A l’Occident ‘globalitzat’, en què tot s’assembla molt, ens pot dir res, encara, la poesia que es conrea en un lloc concret?
És possible conèixer un país, una comunitat illenca, a partir d’algunes de les seves veus poètiques? A l’Occident globalitzat, en què tot s’assembla molt –tant els comerços de franquícia com la pobresa–, ens pot dir res, encara, la poesia que es conrea en un lloc concret? Jo crec que sí, que alguna cosa de representatiu, de particular, enclouen sempre els versos escrits en una llengua determinada.
Cinc poetes corsos és un llibre consistent, que aplega cinc veus de tres generacions diferents. El poeta de més edat, Ghjacumu Fusina, és nascut el 1940. El més jove, Stefanu Cesari, el 1973. Entremig, Pasquale Ottavi, Francescu Micheli Durazzo i Patrizia Gattacceca, nats el 1956, els dos primers, i un any després, la tercera. Fusina és un representant conspicu del Riacquistu (‘renaixença’), un moviment de recuperació de la llengua corsa que, pels anys en què es va produir (els setanta del segle passat), deu tenir més d’una afinitat amb el Surdimientu asturià. La resta de poetes s’han guanyat la vida en els camps de l’ensenyament o de l’art. Tots cinc tenen el francès i l’italià com a llengües familiars, en les quals s’han format, juntament amb la pròpia. El llibre parteix d’una col·laboració entre poetes corsos i poetes catalans (o d’expressió catalana), que s’han traduït entre ells. Valentí Gómez Oliver, Maria Carme Arnau Orts, Lucia Pietrelli, Cèlia Sànchez-Mústich i Jaume C. Pons Alorda formen l’escamot dels nostrats.
Fusina practica una poesia d’una fonda senzillesa, en què la naturalesa acostuma a fornir elements reveladors: “Surt el sol / només un ull / a poc a poc / amb el llit desfet.” El pas del temps constitueix una de les constants del seu vers: “Al teu cor trencat / l’anguniegen els anys.” Habitant d’una illa, el sentiment que se’n deriva dona lloc a més d’una reflexió: “Les tenim sempre al cor les nostres illes, / properes o llunyanes en els nostres records.” El sentit elegíac vertebra els versos: “Aleshores tenies aquesta lleugeresa de l’ésser, / avui qui ho sap ara, oh Ghjacumu.”
Pasquale Ottavi s’ha dedicat a l’ensenyament i la promoció de la llengua corsa, i això es reflecteix en la seva obra, que, a vegades, dona compte dels efectes perversos de la diglòssia: “Feu el favor, / que no us haja de sermonejar / parleu francès / oh, nens!” Als catalans els versos d’Ottavi ens han de resultar familiars per força: “Tu, la meua llengua […], ets el centre del meu dolor.” Centre de dolor, certament, si considerem la llengua en societat i en el decurs històric, però, alhora, eina poderosa per anomenar el dolor íntim: “On el cor / s’escapça / inútil / míser / cerque / de posar-hi / paraules / meues.” Ottavi compara el poema amb un hort: “Als seus solcs / regats amb tinta / hi creixen mots.” Es refereix, també, a l’amor infructuós, desesperançat (Camps); o descriu unes casetes velles que ens parlen “d’aquells que foren”. En algun cas, ens du el record de poetes d’una refinada sensualitat, com ara Saba o Penna: “Aquesta fruita / que endinses / a la boca / amb un desig / voraç / si jo haguera pogut / estar en el seu lloc / una vegada / almenys.”
La que acabo de transcriure es podria comparar amb aquesta de Francesca Gattacceca: “Fou dolça / la teva menja en els meus llavis / mentre es deturava / el temps sobre nosaltres / despietat.” En els seus versos, la també cantant i actriu reflexiona sobre l’absència amorosa i la seva herència, i se serveix d’un lirisme sofisticat en la descripció del gest més petit: “La teva partença es reflecteix / al vidre / el meu alè l’enfosqueix / la meva mà l’esborra.” La peça que comença amb els versos “a poc a poc vaig baixar / pel tèrbol pou d’absència” es podria llegir costat per costat de Cisterna, una poesia també molt breu de Vinyoli. La solitud i l’amargor enyorosa ens han proporcionat, des de sempre, versos memorables en l’expressió de la ferida.
Francescu Micheli Durazzo és, de tots cinc, el poeta diguem-ne més formalista, i el que jo prefereixo. Les poesies que ens mostra integren un volum encara inèdit, Tota experiència és solitària, fins essent dos. I, tot i així, els seus versos descriuen amb una severa elegància el vincle amorós i la passió amatòria. Hi ha una composició d’un erotisme exquisit –el començament original de la qual fa: “Ficcu u nassu ind’u to ficu maccu / è russu com’è una spusedda”–, que em guardo per a la meva antologia particular de versos que tracten sobre figues, en què serà veïna d’una de D. H. Lawrence i una altra de José Carlos Llop. Una altra poesia també té com a pretext una figuera i dos al·lots que s’hi refugien per evitar la calda estival: “I s’agafen de la mà / segurs de la llengua en què / s’estimen.”
Finalment, Stefanu Cesari ens presenta uns poemes en prosa que reflexionen sobre el pas anorreador del temps. Poemes ambientats en llocs que tenen l’austeritat dels paratges bíblics i la gravetat dels paisatges medievals –també el simbolisme dels paisatges morals i literaris de la plena edat mitjana, amb referències a la matèria de Bretanya o a la flor invertida, per exemple –: “Ves a cavar, menja segons la teva fam tots els insectes de la terra, ves a calmar la teva set al torrent, si encara flueix, de la barbàrie.” (Per cert, la falguera és el símbol de la llengua corsa.)
CINC POETES CORSOS Autor: Tria, pròleg i coordinació de les traduccions de Francescu Micheli Durazzo Editorial: La Breu Edicions Pàgines: 188Preu: 17 euros
Joan Tomàs Martínez Grimalt és un creador fascinant que constata, sempre amb un toc de geni, el seu talent en variats terrenys lletruts. Fins ara ha estat, sobretot, un dels membres de la companyia Corcada Teatre, amb la qual ha participat en diversos muntatges, i com a dramaturg va merèixer el premi Pare Colom de teatre amb Cendres. Cartografia de l’exili (Lleonard Muntaner, Editor, 2016) i el premi Ciutat de Palma d’arts escèniques amb Comviure, obra elaborada conjuntament amb Joan Fullana i Diego Ingold. També ha estat guionista de les sèries Mai neva a Ciutat i Llim, i és un bon investigador sobre els moviments obrers i la història social del teatre. Tanmateix, el pilar que fonamenta totes aquestes propostes és sempre el mateix: la poesia entesa no només com a forma d’escriptura sinó, sobretot, com a forma de vida. Després de publicar Els Jorns (premi Miquel Costa i Llobera, Edicions del Salobre, 2008), Proètica dels plaers (Premi Bernat Vidal i Tomàs, Moll, 2009), Obagues i solanes (Gall Editor, 2016) i Epigramari (AdiA Edicions, 2021), ha merescut el prestigiós premi Jocs Florals de Barcelona 2023 amb Fosca negra, un potent poemari publicat a LaBreu Edicions i un escaló clau en una trajectòria ascendent que tant de bo pugui assolir el reconeixement que mereix.
Els poemes de Fosca negra constaten el gust de Joan Tomàs Martínez Grimalt per una poesia críptica que es nodreix d’un hermetisme expressiu i d’un vocabulari atàvic. Les vibracions verbals aquí perpetrades tremolen en dialecte amb una elasticitat lingüística genuïna que fa avinents imatges d’extrema morbidesa. Aquesta abstracta proposta està focalitzada per una veu messiànica, així com per un acurat treball mètric i rítmic digne d’elogi que permet que aquests poemes també es puguin oferir oralment a la places públiques. Decisives són les influències de mestres com J. V. Foix, Blai Bonet, Miquel Bauçà o Andreu Vidal, que ressonen en moltes de les composicions del volum al costat de referents més actuals com Joan Josep Camacho Grau, Lucia Pietrelli o Maria Callís. Els versos de Martínez Grimalt, però, es desbudellen talment paràboles bíbliques, amb un estil ancestralitzant i una prosòdia contundent que converteix cada pàgina en un viatge antièpic d’orígens violents, conflictes traumàtics i conseqüències funestes. Tot plegat fa que la lectura s’obri en canal amb metàfores al·lucinades en una odissea primigènia plena d’amenaces que qüestionen els fonaments de l’escriptura i mostren l’absurd al qual desemboca qualsevol intent de comunicació humana. Fosca negra és el millor llibre de Joan Tomàs Martínez Grimalt, una aposta arriscada que reïx i proporciona recompenses als ulls que es deliten per desafiaments literaris.
els llibreters de Documenta llegeixen i recomanen ELS BURGESOS DE CALAIS de Michel Bernard
“Bernard escriu molt bé, molt florit, cosa que aquí ja no es fa, els francesos encara ho fan.I en aquest cas explica la història del famós grup escultòric de Rodin, són sis escultures enormes, en bronzo, i hi ha uns problemes burocràtics, polítics… hi ha de tot aquí! és una novel·la històrica complicadíssima, jo l’he trobada molt ben cosntruïda, molt bé!”
Josep Cots
“em va atrapar la figura de l’alcalde… i la família de l’alcalde… Michel Bernard explica la història de l’alcalde, de Rodin, en menor mesura, amb pinzellades molt interessants, del seu taller de com era aquest personatge, de com creix i com té aquesta escultura com a segona cosa perquè té altres feines que li donen més, perquè és molt complicada, molt innovadora, i a l’hora t’explica les històries dels burgesos, de qui és cadascun…” Eric del Arco
Llegir la poesia de Zoraida Burgos és com entrar en una casa petita i acollidora, una mica humida, amb poques finestres. Una casa de treballadors de la terra, llauradors, llenyataires. Elemental i rudimentària, una casa com una escola de poble. A l’interior d’aquesta casa, d’aquest llibre que reuneix l’obra poètica de l’autora nonagenària nascuda a Tortosa, hi ha el foc que crema entre les mans el desgast de la memòria. S’hi senten a estones crits d’infants i moviment de passes que trepitgen les aigües baixes i una terra molla. També un silenci aterridor cobert de pors, odi i ràbia. Hi passa l’aigua del mar, de la sèquia, del riu, de la marjal. La poesia és també paisatge –i colors– retalls de núvols, de cel i de canyes vinclades damunt les aigües. Fer visible un paisatge instaurat al cor i a la retina, el perfum del gesmil de la infantesa i la fondària del pou, que persisteix a desgrat dels anys. No cal buscar cap excusa: aquesta dona que diu el món a través d’imatges commovedores, sorprén gratament des de la primera lectura i, a peu per una terra obaga, o a l’interior d’una casa que va eixamplant-se com més va més, és un clar exemple de fidelitat a una llengua i una pàtria, imantada al record i la passió més austera.
Malgrat la imprecisió d’alguna etiqueta que li ha estat enganxada, com la poeta de la “Generació de la postguerra catalana a Tortosa” Zoraida Burgos Matheu (1933) és una illa enmig del mapa literari català de tots els temps, sobretot d’ençà que va irrompre en el món editorial amb el seu primer llibre D’amors, d’enyors i d’altres coses, l’any 1971. Amb aquest primer llibre, testimoni social d’un moment històric fosc, Burgos reflexiona sobre l’amor, la soledat i el dolor més abatut. I ho fa d’una manera punyent, amb un estil directe. Un inici, doncs, que ja denota el compromís i la recerca de llibertat de la poeta.
Vine i despulla’t de tota la tristesa
i queda’t nou i nu al meu costat.
Et besaré i et llevaré amb els llavis
tota la pols del temps i els desenganys.
Jo vull també sentir-me nova i nua
i renéixer de les cendres sota la teva mà.
Tot i alguna vacil·lació en determinades formes lingüístiques, el model de llengua de l’autora és clarament cohesionat i poc amic de la tendència dialectalitzant que sovint ha caracteritzat el discurs d’alguns escriptors d’aquesta zona del domini lingüístic català. Certament, Zoraida Burgos mostra un domini i un amor immensos per l’idioma. En la seua sàvia destresa, hi trobem també el joc, la ironia i el sarcasme. Hi destaca la paràfrasi del “Visca l’amor” papassetià en aquest llibre. I l’homenatge a Picasso, per exemple.
El 1978 apareix Vespres, un llibre curt, en col·laboració amb el pintor d’Amposta Manolo Ripollés. Es tracta d’un recull unitari en què s’albira la llum que naix després d’una llarga etapa de foscor, aquella “irreal seqüència” que va resultar ser el franquisme. Quan és el crit que hi resta, no queda sinó l’esforç compartit per véncer la tragèdia. És la força de la paraula que ens fa recobrar l’esperança de llum.
Aquí i arael poema no és vàlid
si no esmolem el tall dels mots, clau i eina
per escorxar l’obscur pes dels taüls.
Perquè
el temps robat
ens fueteja.
Onze anys més tard, la veu poètica de Zoraida Burgos es consolida amb Reflexos. Amb un cert to de recança, en aquest nou llibre hi ha la dona que mira el temps fit a fit, cansada d’una lluita estèril, que ara camina cap a l’abstracció de la realitat a través d’un vers de tall hermètic. Amb un accentuat to de maduresa, es tracta d’un treball carregat de símbols i ric en imatges i comparacions reeixides: el vidre trencat, el somni perdut, els déus pagans, el jardí clos, la mandala, la boira i l’amor cromàtic. Encapçalat per una cita de J. V. Foix, Reflexos està format per quatre parts, una de les quals presenta un grapat de tankes que adverteix de la seua inclinació cap a la filosofia i la lírica orientals. Amb més serenor que en els llibres previs, apareix un element clau que defineix el conjunt de l’obra de Burgos. Hi desvetlla els seus apòcrifs, fingiment de noms, personatges no canònics que parlen per ella i amb ella: “el jo que no soc”, aquell que es va extraviar en un passat de cendres, o “vianant de solituds”, “il·lusori parany”, o “captaire defallent”. Al remat, una veu calidoscòpica que es fa miques a través de l’espill, entre el joc eròtic i l’ombra amarga del temps que passa, en un etern diàleg amb un tu absent. Potser en aquest tercer recull es troba el llegat essencial de la poeta, que hi esdevé íntima i propera com en cap altre llibre.
Convivència d’aigües, el meu paisatge.
El vol de les gavines confon les superfícies, espills
de rogenques nuvolades ponents, riu amunt.
Davallen els camins vers la planícia reverberant de sol.
1993 és l’any del quart volum, Blaus. Punt d’inflexió en el conjunt de la seua obra, és aquest un llibre de retrobaments, amb el paisatge i els somnis més antics. Com fet a consciència, aquesta mena de represa es manifesta en el fet que el llibre comença amb el mateix poema i la mateixa cita de John Donne amb què començava un d’anterior, Vespres, tal com apunta Andreu Subirats al pròleg. Heus ací una provatura d’etern retorn, doncs. Un antic poema que estrena una obra nova. Ací l’autora assumeix les antigues incoherències i els límits, i reconeix el gest del crepuscle, les hores viscudes en convivència amb un paisatge i un deix d’erotisme vagament perfilat. Blaus commemora el temps present i es capfica en l’ara i ací d’un camí que ja no recula.
A frec d’ermassos de sol i lluna lenta
s’obstina el cant d’un blues i el camí encés, de sal.
Hi ha una onada oculta en la paraula d’aquesta dona que emergeix d’entre les seues aigües exuberants com un element imprescindible en la totalitat de la seua obra. L’obsessió de les dunes, del 1994, és un llibre de proses poètiques premiat com a obra narrativa (Premi Pin i Soler, 1993). Una passejada per ciutats inventades i ciutats reals (Venècia, Fez), un recorregut pels paisatges de la infantesa i altres episodis purament descriptius, inspira aquest llibre la voluntat de deixar el testimoni valent que l’experiència del viatge és allò que pot crear bellesa, el plaer absolut de tots els sentits, la llum que fa vibrar la memòria. I el plaer complet de tornar a casa. Ara és quan s’eixampla l’espai que la seua paraula crea. Escrits majoritàriament en present i en primera persona, com una mena de dietari, són textos que visibilitzen del tot la mirada lúcida i sensible de Zoraida Burgos.
Absolc el temps comença a tancar la seua trajectòria poètica. Un llibre de represa, hereu com els anteriors dels mestres Ferrater, Foix i Elliot –entre d’altres reconeguts mestratges. Un repte encara al davant del full en blanc, amb matisos que revisen els fracassos i les renúncies, amb l’alè fràgil de les imatges de sempre. I amb el dubte, el miratge i els vidres bisellats. Poemes breus de vers lliure, la memòria del pares absents i el camí que s’acaba hi ressonen amb força.
Desembre. Creixen els dies, diu la saviesa dels refranys.
El meu temps personal s’escurça. Les hores minven.
Entre els dits, es fonen els minuts, l’espai. És tard.
Convivència d’aigües acaba amb un parell de reculls més, Assaig i Poemes dispersos. El primer és una plaquette de l’any 2015 amb il·lustracions de Pilar Lanau. S’hi estableix un diàleg entre totes dues autores al voltant de la realitat policroma, l’espai del gest i la paraula, una simetria que juga el joc del punt i l’horitzontalitat. Els darrers quinze poemes, publicats ací i allà, posen punt i final al llibre i tanquen les tres-centes pàgines i escaig que apleguen l’obra poètica de la dona que es mostra radical amb la terra que trepitja, hereva de l’aigua, del passat i del futur.
Pilar Lanau
S’ha dit massa sovint que un poeta sempre està escrivint el mateix poema. Massa sovint i massa equivocadament. Però quan el lector descobreix la poesia de Zoraida Burgos, constata d’alguna manera aquesta percepció: no és gratuït que la lectura d’un llibre rere l’altre aporte una reiterada sensació de relectura, o d’insistent revisió per part de l’autora. Un constant retorn al jo més íntim. Com qui repassa els traços del mateix quadre, la cal·ligrafia del mateix quadern. En el conjunt d’anys en què la seua obra ha estat publicada, des del llunyà 1971, un paisatge d’aigües diverses inunda les ratlles ocultes del temps, i conviu amb el record i la memòria, el desig i l’ànsia de llibertat. La veu de Zoraida Burgos –la gran dona de les terres de l’Ebre– propera i llunyana com un record vívid, juga amb el temps i traça cercles amb una brasa entre els dits que li crema tot un passat llarg com l’oblit, breu com un instant que passa. Definitiva, troba un alfabet a l’entranya del poema. Que als noranta anys haja pogut fer realitat el propòsit de veure la seua obra poètica aplegada en un sol volum és el millor regal que la vida li ha pogut fer, sens dubte. I el lector, de tan gran, no se l’acabarà mai, aquest mestratge.
Amb la punta dels dits, amb la mirada,
forço memòries, recorro abecedaris,
rastrejo solcs. Una imatge, potser,
entre plecs i boirines desvetlla el curs del temps,
Tota poesia aspira a anar més enllà de les seves fronteres, tota poesia espera viatjar i arribar a les orelles dels altres que, essent diferents, són semblants en l’essencial que ens fa humans
LaBreu Edicions acaba de publicar Cinc poetes corsos, en base a una proposta de Francescu Micheli Durazzo, que en el seu pròleg, a mode d’intencions, escriu: «Aquesta publicació, a iniciativa de l’associació Arte Mare i amb el suport de la Col·lectivitat Territorial de Còrsega, pretén forjar vincles entre pobles que, dins d’un mateix espai mediterrani, lluiten per garantir la permanència de la seva cultura –amb mitjans diferents, és clar- davant les llengües hegemòniques».
Així, al mateix temps que aquí s’han publicat traduïts al català cinc poetes corsos: Ghjacumu Fusina, Pasquale Ottavi, Francescu Micheli Durazzo, Patricia Gattaceca i Stefanu Cesari, a Còrsega ha estat l’editorial Fabulla qui ha publicat cinc poetes catalans traduïts al cors: Valentí Gómez Oliver, Maria Carme Arnau Orts, Lucia Pietrelli, Cèlia Sànchez-Mústich i Jaume C. Pons Alorda. Uns i altres s’han traduït mútuament en una experiència enriquidora per ambdues parts.
Cinc poetes corsos és el resultat d’un treball d’orfebreria lingüística i literària de primer nivell de la qual de seguida se n’aprecien els fruits en la lectura dels poemes, per força una tria, com també és una tria els cinc poetes corsos i els cinc poetes catalans, ja que no es pretenia pas fer una antologia d’una cultura i l’altra, sinó confegir uns reculls elaborats amb l’esperit «d’il·luminar i reforçar un vincle entre llengües a través de la poesia», com escriu Durazzo. Al final del volum s’inclou una bibliografia dels poetes corsos, els crèdits que ens els mostren en la seva trajectòria literària.
La cultura de fons, en efecte una cultura d’arrel mediterrània que ha afaiçonat la identitat de Còrsega es filtra, significativa, en cadascuna de les veu poètiques que es mostren al recull Cinc poetes corsos. És d’aquesta manera com a través d’un llenguatge creatiu propi i subjectiu que serveix a cada poeta per a expressar-se en profunditat, trobem una poètica reivindicativa de la singularitat cultural de l’illa al costat d’una poètica discursiva de nou encuny, passant per la poesia amorosa, el cant al paisatge i una tan singular com universal metafísica de l’ésser. En aquest conjunt de veus trobem ecos de la cosmovisió corsa que ha donat un potent imaginari col·lectiu que es manifesta en el llegendari tradicional, així com ens uns modes de versificar que en música es mostren en les famoses polifonies cantades a capella. En el nostre viatge a l’illa de Còrsega uns dies de juny del 2018, un vespre a l’església de Sant Roc a Ajaccio, Aiacciu en cors, vam escoltar un cor polifònic. El cor estava format per quatre homes vestits de negre cal creure per tal de no distreure i captar l’atenció del públic cap a les veus que s’harmonitzaven a través d’un recitat sonor en llengua corsa: la llengua íntima i pròpia, «escletxa de la meua infantesa/ què no he cercat/ llavors/d’amanyagar-te?// Tu, la meva llengua/ la meua pell de gallina/ si tu saberes/ a cada instant/ que ets el centre del meu dolor», com llegim en aquest poema de Pasquali Ottavi a través de la traducció de Maria Carme Arnau Orts.
Tota poesia aspira a anar més enllà de les seves fronteres, tota poesia espera viatjar i arribar a les orelles dels altres que, essent diferents, són semblants en l’essencial que ens fa humans. Els poemes que llegim a Cinc poetes corsos ja han partit d’un viatge: la intel·ligència exploradora que es concreta en el coneixement de les literatures francesa i l’italiana, que els poetes han llegit en la llengua original, tal com ens informa Francescu Micheli Durazzo, així com «s’han enriquit amb els diferents corrents de la literatura mundial accessibles a través de la traducció».
Vet aquí un veritable llenguatge universal: la traducció, en aquest cas la traducció en llengua catalana dels Cinc poetes corsos que ara ens ha permès fer la coneixença de les veus poètiques de Fusina, Ottavi, Durazzo, Gattaceca i Cesari. Una bella, sàvia i fraterna manera d’atansar-nos al que per a tants de nosaltres és una realitat vivent: «Les tenim sempre al cor les nostres illes», com escriu Fusina. Perquè hi les illes reals, com Còrsega, Corsica en cors, l’illa que constitueix un paisatge de gran atractiu feréstec, però també les illes simbòliques amb les quals el nostre ésser humà anhelant de comunicació i d’entesa amb l’alteritat s’identifica.
Sobre Rusc o l’escriptura hipnòtica de Maria Isern
LaBreu ha publicat Rusc (2023), el segon llibre de poemes de Maria Isern, que havia debutat amb Sostre de carn (2017, 2n premi Francesc Garriga). Durant aquest temps l’autora ha acabat una tesi a la qual prompte tindrem accés obertament online, i la lectura de la qual potser ens ajudarà a interpretar millor aquest Rusc, si bé creiem que aquest llibre destaca just pels seus poemes «escàpols, que ningú entendria mai».
El llibre consta de sis seccions. La primera s’anomena «Hi ha la vall» que sona com «Hi ha l’avall» i, en efecte, el primer poema s’inicia així: «Tinc un cor a les cames»; en el text següent llegim «al cementeri que hi ha sota el genoll». Però no és una «vall» —la seua «arrel» originària— el que se’ns descriu al poema inicial, sinó una ciutat que és alhora un bosc que és alhora un jo líric extensiu; el cos, com en Sostre carn, és un pluricòs, de vegades capgirat, sovint empeltat d’arbre i tubs de màquina: «Dins el meu cos cargolat». El primer poema dringa amb l’anàfora del «Tinc» i acaba metapoèticament: «Enllà de l’arc hi ha l’animal de vidre ingràvid i una cúpula que arrenca». Arranca així un poemari misteriós, ambigu, ric en lectures. Per exemple aquestes: quin és aquest «arc» del fragment que hem copiat abans, és el de la cúpula del primer poema, el dels successius salts del llibre que vorem més avall? Quin és l’«animal» paradoxal? És neutre l’article de «l’animal»? Hi ha una al·lusió a La campana de vidre de Plath? Qui és el «qui» del poema segon? Podem desxifrar els polisèmics «caps» i «camps» del llibre?
La poesia d’Isern destaca per una mescla d’abstracte i concret i sensorial; en el poema inicial tenim «la sordesa d’un cos» i «l’abruptesa dels genolls» i conforme anem llegint trobem, per exemple, els «caminois de la duresa», «la simetria de les vèrtebres», «la fondària» i sobretot «l’estretor». Hi ha tot un lèxic geomètric: «distàncies», «vertical», «mides» i les constants des/figures. La vida s’objectivitza i es mesura pels estrats de pell succeint-se (p. 15 i 58); però també es metaforitza: “i allò no era altra cosa que un envellir brillant”. El lèxic biològic abunda. A Sostre de carn ja hi havia un poema anomenat «Hipocondria». A Rusc llegim: «Perquè els cossos serveixen per alguna cosa i el meu serveix per covar-hi mals que em fan tocar el món més fort». El magnetisme i la radiació són amoroses o mèdiques? El jo es definix així: «jo, malalta» aqueixada d’un «Únic dolor», potser l’amor; l’altre adjectiu isolat femení és un «covarda», aplicat a una tercera persona aqueixada de «dos dolors» indeterminats.
L’avortament, la fi del «creixement impúdic», «l’horror petit» del drenatge, apareix en sis ocasions al llibre; és un avortament físic o metafòric? Ja a Sostre de carn apareixia el tema de la maternitat o de la negació d’aquesta (en textos com «Agra llet» i en el més polític que començava amb «Per no embafar-nos») i mots com «zigot» i «gèrmens». A Rusc trobem problemes mèdics com l’infart, les arrítmies i els bonys sospitosos i «en herència»; també trastorns alimentaris: «I dic que em mato de gana perquè vull». El suïcidi apareix directament en expressions com «La vida s’obra [sic]» i el «dret a ser-hi sense cos» i en el desig per part del jo de patir un accident d’avió després de la separació de l’altra; el suïcidi ens sembla suggerit en aquest passatge: «i l’aire estén la tremolor dels dits a les cordes tensades dels balcons».; ai, el violí de l’ànima dolent! A la secció «Rusc» hi ha un oasi de calma quan el jo es deixa guarir per la mare, «s’emmara», davant «el plorar per l’operar-me»; la mare s’identifica amb l’abella i és guaridora, també del mal d’amor.
Podem llegir Rusc com una narració gràcies sobretot a la bonica carta-poema [ ʃ ] on un jo líric femení ha conegut a l’estranger un tu femení, també estrangera, amb la qual ha tingut una relació amorosa i a qui ara, un cop que ha tornat a Barcelona, enyora i dol. El jo quasi tasta la germana, l’estrangera —per dir-ho a la Marçal—, quan estudia la seua llengua; en aquella carta-poema hi ha una reflexió sobre el que és o no dicible, sobre el secret i la promesa, sobre l’escriptura com a allunyament, sobre el cos «sense cos» i, en definitiva, sobre el llenguatge mistèric de l’amor, «un llenguatge, que no podia entendre». Hi ha tot un «morir-se de plaer» per part del tu i del jo des de les respectives cambres pròpies (p. 51) —a la Wolf— que, per mor de l’amor i l’escriptura, també poden ser «nostres». Al símbol homoeròtic del mirall a Rusc cal afegir aquesta imatge iserniana eròtica i trista alhora: «i la buidor va ser ressò que va ser aigua, un joc de nines russes, el plor d’una inundant l’altra». Copiem a continuació un altre passatge eròtic, amb un to a la Duras: «La nit fa ploure. Ens llepem els dits, em mires. Jo no et dic res/ de les paraules que em venen, que vull guardar/ i després escriure». Entre els textos amorosos destacaria el que comença per «Tens el tacte rugós» on llegim açò: «Em filtro per les escletxes del teu cos/ per tornar-te’l».; vos hi recomanem la imatge de l’amor com a acte de màgia amb un alvocat. Caldria estudiar en la poesia iserniana el símbol del pinyol o de la llavor, així com en general el de la genealogia.
Malgrat que només apareix un «T’estimo», Rusc és un poemari d’amor amb totes les hipèrboles escaients: «Com si la distància fos només que respiràvem»., «la nit es dibuixa per nosaltres» i «Aquesta calor que té la teva forma». Aquest amor «Fins al final […] Fins a rebentar, que tot ho «exhauriria» (fi de p. 45), de vegades adquirix un tacte quirúrgic i un gust caníbal. L’amor sembla acabar amb l’estiu, també rotundament: «per sempre» i «mai més». L’estiu suposa l’alba (en el sentit trobadoresc) dels amants; ja sabeu, el cor «vol nit fonda» però «el dia és un avort». El jo líric és conscient «De com tot fuig com un glop» i que l’amor del tu-i-jo malauradament és mort i la fugida de totes dues és en va (fi de p. 52 i final del llibre). Al penúltim text del llibre (p. 59) sembla que el tu i el jo es retroben, un fet temut des de la p. 49; el retrobament és silenciós, ja que de sobte la paraula és «baldera»; també el «balderejar» apareixia en l’altre poema en prosa breu del llibre (p. 42); en aquell cas associat a la carn. Carn i paraula es mostren sobrers, potser a la Mallarmé. El jo no pot dir ja: «Jo confiava en les paraules». És curiós que en els dos textos breus (p. 42 i 59) el tu i jo no són femenins —«l’una i l’altra»—, sinó un nosaltres agenèric: «Vam trobar-nos-hi l’estiu següent, amortallats amb l’escalfor»; la paradoxa és clara; i el desamor sembla que també; o almenys és suggerit pels mots finals de text: «camp negat»; ara bé, el «negat» remet també a l’humit del sexe i potser el tu i el jo s’estimen en silenci. O també podem llegir eixe nosaltres de les p. 42 i 59, no com el tu i el jo femenins protagonistes del llibres, sinó uns altres diferents.
El llibre és molt unitari, i a açò ajuda la no titulació de la majoria dels problemes. Rusc està tan ben travat que cal llegir-lo no només pàgina a pàgina sinó «de biaix». Com diu al segon poema, «El creixement sempre és en cercles». Viatgem des de l’«horitzontal» horari del text primer fins al «vertical» que va dominant a poc a poc el llibre; alhora també llegim els «cercles» que van i tornen al poema: com les abelles «de flor en flor» i giravoltant el rusc fent escultura o «mapa» d’aire, com els avions, com les mans en els torns/cossos o com els dibuixos del riu sota la pedra, dels anells dins dels arbres i de la cadena genètica des de la terra i l’arrel en una «única verticalitat». Metapoèticament, hi ha molts poemes en estructura circular. La imatge del salt a l’aigua és molt ben trobada al llarg del llibre; ja a Sostre de carn llegíem: «parlo de cada fibló d’abella morint a la pell d’un banyista». El tu i el jo salten de país en país, de llengua a llengua, una dins del mar de l’altra i es ferixen mútuament, salten els peixos i els explosius de la mar, els astres desorbitats, salten també els joves el foc de Sant Joan sense «penediment» ni «culpa». Salta la poesia d’Isern del dins al fora, del concret a l’abstracte, de l’eròtic al «crístic»…
A Rusc domina el poema en prosa i en els versos les estrofes reglades (tercetes, quartets i quintets). Trobem dos poemes amb monorima (p. 17 i a la p. 39/40 on els versos són de 6+ 8 síl·labes) i dins la prosa hi ha camuflats hexasíl·labs (fi de 26) i tetrasíl·labs (p. 52) i algunes rimes internes. No cal dir que imatgísticament Rusc és riquíssim. Sovint el poema es cohesiona a través de l’anàfora; de vegades és una imatge inicial constant que apareix i reapareix en cercles; per exemple, uns pits marcats per la roba són «mores», després «pedres precioses» que duen a «herències» enverinades; o el fil dels dies i del temps és el de la veu i el de l’escriptura que és el traç d’un avió que duu a un llamp etc.. Les metàfores són abundants, més que els símils; destacaríem les sorprenents metàfores A (infinitiu) és B; un exemple: “habitar en aquell turó era una fi constant a la gola.” També hi ha un gran domini plàstic, virolat, com al text de la p. 41. Entre la paleta de colors, cal destacar l’ús de l’antítesi i la paradoxa fosca/llum: la «Negra nit, encesa» és covada pel migdia; es repetixen l’alquímic «sol negre» i la «mort blanca»; també apareixen «els àngels amb la cara de carbó». També l’amor és un terreny paradoxal: «pell seca com pell regada» i «la guerra d’aquest voler». Les referències tàctils (sobretot l’aspre i rugós) i gustatives (sobretot el fet d’engolir) són també abundants, ja que Isern és una poeta fortament sensorial. Isern també té un gran domini fònic; copiem dos exemples: “el cor es clou endins a poc a poc.” i «Vinc cap a tu, amb les miniatures minant entre muntanyes». Sobre la importància del so, només cal veure el nom de dues seccions del llibre: de [ʃ] passem —per la secció «Rusc»— a [ʒ], del sord al sonor, del record a la recreació amorosa.
El Bachelard de la Poètica de l’espai gaudiria amb Rusc d’Isern. Abans hem esmentat el treball en l’eix horitzontal/vertical. També tenim amors des/orbitats i gradacions embostables com la següent: «turons, rius i cossiols». Hi ha la terra per «on et caminin» i una casa enlairada i també la casa del poema de la p. 18 on un jo invident arriba a un balcó-esqueix i pensa «Dins de casa hi deu haver gent». Tenim el jo instal·lat en el no-lloc de les «sales d’espera de metges i aeroports» en els dos poemes més durs del llibre, els de les p. 39/40 i de les p. 57/58, primer i penúltim de la secció «Travessa»; el final de la p. 58 esdevé dolorós fins l’agramaticalitat. Per què eixa secció de Rusc es diu «Travessa»? Al text no apareix cap tren però sí que hi ha un constant desplaçament espacial; i pel que fa a la travessa com a joc, potser es podria llegir com «aposta» la fi del següents versos: «Jo pensant-te, et dibuixo el cos,/ amb l’incendi als dits del cap, i és una posta». El poema més jogarrí és «Tres» on llegim aquest enigmàtic vers: «I així érem tres com qui són dos. I era el mateix».
El jo és un lloc i un dolor: «I era jo, paisatge mutilat» i «i jo era un paisatge deformat». Tot espai té boca: la ciutat que engul el jo líric té ventre; en les personificacions, potser per la pandèmia, hi destaca la casa, amb esòfag, que fermenta. Rusc mereix una lectura psicoanalítica que no sabem donar; trobareu engoliments, escletxes, clots, coves, punxades, agulles, caus, traus, dents caigudes, cabells-cordes, el poema sencer «Figura» (que comença amb «Al llit, ets un martell») etc… La nostra imatge psicoanalitzable preferida és la següent: «M’empassaria endins tota aquella tremolor de les ales per l’agulla del meu sexe i que em tornessin tota avall».
Isern és una bona narradora, i ja al seu Sostre carn parlava de «guerra de relats». Hi ha monòleg interior amb el polisíndeton de la i a la p. 30 i sobretot al poema-oració asfixiant i duríssim de les p. 39/40. A Rusc apareixen elements meravellosos com els noms prohibits i secrets com en l’adolescència, com les molletes de pa pels camps, els rostres-monstres, les nits de sant Joan i molts somnis o malsons. Abans hem suggerit que tot el llibre podria també ser una gran relat de des/amor. Rusc inclou un text descriptiu surrealista (p. 18/19) que és alhora el més realista del llibre pel que fa als detalls urbans; i sobretot inclou tres poemes-contes amb títol: l’el·líptic «Tres» (que confessem que no hem acabat d’entendre), «NENHUM CORPO» (amb un final boníssim), i el darrer text del llibre, el magnífic «Visegrad». Aquest poema narra un viatge amb cotxe del nosaltres com un «engoliment al·lucinant», com un malson, cap a un lloc d’alfabet i llengua estranyes; a cada lector/a li suggerirà diferents interpretacions. Potser «Visegrad» és una al·legoria narrativa de la relació amorosa entre el tu i el jo amb la separació final; aquesta lectura justificaria la col·locació del text a la fi de Rusc, com una mena de síntesi.
Dijous 16, a les 19 h, presentació recital del poemari TRACTATUS DE LA MORT DE LA POESIA CATALANA de Jordi Valls amb l’autor, el prologuista Lluís Calvo, i Carles Duarte a la Llibreria Documenta (c/Pau Claris, 144 Barcelona)
Dimarts 14, a les 19 h, presentació recital del poemari ELS MEUS DIES FELIÇOS AL MANICOMI de Goran Simić amb l’autor i la traductora Simona Škrabec a la La Central (c/Elisabets, 6 Barcelona)
dilluns 13 de novembre, a les 20 h, dins el cicle “El meu clàssic”recital
ANNA DODAS EL VOLCÀ
La natura fosca i intrigant de l’obra d’Anna Dodas i la seva condició d’autora amb un final tràgic i prematur ens conviden a repensar la línia que separa la vida i la mort. L’Elena Tarrats recitarà la seva poesia introspectiva, i de la mà d’Ester Pou i la música d’Amaia Miranda viurem com la paraula escrita pot eternitzar les experiències i les emocions humanes.
Amb el cicle El meu clàssic acostem autors essencials de la literatura catalana a través de nous llenguatges. El cicle de quatre sessions és dirigit per Mònica Bofill i se centra en autors que han parlat de la immortalitat: Ramon Llull, Joan Maragall, Anna Murià i Anna Dodas. Cada funció serà una peça única que utilitzarà tres llenguatges per parlar de l’autor i la seva obra: la presentació conceptual del seu univers literari en relació amb la immortalitat, la lectura de textos i la improvisació musical.
Els espectacles d’aquest cicle són gratuïts i van amb reserva d’entrades.
recital del poemari guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2023 FOSCA NEGRA de Joan Tomàs Martínez Grimalt amb la presentació de Clàudia Darder serà a l’Espai Serra Manley de Sa Pobla (03.11.23)
club de lectura d’ANTIGUITATS de Cynthia Ozick al 12è curs de Club de Lectura de la Llibreria Laie, conduït per Glòria Farrés Grup A: dijous 2 / Grup B: dijous 9 / Grup C: dijous 16 a Laie Pau Claris
imatge del Viatge Literari a la Ciutat de Trieste amb Cristina Garcia Molina, David Guzmán i Borja Bagunyà organitzat per Tramoia Produccions Culturals i LaBreu Edicions ( del 21 al 24 d’octubre)
espectacle “ANNA Una mirada a la vida i obra” d’Anna Dodas i Noguer amb Júlia Cervera i Noemí Morral, direcció de Joan Roura i Íria Roig. a L’Atlàntida de Vic (02.11.23)
entrevista a L’Irradiador a Michel Bernard, a OnaLlibres.
Michel Bernard conversa amb Adolf Beltran a propòsit del llibre “Els burgesos de Calais” (LaBreu, traducció de Ferran Ràfols), la gènesi novel·lada de l’escultura revolucionària d’Auguste Rodin, on destaca un personatge clau: l’alcalde de Calais.
Adolf Beltran: No he estat mai a Calais, però sí a al Museu Rodin i allà s’hi troba aquesta escultura meravellosa que dona nom al darrer llibre de Michel Bernard, nascut l’any 58, refà la gènesi d’aquella monument que va revolucionar la història de l’escultura, que va consagrar Rodin com un geni. És la trobada entre un artista genial i d’un polític eficaç i visionari que estableixen una amistat contranatura i que tiren endavant aquest gran projecte enmig de les dificultats i dels entrebancs i les incomprensions de rigor. Potser en altres mans la novel·la podria caure en certa simplicitat, no és el cas. Bernard té ofici hi sap donar vida, sap donar carn als personatges principals, reanimar l’època, i suggerir reflexions interessants també sobre art i política, art i l’ús polític del passat… La novel·la crida a temes com la visió nostra del passat, l’art i l’artista. Ha estat diversos dies a Barcelona i treballa amb certs aspectes de Picasso. És un bon conversador, va ser un gust parlar amb ell.
David Guzman: I agrair al Ferran Ràfols, per la seva traducció per haver-nos acompanyat la darrera vegada que ens va visitar al programa amb Michel Bernard.
Adolf Beltran: Gràcies per acceptar l’entrevista, Michel. T’interessaven personatges ordinaris per explicar aquesta història?
Michel Bernard: Exactament, és això. És una obra fascinant, l’impacte d’una obra revolucionària Rodin era un mortal ordinari. L’heroi és l’alcalde de Calais, un burgès corrent que intueix que Rodin és un geni, i que farà una obra prodigiosa al seu poble.
Adolf Beltran: Vostè ha novel·lat les vides de Ravel, Monet, Rodin… Deu haver rumiat molt sobre què vol dir ser un geni?
Michel:Això és just allò que m’interessa. Homes normals i corrents, Rodin era així, no era intel·ligent, però que tenen un foc que crema i que posa al comú dels mortals amb coses inaccesibles, misterioses, desconegudes, són coses que ens entren al cor, als ulls a l’ànima, i ens fan sentir la singularitat de la condició humana.
Adolf: Però què entén vostè per forces desconegudes? Entrem en una fase espiritual? sublim?
Bernard: Sí és una espiritualitat que podem buscar en les religions o les arrels profundes de la humanitat, una memòria molt llunyana que hem oblidat però que els artistes , amb la intuïció, no amb la intel·ligència…
Adolf Beltran: La idea de geni, l’artista com un medium. Encara és vàlida la idea de geni no és molt romàntica? Hi ha genis encara avui?
Michel Bernard: gran pregunta i arriscada, sí. La prova del geni és el temps, fins que l’obra està enllestida no es pot saber si aquell home és un geni o no. Per això el meu heroi és l’alcalde de Calais perquè intueix que farà una obra transformadora. […] A vegades te’n adones que una cosa és genial, jo era molt jove, feia el servei militar, quan vaig veure per primer cop Blade Runner i em vaig adonar que era obra d’un geni. Això passa, i és una gran satisfacció ser viu al mateix lloc que un geni. Aquí a Barcelona he volgut anar allò on Woody Allen va tocar el clarinet, perquè connectar-se amb els genis.
Adolf: Woody Allen és un geni però no del clarinet..
Michel: Exacte, no el toca com un geni però és mostrant l’ànima humana és prodigiós…
Adolf: Rodin desconfia de l’èxit inicial del projecte valora la qualitat de les seves obres segons el grau d’hostilitat que despertin. Li sembla un bon criteri?
Michel: No és un criteri absolut, però sí, l’obra del gran creador no és mai compresa de manera immediata… cal temps, una obra genial canvia els homes, i quan han canviat veuen la grandesa d’aquella obra que primer no van entendre.
Adolf: Vostè vol males crítiques o bones crítiques pels seus llibres?
“l’editorial ens ha ajudat a posar a l’indret que li correpon perquè la prosa de Nin és d’una bellesa descomunal proustiana i les seves investigacions sobre la conducta humana a través de la sexualitat no són fruit d’una simple excursionista bohèmia, sinó d’una escriptura amb un nas filosòfic de primavera divisió. Llegiu els relats de Nin i aquestes novel·les fantàstiques” Bernat Dedeu
“Hi ha una cosa molt important que és que Anaïs Nin no és d’aquelles autores de grans títols. La gràcia de Nin és la capacitat de crear l’univers que crea. És un continum, la seva gràcia, i per això crec que ha quedat tan icònica com a personatge. Representa un model de dona lliure, alliberada del s xx que es va construint a si mateixa lluny dels discursos dogmàtics, lligant pensament i experiència” Marina Porras
Amb Fosca Negra (Labreu Edicions), Joan Tomàs Martínez Grimalt va guanyar els Jocs Florals de Barcelona d’aquest 2023. És el cinquè llibre de poesia del també guionista, dramaturg i estudiós del teatre social català. Veient l’ampli ventall d’activitat de l’autor, qui no el conegui podria pensar que es dedica a fer una poesia flonja, de cap de setmana, que es diu; o bé es podria pensar que, així com va ser guionista d’una sèrie com Mai neva a ciutat, potser fa una poesia amb referents pop, un retrat indolent d’un món indolent; o, si tenim en compte els seus estudis sobre teatre social, es podria pensar que fa una poesia més o menys reivindicativa o política. Doncs bé, el que realment passa és que la poesia és una branca —absolutament?— autònoma dins del món creatiu de Joan Tomàs Martínez Grimalt (i, potser, la més antiga).
Una de les característiques habituals dels seus llibres de poemes és un llenguatge dur, ple de monosíl·labs i amb un lèxic allunyat de la quotidianitat —en aquest cas sí, a diferència de l’agrícola primera pàgina d’Irene Solà a Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres—, que situa unes coordenades geogràfiques (l’autor és mallorquí), però que el posa en un enjòlit temporal. Hi ha, en aquest sentit, alguna reminiscència d’allò que Gimferrer diu sobre el llenguatge ucrònic de Carner. No diríem que faci un retrat bucòlic d’un moment a Mallorca ni que lligui l’expressió del poema al retrat d’una situació concreta. Més aviat es tracta d’un ús del llenguatge forçat —que no forçós— i que obliga ja d’entrada el lector a viure l’estranyament.
No són uns llibres de lectura amable, almenys no ho són d’entrada. Un altre tret que es manté en aquest llibre i que és una constant de la seva poètica són els versos curts, tallants, que, a diferència del que es podria pensar, no fan més ràpida la lectura, ans al contrari. L’art menor, menor, els trisíl·labs o tetrasíl·labs, fan que la lectura estigui encallada pel salt de vers, l’encavallament és disfuncional i, per tant, cada vers agafa una entitat pròpia més densa, potser, que en un decasíl·lab, per dir alguna cosa. D’entrada, això faria pensar en aquella cosa que tant agrada a alguns lectors/autors de poemes, de destil·lar la llengua per expressar el significat més pur, de polir la lent i de convertir una feina molt relativament artesanal en un acte màgic. De fet, sobretot, que el poema sigui molt poètic, tant poètic que gairebé no sigui ni verb. Joan Todó ja es va encarregar de dir el què sobre aquesta concepció sagrada de la poesia a la seva carta epíleg a La vista als dits i també en l’últim article en aquesta casa, dedicat a Decreació, d’Anne Carson. S’ho llegeixin. Sigui com sigui, no sembla que Joan Tomàs Martínez vulgui fer un exercici de concentració mística, d’expressió pura. El seu exercici pot ser llegit com a contradictori —vol dir coses, vol fer una funció referencial, diguem, sense fer l’ús del llenguatge que seria habitual— o bé com a mític —l’objecte dels poemes és algun aspecte de la vida humana, però l’expressió és indirecta, com en un oracle i, per tant, l’esforç exegètic hi és forçós. Potser les dues lectures són complementàries, potser en alguns poemes el tret oracular hi és predominant:
Junts vàrem alletar la lloba assedegada
que rondava cop-piua les cases del roter.
Havia aparegut enmig de les gatoves
i en els ullals portava un trist somriure tràgic,
tacat de sang novella, que ens va fer estremir.
Ningú no va saber interpretar l’auspici.
En aquest cas, com un auspici clàssic, hi apareix un animal fent rondant per algun lloc i provocant les interpretacions dels espectadors. El poema aquí no descriu l’oracle, l’auspici indesxifrat, sinó que se situa just en el fenomen de la lloba, és a dir en la mirada de la lloba per part d’un nosaltres —la veu del poema i el lector?, la veu i un acompanyant?, la colla del jo líric? El «ningú» de l’últim vers fa pensar en un conjunt més gran que una parella (seria un «cap dels dos»), però fins on s’expandeix aquest nosaltres?— que es dissol en l’observació de la bèstia. Hi ha un auspici perquè hi ha els elements necessaris, però a la vegada no hi és perquè no hi ha cap interpretació possible. Per ser-hi, hi hauria d’haver un lloc i un moment, però no és cas que l’escena estigui situada.
Aquest poema mostra el caràcter contradictori del conjunt, el joc entre la voluntat de referir-se a alguna cosa del món, a alguna cosa concreta, aquella funció referencial que que dèiem, i el resultat insatisfactori. En aquest cas el poema vol descriure un missatge, de fet, la tramesa d’un missatge a través d’un auspici, però el mateix poema topa amb la impossibilitat d’interpretar-lo. Com veieu, les lectures es van obrint i les interpretacions es van multiplicant. La constant sembla ser la relació conflictiva entre l’experiència de la realitat i el significat que pot tenir.
Aquest últim punt és rellevant perquè no es tracta d’una poesia especulativa en el sentit postmodern i, tot i que a vegades s’hi apropi més del que l’autor potser voldria; no crec que sigui tampoc d’aquella mena de poesia especulativa, «sense concessions», «d’alta intensitat» i altres eslògans per l’estil: l’especulació més buida, la banalització final del fet poètic. Crec que hi ha alguns trets estilístics que l’apropen a la producció d’altres poetes de la seva generació i la seva illa: la carnalitat, les descripcions intensificades —sí—, la visceralitat (ni que sigui en la simple aparició de vísceres), etc. Tot i que, ben mirat, quants llibres de poemes no han sortit els últims anys que semblen un sortits d’una visita a un escorxador que ha obert la gana als seus autors.
Com en la poètica a la qual em refereixo, no hi ha una reflexió sobre el cos com un element polític ni tampoc s’inspecciona el cos simbòlic, la identitat social i política, sinó que tendeix a una exploració metafísica que té alguna ressonància presocràtica, aquell to mític en un moment en què el món ja no és del tot mític. Hi ha una constatació habitual del caràcter fluctuant de la realitat, del moviment constant entre aspectes oposats o, fins i tot, de la simultaneïtat d’aquests opòsits. Sigui com sigui, la càrrega significativa dels poemes és sovint a càrrec del lector, ja que els poemes, com deia, sembla que es dediquin a constatar:
[…]
Quelcom que ja
no es pot fermar
a un sol nom
o a un sol desig.
Just és allò
que fa camí
aquí i allà,
i que és tan poc
que pot no ser
o ser.
Ben bé és igual.
Ben bé és igual, diu. I potser sí que és igual, potser no cal dir res i limitar-se a constatar. En un món tan ple de soroll, mitjans, xarxes, llibres de tota mena, què pot significar fer un poema? Qui el llegirà, el crític amic de l’autor? Hi ha un aire desolat i apocalíptic al llarg del llibre que queda més o menys concretat en aquest caràcter de constatació, d’empirisme pur. No hi ha interpretacions definitives del món, però el món hi és, el plaer i el dolor hi són: la interpretació unívoca és difícil, si no impossible, però no podem negar la realitat.. Això és el que allunya aquest conjunt de les poètiques més especulatives —i de les més barates, també—: se’n desprèn alguna idea, fins i tot alguna idea moral: tornem a la realitat, a l’experiència, immergim-nos en el vaivé natural i ja en sortirà alguna cosa. O no, ben bé és igual.
L’escriptor Michel Bernard ha vingut a Barcelona a presentar ‘Els burgesos de Calais’, publicat per LaBreu Edicions. Quan Omer Dewavrin entra a l’estudi d’Auguste Rodin admira un laberint de formes humanes de pedra i argila, en veure l’embalum està segur que ha pres la decisió correcta. Notari i alcalde de Calais, va encarregar a l’escultor de gran fama la creació d’un monument en homenatge a sis personatges llegendaris de la Guerra dels Cent Anys: els burgesos de Calais. Som l’any 1884, i Dewavrin encara no sap que passaran deu anys abans que l’artista, a la recerca de la perfecció, decideixi declarar la seva obra acabada. L’aclaparadora coreografia de bronze no existiria sense aquest burgès del segle XIX que, endevinant el geni de l’escultor, l’encoratja a anar fins al final e la creació i imposa el seu suport a l’obra malgrat el gust acadèmic i les polèmiques ideològiques que li van a la contra. Ell i la seva dona Léontine són els herois inesperats d’aquesta història, d’una novel·la sobre el naixement d’una amistat i la creació de l’obra mestra que va revolucionar l’escultura.
dins la programació del Festival Tocats de Lletra, Club de lectura de poesia amb Glòria Coll i el seu darrer poemari A TRAVÉS (24.10.23) Premi Jocs Florals de Barcelona 2022
Títol_ Tractatus de mort de la poesia catalana
Autor_ Jordi Valls
Pròleg_ Lluís Calvo
Col·lecció_ Alabatre, 132
Pàgs_125
Preu_ 16€
ISBN_ 978-84127601-4-9
El Tractatus de la mort de la poesia catalana és tal vegada el millor llibre de Jordi Valls (Barcelona, 1970, però de Santa Coloma de Gramenet) fins al moment. I la raó és que aconsegueix agrupar les dues maneres de fer que han caracteritzat la seva obra des del principi. De les mostres de realisme narratiu i líric a les proses que han caracteritzat l’últim tombant radical del poeta. Proses en què el sentit es trenca, es fragmenta i vola pels aires i cal buscar-lo a través de retalls, de seqüències líriques, d’envitricollaments complexos i genials. A cavall del realisme reflexiu i el formalisme i l’avantguarda però sense contradiccions i amb experimentació, recerca, obertura de mires, entre Espriu i Los Chichos, un cop més, i no des de la reverència arnada, sinó des de la renovació i l’obertura de nous camins. El Tractatus és un llibre fonamental en la trajectòria de Jordi Valls. Una fita i un cim, feta amb amor i tenacitat, i que cal situar en el conjunt d’una obra sòlida, però sobretot d’una obra que perdurarà, perquè Jordi Valls està construint una de les propostes més radicals i lluminoses de la nostra poesia actual.
Jordi Valls (Barcelona, 1970). És poeta i assagista. En el camp de la poesia ha publicat nou llibres, D’on neixen les penombres (1995), Natura morta (1998), Oratori (2000), La mel d’Aristeu (2003), La mà de batre (2005), Violència gratuïta (2006), Última oda a Barcelona (2008) amb coautoria de Lluís Calvo, Felix orbe (2010), Ni un pam de net al tancat dels ànecs (2011), Mal (2013), L’illa misteriosa (2015), Guillem Tell (2016), Pollo (2019), Penumbras (2019), Pla 10 de l’espai exterior (2021). Ha guanyat els premis Martí Dot, Vila de Martorell, Senyoriu d’Ausiàs March, Gorgos, Grandalla, els Jocs Florals de Barcelona, el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, Premi Octubre de Poesia V. A. Estellés. Ha estat antologat a: 21 poetes del XXI (2001), Milenio. Ultimísima Poesía Española (1999), Dnevi poezije in vina (2008), Cançons de bressol (2011), Trentaquattro poeti catalani per il XXI secolo (2014), En el ombligo de la luna. Antología de poetas del mundo (2015), Mig segle de poesia catalana (2018), Xeixa. Fourteen catalan poets (2018), Llum a les golfes. Una antologia del haikú modern i contemporani català (2019). Ha estat traduït a l’anglès, al castellà, a l’eslovè, al portuguès, al romanès, a l’occità i a l’italià. En el camp de l’assaig ha participat en el «Monogràfic sobre Vicent Andrés Estellés» de la Revista Reduccions núm. 98/99 «L’única certesa. Primer simposi Màrius Sampere» (2008) i, íntegrament, en el «Retrat de Montserrat Abelló» (2010).
Títol_ Els meus dies feliços al manicomi
Autor_ Goran Simić
Traducció i epíleg_ Simona Škrabec
Col·lecció_ Alabatre 131
Pàgs_358
Preu_ 19 €
ISBN_ 978-84-127601-2-5
Traducció nominada a la “long list” del IX PREMI DE TRADUCCIÓ del PEN Català
El setge de Sarajevo ha sigut poc divulgat, literàriament parlant. Hi ha una profunda bretxa entre la intenció dels poetes de prestar un testimoniatge immediat i el desinterès ofensiu del públic de fer ser càrrec d’aquests testimoniatges en tant que reflexions poètiques, literàries. El que crida l’atenció en aquesta literatura en forma de poemes, d’escrits mínims d’una urgència immediata, de petites narracions o d’assaigs carregats de reflexió moral es el fet que aquests escrits es neguen a ser convertits en un missatge simplificant.
I aquesta és la raó de fons perquè s’hagi llegit tan poca literatura sobre la tragèdia de Sarajevo. La veritat sobre aquest setge no la podem resumir, ni comprendre, amb un relat dividit entre bons i dolents. Sarajevo no és un conflicte explicable amb dos bàndols enfrontats.
El 2010, Goran Simić, després de tornar de nou a Bòsnia, va reunir els seus poemes escrits durant el setge de Sarajevo en la primera part del poemari Els meus dies feliços al manicomi. Després del setge, però, van venir per a Simić llargs anys de l’exili. Simić destaca per la seva voluntat de no deixar-se doblegar per la fortuna adversa i d’apostar tot el seu futur d’acord amb la necessitat de seguir escrivint, publicant, testimoniant el temps en el qual viu. La segona part del poemari, documenta la resiliència i l’obstinació de no deixar-se mai endur pel riu perquè, com diu, «nomes els peixos morts neden amb el corrent». Simić va aprendre anglès fins al punt que s’ha convertit en una de les veus més singulars de la literatura canadenca. L’exili va resultar ser una caixa de ressonància per les seves paraules i la seva poesia es va convertir en un punt de referència en tant que testimoniatge de la guerra dels noranta, però també com una reflexió sobre la vida apàtrida en un món que és indiferent, però que hem de mirar d’omplir de sentit.
Simić va decidir cloure el poemari de 2010 amb un grapat de poemes escrits abans de la tragèdia. Són peces que tenen una forma elaborada. Però després d’haver llegit els poemes-testimoni que els precedeixen, aquests apunts lírics adquireixen un altre sentit. Precisament a causa de la forma acurada, la poesia té capacitat de memòria. La poesia cura i ens connecta.
Goran Simić (Vlasnica, 1952) va avisar el 1987, amb el poemari Un pas cap a la foscor, d’una greu desestabilització de la societat. Després, va haver de sobreviure dins de la ciutat de Sarajevo assetjada durant els 1.425 dies, del 5 d’abril de 1992 all 29 de febrer de 1996, Simić va poder abandonar la ciutat aquell mateix any 1996 gràcies a l’ajut de PEN Internacional i es va establir al Canadà. El poemari, escrit durant el setge, Lament per Sarajevo (1994), va començar a circular en traduccions mentre ell encara vivia en una ciutat en la qual la màxima preocupació era com aconseguir aigua potable. En arribar al Canadà, va començar per a ell la vida d’exiliat, descrita al poemari El llibre dels desplaçaments (2002). A poc a poc, els seus poemes van començar a ser traduïts a l’anglès i molts altres idiomes. Les antologies Sprinting from the Graveyard (1995) i Immigrant Blues (2003) el van convertir en una de les veus poètiques més colpidores que van documentar la tragèdia de Bòsnia.
presentació CIN POETES CORSOS, antologia de Poesia Corsa, a càrrec dels poetes Ghjacumu Fusina, Pasquale Ottavi, Patrizia Gattaceca, Stefanu Cesari, Francescu Micheli Durazzo i els traductors Maria Carme Arnau i Ots, Jaume C.Pons Alorda i Cèlia Sànchez-Mústich amb l’interludi musical de Patrizia Gattateca a l’Ateneu Barcelonès (23.10.23)
Taula rodona de lingüistes moderada per François Micheli Durazzo a l’Ateneu Barcelonès (24.10.23)
Dilluns 23 d’octubre, les 18.30 h, presentació a càrrec dels poetes Ghjacumu Fusina, Pasquale Ottavi, Patrizia Gattaceca, Stefanu Cesari, Francescu Micheli Durazzo i els traductors Maria Carme Arnau i Ots, Jaume C.Pons Alorda i Cèlia Sànchez-Mústich amb l’interludi musical de Patrizia Gattateca. a l’Ateneu Barcelonès (c/Canuda, 6 Barcelona)
Dimarts 24, a les 18.30 h, Taula rodona de lingüistes moderada per François Micheli Durazzo a la Universitat de Barcelona (c/Gran Via, 585 Barcelona)
Dimecres 25, a les 18, lectura del poemari CINC POETES CORSOSa l’Espai Cultural de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València (Av.Blasco Ibáñez, 13 València).
recital presentació del Premi Jocs Florals de Barcelona 2023 FOSCA NEGRA de Joan Tomàs Martínez Grimalt presenta Miquel Perelló a la seu de l’Obra Cultural Balear (06.10.23)
Dissabte 20, a les 19 h, recital FOSCA NEGRA de Joan Tomàs M Grimalt (LaBreu Edicions) CREMEN DESORDRES de Pau Vadell i Vallbona (Adia Edicions) a Can Lliro, Manacor
Dijous 19, a les 19 h, al Festival VEU 2023 VOCES QUE CELEBRAN amb Maria Isern, Mario Obrero, JuanPe Sanchez López i Roser Bastida al Centre Cultural-Llibreria Blanquerna (C. de Alcalá, 44 Madrid)
250 anys després que França arrabassés la independència de Còrsega, un grapat de poetes fidels a la seva llengua han estat capaços, en una mena de Renaixença (Riacquistu), d’incorporar la poesia corsa a la modernitat. Entre aquests: Ghjacumu Fusina, que es va consolidar aviat com la figura indiscutible de la lírica, la llengua i la universitat, amb poemes musicats molt populars; Pasquale Ottavi, poeta, narrador, pedagog i lingüista; Francescu Micheli Durazzo, professor, poeta i traductor dedicat a la projecció de la literatura corsa més enllà de les seves fronteres; Patrizia Gattaceca, cantant de renom, actriu i pedagoga, i Stefanu Cesari, atent a tot el que s’escriu arreu i en el que la poesia corsa s’afirma amb tota la violència de la modernitat. Cap d’ells, però, ha renunciat a donar substància a una percepció singular del món ni ha seguit les estèrils errades dels menyspreadors del lirisme. Mediterranis, llatins, illencs, canten amb una malenconia elegíaca i amb una energia combativa un món en ruïnes, pobles deserts, cares inoblidables, l’amor i la mort com una fe, així i tot, en el ressorgiment de la vida.
Ghjacumu Fusina
(L’Ortale d’Alisgiani, 1940) Poeta, narrador, assagista, traductor, lingüista, lletrista, és una de les grans figures del Riacquistu que, conscient des dels anys setanta de la fragilitat de la llengua i la cultura corsa sota l’embat d’un centralisme que produeix els seus efectes devastadors, s’esforça per a revitalitzar-la. Després d’estudiar literatura a la Sorbona, va exercir de professor, primer a la regió de París abans de tornar a Còrsega. Va participar en la creació de la famosa revista Rigiru així com en la redacció del Muntese, el primer diccionari general de la llengua corsa. Va ser professor a la Universitat de Corti. Els seus textos apareixen als llibres de text. La seva poesia, sovint musicada i cantada pels grups més importants de l’illa, el va donar a conèixer al gran públic. A partir d’aleshores, trobem els seus poemes a quasi totes les revistes i antologies que s’interessen en la creació literària corsa, a França, però també a l’estranger (Itàlia, Luxemburg, Espanya, Alemanya, Portugal).
Bibliografia: Soleils revus (ed. P.-J. Oswald, París 1969); Cantilena veranile (ed. Scola corsa, Bastia 1983); E Sette Chjappelle, Premi del Llibre cors i Premi de l’Assemblea de Còrsega (ed. Albiana, Aiacciu, 1986); Contrapuntu (ed. La Marge, llibre d’art, Aiacciu 1989); Versu cantarecciu (ed. Albiana, Aiacciu 1996); Retour sur images (ed. Sammarcelli, Biguglia 2005); Incontru (ed. Clémentine, Porto-Vecchio 2016).
Stefanu Cesari
(1973, Portivechju) Centra la seva vida al voltant de la poesia. Poeta en llengua francesa i corsa, practica una escriptura bilingüe on les llengües es responen entre elles. També és traductor de poesia contemporània, ha participat en diverses revistes i antologies i organitza les Lectures Poètiques de l’Halo a Bastia. Fusiona a l’escenari, durant els tallers de teatre o de creació sonora, el seu discurs poètic amb els espais de la música electrònica, el cant polifònic, el diàleg entre llengües.
Bibliografia: Mimoria di a notti / Mémoire de la nuit, ed. Albiana (Aiacciu 2002); A lingua ‘lla Bestia / Forme animale (ed. A Fior di carta, Barettali 2008); Genitori, (ed. Presses littéraires, Saint-Esteve 2010); Le moindre geste / U mìnimu gestu, Premi del Llibre cors 2013, (ed. Colonna, Aiacciu 2012); Bartolomeo in cristu, Premi Louis Guillaume 2019 (ed. Eoliennes, Bastia 2018); Prighera par l’armenti / Prière pour le troupeau (ed. Cahiers de l’Approche, Rennes 2019); Peuple d’un printemps / pòpulu d’una branata, (éd. Eoliennes, Bastia 2021); Soleil en maison 5 (ed. Lektos, Bastia 2022).
Patrizia Gattacceca
(1957, Penta-Acquatella) És cantant, poeta i actriu. Cofundadora de les Nouvelles Polyphonies Corses l’any 1990 amb Patrizia Poli, amb la qual va obtenir una Victoire de la Musique l’any 1992, i posteriorment el trio Soledonna l’any 1998. Autora d’una vintena de discos i àlbums, primer amb Patrizia Poli i després amb Soledonna, acostuma a cantar en solitari, sense haver deixat mai de col·laborar en molts espectacles illencs, tant de cant com de teatre o televisius. La seva poesia està àmpliament representada en revistes i antologies de poesia corsa a França i a l’estranger.
Bibliografia: Arcubalenu, Premi del llibre cors 1998 et Premi Marceline Desbordes-Valmore (éd Albiana, Aiacciu 1996); A paglia è u focu / La paille et le feu, trad. de Francis Lalanne, (éd Les Belles Lettres, Paris 2000); Mosaicu, amb trad. de l’autora, Premi dels lectors corsos, trad. de Francis Lalanne. (éd SCP 2005); Tempi di rena / Dans le duvet de la Cendre, trad. de Dominique Verdoni (éd Albiana, Aiacciu 2010); Paesi ossessiunali, Premi Morellini 2018 (éd Albiana / CCU, Aiacciu / Corti 2015). Seranu puesiole? / La traversée, amb trad. de l’autora (Albiana / CCU, Aiacciu / Corti 2023).
Francescu Micheli Durazzo
(Paris, 1956, originari de Campumoru) Freqüents viatges a Còrsega puntegen la seva joventut fins a la ruptura momentània amb l’illa. L’escriptura en llengua corsa li serveix de pàtria, alhora que, des del 1976, organitza trobades literàries i es dedica a l’ensenyança i a la traducció tant del llatí com d’unes quants llengües mediterrànies. Descobreix cap als anys noranta el poeta lleidatà Jaume Pont, del que ha traduït en francès l’obra completa, i en cors Vol de Cendres. Tradueix, després, altres escriptors catalans com Carles Duarte, Pere Gimferrer, Antoni Clapés, Salvador Espriu, Miquel de Palol, Antònia Vicens, Cèlia Sànchez-Mústich… És curador i traductor de la primera antologia de poesia corsa bilingüe contemporània (A Filetta / La Fougère, ed. PHI, Luxemburg 2005).
Bibliografia: Finitarri (ed. Albiana, Aiacciu 2002) la traducció francesa és Finisterres (La libraie bleue / Le Noroît, 1998), així com dos reculls més, escampats en una trentena de revistes i antologies en diverses llengües (anglès, búlgar, francès, espanyol, italià, occità, portuguès, romanès): U libru di i culori (puesia 1996-2004) i Ugni spirienza hè suligna ancu à paghju (2005-2015).
Pasquale Ottavi
(Aiacciu, 1956)
Poeta, narrador, sociolingüista va ser professor universitari i responsable del Servei de la llengua corsa a la Col·lectivitat Territorial. És autor de nombrosos articles i llibres de caràcter científic i educatiu. Va publicar, de molt jove, poemes i contes en diverses publicacions periòdiques corses entre les quals Rigiru, A pian d’Avretu i Bonanova, i va col·laborar en publicacions col·lectives de contes amb Misteri da impennà (1989), Avviate (1996), Scunfini (1999), recollits a U ghjornu ch’ellu vultarà (Albiana / CCU, Ajacciu i Corti 2003). La seva poesia apareix en diverses revistes i antologies de poesia corsa a França i a l’estranger (Espanya, Itàlia, Luxemburg).
Bibliografia: Rime à dirrimera, Premi del Llibre Cors 2003 (Albiana / CCU, Aiacciu 2001); Altrò (Albiana / CCU, Aiacciu i Corti 2009). La seva poesia completa, traduïda al francès per F.-M. Durazzo està a punt d’estrenar-se en una edició bilingüe sota el títol Incrinature / Fêlures.
Els personatges de la novel·la de Marc Masdéu simbolitzen un esfondrament global a escala individual al vell continent europeu.
El poeta i periodista Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) autor, entre d’altres, del poemari El gos autodidacta (2003, Premi Josep Maria López Picó-Vila de Vallirana) acaba de publicar a LaBreu Edicions La bella Europa, un recull de dos relats sense aparent relació que tenen lloc durant tres únics dies de la primera quinzena del mes de febrer de 2012. Es tracta de dos drames realistes amb un parell de temes en comú. Primer, la fugida endavant de dos protagonistes en crisi que viuen en un món devastat. Segon, la indiferència a què ens hem acostumat. L’amistat, la pèrdua, la manca d’empatia contemporània i l’amor són els conceptes universals que també planen per sobre totes dues històries.
Marc Masdeu | Foto cedida per LaBreu
El primer escenari és el poble de Maríupol, a Ucraïna, i coneixem l’Europa, una prostituta d’un luxe «mentider» que va decidir escapar del barri marginal on vivia amb el seu pare pudent i el seu germà fumeta, després que la mare poeta, la Vera, els abandonés perquè «tenia una ànima lliure». L’Europa està permanentment envoltada de dos secundaris de traca: l’Iaroslav Pyatov (el tartamut que fa anys ja es va fixar en l’Europa) i l’Oleksandr (el cervell del negoci), dos mafiosos de baixa estofa que semblen trets d’una pel·lícula de sèrie Z. L’Helena Fiódorovna Karàvaiev —que es diu així quan no fa de puta— mira la CNN per satèl·lit des de l’hotel on treballa, perquè no vol saber res de la ciutat ni del país. Esnifa cocaïna abans d’atendre els clients.
El segon escenari és el poble de Soses (on actualment viu Marc Masdeu), al Segrià, on en Pere Novell, fill únic d’un empresari ramader, viu amb els pares, va estudiar Humanitats a la Pompeu Fabra i fa de becari en una editorial de Barcelona (quelcom que li provoca malenconia quan s’allunya de la plana) i alhora ajuda al negoci familiar. En Pere vol ser escriptor i dedica el seu temps lliure a anar a caçar amb un altre secundari important de la novel·la, l’amic Edmon (de fet el relat comença el dia de l’enterrament de l’amic, el 12 de febrer de 2012), un esperit lliure, «un animalet silvestre», una mica com la Vera, la mare de l’Europag. Fins el dia que es cansa de tot plegat i comença a dubtar si la seva vida rutinària té cap sentit. Inclosa la relació que té amb la Roser, que viu en un pis d’estudiants a Barcelona. El poble de Soses també va ser la localització escollida per Masdeu a Les tombes buides (2010), un recull de vuit relats curts escrits com a monòlegs interiors que van de l’esperpent al melodrama.
La bella Europa juga, evidentment, amb la coneguda expressió «la vella Europa», que se sol utilitzar per a referir-se amb condescendència a Europa, que fa quatre dècades qie creix a nivell econòmic a un ritme inferior al d’altres parts del planeta. És un continent amb coses bones però peca d’autocomplaença: la debilitat del creixement econòmic, i en especial de la productivitat del treball, és una continua font de disgustos i de pèrdua d’oportunitats. Els personatges de la novel·la de Marc Masdeu simbolitzen aquest esfondrament global a escala individual. L’estructura en trenta-nou capítols es completa amb una darrera part, Final feliç Pere Novell, un poemari sobre la derrota, la rendició i, en definitiva, sobre la recerca d’escletxes de felicitat.
Amb un llenguatge poètic marca de la casa i els fragments dialogats sense guionet, La bella Europa esmenta el poeta Francesc Garriga (1932-2015) —referent indiscutible de la generació de l’autor, que va fer de curador, juntament amb Marc Romera del volum Cosmonauta (2017), la poesia completa de Garriga—, i compagina el relat en tercera persona del narrador omniscient amb alguns monòlegs interiors dirigits a una segona persona absent com a manera de tornar a reviure relacions entre personatges, fent-los presents. Un ritme lent i descriptiu fa avançar la novel·la i permet a Masdeu crear uns protagonistes rodons que salten endavant i enrere en el temps i que precisament per això són rodons. Al poema Fosc com aquell cel del poemari Les morts d’Octavià (2015), Marc Masdeu ja escrivia sobre el desengany de la humanitat: «Viatjo per la bella Europa / amb el soroll de motors incapaços, / eixordadors, com si res existís / fora de les presons que edifiquem».
Alto funcionario francés en excedencia desde 2016, Michel Bernard es hoy un escritor a tiempo completo, interesado en personajes históricos, que van de Juana de Arco al padre de la canción francesa Charles Trenet. En su último libro, “Els burgesos de Calais”, se centra en el escultor Auguste Rodin.
En una entrevista con EFE, advierte, sin embargo, que el auténtico protagonista de la obra, que publica en catalán LaBreu, es quien en 1884 era alcalde de Calais, el notario Omer Dewavrin, un hombre que luchó contra todo tipo de vicisitudes para conseguir que Rodin acabara una década más tarde el conjunto escultórico que le encargó, “Los burgueses de Calais”, considerada una obra maestra que “revolucionó la escultura”.
Fascinado por esta “coreografía de bronce” desde la primera vez que la vio, el novelista no se sentó ante el ordenador hasta que pudo investigar a fondo la relación de amistad que se estableció entre los dos hombres, principalmente, gracias a las 159 cartas y telegramas que ambos se enviaron a raíz de la creación de la escultura. “Yo no escribo si no conozco”, apunta Bernard.
En la novela, con una prosa que arropa al lector desde el principio, sitúa las primeras escenas en el taller del artista, cerca de los Inválidos de París, una mañana de octubre de 1884, cuando le visita un burgués de provincias, entonces primer edil, que quiere que en la plaza de su ciudad, la atlántica Calais, se erija un monumento en homenaje a seis personajes legendarios de la Guerra de los Cien Años que resistieron allí el asedio de los ingleses entre 1346 y 1347.
Rodin acepta el encargo, en un momento en el que todavía no había despuntado, y plantea una obra, según describe Bernard en el libro, con unos hombres que eran como “bailarines, cuerpos movidos por la fuerza de una alma, estremeciéndose ante la muerte”.
Se trata de una pieza de seis figuras, que es el inicio de la llamada escultura moderna, con unos cuerpos que se salen de la versión naturalista, con, entre otros detalles, unos pies más grandes de lo normal, alguno de ellos, probablemente, modelados por la amante de Rodin, Camille Claudel.
El escultor, muy metido en la creación de la estatua, empieza al poco tiempo a ser más conocido y famoso y a recibir muchos otros encargos, con lo que la obra va sufriendo retrasos en su ejecución.
Michel Bernard no duda en afirmar que Omer Dewavrin -con el apoyo de su esposa Léontine- “tiene un papel muy importante en la creación de la obra. Sin él, no habría existido, fue quien buscó la financiación, quien apoyó en todo momento a Rodin, quien le animó, incluso quien le obligó a acabar para que esta pieza extraordinaria se instalara en su ciudad”.
En este punto, no olvida que a Rodin le “costaba admitir que tenía sus obras terminadas, no quería deshacerse de ellas, pero, en este caso, llegó un momento en el que el alcalde actuó con autoridad y le dijo que tenía que acabar con los retoques, porque se tenía que inaugurar el monumento”.
“Ante nosotros -reflexiona Bernard- tenemos una paradoja, puesto que estamos ante un personaje, Dewavrin, que podríamos ver como lo más antiartístico de la imaginería tradicional, al ser un pequeño burgués de provincias, en principio, no interesado por el arte, pero aquí fue quien propugnó esta pieza increíble”.
Profundizando en ello, el escritor sostiene que, aunque “hay una idea común de que cierta burguesía estaba contra el arte, la verdad histórica es que el desarrollo del arte contemporáneo fue posible gracias al apoyo de una base burguesa”.
A su juicio, “se puede decir que hubo burgueses muy ricos que cuando compraban un Picasso lo hacían para instalarlo en su casa, porque admiraban al pintor, sabían de la belleza de la obra; en cambio, los poderes financieros actuales lo que hacen es comprar arte para luego venderlo, lo que no deja de ser una especulación”.
Su nueva obra, que estos días de estancia en Barcelona aprovechará para acabar de perfilar, visitando el museo Picasso, tiene como protagonistas al malagueño y al pintor André Derain, y cree que contribuirá a “arrojar” luz sobre la personalidad del primero, alguien, subraya, “muy leal a sus amigos, una persona que amaba la amistad”.
“L’interés per centrant-me en personatges, grans artisties, són mediadors entre el món desconegut i el món real. Homes i dones indispensables amb el desconegut. Són grans mestres”
“Rodin és el pare de la modernitat escultòrica. L’escultora, “Els burgesos de Calais” passem del naturalisme i realisme passem a una certa fabulació. Els peus per exemple són molt grans pel que haurien de ser.”
“Rodin que va fer d’aprenent d’un escultor a poc a poc, va ser un gran mestre. No va ser un gran escultor fins als quaranta anys. (…) Era miop, ell hi veia amb les mans i els dits. Modelava, no tellava la pedra, hi veia i era un visionari.”
“Viva de l’escultura i li costava admetre que acabava una obra. Per ell, acabar una obra volia dir que la seva vida havia acabat també. Hi havia molts assajos de cada escultura. D’originals només n’hi ha dotze. Igual que els apòstols.”
“Camille Caudel apareix com aquella persona que representa la pulsió eròtica. Fa formar part de la construcció de l’escultura, dels peus concretament.”
Bernat Reher: Muriel Spark és una de les poques i grans escriptores escoceses. Va viure a molts llocs, “L’únic problema” segurament és dels seus llibres més místics. Cal recordar la relació que va tenir amb el seu marit, boig. I al fugir d’ell va fer tancar el seu fill en un reformatori. El fill va morir fa molt poc, el 2016, la Muriel el 2006 i forma part d’una generació d’escriptores que hem tardat molt a recuperar, segurament perquè totes elles van morir fa realment molt poc. Penso també amb la Marlen Haushofer, o aquí a casa nostra la Rosa Maria Arquimbau.
La novel·la la protagonitza el Hardy Gotham que com a tu t’agrada, Marc, és un pijo. S’ha aïllat a l’est de París, al costat d’Epinal. (…)
Aquest pijo va rebent visites a la primera part, són visites en les quals el nexe sempre és la seva exdona. Coneixem què va passar entre ells dos i entenem també perquè a la segona part la novel·la es passa al gènere policíac.
No farem spoilers de la segona part ni del desenllaç però sí que direm que està escrita des de la senzillesa, amb uns personatges molt marcats i amb una delicadesa en les descripcions molt fina i precisa.
Aquest dimecres la biblioteca acollirà la primera sessió del cicle amb David Gàlvez Casellas que presentarà la seva novel·la “La Torre dels Russos”
Aquest dimecres (19h) arrenca la 23 edició de la Tardor Literària a la biblioteca municipal amb David Gàlvez Casellas i la seva obra “La Torre dels Russos“. En una entrevista al Tik Tak de Ràdio Argentona l’autor ha explicat que aquesta edificació andorrana té una llegenda urbana al darrere. Aquest llibre parteix d’una investigació de l’autor (entre fictícia i real) sobre els misteris que rodegen aquest edifici peculiar, avui perfectament conservat, símbol d’una època i una gent.
La primera sessió de la Tardor Literària comptarà amb el seu David Gàlvez Casellas que contrastarà opinions amb els lectors. Pel que fa a la resta de propostes, el cicle inclou “El retorn dels Bassat” de Vicenç Villatoro (4 d’octubre), “Els Irredempts” de Cristina Garcia Molina (18 d’octubre) i “La drecera” de Miquel Martín i Serra (25 d’octubre).
Fragment: ‘Els burgesos de Calais’, de Michel Bernard
LaBreu publica la tercera obra de Bernard, aquesta sobre l’escultor Auguste Rodin, en una traducció de Ferran Ràfols Gesa ·
L’autor visitarà diverses ciutats catalanes, aquesta setmana entrant
L’escriptor Michel Bernard.
Acaba d’arribar a les llibreries Els burgesos de Calais, de Michel Bernard (Bar-Le-Duc, 1958), una novel·la centrada en l’univers de l’escultor Auguste Rodin. La traducció és de Ferran Ràfols Gesa i l’ha publicat LaBreu Edicions. El segell ja té al catàleg dues obres del mateix autor: Els boscos de Ravel, dedicada al compositor, i Els dos remordiments de Claude Monet, que tracta la vida del pintor impressionista. Aquestes altres també traduïdes per Ràfols. Bernard és escriptor i alt funcionari francès i escriu novel·les centrades en figures històriques de diverses èpoques.
La història gira al voltant de l’encàrrec que el batlle de Calais va fer a Rodin, l’escultura d’Els burgesos de Calais, unes figures llegendàries. L’escultor va tardar deu anys a donar per acabada aquesta escultura coral, una de les creacions més importants de la seva carrera, també per a la història de l’art i, en concret, de l’escultura moderna.
We use cookies on our website to give you the most relevant experience by remembering your preferences and repeat visits. By clicking “Accept All”, you consent to the use of ALL the cookies. However, you may visit "Cookie Settings" to provide a controlled consent.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
/cloudfront-eu-central-1.images.arcpublishing.com/prisa/GN5WAJ2VQVAIZGGSSZ3GPYEJNM.jpg)
ç
Aquest 2023 La Breu Edicions haurà recollit fins a tres premis. Prix Mallarmé Etranger per la traducció al francès de Miroir de nuit profonde, MIRALL DE NEGRA NIT de Jaume Pont,amb traducció francesa de François-Michel Durazzo Premi Lletra d’Or a Teresa Pascual per TOT PASSA BAIX Premi Llibreter 2023 a Cristina Garcia Molina per ELS IRREDEMPTS
/cloudfront-eu-central-1.images.arcpublishing.com/prisa/MSIKSBIDKZB2TCXZLYFDT6MMGA.jpg)
